jocs florals 2012
DESCRIPTION
Recull dels escrits premiats als Jocs Florals del Districte de Sants Montjuïc. Maig 2012TRANSCRIPT
XXIII JOCS FLORALS ESCOLARS
Sants Montjuïc
Maig 2012
Poesia
La tortuga
Jo tinc una tortuga
que amaga la cua
perquè és molt poruga i,
té una closca molt dura.
Li agrada dormir
sota un pi.
Quan surt a passejar,
troba menjar.
Jo tinc una tortuga
que és molt poruga.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Victor Valdés AUTOR: Gerard Puyó Carreras CENTRE: Escola Gayarre CATEGORIA A (1r cicle primària)
La Primavera Un dia de Primavera, vaig veure un cargol, li vaig dir: bon dia!, vols jugar amb mi oi?, em va dir… avui no!. Ha arribat la Primavera, vull veure les flors, tinc ganes d’olorar-les, si vols…anem tots dos! 2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Sol AUTORA: Alba Pradell Vilachà CENTRE: Col�legi Alfageme CATEGORIA A (1r cicle primària)
L’espasa sagrada Només algú amb un cor polit, podrà arrencar l’espasa del seu lloc, que totes les pors hagi assolit, i que de dolent tingui ben poc. Un de molt fort va arribar, però tampoc la va poder arrencar. Veure això em va fer tremolar, però amb algú altre em vaig topar. Un alt esclau del rei vaig veure, i jo no m’ho podia creure, però era l’únic que ens conduiria, a la victòria aquell dia. L’esclau es va acostar a la pedra, i sense esforç l’espasa va treure. La batalla va ser dura i cruel, però l’espasa va ser fidel. La victòria va ser neta, i l’esclau el seu heroi. I el rei li va dir a cau d’orella: “Des d’ara ets cavaller, noi” 1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: El Salvador AUTOR: Pol Sabaté Garcia CENTRE: Col�legi Alfageme CATEGORIA B (2n cicle primària)
LA NATURA A LA MUNTANYA
La natura
és molt pura.
Flors i roselles de vermell,
i també algun clavell.
Molts arbres de marró,
i bolets a cada racó.
Plena de vegetació,
i sense contaminació.
Maduixetes de bosc,
per menjar-te-les, si vols.
Al Montseny,
has de tenir seny.
A Montserrat,
has de tenir cap.
I al Pirineu,
fes un passeig a peu.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Fulla Marró AUTOR: Bru Codina Maurici CENTRE: Escola Sant Medir CATEGORIA B (2n cicle primària)
No deixo de somiar M’agrada tancar els ulls imaginar allò que m’agrada somiar el que més vull com sentiré alguna vegada. Imagino que sóc pirata que solca els mars somio que sóc un follet encantat. Tanco els ulls i puc ser del castell el cavaller però m’adormo i sé que més tard despertaré. Segueixo dormint, segueixo somiant no vull créixer mai vull ser Peter Pan. Sóc l’alienígena, la fada, el bandoler el pallasso, la ballarina, tot el que vulgui ser. Somiant puc escollir com mai he fet abans viure sense moure’m del llit les aventures més grans. En aclucar els meus ulls no ho puc evitar surt del més profund i em poso a somiar. 1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Gominola AUTORA: Marta Alonso Margalef CENTRE: Institució Montserrat
CATEGORIA C (3r cicle primària)
El meu barri
El meu barri és petit,
i t’asseguro que el més bonic.
A veure si el pots endevinar,
amb aquest poema que acabo de començar.
Una gran cantant hi viu,
saps qui és? La Núria Feliu.
També té una estació gran,
i els seus propis gegants!
Té una colla de castellers,
que es diuen “Borinots”.
I al costat dels timbalers,
van pujant tots els xicots.
A finals d’agost se celebra,
la gran festa major,
que la gent molt alegre,
va gaudint amb il�lusió.
Per la nit seguint la festa,
van sortint tots els diables,
que amb tota la seva gresca,
amb el foc van fent miracles.
També hi ha una biblioteca,
que anys enrere, una fàbrica era.
Quan jo vaig a visitar-la,
de veritat, em costa acomiadar-me.
Cada dia quan m’aixeco,
surto a la finestra a mirar.
El meu barri de Sants,
del que m’he enamorat.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Semàfor AUTORA: Maria Solé Piera CENTRE: Escola Pràctiques II CATEGORIA C (3r cicle primària)
Un pas endavant
Un pas endavant, a prop d'un petit anhel de llibertat.
Un pas endavant que em portarà a un altre repte.
Un rere l'altre, l'altre rere un,
sense pausa i sense ajut.
Davant el llindar...
què em depararà aquesta porta?
Preguntes sense respostes.
Respostes que no he demanat.
Un sol brillant,
amb tanta força que potser em cremarà la pell.
Unes gotes de pluja lluents i rialleres,
que tal vegada em mullaran els peus.
Un camí que em porta cap a un lloc millor,
encara que les pedres podrien ferir-me.
Una brisa dolça i càlida,
que em fa por que s'emporti els meus records més tendres.
Una veu calmada i agradable,
que de sobte pot tornar-se desconeguda i amenaçadora.
He d'obrir la porta?
Arriscar-me? Avançar-me al futur?
Volar? No alçar el vol? Tornar-me enrere?
Milers de preguntes m'envolten.
Agafo el pom amb força i poc a poc obro, amb vergonya, aquella
porta:
la porta que em trobo dia a dia,
la porta de la meva vida,
la porta de les decisions.
Un pas endavant, a prop d'un petit anhel de llibertat.
Un pas endavant que em portarà a un altre repte.
Un rere l'altre, l'altre rere un.
Sense pausa. Sense ajut.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Holly Golightly AUTORA: Muriel Barmejo Tuñon CENTRE: Institut del Teatre CATEGORIA D (1r cicle secundària)
VIU Caigui la pluja o surti el sol, alegra’t pel que et dóna la vida, aprofita el goig del matí, desperta’t ! comença el dia. Gaudeix del color del cel, sigui blau o sigui gris, Gaudeix del piular dels ocells -si tens aquesta sort- , gaudeix de l’aroma de pa torrat, que fa olor d e caliu i de cuina. Gaudeix dels petits plaers que tens al voltant, obre els ulls i mira! el metro és trist i brut; Tu escolta la música de l’acordionista. posar bellesa a tanta lletjor, regalar tant a canvi de tan poc!. La vida et donarà joia i tristesa, després de les tenebres i la por, vénen la llum i l’alegria, I a l’hivern succeix la primavera: fes el camí – i que sigui llarg- amb un somriure. I al vespre, quan es faci fosc, Dóna gràcies per tenir un llit, Que això no ho poden pas dir tots; I en la pau de la nit, prepara’t per l’endemà, que tornarà a començar. Dorm tranquil, amic, que no estàs sol.
Ah! Sobre tot no pateixis pel temps, perquè el temps dura torta la vida, i no te’n preocupis pas, la faries molt més avorrida.! Dorm tranquil, amic, Que no estàs sol.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Guerau de Liost AUTOR: Marc Piquer Méndez CENTRE: Escola Joan Pelegri CATEGORIA D (1r cicle secundària)
Pensaments
Sóc impacient...
Vull córrer, volar, escapar,
no perdre'm res.
Tocar el cel, recórrer el món a peu!
Però teniu raó...
Només tinc 15 anys.
Estic ansiosa...
Vull tempestes i dies amb sol,
vull olors i sabors picants!
Volar com un ocell i riure sense parar.
Però teniu raó...
Només tinc 15 anys.
Estic nerviosa...
Em passen coses bones i no tant,
vivències úniques que no tornaran a ser iguals:
conèixer ànimes bessones i comprendre l'enemic.
Però teniu raó...
Només tinc 15 anys.
