Anuari 9 · 2018 · Pàgines 157-168

RESUM: L’article presenta dues parts: en la primera es descriu la presència anecdòtica del fet taurí a Cata-lunya, Lleida i el Pla d’Urgell. En la segona es dona a conèixer els orígens i context més immediat del torero modernista mollerussenc Eugeni Ventoldrà Niubó.

PARAULES CLAU: Eugeni Ventoldrà Niubó, tore-ro, Mollerussa, toros, braus, fet taurí.

El primer que sobta és presentar a unes jornades d’es-tudis del Pla d’Urgell una comunicació de toros i, a més, d’un torero famós nascut a la seva capital. De fet molta gent del mateix Mollerussa desconeix que hi va haver un personatge taurí que va fer “càtedra” entre els assabentats en aquest món. Fins i tot parlar de toros en aquestes contrades ja de per sí és un fet estrany. Però els braus i els toros a Catalunya, Lleida i el Pla d’Urgell sí que han existit i han tingut els seus propis moments “històrics” i, si més no, curiosos. La primera pregunta que ens podem fer és: per què precisament el toro ha estat l’animal escollit per a la festa taurina? El sobrenom científi c del brau és primigènius, que indica que d’ell neix la vida, els homes, els fruits i ce-reals. Per tant, si ens endinsem breument en l’estudi del simbolisme animal i, sobretot, dins la cultura medieval, se’l considerava com un dels pilars essencials del món.1 El sacrifi ci del toro representava el desig d’una vida espi-ritual, que havia de permetre l’home triomfar sobre les passions animals primitives i obtenir així la pau. Però, per altra banda, tot i ocupar una posició de prestigi,2 el brau solia infondre sospites paganes, per la qual cosa la seva valoració, en general, era més aviat negativa, i encara més si aquest era de color negre. L’an-títesi del brau era el bou, símbol de l’evangelista Sant

Mateu. MORALES (1996: 225-229). A Lleida, Balaguer, Àger, Agramunt, en fi , a tots els pobles d’alguna importància de les nostres comarques lleidatanes, a mitjans del segle XV, es feien curses de braus a les places majors, on actuaven els mossos més valents del lloc. Josep Lladonosa fa referència a les afi -cions taurines entre els estudiants lleidatans del segle XV que es descriuen en els Llibres de Prohomenia de l’Arxiu de la Paeria de Lleida de l’any 1475:

Los quals Prohoms... que allí eren venguts certs estudiants de

part del honorable mossèn Miracle. Rector del Studi per pregar

a ells los donarie licencia del córrer bous en la plaça que ells se

haurien bous mas que els fos plassent los fessen fer les barreres

així quel placie darlos hi concell. Acordaren i deliberaren que en

lo nom de Déu los puxen corre lo dia de las Ascenció e que la

Ciutat los face les barreres.3

ÇMASCANÇÀCentre de Recerques del Pla d’Urgell

Eugeni Ventoldrà Niubó, torero modernista mollerussenc.

Jaume Suau Castro

Universitat de Lleida

1 Cal recordar la seva nombrosa presència en la mitologia, amb la fi gura del Minotaure (meitat home i meitat brau) o bé la relació amb Zeus.2 Com per exemple en les escultures de la catedral de Lleó o la seva presència en diversos escuts heràldics.3 Arxiu Municipal de la Paeria de Lleida. Llibres de Prohomenia, Reg. 459, 3 de maig de 1475.

158 La consolidació de l’afi ció taurina a Catalunya va fer que es construïssin places de toros estables i també de desmuntables. A Barcelona l’any 1834 es va inaugurar la primera amb el nom d’El Torín al barri de la Barceloneta, que va ser un encàrrec de la Casa de la Caritat, ja que celebrava diverses curses per fi nançar les seves despe-ses. A Olot, al carrer Roser, l’any 1859 se’n va construir una que encara existeix. A Barcelona, Las Arenas data de l’any 1900 i la d’El Sport de l’any 1914, més coneguda com la Monumental, per l’empresa Milà i Camps propie-tària de la Casa Milà del Passeig de Gràcia.

A Lleida, hi van haver places desmuntables com la de la mateixa capital, la de Tàrrega o la de Vielha. Lleida en va tenir una a Cappont, entre el camí d’Albatàrrec i el riu, que deuria durar fi ns la guerra. També n’hi va haver una altra a l’antiga avinguda de General Mola i, encara, una tercera situada a la cantonada de Prat de la Riba amb Ricard Vinyes.

Jaume Suau Castro

Dels toreros catalans, el més antic va ser el lleidatà Juan Fernández, amb el renom d’El Catalán, nascut el dia 16 d’octubre de 1795, però criat a Sevilla amb un tiet seu que era canonge de la catedral. No va arribar a prendre mai l’alternativa i va morir assassinat a la porta d’un convent de Sevilla l’any 1829.Diverses manifestacions taurines ha tingut Lleida en la seva història recent que van contribuir a omplir les acti-vitats festives de la ciutat.

