el misteri del bosc màgic
DESCRIPTION
Conte col·laboratiu realitzat per alumnes de: Escola Antoni Gaudí, 3r nivell Escola Sant Miquel, 5è nivell Escola Abat Oliba, 4t nivell Cornellà, 2011TRANSCRIPT
CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011
Escola Antoni Gaudí, 3r nivell Escola Sant Miquel, 5è nivell Escola Abat Oliba, 4t nivell
El misteri del bosc màgic
Hi havia una vegada, en un poble petit de muntanya, que es deia Sant Mateu, una escola on es veien cada dia
els nens i nenes de tots els poblets de la mateixa vall.
A prop de Sant Mateu
hi havia el bosc màgic.
El bosc màgic tenia
aquest nom perquè hi
passaven coses
estranyes. A més a
més, per la vall hi
corria el riu Platejat,
on després d’una
cascada es feia
tranquil com una
piscina.
En Joan i la Laura
vivien a Sant Mateu,
eren germans i tenien
una mascota, la gossa
Tula. En Joan tenia 10 anys i sempre esperava a la porta de l’escola al seu amic. Andreu que arribava en cotxe
perquè vivia en un poblet molt petit a 5 Km. de Sant Mateu, l’Andreu també tenia una mascota, un gat blanc que
es deia Max.
La Laura tenia 8 anys, anava a 3r. i feia dies que no podia còrrer perquè jugant al riu es va enfilar a una roca, va
caure i es va fer mal a la cama. La seva amiga Maria, que l’acompanyava sempre i hi vivia en una granja a 13
Km. Els pares de la Maria cuidaven dels animals de la granja. Allí hi tenien conills, ànecs, gallinas, poros, ovilles
i fins i tot cavalls.
A tots quatre
nens els
agradava molt
jugar amb els
animals de la
granja de la
Maria, altres
vegades anaven
d’excursió al
bosc màgic però,
des què la Laura
havia de caminar
amb crosses, no
podien fer
excursions.
Aquell hivern feia
molt de fred i…
Aquell hivern feia molt de fred i els animals de la granja de la
Maria van decidir, després de discutir-ho en assemblea, que
s’escaparien al bosc màgic on sempre feia bon temps.
Mentrestant, els nens i nenes estaven a casa agafant
bufandes, gorros i guants per anar a fer una visita als animals
a la granja.
Quan els xiquets van arribar es van adonar que els animals
no hi eren, havien desaparegut, i van trobar unes petjades
que sortien de les quadres cap al bosc màgic.
En aquell mateix moment els nens i nenes van decidir, en
assemblea, que anirien a buscar els animals fins on fes falta.
Van agafar la cadira de rodes de la Laura i acompanyats per
la gossa Tula i el gos Max es van endinsar a les profunditats
del bosc màgic.
Mentre caminaven tranquil·lament entre la vegetació van
arribar a un pont de fusta que estava molt vell. Del pont va
sortir un druïda misteriós i va dir:
- El pont és meu i no passareu fins que la ploma del fènix
trobeu.
- Això és un enigma!- va dir la Maria.
- Doncs apa!! Anem a buscar!!- va contestar la Laura.
L’Andreu estranyat va preguntar: - Però on la busquem? En
aquest bosc no fa pinta de viure cap fènix! Vosté senyor
Druida sap on està la ploma?- però el druida no va dir res.
- Jo sé on es troben els fènixs, però mai he vist un i no sé
com són!!- va exclamar en Joan tot interrompint a l’Andreu.
-On, on, on!!! A una muntanya, a una cova, als arbres...
-No, cap d’aquestes que heu dit. Es troben en un castell
encantat anomenat Mauriac que està uns metres més amunt
del llac verd. – va aclarir el Joan.
-Això està aquí al costat, anem-hi!!!!!- van cridar.
-Però, i la Laura? Així en cadira de rodes com vindrà?- va
preguntar l’Andreu.
-Farem un esforç entre tots per ajudar-la!!!- va dir la Maria.
I xino-xano van caminar fins al seu destí.
Un cop dins el castell, va sortir un fènix, l’últim de la seva espècie. Que va dir: - Aquesta ploma és meva, i us la
dono per què pugueu trobar i rescatar els animals de la granja. Bon viatge però aneu amb compte, el bosc
màgic pot ser
perillós...
Cansats pel viatge,
van arribar davant el
druida i li van entregar
la ploma, inquiets pel
que podia passar un
cop passessin el pont.
Van donar la ploma al
druida i aquest,
complint el que els hi
havia dit, va
desaparèixer sota un
núvol de pols i els va
deixar passar.
Després de cinc
minuts caminant van tornar a trobar un altre problema en el seu camí, un altre perill, com va dir el fènix.
