el pla de l’estany - cpnl.cat · foto portada: església de sant quirze i santa julita de merlant...

El Plade l’EstanyRevista del Consell ComarcalNúmero 73 / març 2013

CONSELL COMARCALCalendari per a la igualtat 2013 «Jo, com tu»Es recertifica Banyoles - Pla de l’Estany com a Destinació Turística Esportiva

REPORTATGESL’escola de Camós i les lleis d’educacióLa presència jueva a la comarcadel Pla de l‘EstanyFinalitzen les excavacions a la covade Mollet

GENT DEL PLA DE L’ESTANYDolors Pinatella

EL PLA DE L’ESTANY PER DINSL’església de Merlant, relíquiesi pintures

La revista El Pla de l’Estany va rebre el premi a la millor iniciativa de comunicació institu-

cional dels I Premis de Comunicació Local Carles Rahola (2009)

Foto portada: Església de Sant Quirze i Santa Julita de Merlant (Porqueres)

Autor: Josep Curto

Edita i distribueix: Consell Comarcal del Pla de l’Estany, c/ Catalunya, 48 Can Puig de la

Bellacasa, 17820 Banyoles, tel. 972 57 35 50, fax: 972 57 50 12 [email protected]

Coordinació: Àrea de Cultura

Correcció lingüística: Anna Galí i Xavier López

Disseny: Enserio

Impressió: Lith Gràfiques, s.l.

Tiratge: 1.400 exemplars

Dipòsit legal: GI-975-92

El Pla de l’Estany no fa seu, necessàriament, el parer dels articles firmats

Col·labora:

3. EDITORIAL

4. NOTÍCIES. AJUNTAMENT DE BANYOLESEl pressupost del 2013 és d’uns 18 milions d’euros

5. NOTÍCIES. AJUNTAMENT DE PORQUERESL’Ajuntament realitza actuacions per disminuir el consum energètic

6. REPORTATGELa presència jueva a la comarca del Pla de l‘Estany

9. CONSELL COMARCAL. BENESTAR SOCIALCalendari per a la igualtat 2013 «Jo, com tu»

10. EMPRESES DEL PLA DE L’ESTANYMarbres Banyoles 2012 (Porqueres)

14. SERVEI COMARCAL DE CATALÀEl Servei Comarcal de Català compleix vint anys

16. GENT DEL PLA DE L’ESTANYDolors Pinatella, presidenta de Càritas Banyoles

19. CONSELL COMARCAL. INTERVENCIÓ I TRESORERIAEl Consell Comarcal aprova un pressupost de contenció per al 2013

20. REPORTATGEL’escola de Camós i les lleis d’educació

24. REPORTATGEFinalitzen les excavacions a la cova de Mollet, del Parc de les Coves de Serinyà

27. CONSELL COMARCA. TURISMEEs recertifica Banyoles – Pla de l’Estany com a Destinació Turística Esportiva

28. ARTISTES AMB EMPREMTA A LA COMARCAJohanna Beekers, la pintora reflexiva que escolta la veu del seu interior

32. FAUNA COMARCALL’escanyapolls, l’escarabat més gran d’Europa

34. EL PLA DE L’ESTANY PER DINSL’església de Merlant, relíquies i pintures

38. ARXIU COMARCAL DEL PLA DE L’ESTANYCotxes, motos i camions antics

3EL PLA DE L’ESTANY

EDITORIALJordi Xargay CongostPresident del Consell Comarcal

73A l’editorial del número 71 ja vaig dir que des de fa un temps els consells comarcals estem a l’ull de l’huracà, que per a molts sembla que siguem la causa de molts dels mals que pateix el país, quan en realitat els consells comarcals són les institucions creades per absorbir i prestar serveis que molts municipis petits i mitjans no poden prestar, ja sigui pel cost econòmic, per la capacitat de gestió o per totes dues coses al-hora. També vaig dir que tot i així calia re-plantejar-los i reformar-los, per adaptar-los al context social i econòmic actual. I aquí és on la llei de governs locals entra en joc.

Fa unes setmanes el govern català va ma-nifestar la voluntat de reduir el nombre de càrrecs públics de l’àmbit local, eliminar òrgans de govern dels consells comarcals (i alguns d’ells suprimir-los) i reduir les entitats públiques i consorcis existents. La voluntat és, a part de reduir en despesa, optimitzar els recursos, reformar l’admi-nistració catalana i definir-ne el marc com-petencial. Una iniciativa necessària per un país que cada vegada es veu més absorbit per un Estat que gira l’esquena al territori i que impulsa lleis que buiden de contingut les administracions autonòmiques i locals per enfortir les estructures d’Estat. L’última constatació d’aquest fet és la llei de bases de governs locals que s’està impulsant des de Madrid, la qual demostra una desconei-xença total de la realitat territorial catalana.

Malgrat aquesta actitud centralista del go-vern espanyol, no hem de perdre el rumb que hem iniciat per reafirmar el nostre ter-ritori i l’autonomia local. El consell comar-cal és l’ens bàsic per prestar serveis man-

comunats entre municipis que sobrepassen les capacitats dels ajuntaments més petits. La recollida dels residus, el transport esco-lar, els serveis socials són serveis bàsics per a la població que necessiten ser gestionats des de la proximitat del territori, així com d’altres serveis (els tributaris, els urbanís-tics, etc.) que necessiten ser absorbits per un ens supramunicipal, per fer-los rendi-bles, més eficients i a l’abast de qualsevol ciutadà, independentment d’on visqui.

Aquest 2013, des del nostre Consell Co-marcal ja s’ha començat a treballar en aquesta direcció d’aprimament i raciona-lització de l’administració, per donar con-tinuïtat als serveis que s’hi presten. Així, i amb la voluntat d’avançar-nos a la nova llei, des del govern comarcal es va decidir en el Ple celebrat el passat dia 10 de desembre de 2012, i per majoria absoluta de tots els par-tits polítics que en formem part, integrar el Consorci de Benestar Social i l’organis-me autònom COIET a l’organigrama del Consell Comarcal, passant a gestionar-los conjuntament des de l’ens comarcal.

En aquests moments, els canvis, els replan-tejaments i la presa de decisions és millor dur-los a terme per iniciativa pròpia, i apli-car-los amb el temps necessari i de manera consensuada, que veure’ns abocats a una realitat que no permeti cap tipus de dià-leg, ni reflexió ni negociació, sinó només un canvi precipitat de model, en el qual el qui surt perdent és el territori i la qualitat del servei prestat.

4 EL PLA DE L’ESTANY

El pressupost de l’Ajuntamentde Banyoles del 2013és d’uns 18 milions d’euros

NOTÍCIESAJUNTAMENT DE BANYOLESText / Fotografia: Ajuntament de Banyoles

L’Ajuntament de Banyoles ja fa més de quatre anys que va començar a adoptar mesures econòmiques orientades a l’ajust de la despesa, prioritzar l’amortització de deute i cercar un nou equilibri pres-supostari en un entorn ple d’incerteses, però amb la voluntat i l’esforç de mante-nir els serveis als banyolins i banyolines. El pressupost per a l’exercici 2013 és de 17.973.762,96 euros, el qual representa un increment del 3,98 % respecte al pres-supost anterior. D’aquest total, el pressu-post ordinari és de 14.996.463,26 euros. El regidor d’Hisenda, Lluís Butinyà, va definir el pressupost com a «prudent, res-ponsable i seriós».

Pel que fa a les despeses corrents, aquest apartat disminueix un 1,62 %. En general es mantenen les consignacions de trans-ferències al teixit associatiu de la ciutat. També cal fer referència a l’objectiu de

l’Ajuntament per reduir els terminis de pa-gament als proveïdors, el qual se situa ac-tualment a trenta-nou dies, un esforç que va dirigit a donar liquiditat a les empreses banyolines.

Amb referència a l’endeutament per a aquest 2013 es preveu que sigui el més baix dels últims vint anys, amb una reduc-ció de la ràtio de deute viu al 63,7 %. Així, el consistori banyolí haurà reduït l’endeu-tament del 107 % del 2007 al 63,7 % el 2013. Aquesta disminució feta esglaona-dament els darrers anys ha permès reduir el pagament d’interessos anuals per prés-tecs (un 28,6 % respecte a l’exercici ante-rior, que són cent mil euros d’interessos en un any).

En el pressupost, per primera vegada en molt de temps, s’aconsegueix millorar l’estalvi net de forma significativa, fins a

un valor de 414.995,92 euros, que repre-senta un 2,69 % dels ingressos. Aquest estalvi permetrà finançar inversions a curt termini sense acudir al banc a de-manar préstecs, i per tant a ser més auto-suficients. Finalment, pel que fa a les in-versions, el volum programat per al 2013 és de 2.977.299,70 euros, que representa un augment del 45,8 % respecte a l’exer-cici anterior.

L’Ajuntament de Banyoles aplicarà una pressió fiscal real negativa el 2013Tal com ja van avançar el mes març del 2012 l’alcalde de Banyoles, Miquel No-guer, i el regidor d’Hisenda, Lluís Buti-nyà, l’impost sobre béns immobles (IBI) baixarà un 3,93 % el 2013. De fet, com que no s’hi aplica l’IPC equivaldria a una rebaixa d’aproximadament un 6 %. En l’exercici del 2012, l’IBI a Banyoles va augmentar considerablement per l’aplica-ció de la llei estatal.

Pel que fa a tots els altres impostos es conge-len, a excepció de l’increment del 4,5 % del subministrament d’aigua com a conseqüèn-cia de la liquidació del 2011 i la taxa de conservació del cementiri, per l’increment de l’IVA, que va passar del 8 % al 21 %.


L’Ajuntament de Porqueresrealitza actuacionsper disminuir el consumenergètic

NOTÍCIESAJUNTAMENT DE PORQUERESText / Fotografia: Ajuntament de Porqueres

L’any 2011 es van redactar les auditories energètiques dels equipaments de la zona esportiva, el centre cívic i el casal de la gent gran – local social, amb l’objectiu de disminuir-ne el consum energètic. Aquests estudis van valorar els consums d’aquell moment i van proposar un seguit d’actu-acions per fer les instal·lacions més efici-ents, des d’un punt de vista tant econòmic com d’estalvi energètic.

Durant aquest any 2012, des de l’Àrea de Medi Ambient s’han destinat uns 6.000 € per substituir els llums del centre cívic, l’es-cola L’Entorn i la zona esportiva per uns de més eficients, com poden ser LED o fluorescents de baix consum. També s’han instal·lat detectors de presència i temporit-zadors en diferents equipaments.

L’Ajuntament preveu continuar realitzant altres actuacions en el casal de la gent gran - local social, similars a les realitzades en els altres equipaments. En el pavelló i la sala polivalent de Can Carreres es preveu subs-tituir els projectors d’halogenurs metàl·lics per LED, amb potència inferior a la meitat dels actuals.

Pel que fa a l’enllumenat públic, des de fa anys s’han anat realitzant diverses actuaci-ons. Les darreres van consistir a substituir els equips més eficients i de menys potèn-cia de les lluminàries per uns d’electrònics que permeten reduir la potència amb la mateixa il·luminació. També es van instal-lar quadres seqüencials per realitzar para-des de fanals alternativament. Es calcula que s’ha arribat a reduir un 10 % en estalvi econòmic i un 15 % en consum energètic.

En aquest sentit, el Ple va aprovar, el passat 12 de desembre, l’adhesió al Pacte d’Alcal-des i Alcaldesses per una Energia Sosteni-ble Local. Així doncs, Porqueres ja és un dels més de 3.500 municipis europeus que l’ha signat i que es compromet a reduir, per a l’any 2020, un 20 % les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

Per tal d’assolir aquest objectiu tan am-biciós, l’Ajuntament està redactant el Pla d’Acció d’Energia Sostenible (PAES), amb el suport de la Diputació de Girona i el Consell d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA). El PAES inclourà un inventari de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle del municipi i defi-nirà les accions necessàries per assolir els objectius del Pacte. Les accions se centra-ran, principalment, a millorar l’eficiència energètica dels edificis públics i l’enllume-nat públic, produir energia renovable al municipi, així com dur a terme actuaci-ons concretes per disminuir el consum de combustibles associats al transport.

Així mateix, també caldrà tenir en compte l’àmbit domèstic. És aquí on la ciutadania haurà de tenir un paper molt important, tant en el canvi d’hàbits com en les peti-tes accions que poden millorar l’eficiència energètica de les llars.

La redacció del Pla té una durada apro-ximada de tres mesos. Es preveu realitzar un taller de participació adreçat a aquelles persones directament relacionades amb la gestió energètica municipal, que s’estendrà a tota la ciutadania que es vulgui implicar en el procés de redacció del PAES.


La presència juevaa la comarcadel Pla de l’Estany

El 31 de març de 1492, Ferran el Catòlic de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella van signar el decret d’expulsió dels jueus dels territoris dels seus regnes, tant de la Corona d’Aragó com de Castella. L’ex-pulsió de tots els jueus i jueves es va dur a terme d’una manera expeditiva i, pocs mesos després, pràcticament tots els ju-eus catalans havien abandonat les seves cases. Alguns van optar per convertir-se al cristianisme per evitar ser expulsats, però la majoria es van traslladar a altres països d’Europa, el nord d’Àfrica i Turquia.

S’acabava així, a cop de decret, una con-vivència de molts segles. Una convivència que en general va ser tensa i poc cordial. Els jueus vivien marginats en la societat ca-

talana medieval, sotmesos a una legislació discriminatòria que els obligava, per exem-ple, a portar una rodella de drap, un cercle de roba groc i vermell cosit al vestit per identificar-se com a jueus (els nazis no van inventar res en aquest aspecte). Els jueus catalans vivien com estrangers a casa seva, amb règim que recorda l’apartheid.

