INFORMACIONS DE "LA REVISTA"

En la commemoració del Primer Centenari del modern Renaixement

catalá, ha volgut LA REVISTA l'assisténcia íntima i la companyia deis Mestres.

A tots els gloriosos capdavanters de l'esperit, ha demanat un record del moment

més joiós de llur vida exemplar o d'altres aspectes relacionats amb llurs activitats,

i amb la fe que les ha mogudes i els ha enlairats a la preeminéncia entre

nosaltres.

Publiquem seguidament les respostes rebudes.

GUAITANT ENRERA

El benemérit Director de LA REVISTA m'enco

mana uns mots referents a les meves modestís

simes activitats literáries. Per més d'un motiu, no

puc defugir l'ordre. Peró, tanmateix, no té res de

fácil i, sobretot, res d'airós, parlar d'un, quan no

es té res a dir ; almenys, res que pugui interes

sar als llegidors.L'imaginatiu que anys enrera s'empescá la fau

la de qué jo, abans d'escriure "Solitud" i a fide documentar-me, m'havia passat tres mesos re

corrent les altes muntanyes i dormint en les cabanes deis pastors, era home que ho entenia, quetenia el pressentiment del que havia d'ésser una

vida d'escriptor per a f er bonic als ulls del públic.Malauradament, considerant-ho en aquest sen

tit, la meya, de vida, tant la privada com la lite

rária, ha estat ben altra cosa ; una vida de casola

nisme gairebé conventual, plácida i retreta, despullada d'enécdotes i rasa, erma de pintoresc com

un tauler d'escacs. Si és cert, peró, que tota ac

ció, per humil que sigui, comporta una engrunetad'aventura, la meya ha estat aventura d'ordreíntim, o que ha anat únicament per dins. Fins, peraccentuar-ne la inópia, en son aspecte literari,així que vaig escriure en catalá, vaig perdre tots

els plomalls i gales retóriques que tal volta haurien fet una mica més vistosa i gallarda la meya

positura.S'ha d'advertir que, ene que oficialment vaig

estrenar la ploma, just, just al començar el se

gle, feia ja anys (entre els catorze i els quinzenasqué el primer drama rural, "Parricidi") queescrivia per a mi sola, com un de tants entreteniments de criatura deis quals ningú tenia es

ment : i tots els que van començar per aquelles

?Toques, tots, potser sense excepció, van començar

per escriure en castellá. Tan avall havia anat la

nostra llengua, tan desueta era f ora la boca del

poble, tan bandejada de l'escola i del tracte so

cial, que s'havia arribat a creure que no servia per

a cap comerç noble, sinó tot al més, per a fer parlar el bajá o personatge grotesc de les comédies

i per a descriure idiiis silvestres i absurdament

sentimentals. I, será perque la llengua faci el

carácter (en altres termes, perque la idiosincrásia

de cada un arrenqui del carácter particular carac

terístiques comuns que cap més pot arrencar)per qualque altra virtut inconeguda, el cert ésque jo, produint en castellá, si hagués arribat a

fer quelcom, ja que és dubtós, haurra estat ben

divers, segurament, del que ha estat produint en

catalá. Que si aleshores em permetia el luxe de

deixar volar a son grat la loca de la casa i conjuminava históries extraordináries i extranorrnals en

llenguatge inflat i pretensiós, així que vaig em

prar el deis besavis, fou com un caure deis nú

vols, com un fugir-me tots els fums i quedar de

peus en terra i cara a cara amb la planera reali

tat circumdant. El somni, les voladuries pels es

pais imaginaris, quedaren eixalats per arreu i

ja només va comptar per a mí (no de propósit,ciar está, sinó amb la més gran innocéncia) el queera, el que havia estat, el que podia ésser, dintre

el joc usual de les facécies i les passions deis ho

mes. Vaig tenir la intuició relativa d'aquestes,molt abans que l'observació directa (car vivia

tancada i isolada dins la casa pairal) pogués au

xiliar-me. Amb una simplicitat i una ingentfitatabsolutes, escrivia com qui conta quelcom que

acaba de veure pel veinat. Mai havia de rumiarni capficar-me per a inventar faules més o menys

enginyoses, al contrari ; el que em movía a es

39

criure era, precisament, el que se'm posés quelcom davant; quan en mig d'una distracció qualsevulla, d'una petita preocupació própia deis meus

pocs anys, compareixia un conflicte dramátic, una

figura, illusóriament vívida, a destorbar-me delque feia, a reflectir-se en la meya imaginaciócom en un espill. Aleshores, per a traure'm lanosa d'entremig, agafava la ploma ; i acabada latasca, no cm recordava més del que havia fet, com

si, al buidar-lo sobre el paper, quedés lliure del'obsessió burgesa que m'inquietava. Era, doncs,el meu, gairebé un pur treball de cópia, de re

producció desinteressada. Fora la Cura instintivade l'estil, f ora la pruija estimulant i neguitosa dedir amb tota claredat i amb tota veritat el quetenia de dir, cap més propósit ni preocupació cm

Iurmentaven. Mai vaig escarrassar-me a con

pondre, a ordenar segons art els elements deltema. Tot s'hauria ditque cm venia fet, arguments,diálegs, motius de descripció... i ni amb la millorvoluntat hauria pogut alterar-hi res, perqué m'hauria semblat que mancava a la veritat, que deja men

tides a gratcient. Sota aquest aspecte, cap martingala de l'ofici fet menester per exercirl'ofici. A voltes, una veladura incerta, un llampecfugitiu, un inici d'imatge venia a entelar vagamentl'espill ; un so, una paraula solta, feia retintinar en

mon interior una mena de timbre d'alarma advertidor de que hi havia visita en porta ; era el dramarural, la nove•leta,la comédia en gestació, que s'anunciaven. Aleshores, Déu me'n guard d'haver-hiposat má, d'haver provocat la naixença prematurad'alió que, amb tota seguretat, hauria resultat un

gastament informe. Esperava sens impaciencia quela cosa vingués a cap de sa saó. Encara ara cm

passa el mateix. Per aixó mai he sabut treballarper encárrec, disposar segons el meu franc voler.M'hauria fet goig, per exemple, ésser periodista,mes he tíngut el seny de comprendre que era as

piració per damunt de les meves apteses.He esmentat el primer drama rural, "Parricidi".

Durant anys, aquest drama restá sol i vern, sens

companyia parellera, tant en mon cap, com en elcalaixde la taula. De sobte, sens que ho justifiquéscap raó especial, ne sorgiren altres i altres fins a

formar el primer aplec. D'aleshores ença mai méss'ha estroncat la veta.

Circumstáncies especials del meu viure i els destorbs casolans normals, m'hauran pogut privar d'es_criure'ls, peró els drames, els bons petits dramespunyents, han anat fluint generosament, gairebéimparablement, i fonent-se a seguit en el no-res

com en el broll d'una font boscana entre les roques.Hauria pogut formar amb ells volums i més yo

lums, fins a enfitar-ne els llegídors. Sort, doncs,deis entrebancs. Amb tot, potser no n'hi ha hagutcap d'aquests drames, segons m'han dit, tan atre

40

vit, tan iconoclasta, dintre les convencions d'aquelltemps, com aquell ácid fruit primaveral de la meya

cabdal inconsciéncia jovenívola. Encar avui, no en

tenc d'on va sortir. No arrencava de cap fet real ;

no me l'havia suggerit cap lectura ni referencia, no

vaig covar-lo ni un instant en el pensament. Esformá espontániament, sol i sense arrel, com un

bolet. I d'aquell drama compto que cm vingué elsantbenet d'immoral que van tirar-me al damuntels burgesos astorats d'aquells temps. El patró con

vencional que aleshores regia a ciutat, amb ref eréncia als homes del camp, no donava un ésser de carn

i ossos, amb naturalesa semblant a la deis altreshomes, peró adaptada a un ambient especial, sinóla caricatura grollera d'un personatge estrafet, can

di i esquerp a la vegada, d'un bon tarlá ridícul, elqual, portat a ciutat, badava nas enlaire meravellat,i posat al seu poble no feia més que dir mots testavirats i traguejar amb llargues refilades de porró.El contrast era massa viu—ara me'n dono compte—per a no ferir amb ehl la sensibilitat, tambéemmotllada, deis meus llunyans detractors. De totes maneres, la meya sorpresa fou grossa, atuidora,com una nevada en plena eufória primaveral de lameya vocació. Nascuda i criada en un medi asse

nyat i auster, assenyada i austera també, prematurament, com una padrineta de noranta anys, no

podia concebre que ningú s'atrevís a fer-me l'ultratge del titllat desqualificador. No trigá, ambtot, la reacció de la meya dignitat, agraviada. Deiael Pare Beer, que, en llegir un llibre, si d'antuvi no

l'entenia, es deja, convençut, a sí mateix : —Ets un

ruc !—i repetia la lectura. Si tampoc aleshores hiveia més ciar, exclamava, dubitatiu : —L'autor o tuson uns rucs !—Peró si a la terça provatura l'efecte era identic, concloia sens vacillar : —L'autor ésun ruc !...—Doncs quelcom per l'estil cm passáa mi. Després de molt rumiar en i sobre moralitats de tota mena, vaig venir a parar en que si algun immoral hi havia en aquell cas, no era pas,certament, la meya pobre personeta innocent, sinóels orbs definidors. Car jo no tenia cap culpa de queels interessessin més les bambaiines del Romea,anem a dir, entre les quals es movien arbitráriament per virtut d'una combinació de fils, els titellesabillats de pages, que no pas la natura lliure perla qual circulaven lliurement els pagesos naturals ide deb6. I vaig dir-me que la realitat és més moralen si mateixa i més pródiga de substáncia i colorque totes les combinacions imaginables, per genials que siguin i per exemplars que vulguen ésser.I una altra cosa, encara : que, posats a fer, era méshonest i respectable fer segons el propi i lleial sa

ber i entendre, que no vendre's la conscilncia pelmiserable plat de llenties d'un aplaudiment interessat deis qui volen f er obra seva a costa d'altri ique, per la paga, encar no ens haurien deixat altra

alternativa que escriure insípids contes per a in

fants o desar-nos. Més tard vaig tenir la recom

pensa de la meya rebellia, en dues veus : la del pur

Maragall, que em deja dolçament : "No s'escblti a

ningú... Només l'autor té la intuició de la seva

obra..." i la del gran Torras i Bages, tallant seve

rament : "Segueixi son camí, que ja va bé per

on va!"Volen dir eixes ratlles que fos molesta per a

mi la crítica? Res d'aixó ! El que m'hauria fethor

ror era sotmetre'm feblement a una tirania incon

trolada. En quant a la crítica que podríem dir-ne

seriosament professional, no sois em plaia, cm

• fos adversa o favorable, sinó que sempre he tret

d'ella grans i positives ensenyances. Era la mesura,

més o menys lúcida, més o menys limitada, perbmesura a la fi, de les poques o moltes possibilitatsque s'obrien davant meu.

Aquestes petites incidencies en la meya tasca

d'aficionat (no era quelcom així, Mestre LópezPicó, el que volíeu que contés ?), ja han passat a la

história, grácies a Déu. Fa masses anys que vaigprendre contacte amb el públic perque simpaties o

antipaties, aprovacions o censures, no s'hagin es

mussat. Plaent-los o desplaent-los, per amics i ad

versaris ja no sóc altre que un petit cas crónic

contra el que no hi ha res a fer. La indiferincia o

el respecte són el dolç aixopluc de la vellesa, deis

quals estant d,óna bo d'espiar els nous plançons quepugen... tot resistint a la temptació manefla d'adre

çar-los també amb tutories intempestives.

•

Benvolgut amic:

Víctor Catalet

Qué puc contestar a la gentilesa de la vostra

demanda? Em demaneu unes notes sobre els meus

recordsJo cree que l'artista viu més d'aspiracions que

de records i crec també que el més interessant d'ellés, per damunt de tot, el valor de la seva obra.

Records, anecdotes, exits, lluites morals i materials per la vida i pel seu art, quin artista no n'hatinguts més o menys ? Rememorar tot aixes seriallarg d'explicar i a més em causa certa melangia...Perdoneu que no us en parli ara.

Com a impressió personal i general deis llargsanys que he viscut a París, us puc dir :

He viscut l'época de transició d'art entre l'impressionisme i el moviment regenerador de cons

trucció clássica deis començaments d'aquest segle,

envoltat d'un ambient d'inquietuds, d'assaigs i tam

bé de pretensions, fugint de la Natura i de la tra

dició i volent aterrar-ho i crear-ho tot de soca-rel.

Enmig de f orces, per una banda, que jo considera

va positives, i per altra part, al costat d'aquestes!orces s'unien tantes nu•litats d'un temperament

aparent que s'infiltraven i s'imposaven aprofitant,per a épater, de l'ambient de geniditats de fons

mercantil i d'una crítica favorable creada al servei

de respeculació. Epater! paraula aquesta que de

fineix malauradament una bona part de la produc

ció artística d'aquest darrer quart de segle, perquesi bé, per una part, afortunadament es trobaven

homes de sinceritat i d'indiscutible valor, per altra

banda quanta mixtificació, aparença, impoténcia i

descomposició ! Molta literatura per a explicar i

completar les deficiencies. Escoles noves eixides

diáriament i que cada individu, per imposar-se, pre

tenia crear.

Durant trentacinc anys he viscut entre aquests

corrents, uns bons i de bona fe, altres purament

teórics que acabaven fatalment en sistemes. Altres,

per fi, obeien únicament a un bluf especulatiu.Vaig passar també a París els anys de guerra,

compartint les inquietuds de tota mena enmig d'a

quell cataclisme.De tot aquest desordre social que des de llavors

vivim, quin bé en pot eixir per als treballadors de

l'esperit, per a les Arts ?... Si mal no recordo,Maupassant va dir : Quand les sociétés se dislo

quent,,les artistes se désaxent.Avui més que mai, cada nació, si vol viure i

prosperar, ha d'apreciar i recollir en ella totes les

forces vives i tots els seus valors. .A.ixí ho ob

serven els grans paisos. Espanya i la nostra joveCatalunya en aquests moments de puixanga, cal que

hi pensin també.I ara, de totes aquestes lluites, qué en sortirá ?

Alló de sempre.

Diuen que a cada quart de segle es sol fer una

revisió de valors que posa cada cosa al seu lloc (eltemps sol és el jutge infallible) i després de tots

aquests neguits i aquestes revolucions—tal vegadanecessáries per a l'evolució de l'art—, torna a la

memória el Credo :

L'art és una pregária, una confessió ; és un

sacerdoci f et de sacrificis, de tradició, de respecte,d'admiració, d'humilitat ; és tendresa, sensibilitat,

és AMOR, i algú ha dit que l'Amor era el ritme

de Déu.De tots els antagonismes i batalles en Art, de

totes aquestes inquietuds, surt la riquesa, la varietatdins de la Unitat, que solen caracteritzar una época.

Us saluda afectubsament renovant-vos la més

amical admiració vostra.

Josep Ciará

41

HE ESTAT HOME DE FE

No sol acabar de fer-me el pes, en prosa, laliteratura •de confidéncies. En principi, més aviatem desplau. Amb comptades excepcions. Un joprotagonista, confidencialment projectat a la lliunde la própia consciencia, obé és integral i resultad'un nudisme repe•lent, o bé, com una foto, "ensmostra més la careta que la fesomia". Rares vegades resplendeix de ,veritat tan profunda, que•iguali o excedeixi l'original. El narcisisme o elcinisme, malmétent les externes projeccions delpropi jo, solen ésser l'escull d'aqueixa literatura,adhuc quan cal descomptar a favor del prosistales més belles aptituds.

In vitium ducitl fuga culpae...

"El moment més joiÓs de les meves activitats, oun altre aspecte d'elles preferit i la fe que les hamogudes ?" Opto, dins del dit criteri, per la feque les ha mogudes. Així, literatura confidencial a malgrat tot? Com a excepció i recolzant-hoen el proverbi : "Foques metzines no maten".Hi havia manera de refusar la gentil invitació delgenial poeta i Director meritíssim de LA REVISTA a co•laborar en aquest extraordinari ?

* * *

He estat, tata la vida, home de fe. En donográcies a Déu i ho reivindico com un títol de glória. Una fe hegemónica, que no he sentit minvar niamb els anys, ni amb els estudis, ni amb l'experilncia, sovint cruel, ni amb res. Ben enlla delmezzo cammin, cree més que quan tenia vint,trenta o quaranta anys. Cree més profundament iamb percepció més clara de les altes eficacies dela fe, no sois en la vida, pinó en els dominisde la filosofía i de la ciencia.

Profunda i enrvaldora, la meya fe primordialment és cristiana. Em trobo el cristianisme dinsl'anima, no com unes fronteres o una deu deneguits, o una argolla, o un fre; ans com un diafragma poderós de l'intellecte, amb esbarjosesprojeccions a l'Infinit. La nieva fe, per aixó, és, ensems, filosofía i vida, religió i patriotisme, políticai sociologia, visió del jo propi, de l'univers i deDéu. Es fe, intuició, raó i crítica alhora. La proporció, bastant equiparada, d'aquests componentsem fóra difícil de precisar. Sóc, per tant, molt llunyde la fe del carboner. Poes hauran subjectat a unacrítica més acamissada les seves creences, pocsles hauran airejades més a tot vent de doctrina.Pera, contat i debatut, sempre vaig a parar almateix: El "Cree en un Déu", el "Pare Nostre",el "Decáleg", els sants Sagraments 1, resumint

42

ho, l'Evangeli i em semblen la cosamés perfecta del món. Un cel a la tema, augurid'una vida superior i eternal.

* * *

Sense conflictes ni antinómies, la nieva fe na

turalment esdevé pacifista; en concret, refractariaa les disputes religioses i ádhuc a tata llei de baralles. "Sí, sí; no, no. El que passa d'aixb ve delmal" (la 5-37). Em semblen una filigrana lesexemplaritats de sant Francesc de Sales en materia de controversies. Lastima que siguin tan pocmitades! Submergit tot jo en el Cristianisme, oel Cristianisme •en mi, tanmateix no oblido queel Crist és plaçat en el món "com a signe decontradicció". No deixo, dones, de fer-me arree,que d'altres, moltíssims, vegin i sentin diversamentde mi. En religió o en el que sigui, ho compre=i ho respectol. L'esperit de l'Evangeli, condensaten el Pare Nostre, m'ensenya a esguardar tots elsbornes com a fills del Pare únic ui és en els,cels, "que fa sortir el seu sol sobre dolents ibons i plciure sobre justos i injustos" (Mt. 5-45).Em tinc, en aquest sentit , per un deis pacifistesmés respectuosos, peró Itambé més obstinats delplaneta :

Corde voce et opere.

Resulta, peró, que el món, ádhue bella part delmón que es diu cristiá 1 s'esforça per ésser-ho,viu tan erradament posselt de l'esperit contrari,que passo davant de molts per un lluitador estrenu,si molt con.vé com un orgue de raons, grácies ala meva contumacia en aquests ideals i a la dériade persuadir blanes i negres, que, ultra ,d'ésser con

traries a l'estetica i a l'Evangeli, les disc6rdiessón la gran metzina d'hotmes i pobles. Llursegons el ,Crist mateix.

Dit i actuat de mil manieres, la meya fe —o bonafe— arriba fins a no defallir davant un relatiu isolament dins d'aqueixes posicions i una certa migradesa de resultalts. Encara és la fe llavors laque m'orienta i era sosté. La fe viva en el 'Crist,autor del Pare Nostre. 1 la pietat envers el Paresant Francesc, inspírát cantor de Frate Sole.

* * *

"Senyor, ja no puc Llavors Eliasdel pa i aig-,ua per máracle rep

ia força d'altres diesen totes les potacies i sentits.I va pelegrinant cap a l'Oreb,quaranta dies i quaranta nits" (1).

P. Miguel d'Esplugues(i) JOAN ALCOVER. Poemes Bíblics. El Ginebró.

Un deis majors goigs de la meya vida ha estat

sempre trobar en un superior la confirmació del

meu parer.Així va passar-me un dia, fa molts anys i jo

era molt j ove, que fent relogi entusiasta de l'Oda"

de l'Aribau, va dir-me l'Aguiló—Es que l'Oda a la Pátria" no ha estat supera

da encara entre nosaltres!

Sóc vell, i sóc encara partidari de rAguiló.

Francesc Matheu

•

SURGE ET AMBULA!

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,oh serres de.siguals que allí en la pátrict mia...

Podia imaginar-se ni sospitar tan sois, l'Aribau,quan agafá la ploma per escriure aquests primersrecords de la que més tard devia ésser famosa

"Oda a la Pátria", ja que, diguem-ho francament,

el que ell es proposá escriure era una felicitació.

El senyor Remisa podia sospitar mai, repeteixo,que en aquell moment posava la primera pedrad'un monument tan important com la renaixençade la llengua d'un poble que jeia oblidada, morta

literáriament?No, certament, lo més lluny de la seva imagina

ció ; ni somniar-ho.Perque transportem-nos a aquella época i tro

harem que entre els sainets tan xavacans d'EnRobrenyo--com "Lo hermano Bunyol", per ex-em

ple—i els més estimables de l'arquitecte Renart,

i els articles d'En Rubió i Ors en el "Diari de

Barcelona", proclamant la nacionalitat de la llen

gua catalana, no trobem res o quasi res més quel'"Oda a la Pátria" de l'Aribau.

Predicant amb l'exemple, En Rubió i Ors féu.sorgir aquells articles per la publicació del seu

volum de poesies firmades per "Lo Gaiter delLlobregat" i fou enarborada la bandera entornde la qual s'agruparen En Milá i Fontanals, En

Balaguer, En Bofarull... i renaixeren els JocsFlorals.

Catalunya tornava a tenir llengua literária. Quihavia fet el miracle ? L'Aribau amb la seva oda,que fou l'espurna que encengué una gran loguera... que devia abrandar tants i tan grans poetes.

De la mateixa manera poc podia imaginar-seEn Clavé, en compondre aquelles senzilles can

çons destinades a ésser cantades amb uns quantscompanys, vulgars cançons amb lletra castellana,que .devien germinar de sobte en aquelles immortals creacions titulades : "Les Flors de Maig","La Verema", "De bon matí", "Els Xiquets de

Valls"... ben poc podia imaginar-se que creava

a Catalunya les societ/ts chorals, transformadesavui en els Orfeons que són l'orgull de la Catalunya.

Molt menys encara podia imaginar-se En Pitarra en escriure aquells sainets anónims, inspiratsen la guerra d'Africa (1859-60) "La Botifarra

de la Llibertad" i "Les píldores d'Holoway" per

a ésser representades en un teatret d'akova, que

fundava el Teatre Catalá, que devia enriquirés tard ell mateix amb "Les Joies de la Roser"

i "La Dida" i aixecar a l'altura deis millors tea

tres un Guimerá, amb "Maria Rosa", "MossénJanot" i "Terra baixa", i un Iglésies amb "ElsVells" i "Les Garces".

No, aquells homes, aquells fills del romanticisme, posaren, sense pensar-ho, els fonamentsd'un gran edifici, i crearen una obra immortal,sense ni sospitar que fossin creadors.

Beneita sia aquella generació a la qual maiagrairá Catalunya, tant com es mereix, tota laglória que li deu.

Apelles Mestres

•

ELS MEUS RECORDS

Era el temps de la segona bullida del catalanisme, era l'época deis continuadors deis patriarques del nostre Renaixement iniciat per l'Aribau.Era el període de la primera pujada de la saba

política en el catalanisme ; l'epoca del discurs d'En

Guimerá en els Jocs Florals, deis articles de l'Aldavert en "La Renaixença", deis virus crits dePátria d'En Matheu. Als joves que ens váremtrobar en aquella revolada de lirisme profétic,encara ens dura l'emoció d'aquell moment i l'enyorem... no trobant l'equivalent en el moment d'arad'aquells desigs i esperances tan sublims, malgratla present realitat conhortadora.

En Valentí Almirall sembla que era el capitostdel tirat polític del catalanisme. Era ell un pocespecial en el seu idean; volia que el catalanismefos tradicionalista a Vic, demócrata a Figueres, etc., prenent virolats colors, segons la faisó deles encontrades. Els Permanyer, l'Aldavert, EnGuimerá, no volgueren pas aprovar aquest mosaicdintre la gran unitat del revifament del sentimentpairal, i se separaren de l'Almirall, i fundaren la"Lliga de Catalunya", d'on sortiren les primereseleccions de color netament catalanista.

Allí, en aquell local de la Plaga de Catalunya,m'hi portava un germá meu, que era de la collade la ceba, com els dejen els positivistes de Ilavors, els despreocupats, els qui només pensen a

fer quartos, o els qui tota idea generosa fa som

43

riure amb menyspreu. A la sala principal de la"Lliga de Catalunya", en la presidencia, a laparet, s'hi havien co•locat dues peces de marbre ;

una negra en la qual estaven gravades les paraulesque els Consellers de Barcelona publicaren protestant de la iniquitat de Felip V quan aquest, perla força, va prendre Barcelona, per a després tre

pitjar totes les nostres llibertats. A l'altre costatd'aquesta taula negra i trista, hi havia també lablanca, amb marges daurats, que, radiant, es

perava la data del dia de la nostra resurrecciógloriosa. Com me les mirava jo aquelles nostrestaules, una, la de la nostra llei morta, l'altra, la dela llei del nostre avenir gloriós !... Com bategavael meu cor mirant aquella:blancor i aquell or tanesperançador !

En un lloc un poc retirat del local hi havia lasala deis savis, que en deja l'Alió, qui veramenttenia grácia en la ironía i fins a voltes en la mos

segadeta feridora... Els savis eren En Guimerá,els Permanyers, l'Aulestia, l'Aldavert, l'Alsina,gran temperament polític, i el mateix Alió, quesempre donava moviment a l'escena. Jo, algunavegada, amb mon germá m'hi encabia, callat iadmirat de tot el que dejen aqtiells grans homes ;i després sortia com una flama d'aquell niu del'ideal renovador, i me n'anava a casa arborat iences de cor. Em recordo com en un momentd'aquests vaig dictar l'Himne" de les meves "Catalanesques", que després serví de germen delmotiu dels homes de "El Cant de la Senyera".

L'Alió, jo ja el coneixia, perqué era del meu

ram i sovintejava a la botiga on jo havia venut

solfes des de noi. Ell fou l'introductor de la música catalana als nostres salons amb les seves

melodies originals i amb les seves harmonitzacionsde ca,nçons populars nostrades. Ell era un ver tem

perament d'artista, i si En Clavé assenyala el fortcrit de la primera entrada de la nostra músicaen el Renaixement, si després En Rodoreda ialgun altre porten alguna nova modalitat de valoren aquest nou moviment de la nostra música,l'Alió marca bé una segona época, caracteritzadaamb un nou sentit d'elegáncia, amb un refinamentestetic ben remarcable i suggestiu. Música cata

lana no era per a nosaltres res més que l'empeltde la nostra cançó popular en l'art que conreávem.En la cançó del poble hi gustávem totes les grácies i tota, una bellesa virginal. La seva llibertatrítmica, les modalitats antigues que la decorenens feien un contrast tan accentuat amb la músicaclássica que coneixíem, amb música del dia, fosd'ópera, fos de més baixa categoría, que aquella nostra

cançó antiga, viva encara en nostre poble, ens

robava el cor i el pensament i no volíem pas altresegell per a l'art que somniávem ben nostre i ca

racterístic. I que no en veiem l'exemple en els

44

nostres poetes ? El nervi de la millor poesía deisnostres poetes ? no els venia del tremp fort, con

cís i sincer de la cançó nostrada? El miracle, deisidi•lis de Mossen Verdaguer ? haguera sorgit sen

se la frescor de l'aigua d'aquella font de Juvencique Mossén Cinto begué directament des de la seva

infantesa?Jo me'n recordo que anant amb algun amic

d'excursió per la muntanya, si el meu companyentonava una tonada d'ópera o d'altra música deldia, jo en sentia repugnáncia i el feia callar dientque profanava el paisatge, i jo llavors a plenspulmons cantava l'última cançó popular que em

rondava per dins i que em semblava fila i mare

d'aquelles terres que trepitjávem i d'aquella llumque ens corprenia.

En Clavé havia guanyat el cor de la nostragent, de tota la nostra gent, rics i pobres ; peroels músics d'aquell temps no el respectaven pasgaire. Els professionals u retreien no sé guantestares, i fins aquella saboria forta i a voltes bensubtil de la seva melodia, aquella franquesa, a

voltes vulgar, peró sempre tan nostra, aquell seu

instint admirable de fer-se seva la cançó del poble, de fer-ne substáncia própia ; tot ho menyspreaven o en rebaixaven el valor fins a no tro

bar-n'hi. Per?) nosaltres, els joves músics catalanistes, ens anávem adonant de la f orta personalitat catalana del nostre cantor popular i n'endevinávem tota la seva transcendencia. Quinallástima que els nostres chors populars no cantessinmillor aquelles melodies tan frescoies i aquellesgenials descripcions de natura! Llavors vinguél'Exposició Universal del vuitanta-vuit amb laseva tanda de concursos d'orfeons i bandes. Llavors sentírem, pels chors forasters que vingueren,una manera de cantar en conjunt desconeguda pernosaltres. La justesa d'afinació, l'emissió naturali ben timbrada, l'equilibri i fusió de les veus,foren una revelació que engendrá en nosaltres un

fort desig de crear quelcom semblant a casa nostra.L'amistat d'En Vives, afecte íntim, intercanvid'ideals, i•lusions i esperances, féu néixer en nosaltres el bell somni de l'exaltació de la músicacatalana, tenint per principal instrument un chormodel que cantés Clavé d'una manera nova, fentapareixer totes aquelles belleses que nosaltres hisentíem, peró que els nostres chors populars no

realitzaven ; un chor model que sublimés la nostracançó tradicional amb les formes exuberants del'art culte, un chor model que, començant essentd'homes sols com els que funda, En Clavé, eixamplés després ses ales i es convertís en chor mixtper a arribar a cantar la gran música coral deisgrans genis de la humanitat. Als primers cantalres que aplegárem, ja els várem prometre quearribarien a cantar la Novena Simfonia de Beet

hoyen, cosa que ells sovint ens retreien quan

nosaltres, després que saberen un poc de solfa,

els portárem unes guantes harmonitzacions de

cangons populars i quan, més tard, els férem

cantar alguna pega d'En Clavé. Ells sempre ens

retreien la Novena! Nosaltres, en Vives i jo, els

déiem: "Ja vindrá; primer el pa de casa; desprésvindrá el gran art, el de les altres époques i el deis

grans genis; peró aquest pa de casa no l'havem

de deixar mai ; no havem de fer com els mals

hereus, que abandonen la masia pairal per la

vida de ciutat, i el patrimoni es desfá i no quedares del nom de casa. D'aquest petit llevat de la

nostra cangó poden sortir grans coses, i com que

havem perdut fa temps la nostra tradició artístico

musical, és amb l'accent de la cangó, és amb la

seva fortalesa que havem de donar vida forta

perenne al nostre art".D'aquesta manera nasqué l'Orfeó Catalá; en

gendrat per l'amor a l'art i per l'amor a la Pátria ;

ajuntant-se els dos sentiments en un, compene

trant-se els dos enamoraments en un sol amor, i

flamejant tot en el foc de l'entusiasme d'una jo

ventut que volgué Déu que florís en un ambient

de generosa illusió pura, d'esperanga en un esde

venidor gloriós de la nostra Catalunya. Aquestai•lusió, aquest amor, aquesta efusió sentimental

ens feia trobar a cada cangó que cantávem un nou

accent, un nou matís, un non timbre que fos ex

pressió de l'inefable sentiment que ens corprenia.I aquest fou el segell característic del nostre art.

L'obra deis orfeons de Catalunya no és res més

que la peculiar manifestació musical, la lírica ex

pansió sentimental del recobrarnent de la cons

ciéncia catalana. El dia que els orfeons de Cata

lunya perdin aquest esperit que els dóna vida,

perdran l'alé, no solament per a fer art popular,sinó per a tota manifestació realment artística.

Com Catalunya, el dia que oblidés o menyspreésels dies aquells de la seva primera Renaixenga, en

els quals l'amor profetitzá la resurrecció futura,

en aquell día comengaria la vera i definitiva de

cadencia de la nostra Paria estimada.

Lluís Millet•

...pinto, pintaré i pintaria mil vides. La meva

terra és el meu tot.

Joaquim Mir

•

El moment de més goig de les meves acti-vitats

espirituals, f ou la primera excursió que, a peu,

i en companyia deis amics Massó Torrents i Pom

peu Fabra, l'any 1895 férem al gorc Negre d'Evol,en la regió Noedes.

En veure aquella natura tan ferma i tan exube

rant, fou aleshores que se'm despertá amb tota

forga l'amor i el desig d'una Catalunya també

forta i ben lliure. 1 esperonat per aquest desig, des

de llavors, quan he escrit una obra, sempre hi he

posat tota la meya ánima!E. Morera

Quina ha estat la més gran alegria de la meya

vida d'escriptor al servei de Catalunya?La pregunta m'ha obligat a repassar rápida

ment, a vol d'ocell, la meya vida d'home i la meya

vida d'escriptor, tan íntimament entreteixides. I

he fetun descobriment inesperat. De la meya vida

d'home, són les dolors les que han deixat un ras

tre més pregon en el record. De la meya vida

d'escriptor servo memória principalment de les

alegries. Com s'ha fet aquest filtratge?En realitat, les dolors de la meya vida d'home

i les alegries de la meya vida d'escriptor, més que

els accidents d'una biografia externa, són les fites

d'una biografia íntima, d'un memorial de la vida

interior. Cert que les més grans dolórs em vénen

de fora meu ; peró han ferit alió que hi ha de més

sensible, de més intim en el sentiment de l'home.

Les més terribles de totes han estat obra inexora

ble de la mort. I les alegries de la meva vida de

literat, de les més grans a les més petites, totes

m'han vingut de dintre meu. Són el llarg rosari

de moments inefables, de sobtades i•luminacions

interiors, que coneixen tots aquells qui es donen,

cos i ánima, al joiós turment de la creació ar

tística.Fóra inacabable fer-ne el detall. Ara és l'apari

ció en el pla de la consciéncia d'un petit germen

de tema, que l'instint ens fa sentir prenyat de les

possibilitats més extraordináries ; ara és la idea

que ve de cop a fecundar-ne una altra que jeiainactiva en l'arsenal interior deis temes possibles ;

ara la troballa d'un detall característic; ara l'ex

plosió interna de la paraula que fa net, precís i

lluminós un pensament rebel a prendre forma...

I sobretot aquell treball joiós, apassionant i apas

sionat, d'acabar de polir l'obra ja llesta, treball

que ens la fa sentir cada vegada més próxima al

que hauria d'ésser en la nua forma absolutament

perfecta, en la nua idea, que hauria dit Plató.Aquestes han estat i són les meves alegries, les

més grans alegries de la meya vida d'escriptor.Són elles les que ens fermen amb cadena infran

gible a la nostra tasca, les que ens fan persistir en

la nostra obra malgrat totes les contrarietats, to

tes les hostilitats, totes les incomprensions.

J. Pous i Pages

45

EL PRIMER RECORD MEU

DE L'ARIBAU

Invitat pel meu admirat amic En Josep M. López-Picó a prendre part en la commemoració delPrimer Centenari de la Renaixença Catalana, queper la seva part ha iniciat aquesta important re

vista, no em puc refusar a la seva honrosa cridamalgrat que el mal estat deis meus ulls em téapartat fa temps del tracte directe amb les lletres.Aquest trist motiu em priva de la consulta i recer

ca deis importants materials que fa molttemps tinc recollits i em veig obligat a espigolartan sois alguna cosa en el camp deis meus records.

Un d'aquests es troba íntimament lligat ambl'Ilustre nom de l'Aribau, el qual, com ha ditamb molta raó l'Alfons Maseras, deixá caure

com d'esma la llavor esponerosa de la nostra re

naixença. Aquest record arrenca de la meya adolescencia. Es de l'any 1870. Jo estudiava llavorsel darrer any del. batxillerat en l'acreditat collegid'En Lluís G. Galavotti, situat al carrer Nou deSant Francesc, del qual eren professors catedrátics de la Universitat i de l'Institut, i coneguts es

criptors, entre els quals em plau recordar acíels noms de Rubió i Ors, Lloreng i Barba, Colli Vehí, Jacinto Díaz, C. Vidal i Valenciano iMn. Estalella, que més tart fou Bisbe de Terol.

A penes havia acomplert jo els catorze anyssentia amb viva intensitat l'amor a la nostra literatura pairal, que havia infiltrat pregonament en

el meu cor l'exemple del meu pare i sobretot lesseves poesies catalanes, llavors de fácil germinació, que des de l'any 1841 fins al de 1858, datade la restauració deis Jocs Florals, havien arboratl'amor a la nostra llengua que sentien ja amb una

mena d'enyorament tants i tants catalans. Pucafirmar que entre tots els, meus condeixebles, deisquals sóc avui dia gairebé l'únic supervivent, no

n'hi havia cap que seguís amb atenció el nostremoviment literari, i mai vaig pensar a comunicarlos l'afició que per ehl jo sentia. Tal volta peraquest isolament del meu esperit se'm va ocórrerdonar esbarjo al meu entusiasme copiant en lesplanes de guarda o contraportada i en les finalsd'una obra de text, les vibrants estrofes de l'Odaa la Pátria de l'Aribau, que feia temps jo sabia dememória, i moltes de les musicals octaves reialsdeis cant ?Tic del meu pare Roudor del Llobregat,plenes de la dolcesa deis versos del Tasso i deZorrilla. El llibre en qué vaig esplaiar aquestesexpansions meves patriótico-literáries era la "Historia Natural" de don Pedro Felipe Monlau, leslamines macabres i anatómiques de la qual elsmeus condeixebles s'entretenien a Ilustrar, posantun xambergo a una figura anatómica, o bé un

puro a la boca d'un esquelet.

46

Jo sabia també llavors de memória molts ver

sos deis primers poetes llorejats en els Jocs Florals, i entre ells, la meya mare es delitava a f er

me recitar de cor, en les tertúlies casolanes, ena

morada del braó amb que ho f eia, les roents estrofes de la poesia de Mossen Jaume Collell "A laaent de l'any vuit", que recitada per ell en aquella época va fer aixecar dempeus la nombrosaconcurrencia que omplia la sala gótica de la nos

tra Llotja.També recordo amb alegria l'arribada a casa

deis premis deis Jocs Florals guanyats pel meu

pare, que va ésser proclamat Mestre en Gai Saberl'any 1863. No tenia jo llavors més de set anys.Vegi's, doncs, quant aviat vaig sentir jo les emo

cions del nostre moviment literari.

Antoni Rubió i Lluch

Sr. J. M. López-Picó :

Em dieu, estimat poeta, que, en commemoraciódel Primer Centenari de la Renaixença Catalana,els amics de LA REVISTA, entre els quals feu béde comptar-me, volen publicar, amb carácter ex

traordinári, un altre deis seus quaderns, i queesperen que hi contribueixi amb alguns mots derecord del moment més joiós de les meves activitats intellectuals.

Heu-vos aquí una cosa que m'és difícil de precisar. N'he fruides moltes, de joies, unes, les méspures i delicioses, de carácter exclusivament intern, i altres, també força agradables degudes a laconsideració amb qué el públic culte m'ha acollit itractat.

Fa alguns dies, un amic meu, que havia cre

gut entrellucar en una de les meves cartes un

aire de tristesa i desengany, m'escrivia atribuintaquests sentiments a disgust meu per no haverrebut les públiques honors que, en el seu concepte,per la meya obra mereixia. Oh! que n'estavad'equivocat ! No crec que hi hagi cap escriptor queestigui més agrait que jo als seus compatricis. Acada moment la consideració que em manifestenels inte•lectuals, ádhuc els de tendencies més oposades al meu idean, m'omple de goig. En bona fe,és un punt en qué més aviat he cregut sovintque s'excedien que no pas que restessin curts.

Es cert que no m'he fet popular; peró no hi heaspirat mal. Fou amb tot el meu cor que vaig es

criure aquel! sonet que acaba demanant a Déu :

"Feu que els doctes em lloin en sa pláticai que mal no ofereixi sacrificia l'estúpida Fama Democrática."

Admiro els que saben domar la fera popularimposant-s'hi. Jo no m'he cregut mai prou vigorósper a intentar-ho ; i amoixar-la, obtemperant alsseus gustos a desgrat deis meus, és cosa que re

pugna a la meya dignitat.Amb tot i aixó, el poble de Catalunya (no mo

gut directament per mí, sinó per altres artistes

de més anomenada) va respondre esplendidamenta la meya crida de caritat, llavors de l'incendi forestal de Montnegre. Oh! quin consol en vaighaver !

Joies? Certament la meya carrera literária me

n'ha proporcionades moltes i d'indole ben diversa.Havent obtingut un prenti extraordinari la pri

mera vegada que vaig tirar als Jocs Florals de

Barcelona, n'haguí una alegria tan gran i tan infantívola, que va irradiar de tots els meus mo

viments i de tota la meya persona en l'acte de lagaia festa. Segurament la vaig exterioritzar finsal punt de cridar l'atenció. El cas és que, amb toti que jo aleshores era molt candorós, no em passádesapercebuda una certa trufa benvolent (per?)trufa a la fi) que guspirejava en els ulls i en elsomrís dels meus aplaudidors ; i aixó refrená bona

mica els joiosos i esbalandrats batecs de la meya

vanitat. Encara bo!Una altra satisfacció ben recordadora fou la

que cm proporcioná l'eximi escriptor VenáncioTodesco traduint en un italiá saborosíssitn; la

meya "Parada" i trametent-me'n una pila d'exemplars curosament editats per la prestigiosa casa

"Carabba" de Lanciano.? I que us diré del goig que va causar-me l'in

grés a la Secció Filológica de l'Institut d'Esta.dis Catalans per vot unánime deis seus Ilustresmembres?

Sí, amic poeta, la meya escassa produccióterária, editada i reeditada mantes vegades, haenjoiat la meva llarga vida amb recompenses su

periors als meus mereixements. Com no he dedonar-me'n per satisfet? Es ver que, económicament, els guanys del meu treball no han assolit debon tros els d'un ataconador o d'un manobre ;peró aquesta pobretat és una exquisidesa. Lesmeves obres, filies d'una alta amor, no han nas

cut mai estimulades per cap afany de riquesa ma

terial, i jo beneesc la sávia Providencia que havolgut que llurs rendes no bastessin més quea pagar els Ineus tabacs, convertint-se en fum,una mena d'encens.

Disposeu del vostre devot.

J. Ruyra•

Les meves activitats espirituals han estat sem

pre l'art i la pátria.Per l'art, f ou el meu amat pare el qui m'hi en

caminá des de nin ; el fou mon primer mestre ;

i en les tristes jornades d'hivern, essent jo molt

petitet, acostadets a la vora de la llar de foc, de

la nostra casa pairal de Moiá, amb els meus ger

manets apreníem a cantar ramells de cangonetesde la terra, que la tradició conservava, i altres

que l'estre del pare inoblidable, sense tenir cap

coneixement ni noció musical inventava. Quanpassávem penes, que a la casa del pobre mai no

n'hi falten, esbargíem el nostre esperit contorbat,amb les cangonetes ; les més preferides eren lesde Nadal, el repertori de les quals era abundós.

Un any, per la diada commemorativa del nai

xement de Jesús, després del concert que ens

donávem a casa, invocant l'establia de Betlem, elspastorets, etc., etc., en el qual preníem part tots,

fins la nostra santa mare, determinárem anar a

f er un volt pel poble cantant. Era negra nit, celestelat, pels carrers molta neu; per?) res d'aix6 no

ens espantava. El pare agafá la llanterneta (lavila era fosca, no hi havia fanals) i ben embolicat amb el ca.putxó, nosaltres amb tapaboquessortírem de casa : un portava el pandero que ens

havien deixat l'any abans els Reis ; l'altre, els fer

rets (era una baqueta de carregar el fusell que

algun soldat s'havia deixat en temps de guerra)i un parell de culleres de boix que ens servien decastanyoles.

Amb tals instruments i les nostres veus ben afinades innocents i harmonioses, rondárem pels car

rers de la vila a la vigilia de Nadal ; la gent sortiaadmirada, per les finestres, amb el llumenet d'oli,i per manifestar el seu entusiasme ens dejen:"Pugeu, pugeu, que fareu el trago, beureu viblanc", etc., etc. L'endemá a la vila no es parlavad'altra cosa.

La meya intuició musical i per l'art líric, anácreixent ; més tard, essent ja a Barcelona, aqueixaafició cm portá mil contrarietats perque ningúm'entenia, i com que era menor d'edat, vaig fugir, llançant-me a la ventura, inconscientment,per conquerir amb el meu art un lloc honrós ; artque vaig practicar aprés ben seriosament. Perexemple : interpretant "Parsifal", ho feia amb fervor gairebé sacerdotal.

* * *

Per la pátria, jo entenia que devia estimar,abans de tot, el meu poblet on vaig néixer, queés allí la primera pátria, la més vera. Per aixó,en el poble de Moiá, dintre del que jo podia,fundava institucions per enlairar el nivell moral iespiritual d'aquella gent ; ajudant al desenrotllament del seu progrés perque es digués que la vilade Moiá era una vila exemplar. D'aqueix modejo he honrat sempre Catalunya.

Francesc Vines

47