«VULL UN PAÍS ON ELS JOVES

NO NOMÉS SIGUIN EL FUTUR

SINÓ TAMBÉ EL PRESENT.»CAMPANYA ARA ÉS L’HORA

ANAR A VOTAR SABENT EL QUE ES VOTA

ENTREVISTEMANDREU MAS-COLELL

AGENDA CULTURAL

ESPAI ESCOLA

NÚM.

7 NO

VEMB

RE 20

14

SUMARI

EL DOFÍ

www.eldofi.cat

COL·LABORADORS

ALUMNES D’ESO I BATXILLERAT Anna Mundet; Ferran Pedemonte; Olivia Teerink; Paula Vicente; Andrés Moslares; Guillem Aranyó; Lau Tintoré; Guillem Martínez; Clàudia Moslares; Miquel Poy; Paula Boet; Marta Pardina

EXALUMNESAndreu Ausàs; Daniel Pulido; Oriol Escolano; Pol Mesalles; Pol Martí; Martí Pedemonte; Clàudia Palomares

NOTA

Totes les opinions recollides a la revista estan fetes a títol personal de l’autor/a.

EDITA

Capella de Can Caralleu, 3 | 08017 Barcelona

EDITORIAL03 NOUS HORITZONS

EL REPORTATGE04 ANAR A VOTAR SABENT EL QUE ES VOTA

ECONOMIA08 IMPORTÀNCIA DE L’EMPRESA EN LA SOCIETAT

RELATS10 UNA HORA I DOS QUARTS11 MIEDO TÓXICO

CULTURA12 REFLEXIÓ I EXPRESSIÓ12 CARTELLERA

CIÈNCIA14 LA NEUROLOGIA DEL FUTUR

L’ENTREVISTA15 “HEM REDUÏT EN DESPESA TOT

EL QUE ES PODIA REDUIR”

ESPAI ESCOLA16 CONSELL ESCOLAR16 MASKED CASPERS17 CONFERÈNCIA SOBRE L’ESTAT ISLÀMIC

EXALUMNES18 PRIMER ANY DEL DOFÍ19 PROJECT ARA: EL TEU MÒBIL PERFECTE?

AGENDA22 AGENDA

Nous horitzonsAmb aquest número obrim una nova etapa i commemo-rem el primer any de la revista. Els antics col·laboradors i també primers creadors han abandonat aquest passat curs el centre per iniciar els seus estudis universitaris. Per tant, les properes edicions seran coordinades per un nou equip de redacció i edició que s’ha plantejat donar-li a la revista un aire més plural, dinamitzador i inclusiu. En primer lloc ens hem proposat estimular la interacció en-tre la revista i els lectors per tal que la comunicació es-devingui bidireccional. Per complir aquest objectiu estre-nem dues noves seccions; una d’elles la d’espai-escola en la que encoratgem els alumnes a participar de mane-ra desinteressada en el projecte de la revista i l’altra la d’exalumnes, en que seguirem tenint notícies d’antics companys de l’institut. Com que desitgem que El Dofí esdevingui una eina activa dins del centre que permeti obrir nous canals d’expressió també hem estabilitzat un seguit d’àrees que es mantindran al llarg dels diferents números amb redactors fixos, així com el propòsit d’un llançament periòdic cada dos mesos.

En aquesta edició en concret recomanem el reportatge del 9N que us permetrà ampliar els vostres coneixements sobre aquest tema que ens queda tan a prop i del qual convé estar informat. També suggerim la lectura de la crònica de la xerrada del reconegut periodista Xavier Mas de Xaxàs a aquells que no vau poder ser-hi presents el passat divendres 31 d’octubre. Finalment feu una ullada a la secció d’exalumnes on trobareu un seguit d’articles moltes interessants sobre l’entrada a la Universitat dels alumnes de la promoció del 2014 i el projecte ARA.

EDITORIAL

Tim Cook CONSELLER DELEGAT D’APPLE

Tim Cook, conseller delegat d’Apple, va revelar el passat 30 d’octubre la seva condició homosexual amb l’esperan-ça d’ajudar altres persones en la seva mateixa situació. “Ser gai –va dir– és un dels dons més grans que Déu m’ha donat”.

Marcos Martínez PRESIDENT DIPUTACIÓ DE LLEÓ

El jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco va enviar ahir a presó sense fiança el president de la Diputació de Lleó, Marcos Martínez, del PP, per la seva implicació en la xarxa corrupta desarticulada en l’operació Púnica.

SEMÀFORS

POEMA

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible. MIQUEL MARTÍ I POL

1 LA CATALUNYA INDEPENDENT SERIA EXPULSADA DE LA UE?

L’amenaça espanyola que la Catalu-nya independent seria automàtica-ment expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’ad-hesió, de la mateixa forma que tam-poc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els ca-talans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els dei-xaria fora a ells. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha neces-sitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lli-gar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no de-clari la seva independència. «No com-ment», responen sempre els porta-

veus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els cata-lans independents. El dret internaci-onal, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’inde-penditza pot decidir lliurement si he-reta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin ex-plica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Di-namarca, en aconseguir la seva auto-nomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar». A set milions i mig de ca-talans, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i per-tinença al mercat interior i a l’euro.

ANAR A VOTAR SABENT EL QUE ES VOTAPER ANNA MUNDET MOLAS

LES 6 PREGUNTES MÉS FREQÜENTS SOBRE UNA HIPOTÈTICA CATALUNYA INDEPENDENT I LES SEVES 7 RESPECTIVES RESPOSTES PER TENIR CONEIXEMENT DE CAUSA I ESTAR PREPARAT PER VOTAR EL DIA 9 DE NOVEMBRE.

EL DOFÍ

4

El Reportatge

2EN UNA CATALUNYA INDEPENDENT, EN QUINA LLIGA JUGARIA EL BARÇA?Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Es-trella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugos-làvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els princi-pals conjunts dels estats veïns. L’expli-cació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La riva-litat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara pre-sident del Barça, Joan Laporta –signifi-cat independentista–, l’equip continu-aria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco parti-cipa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto. La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui depen-

dria, en primera instància, de la volun-tat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interes-sos econòmics».

3CATALUNYA PODRIA SOBREVIURE SOLA ECONÒMICAMENT?Catalunya no tan sols podria sobre-viure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi No-bel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalu-nya fos independent «el govern cata-là tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern es-panyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlan-da créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que

la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El pre-sident de l’entitat, Ramon Carner, de-fensa que Espanya era sinònim de negoci al segle XIX i al principi del XX, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua». Més da-des: el 1986, el 90% del que exporta-va Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mer-cat interior, 33% Espanya i 33% expor-tació a l’estranger. I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una apli-cació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allarga-ria durant tres mesos.

5

AMB ESPANYA

AMB LA RESTA DEL MÓN

4QUÈ PASSARIA AMB LES PENSIONS DELS CATALANS? I EL DEUTE PÚBLIC ESPANYOL?Les pensions quedarien garantides automàticament i els pensionistes serien més rics –o menys pobres to-tes dues. Són conclusions d’un infor-me encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facul-tat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplica-da de la UAB. En el moment del tren-cament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual

es regeixen les pensions a l’Estat es-panyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment servei-xen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de segu-retat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat fu-tura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’in-

dependència, Catalunya hauria d’ar-romangar-se per negociar amb Es-panya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espa-nyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat. Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li cor-respondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’uti-litzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percen-tatge pujaria fins al 18,6%.

