editorial | consell de redacció

Aquest número de la revista està especialment dedicat al grup de Dona i Presó que

ja va celebrar el seu aniversari amb un acte molt emotiu que va permetre repassar

la història del col·lectiu i veure com s‘havia format i, el que és més important, com

s’havia anat consolidant fins a assolir el reconeixement merescut a la molt bona i

necessària feina feta fins a l’actualitat.

A partir de la situació i de la condició de les dones que pateixen la presó, ens

plantegem una qüestió de fons que és la de la igualtat i la diversitat de les dones

i dels grups de dones, que és també un tema de reflexió i un debat inacabables.

No és gens fàcil parlar dels diversos col·lectius amb tot el que suposen les seves

especificitats, és difícil intentar enumerar les diferents situacions de les dones, però

alhora el fet de no fer-ho comporta invisibilitzar determinades condicions i afavorir

les discriminacions per omissió. Sempre hi ha la recança de deixar-nos algun

grup, si fem l’enumeració: lesbianes, migrades, amb discapacitat, grans, joves,

empresonades, rurals… i acabem amb un desagradable etc. Tampoc no és una

solució pensar que totes les dones amb les nostres diversitats ens sentirem acollides

dins d’un apel·latiu més o menys general i encertat, sense fer visible la nostra

situació i condició. Sigui com sigui, cal explicar que les dones som de condicions

diverses i que cal atendre adequadament aquesta diversitat i això, per exemple, és

el que fan amb total encert les companyes del grup de Dona i Presó.

Com sempre, compartim, dins de la pluralitat, les celebracions: en aquest cas, un

aniversari que ens fa a totes “més grans i més sàvies”.

Una vegada més som a Ca la Dona en plena efervescència d’activitat.

Tenim a prop la celebració dels 20 anys, que esperem que sigui

una oportunitat de trobada i retrobada. Tenim el projecte de

casa nova a l’edifici de Ripoll, amb tot el que suposa de procés

creatiu i de relació i participació. Tenim la Mostra d’Art que obre les portes en diferents espais i que ens

visibilitza enguany amb el tema de la cura. Tenim la campanya de

l’avortament amb molts fronts oberts… I sobretot tenim tots els

grups de la casa, com sempre, treballant en els seus projectes.

| | > > < < | |

Neix el 1987 arran de l’empresonament de diverses dones de la Coordinadora Feminista de forma preventiva durant la campanya Pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït. Després de viure en primera persona el que significa estar a la presó, es va plantejar la necessitat de començar una nova lluita i treballar pels drets de les dones empresonades. La creació d’aquest col·lectiu ens fa veure una vegada més com s’entrellacen les lluites dins del moviment feminista i els múltiples àmbits que abasten.

La trajectòria del grup ha sigut diversa al llarg d’aquests vint anys. El seus pro-jectes han anat variant depenent de les etapes i les integrants del grup, però la seva lluita al costat d’aquesta part de la població, que massas vegades en queda als marges, continua.

La primera acció va ser fer una cadena humana rodejant la presó de Wadras on eren totes les dones detingudes de la campanya per l’avortament; l’objectiu: expressar que no estaven soles.

L’activitat ha continuat i des de fa vint anys que fan costat i defensen els drets de les dones preses a través de diferents àmbits d’actuació, com l’acompanya-ment de les dones dins i fora de la presó o la formació. Un acompanyament inexistent per part de la institució penitenciària tant quan la dona surt com quan està a dins. El sistema penitenciari és molt masclista i totes les activitats que es proposen des de dins no són més que formes de reproduir els rols i els estereotips marcats per la societat patriarcal.

Molta feina és la que han fet: el projecte Porta Oberta, un projecte d’atenció a dones i famílies del barri de la Mina, diverses activitats als centres penitenciaris i el seguiment i suport a les preses dins i fora de la presó.

Un altre aspecte important pel grup és la importància de fer un treball en paral·lel societat-presó. Per això també es dediquen a assessorar i transmetre la realitat de la dona presa als estudiants i a la població en general (a esco-les, esplais, associacions, centres cívics...), per tal de fer entendre i sensibilitzar sobre la problemàtica i així combatre els tòpics i els prejudicis cap aquest col-lectiu.

Les dones que formen el col·lectiu destaquen que la relació amb les dones que han conegut a la presó és d’aprenentatge mutu, de manera que és una experi-ència que enriqueix a les dues parts.

