diari de girona · reportatge més enllà de la marca urbanisme per acabar amb l’aïllament del...

Reportatge Més enllà de la Marca Urbanisme per acabar amb l’aïllament del barri de Figueres. PÀGINES 2 i 3. Entrevista YukoKato Dirigeix l’Associació Figuerenca d’Amics del Japó PÀG. 7. Reportatge I amb la tardor, els canvis: la depressió PÀGINA 10

Dom

inic

al

Diumenge 4d’octubre de 2009

Diari de Girona

ReportatgeEls colors parlenBlanes exposa l’obra dePepa Poch, integrant del’Autoritat Internacional del Color PÀGINES 4, 5 i 6

MMisterSofà

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

2 DominicalDiumenge 4d’octubre de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: CARLES COLOMER (L’EXPOSI-CIÓ «COLORS EVOLUTIUS 2009-2011», A LAFUNDACIÓ ÀNGEL PLANELLS DE BLANES)

4 d’octubre de 2009

4, 5 i 6 ReportatgeEls colors parlenBlanes exposa l’obra de l’artistaPepa Poch, una de les quinzepersones de tot el món quemarquen tendència en colors

7 EntrevistaYuko Kato Aquesta professorad’idiomes dirigeix l’AssociacióFiguerenca d’Amics del Japó

8 i 9 ReportatgeEls oficis de pagèsa la GarrotxaLa transformació dels sectorseconòmics va fer desaparèixeralgunes professions

10 ReportatgeI amb la tardor, elscanvis: la depressió

13 GastronomiaLa cargolada

16 i 17 Tendències Tardor en forma

SUMARI

Més enllà de

la MarcaLa rehabilitació urbanística integral projectada per a la

Marca de l’Ham ha de contribuir a capgirar l’històric aïllamentd’aquest barri de Figueres creat a finals dels anys seixanta

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

La reconversió de camps de conreu en nu-clis urbans no és res extraordinari, tal comes pot comprovar fent una ullada a l’e-

volució urbanística del país i, com no, de lescomarques gironines. A vegades, circumstàn-cies relacionades amb la ubicació física o lageografia humana marquen la diferència i de-terminen particularitats ressenyables. Aquestés el cas de la Marca de l’Ham, un barri de Fi-gueres creat a mitjans dels anys seixanta en-mig del no-res; en un terreny agrícola situat atocar de la carretera de Roses que, llavors, per-tanyia al terme municipal de Vilatenim –l’any1974 es va incorporar a la capital altemporda-nesa.

Quatre dècades després, aquest veïnat ca-racteritzat per haver crescut de manera aïlla-da de la resta de Figueres es troba davant unimportant repte de futur: una rehabilitació in-tegral del barri que té com a objectiu millorarla qualitat de vida dels seus habitants, afavo-rir la convivència i enfortir la cohesió social.Unes fites cap a les quals s’avançarà executantun ambiciós projecte urbanístic subvencionatper la Llei de Barris de la Generalitat –del De-partament de Política territorial i Obres públi-ques– i que, entre els seus eixos bàsics, con-templa la conversió dels carrers en zones de

vianants i espais verds, la rehabilitació d’unsedificis que han patit un procés de deteriora-ment progressiu i l’ampliació del Centre Cívic.Aquest equipament sòcio-cultural inaugurat fadeu anys acull serveis públics, actua com unamena de centre d’operacions d’activitats quefomenten tant el desenvolupament social i cul-tural del barri, com la vida associativa i la par-ticipació ciutadana; a més a més, des de fa pocsanys acull un consultori mèdic que estalvia alsveïns de la Marca de l’Ham haver-se de des-plaçar fins al centre de la ciutat. Tot plegat,motius més que suficients per incloure la sevaampliació en un projecte que, precisament,pretén incentivar totes aquestes qüestions.

L’ORIGEN DEL NOMEl passat, el camí que n’ha condicionat el pre-sent i l’horitzó cap al qual es projecta són elcontingut de l’exposició «Un recorregut per laMarca de l’Ham», promoguda pel Pla d’Inter-venció Integral d’aquest barri i la delegació delCol·legi d’Arquitectes de Catalunya a l’Alt Em-pordà; els comissaris del muntatge són AlbaJuanola, Albert Plana i Fatyha Merabti. Aques-ta mostra vol donar a conèixer l’evolució his-tòrica d’un veïnat que es va començar a urba-nitzar el 1968 i va acollir nombrosos contin-

1

Reportatge


Fotos:1L’exposició «Unrecorregut per laMarca de l’Ham»es pot visitar a laseu del Col·legid’Arquitectes deCatalunya a Figueresfins al proper 16de novembre. 2Més de trenta anysseparen les duesimatges, contrasta-des en un dels pla-fons inclosos a lamostra. 3El projecte urbanísticque s’hi vol desenvo-lupar pensa en elfutur del sector. 4El cercle delimitala Marca de l’Hamen els seus orígens,absolutament aïlladadel nucli urbà deFigueres. 5Els camps que estroben al darrere delnen es corresponenal barri. 6L’última gran inunda-ció que va afectar elveïnat, el 2002.

gents de població immigrada provinent del sudi del centre de l’Estat. A partir de 1976, i tal coms’explica a l’exposició, aquest fenomen demo-gràfic va fer necessari augmentar el nombred’habitatges del barri.

Remuntar-se al punt de partida del barri fapreguntar-se per l’elecció del nom, que es vaprendre d’un antic hostal situat a l’entrada deFigueres –venint de Roses– i que està presenta la mostra amb una fotografia que recorda elseu aspecte entre finals del segle XIX i princi-pis del XX i la seva façana actual. Sobre l’ori-gen del nom, hi ha dues teories: una, que de-rivi d’un tipus de ganivet fet a Toledo molt apre-ciat a l’Alt Empordà que s’identificava amb lamarca de l’ham; i una altra possibilitat és quetingui a veure amb un fil de lligar garbes moltutilitzat pels pagesos de la zona.

«ESPAI D’ACOLLIDA»L’aïllament amb què va néixer, en uns campsde cultiu totalment allunyats de la ciutat, entreel rec del Mal Pas i la carretera, ha marcat lahistòria de la Marca de l’Ham. Amb el pas deltemps, la construcció de polígons industrials alseu voltant va anar agreujant aquesta incomu-nicació. Val a dir que a mitjans dels 90 –entre1994 i 1997– la situació va millorar una micagràcies a la potenciació del transport públicurbà, facilitant l’accés al centre de Figueres, i ala construcció d’una rotonda a l’entrada del veï-nat.

L’arribada de població forània va impulsar elcreixement del barri –qualificat d’«espai d’aco-llida»– i va anar posant en envidència les sevesmancances, cosa que va portar els veïns a or-ganitzar-se per reivindicar millores. Amb aquestobjectiu es va crear l’Associació de Veïns de laMarca de l’Ham, que està en actiu des de 1977–d’aquest any són els seus primers estatuts, re-produïts a l’exposició– i va tenir molt a veureen la consecució d’una escola al barri: el col·legid’educació infantil i primària Anicet de Pagès,construït a finals dels setanta. Més endavant, altomb entre les dècades dels anys 80 i 90, el veï-nat va reclamar espais públics; en concret, vandemanar la transformació d’una antiga nau in-dustrial en plaça: anomenada Alcalá la Real, unespai de 2.000 metres quadrats guanyat per albarri. L’habilitació d’aquesta plaça, l’escola, elcentre cívic o el consultori mèdic són algunesde les obres que han influït més en la millorade la qualitat de vida dels ciutadans i a la mos-tra s’utilitzen per exemplificar el procés de dig-nificació del sector.

A l’hora de fer-se’n una idea general, l’em-plaçament de la Marca de l’Ham és un altre as-pecte remarcable que ha comportat un pro-blema afegit per als seus veïns: la inundaciódels seus carrers. El setembre de 1971, els mésde 530 litres per metre quadrat que van caureen menys de 24 hores van provocar greus per-judicis; i la tardor de 2002 es va produir la da-rrera inundació important, després de la quales va construir un nou col·lector de pluvials ies van incrementar els imbornals. Els dos ai-guats estan testimoniades a l’exposició, de lamateixa manera que esdeveniments importantsi positius per a la història del barri. Una evolu-ció que ara continuarà amb una important re-habilitació urbanística.

6

4

32

5

6

El blanc de la indumentària de Pepa Pochté tanta força com el ventall cromàtic deles pintures exposades a la Fundació Àn-

gel Planells de Blanes, en una mostra titulada«Colors evolutius 2009-2011» que inclou olis so-bre llenços, esbossos, dibuixos i gravats que espot veure fins al proper 14 d’octubre. La pin-tora barcelonina amb casa i estudi a Begur pre-sideix la mostra des d’un cartell de grans di-mensions anunciador de «Survivors», una ex-posició itinerant que ha portat la seva obra aChicago, Nova York, Luxemburg, Santa Cruzde Tenerife i Barcelona; la mateixa imatge ques’ha utilitzat per promocionar la instal·lació deBlanes, amb l’artista descalça, sense comple-ments i vestida d’un blanc impol·lut. Una sen-zillesa que transmet força i calidesa, alhora quedelicadesa, tal com succeeix en els seus qua-dres.

Pepa Poch (Barcelona, 1960) pertany a unasaga de pintors, ja que és filla del paisatgistaFrancesc Poch (Barcelona, 1935-Teià, 2008) Ro-meu i Josefina Ripoll (Barcelona, 1936), cosaque va determinar la seva familiarització pre-coç amb el món dels pinzells. Deixant de ban-da aquests antecedents, l’artista disposa d’unaveu pròpia que sobresurt per un particular trac-tament del color i per la creativitat de la sevapaleta. Un tret distintiu que li ha obert les por-tes d’un referent en matèria de disseny: l’Au-toritat Internacional del Color –amb seu a Lon-dres–, a la qual assessora des de 1999 junta-ment amb catorze creadors més de diferents in-drets del món.

Amb motiu de l’exposició «Colors evolutius2009-2011», el crític d’art Josep Fèlix Bentz des-taca «l’eloqüent gestualitat en les seves pinze-llades, colors i expressions» i remarca que «l’e-lecció de colors i mitjans expressius constitueixuna de les exclusives més singulars de l’art dePepa Poch». Fèlix Bentz destaca creacions comLa quinta essència, Crani o Història que, desdel seu punt de vista, «provoquen en l’espec-tador un subjectiu i intangible impacte, moti-vat per la seva extraordinària capacitat plàsticai pictòrica», tot afegint que aconsegueix «en-

dinsar-se en els valors més íntims de l’esperit».A manera de resum, el crític conclou que l’o-bra d’aquesta creativa transmet una «exaltaciód’entusiasme i apoteosi».

