diari de sessions - parlament.cat · sol·licitud de compareixença del director general de...

Sol·licitud de compareixençadel director general de Relacions Exteriors perquè informi so-bre la seva participació en la direcció del Consell de Diplomà-cia Pública de Catalunya (tram. 356-01158/10) p. 3

Compareixençad’una representació d’Oxfam Intermón per a presentar l’infor-me Iguals. Acabem amb la desigualtat extrema. És hora de can-viar les regles (tram. 357-01278/10) p. 4

Compareixençad’una representació del Consell Català del Moviment Euro-peu davant la Comissió d’Acció Exterior i de la Unió Europea per a explicar les activitats europeistes del Consell (tram. 357-01281/10) p. 17

DIARI DE SESSIONSDEL PARLAMENT DE CATALUNYA

X legislatura Sèrie C - Número 691

Sisè període 10 d’abril de 2015

Comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació

Presidència de l’Im. Sr. Jordi Solé i Ferrando

Sessió núm. 25

S U M A R I

Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.

El DSPC reprodueix només les intervencions orals fetes durant la sessió. La resta de documentació que acompanya la intervenció es pot consultar a l’expedient de la comissió.

Transcripció i correcció: Mallol Traductors Associats · Imprès al Parlament ISSN: 0213-7976 (general), 0213-7992 (sèrie C) · DL: B-3.468-1982 · www.parlament.cat

www.parlament.cat

Sèrie C - Núm. 691 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 10 d’abril de 2015

COMISSIó D’ACCIó ExTERIOR, UNIó EUROPEA I COOPERACIó, SESSIó NÚM. 25 3

Sol·licitud de compareixençadel director general de Relacions Exteriors perquè informi sobre la seva participació en la direcció del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (tram. 356-01158/10)

En primer lloc tenim la sol·licitud de compareixen-ça, que hauríem de votar, del director general de Re-lacions Exteriors davant de la nostra comissió perquè informi sobre la seva participació en la direcció del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, en el Diplocat. És una sol·licitud feta pel Partit Popular. Per tant, passo la paraula al seu portaveu, el diputat Juan Milián.

Juan Milián Querol

Sí, moltes gràcies, president. El director general de Re-lacions Exteriors de la Generalitat forma part de l’òr-gan de govern superior del Consell de Diplomàcia Pú-blica de Catalunya, conegut com Diplocat, com poden veure en la relació de tots els membres del Ple, que està a la pàgina web de Diplocat.

Com saben, aquest és un organisme que es dedica ac-tualment, gairebé de manera exclusiva, a la interna-cionalització del separatisme; amb molt poc èxit, tot s’ha de dir, però amb un cost molt elevat per als cata-lans, tant pel que fa als diners que ens costa com tam-bé per la imatge a l’exterior que dóna de Catalunya. No ho dic jo només, ho diu també el senyor Duran i Lleida, que és, precisament, el president del partit del director general de Relacions Exteriors.

Diplocat és, a més, responsable del contracte, d’un dels contractes amb el lobby internacional Indepen-dent Diplomat, que fa una feina, diguem-ne, fosca, que el Govern no ens vol explicar. A més, emet uns informes mensuals, uns informes que passa al Govern de la Generalitat, que no ens deixa veure als diputats d’aquesta cambra. Però és que, a més, la delegació de Nova York, de la qual és responsable també el direc-tor de Relacions Exteriors, doncs, també ha signat un contracte amb aquest lobby, Independent Diplomat, i per tant creiem que hauria de venir a donar explicaci-ons a aquesta cambra, a aquesta comissió.

A més, jo crec que seria molt lleig que, tenint una co-missió parlamentària dedicada a l’acció exterior, el di-rector de Relacions Exteriors de la Generalitat no vin-gués, no comparegués en tota una legislatura.

Per tant, perquè puguem fer la nostra feina, jo dema-no a la resta de grups parlamentaris que ens aprovin aquesta sol·licitud de compareixença.

Moltes gràcies, president.

El president

Moltes gràcies. Per al posicionament dels grups, pas-saré la paraula als seus portaveus.

Començaré fent jo mateix el posicionament per Es-querra Republicana.

(Pausa.)

SESSIó NÚM. 25

La sessió s’obre a les deu del matí i deu minuts. Presi-deix Jordi Solé i Ferrando, acompanyat del vicepresident, Roger Montañola i Busquets, i de la secretària, Lorena Vicioso Adria. Assisteix la Mesa el lletrat Miquel Lluís Pa-lomares Amat.

Hi són presents els diputats xavier Cima Ruiz, Jordi Ciu-raneta Riu, Anna Figueras i Ibàñez, M. Assumpció Laïlla i Jou, Benet Maimí i Pou, Begonya Montalban i Vilas, Joan Morell i Comas, Marta Pascal i Capdevila, Carles Pellicer i Punyed i Anna Solé i Ramos, pel G. P. de Convergència i Unió; Gemma Calvet i Barot, Sergi Sabrià i Benito, Alba Vergés i Bosch i Marta Vilalta i Torres, pel G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya; Montserrat Capdevila Tatché, Rocío Martínez-Sampere Rodrigo, David Pérez Ibáñez i Nú-ria Segú Ferré, pel G. P. Socialista; Juan Milián Querol, Jordi Roca Mas i Fernando Sánchez Costa, pel G. P. del Partit Popular de Catalunya; Sara Vilà Galan, pel G. P. d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, i José María Espejo-Saavedra Conesa, pel G. P. de Ciutadans.

Assisteixen a aquesta sessió el director d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu i Hosta, i el president del Consell Català del Moviment Europeu, xavier Ferrer i Junqué, acompanyat del secretari general, Joaquim Mi-llan i Alegret.

ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA

1. Sol·licitud de compareixença del director general de Relacions Exteriors davant la Comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació perquè informi sobre la seva participació en la direcció del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (tram. 356-01158/10). Juan Milián Querol, del Grup Parlamentari del Partit Popular de Cata-lunya. Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.

2. Compareixença d’una representació d’Oxfam Intermón davant la Comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Co-operació per a presentar l’informe Iguals. Acabem amb la desigualtat extrema. És hora de canviar les regles (tram. 357-01278/10). Comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació. Compareixença.

3. Compareixença d’una representació del Consell Ca-talà del Moviment Europeu davant la Comissió d’Acció Exterior i de la Unió Europea per a explicar les activitats europeistes del Consell (tram. 357-01281/10). Comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació. Comparei-xença.

El president

Comencem la sessió d’avui de la Comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació lamentant el quart d’hora de retard amb el qual comencem.



Jordi Solé i Ferrando

El nostre grup votarà en contra d’aquesta sol·licitud de compareixença, primer..., per dos motius principals, diguem-ne, eh? El primer és que és com a mínim cu-riós que demanin la compareixença d’un director ge-neral per una qüestió tan concreta com la participació en un dels organismes, en un dels molts organismes on, en tant que director general, segur que participa. I, en segon lloc, perquè el Diplocat és una de les ob-sessions que té el Partit Popular en matèria d’acció ex-terior catalana, i és una obsessió que vostès... (Pausa.) Hi ha algun problema? (Veus de fons. Pausa.)

Bé, doncs, segueixo amb la meva intervenció. És una obsessió, deia, del Partit Popular, el Diplocat, una ob-sessió que ens han demostrat diverses vegades en aquesta comissió, i en el plenari ja ha comparegut, doncs, el director de Diplocat, en aquesta comissió, han tingut l’oportunitat de fer les preguntes i els co-mentaris que els han semblat pertinents, i per tant per aquests motius nosaltres no donarem suport a aquesta sol·licitud de compareixença.

(Pausa.)

El president

Hi ha algun altre grup que es vulgui posicionar? (Pau-sa.) Sí? (Pausa.) Passo la paraula al diputat David Pérez.

David Pérez Ibáñez

Votarem a favor, senyor president.

El president

Gràcies. (Sara Vilà Galan demana per parlar.) Dipu-tada Sara Vilà.

Sara Vilà Galan

Sí, nosaltres també votarem a favor, no tant perquè po-sem en dubte que el Diplocat internacionalitza el dret a decidir –a nosaltres ens sembla absolutament legí-tim–, sinó perquè creiem convenient que..., és interes-sant tenir una altra compareixença del Diplocat, per fer més preguntes, i per avaluar, també, els projectes, la feina feta, les activitats. Estem en un moment cru-cial, precisament, de la internacionalització del dret a decidir, i ens interessa molt comptar amb el seu parer i tornar a fer preguntes.

(Marta Pascal i Capdevila demana per parlar.)

El president

Diputada Marta Pascal.

Marta Pascal i Capdevila

Sí, gràcies, senyor president. Per anunciar el nostre vot contrari, també, en aquesta compareixença, bàsi-cament perquè entenem que la petició està feta dins de la retòrica a la qual ja ens té acostumats el Par-

tit Popular, més de desgast que no pas, doncs, d’inten-ció de demanar informació respecte a les que són les atribucions d’aquest director general. I per tant, sumat als arguments que ja s’han sentit prèviament, entenem que l’objecte i el subjecte de la compareixença, doncs, no tenen la coherència pertinent.

Gràcies.

(José María Espejo-Saavedra Conesa demana per par-lar.)

El president

Gràcies. Diputat Espejo-Saavedra.

José María Espejo-Saavedra Conesa

Gracias, presidente y portavoz del Grupo Parlamenta-rio de Esquerra dentro de la comisión.

Nosotros, evidentemente, vamos a votar a favor de la comparecencia del director general de Relaciones Ex-teriores.

Es evidente nuestra posición, también, respecto del Di-plocat, que en muchos aspectos coincide con la del Partido Popular, pero no entraré a justificar esta solici-tud de comparecencia en esas razones –que es eviden-te que compartimos, como digo–, sino en la transpa-rencia, transparencia que con las intervenciones tanto de Esquerra Republicana, del presidente de la comi-sión, que sin dejar de ser presidente ha hecho su inter-vención, y del Grupo Parlamentario de Convergència i Unió, ha quedado perfectamente demostrado que no les interesa en absoluto la transparencia de la que presu-men. En pocas ocasiones se ha denegado aquí la com-parecencia de un miembro de la Administración para informar sobre materias de su competencia.

Gracias.

El president

Molt bé, doncs. Passem a la votació d’aquest punt.

Vots a favor?

Vots en contra?

Doncs, queda rebutjada la sol·licitud de compareixença.

(El punt primer de l’ordre del dia és rebutjat per 9 vots a favor, 11 en contra i cap abstenció.)

Compareixençad’una representació d’Oxfam Intermón per a presentar l’informe Iguals. Acabem amb la desigualtat extrema. És hora de canviar les regles (tram. 357-01278/10)

Com a següent punt a l’ordre del dia, tenim la substan- cia ció de la compareixença d’una representació d’Ox-fam Intermón per presentar l’informe Iguals. Acabem amb la desigualtat extrema. És hora de canviar les re-gles. La compareixença ens la farà el director d’Oxfam Intermón a Catalunya, el senyor Francesc Mateu, a qui vull donar la benvinguda, un cop més, a la nostra co-



missió. Gràcies per assistir-hi, gràcies per tenir la vo-luntat de donar-nos a conèixer un dels molts informes que fa Oxfam, concretament un, aquest informe, que és sobre la creixent desigualtat a nivell mundial.

Per tant, senyor Mateu, endavant, té la paraula.

Francesc Mateu i Hosta (director d’Oxfam Intermón a Catalunya)

Molt bé, doncs. Molt bon dia a tothom. Moltes gràcies per convidar-me altre cop, i aquest cop per presentar aquest informe, Iguals.

(L’exposició de l’orador és acompanyada d’una pro-jecció de xarts, els quals poden ésser consultats a l’expedient de la comissió.)

Aquest és un informe que vàrem presentar l’octubre-novembre de l’any passat i que en el seu moment vaig trametre a tots els grups, i em consta que us l’heu llegit, perquè pràcticament he vist tothom fent servir dades d’aquest informe, la qual cosa em fa molta il·lusió, no?

Em plantejava, quan em vàreu demanar que vingués, què venia a explicar, quan la major part dels titulars ja els coneixíeu, i he intentat anar una mica més a fons d’algunes de les dades de l’informe, a fi que enten-guem, o entengueu una miqueta més el contingut d’a-quest informe.

Com sabeu, perquè ho he explicat a altres comissions, entitats com Oxfam Intermón tenim com a objectiu la reducció i eradicació de la pobresa, i fa un temps que estem parlant de desigualtat. Això ho he explicat di-verses vegades. Des del 2008, amb alguns dels diag-nòstics vàrem veure que el principal inconvenient que tenim per combatre la pobresa, per eradicar la pobre-sa, en aquests moments és la creixent desigualtat a tot el món, i això ens ha fet plantejar aquest tema com a prioritari i treure aquest informe, que, bàsicament, parla sobre la desigualtat.

Com que aquest informe és bastant..., el que explica són moltes xifres i tal, he portat aquesta presentació, i si volguéssiu posar-la als vostres ordinadors, o a les vostres tablets, aquesta és l’adreça en la qual trobareu l’informe, i podreu anar endavant i endarrere amb tota llibertat, sense que espereu el que jo faci. Si algú vol fotografiar el codi BIDI, també ho pot fer directament.

D’acord, doncs. Començo amb les xifres que heu fet servir gairebé tots vosaltres, i que són les més espec-taculars, que parlen, una mica, de la distribució de la riquesa al món. Aquesta és la gràfica de la distribució de la riquesa, en la qual hi ha un 20 per cent de la po-blació que pràcticament acumula tota aquesta riquesa, i en canvi el 80 per cent, com podeu veure a la que és la part més baixa, és la que té menys riquesa.

Però si entrem a elaborar aquestes dades arribarem en aquesta dada, que és, potser, de les més impactants de l’informe, en la qual es veu la progressió de la parti-cipació de la riquesa mundial de l’1 per cent més ric i el 99 per cent més pobre. Estem aquí amb dades de mitjans de 2014; si seguim la progressió, en aquests moments, a començaments..., el gener del 2016, l’1 per

cent de la població mundial tindrà més riquesa que el 99 per cent restant.

Aquesta acumulació de riquesa és molt preocupant, i especialment si anem... –perdó–, si entrem una mi-ca més en aquest 1 per cent, quan veiem que vuitanta persones –vuitanta, les que cabrien en aquest autobús– tenen tanta riquesa com la meitat de la població, com 3.500 milions de persones. En l’informe, si us l’heu baixat, parla de vuitanta-cinc, i això són les dades que teníem l’octubre de l’any passat. El gener d’aquest any són vuitanta, i això forma part, també, d’aquest procés.

Bé, aquí és la gràfica que creua la riquesa de les vui-tanta persones més riques i la riquesa del 50 per cent més pobre del món. I aquí teniu quin és el nombre de persones que han tingut el 50 per cent de la riquesa..., que han tingut l’equivalent del 50 per cent més po-bre. Aquests 80 del 2015 eren 92 el 2013, i eren 388 el 2010. És a dir, això ens indica una creixent concentra-ció de la riquesa cada vegada en menys mans.

A nivell de Catalunya, també tenim algunes desigual-tats d’aquestes. Això ho havien publicat en alguns di-aris: la fortuna dels vint catalans més rics equival al producte interior brut de la República Democràtica del Congo, o a tres vegades el pressupost de sanitat de Catalunya.

I una de les coses que és molt important per a nosal-tres, perquè..., més enllà del que passi a casa nostra, sabem que set de cada deu persones al món viuen en països on la desigualtat s’ha incrementat els darrers trenta anys. És cert que hem aconseguit nivells de re-ducció de la pobresa, però en aquests moments això s’està revertint, i és bàsicament a causa d’aquest tema de la desigualtat.

Aquesta és una de les imatges més espectaculars de l’informe, que, d’alguna manera, ens reflecteix aques-ta creixent desigualtat.

Però m’agradaria, en aquest informe, fer una repassa-da de xifres del món. L’informe són vuitanta-cinc pà-gines, està ple de xifres. Hem analitzat la desigualtat a tots els països del món, i el que faré ara serà passar per alguns països i ressaltar alguns temes. Els temes que ressaltaré, els teniu a la resta de països, i podríem fer el comparatiu, però era impossible portar totes les dades aquí, i n’he destacat..., de les més importants.

I com que jo m’estimo especialment Àfrica començo per Àfrica, i entro a Àfrica per aquesta foto de la des-igualtat de la tanca de Melilla, que és de les més im-pactants, també, que hem tingut darrerament.

A l’Àfrica..., una de les coses que també és important que sapiguem, perquè moltes vegades tenim l’Àfrica com un espai només d’extrema pobresa: a l’Àfrica sub-sahariana hi ha setze persones amb una fortuna supe-rior a 1.000 milions de dòlars, que conviuen amb 358 milions de persones en situació de pobresa extrema. És a dir, la desigualtat no és només entre el que seria el teòric nord i el sud, sinó que les desigualtats a nivell local també es reprodueixen, no?

Si els africans mantinguessin la trajectòria de creixe-ment actual sense que es produïssin canvis en els ni-



vells de desigualtat d’ingressos, l’índex de pobresa no baixaria del 3 per cent fins al 2075. És a dir, que la desigualtat és un greu condicionant per eradicar la po-bresa.

I si ens n’anem a coses concretes, per exemple, una de les coses que cita l’informe és que a Sierra Leone, el 2012, el Govern va fer un acord amb sis grans compa-nyies perquè a canvi d’instal·lar-se al país no paguessin impostos. L’estalvi d’aquestes sis grans companyies su-posava el 59 per cent del pressupost nacional, vuit ve-gades el pressupost de sanitat. Dos anys més tard, mal-auradament, l’ebola s’ha acarnissat amb Sierra Leone, i s’ha trobat amb un país sense una infraestructura sa-nitària mínima, i això li ha costat 4.000 morts. Però no només 4.000 morts, sinó que..., 1.600 milions de pèr-dues en productivitat, perquè a Sierra Leone, no sé si ho saben, però fins i tot s’ha acabat confinant la gent a casa seva alguns dies per tal d’intentar evitar els conta-gis, perquè era l’única manera que tenien.

Si de Sierra Leone ens n’anem a Zàmbia, ens trobem amb casos paradoxals, com que és un país que ha pas-sat de ser un país de renda baixa a ser un país de ren-da mitjana-baixa, perquè ha tingut creixements sostin-guts en gairebé deu anys del 3 per cent, però que en aquesta mateixa situació han crescut un 10 per cent les persones que viuen amb menys d’un euro al dia, i han passat del 65 per cent al 74 per cent –no al 745, que ai-xò és un error de..., el 5 i els percentatges estan en la mateixa xifra..., en la mateixa tecla.

Per tant, el creixement econòmic dels països no té per què reflectir el creixement econòmic de tots els ciuta-dans, i això és el que la desigualtat acaba explicant.

Si ens n’anem a la situació de Nigèria, és un país sem-blant, en què hi ha hagut creixements importants, però on, si bé és cert que el 10 per cent més ric ha crescut de manera important, el 40 per cent més pobre tam-bé ha decrescut d’una manera important. I aquest és un cas paradoxal, perquè si comparem Nigèria i, per exemple, Bangla Desh, amb situacions econòmiques semblants –potser una mica millor la de Nigèria que la de Bangla Desh–, a causa dels índexs de desigual-tat interna que té Nigèria la probabilitat d’un infant de morir abans dels cinc anys és quatre vegades superior a la de Bangla Desh. És a dir, estem comparant països amb situacions semblants, però on els índexs de des-igualtat acaben jugant en contra, sobretot, de la part més pobra de la població.

Estic donant moltes xifres, eh? Vull dir, no és impor-tant la xifra en si, sinó que ens quedem una miqueta..., intento fer una mica de globalitat per després aterrar.

Si ens n’anem a Kenya, en aquesta gràfica, que la teniu de tots els països, podeu veure que amb una reducció de deu punts, és a dir, si passéssim del 0,43 que tenen ac-tualment d’índex de Gini al 0,32, 6,8 milions de perso-nes sortirien de la pobresa. Hi ha alguns altres països més al davant en els quals aquestes xifres encara són més espectaculars.

I, si ens n’anem al cas d’Uganda, aquí podeu veure el comparatiu de 2000 i 2011 de la població més rica i de la població més pobra, en el qual, certament, la mortalitat infantil de la població més rica s’ha reduït a

menys de la meitat, mentre que la de la població més pobra s’ha reduït, però només mínimament, sense que això sigui un cas molt evident.

En positiu, també, perquè no tot són dades negatives: a Uganda la reducció, o sigui, la desaparició de les taxes escolars ha suposat un increment del 73 per cent de l’escolarització –a Uganda. És a dir, en positiu també: quan fem mesures que eviten la desigualtat, els resul-tats, a vegades, són tan espectaculars com aquests.

