El cas de la misteriosa epid mia del professor“

Títol original: 4 1/2 Freunde und der rätselhafte Lehrerschwund© 1996 by Thienemann Verlag (Thienemann Verlag GmbH), Sttutgart - Wien

© Ed. Cat.: edebé, 2015Passeig de Sant Joan Bosco, 62

08017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client: 902 44 44 41contacta@edebe.net

Directora de la col·lecció: Reina DuarteIl·lustracions: Edebé Audiovisuals

Traducció: Equip EdebéDisseny: Book & Look

1a edició, setembre 2015

ISBN 978-84-683-2223-0Dipòsit Legal: B. 11218-2015

Imprès a EspanyaPrinted in Spain

EGS - Rosari, 2 - Barcelona

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

El cas de la misteriosa epid mia del professor“

JOACH IM FR IEDR ICH

< 5 >

1a regla: Confia en el teu instint

2a regla: Mantingues la calma encara que l’afer es compliqui

3a regla: Una bona tàctica val una for-tuna

4a regla: Malpensa i encertaràs

5a regla: No confiïs mai en la compe-tència

6a regla: Els bons interrogatoris t’asse-guren la meitat del camí cap a l’èxit

7a regla: De vegades, els camins in-sòlits et condueixen a la meta

8a regla: Qui vulgui resoldre un cas, s’hi ha d’arriscar

9a regla: El teu gos és el teu millor amic

10a regla: De vegades, és millor no bus-car els desapareguts

< 7 >

Era un d’aquells dies que no prometien res de bo. Quan em vaig despertar, ja vaig notar aquell nus a l’estó-mac que avisa el gos rastrejador expert que ha d’estar disposat per al que sigui. Però només està preparat qui sàpiga desxifrar els senyals.

Després d’una dutxa refrescant , vaig posar-me rà-pidament els texans, el meu suèter favorit i vaig anar a esmorzar. Les meves antenes estaven activades. Escor-collaven amb la sensibilitat d’una màquina de raigs infra-roigs qualsevol moviment, per insignificant que semblés, al meu voltant. El do de l’observació és l’instrument més im-portant per a un detectiu d’èxit .

A la cuina ja m’estaven esperant els altres membres de la comunitat domèstica. El pare, un directiu d’èxit , es-tudiava la secció d’economia del diari. Em va saludar amb un gruny amable. La mare seia al davant seu, bevia el seu cafè i em va somriure contenta. Duia un vestit blau, que probablement havia comprat, com de costum, en una bou-tique cara, i anava perfectament maquillada i pentinada.

De manera que segurament havia quedat amb algu-nes amigues per fer algunes coses de les quals no tenia

Confia en el teu instint

< 8 >

ni idea per a què havien de servir. Tot això ho vaig rumiar mentre posava en marxa la torradora amb unes quantes maniobres hàbils. Els meus germans feia temps que ha-vien girat l’esquena a la nostra família i havien marxat fora a estudiar. Només tornaven per vacances per empipar-me amb la seva presència. Afortunadament, allò només durava un parell de mesos. Així que aquesta casa, amb un pare molt ocupat, una mare molt sovint absent i uns ger-mans del tot absents, hauria pogut ser el lloc ideal per a una feina de detectiu d’èxit , si ella no hi hagués estat .

Havia de tornar a ser el motiu dels meus mals pres-sentiments? No pensava perdre-la de vista. Si estava pre-parant res, es descobriria. No se m’escaparia cap mirada, cap moviment sospitós, cap paraula insignificant. Havia comprimit la seva figura prima en un vestit força estret i s’havia pintat la seva insuportable cara amb molts colors per atreure pobres éssers masculins ignorants, els quals no coneixien el seu veritable caràcter. No li vaig treure l’ull del damunt ni un segon. Tot i que els seus ulls blaus sense brillantor em van mirar dissimuladament, vaig man-tenir la calma i la vaig continuar observant. Ni tan sols podria despistar-me fent-me l’ullet .

—Mare! El Charly ja em torna a mirar fixament com un babau!

