BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXIX - Nº 315 – JUNY 2008 2007

LA FESTA MAJOR

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE JUNY DE 2008 DIMARTS 3 a 2/4 de 8 del vespre a la Regidoria del Districte I

Xerrada-col·loqui “LLENGUA I CULTURA”, a càrrec de la Sra. Matilde Marcé

DISSABTE 7 a les 9 del vespre al Teatre Joventut. Representació de l’obra

“EL FLORIDO PENSIL” a càrrec del Grup Margarida Xirgu DISSABTE 14 a 2/4 de 8 del matí Excursió núm. 249 “Coneguem Catalunya” al Vallespir , inscrip. dilluns dia 2

PROGRAMA DE LA FESTA MAJOR

DIMECRES 11 a 2/4 de 8 del vespre a la Regidoria del Districte I Inauguració de l’Exposició de dibuix infantil de l’ Aula Rafel Garrich, Romandrà oberta fins al 26 de juny DIJOUS 19 a les 10 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS Concert de JAZZ DISSABTE 21 a 2/4 de 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS

Fragments de l’obra “MAREIG” a càrrec de la secció juvenil del Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu

DIUMENGE 22 a les 12 del migdia a la PLAÇA DE L’AJUNTAMENT Ballada de Sardanes Memorial Jaume Reventós, amb la cobla VILA D’OLESA

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JULIOL DE 2008

DISSABTE 5 a les 11 del matí Visita GRATUÏTA al Museu Municipal de Molins de Re i Inscripcions a secretaria fins al dia 1 de juliol DISSABTE 12 a les 8 del matí Excursió núm. 250 “Coneguem Catalunya” al BAGES

Més informació al telèfon: 93 337 05 78

ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

JUNY

El proper mes de juny finalitzen els tallers de dibuix,

pintura, puntes al coixí i teatre que l’Ateneu ha organitzat al llarg del present curs. Agraïm a tots els que hi han participat la seva col·laboració i esperem tornar a gaudir de la seva presència a partir del proper mes d’octubre, en què s’iniciarà un nou recorregut, que es veurà afectat, si es compleixen les previsions, pel trasllat al nou local del carrer de Santa Anna, que ens ha de permetre millorar les prestacions que oferim.

D’altra banda, dintre de pocs dies entrarem de ple en la Festa Major de l’Hospitalet, en què hi haurà actes per a tots els gustos per passar-s’ho bé. Des de l’Ateneu hi participem amb l’organització del Memorial Jaume Reventós de sardanes, actuacions de teatre i un concert de jazz, que és una novetat en relació a les nostres activitats quotidianes i que cal circumscriure dintre dels actes del 75è aniversari de la nostra entitat.

Tanmateix, una de les activitats que volem destacar especialment és l’exposició dels treballs de dibuix infantil que han realitzat les nenes i els nens que han participat a l’aula de l’Ateneu i que no podem deixar de visitar, encara que només sigui per donar-los el nostre suport i la nostra estima per la feina que han portat a terme al llarg del curs. Recordeu, tal com es pot veure a l’agenda del present Xipreret, que la mostra s’inaugurarà el proper 11 de juny.

Tingueu en compte que la Festa Major és per gaudir amb els diferents actes que ens ofereixen les entitats municipals i no per quedar-se a casa. I que, com a tradició popular, cal que es mantingui ben viva. Us hi esperem!

PORTADA

LES ACTIVITATS DE L’ATENEU LA FESTA MAJOR

L’Ateneu ha col·laborat amb diversos actes a la Festa Major del

nostre barri des que es va recuperar, això sí en una data nova, Sant Joan.

Les activitats de l’Ateneu han estat molt semblants al llarg dels anys, exposició, teatre, sardanes..., però tanmateix n’havia de triar una de sola. Em vaig decantar per a la de l’any 2000, molt propera i que potser molts de vosaltres recordareu encara. M’ha semblat, però, que hi havia potser alguna petita diferència amb les altres.

Ja he dit que una de les activitats que es repeteixen al llarg de les diferents festes majors del Barri Centre, són les exposicions de pintura de l’Aula Joan Miró rebatejada amb el nom de Rafel Garrich mort el 1994, en record i homenatge al pìntor i amic.

El 2000, l’exposició presentava un caire una mica diferent, ja que hi havia un tema únic: “Marines”, que probablement havia estat suggerit pel professor Emili Bona i que els seus alumnes van fer realitat. D’altra banda no hi podien faltar els dibuixos de la Secció infantil, que sempre ha tingut molts alumnes i que durant molts anys va portar Vicenç F. Sala, després Vicenç Torres i ara Emili Bona.

En absència del president Joan Ferrer, el vicepresident Valentí Julià en va fer la inauguració, i, seguint la tradició de la casa, vam acabar menjant coca i bevent moscatell.

Una novetat, no exclusiva de l’Ateneu, però sí del carrer del Xipreret, que sentim tan nostre i amb qui hem compartit col·laboració moltes vegades, fou la lectura del Pregó del carrer pel president de l’Ateneu, Joan Ferrer, al pati del Museu d’Història. No ha estat l’unic president ni l’únic membre de l’Ateneu a fer-lo (Carles Farrés, Matilde Marcé, Artur

2

Garcia), però aquest cop l’acte fou molt especialment emotiu perquè Joan Ferrer ha estat molt vinculat amb el carrer del Xipreret, on va passar la seva infantesa.

Tot seguit, els assistents a l’acte ens vam encaminar cap a la plaça de Josep Bordonau, davant de la nostra seu, on va haver-hi la ballada de sardanes, a càrrec de la cobla Ciutat de Cornellà, dedicada, com cada any a la memòria del compositor i soci Jaume Reventós i Martí.

Al llarg dels anys, l’Ateneu ha organitzat moltíssimes ballades, en qué hem pogut escoltar i ballar sardanes de compositors importants de a nostra ciutat, Jaume Ventura Tort, Jaume Reventós Martí, ambdós ja morts, i Antoni Albors, però crec que les dedicades al Jaume són les més emotives, no solament perquè ja no és entre nosaltres, sinó també perquè li devem encara, la gent de l’Ateneu i els hospitalencs, un homenatge per la seva obra, no solament la musical, sinó també la de mecenes.

Va ser una persona amb un caràcter difícil, però penso que devia ser com una cuirassa que amagava la seva sensibilitat, que va demostrar, no solament en les sardanes, sinó en altres composicions musicals, algunes d’elles estrenades a l’Ateneu amb molt d’èxit. És just,

doncs, que l’Ateneu l’honori, si més no, amb la ballada de la Festa Major.

