joan pinyol - caminserret.com · pessic al turmell. el conductor d’un dels trenets que...
TRANSCRIPT
Glops
Joan Pinyol
PETRÒPOLIS
Nou Món, 2
GlopsJoan Pinyol
PETRÒPOLIS
Terres de l’Ebre, 2009
Editorial Petròpolis [email protected]
Disseny i edició de la col·lecció: Jaume Llambrich (http://www.basar.cat).
Il·lustració de la coberta: Kurai Sawada(http://kurai-sawada.deviantart.com/).
Este llibre es troba sota una llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicènciahttp://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/
Podeu conèixer el Joan Pinyol al seu bloc: http://www.joanpinyol.net i a la seva pàgina web: http://www.escriptors.cat/autors/pinyolj
Per al Bernat,que és ja una petita grandesa.
PRÒLEG
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és professor de lite-ratura catalana, col·laborador habitual de diversos mitjans de comunicació i autor d’obres com “Ba-lancí d’onades” (1994), “Avinguda Capri” (�nalista Premi Pere Calders, 1999), “Ningú ve fet a mida” (�nalista Premi ciutat d’Eivissa, 2001), “Stòitxkov i So�a” (Premi ciutat de Vila-real, 2002), “Micro-mèxics” (Premi Vila de Puçol, 2006”, “Pilota de set” (Premi Recull de Narrativa, 2007) o el delirant “Noranta-nou maneres de no viure encara a la llu-na” (Premi Vila d’Almassora, 2000), que �ns i tot ha estat dut a sobre un escenari a càrrec de Kala.Mar.Sa Teatre (2007).
Pinyol és un microcirurgià dels mots, de la llengua, amb la qual gaudeix buscant el mot adi-ent o l’expressió ocurrent per inhabitual. Partint de la tradició que ens podria dur de Gracián a Pere Calders o Jaume Cabré, beu especialment de la ironia hiperbòlica del grup de Sabadell, punyent i conyona alhora. Pinyol és capaç de transformar la quotidianitat del nostre món en un univers nou, possible per no imaginat, i alhora màgic, proper al surrealisme. Sempre, però, amb la voluntat de dei-xar-lo allí, despullat, amb dolçor o amb una �na capa de crítica.
8 | Joan Pinyol
Amb un a�nadíssim sentit de l’humor, se ser-veix d’un ús intel·ligent dels recursos propis del llenguatge, com la paradoxa, per endinsar-se en les seves possibilitats, que sovint el duen a trencar to-tes les convencions de la lògica per situar-se en l’ab-surd més inversemblant i, a la vegada, més proper. Objectes, persones, animals, situacions apareixen doncs, des d’una nova perspectiva, completament nous, estranys, graciosos, ridículs, descarnats.
S’intueix, rere els jocs i les crítiques, la voluntat de trobar la lògica a un món sense lògica, i, crec, la possibilitat d’apuntar un món més humà, més sen-zill, millor.
David Serrano Professor de la Facultat de Comunicació Universitat Ramon Llull
Recuento
Iba a escribir un cuento largo, ¿y para qué, si en este micro
cuento lo mismo?
Carlos Iturra
11 | Glops
GRANDESES
En un racó de bosc d’un país diminut vaig trobar una petitíssima fulla d’arbre i vaig voler cedir-la al Museu de la Miniatura de la capital més petita del món.
Una vegada dins, vaig seguir les breus explicaci-ons que ens regalava en poc temps un guia de curta edat i, després de la fugaç visita, el vaig distreure un momentet per comunicar-li la meva intenció. Però ja no vaig ser-hi era a temps. Pel camí havia per-dut la petita fulla. No pas al minibús que m’havia portat —perquè en entrar al Museu encara la duia al mig del palmell de la mà—, però sí una vegada dins, en algun raconet d’aquelles modestes instal-lacions.
Mentre em disculpava breument, vaig notar un pessic al turmell. El conductor d’un dels trenets que s’exposaven havia abandonat feia escassos segons la maqueta per retornar-me l’obstacle que impedia el pas al seu comboi.
Després d’agrair-li el gest, vaig regalar-li la fulla perquè li fes de para-llum i, abans de córrer cap a les estretes vies, m’ho va agrair amb un petó en un dit del peu. Tot i que era petit de mida, l’homenet tenia un cor molt gran.
12 | Joan Pinyol
TIRANT E GÜELFA
Estava tan cansat de la fama de millor cavaller del món que va decidir enganyar Carmesina i veure’s d’amagat amb la Güelfa. Des d’aleshores va poder fer i desfer en el més estricte anonimat.
13 | Glops
A PEU DE COSTA
Més que veure-les venir, aquell cranc les veia mar-xar. I mentre reculava, sota un sol radiant, amb una alegria que no el deixava deturar-se, per poc que no mor en l’intent.
En veure’l, una gamba que passava l’estiu en aquella costa, va retreure-li que invertís el natural costum de la seva espècie.
El cranc no va fer-li ni el més mínim cas, marxà de pressa del lloc i la gamba quedà allí, endavant.
14 | Joan Pinyol
EFECTES DE LA DESMEMÒRIA
Volia beure per oblidar. Recolzat a la barra del pri-mer bar que li va sortir al pas, va demanar que li servissin un nombre tan considerable de cerveses que, per uns moments, va perdre el món de vista. Quan el cambrer, en l’intent també de perdre’l de vista, el va convidar a abandonar el local, va sortir del bar i, enmig d’una vorera que onejava estra-nyament dins els seus ulls, va reconèixer que se li acomplien els propòsits més íntims.
Havia begut tant per poder oblidar que no re-cordava gens on vivia i va haver de vagar pels car-rers �ns a l’alba. Encara no ha tornat.
15 | Glops
REAPARICIONS
Tornarien a aparèixer. Per alegria dels que podrien demostrar que existien i veri�car la primera apari-ció, els dos decidiren fer un nou acte de presència. Però intercanviaren l’espai.
Nessie va treure el cap dins la cova de Lourdes, el confongueren amb l’ombra de milers de llantiols. I s’esfumà.
Al llac Ness, la verge va bracejar una bona es-tona entre l’aura divina i el re�ex de les aigües, �ns que es fongué de nou. Ara sí, per sempre.
16 | Joan Pinyol
NO PODRÀ SER
—Ho sento, parella. Hem fet totes les proves possi-bles i el resultat sempre ha estat negatiu.
