BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXX – Núm. 322 – FEBRER 2009

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 14 a les 8 del matí Excursió núm. 256 “Coneguem Catalunya”, CALÇOTADA a Tavèrnoles. Visita al Museu del Coure de Les Masies de Voltregà. Inscripcions el dilluns dia 2 DIMECRES 25 a 2/4 de 8 del vespre a la Regidoria , Rbla. Just Oliveras, 23 Conferència-col·loqui TEMPS ERA TEMPS: L’HOSPITALET I LA GENT A càrrec de la Sra. Matilde Marcé DISSABTE 28 a les 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS Recitat de fragments d’ OBRES CLÀSSIQUES CATALANES A càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MARÇ DISSABTE 14 a les 8 del matí Excursió núm, 257 “Coneguem Catalunya”, a la TERRA ALTA. Visita al Museu Picasso d’Horta de Sant Joan, dinar a Gandesa Inscripcions el dilluns dia 2 DISSABTE 28 a les 11 del matí Visita cultural guiada al Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú Inscripcions fins al dia 20 de març DIUMENGE 8 a les 6 de la tarda Representació de “E L FLORIDO PENSIL” al Barri del Congrés DIUMENGE 29 a les 6 de la tarda Representació de “EL FLORIDO PENSIL” al Centre Catòlic DISSABTE 21 a les 10 de la nit Representació de “ DINER NEGRE” a La Sènia Totes les representacions són a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu. FINS AL 27 DE FEBRER TENIU TEMPS DE FER LA INSCRIPCIÓ PER A L’EXCURSIÓ SORPRESA DELS DIES 14, 15, 16 I 17 DE MAIG Més informació al telèfon: 93 337 05 78

ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

FEBRER

El proper diumenge 1 de març tindrà lloc l’assemblea ordinària de socis corresponent a l’any 2009. En ella, a més dels punts habituals marcats pels estatuts, hi debatrem els temes d’actualitat que afecten a la nostra entitat, com és, per exemple, el trasllat a la nova seu del carrer de Santa Anna. Oportunament us farem arribar la convocatòria i no cal dir que us hi esperem a tots. El futur de l’Ateneu necessita la vostra participació per petita que sigui. D’altra banda, volem recordar que el proper 15 de febrer d’enguany es celebrarà la 40a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana al monestir de Montserrat. Aquesta vegada està organitzada pel Club Excursionista de Gràcia i persisteix en l’objectiu d’aconseguir la plena normalització del català en tot l’àmbit territorial on es parla la nostra llengua. Al mateix temps, ens volem fer ressò d’una notícia destacada en l’àmbit cultural d’aquest 2009 que tot just iniciem: la projecció de Figueres com a Capital de la Cultura Catalana que agafa el relleu de Perpinyà que ho va ser l’any passat. El programa d’actes que hi ha previst portar a terme a la capital empordanesa es basa en dos eixos principals: la ciència, en referència a Narcís Monturiol, inventor del submarí, i la cultura popular, en al·lusió a la sardana i a la figura de Pep Ventura.

PORTADA

CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA TERESA CLARAMUNT CREUS (Sabadell 1862 – Barcelona 1932)

Una de les primeres revolucionaries espanyoles del segle XIX.

Suposo que si haguéssim de classificar-la d’alguna manera, podríem dir: dona, treballadora, lluitadora, anarcosindicalista.

Teresa Claramunt va néixer a Sabadell (Vallés Occidental) el 4 de juny 1862, en el si d’una família obrera.

Va treballar en el tèxtil i ja de ben jove va donar mostres del seu caràcter lluitador i reivindicatiu. Va fundar un grup anarquista al mateix Sabadell on va participar en l’anomenada vaga de les 7 setmanes, el 1883, on es reivindicava la jornada de 8 hores.

Destacà també com a activista feminista, impulsant el 1892 la primera societat feminista d’Espanya, l’anomenada Sociedad Autonoma de Mujeres de Barcelona.

Donat el seu caire ja no tan sols reivindicatiu, sinó també com activista incansable i de líder, va ser detinguda després de l’atentat al Liceu de Barcelona, el 1893, i més tard durant el Procés de Montjuic, el 1896, on va ser torturada brutalment, fet que li va deixar fortes seqüeles en la seva salut.

Malgrat que no va ser condemnada per cap delicte, fou desterrada d’Espanya, residint a Londres, primer, i després a París, fins l’any 1898, en que va tornar.

L’any 1901 va fundar la revista El Productor i els anys 1907 i 1908 col·laborà també en la revista La Tramuntana.

Com era d’esperar, participà activament en les reivindicacions de principis del segle XX, prenent part activa en mítings, durant les vagues del metall i en la vaga general del 1902. Durant la Setmana Tràgica de l’agost del 1909 va tornar a ser detinguda i deportada a Zaragoza, on el 1911 ja va col·laborar amb la CNT i durant la vaga general del mateix any, fet que li va provocar una nova incarceració.

L’any 1924 tornà a Barcelona, però la seva salut ja no li va permetre seguir en les seves “habituals” activitats públiques, fent el seu últim míting l’any 1929.

2

Teresa Claramunt va morir l’11 d’abril de 1931, lamentablement,

sense poder veure el naixement de la Segona República. Podríem dir que Teresa Claramunt és un d’aquells personatges

controvertits, alabat i respectat per uns i desprestigiat i menystingut per altres. Com a activista sindical és un exemple de voluntat, valentia, compromís i insistència. Per altres seria tractada poc menys com una terrorista. Personalment he de dir que, abans de jutjar-la, primer s’analitzi l’època en que li va tocar viure, les circumstàncies socials,

laborals i polítiques del moment i l’altíssim risc que comportava en aquells moments el compromís, la militància i molt més l’activisme. Simplement dir que gràcies a persones com Teresa Claramunt, ara tenim uns sistema polític, social i laboral molt millor que el que es va trobar ella en aquell temps. I que el millor tribut que li podem oferir és lluitant per a que ni res ni ningú ens ho prengui.