El pare va mirar per damunt del diari.—Nois, voleu parar d’empipar?També la mare va mostrar la seva típica reacció.—Nicole! Que podries perdre el costum de dir aques-

tes rucades, si us plau?—Però, mare! De debò que m’ha mirat!

< 9 >

—No és veritat! —vaig defensar-me a favor de la veri-tat—. L’he observat, com a entrenament, per dir-ho d’al-guna manera.

La mare va sospirar.—Ai, amor meu. Ja tornes a jugar als detectius? Ja

saps que ni al pare ni a mi ens agrada veure això.El meu pare va grunyir, rere el diari, donant-li la raó.—Amor meu, és millor que vagis a jugar a futbol. Se-

gu rament coneixeràs altres nois de la teva edat molt sim-pàtics.

Sovint em proposo no deixar que em treguin de po-lleguera, sobretot quan la mare parla amb mi com si tot just m’hagués tret els bolquers. Però ella aconsegueix alterar-me un cop rere l’altre.

—Mare! No jugo als detectius! Jo sóc detectiu! Fins i tot he resolt un parell de casos! I no em diguis sempre «amor meu». Em dic Charly!

—Sí, sí, amor meu, ja ho sé. Així i tot hauries d’anar amb compte. I si has de practicar, no ho facis amb la teva germana.

—Però és que és la més adequada!Esperava que la meva germana tingués un dels seus

típics rampells de fúria per culpa de la meva observació in-tel·ligent i graciosa. Tanmateix, em vaig equivocar. En comp-tes d’això va canviar de cara i va fer un somriure diabòlic.

—Potser aviat algun dia practico amb tu, germanet.Tot i que m’hi esforço, tot i que poso en pràctica tots

els mètodes d’interrogatori que he anat aprenent amb la feina de detectiu, no vaig poder descobrir què havia vol-gut dir la Nicole amb aquelles paraules. Finalment, la ma-

< 1 0 >

re em va fer callar amb el seu famós: «Ara ja n’hi ha prou, amor meu!»

Així va ser com, encara abstret en els meus pensa-ments, vaig arribar al pati de l’escola. Allà ja m’estaven esperant els meus companys de batalla, els membres de l’agència de detectius Charly & Company, ja coneguda per la premsa. Us he explicat ja, que vam sortir al diari amb el nostre darrer cas?

—Compte, no ensopeguis! —va saludar-me l’Estefi.—Per què?—Perquè una mica més i et trepitges el morro. Estàs

enfadat o què?L’Estefi és l’única noia a Charly & Company. És la

nostra experta en informàtica. Una persona així es pot necessitar quan, per exemple, s’ha d’accedir a arxius se-crets per aclarir un cas d’espionatge. En el cas d’una especialista d’aquesta mena he de dir també que xerra massa. No passa un dia que no intenti riure’s de mi, i, sincerament, de vegades se’n surt molt bé.

—Enfadat no seria la paraula. La meva germana torna a empipar-me. Per què no dec ser fill únic?

—Que has hagut de netejar tot el pis? —va voler sa-ber el Ravenet—. Està ben obsessionada amb la neteja!

El Ravenet és el germà bessó de l’Estefi. De fet , es diu Òscar Rademacher, però com que és més petit que la seva germana, tothom li diu Ravenet . El Ravenet és molt prudent. Veu el perill a un quilòmetre de distàn-cia. Per aquest motiu és de molta utilitat en una agència de detectius. Al capdavall, sempre s’ha de tenir algú que t ’avisi quan ets en perill. En secret, jo li dic «l’antena».

< 1 1 >

—Aquest cop, excepcionalment , no es tractava de netejar. Amb els seus estúpids comentaris ja n’he tingut prou. Que potser sabíeu que la ben ximple s’ha matriculat a una assignatura de Pedagogia? Imagineu-vos-ho, serà professora!

—Eh, tios, eh! —va exclamar el Fred—. Ja em comen-cen a fer pena els pobres nens!

El Fred és el quart membre de Charly & Com pany. És el responsable del nostre gos. I a la feina s’hi deixa el cor. Si algú critica el Preciós (així es diu el nostre gos), el Fred es torna una fera, per dir-ho d’alguna manera.