Des de Dona i Presó s’aposta per buscar solucions diferents de la presó: com l’aplicació de mesures penals alternatives, la reparació a la comunitat del dany causat en faltes i petits delictes. Tot i que no estan a favor de l’existència de presons, creuen necessari continuar treballant per millorar les condicions de les dones preses mentre continuïn existint aquests tipus d’espais repressius. Per a elles, la millor alternativa seria que les administracions fessin una bona tasca per prevenir la marginació als barris amb més dèficits culturals i de recur-sos per tal d’anar eradicant les circumstàncies que, moltes vegades, fomenten el camí a la presó. L’entrada de les dones a les presons es deu fonamentalment

Dona i Presó, un

dels grups de Ca la

Dona que existeixen

abans que Ca la

Dona mateixa, és

un dels col·lectius,

substrat de la

creació i del que és

avui Ca la Dona.

a situacions d’exclusió social, i no per la gravetat dels seus delictes. Alho-ra es denuncia que les presons són substancialment i irrevocablement una màquina secundària d’exclusió social i que en el cas de les presons de dones es multiplica aquesta pro-ducció estatal de l’exclusió perquè s’hi afegeix la discriminació per raó de gènere en, per exemple, la menor quantitat de recursos que reben, la manca d’infraestructures bàsiques o la inadeqüació dels programes, ja que estan pensats només per a la po-blació masculina.

2 0 a n y s d e l g r u p D o n a i P r e s ó

felicitats a Dona i Presó per aquests 20 anys,

i felicitats a totes les dones que sosteniu el

projecte i que reivindiqueu una lluita solidària per a una societat

més humana i justa

mireia coromina portasimatge: debora

| | > > < < | |

Despertemos mirándosnos en el espejo y uniremos la imagen, querámonos, para así empezar a querernos a nosotras mismas. Porque así daremos a los demás cariño, amor y calidad de vida.

Porque si nosotras mismas no nos queremos, no les daremos a los demás sino envidia, estaremos menospreciando y hablando mal de todos, y todo lo que está a nuestro alrededor lo veremos oscuro.

Porque la envidia es un velo que se nos pone ante los ojos viendo los defectos que tienen los demás y no nos deja ver lo que tenemos.

La envidia nos da celos, malestar y no nos deja tener amistades, amor, ni hogar porque todo lo vemos muy mal, que lo único bueno que hay es lo nuestro.

Porque no vemos más allá de nuestras narices, nuetros defectos, porque nos volvemos prepotentes y queremos ser los protagonistas.

La envidia es mala consejera, nos hace volvernos egocéntricas y ególatras, porque no nos importan ni los sufrimentos ni las alegrias de los demás.

Por eso digo que nos queramos, que nos tengamos cariño a nosotras mismas, para así dar cariño, amor y tener paz, que la necesitamos mucho. Convivamos todos juntos y hagamos la vida más llevadera con mucho amor.

En aquest apartat hem volgut recollir, des de

diferents registres, un la poesia i l’altre la publicació

d’una revista, les paraules de dones que estan tancades

a presons físiques.

La Voz del Mako.

Volíem recollir aquesta iniciativa i experiència de les dones del Centre

Penitenciari d’Albolote, Granada. Fa deu anys que es publica

aquesta revista en un àmbit intern, però el març del 2008

per primera vegada s’ha editat un número especial a les dones i

s’ha distribuït fora de la presó.

44 pàgines que recullen la veu de les dones preses, les

seves vivències, les seves denúncies, les seves queixes.

APRENDAMOS A VIVIR

les veusde les dones

preses surten

al carrerel dinero,

puede comprar una casa,

pero no un hogar,

puede comprar una cama,

pero no el sueño,

puede comprar un reloj,

pero no el tiempo,

puede comprar un libro,

pero no el conocimiento,

puede comprar una posición,

pero no el respeto,

puede pagar un médico,

pero no la salud,

puede comprar sangre,

pero no la vida,

puede comprar el sexo,

pero no el amor.

poema sobre el dinero

consell redaccióimatge: portada revista la voz del mako

| | > > > > >

laia tomas | surtimatge: www.google.es

A partir d’aquesta dada s’inicià, al 2005, una investigació finançada per l’ICD i Caixa de Catalunya, centrada a verificar el que ja s’havia pogut de-tectar i a analitzar l’impacte que la violència ha tingut en les dones re-cluses (veure www.surt.org/docs/es-tudi_final_cat.pdf). Els resultats van confirmar que el percentatge de do-nes preses que havien patit violència de gènere prèviament a l’ingrés a presó era altament preocupant, ja que era molt més elevat que en les dones de la població en general. Mal-grat la relació de la violència, com un factor més, amb el procés d’ex-clusió que experimenten les dones i la limitació en el desenvolupament d’estratègies de supervivència que suposa, s’observa que els recursos de suport en relació a la violència des-tinats a les dones que són a la presó són escassos o inexistents. Creiem que les dones preses tenen dret al suport i assessorament com qualse-vol altra dona que hagi patit violèn-

cia. És més, tenint en compte l’alta incidència de patiment de violència entre la població penitenciària feme-nina, considerem que la perpetuació de la invisibilitat i la no intervenció (o intervenció puntual i sense conti-nuïtat garantida) respecte d’aquest greu problema és una prova més del desinterès envers aquestes dones per part de les institucions i administra-cions pertinents arreu d’Europa. Ex-cepte en alguns països, l’existència de mesures és gairebé inexistent. Partint de la base que en general els programes destinats a les dones preses solen tenir moltes limitacions i deficiències en general, no suposa cap sorpresa aquesta observació.

