INFORMACIONS DE "LA REVISTA"

QÜESTIONARI

La injormació de Catalunya l'any 1911 relativa a L'Ideal i l'activitat de la joventutcatalana en aquell moment, jou honrada amb la vostra col.laboració cenyida a un comen

tan i adient amb el lo general del reportatge i rejerit especialment a les vos/res aspiracionsi tasques projessionals.

Avui, LA REVISTA, dins l'any dinové de la seva publicació, per tal de commemorar elI Centenari del Renaixement de Catalunya, vol reprendre aquella injormació i cercar-hiel ressó que el temps hi ha deixat. Homes de treball els companys deis nostres quaderns, no

sabriem millor manera d'assenyalar una fita sinó aixamplar els horiqons, cercar els exem

pies i estimular les possibilitats del treball mateix.Es per aixó, segurs del vos/re costal, que us preguem de respondre al segiient qües

tionari:1. Del que l'any rg r a la Catalunya afirmáveu ésser el postre ideal, qué n'heu vist

realittat, qué en creieu rectificable i qué voldrieu encara veure animar el jutur?II. D'aleshores ençá, com s'han desenrotllat les vos/res activitats projessionals i quin

conhort o quina desil lusió us han portat?III. Quina senyera i quin programa de treball jarieu avui?

RESPOSTES REBUDES

En la informació de l'any 1911 em fou proposatque tractés de "L'actuació de la joventut en la

política".Em sembla que les joventuts catalanes de la

nostra promoció, anterior a la Dictadura, compliren en bona part llur missió política de joventuts ;

en aquests darrers deu o dotze anys de catalanisme, han determinat una evolució política profunda, oportuna i transcendental. Ideológicament, va

ren modernitzar el catalanisme en sentit liberal i

democrátic i han contribuit decisivament a l'establiment de la República i a l'obtenció d'un principi d'autonomia.

La Dictadura esterilitzá les joventuts. El peno

de revolucionan i les acabá de desorientar. Avui dia,per deficit de patriotisme, no existeix—com existia en la decada anterior a la Dictadura—aquellasuperior solidaritat de les joventuts catalanes que,

sense mancar a la disciplina dels respectius partits, es sentien germanes i actuaven conjuntamenten morrients de vibració patriótica, per damunt lesdiscrepáncies i les rivalitats que de vegades sepa

80

rayen els sectors polítics de les promocions ma

dures.Tenim, amb la Generalitat i l'Estatut, una base

de govern i d'autonomia. Per a actuar-los i darlos transcendencia, caldrá el concurs de les noves

joventuts catalanes, que estan, en bona part, performar. Faria una mala obra el polític o el partitque les pugés en esperit d'agressivitat—no caldir de f eixisme—i no ?-1 esperit de solidaritat na

cional entre totes elles. Aquesta solidaritat no ex

clou les diversificacions polítiques inspirades en elbé comunal.

II

La nostra actuació—deiem l'any 1911—ha d'ésser intensament catalanista i intensament espiritualista. Hem procurat ésser fidels a aquell imperatiu étic, de tal manera, que per servar la nostra

fidelitat individual, més d'una vegada ens hemtrobat, democráticament, en els rengles minoritaris. No sempre la popularitat és el preu de l'idealisme ; d'aquesta incongruencia ens han vingut lesmáximes contrarietats—més que desil•usions—dela nostra actuació.

III

Malgrat aixó, invenciblement idealistes, procurarem, en el temps que ens resta, no de joventut—ja finida—sinó de vida, servir la senyera juradasota el mestratge de Prat de la Riba i persistir en

la realització del programa inicial : per -Catalunya!per l'espiritualitat catalana!

Marg, de 1933.

•

aume Bofill

De 1911 engá, el meu ideal ha cercat de fer-serealitzable ; molt ha estat fet i estic tot org,ullósde la feina deis altres. Molt del que era, en laneixor de la nostra llengua, amorfe, ha rebut es

tructura; tot gran home (peró aquests són pocs)és, en cert sentit, un autodidacte, peró ja comen

cen de no estar obligats a ésser-ho, amb resultatsdesastrosos, els mediocres ; ha estat consolidadala llengua literária com esquela a un poble civil ;creadors l'han glorificada, Fabra l'ha acasada, polítics l'han servida, diaris i editors n'han fet es

campament, doctes recercadors en segueixen lespetges, n'inventarien les possibilitats des de llurspacients eremitoris. Tanmateix, en tot aquell temps,no em desemparava una angúnia : una llengua sen

se funcions d'Estat, viu, recolzant massa sobre elsentiment, d'una manera precária. Quina horror,el perill de tornar al felibrisme ! Peró a l'hostilitat closa de la monarquia ha seguit un esperit decomprensió—no diré pas complet, peró, per com

paranga amb el passat próxim, generosíssimque ens ha reconegut els mitjans més precisos perqué ens fem nosaltres mateixos, al nostre estil,la conformació espiritual que ens és cara. El problema catalá no és pas liquidat ; peró, de moment,els creditors són els altres pobles d'Espanya, queens demanen (i no us podeu pensar, en els sec

tors democrátics, que són els vivents, amb quinacuriositat, amb quina esperanga, amb quin res

pecte mig envejós) un exemple. Un ministre, un

deis homes més assenyalats de l'Espanya nova, hadit que Catalunya era gran baluart de la República: per republicana. I bé, cal dir que per catalanatambé: per la se-va adhesió salvadora al vernaculari a tot el que ehl comporta, per haver dut a la República la seva naturalitat perfecta. Peró és queel "meu" ideal és assolit ? No pas encara, ni hoserá mai : jo mateix me l'allunyo cada dia ; a mimateix em considero amb una benvolenga no gaire meravellada, peró als altres cada dia els demano més; i a la llengua que ens ha engendrat i ens

sobrepassa i ens sobreviurá, u ho demano tot ; iencara amb una absoluta perfecció, sense "ama

teurismes" ni improvisacions, ni resclosiments doméstics, ni pura badoqueria provinciana, servilment imitativa, davant d'altres pobles. .

II

Les meves activitats professionals... Aixó sen

to que, en el sentit que m'és proposat, no m'escaugaire. De desillusions, en general, mai no n'he so

fert ; de primer per la fressa que feien les illusions noves, i en acabat per la substitució d'aquestsmóvils de carácter folklóric per d'altres de mésescaients a l'home fet. Que vingui la vida amb el"seu" programa; sigui el que sigui, ja ens revedjarem administrant-lo.

III

Senyera d'ideal ? Programa de treball? La sen

yera és la mateixa de sempre, la irrenunciable. Elprograma de treball és de tendir a substituir lesobres genials per les obres perfectes.

Josep Carner.

e

L'amable invitació del meu admirat amic LópezPicó a explicar alló que he realitzat del meu plade treball inte•lectual exposat en la informacióde l'any 1911 sobre "L'ideal i l'activitat de la joventud catalana" en aquell moment, em plantejaun agut i delicat cas de consciencia. En primerlloc, se m'obliga a fer el balang inte•lectual delperíode de la meya joventut, la qual tasca és unxic arriscada en aquest nostre país en qué, percauses que no és hora d'escatir, l'autobiografiaaquest génere literari tan normal en pobles de cultura madura—a penes ha estat conreada entre elsbornes de professió intel•ectual. D'ací la segona dificultat—una dificultat que podríem dir-ne de pudor intellectual—, derivada precisament d'aquellamanca de tradició autobiográfica, i és la manera

justa de respondre a l'enquesta de LA REVISTA,per tal de no incórrer ni en el pecat d'omissió es

sencial ni en el de petuláncia.Ultra la referéncia genérica a les meves publi

cacions i les del meu Seminari, cree haver trobat lafórmula de salvar el compromís, citant-me a mimateix i reproduint un text recent, escrit d'unamanera objectiva, anterior a l'enquesta de LA REVITA.

Obro, doncs, amb emoció, la revista "Catalunya" de gener de 1911, i rellegeixo alló que jo aleshores projectava, mig esborrat com ara tinc elrecord d'aquella data ja llunyana. Em proposava

81

aleshores promoure, dintre deis Estudis Universi

taris Catalans, unes investigacions sobre la his

taria de la conscibncia moral i jurídica de Qatalunya, posant en joc un quadre molt complex de

fonts ; i afegia que aquesta investigacio havia de

fer-se parallelament a una tasca complementáriade psicologia del nostre poble.

L'any següent, per l'abril de 1912, guanyava a

Madrid una cátedra de filosofia de la Facultat deFilosofia i Lletres de la nostra Universitat, des

d'on m'ha estat possible desplegar diverses, per

bé que modestes, activitats. Una d'elles ha estat la

prossecució d'aquell pla d'investigacions de 1911.

I en arribar a aquest punt, em limitaré a reproduirels següents parágraf s del prefaci del meu llibrepublicat darrerament (1):

"Fa temps que vinc ocupant-me das filósofs ca

talans. Ultra éls treballs monográfics, he de referir-me als cursos donats a l'Ateneu Barcelonés(l'any 1905), a la Universitat de Barcelona (elsanys 1911, 1915 i 1930), i a la cátedra de Lluís

Vives de la Universitat de Valencia (1930). Dar

rerament s'ha associat a aquesta empresa el meu

estimat germa i deixeble Dr. Joaquim Carreras i

Artau, catedrátic de Filosofia de l'Institut de Bar

celona, molt afectat pels estudis d'historia de la

filosofia medieval, que des deis seus temps .d'es

colar, ha vingut collaborant a les tasques del meu

Seminari."Lluny de tota direccció tancada i autoctonista,

ens anima el propósit de reconstruir el procés delpensament filosofic catalá, estudiat com un capítol de la história de la cultura intellectual de Catalunya en les seves relacions peninsulars i euro

pees. Per altra banda, hem procurat entroncar les

susdites investigacions sobre el pensament filo

sófic de Catalunya amb la direcció psicoétnica que

presideix les investigacions deis dos Arxius de

"Psicologia conectiva" i "Psicologia etnia."

(aquest darrer més conegut per "Arxiu d'Etno

grafia i Folklore de Catalunya"), que funcionen al

Seminari de la meya cátedra des de 1912 i 1915,

respectivament. Aquesta fusió de les dues esmen

tades direccions s'ha traduit—almenys en quant alpropósit—en una labor persistent, reposada i pro

funda de psicologia del poble catalá, feta simultániament des de dalt—estudi del procés del pen

sament filosófic—i des de baix—exploració delsubstrátum étnic—amb el doble corollari de la uni

tat de la nostra cultura i l'estudi sistemátic del

contingut i matisos de la consciéncia nacional."La comprensió del nostre passat filosófic és

un postulat del problema de la vocació filosófica de

(i) Introducció a la história del pensament filosóficde Catialunya i cinc assaigs sobre l'actitud filosófica,(Barcelona, 1931).

82

Catalunya. La Historia és el veritable procés psicológic que segueixen els pobles per tal d'arribaral coneixement de si mateixos. La tradició és soisun punt natural de partida, pero deixaria d'ésserho si signifiqués la més petita minva del lliure exer

cici del pensament ; de la mateixa manera que el

record de la conducta passada en l'individu és un

antecedent natural i obligat, pero que en res no

hipoteca la llibertat de la conducta futura."Aquests cánons, que el lector veurá f ormulats

i desenrotllats en el curs del present volum, ho

son també de la meya formació filosófica. A ells

dec l'intent de definir l'actitud filosafica—assumpte deis Assaigs que prenen aquest títol—que és

el primer i indispensable trámit per a estructurar

una filosofia. Grácies als süsdits cánons, m'he man

tingut fidel, des de la meya epoca jovençana, a

algunes—comptades—tendéncies apreses en l'estudi enf onda de la história del pensament filosóficde Catalunya, i que estimo ara com a própies per

haver-me-les assimilat en viu."Peró he de ratificar també que la táctica de

situar-me inicialment en el pla de la nostra tradi

ció filosófica, sois com a punt de partida, no ha

constata cap destorn ni la més petita limitacióal meu lliure exercici filosófic. No sois aixó, sinóque més d'una vegada he rebut l'empenta i la lluminsospitada d'aquelles tendencies a qué abans m'hereferit—tendencies compatibles amb moltes d'altres—, les quals, vivificades i ampliades en el meu

esperit, m'han portat, naturahnent, fins al mateixllindar deis problemes filosófiics contemporanis".

Marg, de 1933.Tomás Carreras i Artau

•

Amic López-Picó: En llegir la vostra lletra,m'ha semblat despertar d'un somni... Bo ?...Dolent ?... Absurd!: Tots ho semblen quan no poden ésser analitzats i interpretats com cal: i ara

no estic per interpretacions ni análisis...He recordat aquel' abrandament de Solidaritat

Catalana : aquella florida d'ideals que ens comunicávem els uns als altres i anávem espargint als

quatre vents, talment com una pluja de flors.En Cambó en té la culpa, que jo tingués també

el meu, que en Prat amb la seva qualitat adorablede seny ordenador—de SENY CONREADOR—féu fructificar en la Universitat Industrial. Lanieva déria era la cultura : i entenia, com segueixoentenent, que el punt central, el nus, d'aquesta,era l'ensenyament professional. Com a conseqülncia i condició prévia d'ella, volia en Prat fer cristallitzar al recer de l'Escola, uns sindicats de técnics, patrons i obrers, que vinguessin a ésser una

adaptació a la nostra época deis antics gremis :

no hauria estalviat poca sang, llágrimes i misériala realització del seu projecte !...

La malaltia d'en Prat, peró, aná agreujant-se,i en finar, vaig preveure que s'allunyava l'idealfins a perdre's de vista.

El pesombre de la guerra, tan repugnant com

les disbauxes de la post-guerra ; les lluites fratricides anomenades socials i que jo crec simplementpolítiques : l'embrutiment de la dictadura amb lesseves set vaques grasses... i eixorques : les vaquesmagres de la República : i altres calamitats públiques i privades, superaren les meves previsions.Sort que d'un bon principi havia decidit prendrem'ho tot amb filosofia. I a la filosofia vaig lliurarme... (una disciplina que a molts fa riure i a

altres ens fa adormir). Resultats ? Una distraccióque m'ha allunyat moltes cabóries : Una metodització filosófica—i per tant estética i pedagógicaque pot ésser d'alguna utilitat : I finalment, la sa

tisfacció de veure triomfants i vulgaritzats, ama

rant tot el nostre poble (sigui pel que sigui ; tantse me'n dóna!) elg anhels de cultura i d'autonomia ; sobretot el primer, sense el qual tota autonomia, per migrada i estreta que fos, ens vindriaencara massa ampla.

No en parlem, de demá : qui sap el que farem !:jo de l'única cosa que estic segur és que no ha demancar-vos a cap dels qui com vós s'ho mereixin,Vadmiració i l'afecte de vostre afectíssim amic,

Bonaventura Conill

•

A corre-cuita, entre dues conferéncies, en un

vagó de tren, escric la nieva resposta a l'enquestade la meya cara REVISTA. Dono aquests detallsperque no tinc a má les fulles on hi havia les preguntes i és possible que n'oblidi alguna.

Em cal recordar que a l'enquesta de Catalunyavaig respondre com a crític teatral, que jo era

eventualment aleshores. Peró jo responia ja en

termes molt generals, aplicables a totes les manifestacions de la nostra cultura. El punt central dela meya resposta era aquest : ens cal imitar l'actitud inquiridora i exigent de Sócrates. I concretament citava el diáleg platónic anomenat "Alcibíades primer". La nostra generació partia ambiciosa,vers moltes de conquistes culturals. El mot d'ordre de tots nosaltres havia d'ésser "Qué seps ?...Cal aprendre !" Aquesta era l'exigeneia de Sócrates envers l'ambiciós Alcibíades, qui pensava temr-ne prou, per a regir els afers de la República,amb la seva ambició i la seva audácia; i Sócratesl'assetjava amb preguntes molt precises, sobre laseva preparació. Aquests aurífics agullons que Só

crates clavava i clavará sempre en les ánimes, jo elsdesitjava per a tots nosaltres. Tots ens havíem depreguntar els uns als altres "qué saps ?" i ens

havíem de posar l'exigencia d'aprendre.Respecte al cas coneret del teatre, ja podeu su

posar que no estic gens content. Parlant d'una ma

nera general, l'actor nostre no ha fet, d'aleshoresençá, avenços considerables. Els autors, i parlotambé en termes generals, tampoc no n'han fetgaires. Els qui vam ésser jurats per al "PremiIgnasi Iglésies", ho podíem constatar ben desoladorament. La situació del teatre nostre, diguem-hofrancament, és vergonyosa. Esdevenidor ? Qui sap,Mare de Déu! El mot .d'ordre socrátic resta exigent més que mai per damunt de iota la nostra

gent de teatre. Almenys ens sortís un Director quiel sentís de manera ben punyidora. qui fos eh,almenys, molt culte, molt refinat, molt actiu, i tingués una gran energia directora i disciplinadora...i trobés un grup de gent ben disposada i obedient.El cas s'ha donát, en els temps nostres, a gairebétotes les grans capitals europees ; per que no s'hauria de produir entre nosaltres ?...

Respecte als punts més generals de la meya res

posta a aquella enquesta, ja és una altra cosa. Lanostra generació, la que amb més d'esperances reu

nia el seu entorn Prat de la Riba l'únic, ha acon

seguit moltes de coses, malgrat la inepcia, els destorbs i les malifetes de les politiqueries qui s'hananat produint.

Per la meya part, la preséncia ideal i tan vivent del meu Sócrates, em feia marcar-me, des delcomençament, unes línies d'obra, unes normes deconducta, que he seguit amb obstinació i coratge.I el propósit, com sabeu, encara no m'abandona.No he d'explicar-vos ad el que he fet i el que hevolgut. Prou ho trobareu en els meus llibres. Elque he aconseguit, no sóc tampoc jo qui ha dedir-ho.

Content ? En tot aixó si que ho estic. El goigde difondre idees, en porta molts d'altres. Perexemple, el de veure els itineraris que van seguinta través dels esperits les cares idees, i les reaccionsque provoquen, i les construccions i destruccionsque determinen, i fins les apropiacions i les deformacions i les falsificacions que molt voldrienfer-ne. Es un espectacle molt dramátic i, en fi decomptes, molt divertit.

I quant a les incidencies de la ltuita, en resum,les he trobades sempre molt interessants i molttóniques. Sobretot perqué ja preveia, en líniesgenerals, el que m'havia d'anar succeint, de bé ide mal, i res no em podia sorprendre : n'acceptavaper endavant el goig i el turment i fins, si voleu,el martiri. Jo ja sabia que alguns m'havien de com

prendre i estimar, peró que havien d'ésser moltsels qui s'havien de defensar contra mi, i jo sabiaprou de quines maneres. A cada un deis resultats,

83

jo em deja, i cm clic, "ara passará aixó i ara pas

sará aixó altre", i rarament m'he equivocat. Aixósempre és satisfactori.

He tingut també sovint el goig de veure com

molts de programes i moltes de fórmules i moltesde pretensions cridaneres, passaven, i les meves

cares normes no passaven. Qué penso del present ?Ja ho veieu ; com a espectador i com a actor en

trobo el joc interessantIssim. Una de les époquesmés térboles arreu del món, peró més prenyadesde possibilitats, que la Humanitat ha conegut.L'esdevenidor ? No cal esperar-lo com un enigmaqui es resoldrá tot sol. L'esdevenidor, l'estem pre

parant, l'estem fent tots nosaltres. Si no el cre

guéssim bell i acomplidor de moltes d'aspiracionsnostres, hauríem de creuar-nos de braços i deixar córrer les nostres obres i les nostres lluites.Fóra l'única reQolució lógica i natural.

La meya fe és aquesta : tota idea justa, vera,pensada amb tota l'ánima i tota la vida i expressada amb tota sinceritat i lleialtat, guanyará infalliblement un dia o altre. Aquesia és la nostra

ecompensa, aquest és el fracás i aquesta la desesperació, i aquesta la impoténcia, deis qui "perforça o per sofisme" es pensen poder aturar o ma

tar la idea, poder-la convertir en alcavota de llursvils concupiscencies i miserables ambicions. Aquesta és, contra ells i llurs malifetes, la nostra joiosavenjança.

Un motiu més, amics, d'estar content !

J. Farran i Mayoral

En fons de l'article que vaig escriure per a

la revista Catalunya, l'any 1911, parlant de la ne

cessitat de contribuir a l'estudi de les qüestions militars, refiectia l'efecte de contemplar una classesocial hispánica anomenada "exercit espanyol", laqual, en lloc de portar dintre una identificacióamb l'esperit nacional amb tendéncia histórica,no representava altra cosa que una incrustació damunt del pressupost de l'Estat, posat al serveid'una monarquia.

Sense resistencies etiques ni históriques, era

forçós que la integralitat d'aquell organisme armatdesaparegués. L'exércit, allunyat de la fornal dela guerra, va aspirar al pretorianisme (juntes deDefensa), i a posar-se al servei deis ramats majoritaris anomenats partits polítics. Quan en el marc

territorial d'un país, no sorgeix un Tot orgánic ihomogeni que es coneix amb el nom de Nació, laforça armada sostinguda amb el pressupost de l'Estat, risca de convertir-se en pur servilisme. Es un

84

parásit que allarga la má, cobrint la mercaderiaamb el pavelló de la defensa nacional.

Aquest problema que examinávem en 1911 té,avui per avui, escassa relació amb Catalunya. Men

tre arriben millors temps, acontentem-nos d'estructurar cossos de seguretat amb més o menys inter

venció estatal.II

Les activitats del signant, s'han desenrotllat, en

aqueixos vint-i-dos anys, en la professió jurídicomercantil. Hem intervingut en la creació i en elcreixement social económic de la Catalunya mo

derna i de la postguerra, amb la idea de co•laborar

en la constitució d'aquest immens laboratori d'energies i de capacitats técniques i democrátiques queen diem Catalunya, per tal d'arribar a l'assaig delneocapitalisme americá, o sia de convertir l'obreren capitalista. •

Era aquest ideal una part del somni de restablirper a Catalunya l'equilibri assenyat de les concepcions jurídiques i polítiques que la feren gran a

l'Edat Mitjana. Massa fácilment s'obliden en la

nostra terra els esforços deis homes que saberenmodelar la construcció nacionalista catalana, i mas

sa fácilment la nostra receptivitat ingénua acceptai substitueix aquella f onamental categoria, per una

cópia servil de les institucions estatals d'un pobleque camina cap a la posta de la seva cultura.

III

Senyeres, ideals i possibilitats ? Programa detreball?

Si la voluntat de Catalunya volgués,a) Catalunya pot arribar cada cop més a ésser

ella mateixa, cada cop més a ésser categoria, i

nació amb estil de cultura propi i inconfusible.h) Catalunya pot arribar a voler imperativa

ment refer la seva concepció mental de la vida ca

talana, a base de concentrar totes les forces per ar

ribar a la f ormació d'un cos democrátic, cultural ieconómic. Capacitats tecniques, técnica democrática, inflexible coerció de la llei, pregon sentit históric, anorreament d'instints de violéncia bárbaraen lés masses, rebutjament de tendacies internacionalistes...

c) Catalunya pot arribar a restablir el sentit históric expansiu llatí i mediterrani, veu de l'estirpcorrent subterrani de vida de la comunitat catalana,exaltació coherent, enfront dé la indiferencia, fredor, materialisme i igualització de la vida de lesteories socials nórdiques...

d) Catalunya pot triomfar si vol, creant un

sentit d'unitat cultural en els terrenys de la história, de la filosofia, de l'arqueologia, del dret... és a

dir, restablint el seu sentit i estil de cultura.e) Catalunya pot arribar altra volta a fer que

imperi el pensament cristiá en la vida social i familiar catalana, adoptant-lo com a modelador es

piritual de l'esperit sintaic nacional catalá.f) Catalunya pot, finalment, en oposició a la

teoria de l'Estat absolut, concebre i adoptar un Estat com un sistema de f orces adreçat a aconseguirun destí final a través de la história, sigui de la família, sigui del Municipi, sigui de la Nacionalitat.Un Estat que sigui la unitat espiritual d'un poble,dotada de sentit nacional.

R. Gay de Montellet

•

Parlava, l'any 1911, de poesia catalana i l'idealque m'assenyalava era la Perfecció. Camí de laPerfecció, compta la nostra Catalunya 1933 ambuna pleiade de poetes i amb el Diccionari de Pompeu Fabra.

Per al futur voldria que la Perfecció no s'ayergonyís al carrer i que a l'Academia es trobés com

a casa.

II

El temps m'ha ensenyat que la baralla de lesgeneracions cal estudiar-la sota la llum d'aquestes tres idees fonamentals proposades per A. Maurois :

El valor estétic del topament ; el lligam entreles creences d'una época (religioses o filosófiques)i les obres literáries corresponents ; la transfor

mació dels esperits per modalitats devida diferentsi en particular per una economia distinta.

III

Senyera individual i collectiva : la Perfecciósempre. Programa : el que no desmenteixi aquestadivisa : El paper de la joventut és el de renovar, iel de la generació madura, comprendre.

Amb el desig que mai de mai no em trobi en latrágica actitud del minyó el qual, el dia del primervestit d'home, en sentir-se cridat a jugar amb elscompanys encara infants, els deia diu —, entreenyoradís i vergonyós de virilitat : — Ja no jugo !

J. M. López-Picó

•

DE L'EDUCACIO MUSICAL EN L'ESCOLA

En l'any 1911, la necessitat de portar la músicadins l'escola, com a cosa viva i com una força queinfluís en la sensibilitat, en el temperament i ádhucen la moral deis infants, era rarament sentida irarament compresa, no solament aquí entre nosaltres, sinó també en molts altres llocs.

Jaques-Dalcroze fou el primer que plantejá béaquest problema i un deis qui, amb més ciar coneixement de l'ánima deis infants, ha sabut aportar-hiuna solució que ha tingut un ressó mundial i que,naturalment, ha provocat discussions de tota mena,sense, peró, que res més, fins ara, hagi pogut oposar-se amb avantatge als seus procediments, en

constant renovació i sempre desbordants de vida,de musicalitat i de joia.

Avui, en totes les nostres escoles, la necesitat dela música, com a f orça vivificadora i coordinadoradeis sentiments i de les activitats diverses deisinfants, és vivament sentida i cap veritable pedagog no prescindeix ja de la música en la primeraformació deis infants.

Sense pretensió de cap mena, tinc la conviccióque els meus vint-i-cinc anys de tasca constanta elevar l'esperit deis infants per maja de• lamúsica i a favor de la Rítmica de Jaques-Dalcroze— que, adaptada i emmotllada al temperament ia les característiques deis nostres infants, considero ja avui dia gairebé com una cosa própia,ja que les meves aportacions, filies d'una llarga 1continuada experiéncia, li han donat a Catalunyaun caire especial i han trobat aquí un ressó i un

acolliment entre els mestres i, sobretot, entre elsmateixos infants, que em satisfá plenament —no

han deixat d'exercir la seva natural influencia.D'alió que afirmava ésser el meu ideal, poca cosa

n'he pogut veure realitzat d'una manera oficial.Si l'Estat ha fet quelcom en aquest sentit, a Madrid, només, ho ha f et molt parcialment i sense

cap orientació segura i definitiva. Aquí, a Barcelona, cap allá els anys 1919 i 1920, a l'Ajuntament s'iniciá alguna cosa amb un radi d'acciómolt modest, de la qual encara en totes les escolesmunicipals en guarden els millors records, peróque la baixa política va desfer i ara subsisteixd'una manera desnaturalitzada, mancada de direcció i de coordinació i amb ben escassa, per a no dir

eficácia.Deja jo l'any 1911 i ho he repetit després moltes

vegades, que la primera providéncia fóra de subvencionar degudament gent jove, docta i ewperimentada, músics i pedagogs de forta i, veritablevocació, per tal que poguessin estudiar l'ensenyament de la música a les escoles alemanyes, an

gleses, belgues i suisses, i sobretot estudiar la Rítmica i tot el Metode Jaques-Delcroze. No sé queaquí, a casa nostra, s'hagi fet fins ara res d'aixó.

Sense cap ajut oficial i només amb el meu propiesforç, i amb l'apoi de l'Orfeó Catalet, he sostingut el meu Institut Catalet de Rítmica i Plástica, fundat l'any 1912, aquí a Barcelona, després d'haver iniciat amb exit a l'Escola Choralde Terrassa les meves aplicacions del MItodeJaques-Dalcroze, i en aquest Institut he procuratd'atendre, en la mesura de les meves !orces,

85

a la formació de futurs mestres d'educació mu

sical i també he procurat fer de la música una cosa

bella, ordenadora, indispensable i fortament atrac

tiva en el viure deis nostres infants.Les meves activitats professionals s'han desen

rotllat principalment en el meu Institut Catalá de

Rítmica, al qual acudeixen actualment més de

cent vint infants, de tots els estaments, i un grup

de senyoretes en sa major part professores demúsica; en la institució Mútua Escolar Blan

quema, tan important i tan reeixida, de la qual fa

ja potser uns deu anys vine dirigint tota l'educaciómusical, en les Ecoles Municipals de Vilajoanaper a cecs i deficients, avui dia, dissortadament,forga oblidades per la Comissió de Cultura i dar

rérament, encara que d'una manera parcial, en

TInstitut Escola de la Generalitat de Catalunya.El conhort més gran l'he trobat sempre en l'ale

gria que he donat als infants, en la pau que he

portat als seus esperits i en les manifestacions ben

espontánies d'estimació que arreu i sempre m'han

prodigat. Els infants han estat sempre aquellsqui m'han comprés millor i millor m'han com

pensat.Una part de les meves activitats es desenrotllá

també en els estudis normals de la desaparegudaMancomunitat de Catalunya i s'ha desenrotllat dar

rerament en les tasques anyals de l'Escola d'Estiu,on he trobat sempre, entre mestres i mestresses,

un gran acolliment i un encoratjador entusiasme.La meya més forta desillusió és, malgrat tot

el meu esforg, no veure encara en les nostres es

coles l'educació musical deis infants decididament

implantada amb una lógica i decisiva orientacióamb els mitjans económics suficients per a la seva

eficácia.Avui dia, aquest tema de l'educació musical

deis infants, és un tema que apassiona, i temo molt

que aquest mateix apassionament no ens el deixi

resoldre com caldria pel major bé deis infants i

la cultura general de les noves generacions.Jaques-Dalcroze, amb la seva Rítmica repre

senta una saludable reacció contra els procediments massa conceptuosos i rutinaris de la música.

Fóra veritablement lamentable que després d'a

questa reacció tornéssim ara, en nom d'una téc

nica pretensiosa i absurda, a portar aquells procediments ja desuets i mancats de vida i d'eficácia

a l'escola i no sabéssim d'una vegada dins ella,amb la música vivent i expansiva, el ritme, la

visió clara del ritme, l'emoció pura del ritme,el ritme fet espectacle, fet evocació, fet bellesa

plástica, fet alegria i ordre en tot l'organisme, fet

part integrant de la sensibilitat i del viure deisinfants.

La Sots-ponéncia musical de la Generalitat de

Catalunya té entre mans, en aquests moments,l'estudi d'aquesta qüestió de vital interés que és

86

la de l'educació musical deis infants en l'escola.

Ella ha procurat assessorar-se bé i penso que ellasabrá resoldre encertadament aquest problema que

és vergonyós per a tots que no s'hagi ja resolt a

Catalunya.El meu ideal i el meu programa són, dones,

encara els de llavors, els de l'any 1911. Infiltrar

la música en la vida deis infants, fer-los vibrar i

fruir en l'impuls d'aquesta música de tal manera

que ja mai més no en puguin prescindir. Comengarde bona hora en els jardins d'infants i jugant i

pensant i dansant i cantant, sempre d'una manera

viva i activa, despertar-los l'entusiasme i el sentitgenerós i noble del viure. Després, les práctiques de

la veu i del coneixement deis signes musicals, les

audicions comentades de les obres deis grans mes

tres de tots els temps, els concerts co•lectius, lesfestes a l'escola i tot alió que pugui despertar en

l'ánima de l'infant i de l'adolescent l'amor veri

table per la música. Per la música, no solament

com a música, sinó també com a resplendor delgran misteni del viure i de les efusions del cor.

Aixó és el que jo procuro fer a Mútua Escolar

Blanquerna, on tots els infants saben més o menys

de llegir la música i tots l'estimen. On les noies

més grans canten obres de Mendelssohn, Schubert,César-Franck, Bach, Beethoven, Wagner, etc., a

una i a váries veus. On actualment celebrem un

curset de la Histaria de la Sonata amb exemplesmusicals a cárree de notables artistes i de deixeblesde l'Académia de Música formada a la mateixa

Escola. On hem portat cent seixanta alumnes a una

representació del Sígfrid de Wagner, per comme

morar el 500 aniversari de la mort d'aquest gran

mestre, després d'haver-los preparat amb converses

i amb audicions de fragments de l'obra en discosescollas i explicats. On poguérem formax un

petit orfeó d'ex-alumnes que cantaren chorals de

Bach, cangons populars i fragments de Les Estacions de Haydn, etc.

El meu ideal, sobretot, fóra de poder veure,

abans de morir, la bondat deis homes i de les coses,prevaler per damunt de la política i de les pas

sions humanes, i la música, no pas d'una manera

mecánica i artificiosa, sinó d'una manera directai viva, com en els seus millors temps, tornant a

moure i amorosir, i a encendre, si cal, amb flamesde redempció, els cors deis homes.

Joan Llongueres•

Si es té en compte que la interessant enquesta(i dic interessant avui, després de rellegir-la) quedirigí la revista Catalunya a la joventut catalana,es publicá en 1911, i que la que ara fa la meritóriavibrant REVISTA motivada per aquella, es publica

en 1933, comprendrem la dificultat que hi ha a

relacionar, a lligar en certa manera la resposta

donada a la primera enquesta i la que es puguidonar a la segona.

Considerem que entre 1911 i 1933 s'ha esdevingut la guerra europea, les conseqüéncies de la

qual han sotraguejat l'estructura material del món

civilitzat i, el que és encara més important, lesidees i sentiments que constitueixen el substratum

la trama vital de la civilització humana. I conside

rem. tal-libé que entre 1911 i 1933, i circumscrivint-nos a Catalunya, ha tingut lloc el reconeixement legal de sa personalitat conectiva, go que

representa l'inici d'una vida nova per a Catalunyacom un truncament de la vida espiritual deis ca

talans que ja vivien i pensaven i sentien en 1911 i

que viuen i pensen i senten avui.

Malgrat aixó, els qui creiem en l'existéncia d'un

ordre moral i espiritual regit per lleis universals i

constants, el qual constituex l'únic i necessari sus

tentacle de la vida humana individual i collectiva

els qui tenim una fe viva en la successiva plasmació de totes les idealitats nobles, o siga en la

idea que la terminologia setcentista francesa ano

mena del progrés, hem de considerar que el tras

balsament d'institucions, idees i sentiments que avui

dia contemplem com a conseqüéncia de la guerra

europea, no ha de representar l'inici d'una etapa

de la vida de la humanitat — etapa completamentdeslligada de les anteriors sinó com un episodiangoixós de la trajectória que segueix la humanitat civilitzada.

Es per aixó que go que pensava en 1911 con

testant l'enquesta de Catalunya, segueixo pensantho avui ; és a dir, i concretant-nos a Catalunyacom a manifestació vivent de la nostra condicióde sociabilitat humana, cree que és necessari man

tenir la ideologia general que es despren del con

junt de la dita enquesta i que condensa admirablement l'article de Prat de la Riba que clou aque

lla. Si els parentesis de la vida individual podenésser a vegades irreparables, en la vida deis pobles— que és indefinida —no ho són si en ells tremola

la flama viva d'una idealitat que comunica una

contant virtut creadora a l'ánima que informa els

dits pobles. Així, dones, cree que malgrat el parentesi que per a la norrnalitat de la vida de Catalunya— i mirant la cosa en el pla d'una perspectivahistórica — pot representar el capgirament gene

ral, la confusió ideológica que s'ha produit en

tot el món amb motiu dels esdeveniments ocor

reguts des de 1911 fins ara, com que a Catalunyahi tremola aquella flama viva d'una idealitat, éssegur que ha de reprendre el ritme vital de sa

existencia per a seguir el camí de sa plenitud. Iaqueixa ruta només la podrá seguir sense desviacions si s'acomoda a la llei biológica universal de

romandre fidel a sa individualitat própia, en el

sentit que vagi acceptant totes les suggerencies,totes les aportacions que de f ora li puguin venir,

comunicant-los l'aroma, l'essencia inconfusible del

seu esperit propi, per tal que així les dites sugge

rencies i aportacions es puguin convertir en subs

táncia permanent del seu ésser collectiu.En resum, cree que la cosa important, tant si

es tracta d'ideals que es refereixin a nosaltres ma

teixos, com d'ideals que es refereixin a collectivi

tats, no és el considerar la part o aspecte deis dits

ideals que en un moment donat es pot haver rea

litzat, sinó el trobar-se l'individu o la collecti

vitat de que es tracti en unes condicions d'actuar,

d'acord amb si mateix, en una disposició d'esperitpropici a sentir el ritme permanent de la seva per

sonalitat i sobretot a fer convergir totes ses acti

vitats i energies espirituals en un sol esforg per

aliar realitzant l'ideal.Tinguem en compte que la part o aspecte d'ideal

realitzat, ja deixa d'ésser-ho, i per tant ja deixa

d'ésser l'estel inassequible que va illuminant i

guiant els nostres passos vers el dema que sempre

veiem i que sempre s'allunya.Josep Martí i Sábat

•

L'any 1911 arribava jo d'Alemaniya, on vaigrefer durant tres anys la nieva educaciótual estudiant en les seves Universitats. Vaig creu

re — segurament per efecte d'una forta influén

eia de les normes rectores del noucentisme, basades en una estricta ordinació del seny i en un ideal

de rigorós professionalisme tecnic — que el com

plement de la meya cultura literária havia d'ésser l'estudi de la ciéncia filológica.' Sense aban

donar la meya vocació literária, vaig endinsar-me

en l'especialitació de l'estudi científic de la nostra

llengua i de la nostra literatura. Fruit d'aquestanova direcció deis meus estudis, ha estat la tasca

feta durant vint anys a la secció filológica de l'Ins

titut d'Estudis Catalans (Estudis Etimológics, to

ponímics, mor f ológics i sintáctics, reordinació del

Diccionari Aguiló, etc., i en el tereny de la história literária, el descobriment de restes d'una Crónica rimada en el text de la Crónica de Jaume I,els restants estudis sobre la nova redacció, l'edició crítica de la Crónica, avui en curs, el Manuald'história de la literatura catalana moderna, etc.).La meya activitat dintre la crítica literária, comen

gada de molt jove en les planes d'El Poble Cátala, sofrí una mica de la nieva intensa tasca filológica. Així i tot, la meya collaboració crítica a LaVanguardia confina sense interrupció fins al 1916;als anys següents sois esporádicament vaig dedicar-me a la crítica, fins que en 1923 vaig obrir a

La Veu de Catalunya la rúbrica del "Breviari crític" que ha seguit sense interrupció fins al diad'avui, i una relació del qual ha estat publicat finsara en tres volums que comprenen la nieva tascafins a l'any 1928; el quart volum, que comprén

87

els anys 1929 i 1930, ha entrat ja en caixes i és,per tant, imminent la seva publicació. Els meus tre

balls de crítica elevada, peró al nivell d'assaigd'estética literária, els vaig aplegar en el volum deles "Publicacions de LA R.VISTA" que porta el títol de Llenguatge i Poesía. A aquest mateix període pertany la meya activitat com a professorde Literatura espanyola en la Universitat de Barcelona.

En el qüestionari hi ha la pregunta : Quin con

hort o quina desillusió m'han portat les meves ac

tivitats durant aquest període? El conhort quem'han portat és el que ens produeix sempre la sa

tisfacció inherent a l'acompliment honrat de lesaspirácions d'una íntima vocació. I quant a les desillusions, les meves han estat les que ens sobtensempre davant de la imperfecció de les nostresrealitzacions, i les altres, ben nombroses i ben amar

gues, han estat fruit de circumstáncies externes ide fatals miseries humanes les quals m'estimo méssilenciar.

A la pregunta: Quina senyera d'ideal i quinprograma de treball faríeu avui ?, contestaré declarant que, considerant ja finida la meya excur

sió, essencialment complementária, pel camp de lafilologia románica — que ha estat per mi una ver

tadera i eficacíssima ascesi intellectual — cada diaem sento més absorbit per la nieva primitiva voca

ció crítica, la qual espero, ajudant Déu, seguirconreant amb la mateixa intensitat d'ara i amb laillusió que podré donar amb una llarga serie devolums del Breviari crític una visió completa delmoviment literari de Catalunya des de la terceradécada del nostre segle. Em sedueix també laidea de dedicar alguns volums a estudis monográfics d'alguns deis nostres poetes Contemporánis (elprimer será sobre López-Picó); i voldria aplicara l'examen crític d'aquestes personalitats amb mésregla i més metódicament del que he fet fins ara,les tendencies tan interessants de l'estilística mo

derna. No oblido tampoc el compromís que tincencara amb el públic illustrat d'acabar la Hist6-ria de la Literatura catalana moderna. Si Déu vol,no passará gaire temps sense que hagi satisfetaquest desig meu, que dificutats de diferent ordrern'han impedit de realitzar. Finalment, el somnide la meya vida seria escriure una História crítica de tota la nostra literatura.

M. de Montoliu

No tinc a má. la Catalunya de 1911. Sé, peró,que les nieves activitats han estat ben diverses,contráries gairebé, del que vint-i-dos anys enrera

jo desitjava i preveía. He fracassat, doncs, com

pletament.

88

II

Pot conhortar-me d'haver contribuit al triomfdeis ideals collectius.

Il I

Per no exposar-me a un nou !más, permeteume que no formuli un altre programa de treball.

Senyera d'ideal ? "La pau sigui amb vosaltres !"

L. Nicolau d'Olwer

Quin era el nostre ideal en 1911, quan la cor

ba de la vida en molts de nosaltres s'atansava totjust a la fita deis vint anys ? Ara, a vint-i-dosanys de distáncia, el recordem com un davassallgenerós de paraules en les concavitats d'un penfiament nodrit més aviat de suposicions que no pasd'experiencies. Les perspectives de l'avenir es perdien en una atmosfera enlluernadora. Catalunyaens semblava el millor deis mons possibles i preníem aquell moment per un tombant decisiu dela História. En comparar, peró, la realitat amb lanostra ambició, esclatava el menyspreu i la protesta. Ens adonávem de la miséria de la nostravida universitária, peró admirávem qualsevol imatge de la saviesa forastera. I reclamávem per a

les nostres coses les mateixes energies que sostenien —

o bé ens ho créiem — la ciencia alemanyao l'humanisme frances. Ara, vint-i-dos anys després, se'ns fa difícil d'assenyalar els punts a rectificar. En aquest espai de temps, cada u té una midadiferent per a quallficar i quantificar l'avenç acon

seguit.Amb tot, gosaria dir que el canvi se'ns fa sen

sible per la diferéncia de la nostra posició respecte de l'ideal. En 1911 els nostres ulls es deturavenen el punt que assenyalava el 1900 o volaven a un

incert 1930. No es fixaven en el punt natural, queera el 1911. El nostre ideal de joventut patia d'incoheracia. Erem confusionaris sense voler. Ara,en 1933, hern centrat, tal vegada, el nostre pensament i la nostra ambició peró hem de lluitar contra una allau més forta, aquesta allau d'idees oposades que es mouen en el nostre cervell com sil'estat natural de l'época fos el desordre : f reudisme, tecnocrácia, feixisme, naturalisme, llibertatpura o disciplina total ? Oui gosaria una actitudreposada, una definició prou sólida, en mig d'aquestcorrent ? Hi han massa esquerdes en el món.

L'aspiració de cada u, hauria d'ésser la uniócontra el desordre, classificar les idees, situar;esexactament, i destriar-les per fer possible la tria,per prendre una posició.

Es en aquest moment que a Catalunya li lleven

el primer rengle de cadenes que no la deixavenavançar. Massa feta a prohibicions, li costará en

cara fer-se a les llibertats, a les que ara li permeten i a les que vindran. El nostre ideal co•lectiuhauria d'ésser la reconquesta de Catalunbra ; catanitzar els catalans. Caldria, abans que tot, un esperit liberal, en el sentit més estricte de la paraula.Contra les idees fetes, contra les paraules petrificades, cal un esforç per a comprendre'ns, per a

respectar-nos, per a situar l'ideal de cada u, no

pas com una llança que es clava en terra, sinó,més modestament, com una frágil probeta de vidre en el dios d'un laboratori.

Alexandre Plana

En la informació de Catalunya de l'any 1911propugnava la conveniencia d'una política generalorientadora envers la nostra expansió económica.Era jo aleshores deixeble del malaguanyat GuillemGraell, i el tema predominant de les seves lliçons,que reflectien la principal preocupació del nostre

petit món industrial, eren la producció i l'exportació.

D'aquell temps cm ve l'afició a l'estudi de lapolítica duanera ; i, ultra nombrosos articles, hepublicat un recull de treballs, precedit d'una extensa biografia, d'un dels més ferms i intelligentsdefensors de la nostra producció, i un volum titulat Cómo triunfó el proteccionismo en Espana,en el qual tracto d'estudiar la formació de la política duanera espanyola.

II

D'aleshores ençá, i principalment en els darrersanys, la meya activitat ha anat essent absorbidacada dia més pel periodisme i per l'estudi de ladoctrina social cristiana, sobre la qual he donatalgunes conferencies i publicat petits treballs.

III

El meu ideal d'avui és aportar la nieva modestacollaboració als qui laboren per l'evolució de lanostra societat envers un régim de major justiciasegons ensenya l'esmentada doctrina, servint-meprincipalment a tal fi de l'exercici del periodisme.

Manuel Pugés•

L'enquesta de Catalunya l'any 1911, fou en

certa manera una manifestació de pensament collectiu en la qual es repartiren per endavant elspapers, és ciar que tenint en compte les inclinacions conegudes i els estudis més o menys especia

litzats de cada co•laborador. A mi m'esca,igué desenrotllar un tema obscur i secundan, i probablement per aixó mateix res més no caldria rectificardel que era un lloc comú, necessari i segur com

gairebé tots els llocs comuns, en 1911 i avui.De les dues coses que demanava, major noblesa

en la lluita política, major justicia en la tributació,l'una s'ha realitzat una mica, raltra, no gens. Crecno equivocar-me en pensar que avui el to de lavida política és més elevat, l'assistencia deis ciutadans als seus directors menys exultada d'entusiasme, peró més conscient i durable, el carácter de lespolémiques més objectiu, les lluites menys apassionades en la forma i més denses de contingut.

L'altre ideal que jo proposava, la justícia tribuaria, no porta enlloc camí de realitzar-se. Dominen, en aquest camp, criteris purament de quantitat. Han passat tan enla els homes en aquestamatéria que sense primfilar escrúpols teórics dejustícia, ni ádhuc criteris d'eficácia, sense analitzarla incidéncia i la repercussió ni altres filigranesde doctrina, tot el que és base tributable, tot es

té per bo, tot s'utilitza i aprofita.Respecte a les qüestions II i III de l'enquesta

de LA REVISTA, jo no goso contestar concretament.No té cap interés com s'hagi desenrotllat una activitat personal. Com era lógic, el pas del temps va

situant els homes que f eiem la Catalunya i els con

temporanis nostres en els llocs que la mort deispredecessors buida cada dia. Hi ha el percentatgenecessari de caiguts i de vedettes entre nosaltres...

Senyera d'ideal, cm sembla millor que la proposin els noms que no aferren encara realitats o

que no dobleguen el front a responsabilitats decisives per a ella.

Per programa de treball, si que sóc fidel alde 1911, que en definitiva guarden també les noves

promocions. Vull dir ésser honrats en la vidaintellectual : ésser verídics. A mi no cm fa por capcomentan, cap doctrina de qui sápiga veure elsfets. Nosaltres patíem encara un xic de romanticisme : érem mig intuitius i mig simuladors delconeixement de les coses. Dubtant sempre de lacertitud de les nostres intuicions : segurs de lamesquinesa de les nostres simulacions. Peró aquesta crítica que feiem del propi esperit, era moltmés implacable enfront de l'altra generació, deisanarquitzants del 90. En barrar el pas a la seva

inflada inconsistencia, vam enfondir molt, fins a

la roca viva de la veritat.La gent d'ara sembla estimar menys la intel

ligencia i més l'eficácia en totes formes: el guany,la prestació deportiva, la independencia. Aixó no

podria ésser condemnat mentre no perdin la vera

citat, el distingir el que se sap del que no se sap.I, en bona hora sigui dit, aquesta herencia nostrano cree pas que es perdi.

M. Raventós

89

DE PERIODISME

Molta pluja—i molta sang—ha caigut des de

l'any 1911, i tractar de la matéria i de la funció

del periodisme esdevé avui extremadament corn

pliCat. Un problema s'entortolliga i trava el pas del

periodisme d'ideals (1'únic interessant. L'altre

periodisme "ha rebut ja la seva paga"). Aquestproblema és el de la independIncia. Inconcebible

gairebé fa vint-i-dos anys entre nosaltres, i avui

verament dramátic. Sempre la temptació venia de

la banda del públic, per?) avui la premsa d'esperitdepin del financier. La primera tasca del periodista que ha d'educar el seu públic, hauria d'ésser edu

car el seu financier. Els financiers de periódics,com tants altres financiers socials, són de responsabilitat Són patriotes, benefics, religiosos,homes d'ordre fins al límit de les xpessetes del ca

pital escripturat. Allá on el capital deis amics no

abasta, anirá, i amb molt de gust, la subvenció deisenemics. El drama actual de la premsa d'esperit és

d'haver de servir, propagar, divulgar, alió mateix

que l'esperit combat i detesta. Hi han dues tribunes, dues taules : el director i el gerent. Formen els

diaris les planes de direcció i les planes de gerencia. Aquestes últimes, sovint contradictóries a les

primeres. Les primeres són el verb de l'esperit del

diari ; les segones són el verb de l'anunci, el re

clan], el negoci que compromet sempre, traeix so

vint, nega i trepitja l'esperit del diari.

Qué no hem vist i que no veurem, com a testi

moni d'aquesta dependencia? Diaris redactats per

moralistes i pagats per persones honestes (S. L.)fent el reclam de les més immorals atraccions. Dia

ris burgesos ultraconservadors interessats a divul

gar els films incendiaris que fa circular Moscúperque esclati la mina del bolxevisme internacio

nal. Diaris de derechas amatents a la propagandapagada de pellícules heterodoxes i falsáries. L'him

ne matinal de molta gent de bé, que invoca el si

dus lucis, és illustrat, a certa "bona premsa" pelsnovíssims lucis sidera que són els estels de la pan

talla, les dones de tothom. Greta Garbo i Clara

Bow entren amb el diari a donar el bou dia ; i la

bona nit ! a les llars morigerades, i hom ajuda a

fer cultura, pátria, moralitat i "ordre" amb dólarsd'Hollywood... i amb rubles sagnants de Moscú.

Un somni que a cap milionari, a cap mecenes

conegut ni per conlixer, se li haurá inspirat mai.

Fer un gran periódic on la independencia tinguiun significat no merament mític. Posat que hauria

de dependre d'un sol, que depengués d'un i prou:

del milionari somniador, i no fes com les fulles

d'avui dia, que són també les dones, dic, les fulles

de tothom. Un diari que realitzés aquesta simplicíssima i ordenada regla, que avui és paradoxa de

manar, que sigui dirigit pel director. Dirigit tot

eh, pel director. Que no tingués amistats ni anun

cis. Que comprés amb diners els llibres per criti

90

car i pagués amb diners cada dia les entrades delteatre i del cinema. Que rebutgés els diners i els

clixés deis anuncis. Que no comptés per a res amb

res més que amb els milions del propietari idealista.Peró aquest somni és un somni va, com tots.

Per alguna cosa Crist no va educar milionaris (benal revés !), sitió que per capgirar i elevar el món,va escollir uns pobres i un temps sense impremta.Els periodistes d'ideals eren Lluc, Pau i els com

panys, pobres, independents. Un home del 1911,

del qual es parla en un altre lloc d'aquest número i

que passará a la histelria amb el breu nom clássic : Glasear, deja amb lastima i desengany d'algúque renunciava a la independencia No sap ésser

pobre!—Ai deis homes d'ideals que no saben ésser pobres ! Ai deis periódies d'ideals que no saben

ésser pobres!R. Rucabado

VINT-I-DOS ANYS DESPRES

1911... 1933! I entremig la guerra, les bogeriesde la postguerra, la Rúsia soviética, la crisi mun

dial. Factors materials i corrents psicológics en

plena transformació i evolució.En 1911 la idea d'Estat estava despreciada a

casa nostra. Ens trobávem davant d'un Estat, el

nostre, inepte i enemic, i fou natural que en elsinicis del catalanisme polític moltes actuacionsprenguessin una orientació de desprestigi de l'or

ganisme estatal. Contra aixó aixecárem aleshores

les nostres veus el nucli de joves que ens arredos

sávem en la revista Catalunya. Vidal i Guardiola,Sans i Buigues, Manuel Raventós, Caries Jora i

el qui aix6 signa, férem campanyes, per algunsmal interpretades, en pro d'un Estat fort, d'unEstat interventor, d'un Estat encaminat a implantar l'eficácia i la justicia.

Jo no he d'esborrar res de quant aleshores vaigescriure. Peró temps nous porten noves preocu

pacions. I així, continuant creient necessari un

Estat fort, un Estat que no estigui absent deisproblemes que les complicacions de la vida mo

derna planteja a les societats, que faci sentir la

seva acció justiciera en les lluites entre interessoscontradictoris, crec que és un deure de cridar eltoc d'alarma davant les extralimitacions de l'actuació estatal, la seva invasió d'esf eres que avuiper avui estan més bé en mans de l'esfera privada.

Intervenció en els problemes no vol dir, neces

sáriament, socialització.Jo no sé si el món va cap al socialisme. Cree

que una afirmació rotunda en un o altre sentit soispoden fer-la esperits partidistes o indocumentats.

El que sí crec, és que en els greus moments queel món está travessant, és un error d'accentuar ten

déncies socialitzants i que, pel contrari, sois per

l'afluixament de moltes traves a qué estan sujectes

els organismes económics podrem sortir de l'impasse en que ens hem ficat.

Aixó a part que entre progrés espiritual i progrés material deu existir un cert para•lelisme, i

que un régim com el socialista, que pressuposala desaparició deis instints egoistes, seria ara im

possible donats els defectes morals de les multituds humanes.

En la difusió d'aquestes idees esmergo ara les

meves activitats, amb igual entusiasme que fa vint

i-dos anys lluitava perque en el problema sociall'Estat guiés la seva actuació inspirant-se en elsprincipis de justícia. Josep M. Tallada

Aquesta contrapartida de l'article titulat Pen

siones para el extranjero, que publiquí a Catalunal'any 1911, podria titular-se A l'hort i a la vinya;car des d'aleshores els catalans nacionals i mem

bres, tota la vida, d'una república, literária, de tre

balladors, no hem pogut treure la vista del damunt

de les coses que s'esdevenien fronteres enlla, ni

de les fretures culturals d'engá.Aleshores, com ara, Catalunya freturejava d'ins

titucions culturals i de finestres obertes als paisoscapdavanters del món. Per-6 ací teníem un des

vetllador d'esperits i d'académies, que es deja En

ric Prat de la Riba. I una de les preocupacionsd'aquest baró exemplar, massa d'hora traspassat,fou la d'enviar a l'estranger una part de la nos

tra joventut dalerosa d'estudis i de cultura. Al

volt d'aquesta realitat engiponávem el nostre arti

cle sota el denominador general d'una informaciósobre "L'ideal i l'activitat de la joventut catalana".Allá podíem constatar un inici de realització del'obra somniada per Prat de la Riba, completantla primitiva fundació de l'Institut d'Estudis Catalans amb les noves seccions de Ciencies i de

Filologia. La tasca d'adaptar a les nostres neces

sitats les obres excelses de l'estranger — ací on

tantes en copiem d'esguerrades —, era anunciadacom un cop mortal que anávem a donar a l'isola

ment i a la mera intuició de l'estudiós ; i la meya

exhortació era adregada al treball per a apartarde la nostra vista "el trágic espectacle de químicssense laboratoris, filólegs sense acadanies, mestres

sense escoles, músics sene conervatoris i estudiosos sense llibres".

Suara em pregunten : "I del vostre ideal de1911, qué n'heu vist realitzat, que en creieu rec

tificable i que voldríeu veure encara animar el

futur?"No cree res rectificable d'alió que demanava,

i que no era sinó l'eixamplament de la nostra vida cultural. Com abans, i com sempre, és necessa

ri orejar-se amb aires de f ora, si no volem ex

posar-nos a no saber ni poder mai resoldreallá que d'altres — davanters dels camins

de la cultura — ja tenen resolt i ben resolt,

i si volem alimentar l'esperanga que d'ací a uns

segles algú pugui venir a aprendre quelcom a

casa riostra. La facilitat del reportatge no ens

excusa pas de la visió directa. Ja massa que pa

tim de dictar la realització de grans obres as

seguts a una taula d'escriure i voltats al máximum

de qualque assessor poc generós, perque ens en

testem a guiar-nos per referencies i visions parcials.Quelcom hem vist realitzat del nostre ideal de

joventut. Si més no, en alló que retreia com a

exemple de la iniciativa de Prat de la Riba. Si la

fundació de la Secció Filológica de l'Institut era

una esperanga per a la vida futura de la llengua,l'entrada de Pompeu Fabra a la Universitat amb

l'anunci de la próxima iniciació d'un Seminari de

Filologia, és un guany que ens estalvia la temenga

de tenir "filólegs sense academies".Qué voldria per al futur ? Voldria bornes estu

diosos ventejats per totes les tramuntanes de la

cultura ; joves que, al costat d'un fort sentiment

de raga, no sentissin el daler de recloure's dins la

closca nacional, que no creguessin que viuen al

centre del món, ni, com deja un poeta floralesc

de quart ordre, que llur terra és la millor perqueés la terra llur ; catalans que abans estimessin és

ser un mer ciutadá del món que un inflat savi

de vileta.Ara em pregunten : "Corn s'han desenrotllat

les vostres activitats professionals, i quin conhort

o quina desillusió us han portat ?" El desenrotllament de les meves activitats professionals i el

conhort que m'han portat, s'enclouen, en aquestmoment de reprendre l'enunciació deis meus ideals,dins el fet de poder-me servir per a exposar-losal públic de la meya llengua própia, go que hom

no feia als temps, tanmateix dignes de recordan

ga, d'aquella Cataluna. Les meves activitats professionals han estat sempre parelles d'aquell con

hort ; temo, peró, que alió que és el meu conhort

no ho sigui pas encara per a tots els catalans.Arribem a la fi. La nieva senyera d'ideal ? Jo

posaria per senyera la fe en els destins d'un po

ble que abrandava el cor de l'illustre absent, l'impulsor de tants moviments culturals, de tantes

obres obertes al grat de tantes ventades, a la llum

de la humana cultura, a les resplendors de la raói de l'esperit.

Ni aquella senyera és plegada, ni aquella seu hadeixat de romandre vacant.

Programes de treball ? Si abans em revoltava

el fet de veure mestres sense escoles, músics sen

se conservatoris i estudioses sense llibres, el pro

grama d'avui en dia hauria d'ésser el de vigilarperqué un estat de tumefacció política i culturaldel nostre poble no ens arribi a encarar amb l'hor

ror de les escoles sense mestres, dels conservato

ris sense músics i deis llibres sense estudiosos.

E. Valles

91

Els temes als quals l'al. ludit quadern de Catalunya doná atenció l'anr I9I r, es referien a l'afirmació ifonament de la personalitat lingüística, política i filosófica de la joventut

catalana, l'actitud espiritual, qüestions morals, pedagógiques i socials que n'eren el lligam;a feminisme, art, música, educació popular, ciéncia, literatura, problemes técnics, econó

mies, comercials, akricoles, i jurídica ami un complement tocant la vida física i les qüestions militars.

Completem les respostes rebudes a la represa informativa d'avui amb la traducció

catalana de la resposta de Josep Ptjoan l'any 1911 —encara actual— i amb la del resum

que el senyor Enric Prat de la Riba féu d'aquella informació, del qual encara avui

—1933— són essencials les lliçons d'impetu i de senr.Ens cal també subratllar la resposta deJaume Bofill alnostre qüestionari, formulada

poc abans de la mort del nostre amic i millorada, per aquesta definitiva circumstáncia, de

simple col.laboració a exemple.

LA POLITICA 1 LA CULTURA

Quan algú de nosaltres insisteix en la neces

sitat de renovar el nostre esperit nacional par

tint de les coses exteriors, de vegades se'ns oposaque aquesta expansió vers f ora acabará per desnaturalitzar-nos i fer-nos perdre el carácter i la

nostra fisonomia irreductible, que és l'única cosa

bona que posseim. Tenen por que perdem la sa

bor de la nostra terra, l'amor al lligam, i ens

convertim en uns pedants aficionats d'utopies decarácter general. Alguns catalans pensen: aneu

a descatalanitzar la nostra joventut enviant-la a

restranger. El que avui ens convé, diuen, són pa

triotes exaltats, són els vidents entusiastes que

nosaltres hem estat ! Hom ha de preocupar-se alhora d'una sola cosa: de restaurar la nostra per

sonalitat histórica de Catalunbra... després ja por

tarem savis i filósofs per decorar-la amb una

brillant manifestació de totes les activitats espirituals.

Aixó •és una equivocació lamentable, és com

quan preguntaven als nostres polítics de Solidaritat :—Peró, en definitiva: vosaltres sou morarquics o republicans ?—I contestaven :— No ho sa

bem, som de Catalunya, som catalanistes !—Peróno teniu opinió f ora del vostre problema catalá?Sou éssers abstractes, sense passions, sense predilecció, sense afectes per a totes les altres coses

de la vida? Per exemple : sou freds com el mar

bre per al problema religiós ? No teniu sensibilitat per a opinar sobre les actuals reivindicacionssocials ?... No sou, dones, vius? El vostre partitno és un cos viu, sinó una abstracció !...

Així parlaven, i potser digueren la veritat. Nosaltres créiem que el dia que Catalunya prengués,per exemple, la iniciativa de resoldre tots aquests

92

problemes pendents de la política espanyola (quesón tots ells problemes internacionals), llavors Es

panya seria Catalunya, tant dins la nostra península com f ora d'ella. No serveix la cultura per a

decorar un poble lliure, sinó que tan sois guanyen

la llibertat els pobles cultes.Jo no crec tampoc que puguem improvisar-nos

un criteri sobre les grans qüestions i proposarnos de plantejar-les deliberadament a Espaniya,solament per després tenir dret a reclamar una

supremacia. Es curiós el que sentia dir a un deisnostres polítics catalans :—Pensp així, com dir :

aniré al Parlament a plantejar la qüestió del retirobrer... !—Peró jo pregunto : saben res d'aixó els

obrers ? Els nostres obrers exigeixen, desitgenaixó, els és imprescindible?

No, no sois desconeixen aquestes qüestions els

obrers, sinó que no hi ha ideals a la classe mitja,ni coneixernent exacte deis problemes, per a tenirsobre d'ells una opinió. No vivim dintre les coses

que són avui contemporánies. S'ha de f er, dones.aquesta nova multitud, assedegada i famolenca,que tmgui noves passions i carácter per a imposar-se.

L'Estat espanyol, i també Catalunya, perderenun imperi colonial sense ni tan sois coneixer-lo.El dia que a Canáries hi hagués una comissió ca

talana, amb laboratoris, publicant cada any me

móries útils en tots els terrenys ; el dia que a Fernando Poo hi hagués una altra societat catalanad'explotació i també amb comissions científiques ;

el dia que Catalunya fes escoles al Marroc... Ilavors Catalunya seria més f ortament diferenciadade la resta de la Nació.

Aixó voldria dir que ella mateixa tindria les se

ves escoles i Universitats, amb un personal apte igent superior en quantitat per a sortir fora, des

bordant d'esperit per excés. Voldria dir també quesón legió els homes influents i de prestigi educatsa l'estranger i per als quals seria impossible de se

guir vivint allunyats deis ideals moderns... reclososen aquesta tenebrosa i miserable corrupció del'Espanya actual.

J. Pijoan•

LA SANTA CONTINUITAT

Jo voldria, després d'aquestes paraules escritesper la joventut que pot continuar o destruir la nos

tra obra, tractar una per una aquestes qüestionsfonamentals plantejades entre nosaltres nacionalisme, estatisme, intervencionisme, imperialisme,llengua catalana, democrácia..., classicisme, tecnicisme, problema escolar, cultura...

Jo voldria dir sobre cadascuna d'elles, tot elque jo penso, tot el pensament deis homes de lameya generació, tot el que en cadascuna hem fet,tot el que de la nostra ánima, parlant i actuant,hem posat en l'adveniment deis ideals i deis sentiments característics d'ara.

Jo voldria anar seguint amb amor i orgull, en.els trets de la vostra fisonomía, l'obra del nostre

a.postolat i descobrir amb penediment en els vos

tres errors i desviacions l'empremta deis nostres

errors o de les nostres própies faltes.Per?) no hi caben, dins un article, tantes coses ;

per aixó haig de concretar-me a posar aquest fet,a declarar la meya convicció que, en conjunt, lanostra obra continua substancialment en la vostra.

Jo he trobat en vosaltres, en la vostra paraulad'ara, els batecs de l'ideal que a nosaltres ens hafet moure, l'impuls que nosaltres hem inflat. Jo,aquest sentit de continuitat l'he vist, amb pregonacomplaença, més fort en els més f orts de tots vos

altres, en els de major individualitat, de major po

téncia innovadora, en els qui caracteritzaran lavostra generació, marcant-la amb les característiques de la seva vigorosa personalitat.

Car continuar no vol dir imitar, repetir automáticament, indefinidament el mateix acte, com una

cerimónia ritual sense eficácia constructiva, sense

col•aborar, actuar en una funció creadora, en una

obra de creació collectiva. Solament els febles, elsqui no porten res propi dintre de si, han de destruir el nexe que els uneix amb els seus antecessors, perqué es vegi que són quelcom més que una

excrescéncia inútil ; solarnent els esperits que ehl'escola deis valors mentals estan en els més inferiors graons, es lliuren totalment, exclusivamenta les modes del seu dia, de la seva hora, deslligatsde totes les hores, de tots els dies que han passatabans, i de totes les hores i tots els dies que cauran

després de l'incessant adveniment deis pobles. Lesindividualitats fortes, i com més fortes, més, fanpenetrar les seves arrels terra endins per seguir

Inés coratjosament el seu tronc i branques.Com més real i viva és aquesta continuació, com

més íntimament s'enllacen unes generacions ambd'altres sense solució de continuitat, sense buitsque els facin perdre el contacte, més intensa, acce

lerada i fecunda és l'activitat dels pobles. Per aixel,i no per sentiment de paternitat poc satisfeta, em

dol de trobar, de vegades, en les vostres paraules,senyals de desconeixementp de coneixement im

perfecte, incomplet o equivocat, d'idees i d'actuacions nostres ja passades. Car continuar suposaamor, i amor, coneixement. Quan els homes o lesgeneracions s'ignoren, no existeixen uns per alsaltres, queden isolats encara que s'empenyin cos

a cos, no hi ha, entre ells, possibilitat de collaboració, de continuitat, de multiplicació progressivade resforç i deis seus resultats per l'acumulaciódel treball d'uns homes d'unes generacions, al d'altres generacions.

I aixó és un mal. La desarticulació és una ca

zacterística d'inferioritat en l'escala deis éssers, en

tots els ordres. També en el món de les societats,la gradació de perfecció es correspon amb una gradació en rextensió i la intensitat de l'articulacióentre tots els elementts constitutius del poble. Enel més baix existeix el poble de circulació interiorrudimentária, en qué uns homes d'unes comarquesals de les altres, els d'unes classes ignoren elsd'altres classes, i els d'una generació, els de lesgeneracions restants, i uns i altres ignoren els deisaltres pobles i les altres races. En el més elevat hi

ha el poble ideal, de solidaritat ardent amb els

altres pobles i races, de solidaritat viva d'entreels seus components, presents i passats, d'entretotes les classes, comarques, activitats, mentalitats i generacions que existeixen o han existit ; elpoble de sensibilitat tan accentuada, de transmissibilitat tan perfecta, en el qual irradien totes lesenergies i es comuniquen sense pérdua de forcesapreciable des del centre on neixen a tots els altres.

Com més prop estiguem d'aquest ideal, com méscooperació hi hagi entre totes les energiestives actuals i successives, més f ort, ms viu, méspersonal i universal a la vegada arriba a ésser un

poble. Aquesta força, aquesta vida, aquesta personalitat voldria jo per a Catalunya.

Un home, una generació, són un moment en lavida d'un poble, un moment que no deixa solc sino continua ni és continuat. La Santa Continuitat, que vosaltres honreu, fecunda els homes, lesgeneracions i els pobles. Per aix5 és aquesta paraulavostra — que tradueix la unitat activa de la nos

tra vida—la que escric al final d'aquestes paraulesvostres d'ara, com a esperança i camí a la vegadade fecunditat, per a vosaltres i per a Catalunya, iper als ideals de generós imperi que a Catalunyacomencen ja a obrir-se.

Enric Prat de la Riba

93