Jo estic molt content que tots dos treballin amb mi. Al cap i a la fi, una agència de detectius sense gos és com un cotxe amb tres rodes. No obstant això, el nostre gos no és precisament el gos detectiu que un s’imagina. El Preciós sembla més aviat una escombreta del lavabo que borda. És força petit , li falta mitja orella i un parell de dents. A través d’aquests forats a les dents xiula com una olla de pressió. Aquest és, pre cisament , el millor camuflatge. Quan se l’hagi acabat d’instruir bé, serà un membre ben important a Charly & Company. Fins ales-hores, però, em temo que encara queda molt . Per això, des que va arribar als braços del Fred, l’hem fet només mig membre i l’hem acomodat a l’hort de la meva tieta Hilde.

D’aquesta manera, doncs, cadascú dels meus treba-lladors és un especialista en el seu camp. Plegats formem l’equip perfecte.

—I què és el que t ’ha dit la teva germana de dolent? —va voler saber l’Estefi.

< 1 2 >

—Doncs, de fet , res d’especial. Només ha fet una es-túpida observació i m’ha somrigut amb cara d’idiota.

—Eh, tio, eh! I això és tot?—Sí, però tinc un pressentiment estrany. I ja sabeu

que els meus pressentiments no m’enganyen gaire.—I ara! M’havia oblidat que ets un gran detectiu!

—va afirmar l’Estefi.Ja començava de bon matí.—Estefi, no em pots prendre seriosament per una

vegada?—Pareu de discutir —va ficar-se el Ravenet pel mig—.

No cal exagerar. Mentre no ens obligui a netejar la casa...El Ravenet tenia raó. Probablement només eren ima-

ginacions meves. I de segur que tot era perquè la Nicole contínuament em burxa. Sempre que ens trobem els de Charly & Company a casa meva, acaba trobant una ex-cusa per afirmar que hem embrutat alguna cosa i ens persegueix arreu de l’habitació amb l’aspiradora i amb draps fins que tot brilla de net.

—Que avui el Gran Siggi ens preguntarà on volem anar d’excursió de final de curs? —va interrompre el Ra-venet els meus pensaments.

El Gran Siggi és el nostre tutor. El seu nom se l’ha guanyat, ja que com a mínim és tan ample com llarg.

—Potser viatgem a Itàlia —va afirmar el Fred—. Seria una passada!

L’Estefi va negar amb el cap.—No ho crec, és massa car.Quan la classe era pràcticament acabada, el nostre

tutor va anunciar finalment:

< 1 3 >

—Ja he reservat un bonic allotjament aquí a la vora. Un alberg molt especial!

Vaig intercanviar una mirada amb l’Estefi que ho deia tot , mentre que a la classe s’escampava un murmuri de decepció.

—Ja sé que us hauríeu estimat més anar a Itàlia —va continuar el Gran Siggi—, malauradament, però, és mas-sa car. No obstant això, i ara agafeu-vos fort , l’alberg és al Rin, en un castell de debò!

—Que fort! —va exclamar algú—. En un castell de debò?—En un castell de debò! —va dir el Gran Siggi encan-

tat—. Tot i així, nosaltres no hi viurem directament. Allà només hi ha el menjador i els habitatges dels treballadors. Nosaltres viurem en petits bungalous allà mateix. A cada bungalou hi viuran sis alumnes i un acompanyant.

Vaig comptar ràpidament: com que n’érem trenta-sis a classe, llavors necessitaríem sis bungalous.

—De bon començament, vam pensar que no sortiria bé —va explicar el Gran Siggi—. Com que necessitem sis bungalous i de fet només ens poden acompanyar dos professors, tenim molt poc personal acompanyant. Però hem fet una sol·licitud i ara ens podran acompanyar dos professors més.

—Aleshores encara en falten dos! —va exclamar un setciències.

—Sí, sí, ho sé. Deixeu-me acabar! De la necessitat , n’hem fet una virtut!