Seguint aquesta línia de treball i apro-fitant el marc del programa europeu DAPHNE, Surt sol·licita la posada en marxa del projecte ALTRA, que té un doble objectiu. Per una banda, donar suport psicosocial dins de la presó a dones que han sofert violència de

gènere. Per l’altra, i seguint la línia de treballar tant amb persones que han patit la violència com amb les que l’han exercida, es va plantejar com a segon objectiu treballar amb homes que han estat maltractadors (que en aquest article no desenvo-luparem); en ambdós casos sempre amb un enfocament de gènere en el plantejament. El projecte bien-nal ALTRA (2006-08) s’ha portat a terme a partir de la cooperació de tres organitzacions europees, SURT (Catalunya), PACKHAUS (Alemanya) i MONA (Hongria) i amb el suport de plataformes locals en les quals han participat organitzacions i professio-nals especialitzats.

En la recerca prevista es va confirmar que no existeixen pràcticament pro-postes de treball dins del context pe-nitenciari amb dones que hagin patit violència de gènere. És innegable que el context en què es realitza qualse-vol tipus d’acció influeix en ella de

abordant la violència de gènere a la presó

L’interès de Surt per treballar amb dones preses i expreses va derivar, entre altres

coses, en la coordinació (2002-2005) d’un projecte europeu I+D que consistia en l’estudi comparatiu de

la realitat de les dones en presons europees i

l’eficàcia de les polítiques socials i penitenciàries per

promoure’n la integració social i laboral entre els

sis països participants

(veure www.surt.org/mip). Un dels resultats d’aquesta

investigació va ser la detecció d’un percentatge

elevat de dones preses que sofreixen alguna

forma de violència abans d’ingressar a la presó.

olència de gèn

> > >

manera molt notable. En el cas dels centres penitenciaris ens trobem amb un context de no llibertat que funciona amb una lògica autoritària basada en el càstig i la repressió. És per això que una de les conclusions fonamentals a les quals hem arribat és que és important conèixer el siste-ma penitenciari i realitzar programes que s’hi puguin adaptar i on les dones en siguin les màximes beneficiàries, malgrat l’entorn i les circumstàcies en què han de viure.

Específicament, i en relació a les do-nes, s’han desenvolupat dos progra-mes pilot, un a Brians I (Catalunya) i un altre a Kalocsa (Hongria). D’aquestes experiències hem pogut extreure tota una sèrie de reflexions i conclusions, algunes de les quals descrivim a continuació, però que es poden trobar de manera més àmplia al manual accessible a: www.surt.org/altra.

Per una banda, ens trobem amb múl-tiples qüestions per definir amb rela-ció a l’equip professional que ha de desenvolupar un programa d’aquest tipus: el seu perfil professional, el seu sexe i, molt important, la procedèn-

Amb relació a les dones, un aspec-te que destaquem de manera espe-cial és la importància de mantenir les històries personals resguardades perquè en cap cas la participació al programa pugui significar un risc per a cap dona. La manca d’intimitat i la facilitat amb què la informació pot transcendir cap a les altres dones del mòdul o fins i tot als homes dels mò-duls adjunts del mateix centre pe-nitenciari (que poden ser companys o excompanys d’elles), augmenta el nivell de risc i consegüentment s’han de preveure i aplicar el màxim de mesures que en garanteixin la con-fidencialitat. Per aquest motiu, en el disseny del programa es va conside-rar oportú distingir la naturalesa de les sessions individuals (de caire per-sonal i íntim on s’invita a l’expressió emocional) de les sessions grupals (on es tracten assumptes generals de caire més teòric amb metodologia sòciopsicoeducativa).

Quant a metodologia, la interven-ció que es va dur a terme al mòdul de dones de Brians I va consistir en tres fases: una primera que constava d’algunes sessions individuals amb la finalitat de construir el vincle entre

professional i participant, així com aclarir els objectius de treball amb cada participant. Una segona, on s’intercalaven les sessions individu-als i grupals amb la intenció que es retroalimentessin, és a dir, que els temes introduïts a les sessions gru-pals poguessin tenir ressonància en la pròpia experiència de cada dona, i que el treball individual dotés de sentit les temàtiques grupals més generals i abstractes. I una tercera fase, que va permetre, a través del treball individual, revisar, elaborar i tancar el procés.

