Butlletí CC - 1

DESEMBRE 2018

CC

Butlletí CC - 2

Butlletí CC Núm. 96 - Desembre 2018

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44 - BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat / www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 8 €.

El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina

web: www.carmelcat.cat/badalona

Els articles que es publiquen ex-pressen únicament l’opinió dels

seus autors

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Joana Amigó Ramon Arozamena

Joan Badia, ocd Agustí Borrell, ocd

Josep Burriel Francesc Costa Neus Cregut

Marc Cuenca Júlia Florences

Leopold Glueckert, o. Carm Daniel de P. Maroto, ocd

Enric Masdeu Joan Masdeu Marcel Mauri

Xavier Miró Antonio Monés

Núria Perera David Rodríguez Cebrián Meritxell Utset

Consell assessor:

Jesús Sans, ocd Antonio Monés

David Rodríguez Enric Masdeu

Núria Perera

Recuperem el Nadal

Conte de Nadal de Charles Dickens 450 anys dels primers carmelites teresians

Allà on tot va començar

Catequesi i Esplai, escola de valors

Gent nostra. Brocard

Fundacions. Villanueva de la Jara, 1580 Escola de pregària. La pregària litúrgica

Ermites properes. Sant Onofre

Escalfament global Recepció. És Nadal al meu cor Un fet, un comentari. Robatori a la carta

Economia transparent

D’ací i d’allà

3

4 6

8

10

17

20 22

24

27

28 30

32

33

SUMARI

Butlletí CC - 3

Pòrtic Recuperem el Nadal

P. Agustí Borrell

Sovint ens queixem del to que ha pres la ce-lebració del Nadal en les nostres societats que

abans eren tingudes per cristianes. Diem que s’ha convertit en una festa del consum, controla-

da pels interessos comercials, on allò que compta són els bons àpats, els regals esplèndids, els viatges, la diversió... Al mateix temps, sentim que el Nadal ha perdut bona part dels valors que li eren característics

alguns anys enrere: el sentit de família, l’amistat, la senzillesa, l’esperit religiós. Tenim la impressió que les felicitacions d’aquests dies són més

aviat buides i que els bons desigs que ens expressem els uns als altres duren poc, s’obliden fàcilment, i un cop passades les festes tornem a la nostra rutina habitual i a la nostra indiferència dels uns cap als altres.

Ara bé, ens podem fer preguntes com ara aquestes: que ens impe-deix de viure el Nadal tal com ens agradaria? Qui m’obliga a fer grans

despeses per regalar coses innecessàries a familiars i amics? Qui em priva de participar a les celebracions religioses amb ganes d’acollir i

agrair l’amor de Déu que ve a viure enmig nostre? Per què en lloc de felicitar efusivament els meus coneguts no treballo de debò per canviar els sentiments del meu cor i començo a viure l’acolliment, el perdó i l’a-

fecte cap a tothom i per sempre?

La manera de viure el Nadal, com qualsevol altra moment o situa-

ció, no depèn de l’ambient, de la societat o de la moda. Cadascú de nosaltres té molta més llibertat i capacitat de decisió de la que sembla,

amb la condició que no es conformi a deixar-se arrossegar pel corrent i a criticar simplement allò que no li agrada, però sense fer res per can-viar-ho. Hem de prendre la vida a les nostres mans i caminar cap on

volem.

Nadal, aquest any, ha de ser allò que nosaltres vulguem. La nostra

vida en general ha de ser com nosaltres decidim. Nadal és la celebració d’un naixement, el més important de la història. És una bona ocasió per convertir-lo en un nou inici en les nostres actituds, en els nostres pro-

jectes, en les nostres relacions, en la nostra manera de viure. Que el Nadal del 2018 sigui per a tots una experiència de pau i alegria i alhora

un moment de renovació i de nou començament. Fem-lo nostre, que sigui com ens agradaria.

Bon Nadal a tothom.

Butlletí CC - 4

La història s’inicia una Nit de Nadal uns quants anys després de la mort del soci del Sr. Scrooge. El Sr. Scrooge és un ancià avar i egoista que menysprea el Nadal i tot el que hi està relacionat. No li importen les altres persones i l’única cosa que realment li interessa són els seus negocis i guanyar molts diners.

En aquesta nit, el Sr. Scrooge rep la visi-ta del fantasma del seu antic soci ja mort, avar i egoista com ell mateix. Aquest li ex-plica que ha estat condemnat a vagar eter-nament arrossegant una llarga i pesada ca-dena que representa tots els actes d’avarí-cia i egoisme fets a la seva vida.

A més a més, el fantasma anuncia al Sr. Scrooge que ell també porta una cadena encara més llarga i pesada, i que continua augmentant amb les maldats que comet. Però l’avisa que tindrà una última oportuni-tat de salvar-se d’aquest destí si canvia quan rebi la visita dels tres esperits del Na-dal. El Sr. Scrooge no s’ho creu i desafia la predicció.

