1

Higienisme escolar i Renovació Educativa a la Segona República:

Dues perspectives per a entendre el context mallorquí.

Alejandro Gómez Escudero

RESUMEN

Este artículo pretende enfatizar, principalmente, la importancia que se dio a

la influencia del medio ambiente sobre la práctica educativa, tanto en la

dimensión instructiva como en la relevancia que tiene sobre el desarrollo

físico y psicológico de la infancia escolarizada en el período de la Segunda

República en la isla de Mallorca. Concretamente, nos centraremos en el

análisis de un marco más concreto que quiere dar a conocer la introducción

de los elementos naturales como el aire, el agua y la luz (dentro y fuera de

los edificios) en la práctica educativa, y qué cambios cualitativos representó

para la enseñanza. Por otro lado, se pretende ofrecer al lector una

herramienta que le permita evaluar, dentro de un escenario complejo política

y socialmente hablando, la implicación y los esfuerzos realizados por los

profesionales de la enseñanza y la inspeccion educativa; de cómo

confluyeron las propuestas de la denominada Renovación Educativa y los

avances en el campo biomédico, que permitieron mejorar las condiciones

éticas e higiénicas de una infancia que tuvo que vivir una historia incómoda.

Este trabajo no representa un documento más sobre una recogida de datos

sistemáticos de un período histórico concreto sino que busca, a través de las

diferentes aportaciones de otros autores de relevancia, ser una fuente que

aporte un planteamiento distinto de un pasado reciente que plantea

cuestiones todavía vivas y pendientes de resolver para cualquier persona que

le interese el mundo de la Educación.

Palabras clave: Segunda República; Mallorca; Higienismo; Higienismo

escolar; Política Educativa; Inspección educativa.

2

ABSTRACT

Above all, this article wants to emphasize the influence of the environmental

conditions on teaching practice in the instructive dimension and the

importance that it meant for the physical and psychological development of

the scholarized childhood in the period of the Spanish Second Republic at

Mallorca’s island particularly. We will stop to look at this concrete frame in

more detail which wants to let us know about the air, water and light

elements (outdoor and indoor schooling) introduction in the educational

praxis and what qualitative changes had on education. This document tries to

provide a tool for the reader, within a complex political and social scene, so

as to make possible an evaluation of the involvement of both teachers’

efforts and school inspectors and how the proposals of the so-called

Renovació Educativa and the improvements on the biomedical context came

together and made possible to improve the ethical and hygienic conditions of

infancy who had to live this awkward historical time. This article does not

pretend to be another systematic data recollection of a particular historical

period but it has the purpose of searching through other relevant authors’

contributions to become a source providing a different approach of a recent

past that arouses questions which are still fresh and unresolved for many

people interested in Education.

Keywords: Second Republic; Majorca; Hygienist movement; Hygiene

schooling; Educational policy; School inspection.

3

INTRODUCCIÓ

La Segona República es caracteritza per haver estat un dels períodes de la història

contemporània d’Espanya, que per la seva curta durada no va poder arribar a consolidar el

seu ric ideari pedagògic i per tant no es varen materialitzar tots els projectes educatius que es

generaren. Innovació, democràcia i Educació varen ésser els tres elements primordials que

sustentaven la política en general i, de la mateixa manera, la política educativa tant a nivell

macro com a nivell micro; encara que sempre hem de tenir present, en el nostre país, la gran

bipolarització del sistema educatiu i la manca de capacitat de consens entre els professionals

de la política i de l’educació. El professor Puelles, a la seva obra Política y Educación en la

España contemporánea, afirma que: “Indudablemente, la II República fue uno de esos

períodos ilustrados cuya corta duración imposibilitó muchos logros, entre ellos el de la

educación”1. En aquest treball es vol matisar al respecte, que sí que es van dur a terme

innumerables accions profitoses “en nom” i “a través” de l’Educació i que moltes de les

mateixes van obtenir resultats positius immediats, així com han deixat, afortunadament, un

patrimoni històric i cultural i que, avui dia, els professionals de les Ciències Socials i de

l’Educació, podem recuperar de la memòria i construir nous discursos més justos amb aquest

període sense precedents. De fet, un dels objectius d’aquest treball és proporcionar al lector

una visió àmplia del concepte d’Història i del d’Educació. Per tant, no solament la II

República es pot interpretar com si hagués estat part d’un contínuum il·lustrat que va acabar

amb l’arribada de la dictadura franquista perquè correm el risc d’estigmatitzar un període

històric determinat, que compte amb un caràcter propi, i a més, podríem caure en altres

errors d’interpretació que podrien donar com a resultat una perspectiva esbiaxada de la

realitat, i sobretot injusta per les persones protagonistes reconegudes i per les desconegudes

que varen realitzar grans tasques educatives sense ser o sentir-se il·lustrades, o al menys, no

tenien aquest esperit tant elitista de l’educació, ni compartien el mateix ideari pedagògic del

que se coneix com pròpiament Il·lustració. Més endavant veurem com es tracta d’un període

que es caracteritza per la seva gran diversitat de corrents ideològiques i pedagògiques, amb

un gran espectre d’activitats i participació ciutadana en l’àmbit rural i urbà, coexistència

d’accions socials i educatives de caire laicista i religiós, amb l’afegit de ser uns anys en que

es varen produir grans avenços en el camp de la medicina i en la concepció de la infància.

1 DE PUELLES, Manuel. “La II República: un proyecto inacabado”. A: DE PUELLES, Manuel. Política y Educación en la España contemporánea. Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia, 2004.10.

