BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXX – Núm. 323 - MARÇ 2009 2007

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE MARÇ DISSABTE 14 a les 8 del matí Excursió núm, 257 “Coneguem Catalunya”, a la TERRA ALTA. Visita al Centre Picasso d’Horta de Sant Joan, dinar a Gandesa Inscripcions el dilluns dia 2 DIUMENGE 22 a les 12 del migdia. Visita cultural guiada a l’exposició del Museu, taller de ceràmica Serra, EL JAPÓ DE JORDI SERRA VIST A TRAVÉS DELS SEUS OBJECTES, on cada assistent es construirà un plat de ceràmic a. Després dinarem a la Bodegueta del Museu. Inscripcions i pagament a secretaria fins al dia 12 de març DISSABTE 28 a les 11 del matí Visita cultural guiada al Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú. Inscripcions fins al dia 20 de març DIUMENGE 8 a les 6 de la tarda Representació de “EL FLORIDO PENSIL” al Barri del Congrés DIUMENGE 29 a les 6 de la tarda Representació de “EL FLORIDO PENSIL” al Centre Catòlic DISSABTE 21 , 10 de la nit Representació de “DINER NEGRE” a La Sénia. Totes les representacions són a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu. EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL REBREU INFORMACIÓ EN EL TRÍPTIC QUE US ENVIAREM PROPERAMENT QUE TAMBÉ INCLOURÀ LA PROGRAMACIÓ DEL MES DE MAIG Més informació al telèfon: 93 337 05 78

ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

MARÇ

L’Assemblea de socis que va tenir lloc el passat u de març ha demostrat que l’Ateneu continua essent una entitat ben viva i amb capacitat per fer camí, tot i els entrebancs, interns i externs, als quals ha de fer front. De com va anar la sessió en trobareu la corresponent crònica en les pàgines del butlletí del mes que ve. Ara, del que sí que us parlem en aquest Xipreret és de l’excel·lent vetllada que, el dia abans, components del Grup de Teatre Margarida Xirgu oferiren al Centre Cultural Barradas recitant fragments d’obres clàssiques del teatre català. Com a prova de la vitalitat esmentada, volem anunciar-vos que, el proper mes d’abril, l’Ateneu editarà l’habitual llibre de la col·lecció La medusa que es posarà a la venda el dia de Sant Jordi. Aquesta vegada, però, el volum té unes característiques que el fan especial, ja que es tracta d’un conjunt de contes i narracions que una bona colla de socis han escrit, de manera voluntària i altruista, i que mai abans han estat publicats enlloc. A més a més, el llibre tindrà el valor afegit que cadascun dels textos anirà acompanyat per un dibuix fet per membres del taller de dibuix i pintura de la nostra entitat. Els col·laboradors del llibre saben prou bé que no són cap Pere Calders, Quim Monzó o Empar Moliner, però no se’ls pot negar l’esforç i la il·lusió que han posat a aconseguir una obra col·lectiva que, amb tota la humilitat del món, no pretén res més que reflectir la idea que tots els socis, sense exclusions, son partícips d’un projecte que té una llarga història al darrere.

PORTADA

CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA CARME KARR I ALFONSETTI (Barcelona 16 de març 1865 – 29 de desembre 1943)

Carme Karr i Alfonsetti va ser una dona emprenedora, periodista, escriptora i feminista.

El seu pare Eugène Karr, alemany, era enginyer, exercí de vice-cònsol a França, i la seva mare Emília Alfonsetti era d’origen italià. En la Barcelona d’aquells temps els Karr formaven part de l’alta burgesia i tot i que va créixer en un ambient familiar cosmopolita i internacional, parlant francès i alemany, va fer del català la seva llengua d’expressió principal.

L’obra de Carme Karr és molt diversa: Des del periodisme a la narrativa breu, la novel·la: Volves el 1906, Clichés del mateix any, considerada la seva millor obra, De la vida d’en Joan Franch, 1912, premiada en els Jocs Florals amb la Copa del Consistori, i editada per Lectura Popular La fi del lliure , 1924. Teatre: Un raig de sol el 1903, Els ídols, 1911, Caritat 1918...que van des de les observacions líriques a les iròniques de la societat que l’envolta.

Va escriure també contes per a infants, dedicats especialment als seus néts, com: Nick (conte de mitjanit) 1931, Contes als meus néts 1932, Contes de l’àvia 1934, Garba de contes 1935, El llibre d’en Pulí 1942 ...

2

Posà música a poemes de diferents autors, entre ells Apel·les Mestres.... feu conferències. Formà part de la generació de feministes burgeses de principi del segle XX.

La personalitat de Carme Karr és essencial en el camp de les revistes. El 1902 començà a la revista Joventut , i a Or i Grana , i ho feia amb diversos pseudònims (Una liceísta, Xènia o L’escardot), que també va fer servir per a narratives breus.

El més important va ser la creació i la direcció de la revista Feminal, un suplement mensual per a les dones, que es publicà dins del setmanari Il·lustració Catalana entre el 1907-1917. A més de dirigir-la hi va fer tot tipus de tasques de redacció. Pretenia reflectir-hi el model femení que ella propugnà, va informant la dona de tot el que podia ser-li útil, i li podia interessar en l’actualitat del moment, tan artístic, com industrial i social, amb un gran contingut fotogràfic.

Actualment Feminal és una eina indispensable per a la investigació i la recuperació de les personalitats femenines de principi del segle XX a Catalunya.

El fet de ser amiga i interlocutora de personatges importants com Apel·les Mestres, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Francesc Mateu o Felip Pedrell, la convertí en un personatge públic conegut, cosa que va ser-li beneficiós en les seves reivindicacions feministes.

El 1910 feu diverses activitats a l’Ateneu Barcelonès, impartí un curs sobre Cultura femenina que després publicà, participà en el curs Educació Femenina amb Dolors Monserdà, Rosa Sensat, Maria Baldú, Leonor Serrano i Maria Domènech. El 1913 fundà una residència femenina anomenada La Llar per a l’educació de les joves. A l’Exposició Universal de 1929 va fundar l’Associació Acció Femenina . Fou, doncs, una lluitadora feminista que promogué la igualtat entre homes i dones.

El 1890 va casar-se amb en Josep M. de Lasarte i de Janer, i va ser mare de quatre fills: Paulina, Carme, Montserrat i Joan Alfons.

Durant molts anys va viure al carrer de la Duquessa d’Orleans núm. 17 a Sarrià, on han dedicat un carrer al seu nom, i també a les poblacions de Montgat, Sant Vicenç de Castellet i Sant Quirze del Vallès.

