ferran mascarell - ugt catalunya · bennàsser, 69, 5è 07004 palma ... criat per dues ties, de...

febrer 2010

semestral-núm. 29

Les Notíciesde llengua i treballLes Notíciesde llengua i treball

FerranFerranMascarellMascarell

www.ugt.cat

2 euros

o independència o constitució plurinacional

Maillol, l’essència de la bellesa

Immigrants i crisi

Francesc Ferrer i Guàrdia

President Macià, President Companys

Entrevista amb Bernat Joan


Immigrants i crisi




Per la llibertat de Catalunya

01

02 Les Notícies de llengua i treball

“La relació entre els Estats Units i la Xina decidirà elsegle XXI” (Obama). El món canvia, les persones també, tot ique potser no tant, i de manera diferent; no costa gaire adonar-se’n, tot i que habitualment vivim més en la immediatesa, i massasovint en una closca, la qual cosa no és el mateix que viure elpresent. Tanmateix, ¿en què consisteix el canvi, com es produeix,qui l’impulsa i per què, qui el protagonitza i per què, com ensafecten els canvis externs, en què poden consistir els canvispersonals, fins a quin punt canviem perquè així ho decidim o totjust ens adaptem? I sobretot, què volem, cap a on volem anar i comvolem-podem-pretenem aconseguir-ho.

Algú ha dit que la filosofia consisteix més en preguntes que nopas en respostes. Però, ¿com és que en sabem tan poc d’aquestescoses, o de filosofia, o de psicologia, o de sexualitat, o de nosaltresmateixos, o de com funciona la societat? Potser no és massa agosaratafirmar que l’aspiració més general dels humans rau a ser feliçoso a assolir la felicitat... ¿però exactament en què consisteix lafelicitat, o l’amor? És paradoxal, o si més no curiós, que totesaquestes qüestions ens siguin força desconegudes, que no siguingaire prioritàries ni presents en el discurs públic, en el nostrebagatge col·lectiu, en la nostra tradició cultural, en la filosofia devida occidental.

S’acaba de morir l’antropòleg i pensador francès jueu Claude Lévi-Strauss, però la immensa majoria de ciutadans no en sabemabsolutament res. ¿Cal criticar-ho de forma maniquea —d’acordamb la nostra tradició juevocristiana i marxista— perquè passa al’inrevés amb tot el que es fa i es desfà a can Barça? Bé, conformem-nos d’entrada a constatar-ho, a mirar de descriure la realitat. Despréspodem mirar d’entendre-ho, i si ens agrada o no, i què voldríem,i en nom de què, i com aconseguir-ho, i expliquem-ho públicamenti parlem-ne, i si cal després fem-ne també una crítica. Per avançarde forma progressista, escandalitzar-se i fer escarafalls no portaenlloc, ni tampoc deixar anar de seguida un “la dreta” o “aquestés de dretes” o “això és victimisme”. Aquestes afirmacionst’estalvien de pensar i de respectar la llibertat individual i la realitat.D’exemples n’hi ha molts: se’ns regira l’estómac cada vegada quesentim l’expressió despectiva i distant “els polítics”, perquè la

política, el poder fer lliurement política era l’essència de la reivin-dicació democràtica. Per aquest motiu ens esgarrifem quan sentimdir-ho a més i més gent del carrer, i també dels mitjans, perquè dela mateixa manera que durant el franquisme vam aprendre a llegirentre línies, ara sabem que el distanciament requereix decisionsnoves i valentes, o significa tard o d’hora el triomf del PP.

El mateix passa en altres actuacions o propostes: la de l’Ajuntamentde Vic sobre l’empadronament dels immigrants il·legals, la del’Ajuntament d’Ascó d’optar al cementiri nuclear, la del governfrancès per limitar l’ús del vel integral. Pel que fa a Vic i Ascó,fem soroll, no liderem, no responem al tema o al malestar de fons(regulació i integració dels immigrants, model energètic i territorial)i ens enganyem o pretenem enganyar la gent tot oblidant que quimana sobre allò important no és el Govern i el Parlament deCatalunya, sinó el Govern de l’Estat.

Cal donar l’enhorabona al Govern de Catalunya per la llei delcinema. Les quotes són qüestionables, com tot, però la previsió dedisposar d’una oferta del 50 % de la majoria de pel·lícules en catalàsembla raonable i justa; sobretot tenint en compte que portem unamica més de 30 anys de democràcia i el percentatge de cinema encatalà durant el 2009 amb prou feines va arribar al 3 % (i pel quefa a la pel·lícula Avatar, amb tant d’èxit, el 0 %). També, en el futur,s’haurà de comentar la llei de llengües d’Aragó i el nou impuls al’aranès.

La política i la cultura, i també el sindicalisme, són instruments detransformació social, de generació de cohesió social i nacional. Oencarem seriosament els reptes col·lectius o tot allò que ensdesagrada ens arrossegarà, perquè res està guanyat per sempre, nil’estat del benestar ni l’amor de la persona estimada. Un companydeia que tot això de les formes i les paraules era una rucada, queel que el preocupava era que a l’agost de l’any vinent deixarà decobrar el subsidi de l’atur. Mentrestant, el Tribunal Constitucional rumia què fer amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: el poblede Catalunya ha decidit, però això no compta. La dignitat potserconsisteix a proclamar, a qui correspongui institucionalment i alsciutadans, que som lliures i que volem ser lliures.

Les Notícies de llengua i treball

director Joan Guàrdia

coordinadora Rosa M. Puig-Serra

Consell de Redacció Anna Lliuró, Carmen Garcia, Chakir El

Homrani, Francesca Gispert, Hèctor Moret, Isidre Tiana, Lola

Cayuela, Joana Maria Elorda, Joan Jaume Prost, Josep Puig i

Pla, Magda Gascon, Pepa Llorca, Rafel Miquel, Saoka Kingolo

disseny gràfic i maquetació J. A. G.

imprimeix Gràfiques Canigó

redacció rambla de Santa Mònica, 10,08002 Barcelonatel 93 342 55 85a/e: [email protected]

edita:

UGT de Catalunya i Fundació Josep Comaposada

dipòsit legal B-15.113-97

ISSN 2013-3839

amb la col·laboració de:

UGT de les Illes Balears

CFDT de la Catalunya Nord

UGT del País Valencià

UGT Aragó

UGT de CatalunyaÀrea de CulturaRambla de Santa Mònica, 1008002 [email protected]

CFDT de Catalunya NordJoan Jaume ProstCarrer de Garrigole,8B.P. 146 66001 Perpinyà[email protected]

UGT de les Illes BalearsMiquel ServeraCarrer ArquitecteBennàsser, 69, 5è07004 [email protected]

foto: Carles Suqué

CULTURA

04. Aristides Maillol, l’escultor nord-català pioner de la modernitat10. L’efecte paper, per Magda Gascon12. Escoles d’altres móns16. El Consell de Cultura de la UGT País Valencià19. Cuina i gènere, perJaume Fàbrega

SOCIETAT

20. Entrevista a Ferran Mascarell, gestor de política cultural i homed’idees26. Immigrants i crisi, per Clara Miralles Codorniu28. Christian Poveda, una veu que ningú podrà silenciar, per FranciscoMena30. Sobre la prestació per risc per a la salut durant l’embaràs i lalactància, per Susana García Bonet

MEMÒRIA

32. Homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia36. Poètiques de resistència, somnis de llibertat38. Sobre el l l ibre Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’unsindicalista, ministre de la Segona República, per Pere Gabriel40. Tot recordant el president de Catalunya Francesc Macià42. Biografies ugetistes

LLENGUA

44. La política lingüística del govern de Catalunya, Entrevista a BernatJoan46. IILP per TV3 al País Valencià: més de 1400 fedataris, 80 taules i laimplicació de sindicats, partits i associacions, i pujant!, per Toni Gisbert47. La curiositat, per Pilar Tió i Pasqual48. Breus50. Infocultura

febrer 2010

semestral-núm. 29

Les Notíciesde llengua i treballLes Notíciesde llengua i treball

FerranFerranMascarellMascarell

www.ugt.cat

2 euros

o independència o constitució plurinacional


Immigrants i crisi





Immigrants i crisi




subscriure't a la revista i rebre-la al teu domicili o lloc de treball

CULTURA I

04


Vivim una crisi econòmica greu, amb dificultats per a molts treballadors; afrontaraquesta situació és la nostra prioritat. En forma part la cultura, perquè, com a individusi com a societat, significa gaudi i contemplació i reflexió, elements imprescindibles perentendre, i per tant per definir el present i el futur. Els canvis introduïts per Maillol enl’escultura del seu temps formen part d’una nova orientació a principi del segle XXque esdevindria l’inici de tot un moviment d’abast europeu que a Catalunya, amb elnom de Noucentisme, tindria una significació i una repercussió molt més àmplies queles estrictament artístiques. De fet, el diàleg o la discussió sobre l’ànima, els valors,els principis rectors del Modernisme i del Noucentisme travessa des d’aleshores eldebat sobre com orientar la nostra vida col·lectiva. Precisament, la insuficient atencióa la cultura ens perjudica com a persones i col·lectivament. Agraïm a la Fundació ObraSocial de Caixa Catalunya les facilitats per a la realització d’aquest reportatge.

l’escultor nord-catalàpioner de la modernitat

Aristides Maillol,

Aristides Maillol, trajectòria. Va ser el quart dels cinc fills d’una família humil dedrapers que cultivava la vinya i l’olivera a Banyuls de la Marenda, un petit poble de pescadorsde la Catalunya Nord. Criat per dues ties, de seguida va demostrar interès pel món de l’art.Gràcies a una modesta assignació de 25 francs de la seva tia Llúcia, que creu en la sevavocació, i a la subvenció anual de 400 francs del Consell General dels Pirineus Orientals,viatjà a París per estudiar pintura. A París, Maillol només disposa de dos francs al dia perviure, de manera que conegué la misèria i la fam, fins al punt de posar en perill la seva salut.Després de suspendre tres vegades l’examen d’ingrés a l’Escola de Belles Arts, ingressàcom a oient a les classes de dibuix d’aquesta institució. El seu professor de dibuix, Jean-León Géreme, li recomanà matricular-se a l’Escola d’Arts Decoratives, on a la secciód’escultura s’havien format Carpeaux, Dalau i Rodin, i Maillol entrà en contacte amb lesdisciplines que més tard el farien famós.

CULTURA I

Les Notícies de llengua i treball 05

Sala d’Exposicions de CaixaCatalunya. Edifici La Pedrera,Barcelona. Fins al 31 de gener de 2010.Informació: 902 400 973 ihttp://obrasocial.caixacatalunya.es

Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda,Catalunya Nord, 1861-1944) és un dels escultorsmés destacats i originals de la primera meitatdel segle passat. Representa una renovació delllenguatge formal de l’escultura al segle XX,en trencar radicalment amb la grandiloqüènciai el narrativisme estatuari característics de la fidel vuit-cents. Significa la reinvenció permanentdel concepte de bellesa en un moment en quèl’art modern esmicola la representació de larealitat. Maillol rebutja el moviment i, per mitjàd’una simplificació extrema dels volums, buscala forma pura tal com els pintors coetanisbusquen el color pur. Un luxe de catàleg enspermet assaborir la seva obra i l’exposició, illur estudi.

Maillol examinant La Muntanya en el taller del seu col·laborador l’escultorJean Van Dongen, 1936.Foto: Brassaï

CULTURA I


Ve n u s , 1 9 1 8 - 1 9 2 8Bronze, 178 x 63 x 33 cmCol· lecció part icular

M e d i t e r r à n i a , 1 9 0 5Bronze, 110 x 120 x 70 cmAlexis Rudier, no numeradaCol·lecció particular

CULTURA I


Els inicis: la pintura i les arts decoratives. A la fi, l’any 1885 aconse-gueix ser admès a l’Escola de Belles Arts. Malauradament, el seu ingrés liconfirma que allà on millor pot trobar les respostes que busca és al carrer.Maillol veia cada vegada més clar que on havia de trobar resposta a les sevespreguntes era fora de l’escola. “La història d’algú que arriba a París per seguiruna carrera artística no és cap broma... L’infortunat cau a l’escola com en unpou. No hi troba la veritat, perquè la veritat és justament a fora!... Escapar-se’nva ser un miracle... Amb uns bons professors, però, l’Escola podria estar moltbé”. Des dels seus inicis, Maillol es decanta per anar més enllà de la simplemimesi o en la descripció de la naturalesa. Hi ha dues grans influènciesdestacables en la seva obra pictòrica: Puvis de Chavannes, l’autor dels frescosdel Panteó de París, i Gauguin. Del primer, pren el concepte de síntesi, granconcepte dels simbolistes i els nabís, grups que va freqüentar més tard, i deGauguin se sent atret per l’ús de tons llisos i colors vius, per la supressió detota perspectiva i pel caràcter decoratiu de tota la seva obra.

Seguint les passes de Gauguin, el qual vol rehabilitar les arts decoratives,Maillol s’inicià en aquest camp. Per a Gauguin, les arts decoratives amaguenla concepció primigènia de l’art, ja que neixen de la quotidianitat i de l’expressiónatural dels éssers humans. No hem d’oblidar que, en aquesta mateixa època,prenen embranzida les Arts&Crafts a tota Europa. Maillol s’inicia en la tapisseria,on diu descobrir-hi la composició de debò, i obre un taller a Banyuls i contractaunes quantes operàries per fer tapissos brodats, en comptes de teixits. Tal i compropugna en Gauguin, els tapissos de Maillol tenen només quatre tonalitats,fetes exclusivament de colorants naturals. Tanmateix, continua pintant i iniciauna sèrie d’obres inspirades en el mar i el cos femení. Utilitzarà sovint el temade la figura del nu per extraure’n el joc infinit de les seves formes; el nu noes redueix al cos sense roba: és la concepció arquitectònica i al·legòrica del’esperit de la seva terra.

La Muntanya, primer estat, 1937Plom, 193 x 212 x 103 cmÉmile Godard, prova d’artista núm. 2/4Col·lecció particular


CULTURA I

Illa de França, 1925Bronze, 84 x 22,5 x 28,5 cmClaude Valsuani, prova d’artistaCol·lecció Dina Vierny, París

Utilitzarà sovint eltema de la figura del nuper extraure’n el jocinfinit de les sevesformes; el nu no esredueix al cos senseroba: és la concepcióarquitectònica i al·legòricade l’esperit de la seva terra


L’escultura. El trànsit de Maillol de la figura vestida al nu és paral·lel altrànsit de la tapisseria a l’escultura. A més, l’influeix l’amic Bourdelle, totanimant-lo a fer les primeres passes. Comença a través del relleu, en talladirecta, tècnica que anirà perfeccionant amb el temps. La rapidesa amb quèguanya confiança en el món escultòric és sorprenent. Tant, que l’artista sentque té una facilitat d’execució i una llibertat d’invenció que no posseïa ambla pintura. Crea sense parar i passa als alt relleus i les estatuetes de fusta fetesamb talla directa. Acabarà decantant-se pel modelat. Treballa instintivament:“Ho feia tot sense model. He fet totes les estatuetes sense model, sense ni tansols un dibuix. Les feia tal com em sortien, inventant-me-les completament.Per això tenen un aire autèntic”. La passió que sent per l’escultura a partird’aquest moment està vinculada al seu interès per la tècnica i la matèria,elements intrínsecs d’aquest art. L’evolució de Maillol dins de l’escultura esbasa més en les tècniques emprades que no pas en l’objectiu últim. Renunciaa fer l’escultura narrativa, és a dir, a dotar-la d’un missatge històric, literari oreligiós. Al contrari, les seves protagonistes semblen haver estat sorpreses enpostures simples per alliberar els perfils del cos i fer-los més visibles. Laperfecció de les formes i l’equilibri de les proporcions esdevenen el tema deveritat. Així, realitza una fractura definitiva entre l’antiga concepció de l’esculturai una nova visió de l’art que es basa en la depuració i la simplificació. Com vadir Rodin: “Allò que té admirable Maillol, i d’etern, si és que se’n pot dir així,és la puresa, la claredat, la limpidesa del seu ofici i el seu pensament; i que encap de les seves obres, o almenys en cap de les que li he vist, no hi ha mai resque atregui l’atenció del passavolant”. A Catalunya -mestre de Claret i Guinói amic de Manolo, Sunyer, Togores i Màrius Vives, mai no es deslligà del tronccomú-, el seu mediterranisme depurat i autèntic fou una anticipació i un modelper a la plàstica noucentista.

La Nit, 1909Bronze, 18 x 12 x 14,5 cmAlexis Rudier, prova d’artistaFondation Dina Vierny-Musée Maillol, París

CULTURA I


CULTURA I

10

Referències:http://ca.wikipedia.org/wiki/Ebook

www.edi.cat

www.leqto.com/ca

www.zonaebook.com

www.lectoreselectronicos.com

www.gutenberb.org/wiki/ES Portada

La lectura en España. Informe 2008. Leer para aprender. J.A.Millán (coordinador).Es pot consultar a http://www.lalectura.es/2008

Encara es veuen amb comptagotes, però es diuque el 2010 serà l’any de l’e-book. Mentrestant, editorialsi distribuidores s’apressen a donar forma al nou negocidel llibre electrònic

L’efectepaper

Magda Gascon

CULTURA I


S’anomena e-book a la versió digital d’un llibre, i e-reader aldispositiu que s’utilitza per a llegir-lo. A les botigues, però, elslectors electrònics es comercialitzen amb noms com: Kindle, iLiad,Papyre, Boox... Tot i que fa anys que “llegim pantalles”, la indústriaha desenvolupat i continua perfeccionant maquinetes més petitesi molt més lleugeres, que permeten la lectura digital. A diferènciade la lectura des d’un PC, aquests nous dispositius no cansen tantla vista gràcies a la tecnologia e-ink, que imita la tinta tradicionalamb una resolució òptima per a llegir text, però no encara per aveure imatges; per ara. L’e-book pesa uns 200 grams i, de moment,el preu del dispositiu és car, entre els 200 i els 700¤ . Els formatsmés habituals són el pdf i l’estàndard lliure Epub, que suporten lamajor part dels e-readers. Entre els promotors d’aquest darrer formathi ha Google, i el col·laboratiu Projecte Gutenberg, que digitalitzallibres amb drets d’autor que ja han caducat i que poden descarregar-se gratuïtament a Internet.

En la pugna per a iniciar-se en el mercat dels e-books i e-readershi juguen empreses tecnològiques com ara Sony i aviat Apple, gransdistribuïdores (Amazon) i editorials (Planeta, Random HouseMondadori, Santillana). A Catalunya s’obren pas dues iniciatives.Les editorials Cossetània Edicions, Angle Editorial i EdicionsBromera han creat la Xarxa d’Editors Independents (ww.Edi.cat),una aliança per promocionar els seus catàlegs, “impulsar nousprojectes i promoure la innovació en el món editorial”, i la vendaelectrònica d’e-books i lectors digitals. D’una altra banda, ja haentrat en funcionament la plataforma Leqtor, un portal d’e-booksi llibreria virtual impulsada pel Grup Cultura 03, Vicens Vives iAbacus.

Però la venda de llibres electrònics al nostre país encara és ínfima,entre d’altres coses perquè dels 95.000 llibres publicats a l’Estatespanyol l’any 2008, només 8.500 eren en versió digital. Mentrestant,a la xarxa proliferen tota mena de llocs relacionats amb els e-books:botigues virtuals on descarregar-se’ls previ pagament (el preu d’une-book és inferior al preu de venda del mateix llibre en ediciópaper), blogs que només parlen d’e-books, fòrums d’usuaris,fabricants d’e-readers... En canvi al carrer encara veiem pocs usuarisde llibres digitals.

Qui utilitzarà els e-books? Encara és massa aviat per a saber-ho.Professionals i experts del món editorial apunten que les aulesd’escoles i universitats poden ser dels primers llocs on penetri elllibre digital. Un dels motius és la facilitat de fer cerques als textos,i fins i tot, en alguns models d’e-readers, marcar, subratllar i fer-hi anotacions. Un altre avantatge és la gran capacitat d’emma-

gatzematge dels e-readers, que permeten dur al damunt milers dellibres en un sol suport. I què passarà amb el llibre en paper? És undebat incipient, i aquí hi ha opinions per a tots els gustos. A migcamí entre els defensors a ultrança de la tinta digital i els nostàlgicsmilitants del paper hi ha els qui advoquen per la coexistència delsdos formats. El que sembla evident és que, de manera semblant alque ha passat amb les discogràfiques, el món editorial comença aexperimentar canvis profunds.