I aquesta és una gràfica del que passa..., me n’he anat a Etiòpia, on comparem el 20 per cent més pobre amb el 20 per cent més ric, zones urbanes i zones rurals, i homes i dones, no? On es veu, pràcticament, que el punt més important és que la diferència de gènere és molt abismal.

El tema de gènere és un dels més importants en els te-mes de desigualtat a tot el món. A tot el món, les dones –això ja ho sabeu, perquè esteu tots a sobre d’aquest te-ma– cobren entre un 10 i un 30 per cent menys que els homes. La majoria de feines precàries a tot el món es-tan portades per dones; el 85 per cent del tèxtil a l’Índia i Bangla Desh està «en mans» –i dic «en mans» entre cometes– de les dones. I també perquè en tinguem una idea: dels vuitanta més rics aquests que tenim al món, només tres són dones.

Si seguim amb aquesta proporció..., amb la progressió que estem fent, que és positiva però és molt lenta, en-cara tardarem setanta-cinc anys que s’iguali la bretxa salarial entre homes i dones al món.

Si d’Etiòpia ens n’anem a Sud-àfrica –a Sud-àfrica, que és un dels països emergents–, ens trobem també des-igualtats brutals. Un treballador d’una mina de platí hauria de treballar tres anys per guanyar les primes anuals –només les primes anuals– d’un director exe-cutiu mitjà, i les dues persones més riques de Sud-àfri-ca tenen la mateixa riquesa que la meitat més pobra de la població. O sigui, en aquests països les desigualtats també són absolutament brutals.

I salto del continent africà i me’n vaig a l’Índia. És un dels països, també, paradoxalment desiguals, on tam-bé podeu veure que el 10 per cent més ric, que és la línia blava superior, ha incrementat la seva riquesa, mentre que el 40 per cent més pobre l’ha disminuït d’una manera important. I a l’Índia, si aconseguíssim reduir deu punts l’índex de desigualtat, serien 173 mi-lions les persones que sortirien del nivell de la pobre-sa –173 milions. Si us afegeixo que amb el patrimoni dels milmilionaris indis que hi ha podríem aconseguir dues vegades això, podem tenir una idea de quins són els índexs de desigualtat interns que tenim, en aquest cas, a la mateixa Índia.

Si fem aquest estudi a la zona d’Indonèsia, la reducció de deu punts de l’índex de Gini trauria 31 milions de persones de la situació de pobresa. I si ens n’anem a un país com la Xina també podem veure com els in-crements de riquesa del 10 per cent més ric i del 40 per cent més pobre també han seguit d’aquesta manera divergent.

Salto de l’Àsia i me’n vaig a l’Amèrica Llatina, amb al-guns exemples en positiu, també, com és aquest cas del



Brasil, en el qual el fet que el salari mínim augmentés un 50 per cent ha suposat aquest decrement tan impor-tant de l’índex de desigualtat interna al mateix país. No és l’única mesura, però és una de les mesures. Aquest decrement que ha tingut el Brasil és el que, si el tingués l’Índia, permetria sortir a 173 milions de persones de la pobresa extrema.

Hi han altres països a nivell de l’Amèrica Llatina on els índexs de desigualtat estan decreixent positivament, com seria el cas de Bolívia.

És important també, en els índexs de desigualtat, sa-ber que, amb les dades que tenim del banc HSBC de Suïssa, els residents de Llatinoamèrica tenien el 2007, a un sol banc, d’un sol paradís fiscal, eh? –un any, un banc, d’un paradís fiscal, residents a Llatinoamèrica–, 52.600 milions, que és el 26 per cent de la inversió pú-blica en salut de tota la regió. Estem parlant d’un banc, un any, un país. Els diners que podem tenir a tots els paradisos fiscals de gent...

Estic intentant demostrar que la desigualtat és... Hi ha una desigualtat nord-sud, però la desigualtat, en aquests moments, acaba sent molt més propera i molt més pròxima a tots els ciutadans que tenim.

També a nivell de l’Amèrica Llatina una de les co-ses que és important és la despesa farmacèutica, eh? Hi han malalties que són conegudes, com pugui ser la malària, però hi han malalties més desconegudes, com el Chagas. Només el 10 per cent del que invertei-xen en R+D els laboratoris farmacèutics es destina a les malalties del 90 per cent més pobre de la població.

I no és d’aquest informe, és d’un estudi posterior, però la indústria farmacèutica dedica a l’any al voltant de 1.500 milions en lobbys per..., a nivell de tot el món. Això li va permetre l’any passat incrementar els seus guanys –incrementar, no tenir– en 80.000 milions de dòlars. Mil cinc-cents milions de dòlars en lobby és superior al que Espanya destina a cooperació interna-cional, perquè ens fem idea, una mica, de les dimensi-ons del que suposa això.

Aquesta també és una gràfica de l’Amèrica Llatina, en la qual intenta comparar els indigents amb la pobre-sa no indigent, i que demostra..., i que vol demostrar, d’alguna manera, l’increment de la pobresa invisible. És a dir, la indigència és aquella pobresa que veiem; la indigència ha anat disminuint, però la pobresa, la po-bresa invisible, s’ha anat incrementant.

I si d’aquí me’n vaig als Estats Units, que no estan exempts d’aquesta situació, en aquesta gràfica teniu l’increment de participació en la renda de l’1 per cent més ric del 80 al 2012, que ha estat en el cas dels Es-tats Units. Però és un país amb profundes desigualtats. Hi ha cent milions de persones cada any que cauen en fallida simplement per pagar una despesa sanitària. El 62 per cent de les fallides econòmiques dels ciutadans als Estats Units són degudes a haver de pagar una des-pesa sanitària. És a dir, fins a quin punt, també, les desigualtats les tenim a tot arreu on estem.

A què és degut, això? I estic acabant. Bàsicament, és degut a tot un cicle en el qual..., a un cercle viciós en el qual hem entrat, en el qual la desregulació financera

ha tingut un rol molt important. Aquí teniu una gràfi-ca comparativa de la desregulació financera i la par-ticipació en la renda de l’1 per cent més ric, que, com podeu veure, és molt equivalent. I això ens ha portat en aquest cercle viciós, en el qual la concentració de la riquesa està actuant en forma de captura política, que acaba, d’alguna manera, corroint les institucions, provoca desigualtat econòmica, això provoca captura d’oportunitats, que genera, alhora, concentració de ri-quesa, i és un dels cicles més perillosos que tenim en aquests moments.

Més que una societat desigual, jo crec que tenim una societat bloquejada, en aquests moments, per aquest cercle viciós, i això ens demana una acció decidida per fer un desbloqueig, no?

I com podem fer aquest desbloqueig? Perquè l’infor-me també proposa solucions. Doncs, mireu, la prime-ra manera de fer un desbloqueig és el sistema fiscal. El sistema fiscal, en aquests moments, segueix sent l’eina més potent que tenim sobre la taula. I el sistema fis-cal, com sempre hem dit, té dues cares: la cara de la despesa, és a dir, com fem una despesa que vagi re-alment a combatre la desigualtat, i la cara de l’ingrés, com fem un ingrés que sigui clarament redistributiu. Si combinem les dues cares, podrem tirar endavant amb l’eina més potent que tenim en aquests moments.

Hem repetit en altres informes quins són els nivells de frau fiscal, quina és la situació de les poques em-preses de l’IBEX 35 espanyol. A l’últim informe que vàrem treure explicàvem la presència de les 35 empre-ses. Trenta-quatre tenen 810 filials a paradisos fiscals, de les quals 126 de les 34 diferents..., estan al mateix petit apartament de Delaware, als Estats Units. És a dir, hi ha una situació d’evidència de frau fiscal.

A nivell del món, es calcula que..., és molt difícil, això, però el frau fiscal que hi ha a nivell mundial ens per-metria haver solucionat dues vegades la inversió que ens calia per haver aconseguit els objectius de desen-volupament del mil·lenni que no s’havien aconseguit.

Aquí teniu un comparatiu, després d’impostos. Tam-bé ho explica en l’informe, com canvia la situació abans i després d’impostos en els diferents països, en quins països hi ha un veritable treball de redistribució dels impostos. Evidentment, el campió és Finlàndia, l’aposta redistributiva que té Finlàndia és la major, i la menor, en aquest gràfic, és el Perú. Tot això ho podeu trobar en l’informe.

La segona és el blindatge; la segona aposta és el blin-datge de polítiques socials i d’ocupació. La manera que tenim de posar un terra a la pobresa..., ai!, a la desigualtat –la podem combatre per dalt o per baix– és tenir unes polítiques públiques que assegurin la sanitat, que assegurin l’educació, que assegurin l’ha-bitatge. Si assegurem això, ens assegurarem que del terra no baixa ningú, i a partir d’aquí podrem pensar a disminuir els decrements.

I la tercera és un reforç democràtic, i és un reforç..., i és molt oportú dir-ho aquí. No sé fins a quin punt haureu sentit vosaltres la pressió de les forces econò-miques respecte de la feina que feu, però vull recor-



dar-vos d’una manera intensa que la manera que teniu d’evitar aquestes pressions és reforçar la situació de la ciutadania. Com més a prop tingueu la ciutadania, com més vigili el que esteu fent, com més pugueu dir que no podeu fer el que us demani segons qui, perquè la resta de la ciutadania us està vigilant i us està mi-rant, més força tindreu per fer moltes de les coses que moltes vegades voleu fer.

I si m’he de quedar amb tres coses d’aquesta presen-tació serien aquestes: la primera és que estem davant d’eleccions municipals, estarem davant d’eleccions al Parlament al setembre, estarem davant d’eleccions ge-nerals abans del desembre. Si us plau, poseu en tots els vostres programes electorals la desigualtat com a divisa. Aquí no hi ha arc polític que... El mateix G-20 considera la desigualtat el principal problema que te-nim sobre la taula. Per tant, poseu l’èmfasi en la des-igualtat. La desigualtat extrema, com explicàvem fa un temps, no és bona ni per als rics. M’he saltat mol-tes coses: els temes de violència que pot arribar a ge-nerar la desigualtat extrema, que en alguns països són clau... Aquesta és la primera cosa.

La segona cosa és: heu vist que la desigualtat que sem-pre s’ha parlat nord-sud és una desigualtat interna, és una lluita que teniu vosaltres com a parlamentaris, pe-rò que tenen els parlamentaris de Ghana, tenen els par-lamentaris de Nicaragua i tenen els parlamentaris de l’Índia. Treballeu amb ells. Treballeu conjuntament, si en teniu les possibilitats. Busqueu aliances, compar-tiu estratègies. Mireu com, entre tots plegats... Apro-fitem la globalitat per aprendre i per donar-nos suport tots plegats per combatre aquesta desigualtat i aques-ta pressió que moltes vegades tenim d’aquests poders econòmics que estan coartant el poder polític.

I la tercera cosa, ho he dit abans: no us oblideu del rol de la ciutadania. Durant un temps, hem sentit alguna vegada la ciutadania que incomodava amb la pressió, que incomodava amb el seguiment, que incomodava en preguntar pels pressupostos. És cert, jo entenc que incomoda, però al mateix temps que incomoda és la vostra garantia, moltes vegades, de poder dir a segons qui: «Mira, no puc fer això perquè tinc un control de molta gent que no em permetria fer això.»

Moltes gràcies.

El president

Bé, moltes gràcies, senyor Mateu. Ara passarem la pa-raula als diferents grups parlamentaris. Començarem per Esquerra Republicana. Té la paraula la diputada Gemma Calvet, per un temps de deu minuts.

Gemma Calvet i Barot

Moltes gràcies, senyor Mateu, i l’agraïment..., extensi-ble a tots els que figuren com a autors d’aquests infor-mes, i també a l’equip d’aquí, de Catalunya, que se’n fa ressò. I felicitar-lo per l’exposició, tan clara i, des del punt de vista qualitatiu, tan òptima per poder en-tendre el relat de la situació actual.

La meva intervenció, en nom del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana, tindrà dues parts: una prime-

ra, pel que fa a algunes qüestions vinculades a aquest relat, sobre la situació, i una segona sobre l’apartat de les propostes, que vostè aquí ha resumit, però que nos-altres hem aprofundit pel que fa també a la capacitat d’incidència per al canvi de la situació que vostès han explicat.

Pel que fa al relat, efectivament crec que –suposo que vostè hi coincidirà– el paradigma actual, diguem-ne, d’injustícia global és la desigualtat. És incompatible creure que la humanitat està progressant si estem en-grandint aquestes distàncies entre capacitat econòmi-ca per sufragar necessitats bàsiques. Per tant, després del paradigma del creixement, estem ara en el para-digma –lamentable paradigma– de la desigualtat so-cial creixent.

Aquest és el resum, d’alguna manera, que nosaltres fem, des del punt de vista dramàtic, del relat que vos-tès aquí han apuntat amb dades molt concretes, i que..., pel que fa a la descripció d’aquesta interacció entre el món econòmic, o les multinacionals, o els mercats fi-nancers, i les polítiques locals, doncs, vostè de forma molt clara –i sobre això li vull preguntar– està dient que aquesta és la causa major d’aquesta situació.

Sobre aquest relat, clar, hi han una sèrie de propostes per poder promoure un canvi. Perquè vostè ens interpel·la a nosaltres com a parlamentaris, i evidentment que te-nim una responsabilitat, però també li vull preguntar sobre quina és, des del punt de vista de la seva valo-ració com a experts, la capacitat d’incidència que està tenint la diplomàcia multilateral a través de les orga-nitzacions internacionals que vetllen pels drets hu-mans i per un control de la globalització des d’un punt de vista, doncs, de justícia.

Quina valoració en fa, d’aquesta incidència? Perquè, clar, estem parlant d’un segle xx que a la segona mei-tat ha dedicat de forma intensa recursos econòmics i esforços tècnics al foment d’aquestes organitzacions internacionals i d’aquesta diplomàcia multilateral, i en canvi sembla que les conseqüències en termes de desigualtat –segurament podríem parlar d’avenços en altres àmbits, però en termes de desigualtat– no està sent la que hauria de ser. Aquesta és la primera pre-gunta.

La segona pregunta: vostès fan també esment, a les se-ves conclusions, d’un canvi important en la concepció tributària, en la concepció del model fiscal global, i estan enfocant directament el tema dels paradisos fis-cals i el tema de la desigualtat enorme entre la tribu-tació que se li fa a la ciutadania –consumidor o tre-ballador– versus les rendes de capital. Quina solució tenim a això? Perquè des de les polítiques locals no te-nim capacitat de reestructurar aquest disseny, més en-llà –i aquí per això els ho pregunto– de la incidència que pugui tenir una Europa diferent de la que tenim respecte d’aquest tema, o –torno a la primera pregun-ta– d’una diferent concepció de la comesa que tenen encarregada algunes organitzacions internacionals per poder fer front a aquesta necessitat imperiosa de coherència, de racionalitat en el nostre sistema tribu-tari global, de tal manera que la causa d’aquest greu moment que està patint la humanitat no sigui gestada, avalada i, a més a més, votada de forma continuada



per la ciutadania, atès que vostè torna al vincle aquest de la sobirania popular, que som els ciutadans els que definitivament tindrem la capacitat de poder canviar les coses, no?

No sé si m’explico, amb aquesta pregunta, però per nos-altres és fonamental començar a posar fil a l’agulla. Per-què, miri, sí que li puc dir que a nosaltres ningú ens pressiona, ningú ens demana que fem les coses d’una determinada manera, més enllà de la ciutadania i dels nostres compromisos amb les conviccions i amb les idees que defensem. I això és així.

Sabem que n’hi ha hagut intents, des del punt de vista de determinats lobbys, i que hi ha una incidència –i ai-xò és evident, hi han descripcions que ho fan així–, i vostè ha esmentat el lobby farmacèutic, en algunes de les decisions que es prenen en un marc més internacio-nal, o europeu.

Jo li puc dir, i aquí també li vull preguntar..., que aquí, al Parlament de Catalunya, hem dedicat molta feina a la Llei de transparència. I en aquesta Llei de transpa-rència el que hem volgut afavorir és una traçabilitat del diner públic, i per tant que aquest impacte d’allò públic i allò privat no sigui un espai opac, un espai fosc, sinó que sigui realment una manera de fer amb què la gent i la ciutadania conegui les pràctiques i conegui el destí del diner públic. Però també hi ha hagut la creació d’un registre de grups d’interès, on s’haurà d’establir –i ara s’està regulant– quines són les dinàmiques d’in-cidència en les decisions i els posicionaments polítics a través d’aquesta agenda de grups d’interès, com hi ha al Parlament Europeu. Que no és una recepta màgica, perquè sabem que hi han moltes maneres de poder fer incidència, però sí que nosaltres li volem dir que en aquest sentit hem estat treballant intensament, i amb molt debat intens a nivell polític, per poder arribar a un consens ampli en aquesta Llei de transparència, que creiem que només tindrà èxit si també forma part del compromís i del consens d’organitzacions com la seva, que consideren que pot ser una eina per poder avançar en aquestes línies que vostès plantegen, en termes de canvis o de models de canvis en la cosa pú-blica, en aquesta convivència entre el públic i el privat, i també en aquesta idea de solucionar aquests buits le-gals de la fiscalitat internacional des dels espais més concrets.

L’altra qüestió que també li vull preguntar és: vostès proposen la creació d’un nou organisme internacional, d’un organisme internacional que vetlli per aquesta elaboració d’un model marc global en termes tribu-taris. Com ho farien? –com ho farien? Perquè algu-nes de les organitzacions internacionals actuals podri-en assumir aquesta competència. De fet, les Nacions Unides podrien crear, si volguessin, demà mateix un relator especial per al foment d’una tributació justa, i per tant podria començar a fer informes sobre quin és l’impacte en termes de desigualtat de les diferències, i de la falta d’harmonització, i d’aquests buits legals, i, sobretot, del foment dels paradisos fiscals que estan sos-tenint i enriquint molts països.

Segurament vostès han pensat molt sobre això, i a més els agraïm que concretin tant aquesta proposta, i ens

agradaria si pogués abordar una mica més aquesta ini-ciativa perquè nosaltres també puguem treballar cap a aquesta direcció.

I, per últim, un altre tema que també ens ha semblat molt interessant des del punt de vista de les propos-tes és cercar, pel que fa a les rendes del treball, aquest equilibri entre sous de directius i sous de treballadors, que en aquest sentit la globalització econòmica està permetent que hi hagin treballadors de països com l’Ín-dia o com la Xina que estiguin treballant per a empre-ses europees o nord-americanes o canadenques i que ho estiguin fent per sous absolutament infrahumans, des del punt de vista de les necessitats bàsiques, i en canvi els directius, òbviament, estiguin cobrant, doncs, via directa o via indirecta –per bonus–, sous altíssims.

Sabem que aquest és un tema que fins i tot el Fons In-ternacional i el Banc Mundial s’han atrevit a tocar des del punt de vista dels seus consells, o dels seus relats una mica més agosarats; és a dir, que és un tema que ja fa temps que està flotant. Però vostès han fet una va-loració de si això va a més o va a menys? Si alguna d’aquestes iniciatives està servint? O és un tema que, de fet, des del punt de vista de voluntat política –i aquí ens incloem tots plegats–, no es toca? Perquè ens sem-bla que és un model que no és intervencionista, des del punt de vista, diguem-ne, clàssic, i en canvi sí que és regulador, des del punt de vista del que serien les fina-litats de les organitzacions internacionals i de les ma-teixes institucions europees, en les quals ens trobem nosaltres, no?, aquí, com a Parlament de Catalunya.

Miri, tot això penja d’un paraigua importantíssim que nosaltres volem posar en valor, que és la normativa internacional en drets humans, en drets fonamentals. Per tant, tenim un aixopluc jurídic que hauria de bastir totes aquestes iniciatives que vostès estan aquí dema-nant, i que nosaltres compartim totalment. Per tant, creiem que ens hem de posar a treballar d’una forma segurament més intensa a fer possible que aquest relat es concreti, i són feines –i acabo, president– i iniciati-ves que no són fàcils, perquè demanen moltes sinergi-es i molt esforç compartit.

Però jo crec que el futur immediat de la democràcia, si ha de seguir sent creïble, passa perquè ens hi po-sem d’una forma molt ferma. Perquè el desemmasca-rament que s’ha produït amb la crisi econòmica d’a-quest sistema capitalista, des del punt de vista de les economies de mercat i d’una globalització econòmica desbocada, que no està racionalment controlant ningú, i del fenomen que això comporta en termes de des-igualtat, que vostè aquí ens ho ha explicat molt clara-ment, demana una reacció democràtica i política molt intensa. I, per tant, aquí ens hi hem de comprometre tots plegats; a nosaltres ens hi tindran, i els demanem ajuda perquè puguem concretar molt més algunes d’aquestes propostes.

Moltes gràcies.