EL DOFÍ

6

5LA INDEPENDÈNCIA ÉS NOMÉS COSA DELS CATALANS «DE TOTA LA VIDA»?Les dades de participació de les per-sones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Ar-qué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la In-dependència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel·lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dicta-dures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. En el cas dels ciutadans cata-lans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de refe-rents que es decanten obertament a favor d’una Catalunya independent

és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Jus-to Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no. Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que por-ten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independent-ment de la llengua que parlin.

6CATALUNYA SERIA NECESSÀRIAMENT REPUBLICANA?Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i re-pública són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Al-fons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monar-quia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la inde-pendència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de

resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els inde-pendentistes catalans no són monàr-quics i que els monàrquics de Cata-lunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il·lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Impe-ri britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat. El cas de Noruega és en-cara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a prin-cipi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un prín-cep danès, d’una dinastia històrica-ment rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «do-naria a l’Estat català un plus de visibi-litat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cam-bó: «Monarquia? República?: Catalu-nya!».

7

Molt sovint sentim a parlar de que les empreses sónfonamentals en la societat actual i en el sistema econò-mic capitalista. Però fins a quin punt arriben a ser-ho, d’importants?

Bé, per respondre a aquesta pre-gunta començarem definint-ne el concepte. Una empresa és un con-junt d’elements organitzats per una direcció, amb la finalitat d’obtenir una sèrie d’objectius i que actua sota si-tuacions de risc. La importància d’una empresa en la societat es pot comen-çar a intuir intentant respondre a aquestes preguntes:

Què passaria si no hi hagués em-preses? On i com treballaríem? Com seria la nostra ciutat? I la nostra qua-litat de vida?

Totes les possibles respostes són en un cas hipotètic, ja que actualment és molt difícil imaginar la nostra soci-etat actual sense aquests agents eco-nòmics. Ho heu intentat mai? Com seria la nostra vida sense l’existència de les empreses? Probablement, no. D’entrada, si no existissin hauríem de buscar diferents fonts de treball ja que són el principal origen d’ocupa-ció; no només la nostra ciutat sinó tot el món seria diferent. Per suposat es veuria molt afectada l’economia, ja que la funció de les empreses és cre-ar l’abundància de béns i serveis de qualitat per satisfer les necessitats de la societat, de manera que els consu-

midors paguin els productes i les em-preses guanyin beneficis que puguin després reinvertir o repartir entre els propietaris.

Altres dels beneficis que provo-quen les empreses en la societat són que ens proporcionen noves tecnolo-gies que són emprades diàriament en qualsevol lloc, la llibertat d’intercanviar béns i serveis dins i fora del país, l’im-puls a la nova cultura laboral i, el més important, la facilitat de millors condi-cions de vida per a la població. Un altre factor a tenir en compte és que l’eco-nomia depèn de les empreses i sobre-tot, dels seus treballadors. Tal i com podeu observar en l’esquema, aquest intercanvi que es produeix entre les empreses i les economies domèsti-ques és clau per a que els diners flu-eixin i aquests dos agents econòmics siguin capaços de créixer.

L’empresa és una institució vital per a la societat i per a l’economia de l’administració, ja que han de pagar molt impostos que són una càrrega obligatòria per a tot tipus d’empresa. Si les companyies no paguessin im-postos, l’administració no tindria su-ficients diners per a construir noves infraestructures (carreteres, ports marítims, aeroports,...), prestar ser-veis públics de sanitat, educació i sis-temes de protecció social com l’atur, les jubilacions o els accidents laborals entre d’altres.

IMPORTÀNCIA DE L’EMPRESA EN LA SOCIETATPER FERRAN PEDEMONTE BERNAT

«Què passaria si no hi hagués empreses? On i com treballaríem? Com seria la nostra ciutat? I la nostra qualitat de vida?»

EL DOFÍ

8

Economia

A l’administració li interessa que les empreses estiguin en continu crei-xement, ja que així es generen i es mantenen llocs de treball. Els seus treballadors esperen guanyar més diners amb el creixement de l’empre-sa i al guanyar més, aquests treballa-dors es converteixen en consumidors d’altres empreses, creant així molta riquesa. Per tant, a l’administració també li interessa la creació de nous comerços i que els emprenedors pu-guin començar el seu projecte. Insti-tucions públiques com “Barcelona Activa” impulsen el creixement eco-nòmic donant suport a les empreses, la iniciativa emprenedora i l’ocupació. La missió d’aquesta organització con-sisteix en ser l’estructura de referència al servei de les polítiques de suport a l’empresa, a la creació d’ocupació i a la projecció internacional de Barce-lona com un entorn excel·lent per a l’activitat econòmica i el progrés so-cial.

Un tema molt tractat pels experts és la responsabilitat social de l’em-presa, que és el paper que l’empresa té envers la societat que va més en-

llà de la simple producció i comerci-alització de béns i serveis, ja que també implica assumir compromisos amb els grups d’interès per solucio-nar problemes de la pròpia societat pugui tenir. La responsabilitat social de les empreses (RSE) també es po-dria definir com a la integració volun-tària, per part de les empreses, de preocupacions socials i ambientals en les seves operacions comercials, processos productius i relacions amb els grups d’interès: clients, pro-veïdors, treballadors, accionistes... Ser socialment responsable no no-més significa complir plenament amb les obligacions jurídiques, sinó també anar més enllà, invertint en el capital humà i en les relacions amb l’entorn i la societat que opera. La Cimera del Consell Europeu de març del 2000, celebrada a Lisboa, va im-pulsar una sèrie de polítiques de responsabilitat social a les empreses que van destinades a implementar processos de millora en la gestió empresarial, amb l’objectiu de mini-mitzar els impactes que l’activitat genera sobre el medi i la societat

present i futura. El Departament d’Empresa i Ocupació de la Genera-litat de Catalunya té en marxa dife-rents actuacions destinades a fo-mentar la incorporació de polítiques de RSE a les empreses. Per exemple, una empresa és socialment respon-sable si paga un sou digne als treba-lladors, té cura del medi ambient i intenta contaminar el mínim possible i tractar de manera adequada i ama-ble els seus proveïdors i clients, sen-se intentar estafar cap dels compo-nents de la cadena de producció.

Es considera l’empresa com el motor de la vida socioeconòmica d’un país, ja que com hem dit anterior-ment genera ocupació, riquesa, valor afegit i tecnologia . D’altra banda, també contribueix a la millora de la formació i capacitació dels individus.

Com a conclusió, la gran impor-tància de les empreses en la societat fa que pràcticament no es pugui en-tendre una societat sense empreses, ni una empresa que no s’integri a la societat. Ambdues estan, per tant, infinitament lligades entre si i depe-nen l’una de l’altra.

9

EMPRESES LLARS

RENDES, SALARIS, DIVIDENDS

DESPESA

FACTORS DE PRODUCCIÓ TREBALL, CAPITAL, TERRA....