Però encara hi ha molts més interrogants pendents de resoldre:s’adaptaran als canvis els establiments de venda de llibres? Comes determinaran els drets d’autor? Podrem intercanviar e-booksd’un dispositiu a un altre, de la mateixa manera que ens ara ensdeixem els llibres? Haurem de pagar per textos que caduquen, comen el sistema de pay per view (pagar per veure)? Els formats de textdigital, s’unificaran finalment en un de sol universal, o cada fabricanto distribuïdor apostarà pel seu propi sistema?

CULTURA I

12


Escolesd’altres móns

Una mirada compromesa a travésde la fotografia i la literatura

CULTURA I


Copán (Hondures)

Les paraules vives, lliures, que surten de la mevaboca sense dentetes. Vull que siguin meves, ser-ne mestressa: saber escriure-les i saber-les llegir.Suso de Toro (assagista gallec)

Kim Manresa, un del noms més importants del fotoperiodisme internacional, haaprofitat els seus viatges arreu del món per visitar escoles i retratar com s’eduquen elsinfants. Escoles d’altres móns és un treball format per 50 fotografies en blanc i negreque mostren la realitat de l’educació a més de 30 països. Cal destacar la participació de80 escriptors de més de 30 països, amb figures de renom, que han aportat la seva reflexióa les fotografies, i que amb la seva participació converteixen el projecte en únic; quelcominèdit aplegar tantes veus intel·lectuals al voltant d’un treball fotogràfic.

La mostra itinerant no és només una excel·lent exposició de fotografia, sinó també unprojecte educatiu de sensibilització vers el dret a l’educació i les desigualtats socials.Des de principi de 2006, l’exposició ha visitat 40 poblacions catalanes, amb el suportde la Diputació de Barcelona, Unicef, TV3 i Com Ràdio, i ara mateix recorre diversespoblacions de l’Estat espanyol, gràcies al suport de l’Obra Social de la Caixa delMediterrani. Està previst que a la tardor d’enguany les Drassanes de Barcelona aculliuna exposició de gran format que aplegarà el conjunt de 80 fotografies del treball,juntament amb els manuscrits dels escriptors.

La contemplació de les diferents fotografies, i de les realitats que reflecteixen, ens provocasolidaritat i reconeixement a l’esforç de mestres i alumnes per fer realitat, cada dia,malgrat les dificultats, el dret a l’educació. Alhora ens fa valorar les possibilitats socialsi educatives de què gaudim en el primer món, però també la necessitat que l’educaciósigui una prioritat de les administracions públiques i dels organismes internacionals, pertal que totes les persones -infants, joves i persones adultes- puguin gaudir-ne durant totala vida, i que aquest dret pugui desenvolupar tot el seu potencial de transformació, perquèpuguem viure en un món més just i solidari, això és, més humà.

Lalibela (Etiòpia)El nen que mostra el llibre és el millor d’unafotografia que té molt a dir. Tal vegada queés l’hora que el món llegeixi l’Àfrica. JoséSaramago (escriptor portuguès)


CULTURA I

Quiché (Guatemala)La lectura: una llibertat preciosa. Dai Sijie (escriptor i cineasta xinès)

Bonomo (Burkina Faso)L’arbre enllaça cel i terra i els nens que s’acullen a la seva ombra retornaran al sol més savis. Javier Tomeo (escriptor aragonès)

CULTURA I


Un catàleg magnífic per contemplar lesfotografies i les aportacions dels escriptorsComissari: Carlos Ernesto GarcíaProducció i gestió: C&Duke. 93 586 12 89 -610 55 13 48 - [email protected]

Nakuru (Kenya)Mama oh! Estudiar és molt difícil. Tot el que hellegit se m’ha oblidat. Si no sé contestar, emdiran ximpleta. I ara què dic? No em puc aguantarel riure. Mama oh! Jean-Bosco Botsho (narradori politòleg català d’origen congolès)

CULTURA I

16


Es va constituir en gener de l’any 2001 amb l’objectiu de cobrir, impulsar, promocionari difondre totes les activitats culturals de la UGT-PV. Es va crear com a organismeconsultiu i assessor en aquelles matèries específiques que afecten a la cultura iperquè al mateix temps vetllara per la defensa i la promoció dels valors lingüístics iculturals del sindicat i del País Valencià, en general. Així ha estat des de la seuaconstitució, tot impulsant i coordinant molts actes, i també mitjançant la seva partici-pació activa. Durant la preparació d’aquest article, ens ha deixat Enric Solbes, l’home,el ciutadà, l’artista; li dediquem aquestes ratlles, com a homenatge i salutació.

El Consell deCulturade la UGT País Valencià

Alguns membres del Consell de Cultura UGT-PV

CULTURA I


Es va formar amb persones de rellevant pres-tigi i reconeguts mèrits intel·lectuals dins del’àmbit cultural valencià. Carles Alberola Ortiz,autor, director i actor ; Arcadi Blasco Pastor,escultor, pintor i ceramista; Enrique Cerdán Tato,escriptor i periodista; Josep Franco Martínez,escriptor; Jesús Huguet i Pascual, escriptor ieditor; Gemma Lluch Crespo, escriptora i pro-fessora del dept. de filolofia catalana de la Uni-versitat de València; Pedro Pérez Rosado,productor i director de cinema; Matilde SalvadorSegarra, compositora i pintora; Enric SolbesCabrera, pintor i dissenyador gràfic; i VicentTorrent Centelles, músic del grup AL TALL.

Molt enriquidor ha estat el treball que ha realitzataquest Consell però cal destacar la celebraciód’una sèrie d’homenatges que ja des del mateixany de la seua creació portaren endavant i queara enumerem.

Al desembre del 2000 ja la UGT-PV havia celebrat un homenatge a l’escriptori lingüista valencià Enric Valor, i es fa una edició d’algunes de les seues narracions.Però és el desembre de 2001 quan, ja creat el Consell de Cultura, es ret homenatgea la compositora i pintora valenciana Matilde Salvador. Es vol valorar la seuacontribució a la societat valenciana com a dona compromesa amb el seu poble, ambel seu país.

L’any 2002 feia vuitanta anys que naixia Joan Fuster i quaranta que va publicar elseu llibre Nosaltres els valencians, i en novembre se li va fer un homenatge per comva influir aquest llibre en la vertebració del País Valencià.

L’any 2003 és el centenari del naixement del valencià d’adopció Max Aub però ésen gener de 2004 quan se li fa l’homenatge, pel seu compromís polític, sindical, sociali cultural. Era republicà, un intel·lectual, solidari i compromès amb el seu temps, untreballador de la cultura.

Al desembre de 2004 en el centenari del seu naixement es recorda a Juan GilAlbert, poeta i assagista, qui expressava tot alhora caos i harmonia.

Pel novembre de 2005 es complia deu anys de la mort de l’Ovidi Montllor icalia recordar-lo fent-li un homenatge a ell i al seu temps.

L’abril de 2007 es fa a la figura de l’Ernest Lluch: lluitava per intentar assolir unEstat espanyol plural, que sume el millor del projecte comú amb la riquesa de la seuavarietat d’identitats.

En desembre de 2007 es commemora el 75é aniversari de les Normes de Castelló,les normes del 32, en homenatge a totes i tots els valencians que les van fer possibles.

Finalment, en gener de 2009 se celebra el 75é aniversari de la publicació de Lallengua dels valencians i es recorda així a Manuel Sanchis Guarner, tot passió pelvalencià, tot passió pel seu poble.

Les portades dels opuscles editatsarran de cada homenatge

CULTURA I

Per descomptat d’altres són les tasques on tambéha col·laborat aquest Consell, però hem volgutassenyalar aquelles més destacades. I anunciemque en aquests moments s’està enllestint per a laprimavera de l’any 2010 el pròxim homenatge,però per prudència ens agradaria mantenir el secretde en qui recau aquesta vegada. Volem deixarconstància d’alguns canvis pel que fa als compo-nents del Consell: a l’any 2004 Gemma LLuch eldeixa i eixe mateix any entra Montserrat FerrerRipollés, professora de català del dept. de filologiai cultures europees de la Universitat Jaume I deCastelló. Un any després comptem amb JosepDíaz Azorín, pintor, gravador i escultor. L’any2007 va morir Matilde Salvador i a l’any següents’incorpora Josep Lluís Doménech Zornoza, mem-bre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.Cadascuna de les personalitats que composenaquest Consell té una reconeguda vàlua professio-nal i intel·lectual, i la seva participació i compromísés un honor per al sindicat, i un honor per als seusmembres, perquè sindicat i creació i idees són, ihaurien de ser sempre, indestriables. Ara i acínomés fer esment de la persona que feia possibleque aquests homenatges després tinguessin unopuscle editat amb el seu disseny: Enric Solbes;malgrat que no continua com a membre del Con-sell, sí que podrem comptar amb el seu assesso-rament.

La línia de treball d’aquest Consell sempre haestat de gran rellevància per a la UGT-PV i,juntament amb el secretari general de la UGT-PV, Conrado Hernández Más, i la secretària de políticasocial i lingüística, Pepa Llorca i Llinares -membres també del Consell de Cultura-, continuaràen la planificació i el debat de temes i assumptesrelacionats amb la cultura en l’àmbit del sindicati en la lluita dels interessos del nostre País Valencià.Els seus membres també han compromès el seusuport en diferents manifests i actes d’adhesió;n’esmentem els darrers: la participació en lacampanya de la ILP Televisió sense fronterespromoguda per Acció Cultural del País Valenciài l’adhesió al manifest de Madrid, elaborat per laUGT Confederal per afrontar la crisi econòmica.

Homenatge a l’Ernest Lluch

Signatura de suport a la campanya de la Iniciativa LegislativaPopular Televisió sense fronteres



Cal reiterar que és un privilegi gaudir dels articles de cuina, de gastronomia, de JaumeFàbrega, un especialista amb prestigi internacional. El fet de menjar i el lloc que ocupa lacuina en una casa tenen un valor molt alt, i en bona mesura cal recuperar-los. Modernitati progrés són dues paraules que cal revisar constantment.

CULTURA I

19La cuina es relaciona amb el gènere:les dones han cuinat sempre, i després hanestat expulsades de la cuina quan aquestaha esdevingut una activitat intel·lectualmentben vista. Un dels savis que ha reflexionatsobre aquest tema és Claude Lévi-Strauss.El gran antropòleg jueu -nascut a Bèlgicai nacionalitzat francès- Lévi-Strauss, alsseus lúcids 90 anys, va ser distingit amb elPremi Catalunya. Cal aplaudir forta-ment aquesta tria, ja que és bo re-conèixer després de mort unap e r s o n a l i t a t f o n a m e n t a l d el’antropologia; però també, més enllà,de la cultura en general. El governanterior, en canvi, no va arribar apremiar mai com es mereixia un altreintel·lectual francès -i amic de Cata-lunya-: l’historiador Pierre Vilar, mortfa poc a París.

Lévi-Strauss, l’autor de Tristos tòpicsi d’altres obres fonamentals del’antropologia, ha tingut el mèrit desituar aquesta disciplina més enllà del’àmbit acadèmic; és a dir, a situar lesseves reflexions en un camp molt mésampli, com el de la cuina. Les sevesaportacions en el camp de la reflexiósobre el cru, el cuit i el podrit, o sobrela cuina i el gènere, són fonamentals.Distingeix entre l'endocuina, o cuinade les dones -la cuina veritable, sanai sostenible-, i la cuina dels homes,l’exocuina -la destructiva, poc sana ipoc sostenible. Una divisió que con-tinua funcionant avui, de la Xina alsEstats Units, de Catalunya al Magrib.

Parlem, habitualment, de cuina od'alimentació en abstracte. Però la hipòtesimés correcta fóra dir que no hi ha ni cuinani alimentació: el que hi ha és cuiners ocuineres, és a dir, els agents de la cuina. Lapregunta pertinent és: Qui fa la cuina? Il’altra: ¿Si durant mil·lennis ha estat la donala destinada a l’espai domèstic -bàsicamenta l’espai de la cuina-, per què quan aquesta

esdevé “art” és monopolitzada pels homes?O, dit d’una forma popular, ¿per què hi ha“cuina de les àvies” i no “cuina dels avis”?Carme Ruscalleda és la primera dama dela cuina d’Europa -i fins i tot del món, ambles seves sis estrelles Michelin-, però, jus-tament, se la presenta com una excepció enun món dominat pels homes.

La cuina, repeteixo, ha estat una qüestió degènere: quan era en l’àmbit domèstic, erapoc important i formava part del que laretòrica franquista anomenava “laborespropias de su género”; però quan esdevéun art amb prestigi, una cosa seriosa, ésreservada als homes. Des de l’antiga Grècia,en què els caps de cuina tenien tanta famacom els Santi Santamaria o Ferran Adriàd’ara, aquests eren homes.

Lévi-Strauss, en una proposta ja clàssica(The Anthropoligist’s Coockbook, 1977)distingeix de forma molt suggestiva entrela cuina del rostit i la del bullit, en funciód’una divisió de gènere:

1) El que es rosteix és la tècnica pròpia delshomes. Es fa a l'aire lliure i adopta la formaconvexa. Afebleix els vincles familiars i

s’hi perd energia; és símbol de mort.És l’ast, la barbacoa, el rostit a l’airelliure, la costellada i, per tant, utilitzael foc directe.

2) El que es bull és una tècnica pròpiade les dones. Es fa en l'entorn domèstici adopta una forma còncava (olles icassoles). Reforça els vincles familiarsi no s’hi perden substàncies: és unacuina sana, ecològica i símbol de vida.

És l'oposició entre rostits, brases icarns a l'ast i les olles i cassoles, japresent des del Neolític. Aquesta di-visió ens permet diverses reflexionssobre els sacrificis religiosos, que entotes les cultures -com es pot veure ala Bíblia- adopten la tècnica exterior,l’exocuina, del rostit, i són sempre fetsper homes. Al Déu-mascle li complauaquesta cuina, i exigeix les correspo-nents barbacoes, ni que siguin fetesamb carn humana, com veiem enl’episodi d’Abraham: Jahvè li demanaque rosteixi a la brasa el seu propi fill.Aquest episodi cruel és reivindicat perles tres religions monoteistes medite-rrànies. Els musulmans, encara avui,

celebren el Gran Sacrifici del Xai, queobliga, segons la tradició, tots els masclesadults fidels durant 30 dies després delRamadà. Podem agrair, doncs, a Abrahaml’invent de la barbacoa universal!

La pràctica ens demostra, però, que la cuinaque realment agrada és la domèstica; comen deia Josep Pla, “la nostra vella cuinafamiliar”.

Podem disposar de mésinformació als webs següents:

http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.comhttp://lacomunidad.cadenaser.com/catalan-cookingwww.escriptors.cat/autors/fabrega/pagina

Cuina i gènereJaume Fàbrega

SOCIETAT I

20


Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1951. Historiador,

gestor cultural i polític. Fundador i director de les revistes L’Avenç

(1977-1984) i Saber (1980-1983). Promotor i primer president

de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Llengua Catalana

(1982). Va desenvolupar el projecte inicial del Centre de Cultura

Contemporània de Barcelona i va promoure i gestionar el Pla

de Biblioteques i el Pla d’Equipaments Culturals de Barcelona.

Director gerent de l’Institut de Cultura de Barcelona (1996-

1999). Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1999-

2006). Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya

(2006). Ha publicat La cultura en l’era de la incertesa (2005),

Barcelona y la modernidad. La ciudad como proyecto de cultura

(2007). Com a editor publicà el llibre col·lectiu El llibre blanc

de la cultura (1999). Pertany a diverses entitats culturals i socials:

el Cercle d’Economia, el Foment de les Arts Decoratives (FAD)

o el Centre d’Estudis Santjustencs. Membre del PSC. Avui,

treballa com a productor audiovisual i conseller delegat d’RBA

Audiovisual. És vicepresident primer de l’Ateneu Barcelonès i

dirigeix el màster de direcció d’institucions, empreses i

plataformes culturals de la Universitat Pompeu Fabra.

Entrevista a

FerranMascarell,gestor de políticacultural i home d’idees

Rosa M. Puig-Serra i Joan Guàrdia

Fotografia d’Isidre Tiana


Ens rep al seu despatx d’RBA, a la ramblade Catalunya de Barcelona, serè, amablei precís.

Pel vostre treball a l’editorial, comcreieu que el creixement del món del’audiovisual resituarà el format enpaper? Passarà el mateix que ha passatsempre. Els suports nous incideixen sobreels antics, però mai els desplacen del tot,sempre són processos que van en paral·lel.Sempre hi ha previsions apocalíptiques; lameva previsió és que en l’horitzó del propermig segle el paper i els suports digitalsmantindran una cursa en paral·lel. Algunescoses canviaran rotundament: els formatsenciclopèdics, per exemple; la novel·la, encanvi, mantindrà la presència en el paperdurant molt de temps; el llibre científic itècnic és molt probable que tingui un de-cantament cap a la banda digital. Es va dirque la televisió mataria la ràdio i no vapassar. Aquestes afirmacions solen ser con-junturals i la història acaba posant-les alseu lloc. Cada suport té les seves virtuts itambé coses millorables. Les noves tecno-logies només estan començant a posar derelleu les seves potencialitats.

Hi ha una consciència social insufi-cient sobre l’aportació de riquesa id’ocupació del sector cultural queja representa el 7% del Producte In-terior Brut (PIB) d’Europa. Sí, estementre el 6% i el 8%, segons què hi comptes.Depèn de si als sectors tradicionals de laindústria cultural hi afegeixes o no lesindústries de la comunicació. I seguiràcreixent. En un sentit ampli el segle XXhaurà estat el de l’emergència de lesindústries de la cultura. La reproducciómecànica dels béns culturals ha permès uncreixement exponencial de l’oferta i tambédels llocs de treball. La premsa, els llibres,la ràdio, el cinema, la televisió, les galeries

i tots els altres sectors artístics (teatre, dansa,etc.) i el patrimoni comporten un sectord’activitat cada cop més important. Moltade la feina de mediació entre els creadorsi la societat es fa a través de les empresesculturals. Res fa pensar que el seu creixe-ment s’aturi. Alguns autors, des de fa unsdeu anys, estan afirmant que el nou capita-lisme serà cultural: s’afermarà sobre elcomerç no ja de productes manufacturatssinó bàsicament de productes simbòlics.Hi ha gent, com ara en Jeremy Rifkin, queparlen de capitalisme cultural. Volen dirque allò que caracteritzarà els pròxims centanys serà essencialment un modus de pro-ducció basat en la venda i la circulació deproductes de caràcter simbòlic.

El creixement de les indústries culturals ésuna conseqüència natural del creixementeconòmic: més hores d’oci i més rendasignifiquen una major importància delsimbòlic. Els éssers humans som simbòlics,perquè som culturals. La dimensió culturaldels humans es la que permet donar: res-posta a la pregunta qui sóc jo, com ho pucfer per sobreviure i de quina manera pucser feliç i gaudir de la existència. Aquestespreguntes busquen respostes a través delsbéns culturals que consumin, de la lectura,del gaudi teatral, del cinema, de qualsevolforma d’expressivitat. El més normal ésque el sector cultural segueixi creixent enels pròxims anys. Mentre hi hagi desplega-ment social hi haurà desplegament cultural.

La cultura és dinàmica, canvi cons-tant, superació des de l’interior; lasocietat catalana està preparada opredisposada per encarar el repte?Normalment fem servir un concepte decultura massa estret. Entenc que és un delsproblemes dels temps actuals. Ens equivo-quem identificant la cultura amb les arts.La cultura real es desplega en quatre dimen-sions que toquen tots els aspectes de la vidade les persones:

La simbòlica. Té a veure amb totsaquells elements que ens permetensituar-nos en un món de referènciesgenerals que ens permeten ubicar-nosen una comunitat i en relació ambnosaltres mateixos: la memòria on elsinscrivim, les regles del joc del nostreentorn. És el fonament de la nostraidentitat personal i col·lectiva. Laidentitat és una dimensió cultural queanalitzem poc i malament; en termesgenerals l’esquerra la menysté i ladreta la manipula.la dimensió de la cultura més òbvia ianalitzada. La creativitat dels artistesha estat essencialment la resposta davant lanecessitat de desxifrar els misteris del’existència. Milan Kundera, en Vargas Llosai tants altres ho han explicat així: crear és unassaig més o menys conscient de desxifrar elsmisteris de la natura.La progressual. El progrés és cultural. Ésuna dimensió que s’ha tractat poc i malament;s’ha deixat en mans de l’economia i de lapolítica, sense mirada de llarga durada, senseprojecció. El progrés no ha confirmat la tesiil·lustrada que “dominarem la natura i produi-rem béns perquè tothom pugui tenir els neces-saris per viure i sobreviure” perquè no s’hafet des de la cultura. El progrés no és aculturalcom ara –en la crisi del model neoliberal-estem notant. Les opcions de creixement in-correctes ens han portat a la insostenibilitat.Sense cultura no hi ha valors. I sense valorsel progrés es despista i ens porta a la crisisistèmica, com ara.Comunitària. Els éssers humans vivimconstruint el jo, la identitat personal, peròsobrevivint establint relació amb els nostresentorns més immediats. La comunitat, lesmaneres de viure, són culturals. Les ciutatsno les ha inventat ni las ha construït cap Déu.Les han inventat els éssers humans; són pro-jectes sorgits des de la cultura compartida, devegades amb consciència o sense. Una ciutatés un projecte cultural. Si no tenim en comptetotes aquestes coses es fa difícil desxifrar què

el segle XX ha estat el del’emergència de les indústries dela cultura gràcies a lareproducció mecànica dels bénsculturals; més capacitat productivai més feina


El problema principal del nostre temps ésque aquestes quatre dimensions de la cul-tura, que són constituents de la societat, lestenim mal interpretades. Som la societatamb més coneixement de la història, peròtambé en contrapartida tenim una extraor-dinària feblesa de valors. La cultura sónconeixements i són valors. És així des desempre. Coneixements i valors que ja ca-racteritzaven els humans prehistòrics. Sem-pre hem anat caminant tot construint i de-construint coneixements i valors. De fet,som bastant prehistòrics, encara què enspensem el contrari. No sabem que duraranles civilitzacions humanes, però és difícilque perdin la seva condició cultural. Vivimen una època en què disposem de forçaconeixements però estem administrant ma-lament els valors que ens permeten interac-tuar amb aquests coneixements. Amin Ma-alouf ho ha plasmat en un llibre que acaba

de publicar, Un món desajustat. El desajust-i les incerteses que comporta- és laconseqüència de la relació incorrecta entreels coneixements que tenim i el capital devalors que tenim per administrar-los. Peraixò és tant important la cultura. La culturaés allò que ens construeix com a éssershumans. Tot el que no és natura és cultura.La cultura té a veure amb la política, lacomunitat, l’economia, el progrés, la iden-titat, els símbols i la creativitat. Ni més nimenys.

El desajust cultural provoca sensació dedesordre, genera desconfiança, provocaincertesa. Un país ha d’assumir que és unsistema cultural. Si no ho assumeix, eldesplegament del país, de les ciutats, de lespersones resulta desgavellat i provoca lasensació d’incertesa que ara tenen tantsciutadans.

Sovint s’ha intentat confrontar lacultura de Barcelona amb la de Ca-talunya. És una de les principals fal·làciespolítiques construïdes en els últims trentaanys. I el que és pitjor: va ser construïda aconsciència. Un país és essencialment unsistema cultural i normalment les ciutatsen són peçes cabdals. Construir una con-frontació entre país i capital és fal·laç iespecialment contraproduent, especialmenteen una situació com la catalana. Pot resultarútil en termes partidistes, però és profun-dament negatiu en termes socials i polítics.Arran del debat sobre l’aigua, durant ladarrera sequera, a Catalunya van dir-secoses increïbles en termes d’insolidaritat.La fal·làcia havia fet efecte. Que s’apanyinels de Barcelona, deia gent de Tarragona ode Girona. La confrontació entre Catalunyai Barcelona és absolutament fictícia, no hiha base real, no hi cap la confrontació entreuna ciutat i un país, són dues estructuressistèmiques radicalment diferents. Hi hahagut una confrontació fictícia induïdapeles interesos del partidisme polític. Larevista Cultura, del Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya, va dedicarfa poc un número que planteja la preguntade si “És Barcelona la capital de Catalun-ya?”. La simple pregunta ofèn. Reflecteixun prjudici profundament incorrecte.

Per què dieu que fa trenta anys queno assumim que som un sistemacultural? Perquè no hem donat la impor-tància que havia de tenir a la construcciósistemàtica i sistèmica d’un país. Un paísés un sistema cultural. Funciona, en el seuconjunt, a partir de vasos comunicants. Hande desplegar-se alhora les arts, la culturamediambiental, la cultura comunitària i lacultura identitària. Només així, per exemple,qui arriba de fora no se sentirà menystinguti qui viu aquí no tindrà por. La cultura ésessencialment un constructe en què tots elsoperadors possibles han de participar. A laCatalunya democràtica ha prevalgut unaidea cultural mistif icadora. Hem estatcrèduls donant per fet que l’essència iden-titària venia del passat, que ja estava cons-truïda per sempre més. Ens està costantentendre que un país és una realitat culturalque es construeix cada dia. El procés cul-tural català s’ha posat més al servei decauses polítiques partidistes que no pas dela comunitat i el seus interessos a mig illarg termini. Tant senzill, tant complex itant humà com això.

o independència o constitucióplurinacional

SOCIETAT I

SOCIETAT I

Hi ha la percepció que les mancances enmolts àmbits com a país, de cohesió comu-nitària, de col·lectivitat, de l’etapa de CiUhan continuat amb el tripartit; no hi ha lasensació que hi hagi un model alternatiude país, un lideratge, un saber cap a on esva. Abans m’he referit als darrers trentaanys, sense distinció. Ha estat una grandecepció per a molta gent el tractament queel tripartit ha donat a la cultura.

Per què considereu que l’esquerradefuig la noció d’identitat? És unapregunta que m’he fet sovint. En termesgenerals, l’esquerra tracta la identitat sensehaver pensat prou. No ha entès la relacióentre les persones concretes i el concepted’identitat. Sense pensar-les i tractar deconduir-les les realitats identitàries van percamins que no necessàriament són els mésútils a la col·lectivitat. Observem el casfrancès i els dels Estats Units. A França favint anys que estan discutint sobre la iden-titat. El ritme del debat el marca la dreta;la dreta va descobrir que accentuant la poral diferent podia obtenir rèdits electorals.L’esquerra no ha sabut construir un discursalternatiu; s’ha limitat a defensar els dretsdels que arribaven i a amagar el cap sotal’ala. La identitat són valors, que poden sermillors o pitjors. Als Estats Units ha passatquelcom similar. Ara Obama està posantsobre la taula una lectura de la identitat unamica més progressista. Tracta d’acotarl’individualisme com a principal argumentdel discurs identitari. Malauradament ladefensa dels interessos de la nació ha estatbàsicament de la dreta. L’esquerra ha iden-tificat malament els processos de construc-ció dels jo i de la individualitat. L’esquerraha mirat la societat en la seva globalitat ino ha sabut entendre el paper de l’individu,de les persones concretes. Serveix de pocinterpretar la realitat si no s’entén que cadapersona viu la realitat sentint-se únic, si nos’entén que cada generació construeix laseva identitat comunitària en funció dequins principis i valors siguin socialmentdominants.

Alguns exemples ens poden ajudar. El pri-mer: ara mateix, els joves es construeixenla identitat d’una manera molt complicada.Fa poc, en el torn de paraules d’una con-ferència, una noia de poc més de vint anysem parlava de la seva identitat en termesde persona que se sentia partida: Més omenys, cara endins m’entenc, sé qui sócjo; però fora de mi no entenc res. Em vafer gràcia sentir-la. La meva generació alsvint anys, percebia les coses al revés. Dinsnostre dominava una sensació caòtica; foranostre hi havia certeses. Quan construíremla nostra identitat teníem el paraigua d’unentorn que tenia una certa solidesa d’ideesi valors; la gent més gran ens explicavacoses amb les quals ens podíem enganxari que ens facilitaven la transició de jove aadult. Si l’entorn falla tant com ara la difi-cultat del construir-se la identitat personalaugmenta. Un segon exemple: els immi-grants els observem com a xifres. No hementès que cada immigrant pretén construiruna identitat personal, que cada immigrantpateix una mena d’estrès identitari. Arribena un lloc amb una identitat que no és laseva, que no acaben d’entendre i on ningúno els ajuda a entendre aquella identitatque els envolta. Un tercer exemple: la gentque en aquests moments s’ha de reinventara si mateixa a partir dels cinquanta-cincperquè l’han feta fora de la feina. La iden-titat no és un magma que ens ve donat perla divinitat o la història. És aquell substratde comunitat i d’individualitat que ens faúnics a cadascú, que ens permet organitzarla nostra vida, que ens permet viure. Senseidentitat les persones ens disloquem. Id’això l’esquerra no se n’ocupa i la dretanormalment ho manipula.

Les identitats no són divines, són ben hu-manes. Es configuren amb tres elements:La memòria col·lectiva. Un país ha detenir polítiques de la memòria. No n’hi haprou de parlar de la Guerra Civil i les sevesconseqüències. La memòria col·lectiva ésel paraigua general on cadascú ha de poderenganxar la seva existència. En una societatcom la nostra és especialment important:

hem de poder explicar a un immigrant quinés el nostre paraigua històric de referència.I hem de poder dir-li que en aquest mateixparaigua -si vol- ben aviat s’hi ubicarà lateva memòria i la dels seus, si decideixenviure entre nosaltres. Tot ciutadà té memòriai un país té una memòria col·lectiva que encap cas es unívoca i simple.

La convicció de pacte. Una identitat col·-lectiva és sempre un pacte. Jo i tu hemdecidit viure junts i per això pactem perconviure. La convivència és pacte. A Cata-lunya ha arribat un milió llarg de personesen els darrers anys. ¿Coneixeu alguna ex-periència que hagi tractat d’incorporar elsjoves o els immigrants a una reflexió queensenyi que la convivència és sempre pacte?La convivència és pactar normes, assumirresponsabilitats i exigir drets. Una personajove hauria d’arribar a la vida adulta haventaprès que la vida en comunitat és pacte.

El futur i les oportunitats. Una identitates reforça si cada ciutadà té la possibilitatde participar en un projecte compartit defutur. La gent volem viure en una comunitatque ens dóna oportunitats, que ens permetdesplegar la nostra vida, que ens permetimaginar un millor futur per als nostresfills. D’això se’n diu projecte col·lectiu. Sino tenim memòria compartida, si no parti-cipem de cap pacte sobre el present, si noens sentim implicats en cap projecte col·lec-tiu és molt difícil sentir-nos còmodes entermes identitaris. Sí, l’esquerra ha parlatpoc de la identitat i ha deixat que d’aquesttema se n’encarregués la dreta. Sí, l’esquerraha cedit la pauta a la dreta. La dreta, sempremés pragmàtica, ha sabut instrumentalitzar-la. L’esquerra s’ha buidat d’idees. Per aixòmoltes persones tenen aquesta sensació deviure en un lloc sense marc de referènciaideològic. En aquest sentit hem retrocedit.Des de fa 250 anys la filosofia políticail·lustrada ens està dient que allò que enscaracteritza com a éssers humans és lanostra condició de ciutadania. Ser ciutadàés poder-nos inscriure en una memòria, unpacte de convivència i un projecte de futur.Si no hi ha inscripció, difícilment hi haciutadania. Sense ciutadania, què hi ha?Només queda la sensació que ara transmetenels informatius de desesma, de falta deconnexió, de nul·la pertinença. A la gentens costa saber a on pertanyem, i això ensfa sentir malament. Aquesta és la realitaten què estem ficats.


la cultura sempre ha intentat desxifrarels misteris de l’existència, de la natura,i respondre a: qui sóc jo i com pucviure feliç


SOCIETAT I

Sembla que per a l’esquerra preval-gui un plantejament materialista ieconomicista, una interpretaciórestrictiva de l’ésser humà. Potsersí, l’esquerra ha fet una interpretació massasimplista. John Kenneth Galbraith, un eco-nomista més aviat liberal-conservador, enel seu darrer llibre -una mena de testamentintel·lectual- va reclamar que el ProducteInterior Brut (PIB) deixés de ser el principalindicador sobre la qualitat de les societatshumanes. Va reivindicar l’elaboració d’unnou indicador que partís de la cultura enun sentit ampli. Tenia raó. Hauríem de sercapaços de construir un índex de satisfaccióhumana nou que incorporés determinatsvalors com ara la justícia i la sostenibilitat,a més d’una perspectiva planetària. Hauremd’aprendre a mesurar el benestar i la felicitatd’una altra manera. El capitalisme -qual-sevol model de societat que puguem cons-truir- no podrà definir-se mai més nomésdes de l’objectiu exclusiu de créixer entermes de producció i salari. Cada cop hiha més gent que vol inventar-se una manerade viure més sensata, que no pensa entermes d’acumulació de diners, que vol fercoses que el satisfacin, que pensa d’establiruna millor relació amb els fills, amb lafamília, que vol estudiar tota la vida. Elsparàmetres del vell capitalisme ja no ser-veixen. L’esquerra ha de deixar de parlaren termes estadístics i amb les mateixesparaules i valors que la dreta. Créixer ja novol dir res. La dreta acaba apareixent comqui defensa els interessos de les persones.Durant molts anys sempre m’he preguntatper quina raó guanyava la dreta si feiapolítiques contràries als interessos de lagent. La raó de fons és ben simple: aparent-ment la dreta sembla defensar amb mésconvicció els interessos dels individus con-crets. L’esquerra, en canvi, en termes gene-rals, intenta millorar la vida dels individusa través de la millora global de la comunitat.La gent normalment no identifica ambfacilitat la millora de la comunitat amb elsseus interessos particulars. Algunes políti-ques socialdemòcrates dels anys 90 vanintentar encaixar comunitat i individu, peròno se’n van sortir massa. És el gran reptede l’esquerra.

En l’àmbit polític sembla prevaldremés la immediatesa il’electoralisme que no pas la planifi-cació i la reflexió. Què es pot fer?Els partits polítics han deixat de ser einesde pensament i d’agrupació col·lectiva, tal

i com han estat en temps passats. Ara sónbàsicament eines administradores dels pro-cessos electorals. S’han professionalitzat,s’han tancat, en molts casos s’han enclaus-trat i s’han allunyat de la gent. La degradacióde la política parteix en bona mesura delserrors comesos pels partits. Han deixat desatisfer coses que abans ens aportaven: jano saben pensar i donar-nos marcsideològics de referència, ja no ens repre-senten en un sentit genèric i obert, ja noens resultem creïbles i fiables. La fallidadels partits està comportant efectes socialsmolt negatius. S’incrementa la distànciaentre la gent i la política. Els ciutadansestem deixant de creure que la políticadefensi els nostres interessos col·lectius.La gent percebem la progressiva implanta-ció d’una societat partitocràcia en la quèels interessos dels dirigents dels partitsdominen sobre els interessos dels ciutadans.Aquesta és la situació d’ara; és molt deli-cada. Només és pot resoldre si és combinen

moltes coses. Caldrà una generació de líderspolítics amb més visió de país, amb mésgenerositat i una més gran capacitat delideratge. Els líders han de fer un cop decap. La seva actitud serà determinant. Tambéserà imprescindible una actitud social infi-nitament més combativa. Cal canviar elsistema de partits i de representació; calmodificar la llei electoral. Tot plegat crema.El temps s’acaba. La gent té ganes de recu-perar la propietat de la política. La gent voluna política més democràtica, vol mesuresque garanteixin que la política torna a lagent. Vol institucions governades per políticsen qui confiar. Les institucions no podenestar governades pels “nostres”. La gentestà farta del sectarisme dels partits. Elmodel actual dels partits ha caducat. Hande canviar, o la societat seguirà girantl’esquena a la política. La gent té moltd’interès en la política, però rebutja lamanera de fer les coses. A l’Ateneu Barce-lonès hi ha més debats polítics que mai.

en lloc del progrés i del PIB hauríem deconstruir un índex de satisfaccióhumana, de felicitat

SOCIETAT I


L’any 2003, després de vint-i-tresanys de governs de Convergència iUnió, es va formar un govern tripartit(PSC, ERC i IC) que va generar expec-tatives de canvi, i en paral·lel va qua-llar la iniciativa d’anys de promoureun nou estatut d’autonomia de Cata-lunya que ens atorgués més sobira-nia, més poder polític, cultural ieconòmic per avançar nacional-ment. Tanmateix, no es percep il·lu-sió, ni gaudi pels avenços, i creix lainsatisfacció envers el tracte querebem d’Espanya, i estem neguito-sos amb nosaltres mateixos com acatalans, per saber quin futur co-l·lectiu volem. Sí, les coses no han anatmassa bé. Hi ha una paraula que caracteritza,que defineix la situació de la societat cata-lana: ambigüitat. La política catalana s’hacaracteritzat tots aquest anys per una menad’ambigüitat quasi estructural. Si algú haintentat ser clar o simplement posar enqüestió determinades coses n’ha acabatforagitat. L’ambigüitat ha modelat una so-cietat que cara endins no sap massa bé onvol anar. El govern fa correctament la sevafeina, però una cosa és administrar un país,i l’altra és que una societat sàpiga on va. Lagent no tenim la sensació de viure en unpaís que sap on va. Cara enfora l’ambigüitatencara ha estat més notòria. Catalunya durantmolt de temps ha marcat el ritme d’Espanya.portem trenta anys reclosos portes endins.El doble discurs ha tingut uns efectes per-niciosos. L’ambigüitat respecte d’Espanyaha fet molt mal i ha donat molta corda alspartits espanyols centralistes. Excepte elsintents poc reeixits d’en Pasqual Maragalli el seu federalisme, en general l’actituddels partits catalans ha estat de profundaindefinició respecte a l’Espanya que volien.La majoria dels dirigents va fer seva la tesique quan Espanya es modernitzes i es de-mocratitzes, la reivindicació catalana cauriacom a fruita madura. Ha costat vint-i-cincanys adonar-nos-en que tot plegat era unamica més complicat. Fins l’Estatut pocsespanyols podien explicar què és el quevolien els catalans. Ja els anava bé. Seriabo recuperar la virtut del llenguatge políticclar i precís. La millor pedagogia, com ladel Campalans, és la claredat; i la sevaconseqüència natural, el respecte. Els cata-lans es faran respectar si són clars. Prouambigüitat. Des d’un punt de vista polític,avui, la claredat suposa defensar qualsevolde les dues opcions que tothom pot entendre.D’un costat la independència. Al meu en-tendre qualsevol català demòcrata ha derespectar el dret de molts catalans a vindicar

la independència. D’altra costat, la via fe-deralista plurinacional o constitucionalista.Qualsevol català ha de respectar el dret delscatalans a buscar l’emancipació nacionaldes de l’entesa amb Espanya. Implica unaConstitució plurinacional a Espanya onCatalunya hi càpiga. Siguem clars amb lasocietat espanyola. Només així sabrem sihi ha gent a Espanya que vol configurar unestat en el qual Catalunya hi càpiga. Si nohi ha ningú a Espanya disposat a jugar lapartida plurinacional serà senzill. Potser síque es configurarà una majoria de catalansdisposada a ser independents. No és encarala primera opció de molts ciutadans, peròtal vegada acabarem sent-ho tots, d’indepen-dentistes. Espanya s’ha modernitzat, haprogressat força, ha fet un salt democràtic.Ara té una matèria per resoldre que arrossegades de fa segles: acceptar el seu caràcterplurinacional. Això no va contra ningú; éssimplement reconèixer la realitat. Catalunyaes defineix a si mateixa com una nació.Espanya ha de ser plurinacional. Si no ésaixí Catalunya no hi cap. I si no hi cap nopassa res. Això és el dret i la democràcia.Dir el que volen amb convicció i actuar enconseqüència és el que haurien de fer elspartits catalans. L’independentisme had’aclarir els ritmes i la societat que hi aldarrere, el sobiranisme -que no sé ben béquè vol dir exactament- ha de voler dir cosesconcretes que entenguem tots, i el federalis-me ha de saber dir que vol ser plurinacional.

En qualsevol cas, la claredat passa per definiramb més precisió el propi projecte de país.Construir un país avançat i modèlic des delpunt de vista social, econòmic i cultural, idir-li a Espanya com la volem. Aquest hauriade ser el doble nord de la política catalana.

Ambigüitat, claredat, electoralisme,doble legitimitat entre el referèn-dum de l’Estatut i la sentència del Tri-bunal Constitucional, desafecció,distància envers aspectes dels par-tits, neguit, dubtes, corrupció, etc.,etc. Sobta que l’esquerra sigui tansensible davant el maltractament(dones, nens o immigrants) però da-vant l’insult permanent contra Cata-lunya i els catalans no hi hagi lasuficient dignitat, per dir pública-ment i en veu altra: prou! Senyorsd’Espanya, prou, ja som grans, deixind’insultar-nos o prendrem decisionspolítiques. Per què li costa tant a bo-na part de l’esquerra catalana tenirmés dignitat amb la nació? La pregun-

ta em suggereix dos fils de resposta. Elprimer fil em remet a la relació quasi atàvicaque els catalans hem mantingut amb l’Estat.Fa poc en Jordi Nadal va dir en una con-ferència que de fet, els catalans, al principidel segle XIX van decidir renunciar al poderpolític a canvi de poder desplegar un certpoder empresarial i econòmic. Ha costat unsegle i mig recuperar la idea que darrerad’una nació hi ha d’haver poder d’estat. Permoltes generacions de catalans l’Estat haestat una cosa molesta, llunyana, impositivai pesada. Ens fa mandra discutir amb l’Estat.I per tant, la classe política catalana vainventar l’anar fent del peix al cove. Posarun peix al cove i despreocupar-se’n. L’Estatanava fent de les seves, i nosaltres anàvemfent sense que ens amoïnés gaire. Les gene-racions actuals de catalans passaran a lahistòria perquè se n’han adonat que l’Estatno s’hi val a badar; els interessos dels altresjuguen en contra teu. Si repassem les deci-sions dels darrers anys, les privatitzacionsde les grans empreses públiques, el mapade les autopistes, el mapa dels trens o elmapa de les inversions, percebrem quel’Estat ja ha jugat en contra dels interessosdels catalans. La relació de Catalunya ambl’Estat ha estat atàvica, malaltissa i defensiva.És hora d’acabar-ho. Volem un Estat i quea més sigui eficient. Compartit o propi?Veurem?

Hi ha cap una segona consideració. L’Estates veia tant llunyà que la política catalanaha tendit a jugar la partida d’Espanya enclau interna. En les grans batalles ambl’Estat molt sovint s’han produït traïcionsinternes que només s’expliquen perl’emmirallament que l’Estat produeix amolts dirigents catalans. El procésd’aprovació de l’Estatut va ser lamentable;hi va haver traïcions per tot arreu. En lesdecisions polítiques estructurals, els quitenen el poder de l’Estat saben que moltsdirigents d’aquí s’enlluernaran i s’acabaranganivetejant entre ells. L’Estat té paciència,domina molt bé aquests processos, fa 250-300 anys que domina el tauler de joc. Encanvi, aquí no és així. El terreny de joc éspetit. El procés de l’Estatut és un exempledel que no hauria d’haver estat. Mai nohauria d’haver esdevingut una contesa polí-tica en clau interna i electoral. Era Catalunyadavant l’Estat, no els partits polítics catalanscontra els partits catalans. L’Estatut avuiencara expressa això: com explicar que unacosa que ha costat tant sigui tant poc valo-rada per la gent? És un símptoma de la pocaconsciència col·lectiva, dels errors de lapolítica catalana, de l’ambigüitat dels diri-


SOCIETAT I

26

Clara Miralles Codorniu, directora de l’AMIC (Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants de Catalunya)

Immigrants i crisi

Segons les últimes dades, encara provisionals, dels padronsmunicipals (INE, 1 de gener de 2009), a Catalunya viuen 7.467.423persones. D’aquestes, 6.283.231 persones tenen la nacionalitatespanyola (84 %) i 1.184.192 tenen la nacionalitat estrangera (16%). És a dir, que les persones estrangeres ja superen amb escreixel milió de persones al nostre país, i gairebé, doncs, són una decada cinc persones dels carrers dels pobles i de les ciutats deCatalunya.

Aquestes dades mostren que el fenomen de la immigració no ésun fet puntual sinó que ha esdevingut un element estructural de lanostra societat, i molt especialment del nostre mercat de treball.Segons dades del segon trimestre del 2009 de l’enquesta de poblacióactiva (EPA), els actius (persones que formen part de la poblacióactiva i que es troben ocupats o en situació activa de cerca de feina)a Catalunya s’apropen als 3.800.000 persones, 728.000 de les qualstenen nacionalitat estrangera (el 19 % del total). Un de cada cinctreballadors a Catalunya és estranger i, per tant, la immigració jaés un pilar fonamental del sistema productiu català.

En el context de crisi econòmica aguda que s’està patint, es potintuir que aquesta població, que ha estat l’última a incorporar-seal mercat de treball català, està rebent els impactes més durs de lasituació actual. Són especialment importants les caigudes de lestaxes d’activitat dels homes extracomunitaris, que passen de taxesd’ocupació al voltant del 80 % els anys 2005 i 2006 a taxes actualsentorn del 55 %, fins i tot per sota de les taxes dels homes espanyols.L’afectació de la crisi de sectors (la construcció i la indústriamanufacturera) on la mà d’obra masculina estrangera tenia un pescreixent explica aquesta caiguda; i explica també els incrementsde les taxes d’atur, que s’apropen al 40 %. Ara bé, tot i que l’efectede la crisi ha estat el principal motiu de les altes taxes de desocupació,no podem oblidar que ja abans de la crisi aquest sector de la poblaciósempre havia patit unes condicions laborals molt dolentes: nivellselevats de subocupació, discriminació salarial i accés desigual a laformació, entre d’altres.

Des de l’AMIC, en estreta col·laboració amb la UGT de Catalunyades de fa molt de temps, reivindiquem que s’estableixin una sèriede mesures per evitar aquestes desigualtats laborals, mesures queno es poden seguir ajornant.

Immigració i formacióLa formació i l’experiència laborals són elements clau per a laigualtat d’oportunitats.

La població estrangera és una població jove i en plena edat laboral,fet que la configura com una població especialment dinàmica ipresent en el mercat laboral. Cal seguir treballant per assolir elsobjectius de l’acord estratègic per a la internacionalització, laqualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana;i especialment les mesures destinades a assolir un grau de participacióde la població immigrada en els programes de formació i d’ocupacióproporcional al seu pes en relació amb la població activa. Aquestaformació ha de possibilitar la mobilitat entre sectors i promourel’accés a sectors laborals que segueixen generant ocupació dequalitat, especialment per a les persones que estan a l’atur. S’hande continuar oferint recursos i oferta formativa per a l’aprenentatgede les llengües catalana i castellana entre la població immigrant,perquè són factors bàsics d’inserció laboral en igualtat de condicions;ja que en aquest camp els resultats són ben lluny de ser òptims. Elcatalà ha de ser realment una llengua d’oportunitats; i un copassolits els coneixements exigits per al lloc de treball aquests s’hande valorar, també salarialment.

Creiem que és essencial que es valori la participació en processosformatius a l’hora de renovar les autoritzacions de residència itreball, ja que és una mesura que ha d’evitar que aquestes personescaiguin en una situació d’irregularitat sobrevinguda, i que elspermetrà de sortir de la situació d’atur amb més garanties perocupar-se en sectors emergents.

L’associació AMIC va fer públic el proppassat mes de juliol l’informe “La situaciódels treballadors i les treballadores immigrants a Catalunya”. Nacionalment i perconsciència social, és convenient estar al cas de tot el que envolta els nouvingutsde casa nostra, perquè novament, després de la tongada immigratòria dels anysseixanta, la immigració comporta un canvi estructural per a la nostra societat. Podeuaccedir a l’informe complet a:http://www.ugt-cat.net/subdominis/reculls/informeimmigracio.pdf.

SOCIETAT I


L'Associació d'Ajuda Mútuad'Immigrants de Catalunya(AMIC) és una associació senseànim de lucre que desenvolupainiciatives i projectes socials; i ofereixserveis de suport i d’assessoramenta les persones, per encarar elsreptes de la immigració i respondrea les situacions problemàtiquesvinculades amb la immigració.

Trobareu més informació a:www.associacioamic.com [email protected] - Rambla deSanta Mònica, 10, 08002 Barcelona.Tel. 93 304 68 35.

Escoltar, persaber quèpassa i què vol onecessita unapersona

SubocupacióFins avui, el model de gestió dels fluxos migratoris ha estat estretament vinculata un model productiu basat en ocupacions de baixa qualificació, ocupacions ensectors que han monopolitzat la contractació en origen i que en moments comels d’ara no poden oferir prou llocs de treball. La població estrangera que havingut a ocupar aquests nínxols de precarietat en molts casos és població queté un nivell formatiu i una experiència laboral molt superior a la necessària perdesenvolupar aquestes tasques, i hi ha taxes de subocupació preocupants entreaquesta població.

Així, no només cal potenciar la formació entre la població immigrada sinó quecal desenvolupar polítiques públiques i dispositius a la societat civil que afavoreixinl’aprofitament del potencial productiu de les persones immigrants:

Potenciar l’homologació o la convalidació dels estudis i estudiar com fer queels procediments siguin més senzills sense que hi hagi pèrdua de garanties;aquesta és una eina clau per al reconeixement oficial de la formació reglada deles persones immigrants i, per tant, per poder-ne aprofitar el potencial productiu.Establir mecanismes eficaços de reconeixement de les competències profes-sionals. L’evolució de l’acreditació de les competències ens fa preveure queseran molt poques les persones treballadores que tindran opcions reals departicipar en convocatòries d’acreditació de les competències professionals. Sónespecialment preocupants les dificultats que poden trobar les persones estrangeresa l’hora d’acreditar documentalment aquesta experiència laboral. El procedimentha d’establir salconduits per a les persones estrangeres que puguin demostrarla seva experiència encara que no sigui per les exclusives vies establertes.

Totes aquestes mesures han d’anar encaminades a possibilitar que la poblacióimmigrada no es vegi obligada a treballar en sectors precaris que, en algunscasos, han patit l’envestida de la crisi i difícilment es recuperaran.

Immigració i igualtatEls treballadors i les treballadores estrangers ocupen sectors que són moltprecaris, ocupacions que en molts casos són essencials per al sistema productiucatalà; així doncs, per eradicar la discriminació vers les persones immigradescal dignificar aquests sectors, tant pel que fa a les condicions laborals com a lessalarials. Especialment necessària és aquesta tasca en sectors altament feminitzatsi vinculats a l’economia reproductiva (servei domèstic, cura de les persones...).El 45 % de la població immigrada són dones, moltes d’elles ocupades en aquestssectors i patint unes condicions laborals i salarials pèssimes. Les mesures generalspreses per garantir la igualtat entre homes i dones han de tenir especial cura pelque fa a les dones estrangeres, que en molts casos encara arrosseguen elsestereotips i les dificultats dels països d’origen.

Setze anys de feina han convertit l’AMIC en un dels principals actors a Catalunyaen immigració. La situació econòmica actual mostra clarament que s’ha deseguir treballant per aconseguir una plena igualtat de drets i d’oportunitats pera la població nouvinguda. Els esforços s’hauran de centrar en l’orientació i lainserció laboral dels treballadors i de les treballadores estrangers. Cal evitar enla mesura del possible que es generin situacions de risc d’exclusió social, peròsense deixar de costat totes les altres línies d’actuació, especialment les dirigidesa la sensibilització, ja que en moments de crisi és quan una societat ha dedemostrar realment la seva capacitat d’acollida i de convivència. L’AMIC, doncs,seguirà treballant per oferir informació i assessorament mitjançant la seva xarxad’oficines, i generant programes específics per garantir la igualtat real i efectivade tots els catalans i catalanes, independentment del seu origen o sexe.

CULTURA I

28


“El Salvador és l’exemple per al món de tot el que no s’hade fer pel que fa a la violència”: aquestes van ser les paraulesdel meu gran amic Christian Poveda davant la pregunta del perquèhavia decidit fer la pel·lícula “La Vida Loca” sobre la vivència deles bandes juvenils a El Salvador. Em convidà a la seva presentacióa la Universitat Nacional d’El Salvador i recordo algunes de lesseves paraules que em quedaren gravades i que mai oblidaré: “les10 o 12 morts al dia a El Salvador les atribueixen a les bandes;resulta ridícul, les bandes no tenen el poder ni la capacitat de fer-ho, i ho afirmo amb consciència, pel coneixement personal quetinc d’aquesta situació, ja que he conviscut amb elles durant moltsanys i és lamentable que ni els salvadorencs no coneguin aquestarealitat”.

Dos dies després, el març de l’any passat, esmorzàvem en un hotelde Sant Salvador. En aquell moment, el vaig felicitar per la sevavalentia en aquesta lluita i li vaig dir que els salvadorencs isalvadorenques teníem la sort de tenir molta gent com ell, quesemblen més salvadorencs que qualsevol de nosaltres, lluitadorsque arrisquen la vida per construir un país més just, més habitable.I recordo que després li vaig dir: “t’has de cuidar, Christian, estàstocant sectors molt perillosos, un territori que ambdós coneixem”.Ell va fer una mirada impressionant que mai no em trauré del capi em va dir: “ho sé, Francisco, però aquest poble teu s’ho mereixi el govern d’ARENA no ha fet sinó utilitzar aquesta violència deles bandes per encobrir la seva pròpia forma de governar; no oblidisque abans foren els escamots de la mort, no poden governar senseaquesta forma de violència encoberta. És important portar aquesta

discussió a la població, perquè està molt confosa, i aquest és undels objectius principals de la pel·lícula”.

Quan vaig rebre la informació de la seva mort, em vaig omplir tantde dolor com de ràbia. Era una mort anunciada, però no vaig dubtarsobre els que l’havien matat. Fou un dels deu o dotze morts d’aquelldia 2 de setembre del 2009, assassinat per les estructures del crimorganitzat del país, per aquesta violència del sistema creada permantenir el poder al preu que sigui. Aleshores vaig recordar tambéunes altres paraules del meu inoblidable amic Christian: “laresponsabilitat dels salvadorencs i salvadorenques està en havervotat per aquests mals polítics d’ARENA”. I és cert, però el nostrepoble ha viscut manipulat pels mitjans de comunicació i sotmès,des del poder, a estratègies de por. Avui s’ha vençut la por i l’FMLNés govern, però ARENA, des de l’oposició, segueix mantenint moltde poder, i en alguns àmbits més que el mateix govern. Les profundestrames de corrupció i crim organitzat continuen exercint el seupoder incrustades en molts espais econòmics i polítics. Són aquestestrames, en què estan involucrades persones conegudes i d’altresque no ho són tant, les responsables no només de la injustícia queviu El Salvador sinó de la majoria de morts que diàriaments’esdevenen al país. I seguiran matant com sempre, per mirar dedemostrar que la violència no era una responsabilitat seva exercidades del domini dels fils del poder.

Però la lluita de Christian Poveda no s’acaba amb la seva mort;s’equivoquen els que van decidir la seva mort. S’equivoquen quanpensen, tal i com feren en el passat, que en “eliminar” una persona,eliminen la capacitat de resposta de tot un poble. A Christian Povedael vaig conèixer quan m’entrevistà al principi de la guerra a ElSalvador, i després ens veiérem força vegades, fins al període denegociació, i durant aquest temps vam construir una gran amistat.El vaig admirar molt pel seu amor al meu país. L’any passat, vamvalorar la importància de presentar la pel·lícula a Barcelona i envam coordinar la presentació fins al dia que el van matar. Aquellmateix dia, a les 12.30 em va escriure el seu darrer correu; elguardo com un gran tresor.

El fotògraf Christian Poveda va ser assassinat el dia 2 de setembre de 2009 a ElSalvador. Era força conegut pel seu treball de fotoperiodisme, sobre la lluita del FrontPolisario al Sàhara Occidental o com a corresponsal per a agències internacionalsdurant la guerra civil salvadorenca. L’any 2008 el Festival de Fotoperiodisme VISApour l’image de Perpinyà va presentar el seu treball fotogràfic sobre les maras, lesbandes a El Salvador, tema sobre el qual l’any passat va realitzar el documental “LaVida Loca”, una pel·lícula fruit del seu compromís amb el poble salvadorenc.

Christian Poveda,

Francisco Mena

una veu que ningú nopodrà silenciar


SOCIETAT I

30

Sobre la prestació perrisc per a la salut durantl’embaràs i la lactànciaSusana García Bonet, tècnica en Prevenció de Riscos Laborals del Gabinet Tècnic de la UGT-Balears

Amb la Llei 39/1999, de 5 de novembre, per promoure la conci-liació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores, esva introduir una nova prestació denominada “prestació de riscdurant l'embaràs”, desenvolupada amb posterioritat pel Reial Decret1251/2001, de 16 de novembre, pel qual es regulaven les prestacionseconòmiques del sistema de la Seguretat Social per maternitat irisc durant l'embaràs. Amb aquesta llei es va passar a considerar-se com a situació protegida de riscos durant l'embaràs aquella enquè es trobava una treballadora embarassada durant el període desuspensió de contracte quan, havent de canviar de lloc de treballper un altre compatible amb el seu estat de salut, aquest canvi nofos tècnicament o objectivament possible, en els termes que preveul'art. 26 de la Llei 31/95, de 8 de novembre, de prevenció de riscoslaborals.

A partir de la Llei -orgànica- 3/2007, de 22 de març per a la igualtatefectiva de dones i homes -l’anomenada llei d'igualtat-, es modificael caràcter comú de la contingència dels riscos per a l'embaràs,passant a ser una contingència professional. Per aquesta raó, elpagament d'aquesta prestació li correspondrà a l'entitat gestora ola mútua d'accidents i malalties professionals contractada perl'empresa i el seu import passa del 75% al 100% de la basereguladora. De la mateixa manera, neix també amb aquesta lleiuna nova prestació, igualment professional, denominada risc durantla lactància natural.

D'altra banda, el desplegament i l’aplicació reglamentari de lanormativa legal derivat de les modificacions introduïdes per aquestallei d'igualtat es du a terme mitjançant el el Reial Decret 296/2009,de 6 de març, pel qual es regulen les prestacions econòmiques delsistema de la Seguretat Social per maternitat, paternitat, risc durantl'embaràs i risc durant la lactància natural, derogant-se, automàti-cament, el Reial Decret 1251/2001.

El procediment de sol·licitud de la prestació per risc durant l'embaràsi la lactància natural s'inicia quan, després de la comunicació de

la treballadora a l'empresa del seu embaràs, en situació de lactànciao part recent, i la impossibilitat de modificar temporalment lescondicions de treball o d'un canvi del lloc de treball, l'empresaprocedeix a declarar la treballadora en suspensió de contracte perrisc durant l'embaràs o lactància. Tot seguit, la treballadora informaràl'entitat gestora o la mútua de la suspensió del contracte aportantla documentació següent:

informe mèdic (ginecòleg o pediatre) del Servei

Públic de Salut que l'assisteix.

declaració empresarial o de la treballadora

per compte propi (autònoma) sobre les activitats

realitzades, condicions del lloc de treball,

categoria, risc específic

llistat de llocs exempts de riscos que puguin

afectar les treballadores embarassades o en

situació de lactància, que s'elaborarà

conjuntament amb els representants dels

treballadors.

avaluació inicial de llocs en què es considerin

la natura, el grau i la durada de l'exposició de les

treballadores embarassades o en situació de

lactància, en virtut d'allò que s'ha establit en l'art.

26 de la Llei de prevenció.

SOCIETAT I


Els serveis mèdics de l'entitat gestora o la mútua, una vegadarevisada aquesta documentació, emetran un certificat mèdicacreditant que les condicions del lloc influeixen negativament enla salut de la treballadora, el fetus o el lactant. Després d’estarcertificat el risc per part de l'entitat gestora o la mútua, la treballadorapresentarà la sol·licitud, segons model oficial, de la prestació derisc durant l'embaràs o la lactància, juntament amb els documentsindicats anteriorment i a més els següents:

declaració de l'empresa sobre la inexistènciad'un altre lloc compatible.

fotocòpia del DNI.

fotocòpia del Llibre de Família per a laprestació de risc durant la lactància.

certificat de l'empresa amb la quantia de labase de cotització per contingènciesprofessionals, així com les quanties de percepcióno periòdiques rebudes l'any anterior a la data dela suspensió del contracte.

La sol·licitud, amb la documentació, haurà de presentar-se enqualsevol dels centres de l'entitat gestora o la mútua i serà el directorprovincial de l'entitat gestora o la mútua de la província en quèresideixi la interessada qui, en el termini de 30 dies, dictarà inotificarà la resolució d'aquesta tramitació.

El dret a la prestació naixerà, en el cas de les treballadores percompte d'altri, el dia que s'inicia la suspensió del contracte. Encanvi, per a les treballadores a compte propi, aquest dret neixl'endemà d’emetre’s el certificat per part dels serveis mèdics del'entitat gestora o la mútua, si bé els efectes econòmics es produeixena partir de la data de cessament efectiu en la seva activitat. En elsupòsit que l'entitat gestora o la mútua no reconegués el dret a laprestació per risc durant l'embaràs, aquesta indicarà a la treballadorala data a partir de la qual se li reconeix aquesta prestació, teninten compte la certificació mèdica de risc durant l'embaràs i l'evolucióde l'estat de gestació.


MEMÒRIA I

32Introducció

El 13 d’octubre de 2009 es va commemorar el centenari delÕafusellament al castell de Montju•c de Barcelona del pedagoglliurepensador catalˆ Francesc Ferrer i Guˆrdia, acusat dÕhaverestat instigador de la Setmana Trˆgica. Arran dÕaquest esdeve-niment, la Fundaci— que porta el seu nom va organitzar tot unseguit dÕactes per recordar i reivindicar la persona i el llegatdel creador de lÕEscola Moderna, un projecte de pedagogiaracionalista, de carˆcter laic, basada en la coeducaci—, partidˆriadel coneixement emp’ric i impregnada de filosofia llibertˆria.Mentre que al nostre pa’s es van sentir poques veus en contrade lÕexecuci— -tret dÕhonorables excepcions com la del poetaJoan Maragall que en va escriure lÕarticle La ciutat del perd—-, aquest crim va provocar una gran campanya de condemnainternacional. Anatole France, per exemple, va afirmar en unacarta oberta: "El seu crim Žs el de ser republicˆ, socialistalliurepensador; el seu crim Žs haver creat lÕensenyan•a laica aBarcelona, instru•t a milers de nens en la moral independent,el seu crim Žs haver fundat escoles", i The Times diguŽ: "Perneglig•ncia o estupidesa, el govern ha conf—s la llibertatd'instrucci— i consci•ncia, el dret innat a raonar i expressar elseu pensament, amb el dret d'oposici—, assimilant-lo a unaagitaci— criminal".

Principis estatutaris de l’Escola Moderna

L’educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base cient’fica i racional; enconseqŸ•ncia, cal separar d'ella tota noci— m’stica o sobrenatural.

La instrucció Žs part dÕaquesta educaci—. La instrucci— ha de comprendre tambŽ, al costat dela formaci— de la intelálig•ncia, el desenvolupament del carˆcter, la cultura de la voluntat, lapreparaci— dÕun Žsser moral i f’sic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades ielevades a la seva mˆxima pot•ncia.

L’educació moral, molt menys te˜rica que prˆctica, ha de resultar principalment de lÕexemplei en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.

És necessari, sobretot en lÕensenyament de la primera infˆncia, que els programes i elsm•todes estiguin adaptats el mˆxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebŽ nosucceeix enlloc, ni en lÕensenyament pœblic ni en el privat.

Fotografia de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Homenatge a FrancescFerrer i Guàrdia

Portada del primer butlletíde l’Escola Moderna


MEMÒRIA I

Un home normal...Un home estrany, malgrat tot. Un home com els altres, d’altra banda... Ara, això si, amb matisos prou suggeridorsd’un perfil no gaire acostumat...

És el pedagog que no continua estudiant després dels dotze anys... Va rebre escolarització a les escolesmunicipals d’Alella i Teià, però tan sols al llarg d’uns sis anys. La formació bàsica, la que va continuar practicantal llarg de la resta de la seva -curta- vida, és la d’un autodidacte, molt característica d’altra banda dels ambientsrepublicans lliurepensadors i àcrates... I això, tant pel fet de no poder accedir a l’ensenyament superior, compel convenciment que l’únic camí de debò cap a l’emancipació passa, sempre, per la formació personal.

És l’empleat -l’aprenent, el mosso- d’una botigueta de Sant Martí... Hi ha dubtes de si el seu primer amo eragraner o drapaire, però no de què, ja des del tretze anys i per mitjà de la seva primera feina amb escombres idraps, entrés en contacte amb els ambients de la classe obrera del Poble Nou, completament identificats ambel republicanisme i amb forts components anticlericals... L’anticlericalisme que, segons sembla, des de benjovenet l’havia captivat, allunyant-lo de la visió de la vida de la seva família, una família de pagesos catòlics iconservadors...

És el revisor del tren, als vint anys, de la companyia MZA (Madrid-Saragossa-Alacant), feina que li permet ferd’enllaç amb els contactes polítics de l’exili, sempre que viatja cap a la frontera... Coneixerà una noia, al tren,que sembla que vol marxar de casa -probablement per fer-se monja- i s’hi acaba casant. No serà un matrimonifeliç. Ferrer optarà per una altra manera de viure, un cop a París, i tindrà una altra companya, però mai perdràel respecte envers la seva primera dona...

És aspirant a petitburgès que portarà, al llarg d’un breu període de temps, una vida emprenedora a París, uncop va haver d’exiliar-se en fracassar l’intent de sublevació republicana de 1886... Farà de marxant de vins, isembla que posarà una certa il·lusió en un negoci de restauració: Ferrer obrirà un petit restaurant, a la rue duPont Neuf, de curta vida i escassa capacitat de convicció gastronòmica entre els pocs clients... El restaurantsembla que acaba molt malament per problemes de relació personal -Ferrer és també un home que, de vegades,pot ser prou antipàtic- i per manca de capacitat econòmica a l’hora de fer una oferta de prou qualitat...

És també el professor de castellà... No podem deduir quin seria l’accent, ni quin el rigor sintàctic d’algú que,sense estudis secundaris, havia crescut al Maresme i s’havia socialitzat al Poble Nou, però el cas és que publicaràels seus propis textos d’aprenentatge -perfectament homologables als usuals a l’època, amb prou capacitattècnica-, que treballarà com a professor particular i també en els Cursos Comercials del Gran Orient de França,mantenint a l’exili la vida maçònica que havia iniciat al 1883... És en relació amb aquestes activitats didàctiquesque acabarà rebent una molt considerable fortuna -l’herència que li deixa Ernestine Meunier, xifrada en mes d’unmilió de francs de l’època, en diners, valors i rendes immobiliàries-... Alguns partidaris dels esquemes ideològicsquímicament purs -per tant, estèrils- han criticat que Ferrer s’aprofités d’aquesta nova situació i utilitzés, perexemple, alguns dels mecanismes del mateix sistema que volia combatre: les inversions financeres... I sí, éscert, Ferrer va poder viure millor que mai en els darrers anys de la seva vida, però treballant incansablementper estendre l’ideal d’emancipació per la via de l’educació i de la crítica racionalista. Treballant, molt puritanament,fins i tot molts diumenges, a l’Escola Moderna, l’obra destinatària del capital rebut...

És clar! També s’hauria pogut quedar a casa, i hauria pogut viure con un déu! Doncs, no. O no era un homegaire normal, en aquest cas. Va preferir comprometre’s i per això el van matar.

Article publicat a espai de llibertaT, nœm. 54Vicenç Molina, professor d’ètica empresarial

Pedagog lliurepensador català fundador de l’EscolaModerna


I MEMÒRIA

Manifest de commemoració delCentenari Ferrer i Guàrdia

Les entitats i persones adherides a aquest manifest considerem quees va cometre una greu injust’cia legal, social i pol’tica en permetrel'afusellament dÕun home innocent: Francesc Ferrer i Guˆrdia.

Al contrari del que la societat catalana va fer fa cent anys, volem al•ar lanostra veu i recon•ixer el llegat que Ferrer i Guˆrdia ha deixat a les institucionsque treballem per la igualtat social, per una ciutadania mŽs lliure i feli•. Lagosadia de Ferrer i Guˆrdia dÕintentar trencar el monopoli de l'educaci— queen aquest pa’s tenia l'esglŽsia Cat˜lica, de denunciar sense embuts lesdesigualtats, el dogmatisme i les tuteles a qu• ciutadans i ciutadanes de facent anys estaven sotmesos i el suport que va donar a les organitzacions ambcapacitat de transformaci— social li va costar la vida, sense que a penes ningœ-llevat del seu entorn i Joan Maragall- no clamŽs just’cia per evitar el seuassassinat al Castell de Montju•c.

El projecte de conviv•ncia ciutadana fonamentat en la la•citat (basada en elrespecte a les creences de cadascœ, alhora que en l'abolici— del sotmetimentciutadˆ al dogma a partir d'una proposta racionalista) representava un riscmŽs gran per a les posicions de poder de l'EsglŽsia que no pas el proselitismedels qui neguen l'exist•ncia de DŽu. Ferrer i Guˆrdia va cometre l'error deconvidar a pensar, a racionalitzar, a qŸestionar-nos constantment a nosaltresmateixos i al nostre entorn. El seu projecte va ser construir un m—n millordes d'una educaci— de nens i nenes que acompanyŽs el seu procŽs d'aprenentatge,generant un entorn que els permetŽs considerar-se homes i dones iguals endrets i en valor humˆ; on les difer•ncies de classe social no donessin peu al'enfrontament entre les persones, sin— que la coeducaci— de membres dediferents estrats socials permetŽs comprendre que s—n els interessos el quecal confrontar des d'una ferma adhesi— a la just’cia social; on l'escola permetŽsmillorar la qualitat de vida de la ciutadania incidint en la higiene a lÕaula i acasa; on les institucions educatives es comprometessin tambŽ amb l'educaci—dels adults; on el comprom’s antimilitarista era una conseqŸ•ncia l˜gica dela recerca de la just’cia social; on es cultivŽs el comprom’s •tic personal decadascœ com a œnica garantia solvent de canvi social transformador de lesdesigualtats; on se suprim’s la dinˆmica de premis i cˆstigs de l'educaci—eclesial, que encara avui conserva gran part de l'her•ncia d'aquell monopolidel que va gaudir.

Ferrer i Guˆrdia va ser un lliurepensador, que va evolucionar ideol˜gicamentdurant tota la seva traject˜ria. Els seus escrits, mirats successivament icronol˜gicament ens permeten comprovar-ho. Per˜ encara avui, Ferrer iGuˆrdia Žs un personatge al qual s'intenta estigmatitzar, calumniar i minimitzarla seva contribuci—, des de les posicions que va combatre en el seu temps.S—n aquests sectors els que han aconseguit que a casa nostra no hi hagi unple reconeixement del seu llegat. Si a Fran•a, B•lgica, Itˆlia, Estats Units,M•xic i Argentina, entre dÕaltres pa•sos, s—n centenars les escoles, equipaments,carrers, places i universitats que porten el nom de Ferrer i Guˆrdia, aqu’ s—ntestimonials els exemples de reconeixement a la seva obra, l'Escola Moderna.

ƒs per aix˜ que avui som nosaltres, les entitats i persones que ens apleguementorn d'aquest manifest, que ens declarem compromeses a seguir aquellcombat per la just’cia social, per les opcions de tots i cadascuns dels ciutadansi ciutadanes de cercar la felicitat, garantint la recerca de les condicions queatorguin la dignitat i els recursos per a tota la ciutadania en el desplegamentdel seu projecte de vida.

Dibuix

Manifestació de protesta a París

Francesc Ferrer és conduït a l’Audiència Nacional


MEMÒRIA I

36

El passat mes d’octubre, al Palau Sant Jordi de Barcelona, el Departament d'Interior,Relacions Institucionals i Participaci— i el Memorial Democrˆtic van organitzar un primer imultitudinari homenatge Òals homes i dones que van lluitar contra la dictadura franquista, perla democrˆcia i els drets nacionals de Catalunya, molts dels quals van haver de pagar un preuben alt: anys de pres—, tortura, repressi—, persecuci— i fins i tot la mortÓ. Durant lÕacte, emotiui joi—s alhora, unes 5.000 persones van recordar alguns poemes i can•ons que Òen boca delpoble van esdevenir lemes i himnes dÕaquell combat.Ó Aix’, es van gaudir poesies de JoanVinyoli, Pere Quart, Salvador Espriu, Jaime Gil de Biedma, Manuel V‡zquez Montalb‡n i JoanBrossa, recitades per Carme Sansa, Llu’s Homar, Merc• Sampietro, Juan Diego, Juan Echanovei Julieta Serrano. Els protagonistes de lÕapartat can•— van ser Quico Pi de la Serra, Joan ManuelSerrat i lÕOrfe— Catalˆ.

Amb aquest acte, tal i com ja tocava, des del 2003 i encara mŽs des de 1980, el Govern deCatalunya avan•a en retre de manera ben pœblica i solemne un homenatge al Molt HonorableLlu’s Companys i JovŽ, el President Mˆrtir de la Generalitat de Catalunya, i a tots els represaliatsper la dictadura feixista, amb una refer•ncia expl’cita als milers de v’ctimes an˜nimes, pecesclau per a qu• avui puguem gaudir de llibertat, democrˆcia i autogovern. No resulta sobreresmentar el suport a lÕacte de la societat civil catalana.

Poètiques de resistència,somnis de llibertatEn memòria del President Lluís Companys i dels represaliatspel franquisme


Per l’anul·lació del judicidel president Companys,per l’anul·lació de tots elsjudicis del franquisme

La Mesa de Catalunya dÕentitats me-morialistes treballa des de fa anys per ala recuperaci— de la mem˜ria hist˜rica,com a acte de just’cia per a totes lespersones que van patir i van morir totdefensant la legalitat republicana davantla sublevaci— militar del general Franco,durant la guerra i durant la postguerra,ac’ o a lÕexili, i com a acte de dignitatcolálectiva, per mantenir la mem˜ria dela llarga nit o de la llum encegadora dela dictadura franquista, per recordar iexplicar permanentment que durant elfranquisme, de forma clandestina, milersdÕhomes i dones, dÕarreu i de tota mena,lluitaven tot fent el que podien o sabieno encertaven a pensar o a sentir per acon-seguir la recuperaci— de la llibertatsdemocrˆtiques, les llibertats individuals,nacionals i socials. No per mirar enrere,a lÕinrevŽs, per avan•ar, per anar mŽslluny, per gaudir de tot all˜ que tenim ique massa sovint no sabem valorar prou,per tenir en compte i per a qu• tothomsˆpiga que les coses, els aven•os socials,els aven•os nacionals, els aven•os per-sonals i de tota mena no plouen del cel,perqu• cal que algœ i alguns i algunes imolts i tots plegats fem alguna cosa icolálaborem, amb la ra— i amb el cor.

Avui, 15 d'octubre de 2009, en elseixanta-nov• aniversari de la mort del Pre-sident Companys, el Govern de Catalunyas'ha reunit en sessi— extraordinˆria i haacordat instar la Fiscalia General de l'Estata plantejar un recurs per a la revisi— de lasent•ncia dictada pel Tribunal de Responsa-bilitats Pol’tiques contra el president Com-panys, i de la sent•ncia del Consell de Guerraque el va condemnar a mort.

Tot just fa un any, vaig dir que la Generalitatfaria tot el jur’dicament necessari i pol’tica-ment convenient per aconseguir que aquelljudici sumar’ssim quedŽs definitivamentanulálat. ƒs un pas imprescindible per a laplena restituci— de la mem˜ria i la dignitatdel president Companys. Per˜ l'anulálaci—Žs, sobretot, un acte de just’cia, congruentamb la declaraci— d'ilálegitimitat de les lleisi els judicis franquistes. I Žs un gest coherentamb la voluntat d'edificar la democrˆciasobre la veritat i la just’cia. La ra— que ensassisteix ha estat proclamada reiteradamentper resolucions del nostre Parlament.

L'aprovaci— de la Llei de la Mem˜riaHist˜rica va obrir escletxes jur’diques ipol’tiques per rehabilitar la figura del nostrePresident i per aconseguir l'anulálaci— delseu judici. Ara tenim la possibilitat de con-vertir aquelles escletxes en un pas franc idefinitiu per assolir la reparaci— desitjada.El mur immoral, indigne i ilálegal que encaras'al•ava impunement pot ser enderrocat demanera definitiva. Als qui pensaven queCatalunya desistiria o es resignaria, els hemde dir que encara esperem el darrer gest queel poble de Catalunya reclama. D•iem queno ens aturar’em i que arribar’em fins elfinal. No hi haurˆ cap ra— per desistir finsque s'aconsegueixi l'anulálaci— d'aquell judici.

Fa dos dies, a M•xic, el Govern d'Espanya,representat pel ministre de Just’cia, enpres•ncia del conseller d'Interior, RelacionsInstitucionals i Participaci— del Govern deCatalunya, va lliurar a la nŽta del presidentCompanys, la senyora Maria Llu•sa Gally i

Companys, una carta de reparaci— moral. Iavui el nostre Govern ha adoptat l'acord quefarem arribar al Fiscal General de l'Estat.El Govern de la Generalitat compleix, aix’,amb la seva obligaci—. L'exig•ncia •tica,pol’tica i hist˜rica Žs fora de qualsevol dubte.Per˜ ara, tenim, a mŽs, l'oportunitat jur’dica.I no la desaprofitarem. Per altra banda, caldir que no haur’em arribat fins aqu’ sensel'esfor• pol’tic i la dignitat moral de moltespersones i institucions que han fet prop’ciesles condicions per a donar aquest pas, quevolem sigui irreversible i definitiu. Per aix˜,en aquest dia especial i de profunda signifi-caci— hist˜rica, i tambŽ pol’tica, vull recordarel comprom’s personal de tants i tants cata-lans i catalanes que al llarg de gairebŽ setantaanys han esperat un moment com aquest.S—c conscient de les dificultats que encararesten per v•ncer. Per˜ ho aconseguirem.N'estic conven•ut.

Deia el president Companys que, per a ell,Catalunya i la llibertat s—n la mateixa cosa.Que Catalunya Žs un pa’s d'homes i doneslliures que fan de la seva vida quotidianal'exercici permanent de la seva llibertat.Llu’s Companys simbolitza la lluita per lallibertat i la resist•ncia de tot un poble enel moment mŽs trˆgic de la nostra hist˜riacontemporˆnia. El nostre comprom’s, coma Govern i com a poble, de restituir la sevahonorabilitat Žs un deure moral i pol’tic alqual no renunciarem. Llu’s Companys vamorir essent el President de la Generalitat.Va ser afusellat, precisament perqu• eraPresident de Catalunya.

El poble de Catalunya ha perdonat. Per˜,per un sentit colálectiu de dignitat, no podemconfondre el perd— amb l'oblit: Hi ha encaraun cap’tol pendent, i volem tancar-lo ambdignitat per honorar al nostre President i,en ell, representar totes les persones que alllarg de la negra nit de la dictadura vandefensar Catalunya amb un gran sacrificipersonal i familiar. Aquesta Žs la nostravoluntat, la voluntat del Govern de Catalun-ya, que avui tinc l'honor de presidir.

Declaració del president de laGeneralitat, José Montilla, amb motiudel 69è aniversari del'afusellament de Lluís Companys

MEMÒRIA I

MEMÒRIA I

38


Sobre el llibre Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’unsindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, JosepPuig i Pla i Maria Salicrú-Maltas Pere Gabriel

Un nou llibre sobre Joan Peir—? Un altretext commemoratiu dÕalgun episodi dramˆticde la guerra de 1936-1939 i la repressi—franquista? Quan tindrem el gran estudi,encara pendent, sobre la gran aportaci— deles anˆlisis de Peir— a la cultura obrera noja catalana o espanyola sin— europea? Ellector sens dubte tŽ tot el dret a demanar-seqŸestions dÕaquesta mena. Les respostes,per˜, no s—n del tot negatives. Justament,lÕinter•s i el reconeixement del vell lluitadorobrer i lÕinteláligent i autodidacta propagan-dista i te˜ric sindicalista continua i de manerapersistent es mantŽ. Som molts els que enshi sentim implicats. Ara bŽ, la peculiaritatdel text que ara presentem Žs en el fons totauna altra. Es tracta dÕun llibre on la figurade Joan Peir— apareix, en gran mesura, enlÕentorn mŽs familiar i ’ntim, per mŽs queels homes de dedicaci— sindical i social moltcontinuada en tenen poca, de vida privada.Per mŽs que la seva vida sigui sovint indes-triable del seu pensament, la seva obra i laseva actuaci—. I, fins i tot situats en aquestterreny, el llibre Žs especial, calidosc˜pic.Constru•t des dÕuna muni— de retrats i apro-paments diversos, dels seus i dels que nÕhemadmirat la dedicaci—, el tremp i el granascendent dins la hist˜ria social de casanostra. TambŽ la seva gran representativitatdÕhome ’ntegre que sabŽ refondre, al llargde la primera meitat del segle xx, tota unallarga tradici— militant del segle xix.

Per tant, hom hi podrˆ trobar una certa s’nteside lÕaportaci— mŽs te˜rica de Peir—, entrelli-gada amb la seva vida militant f ins alÕexecuci— que li estroncˆ la vida encara enpeu i plena de futur i maduresa, per part delfranquisme, i com fŽu davant un fenomencolálectiu i global de tota una generaci—obrera i dÕesquerres amb voluntat de progrŽsi esperances de crear un m—n millor. Ensegueix una cronologia, que pretŽn de fixar,fins i tot mŽs enllˆ del seu carˆcter instru-mental, tota una argumentaci— en relaci— aPeir— i la seva fam’lia. Altres aspectes ins-trumentals, ja al final del llibre, que hem

procurat de mimar i elaborar amb una curaespecial, s—n les refer•ncies bibliogrˆfiques.En tot cas, abans, tenim una explicaci— or-denada i contrastada sobre lÕexili a Fran•a,dÕell i els seus, del 1939 al 1948. Aix’ comla narraci— sobre lÕactuaci— militant del seufill Josep Peir—, que tant venerˆ el pare isabŽ mantenir una vida continuada de com-prom’s ferm. DesprŽs, els records de Gui-llermina Peir—, una de les filles petites, enspermeten de completar aquella visi— meitatpol’tica, meitat ’ntima i privada de qu• par-lˆvem. I un bon resum dels actesdÕhomenatge que hom li dedicˆ, en especialel 2002.

Al final, la consideraci— que creiem mŽsimportant. De manera molt modesta i frag-mentˆria aquesta publicaci— intentadÕendinsar-nos, aprofitant lÕexemple de JoanPeir— i els seus, en un dels aspectes menysencetat en la hist˜ria social de casa nostra:la de la consideraci— de la hist˜ria de lafam’lia. El tema Žs molt general i de fons.Dins la hist˜ria contemporˆnia, el poc queen aquesta direcci— sÕha avan•at se situa enel camp de les ÔgransÕ fam’lies, les ÔbonesÕfam’lies, •o Žs, de les sagues i les nissagues

benestants i burgeses. Potser aix˜ ens hafet oblidar a tots plegats un fet ben carac-ter’stic i important, definidor, dÕuna partben central de la hist˜ria obrera militant delnostre pa’s. El moviment obrer a casa nostra,en les seves mœltiples variants, ha estat tambŽuna hist˜ria de fam’lies militants, sovint, amŽs, recolzades en les quotidianitats dÕunamare o una esposa, aferrades als joncs -sempre flexibles i mai acabats de v•ncer-de les dones de la casa. Que la vida familiarno fos simple, que sovint es mantinguŽs ambinevitables i for•ades interrupcions i sepa-racions, fins i tot que a voltes hom intentŽs,a les palpentes, conviv•ncies i relacionsalternatives, Žs una altra qŸesti—. En cap cas,minimitza, sin— ben al contrari, que la mili-tˆncia fos -en gran mesura- el que diem,familiar. Foren les fam’lies les que donarencontinu•tat i llarga durada als quadres idirigents de les organitzacions i, el que potserencara era mŽs decisiu, a la prˆctica i ladifusi— dÕuna determinada cultura obrera ipopular. Fou el cas de Joan Peir— i Belis,jove dÕuna fam’lia treballadora, amb ascen-dents valencians -el seu pare dÕAltea, de laMarina Baixa, i la mare de Soneixa, deSogorb (Alt Palˆncia). Alguns dels homes-lÕavi i lÕoncle- havien mantingut i mantin-drien una vida social significada i activa.TambŽ algun dels seus fills, com Josep, oel seu cos’ i gendre Niabel Belis. Senseoblidar la importˆncia fonamental delÕesposa, treballadora del t•xtil -com enpodia deixar de ser?-, que sempre era a casa,com bŽ ens explica Guillermina Peir—, lamŽs militant potser de les dones de la fam’lia.

No sŽ si ho haurem aconseguit, per˜ el text,pretŽn anar molt mŽs enllˆ del paneg’ric, ellament o la nostˆlgia. Intentem la comprensi—del que fou, i aqu’ hem volgut tenir encompte moltes portes obertes, molts retrats.Per˜ com entendre res avui sense lÕanˆlisii la discussi— de la nostra gent gran? Esperemque, si mŽs no, el lector pugui entrar en eldebat. Que sigui en aquest sentit un llibreœtil i actual.

MEMÒRIA I

40Som massa ignorants sobre la nostra pròpia història. El bagatge dels nostresavantpassats ens és útil, per exemple, per conèixer les arrels populars delcatalanisme, per saber com conjurar la falsa dicotomia qüestió nacional i qüestiósocial. Ja tocava que el president Francesc Macià i la UGT de Catalunya esretrobessin. Agrair l’afabilitat de la Fundació Josep Irla

El 25 de desembre de 2008 sÕesde-venia el 75• aniversari de la mort de Fran-cesc Maciˆ, i el 21 dÕoctubre de 2009 feia150 anys del seu naixement. La Fundaci—Josep Irla va considerar que la conflu•nciade les dues efem•rides era una bona ocasi—per retre homenatge a la figura pol’ticamŽs important i mŽs estimada de la hist˜riacontemporˆnia de Catalunya, i Žs aix’ comva nŽixer lÕexposici— itinerant Ò1859-1933Francesc Maciˆ Una Catalunya lliure,justa, pr˜spera i gloriosaÓ que es va inau-gurar el 16 de novembre de 2008 a Vila-nova i la Geltrœ, i que es volia que contri-bu’s a difondre la seva vida, a descobrirles claus que van dur a un tinent coroneldÕenginyers de lÕex•rcit espanyol a esde-venir el l’der de lÕindependentisme catalˆ,

a con•ixer amb mŽs profunditat a quimillor va saber expressar en paraules ifets el nostre somni colálectiu: Òuna Cata-lunya lliure, socialment justa, econ˜-micament pr˜spera i espiritualmentgloriosaÓ.

LÕany passat es va encetar la colálaboraci—entre la UGT de Catalunya i la Fundaci—Josep Irla, i una de les primeres concre-cions dÕaquesta voluntat va ser portaraquesta exposici— a la nostra seu nacional,al nœmero 10 de la rambla de Santa M˜nicade Barcelona. LÕacte dÕinau-guraci— vatenir lloc el dia 7 dÕoctubre, i la pres•nciade Josep M. Ëlvarez, secretari general dela UGT de Catalunya, i de Joan Puigcer-c—s, president dÕEsquerra Republicana de

Catalunya, volia expressar la voluntatcompartida dÕatorgar significaci— a lainiciativa.

A travŽs de 18 plafons, curosos i funcio-nals, lÕexposici— fa un ampli recorregutmitjan•ant textos i fotografies per la vidai lÕacci— pol’tica del president de la Gene-ralitat de Catalunya entre els anys 1931 i1933, i aix’, alhora, el repˆs dÕuna •poca.No en va, lÕany 1931, es va poder acabaramb la dictadura de Primo de Rivera,proclamar la Repœblica i restaurar la Ge-neralitat de Catalunya, com a instituci—nacional perduda lÕany 1714, tot endegant-se unes pol’tiques socials, educatives,culturals i nacionals capdavanteres a Eu-ropa.


Tot recordant el president deCatalunya Francesc Macià

L’Avi, mite en la vida i en la mort


I MEMÒRIA

Francesc Macià i Llussà neix el 21dÕoctubre de 1859 a Vilanova i la Geltrœ. Elspares, provinents de les Borges Blanques, sÕhihan establert de cara al modest negoci familiar,traginant oli de les Garrigues que sÕembarca alport vilanov’. Tot just espigolar quatre refer•nciesa la seva vida, mentre arriba el moment dededicar-li un reportatge. Emp•s pel desigdÕaconseguir la llibertat de Catalunya, organitzalÕentrada a Catalunya de dues columnes decombatents des de Prats de Moll— i Sant Lloren•de Cerdans, a la Catalunya Nord, per taldÕalliberar Olot i proclamar la Repœblica Cata-lana. Una tra•ci— comporta la detenci— dels 129expedicionaris el novembre de 1926 i el procŽscontra els conjurats tŽ un fort impacte a lÕopini—pœblica francesa; lÕescriptor Paul ValŽry i lacomtessa de Noailles donen suport a Maciˆ. Lainsurrecci— ha estat un fracˆs militarment per˜un •xit propagand’stic que situa Catalunya enel primer pla de lÕopini— pœblica internacionali que engrandeix encara mŽs el carisma de Maciˆ,fins a convertir-lo en el s’mbol de la lluita delpoble catalˆ per la seva llibertat enfront la dic-tadura de Primo de Rivera. Aquests esdeveni-ments seran coneguts com els Fets de Prats deMoll—. Tres setmanes abans de les eleccionsmunicipals del 12 dÕabril de 1931, es fundaERC, sent-ne elegit l’der Francesc Maciˆ. Elsprincipis del nou partit s—n: el reconeixementde la personalitat nacional de Catalunya; lafederaci— amb els altres pobles ib•rics; la defensadels drets de lÕhome i del ciutadˆ; i la socialit-zaci— de la riquesa a benefici de la colálectivitat.El programa social propugna: llibertat sindical,dret de vaga, salari m’nim, jornada de vuit hores,vacances obligat˜ries, assegurances i jubilaci—obrera, i escoles de treball. Esquerra guanya leseleccions, i el 14 dÕabril el regidor electe Llu’sCompanys proclama la Repœblica des del balc—de lÕAjuntament de Barcelona i, poc desprŽs,Francesc Maciˆ proclama la Repœblica Catalana,com a Estat integrant de la Federaci— Ib•rica,des del balc— del Palau de la Generalitat.

A FRANCESC MACIÀ

Per la pˆtria ben lliure, que vos heu creadaamb el gest del miracle alálucinanttots els cors catalans amb la sang aturadatots sÕacoblen al vostre voltant

Josep Maria de Sagarra14 dÕabril de 1931

Fotografia de Juan Zamarripa,Gabinet de Comunicació de la UGT de Catalunya

48 Les Notícies de llengua i treball42 Les Notícies de llengua i treball

MEMÒRIA I

Podeu consultar una relació de biografies ugetistes a:http://historia.sindicalista.org

Quan l’exposició “D’untemps, d’un compromís” espresentà a Puigverd de Lleida(Segrià), en col·laboració ambl’ajuntament es va organitzarun acte al voltant de la figurade Patricio Redondo, definitcom “el pedagog rebel”, mestre mítical poble del 1920 al 1934, docent co-fundador del moviment Batec, un grupde mestres del món rural que als anys30 iniciaren una veritable renovaciópedagògica, social i sindical en terreslleidatanes. Arran de la guerra, s’exiliàa Mèxic i a San Andrés de Tuxtlà creàl’Escola Experimental Freinet. Va morirl’any 1967, i l’escola que fundà continuaavui escolaritzant més de 200 alumnes,amb els principis pedagògics inicialsde lliure expressió, respecte, autonomia, cooperació i res-ponsabilitat. Avui hi ha tres escoles a Mèxic que porten elnom del mestre de Puigverd de Lleida; una, l’Institut PedagògicPatricio Redondo, fou fundada pel mestre també lleidatàRamon Costa-Jou, futur secretari d’organització en el 1rCongrés de la FCTE (la FETE catalana).

Durant l’acte a Puigverd, antics alumnes glossaren de maneraentranyable la figura del mestre, iniciador de les tècniquesFreinet i l’ús de la impremta a l’escola en terres lleidatanes.Mostraren divers material escolar i relataren les sevesexperiències com a deixebles. També es llegí l’escrit tramèsper l’exalumne i poeta Francisco Hernández, Premi Nacionalde Poesia, Mèxic, 2002 i Premi Iberoamericà de Poesia,2008.

“No conec dos exalumnes de Patricio Redondo que, entrobar-se i xerrar, no l’acabin esmentant. La seva presènciahi és, amb nosaltres, i serà així fins al darrer dia de lesnostres vides. Les marques, els ensenyaments, la sevaforma de mirar o caminar no es podran esborrar. El meupare era el seu dentista i a casa de la meva tieta Rogelia lidonaven el menjar cada dia, tot i que esmorzava i sopavaa l’escola, entre els seus llibres, mapes i cartes. Quins nens,avui, tornen a l’escola al vespre, només pel gust de fer-ho?Hi tornàvem per jugar a escacs, dibuixar o mirar els estelsamb un telescopi. El temíem, a en Patricio, però l’adoràvem.Alguna vegada el vaig sentir parlar, inspirat pels trons d’unatempesta, de com havia ajudat a nens a la Guerra Civil.Segueixo veient-lo córrer sota les bombes, amb el millor dela meva infantesa en els seus braços. Salut!”

Els companys de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT de Catalunya deLleida continuen la seva meritòria tasca de recuperació de la memòria històrica. L’Ajuntamentde Lleida els ha atorgat la Placa de la Paeria al mèrit educatiu i pedagògic i avui ens fan memòriad’un altre pedagog rebel

Homenatge al mestre Patricio Redondo

a Puigverd de Lleida1. Patricio Redondo amb els seus alumnes

2. Publicació dels alumnes de Puigverd (anys 30)

3. Revista escolar de San Andrés de Tuxtlà (anys 50)

4. Acte a l’Ajuntament de Puigverd

1

2

3

4


I MEMÒRIA

Neix el 1943 a Terrassa. La mare fa de modista i el paretreballa en una fundició, i l’eduquen de manera oberta i ambuna catalanitat natural, un adob per veure que “el franquismeera anormal”. La gran riuada al Vallès Occidental de 1962provoca centenars de morts, i commoció, i reflexió, i amb18 anys s’hi implica, la seva primera actuació social: “s’havienfet barris al bell mig del pas deriuades, ...fou inevitable reconèixerque el franquisme era el que era”.En va sorgir un nucli de gent delsbarris que seria, amb el temps, unaautèntica cèl·lula d’activitat militant.Alhora, comença a estudiar biologiaa la Universitat de Barcelona, onentra en contacte amb el joventdemocràtic i organitzat clandesti-nament. “Els comunistes em vaninspirar poca confiança intel·lectualperquè em recordaven massa lesjerarquies i l’organització vertical quejo estava aprenent a combatre.Començo a absorbir lectures rela-cionades amb l’emancipació declasse i d’antiautoritarisme en ge-neral, i em guanyo una mica la famade teòric i m’hi resigno. Gent deTerrassa, sobretot gent de la mevaedat, em troben pel carrer i em de-manen que els aconselli lectures osenzillament volen discutir de política. Era un momentd’ansietat per saber. Tots i totes volíem saber el com, elperquè..., volíem transformar la societat i calia estar prepa-rats. Participo en la Caputxinada i a nivell sindical comencema organitzar a Terrassa les COJ, com a reacció de l’ocupacióde CC.OO. pel PSUC”.

L’any 68, militant a les Forces Socialistes Federals, deixad’estudiar per posar-se a treballar al taller de muntatge del’AEG, una fàbrica molt polititzada on s’implica de ple enl’activisme sindical. “L’any 70 visc la vaga més llarga de totl’estat, que va durar un mes i mig. Hi va haver acomiadamentsi repressió però me’n vaig escapar”. Entrarà a militar al PSC-

Reagrupament. “En aquells diess’estava plantejant crear un sindicatamb plantejaments catalanistesmolt desacomplexats, com al PaísBasc, però ho vam impedir i, seguintles indicacions de Josep Pallach,vam decidir crear la UGT de Te-rrassa; tornar a crear, vull dir. Lavam ressuscitar sense saber massaquè havia estat abans del 36, queens quedava molt lluny, i vam tenirla sort de ser un equip molt sòlid ientusiasta. La figura del BenitoMartínez, expastor de cabres, obrerde l’alimentació i amic nostre, ensva anar molt bé perquè ell gaudiad’un magnetisme espectacularentre els obrers de Terrassa i,desprès d’haver treballat junts aLes Arenes, ens coneixia i ens vafer confiança. Sense la seva pre-disposició a ajudar-nos la UGT nohauria estat el que fou: un sindicat

clandestí que creixia i que s’omplia de gent maca. Vàremllogar uns locals i anàvem a Barcelona a veure en LluísFuertes i tota la gent que també predicava les sigles UGTper allí. La junta de veïns de Les Arenes ens van facilitar elslocals per fer el primer Congrés Nacional de la UGT deCatalunya, el 1976, encara il·legal”.

Pere Puntí Colilles

Tot un referent terrassenc


LLENGUA I

44

Com veieu la situació general de lallengua catalana? ƒs complexa i costade resumir. Hi ha situacions molt variadesdins de cada societat dels Pa•sos Catalansi entre els diferents ˆmbits. Hi ha ˆmbits -institucional, educatiu, literari, universitari,mitjans de comunicaci—- amb un œs for•aple i sense entrebancs, com sÕesdevŽ ambqualsevol llengua europea ben assentada.En dÕaltres, no hi ha hagut prou aven•osdes de la transici—, com ara a lÕadministraci—de just’cia o en aspectes de lÕœs interpersonal(quan es troben persones amb llengŸesdiferents). Aix˜ significa que tenim polsde tensi— a favor i en contra. Pel que fa alsterritoris, nÕhi ha en qu• la llengua disposade cobertura legal i de lÕadministraci— a

favor del ple œs i amb consens social, compassa al Principat on, a mŽs, hi ha un suportferm per part del govern i del principalpartit de lÕoposici—. Al Pa’s Valenciˆ Žsdiferent, amb la vitalitat de la societat civili certs aven•os, per˜ sense un suport insti-tucional que Žs imprescindible; cal esmentarque lÕAcad•mia Valenciana de la LlenguasÕha afegit a la idea dÕuna codificaci— co-muna, i aix˜ Žs important. A les Illes Balearshi ha una situaci— de fragilitat que variasegons qui hi ha al govern. Les dades deCOFUC indiquen que des de 1999 el nom-bre de matriculats als cursos de catalˆ pera adults baixa quan governa el PP i pujaquan hi ha un govern de progrŽs. Alhora,cal tenir en compte que des de lÕany 2000

hi ha un contingent important’ssim denouvinguts, i cal donar-hi resposta.

Quines són les línies mestres de lapolítica lingüística del govern de Ca-talunya? Un gran repte dÕaquesta legisla-tura Žs que impliqui tot el govern, latransversalitat. En aquest sentit, fem aven•osi canviem in•rcies. La pol’tica lingŸ’sticaŽs qŸesti— de tot el govern, per˜ associarllengua i cultura comporta una certa proble-mˆtica que no passa quan llengua sÕassociaa indœstria, treball, sanitat, transport o co-municacions. All˜ que correspon Žs quecada organisme pœblic assumeixi la sevaresponsabilitat. TambŽ cal dotar la poblaci—

La política lingüísticadel govern de CatalunyaEntrevista amb Bernat Joan, secretaride Política Lingüística

Joan GuàrdiaFotografia de Carles Suqué

LLENGUA I


dels instruments necessaris per acostar-sede manera fˆcil al catalˆ: traductors automˆ-tics, internet o parla.cat (mŽs de 17.000inscrits, de Nova Zelanda, Xile, etc.). SÕhandÕaprofitar els instruments tecnol˜gics, pera la consulta de diaris, o per interconnectarla gent, com ara amb els f˜rums. ƒs unprocŽs en qu• constru•m una paret segonsles possibilitats socials i pol’tiques. Hi hacoses dif’cils de fer fa 25 anys, per˜ queara s—n factibles, per la idea que govern isocietat tenen sobre la llengua. Es debatiasi el catalˆ era apte per a la ci•ncia o si hihavia dÕhaver una doble fila lingŸ’sticaescolar, o les dificultats per obtenir el traspˆsde la inspecci— educativa. S—n debats supe-rats que avui ens semblen prehist˜rics; alsmeus predecessors Aina Moll i MiquelReniu els va costar.

Com conjurar la pressió de l’estat idel mercat? La simplificaci— resulta fˆ-cil, o formular idees simples. En moltesetapes hist˜riques, lÕestat ha anat en contradel catalˆ, per˜ lÕentramat institucional hacanviat i ara hi ha una situaci— dial•ctica,amb el manteniment de retic•ncies o de noveure clar el procŽs de normalitzaci—lingŸ’stica per part de persones i ˜rgans delÕestat o del TC. No tothom hi estˆ a favoro en contra, hi ha moltes ambigŸitats, o unafase de transformaci—. Per exemple, a finalsde 2008, es va signar un acord de colálabo-raci— amb el Colálegi dÕAdvocats de Cata-lunya que afavorirˆ lÕœs del catalˆ en lÕˆmbitde la just’cia. Aix˜ vol dir que hi ha campde joc per al catalˆ; no tothom estˆ enrocat.Qui doni una resposta simple, d—na unaresposta pobre, com ara dir que la situaci—del catalˆ Žs dolent’ssima, per exemple apartir dÕun aspecte parcial, com ara el delcatalˆ al pati de lÕescola.

El Consorci per a la NormalitzacióLingüística ha celebrat els 20 anys.No hauria de posar un major èmfasien la dinamització i la promoció del’ús, en paral·lel a l’esforç de cursosque comporta la nova immigració?MŽs aviat diria que el plantejament actualŽs correcte, per˜ matisable. Quan es vacrear el CPNL es partia de la idea que quan

una part de la poblaci—, procedent dÕaltresˆrees, no sap catalˆ, cal formar-la i, quanen sˆpiga, ja estarˆ resolt el tema de lacompet•ncia. Per˜ la realitat resulta mŽscomplexa: en 9 anys hi ha 1 mili— de nouscatalans, i sÕadonen de la realitat i la de-manda de cursos de catalˆ creix molt i molt,i sÕhi respon sobre la marxa, tot desbordantla realitat, i aix’ la possibilitat de planificaci—de futur es fa dif’cil. Tanmateix, tambŽ estreballa en dinamitzaci—, i per exempledurant el 2009 hi ha hagut mŽs de 20.000persones implicades en el voluntariat. Al-hora, el Consorci mantŽ lÕassessoramentlingŸ’stic als ajuntaments i als ens locals,aix’ com el contacte amb entitats per a qu•sÕadhereixin al voluntariat, o perqu• orga-nitzen cursos amb personal nostre. Hi haun gran treball de colálaboraci— amb entitatsde persones immigrants que fan actuacionsamb el nostre suport, i aix˜ significa man-tenir el contacte amb el teixit social. ElCPNL Žs lÕœnic consorci per al qual lapartida econ˜mica de la Generalitat per al2009 no ha baixat. Volem ser una eina dedinamitzaci—, per al comer• i per als altressectors, amb la voluntat de ser una pe•aactiva en la dinamitzaci— lingŸ’stica arreudel territori.

Hi ha un cert debat sobre la qualitatde la llengua emprada en els mitjansde comunicació. ConvŽ constituir alguntipus de f˜rum amb qui sÕocupa de la llen-gua en els diferents mitjans, els propismitjans, els serveis lingŸ’stics, els aut˜nomso la universitat i les diferents facultats decomunicaci—. Resulta positiva la declaraci—conjunta de lÕInstitut dÕEstudis Catalans iel Colálegi de Periodistes per a la creaci—dÕun observatori de la qualitat de la llenguaen els mitjans de comunicaci—. La primerapassa Žs el diˆleg, per tal que al capdavallels professionals dels mitjans de comuni-caci—, a travŽs de lÕœs que fan del catalˆ,siguin un exemple.

A vegades, socialment hi ha unacerta dificultat per veure que la pro-moció del català forma part dels ob-jectius importants del govern. EsmantŽ el consens bˆsic de no fer de la

llengua un tema de batalla pol’tica quoti-diana, entre les quatre forces parlamentˆries-CiU, PSC, ERC i IC- que representen el90% del Parlament. Aix˜ genera aven• iresulta positiu, i seria un error de gransdimensions canviar-ho. Cal avan•ar en elbagatge lingŸ’stic de tots els ciutadans:catalˆ i castellˆ i alguna llengua mŽs, iacotar el procŽs europeu de Lisboa de pro-moci— de la llengua pr˜pia mŽs dues, amblÕhoritz— que el catalˆ tingui un espai regu-laritzat, institucionalitzat i fluid en el marcdÕuna societat multilingŸe. Arran de lacampanya ÒEncomana catalˆÓ, resultavafˆcil denigrar-la tot dient-nos dirigistes,intervencionistes o enginyeria social, per˜sempre sÕha tractat dÕarribar a la gent, sensegenerar rebuig. Les coses sÕhan de fer isÕhan de publicitar, i la realitat de la llenguaŽs millor que la visi— que en general en tŽla societat, per˜ tambŽ Žs veritat que elsentrebancs del dia a dia ens ocupen molt,mŽs que no pas la projecci—, i cal millorarla comunicaci— amb la societat, per˜ nonomŽs pel que fa a la pol’tica lingŸ’stica.

Estem pendents de la sentència delTribunal Constitucional sobre l’Esta-tut d’autonomia de Catalunya, i undels aspectes importants és laqüestió de l’obligatorietat del co-neixement del català. Seria dÕuna ele-vad’ssima irresponsabilitat tocar la partlingŸ’stica. Cal tenir molt clar com sÕhaelaborat lÕEstatut i com sÕha aprovat, dÕunamanera democrˆticament indiscutible, amblÕaprovaci— per part del 90% dels diputatsdel Parlament de Catalunya i en refer•ndumper part del poble de Catalunya. No sÕhade crear un conflicte en un ˆmbit on aqu’hi ha un gran consens.

Segueix pendent una articulació es-tratègica de la política lingüística enl’àmbit socioeconòmic. Identifiquemels ˆmbits en qu• la llengua tŽ una situaci—precˆria i mirem com avan•ar-hi. LÕˆmbitsocioecon˜mic Žs clau i estrat•gic, i caltreballar-hi mŽs, tots junts, Consorci, em-preses, Secretaria, patronals i sindicats. Hiha molta feina a fer, tot i que en generalseÕn fa molta, i mŽs de la que es veu.

Seria d’una elevadíssima irresponsabilitat queel TC toqués la part lingüística de l’Estatut


LLENGUA I

46

La campanya de recollida de signatures per aconseguirlÕaprovaci— dÕun projecte de llei que permetrˆ la legalitzaci— de TV3al Pa’s Valenciˆ i, aix’, acabar amb lÕintent per part de lÕactualGovern valenciˆ -en mans del PP- de censurar una televisi— pœblicaque parla en catalˆ i no estˆ sotmesa al seu seu control pol’tic, i decastigar lÕassociaci— cultural que ha creat la xarxa de repetidors quepermet la seua recepci— al Pa’s Valenciˆ (Acci— Cultural del Pa’sValenciˆ, ACPV), estˆ aconseguint un suport social important’ssim.

A hores dÕara s—n ja mŽs de 1.400 les persones que sÕhan fetfedatˆries de la campanya i que estan colálaborant en la recollidade signatures. A mŽs, sÕhan instalálat mŽs de 80 taules en les principalsciutats dels Pa•sos Catalans que marxen a molt bon ritme. I sobretotcomptem amb el suport actiu de tots els sindicats, els partits (ambuna œnica excepci—) i les principals associacions de Catalunya, elPa’s Valenciˆ i les Illes Balears. Amb la implicaci—, de maneradestacada, de la UGT dels tres territoris. Per˜ no podem afluixar latensi—, perqu• ara -tot just quan escric aquestes l’nies- el Governvalenciˆ ens ha donat 10 dies hˆbils per a tancar voluntˆriament elrepetidor que emet TV3 a la ciutat de Val•ncia i les comarquesve•nes (1.300.000 habitants), cosa que evidentment no farem, i ensamena•a amb fer-ho for•osament a partir dÕaquest termini. Nosabem si el tancament es produirˆ de manera immediata, o si esguardaran lÕautoritzaci— per a fer-la servir quan els interesse (ladarrera vegada, van tancar un repetidor no en la data primeradÕautoritzaci—, sin— quatre mesos mŽs tard, el dia anterior de lamultitudinˆria manifestaci— contra la pol’tica educativa del consellerdel PP Font de Mora, ÒcasualmentÓ). En qualsevol cas, all˜ cert Žsque tenen la voluntat (expressada pœblicament) de completar eltancament de tota la xarxa i de no signar cap conveni de reciprocitat

amb el Govern de Catalunya, amb la falsa excusa de la necessitatdÕun tercer multiplex per a poder emetre el senyal de TV3 al Pa’sValenciˆ (alhora que amaguen, c’nicament, que tenen un segonmultiplex amb 5 canals totalment lliures que demˆ mateix podrienestar emetent els 4 canals de la Corporaci— Catalana de MitjansAudiovisuals si el Govern valenciˆ tinguŽs la voluntat pol’tica realde fer-ho).

Cal subratllar, per˜, que no estem parlant nomŽs dÕuna televisi—,sin— de fer front a lÕintent del PP de normalitzar un autoritarismeÒberlusconiˆÓ i, mŽs enllˆ, de crear una base social cr’tica amb lasituaci— pol’tica que pateix el Pa’s Valenciˆ que puga ajudar a ferpossible un canvi de cicle pol’tic.

Mentrestant, per˜, cal aconseguir les 500.000 signatures. La cam-panya, que va comen•ar realment en octubre, va a bon ritme, per˜encara ens falta molt per arribar-hi. Per aix˜ cal la implicaci— activadel mˆxim nombre de gent en la recollida de signatures -els afiliatsi afiliades a la UGT poden canalitzar-la a travŽs del Servei LingŸ’stici de lÕËrea de Cultura del sindicat), perqu• no es tracta nomŽs desolidaritat amb els que des del Pa’s Valenciˆ defensem els valors depa’s i progrŽs, sin— tambŽ de reafirmaci— de la llibertat dÕexpressi—i comunicaci— i dels valors de progrŽs davant una dreta puixant aEuropa, i dÕun model dÕestat plural que supere lÕagressiu centralismede lÕespanyolisme mŽs reaccionari. En aquesta batalla, tots ensjuguem molt.

Per a més informació, podeu consultarwww.televisiosensefronteres.cati els telèfons 96 391 83 93 / 94 / 97 / 99

Toni Gisbert, coordinador d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

ILP per TV3 al País Valencià: més de 1.400 fedataris, 80taules i la implicació de sindicats, partits i associacions, i pujant!

Fotografia de Jesús Prats

Josep M. Àlvarez, secretari general dela UGT de Catalunya, signant la ILP

LLENGUA I

La curiositatQualsevol que s’estimi la seva feina ha de desar en un racó un xicd’aquesta virtut. Perquè la curiositat ens esperona a aprendre; i si aprenempodem millorar-nos com a persones i millorar el resultat del nostre treball.

Quan he vist d’esquitllentes el subtítol d’aquest llibre, “Manual per aredactors i correctors”, la curiositat m’ha empès a agafar-lo. El títol,Compendi de normes d’estil, em fa anar endavant; i veure que RamonSangles i Moles, el director de la magnífica revista Llengua Nacional,n’és l’autor, hi ajuda. Ben ràpidament em passa pel cap que ser al costatde coneguts lingüistes i correctors que valoro, com Jané o Ruaix, li donenun punt a favor perquè m’hi aturi.

Continuo valorant-lo per sobre, encara.A la portada, un llapis interrogant i unamaquineta sembla que em conviden da-vant d’un dubte en la redacció a esmolarel llapis-enginy per escriure millor. Vaja,m’ho imagino. L’aprovo inconscientment—Toni Donada en té el mèrit— i mirola contraportada. Hi trobo quatre paraulesmàgiques i precises que defineixen quatreprincipis que valoro quan redacto o co-rregeixo: genuí, bell, coherent i útil.

Coincidim: cap a dins,doncs. L’obro.

A la presentació, Sangles diu: “[…] enla pràctica de la revista Llengua Nacionalens hem anat fent també el nostre llibre d’estil […] perquè pugui ser útil[…] a altres persones o institucions.”

Útil. Aquesta mateixa idea generosa va portar la Cambra de Comerçde Barcelona, l’any 1995, mitjançant el Servei Lingüístic del qual eraresponsable, a elaborar també el seu Manual d’estil1, el primer d’unacorporació empresarial del nostre país. Per aquest motiu entenc com sen’arriba a aprendre de l’experiència directa quan en la feina de cada diacal buscar propostes i prendre decisions davant de dubtes a l’hora deredactar o de millorar textos. Propostes que amb el temps s’afiancen iconsoliden; o no, perquè hi ha molts factors que intervenen en aquestaqüestió.

I quan dic això em ve al cap el que em va respondre el professor JoanSolà quan li vaig preguntar què havia de fer en el cas d’unes frases enun llibre que eren un resum de lectura paral·lela al marge: “Fes-ho, potseracabaràs fent escola”. Potser, doncs, les propostes de Sangles, basadesen l’experiència, acabaran, també, fent escola i sent útils als qui treballemelaborant textos o millorant-los.

LLENGUA I

47 Genuí. Cada llengua és un reflex d’una manera deviure. Si s’escriu en català, cal ‘sentir’ el text fi i segur,com si sentíssim la tenora que refila, en el nostre cas, i nopas els tambors d’Híjar. I costa, costa.

Per això, em fa feliç trobar bones propostes pràctiques onoves als apartats següents, per esmentar-ne uns quants— ben subjectivament, oi tant:

l’alfabet fonètic internacional (amb exemples)els mots concrets d’atenció a la pronúncia i accentuació (ostres, ‘intèrfon’)la pronunciació de les siglesl’hora (m’alegra de veure l’exemple “2/4 d’11del vespre”, bandejat per ‘de la nit’ en els llibresde nivell bàsic d’aprenentatge de català actuals)la datacióqüestions controvertides

Coherent I sòlid, com les propostes de:

organització d’un textpuntuacióconvencions (amb molts exemples de majúscules i minúscules)nombres i quantitats

I repeteixo la paraula ’Útil’, perquè ens poden ser útils atots els apartats finals “Preparació d’un currículum” i“Tràmits oficials per a tenir el nom o els cognoms benescrits”.

Tanco el llibre i el deso en el racó dels llibres impres-cindibles: un altre tresor que em salvarà dels interrogantsque tinc en els textos de cada dia. I dono les gràcies al’autor i als seus col·laboradors.

Bell. Amb propostes esmolades i interessantssobre:

títols i subtítolsles notes i els reclamscom especificar les adrecescom citar la bibliografia (amb bons exemples)duplicacions femenines innecessàries

Pilar Tió i Pasqual, lingüista i mestra ([email protected])



Breus

Llibre, poesia,dona i combat de nitEl proppassat mes dÕoctubre va tenir lloc la presentaci— del llibre Sinergia, una edici—bilingŸe catalˆ i castellˆ de poesia de la Fina Palau, a la sala de les columnes de la seudel sindicat a Barcelona.

Una assist•ncia de mŽs de seixanta persones va gaudir dÕunes poesies, ara nomŽs recitadesara acompanyades amb la guitarra de lÕAssumpci— Forcada, a travŽs de les quals lÕautoraens ofereix la seva visi— compromesa del m—n de les relacions humanes i, com a metˆfora,de la vinya, el seu paisatge estimat. Tanmateix, a banda dels comentaris de la prudent ialhora heterodoxa feina de la directora literˆria de La Busca edicions, Maria Llu•sa Pazos,es va comptar amb la intervenci— precisa i sentida i aplaudida de la L’dia Falc—n -unalluitadora incansable i de llarga traject˜ria i tot un referent-, un clam a favor de la poesiaque expressa emocions i que expressa comprom’s amb la lluita de la dona per superar totel patiment, la vexaci— i la supeditaci— jerˆrquica, simb˜lica i psicol˜gica que la culturapatriarcal ha representat i encara representa per a les dones. Poesia i reflexi— es van donarla mˆ a partir de les moltes intervencions de la gent, raons i sensacions expressades moltobertament, perqu• el diˆleg amb llibertat Žs condici— necessˆria per al guariment de lesferides, per a lÕentesa i la superaci—.

Les companyes Fina Palau i Assumpció Forcada ens van demanar la col·laboració per tal defer la presentació d’un llibre de poesia als locals del sindicat. La funció de l’Àrea de Culturaconsisteix en mirar de promoure la cultura, a través d’actuacions pròpies i de donar suport ales actuacions dels diferents organismes i de les companyes i companys

Assumpció Forcada, FinaR. Palau, Lídia Falcón iMaria Lluïsa Pazos(d’esquerra a dreta)

Breus

Convocatòria del VII Premi Paraulade narrativa breu 2010

Bases: Obert a tothom. Obres de narrativa curta, originals i in•dites, que nohagin estat premiades ni es trobin pendents de la resoluci— dÕaltres premis,escrites en catalˆ, dÕun mˆxim de 1.800 paraules-10.000 carˆcters i presentadesper triplicat. En el sobre sÕha dÕindicar ÒPer al VII Premi Paraula de narrativabreuÓ i ha dÕincloure una plica tancada, amb el nom, lÕadre•a i el tel•fon delÕautor. Lliurament: de dilluns a divendres, de 9 a 19 h (Barcelona), o de 9 a 12i de 14 a 18 h (Perpinyˆ), o bŽ trametre per correu certificat, fins al 30 de mar•.Jurat: format pels escriptors Joaquim Carb—, Manel Zabala i Jaume Ribera, iper les representants del sindicat Rosa M. Puig-Serra, Anna Lliur— i No•liaMart’n. El secretari Žs Joan Guˆrdia. Premis: 1r, 2n i 3r, dotats amb 600, 400i 200 euros respectivament i seran publicats a la revista Les Not’cies de llenguai treball. LÕacte de lliurament tindrˆ lloc a la seu de la UGT de Catalunya, a laRambla de Santa M˜nica,10, de Barcelona, durant la Vetllada cultural 2010(primera quinzena del mes de maig). Lliurament dels treballs:

Avalot-UGT de Catalunya CFDT de la Catalunya NordRambla de Santa Mònica, 10 Carrer de Garrigole, 808002 Barcelona B.P. 146 – 66000 Perpinyàtel. 93 304 68 00-93 342 55 85 tel. 04 68 50 77 [email protected] [email protected]

13è Concurs d’escultura 1 de Maig“el món laboral”Reflectir de forma visual o simb˜lica el m—n laboral. Premis: 1r 4.507 e. iescultura de Jaume Perell—; 2n Cerˆmica de Jaume Perell—; i 2 mencionshonor’fiques. Hi poden participar els residents a Catalunya, Illes Balears oCatalunya Nord. Una obra per participant, en els materials habituals: pedra,ferro, cerˆmica, fusta, bronze, marbre, etc., i dissenyada i realitzada ’ntegramentper lÕautor signant, amb una mida mˆxima de 125 cm per banda i un pes mˆximde 30 quilos, i ha dÕincloure la signatura de lÕautor i la data, tenir un suport r’gidque li doni estabilitat i estar embalada. Termini d’admissió: Lleida: de 29 demar• a 9 dÕabril a la Diputaci— de Lleida, sala dÕexposicions de la planta baixa,carrer del Carme, 26, de 10 h a 13 h. i de 17 a 20 h. Barcelona: de 29 de mar•a 9 dÕabril a la UGT de Catalunya, rambla de Santa M˜nica, 10, de 10 a 18 h(cal trucar abans al tel. 93 342 55 85). Palma: abans de lÕ1 dÕabril a la UGT-Balears, al carrer Gaspar Bennˆzar, 69, 5•, de 9 a 14 h. Tel. 971 76 44 88.Perpinyà: abans de lÕ1 dÕabril a la CFDT del Llenguadoc-Rossell—, carrer deGarrigole, 8, de 9 a 12 h i de 14 a 18h. Documentació: en un sobre tancat:breu curr’culum de lÕartista, fotoc˜pia del DNI, el t’tol de lÕobra, descripci— delsmaterials i la t•cnica utilitzada, una fotografia de lÕobra (13 x 18) i un tel•fonde contacte i lÕadre•a. Bases completes a: [email protected]

XXIV Concurs Nacional Fo-togràfic “el treball i elsoficis”

Bases. Obert a tothom. Un mˆxim de tres foto-grafies sobre el treball i els oficis no publicadesni premiades en edicions anteriors. SÕatorgarˆ unpremi especial a la millor foto denœncia sobre unasituaci— irregular del m—n laboral. Una mida mˆxi-ma de 30 cm per banda, sense cap muntatge nirefor•. Recepci— en dia feiner, de dilluns a diven-dres, dÕ11 a 13 h i de 17 a 20 h, fins al 22 dÕabrilde 2010, o per correu a UGT de Catalunya, Ramblade Sant Josep, 5, apartat de correus 301, 08800Vilanova i la Geltrœ (Barcelona), indicant ConcursFotogrˆfic 1r de Maig. Al dors de cada obra,sÕindicarˆ nom, adre•a i tel•fon de lÕautor i el t’tolde lÕobra. Qui sigui afiliat ho ha de fer constar,amb fotoc˜pia del carnet. Els socis de la FCF faranconstar la seva agrupaci— i el nœmero de soci. Eljurat estˆ format per tres persones reconegudes perla FCF. El lliurament de premis tindrˆ lloc eldivendres 11 de juny de 2010, a les 19.30 h, aRambla de Sant Josep, 5, Vilanova i la Geltrœ. Esfarˆ una exposici— itinerant durant lÕany 2010. Lesobres es retornaran durant el primer trimestre de2011. Tots els premis nacionals quedaran en poderdel sindicat. No es concedirˆ mŽs dÕun premi perautor. LÕentitat es reserva el dret de reproduir lesobres presentades a concurs i de fer una selecci—de les obres a exposar. Concurs puntuable per alÕobtenci— de les distincions AFCF i MFCF, perals membres de la FCF (2010/13) i per a les dis-tincions de la Confederaci— Espanyola de Fotografia(E/2010/02). Cap premi pot quedar desert, i nomŽsun per autor. Bases completes a: [email protected]

Premis. Nacional:1r 600¤ i trofeu; 2n 250¤ itrofeu; 3r 100¤ i trofeu; 4t a 6• trofeu. Premiespecial foto denœncia: 300¤ i trofeu.

Accèssits Intercomarcals (Anoia, Alt Pe-ned•s i Garraf). Premi Eix Diagonal: 1r 150¤ itrofeu; 2n 100¤ i trofeu; 3r 50¤ i trofeu; 4t a 6•trofeu.

Accèssits afiliats UGT. Premi Daniel Alca-raz: 1r 150¤ i trofeu; 2n 100¤ i trofeu; 3r 50¤ itrofeu; 4t a 6• trofeu.



Número 601, gener de 2010. En aquest número: El retorn del’ntegrisme, per Teodor Suau; Cent anys de moviment litúrgic, perBarnebé Dalmau; Balanç d’un cinquantenari (cinquanta anys del’aparició de la segona etapa de Serra d’Or), per Josep Massoti Muntaner; Algunes commemoracions de l’any 2010, per AlbertManent; Pau Barceló, fotògraf d’un temps, d’un país, per FrancescCastells; El llegat de Víctor Balaguer, articles de Montserrat Comas,Mireia Rosich, Oriol Pi de Cabanyes, Francesc Marc Àlvaro;Memòria d’aprenentatge, per a tornar a parlar de Jarzy Grotowski,per Enric Majó; Cantant de masses, cantant de culte, per MiquelPujadó; Les insòlites escultures del Govern Militar de Barcelona,per Jaume Fabre; La Sagrada Família: el moment actual i lesperspectives de futur, per Jordi Bonet.

Número 69. La revista té com a objectius mantenir-se com areferent genuí de la norma ben establerta, duent a terme elcompromís d’explicar i defensar els valors de la llengua, impulsant-ne també el seu bon coneixement, domini i ús. Neix l’any 1991com a reacció a l’aleshores anomenat català light. En aquestnúmero: Ja hi tornem a ser? (distinció entre la preposició simpleper i la preposició composta per a), editorial; Realitat i vitalitat dela llengua catalana, per Jordi Solé i Camardons; Per un movimentde renovació lingüística, per Carles Castellanos; Verbs pronominalsabusius i fenomen invers, per Josep Ruaix i Vinyet; Sentit absolut,per Albert Jané; Breu caracterització del vocalisme a Santa Colomade Farners, per Jordi Dorca.

Número 5. Cultural i literària. El Centre Cultural Català del Vallespires va crear l’any 2004 a Arles de Tec. Aplega 30 associacionsculturals que treballen en la defensa i la promoció de la llenguai la cultura catalanes. Diverses seccions: literatura i poesia; històriai etnografia; pintura i música; llengua; premis i records; culturesd’arreu del món, i apunts de lectures. En aquest número destaquem:Contes vallespirenchs, d’Esteve Casaponce (1850-1932); L’adverbi“ontocom” al Vallespir, per Jean-Paul Escudero; Transhumànciaal Vallespir l’any 1520, per Andreu Balent; Història dels molins deReiners, per Montserrat Cailà; Premi RECERCAT 2008 al CCCVdel Vallespir, per Joan Santesmases i Ollè; Ocitània e Catalonhadins lo vent grand de l’istòria, per Miquel Ruquet; El Vallespir,refugi dels pintors de l’escola d’Olot, per Joan Sala.

Número 15. Revista de cooperació sindical internacional queediten la UGT de Catalunya i Sindicalistes Solidaris. Es distribueixprioritàriament entre delegats sindicals de la UGT, les unionsterritorials del sindicat, diverses ONG catalanes de desenvolupa-ment i tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona.En aquest número destaquen les entrevistes a Meir Babayoff,sindicalista israelià, i a Wael Natheef, sindicalista palestí, tots dosconvidats a l’últim congrés de la UGT celebrat a Barcelona. Tambéhi trobem Sindicalistes del Sud, que debaten a Barcelona sobrela cooperació sindical, per Emma Izaola; La declaració de Barce-lona, per Ana Molina Vera, i Avalot, a les eleccions presidencialsd’El Salvador, per José Gracía Pinteño.

Vallespirdirector Gentil Puig i MorenoCentre Cultural Català del Vallespirwww.portal-vallespir.com

Serra d’Ordirector Josep MassotPublicacions de l’Abadia de Montserratwww.serrador.cat

Llengua Nacionaldirector Ramon SanglesAssociació Llengua Nacionalwww.llenguanacional.cat

SUDdirector Nicolás Cortéswww.sindicalistessolidaris.org


INFOCULTURA I

L’illa. Revista de lletresEdicions Bromera

Infocultura: ressenyes

Número 0. Abasta tot el territori de parla catalana i les creacionsque tenen lloc a les principals ciutats de l’Estat espanyol, d’Europai del món. Compta amb una àmplia xarxa de corresponsals. Enel seu manifest fundacional afirma que tindrà un criteri plural pelque fa als diferents sectors que impliquen les arts escèniques, ésa dir, entre d’altres, s’hi veurà representat el teatre de text i elteatre de carrer, el teatre musical i la dansa-teatre, el món del circi l’òpera, el vessant més artístic de l’art dramàtic i també el méstècnic. La voluntat de la revista és arribar a un públic lector ampli,integrat tant per professionals com per persones afeccionades, iamb una tiratge de 10.000 exemplars.

Número 40. Revista de pensament polític, solidaritat, cooperaciói relacions internacionals. En la celebració dels 10 anys de laseva creació “només s’entén per la suma de complicitats i voluntatsque han fet possible teixir somnis amb fils ben reals”, articles deFederico Mayor Zaragoza, David Minoves, Arcadi Oliveras, FèlixMartí, Gabriela Serra, Andreu Felip, Artur Mas, Joan Puigcercós,Raül Romera, Carles Duarte, Jordi Rodri, Renato Rovai, Coordi-nadora d’ONGD i aMS de Lleida, Coordinadora d’ONG Solidàriesde Girona, Oliver Klein. Altres articles destacats: Canvi climàtic:darrera oportunitat; L’home, els conflictes i les societats; Educaciópel desenvolupament; I si el petroli es quedés fora?; Somàlia:Estat fallit o Estat saquejat?, Aminatou Haidar.

Número 9. Arqueologia, història i viatges. Va dirigida a un ampliventall de lectors, estudiosos i afeccionats a la cultura medieval.S’ha marcat l’objectiu d’arribar al gran públic, amb rigor i l’avald’articulistes professionals del camp de la història, la filologia, lamúsica, la història de l’art i l’arqueologia. L’editorial intenta contribuira la difusió del coneixement sobre l’Edat Mitjana, prenent elsPaïsos Catalans com a context geogràfic de referència. Espresenta, també, com una tribuna de premsa a través de la quales puguin expressar totes aquelles persones interessades arecuperar i acaronar els vestigis del passat, un fòrum on esdenunciïn els nyaps urbanístics que atempten contra el patrimonihistòric, i el punt de trobada d’aquell que, des de la seva passióper la història, vulguin organitzar esdeveniments relacionats ambaquesta temàtica.

Número 53. L’hivern de 1990 es publicava el primer número. Sibé és cert que va nàixer per a difondre els llibres d’EdicionsBromera i els seus autors, no ho és menys que des del primernúmero mai no ha deixat de tenir una clara voluntat de ser unarevista literària que fomenta la lectura, amb entrevistes als prota-gonistes de la cultura del nostre temps i del nostre àmbit. Desd’aquell primer número, ha estat testimoni dels canvis socialsproduïts en aquest temps: en aquells primers anys els articlesarribaven mecanografiats, cap no ho feia per correu electrònic.Pel que fa a l’estructura de la revista, més que canviar, ha crescut,perquè aquelles 12 pàgines s’han convertint en 32 ja que s’hanaugmentat les seccions i els col·laboradors.

El Món Medievalbimestraldirector Ramon Rovirawww.monmedieval.cat

Hamlet. Revista de les Artsescèniquesmensualdirector Alfred Arolawww.revistahamlet.com

ONGCtrimestraldirector Francesc de Dalmaseshttp://ongc.lesrevistes.cat

Mecenes i promotor cultural traspassat el1999, entre els seus projectes més significa-tius hom hi compta la creació de la revistainfantil Cavall Fort. Impulsor de cicles deteatre infantil i de gramàtiques catalanes enple franquisme. La biografia recull també laseva experiència com a autor teatral i la sevarelació amb alguns dels prohoms més nota-bles de la cultura catalana.

Un dels creadors més coneguts i reconegutsdel segle XX. Per primer cop es recull la sevaobra poètica completa, amb versos inèdits ique incorpora un apartat crític amb totes lesvariants que va establir l’autor en els successi-ves revisions de la seva obra. Membre del’anomenat grup poètic del 50, les sevesparaules ressonen avui amb tota la intensitati l’emoció que el van fer famós.



INFOCULTURA I

Més de dos anys de treball documentat, ambentrevistes a significats polítics catalans.L’ideari polític dels Altres Andalusos, entitatpreocupada per la manera amb la quals’obtenen rèdits econòmics i polítics de laseva ascendència. Anàlisi crítica de la qüestiónacional i del errors i èxits, de les estratègiesi de les contradiccions del discurs sobre laimmigració.

Història de la directora de la maternitat queva acollir dones refugiades engatjades enconflictes sota la senyera de l’ajuda humani-tària. Milers de pensionaris acollits a Elna,establiment especialment reservat a les ma-res que acaben de parir, oasi de pau a lesportes dels camps del Sud de França, aprimera línía dels grans moviments d’èxode.Magnífica edició de gran format.

De ferradura és una col·lecció de guies pera caminants curiosos. Conjunt d’articles pu-blicats a La Vanguardia. No són guies con-vencionals: hi ha una barreja de descripciód’itineraris i de crònica periodística, amb unpes destacat de les imatges. El itinerarisestan dirigits a un públic molt ampli, no ne-cessàriament iniciat en l’excursionisme, i quevol conèixer el territori a peu i pausadament.

La implicació de les dones en la guerra civilespanyola sol ser oblidada en molts treballsmalgrat varen tenir un paper cabdal, tant alfront com a la reraguarda. A través de laparticular implicació de moltes d’elles, d’unai altra banda, i de les agrupacions o partitsen què varen participar, observem des d’unaltre punt de vista el conflicte bèl·lic.

Nova aportació de l’historiador a la reivindi-cació d’homes memorables assassinats pelrègim franquista a la postguerra. Peiró, líderde la CNT que va arribar a ser ministred’Indústria de la Segona República, s’exiliaa França on, amb la invasió nazi, és enviata Alemanya i d’allà extradit a l’Estat espanyolon l’afusellen el juliol de 1949.

Crònica del fundador de la Llibreria 22 deGirona, un dels animadors culturals mésimportants del país, i d’una generació i unamanera d’entendre la cultura, fonamentalmenten la vessant literària i cinematogràfica.Recreació alhora d’una llibreria emblemàtica,punt de referència i trobada de la ciutat queva obrir les portes el 1978, i que, entre d’altresactivitats, ha creat el prestigiós premi JustM. Casero.

Selecció de la producció més recent del’autora, conservadora de pintura romànicaal MNAC. Des d’aquest observatori privilegiat,presenta una obra entenedora i clara per alprofà i interessant i suggerent per al’especialista, sobretot pel fet de contraposarcríticament la pintura romànica des dels seusdiversos aspectes, iconogràfics i estilístics,a les fons històriques.

històriaNosotras tambiénhicimos la guerra.Defensoras y suble-vadasCarmen DomingoEd. Flor del viento

històriaJoan Peiró afusellatJosep BenetEdicions 62

crònicaDemà serà un altredia. Aventures d’unllibreterGuillem TerribasEd. Ara llibres

història de l’artSobre pinturaromànica catalana,noves aportacionsMontserrat Pagès i Pare-tasPublicacions de l’Abadiade Montserrat

assaigFabricarl’immigrant.Aprofitaments políticsde la immigració.Catalunya 1977-2007Andreu Espasa, Alejan-dro García, Paulina Sas-tre i Xavier Zambrano.Coordinació: Miquel Fer-nándesPagès Editors

històriaElisabeth Eidenbenzi la maternitat suïssad’Elna (1939-1944)Tristan Castanier i PalauEdicions Trabucaire

biografiaJosep Tremoleda.Plantar cara a la por.Joaquim FerrerEditorial Pòrtic

poesiaJosé Agustín Goytiso-lo. Poesía CompletaEdició, pròleg i notes deCarme Riera i Ramón Gar-cía MateosEd. Lumen

excursionismeA peu per les comar-ques de TarragonaRafael López-MonnéArola editors

Història d’un científic universal i emblemàtic,i d’un exili; un document sobre la Guerra Civilespanyola i la Segona Guerra Mundial. Lafigura del doctor Trueta pren encara mésrelleu a mesura que es contempla amb majorperspectiva històrica. La nova edició, la ter-cera, incorpora una presentació d’AmèliaTrueta i del doctor Moisès Broggi, així comun epíleg del seu últim deixeble, el doctorJoan L. Roig Boronat.

Crònica trepidant dels tres anys de guerra aBarcelona, a través de l’ajuntament, les or-ganitzacions antifeixistes, la col·lectivitzacióde fàbriques, la relació amb la Generalitat,i conèixer aspectes de la vida cultural, artísticai quotidiana. Dades inèdites sobrel’organització municipal: sobre el proveïment,els refugis, el patrimoni, la solidaritat ambMadrid i Euskadi. Una obra completa.

Les Notícies de llengua i treball54


Cinc anys després de la publicació de Mentira,premi Llibreter 2004. El protagonista, VíctorLosa, hereu d’una llarga tradició d’il·lusio-nisme, ha après l’art de la desaparició i haesdevingut un notable mag. De sobte és elmón el que s’entesta en desaparèixer de laseva vida i ha d’iniciar un viatge a les sevespròpies profunditats. Aquest cop, no en téprou amb la màgia i ha d’aprendre una altramanera de relacionar-se amb la vida.

novel·laManuel de laoscuridadEnrique de HérizEd. Edhasa

biografiaDoctor Trueta.Héroe anónimo de dosguerrasAntonina RodrigoEd. Base

històriaL’Ajuntament de Bar-celona (1931-1939).República, guerra i revo-lucióFerran AisaEd. Base

Una obra per reviure de manera novel·ladal’emoció, la tensió i la incertesa que elsbarcelonins van viure durant la SetmanaTràgica. El 27 de juliol de 1909, la revolta esva apoderar de la ciutat. Les barricades, lesvagues i les primeres confrontacions armadesentre exèrcit i població, la crema de conventsi esglésies. Diversos protagonistes de proce-dència ben diferent, ho viuen i expliquensegons la seva experiència.

L’autor va ingressar en el monestir l’any 1954.Per primera vegada algú que coneix a fonsla vida interna de Montserrat escriu un relatapassionat sobre els monjos i sobre comviuen, treballen, s’organitzen, resen i fanfuncionar el santuari responent les preguntesque més sovint es fa la gent sobre el seuestil de vida. Un viatge a l’interior de la clau-sura per trencar el misteri que pot alimentarfantasies i llegendes.

Els Juliols, cursos d’estiu de la Universitatde Barcelona, ha inclòs en quatre ocasionsl’estudi, anàlisi i investigació del fenomencòmic. Recull de quatre intervencions delcurs “Dels superherois al manga: el llenguat-ge dels còmic”. El mite i les principals carac-terístiques del gènere adscrit al format comi-book, la novel·la gràfica, la premsa nord-americana, i el món del manga.

Diccionari especialitzat i temàtic que parteixd’un fons preexistent però revisat, renovat,ampliat i actualitzat. Més de 4.000 entradesescrites. Una obra de referència, una einaútil que analitza amb deteniment la literaturacatalana, fruit del treball de diverses genera-cions de més de cent estudiosos i especia-listes. Explica la vida i obra dels escriptorscatalans, indica la bibliografia que els haestudiat i descriu amb aprofundiment lesseves principals obres.

Documental que repassa la història de laUGT fins a la mort de Franco a través d’unasèrie de testimonis que la Fundació ha reco-pilat en el seu Arxiu Oral. Desenes de prota-gonistes analitzen i valoren la trajectòria delsindicalisme en la història del país, aportantuna nova visió de l’evolució del movimentobrer espanyol. Les entrevistes, en suportàudio i vídeo, s’han transcrit també literalment.

Originàriament publicada per capítols TheNew York Times. Té tots els ingredients dela novel·la negra: secrets inconfessables,assassinats, adulteris i traïcions. Un periodistaha d’escriure la biografia del seu sogre,magnat de la comunicació i antic agent dela CIA. L’assassinat de l’investigador ambcara de lèmur que ha contractat capgira laseva vida.

assaigDe los superhéroesal manga. El lenguajede los cómics (2a part)Nicolás Cortés i PepeGálvezEd. CEREM i Universitatde Barcelona

diccionariDiccionari de laliteratura catalanadirector: Àlex BrochEnciclopèdia Catalana

històriaHistoria Oral del Sin-dicalismo Socialista(1888-1975) -vídeo-Alicia AltedFundació Francisco LargoCaballero

novel·la Barcelona tràgicaAndreu MartínEd. Ara Llibres

crònicaMecanoscrit sobre elsmonjos de MontserratHilari RaguéEd. Base

novel·laEl lèmurBenjamín BlackEd. Bromera

Celebrat l’octubre de 2007, organitzat per laDirecció General de la Memòria Democràtica,va ser un espai de pensament, estudi i debatsobre allò comú d’experiències entre centresde memòria d’arreu del món, al voltant deles polítiques públiques de la memòria coma base d’un patrimoni col·lectiu. El llibre recullalgunes de les principals aportacions.

Esplèndida novel·la negra ambientada alsEEUU, escrita per un irlandès que ha estatel primer guanyador no nord-americà delpremi Shamus. El botxí més temut d’una elitd’assassins implacables persegueix, asse-degat de revenja, un dels seus que els haabandonat. L’exdetectiu Charlie Parker had’ajudar-lo a escapar de la mort.

Un llibre oportú. Noms, fets i anècdotessignificatives, un “suculent menú de casosreals que retraten la cara fosca de lahumanitat”; un recorregut històric, breu peròintens, de la presència constant de la corrup-ció que, segons l’autor, pel simple fet de seruna pràctica universalment estesa a tots elspaïsos races i religions, ens sembla òbvia.

L’autor, doctor en biologia i professord’Investigació del CSIC, reflexiona sobrel’aportació del pensament científic a la nostrarealitat i com condiciona el pensament humàsobre la natura, la moral i l’evolució de lanostra societat. Des del convenciment quela influència del coneixement en la nostramanera de veure’ns ha estat una constanten l’ésser humà, gens determinista, el llibreens ajuda a repensar com som i quin camípot seguir la nostra espècie.

Tercer i esperat últim llibre de l’autor suecque va morir sobtadament d’un atac de corals 50 anys, i no va tenir temps de veure nila publicació de la seva exitosa trilogia, "Mil·-lenium". Autèntic fenomen literari al mónsencer, a Catalunya, milers de persones hanllegit "Els homes que no estimaven les dones"i "La noia que somiava un llumí i un bidó degasolina", gràcies al boca-orella.

Més de cinc anys de recerca metòdica per-meten una biografia del polític vigatà profu-sament documentada, amb episodis fins arainèdits. Destaca l’actualitat de les sevesorientacions i l’humanitarisme dels seusactes. Polític, però també publicista, confe-renciant, traductor i escriptor, va obtenir elreconeixement internacional i va ocupar unaposició preeminent dins l’exili català.

crònicaHistòria de lacorrupcióCarlos Alberto BrioschiEd. La Campana

assaigPetita història delshumansJordi Casanova i RocaEd. La Campana

novel·laLa reina delpalau delscorrents d’aireStieg LarssonEd. Columna

biografiaManuel Serra i Moret(Vic, 1884-Perpinyà, 1963)Miquel Àngel VelascoMartínEditorial Temple Romà. Vic

ponènciesPolítiques públiquesde la memòriaI Col·loqui InternacionalMemorial Democràticeditors: Jordi Guixé iMontserrat Iniesta

novel·laEls homes de la dallaJohn ConnollyEd. Bromera

INFOCULTURA I

ferran mascarell - ugt catalunya · bennàsser, 69, 5è 07004 palma ... criat per dues ties, de...

Documents