informatiu d'alforja num. 74

INFORMATIUd’alforja

Núm. 74. Segona èpocajuliol-setembre 2011Alforja (Baix Camp)

La Variant

2 Informatiu núm. 74. Segona època, juliol-setembre 2011. Alforja

EditorialINFORMATIU D’ALFORJAEDITA:

ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUES

I CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58

ADREÇA ELECTRÒNICA:

[email protected]

www.informatiualforja.cat

Direcció: Antoni Pujals Rebull

Adjunt de Direcció: Gonçal Evole Hurtado

Col·laboradors:

Teresa Àvila Grau, Benet Sadurni Soy, Miquel Taverna

Balcells, Maria Rodríguez Mariné, Octavi Fullat Genís,

Xavier Pujals Rebull, Magda Martí Eche, Joan Besora Sa-

vall, Grup de Joves d’Alforja.

Col·laborador tècnic: Oriol Saludes Rodríguez

Col·laboradors Fotogràfics: Jordi Vilella Puig, Mont-

serrat Vilella, Pol Martínez, Ester Delgado.

Portada: La Variant, Foto d’Ester Delgado.

Tirada: 300 exemplars

Dipòsit Legal: T-1307/07

Sumari

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Dipu-tació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja.

L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col·laboradors expressen en llurs articles.

Editorial 2

D’un temps, d’un poble 3

Entrevista a l’Alcalde d’Alforja 7

Parlem-ne 11

Temps era temps 11

Viatge a Noruega 12

Diari personal 14

Som el que mengem? 16

El vent que passa II 18

A plegar vellanes 19

Cançons d’ahir i de sempre 20

Associació de Joves d’Alforja 21

Paral·lelismes atípics 22

Cuina casolana 23

Sudoku 23

Nit diabòlica 24

El mes d’agost, eix central del suposat parèntesi esti-uenc, enguany ha tingut de tot –visita del Papa inclo-sa- menys una tranquil·litat relativa. Els que encara te-nim el costum d’anar a l’estanc a la recerca del nostre diari favorit, hem començat a llegir-lo per les pàgines del darrere en les que, normalment, es recopila tota la informació econòmica. L’economia que aquest mes tòrrid acostuma a relaxar-se, ha estat notícia principal i ens hem familiaritzat amb paraules com “crisi”, “re-cessió”, “mercats de valors”, “rescat” “alentiment econò-mic” “baixades borsàries espectaculars”... tot vorejant el desastre. De cop i volta, quan ja enfilàvem les acaballes del mes, els anomenats “Mercats de Valors” s’han tret la màscara i ens han deixat clar “que aquí manen ells”. Tot això, en l’opinió d’una revista humil com és l’IN-FORMATIU, creiem que té una doble lectura. La pri-mera és que totes les advertències tinguin un fons de veritat i que la realitat nua sia que anem a l’enfons-ament d’un model econòmic que ha fet fallida sense pal·liatius. L’altra, molt més greu és que, fent servir els mitjans mediàtics més poderosos al seu servei, s’entes-tin en entabanar-nos tossudament, dia rera dia, per allò de que una mentida repetida mil vegades, acaba convertint-se en veritat, fins a fer creure a la gran ma-joria de beneits que “ells” són la solució a tots els pro-blemes i, quan algú té la gosadia de fer-los-hi front, - cas dels “indignats”- atiar i covar degudament “l’ou de la serp” per justificar impunement la imposició d’un “salvador”. Dissortadament la nostra memòria històrica està sadollada de “salvadors” que sempre sabem com comencen, però mai com acaben... o si? La solució en el temps apassionant a venir.En el nostre àmbit més immediat, cal destacar que ja s’ha obert al trànsit “la variant” de la C-242 que eli-mina el “punt negre” de la travessa de Les Borges del Camp amb els seus dos tombs de visibilitat reduïda a mínims indispensables i que la protecció divina ha evi-tat més d’una desgràcia de conseqüències irreparables en els vehicles de “per amunt” que l’havien d’utilitzar obligatòriament. Hem volgut donar la benvinguda a aquesta millora que s’ha fet de pregar durant vint anys, dedicant-li la portada de la revista, com l’esdeveniment d’aquest trimestre.Després de tenir un hivern i una primavera amb pluges abundants, l’estiu que ara s’acaba ha estat molt sec, fent veritat l’adagi que diu: “ el setembre se’n porta els ponts o seca les fonts”, sembla ser que aquest any s’ha de complir la segona part. En vista d’això, el nostre ajuntament ens està dient que mesurem be el consum de l’aigua perquè comença a ser escassa i podem haver de patir com altres anys.Estem a tocar la nostra Festa Major i l’alcalde, senyor Joan Josep Garcia en l’entrevista que publiquem en pàgines interiors ens ha manifestat que serà una gran festa, malgrat les dificultats econòmiques. Tan de bo sigui així i tots els col·laboradors de l’INFORMATIU, convidem els nostres con-vilatans a gaudir-la en pleni-tud, donant recolzament amb la nostra presència a tots els actes programats. Bona Festa Major 2011!

CONSELL DE REDACCIÓ

2-7-11.- Organitzat pel Grup de Puntaires Teresa Pallisa, s’ha fet la XVIèna. edició de la “Melodia de Boixets”. A la tarda, a la plaça del Mercadal unes 200 puntaires es donaven cita en la tradicional trobada deixant sentir els boixets, filant les seves labors. Als baixos de l’Ateneu s’exposaven els treballs elaborats en el decurs de tot l’any. Per tal d’agrair la seva presència, les assistents va-ren ser obsequiades per l’organització amb un berenar i pastissets.

17-07-11.- Al matí, al Parc, organitzat pel Grup de Bit-lles d’Alforja, s’ha fet la tradicional “tirada de bitlles” intercomarcal, amb la participació de: Bot, Benissanet, Cambrils, Colldejou, Corbera d’Ebre, La Fatarella, Mas-boquera, Miami Platja, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp, Horta de Sant Joan, L’Hospitalet de l’Infant, Pinell de Brai, Pratdip, Rasquera, Reus, Tivissa, Xerta, Vandellòs, Vilalba dels Arcs i Alforja. La classificació que-dà de la següent manera: 1er. Rasquera, 2on Hospitalet de l’Infant, 3er Xerta, 4art Bot i 5è Alforja.

A les 12, començava el 35è Aplec de Sardanes a l’ermi-ta de Sant Antoni, molt concorregut durant tot el dia. Es donava la circumstància que ens visitaven un grup d’antics alumnes de Calella del mestre Josep Taverna Martínez que havia impartit el seu magisteri en aques-ta població del Maresme i volien dedicar-li un sentit record al que havia estat el seu mestre, deixant a Ca-lella empremtes inesborrables. Un cop acabada l’audi-ció matinal de l’aplec, els ex-alumnes de Calella i gent d’Alforja van desplaçar-se fins al recinte del Parc i da-vant del bust del mestre Taverna, se li va retre un sentit homenatge i vàrem poder ser testimonis d’un moment emocionant entre ex-alumnes de Calella i d’Alforja, ple-gats davant el monòlit del mestre inoblidable per uns i altres.

14-7-11.- La TV3 (la televisió nacional de Catalunya) s’ha presentat a Alforja, per gravar en directe en el pro-grama “El matí” de Josep Cuní, la celebració al Casal d’Avis, dels 100 anys de Maria Borràs, la mare del Josep M. Queralt.

16-7-11.- Al Teatret de l’Ateneu Cultural Josep Taverna, va tenir lloc la presentació del llibre d’Assumpta Mon-tellà, sobre la infermera i mestra d’escola suïssa Elisabet Eidenbenz que va impulsar la creació de la Maternitat d’Elna per atendre a les embarassades i els nadons nas-cuts en l’exili del 1939. L’acte va tenir una gran emo-tivitat.

3Informatiu núm. 74. Segona època, juliol-setembre 2011. Alforja

D’un temps, d’un poble...

Trobada de puntaires a la plaça del Mercadal (Montserrat Vilella)

Homenatge a la Sra. Maria Borràs amb motiu del seu centenari (Montserrat Vilella)

Tirada de Bitlles al Parc (Montserrat Vilella)

Homenatge al Mestre Taverna dels seus ex-alumnes de Calella i Alforja (Montserrat Vilella)

A la tarda, a la plaça de l’ermita de Sant Antoni, con-tinuava l’aplec que enguany tenia flaires de la malen-conia dels comiats. Els dos responsables del nostre Aplec, s’ho deixaven degut a l’edat física, que no espi-ritual. Ells sempre s’estimaran la sardana. Un moment emotiu de la vesprada de l’Aplec va ser el comiat i els aplaudiments sincers de tots els assistents dedicats en aquests dos homes que han fet possible la continuïtat de l’Aplec durant els últims anys. La cobla Reus Jove ens va oferir, fora de programa, la mítica sardana “Record de Calella” del mestre Vicens Bou i que els nous or-ganitzadors varen voler dedicar-la als protagonistes du-rant deu anys de l’Aplec, el Salvi i al Ramon i les seves esposes i també als antics alumnes del mestre Taverna que s’havien desplaçat des de Calella i estaven presents a l’Aplec. Impulsats per un ressort invisible, es van for-mar dues rotllanes que ocupaven tot el recinte de la plaça de Sant Antoni. Va ser un d’aquells moments di-fícils d’oblidar.

29-30-31-07-11.- Festa Major de la Urbanització Portu-gal. L’Associació de Veïns, ha organitzat la Festa Major durant el darrer cap de setmana de juliol amb un seguit d’actes com Música-disco, teatre, espectacle de “ved-dets”, l’actuació de l’Orquestra “Platino”, els Gegants d’Alforja, festival infantil de pallassos… tot pel gaudi de petits, joves, i grans.

5-08-11.- L’Associació de Joves d’Alforja, ha organitzat un “sopar a la fresca” de coca amb recapte, llonganis-sa, begudes i postres, seguit de ball. La festa ha estat molt concorreguda amb l’assistència de més de 300 persones.

5-6 i 7-08-11.- S’han celebrat les “Festes de la Urbanit-zació Les Barqueres”, amb un seguit d’actes que han inclòs actuacions musicals, llançament de coets, sardi-nada popular, vermut i dinar de germanor, sense obli-dar jocs per els més petits i atraccions per la gent gran.

5-6-7-08-11.- Enguany el romiatge tradicional per retro-bar-nos amb la nostra Patrona, la Verge de Puigcerver, ha viscut diferents etapes. Els més tradicionals van pujar a la nostra muntanya més venerada el divendres dia 5, que anteriorment havia estat la diada de Puigcerver. La iniciativa tossuda de Mossèn Isidre Saludes, fa possible que aquest dia se celebri la Missa i els actes que hono-ren a la Mare de Déu. El dissabte varen fer la caminada els que ja han fet una tradició de que el primer dissabte de mes es retrobin a dalt de l’ermita. Aquesta vegada, a més de la missa, al migdia es va oferir als assistents un concert de flauta, violí i celo. El diumenge dia 7, la cri-da matinera de les campanes donava inici al romiatge central i un gran nombre de fidels d’Alforja, Riudecols i altres pobles de la rodalia, van recolzar amb la seva presència les misses de les 9 i les 12. A les 7 de la tarda va tenir lloc a l’Ateneu, el concert anomenat “Tarda de Puigcerver” amb el trio compost pels intèrprets Marçal Pàmies, al violí; Roser Àvila al vi-oloncel (de família alforgenca) i Marta Nus al piano, que ens van oferir una primera part de peces clàssiques i una segona part de tangos i danses cèltiques. Agraïts pels aplaudiments del públic, ens van obsequiar amb la peça més bella de la nostra música popular tradicional: “El cant dels ocells”. Per arrodonir la vesprada, es podia fer la degustació d’una orxata o llimonada d’elaboració casolana.