Ha estat seleccionada candidata a Persona més sàvia de Catalunya, en l’àmbit de les humanitats entre vint-i-cinc pers ones , a iniciativa de l’organització Capital de la Cultura Catalana , i ha estat votada com una dels cinc finalistes.

ANTÒNIA CALDÉS

3

CONVERSES

Respon : Paquita Grau i Soler Nada: a l’Hospitalet Edat: 72 anys Estat: Vídua de Josep Xancó Fills: Una noia Professió: Teixidora i modista

La Paquita la coneixem tanta gent i col·labora en tantes activitats, que fer-li una presentació és gairebé impossible, ella sola es presenta. Aquest mes hi conversem per poder-la conèixer una mica més i, si és possible, fer-nos-la més entranyable. De tu sí que podem dir que ets una “HOSPITALENCA” d e soca-rel. I tant, els meus avis i els meus pares ja ho eren, jo vaig néixer a Ca n’Oliver (la casa que hi ha al darrere de la Talaia, al costat de l’edifici que tants anys ha acollit a l’Ateneu), on ells ja hi vivien. Val a dir, però, que no era una gran casa; estava dividida en cinc habitatges, per tant l’espai no era tal i com ara el veiem. Més tard ens vam traslladar al núm. 19 del carrer del Xipreret. Quan em vaig casar amb en Josep ens en vàrem anar a viure al carrer de la Reforma, 16 (no gaire lluny), però sempre amb la intenció de retornar al nostre carrer , cosa que vam fer a la primera oportunitat, comprant la casa on ara visc, reformant-la per dins, ja que, evidentment era una casa vella. El carrer del Xipreret és el nucli principal del po ble de l’Hospitalet, el poc que queda i, que s’ha intentat conservar d’a quell Hospitalet el qual tots els que hi tenim les arrels voldríem q ue fos. Com el recordes i com el veus ara?

4

Quan era petita el carrer tenia molta vida, tots els nens i nenes, que n’hi havia molts, jugàvem plegats a fora el carrer i, als vespres d’estiu ens asseiem a la fresca fent petar la xerrada. Érem com una gran família, evidentment amb el que això comporta, que de vegades també hi havia algun desacord, però mai res que no es pogués solucionar. Amb el pas dels anys ha anat canviant, actualment hi ha cases buides, i d’altres amb nous veïns, gent jove, que no acaben d’integrar-se. La Festa Major és per el Xipreret una FESTA MAJOR v oleu conservar-la i, si fos possible millorar-la com ere n abans.. Doncs sí, la Festa Major del carrer del Xipreret volem fer-la com una FESTA MAJOR , amb majúscules, com tota la vida. Ho estem intentant d’ençà que va traslladar-se al juny, al voltant de Sant Joan, per allà al final dels anys 70. Al començament, a més de guarnir el carrer amb els tradicionals “paperets” que a mi, personalment, m’agraden de paper (sentir el sorollet que fan a la nit si bufa una mica de vent, quan dorms amb la finestra oberta, és molt reconfortant), guarníem també l’entrada del carrer, cada any amb un motiu diferent. Això, malauradament, vam haver de deixar-ho córrer a causa del poc civisme de la gent (penso que joves) que ho feien malbé. Fem el Pregó al pati del Museu d’Història, procurant que sigui cada any una persona coneguda i/o, vinculada al carrer, un dels primers va ser en Pepe Antequera, el Sopar al carrer ... No m’imagino una Festa Major sense la xocolatada i els pallassos per als nens, també el vermut. Vam ser els pioners de la Passejada amb bicicleta , que rematem amb la típica sardinada. També vam ser els iniciadors de la celebració de la Castanyada, que ara es fa a la Rambla, torrant les castanyes a la plaça de Josep Bordonau i, si feia fred les menjàvem al vestíbul de l’Ateneu, on també hi havíem fet alguna representació i les reunions del carrer. Com podeu imaginar-vos, jo sola no era la promotora de totes aquestes activitats; es van poder, i es poden continuar, amb la col·laboració de tots els veïns, voldria destacar, sense molestar a ningú, el Romaldo, el Joan Ferrer, la Rita Devesa (i també el seu difunt pare), la Lali, la Laieta Mas i l’Alicart, que malauradament tampoc hi són, i m’agradaria molt que a aquesta festa s’hi adherissin el jovent i els nou vinguts al carrer, ja que els necessitem per que segueix-hi VIU. Ens dius que el teu ofici era de teixidora i modist a... Si, en efecte, vaig treballar molts anys, vint-i-tres per ser més concrets, fins que vaig tenir la meva filla. A la tarda anava a cosir, com era costum aleshores, però no anava d’aprenenta, sinó que em pagaven un petit sou per ajudar la modista, i que jo em gastava per

5

poder anar a les excursions que feia la UEC, val a dir que va ser allà, a cosir, on vaig conèixer la Mercè Mesa, que va ser qui em va portar a aquesta associació. Ja que hem arribat a la UEC, és el moment que ens expliquis com va influir en la teva vida, les vivències viscudes. Vaig començar a anar-hi l’any 1952. Allà anàvem tots junts, joves i gent més gran, cosa que crec molt enriquidora per l’experiència que ens poden portar els més veterans. Vaig aprendre a respectar la muntanya, a cuidar-la, a conèixer els diferents arbres i plantes que s’hi troben, aprenies a compartir-ho tot, roba, menjar, coneixements... La majoria dels amics que tinc ara provenen d’aquella inoblidable època. Hi vaig conèixer en Josep Xancó, el meu marit, que va ser soci fundador de la seu de l’Hospitalet, a la plaça de l’Ajuntament, sobre el Bar Peret, en aquella escala (que encara avui hi és) que enfilàvem, ben dreta, fins al cinquè pis. El mestre Elisard Sala ens ensenyava cançons de muntanya, cançons populars catalanes que jo, encara que una mica maldestre, ensenyo als components de Gent de Pau, i les cantem, ja que no voldria que es perdessin. Fèiem marxes de regularitat, campaments, escalada que fins i tot vaig arribar a fer-ne (i rappels). Quan es va posar la imatge d’alumini de la Mare de Déu de Montserrat al cim del Cavall Bernat, hi era present. El més entranyable de tot eren els focs de camp, a la nit, quan en la foscor ens hi aplegàvem al seu voltant i cantàvem les cançons del mestre i, ens explicàvem històries i contes. Fèiem sortides cap al Montseny, a buscar boix i grèvol per fer el pessebre, cosa que ara és prohibida, també al Pedraforca, a Sant Llorenç de Munt... molts llocs. Alguna vegada hi anàvem amb autocar, però la majoria era amb tren, o bé autobús, que anàvem a buscar a la parada corresponent. De vegades havíem fet alguna “marrada”, sense arribar-nos a perdre, però sí alguns quilòmetres de més i dinar a les cinc de la tarda. Al teu marit, en Josep Xancó, li van donar la Medal la d’Or en motiu de ser soci fundador i tenir cinquanta anys d’antig uitat. Sí, malauradament ell no la va poder recollir, ja que havia mort, però ho vaig fer jo. Va ser l’any 2005. I Gent de Pau? L’Antoni Mesa i el Rafael Amorós van decidir arreglar l’estàtua del músic tocant la tenora que hi ha a la plaça de l’Ajuntament i que fou col·locada com a monument a La Sardana, l’any que l’Hospitalet en fou