BÉNS I SERVEIS

Malgrat la son que els segellava les dòcils parpelles i el cansament que els feia dubtar de la força dels seus mús-culs, els quatre passatgers habituals de l’autobús de les dues de la matina-da van poder llegir aquell cartell. Al full, escrit en lletres grans i estridents, s’hi deia que degut al reduït nombre d’usuaris de la línia s’havia decidit de suprimir-la. Més clar, l’aigua. Però els que feien cua no ho tenien tan clar. Aviat van tenir assumit que haurien de buscar una altra manera de moure’s. Trobar un altre tren o autobús era ben fàcil, però el que els feia por i no go-saven dir, era canviar aquelles estones que compartien cada dia amb aquells desconeguts una mica coneguts. Tots, encara que ho fessin sense ado-nar-se’n, esperaven amb delit l’hora i dos quarts que durava el trajecte per sentir-se acompanyats o, al menys, no tan sols. Pujaven al vehicle mecànica-ment, s’arraulien als seients tronats i intentaven trobar la postura menys incòmoda que els permetés aclucar l’ull. Entraven en un estat somnolent, sumits en una penombra comfortant i intrigant. De tant en tant l’interior de l’autobús s’il·luminava gràcies a la llum

tènue i pampalluguejant d’alguna fa-rola que també semblava estar cansa-da a aquelles hores de la matinada. Sobre els seus caps endormiscats hi planava un silenci dens que només era trencat pels badalls de la senyora del cabell tenyit amb poca gràcia. De tan en tant, també se sentia el grinyol del tap de la petaca de l’àvida lectora de revistes del cor.

Ningú no sabia el nom dels altres passatgers. Però en canvi, sense dir-ho, s’havien promès els uns als altres que cada nit, a tres quarts de dues, serien a la parada per fer-se compa-nyia sense intercanviar un sol mot.

IEl jove escriptor de la camisa esparra-cada agraïa sentir els roncs de l’em-presari que cada dia anava més suat mentre llegia Així parlà Zaratustra. Llegia i rellegia aquest llibre i feia ano-tacions en una llibreta que alhora guarnia amb l’oli del seu entrepà de tonyina. Vivia a la petita ciutat d’on sortia l’autobús, però cada nit feia el trajecte per anar a una altra ciutat a veure la filla de l’amo del casino, una estudiant que s’estava plantejant can-viar-se de casa perquè el seu nocturn visitant la deixés en pau. Al dia següent tornava caminant cap a casa seva. Els seus pares li pagaven una modesta quantitat de diners perquè anés tirant. Les visites el van deixar escurat, i va haver de vendre la meitat del seu mo-biliari per poder seguir pagant els bit-llets d’anada. L’altra meitat dels mo-bles estava corcada.

IILa senyora del cabell mal tenyit agafa-va l’autobús perquè no podia suportar quedar-se sola a casa. Preferia dormir al seient arrossinat que al seu llit, que cada cop se li feia més gran. Quan s’estirava al matalàs sempre trobava que era massa dur o massa fred, i mai no podia adormir-se del tot. Sempre havia evitat estar sola per no haver de pensar. La foscor l’absorbia i li feia mi-rar dins seu. Li feia fer-se masses pre-guntes, li feia dubtar massa. Llavors, s’aixecava d’un bot i es preparava un

got de llet que escalfava al mircoones. L’aparell feia un soroll de mil dimonis i li feia companyia.

IIIL’empresari suat sortia de l’oficina a la una de la matinada. Després d’un dia de gestions i trucades l’únic que li venia de gust era anar a la gasolinera del cos-tat de la parada a menjar qualsevol cosa que estigués d’oferta mentre es-perava. Agafava l’autobús i s’entaforava en algun seient, pensant en les ganes que tenia d’arribar a casa on l’espera-ven la seva dona i el seu fill que feia hores que dormien. Però això no l’en-tristia, més aviat l’animava perquè sabia que totes les hores de feina extra li permetrien comprar-se aquell cotxe que somniava. Estava convençut que amb això seria plenament feliç. Però encara quedaven uns anys per assolir el seu objectiu, i mentrestant anava de casa a la feina i de la feina a casa.

IVDarrere d’una revista del cor esgro-gueïda, una dona jove per ser consi-derada gran i gran per ser considera-da jove, feia glops discrets d’una petaca antiquada. Intentava evitar pensar, però sempre acabava fent-ho. Tornava a casa després d’una llarga jornada repartint currículums i inten-tant fer entrevistes de feina. Feia gai-rebé tres mesos que ho feia cada dia. Dijous i dissabte s’embotia en un ves-tit arrapat de feia temps, es pintava maldestrament els llavis i es deixava posseir per la música comercial del primer bar que trobava. Intentava no recordar quan la van deixar plantada a l’altar. Intentava no pensar en el fet que la gent coneguda continuava les seves vides i anaven fent, i que ningú no semblava recordar-se’n d’ella.

Tots quatre seguien parats davant la notícia que anunciava el final d’aquells trajectes de matinada. Aque-lla nit va ser diferent a les altres no perquè s’acabés el servei d’autobús, sinó perquè algú, de sobte, va dir:

--I ara què?Era el primer cop que es dirigien

la paraula.

UNA HORA I DOS QUARTSPER PAULA BOET

EL DOFÍ

10

Relats

La leona se agazapa y se desliza entre la maleza sin ser vista. La gacela, ino-cente y tranquila, sigue comiendo la abundante hierba que crece fresca y nutritiva de la tierra, sin saber que le quedan pocos instantes de vida. El felino se acerca y, consciente de su victoria inequívoca, se abalanza enci-ma de su presa. La atrapa y la deja marchar, herida e incapaz de sobre-vivir, para gozar del cruel placer de perseguirla durante un rato y des-pués verla morir entre sus dientes. Es la distracción de la tarde y, ya de paso, también la cena.

Es algo natural, dirás. Un instinto. Y que la leona se coma a la gacela es inevitable. No te lo voy a negar. Es algo tan corriente y real como el mie-do, que se define como una sensa-ción intensa y desagradable provoca-da por un peligro, real o supuesto. Se trata de una emoción primaria y, por lo tanto, ineludible. Es un mecanismo de defensa que nos alerta del riesgo y nos ayuda a sobrevivir, pero no ha impedido que el cazador consiga su trofeo.

¿Además, y si con sobrevivir no es suficiente?

Hay dos tipos de miedo: el equili-brador, que es aquel que favorece nuestra subsistencia y nos vuelve prudentes, y el tóxico, el que puede dañar nuestra salud y bienestar en vez de favorecernos en cierta mane-ra. El miedo tóxico te persigue, es el que te acompaña cada día, el que te asola cuando ves una injusticia y te paraliza. Es aquél del que no puedes huir, o eso es lo que crees y te repites a ti mismo. ¿Por qué has dejado que te obliguen a vivir con miedo?

Sientes terror cuando paseas por

la calle y ves a gente pidiendo dinero desesperada, cuando tu jefe te grita y cuando te llegan las cartas del ban-co, pero tienes más miedo a perder aquello que quieres, y eso te retiene y te impide reaccionar. ¿Y si te digo, pues, que permitiendo que todo eso te esclavice estás descuidando tu vida y tus seres queridos? Lo sabes y, si todavía no te has dado cuenta, fíjate en cómo funciona todo por aquí.

¿Te acuerdas de la leona y la ga-cela? Extrapolemos esa situación a nuestra realidad y veremos que los bancos y el gobierno son la manada de leones y, nosotros, pese a ser más, como una gran manada de gacelas, somos atrapados y usados como ju-guetes constantemente. Nuestro sis-tema está lleno de leyes abusivas, hipocresía, egoísmo, intrusión en la vida privada y comunicación restrin-gida, pero lo permitimos.