Valorem com a molt important que en un programa d’aquestes caracte-rístiques no es marquin objectius rí-gids a aconseguir, sinó que s’adapti el procés a les necessitats i ritmes de cada dona. Per altra banda, cal tenir en compte que, per a aquestes do-nes, la possibilitat d’establir una rela-ció amb algú que les tracta de forma respectuosa, les veu amb una mirada apreciativa, les escolta sense judici i és capaç d’entendre i sostenir el seu patiment, ja té un gran potencial transformador. Això encara té més sentit davant de la falta de treballa-dors a les presons, fet que porta a no

cia externa o interna respecte del centre penitenciari. Quant a aquest darrer punt vam concloure que era preferible delegar el projecte a pro-fessionals externs i dissociar-lo del mecanisme penitenciari, perquè con-siderem que és incompatible com-partir el rol d’ajuda (confidencialitat, voluntarietat, confiança) amb el de control (avaluació del comportament per decidir l’accés a permisos, tercers graus, etc.). Tot i això, considerem indispensable mantenir una relació cordial i coordinada amb el personal penitenciari per facilitar el funciona-ment del programa, sempre tenint molt clar quina informació sobre les dones pot ésser o no transferida.

Per una altra banda, és absolutament necessari que les professionals dispo-sin d’un espai de supervisió on poder elaborar els efectes que aquest tipus de treball té sobre la pròpia persona que intervé, així com comptar amb suport professional per desenvolupar amb la màxima qualitat el treball re-alitzat amb les dones. Entenem que la supervisió té dos vessants: aclarir les dificultats tècniques i promoure l’autocura de la/es professional/s.

> > >

< < | | | | > >

composició del text col·lectiu: míriam ojedapòster: ceci

Diàleg, convivència, respecte, diversitat, igualtat d’oportunitats, motivació i mobilització ciutadana, cura i

preocupació per les persones, pels conciutadans, pel medi ambient, pel paisatge... Per sobreviure al Circ de la

Vida, la dona fa Malabarismes, Contorsionismes i Equilibrismes, i esdevé Barbuda i Forçuda... Humans, animals,

idees, somnis, amistats, amors… necessiten ser especialment cuidats... Un concepte preciós que ens evoca la

cura, la preocupació per la vida, la pròpia i de la resta. La reinvenció d’una nova societat on hi hagi un lloc per a

tot@s, sense etiquetes, sense limitacions, sense barreres… On el respecte sigui la màxima i no hi hagi jerarquies

que sotmetin ningú. On les minories no existeixin. On la veu de cadascuna compti. On la diversitat sigui sinònim de

riquesa i d’oportunitats... Perquè tots tenim dret a sentir, a pensar, a ser… Tenir cura de transmetre les històries

de les parets, dels racons, de les persones i les seves activitats quotidianes, que no han quedat escrites enlloc,

ens fa ser-ne partíceps, per descobrir-les i descobrir-nos com a subjectes d’una època... Passar la vida sense

passar per alt la cura, passar la vida a través de la cura, sense saltar-se-la, amb consideració, posant-hi llum.

Allò tan agressiu que em suposa l’intercanvi amb el món de les persones, la trobada amb tanta desesperació,

ansietat i descontrol, necessita de la cura, de bons tractes, d’espai, de dedicació, d’un fre a l’alta velocitat que ja

ni qüestionem... Dona curadora de paraules que construeixen conceptes. Constructora i destructora de significats,

codificadora i descodificadora de paraules que representen veritats. Cuido i creo la meva pròpia paraula per

transformar-la des de mi: el meu propi present, la meva pròpia història. Des de mi cap als altres... Vivim en una

societat d’ocells tancats, símbol d’una concepció egocèntrica de l’Amor, on estimar, cuidar i posseir s’entrellacen

i es confonen quotidianament. La cura a cada gest, com a aliment diari, en forma d’afecte, com a suport.

cobrir les necessitats de les preses, a les quals poden dedicar molt poc temps d’atenció personal.

Les professionals han de tenir en compte la dificultat d’aquestes do-nes per entrar en contacte amb les seves emocions i amb les seves es-tratègies defensives per a protegir-se del dolor, desenvolupades al llarg de les seves experiències vitals i pel fet d’estar vivint en un espai autoritari i sovint hostil. Les més comuns són: amnèsia o bloqueig emocional, do-nar la imatge de forta o independent, sentir ràbia contínuament, identifi-car-se amb el personal penitenciari i rebutjar a altres preses, etc. Aques-tes màscares tenen una funció real, i encara que potser només són útils en aquest context, no se n’ha d’esti-mular la dissolució, perquè les dones podrien quedar en situació de vulne-rabilitat i indefensió. Sí que se les pot ajudar a trobar formes de descàrrega, de suport, de relacions de confiança i a no perdre contacte amb elles ma-teixes ni amb la realitat.

També creiem que és essencial tre-ballar envers la deconstrucció dels estereotips masclistes de l’amor i de relació entre gèneres basada en la

desigualtat, així com promoure’n la reconstrucció, basant-se en l’equitat i el respecte. Per a aquest objectiu el treball grupal, que permet el re-cull de les seves experiències i de la seva valoració de la realitat viscuda, aporta una riquesa i una creativitat extraordinària d’anàlisi i de revisió dels episodis passats i de les expec-tatives de futur. Vinculat a aquest futur, serà clau aportar les eines i els recursos que permetin la identifica-ció de possibles futurs episodis de vi-olència, així com informació relativa als recursos externs on demanar su-port i assessorament un cop estiguin en llibertat.

La recerca, el projecte i el manual re-alitzats no són suficients si no poden ser aplicats o no poden tenir conti-nuïtat en un futur. Per això la nostra responsabilitat en aquest moment és visibilitzar aquesta problemàtica i promoure la sensibilització de la so-cietat i les institucions penitenciàries perquè, a través de polítiques i pro-grames específics, es pugui abordar i s’avanci vers una reinserció social lliure de violència.

001

002

003

004

005

006

009

012

008

007

010

011

014

013 015

016

017

019

018

020

021

022 025

024

023

026

027

028

030

031

033

029 032

| | > >

terra, mar i aireimatges: debora

< < | |

001

· · · valeria de arriba. Sin título, 2006. Paper fotogràfic sobre alumini 70 x 100 cm 002

· · · karol bergeret. Santa Ama de Casa Enfermera, 2008. Collage d’objectes recuperats i il·luminació mitjança fluorescència 180 x 60 x 60 cm 00

3

· · · maria solà. La Barcelona pirata, 2007. Fusta i metacrilat Mides:1.80 m(base) x140 m(altura) 00

4

· · · marili romero. Mareas sin nombre, 2008. Fotografia (Poema

Visual, 100 x 40 cm) 005

· · · roser caminal. TMB L-64 / Cuidadania d’anada i tornada, 2008. Vídeo, 10’ 006

· · · myriam costa. Pòcima de fe, 2007. Instal·lació, 1.40 x 0.80 m 00

7

· · · raquel planas díaz de cerio. Serie ety/ento-mology. Derivación I, 2007. Instal·lació, 68 x 23 x 6 cm 00

8

· · · lucrecia rocha i raquel garcía blázquez. Urbanas, 2006. Documental DVD (mini

DV), 25’ 009

· · · julie marchand. Premiers Soins, 2007. Instal·lació visual i sonora, 1 x 1 m 010

· · · britta eppinger. Cuna, 2007.

Feltre artesanal, 50 x 40 x 35 cm 011

· · · patricia picón. Prefiero la muralidad a la moralidad, 2007. Bolígraf sobre fusta i acrílic 012

· · · àngela vinent. Diàleg, 2007. Oli sobre tela, 100 x 100 cm 013

· · · barnamar (bàrbara, nani, aimar). El Circ de la Vida, Desembre de 2007 - Març de2008. Fotomuntatge. Fotografia en blanc i negre dintre el marc d’un cartell de circ típic dels anys vint. Cinc cartells de

dinA3 014

· · · carme rovira. Antígona, 2007-2008. Serigrafia i paper encolat 40 x 40 cm 015

· · · mariana milei. La comida está servida, 2007. Instal·lació, 205 x 45 x 55 cm 01

6

· · · chiara guarducci. Rullata, 2007. Funcionament amb acrílic fluorescent al paviment,

2 fotos 50 X 37,5 cm c/u 017

· · · verónica lahitte – verónica carracedo. Saca lo que tienes dentro, 2007. Videoinstal·lació

018

· · · kerstin vegelahn. La trenza de Mama, 2007. Instal·lació, 47 x 88 x 35 cm 019

· · · antonia del rio. Con ciudado, te cuido, 2003-2004. Fotografia b/n Taca de la imatge, 20’5 x 30’5 cm muntades sobre paspartout de 40 x 50 cm 02

0

· · · silvia rodriguez. Silvia Margarina 01/08 de la serie Rituales de sanación, 2007 - 2008. Fotografia digital a color, 20 x 20 cm 02

1

· · · lidia tamboleo garcía. Peso, 2005. Fotografia, 100 x 70cm 02

2

· · · carmen g. martinez. Quiromacia, 2007. Vídeo interactiu 023

· · · matilde cortés. Ciutadania invisible 1925-2007, 2007 tècnica mixta 100 x 100 cm 02

4

· · · carolina rivera. Recorrido orgánico, 2007.

Collage / tècnica mixta sobre plotter. L’obra es compon de dos plotters de 110 x 92 cm, muntats un vertical il’altre horizontal. 025

· · · guillermina lombardo. X-0000000, 2007. Fotografia digital, 24 x 30 cm, sèrie de 5 imatges 02

6

· · · paula ventades ezquerra. Una cura del amor, 2007 - 2008. Cuina crítica i intervenció pública 02

7

· · · sandra march. La Cadira de la Reina, 2007. Escultura de petit format,

l’obra consta de 30 escultures tèxtils (cadires - dona) i la mesura de les cadiretes és variable d’entre 6 a 16 cm d’alçada, i 5 a 16 cm d’amplada 028

· · ·

encarna martínez. Aguantando el tipo, 2007. Vídeo 23” min 029

· · · sonja de graff. Maledetta Femmina, 2007. Fotografia

digital, composició de 6 parts cadascuna de 40 x 20 cm, un total de 240 x 20cm 030

· · · sonia lanuzza. La buena vida, 2007. Fotografia

60 x 80 cm 031

· · · irene salas. Sin título, (Sèrie sobre el maltractament psicològic). Instal·lació fotogràfica, 44,23 x 59 cm 032

· · · maria romero. Reconstrucción, 2007. Vídeo performance,1,5’ 03

3

· · · Les salonnieres. Saló de tè, 2007. Encontre de relació, acció

La veritat, l’esquerra gover-namental ens té en exerci-ci constant i malabarisme mental.

Al març, ens vam tro-bar que en Zapatero i el seu

equip eren tan feministes que convocaven eleccions en 9 de març, en una decidida apos-ta per impulsar un moviment feminista autònom. Ja que ce-lebrar el 8 de març, Dia Inter-

nacional de les Dones, en plena jornada de reflexió, obligava

les feministes dels par-tits a ser tan discre-

tes com mai. I ja de pas, evitava que oportunis-tes diversos i diverses utilit-zessin el 8 de

taula anaeròbicazapaterista

(no confondre amb zapatista)

març per profits electorals. Més que res, perquè a la premsa, amb ordres o sense, no se’n va fer gaire ressò. I si se’n va fer, en general va evitar des-caradament parlar de la reivindicació central d’aquest 8 de març: que som les dones que decidim si parim o no parim. A TV3 van ser tan brillants que van parlar del dret a decidir... com conciliar vida laboral i professional. Però totes sabem que el 8 de març és nostre, i no ens el poden robar. I menys encara quan ens estan reta-llant la ja precària salut sexual i re-productiva i el dret a avortar. Així que vam sortir al carrer, i vam ser mol-tes, moltes més que altres vegades. Gràcies Zapatero! Llàstima que ja no tenim tan clar que els altres dies també són nostres i tampoc ens els poden robar. Sense anar més lluny, a la Teresa li van robar la bossa ahir al mercat.

e x e r c i c i s e s p i r i t u a l s n ú m e r o 5

> > >

Però sempre ens quedarà un dubte: va ser un oblit en tota regla1 i no van recordar que el 8 de març és un dia de dones i de carrer? O fou amb preme-ditació i traïdoria? I el gran problema: preferim un sí a la primera pregun-ta o a la segona pregunta? Terrible. També hagués estat un oblit convo-car eleccions per un 12 de setembre? ...i què hauria passat amb un 29 de juny? Hi deu haver reivindicacions de primera classe i de segona i, fleumes com som totes tres, no ens n’havíem assabentat.

I arriba l’abril, que d’allò, res de mil.No oblidarem mai la veu femenina que, el 14 d’abril, dia de l’aniversari de la República (espanyola), amb un to inusual entonà el “Capitan, mande firmes! Viva España! Viva el Rey!” (a la reina que la bombin). Se’ns ha que-dat enganxada, no sabem si al cor o a la rabada.

(I com s’ho fa aquest govern per es-collir tan encertadament les dates?)Això que ara una dona, catalana, jove (més o menys) i embarassada sigui la cap dels guerrers de l’Estat té la

seva gràcia. Com a mínim, ens alegra el dia sentir els comentaris astorats dels estaments militars i especímens similars i com, a molts, se’ls trenquen (alguns) esquemes. Ara, a part de riu-re, poca cosa més.

Per algunes, és “la voz de su amo”. Segur, però també ho són molts al-tres ministres de defensa precedents i posteriors. Com que és dona, ja co-mencem a retallar-li el criteri i les ca-pacitats.

Però a nosaltres, en realitat, no ens importa si té un gran criteri o una gran panxa.

El que ens importa és que tants i tants i tants anys d’exercicis espirituals, per a què? Per reivindicar que les dones anem a l’exèrcit i a més el comanem? No estàvem per l’abolició dels exèr-cits? O haurem de reactualitzar, des del feminisme, la famosa dita popu-lar de si vis pacem, para bellum?