159Eugeni Ventoldrà Niubó, torero modernista mollerussenc.

ELS TOROS AL PLA D’URGELL

Com a notes anecdòtiques que relacionen la nostra comarca amb la festa taurina, cal citar les curses celebra-des a Mollerussa, Bellvís i Palau d’Anglesola. Aquestes poblacions van incloure La Fiesta en alguna de les seves festes majors. A Mollerussa, per Sant Josep de l’any 1962, Josep Bo-tellé Freixes va encapçalar la demanda d’uns afi cionats per instal·lar una plaça de braus portàtil amb una impor-tant capacitat. Segons l’acta de la comissió municipal permanent de l’Ajuntament de Mollerussa del dia sis de març de 1962, consta que

dada cuenta de una instancia suscrita por el vecino José Botellé

Freixes, de fecha 23 de febrero último, en la que solicita permi-

so municipal, para la instalación y funcionamiento de una Plaza

de Toros, en este término para la próxima Feria de San José,

se acuerda conceder el permiso solicitado, a condición de que

exhiba en su día la pertinente autorización de la Autoridad gu-

bernativa provincial y Impuesto de consumos de lujo y demás

derechos municipales.

Miquel Polo Silvestre també fa un comentari de la celebració de la cursa de braus a Mollerussa:

Desprès de la Guerra del 36, la única temptativa important, per

promoure una Cursa de braus a Mollerussa, amb un cartell de

categoria professional, correspongué al Sr. Josep Botellé Freixes

i un grup d’amics, amb motiu de la Fira de Sant Josep d’aquell

any 1962.

Una vegada instal·lada la Plaça de Braus, prevista per una capa-

citat molt important i quan estava tot disposat per la celebració,

una climatologia adversa, amb vent, fred i forts aiguats, malogrà

la intencionalitat de la Festa. I encara que s’intentà aplaçar-la,

fi ns a dues vegades més, també les condicions climatològiques

tornaren a impossibilitar la celebració.

Fou una llàstima, perquè la preparació, el cartell de toreros i

atraccions previstes, havien exigit una inversió molt important,

que fou impossible recuperar, malogrant-se així una iniciativa

que, d’aconseguir èxit, possiblement hauria tingut continuïtat.

Després d’aquella experiència fallida, sembla que els braus que-

daren condemnats a desaparèixer de Mollerussa.

Pocs testimonis gràfi cs hem pogut aconseguir d’aquell fracassat

esdeveniment. Sols dues entrades que, pel seu estil i al·legories,

donen fe d’aquella bona intencionalitat de portar a Mollerussa

un espectacle atractiu, important i popular, que sense l’audàcia

dels seus promotors ni tant sols s’hauria intentat” (POLO 1995:

159-160).

La notícia de la celebració de la festa taurina a Mo-llerussa també va ser recollida per la premsa lleidatana que va fer seguiment a través de diversos articles. En el primer, el diari La Mañana va publicar el titular següent: “Planes taurinos en Mollerussa. Se afi rma que se daran tres festejos en la pròxima feria de San José”. I a manera d’entrevista a Antonio Ortega, que en aquells moments era un dels pocs representants en actiu de la festa taurina a Lleida, el periodista va aprofi tar per informar als lectors de la possible celebració de la cursa de braus a Mollerussa:

Los taurinos leridanos, si no muy numerosos, son de un entusias-

mo a toda prueba y no pierden ocasión ni momento para labo-

rar en pro de su diversión favorita. Cualquier actividad de tipo

taurino es acogida con autentico entusiasmo y montan sobre su

Castillo de ilusiones. Ayer recibimos la visita de Antonio Ortega,

personaje muy popular en nuestra Ciudad, que bajo el apodo

de “El Málaga” y en la especialidad de mozo de espadas, es el

único representante en activo de la Fiesta Nacional en Lérida”

(La Mañana, 23 de febrero de 1962: 4).

Aquest personatge es preguntava com podria haver cursa de toros a Mollerussa si no hi havia cap plaça de toros. El periodista li va aclarir tot dient-li que es tracta-ria d’una plaça de toros portàtil que ja havia funcionat a Fraga durant la passada festa del Pilar i que aquesta reunia totes les condicions i que, a més, disposava d’un carreró amb capacitat més que sufi cient. L’empresa la va programar per als dies 11, 18 i 19 de març. Una d’aque-lles funcions seria a base d’“El Empastre”, una altra amb “La Revoltosa” i una cursa seriosa amb la rejoneadora

160Jaume Suau Castro

Paquita Rocamora i el noveller Alfonso Ramiro, que aquell any, poc desprès, va prendre l’alternativa a Tarragona. Val a dir que la mateixa empresa va iniciar converses negociado-res amb la comissió de festes de Lleida per muntar la plaça portàtil durant la festa major a la capital. Pocs dies desprès el mateix diari va confi rmar el muntatge de la plaça:

Habrá festejo taurino en Mollerussa. Dentro de breves días co-

menzará el montaje de la plaza. Ayer estuvimos en Mollerussa

unes horas y pudimos confi rmar, según nos dijeron algunos afi -

cionados, que efectivamente todo está dispuesto para levantar

la fl amante plaza y convertir Mollerussa en la adelantada taurina

de la provincia... Por cierto y ya que hablamos de toros les dire-

mos que hemos recibido una carta fi rmada por don Matías Ex-

pósito en la que nos dice que en Lérida, además de “El Málaga”,

hay en activo dos mozos de espadas, un matador de novillos-to-

ros y dos matadores de novillos. Celebramos que el número de

aspirantes a fenómeno y diestros aumente en nuestra Ciudad

porque ello ha de redundar asimismo en un incremento del nú-

mero de afi cionados a la fi esta, que es lo que hace falta para que

la plaza leridana sea una realidad (La Mañana, 28 de febrer de

1962: 8).

En una tercera noticia es va publicar la crònica de com havia anat la corrida de toros. De la primera faena deia:

Alfonso Ramiro triunfa en Mollerussa. En Mollerussa se celebró

la novillada anunciada con el siguiente cartel: tres novillos de la

ganadería de doña Carmen Fraile, de Sariñena, dos para Alfon-

so Ramiro y uno de rejones para Paquita Rocamora. 1.- Negro,

zaino, marcado con el número 1, Ramiro lo recibe con cuatro

verónicas muy ceñidas que se aplauden, tres pares de banderilla

y el matador, tras brindar a su Peña de Lérida, la cual luce una

hermosa pancarta, liga tres derechazos, dos en redondo, tres

naturales con la izquierda, entra a matar señalando un pinchazo;

el toro no se fi ja y tras varios muletazos de tanteo da una media

que basta. Muchas palmas y saludo desde el tercio (La Mañana,

21 de març de 1962: 5).

De la segona, i després de descriure com havia anat, cal dir que es va endur el favor dels espectadors i, amb música i tot. El públic va demanar les dues orelles i la cua, que la presidència va atorgar. Tot seguit va donar tres voltes a la plaça. Pel que fa a la rejoneadora Paquita Rocamora, es veu que va agradar molt, tot i que no es va poder lluir massa amb el toro en qüestió perquè aquest no feia gaire cas al cavall. El va matar “Currito de la Cruz”. La novillada la va presidir l’alcalde de la localitat, assessorat per Antonio Santillán. En una nota fi nal diu que els braus van donar una mitjana de 170 quilos en canal. L’any 1943 es van celebrar a Bellvís dues corrides. Una colla de joves, coneguts com “Els banyuts”, van organitzar per la festa major d’aquell any dos festivals taurins de caràcter benèfi c. Per poder tirar-ho endavant

calia, lògicament, comptar amb una plaça de toros a la població. La colla la va llogar i es va instal·lar al camí de Sidamon. Diuen que era tan gran que es van neces-sitar nou vagons de tren per portar tota la fusta. SANS (2010:53)

Va ser tot un èxit de públic donada la novetat. El 26 d’octubre, primer dia del festival, va ser el més seriós, i tal i com diu el programa:

Se lidiarán, banderillarán y serán muertos a estoque 5 hermosos

novillos erales de la acreditada ganadería de M. Centurión de Se-

villa, con divisa verde y encarnada por los famosos matadores de

toros de gran cartel Pedro Basauri “Pedrucho”, Aurelio Puchol

“Morenito de Valencia” y el afi cionado sporman Manuel Aya-

la, con sus respectivas cuadrillas. Banderilleros: Maesa, Valencia,

Juan Días y Corpas.

161Eugeni Ventoldrà Niubó, torero modernista mollerussenc.

El segon dia va començar amb una xarlotada a càrrec dels artistes còmics Charlots, Baños i Rampe, que van donar mort a un vedell dels tres que va proporcionar la mateixa “ganadería sevillana”. La festa va continuar amb la intervenció de la pròpia colla de “Els Banyuts”, que van torejar els altres dos vedells. El primer a fer-ho va ser José Massana que es va autoanomenar “El aris-tócrata del toreo” i en el segon va actuar de matador Eugeni Colell. En les quadrilles van prendre part compo-nents de la mateixa colla: Paco Garriga, Laureano Salvia, Francisco Salvany, Cornelio Torrent, Serafí Gener i Magín Torrent. El genet Juan Blaya va executar tot un seguit d’exercicis d’equitació sense brida ni estrep.

A Palau hi va haver un intent de corrida. Diem intent perquè segons sembla els toreros no se’n van sortir de matar els toros i va haver de ser la guàrdia civil que els va abatre a trets.4

EUGENI VENTOLDRÀ

I arribem al nostre personatge: Eugeni Ventoldrà Niubó. Eugeni Ventoldrà no tenia la imatge típica de torero d’aquell temps que hom es podia imaginar:

Ventoldrá, que parece un ciudadano de la “rubia Albión”, con

su cara rasurada y sonrosada, su cabellera dorada, como una

onza... Tiene Ventoldrá un tipo de viajante de paños de Tarrasa,

que asusta. A todo se parece, en su exterior, menos a un torero,

sobre todo, pensando en que es catalán ¡Un torero catalán! ¡Si

siquiera fuera de Bilbao! (El Adelanto, 9 de desembre de 1921).

