EL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós és el responsable de captar

les informacions del medi extern i intern per tal de mantenir les funcions vitals i, a més, l’activitat virtual i motora de la ment. Moltes capacitats són innates o congènites. Això s’explica pel potencial de l’ADN o bé per fenòmens de contagi mental paranormal. Un exemple: La migració de cries d’ocells que retornen a un lloc que no han estat mai però que els pares coneixien. Ja durant la vida de l’embrió el sistema nerviós està aprenent. Durant les primeres etapes després del naixement aprèn moltes coses que quedaran per sempre fixades a la ment.

El sistema nerviós consta de 1) receptors sensorials, 2) vies de conducció dels impulsos sensorials, 3) centres integradors de la informació (sensorial i motora), 4) vies conductores de les respostes i 5) terminals de les respostes.

Ja en organismes unicel·lulars o en algunes parts de vegetals, les cèl·lules tenen sensors sensibles a la llum, a la gravetat, als camps elèctrics, a la temperatura, a toxines i alexines externes, a aromes, a neuro-transmissors o substàncies de tipus hormonal fisiològiques internes, al corrent de l’aigua, al contacte amb algun cos (tacte), al corrent d’aire, al moviment de cossos sòlids, a les vibracions del terra, als sons, a les vibracions de l’aigua, etc.

Els receptors sensorials, almenys en animals

molt desenvolupats, apart els cinc sentis (gust, oïda, vista, olfacte, tacte), poden ser sensibles a sensacions internes del cos per pressió o per gravetat, a diversos tipus de llum, radiacions electromagnètiques (ionitzants: rajos còsmics,

radiacions gamma, rajos X; i no ionitzants: ultraviolada, llum visible, infrarojos, microones, radar, radio - televisió, de camp elèctric d’alt voltatge) així com a camps magnètics. El denominat sisè sentit és molt ambigu. Es pot relacionar amb l’alarma per estímuls molt minsos, amb sentiments i amb fenòmens paranormals.

Les vies de conducció dels estímuls (sensorials,

motors) són les neurones, que queden separades per sinapsis, al mig de les quals operen els neurotransmissors.

La conducció dels estímuls és de caire elèctric i

es fa mitjançant la bomba de Sodi i Potassi. En repòs, l’axó de la neurona està a —70 mV, però durant l’excitació arriba a + 40 mV. La bomba, en condicions normals, fa sortir 3 ions de Sodi per cada 2 ions de Potassi que fa entrar. Així es crea el potencial de —70 mV. Si el potencial baixa una mica, aleshores és probable que els canals iònics s’obrin, especialment els de Sodi. En la despolarització, els ions de Sodi entren molt més de pressa que no pas surten els de Potassi. Amb aquesta acció de potencial s’aconsegueixen els + 30 mV. Després, els canals lents pel Potassi s’obren i deixen anar els ions de Potassi cap a fora i l’acció de potencial s’acaba. Després els canals es tanquen i la bomba de Sodi por restablir el potencial normal de —70 mV. Però la ona de l’acció de potencial es propagarà cap a la punta de l’axó.

La membrana de la neurona està estructurada

de forma normal. Consta d’una doble capa de fosfolípids amb una capa intermèdia d’àcids

grassos. Hi ha boles de proteïnes glicades que poden fer de porus bioquímic, si se’ls estimula bé

(químicament —a la sinapsis— o elèctricament —a l’axó i a la sinapsis). Normalment els estímuls

viatgen en trens d’ones. Però hi ha un mínim període refractari (absolut o relatiu) als estímuls o de descans. Els axons gruixuts i ben aïllats per beines de mielina condueixen l’estímul elèctric fins a 100 m/s, mentre que els fins i desproveïts de mielina poden arribar a fer-ho només a 30m/s. Les evaginacions en la beina de mielina (nodus de RANVIER) poden servir per transmetre el impuls elèctric a salts i estalviar energia. De fet, la mielina està formada per capes de membranes d’oligodendròcits que contenen colesterol, fosfolípids, esfingolípids, fosfàtids i proteïnes. Un sol oligodendròcit pot embolcallar fins a 50 axons. I un axó pot estar embolcallat per molts oligodedròcits. A l’esclerosi múltiple desapareix la mielina.