—Això vol dir que mai no podrem tenir…—Exacte! Com a metge em sap greu haver de
donar de tant en tant aquesta mena de diagnòstics, però es tracta d’una qüestió que sovint se’ns escapa de les mans.
—I no hi ha cap altra via que ens permeti tenir-ne?
—Provin l’adopció! Si n’adopten algun, encara que d’entrada no el coneguin, amb el temps podran omplir el buit que ara els fa tan àcida l’existència.
—Ens podria recomanar algun lloc en concret, que pugui ser mereixedor de la nostra con�ança?
—Conec molts centres plens a vessar d’avis que se senten molt sols. Vagin a trobar qualsevol resi-dència.
—Gràcies, doctor, i tant que ho farem! La parella va sortir de la consulta esperançada i
també amb l’agra certesa que mai a la vida podrien tenir pares.
17 | Glops
A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU
Després de matar-lo d’un sol tret, va estar bona es-tona furgant-li la ferida. Creia fermament que la víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.
18 | Joan Pinyol
NO SIGUIS BORINOT!
Tenia ganes d’estirar les ales i va sortir a fer un volt. Quan el borinot va sobrevolar una piscina pública tots els banyistes se’l van treure del damunt. Amb tovalloles, amb esquitxos, amb estris per treure fu-lles de l’aigua… Fins i tot el socorrista va provar d’interceptar-lo a cops de �otador.
Va agafar alçada i poc després va aterrar en un jardí particular on prenia el sol una dama enjoia-da. Quan el va veure, va dedicar-li una ganyota i va cridar el majordom. Aquest el perseguí amb un esprai a la mà i va aconseguir ruixar-lo de cap a potes. Sort que es va confondre amb el netejador de mobles de caoba i el borinot —ara lluent— va seguir volant, com si res.
Al pati d’una escola, en plenes colònies d’estiu, va tornar a crear l’alarma entre els reis de cada casa d’aquell poble ingrat. Els menuts van córrer en to-tes direccions i ell reposà una mica les ales a l’es-caire d’una porteria de futbol. També amb cara de fàstig, se li va acostar un dels monitors amb una pilota de cuir a la mà i amb totes les intencions del món d’esclafar-lo d’un cop sec. Però li va fallar la punteria i el borinot va prosseguir el seu periple, despertant més desaprovacions a tort i a dret.
19 | Glops
El dia que va decidir disfressar-se de papallona per estalviar-se tantes mostres de repulsa, el caça-ren de seguida i després d’una perforació mortal al baix ventre, va passar a formar part, per sempre més, de la vasta col·lecció d’un lepidòpter local. Ara tothom el mira amb uns altres ulls.
20 | Joan Pinyol
SILENCI
—Compte amb l’allau! —no va dir ell.
21 | Glops
ESTAR A L’ALÇADA
Al Claudi li semblava una solemne bestiesa perquè preferia que el reproduïssin les màquines fotogrà-�ques i les càmeres de vídeo dels calderins. Però res no havia pogut aturar l’Emília en el seu desig de dibuixar-lo. Quiet, davant del mirall del local de la colla gegantera, restava al seu costat mentre senti-en els assajos dels Grallers Escaldats.
No es podia pas negar que la geganta tenia traça. En els moments previs a les cercaviles, acostumava a agafar d’amagat un pinzell i feia els darrers retocs en els seus rostres. No ho sabia ningú, però grà-cies a aquestes atencions tan personals, feia temps que els gegants de Caldes de Malavella lluïen d’allò més.
Aquella era una circumstància ben diferent. S’acostava la dotzena festa grossa per als gegants de les terres gironines i l’Emília s’havia entossudit a participar-hi de múltiples maneres. Poc després que enllestís l’autoretrat de la parella i que amagués tant el paper com el pinzell dins l’àmfora, el cap de colla entrà al local i, sense entendre res, es va afanyar a retornar el mirall a lloc. Tenir els honors d’esdevenir vila gegantera era prou especial i no podia fallar res.
22 | Joan Pinyol
La primera sorpresa gegantina arribà amb el ve-redicte del Concurs de Cartells. Quan el secretari del jurat obrí la plica guanyadora, per poc que no perd l’equilibri. L’autora del dibuix seleccionat, que reproduïa els gegants amb tota mena de gràcia i de-talls, era l’Emília Quirina, una calderina molt esti-mada. Durant els tres segons que els assistents van menester per reaccionar, el cap de colla es va recor-dar d’un mirall, als gegants locals els van pujar els colors a la cara i la cobla es va afanyar a interpretar una sardana de Francesc Mas per tal que aquella vila gironina se sobreposés a un dels desconcerts més agraïts de la seva història.
Microconte guanyador del I Premi de microliteratura convo-cat a Caldes de Malavella l’any 2004.
23 | Glops
GELOSIES
—No t’agrada gens la meva dona?—No, gens.—Ni una mica?—Ho sento, però no.—Va, mira-te-la amb uns altres ulls!—T’he dit que no. Què coi et passa?—Que hi ha un sentiment que desconec.—Quin?—El de la gelosia. Tothom me’n parla i voldria
sentir-lo.—Canvia de dona. No se sap mai.—Però, per què no et pot ni agradar una mica
la que tinc ara?—Amb mi, ho tens fotut. M’agraden els homes.
No deus tenir pas cap germà?—Sí, és jove i ben plantat.—M’interessa…—Ei, que és molt jove per a tu...—No hi fa res, avui l’edat ja no compta.—I tant que sí! Treu-te’l del cap, ara mateix!—Per què?, tens por que te’l prengui?—La veritat és que sí.—Doncs, alegra-te’n! Ja estàs gelós!—Ah, sí!
24 | Joan Pinyol
—Tal com ho sents. —Home, doncs tenint en compte que m’he in-
ventat això del germà, s’agraeix el detall de posar-m’hi.
25 | Glops
DE GEOGRAFIES SUGGERENTS
Se li va acudir donar forma a un llibre protagonit-zat per un elefant que no hi sentia gaire i no es mo-via gairebé gens. Després de provar sort a través de les tècniques més innovadores, va decidir que no. Que, tenint en compte que el personatge més signi�cat de la seva història era un animal que no parava de sumar anys d’experiència, resultaria molt més original remuntar-se segles enllà, �ns a l’èpo-ca dels neandertals, quan encara no havien tret el nas en el mapa ciutats com Manresa. Aleshores li vingué la inspiració més efectiva. Dibuixà l’elefant ajagut entre planes habitades i amb l’esquena ple-na d’ondulacions desiguals. Mai més no es mirà Montserrat amb els mateixos ulls.