12-08-11.- A les 8 del vespre, a la Sala d’Exposicions “l’Arcada” de l’Ateneu atapeïda d’un públic expectant, s’ha inaugurat l’exposició de “l’Àgora de les Arts”, en-guany dedicada al tema de les “Finestres” com a eix central. Una exposició que cal recórrer calmosament, perquè les “finestres”, a l’igual que les velles pedres, també formen part de la història del nostre poble.

13-14-08-11.- Organitzat pel “Grup de Puntaires Tere-sa Pellissa”, a les 3 de la tarda sota l’ombra acollidora dels porxos de la plaça de Dalt s’ha posat en marxa la tradicional trobada “Una puntaire, una hora de pun-ta”. Vint-i-quatre hores teixint d’una forma exquisida una lligacama que serà obsequiada a la primera núvia que es casi en el decurs de l’any. Cal reconèixer que les

24-7-11.- Pel vols de migdia, ha tingut lloc la reunió del jurat per qualificar les 65 obres presentades al concurs “LVI MEDALLA PUIGCERVER i XLVI SALÓ NACIONAL DE FOTOGRAFIA. Després de les deliberacions de rigor, el veredicte del jurat, va ser el següent: MEDALLA PUIG-CERVER, dotat amb 400 Euros a M. Gràcia de la Hoz Roch de Reus. MEDALLA PUIGCERVER, dotat amb 150 Euros atorgat a Jordi Vilella Puig d’Alforja.Cal afegir que enguany, degut a les retallades econòmi-ques, l’AGRUPACIÓ FOTOGRÀFICA D’ALFORJA, s’ha vist obligada a escurçar els premis.

29-7-11.- Després de més de vint anys esperant la va-riant de Les Borges del Camp, avui ja es circula per la nova carretera, aquesta obra millorarà la comunicació d’Alforja cap a la part sud i oest.

30-07-11.- A les nou del vespre, a la sala d’Actes de la Casa de Cultura i amb la presència de l’alcalde senyor Joan Josep Garcia, el president de l’Agrupació Fotogrà-fica d’Alforja senyor Jordi Vilella, ha donat per inaugu-rada l’exposició de les obres presentades al concurs LVI MEDALLA PUIGCERVER i XLVI SALÓ NACIONAL DE FO-TOGRAFIA. L’exposició restarà oberta al públic fins al dia 15 d’agost, data en la que es farà el lliurament de premis als guanyadors.


Emotiu comiat del Salvi Vilella i Ramon Àvila (Arxiu)

dones saben organitzar-se i no ha faltat a la trobada el sopar corresponent i a la matinada del diumenge una xocolatada i pastissos. A les 3 de la tarda del diumenge s’ha donat per finalitzada la trobada. Qui serà l’afortu-nada de lluir la lligacama?A les 8 del vespre d’aquest dissabte, organitzada pels “Excursionistes d’Alforja”, s’ha a posat a caminar la “6a Marxa semi-nocturna al cim del Mirador”. A l’hora de l’inici, una concurrència nombrosa d’excursionistes ha iniciat la caminada de 19’5 km. i 550 m. de desnivell. Al finalitzar la marxa, ja iniciada la matinada del diu-menge, els participants han recuperat forces amb en-trepans i beguda.

14-08-11.- El recinte del parc ha acollit gairebé 400 comensals per degustar la paella monumental que re-cuperava, amb tot el seu esplendor, una tradició que ja havia arrelat al poble anys enrera. A la celebració s’hi han afegit l’Almira i la Saurina els nostres gegants acompanyats del sarau de les gralles, que han ofert una ballada a tota la concurrència. Un “disc-jockei” ha po-sat el fons musical a la festa, fins animar als assistents a sortir a ballar a la pista.

15-08-11.- S’ha celebrat l’acte de clausura de l’exposi-ció fotogràfica inaugurada el passat 30 de juliol. El lliu-rament dels guardons als guanyadors l’ha fet el regidor de Cultura Casimiro Rodríguez, que ha adreçat unes paraules als organitzadors i participants, encoratjant-los a donar continuïtat al certamen que ha aconseguit con-solidar un prestigi merescut.

19-08-11.- A les 12 de la nit, organitzat per l’Associació Joves d’Alforja, s’ha celebrat en el recinte del Parc la 2na. Edició de la Festa de la Cervesa. A l’atractiu que representava l’actuació del Grup Cat- Rock s’han aple-gat més de mig miler de joves que han fet seva una nit de gresca jovenívola que ha transcorregut sense incidents fins a ben entrada la matinada del dissabte. Aquesta jove Associació va consolidant els actes que or-ganitzen. D’ells és el futur.

21-08-11.- La celebració de la 29ena Festa dels Avis, ha començat amb l’acompanyament dels avis a la Missa Major, a continuació a la plaça de Dalt se’ls ha donat un obsequi recordatori de la festa, a continuació ba-llada de sardanes i un refrigeri de germanor pels avis majors de vuitanta anys. A la tarda a la plaça de Les Monges un concert de jazz i swing a càrrec de Sax Ars Band, per finalitzar la festa s’ha ofert xocolata i coca per tothom. Enguany eren 167 persones a la llista dels homenatjats, entre elles la centenària Maria Borràs.

13-08-11.- Organitzat pels caçadors agrupats a la “Co-lla del Senglar” i dins del recinte del Parc, s’ha celebrat la “2a Festa del Senglar” que ha consistit en un sopar en el que s’ha preparat molt acuradament un estofat de senglar i cabirol. Hi han participat 300 comensals i la festa s’ha esdevingut en una nit molt animada. Des-prés del sopar, el duet “Bona Nota” ha amenitzat la vetlla amb un repertori de música ballable.

22-8-11.- Un balcó d’una casa del carrer de la Font, ha caigut sencer al mig del carrer, sort que en aquest moment no passava ningú, perquè les conseqüències haurien pogut ser catastròfiques i tot va quedar només amb un gran ensurt pel propietari.


Sortida de la caminada Lluna d’agost 2011 (Pol Martínez)

Sopar del Senglar (Montserrat Vilella) Balcó enfonsat al carrer de la Font (Pol Martínez)

27-08-11.- La nit d’aquest darrer dissabte d’agost, s’ha celebrat en el recinte del Parc, la festa- sopar del “Pa-tacu”, a la que han assistit unes 250 persones que han degustat el plat típic de la pagesia d’anys enrera. A més del pa i el vi s’ha afegit un postre de fruita del temps servit molt curosament i després una terrina de gelat. També s’ha de dir que el sopar ha estat servit amb un preciós plat de terrissa, que després ha quedat com ob-sequi dels comensals. La nit ha estat fresca i agradable. De l’organització se n’ha encarregat l’Associació de Do-nes d’Alforja a la que cal felicitar per l’èxit de la vetlla-da. Ens cal afegir que aquesta Associació s’està prenent amb empenta i encert les iniciatives populars. Gràcies a un entusiasme digne de lloança, sense escarafalls i amb silenci, les nostres dones fan poble. Per cert, el guisat del “Patacu”, els hi ha quedat per llepar-se els dits. Felicitats!

28-08-11.- Organitzat pels “Patxangerus d’Alforja” des de les 8 de matí s’ha posat en marxa la “3ª Cursa i Caminada de Muntanya d’Alforja” “Pujada a l’ermita Puigcerver” “2on Memorial Josep Viñas”. Els corredors participants han “suat la samarreta” de valent per la xafogor que es deixava sentir aquest matí de diumenge d’agost, després de fer els 13’800 quilometres els de la caminada i 14’5 Km. els de la cursa, en total uns 200 participants. Tot un èxit de participació i d’organització.

1-9-11.- Avui el Canal Sport 3 ha fet públic que la di-rectiva del C.F. Barcelona, ha acceptat oficialment la constitució d’una Penya Barcelonista d’Alforja, a partir d’ara ja podrà actuar legalment.

3-9-11.- Últimament l’ermita de Sant Antoni s’ha con-vertit en un lloc habitual per fer els “Mercats de segona mà” i en vista de l’èxit, aquest dissabte de setembre han tornat a celebrar-lo.

9-9-11.- Avui s’ha fet la presentació a Alforja de l’Assem-blea Nacional Catalana, l’acte ha tingut lloc a la Sala d’Actes de la Casa de Cultura amb la participació de 60 persones. Després de la dissertació dels conferenciants, s’ha llegit la Declaració de la Conferència Nacional per l’Estat propi. A partir d’ara, Alforja és el primer poble de Catalunya, de menys de tres mil habitants que te normalitzada una representació oficial en l’organisme de l’Assemblea Nacional Catalana. L’acte ha finalitzat amb un breu col·loqui i un petit refrigeri.

11-9-11.- Avui Diada Nacional de Catalunya, a les dot-ze del migdia, tal com estava anunciat, ha sortit des de la plaça de Dalt, la comitiva cívica fins arribar al recinte del Parc. Allí l’Alcalde ha fet una declaració institucio-nal, seguida de l’ofrena floral de les entitats del poble i la coral Floc a finalitzat l’acte amb unes cançons pa-triòtiques. A la tarda, per concloure la Diada, recital al Parc, a càrrec de la cantautora Mari Dolç.

Antoni Pujals


Guanyadors de la cursa a Puigcerver (Montserrat Vilella) Guanyadores de la cursa a Puigcerver (Montserrat Vilella)


Entrevista

El diumenge 22 de maig, es varen celebrar les elecci-ons municipals i, en una nova tombarella electoral, el veredicte inapel·lable de les urnes atorgava la majoria absoluta a la llista presentada per Convergència i Unió. Seguint els terminis establerts per la llei, l’onze de juny l’anterior alcaldessa lliurava la vara de comandament al nou alcalde elegit: Joan Josep Garcia Rodríguez que ha-via encapçalat la llista més votada.Un dret de cortesia elemental ens porta a oferir les pàgines de l’INFORMATIU per donar la benvinguda i l’enhorabona al nou alcalde, tot i que cal reconèixer que als polítics que estrenen càrrec, se’ls ha de con-cedir la “gràcia dels cent dies tradicionals” per donar-los-hi temps de pair les responsabilitats que han assolit. La conversa amb el Juanjo s’ha desenvolupat en el seu despatx d’alcalde, amb una durada més aviat llarga. Se-guint aquesta lògica hem obviat qüestions roents per respecte als cent dies esmentats. Ja hi haurà temps per aprofundir en la seva gestió. Hem volgut apropar-nos a la vessant personal del nou i jove alcalde, la seva visió del poble, les seves primeres decisions, els seus projec-tes de futur...