No estaria de més citar algunes de les persones amb les que es va relacionar i que van opinar d’ella de forma més que positiva. Són un aval per aquesta valenta i aguerrida catalana, defensora dels pobres, dels treballadors, de les dones i de tot aquell en situació de debilitat i inferioritat. Entre aquestes persones tenim: Angeles López de Ayala, Amàlia Domingo, Durruti, Soledad Gustavo, Leopoldo Bonafulla, Antonio Ojeda, Max Nettlau, Emma Goldman o Frederica Montseny, qui, recordant el seu enterrament, va dir que el 14 d’abril, dia de l’enterrament de la Teresa, a mida que passaven per els centres republicans, per tot arreu, les banderes s’inclinaven al pas de l’enterrament, al que hi van acudir més de 50.000 persones.

Com a fet anecdòtic, mencionar, que la ignorància franquista va permetre que es mantingués un carrer, a Barcelona, que duia el seu nom. És al districte IX

CARLES FARRÉS I PINÓS

3

CONVERSES

Respon: Anna Royo Esperanza Nada: a l’Hospitalet Edat: 24 anys Estat: soltera Professió: mestre d’educació esp.

L’Anna és una noia molt jove, molt entusiasta i sobretot molt involucrada en la seva tasca a l’Esplai Xixell, i amb tots els temes relacionats amb la formació i entreteniment dels infants. Com podeu comprovar tot seguit, té molt a dir-nos. La teva família prové de l’Hospitalet? Els meus avis són fills d’una generació que va emigrar cap a l’Hospitalet en busca de la prosperitat industrial que despuntava a Catalunya als anys 60 i 70. Del nord i del sud d’Espanya es van trobar aquí i van fer créixer arrels...Per part de pare els meus avis eren molt catalans i molt republicans, dels Pirineus i de Barcelona van arribar a l’ Hospitalet Centre amb l’esperit de fer créixer els seus fills en un ambient tranquil i sobretot de barri... L’Hospitalet els va acollir i jo em considero, per sobre de tot, molt hospitalenca i molt de barri! No cal preguntar-te quins records tens de l’Hospita let de la teva infantesa, ja que és aquí mateix, però sí com vas e ntrar a l’esplai Xixell... Tot va començar amb una amiga que hi anava i temptejant la idea a casa meva els meus pares, que sempre han cregut en l’educació del lleure, van començar a prendre la meva idea de forma seriosa, així és com el meus dissabtes a la tarda es van començar a omplir de jocs,

4

aventures, tallers, amics, contes, gimcanes, festes al barri... l’esplai no només va ser 4 hores els dissabtes a la tarda per a una nena de 7 anys, sinó que va esdevenir una filosofia de vida basada en els valors. A quins valors et refereixes? Treballem per la felicitat dels infants i els joves. Les nostres activitats els permeten gaudir de diferents espais al costat dels seus amics així com també conèixer nous companys fora del context escolar o l’ institut. És un lloc per jugar, dibuixar, cuinar, compartir, expressar la teva, sentir-te recolzat... on es treballa la imaginació, els hàbits, el respecte, la solidaritat, el companyerisme, la pau, el respecte a la natura, la llibertat, etc. I quan va acabar l’etapa infantil i juvenil, vas co ntinuar com a monitora. Com ho vas decidir? Quan s’apropa el final de la teva etapa com a “nena i jove d’esplai” es desperta alguna cosa que et fa pensar en què hauria passat si no haguessis tingut uns monitors joves i amb esperit emprenedor que t’havien fet riure, cantar, somiar i imaginar un món millor... quan et planteges aquesta pregunta, saps que acabaràs sent monitor o monitora d’esplai i que intentaràs fer-ho tan bé com els teus monitors van fer-ho amb tu! Ser mestre d’educació especial ha estat la teva aut èntica vocació? M’agrada el món de l’educació, sí, i m’agrada treballar amb els infants en general i també amb els que tenen necessitats educatives especials. Hi ha qui pot pensar que és una feina dura, però també és molt gratificant quan crees vincles únics amb cada infant amb mirades, somriures, jocs... A la Universitat et vas implicar força en reivindic acions, assemblees, etc... Vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja de per si bastant reivindicativa en la seva història... cal dir també que quan hi vaig entrar era un moment fàcil per adherir-te a moviments estudiantils: s’estava coent un canvi de política al govern central, els fets del “Prestige” eren força recents, la guerra d’Iraq... unir-te amb d’altra gent que creu que un altre món és possible era bàsic per oposar resistència a aquelles coses que com a jove inexpert lluites per canviar!