Però, no s’havien acabat els actes de la Festa Major del 2000: el 24 i 25 de juny, el Taller de Teatre Infantil presentava l’obra La Margarida, la flor dels escenaris, basada en la vida de

Margarida Xirgu, l’actriu que dóna nom al Grup de Teatre de l’Ateneu, que abastava des del 1900 fins al 1969. Diverses actrius van encarnar el personatge a través dels anys. Tot i que l’obra anava dedicada a un públic adolescent, va agradar a tothom. L’Ateneu aleshores ja comptava i ara compta amb uns grups infantils i juvenils il·lusionats i amb empenta. Molt important perquè ells són el futur del teatre a la nostra entitat.

Text: MATILDE MARCÉ

Fotos: ATENEU

3

CONVERSES

Respon: Josep Pujol i Viladàs Nat a: L’Hospitalet de Llobregat Estat: casat Fills: un i una néta Professió: Empresari jubilat

En Josep Pujol ha dedicat bona part del seu temps lliure al teatre amateur, “d’aficionats” com en dèiem abans. De jove havia estat el “galant” de moltes

obres, recitar també és un dels seus plaers, fa poc que s’ha estrenat com a director. Parlant amb ell descobrim quelcom més.

Sou de l’Hospitalet de” tota la vida”, Què recordeu dels temps passats? Les meves infància i adolescència, com la de la majoria de les

criatures d’aquells anys, tenia dues vessants, l’escola i la vida civil compartida amb la família pròpia.

Recordo que, durant la postguerra, en sortir de classe a la tarda, ens esperaven i ens acorralaven per portar-nos en filera fins a un terreny que hi havia al costat de l’Harmonia, i tancats a dintre, fèiem la instrucció, amb les degudes conseqüències, segons ells.

Els diumenges i dies festius, al matí, sortint de l’església, aplegaven la gent (petits i grans) a la plaça de l’Ajuntament; sortia l’alcalde al balcó i, després d’un discurs, braç en l’aire cantàvem el “Cara al sol”. A continuació obrien els carrers confrontants i podíem tornar a casa nostra.

A la tarda, després d’anar a catecisme, ens feien cine en un magatzem del carrer del Baró de Maldà. Per l’assistència a la missa i a la doctrina, ens donaven uns vals que, el dia dels Reis Mags, podíem bescanviar per joguines.

4

Vau cursar estudis aquí mateix, a l’Hospitalet? En incorporar-me, de jove, per primera vegada, al món laboral, vaig

compartir la feina amb els estudis de comptabilitat a l’Acadèmia Comercial de la nostra ciutat.

En les Festes de Fi de curs de l’escola esmentada, vaig actuar en diferents sainets còmics, compaginant-ho amb els meus estudis de Mestre tèxtil a l’Escola Industrial de Barcelona.

Dieu que sou empresari. Com va ser el pas de trebal lar per altri a treballar per un mateix? Quines diferències hi ve ieu? Com a treballador nat com modestament em considero,

primerament vaig ingressar en una empresa privada com a aprenent. Després, amb els anys, em vaig establir com a empresari i, amb un bon amic i al mateix temps soci, vam construir diferents habitatges a l’Hospitalet (el meu company com a contractista i jo com a promotor).

Després vam fundar una cadena de botigues de congelats, amb què vam ser pioners d’un producte alimentari innovador que es desconeixia en el mercat. Això va durar fins que les grans àrees comercials van envair aquest comerç, fent-lo no competitiu per als minoristes.

Seguidament, i com a empresa familiar, vaig constituir dues societats limitades dedicades als serveis de gestions integrals i de neteja. Actualment segueixen en actiu i el meu fill hi figura com a administrador

A nivell cultural, la vostra gran passió ha estat e l teatre. Com va ser que us hi vau engrescar? Sí, ja m’he referir a la meva col·laboració al teatre de l’escola:

d’altra banda, amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, patrona del Gremi Tèxtil de la Seda, vaig prendre part en una obra teatral amb els companys de l’empresa Vilumara.

Però, el fet d’administrar un negoci propi comporta molta dedicació i, en conseqüència, moltes hores de treball, que cal treure d’altres menesters i afeccions.

En el transcurs del temps, la meva feina doncs, va fer un tomb i la meva nova condició d’empresari va anar acompanyada d’un excés de feina que em va fer aparcar la meva aportació al teatre, que havia iniciat de molt jove, si bé, en els anys posteriors, una néta meva, la Laura, va passar a formar part del Taller de Teatre de l’Ateneu. A l’època franquista, la gent del Casino em va convidar a formar part

5

del seu Quadre escènic. Portat per la meva afecció a l’art de Talia vaig acceptar amb molt de gust. Vaig estar a les ordres del seu director, l’Enric Piera (acs). Amb el temps i havent millorat, a la meva mesura, la qualitat interpretativa, em van oferir poder estudiar Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. Considerant que aquesta no era la meva fita, vaig preferir seguir com a actor amateur. I vaig formar part de l’elenc del Casino fins que es va dissoldre.

També vau formar part del Quadre Escènic del Centre Catòlic, oi? Més tard, el que era el director del Quadre Escènic del Centre

Catòlic, en Miquel Xartó (que també és mort), em va proposar d’ingressar en el seu conjunt teatral, fet que li vaig agrair profundament. Però, tenint en compte que jo estava molt de gust al del Casino, preferia no canviar, ja que, en aquella època, no es contemplava que una persona pogués formar part de dues companyies al mateix temps.

Van passar pocs anys i el Quadre escènic del Casino del Centre, per diferències personals entre els actors més veterans, es va dissoldre i aleshores uns quants joves vam entrar a formar part del Quadre del Centre Catòlic, sortosament per a mi ja que hi vaig conèixer una actriu, la M. Dolors, que és la meva esposa. Ens vam enamorar i ens vam casar, fruit d’aquest matrimoni és el nostre fill, en Josep, que també va participar com a actor en diferents obres teatrals.

Van passar els anys i el Casino del Centre em va proposar de reconstruir el Quadre escènic de l’entitat i, molt a pesar meu, no els vaig poder complaure ni a ells ni a mi personalment. No obstant això i per circumstàncies de la vida, al cap d’un temps, un grup d’amics de l’Ateneu, amb motiu d’un homenatge a Joan Ferrer, em van dir de col·laborar en un recital poètic junts la meva néta, el meu fill i jo mateix. Vam acceptar molt satisfets. I després vau entrar al Grup Margarida Xirgu de l’A teneu...

La vida segueix i les desavinences també van fer efecte entre el personal de l’elenc teatral del Centre Catòlic i van provocar la creació d’un nou col·lectiu d’artistes anomenat “Margarida Xirgu”, que, per motius de convivència, va ubicar el seu nou estatge a l’Ateneu, sota la direcció de Josep Montaner (també difunt actualment) i en el qual el meu fill i jo vam tenir part activa.

6

Actualment, a banda de col·laborar amb el grup Marg arida Xirgu, heu fet de director amb el grup juvenil i in fantil. Com ha estat aquesta experiència?