A continuació, tal com el fantasma del seu amic havia anunciat, se li apareixen els 3 esperits nadalencs. El Fantasma dels Na-dals Passats que li fa recordar al Sr. Scroo-ger la seva vida infantil i juvenil plenes de melancolia i enyorances, abans de la seva addicció pel treball i del seu desmesurat

afany pels diners. Aquests records comen-cen a fer reflexionar l’avar.

Després veu el Fantasma dels Nadals Presents que mostra a l’avar la situació ac-tual de la família del seu empleat Bob, a qui esclavitza i paga malament, però que, a pesar de la seva pobresa i de la malaltia del seu fill Tim, celebra amb alegria el Na-dal. També veu com altres famílies cele-bren el Nadal, i fins i tot el seu nebot Fred, sopant amb la família i uns amics, i recorda al seu tiet, el Sr. Scrooge, amb compassió. Aquest esperit acaba mostrant-li un nen i una nena desnodrits i mal vestits, que el fan pensar com és possible que no tinguin ningú per cuidar-los.

Finalment arriba el Fantasma dels Na-dals Futurs que li mostra el terrible destí dels avars. El Sr. Scrooge veu la mort d’un home avar i veu com persones li saquegen la casa, els seus amics de negocis tenen un pobre record d’ell, i l’esperit el porta a casa del petit Tim, que ha mort perquè la seva família no ha pogut donar-li el tracta-ment mèdic que necessitava a causa de la

Ara que som a punt de començar el temps de Nadal d’aquest any, em proposo compartir amb vosaltres un resum d’un dels contes de Nadal més conegut del món: el de Charles Dickens, publicat el desembre de 1843, aviat farà dos segles.

Antonio Monés

Butlletí CC - 5

misèria del salari que el Sr. Scrooge li pa-gava. Per acabar, l’esperit porta al Sr. Scrooge a un cementiri on li mostra la tomba abandonada d’aquell avar, i el Sr. Scrooge, al llegir la làpida, descobreix, horroritzat, que és la seva pròpia tomba i que l’home mort que l’esperit li mostrava era ell mateix. El Sr. Scrooge s’adona de la seva maldat i suplica tenir una nova oportunitat per poder canviar.

En aquell moment, que ja és el matí del dia de Nadal, el Sr. Scrooge desperta a la seva habitació del malson que ha tingut durant la nit de Nadal, es transforma en un home bo i generós, i decideix celebrar el Nadal. A més a més, modifica la seva con-

ducta, de manera que, per exemple, de seguida augmenta la paga al seu empleat Bob i, així, en Bob pot donar el tractament que el seu fill Tim necessita i li salva la vi-da. Igualment fa altres canvis en la seva actitud, tots d’acord amb l’esperit altruista que el Nadal representa.

Aquest Conte de Nadal d’en Charles Dickens, juntament amb un altre que vint anys abans va escriure Washington Irving, feren que a l’Anglaterra de l’època i als Estats Units, es revitalitzés la celebració del Nadal que l’inici de l’era industrial ha-via fet que s’anés abandonant.

Butlletí CC - 6

El dia 28 de novembre d'aquest any 2018 es compleixen els 450 anys de la fundació dels car-melites descalços a Duruelo, lloc que la mare Teresa recorda com “portalet de Betlem” en un “llogaret”, de “molt pocs veïns, que em sembla que no arribaven a vint”. De l'antiga caseta no en queda ni rastre, integrada, se suposa, a l'edi-ficació del convent posterior. Tan desconegut i perdut estava aquell racó de l'altiplà castellà, que la mare Teresa i els seus acompanyants va trigar gairebé un dia per trobar-lo. I tan atroti-nada i bruta van trobar la casa, que van haver de passar la nit al terra de la capella.

“Tenia un portal raonable -diu santa Teresa- i una cambra doblada amb la seva golfa i una cui-neta. Així era el nostre monestir. Jo vaig consi-derar que el portal podia fer d’església, i a la golfa el cor (...), i dormir a la cambra”.

Aquí va néixer la Reforma teresiana entre els homes el primer diumenge d'Advent d'aquell any 1568. Els dos primers frares, Antonio de Je-sús i Joan de la Creu van omplir la caseta de creus i calaveres, de rellotges de sorra “per tenir les hores concertades” i van col·locar per recli-nar els caps dues pedres per coixins pel poc temps dedicaven al somni mentre se'ls colava la neu per les escletxes de la teulada.

Encara que tot apunta al fet que el projecte és obra de la fundadora Teresa, els primers ho-mes professos van voler potenciar l’ascesi sug-gerida per ella acompanyada de treball apostò-lic. La Mare va gaudir en saber que sortien a predicar als pobles propers, però va desaprovar l'excessiu rigor de les penitències personals i comunitàries. La reforma teresiana entre els frares, igual que la de les monges, va tenir un èxit espectacular. Van ingressar-hi no solament ermitans d’esperit solitari i mig analfabets, sinó

molta gent eminent en lletres, universitaris de prestigi amb títols ja aconseguits i també fills de famílies nobles. L'estima als frares “reformats” estava molt d'acord amb la mentalitat religiosa amb que es vivia el cristianisme en aquell segle i en aquella geografia, encara que avui ens sor-prengui.