El president

Gràcies, diputada. Ara és el torn del Grup Socialista. Té la paraula la diputada Núria Segú.



Núria Segú Ferré

Moltes gràcies, senyor president. Agrair la comparei-xença del senyor Francesc Mateu, amb un informe que posa, jo crec, damunt la taula un tema que cada vega-da la ciutadania n’és més conscient, perquè ho viu en pròpia carn. De vegades, més enllà de veure i conèi-xer allò que passa a tercers, quan es viu dintre la prò-pia societat i dintre la teva escala, doncs, el tema de la desigualtat jo crec que..., i que és encertat, posar-lo damunt la taula de la manera que vostè l’ha posat da-munt la taula.

Coincidim en l’anàlisi que fa, no?, i sobretot en el te-ma que estem en un canvi d’escenari, on la desigualtat ja crec que tenim tots consciència, com deia, que no és una qüestió dels països del nord versus els del sud, sinó que és una qüestió també de tots els països, i de l’interior de tots els països. Per tant, ha passat a ser una qüestió quotidiana en moltes de les societats que s’anomenaven avançades i als països que s’anomena-ven en desenvolupament.

I en això voldria fer-li jo algunes preguntes, aprofitant que vostè és aquí, i que coneix més que..., aprofundim en allò que coincidim, no? I volia preguntar-li: en l’es-cenari internacional, del pacte dels objectius de desen-volupament sostenible, i per tant el post-2015 –precisa-ment ahir, aquí, a la sala del costat, teníem una sessió sobre aquesta qüestió–..., i que es planteja també una visió no de cooperació internacional del nord versus el sud, sinó com uns objectius que afecten tots els paï sos a nivell mundial, i per tant uns compromisos de tots, que jo crec que és la línia, no?, aquesta que també plan-teja vostè –les desigualtats no solament són del nord versus el sud, sinó internes–, aquest enfocament més general. I amb la base d’aquests pactes que s’està in-tentant arribar, i que sembla que a finals d’aquest any, a principis de l’any que ve, es concretaran..., la base és això: la Declaració universal dels drets humans i tots els nous tractats sobre drets humans, no?, que han subs-crit totes les organitzacions internacionals.

Per tant, la base existeix –en teoria–, un marc, eh?, de pacte entre països; en el marc de les Nacions Unides existeix. I un debat també existeix, en aquest cas pot-ser centrat en com cofinancem, com fem transferència de recursos del nord al sud per cofinançar i per ajudar a l’assoliment d’aquests objectius dels països del sud. També existeix un debat sobre el finançament, no?, i sobre que..., quelcom que ens posava vostè damunt la taula: països on tenen un ritme de creixement impor-tant –posem, per exemple, els BRIC–, però continuen sent tributaris de recepció de recursos externs per fi-nançar projectes de cooperació al desenvolupament, perquè mantenen moltes desigualtats internes. Però, en canvi, l’increment de la renda del país és molt més alt, fins i tot, que països d’Europa, per dir-ho d’algu-na manera, que estan en plena crisi, però són encara receptors d’ajuda al desenvolupament. I, per tant, fins a quin punt la col·laboració entre països per arribar a assolir determinats objectius que consensuem entre tots és responsabilitat també del propi país o d’altres països, no? Voldria saber..., no sé si m’he explicat bé. Tendeixo a ser una mica barroca en les meves inter-vencions, però, bé, crec que...

Per tant, això, que enllaça amb les propostes que vostè ens fa de fiscalitat dels països, nosaltres... –que jo ten-deixo, en aquest cas, a ser optimista, vostè sé que tam-bé ho és, no?–, si això és un escenari en el qual podem continuar avançant. Vostès, quina anàlisi en fan, no?, d’aquest escenari, d’aquest debat que existeix?

Per altra banda, voldria que ens pogués aprofundir en quelcom que ha apuntat la diputada Calvet, aquest mo-viment internacional de regulació de sous d’1/10, no?, i que s’ha... N’hi ha exemples que surten més puntuals, i que surten als mitjans de comunicació, i que ens cri-den l’atenció: un recent referèndum a Suïssa, no?, sobre si s’ha de fixar un topall a sous... Si aquest moviment internacional de regulació, si no recordo..., era 1/50, em sembla que he dit 1/10; és 1/50, no?, el moviment internacional. Bé, doncs, regulació de sous, que fa re-ferència a això: no solament a posar topalls als sous més alts, sinó que, si regulem els sous dintre de les ins-titucions, dintre de les empreses, segur que els que co-bren poc, només encara que sigui per egoisme que es posen el seu sou màxim..., millora, no?

Aquest moviment internacional, vostès com el veuen? Si això pot acabar tenint traducció concreta en països sobretot del nord, perquè aquí estem parlant amb paï-sos del nord, i en aquest marc institucional d’organis-mes internacionals –no parlo d’estats, sinó que parlo d’organismes internacionals de caire més econòmic, de fòrums més econòmics, eh?–..., o sigui, com això pot arribar a fer forat? Perquè jo crec que això ha d’ar-ribar de baix a dalt, senyor Mateu, o sigui... I de baix a dalt a través de, també, els partits polítics, que es plan-tegi que això pot ser alguna proposta assumible dintre dels seus programes electorals. No sé com ni què, i..., si vostè, que de segur que coneix més el tema, ha refle-xionat sobre aquesta qüestió.

I a vegades es comença per allò que tenen els partits i els governs, capacitat de decisió sobre el que és el sector públic –o potser és un primer pas. No ho sé, és un interrogant, eh?, una proposta que deixo aquí da-munt la taula, però que indubtablement això no ho pot fer, segurament, un partit a Catalunya, que això s’ha d’emmarcar en un moviment potser més general a ni-vell europeu. Sabem que als Estats Units també exis-teix aquest moviment.

Voldria saber... A mi m’interessa molt particularment aquesta qüestió, perquè crec que és una manera d’a-vançar no solament en la tributació justa, que com-partim, en els canvis tributaris a nivell internacional, perquè si no es fan a nivell internacional no ens en sor-tirem –i aquí no parlo només d’Europa, eh?–, sinó que penso que el tema de regulació de sous també és im-portant.

De fet, ahir llegíem als mitjans de comunicació unes de-claracions d’algun directiu d’una empresa de l’IBEX d’Espanya que parlava sobre aquesta qüestió, no?, so-bre els sous de determinats companys seus, directius d’altres empreses de l’IBEX; per tant, no és un tema que..., a manera de gota malaia n’anem veient senyals, i que jo crec que potser això podria ser una línia de futur.

Moltes gràcies.



El president

Molt bé. Gràcies, diputada. Ara és el torn d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i... Perdó: és el torn del Partit Popular. Els saltava; disculpi. Passo la paraula al diputat Fernando Sánchez.

Fernando Sánchez Costa

Gràcies, president. Deia ara la diputada socialista que, com una gota malaia, hi ha idees que van calant. Jo crec que no és una gota malaia, tampoc diria que és un tsunami, però sí que hi ha una marea, unes onades im-portants, positives, que caminen cap a una direcció, i qualsevol persona sensible, doncs, veu el que es mou, cap a on van, i que en lloc de posar-hi un mur el que s’ha de fer és acompanyar i donar força a aquesta em-penta, cadascú des de la seva perspectiva i també des de les seves conviccions, no?

Li agraïm l’informe que ens ha presentat, senyor Ma-teu, que estudiarem també atentament. S’ha presentat una fotografia, una realitat dramàtica, doncs, injusta, dura, i que ens impel·leix al canvi.

A més d’aquesta fotografia, jo crec que també és im-portant pensar en la pel·lícula, no?, i veure que, efec-tivament, estem malament. També estàvem bastant pitjor, és a dir..., que això a vegades no es diu, i tot i que estem malament també és veritat que la pobre-sa al món s’ha reduït notablement, i a més de la mei-tat, i que molts dels objectius del mil·lenni, doncs, s’estan... No s’han assolit, però hi ha una tendència a apropar-s’hi que crec que també hem de posar sobre la taula i subratllar i ressaltar, perquè són molt bones notícies. I, de la mateixa manera, hem de veure les pel-lícules, no? I també, cada país, estudiar quines possi-bilitats de canviar de franja, de mobilitat social, d’as-censor social hi ha.

I, en aquesta línia de l’ascensor social, jo estic d’acord amb vostès que són molt importants les polítiques públi-ques fortes. Potser nosaltres matisaríem que no es tracta tant d’una inversió pública directa, sinó de crear les con-dicions que acompanyin la iniciativa privada per impul-sar el creixement i el desenvolupament de tots, no?

Necessitem instruments que garanteixin un mínim vi-tal suficient –un mínim vital suficient– perquè la gent, doncs, pugui progressar, i això ho compartim absolu-tament amb vostè, no?, però per a això també és ve-ritat que s’han de tenir recursos. I un tampoc es pot endeutar completament, perquè si no després passa el que passa: que un no té recursos, per exemple, per fer cooperació a Catalunya, perquè s’ho va gastar tot i es va hipotecar durant no sé quants anys, durant el Go-vern tripartit.

I, al mateix temps, aquestes polítiques públiques for-tes han d’anar acompanyades, al nostre entendre, d’una major obertura, d’una major llibertat, d’una major apertura dels països, dels mercats, perquè sen-se aquesta apertura no hi ha creixement, no? Aquesta apertura, aquesta llibertat, és la gasolina. El que passa és que la gasolina, i el moviment, després, l’hem de canalitzar bé, i l’hem de condicionar, i l’hem de limi-tar, però sense aquesta gasolina no podem avançar.

I això també ens obliga i ens interpel·la a nosaltres. Perquè, clar, a vegades és molt fàcil parlar del bé co-mú i parlar de les desigualtats al món, però qui està disposat a obrir alguns mercats a Espanya quan això pot perjudicar els treballadors de Móstoles, o de Cor-nellà, per afavorir els treballadors de Nairobi o els tre-balladors de Johannesburg? Vull dir que, clar, és molt fàcil, la retòrica, però després també hi ha molts in-teressos, i no només són de les elits; també són de la gent que veu que és que es pot acomiadar. Llavors, a la vida les qüestions són una mica més complexes. I jo crec que hem d’estar disposats a córrer aquest risc, pel bé no només nostre, sinó dels altres.

Per tant, nosaltres el que proposem –penso..., almenys els diputats d’aquesta comissió del Partit Popular– és un liberalisme inclusiu. I jo repeteixo la disposició d’aquest grup, i que avui, davant seu com a testimoni, doncs..., els en faig a la senyora Calvet, a la senyora Segú, a la senyora Vila, al senyor Espejo, a la senyo-ra Solé. És molt fàcil aixecar el puny i dir que el con-trol democràtic, i dir que el control dels mercats i no sé què. Bé, jo ho he dit més d’un cop, i avui ho tor-no a repetir –senyora Calvet, ho torno a repetir–: en aquesta comissió podem fer molt més. Convidem les multinacionals catalanes a venir davant nostre a ex-plicar-nos com garanteixen els drets humans i quina política de respecte als drets humans segueixen. Fem-ho –fem-ho. No, és que només..., aquí anem fent dis-cursos i compareixences... Escoltin, fem una cosa que tingui impacte, a més. Fem-ho. I veurem qui vol venir i qui no vol venir. (Veus de fons.) Bé, doncs, que no vinguin.

Per altra banda, no només repartiment de la riquesa; institucionalisme, també. Necessitem institucions netes, democràtiques, participatives, obertes, cultes. A tot el món. És a dir, per exemple el Pla de cooperació de la Generalitat, que s’aprovarà ara, oblida aquesta perspec-tiva: oblida aquesta perspectiva de crear estructures ins-titucionals potents. Perquè, si no, tu pots repartir molts diners, com es fa a Veneçuela, i el país està a la misèria. Si no hi ha democràcia, si no hi ha llibertat, si no hi ha crítica pública, al final el país no avança i la gent no surt de la misèria. I l’apoderament és això: no només donar diners, sinó crear condicions perquè cadascú pugui des-envolupar el seu projecte.

Estic d’acord amb vostè en el tema de la..., és a dir, l’hi posava sobre la taula la senyora Calvet, no? Per què no posem en marxa instruments de redistribució mundial? El món occidental, tan malvat per a tants, és el món que ha posat en marxa polítiques de redis-tribució. El lògic seria, al món, fer polítiques, tam-bé, de redistribució. Comencem per alguna cosa, no? I l’ONU, que no serveix gairebé per a res i no fa res –s’estan matant els cristians allà, els estan degollant, i ningú sap fer absolutament res–, doncs, almenys po-dria tenir algun paper de coordinació d’una redistribu-ció econòmica en el món.

Supressió dels paradisos fiscals. És una lluita que hem de tenir com a prioritat. Escolti’m, el que passa, que aquí a Catalunya també el president i la seva família anaven aquí, al... O sigui, què passa amb Andorra? No



ho sé, tampoc hi ha una onada pública que demani un canvi legislatiu a Andorra, aquí a Catalunya.

Si una nació és un projecte en comú, penso, per aca-bar, que, sigui quina sigui la nació que nosaltres pen-sem en el futur, avui, que estan en crisi les nacions, i els relats, i els macrorelats, potser un projecte co-mú, un projecte que pot lligar el futur de les nostres nacions i comunitats, és precisament aquesta volun-tat d’aportar el que tenim i de comprometre’ns amb la transformació del món i amb l’impuls de la justícia global.

Aquest és un projecte que, a més..., hem fet moltes coses equivocades, al llarg de la història, però també a Catalunya i a Espanya –penso en l’Escola de Sala-manca– hi ha, des de fa molts segles, aquesta convic-ció i aquest compromís amb la transformació i amb la lluita per la dignitat. I pot ser una qüestió que cohe-sioni també les nostres nacions, en aquest moment, de difusió i de tenir un projecte comú compartit per al futur.

Gràcies.

El president

Molt bé. Gràcies, diputat. Ara sí, passo la paraula a la diputada Sara Vilà.

Sara Vilà Galan

Gràcies. Gràcies també a Francesc Mateu per presen-tar-nos l’informe d’Intermón Oxfam, com sempre molt detallat, i que a més a més ens és molt útil als grups parlamentaris i ens és molt útil a l’hora de fer propos-tes, que no sempre són acceptades; aquest és el proble-ma, no?

Intentaré també, amb aquesta intervenció, demostrar que moltes de les qüestions que vostès demanen –les nou demandes, diguéssim, o conclusions, coses que podrien fer els governs i les empreses i que no estan fent–, doncs, aquí també les incomplim sistemàtica-ment, i no pas perquè no tinguem competències. És veritat que Catalunya, i el Parlament de Catalunya, pot demanar a la Generalitat fer moltes coses però no sempre té competències per a tot, però és que inclús en les competències que tenim tampoc ens hi esfor-cem gaire, a no incrementar aquesta desigualtat, sinó tot al contrari, no? Fem passos de gegant per incre-mentar cada vegada més la desigualtat, aquest infor-me ho demostra; se redueix la pobresa al món, però s’incrementa cada cop més la desigualtat.

Espanya..., el segon país més desigual d’Europa en aquests moments, i no sabem quanta desigualtat podrà aguantar la nostra democràcia. I com bé diu Joseph Stiglitz, i ho diu bé en el seu informe, doncs, eradicar la pobresa passa, precisament, per prendre decisions en les polítiques públiques que puguin arribar a pal-liar aquesta desigualtat.

Hi ha una mesura concreta, que és potser la que crec que ens interpel·la més ràpidament al Parlament de Ca-talunya, que és la creació de les comissions nacio nals públiques sobre desigualtat econòmica. Aquí, al Parla-

ment de Catalunya, podríem crear una subcomissió, o una comissió, o un grup de treball, sobre desigualtat econòmica. Sí que és cert que ara, doncs, estem a punt d’acabar una legislatura; no sé fins a quin punt tam-bé estan..., els calendaris de la comissió, però en ai-xò sí que hi podríem treballar. Tenim una Comissió d’Igualtat, al Parlament, però no està treballant con-cretament les desigualtats econòmiques; està treba-llant la vulneració de drets de minories i de col·lectius, o de majories minoritzades de col·lectius, concreta-ment, que pateixen la vulneració de drets humans, pe-rò no la desigualtat econòmica en si mateixa. Per tant, seria, potser, molt interessant poder crear una mena de grup de treball a tots els parlaments, congressos, etcètera, que enfoqui, i que faci d’observatori de la se-va pròpia regió, del seu propi país, de la seva pròpia nació, sobre les desigualtats econòmiques, tenint en compte que estan creixent a marxes forçades i que no estan retrocedint sinó tot el contrari.

Una qüestió que també se’ns planteja de l’informe: hi han moltes propostes als governs diferenciades de les propostes a les empreses; no sé si això es deslliga ex-pressament o no. Com aquell qui diu, les empreses..., com si els governs no poguessin regular allò que fan les empreses, i precisament els governs sí que tenen incidència i poden incidir en la política que fan les em-preses privades. Però, tot i això, en l’informe es deslli-ga, no? Sembla que hi ha apartat per a governs, apar-tat per a empreses, quan en realitat nosaltres..., des del nostre punt de vista, els governs sí que podrien inci-dir més en les polítiques que fan les empreses. A això anava dirigida, per exemple, la nostra llei d’acció ex-terior aquí a Catalunya, i en això vam intentar incidir, també: la necessitat que les empreses catalanes res-pectin els drets humans quan es deslocalitzen a l’exte-rior, i que tinguin en compte, doncs, això, la vulnera-ció sistemàtica de drets laborals, de drets humans que existeix en aquests països on es deslocalitzen, i la ne-cessitat de respectar-los i de fer front a aquesta vulne-ració sistemàtica, precisament. Per tant, no acabem de veure per què deslligar-ho, sinó que també, des de les polítiques públiques, hauríem d’incidir en el que fan, en tot allò, a regular el que fan les empreses privades.

Un altre dels punts en el qual es demana intervenció per part dels governs i de les empreses és reduir les diferències salarials entre treballadors i directius. I en aquest punt, doncs, veiem com a Espanya la refor-ma laboral el que permet és exactament tot el contra-ri: cada cop es creen més minijobs, cada cop es creen treballs a temps parcial, cada cop estem veient, tam-bé, com s’incrementa més la pobresa entre els treba-lladors. Abans la pobresa era qüestió, doncs, de gent aturada; ara ja parlem de pobres que estan treballant, perquè estan treballant a temps parcial, o bé perquè el seu sou simplement no arriba per cobrir totes les ne-cessitats necessàries. I a més l’FMI parlava, fins i tot, i ho ha proposat més d’una vegada, d’abaixar, reduir encara més el salari mínim interprofessional, una al-tra mostra que no anem cap endavant reduint les des-igualtats sinó que anem cap enrere amb aquesta refor-ma laboral, amb el suport a aquesta reforma laboral i la creació de treball precari. Que sí, reduïm atur, però creem més pobresa entre treballadors.



Aquí a Catalunya, precisament, el quart punt que se’ns demana en aquest informe és la redistribució de la càrrega fiscal, i aquí ens adonem, doncs, que un cop més, per exemple en el cas de Barcelona World, el que fem és reduir impostos per a uns pocs. Reduir impos-tos i canviar lleis per a uns pocs, i en canvi la càrrega fiscal per a aquells que en aquests moments ho estan passant pitjor no sembla precisament que es redueixi, sinó que més aviat s’incrementen els preus dels ser-veis públics, tot al contrari, no?, del que hauríem d’es-tar fent. Per això m’ha sobtat, en aquest sentit, també, la intervenció de la portaveu d’Esquerra Republicana quan deia que no es reben pressions per part de lobbys o per part de les empreses, sinó que aquí fem políti-ca pública i prou sense cap tipus de pressió. I veiem constantment com Abertis, per exemple, amb la crea-ció d’una autovia de Tarragona a Lleida l’any passat... (Veus de fons.) Sí –sí, sí–, tots..., els parlamentaris, el Govern, reben pressions d’empreses, i això és evi-dent, perquè veiem constantment com els polítics can-vien d’opinió depenent també de quins són els inte-ressos empresarials, i és obvi que hi han interessos de lobbys, interessos empresarials, i que hi han reunions amb agendes..., de polítics i amb persones que tenen influència a l’hora de canviar les lleis i no a la inver-sa. És a dir, en comptes de canviar i nosaltres interve-nir com a polítics en la regulació de la normativa que permeti que les empreses respectin els drets humans, el que veiem cada cop més és com la política s’aplana cap als interessos de lobbys i empreses multinacionals per fer les lleis a la seva mesura en comptes de ser a la inversa, com dèiem.