- D’on procedeixen les teves arrels...?- Els meus pares són d’Andalusia. Ells van arribar a Al-forja a principi de la dècada dels anys seixanta del segle passat i van tenir cura de l’ermita de Puigcerver com a ermitans, on fins i tot es van casar. Després es varen establir aquí a Alforja i van viure durant molt de temps a Ca la Susina. Els meus germans van nàixer a Alforja i jo sóc nascut a Reus i he viscut tota la meva vida aquí al poble. - Explica’m, si et plau la teva trajectòria escolar i les primeres feines que vas desenvolupar...- Jo vaig estudiar fins a COU i sempre havia aspirat a dedicar-me al món del futbol, el somni de molts ado-lescents, fins al punt de plantar-me en els estudis a COU. Després em vaig posar a treballar de manobre amb el Jacint Besora (e.p.r.), durant tres anys i alternava la feina amb el futbol i vaig jugar uns anys al C.F. Les Borges, al Reus C.D. I després al Club de Salou. He de dir que la feina de manobre, em va anar molt bé. Per a mi és una de les experiències més importants de la meva vida. Te n’adones de la importància de tenir una feina en la que tens d’aixecar-te del llit a les sis de la matinada i plegar a les vuit del vespre i treballar de valent. Aquesta circumstància et fa més humil i, pel da-munt de tot, més persona. Aquesta experiència la valo-ro molt positivament, fins al punt de reconèixer que, si no hagués treballat de manobre, fora molt possible que no sabria donar-li a moltes altres coses de la vida el va-lor que tenen. Vaig deixar la feina de paleta contractat per un Centre de Formació Social on em van assignar un lloc com a “instructor”. Això em va permetre conèi-

Joan Josep Garcia Rodríguez (Juanjo)alcalde d’Alforja

xer i tractar gent molt diversa, la qual cosa et fa viure experiències molt valuoses. Als vint-i-tres anys em vaig independitzar i amb dos socis, vàrem muntar una em-presa d’informàtica a La Selva del Camp que en aquell temps començava a prendre embranzida i després de quatre anys, em vaig adonar que ells no volien expan-dir-se a nivell empresarial i ja els anava bé com estaven. Els meus horitzons eren diferents i m’ho vaig deixar. Va ser una de les decisions més arriscades de la meva vida. De sobte em trobava sol, no tenia feina, la meva filla acabava de nèixer i fins i tot vaig tenir d’acollir-me a l’atur, fins que se’m va presentar l’oportunitat de crear la meva pròpia empresa d’informàtica amb el nom de “Risc Informàtica” de la que sóc gerent i propietari i ara, amb 43 anys, ja n’han transcorregut gairebé vint en que vaig iniciar l’aventura. El nom de “Risc Informà-tica” no té res a veure amb “riscos” que un pot viure, sinó d’una metodologia de programació tecnològica.

- Quants treballadors tenies a la teva empresa...?- Abans de la crisi que estem patint i que afecta a tots els sectors, tenia 17 treballadors i després de la rees-tructuració, obligat per la crisi tan rebregada, hem re-duït a 10 empleats. Les empreses petites, de vol ras, com la meva, es poden mantenir amb un control dels costos molt estricte i aquesta filosofia és la que jo vol-dria inculcar a l’Ajuntament i al meu equip de govern: treball, gestió i control.

- Tot aquest preàmbul l’hem dedicat a parlar de la personalitat del Juanjo que cal reconèixer no és prou coneguda per a molta gent del poble i ara vol-dria parlar del Joan Josep Garcia Rodríguez, fa un parell de mesos elegit alcalde d’Alforja. Em perme-tràs que ho expliqui amb una anècdota. Quan vaig tenir coneixement de que encapçalaves la llista de Convergència i Unió, li vaig comentar a la meva fi-

L’alcalde al seu despatx. (Pol Martínez )


lla que havia estat companya de la teva colla en els vostres anys adolescents i que em consta que heu conservat una bona amistat. La seva reacció, obrint uns ulls com a taronges, va ser ... El Juanjo..?

D’aquí ve la meva pregunta: Què ha fet decidir-te per la política, sense cap experiència, quan mai ha-vies tingut inclinació per embolicar-te en aquests vespers lliscosos...? - En això et dono la raó, però només és una part de la veritat. Jo, fins al gener d’aquest any, havia estat capfi-cat en la meva feina, allunyat de qualsevol vel·leïtat po-lítica. Ara bé, sóc fill d’aquest poble, m’han preocupat els problemes d’Alforja, de la seva gent que, en realitat es “la meva gent”. D’això voldria deixar constància fe-faent. Fet aquest aclariment, deixa’m explicar-te com va anar la cosa: uns mesos abans de les eleccions, van presentar-se en el meu despatx unes persones encap-çalades pel Josep Mariné i em varen proposar d’encap-

çalar la llista de Convergència i Unió per les municipals d’Alforja. Bé, vull aclarir-te un parell de coses. La prime-ra: a mi em va fer molta il·lusió perquè se’m presentava l’oportunitat de fer alguna cosa pel meu poble...

- Et va sorprendre la proposta...?- Espera que no he acabat d’explicar-te la segona part. No obstant de la il·lusió inicial, d’entrada els hi vaig dir que no acceptava l’oferiment. Per a mi el càrrec d’alcal-de d’Alforja, cas de resultar elegit, era molt important, lluny de les meves expectatives personals, malgrat que em feia una certa il·lusió. Dies després varen tornar a insistir, parlant abastament de la qüestió fins aconseguir fer-me prendre consciència del tema i em vaig plante-jar fredament la reflexió de que jo m’estimava aquest

poble, que és el meu i que un grup de gent em venia a buscar per oferir-me encapçalar una llista amb pos-sibilitat d’assolir l’alcaldia i ho rebutjava, tal vegada la meva pretesa estimació per Alforja només era un mirat-ge. Potser havia arribat el moment de provar, de donar un servei en aquest poble. La qüestió se’m presentava complexa però vaig arribar a la conclusió de que se’m presentava l’ocasió d’arriscar-me, tot i que vaig mesu-rar a fons la situació financera en la que em trobaria, conseqüència de la crisi global que ens ha tocat viure. Cal tenir en compte que aquestes dificultats financeres s’han de fer extensives a molts altres ajuntaments en una situació idèntica. Fora molt d’agrair trobar-te amb un estat de comptes sanejat, però les coses són com són i cal acceptar-les. Des del moment en que em vaig decidir a donar el pas endavant, també tenia molt clar que s’havia d’anar a totes. Jo sóc una persona que en el moment d’assolir un compromís no ho faig per com-pliment. Aquesta va ser la meva reflexió, molt pensada i mesurada abans d’acceptar l’oferiment de presentar-me com a candidat, tot i que després es varen donar si-tuacions personals difícils i complexes. Això són debats que es donen en tots els partits en el moment d’elegir candidats i que s’ha de guardar en el secret dels temes interns.

- Seria trair als lectors de l’INFORMATIU, no apro-fitar l’ocasió de fer-te una pregunta enutjosa a la que ets molt lliure de no donar una resposta o de contestar-la. Anem al gra: pel poble es fa córrer la brama de que tu ets un “home de palla” de l’ombra allargada d’un personatge molt important i influent en la vida del poble. No ens enfilem per les bran-ques i parlem sense embuts: d’en Josep Mariné. Jo no ho tinc tan clar i voldria plantejar-te d’una forma oberta... que me’n dius d’això...- Aquest rum-rum m’ha arribat amb tota cruesa. T’afe-giré quelcom més: quan vaig acceptar encapçalar la candidatura de Convergència, ja sabia que al poble es farien córrer comentaris de tota mena, fins i tot ja formava part de la meva conformitat que, a l’endemà mateix de prendre la decisió definitiva, seria el tema de conversa a tot el poble amb unes opinions favorables i altres, no cal dir-ho, totalment oposades i despectives. Tot això estava previst en les normes del joc. D’entra-da et diré que això, rotundament, no és cert i els que treballen amb mi, colze a colze, en són testimonis. En quan a la meva relació amb el Josep Mariné, estic en condicions d’afirmar amb rotunditat que, complert el tràmit d’elecció de candidat, la llista la vaig confecci-onar jo i sóc l’únic responsable posant-hi les persones que he cregut més adients per formar un equip de go-vern coherent, compactat i amb ganes de fer les coses el millor possible. Ningú m’ha imposat cap nom. Ho farem millor o pitjor, però és el meu equip. Aquí en-tendràs que ja vaig començar a marcar distàncies. No ho negaré mai que puc acceptar-li alguns consells en reconeixement de la seva experiència indubtable, però ell al seu lloc i jo al meu com responsable de l’alcal-dia. També hi afegiré que se m’ha ofert a que qualsevol cosa que necessiti d’ell, atès a l’esmentada experiència, sempre hi trobaré un col·laborador i, evidentment, ho faré servir a fi de be del nostre poble. Això ha quedat

Al balcó de l’Ajuntament (Pol Martínez)


FORN MÒNICAESPECIALITATS EN

COQUES DE RECAPTEPA DE PAGÉS, TOT ARTESANAL

C/ DE LA FONT,11 C/ MAJOR, 18ALFORJA TEL. 652642796

Tapes variades,Festes infantils,Aniversaris,Celebracions…

Tel. 679 557 693Ctra. Cornudella s/n43365 Alforja

clar des del primer dia. La millor prova del que t’es-tic dient és que no apareix per aquí per a res. Jo tinc un tarannà i una forma de treballar molt diferent del Josep Mariné. La meva dèria principal és la d’aplicar un concepte empresarial rigorós a l’Ajuntament. Penso que qualsevol persona que accedeix a ocupar un càrrec d’aquesta responsabilitat, sense perdre de vista la políti-ca, el principal objectiu és que ho ha de fer amb criteris empresarials. Amb el que ens ha tocat viure avui en dia, mantenir el rigor dels diners és fonamental. Per tancar el tema, la gent anirà canviant de criteri amb el pas del temps. Per molt que jo parli, per molt que jo digui i per molt que jo faci, tan sols el temps posarà les coses en el seu lloc i ens donarà la resposta de si sóc, -o no- un “home de palla”. Aquesta és la veritat nua, pel damunt de qualsevol altra especulació.

-Al començament de la nostra trobada m’has dit que tu, fins al passat mes de gener, et miraves la política com una cosa llunyana. Davant d’aquesta sinceritat espontània, em poses en safata la pregunta de si et sents més gestor que polític...- Ja has tingut la resposta abans. Sense cap mena de dubte em considero més gestor que polític i afegiré quelcom més: crec que avui els ajuntaments necessiten gestors eficaços i rigorosos.

- Quin és el problema principal que has detectat en el poc temps de fer-te càrrec de l’Ajuntament...- És fàcil d’esbrinar. El principal problema que tenim són uns impostos absolutament desfassats...

- Això crec recordar que m’ho havien comentat els alcaldes anteriors...- Doncs s’han de prendre decisions urgents i posar-les en pràctica. Aquí Alforja ens havíem acostumat a viure de les subvencions i aquesta aixeta s’ha tancat d’una manera abrupta. Seran decisions impopulars que s’han de prendre des d’aquest despatx, però necessàries per-què el poble segueixi gaudint dels serveis més fona-mentals. Ens haurem d’estrènyer el cinturó.

