JOCS FLORALS SANT JORDI 2012

PREMI DE PROSA

Il.lustracions dels Dinosaures (segon)

Jocs Florals

Sant Jordi 2012

Premi Prosa

� L’elefanta malalta Escrit per El tigre: Melisa Magro. Primer de Primària

� El maó que volia canviar de casa. Escrit per Maquineta petita: Raúl Toribio. Segon de Primària

� La joguina de corda. Escrit per Sense nom: Anna Gimeno. Tercer de Primària

� La caputxeta monstre. Escrit per Lluna plena: Lucia Cuevas. Quart de Primària

� La vida d’una fulla. Escrit per Núvia cadàver: Sabrina Soler. Cinquè de Primària

� Un diàleg divertit. Escrit per Antonio Recio: Pol Capsir. Sisè de Primària

L’ELEFANTA MALALTA Havia una vegada una elefanta que tenia mal de panxa. Va trucar el

metge amb el seu mòbil, però el mòbil no funcionava i no sabia que

fer. Va mirar per la finestra i va veure un ocell. Li va donar una carta

perquè la portés al metge. Quan va arribar a casa del metge va

trucar a la porta, però no hi era. L’ocell va tornar a casa de l’elefanta,

i quan va arribar, es va trobar amb el metge que havia vingut a

visitar-lo. Estaven tots contents, i aquest conte s’ha acabat.

El tigre (Primer)

EL MAÓ QUE VOLIA CANVIAR DE CASA Hi havia una vegada un maó que passava molta calor i que volia

sortir d’on era.

Passava per allà una formiga. Li va demanar ajuda, però la formiga

no tenia tanta força per treure’l.

Desprès va passar una tortuga, però no podia pujar allà on era el

maó.

Va venir l’àliga, ho va intentar però no va aconseguir moure’l.

Van decidir fer-ho entre tots tres. La tortuga va saltar i... ho van

aconseguir.

Conte contat, conte acabat.

Maquineta Petiteta (Segon)

La joguina de corda

M’aixeco i torna a ser dilluns! Encara falten cinc dies per el cap de

setmana, cinc dies avorrits d’escola, sort que hi ha educació física,

plàstica i sobre tot l’estimat pati. Precisament va ser al pati quan em

vaig adonar que alguna cosa no encaixava al puzle de tots els dies:

els nens en lloc de jugar a futbol xerraven a les cantonades del pati i

s’explicaven secrets, els espinacs en lloc de ser dolents eren bons...

era tot molt estrany, el que em va deixar amb la boca oberta va ser...

veure la directora fent l’espagat al passadís, però a la gent no els

estranyava gaire i això sí que era estrany.

La professora de primer i la professora de gimnàstica s’estaven

canviant cromos de princeses. Aquell dia va ser el mes al�lucinant de

la meva vida. Quan vaig arribar a casa per dinar i vaig veure els

meus avis pintant les parets amb retoladors em vaig quedar

bocabadada. No era només a l’escola! El món s’havia tornat boig i la

única que s’adonava era jo.

Quan anava camí cap a l’escola vaig veure mil coses extraordinàries

com per exemple: els cotxes del revés, la gent caminant cap per

baix, un noi sense sabates...

De sobte vaig veure una ombra al cel molt a prop d’on era jo, vaig

pensar que no era res, però vaig sentir una veu que em va dir:

-Avui he donat corda al món al revés...

LA CAPUTXETA MONSTRE Hi havia una vegada una dona que volia tenir una filla, però els

homes no li agradaven gens, i va tenir una idea.

-Si no puc tenir una filla, me’n crearé una- va dir la dona

Va anar al laboratori del seu soterrani i va posar-se treballar. Al cap

d’uns dies, va arribar l’hora de donar-li vida, i de sobte, la filla va

aixecar-se i va dir:

-Mamaaa!!!!!!!-

-Et diràs Caputxeta!-va dir la dona.

I des d’aquell moment es va dir Caputxeta. Amb el temps es va fer

gran i la seva mare velleta.

Un bon dia la mare li va dir:

-Dóna-li aquesta bossa de menjar a l’avia .

-D’acord, -va contestar la caputxeta- però després deixa’m comprar

més cotó de peluixos.

Resulta que la Caputxeta era un monstre, perquè ja sabem que va

ser creada amb l’electricitat d’un raig. Bé, la Caputxeta va anar

caminant pel bosc per anar a casa de l’ àvia, però de sobte es va

trobar un llop.

-Hola Caputxeta - va dir el llop.

Hola llop que no conec de res- va respondre la caputxeta.