De sobte, em va mirar tot i que no m’havia mogut en absolut . El meu infal·lible olfacte em va dir aquell moment que allò no volia dir res de bo.

< 1 4 >

—Així que hem pensat que hauríem de donar l’oportu-nitat a alguns alumnes més grans de la branca de Peda-gogia, perquè vagin agafant una mica d’experiència. Dos d’ells vindran amb nosaltres com a acompanyants.

Vaig sentir com un calfred em pujava per les cames i alhora el cap se m’escalfava com el carbó en una barbacoa.

—Segurament t ’alegrarà saber, Charly, que la teva germana gran Nicole n’és una.

Mentre encara lluitava contra la meva impotència, vaig sentir de lluny el timbre que anunciava l’esbarjo.

—Eh, tios, eh! —va exclamar el Charly quan érem al pati—. Fins avui sempre he trobat que el Gran Siggi era bona persona. Però que ara ens llenci la Nicole al coll..., això ja és el pitjor que ens podia fer!

—Em sento com la gent de Roma —va afirmar el Ra-venet—, quan se la llençava als lleons com a àpat.

L’Estefi va assentir.—Però amb la Nicole probablement haurien hagut de

netejar l’amfiteatre abans que se la mengessin.Encara no podia parlar. Una vegada i una altra veia

la Nicole com m’havia somrigut mentre esmorzàvem ple-gats. Així que això és el que havia volgut dir quan va dir que volia practicar amb mi. De bona gana hauria enviat el Gran Siggi a la lluna! El meu instint no m’havia aban-donat ; aquest cop, però, hauria desitjat tant haver-me equivocat.

—Es pot saber què feu aquí palplantats? —vaig sentir una veu rere meu.

Era el Sergi. El trobava a faltar. És el cap de la Banda dels Homes Dinosaures. Són un parell de bojos de la me-

< 1 5 >

va classe. Juguen amb uns ninots petits de plàstic muscu-lats que cavalquen sobre els saures, amb la sella de mun-tar i pistoles làser. Vénen a escola amb aquests estúpids ninots i hi juguen a l’hora del pati. És a dir, se’ls col·loquen davant seu i els mouen cridant «tras! i peng! i uah! M’ha tocat!» Com he dit , una bestiesa monumental.

—I què busques tu aquí? —vaig contraatacar—. Au! Fot el camp i vés a jugar amb les teves nines!

El Sergi va aixecar els punys enlaire.—S’han acabat els Dinosaures! A partir d’ara tindreu

competència!—Eh, tio, eh! Què vol dir això?—Vol dir que nosaltres ara també hem creat una agèn-

cia de detectius. El que vosaltres podeu fer, nosaltres ho fem de llarg, i fins i tot molt millor!

—Vosaltres, els ximples dinosaures, voleu resoldre casos?

El Sergi va respirar amb gest de menyspreu.—La Banda dels Homes Dinosaures ja no existeix.

Ara som els Bad Boys! I a més, només hi formem part el Xavi, l’Oliver i jo. Amb nosaltres ja n’hi ha prou per deixar-vos de banda!

—Bad Boys! —va exclamar l’Estefi—. Realment us heu rumiat un nom força maco! En certa manera, ja us escau.

—No us durarà gaire aquest somriure! Aviat també sortirem als diaris. Potser fins i tot després de l’excursió! —va dir el Sergi amb el cap alt , i tot d’una va fer mitja vol-ta i va marxar.

—Què és el que ha volgut dit amb això? —va voler saber el Ravenet—. D’on ha tret l’article del diari?

< 1 6 >

—Potser de mi —vaig reconèixer—. Algun o altre cop ho he explicat després de resoldre el nostre últim cas.

—Que graciós! Algun o altre cop diu! —va afirmar l’Estefi—. En tres setmanes no vas parlar de res més.

No vaig voler discutir-me per assumptes sense im-portància i irrisoris.

—Tant és! —vaig desviar l’atenció—. La qüestió és que aquests idiotes ens volen fer la competència.

—Potser a l’excursió voldran caçar el fantasma del castell —va afirmar l’Estefi.