- Em permetràs fer-te un comentari d’una anècdota personal. Fa uns dies, mentre preparava l’entrevista, donava un cop d’ull a INFORMATIUS passats i enso-pego amb un article signat pel Josep Maria Duran, de l’any 2006 en que anunciava que el POUM -les

tan rebregades normes urbanístiques-, estava pràc-ticament enllestit, a punt d’aprovació i posar-lo en pràctica. Han passat 5 anys, que es diu aviat, i enca-ra estem marejant la perdiu amb aquest assumpte tan important. El teu equip de govern ho soluciona-rà definitivament o bé s’embolicarà en noves trami-tacions llargues i enutjoses...L’alcalde ha arrufat el nas i s’ha pres un moment breu, intens, de reflexió abans de donar-me una resposta.- T’explico com està el tema: Nosaltres l’hem d’enviar a Tarragona perquè en l’últim ple que va desenvolu-par l’anterior equip de govern així ho varen acordar i nosaltres hem assumit aquesta decisió. Però un cop a Tarragona, el tornaré a reclamar per tenir-lo al nostre abast perquè, evidentment, s’han de fer modificacions i jo no puc signar l’aprovació d’aquest POUM per una raó de pes: m’he assabentat de que hi ha un seguit de requisits i problemes que no s’han reflectit en aquestes normes i jo no puc donar la meva aprovació sense ha-ver-lo estudiat i debatut abans...

- No hi estàs d’acord...- Doncs no ho sé. Per això en els propers dies he de tenir una reunió amb el Salvador Taverna, anterior re-gidor d’urbanisme, perquè tinc constància de que han sorgit problemes i vull saber la realitat i el seu punt de vista. Si el meu equip de govern ha d’aprovar aquest POUM, que en aquesta legislatura pots estar-ne segur que s’aprovarà, però abans caldrà estudiar-lo i fer un debat sobre les al·legacions que em consten no resoltes i donar-li la tramitació legal adequada.

- Una cosa si que m’ha sorprès de debò: la teva va-lentia d’assumir dins del cartipàs municipal, a més de l’alcaldia, les regidories d’Hisenda i Urbanisme, les més feixuges i complicades de gestionar. Alguna motivació especial?- Aquest és un altre punt que vull deixar molt clar. Estic convençut d’haver format un equip de gent molt com-petent, que treballen de valent, que es preocupen dels problemes del poble, que desenvolupen la seva tasca amb un entusiasme lloable i em sento orgullós de te-nir-los al meu costat. Entenc que el màxim responsable de l’Ajuntament és el seu alcalde. Per tant jo, repetei-xo: únicament jo, sóc el responsable de les decisions i és per això que he volgut assumir les dues regidories que poden presentar les dificultats més complexes. Tinc


dues persones treballant exclusivament en aquestes àrees que ho fan d’una manera eficient, però la decisió final sempre serà de la meva competència com a únic responsable. No obstant això vull deixar constància de la col·laboració excel·lent de la resta de regidors i em permetràs de no fer cap distinció especial perquè tots mereixen el meu agraïment més sincer.El signant d’aquesta primera trobada amb l’alcalde vol fer-vos un aclariment que considero absolutament necessari. Dues hores de conversa, donen per a moltes confidències i l’entrevista ha estat sucosa d’anècdotes i explicacions de qüestions roents del poble. Us faig el prec de que ningú s’entesti en etzibar-me que “podria haver preguntat això i allò i el de més enllà. Puc assegurar-vos de que està tot preguntat amb la resposta corresponent. Jo puc ser un ximplet però el que fins ara no he estat mai –i prego perdó per la manca d’una falsa modèstia – és un babau. Hem parlat de les urbanitzacions i el seu problemàtic “fons de compensació”, de l’incivisme que cal combatre, de CU-MESA, dels “molinets” de l’estat ruïnós de dues finques emblemàtiques del poble, de la xacra de l’atur juvenil que tant ens afecta i d’un llarg etcètera. Sóc conscient del poc temps que exerceix d’alcalde en Joan Josep Garcia. D’acord amb el Juanjo, una part important d’aquesta xerrada restarà per sempre en el secret de la gravadora i del nostre sarró particular. Són les regles del joc que també he seguit amb els altres alcaldes als que m’ha complagut d’entrevistar. D’altra banda i d’acord amb el director de l’INFORMATIU, no volem convertir aquestes pàgines en un estira i arronsa de rèpliques i con-tra- rèpliques d’uns i altres. Per tenir coneixement directe de les qüestions polèmiques, cal fer acte de presència en els plens que es convoquen. Aquest és el lloc autèntic de les àgores de debat. Us demano disculpes per aquesta di-gressió i enfilem el final de l’entrevista.

- No voldria amoïnar-te més del compte i tinc molt present que has arribat al càrrec fa un parell de me-sos. Quan ja hagi transcorregut el temps suficient per esbrinar els entrellats de l’alcaldia ens tornarem a trobar i parlarem amb més amplitud, sempre que a tu et sembli bé. Quan aquesta entrevista surti a la llum, estarem a tocar les vigílies de la Festa Major. Quin missatge voldries deixar en les pàgines de l’IN-FORMATIU, motivat per la proximitat de la nostra Festa Gran...?- D’acord. Tindrem Festa Major, una gran Festa Major,

malgrat les dificultats. Tornarem a les nostres tradici-ons més preuades i haurà moltes activitats lúdiques pel gaudi de petits, joves i grans. Hem aconseguit d’im-plicar a totes les entitats del poble perquè aportin la seva experiència i això es faci una realitat. Pel damunt de tot, demano als alforgencs que hi participin, per tal d’assolir el protagonisme que els hi correspon. L’Ajun-tament, mitjançant la Regidoria de Cultura i Esport que si ha abocat, de ben segur que comptarà amb la col-laboració de l’Associació de Caçadors (“La caçadora”) per organitzar el concurs del tir al plat al que hi ha tanta afecció i per la qual cosa podrem comptar amb el lloc adequat. Torno a insistir en que la gent gaudei-xi de la nostra festa més important. Està pensada per això. Hem de ser conscients de que s’apropen temps molt difícils i que els meus fills, que avui tenen l’edat dels teus nets, possiblement no podran gaudir-la com nosaltres. No ho tindran fàcil. Faig una crida a gaudir del present i passar-ho bé. Aconseguim plegats la cul-minació brillant d’un estiu que va començar amb l’èxit de la sardinada a la Revetlla de Sant Joan i una sèrie d’activitats que han donat un alè de vida al poble.M’has posat un punt i final molt digne a l’entrevista i a fi de be del nostre poble, et desitjo una gestió eficaç de l’Ajuntament i tan de bo tots plegats podem gaudir d’una gran Festa Major.

Gonçal Évole

El Juanjo a les escales de l’Ajuntament (Pol Martínez)


Parlem-nePer dignitat no es poden acatar lleis injustes. Ens volen fer perdre la nos-tra personalitat de poble amb una cultura i una història mil·lenària, que hem salvaguardat a través dels segles. Hem d’oposar-nos a que ens vulguin assimilar. No volem ser una colònia. Amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia a favor de que a l’escola el castellà sigui llengua vehicular hi podem prendre mal.Tal com deia l’historiador Josep Termes (que malauradament ens ha deixat, aquest setembre): “Ca-talunya és un exemple històric de supervivència, perquè és un poble tossut” i una altra dita seva ens deia: ”Hem d’estar disposats a ser-vir el poble de Catalunya i el que no ho faci, botifler”. Josep Termes ha estat un gran historiador del catalanisme modern, per ell el ca-talanisme ha estat sociològicament transversal, com un riu cabalós que s’alimenta de fonts diferents o com l’Arc de Sant Martí que és una sola cosa, però que te diferents colors. Segons ell, el catalanisme ha comp-tat sempre amb obrers, pagesos i

menestrals, però també i això és un fet històric, amb burgesos, comer-ciants i intel·lectuals. Per tant tots hem d’estar disposats a defensar la nostra cultura i sobretot la parla catalana, que és el que ens fa un poble amb identitat pròpia.La llengua catalana, va néixer del llatí, com altres llengües veïnes nos-tres, per tant te la mateixa antigui-tat que el castellà. El català, no és cap dialecte, és un idioma normal amb la seva gramàtica i les seves normes.El català és la llengua pròpia de Ca-talunya i mentre va ser independent o va formar part de “les Espanyes” d’una manera confederada, era la llengua oficial. Després d’estar qua-ranta anys prohibida, ara fa uns trenta anys va tornar a l’escola amb la immersió positiva com la llengua pròpia del país. Amb aquesta nor-mativa fins ara havíem aconseguit evitar la fractura de la societat cata-lana en dues comunitats enfronta-des per la llengua, gràcies a aquest sistema les noves generacions sa-ben tots el castellà i el català, una altra cosa, és que després al carrer

o a casa el practiquin. El català a casa seva està en infe-rioritat, només cal veure la quanti-tat de canals de TV que hi ha en castellà, no cal dir dels cinemes, de la premsa escrita, de les edicions de llibres, etc., per tant el català a l’escola l’hem de protegir, perquè és vital per la convivència entre la gent del país i els nouvinguts. Mentre els catalans tinguem una llengua pròpia, és com si tingués-sim un aval, que ens defensa el fet diferencial català enfront dels assi-miladors, hem de tenir en compte que no disposem d’estat propi que defensi la nostra cultura mil·lenària, no solament no en tenim, sinó que el que tenim, no ens defensa ni aquí, ni a Madrid, ni a Brussel-les. Per tant, per defensar el que és nostre, hem de tenir més autoesti-ma i no tenir vergonya de ser més patriotes. Recordem el que va dir fa uns dies en Josep Guardiola:”... si ho fem bé, serem imparables”. Per tant cal treballar eficaçment i sense defallir.

Antoni Pujals

PER LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Temps era temps

Alumnes del Col·legi de les Monges als anys “50”. Gentilesa d’Ursulina Serra


Viatge a Noruega

Disposats a fer unes vacances i també veure altres ma-neres diferents de viure, ens enlairem en la ruta de Bar-celona a Amsterdam, per fer des d’aquí un creuer cap a la part oest de Noruega fins a Honninqsag al Cap Nord. Noruega, és un país que no arriba als 5 milions d’habi-tants, actualment és molt ric, d’ençà que es van trobar grans quantitats de gas i petroli davant les seves cos-tes del Mar del Nord. Anteriorment, el que exportaven més era el famós bacallà, ara, en els pobles mariners encara es veuen grans penjades de bacallà per assecar. Un jornal normal està entre els 2500 i 3000 euros al més, però es paga un terç en impostos, concretament un 36%. Estan gravats per uns impostos fortíssims el preu del tabac, l’alcohol i la benzina, tot i que en son grans productors, però no volen que la gent abusi con-duint, en la majoria de carreteres no es pot passar de 80 km/h., hi ha un gran respecte per les senyals viàries. Els noruecs no donen gaire importància al nivell mate-rial, per ells la qüestió econòmica d’una persona és una cosa relativa, en canvi si que donen una gran importàn-cia al nivell cultural. Molta gent te estudis superiors i el nivell d’anglès està molt difús. Son molt tolerants, però el que no accepten és un polític que no tingui transpa-rència en la seva gestió o que estigui contaminat per abusos de corrupció. Els polítics que surten elegits es deuen totalment als seus electors. Quina enveja si ho comparem amb el que ens passa aquí! Noruega és un país socialment molt avançat degut als grans ingressos que tenen del gas i el petroli i la bona administració que porten des de fa temps. Fa uns anys que eren dins el Mercat Comú Europeu, però quan va ser el moment d’entrar a la Unió Europea varen fer un referèndum i un 53% van rebutjar formar-ne part. En l’estat del benestar que tenen, quan una persona es fa gran, l’Estat se’n fa càrrec, l’ajuda amb una pensió digne o li posa un cuidador o li ofereix un pis subven-cionat a un preu asequible pels seus ingressos. Pràcti-cament no existeix l’atur, està en un 3’5 % i tenen un PIB de 37.400 euros per persona. Per tot això estan

molt gelosos del seu sistema i costa molt deixar entrar-hi immigrants.El clima de Noruega és en gran part de l’any de tem-peratures molt fredes i de neus molt intenses, per evi-tar quedar-se aïllats a les carreteres hi ha molts túnels. A la zona dels fiords no hi ha terrenys plans, tot son muntanyes de granit, que provoquen una costa molt retallada i abrupta. Es un país de poca claror degut a estar prop del cercle polar àrtic, del novembre a març dominen totalment les hores de nit, amb molt poc sol, la guia ens deia que ella s’ha de prendre pastilles per la mancança de vitamines solars. Moltes famílies tenen el seu rulot per anar els caps de setmana a la munta-nya a practicar l’esquí, que és l’esport que practica la gran majoria. Al tenir tants mesos amb poca claror i molta neu, fa que hi hagi poca mobilitat i no surtin gaire de casa, això provoca un caràcter bastant tancat. Els homes fan bricolatge i les dones manualitats, com roba, llanes i puntes, en general es dediquen a estudiar i també a cultivar el sentit musical.Al nord hi ha els Samis, que habiten la zona de Lapò-nia, que van ser els primers habitants d’aquestes terres, el 10% encara son nòmades. Tenen la seva autonomia amb el seu Parlament, una anècdota que expliquen jo-iosos, es que quan el rei els visita, aquest està conside-rat la segona autoritat, la primera és el President del seu Parlament. Prenem nota d’aquest detall.Un espectacle emocionant és veure el “sol de mitja-nit”, ens estàvem fins a les tres de la matinada mirant aquell sol rogenc, pel damunt de la ratlla de l’horitzó sense baixar del tot, vermell com si estéssim al vespre del nostre estiu alforjenc. La temperatura ens va fer un favor, doncs –cosa estranya- quan érem al nord del país, vàrem tenir uns dies de bonança i veiem com la majoria de la gent ho aprofitava pels carrers, balcons i finestres prenen el sol.Entrant en els diferents fiords, quedem meravellats de les magnífiques vistes que tenim al nostre davant, mun-tanyes que arriben arran de mar amb els seus enormes

El sol de mitjanit


acantilats. Per tot arreu hi ha salts d’aigua, doncs ara a mitjans de juny, és quan està desglaçant les grans quantitats de neu que hi havia. Ara tot està cobert de boscos, però fa uns 50 anys que quasi be no en queda-ven, havien tallat els arbres perquè necessitaven llenya per la calefacció, ara la calefacció és de gas i a més hi havia molts remats que no deixaven créixer res, els remats han desaparegut. Per visitar Noruega s’han de triar aquests dies que és quan la natura és més verda i ara es quan hi ha el sol de mitjanit, per poder veure áquest fenomen de la natura, s’ha d’entrar dins el cer-cle polar àrtic i durant uns quants dies del mes de juny el sol no es pon mai.El dia que varem visitar la catedral de Trondheim, era diumenge a l’hora de missa. Vam quedar estranyats de la gran quantitat de gent que hi havia: vells, de mitja-

na edat i molts joves. La missa era concelebrada per dones. Segons ens va dir la guia, Noruega és un país molt religiós. Amb l’alegria d’haver passat uns dies meravellosos i de gaudir d’unes imatges inoblidables, d’un país de pos-tal que difícilment oblidarem, tornem cap a casa doncs en certa manera comencem a tenir enyorança de casa nostra, del sol i perquè no, del pa amb tomàquet.Mentre escrivim aquestes ratlles, ens arriben les ima-tges de dos grans atemptats en aquest maravellós país, un a Oslo amb 8 morts i l’altre a l’illa d’Utoya amb un balanç de 76 morts la majoria joves. Si bé no hi podem fer res, m’agradaria que els noruecs sapiguéssin que aquí els hi donem suport i els tenim en el nostre record.

Xavier Pujals i Magda Martí

El sol de mitjanit

El Xavier i la Magda


TOT TIPUS DE SERVEI PER AL SEU AUTOMÒBILVENDA DE VEHICLES NOUS I SEMINOUS

REPARACIÓ I VENDA TRACTORS I MAQUINÀRIA AGRÍCOLA

977 81 65 12POL. IND. LES SORTS PARC. 14 • 43365 ALFORJA • www.jordicars.com • [email protected]

ESPECIALISTES

4X4

Diari personalFragment del Diari personal d’Octavi Fullat

Barcelona, 4 de juny del 2011

A les 12 hores el meu amic Ramon Ma. Nogués, Ca-tedràtic de Psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, inicia una conferència important que, tot i no tenir altres intencions que les divulgadores, m’ha donat un cop de mà considerable en la tasca de l’ha-ver d’existir. El lloc ha estat la Biblioteca Jaume Fuster. Gràcies a Déu no hi assistia un gran públic; això ja era indici que l’acte tindria qualitat. Les multituds són sig-ne indefectible de mal funcionament de l’intel·lecte i d’incultura, o sigui d’ínfima informació cultural; despro-veïts a més, tots ells, de filosofia del llenguatge i despu-llats d’epistemologia. Stultorum numerus infinitus est: el nombre de tanoques no el pot comptar ni Déu Nostre Senyor en haver-los portat a la vida amb la seva saviesa infinita i el seu poder sense fronteres. Així, doncs, on s’amunteguen els incultes? en els camps de futbol i en els mítings polítics. Merleau-Ponty és un filòsof francès que escapa del populatxo en no prestar-se a cap tipus d’explotació mediàtica; què fer amb ell? potser llegir-lo? Tema: coneixement i cervell. El nostre sistema neuronal actual no és un fet recent i autònom. El cervell de què disposem depèn del seu passat, de l’evolució i comple-xificació progressiva del sistema neuronal de les succes-sives espècies biològiques. He llegit últimament a Le Monde que tant sectors islàmics de França com cristians d’EE.UU. tornen a defensar el creacionisme oposant-se a l’evolució de les espècies que Charles Darwin -1809-1882- presentà a On the Origin of species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Strugale for Life. -1859-. El frare agustí Gregor Men-del —1822-1884—, nascut a Àustria però que investigà en botànica al seu convent de Brno —República txe-ca—, va descobrir les anomenades Lleis de Mendel les quals regulen els processos hereditaris. Aquesta dada

verificada facilita la compressió de la teoria de Darwin en contra de Lamarck -1744-1829-. Mentre l’anglès Darwin defensà l’herència mitjançant la selecció natural el francès Lamarck sostenia l’herència a través de ca-ràcters adquirits. Posteriorment l’holandès Hug de Vri-es —1848-1935— confirmà les Lleis de Mendel a base de mutacions brusques espontànies en el codi genètic, que ell havia estudiat, mutacions que s’hereden. El nos-tre cervell és el resultat de l’herència genètica portada a terme durant milions d’anys. ¿Què feien mentrestant els savis espanyols? dormien?Tant el Gènesi bíblic —jueus i cristians— com l’Alcorà dels musulmans afirma que Déu —YHWH o bé Allah— creà el món així, de sobte, d’una sola vegada. Sant Agustí —350-430— interpretà el text sagrat de manera intel·ligent a base de rationes seminales, o llavors de ra-cionalitat, que es despleguen quan els pertoca. Mentre el Gènesi o Bereshith quedà redactat definitivament al segle VI aC. el al-Qur’an, l’Alcorà no s’objectiva per es-crit com el coneixem actualment fins al segle VII sota el califa Othman que regnà entre el 644 i el 656. Als moros els sobra altivesa; nogensmenys que tretze segles després.Què els passa a certs cristians i a determinats moros que es llancen a sustentar el creacionisme religiós basant-se en discursos pseudocientífics? A part de patir, potser, problemes de psicologia profunda que el model episte-mològic psicoanalític podria aflorar, el que acusen sens dubte és ignorància. No distingeixen entre llenguatges i els acomoden tots en el mateix pla; en canvi, no es pot igualar, per exemple, el llenguatge científic, entès com el va iniciar Galileu —1564-1642—, i el llenguatge poètic. Confondre llenguatges acaba en Babel i desga-vell de conceptes. Cal acceptar la diversitat de gèneres literaris. Ramon Ma. Nogués, escolapi, ha exposat la seva tesi amb pedagogia i calmosament, amb certa flema, di-ria. El seu tarannà no té res de foudroyant que diuen els francesos. Els diversos nivells de coneixement arren-


quen de topoi, llocs, distints dels cervell. Les diapositives projectades ens han facili-tat la comprensió.El col·loqui, com no podia ser d’altra manera, ha tocat qüestions que la nostra for-mació feia saltar amb an-goixa a vegades. Déu, l’àni-ma, el jo, la bellesa, l’amor, la fe religiosa, l’obligació de ser bons o de portar la justícia… ¿Queda tot això en bioquímica del cervell?Dues coses a tenir en compte abans de les res-postes: cap coneixement —sensitiu, emocional o racional— és allò conegut. Tant se val el coneixement que sigui, no va més enllà de ser una interpretació de la suposada realitat. Segona premissa a tenir en compte: el cervell al llarg de la seva perllongadíssima evolució —des dels rèptils fins al de l’Homo sapiens sapiens— ha assolit al final un grau de complicació tan apujat que l’ha desestabilitzat. Podríem afirmar que tots tenim quelcom de boig, que a tots ens falta un bull, vaja, que diem en català.Posades així les coses, en què consisteixen en última instància sabers com són els estètics, els religiosos, els metafísics, els polítics, els jurídics…, és a dir, els sabers al voltant de l’ésser humà, els sabers del sentit? No són altra cosa que maneres de compensar-nos del dese-quilibri estructural i dinàmic que patim a causa de la desestabilització del cervell i del seu resolt avenç incon-trolat cap endavant.Però, Déu, existeix o no? Comptem amb la justícia o no?... Si a vostè li va bé creure que un i altra existeixen, aleshores existeixen. Cas de no anar-li bé, haurà de buscar alguna altra cosa per tal de reequilibrar-se, de no fer-ho la neurosi o la psicosi l’assalten ja i acabaran instal·lant-se a la seva biografia. No podem tirar enda-vant desestabilitzats, i en canvi el recorregut del cervell, de fet, ens ha abocat a la inseguretat i a fer tentines

contínuament. En contra de la resta d’animals no en tenim prou amb allò que hi ha, a més tenim necessi-tat de coses irreals. Religió, moral, dret, política, estèti-ca… representen esforços per tal de no perdre la raó.Al seu dia refusava jo les filosofies nord-americanes del funcionalisme i del pragmatisme, les de Wi-lliam James -1842-1910- i de John Dewey —1859-1952—. Actualment les trobo sensates, pràctiques. La veritat definitiva, segura, no existeix. Totes les veri-

tats acusen flaquesa, són nòmades. La vida, en canvi, sí que existeix, és aquí, en el dia a dia.El literat francès Henry de Montherlant, del qual vaig llegir de gust als meus anys joves La Reine morte -1942-, obra teatral que es desenvolupa en tres actes aborda un fet històric portuguès, se suïcida el 1972; entenia que el suïcidi és une parcelle de liberté dans la nécessité. Si no, per què ens resulta tan difícil concebre el no-res? El cervell de Montherlant s’havia quedat sense sosteni-dor, sense recursos per a reestabilitzar-se quedant ales-hores convençut que el suïcidi era l’últim alleujament.El cervell és el nostre Jonàs que ens dicta des de l’interi-or del peix monstruós. El sistema neuronal humà és un gran pop, flexible i ondulant, que escup tinta negra. Al cap i a la fi tots som uns herois atrapats pel fracàs. Re-cords i divagacions del borratxo o del drogat són mani-festacions d’un cervell intoxicat. Mai de mai mostrarem en la seva nuesa el nostre món interior poblat d’obses-sions i d’angoixes. El cervell no ho tolera. Moments en els quals reconec que no sóc res. El cervell ens llança cops de puny que ens tallen la respiració. La vida d’un home és una travessia de tenebres.

Octavi Fullat


Pla Nabril, 35Tel. 977 81 62 59 43365 ALFORJA

Som el que mengem?Mahatma Gandhi va dir que la fam i l’amor mouen el mon. Segurament al dir amor volia dir sexe i la lluita de tots els individus d’una espècie per projectar els seus gens cap al futur, és a dir una lluita per la supervivèn-cia. Això en una espècie territorial i jeràrquica com la nostre, porta des del moment en que deixem de ser caçadors/recol·lectors a que la vida dels humans vagi lligada a un territori, que conforma la cultura i la ma-nera de ser dels seus habitants. La composició del sòl, el clima amb les seves temperatures, la pluviometria, l’accés fàcil a l’aigua i a algunes primeres matèries, la proximitat al mar, l’altitud, la presencia de boscos o roquetars, determinen a priori els possibles conreus, pastures, aprofitaments forestals i matèries primeres, aprofitaments hidràulics o combustibles fòssils. De tot aquest conjunt de coses en surt una manera de ser i de fer les coses i lògicament la primera de totes és alimen-tar-se. És allò de primum vivere ende filosofare.Catalunya és un territori d’una diversitat extraordinària, hi ha un conjunt de microclimes que van des de l’alta muntanya, mitjana muntanya, planes interiors, planes litorals, zones costaneres. El conjunt està molt diferen-ciat i influït pel clima, podríem dir que a grans trets hi ha una Catalunya humida i una altra de seca.També te la seva importància diferenciar la Catalunya vella de la Catalunya nova.En tota aquesta exposició tindrem en compte la reali-tat social després de la sentència arbitral de Guadalu-pe que va abolir el sistema de remences, ja que amb aquest sistema d’explotació feudal només menjaven els nobles i l’església. Els territoris que conformen la Catalunya vella, per-tanyen a la Catalunya humida, però l’altitud està re-presentada des de la muntanya fins el mar. El tipus d’explotació característica és la masia, entesa com una explotació tancada i autosuficient, les explotacions són mitjanament grans i els tipus de conreus tradicionals són els cereals d’hivern i d’estiu, patates, verdures a l’hort i farratges pel bestiar, tota la producció és destina a l’autoconsum, la gent viu i treballa a la masia, només es venen excedents en anys de collites excepcionals. El bestiar és un capítol molt important tant a la plana com a muntanya aprofita pastures i subproductes que

d’altre manera es perdrien, proporciona l’energia per llaurar, recollir, transportar, en canvi els conills, ànecs, gallines, oques, proporcionen bones proteïnes i varietat en la dieta, hi ha vaques però no són per carn, són la força de treball, mengen qualsevol farratge, estiren de la carreta i proporcionen llet i un vedell a l’any, però l’animal de ramat és sobretot a les cases de muntanya, l’ovella, proporciona llana per a vendre, la llet que no s’acaben els xais se’n fa bon formatge Serrat, que junt amb la venda dels xais completarà l’economia de la masia.Les masies de la Catalunya vella, si hi descomptem l’Em-pordà, no tenen oliveres, això marcarà molt la majoria de la gastronomia de totes aquestes zones del país, la substància grassa és el greix de porc i en menor mesura d’oca i ànec, això farà que el porc és el rei absolut com animal d’explotació, sense el porc la vida a les masies de muntanya seria impensable. Si a tota Catalunya el porc és important a la Catalunya vella és imprescindi-ble. Tot i que a tot Catalunya fa segles que es fa vi, la qualitat del vi a la Catalunya vella no és massa bona, les terres són més adients per els cereals.A la Catalunya nova, a grans trets, les explotacions són més petites llevat de les que pertanyien a les ordres religioses i a l’església que solen ser grans latifundis que van passar a la propietat privada per raó de la desa-mortització de Mendizàbal. No només les explotacions són més petites, la gent no viu al tros, viu al poble, el gros de la producció no és per a autoconsum, sinó per a vendre, l’olivera, l’ametller, l’avellana i la vinya con-formen les produccions bàsiques, als grans latifundis els cereals prenen el relleu, però també per a vendre. Tot això no exclou les petites produccions d’horta per au-toconsum.De tot el que hem dit anteriorment no es pot despren-dre que hi ha una diferència fonamental entre les dietes d’una o altre Catalunya, els trets de base de la cuina catalana són comunes, a tot arreu es feia escudella, es feien embotits, es menjava bacallà i arengades, i la base de l’alimentació era el pa i el vi. La ceba i el tomàquet per als sofregits i també els alls són comuns atot arreu, evidentment a la vora del mar hi ha pescadors i tots fan suquets i altres plats de peix.


El que realment canvia és la manera diversa de preparar els diferents menjars, molts d’ells adaptats als produc-tes de la terra, però una diferència fonamental és el co-lor dels aliments un cop cuinats, al nord del Llobregat, els plats de menjar solen ser foscos i al sud solen ser vermells o rosats, la culpa és del pebrot vermell i el seu derivat el pebre vermell, al nord el pebre vermell com a condiment tradicional és desconegut, en la tradició gastronòmica del nord no s’usa mai el pebre vermell, no hi ha embotits vermells, el xoriç i la sobrassada no formen part de la tradició dels embotits de la Catalunya vella, la seva introducció és molt moderna, degut a les grans indústries càrnies que han crescut molt a finals del segle XX a les zones d’Osona i Garrotxa.En contraposició, a la Catalunya nova, el pebrot vermell es present a moltíssims plats, i com a rei indiscutible el romesco, amb totes les seves varietats de cuits i crus, i no entrarem a discutir-ne ni la paternitat ni les diverses receptes que corren per totes les cuines.A totes les zones del país hi ha plats que li donen un aire d’exclusivitat, ja sigui la truita amb suc del Priorat, les garoines a la costa brava, el chapadillo al delta de l’Ebre, el bacallà a la ripollesa, o el mateix pataco a Al-forja que és també l’espineta i el cargolí de Tarragona, els peus de porc amb naps i el trinxat de la Cerdanya i la crema de farina de fajol de la Garrotxa, o les botifar-res dolces de Girona.De tot la gran quantitat de plats que per sort, es cuinen a Catalunya podríem diferenciar els plats de supervi-vència dels plats de festa o més elaborats, normalment desenvolupats a les cuines de les cases riques, una escu-della típica dels Pirineus és de supervivència o de luxe bàsicament pel seu contingut de carn, molt abundant en les festes de las cases riques i molt poca com a men-jar de supervivència, una escudella de Nadal porta carn i embotit de porc, ossos de porc i de vedella, pollastre, gallina i una gran pilota, la de supervivència porta al-gun os ranci de porc i una bola de sagí, molta patata, bledes, cols i algun nap o pastanaga, fesols o cigrons.A la Catalunya nova, amb la casa al poble i el treball al tros, el menjar es porta de casa, pa, algun tros de cansalada i es fan unes bones cassoles de tros en que s’aprofita el que dona directament la terra conill, ca-ragols, patates i algunes verdures, un plat únic molt correcte és la clotxa que proporciona un bon equilibri energètic entre greixos, hidrats de carboni i proteïnes. A Catalunya com a tot el Mediterrani, l’art de menjar és l’art de combinar moltes unitats de petites coses, al Mediterrani sempre ha estat més abundant la diversitat que la quantitat, a altres punts del món quan es men-ja arròs, per exemple, es menja arròs, aquí es cuinen diversitat d’arrossos, a la cassola, a la paella, però tots porten una gran varietat d’ingredients, sigui conill, po-llastre, costella de porc, peix, marisc i gran varietat de verdures, i sofregit i tot en petites quantitats.També les espècies emprades varien del nord al sud, ja hem comentat l’imperi del pebre vermell, també hi ha herbes aromàtiques que són més corrents al nord com la sajolida o l’orenga. També l’ús de bolets és més gran a la Catalunya vella.A tot aquest conjunt si ha d’afegir, que la descoberta d’Amèrica ens va canviar profundament la dieta dels pobles europeus en general i també a nosaltres, el to-màquet, la patata, els fesols, el blat de moro o moresc

i els pebrots han marcat tan profundament la cuina i la dieta que aliments que porten entre nosaltres menys de quatre-cents anys, sembla que siguin de tota la vida. Tots ells s’han adaptat igual de bé a tot el territori, però el moresc al ser un cereal d’estiu, s’ha adaptat millor a la Catalunya vella ja que es pot cultivar de secà, en canvi a la Catalunya seca només és possible el seu cul-tiu de regadiu.Un capítol importantíssim de l’alimentació i el conreu a Catalunya, és el vi. El cultiu de la vinya va ser molt extens a Catalunya, ja que forma part de la trilogia me-diterrània del blat, oli i vinya que han estat la base de l’alimentació, juntament amb els fruits secs, durant se-gles. El vi no tenia la connotació de plaer gastronòmic que te avui dia, el vi era un aliment relativament fàcil de conservar, i la vinya responia bé en molts terrenys que d’altra banda haguessin estat improductius. La Fil-loxera a finals del segle XIX va arrasar la vinya a tot Europa, el seu avanç cap al sud per terres franceses es va produir a raó d’uns cinc quilòmetres per any, això va permetre a Catalunya un període d’intensa ocupació de boscos i altres terrenys que abans eren pastures, per plantar vinya i poder-ne aprofitar els seus rendiments per exportar vi a França ja que hi havia una gran de-manda. El miratge va durar poc i amb l’arribada de la fil·loxera, el bosc va tornar a ser bosc.Però del desastre, en va sortir tot una manera de conre-ar de nou la vinya, es varen plantar noves vinyes sobre peus americans, que al tenir més escorça a l’arrel, im-pedeixen que la fil·loxera li pugui xuclar la saba. Es van seleccionar varietats antigues i altres de noves que junt amb uns grans avenços enològics, han donat uns vins de categoria reconeguda internacionalment. En el món del vi la Catalunya nova juga sense cap dubte a primera divisió, les comarques vinícoles del Pe-nedes, del Priorat, del Montsant,de la Terra Alta, i les menys importants de la Conca de Barberà, Tarragona,i Costers del Segre tenen un plus enfront de les d’Alella, Empordà o Pla de Bages, sense desmereixen cap.Responen a la pregunta diríem que el que mengem ens conformen com som, però el que mengem també és un resultat del territori, però sobretot dels segles de cultura acumulats que tenim com a poble que sempre hem estat oberts al món i a tot el seus coneixements i influències. Que així sigui i que així continuï.

Benet Sadurní


El vent que passa IIAl capvespre del 17 de juny passat, tenia lloc al Cen-tre de la Imatge Mas Iglesias de Reus, la inauguració de l’exposició fotogràfica “Selecció final... el vent que passa II” d’en Jordi Olivé Salvadó. Per raons que no ve-nen a tomb, no m’havia estat possible lliurar una visita assossegada i mandrosa, fins al matí del primer dissabte d’agost i s’ha donat la circumstància de que, gentil-ment, se m’ha ofert de “ci-cerone” improvisat l’autor de les fotografies exposa-des. Ha estat un dels mo-ments màgics, intensos, que he viscut aquest estiu. Un delit autèntic.En el moment de traspas-sar el llindar del Centre, m’ha vingut a la memòria una metàfora llegida no sa-bria dir a quin llibre i que resta embolicada com un brunziment llunyà en les teranyines del meu cervell: “Qui ha vist el vent?/ Ni tu ni jo l’hem vist:/ però si els arbres s’inclinen/ el vent ha passat allà mateix”. I el que ha passat pel Centre de la Imatge Mas Iglesias, és el vent de la història. D’una història en blanc i negre que va desenvolupar-se fa més de mig segle en un poble petit del Baix Camp cap-tada amb una serenor envejable per una “Rolleiflex” i la sensibilitat d’un fotògraf apassionat que sabia “situar en el mateix punt de mira el cap, l’ull i el cor” fent seva la cita de Bresson Cartier un dels referents més acreditats de la fotografia mundial.El vent de la vida s’ha aturat presoner d’unes parets im-maculades on s’han penjat les imatges de la realitat, de la quotidianitat d’un temps per molt fosc que fos, com ara el realisme impactant dels rostres d’una tristor infi-nita, il·luminats per un llum de carbur en la vetlla d’una

nena morta. De L’ombra del poder” reflectida en els dos capots de la Guàrdia Civil i que ha donat la volta al món, o la cara d’un altre agent de l’ordre davant d’un domàs del Corpus, sota l’epígraf “La festa guardada”. L’aldarull de la canalla recollint monedes i llaminadures en un bateig, la inoblidable Roseta, durant tants anys ermitana de Sant Antoni, l’Alberto el miner al costat

del martell de picador, la Pepa (“Manola”) proveïda d’un paraigües fent el pre-gó pels carrers del poble. M’aturo embadalit davant d’una fotografia que sem-bla haver sorgit d’una de les paràboles de l’Evangeli: un camp immens de blat daurat i, al fons, la figura negra, ensotanada, d’un capellà empenyent una moto que se li deu haver espatllat, amb un títol sug-geridor: “Portador de l’Eu-caristia”. I tantes altres que seria prolix d’enumerar.Tinc el pressentiment ar-relat de que, amb la seva modèstia innata, ni el ma-teix Jordi Olivé intueix que amb la seva vella “Rollei-flex”, ha fet història i que mai s’ha pensat seriosa-

ment en la visió que en la posteritat haurien de tenir aquestes imatges d’una època enterrada en la pols de l’oblit. Però... ai el vent...! Aquest vent que ningú veu i que tan sols intuïm quan s’inclinen les branques dels arbres, ens torna a desvetllar imatges plenes de vida, testimonis d’un temps definitivament perdut, que con-forma la història d’un poble que ens cal no oblidar per tal de no perdre la nostra pròpia identitat.

Gonçal Évole

Jordi Olivé, als jardins del Mas Iglesias (Ester Delgado)


Aque(s)ta llengua nostraA plegar vellanes!Una vegada algú em va dir que avui dia el temps ja no es mesura com abans, que ja ningú viu en funció de si és el temps de les cireres o el de l’oliva. Per sort, a Al-forja aquest calendari encara és viu. I ara és el temps de l’avellana. O de la vellana, com diem aquí. És una vari-ant formal, com ho és també vellaner, típica del Camp de Tarragona. A finals d’agost comença la plega: abans el poble s’omplia de plegadors i sobretot de plegadores d’arreu. I per la festa major tothom celebrava la bona collita (si era el cas, esclar).Però plegar no vol dir el mateix a tot arreu. Només en el balear, una part del català nord-occidental i el tar-ragoní té el significat d’agafar una cosa de terra. No sentireu mai cap gironí que plegui papers, ell els colliria o recolliria, per tant, també colliria avellanes. Plegar i aplegar provenen del llatí plicare i applicare. Tot i que tenien significats diferents, avui és difícil de separar-los, perquè, per exemple, alguns dialectes fan servir aplegar en els sentits que tenia el llatí plicare i al revés. En al-guns llocs apleguen ametlles, per exemple. És a dir, és com si fossin dues variants formals com les que hem vist de vellana/avellana. Un altre significat de plegar és agafar una cosa fugissera, i per a nosaltres no només es tracta d’una cosa tangible, sinó també d’una idea, o senzillament de paraules: “Han fet un pregó però no he plegat res!” Acotxador vs. aixecadorI, continuant amb el nostre gironí, per plegar avellanes potser s’agenollaria, però mai s’acotxaria. Ni per ple-gar ni tampoc per recollir senalles. Acotxar, en el sentit d’ajupir-se, només és viu a les nostres contrades i a po-nent. És d’on deriva l’acotxador dels castells, que és el xiquet que s’acotxa perquè l’enxaneta pugui fer l’aleta. El que en barceloní es coneix com l’aixecador. Tot de-pèn de com es miri.Això sí, tant el gironí com qualsevol altre plegador aca-baran la jornada asclats. Un altre mot local, aquest no recollit enlloc amb el significat d’acabar molt cansat. En tots els diccionaris (inclòs el Diccionari català-valencià-balear, DCVB), asclar vol dir estellar, és a dir, trencar a bocins una cosa sòlida, en estelles o ascles (que són es-telles grosses). És com quan diem que estem fets pols, fem servir una metàfora de desintegració molt sem-blant. Sembla que antigament era una paraula viva a tot el domini lingüístic, però avui pràcticament només la trobem en el sentit figurat i es va asclant progressi-vament.Riquesa no estàndardI si quedem asclats és que ens hem estragat molt. Aquest mot sí que només el trobem al DCVB i vol dir quedar-se sense força. En un moment de la nostra his-tòria es va agafar del castellà estragar, tot i que en la llengua veïna vol dir viciar o causar estralls i no és mai pronominal (no se estragan). Això sí, nosaltres l’hem adaptat com a estregar, perquè molts diríem “No t’es-treguis gaire...” I és una llàstima que el nostre estàn-dard no l’hagi adoptada, perquè realment costa de tro-

bar un sinònim perfecte (quedem rebentats o baldats però no podem dir que ens hem rebentat o baldat i sí que ens hem estragat).Ai, el terreny, que n’és d’important per no quedar as-clat! Net de pedres i fullaraca i, si pot ser, que sigui soldó (un mot també desconegut fora del Camp de Tar-ragona, el Penedès i Tortosa). Una pedra o un buscall mal posats ens poden destrossar els genolls. Sí, buscall s’escriu amb u perquè no ve de bosc sinó de busca. Es tracta d’una paraula que s’ha anat perdent a mesura que es perdia la terra, perquè era ben viva arreu. Ara en trobem rastres al Camp de Tarragona i cap a les Ter-res de l’Ebre. Busca segurament ve del germànic bus-ca, que vol dir llenya de cremar. Una busca, a més de ser la vareta d’un rellotge, és una brossa, una partícula molt petita, un bocinet d’alguna cosa. Per exemple, si fa molt de vent, ens pot entrar una busca a l’ull. Tant d’una cosa com de l’altra al Camp de Tarragona i cap al Priorat n’hem dit burca, segurament per la proximitat dels sons de la s i la r o per la influència de burxar. A mitjans del segle XV va aparèixer a Barcelona un par-tit de mercaders i menestrals que es van batejar preci-sament com la Busca, en oposició a la Biga, el partit de l’aristocràcia que dominava el govern municipal des de feia més de dos segles. La vella classe dirigent es perce-bia com la biga que aguantava l’edifici de la ciutat. I els opositors irònicament es veien com busques, com pe-tites estelles: però moltes estelles juntes també poden arribar a fer mal si es claven alhora! I, de vegades, una de sola pot arribar a ofuscar-nos: “Com és que veus la busca a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?”, diu l’Evangeli. Ho estaven tant, d’ofuscats, al segle XV, que van acabar en guerra civil. I ja només ens queda espigolar, que primer només es referia a plegar les espigues que quedaven després de la sega i que a poc a poc es va anar aplicant a qualsevol fruit. I és el que intento fer amb les paraules que van caient i que pocs van plegant. Perquè moltes d’aques-tes paraules més que dialectals són generacionals. I això em fa pensar que si no fos perquè vaig créixer envolta-da de rascles, senalles, sacs i podalls no en sabria de la missa la meitat. No sé com ens ho farem amb els que vindran!

Maria Rodríguez Mariné

Plegant vellanes als anys “60” (Arxiu)


Devia ser en els inicis de l’any 1941 que va fer la seva aparició en el món musical d’aleshores, una cançó me-lodramàtica, farcida d’un sentiment estrany, llunyà i nostàlgic, que portava per títol “Tatuaje” i es compo-sava d’una barreja de vals i l’esquinçament del tango argentí. Per un servidor que, amb els meus 16 anys, començava a treure el nas per les sales de festa i es-pectacles, la recordo amb enyor i la recordaré sempre com si fos la primera vegada en sentir-la. El cas és que l’esmentada cançó va causar un gran impacte i una acceptació generalitzada, fins arribar a obtenir la consi-deració de la millor cançó d’aquella època, fet que ho confirmen les dades de la “Societat General d’Autors d’Espanya” i la que va aportar amb escreix la millor recaptació l’any de la seva estrena.Molts cantants, orquestres i personatges de la faràn-dula, la posaren capdavantera en els seus repertoris i actuacions durant molt de temps. No voldria oblidar-me de que, la qui va saber donar-li tot el dramatisme i sentiment d’un amor fugaç i apassionat va ser, sens dubte, la gran Concha Piquer, quan entonava allò de:

“Era hermoso y rubio como la cerveza,el pecho tatuadocon un corazón,

en su voz amarga habia la tristezadoliente y cansada del acordeón.

Els seus autors, Rafael de León que va posar-hi la lletra i Manuel Quiroga la música, varen aconseguir un encert magistral, que reflectia un país enfonsat, en blanc i ne-gre, que es llepava en un silenci escruixidor les ferides d’una guerra maleïda.Si algú dels que heu tingut la paciència de llegir aquest escrit, voleu donar-li un cop d’ull a la lletra, comp-teu amb la meva invitació. N’estic convençut que els d’aquells temps, faran volar la imaginació, la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà mai més, però viuran uns moments fugaços de la seva llunyana joventut. De tant en tant això és força recomanable.Mentre embasto aquestes ratlles em ve a la memòria una de les estrofes més punyents d’aquesta història col-pidora:

“Mira mi pecho tatuadocon este nombre de mujer,es el recuerdo del pasado

que nunca más ha de volver.

Per un moment, en la meva solitud, m’ha semblat sen-tir la veu esquinçada de la Concha Piquer.

Joan Besora Savall

Cançons d’ahir i de sempre


Resum estieuncL’Associació de Joves d’Alforja vol donar les gràcies a tot el poble pel suport i l’assistència en totes les activi-tats d’estiu que hem realitzat, remarcant la xifra de 600 persones a la “2a Festa de la Cervesa”. La primera activitat de l’estiu va ser “El cine a la Fresca” on la pel·lícula Shrek va tenir un gran èxit, els joves volem agrair l’assistència en aquest acte.La segona activitat que vam realitzar van ser les “2nes 24hores de Futbol Sala Sub21” on hi participaven dos equips dels Joves, un dels quals va ser el guanyador i l’altre va quedar a la quarta posició. Volem agrair tant a la gent que va venir de públic com als equips parti-cipants.La tercera activitat va ser el “Gran Sopar Popular”, que creiem que va ser un èxit tot i alguns petits problemes que ens van sorgir, com ara la previsió de pluja o altres errors fruit de la inexperiència.També, el dia de la paella, vam realitzar la primera ac-tivitat lligada a la Festa Major de Sant Miquel, que va consistir en fer un taller per a nens que era un concurs de dibuix, després un representant de cada entitat del poble va formar part del jurat i el dibuix va ser escollit per votacions. El dibuix guanyador serà la portada del programa de la Festa Major de Sant Miquel d’aquest any. L’ultima activitat que hem realitzat a l’estiu ha estat la “2a Festa de la Cervesa” on comptàvem amb una or-questra de versions de Rock Català i després uns Disc Jockeys. Des d’un principi els Joves d’Alforja vam voler tirar en-davant la “2a Festa de la Cervesa” tot i sabent que no era viable econòmicament amb els tractes que vam aconseguir amb el Bar el Parc, amb la mediació de l’Ajuntament. Però ho vam fer perquè era un dels nos-tres objectius pel qual portem tant de temps treballant, i així poder tenir una festa al poble, aconseguint que la gent s’ho passi bé i que en un futur es pugui acabar convertint amb una festa de renom a tota la comarca, i així podem donar reputació i promoció al nostre poble.Els Joves d’Alforja també voldríem demanar disculpes sobre alguns problemes que vam tenir a la Festa de la Cervesa, com ara que els sortidors van deixar de fun-

cionar perquè no els hi vam donar suficient temps per refrigerar-se, i per aquest motiu no vam poder submi-nistrar cervesa durant una bona estona, un altre motiu pel que vam voler demanar disculpes va ser per l’elevat volum de música que vam tenir posada a la festa fins a altes hores de la matinada i que es va sentir per tot el poble i segurament va molestar a molts vilatans, des d’aquí demanem disculpes a tots els afectats, i us espe-rem l’any que ve amb més festa i millor organització. Els Joves d’Alforja comuniquem al poble que ens ne-guem a tornar a realitzar un altre esdeveniment d’aquesta magnitud al Parc Amics d’Alforja mentre hi hagin els mateixos tractes i condicions, considerant que les condicions no eren justes i sumant faltes de respec-te. A conseqüència d’aquestes condicions, l’Associació s’ha sentit enganyada, ja que som una associació sense ànim de lucre i per tant, no busquem el benefici per a nosaltres, però tampoc fem donatius a la gent que l’hi van malament les coses com si fóssim una ONG. Volem agrair a l’Ajuntament, els col·laboradors indivi-duals, i a tots i totes les botigues, comerços i entitats del poble que ens han ajudat, han col·laborat i s’han portat molt bé amb nosaltres en les diverses ocasions, actes i activitats que hem realitzat. Moltes gràcies a to-tes i a tots.

Associació de Joves d’Alforja

Sopar popular del jovent a la sala rodona del Parc.

CU

INA

DE F

ESTA


Diuen els entesos que, una manera subtil de definir la intel·ligència, consisteix en saber trobar la diferència entre les coses “iguals” i la “igualtat” entre coses dife-rents. Partint d’aquesta premissa es pot dir que les me-tàfores són un signe d’intel·ligència, però és quelcom evident de que no sempre els paral·lelismes entre dues coses poc menys que antagòniques té de ser encertat en un percentatge molt alt per la infinitat d’interpreta-cions que fins i tot poden arribar a crear confusió quan intervenen situacions atípiques. Per reblar el clau d’això que he deixat escrit, permeteu-me de compartir amb vosaltres unes comparacions entre dues coses tan diver-gents com poden ser “la política i la meteorologia”. Anem per les definicions:Quan tenim eleccions podem dir, sense marge d’error, que s’acosta un canvi de temps. La campanya electoral s’esdevé com una situació de “fortes pertorbacions”. La corrupció i la demagògia en els polítics cal qualificar-la de “temps normal”. Els debats polítics venen a ser “una successió de fronts càlids i fronts freds”. Els pres-supostos de l’Estat, això ja és més complicat i cal des-patxar-los com “pronòstics a llarg termini”. Els pactes entre partits són com “la neu que tan aviat fa bé, com fa mal”. Els “tripartits” són com “una barreja conflictiva de masses d’aire”. Les discussions entre els polítics de bàndols diferents, “un cicló tropical que acaba conver-tint-se en una tempesta de llamps i trons”. La majoria absoluta és com “un anticicló potent que ens abraça des de les Açores” i que ningú s’entesti en trobar sego-nes intencions. Les retallades de pensions... ai...! aquest és fàcil: “una forta i llarga sequera”. Els augments d’im-postos són com “una glaçada tardana i traïdora”. Un decret de llei injust, pot ser “un vendaval devastador”. Un bon polític, -rara avis-, “l’arc de Sant Martí”. Per acabar: un mal polític, aquí no tinc cap dubte: és pitjor que “una pedregada”. Deixem però d’embolicar la tro-ca i donem pas a analitzar la meteorologia.Ens trobem que aquest mes de juliol passat alguns me-teoròlegs l’han qualificat d’atípic perquè li ha donat per comportar-se d’una forma poc habitual més aviat fresc i ventós, contrastant per cert, amb el mes d’agost que

ha estat tot el contrari i els “especialistes” de la qüestió s’ho han fet venir bé per assegurar-nos“ que el juliol ha fet d’agost, i l’agost, ha fet de juliol”. Ells sabran per què. M’he pres la llibertat de contrastar dades objec-tives i fer-ne una comparació amb el terme mitjà dels últims 40 anys aquí a les nostres contrades: la tempe-ratura mitjana ha estat 6 dècimes per sota del normal, amb 38 hores menys de sol, la qual cosa equival a un 13%. Hem tingut 4 dies de vent, quan la mitjana és de 2. Els dies de serè al matí i marinada a la tarda han estat 19 i la mitjana són 15 i de tardes amb marinada n’ha fet 8, d’una mitjana de 14 dies, és a dir que ha fet moltes més hores de serè que altres anys, tot a conse-qüència de que el nostre amic, l’anticicló de les Açores s’ha col·locat orientat de Nord a Sud, provocant-nos nits més fresques.Si aquest juliol s’ha esdevingut atípic o no, cadascú és lliure de creure allò que més li convingui. Jo sempre he pensat que té molt de sentit aquella dita de que “és normal que el temps es comporti d’una forma anor-mal”.Tornant a la primera de les dissertacions, un altre exem-ple d’un cas possiblement atípic, que en política, en podríem trobar a cabassos, però crec que pot venir a tomb el següent:Resulta que el físic, matemàtic i astrònom Isaac New-ton, famós per promoure les lleis de la gravitació uni-versal i la caiguda de la “poma de la gravetat”, etcètera i que juntament amb Einstein, Leonardo Da Vinci i Gali-leu va ser considerat una de les ments més privilegiades i prolífiques de la història, en un moment de la seva vida va tenir la debilitat de deixar-se seduir pels efluvis de la política en la seva Anglaterra natal. Quan li varen proposar de formar part de la Cambra dels Lords, va acceptar el càrrec i durant tot el temps que va assistir a les sessions, tan sols va intervenir en una sola ocasió en que va demanar la paraula i només va dir, “que fos tancada una porta per la que hi passava una forta cor-rent d’aire”. Com són aquests anglesos!

Miquel Taverna Balcells

Temps i Pagesia Paral·lelismes atípics

CU

INA

DE F

ESTA


Reserves: 977 816 375 - 649 859 123

Cuina Casolana PER: TERESA ÀVILA I GRAU

3 8 9 2 6 1 4 5 7

6 2 4 7 9 5 8 1 3

1 7 5 3 8 4 9 2 6

9 6 1 8 3 2 5 7 4

4 5 7 9 1 6 3 8 2

2 3 8 5 4 7 6 9 1

7 9 6 4 2 8 1 3 5

8 1 2 6 5 3 7 4 9

5 4 3 1 7 9 2 6 8

2 9

1

1 8 6 9 3 7

5 8

6 9 5 4 3

9 3

8 1

2 8

6 7 9

SUDOKU n.15

Solució SUDOKU n.14

SOPA DE PEIX I MARISC INGREDIENTS:750g de musclos nets i oberts al vapor (el suc es reserva), 300g de cloïsses (s’han de deixar uns 10 minuts amb ai-gua i sal, es posen al vapor junt amb els musclos) 150g de gambes, 150g de llagostins, 300g de rap tallat a daus, 1 ceba picada petita, 2 tomàquets madurs tallats a daus, 2 grans d’all picats amb julivert, 50cc de conyac, 50g de farina, 1250cc de fumet de peix, oli d’oliva, sal i pebre.

PREPARACIÓ:En una cassola amb oli calent sofregim les gambes i els llagostins, es retiren, es pelen i es treuen els caps. Al mateix oli s’hi posa el rap salpebrat, uns dos minuts, es retira i s’hi posa a coure la ceba uns 5 minuts. S’hi afegeixen els caps de les gambes i dels llagostins i es flamegen amb el conyac. S’hi afegeix la farina, l’all, el julivert i els tomàquets i es deix coure uns 5 minuts més. S’hi afegeix el fumet i el suc de la cocció dels musclos i les cloïsses i es deix coure uns 20 minuts tot junt. A continuació es passa pel colador xinès i es torna a posar al foc junt amb les gambes, els llagostins, els musclos i les cloïsses (sense closca) i el rap. Es rectifica de sal i pebre i es deix coure uns 5 minuts més. Es pot acompanyar amb torradetes aromatitzades amb all.

FILET DE VEDELLAAMB SALSA DE DIJONINGREDIENTS:4 talls de filet de vedella, 4 talls de cansalada tallada fina sense corna, 75cc de conyac, una cullerada d’oli d’oliva sal i pebre.

PREPARACIÓ DE LA CARN:S’enrotllen els talls de cansalada al voltant de cada tall de filet i es lliguen. En una paella s’hi posen a coure amb l’oli calent els talls de filet. Uns 2 minuts per cos-tat. Es retiren i s’hi posa sal i pebre.

INGREDIENTS DE LA SALSA:3 cullerades de mostassa de Dijon, una ceba pelada i picada molt fineta, 250g de xampinyons tallats a làmi-nes, 100cc de vi blanc i 200cc de crema de llet.

COCCIÓ:A la mateixa paella s’hi posa a coure la ceba molt a poc a poc. Quan ja està estovada s’hi afegeixen els xampi-nyons i es deix coure uns 3 minuts i s’hi tira el vi blanc barrejat amb la mostassa. Es remena uns segons i s’hi posa la crema de llet. Es torna a remenar i s’hi posen els talls de filet uns 3 minuts que cogui tot junt. Es retiren els cordills i es pot servir tot seguit.


Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona)

[email protected] • www.tecnovit.net

Anunci Informatiu 2009(2) 1 30/03/09 10:47

Nit DiabòlicaVigília de la nostra Festa Major. La desfilada dels diables és un dels actes populars que fa sortir més gent als carrers i places. La sensibilitat del Jordi Vilella, en el moment de prémer el botó de la seva màquina, ha sabut copsar tota la intensitat, la màgia, el misteri, l’esclat de la pólvora i el foc genuïnament mediterrani, d’una nit diabòlica al seu pas pel nostre carrer de La Font.

Foto: Jordi Vilella

informatiu d'alforja num. 74

Documents