Respecte les mateixos quadres comentatsper Bentz, la crítica d’art i col·laboradora d’a-quest Dominical, Maria Lluïsa Borràs, en vadestacar que estan «tractats en innombrablescapes de pintura a l’oli fins a convertir-se entextures espesses d’una riquesa cromàtica in-superable». Ella mateixa va descriure Poch coma «una autèntica creadora de colors» que «abansd’aprendre a llegir ja sabia servir-se de la pale-ta».

ESPERIT COSMOPOLITAAmb tota probabilitat, el cosmopolitisme i l’es-perit viatger, fonamentalment inquiet, de la pin-tora tenen molt a veure en el resultat del seutreball. Pepa Poch es va formar a l’Escola d’Arti Disseny Massana, de Barcelona –on es va es-pecialitzar en estampats, tècnica de la qual vacrear una empresa–, i compta amb un Màsterde l’Escola de Disseny Tèxtil Ramon Folch, be-

Els colorsparlen

La Fundació Àngel Planells exposa obres de Pepa Poch, unabarcelonina establerta a Begur que forma part dels quinzeartistes que assessoren l’Autoritat Internacional del Color

Un comitè d’artistesproposa les tonalitats

que marcaran tendència

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: CARLES COLOMER


1

Fotos:1Pepa Poch, al cartellque anunciava l’ex-posició «Survivors».2Una de les salesde la FundacióÀngel Planells,de Blanes, ons’exposa «Colorsevolutius 2009-2011».3Un dels olisde Poch ques’exposen a Blanes.

La decoració i objectes com aquesta tassa de cafèreflecteixen les propostes realitzades per l’AutoritatInternacional del Color.

�

DECORACIÓ

Els colors amb què es pinten les carrosseries delscotxes tenen molt a veure amb els dictàmens emesosper la companyia londinenca.

�

AUTOMOCIÓEl poderdels savisdel color

Reportatge


cada per Pierre Cardin.A partir de 1989, Poch va iniciar

el seu periple per difernets puntsdel mapa mundi, realitzant estadesa ciutats estretament vinculades almón de l’art i del disseny com araParís, Milà, Londres, Roma, Portu-gal i Venècia.

L’artista va començar la dècadadels 90 visquent uns mesos a l’À-frica; en concret a Guinea Conakry,on va aprendre la tècnica sobre pa-per i llenç utilitzant pigments natu-rals. Entre els anys 1992 i 1993 vaviure a Nova York, on va pintar mu-rals i frescos per a particulars; en-tre els quals hi ha el reconegut pin-tor, escultor i artista gràfic JasperJohns.

Després d’aquesta primera eta-pa que es podria descriure com anòmada, i que va tancar amb unaestada de set mesos a l’Havana Ve-lla –a Cuba–, Pepa Poch va tornar

a Barcelona on, en certa manera,va continuar apostant per la mobi-litat ja que va instal·lar la seva casaen un vaixell amarrat al port de Bar-celona –davant del seu espai decreació. Des de llavors, no ha pa-rat de crear i exposar les seves pro-duccions arreu del món; un món alqual, des de fa uns anys, s’adreçades del seu reducte baixemporda-nès, a Begur.

DISSENY, ESTILISME...El seu bagatge laboral i creatiu in-clou el dissenyt tèxtil, l’escenogra-fia, l’estilisme i, evidentment, lapintura. A l’hora de definir la sevaobra, Maria Lluïsa Borràs ho resu-meix d’aquesta manera: «Pepa Pochmagnifica les coses més petites i in-significants, el detall d’una sandà-lia, un tros del respatller d’una ca-dira, el bocí d’un forrellat...»; unavaloració fàcilment comprovable

2

3

El color és un factor important en el món deldisseny i, de manera específica, en el de la moda.Bosses de mà com aquesta segueixen la tendència.

�L’interiorisme és un altre sector molt receptiu alssuggeriments d’aquest organisme internacional,mostrant-se molt sensible a les seves directrius.

�

La personalitat de cada individu es deixaveure a través dels colors de la seva vida,a vegades condicionats per estats d’ànim

ocasionals. Però no tots els colors presents enla nostra vida depenen exclusivament d’unaqüestió anímica, personal, de caràcter, sinó delque acordi un conclave d’experts: l’AutoritatInternacional del Color. Una d’aquestes «auto-ritats» és la catalana afincada a Girona PepaPoch –el portal d’aquest organisme a internetexhibeix una de les seves pintures.

Aquesta mena de comitè de savis està for-mat per quinze artistes –fonamentalment vin-culats al món de la moda i del disseny– queproposen els colors que marcaran tendènciales properes dues temporades. El seu dictamen

MODA INTERIORISME

(Continua a la pàgina 6)

observant els quadresque s’exhibeixen a laFundació Àngel Planellsde Blanes. De la mateixamanera que també s’en-tén fàcilment el significatdels «colors evolutius»destacat al seu títol, entreels quals predominenl’or-bronze i el blau-tur-quesa. Precisament, unade les seves suggerènciesque l’Autoritat Interna-cional del Color va ac-ceptar és un intens to deblau.

Respecte la seva prò-pia obra, quan «Survivors»s’exposava al Museu Dio-cesà de Barcelona, PepaPoch va manifestar que«no vull que la meva pin-tura sigui només vistosa,vull que faci pensar»;cosa que pretén aconse-guir a partir de la con-templació de les petitescoses, tal com assenyala-va Borràs. Encara sobrela seva darrera mostra, unaltre crític d’art, ArnauPuig, va opinar que «hi hauna manera molt feme-nina de pintar en l’artcontemporani»; una afir-mació que va argumen-tar explicant que «no hoés per la manera d’utilit-zar les matèries, sinó perles textures. Poch té una sensibilitat especialamb les textures».

A «Survivors» –supervivents–, la pintora vaplasmar les seves experiències durant els viat-

ges que va fer a Nova York, Marrakech i Mia-mi entre 2006 i 2007. El muntatge incloïa 23 pe-ces, en les quals va utilitzar la seva caracterís-tica explosió de colors tractar per sentiments i

idees de contingut reivindicatiu; l’obra que do-nava títol a la mostra representava uns bidonsde petroli i aigua, en una mena de metàfora dela salvació.

Reportatge


Fotos:1 a 3Una seleccióde les pinturesincloses en l’exposi-ció, deixant clar elseu tractament delcolor i el seu traçcaracterístic.

1

2 3

A l’hora de preparar les noves temporades, elsfabricants de teixits revisen les gammes de colorsescollides pel comitè d’experts.

� Les catifes –com la de la imatge– són un altreexemple pràctic de l’aplicació de la carta cromàticafixada pels quinze artistes consultats per l’Autoritat.

�

determina la gamma de colors amb la quales fabricaran els teixits i les filatures, es de-corarà l’interior dels habitatges, es pintaranels cotxes o marcaran les tonalitats del ma-quillatge, només per esmentar algunes pos-sibilitats. El procediment habitual de l’Au-toritat Internacional del Color, creada el1966, passa per seleccionar una quarante-na de colors –cinc de cada gamma–, ques’imprimeixen a Itàlia en uns catàlegs quedesprés consulten els fabricants dels dife-rents sectors. Des de fa deu anys, Pepa Poches troba entre els assessors d’aquesta com-panyia britànica, un dels organismes mésinfluents del món en aquest àmbit, i n’ésl’única assessora de l’Estat espanyol.

COMPLEMENTS CONFECCIÓ

(Ve de la pàgina 5)

Yuko Kato (Mie, Japó, 1960), té una aca-dèmia d’idiomes al carrer Nou de Figue-res, ensenya japonès i anglès. Es va

enamorar fa 6 anys de l’Empordà. Ara organit-za viatges al Japó, fa classes de cuina japone-sa i papiroflèxia. Entre les seves idees, pro-moure una estada per a artistes locals al Japó,a banda de les estades d’estudiants que té pre-vist que es facin a l’estiu. Prepara un nou viat-ge per a principis d’abril.

Per què va establir-se a l’Empordà? Viscaquí des de l’any 86-87, primer vaig estar a Ma-drid. I després vaig passar 9 anys a Almeria. Emva fascinar. I va ser un canvi brutal. Desprésvaig estar un temps a Estrasburg. Vaig venir al’Empordà amb gent de Madrid, m’hi vaig afe-gir a unes vacances d’estiu. Així que vaig venirper turisme.

Li agrada Figueres? Què vols que digui! Ambla gent de l’Empordà hi tinc química. És espe-cial. Tant des de les institucions, Consell Co-marcal, ajuntaments, com de la gent de carrer.És formidable. Estic molt agraïda. Totes les ini-ciatives que he proposat han tirat endavant. Se-gurament perquè estàs en el moment adequat,en el lloc adequat. Estic molt contenta. A l’Em-pordà hi ha gent interessant, artistes i creadors.I tant a Figueres com als voltants, Vilabertran,etc. sempre fan activitats interessants.

Tenim la imatge que al Japó es treballamolt. Es diu que només tenen una setma-na de vacances, és cert? No. Oficialment, pelNadal hi ha vacances. I al maig, una setmana.Ara a Catalunya m’agradaria saber quants ca-talans fan un mes seguit de vacances i si eco-nòmicament ho poden fer. Es fan 15 i 15 dies.

Ensenya japonès, ara hi ha més interès per

aquest idioma? Potser sí. La gent té més in-quietuds que abans. Organitzo viatges, amb unmàxim de 10 persones, per anar al Japó. Al prin-cipi era per als estudiants del curs, però mésendavant s’hi ha afegit més gent que hi vol anar.Serien uns 12. És a l’estiu i la tardor.

I la gent que descobreix el país, què diu?Tots volen tornar. És un lloc molt especial, moltnet, i la gent és molt educada.

Són cerimoniosos, els japonesos? Més quecerimoniosos, són de molta cortesia. La gentque visita el Japó diu que tot el dia sents: «hosento» i «perdoni». Aquí, si xoques per error ambuna persona, t’enfades. I la culpa és de tots dos.Allà tots dos es disculpen i és una manera deno estar emprenyat. Si vas a Itàlia, t’enganyenamb els preus, per exemple. El Japó és molt se-gur, pots anar a prendre un cafè a l’aeroport ideixar la maleta. Ningú te la roba. I ningú etrobarà la bicicleta.