D’altra banda, aquestes relacions que, tot i discriminatòries, eren fonamentalment pacífiques, es van alternar amb episodis de violència. Els jueus eren considerats culpables de la mort de Nostre Senyor i eren les víctimes dels sermons incendiaris de predicadors fanàtics (fins no fa gaire, per Setmana Santa, els vailets anaven a «matar jueus», tot i que, afortunadament, de manera simbòlica). Els jueus també eren acusats de crims i sacrilegis rituals i de propagar epidèmies. El resultat van ser diversos atacs als calls jueus. Pel que fa a Girona, tenim notícies de tres assalts al segle XIII, tres al segle XIV i quatre al segle XV. De tots ells, el més greu va ser el que va tenir lloc l’any 1391. Aquest any va haver-hi assalts i assassinats de jueus a València, Mallorca, Barcelona, Lleida, Perpinyà i Girona, entre altres localitats. A Girona, el call va ser saquejat i més de quaranta jueus van ser assassinats, i no van ser més perquè els jurats van mirar d’evi-tar més morts. Sembla ser que entre els assaltants hi havia pagesos de la rodalia, entre els quals les fonts n’esmenten de provinents de les localitats de Cornellà del Terri, Borgonyà, Sords, Corts, Pujals dels Cavallers i Pujals dels Pagesos. L’escriptor Vicenç Villatoro va publicar Evangeli gris (1982), una novel·la que descriu magní-

ficament aquests fets i que és de lectura molt recomanable.

L’expulsió de 1492 és la causa de la manca de restes arquitectòniques jueves a la co-marca i també de la poca documentació conservada de la seva presència a casa nos-tra. Així i tot, tenim notícies de la presèn-cia de jueus a diversos indrets de la comar-ca, com Juïgues, Banyoles i Usall.

Un primer assentament a JuïguesJuïgues és un veïnat del municipi de Vi-lademuls, a l’extrem oriental de la co-marca. Juïgues, com també Vilajuïga, és un topònim medieval que sol indicar un establiment de població jueva. El veïnat de Juïgues s’ha identificat amb un in-dret anomenat Judaicas on habitava una vintena de famílies jueves dedicades al conreu de la terra, segons un document de l’any 882. És la primera notícia sobre la presència de jueus a la nostra comar-ca. Aquest poblament jueu estava sota la protecció dels comtes de Besalú fins que, cap a l’any 888, Delà, comte d’Empú-ries, va comprar la finca de Juïgues i va traslladar les famílies jueves que hi vivien a Girona, on van poder deixar de dedi-car-se a l’agricultura i exercir altres oficis urbans. Cal tenir en compte, però, que aquest document es coneix només a tra-vés d’una còpia tardana, fet que ha susci-tat dubtes sobre la seva autenticitat i ha provocat una certa controvèrsia entre els especialistes.

Actualment, al costat de can Güell, es conserva l’ermita de Sant Pere de Juïgues, que es pot datar al segle XII i, per tant,

REPORTATGEText: Jordi Galofré


molt posterior a la presència jueva. Es tracta d’una església de dimensions molt petites (no arriba als set metres de llarga-da). Tot i ser de propietat privada, va ser restaurada entre finals del segle XX i ini-cis de l’actual, per l’Ajuntament de Vila-demuls i per gent del Centre Excursionis-ta de Banyoles que de forma voluntària anaven els dissabtes al matí a treballar-hi. El 7 de juliol de 2002, acabada la restau-ració, es van reprendre els tradicionals aplecs interromputs l’any 1946 i es va col·locar una placa en català i en hebreu que recorda la primitiva presència jueva en aquests indrets.

Tot i que no té relació amb la presència jueva a la nostra comarca, esmentem que a can Ramon de Vilafreser es conserva una làpida amb inscripcions en hebreu. Vilafreser forma part del mateix muni-cipi de Vilademuls i es troba a prop de Juïgues, però aquesta làpida és del segle XVIII i és una mostra d’un cert gust per la cultura hebrea per part d’alguns pro-pietaris rurals, tal com corroboren altres làpides similars d’Amer i Sant Feliu de Pallerols.

Els jueus a BanyolesLes notícies sobre la presència de jueus a Banyoles són molt més tardanes i se situen a mitjan segle XII. Segons els especialistes, l’època de major esplendor de la comuni-tat jueva banyolina correspon al segle XIII i part del XIV. Així i tot hem de pensar en una comunitat poc nombrosa, entre un i dos centenars de persones. Són molt pocs, comparats amb els que vivien a Girona, Besalú i altres localitats de les terres giro-

nines. Aquesta petita dimensió de la co-munitat jueva banyolina explica que a Ba-nyoles no existís un call separat de la resta de la població, com a Girona o a Besalú, i que els jueus banyolins visquessin barre-jats amb la població cristiana. No sembla tampoc que tinguessin sinagoga, banys, cementiri, escorxador ni forn de pa pro-pis; almenys no se n’ha trobat cap rastre ni documental ni arquitectònic. La presència dels jueus a Banyoles ni tan sols ha deixat rastre en la toponímia, a diferència d’altres localitats com la Bisbal d’Empordà, Cada-qués, Peralada i Sant Feliu de Guíxols, que

tenen el carrer del Call, o Castelló d’Em-púries, que té el carrer dels Jueus, per no parlar de les notables restes arqueològiques de Besalú.

Tot i que hi havia algun jueu fent de pagès (a mitjan segle XIV, hi ha documentada la presència d’algunes famílies jueves —po-ques— a Usall) i algun fins i tot era propi-etari rural, la majoria es dedicaven a oficis urbans, com argenters, paraires, sastres o metges. Cal esmentar dos jueus banyolins que van assolir anomenada com a metges: Bonjuà Cabrit, que va arribar a ser met-

Fresc de la catedral de Tarragona, on apareixen uns personatges amb la rodella per identificar-los com a jueus.

L’ermita de Sant Pere de Juïgues, a Vilamarí, durant les obres de reconstrucció dutes a terme per l’Ajun-tament de Vilademuls i el Centre Excursionista de Banyoles.


ge reial al servei de Pere el Cerimoniós, i Samuel Cabrit, que va ser considerat un dels metges més notables del seu temps, la segona meitat del segle XIV. Altres jueus, com era habitual arreu, es van dedicar a ser canvistes i prestadors, ofici que els va permetre relacionar-se amb la resta dels pobles de la rodalia.

No tenim notícies d’aldarulls ni conflictes violents relacionats amb els jueus banyo-lins. Ni quan, el 1391, es produeix l’as-salt del call de Girona no es té cap notícia que els jueus banyolins fossin molestats. Però la crisi general de les comunitats ju-eves a partir dels fets de 1391 es va deixar

sentir també a Banyoles i molts jueus es van convertir al cristianisme: és el cas de diversos membres de la família Cabrit i d’un grup que, l’octubre del mateix 1391, van protagonitzar un baptisme col·lectiu a Santa Maria dels Turers.

Diferents, però no tantEls jueus formen part del nostre passat col·lectiu. La seva presència a Catalunya va durar sis-cents anys, abans de ser ex-pulsats pel fet de ser «diferents». És cert que l’expulsió no va ser el mateix que l’extermini massiu que van sofrir a mitjan segle XX, en un dels episodis més infames de la història universal. Però també és cert

que els jueus catalans, tot i que el pes de la religió marcava una diferència impor-tant, parlaven català i participaven de la cultura popular del seu temps. Per dir-ho en paraules de Vicenç Villatoro, eren «di-ferents però no tant». Avui dia, a Girona, el Museu d’Història dels Jueus, el Centre Bonastruc ça Porta i l’Institut d’Estudis Nahmànides, i a Besalú, la restauració i museïtzació del patrimoni jueu són un testimoni d’aquesta presència secular que no podem oblidar.

El bisbe de Girona, Carles Soler, i l’alcalde de Vila-demuls, Josep Vicens, en l’acte de descoberta de la placa commemorativa a Sant Pere de Juïgues, el 7 de juliol de 2002.

A més de les notícies que donen Pere Alsius, Mn. Constans i Carles Rahola, hi ha dues publicacions dedicades específicament als jueus banyolins. La primera és una obra ja clàssica de Joan B. Torroe-lla, La Jueria a Banyoles, publicada l’any 1928. La segona és un treball de Dolors Bramon, Els jueus de Banyoles, que el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles va publicar l’any 1985. Per a una visió general i divulgativa, és recomenable el llibre de Vicenç Villatoro Els jueus i Catalunya (2006). Totes aquestes obres es troben a la Biblioteca Comarcal del Pla de l’Estany.


Calendari per a la igualtat 2013: «Jo, com tu»

El passat 19 de desembre, la coordinadora territorial de l’Institut Català de les Dones de les comarques gironines, Fina Surina, i el president del Consorci de Benestar Soci-al, Jordi Xargay, van presentar el calendari per a la igualtat 2013 «Jo, com tu», creat pel Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany – Banyoles. L’acte, que va ser molt emotiu, va comptar amb la presència d’algunes de les dones que han fet possible aquest calendari.

Aquesta és la sisena edició del calendari per la igualtat que impulsa el Servei d’In-formació i Atenció a les Dones i enguany s’ha fet amb la col·laboració de diverses entitats de la comarca que treballen amb persones amb discapacitat: Mas Casade-vall, COIET, Fundació Estany, Junts i Endavant, Escenaris Especials, Mifas i la ONCE. Aquesta sèrie de calendaris va néixer amb l’objectiu de sensibilitzar so-bre la necessitat d’aconseguir la igualtat de drets i d’oportunitats entre homes i dones, i donar a conèixer les aportacions de les dones de totes les edats i èpoques històriques.

El 2013 el calendari s’ha dedicat a les do-nes que tenen alguna discapacitat, del ti-pus que sigui. Amb aquest calendari es vol mostrar que tots i totes tenim capacitats diferents, i que hem d’aprendre a conviu-re amb aquesta diferència. Es vol posar de manifest que tothom té dret a portar una vida com la resta, amb les mateixes oportunitats, i a poder desenvolupar-se amb totes les seves potencialitats. És per aquest motiu que hi hem posat el títol «Jo, com tu».

Al calendari, les tretze protagonistes apa-reixen fotografiades fent alguna activitat habitual o representant diferents àmbits de la vida. Es mostra les aptituds i capa-citats de les dones que hi apareixen en el desenvolupament del seu dia a dia. La Te-resa Heras apareix fent les seves classes de teatre; la Irene Tuha, a la ràdio; la Beatriu Pi, tenint cura del cos; la Lourdes Ca-bezas, fent natació; l’Anacleta Martil, amb la seva parella; l’Agnès Vergés, treballant; la Mònica Marchante, gaudint d’una ac-

tivitat d’oci; la Mercè Ventura, utilitzant el transport adaptat; la Teresa Comas, de vacances; la Mariona Puig, al carrer; la M. Àngels Vergè, fent una activitat de volun-tariat a la protectora d’animals; la Carmen Roca, fent tasques de la llar, i la Glòria Planells, acompanyada de la seva família. Totes elles són un exemple de superació i ens mostren que, en tot cas, són les bar-reres i no les capacitats les que limiten les persones.

CONSELL COMARCALText: Àrea de Benestar Social


Entrar a qualsevol casa o pis i no veure marbre enlloc és una escena pràcticament impossible d’imaginar a dia d’avui. És per això que, des de fa vint-i-cinc anys, l’empresa Marbres Banyoles es dedica a instal·lar aquestes plaques d’uns dos o tres centímetres de gruix als habitatges del Pla de l’Estany i d’arreu de la província de Girona. Aquest va ser el primer negoci de la comarca a dedicar-se únicament i ex-clusiva al món dels marbres, malgrat que, amb el pas del temps, la competència ha crescut i actualment hi ha tres empreses del Pla de l’Estany que destinen la seva activitat en aquest sector. La forta crisi econòmica, especialment a l’àmbit de la construcció, planteja un futur incert i en-

voltat de dificultats a Marbres Banyoles, que els últims mesos ha passat per la se-paració del negoci entre els seus tres socis fundadors.

Pioners a la comarcaA finals dels anys vuitanta, en Ramiro Coma i en Joan Congost portaven con-juntament una empresa de construcció des de feia temps. «Com que al Pla de l’Estany no hi havia ningú que es dedi-qués al món dels marbres», i aprofitant la seva experiència com a paletes, van pensar d’obrir un negoci que només es dediqués a manipular plaques calcàries amb l’ob-jectiu de col·locar-les a qualsevol tipus d’habitatge.

D’aquesta manera, partint de la idea de «promocionar a la comarca un taller de marbres», Coma i Congost es van posar en contacte amb Facundo Palomo, un dels professionals gironins en l’àmbit de les plaques calcàries que llavors ja regen-tava l’empresa Marbres Facundo, situada a la carretera de la Canya a Olot. «En Fa-cundo tenia l’experiència de treballar els marbres a la Garrotxa», assenyala Rami-ro Coma, «i ens va ensenyar com s’ha de treballar la pedra calcària». Així, el 12 de desembre de l’any 1988, Ramiro Coma, Joan Congost i Facundo Palomo van fun-dar Marbres Banyoles i es van convertir en els primers propietaris d’un taller de marbres de la comarca. Amb aquesta in-

Marbres Banyoles 2012.Plaques calcàries per a cuines, banys i escales

EMPRESES DEL PLA DE L’ESTANYText: Pau Esparch, estudiant de periodismeFotografia: Esteve Vilarrubies


versió, l’especialització del sector de la construcció al Pla de l’Estany va esdeve-nir encara més àmplia, tot afegint al cos-tat dels paletes, els fusters, els electricistes i els pedraires (entre altres professionals) experts a manipular pedres calcàries per als habitatges de la comarca. L’èxit del negoci va ser immediat i, a prin-cipis dels noranta, el fet d’esdevenir l’únic taller de marbres del territori va propor-cionar una clientela fixa a l’empresa, que va créixer en producció i en nombre de treballadors. El 2000, els propietaris van invertir incorporant una nau annexa a les instal·lacions de l’empresa, que en els vint-i-cinc anys de negoci sempre han es-tat ubicades a Mata (Porqueres). El nou espai es va destinar a l’explotació de pedra i amb aquest objectiu Congost, Coma i Palomo van adquirir una pedrera de ba-salt a Olot.