Una sociedad coherente y funcional recurriría a sus “autoridades” en situaciones de peligro, pero nosotros no lo hacemos; ellos, pese a ser como nosotros, se han

convertido también en el peligro. He-mos puesto al zorro al cuidado del gallinero y ahora tenemos que echar-le. Somos esclavos, y somos muchos, pero no querer darnos cuenta.

No voy a engañarte: yo también tengo miedo. Un montón. Me provo-ca pánico ver cómo la calle se llena de furgonetas blindadas cuando los ciudadanos salimos a expresar nues-tra opinión, porque sé que aunque no queme ningún contenedor puedo acabar teniendo que correr. Me da escalofríos pensar en la presión de sacar una nota buena, de conseguir una casi mitológica beca y de termi-nar una carrera con supuesto “futu-ro”. Pero hay algo más importante que lo que me pase a mí y, también, aunque me duela, lo que les pase a mis seres queridos: lo que nos pase a todos.

Tengo miedo de dar mi futuro a una causa que no prospere, de no conseguir un cambio y desperdiciar mi fuerza, pero estoy harta de no ha-cer nada. Así como la violencia no es una opción, el conformismo tampoco lo es. Un móvil nuevo y un juego en Internet no te hacen libre.

Yo también tengo miedo, pero quiero dejar de tenerlo.

MIEDO TÓXICOPER MARTA PARDINA

11

“M’agrada expressar les meves inqui-etuds i els meus interessos actuant, per mi és treure’m els mals que por-to a dins a través d’un altre personat-ge, això em provoca plaer quan sóc a l’escenari. Intento estar intensament viva en aquell personatge, perquè sinó el meu paper mor, la relació que té amb els altres mor, l’obra mor.”

Actualment sembla que es perd el concepte cultura en molts àmbits, cal remarcar però, que dins l’assump-te hi trobem molts punts amb més o menys d’interès. L’interpretació n’és un d’important, com ho és la manca

d’importància que en moltes ocasi-ons se li dóna. Sembla que haguem oblidat el concepte de teatre; un art espectacular que es mostra directa-ment davant o amb un públic.

No obstant a això, “molts joves semblem robots”. Aquesta frase en la meva opinió, vol dir que amb la me-cànica que portem de vida, amb tot allò tan quotidià, cada vegada som menys expressius tant exteriorment com interior. Caldria que les escoles (lloc on hi passem moltes estones dels nostres dies) busquessin espais en que l’alumne pugui expressar-se. No només en assemblees o debats que es fan a classe, sinó en la capaci-tat de cada un d’endinsar-se en el seu interior i aprofitar aquests moments per reflexionar i esbrinar com som realment.

D’aquesta manera, crec que tin-dríem més riquesa. Conèixer-nos nosaltres mateixos, és bàsicament és el més important per poder actuar. Ja sigui dalt de l’escenari com a la vida. Sabríem manejar els nostres impul-sos, per tant tindríem una intel-ligència interpersonal i emocional desenvolupada molt important. A partir d’aquí tindríem l’opció d’expres-sar-nos de moltes maneres que estic segura que molts no coneixem per la falta de moments de reflexió.

Cal destacar que l’escola Costa i Llobera busca aquestes estones ne-cessàries per trobar els nostres pen-saments interiors i les nostres mane-res d’expressar, això s’agraeix per part de l’alumnat que és indecís i així pot conèixer-se millor. Sobretot ara que alguns ja hem de començar a triar opcions pel nostre futur.

REFLEXIÓ I EXPRESSIÓPER PAULA VICENTE

CARTELLERAPER OLIVIA TEERINK

The hudred-foot jourenyUn viatge de 10 metres

Any: 2014Duració: 122 min. País: Estats UnitsDirector: Lasse HallströmGuió: Steven Knight (Novel·la de Richard C. Morais)Repartiment: Hellen Mirren, Malish Dayal, Charlotte Le Bon. Génere: Drama

EL DOFÍ

12

Cultura

Interestelar Interestel·lar

Any: 2014Duració: 169 min. País: Estats UnitsDirector: Christopher NolanGuió: Jonathan Nolan, Christopher NolanRepartiment: Matthew McConaughey, Anne Hathaway, Jessica ChastainGénere: Ciència ficcióEstrena: 7 de novembre

Sinopsi: En un futur on la Terra es troba en pèssim estat, un grup d’as-tronautes s’enbarca en un viatge per buscar altres plantes habitables.

The Hunger Games: Mockingjay. Part 1 Els jocs de la fam. L’ocell de la revolta. Part 1

Any: 2014Duració: 125 min.País: Estats UnitsDirector: Francis LawrenceGuió: Dani Strong (basant-se en la novel·la de Suzanne Collins)Repartiment: Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson, Natalie DormerGénere: Ciència ficció, aventuresEstrena: 21 de novembre

Sinopsi: Katniss ha de viure al distric-te 13 i es converteix en el símbol de la revolta per lluitar contra el terrible Capitoli que ha segrestat a en Peeta.

Magic in the moonlight Màgia a la llum de la lluna

Any: 2014Duració: 97 min.País: Estats UnitsDirector: Woody AllenGuió: Woody AllenRepartiment: Emma Stone, Colin FirthGénere: Comèdia RomànticaEstrena: 5 de desembre

Sinopsi: Durant els feliços anys vint, un mag anglès intenta desemmascarar l’estafa d’una mèdium. Però en aquest intent de fer veure al món que ella menteix viurà un conjunt d’esdeveni-ments màgics que li canviaran la vida.

Un viatge de 10 metres no és una d’aquelles pel·lícules que passaran a la història. No m’ha canviat pas la vida, però sí que em va atrapar, i això ja és molt.

Explica la història d’una família de l’Índia, els Kadam, que marxa a Euro-pa en busca de sort després que el seu restaurant sigui cremat.

Mentre recorren França sense destí en una caravana molt vella, com per obra del destí un dia aquesta s’es-patlla prop d’un típic poble francès.

Acaben obrint un restaurant de men-jà indi com el que tenien abans, però just davant d’un altre restaurant, el de Madame Mallory, que compta amb una estrella Michelin.

Al llarg de la pel·lícula podem veu-re l’evolució de la relació entre els propietaris dels dos restaurants, que comença molt malament. Però el pro-blema de veritat arriba quan la pro-pietària del restaurant francès propo-sa a en Hassan, un dels nois de la família Kadam, el que s’encarrega de

la cuina del restaurant del seu pare, que entri a treballar a la seva cuina. Per a ell és una gran oportunitat, però no li serà fàcil convèncer al seu pare que li deixi anar. El millor del llargme-tratge són sens dubte els moments a la cuina i les imatges de menjar.

No us explicaré el final perquè espero que la mireu i us ho dic de veritat que val la pena. Sobretot per aquells a qui els agraden les pel-lícules on surt menjar com «Chocolat» (del mateix director) o «Chef».

MÉS CINEMA

13

Científics del Centre de Neurociènci-es de la Universitat de Califòrnia a Davis (EUA) han aconseguit eliminar records específics en ratolins em-prant la llum, concretament utilitzant una tècnica anomenada optogenèti-ca, que es basa en fer incidir llum sobre les neurones, entre altres tei-xits vius, per tal de controlar-les.