Per integrar-me a l’Ateneu i en la funció de director del Quadre Escènic juvenil, em sento plenament motivat i estic molt content, ja que es complementa el fet de poder ensenyar-los els meus coneixements de teatre i la seva empenta, dinamisme i entrega que tenen com a actors i actrius joves amb il·lusió pròpia.

Quins projectes teniu ara? Seguidament i a poc a poc, segons la meva disponibilitat, he anat

integrant-me de nou en el grup de teatre de l’Ateneu en companyia de la meva néta.

També, per un compromís sentimental amb el passat i una satisfacció al mateix temps en el present, he pogut reconstruir el Quadre Escènic del Casino del Centre

Vau formar part de la Junta de la UEC de l’Hospital et durant

els temps foscos del franquisme. Què en recordeu d’ aquella època?

Vaig ser soci i vaig formar part de la Junta Directiva de la Unió Excursionista de Catalunya, perquè, en aquella època, era un dels pocs col·lectius que hi havia per poder reconèixer la cultura, els costums i la nostra llengua, alhora que s’hi fomentava la il·lusió, l’esperança en el futur tot confiant que Déu hi fes més que nosaltres.

Quan teníem reunions, abans ho havíem de comunicar al Govern Civil i rebíem la visita de la Guàrdia Civil, que ens preguntava el contingut detallat de la reunió, i posteriorment havíem d’entregar immediatament, a Governació, una còpia de l’acta de la reunió celebrada, perquè la poguessin controlar i, segons la consideressin, castigar seguint els mètodes que tenien establerts.

Amb el temps, vam poder fer algun recital poètic dels nostres autors catalans a la biblioteca de la Caixa de Pensions, com també formar part de la Coral Elisard Sala, si més no, per poder cantar en català.

També fèiem excursions per poder conèixer millor i estimar més encara la nostra terra.

Els mals record del franquisme i el que van comport ar us van

conscienciar políticament? Us heu compromès d’algun a manera en la política? Quin experiència n’heu tret?

L’opressió de la postguerra, eliminant per complet els nostres drets com a persones va impactar profundament els meus anys d’infantesa i

7

adolescència fins al punt que, en acabar la Dictadura, i amb l’afany de poder intentar col·laborar a refer la identitat de la nostra Catalunya, em vaig afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya, una agrupació política que vaig creure la més adient als meus principis catalanistes. Com a militant, vaig ser membre del Comitè Executiu Local i Comarcal, secretari del Grup a l’Ajuntament, i gerent a l’Hospitalet de les campanyes a les eleccions municipals, autonòmiques i legislatives i, per últim, cap del Gabinet del Director General dels Serveis Socials de la Generalitat. A banda del teatre, teniu alguna altra afició? A part de la meva entrega total a la convivència amb la família, l’afecció principal ha estat i és el teatre, si bé, el fet de dedicar tot el temps que necessiten els compromisos contrets amb el teatre em priva en bona part dels altres hobbys, com el de llegir i escoltar música.

Parlem del món cultural català. Com el veieu? Què c reieu que hi caldria aportar de nou? Pel que fa a l’actual moment cultural i esportiu a la nostra ciutat,

considero que està en un bon nivell; una part per mediació de l’Administració Pública i molt considerablement gràcies a l’esforç de les nostre entitats privades.

Cal tenir en compte que vivim un temps en què estem mancats de l’entusiasme d’una part d’un sector important de la gent gran, potser motivat per problemes familiars, la falta d’una feina adient a la persona i en conseqüència la part econòmica. Això es reflecteix en bona part en el nostre jovent amb una certa indiferència pels valors culturals i esportius, cosa que els condueix moltes vegades, si més no a alguns d’ells, cap a un món insatisfet, a les drogues i a les begudes alcohòliques.

Com veieu l’Ateneu actualment? Quins consells ens d onaríeu? L’Ateneu de Cultura Popular és una de les entitats de l’Hospitalet

que es pot sentir afortunada.pel fet d’estar molt ben reconeguda per tothom. La tasca que estan desenvolupant tots els seus components és perfecta. Jo em sento molt complagut de poder-hi ajudar amb la meva petita col·laboració, al mateix temps que felicito a tots molt afectuosament

Reflexió: sempre he cregut que tot el que fos col·laborar en programes culturals i que tinguin un caire positiu, caldria fer-ho, tenint en compte, no solament el nom de l’entitat, sinó pensant que sigui pel bé de la nostra ciutat. Em sento satisfet, perquè veig que s’està aconseguint.

8

ATENEU

RECITAL DE POESIA

Per segon any consecutiu el Casal de Gent Gran de l’Hospitalet Centre va convidar al Grup de Teatre Margarida Xirgu a participar als actes que organitzen per celebrar l’arribada de la “Primavera” . Cinc rapsodes del grup, M. Àngela Casado, Teresa Casado, Joan Ferrer, Fèlix Puig i Josep Pujol, vàrem recitar poesies de Carme Jorba, Anna M. Fontanals, Miquel Martí Pol i Josep M. de Sagarra, entre d’altres. Igual que l’any passat, vàrem tenir molt bona acollida, i els va agradar molt el repertori que es va escollir, des de les serioses a les tradicionals, així com de còmiques. Totes les interpretacions van ser molt aplaudides. Durant la vetllada també va actuar la Coral i el Grup Sardanista del Casal i, per acabar, la ja tradicional desfilada de vestits de paper. Així doncs, amb tot plegat, va ser una tarda força agradable. Una vegada finalitzat l’acte es va fer un berenar, estona que vàrem compartir amb la gent del Casal.

Text M. ÀNGELA CASADO Fotos M. DOLORS PARÉS

9

VISITA AL CAIXA FÒRUM DE BARCELONA

La pluja que tant necessitem per acabar amb la sequera que estem patint, ens va aigualir un xic la sortida, ja que algunes de les persones que volien venir es van espantar amb el temporal que va caure el dissabte dia 10, el previst per la visita. Malgrat tot, la vàrem dur a terme, i va ser molt interessant. Un toc “exòtic”, la persona que ens va guià, Maï Lien Troung, és italiana, però d’ascendència vietnamita, i parla un excel·lent català (cada cop és més cert això de que som ciutadans del “món”). Ara farem una mica de recordatori, ja sabeu que a mi m’agrada rememorar fets: El dia 8 de gener de 2005 encetàvem un nou cercle de visites culturals, i el Palau de la Música Catalana va ser l’escollit per fer-ho. En el Xipreret núm. 278 del febrer, feia el comentari amb una mica d’història. No patiu que no us la repetiré íntegra, només quatre dades. Els senyors Lluís Millet i Amadeu Vives, fundaren l’any 1871 l’Orfeó del fet Català, i a causa que cada cop eren més nombrosos, necessitaven un espai més gran del que tenien. Això va ser el principal impulsor de la construcció del Palau, que el 1905 començà el senyor Lluís Domènech i Montaner, un dels principals arquitectes del modernisme barceloní, i que va acabar l’any 1908. Fa per tant CENT ANYS. L’any 1997 la UNESCO va declarar patrimoni de la humanitat aquest emblemàtic edifici. 1908-2008: CENT ANYS DEL PALAU és com l’Obra Social de la Fundació “la Caixa” anomena aquesta exposició, concebuda com un espectacle audiovisual, ja que aquesta exposició analitza els cent anys del Palau des d’una triple perspectiva: la història, la música i l’arquitectura, a través d’un recorregut documental que incorpora imatges d’arxiu i enregistraments recents, i descobreix aspectes poc coneguts, en el marc d’una visió panoràmica dels darrers cent anys d’història