A finals de l’any 2004, Marbres Banyoles va assolir el topall màxim d’obrers amb una plantilla d’una vintena de persones. Tot i això, amb l’arribada de la crisi econòmica, des del 2008 l’empresa ha reduït el nom-bre de treballadors per la davallada de la demanda en el sector. A part, els tres socis fundadors de Marbres Banyoles van decidir separar el negoci el desembre de l’any pas-sat. Joan Congost es va quedar l’àmbit de l’empresa dedicat a l’explotació de pedres i basalt mentre que Ramiro Coma es va fer càrrec del sector orientat a la manipulació i la instal·lació de marbres. Així, l’empresa disposa actualment d’una plantilla de cinc treballadors. Facundo Palomo continua encara amb el seu negoci a la Canya.

Vista general de l’interior de la nau de Marbres Banyo-les 2012, empresa del municipi de Porqueres que es dedica a manipular i instal·lar marbres.

Ramiro Coma, propietari de Marbres Banyoles 2012, treballant el marbre.


Sense passar de modaMarbres Banyoles 2012 s’encarrega de col·locar plaques calcàries principalment a cuines, banys i escales. El procés se sim-plifica a prendre mides de l’espai, tallar els marbres en funció de les anotacions i, finalment, instal·lar les plaques als llocs que correspongui. En aquests moments, una de les sortides del marbre és en els lavabos dels habitatges quan els inquilins opten per reformar el bany i «substituir la banyera per un plat de dutxa», tal com relata Coma. Malgrat la llarga trajectò-ria del negoci, el propietari de Marbres Banyoles 2012 afirma que aquest és un material que «no passa de moda perquè és de qualitat».

El sistema d’instal·lació dels marbres varia en funció de l’habitació en què es volen ubicar. Així, Coma explica que els paletes

assumeixen la feina de col·locar les pla-ques quan es tracta de banys i escales. En canvi, els operaris de l’empresa s’encarre-guen d’instal·lar els marbres a les cuines dels habitatges, ja que en aquests casos el procés és més complex perquè hi ha més peces i exigeix l’ús d’eines adequades que «els paletes no acostumen a tenir», indica Coma.

Tot tipus de marbresMarbres Banyoles 2012 disposa d’un catàleg amb prop d’un centenar de ma-terials diferents. El propietari del nego-ci informa que en aquests moments el tipus de marbre amb més èxit al mercat és l’anomenat Silestone, que es compon de quars, vidre, silici i polièster. L’altra tipologia de material amb més sortida és el granit, que pertany a la família de les roques volcàniques. Tot i que actualment

bona part de la quota de mercat se l’endú el Silestone, Coma explica que aquest és artificial i sintètic mentre que el granit, «el de tota la vida», prové de la pedra na-tural. En aquest sentit, Coma apunta que el Silestone és més car, i n’atribueix l’èxit a les diverses combinacions de colors que permet i al fet que és un dels més visi-bles avui en dia als programes de televi-sió. Segons el responsable de l’empresa, altres factors que influeixen en la tria del marbre són les revistes especialitzades en habitatges i l’efecte boca-orella.

La societat va néixer a Porqueres i amb el pas dels anys ha ampliat les seves fronte-res. D’aquesta manera, Marbres Banyoles 2012 dóna servei a tota la província de Girona i, en alguns casos, abasta territoris geogràfics de la demarcació de Barcelona. Fins i tot, en ocasions especials, Coma


explica que «hem treballat per clients de França». Pel que fa a l’origen dels mate-rials, l’empresa els compra bàsicament a magatzems gironins tot i que ocasional-ment també ha importat basalt i granit de la Xina perquè «són més econòmics».

Canvis tecnològicsDes de 1988 fins a l’actualitat, al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de negoci, Mar-bres Banyoles ha viscut diferents trans-formacions tecnològiques en la maquinà-ria. És per això que mentre als inicis de l’empresa «les màquines eren manuals», Coma destaca que en aquests moments «totes les eines funcionen amb controls numèrics automatitzats». Malgrat que re-coneix que «amb la maquinària es fa més feina i més ràpid», Coma també admet que l’evolució tecnològica implica reduir el nombre de treballadors, ja que les tas-ques manuals són menors.

Un altre dels obstacles del negoci és el fet que no pot disposar d’estoc perquè «hem de fer cada marbre a mida, a partir d’una comanda». Per tant, l’oferta de l’empresa no es basa en productes estàndards sinó que s’adequa en funció de les demandes particulars de cada client.

Els canvis tecnològics i l’evolució del sector de la construcció han provocat un panorama que Ramiro Coma qualifica de «força negre». El propietari de Marbres Banyoles 2012 reconeix que la crisi de l’àmbit immobiliari els ha afectat direc-tament amb la disminució del nombre de paletes. Tot i això, detalla que «hi ha ha-gut un augment de la demanda per part

de clients particulars», fet que els permet mantenir el negoci. La desaparició de les grues d’obra a les ciutats deixa un present amarg en què «la construcció es troba morta». Coma assegura que «l’afectació és forta» en el sector i que «cada vegada hi ha menys feina», tot i que confia en el valor del marbre com un material sense data de caducitat.

Nom: MARBRES BANYOLES 2012, SLAdreça: Camí del Terri, 10Població: 17846 Mata (Porqueres)Telèfon: 972 57 40 10Activitat: Venda de marbres, tant a cons-tructors com a particulars, per instal·lar als habitatges; sobretot a les cuines, als lavabos i a les escalesTreballadors: 5


El Servei Comarcal de Català compleix vint anys

SERVEI COMARCAL DE CATALÀText / Fotografia: Xavier López, responsable del servei

El Servei Comarcal de Català va complir vint anys el proppassat 2012. Tot i que no ens trobem en un moment per a grans celebracions, sí que podem aprofitar l’avi-nentesa per reflexionar una mica sobre la feina que hem anat fent i recordar-ne al-guns detalls i també, per què no, alguna de les fites aconseguides. Al cap i a la fi, l’ex-periència sempre ens pot ajudar a afron-tar els nous reptes que se’ns plantegen en l’àmbit de la normalització lingüística a la comarca.

El servei va començar la seva singladura amb la Montserrat Peiris com a tècnica, el primer de setembre del 1992, tot i que l’acord del Ple per a la seva creació i el con-veni amb el Consell Comarcal per a la seva constitució van tenir lloc abans, entre els mesos de desembre del 1991 i de gener del mateix 1992. En les dues dècades que han passat des de llavors, el servei ha tingut diversos responsables, i també alguns col-laboradors en tasques específiques, fins a arribar als nostres dies.

El Consorci per a la Normalització Lingü-ística (al qual pertany el Servei de Català del Pla de l’Estany) és un organisme que es crea sota els auspicis dels ens locals (ajun-taments i consells comarcals, com el del Pla de l’Estany), les diputacions i la Ge-neralitat de Catalunya, que es reparteixen percentualment el seu pressupost. Aquesta institució neix amb l’objectiu de norma-litzar el coneixement i l’ús de la llengua, en els diversos sectors de la societat: des de la ciutadania, passant pel comerç i el teixit empresarial de la comarca, fins a l’administració pública. Aquesta voluntat

de servei la portem a la pràctica a través dels nostres cursos de català per a adults; les sessions sobre recursos lingüístics; l’as-sessorament puntual i la revisió de textos breus; la col·laboració en diverses publica-cions; l’impuls i el seguiment de processos de normalització en comerços i empreses; el voluntariat per la llengua; la dinamitza-ció cultural, i la gestió, en definitiva, de les instruccions del govern en matèria lingüís-

tica, sempre en estreta col·laboració amb entitats cíviques i altres organismes de la comarca.

A partir del canvi de segle, i sobretot en el període comprès entre els anys 2001 i 2009, la població del territori registra un augment molt important, després d’uns anys de creixement amb alts i baixos, fo-namentat especialment en l’arribada de


població forana, que se sosté en el temps sempre per sobre del 19 % d’increment, i el 2007 es voreja el 30 % (font: Idescat). El gros de moviment poblacional, de creixe-ment autòcton i migratori, es produeix es-pecialment a Banyoles, però les dades es re-fereixen a la totalitat de la nostra comarca.

No cal dir, i esperem haver-hi contribuït amb la nostra feina, que al llarg de tots

aquests anys, des de les beceroles del Ser-vei de Català, el coneixement de la nostra llengua i l’ús de les habilitats lingüístiques de comprensió i elaboració de textos orals i escrits, en els seus diversos graus, ha cres-cut proporcionalment, i no només pel que fa als alumnes dels cursos, que potser és la part més visible de les nostres activitats, sinó també en tots els altres àmbits en què estem i volem continuar estant presents.

En aquest sentit i amb vocació d’atendre les necessitats del territori, ja sigui pel que fa a l’administració pública o la ciutadania en general, des del Servei de Català s’han dut a terme moltes i diverses actuacions, sempre amb la coordinació del Centre de Normalització Lingüística de Girona, al qual pertanyem: es va col·laborar en la realització del Nomenclàtor de Toponímia Major de Catalunya (2000); es van fer di-verses visites a empreses de la comarca amb alguns representants del Consell Comarcal (entre el 2002 i el 2003), i es va participar en el Pla Educatiu d’Entorn de Banyoles i Porqueres (2007), entre altres. En l’àm-bit més local de Banyoles, però que es vol obert a tota la comarca, es va coordinar el Pla Pilot d’Acolliment Lingüístic el 2005 i recentment s’ha dut a terme un curs espe-cífic per a persones desocupades en el marc del programa Profit i un altre del Servei d’Ocupació de Catalunya, per esmentar alguna altra actuació més.

També hem organitzat visites guiades amb alumnes i participants del programa de Voluntariat per la llengua per conèixer el nostre entorn, com ara a les Coves de Serinyà, la Banyoles medieval i el Mu-

seu Darder; hem fet diversos actes, als centres cívics de Porqueres i Banyoles, al Baldiri Reixac i al mateix Museu Darder, entre altres, en alguns dels quals, a més, hem tingut el plaer de poder fer algunes xerrades amb persones de la vàlua de Do-lors Bramon, Matthew Tree, Tino Soria-no, Àngel Vergés, etc. Els últims dos anys hem pres part en una iniciativa promo-guda pel Consorci de Benestar Social, la Mostra d’Entitats d’Acció Social, que ens ha de permetre donar un impuls que es-perem que sigui definitiu al Voluntariat per la llengua. El programa del voluntariat consisteix a formar una parella lingüística entre una persona que estigui aprenent ca-talà i una persona voluntària que s’ofereix a ajudar-la per practicar-lo a través de la conversa, i ara el volem estendre més en-llà de l’àmbit de la ciutadania en general i arribar al sector associatiu i empresarial.

Els desafiaments que se’ns presenten ara no són ni petits ni gens negligibles: hem de ser més presents en cada racó de la comar-ca, ens ha de conèixer tothom, i tothom ha de saber que oferim aquest servei; si cal, ens hem de reinventar, per optimitzar al màxim aquest recurs, perquè, en defini-tiva, el que volem és projectar-nos cap a un futur integrador, amb oportunitats per a tothom, en el qual es pugui viure amb normalitat, però també amb plenitud, la nostra riquesa lingüística.

Sortida que va organitzar el Servei Comarcal de Cata-là per als alumnes dels cursos i els voluntaris, a l’es-tany de Banyoles, l’abril del 2011.


Dolors PinatellaPresidenta de Càritas Banyoles

Els locals de Càritas Banyoles són un retrat de la crisi econòmica d’avui i de les desi-gualtats estructurals de sempre. Hi regna la dignitat, la feina ben feta i un silenci compromès. Lluny del soroll polític i les es-tridències dels grans mitjans de comunica-ció, aquí hi entren les pells que els números desabriguen.

La Dolors Pinatella n’és la presidenta des de gener del 2010, tot i que hi porta més de vint anys com a voluntària. Sospesa i mesu-ra les paraules, conscient que la forma no ha de trair el fons. S’expressa amb claredat ma-tisada, sense descuidar els detalls ni el com-promís. Potser per això a casa seva hi ha un espai privilegiat per als bonsais, i els locals de Càritas són un espai privilegiat perquè voluntaris i usuaris se sentin com a casa.

Hi ha crisi econòmica, quasi ningú en dubta, però molts també parlen de cri-si de valors. Ho comparteixes o la tasca al capdavant de Càritas et demostra el contrari?Crec que ambdues coses van lligades. Als grans poders econòmics no n’hi ha gaire, d’ètica. Però en la gent de Càritas i en els voluntaris que hi participem s’hi troben molts valors com ara la comprensió, esti-mació, paciència, abnegació, etc.

En quines tasques se centra actualment Càritas Banyoles?Molta gent veu Càritas com els que do-nem menjar i roba. En la situació actual de crisi ho hem de fer més que mai. Però hi ha programes per a gent gran, suport a nens i adolescents de primària i secundària que es coordinen amb les escoles i instituts, o ta-

GENT DEL PLA DE L’ESTANYText: Marta Bosch TeixidorFotografia: Josep Curto


llers d’acollida lingüística per a estrangers adults. També hi ha un grup d’autoestima per a dones soles amb càrregues familiars, el rober a preus simbòlics, el servei d’ori-entació sociolaboral i la cessió de llits arti-culats i material ortopèdic.

Quin és el perfil dels usuaris? En quina mesura ha canviat en els últims anys?Gairebé en un 90 % són persones amb ne-cessitats bàsiques, tant econòmiques com d’alimentació, però donem especial priori-tat a les que tenen un risc d’exclusió social. Per això, s’ha vist la importància d’implan-tar tots aquests serveis de formació i pro-moció a les persones. La pèrdua de feina aboca la gent a situacions molt dramàti-ques, també per a famílies que fins fa poc no s’havien ni imaginat que ens podrien necessitar.

Quants voluntaris hi ha? Se’n necessiten més?Actualment passem dels cent, a més de se-tanta joves apadrinadors d’avis. És molta gent. Fa poc que s’ha obert el Centre de Distribució d’Aliments en un local nou, que és la suma d’esforços en col·laboració amb institucions públiques com ara Ajun-tament, Consell Comarcal, Generalitat i Diputació, també el Banc d’Aliments i La Caixa. Aquesta col·laboració facilita la nostra tasca i permet un funcionament molt més digne.

El projecte «Apadrina un avi» fa realitat el petit miracle de crear relació personal i intercanvi intergeneracional entre ado-lescents i avis. Quin és el valor màxim d’aquesta iniciativa?

Això que defineixes bé com a petit mira-cle és una voluntat clara de molts joves per ajudar en aquesta etapa i refer la relació entre generacions. La solidaritat i els valors del jovent són molt reconfortants, tant de bo que marqui pautes de futur.

L’any passat també vau recollir signatu-res per a la dació en pagament. La situ-ació actual us obre, inevitablement, nous reptes?La tasca de Càritas és estar al costat dels més febles i també sensibilitzar i denunci-ar situacions injustes. Des de la Diocesana ens vam unir a aquesta iniciativa. A tot l’Estat es necessitaven 500.000 signatures per aconseguir que ho debatessin al Con-grés dels Diputats, i s’ha passat del milió. A Banyoles vam superar les 2.300.

El finançament de Càritas és a partir de les administracions i donacions. Arribeu a tot arreu amb el pressupost actual?Càritas és la part més social de l’església catòlica, des d’on es fan recaptes i campa-nyes importants, però treballem coordina-dament amb les administracions i actual-ment tenim moltes col·laboracions de la societat civil. La feina feta de forma seriosa i transparent genera la confiança dels do-nants. I això és comú als creients i als que no ho són. Els voluntaris també reflectim aquesta diversitat de gent que comparteix el mateix objectiu, encara que som cons-cients dels recursos que tenim i que no es pot arribar a tot arreu. Quina és la millor vivència que t’empor-tes, de moment, del temps al capdavant de Càritas? Alguna frustració?

Com a voluntària fa més de vint anys que hi sóc. Abans venien les persones amb pro-blemes econòmics o personals, i els ajuts eren més esporàdics o curts. Les famílies se’n sortien i es recuperaven. Aquestes vivències donaven satisfacció, però actu-alment la pobresa es perpetua i, com que no hi ha feina, és més difícil que moltes famílies se’n surtin. Però hi ha altres coses positives, com ara els resultats dels progra-mes de promoció personal.

Hem vist els teus dibuixos en llibres o articles de fauna, l’últim, en un article sobre el llop de la Revista de Girona que firmes al costat del teu marit, Josep Ma-ria Massip. D’on ve l’afició?Això de dibuixar em ve de tota la vida per-què a l’escola ja m’ho demanaven sovint. De més gran em vaig formar. Els llibres i articles d’en Josep Maria i altres col-laboracions m’han donat l’oportunitat de donar-ho a conèixer.

«La solidaritat i els valors del jovent són molt reconfortants, tant de bo que marqui pautes de futur»

Què has menjat avui per esmorzar?Fruita, torrades sucades amb tomata i llet d’ametlla.Ets puntual?Procuro ser-ho.T’empipa perdre als jocs de sobre-taula?M’empipa que els altres s’empipin.Quina és l’última pel·lícula que has vist?Els Miserables.Banyoles és... Per enamorar-se’n.


Què és primer, l’amor al medi ambient o l’amor a la il·lustració?El dibuix naturalista és el que m’agrada més, però també en faig d’altres, tot i que a casa el contacte amb la natura és im-portant.

Quants bonsais hi ha a casa teva?Ara menys que abans, per raons d’espai. El que intento és que siguin els que estimo més especialment, després de tants anys de formar-los.

Què t’aporten? Una satisfacció personal, sobretot quan

t’adones que et recompensa la cura i la paciència que has tingut i el temps que has esperat. Veus passar les estacions, quan es desperten del repòs hivernal i broten, floreixen... i l’esclat de colors a la tardor, amb alguns que fan fruita, tot en un espai tan reduït.

Permet-me un tòpic, potser absurd. El bonsai requereix moltes atencions per mantenir en petit un arbre que, en condi-cions normals, creixeria. No és una mica com tallar-li les ales?És el mateix que fem quan podem les tan-ques del jardí o els fruiters per fer que lle-

vin més i es rejoveneixin les branques. Un bonsai, si el reguem bé, el podem, l’ado-bem i el mimem, ens donarà tot el millor. En aquestes condicions pot viure molts anys. Hi ha qui diu que a les plantes se’ls ha de parlar, però un cuidador de bonsais deia: «Jo prefereixo que siguin els arbres que em parlin a mi».

Dolors Pinatella, al local de Càritas Banyoles situat al carrer Muralla, 28. Des del mes de febrer, l’entitat dis-posa d’un local a la ronda del Monestir de Banyoles destinat a centre de distribució d’aliments.


El passat dia 10 de desembre, en sessió plenària, els consellers i conselleres comar-cals van aprovar el pressupost del Consell Comarcal per a l’any 2013 amb el vot fa-vorable dels grups de CiU i el PSC-PM i l’abstenció d’ERC-AM. Un pressupost que, tal com reflecteixen els números del quadre annex, se cenyeix a la realitat eco-nòmica del moment, i segueix la tendència d’optimitzar recursos i simplificar l’admi-nistració comarcal per fer els serveis més eficients i rendibles.

El canvi més significatiu que ha experimen-tat ha estat ocasionat per la integració del Consorci de Benestar Social i l’organisme autònom COIET a l’organigrama del Con-sell Comarcal, la qual cosa ha suposat un increment notable, respecte de l’any passat, del pressupost total de la corporació, que el 2013 puja a 10.016.757,03 €. Tanmateix, aquesta quantitat és un 6 % inferior que el pressupost consolidat de l’exercici anterior dels tres ens. La voluntat d’aquest canvi ha obeït a una triple finalitat: millorar les ràtios d’endeutament, d’estabilitat pressupostària i de sostenibilitat financera; simplificar l’es-tructura administrativa i minimitzar-ne el cost indirecte, i consolidar un servei en l’àm-bit comarcal d’acord amb la llei sectorial.

El pressupost de despesa corrent suma una quantitat de 9.900.424,43 €. Els darrers anys s’ha anat consolidant la tendència d’ajustar la despesa de les àrees amb les se-ves possibilitats de finançament. A trets ge-nerals, s’han mantingut tots els serveis que es prestaven, reajustant-los i adaptant-los a la realitat econòmica i a les exigències del moment. Com a novetat més destacada, s’ha

donat un nou impuls a l’Àrea de Promoció Econòmica, i s’ha engegat el nou programa del Centre de Distribució d’Aliments, que ha estat possible gràcies a aportacions muni-cipals i la col·laboració de Càritas.

En matèria d’inversió, es preveu destinar la quantitat de 116.332,60 € per atendre pe-tites inversions, com ara maquinària i pro-gramari informàtics, millores a l’abocador comarcal i adquisició de material i mobiliari.

El Consell Comarcal aprovaun pressupost de contencióper al 2013

CONSELL COMARCALText: Àrea d’Intervenció i Tresoreria

DENOMINACIÓ DE LA PARTIDA

Administració general

Deute Públic

Urbanisme

Informàtica

Medi Ambient

Suma

DESPESES

6.332,60

0,00

20.000,00

70.000,00

20.000,00

116.332,60

INGRESSOS

0,00

85.000,00

0,00

22.056,21

0,00

107.056,21

DIFERÈNCIA

-6.332,60

85.000,00

-20.000,00

-47.943,79

-20.000,00

-9.276,39

Total del pressupost de l’exercici 2013 10.016.757,03 10.016.757,03 0,00

Inversions

DENOMINACIÓ DE LA PARTIDA

Administració General

Deute Públic

Informàtica

Gestió Sistema Tributari

Esports i Salut

Cultura

Educació

Joventut

Urbanisme

Medi Ambient

Promoció Econòmica

Benestar Social

COIET

Suma

DESPESES

639.359,54

309.029,53

66.003,79

340.300,20

38.500,00

89.947,73

1.289.661,00

80.391,35

303.903,19

3.073.539,53

84.072,34

2.038.166,62

1.547.549,61

9.900.424,43

INGRESSOS

759.493,43

0,00

73.050,00

357.394,14

61.648,93

68.150,00

1.295.552,83

78.191,34

335.918,30

3.354.540,06

63.822,50

2.104.413,26

1.357.526,03

9.909.700,82

DIFERÈNCIA

120.133,89

-309.029,53

7.046,21

17.093,94

23.148,93

-21.797,73

5.891,83

-2.200,01

32.015,11

281.000,53

-20.249,84

66.246,64

-190.023,58

9.276,39

Ordinari


L’escola de Camósi les lleis d’educació

La història de l’escola de Camós és sobre-tot la història d’una escola rural. En aquest article resseguirem la història de l’escola de Camós a través de la documentació que es conserva en dos fons dipositats a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany: el de l’Ajun-tament de Camós (1862-1990) i el de l’escola de Camós (1940-1998). Aquests documents ens il·lustren l’evolució de l’es-cola, sotmesa a les lleis d’educació, que són bàsicament tres: la Llei d’educació de 1857 (anomenada Llei Moyano), vigent fins a la Segona República (1931-1939); la llei de la dictadura, la Llei d’educació del 17 de juliol de 1945, vigent fins al 1970, i la Llei 14/1970, de 4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa (que anomenaren Llei de l’EGB), vigent fins als anys noranta del segle XX.

El document més antic que es conserva on es parla d’un mestre és una acta mu-nicipal del 21 de novembre de 1868. En aquell any l’ensenyament estava regit per la Llei Moyano, que establia l’obligatori-etat de la primera ensenyança elemental dels sis als nou anys. Va ser la primera llei en què l’Estat regulava els plans d’estudis intervenint en l’educació. Convertia l’en-senyament primari en universal i determi-nava la llengua castellana com a única per estudiar, amb una concepció centralista de la instrucció i intervencionista. Així doncs, establia que tots els municipis disposessin d’escola i posava les bases per a un ense-nyament primari obligatori i gratuït per als que no podien pagar-lo. En el cas de Camós, la Llei va determinar que havia de tenir escola (una escola elemental comple-ta) i que havia d’agrupar els pobles de Sant

Vicenç i de Santa Maria. En l’acta que hem esmentat es ratifica la separació del càrrec de mestre de Joan Caba Ribot, atenent la poca assistència de nens a l’escola i el fet que el substitut nomenat cobra menys, i s’evidencien els problemes que tenien els municipis per fer front a les despeses que comportava l’aplicació de la Llei (des del pagament del sou dels mestres fins al man-teniment dels edificis).

La segona acta que es conserva és del 8 de març de 1870, en què el consistori munici-pal demana al director general de Propietats i Drets de l’Estat que insti el capellà del poble a cedir-los la sagristia per a casa consistorial i local per a l’escola. Aquest era un altre dels problemes dels municipis: disposar d’un edi-fici escolar. En el cas de Camós, el primer edifici escolar no es va inaugurar fins al 1928.

Continuant amb els problemes que com-portava al consistori l’aplicació de la Llei Moyano, el 1871 trobem una sol·licitud de l’Ajuntament, la Junta Municipal d’Ins-trucció Pública i els majors contribuents adreçada a l’autoritat competent perquè s’eximeixi l’Ajuntament de l’obligació de formar una escola elemental completa. Al·leguen que hi ha pocs alumnes i que mossèn Ramon Roselló els havia fet classe del 1860 al 1866 per una petita retribució, que no arriben a cinc-cents habitants, que els nens poden anar a escola a Banyoles, que els dos districtes no estan ben comu-nicats i que per tant els alumnes no po-den desplaçar-se còmodament per assistir a classe com exigeix la Llei, entre altres raons. Aquesta acta és interessant perquè mostra com s’havia resolt l’ensenyament als pobles anteriorment: el capellà feia al-hora de mestre.

Les actes següents relacionades amb l’ense-nyament se situen en temps de la Primera República (1873-1874) i l’àmplia etapa posterior de la Restauració borbònica i la dictadura de Primo de Rivera (1874-1930). S’emmarquen aquí les actes del Ple i la Junta Local d’Instrucció Pública dels anys 1878, 1880, 1882 i 1883. L’acta mu-nicipal del 2 de març de 1886 exposa que, atès que Joan Monsalvatge ha decidit no renovar el lloguer del mas Saubet, de la seva propietat, com a escola de nens i habitatge del mestre, l’alcalde, Salvador Xargay, pro-posa construir un edifici destinat a aquest fi en la seva propietat si la resta d’assistents paguen la meitat de les costes. En les actes de la Junta d’Instrucció Pública del 24 de març i 14 d’abril de 1886 prenen posses-

REPORTATGEText: Carme Rodríguez Morente


sió del càrrec, respectivament, el mestre Ramon Figueras Dalmau i la mestra de l’escola pública de nenes Rosa Pagès Mer-cader. I l’acta de 9 de novembre de 1893, relativa a una visita d’inspecció d’Ensenya-ment, l’inspector, que no havia pogut fer la inspecció perquè tots dos mestres estaven absents, adverteix que en aquests casos han de buscar un substitut qualificat. També és d’aquesta època el projecte de casa consis-torial i escoles municipals de 1926, firmat per l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús, un edifici que havia d’allotjar l’ajunta-ment, dues aules (una per als nens i una altra per a les nenes) i les habitacions dels mestres. Finalment, com queda palès en el llibre d’actes de l’Ajuntament del 1924 al 1934 i en el de la Junta Local de Primera Ensenyança del 1923 al 1929, el que es va acabar construint el 1928 va ser una única

aula, l’habitació del mestre i les dependèn-cies municipals («construïts pel municipi sense subvenció ni subsidi econòmic de l’Estat [...]. Ara només falta completar l’obra sol·licitant la creació d’una escola de nenes, l’edifici de la qual caldria que cons-truís directament l’Estat, amb la possible col·laboració del poble» [traducció de l’acta de la Junta Local de Primera Ensenyança de 30 d’abril de 1929]).