Per fer el seu experiment, els ex-perts van utilitzar ratolins modificats genèticament (transgènics) perquè quan s’activessin les seves neurones, aquestes brillessin amb fluorescència de color verd. Això es va aconseguir al injectar, als embrions de ratolí, un gen de medusa localitzat a les pro-funditats del pacífic. A més, aquestes neurones expressaven una proteïna que permetia desactivar amb llum les cèl·lules nervioses. Així va ser com van descobrir que les neurones s’activa-ven a l’escorça cerebral i a l’hipocamp (espais que coordinen la recuperació de records), quan els ratolins apreni-en i rescataven informació. D’altra banda van aconseguir desactivar aquestes neurones mitjançant llum d’un cable de fibra òptica.

Gràcies a la fluorescència verda, els científics van demostrar que és possible identificar específicament les cèl·lules que participen en l’aprenen-tatge i la seva reactivació quan és

necessària la recuperació del que s’ha après. De la mateixa manera, “apa-gant” amb llum aquestes cèl·lules nervioses de l’hipocamp, van aconse-guir que els ratolins perdessin aquest record. Aquesta hipòtesi va quedar confirmada després de provar a de-sactivar altres cèl·lules de l’hipocamp diferents a les implicades en l’apre-nentatge, i comprovant que els re-cords no es veien afectats.

Això obre la porta a més utilitats, per exemple, es podrien utilitzar les neurones humanes de manera que la nostra capacitat cerebral es poten-ciés de forma extraordinària. I això no només és aplicable als humans, tam-bé es podria fer gossos i primats. Podríem- crear noves versions d’ani-mals ja existents que ens afavorissin com per exemple gossos piguitall el doble d’intel·ligent que poguessin ajudar a malats de ceguera. A més, podríem eliminar les experiències terribles, de víctimes de violacions o de maltracte. Però jo crec que hi hau-ria gent que no ho utilitzaria per fer bé, ja que amb aquesta tècnica es podria sotmetre la ment humana i causar més mal que servei. És in tema complicat i una eina que ara mateix no podem determinar on ens durà.

LA NEUROLOGIA DEL FUTURPER ANDRÉS MOSLARES FUSTÉ

«Es podrien utilitzar les neurones humanes de manera que la nostra capacitat cerebral es potenciés de forma extraordinària»

EL DOFÍ

14

Ciència

Dilluns 21 de juliol. Assistim a l’acte de lliurament de les distincions de les PAU 2014 a les 17 de la tarda. El con-seller d’Economia i Coneixement, An-dreu Mas-Colell, presideix l’acte acompanyat del secretari d’Universi-tats i Recerca, Antoni Castellà; del secretari general del Consell Interu-niversitari de Catalunya, Claudi Alsina; del cap de l’Oficina d’Accés a la Uni-versitat, Josep Maria Prujà; de la co-ordinadora de les PAU, Pilar Gómez; del president de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari (AQU), Josep Joan Moreso; i de la di-rectora general d’ESO i Batxillerat, Teresa Pijoan. Després de diversos parlaments, un dels quals a càrrec del primer estudiant català amb un 10 a la fase general de les PAU, es fa una fotografia de tots els distingits, que han anat recollint els diplomes de set en set, a mesura que se’ls llegia el nom, la població i el centre d’estudis. Feta la fotografia és un bon moment per atrevir-nos a entrevistar el repu-tat Mas-Colell, que, després d’uns instants dubitatiu i de les interrupci-ons constants de gent que el vol sa-ludar i felicitar, accedeix a respondre les nostres preguntes. Les pauses

constants que fa a l’hora de parlar ens delaten la seva prudència i ens demostren que el conseller prefereix ser amo del seu silenci que esclau de les seves paraules. La sol·licitada agenda de l’exprofessor de Harvard ens impedeix fer-li totes les pregun-tes que desitjaríem.

Realment hi ha tan poc marge de maniobra per evitar retallades en els serveis públics?Hi ha una quantitat global de diners i aquests s’han de repartir entre les necessitats que es tenen. En aquests moments hem reduït despesa tot el que es podia reduir, no creiem que es pugui reduir més i, per tant, tenim una situació de conflicte seriós amb el govern central perquè hem d’acon-seguir els ingressos que permetin cobrir les despeses necessàries. Hem de tenir en compte que les comuni-tats autònomes són les responsables del finançament dels serveis de l’Estat del benestar (salut, educació, serveis socials i presons i policia autonòmica en el cas de Catalunya) i que per tant, si no actuem per la via dels ingressos, aquest perilla.

I això milloraria amb la indepen-dència?Ara l’agenda és votar. Ara hem de guanyar la batalla de votar. El dia que tinguem guanyada la batalla de votar, ja faré els arguments que s’hagin de fer sobre com aniria millor, però sí que vull dir que els catalans ens pa-guem tot el que rebem. És raonable que en la mesura que Catalunya està per davant de la mitja espanyola en renda per càpita (ho està més Madrid, ho està més Navarra i ho està més Euskadi, per càpita és clar) contribu-eixi a la solidaritat amb altres contra-des. Això és raonable, però vull deixar molt clar que Catalunya es paga, i de sobres, tot el que gastem.

Malgrat l’oposició de la Generali-tat a la supressió de les PAU, com proposa la LOMQE, consideres que la selectivitat és un bon sis-tema per accedir a la universitat?

És un sistema raonable perquè és un sistema objectiu. És un sistema que, per exemple, ha provocat quelcom que potser no s’aprecia, però que és que la cultura de l’endoll hagi desa-paregut completament del procés d’admissió universitària.

Tot i així, des de les carreres cien-tífiques i tècniques, s’acostuma a dir que el nivell exigit al Batxille-rat en matemàtiques i física, per exemple, és insuficient. Conside-res que, a part de les PAU, convin-dria que cada universitat fes una prova independent?La selectivitat bàsicament ordena els estudiants. Després, la responsabili-tat de les universitats és recollir els estudiants que li entren i fer la seva tasca a partir de la realitat d’aquests estudiants. La universitat ha de fer això, i en general ho fa.

Parlem ara de Convergència i Unió; la retirada d’en Duran de la secretaria general de la coalició comportarà canvis, ja siguin d’es-tratègia o d’organització?Hahaha….. no, aquesta no la necessi-tes per la teva entrevista, que sortirà d’aquí una setmana o mesos, o potser a la tardor, i les preguntes aquestes són massa circumstancials.

Home, pot sortir en la versió per Internet demà mateix.D’acord, això ho reconec, però és massa del dia, home.

Finalment una pregunta que fem a tothom qui entrevistem.Quina serà aquesta?

Què és la política per a tu?És una oportunitat de fer coses i de desenvolupar projectes al servei del país i que no es poden fer des de cap altre lloc que des de la política. La política és necessària i, per tant, jo sempre recomanaré que convé im-plicar-s’hi.

D’acord, moltes gràcies.Gràcies a vosaltres.