5

La UAB va impulsar un projecte al Perú, per fer-hi una escola d’educació especial. Ens vols explicar com va anar i la teva participació? Treballàvem, la meva companya i jo, en un petit projecte d’escola en una comunitat rural anomenada Juli basat en Projectes de desenvolupament RBC (Rehabilitación en Base a la Comunidad). Juli està situat a l’altiplà peruà a les alçades del llac Titicaca, a uns 3.800 metres d’alçada aproximadament. Entre totes dues vam conèixer la realitat educativa del país i sobretot la realitat de la població amb discapacitat al Perú. En l’inici del projecte comptàvem amb uns 8 nens i nenes de 4 a 15 anys amb necessitats educatives diferents i amb diferents discapacitats (síndrome de Down, paràlisi cerebral, etc.). Comptàvem a més a més amb el desavantatge d’un context social i familiar discriminador. Als tres mesos d’estar treballant allà ateníem més d’una vintena de casos i no donàvem l’abast per atendren més!! Vam viure moments molts durs durant el procés de captació dels infants amb necessitats educatives especials (estaven tancats o amagats com animals), durant el procès d’escolarització d’aquests nens i nenes (la comunitat no els acceptava), però les ganes de tirar endavant “l’escuelita” va fer que no tiréssim la tovallola en cap moment, ni en els més crítics i hostils! Consideràvem el nostre treball importantíssim per aconseguir la sensibilització, normalització, inclusió i acceptació dels nostres nens i nenes. Actualment Juli compta amb una de les poques aules al Perú d’educació especial integrada dins l’escola ordinària i compta amb una mestra per a aquesta aula. Aquest espai és considerat un aula de pas per aquells casos que es detecten o que surten a la llum després d’haver estat amagats o encadenats a casa. Després del temps d’adaptació en aquesta aula especial l’infant és integrat al nivell o cicle educatiu que li correspon amb la resta dels seus companys. Va ser una experiència personal i professional molt rica i plena de coneixements en molts àmbits. En feu un seguiment? Sí, sempre que podem, tot i que és difícil trucar cada dia a sud-america, més que res perquè ho noten les nostres butxaques!!! Això sí, amb Internet és més fàcil la comunicació continuada. Les notícies que rebem de les famílies, companys i amics d’allà sempre ens omplen d’alegria... sobretot quan ens comuniquen que els nostres nens i nenes han guanyat algun premi als escacs o de literatura! Són nens i nenes molt valents!

6

Actualment, aquest tipus de projecte s’ha desenvolupat en d’altres regions del país, amb la finalitat d’integrar els nens i joves amb discapacitat i lluitant pel seu dret a ser nens, a l’educació i a una vida digna. Actualment teniu a l’esplai nens nouvinguts. Això c omporta algun problema d’adaptació, tracte especial, etc? Jo no diria problemes... No faria servir el verb comportar, més aviat implica més feina per tal d’ubicar l’ infant o el jove, però també més riquesa en els processos d’ensenyament-aprenentatge. Quan un infant arriba després de marxar del seu lloc de naixement i on ha viscut fins ara, sempre li resulta difícil adaptar-se les primeres setmanes, inclús els primers mesos. Però no només per a l’ infant és una situació complicada, sinó també per a tota la família: és per això que sempre intentem proporcionar tot el suport emocional possible, facilitant així la seva integració i sempre des de la normalització. Per a un infant o jove immigrant les diferències culturals, lingüístiques, climàtiques, religioses, es fan presents en la seva nova vida quotidiana quan comença a anar a escola, a l’ Institut o a venir a l’esplai... Nosaltres intentem que se sentin recolzats tractant-los d’igual a igual. Són ben acceptats pels nens d’aquí? Els infants no veuen marroquins, equatorians, xinesos, peruans, russos, romanesos, brasilers... els infants i els joves veuen, amb els seus ulls innocents i lliures de prejudicis, amics. De vegades els adults hauríem d’aprendre del món dels infants. Teniu molts nens? Actualment treballem aproximadament amb uns 150 infants i joves de 3 a 18 anys de dilluns a dissabte. A l’Hospitalet hi ha diversos esplais. Us relacione u? Si tenim en compte que l’Hospitalet va ser un punt clau per al creixement i l’expansió dels esplais en la dècada dels vuitanta, a la nostra ciutat podem considerar que hi ha un ampli i fort moviment d’esplais. Som una part important pel desenvolupament de cada barri i cada cop més solucionem les necessitats reals de les famílies actualment. Aquest tema és d’ampli debat al Consell de l’Esplai de l’Hospitalet, un espai on ens reunim tots els esplais de la ciutat i que ens representa a l’Administració Pública o al Consell Educatiu. El Consell de l’Esplai de l’Hospitalet està format per membres de les

7

pròpies entitats, normalment els responsables d’aquestes, i ens reunim als secretariats per fer front i unir esforços en la reivindicació de la nostra tasca educativa. Com estan agrupats els esplais? Hi ha una Federació ? Nosaltres estem agrupats dins la Federació Catalana de l’Esplai. Hi ha d’altres federacions com la dels escoltes o la federació que uneix els esplais cristians. La nostra agrupa aquells esplais que treballem amb un objectiu comú: educar els infants i els joves en el lleure i promoure el desenvolupament associatiu amb voluntat transformadora i d’inclusió social. Ofereix també un ampli ventall de serveis per els esplais com cases de colònies, un centre d’estudis o suport associatiu en la gestió de les entitats. Amb el suport i els ajuts que rebeu de l’Administra ció, en teniu prou? L’Administració ens mostra el seu suport sempre i en diferents àmbits, no tan sols en l’econòmic. Sí que cal, però, esforçar-se dia a dia per aconseguir nous recursos i projectes sense perdre la nostra filosofia ni el nostre principal objectiu: l’educació en el lleure. A nivell personal: tens altres aficions a part dels nens, l’educació i la tasca que tot això comporta? És una pregunta interessant... hi ha vida més enllà de l’esplai? He, he!, ho comentem sovint amb la meva família, amics o companys de pis, quan estic fora de l’esplai de vegades em surten fiblades molt “d’esplaieru” per repartir les tasques de casa o organitzar el dia dia... és una feina molt entregada sí, però molt gratificant quan veus que les coses que organitzem tots junts pel nostre barri funcionen! El temps lliure el dedico a estar tranquil·la, a viatjar, a cantar, ballar, llegir, riure... en definitiva a viure! Projectes futurs... Em pregunto si baixaran els lloguers dels pisos a l’Hospitalet Centre i podré tornar a viure al meu barri? He, he! Coneixes bé l’Ateneu? Creus que podríem fer alguna activitat conjunta? I per què no? La riquesa cultural és fruit de les diferències entre gèneres, cultures, generacions... però al cap i a la fi ens fa similars a tots plegats, quelcom més important que el que ens diferencia. Totes les experiències sempre són enriquidores.

8

ATENEU DIADA DE REIS Els Reis Mags de l’Ateneu són molt treballadors, el dia 19 de desembre ja varen enviar uns delegats seus per recollir les cartes que

els nens i nenes del Col·legi Canigó els volien donar en persona. A la sala d’actes del Centre Catòlic es va dur a terme aquesta bonica tasca. Hi delegaren representacions dels reis Melcior i Gaspar, amb els respectius patges, que fins i tot prengueren part en l’obra que representaven els més grans de

“Els pastorets”, en el quadre final de l’adoració al nen Jesús.

Els nens més petits que donaren la carta ho feien emocionats, se’ls veia en la seva carona, que no sabien ben bé el que passava, però

9

suposo que el dia 6 quan es varen aixecar de “no” dormir, pels nervis, van veure realitzades les seves il·lusions. Uns quants dies més tard, concretament el dia 5 de gener, ja

arribaren els de debò, tots tres: Melcior, Gaspar i Baltasar que per cert tingueren una jornada laboral molt intensa. A les 10 del matí començaren el seu recorregut per les llars d’avis de l’Hospitalet que cada any visiten. El “Centre de dia Jardinets” va ser qui va

inaugurar la marxa, i un cop donats els obsequis als avis que hi eren, van continuar cap a Bellvitge a la “Residència Santa Isabel” i, tot seguit, cap a “La Torrassa”, una llar d’avis bastant gran, on passaren una bona estona. Després un cop havent dinat reprengueren el camí cap a la “Residència Jericó”, on també hi ha bastants avis que els reberen amb il·lusió, i els repartiren els obsequis que

tenien preparats. I altre cop cap a Bellvitge, aquesta vegada a la “Residència Feixa Llarga”. Els avis residents són molts, i hi ha diverses plantes, per tant, s’hi van passar molta estona, però va ser molt emotiu i agraït per part dels avis que estaven realment contents i emocionats. I per fi, la “traca” final, després d’acabar la cavalcada els Reis van dirigir-se cap al Centre Cultural Barradas, on, i amb la il·lusió a flor de pell, els esperaven els nens, que enguany passaven de 90, per veure SS. MM. Els Reis d’Orient, i poder recollir les joguines que tenien per a ells, i els més tardans donar la carta.

10

Fou tot un èxit, ja que, com és natural, els nens venien acompanyats dels pares, avis, amics, oncles, etc.., motiu pel qual la sala del Centre Cultural Barradas era plena de gom a gom. Agraïm a tots aquells pares... etc., que van confiar en l’Ateneu perquè els seus nens tinguessin de primera mà aquesta il·lusió, que

malauradament no els dura gaires anys. Com altres mesos he fet, voldria aprofitar aquest tema per fer una mena de connexió amb el “Ho Sabíeu?” , ja que hi ha tradicions i llegendes que parlen dels Reis d’Orient. N’hi ha una que diu que, probablement, eren sacerdots i astròlegs, possiblement perses. Segons la tradició es van guiar per un estel, el qual els va guiar fins al portal de Betlem, on oferiren al nen Jesús diversos presents. La tradició ha convertit aquests tres personatges en un símbol d’aproximació de les cultures paganes al cristianisme. Melcior podria ser el rei dels perses, Gaspar dels indis, i Baltasar dels àrabs. Segons la llegenda, les relíquies dels Reis d’Orient són a la catedral de Colònia (Alemanya ), on foren traslladats des de Milà per Rinaldo de Dassell, canceller de l’emperador Barba-roig , l’any 1164. L’Evangeli de Mateu, que és l’únic text bíblic que en parla, no diu el nombre de reis, només indica que portaren tres presents, or, encens i mirra. Fins al segle V dC, molts texts parlaven de quatre reis, de deu, de dotze i fins i tot de més...

11

Com podeu veure no hi ha un acord definitiu en el qual puguem

agafar-nos, tal i com passa en altres temes, com el mateix naixement de Jesús, que hi ha qui dóna la data aproximada del mes d’agost, i tampoc hi ha una data concreta dels anys públics i dels anteriors, així com s’ha parlat de si no va morir a la creu, i va seguir la seva vida i va tenir fills... Estaria bé saber-ho del cert, però si alguna alta jerarquia de l’església té algun coneixement d’això, és molt difícil que es faci públic. L’any que ve ens han assegurat els Reis que tornaran a estar amb nosaltres, no cal dir que els agraïm que tinguin la amabilitat de fer aquest treball extra, i també als que heu confiat la il·lusió dels vostres infants assistint a aquest acte.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

12

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 255 A L’ALT EMPORDÀ. Sortida a les 8 del matí del dissabte 17 de gener de 2009 Un altre mes hem anat d’excursió, aquesta vegada va ser a Empuriabrava una urbanització de luxe que pertany al municipi de Castelló d’Empuries, a la comarca de l’Alt Empordà. Després d’haver fet la parada corresponent per esmorzar, vam dirigir-nos a la nostre destinació, i passejarem una mica per aquell indret abans de pujar a la barca que ens va fer el recorregut pels canals. Empuriabrava és una marina residencial construïda vora la platja dels Graells, al voltant d’una extensa xarxa de canals artificials que vol

assemblar-se als existents a la costa de Florida (Estats Units). Imitant Venècia, és la zona residencial més gran del món. L’àrea que ocupa avui Empuriabrava estava dedicada a l’explotació agrària i ramadera, sobretot de pastures i, una part més petita, vora del mar que quedava lliure, en

algunes zones, d’aiguamolls. Tot aquest gran espai era ocupat per cinc grans masos. El projecte de la construcció de la urbanització fou promogut el 1964 per una societat constituïda per Antoni de Moixó i Guell, marquès de Sant Mori, propietari de quatre dels cinc masos, i pels empresaris Miquel Arpa i Batlle, i Ferran de Vilallonga i Rosell. Després de vèncer les resistències de molts petits propietaris, el pla parcial fou aprovat el 1967, quan ja s’havien construït els canals i els carrers sense cap permís.

