RELATS GUANYADORS

Autobiografia lúdica

A què jugaves quan eres petit?

Premi Abacus - Vilanova i la Geltrú

Guanyadora: Roxana Guanes Rivarola

ELS PROTECTORS

El meu nom és Roxana Guanes Rivarola, vaig néixer fa 40 anys en un barri del sud de

Buenos Aires (Argentina) i sóc la petita d'una família tipus, com la majoria de famílies

que vivien al barri.

En l'època de la meva infantesa el país provenia d'una dictadura i sortir al carrer (de la

qual cosa s’havia claudicat anys enrere), tant per a grans com per a petits, era

extraordinari.

Els sentiments i els actes eren unànimes. Les cadires eren fora de les cases, el "mate"

(infusió que s'assembla al te verd) acompanyava les converses de les dones i la ràdio

sonava al voltant del cotxe de torn que necessitava reparació (com si el carrer fos un

immens taller mecànic). De fet, el carrer era el gran pati comú: jocs, música i la canalla

corríem, saltàvem i fèiem disbarats per tot arreu.

El nostre era un barri modest. Les cases, de colors vius, tenien una sola planta i les

portes i finestres (sense cap reixa) sempre estaven obertes.

Les voreres estaven plenes d'arbres frondosos i grans. Enfilar-s'hi, fins i tot al més alt,

era la nostra passió, la dels nens, és clar.

Recordo un estiu d'allò més bo i peculiar que hi vàrem descobrir un niu. De seguida

ens vàrem convertir en els seus protectors. Cada tarda agafàvem les bicicletes, armats

amb pals, filferros i llaunes i anàvem a la recerca d'insectes. Després de recórrer

quilòmetres, quan hi tornàvem, posàvem les provisions al llarg d'una branca. De tant

en tant, hi posàvem els àpats que elaboràvem: tortells de fang amb fulles, formigues,

cucs i bitxos boles.

Per cert, gràcies a la tasca de cercar insectes vivíem milers d'aventures. A més, de la

mateixa manera que ens sentíem orgullosos d'haver-la feta, que fóssim "Els

Protectors" ens proporcionava una gran responsabilitat.

Feia goig de veure'ns. Tan bon punt escoltàvem "piu-piu" saltàvem d'alegria.

Habitualment jugàvem al carrer, però els dies de pluja anàvem a l’interior i fèiem

servir els daus, les cartes i el parxís. Però, sobretot, ens agradava escodrinyar els

armaris dels pares per a trobar la roba adequada que ens transformés en els cantants

de moda...

Quin tresor inesgotable és el joc. Per això, cal preservar aquesta joia també per al futur.

Continuem jugant, donem llibertat a la imaginació. Perquè amb el joc establim vincles,

proximitat, complicitat, alegria. Continuem sent infants. Juguem tots plegats.

RELATS GUANYADORS

Autobiografia lúdica

A què jugaves quan eres petit?

Premi Chacon Joguines - Vilanova i la Geltrú

Guanyadora: Lourdes Beatriz Sandoval Navarrete

El meu nom és Lourdes i soc del nord de Mèxic. Fa 11 anys que visc a Espanya.

Aquesta activitat m'ha fet reviure els inoblidables moments de la meva infantesa.

Com gaudia jugant! Tant si anava sola,

amb la meva germana gran, o al carrer

amb els amics. Sí, en aquests temps

encara es podia sortir sense perill. Amb

tots els amics de la quadra solíem jugar

al "Futbeis", és a dir, una combinació de

futbol amb beisbol. També ens agradava

el joc de "Les amagades" o "El venedor de colors", això era que cada noia o noi tenia un

color que li donava el que feia la venda, sense que el comprador ho sabés; si

endevinava quin era, el color havia de sortir corrent mentre que el comprador

"pagava" per després sortir espaordit cap a la seva "compra", si ho enxampava, ja la

tenia feta!

Al que més m'agradava jugar amb la meva germana era a les Barbies. Passàvem hores

els caps de setmana o quan es podia. Només en teníem unes quantes. Els noms de les

meves eren: Linda i Skate; i de la meva germana:

Nancy i Johana; això sí, no podien faltar els seus amics,

Richard i Derek. A més d'uns altres que vam anar

afegint: uns en forma de pallasso, uns altres que eren

del meu germà, un "fortachón", en fi, la qüestió era

ampliar la família de Barbie.

Quan s'acostava el Nadal muntàvem a la sala tota una

casa de Barbie, per rebre alguna nova noia o mobiliari.

Mai se sap! Els llits eren de caixes de sabates amb les

seves grans capçaleres fetes de retalls de roba, amb els

quals també confeccionàvem els vestits. Alguns mobles

del saló els fèiem amb formes de gel sec (porexpan),

fins que Santa Claus ens en va portar un de preciós de fusta, això sí que era una sala!

Ah! També vam tenir una nevera.

No puc deixar d'esmentar a Vinicio. Més que una

joguina, era una companyia, sobretot per abraçar a les

nits. Era el meu ninot favorit que va arribar un Nadal i

el qual vaig conservar per molts anys. Desafor-

tunadament no el vaig poder portar amb mi quan vaig

venir per primera vegada, i quan vaig tornar a casa ja

no hi era, els meus nebots no el van cuidar com jo ho feia, al final es va fer malbé.

Els beneficis de jugar

Considero que amb els jocs expressem els nostres sentiments. Amb els amics discutim,

riem, ens acontentem, convivim, la qual cosa serveix per enfortir els llaços d'amistat, si

és que són forts, és a dir, per saber amb qui podem comptar. Tenir a la meva infància la

meva germana i el meu germà, els primers amics que un coneix, ha estat el millor regal

que van poder donar-nos els nostres pares. Això es recorda i s'enyora sempre. Jugar

sols també és molt bo, et permet aclarir la teva ment, respondre't les teves pròpies

preguntes, somiar despert, que en realitat, subconscientement, és crear-nos metes per

aconseguir.

Recordar és tornar a viure

D'adults, cal donar-nos temps per jugar, potser ja no podem córrer com a nens o

asseure'ns hores a jugar a les nines o cotxets, però ara amb la tecnologia podem gaudir

de gairebé aquests mateixos jocs a millor color i amb la comoditat d'estar a la nostra

sala. Recordem que amb els nostres fills podem compartir la nostra bella infància,

parlar-los de jocs que potser ni tan sols havien sentit a parlar. Estic segura que ho

gaudiran, com ho fa la meva nena, que curiosament també li agrada moltíssim jugar a

les barbies i a mi amb ella. Per què serà?

RELATS GUANYADORS

Autobiografia lúdica

A què jugaves quan eres petit?

Premi Imaginarium - Vilanova i la Geltrú

Guanyadora: Asmaa Khairoun

Em dic Asmaa Khairoun, sóc del Marroc i tinc 29 anys.

Sóc d’un petit poble al nord del Marroc, situat a uns 80 km de Ceuta. És un poble molt

tranquil i té molta naturalesa. Tots els seus carrers estan pintats de color blanc i blau,

és molt relaxant. Vaig viure allà fins al 2007. Va ser difícil per mi abandonar les meves

amigues i el meu poble. Vaig tenir una infància divertida i molt alegre amb les meves

amigues, que eren per a mi com si fossin les meves germanes i fins avui en dia tinc

contacte amb elles. M’agradava jugar a avioncito i a soga. Cada tarda sortíem a jugar

fins a les 10 o 2/4 d’11 de la nit, o fins que començaven les mares a cridar “que no

entreu, avui, o què?”. Em fa molta tristor recordar aquests moments tan agradables i

inoblidables. Trobo molt a faltar la meva infància i les meves amigues.

Avui en dia, els nens no saben què és la infància, perquè amb tanta tecnologia es

perden moltes coses divertides i són menys feliços, perquè no surten i no juguen tant

com feien els nens d’abans. El seu interès és el mòbil i hi ha poquets nens que tenen

amics.

RELATS GUANYADORS

Autobiografia lúdica

A què jugaves quan eres petit?

Premi Juguettos - Vilanova i la Geltrú

Guanyadora: Imane Kechaoui

De petita jugava

Em dic Imane. Tinc 20 anys i sóc d'Algeria. Estic aprenent català al CPNL.

Quan era petita acostumava a jugar amb la corda, a la xarranca. A la nit

m'agradava jugar a cuit i amagar perquè era més divertit, o al dòmino o al

tutifruti. Normalment jugava al pati de casa meva amb els cosins o els amics.

De tots els jocs que he compartit, el meu preferit era el futbol. Jo era molt

diferent; quan les nenes jugaven a nines, jo jugava a futbol amb els meus cosins.

Encara que no els agradava jugar amb una nena, havien de fer-ho perquè la

pilota sempre era meva, i així vaig aprendre a jugar a futbol. Ara encara hi jugo

per divertir-me.

Dins de cadascú hi ha un nen petit; per tant, recomano que l'hem de cuidar per

sempre, perquè amb l'innocent d'infància trobem les millors solucions. I el món

serà tan guai com és als ulls dels nens.