10

L’escenari del Palau ha acollit les primeres actuacions d’ artistes de fama mundial com, Pau Casals, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels o Montserrat Caballé. També actes de caràcter polític com els famosos “Fets del Palau” del 1960. La música clàssica ha estat primordial en els seus concerts amb figures com: Arthur Rubinstein, Maurice Ravel, Manuel de Falla, Igor Stravinsky, Rakmaninov, entre d’altres.

Obert a tots els estils i tendències, hi han tingut lloc actuacions de flamenc, de jazz, de música contemporània i de tot el món: Woody Allen, Zubin Metha, Cecília

Bartolí, Pablo Milanés, etc., i no ens oblidem dels nostres: Jordi Savall. Joan Manuel Serrat, i sobretot Raimon, (permeteu-me una opinió particular, el canta-autor més admirat pel meu marit i per mi). Va ser una visita molt bonica i interessant, ja que, a més de recordar coses que ja havíem vist, la guia, Mai Lien Troung, molt amable, ens va ensenyar les obres (terrats, vidrieres...) que s’havien fet per adaptar l’espai i convertir-lo en el actual Caixa Forum. Us recomano la propera sortida el dissabte dia 5 de juliol, que visitarem un museu també molt interessant. Podeu apuntar-vos a secretaria fins al dia 1 d’ aquell mes.

ANTÒNIA CALDÉS

11

Excursió “Coneguem Catalunya” n. 248 (sorpresa) a Alta Ribagorça-Val d’Aran. Sortida a les 7 del matí del divendres 16, fins el diumenge 18 de maig de 2008

Com en cada excursió, ens vam trobar en el punt habitual, al

carrer de Barcelona, i ben d’hora, a les 7 del matí. Però aquest cop tot plegat era un xic especial, es tractava d’una sortida de tres dies i, a sobre, en un lloc desconegut. Estàvem a punt de començar la “Tercera excursió sorpresa”.

Amb més son que ganes de fer gresca, a fer via cap a Balaguer, on ens aturàrem per esmorzar i estirar les cames. Un cop recuperades les forces, i ja ben desperts, l’ambient dintre de l’autocar va canviar i van començar les primeres cançons i xerrades amb veu més alta. Ja no hi havia por de despertar ningú.

Poc després, en Miquel Paton, organitzador i coordinador de l’excursió, ens va donar a conèixer el lloc de destinació i els motius que l’havien dut a triar-lo. Anàvem cap a l’hotel Tuca (****) a Viella. Tan aviat es va saber on anàvem, l’hotel, els serveis que oferia i la seva qualitat, hi va haver un fort aplaudiment.

Com a curiositat, voldria comentar que, en un any de sequera, la pluja ens va acompanyar durant bona part del trajecte, sent intensa en alguns moments. De fet, la nostra arribada a l’hotel va ser certament remullada.

Un cop entregades les claus de les habitacions i després que la gent s’hagués instal·lat, vam anar a dinar. Acabat aquest, i sense gaire temps per a mandres ni becaines, en Miquel ens emplaçava per fer la

12

sortida de la tarda: una visita guiada per Pont de Suert. Per segona vegada havíem de passar pel Túnel de Viella.

Lamentablement ens va ploure gairebé tota la tarda, i la visita a la bonica capital de l’Alta Ribagorça va ser passada per aigua, motiu pel qual només ens vam poder entretenir a rebre les explicacions de la guia, la senyoreta Meritxell, en les dues esglésies de la població, la nova, moderna en estil i forma, i la vella, romànica en els seus orígens. La resta va ser un passeig mig remullat

fins que el senyor Manel, el xofer, ens va venir a recollir per tornar-nos cap a Viella. De nou tocava passar pel famós túnel.

Havent sopat, ens van posar música en un dels salons de l’hotel, i malgrat que al principi la gent estava animada, i alguns amb força ganes de ballar, el cansament del dia va fer que a poc a poc ens anéssim retirant cap a les nostres habitacions per descansar.

L’endemà, ja teníem prevista la sortida de l’excursió del matí, a les 9, i com el dia anterior, ningú podia endevinar el temps que ens faria. L’excursió era al Parc Nacional d’Aigüestortes i, malgrat que al company Miquel, els guies li havien dit, per telèfon, que allí hi feia sol, el cert era que, a Viella, el cel amenaçava pluja. De fet, durant el trajecte cap a Boí va anar plovent de forma aleatòria. I una altra vegada ens tocava passar pel túnel, i van...

Com que aquest trajecte té una durada aproximada d’una hora, alguns van aprofitar per treure’s una mica la son del damunt, fent una petita dormida, la resta es va dedicar a contemplar un paisatge que per més vegades que hi passis mai et cansa, sempre hi trobes quelcom de nou, ja sigui un nou matís de verd, un nou dibuix entre els colors dels prats i dels boscos, una nova muntanya que, no saps ben bé per què,

13

no havies vist abans, o aquella neu, dalt dels cims, més blanca, més nova que ahir. Per no variar, tornàrem a passar pel Túnel de Viella.

Arribats a Boí ens esperaven els vehicles “tot terreny” que ens havien de portar dins el Parc Nacional d’Aigüestortes. Un recorregut d’uns 12 quilòmetres envoltats de natura en un entorn meravellós, i l’apoteosi, el lloc on ens van deixar, un paratge impressionant, envoltat de muntanyes nevades, boscos i aigua, sobretot aigua, pertot arreu.

Els circuits per fer a peu, dintre del parc, son relativament llargs, alguns d’uns quants quilòmetres de recorregut, fins a arribar a alguns dels llacs que queden més amunt d’on ens van deixar els Jeeps, com la ruta cap a l’estany Llong o fins i tot la que et porta al llac de Sant Maurici. Però eren circuits que no ens els podíem permetre, ja que el temps que teníem era limitat per a poder fer trajectes tan llargs. Així que vàrem anar caminant fins allí on vam veure que ens donava prou temps per fer el camí de tornada. Va ser fantàstic poder gaudir d’un lloc i un entorn tan extraordinari, ple d’avets centenaris i pins negres. Diuen que t’hi pots trobar isards, marmotes i, si mires el cel, fins i tot algun trencalòs o àligues. Per desgràcia, o perquè férem massa soroll, jo no en vaig poder veure cap.