Combina la modernitat i la tradició? És unadualitat. Si ho vius cada dia no te n’adones. Éscom el Museu Dalí a Figueres, el tens cada diai no ho notes. Doncs, allà tens un temple bu-dista al costat d’un edifici supermodern i no lidónes importància.

Hi ha algun costum d’aquí que no li agra-di? Quan estava a Andalusia, la gent crida molti sembla que estiguin enfadats. Al Japó parlesamb to baix i deixes distància a l’altre. No ettoques ni gesticules. Una cosa que no m’agra-da és com es tracten els llocs públics. Allà lagent en té cura, aquí llences un paper al terrai penses: ja ho treuran els de la neteja. Això allàés impensable, perquè l’espai és de tots. Uncop al mes, els veïns d’un barri s’aixequen a les5.30 o les 6 del matí per netejar el barri. És una

altra mirada.

El menjar japonès està moltde moda, també fa classes decuina, oi? Sí. Suposo que la cui-na japonesa està de moda per-què el país ho està. I la gastro-nomia és una forma directa deconèixer el país. A banda que elsrestaurants japonesos han sabutvendre’s. Alguns són cars, enca-ra que hi ha de tot. La gent ho as-socia amb menjar de qualitat iaquí, a Girona, tenen molta afi-ció a la gastronomia. Hi ha moltbon nivell de menjar i vins. Peraixò és un menjar molt apreciat.

Què cuina als seus cursos?Faig menús assequibles amb in-gredients fàcils de trobar. A l’oc-tubre començo un curs al centrecívic de la Creu de la Mà de Fi-gueres i al centre cívic de les For-ques. És un menjar fàcil de fer.Faig peix, carn, amanides, algu-nes amb ingredients diferentscom les algues. Algunes verdu-res. Sobretot amb soja. Si variesla salsa, és un concepte diferent.Canvia el plat.

Hi ha costums similars amb el Japó? Soutan treballadors com els japonesos. Mira, unapersona d’origen japonès que coneixia era deSao Paulo, on hi ha una important colònia ni-pona perquè emigràvem quan era un país po-bre. No es feien amb la gent d’allà i eren unacomunitat molt tancada. Només admetien se-gons quina gent. Uns d’ells eren els emigrantscatalans. Hi connectaven perquè eren gent tre-balladora i perquè guarden un respecte. Si noet criden, no hi vas. Guardes una distància.

Hi ha alguna cosa que li sorprengués delscatalans? Aquí estic com a casa, Figueres ésuna ciutat petita, que té tots els avantatges i elsaccessos: és a prop del mar, de la muntanya ide Barcelona. A mi, l’AVE no em cal i no l’aga-faré.

És molt difícil el japonès? Té tres tipus delletres. Una d’elles és l’alfabet ideogràfic, queve de la Xina. Però no és difícil. En dos mesospots aprendre a escriure conceptes bàsics i adefensar-te si fas un intensiu. Si fas el curs ve-nint un cop a la setmana, trigaràs un any.

Els japonesos viuen aquí més descansats?Aquí es treballa igual de dur que allà. Això sónles circumstàncies de cadascú. Jo, com a ideal,m’agradaria passar una temporada a l’any alJapó i estar aquí. Una de les coses que m’a-grada d’Europa és que la gent pot opinar, direl que pensa. I fer-ho a la cara. Allà ens guar-dem les coses i no diem res. Si uns executiusvisiten una fàbrica a Europa, no diran res. I no-més sabràs que han quedat contents quan ettornin a trucar. Aquí la gent et mira els ulls. Tusi vas al metro al Japó, tothom està mirant latele pel telèfon. Ara, no sentiràs cap soroll per-què hi ha un cartell que t’avisa que no moles-tis.

Entrevista


YUKO Kato Professora d’idiomes, organitza l’Associació Figuerenca d’Amics del Japó

Aquesta dona inquieta és una ambaixadora del seu país. Amb l’Ajuntament de Figueres i desde l’Associació Figuerenca d’Amics del Japó, organitza un intercanvi cultural de joves catalans,entre els 18 i els 29 anys, que passarien tres setmanes en cases del Japó

“Sou tan treballadorscom els japonesos”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: CONXI MOLONS

“Una de lescoses quem’agradad’Europa

és que la gentpot opinar, direl que pensa.

I fer-ho a lacara. Allà ensguardem lescoses i no

diem res. Siuns executius

visiten unafàbrica a

Europa, nodiran res.I només

sabràs quehan quedat

contents quanet tornin a

trucar“

En el segle XVIII es produeix una trans-formació de l’agricultura que comença apartir de l’any 1718 i acaba entre el 1748

i el 1750. La nova agricultura consisteix, bàsi-cament, en l’especialització dels conreus. Ésl’època de la introducció dels morescs i de lamillora de la producció del blat, que era elcultiu principal. També es cultivaven pèsols,faves, naps, mongetes, mill, cànem i raïms. Elconreu de la patata encara trigaria un temps iel blat de moro s’anava introduint. El blat jase sembrava sense mescla, és a dir no se sem-bra mestall; però hom barreja xeixa roja i xei-xa blanca en la llavor. S’incrementen els te-rrenys de conreu i el nombre de caps de bes-tiar va augmentar.

Aquesta circumstància va motivar l'enriqui-ment que va donar vida a una menestralia ru-ral que compartia les feines del camp amb ofi-cis. És a dir, un ofici es complementava ambel cultiu de tants camps com la família podiaassumir.

Així, es troba en una mateix període un aug-ment de quatre o cinc teixidors a Argelaguer,cinc o sis paraires a Mieres, almenys dos o tressastres a les Planes, dos sabaters a Sant Joanles Fonts, tres espardenyers a Tortellà, dos ferrers a Santa Pau, dos barbers a Castellfollitde la Roca, tres carnissers a les Planes, dosfusters a Sant Esteve d’en Bas; a més de moltscistellers, marxants, traginers, culleraires, fila-dores i cosidores. Tots ells eren gent que ha-via pogut aixecar, en part, l'esquena del campi disposava de més temps per pensar i per sor-tir de la pura economia de subsistència.Aquests oficis van ser transcendentals perquèels pagesos més humils poguessin prosperari efectuar contractes feudals, que amb la vin-guda del règim liberal i la desaparició delsdrets feudals van esdevenir de propietat com-pleta.

EL CAMP DE LA PALANCA DE MIERESL’establiment del camp de la Palanca de Mie-res va ser redactat a la notaria de Banyoles elgener de l’any 1787. A través d'aquest docu-ment el sastre Salviombravella es quedà a per-petuïtat l’explotació del camp de la Palanca;mentre que el senyor d'Olot, Anton de Trin-cheria, es reservà el domini directe (el dret devendre).

La finalitat dels contractes d'establiment, jaexistents al segle X, era la intenció per partdels senyors de conservar perpètuament lesterres mitjançant gent que per herència ocu-pessin el mas o les terres amb la intenció deresidir al mas o treballar les terres. Els esta-blerts tenien l'obligació de treballar les terres,assegurar rendes i evitar la divisió de la pro-pietat. En el contracte figurava el nom del senyor o bé el del seu procurador i el nom dela persona a favor de la qual es feia l'establi-ment. El document contenia els serveis, cen-sos i prestacions a les quals estava obligat elpagès. Per un mas solien ser una tasca de pai de vi, una perna de pernil, diners i, segonsels casos, dret de posada i jornals de llaurar.Hi constaven les afrontacions a la peça de te-rra establerta o del conjunt del mas. Els esta-bliments se solien fer a perpetuïtat.

Per donar legalitat al document de Mieres,l’abat de Sant Esteve de Banyoles cobrà el

Reportatge


a la GarrotxaEls oficis de pagès

La transformació de l’agricultura, els canvis en els costums i en les maneres de guanyar-se lavida i l’evolució dels processos de mecanització van suposar la pèrdua de professions antigues

molt arrelades a la comarca, com en altres poblacions de la demarcació

TEXT: XAVIER VALERI. FOTOGRAFIA: DdG

Fotos:1Un home treballaa sobre d’un mall,recreant un delsoficis antics.2 i 3Dues imatgesantigues que mos-tren pràctiques jagairebé desaparegu-des, com la que faanar l’esmolet –adalt– i un delscarruatges que s’uti-litzaven anys enrere.

1

2

3

9 DominicalDiumenge 4 d’octubre de 2009

lluïsme de setanta lliures, set sous i sis dinersper aprovar la transmissió. El lluïsme era eldret del clergat a rebre una part del valor d’uncontracte feudal. Si en Salvi Ombravella no-més hagués disposat del que treien els seusavantpassats del cultiu dels camps i dels jor-nals, hagués estat impossible que hagués pros-perat amb l’establiment del camp de la Pa-lanca, avui propietat de la família Coll de Mie-res.

També és significatiu que en els documentsde privilegis eclesiàstics comencin a figurargent d’oficis, com ara el ferrer d’Agelaguer(Joan Giralt, 1745) i el cirurgià d’aquesta ma-teixa població (Antoni Prat 1701-Dídac Ala-bori 1735).

A més a més, la possessió d’un ofici era de-terminant a l’hora d’accedir al Comú de Veïns(Ajuntament). Per exemple, el Comú de Mie-res el 1834 estava format per en Josep Bover(pagès propietari), regidor primer, Antoni Fi-gueres (ferrer), el regidor segon, Josep Coll-boni (pagès propietari), el regidor tercer Jo-sep Noguer (teixidor), el diputat, Pau Vinyes(fuster), el síndic general, en Josep Solà (pa-gès propietari) i el síndic personer en JoanPuig (parcer).

Tanmateix, els propietaris amb més pos-sessions eren els que més importància tenien.Era tal la seva rellevància que el governadormilitar de Girona el 1837 va escollir els pro-pietari de Mieres per designar els integrantsde les milícies que havien de protegir la lo-calitat a fidelitat a la reina Isabel II i a la sevamare Cristina, reina regent. Val a dir, que elspropietaris de Mieres eren, en la seva majorpart, partidaris actius del pretendent Carles.El resultat va ser que, al cap d’uns mesos, hihavia un destacament de soldats a Mieres queprotegia la zona i produïa unes molèsties moltgrans als veïns.