“HEM REDUÏT EN DESPESA TOT EL QUE ES PODIA REDUIR”PER POL MESALLES I ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

15

????Entrevista

El passat dia 8 d’octubre es va convo-car la primera reunió del Consell Es-colar del curs. En aquesta es va co-mentar els efectes de la LOMQE (Llei Orgànica de Millora de Qualitat Esco-lar) als diferents nivells escolars. Pri-mer de tot, a primària es crea una classe de valors; les ciències socials i naturals s’avaluaran per separat; s’eli-mina el concepte de “cicle” i s’impulsa la lectura. Després, a secundària es formen dos cicles (1r, 2n, 3r formen el primer i 4t el segon); a partir de 3r es diferencien Matemàtiques socials

Alguns alumnes de 1r de Barxillerat hem creat un equip de futbol 7, els “Masked Caspers”. Ens hem inscrit a una lliga de majors de 16 anys a Can Caralleu que consta de 13 equips.

Degut a la diferència d’edat, ens hem posat com a principal objectiu competir bé i mirar de guanyar algu-na cosa, i si és possible quedar entre els vuit primers equips a la classifica-ció, però el físic marca molt la diferèn-cia i és una tasca molt difícil.

i científiques; Música, Plàstica i Tec-nologia passen a ser optatives i desa-pareix Ciutadania a 3r. Finalment, a Batxillerat desapareixen les Ciències pel Món Contemporani, les Matemà-tiques socials només es poden esco-llir fent el social/humanístic i Matemà-tiques aplicades només es poden escollir fent el científic/tecnològic. A part d’això, que era el tema primor-dial, es varen comentar els projectes de ràdio i revista de Secundària i Bat-xillerat.

Com a novetat de l’edició d’aquesta revista, enguany inaugurem l’apartat d’Espai escola obert a tots els alumnes de l’institut amb inquietud per a compartir experiències, vivències o pro-postes. Així que si vols publicar-hi algun article només has de posar-te en contacte amb l’equip d’edició de la revista (Anna Mundet o Lau Tintoré de 1r de Batxillerat).

En el primer partit vam ser derro-tats amb un resultat de 8 gols a 5 contra els “Chinos FC”, tot i que les sensacions van ser molt bones.

Crec que es una bona opció mirar d’apuntar-te a aquest tipus de lligues si el que vols és competir amb amics sense haver d’entrenar estrictament alguns dies de la setmana i passar una bona estona, ja que igualment la competitivitat es manté i és una ma-nera molt bona d’esbargir-se. La ins-cripció acostuma a ser ràpida i senzi-lla hi ha una bona organització, ja que sempre es poden trobar horaris i preus que vagin bé a tots els mem-bres de l’equip. Els partits els dispu-tem cada divendres a la nit a Can Caralleu

Components del equip. D’esqerra a dreta; de dalt a baix: Àlex Galí, Hèctor Yuste, Ian Turner, Ferran Pedemonte, Àlvaro Tasqué, Àlex Fígols, Juan Mos-lares, Oriol Riera, Dani Baranco, Martí Bertran i Guillem Aranyó.

CONSELL ESCOLARPER GUILLEM MARTÍNEZ

MASKED CASPERSPER GUILLEM ARANYÓ

EL DOFÍ

16

Espai escola

17

CONFERÈNCIA SOBRE L’ESTAT ISLÀMIC A CÀRREC DE XAVIER MAS DE XAXÀS EL DIA 30-10-14

Avui dijous trenta d’octubre hem tin-gut el plaer d’assistir a una conferèn-cia del periodista Xavier Mas de Xa-xàs. El que hem presenciat ha sigut una petita conceptualització de l’ac-tual Estat Islàmic.

Ha començat la xerrada situ-ant-nos en el context històric. Ha marcat l’any 2003 com a inici de la implicació dels EEUU als conflictes bèl·lics, a mans del president republi-cà George W. Bush. Posteriorment, després de l’arribada de les tropes nord-americanes a Bagdad la dicta-dura de Sadam es dissol. Els ciuta-dans iraquians tomben l’estàtua del dictador i celebren l’arribada dels soldats nord-americans. La idea del president dels Estats Units era esta-blir un nou règim més controlat. Se-guidament, ens ha fet referència a la desgracià de governs que han anat patint els països islàmics en el seu conjunt, en primera instància pel fort colonialisme dels anys anteriors i dar-rerament per les dictadures, així diu que els islamistes han viscut unes

circumstàncies molt difícils. Seguida-ment, ens reconstrueix la divisió et-nogràfica del territori, ens destaca uns grups tals com els Sunnites, el Xiïtes i els Kurds, tots ells amb una visió conceptual diferent vers la Yihad (és la interpretació de la religió mu-sulmana) i aquest és un dels motius pels quals entren en conflicte. Remar-ca que actualment trobem Síria im-mersa en una guerra civil. Amb aquestes paraules acaba la seva ex-plicació i dóna pas a una ronda de preguntes. Per finalitzar, podem des-tacar una pregunta:

Sota el teu punt de vista, quina po-dria ser una de les possibles solu-cions al conflicte?

No crec que els conflictes bèl·lics por-tin a cap lloc a llarg termini. És una situació difícil. Segurament una de les possibles solucions seria el recolza-ment i la comprensió internacional a aquells grups pacifistes, també intro-duir, mica en mica, una nova manera d’entendre i solucionar els problemes (educar). Amb el pas del temps jo crec que aquesta combinació podria ser una solució eficaç.

A dalt fragment del vídeo de la decapitació del pe-riodista nord-americà James Foley.A l’esquerra mapa del territori controlat per l’Estat Islàmic, en vermell, a Síria i l’Iraq.

CONFERÈNCIA SOBRE L’ESTAT ISLÀMICPER MIQUEL POY

Devia ser a principis de març de l’any passat (2013) quan, animats per la Carme, ens va començar a rondar pel cap la idea de fer una revista per als estudiants de l’escola. De mica en mica, el projecte va anar guanyant entitat i en vam anar perfilant alguns detalls. Havia de ser una revista ober-

ta a la col·laboració de tothom i per a tothom. Vam haver de pensar com enfocaríem els continguts, de quina manera havíem de combinar articles relacionats amb l’escola i articles d’ac-tualitat (externs a l’escola, per enten-dre’ns) i què podríem aportar nosal-tres a les notícies perquè teníem clar que no es tractava simplement d’ex-plicar-les (per això, ja en tindríem prou amb els diaris). Vam mirar quin tipus de reportatge apareix en les revistes setmanals, quinzenals i men-suals i, en tots els casos, es deixa més lloc a la reflexió, al debat, a la recerca del per què de les coses… en defini-tiva, la informació que aporten les publicacions no diàries és tractada amb molta més profunditat ja que no es busca la immediatesa; és l’anome-nat slow journalism. D’altra banda, també vam creure que, tot i parlar de temes llunyans, havíem d’intentar ex-plicar com afecten a la nostra realitat, des de la nostra condició d’estudi-ants. Quan vam començar a redactar el primer número res ni ningú ens indicava que podríem aguantar més d’un any. Més que res perquè com-paginar la publicació de la revista amb el seguiment del curs a batxillerat era, francament difícil. Ara almenys po-dem dir que hem fet un any.