Pel que fa a la fiscalitat internacional sense control le-gislatiu i les deficiències de governança, que és el cin-què punt que es proposa en aquest informe, doncs, més del mateix. Veiem com el control de fronteres sí que existeix per a les persones més vulnerables, per a aquells que fugen del conflicte de l’extrema pobresa dels seus països d’origen, moltes vegades de situacions de violència. Existeix un control exhaustiu a les fron-teres, com hem vist tantíssimes vegades a la tanca de Ceuta i Melilla, però en canvi no hi ha control per a la fiscalitat internacional: ni taxa Tobin ni res que s’hi assembli. El capital, lliure circulació; les persones són absolutament criminalitzades pel fet de fugir de l’ex-trema pobresa i dels seus països d’origen.

Aquí a Catalunya, també, els serveis públics gratuïts universals, els estem garantint? Doncs, hem vist com s’han fet passos enrere, també, amb l’increment de ta-xes i amb la mercantilització de la nostra salut. Cons-tantment, aquelles competències que té la Generalitat, en aquests moments, aquest Govern les utilitza per fer passos enrere pel que fa als serveis públics gratuïts i universals. Cada cop són més cars. Cada cop resulta més car anar a la universitat i estudiar una carrera. Ca-da cop resulta més car tenir tots els serveis sanitaris a l’abast. I cada cop resulta més evident com s’utilitzen les polítiques i els edificis públics, allò que està pagat amb diners públics pagats per la ciutadania, per a usde-fruit privat. Ho hem vist, ho estem veient en diferents hospitals. Ho veig a l’hospital de la Seu, i és el que po-dria arribar a passar, òbviament, també, amb el consor-ci sanitari de Lleida.

Pel que fa, doncs, a l’accés equitatiu a medicaments, que és un altre dels punts que es demana..., l’euro per recepta, que és un impediment més perquè la gent pu-gui accedir de forma equitativa als medicaments. I ai-xò és una iniciativa del Govern de la Generalitat. Per tant, en tot allò que nosaltres tenim competències, o sigui, en tot allò que se’ns demana en aquest informe, veiem com ho estem incomplint sistemàticament des del Govern de la Generalitat, però també des del que s’aprova en aquest Parlament. I si resulta que s’aprova alguna vegada alguna cosa que vagi precisament en sentit contrari, com és la paralització del consorci que pretén desmantellar l’Institut Català de la Salut, veiem com el Govern de la Generalitat incompleix fins i tot un mandat del Parlament.

Gràcies.

El president

Gràcies, diputada. Ara és el torn del Grup de Ciuta-dans. Té la paraula el diputat José María Espejo.

José María Espejo-Saavedra Conesa

Gracias, presidente. Y gracias al señor Mateu por su presencia aquí hoy, por la presentación del informe sobre la desigualdad extrema, en el que se han expues-to casos, por ejemplo, como el de Sierra Leona o el de Zambia, que son paradigmáticos, porque en ellos se pone de manifiesto que no necesariamente el creci-miento económico por sí solo reduce la desigualdad. De hecho, son casos en los que el crecimiento econó-mico ha ido acompañado de un paralelo aumento de la desigualdad, es decir, lo contrario, ¿no?

Yo creo que para que se reduzca la desigualdad el creci-miento económico es sin duda necesario, porque lo que hay que repartir es la riqueza; lo que no podemos es re-partir la pobreza, y por lo tanto el crecimiento econó-mico es necesario. Pero tiene que haber, en todo caso, mecanismos de redistribución de la riqueza, que son los que faltan en esas zonas del mundo a las que se ha referi-do el informe de Oxfam, y nosotros deberíamos fomen-tarlos mediante los instrumentos que tenemos a nuestra disposición. Y yo creo que ahí está la clave, en cómo ha-cemos desde aquí, qué podemos hacer desde aquí para fomentar esos instrumentos que contribuyan a la correc-ta redistribución de la riqueza aquí también, porque aquí también existen desigualdades, pero estamos en la Co-misión de Acción Exterior y nos referimos sobre todo a los países que están menos desarrollados.

Se refería antes el diputado Sánchez a que la libertad económica es buena, y yo estoy de acuerdo con él, y la comparaba con la gasolina, que debe servir de com-bustible para el crecimiento económico. Y yo estoy de acuerdo: la libertad económica es buena, nosotros la defendemos. Y usted hacía la metáfora de la gasoli-na, y yo con esa misma metáfora le digo que, efecti-vamente, la gasolina también es buena, pero la gaso-lina es inflamable; entonces, hay que poner también mecanismos de control para que la gasolina, pues, no explote. Y yo creo que en países como aquellos a los que se refería este informe la libertad económica se ha



convertido en una gasolina que en muchas ocasiones, pues, por falta de controles y de regulación ha explo-tado y provoca unas desigualdades tremendas, porque funciona como modelo teórico, pero en la práctica no genera reducción de la pobreza, sino que lo que provo-ca es, como decía, lo contrario.

Si nos fijamos en la mayoría de los países que se han mencionado en el informe, vemos que son países que no tienen ni tan siquiera desarrollada una mínima ba-se del estado de bienestar, que como sistema es el que los países occidentales hemos adoptado, con unos u otros matices, como uno de los métodos principales de la reducción de la desigualdad. Es cierto que tam-bién en nuestros países existen tasas de desigualdad altas, como decía, y en algunos casos también tasas de desigualdad extrema, que deben preocuparnos, co-mo es evidente, pero tratándose de la Comisión de Ac-ción Exterior la pregunta que yo le quería trasladar principalmente al señor Mateu es que, vistos los datos que reflejan esa sociedad global tremendamente des-igual –y eso es un hecho que no se puede negar: aun-que se hayan reducido en alguna medida las tasas de pobreza, lo que es un hecho innegable es que existe una desigualdad global extrema–, vistos esos datos, la pregunta que le traslado es genérica, y sería: ¿cómo cree que podemos, no solo desde Cataluña, sino desde el resto de instituciones españolas y europeas, ayudar a esa reducción con medidas de carácter interno –de carácter interno– dentro de nuestras competencias, y también desde el punto de vista de la presión y el fo-mento de otros modelos en los países donde las tasas de desigualdad son más altas? Y en este sentido me es-toy refiriendo básicamente a medidas fiscales concre-tas, medidas de regulación sobre las empresas que tra-bajan en territorios de nuestra soberanía, o medidas en el ámbito, también, de las relaciones internacionales.

Muchas gracias.

El president

Moltes gràcies, diputat. Per últim, és el torn del Grup de Convergència i Unió. Passo la paraula a la diputada Anna Solé.

Anna Solé i Ramos

Moltes gràcies, president. Des del nostre grup volem mostrar-los novament l’agraïment i reconeixement per la tasca que han fet, i la seva decisió a canviar, no?, la situació de tantes i tantes persones arreu del món.

Com no pot ser d’altra manera, el seu informe nova-ment ens porta a una reflexió, reflexió que crec que ens porta igualment a una evidència, i és que no ens hem de deixar portar, lògicament, pel desànim. Ens ha de moure l’optimisme, malgrat que les dades són reve-ladores d’una situació realment molt preocupant a ni-vell del món.

Hi va haver una ressenya que m’hi vaig fixar tot just començar l’informe, i que crec que ens obre aquí tan-tes i tantes qüestions a plantejar-nos en aquesta refle-xió a fer: precisament és la de Kofi Annan, en la qual diu..., el reconeixement que la creixent desigualtat en-

tre rics i pobres es troba en un punt d’inflexió, en tant que, malgrat tots els esforços per reduir la pobresa, si no hi ha canvis concrets i determinants no es podrà re-vertir. És una crida, lògicament, que es fa, de manera inevitable, al bé comú.

Bé, i amb aquestes desigualtats, que tenen tantes i tan-tes facetes, es fa realment difícil pensar com activar més aquests mecanismes de canvi –malgrat que de solucions bé n’aporten– des de la nostra participació, davant d’un escenari en el qual ens trobem, com bé constaten, amb una gran concentració de riquesa, i com deia, també, en una lectura política, és igual..., l’equivalència a la corrupció.

Ha anat desgranant, precisament, la situació de pa-ïsos concrets que per raons que no vénen al cas co-nec bastant de prop, i és evident una constatació, en el mateix..., no?, i és que fa por pensar, i aquesta és la reflexió primera que ja faig, que tantes i tantes socie-tats d’aquests països als quals feia referència estan ca-ient –les persones, les societats, més en l’àmbit local– precisament una mica en el «ja ens està bé», no? Tret de l’Àfrica, podríem dir que a la resta de continents al món –en poden ser casos exemplaritzats a nivell de Llatinoamèrica o d’Àsia– el problema no és tant potser la fam..., i a partir d’aquí es cau molt en aquest pessi-misme, o diguin-ne realisme de la societat. Les perso-nes estan veient que no poden entrar, potser, en aquest canvi; ho ha descrit molt bé. Hi ha una societat, crec, en la majoria d’aquests països, molt bloquejada. A par-tir d’aquí, es fa moltes vegades difícil pensar com po-dem arbitrar, a banda d’aquestes grans propostes de mesures a fer, que passen precisament per tocar des d’organismes internacionals a gran nivell, però que des de baix passen per poder anar mirant de canviar...

Per mi, potser per aquesta evidència de fet, m’és més im-portant en aquest moment pensar què pot anar canviant, precisament, aquest, no ho sé, desinterès de tantes i tan-tes societats a canviar quan han arribat a un estat de si-tuació en què els és important cada dia poder menjar i sobreviure amb el que tenen, posant-se uns límits molt a la baixa de les seves condicions per viure.

Un exemple, també, que no vull deixar de comentar, precisament perquè ens porta a una reflexió molt gran, és d’una situació que vaig conèixer fa poc a Moçam-bic, a la ciutat de Manhiça, on conviuen, paret per pa-ret, un centre de recerca, amb una inversió a nivell eu-ropeu fabulosa, i un hospital de la ciutat que està en unes condicions deplorables. El centre de recerca s’es-tà dedicant a la investigació de malalties infeccioses, com ara és la malària; a l’hospital del costat no tenen un sol medicament per atendre aquesta malària. I ai-xò conviu d’una manera sana, i és precisament Euro-pa qui està finançant aquest centre, no? Mentre això no arribem a trencar-ho, difícilment, entenc, que po-drem avançar més enllà del que tenim. Per això no sé si la meva aposta és dèbil en aquest sentit, però penso que la necessitat passa per anar trencant, precisament, aquesta consciència que ja ens està bé el que tenim mentre, doncs, ho puguem anar aconseguint cada dia.

Des de Catalunya, lògicament les desigualtats hi són; s’han evidenciat. Hi ha hagut una efervescència, pre-



cisament, davant la crisi dels grans problemes que pa-tim, i d’una pobresa, lògicament, que hi és, i d’unes desigualtats que es donen. Però, bé, tenim elements..., no ho sé, em sembla que a través, per exemple, del ma-teix Pla de cooperació que la Generalitat ha impulsat, i que es debatrà properament aquí, en les seves líni-es de buscar una acció coordinada i coherent amb el Govern de treballar formes més integrades per al des-envolupament i l’acció humanitària, i sobretot, al meu entendre, de treballar des de l’educació per al desen-volupament. I aquí és on, no?, entraríem a trencar pre-cisament aquesta consciència no tan optimista de cer-ta gent, pot donar-se..., com també amb el treball que a nivell de gènere es pot arribar a fer.

Jo tinc plenament consciència que el treball s’ha de fer de tots plegats, des de la plena convicció que coordi-nant, no?, totes aquestes accions hi arribarem. I el rol de la ciutadania és vital. Si aquesta ciutadania no és educada, precisament, per tirar endavant, difícilment podrem avançar en aquest sentit. La ciutadania té dret a conèixer i a participar, i jo penso que aquests espais sí que els podem anar avançant. I, en aquest sentit, al nostre entendre és clau que es pugui desenvolupar pre-cisament des d’una millor educació per a aquest des-envolupament, i evitar així aquest eixamplament de desigualtats.

Crear comissions, com algunes de les persones que m’ha precedit en la paraula ha comentat? Pot ser, i pot ser sempre que integri, precisament, el sentir de la so-cietat civil. A veure... més mesures de caràcter intern a casa nostra? Ens serien totalment vitals. I jo aquí li llançaria, precisament, en aquest sentit, una pregun-ta: què més... –perquè ha al·ludit a la feina que estem fent com a diputats–, què li sembla que, més enllà, po-dem fer per atraure molt més la ciutadania, per mobi-litzar-la en aquest sentit, d’altra manera, per posar-nos més a vetllar i fer arribar el nostre sentir a les entitats internacionals, que puguin activar també des de dalt totes aquelles mesures que en el seu informe van des-granant i recollint? En aquest sentit, jo li diria: com, potser, aquesta educació per al desenvolupament, aquesta educació que creiem important per generar una ciutadania global crítica, activa i compromesa es pot sensibilitzar i com la podem comunicar d’altra manera de com ho hem fet fins ara?

Moltes gràcies.

El president

Gràcies, diputada. Escoltats tots els grups parlamenta-ris, ara és el moment de passar la paraula al comparei-xent per al seu segon i darrer torn, per donar resposta a les preguntes que han anat sorgint. Endavant, senyor Mateu. (Veus de fons.) Un quart d’hora?

Francesc Mateu i Hosta

Sí, home, sí.

El president

Perfecte, doncs: un quart d’hora.

Francesc Mateu i Hosta

D’acord. Ha estat complicat resumir un informe tan dens en els vint minuts que he tingut inicialment, però he intentat aixecar alguns interrogants. Em resulta ab-solutament impossible respondre les preguntes, totes les preguntes que m’heu fet en aquesta estona, però no és molt important perquè tots els que estem aquí ens coneixem, tots teniu el meu correu electrònic i tots po-dem seguir treballant això fora d’aquí quan vulgueu, i ho sabeu perquè ho hem treballat amb tots, no?

Aquest és un informe en el qual s’han posat d’acord entitats de vint països, és un informe molt treballat, però sempre estem disposats a considerar noves coses, perquè aquest és un tema viu –és un tema viu–, i per tant és un tema que hem de resoldre, i qualsevol de les aportacions que ens feu seran benvingudes.

He estat en aquesta comissió diverses vegades i el mis-satge que explico cada vegada..., des de punts de vis-ta diferents però acaba anant al mateix lloc, no?, que és..., acaba apel·lant a la nostra tasca com a persones, en el fons, i a posar la persona al centre, i a recuperar la dignitat humana de qualsevol ser humà, hagi nascut a Barcelona, hagi nascut a Maputo, a Estelí o a Bangla Desh, eh?, tant és. I des d’aquest punt de vista penso que és molt important que intenteu fer un esforç de superar l’aquí i l’allí, perquè estem en un món on les coses són més... Comentaves que estem a la Comissió d’Exteriors; sí, és cert, però aquesta Comissió d’Exte-riors penso que una de les tasques que té és la de fer entendre que l’exterior no és tan exterior i que l’interi-or tampoc és tan interior, és a dir, la interdependència brutal en la qual estem fa que siguem, hàgim de ser conscients de com depenem de fora i del que de fora depèn de nosaltres.

Algunes de les coses que m’heu preguntat i que heu estat dient voltaven el tema de la fiscalitat. La fiscali-tat és un tema que estem treballant a tots els països on som presents, és a dir, pràcticament a tots els països. Hi ha països on la fiscalitat pràcticament és inexistent. A l’Estat espanyol la fiscalitat..., en aquests moments el 91 per cent del que es recapta a l’Estat espanyol pro-vé dels ciutadans de peu; a països com qualsevol país africà això no succeeix així perquè no hi ha el siste-ma de fiscalitat que tenim aquí, o a la República Do-minicana o a Nicaragua. A tot arreu estem intentant aplicar, i a alguns llocs crear, sistemes fiscals, perquè estem convençuts que aquesta és, segueix sent, l’eina més potent que tenim.

Mentre estem fent això, sí que tenim la sensació que el nostre mecanisme fiscal en aquests moments és un mecanisme fiscal regressiu, és a dir, estem anant en-rere en el que són polítiques redistributives, tant per la part de la despesa com per la part de la recaptació. I des d’aquest punt de vista és que aixequem alguns dels temes de fiscalitat.

També em preguntàveu què podem fer des de la fisca-litat a nivell local, perquè en el fons no deixem d’estar en el Parlament de Catalunya i les..., o dintre de l’Es-tat espanyol, com vulgueu considerar-ho; qualsevol de les dues coses tenen les seves limitacions. La fiscali-tat és evident que té un component internacional bru-



tal. O sigui, no podem oblidar que la major part dels problemes que tenim vénen pel tema dels paradisos fiscals i que per tant això d’alguna manera es podria escapar del que..., d’això. Una de les primeres coses que hem fet per a la propera cimera a Etiòpia, com a Oxfam, és demanar una cimera sobre fiscalitat inter-nacional. És bàsic que els estats tinguin una política comuna que eviti les ofertes temeràries a la baixa, no?, que diuen en la pública. Això ens passa a nivell dels estats, ens passa a nivell de les autonomies a dintre de l’Estat espanyol, i ens passa a molts llocs. La com-petitivitat ens porta a carregar-nos el sistema mateix, i penso que hem de trobar les maneres d’evitar això.

Dintre d’això, també és cert que dintre del que seria l’àmbit propi, tot i que Espanya té els tipus impositius més alts de la Unió Europea, té els índexs de recapta-ció més baixos. Això implica que el nivell de frau fis-cal a l’Estat espanyol és molt important. I aquí hi ha un espai a recórrer; és un espai que té les seves limita-cions, però hi ha un espai a recórrer.

I anant més avall, i a nivell fins i tot local, perquè aquest és un tema que fins fa uns anys la veritat és que em pen-sava que mai podríem parlar amb aquesta..., perquè és un tema que és aspre, i a més a més quan a la gent li dius de pagar impostos ja tothom fa un pas enrere i no en vol sentir a parlar. Però tenim una Plataforma per una Fiscalitat Justa que va convocar unes jornades fa un parell de mesos; un dissabte al matí tres-centes persones es van apuntar a veure com podia ser una fis-calitat justa. És a dir, que tenim certa preocupació a nivell de la ciutadania.

I a nivell de les municipals, una de les coses que pro-posem –estem acabant de treballar-ho i us ho passa-rem quan estigui tancat– és que tots els municipis es declarin municipis lliures de paradisos fiscals, és a dir, no contractem empreses que tinguin seus a para-disos fiscals, que són part de les accions que pot anar prenent la ciutadania pressionant el nivell més proper per anar assegurant que les empreses reaccionin.

I amb això contesto també una mica una cosa que em deies tu, Sara, de per què separem empreses i govern. Separem empreses i govern, com separem també ciu-tadania, perquè Oxfam és el que és i tenim la força que tenim, i hem de tirar trets a diversos llocs perquè no sabem quin és el que funcionarà. Evidentment fem pressions al Govern, però és cert també que, a veure, a nivell de les empreses..., quan estem parlant d’empre-ses estem parlant de moltes coses: estem parlant d’em-preses criminals i estem parlant d’empreses impeca-bles; estem parlant d’empreses que no tenen cap mena d’escrúpol i empreses que entenen perfectament quin és el seu rol social. I amb tota aquesta discriminació, doncs, penso que en el món de l’empresa sí que es pot seguir treballant el tema d’incrementar la responsa-bilitat social ben entesa, i tenim marge per seguir-ho treballant. És cert que sota el tema d’RSC de les em-preses ens estan colant moltes coses, però, bé, seguim insistim sobre aquest tema, i penso que és important.

Us comentava fa una estona l’informe de l’IBEX 35. A aquestes trenta-cinc empreses se’ls ha demanat in-formació que teòricament hauria de ser pública, i és

de quants impostos paguen i on els paguen, i només d’una de les empreses tenim informació mínimament rellevant, eh? Això no ens permet denunciar males pràctiques, però ens permet denunciar que alguna co-sa no ens estan volent explicar, no? I aquestes són les coses en què penso que hem de seguir avançant, i que ens han de permetre seguir treballant a nivell del Go-vern, a nivell de les empreses, a nivell dels ciutadans, a nivell de les entitats, a tots els nivells que ens perme-ti avançar això.

Contesto algunes de les preguntes que m’heu anat fent així de manera..., intentant-les ajuntar. Em preguntà-veu quina és la capacitat d’incidència de la diplomàcia multilateral, i d’alguna manera, també, alguns pregun-tàveu què més pot fer el Govern espanyol. A veure, a nivell de diplomàcia multilateral jo penso que és tèbia, la capacitat que està tenint. Però que sigui tèbia no vol dir que no existeixi, i això és el primer pas de positi-vitat. Quan el mateix G-20, quan la mateixa cimera de Davos posa sobre la taula el tema de desigualtat i fins i tot acaba convidant la Cher, d’Oxfam Internacional, perquè expliqui a Davos quin és el nostre punt de vis-ta, hem fet un avenç. És cert que Davos no veu la des-igualtat amb la mateixa preocupació que nosaltres, pe-rò, bé, com a mínim estem d’acord que la desigualtat és un problema, i penso que això és important.