LA VIDA D’ABANSEls artesans solien fer la feina a peu de carrer,mentre conversaven amb la gent que passa-va. Els carnissers mataven el porc al mig del

carrer. En tant que les dones filaven als por-xos de les cases. Els cops de mall del ferrer,el martelleig del sabater, el sacseig del teler,el bategar del paraire eren el soroll quotidiàdels carrers estrets i costeruts de Mieres, Be-salú, Santa Pau, Montagut, Tortellà, Sant Es-teve d’en Bas, les Planes, o Castellfollit de laRoca.

No fa tant de temps que el renillar alegredels cavalls ressonava pels camins que con-dueixen des d'Olot fins a les ciutats de Giro-na i Figueres. L’estrèpit dels cascs despertavaels que feien migdiada i a la nit retombava si-nistre i misteriós.

Per tal de donar servei a aquell tragí, a cadapoblació hi havia un ferrer que treballava alcostat de la carretera o a la plaça Major. D’a-quells establiments n’han quedat noms decasa, com la Ferreria, cognoms: Ferrer i en-cara ara moltes ferreries dedicades a activitatsmodernes.

El 1857, la carretera de Besalú a Figueresestava en obres perquè només era apta per ala circulació de tartanes i carros. La diligèncianomés passava per Girona i més amunt no-més arribaven les tartanes. Amb tants mals ca-mins, els que adobaven el calçat de les ca-valcadures a Besalú eren en Bernat Musque-ra, en Paulí i en Joan Ginjaume, en DomènecGrabalosa i en Josep Parés. Els traginers queconsten en el cens de Besalú corresponent al’any 1857 són l’Isidre Torrent, en Joan Santa-rrera, en Pere Pujol, en Jaume Soler, en JoanSagols, en Jaume Duran i en Josep Pi.

En les darreries de la tracció de sang, quanencara l’automòbil es veia com un invent delfutur incert, els traginers eren els senyors delscamins: amb carruatges grossos de veles i ti-rades de vuit cavalls, amb corrues de mules,o amb àgils tartanes portaven d’un lloc a l’al-tre el que es necessitava per viure.

L’any 1889, a l’Argelaguer nou, el del carrerdel costat de l’ara vella carretera hi havia unacolla de traginers i d’hostals i també tres fe-rreries; la d’en Jeroni Santaló, la d’en JosepMassós i la d’en Josep Soler. Els traginers s'a-

turaven als hostals, on aprofitaven la pausa enel trajecte per comentar els incidents del camí.Eren locals on se servia pota i tripa i vi. Enaquests establiments solia haver-hi aldarulls,en els quals les diferències fins es resolien ambarmes de foc.

Els traginers eren tinguts per gent supersti-ciosa i conflictiva. La causa és que, durant moltde temps, els camins van ser molt perillososi els traginers es van veure obligats a com-partir-los amb els bandits i els contrabandis-tes.

La tecnologia progressava i van aparèixernous oficis com els de rellotger i el de plo-mista. Tot i això, en aquell final del segle XIX,la humanitat era més propera a l’antiguitat delsgrecs i dels romans que a l’actual cultura delconsum i de la cibernètica. A Begudà, el 1883el ferrer es deia Josep Jonquera i devia fer lafeina per als animals de la pagesia i també perals viatgers.

CAMÍ DE LA MECANITZACIÓUnes dècades després, el món va iniciar elcamí envers la mecanització absoluta. El pro-grés, durant dècades, va arrasar un món an-tic que havia canviat lentament a través delssegles. Les masies, els estables i els pobles dela muntanya van quedar deserts durant dèca-des. Els artesans que feien la roba, els moblesi proveiïen de carbó les masies van haver demarxar a localitats més grans on existia in-dústria. La desertització va durar fins a l'arri-bada del segle XXI.

Llavors, un creixement econòmic que sem-blava que havia de durar per sempre va ferarribar l'electricitat i l'aigua a indrets bells i in-hòspits, com a Castellar de la Muntanya. Lescases es van refer i en determinats dies tornaa haver-hi gent als carrers d'Oix. Es tracta dela recuperació de les coses bones del món an-tic, amb els avantatges de la tecnologia d'ara.La gent gaudeix dels paisatges a través del tu-risme i darrerament el teletreball possibilita lavida a qualsevol lloc on arribi el senyal d'ADSLi TDT.

Fotos:4Una recreaciódel pas delstraginers perBalsareny, l’any2008.5 i 6Una altra escenifica-ció de feines anti-gues, en aquestcas a Ripoll:primer, recordantels marxants depell i, després,com es rentavala roba.

4 5

6

La depressió és un trastorn emocional quees presenta com un estat d'abatiment i in-felicitat que pot ser transitori o permanent.

El terme mèdic fa referència a una síndrome oconjunt de símptomes que afecten principalmentl'esfera afectiva: la tristesa patològica, el decaï-ment, la irritabilitat o una disminució de l'humorque pot disminuir el rendiment en el treball o li-mitar l'activitat habitual, independentment quela seva causa sigui coneguda o desconeguda.

Encara que aquest és el nucli principal desímptomes, la depressió també s’expressa a tra-vés de manifestacions cognitives o somàtiques.Un altre dels símptomes característics és que lapersona afectada pot no vivenciar tristesa sinópèrdua d'interès i incapacitat per gaudir les acti-vitats lúdiques habituals, així com una vivènciapoc motivadora i més lenta del pas del temps. Elseu origen és multifactorial, encara que cal des-tacar desencadenants com l'estrès i sentiments.També hi ha altres orígens com una elaboracióinadequada del dol o el consum de determina-des substàncies i factors de predisposició com lagenètica o un condicionament patern educatiu.

L'origen del terme es troba en Hipòcrates, en-cara que cal esperar fins a 1725, quan el britànicSir Richard Blackmore rebateja el quadre amb elterme actual de depressió. Amb al naixement dela psiquiatria moderna i el desenvolupament demodels propis de la biopsiquiatria, passa a con-vertir-se en una malaltia més.

– Etiologia. Molècula de Serotonina. L'eix se-rotonina-dopamina sembla complir un paper fo-namental en el desenvolupament dels trastornsdepressius. En aquest descobriment es funda l'e-fecte dels moderns antidepressius, inhibidors dela recaptació de serotonina. En la seva aparicióinflueixen factors genètics, biològics i psicoso-cials. Hi ha evidències d'alteracions associades aunes substàncies anomenades neurotransmisors.Alguns tipus de depressió tendeixen a afectarmembres de la mateixa família, cosa que sugge-riria que es pot heretar una predisposició biolò-gica. A més dels factors biològics i genètics, tam-bé se sap que les persones amb poca autoesti-ma es perceben a elles i al món en forma pessi-mista. Qualsevol situació viscuda de forma es-tressant pot precipitar un episodi depressiu.

– Epidemiologia. Se solen recollir xifres deprevalença en països occidentals d'un 3% de lapoblació, per al trastorn depressiu major i unaincidència anual de l'1 al 2 per mil. Tots els es-tudis coincideixen que la prevalença és gairebéel doble en la dona que en l'home.

– La depressió en les dones. Les hormonessexuals femenines semblen modular d'algunamanera el desenvolupament i la gravetat delsquadres depressius. Factors hormonals podriencontribuir a la taxa més alta de depressió en ladona. En particular, els canvis del cicle mens-trual, l'embaràs, l'avortament, el postpart, la pre-menopausa i la menopausa estan vinculades al’existència de menors nivells d'estrògens.

– La depressió en els homes. Encara que laprevalença global és inferior entre els homes, lataxa de suïcidi consumat en ells és 4 cops mésalta que en les dones. No obstant això, els in-tents de suïcidi són més comuns en la dona. Ladepressió també pot afectar la salut física de l'home, encara que en una forma diferent a ladona. Alguns estudis indiquen que la depressiós'associa a un risc elevat de malaltia coronària enambdós sexes; però, només en l'home s'eleva lataxa de mortalitat per aquest motiu.

– La depressió en la vellesa. On the Thres-hold of Eternity. El pintor holandès Vincent vanGogh, afligit d'un greu trastorn mental (potserun tipus de psicosi que incloïa estats de forta de-pressió) va pintar aquest quadre el 1890, en elqual presenta un ancià en estat de desesperació.L'inici clínic de la depressió en l'ancià pot cursaramb una pobra alteració de l'estat d'ànim. Fins i

tot pot aparèixer emmascarada amb altres símp-tomes, com la pèrdua de gana, alteracions de lamemòria, insomni, símptomes somàtics, ansie-tat o irascibilitat. Pot simular un quadre de de-mència senil, parlant-se de pseudodemència de-pressiva. Quan un ancià es deprimeix, de vega-des la seva depressió es considera erròniamen-te un aspecte natural d'aquesta etapa de la vida.

– La depressió en la infància. L'existènciade trastorns depressius en la infància va comen-çar a abordar-se en la literatura mèdica a partirde la dècada dels 70. La depressió en la infante-sa es va començar a reconèixer fa tres dècades.El diagnòstic s'acull als mateixos criteris que enels adults, encara que la simptomatologia pot sermés confusa. La prevalença en la infància és del'1-2% i en l'adolescència, del 4-5%. El nen de-primit pot simular estar malalt, rebutja anar a l'es-cola, juga menys o deixa de fer-ho, diu que novol separar-se dels pares o té por que un mori.

L'adolescent pot expressar mal humor, dismi-nuir el rendiment escolar, presentar conductesdesafiadores o brots d'irritabilitat. En ocasionsexpressa el trastorn anímic desenvolupant con-ductes de risc (consum de substàncies psicotrò-piques, comportaments parasuïcides...).

– Avaluació diagnòstica. El diagnòstic és clí-nic. Han de descartar-se, primer, causes orgàni-ques, medicamentoses o tòxiques compatiblesamb un quadre similar al d'un trastorn depres-siu; però en últim terme és l'entrevista clínica laque ofereix les dades necessàries per al diag-nòstic, quan es compleixen els criteris establerts.

– Tractament. La depressió pot tenir impor-tants conseqüències socials i personals, des dela incapacitat laboral fins al suïcidi. Les diferentsescoles psiquiàtriques han proposat tractamentsper a la depressió: la biopsiquiatria, a través d'unenfocament farmacològic; l'escola psicoanalíti-ca, a través de procediments psicodinàmics; o lateràpia cognitiva-conductual, a través de pro-postes conductuals i cognitives.