26 | Joan Pinyol
QUARANTA-NOU MÉS UN
A casa d’en Pere Poch, quants més pocs eren més menjaven. Per això, el dia que va celebrar el seu cinquantè aniversari li calgué allargar tant la taula que va acabar enllaçant dos termes municipals. A l’hora dels postres, enmig d’una prominent con-fusió de platets diminuts i molles ajagudes pan-xa enlaire, hi circularen, en tren regular i dins un vagó diferent, cadascun dels seus cinquanta anys. Els darrers, a tocar d’una màquina que no acabava mai l’empenta i els primers, al �nal de tot, entre les muntanyes més dolces d’una infantesa en blanc i negre. En veure’l passar, entre el so escruixidor dels antics calendaris, en Pere va eliminar qualsevol an-goixa del seu rostre i va encarar el trajecte futur amb una renovada il·lusió.
27 | Glops
AVUI PER TU, DEMÀ PER MI
A la matinada del dia de sant Miquel, una colla de caragols venjatius van aplegar-se a l’ombra de la fulla més gran d’una col. Tal com havien acordat, duien enganxat al coll, el llumí que, des del darrer aplec, cadascun havia manllevat de la capsa d’algun lleidatà despistat.
En una �lera que �ns i tot feia goig, van anar a trobar una de les moltes tendes que s’alçaven provi-sionalment a la zona d’acampada. La van encerclar, van abocar-hi al damunt els llumins i gràcies al frec a frec d’una pedra van aconseguir encendre la roba en dècimes de segon.
Mentre fugien del lloc amb apressades ondula-cions de cap, van sentir els gemecs dels que, sense entendre res, es rostien a dins.
28 | Joan Pinyol
EL REI DE LA CASA
Va comprar el tortell de Reis, estret i petit com el seu llit.
—Senyoreta, que tingui fava, si li plau!—En té, bon home, en té. Ja veurà com, amb
una mica de màgia de l’Orient, aquest any se salva-rà de pagar-lo.
Havent dinat, va desembolicar el tortell amb cura, va mastegar-lo i va engolir-lo a consciència �ns que trobà la fava i hagué d’assumir totes les despeses, un any més.
29 | Glops
ESTEL FUGAÇ—Un, dos, tres, pica paret! —va exclamar ben alt, perquè ho feia des de les esferes celestials—. Un, dos, tres, pica paret! —va tornar-hi l’estrella Polar.
La Rigel —de la constel·lació d’Orió—, l’Algol —de Perseu—, la Merak —que havia arribat a aquell trosset de pati celestial des de l’Óssa Ma-jor— i la Mizar —també de l’Óssa Major— es van estar d’allò més quietes.
—Un, dos, tres, pica paret! —va continuar la Polar.
En girar-se, no va veure ni enlloc ni mai més la Mizar. Havia caigut a terra. Al planeta Terra, és clar.
Mesos després va néixer la Bruna i la seva mare va trobar que tenia un somriure molt brillant.
30 | Joan Pinyol
MIRADES
La pilota arribà al pou i ella mirà avall.—Hi ha ulls que em miren!—És clar! Són els teus re�ectits!No la convencé. N’hi havia tres.
Microconte guanyador del Primer Premi Hespèria de Relats Curts de Terror, Terres de l’Ebre, 2009.
31 | Glops
MAGDAVIDA
Just en el moment en què l’ombra del xiprer va ei-xamplar-se, l’ocell s’adonà que al darrera hi havia una natura singular. Feia estona que es comunica-va amb les ànimes d’aquell cementiri. Les trobava molt més conciliadores que les que omplien el món atapeït de cossos —només vivents en matèria— del qual provenia.
En un dels escassos instants de repòs que li concedia la feina al diari, s’hi havia escapat i, una vegada més, s’havia submergit en la quietud alli-beradora.
Com que ho havia fet en tantes ocasions, aquell màgic vuit de desembre no va adonar-se que somi-ava. Per això, quan el subconscient va introduir-la en la A majúscula d’una de les inscripcions funerà-ries només van passar dècimes de bones sensaci-ons perquè es trobés a Palenque, enmig de l’èxtasi etern de la vall de l’Usumacinta.
Asseguda dalt d’una de les piràmides, va respi-rar a fons, va regalar una mirada profunda a l’ho-ritzó mexicà i, en plena comunió amb totes les àni-mes, va obrir els braços i va abraçar el vent �ns que un tro va esqueixar el sol.
Plovia, i l’aigua va ser capaç d’arrencar un tros-set de vida perpètua d’aquelles pedres i de fer-lo ro-
32 | Joan Pinyol
dolar �ns a la terra humida. A mesura que baixava va anar guanyant tamany �ns que, des de baix i en forma de Cristina, va reclamar-la perquè s’apressés a baixar.
Només ho va fer físicament. Des d’aquell dia el seu esperit habita amorosament en aquell temple maia.
Quan el Blac va despertar-la amb unes íntimes llepades a la cara, la Magda va obrir els ulls i, men-tre regalava un sospir ple de sentiment al gos i a l’entorn, va reconèixer que també ella, igual que el poeta, era quan dormia que hi veia clar.
En alçar-se, enèrgica, damunt el llit va retrobar, encara oberta, la darrera novel·la de l’Stephen King. Sense que ella ho sapigués mai, el llibre l’havia aca-ronada durant tota la nit, tal i com ho feia ara el sabó mentre dansava, bellíssima, sota la dutxa.
33 | Glops
IGUALTATS
L’encerclaven. Així li feien venir més por. I van co-mençar a increpar-la amb insults molt desafortu-nats. Ella no es va immutar gens. Un dels agressors va assenyalar-la i va proclamar als quatre vents que el nas, negre com tot el seu cos, era massa ample per ser normal. Excepte ella, els altres van estar-hi d’acord. De sobte, un va aconseguir que es �xessin en les descolorides mans i van deixar volar tot de rialles ofensives. Un altre va comentar la singulari-tat del cabell i de seguida van arribar a la conclusió que aquella noia no era com ells, motiu pel qual mereixia que la discriminessin. El més radical de tots va sentenciar que no formava part ni de l’espè-cie humana i que, per aquesta raó, els del seu poble havien acabat malvivint com a esclaus.