Les Nacions Unides? Alguns comentàveu que tenen un paper trist. És cert, les Nacions Unides requerei-xen una reorganització. Podrien fer un paper molt més important, però les Nacions Unides estan molt lliga-des pel paper dels estats, i aquí ens portaria a replante-jar tot el tema del rol dels estats. En aquests moments, també, dintre d’aquest daixò, no podem oblidar que l’Estat espanyol té una cadira dintre del Consell de Se-guretat. Com pensa jugar aquesta cadira? És impor-tant. Hi han coses a dir, hi han coses a fer, i hi han coses que es podrien fer. I fins ara, també, tinc la sen-sació que la posició del Govern espanyol és molt tèbia en aquest sentit.

Ha sortit el tema de les rendes del treball, de la bretxa salarial; l’heu comentat. Aquest és un tema que està sobre la taula, és un tema que penso que és important, i és un tema que qualsevol de nosaltres s’ha preguntat alguna vegada, no?, fins a quin punt la feina d’un val més que la feina d’un altre. És a dir, per quin factor la feina d’algú que sigui un crac i que sigui capaç de donar feina a molta gent es pot multiplicar respecte al sou de l’altre, i aquesta és una bona pregunta que ens fem, i que suposo que us heu fet tots alguna vegada. És a dir, què acceptaríeu dintre d’una mateixa empre-sa, que el cobra més cobri deu vegades més que el co-bra menys? Que en cobri vint, que en cobri cinquan-ta, que en cobri cent...? Jo, aquí..., el referèndum que es va fer a Suïssa va proposar –era respecte al sector públic–, que cobrés dotze vegades més un que l’altre, no? El problema és que tenim empreses de l’IBEX 35 on aquest índex és d’u a vuit-cents, amb la qual cosa la desproporció... És a dir, fixem fins on estem dispo-sats a tolerar, però fixem-ho perquè serà un primer pas –serà un primer pas.

I el que també és cert, i tampoc som il·lusos, és que, quan estem parlant de l’1 per cent més ric aquest, és



un 1 per cent al qual el salari li importa bastant poc; és a dir, està fora de la regulació aquesta salarial. Les persones més riques del món, les dues persones més riques del món, si es gastessin 1 milió d’euros cada dia tardarien 220 anys a gastar-se tota la seva fortuna. Pe-rò us estic enganyant, perquè és que cada dia ingres-sen d’interessos 24 milions d’euros. És a dir, alguna cosa més..., hem d’anar més enllà. La bretxa salarial ens serveix per sensibilitzar, ens serveix per reduir a escales locals la desigualtat que tenim, i és un bon pri-mer pas, però no és l’únic que tenim.

També heu parlat del tema del finançament al desen-volupament, i jo penso que amb tota aquesta realitat de desigualtat tot el tema de cooperació requereix una repensada, per veure quin sentit té tot plegat i com som capaços de donar una resposta a tot plegat.

Un tema que tenim per abordar i per posar sobre la taula és el tema de la coherència de polítiques. La pro-posta que feies de convidar les empreses i de, fins i tot, d’exigir, tant al Govern català com al Govern espa-nyol, que mirem a veure què ens implica la coherència de polítiques per saber la part alíquota de responsabi-litat que podem tenir en la generació de desigualtats fora de Catalunya penso que és molt important. Les empreses penso que haurien de venir aquí. Comentà-veu: «Algunes no vindran.» Doncs, a veure, si alguna empresa no ve tenim un problema –tenim un proble-ma, igual que el tenim nosaltres quan les empreses no ens contesten on estan pagant els impostos de l’IBEX 35. És a dir..., i si hi ha un problema d’aquest estil, pen-so que aquí algú ha de pensar a intervenir-hi, i proba-blement com a parlamentaris heu de poder dir alguna cosa. És a dir, no tot s’hi val –no tot s’hi val–, i, com deia el José María, la benzina és inflamable, i no per-què ens doni energia, i penso que aquí cal posar unes certes mesures, no?

(Pausa.)

Podria polemitzar molt sobre les coses que em deia el Fernando Sánchez, perquè és el que d’alguna manera posava més en dubte algunes de les coses que jo expli-cava, no? Però ho podem fer en un altre moment, i a més m’interessarà moltíssim.

Sí que hi ha un tema que destaca l’informe i que no he destacat, i és que..., una de les coses que destaca l’in-forme és que l’ascensor social que tu comentaves, la desigualtat que tenim l’està bloquejant, pràcticament. I no a països com Sierra Leone sinó a països abso-lutament liberals, com puguin ser els mateixos Estats Units, no?, on tenim dades de quines són les op cions que té el fill d’una família pobra de sortir d’a questa si-tuació, i són molt preocupants. És a dir, la desigualtat extrema està coartant fins i tot aquestes mesures que comentaves tu i que permetrien..., que podrien justifi-car aquesta llibertat de mercat que deies, però que d’al-guna manera ens han portat a aquesta situació que te-nim.

També parlaves dels paradisos fiscals i de la situació que ens porta el fet que alguns governants hagin tingut actituds poc honestes en aquest sentit. Però sí que és cert que hi ha governants que han tingut actituds poc honestes. El mateix Govern del PP és el que ha deixat

de considerar Andorra com a paradís fiscal, fa un pa-rell de mesos, i l’ha tret de la llei, no?, quan la situació no ha canviat gaire. És a dir, no sé si ho sabeu però no existeix una definició de «paradís fiscal». Un paradís fiscal és algú que l’altre considera que és un paradís fis-cal. No n’existeix una definició; per tant, cada país de- fineix quins són els seus paradisos fiscals: la Unió Eu-ropea decideix quins són els seus paradisos fiscals, l’OCDE decideix quins són els paradisos fiscals, i nosaltres, com a Oxfam, com que som molt «xulos», també podem decidir quins són els nostres paradisos fiscals, no?, en funció de criteris diferents. En l’últim informe que hem publicat, que es diu La ilusión fiscal, teniu els comparatius de què considera Espanya com a paradís fiscal, què considera l’OCDE, què considera la Unió Europea i què considera Tax Attack. I és bastant interessant de comparar-ho, tot plegat.

Bé, sóc conscient que no he contestat moltes de les preguntes que m’heu fet, però, com us deia, sabeu que tinc absoluta disponibilitat, tant jo com els investiga-dors que han format part d’aquest informe, per comen-tar-vos qualsevol de les coses que heu fet. I sí que vol-dria agrair-vos un cop més que ens hàgiu convidat, i..., que si podeu doneu una ullada a l’informe i us deixeu interpel·lar, perquè crec que tenim entre mans un tema que és problemàtic. És cert –és cert– que la reducció de la pobresa ha estat un fet d’uns anys cap aquí, però tan cert com això és que ha fet una frenada espectacular en relació directa amb els increments de desigualtat, i per tant fins i tot podríem perdre part de l’avenç que hem fet, i això penso que ens ha de responsabilitzar.

Espero que us sigui útil. Com sempre, ens teniu a la vostra disposició, i fins a la propera.

El president

Molt bé. Moltes gràcies, senyor Mateu. Acabem així la primera compareixença, i fem dos minuts de pausa per donar lloc a la següent compareixença.

Gràcies.

La sessió se suspèn a tres quarts de dotze del migdia i cinc minuts i es reprèn a tres quarts de dotze i catorze minuts.

El vicepresident

Ja arribaran quan arribin.

Compareixençad’una representació del Consell Català del Moviment Europeu davant la Comissió d’Acció Exterior i de la Unió Europea per a explicar les activitats europeistes del Consell (tram. 357-01281/10)

Bé, doncs, el tercer punt de l’ordre del dia... Com ob-serveu, hem fet canvi de presidència: no sóc el Jordi Solé; sóc igual d’alt però no sóc ell. El tercer punt de l’ordre del dia és la compareixença del Consell Català del Moviment Europeu. Tenim el senyor Xavier Fer-rer i el senyor Joaquim Millan, que ens han comen-



tat que partiran la seva compareixença. Hem estipulat un temps màxim de trenta minuts entre les dues. En qualsevol cas, vostès, quan acabi un i comenci l’altre, doncs, vostès mateixos, i posteriorment donarem un torn de cinc minuts a tots els grups parlamentaris. Si per algun cas, doncs, algú s’ha d’excedir, que ho faci, però en qualsevol cas també ho limitem així per anar més amb l’hora calculada. Dit això, doncs, sense més, té la paraula el senyor Xavier Ferrer.

Xavier Ferrer i Junqué (president del Consell Català del Moviment Europeu)

Bon dia. En primer lloc, doncs, moltes gràcies per la invitació. Senyor president, senyors, senyores diputats, per nosaltres, per mi és una satisfacció estar aquí com a president del Consell Català del Moviment Europeu.

I intentarem, o explicarem el que fem, el que volem fer, i una mica, doncs, demanar també el vostre su-port, que de fet el voldria agrair per partida doble: d’una banda, perquè, com alguns de vostès ja saben, cada any, i des de ja fa bastants anys, fem aquí en seu parlamentària potser l’acte més emblemàtic del con-sell, que és la jornada –normalment es fa al voltant del gener– sobre un tema d’interès europeu, i la fem aquí. Aquest any ha sigut sobre la comissió Juncker, i alguns de vostès hi eren presents. I el segon agraïment és que d’alguna forma també, doncs, aproven, amb partida pressupostària, un suport al consell que també ens va bé per poder fer les activitats que seguidament detallarem que fem.

El Consell Català del Moviment Europeu segurament la majoria sabeu què és, però permeteu-me, doncs, un minut per refrescar-ho, o per dir-ho, o per concre-tar-ho. És una entitat, una associació que està com-posta pels partits polítics, agents econòmics i socials, entitats d’àmbit universitari i educatiu, associacions, governs locals, col·legis professionals i membres indi-viduals. Per tant, té una visió i funcionament molt, di-guem-ne, transversal, perquè hi ha, hi és tot l’espectre social o de la societat catalana. L’objectiu..., veurem amb detall tot el que fem, però l’objectiu central és in-formar, divulgar, debatre, arreu del territori de Cata-lunya tot el referent a l’actualitat del centre d’interès que representa el binomi Catalunya-Europa. I a par-tir d’aquí jo, així amb caràcter general, explicaré set o vuit aspectes en els quals desenvolupem la nostra ac-tivitat.

Com he dit, com a primer punt, cada any fem aquí al Parlament la jornada europea al Parlament de Catalu-nya, que organitzem el Consell Català del Moviment Europeu, i que d’alguna forma sempre procurem que versi sobre algun tema d’interès del moment i que es pugui, diguem-ne, interactuar entre la societat catala-na –allò que interessa en l’àmbit d’actuació nostra– i naturalment també europea i internacional. I, com he dit, aquest any l’hem fet sobre la comissió Juncker, i alguns hi éreu, ho recordo, i bé, va ser bastant interes-sant; va venir bastanta gent, estem contents i el feed-back que ens ha arribat, doncs, també... I, per tant, aquesta activitat jo, diguem-ne, proposo, o demano, o ens agradaria poder-la continuar fent aquí.

També, des de fa dos anys hem desenvolupat –i aquest any s’ha consolidat i ja tenim bones perspectives per a l’any que ve, i a més a més hi donarem un salt qualita-tiu per fer venir ponents d’àmbit internacional i altres de diferents estats– un acord que tenim amb l’obra so-cial de «la Caixa» en què fem una sèrie de conferències al Palau Macaya. L’any passat van ser sobre «Repen-sem Europa»; aquest any, «El paper de la Unió Euro-pea en el futur», i de cara a l’any que ve estem mirant de centrar el tema, però tenim intenció de donar un salt qualitatiu, també amb l’ajut, diguem-ne, corresponent, per poder fer venir ponents que ens donin una visió més general del que està passant en el món i que d’al-guna forma també ens interessa a nosaltres.

Un altre tema seria que en l’entorn del Dia d’Euro-pa, que com sabeu és el 9 de maig –és el mes que ve, d’aquí a un mes menys, diguem-ne, un dia–, es fan una sèrie d’activitats, com no pot ser d’una altra manera, de les quals destacaríem un concert que ja s’ha ins-titucionalitzat –normalment es fa al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona–, diferents activitats a mu-nicipis... De cara a aquest any jo tinc ja el compromís d’estar a Terrassa, a Girona, a Torroella de Montgrí, a Barcelona també, en diferents activitats, no el mateix dia. A més a més, aquest any coincideix que comença el dia abans la campanya electoral municipal i que, tot i que no tindria a veure amb l’àmbit, diguem-ne, euro-peu, que és el nostre àmbit d’actuació, sí que d’alguna forma es procura fer-ho abans per no interferir en la campanya.

Aquí el Joaquim Millan, el secretari general, explica-rà més detalls d’aquest àmbit, diguem-ne, municipal, en el qual desenvolupem molta activitat i que els po-dreu comprovar –d’aquest àmbit i de tots els aspectes que hem fet, i que jo explico d’una manera general– en una memòria d’activitats de l’any passat que se us do-narà quan acabi la nostra exposició.

També, i ho explicarà amb més detall Joaquim Mi-llan, es fan activitats a les escoles, casals d’avis i altres centres per explicar què és Europa i la relació entre la ciutadania, el país i tot, diguem-ne, l’àmbit europeu. Participem també en mitjans de comunicació, ràdios, mitjans escrits, quan se’ns demana, explicant, doncs, el projecte europeu i tot el que fa el Consell Català del Moviment Europeu.

Quina relació tenim o quin lligam tenim amb Europa o amb l’àmbit, diguem-ne, de la Unió Europea, i jo di-ria que més, d’Europa? Doncs, estem federats amb el consell Eurobask, el consell basc, i el Consejo Federal Español, però també, alhora, amb trenta-nou consells més. Per tant –la Unió Europea són vint-i-vuit estats–, el moviment europeu internacional sobrepassa el con-cepte o l’aspecte de la Unió Europea: trenta-nou consells en diferents països, en diferents estats europeus, que conformen el que és el moviment europeu internacio-nal. I que..., es fan bàsicament dues reunions anuals ordinàriament, i si convé alguna altra, en les quals es determinen les línies a seguir des de l’àmbit europeu –des de l’àmbit del moviment europeu internacional–, i que d’alguna forma cada consell, amb les seves pos-sibilitats i en el seu territori, desenvolupa amb total lli-bertat, però sí que sempre una mica tenint relació amb



el que s’ha decidit en el moviment europeu interna-cional, que perquè en tingueu una idea –segur que la teniu, però per refrescar-ho– està fundat sobre finals dels anys quaranta, cinquanta, sota els principis de la pau, la democràcia, la llibertat, la solidaritat i el res-pecte als drets humans. I, com us he dit, el Consell Català del Moviment Europeu en forma part, junt amb trenta-nou consells més i trenta-tres associacions.

L’objectiu del moviment europeu internacional és també treballar per la unitat d’Europa des de la ciuta-dania, la societat civil, les institucions europees i tam-bé preveient la diversitat. En aquest aspecte..., cadascú com l’entengui, o cada consell com l’entengui, la di-versitat dintre d’Europa, però amb la idea d’anar cons-truint una Europa unida, eh?, col·ligada també amb tot el procés que segueix la Unió Europea –però el movi-ment europeu internacional, aquests consells que hem dit, són anteriors a la Unió Europea.

Vam estar –el Joaquim també va venir– a Roma el mes de novembre passat, que hi vam fer una reunió del Consell del Moviment Europeu Internacional. Perquè us en feu una idea, doncs, anava sobre promoure la de-mocràcia i la unitat a Europa, i es van establir les bases del que en l’àmbit del moviment europeu internacional –i per tant, ho repeteixo, els consells d’alguna forma hem d’anar en aquesta línia o fer actes i activitats en aquesta línia–..., es va acordar treballar en tres línies diferents que llegiré ràpidament: una seria la democrà-cia, drets i llibertats, cercant el consens entre la ciuta-dania, associacions europees i institucions i promovent els valors de la Unió Europea; una segona línia de tre-ball o d’activitats –treball, competitivitat i creixement sostenible–, apostant per millorar l’educació i el tre-ball, especialment per a la joventut, i protegint l’entorn i el clima, i una tercera, Europa en el món, construint una Europa unida, diversa i contribuint a fer millor el món. Poden semblar paraules, però són línies d’activi-tat a les quals dediquem els nostres esforços.

Ara, els dies 24 i 25 d’abril es fa una reunió, la segona reunió anual, que es fa a Riga, i es mirarà una mica, es debatrà, com estan aquestes línies de treball, la con-nexió amb els diferents consells dels diferents països d’Europa. I així anem avançant, i aquest és el nostre lligam, diguem-ne, internacional o europeu.

De cara al 2015, i centrats ja en el Consell Català del Moviment Europeu, a part de mirar d’acoblar-nos a aquests tres aspectes que he dit fa un moment, i se-guint amb totes les activitats que també he explicat, volem impulsar..., consolidar el que estem fent, però impulsar noves línies d’actuació i de treball bàsica-ment en dos àmbits, perquè també tenim..., explicaré després les limitacions que tenim; per tant..., seria in-sensat voler abordar, doncs, arreglar moltes coses, no? Volem consolidar el que fem i impulsar dos àmbits, que un és incidir en la joventut, eh?, fer actes a la jo-ventut. Veiem que a vegades, en tot el que fem sobre la Unió Europea o sobre Europa, costa que la gent jo-ve –potser per la mateixa dinàmica de la problemàtica que tenen, d’estudis, de l’atur i tal– s’impliqui, i aquí tenim el suport de Laura Ballarín, que és una vice-presidenta del consell que és aquí present, que té el compromís –ara et poso aquí en un compromís, eh?,

però és veritat– de gestionar aquesta línia d’activitat i de poder fer en breu alguna activitat en l’àmbit de Bar-celona, o des de Brussel·les, però que miri d’engrescar la joventut en aquest àmbit del binomi, com he dit, Ca-talunya-Europa.

I després, també, impulsar-ho més en l’aspecte del ter-ritori. Costa, perquè estem centrats més en Barcelo-na, estem també amb activitats a Girona, com he dit, a Terrassa i en altres llocs, però volem, a través dels municipis –el Joaquim s’esplaiarà més en aquest as-pecte–, doncs, arribar a tot el territori de Catalunya. De fet, l’any passat ja es van fer activitats a Girona, a Reus, a Vic i a Lleida, que van tenir el seu èxit, amb el suport també de la Comissió Europea, i voldrem se-guir en aquesta línia.

El nostre interès és aportar un gra de sorra en la cons-trucció europea, que per nosaltres, i per mi particular-ment, és una manera vital per ser presents en el món, per consolidar-nos com a país i per garantir la llibertat i la seguretat dels ciutadans catalans i europeus. I tot això ho fem –no vull entrar en xifres–, naturalment, amb un pressupost que, com a altres entitats, ha anat minvant, i agraeixo el vostre també suport; tenim tam-bé suport municipal i també de la Diputació, però..., un pressupost que ens permet mantenir, diguem-ne, un petit suport tècnic o administratiu que és autèntica-ment necessari, però tota l’altra activitat que fem és absolutament altruista, des del president, el secretari general, el tresorer, els vicepresidents o totes les per-sones que hi participen.

Per tant, jo, quan vaig prendre possessió al novembre –i potser no ve a tomb però ho dic, aquí–..., al con-sell hem de fer grans coses per Europa, però demano fer-ho amb dues premisses: una, naturalment, si estem aquí, i altruistament, és..., treballar per Catalunya o per la societat catalana, més concretament, i per Eu-ropa, i l’altra, fer-ho amb alegria, perquè si no no té sentit, ja que ho fem des d’un punt de vista altruista, i a més a més ho fem amb molt de gust, però volia que quedés clar això.

Per tant, jo ho deixaria aquí i ara passaria la parau-la a en Joaquim Millan, secretari general del consell, que explicarà alguns detalls més de l’àmbit municipal i d’algunes activitats que porta ell més concretament. Moltes gràcies.

Joaquim Millan i Alegret (secretari general del Consell Català del Moviment Europeu)

Moltes gràcies, il·lustre president, il·lustres diputats i diputades de la comissió. La darrera vegada que vaig tindre l’honor de dirigir-me a vostès va ser el 18 de març del 2010, a l’anterior..., legislatura, la vuitena, i en la sessió 20, on vam acabar la compareixença bàsi-cament constatant que per part nostra calia millorar el nostre abast territorial i també calia millorar el fet de poder arribar a més col·lectius de la ciutadania i de la societat catalana. De fet, avui ho torno a fer una mi-ca, com deia el senyor Ferrer, amb els deures bastant avançats, bastant fets, eh?, perquè aquesta també és una mica la nostra responsabilitat i el nostre compro-mís envers aquesta comissió.