Durant la Segona República (1931-1939) es potencia l’ensenyament públic amb po-lítiques educatives progressistes però sense reformar les bases de la llei encara vigent (la Llei Moyano). D’aquesta època en te-nim poca documentació. Bàsicament l’ac-ta d’acord de creació definitiva de l’escola pública de nenes (el 1931) i documenta-ció relativa a la seva construcció, que es

va anar fent realitat amb molts entrebancs (els anys 1935-1936, 1946 i 1953-1959) i va culminar amb la inauguració del nou edifici el 1959.

Després de la guerra, els vencedors volien esborrar els anteriors ideals educatius de la Segona República i implantar una nova pedagogia que servís per reforçar el nou rè-gim. Tots els mestres van ser depurats. En el fons de l’Ajuntament de Camós trobem informes sobre la conducta dels mestres abans i durant la Guerra Civil (1939-1940). La Llei d’educació de 17 de juliol de 1945 va establir el marc legal de l’esco-la del franquisme, amb un fort contingut religiós i patriòtic. Aquesta Llei estableix l’ensenyament obligatori dels sis als dotze anys, prohibeix la coeducació i, en el cas de Catalunya, l’ensenyament del català,

Notificació adreçada al mestre Pere Tarradas per la Comissió Depuradora el 21 de setembre de 1939. (Fons de l’Ajuntament de Camós, 631. Arxiu Comar-cal del Pla de l’Estany)

Foto de grup de les alumnes de l’escola unitària de nenes de Camós amb la mestra Francesca Vidal Pa-gès, el 1944. (Fons del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, 7207. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany)


fixa la feminització de l’escola pel que fa a les nenes i defineix i desenvolupa el model d’Inspecció de Primer Ensenyament com a òrgan de vigilància.

Els documents que més ens ajuden a resse-guir aquesta època, tot i que escassos, són els que ens han arribat del fons de l’esco-la de Camós. L’estructura de l’escola és la d’una escola rural del franquisme: dividida en dues unitats, l’escola unitària de nens, atesa per un mestre, i l’escola unitària de nenes, atesa per una mestra. Els documents de l’escola, per tant, sempre són dobles: un llibre de visites d’inspecció per a l’escola de nens (entre els anys 1940-1976) i un altre per a l’escola de nenes (entre els mateixos anys 1940-1976), tot i que l’inspector era el mateix i el dia de visita també. També dos llibres registre d’expedició de certificats d’estudis primaris, un per als nens i un altre per a les nenes, i registres escolars separats, tot i que només se’n conserven alguns de

l’escola de nenes. Els informes de les visites d’inspecció de la postguerra tenen un to doctrinari que amb els anys es va diluint. En aquest sentit, en l’informe de la visita d’inspecció de l’escola de nens del novem-bre de 1940 es diu, referint-se al mestre, Pere Tarradas: «Que continuï endavant amb la mateixa fe i constància, que cuidi formalment l’ensenyança del llenguatge i de la formació religiosa i patriòtica i la seva obra, ara digna de lloança, ho serà encara més» [traducció del castellà].

Als anys cinquanta i seixanta, l’ensenya-ment encara es regeix pel que dicta la Llei del 45 (recordem que estarà vigent fins al 1970), malgrat que es van introduint al-gunes modificacions. Entre la informació que proporcionen els llibres de visita d’ins-pecció sobresurt una dada que caracteritza l’escola de Camós i li dóna estabilitat en els anys difícils del franquisme: a partir del 1962 arriba a Camós un matrimoni

de mestres que faran una feina continuada (el mestre, Miquel Vergés Pujolar, durant disset anys, i la mestra, Teresa Gifra Turró, fins a la seva jubilació, el 1992) i aprofita-ran les petites escletxes que es van obrint, amb l’aprovació de l’inspector d’aquells anys, Lluís M. Mestras. Així doncs, durant el curs 1967-1968 practiquen la coeduca-ció, com justifica l’inspector en l’informe de la visita de l’escola de nens del 30 de gener de 1968 que traduïm a continuació: «El director general d’ensenyança primà-ria, en la visita feta a Girona el passat mes de setembre [sc. de 1967], va autoritzar, a títol experimental, que en aquelles locali-tats on existeixin només dues escoles, una de nens i una de nenes, es pugui establir la coeducació, a fi d’evitar els inconveni-ents que suposa que un sol mestre hagi d’atendre vuit cursos i fer més fàcil i eficaç l’ensenyament. Acollint-se a aquesta auto-rització, els mestres de Camós han iniciat l’assaig […].»

A mesura que passa el temps, l’ensenya-ment primari va canviant qualitativament, i l’any 1964 s’estableix l’obligatorietat de l’ensenyament primari dels sis als catorze anys. Aquests canvis arribaran a culminar amb la Llei 14/1970, de 4 d’agost, gene-ral d’educació i finançament de la reforma educativa (Llei de l’EGB). La Llei de 1970 estableix un nou sistema educatiu dividit, pel que fa als primers nivells, en educació preescolar (de dos a cinc anys) i educació general bàsica (de sis a tretze anys), de ca-ràcter obligatori i gratuït. Amb aquesta Llei es pretén superar vells esquemes pe-dagògics i didàctics. En la visita d’inspec-ció de 1971, l’inspector Lluís M. Mestras

El mestre Pau Bosom Vidal fent classe als alumnes de l’escola unitària de nens de Camós, situada a l’edifici inaugurat el 1928, on compartia espai amb les de-pendències municipals i l’habitatge del mestre (1955-1956). (Fons del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, 7250. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany)


parla de la pràctica de la coeducació a l’es-cola, i en l’últim informe d’inspecció que es conserva, del 30 de gener de 1976, l’ins-pector tanca el llibre de visites d’inspecció de l’escola de nens i fa l’informe conjunt de l’escola en el llibre de visites de l’esco-la de nenes, i estableix el que serà a partir d’aquell moment un únic llibre de visites d’inspecció.

La implantació gradual de l’EGB també comporta la desaparició de moltes escoles rurals, perquè la Llei estableix la substi-tució de les escoles unitàries o rurals per escoles graduades, completes o «grans», i això suposa la concentració dels alum-nes als pobles grans. En aquest sentit, en la visita d’inspecció de 1969, l’inspector Lluís M. Mestras parla de la possibilitat que l’escola sigui objecte de concentració escolar amb la nova llei d’educació. En el cas de Camós, la solució perquè l’escola no desaparegués va ser actuar com a escola graduada durant uns anys, amb els cursos

repartits entre el mestre i la mestra. Pels extractes dels registres personals dels alum-nes (ERPA) conservats, constatem que des del curs 1972-1973 la mestra s’encarrega-va de l’etapa preescolar i la primera etapa d’EGB, de 1r a 4t, i el mestre de la segona etapa, de 5è a 8è. Més endavant, quan va obrir l’escola Verge del Remei de Banyoles (el 1976), l’escola de Camós va continuar oberta com a escola graduada, ara ja amb un sol mestre (la mestra) i impartint pre-escolar i la primera etapa de l’EGB, men-tre que per fer la segona etapa els alumnes acudien a l’escola Verge del Remei, on aca-baven l’EGB. Finalment, l’any 1981, amb el traspàs de competències d’Ensenyament a la Generalitat, es torna a potenciar l’esco-la rural i es reobren escoles tancades, i la de Camós continua donant servei als camo-sins fins al seu tancament, el 1998, en un moment en què la llei d’educació ha tornat a canviar, en el procés que els anys noranta porta de l’EGB a l’educació primària (dels sis als dotze anys) i l’ESO (el 1996).

Bibliografia

- COMES NOLLA, Gabriel. Les escoles nacionals unitàries de nens i nenes del Barri Marítim de Tor-redembarra. Font: http://www.raco.cat- «Escola Nadal de Sant Feliu de Llobregat. Ante-cedents històrics: De les escoles unitàries munici-pals a l’escola graduada». Font: http://www.xtec.cat/centres- ABELLAN, Joan Anton. «L’escola a Banyoles». Revista de Banyoles. [Banyoles] Núm. 893 (març de 2008), pàg. 32-37.- ABELLAN, Joan Anton. «Breu inventari d’escoles del Pla de l’Estany (1)». El Pla de l’Estany. Butlletí informatiu del Consell Comarcal. [Banyoles] Núm. 50 (desembre 2005), pàg. 19-20.- DURAN GARCIA, Maurici. Camós. Girona: Dipu-tació de Girona/Caixa de Girona, 1993, pàg. 76-77. (Col·lecció: Quaderns de la Revista de Girona, número 47, sèrie Monografies, 26)- «La Llei Moyano d’ensenyament primari (1857)». Font: Base documental d’Història Contemporània de Catalunya, dins http://www.xtec.cat- «Ley 14/1970, de 4 de agosto, General de Edu-cación y Financiamiento de la Reforma Educativa». Boletín Oficial del Estado. (6.8.1970) 187, pàg. 12525-12546. Font: http://www.boe.es- «Real Decreto 535/1993, de 12 de abril, por el que se modifica y completa el Real Decreto 986/1991, de 14 de junio, por el que se aprueba el calendario de aplicación de la nueva Ordenación del Sistema Educativo». Boletín Oficial del Estado. (4.5.1993) 106, pàg. 13231-13237. Font: http://www.boe.es

Foto de grup dels alumnes de l’escola Puig Bataller de Camós amb la mestra, Teresa Gifra, per carnestol-tes, el 1988. (Col·lecció de documents d’escoles, 9. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany)


Finalitzen les excavacionsa la cova de Mollet, al Parcde les Coves de Serinyà

El mes de setembre de 2011 es portà a terme l’última de les campanyes sistemà-tiques d’excavacions a la cova de Mollet. Es tancava així un període de seixanta-cinc anys, amb moltes interrupcions, de treballs arqueològics i paleontològics a la cavitat. Recentment, a finals del 2012, ja s’han començat a divulgar els primers re-sultats procedents de l’última etapa dels treballs de camp, que els resumirem en aquest article.

El descobrimentLa cova de Mollet és una de les cavitats de travertí que formen part del conjunt de les

coves del Reclau. De petites dimensions –actualment la seva superfície amida uns 18 m2–, és un dels jaciments visitables del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà.

El jaciment va agafar el nom de la casa de Mollet, situada a uns 150 m al nord de les coves del Reclau (i a uns 300 m de la de Mollet), ja que el seu arrendatari, Baudili Costa Palomer, va ser qui la va trobar, l’any 1943, quan estava desbrossant el bosc.

Les excavacions de Josep M. CorominasJosep M. Corominas, amb el suport del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles,

entitat de la qual ell era soci fundador, va excavar a la cova de Mollet els anys 1947, 1948, 1958 i 1972. El 1947 i el 1948, re-alitzà els treballs sense col·laboració huma-na exterior. El 1958 va excavar juntament amb els professors Lluís Pericot i Eduard Ripoll, amb la participació d’alumnes de la Universitat de Barcelona i amb el patro-cini de The Wenner-Gren Foundation, i el 1972, amb la col·laboració de Miquel Oli-va, director del Museu Arqueològic de Gi-rona, i Josep M. de Bedoya i Josep Canal, de l’Associació Arqueològica de Girona.

El ressò d’aquests treballs, en diverses eta-pes, va ser notable. Diversos són els in-vestigadors que en van estudiar materials lítics o ossis, o que feren interpretacions estratigràfiques, culturals o cronològiques del jaciment. Va ser a la campanya de 1972 quan es va recuperar la molar humana que anys després es va considerar que havia de ser d’un humà neandertal o preneandertal.

Les excavacions de la Universitat de GironaNo és fins al 2001, després de gairebé trenta anys, quan es reprenen les excava-cions a Mollet. Prèviament hi va haver un petit intent, el 1980, quan Narcís Soler, amb la intenció de completar la seqüèn-cia arqueològica, realitzà un sondatge a la base d’un dels sectors excavats per Coro-minas, però es profunditzà només en ca-pes de travertí estèril. En aquella època el Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona estava excavant a la cova de l’Arbreda.

Una segona intervenció prèvia va tenir lloc el 1996, el primer any de les actuacions

REPORTATGEText / Fotografia: Julià Maroto Genover


de la Universitat de Girona a les coves del Reclau, quan, d’acord amb el programa d’adaptació dels jaciments per ser visita-bles dins el circuit del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà, es retirà el piló de terres remenades procedents de les ex-cavacions de Corominas.

Les excavacions recents han estat efectua-des per la Universitat de Girona entre els anys 2001 i 2005, i continuades el 2010 i el 2011. En total, set campanyes. Les dues primeres, més modestes, van tenir lloc el juliol, mentre s’excavava a la cova de l’Ar-breda; les cinc restants es van dur a terme, amb un equip complet, el mes de setembre.

Els treballs s’han centrat gairebé en exclusi-vitat a l’estrat inferior, l’estrat 5, l’únic que es podia intervenir en certa extensió, ja que

la major part del jaciment ja estava excavat. Es va quadricular la superfície, en quadres de metre quadrat, per tal de situar amb precisió totes les troballes. El sediment re-tirat es va garbellar amb aigua i malla de 0,5 mm, fet que ha permès recuperar, amb molta paciència, catorze espècies diferents de petits vertebrats. Fins a aquell moment, d’aquest estrat 5, d’on com hem dit pro-cedeix la resta humana que actualment és la més vella de Catalunya, només es dispo-sava d’una cronologia relativa poc precisa d’acord amb els grans mamífers i els indicis estratigràfics i del material arqueològic de les excavacions antigues. Els nous treballs havien de permetre precisar-ne el contin-gut arqueològic i paleontològic, recuperar els microvertebrats esmentats, prendre mostres per a la seva datació radiomètrica i realitzar les interpretacions corresponents.

Les campanyes d’excavació recents de la cova de Mollet han comptat amb el suport financer o logístic del Departament de Cul-tura de la Generalitat de Catalunya, el Con-sell Comarcal del Pla de l’Estany, l’Ajunta-ment de Serinyà i la Universitat de Girona.

Els resultatsEl rebliment fòssil de la cova de Mollet ens mostra quatre etapes diferents. De més moderna a més antiga, són les següents:

- Neolític o calcolític, imprecís. És un mo-ment que la cova s’utilitza per enterrar-hi humans, acompanyats d’aixovar. Està molt poc representat.

- Aurinyacià, la primera cultura del pale-olític superior, ja dels humans moderns, també poc representat, d’una edat d’uns 34.000 anys.

- Paleolític mitjà, amb indústria lítica mosteriana ben característica, tallada pels neandertals, d’una edat encara imprecisa entre 130.000 anys i 40.000 anys.

- Paleolític mitjà antic, de fa 215.000 anys, amb ocupacions majoritàries de les hienes.

Un cau de hienes de fa 215.000 anysLes excavacions recents han pogut de-terminar els continguts paleontològics i arqueològics de l’estrat 5, datar-lo, inter-pretar-ne la funcionalitat, reconstruir el seu paleoambient i caracteritzar-lo climà-ticament.

Els resultats obtinguts amb el mètode de datació del desequilibri de les sèries de des-

Arqueòlegs duent a terme els treballs d’excavacions a l’interior de la cova de Mollet, l’any 2005.

Crani de hiena tacada trobat l’any 2002 (restauració de Laura Lara, del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona).


integració de l’urani (també conegut amb el nom simplificat de mètode de l’Urani-Tori) li atribueixen una edat aproximada de 215.000 anys. Aquesta edat el situa a l’interestadi (període temperat) anomenat ISO 7 (estadi isotòpic marí 7), que és el penúltim estadi del plistocè mitjà. L’inves-tigador Ramon Julià ha realitzat les dataci-ons al laboratori de datacions de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera de Barcelona (CSIC).

Es confirma així que la molar de la cova de Mollet és la resta humana més antiga de Catalunya. Es tracta d’una primera molar superior dreta d’un nen, i sembla que cor-respondria a un neandertal arcaic.

L’associació de les restes de grans mamí-fers ungulats procedents d’aquest estrat 5 (cérvol, daina, cabirol, ur, cavall, hemió i

rinoceront de les praderies) sembla degu-da a l’acumulació produïda per la hiena tacada, l’espècie més abundant de les tro-bades, que hauria utilitzat la cova com a cau, és a dir, com a hàbitat. En canvi, les proves d’acció humana recuperades al ma-teix estrat són molt escasses. Així, l’estrat no serveix per caracteritzar les activats dels humans d’aquell moment però sí per ca-racteritzar-ne l’entorn. Només una molt petita part dels grans mamífers preservats seria d’aportació humana. Els altres carní-vors presents són el llop, l’ós bru i la guilla, que podrien haver utilitzat igualment el lloc com a cau. El conill, que així mateix té un origen natural, hi és també abundant. En canvi, hi ha una única resta de tortu-ga. Els petits vertebrats estan representats, entre altres, per la granoteta de punts, el gripau comú, el llangardaix, l’escurçó, l’eriçó, el ratpenat de musell llarg, el talpó

camperol, el ratolí de bosc i la rata cellarda. La seva presència és deguda a l’aportació de les rapinyaires nocturnes o a l’hàbitat al mateix lloc. Aquests microinvertebrats han estat estudiats pels paleontòlegs Juan Manuel López-García i Hugues-Alexandre Blain (Institut Català de Paleoecologia Hu-mana i Evolució Social, Tarragona). La seva associació faunística suggereix un paisatge format per un bosc obert i humit, caracte-rístic d’una fase interestadial, però menys temperada que l’actual, que hauria estat un medi ambient adequat per ser explotat tant per les hienes com pels grups humans.

El futur properSi bé les excavacions sistemàtiques en ex-tensió al jaciment s’han acabat, queda pen-dent una part petita del treball de camp. D’una banda, finalitzar l’excavació d’un perfil del testimoni sud, per tal de millorar el coneixement dels estrats superiors que no s’han tingut ocasió d’excavar en exten-sió. D’altra banda, finalitzar l’observació i el dibuix de les colades travertíniques de l’exterior. També, com és natural, queda completar l’estudi aprofundit dels ma-terials i realitzar les publicacions corres-ponents. Els primers treballs tindran lloc durant la primavera o estiu. Els segons, durant els propers anys.

Pel que fa a les excavacions programades, la cova de Mollet ja ha donat pas a les d’un nou jaciment de les coves del Reclau, el cau del Roure i la seva zona adjacent ex-terior, començats a excavar el setembre de 2012 i que continuaran, amb un ampli equip, durant, esperem, molts anys.

Campanya d’excavacions a l’exterior de la cova de Mollet de l’any 2005.


L’Agència Catalana de Turisme recertifica Banyoles - Pla de l’Estany com a DestinacióTurística Esportiva

El passat 31 de gener el president del Consell Comarcal, Jordi Xargay, l’alcal-de de l’Ajuntament de Banyoles, Miquel Noguer, i el regidor d’Esports de l’Ajun-tament de Banyoles, Jordi Congost, van recollir de mans del conseller d’Empresa i Innovació, Felip Puig, i del secretari ge-neral de l’Esport, Ivan Tibau, el diploma que acreditava la recertificació de Banyoles - Pla de l’Estany com a Destinació Turís-tica Esportiva (DTE) en rem i piragüisme en aigües tranquil·les. L’acte de lliurament va tenir lloc a la Fira Internacional de Tu-risme (FITUR) que se celebra cada any a Madrid.

La Destinació Turística Esportiva és un segell de l’Agència Catalana de Turisme que reconeix aquelles regions que es dis-tingeixen per oferir recursos d’alta quali-tat per als turistes que vulguin practicar activitats esportives. Després d’un intens treball des de la presentació de la candi-datura l’any 2001, el 2003 el Pla de l’Es-tany va aconseguir ser escollida la primera Destinació Turística Esportiva del país. Aquesta va ser una fita molt important, ja que la comarca –que té una llarga tradi-ció esportiva i comptava amb unes molt bones condicions– va veure reconegu-da la seva idoneïtat per a la pràctica de l’esport. Conscients que el turisme és un agent econòmic clau, es va considerar que aquest segell de qualitat esdevindria una bona eina per diversificar i desestaciona-litzar l’oferta turística del Pla de l’Estany. En aquella ocasió es van certificar cinc es-ports: rem, ciclisme, piragüisme, natació i triatló.

No obstant la bona marxa d’aquest segell, a inicis del 2012 l’Agència Catalana de Turisme va començar a implantar un nou model de certificat amb una agrupació d’especialitats esportives molt similars i amb una selecció de destinacions que res-ponguessin a uns nous criteris, tals com poder esdevenir escenari de disciplines es-portives amb una alta representació inter-nacional, potenciar les modalitats esporti-ves que es poguessin practicar en entorns naturals propis de Catalunya, estar capaci-tat per acollir grans competicions interna-cionals i oferir instal·lacions i serveis d’alta qualitat. Així doncs, les destinacions que ja estaven certificades es van veure obliga-des a adaptar-se al nou model i, per tant, a complir els nous requisits.

L’Ajuntament de Banyoles i el Consell Comarcal, després de mantenir diverses reunions amb els tècnics de l’Agència Ca-talana de Turisme, es van posar a treballar per poder complir aquests nous requisits i optar a la recertificació, cosa que finalment s’ha aconseguit. Però va caldre treballar in-tensament per omplir el nou manual tèc-nic i aconseguir que es complissin tots els nous requeriments. Ara, dins aquest nou model, la comarca del Pla de l’Estany ha quedat encaixada dins el pol d’excel·lència de rem i piragüisme en aigües tranquil·les. El ciclisme, el triatló i la natació es man-tenen encara com a activitats complemen-tàries de la destinació. Actualment s’està treballant per aconseguir que també es re-conegui el triatló com a pol d’excel·lència.

CONSELL COMARCALText: Àrea de TurismeFoto: Agència Catalana de Turisme


Johanna Beekers, la pintora reflexiva que escolta la veu del seu interior

Beekers i el terraprim d’Ollers de Josep PlaJohanna Beekers és una pintora amb una acurada trajectòria personal, artística i hu-mana. Va néixer el 1959 a Holanda, però des de fa més de deu anys viu amb la seva parella i els fills a Ollers, municipi de Vi-lademuls, seduïda pel seu impacte ambi-ental i cultural. Concretament té l’estudi en una masia reconstruïda, el mas Sargan-tana, fora del nucli, damunt un turonet, a prop de la mateixa carretera de Vilavenut. Des d’allí, en plena natura, envoltada de matolls de romaní, pins i alzines, senglars, guineus, teixons, tudons, becades, gaigs, tords i merles, l’artista reflexiona sobre la història, la vida i l’art. És un paisatge pe-culiar al llindar de l’Empordà que també conserva diferents aspectes de la Garrotxa. És aquesta fusió paisatgística que forma la singular bellesa de la comarca del Pla de l’Estany. L’artista, des de la tranquil·litat d’aquest espai, i en funció de les diferents etapes creatives, desenvolupa nous tre-balls, a mesura que el temps li ho permet.

Josep López de Lerma, advocat i articu-lista, té una amistat amb l’artista i és un bon coneixedor del territori. Va definir el municipi de Vilademuls com un paisatge de transició entre la plana de l’Empordà i la comarca de la Garrotxa. Aglutina, a més a més del poble que dóna nom al ter-me, els nuclis de Galliners, Olives, Ollers, Orfes, Parets d’Empordà, Sant Esteve de Guialbes, Sant Marçal de Quarantella, Terradelles, Vilademí, Vilafreser i Vila-marí, tots ells d’importància vital per a aquest bocí de país que Josep Pla ano-menava Terraprim, alhora que li servia per obviar l’existència del Pla de l’Estany,

ARTISTES AMB EMPREMTA A LA COMARCAText / Fotografia: Joan Ventura Planella, articulista


«un paisatge que val la pena de visitar i de gaudir-ne; sobretot, d’escoltar el silenci que allí s’hi dóna enmig, ara, de les flors dels seus ametllers o de les seves mimo-ses». López de Lerma continua les seves profundes reflexions: «He visitat, per se-gona vegada en poc temps, aquest poblet disseminat que s’anomena Ollers, plantat resseguint la conca del Ramirol –un tor-rent. La cita més antiga d’aquest nucli conformat per un munt de masies és de l’any 1017 i es troba en una butlla del papa Benet VIII, que l’anomena així, vila d’Ollers, quan sembla que la seva grafia en llatí fou Ollarils i resta en un interrogant saber si el nom té quelcom a veure amb les olles o bé un significat genèric relatiu a un lloc aquós si es combinen arrels llatines i

celtes. Sigui com sigui, l’indret és preciós. L’he visitat de nou recentment, convidat per la Johanna Beekers, una holandesa allí establerta, al mas Sargantana, el fill de la qual, en Félix Beekers, és alumne de la meva esposa. La Johanna ha exposat la seva artística i diversa visió del Crist cruci-ficat, sense creu i amb tonalitats diverses, immers en l’espai, flotant-hi, a l’ermita de Sant Sebastià».

L’artista que emana creativitat entre el silenci i la reflexió Les experiències vitals i les reflexions de Johanna Beekers formen una part impor-tant de la seva inspiració per al treball pic-tòric. Els temes prenen un punt de partida concret, un paisatge, la figura humana, un

objecte, sempre lligat a una observació profunda. Una observació que porta una accentuació específica: els arbres creixen fins al cel, la verticalitat pren protagonis-me i durant un procés de treball emergeix lentament l’abstracció a través d’una sèrie d’obres. Explora la forma, el color, i en-riqueix els seus temes amb elements que va descobrint durant el mateix treball. La seva obra se sustenta sobre la mirada que vol comprendre el món i la nostra rela-ció amb aquest món. Els temes parteixen, per tant, d’aspectes exteriors, però sempre esdevenen reflexions de l’esfera interior, des d’estats d’ànim fins a reflexions huma-nes profundes. Beekers emfatitza: «Pintar consisteix en un joc gairebé repetitiu d’ex-ploració de la forma i del color. Si d’entra-da la forma pot ser intel·ligible, un objec-te o la figura humana, al llarg del procés de treball l’exploració pictòrica porta a la dissolució de la forma figurativa. Trobem, per tant, la figura humana fins que sem-bla dissoldre’s en unes línies i taques de color que expressen algun estat d’ànim o apunten cap a un gest, un moviment, sempre efímer. El paisatge desapareix en franges horitzontals de colors; els arbres es converteixen en un ritme de línies i colors verticals».

Actualment està acabant la carrera d’his-tòria de l’art a la Universitat de Girona. Amb aquests estudis espera aprofundir en els orígens i la història. A Holanda va fer la carrera de belles arts, que li va servir per aprendre a dominar la tècnica, l’expressió del domini dels colors i les formes. Beekers ens explica que l’art ens fa qüestionar la nostra percepció del món i aquest aspecte

Johanna Beekers en el seu estudi d’Ollers, Vilademuls.Sèrie «Meditació».


és la inspiració essencial en alguns artistes perquè es dediquin a la pintura. La forma, la línia i el color són els mitjans amb els quals reconstrueix les realitats. Realitats pictòriques que qüestionen i inquieten: què és?, què representa? Preguntes que semblen fora de lloc quan el significat no es dirigeix cap a fora, sinó que resideix en la pintura mateixa. La forma i el color són els elements de la composició que revelen la reflexió sobre la percepció, la qual pot produir un plaer estètic.

La inspiració es nodreix del patiment -la duresa de la vida que empeny l’acció, allò sublim, l’estat d’ànim vinculat amb el nir-vana, la contemplació meditada-, i també per l’anècdota, l’aspecte més material, car-nal i temporal de la vida humana. Els dos aspectes conflueixen en el tractament de la forma i el color. L’artista hi insisteix: «El patiment expressat en figures que repre-senten el moviment i la postura d’ajupir-se poden ben bé venir d’una visita al mercat de Banyoles, en el qual les dones grans

mostren, en la postura, la seva història del treball al camp i que en el mercat pateixen el pes de les bosses de verdures». Es tracta, doncs, de descobrir i plasmar també les di-ficultats i expressar-les a través de l’art, les formes i els colors.

Per Beekers, la pintura és pura reflexió. L’artista és un personatge inquiet i ella so-vint ha estat immersa en diferents projectes alhora. Durant prop de dos anys va gestio-nar la galeria d’art L’Altell de Banyoles, per la qual van passar diversos artistes, entre els quals l’artista i amic Mim Juncà. Beekers, tal com dèiem, és una artista molt refle-xiva i expressiva, i va fer una definició de Juncà de caràcter poètic: «Aquesta missió impossible, aquesta vulnerabilitat humana, formen part de cada línea, cada gest, cada acció artística... Són gestos que no busquen una finalitat específica sinó que, més aviat, són un intent de sobreviure al caos amb la creació d’equilibris efímers. L’existència, per Mim Juncà, és com un continu viat-ge per mar, entremig de roques invisibles, la mirada intercanviant entre l’horitzó i la costa propera, on de tant en tant es pot amarrar, però que mai és el seu destí final, ni artístic, ni com a ésser humà». Les refle-xions de Beekers són un reflex de la pura re-alitat de l’artista, i n’evidencien la lucidesa, la part més humana i l’excel·lent domini de la llengua, el món de l’art i la història; alho-ra, demostren també la capacitat d’anàlisi de les persones amb un silenci relatiu. Bàsi-cament treballa amb discreció i humilitat, i escolta la veu del seu interior.

Evolució d’una dilatada trajectòriaL’artista ha viatjat per Tanzània, Zàmbia,

Els nens.


Ghana i l’Índia, entre altres, i resumidament ha fet els treballs i exposicions següents:

1984: Disseny de cinc postals, Amnistia Internacional1985: Exposició de dibuixos pastel, De Karmeliet, Haarlem 1986: Exposició de quadres, Mulliners Wijnlokaal, Amsterdam1986: Exposició de dibuixos pastel, Brown Restaurant, Haarlem 1988: Exposició de quadres, col·lectiva, Koetshuis Kunstgalerie, Amsterdam1988: Exposició de quadres, Instituut voor Epilepsiebestrijding, Heemstede 1989: Exposició de quadres, Schouwburg de Bussel, Oosterhout (anti apartheid)1989: Viatge a Ghana, Art Faculty (UST) Kumasi, Ghana1990: Exposició de l’examen, Rietveld Akademie, Amsterdam1990: Exposició de quadres, col·lectiva, CLB Laboratori, Amsterdam 1992: Entrevista a la ràdio KRO, sobre l’art del Tercer Món 1995-2000: Documentació d’obres fe-tes per a la seva consulta, Kunstgebouw, Zuid-Holland 2002 (gener): Trasllat d’Holanda a Catalunya 2003 (setembre): Festa del Bosc, Can Gi-nebreda, exposició col·lectiva, Porqueres 2003 (desembre): Exposició de dibuixos pastel Taques de color al camp, Can Gine-breda, Porqueres 2005 (juliol): Carpeta amb postals Cavalls i colors, Banyoles, Girona2005: Entrevista a Ràdio Banyoles sobre el tema de l’exposició a Can Ginebreda 2005-2006: Exposició Cavalls i colors a Can Ginebreda, Porqueres

2006: Exposició a la Sala d’Actes de l’Ajun-tament de Banyoles, en col·laboració amb Wilhelm Eger, fotografies i olis i dibuixos2007 (juny-juliol): Exposició individual, Rodes Espai d’Art, Banyoles2008 (del 20 de gener al 20 de febrer): Exposició de pintures i dibuixos, ermita d’Ollers, Girona2009: Representant de la galeria Soterrani d’Art, Plaça de les Rodes 36 Banyoles

Johanna Beekers es defineix com una artis-ta a qui atrauen els treballs abstractes, i una gran admiradora del seu company holan-dès René Daniëls, nascut el 1950, el qual va haver de deixar la pintura amb només trenta-set anys a causa d’una disfunció ce-rebral. El prestigiós pintor René Danieëls combinava la història, l’art i la literatura, en un corrent de pensament semblant al de Beekers.

L’artista d’Ollers viu immersa en il·lusions i nous projectes; realitza els treballs des de les reflexions profundes, sense intrusisme extern, i puntualitza que l’art potenciat des de les institucions i les empreses pot ser un art condicionat, a vegades amb valor limi-tat. Ella defensa l’art lliure sense cap tipus de condicionants. L’artista parteix del pai-satge i el diàleg lliure i espontani que es desenvolupa en el seu interior. Explica que cal una activitat permanent i que cal evo-lucionar també en el creixement personal artístic.

Beekers és un personatge discret en prime-ra instància. De fet, ella mateixa manifesta que a vegades li costa connectar amb les persones, sobretot en aspectes quotidians.

No obstant això, quan agafa el fil de la pa-raula en allò que li interessa, filosofa, re-flexiona i, d’aquesta manera, no solament fascinen els seus colors i les seves pinze-llades, sinó també les paraules i el silenci d’algunes de les paraules. És a dir, acapara amb l’expressió i amb allò que calla, per-què el silenci, tal com diu el refrany, vol dir també moltes coses, només fa falta in-terpretar-les.

La meva germana i jo.


L’escanyapolls, l’escarabat més gran d’Europa

L’escanyapolls és un invertebrat singular, no només pel seu cicle vital associat a boscos ma-durs, sinó per les característiques mandíbu-les dels mascles, semblants a les banyes d’un cérvol, que li serveixen per a la lluita amb altres mascles per una femella amb qui apa-rellar-se. La vida de l’adult es limita a un mes i, amb una mica de sort, el podem veure volant les nits d’estiu.

DescripcióÉs un coleòpter, un escarabat terrestre amb aspecte corpulent de sis potes i un esquelet extern dur de coloració fosca, gai-

rebé negre, amb tonalitats marrons a les mandíbules i l’abdomen. Pot assolir mides molt grans, fins a 10 cm els mascles i 6 cm les femelles. Hi ha un marcat dimor-fisme sexual, és a dir, mascle i femella són diferents, tant pel que fa a la mida com pel que fa a la forma. En aquest sentit, el mascle disposa de dues mandíbules molt desenvolupades semblants a unes banyes que li sobresurten per la part anterior i que són molt característiques i li donen nom. El nom d’escanyapolls ve de la creença que aquests escarabats són capaços d’entrar als galliners per escanyar els pollets amb les

seves espectaculars mandíbules, una creen-ça popular per desmitificar.

Ecologia i hàbitatMalgrat que és una espècie molt interes-sant, hi ha pocs estudis sobre el seu cicle vital i el seu hàbitat. En general és una espècie associada a boscos vells: especial-ment rouredes i boscos caducifolis, com ara boscos de ribera amb verns, freixes, pollancres i salzes. Malgrat això, sembla que tampoc és que necessiti arbres i boscos vells: el que realment necessita és suficient fusta morta, és a dir, molts arbres caiguts,

FAUNA AUTÒCTONA DEL PLA DE L’ESTANYText: Carles Feo i Quer, biòlegFotografia: Simon A. Eugster (Wikipedia)


morts, i fusta podrida. Si us pregunteu el perquè d’aquesta dependència de la fusta, la resposta us pot resultar obvia: aquests animals s’alimenten de fusta. La curiositat rau en el fet que és la larva qui se n’alimen-ta. Així doncs, és una espècie sapròfaga, que s’alimenta de fusta en estat de descom-posició. No es considera plaga forestal, perquè no mata l’arbre, però és una eruga molt voraç de color blanc i que pot asso-lir una mida propera als deu centímetres de llarg. Sol ocupar un arbre mort, hi fa galeries, i hi pot viure amagada en estat de larva d’un a cinc anys, fins que culmina el lent cicle larval i forma una pupa. Aquesta pupa es forma entre la fusta o enterrada a terra, prop la base del tronc, i és allà on es produeix la metamorfosi de larva en adult.Els adults solen sortir entre mitjan juny i mitjan setembre, i la seva abundància és molt variable d’un any a un altre. S’ali-menten de la saba ensucrada de les ferides dels arbres i de fruites madures, i poden volar per dispersar-se o per buscar les fe-melles. Atrets per les femelles, els mascles es barallen entre ells per aparellar-se, i per lluitar utilitzen les llargues mandíbules. Tot i la seva espectacularitat, les mandíbu-les poden mossegar fort però no fan mal a les persones. Un cop aparellats, el mascle es mor, i la femella pon els ous d’un en un dins l’escorça d’un arbre on neixen les larves al cap de quatre setmanes.

DistribucióLa seva distribució és molt àmplia per tot Europa, des de la península Ibèrica fins a Turquia, en tot l’arc mediterrani. En l’àm-bit de la península Ibèrica i a Catalunya es troba a la meitat nord, des de Galícia

fins a Girona. No es tenen suficients da-des per valorar-ne la distribució, tot i que se’l considera habitual en llocs com ara la Garrotxa i el Montseny, àrees densament forestals.

Al Pla de l’Estany es tenen poques citaci-ons de l’espècie, però s’han recollit un con-junt de set observacions entre el 2004 i el 2007, quatre de les quals femelles, vistes en el període entre el 26 de juliol i l’1 de setembre. Les observacions són d’exem-plars morts o dèbils, principalment al mu-nicipi de Porqueres, i també al puig de la Fontpudosa de Banyoles. A les col·leccions d’insectes del Museu Darder de Banyoles n’hi ha dos exemplars del 1929 i el 1934, de Torelló i la Floresta (Barcelona), respec-tivament. És probable que es pugui trobar també en altres municipis de la comarca.

Estat de conservacióActualment és una espècie protegida a Ca-talunya, d’acord amb el Decret 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals, així com segons les normatives europees (conveni de Berna i annex II de la Directiva hàbitats de la Unió Europea). És una espècie molt difícil de localitzar, ja que normalment no-més es poden observar els adults durant un mes, per la qual cosa hi ha molt poca in-formació sobre la seva abundància. La seva distribució es pot dir que és prou àmplia, però hi ha el risc de l’aïllament de les po-blacions i la regressió de l’espècie, segons la gestió forestal que es faci en cada lloc. Sembla que en algunes zones del nord de l’Estat espanyol habita en paisatges en mo-saic amb camps i bosquines, cosa que indi-

ca que pot suportar una certa fragmenta-ció de l’hàbitat, però és clar que necessita boscos amb fusta morta i en descomposi-ció, no excessivament nets. Hi ha encara una certa pressió de captura d’exemplars per al col·leccionisme, però es desconeix si actualment encara hi ha sortida per comerciar amb l’espècie, tot i que d’una manera totalment il·legal. També moren molts exemplars atropellats a les carreteres.L’escanyapolls és una espècie indicadora del bon estat de conservació dels boscos i l’única manera d’assegurar-ne el futur és una bona gestió forestal que tingui en compte que els arbres vells i corcats també tenen una funció important en el mante-niment de l’equilibri ecològic del bosc.

Nom comú: Escanyapolls Noms locals: Ciervo volanteNom científic: Lucanus cervus(Linnaeus, 1758)Ordre: ColeòpterCaràcter: Autòcton / ResidentVida: 30 dies, l’adult; màxim 5 anys, la larvaMides: De 7 cm a 10 cm de llargadaHàbitat: Ambients forestals amb fusta mortaCria/ous: 20 ous dins la fustaConservació: Protegida a Catalunyai Europa


L’església de Merlant,relíquies i pintures

Merlant és un dels set nuclis i pobles que, a partir de l’any 1847, arran d’algunes re-formes administratives, es van constituir amb el municipi de Porqueres. El muni-cipi és relativament nou, però l’antiguitat del poble de Merlant ve de lluny atès que ja consta documentalment des de l’any 979 amb el nom de Meridante. En segles posteriors, la toponímia va anar evoluci-onant fins al nom actual de Merlant. Ara hi viu poca gent, però alguns dels masos perduren: can Ginestar, ca l’Estrada, can Soler, can Gallifa, la Canova, el Pou i Ro-deja. L’església de Merlant, sufragània de la parròquia de Santa Maria de Porqueres, sota la invocació de sant Quirze i Julita, és una construcció d’origen romànic, d’una sola nau amb absis, i una de les construc-cions religioses més antigues de la comar-ca, segons es diu en el llibre Porqueres1. Actualment quasi mai no s’hi diu missa, o en tot cas de forma molt excepcional, però val a dir que fins als anys quaran-ta del segle passat se n’hi celebrava cada diumenge. Va ser a partir de llavors que, amb l’inici del despoblament de les zones rurals i la disminució de població, deixà de ser parròquia. El seu accés per camins terrers i la seva situació enmig d’espessa boscúria sota la serra de Can Ginestar junt amb els esplendorosos xiprers que històricament sempre l’han acompanyat, fan que Merlant sigui un indret amb un encant especial, capaç de transportar-nos emocionalment a les èpoques més recula-des de l’art romànic.

RelíquiesL’església de Merlant va tenir el seu mo-ment àlgid el 1846 quan disposava de

dues urnes que contenien relíquies. En-cara que a hores d’ara se n’hagi perdut el rastre, el document G-174 de l’Arxiu Diocesà de Girona en deixa constància amb aquests termes: «Hemos recono-cido un reliquiario de metal plateado

[…] vidrio su figura oval que contiene las Sagradas partículas del leño de la Santissima Cruz de Jesucristo como re-liquia, hemos declarado autentico y se-llado dimos a la Iglesia de Sant Quirico de Merlant». En el mateix document es

EL PLA DE L’ESTANY PER DINSText: Miquel Rustullet Noguer


parla d’un altre reliquiari, el que conté trossos d’ossos del seu patró: «Hemos re-conocido un reliquiario de metal platea-do coronado de vidrio que contienen las sagradas partículas de los huesos de Sant Quirico, martir cuyo reliquiario hemos

declarado autentico y sellado dimos a la iglesia de Merlant».

Val a dir que la concessió de les relíquies es va efectuar amb les condicions esta-blertes en el decret de la Sagrada Congre-gación de Ritos de l’any 1691. Es trac-ta d’un decret dictat expressament per aquesta Congregació d’època barroca que intentava posar ordre als abusos comesos en relació amb les certificacions i la legi-timitat de les relíquies, entre d’altres. Per això, en el document esmentat de l’Arxiu Diocesà, es deixa dit que «lo expongan [referint-se a les relíquies] a la pública ve-neración de los fieles en cualquier iglesia, capilla u oratorio pero sin oficio o misa en conformidad a lo prevenido en el drecre-to […]». Interpretem, doncs, que aquesta mesura de prohibir que es veneressin en llocs de massa gent devia ser per evitar discussions o polèmiques sobre l’autenti-citat de les relíquies exposades.

PinturesActualment, i durant molts anys, ha es-tat indestriable associar Merlant amb can Gallifa. Segurament que la seva situació, ran del camí que ens porta a l’ermita de Merlant, deu ser una de les raons d’aques-ta estreta relació de molts anys. Sigui com sigui, el fet és que el propietari d’aquesta casa de primers del segle XX, Francesc Gallifa Rifà, bon amic de la família Im-bert-Solà de Barcelona, va propiciar el fet que la pintora Anita Solà Galí (que artís-ticament va utilitzar el nom del seu marit, Anita Solà d’Imbert) pintés algunes parts de l’ermita de Sant Quirze i Santa Juli-ta de Merlant, captivada segurament per

aquest atractiu que suggereixen l’entorn i l’ermita. Anita Solà, de formació autodi-dacta, va néixer a Barcelona l’any 1906 i va començar la seva trajectòria pictòrica a la dècada dels quaranta. El 1948 va fer la seva primera exposició individual. Va ser una artista inquieta que va evolucionar des d’uns treballs de paisatges i natures mortes fins a una darrera etapa d’estil més abstracte. De fet, fins a la data de la seva mort, el 1995, no va parar de pintar.

Segurament seria discutible la idoneïtat que una església d’estil constructiu del segle XII arrelada en aquest paisatge més muntanyós de la nostra comarca i que durant centúries fou utilitzada com a lloc de culte de nombroses famílies pageses de l’entorn estigui decorada amb pintures realitzades a mitjan segle XX. No obstant

L’església de Merlant en una fotografia de comença-ments del segle XX de Manel Pigem Ras. (Procedèn-cia: Arxiu Municipal de Banyoles)

L’Anità Solà Galí, autora de les pintures de l’església de Sant Quirze i Santa Julita de Merlant (Porqueres). (Procedència: Col·lecció de la família Muñoz-Imbert).


això, cal situar-nos en el context histò-ric dels anys en què es va produir aquesta intervenció artística. Eren anys immediats de la postguerra, on es vivia un sentiment religiós de manera profunda. Recordem que a finals del maig de 1952 va tenir lloc a Barcelona el Congrés Eucarístic Interna-cional, un esdeveniment religiós de molta importància al qual, segons les cròniques de l’època, van assistir prop de dos milions de persones, amb la participació de molts bisbes i un elevat nombre de capellans. En el marc del Congrés es va fer una exposició d’art religiós actual, en la qual l’Anita Solà rebé un diploma amb la presentació d’un Sant Sopar. En aquella època, també altres artistes de nom van realitzar intervencions pictòriques de caràcter sacre en construcci-ons religioses: Grau Garriga a Paretdelgada

(el Baix Camp), o Jordi Fornas a Mont-roig (Terol), o el conjunt de l’església de Llars Mundet, de Barcelona. D’alguna manera, doncs, es van viure uns anys en què era for-ça comú que la pintura de caràcter religiós es fes directament a les esglésies o en ermites allunyades. A Merlant, l’Anita Solà va voler plasmar un parell de passatges de la vida dels seus patrons, santa Julita i el seu fill, sant Quirze, un menor de pocs anys. Aquests dos sants, dels quals celebrem la festivitat el 16 de juny, van viure a Tars (Turquia), al segle IV. Se’n coneix la llegenda pietosa i en canvi molt poc la seva història: Julita, acusa-da de ser cristiana, fou martiritzada perquè deixés de ser-ho. El petit Quirze quan va veure que turmentaven la seva mare també manifestà la seva fe i no va parar de plorar fins que el jutge, enfurismat, va rebotir-lo

per terra fins a la mort. Aquests dos sants van agafar popularitat a les nostres terres durant el període visigòtic.

A través d’unes notes manuscrites de la ma-teixa autora sabem que es va adonar que els arcs laterals estaven lleugerament danyats i no haurien pogut conservar la pintura al fresc, la qual cosa va fer que el treball es realitzés sobre tela degudament preparada perquè s’acoblés a l’estructura dels dos arcs de la nau de l’església. En el cas de l’absis, i atès que el material no presentava cap di-ficultat, la pintura s’hi va fer directament. El treball sobre les teles el va realitzar a l’es-tudi. Un cop acabat va fer una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona, una sala com-promesa amb l’art i on els grans artistes hi han estat presents. Aquesta exposició anà acompanyada d’altres pintures i tingué una bona resposta de la crítica de l’època, com, entre d’altres, la de Rafel Santos Torroe-lla, del Correo Literario, de Madrid, del 9 d’abril de 1952, en què va escriure: «Anita Solà de Imbert, que acaba de realizar una obra importante decorando los muros de una ermita en Merlant (Girona), nos trae la dificil facilidad y la complicada senci-llez de una pintura que es, ante todo, un regalo para quien sepa contemplarla sin intenciones segundas. Y ciertamente, en la atmosfera un tanto viciada de nuestras exposiciones, ya se estaba haciendo sentir la necesidad de un poco de aire nuevo y ali-viador, como este que llega hasta nosotros desde los cuadros de esta pintora».

Les pintures situades en els dos arcs que hi ha a cada banda de l’altar fan 3,60 m d’alçada per 3,10 m d’amplada. La matei-

En l’arc de la dreta, el del costat de l’Evangeli, es veu l’aparició de la mare i el seu fill, sant Quirze. (Foto: Mateu Butinyà)


xa pintora deixà interpretats els seus per-sonatges: al costat esquerre de l’altar, el de l’Epístola, representa la mare, santa Julita, que beneeix el seu fill. La tela de la dreta, la de l’Evangeli, es veu l’aparició de la mare i el seu fill. A l’absis, segons les notes de l’Anita Solà, es representa la Glorificació de l’Església amb dos grans àngels, un amb el símbol del martiri, la palma, i l’altre, amb el de la Santedat, la corona de llorer. A dalt, el colom, la simbologia de l’Esperit Sant i, a la part de baix, l’Arc de Sant Mar-tí, el símbol de l’Aliança entre Déu i els homes. Aquesta pintura al fresc ha patit el pas dels anys, ja que hi observem els efec-tes de la seva degradació.

La pintura en època romànica estava considerada un ornament amb un sim-bolisme que intentava interpretar o ex-plicar fets moralitzants (el cel, l’infern, la figura de Déu, els evangelistes…). Avui, les pintures de l’any 1952 de Merlant, si bé en un primer moment sacsegen la nostra visió cultural, potser hauríem de reflexionar si segueixen o són una conti-nuïtat d’aquell esperit antic que motivava els artistes del s. XIII a donar color, amb dibuixos, les parets gruixudes i fosques d’algunes ermites.

1-GRABULEDA SITJÀ, J., i SALA CANTERO, D. Porqueres. Ajuntament de Porqueres: 2003.

Agraïm a la família d’Anita Solà Galí, i de manera especial a la seva néta, Sílvia Muñoz d’Imbert, la col·laboració i la disponibilitat per facilitar-nos la documentació familiar per realitzar aquest escrit.

Pintura sobre tela en l’arc del costat esquerre de l’al-tar, on veiem santa Julita que beneeix el seu fill. (Foto: Mateu Butinyà)


Cotxes, motos i camionsantics

Hi ha molta afició pels vehicles antics i en podem trobar bons exemples a la vora de casa nostra. Així, és molt remarcable que els tres museus de vehicles antics existents a Catalunya es trobin a les comarques giro-nines: la Col·lecció d’Automòbils Salvador Claret de Sils, el Museu de Vehicles Clàs-sics de Palau-sator o la col·lecció de motos que es pot veure al Museu Vicenç Folga-do de l’Escala. També hi ha innombrables trobades o ral·lis de vehicles clàssics, entre els quals el més conegut és el Ral·li Inter-nacional de Cotxes d’Època de Sitges (que enguany ja anirà per la 55a edició), o les associacions d’aficionats, entre les quals volem destacar la de la nostra comarca: l’Associació de Vehicles Històrics del Pla de l’Estany, que organitza una trobada de cotxes antics des de fa cinc anys.

Si sou dels que us agraden els vehicles an-tics sapigueu que podeu trobar una font d’informació molt interessant a l’Arxiu Comarcal: es tracta dels registres de pro-pietaris de vehicles. Aquests registres els confecciona cada ajuntament per contro-lar el cobrament de l’impost de circulació. Els més antics que conservem són els de l’Ajuntament de Banyoles, de l’any 1927, seguits dels de Camós, del 1931, Porque-res, del 1934, Cornellà del Terri, del 1935, i Palol de Revardit, del 1936. Hi ha regis-tres diferenciats de propietaris de moto-

cicletes, cotxes i camions. En tots ells es repeteix un mateix tipus d’informació: els noms i cognoms del propietari, el núme-ro de matrícula, la marca del vehicle i el nombre de cavalls de potència. En el cas de les motocicletes també s’especifica si porten sidecar, en el dels cotxes el nombre de seients i en el dels camions les tones que pot carregar.

Aquests registres de propietaris aporten in-formació sobre les característiques dels ve-hicles, com ja hem especificat, però això ja ho podem trobar en la literatura especialit-zada. Creiem que és molt més interessant la informació de caire social que en podem extreure. Així, per exemple, en aquests re-gistres podem veure que l’any 1927 hi ha-via trenta-vuit cotxes a Banyoles i a la resta de pobles en podem trobar un, o màxim dos, i apareixen uns anys més tard. Creiem que això és un factor que mostra la pui-xança econòmica de la burgesia banyolina. També pot ser interessant veure quines marques es venien més o descobrir-ne d’al-tres actualment desaparegudes. O també que en els pobles podem veure un major nombre de motos respecte al de cotxes pel fet de ser vehicles més assequibles.

Us proposem fer una ullada a aquesta do-cumentació des de casa, a través d’Inter-net, amb l’exemple del poble de Camós.

Aneu al nostre web http://cultura.gencat.cat/arxius/acpe i entreu al cercador «Arxius en Línia». Un cop aquí heu de demanar una cerca avançada, després en el tipus de document trieu «text manuscrit, mecanos-crit, imprès i altres», en el títol hi heu de posar motocicletes, turismes o camions, depenent de quin d’aquests vehicles us in-teressi consultar. En el centre trieu l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, en el nom del fons demaneu l’Ajuntament de Camós i per últim cliqueu en l’opció de llista dels documents amb imatge associada. Veureu que, per les motocicletes, us retorna set documents dels anys 1934-1943, pels tu-rismes hi ha quatre documents dels anys 1934-1937 i pels camions hi ha onze do-cuments dels anys 1931-1943. Si els voleu veure, només caldrà que cliqueu a sobre de cada un d’ells i després a l’accés al docu-ment digitalitzat i a la imatge ampliada.

ARXIU COMARCAL DEL PLA DE L’ESTANYText: Autora: Núria Batllem, directora de l’Arxiu

Registre de Josep Duran Rubirola, propietari del primer camió de Camós, l’any 1931. Es tracta d’un camió Brockway, amb matrícula GE-3982, que podia carregar dues tones. (Ajuntament de Camós, docu-ment 464)

Si ens voleu fer qualsevol consulta referent a un altre poble de la comarca podeu consultar-nos-la a [email protected].

01

02

03

04

05

06

07

08

09

10

11

el pla de l’estany - cpnl.cat · foto portada: església de sant quirze i santa julita de merlant...

Documents