La Laura Poruga estava caminant cap a l’escola quan, de sobte, el Gruny, el mandrós gos de la Sara, es va escapar i va començar a córrer cap a la Laura pel carrer. La Fiona, que estava a l’escola, va veure tot el que havia passat.

A l’escola, la Fiona li va preguntar a la Laura si volia anar al parc amb ella. Quan van sortir de l’escola van anar-hi i la Laura va entrar primera. De cop i volta, la Fiona va tancar la porta del parc i la Laura es va quedar atrapada a dins.

La Laura va intentar sortir-ne i la Fiona va deixar entrar un gos molt gran que va començar a perseguir la Laura fins que ella, espantada, va saltar la tanca.

De sobte, es va trobar amb la Sara, i la Laura li va explicar el que li havia fet la Fiona i que tenia molta por dels gossos, i juntes van anar cap a casa la Sara.

Ella, li va ensenyar el Gruny i la Laura, va fer un crit molt fort. La Sara la va calmar, li va posar a la mà una llaminadura de gos i va fer que atansés la mà perquè el Gruny es mengés, la llaminadura. El gos ràpidament s’ho va menjar i va començar a llepar la cara de la Laura, que es va posar a riure.

Des d’aquell dia, gràcies a la Sara, i malgrat les males intencions de la Fiona, la Laura ja no va tenir por dels gossos.

Un dia d’escola normal, la Fiona Fastigosa li va demanar a la Marta Ploranera si li podria deixar la seva nina.

- Marta, ja t’he dit que te la tornaré d’aquí una estona! - va dir-li la Fiona.

- És que… - deia la Marta molt fluixet sense ganes de deixar-li.

- Què?! - va dir la Fiona gairebé cridant.

- És que és la meva nina preferida i no la vull deixar a ningú… - va respondre la Marta.

- I què? Em diràs que no a mi? - la va desafiar la Fiona.

- Val, d’acord… però només a l’hora del pati que demà a la tarda tinc una audició de musica i ella ha d’estar amb mi. - va acceptar la Marta.

- Sí, sí el que tu diguis…- va dir-li la Fiona agafant la nina de les mans de la Marta sense fer-li gaire cas.

Després que la Fastigosa agafés la nina, va desaparèixer entre els nens del pati. A continuació, la Sara Pegues va veure a la Marta i es va ajuntar a ella i totes dues van passar la resta del pati juntes.

A la sortida, la Marta estava esperant ansiosa que la Fiona, li tornés la seva nina. Després d’uns quants minuts d’espera, la Fiona va aparèixer al pati.

- Ehem... Fiona, torna’m la meva nina - li va dir la Marta.

- Doncs Marta, la veritat és que la Rondinetes me l’ha agafat perquè estava jugant amb ella al mig de la classe i l’ha portat a la “CAIXA”- va dir la Fiona fent cometes amb els dits acompanyant el nom de caixa.

-No!!! A la caixa no!- va cridar la Marta posant-se les dues mans al cap i començant a plorar.

-Tranquil·la noia, només és una nina! Te'n compres una altra i ja està! - li va dir la Fastigosa restant-li importància i acte seguit va marxar com si no hagués passat res.

La Marta continuava plorant perquè sabia que segurament no podria tornar a jugar amb la seva apreciada nina, ja que on estava era “La caixa dels objectes confiscats” o com li deien “La caixa”

“La caixa” era, òbviament, una caixa on la Rondinetes hi posava les joguines o objectes amb els quals els alumnes es distreien o entretenien. I tothom deia que les joguines que hi entraven ja no en sortien mai més.

A continuació, la Marta va buscar a la Sara perquè l’ajudés, ja que sabia que ella buscaria la manera de recuperar la nina.

- Pegues! Pegues! - va cridar la Marta.

- Què? Què? - li va preguntar la Sara preocupada veient la cara de la Marta.

- Necessito ajuda - va dir-li la Marta, ara una mica més calmada.

- Val… Què necessites? - va preguntar encuriosida la Sara.

- La meva nina ha acabat a “la caixa” per culpa de la Fiona i la necessito per demà… Sense ella no puc fer l’audició - li va dir la Marta poc animada.

- Oh...Ehem..deixa’m pensar… - li va dir la Pegues mentre rumiava.

- Ja ho tinc! Mira demà a l’hora del pati ens escapem i l’agafarem i … - la Sara li va anar explicant tot el pla i tot el que havien de fer.

L’endemà, la Pegues i la Marta van anar a l’escola. Tot el matí va passar normal. Després de dues hores que se’ls van fer molt llargues, va arribar l’hora del pati.

- Llesta? - va preguntar la Sara.

- Llesta! Tot per la meva nina! - va respondre decidida la Marta.

Seguidament la Sara li va dir al Pau Caguetes que entretingués a la Rondinetes. El Pau va aprofitar per demanar-li a la Ramona que li tornés a explicar una cosa que no entenia i mentrestant la Marta va entrar al despatx on hi havia “la caixa” i la Sara es va quedar vigilant.

Ja havia fet el més difícil, era a dins, ningú l’havia vist i quan ja estava apunt d’agafar la nina...

- Marta? - va preguntar una veu coneguda.

- Oh… Fiona, no li diguis res a la Rondinetes sisplau.

- Ups… Ho sento has fet tard jajaja - digué la Fiona sortint ràpidament i començant a cridar a la Rondinetes.

La Fiona anava corrent feliç quan la Sara Pegues, adonant-se del que havia passat, l’aturà:

- Fiona, serà millor que no li diguis a ningú! - la va desafiar la Sara.

- O què merda seca? - s’encarà la Fiona rient.

- Doncs li hauré de dir a la Ramona qui va trencar els colors per la meitat! - va dir-li la Pegues.

- No seràs capaç! - xisclà la Fiona enfurismada.

- Vols posar-me a prova? - va seguir la Sara.

De sobte, es van sentir unes passes pel passadís. La Ramona Rondinaire Rondinetes s’estava acostant...

- Què està passant aquí? - va preguntar la Rondinetes.

- Res... oi Fiona? Ja marxàvem - va improvisar la Sara.

La Fiona, per tal que la Sara no expliqués que havia estat ella qui havia trencat uns colors per la meitat feia uns dies va mossegar-se la llengua i no va xivar-se del que havien fet la Sara i la Marta… tot i que ganes no li faltaven.

Després de dos segons, les tres nenes ja estaven de nou al pati… i la Marta va

mirar somrient la Sara, mentre li ensenyava discretament la nina que amagava a

la butxaca de la seva jaqueta.

A la classe havien de triar un representant perquè anés a llegir a un concurs. En aquest concurs surts per la televisió i si guanyes et donen molts diners.

- Demà triarem el representant - va dir la Ramona Rondinaire Rondinetes.

Per triar el representant, havien de fer unes proves, i aquestes proves eren de llegir.

Al Nil li sempre li havia agradat llegir i s’havia preparat molt el text que havia de llegir: per ell era un gran somni anar al concurs! En canvi, la Fiona només volia anar-hi per fer-se famosa i per guanyar els diners del premi.

Quan va arribar el dia en què havien de triar el representant, el Nil estava molt nerviós. Tot i això, el Nil ho va fer molt bé. Entre tots els professors van decidir que el Nil aniria com a lector i la Fiona d’acompanyant.

La Fiona estava molt furiosa i volia fer que el Nil no pogués anar-hi. Per això li va demanar ajuda al Camil Perd-el-fil.

Li estava explicant tot el pla quan, de cop, la Sara que passava per allà, ho va sentir tot. Va pensar que li explicaria al Nil i ja buscaria algun pla perquè el Nil pogués anar al concurs.

La Sara li va explicar tot el pla.

- Diu la Fiona que et vol fer caure al riu… Que farà veure que s’entrebanca i que t’empentarà. - va dir-li la Sara.

- El dia de l’excursió? - li va preguntar el Nil preocupat.

- Sí - va contestar la Sara. Si vols jo puc estar vigilant i quan vegi que et ve a empènyer, t’agafaré i la Fiona serà la que faci el penes, perquè caurà al riu - li va proposar la Sara.

- Moltes gràcies, Sara - va afegir el Nil somrient.

Al cap de tres dies, van sortir per anar al concurs. Quan passaven pel costat del riu, la Sara va veure que la Fiona anava a empènyer el Nil. Sense pensar-s’ho, la Sara va agafar el Nil i el va aguantar. La Fiona, va caure al riu i tothom va riure.

- No, no, no!!! És culpa de la Sara! - va afegir la Fiona tot cridant.

El Nil Biblioteques s’havia estudiat molt bé el text que havia de llegir. Aquell dia va ser molt especial per ell, ja que va sortir a la tele, es va fer famós... i va guanyar!!!

Un dia després de les vacances de Nadal, a l’escola de la Sara Pegues va venir-hi una nena nova. Era una nena fantàstica i molt guapa: tenia els cabells rossos, els ulls de color blau clar i sempre portava un vestit verd i unes sabates taronges.

La Sara s’hi va apropar de seguida, ja a la cua abans d’entrar, i li va dir:

- Hola, jo sóc la Sara Pegues em diuen PEGUES perquè sempre que hi ha un problema no paro fins a solucionar-l’ho, tot i que a vegades no me’n surto com voldria. I tu, com et dius?

-Jo em dic Virgínia. - va contestar la noia amb un somriure. I els altres com es diuen? - va preguntar.

- Els altres? Doncs mira… t’ho diré. Aquest és el Pau caguetes. Li diem caguetes, perquè es caga de por amb els monstres de la nit, amb els llamps... Aquella d’allà és la Berta bufona. El que està al seu costat és el Jaume Genial, que en lloc de dir les coses parlant les diu cantant. Aquell noi que seu al banc és el Valentí valent, que és és el més fort. I aquell que porta un llibre és el més llest de tots, el Quim consciència: nosaltres diem que és avorrit però sap moltes coses i és molt agradable. I per últim aquella dona d’allà és la mestra, la Ramona Rondinaire Rondinetes… No la facis enfadar gaire… que sinó...

Va anar passant tot el primer dia, fins les cinc de la tarda. Ja era l’hora de anar a casa però la Fiona Fastigosa li volia regalar a la nova una capseta amb una bomba fètida, ja que havia estat jugant al pati amb tots menys amb ella.

- Ei Virgínia, vols un regal? - va preguntar-li fent un somriure.

- Oh i tant! Moltes gràcies! Ets molt amable! Què és? - va preguntar la nova alumna.

-Tu obre’l - li va dir impacient.

La Virgínia el va obrir i quan va veure la bomba, va llençar la capsa que va anar a parar sobre la Fiona Fastigosa, que va acabar fent una pudor horrorosa i va marxar corrent i plorant cap a casa seva.

El dia 7 d’ abril és l’aniversari de la Ramona Rondinetes. L’any passat tots els alumnes li volien fer un regal, però la Fiona Fastigosa no va ser capaç d’aguantar el secret.

La Sara li volia fer un regal preciós: un quadre de tota la classe. La Fiona Fastigosa volia intentar arruïnar-li el regal, dient-li a la Ramona abans.

-Fiona, sisplau, no li diguis! - va demanar-li educadament la Sara, tot i que sabia que amb això no en tindria prou.

- Sara, li vull dir. No puc aguantar un secret! - exclamava la Fastigosa.

- Fiona, vols que t’ajudi a aguantar-los? Fiona, a les 2 del migdia vine a casa meva. - va proposar-li la Sara.

-D’acord! Gràcies! - va respondre la Fiona.

A les 2, ben puntual la Fiona va anar a casa de la Sara.

- Sara no et vull molestar, jo crec que marxaré - anava dient la Fiona.

- Fiona, mira et diré un secret mira… ...Tinc un gos que es diu Gruny, és nou saps? A veure si aguantes sense dir-ho. - va proposar-li la Sara.

-D’acord, però, no t’ enfadaràs si se m’escapa? - li va preguntar la Fiona.

-Espero que siguis capaç d’aguantar fins demà al matí! - la va animar la Pegues.

L’endemà al matí, quan eren a l’entrada de l’escola, la Fiona anava dient:

- Valentí...saps què?

- Fiona! Aguanta - li recordava la Sara.

- Ja ho intento - deia la Fastigosa, que semblava que no fes gaire esforç.

- Vine! - cridà la Sara per evitar que se li escapés.

Quan va arribar l’hora de tornar cap a casa...

- Fiona, m’acompanyes a casa? - li va preguntar la Sara.

- D’acord, però una cosa… no li havies de donar ahir el regal a la Ramona? - li va dir la Fiona.

- No, li donarem d’aquí una setmana - va explicar-li la Pegues.

L’endemà al matí la Fiona no va poder aguantar més… Feia mala cara i va explicar a tothom que la Sara tenia un gos.

Quan va arribar la Sara tothom li preguntava per l’animal i va veure què havia passat. Va tornar a dir-li un secret, aquest cop més petit: que ahir la seva mare li havia comprat unes sabates amb rodes.

- A veure si aquest no el dius a ningú!

Van anar passant els dies i… no ho va dir a ningú! I com que estava tan concentrada amb aquell secret, tampoc va explicar-li a la Ramona que li havien preparat el quadre.

Va arribar el dia que la Sara li portava el quadre a la Rondinetes que va estar molt contenta.

Aquell dia la Fiona va ser feliç perquè havia superat aguantar-se els secrets dels altres.

A l’escola L’Esqueix la mestre Ramona Rondinaire Rondinetes, va dir als seus alumnes que farien un musical. Òbviament, la Fiona volia ser-ne la protagonista, però la Rondinaire Rondinetes volia que la protagonista fos la Berta Bufona, perquè quan feia teatre era sempre molt expressiva.

La protagonista, la princesa Fifi, seria doncs la Berta Bufona i la Fiona tindria el paper del Grèmlin Babós. La Fiona es volia venjar i per això va idear un pla: posar glaçons a la samarreta i als pantalons de la Berta. La Sara se’n va assabentar i li volia parar els peus a la Fastigosa.

Quan la Fiona va arribar a casa va preparar tot el que s'emportaria l'endemà per fer els glaçons. Havia d’agafar aigua, una glaçonera i una bossa per congelats.

Al dia següent la Fiona Fastigosa va posar els glaçons a la roba de la Berta Bufona abans que es desfessin. La Sara, com que ja ho sabia, els va treure i els va canviar de roba i els va posar a la roba de la Fiona Fastigosa.

A l'hora de fer l'obra, la Fiona Fastigosa tenia la roba molla i va patir les conseqüències del seu pla pervers!

Un dia assolellat la Sara va entrar a la classe i la Ramona els va dir que hi havia una nova alumna. Quan va entrar es va presentar:

- Hola em dic Mariona Perfecte, tinc 10 anys i m'encanten els macarrons.

- Calla, merda seca! - va exclamar la Fiona.

De cop i volta va sonar ben fort el timbre de sortir al pati. Quan van sortir la Fiona es va quedar marginada.

La Fiona va dir a tothom que la Mariona l’havia picat.

Van anar al parc.