L’escalada d’insults va ser tan evident que sort n’hi va haver d’un detall salvador. Cansada de tan-tes discriminacions absurdes i estèrils, la noia va badallar obertament i els agressors, per aquelles ra-ons de la naturalesa dels homes i de les dones que els fa copiar les accions dels altres, van començar a badallar de la manera amb què ho fa una única raça, la humana. Al �nal, van deixar-la tranquil·la, sense voler confessar les seves conclusions.
34 | Joan Pinyol
NOVES PROPOSTES
Era tan tendra, innovadora, desconeguda de for-mes i poc experimentada, que l’àvia Aurèlia no li va quedar cap altre remei que sortir corrents de la Fira Antiquària. Tots els estands se la volien quedar.
35 | Glops
REMEIS EFECTIUS
Des que va néixer tothom el va titllar d’insubstan-cial i no passava dia que algú no li recriminés el fet de no tocar de peus a terra.
Una tarda de vent no va tenir cap més remei d’anar amunt i avall, sense parar gens quiet. Fins que va poder lligar-se una estona a la branca d’un ametller en �or.
Des d’allí, i mentre se sentia més in�at que mai, li va venir al cap una idea que podia fondre-li tots els mals i canviar-li molt la vida.
El dia següent, el globus va demanar hora per a una sessió d’acupuntura.
36 | Joan Pinyol
QUI DIA PASSA…
A UNS estudiants de Belles ARTS no els feia RES considerar que un dels OUS no tenia RES d’APTE perquè un valencià veiés l’altre i etzibés a un d’ells un despòtic, MENGE !
Sort que de seguida van arribar DILL, DIM, DI-MEC, DIJ, DIVEND, DISS i DIU i els van convertir en dies de la setmana.
37 | Glops
PRESSES MORTALS
Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d’aigua que quedava dins de l’ampolla de plàstic que hi havia sobre la taula. Amb tanta set, no va arribar mai a conèixer, ni a primera vista, el parell de peixets amb què la seva germana volia obsequiar-lo pel seu aniversari.
Microconte guanyador del II Premi de microliteratura Santa Juliana de Nicomèdia convocat a Olot l’any 2004.
38 | Joan Pinyol
ESTAR PER ORGUES
En entrar a la catedral, l’Harmonia no es va poder estar d’enamorar-se d’ell. El va veure tan altiu, tan llatí i sobretot tan imponent que s’hi va declarar sense més. Com que l’Harmònium la correspon-gué de seguida, des d’aquell dia li va fer sentir totes les emocions.
39 | Glops
FAMILIARITATS
Per molt que ho provéssim, aquella discussió en-tre els dos escalava posicions a un ritme trepidant. Tant, que el motiu que l’havia provocada havia es-devingut ja insigni�cant en comparació amb el to de les paraules que fèiem créixer. Ella defensava, gairebé a tota ultrança, que el seu avi havia estat el constructor de l’única piscina local. Fins i tot jurava que posseïa una sèrie de documents que corroboraven les seves a�rmacions. Però per molt convenciment que demostrés i molta bibliogra�a que la subratllés, jo estava segur que era el meu avi, i no pas el seu, el veritable constructor de la piscina del poble.
Com que no en sortíem, vam posar el cas en mans de terceres parts i aleshores, el meu pare i marit d’ella (que és la meva mare) ens tragué de�-nitivament de dubtes. El constructor havia estat el seu avi, besavi meu.
En conèixer la resolució de�nitiva d’aquell con-curs, no em va saber molt de greu perquè, si bé havia d’atorgar-li la raó a ella, gest que sempre cos-ta, no li havia de donar pas tota ja que el meu avi, encara que només fos per obligacions �lials, segur que hi va participar.
40 | Joan Pinyol
ROMANTICISMES DOMÈSTICS
—Aquest nen té papallones dins el cap. Que es pas-si el dia recitant poesia del xv és una cosa, però que arribi a encantar-se guaitant la lluna plena du-rant més de tres quarts d’hora em sembla que ja ultrapassa tota normalitat. Penso que hauríem de fer alguna cosa.
—I si el portem al metge?—Dona, jo no em precipitaria. Potser es tracta
d’una a�ció passatgera. —Doncs, què fem?—Jo li diria la veritat.—Quina?—Que mira encantat una parabòlica del veïnat.
41 | Glops
VISIONS PARCIALS
Va entrar a poc a poc, a copets de bastó. Fins que amb les mans va retrobar el respatller d’una cadira i s’hi va asseure com si res. De seguida va notar la �aire de la primavera i va recordar com les pa-pallones dibuixaven cercles de colors. Poc després va sentir la sirena d’un vaixell i va imaginar l’altiva manera amb què s’obria camins dins la mar. Ales-hores va somriure, per tot el que aleshores el venia a trobar i també per una sensació de calor que li con�rmava que el bon temps havia arribat.
Quan la infermera va pronunciar el seu nom i ell la va anar a trobar decidit, cap dels que ompli-en la sala d’espera d’aquella consulta, no es va voler perdre ni un detall de la seva particular manera de ser.
Només tenien ulls per aquestes coses i mai no arribarien a veure que, pel que feia a les més essen-cials de la vida, eren d’allò més cecs.
42 | Joan Pinyol
DE FÈCULES EMERGENTS
Més d’un la coneixia com la grillada, i no era per-què sí. Aquella patata tenia un geni de mil dimonis, no volia que li busquessin les pessigolles per res i molt menys que li toquessin el crostó. Perquè no en tenia.
43 | Glops
PER SEMPRE
Era el seu aniversari i li feia una il·lusió in�nita que el Miquel li fes un regal singular, diferent dels que havia rebut d’amors pretèrits en aniversaris anteri-ors. Amb la responsabilitat que l’obsequi respon-gués a les expectatives creades, el seu xicot va tenir una pensada de�nitiva.
Li va regalar una corona de �ors, amb dos ben-entesos: Que per tradició les �ors han esclatat a la llum amb tot el romanticisme del món i que segur que era un detall sense precedents en el seu histo-rial d’obsequis.
Quan ella va obrir el paquet i després de coronar de ràbia el Miquel, li va assegurar que aquell detall tan �orit també simbolitzaria un comiat etern.