A aquells que s’ho preguntin els he de dir que sí, ens va ploure, però d’una manera anàrquica i boja. Plovia, parava, sortia el sol i tornava a ploure. Ja no sabíem si plegar o no plegar els paraigües. Fins i tot es va sentir preguntar si per allí, la dita de “Al maig cada dia un raig” no seria “Al maig cada deu minuts un raig”.

14

Així que, un xic remullats, els Jeeps ens van tornar fins a Boí on vam pujar, de nou, a l’autocar que ens va portar a Viella, on ens esperava un bon plat d’olla aranesa, que ens va retornar la calor.

Com que aquella tarda la teníem lliure i cadascú podia fer el que volgués (el centre de Viella no era gaire lluny de l’hotel), vaig pensar que podria fer una bona becaina i descansar, però de sobte en Miquel ens va anunciar la presència del famós Dr. Estivill, que aquells dies s’estava a Viella, i a qui havia convençut per què ens fes una conferència. Ens va fer esperar una estona, i finalment ens va enviar per anticipat un grup dels seus infermers i ajudants perquè ens fessin una revisió.

Crec que a aquestes alçades ja heu endevinat que tot plegat era una broma. Alguns dels companys d’excursió, disfressats d’infermers i metges, ens van fer passar una bona estona amb les seves bromes. No crec que quedés ningú sense que li auscultessin els batecs del cor o li prenguessin la pressió. Com que els ànims ja eren a dalt de tot i ja tothom s’havia oblidat de les becaines, es va organitzar un festival

espontani, amb diverses actuacions: la Maria Rosa Ibàñez ens va recitar un esplèndid monòleg que va venir seguit d’acudits, cants populars i tradicionals, jotes i altres gresques. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Al vespre, després de sopar, de nou música i ball per a aquells que

encara no estiguessin cansats i després, a dormir, per preparar-nos per a la recta final del viatge.

El diumenge, no gaire d’hora aquest cop, en Miquel i el xofer van ser bons minyons i ens van deixar dormir una miqueta més, ens vam dirigir cap al Centre de Fauna del Pont de Suert, on la senyora Montse, molt amable i atenta tota l’estona, ens va fer de guia per les instal·lacions, un centre de recuperació i reproducció per a la truita comuna. Tant les preses com les instal·lacions hidroelèctriques han fet que els peixos esmentats no puguin fer les seves vides de forma natural, als rius, com per exemple, els seus recorreguts pel riu, ni el

15

seu procés reproductiu, i aquest centre n’és un ajut tant per la seva cria, com el desenvolupament i cura. Malgrat que, vist des de fora sembla una piscifactoria, cap dels animals que allí es cria va destinat a la seva venda, són alliberats als rius. Suposo que un cop al riu, el que els passi deu ser cosa d’ells mateixos.

Vam passar per tots els espais que els tenen habilitats, des d’on neixen i són petits alevins, fins a les grans peixeres on hi ha els grans exemplars destinats a la reproducció.

El centre també es dedica a la recuperació de la llúdriga, de la qual en vam poder veure dos exemplars, així com del visó europeu, actualment en vies d’extinció. També vam poder veure una parella de castors.

Acabada la visita ens vam dirigir cap a Balaguer, on al restaurant “El Faro” ens esperava el dinar de comiat. Com que vam arribar relativament d’hora i ja ens van fer passar de seguida, després de les postres encara va quedar força temps per fer una mica de gresca i ballar. Va ser un bonic fi de festa, ja que a sobre aquell diumenge coincidia amb l’aniversari d’un dels nostres excursionistes (el Sr. Josep Garcia), i a més, una de les parelles, també celebrava anys del seu casament, (la Sra. Cinta Menal i el Sr. Miquel Laviga.) Ho vam aprofitar per retre’ls el degut homenatge. També aprofitàrem per acomiadar-nos de la Sra. Maria Teresa Munyarc i el Sr. José Antonio Rodríguez, que aviat han de tornar a Puerto Rico, on resideixen.

La tornada cap a l’Hospitalet no es va fer massa pesada. Suposo que cadascú va fer balanç del que havia estat l’excursió sorpresa. Crec

16

que ho hem passat bé, hem rigut i ballat, hem vist paratges meravellosos i ens hem remullat en temps de sequera. Però el més important de tot ha estat que hem tingut l’oportunitat de conèixer-nos tots plegats una mica més i compartir uns moments de la nostra vida amb una gent que, certament, es fa estimar.

Fins a la propera, que serà la núm. 249 (prepareu-vos doncs per la 250 que volem que recordeu amb un bon gust de boca). De moment us dic la del mes de juny que serà el dia 14 i sortirem a 2/4 de 8 el matí, ja que és una mica lluny, al Vallespir. Us hi podeu apuntar el dilluns 2.

Text i fotos CARLES FARRÉS

17

RESUM DE L’ASSEMBLEA GENERAL ORDINARIA DE L’ATENEU. Com cada any publiquem al Xipreret un resum de la Assemblea General Ordinària que anualment se celebra entre els socis de l’Ateneu. Enguany es va celebrar el dia 30 de març en segona convocatòria a les onze del matí a la sala polivalent del Club Muntanyenc. L’Assemblea General degudament convocada i reunida és l’organ superior de l’Associació. Els acords adoptats vinculen tant els socis com la Junta Directiva i el president, en el nostre cas presidenta, és per aquest motiu que l’objectiu d’aquesta publicació és fer arribar a tots els socis els acords als quals es va arribar. Van presidir l’Assemblea els senyors, presidenta Matilde Marcé i Piera, secretari Ismael Adell i Sanz i tresorer Pere Juhé i Oriol. El nombre de socis assistents a l’Assemblea va ser de cinquanta-quatre socis. En el primer punt de l’ordre del dia, la presidenta de l’Ateneu Sra. Marcé, en un discurs breu, donà la benvinguda als socis assistents, es va lamentar de la poca assistència ja que creu que ser soci no és només pagar una quota sinó que pensa que és bo que els socis en un acte com aquest facin saber les coses que es puguin millorar, les que trobin malament o d’altres que es puguin fer noves, aportar idees i participar en les activitats, encara que és un mal ja endèmic i l’assistència a aquests actes és cada vegada més baixa. Va fer referència a alguns socis que sempre hi havien assistit i que no varen poder ser-hi per causa de malaltia, alguna de greu, i també va trobar a faltar altres que, en expressió pròpia va indicar “se’ns han mort”. Va ressaltar dos fets que creu importants i que s’han produït en l’any passat, un d’ells ha estat la signatura del protocol de cessió simple del local del carrer de Santa Anna el 2 d’octubre i l’altre la commemoració del 75è aniversari de la fundació de l’Ateneu. En referència al primer dels esdeveniments esmentats, donat que ja hem de tenir assimilat el fet que no tornarem a l’antiga seu de l’Ateneu, pensa que, deixant a part els sentiments i els records que molts dels socis tenen, inclosa ella, hem de tenir tots il·lusió i empenta per la nova etapa de l’Ateneu en el nou local. Lamenta, això sí, el temps que ha pasat i que hem estat al carrer de Digoine ja que la manca d’espai ha provocat que deixéssim de fer activitats. En vers al actes que s’han fet en commemoració del 75è aniversari, agraeix tant assistència de socis i amics com hi ha hagut i destaca el Dinar de Germanor i l’acte de lliurament de pins als socis de 25 anys o més d’antiguitat. En el segon punt de l’ordre del dia, acte seguit el secretari de l’Ateneu va comunicar als assistents que a finals del 2007 hi havia 422 socis, i hi varen haver 22 baixes i 38 altes. També va comunicar les activitats dutes a terme en la any vençut i que en breu resum són les següents: 5 conferències; 11 excursions “Coneguem Catalunya”; 2 exposicions; 11 publicacions del butlletí el Xipreret i del llibre núm. 21 de la Col·lecció la Medusa “5 anys de converses a l’Ateneu V” i la venda de llibres i l’obsequi de la rosa el dia de Sant Jordi; XII Trobada Comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras amb la participació de 23 grups amb 300 puntaires; visita dels Reis d’Orient de l’Ateneu a diversos centres i residències de tots el barris de l’Hospitalet; ballada de sardanes Memorial Jaume Reventós