Ventoldrá era una persona culta i modesta. Sabia idiomes, va estudiar dibuix lineal i matemàtiques. Va cursar tenidoria de llibres i de bon principi el seu pare volia que fos enginyer, tot i que ell es va decantar per la carrera taurina:

− ¿Cómo fue usted torero? − Porque no quise ser ingeniero. −¡Atiza! ¿Ingeniero nada menos? − Sí, señor; mi padre me envió a Madrid. Creía que in-gresaría en la Escuela, y donde ingresé fue en la escuela de Frascuelo (El Adelanto, 9 de desembre de 1921: 4).

4 Informació facilitada pels estudiosos de Linyola Esteve Mestre i Josep Binefa.

162Jaume Suau Castro

NOTES BIOGRÀFIQUES

Molts dels seus biògrafs van afi rmar que era originari de Barcelona, però Ventoldrá sempre va manifestar que havia nascut a Mollerussa. El setmanari gràfi c de toros El Ruedo va dedicar la seva pàgina de “remembranzas taurinas” a Eugeni Ventoldrá. L’article comença dient:

Después de “Peroy” (1824-1892) no se había dado el caso de

un matador de toros catalán hasta que en el año 1923 tomó la

alternativa Eugenio Ventoldrá y Niubó, a quien todos sus bió-

grafos dan como nacido en Barcelona el 15 de noviembre de

1895, si bien él ha manifestado que donde vino al mundo fué en

Mollerusa (Lérida), y no en la expresada fecha, sino en igual día

del año 1894 (El Ruedo, 16 de juny de 1960:1).

I efectivament al registre civil de Mollerussa es troba la inscripció del natalici d’Eugeni Ventoldrá. Molt proba-blement va néixer en una casa de la plaça Manuel Ber-trand (podria ser el número 16 de l’antiga Plaça Major), a les vuit de la nit del dia 15 de novembre de 1894. El seu pare Buenaventura Ventoldrá, natural de Besora,5 va venir a treballar a Mollerussa de fariner. Els seu padrí pa-tern, Francisco Ventoldrá, també era de Besora i fariner; i la padrina Maria de Navès. La seva mare, Carme Niubó Sabaté, era nascuda a Mollerussa. El seu padrí matern Antonio Niubó era natural de Castellnou de Seana i la seva padrina Bonaventura Sabaté d’El Palau d’Angleso-la, però domiciliada a Mollerussa. Se li va posar el nom d’Eugenio José sota la fórmula religiosa. Els testimonis van ser Isidor Tàssies i Francisco Graus.

5 Nucli d’uns 35 habitants, prop de Navès, al Solsonès.

163Romero.

El 15 de juliol va fer la seva presentació a Barcelona

on va ser premiat amb quatre orelles i la cua, sortint a es-

patlles dels afi cionats i torejant, per fi , divuit curses més.

A partir d’aquell moment ja va ser fi gura coneguda.

El dia triat per prendre l’alternativa va ser el 5 d’agost

de 1923 a Barcelona. Fins aquell moment havia ma-

tat 263 toros i torejat 129 curses en més de 50 places.

L’alternativa li havia de donar Julián Sáiz Saleri, però en

aquella corrida va sofrir una greu cornada de 10 cm de

llarg per 15 cm de profunditat a la cuixa esquerra. L’al-

ternativa es va haver de retardar fi ns el dia 4 d’octubre

del mateix any; aquesta vegada la va rebre de mans

d’Antonio Márquez.

L’any 1925 va confi rmar l’alternativa a Madrid. El seu

apoderat era el seu amic íntim César Álvarez Nieto.6

EL REY DEL VOLAPIÉ

De bon principi es va reconèixer a Ventoldrà valor i

voluntat dins l’art taurina i va tenir fama com a matador

de toros a l’hora d’executar l’estocada:

“Con Seguridad que desde muchos años no se habrá celebrado

en Gerona una corrida de tanta importancia y novedad [...] dar

a conocer a este público un gran torero de la tierra, el catalán

Eugenio Ventoldrá, de quien se dice en Madrid y en toda Espa-

ña, que desde los tiempos de don Luís Mazzantini, no ha habido

ningún matador de toros, que ejecute la suerte de matar con la

verdad y estilo que él la ejecuta. Por todo ello, es indudable que

el domingo se llenará la plaza de toros de Santa Eugenia (El

Autonomista, 27 d’octubre de 1917: 3).

La manera i contundència a l’hora d’executar aquell

moment li va valdré el “títol” de El Rey del Volapié:7

Decir Ventoldrá es decir el maestro del volapié, el “AS” de espa-

das, EL MEJOR, aunque no quieran algunos. La afi ción madrileña

vería con gusto incluido con alguna de las próximas corridas el

nombre de Ventoldrá junto al de otros que se dicen MATADO-

RES (El Toreo, 4 de juny de 1927: 1).

Sembla ser que el propi Eugeni escrivia una mena de

diari o de relat autobiogràfi c. D’ell s’han pogut extreure

algunes dades que ens permeten conèixer com varen

ser els seus primers anys:

Als deu anys va sortir amb la seva família de Barcelo-

na sense saber absolutament res de castellà per anar cap

a Albacete, on va començar a estudiar el batxillerat l’any

1906. A causa que els seus pares van haver de marxar a

Gijón; allí hi va acabar el batxillerat. Un altre trasllat cap

a La Corunya i després a Aranjuez. L’any 1910 el seu

pare l’envià a Madrid a estudiar idiomes, dibuix lineal y

matemàtiques. Va ser a la capital on va conèixer un veí

afi cionat als toros, César Álvarez, amb qui va arribar a

tenir una íntima amistat, i li va fer entrar l’interès per la

tauromàquia. Va decidir renunciar als estudis i el cinc de

maig de l’any 1911, a la placeta de “Bonifa”, va torejar

per primer cop un vedell. L’estrena del “traje de luces”

va ser el 9 d’octubre del mateix any a Candencia de la

Sierra (Madrid). Però li van oferir poques corrides i ho va

haver de deixar córrer per dedicar-se de nou als estudis.

Aquesta vegada va optar per la tenidoria de llibres. Quan

estava a punt de començar a treballar en aquest ofi ci li

va entrar de nou l’afi ció pels toros i el mes de març de

1914 va fer la seva presentació a Aranjuez com a ma-

tador en una corrida sense picadors, on va ser premiat

amb una orella i portat, enmig de l’entusiasme general,

fi ns a casa seva.

Després de torejar a Toledo i Sevilla, l’any següent va

anar cap a Barcelona amb recomanacions sota el braç

però no li van oferir corridas. La seva família només li pa-

gava l’estada i la manutenció, per la qual cosa es va posar

a treballar fent “motxilles” a casa seva, guanyant de 2 a

2,50 pessetes. De la desesperació que va agafar li va sortir

una urticària. En aquesta situació va estar tres mesos. Fi-

nalment, desenganyat, va tornar amb els seus pares.

Va pensar en abandonar defi nitivament els toros,

però l’any 1917 un amic seu, Francisco Graciani, va pa-

gar 300 pessetes a l’empresa d’Oviedo perquè Ventoldrá

pogués torejar. Ho va fer a la plaça de toros de la carrete-

ra d’Aragó de Madrid, davant un vedell d’Àurea Gómez.

Tot i així la presentació ofi cial com a “novillero” va ser

la tarda de l’onze d’agost de 1918 amb reses de Pablo

Eugeni Ventoldrà Niubó, torero modernista mollerussenc.

6 Amic íntim d’Eugeni Ventoldrá. Domiciliat al Paseo del Prado, 50 de Madrid. Informació extreta de la publicació Toros y Toreros (3 de juliol de 1917: 2).7 El volapié és una especialitat d’estocada per donar mort al toro en el que es parteix de la lleugeresa dels peus, per això se li diu “volapiés”. Segons descriu Tomás Orts-Ramos, amb el pseudònim de Uno al Sesgo, autor del llibre dedicat a Eugeni Ventoldrá: “se ejecuta cuando se trata de un toro que no ha de hacer nada para el diestro, o está en actitud defensiva en las tablas. El volapié se ha de ejecutar dejándose ver del toro, yendo a él despacio, mirando el morrillo”.

164El doctor Vila, en cuanto el diestro llegó a la enfermería, proce-

dió a sondar cuidadosamente la herida, extrayendo una esquir-

la de la cuarta costilla, que está fracturada. El pulso del herido

decaía visiblemente, por lo que se le aplicaron unas inyecciones

de cafeína y suero. Ventoldrá estaba muy abatido y los médicos

hacían lo posible por evitar la probabilidad de un colapso.

Antes de terminar la corrida, el diestro fue trasladado en una ca-

milla, y con las debidas precauciones, a su domicilio. Como éste

está situado en el paseo número 50, fue preciso hacer un alto en

el camino y aplicar al herido una inyección de cafeína. Al llegar

a la puerta del domicilio del diestro había allí gran cantidad de

público, siendo preciso que los guardias despejasen la entrada

para que la camilla pudiese entrar sin difi cultad. Ya en el piso, se

hallaban la madre y una hermana de Ventoldrá, que aguardaban

con la impaciencia que es de suponer la llegada del herido. Éste

seguía postradísimo […]. De madrugada seguía Ventoldrá en el

mismo estado de postración. El domicilio estaba lleno de gente,

pero estaba terminantemente prohibido ver al herido. La familia

y el apoderado del diestro, Sr. Álvarez Nieto, reciben infi nidad

de telegramas de toda España pidiendo detalles de la lesión del

pundoroso torero” (ABC, 22 de setembre de 1919: 15).

L’any següent a Puertollano, en fer una verònica, el toro li va donar un banyada al genoll dret que li va produir la desviació de la ròtula i un vessament sinovial, amb el risc de deixar-lo pràcticament inútil. Dos mesos

Jaume Suau Castro

Prova d’aquest valor el tenim en la quantitat de cor-nades que va patir: l’any 1918 a Bilbao un brau de Miura li’n va fer una altra de 12 cm. al gluti dret.8 El mes de maig de l’any 1919 a Madrid una altra de 10 cm. a l’en-gonal dret. També aquell any i a Madrid en va tenir una altra el mes de setembre de molt important al tòrax, que li va perforar el pulmó desprenent-li la pleura. En aques-ta cornada es va arribar a témer per la seva vida. El diari ABC va descriure les primeres cures que se li van aplicar:

8 El parte d’infermeria deia: “Ventoldrá tiene una herida en la región glútea derecha, que le interesa la piel y el tejido subcutáneo, con una profundidad de 12 centímetros. Pro-nóstico reservado. Después de curado de primera intención en la enfermería de la Plaza fue trasladado al Hospital civil, donde ocupa una sala de pago” (El Fígaro, 16 de setembre de 1918: 13).

165Eugeni Ventoldrà Niubó, torero modernista mollerussenc.

després, en entrar a matar un toro, l’espasa va sortir-se’n i li va travessar la mà dreta. L’any 1921, una nova cor-nada a la part alta de la cama fi ns l’escrot amb una greu hemorràgia. L’any 1922 el toro li va trepitjar la mà dreta produint-li una artritis traumàtica amb fractura del quart metacarpià. L’any següent, el dia de l’alternativa a Bar-celona, va sofrir una greu cornada de 10 cm. de llarg per 15 cm. de profunditat a la cuixa esquerra. Eugeni Ventoldrá va ser portada en diverses revistes taurines especialitzades, i també es va publicar un llibre monogràfi c de la col·lecció Los Ases del Toreo dedicat a ell (ORTS, 1925). El seu nom va aparèixer anunciat en majúscules en els cartells de les corrides que va fer.

L’any 1917 la revista Blanco y Negro de Madrid va pu-blicar una composició literària i humorística que feia re-ferència a Ventoldrá on s’afi rmava:

Si viera torear a Ventoldrá / vería usted cosa buena. / −¿Ventol-

drá? −Un catalán, sí / que hay que ver cómo maneja/ los trastos/

[…] ¿Usted ha visto al Gallitu / que se pasa la muleta / de una

mano a la otra/ por detrás de la esquena? / Pues Ventoldrá se la

pasa / por debajo de la pierna; / y el público: ¡Olé, saleru! (sic)

/ ¡Viva ta (sic) mare y tu abuela! / Hay allí más fl amanquismo /

que en Triana y la Macarena (GONZÁLEZ: 1919:21).

Els seus seguidors van crear el Club Taurino Ventoldrá al barri del Clot de Sant Martí de Provençals l’any 1921,9 nomenant-lo president honorari. Entre altres objectius hi havia el d’“Apoyar a su presidente honorario Eugenio Ventoldrá Niubó y coadyudar (sic) al fomento de la afi -ción taurina a la Fiesta Nacional”.10

9 Barcelona vivia una època d’encetar noves formes de diversió. Entre elles els toros i el futbol. Era una de les manera de facilitar les relacions entre els individus que la composaven i de consolidar les associacions vinculades amb els ani-mals, entre elles les penyes taurines, on van tenir seguidors entre les capes més populars, encarregades d’aglutinar els afi cionats que delimitaven el seu propi espai en la societat martinense. Vegeu MIRRI (1994). 10 Arxiu govern civil. Club Taurino Ventoldrá. Número 10.781. ACA Expedient 12.140.

166 LA FAMÍLIA

Ventondrà es va casar amb Gabriela Fernández Va-quer, nascuda el 18 de març de 1898, i que va ser la primera alumna ofi cial de la Universitat de Múrcia. Va ser estudiant del curs preparatori comú de diverses disci-plines encarades als estudis de ciències. Tenia setze anys el curs acadèmic 1915-1916. Hi va ser un any i poste-riorment va realitzar el trasllat de matrícula. El curs el va aprovar bé si tenim en compte la nota publicada a La Vanguardia:

Se ha examinado con éxito y brillantez, de las asignaturas prepa-

ratorias de Ciencias la señorita Gabriela Fernández Vaquer, hija

del presidente de la Segunda Sala de esta Audiencia provincial

don Gabriel Fernández Céspedes (La Vanguardia, 27 de maig de

1916: 14).

Posteriorment va formar part del cos general de fun-cionaris d’higiene de l’ajuntament de Barcelona com a tècnic numerari des del dia 3 d’abril de 1923.12 No hem trobat cap referència al fet de si van tenir fi lls. Sabem que Ventoldrà va tenir dues germanes:

Eugenio Ventoldrá tiene dos Hermanas que son artistas, ex-

quisitas, notabilísimas. Una de ellas, “Quinita”, toca la guitarra

admirablemente, con mucho gusto, con sentimiento. Es una

concertista. La otra, Estrella, toca la bandurria y el laúd con un

arte y una afi nación irreprochables. Es una virtuosa de tales ins-

trumentos. (GAYA 1917: 4-5).

La vida de les dues germanes, Joaquima Ventoldrá a Barcelona, i Estrella Ventoldrá a Madrid, va ser força

Com a curiositat, Santiago Rusiñol, a l’hora d’escriure El català de la Manxa, paròdia del Quixot que segueix l’estructura i el to de la literatura picaresca, molt pro-bablement es va inspirar en Eugeni Ventoldrá, com així afi rma José Gaya Picón i Joaquín Montaner. El primer encapçala el seu article dient: “El catalán de la Mancha, Eugenio Ventoldrá, me dijo una tarde paseando por la Puerta del Sol...” (GAYA, J. 1917: 4-5). La darrera corrida que va torejar va ser l’any 1938 a França.

En els darrers anys Ventondrà va ser funcionari en un establiment bancari de Madrid, ciutat on va passar els darrers anys i on va morir el 7 d’abril de 1987 als 93 anys.11 El funeral va tenir lloc a l’església de San José, al carrer d’Alcalà de Madrid.

Jaume Suau Castro

11 El seu domicili era al carrer Antonio Toledano, núm. 25, de Madrid.12 Escalafón de Funcionarios del Ayuntamiento de Barcelona en 31 de diciembre de 1944.

167diferent. El periodista Emilio Romero Gómez va recollir en el seu llibre Los papeles reservados (1985) una sèrie de documents de testimonis sobre el polític comunista Julián Grimau, executat pel règim franquista el 1963. Un d’aquests testimonis va ser precisament el de Joaquima Ventoldrá:

Doña Joaquina Ventoldrá Niubó, vive en Barcelona, calle Rose-

llón 267. Su marido D. César Sánchez Catalina, era jefe técnico

de Transradio Española. Fueron detenidos ambos el día 22 de

marzo de 1938, por una patrulla de la policía roja a cuyo frente

iba como jefe Julián Grimau García, quien se apoderó de todos

los objetos de valor, dinero y documentos que llevaban tanto

ella como su marido. En la casa hicieron un registro, destrozan-

do muebles y cuadros religiosos, y se llevaron todo cuanto cre-

yeron de valor. Fueron conducidos a la Brigada Criminal, locali-

zada en el número 1 de la Plaza Berenguer el Grande, en cuyos

sótanos tenían montada una Checa. Fueron objeto de crueles

tratos de palabra y obra, especialmente su marido, de quien tra-

taban de conseguir que hiciera declaraciones y delatara a los

Componentes de grupos que decían controlaba. Doña Joaquina

Ventoldrá declara que la mandaron desnudarse completamente

y que lucho y gritó desesperadamente cuando intentaron qui-

tarle la ropa.Su marido fue separado de ella y encerrado en una

celda muy húmeda sin ventilación, debajo de una escalera, en

la que era muy difícil mantenerse erguido. Permaneció en esta

celda durante cuatro meses, al fi nal de los cuales pasó a la Cárcel

Modelo de Barcelona, pues había sido juzgado y condenado a

muerte. El juicio duro cinco días, y durante ellos, Julián Grimau

impidió que los presos fueran visitados por sus familiares, a quie-

nes echó violenta y groseramente a la calle el último día. El 11

de agosto de 1938 fue fusilado Sánchez Catalina en los fosos de

Santa Elena, en Montjuic, en unión de sesenta y dos persones

más, la mayor parte detenidas por Julián Grimau. Doña Joaquina

Ventoldrá Niubó fue encerrada en una celda muy húmeda. Des-

de ella oía los gritos de Julián Grimau que amenazaba con fusilar

a todos...”. (ROMERO 1985).

L’any 1969 se li va concedir l’expenedoria de tabac número 411 de Barcelona a través de la resolució del concurs per les vacants d’Expenedories de tabacs exis-tents.13 Joaquima Ventoldrá Niubó està enterrada al cementiri de Sant Andreu (número 6.269, pis 4, nínxol departament 3r.). El seu marit, César Sánchez Catalina, també està enterrat al mateix cementiri (número 891, pis 5, nínxol departament segon). Van tenir una fi lla, Carmen Sánchez Ventoldrá, propietària d’un estanc si-tuat al passeig de Verdún de Barcelona. La vida d’Estrella Ventoldrá Niubó va ser molt mo-guda entre la societat madrilenya. Es va casar a Madrid

Eugeni Ventoldrà Niubó, torero modernista mollerussenc.

13 BOE núm. 255 (24 d’octubre de 1969: 16.623).

amb l’industrial Pedro Aguado Ramos, que va morir el 8 d’agost de 1946, i va ser enterrat al cementiri de La Almudena. El seu germà, Máximo Aguado Ramos va morir assassinat la matinada de l’11 al 12 de novem-bre de 1938 prop del cementiri de Vallecas, als 49 anys d’edat. Estrella Ventoldrá va tenir tres fi ls: Maria Estrella, Francisco i Máximo Luís. Aquest darrer es va casar amb Maria de la Concepción Gómez Portolés, fi lla de Pedro Gómez Aparicio, president de la Federación de Asocia-ciones de la Prensa de España. Com a testimoni de la boda va signar, entre altres, el Ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne. Al llarg del casament es va fer lectura d’un telegrama del Vaticà on es donava la benedicció als nou matrimoni. Concepción Gómez va morir als 33 anys. Máximo Luís va morir als 75 anys el 7 de juny de 2007. L’altre fi ll, Francisco va morir el dos de maig de 1988. Estrella Ventoldrá va morir el 29 de desembre de 1981 i va ser enterrada al cementiri de La Almudena.

168Jaume Suau Castro

BIBLIOGRAFIA

ABC. Any XV. Núm. 5.199. Dilluns 22 de setembre de 1919, 15. ABC. Dissabte 27 de març de 1965, 83. http://heme-roteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1965/03/27/003.html ABC. Dimarts 14 d’abril de 1987, 82. http://heme-roteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1987/04/14.html ABC. 15 d’abril de 1987, 70. http://hemerote-ca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1987/04/15/070.html CASACUBERTA, M. (2014). “Entre el problema cata-lán i la crisi d’Europa: Claus per a la recepció d’El Català de la Manxa de Santiago Rusiñol”. Els Marges, 104 (tar-dor 2014), 10-19. Día y Noche. Any I. Núm. 5. Dilluns 18 de novembre de 1918, 16. El Adelanto. Any XXXVII. Núm. 11.513. Divendres 9 de desembre de 1921, 4. El Autonomista. Diario republicano de avisos y noticias. Any XXIII. Núm. 5.685. Dimarts 23 d’octubre de 1917, 3. El Eco Taurino. Any XVI. Núm. 813. Dilluns 13 de juliol de 1925,.1. El Fígaro. Any I. Núm. 33. Dilluns 16 de setembre de 1918, 13. El Ruedo. Any XVII. Núm. 834. Madrid, 16 de juny de 1960, 1. El Ruedo. Any XIX. Núm. 966. Madrid, 27 desembre de 1962, 18. El Toreo. Any LIII. Núm. 2865. Dijous 15 de juliol de 1926, 1. El Toreo. Any LIV. Núm. 2895. Dissabte 4 de juny de 1927, 1. Escalafón de Funcionarios del Ayuntamiento de Barcelo-na en 31 de diciembre de 1944. Barcelona: Baguna her-manos, 1945, 34. GAYA, J. (1917). “Notas al margen: Eugenio Ventol-drá. Un día en Aranjuez”. La Lídia, 81 (20 d’agost), 4-5. GONZÁLEZ, M. (1917). “Un catalán y un vascon-gado”. Blanco y Negro. Revista ilustrada. Diumenge 14 d’octubre de 1917, 21. La Lidia. Núm. 79. Madrid, 6 d’agost de 1917, 7. La Mañana. Any XXIV. Núm. 7999. Divendres 23 de febrer de 1962, 4. La Mañana. Any XXIV. Núm 8003. Dimecres 28 de febrer de 1962, 8. La Mañana. Any XXIV. Núm 8021. Dimecres 21 de març de 1962, 5. La Vanguardia. Any XXXV. Núm. 15632. Dissabte 27 de maig de 1916, 14.

Llibre d’actes de la comissió municipal permanent de l’Ajuntament de Mollerussa. Acta 6 de març de 1962. Pà-gina 81. MIRRI, M. T. (1994). El procés de formació del prole-tariat en un barri industrial. El cas de Sant Martí de Pro-vençals: integració i diferenciació social, 1862-1925. Uni-versitat de Barcelona. Tesi doctoral. MORALES, M.C. (1996). El simbolismo animal en la cultura medieval. Espacio, tiempo y forma. Serie III, Histo-ria Medieval, 9, 225-229. Mundo Gráfi co. Any XIII. Núm. 614. Dimecres 8 d’agost de 1923, 15. ORTS RAMOS, T. (Uno al Sesgo) (1925). Los Ases del Toreo. Eugenio Ventoldrá Niubó. Barcelona: Editorial Lux, S. A. POLO, M. (1995). Mollerussa de poble a ciutat 1939-1988. Mollerussa: Impremta Cuberes. ROMERO, E. (1985): Los papeles reservados. Volum 1. Barcelona: Plaza y Janés. SANS, N. & CARABANTES, O. (2010): “Les asgolfes”. Carrilet, 204 (Gener-febrer 2010), 53. Toros y Toreros. Any II. Núm.70. Dimarts 3 de juliol de 1917, 2.