I, per tant, volia també començar afegint-me a l’agra-ïment que ha fet el senyor Ferrer de poder tindre l’oportunitat avui de tornar a explicar què fem des del Consell Català del Moviment Europeu, què hem fet els darrers temps i com volem continuar treballant per intentar, doncs, europeïtzar més la societat catalana en tot allò que comporta el procés d’integració europea.

També vull agrair, com també ha avançat el senyor Ferrer, que ens acompanyin avui aquí la vicepresiden-ta del Consell Català del Moviment Europeu, la se-nyora Laura Ballarín, com també la nostra responsa-ble de secretaria, la Sandrine Gloaguen, que sense ella moltes de les coses que fem nosaltres altruistament no serien possibles. Per tant, gràcies perquè ens esteu acompanyant avui aquí.

Jo voldria complementar la intervenció del nostre pre-sident, el senyor Ferrer, fent un especial esment, com ell ja ha avançat, de diversos àmbits d’actuacions i acti-vitats que desenvolupem al territori, a través, molt con-cretament, del món local, amb l’objectiu d’arribar a tota la ciutadania del país des de les comarques de Barcelo-na, de Lleida, de Tarragona i Girona. I, per tant, només esmentaré uns noms d’uns municipis, d’unes poblaci-ons, per una mica demostrar la feina que ja s’ha fet fins ara i la que tenim programada els propers dies.

Per exemple, hem fet i farem activitats a Terrassa, Aiguafreda, Castelldefels, Sant Miquel d’Olèrdola, Ullastrell, Caldes de Montbui, la Llagosta, Cubelles, Vilafranca, Sant Pere de Ribes, Tona, Mataró, Grano-llers, Tiana, Tarragona, Torredembarra, Lleida, la Seu d’Urgell, Girona, Torroella de Montgrí, etcètera, no? I tot just estem al primer trimestre, per tant, encara tenim molta feina per fer que anirà sorgint durant els propers trimestres i els propers mesos, i per tant su-poso que aquesta llista de municipis i de poblacions s’anirà ampliant.

Com deia, també volem arribar a tot tipus de ciutadans i ciutadanes, des dels més joves, als instituts i univer-sitats, com també als més grans, als casals de la gent gran. Els darrers anys hem fet un veritable esforç per arribar a qualsevol indret i a qualsevol col·lectiu, com era el compromís que vam adquirir aquí els darrers temps, en les compareixences que hem anat tenint en aquesta comissió. En aquest sentit, des del Consell Ca-talà del Moviment Europeu tenim un ferm compromís amb el país i també amb la societat catalana, tasca que alguns dels diputats que avui esteu presents aquí a la comissió coneixeu perfectament, perquè hi heu parti-cipat en alguna ocasió.

Tal com ha explicat el senyor Ferrer, els membres que conformen el Consell Català del Moviment Europeu també provenen de diversos sectors de la mateixa so-cietat, des dels partits polítics, sindicats, universitats o l’àmbit local. En aquest sentit, els membres del mateix Consell Català del Moviment Europeu són els primers conscients de la prioritat de fer arribar els objectius i prioritats del projecte europeu a tothom i a tot arreu.

És essencial destacar, com ja ho ha fet el senyor Fer-rer, la col·laboració anual que tenim signada amb la Diputació de Barcelona, un conveni que ens permet realitzar un conjunt d’activitats locals molt importants

en l’àmbit de la demarcació de les comarques de Bar-celona. No és així amb la resta de diputacions catala-nes, per diversos motius, malgrat que creiem que seria molt interessant en un futur per assegurar el que deia abans: arribar a tots aquests indrets, també, de Lleida, Tarragona i Girona.

També vull destacar que són membres del Consell Ca-talà del Moviment Europeu les dues entitats munici-palistes, que ens donen molt suport –també això ens facili ta poder arribar a altres municipis, i en aquest sentit agrair tant a la Federació de Municipis de Cata-lunya com a l’Associació Catalana de Municipis la se-va implicació en el Consell Català del Moviment Euro-peu–, com també a vegades ho són a nivell individual molts municipis que també són membres del Consell Català del Moviment Europeu, com Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Vilafranca, Cubelles o inclús algun consell comarcal, com el del Garraf.

Des del Consell Català del Moviment Europeu, hem constatat que els governs locals han adquirit un paper més participatiu en els darrers anys, perquè han passat de ser actors passius a actors actius en el que és el pro-cés d’integració europea. Per exemple, han passat de celebrar els agermanaments europeus tradicionals en-tre municipis de fa uns anys a conformar directament cooperació municipal a nivell europeu, o han passat de pensar que Brussel·les era un caixer automàtic on presentar projectes..., sinó que també veuen Brussel·les i Europa i la Unió Europea com un espai natural on relacionar-se, intercanviar experiències, bones pràcti-ques i treballar en xarxa.

Per tant, els municipis s’han convertit en transmissors de valors europeus, valors que nosaltres, des del Con-sell Català del Moviment Europeu, també defensem i que des d’aquesta institució vostès també defensen, com poden ser la solidaritat, la justícia social, la convivèn-cia, el diàleg, la igualtat d’oportunitats, la transparèn-cia o, per exemple, el desenvolupament. Aquest any, el 2015, com vostès saben, és l’Any Europeu del Desenvo-lupament, i des del Consell Català del Moviment Euro-peu hi posarem un accent, a les nostres activitats, du-rant aquest 2015.

També cal afegir que volem transmetre a la ciutadania quines són les prioritats i les estratègies europees en cada moment. Ara mateix parlem d’estratègia Europa 2020 o de les mateixes prioritats de la comissió Jun-cker, o de com s’implementa la legislació comunitària a l’àmbit local. L’any passat –ja ho ha esmentat el se-nyor Ferrer– vàrem realitzar un projecte amb la Co-missió Europea per explicar l’estratègia 2020 en l’àm-bit de les universitats; en aquest cas, va ser a Girona, Lleida, Vic i la Rovira i Virgili, en el seu àmbit de Reus. Com deia també el senyor Ferrer, aprofitem el Dia d’Europa, que està a tocar, el 9 de maig, per im-pulsar la Setmana d’Europa als municipis de Catalu-nya. Ja fa més de quinze anys que ho fem. Això suposa impulsar al voltant de setanta o vuitanta actes o acti-vitats arreu del territori durant aquests dies del mes de maig. Cal dir –també ho ha avançat el senyor Ferrer– que possiblement aquest any sigui diferent, pel calen-dari electoral, i avancem algunes de les activitats, o siguin més institucionals que en altres ocasions.



També aquest any hem presentat la Declaració del Dia d’Europa, document treballat i consensuat per tots els membres del Consell Català del Moviment Europeu i que serveix per actualitzar any rere any el nostre com-promís amb el procés d’integració europea. La d’a-quest any ja la poden trobar vostès al web i s’hi poden adherir, si ho creuen oportú.

Alguns exemples d’aquests actes o activitats, per exem-ple, podrien ser el concert de Barcelona; també donem suport als concerts de Tarragona o Sitges, que tradi-cionalment es fan al voltant del 9 de maig; també du-rant aquesta setmana es fan tot un seguit d’activitats a les escoles i instituts, debat amb els joves, la gimca-na europea a Lleida, o també conferències col·loquis que d’alguna manera intenten fer pedagogia europea aprofitant justament aquesta setmana per intentar inci-dir-hi d’una manera crucial.

També durant l’any donem suport a mitjans de comu-nicació locals i comarcals. En especial, m’agradaria esmentar-ne tres de concrets, perquè ja fa més de deu anys que participem amb ells, que són el programa Som Europa, a Ràdio Vilafranca; Casa Europa, a Rà-dio Cubelles, o L’hora d’Europa, a Ràdio Maricel de Sitges, com també col·laborem amb altres mitjans de comunicació locals, com pot ser la Televisió de Terrassa, o digitals, en l’àmbit de Tarragona 21. Tam-bé col·laborem amb la xarxa de la Comissió Europea Europe Direct al territori, amb la mateixa Generali-tat de Catalunya, amb els seus diversos departaments, com també amb la representació de la Comissió Euro-pea a Barcelona o l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, i a través dels seus eurodiputats quan fan actes al territori i ens ho demanen. El Consell Català del Moviment Europeu sempre s’hi ha implicat, sem-pre hi ha donat suport, aixopluc, i hi hem participat d’una manera activa.

També, per esmentar una altra activitat, en aquests moments estem impulsant el concurs de contes breus sobre Europa a través del conveni de la Diputació de Barcelona, per esmentar alguna altra activitat destina-da a tots els col·lectius de ciutadania, perquè ho pot fer la gent jove com també ho pot fer la gent gran, de qualsevol condició i de qualsevol indret de Catalunya, poder participar en aquest concurs. Les bases també les poden trobar al nostre web.

Assenyalar que, amb aquest objectiu d’arribar a tot-hom, també som presents activament a les xarxes so-cials, com Twitter i Facebook, que també són un bon mitjà per fer difusió de les nostres activitats i fer arri-bar els nostres missatges, especialment als més joves.

I, parlant de joventut, una de les nostres accions és fer xerrades als instituts, i en el cas de les comarques bar-celonines arribem a uns vint-i-cinc, trenta centres edu-catius cada any gràcies al conveni que tenim amb la Diputació de Barcelona, sota el títol «Jove, la Unió Europea és el teu espai comú», per explicar quines eines i oportunitats ofereix la Unió Europa als joves, amb l’objectiu de millorar les seves capacitats per tro-bar feina en l’àmbit europeu.

I, per anar acabant, tornar a insistir que des del Con-sell Català del Moviment Europeu treballem per apro-

par Europa a la ciutadania, ho volem fer fàcil i proper. Per això ho fem a través també dels governs locals, els partits polítics, les universitats, les organitzacions i entitats de la societat civil i els agents socioeconòmics que conformen la nostra entitat. La societat catalana sempre ha destacat per la seva aposta europeista, i des del Consell Català del Moviment Europeu ho inten-tem també fer possible.

Moltes gràcies pel seu suport, i especialment per la se-va atenció en la compareixença d’avui.

El vicepresident

Moltíssimes gràcies, senyor Ferrer i senyor Millan. Passem al torn dels grups parlamentaris, com hem dit, per un temps de cinc minuts, iniciant-lo pel Grup Par-lamentari d’Esquerra Republicana. Té la paraula el di-putat Jordi Solé.

Jordi Solé i Ferrando

Gràcies, senyor president. Gràcies també als amics del Consell Català del Moviment Europeu, senyor Ferrer, senyor Millan, i també, doncs, a les companyes que són presents avui aquí. Agraeixo la compareixença, agraeixo, en definitiva, el rendiment que comptes que significa per a una entitat com vostès venir al Parla-ment, a la seu de la sobirania nacional del nostre po-ble, i explicar, passar comptes de la seva activitat.

El Consell Català del Moviment Europeu, vostès ho han dit, és una entitat que té com a finalitat difondre el co-neixement i generar opinió pública favorable al projecte europeu, que és un projecte d’unitat, és un projecte de democràcia i és un projecte de pau, i aquesta feina és tan necessària com difícil, en aquests moments. M’ex-plico. És una feina necessària perquè estem en un país que és un país, globalment parlant, europeista, amb unes actituds majoritàriament favorables a la idea d’Eu-ropa, la idea de l’Europa política, però és un europeis-me que podríem qualificar de difús, de genèric, que són actituds que s’han de cuidar, que són actituds que s’han de fomentar, perquè si no a l’altra banda hi tenim un euroescepticisme creixent i fins i tot, en alguns àmbits de la Unió Europea, alguns països de la Unió Europea, està esdevenint una força política important. Al nostre país encara no, però sí que diguem que si abaixem la guàrdia, si ens descuidem, aquest europeisme difús po-dria debilitar-se a favor d’un euroescepticisme creixent, i jo crec que això seria molt dolent per al nostre país i per a la nostra societat.

Per tant, l’activitat d’organitzacions com el Consell Ca-talà del Moviment Europeu és absolutament necessà-ria, però també complicada, complicada en el sentit que la ciutadania, malgrat que sigui difusament euro-peista, té una percepció que les institucions europe-es ens queden molt lluny, queden molt allunyades del nostre dia a dia, però la realitat, precisament, del nos-tre dia a dia és que el que fan les institucions europees té un impacte en la nostra vida quotidiana. Per tant, la percepció –allunyament– amb la realitat, que és im-pacte gairebé directe, no?, sobre la nostra vida quoti-diana, no encaixen, hi ha un cert desencaix, en això.



I, a més a més, tenim moltes mostres que la Unió Eu-ropea actualment està immersa en debats i en projec-tes que són molt interessants, que són de gran abast i que depèn de quines decisions s’acabin prenent, doncs, acabaran afectant d’una manera o altra la vida dels més de 400 milions de ciutadans de la Unió Europea. Per exemple, per posar sobre la taula alguns debats candents, en aquests moments, en l’àmbit europeu: el tractat de lliure comerç entre la Unió Europea i els Es-tats Units; la proposta d’unió energètica de la Comis-sió Europea; el Pla d’inversions estratègiques, conegut com pla Juncker; el mercat únic digital; el paper de la Unió Europea com a actor global –o més aviat la vo-luntat, algun dia, d’esdevenir, per part de la Unió Eu-ropea, actor global, perquè avui en dia malauradament això no és així, en molts aspectes–; el debat de Grècia, no?, que aquests dies estem tornant a viure d’una ma-nera molt intensa; el debat de les reformes financeres, de la consolidació fiscal, de les directrius que es do-nen des de Brussel·les cap als estats per consolidar les seves finances –austeritat, retallades–, etcètera.

Per tant, molts debats que no són només debats, sinó que tenen conseqüències pràctiques en els estats mem-bres i sobre la ciutadania europea, debats que entre tots hem d’intentar irradiar, hem d’intentar difondre, i per cert que en aquest sentit també voldria posar en valor que en els darrers temps en aquest Parlament, no només en la nostra comissió sinó en el plenari, estem parlant de la Unió Europea, i ja era hora. Darrerament hem tingut debats, en el plenari, sobre el tractat de lliure comerç, sobre el pla Juncker, sobre la continuïtat d’una eventual Catalunya independent dins de la Unió Europea, i per tant aquest és un fet que vull posar en valor: està bé que el Parlament de Catalunya s’interes-si i debati sobre aspectes europeus.

No només això, sinó que des de fa pocs mesos, tot i que en aquests moments malauradament en suspen-sió, tenim una llei d’acció exterior que no és només llei d’acció exterior, sinó que en el mateix títol hi hem posat Llei d’acció exterior i de relacions amb la Unió Europea. Per tant, això no és només un títol, això és una mostra d’una intenció política clara, de vincular el nostre país el més directament possible amb el procés polític europeu.

Per tant, una tasca de difusió, de conscienciació, com-plexa però necessària que des del meu punt de vista, i també ho heu remarcat molt en les vostres interven-cions, té la clau en el fet d’implicar-hi el territori, de portar aquest debat, aquestes discussions, que moltes vegades són complexes, el més a prop possible de la ciutadania. I, en aquest sentit, em sembla que l’estratè-gia de col·laborar amb els ajuntaments, amb les admi-nistracions locals, és una estratègia..., i ho dic també per experiència pròpia, perquè des de l’Ajuntament de Caldes de Montbui també col·laborem amb el Consell Català del Moviment Europeu en les seves activitats; és la manera d’arribar a la gent, és la manera d’arri-bar a sectors, a territoris que..., d’altra manera, doncs, aquesta llunyania de les institucions i dels debats pel motiu que sigui encara queda més reforçada.

Se m’ha acabat el temps, he sentit que tocava el... Per acabar, només una pregunta, que és més aviat una cu-

riositat, no? El senyor Ferrer ha dit que el Consell Ca-talà del Moviment Europeu és membre del moviment europeu internacional, que tenen trobades anuals, que la darrera reunió es va fer a Roma i que el debat va anar entorn..., un dels eixos era com promoure la de-mocràcia dintre la Unió Europea. La pregunta és: al moviment europeu internacional, les persones amb les quals vostès tenen contacte, com veuen un procés tan profundament democràtic com és el procés cata-là, si és que se’n parla, si és que els demanen què està passant, si és que els demanen la seva opinió. No es-tic demanant el posicionament del Consell Català del Moviment Europeu sobre la qüestió, sinó la percepció que en el moviment europeu internacional, si és que n’hi ha alguna, hi ha d’un procés polític absolutament, radicalment democràtic i que, a més a més, aspira a integrar el nostre país, un cop aquest hagi esdevingut independent, més directament que ara en el projecte polític europeu.

Moltes gràcies, senyor president.

El vicepresident

Gràcies, senyor diputat. Per part del Grup Parlamentari Socialista, té la paraula la il·lustre diputada Rocío Mar-tínez-Sampere.

Rocío Martínez-Sampere Rodrigo

Molt bé, moltes gràcies, president. I, evidentment, tam-bé donar la benvinguda en aquesta comissió tant al se-nyor Ferrer com al senyor Millan, la senyora Ballarín i la seva acompanyant, per ser aquí, per ser al Parlament de Catalunya, doncs, explicant-nos i fent aquest exer-cici tan necessari i que fem tan malament en aquest país –perdonin, eh?, però és que és així– de rendiment de comptes, de coses que ens afecten col·lectivament.

Jo, la veritat, com que estic molt d’acord amb el que fan, amb els valors que intenten promoure i també amb les línies estratègiques tant de contingut com, diguem-ne, de la manera com les volen implementar, podria aca-bar aquí la meva intervenció, és a dir, dient «em sem-bla molt bé» i no fent més –estem una mica en la in-timitat, avui, eh?–, no esgotant el temps parlamentari, que és una cosa que sempre es fa tinguis coses a dir o no. Però en canvi, i també aprofitant que estem en la intimitat, a mi m’agradaria compartir amb vostès una reflexió i veure què en pensen, no?, que s’origina d’una preocupació. És a dir, tot això que vostès han explicat, els valors que compartim persones que, com nosaltres i com el meu grup parlamentari, se senten profundament europeistes i comparteixen aquest pro-cés federal i d’integració europea, sent molt consci-ents de les seves mancances –parlo també gairebé a nivell personal–..., a mi el que em dóna la sensació és que, com deia..., no sé si ho deia Benedetti o algú així, mentre estem intentant trobar les respostes el que ens han canviat són les preguntes. I com que ens han can-viat les preguntes, doncs, segurament no sé si estem encertant les estratègies.

Perquè a mi em dóna la sensació que aquí hi ha hagut una crisi profundíssima, que no és només econòmica,



és més enllà; no és només social; és gairebé, diria, de-mocràtica, i també europea, que ha canviat els vec-tors i els paràmetres sobre el que es fa, la nostra ac-ció col·lectiva a nivell europeu. Europa és percebuda com una realitat burocràtica i no democràtica. Cada dia els joves donen menys suport a Europa, no més, i sobretot es pensen que no va amb ells. Jo sempre, cada vegada, i ho torno a fer un cop més, repeteixo l’anèc-dota del Raimon Obiols, perquè és molt significativa, eh?, un eurodiputat que quan està a Barcelona li diuen: «Què tal per Europa?», com si això no fos Europa. Bé, doncs, és que això és molt significatiu de la rea-litat europea, com la percebem i el poc que ens afec-ta a nosaltres. Avui hi han tres comissions, en aquest Parlament. Si fem apostes sobre què sortirà demà a la premsa crec que les guanyaríem immediatament, no? Molt bé, doncs, tornem-hi.

Per tant, vist que han canviat les preguntes, jo no sé si institucions completament dedicades a això com la se-va estan canviant les maneres d’entendre i les estratè-gies que tenen per fer que aquest demos europeu, que avui en dia està fracturat –perquè ho està, i si no hi ha demos la resta és anècdota, per molts plans Juncker que fem i per moltes coses que poden semblar sobre el paper fantàstiques a priori–..., però si no hi ha això, un demos articulat, segurament cap d’aquestes estratègies ni es consolidarà ni tindrà trajectòria. Quines estratè-gies radicalment diferents –perquè insisteixo que en el moment..., estem en un moment radicalment diferent que fa cinc anys– s’estan plantejant, tant el seu movi-ment com des de l’àmbit europeu, que vostès han dit que hi estan en constant relació?

Perquè a mi em dóna la sensació que si seguim fent el mateix de sempre..., ja ho deia Einstein, que qui fa el ma-teix de sempre i espera resultats diferents o és «tonto» o és boig. I em dóna la sensació, en canvi, que no es-tem sent suficientment radicals, suficientment atrevits, suficientment innovadors, suficientment contradicto-ris per canviar les estratègies, perquè el que estem fent tots plegats, i els que creiem realment en Europa..., no sé si l’estem encertant per poder-la defensar d’una ma-nera diferent i amb més èxit que l’actual.