Però jo caic, m'aixeco, somio, crido, pateixo, m'esforço, ploro, em faig mal i penso: No teniu raó... Ja tinc 15 anys
1r PREMI DE POESIA
PSEUDÒNIM: Moniclau
AUTORA: Clàudia Bosch Fernández
CENTRE: Institut del Teatre
CATEGORIA E (2n cicle secundària)
L’ALTRA BANDA DEL MIRALL
S’observa a si mateix durant un últim segon. Aguanta dèbilment la navalla amb les mans tremoloses. El seu reflex en la fulla és boirós, llunyà. Invisible. Ha perdut la partida. La seva vida dorm entre cites clandestines i unes quantes nervioses cigarretes mal apagades. La seva força s’ha enfonsat entre centenars de falses paraules d’amor. La seva falsa redempció el crida des de les seves mans. L’ha cegat la por. A qui pretén enganyar? Es perd entre els últims crits d’ella. Naufraga fins a aquell llunyà “t’estimaré sempre”. Plora una rialla amarga amb el “fins que la mort us separi”. I es fa la pregunta que tots ens qüestionem algun cop: Què hi fa allà? Per què? Una idea enterrada comença a dibuixar-se a la seva ment. Està boig. Ell l’estima. No li volia fer mal. Però n’hi ha fet. Potser ell és també la víctima? Ningú ho creurà. Ovella sota la màscara de llop. No existeix final feliç per als oblidats. Torna a observar la fulla. Palpa la sang ja seca, resultat de la seva enveja. De la seva ràbia incontrolable, fúria nascuda de la impotència. Del seu odi. I en aquell instant, reviu els seus últims anys. Les seves mentides.
Les nits en què ella el va esperar. Els seus silencis aparentment indiferents.
Cada llàgrima callada que ella va plorar. I ho detesta. Tot. Té ganes d’aturar el món. D’aturar-lo i baixar-ne. De destruir-ho tot, començant per sí mateix. I s’adona que havia estat mort fins aquell moment. Es desploma al terra. Ja no li queda res. Ha acabat amb la seva esperança.
Amb la seva llum. Ha acabat amb ella. Boig.
Assassí. Les paraules es claven dins seu, barrejant-se amb l’estremidor tic-tac del rellotge. L’esgarrifa. Les busques li recorden les voltes que ha perdut.
I les que ja no vol viure. Desitja robar aquell temps que se li escapa i fer-lo tornar enrere. Fer que aquell instant final no hagués succeït mai. Poder-la recuperar del pou on ell mateix la va llançar. Però les busques avancen. Fugaçment lentes. S’adona que potser és el moment d’aturar-es. No mereix viure. La navalla es clava amb una força falsament alliberadora.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Ós Panda Rosa AUTORA: Èlia Mateu Barriendos CENTRE: Institució Montserrat CATEGORIA E (2n cicle secundària)
Un món distorsionat
En un univers dominat per paradigmes,
sens(e) rastre de humanitat;
On s'esdevenen aquests enigmes?
On sinó, en un món distorsionat.
Una faramalla d'escaires,
en un món subjuntiu,
sense fregament amb l'aire,
i òbviament, amb un final destructiu.
Un ésser orgullós de la seva hilaritat,
res més estrany que un cotilèdon en l'obscuritat;
On s'esdevé aquesta monstruositat?
On sinó, en un món distorsionat.
Recitant un poema paroxista;
Dins una classificació, el quarantè,
em va fer fora un masoquista.
Encara que ho vaig fer molt bé!
Ara assimila aquest text retòric,
que això ja s'ha acabat
Però obre els ulls amb aquest càntic,
perquè estem en un món distorsionat.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Redox AUTOR: Daniel Rubio Moreno CENTRE: Josep Tous
CATEGORIA F: (Batxillerat i cicles)
Inspiració
Un enreixat d’idees ha fet niu dins de mi, tot dansant al so dels balls de la saviesa.
Es divisa una corona daurada, ja sóc doncs presa dels llaços de Cal�líope.
Surant sobre els nenúfars,
De les cendres cobra vida la inspiració. Es lleva, entre els juncs, cercant sonoritat i passió.
Sobrevolant pels abismes esmolats,
fràgil, vulnerable i delicada, rau l’ànima, cansada i ja desfeta.
Llença el dau amb traça.
Trèvol de quatre primaveres, Coincidirem alguna vegada?
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Blue Jeans AUTORA: Valentina Pérez Sánchez CENTRE: Escola Proa CATEGORIA F (Batxillerat i cicles)
Prosa
LA LAURA ES PERD AL BOSC
Hi havia una vegada una nena que sovint anava pel bosc perquè li agradava molt agafar flors. Un dia quan tornava a casa seva va començar a ploure i es va perdre pel camí. Es va fer de nit. I la nena que es deia Laura, va trobar una casa abandonada i va decidir quedar-se a dormir.
Al dia següent quan es va despertar va recordar que era l'aniversari de la seva mare i de seguida es va posar a caminar per trobar casa seva. Quan hi va arribar els seus pares es van posar molt contents i la van abraçar.
I sabeu Que li va regalar la Laura a la seva mare?. Doncs li va regalar unes flors liles, blaves, grogues, verdes i vermelles que havia trobat pel camí.
I sabeu que li va regalar el pare?. Un petó ben fort.
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Gat Negre AUTORA: Betsabé Gallardo Soler CENTRE: Escola Cavall Bernat
CATEGORIA A : (1r cicle de primària)
Els germans entremaliats
Hi havia una vegada dos germans que sempre es portaven molt malament i no feien cas dels consells dels seus pares. Corrien per les botigues , cridaven pel carrer i a l’escola es portaven igual de malament : es menjaven els entrepans dels més petits, els prenien la pilota i no la tornaven i sempre acabaven tenint problemes amb els mestres. Un dia van anar d’excursió al Zoo per veure els animals. Quan estaven mirant els lleons van començar a cridar i els van posar molt nerviosos. La gent del Zoo els va cridar l’atenció i el seu mestre els va dir que no es moguessin del seu costat i que es portessin bé. Al principi van fer cas però quan el mestre es va descuidar es van escapar. No sabem com s’ho van fer però van acabar a la gàbia dels lleons fins que els cuidadors els van poder rescatar. Per sort no els va passar res però van passar tanta por que mai més es van portar malament.
2n PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Tigre 88 AUTORA: Andrea Ciurana del Pino CENTRE: Escola Anna Ravell
CATEGORIA A : (1r cicle de primària)
El punt de llibre
La meva vida de punt de llibre va ser molt impressionant , però a
vegades avorrida.
El primer conte era d’un cuc verd de poca mida amb petites piguetes
de diferents colors repartides per tot el cos. El cuc anava menjant, no
les fulles, sinó les pàgines fins convertir-se en papallona. No em va
agradar perquè temia que em mengés a mi també.
El següent llibre era més divertit, era d’un home que anava deixant-
se les parts del cos en qualsevol lloc: el cap, la cama, el braç... No
vaig poder veure el final perquè em van treure del llibre per fer
papiroflèxia i estaven a punt de tirar-me a la brossa, quan van
recordar que havien escrit sobre mi la “xuleta” de l’examen de Medi
de l’Aparell Circulatori. Em van planxar i em van donar unes
vacances.
Després vaig passar per Tintin, Harry Potter, el Senyor dels Anells, i a
un llibre de l’Alejandro Dumas, “ Les Trois Mousqueteries”. Era en
francès, no vaig entendre res, però gràcies a uns cursets que vaig
fer, vaig poder entendre: “Monsieur”, “Merci”, “Madame” o “ Amour”.
Si m’haguessin posat en la versió en català, crec que m’hauria
agradat molt més.
Van passar molts anys quan el meu propietari li van regalar un e-
book pel seu aniversari, i ara estic en un calaix esperant a sortir i
viure noves aventures.
M’agradava més quan no hi havia e-books.
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Cinesa AUTOR: Dario Simón Abelló CENTRE: Escola Tres Pins
CATEGORIA B: (2n cicle de primària)
L’AGATHA I ELS SEUS DIBUIXOS
Hi havia una vegada, una nena anomenada Agatha a qui li agradava
molt dibuixar i tenia l’habitació plena de dibuixos per tot arreu:
penjats a la paret, penjats al suro, damunt la taula...