18

a càrrec de la Cobla Vila d’Olesa a la plaça de l’Ajuntament; lectura del Pregó del Dia Mundial de la Sardana. Ballada de sardanes amb la cobla Premià a la plaça de l’Ajuntament en commemoració del Dia del Soci; 13 representacions de teatre i espectacles del Grup Teatral Margarida Xirgu de les obres: “Bon Nadal, Mister Scrooge”, “Fuita”, “El sastre valent”, “Les dones m’han segrestat”, “Besos” “L’acaparador”, “Creeps”, “Un tresor de pirates” i “El sastre valent”. Lectura del “Poema de Nadal” a càrrec de membres del Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, al Museu d’Història de la Ciutat; 6 visites culturals; participació a Carnestoltes 2007 amb una comparsa formada per membres del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu; ofrena floral “Diada Nacional de Catalunya”; participació a actes organitzats per la Talaia (Comissió Festes del barri Centre) el dia de la Castanyada; Dinar de Germanor Dia del Soci i Participació X Mostra d’Entitats. Durant els mesos de gener a juny i d’octubre a desembre: Taller de teatre infantil i juvenil; dibuix infantil; aula de pintura lliure per a socis; puntes al coixí i labors. Posa en coneixement dels socis la creació de la pàgina WEB de l’Ateneu que s’ha fet a fi i efecte de donar a conèixer a tot el món l’Ateneu i que els socis puguin tenir puntual i detallada informació dels actes i els esdeveniments de l’Entitat. En el tercer punt, el tresorer de l’Ateneu fa saber als assistents els ingressos i despeses que hi ha hagut el 2007 i la previsió per l’any en curs, que són aprovats. En relació al quart punt de l’ordre del dia i a l’augment de quotes, la sra. presidenta exposa la conveniència d’adequar-les una mica a les necessitats de l’Entitat, ja que és una de les entitats en que la quota és més baixa. També incideix en el fet el pròxim trasllat de l’Ateneu a la nova seu i l’adequació dels espais que calguin farà que hi hagi despeses extraordinàries. Així doncs l’Assemblea va acordar un augment de 5 Euros per soci/any i que als socis que paguen una quota voluntària superior se les apliqui aquest augment si no disposen res en contra. En el torn de precs i preguntes diversos socis varen formular al·legacions sobre com van assegudes les persones al autocar de les excursions, així com es presenta l’observació que l’anunci de les excursions al butlletí Xipreret arriba massa tard i d’aquesta forma, quan intenten apuntar-s’hi ja no hi queden places. L’organitzador de les excursions explica la forma en què s’escullen els seients als autocars, no obstant no hi ha cap problema en canviar-ho si així ho vol la majoria, que en pren nota i en el seu cas es farà de la forma que es desitgi. El secretari comunica als assistents que, a part del butlletí Xipreret, poden consultar les excursions que s’han programat a la pàgina web de l’Ateneu on s’anuncien amb tres o quatre mesos d’antelació. Segons l’article 16 del Capítol III dels Estatuts de l’entitat, aprovats pel departament de Justícia de la Generalitat el dia 17 de febrer de 2003 els socis senyora Eulàlia Ortí Brasó i Maria Teresa Gol Piera es van presentar com a testimonis per signar l’acta de l’Assemblea.

LA JUNTA DIRECTIVA

19

POESIA AQUESTA TARDA, AMOR (*)

Aquesta tarda, amor, manllevaré a la mar que canta la seva veu que es gronxa al coi entotsolat del meu enyorament i l’estendré al teu pas de fada encisadora per proclamar, agraït, el teu retorn. Aquesta tarda, amor, en el llindar de casa hi trobaràs, braços oberts, tot esperant-te un home i el seu cor. Martí Amagat i Matamala

(*) A Josep Antoni Burcet i Maria Rosa Mas, en el seu casament

20

COL�LABORACIONS ES VEN PIS

Els que vivim a l’Hospitalet podem veure, des de fa temps, com en molts edificis, nous i vells, hi pengen cartells que anuncien la venda de pisos. En el barri Centre, per exemple, hi ha cases acabades de construir fa alguns mesos, que avui encara continuen deshabitades. La

conclusió que se’n treu de tot plegat és òbvia: la compra d’habitatges està sota mínims. Per una d’aquelles casualitats de la vida, darrerament he tingut l’oportunitat de parlar amb dos constructors d’obres, separadament. Comentant la crisi que sembla que pateix el sector immobiliari, els dos em

vingueren a dir, si fa no fa, el mateix. Així, el primer, que es dedica a la compra de sòl amb la finalitat d’edificar-lo i a la compra de cases velles per rehabilitar-les i que treballa, bàsicament, a l’entorn del cinturó barceloní, em confessà que estava en una mena d’atur tècnic. De moment, podia anar trampejant, però no tenia cap projecte a curt i mig termini. Em digué: “Per a mi pinten bastos, si la situació no s’arregla aviat!”.

El segon, que té el seu radi d’acció a la costa, em va explicar que en la seva empresa tenien varis projectes encarregats, però reconeixia que el sector no estava bé. Em deia que sabia de competidors que havien hagut de tancar portes perquè havien invertit en la construcció de blocs de pisos i apartaments i que al no vendre’ls, no pogueren tornar els crèdits bancaris que tenien demanats. Tanmateix, em va manifestar que els bancs i caixes havien afluixat la pressió sobre els insolvents perquè no tenien cap interès en acumular vivendes i convertir-se en gestors immobiliaris. Ell creia que la patacada forta, però, podria produir-se passat l’estiu.