Independentment del tipus de trastorn de-pressiu, si la situació anímica suposa una limita-ció en les activitats habituals del pacient, o unadisminució de la seva capacitat funcional, es con-sidera adequada la instauració d'un tractament.La fi del tractament és millorar la situació aní-mica, així com reinstaurar un adient funciona-ment de les capacitats sociolaborals i millorar,en general, la qualitat de vida del pacient.

La psicoteràpia sola és efectiva en algunespersones amb formes més lleus de depressió.Les persones amb depressió moderada o severasovint obtenen un resultat òptim amb un tracta-ment combinat de medicaments per a obtenir unalleugeriment relativament ràpid dels símptomesi psicoteràpia per a aprendre a enfrontar millorels problemes de la vida, incloent la depressió.

– Farmacologia. La fluoxetina s'ha popula-ritzat amb el seu nom comercial més estès: Pro-zac. La seva eficàcia i un vent favorable a correntd'una societat medicalizada hohan situat més enllà de l'àm-bit farmacològic, molt a propde la cultura popular. Potrastrejar-se la presència de la«píndola de la felicitat» en laliteratura, la música, el cine-ma o la televisió. El tracta-ment amb antidepressius ésl'únic que ha demostrat unaevidència significativa d'e-fectivitat en depressionsgreus i en psicòtiques. Caltenir en compte que lacausa més freqüent deresposta terapèutica febleés un mal ús del tracta-ment: un 25% dels pacientsabandonen el tractament el pri-mer mes, un 44% el primer trimestre i

un 60% dels pacients dintre dels 6 mesos inicials.L'Institut Nacional de Salut Mental dels EstatsUnits ha identificat l'ús de medicaments per a ladepressió en nens com una àrea important d'in-vestigació.

– Psicoteràpia. Moltes formes de psicoterà-pia, fins i tot algunes teràpies a curt termini (10-20 setmanes), poden ser útils per als pacients de-primits. Els professionals de la psicoteràpia queusen una teràpia de comportament procuren aju-dar a què el pacient trobi la forma d'obtenir méssatisfacció a través de les seves pròpies accions.També guien al pacient perquè abandoni patronsde conducta que contribueixen a la depressió oque són conseqüència de la seva depressió.

Estudis d'investigació han comprovat que dostipus de psicoteràpia a curt termini són molt útilsper a algunes formes de depressió: la interper-sonal –es concentren en els problemes en les re-lacions que causen i agreugen la depressió– i lacognitiva-conductual –ajuden als pacients a can-viar els estils negatius de pensament i compor-tament que s'associen amb la depressió.

– Altres tractaments: TEC, luminoteràpia.«Hypericum perforatum» o herba de San Juan. Lateràpia electroconvulsiva (TEC o «electroshock»)s'ha emprat en ocasions en pacients amb de-pressió greu i en situacions en què no podienprendre antidepressius. La luminoterapia o fo-toteràpia presenta una eficàcia científica prova-da en tot tipus de depressions, molt especialmenten les lligades als canvis estacionales.

Si augmenta el desànim a mesura que els diess'escurcen, llavors és molt probable que estiguipatint algun tipus de trastorn afectiu estacional(SAD). Les persones que pateixen aquest tipusespecífic de depressió experimenten un estat d'à-nim malenconiós únicament durant els mesos detardor i hivern, i la seva tristesa s'acaba quan tor-nen la primavera i l'estiu.

I amb la tardor, els canvis:

la depressióTEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)

IGN

ASI R

.S.

Reportatge


(*) Psicòlegs clínicsinfanto-juvenils id’adults. Heia Psico-logia, col.laboradorsde Serveis Mèdics Gi-rona, GEM Olot iHospital de Figueres(www.heiapsicolo-gia.com)

El poble baixempordanès de Tamariu –per-tanyent a Palafrugell– és l’emplaçamentd’una casa unifamiliar dissenyada pels ar-

quitectes Ricard Mercadé i Aurora Fernández,que va ser seleccionada en els Premis d’Arqui-tectura de les comarques de Girona ara fa pocsanys. La parcel·la sobre la qual es va aixecarl’habitatge es troba al límit del nucli urbà de Ta-mariu, estenent-se en un terreny que disposad’una dimensió longitudinal important en la di-recció nord-sud i un pendent transversal de vuitmetres entre els dos carrers en els quals se si-tua.

El projecte va consistir en la construcció d’u-na petita casa de cap de setmana, materialit-zant-se en un habitatge llarg i estret, que es varesoldre en una sola planta on totes les de-pendències miren a mar i a llevant; mentre quela disposició de la sala i del traster permet re-collir l’orientació cap al sud. La segona decisiófonamental ha consistit a crear una gran plata-forma de fusta que, a banda de resoldre l’a-parcament descobert a la zona inferior, ampliala dimensió del jardí superior i corregeix les vi-suals en amagar les cases veïnes i oferir un ho-ritzó de mar i pins.

DISTRIBUCIÓ DELS ESPAISEl tractament dels materials es planteja des d’u-na dualitat. Segons expliquen els seus respon-sables, el volum sala d’estar-menjador-cuina,de concepció unitària, es caracteritza per untractament vidrat molt lleuger, basat en pòrticsmetàl·lics que recullen uns porticons de fustadestinats a regular la llum i el sol; aquests pòr-tics es projecten a fora de l’edifici, ampliant-ne la dimensió i disgregant-ne el volum. El cosdels dormitoris, en canvi, té un tractament méshermètic, amb façanes de fàbrica arrebossades.A l’interior, els arquitectes van proposar mate-rials amb textures diverses, principalment pa-rets arrebossades de ciment i obra vista pinta-da de color blanc; així com també pavimentsde lloses de quarsita sense polir, de grans di-mensions.

Arquitecturagironina


Mirant al mar i a llevantLa casa pensada per a estades de cap de setmana es troba al límit del nucli urbà de Tamariu

Habitatge unifamiliar

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: DdG FOTOGRAFIA: ALEJO BAGUÉ

Fitxatècnica

ProjecteHabitatgeunifamiliarMunicipiTamariu(Palafrugell)Autors Ricard Mercadéi AuroraFernándezPromotor MontserratOrtegaConstruccióFulgencioTello Soria

– Premisd’Arquitecturade les comar-ques deGirona 2005.Obra seleccio-nada.

Per a un bon aficionat al vi, els tastos que ano-menem «històrics» són una meravellosa oportu-

nitat de gaudir d'aquests vells amics que dormen alsbotellers dels cellers i una ocasió estupenda per re-visar conceptes i establir comparacions. És evidentque els últims anys els vins han canviat.

Parlant de negres, avui es porten els vins de capamés tancada, és a dir, d'un vermell més fosc que elclàssic vermell robí dels 80; vins amb més grau al-cohòlic, d'un 14,5 enfront del 12,5 tradicional; vinsen els quals la fruita s'imposa a la fusta, a diferènciadel que succeïa fa vint anys.

Fa uns dies hi va haver ocasió de comparar, refle-xionar i, per descomptat, gaudir al màxim en un tastvertical d'un vi dels que es consideren «de referèn-cia», el Viña Ardanza. Nou anyades, entre elles totesles qualificades d'«excel·lents» des dels 80: 82, 94, 95,2001 i 2004. Els vins del segle XX responien a la imat-ge que tots tenim d'aquesta etiqueta: vins d'una ele-gància extrema, amb presència notòria de la fusta–roure americà– i bon equilibri.

Són uns vins detall clàssic, fets per gaudir-ne. Con-vé tenir en compte que hi ha molta gent que prefe-reix aquests vins, especialment si es tracta de «rio-jas»; la veritat és que hi ha públic per a tot, o per agairebé tot, i no és bo atendre només a una tendèn-cia, per molt que la posin de moda els «gurús» deltema.

De fet, un mercat tan característic com el dels Es-tats Units està demandant cada vegada més aques-tes velles anyades de La Rioja, aquests vins «clàssics».

Quant als vins del XXI, el celler ha introduït algunscanvis, que afecten fins i tot a l'etiqueta. Menys fus-ta, sí, però en gran part es manté el caràcter que hadistingit sempre a aquesta etiqueta.

En el tast –més aviat degustació– vam poder re-produir la polèmica suscitada en el seu moment quanes va atorgar a la collita del 82 la qualificació d'«ex-cel·lent». Era la primera, des del mític 64. I ja llavorsvam ser molts els que pensem que era millor la del81, qualificada de «molt bona». Bé, doncs vint-i-tantsanys després seguim pensant el mateix. No és que

la del 82 no sigui bona; és, senzillament, que la del81 la va superar en el seu moment i, al meu judici,la segueix superant ara, el mateix que la del 85, queaquesta sí que va ser infravalorada en el seu momenten no obtenir més que la nota de «bona».

Gairebé un quart de segle després, el 85 estava es-plèndid.

Naturalment, aquests vins estan lluny dels parà-metres que avui s'estimen com a desitjables. No sa-bria què dir. La veritat és que no són moltes les oca-sions que hi ha de retrobar-se amb aquests vins queja tenen els seus anys; en les cartes de vins de la ma-joria dels restaurants es limiten a oferir l'última an-yada de cada etiqueta, el que sincerament crec queés un error que només podria tenir justificació en elterreny econòmic, però mai en l'enològic.

Mentre el celler serveixi anyades velles seria mag-nífic donar a qui ho demani l'ocasió de gaudir delsvells vins. Una altra cosa és que les anyades s'esgo-tin, o que els preus d'aquestes ampolles es posin pelsnúvols; però, de totes maneres, sempre hi haurà quiels pagui. Certament, és un privilegi accedir a vinsd'anyades tan il·lustres, privilegi que un agraeix enel que val.

Perquè faríem molt malament de pensar que l'ú-nic que val és l'últim, el nou; les coses, i entre ellesel vi, és clar, no valen més o menys per ser noves,ni per ser velles, sinó per ser bones.

EL VI QUE ENVELLEIXI és molt el bon vi que, en el silenci dels botellers,va fent-se més gran i guardant dins moltes històriesque està desitjant comptar a qui sàpiga escoltar-les.