Però quan se n’anava a l’escola, al teatre o a on hagués d’anar,els
personatges, coses o animals dels seus dibuixos cobraven vida i es
canviaven de paper, es posaven a sobre del llit o començaven a
donar voltes per tot arreu. Quan l’Agatha entrava a l’habitació un
altre cop, tots els personatges tornaven cada un al seu full.
Però no us penseu que l’Agatha no sabia que els seus dibuixos
cobraven vida. Ella ja s’ho imaginava. Algun dia en tornar a la seva
habitació havia trobat taques de tinta al llit, o algun dibuix estava
diferent.
Un dia l’Agatha se’n va anar a passejar amb els seus pares i els
personatges dels dibuixos van tornar a canviar-se de paper i van
sortir de la habitació i fins i tot de casa!
Quan l’Agatha va tornar, va veure que els papers estaven en blanc i
va buscar els personatges per tota l’habitació, però no els va trobar.
Va sortir al menjador i tampoc no els va trobar. Va haver de dir una
mentida als seus pares dient que havia quedat amb unes amigues i
necessitava sortir al carrer. Els pares li van li dir:
- D’acord, però torna d’ aquí una hora.
L’Agatha se’n va anar i va començar a cercar els seus dibuixos.
Els trobarà?
Va buscar per tota la ciutat: al metro, entre els llibres de la
biblioteca, a dintre dels vàters de l’escola, dins les papereres del
parc, a casa de l’àvia, etc, però no els va poder trobar
Finalment se li va ocórrer buscar- los al riu.
Es va submergir i resultava que estaven allà nedant i bussejant. L’
Agatha els va recollir i els va posar dins la bossa que portava i se’ n
va tornar a casa. Els pares estaven bastant contents perquè havia
arribat puntual.
-Agatha, Agatha!! Desperta’ t. Que arribaràs tard a l’escola !!
- Al final resulta que tot era un somni? Tot això dels dibuixos
era mentida ? Doncs jo me ‘n torno a dormir perquè he acabat
esgotada amb tota aquesta història
2n PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Magrana AUTORA: Núria Márquez Puchol CENTRE: Escola Jaume I
CATEGORIA B: (2n cicle de primària)
Contes de fades sense cap ni peus No odieu els contes de fades quotidians? Amb els seus finals tan cursis i embafats? Que si el príncep es casa amb la princesa, que si viuen feliços i mengen anissos... Sempre el mateix, però i si... La Blancaneus no mengés la poma? Els set nans se n’havien anat a treballar quan la Blancaneus va rebre una visita estranya; una velleta amb un sac ple de raïm (sí, en aquest cas és raïm): - Hola reina, voldries un gra de raïm?- preguntà la velleta - No gràcies, no m’agrada el raïm- digué la Blancaneus - Mira reina, menjaràs un gra, vulguis o no vulguis!- digué la velleta, enfurismada -No sé com la van educar a vostè, però a mi em van dir que no acceptés coses de desconeguts - digué ben decidida la Blancaneus I la velleta se’n va anar, i es va convertir en la madrastra malvada. - El meu pla no ha funcionat- es queixà- però i si... I es convertí en el príncep blau. I canvià el raïm per pomes enverinades. I anà cap a casa la Blancaneus. -Hola- digué la Blancaneus - El puc ajudar, senyor? - Que no em coneixes?- preguntà el príncep -madrastra -Doncs no - digué- Hauria? -Jo sóc el príncep i estic regalant cistelles de pomes a tothom del poble. En vols un? -Saps, príncep?- digué Blancaneus- Ningú no intenta regalar-me dos cistells de fruita el mateix dia: O molta casualitat, o ets la meva madrastra. El príncep- madrastra esbufegà, se’n anà. I ningú la va tornar a veure pel poble. Llavors arribaren els nans: -Blancaneus, ha passat alguna cosa mentre estàvem fora?- preguntà un d’ells. -No, res de res...- digué Blancaneus Que us ha semblat? El conte de Blancaneus trastocat. I heu pensat, que passaria si... �La Caputxeta portés gavardina lila i no fes cas al llop?
La Caputxeta Lila vivia amb la seva mare a prop del bosc. Un bon dia la seva mare li demanà que portés un cistell de menjar a l'àvia.
I la Caputxeta Lila ho va fer, anà fins a casa de l’àvia. I es trobà amb el llop.
-Una gavardina lila?- li preguntà el llop- És perillós anar per aquests indrets vestida de color lila i amb un cistell de menjar. Atrau molts animals. És millor que vagis per aquell camí.
-Tant me fa- digué la Caputxeta - jo puc portar la roba que vulgui i el lila és el meu color preferit. Ara si us plau, deixa de donar-me consells que se’m fa tard.
I arribà a casa de l’àvia on hi havia el llop disfressat d’àvia.
-Àvia, quins ulls més grans que tens- li digué la Caputxeta
-Ja, ja ho sé- digué el llop
-Àvia, quin nas més gran que tens- li digué la Caputxeta
-Ja, ja- li va respondre el llop
-Àvia, quines dents més grans que tens- insistí la Caputxeta
-Mira noia si has vingut a criticar, ja te’n pots anar, eh? Fora!
I la Caputxeta Lila sortí corrents, pel bosc fins arribar a casa seva. Arribà a casa plorant i esgotada:
-Que t’ha passat?- li preguntà la mare
-L’àvia m’ha fet fora de casa seva! I m’he quedat el cistell! - digué la Caputxeta, encara mig plorant
-Però què dius, l’àvia és aquí!
-Què?!-digué molt excitada la Caputxeta- No! Era a casa seva!
-Oh, deus haver vist el llop disfressat- li digué l’àvia- som molt amics, però a vegades és una mica pesat. I mira et tinc un regal!
-Què és?
-Una nova gavardina! I és vermella!
-Però jo sóc la Caputxeta Lila!- cridà la nena
- Doncs ara seràs la Caputxeta Vermella!
I tots van riure molt i van fer un berenar d’allò més bo.
Què us sembla?
Però si llegiu la història original el llop es va menjar a l’àvia i la Caputxeta. I penseu: La Caputxeta Vermella era molt i molt ximple! Li diuen: “ No facis cas dels desconeguts” i va i fa cas a un llop. I després diu “ Quins ulls més grans que tens àvia!”. A veure noia, si no s’assembla a la teva àvia, no és la teva àvia! Però bé, què hi farem!
I també hi ha una altre història que seria molt divertit donar-li la volta:
La Ventafocs! Heu pensat qué passaria si del ball marxés el príncep
en lloc de la Ventafocs?
Comencem per l’escena del ball, on la Ventafocs està ballant amb el príncep. Toquen les dotze.
- Oh, no! Me n’he d’anar! - digué el príncep
-Espera!- digué la Ventafocs
- He de tornar a casa!- exclamà
I se’n va anar corrents. I li caigué una cullera de fusta.
L’endemà la Ventafocs va preguntar a tots els habitants del poble si la cullera era seva.
- No - digué el fuster
- No és meva - digué el cuiner
- “De qui pot ser?”- es preguntava a si mateixa la Ventafocs.
Estava cansada de buscar, i anà a menjar alguna cosa a la pizzeria del poble. I portà la cullera a la mà i el pizzer la veié:
- La meva cullera! On l’has trobada?- preguntà
-És teva? Tu ets el príncep?
- Bé, sóc un príncep encantat. Des de les 8 del vespre sóc un príncep però a partir de les dotze de la nit... Sóc un pizzer.
La Ventafocs provà una pizza i digué:
-Està molt bona!
I des de llavors, la Ventafocs anava sempre a la pizzeria i menjava unes pizzes boníssimes!
Ha sigut un conte molt diferent al de la Ventafocs, oi què sí? Bé, espero que us hagin agradat. I, perquè no proveu a donar-li la volta als contes? És molt fàcil! Només us cal una mica d’imaginació i creativitat.