D’altra banda, canviant de sector econòmic, un bon amic que té negocis relacionats amb el turisme em comentava, aquest passat mes de maig, que les perspectives per a la immediata temporada d’estiu no eren bones. Que s’insinuava un descens de visitants i d’ingressos, tot i que rebutjava parlar de daltabaix. Ho justificava dient: “Encara que es parli de crisi, la gent no deixarà de fer vacances. Els que hi estan

21

habituats de cada any, no renunciaran pas a un viatge de baix cost o una estada de pocs dies a la platja. El que sí que es veu a venir és que es gastarà menys”.

Des del costat dels treballadors assalariats, cal dir que les perspectives tampoc són gens falagueres. Les dades de l’atur no fan més que créixer i els qui per ara treballen, en funció de si tenen o no tenen una hipoteca clavada per anys i panys, arriben a final de mes amb angoixes o sense. De moment, però, tots s’han d’oblidar de fer despeses extres, com per exemple canviar-se el cotxe, que ja està cansat, el pobre, de superar proves i proves de l’ITV.

A aquest context propens al pessimisme, cal afegir-hi les notícies de maltempsades financeres i d’evolució negativa dels indicadors macroeconòmics, que apareixen de tant en tant en els mitjans de comunicació. Tot plegat provoca un cert neguit entre els ciutadans que veuen el futur gris, gris. A més, pel que fa a Catalunya, s’hi han d’afegir els problemes de finançament en què es troben el nostre govern i molts ajuntaments a l’hora de desenvolupar les seves competències i els projectes previstos.

En aquest sentit, el creixent dèficit fiscal català sembla no tenir aturador (de fet, hauríem de parlar d’espoli econòmic, tal com fa el bon amic, soci de l’Ateneu i col·laborador del Xipreret, Martí Guerrero, en l’interessant llibret que va publicar el passat dia de Sant Jordi). Això, juntament amb la disminució de llicències d’obres en la construcció, principal font d’ingressos dels ajuntaments, ha motivat que la situació es comenci a fer insostenible. Tant és així, que el mateix president de la Generalitat catalana, el passat mes de maig, reclamà al govern espanyol que no s’endarrerís la negociació del nou model de finançament, ja que, en cas contrari, les conseqüències serien molt negatives pels ciutadans.

Aquesta situació d’ofec econòmic del nostre país, ha portat més d’un a mirar cap el passat i rememorar el moviment de protesta que s’inicià el mes de juny de 1899 i que és popularment conegut com el tancament de caixes. Llavors, la pujada de les tarifes del gas i l’electricitat, els nous arbitris municipals i estatals i la forta campanya anticatalanista amb què era tractat el problema, suscitaren el rebuig dels contribuents catalans, que decidiren no pagar. El doctor Robert, alcalde de Barcelona, es negà a embargar els morosos i es veié obligat a dimitir. Després de diferents vicissituds, al final, tot acabà amb la declaració de l’estat de guerra a la província de Barcelona i amb l’empresonament de cinc botiguers. La situació es féu insuportable i el 18 de novembre els comerciants acordaren posar-hi fi, assumint la derrota.

PERE JUHÉ

22

ROMÀNIC O GÒTIC?

Per a mi sempre romànic. Em pregunto per què l’art romànic sempre m’ha impressionat i l’art

gòtic l’he admirat. No ho sé, és un sentiment que ve de molt endins, per tant allò que pugui dir és subjectiu.

Penso que en l’art romànic és Déu qui va a l’home, l’acull des de la seva intimitat i senzillesa, provoca el diàleg, el tu a tu. En el gòtic és l’home qui cerca Déu, qui s’hi adreça i li ofereix grandiositat i bellesa a fi d’apropar-s’hi.

Una església romànica fa que es parli al Pare. Una catedral gòtica és litúrgia i oració adreçada al Déu i Senyor. Per què? Tampoc no ho sé. M’impressionen les petites esglésies romàniques dels Pirineus, del Berguedà o d’Osona. Esglésies que l’home ha bastit pedra a pedra. L’esforç de l’home ha pujat parets massisses, voltes de canó, absis i absidioles, campanars esquifits o esvelts, quadrats o rodons, espadanyes, portalades, claustres, columnes o capitells.

L’arquitectura romànica és humil, senzilla, simple. La gòtica, esvelta, elegant, tècnicament pensada. L’escultura és rústega, tosca i no es pot comparar amb la bellesa de les verges gòtiques.

I tampoc podem comparar el Pantocràtor de Taüll amb els retaules dels germans Huguet o de Bernat Martorell on ja senyoreja l’estètica i la tècnica de les tres dimensions.

Però, malgrat tot, jo em decanto per la simplicitat del romànic. La simplicitat de Sant Quirze de Pedret, la “catedral” de Sant Jaume de Frontanyà, el monestir de Sant Pere de Rodes... Però reconec i admiro la bellesa de Santa Maria del Pi i Sant Just o Santa Maria del Mar, que, per a mi, és el gòtic més elegant que mai he vist. Res és comparable, ja ho sé, però allò més bonic mai no és el que m’impressiona més.

D’altra banda, des dels inicis del romànic fins a l’afermament del gòtic, hi van uns quatre segles. Quatre-cents anys que no s’han resistit a la influència del temps. El romànic fa camí cap al gòtic i aquest beu en les seves fonts.

23

Pintura, escultura, arquitectura evolucionen tal com ho feia la societat civil de l’època que també reclamava edificis civils per a les seves necessitats i que havien de respondre a la moda del moment, el gòtic: les Drassanes, la Llotja, el Palau del rei Martí...

El romànic s’estilitza al pas dels anys. És fa més àgil, més obert, més ple de llum, a poc a poc el punt rodó esdevé mig punt, s’allargassa, les columnes s’aprimen i s’aixequen desafiants, els capitells són més prims, més perfectes, les portalades més amples amb figures d’apòstols i evangelistes, amb timpans de mestres escultors, les finestres i els rosetons es vesteixen amb vitralls de mil colors que la llum de fora travessa tènuement. Ha nascut i creix l’art gòtic en totes les seves disciplines. És el camí que segueix tot allò que és susceptible de canviar. Les grans catedrals són gòtiques perquè els mitjans impulsaven l’art i l’Església i els nobles eren forts i mostraven la seva potència.

Les esglésies rurals són romàniques, petites, gruixudes, els mitjans també eren petits, solament els monestirs podien fer grans obres d’acord amb el model romànic de l’època.