No ho dic contenta, eh?, ho dic des de la preocupació absoluta per la situació, hi insisteixo, del projecte com-partit, que crec que és més feble del que era fa pocs anys. I, per tant, no sé si aquest és un plantejament que s’estan fent, no sé... És difícil d’afrontar; sempre, evidentment, es pensa que des d’aquí no es pot canvi-ar res, però si no es comença a canviar des d’aquí, des d’on? I, per tant, m’agradaria saber si s’estan plantejant aquest canvi d’enfocament més radical, que no deixi de fer el que és necessari. I que és tot el que vostès han explicat, i segueix sent necessari, però que també faci el que en aquests moments jo considero també essencial per poder obrir, no?, aquest nou període, on Europa tor-ni a ser un projecte d’aspiracions compartides, que des-graciadament a mi em dóna la sensació, si parlem amb tota l’honestedat, que avui ho està deixant de ser.

El vicepresident

Gràcies, diputada. En nom del Grup Parlamentari d’Ini-ciativa... Perdó, del Partit Popular de Catalunya –ja feia

una nova distribució d’escons. (Rialles.) Té la paraula l’il·lustre diputat Juan Milián.

Juan Milián Querol

Sí, però no serà així. (Rialles.) Possiblement serà més bona, ja ho veurem. No, gràcies, president; gràcies, se-nyor Ferrer, senyor Millan i a la resta de les membres del Consell Català del Moviment Europeu que ens acompanyen, una associació que, ja ho saben, aprecio i valoro especialment, perquè comparteixo cent per cent els seus objectius, el seu objectiu fonamental, que no deixa de ser seguir construint cada dia una Europa més unida, tot i que això sigui molt complicat, com deia la diputada Martínez-Sampere.

I això ho fan impulsant el debat i estimulant la partici-pació ciutadana, i ho fan d’una manera continuada, no només quan hi han eleccions, no?, que és quan es po-sa el focus sobre el tema europeu –quan hi han elec-cions europees, em refereixo–, sinó que ho fan sem-pre, i ho fan amb l’alegria que vostè deia, però amb uns recursos, doncs, molt limitats, molt escassos, i que no entrarem en greuges comparatius, però segurament hauríem de buscar alguna forma que, atès que és un objectiu compartit per tothom, no fos així.

A mi bàsicament m’agradaria fer una pregunta, que també va en la línia, una mica, del que ens ha plantejat abans la diputada socialista, que és: com entre tots po-dem augmentar el sentiment de pertinença a Europa, no? És una qüestió de formar un demos que avui en dia no existeix, que és un sentiment de pertinença encara feble, i que no exclou altres sentiments de pertinença, no? És el que deia Amin Maalouf, que sé que és un autor que li agrada molt a la diputada Vilà, no?, que les identitats són múltiples, es conformen amb moltes pertinences, no és una qüestió de compartiments es-tancs, no és una qüestió de percentatges. No ens sen-tim 30 per cent catalans, 30 per cent espanyols, 40 per cent europeus o en altres proporcions, sinó que unes alimenten les altres, no s’exclouen, i per tant alimentar el sentiment de pertinença a Europa, doncs, no crea cap perjudici respecte a les altres pertinences, a dife-rència del que ens diuen, moltes vegades, pensaments més simplistes, pensaments nacionalistes, que ens di-uen que: «No, no, escolta, només podem tenir una per-tinença i hem de decidir amb quina ens quedem.»

Ho dic perquè aquest tipus de mentalitat, que ha pu-jat, no només a Catalunya sinó a tot Europa, els últims anys a causa de la crisi econòmica, política, de va-lors, etcètera, doncs, té conseqüències, i conseqüències d’empobriment cultural, d’empobriment social, empo-briment del debat, perquè mentre es fan alguns debats s’obliden altres debats més importants. Però també té conseqüències polítiques, no?, perquè quan es parla no-més que es pot tenir un sentiment de pertinença a una comunitat s’acaba creient que el món està configurat per comunitats homogènies, i que els estats o les orga-nitzacions polítiques han de coincidir, el seu perímetre, amb el perímetre d’aquestes comunitats homogènies.

El Benedict Anderson en diria «comunitats imagina-des»; no ho deia en un sentit negatiu, com potser sí que ho deia l’historiador marxista Eric Hobsbawm, pe-



rò això és una mentalitat que té unes conseqüències, di-guem-ne, molt negatives, molt d’empobriment en molts sentits, i que durant la crisi econòmica hem vist com ha anat pujant aquesta actitud una mica populista, aquella actitud que busca enemics abans que solucions als pro-blemes que tenim. Aquests que parlen, per exemple..., abans ho deia, no?, ja no es parla d’Europa, com diu la diputada Rocío Martínez-Sampere, sinó que ja directa-ment es parla de Brussel·les, com aquests que parlen de Madrid per no parlar d’Espanya; ja ho tenen més lluny, encara: «Europa... Brussel·les, la culpa de tot és de Brussel·les.» La mentalitat no deixa de ser la mateixa.

I, sigui com sigui, la pregunta que els volia fer és: en aquest context tan complicat com l’actual, com podem entre tots fer créixer aquest sentiment de pertinença europea, com crear aquest demos europeu, sense per-judici de la resta de pertinences, òbviament? Perquè jo crec que és fonamental, crear aquest sentiment; és fonamental si volem decidir alguna cosa en el món ac-tual, en el món globalitzat on, diguem-ne, els debats estan canviant, o els actors estan canviant d’hemisferi.

Com introduir aquest debat europeu a les nostres vi-des, com fer-lo nostre, encara que sigui per criticar el funcionament de les institucions europees? I segura-ment té milers de crítiques, no?, que se li puguin fer, però s’ha de fer, aquest debat, l’hem de sentir com a nostre, perquè no podem viure de cara o esquena a Eu-ropa. Abans ho deia també el diputat d’Esquerra Re-publicana, no? Afecten moltíssim, totes les decisions que es prenen a les institucions europees, en la nostra vida quotidiana. L’any passat ho recordàvem moltes vegades, no? «Tres quartes parts, o el 70 per cent, de les normes que ens afecten en la nostra vida quotidia-na tenen un origen en les institucions europees.» Però hi ha molts debats, no?, que tenen com a focus Europa i que afecten la nostra vida quotidiana, i que aquí en aquest Parlament, doncs, alguns se n’han fet, com es deia abans: el tractat de lliure comerç amb els Estats Units, per mi de vital importància per a les pimes ca-talanes, per poder créixer, per poder crear llocs d’ocu-pació; en aquest sentit, també, la garantia juvenil, no?, com implementar-la millor; el pla Juncker, etcètera.

En definitiva –sí, acabo, president–, felicitar-los per la seva feina, que la facin amb aquesta visió, també, hu-manista, posant tots els aspectes que afecten les per-sones, doncs, en el centre de totes les coses. El gran europeista Madariaga deia que Europa va descobrir, si no inventar, l’ésser humà, l’individu, l’home, i en es-sència això és Europa, i tot el que això implica, és a dir, les llibertats, la democràcia, la diversitat o el plu-ralisme –tot allò que és una defensa de l’ésser humà.

I res més. Em poso a la seva disposició –ja els ho he dit moltes més vegades– per a tot allò que puguin ne-cessitar i que estigui al meu humil abast.

Moltes gràcies.

El vicepresident

Gràcies, senyor diputat. Ara sí, per part del Grup Par-lamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, té la paraula la diputada Sara Vilà.

Sara Vilà Galan

Gràcies. Gràcies també als compareixents per les se-ves explicacions. Gràcies, també, pel valor que tenen de continuar fent aquesta tasca, que més que mai és imprescindible.

Jo crec que els objectius estan ben determinats, dins del moviment europeu, i ara és més important que mai, precisament, fer arribar a la ciutadania i al ter-ritori, i com més profunda millor, la necessitat de te-nir unes institucions europees, la necessitat de tenir un sentiment de pertinença europeu. Però, clar, vos-tès lluiten..., una mica és David contra Goliat, i lluiten una mica en solitari, perquè mentre vostès, diguéssim, van cantant les excel·lències del que podria ser una Eu-ropa o una Unió Europea unida, una Unió Europea on no existeixin les desigualtats, una Unió Europea més democràtica, sembla que precisament la troica fa la funció contrària, i ara més que mai s’ha augmentat, diguéssim, la desigualtat a Europa; ara més que mai ha empitjorat la situació econòmica; ara més que mai ha empitjorat, també, el tema de l’ocupació, hi ha més desocupació que mai, hi ha més pobresa, hi ha més des-igualtat de gènere, també, a Europa.

Per tant, cantar les excel·lències de la Unió Europea en aquesta situació m’imagino que deu ser ben com-plicat, i per tant no crec que sigui un problema de re-plantejar-se els objectius, sinó més aviat potser d’in-cidència política, que no sé si en això vostès hi tenen un debat intern o no. Em pregunto, i els pregunto, si la pluralitat de partits dins del moviment europeu, para-doxalment, pot arribar a ser una mena de topall, tam-bé, per tenir incidència política.

És a dir, ha de ser difícil gestionar la pluralitat ideolò-gica dins del moviment, i per tant potser llavors és di-fícil també fer grans pronunciaments polítics, i preci-sament ara potser és el que més necessitem per arribar a tenir aquestes institucions europees i aquesta demo-cràcia a Europa, que la necessitem més que mai, per-què veiem com cada cop és més opaca i cada cop ens resulta més difícil saber què és el que s’està treballant dins de la Comissió Europea. I un exemple claríssim i paradigmàtic és el tractat de lliure comerç, el tractat transatlàntic: la feina que estan fent els eurodiputats –alguns escollits eurodiputats– que van a la comissió a treballar el tema del TTIP i que són absolutament magrejats, com aquell qui diu, de dalt a baix per sa-ber què porten a sobre –els miren fins i tot els bolí-grafs, que no portin cap tipus de material on puguin gravar i on puguin recollir informació que se’ls està donant sobre el TTIP. Això, ostres, està arribant a la ciutadania, aquests detalls de funcionament de la Co-missió Europea, amb els moviments socials que estan denunciant, precisament, el que serien les conseqüèn-cies d’aquest tractat, del TTIP; doncs, està arribant la informació que la Comissió Europea és una de les institucions més opaques que tenim. I això no agrada, evidentment, i això no ajuda a la seva funció, al que vostès intenten explicar.

Per tant, òbviament nosaltres els encoratgem que con-tinuïn aquesta tasca, perquè, doncs, és més necessària que mai, i és més necessària segurament que en ante-



riors ocasions en què hi havia hagut més bonança eco-nòmica. Per tant, davant d’aquesta situació i també da-vant de la situació de l’augment dels fonamentalismes, de l’extrema dreta a Europa en diferents països –veiem també els resultats a França del Front Nacional–, da-vant l’increment dels fanatismes, una convulsió social i econòmica europea que no havia existit en anteriors ocasions –almenys des de la Segona Guerra Mundial i des que es van crear la Comunitat Europea i la Unió Europea no havíem viscut una situació tan convulsa a Europa–, vostès quins reptes es plantegen, quines són les seves principals dificultats i fins i tot més, di-ria, quins són els seus punts febles per fer front a tot això? I tot el contrari: quins creuen que són els punts forts, també, del moviment europeu, i en què els po-dem ajudar a potenciar aquests punts forts i en allò que vostès estan treballant positivament des del Parla-ment de Catalunya?

I, bàsicament, aquestes són les meves preguntes.

El vicepresident

Gràcies, diputada; s’ha ajustat al temps perfectament. Per últim, té la paraula per part del Grup Parlamenta-ri de Convergència i Unió la il·lustre diputada Marta Pascal.

Marta Pascal i Capdevila

Gràcies, senyor president. Gràcies als compareixents per la seva intervenció; disculpin-me que he arribat una mica tard en la compareixença que vostès han fet. També una salutació a qui els acompanya, la resta de la delegació.

Mirin, jo el primer que voldria fer, i de fet ho han fet els portaveus que m’han precedit en l’ús de la paraula, és posar en valor la seva tasca, perquè realment és una feina, és una tasca important, que fa falta al país endins i de país enfora. I jo crec que això en seu parlamentà-ria, doncs, també s’ha de posar en valor, hi insisteixo, pel procés intern de sacsejada que vivim en la nostra societat i en el nostre país però també pel procés que estan vivint les institucions europees, els reptes, els des-afiaments d’aquest món que cada vegada és més glo-bal..., però que, evidentment, les institucions europees i els països que en formen part, en tant que són actors principals d’aquest procés, doncs, hi tenen molt a dir.

M’ha semblat entendre, de les seves intervencions, que no tenien –i entro molt en un detall concret– conveni amb la resta de diputacions, excepte amb la Diputació de Barcelona, que sí que l’hi tenien. Simplement posar a disposició, doncs, la complicitat del nostre grup per si podem ajudar i col·laborar que això sigui així; em sembla que els pot permetre treballar de forma més aprofundida en el que és el seu abast territorial. Pre-cisament, vostè comentava que en la darrera compa-reixença una de les conclusions que van sorgir va ser aquesta, per tant, comptin amb la nostra complicitat i amb el nostre compromís de poder-ho treballar en aquest sentit.

Vostès coneixen molt millor, almenys que aquesta portaveu segur, doncs, la realitat de la Unió Europea,

perquè en són molt més especialistes. Jo els volia pre-guntar molt directament si vostès creuen de veritat que les institucions europees estan fent aquest procés de repensament i de mirar-se portes endins i de replan-tejar-se totes les dinàmiques pròpies que en el fons els estan allunyant una mica dels ciutadans. Jo compar-teixo molt les intervencions prèvies que hi han hagut en el sentit d’aquesta separació entre la ciutadania i les institucions europees i tot el que suposa el projecte eu-ropeu, malgrat que el nostre és un país amb molta vo-cació europeista, de ser-hi, de sumar-hi, de continuar- hi aportant. No sé si realment tenen la sensació que s’està produint aquest repensament o que això simple-ment potser és una retòrica, no?, que s’ha instal·lat pe-rò que realment no té passos concrets, o que no s’ha traduït en passos concrets. I penso en mecanismes de participació, però també penso en dinàmiques potser més farragoses de treball del dia a dia, etcètera.

De fet, el senyor Ferran Tarradellas, en una compa-reixença que va fer en aquesta comissió al mes de de-sembre, parlant concretament del TTIP..., ara jo no en-traré en el contingut del tractat, però ell sí que deia: «Un pas endavant important ha estat com expliquem el procediment de negociació.» I llavors podríem par-lar de si realment s’ha fet prou, s’ha fet poc, etcète-ra. Però realment vostès ho noten així? No només en aquest cas, eh?, sinó en molts altres. Realment ho pal-pen d’aquesta manera o no?

Els volia preguntar també, quan parlaven de la seva tasca a molts municipis, si és l’associació qui d’ofici ofereix una espècie de catàleg, diguem-ne, als muni-cipis, si això prové més de la iniciativa d’alguns con-sistoris, potser més sensibles en l’àmbit europeu, o que tenen al seu si alguns col·lectius interessats en el te-ma, i per tant que de vegades provoquen que es facin aquestes activitats... No sé quina és la dinàmica de tre-ball concreta.

I finalment també volia fer una aportació respecte al tema dels joves. Vaig compartir etapa acadèmica amb la seva vicepresidenta, i per tant d’això n’havíem po-gut parlar molt. En aquesta comissió, doncs, alguns integrants coneixem bé la realitat associativa juvenil del país, i és evident que Europa i joves ara mateix ca-sen poc, diguem-ne, o hi ha molt debat entre els joves respecte a Europa i com es comporten les seves insti-tucions. Però, a la vegada, vostè deia: «És que els jo-ves s’hi impliquen poc, o els joves hi són poc.» Molts estudis ho demostren: els joves hi són però potser de maneres formalment diferents, o de maneres tradicio-nalment diferents, no? I jo crec que aquí també hi te-nim una oportunitat. No sé si ho comparteixen, si no, i en tot cas, de forma molt concreta, quines accions han portat a terme des de la seva associació per apro-ximar-nos-hi. Evidentment, tots els col·lectius són im-portants, però el col·lectiu jove a mi em sembla que ha de ser un pilar fonamental perquè realment el procés d’integració europea i, al final, la «fe» –i ho poso entre moltes cometes– que aquestes noves generacions han de tenir en les institucions europees s’ampliï, i per tant el lligam i el sentiment europeista millori.

En principi, aquestes són les meves consideracions, agraint-los de nou, doncs, les seves aportacions i insis-



tint en aquesta complicitat que tenim per a tot allò que pugui fer falta. Moltes gràcies.

El vicepresident

Gràcies, senyora diputada. Ara, per un temps d’entre deu i quinze minuts, els compareixents tenen torn de resposta. Entenc que comença el senyor Ferrer.

Xavier Ferrer i Junqué

Molt bé, moltes gràcies a tots, diputats i diputades, per les seves consideracions, a les quals hauran vist que sovint feia així, perquè quasi que ho assumia, tot el que veníeu a dir.

Procuraré contestar a tot el que han manifestat. Algu-nes vegades eren preguntes, però altres eren reflexions, per tant espero que amb aquests deu minuts pugui con-testar-ho, i després el Joaquim també, especialment en l’àmbit darrer, de municipalisme, doncs, a veure si ho acaba concloent.

Jordi Solé, a veure... Primer deixeu-me fer una prèvia, una prèvia que repetiré dues vegades, perquè quedi clar, perquè m’ha donat la sensació que..., i jo també ho confonc, a vegades –ho confonc–, o es parla, par-lem d’«Unió Europea» i parlem d’«Europa», i jo es-cric..., cada quinze dies tinc una columna en El Punt Avui i també a vegades dic «Europa» i parlo de la Unió Europea. I aquí hem parlat molt de la Comissió, has parlat de Ferran Tarradellas, que aquest sí que és de la Comissió i de la Unió Europea d’aquests vint-i-vuit. Nosaltres, Consell Català del Moviment Europeu, com he dit abans, no estem dintre de l’entramat ins-titucional o jeràrquic de la Unió Europea. Suposo que ja ha quedat clar, no?, però a vegades, en parlar-ho..., o sigui, tenim una capacitat d’incidència relativa, res-pecte als vint-i-vuit i a les institucions europees.

Nosaltres estem –Consell Català del Moviment Euro-peu– federats amb trenta-nou consells més, consells de països europeus. Pràcticament hi són tots els vint-i-vuit, però n’hi ha molts més. Per tant, totes les fun-cions que hem explicat les enfoquem des d’aquest àm-bit no tant operatiu de Comissió Europea i executiu, de les institucions europees, sinó més, podríem dir, de moviment i de força i una mica de consolidar el movi-ment europeu des del punt de vista d’una Europa uni-da i diversa i tot això. Per tant, una mica aquest aspec-te s’ha de tenir en compte.

Responent a la pregunta o a l’exposició de Jordi Solé respecte a si..., com anem, en l’àmbit internacional, so-bre el posicionament de Catalunya, o la situació que hi ha en el procés de Catalunya, home, se’n parla, sí. Sí, jo recordo que a Roma, doncs, en diferents moments..., no estava en el debat, en l’ordre del dia, però en els breaks que es fan i tal hi era, i a més hi era perquè feia pocs dies, dos mesos, havia passat també el referèn-dum d’Escòcia. Per tant, és un tema que des del movi-ment, no des de la Comissió Europea o les institucions europees –que si voleu puc parlar-ne, però no sóc, di-guem-ne, el portaveu d’ells, i tenen la posició que sa-bem que tenen–, però des del moviment europeu in-ternacional i des d’un punt de vista oficiós, i a nivell

individual de diferents membres de diferents estats, d’entrada els sorprèn que no hi hagi diàleg –això ar-riba, que no hi hagi diàleg– en el procés aquest català –o «català» o el procés que s’està vivint en aquest país. I això ho constato, no? I quan s’intenta, diguem-ne, ex-plicar una mica la situació no s’acaba d’entendre.

De totes formes, sí que, i en l’àmbit del moviment eu-ropeu internacional, perquè no pot ser d’una altra ma-nera –neix els anys 48-50, amb una idea democràtica i de diversitat i de societat i tal–, ho entenen perfec-tament, està dintre del canal, diguem-ne, democràtic. Estem en un àmbit, moviment europeu internacional, que no és executiu, sinó que és d’idea d’Europa, una Europa unida i diversa. Per tant, es debat; podríem dir, per fer dos titulars: no es comprèn massa que no hi hagi diàleg, perquè en el d’Escòcia n’hi va haver, o en la situació d’Escòcia n’hi va haver, i per altra part, doncs, s’està obert al que pugui sortir.