I som molts els qui estem desitjant sentir-les. Queun bon vi és, o ha de ser, un bon conversador, uncomptador d'històries, algú dialogant. Lamentable-ment, sembla que avui es porten més els vins queno tenen a penes res a explicar; però ja és sabut queaixò dels gustos i les modes ha estat, és i serà sem-pre una qüestió de cicles, així que no cal perdre l'es-perança que les aigües –i els vins– tornin al seu curs.Que, insistim, hi ha lloc per a tots.

Vins amb històriaCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Elaborat amb les varietats Garnat-xa, Cabernet Sauvignon i Merlot

amb 10% de Syrah i 10% de Caber-net Franc, és un vi del Priorat de tallmodern. Maceració d’uns 20 dies ifermentació controlada a uns 30graus, amb dos remuntats diaris delmost. El resultat és un vi de color ci-rera intens amb aroma de fruita con-fitada, madura i notes minerals prò-pies de la comarca pel seu conreu enterres de licorella. En boca, els taninssón suaus i rodons amb un darreregust llarg i elegant. Recomanem ser-vir-lo a una temperatura de 18º. Ade-quat per carns salsades i excel·lentamb galtes de vedella amb bolets.

El celler elaborador: Casa Gran delSiurana, ubicats a Bellmunt del Prio-rat, obté les màximes puntuacionsamb els seus vins de la D.O. Priorat.Pertany al grup Perelada ComercialPer a més informació: www.casa-grandelsiurana.com

CruorEl vi

2005

Podríem dividirels pobles, i lesseves cuines, en

«helicífags», a qui elsagrada els cargols i«helicífobs», que els re-butgen. Anglesos inòrdics senten un par-ticular fàstic peraquest mol·lusc terrestre que, en can-vi, omple de joia elsmediterranis i els fran-cesos. I que ja feia lesdelícies dels antics ro-mans, que els dejuna-ven amb vi i segon(aquest producte tam-bé se'ls dóna, en algu-nes comarques ) i que,fins i tot, els criaven engranges.

Els francesos (delRoine cap amunt) handonat a conèixer arreudel món els seus gros-sos cargols de la Bor-gonya, farcits amb una«mantega de cargol»que inclou sal, pebre,all i escalunya. Peròquan descobreixen el«petit-gris» (el cargolmediterrani) que es cuina a la Provença o a laCatalunya Nord, més petit però amb resultatspalatals més intencionadament saborosos, se'nllepen els dits. I si coneixessin les «vaquetes» va-lencianes, que converteixen la paella en un platencara més apreciat, potser encara se'n regala-rien més.

Nosaltres, naturalment, ho podem fer aquímateix, sense desplaçar-nos. Són moltes les fon-des i restaurants populars del país que encaraavui preparen els cargols de formes variades iexcel·lents, amb una quantitat de receptes que,certament, no es troben en cap més país.

ELS «PLATILLOS» DE L’EMPORDÀNomés a les comarques de Ponent –amb Cata-lunya Nord, les zones més «helicífagues» de Ca-talunya– se'n compten, segons es diu, dinou re-ceptes. N'hi ha, certament, moltes més.

En algunes d'elles el cargol n'és el protago-nista, esdevenint un autèntic segon plat (i nouna mera tapa, com és habitual fora de Cata-

lunya). Sovint, de forma molt imaginativa, s'a-companya i s'harmonitza amb d'altres ingre-dients, de mar o de muntanya. D'altres vegadesamenitza –en forma de petit regal del camp–d'altres plats. Començant per la paella.

D'aquesta manera, els cargols aporten unanota especial a alguns «platillos» de l'Empordà(i d' altres comarques), a les «cassoles de tros»(guisats del camp amb diversos ingredients) deles terres de Lleida i, especialment, a la més ge-nuïna i tradicional paella valenciana, o als ex-quisits arrossos bruts de les Balears. No hi man-caven (quan se'n trobaven, ja que són moltescassos) les vaquetes o les xones, cara-gols d'un sabor i una textura inigualables,perfumats amb la farigola (o timó) que mengen.

La festa de menjar cargols és un ritual que ensretrotrau a la prehistòria, en el millor sentit delterme. A la Catalunya Nord, la «cargolada» és unplat gairebé místic, que suporta, gairebé ell sol,les essències antropològiques –enfront de laFrança depredadora de llengües i nacions–, allò

que queda de la catalanitat. Aquí, la vila de Tuïrno solament té el rècord de la tina de fusta mésgran del món –on es fabrica el famós aperitiuByhrr–, també ostenta el rècord mundial de lamés gran cargolada. Més modestament, el po-ble de Fontcoberta, al Pla de l'Estany, de pocsanys ençà celebren una interessant Festa delcargol –amb presència dels de Tuïr– i, cap a Po-nent, l'Aplec del cargol de Lleida és, indubta-blement, la festa gastro-nòmica més massivade tot el país.

La cargolada Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Una recepta de la mare, però que , de for-ma similar trobem a l'Empordà, la Selvai la Garrotxa, així com en d'altres comar-

ques –i, de fet, a tots els Països Catalans– a ve-gades sota altres noms, com cargols amb suc,cargols a la cassola, cargols amb pernil, car-gols rostits (en aquest cas els cargols es «ros-teixen» més en sec a la cassola).

ElaboracióAgafeu els cargols, ben dejunats, i els renteuen diverses aigües, fent servir sal i vinagre, a fide treure’ls la bava.

Feu-los bullir durant una mitja hora (abanses feia tota una hora i més; així semblen mésdigeribles) amb aigua i sal abundant i, si voleu,alguna herba al gust. Cal «enganyar-los» po-sant-los a bullir amb aigua freda, a fi de des-

cartar-ne si en surt algun de dolent i que, notregui les banyes.

En una cassola de terrissa amb un cul d'olihi sofregiu la ceba, ben picada, amb el perniltambé picat i la cansalada. Afegiu-hi el tomà-

quet, els alls picats i herbes al gust, i pebre.Quan tingueu un sofregit ben confitat, hi tireuels cargols, ho mulleu, si cal, amb una micad'aigua (o un got de vi) i ho deixeu fent la xup-xup –sacsejant de tant en tant la cassola, a fique els cargols quedin ben amarats i farcitsamb la salsa– durant una mitja hora o més.

Notes– La salsa també es pot fer amb carn picada ouna botifarra picant esparrecada. O bé, pres-cindint de la carn picada, s'hi pot afegir carntallada a trossos petits: pollastre, conill (que hiés molt bo), costelló... A casa se solien fer ambconill, pop o sèpia, etc.– Actualment hi ha qui hi posa una mica de xo-riço. Proveu-ho amb sobrassada: són delicio-sos!

Cargols amb salsa de pernilLa recepta

Els mediterranis i els francesos degusten amb plaer els cargols servits a la seva taula,mentre que els anglesos i els nòrdics rebutgen la menja d’aquest animal

Ingredients

� cargols� 1 llesca grossade pernil (o 100grams de pernil adaus)� 1 llenca de can-salada virada� 1 ceba mitjana� 2 o 3 alls� puré de tomà-

quet (grum) odoble concetratde tomàquet, oconcentrat deRomania� herbes: llorer,farigola, fonoll(opcional)� pebre o cirereta(bitxo)� oli� aigua o vi

Establiments

antics


L’any 1899, Banyoles era una petita ciutat nogens desconeguda. Les aigues de la font dela Puda i, per descomptat, l’estany li havien

donat una certa fama en el món dels estiuejants.Va ser en aquesta època quan Joan Font i Roma-ní, fill de Borgonyà, va arribar a la vila i va posarun hostal a la plaça del Teatre. Al cap d’un temps,el va deixar per muntar una botiga de venda detabac al número 2 del carrer Major; on anys des-prés hi va haver l’armeria Saguer, ara tancada. Enaquells anys es venien productes molt senzills ales botigues de tabac. Picadura, llibrets de paperde fumar, mistos, cigars habans i canaris, tabac depipa i d’altres classes. També s’hi despatxaven so-bres i paper de carta i, en alguns establiments, es-pelmes i llànties per a la llar.

Joan Font i Romaní estava casat amb Maria Ro-maguera i Carreras, que l’ajudava en les tasquesde despatxar a la botiga. L’any 1928, el fill del ma-trimoni, Joan Font i Romaguera, es va fer càrrecdel negoci i no en va canviar res en absolut. AJoan Font li deien «en Romero», tenia molt malgeni, però era molt emprenedor i treballava mol-tes hores al dia. Ell va ser qui se’n va adonar quela botiga de tabacs podria estar millor situada a laplaça Major, sota dels arcs, on la va traslladar des-prés de comprar la casa on hi ha l’establiment enl’actualitat. La millora va ser notable, atès que laPlaça Major, abans i ara, era el centre de Banyo-les, lloc on habitualment s’hi celebraven festes imercats. Durant aquestes diades, els pagessos iels mateixos habitants de la ciutat aprofitaven peranar a la botiga i comprar grans quantitats de ta-bac.

DEL RACCIONAMENT ALS PAQUETSDurant la Guerra Civil no van tancar les portes,però es van veure obligats a vendre el tabac ambuna tarja de raccionament. El dia en què hi haviatabac es formaven unes cues impressionants quegairebé donaven la volta a la plaça. Com a cu-riositat, s’ha d’esmentar que alguns banyolins,quan es quedaven sense tabac perquè s’havia es-gotat, anaven als voltants de l’estany a buscar fu-lles seques dels arbres –sobretot dels plataners–,les assecaven, les trituraven i llavors se les fuma-ven.

A la postguerra, la cosa va funcionar gairebéigual; el tabac també es va raccionar per part del

govern de Franco, però aleshores molts pagesosbaixaven a la ciutat per fer el «trueque», que erabescanviar conills, gallines, ous o verdures per ta-bac. Aquestes «operacions» s’havien de fer d’a-magat perquè, si eren descoberts per la GuàrdiaCivil, a l’estanc se li decomissaven el productes,i s’imposava una multa tant a l’establiment comal comprador.

A partir dels anys 1950, la situació ja es va nor-malitzar i l’estanc va seguir endavant, amb les suc-cesives millores que s’hi van anar fent, fins l’any1968 en què la titularitat va passar a Joan Font iRomaguera, casat amb Leonor Vila i Orri, que l’a-judava. En aquesta època ja es van posar de modales travesses i la venda de diaris i revistes. L’any1977 va morir Leonor Vila i va quedar com a re-gent del negoci el seu fill, Josep Font i Vila, queestava casat amb Maria Viñas i Vila. Josep Fonttreballava a l’empresa TEISA i no era mai a l’es-tanc, que el portava la seva dona. Temps abans,però, havia entrat com a dependenta a la casaMercè Vila i Casadevall, que encara està darreredels mostradors.