6

ciutat pubilla, li queien els escuts d’altres ciutats, i estava bastant malmesa. A partir d’aquí es va anar fent un grupet d’amics que anàvem trobant-nos regularment per fer coses de caire cívic per el poble, però un bon dia des de l’Ajuntament ens van dir que no podíem seguir les nostres activitats sense constituir-nos en una entitat. Aleshores no ens va quedar més remei que fer uns estatuts i crear oficialment l’entitat que som ara. Feu diverses activitats. Doncs sí: la mostra Floral per Sant Jordi, l’Ou com balla per Corpus, col·laborem amb la Talaia per la Festa Major i La Castanyada, tenim un estand a la mostra d’Entitats que cada anys es fa a la Rambla, i prenem part en la Marató de TV3. També anem col·locant plaques de ceràmica amb un verset que fa cada cop una persona coneguda del barri, i que parla dels arbres que hi ha i d’altres coses. Com veus el poble ara? Penso, com molta gent que en són fills, que m’agradaria més que fos una mica com abans, que tots ens coneixíem i estàvem molt més integrats. El barri del Centre, afortunadament, encara conserva una mica aquell caliu de veïnatge. Jo no sabria viure enlloc més que a l’Hospitalet, malgrat les seves mancances, i me l’estimo molt. Tant de bo que tothom que hi viu l’estimés com jo, perquè si no, acabarem sent només un número, cosa que és molt impersonal. M’agrada que em diguin bon dia, bona tarda, anar a comprar al mercat i botigues de tota la vida, que ens coneguem, cosa que es perdrà si no hi posem tots una mica de voluntat. Sou socis de l’Ateneu des que es va reiniciar el 19 78. Hi fas alguna activitat? Col·laboro amb tot el que em demanen, sobretot cosint vestits per al teatre. Recordo amb il·lusió el vestuari de El retaule del flautista, La taca de cafè, Bon Nadal, Mr. Scrooge, i més recentment El somni d’una nit d’estiu, a càrrec del grup infantil de Margarida Xirgu de l’entitat i que va treure un premi de vestuari. També vaig a les excursions. I assisteixo a diversos actes que fan. Què t’agradaria que és pogués fer a l’Ateneu i que no s’ha fet mai? Tenir un lloc de tertúlia, una sala on ens poguéssim trobar per conversar, llegir, prendre alguna cosa, en fi per poder conviure i conèixer-nos una mica més tots plegats.

7

ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 256 a OSONA Sortida a les 8 del matí del dissabte 14 de febrer de 2009 L’excursió d’aquest mes de febrer ha estat molt ben aprofitada, ja que, a part de la típica “Calçotada”, que sempre fem en aquestes dates, la visita guiada al Museu del Coure, de les Masies de Voltregà va agradar molt a tothom. Vam parar a esmorzar a Vic, amb temps per poder fer una volta pel mercat que cada dissabte es fa a la plaça i que per descomptat coneixem, però sempre és bonic poder passar-hi una estoneta. Abans de passar a comentar-vos la visita al Museu, voldria fer una mica d’història de l’empresa que ha propiciat aquesta mostra. El 1808, en plena ocupació napoleònica, el sabadellenc Francesc Lacambra Port va posar en marxa al barri portuari de la Barceloneta una petita foneria, que es dedicaria a la producció d’objectes de coure i bronze (claus, olles, campanes, etc.) El maig de 1852, per poder ampliar el negoci, ja que volien dedicar-se també a la fabricació de làmines de coure, van haver de traslladar-se a les Masies de Voltregà, perquè al cor de Barcelona no podien fer-ho. Allà van arrendar l’antic molí d’Ordeig, convertint-lo en una autèntica colònia industrial del Ter. Ni la mort del seu fundador (l’any 1870) va aturar el seu creixement, ja que fins a 170 anys després de la fundació, encara era en mans dels seus descendents. Com passà en moltes fàbriques, durant la guerra civil espanyola l’empresa fou col·lectivitzada, i es destinà la seva producció a finalitats militars.

8

Un cop recuperada, a la postguerra, l’empresa va emprendre una nova fase d’inversions adaptant la fàbrica als nous temps. El 1980 en una recerca de solucions per sortir-se de la crisi econòmica del moment, va crear-se una nova societat amb la família Fisas-Guixà i, actualment, és una de les més importants foneries dedicades a la producció de laminats i fil de coure a la Unió Europea. El Museu del Coure va ser inaugurat el 17 d’abril de 2008, per tal de commemorar el bicentenari de l’empresa i s’emplaçà en una antiga torre modernista de principis del segle XX, antiga residència dels comtes de Lacambra. El Museu ha estat dissenyat amb l’objectiu de ser un espai participatiu, que vol anar més enllà de l’exposició de peces, perquè sigui el mateix visitant que experimenti amb aquest metall. Els seus continguts es divideixen en quatre àrees temàtiques: la història de la fàbrica, la història del coure, els processos i les aplicacions i el coure com element químic. Una passarel·la permet l’accés a la foneria i s’hi pot veure tot el procés de la fosa i de la semielaboració del coure en la seva transformació en làmines i en fil de coure. Les explicacions que ens va donar la Sònia Torrens, que va guiar-nos en la visita, foren molt instructives. Vam saber que el coure fou el primer material que els metal·lúrgics van aprendre a treballar, que és un material més dens que els metalls fèrrics, tou, dúctil i mal·leable que es pot treballar en fred, però un cop deformat es torna més dur i resistent. Aquesta visita em permet, com he fet altres vegades, connectar el comentari amb l’espai dedicat a: HO SABIEU? ja que podem endinsar-nos en la prehistòria, que començà a l’edat de Pedra, passant per la del Ferro i més tard a la del Bronze, que va permetre arribar fins a la Revolució Industrial iniciada al segle XIX. Però anirem a poc a poc, començant pels seus orígens: El coure es troba a les mines barrejat amb altres minerals, la malaquita i l’atzurita. La descoberta del coure (el primer utilitzat industrialment) tingué lloc al Pròxim Orient i les primeres etapes no són gaire conegudes, hi