És clar que, si formes part d’un go-vern i no tens cap mena d’intenció d’abolir res de res, per què no posar

una dona de ministra de la guerra? O potser les dones ens hem de centrar en les carteres d’educació, benestar, cultura i similars, tan adequades als nostres rols de cuidadores de la vida, i tenir un govern d’allò més rosa, ro-sae, rosa, com voldria en Berlusconi.

I per fi arriba també el tan demanat ministeri per a la igualtat amb minis-tra inclosa i olè. Realment aquests del Gal, els de la llei Corcuera, els de la llei d’avortament, els del famós “plan de empleo juvenil”, els de la re-forma de la jubilació, els de Reinosa, Hunosa, així es fan les coses, els d’OTAN d’entrada no, etc. són uns (i unes) artistes del pos-sibilisme, del meneo por

< < | |

1. Uns minuts per a la publicitat: Per tota la regla, utilitzeu sistemes ecològics i reutilitzables! Van de meravella: copa

menstrual, esponjes marines... Si viatges, no cal omplir la maleta de tota mena de tampons i compreses per als

diferents dies, no calen líquids blaus ni superabsorvències, els i les peixos i els i les banyistes viuen tranquil·les sense

entrabancar-se amb objectes flotants, i t’estalvies un munt de pasta!

aquí, reformita por allà, pasito palan-te y pasito patrás. Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual...

Així que, dones, si sou de les que voteu i creieu en l’estructura de l’Estat i el parlament i la resta de coses, animeu-vos, que tindrem una legislatura que promet.

I si sou de les que no voteu i no creieu en l’estructura de l’Estat i la democràcia parla-mentària i altres, animeu-vos,

que tindrem una legislatura entretinguda.

Atención, mande firmes! Terra, Mar i Aire

> > >> > >

mireia coromina portasimatge: vida yovanovich

| | > > > > >

Vida Yovanovich.2 7 a n y s , 8 m e s o s , 1 4 d i e s

El títol de l’exposició,

videoinstal·lació i diverses

fotografies sobre dones

empresonades a Mèxic,

que es pot visitar a l’espai

Xavier Miserachs, al Palau

de la Virreina de Barcelona

fins al 31 d’agost.

Vida Yovanovich, la fotògrafa mexicana d’origen iugoslau, a través del seu

projecte artístic entorn de la dona i el temps, presenta els retrats de dones que

afronten un nou període: la presó; un cicle que van haver de començat a causa

d’acabar amb la vida de les seves parelles.

Ens pensem que són monstres terrorífics, ignorem que són víctimes d’una his-

tòria de vida. Ignorem que de petites van haver de fugir de casa perquè rebien

abusos, maltractaments, diu la fotògrafa.

Dones que han decidit no aguantar més, però quant de temps han de pagar

aquestes dones per la persona que els ha restat vida?

Dones que deixen d’aguantar i cometen un crim pel qual se les castiga a 27

anys, 8 mesos i 14 dies injustament i mai equiparable en el cas dels homes,

exempts de tal càstig.

Abandó, rebuig, soledat i pas del temps. A través de la seva mirada evoca

aquests quatre conceptes, abstracció fruit d’uns deu anys de feina. Ella fa un

acompanyament a diverses dones en aquest càstig, sabent entrar i mimetit-

zar-se en l’ambient i les dones, aconseguint que la càmera i les seves veus es

converteixin en testimoni d’aquesta part de la societat ignorada.

L’exposició presenta la mirada de Vida sobre les històries de les preses, la veu

i els seus objectes en els espais de condemna. Crea una escenografia a través

de 4 sales.

La primera, 8 fotografies que reprodueixen, a grandària real, la imatge de 8

dones. Les fotografies estan acompanyades de diferents textos anònims que

evoquen les veus d’aquestes dones, protagonistes de l’exposició.

> > >

Al segon espai hi trobem 18 fotogra-

fies, que recullen els diferents espais

de la presó així com diversos objectes

de les dones empresonades. Les foto-

grafies plasmen l’abandonament, el

rebuig i el pas del temps.

La tercera sala, foscor, un muntatge

audiovisual, reprodueix les imatges

reforçades amb les declaracions so-

nores de les diferents protagonistes.

L’última sala, ens mostra 7 fotografi-

es de gran format que plasmen dife-

rents situacions de dones empreso-

nades.

Discurs, lluny de qualsevol sensacio-

nalisme, artístic pel punt de vista que

genera a través de la sensibilitat de

les imatges. El que explica i com ho

explica. Una forma artística d’acos-

tar-se a la realitat de les dones preses

a través d’un llarg període d’experi-

mentació vital i artístic de l’autora en

el projecte.