Responent també a això, hauríem de tenir en compte..., aquí s’ha parlat també, em sembla, el Jordi ho enfoca-va, i altres també ho heu comentat, d’aquesta dificul-tat de la ciutadania de connectar amb Europa –aques-ta idea d’Europa ara seria la de la Comissió Europea, o la de les institucions europees–, perquè ens sembla que d’alguna forma allò de Brussel·les està lluny, i allò de Brussel·les, el que passa a Brussel·les, via Parlament Europeu, via Comissió Europea, via legislació amb el Consell de Ministres i Parlament Europeu, i via regla-ments o directives, al final ens afecta a la ciutadania, als catalans, que només som un 1,5 per cent de la po-blació d’Europa, però ens afecta igual als catalans, o als letons o als portuguesos, ara ja en un 85 per cent de les normes que tenim. I això potser és sorprenent, perquè dius: «Com, un 85 per cent?» Sí, perquè moltes normes emanen d’allà i després són..., via reglament o via directiva, s’han d’aplicar amb lleis aquí. Per tant, aquí hauria d’enllaçar –ho faré més tard– amb alguna altra consideració de vostès, que han parlat de com es pot, diguem-ne, comunicar –jo ho he interpretat així– Europa, perquè no arriba a la ciutadania, aquesta idea d’Europa o aquest demos europeu.

Hi ha un tema també que voldria deixar sobre la tau-la, i que per això val la pena defensar, i hi estaran tots d’acord, i que..., hi ha unes xifres que han sortit, que són aquestes: 7, 25 i 50. A Europa –parlo de la Unió Europea, eh?, ara parlo de la Unió Europea– som 500 milions d’habitants, que és el 7 per cent de la pobla-ció mundial. Fa uns anys érem molts més i això va a menys: 7 per cent de la població mundial. Produïm encara –per això estem negociant o s’està negociant, després en podem parlar, si ho voleu, el TTIP– el 25 per cent de la riquesa mundial, diguem-ne producte inte rior brut, el mateix, pràcticament, que té els Estats Units –la suma dels vint-i-vuit. Però, i aquí ve..., potser la xifra més important és que aquest 7 per cent, que produeix el 25 per cent de riquesa –7 per cent de pobla-ció i 25 de riquesa–, gasta en benestar social el mateix que gasta el 93 per cent restant de la població mundial, entre els quals hi ha els Estats Units i altres països, el Canadà i altres que podríem considerar desenvolupats. I aquest és una mica un dels reptes que, segur que hi estan d’acord, hem de mantenir, però és un dels reptes,



també, que mantenir-lo ens aproxima a la dificultat de sortir de la crisi. Perquè, d’alguna forma –i això jo ho he escrit, i ho sostinc–, mantenir això, mantenir l’estat del benestar, és absolutament necessari. En època de bonança és més fàcil; en època de crisi, com ens tro-bem ara, és molt més complex, perquè al final els pres-supostos han de quadrar, i si no quadren..., una cosa de la qual fa deu anys no parlàvem, però ara en parlem, que és el concepte –els economistes ho saben més, i ara ja ho sap tothom– del deute, no? Semblava que els diners eren il·limitats i ara sabem que hi ha uns pressu-postos amb uns deutes, i si el deute es va incrementant pot esdevenir insostenible. Això obliga a fer reformes. Ja sé que me’n vaig per un altre cantó, però una mica aquí voldria exposar que és una de les dificultats que té Europa, la Unió Europea, per sortir d’aquesta crisi, i aquestes dificultats generen també altres coses que han sortit aquí, que al final, quan una societat està en crisi o té problemes, hi ha una tendència a tancar-se, i això ho podem observar a nivell general, ho podem observar a nivell d’estats, a nivell de nacions, a nivell de col·lectius i fins i tot a nivell de família. En una eta-pa expansiva, tothom s’ho permet tot, perquè qui més qui menys, diguem-ne, té les necessitats cobertes. Quan això es restringeix, doncs, llavors la gent intenta tancar-se amb els seus col·lectius i també es busquen culpables exteriors.

I aquí segurament –ara parlo també de la Unió Euro-pea– no ha sabut, la Unió Europea o la Comissió Eu-ropea, explicar a la ciutadania que no tota la culpa és de les institucions europees, i que molta culpa, si és que hem de parlar de culpa, ve de gestions anteriors. Això no s’ha sabut... Entre altres coses, i aquí contes-taria ja altres consideracions, perquè als estats, o a al-tres estaments, també els ha interessat dir que la culpa ve d’altres llocs. No sé si contesto. Aquí volia expo-sar-ho per demostrar una mica la dificultat de la Unió Europea.

En un altre punt de vista que es deia..., s’ha parlat de la joventut, per què no interessa Europa. Jo tinc molta confiança en la joventut. Laura, o tu mateixa, Marta, podríeu..., ho sabeu més que jo, no? Però jo crec que aquest demos europeu que tant s’ha lluitat i tant es tro-ba a faltar, i en un moment de crisi encara més..., jo penso que vosaltres, o la joventut –ho dic per dir-ho així–, arribarà un punt que el tindrà assumit, però no perquè se li haurà venut, sinó pel propi dia a dia: un Erasmus..., esteu a Brussel·les, diguem-ne, Europa ja comença a ser per a vosaltres, més que per a altres o per a nosaltres, més domèstica. I, per tant, pot donar-se –m’agradaria també saber la vostra opinió– la situació que al final s’hi arribarà, com s’arriba a moltes situacions, per l’evolució pròpia de la societat. I aquí hi ha un dels problemes que tenim o que hi ha en la política en general, que va més de pressa la societat, i l’econo-mia també, van més de pressa l’economia i la socie-tat que la política –el que abans passava a l’Església, no?, que sempre anava al darrere de la política. I lla-vors aquí se m’acut: quins canvis s’haurien de fer? Bé, doncs, els canvis han de començar també des de l’àm-bit social i l’àmbit polític i l’àmbit de gestió en gene-ral, de ser capaços de donar resposta a aquesta rapi-desa amb què van l’economia i la societat en general.

Per això jo aquí tinc una certa esperança que si acon-seguim parar el cop aquest que no ens acabem de tancar en aquests nacionalismes, diguem-ho així, es-tatals, i cada u que ho vegi com vulgui, que anterior-ment tant mal van fer a la Unió Europea, i fins a la Segona Guerra Mundial van ser motiu de conflictes..., doncs, hem d’evitar això i anar cap a aquest demos eu-ropeu, que jo crec que sorgirà per pròpia..., si li donem temps i espai, per la pròpia dinàmica. Però també falta una cosa: que aquesta joventut es trobi amb capaci-tat econòmica per poder gestionar..., perquè no hi ha res més dolent –i aquí també s’ha dit– per a una so-cietat que es vagi –i és cert, les xifres ho constaten–, diguem-ne, polaritzant entre rics i pobres, i que anem destruint, segurament sense adonar-nos-en, o sen-se voler-ho fer, per dir-ho així, la classe mitjana, que d’alguna forma és la que manté, sosté les democràcies. I això, doncs, costarà molt revertir-ho.

Però de cara a la joventut jo penso que des del punt de vista del consell sí que pensem fer coses, i per això, apostant aquí amb la Laura –ja n’hem parlat– per fer activitats que acostin, o sigui, que connectin les asso-ciacions europees, europeistes, de joves, que n’hi ha, amb totes les altres associacions i amb la realitat ins-titucional..., i això al consell no ho havíem fet, no ho havíem treballat, i ho volem treballar. Ho aconsegui-rem o no, no ho sé, però ho treballarem. I també la connexió amb universitats. I aquí podríem dir: «Bé, però el món no només és universitat.» És veritat, pe-rò també tenim en l’àmbit del consell sindicats i altres moviments associatius, i mirarem que tots els joves hi tinguin una..., i poder canalitzar aquesta via, que jo no sé quina opinió en teniu, però veig que des del punt de vista de la joventut s’hi pot arribar, a aquest demos eu-ropeu, no tant per, diguem-ne, convicció o per anàlisi o perquè se’ls ven, sinó per pur realisme i..., d’evolució de la societat.

Aquí donaria resposta al que parlava el Juan Milián, que parlava de com es pot augmentar el sentiment eu-ropeu. Doncs, a partir d’aquí, jo també, a part d’impli-car la joventut, diria que convé més democràcia, més transparència. Ja sé que són paraules, però és veritat: quan parlem de Brussel·les es veu de lluny, i és veritat que és complex, el tema institucional, per explicar-lo i per entendre’l. I després també tots en tenim una part de responsabilitat, perquè tenim tendència –i això és el que expliquem en els actes que fem– a veure el món des del nostre entorn immediat. Naturalment, avui es-tem al Parlament de Catalunya, si veiem les comissi-ons que hi ha avui aquí segur que demà la premsa no parlarà d’aquesta i parlarà d’una altra que és molt con-creta, d’aquí, no?, i segurament se n’ha de parlar, de l’altra, però també estaria bé que es parlés d’això que parlem, d’Europa.

Per tant, no hi ha mitjans de comunicació d’àmbit eu-ropeu. En tot cas, als mitjans de comunicació quan es parla d’Europa es busca quasi, sovint, la informació del detall, i a vegades no..., de la importància de les lleis que es prenen o de les normes que es prenen, sinó de l’anècdota. Però és que tampoc hi ha partits polítics europeus. Per tant, aquí també els emplaço a vostès. Hi ha grups, en el Parlament Europeu, però hi ha d’ha-



ver aquest pas, aquest tema de la política, que dic que va més enrere que la societat. Quan hi ha eleccions al Parlament Europeu, hauria d’haver-hi partits polítics europeus. Sí que s’ha fet un pas important: l’any pas-sat, en les eleccions al Parlament Europeu, que es va dir –i després es va tentinejar una mica– que segons qui es votava seria el president de la Comissió, que és, com sabeu, l’òrgan executiu de les institucions euro-pees. I va ser així: va guanyar el Partit Popular i tenia el Juncker, no?, i és el president.

Per tant, mitjans de comunicació europeus, partits polí-tics europeus i, després, la societat. Seria un pas impor-tantíssim que en l’àmbit social que sí que té incidència, com és l’esport, doncs, en comptes de fer una Cham-pions es fessin lligues europees, i això segur que ens acostaria més, també.

Sara, és veritat... No hi era, la Sara? (Veus de fons.) Però estaves allà, no? (Veus de fons.) Bé, doncs, mira, llegeix el que vull dir. (Veus de fons.) Sí, ja ho veig, ja. Home, és veritat, ho he dit abans: hi ha unes dife-rències econòmiques..., jo això fins i tot ho he escrit, és que és espectacular. I a més ahir sentia; no ho sé, ahir..., avui també potser en parlaven avui aquí, abans que nosaltres, no?, de les diferències de sous que hi ha entre directius i empleats, o assalariats, i les dificul-tats de les empreses per poder..., i això és un problema grandiós, perquè va buidant la classe mitjana, que si no ho fem bé podem entrar a donar molt espai a aquest populisme, que al final arriba a l’euroescepticisme.

Per solucionar això, a part del que he dit del que s’hau-ria de fer pel demos europeu, o per aquesta visió d’Eu-ropa més de sentiment i de participació, també hi ha d’haver normes diferents. Hi ha la voluntat del pla Juncker. Jo crec que és molt interessant, perquè advo-ca per la participació, diguem-ne, privada, també, pe-rò no és suficient. Hi ha d’haver canvis socials i d’ori-entació importants, però és difícil de fer. És difícil, perquè en el fons de tot sempre hi ha el manteniment del que he dit, no?, d’aquest 50 per cent de dedicació a l’estat del benestar, i això..., s’han de fer reformes, i to-tes les reformes per poder-lo mantenir, doncs, són do-loroses. És un equilibri que..., en l’àmbit, diguem-ne, de cada estament polític i de la Unió Europea en gene-ral s’han de trobar els equilibris suficients per integrar tota la societat. Hi estic plenament d’acord.

I Marta... Ja estic?

El vicepresident

No, de temps anem una mica passats, però cap proble-ma, pot continuar.

Xavier Ferrer i Junqué

No, no, ja està, ja acabo. Passaré la paraula al Joaquim perquè contesti a la Marta en tot l’aspecte –perquè la resta ja ho he contestat, el que havies exposat, crec– del tema de si som nosaltres que anem als municipis o els municipis... Això en Joaquim ho sabrà.

Moltes gràcies.

(Veus de fons.)

El vicepresident

Sí, sí... No, no! Simplement feia la pregunta perquè no sabia si el vostre torn de resposta era compartit o era únicament del senyor Ferrer. Per tant...

Joaquim Millan i Alegret

Bé, jo volia dir un parell de coses i...

El vicepresident

Endavant, cap problema, senyor Millan.


Tres minuts, eh?

El vicepresident

Endavant, endavant.


Tres minuts. Intentaré ser molt europeu complint amb aquests tres minuts, que és el que habitualment els di-putats i diputades del Parlament Europeu utilitzen per als seus torns al Parlament.

Contestant només un parell de coses al senyor Jordi Solé, d’Esquerra Republicana, és cert que hi ha més euroescepticisme i europessimisme, i ho hem vist amb els resultats de les eleccions europees, però també és veritat que la ciutadania, davant tot el que ha succeït els darrers temps d’aquesta crisi econòmica i finance-ra, en què ha esperat una resposta d’Europa que no ha estat l’adequada, o que ha cregut que no era l’adequa-da, i que ha mirat molt més a Brussel·les, perquè tots ho hem fet, per veure què passava..., tots som més cons-cients, a partir d’ara, que això de Brussel·les és impor-tant, cosa que abans es veia, com deia el senyor Ferrer, Brussel·les de lluny i, bé, ja ens anava bé. Ara tothom té clar que a Brussel·les manen, i en segons quins te-mes manen molt, no? Per tant, això el primer punt.

Segon punt: quan deies «Europa i el món» és veritat; a Europa anem perdent posicions en el món, perquè entre altres coses hi ha altres indrets, doncs, que ja no són països emergents, sinó que han emergit, i per tant competim, i d’això a vegades els ciutadans europeus no en som massa conscients.

De fet, una de les tasques que fem en el consell, quan parlem de joves, és justament parlar del programa Youth on the Move, Joventut en Moviment, amb tot el que suposen els programes Erasmus Plus; el Servei de Voluntariat Europeu; el que és l’EPSO, que és inten-tar treballar a les institucions europees o tindre pràc-tiques a les institucions europees, o la mateixa xarxa Eures, amb el que és el seu projecte de joves, que és «My first job Eures», que dóna la possibilitat de tindre un primer lloc de treball, si no el trobes aquí, doncs, a qualsevol altre indret dins del que és la Unió Europea.

Contestant a la senyora Rocío Martínez-Sampere, sen-zillament tres coses. Evidentment, per a nosaltres ser



aquí rendint comptes és el que hauria d’estar norma-litzat en qualsevol entitat que té una part del seu fi-nançament de l’àmbit públic. Per tant, tant el senyor Ferrer com jo no només n’assumim la responsabilitat i el compromís com a entitat, sinó a nivell personal. Si no, jo crec que –ho hem parlat moltes vegades– ni ell seria president ni jo secretari general d’una entitat que no vingués aquí, i per això sol·licitem nosaltres vindre a donar explicacions, perquè és just i necessari.

Segona qüestió: quan vostè parlava de si hi ha manca de respostes quan les preguntes canvien, és cert, Eu-ropa encara va massa lenta per a un món que va mas-sa ràpid, i encara seguim amb allò de, quan parlem amb Europa, which telephone number, no? Per tant, te-nim un problema, i nosaltres, des del Consell Català del Moviment Europeu, intentem treballar per agilit-zar la presa de decisions dins la Unió Europea. Encara seguim amb problemes de governança europea, o no pot ser que el Tractat de Lisboa, que és, diguéssim, en aquests moments el tractat més important que te-nim, perquè és el darrer que hem assumit tots els es-tats membres de la Unió Europea..., hàgim tardat nou anys per acabar de tindre un acord, perquè venia del tractat pel qual es constituïa una Constitució europea, que no vam acabar aprovant a nivell europeu, malgrat que aquí, en un referèndum, es va aprovar.

I tercer punt: noves estratègies? Fem-ho diferent per a resultats diferents? Jo afegiria allò de «si no apre-nem dels errors Europa serà un fracàs». I per tant..., nosaltres, des del Consell Català del Moviment Eu-ropeu, també tenim un eslògan, que utilitzem moltes vegades en activitats, que és «fer més Europa» –més Europa–, convençuts de més Europa, eh? I aquí tam-bé vol dir les apostes dels estats, de les estructures, dels partits polítics –que el senyor Ferrer n’ha par-lat–, dels mitjans de comunicació: per què no parlen d’Europa...? (Veus de fons.) Sí, però això... Clar, i a vegades a mi m’agradaria... I inclús els vostres com-panys eurodiputats a vegades es queixen: «No, hi ha la reunió del partit, tothom parla d’Europa i a l’euro-diputat és a l’últim que es convida.» A vegades, eh?, no dic que passi en els vostres, però majoritàriament es queixen de dir: «Bé, tothom parla d’Europa i a nos-altres, que estem allà, a vegades ens criden poc.» Per-què ens entenguem, eh?

Contestant una mica al senyor Juan Milián, com aug-mentar el sentiment de pertinença a Europa? Contes-tar amb el que li deia també a la senyora Rocío Mar-tínez-Sampere, però també amb una anècdota, que si non è vero è ben trovato, que era aquella reunió que fa molts anys va tindre el senyor Juncker, quan aleshores era primer ministre de Luxemburg, amb el primer mi-nistre xinès, que li va dir: «Sóc el president d’un petit país europeu, de 400.000 habitants.» I el primer mi-nistre xinès li va dir: «No es preocupi, des de la Xina tots els països europeus són petits.» M’entén? Per tant, estem encara amb això, i no hem avançat massa.

Contestant a la senyora Sara Vilà, com deia també el senyor Ferrer, és veritat, nosaltres hem treballat molt en una campanya que vostè coneix perfectament, que és «Equal Work, Equal Pay», de la Unió Europea, que intenta reduir la bretxa salarial –del 17 per cent

de mitjana europea, més del 24 per cent a nivell es-panyol. Perquè aquesta diferència salarial també té la conseqüència moltes vegades, que no se’n parla, que també serà diferència en les pensions, i per tant tam-bé parlem d’una pobresa femenina continuada, inclús quan ets gran i estàs cobrant una pensió, que també la cobres a conseqüència del que has cotitzat; per tant..., un percentatge menys que la teva parella masculina.

Segona cosa que li vull dir: també, quan vostè parla-va... No venim aquí a cantar les excel·lències de la Unió Europea, tampoc és això. Sí que creiem en el projecte europeu, perquè si no no seríem aquí, però també som conscients que Europa ha deixat de ser sexy, però mal-grat això continuem pensant que segueix aportant tres coses fonamentals: pau, democràcia i progrés. I potser en el progrés és on en els darrers temps la cosa –com deia el senyor Ferrer–, doncs, ha tentinejat una mique-ta. I, en aquest sentit, senzillament continuem una mà-xima d’un eurodiputat d’Iniciativa Catalunya Verds de fa uns anys, que era el senyor Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, molt amic meu, que parlava que, per intentar que no hi hagués una Europa opaca i de les elits, fem pedagogia europea. I això és el que intentem fer, de la millor manera possible.

I per acabar –no em deixo ningú–, la diputada de Con-vergència i Unió. Agrair-li –i farem cas del que ens ha dit– el seu suport, com també, espero, dels altres partits, quan anem a parlar amb les altres diputacions per intentar continuar fent tasca als diversos territoris, no només a la demarcació de Barcelona, sinó incre-mentar-la als altres territoris de Lleida, Girona i Tar-ragona.

Dir-li que, en el cas de l’Associació i la Federació de Municipis de Catalunya, tant una com l’altra ens do-nen suport institucional. Sí que és veritat que podrien ser una mica més actives en el Consell Català del Mo-viment Europeu, però li haig de ser franc: és a dir, les activitats que fem als municipis al final depenen molt, d’una manera molt clara, de la voluntat política dels seus dirigents, i inclús a vegades també dels tècnics, que són molt importants. Estem parlant ara dels repre-sentants polítics, però moltes vegades també..., dels tècnics, que a vegades arrosseguen el polític per fer alguna acció en l’àmbit europeu, i en aquest cas con-juntament amb el Consell Català del Moviment Euro-peu, que intentem també, des d’aquesta mesura, i com deia també el senyor Ferrer, doncs, estar no només a Terrassa, que també, sinó a una població com Cube-lles, que també, o Sant Miquel d’Olèrdola, amb els ha-bitants que té, també. I això és una mica també el que hem intentat els darrers temps.

El vicepresident

Molt bé, doncs, moltes gràcies. Entenc que no hi ha cap paraula per cap dels grups parlamentaris; per tant, donem per finalitzat aquest punt de l’ordre del dia, i per tant, també, doncs, s’aixeca la sessió.

La sessió s’aixeca a un quart de dues del migdia i sis minuts.

diari de sessions - parlament.cat · sol·licitud de compareixença del director general de...

Documents