9

ha mostres del seu ús a Sialk (Iran) i a Anatòlia cap al segle IV aC i després a Egipte. Era molt abundant a Xipre, antigament anomenat Alashiy i més tard Cy-rium, derivat de la paraula coure (en llatí Cuprum). Primer el treballaven directament a cops de martell, però aviat descobriren la manera de fondre’l i de fabricar objectes amb un motlle, que en aquells temps era de pedra.

L’ús del coure s’estengué per la resta de la Mediterrània entre el 2500-2000 aC, que és quan es començà a treballar als Països Catalans (al Solsonès, a Rimer, s’ha trobat una mina prehistòrica de coure). A la mateixa època també

descobriren la plata, el mercuri, l’estany i el zinc. Abans que es produís, però, el bronze, amb l’aliatge del coure i l’estany, es descobreix l’or. Podem considerar el coure (un element químic de color vermellós) com a “metall preciós” , ja que juntament amb l’or i la plata dóna nom a una família de metalls amb noblesa. El llautó, que resulta més barat que el coure i el bronze, és un aliatge del coure amb el zinc. Tots aquests descobriments donen pas a un canvi en l’estructura social. Es produeix un creixement demogràfic important, abandonen parcialment la transhumància, passen a poc a poc al sedentarisme, alguns pobles es mouen a la recerca d’aquests metalls i la seva utilització, apareixen les tribus, que lluiten entre elles pel domini del metall, ja que això determinava el poder i la riquesa dels privilegiats que l’aconseguien. Tornem a l’actualitat i a comentar les moltes utilitats que té el coure, tan naturals com industrials. En petites quantitats el contenen les plantes verdes, també és important en la sang dels vertebrats, en la formació de l’hemoglobina. Les sals de coure s’utilitzen `per combatre les algues i els bacteris de les aigües potables i per lluitar contra malalties d’arbres fruiters i de la vinya. En la indústria el seu ús és importantíssim , ja que per la seva bona conductivitat elèctrica, es fa servir en la fabricació de cables, fils conductors, motors, etc. Per la bona conductivitat tèrmica s’utilitza en la

10

fabricació d’estris de cuina (calderes, alambins, etc.). També per a millorar diverses qualitats mecàniques per la seva duresa. Val a dir que el coure és totalment recicable, si es troben estris, cables, làmines... es poden tornar a fondre i la seva utilitat és igual que en els seus orígens, així una vegada, una altra... Mai perd el seu valor i utilitat.

Bé, acabo, ja que si no em faré passada. Només em queda dir-vos on anirem el mes de març, encara que ja ho sabeu perquè ho anunciem en el Xipreret anterior. Ens dirigirem cap a la Terra Alta, a Horta de Sant Joan, on visitarem el Centre Picasso i dinarem a Gandesa. A l’abril hi ha previst, com sempre, la visita a

Montserrat, si no és que l’accés fos difícil a causa dels despreniments que ha sofert la muntanya. Això, però, esperem que ja estigui del tot solucionat. El dia d’apuntar-vos és el 6 d’abril.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

11

ASSEMBLEA GENERAL I CLOENDA DEL 5è CONGRÉS DE LA FAC (Federació d’Ateneus de Catalunya)

El 24 de gener va tenir lloc al Centre de Lectura de Reus l’Assemblea General de la FAC, a la qual va assistir Fèlix Puig en representació de l’Ateneu. El passat 15 de febrer es va celebrar la Cloenda del 5è Congrés de la Federació d’Ateneus de Catalunya a la seu de l’Institut del Teatre. Hi van assistir 180 persones i per l’Ateneu, la presidenta Matilde Marcé i Fèlix Puig, la persona que havia anat a totes les sessions preparatòries del Congrés. Després de l’acte inaugural presidit pel president del Parlament, el senyor Ernest Benach, acompanyat de Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, José Manuel González Labrador i Ramon Nicolau, representants de la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona respectivament, i Pere-Joan Pujol, president de la FAC. Havent esmorzat, es van presentar les esmenes al Document Marc de Conclusions que cada un dels participants de les diverses associacions presents vam votar. Tot seguit va tenir lloc una taula rodona amb el lema TENIM FUTUR?, amb la participació de Ferran Mascarell, Joan Mas, Alfons Martinell, Josep M. Canyelles i Lluís Saez, moderats per la periodista Imma Pulido. Sembla que sí que tenim futur, si som capaços de veure allò que necessita la societat catalana en aquests moments, diferents dels de la fundació dels ateneus, molts d’ells al segle XIX. Els actes del matí van concloure amb un espectacle pictòrico-musical, Terra prenyada, innovador. Després de dinar, es fan fer les sessions de treball en grups. Fèlix Puig va assistir al que tractava del paper de les persones associades i Matilde Marcé, al del paper de les entitats.

12

S’hi van presentar diverses experiències desenvolupades per diferents entitats federades per fer-les conèixer a les altres associacions i ateneus. En el grup del paper de les entitats s’hi van presentar les experiències de tres entitats, l’Ateneu Igualadí, els Lluïsos de Gràcia i el Casal de Vilafranca, totes amb molts socis. Els Lluïsos, per exemple en tenen uns 1.200 (i només un 5, 49% són més grans de 65 anys). Les exposicions varen ser molt interessants i algunes de les iniciatives que han portat o porten a cap són assumibles, dins de la modèstia, pel nostre Ateneu, d’altres no ho són, d’una banda perquè no tenim local propi, i el que tenim o el que tindrem no serà de 2.585 m2, que pensen ampliar a 3.925, dels Lluïsos de Gràcia, amb nombroses seccions tant de cultura com d’esport, i un pressupost de gairebé un milió d’euros! Ni tenim un local de cinema com el Casal de Vilafranca ni poden editar una revista i una agenda de colors i amb paper bo. El tema presentat per Salvador Casals, va girar al voltant de la comunicació, imprescindible per fer conèixer l’entitat i satisfer el soci i captar-ne de nous. Possibilitats, iniciatives moltes, però per fer-ho es necessiten molts diners, espais, etc. Finalment, a la Sala Ovidi Montllor, es va donar a conèixer el resultat de les votacions a les esmenes fetes al matí, es va llegir “El Manifest del 5è Congrés Congrés d’Ateneus de Catalunya”, en què, en síntesi, es demana més suport tant a les institucions com a la societat en general així com als mitjans de comunicació perquè “situïn l’aspecte sociocultural a la seva agenda de prioritats”i el president de la Federació, Pere-Joan Pujol, va cloure l’acte amb un parlament, agraint la participació i encoratjant a seguir construint les entitats culturals del nostre país.

ATENEU

13

CONFERÈNCIA

El dimecres dia 25 de febrer va tenir lloc la conferència titulada “Temps era temps. L’Hospitalet i la gent” a càrrec de la senyora Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu i a qui hem tingut l’honor de tenir com a ponent en algunes de les nostres conferències anteriors.

Com ja va sent habitual, ens vam trobar a la sala d’actes de la Regidoria del districte primer, i cal dir que vàrem fer ple ja que no va quedar ni un dels seients buit.

Aquells que hi vam assistir, podem dir del cert, que ens ho vàrem passar força be, no tan sols per la conferència, que es va plantejar de forma amena i distreta sinó també perquè el seu contingut es va mostrar ben planer i entenedor.

He de dir que les conferències poden ser de moltes maneres i que, en major o menor forma, sempre s’aprèn alguna cosa, ja sigui a nivell de curiositats, també sobre coses pràctiques i habituals, de fets que es desconeixien o simplement erudicions que el conferenciant ens trasllada sorprenent-nos davant de tants coneixements. Però aquesta vegada va ser especial. Al darrere hi havia tota una tasca d’investigació i recerca, d’anotacions entre arxius, papers i documents, tot plegat per desvelar-nos com era, més o menys, la vida d’aquells que van ocupar aquesta part de món on vivim nosaltres, i que es diu l’Hospitalet.

La senyora Marcé va començar amb una explicació sobre el primer hospital de la nostra ciutat, cap els segles XII o XIII i sobre el segon hospital, més petitet i que va acabar per donar nom a la nostra ciutat.

També va parlar de curiositats relacionades amb el segle XV i la immigració francesa, o els casaments dels immigrants i els

14

naturals del poble durant el segle XVI. O també del segle XVIII i de com l’Hospitalet era una ciutat d’acolliment de soldats i milícies i els problemes que comportava tot plegat. Posteriorment es va passar pel segles XIX i principis del XX amb temes no menys interessants i importants.

Com dic sempre, aquest article no és per fer un resum de la conferència, ja que no tinc ni els coneixements ni la capacitat del conferenciant, i molt menys per resumir-ho en tan poc espai, sinó per donar constància del fet i destacar-ne les conclusions finals. A la resta els diré el de sempre, hi haguéssiu vingut.

He de confessar, que quan surto d’una conferència en què puc valorar que, d’alguna manera, he après quelcom de valor, en la que crec que he enriquit els meus coneixements, tinc un regust de satisfacció a l’hora de marxar, i sincerament, aquell dia 25 de febrer, en sortir de la regidoria, vaig sentir de forma sincera aquell esmentat regust de satisfacció, i d’haver après molt sobre la història i la gent de l’Hospitalet d’anys enrere. No us enganyo.

Només em queda donar les gràcies a la senyora Matilde Marcé, pel seu esforç, per la feina feta i per haver dut a terme una conferència interessant i instructiva a l’hora que entretinguda.

Moltes gràcies també a tots aquells que hi van assistir. Vosaltres sou els qui donen sentit perquè s’organitzin aquests actes i l’esforç que representen. Fins a la propera.

CARLES FARRÉS.

15

TEATRE Allà a la TERRA BAIXA, ningú es podia imaginar que L’HEREU I LA FORASTERA mantinguessin EL MATRIMONI SECRET, però... El passat dissabte 28 de febrer d’enguany, un centenar de persones van poder gaudir de la lectura dramatitzada d’aquestes tres obres, la primera d’Àngel Guimerà i les altres dues de Josep M. de Sagarra. El matrimoni secret, potser no tan coneguda com les altres dues però triada precisament per ser una comèdia grotesca, molt diferent de les que habitualment escrivia Sagarra. Aquesta nova manera de fer teatre, “Lectures dramatitzades”, que s’està posant molt de moda, fins i tot entre els professionals, és una nova secció del grup de teatre, iniciada pels més veterans i que fins ara ha tingut molt bona acollida entre el nostre públic. Tant és així que ja s’han representat fragments de sis obres clàssiques catalanes i se n’està preparant una setena, La filla del

Carmesí , aquesta coproduida amb el quadre escènic del teatre del Centre Catòlic, mig llegida, mig escenificada i que es farà sencera. També val la pena dir que, gràcies a aquesta nova secció, tenim més actors que col·laboren amb nosaltres. És enriquidor poder

16

treballar conjuntament amb components d’altres associacions de la nostra ciutat. Vist des les butaques, us puc dir que la posada en escena va ser molt maca, amb un joc de llums molt apropiat i que els actors del nostre grup van estar molt bé perquè, com sempre, no només es limiten a llegir sinó que interpreten el seu personatge, tal com cal. Però no cal que ho jutgem nosaltres, vosaltres com a públic també podeu opinar. Animeu-vos i feu-nos arribar les vostres opinions, no només d’això, sinó de tot el que fem i també podeu suggerir altres coses que voldríeu que féssim. El públic mana, sense públic no hi ha teatre. Els comentaris a la sortida del Centre Cultural Barradas eren molt favorables, així que ja podem dir que això tindrà una continuïtat. Ja ho

sabeu haureu d’aguantar les nostres Lectures per molts i molts anys. Gràcies estimat públic pel vostre suport.

GTMX

17

POESIA PLUJA DOBLE Cauen perles de pluja en el cristall com gotes d’infinit inabastables; la finestra vesteixen d’un corall que llisca com onades impalpables. Em sacseja cada una el sentiment que en un somni impossible s’adormia, il.lusòries llums que, sense vent, naveguen dins l’alè de la follia. Les perles van lliscant per la finestra com els batecs que plora el meu esguard, i la remor de pluja fa d’orquestra que toca amb el llaüt de cap al tard. Cauen perles de pluja en el cristall... Jo també ploc pels ulls galtes avall!