Sense l'entusiasme religiós, la diplomàcia in-sinuant i les bones maneres i saber fer que tenia la mare Teresa, la reforma dels frares no s'ha-gués pogut fer, i encara menys poder comptar amb fra Juan de la Creu com promotor.

Va ser Teresa qui va aconseguir personal-ment les patents del general, després d'haver fracassat la mediació del bisbe d'Álvaro de Men-doza. Ella va escollir als dos primers carmelites descalços, als qui va canviar la vocació cartoixa-

Sis anys després de obrir el convent de San José per a les monges, santa Teresa de Jesús va poder donar el seu estil de vida als frares obrint una primera casa a Duruelo

Butlletí CC - 7

El Carmel teresià, des de principis del segle XVI ha viscut moltes vicissituds, expansió i evolució. Actual-ment som uns 4000 frares i unes deu mil monges, sen-se tenir en compte les nom-broses congregacions i ins-tituts vinculats a l’orde. De la necessitat d'organitzar-nos, de simplificar i unir for-ces, vam començar a plan-tejar una nova estructura-ció, que va desembocar, l’any 2015, en la creació de la nova Província Ibèrica de Santa Teresa de Jesús que abasta tot el territori d’Es-panya (excepte Navarra, País Basc, La Rioja i Can-tàbria, que pertanyen a la

província carmelita-na de Sant Joaquim de Navarra). A més, la nostra província està present en sis països més: tres en la Delegació d’Àfri-ca (Burkina Faso, Costa d’Ivori i Togo) i tres al Vicariat Re-gional d’Amèrica

Llatina (Uruguai, Bolívia i Paraguai). Som 338 frares, dels quals 237 són a Espanya i la res-ta en servei o estudiant re-partits en altres zones i cir-cumscripcions, amb un total de 40 cases a Espanya, 9 a Amèrica i 3 a Àfrica. Pel que fa a la mitjana d’e-dat de la Província a Espa-nya ronda els 70 anys, a Amèrica els 45 i a la Dele-gació d’Àfrica el 38. Urgències i prioritats La primera necessitat és la de viure el carisma i l’estil heretat de santa Teresa de Jesús, que privilegiava tres urgències bàsiques per for-

mar la comunitat de ger-mans i la pregària autènti-ca: el despreniment, la hu-militat i l’amor dels uns als altres. Per a nosaltres és clau la comunitat, la vida fraterna, cuidar-nos mútuament i fer plegats un camí de discer-niment, aprendre a dialogar i escoltar, amb peus des-calços, deixant-nos ferir, descol·locar, incomodar, interpel·lar. Per a nosaltres la urgència no es troba en el fet de sobreviure, ni cer-car benestar. L’essència del Carmel ara és el repte d'allò incòmode, l’èxode cap a alguna cosa que no coneixem, que té a veure amb el somni de Déu, ínti-mament lligat al crit del nostre temps. Extret d’un article del pare Miguel Márquez, provincial, publicat al suplement de Ca-talunya Cristiana dedicat als 450 anys del Carmel Teresià.

na per la del nou Carmel. Va educar a fra Joan de la Creu en l'estil de vida reformada. Els va buscar una barraca i la va convertir en convent. Les Constitucions atribuïdes a la mare Teresa per a les monges, possiblement van orientar els primers assajos de vida comunitària. Va apro-var el projecte apostòlic dels primers descalços, ella que, a aquestes altures de 1568, ja havia somiat amb “salvar ànimes” no solament d'he-retges, sinó d’“infidels” a Amèrica. Teresa va voler crear una família de dones i homes que

s'ajudessin mútuament, elles amb la seva in-tensa vida espiritual i ells amb la saviesa de “lletrats” i experimentats en els camins de l'es-piritualitat.

_________________________________

Extracte d’un escrit del P. Daniel de Pablo Maroto,

ocd titulat “Evocación de Duruelo, fundación teresi-

ana, en el 450 aniversario”. (Novembre 2018)

Butlletí CC - 8

Mont Carmel Fa deu any, vaig tenir l'oportunitat d’anar a

Terra Santa amb la Maria Mercè. El P. Pere Martorell ens proposar afegir-nos a un grup que s’estava organitzant des de Tarragona. Vam pensar que era el moment oportú; fins llavors no ens ho havíem plantejat i qui sap si tindríem una ocasió semblant en un futur.

El viatge incloïa una estada al Mont Carmel per conèixer les arrels de l’orde carmelità. En-tre els llocs emblemàtics que vam visitar hi ha-via el wadi (torrent) Ain és-Siah, una petita vall encaixonada entre els pendents de la munta-

nya i que arriba fins al mar. Un torrent que em recordà les rieres del Maresme, encara que molt més empinat, gairebé sempre sec, però un desguàs per a l’aigua en temps de pluja.

Des de l’aparcament on ens deixà l’autocar, i guiats pel P. Francisco Negral, un carmelita descalç enamorat de Terra Santa resident al monestir del cim de la muntanya, vam anar re-muntant a peu pel torrent fins al lloc conegut com “la font d’Elies” on la tradició diu que des de molt antic s’hi aplegaven anacoretes que vivien a les coves de l’indret. Aquí, després de la caiguda de Jerusalem en mans dels musul-

Dos llocs on vaig tenir la mateixa sensació de trobar-me en un espai-temps on havia nascut quelcom molt especial

No heu tingut mai un sentiment molt particular, una emoció especial, quan heu visitat algun in-dret que ha estat escenari d’algun fet important per a les grans o petites històries de la humani-tat? Això, que no sé explicar-vos prou bé amb paraules, és el que vaig sentir quan vaig visitar dos llocs que tenen una simbologia i un valor molt concrets per a tota persona que s’interessi i estimi el fet carmelità i teresià: el Wadi Ain és-Siah al Mont Carmel de Palestina, on es van establir els primers carmelites, i Duruelo a la província d’Àvila, on va néixer el Carmel Descalç masculí.

Enric Masdeu

Butlletí CC - 9

mans en temps de les creuades, s’hi refugiaren també alguns soldats-monjo tot cercant la pau de l’esperit. D’aquests arrels va néixer l’orde del Carmel que ben aviat es va estendre i créi-xer per tot arreu.

El lloc, encara avui, desprèn una aura de pau

i recolliment. Les runes d’una antiga capella, la

cisterna, les coves, tot plegat era un ressò de

les veus callades d’aquell temps de primícies.

Duruelo No té res a veure amb el Mont Carmel pel

que fa a bellesa i espectacularitat natural, més aviat és un lloc auster i esquerp, però amaga les mateixes sensacions i sentiments pel viat-ger d’esperit teresià.

Per començar, cal dir que qui vol anar a Duruelo ha d’anar a Duruelo. Vull dir que no ve de pas. El llogaret està situat fora de les rutes habituals. Però, en temps de santa Teresa era un racó per on passava un dels caminets que ella transitava.

Fa un parell d’anys, un grupet de la comuni-tat del Carme de Badalona, vam decidir fer la Ruta Teresiana “De la cuna al sepulcro”, que amb unes quantes jornades porta d’Àvila a Al-ba de Tormes, passant per un munt de llocs emblemàtics. Duruelo és un dels punts de la ruta. Un punt molt especial.

Aquest racó de món, conegut avui com “El Convento de Duruelo”, per diferenciar-lo d’al-tres poblacions amb el mateix nom, pertany

actualment a l’ajuntament de Blascomillán. La ruta passa per una inacabable extensió de camps de secà, amb alguna finca escadussera aquí i allà, i petits turons amb pins i alguna alzi-na. Duruelo, al bell mig d’aquell “desert” se’m va figurar con un petit oasi al qual van anar-hi a petar l’any 1568 dos frares il·lusionats per san-ta Teresa de Jesús, Joan de la Creu i Antonio de Jesús, per fundar el primer convent masculí dels descalços. De fet, el lloc era tant poc ade-quat per establir-hi una comunitat de frares que el convent es traslladà a la veïna localitat de Mancera un parell d’anys després.

Quan vam passar-hi, l’any 2015, el llogaret seguia pràcticament igual. Quatre cases dedi-cades al camp i la ramaderia i, això sí, un fla-mant convent de carmelites descalces que san-ta Maravillas de Jesús va fundar aquí l’any 1947. En el lloc primitiu hi ha una petita ermi-ta, que les monges van aixecar. També, van consolidar el que resta de l’antic convent de frares que havien recuperat mitjan el segle XVII però que novament van haver de deixar a cau-sa de la desamortització.

El Mont Carmel, que fa uns 800 anys va veu-

re néixer “prop de la font d’Elies” el nou orde

dels “germans de la benaurada Verge Maria”, i

Duruelo, on en fa 450 s’hi va fundar la primera

comunitat de carmelites teresians, dos llocs

ben diferents però amb sentiments trobats que

ens porten als nostres orígens.

Butlletí CC - 10

Fa molts anys que aquesta comunitat té en la catequesi una de les activitats clau de la seva raó de ser. A la “Monografía de la Fundación del Convento Carmelitano-Teresiano de Badalona”, el P. Basili ja feia referència als infants que rebien “la doctrina” per preparar-se per a rebre la primera comunió. Posteriorment, i passada ja la guerra ci-vil, es feia “catecisme” les tardes dels diumenges. Els catequistes eren els joves de la “Joventut Carmelitana”. Aquesta tradició es va reforçar cap allà començaments dels se-tanta quan la comunitat s’abocà de ple a la formació tant d’infants com de joves i adults. (Butlletí CC, 33. Abril 2003)

ANYS SETANTA, UNA NOVA MANERA DE FER CATEQUESI Joan Masdeu, catequista

ELS ANYS NORANTA Joana Amigó, catequista

Ens situem, més o menys, mitjan la dècada dels setanta. El P. Marià Rosanas, aleshores prior de la nostra comunitat, va proposar a un grup de pares que participaven en les Eucaristies de casa nostra, i portaven els fills a escoles on feien classes de reli-gió, l’inici d’un grup de catequesi per a nens i ne-nes amb la col·laboració dels joves de la casa.

Es feia servir material del Centre Pastoral Sant Gervasi d’us experimental i amb una dinàmica molt activa i que requeria una certa preparació dels ca-tequistes per poder compartir la fe amb els infants.

De fet aleshores ja dèiem que la catequesi no havia de consistir solament en donar uns coneixements sinó, també, en viure experiències per formar adults en la fe.

El petit grup inicial, a base del boca-orella, va

anar creixent tant en nombre d’infants com de ca-

tequistes. Tot i que molts nens i nenes venien grà-

cies a la insistència dels avis, molts pares assistien

a les xarrades i sempre n’hi havia alguns que s’im-

plicaven en el nostre projecte catequètic.

Fent memòria m’adono com si fos ahir i ja han passat més de vint anys.

Per aquells anys els infants arribaven a la cate-quesi de la mà dels avis i en veníem a tenir uns 120 amb una trentena catequistes. Teníem grups de Petitons, pre-catequesi, primer i segon grau i un de post-comunió.

La catequesi era bàsicament teòrica... no tení-em massa temps per a crear com es fa ara. Era una bogeria de nens i joves catequistes amunt i avall. I en general anaven i venien un any darrera l’altre. Cada nou curs a banda dels més fidels a la casa, havíem de refer grups. Ara la catequista més nova ja fa deu anys que hi és i això dona qualitat.

Va ser en aquell temps que vàrem començar a exprimir les idees per a poder fer una catequesi més vivencial fomentant l’assistència a les misses del dissabte, veient com en Joan fidelment cada setmana creava jocs i murals. A més, per catequit-

zar els nens calia comptar amb les famílies. Que en fessin experiència.

M’adono, tot i que no n’era conscient, que la catequesi ha evolucionat a casa nostra molt i molt. Ens hem adaptat a les noves tecnologies i hem après a interpretar l’evangeli en un tres i no res per poder fer-lo proper la realitat dels nens.

Actualment, i seguint la realitat de la nostra societat, les àvies majoritàriament ja no creuen. Els que venen i s’apunten ja no és solament per a fer la primera comunió, sinó que són famílies que viuen la fe i molts infants continuen assistint a la catequesi. D’aquí el gran nombre d’adolescents que tenim els dissabtes.

Sembla estrany veient els signes dels temps,

però treballem molt a gust i hi hem guanyat en

qualitat.

CATEQUESI I ESPLAI, ESCOLA DE VALORS

Butlletí CC - 11

CATEQUESI AVUI Neus Cregut, catequista

Tots sabem que la fe és un do de Déu que hem de desvetllar, fer créixer i practicar, doncs sense obres aquesta no té cap valor. Però és evident que en una societat marcada pel materialisme i la immediatesa, no és gens fàcil creure en quelcom que no es veu i cer-car Déu en el nostre interior fins a trobar-lo en totes les coses.

A la catequesi d'infants pensem que els primers educadors en la fe són els pares, i és ben cert que són ells qui decideixen batejar els seus fills. Però cada vegada més sovint observem que aquest rol d'educadors en la fe l'assumeixen els avis. Ells acostumen a ser els primers a parlar de Jesús als nens, i els qui els hi ensenyen a fer el senyal de la creu i el Pa-renostre.

Els nens quan venen a catequesi expli-quen tot allò que veuen i escolten a casa se-va. És aleshores quan copsem l'ambient de fe que viuen. Ens trobem infants que ja tenen uns coneixements bàsics del que expliquem i ens diuen: “això a casa ens ho van explicar els pares o els avis” o bé d'altres que et co-menten: “el meu pare diu que això és un rot-llo”. No oblidem que en aquesta edat molts nens encara són pura innocència.

Aquest any el nombre d'infants inscrits ha disminuït. Potser ara els que venen busquen quelcom més que fer la comunió pels regals. Malgrat aquesta davallada, crec que hem de ser optimistes i tenir confiança en aquests infants doncs ells són el nostre futur, i que si entre tots, pares, avis, catequistes... posem el nostre gra de sorra per potenciar aquesta fe tan incipient que tenen quan comencen la catequesi, obtindrem bons fruits. La prova la tenim amb tots aquells adolescents de post-comunió que continuen cercant Jesús dins la nostra comunitat, com també fan els joves que es varen confirmar aquest estiu i que enguany han començat a col·laborar com a catequistes.

La fe d'aquest nois i noies ens ha d'espe-ronar a continuar endavant sense defallir.

Butlletí CC - 12

Ja em perdonaran perquè és cert que no tots hem anat de colònies. Però tots els qui van intervenir en l’acte al Palau de Generalitat dels 125 anys de les pri-meres colònies per a infants a Catalu-nya, si que havien estat de colònies o tenien vincles amb el món de l’esplai.

“Una manera de viure” o una experiència que

“atrapa per sempre”, deia la periodis-ta Gemma Bonet en obrir l’acte institucional. I escoltant els testimonis es podria afegir que és una experiència que s’estén de generació en generació, ja que en molts casos passa de pares a fills. I els fills, quan són pares, hi tor-nen. Els qui estem ara com a pares en els es-plais, en les reunions notem molt quins són els pares que han anat de colònies, i els que no. Ens ho mirem diferent.

És difícil dir què seria el més significatiu de tot el que representa el món de les colònies i els esplais. Una de tantes iniciatives estroncades per la dictadura i que va recuperar l’església. Una forma educativa que s’avança a la reno-vació pedagogia i a coses que ara els savis i els entesos en diuen gamificació de l’aprenentat-ge o APS. Una escola de compromís cívic que corre el risc de ser engolida per l’excés de vo-luntat reguladora o per la mercantilització. Una educació a través del testimoni dels mo-nitors i les monitòries “que ens ha influït més que moltes altres formacions”, com a dir Josep Oriol Pujol. Un espai de frontera de l’Església, molt abans que el del pa-pa Francesc parles de les perifèries. Una reali-tat on continua sent àmpliament majoritària la xarxa d’esplais cristians i en la que “és im-possible parlar de colònies a Catalunya sense

parlar de la Fundació Pere Tarrés”, com va remarcar el president Quim Torra. Un espai intergeneracional que ens fa tornar a ser tots una mica nens, com al final de l’acte cantat “Paf era un drac màgic” i agermanant-se amb les estrebades de l’"Hora dels adéus”.

Tot això no és nou però s’ha de recordar. I sense aquesta realitat seria diferent la com-prensió que tenim del nostre país. Però potser el més significatiu de l’acte d’aquest dilluns va ser el compromís social per aconseguir que tots els infants puguin anar de colònies.

El president Torra va definir les colònies com “un engranatge imprescindible en el país que volem”. Quan es parla tant de convivència, de

consensos o d’eixamplar-se... moltes coses que no s’han trencat el nostre país també és per l’experiència compartida que al llarg de generacions s’ha acumulat en espais educa-tius i socials com el món de l’educació en el lleure. Una experiència compartida que verte-bra una societat. Per això les colònies no han de ser un privilegi dels qui les puguin pagar o dels qui envien uns dies els fills a fer hípica o anglès.

Imprescindible és que tots puguem anar de colònies.

El 1883 un grup de monitors i 671 in-fants de Barcelona van ser els primers catalans en viure l’experie ncia de marxar de Colo nies de Vacances a viles com les Corts o Sarria . Enguany, 125 anys des-pre s d’aquella primera sortida, l’educa-cio en el lleure celebra la seva llarga i consolidada trajecto ria a Catalunya. L’es-tiu passat, un de cada tres infants i joves catalans, un total de 414.953, van partici-par en alguna colo nia, casal, acampada, ruta o camp de treball, segons dades de la direccio general de Joventut.

TOTS HEM ANAT DE COLÒNIES Jordi Llisterri a Catalunya Religió

CATEQUESI I ESPLAI, ESCOLA DE VALORS

Butlletí CC - 13

El passat sis de novembre vam ser

partícips d'un acte emotiu i de reconeixe-

ment de la Generalitat que celebrava els

125 anys de colònies a Catalunya.

La Fundació Pere Tarrés, que és la

que abraça el nostre esplai dins del movi-

ment del MCECC, va celebrar que fa 125

anys que tira endavant colònies de va-

cances per als infants.

Tot fent un passeig pels milers de colòni-

es que han tingut lloc al nostre país al

llarg de tants anys, vam poder rememorar

vivències d'aquelles especials que només

es viuen durant aquells dies.

El Cra-crac hi va ser present donant testi-

moni d'aquestes colònies i va ser un au-

tèntic plaer representar l'esplai que tantes

vegades n'ha viscut en llocs tan màgics.

Va ser una estona compartida amb perso-

nes d'altres esplais i persones que fan

altres tasques en el món del lleure, i ens

vam poder adonar de per què ens agrada

tant el que fem.

Després de compartir aquesta estona

emotiva i il·lusionant, només podem estar

agraïts de tot el que hem fet al llarg dels

anys a la nostra entitat i seguir amb les

mateixes ganes dedicant-nos al lleure

que tan bé ens fa.

L’Esplai Cra-crac present a la festa dels 150 anys de Colònies d’Estiu

Júlia Florences, monitora de l’esplai

Butlletí CC - 14

Pren-te temps Núria Perera, ex monitora i mare de monitora

“L’educació en l’amor tal vegada es po-dria sintetitzar així: ensenyar als infants l’art de ser feliços amb la joia dels al-tres. Sortosos els monitors que poden mantenir fàcilment el cor obert a una tal possibilitat en les vides de llurs in-fants”. (Del llibre “Pren-te temps”, edito-rial Claret, 1982)

M’he hagut de remuntar als anys 80 per inten-tar recordar com vivíem la fe els monitors en aquells anys d’inici de l’esplai Cra-Crac. I m’ha vingut al cap el “Pren-te temps”, un llibret que se’ns va fer imprescindible a l’hora de buscar textos i pregàries per a les nostres activitats. Allí vaig descobrir el conte de la sopa de pe-dres i aquella història del sabater que durant tot el dia va esperar la visita de Jesús. Vist ara amb perspectiva, m’adono que la nos-tra manera de viure la fe era molt simple. Per una banda, l’educació en la fe era un dels va-lors que volíem treballar amb els infants, que havia de formar part del tarannà d’un esplai que s’acabava de crear sota el paraigües de la Comunitat Carmelitana i que es definia con-fessional. Per altra banda, cadascun dels mo-nitors teníem el nostre bagatge i més o menys traça, i alguns creient-s’ho més i d’altres sense acabar de saber si s’ho creien, la vivíem i transmetíem com bonament podíem i sabíem. Sobretot, que no faltessin les guitarres i els cançoners amb acords! Partíem de moments concrets com a les colònies i campaments per preparar una eucaristia, o al matí i al vespre per començar i acabar el dia d’una manera més reflexiva i pausada. Beneíem taula amb “Déu i Pare omnipotent” i donàvem “gràcies perquè tot ho rebem de Vós”. Durant el curs a l’esplai aprofitàvem algun esdeveniment d’ac-tualitat, un tema d’interès o fins i tot una situ-

ació conflictiva sorgida al grup, per parlar so-bre temes que ens interpel·lessin. Participà-vem a alguna celebració important de la co-munitat animant la música, o preparant una pregària o unes ofrenes. O bé aprofitàvem temps litúrgics com Nadal o Setmana Santa per aprofundir en els evangelis i les paraules de Jesús. Treballant-ho amb els infants ens treballàvem a nosaltres mateixos, i anàvem integrant en les nostres vides conceptes com amor, fe, generositat, justícia, esperança... i paraules com estimar, compartir, creure, cele-brar... Una fe viscuda de manera molt senzilla, sense grans aspiracions transcendentals i potser a vegades a remolc del que tocava per ser on estàvem però, joves com érem, anava calant en nosaltres i ens ha convertit en els adults que som ara. Tot allò viscut ha ensenyat a viu-re amb profunditat a nivell personal, amb la relació amb els altres i amb el nostre compro-mís amb la comunitat i la societat. Ens ha transmès una manera de ser, de fer i de “prendre’ns temps”.

CATEQUESI I ESPLAI, ESCOLA DE VALORS

Butlletí CC - 15

Compromís i fe Marcel Mauri, ex monitor i periodista

Tinc records borrosos de les primeres vega-des que vaig anar a l’esplai. Tenia uns sis anys quan vaig entrar-hi, el meu germà era monitor del meu grup, els Pingüins, i la meva germana també anava al Cra-crac. Segurament això deuria facilitar que des de l’inici l’esplai, per a mi, esdevingués un entorn familiar. Una famí-lia que des de llavors ha format part de la me-va vida, i ja han passat 35 anys.

Els meus millors amics, els meus primers amors (i desamors!), la meva colla de tota la vida són la gent de l’esplai, els Aiders. Amb ells, a l’esplai dels ‘Padres’, vaig créixer i em vaig formar com a persona. Va ser aquí on vaig aprendre valors com el servei als altres, el res-pecte i el compromís amb les persones i amb l’entorn. Perquè l’esplai és sinònim d’educar en valors. Uns valors que impregnaven les activitats que fèiem, les excursions i les colònies, rutes o campaments. I que apreníem a tra-vés de la vivència de la fe en comuni-tat. Perquè era així, amb l’exemple de vida que ens transmetien les mo-nitores i els monitors, els catequis-tes, els religiosos i tota la família car-melitana que enteníem el sentit de la paraula de Jesús.

A l’esplai em vaig fer adult, i com a monitor durant 8 anys dels Xerpes, també vam mirar de transmetre als nois i noies que a la vida cal compro-metre’s, que no podem girar la cara davant el dolor dels qui més patei-xen, que viure vol dir arriscar-se a fer un món millor. Com ens ensenya l’E-vangeli. Durant tants anys, amb les pregàries, les eucaristies comunitàri-es, la revisió de vida, les Pasqües jo-ves... vaig tenir el privilegi de sentir-me acompanyat en aquesta desco-

berta i vivència de la fe. I impregnar-me d’uns valors que sempre més m’han acompanyat, allà on sigui que la vida m’hagi portat.