13

En iniciar la construcció dels habitatges, assolí un gran èxit, sobretot en el turisme alemany. El 1975 que començà la segona fase del projecte, la crisi econòmica del moment i, sobretot, l’oposició popular no va permetre el seu acabament. El projecte inicial, amb unes perspectives molt agosarades, incloïa un canal navegable fins a Figueres, que no es va dur a terme gràcies a la forta intervenció de l’incipient moviment ecologista i la transició democràtica espanyola. Empuriabrava, malauradament, també té una cara fosca, ja que es va convertir en refugi d’exnazis des del seu començament, i recentment

les màfies del narcotràfic, la inseguretat ciutadana i l’evasió de divises, li resten una part del seu encant. També hi ha el problema de la mà d’obra barata, fet que ha propiciat l’aparició de moltes zones marginals d’immigrants sobretot de magrebis. De fet, però, el començament fou fosc,

perquè l’amo de quatre dels masos existents va posar-ho tot en marxa sense comtar per res amb els altres, demostrant una prepotència

excessiva. Malgrat tot, com que el lloc és bonic, la visita va ser molt agradable, i el sol ens va acompanyar tot el dia. El dinar, que també és important, va ser excel·lent, i tothom va quedar satisfet. Al febrer ja sabeu tots que tenim “calçotada” a Tavèrnoles, i visitarem el “Museu del Coure” de

14

les Masies de Voltregà, el dissabte 14, us hi podeu apuntar el dia 2. I al març, el dia 14, anirem a Horta de Sant Joan i Gandesa, el dia d’apuntar-vos també és en dilluns dia 2, casualment les dates són les mateixes. Ja és oberta la inscripció per a l’EXCURSIÓ SORPRESA DEL MES

DE MAIG. Es farà els dies 14, 15, 16 i 17, i com que és de “SORPRESA” lògicament no us puc dir el lloc.

Text i fotos

ANTÒNIA CALDÉS

15

VISITA CULTURAL A L’ATENEU BARCELONÈS El dissabte 24 de gener, malgrat el vent huracanat que feia, un grup de 18 socis i amics de l’entitat, ens n’anàrem a fer la visita programada a l’Ateneu Barcelonès . Ubicat al carrer de la Canuda núm. 6, ocupa l’edifici que fou construït el 1796 com a Palau Savassona per Francesc Ferrer de Llupià Brossa, baró de Savassona, una casa senyorial edificada amb el model de palau gòtic. S’hi conserven cinc pintures de Francesc Pla “El Vigatà”, fetes per a decorar els murs i els sostres dels salons. Va ser fundat el 1860, en un altre indret de la Rambla amb el nom d’Ateneu Català, sent el president Joan Agell i Torrents, i el bibliotecari Miquel Milà i Fontanals. El 1872 es fusionà amb el Casino Mercantil Barcelonès i ja prengué el nom d’Ateneu Barcelonès , assolint des del principi un gran prestigi com a centre promotor de la cultura catalana organitzant, conferències, exposicions, diversos cursets, premis de Jocs Florals i d’altres competicions. També edità un butlletí i acollí penyes artístiques i literàries, com la famosa de Joaquim Borradellas , de la qual sortí el “Premi Crexells”. Va influenciar notablement en la vida pública catalana, personalitats del país en van ser presidents (Josep Ixart i de Moragas, Josep Pella i Forgas, Àngel Guimerà, que va introduir el costum de fer els discursos en català, Valentí Almirall, Juan Josep Permanyer, Lluis Domènech i Montaner, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Jaume Massó, Pere Coromines, Eduard Fontserè, i d’altres... El 1903 s’hi van fundar els Estudis Universitaris Catalans, que van ser el bressol de la Universitat Catalana i de l’Institut d’Estudis Catalans.

16

Quan el 1906 l’actual emplaçament fou definitivament seu de l’Ateneu Barcelonès, el projecte de reforma va estar en mans de l’arquitecte Josep Forn Gumà, estudiant de Josep Maria Jujol. És molt important la seva “Gran Biblioteca” que a partir dels 5900

títols que tenia el 1877, es varen anar ampliant en el pas dels anys fins a arribar prop dels 300.000 actuals, i un fons de 1.800 titols de revistes vuitcentistes i noucentistes catalanes, espanyoles i, europees, sense oblidar les revistes i premsa diària que disposen actualment els socis. Durant molts anys fou la més vivia i útil de Barcelona. Ha tingut donacions importants, com per exemple de Frederic Rahola Trèmols i Joaquim Casas i Carbó; i l’adquisició de la col·lecció de Miquel Victorià i Amer. En declarar-se la guerra civil espanyola la biblioteca va passar al control de “La Direcció del Servei de

Biblioteques Populars”. Es cremaren molts llibres dels anomenats “prohibits”, però afortunadament, molts es van salvar gràcies a un amagatall al soterrani que anomenaven “l’infern”. La biblioteca compta, a més del fons citat, amb 65.000 monografies

anteriors al 1901, 800 manuscrits des del segle XIV, i, molt important una cinquantena d’incunables. A partir de 1939 reprengué les activitats, amb la intervenció de la autoritat governativa que designava les juntes directives (Lluis Santamaría, Pau Gual i Ignasi Agustí). El president Andreu Brugués

fou qui va iniciar el període de democratització de l’Ateneu, s’aprovaren uns nous estatuts, i s’acordà l’elecció dels presidents per votació dels socis. La seu ampliada i reestructurada el 1970, i el 1981 fou declarada “Bé Cultural d’Interès Nacional, i està inclòs en e l Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona”.