A la pre –sinapsi hi ha els canals de ions de Calci i

vesícules plenes de neurotransmissors. Quan molts ions Calci van a la pre – sinapsis, les vesícules van a obrir-se a la membrana i

alliberen els neurotransmissors a l’espai de la sinapsi. L’efecte d’aquests sobre la membrana post – sinàptica dependrà de la mena de neurotransmissor, dels receptors i de si els canals iònics estan activats químicament o elèctrica. Els ions Calci també ajuden les vesícules sinàptiques a fondre’s amb la membrana post – sinàptica, al combinar-se amb la proteïna anomenada calmodulina.

Els centres de coordinació o d’integració de la resposta a l’estímul (extern o intern) són el cervell, el cerebel i el tronc cerebral.

Els senyals auditius passen del nervi acústic al lòbul temporal per la medul·la (olives superiors medial i lateral), pel lemnisc lateral i pel colícul inferior del mesencèfal, i pel nucli geniculat mitjà del tàlem.

Els senyals òptics van del nervi òptic al lòbul

occipital pel colícul superior del mesencèfal o bé (la major part de fibres) pel nucli geniculat del tàlem. A la zona visual de l’escorça occipital hi ha una zona visual primària i prop d’ella d’altres zones columnars. La V3 és l’encarregada de la forma. La V4 del color. I la V5 del moviment. Un cop s’estableix la percepció al lòbul occipital, el reconeixement caldrà fer-lo al lòbul temporal (prop del hipocamp i de l’amígdala) , i la situació dins l’espai al lòbul parietal.

Als animals superiors, tota la massa encefàlica

està recoberta per les meninges. La irrigació arterial és en doble circuit. Tot i que la massa encefàlica només representa el 2,5% del pes de tot el cos, gasta el 20% de l’oxigen que li cal al cos per respirar.

El sistema nerviós central (SNC) està format pel

cervell en sentit ampli, o encèfal, i per la medul·la espinal. De la medul·la espinal cap amunt, hi ha el tronc (medul·la oblonga, pont, mesencèfal), el cerebel, el diencèfal (hipotàlem, tàlem), i els hemisferis cerebrals o cervell en sentit estricte (ganglis basals, amígdala, hipocamp i escorça).

En l’esser humà, l’ hemisferi esquerra del cervell regula les operacions de càlcul complicades, la lògica i l’ordencaió de les paraules, mentre que l ’hemisferi dret regula les operacions artístiques (en especial les musicals), i les intuitives. Els lòbuls frontals regulen els moviments (zona posterior) i la personalitat (decisions, sentiments, pensaments, manera de bellugar-se, parla). La part orbital es relaciona amb la culpabilitat, l’ansietat i la paranoia. A la part basal hi ha la zona olfactiva. Els lòbuls parietals regulen

les sensacions externes d’espai i del gust, i les sensacions internes del cos (tacte, moviment). Els lòbuls occipitals regulen la visió. I els lòbuls frontals/temporals regulen la memòria, l’aprenentatge, la parla i l’audició. En general, la matèria gris de l’escorça cerebral regula els processos de la memòria i l’aprenentatge, de les decisions i de la creació, els moviments voluntaris i la percepció sensorial i els sentiments més conscients. La dels tàlems i nuclis regula el dolor i els moviments involuntaris. La resta de la massa encefàlica està formada principalment per matèria blanca.

La base central del cervell està formada pel cos callós —que regula el dolor— i el tàlem i d’hipotàlem —que regulen la temperatura, la gana, l’equilibri osmòtic i hídric, el metabolisme de glúcids i lípids, la pressió arterial i la son, i, indirectament, a la hipòfisi (en la segregació d’hormones reguladores dels ovaris i els testicles, de les suprarenals i del tiroides i en la segregació d’endrofines)—.

El sistema de ganglis basals està situat al centre i a la base dels hemisferis cerebrals, llevat de la substància negra i el nucli subtalàmic que són al mesencèfal. El nucli caudat i el putamen venen a formar una mateixa unitat anomenada també l’estriat.

Els ganglis basals reben estímuls de l’escorça cerebral a través de l’estriat. Des d’allí van al globus pàl·lid i després a la substància negra. Aquesta emet estímuls que van un altre cop a l’escorça cerebral, a través del tàlem. Aquest bio-feed-back permet mantenir la tensió muscular o bé coordinar la relaxació muscular quan molts grups són implicats en el moviment. Si aquest sistema falla, apareixen tremolors difícils de controlar. La degeneració de les fibres de l’estriat cap a la substància negra, i que funcionen amb dopamina, dóna lloc al PARKINSON. La degeneració de les fibres de l’estriat cap el segment extern del globus pàl·lid, amb pèrdua també de neurones al nucli caudat, dona lloc a la corea (=malaltia de HUNTINGTON). La pèrdua de poder cognitiu de la parla associada també a la corea està relacionada amb les fibres que van de l’escorça cerebral cap a l’estriat, i d’allí al globus pàl·lid, i d’allí al tàlem, i d’allí a l’escorça cerebral un altre cop.

El cerebel regula la coordinació dels moviments

(seqüenciació), la postura i l’equilibri, i les habilitats rutinàries.

Tot i que el cerebel només ocupa el 10% del que

ocupa el cervell, té la meitat del nombre de cèl·lules que té el cervell. Els impulsos surten del cerebel des dels seus nuclis profunds (fastigiat, emboliforme i dentat) per les cèl·lules de PURKINJE.

Els regulen o inhibeixen els estímuls de l’escorça cerebral que a la vegada són activats pel tronc (nuclis dorsals del rafe i lloc blau). L’entrada d’estímuls es fa per les fibres molsoses des dels nuclis del pont, o des del nucli olivaci o el vestibular del bulb; i per les fibres enfiladisses des del nucli olivaci de la medul·la oblonga. Els axons de les cèl·lules de PURKINJE funcionen amb GABA.

Des del punt de vista funcional hi ha tres regions

al cerebel: la vestibular (que regula el moviment dels ulls), l’espinal (que regula els moviments musculars del cos) i la cerebral (que a través del pont connecta amb l’escorça cerebral, en especial amb la part posterior del lòbul frontal). La regió espinal i la cerebral connecten amb el nucli roig del mesencèfal per afinar en especial el moviment de les mans.

El tàlem conté tres grups de nuclis: anteriors, medials i laterals. Actua com a repetidor dels senyals —principalment sensitives— que venen de l’escorça cerebral. El nucli medial dorsal informatitza els senyals olfactius i els envia cap a l’escorça cerebral (part basal del lòbul frontal). El

nucli medial ventral posterior informatitza els senyals gustatius.

El hipotàlem regula les sensacions internes del cos i a la hipòfisi. També regula les sensacions del sistema vegetatiu autònom (simpàtic i parasimpàtic). Està relacionat amb la motivació. Regula la temperatura del cos en general, de determinades zones quan convé i de la pell en especial. Els tremolors dels calfreds per davallada de la temperatura desapareixen si s’estimula elèctricament el hipotàlem anterior. (Aleshores la temperatura interna baixa més). En canvi, el hipotàlem posterior actua a la inversa. (La temperatura corporal puja també sota els efectes de la tiroxina).

La febre és produïda per la segregació de la IL-1,

en gran part segregada pels macròfags, al actuar sobre el hipotàlem. El hipotàlem també regula la gana, la set, el desig sexual i la quantitat d’orina que es forma (via l’hormona antidiürètica o vasopressina). Estimular elèctricament l’àrea lateral del hipotàlem pot inhibir les necessitats de menjar o beure. La cocaïna i les amfetamines fan que la noradrenalina estimuli aquesta zona del

hipotàlem i inhibeixi la set i la gana. En canvi, els tranquil·litzants que actuen sobre la dopamina suprimeixen aquesta estimulació perillosa. (La cocaïna i l’estimulació elèctrica actuen com a euforitzants també sobre el nucli acumbent del sistema límbic).

El sistema límbic està ubicat a la base central dels hemisferis cranials. És la part evolutivament més antiga. El lòbul límbic Inclou les circumvolucions del para-hipocamp, la cingulada, i la sub-cal·losa. La comunicació envers la resta d’escorça cerebral es fa a través de l’escorça entorinal.

A més del lòbul límbic, el sistema inclou el

hipocamp, el nucli acumbent i l’ amígdala, i el hipotàlem (segons alguns autors).

Tot el sistema, en sentit ampli, està relacionat

amb les emocions. Neurones de l’amígdala i del hipotàlem responen a la testosterona. Lesions a l’amígdala han donat lloc a una sexualitat exacerbada i indiscriminada. L’estimulació elèctrica de l’amígdala pot donar lloc a ereccions. Neurones de l’amígdala i del tàlem s’estimulen alhora en el moment d’un orgasme. Estimular l’amígdala pot donar reacció de ràbia o bé de por, segons la zona. També el hipocamp pot donar ràbia i por, a la vegada, quan hi ha les toxines del virus de la ràbia. L’epilèpsia afecta almenys al hipocamp, i a vegades també a l’amígdala. Aleshores, sol haver-hi pensaments bojos intensos, canvis d’humor molt sobtats, sensacions de desgràcies imminents, manca de reaccions personals, familiaritat excessiva o massa escassa. El hipocamp, normalment, doncs, modula les emocions, i processa i ajuda a la rececerca dels records. Conté algunes neurones piramidals.

El sistema d’activació reticular està ubicat al

tronc. La part central del sistema està constituïda per la formació reticular, el lloc blau, els nuclis del rafe, i la regió preòptica. La regió pontina de la formació reticular, el lloc blau i la substància negra i algunes àrees posteriors del hipotàlem en són els centres d’excitació.

En canvi, el nuclis del rafe i la regió preòptica

promouen la son. El conjunt del sistema té les funcions d’excitació (capteniment), de regulació dels reflexes musculars, de coordinació de les funcions autònomes (respiració, batec cardíac) i de modulació de les sensacions doloroses. El lloc blau conté la meitat de totes les neurones que fan servir la noradrenalina. La substància negra i el tegument ventral acaparen bona part de la dopamina, que en general és 4 cops més emprada que la noradrenalina. Al tegument ventral hi actuen molt les amfetamines i els fàrmacs antipsicòtics. Encara és major el nombre de neurones que empren la serotonina. Per exemple, els nuclis del rafe l’empren molt. Sense ells, no es pot dormir. Moltes neurones del sistema s’exciten espontàniament a la mínima que poden.

De l’epífisi (=glàndula pineal) no se’n sap gaire cosa. Funciona amb melatonina. Intervé en els ritmes diaris de la son. Com més jove és el individu més ben organitzada està internament. Està situada sota el cos callós i prop del cerebel. S’havia dit que era l’habitacle de l’anima i de les sensacions paranormals. En canvi, de la hipòfisi (glàndula pituïtària) se’n sap molt. Està situada sota el hipotàlem, a la zona de sobre la sella turca (darrera el nas). Té tres lòbuls. El lòbul anterior (=adenohipòfisi) regula el tiroides, l’escorça suprarenal, els ovaris, les mames i el creixement total del cos. El lòbul del mig regula la pigmentació de la pell. I el lòbul posterior (=neurohipòfisi) regula les contraccions uterines del part i la retenció d’orina.

El tronc cerebral regula els moviments facials, la

sensació de gana, els moviments a l’empassar, la respiració i els batecs del cor, la temperatura, i els moviments involuntaris. El tronc consta de la medul·la oblonga —que ejecta els missatges del cervell a la resta del cos—, la protuberància (=pont) —que regula els moviments oculars i facials i coordina els moviments musculars a ambdues parts del cos—, i el mesencèfal format pel colícul superior —que regula el moviment dels ulls— i el inferior — que regula el so—, l’aqüeducte de SILVIO, els peduncles cerebel·losos, l’àrea pretectal, la base del peduncle cerebral, el tegument, els nuclis dels parells encefalins—el 3 i el 4 són encefàlics, el 5 mesencefàlic—, el nucli roig, la substància negra—la reticulada a la base del peduncle treballa amb el GABA; la compacta regula els moviments i treballa amb dopamina i, junt amb l’amígdala, produeix l’amor i l’odi—, el nucli dorsal (rafe), el lloc blau (al pont) i la substància blanca.

El mesencèfal està ubicat al tercer ventricle encefàlic. A la part superior hi té els tubercles quadrigèmins —que regulen els reflexos visuals i auditius—.

El bulb raquidi (=medul·la oblonga) està situat a la part superior de la medul·la. Molts el confonen amb la protuberància anular o pont, molt més voluminosa que el mateix bulb. El bulb regula la respiració, el batec del cor, la dilatació i contracció dels vasos sanguinis, la deglució i el vòmit. Al capdamunt de la medul·la hi ha l’oliva lateral superior i l’oliva medial superior. La darrera analitza el desfasament entre els sons que venen dels dos oïdes per calcular la situació de la font del so.

El cordó central en forma de lletra H de la

medul·la està format per substància gris. Les banyes anteriors tenen funció motora i les posteriors funció sensitiva (tacte, dolor i temperatura, control motor, informació postural i del moviment). Degut al creuament de les fibres, el costat dret del cervell ejecta la part esquerra del cos, i els costat esquerra la part dreta del cos.

El líquid cefaloraquidi circula pels espais endocranials (ventricles) i pel conducte de la medul·la. Els vasos sanguinis absorbeixen el líquid a través de la meninge aracnoide (intermèdia) que l’envolta.

Mitjançant estimulació elèctrica de punt encefàlics concrets, o pel PET o per reseccions quirúrgiques, s’ha arribat a la localització algunes àrees com a responsables de determinades funcions mentals. • Addició al tabac — ínsula de Reil • Alerta (perills) — gris central (mesencèfal) →

hipotàlem → amígdala → escorça cerebral lòbul frontal

• Amistat — gir cingulat • Amor (romàntic, sexual) — feniletilamina

(escorça cingulada) → dopamina, noradrenalina, oxitocina

• Amor maternal — oxitocina (hipotàlem) • Ansietat — òrbita frontal (escorça) • Atenció — escorça pre-frontal (→ nucli

reticular) (→ nucli pulvinar del tàlem → escorça cerebral) / lloc blau (noradrenalina)

• Atracció sexual — àrea tegmental ventral dreta

• Creativitat absent — cos callós fes • Criminalitat molt violenta — amígdala • Culpabilitat — òrbita frontal (escorça) • Deshabituació als estímuls — rafe • Dolor — hipotàlem • Enamorament (primera fase) — nucli caudat i

àrea tegmental ventral / inhibició cortex pre-frontal (àrea moralitat)

• Enamorament (segona fase) — nucli pàl·lid ventral

• Esquizofrènia — sistema límbic mesocòrtex (receptors D2 de la dopamina) / tàlem reduït

• Excitació i plaer sexual — septe / amígdala / lloc blau

• Exploració (locomoció) — nucli acumbent (dopamina)

• Extraversió — menor flux de sang a l’escorça (amb dèficit d’epinefrina)

• Fred — hipotàlem • Gana — hipotàlem / MAO-A • Hostilitat – córtex premotor / putamen dret • Idiomes — àrea temporal de Broca • Incoordinació (lluita) entre ambdues mans —

esquerda al mig del cos callós • Insomni — nuclis del rafe (atròfia) • Intencionalitat — hemisferi dret • Interès — escorça cingulada • Introversió — major flux de sang a l’escorça

activada per epinefrina (més abundant) • Joia — globus pàl·lid / centre mig del tàlem • Memòria a llarg termini (abstracta) — lòbuls

parietals • Memòria a llarg termini (vivencial) — lòbuls

temporals • Memòria de records — lòbul frontal • Memòria immediata — lòbuls frontals • Memòria recent — hipocamp • Motivació — hipotàlem • Obsessions compulsives — òrbita frontal/

atròfia del cap del nucli caudat del gangli basal

• Odi – ínsula medial / gir frontal medial dret / • Orgasme — nucli acumbent / lloc blau • Paranoia — òrbita frontal (escorça) • Plaer (pur) —nucli acumbent (dopamina) /

nucli septal / lloc blau • Por — amígdala / escorça cerebral • Postura — nucli caudat (dopamina) • Ràbia — amígdala • Reconeixement dels sentiments associats a

les expressions facials — lòbul temporal dret • Records traumàtics — amígdala

(norepinefrina) • Sacietat — MAO-B • Set — hipotàlem • Sociabilitat — òrbita frontal (escorça) /

amígdala (serotonina alta) • Somnis absents — cos callós fes • Somriure involuntari — circumvolució

cingulada anterior esquerra • Somriure voluntari — àrea d’excitació motora

esquerra • Temps subjectiu lent — dopamina baixa • Temps subjectiu ràpid — excés de dopamina,

adrenalina, metamfetamina, cocaïna.

• Tristor — amígdala • Velocitat — nucli acumbent (dopamina) • Visió (atenció visual) — hemisferi dret • Visió (informació visual) — 25% de l’escorça

cerebral • Vista (color) — V4 • Vista (forma) — V3 • Vista (moviment) — V5 • Vulgaritat — escorça orbital frontal danyada

Part del sistema de vies conductores de respostes és al sistema nerviós perifèric, format pels nervis cranials i els raquidis. Els 12 parells de nervis cranials són sensitius (1,2,8), motors (3,4,6,11,12) o mixtes (5,7,9,10). Van dirigits principalment al cap. El 1r és olfactiu. El 2n és òptic. El 3r és motor-ocular. El 4rt és el patètic (múscul obliquo major de l’ull). El 5è és el trigemin (sensibilitat de la cara, moviments masticatoris). El 6è és motor ocular extern. El 7è és el facial (moviments facials i gust). El 8è és l’auditiu (de l’oïda intern). El 9è és el glossofaringi.

El 10è és el vago (faringe, esòfag, estómac, cor,

diafragma, budell prim). L’ 11è és l’espinal (espatlla). I el 12è és el hipoglòs (llengua i faringe).

Aquest nervis s’originen a zones diferents. El 1r parell als hemisferis cerebrals. El 2n parell a la zona hipofisària. El 1r i 2n són sensitius. Els 3r i 4rt parells al mesencèfal i són motors. El 5è, 6è, i 7è s’originen a la protuberància i tenen funció mixta (5, 7) o motora (6). El 8è, 9è, 10è, 11è i 12è s’originen al bulb raquidi i tenen funció mixta (7, 9, 10), motora (11, 12) o sensitiva (8). Els nervis raquidis (=espinals) són de funció mixta (sensitiva i motora). En l’ésser humà són 31 parells (8 cervicals, 12 dorsals, 5 lumbars, 5 sacres i 1 coxal).

El sistema nerviós autònom està format per fibres motores que innerven el iris i la musculatura llisa i totes les vísceres i òrgans del cos. Està format per alguns nervis cranials i alguns de raquidis. Té una part de simpàtic i una altra de parasimpàtic. El simpàtic ix de les arrels anteriors dels nervis raquidis (6, 7, 8 cervicals; 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12 dorsals), junt a les neurones motores que van als músculs. Però se’n separa per anar al gangli simpàtic (18 parells) d’ambdós costats de la medul·la. Els sistema simpàtic fa pujar el batec del cor, treu la gana (menys peristaltisme), relaxa la bufeta del fel, fa suar, fa posar els pèls de punta, promou l’orgasme, dilata

els bronquis i contrau l’esfínter anal i dilata la nineta (midriasi). El parasimpàtic ix dels parells cranials 3, 7, 9 i 10 i dels nervis raquidis derivats de la regió pelviana (2, 3, 4). El colon i l’aparell urogenital estan innervats per aquesta darrera part. Les neurones post-ganglionars són molt més curtes que al sistema simpàtic, però simètriques i similars (en 18 parells de branques). El 75% de les fibres nervioses parasimpàtiques ixen del par cranial 10 (vago). Els sistema parasimpàtic fa anar més a poc a poc el cor, fa venir gana (més peristaltisme), tanca la bufeta del fel, fa suar menys, fa que el pèl estigui relaxat, contrau els bronquis, dilata l’esfínter anal, promou l’erecció del penis i contrau el iris (miosi).

Els terminals nerviosos poden ser a fibres musculars llises, estriades, cardíaques, vísceres, i també a macròfags. D’aquí la connexió entre el sistema nerviós i el sistema immunitari. Els receptors d’aquestes terminacions són molt importants. Junt amb els neurotransmissors encara són bastant desconeguts. D’uns se’n coneix l’estructura química, però de molts només la funció.

L’evolució embrionària del sistema nerviós central, ubicat a la primera vèrtebra, va d’una fase inicial en forma de cap i cua, a una de tres caps superposats (de dalt a baix: prosencèfal, mesencèfal, romboencèfal) i una cua. I, finalment, a una fase amb cinc caps superposats i cua (medul·la). Els, caps, de dalt a baix són: telencèfal, diencèfal; mesencèfal; metencèfal i mielencèfal. El telencèfal donarà lloc als hemisferis cerebrals. El dret ocuparà el primer ventricle i l’esquerra el segon ventricle. El diencèfal donarà lloc a la hipòfisi, l’epífisi, els ulls primitius i el conjunt del tercer ventricle. El mesencèfal formarà a més de la massa pròpia, els tubercles quadrigèmins i l’aqüeducte de SILVIO. El metencèfal donarà lloc a la protuberància i al cerebel, i al conjunt del quart ventricle. I el mielecèfal donarà lloc al bulb raquidi.

La neurona és la unitat bàsica del sistema nerviós, segons va descobrir SANTIAGO RAMON Y CAJAL. La forma típica consta d’un cos voltat de dendrites, i un axó llarg. El reticle endoplasmàtic que contenen s’anomenen corpuscles o cossos de NISSL.

Les fibres amb funció muscular s’anomenen neurofibril·les. Al cos humà (a l’any d’edat) es calcula que hi ha d’haver cent mil milions de neurones funcionals. I un bilió de cèl·lules glials (neurones de cimentació o farciment). En principi, als adults humans —a les granotes sí que passa— les neurones no es divideixen o reprodueixen. Els individus gegants tenen les neurones més grans del normal també. Amb el temps es van perdent neurones (unes dues-centes mil cada dia), de manera que als cinquanta anys ja se’n poden haver perdut un 3 %. La màxima capacitat intel·lectual s’assoleix entre els 20 i els 30 anys, coincidint amb el repte de formar parella. Un tipus de cèl·lules glials (neuròglia) molt importants a la matèria gris són els astròcits.

Apart de cimentar l’espai entre fibres de neurones funcionals, eliminen els neurotransmissors que

sobren i ajuden a reparar les neurones funcionals danyades. Un altre tipus molt important a la matèria blanca són els oligodendròcits. Cimenten i aïllen amb mielina els axons de les neurones funcionals. I un tercer tipus, la micròglia, aporta funcions defensives immunològiques (Th1). De fet, fagociten les neurones irrecuperables i els residus cerebrals. I finalment, les cèl·lules de l’epèndima revesteixen els ventricles i l’espina dorsal. Deriven dels astròcits.

L’electroencefalograma (EEG) recull informació de les cèl·lules piramidals (de l’escorça cerebral més externa), tot i que l’origen del ritme elèctric rau en el nucli reticulat del tàlem, que rep ones del sistema reticular del tronc i de l’escorça del tàlem.

Les ones que arriben a la pell del crani es

classifiquen segons llur freqüència: 30-13 Hz (beta), 13-8 Hz (alfa), 7-4 Hz (teta), 4-0,5 Hz (delta). Les ones alfa corresponen a un estat de vetlla relaxat. Són més abundant als lòbuls parietals i occipitals. Les ones beta corresponen a activitat mental molt intensa, tenen molt poca amplitud o intensitat i abunden més als lòbuls frontals. Les ones teta i delta corresponen amb el dormir. Les teta s’associen amb un estat de son somera amb moviments ràpids dels ulls. Les delta amb un estat de son pregona.

El metabolisme del cervell és una mica peculiar. El sistema capil·lar és prou poc porós com per no deixar penetrar moltes substàncies que hi resultarien tòxiques. Alguns lípids i la glucosa (transportada amb dispendi energètic) sí poden creuar la barrera. El cervell no pot obtenir energia dels lípids.

El món del sistema nerviós és força diferent del dels altres teixits. És difícil classificar-ne les afeccions o trastorns nerviosos. Una temptativa seria la següent:

• Psiquiàtrics (psicosi, neurosi, esquizofrènia) • Psicològics • Congènits: epilèpsia, oligofrènia. • Tumorals • Intoxicació: drogues, infeccions (tètanus, ràbia) • Atrofies (PARKINSON, corea, ALZHEIMER) • Inflamacions infeccioses (ràbia, poliomielitis, meningitis) • Inflamacions no infeccioses (traumatismes, insolació, irradiació) • Circulatoris (arteriosclerosi, aneurismes, congestió, vessaments, embòlies) • Anèmia

La intel·ligència es pot valorar en 8 camps diferents, segons GARDNER. • La lingüística elevada sol comportar que la persona dugui o tingui a ma sempre un

llibre per salvar situacions avorrides. Es pot manifestar independentment en 4 seccions: llegir, escriure, parlar, escoltar. Probablement, la cafeïna incrementa aquesta intel·ligència.

• La matemàtica o lògica elevada sol comportar que a la persona li agradi tancar

portes, calaixos i finestres i que li agradin les coses fetes ordenadament per etapes. També sol agrair que els llibres estiguin ben ordenats i que li posin post-tips. Probablement, la Bacopa incrementa aquesta intel·ligència.

• L’ espaial elevada sol comportar que la persona miri al sostre abans de respondre alguna cosa. Necessita temps per fer-se la composició de lloc. Probablement la testosterona incrementa aquesta intel·ligència.

• La musical elevada comporta que la persona es distregui mirant a qualsevol lloc d’on li

sembli que ve algun so. Necessita que el que li diuen l’hi diguin amb ritme per escoltar-ho. Probablement la muscarina incrementa aquesta intel·ligència.

• La corporal elevada comporta que la persona s’aixequi per fer alguna tasca relacionada amb el problema que cal solucionar i que li agradi repartir coses entre els companys o recollir-les, per tal de poder bellugar-se. Probablement, la teobromina incrementa aquesta intel·ligència.

• La naturalística elevada comporta que la persona vulgui estar comparant sempre les

coses naturals i les fetes pel l’ ésser humà. I que l’estimuli tenir experiències reals als llocs dels fets. Potser la mescalina i el LSD activin aquesta intel·ligència.

• La inter-personal elevada comporta que la persona es senti molt animada quan sap

que treballarà amb altres persones aviat. Veu que els problemes només es poden solucionar en equip. I sap tot dels seus companys. Probablement la cocaïna incrementa aquesta intel·ligència.

• La intra-personal elevada comporta que la persona es senti molt animada quan veu que li encarreguen que solucioni un problema sol. Necessita silenci, i que el temps s’aturi. Probablement la mescalina i la psilocibina incrementen aquesta intel·ligència.

(Fotos de: Joan Pau II, Newton, Leonardo da Vinci, Mozart, Michael Jordan, Darwin, Clinton, Krishnamurti)