1r PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Floquet de neu AUTORA: Aliena Laorden Duran CENTRE: Col�legi Alfageme CATEGORIA C: (3r cicle de primària)
On ets Iris?
Quan vam anar de colònies a Cal Pirineu i vam baixar de
l'autocar, vam anar a esmorzar al jardí de la casa. Vam veure que hi
havia diferents escoles.
Quan vam anar a deixar les maletes, vaig ser la primera en
acabar i aleshores vaig mirar per la finestra i vaig veure una nena
recollint flors. Portava un vestit blanc i brillant i una de les flors que
havia recollit se l’havia posat als seus cabells rossos que semblaven
fils de seda. Hi va haver un moment que ella em va mirar i em va
saludar amb la mà.
Vaig haver d'anar a parar la taula i quan vam dinar vaig veure
aquella nena asseguda i menjant amb els altres. Quan va acabar es
va acostar on jo estava, em va saludar i em va dir que es deia Iris. Jo
li vaig dir que em deia Maria. En aquell moment em va dir que ens
veuríem aquella mateixa nit, quan anéssim amb les lots, i també em
va dir que no m'oblidés de posar-hi piles.
Després de sopar vam sortir amb les lots, vaig buscar l’Iris però
no la vaig trobar i al cap d'una estona ella em va trobar a mi. Vaig
sentir que algú em tocava l'esquena i a la vegada em deia :
- T'ho estàs passant bé ? - em va preguntar.
Jo li vaig dir que sí.
Mentre parlàvem no sabia quant de temps passava. Al cap
d'uns minuts vaig sentir la veu de la meva professora que em cridava
pel meu nom. Quan ens en vam anar a dormir vaig somiar que l’Iris
em regalava uns picarols que donaven molta sort i que ella
anomenava crida-àngels. En aquell moment em vaig despertar tota
nerviosa, vaig mirar a la paret i vaig veure a l’Iris que s’acostava on
jo estava i em posava les mans sobre les meves. Vaig veure que les
seves mans eren transparents i podia veure les meves. En aquell
moment em va deixar dos picarols a la meva mà fent realitat el meu
somni. Desprès de deixar-me els picarols em va dir que l’endemà
aniríem per un riu molt perillós però que ella coneixia molt bé perquè
era la filla de la propietària de la masia de Cal Pirineu .
També em va dir que ella sempre estava aquí per protegir a
tots els nens i nenes que venien perquè no els passés res. Quan va
acabar de dir-me això em va dir adéu i va desaparèixer davant els
meus ulls.
L’últim dia abans de marxar vaig preguntar a la senyora del
menjador si coneixia a la filla de la propietària. Em va dir que sí però
que aquella nena havia mort ofegada en un riu proper a la masia.
Des d’aquell moment no vaig dir res a ningú perquè no
m’haurien cregut. Avui encara me’n recordo d’aquella nena i em
pregunto: - On ets Iris? 2n PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Aromzeas AUTORA: Ana Mora Saez CENTRE: Escola Sant Medir CATEGORIA C: (3r cicle de primària)
PRÒXIMA ESTACIÓ : FINAL DE TRAJECTE
Tot va començar un dilluns espès amb núvols. Vaig obrir els ulls, vaig
mirar el despertador i l’únic que em va passar pel cap va ser que
encara estava somiant.
- Merda! – vaig exclamar, veient l’hora que era – Per què no ha
sonat?
Era un quart de vuit passat i a les vuit en punt començava l’examen
d’anglès. Havia d’arribar a temps per fer aquell examen que donava
gran part de la nota del trimestre. Precisament m’havia d’adormir
aquell dilluns, tot just quan els pares m’havien donat un vot de
confiança i havien allargat el seu cap de setmana.
- Creus convenient que ho fem així? Encara és un nen – havia dit ma
mare.
- L’Oriol ha d’aprendre a ser responsable – li va respondre el meu
pare.
Mentre em vestia, a corre cuita, no em treia del cap la conversa que
havia sentit d’amagat entre els meus pares.
Vaig sortir de casa corrents, sense esmorzar ni rentar-me les dents ni
la cara. Tot i així, sent l’hora que era, si se m’escapava el metro,
segur que no arribava. A cent metres de la boca de metro de Plaça
Sants, els núvols es van convertir en un altre obstacle per arribar al
meu objectiu. Va començar a ploure.
Però, a qui se li acudia anar a l’escola a L’Hospitalet? D’acord que a
l’escola Tecla Sala hi havia estudiat la mare, anys enrere i que
l’ensenyament estava bé, però aquelles sis parades de metro diaries
se’m feien cada dia més llargues.
Vaig validar la T12 mullat de dalt a baix. Només baixar dos graons,
vaig sentir un metro entrant a l’estació. Seria el meu? La gent que
pujava per les escales va ser la resposta. Havia d’agafar-lo. Esquivava
els que pujaven mentre saltava els graons de tres en tres. Un salt
més i ja seria a l’andana. Vaig relliscar, però miraculosament no vaig
caure.
Mentre les portes es tancaven vaig entrar d’un salt al primer vagó.
Vaig mirar, tot buscant un lloc i sorprenentment el vagó era buit.
Mentre m’asseia vaig pensar en la sort que havia tingut i em va venir
molta son.
Vaig obrir els ulls en aquell silenci que m’envoltava i, de cop i volta
vaig sentir la veu de megafonia que deia:
- Propera parada: Rambla Just Oliveres. Correspondència amb línies
1, 3 i 4 de Rodalies.
Buff! Era la meva parada. Només m’hauria faltat que per culpa
d’adormir-me al metro, no hagués pogut fer l’examen. El tren va
entrar a l’estació a poca velocitat i la poca gent que hi havia a
l’andana no es va aixecar. Semblava que el metro es volia aturar,
però no ho va fer. Va seguir endavant i em va agafar un neguit a la
panxa. A mida que el tren anava passant per l’estació, la meva
preocupació es feia més gran. Finalment ja vaig veure que, sent
l’hora que era, ja no arribaria al control. Vaig començar a córrer per
tot el tren buscant ajuda. No vaig trobar ningú. Començava a tenir
por. Em vaig dir que m’havia de tranquil�litzar, que segur que el metro
pararia a les altres parades que faltaven per acabar la línia. Vaig
arribar a l’última, Hospital de Bellvitge, i el metro tampoc es va
aturar. Va entrar al túnel i, el que jo em pensava que seria un trajecte
de cent metres per canviar de via i tornar enrere, es va convertir en
un llarg viatge.
De sobte vaig tornar a sentir la megafonia que deia:
- Propera parada: Final de trajecte.
El tren va anar frenant fins a parar en una estació que no coneixia i
que no sortia a cap guia. Tenia la seguretat que en aquesta sí que
podria baixar. No hi havia massa llum i les parets es veien amb
taques d’humitat, com si fossin molt velles. El pitjor, però, eren els
passatgers que estaven esperant el metro. Podia veure una senyora
amb el seu fill als braços, plens de pols blanca i vestits com si
sortissin d’una pel�lícula en blanc i negre. També hi havia un petit
home. No calia fixar-s’hi massa per apreciar que aquelles cames no
estaven del tot senceres. Només veia mirades perdudes, des de la
porta del meu vagó.
Finalment el tren es va aturar. Es va obrir la porta i un senyor sense
cap va entrar discretament, mentre li queia sang dels braços. Em vaig
apartar perquè no em taqués i, seguidament, van entrar tots els
passatgers que hi havia a l’andana.
Vaig baixar i vaig mirar cap a un i l’altre costat amb molta por. Al
fons, vaig veure un senyor molt gran que semblava ser l’únic normal
d’aquell lloc i vaig córrer cap a ell. Mentrestant, les portes del metro
es van tancar i va marxar de l’estació pel mateix lloc per on havia
entrat.
- Bon dia, noi – va saludar-me.
- On sóc? Qui és tota aquesta gent? Què és aquesta estació? – li vaig
preguntar, tot nerviós.
- Tranquil, seu i relaxa’t. Aquesta és l’estació Final de trajecte i en sóc
el responsable. Tots els que has vist pujar al tren són les ànimes de la
gent que ha mort en aquesta línia al llarg de tots els anys que fa que
existeix. Van al lloc on van morir. Només quan el sol se’n va, tornen
per passar la nit aquí.
- Però això és impossible. Vol dir que tots estan morts? En canvi,
vostè està viu.
- T’equivoques – va contestar rient – jo vaig morir l’any 1963 a
l’estació d’Urgell d’un atac de cor.
- Sí, però jo estic viu – li vaig respondre cridant.
- Tornes a equivocar-te. No havies de baixar les escales mullades
amb tanta pressa. Has relliscat, has caigut d’esquena i del cop al
clatell, has mort.
Des d’aquell dia, cada matí torno a l’estació de Plaça de Sants i
m’assec a les escales a veure passar la gent. Els dies de pluja, si
baixeu les escales amb molt de compte, potser m’hi podreu veure..
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Miquel Camins AUTORA: Bernat Planes Soller CENTRE: Escola Sant Medir
CATEGORIA D: (1r cicle de secundària)
sos
Em moro de calor. Estic suant. No em puc moure. No sé a qui se l¡
ha acudit fer això tan estret. En què estarien pensant? Està clar que
si ets claustrofòbica, aquí mors. Com és que aquí no arriba l'aire
condicionat? Ah! Deu ser que amb això de no malgastar energia...
Doncs ho tinc clar, com que sembla que en tinc per estona, aquí em
trobaran, morta de fàstic. Ja veig els titulars als diaris: "Noia jove
trobada en estat de descomposició" o "Es troba el cadàver d'una jove
entre 13 i Í6 anys morta de fàstic". Aquesta cortina és molt fosca i
no hi arriba la llum tot i que només de pensar que se'm veuen els
peus, em poso malalta. Què deurà pensar la gent quan vegin els
meus peus? Per cert, fa dies que no m'he tallat les ungles! Quin
desastre! El pitjor de tot és veure'm repetida tota l'estona. No vull ni
pensar el que seria tenir una germana bessona. La veritat és que
només em veig defectes. Això és com un microscopi del meu cos. Si
que triga la meva mare! Què estarà fent? A qui s'haurà trobat?
Aquesta dona em treu de polleguera! Ja li he dit que no calia anar a
buscar una altra talla! Total, aquests pantalons no m'agraden gens i
la samarreta, que segons ella fa joc, tampoc. A mi això de la moda
no m'interessa. Prefereixo gastar el meu temps per fer coses més
interessants.
Cada vegada que m’he de ficar en aquesta mena de taüt m'entren
ganes de cremar tots els centres comercials: que si ara provat això,
que si ara prova't allò, que si això et queda molt maco, que si això
altre et queda molt bé amb el teu color de pell, que si això et
combinarà molt bé amb aquell jersei que tens... Definitivament, això
no està fet per mi.
SOCORS!!!!! QUE ALGÚ EM TREGUI D'AQUÍ!!!!!
2n PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: L’Arca AUTORA: Clara Ibarz Aznar CENTRE: Institut Bosc de Montjüic
CATEGORIA D: (1r cicle de secundària)
Foscor
Obro els ulls, un soroll, unes passes, és ell; tinc por, corro
silenciosament i m’amago a l’armari. Una vegada més m’envolta
aquell sentiment de ràbia, d’angoixa, d’impotència. Per què a mi?
Però avui serà l’últim dia, tot s’ha acabat, no vull veure com passa el
temps i com s’escola la vida entre els meus dits des d’aquesta presó.
Tinc la sensació de donar voltes en un cercle, un cercle cada cop més
petit, i a vegades penso que aquest món no està fet per mi.
Un dia rere un altre somio a fer realitat els somnis que des de petita
m’han acompanyat, nit rere nit, entre amargues llàgrimes de
promeses incomplertes, d’intents fracassats, de decepció, de cops,
d’engany, i sé que al seu costat no ho podré aconseguir.
En un passat ple de vida, de claror i d’amor ell va ser la llum, un pou
ple de promeses, de somnis, de felicitat, però també una capsa de
sorpreses que, poc a poc, han deixat al descobert un caràcter dur,
fort, violent, gelós, impacient. I finalment, sense donar-me compte,
va arribar el dia que aquell pou ple de felicitat va fondre’s en la foscor
més absoluta i la soledat més embogidora.
Una idea fugaç em passa pel cap, pren forma, el cor s’accelera i
batega esbojarradament, una palpitació exagerada, com si volgués
sortir del meu pit per rebel�lar-se, per expressar el que sent.
Segueixo el meu cor, és l’hora, ha arribat el moment, demà serà
tard, ho he de fer avui, ara, no deixaré que passi ni un minut més; un
somni, un futur per triar, un món per viure, una decisió presa, un
objectiu clar i fix. N’estic segura. Palpo l’interior de l’armari, aixeco un
coixí, una bossa, agafo un mocador, el desembolico, aquí està, ja el
tinc. L’agafo pel mànec cuidadosament i en aquell moment un
somriure apareix en el meu rostre i amb ell sé que en pocs minuts
acabarà tot, despertaré del meu malson; m’entusiasmo, em brillen
els ulls d’emoció, d’incertesa, només cal esperar, ja el sento, està
pujant.
Obre la porta. Un raig de llum travessa l’habitació i una bafarada
d’alcohol es fa notar per damunt de la colònia barata. Amb passos
lents i feixucs entra, està desorientat, massa borratxo per adonar-se
de la meva presència, em busca amb els ulls i crida el meu nom. No
responc i això l’enrabia tant que dóna un cop al moble de vímet
mentre maleeix entre dents i fa amenaces a l’aire.
M’estremeixo, tanco els ulls, respiro profundament, ja és l’hora, ha
arribat el moment: obro les portes de bat a bat, em tiro sobre seu, ell
crida, em mira, els seus ulls només destil�len ràbia i desconsol
acumulats, el miro, el menyspreo, somric, ja ho tinc, és fàcil, fes-ho!
Si no ho fas tu, ho farà ell! Aprofita’t, tu pots, ho sé, tiraré endavant,
seré feliç, ho he de fer; es defensa, no pot, massa dèbil, una intenció,
una cara d’horror, un perdó, no hi ha volta enrere, no hi ha temps, no
dubto ni vacil�lo. Ho faig, un crit, no puc parar, sang, molta sang,
l’últim alè de vida s’escola entre les meves mans, cau a terra, tot s’ha
acabat.
1r PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Skues AUTORA: Aina Pujol Sandalinas CENTRE: Institució Montserrat
CATEGORIA E: (2n cicle de secundària)
Mans innocents Em dic Samuel i sóc un nen soldat. Aquesta és la meva història:
De cop i volta van arribar. Anaven tots vestits de verd amb armes a
les mans. Tenien cara d’“enfurits” i no paraven de cridar en una
llengua que jo no coneixia. Mai m’hagués pogut imaginar que
l’arribada d’aquells homes dolents canviaria la meva vida
radicalment.
No era com a les pel�lícules on l’escena es veu a càmera lenta; al
contrari, tot passava massa de pressa davant els meus ulls. Els
arbres van passar a ser ombres que s’enlairaven i enfosquien el cel;
les persones, siluetes distorsionades que dansaven entre el foc i la
sang; com a música de fons, els rugits dels soldats i els crits de la
meva gent.
Entre tot aquell mar de cares, vaig poder distingir-ne una massa
familiar. La meva mare. Ella sempre m’havia dit que algun dia,
m’hauria de fer un home valent. Doncs bé, allò va ocórrer en aquell
precís instant. Vaig veure-la allà, tenia un home al damunt fent-li
coses dolentes; però la meva mare no s’hi resistia; ja no, ara em
mirava a mi demanant-me amb els ulls que fos fort i sobrevisqués. I
així ho vaig fer, vaig deixar de ser un marrec innocent a qui agradava
jugar amb la pilota i em vaig convertir en home amb cos de nen.
El que va passar després va ser molt difús. No recordo ben bé el que
va ocórrer, diverses imatges s’amunteguen a la meva memòria: els
soldats agafant tots els nens que, com jo, havien sobreviscut a
l’assalt; ficant-nos dins d’una furgoneta i cremant les tendes, on feia
cosa d’hores havíem estat jugant però ara només hi quedaven els
cossos sense vida de les nostres famílies.
I els dies passaven i passaven. La vida al campament era molt
monòtona. En Sayad, el meu company de patrulles es va convertir en
el meu millor amic. Abans d’anar-nos a dormir somiàvem amb sortir
d’allà, amb tenir una vida com la de qualsevol altre nen. Allò em
semblava un infern, però mai vaig poder imaginar que les coses
podrien empitjorar encara més.
Va ser un dia que començà com els altres. Un dels nostres companys
ens va dir que el capità ens necessitava a en Sayad i a mi a la tenda
dels presoners. Només entrar vaig saber que allò no acabaria bé.
Potser era l’ambient tens que s’hi respirava, o els laments de dolor
dels presoners, o l’olor a òxid i sal que desprenia la sang de la última
execució... el cas és que no era bon senyal que ens cridés
precisament a nosaltres.
Aquella era la primera vegada que li veia la cara, al capità. L’havia
imaginat milions de vegades als meus malsons. El veia i li cridava ben
fort, però ell mai em sentia. Ara, davant seu, feia encara més por.
Quasi sense mirar-nos va ordenar que portessin l’esclau per
l’execució d’aquella nit. Dos homes forçuts van arrossegar fins on
érem nosaltres un home prim amb la cara demacrada després de
tants dies de captiveri.
En Sayad va fer un gest de reconeixement quan el va veure. Era el
seu pare. I ara el capità cridava que estrenyés el gallet, que el matés
sense pietat. I així ho va fer.
No va dir ni una paraula mentre sopàvem, no va dir ni una paraula
quan ens vam anar a dormir, ni tampoc va dir ni una paraula durant
els dies següents. Al cap d’una setmana va aparèixer mort. S’havia
suïcidat, no havia pogut suportar el que li havia fet al seu propi pare,
l’home que li havia donat la vida i li havia ensenyat tantes coses.
Tot va canviar un dia d’estiu, quan vaig tornar al campament,
després de la patrulla rutinària. Tothom estava corrent i disparant. En
Mohamed, el company que m’havien assignat després de la mort d’en
Sayad em va dir que l’enemic havia arribat. Enemic? Qui era el nostre
enemic?
Vaig córrer cap a la meva habitació. Només entrar vaig veure una
escena esgarrifosa. Hi havia tres homes morts al terra, els havien
decapitat. Però això no va ser el que més em va cridar l’atenció. Dret,
estava el capità, apuntant amb una arma una dona blanca com la
neu, que també s’estava defensant amb una pistola. Jo tenia la vida
d’aquelles dues persones a les meves mans, amb el meu fusell
decidiria qui en sortiria viu, i qui correria la mateixa sort que aquells
tres homes que tacaven el terra de la meva habitació de sang.
El capità em cridava que la matés, que a què esperava. Ella em
cridava que tingués pietat, em prometia una vida fora del
campament. I vaig disparar, quasi sense pensar-ho. Vaig encertar,
just ben al mig del seu cap. La sang va començar a brollar i el cos
sense vida del capità es va desplomar. No la vaig salvar per pietat, ni
perquè em prometés la vida que jo sempre havia somiat. Si alguna
cosa havia après en la meva estada al campament era a no refiar-me
de ningú. L’havia salvada perquè en els seus ulls havia vist un
besllum de por, la mateixa por que havia vist en el rostre de la meva
mare aquella vegada, ara ja feia molt de temps.
Com per art de màgia van cessar els trets. Però els crits van
continuar. Vaig sortir de la tenda i només veia homes blancs per tot
arreu. Els ferits demanaven ajuda i els il�lesos buscaven ferits a qui
ajudar. Ningú parlava el meu idioma i jo no podia entendre el que
acabava de passar. Però la dona blanca si. Em va explicar que eren
un grup de gent que volien ajudar els nens soldats.
Em van dur a una furgoneta. La dona blanca era amb mi. Ara ja sabia
el seu nom: Adela. No parava de repetir que ja s’havia acabat, que no
havia de patir més. Jo no n’estava tan segur.
Érem trenta-quatre nens al campament i només tres havíem
sobreviscut. Els trenta-un restants havien defensat els seus superiors
amb la seva vida, encara que aquests no haurien fet el mateix per
ells.
Ens van portar a la ciutat més propera, i des d’allà, cap a Europa.
L’Adela tenia raó: tot havia acabat, ja no hauria de patir. Els homes
blancs ens tractaven com a reis: ens curaren les ferides, ens donaren
de menjar cada dia i el que és més important, ens feien somriure
perquè poguéssim oblidar la vida que havíem deixat al campament.
Jo no deixava de pensar en el Sayad, era tot el que sempre havíem
somiat. La meva mare sempre deia que les ànimes de les persones
que ens han deixat en observen des del cel; estic segur, que en
Sayad m’estava observant ara mateix, i si era així, estic encara més
segur que deuria tenir un somriure a la cara, un d’aquells somriures
que eren tan difícils de veure al campament, un d’aquells somriures
que en Sayad feia quan em guanyava a un dels jocs que ell mateix
s’inventava.
Després de dos mesos l’Adela em va adoptar com a fill seu i me’n
vaig anar a viure amb ella i el seu marit a Badalona. Vaig començar
l’escola, vaig aprendre el català i faig fer nous amics.
I ara sóc aquí, a la sala de conferències d’aquest hotel. Per presentar
a gairebé a un centenar de persones el llibre que he escrit en què
explico la meva història. Diuen el meu nom pels altaveus i entro a la
sala. És plena de gent que aplaudeix. Però només són dues les
persones que em donen la seguretat suficient per començar a parlar:
la meva dona, Vilma i el meu fill Sayad. I puc veure la cara de la
meva mare, somrient orgullosa del seu fill, i la d’en Sayad, que
somriu perquè he complert els somnis de tots dos.
Així que començo a parlar:
- Em dic Samuel i sóc un nen soldat. Aquesta és la meva història.
2n PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Kiara AUTORA: Maria Ramajo Pascual CENTRE: Escola Anna Ravell
CATEGORIA E: (2n cicle de secundària)
La transformació
HOMENATGE A PERE CALDERS amb motiu de la celebració del centenari del seu naixement.
Tot just matinava quan vaig entrar a la comissaria conduït per dos
policies. Vaig agafar el telèfon i vaig prémer els botons per fer la
trucada decisiva:
Eva, sóc jo, en Jan... Com que quin Jan? Qui vols que sigui? El teu
marit... Bé, fes silenci i escolta’m, que el temps de la trucada
s’esgota. Sóc a comissaria, sembla que m’han detingut... Espera, no
cridis, no t’esveris! No he fet res de greu. Tot i així, és imprescindible
que paguis la fiança al més aviat possible, són només 50.000€. Tu ja
saps que nosaltres mai no hem donat importància als diners perquè
sempre hem anat sobrats, però sembla que ells sí els la donen. La
situació es tornarà irreversible si no paguem... No, millor no diguis
res als nens, l’honor està per damunt de tot i no vull que vegin son
pare com un ningú, això queda en secret... No, tampoc no demanis
ajut. Fes-ho ràpid, si no ja saps el que m’espera: la presó... Recorda,
discreció. Porta’m una camisa... Sí, fes-me cas. Si els del Club de
camp se n’assabenten, dubto molt que ens hi deixin tornar a entrar.