17

El gener de 2007 va rebre la “Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona”. L’actual president és l’arquitecte Oriol Bohigas i Guardiola. Entre els anys 2006-2008, hi va haver unes importants obres de restauració a la biblioteca, finançades per la Generalitat, la Diputació,

l’Ajuntament de Barcelona i el Govern d’Espanya. Els arquitectes Manuel Brullet i Manuel Barba les van projectar. Aquesta biblioteca és avui un centre d’estudi i investigació adaptat a les noves tecnologies. L’Ateneu Barcelonès actualment ofereix als seus socis una secció de música, d’escacs, escola d’escriptura,

les seves instal·lacions de sales de lectura, biblioteca i el bonic pati interior d’estil romàntic considerat jardí botànic, per les espècies rares que hi ha, i la cafeteria. La visita guiada va ser molt ben feta per la senyoreta Agnès Bes, a qui li agraïm les seves explicacions.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

18

EXPOSICIÓ “MIRADES” El proppassat 20 de gener, va tenir lloc la inauguració de l’exposició de pintures de la nostra sòcia M. Rosa Moreno al Centre Cultural Sant Josep, durant la qual va actuar el duo Two 4 Jazz, que va interpretar jazz i bossa nova amb Eugeni Garcia, marit de la M. Rosa, a la guitarra i Judith Ruíz, que hi posà la veu una actuació que arrodoní l’acte. L’exposició romandrà oberta fins al dia 7 de febrer i esperem que els nostres socis i també molta altra gent la visitin, perquè val la pena. La pintura a paleta de la M. Rosa pot sorprendre, però en tot cas no deixa indiferent a ningu. Des dels quadres abstractes com Erupció o Vida fins als més figuratius (dins d’una volguda simplicitat)

com Roba al terrat o Venècia, i molts altres, és clar, ja que l’exposició és molt completa, resseguirem el camins que segueix la M. Rosa quan pinta, alguns ens sorprendran, d’altres ens recordaran paisatges de la costa o del camp, d’altres ens emocionaran, simplement, potser sense copsar-ne el sentit, és

igual... L’important és que aquelles pintures ens transmeten sentiments, potser els de l’artista quan les pinta i de ben segur les nostres. Des del Xipreret felicitem la M. Rosa Moreno i esperem que continuï pintant a l’Ateneu i que puguem admirar més endavant la seva obra, si pot ser al nostre nou local.

ATENEU

19

POESIA

“ELS DÉUS PETITS” No puc aixecar un prec a la suprema divinitat que tot ho sap. No puc. Si ja ho sap tot, pretendre d’informar-lo fóra una mofa o un insult. Jo prego als déus petits, als subalterns, els que -un xic trapelles-, arbitràriament, reparteixen la sal del seu favor com qui adoba la pasta d’una pizza. La Gran Divinitat regula el Cosmos i els nostres íntims tripijocs vulgars del sobreviure, li rellisquen. No, jo només prego als déus petits, aquells tafurs habituals de la partida que em poden donar un AS. Déu, ja o sap tot Alícia Tello i García

20

COL�LABORACIONS

PALESTINA: LA HUMANITAT PERDUDA “Sostinc l’axioma que qualsevol que tortura un altre ésser

humà, encara que sigui per una necessitat imperiosa, perd el cor de la seva pròpia humanitat.”

STEINER, George

L’estiu de 2006 Israel va atacar el Líban. Recordant aquell episodi he tingut l’esgarrifosa sensació que el guió, com en una tragèdia grega, s’havia repetit punt per punt: provocació sobre Israel, resposta militar desproporcionada, patiment de la població civil.

Israel va desencadenar la seva ofensiva el dia 27 de desembre de 2008. L’objectiu declarat d’aquesta acció era aturar el llançament de coets per part de l’organització palestina Hamàs sobre el sud d’Israel, al qual aquest país ha respost sense pietat. Hamàs ha llançat una mitjana de setanta projectils diaris durant el conflicte, mentre que els bombarders d’Israel han fet 2.500 incursions sobre Gaza, enviant un nombre elevadíssim d’obusos sobre el territori palestí i produint, segons xifres oficials, almenys 1.300 morts, més de 4.000 ferits i fins a 80.000 desplaçats. Del total, almenys un terç eren població civil i, entre ells, la meitat infants. Per la seva part, Israel ha patit vint baixes.

Els coets de Hamàs sobre territori israelià sembren el terror. Per naturalesa el terrorisme és això: no respectar lleis ni convencions. Però la resposta d’un estat modern i democràtic no pot seguir la mateixa pauta. I, en canvi, com s’ha vit, en la rèplica israeliana tot s’hi val: atacs a vivendes, escoles, edificis amb refugiats o ambulàncies amb personal sanitari i ferits. Aquesta manera de conduir l’ofensiva ha significat moltes víctimes i també ha aconseguit atemorir la població que sabia que enlloc podia estar segura. És això gaire diferent del terrorisme?

La guerra bruta, amb destrucció d’edificis civils, bombardejos indiscriminats, talls dels subministraments d’aigua i electricitat o de les medicines dels hospitals, és una de les tristes herències que ens deixa l’inici del segle XXI, amb el mal exemple donat pels Estats Units amb les seves guerres a l’Afganistan i Iraq. Fet això, la porta de la barbàrie queda oberta.

I després hi ha els anomenats “assassinats selectius”. Es tracta de l’eliminació premeditada d’ algú, generalment un dirigent polític/terrorista de l’enemic. Aquest mètode, que recorda les formes de la màfia, té un nom conegut quan és un estat el que l’utilitza: “execucions extrajudicials”. Si la pena de mort és rebutjable, encara ho

21

és més quan es perpetra sense cap mena de judici. A més, en aquests casos, solen morir persones de l’entorn de la víctima. És el cas d’un dirigent de Hamàs que, en ser atacat a casa seva, va morir junt a les seves quatre dones i a nou dels seus fills.

Occident tolera les respostes unilaterals i desproporcionades d’Israel i el seu continu menyspreu de les resolucions de les Nacions Unides com ha tolerat durant anys la construcció d’un enorme mur (de 850 Km. de llargada i 8m. d’alçada) que aïlla i humilia diàriament la població palestina. Un líder moderat palestí –Mustafà Barghouthi- qualifica aquesta situació com un sistema d’apartheid, similar al que va patir la població negra sud-africana durant molts anys del segle XX. El bloqueig de la població de Gaza ha condemnat la seva gent a una situació econòmica desesperada i una crisi humanitària permanent. Carles Requena, membre de l’ONG Pallassos sense fronteres, declarava davant d’aquesta situació: “no es pot engabiar un poble sencer sense cap excusa”.

Lamentablement, hi ha la sospita fundada que el fet que l’atac d’Israel s’hagi produït en aquest moment té molt a veure amb qüestions d’índole política, les quals mai no haurien de desembocar en la pèrdua de vides humanes: d’una banda, la proximitat d’unes disputades eleccions a Israel; de l’altra, un període amb un buit de poder als Estats Units –l’únic país que podria aturar Israel- entre un president que ja no ho és (Bush) i un altre que encara no ho és (Obama); finalment, aprofitar l’enfrontament, intern dins dels rengles palestins, entre Hamàs i Al-Fatah.

L’atac a Gaza per part d’Israel, és molt més que un enfrontament regional. Té un alt valor simbòlic: ens mostra una humanitat perduda. Més enllà de les víctimes (pèrdues humanes) que s’han produït, la utilització desmesurada de la força sobre la població civil significa la pèrdua de la nostra humanitat. El “tot s’hi val” d’una nació democràtica i avançada, i la tolerància de la resta de nacions del mateix tipus, mostra un món desorientat, que ha perdut el seu rumb, la seva dignitat.

ALBERT MARZÀ

22

CAPDAVANTERS Va ser l’abril de 1981, tal com informa Matilde Marcé en el seu recent i brillant llibre sobre els 75 anys del nostre Ateneu, que gràcies a l’empenta de l’Antoni Bachs es va iniciar una Secció de Ciències en la nostra entitat, que promovia activitats d’un remarcable nivell científic que eren molt seguides pels socis i per les escoles de la ciutat. A més a més, els responsables de la secció es servien del Xipreret per comentar les seves iniciatives, així com l’actualitat científica en general. Aquesta circumstància convertí el nostre butlletí en un instrument de divulgació cultural prou variat i interessant. Malauradament, la secció desaparegué al cap de pocs anys. Des de llavors, a les pàgines del Xipreret, els articles de contingut científic hi han sigut més aviat escassos, cosa del tot comprensible si es té en compte que avui l’Ateneu no disposa d’una secció de Ciències. Això ens motiva, atès que aquest 2009 ha estat declarat Any Internacional de l’Astronomia, ciència que estudia els estels, els planetes i els altres cossos celests, així com l’estructura de l’univers, a dedicar-hi aquest article que no té cap més intenció que recordar aquells homes que van ser precursors d’aquesta branca de la física a Catalunya. Deixant de banda la influència que van tenir els coneixements astronòmics àrabs en els estudiosos del nostre país, durant els segles X i XI, els capdavanters catalans en els camps de l’astronomia, la meteorologia i la sismologia, van ser, segons recull Maria Josep Picó en el seu llibre Inventat en català, els següents: - Llorenç Presas i Puig. Era matemàtic, havia nascut a Sant Boi de Llobregat el 1811 i estava seduït per la meteorologia, de tal manera que se’l considera el primer observador metòdic català de fenòmens atmosfèrics. Amb tot, l’altra de les seves passions va ser l’astronomia, que li va sorgí arran de l’observació de l’eclipsi total del Sol del juliol de 1842.

23

Va ser reconegut per la seva teoria sobre la formació de la corona lluminosa que apareix envoltant la Lluna durant l’eclipsi, un fenomen que preocupava els astrònoms de l’època i que es relacionava amb la possible existència d’una atmosfera lunar o solar. Llorenç Presas, d’altra banda, era una persona de conviccions liberals que considerava que el progrés de la humanitat passava pel progrés científic i que les matemàtiques tindrien un paper preponderant en el futur. Va morir a Barcelona el 1875. - Josep Comas i Solà. Nascut a Barcelona el 1868, de ben petija es va sentir captivat per l’astronomia. Als disset anys va publicar un estudi sobre un meteorit caigut a Tarragona a la revista francesa L’Astronomie i als divuit va entrar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Va ser amic d’Eduard Fontserè, amb el qual va iniciar una col·laboració d’estudis astronòmics que aconseguí resultats de prestigi internacional. Comas i Solà va ser el primer director de l’Observatori Fabra i van ser nombroses les seves descobertes i observacions, tanmateix el que li reportà més popularitat arreu del món va ser la detecció que va aconseguir de petits asteroides i cometes, mitjançant una tècnica fotogràfica d’invenció pròpia. Així, el 1925 va descobrir al mateix temps que l’astrònom rus Schain el cometa de període curt que porta el nom Comas-Schain i que des del 1935 ha esta vist diverses vegades. Un any després va detectar un cometa periòdic que porta el seu nom en exclusiu Comas Solà. Va morir el 2 de desembre de 1937 víctima d’una

24

pneumònia i el seu enterrament va ser multitudinari i comptà amb la presència del president Companys. - Eduard Fontserè. Va néixer a Barcelona el 1870 i va tenir la seva primera activitat professional el 1893 com a encarregat de l’observatori astronòmic i meteorològic de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. S’havia doctorat a Madrid amb un treball d’astrofísica sobre la rotació del Sol i destacava per les seves observacions de la Lluna i els eclipsis. De totes maneres, Fontserè assolí el seu gran prestigi amb la meteorologia. Va ser ell qui el 1913 creà l’Estació Aerològica, que seria el germen del Servei Meteorològic Català, que es va posar en marxa el 1921, en temps de la Mancomunitat. Va despuntar en l’estudi sistemàtic dels núvols, aconseguint una de les col·leccions d’instantànies més destacades del món i va contribuir a l’edició del 1932 de l’Atles Internacional de Núvols. Per desgràcia, l’any 1939, l’ocupació franquista de Catalunya va confiscar-li tot el material, que no va ser retornat fins a la restauració de la Generalitat. Eduard Fontserè, de forta personalitat catalanista, va morir a Barcelona el 1970.

PERE JUHÉ

25

ENTRE POBLE I CIUTAT (1a part)

Recordant el pas de l’Hospitalet de poble a ciutat, cosa que ocorregué més o menys entre 1926 i 1927, he volgut fer un petit esbós d’un tros del carrer d’Enric Prat de la Riba. Per això em veig obligat a recollir els diversos records que, esporàdicament, em vénen a la memòria d’aquells temps en què la majoria dels veïns i els coneguts acostumàvem a tenir relacions gairebé familiars. En aquest relat, hi he intercalat algun petit incís de quan ja havia esclatat la revolta dels militars contra la República, època que fou quan bona part dels amics del carrer estàvem a punt de complir els divuit anys. Havent fet aquest parèntesi, emprenc la relació dels meus records d’una època a partir de la qual hem anat passant d’una quasi familiaritat a un complet desconeixement de les persones que ens envolten. Tal com ja he dit, durant el període que passo a relatar, solia haver-hi entre tot el veïnat una gran familiaritat (cosa que avui en dia els pocs que quedem, encara que esbarriats, enyorem quan passem per aquest tros de carrer). Dissortadament, dels qui hi havíem viscut, ja gairebé no en queda cap. És per això segurament que és molt fàcil que em deixi de detallar alguns veïns, com equivocar l’ordre correlatiu de la ubicació de les cases, la qual cosa és comprensible, després de tants anys i per no poder-ho acarar. CARRER D’ENRIC PRAT DE LA RIBA (LA CARRETERA per al s hospitalencs d’abans), COSTAT NORD Començo, doncs, per la cantonada del carrer de Girona, detallant més o menys els motius o bé els cognoms de les cases que hi havia llavors. La primera casa, que feia cantonada, era a can Cubells, un taller de ferro la feina principal del qual era ferrar cavalls, cosa que feien al carrer de Girona. A més adobaven eines del camp i en forjaven de noves. Recordo vagament el nom d’Alejandro, el que no sé és si era l’amo de la casa o el ferrer. A continuació hi havia el bar Rafel, el cognom dels amos era Cartró. Hi vivien marit i muller amb un fill i una filla. Al noi, si mal no ho recordo, li deien Juanito. En aquell local, cada matí laborable, s’hi aplegaven per anar a treballar els jornalers del camp ja que era el lloc de reunió on els

26

caps de colla tenien el costum d’anar a contractar-los i des d’allí els destinaven on havien d’anar a fer el jornal. En aquest bar, durant la guerra, s’hi reunien les patrulles de control que es dedicaven a anar a buscar, de manera arbitrària, a tots els qui, desgraciadament sovint sense cap raó, els havien donat l’ordre de matar, tant a l’Hospitalet com en altres poblacions de l’entorn. Una altra anècdota referent a l’amo d’aquest bar, és que, acabada la guerra, el mataren d’una punyalada, la causa (segons els rumors) fou una lluita amb un pretendent de la seva filla. Després venia a cal Cama-sec, es deien Vidal de cognom. El seu ofici era el de constructor de carros. Més d’una vegada, la mainada ens havíem embadalit contemplant, al darrera de la casa, és a dir al carrer de Casanovas, com feien les rodes i els posaven els cercles de ferro roent per així ajustar-les més bé. La família era formada pel marit amb la seva muller Roseta, els dos nois Josep i Pere i la noia Elisa. Pel que fa als dos nois, destacaren com a jugadors de l’equip de bàsquet d’aquell temps. A la casa del costat, hi vivia la Marieta Sanabra, que era viuda amb un fill, l’Antoni, i dues filles, la Teresina i la Josefina. La mare tenia un taller de modista en el qual anaven a aprendre de cosir moltes noies, cosa que era costum de fer en aquell temps. Més endavant les seves filles posaren una escola de pàrvuls a la casa del costat (la que havia estat a cal Pau Esmolet), de la qual fou mestra la Teresina, ajudada per la seva germana. A la casa següent, hi vivien en Rafel Amigó amb la seva muller Maria Marcé i els seus fills Ciset i Esperanceta. Els fills, en ésser més grans, s’hi estigueren poc temps, a més el noi treballava a Barcelona a casa d’un oncle seu i la noia es va casar amb en Miquel de la Botiga Nova. El Rafel, a qui afectuosament dèiem Rafelet, havia estat treballant a la quadra que l’Anton Oliveras Norta, que s’havia dedicat a transports, tenia a la Rambla a tocar del carrer de Casanovas. A més de les menjadores del bestiar, hi havia una nau molt gran plena de carros de totes mides i tartanes, però, sobretot n’hi havia una que, a la mainada, ens cridava l’atenció perquè era molt llarga. Suposàvem que havia servit per portar viatgers o per a casoris. A la façana de la quadra esmentada que donava a la Rambla, hi havia en relleu un cap de cavall.

ALBERT CASAS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Albert Casas, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà.

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES

CONTRACTES DE LLOGUER I COMPRA VENDA

TRASPASSOS • ASSEGURANCES

TRAMITACIONS • GESTIÓ I ASSESSORAMENT IMMOBILIARI

PÈRIT JUDICIAL IMMOBILIARI

Amb la col·laboració de:

Amb la col·laboració de: MONRÓS