Era evident que la meva companya no s’havia pres el problema seriosament . No obstant això, vaig notar un sentiment estrany amb l’observació del Sergi. I com ja he esmentat abans, el meu instint poques vegades m’en-ganya.

—Tot i així cal que mantinguem els ulls ben oberts. La competència mai no dorm! Però d’altra banda, la com-petència dóna vida al negoci. Ara podem demostrar que som bons.

—Que potser vols seguir la pista de presumptes ca-sos? —va exclamar l’Estefi—. Però si rere cada cantonada et penses que hi ha una banda de gàngsters!

—I què? —vaig replicar a la meva companya—. Si no hagués insistit tant, mai no hauríem descobert la banda dels Pare Noel! I mai no hauríem sortit als diaris!

—Sí, sí! —va gemegar el Ravenet—. Quants cops ens ho vols repetir?

—Tants cops com calgui, fins que hàgiu entès que s’han de buscar els delictes! Llavors se’ls troba! Vull es-tar preparat , i per això us proposo que ens trobem

< 1 7 >

aquesta tarda a casa meva, per discutir sobre aquesta situació.

—Eh, tio, eh! A casa teva? Però no si hi és la Nicole! El Preciós sempre s’ha de quedar fora!

—No pateixis —vaig tranquil·litzar el responsable del nostre gos—. Aquest matí ha dit que, en sortir de l’escola, aniria a casa d’una amiga. Tenim via lliure.

En dir allò, tots hi van estar d’acord. Sempre hi estan quan els proposo de venir a casa meva i la Nicole no hi és. A casa nostra sempre hi ha refrescos i patates fregides per a tothom. És l’avantatge de tenir un pare que només fa que treballar.

* * *

—La competència no fa mai aquestes afirmacions sense tenir-ne un motiu. Hi ha d’haver molt més darrere de tot això —vaig obrir la nostra sessió després que se sen-tissin els primers cruixits de patates i el Preciós rose-gués content el seu os de goma que sempre tenim per a aquesta mena d’ocasions.

—I què és el que hi ha d’haver al darrere? —va pre-guntar el Ravenet—. Creus que ja tenen un cas?

—Eh, tio, eh! —va exclamar el Fred—. I quin cas se suposa que han de tenir aquells? Primer de tot , el Gran Siggi ha dit avui on anirem d’excursió i després, els delin-qüents no cauen del cel. Tu mateix saps com n’és, de di-fícil, aclarir un cas de debò.

—És veritat —vaig donar-li la raó—. I per aquest motiu aquests Bad Boys no tindran mai èxit .

< 1 8 >

—Així que no cal que ens preocupem per ells —va repli-car l’Estefi—. I nosaltres podem viatjar ben tranquils al Rin.

—Jo diria que no! No crec que ja tinguin un cas, pe-rò tal com conec aquesta banda de traïdors, aquests en porten alguna de cap. De ben segur que ens volen jugar una mala passada perquè estan gelosos del nostre èxit . Potser simulen un delicte i fan veure que el resolen.

—Eh, tio, eh! El Sergi, jo el veig capaç d’una cosa així!—És cert —va afirmar també el Ravenet.—Tant és! Tothom està d’acord que hem d’estar a

l’aguait —vaig dir.—Eh, tio, eh! Emportem-nos el Preciós! Sense gos

no tindran cap oportunitat contra nosaltres!—I què n’hem de fer en una excursió, del gos? —va

exclamar l’Estefi—. A més, el Gran Siggi no ens ho per-metrà mai de la vida!

Em vaig adonar que encara no havia comunicat als meus companys una novetat important.

—Quan he dit que hem d’estar a l’aguait , és cert que no pensava en el Preciós, però em temo que així i tot cal que ens l’enduguem. De fet , no tenim ningú que li doni menjar.

—Que no ho volien fer la teva tieta i el teu oncle? —va preguntar el Ravenet.