Van veure els animals tancats en unes xarxes que penjaven d’un arbre molt alt. Al tronc de l’arbre hi havia un
cartell que deia:
Si resoleu aquesta endevinalla els vostres animals sortiran de la xarxa i quedaran lliures:
Un jardí ple de flors blanques amb un jardiner encarnat mai no hi plou i mai no hi neva però
sempre està nevat.
Després de rumiar una estona la Laura va dir:- Què et passa a la boca Tula? - Em sembla que ens vol dir alguna
cosa.- va dir la Maria.
-Ja sé!!! La resposta a l'endevinalla és la boca, això és el que ens està dient la Tula!!!!
Els quatre àmics es van donar la mà i van cridar a l'hora: - LA RESPOSTA A L'ENDEVINALLA ÉS LA BOCA.
De sobte, les xarxes es van fer grans fins arribar al terra i es van obrir.
Els animals van sortir però...
Els animals van sortir però quina va ser la sorpresa, quan per fi van ser rescatats, els quatre amics es van
adonar que faltava la família dels conills.
En aquell mateix moment els animals van explicar als nens tot el que havia succeït.
- Tot va començar un dia d'hivern, feia tant fred que vam decidir escapar-nos de la granja pensant que al bosc
restaríem molt millor, però no ha resultat així, el camí ha estat molt perillós. - va explicar el conill més jove.
- El primer dia del nostre viatge, després de caminar hores i hores, vam decidir parar per a descansar
una estona, de sobte es va enfosquir el cel, en pocs segons es va fer de nit i va començar a caure la tempesta
més impressionant que mai havíem vist.
Ens vam espantar moltíssim però abans
que poguéssim fugir, ràpidament es va
tornar de nou el cel clar, tan clar que
molestava fins i tot a la vista.
Sense que nosaltres poguéssim fer res
per evitar-ho, vam anar quedant
atrapats dins d’aquesta xarxa. - va
explicar l’ànec més llest del grup.
- De seguida ens vam adonar que la
família dels conills no estava amb
nosaltres. No sabem on estan i la
veritat és que estem molt preocupats
per ells! – va exclamar la gallina.
- Que els hi haurà passat? No hauríem de haver-nos marxat mai de la granja. Quina gran equivocació. – va dir
el cavall penedit.
Els nens van escoltar atentament la història i de seguida es van adonar de la gravetat de la situació.
Què podien fer? Després de pensar uns minuts, a la Laura se li va ocórrer una idea: perquè no tornem dins de
la xarxa per veure si podem trobar als conills?
- Sí, bona idea - va contestar el seu germà Joan.-anem-hi!
De manera que així ho van fer. Passat una estona, els nens i els animals van sentir de
lluny unes veuetes que cridaven: auxili, auxiliii....
- Sí! Sí!, son els conills. Anem a rescatar-los . – va exclamar la Maria.
- Gràcies per ajudar-nos, estàvem molt espantats- va dir el conill més poruc. Què us ha passat? Esteu tots bé?
- va preguntar l’Andreu.
- Tot ha passat molt de pressa. De sobte ens vam veure atrapats en una xarxa i ens vam poder escapar per un
foradet i aquí hem aparegut. Encara sort que heu pogut venir a rescatar-nos. - va contestar el conill més savi.
- Bé, crec que ara és el moment de tornar a la granja, no us sembla? Perquè voleu tornar, no? – va preguntar la
Laura.
- Sí, sí sentim molt haver-nos escapat. – van contestar tots els animals a l’hora.
- Ja que tots estem d'acord, anem cap a la granja, que segur que els nostres pares estan preocupats per
nosaltres. – va insistir la Laura.
Tots van començar el camí de tornada i just quan passaven pel pont de fusta se’ls va aparèixer de nou el druida.
-No us espanteu nens, només vull ajudar-vos. –va dir ràpidament.
En aquell precís instant va aparèixer el gran núvol de pols que sempre l’acompanyava.
- Pugeu! no tingueu por. Aquest núvol us portarà de nou a la granja i així podreu
evitar tots els perills que s'amaguen en el bosc màgic.- els va exclamar el druida.
-Gràcies, ens has salvat. D'aquesta manera arribarem molt aviat a casa.- va dir el Joan.
Els nens i els animals van sobrevolar el bosc màgic i van tenir la sort de veure el
fantàstic que era, tenia uns paisatges molt bonics.
Quan van arribar, tots cridaven visca!, visca!... ja estem a la granja.
Els animals van aprendre la lliçó; on millor s'està és a casa.
Els nens van decidir que anirien més vegades a visitar els animals de la granja perquè no els faltés de res, a
més en poc temps van poder teixir un vestit per passar l’hivern a cada un dels animals i d'aquesta manera ja no
van tenir mai més fred a la granja .
I és així com acaba aquesta aventura.