44 | Joan Pinyol
BASES PER AL BENESTAR
Després d’una hora sense tocar de peus a terra, les tres gavines vam apropar-nos al port de Llan-çà. Com que el cansament era prominent, abans d’arribar a la costa vam decidir reposar les ales en tres barquetes ancorades. Mentre descansàvem en paral·lel, una va dir que havia triat aquella barca perquè l’havia vist navegar i li oferia tota mena de garanties. L’altra va explicar-nos que es re�ava més de la marca de les embarcacions i que reposava en una Zodiac perquè havia sentit que era la millor. Jo només em vaig guiar per una plataforma que sem-blés segura i la resta em va ser ben indiferent.
Mentre allargàvem la conversa, una onada ens va cobrir del tot i de l’impuls del vent vam anar a parar a una roca a tocar de la costa, que va assegu-rar-nos per igual, que ens va permetre assecar el plomatge i que no ens va deixar tenir tants mira-ments.
45 | Glops
LA MARE NATURA
Dues hores abans de l’arribada a la pista d’esquí de la família reial, un autocar ple a vessar de guardes-patlles va fer-se pas a Cabreira Peret. En pocs mi-nuts es van calçar els esquís i van inspeccionar el terreny.
Vint-i-cinc descensos sincronitzats després, pel mig de les principals pistes i tot formant una serp ben acompassada, els primers trenta-cinc guarda-espatlles van anar frenant als peus de cada arbre per fer-hi guàrdia permanent i per remenar la neu que hi havia damunt les arrels. D’altres van recollir mostres de neu en pols del mig de la pista i d’es-corça dels arbres i, en helicòpter, les van enviar a un laboratori o�cial per tal d’analitzar-les. Un pa-rell més, van contactar amb el Servei Meteorològic Nacional perquè els facilités una predició �able del lloc, de cara a les properes cinc hores. I dos més van repassar amb un pinzell � cada racó de l’estruc-tura metàl·lica del telecadira que havia de projectar els monarques, encara més amunt.
Abans de les testes coronades, va aparèixer també una furgoneta de material esportiu amb els esquís nous de trinca que havien de menester els monarques i la descendència directa.
46 | Joan Pinyol
I aleshores sí, entre un eixam d’helicòpters, que per poc que no topen amb el que tornava del la-boratori, la família reial, sota ulleres de grans di-mensions i anoracs llampants, va davallar dels cels, es va calçar els esquís que els esperaven a peu de telecadira i va en�lar costa amunt, entre vint-i-set guardaespatlles asseguts colze a colze que no pa-raven de mirar en totes les direccions. En una van interceptar un esquirol que esmolava una pinya i li van llançar una xarxa al damunt. No fos cas.
A mig descens, però, entre els guàrdies que es quadraven a banda i banda a tocar de cada arbre, la mare natura tampoc no va voler ser menys i els va obsequiar amb una allau que els va colgar a tots.
47 | Glops
A DISGUST DEL CONSUMIDOR
Després d’assaborir uns gustosíssims peus de porc, va sentir-se tan bé que va afegir una quantiosa pro-pina al compte i, amb un somriure d’orella a orella, va sortir del restaurant.
Però quan —en plena via pública— veié passar un garrí damunt d’un patinet d’última generació i sense cap extremitat, se li regirà tant l’estómac que va decidir dinar una altra vegada, ara en un restau-rant vegetarià.
Les cols, les cebes i els bròquils tampoc no li ho van perdonar mai.
48 | Joan Pinyol
TU SÍ QUE ETS UN TRESOR!
Poc s’imaginava la Roser T. que en capgirar-se tro-baria al �nal una t i em descobriria el secret.
49 | Glops
DE PARAULES MAJORS
—Benvolguts passatgers del vol 1313. Els parla el comandant de la nau per informar-los que s’acaba de desprendre un dels dos motors de l’aparell, mo-tiu pel qual l’avió vola amb una lleugera inclinació cap a la dreta. Però no pateixin, era un motor vell i feia temps que no anava a l’hora. També els he de comunicar que durant l’enlairament s’ha obert un dels compartiments posteriors i a hores d’ara hem de lamentar la pèrdua de diversos equipatges. Pocs, en comparació als que encara queden. També vull que sàpiguen que el tren d’aterratge ha quedat del tot malmès, per la qual cosa ens caldrà aterrar amb la panxa de l’avió. Millor, així segur que no se’ns punxaran les rodes. Per últim, i a causa de la vaga de personal de l’aire, també voldria afegir que s’hauran de servir vostès mateixos el refresc habitu-al perquè les hostesses de vol han desertat a darrera hora i s’han quedat a terra. Apro�tin l’avinentesa per servir-se més d’un got. M’acaben de fer saber que l’aeroport de destinació es troba en �ames i en ple agost ressequen de seguida l’alè. Sense més, els agraeixo la con�ança que han tingut en la nostra companyia Air Anava Bé i els desitjo un feliç vol.
50 | Joan Pinyol
LITERALMENT
Quan la mare del Gerard, que gairebé l’arrossega-va pel carrer, va trobar-se l’Eulàlia, una companya d’estudis que també anava al costat de la seva �lla Alba, a més de les mostres d’alegria pels anys que feia que no es veien, va fer que el seu �ll acluqués l’ullet a la nena. Era l’última acció simpàtica que havia après i el Gerard ho va fer.
Però quan l’Eulàlia va voler correspondre d’igual manera tot dient a la seva �lla “pica-li tu, també l’ullet”, l’Alba es va avalançar cap al Gerard i el va colpejar a la cara de tan mala manera que, per poc, que no el desgracia per sempre més.
Mentre encara duraven els plors del Gerard, la seva mare va agafar-lo i se’l va endur empipada tot exigint a l’Eulàlia que un altre dia precisés més les paraules.
51 | Glops
DRAMA EN 2 ACTES
Acta de naixement
102030405060708090
Acta de defunció.
Demà tancat, per descans del personal.
52 | Joan Pinyol
ABANDONAMENT DE LA LLAR
Vivia sol i sortia ben poc de casa. Una tarda, en què hagué de fer-ho per obligacions mèdiques, va pro-var de marcar el seu número de telèfon des d’una cabina per poder deduir si algú, per aquelles males coincidències de la vida, l’havia trucat justament quan era fora i havia deixat un missatge al seu con-testador automàtic. La sorpresa que es va endur va ser majúscula. En sentir el senyal, segons el qual el seu telèfon comunicava, li va entrar tanta por de trobar-se un intrús a casa seva, que va decidir no tornar-hi mai més.
53 | Glops
EMOCIONS PRIMERENQUES
S’havia convertit en una mare tan prematura que, en veure a pocs metres la cavalcada de Reis, no va poder reprimir les mateixes tendres llàgrimes d’il-lusió que havien davallat del seu rostre no feia gai-res anys.
La �lla que tenia en braços va mirar-la amb tan-ta sorpresa que es va perdre tots els detalls de la passejada màgica.
54 | Joan Pinyol
VINE!
Davant la làpida sentí la pressió d’unes mans fredes sobre el coll. Del món exterior, no en sabé mai més res.
Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts de Terror 2009.
55 | Glops
REALITATS DE SOMNI
Quan va obrir els ulls i va veure aquella noia jove, es va convèncer que havia somiat llargament i que el seu subconscient l’havia fet avançar molts anys enllà, durant els quals havia canviat de feina en tres ocasions, li havia crescut una llarga barba, havia testimoniat l’envelliment de l’estimada, i �nalment havia perdut la feina i ara es trobava a l’atur. Sort que la visió d’aquella noia, jove i esplèndida, el va convèncer que tot era producte de les seves imagi-nacions nocturnes i no es va poder estar de som-riure sastisfet en veure’s encara jove i en sentir una absoluta plenitud de cos i d’esperit.
Fins que va notar que li coïa la llarga barba, �ns que va reconèixer que aquella bellíssima criatura era la seva �lla —cada dia més semblant a la mare, de jove— i �ns que aquesta mare, castigada física-ment per anys de sacri�cis i d’angúnies, va entrar a l’habitació, va aixecar la persiana amb energia i va amenaçar-lo amb el divorci si no s’alçava de segui-da a buscar feina.
56 | Joan Pinyol
DE REGUSTOS INTENSOS
El primer glop de cafè de Chiapas li va portar re-cords del bar Revolución, enmig de la intensitat pictòrica de les cases de San Cristóbal. Del seu particular mercat de fruites i de tota mena de co-mestibles oferts de la manera més singular. Del pati interior de la Casa del Pan. De les dones felices que havia vist banyar-se en una de les sortides naturals d’aigua de la selva de Palenque. De la imponent cascada de Misol-ha, immutable al pas de la vida. De la bellesa natural d’Agua Azul. De la xafogor as-�xiant del poble de Palenque, amb les formigues que recorrien dia i nit les seves parets i amb la iaia que obria la mà perquè es pogués omplir d’un do-natiu que li allargués uns dies el trist �nal de la seva existència. De la proclama dels cursos de capacita-ció per a conductors d’unitats públiques de trans-port. Del perill que corre la vida dels cocodrils que viuen al Cañón del Sumidero per culpa de la conta-minació que generen els homes. Dels caps de porc esquitxats de mosques que s’exposaven damunt els taulells de les parades de carn del mercat. Dels chi-cleros que tenien la fama de vendre droga en lloc de llaminadures. De la protesta contra les noves carre-teres que s’omplien de controls militars. I del so de les marimbes a la fresca dels zócalos...
57 | Glops
Quan més convençut estava que aquella aroma única l’havia traslladat novament a uns referents inoblidables, una trucada de telèfon va recordar-li que calia que es dediqués a assumptes urgents. Però també el va fer adonar que, si bé aquell em-briagador cafè feia estona que s’havia refredat, el record que s’havia emportat de Mèxic gaudiria per sempre d’una calidesa envejable.
58 | Joan Pinyol
A QUI LI AMARGA L’AMOR?
Vaig perdre el cap per aquella Amantis religiosa mentre em feia l’amor. Qui sap on para la vida!
59 | Glops
REENCARNACIONS(A tocar de la cafetera de la consulta de dos dentistes)
—Tu hi creus en la reencarnació?—De cap de les maneres. I em sobta que tu, que
extreus unes peces que no rebrotaran per molts se-gles que passin, puguis plantejar-te el dubte.
—Home, una cosa no treu l’altra. A vegades penso que si em reencarnés no m’importaria fer-ho en un animal.
—Ah sí, en quin?—Avorrit com estic de fer obrir boques dolo-
roses, m’agradaria ser un dofí i fer tombarelles pels aires dins la piscina d’un aquàrium.
—Avui sí que no t’entenc. Per què?—Per deixar la gent també bocabadada, però
per altres causes més alegres. I tu, després de la teva llarga experiència d’odontòleg, en quin animal t’agradaria reencarnar-te?
—Sens dubte, en un gos.—La raó?—Perquè aleshores seria jo qui ensenyaria to-
thora les dents.
60 | Joan Pinyol
S’HA QUEDAT, AIXÍ
La sequera li va arruinar la vida. L’herba ja no crei-xia i, un a un, van anar morint els caps del seu bes-tiar. Igualment, totes les aixetes de la casa van dei-xar de rajar. Un dia la dona, li va dir (amb la boca seca), que ja en tenia prou i que se n’anava a França, on rajaven millors esperances de futur.
Sol, sec i acalorat, va rebre la visita del metge. Després de fer-li un cop d’ull per fer front als do-lors que sentia, va diagnosticar-li que patia de gota. La notícia ressecà per sempre més el seu somriure.
61 | Glops
MATAR EL CUC
Després de la cercavila o�cial de Festa Major, a l’hora en què la fantasia havia arraconat la tristesa de tot el poble, la Marta i el Martí van sentir una buidor tan pronunciada a l’estómac que van decidir sortir a matar el cuc d’alguna manera.
En Martí va preparar els estris i poc després va començar la cacera. La Marta va pensar que era meravellós trobar de seguida una solució pràctica per a cada problema. Per això va fer-li costat.
—I si, abans de morir, la bèstia s’hi tornava?, es va preguntar.
Després de dues hores de recerca, de capgirar un per un cada granet de sorra de la platja i d’aco-tar-se per veure què guardaven les ombres de les �ors, els dos van desistir en l’intent i van arribar al convenciment comú que era molt millor continuar participant de la festa gran. Tanta incertesa, els ha-via tret la gana.
62 | Joan Pinyol
D’ACOMIADAMENTS AMB PRECEDENTS
Va quedar-se a l’atur perquè s’entregava a la feina amb massa amor. Mai més no li van permetre que tornés a fer de meuca.
63 | Glops
POR DE PORTA
Enmig de la nit i sense peus, el llençol ens vingué a trobar. Però s’enganxà al pany de la porta i només ens va quedar la por.
Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts de Terror 2009.
64 | Joan Pinyol
MAREJOS
Va decidir no acompanyar la família a la platja amb l’excusa que el viatge en cotxe el marejava. Després d’una hora, sol i abatut de l’apatia de no saber què fer, es va adormir al sofà del menjador durant mit-ja hora, temps su�cient perquè, de manera directa, l’interceptés contínuament un raig de sol provinent del balcó i el maregés de tal manera que va acabar traient el dinar.
65 | Glops
DE QUAN LA VIDA PASSA VOLANT
Així que es va despertar, va alçar el vol, amb aque-lla mena d’alegria de poder perdre’s entre camins de vent. Una estona després va fer cap a una plat-ja tan misteriosa que cap peix gosava acostar-s’hi mai. Però a la libèl·lula no li feia res i, com si fos un pinzell que s’encanta a mitja pintura, va aterrar arran d’aigua i s’entretingué a sortejar les onades. La llàstima va ser després, quan va sobrevolar unes cases de pescadors.
Atreta per la portada d’un llibre que, ajagut en un prestatge, apro�tava els cops d’aire per autolle-gir-se, va entrar en un dels menjadors i es va acos-tar tant a les lletres d’una de les pàgines que, ben a contracor, una ventada la va convertir per sempre en un punt de llibre.
66 | Joan Pinyol
RITMES NATURALS
Per ordre o�cial, feia estona que lluïa el fusell a to-car del jeep de la Guàrdia Civil. Com cada Diada Nacional de Catalunya, el desplegament policial pel centre de la ciutat era més que obligat i per això el Francisco complia amb les seves obligacions amb el cos garratibat dins l’uniforme.
Fins que va sentir el so de la tenora i va dei-xar-se endur pels acords musicals. Sense gairebé ni adonar-se’n, va començar a seguir el ritme amb els peus. El seu superior va cridar-li l’atenció de tan mala manera que, de l’incipient entusiasme, no en va quedar res.
67 | Glops
RIALLES DE COMIAT
Hi havia dol al barri. La persona �nada no tenia re-cursos en aquest món i havia marxat a provar sort en l’altre sense fer gaire soroll. Els veïns van con-tractar dues dones perquè el vetllessin plorant tota la nit. Però l’expressió pública d’aquell sofriment va durar poc. Quan feia un quart d’hora que havien començat a guanyar-se el sou i a merèixer �ns i tot pagues extres per cada crit que llancessin a l’aire, a una de les dues li va venir un atac de riure tan pronunciat que va encomanar a l’altra les mateixes ganes de somriure escandalosament.
Sense possibilitats reals que recuperessin el si-lenci i el recolliment que obliguen aquesta mena de situacions, el representant dels veïns les va despat-xar de seguida davant l’absoluta impassibilitat del difunt.
68 | Joan Pinyol
PROBLEMES ETÍLICS
—Tinc problemes amb l’alcohol!—Mira de no pensar-hi! —li va respondre l’amic
més íntim, per animar-lo.No hi va pensar més, però en el fons del botiquí,
l’ampolla de plàstic continuava vessant.
69 | Glops
ADMIRACIONS
Sense cap i sobre un toll de sang, l’estruç enveja la solidesa dels penjats que torcen el seu quan els pas-sa per davant.
Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts de Terror 2009.
70 | Joan Pinyol
QUE CORRI L’AIRE!
L’Antoni la va veure un dia, des de la seva barca, abans que es fongués mar endins i va sentir una atracció molt forta per ella, molt més gran que la que podria despertar-li la sirena més seductora de tot l’oceà.
Un dia, a tocar de les acompassades ones, la va veure venir de nou, altra vegada damunt l’esquena d’un home. Però no hi feia res. L’enamorament que sentia per aquella bombona d’oxigen havia agafat dimensions tan incontrolables que, en passar-li pel costat, el cor li va bategar amb una passió inusual i va notar que li faltava l’aire. En vida, no va sentir res més.
71 | Glops
LLETRAFERIDA
La Judit tenia molts projectes de futur �ns que es va convertir en un escorpí. Era una tarda qualsevol, cap al tard. Mentre escrivia i enllestia una parau-la, va veure projectada l’ombra d’un punxó damunt del full. No se’n sabia avenir, però va decidir conti-nuar escrivint la frase, com si res.
Uns quants paràgrafs més avall, va notar una desacostumada tibantor a mitja esquena i va de-cidir deixar el text. Es va alçar de pressa, amb la inestimable ajuda de les diverses potes que se li articulaven a banda i banda, i de cop es va veure encerclada per una amenaçadora corona de foc. En no trobar escapatòria, es va clavar el bolígraf al pit, sense més contemplacions.
72 | Joan Pinyol
D’INESPERADES PRECIPITACIONS
En Nort no se’n podia estar de mirar cap avall. Des d’aquella talaia, al capdamunt del major gratacels de la ciutat, observava la vida a una distància im-ponent. De cop i volta va alçar-se, amb tot el res-pecte pel que li quedava de vida, i es va llançar al buit.
Mentre queia, la dona que feia uns minuts que havia perdut el nom i el buscava pertot, se’l va mirar de dalt a baix i es va desmaiar mortalment abans que en Nort es fongués per sempre en un im-pacte de�nitiu.
73 | Glops
ENVEJA FAMILIAR
Ofès pel grau de pedanteria del Miquel, que no pa-rava d’esplaiar-se sobre les excel·lències, les virtuts i els enriquiments del seu pare, en Quimet va arribar plorós a casa convençut que ell, orfe de naixement segons li havien explicat, tenia ben poc a contrares-tar. De res no li serviria mai desconèixer que, per part de pare, era germà d’en Miquel.
74 | Joan Pinyol
DE FUNCIÓ
El ventríloc clogué l’actuació quan el ninot li perfo-rà l’organisme amb la mà. No parà d’obrir i tancar la boca �ns que morí.
Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts de Terror 2009.
75 | Glops
FER AIGÜES
—Si no vols que esclati de cop i acabem fent un lleig a les parets del nostre aquàrium, si et plau, no m’in�is més el cap!
—Deixa’t estar! Conec el Neptú des de fa anys i et dic que el dofí no està gaire �. Aquesta tarda, després de berenar, li hauríem de péixer el medica-ment experimental sense que ens veiés ningú. Si li passa mai res, t’asseguro que la desgràcia es lamen-tarà molt temps a la nostra ciutat.
—No exageris!—Fes-me cas. Aquest animal marí és únic en la
seva espècie. —I un be negre!—Més aviat un dofí blanc amb taques transpa-
rents que permeten veure l’interior del seu organis-me. Una peculiaritat zoològica realment fascinant.
Així que li van administrar la nova medicina, el Neptú va patir uns efectes secundaris d’allò més colpidors. Va sortir volant pels aires i sort en va te-nir que l’aquàrium era a tocar de la costa.
Fa tres anys que, des del fons de la llibertat, es troba la mar de bé. Molt millor que els responsables dels do�ns de l’aquàrium, des del fons de la presó.
76 | Joan Pinyol
COBRIMENT DE COR
De la consulta de cardiologia el derivaren de se-guida a la unitat de cures intensives. I aleshores, sí. Després d’una radiogra�a de gran precisió, el facul-tatiu es va adonar que tenia el cor tan carregat que no es va poder estar de recomanar-li que fes una mica d’endreça en la seva vida sentimental i deixés les sis amants que hi sortien retratades. L’home va abandonar l’hospital amb el cor més clar.
77 | Glops
VEURE-LA VENIR
Feia dies que sentia que se li acostava la mort i es va proposar ser el primer ésser encara viu de la his-tòria de la humanitat a l’hora de detallar com arri-bava. Però no hi va ser a temps. El nínxol li va re-cordar la llarga banyera on sovint estovava aquests pensaments i es va adormir.
78 | Joan Pinyol
VOLER LA LLUNA
—Si tant la pretens, tu mateix, però passi el que passi, després no em vinguis a buscar! —va etzibar-li la mare en veure’l amb la mirada perduda.
El Roc continuava allí, amb la mirada perdu-da en la seva ambició. Volia la lluna, sí. No pas les estrelles, i amb aquesta emoció tan viva, va obrir l’armari, va agafar els estris més efectius per a caçar papallones i va sortir al carrer, mirant tothora en-laire i fent néixer una il·limitada curiositat entre els vianants que trobava a banda i banda.
D’ell no se’n va saber mai més res. La mare, però, assegura convençuda que, enmig de la conca principal de la lluna sovint hi veu una petita ombra humana, entre papallones de mil colors.
79 | Glops
EL MILLOR AMIC DELS MICROCONTES
La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de gran fama internacional.
Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra cursiva que, contra el que creien molts, no li agra-daven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es delia per deixar de ser immaculat, també va donar a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que havia passat a la història per l’incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre’l en aquest món. En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, �-del, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel seu protector domèstic. Fins que el gos també morí i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.
Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar per sempre més al costat del punt i �nal d’aquest microconte.
No he estat més breu perquè no he tingut temps.
Heinrich Heine
ÍNDEX DE RELATS
Grandeses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11Tirant e Güelfa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .12A peu de costa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .13Efectes de la desmemòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14Reaparicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15No podrà ser . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16A cadascú el que és seu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .17No siguis borinot! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18Silenci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20Estar a l’alçada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .21Gelosies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .23De geogra�es suggerents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .25Quaranta-nou més un . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26Avui per tu, demà per mi . . . . . . . . . . . . . . . . . . .27El rei de la casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28Estel fugaç . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29Mirades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30Magdavida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31Igualtats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33Noves propostes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34Remeis efectius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .35Qui dia passa… . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36Presses mortals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37Estar per orgues . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38Familiaritats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39
84 | Joan Pinyol
Romanticismes domèstics . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40Visions parcials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41De fècules emergents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42Per sempre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43Bases per al benestar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .44La mare natura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45A disgust del consumidor . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47Tu sí que ets un tresor! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48De paraules majors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49Literalment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50Drama en 2 actes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51Abandonament de la llar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .52Emocions primerenques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .53Vine! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .54Realitats de somni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55De regustos intensos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .56A qui li amarga l’amor? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58Reencarnacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .59S’ha quedat, així . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60Matar el cuc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .61D’acomiadaments amb precedents . . . . . . . . . . . .62Por de porta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63Marejos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .64De quan la vida passa volant . . . . . . . . . . . . . . . . .65Ritmes naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .66Rialles de comiat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .67Problemes etílics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .68
85 | Glops
Admiracions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69Que corri l’aire! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .70Lletraferida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .71D’inesperades precipitacions . . . . . . . . . . . . . . . .72Enveja familiar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .73De funció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74Fer aigües . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75Cobriment de cor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .76Veure-la venir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .77Voler la lluna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .78El millor amic dels microcontes . . . . . . . . . . . . . .79
Joan Pinyol i Colom neix a Capellades l’any 1966 i és narrador. L’any 1984 inicia una relació epistolar amb Pere Calders que es converteix en el veritable estímul de la seva producció narrativa. L’any 1989 es llicencia en Fi-lologia catalana, des d’aleshores treballa a l’ensenyament secundari i el 2008 es converteix en catedràtic de llen-gua catalana i literatura.
Col·laborador habitual de diversos mitjans de comuni-cació escrits, radiofònics i audiovisuals, a més de parti-cipar en diverses antologies narratives, �ns al moment és autor de les obres següents:
Narrativa Balancí d’onades. Picanya: Ed. del Bullent, 1994Avinguda Capri. Barcelona: Columna, 1999Ningú ve fet a mida. Eivissa: Res Publica, 2001Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Be-
nicull de Xúquer: 7 i mig, 2001Inquieta nit i altres contes. Eivissa: Res Publica, 2003Micromèxics. València: Brosquil, 2007Pilota de set. Barcelona: Proa, 2008
Novel·la Stòitxkov i So�a. València: Brosquil, 2003Dorotea i la joia gegantina. València: Brosquil, 2005 [ju-
venil]Fi de curs a Bucarest. Barcelona: Baula, 2008 [juvenil]
Poesia Versos i dibuixos. Capellades: l’autor, 2000
Biografies Pere Bosch. Un temps, un poble, un home (amb altres au-
tors). La Pobla de Claramunt: Ajuntament, 1996
Podeu conèixer el Joan Pinyol al seu bloc: http://www.joanpinyol.net i a la seva pàgina web:http://www.escriptors.cat/autors/pinyolj