—Això és el que jo també em pensava. Però quan els he trucat abans per això mateix, la tieta Hilde m’ha dit que ells també volen marxar de vacances aquests dies. I tampoc no conec ningú més que se’n pugui encarregar. Els meus pares no ho faran de ben segur. I què passa amb els vostres?

< 1 9 >

Tots tres van fer que no amb el cap.—Eh, tio, eh! Ja us ho dic, que ens l’enduguem.—I com t ’ho penses fer, capsigrany? —es va enfadar

l’Estefi.El Fred va arronsar les espatlles.—No ho sé. Potser el Gran Siggi sí que ens dóna per-

mís. De segur que li agraden els animals.Vaig despertar el responsable del gos dels seus

somnis.—Ja te’n pots oblidar. Hauries de conèixer millor el

Gran Siggi. Ho farem d’amagat.—El podríem amagar en una maleta —va proposar

el Ravenet.—O l’enviem per correu —va afegir l’Estefi amb un gran

somriure—. El fiquem en una capsa, hi retallem un parell de forats perquè passi l’aire i hi enganxem el segell.

—Eh, tios, eh! Però què us empatolleu?Com si volgués defensar-lo de nosaltres, el Fred va

llançar-se damunt de l’ignorant Preciós i el va abraçar amb força. Ell li ho va agrair xiulant excitat .

Vaig aprofitar l’enrenou general per concentrar-me. Em va ser útil, com gairebé sempre. Uns moments des-prés vaig veure la solució com aigua clara.

—La idea de la maleta no és cap mala idea —vaig afirmar als meus sorpresos companys—. Però seria millor una bossa de viatge. Si la deixem una miqueta oberta per-què el Preciós tingui aire suficient, el podrem pujar al tren d’amagat.

—I després? —va preguntar la inflexible Es tefi—. Aquest no aguanta tranquil tot el viatge.

< 2 0 >

Vaig mirar el nostre gos. Tenia raó. El Preciós xiu-lava més que una cafetera vella. Quan s’assegués dins d’una bossa fosca, tot plegat seria pitjor. Vaig raonar de nou:

—No serà cap problema a l’estació. Allà hi ha tant xi-varri que no se sentiran les xiulades. Hem d’aconseguir d’alguna manera que algú de nosaltres viatgi tot sol amb ell en un compartiment.

—I com? —va preguntar el Ravenet.Era increïble.—Bé, cal que faci tota la feina jo tot sol? A veure si

teniu mai cap idea vosaltres també!Vaig llançar una mirada interrogativa a cada un dels

meus amics. No obstant això, només vaig veure cares perplexes. De manera que vaig fer el que acostuma a fer un mestre en aquestes ocasions: vaig rumiar.

Aquest cop, però, va ser el Ravenet qui, excepcional-ment, va tenir la idea final.

—Què us sembla si un de nosaltres simula tenir una malaltia contagiosa? Llavors s’haurà d’asseure tot sol en un compartiment perquè no l’encomani als altres.

—Aquesta idea és fantàstica! —vaig lloar el meu com-pany—. El millor serà una grip intestinal. Un cop en vaig enxampar una de la Nicole. Una cosa ben fastigosa. Fem això, doncs!

Només l’Estefi, com sempre, tenia una cosa a objectar.—No sortirà mai bé! Si arribes a l’estació i expliques

això d’una grip contagiosa, el Gran Siggi t ’enviarà im-mediatament cap a casa. No deixarà viatjar ningú que es-tigui malalt .

—Que potser tens una idea millor? —vaig respondre.

< 2 1 >

—Eh, tios, eh! I què us sembla si ho diem al Gran Sig-gi un cop siguem al tren i ja hàgim marxat? No el podrà aturar i no em penso que ens enviï a casa quan arribem.

Estava totalment orgullós del meu equip.—Així ho farem! Hi té algú res en contra?Vaig mirar al meu voltant. L’Estefi va fer de fet una

cara d’escepticisme, però no va dir res.—I qui és qui ho farà? —va voler saber el Ra venet.—Jo mateix me n’encarregaré —vaig dir de seguida.Tenia por que en una missió tan difícil, els nervis po-

guessin trair fàcilment els meus companys.