< < | |

Poques vegades trobarem un títol tan ajustat a la pel·lícula. Certament les quasi dues hores de projecció no són altra cosa que els quatre minuts d’exaltació musical protagonitzats per la jove de la fotografia.

| | > >

RESSENYA | mercè coll | drac màgic

cuatro minutos | Chris Kraus | Alemanya 2006

A Chris Kraus li va interessar el perso-natge de la professora de piano que, segons va llegir en el diari, es jubi-lava després d’haver impartit les se-ves classes durant molt anys en una presó de Berlín. Al voltant d’aquesta nota periodística va imaginar una història i, veient els resultats, podem suposar que la seva imaginació va quedar-se fixada en una imatge, la imatge-anunci de la pel·lícula, sense poder compondre cap altra història que la suma de clixés amb els quals finalment construeix l’argument de la pel·lícula. Una noia jove, dreta i d’esquenes, descalça i amb un vestit negre de tirants, té les mans esposa-des, però amb la dreta toca el piano.

Com ha arribat aquesta noia a tro-bar-se en una situació com aquesta? La resposta és l’encadenament de cli-xés que abans apuntava, organitzats

al voltant de l’escena anunciada a la fotografia i que culminen visualment amb un seguit de plans al ralentí de la ferotge interpretació de Jenny al piano, interpretant la seva pròpia música, tantes vegades rebutjada per la professora Kruger.

L’estranya situació mostrada és la celebració d’un concurs per desco-brir joves talents i la noia que veiem d’esquenes és la candidata presen-tada per la severa professora Kruger, que imparteix les seves classes en una presó. Les mans lligades a punt de tocar el piano és el gest amb el qual s’escenifica el geni indòmit d’aquesta noia condemnada per un assassinat que no ha comès. Gràcies a la tenacitat de la seva professora, podrà expressar tota la seva força creadora en els quatre minuts dels quals disposa. De les mans surt un

cant de llibertat que poc a poc va transformant la sorpresa del públic i del jurat en admiració i entusiasme fins a rebre una gran ovació que ella acull saludant al públic mentre la po-licia envaeix l’escenari.

Aquesta apoteosi creadora es pro-longa de forma excessiva per garantir l’esclat d’emocions que la pel·lícula ha anat dibuixant al llarg del seu tra-jecte a través d’una suma de situaci-ons melodramàtiques de la vida de la professora i la seva alumna.

La història personal de la Sra. Kruger, centrada en un fet traumàtic com in-fermera en una presó nazi, i la histò-ria de Jenny es creuen al llarg del relat per explicar la relació mestra-alumna com un joc d’intercanvi i d’aprenen-tatge mutu. L’estructuració i alter-nança dels episodis és el principal

| | > >> > > > > >

Direcció i guió: Chris Kraus | País: Alema-

nia | Any: 2006. | Duració: 113 min. | Gè-

nere: Drama. | Interpretació: Monica Bleib-

treu (Traude Krüger), Hannah Herzsprung

(Jenny Von Loeben), Sven Pippig (Mütze),

Richy Müller (Kowalski), Jasmin Tabatabai

(Ayse), Stefan Kurt (Meyerbeer), Vadim

Glowna (Gerhard Von Loeben), Nadja Uhl

(Nadine Hoffmann), Peter Davor (Wahrig),

Kathrin Kestler (Hannah). | Producció: Mei-

ke Kordes y Alexandra Kordes | Música: An-

nette Focks | Fotografia: Judith Kaufmann

| Muntatge: Uta Schmidt | Disseny de pro-

ducció: Silke Buhr | Vestuario: Gioia Raspé.

encert de la pel·lícula, el problema és que la història de Jenny està exces-sivament explicada per un seguit de situacions que pràcticament recullen totes les desgràcies i agressions pos-sibles que pot viure una noia.

Hi ha un recurs narratiu que val la pena destacar com a mèrit principal de la pel·lícula i consisteix a avançar el fet que després serà explicat per algun dels protagonistes. Aquest in-tercanvi de temps, el dels fets i el del relat d’aquests, vincula amb encert les històries de les dues protagonis-tes i manté l’atenció pel desenvolu-pament del present narratiu sobre la participació de Jenny en el concurs.

La narració no explicita, com és usu-al, els motius i l’encadenament cau-sal dels esdeveniments, però en canvi és totalment reiterativa a l’hora de dibuixar el personatge de Jenny.

La pel·lícula no aconsegueix resoldre l’equilibri entre el que evoquen les imatges i el que mostren. Hi ha un excés de suggerències perquè vol dir massa coses i narrar-les encara que sigui de manera condensada. El gest deixa de ser una metàfora i es con-verteix en una imatge-clixé.

< < | |