ELVIRA GRÀCIA

18

COL�LABORACIONS

ENTRE POBLE I CIUTAT - 2a part

L’amo d’aquesta quadra també tenia juntament amb el seu germà un cine que estava a la Rambla, cantonada amb el carrer de Barcelona. Passat un quant temps, el seu germà, que es deia Lluís, en féu un altre al carrer del Baró de Maldà, que portà el nom de Cinema Oliveras, al primer l’anomenaven el Vell i el segon, el Nou que amb el temps seria conegut també com el Cine Vell quan es va obrir el cine Rambla. Després venia la casa on vivíem l’oncle Agustí Casas Cabané amb la tia Montserrat Marcé Mitjavila, una germana seva que es deia Madrona i nosaltres que vam ser afillats en morir la nostra mare. Nosaltres érem l’Antònia Casas Sabaté i jo, Ramon Albert. Com que aquesta casa i la del Rafelet estaven juntes i es tractava de parents molt afins, compartien el pou d’aigua i, com aquell qui diu, encara que eren dues cases diferents, sempre estàvem junts, ja que, d’altra banda, teníem pas mútuament. Aprofito que estic referint la ubicació dels habitatges per fer-vos un petit croquis de com eren la major part de les cases. Es tractava, simplement, d’edificis amb planta baixa i habitacions a dalt. En general, la planta baixa era una entrada ben espaiosa, que tant podia servir de taller com de botiga. A continuació venia l’escala per pujar a les habitacions; el sotaescala s’aprofitava normalment per tenir-hi un petit rebost. Després venia el menjador al fons del qual hi havia un quartet situat entre el replà de l’escala d’un costat i l’envà de la cuina a l’altre. En aquell temps, la majoria dels habitants acostumaven a ser pagesos, alguns tenien terrenys de secà al Samontà, plantats de vinya, i aquests hi tenien les bótes del vi. A continuació trobàvem la cuina, moltes amb llar de foc i a més els fogons. La majoria de la gent solia fer el foc amb carbó. També hi havia, naturalment, l’aigüera. A fora, al pati o eixida, a la part esquerra, qüestió d’un parell de metres des de la finestra de la cuina, s’entrava a l’excusat i, al seu costat, hi havia l’estable. Aleshores seguia un petit quartet, que servia per ajocar-se les gallines i, a la resta, un reixat de galliner i gàbies de conills. Això acabava a l’edifici posterior que tenia l’entrada principal pel carrer de Casanovas i que normalment servia per a guardar carros. Quant a l’altre costat de l’eixida, hi havia un tros enjardinat que arribava fins al safareig amb una `pica i el passadís per passar a l’altra

19

casa, el qual estava prop del pou. Quedava encara un tros per estendre la bugada i, finalment, l’edifici posterior del qual ja he parlat. Pel que fa al dalt de la casa, hi havia una habitació gran amb la típica alcova, que tenia la ventilació corresponent amb un balcó que donava al carrer. Al costat de l’escala hi havia una habitació petita a la paret alta de la qual hi havia el tinell, que servia per posar les andròmines, i, a l’altre costat, una altra habitació quasi semblant a la de davant, també amb alcova, que donava al terrat i servia de pas per anar al servei. Continuant amb les cases veïnals venia a Cal Casterà. Es tractava d’una botiga de queviures i la família que hi vivia era formada pel matrimoni, Francesc Soler i Justeta Casterà, i dos fills, el Josep i l’ Enric, A partir d’aquí pot ser que l’ordre estigui una mica embolicat, però em sembla que més o menys era aquest: A continuació, doncs, venia a Cal Boter i la família que hi habitava era el matrimoni Solanas Casas amb un fill i una filla, la noia es casà amb un de cognom Simó. La casa següent era a can Maneja. Tot i que era com les altres del carrer, l’havien partida en dues: la família Maneja es va quedar amb el pis en què vivien el matrimoni amb els seus fills. Un d’ells, el Marcel·lí es féu notar jugant a l’equip de bàsquet, que, durant els anys trenta, fou un dels equips de més categoria de l’Estat. Llogaren els baixos a un carboner de nom Escoda, que era natural de Llaveria, un poble de la província de Tarragona. Aquesta família tingué un fill, en Joan, i una filla, la M.Teresa. A continuació venia a Cal Xafra, el cognom era Durban. Com que eren pagesos i crec que tenien les terres una mica llunyanes i que a més els fills devien ser més grans, no hi havia gaire coneixença. Al costat, cal Pau Gossos, sols recordo que el pare es deia Pau Soler (crec que era germà del de can Casterà). Hi havia una filla que, si mal no recordo, es deia Pilar i el seu marit Ramon. Tenien una cansaladeria i un taller on feien i reparaven carros. La casa del costat era a cal Polític, de cognom Marcé. Hi havia tres fills, la noia gran, la Vicenta, i dos nois, en Francesc que s’ha dedicat amb encert Quant a la casa que tenien al costat, més o menys per aquell temps, uns de la comarca del Penedès hi posaren un establiment per vendre vi i els seus derivats.

ALBERT CASAS

20

UNA VISITA A SALVADOR DALÍ Fa anys jo era secretari de l’Agrupació d’Amics de la Música de l’Hospitalet de Llobregat. Organitzàvem tot de coses relacionades amb l’art i la cultura, com ara concerts i recitals i, fins i tot, òperes, exposicions, conferències, cinema, etc. N’era president, molt executiu, certament, en Jaume Reventós, músic, pintor i escriptor, un agitador cultural malaguanyat en l’ambient eixorc de l’Hospitalet. Els crítics d’art que ens freqüentaven, Àngel Marsà, Sebastià Gasch i Josep Maria de Sucre, ens havien parlat de l’Ateneillo de l’Hospitalet, una tertúlia que els anys 20 s’aplegava al piset del pintor uruguaià Rafael Barradas, del corrent cubista amb afinitats amb el futurisme italià. Havia fundat un moviment pictòric anomenat vibracionisme. En el modest estatge on vivien el pintor i la seva germana, que era pianista, s’havien reunit Gasch, Marsà, Sucre, Diaz-Plaja, Salvador Dalí, Garcia Lorca i d’altres, que llavors eren joves i que farien carreres ben diverses. En Reventós de seguida va veure l’oportunitat de celebrar d’una manera o altra aquest únic fet cultural de la nostra ciutat i va remenar cel i terra per obtenir-ne més notícies. El més conspicu dels assistents a l’Ateneillo havia estat, sens dubte Salvador Dalí. El nostre president no va parar fins a aconseguir que el pintor ens rebés a Portlligat. La seva cosina, Montserrat Dalí, ens hi va acompanyar, a en Reventós, al tresorer, Rafael Amigó, i a mi. Després d’ensenyar-nos la casa, ens portà a una eixida del darrere, arrecerada de la tramuntana. En aquest pati hi havia Salvador Dalí, amb el seu vestit negre mig mexicà, jugant amb un bastó; una model bellíssima que realçava la seva bellesa amb una cicatriu que li travessava un costat de la cara de dalt a baix, com si se l’hagués fet amb un filferro tibant o, si voleu, amb una corda d’arpa, que fa més poètic; un xicot francès del Club Mediterranée i una corresponsal, elegant i glacial, del París Match. Un ocelot (com un petit lleopard), controlat per la model, voltava inquiet d’una banda a l’altra, i per acabar de completar el quadre, la música del preludi i mort d’Isolda omplia l’aire. Les copes de xampany, fresc i rosat de Perelada afegien un altre toc d’espiritualitat a l’ambient i donaven alhora una mica de coratge a la nostra timidesa. Dalí estava parlant del muntatge d’un espectacle de llum i so al Cap de Creus, en el qual es representaria l’incendi dels Pirineus de l’Atlàntida de Verdaguer, segons deia, els més gran poeta del món. Aquesta escenificació, que era descrita en una barreja de català, francès i anglès increïble, conclouria deixant caure des d’un