4

D’aquesta manera, i recuperant les paraules citades amb anterioritat de Puelles Benítez, seria

adient fer un exercici de reflexió conceptual sobre el que s’entèn per Educació en la

actualitat i provar a treure’ns les ulleres d’il·lustrats per veure una mica més enllà de la

intenció de nacionalitzar a una població, alfabetitzar-la, i proporcionar-li els medis

“adequats” per adscriure-la a un sistema ideològic concret o de creences. És clar que tot

sistema educatiu per tal de diferenciar-se d’un sistema adoctrinador hauria de presumir de

neutralitat ideològica; però avui, ja sabem que aquesta qüestió encara ha de suscitar més

interés que el que hagi pogut tenir dins les comunitats científiques; ja que malauradament no

gaudim plenament d’aquesta realitat de facte. Llavors parlem de “bones experiències

educatives”, d’accions transformadores i motivadores, d’accions “saludables” que hagin

perdurat en el temps i que es resisteixen a caure en l’oblit. Amb tot això m’estic referint a

que esdevindria una ingenuitat comparar l’ideari pedagògic i la seva posada en pràctica en el

transcurs de tot el segle XIX amb les propostes i projectes realitzats durant la Segona

República. Allò important a destacar, des del meu punt de vista, no es troba en “qui” ho va

fer sinó més en el “com”, sense voler restar importància als grans pedagogs i metges que van

motivar i moure els elements pertinents per ocasionar canvis significatius en la qualitat de

l’ensenyança i de la vida quotidiana. De fet, apareixeran en el transcurs d’aquest treball però

no per la seva condició política o adjectivació de qualsevol mena, sinó pels seus fets i

resultats constatables en la pràctica educativa. Exactament volem comprovar com aquests

professionals de l’Educació, per tal de defensar uns ideals democràtics i unes pràctiques

pedagògiques innovadores van haver de col·laborar estretament amb professionals d’altres

disciplines com la medicina, involucrar-se en alguns casos dins l’esfera política per fer-se un

lloc en una societat que encara vivia d’acord amb antigues creences i costums. Gràcies a

aquesta comunicació entre els professionals de la Medicina i de l’Educació, i les polítiques

sanitàries impulsades, surgeix l’higienisme escolar que esdevé la temàtica principal d’aquest

treball. Però com ara veurem, no podem interpretar aquest fenomen de manera aïllada a la

resta dels canvis que es produiren a tots els àmbits a del territori espanyol i a les influències

d’altres països sobre l’evolució del nostre sistema educatiu durant gran part del segle XIX i

començaments dels segle XX. Es consoliden la pediatria i la psiquiatria com a disciplines i

es creen nous ponts de diàleg entre diferents sabers com la paidologia, la paidometria o la

psicopedagogia científica2.

2 VIÑAO, Antonio. “Higiene, salud, y educación en su perspectiva histórica”. Educar [Curitiba], 36 (2010), 181-213.

5

A les Balears, veurem com la realitat socioeconòmica i política dificulta la introducció

de certes propostes pedagògiques i com surgiran pugnes entre l’Església més radical i el

pensament liberal més progressista per fer-se amb el control de l’educació.

El regeneracionisme i el moviment de renovació educativa

Des de finals del segle XIX fins l’arribada de la Segona República es produïren

transformacions en tots els àmbits (polític, social, econòmic…) que juntament amb certes

corrents de pensament i els avenços en el terreny científic varen afavorir el desenvolupament

d’idees i accions pedagògiques que varen configurar l’escenari educatiu de l’illa de

Mallorca. Va esdevenir un període d’una forta crisi política i econòmica a Espanya degut a

la decadència de l’imperi colonial. A Mallorca, fins a finals de la dècada dels anys vint, el

caciquisme existent elicitarà una alternança de poder entre els partits dinàstics3. L’Església

és un altre element que s’ha de tenir en compte per comprendre aquest context tant

complicat, ja que aquesta havia assolit un còmode control gràcies a aquest joc d’alternança

política liberal4. D’una altra banda, la Llei Moyano del 1857 presentava una ambigüitat que

permetia a les institucions religoses ocupar-se de l’ensenyança5. La instrucció pública era

obligatòria dels sis als nou anys exceptuant els que la rebien “en sus casas ó en

establecimiento particular”. Aquest panorama de pèrdues va marcar una nova tendència de

pensament que mirava cap a la modernitat i a un sentiment de voler pertanyer a Europa, el

regeneracionisme. Sense dubte era de gran urgència dotar a les noves generacions d’una

educació integral, reformar el sistema polític, econòmic i social, si Espanya volia considerar-

se un país modern. Hem de tenir en compte que al nostre país, l’any 1920, hi havia un

45’44% de la professió adulta espanyola que era analfabeta6. En aquest afany de voler

millorar la situació del país, s’obriran les portes a les idees i mètodes del moviment de

renovació educativa, encara que aquesta afirmació l’hem de traduïr al context mallorquí on

segons Josep González-Agàpito:

3 ROIG, Maria Antònia. “Anàlisi d’un fracàs: l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona (Palma de Mallorca, 1915)”. Educació i Història, [Palma de Mallorca], 5 (2001-2002), 175-196. 4 ROIG, Maria Antònia. “Anàlisi d’un fracàs... op.cit. 5 ORELL I VILLALONGA, Bartomeu. Llegir i escriure al món rural mallorquí, 1860-1930. Palma: Edicions UIB, 2008. 6 OLIVER, Jaume. Joan Comas i la Política Educativa de la Segona República (1936-1939). Palma:

Universitat de Palma de Mallorca, Consell insular de Menorca, Caixa de Pensions “La Caixa”, 1985.

6

“L’absència d’una burgesia i unes classes mitjanes amb pes social a València i

Balears farà que la majoria de realitzacions d’escola activa sorgeixin d’iniciatives

personals de mestres i educadors, però no trobaran prou suport en el poder polític ni en

qui deté el poder socioeconòmic.”7

Resulta del tot aclaridora la definició aportada per A.J. Colom sobre el que ell considera

Renovació Educativa8:

“Entenem per renovació educativa un moviment pedagògic plural i conceptualment no

gaire delimitat, que té per objecte la innovació de la pràctica escolar; en gran part

centra el seu interès en la qüestió del mètode o en aquells aspectes amb capacitat de

modificar l’ambient de l’escola. Correspon al que en la literatura especialitzada en

llengua anglesa es reconeix com New School, o en els països francòfons com

Education Active.”.

Però no em dedicaré a explicar tota la ideosincràsia de les empreses educatives

relacionades amb l’educació activa o funcional, sinó que aniré exposant els vincles que he

anat trobant a través de la recerca bibliogràfica entre aquestes institucions que se considera

formen part del moviment i el corrent higienista, que més endavant desenvoluparé amb més

profunditat.

Sobre les fonts documentals emprades, ha estat encoratjador el fet de trobar nombroses

fonts documentals sobre aquesta temàtica. M’agradaria expressar, que m’ha facilitat molt la

recerca el treball realitzat per A.J. Colom on analitza de manera crítica i sistemàtica la

bibliografia existent sobre renovació educativa, en la que a més dedica un bloc d’anàlisi

referit a la temàtica de l’higienisme9.

7 GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep; MARQUÈS, Salomó; MAYORDOMO, Alejandro: SUREDA, Bernat.

Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939: Història de l’educació. Catalunya, Illes Balears, País Valencià.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002. Cit. Pàg. 13. 8 COLOM, Antonio Juan. “La renovació educativa a les Balears (Anàlisi bibliogràfica i situació investigadora)”. Educació i Cultura [Palma], 12 (1999), 121-142. Cit. Pàg. 123. 9 Faig referència a la nota a peu de pàgina número 6.

7

Entre les creacions de la ILE, per exemple, apareix l’organització de les colònies

escolars l’any 189510 que promouen el contacte directe amb la natura i l’adquisició d’uns

hàbits higiènics saludables. Els viatges pedagògics de mestres i inspectors promoguts per la

JAE van afavorir l’adquisició de coneixements i mètodes educatius moderns a països

europeus, i a la vegada van poder comprovar amb els seus propis ulls l’estat físic i la

salubritat de les instal·lacions escolars. Disposem de testimonis sobre aquestes experiències

a través dels quals ens podem fer una idea dels avenços en política sanitària, arquitectura

escolar, organització de centres, etc. Sobre l’aprofitament d’aquestes estades a l’estranger,

Francesca Comas, en un dels seus articles publicat a la Revista de Educación, ens revetlla la

importància que varen tenir en la introducció d’idees innovadores a les Illes Balears, ja que

analitza en profunditat les dades trobades en relació a les pensions que van rebre els mestres

i inspectors que van fer feina a Mallorca. Vull destacar d’aquesta interessant aportació les

següents afirmacions:

“Si bien la aportación de Cascante fue más modesta, la de Roig o Capó han sido

imprescindibles para analizar la renovación educativa en Baleares. Publicaciones,

conferencias, cursos, experiencias didácticas, etc., tanto Roig desde la normal como

Capó desde la inspección revolucionaron la enseñanza de su época y crearon escuela

en este sentido. Ambos dieron a conocer en Baleares la pedagogía renovadora que se

estaba desarrollando en el extranjero, y que habían podido observar de primera mano

durante sus viajes.”11 […] “En la década de 1920, con la incorporación del Instituto J.

J. Rousseau en los itinerarios, los pensionados pudieron conocer los trabajos de Bovet,

Piaget o Claparede, e incluso asistieron a conferencias o seminarios que estos

eminentes personajes ofrecieron en exclusiva para ellos. No debe extrañarnos,

entonces, que a partir de esta época no solo se introdujeran experiencias y

conocimientos pedagógicos innovadores en Baleares, sino que también se desarrollase

el conocimiento y la investigación pedagógica en las islas. A través del Museo

Pedagógico creado por Joan Capó (pensionado en dos ocasiones por la JAE), se

crearon secciones de estudio que permitieron a los maestros de Baleares acceder a una

10 GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep; MARQUÈS, Salomó; MAYORDOMO, Alejandro: SUREDA, Bernat. Tradició i renovació pedagògica... op.cit. 11 COMAS RUBÍ, Francesca. “Pensiones pedagógicas e innovación educativa en España. Aportaciones a un modelo de estudio a través del caso de Baleares”. Revista de Educación [Madrid], núm. extraord (2007), 91-113. Cit. Pàg. 109.

8

formación pedagógica continua y actualizada, y a participar activamente en la

investigación educativa.”.12

L’any 1913 Rosa Roig i Carmen Cascante, entre d’altres mestres becades, en el seu

viatge a França i Bèlgica, poden observar l’estat en que es trobaven els espais educatius

visitats (rurals i urbans) i el tracte que reben els educands. Les visitants varen quedar

meravellades del mètodes d’ensenyança, dels materials didàctics i de les instal·lacions

(cantines, patis de descans…) sobretot dels jardins d’infància belgues que estaven dotats de

totes les mesures mèdicohigièniques13:

“Tots els centres tenien dutxes, cuina i gabinet mèdic, i també un servei d’infermeria

gratuït. Fins i tot alguns d’aquests centres proporcionaven productes vitaminats als

infants, com fosfatina i oli de fetge de bacallà amb compostos típics d’aquella època,

com el preparat Scoot.” […] “Un altre aspecte que cridà poderosament l’atenció de les

pensionades fou que aquests centres tinguessin el costum de criar plantes i animalets

perquè els infants aprenguessin a tenir-ne cura...”.

L’Higienisme abans de la Segona República

Com he dit amb anterioritat, l’higienisme escolar i en concret, les manifestacions que es

van produïr en el període de la Segona República a Mallorca, s’ha d’interpretar dins un marc

més ampli i des d’una perspectiva històrica per fer-nos una idea de com ha evolucionat fins a

aquell moment determinat. Així doncs, hem de cercar en els principis del segle XIX els seus

orígens. No es tracta llavors d’un pensament pròpiament pedagògic sinó que té un caire més

proper a la medicina, als avenços científics més recents i a com la ideologia burgesa preten

canalitzar-los. En el cas d’Espanya es farà mitjançant la tasca d’intel·lectuals i del

liberalisme polític14.

12 Ibídem. Cit. Pàg. 111.

13 COMAS, Francesca; MIRÓ, Maria Isabel. Rosa Roig. Biografia d’una pedagoga (1890-1969). Palma: Documenta, 2001. Cit. Pàg. 46.

14 OLIVER, Jaume.(1992). L’higienisme escolar a Mallorca: Aportacions a la sistematització del seu estudi (1880-1936). Palma de Mallorca: Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1992.

9

L’escola serà llavors entesa no només com un espai d’ensenyança sinó que també

acollirà tot tipus de accions referides a les millores de les condicions de salubritat

(campanyes, revisions mèdiques, vacunes, suplements alimentaris, colònies escolars…)15.

A Espanya, Pablo Montesino, després de la mort de Ferran VII, va ser el primer en

abordar de forma sistemàtica l’higienisme als locals vinculats a l’ensenyament, centrant-se

principalment en els pàrvuls degut a la seva experiència a Anglaterra. En les seves

recomenacions envers l’ensenyança ja expressava la necessitat de disposar de la quantitat de

llum apropiada pels exercicis d’escriptura i lectura, així com disposar d’espais a l’aire lliure

ben oxigenats per desenvolupar els exercicis físics16. Però serà el socialisme utòpic el que es

prendrà seriosament els principis de l’educació integral i de l’higienisme tot servint-se del

potencial que té l’escola com a vehicle influenciador sobre les condicions de les classes

treballadores. Kraussistes i liberals contribuïren en el disseny d’una escola moderna. Van ser

precisament els pensadors de la ILE aquells que realment demandaren que fossin els

educadors els que decidissin com havien de ser els espais escolars, i van difondre el seu

model d’escola a través del Museu Pedagògic Nacional i publicacions periòdiques com el

BILE o la Revista de Pedagogía17. Al darrer terç del segle XIX les ciències biomèdiques

varen introduir les noves corrents científiques com el positivisme, el darwinisme,

l’antropologia criminal i l’higienisme. Ja entrat el segle XX, el moviment de renovació

educativa i el seu caràcter biologicista a l’hora d’entendre l’educació, impulsa novament la

importància de la higiene, l’educació física, i el contacte amb la naturalesa. Maria

Montessori, Ovide Decroly o Claparède esdevingueren figures cabdals en el

desenvolupament d’un nou concepte d’educació que només té sentit si contempla les

necessitats fisiològiques i psicològiques de la infància18.

Així hem pogut veure com el moviment higiènic-sanitari s’ha anat introduint al nostre

país, principalment a través d’exiliats polítics assolint en el primer terç del segle XX una

gran força, desenvolupant-se d’acord a les normatives legals recollides en la reforma de la

15 Ibídem. 16 LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura escolar en la España contemporánea (1838-1936)”. Revista de Educación [Madrid], 298 (1992), 89-118. 17 Ibídem. 18 Ibídem.

10

Sanitat Pública19. L’escenari real era molt complicat, ja que els poders de l’Estat s’havien

adscrit a l’higienisme com una solució eficaç contra els mals de la societat, com un bàlsam

que podia conduïr al benestar, a l’ordre i al progrés, en concret, a través de la nova

arquitectura basada en un nou concepte que tenia com a premisa essencial l’agarantiment de

l’aigua, l’aire i la llum20, ideal que contrastava amb una realitat diferent. Per a entendre com

podien ser els locals on s’impartia l’ensenyança en aquest període històric, on els infants tot

just començaven a ser tractats com a tals, i tenint en compte que els infants són un reflexe de

la societat on habiten, d’unes creences, uns costums, i al cap i a la fi, de tota una

ideosincràsia, trobo adient exposar algunes referències a les condicions socials i higièniques

a les que estava “habituada” (per no dir sotmesa) la societat mallorquina. A la Memoria de la

Comisión para el estudio de las cuestiones que interesan a las mejoras o bienestar de las

clases obreras de la Provincia de Baleares, redactada per Pere d’Alcàntara Penya i publicada

l’any 1887 se destaca el següent:21

1. La manca de centres d’ensenyament

2. La impossibilitat de l’estalvi.

3. La higiene pública i privada

4. El treball de nins menors de 14 anys i de les dones

5. Sous molt baixos

6. Els preus i l’alimentació

7. L’habitatge

Les iniciatives socioeducatives catòliques també estaven impregnades de l’esperit

higienista de l’època i responien a les denúncies constants de les organitzacions col·legiades

dels metges22. Oliver i Jaume també fa referència a n’Andreu Pont, a les seves idees sobre el

descans dominical i sobre els aspectes estrictament higiènics: “Els casulls dels obrers, petits i

humits, sense aire i sense sol i els tallers i fàbriques amb l’atmòsfera plena de polsim que

19 Ibídem. 20 Ibídem. 21 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca… op.cit. 22 Ibídem.

11

duu llavors de mort als pits dels obrers no els pot un aguantar si de tant en tant no surt a

prendre els aires sanitosoa del camp”23.

Trobo adient fer referència a les iniciatives de caire religiós, no només pel seu pes sobre

la societat i d’una manera afegida, sinó perquè vull donar a entendre que en aquesta època,

qualsevol ajuda d’alguna manera, independentment del grau de formació dels ciutadans i/o

de les persones que es dedicaven a l’ensenyança, era benvinguda degut a un panorama social

ben obscur. Així doncs, ens trobem que a Mallorca, l’any 1901 existien 134 comunitats

religioses destinades a l’ensenyament i quasi 13.000 nines i nins que el rebien24. Realment,

es necessitava molta mà d’obra per a construir un futur millor per a la infància. El cens de

població de l’any 1900 mostra els percentatges d’analfabetisme a les Balears, un 66% en els

homes i un 80% en les dones25. En aquest primer terç dels segle XX també van aparèixer

intenses crítiques dels sectors obrers i d’esquerra que denunciaven l’ocupació dels nins en

treballs que podien perjudicar la seva salut i el seu desenvolupament26. A la dècada dels anys

20 es desenvoluparen experiències on es va aplicar el mètode Montessori a través

d’iniciatives confessionals on se practicava la gimnàstica rítmica i l’atletisme27, fet que ens

reafirma la importància que els educadors donaven a l’exercitació i equilibri del cos. Malgrat

els avenços científics i la voluntat regeneracionista de progrés i modernitat, ens trobem que

al nostre país, l’any 1900, es produien 36.566 morts produïdes per la tuberculosi, 11.426 per

les febres tifoidees i 6.427 per la verola28. Evidentment, aquestes xifres responen a múltiples

factors que ara mateix no desenvoluparem, però si resulta força il·lustratiu per explicar la

lentitut dels canvis, i la discordància entre les teories i les pràctiques que hom pugui trobar.

Aquesta era una situació problemàtica que no era pròpia d’Espanya sino que fa referència a

una realitat global, encara que s’ha de dir que altres països europeus ja havien donat solució

uns anys abans.

23 Ibídem. Cit. Pàg. 80. 24 FULLANA, Pere. “Església i Educació a la Mallorca del segle XX”. L’Arc [Palma], 5 (1998), 42-49. 25 SUREDA, Bernat. L’Educació a les Balears en els segle XX. Palma: Documenta Balear, 2000 26 Ibídem. 27 FULLANA, Pere. “Església i Educació... op.cit. 28 LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura... op.cit.

12

Endinsant-nos en la realitat mallorquina del moment, l’any 1905, el batle de Palma

Jaume Font i Monteros organitzà colònies escolars; encara que com ens recorda A.J. Colom,

les primeres colònies ja es van iniciar a Mallorca l’any 189329; i becà posteriorment els

mestres Gabriel Comas i Ribas i a Bartomeu Terrades i Mir per a que viatgessin per Europa.

També construí l’Escola Graduada municipal. El Dr. Font demanà la creació de l’escola a

l’aire lliure al bosc de Bellver, encara que com ja sabem, aquest mai no es va arribar a

construir30.

Demandes i respostes en el context escolar

a finals del s.XIX i primer terç dels s.XX

A l’àmbit escolar, la higiene s’ha d’interpretar tenint en compte dues vertents31: a) com a

part del currículum amb l’objectiu d’informar i generar hàbits de conducta a través de

l’Educació Física, foment dels hàbits de neteja i desenvolupament corporal dels escolars; i b)

des de la dimensió arquitectònica que contempla tots els elements necessaris per aturar les

malalties: tant en l’aspecte de materials de l’edifici, instal·lacions, i mobiliari escolar adequat

a les característiques de l’educand. D’aquesta manera podem entendre com les demandes

d’edificis escolars provenen dels educadors i d’una altra banda per part dels professionals de

la medicina32. S’ha de tenir en compte que en el transcurs del segle XIX les escoles eren

més un concepte que no un objecte concret tal i com el concebim des de l’actualitat. Les

accions educatives eren principalment de tarannà religiós i es desenvolupaven a cases

particulars o a altres establiments que no estaven a l’altura de les expectatives del moviment

higienista i de les noves tendències pedagògiques33.

29 COLOM, Antonio Juan. Assaig d’Història de l’Educació a la Mallorca Contemporània. Palma: Servei de Publicacions i Intercanvi Científic de la Universitat de les Illes Balears, 1991. 30 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca… op.cit. 31 LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura... op.cit. 32 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca… op.cit. 33 Ibídem.

13

Un dels personatges que va influir positivament sobre la política sanitària escolar va ser

l’arquitecte Enrique María Repullés y Vargas, que tenia coneixements sobre les escoles

franceses i les belgues. El seu disseny d’escola combinava l’higienisme i la pedagogia

naturalista froebeliana, inquietud compartida també per altres pensadors d’ideologia

kraussista. La seva postura envers els beneficis que reporta l’higienisme a les pràctiques

pedagògiques es fa palesa en la seva opinió: “pues creemos que sin la más estricta higiene no

puede haber buena instrucción, porque mal pueden funcionar las facultades intelectuales si

las físicas no se hallan en toda plenitud de un completo bienestar”34.

És el moment de fer un repàs, intentant respectar l’ordre cronològic, a les normatives que

es varen anar aplicant en matèria de política sanitària i educativa, tot descatant les més

significatives que ens permetran contextualitzar millor, més endavant, la cristal·lització de

projectes en el període de la Segona República, amb la intenció de contrastar-les amb la

situació real mallorquina. L’any 1900 es creà el Ministeri d’Instrucció Pública35. L’antiga

Ley de Sanidad de 1855 va tenir vigència fins l’any 1904. El mateix any s’aprovà la nova

Instrucción General de Sanidad i es van organitzar les Juntes Provincials i les seves

competències36. L’article 109 de gener del Reial Decret d’aquest any contempla “La

vigilancia higiénica de las escuela públicas y privadas”. Així mateix es declarà

l’obligatorietat del descans dominical que reivindacaven els moviments obrers i altres

sectors socials37. D’una altra banda, en aquest nou rumb polític, la figura del mestre pren

protagonisme a l’hora d’implementar les normatives, ja que s’havia d’encarregar de

mantenir l’ordre, la neteja, impartir els exercicis corporals i els continguts relatius a higiene

física i moral38. Deu anys més tard es va celebrar a Palma de Mallorca el I Congreso

nacional de Pediatría” i cinc anys després se celebrà un curs itinerant de perfeccionament per

a mestres a Sineu, Lluch i Felanitx, on se tracten temes d’higiene bucal, infeccions i

parasitismes habituals a les escoles39. En la ponència realitzada per la pedagoga catalana

34 LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura... Cit. Pàg. 108. 35 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca… op.cit. 36 LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura... op.cit. 37 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca… Cit. Pàg. 84 38 LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura... op.cit. 39 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca…op.cit.

14

Rosa Sensat es destacaren tots els beneficis que aporta la naturalesa a l’educació integral de

la infància des de passejos per la ciutat, boscos, platges per tal d’estimar el seu entorn i

extreure’n el màxim de coneixements i experiències. Xerra també d’ambientalització de les

escoles i dels elements amb els que ha de comptar (camps de joc i experimentació)40. Alguns

dels fets més representatius d’aquesta dècada dels 20 són els protagonitzats per l’inspector

Joan Capó l’any 1924 i el 1926 respectivament. El primer està relacionat amb les

conferències d’Higiene dirigides als mestres41; l’altre, va ser la Magna Asamblea de alcaldes

y autoridades en materia de enseñanza, amb l’objectiu d’engegar el pla de construccions

escolars dissenyades per Guillem Forteza, que es va materialitzar en la Segona República42.

La solicitud de J.Capó resava de la següent forma:

“Se necesitan en Baleares muchísimas escuelas. Desde este punto de vista, somos la

provincia española más desatendida. En general, existe una escuela por cada 700

habitantes. En Baleares nos resulta una por cada 1.400. Contamos, pues, con la mitad

de los medios de instrucción que ya posee el resto de España…”.43

A través de les paraules de l’inspector podem apreciar com durant la dictadura de Primo

de Rivera la construcció d’escoles no va ser suficient per cubrir les necessitats de la

població. La seva denúncia pública coincideix amb la creació de l’Instituto Provincial de

Higiene de Baleares en el que l’any 1930 el Dr. Emili Darder organitzà una gran exposició

d’Higiene Social, en la qual difon les seves propostes envers l’educació44. D’aquesta manera

hem anat veient com es va consolidant tot un cos polític, social i educatiu, amb les seves

llums i ombres durant el primer terç del segle XX. Disciplines científiques com la

Psicologia, seran coadyuvants dels processos d’implementació de les polítiques educatives

de l’època i la higiene escolar adquirirà nous conceptes i noves formes de millorar i

racionalitzar el quefer pedagògic. Així mateix, les publicacions periòdiques i els tractats

abarcaran entre d’altres temes: la llum i la vista, la fatiga escolar, les desviacions de la

40 Ibídem. 41 Ibídem. 42 Ibídem 43 OLIVER, Jaume. Joan Comas i la Política Educativa de la Segona República (1936-39). Palma: Universitat de Palma de Mallorca, Consell Insular de Menorca, Caixa de Pensions “La Caixa”, 1985. Cit. Pàg. 32. 44 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca…op.cit.

15

columna, la gimnàstica, els mètodes de ventilació, les colònies escolars, els espais

circumscolars, etc45.

Els projectes higiènico-escolars durant la Segona República

Abans d’endinsar-nos en les qüestions purament escolars convé que ens fem una idea de

com era la societat mallorquina des d’una perspectiva socioeconòmica. Hem de comprovar

si les accions que hem anat veient, les que precedeixen a aquest període concret han tingut

l’impacte esperat sobre el poble. Tenim present que han intervingut distints factors, que han

hagut fortes discrepàncies ideològiques, mancances de tipus econòmic i el sorgiment de

noves necessitats socials, és a dir, que no ha estat tot un camí de flors i violes. El professor

A.J. Colom explica clarament com:

“En el cas mallorquí, els intents de renovació pedagògica vengueren quasi

exclusivament del magisteri públic. Malgrat tot, l’existència de congressos pedagògics,

o l’edificació de nombroses publicacions i llibres de text amb vocació renovadora ena

pot fer perdre l’autèntica perspectiva del que realment estava passant a l’escola, i

especialment a l’escola rural”46.

Seguint aquest fil argumentatiu, ens trobem amb l’exemple d’Algaida, on les idees

renovadores i les instruccions polítiques havien estat rebudes a l’Ajuntament; però els

problemes econòmics i les disputes dels qui ostentaven el poder, varen retardar els projectes

de construccions d’escoles. Frances Ramis ho justifica amb el context socioeconòmic del

moment:

“L’estructura social durant la Segona República, ben igual que en el període anterior,

la Dictadura, es fonamenta en l’aristocràcia feudal i en la pagesia, que ven la mà

d’obra a l’aristocràcia. La majoria dels habitants són jornalers del camp: agricultors i

ramaders; uns altres, molt pocs, es dediquen a la construcció i difícilment poden

atendre les necessitats més imprescindibles amb els sous que cobren. El jornal mitjà

45 LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura... op.cit. 46 COLOM, Antonio Juan. Assaig d’Història de l’Educació…Cit. Pàg. 211.

16

d’un jornaler és de cinc pessetes diàries. Els recursos econòmics són l’agricultura i la

ramaderia”47.

Una dada significativa que ens obre els ulls sobre la diferència que existeix entre el

“voler” i el “poder” queda reflexada en l’índex d’escolarització durant 1935-36, un 52’5%.

Aquesta xifra podria prendre uns valors més escandalosos si pensem que no ha de ser

representativa d’una assistència escolar i, per tant, d’un aprofitament. Les 16.816 escoles que

es van construir durant els moments de pau republicana no obtingueren els fruits desitjats i

com diu J.Oliver, és una evidència d’un retard de la societat espanyola.48En aquest sentit,

estem d’acord amb B.Sureda quan assegura que a Balears, durant la Segona República no es

van produir grans canvis encara que s’originaren profunds debats sobre la funció de la

cultura i l’educació, així com el primer bienni es va mantenir la bona qualitat en la formació

de mestres49. No ens ha d’estranyar llavors que la renovació pedagògica de la II República

fomentés les colònies o les semicolònies escolars i que les paraules d’E. Darder ressonassin

de la següent manera: “Si són educats dins escoles mal ventilades, fosques, brutes, sense

aigua ni terrenys de joc per esplaiar-se, sota règims pedagògics de fatiga i surmenage es

criarà una joventut feble i malaltissa (Inspecció Mèdico-Higiènica Escolar. Reglament.

Ajuntament de Palma, 1932).”50Malgrat les condicions existents, i seguint a Sureda, tenim

constància d’accions pedagògiques renovadores que varen deixar la seva emprempta, com

van ser l’aplicació del mètode Freinet a Consell (1931) i a Can Pastilla (1932) o l’escola

Decroly a Campanet (1934)51. Igualment, l’Ajuntament de Palma impulsà les colònies a

Establiments, Valldemossa, Secar de la Real, Gènova, etc., i la Diputació va fer el mateix

però a Port de Sóller, Portocristo i Bunyola, a través d’una política que tenia un caràcter de

compensació social52.

47 RAMIS, Francesc. “La construcció de les escoles a partir d’un cas concret: Algaida, 1926-1936”. Educació i Cultura [Palma], 3 (2000), 109-123. Cit. Pàg. 112. 48 OLIVER, Jaume. Joan Comas i la Política Educativa.... op.cit. 49 SUREDA, Bernat. L’Educació a les Balears... op.cit. 50 HERRANZ, Albert; ROQUE, Joana Maria. Mallorca. El temps, els fets, i els protagonistes. Palma: Miquel Font, 2006. Cit. Pàg. 73 51 SUREDA, Bernat. L’Educació a les Balears... op.cit. 52 GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep; MARQUÈS, Salomó; MAYORDOMO, Alejandro: SUREDA, Bernat. Tradició i renovació pedagògica... op.cit.

17

Un altre element que s’ha de considerar, i que ja hem vist en explicacions anteriors és la

coexistència d’una ensenyança pública i una privada. L’any 1932 es contabilitzaven 690

escoles d’ensenyament de caràcter religiós amb 109 nins i 581 nines, i 420 centres públics53.

Una de les explicacions a aquesta distribució d’escoles religioses i laiques en aquests anys

esdevé el desafiament per part de les congregacions religioses que obrien escoles malgrat les

restriccions legals de 193154.

Així que el primer bienni republicà no va poder capgirar l’escenari escolar55, encara que

hem dir que sí va ser el període en el que es varen construïr més escoles a les Illes56. No

m’ocuparé de la darrera etapa republicana que coincideix amb l’esclat de la Guerra Civil en

profunditat ja que no és l’objectiu que persegueix aquest treball, encara que crec adient

reflectir el que diu el Decret de la Presidència del Govern (28 octubre de 1937) en referència

al pla d’estudis que ha de regir a l’escola primària espanyola. Trobem al punt número III

dedicat al “Estudio de la Naturaleza” ofertat el coneixement “Fisiología e higiene”. D’una

altra banda, dins el punt VI corresponent a “Educación Física”, també apareix un apartat

anomenat “Prácticas higiénicas”, i a l’apartat “b” del mateix punt s’estableix un altre període

dedicat a “Juegos libres y organizados. Recreos”, a més del temps pels esports i la

gimnàstica57. Aquesta reforma reflexa la intenció de renovar el concepte de l’ensenyament

primari a través d’una filosofia progressista centrada en el desenvolupament actiu de la

infància i no tant en una pura transmissió de coneixements on l’educand esdevé un

receptacle passiu. Al mateix temps s’impulsa la necessitat dels descansos i/o estimulació a

l’aire lliure entre activitats. Aquests canvis representen un canvi qualitatiu en la pràctica

educativa i reporta beneficis a mestres i alumnat a nivell de salut i en sentit pedagògic, ja que

es considera important l’organització del temps de les activitats, de manera que doni sentit i

significat a la metodologia proposada.

53 HERRANZ, Albert; ROQUE, Joana Maria. Mallorca. El temps,…op.cit. 54 FULLANA, Pere. “Església i Educació a la Mallorca... op.cit. 55 SUREDA, Bernat. L’Educació a les Balears... op.cit. 56 OLIVER, Jaume; MATEU, Domenec. “Les construccions escolars a les illes en el segle XX”. A: II Jornades d’Història de l’Educació en els Països Catalans [Palma], 118-123 (1972). Palma: Departament de Pedagogia, Facultat de Filosofia i Lletres. 57 OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a Mallorca… op.cit.

18

Uns altres canvis a l’organització a destacar dins la reforma, que també fan referència a

la incorporació d’activitats a l’aire lliure i al temps de descans són els següents58: a)

Suspensió d’una tarda de treball normal (si no hi ha festius a la setmana) per realitzar

exercicis d’educació física i activitats esportives; i b) realització d’una excursió mensual de

manera obligatòria. D’aquesta manera, observem com en la distribució horària d’activitats

setmanals es dóna més càrrega d’hores a l’Educació Física i a les “Activitades creadoras”

sobretot al Grau Elemental i al Grau Mig.

A mode de conclusió

Estudiar l’Educació d’una manera ampla, no només centrant-nos en els aspectes escolars,

suposa una oportunitat d’establir ponts de connexió entre sistemes que sovint se’ns presenten

com a mons independents els uns del altres. Disposem a Mallorca d’una gran riquesa

cultural, d’una herència única que ens tendeix la mà, per a que descubrim vells

coneixements, que ens serveixin per a interpretar d’una manera amable, però sempre a través

de la reflexió i la construcció d’una nova història que serà la del demà. Recordem que som

només convidats i convidades del temps, i que com a tals, cadascú pot racionalitzar,

mitjançant la quantitat innombrable d’experiències educatives existents, la realitat a la seva

manera, i viure-la com un laberint de foscor o, pel contrari, intentar cercar la llavor i la terra

fèrtil per a que aquesta creixi amb força, des de la responsabilitat d’aportar part de nosaltres

en un discurs que sigui flexible, obert a l’heterogeneitat ideològica i dialèctica, perquè - qui

ha de convèncer a qui d’uns fets passats totalment subjectius a la nostra mirada? - Cada

moment de la història conté unes xifres, unes normatives legals, però sobretot construccions

socials, i aquestes com a tals estan sotmeses a pressions, interessos pel control del poder,

costums i creences. La societat mallorquina de la Segona República, en aquest sentit, no va

esdevenir diferent a qualsevol altra societat que en unes condicions deficitàries necessita

replantejar les seves estructures institucionals, llençar allò vell per vestir-se amb robes

noves, cercar els desordres concrets dins d’un desordre general amb la convicció de generar

un nou ordre. La peculiaritat de l’Illa, sota el meu punt de vista, és que esdevé diversa per la

configuració de l’entramat educatiu, predominant l’educació religiosa sobre la secular,

situació que va impedir que molts projectes no es tiressin cap endavant. D’una altra banda,

58 Ibídem

19

l’ideari republicà trobà grans obstacles político-econòmics a la part forana degut a la

incompetència de gestió d’alguns ajuntaments i la ideosincràsia d’uns pobles que vivien

d’acord amb els valors propis d’una cultura agrària. Malgrat els esforços per fer arribar

l’educació a tots a través de la ideologia burgesa i d’altres iniciatives particulars, la

República va topar amb seriosos competidors. ¿Qui és qui? ¿Hi ha bons i dolents a les

històries? ¿Quines similituts i bipolaritats del període estudiat encara estan vigents? Pensem-

hi.

BIBLIOGRAFIA

- COLOM, Antonio Juan. Assaig d’Història de l’Educació a la Mallorca

Contemporània. Palma: Servei de Publicacions i Intercanvi Científic de la

Universitat de les Illes Balears, 1991.

- COLOM, Antonio Juan. “La renovació educativa a les Balears (Anàlisi bibliogràfica

i situació investigadora)”. Educació i Cultura [Palma], 12 (1999), 121-142.

- COMAS, Francesca. “Pensiones pedagógicas e innovación educativa en España.

Aportaciones a un modelo de estudio a través del caso de Baleares”. Revista de

Educación [Madrid], núm. extraord (2007), 91-113

- COMAS, Francesca; MIRÓ, Maria Isabel. Rosa Roig. Biografia d’una pedagoga

(1890-1969). Palma: Documenta, 2001.

- DE PUELLES, Manuel. “La II República: un proyecto inacabado”. A: DE

PUELLES, Manuel. Política y Educación en la España contemporánea. Madrid:

Universidad Nacional de Educación a Distancia, 2004. 59-69.

- FULLANA, Pere. “Església i Educació a la Mallorca del segle XX”. L’Arc [Palma],

5 (1998), 42-49.

- GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep; MARQUÈS, Salomó; MAYORDOMO, Alejandro:

SUREDA, Bernat. Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939: Història de

l’educació. Catalunya, Illes Balears, País Valencià. Barcelona: Publicacions de

l’Abadia de Montserrat, 2002. Cit. Pàg. 13.

- HERRANZ, Albert; ROQUE, Joana Maria. Mallorca. El temps, els fets, i els

protagonistes. Palma: Miquel Font, 2006.

20

- LAHOZ ABAD, Purificación. “Higiene y arquitectura escolar en la España

contemporánea (1838-1936)”. Revista de Educación [Madrid], 298 (1992), 89-118.

- OLIVER, Jaume. Joan Comas i la Política Educativa de la Segona República (1936-

39). Palma: Universitat de Palma de Mallorca, Consell Insular de Menorca, Caixa de

Pensions “La Caixa”, 1985.

- OLIVER, Jaume. L’higienisme escolar a mallorca: Aportacions a la sistematització

del seu estudi (1880-1936). Palma de Mallorca: Govern Balear. Conselleria de

Cultura, Educació i Esports, 1992.

- OLIVER, Jaume; MATEU, Domenec. “Les construccions escolars a les illes en el

segle XX”. A: II Jornades d’Història de l’Educació en els Països Catalans [Palma],

118-123 (1972). Palma: Departament de Pedagogia, Facultat de Filosofia i Lletres.

- ORELL I VILLALONGA, Bartomeu. Llegir i escriure al món rural mallorquí,

1860-1930. Palma: Edicions UIB, 2008.

- ROIG, Maria Antònia. “Anàlisi d’un fracàs: l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona

(Palma de Mallorca, 1915)”. Educació i Història, [Palma de Mallorca], 5 (2001-

2002), 175-196.

- SUREDA, Bernat. L’Educació a les Balears en els segle XX. Palma: Documenta

Balear, 2000.

- VIÑAO, Antonio. “Higiene, salud, y educación en su perspectiva histórica”. Educar

[Curitiba], 36 (2010), 181-213.