Maria Viñas i Vila es va jubilar el 1980 i l’esta-bliment va passar a Joan Font i Viñas, que és quiel porta actualment. Joan Font té dos fills i und’ells, Ferran Font i Ponce, que és la sisena ge-neració, serà qui el regirà en un futur. L’estanc vadonar una travessa de 184 milions de pessetes.

Estanc de la PlaçaBanyolesÉs un dels establiments dedicats a la venda de tabac més antics

de les comarques gironines i és famós perquè, en les travesses,,va donar un premi únic i individual de 184 milions de pessetes

Història

La casa de ta-bacs es va obrirprimer al carrerMajor, per tras-lladar-se méstard a la plaçaMajor, sota elsarcs, on és ara.Sempre s’hi havenut tabac idurant la GueraCivil van patir elraccionament.En la postgue-rra, van haverde recórrer al«trueque» (can-viar tabac peraliments) persubsistir. Alsanys vuitantadel passat seglevan repartir unúnic premi a lestravesses de184 milions depessetes. Ac-tualment se-gueix actiu.

Origen1925FundadorJoan Fonti RomaníPropietariactual Joan Fonti ViñasTreballadorsRègim familiari 1ActivitatVenda de ta-bacs, revistes,diaris i objectesde regal

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Van tornar al monestir en silenci, caminantamb la urgència que dóna l’angoixa de

saber perdudes les coses que més s’estimen.Arribats a l’edifici, la visió els va deixar sen-se paraules. Els francesos havien arrasat totel que havien pogut i les flames s’ho havienendut quasi tot.

Maur Ametller Paguina, que en realitat es deiaFrancesc de nom, va néixer a Palafrugell el1749 i, segons ha pogut saber la investiga-dora Clàudia Soler, era fill d’un mestre de laBisbal anomenat Miquel Ametller. Francescva ingressar a l’escolania del Monestir deMontserrat i des d’aleshores va estar vinculatsempre més a la comunitat benedictina, for-mant-ne part com a músic i com a religiós;tot i que primer va ser ordenat sacerdot. Aixòva fer que fos destinat a Figueres, on va exer-cir de mestre de capella i més endavant el no-menessin xantre de la Catedral de Tarrago-na. Posteriorment, el 1786, va ingressar coma monjo a Montserrat i fou aleshores quan vaprendre el nom de Maur.

Com a membre de la comunitat montse-rratina va desenvolupar una doble tasca: d’u-na banda es va dedicar a la música, partici-pant en la formació dels escolans, però tam-bé creant composicions i, fins i tot, inventantalguns instruments de teclat.

D’altra banda, el pare Maur també va serun destacat naturalista que va investigar i re-collir exemplars de la flora i la fauna que po-blaven la muntanya. La seva col·lecció era tanespectacular que s’explica que el 1802 fins itot fou visitada pel rei Carles IV durant unaestada que va fer al Principat.

Per desgràcia, les tropes de Napoleó no vanser tan respectuoses amb el seu treball i bonapart del material recollit per Maur Ametller vaacabar destruït durant els saquejos que va pa-tir Montserrat arran de la guerra contra Fran-ça els anys 1811 i 1812. Malgrat això, una ve-gada acabat el conflicte, va continuar la sevatasca i el 1817 va ingressar a la Reial Acadè-

mia de les Ciències i lesArts. A més, ens hanarribat algunes de lesseves composicionsmusicals que es con-serven als arxius deCervera, de la Catedralde Girona i de l’esglé-sia de Sant Pere deReus; així com una tra-ducció al català de «Lesglòries de Maria» desant Alfons M. de Li-guori. Ametller Paguinava morir el 1883 quantenia vuitanta-quatreanys. Des de 1975 té uncarrer dedicat a la sevamemòria a Llafranc.

Col.leccionisme

15 DominicalDiumenge 4 d’octubrede 2009

Maur AmetllerPaguinaXAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Tradicionalment, des de fa 40 anys, i arri-bant el primer diumenge d’octubre, totjust iniciada una nova tardor, és quan sol

cloure la temporada oficial del calendari sar-danista de les contrades gironines, amb la citade Cassà de la Selva, en el seu marc emble-màtic del passeig Vilaret. Tanmateix, i tenint encompte que encara resten fires com les de Gi-rona i Torroella de Montgrí, de ballades se’npodran continuar veient.

El vessant de la nostra dansa és certamentun dels més interessants de tota la temàtica ca-talanista dins del món del col·leccionisme.L’amplíssim món del paper imprès ens ofereixfotografies, postals, gravats i publicacions detota mena, que mostren ballades a les places,colles saltant, l’Hereu i la Pubilla, nens i nenesamb els vestits del país, personatges il·lustrescom ara en Pep Ventura, programes d’audi-cions, partitures, combinacions amb escuts,monuments i mapes d’indrets catalans, inclo-ses poblacions de la Catalunya nord i d’Andor -ra. Més contemporàniament, la constància i elrecord de les ciutats pubilla de la sardana, ban-derins, emblemes, enganxines i un llarg etcè-tera, per passar a un camp ja més prohibitiu,

com és el de la con-servació d’estris i ins-truments d’època.

Veiem postals quearrenquen des de fi-nals del segle XIX,d’entre elles unes queedità la prestigiosacasa Hauser y Menet,dins de la sèrie de ballsregionals. Hi ha exem-plars que ofereixen lalletra i la música desardanes, o bé nomésla lletra, amb versoscom el de Joan Mara-gall: «La sardana és ladansa més bella de to-tes les danses que esfan i es desfan; és lamòbil magnífica anellaque amb pausa i ambmida, va lenta oscil-lant…»; o aquest altre:«La sardana és la dan-sa d’amor que ens uni-rà sempre»; i aquell de-dicat a Montserrat:«sona la tenora, no séquè tenen els seuscants, i vetlleu, senyo-ra, pels catalans»; «sónjoies de la terra catala-na, el Montserratagrest i la sardana».

La col·lecció hompodrà complementaral seu gust amb l’afe-git d’altres balls autòc-

tons, dels quals igualment i en àmbits localsn’hi ha prou ressò documental: ball de gitanes,del ciri, ball pla, de bastons, la Morisca, de qua-drilla, del ram, de les cintes, de la coca, delscercolets, de l’hereu Riera i d’altres més.

La major part d’aquests exemplars són emi-nentment postals i vénen presentats en formad’il·lustracions i gravats, essent conseqüent-ment minoritàries les fotogràfiques, amb per-sonatges reals. D’aquí que els més destacats di-buixants i pintors de les diferents èpoques de-diquessin part de la seva obra a reflectir el cos-tumari i el folklorisme del país, amb la sarda-na en lloc preferent com és obvi.

Curiosament, i pel que podem constatar adiari, no hi ha gaires aficionats a la temàtica, siho comparem amb els que conreen documentstopogràfics dels seus propis àmbits locals. Tam-poc veiem que se’n facin exposicions, ni mo-nogràfiques ni col·lectives on la sardana hi des-taqui. A Cassà, i per celebrar la cloenda de l’anyde Ciutat Pubilla 2000, aquest col·leccionistapresentà una mostra al·legòrica; hi teníem l'es-perança de poder veure d’altres que pogues-sin seguir l’estela, la qual cosa de moment nos’està produint.

Temporadasardanista

XavierRomero

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA


1

3

4

6

5

2

Tendències


Per a ella:1Dessuadora,Freddy.2Samarreta, Nike per awww.laredoute.es.3Banyador decompetició,Aqua Sphere.4Bossa, Freddy.5Pantalons,Freddy.6Bambes amblluentons,Freddy.

Per a ell:7Samarreta de running,www.laredoute.es.8Jaqueta, RipCurl per awww.laredoute.es.9Samarreta,Freddy.10Botes de futbol,Nike per awww.laredoute.es.11Bossa d’esport,Freddy.12Pantalons, Puma per awww.laredoute.es.

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Tardor en formaL’exercici físic és un dels millors aliats per combatre l’estrès de la feina; siguiquina sigui la disciplina escollida, aquí hi ha unes idees per vestir-se adequadament

ANA RODRÍGUEZ .

7

8

12

9

11

10

Música


Novetats

Seguridad Social:«Clásicos del futuro»

Cançons com A chi li pu, Gloria, Sábado noche,Un beso y una flor o Wish you were here cobrenun nou so en mans de Seguridad Social, una ban-da que ha filtrat amb el seu peculiar rock and rollaquests Clásicos del futuro en un nou disc. «Elque hem pretès és divertir-nos molt», explica JoséManuel Casany, vocalista i únic integrant de la for-mació inicial d'aquest grup de rock que el 2007va celebrar les seves noces de plata amb el reco-pilatori 25 años de rock & roll. I així, repassant «labanda sonora de la meva vida», segons diu Ca-sany, va seleccionar les 24 versions que formenpart d'aquest doble CD.

Smashing Pumpkins, disc nouTeagarden by Kaleidyscope serà el títol del nou discde Smashing Pumpkins, que el grup ja ha comen-çat a gravar. Es tractarà d’un disc extraordinari per-què estarà format 44 cançons. Però aquesta no seràla seva peculiaritat més destacada, sinó que la ban-da els anirà publicant un a un a la seva web –la pri-mera hi serà a finals d’octubre–, des d’on es podrandescarregar de manera gratuïta. Més endavant,Smashing Pumpkins editarà una capsa de luxe amb11 discos amb 4 cançons cadascun.

Spandau Ballet 20 anys desprésLa banda britànica de pop Spandau Ballet, queva triomfar als anys vuitanta, ha anunciat que elproper novembre publicarà el seu primer discsenzill en dues dècades. El grup va precisar queel nou treball es titularà Once More, i que el publi-caran després d’haver signat un acord amb ladiscogràfica Mercury Records. A més, i tal comvan anunciar al març, a l’octubre faran una girade concerts. L’últim treball discogràfic de Span-dau Ballet data de 1989.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Antes deque cuente diezFito y losFitipaldis 2 � TheResistance Muse 3 � I look to youWhitney Houston 4 � Get LuckyMarck Knopfler 5 � AvionesPereza

REGNE UNIT

1 � CelebrationMadonna2 � TheResistance Muse3 � TongueN’cheek DizzeeRascal 4 � The boywho knew toomuch Mika 5 � RevelationPeter Andre

ESTATSUNITS

1 = TheBlueprint 3 Jay-Z 2 � I look to youWhitney Houston 3 � TheResistance Muse4 � Man on themoon: the endof... Kid Cudi 5 � Miley CircusTime of our lives

AQUESTA TARDOR LA MOSCA DE GIRONA CONTRAATACA DE NOU!!!amb la seva fragància postestiuenca vol seduir-te un altre cop. Compra-la i deixa’t embogir per la seva llibertat

embriagadora i enganxa-te-la i enganxa-la al vehicle del teu veí, amic, company i… Fins i tot, si pots, regala un adhesiu al teu pitjor enemic perquè somrigui uns moments!

PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa.

Fa 18 anys, quan va gravar la cançó Pien-sa en mí per a la banda sonora de lapel·lícula de Pedro Almodóvar Tacones

lejanos, Luz Casal va descobrir el bolero, unestil al qual fins aquell moment no havia pres-tat atenció i al qual ara dedica el seu nou disc,La pasión. Aquest disc, que acaba de sortir almercat, és el segon treball discogràfic de LuzCasal després de superar el càncer que la vatenir allunyada de la música un any, una duraèpoca que la cantant, que ara se sent «estu-penda», ha deixat enrere sense miraments.«Compondre i cantar sobre la debilitat que emprovocava la malaltia no em semblava ètic.Em sembla més important que la gent pensi“Coi, quina tia, quin coratge li ha posat!”, queanar dient “com he patit!”. És un rotllo que nova amb mi», explica l'artista.

Després de reprendre la seva carrera el 2007amb Vida tóxica, ara Luz Casal torna amb uncompte pendent que tenia amb la música desque el 1991 va gravar Piensa en mí, tema quees va convertir en un èxit instantani.

Va ser llavors quan el bolero va entrar a sac

en la vida d'a-questa rockera,sense avisar ni de-manar permís. «Hihavia alguna cosanatural en aques-tes cançons. Se'mva encendre lallum», recorda lacantant, que es vamantenir fermaen la seva ideaque només fariaun disc dedicat aaquest gènerequan se sentís ca-paç «i amb ganes».Aquest momentva arribar quanencara estava«aturada per lamalaltia» i va tor-nar a mostrar laseva fortalesa pre-parant La pasión,un àlbum d'11cançons en elqual rendeix «ho-menatge» a gransfigures del bolerocom René Touzet,Carlos Eleta, Fran-cisco Flores, JulioRodríguez o Ma-ría Elena Walsh.En aquest disc,Luz Casal propo-sa un viatge perles dècades dels40, 50 i 60 del se-gle passat, «lesmés importants

del bolero», amb unes lletres «molt explícites»que tracten sobre «l’expressió de sentiments»i es plasmen en peces com Alma mía, Histo-ria de un amor, Cenizas, Qué quieres tú de mío Como la cigarra. «Aquestes cançons s'asso-cien a un estil anyenc i passat, i això em sem-bla una estupidesa, perquè són bellíssimes»,proclama sobre un projecte «arriscat» que l’ex-posa a possibles comentaris del tipus «ja no ésel que era». Després d'una «llarga» selecció, laintèrpret es va envoltar de «percussionistes ex-perimentats» a Los Angeles: «vaig elegir aques-ta ciutat perquè molts artistes del disc van tre-ballar en pel·lícules de Hollywood». A penesquatre dies va necessitar per gravar el seu dot-zè treball: «quan tens un bon material, és mésfàcil que el resultat també ho sigui. Fer un discbo amb cançons dolentes és fotut, molt fotut»,declara la cantant.

Com a colofó al naixement de La pasión, ien un reconeixement que li provoca «moltís-sima il·lusió», Luz Casal rebrà la Medalla de lasArtes i les Lletres de França, la màxima dis-tinció del país gal al camp literari i artístic.

Luz CasalEls boleros de

La roquera canvia de registre a «Pasión», oblidant la malaltia

TEXT: JULIO SORIA

Bandes sonoresEl soplónMarvin HamlishSilva Screen

Feia més d’u-na dècadaque no teníemnotícies deMarvin Ham-lish. El com-positor deNova York,que a la dèca-da dels 70 esva convertiren el primermúsic en

guanyar tres Oscars un mateix any –per les bandessonores de El golpe i Tal como éramos– ha estat reti-rat de l’activitat. Als seus 65 anys ara torna al primerpla amb aquesta partitura per a l’última cinta del di-rector Steven Soderbergh, sobre un alt executiu d’u-na empresa del sector agrícola que col·labora amb elFBI per denunciar les pràctiques il·legals que fa laseva empresa. Hamlish recupera l’aire càlid de les se-ves partitures dels 70, amb jazz i melodies ambien-tals, el converteix en agradable l’score. Inclou una can-çó escrita per Alan i Marilyn Bergman, autors de te-mes de Yentl, Tootsie i Sabrina, entre altres. Ll. Poch.

Daniel Monzón és un dels escassos para-digmes de la coherència que hi ha en elpanorama actual del cinema espanyol.

Crític de cinema que va basar el seu treball enla defensa de noves generacions de cineastes(i de gèneres particularment incòmodes dedefensar), va fer el salt a la direcció per apro-fundir creativament en allò mateix que vindi-cava en diaris i revistes. La primera temptati-va, El corazón del guerrero, tot i ser una cin-ta fallida, almenyscasava bé amb elseu ideari crític.Més afortunat esva mostrar a Elrobo más grandejamás contado,comèdia d’accióque mereixia méssort a les taquilles i que denotava a les sevesvibrants imatges un realitzador amb ganes dereinventar el motllo –nord-americà– del gè-nere. La seva tercera pel·lícula, La caja Kovak,encara anava més enllà en un discurs propiarticulat en la fragilitat de les aparences i enel dibuix de personatges ambigus. Sembla queMonzón ha rodat el seu treball més rodó a Cel-da 211, que s’estrena el mes de novembre des-prés d’haver rebut unes crítiques excel·lents atots els festivals on s’ha presentat.

A Celda 211, Monzón agafa el subgènerede presons i, una mica a la manera de la sè-rie Prison Break, prova de donar-li la volta. El

protagonista és un jove funcionari de presonsque, en el seu primer dia de feina en un cen-tre penitenciari, queda atrapat a l’interior d’u-na cel·la durant un motí. El problema? Doncsque els reclusos s’han fet amb el control totaldel centre, els mitjans ja han convertit la no-tícia en un circ i les autoritats no poden reve-lar que el noi està atrapat per no provocar lahilaritat de periodistes i amotinats. Per tant, elprotagonista es veu obligat a fer-se passar per

un pres i participar activament en la revoltamentre traça un pla de fugida. El segon pro-blema: el noi es guanya la confiança del líderdel motí, el carismàtic Mala Madre, i el pitjorés que, com més amics es fan, més pronun-ciada és la síndrome d’Estocolm. Escrita pelmateix Monzón i el guionista habitual d’Álexde la Iglesia, Jorge Guerricaecheverría, a par-tir d’una novel·la de Francisco Pérez Gandul,Celda 211 proposa dues hores de tensió moltben resolta que es beneficia de l’aportaciód’intèrprets tan solvents com Luis Tosar, Al-berto Ammann, Antonio Resines, Marta Etu-ra, Carlos Bardem i Manuel Morón.

amb «Celda 211»A la presó

Luis Tosar protagonitza la darrera pel·lícula de Daniel Monzón,que ha escrit ell mateix juntament amb el guionista

habitual d’Álex de la Iglesia

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

L’enfocamentEn la seva cinquena pel·lícula,

el director espanyol agafa el subgènere depresons i prova de donar-li la volta

Pagafantas

Director: Borja Cobeaga.Intèrprets: Gorka Otxoa,Sabrina Garciarena.Distribuïdora: Manga.Durada: 80 minuts.Una esplèndida mirada alsdesenganys amorosos i lasuperficialitat de les rela-cions que Cobeaga resolamb un humor corrosiu que

en cap cas fa convencions al gènere. Està moltben interpretada (la parella protagonista és tot undescobriment) i mereixia molta més fortuna a lessales cinematogràfiques. Molt recomanable. P. P.

Good

Director: Vicente Amorim.Intèrprets: Viggo Mortensen,Jason Isaacs.Distribuïdora: DeAPlaneta.Durada: 96 minuts.Un melodrama sobre els con-traris al règim nazi a l’Ale-manya de Hitler que, tot icomptar amb un excel·lentdisseny de producció i una

història més que prometedora, sucumbeix a un ne-fast –per soporífer i pretensiós– registre dramàtic.Tampoc no hi ajuda gens l’equivocada interpreta-ció de Viggo Mortensen, actor que només funcionaquan té un bon director al darrere. P. P.

Hannah Montana

Director: Peter Chelsom.Intèrprets: Destiny MileyCyrus, Billy Ray Cyrus.Distribuïdora: Disney.Durada: 90 minuts.Una reproducció pla a pla dela famosa sèrie televisiva, no-drida de números musicalsd’un kitsch que espanta i unparell de trames sobre des-

doblament de personalitat i relacions entre pare ifilla resoltes amb un esquematisme gairebé ver-gonyós. El més fotut del cas és que Chelsom ha-via estat un director prometedor i que High SchoolMusical, per comparació, sembla una pel·lículadigna. P. P.

DVD

Bandes sonoresÉxodoErnest GoldTadlow Music

El segell brità-nic Tadlow,s’ha especialit-zat en nous en-registramentsde bandes so-nores que s’ha-vien editat enformat reduït oamb l’escàsmaterial sonorque es conser-vava. Per fer la

reconstrucció sencera de les partitures, els especialis-tes transcriuen al pentagrama nota per nota de l’scoreque se sent als films. Després del minuciós i excel·lenttreball fet per a Los Cañones de Navarone, Valor de leyi El Cid, la discogràfica aborda ara la banda sonora d’É-xodo, el film basat en el best seller de Leon Uris i prota-gonitzat per Paul Newman. Editada en un doble CD ambmés de dues hores de música, la banda sonora desta-ca pel seu popular tema central, dramàtic i solemne. L’s-core, de caire èpic, recull també diverses melodies he-brees. Lluís Poch.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

diari de girona · reportatge més enllà de la marca urbanisme per acabar amb l’aïllament del...

Documents