Una mirada llampec des dels segle X al XVI ens mostra una línia ascendent que va des de l’art primitiu, dur, simple, tal com era la vida, fins a assolir la bellesa i la magnificència del gòtic ric i poderós, tal com la societat s’anava desenvolupant.

Repeteixo. Admiro el gòtic, estimo el romànic. Doneu-me un bivac a Sant Pere de Rodes. Cantar unes vespres a l’església òrfena de restauració, una foguera al castell de Sant Salvador, és la tradició, és la nit de Sant Pere, i després un bivac a la font del monestir.

Et desperta el silenci, el sol comença a daurar les pedres velles dels dos campanars, un per a Déu i l’altre, torre de guaita per als homes. Us asseguro que el record d’aquelles nits a l’ombra dels campanars romànics de Sant Pere encara m’esborrona.

NÚRIA CERVERA

24

HO SABÍEU NOTÍCIES “NO CATASTRÒFIQUES ”

És difícil llegir el diari i trobar-hi alguna cosa que no sigui gaire dolenta perquè, la veritat, la majoria de notícies són de calamitats, atemptats, terratrèmols, temporals, guerres... que si l’economia va malament, que si aquest i aquell polític es barallen...sense parlar de les absurditats de la “prensa rosa, o del corazón”.

Però malgrat tot, sempre hi ha quelcom que dius, mira, és curiós...

L’Ave Barcelona Madrid , que inaugurat el 20 de febrer, ja funciona, continua sent notícia d’actualitat. Ni de bon tros s’ha acabat el tema. En el butlletí de març ja en vaig fer un comentari, però encara hi ha moltes coses per dir, i a més, contradictòries.

Per exemple, el dimecres 7 de maig: un titular bastant destacat: L’AVE BCN-MADRID ACONSEGUEIX EL PASSATGER UN

MILIÓ EN NOMÉS 77 DIES Més avall, però, venien les “rebaixes”. Es comentava com a cosa

sorprenent el gran nombre de places amb tarifa reduïda que es queden sense vendre. El 46’7% de les 21.005, amb un descompte del 60%, que s’ofereixen a la “web”, i el 52’4% dels bitllets amb tarifa “estrella”, amb un descompte del 40%, no tenen comprador, i d’altra banda els usuaris es queixen de com n’és de difícil trobar aquests bitllets de descomptes promocionals. També és contradictòria l’ocupació dels trens, ja que el percentatge de places venudes sobre el total és de un 65-70%.

Hi ha dues explicacions al perquè no tenen sortida aquestes ofertes.

-1a. Les dificultats per localitzar les ofertes a la pàgina “web”, són tan complicades que els possibles compradors es fan enrere.

-2a. Les anomenades tarifa “estrella” es corresponen en horaris i dies en els quals gairebé ningú hi viatja.

És el de tota la vida, “feta la llei, feta la trampa” . Un altre punt negatiu és el del trajecte Barcelona-Saragossa, que

no té punt de comparació amb el Saragossa-Madrid. La diferència és abismal, mentre en el primer tram s’han enregistrat 90.515 passatgers, en el segon hi han viatjat 306.090 persones.

El tram entre Barcelona i Tarragona encara és molt més negatiu, ja que els viatgers s’estimen més anar amb el tren convencional que amb

25

l’Ave, i el motiu és ben senzill. L’emplaçament de la estació del

“Camp de Tarragona”. El temps que passa des que el tren surt de Sants fins a aquella

estació, és de només 34 minuts, fantàstic, sí no fos perquè...(el sempre famós si no fos)...s’ha d’esperar 40 minuts la sortida de l’autobús que transporta la gent fins a la plaça de la Imperial Tarraco, això sense comptar l’estona que dura el trajecte.

I ja no en parlem sí la destinació final és Reus, encara pitjor. Sabent la rivalitat que existeix de tota la vida entre aquestes dues ciutats, fer-hi arribar l’Ave era absolutament improbable.

Així és que hi ha tota una xarxa de “bunyols” en aquest projecte. Massa “interessos creats” (com deia Jacinto Benavente en la seva obra)

I encara tenim pendent “el gran problema”, travessar Barcelona amb una gran quantitat d’edificis del modernisme i de Gaudí pel damunt.

Madrid no està foradat pel pas del Ave, s’atura a Atocha, i en un altre extrem hi ha l’estació de Chamartín, amb metro, bus i taxis a disposició de qui ho necessiti.

Jo, dins la meva ignorància, penso, aquí a Barcelona no podria haver-hi una terminal a Sants, i una altra a la Sagrera, o aprofitar ’Estació de França?

Hi deuen haver molts “interessos creats”, com deia abans. A més, no sé si ho heu llegit, crec que sí, que Gaudi feia servir

l’acer en les seves construccions, i amb el pas dels anys s’ha deteriorat el material, això afecta l’edifici de la Pedrera , on s’han de fer els arranjaments pertinents, i també s’ha trobat aquest problema a la torre de Bellesguard , en voler despenjar una creu que coronava una torre per tal de restaurar-la. I la Sagrada Família ?, monument emblemàtic, no ja només per a Barcelona i Gaudi, sinó patrimoni de la humanitat. Sincerament ho trobo molt arriscat, perquè tota aquesta zona ja està molt foradada per altres motius.

26

Ah!, una curiositat que no té res a veure amb l’Ave, però sí amb la Sagrada Família . Sabíeu que al campanar de Sant Bartomeu han fet el niu una parella de falcons pelegrins? Doncs sí, i tenen quatre pollets. Moltes persones els han pogut observar amb telescopis des de la plaça, enfocant aquesta torre que és bastant difícil de veure.

Aquesta parella de falcons els van deixar anar a la ciutat dins d’un programa de reintegració de la espècie l’any 2005. El mascle és un exemplar alliberat al port de Barcelona el 2001, i la femella va neixer al penya-segat del Morrot de Montjuïc el 2006, i ja han criat un total de nou polls en diferents temporades.

Els falcons s’adapten molt bé a les ciutats, ja que viuen en parets rocoses, ja siguin naturals o artificials, i s’alimen-ten d’altres ocells, cosa que a Barcelona no els falta.

Al campanar de Sant Bartomeu han trobat un lloc tranquil al qual no arriben els turistes.

Quan neix un nou exemplar se li col·loca una anella a la pota per tal de poder identificar-lo, i és per això que un dels que fa una anys va nèixer al campanar, ara es troba a la zona de Diagonal Mar, i un altre a la tèrmica de Cubelles.

Tenia més coses per comentar-vos, però ho he de deixar pel mes que ve, ja que em penso que m’he passat de la ratlla (em refereixo a les pàgines que li toquen a aquestomentari, i em renyaran).

Així doncs, fins al proper Xipreret.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, M.Àngela Casado, Núria Cervera, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M.Dolors Parés.

NO OBLIDIS VENIR A COMPRAR-L’HO !!

Amb la col·laboració de: