tres històries curtes

7
Tres històries curtes. M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu interès es gira cap a ells i, amb preguntes fetes amb tota la cura del món, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els protagonistes. Ixen de l’oblit a través de la memòria i la veu de qui m’ho conta i, a poc a poc, la història de la misèria els va convertint en altres que també miraven d’arribar amb vida a l’endemà, malgrat que eren els què més difícil ho tenien. No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no s’arribava a l’endemà amb la seguretat d’havent menjat suficient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jaén, sempre que podien tenien un porc. Li preguntí que li donaven per a menjar, i somrigué. Cada matí, aquell xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols… Tot el que poguera i abans que altres, humans o no, amb la mateixa fam. S’havia d’apanyar pel seu compte, perquè a casa no sobrava res que li pogueren donar. Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien fins a arrossegar molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-se’ls: venien tota la carn més bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals, podien tindre moltes més calories de les que donava la carn d’aquells pobres animals que havien crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que barrejaven amb unes poques botifarres i xoriços conservats en oli i fets amb sang, vísceres i algun xicotet tros de la carn més enganxada als ossos d’aquells porcs. En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua vegada s’han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma

Upload: jesus-frare-garcia

Post on 23-Jan-2018

44 views

Category:

News & Politics


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: Tres històries curtes

Tres històries curtes.M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu interès es gira cap a ells i, amb preguntes fetes amb tota la cura del món, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els protagonistes. Ixen de l’oblit a través de la memòria i la veu de qui m’ho conta i, a poc a poc, la història de la misèria els va convertint en altres que també miraven d’arribar amb vida a l’endemà, malgrat que eren els què més difícil ho tenien.

No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no s’arribava a l’endemà amb la seguretat d’havent menjat suficient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jaén, sempre que podien tenien un porc. Li preguntí que li donaven per a menjar, i somrigué. Cada matí, aquell xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols… Tot el que poguera i abans que altres, humans o no, amb la mateixa fam. S’havia d’apanyar pel seu compte, perquè a casa no sobrava res que li pogueren donar.Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien fins a arrossegar molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-se’ls: venien tota la carn més bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals, podien tindre moltes més calories de les que donava la carn d’aquells pobres animals que havien crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que barrejaven amb unes poques botifarres i xoriços conservats en oli i fets amb sang, vísceres i algun xicotet tros de la carn més enganxada als ossos d’aquells porcs.En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua vegada s’han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma

Page 2: Tres històries curtes

complexa de recol·lecció, una de les primeres produccions humanes que, des de l’inici, s’ha enfrontat a l’inconvenient de l’enorme quantitat de vegetals i aigua necessaris per a acabar el procés, absolutament depenent del nomadisme, les transhumàncies, el pasturatge. Els animals acaben ràpidament amb les pastures d’un lloc i, per a continuar amb el seu “cultiu”, són desplaçats cap a altres pastures.L’agricultura sol·luciona el problema amb la producció directa de vegetals, d’aquells que els animals humans es poden menjar. Com a font directa d’aliments altament nutritius, permet treure’n més de molta menys quantitat de terra, permet tindre més menjar disponible, permet acumular, permet el sedentarisme i el desenvolupament de les civilitzacions humanes. També fa que el terra es convertisca en un tresor que es pot acumular i el treball en una riquesa que es pot furtar, el que porta fins a aquell poble de Jaén, on les famílies pobres no tenien terra. Treballaven a canvi d’una misèria i, mentre, intentaven caçar i recol·lectar allò que podien (legal o furtivament) i també provaven “cultivar” porcs que podien convertir en farina i llegums. Els arbres convertits en trampes per a aus, amb el parany , també foren formes de cultivar carn 1

per a la gent pobre, mentre treballava dur per a sobreviure. Com la planta que creix silenciosament, els arbres feien caure les aus que, molt sovint, encara patien la seua lenta agonia quan anaven a recol·lectar-les, com qui recull figues o castanyes. I aquells terribles fruits també es convertiren en objectes de venda amb els que obtenir diners i comprar supervivència.

En els mons al revés del capitalisme, la gent desposseïda pot convertir la carn en vegetals. I pot sorgir una enorme indústria de la carn que els desposseeix encara més, transformant els vegetals que ens podem menjar els éssers humans en aliment pels ramats, destruint el medi ambient mentre engoleix boscos i selves, llacs i rius per a convertir-los en més aliment que nodreix els enormes camps d’extermini anomenats granges industrials.

Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/11/2011, Prou de parany i d’enfilat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/1

normal.html

Page 3: Tres històries curtes

En un camp d’arròs a prop del Palmar, hi havia una caseta a la vora de la séquia. Quan no hi havien tractors i portava setmanes el treball dels camps amb aladres i cavalls, humans i animals no s’allunyaven de la faena dormint, de dilluns a dissabte, en aquelles casetes que primer foren de palla i després d’obra. En el primer any del segle XXI, aquella caseta servia de presó a dos gossos, un de bretó i l’altre mestís de pòinter i brac. En aquella fosca masmorra passaven la vida, esperant que arribaren els dia de caça.Molts anys abans, allí vivia una família sense terra que pagava el seu sostre amb la guarda del camp i acollint els amos quan anaven a treballar la terra amb la seua haca. I, amb ells, vivia altre gos molt semblant als dos presoners d’ara. Aquella família pobre era la seua llopada i, com tots els gossos, es deixava la pell per la seua gent cadascun dels molts dies que no hi havia res que posar a taula.L’home de la casa parlava amb el gos, mentre els quatre o cinc xiquets els miraven. Vinga, gos, porta alguna cosa, nosaltres no podem fer altra cosa que esperar-te. I aquell gos, tot ossos coberts de pell, marxava amb la intenció de no tornar si no era amb una gran rata de marjal entre les dents, una tenca, una serp d’aigua, el que fóra. I sempre tornava amb alguna cosa, fins i tot podia ser que vinguera amb un ànec dels que havien arribar per a niuar.I el gos es feia amb uns ossos que rosegar, mentre el seu amo el mirava amb orgull. Menjaven pensant què, l’endemà, era probable que la taula tornara a estar buida i que el gos s’hauria de guanyar la supervivència de tothom. Quan em diuen que vull elevar els altres animals a la categoria dels éssers humans, pense en aquella caseta i els gossos caçadors que hi han viscut, els uns com a companys de misèria i membres indispensables d’una família i els altres com a coses deixades dins d’un vell armari.

Allò que tragué els i les humanes d’aquella misèria, també hauria de traure els gossos com aquell que fou una persona honrada, un membre més de la família pobre com el Morrut a La Barraca , de Vicente Blasco Ibáñez, que 2

morí després d’una vida de treball sense descans: Eren possibles més desgràcies?… Si, encara en quedaven d’altres. En aquella barraca, ni les bèsties es lliuraven de l’atmosfera enverinada d’odi que semblava flotar per sobre de la seua teulada. A qui no el trepitjaven, li feien, sense dubte, mal d’ull, i per això el seu pobre Morrut, el cavall vell, un animal que era com de la família, que havia arrossegat pels camins el pobre aixovar i la família a les peregrinacions de la misèria, s’anava afeblint a poc a poc a l’establia nova, el millor allotjament durant la seua llarga vida de treball.Es comportà com a persona honrada a l’època pitjor, quan, acabada d’establir la família a la barraca, s’havia de llaurar aquella terra maleïda, petrificada per 10 anys d’abandó; quan s’havien de fer continus viatges a València a per enderrocs i fustes velles; quan

la pastura no era molta i el treball abundant. I ara que, en front del finestró de la quadra, s’estenia un gran camp d’herba fresca, alçada i onejant, tota per a ell; ara que tenia la taula parada, amb aquell verd i sucós mantell que feia olor a glòria; ara que s’engreixava, s’arrodonien les seues

Blasco Ibáñez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-92

Page 4: Tres històries curtes

anques punxegudes i el seu dors nuós, moria de sobte, sense saber de què, tal vegada en ús del seu perfecte dret al descans, després de treure a flotació la família.Es gità un dia a sobre de la palla, es negà a eixir, mirant el Batiste amb ulls vidriosos i groguencs que feien expirar dels llavis de l’amo els vots i amenaces de la indignació. Semblava una persona el pobre Morrut; Batiste, en recordar la seua mirada, sentia moltes vegades desitjos de plorar. La barraca patí una commoció, i tal desgràcia féu que la família s’oblidara momentàniament del pobre Pasqualet, que tremolava de febre al llit. Plorà la dona de Batiste. Aquell animal, allargant el seu morro mans, havia vist vindre al món quasi tots els seus fills i filles. Encara recordava ella, com si fóra ahir, quan el compraren al mercat de Sagunt, xicotet, brut, ple de crostes i porqueries, com un animal de rebuig. Era algú de la família que se n’anava. I quan uns paios repugnants arribaren en un carro per a endur-se’n el cavall a la Caldera (lloc on son incinerats els animals morts per a aprofitar els ossos), on convertirien el seu esquelet en ossos de polida brillantor i les seues carns en adob fecundant, ploraven els xics, cridant des de la porta un adéu interminable al pobre Morrut, que s’allunyava amb les potes rígides i el cap balancejant, mentre la mare, com si tinguera un horrible pressentiment, es llançava amb els braços oberts sobre el malaltet.Recordava els seus fills i filles quan entraven a la quadra per a tirar de la cua del Morrut, i com l’animal patia amb dolça passivitat tots els seus jocs. Veia el xicotet quan el col·locava son pare sobre la dura espinada de l’animal, colpejant amb els seus peuets els llustrosos flancs i cridant: “Arre, Arre!”, amb un infantil balboteig. Amb la mort d’aquesta pobre bèstia creia Teresa que anava a quedar oberta una escletxa en la família per on se n’anirien altres. Senyor, que li enganyaren els seus pressentiments de mare dolorosa; que només fóra aquest sofert animal que que se n’anava; que no s’enduguera sobre el seu llom el pobre xicotet comí del Cel, com en altres temps el portava per les sendes de l’horta agafat a les seues crineres, a pas lent, per a no fer-lo caure!I el pobre Batiste, amb el pensament ocupat per tantes desgràcies, barallà en la seua imaginació el xiquet malalt, el cavall mort, el fill escalabrat i la filla amb el seu reconcentrat pesar, arribà als ravals de la ciutat i passà el pont de Serrans.A l’extrem del pont, a una planura entre dos jardins, en front de les torres octogonals que treien el cap per sobre de l’arbrada amb les seues arcades ogivals, les seues barbacanes i la corona dels seus merlets, s’aturà Batiste, passant-se les mans pel rostre. Havia de visitar els amos, els fills de Don Salvador, a demanar-li’ls en préstec un piquet per a completar la quantitat que anava a costar-li la compra d’un rossí que substituïra el Morrut. I com la higiene és el luxe del pobre, s’assegué a un banc de pedra, esperant que li arribara el torn per a rentar-se d’unes barbes de dues setmanes, punxants i dures com pues, que ennegrien la seua cara… I pensí en els cavalls del tir i arrossegament, que ja no són membres de la família. Només són objectes d’entreteniment que ocupen les mateixes quadres que ocupaven els animals com el Morrut, tot esperant a les fosques que els traguen a arrossegar una roda de camió o que els fiquen a camió camí de la competició. Dels temps de la misèria, només ens tragueren a nosaltres. Elles i ells, les bones persones i membres de les famílies pobres que els esclavitzaren, resten allí. I, ara, ens toca a nosaltres treure’ls. ———Tres historias cortas. Me gusta escuchar experiencias de unos tiempos que hoy parecen imposibles, y aún más cuando aparecen los otros animales. No lo puedo evitar: mi interés se gira hacia ellos y, con preguntas hechas con todo el cuidado del mundo, los voy sacando de su papel secundario para convertirlos en los protagonistas. Salen del olvido a través de la memoria y la voz de quien me lo cuenta y, poco a poco, la historia de la miseria los va convirtiendo en otros que también trataban de llegar con vida al día siguiente, a pesar de ser los que más difícil lo tenían.

Page 5: Tres històries curtes

No está tan lejos el tiempo cuando, para mucha gente, no se llegaba al día siguiente con la seguridad de habiendo comido suficiente como para tapar el hambre. En su casa, en aquel pueblo de Jaén, siempre que podían tenían un cerdo. Le pregunté que le daban de comer, y sonrió. Cada mañana, aquel niño le abría la puerta del corral para que saliera a pastar todo lo que pudiera, lejos de los cultivos: raíces, semillas, frutos, insectos, caracoles... Todo lo que pudiera y antes que otros, humanos o no, con la misma hambre. Se las tenía que apañar por su cuenta, porque en casa no sobraba nada que le pudieran dar.Si tenían suerte y no se morían de hambre, aquellos cerdos pequeños crecían y crecían hasta arrastrar muchos kilos y, entonces, los mataban. Por supuesto, no era para comérselos: vendían toda la carne más buena, y con lo que sacaban, podían comprar cosas como harina o legumbres. En forma de vegetales, podían tener muchas más calorías de las que daba la carne de aquellos pobres animales que habían crecido yendo y viniendo del corral. Podían guardar y racionar mejor aquellas calorías, que mezclaban con unas pocas morcillas y chorizos conservados en aceite y hechos con sangre, vísceras y algún pequeño trozo de la carne más pegada a los huesos de aquellos cerdos.En aquellos tiempos perdidos, los animales se "cultivaban" como si fueran plantas. Así es la mecánica de la ganadería antigua: la domesticación, ese concepto especista para la esclavitud que los animales humanos imponen a los no-humanos, permite que los unos se acaben comiendo a los otros, que a su vez se han comido vegetales que los animales humanos no se pueden comer. Es una forma compleja de recolección, una de las primeras producciones humanas que, desde el inicio, se ha enfrentado al inconveniente de la enorme cantidad de vegetales y agua necesarios para terminar el proceso, absolutamente dependiente del nomadismo, las trashumancias, el pastoreo. Los animales acaban rápidamente con los pastos de un lugar y, para continuar con su "cultivo", son desplazados hacia otros pastos.La agricultura soluciona el problema con la producción directa de vegetales, de los que los animales humanos se pueden comer. Como fuente directa de alimentos altamente nutritivos, permite sacar más de mucha menos cantidad de tierra, permite tener más comida disponible, permite acumular, permite el sedentarismo y el desarrollo de las civilizaciones humanas. También hace que el suelo se convierta en un tesoro que se puede acumular y el trabajo en una riqueza que se puede robar, lo que lleva hasta aquel pueblo de Jaén, donde las familias pobres no tenían tierra. Trabajaban a cambio de una miseria y, mientras, intentaban cazar y recolectar lo que podían (legal o furtivamente) y también intentavan "cultivar" cerdos que podían convertir en harina y legumbres.Los árboles convertidos en trampas para aves, con el “parany” , también fueron formas de 3

cultivar carne de la gente pobre, mientras trabajaba duro para sobrevivir. Como la planta que crece silenciosamente, los árboles hacían caer las aves que, muy a menudo, todavía sufrían su lenta agonía cuando iban a recolectarlas, como quien recoge higos o castañas. Y aquellos terribles frutos también se convirtieron en objetos de venta con los que obtener dinero y comprar supervivencia.En los mundos al revés del capitalismo, la gente desposeída puede convertir la carne en vegetales. Y puede surgir una enorme industria de la carne que los despoja aún más, transformando los vegetales que nos podemos comer los seres humanos en alimento para los ganados, destruyendo el medio ambiente mientras engulle bosques y selvas, lagos y ríos para convertirlos en más alimento que nutra los enormes campos de exterminio llamados granjas industriales.En un campo de arroz cerca del Palmar, había una caseta al borde de la acequia. Cuando no habían tractores y la faena de los campos con arados y caballos costaba semanas, humanos y animales no se alejaban del trabajo durmiendo, de lunes a sábado, en aquellas casetas que primero fueron de paja y después de obra. En el primer año del siglo XXI, aquella caseta servía de prisión a dos perros, uno bretón y el otro mestizo de pointer y braco. En aquella oscura mazmorra pasaban la vida, esperando que llegaran los día de caza.Muchos años antes, allí vivía una familia sin tierra que pagaba su techo con la guarda del campo y acogiendo los dueños cuando iban a trabajar la tierra con su caballo. Y, con ellos, vivía otro

Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/11/2011, Prou de parany i d’enfilat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/3

normal.html

Page 6: Tres històries curtes

perro muy parecido a los dos prisioneros de ahora. Aquella familia pobre era su manada y, como todos los perros, se dejaba la piel por su gente cada uno de los muchos días que no había nada que poner en la mesa.El hombre de la casa hablaba con el perro, mientras los cuatro o cinco niños los miraban. Vamos, perro, trae algo, nosotros no podemos hacer otra cosa que esperarte. Y ese perro, todo huesos cubiertos de piel, se iba con la intención de no volver si no era con una gran rata de marjal entre los dientes, una tenca, una serpiente de agua, lo que fuera. Y siempre volvía con algo, incluso podía ser que viniera con un pato de los que habían llegar para anidar.Y el perro se hacía con unos huesos que roer, mientras su dueño lo miraba con orgullo. Comían pensando que, al día siguiente, era probable que la mesa volviera a estar vacía y que el perro debería ganar la supervivencia de todos y todas. Cuando me dicen que quiero elevar a los otros animales a la categoría de los seres humanos, pienso en aquella caseta y en los perros cazadores que allí han vivido, los unos como compañeros de miseria y miembros indispensables de una familia y los demás como cosas dejadas dentro de un viejo armario.Lo que sacó a los humanos y las humanas de aquella miseria, también debería sacar a los perros como aquel que fue una persona honrada, un miembro más de la familia pobre como el Morrut de La Barraca , de Vicente Blasco Ibáñez, que murió después de una vida de trabajo sin descanso:4

¿Eran posibles más desgracias?... Sí, aún quedaban otras. En aquella barraca, ni las bestias se libraban de la atmósfera envenenada de odio que parecía flotar sobre su techumbre. Al que no lo atropellaban, le hacían, sin duda, mal de ojo, y por eso su pobre Morrut, el caballo viejo, un animal que era como de la familia, que había arrastrado por los caminos el pobre ajuar y los chicos en las peregrinaciones de la miseria, se iba debilitando poco a poco en el establo nuevo, el mejor alojamiento durante su larga vida de trabajo. Se portó como persona honrada en la época peor, cuando, recién establecida la familia en la barraca, había que arar la tierra maldita, petrificada por diez años de abandono; cuando había que hacer continuos viajes a Valencia en busca del cascote de derribos y las maderas viejas; cuando el pasto no era mucho y el trabajo abrumante. Y ahora que, frente al ventanuco de la cuadra, se extendía un gran campo de hierba fresca, erguida y ondeante, toda para él; ahora que tenía la mesa puesta, con aquel verde y jugoso mantel que olía a gloria; ahora que engordaba, se redondeaban sus ancas puntiagudas y su dorso nudoso, moría de repente, sin saber de qué, tal vez en uso de su perfecto derecho al descanso, después de sacar a flote a la familia. Se acostó un día sobre la paja, negándose a salir, mirando a Batiste con ojos vidriosos y amarillentos que hacían expirar en los labios del amo los votos y amenazas de la indignación. Parecía una persona el pobre Morrut; Batiste, al recordar su mirada, sentía muchas veces deseos de llorar. La barraca sufrió una conmoción, y tal desgracia hasta hizo que la familia olvidase momentáneamente al pobre Pascualet, que temblaba de fiebre en la cama. Lloró la mujer de Batiste. Aquel animal, alargando su manso hocico, había visto venir al mundo a casi todos sus hijos. Aún recordaba ella, como si fuera ayer, cuando lo compraron en el mercado de Sagunto, pequeño, sucio, lleno de costras y asquerosidades, como un jaco de desecho. Era alguien de la familia que se iba. Y cuando unos tíos repugnantes llegaron en un carro para llevarse su caballo a la Caldera (Lugar donde son incinerados los animales muertos para aprovechar los huesos), donde convertirían su esqueleto en huesos de pulida brillantez y sus carnes en abono fecundizante, lloraban los chicos, gritando desde la puerta un adiós interminable al pobre Morrut, que se alejaba con las patas rígidas y la cabeza balanceante, mientras la madre, como si tuviese un horrible presentimiento, se arrojaba con los brazos abiertos sobre el enfermito. Recordaba a sus hijos cuando se introducían en la cuadra para tirar de la cola al Morrut, y cómo el animal sufría con dulce pasividad todos los juegos de los chicos. Veía al pequeñín cuando lo colocaba su padre sobre la dura espina del animal, golpeando con sus piececitos los lustrosos flancos y gritando: «¡Arre, arre!», con infantil balbuceo. Con la muerte de esta pobre bestia creía Teresa que iba a quedar abierta una brecha en la familia por donde se irían otros. ¡Señor, que le engañasen sus presentimientos de madre dolorosa; que fuese sólo este sufrido animal el que se

Blasco Ibáñez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-9.4

Page 7: Tres històries curtes

iba; que no se llevase sobre sus lomos al pobre chiquitín camino del Cielo, como en otros tiempos le llevaba por las sendas de la huerta agarrado a sus crines, a paso lento, para no derribarlo! Y el pobre Batiste, con el pensamiento ocupado por tantas desgracias, barajando en su imaginación el niño enfermo, el caballo muerto, el hijo descalabrado y la hija con su reconcentrado pesar, llegó a los arrabales de la ciudad y pasó el puente de Serranos. Al extremo del puente, en una planicie entre dos jardines, frente a las ochavadas torres que asomaban sobre la arboleda sus arcadas ojivales, sus barbacanas y la corona de sus almenas, se detuvo Batiste, pasándose las manos Por el rostro. Tenía que visitar a los amos, los hijos de don Salvador, a Pedirles a préstamo un piquillo para completar la cantidad que iba a costarle la compra de un rocín que sustituyese al Morrut. Y como el aseo es el lujo del pobre, se sentó en un banco de piedra, esperando que le llegara el turno para limpiarse de unas barbas de dos semanas, punzantes y duras como púas, que ennegrecían su cara. Y pensé en los caballos del tiro y arrastre, que ya no son miembros de la familia. Solo son objetos de entretenimiento que ocupan las mismas cuadras que ocupaban los animales como el Morrut, esperando a oscuras que los saquen a arrastrar una rueda de camión o que los metan en camión camino de la competición.De los tiempos de la miseria, sólo nos sacaron a nosotras y nosotros. Ellas y ellos, las buenas personas y miembros de las familias pobres que los esclavizaron, se han quedado allí. Y, ahora, nos toca sacarlos.