21

globus un rinoceront sobre el temple de la Sagrada Família. No cal dir que nosaltres estàvem acoquinats perquè érem joves, teníem poc món i escassos coneixements d’anglès i francès. Dalí anava d’una qüestió a una altra, s’escapava pels més insospitats viaranys i deixava els uns i els altres a l’escapça. Finalment en Reventós va exposar-li el nostre assumpte, i en Dalí va fer:

- Barradas! Prou que me’n recordo. Era un gran pintor. Va descobrir que el negre és la llum i el color. L’únic homenatge que se li pot fer, digne d’ell, és pintar de negre la casa on havia viscut. Vam quedar astorats. Montserrat Dalí, en canvi, ho trobà completament natural: era ben clar que una casa pintada de negre faria

més efecte que l’habitual lapideta recordatòria. En Reventós no veia la manera de convèncer el propietari perquè pintés la casa de negre i els inquilins que hi volguessin viure. Mentrestant, la conversa, més ben dit, el monòleg de Dalí, seguia pels seus camins laberíntics. Vaig gosar de ficar-m’hi demanant-li quin paper feia a la tertúlia de l’Hospitalet Josep Maria de Sucre. La seva resposta va ser fulminant:

- El paper de diabètic . Nosaltres en aquella reunió érem ben bé uns pobres nois. En la conversa ens tocava sempre la de rebre. No podíem seguir les giragonses poliglòtiques del geni. Se’n va adonar i, per fer la balança a favor nostre, tot d’una va deixar caure:

- Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. Els francesos van quedar amb un pam de nas.

ANTONI ROYO

22

ESPURNES DE LLENGUA MONTSERRAT ABELLÓ En un dels seus exquisits editorials al diari Vilaweb, el periodista Vicent Partal ens feia saber el passat mes d’octubre que mentre s’assajaven els actes de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura, un dels organitzadors va preguntar si cap dels presents no entenia el català. Un, va dir que no l’entenia. Els assaigs, doncs, van començar a fer-se en castellà. De cop, però, la Montserrat Abelló, poetessa i darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aixecant la mà, va dir: “Jo no entenc el castellà”. Els organitzadors i la resta de premiats, catalans, es sorprengueren però no digueren res, com si no ho hagueren sentit. Ningú es va solidaritzar amb aquella senyora gran, de cabells blancs i mirada espurnejant. I l’assaig continuà en castellà. Amb tot, malgrat la mala educació i el menyspreu que suposava el silenci de la resposta, la Montserrat Abelló tornà a dir, amb senzillesa i rotunditat: “He dit que jo no entenia el castellà”. Finalment, li van fer cas i l’assaig continuà en la llengua que entenien tots els presents excepte un. VIQUIPÈDIA La Viquipèdia és la xarxa d’enciclopèdies virtual més important del món. Va ser creada l’any 2001 i, a hores d’ara, inclou més de dotze milions d’articles escrits en 263 llengües diferents. S’actualitza constantment gràcies a l’aportació de milers de persones voluntàries que hi introdueixen els conceptes i els editen. Tot i que se l’acusa de manca de rigor, el cert és que compta amb una bona colla d’administradors que vetllen perquè els continguts siguin correctes. Com és obvi, l’anglès ocupa el primer lloc en el nombre d’articles introduïts amb més de dos milions i mig. L’alemany i el francès el segueixen a molta distància, amb menys d’un milió, mentre que el català ocupa una digníssima quinzena posició i voreja els 160.000. Tanmateix, cal dir que ocupa el primer lloc de les llengües sense Estat. FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA El passat diumenge 15 de febrer, amb la indiferència general dels mitjans de comunicació, es celebrà al monestir de Montserrat la 40a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana que comptà amb la presència del president del Parlament de Catalunya. Avui, no és gens

23

sobrer recordar que la iniciativa va néixer l’any 1968 en una comissió de grups excursionistes catalans que volia commemorar el centenari del naixement de Pompeu Fabra. Amb la idea que fos una cosa perpètua, es va pensar en una Flama que encesa a la tomba del nostre insigne gramàtic i lingüista a Prada fos portada a peu fins a Montserrat per romandre-hi de manera permanent. La proposta fou acceptada sense problemes per la comunitat montserratina i l’escultor Rafael Solanic construí la llàntia que es situà, des de llavors, a l’atri de la basílica. D’aquell llunyà primer acte, hi ha un fet no gaire conegut que demostrà el compromís de l’abat de Montserrat amb la llengua catalana. Resulta que l’arribada de la Flama al monestir s’havia previst pel 20 d’octubre, tanmateix, per aquelles dates, el pare abat Escarré es trobava a Barcelona, tot just arribat d’Itàlia, debatent-se entre la vida i la mort. L’abat Cassià M. Just no s’apartava del seu costat. Aquell dia, però, per unes hores, va decidir pujar a la muntanya a beneir l’acte fundacional de la Flama, que va abreujar per així tornar tot seguit al costat de qui més el necessitava. IMMIGRANTS Per últim, vull exposar un cas verídic que he conegut de primera mà. En un curs de postgrau de la Universitat de Barcelona que té lloc actualment, hi ha matriculades, entre d’altres alumnes, dues noies romaneses que no es coneixien de res. Una viu a Manresa i l’altra a Barcelona. Totes dues porten a Catalunya uns cinc anys, si fa no fa. Ambdues estan molt contentes d’haver-se trobat i s’expliquen cada dia les respectives experiències personals. I ho fan sense cap mania davant dels seus companys d’estudis. El que ha sorprès però a aquests, és que mentre que la que viu a la capital del Bages parla un català impecable i no sap un borrall de castellà, la que resideix a la ciutat comtal té com a llengua habitual el castellà i no entén la llengua catalana. No hi ha dubte que, aquesta és una d’aquelles situacions en què es fa evident que l’entorn en el qual va a raure i viu una persona vinguda de fora juga un paper determinant a l’hora d’aprendre o no una nova llengua. Per cert, el curs es fa equitativament unes hores en castellà i el mateix nombre en català.