-Què portes a la bossa?- va dir el llop amb la llengua fora de la gana

que tenia.

- Res que t’interessi- va exclamar la caputxeta.

- Millor que caminis per aquest camí, arribaràs abans a casa de l’àvia-

va dir el llop.

Com saps que vaig a casa de l’àvia? Va interrogar la caputxeta.

-Secrets, monstre! –va dir misteriosament el llop.

I així la caputxeta va anar pel camí que li havia dit el llop. Resulta

que era mentirà el que li havia dit el llop. Va arribar abans a casa de

l’àvia i va obrir la porta i l’àvia es va espantar molt i el llop es va

menjar l’àvia.

Quan la caputxeta va arribar i va veure al llop disfressat d’àvia va dir:

-Llop!!!- amb els punys apuntant al terra.

Aleshores va treure l’àvia de la panxa del llop i van convidar un

caçador perquè els hi fes una catifa amb el llop.

Lluna plena (Quart)

LA VIDA D’UNA FULLA Hi havia una vegada, un arbre molt alt que en una de les seves

branques va néixer una fulla molt petita i de color verd. Aquesta fulla

anava creixent i tenia molts amics ocells i cada dia es posaven al seu

costat a xerrar de moltes coses.

Tenia amics de totes les estacions de l’any: de primavera, d’estiu, de

tardor i de d’hivern. La fulla veia com tots els seus amics ocells

anaven i tornaven volant i volant i ella va decidir que també volia

volar com ells. La fulla els preguntava com ho feien i els preguntava

si la podien ensenyar a volar, però els ocells no sabien com fer-ho.

Els dies anaven passant i la fulla anava xerrant i xerrant amb els seus

amics ocells que feien lluny de l’arbre. I la fulla cada vegada tenia

mes ganes de volar.....

Un dia, li va preguntar al seu pare que era l’arbre:

- Com puc volar?- I el pare li va dir:

- No pateixis quan siguis gran podràs volar!!!-

El temps passava i la fulla cada vegada era més gran. Van passar els

anys i un matí de tardor amb molt de Sol, però també amb molt

de vent, la fulla veia volar les seves amigues orenetes i de

sobte, amb un cop de vent, va notar que el seu cos es

desenganxava de la branca i va començar a volar!!! Ella era

molt feliç i les seves amigues orenetes l’envoltaven mentre la fulla

pujava i baixava.

La fulla era molt feliç, però veia que a poc a poc anava baixant i

s’acostava al terra i es posava trista perquè pensava que ja no

tornaria a volar, però una oreneta la va agafar amb el seu bec i la va

tornar a pujar molt amunt i la va tornar a deixar caure. La fulla va

tornar a ser feliç perquè tornava a volar!!!

La fulla no va tornar a estar mai mes trista perquè com que tenia

molts amics ocells, la anaven pujant cada dia per poder volar.

Núvia cadàver (Cinquè)

Un diàleg divertit Ahir al vespre, estava fent deures a casa, concretament aquest

treball i, com que necessitava l’ordinador, vaig demanar permís al

pare.

–Papa, em deixes l’ordinador? –vaig preguntar des de l’altra banda

del menjador.

–Per què el vols? –va dir el meu pare que estava tallant mongetes.

–Estic fent un treball de llengua i necessito l’ordinador.

–D’acord! –va contestar el meu pare que acabava de fer-se un tall al

dit. –Però que no et vegi parlant pel Messenger sinó et tallo les

orelles i les poso a l’olla.

–“Jo”, Papa, què animal que ets! –vaig exclamar. –Que no confies en

mi?

–Pol, que no ens coneixem des d’ahir...

Just en aquell moment va passar pel costat la meva germana Carol i,

deixant anar un petarró, va dir en veu alta tot somrient:

–És natural... –i va afegir –Pol, però si abans m’has dit que et

connectaries a les vuit.

–Algú voldrà orelles per sopar...? –Es va sentir la veu del meu pare

que estava a la cuina.

–Ecs!!! –va exclamar la Carol. –Amb cera i tot? Quin fàstic Papa!

–Però si porten moltes proteïnes –va bromejar el meu pare.

–I recorda que si no t’ho acabes per sopar, serà per esmorzar –va dir

la Sílvia,

la parella del meu pare.

–I de què va el treball? –va preguntar el meu pare entrant al

menjador, mentre s’eixugava les mans amb el drap de cuina.

–Haig d’escriure un diàleg divertit –li vaig explicar.

El meu pare em va donar un copet a l’espatlla i, mig rient, va dir:

–Doncs mira per on, que ja tens el treball fet!

Antonio Recio (Sisè)