Imagina’t l’Engracieta com gaudiria criticant-nos davant totes
aquelles cotorres i a més a més...
Llavors, el Mosso d’Esquadra, veient que la trucada començava a
assemblar-se més a una tertúlia de diumenge al vespre que no pas a
una telefonada d’auxili, va penjar el telèfon amb la brusquedat que
caracteritza la policia,
Però bé, remuntem-nos a l’inici. Com cada matí, sonava el
despertador a les 06,43, ni un minut més ni un minut menys. Sempre
havia considerat la puntualitat un factor que arrodonia l’elegància
dels que pertanyien a la meva classe. Encara que fos el cap i em
pogués permetre certs luxes teòrics, m’exigia a mi mateix com si fos
l’obrer menys qualificat d’una fàbrica.
Vaig preparar-me. Esmorzava amb la meva dona, que lluïa un
davantal vermell que insinuava, tal i com feia el seu rostre, la picardia
d’una disponibilitat a pràctiques maritalment mundanes, però feia
tard. S’hauria d’ajornar.
Quan vaig arribar a La Caixa, vaig seure al meu despatx, situat a la
7a planta. Al cap de pocs minuts, entrava la Carme, la meva
secretària, a qui li quedaven poc més de sis mesos per jubilar-se.
Portava els informes que havia de signar, amb una parsimònia
caribenya, que ni ella mateixa s’hagués permès anys enrere.
La jornada va mantenir-se monòtona i repetitiva. Jo, allunyat de la
vida social d’aquell indret bancari ─ sempre m’havia agradat marcar
la diferència amb els meus treballadors ─ començava a plantejar-me
temes vitals. M’estava fent gran.
S’havia fet fosc. Vaig decidir apagar l’ordinador i tornar cap a casa,
però abans passaria pel port per tal d’aclarir els meus pensaments.
Arribat allà, passejava amb la cartera de treball a la mà. Tot i que
aquell objecte era ple de l’esforç elaborat durant anys (contractes,
projectes empresarials...), havia esdevingut un enemic per a mi
perquè era, alhora, el símbol d’una vida esgotadora, pesada i
profundament buida. Bru de la metzina que el tedi començava a
originar, vaig llençar-la a les profunditats d’aquelles aigües
estancades i brutes. La veritat és que em sentia alliberat d’aquell jou
que eren les inflexibles responsabilitats.
Ara que havia mort el meu antic jo, vaig començar a córrer pels
carrers de la ciutat sense saber ben bé per què. Amb el vent placant-
me el pit, vaig llençar la jaqueta i la camisa d’Armani. Ara era un
esperit lliure, un fill del món, i per què redimonis un esperit lliure
hauria de voler tota aquella parafernàlia d’empresari estirat?
Cridava d’alegria, immers en un estat d’èxtasi, amb els braços
estirats mentre esquivava els fanals de l’urbs, però ara ja no era
aquell ésser. Ara era ocell, i ja no corria, que volava i travessava la
immensitat del cel com una sageta fèrrica, fins arribar al cim d’un
turó. Allà, entre arbustos i fagedes, vaig percebre la presència
d’alguna cosa. Vaig deixar de batre les meves ales sense plomes i la
mirada em va quedar fixada en aquell objecte, un petit tricicle que
m’atreia com un imant atrau un metall lleuger.
La sang em cremava com àcid i la pell s’estriava per dins deixant pas
a una de nova, més suau, més jove. Novament la transformació. Ja
no era l’au, sinó un infant de sis anys que es delia per conduir el
tricicle. Dins el meu cap una veu aguda com un xerric de guix a la
pissarra em deia que no ho fes, i el meu cervell ni contemplava que
aquella actuació era del tot immadura. Però què podia haver-hi més
important en aquell món que baixar per la muntanya muntat en ell? I
així ho vaig fer, acompanyant el soroll de les rodes amb el so
estrident de la botzina. Em sentia com el sàtrapa d’aquella davallada.
Hi imposava el meu domini absurd, la meva autoritat càndida.
Quan vaig arribar al punt més baix del puig, m’esperaven dos homes
vestits d’uniforme. La lluentor de les llanternes em feia tornar en mi,
al meu antic jo, i la dimensió de les pupil�les s’anava reduint
lentament. Suava i la meva respiració era extremadament forçada a
causa de l’esforç físic. En veure’m quasi nu i muntat en aquell tricicle
endevinaren que jo era el causant de l’aldarull que el veïnat havia
comunicat al 112. Els policies van pensar de tot, però res de bo.
I per això, a hores d’ara, sóc aquí, esperant que la meva muller pagui
la fiança, perquè no es creuen allò de la meva transformació. I jo,
que sempre he estat un banquer respectat i poderós, demano una
camisa.
1r PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Driya AUTOR: Adrià Moya López CENTRE: Institut Emperador Carles
CATEGORIA F: (batxillerat i cicles)
(Sense títol)
Corria, no podia parar de córrer. Si per un instant s’aturava,
l’atraparien, i ni la deixarien escapar. Aquest era el seu únic
pensament: trobar la porta petita de fusta vella atrotinada.
la Joana era òrfena, però tenia una germana un parell d’anys
més petita que ella que es deia Cristina. El dia més fosc de la seva
vida va ser quan tenia deu anys. Ella i la seva família vivien en un
poblet perdut a dalt de la muntanya, envoltat d’un bosc d’arbres vells
per on baixaven un parell de rierols. Al poble s’explicaven un munt de
llegendes sobre el bosc que els envoltava, llegendes màgiques plenes
de misteris. Recordava una tarda d’hivern. Els seus pares havien
estat neguitosos gairebé tot el dia, parlaven en veu baixa i no
paraven de remenar calaixos i armaris. Quan va arribar la nit, van dir
a la Joana i a la Cristina que era molt important que fessin cas del
que els demanarien: s’havien d’amagar al soterrani de casa i no fer
cap mena de soroll. Les últimes paraules que els seus pares els van
dir van ser:
- És molt important que us mantingueu en silenci. Espero que
arribi el dia- va dir el pare, i els va donar una capseta petita a
cadascuna- que entengueu el perquè de tot això. I no oblideu
mai que us estimem amb bogeria.
El pare i la mare els van fer una abraçada i les van deixar al soterrani
amb quatre mantes, una barra de pa i les dues capsetes, que per
més que ho van intentar, no les van poder obrir. No van saber quant
de temps van romandre tancades allà sota, només que qui les va
trobar va ser el seu veí i forner del poble, alertat per la sobtada
desaparició dels seus pares. A partir d’aquell dia, no en van tornar a
saber res més.
El forner sempre havia tingut una bona relació amb els pares de la
Joana i com que ningú sabia si tenien més família amagada en alguna
part del món, va acordar amb la seva dona adoptar-les. El forner
tenia un fill, el Bernat, d’un any més petit que la Joan, i un germà
que treballava de comerciant i de vegades passava temprades al
poble entre viatge i viatge. Durant dos anys, la Joana i la Cristina
van viure amb el forner i la seva familia, però va arribar el dia que els
diners que donava l’ofici de forner no eren suficients per mantenir
una família de cinc persones, i ell i la seva dona van decidir enviar les
nenes i el Bernat a una escola interna del poble que hi havia ala vall
de la mateixa muntanya on vivien. El poble era tan gran que ja
s’estava convertint en ciutat, per la qual cosa el germà del forner hi
va trobar feina i va aprofitar per endur-se les criatures cap allà.
Quan van arribar a l’escola, les úniques pertinences de la Joana, la
Cristina i el Bernat eren una motxilla amb unes quantes mudes i
l’uniforme, les capsetes que els havia donat el seu pare abans de
desaparèixer i una pilota d’en Bernat.
De seguida que va començar el curs van fer nous amics i el forner i la
seva dona anaven a veure’ls durant les vacances i aprofitaven per
comprar roba nova i nous llibres. Així van passar sis, més o menys,
feliços anys, fins que un dia, tot va canviar.
Faltava poc perquè la Joana fes els setze anys. Quan es va llevar al
matí tot continuava sent normal, com cada dia d’ençà que va arribar
a l’escola. Es va vestir, va baixar a esmorzar i després va tornar a
l’habitació per buscar la motxilla amb els llibres de classe. Baixava
per unes escales quan un parell de nois que es perseguien,
segurament per fotre’s una bona pallissa, li van donar una empenta i
la van tirar a terra. Tot el que duia va volar pels aires i va anar a
parar a terra al voltant d’ella, inclosa la capseta que li van donar els
seus pares, que sempre la duia a sobre. Per primera vegada, la
capseta es va obrir, però estava cara avall, de manera que ella no va
poder veure en un principi què hi havia a dins, a part que estava
encegada de ràbia.
- Però es pot saber què coi foteu?- els va escridassar- Mireu per on
passeu, ximples!. Els nois la van contestar amb un “que et bombin
noia” i se’n van anar. La Joana va començar a recollir les coses de
terra, i amb molta cura va agafar la capseta. Semblava mentida la de
vegades que l’havia intentat obrir i ara dos tòtils la tiren al terra i
s’obre com si res. Desitjava amb totes les seves forces que no
s’hagués fet malbé. La capseta era quadrada, de fusta de color torrat
i tenia un relleu de flors silvestres i quatre símbols una mica estranys
ala tapa, pintat tot d’un color marró fosc. Per un moment es va
alarmar: a l’interior de la capsa no hi havia res, però va mirar a al
lloc on havia caigut i hi va veure una cosa petita mal embolicada amb
un paper, la va agafar i la va desembolicar. Hi havia una cosa
semblant a una pedra blava, i a l’altra cara del paper hi havia escrites
aquestes paraules: “Joana, si ja has obert la caixa és per què ja ets
prou gran per poder comprendre i aprendre d’on vens i a què
pertanys. La gemma que hi trobaràs és una relíquia molt especial del
lloc d’on veritablement pertanyem. No pateixis, sabràs com fer-la
servir, només escolta el teu cor. T’estimem moltíssim, el pare i a
mare”.
Va guardar-se la nota i va mirar la gemma. No s’assemblava a res
que hagués vist abans. Era tota de color blau, desprenia una lleugera
brillantor blavosa i com més s’hi fixava, veia que al seu interior hi
havia un líquid, que no semblava espès però es movia amb lentitud.
Mirar-ho era molt relaxant...i també li era familiar. Com si ja ho
hagués vist abans.
-Perdona noieta, tu no hauries de ser a...- va dir una veu molt a prop
de la Joana. Era una de les professores més estrictes i
emprenyadores de l’escola, havia begut oli!.
Va callar en adonar-se que la professora no l’escoltava . Semblava
que no hi fos, i l’expressió de la seva cara havia passat de pomes
agres a una mena d’espant i repugnància ala vegada. Per un moment
la Joana va pensar que l’expressió anava dirigida a ella però es va
adonar que no era a ella a qui mirava la professora si no a la gemma
estranya de la capseta.
D’on has tret això- va dir la professora, amb un so gutural. No
tenia tan sols ni l’entonació de pregunta. Era com més aviat
una ordre- Dona’m-ho!.
- No!
El que va passar a continuació va ser molt confús. L’únic que
recordava la Joana era que la professora va aixecar el braç ben
amunt, com si l’anés a pegar però de cop li va entrar un mareig
terrible i es va desmaiar. Es va despertar a la infermeria amb la
seva germana i el Bernat al costat del llit. La Cristina la mirava
amb uns ulls oberts, i el Bernat amb cara de preocupació.
- Que et trobes bé?. Li va preguntar la Cristina- . Diuen que has caigut
per les escales i que t’has desmaiat.
- Sí, un parell de burros que...
La Joana va callar de cop en recordar que ella estava bé quan
aquelles nois l’havien fet caure.
Una idea estrambòtica la va passar pel cap: la professora havia fet
alguna cosa que li havia produït el desmai. N’estava completament
segura. Va explicar a la Cristina i al Bernat com havia anat la història
des del principi que la capseta s’havia obert la gemma que hi havia a
dins , i la seva sospita sobre la professora. Va quedar horroritzada
quan la Cristina li va tornar la seva capseta, l’havien trobat al
passadís. Era oberta i buida.
Al començament la Joana no volia pensar en el pitjor. Va preguntar
ala secció d’objectes perduts però li van donar una negativa. Va
preguntar al seus companys però ningú havia vist cap gemma de
color blau. La desesperació l’anava envaint poc a poc fins que el
Bernat es va presentar un dia amb un noiet ros i grassonet. Aquest li
va explicar que es passava el dia a la biblioteca, i que allà molts cops
hi entraven caixes amb objectes estranys i les duien a una suposada
habitació rere una porta de fusta vella i atrotinada. Tan aviat com
van poder, la Joana i la Cristina i el Bernat van anar a fer una visita a
la biblioteca. La biblioteca era enorme. Tenia les parets revestides
d’un material
Que semblava vellut d’un color roig intens. No hi havia columnes: els
mateixos prestatges a vessar de tot tipus de llibres eren de fusta
gruixuda, llarguíssims, aguantaven el sostre. Tot plegat semblava un
laberint de llibres immens. I una de les coses més estranyes
És que el sostre i el terra, de vegades, es feien més alts i més baixos,
de manera que donava la sensació que passessis per un munt de
túnels. El noi ros i grassonet els havia donat les indicacions p er
trobar la zona on estava la porta que conduiria a l’habitació on la
Joana desitjava que hi hagués la gemma. Van tombar un passadís de
prestatges i allà al fons hi van veure una porta, però la persona es va
interposar en el seu camp de visió. La van mirar era una dona
robusta que els va dir:
- Aquesta zona està prohibida pels alumnes. Marxeu!
Per no aixecar sospites, la Cristina va mussitar un “perdó” i van girar
cua. Tot i així no es pensaven rendir. S’amagarien fins que
tanquessin la biblioteca i llavors hi anirien.
-Us estaran vigilant, no penseu que us serà fàcil. Però no us rendiu,
no cometeu el mateix error que jo. Aneu i salveu la vostra gent, i la
màgia- qui havia dit aquelles paraules era un vell de barba llarga i
blanca que netejava els passadissos. Els va mirar amb els seus ulls
blaus i profunds i els va dedicar un somriure- . Us he escoltat.
Intentaré cobrir-vos durant el canvi de torns de vigilància, serà el
millor moment.
I per això ara la Joana corria, corria amb la Cristina i el Bernat
trepitjant-li els talons, sentint passes ràpides pel seu voltant, rere els
prestatges. El vell havia aconseguit distreure els vigilants poca
estona, però millor això que res, va dir la Joana. Li costava respirar,
el cor li anava a cent mil per hora, i li va fer un bot d’alegria en veure
la porta de fusta vella i atrotinada al fons del passadís. Per un
moment va témer que els calgués una clau però només en fer el gest
amb la mà per empènyer-la la porta es va obrir de bat a bat. Va
mirar enrere el Bernat estava a punt d’arribar però hi havia algú que
perseguia la Cristina des de ben a prop. No s’ho va pensar va agafar
el primer llibre que va trobar i l’hi va llençar amb tanta força que el
va fer caure. La cristina va arribar, la va agafar i va tancar la porta,
tots tres a dins. Van aguantar-la tenien por que des de fora, si eren
més persones la poguessin obrir. Per més cops que hi van donar no
ho van aconseguir. La porta semblava haver-se segellat
completament, impertorbablement. L’habitació estava il�luminada
només per una espelma, però no els calia més. No hi havia
absolutament res, a excepció d’una altra porta daurada
Que tenia brillantor pròpia.
- Preparats? – va dir la Joana. La Cristina i el Bernat van fer que
sí. I tots tres la van travessar.
2n PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Pubilla AUTORA: Laia Anducas Comas CENTRE: Escola Joan Pelegrí
CATEGORIA F: (batxillerat i cicles)