PERE JUHÉ I ORIOL

24

OPINIÓ

EL FAVOR

Un calfred va recórrer l’esquena del pobre Jaume Moragues quan va penjar l’auricular del telèfon després de parlar amb la secretària de personal, que, de forma un xic solemne, li havia demanat que passés pel despatx del cap de personal, el senyor Miró. Tothom sabia què significava quan et cridaven des del despatx del Sr. Miró. Només podien ser dues coses, o bones, o dolentes. I tal com corrien els temps i pel que s’havia vist últimament, les bones feia temps que havien quedat oblidades i eren les dolentes les que s’enduien la palma.

“ Tranquil Jaume”, es deia en Moragues a si mateix, potser serà per reconèixer tot aquest temps que t’has estat sacrificant dia sí i dia també. Dues hores diàries, com a mínim, regalades a l’empresa, i durant tants anys. Això ha de significar alguna cosa”. Però en Moragues no les tenia totes. Era difícil convèncer-se a un mateix d’una cosa de la qual no s’estava plenament convençut. No era qüestió ni d’optimisme ni de pessimisme. Ni tan sols de creure allò que un no s’empassaria ni amb deu litres d’aigua. En el fons era la negació patètica i alhora trista i plena de rancúnia de reconèixer la realitat. A qui volia enganyar? Tot va començar quan es va descobrir el pastís de les “hipoteques escombraria”, allò que els entesos van anomenar la crisi Ninja, i, de retruc, com baixant per un pendent, tota l’economia, el món financer, les vendes, el comerç, la producció, tot va trontollar i el que un any abans semblava que fos un món ple de riquesa, despesa i abundància, es convertia en una època de foscor, d’atur, de plans de regulació d’empreses, de tancaments de fàbriques i més fàbriques i de comerços que baixaven les persianes. Al seu barri cada dia en tancava un, aviat hi hauria més botigues tancades que no pas d’obertes, deixant un ambient de tristor en l’ambient, que a poc a poc s’anava encomanant en la vida dels ciutadans, que veien com al seu

25

voltant tot s’enfonsava i que només quedava esperar que li arribés a un el seu torn. Tothom donava la culpa als bancs, a qui atribuïen la responsabilitat del que havia passat. Havien enredat a tot el món venent productes financers que a la fi no tenien cap valor o que si en tenien, caldria esperar molt de temps per a recuperar-ne només una part del que s’havia invertit. I tot a escala mundial. I sense que es veiés ni tan sols la intenció de castigar a cap dels responsables. Quin món era aquest que només pagaven els més febles. La resposta era fàcil: era el món de sempre. Envoltat d’aquestes cabòries va arribar al despatx del senyor Miró. Buscant el reflex que li retornaven les enormes i brillants rajoles negres i grises que adornaven la sala, es va arreglar el nus de la corbata, s’estirà l’americana, es va mig repentinar , va trucar i va obrir la porta. El senyor Miró, en veure’l, s’aixecà i es dirigí al seu encontre. “Benvolgut Moragues”, digué mentre li donava la mà efusivament, no ha trigat pas gaire a venir. Sempre a punt, sempre el primer. Ja no en queden de treballadors com vostè. I el món es ple d’oportunitats per a una persona de les seves característiques, del seu perfil”.

Malament, la cosa començava malament. Ja li parlaven del món i del perfil. Com odiava en Moragues aquella maleïda paraula! “Amic Moragues”, la cosa empitjorava. Quan en Miró et deia ‘amic’ volia dir que la cosa es tornava perillosa. “Amic Moragues. Com ben bé deu saber, les coses al món, últimament no van gaire bé. Ja ho deu saber, la crisi financera, la crisi de la construcció, en fi, la Crisi. Ja sap què vull dir. I quan dic a tot el món vull dir també a casa nostra i a la nostra empresa. Les vendes han caigut, els beneficis no seran ni de bon tros els que esperàvem...”

En aquest moment en Moragues ja no escoltava. Tot el que li havien de dir ja ho sabia. La suor se li havia glaçat a l’esquena. Al cap només li venia la cara de la seva dona i dels seus dos fills. Si encara fossin grans i haguessin marxat de casa. Però és que estaven en la pitjor edat.

“... i per aquest motiu, continuà dient en Miró en un to de mestre d’escola, no tenim més remei que acomiadar-lo. Pensi

26

que tot plegat ens sap molt de greu. Nosaltres el valorem,

sabem el que val. Que és complidor i treballador, el primer en sacrificar-se. I per aquest motiu li demanem un últim sacrifici”.

“Sacrifica’t tu, cabró”, va pensar en Moragues, però va callar, com esperant que aquella conversa durés prou temps perquè s’acabés la crisi i tot hagués quedat en no res. “Pensi que en el fons li fem un favor, Moragues”, digué en Miró, aquesta vegada sense mirar-lo. Aquí ja demostrava que el que li deia no s’ho creia ni ell. “Ara en Rossell haurà de fer tota la seva feina i a més la que venia fent vostè. Doble feina! Gairebé haurà de sortir cada dia a les deu del vespre. Vostè té dos fills i pensi que si fos vostè qui es quedés, gairebé no els veuria, tot el temps tancat en aquest despatx”

Jaume Moragues no va poder evitar dir: “Però és que senyor Miró, en Rossell en té tres de fills”. “Home, respongué el senyor Miró obrint els braços, és per això que el despatxem a vostè, ell té més necessitat de la feina”.

CARLES FARRÉS I PINÓS .

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Albert Casas, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Antoni Royo.

28

Amb la col·laboració de:

Amb la col·laboració de: