informatiu d'alforja num. 75

INFORMATIUd’alforja

Núm. 75. Segona èpocaoctubre-desembre 2011Alforja (Baix Camp)

L’Almira i la Saurina passejant perla Rambla de Barcelona

2 Informatiu núm. 75. Segona època, octubre-desembre 2011. Alforja

EditorialINFORMATIU D’ALFORJAEDITA:ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUESI CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58

ADREÇA ELECTRÒNICA:[email protected]

Direcció: Antoni Pujals RebullAdjunt de Direcció: Gonçal Evole HurtadoCol·laboradors:Teresa Àvila Grau, Benet Sadurni Soy, Miquel Taverna Balcells, Toni Pàmies, Maria Rodríguez Mariné, Claudina Llopis, Octavi Fullat Genís, Rogèlio Portal, Mª Antonie-ta Raüll, Joves d’Alforja, Colla Gegantera.Col·laborador tècnic: Oriol Saludes RodríguezCol·laboradors Fotogràfics: Ester Delgado, Xus Car-mona, Rogelio Portal, Montserrat Vilella, Teresa Àvila, Xesca Abelló, Jordi Carrasco.Portada: L’Almira i la Saurina passejant per la RamblaFoto de Xus Carmona amb la col·laboració de Ester Delgado.Tirada: 300 exemplarsDipòsit Legal: T-1307/07

Sumari

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Dipu-tació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja.

L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col·laboradors expressen en llurs articles.

Editorial 2

D’un temps, d’un poble 3

Gent nostra 6

Especialistes 10

Eleccions generals 11

Una visió de Cuba 12

La Llar d’infants 14

Diari personal 16

Final de temporada 20

Aquesta llengua nostra 21

L’Afectivitat 22

Joves d’Alforja 23

Cuina casolana 24

La muntanya del cel 25

Sudoku 26

El racó de la poesia 26

Temps era temps 27

La colla del senglar 28

Estem a les acaballes d’un any en que s’ha complert amb escreix la Llei de Murphy, quina dita més famosa és la de que: “tot allò que va malament, tendeix a em-pitjorar”. Una crisi implacable que no es va preveure quan els timbals de l’economia ho anunciaven amb un rebombori intens, ens ha abocat a una situació difícil i de conseqüències imprevisibles. En el decurs d’aquest any per oblidar, hem estat testimonis passius i astorats de la baixada definitiva de la persiana de molts petits negocis, del tancament de tallers i fàbriques que ar-rosseguen la pèrdua de milers de llocs de treball. Dis-sortadament hem arribat al 23% d’atur (4.500.000 de persones sense feina). El més lamentable de tot aquest daltabaix ha estat, sens dubte, l’actitud desvergonyida dels culpables d’aquesta calamitat: Caixes i bancs que han fet fallida trepitjant impunement la confiança i els estalvis aconseguits al llarg de tota una vida de lluita i sacrificis de molta gent. De l’empenta brutal d’aquesta crisi, tampoc s’ha lliurat la vella i entranyable Europa de vegades tan llunyana i, de sobte, tan a prop, fins al límit d’escombrar governs com el d’Itàlia i Grècia. I tot això, sense malbaratar una sola bala. Inaudit! Podríem omplir tot l’INFORMATIU amb escrits gens encoratja-dors d’aquesta temàtica i ens mancaria espai. Hem de-cidit però, donar la paraula a un petit empresari del nostre poble, un home emprenedor, que viu aquesta crisi amb tota la seva colpidora realitat. Ens permetem recomanar-vos la lectura de l’entrevista que publiquem en pàgines interiors i a l’últim tram de la xerrada en-tendreu el seu patiment i el de tants altres empresaris i també el missatge de que si anem tots en la matei-xa direcció, ens en sortirem. Però encara ens resta un bri d’esperança, com l’exemple de solidaritat que ha donat el poble de Catalunya amb la qüestió del Banc d’Aliments que havien previst recollir-ne 800 tones i fi-nalment han arribat a les 1095 tones. I ara es tornarà a donar el mateix exemple amb la Marató de TV3.En el nostre entorn més immediat, l’esdeveniment d’aquesta tardor ha estat, sens dubte, la presència de l’Almira i la Saurina, en l’emblemàtic Gran Teatre del Liceu, convidats d’honor per recolzar amb la seva pre-sència l’homenatge a la “nena del barri de Sants”, Núria Feliu i al bateig de la gegantona inspirada en la seva figura. Abans d’acudir a la cita varen fer la tradicional passejada per la Rambla, moment que hem volgut im-mortalitzar dedicant-los-hi la nostra portada.En quan a la nostra revista l’Informatiu d’Alforja, hem decidit millorar-la amb un petit augment de quatre pàgines, de vint-i-quatre passem a vint-i-vuit, això ens permetrà poder donar una informació més àmplia als nostres lectors.S’acosten les festes nadalenques i el retrobament amb les nostres tradicions més preuades. Malgrat les dificul-tats, tots els que fem l’INFORMATIU volem fer-vos arri-bar el nostre desig de pau i felicitat i un venturós Any Nou.

CONSELL DE REDACCIÓ

3Informatiu núm. 75. Segona època, octubre-desembre 2011. Alforja

D’un temps, d’un poble...29 i 30-9 – 1 i 2-10-11.- Festa Major d’Alforja en honor a Sant Miquel, el dia 29 festivitat del Sant Patró, va començar amb un acte litúrgic dedicat al Sant. Aquest any hi ha hagut novetat, en sortir de la Missa Major s’ha fet a la plaça de Dalt un vermut popular d’inici de la Festa. Al vespre obertura de la 56ena Exposició d’ar-tistes locals a l’Ateneu Cultural. A les 9 a la plaça de Les Monges, pregó de Festa Major a càrrec del nostre con-vilatà Sr. Miquel Huguet Vilella. Un magnífic pregó en el transcurs del qual, entre d’altres coses, dissertà sobre els cognoms arrelats al nostre municipi. A continuació els Diables d’Alforja feren l’encesa de la tronada d’ini-ci de Festa Major, acabant amb el tast del licor casolà “Miquelet”.El dia 30 inflables pels infants, tennis pels més grans i a la plaça de Les Monges ballada de sardanes per la cobla Principal de Tarragona. Més activitats infantils i al ves-pre amb l’església parroquial plena de gom a gom, la 19a Mostra Musical de Joves Intèrprets Alforgencs. I a la nit ball amb l’orquestra Mitjanit, acabant a la matinada amb Disco Mòbil.

El dia 1 d’octubre començà amb el 20è campionat de bitlles de les valls d’Alforja. Al migdia en l’antic camp de futbol, organitzat pel Moto Club d’Alforja la Festa de les dues rodes. En el mateix lloc la Fira d’Adopcions d’Animals. A la tarda al Parc Amics d’Alforja exhibició d’animals i inflables i quads infantils. A la plaça de Les Monges cafè concert amb el grup G7 Quartet Jazz. Al vespre cercavila de Batukada i Timbals a continuació 28è Tradicional Correfoc de Sant Miquel, amb les colles de: Dimonis de Rasquera, Grup de timbalers Cop de cap de Cambrils, Diables de Riudoms, Batukats del bo-let de Reus, Ball de Diables d’Alforja i el Bou d’Alforja.

Miquel Huguet, pregoner Festa Major 2011 (Foto Montserrat Vilella)

Una de les actuacions dels Joves intèrprets Festa major 2011 (Foto Montserrat Vilella)

Concert de jazz a la plaça de Les Monges – Festa Major 2011 (Foto Joves d’Alforja)

A la nit gran ball per l’orquestra Marinada al Pavelló Municipal a continuació Disco mòbil fins a la matinada.Comença el dia 2 últim dia de Festa Major amb Mati-nes diabòliques, a mig matí cercavila de la XVIIIena Tro-bada de Gegants i Grallers, amb les colles de: L’Aleixar, Maspujols, Fraga, Vinyols i Els Arcs, la Morera de Mont-sant, Cornudella (Siurana), Tarragona, Arbolí, Alcover i Alforja. Al finalitzar la ballada de gegants al recinte del Parc, es feu la presentació en públic d’una nova entitat local: la Penya Blaugrana d’Alforja, aquesta Penya va ser aprovada per la Junta executiva de F.C. Barcelona el 31 d’agost d’enguany amb el número 2077. A la tarda a la partida dels Crossos sota la pedrera de Cumesa, tirada de Tir al Plat. A la Sala Rodona teatre pel grup La Tralla de Montbrió del Camp amb l’obra “No és tan fàcil“ de Paco Mir.Fi de festa amb un castell de focs artificials al Parc dels Amics d’Alforja.

3-10-11.- Patrocinat pel Banc de Sang i Teixits, s’ha fet a la Casa de Cultura, una nova sessió de donació de sang. Cal agrair a tots els que col·laboren en tan noble causa.


9-10-11.- Els gegants d’Alforja l’Almira i la Saurina han estat convidats en una festa particular, concretament a fer acte de presència en el Gran Teatre del Liceu, per celebrar els cinquanta anys de vida artística de la Núria Feliu i el bateig de la seva geganta.

hi han participat Pere Pugès, els cantants Lluís Llach i Joan Reig del conjunt Els Pets. La sala de l’auditori del Palau Bofarull estava plena completament, amb més de 500 persones que omplien de gom a gom el local.

Els nostres gegants al Gran Teatre del Liceu amb l’Elèctrica Dhar-ma (Foto Xus Carmona)

15-10-11.- Avui els caçadors de la colla del jabalí d’Al-forja, han assolit una gran gesta, en un sol dia han mort 11 porcs senglars (quatre de grans i set de petits). Aquest mateix dia va succeir una anècdota curiosa el caçador Enric Martí (fill del Victorí, president de la Coo-perativa Agrícola) va matar dos porcs senglars amb un sol tret, es veu que la mateixa bala després d’atravessar la primera bèstia al seu darrera n’hi havia una altra que també va rebre l’impacte del mateix tret i allí es van quedar les dues peces. Més informació a la contrapor-tada.

15-10-11.- La Colla Gegantera han portat l’Almira i la Saurina, els nostres apreciats gegants, a fer un cercavila a la Franja de Ponent, concretament a Fraga, on s’han trobat amb altres colles geganteres.

1-11-11.- Aquest any en caure la festivitat de Tots Sants en dimarts, ha propiciat que la visita al cementiri hagi esdevingut escalonada en diferents dies. El dissabte, diumenge i dilluns ja començaren a aparèixer gent que portava flors als seus difunts i al dimarts dia 1 de no-vembre el cementiri estava com un jardí, aquest any l’assistència de visitants va ser superior a altres anys, tal vegada hi va ajudar el bon temps primaveral que feia, semblava més propi de final d’estiu que la meitat de la tardor en que ens trobàvem.

5-11-11.- Prop d’una trentena d’alforgencs s’han des-plaçat a Reus per participar en la presentació de l’As-semblea Nacional Catalana, organisme que vol agluti-nar els sectors independentistes catalans. En aquest acte

Luís Llach i Joan Reig en la presentació de l’Assemblea Nacional Catalana del Baix Camp a Reus (Foto Xesca Abelló)

12-11-11.- Els nostres gegants amb la Colla Gegantera han anat de festa major al poble veí de l’Aleixar a cele-brar Sant Martí.

20-11-11.- La colla de caçadors del senglar, han mort un jabalí de 150 kgs, sembla ser que és la peça més grossa que han mort en el terme d’Alforja durant la cacera. Ara som més o menys a la meitat de la tem-porada de caça i ja en porten 55 peces abatudes, tot i així aquests animals es reprodueixen considerablement i provoquen fortes pèrdues a l’agricultura, sobretot a les avellanes i la verdura.

26-11-11.- Avui ha entrat en funcionament una nova zona d’aparcament de cotxes ubicada a l’entrada del tros del Freixes, sembla ser que aquest lloc que està destinat per fer-hi un bloc de pisos, mentre no es cons-trueixi i per gentilesa de Josep Lluís Lucena, l’Ajunta-ment el podrà dedicar a zona d’estacionament amb una capacitat d’uns seixanta cotxes. Poder aparcar el cotxe s’ha convertit en una de les coses més necessàries del nostre poble.

Vista parcial del nou aparcament al tros del Freixes (Foto Arxiu)


27-11-11.- La Cooperativa Agrícola ha celebrat la 18ena Festa de l’Oli, amb una temperatura suau com feia anys que no es veia. Enguany s’ha batut el rècord de venda de tiquets, més de 1300, amb el tiquet de quatre euros es podia esmorzar amb pa, botifarra, llangonissa, can-salada, arengada tot regat amb oli nou i vi negre, per postres un pastisset amb avellanes torrades i un gotet de mistela i si es comprava oli a la Cooperativa hi havia un descompte de dos euros per tiquet. Cal també re-marcar les parades de diferents productes que hi havia, alguns de producció local com els embotits BONDRIA, el vi Ganagot, etc. i una parada dels Joves d’Alforja amb xocolata i xurros. L’afluència de forasters ha estat considerable, es notava per la gran quantitat de cotxes aparcats per diferents llocs del poble, des de dos quarts de deu en que van obrir fins a dos quarts d’una, la cua de gent no va parar. És una festa que serveix en certa manera també per promocionar el poble. Durant tot el matí es podia visitar la premsa per veure com s’estava fent l’oli nou. Aquest any la festa s’ha vist notablement afectada per la visita del Conseller d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, Sr. Pelegrí i del president del Consell Comarcal Sr. Calataiud.

Festa de l’oli 2011 (Foto Montserrat Vilella)

Autoritats presents a la festa de l’oli (Foto Arxiu)

27-11-11.- En una cursa a Castellar del Vallès que pun-tua pel campionat d’atletisme de la Federació Catalana, la nostra convilatana Paula Adriana Hritiuc, de l’equip atlètic del F.C.Barcelona, ha quedat la segona classifica-da. Cal remarcar l’èxit que ha tingut en les seves últimes participacions: en la cursa Milla de Tivissa 1609m. 1ª classificada, Milla de Ginestar 1ª Milla de Prades 1609m 1ª, Milla d’Alcover 1609m. 1ª, Milla d’Ascó 1609m. 4ta classificada, cursa de l’Hospitalet de l’Infant 5km. 1ª classificada.

1-12-11.- El nostre convila-tà Valeri Salvadó Borràs, ha presentat la seva primera exposició pictòrica indivi-dual amb el nom de: “Del camp i del llamp” a la Sala Quatre del Museu Salvador Vilaseca de Reus. El Valeri té un estil propi que el fa original tan en paisatges com en retrats, es nota que ve de família d’artistes i que ha conviscut entre gent dedicada a l’art com el seu pare l’escultor Josep Salvadó Jassans i el seu on-cle el pintor Miquel S. Jas-sans. L’exposició romandrà oberta fins el 15 de gener de 2012.

La Paula en el segon lloc del Pòdium (Foto Arxiu)

Presentació de l’exposició de pintura del Valeri Salvadó

6-12-11.- Avui 33è aniversari de la Constitució espanyo-la, a la Sala Rodona del Parc, s’ha fet un acte a favor de la independència de Catalunya. L’acte ha consistit en la projecció del documental: “Pròxima estació Indepen-dència” i a continuació una xerrada sobre “Les raons d’una Catalunya Estat” a càrrec d’Àlex Sànchez, que ha dissertat sobre el cost econòmic de pertànyer a Espa-nya, l’acte que ha estat organitzar per la Plataforma Alforja Decideix i l’Assemblea territorial Alforja per la Independència, s’ha acabat amb un vermut popular.

A. Pujals


Gent nostraJosep Maria Mariné Miralles, un empresari emprenedor“Miralles”: un cognom que al nostre poble i rodalies és un referent associat pel condicionament acurat de finques, d’arranjament de camins malmesos, d’obrir ra-ses, d’enderrocs o bé l’inici dels fonaments de noves edificacions. Aquest és el projecte difús que li barrinava pel cap a un jove Josep Maria Mariné Miralles, quan va convèncer al seu pare de comprar el primer tractor per llaurar la terra pròpia i d’altres. En aquesta vespra-da de tardor, em ve de gust d’apropar-me al promotor d’aquesta idea, avui en dia un empresari “emprene-dor”. Per trencar la fredor de la trobada, li plantejo al Josep Maria una definició que he llegit recentment del mot “emprenedor” que ha tingut una acceptació respectable en la nostra abatuda societat actual. “Em-prenedor” són tots aquells que es lleven de bon matí disposats a menjar-se el món i que arriben al vespre fet miques, amb poques ganes de empassar-se les mentides de l’últim telenotícies”

- I estàs d’acord...?- Totalment, molt encertada la definició.

- Quin és el teu perfil biogràfic, la teva trajectòria personal...?- Vaig néixer a Alforja, perdó, nascut a Tarragona, però sempre he viscut aquí. Aquest lapsus té una explicació: En temps de la postguerra, el meus avis materns, veni-en a passar l’estiu aquí a Alforja i varen comprar el Mas de La Torre i aquesta circumstància va fer possible que els meus pares es coneguessin i es van casar aquí Alfor-ja. És per això que, tot i haver nascut a Tarragona, ens considerem fills d’aquest poble. La meva vida escolar va començar al col·legi de “Les Monges”, allò que s’ano-menava “anar a costura” i vaig tenir com a primera mestra a la germana Josefa, personatge molt popular i estimat al poble. Després vaig freqüentar les classes particulars que donava el mestre senyor Josep Taverna i tot seguit em vaig incorporar a l’escola pública Josep Fusté on vaig preparar el que llavors significava el curs “d’ingrés al batxillerat” i als 9 anys em varen ingressar d’intern al col·legi dels Salesians de Reus per cursar el batxillerat . Als 15 anys va morir la meva mare i vaig haver de deixar els estudis per ajudar al meu pare en la feina de pagès.

- El teu pare viu amb vosaltres...?- No, el meu pare viu a Barcelona i ja ha complert 93 anys i et puc dir que es conserva força bé i, quan li faig una trucada per telèfon encara te esma d’explicar-me un acudit i si s’escau, de cantar-me una cançó. Té una moral i un entusiasme envejable. Tornant al que t’ex-plicava, vaig començar a ajudar el meu pare i el que més m’agradava era llaurar al darrere del “matxo” tota la finca del Mas de La Torre que és bastant gran, però en un moment determinat, vaig començar a pensar de que tota la vida faria el mateix, la qual cosa no em semblava gens encoratjadora. Això em va fer barrinar

i obrir el ulls a altres horitzons, si més no, per enlles-tir la feina més ràpid. Així va ser com, d’acord amb el meu pare, em vaig embolicar en comprar el primer tractor i, per disposar de diners propis per pagar-lo, era qüestió d’espavilar-me i em llogava per anar al jornal. Pot semblar-te una fotesa, però sempre he pensat que amb aquell primer tractor, va néixer la meva empre-sa. Després, comptant amb la col·laboració dels meus germans, vàrem comprar un segon tractor. He de reco-nèixer que ho vaig tenir complicat perquè amb setze anys, -imagina’t!- m’havia d’obrir camí i competir amb altres dos professionals d’aquí del poble que ja s’hi de-dicaven, però posant-hi molta il·lusió i empenta vaig aconseguir de tirar endavant. Així va començar la meva trajectòria que devia ser a la dècada dels anys seixanta del segle passat. Anys després, crec recordar que a par-tir dels anys 1973-74, la gent del poble va començar a comprar tractors i, lògicament, la feina de llaurar a la que no donàvem abast, va anar minvant. Aleshores, obligat per aquesta circumstància se’m va encendre la bombeta i vaig decidir fer quelcom per continuar do-nant servei al poble i que encara no feia ningú: dedi-car-me a la tasca de condicionar finques per deixar-les aptes pel seu conreu i arranjament de camins perquè els pagesos poguessin circular amb els tractors fins a les seves finques.

- Aquests són els inicis d’un jove emprenedor del que parlàvem al començar la trobada...- Em permetràs puntualitzar que l’emprenedor com tu dius és aquell que, com a mínim, treballa un parell d’hores més cada dia, mai compensades, del que es conforma a complir la jornada i guanyar-se un sou. Al petit empresari sempre li manquen hores per tirar en-davant el negoci.

- Pel que m’expliques... quin rampell et va agafar per muntar tot aquest embolic que ens envolta...

Josep Mª Mariné Miralles, al seu despatx (Foto Pol Martínez)


- De tornada al que et deia abans de que ens vàrem iniciar amb els tractors per llaurar i després per con-dicionar finques i arranjament de camins... això tam-bé es va acabar. Els tractors es van posar més a l’abast dels pagesos, preus i condicions, i tothom amb més o menys encert tenia cura de condicionar la seva finca i de l’arranjament dels accessos. Calia trobar altres solu-cions, re- inventar-se i se’m va ocórrer d’anar a buscar feina per la meva incipient empresa a les petro-quími-ques de El Morell i de La Pobla de Mafumet que llavors començaven a assolir el seu apogeu. Em van contractar per l’empresa Enpetrol, on hi vaig estar quatre anys fins a l’extinció del contracte convingut i... altre cop sense feina! Ens van suggerir d’anar al port per la descàrre-ga de vaixells de mercaderies. Però no era gens fàcil. T’explicaré un fet curiós que em va succeir al port: Des-prés de tombar, amunt i avall, dia rera dia, sense trobar cap oferta interessant, vaig tenir la gosadia d’oferir-li els nostres serveis a un consignatari posant a la seva disposició dues màquines per descarregar gratuïtament el primer vaixell que arribés i així podria comprovar la nostra manera de treballar i eficiència. “Ostres...! –va deixar anar- això és una bona oferta. Provem-ho!” Oli en un llum!. Ens va acompanyar la sort i vàrem estar deu anys descarregant i carregant vaixells al port de Tarra-gona amb les nostres màquines.

- Per aquesta època crec recordar de que les teves màquines voluminoses, restaven sempre a l’aire lliu-re, fins que vas edificar aquesta nau on ens trobem, un centre logístic d’una amplitud considerable...- Efectivament, les màquines restaven aparcades al car-rer o en una parada del nostre mas. Aleshores això no s’esdevenia cap entrebanc però amb l’increment de robatoris ja no és aconsellable. Tanmateix el gran pro-blema era el gas-oil, de poder disposar d’un gran dipò-sit per emmagatzemar aquest combustible imprescin-dible. Del subministrament a les benzineres de vint en vint litres pel consum de les màquines, a comprar-lo a l’engròs, em significava un estalvi considerable –ho tinc calculat- que, amb deu o dotze anys puc amortitzar el cost de la construcció d’aquesta nau que, a més, em permet de tenir les màquines tancades i controlades i disposar d’unes oficines i uns serveis d’administració d’acord amb els temps actuals i tramitar folgadament tota la paperassa que ens demanen les empreses per

poder donar-los-hi el serveix que requereixen. Te’n fari-es creus de tota la documentació que ens cal presentar per tal d’adjudicar-nos la feina: certificats d’Hisenda, de la Seguretat Social, contractes laborals al dia, sanitaris, assegurances i un etcètera molt llarg.

- Això és el que et volia dir al referir-me a la defini-ció d’emprenedor, que et falten hores pel bon fun-cionament de l’empresa. Suposo que els problemes t’acompanyen fins i tot en la teva vida particular...- En el meu cas es molt difícil de separar la vida pro-fessional de la particular. Jo visc l’empresa intensament, tant si les coses van bé com si van malament, sempre vius la problemàtica que això comporta procurant de donar un bon servei als clients i a la recerca de que mai ens falti feina. És molt colpidor de trobar-te alguna mà-quina parada a la nau. En els moments d’aclaparament, fins i tot arribes a pensar si no hagués estat millor de ser un treballador qualificat.

- De quina plantilla disposes...?- La plantilla ha anat evolucionant d’acord amb les necessitats de l’empresa. Quan vàrem començar a les petroquímiques a l’any 1976, érem tan sols el meu cu-nyat Esteve i jo. Després, per les tasques del port de Tarragona ja vam ser tres fins arribar a quatre i quan vaig decidir, per circumstàncies que no venen al cas, deixar el port i dedicar més atenció a la construcció en plena puixança, i vaig necessitar més màquines i més gent, la qual cosa em va obligar a ampliar la plantilla a set treballadors fixos i en altres períodes d’haver de disposar entre vuit i dotze sub-contractats. Entre uns i altres comptava setze o disset treballadors.

- I aquests sub-contractats eren pel que ara s’ano-mena “per obra”...- Els sub-contractats eren sempre per una feina deter-minada.

- L’àmbit de la teva empresa és de caire local i roda-lies o bé té més amplitud...?- Podríem dir que és provincial però donant preferència a l’àmbit local. De fet nosaltres cobrim determinats ser-veis que ens encomanen set ajuntaments. Pensa que, malgrat la feina desenvolupada a Enpetrol i al port, mai vàrem deixar d’atendre a la nostra clientela local d’Al-forja i pobles de la rodalia. Sempre he tingut molt clar que aquí és on havia nascut i creat l’empresa i no ho podia deixar mai encara que em surtin feines i ofertes temptadores, difícils de rebutjar. Per a mi, i no ho dic per quedar bé, el més important és aquest lloc que em va permetre enlairar-me com a empresari.

- Fins ara hem parlat de la creació de l’empresa, del seu desenvolupament, creixement i estabilització i arribem al temps actual en el que s’ha esdevingut l’espetec de l’anomenada bombolla immobiliària. Què ha suposat per a tu la crisi sense fre de la cons-trucció que arrossega tantes iniciatives en una mena de vertigen...- T’ho diré sense embuts: des d’un principi un dalta-baix, no solament per les empreses de la construcció sinó que ha embolicat a tota la ciutadania en general.

El Miralles revisant màquines (Foto Pol Martínez)


Pensa que la construcció ha estat el motor que feia rut-llar el país. La meva empresa depèn en gran mesura de la construcció i això, en la nostra xerrada, ha de que-dar prou clar. Però, sortosament mai havia deixat de fer molta feina per la pagesia, la jardineria, molts encàrrecs de serveis que m’encomanaven els ajuntaments. Tan-mateix l’empresa depèn en un 70% de la construcció, que és molt, una patacada i gràcies al que he esmentat abans, anem resistint.

- Et prego sinceritat Josep Maria: de no haver tingut aquesta altra alternativa i tan sols dependre de la construcció, en que t’hauries ensopegat...?- Rotundament hauria d’haver de tancar, no tenia cap altra solució.

- La pregunta que em roda pel cap i ets molt lliure de contestar-la, com totes les altres: econòmicament com t’ha afectat aquesta crisi... la teva empresa està sanejada o depens de crèdits o deutes que no pots pagar com acostuma a succeir en moltes altres...- No tinc cap inconvenient a respondre’t. Sort de tenir l’empresa sanejada econòmicament podem estar en el lloc en el que ens trobem. Ja fa gairebé tres anys que anem aguantant la tempesta que ens ha caigut al da-munt. Si no hagués previst aquest sanejament econò-mic, hauria estat impossible d’aguantar.

- Et confesso que sóc llec en aquesta matèria i en moltes altres, però des de molt jovenet tinc el vici de llegir molt i darrerament les notícies que s’es-criuen en els mitjans de comunicació insisteixen de que els ajuntaments són els morosos principals de les empreses constructores. Tenen molts deu-tes d’obres començades i que no poden acabar per manca de liquidés. T’has trobat embolicat en aquest problema...?- Està clar que ens hi trobem, amb tota lògica. Però et faré una confidència: els ajuntaments ara i abans, sem-pre paguen quan poden. Vols saber per què? Doncs per la seva dependència de les subvencions i aquests ajuts oficials arriben quan arriben, perquè les administraci-ons, tot l’aparell oficial, no sempre disposen dels fons suficients per fer-les efectives. Voldria afegir-te que els ajuntaments, davant les circumstàncies que ens ha to-cat viure, han sabut posar-hi el fre a temps, han fet una recessió i et puc dir que controlen molt bé la situació.

- La teva empresa s’ha vist embolicada per algun ajuntament fins al punt de negar-los-hi els teus ser-veis dient: “fins aquí hem arribat, no puc més”...- Sortosament no ha estat el cas. Repeteixo que els ajuntaments paguen quan poden...però paguen. M’he trobat amb obres aprovades en que la subvenció els hi ha arribat vuit i nou mesos després i tot seguit m’han cridat per abonar-me el deute. Sempre ha estat així.

- Dedueixo de que mai has negat els teus serveis a cap ajuntament i t’ho dic expressament en plural...- Mai...rotundament... mai! La prova la tinc en que els ajuntaments sempre han confiat amb la meva empresa, tan se val del color polític dels seus governants i les meves màquines en qualsevol circumstància, han estat

al seu servei. Així ha estat durant aquests 38 anys de funcionament. No tinc cap queixa dels ajuntaments perquè sempre he comprovat la millor voluntat per donar compliment als seus compromisos malgrat les dificultats. Quan aconsegueixes treballar per un ajun-tament, ja saps que has d’acceptar d’entrar en aquesta dinàmica.

- Això requereix una inversió molt gran perquè tu has de pagar sous, maquinària, manteniment, tota l’estructura que has muntat...- No tinc cap inconvenient d’explicar-te que ho aconse-gueixo amb finançament propi. Pensa que en els anys vuitanta, jo havia pagat crèdits amb un 16% d’interès...

- Al 16%...? Això ho puc escriure...?- Per què no...? És que no era jo sol. Els pagava tot-hom... als mateixos bancs que avui en dia no et deixen ni un miserable euro. Aquest, en la meva opinió, és el seu gran error. Afegiré quelcom més colpidor: només cal dir que la teva empresa treballa per la construcció i, automàticament, et tanques les portes a qualsevol ne-gociació. Així de clar.

- És fort el que m’estàs dient...- És la realitat amb tota la seva cruesa.

- La realitat de la teva empresa és la d’auxiliar de la construcció, amb contactes permanents amb cons-tructors i per tant et permet copsar tot el que està passant des d’una certa equidistància i albirar l’abast d’una crisi que, de rebot, t’afecta de ple. Li veus un final proper a aquest daltabaix econòmic...?- I tant... per descomptat! Aquesta crisi és una qüestió de confiança.

- Per part de qui...?- Generalitzada. Tots i tenim a veure...

- Però si ens diuen que els bancs per comptes de tenir liquidés efectiva, el que tenen és un munt de totxos. Primer hauran de vendre els totxos i conver-tir-los en diners...- El primer que cal fer és posar-ho tot en el seu lloc. Això estava tot inflat, vivíem en una bombolla artificial. Les empreses i tothom en general.

- Quan hagi passat aquesta maregassa, les coses tor-naran a ser com abans o s’imposarà un altre sistema econòmic...?- Jo crec que haurem après molt de tot això que ens està passant i les coses es faran d’una altra manera. No es pot estirar més el braç que la màniga. Crec que aquest daltabaix, l’havíem de patir per posar les coses en el lloc que li corresponen.

- Parlant d’economia, n’estàs convençut de que aquest subconscient volàtil que anomenem “mercat de valors” s’ha imposat a la política, s’han fet amos de la situació i els “mercats” estan pel damunt de tot i dominen les nostres vides...?- El que penso i t’ho dic amb la convicció més ferma, crec que sempre ha estat així. Mai ha estat una cosa


puntual. L’economia s’ha imposat en totes les circum-stàncies que hem viscut. Tot depèn de nosaltres ma-teixos, de la societat en general de posar la política en el lloc que li correspon i que els mercats acceptin les seves normes. Però, repeteixo, mai ha estat així i dubto de veure el mercats sotmesos a la política. Abans, per estabilitzar el món, amb una guerra es solucionava tot, malgrat el cost en vides humanes i destrucció. Avui això ja no és possible. Ara les guerres son de caire econòmic i els grans poders, els que mai surten a la llum del dia, sempre ho tindran guanyat. Nosaltres, les petites em-preses, els autònoms, els emprenedors com tu dius, no hi tenim res a veure amb aquests grans poders. El petit empresari s’estima la seva empresa, és una obra que hem creat amb la nostra iniciativa, que hem arriscat i junt amb els treballadors, lluitem per a mantenir-la. L’empresa no sóc jo sol: som tots. Això d’aprofitar-se de la difícil situació econòmica, nosaltres mai ho faríem. El nostre tarannà és la lluita diària per la productivitat i la supervivència.

- Això ho entenen els teus treballadors...?- Rotundament si, ho entenen. Et diré més: gràcies a la seva col·laboració estem aguantant.Observo que al Josep Maria se li han humitejat els ulls en-nuegat per una emoció comprensible que respecto, perquè n’estic convençut de la seva passió per aquesta empre-sa que tant s’estima i de la lluita de tants anys. Superat aquest moment, continuem amb la conversa...

- Quan vas començar a ensumar-te de que l’eufòria donava símptomes d’esgotament...?- Potser no t’ho creuràs però me’n vaig adonar al 2007 un any abans de l’esclat. Jo cada cinc anys tenia el cos-tum de canviar la flota de maquinària. Sense voler pre-sumir de res, havia aconseguit de treballar a nivell eu-ropeu amb màquines modernes. A partir del 2007, vaig deixar de comprar maquinària nova, tallant de soca-rel la roda de les renovacions. Ara la maquinària s’està en-vellint i la més nova data del 2007. Tota la lluita de molts anys de crear un equip tècnic de primera qualitat s’està deteriorant.

- Imagina’t de que haguessis continuat la roda i la compra de maquinària nova t’hagués atrapat amb els pixats al ventre...- No vull ni pensar-ho. La inversió forta la vaig fer a l’any 2000 amb la construcció de la nau i l’adquisició de quatre màquines noves. Aleshores, si m’hagués en-sopegat amb aquesta crisi, hauria d’haver tancat portes. Tanmateix vaig poder remuntar l’esmentada inversió i al 2007 canviar l’última màquina. Després amb l’esclat de la crisi ja no podia emprendre cap més canvi. Sorto-sament, vaig tenir el presagi d’ensumar-ho a temps. Ara és qüestió d’anar aguantant, perquè aquesta tempesta més aviat que tard, passarà. N’estic convençut. Voldria recomanar a joves emprenedors que acceptin el repte de crear noves empreses, que el nostre futur industrial i econòmic romana en una xarxa de petites empreses i perquè si tots empenyem en la mateixa direcció, acon-seguirem sortir-nos-en. Cal aventurar-se, sense por.

- Hem parlat abastament dels teus inicis, del de-

senvolupament, del creixement, de l’estabilització de la teva empresa i, obligatòriament, donades les circumstàncies, hem conduït la conversa a parlar de la crisi i ens ha quedat un pòsit d’amargor. No vol-dria amoïnar-te més perquè abans d’iniciar la troba-da m’has dit que t’esperaven en un altre lloc, però abans d’acomiadar-nos i per trencar el pessimisme em permetràs acabar amb una pregunta anecdòti-ca: el perquè de “Miralles”. Com s’anomena la teva empresa...?La meva empresa està registrada com “Josep Mariné Miralles, S. L.”

- Llavors perquè es deixa a banda el primer cognom “Mariné”? Tothom et coneix per “Miralles”. Això és qüestió familiar...explica’m...- Ja t’ho he comentat al principi. Els meus avis materns venien de Tarragona a passar els estius i varen com-prar el Mas de La Torre que avui s’anomena Mas del Miralles. El meu pare pertanyia a la família de Cal Po i es va casar amb la meva mare i van anar a viure a Cal Miralles i, per aquells costums dels pobles, sovint inexplicables, van començar a ser coneguts pels “Mi-ralles”, tal vegada pel respecte a uns estiuejants fidels que, poc a poc, van integrar-se en el teixit social del poble. Tota la prole que s’esdevingué d’aquest matri-moni –som nou germans, jo el més gran, es coneixia com els de “Cal Miralles”. T’explicaré un fet curiós. En la meva trajectòria vital, quan vaig anar a fer el servei militar a Saragossa....

- No fotem... que també et deian “Miralles”...- Doncs efectivament, també em deien “Miralles” i es dona el cas que vagi allà on vagi, tothom em nomena com “Miralles”. Sembla que ho porti escrit en el front.

Gràcies Josep Maria per aquesta estona tan agrado-sa que m’has concedit i tan de bo comencem a al-birar la recuperació d’aquesta crisi i la teva empresa i tantes altres tornin a prendre volada a fi de bé de tots els que desitgem un millor futur pel nostre país.

Gonçal Èvole

Façana de la nau logística de l’empresa (Foto Pol Martínez)


EspecialistesLa majoria d’intel·lectuals, podríem dir que es recluten dins de les especialitats de lletres, filosofia, dret, psico-logia, història, art, teologia. Ha estat així des de temps antic, hem de considerar que fins el renaixement, la filosofia englobava tot el coneixement juntament amb la teologia. És difícil referir-se a aquests apartats del co-neixement com ciència, encara que molt sovint se’ls anomena així.Els intel·lectuals són útils i necessaris, fan reflexionar la societat en la que viuen, poden ser la consciència críti-ca i el tàbac empipador que no permet quedar-se quiet i submergit en l’autocomplaença, sense ells difícilment les societats millorarien com a conquesta humana, la moral els sòl tenir com vigilants servidors.Tots aquests intel·lectuals tenen un gran perill, tant per a ells com per la societat que els acull, i és que sovint es tanquen en la seva disciplina i ignoren i menyspreen tot el que desconeixen, singularment els camps de les ciències i de la tècnica, i especialment la tècnica aplica-da. Són, usuaris d’aquesta tècnica, de les comunicaci-ons i de totes les aplicacions que han fet possible que la humanitat sobre tot l’occidental, sigui la que ha tingut la millor qualitat de vida de la història, tot i això con-sideren les que podríem dir-ne ciències experimentals com a indignes de ser considerades al nivell intel·lectual de les seves especialitats. Una anècdota il·lustra aquesta visió. Dintre del món intel·lectual es considera inaccep-table que algú sigui desconeixedor de l’obra d’Aristòtil, Descartes, Mahler o Beetoven , però entra dintre de la normalitat que desconegui el segon principi de la termodinàmica o la teoria de la relativitat restringida. Moltes vegades la curiositat sobre un enginy mecànic, es redueix a saber com es posa en marxa.Aquesta particularitat no passa tant en la gent de ci-ències, ja que molts científics procuren compensar la seva especialitat amb estudis o coneixements humanís-tics o literaris, un bon exemple es Pompeu Fabra que era enginyer industrial, i va ser el gran normalitzador del Català, tampoc els tècnics estan lliures de pecat, els economistes són tradicionalment molt mals comunica-

dors, La Teoria General del Diner i l’Ocupació de Key-nes és d’una obscuritat notable i, en el seu moment, pocs economistes la van entendre.Si mirem sense prejudicis el panorama que presenta l’especialització humana, enyorem una mica el concep-te d’home integral que fins a cert punt reclamava el Renaixement en que la especialització era un aprofun-diment dels coneixements previs que abraçaven tots els camps possibles.L’augment del coneixement, sobre tot tècnic i científic, als segles XIX i XX ha estat tan exponencial que és del tot impossible per a una persona abastar-lo tot, l’espe-cialització és l’única manera de sortir-nos-en, que això no sigui el nostre ideal, no ens pot fer tancar els ulls a la realitat, però hauríem de procurar que l’especialitza-ció no empobrís la persona fins el punt que estiguem fent grans savis de poca cosa i grans ignorants de tota la resta.Tot això ens porta a la pregunta següent, el sistema d’ensenyament, des de primària fins la universitat res-pon a les necessitats de la societat actual ?. Sembla que estem molt preocupats per què l’ensenyament sigui només un sistema per preparar a la gent per a obtenir un lloc de treball, és això la missió única?, o formar per-sones amb criteris propis amb un nivell cultural adient i que a més a més tinguin una formació per treballar?.La preparació que estem donant als nostres fills a partir de la primària, sembla que va en el sentit de l’espe-cialització cap a un lloc de treball, i no diguem a la universitat, només s’ha de veure la gran quantitat de diplomatures que hem posat al seu abast.Potser la universitat hauria de ser dipòsit i desenvolu-pament del coneixement i subsidiàriament de la pre-paració dels estudiants per a la aplicació a la societat d’aquests coneixements.Les famílies tenen una responsabilitat molt gran en aquest problema, perquè amb excepcions, pretenen renunciar a l’educació del seus fills, confonen educa-ció amb ensenyament, aquest últim pertany a l’escola i a la universitat, però l’educació és molt més que això i la primera responsable és la família i el seu entorn, possiblement el gran fracàs escolar que tenim, és un problema d’educació familiar i de l’entorn social, que ha produït una relaxació de la disciplina i del sentit de l’esforç personal i també del deteriorament del procés d’esforç premi que s’ha perdut, a la nostra joventut res els hi costa res, és la publicitat tant socialment negativa d’allò que vols ho tens. L’especialització és necessària, la formació intel·lectual i integral de tothom és impres-cindible, la interacció de les diferents disciplines és la base per un coneixement global que millori la qualitat de vida de tots plegats,que ens humanitzi com a hu-mans i que ens ajudi a satisfer les nostres necessitats no només materials i ens apropi a la felicitat.

Benet Sadurní


Eleccions generals 2011

20 de novembre de 2011 9 de març de 2008

CiU . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 368 (40’3 %) CIU . . . . . . . . . . . . . . .209PSC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 190 (20’8 %) PSC . . . . . . . . . . . . . . .442PP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139 (15’2 %) PP . . . . . . . . . . . . . . . .109ERC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 (9’5 %) ERC . . . . . . . . . . . . . . .114ICV . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56 (6’1 %) ICV . . . . . . . . . . . . . . . .36Escons en blanc . . . . . . . . . . . . . . 10 (1’ %) ---P. Animalista (PACMA) . . . . . . . . . 10 (1’ %) Partit Antitaurí . . . . . . . .4Pirates de Catalunya . . . . . . . . . . . . 6 ---Harto.org . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3 ---Plataforma per Catalunya . . . . . . . . 3 ---Anticapitalistes . . . . . . . . . . . . . . . . 2 ---P. Comunista de Catalunya . . . . . . . 2 ---UPyD . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2 ---Unificació comunista d’España . . . . 1 ---Vots en blanc . . . . . . . . . . . . . . . . 18 Vots en blanc . . . . . . . .11Vots nuls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 Vots nuls . . . . . . . . . . . .14Votants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 913 (64’25 %) Votants . . . . . . . . . . . .975 (71’1 %)Cens electoral . . . . . . . . . . . . . . 1421 Cens electoral . . . . . .1371

La jornada electoral a Alforja va transcorre amb total normalitat, una vegada més el nostre poble ha esde-vingut una còpia en petit del que passa a la resta de Catalunya en quan a les grans formacions polítiques, els tres primers van quedar igual per ordre a Alforja que a Catalunya. Aquesta vegada totes les enquestes pro-nosticaven la victòria del Partit Popular, la qüestió no era si guanyaria, sinó si trauria majoria absoluta i quina diferència trauria amb relació al PSOE. A nivell estatal el PP va aconseguir els millors resultats de la seva histò-ria amb 186 diputats (la majoria absoluta son 176) i el PSOE amb 110 va tenir la davallada més gran del seu historial. En tot això la crisi econòmica que estem pa-

tint hi ha tingut molt a veure, en molts països d’Europa en que últimament s’han fet eleccions, els que gover-nen han estat castigats pels electors.En referència a Catalunya cal destacar que CIU ha gua-nyat per primera vegada en unes eleccions generals ha passat de 10 a 16 diputats, fins ara sempre les havien guanyat els socialistes, però aquesta vegada han passat dels 25 diputats que tenien a 14. La abstenció cada vegada va en augment a tot arreu, a nivell local ha augmentat l’abstenció en set punts en referència a les anteriors generals.Els resultats d’Alforja foren:

Antoni Pujals


Una visió de CubaAnar de viatge a Cuba, per a mi sempre estarà associat, amb la pos-sibilitat de fer fotos.Com en ocasions anteriors vaig fer els meus plans i vaig elucubrar els meus propòsits, fins i tot vaig es-bossar una mena de projectes re-lacionats amb els hàbits i costums culinàries etc. Però una vegada més vaig xocar amb un mur indestructi-ble. Ja no va ser tant preferir invertir temps en la meva família, que tam-bé compta, com el fet de sentir-me completament desubicat i una mica aliè a tot el que passava. Em sentia un turista més incapaç d’en-dinsar-me en el que ara és simple-ment el país d’on provinc.Jo mai pretendria igualar, ni de lluny, la frenètica activitat fotogràfi-ca duta a terme durant els meus úl-tims anys a l’ Illa (1995–1999) quan estava acabant els meus estudis a l’Institut Superior de Disseny i pos-teriorment quan vaig treballar com a professor en aquesta mateixa es-cola. Eren temps en els que recorria quasi diàriament els carrers de l’Ha-vana i els camps de Cuba càmera

en mà. Em sentia en forma però, a més a més, tenia el millor punt de vista, pel fet d’haver nascut allí.I és que fer fotografia a Cuba pot semblar fàcil a simple vista, qualse-vol lloc on miris et resulta interes-sant, els seus autos vells, l’esponta-neïtat de la gent, edificis derruïts, etc. Entenc que per a qualsevol fotògraf aparèixer a l’Havana pot suposar un viatge en una màquina del temps, una regressió al passat. Aquestes evidències formen part de la realitat i han fet possible factu-rar lots de fotos, cents de llibres, on es repeteixen una i altra vegada els mateixos clixés. Fotografies que a mi personalment no em semblen interessants tot i que comprenc que resultin pintoresques per a molta gent.Una de les coses que m’inquietava quan vaig començar a fer fotos era intentar veure quants dels molts fo-tògrafs que visitaven l’Illa i després publicaven o editaven ells mateixos els seus llibres, eren capaços de so-breposar-se a aquesta esglaiadora realitat. Hi va haver un temps en

el que jo i altres amics creiem que a la totalitat d’aquells fotògrafs, els era sistemàticament impossible endinsar-se en la vida real dels cu-bans. Després he comprovat que indiscutiblement hi ha excepcions, però no ens enganyem, se’n salven molt pocs, alguns que han matisat sobre una aresta específica, o han treballat pacientment i de forma es-merçada molt de temps. L’altra re-alitat tan sols podrà ser narrada per la gent que viu allí, perquè aquesta realitat de la que parlo, és la que veus, però també és la que ja no és visible, la realitat que hi va haver fa més de 50 anys i la que hi havia fa tan sols 20 anys, és el que brota a la superfície i és el que ocultem per por o vergonya i és el que diem i el que no tenim valor de dir. Tot això que veus i el que subjau, és cert, conflueix i aflora de vegades, però no es recull com una fruita madura, perquè sorgeix i es manifesta quan interactua i congenia amb els seus actors, i això és una cosa que a tots no ens està permesa. No els mos-trem a tots la nostra mateixa cara,


encara que estem suficientment a prop. La complicitat, la tristesa, el sofriment i l’alegria desencaixada, la reservem a pocs i quasi mai a qui a més a més porta, penjada al coll, una càmera. En el seu moment jo també ho vaig intentar, amb modèstia. Vaig recór-rer part del camí tenint la sort de

comptar amb els ensenyaments i la companyia d’autors que sí que han relatat la “realitat cubana” i ho continuen fent de la millor i única manera possible. Després del dia que vaig abandonar l’Illa, cada re-torn és i cada vegada més (ho he comprovat) el d’un turista, a qui només li reserven les millors gales

que guardem per a les ocasions es-pecials. Les fotos que no vaig fer en el seu moment, quan vivia a Cuba no les podré fer ara, ho hauré d’ac-ceptar. Encara que potser en podré fer d’altres.

Rogelio Portal


Coneguem els nostres mestresLlar d’infants la Ribeta

Preguntem a la directora Senyora Núria Górriz i CluaQuants alumnes teniu aquest any? Aquest curs estem amb 22 places ocupades, un nombre una mica més baix que altres cursos, tot i que passat Nadal sempre solem tenir alguns alumnes nous.Quantes mestres sou a la Llar? A la llar som 4 educado-res. La Sandra actua com a tutora de l’aula de Nadons, la Marga és la tutora dels alumnes de P1, l’Alexandra és l’educadora de reforç i ara està en el lloc de la Mont-serrat que està de baixa, i jo sóc la directora i alhora tutora de l’aula de P2. Entre totes portem el servei de menjador, l’acollida matinal i els berenars. Tot l’equip d’educadores ja fa anys que treballem juntes, ens coor-dinem i organitzem coneixent els punts forts de cadas-cuna i això ens ajuda a aconseguir molt bons resultats i a arribar als objectius educatius.Quants cursos teniu i de quines edats? Des que es va municipalitzar, la llar d’infants consta d’una línia educa-tiva del primer cicle d’educació infantil, per tant ofereix a les famílies que ho creguin convenient poder incorpo-rar als seus fills al sistema educatiu i tenir-hi continuïtat des dels quatre mesos fins als tres anys. Quin horari feu? La Llar obre de les 8 del matí fins a les 6 de la tarda.Els dinars els prepareu a l’escola? No, a la llar no hi ha cuina pròpia, i és per això que els dinars els preparen a la Fundació Privada del Casal d’Avis del poble, on hi tenen cuina amb els certificats pertinents per oferir el servei de menjador escolar. Quants alumnes es queden a dinar? Entre el 65 i el 70% dels alumnes de la llar utilitzen el servei de menjador escolar diàriament.Esteu contentes de com va el tema menjador? A la llar ja fa molts anys que s’ofereix servei de menjador. Es tre-balla amb el Casal dels Avis, i els pares i mares n’estan contents i el fet de ser un servei del poble ens dóna a les educadores de la llar la confiança i tranquil·litat de poder tenir una comunicació continua i aconseguir així

uns menús adaptats al tipus d’alumnat que tenim. Pel que fa a l’espai, les educadores ens organitzem el millor possible ja que al no tenir aula de menjador cal treba-llar i organitzar-se per aconseguir que els alumnes no notin aquesta mancança i puguin estar a gust a l’hora de dinar, i ens en sortim molt bé. Cal tenir clar que el servei de menjador és imprescindible a la llar, i les persones que hi treballem ens coordinem per a que el servei sigui de la millor qualitat possible.Quin tipus d’activitats feu? A la llar treballem amb l’ob-jectiu d’ajudar a desenvolupar les capacitats pròpies dels alumnes en aquesta etapa de l’educació infantil, i ho aconseguim programant una sèrie d’activitats aple-gades en diferents Unitats Didàctiques que tracten te-màtiques de l’entorn immediat dels alumnes, tals com les estacions de l’any, la família, el cos...Les Unitats estan dirigides a treballar les tres àrees de l’educació infantil: Descoberta d’un mateix i dels altres, descober-ta de l’entorn i comunicació i llenguatges. Per a tre-ballar aquestes tres àrees d’una forma motivadora per als alumnes les activitats involucren sempre les pròpi-es vivències dels infants mitjançant música, els con-tes, la manipulació de materials i creacions pròpies, la psicomotricitat...A més, amb el dia a dia a la llar acon-seguim fomentar l’autonomia dels infants, l’adquisició d’hàbits, la comunicació, la socialització, i tot això pas-sant sempre estones molt divertides.Teniu programades sortides? Cada curs es fan sortides que s’encaixen dins les mateixes programacions, ja que a part de suposar una activitat diferent en un espai i un entorn que varia, ens permet oferir experiències direc-tes del que s’està treballant a l’aula. És important dins la metodologia d’ensenyament-aprenentatge que es segueix a la llar el fet que els alumnes puguin conviure contínuament amb el seu entorn i viure les experiències de forma directa.Com és que vas decidir estudiar per mestre de Llar d’In-

Les nostres mestres (Foto Montserrat Vilella)

Núria

Sandra

Alexandra

Marga


fants? De fet, no vaig estudiar concretament per mes-tre de llar d’infants, a part els estudis d’educació infantil fan referència a tota l’etapa, no només a llar d’infants. En el meu cas vaig estudiar Pedagogia. La decisió de cursar aquests estudis va ser que m’interessava el món educatiu però tampoc em veia en aquell moment im-partint classes, així que vaig optar per la llicenciatura en pedagogia ja que al ser la carrera més general en educació, podria tenir un ventall de possibilitats de fei-na més ampli, tot i que en alguns moments això és més un handicap que una avantatge, però en el cas de la feina actual com a directora de la Llar d’Infants, sense els meus coneixements no podria fer-ho. Hem aconseguit complementar molt bé els coneixements de les meves companyes com a Tècniques Superiors en Educació Infantil amb els meus coneixements com a Pedagoga, els estudis i la formació permanent de les educadores del centre són imprescindibles per aconse-guir una bona qualitat educativa en el centre.Com és que vas decidir de venir a la nostra escola? En aquell moment a la Llar d’Alforja, que era gestionada per l’Associació Maternals d’Alforja, s’oferia un lloc de feina com a tutor/a de l’aula de P1. Jo havia treballat en educació d’adults, educació especial i amb alumnes de primària, i vaig veure una oportunitat per a provar una altra modalitat i a més implicar-me a un projecte de llarga durada. També em va agradar el poble, que es tractés d’un centre familiar i amb molta gent implicada. És per això que vaig optar per l’oferta de feina, i final-ment vaig començar a treballar aquí aquell setembre quan començava el curs 2006-2007.Com creus que estem en l’ús de les noves tecnologies? Sempre s’intenta aprofitar al màxim els recursos que es tenen tant per treballar indirectament com directament amb els alumnes amb suports visuals, auditius... Cal te-nir en compte que nosaltres som una Llar petita i cal

tocar de peus a terra, no es poden fer grans inversions en quant a noves tecnologies, i l’important és exprimir al màxim les que es tenen i ser creatiu. Teniu bona relació amb els pares de la Junta? Són bons col·laboradors? A la Llar sempre hi ha hagut molt bona relació amb els pares i molta col·laboració. Crec que la realitat del nostre centre, nascut d’un grup de mares i pares, fa que les famílies es sentin la Llar com a un projecte propi en molts casos, i la implicació i interès es palpen i fan que hi hagi molt bona harmonia al centre. L’equip educatiu n’estem molt contentes.Quines altres activitats t’agradaria fer a l’escola que actualment no es facin? Cada any ens plantegem fer sortides fora del poble, però el nombre d’alumnat que podria fer aquest tipus de sortides es redueix a l’aula de P2, i en alguns casos la de P1, i per tant aconseguir transport per tants pocs alumnes no sortiria gens eco-nòmic. Considerem que cada any anem millorant, el nostre objectiu és aprofitar-nos del que si que podem fer per realitzar activitats el més variades possible, apro-fitar els coneixements de les educadores i fer formació per poder realitzar nosaltres mateixes activitats que de vegades són externes a altres centres, i així ho fem amb l’anglès, activitats plàstiques i musicals...Som un centre molt complet en aquest sentit. Què us agradaria aportar a la Llar d’Infants d’Alfor-ja? Tot l’equip educatiu estem d’acord en que sigui quin sigui el nostre pas per La Ribeta, el nostre objectiu és mantenir la qualitat educativa i de serveis que s’ha aconseguit fins ara i seguir millorant dia a dia el cen-tre aportant tot el que puguem com a professionals de l’educació. Moltes gràcies, Núria, Marga, Alexandra i Sandra per la vostra participació i interès. A reveure.

Teresa Àvila

Nens i nenes de la llar d’infants (Foto gentilesa de Marta Grifoll)


Pla Nabril, 35Tel. 977 81 62 59 43365 ALFORJA

Diari personal d’Octavi Fullat

A primera hora de la tarda hem sortit a ca-minar pel camí que voreja la riera d’Al-forja , recorregut que puja cap a cims de gairebé mil metres.—El mot ETA, Octavi, em remet inexorable-ment a atemptats i a crims.—Certament n’hi ha hagut. Però l’assump-

te no resulta tan simple.Qualsevol fenomen, inclosos els socials, cal abordar-los des de les coordenades espai-temporals. Geografia i història. Els simplismes dels polítics es deuen a què ells són o bé uns barruts i desvergonyits o bé a què no superen el grau d’elementals i estults.Tardor. El terra que trepitgem està quasi cobert de fu-lles torrades, vermelles i d’or que l’airet inquietant que bufa ha fet caure a terra.—Què en saps dels bascos, Antonieta?—Pràcticament estic a zero.—Res a veure amb la resta d’habitants de la península ibèrica.Algun grup de Cromanyó instal·lat en aquelles terres, 40.000 anys enrere, constitueix el seu punt de partida. L’euskera és anterior a les invasions indoeuropees que s’imposen al segle VI aC. Els historiadors romans Salusti —86-35 aC. —, el qual ja parlava dels Vascones, Plini el Vell ¬23-79¬ i Ptolomeu —90-168— es refereixen als bascos. L’asinarius “el qui té cura dels ases” — o Aznar ho ignora tot; ell “al català” encara que això sí, molt en privat.Euskalherria o poble que parla basc —no dic escriu— és anterior a la presència dels romans. Pompeius, gene-ral de Roma, fundà Pamplona —antiga Iruña— per als euskeres. A l’època medieval els bascos, que van do-

nar nom a la Gascunya —segles VI i VII—, van atacar la reraguarda de Carlemany —778— a Roncesvalles. A partir del segle X s’instal·len al tron de Navarra amb Sanç I Garcia.Va succeir el 1512: Castella s’annexiona per la força de la sang vessada Guipúscoa, Àlaba, Biscaia i bona part de Navarra. Passen anys i més anys intentant l’assimila-ció dels bascos, cosa que en bona part s’assoleix com va succeir en altres territoris de la península. Els regnes d’Astúries i de Navarra havien estat formacions de base euskera.L’Antonieta escolta gairebé atònita la narració mentre llança mirades a la vegetació que l’aconsola.Amb Sabino de Arana Gori ¬finals del segle XIX— el moviment nacionalista basc —Eusko Alderdi Jeltzalea— decideix recuperar la diferència d’Euskalherria respecte a l’Espanya Castellana. El dia 8 d’octubre de 1936 José Antonio Aguirre fou proclamat President del govern d’Euskadi. Guerra civil.Els castellans amb el seu Francisco Franco Bahamonde, i amb l’amic d’aquest, Adolf Hitler, van bombardejar la població de Guernica el 26 d’abril i 19 de juny de 1937.El castellaníssim Franco ho portà a terme de forma ter-rible i destructora: 2.000 víctimes en una població pe-tita. Guernica era el símbol de la diferència basca. Delenda est, que va cridar Publius Cornelius Scipio Africanus en ple Senat romà referint-se a Cartago. Delenda est,? que li ho tradueixin els savis polítics, els sotontos. Dele-re; anihilar.—Ara entenc allò que em deies, Octavi.—És així. El fenomen ETA és pura bogeria si no s’intel·-ligeix amb la seva història i amb la seva geografia com-pletes. Configura una peça d’un tot que inclou la can-cerígena Castella.Ens hem assegut sobre unes pedres dures com el cor de Madrid. M’observa i murmura baixet:—Tu has tingut algun contacte amb ETA?

Alforja 20 d’octubre del 2011


FORN MÒNICAESPECIALITATS EN

COQUES DE RECAPTEPA DE PAGÉS, TOT ARTESANAL

C/ DE LA FONT,11 C/ MAJOR, 18ALFORJA TEL. 652642796

Tapes variades,Festes infantils,Aniversaris,Celebracions…

Tel. 679 557 693Ctra. Cornudella s/n43365 Alforja

—Epidèrmic, però sí.—On va ser?—A Sant Sebastià—Explica-m’ho—Ho he guardat secret per por. Però ara… Donava cursos parauniversitaris a Donòstia. Un matri-moni de la ciutat s’encarregava de connectar amb mi i d’atendre’m. D’ordinari tenien lloc les meves inter-vencions a principis d’hivern i abans de Nadal. Viatjava amb l’exprés d’Irun. De nit. Eren els anys 60 i primers dels 70.Un any en arribar al matí a Sant Sebastià s’insinuava el fred però el dia es presentà superb. Les orenetes se n’havien anat. No hi havia ningú ballant al cel.La senyora del matrimoni acollidor, posseïa faccions su-aus com les d’algunes dones de Klimt. Aquella dona jove disposava, a més, de l’encant d’uns ulls obscurs i grans com els ulls de Munch en un dels seus auto-retrats que semblen aïllats dins d’un marc. Els hi ha-via indicat en altres ocasions el meu interès per tenir una conversa amb algun membre d’ETA, experiència més perillosa aleshores, en temps del dictador, que en els més recents d’Aznar. Potser sí, em va dir el senyor. Aquesta tarda li’n diré alguna cosa.Me’n vaig anar a recórrer la Vella Donòstia. Carrers es-trets amb sabor d’altre temps. Bars. Pretenia prendre un aperitiu complet que em servís de dinar. Darrere els vidres d’un establiment gastronòmic s’hi desenrotllava una escena que vaig seguir amb cert espant. No podia sentir el que deien, però la cara d’ella estava contreta per un gest de terror. Ell movia un rostre taciturn i into-lerant. Vaig dubtar, però finalment hi vaig entrar. Me’n vaig anar directe a la barra. Dos tipus discutien; un, en veure’m tancà la boca i va demanar una altra copa de vi. El cambrer va continuar eixugant els gots amb un drap blanc. Em vaig fer servir xoriç, pa, mitja dotzena d’ostres i vi blanc.—D’on és vostè? M’interpel·la un dels dos.—De Barcelona.—Català?—Sí.Aleshores m’abocà tots els retrets possible. Amb el ros-tre pàl·lid i amb sornegueria va deixar anar: —Els catalans sou uns covards, uns merda!—Conviviu amb Franco sense protestar! Em digué l’al-tre.

El sobresalt i l’ensurt em van atenallar per l’esquena, però vaig continuar menjant en silenci. En sortir, la pa-rella —ell i ella— de la taula que havia estat observant des de l’exterior, continuava discutint, encara que en veu baixa.—Vas tenir por? —comenta l’Antonieta.—Sí. Francament. A la nit vaig tenir diarrea. La por o una ostra en mal estat?—A la tarda ¿Què et van dir?—Hi havia amb el matrimoni, Bandrés, un dels advo-cats d’ETA davant del “Tribunal d’ordre públic”. Un tri-bunal polític i no jurídic.—Però ¿què et van dir?—Que l’endemà podria dinar amb algú d’ells, dels etar-res.Havia parlat amb Bandrés en altres ocasions. Sempre demostrà tenir aguant a la vida. Altres s’ensorren; la majoria, però, hi viu tan tranquil·lament. Franco? doncs Franco. Són com escarabats.Cap a les 13 hores, al dia següent, em reuneixo amb el matrimoni davant de l’Ajuntament. Fem un recorregut divers i desorientador; a la fi entrem en un restaurant més aviat luxós de la part nova. Un cambrer ens condu-eix d’immediat al sotan, semibuit i descompost. Taula elemental per a sis; m’ofereixen una cadira que em re-sulta incòmoda, quasi irritant.Ens vam esperar. La senyora devia estar nerviosa: picava a terra amb un peu. Finalment va entrar Bandrés amb un jove d’uns trenta-cinc anys. Ens vam saludar. Em presenten com Professor universitari. El jove m’observa amb les entrecelles frunzides. Els seus ulls de poc que em claven a terra.—Podeu parlar tranquil·lament, aconsella el cambrer que ens havia guiat. La senyora que els servirà, afegeix, és de tota confiança.I va desaparèixer. Al cap d’un moment va entrar un altre noi una mica més jove que l’anterior. Estem els sis asseguts. S’instal·la entre nosaltres un silenci fred. La pell del nou vingut està impregnada de l’olor del sol; també el sol exhala aroma. En els seus ulls —així m’ho va semblar— vaig advertir l’expressió freda del criminal com la d’un vell sàtir amant de carn fresca.No recordo ni un sol plat ni tan sols si vam beure vi. Bandrés inicia una conversa al voltant de la dictadura franquista que oprimeix el poble basc de manera par-ticular. No goso insinuar que també Catalunya pateix


especialment. Els insults del dia anterior al bar em feien tancar la boca. Am tot, diria que hi havia acord com-plet a lluitar contra Franco.L’Antonieta està atenta al relat, el qual em fa reviure records semimorts. Dos coloms salvatges surten soro-llosament d’uns matolls. Els hem fet por.—Continua, Octavi.Com deu succeir a altres, m’agrada l’aplom quan par-lo però aquell dia el vaig perdre. Va presentar-se, a la conversa, la qüestió de la tàctica en el combat contra la dictadura nacional-sindicalista —per als del centre no-més Espanya és nació—. Em cremava l’ànima el No ma-tis de l’Èxode —20,13—. Vaig explotar. No podia més:—Em sorprèn profundament que mateu.Un dels dos va picar fortament amb el puny contra la taula. Abaixà lleugerament el cap com si em volgués embestir amb un gest d’irritació. Les seves mans tre-molaven de ràbia. Vaig notar com li vibraven fins i tot els ossos. Un silenci amarg omplia la sala. L’altre jove ni es va im-mutar. S’apartà repetidament el cabell enrere per sobre de l’espatlla i va dir reposadament:—Llegeix-te Maquiavel. A la guerra no hi tenen entrada les accions vanes.El tipus posseïa una mordacitat salvatge.—D’acord, però…Em va tallar:—Qui es vulgui protegir del dolor, que es protegeixi igualment del goig.En abandonar el lloc, entre aquells dos i jo restà sola-ment una distància persistent.Hem fet la mitja volta, plegats, per refer el camí i tor-nar a casa de l’Antonieta. El sol de tardor benigne ens acaronava.—No m’ho havies explicat mai.—He tingut molta por, Antonieta, dels uns i dels altres.—Què vas fer en sortir del restaurant?—Una vegada concloses les meves classes parauniversi-tàries me’n vaig anar a La Conxa a passejar en solitari.Em va fer bé notar l’aire del mar. Se succeïen una rera l’altra les ones gegants que acabaven morint lànguida-ment a la platja adormida. Començava a ploure. I vaig mirar una vegada més vers l’horitzó buit d’esperança. L’horitzó és el fi del món. Més enllà fuig espantat l’Al-tíssim. Va arribar una alenada d’aire fred que em féu replantejar la caminada per La Conxa . Vaig continuar,

emperò d’una banda a l’altra. Havia parat el plugim i una lluna menguant platejada va aguaitar per sobre les ones. Em vaig dirigir a l’hotelet. Unes finestres decrèpi-tes i descolorides donaven lúgubrement al mar. —Aquell va ser l’únic contacte que has tingut amb ETA? S’interessa l’Antonieta.—Vaig ser protagonista a Sant Sebastià d’un acte en el qual ETA es notava en l’ambient.—Conta-m’ho.Potser un parell d’anys més tard. No t’estranyi la meva imprecisió. No disposo de cap paper. Es tractava de no deixar rastre tal com em va passar quan vaig anar a la Unió Soviètica sense el passaport espanyol —temps del castellà-gallec Franco—. Uns dos anys després del que he narrat abans ,em vaig prestar a assistir a una taula rodona a Sant Sebastià per tractar el tema basc, taula que coordinava l’advocat Bandrés. L’altre interlocutor era el Professor Aranguren. Va tenir lloc l’acte en un frontó de pilota basca. Ple com un ou. Va parlar Ban-drés, després Aranguren i finalment jo. Les faccions del Professor no donaven cap senyal d’alarma com tampoc les de Bandrés; tot i així no em sentia tranquil. Vaig platicar al voltant de la pau assenyalant que ETA no era l’única culpable. Vaig seguir parlant però abaixant cada vegada més el to de la veu per tal de dominar els meus oients, entre els quals hi havia sens dubte gent d’ETA, però igualment membres de la policia política de Franco —”Brigada social” —. Amb tan de lluminà-ria a la sala cridava l’atenció el vestit negre de dol rigo-rós d’una senyora —¿algun òbit proper, resultat potser d’un atemptat? —. Durant el col·loqui que va seguir podies saber clarament per la pregunta si t’interrogava un policia de la secreta o un tipus d’ETA.En acabar la sessió i sortint al carrer em van quedar les cames tan engarrotades que no podia caminar.—En què frueix Professor Fullat? —era jo jove comparat amb Aranguren—.—Transgredint les regles, tot i que procuro dissimular-ho —li vaig respondre.Em va observar amb els seus ulls cansats però no em va fer cap comentari. Vaig anar al vell Sant Sebastià amb carrers plens de foscor. Va caure un xàfec; després va renéixer la claredat neta del dia. Quan em vaig retirar a l’hotel vaig sentir quelcom d’especial en pondre’s el sol.Amb l’Antonieta, baixant, hem arribat al camí que duu a Sant Antoni, altre temps espai acollidor i a l’actualitat


lloc de pas, pura banalitat.—Amb quin to vital ho recordes tot això?—Amb orgull.—No és un vici?—Sempre he estat orgullós. Em proporciona seguretat. No m’interessa, emperò, ser arrogant. Resulta ridícul.—Em van ensenyar a ser humil —replica l’Antonieta.—L’orgull és una virtut mentre que la humilitat no va més enllà de ser humiliació que hom s’infligeix a si ma-teix. Les benaurances fan olor de resclosit. Nietzsche ho va encertar.Ha guardat silenci mirant amb un deix de tristesa l’Er-mita de Sant Antoni en clara agonia.—Encara no m’has dit res d’ETA. Quan apareix? per exemple.—Euskadi ta Askatasuna —País basc i llibertat—, ETA, la inicia un grup d’estudiants orgullosos de ser bascos.—Quin any?—El 1952. Franco i la seva Espanya castellana podrien l’ambient.—Seriosament ¿quan va començar a funcionar?—El 1959. Protestaven contra el conformisme del Partit Nacionalista Basc.L’any 1970 ETA tenia ja disset dels seus militants jutjats a Burgos, ciutat castellana i franquista per excel·lència. Fou el 1974 quan ETA es va escindir en dues branques, la militar i la político-militar. Començava la seva crisi interna respecte a la tàctica a seguir, no en el que per-toca a finalitats.Avancem l’Antonieta i jo, cap a casa. En el moment que tenim el mas on viu la Teresina “Pepolla” a la nostra esquerre, em pregunta.—Amb la mort de Franco ¿es produeixen canvis?—El problema no era únicament l’impúdic Generalís-sim; la pega i el trencaclosques radica en l’estructura i funció mateixes d’Espanya. I encara continuem amb l’embolic. Això de les autonomies no passa de ser un disbarat.—No m’has respòs Octavi.—A l’Almirall Lluis Carrero Blanco l’envien al cel els etarres —De Madrid al cielo— el juny de 1973, quan era President del Govern de Franco. Acció tàcticament perfecta. El dictador es quedava sense successor.Les accions violentes d’ETA van continuar després del 20 de novembre de 1975 a pesar que ja havia rebentat el dictador. El problema estava en la concepció d’Es-panya. Fou ETA-militar la que va prosseguir amb la bar-bàrie. Santi Potros va intervenir en l’atemptat macabre i inútil d’Hipercor a Barcelona. Assassinat de Gregorio Ordóñez, de Fernando Múgica, de Francisco Tomás y Valiente, de Miguel Blanco, de José Ruiz Casado, d’Er-

nest Lluch... etc., etc. La tàctica d’ETA- militar es mostrà cada vegada més estèril i àdhuc perniciosa per la ma-teixa Euskalherría. L’homicidi no va constituir el mètode adequat per als seus propis interessos. Calia abandonar aquest camí.A casa, l’Antonieta i jo ens hem pres un petit refrigeri: samfaina amb tomàquet, pa i vi negre a doll. Codonyat i avellanes torrades. Que els serafins sopin millor aques-ta nit. Qui és el cuiner celestial?—Tu, què proposes per a resoldre l’entrellat espanyol?— Independència d’Euskalherría i de Catalunya o bé Estat confederal espanyol.—I si la teva proposta no es manifesta viable?—Aleshores, a prosseguir dominats per Castella i els seus assimilats. I a emborratxar-nos tot aguardant la re-surrecció d’ETA.Em pregunta si vull alguna cosa més per tal de com-pletar el sopar. Li he respòs que sí. Què?, s’interessa. Una ampolla de xampany francès, un Dom Perignon. Ha esclafit a riure.—Algun record encara?Una nit freda i plujosa a Sant Sebastià, mentre em di-rigia en taxi a agafar l’exprés Irún-Barcelona, havent observat un embriac que feia esses ens vam aturar es-perant que canviés el semàfor. Va començar un tiroteig a la cantonada següent.—Un xoc entre policies i ETA, em diu el conductor.Vaig decidir no tornar a donar cursos a Euskadi. Inicis dels 70. La paüra em va deixar glaçat.Al tren vaig sopar davant d’una jove que tenia quelcom que m’agradava. Després d’un parell de copes de cava —llavors en dèiem xampany— em vaig sentir millor a l’existència. Vaig treure el tema del País Basc. El jove que acompanyava la noia es posà nerviós i em va in-dicar que llegís Fernando Savater. En respondre-li que aquest era un basc assimilat per Castella es va irritar moltíssim. El vaig deixar plantat com una estaca i me’n vaig anar a dormir. A la nit van perseguir-me, onírica-ment, però tot va acabar amb el terror i la joia de la fugida. Em vaig despertar inquiet i em va venir un plor silenciós. El Bé no és possible; únicament béns efímers que tan sols consolen els pobres d’esperit.Hem sortit un moment de casa per tal de contemplar millor com un sol enorme i menjat per la vergonya es ponia entre els arbres.—ETA, em comunica, deu estar cansada de la guerra.—I de la falta de victòria clara i nítida. Al llit encara he fullejat uns instants el llibre sagrat i l’ he besat abans de tancar-lo.

Octavi Fullat i Genís


La Festa Major ens va sortir molt be. Reuni-des totes les colles participants, comença-rem agafant forces amb un bon esmorzar, ple de coses apetitoses i amb productes d’Alforja. Els acompanyants dels gegants forasters se sentiren ben acollits, per això sempre que poden els agrada tornar. Van venir un munt de colles geganteres, fent que la cercavila pels carrers d’Alforja estigués plena de color, alegria i gresca. Els més petits són els que varen gaudir més anant al darrera dels gegants. La festa acabà al recinte del Parc, amb la ballada dels gegants acompanyats d’un nombrós públic que gaudia d’una jornada estiuen-ca. Durant el dinar de la colla gegantera ens diuen, que els gegants d’Alforja estan convidats a un acte d’homenatge en el Liceu de Barcelona. Quina emoció! Els nostres gegants plantats en el Gran Teatre del Liceu.Som el 9 d’octubre els Gegants es lleven d’hora i anem cap a Barcelona. Al Liceu fan l’homenatge 70/50 de la Núria Feliu ( 70 anys i 50 d’actriu ) i allí els gegants d’Alforja tenen el privilegi, entre d’altres, d’éssers con-vidats en la presentació d’una geganta que representa a la Núria. Arribem a Barcelona aviat i això ens permet de portar l’Almira i la Saurina a passejar per la Rambla, fins arribar al Liceu. Traslladar els gegants fins a l’es-cenari del teatre ens permet veure aquest per dintre, cosa que ens fa gaudir d’una experiència inoblidable. Ens queda un temps lliure i anem a voltar per Barce-lona, a la tarda tornem al teatre a l’hora de comen-çar l’espectacle, nosaltres anem amb la samarreta de la colla gegantera i sentim comentaris que diuen: “ Avui ho deixen entrar tot, fins i tot gent amb polo”. A la platea s’hi veu gent important: en Jordi Pujol, el presi-dent Mas, en Tries, el Sandro Rossell, etc. L’espectacle comença amb els cantants convidats, entre d’altres: el J.M. Serrat, el Peret, la Marina Rosell, el Luis Cobos amb orquestra, l’Elèctrica Dharma, etc., després sardanes, castellers i al final s’aixeca el teló i allà al fons, surten els gegants, tots ben plantats, elegants, guapos i entre

L’Almira i la Saurina testimonis del bateig de la geganta Núria Feliu (Xus Carmona)

Final de Temporada Gegantera

ells l’Almira i la Saurina es destaquen força, se’ns posen els cabells de punta en veure’ls dalt l’escenari presidint l’espectacle. En aquest moment hi ha una gran ovació de tot el públic que omple el teatre de gom a gom, per la presentació de la geganta “la Núria”.De tornada cap al lloc on tenim els cotxes, aprofitem al passar novament per la Rambla fer ballar els nostres gegants, cosa que provoca una gran admiració de la concurrència peatonal, tot amb un ambient d’alegria. Arribem a casa a la una de la matinada, pensant que aquest serà un dia que quedarà en el nostre record per sempre.El dia 15 d’octubre novament tornem a sortir, aquesta vegada portem els gegants a Fraga. Després de la cor-responent plantada fem el cercavila, hi ha força gent i sentim els comentaris del “macos que son” fen referèn-cia als nostres gegants.El dissabte dia 12 de novembre anem a la Festa Major de l’Aleixar, Sant Martí, es l’última sortida de la tempo-rada 2011.Ara a preparar el calendari del nou 2012. On anirem? Qui vindrà? Tenim moltes coses per fer i ens hem de posar a treballar amb idees noves, per poder deixar els gegants i el nostre nom en molt bon lloc.

Colla de Geganters i Grallers d’Alforja


A Barcelona no sentireu dir a ningú que està ert com un puntero perquè ni hi fa prou fred ni sap què vol dir. Només estem erts del Baix Camp per avall. L’origen etimològic d’aquest adjectiu és força predictible: ert ve d’erctus, que en llatí volia dir posar dret, redreçar, erigir. I quan tenim fred ens quedem ben rígids, en-ravenats. Puntero ja es veu que ve del castellà, tot i que la millor prova que el vam fer nostre fa molt temps és que l’hem adaptat fonètica-ment (el so final és de u i no de o). A més, en castellà no he aconseguit documentar cap expressió que relacioni el fred i els punters, aquells bastons llargs i prims amb què els mestres assenyalaven les lletres.El concepte castellanisme, quan parlem de di-alectalismes, és relatiu. No trobareu en cap diccionari actual pèsam, i nosaltres fa segles que no donem res més en un enterro (una altra paraula que segons la normativa no exis-teix: n’hem de dir enterrament). El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) diu que pésam (el recull amb accent tancat) és un castellanisme... del segle XVI! Tampoc trobareu alego enlloc que no sigui el DCVB. És evident que ve del castellà luego, però no vol dir pas el mateix. I de vegades no es pot canviar per aviat o de seguida. Alego és més ara, però no tan aviat com ara. De fet, sovint diem: “Ara alego vindrà”. Però tornem al fred. També sembla que només per aquestes contrades ens fa petar les barres. El DCVB sí que recull petar les dents, una expressió força estesa ar-reu. Però un dels significats de barra (que, per cert, és una paraula d’origen preromà) és mandíbula, i ha do-nat molt de joc pel que fa a frases fetes, amb tenir barra com la que ha fet més fortuna.I si ens peten les barres potser que ens escofem (que no és res més que una variant formal d’escalfar) vora el foc, vigilant, això sí, que una espurna no ens fuï la roba. Fuar és un verb que no he trobat en cap diccio-nari. El DCVB sí que recull fuada, que remet a fusada, que entre altres coses vol dir aquest forat fet pel foc a la roba. Fuada és una paraula viva al Camp de Tarragona i al Penedès. Cap a Ponent en diuen boïga i cap a Móra d’Ebre, Tortosa i Gandesa botana. Un estudi del 1999 del dialectòleg Pere Navarro també recollia botanes en tot de pobles del voltant del nostre: Arbolí, la Febró, Riudecols, Mont-roig, Botarell, Duesaigües... al nord i al sud (i cap a l’oest, no cal dir-ho), però no cap a l’est. I aquesta fuada nostra envoltada de botanes demostra fins a quin punt marquem la frontera entre el parlar oriental i l’occidental. Cap diccionari relaciona aquesta botana amb el verb botar, tot i que un dels significats de botar, que no-saltres compartim amb alguns parlars occidentals, està molt relacionat amb el foc. És el que equival al calar del català central. A València, per exemple, també fan botar coets. Botar té un munt de significats i tant po-

Aque(s)ta llengua nostraMarcats pel fred i el foc

“Que una espurna no ens faci una fuada a la roba” (Diables – Foto Montserrat Vilella)

dria venir del germànic botan (envestir, donar cops, empènyer) com del llatí buttare, derivat de buttis, que ha donat les nostres bótes de vi. Potser botar foc ve de l’acció d’empènyer el foc perquè prengui. En canvi, bo-tana sembla que té més relació amb bóta, perquè una botana també és el sargit o la peça de fusta amb què es tapava el forat d’un bot o una bóta. Ara bé, tant si en diem botana o boïga com si en diem fuada, avui, en pic te’n fas una el més pràctic és guardar la peça per al pròxim correfoc. En pic (o un pic) volent dir així que, un cop que o una vegada que és una altra de les expressions que ens situa al mapa. Només al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà l’utilitzem d’aquesta manera. Un pic, a més de ser una eina i el cim d’una muntanya, és un cop donat a una porta o una campana (tres pics i repicó), i d’aquest cop físic ve el pic que vol dir cop o vegada. És del que tradicionalment en certs parlars occidentals (amb la nostra zona de transició inclosa) se n’ha dit camí: “Hi vam anar tres camins al pic de l’estiu”. Per-què un pic (entès com el punt més alt) també és el mo-ment de màxima intensitat d’una acció, d’un temps. El més curiós de tot és que pic ve de picar (i no al re-vés), i l’origen de picar no és altre que el so que es fa quan es pica, és a dir, és una paraula d’origen onoma-topeic. També ho és tarit-tarera, que fem servir per dir més o menys, si fa no fa. Caldria fer un treball de camp per veure l’abast d’aquesta expressió, que no surt ni al Google. Sens dubte és una variant de tal·là-tal·lera, una locució adverbial que el diccionari de l’Enciclopèdia Ca-talana diu que és molt recent, del mateix segle XX.Alego hauríem de ser al pic de l’hivern. Molt serà que quan llegiu aquestes línies el fred encara no hagi arri-bat.

Maria Rodríguez Mariné


L’afectivitat (i III)Recordaran que ho vam deixar just en la importància de la coherència versus el caos cardíac i el pilar fona-mental en la nostra praxis emocional del nostre estimat cor.Emocions negatives categoritzades com la tristesa, la ira, la còlera, la ràbia, el malhumor són sovint les que ens duen a caos cardíacs i ens fan caure en picat la nostra coherència i harmonia. Mentre que emocions positives, com l’amor, la bondat, l’afecte, el respecte, la gratitud són les que ens condueixen cap a una pau, benestar i en definitiva coherència i harmonia desitja-des. Arribats en aquest punt anem doncs, a posar fil a l’agulla, seguint les bones indicacions i praxis dels Drs. Chapman i Campbell, desgranen en forma sintètica les diferents maneres, també esmentades com a llen-guatges, en la transmissió de l’efecte a nosaltres i als demés. N’hi ha com a mínim cinc, si bé n’hi ha d’altres que deriven d’aquestes.El nostre contacte físic. Recordo una entrevista al gran professor universitari i gran divulgador comunicatiu el Dr. Sebastià Serrano, qui en unes paraules planeres i enriquidores ens deia:” no sabeu el bé què s’ho passen les nostres cèl·lules, quan ens abracem els uns als altres, és com una gran festa major emocional i d’afecte...” De fet quan ens abracem, és com si el món, el temps i els nostres maldecaps s’aturessin o fins i tot desaparei-xessin durant una estona plena de recàrrega d’energia emocional. Tots tenim la necessitat de romandre en un xic d’afecte tàctil per molt subtil que aquest sigui. Fins i tot les persones que no els agrada ser tocades: un bes, una abraçada, un copet a l’esquena, una bona encaixa-da de mans, etc., són suficients sovint per demostrar-nos afecte i comunicació emocional de debò. Sols cal buscar i trobar la forma i el moment oportú, però no oblidin , que és alhora necessari.El nostre temps de compartir o també anomenat temps de qualitat ofert. Sovint estem molt acostumats a donar: diners, coses, objectes, en resum molts contin-gents materials mancats de personalitat o buits d’un sentit. En aquesta que ens ocupa, no és la part mate-rial la que ens determina l’afecte si no la qualitat d’un temps ofert i obsequiat a altri al llarg de la nostra con-vivència i vida. Compartir un temps en qualitat, és es-tar vertaderament disponible, lliure, incondicional, net i entregat a un amor a través d’aquesta sovint menyspre-ada terminologia verbal: el compartir. En aquesta vida venim especialment a compartir amics i amigues, no a posseir amics, marits mullers o fills. Compartim amb els amics, amb la parella, amb els fills, amb la família, amb els companys de feina, etc. No tenim amics, som amics, compartim un temps i aquest cal que sigui de qualitat i amb sinceritat.!!!Els regals, els obsequis, materialismes plens de sig-nificat personal. Quan preparem un regal tant mate-rial com immaterial la importància recau en el fet del pensament d’agraïment que volem expressar a través d’un llibre, d’un disc, una figura, d’una colònia o un mocador, etc. El complement perfecte i la premissa ne-cessària i cabdal, és el ple significat personal quan pen-

so, preparo i actuo a l’hora de fer un regal. Penso i et demostro amb tu, per tu i des de tu.Actes de servei, ajudes i cops de mà, oferiments fun-cionals... Ajudar és un verb ple de continguts emoci-onals i d’afecte. Quan ajudem..., Què sentim...?, Què expressem...?, Què assolim...? Ajudar és un compendi de generositat, d’amor incondicional, de solidaritat, de compassió (ajuda), en definitiva dels majors dels afectes i complicitats alhora mai satisfetes i expressades. Seria potser allò que ens determina i ens eleva d’un estat de ser humà (persona) a un ésser superior de qualsevulla espècie vivent per damunt de molts prejudicis, tabús, estereotips i d’altres elements destructors de la nostra essència típicament social.Les paraules, els fets verbals. De la nostra boca, a través dels nostres pensaments, emocions, comporta-ments, actituds i per la vehiculació del nostre llenguat-ge emergeixen i evoquem paraules, tons, timbres, ca-dències i tot el llarg conjunt de subtileses de la nostra manera d’augmentar els diferents moments i situacions i/o estats emocionals i anímics. Tanmateix, es gràcies a aquesta faceta evolutiva del ser humà la que ens possi-bilita la nostra comunicació, on sols depèn la intencio-nalitat del nostre discurs per a assolir un fet significatiu positiu o realment negatiu i despectiu. Les paraules, en definitiva tota la nostra oralitat verbal és una forma im-mensa d’expressivitat emocional i d’afecte. Per tant, cal aprofitar-la en bé per aconseguir un propòsit mutu de bona placidesa convivèncial, respectuosa, amb amor, afecte, generositat, de confidències i riqueses signe evi-dent d’una vida viscuda plegats. Paraules com: gràcies, ho has fet molt bé, sort en tinc de la teva ajuda, bon dia com has dormit, com anat la festa...! En fi, és tan senzill i alhora complex expressar amor i afecte. Per un costat, senzill perquè ho tenim al nos-tre abast i per altre, complex perquè malauradament encara no hi estem massa familiaritzats o hi ha alguns factors distractors que sovint obstaculitzen una bona praxis d’afecte.Que l’efecte els acompanyi i tan debò els ajudi i ajudin.

Toni Pàmies (Educador i Terapeuta)


Els Joves d’Alforja

Aquest any hem apostat molt fort per la Festa Major de Sant Miquel 2011, i hem de dir que per a nosaltres ha estat un èxit, vam començar el dijous col·laborant amb la nova recepta del “miquelet” que van oferir els diables al finalitzar el pregó de la Festa Major, anteri-orment ens vam reunir amb ells i vam tenir una pluja d’idees de quins ingredients podríem utilitzar i les pos-sibles barreges que podríem fer, després vam realitzar diverses proves, i en va sortir un combinat força bo que la base és suc de taronja, cava i licor d’avellana a més de dos ingredients que són secrets.Vam continuar la festa major amb un taller per a nens

al Parc amb l’ajuda de l’associació “Marimba” de Tarra-gona, la part més destacada del taller per a nens, va ser la gimcana i el maquillatge facial. A la nit del divendres varem organitzar el ball de nit amb la gran “Orquestra Mitjanit”, nosaltres ens vam encarregar de fer la gestió de contractació i la publici-tat, vam aconseguir portar a més de 800 persones de públic, per això nosaltres creiem que va ser un èxit i un rècord per a nosaltres, a més de promocionar el poble. També ens vam encarregar dels DJ’s de després que ho van fer molt bé, del disseny del cartell i del got de la Festa Major. Un dels DJ també va tornar el dissabte a la nit a partir de les 3:00h de la matinada fent ballar a més de 150 persones que es van reunir a la sala ro-dona.El dissabte a la tarda, també ens vam encarregar de fer el cafè del “Cafè Concert” que es va realitzar a la Plaça de les Monges, juntament amb la col·laboració de l’As-sociació de Dones que es van encarregar de les pastes. Després. Ja deixant enrera la Festa Major, va arribar la castanyada, i com cada any vam vendre castanyes a la parada de l’autobús del poble. Aquest any, el 17 de novembre, varem tornar a realitzar la 2na Xocolatada Popular dins la Festa de l’Oli, que va ser un èxit, ja que a les 12:00 del migdia ja havíem repartit els 40L de xocolata que teníem, on qui volia col·laborar, podia dipositar la voluntat per a poder co-brir el cost de la xocolata i així col·laborar en la nostra associació. Volem informar que els membres de l’Associació de Jo-ves continuaran fent de monitors en el “Parc Infantil de Nadal” i també ja estem preparant tot d’activitats pel 2012 com la Festa Major d’Hivern. També us volem informar que l’associació està acollint a noves generacions de joves Alforgencs. Volem recordar que som una associació sense ànim de lucre i que si tenim beneficis en alguna activitat, aquests van destinats a poder realitzar activitats pel po-ble i que any rere any puguin ser millors.

Joves d’Alforja

Col·laborant a la Festa de l’Oli 2011 (Foto Montserrat Vilella)

CU

INA

DE N

AD

AL


UN GARRÍ PER NADALIngredients: 1 porquet de menys de 6 kg, una ampolla de vi blanc o de cava, herbes aromàtiques, llard, prunes confitades, alber-cocs confitats, pinyons i panses, cebes confitades.

Elaboració:Rentem el porquet amb un drap humit i l’eixuguem. El salpebres per dins i per fora. El pintem amb llard i amb les herbes i el deixem reposar 24 hores. Escalfem el forn a 180 graus.Posem el porquet a dins d’una plàtera i el reguem amb el vi o amb el cava i l’enfornem unes 3 hores. Cal anar-ho girant i vigilant cada 20 minuts. S’ha d’anar regant amb el mateix suc i amb el vi mentre duri la cocció. Si veiem que les orelles, el morro o la cua es torren massa, el podem tapar amb un paper d’alumini. Les prunes, al-bercocs, pinyons, panses i cebetes les confitarem amb moscatell i sucre (cal fer-ho una hora abans).Quan falti mitja hora per acabar la cocció ho tirem a la plàtera i que es cogui tot junt

MOUSSE DE TORRÓIngredients:6 fulles de gelatina, 300ml de llet, 300g de nata líqui-da, 500g de torró de Xixona triturat, 500g de nata semi muntada.Per decorar: crema de torró per untar i trossets de torró.

Preparació:Hidratar la gelatina en aigua freda. Escalfar una peti-ta part de la llet i fondre-hi la gelatina escorreguda. Barrejar amb la batedora la resta de la llet, la nata líquida i el torró. Afegir-hi la gelatina fosa i barrejar-ho bé. Incorporar amb suavitat la nata muntada. Decorar l’interior de les copes amb una mica de cre-ma de torró i uns trossets de torró. Afegir una mica de mousse, uns trossets de torró i una mica més de mousse. Reservar a la nevera fins que qualli. Servir-ho fresc de la nevera.

Reserves: 977 816 375 - 649 859 123

Cuina Casolana PER: TERESA ÀVILA I GRAU

BAR COTXEROMenús, entrepans i tapes

Montse Porqueras i Jesús Gómez

Tel. 654 628 665

Ctra. de Cornudella s/n43365- ALFORJA (Tarragona)


En un temps i en una terra llunyana, existien tres reg-nes veïns força diferents que per motius molt antics es-taven enfrontats entre ells. Els seus noms eren Aldamús, Galbesia i Betruch. Per culpa d’aquests enfrontaments tenien les fronteres tancades i no mantenien cap tipus de relació, ni política ni comercial. Els seus governs es-taven regits per uns monarques que, malgrat alguns tímids intents d’acostament entre els uns i els altres, cada cop semblava que les coses anaven a pitjor. Començaren a sortir veus d’alguns membres de les cases reials dels tres regnes, de que això havia de canviar, especialment entre els fills i les filles dels reis que tenien les idees més obertes a l’hora d’organitzar la convivència i el comerç, doncs gran part de la seva economia depenia de l’agricultura i la ramaderia que es donava en les seves valls, algunes semidesèrtiques i d’altres molt fèrtils regades per rius que naixien en un llac conegut com: LES FONTS DE LA VIDA, al costat mateix d’una imponent serralada presidida per un cim molt alt on confluïen els tres regnes conegut com LA MUNTANYA DEL CEL que podia ser observat des dels palaus dels tres regnes.La vida anava passant fins que una nit clara dels pri-mers dies d’hivern dos prínceps d’Aldamús varen sentir la necessitat de pujar a dalt de la terrassa més alta del seu palau, igual va passar amb dos prínceps de Gal-besia, així com també amb dos de Betruch i va ser en aquell moment que varen poder veure una llum molt resplendent que baixava suaument sobre la Muntanya del Cel a prop del llac de Les Fonts de la Vida, quedant aquesta llum establerta allí. De forma simultània els sis joves varen decidir d’emprendre viatge envers aquest lloc d’on procedien diverses llegendes. Al dia següent sense pensar-ho dos cops varen fer els seus respectius camins per veure que significava aques-ta llum, arribant al llac observaren com d’entre les se-ves aigües clares d’un pàl·lid color turquesa, nítidament començaren a reflexar els estels que per milers anaven apareixent en el cel i aleshores emergint d’aquella mà-gica llum una figura d’espectre humà que amb veu cla-ra i bondadosa els hi va parlar dient: Us he demanat que vinguéssiu aquí, perquè vosaltres sis heu estat ele-gits per dur a terme una important missió que consis-tirà en portar la pau i la concòrdia entre els vostres res-pectius regnes, doncs teniu l’edat, el coratge i la saviesa per aconseguir-ho.Els prínceps com si ho haguessin intuït, no es varen estranyar i escoltaren amb atenció. La figura de llum es va dirigir als prínceps d’Aldamús dient: Moltes perso-nes del vostre regne pateixen una greu malaltia que no sabeu com curar, mentre que en els altres dos regnes ja han trobat el remei, però com que no us comuniqueu, seguiu patint aquest flagell. Tot seguit es va dirigir als prínceps de Galbesia dient-los: Al vostre regne patiu

una plaga que ataca als conreus i us fa perdre bona part de les collites i no sabeu com combatre-la, mentre que els altres dos regnes ja han trobat el remei i final-ment dirigint-se als prínceps de Betruch els hi va dir: en el vostre regne teniu una epidèmia que ataca els ramats de bestiar que tampoc sabeu com curar i en els altres dos regnes ja han trobat la solució. Per tant la vostra missió consisteix en explicar tot això als vostres pares i ministres perquè trobin solució a aquests problemes, entaulant relacions de tot tipus i fent que regni la pau en els vostres regnes. Els sis joves comprenent la raó varen acceptar amb en-tusiasme fent un pacte amb una forta abraçada frater-nal entre ells i amb la figura de llum, que consistia en que si tot anava be, al cap d’un any tornarien allí els seus pares.Va passar un any i la missió va donar el seus fruits, fent entendre aquests joves als seus pares i dirigents, així com als ciutadans que davant del be comú, la virtut i la raó consisteixen en deixar de banda l’orgull i la vani-tat per poder establir una veritable convivència com el millor camí per la pau i el progrés. Per celebrar aquests esdeveniments els tres regnes varen celebrar conjunta-ment una gran festa.En el dia exacte en que es complia un any, els tres mo-narques varen complir el pacte pujant fins a les fonts de la vida al costat de La Muntanya del Cel i allí es posaren en contacte amb la figura de llum que els digué: com que les coses han anat força bé, us vull demanar un pe-tit favor, contestant els tres monarques que acceptaven qualsevol cosa que demanés, el que us vull demanar te a veure amb una criatura que fa molt poc que ha nas-cut i que amb el seu amor i bondat ha fet possible tots aquests afers tan positius que han succeït en els vostres regnes i en els vostres cors i per tant es mereixeria que li féssiu ofrena d’algun obsequi. Els tres reis contesten que d’acord, però on el trobarem? I la figura de llum alçant majestuosament el vol, es va convertir en un es-tel lluminós tot dient: Tan sols cal que em seguiu. Així tot seguint l’estel al cap de pocs dies varen arribar al portal de Betlem per oferir els seus presents al mateix Fill de Déu.

Miquel Taverna Balcells

Conte de NadalLA MUNTANYA DEL CEL


6 3 2 5 7 8 1 9 4

9 5 7 4 3 1 8 6 2

1 8 4 6 9 2 5 3 7

5 4 3 1 6 7 2 8 9

8 6 1 9 2 5 4 7 3

2 7 9 8 4 3 6 5 1

7 9 8 2 1 6 3 4 5

4 2 5 3 8 9 7 1 6

3 1 6 7 5 4 9 2 8

6 7

3 1 9

8 4 7 2

3 2 7

8 1 9 4 6

7

6

3 2

5 7 4 2

SUDOKU n.16

Solució SUDOKU n.15

El racó de la poesiaNADAL: Gebra a Puigcerver

Dalt d’una serra gebrada,hi ha la Verge Coronadaque vigila tot l’entorn,sa mirada és tan bellaque domina tot el món.

Quina neu més blanca i puraa la muntanya s’atura,n’embadaleix tots els cors... els ocells la picotegeni a nostra Mare voltegenoferint-li els seus amors.

Aquests cims coberts de neuque ens inspiren pau i amor,feu que siguin l’arriuadaque alimenti nostra estadai enriqueixi tots els campsde la nostra vila aimada.

Verge de les NeusMadona de Puigcerver,aquesta font d’esperançaque deixeu anar a la terra,esperem que sigui abundosai ens porti a la plenitud d’una vida ben joiosa.

Maria Antonieta Raüll

Per gentilesa de la Claudina Llopis, hem rebut aquest poema de Joan Maragall, que per a ella és un record d’infantesa.

Amor de mare

El dolent fill a la dolenta filla, digué un matí:Tu ets per mi, l’estela que més brilla!Què vols de mi?Et portaré de casa del meu pare,tot un tresor;et portaré les joies de ma mare!Ella li respongué:Porta’m son cor!El dolent filltroba la mare que dormia tot somniant...El somni dolç que dia i nit somnia el seu infant!...Amb un punyal arrenca son pobre cor,son cor que viu com colometa blancaper el seu amor...Portant-lo en sa má dretabatre el sent...Oh qui et sentís,Oh cor de ma mareta d’amor batent!I quan era a prop del portal,rellisca i cau...I el cor amorosit de sa mareta, li diu:Fill meu, t’has fet mal...?

Joan Maragall


Temps era temps

Equip del Club de Futbol Alforja dels anys seixanta (Gentilesa del Bar Cotxero)

TOT TIPUS DE SERVEI PER AL SEU AUTOMÒBILVENDA DE VEHICLES NOUS I SEMINOUS

REPARACIÓ I VENDA TRACTORS I MAQUINÀRIA AGRÍCOLA

977 81 65 12POL. IND. LES SORTS PARC. 14 • 43365 ALFORJA • www.jordicars.com • [email protected]

ESPECIALISTES

4X4


Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona)

[email protected] • www.tecnovit.net

Anunci Informatiu 2009(2) 1 30/03/09 10:47

La colla del senglar amb les onze peces (Foto Jordi Carrasco)

La “Colla del Senglar” d’Alforja s’està convertint en un referent de les nostres contrades. Enguany s’han proposat d’assolir rècords mai aconseguits fins ara. El dissabte 15 d’octubre, acabada d’inaugurar la tempo-rada, en un matí van abatre 11 peces que ens mostren cofois en aquesta foto a la plaça de l’ermita de Sant Antoni. A la meitat del període de caça autoritzat, ja s’han caçat 65 bèsties. Una altra anècdota que volem fer-nos ressò és la gesta d’abatre una peça de 150 kilos, tot un altre rècord. El porc senglar, degut a l’abandó de molts conreus, s’ha esdevingut en un gran problema per la seva facilitat de reproducció, d’expandir-se i de destrucció de tot el que troben al seu pas, amb el perill que això repre-senta. Cal felicitar als components de la “Colla del Senglar” per la cohesió i eficàcia aconseguida.

informatiu d'alforja num. 75

Documents