El cert és que després de set nú-meros de revista tenim la sensació que el projecte funciona i que cada número és millor que l’anterior. I si no és així, recordem que desitgem la vostra col·laboració, ja sigui a través d’articles o de crítiques constructives. Una de les primeres autocrítiques que ens vam fer després de revisar el primer número va ser que potser volíem ser massa políticament cor-rectes i que el format havia de millo-rar molt per tal de cridar l’atenció i que els articles també entressin per la vista. Amb aquests objectius gene-rals, hem volgut millorar-la cada nú-mero: amb la incorporació dels codis QR per proporcionar més informació

a qui ho desitgi (i tingui un smartpho-ne) en relació als temes presentats, amb més fotografies, amb notícies més variades i algunes de més breus, amb una reducció de l’entrevista i escurçant els articles que no fossin els temes de portada, amb la incor-poració de subtítols i amb la intenció de poder arribar al fons de la notícia sense oblidar-nos d’intentar arribar a tothom.

Un altre tema que va generar de-bat va ser el nom de la revista, volíem que fos incisiu, mordaç, d’alguna ma-nera, i seriós. El que va generar més consens, però, El Dofí, ho va fer per-què aquest mamífer aquàtic té una simbologia especial en aquesta esco-la i, al cap de tants anys, te l’acabes fent teu. Malgrat que també pot tenir connotacions negatives, relacionades amb el seguidisme dogmàtic, el nom no fa la cosa i, en canvi, ens volem desmarcar de tot allò que suposi una alienació del nostre pensament, de tot allò que no s’avaluï amb un sentit crític.

Vist amb perspectiva, els números han anat guanyant varietat de contin-gut, amb l’objectiu d’aportar informa-ció transversal a tothom, sigui d’huma-nitats o de ciències, perquè entenem que el coneixement ha de ser curiós i multidisciplinari. També han guanyat en nombre de gent implicada i en l’edat d’aquests, que cada vegada és més heterogènia. Podem dir que ara mateix tenim col·laboradors de tots els cursos des de 2n d’ESO fins a 2n de Batxillerat, un fet que reforça la fita d’aglutinar la comunitat educativa de l’escola (amb especial èmfasi a la co-munitat d’estudiants, òbviament), que encara pretenem eixamplar, i que permet veure les distintes perspecti-ves d’estudiants d’edats diferents. Finalment, podem gairebé assegurar que amb l’experiència i el bagatge acumulats durant aquest primer any serem capaços de millorar i aconse-guir més lectors.

PRIMER ANY DEL DOFÍPER ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

18

Exalumnes

En aquestes últimes setmanes hem tingut un bon grapat de notícies tec-nològiques, des del bug en OpenSSL Heartbleed que va deixar potencial-ment sense protecció dos terços dels comptes de serveis web, fins al projec-te SPHERES en què col·laboren Google i la NASA per construir un robot autò-nom que operi a bord de l’Estació Es-pacial Internacional.

Avui, però, us vull parlar de Pho-nebloks. Aquesta iniciativa va comen-çar als voltants de setembre de l’any passat, quan Dave Hakkens va penjar un vídeo mostrant al món un concep-te per a un telèfon mòbil modular.

La idea era molt senzilla: el dispo-sitiu estaria format per una base, i sobre aquesta hi col·locaries els bloks (mòduls) que et fossin més útils (cà-mera, bateria, processador). Així, si es trenca la càmera, només has de can-

viar el mòdul corresponent; i si vols un telèfon més potent, simplement actualitzes el processador.

D’aquesta manera, i sota l’eslògan “A phone worth keeping”, s’evitaria que la gent llencés un mòbil simple-ment perquè deixa de funcionar un dels seus components, reduint l’acu-mulació de residus electrònics causa-da per la famosa obsolescència pro-gramada.

20 milions de visites després, el 29 d’octubre de 2013 es va fer públic que Motorola, la mateixa companyia que va desenvolupar el primer telè-fon mòbil i ara propietat de Google, estava treballant secretament en un mòbil modular: el Project Ara, que ha esdevingut el futur tècnicament via-ble de Phonebloks.

Tot i utilitzar un marc metàl·lic amb espais on adjuntar els mòduls encomptes d’una base, aquesta pla-taforma segueix la mateixa ideologia que Phonebloks: ambdós estan com-promesos amb la creació d’un hardware tan flexible com l’open software.

Durant aquesta última Setmana Santa, els dies 15 i 16 d’abril es va celebrar l’Ara Developers Conerence, una sèrie de xerrades per informar als futurs desenvolupadors de mò-duls sobre els aspectes més tècnics del projecte, aprofitant també per anunciar que les primeres versions comercials del telèfon sortiran a la venta a principis de 2015 amb un mo-del bàsic de 50 $ (cost de fabricació) per tal de fer un mòbil per a tot el món.

PROJECT ARA: EL TEU MÒBIL PERFECTE?PER POL MESALLES

19

Sense cap mena de dubte, Project Ara representa grans avenços tecno-lògics, però ha estat el suport de Go-ogle el que ha permès que esdevingui una realitat viable.

Si mai s’arriba a completar i hi ha prou desenvolupadors per fer mò-duls (sense els quals el telèfon no és res més que un esquelet), aquesta iniciativa pot representar un canvi de paradigma en la indústria de la tele-fonia mòbil, ja que es recuperarà el concepte de modularitat, aquest cop en smartphones.

Encara més important, però, és que podràs personalitzar cada aspec-te imaginable del telèfon, obtenint així el que serà el teu mòbil perfecte.

ELS DETALLS MÉS TÈCNICS

1. Els diversos mòduls s’uniran al marc base mitjançant imants elec-tropermanents (imants que s’acti-ven amb un petit corrent elèctric) i les connexions seran capacitatives.

2. Per tal d’intercomunicar els blocs, faran ús de l’emergent estàndard UniPro.

3. Pel que fa al software, tractant-se de Google no quedava gaire més opció que el sistema operatiu obert Android.

4. Les tapes que cobriran els mò-duls es faran amb impressores 3D per tal de poder ser persona-litzables.

GOOGLE ATAP

Els genis darrere d’AraEntre compres i ventes de Motorola, Google s’ha quedat amb el grup d’R+D ATAP, on estan desenvolupant l’Ara.

Aquest equip d’enginyers i disse-nyadors es basa en la filosofia de la DARPA (sí, l’agència que va desenvo-lupar Internet, el GPS i la tecnologia per a vehicles no tripulats), de mane-ra que treballen en grups molt redu-ïts i s’imposen a ells mateixos un límit de 2 anys per completar cada projec-te (2015 per al Project Ara), innovant així de manera accelerada.

Segon de batxillerat és sempre un curs que passa volant. Abans d’aca-bar octubre ja has presentat el treball de recerca i els trimestres es succe-eixen frenèticament amb la pressió d’acabar el temari per arribar a la selectivitat a principis de juny. Aques-ta pressió d’estudi sovint ve acompa-nyada per la de decidir el teu futur. Hi ha qui ho té clar, però també és per a molts, un tema que els preocu-pa. De fet, les portes obertes de les universitats, les presentacions dels infinits graus, les sortides laborals, els plans d’estudi i, sobretot, les notes de tall i les ponderacions són la tònica del curs. Com més informació tens a l’abast, també veus més graus que t’interessen. Has de deixar que t’aconsellin però tenir sempre pre-sent que l’última paraula la tens tu i, que per molt que hi hagi gent que no entengui la teva tria – en el meu cas, Periodisme (i encara més la combina-ció dels estudis amb els d’Humani-tats) – , no els has de fer (gaire) cas.

La promoció del 2013-2014 no ha estat diferent en aquest sentit, tot-hom ha tingut dubtes i, en alguns casos, la tria de grau ha canviat de manera radical: la Irene Bonafonte, per exemple, volia cursar Periodisme però després de diferents canvis, va acabar optant per Ciències Biomèdi-ques a la Universitat de Barcelona; el Roger Torres durant un temps va vo-ler estudiar Història, com també Ci-ències Polítiques, però va acabar decidint fer Enginyeria en Sistemes Audiovisuals a la UPC; l’Eduard Sánchez semblava tenir clar que volia cursar un grau superior de Realització Audiovisual al Sant Ignasi, però a l’úl-tim instant va decidir fer Educació Social a la Ramon Llull. Aquests, de fet, són només alguns exemples de la dificultat d’escollir el teu propi camí, un camí que pot semblar definitiu però que estadísticament es veu que en un percentatge elevat de casos no ho és, ja que la gent canvia de grau. De la mateixa manera, altres estudis de principis dels 2000 indiquen que una persona de 20 anys haurà de canviar cinc o sis vegades de feina a

la vida. Tanmateix, és evident que és preferible escollir bé la carrera abans d’apuntar-te a qualsevol cosa que després no t’agradi. Per això, també de la nostra promoció, hi ha qui s’aga-fa un any sabàtic, un gap year – com defensava l’Oriol Escolano en un ar-ticle en aquesta revista – , per decidir bé què farà, per treballar i espavi-lar-se més sol o per millorar l’anglès, entre d’altres motius. La Carlota Rubí, que havia fet el batxillerat tecnològic i veient que no tenia del tot clar què volia fer – dubtava entre Disseny in-dustrial, Comunicació Audiovisual o també Periodisme – , al final va deci-dir marxar a Londres, on ara practica l’anglès i busca feina, amb la previsió de tornar a principis del 2015 per preparar-se altra vegada les PAU i intentar pujar nota, per si volgués entrar a un grau al qual no li arribés la nota. Marxar a Londres també és la decisió que va prendre l’Emma Cu-lla, que si ja tenia la idea de fer un any sabàtic, la de marxar concretament a Anglaterra li ha vingut una vegada ja començat el curs.

Si majoritàriament la gent ha op-tat per fer estudis universitaris, no pas tothom: l’Otger Raventós i Pujol, per exemple, va optar per inscriure’s després de fer les PAU al setembre, al grau superior de Comerç interna-cional a l’institut Lluïsa Cura i n’està satisfet. L’Otger ens explica que “és una escola d’administració, turisme i comerç” en la qual el grau que ell cur-sa és de dos anys. Ens concreta que fa 27 hores setmanals i que l’any que ve, a part d’aquestes hores, farà pràc-tiques en empreses els matins, fet que demostra que la formació pro-fessional no és un ensenyament de segona per molt que sigui despresti-giat per molts. No obstant, aclareix que tenia pensat fer ADE, però com que el professorat no li va aprovar l’anglès per junta, essent aquesta l’única assignatura suspesa, va haver de fer les PAU després de l’estiu i, a causa de no trobar plaça al setembre, va acabar recorrent a la segona opció, que era Comerç internacional. En de-fensa de la formació professional, ens

ON PAREM ELS DE LA PROMOCIÓ 2014?PER ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

20

Exalumnes

diu que realment està força content amb el que fa, ja que no para de “cur-rar i aprendre”.

Tot i això, també és cert que a la nostra escola, l’opció dels cicles for-matius s’ha escollit en general per millorar la nota corresponent al bat-xillerat i poder entrar a carreres cien-tífiques de notes de tall elevades com la de Medicina: el cicle de Documen-tació Sanitària és el triat pel Martyn Turner, la Francina Salabert, l’Ana Martín i la Clara Nadal.

Pel que fa als graus universitaris, la UB és la universitat que rebrà més estudiants del Costa, uns 16; seguida per la UPC, uns deu; la URL – agrupa-ció d’universitats privades – , uns vuit; la UAB, uns set; la UPF, tres, i la UdG, un. El grau més triat del nostre curs ha estat el d’Administració i Direcció d’Empreses, la Marina Gibert (en do-ble grau amb Gestió de la innovació i Màrqueting i comunitats digitals), el Nil Parcerisas i l’Andreu Galofré (els dos en anglès), el Guillem Pou, l’Arnau Blanch i la Joana Soler, ho estan cur-sant.

En l’àmbit de les enginyeries, la més sol·licitada pels alumnes del Cos-

ta va ser la de Disseny Industrial (4 alumnes), però també l’Enginyeria Ae-ronàutica, la Informàtica, l’Elèctrica, la Industrial i la de Sistemes Audiovisuals han estat escollides. Encara en l’àmbit tecnològic, altres alumnes del Costa cursen Arquitectura i Multimèdia. Pel que fa a l’àmbit de la ciència, tres alum-nes estudien Farmàcia; una, Ciències Biomèdiques; quatre, Psicologia; una, Medicina; un, Antropologia; un, Quími-ca; un, Doble grau en Física i Matemà-tiques i un, Estadística. Pel que fa a les ciències socials, tindríem un estudiant de Periodisme i Humanitats a la Pom-peu; una de Sociologia a la UB; quatre d’Economia; un de Filosofia, política i economia a la UPF; una de Comunica-ció audiovisual a l’Autònoma; una d’Humanitats a la UAB; una de Turis-me al Sant Ignasi; una de Dret a la UB i una de Ciències Polítiques a la Cen-tral. Pel que fa a carreres artístiques, l’Andrea Eraso fa el grau de Dansa i estudia Teatre al Col·legi del Teatre, on també estudia la Lisa Reventós. La Carlota Nieto i la Marina Olivares fan Belles Arts.

21

© CLÀUDIA PALOMARES

22

AGENDA 6 DE NOVEMBRE

BirdySala Bikini

8 DE NOVEMBRE

Lady GagaPalau Sant Jordi

FINS AL 9 DE NOVEMBRE

La vida resuelta, en BarcelonaTeatre BorràsGÈNERE: ComèdiaPREU: 14 €

FINS AL 9 DE NOVEMBRE

Agència Matrimonial 7 d’amorTeatreneuGÈNERE: ComèdiaPREU: 10 €

13 DE NOVEMBRE

Enrique IglesiasPalau Sant Jordi

FINS AL 16 DE NOVEMBRE

Carlos Latre - 15 años no es nadaClub CapitolGÈNERE: ComèdiaPREU: 22 €

23

FINS AL 18 DE NOVEMBRE

L’última trobadaTeatre RomeaGÈNERE: DramaPREU: 19 €

FINS AL 23 DE NOVEMBRE

Els homes són de mart i les dones de VenusTeatre Principal de BarcelonaGÈNERE: ComèdiaPREU: 15 €

24 DE NOVEMBRE

Ed SheeranSant Jordi Club

FINS AL 30 DE NOVEMBRE

46-Voll Damm Festival Internacional de Jazz Diverses seus

3-14 DE DESEMBRE

APM? ShowClub CapitolGÈNERE: ComèdiaPREU: 22 €

FINS AL 8 DE FEBRER

Gènesis La mirada de Sebastião SalgadoCaixaForum PREU: 4 €, estudiants entrada gratuïta

Gaudeix d’un bon esmorzar,

una porció de pastís.Ajudaràs als alumnes

de Batxillerat a anar a Londres

TOTS ELS DIVENDRES A L’HORA DEL PATI