Encara ara, quan conec algú, identifico de seguida si és algú que ha passat per un esplai. Com em va passar fa uns 15 anys, quan va en-trar a la meva vida un home extraordinari que també s’havia format en un centre d’esplai del seu poble. És en Jordi Cuixart. Sovint, quan ens veiem a través d’un vidre en una cel·la fre-da d’una presó, ens reconeixem en aquells nois que amb el fulard al coll aprenien dels seus monitors què vol dir comprometre’s fins a les últimes conseqüències. Com va fer Jesús. Un exemple de vida que em guia des del pri-mer dia que vaig pujar les escales del carrer de Sant Miquel.

Butlletí CC - 16

Viure la fe en grup Marc Cuenca, ex monitor i assessor de l’esplai Una visió, de quinze anys enrere fins ara, de la fe viscuda a l’esplai com a monitor i com a as-sessor.

La fe a l’esplai passa per un treball personal i de grup a través de moments de reflexió, pre-gàries i misses. Aquests moments sempre te-nen un fonament basat en textos bíblics, nor-malment del Nou Testament i acompanyats d’escrits extrets de llibres preparats per poder treballar la reflexió de diferents temes, com podien ser la pregària de la granota i els “pren-te temps”.

Tots els monitors havíem passat per cate-quesi de comunió i molts fèiem la confirmació i assistíem a la confirmació d’altres monitors.

De mica en mica la fe més “practicant” que teníem els joves anys enrere va variant. Cada vegada menys monitors fan la confirmació i n’hi ha alguns que no han fet la comunió, però això no treu que sempre defensen, treballen i tenen en compte els valors cristians del Cra-Crac del “Padres” Carmelites de Badalona, els quals estan recollits a l’ideari de l’esplai.

Per sort, o no, els canvis de priors de la co-munitat han fet que anéssim en algun mo-ment una mica deixats de la mà de Déu, però ens han deixat fer lliurement el treball de la nostra fe i ens han apropat a laics que ens han ajudat i acompanyat. Els hem demanat que ens ajudessin a preparar i fer ben feta la cele-bració de la paraula i una formació per saber d’on venim i què significa ser carmelita, una formació que vam repetir per les noves incor-poracions.

A l’hora de reflexionar, el més utilitzat actu-alment per poder treballar són textos més po-ètics i històries amb un rerefons per poder parlar de les relacions humanes, i en menys proporció els textos bíblics.

El que sí que segueix en peu és la demanda de celebrar misses i poder treballar i reflexio-nar en equip aquell moment, ja que els moni-tors cultiven la seva fe com a grup i en treball conjunt.

La manera de viure la fe ha variat ,i pot semblar que no és present a diari, però els jo-ves monitors preparen i viuen moments de pregària dins de l’equip i durant l’any (inici de curs, missa de la imposició de fulards, pregàri-es a colònies i a sortides de monitors... en aquestes últimes alguns ex-monitors i asses-sors preparen les pregàries perquè puguin tre-ballar més a fons les activitats per als nens i viure-les més) i comparteixen amb la comuni-tat algunes celebracions de missa, potser les més rellevants, però ho fem amb moltes ga-nes, fe i il·lusió.

CATEQUESI I ESPLAI, ESCOLA DE VALORS

Butlletí CC - 17

HOMES I DONES

DEL CARMEL

El "germà B", a qui Albert, patriarca de l’Església de Jerusalem, adreça la Regla del Carmel (“...als estimats fills en Crist B. i els altres eremites...”), resta a la nebulosa del misteri dels segles, tot i que sobre la seva personalitat es van desenvolupar al-gunes històries fantasioses, sobretot du-rant el segle XIV. Fins i tot el nom que se li atribueix, "Brocard", prové d'una tradició sense massa suport. Altres llegendes el descriuen com una persona nascuda a Je-rusalem, que va realitzar curacions miracu-loses i va tractar amb els líders musulmans importants. També es diu que va ser enter-rat en el mont Carmel, fet que sembla més probable que els altres detalls. En els cer-cles carmelites, la seva festa es va afegir al calendari litúrgic l’any 1564, però es va suprimir el 1584 amb les reformes del Con-cili de Trento. Aleshores, què sabem d’a-quest Brocard?

Ermitans i vida eremítica

Afortunadament, la nombrosa informa-ció que tenim sobre els ermitans i la vida eremítica durant el període medieval, ens pot ajudar a configurar els detalls d’aques-ta figura històrica real. Avui en dia, quan parlem d'algú com un "ermità" sovint ens

referim a un individu que no pot o no sap adaptar-se a les normes socials o que és rebutjat per la societat; algú que pot tenir problemes emocionals o mentals greus que impedeixen les relacions normals amb altres persones. Tanmateix, és important no confondre aquesta imatge amb els er-mitans dels segles XII i XIII.

Els homes i les dones d'aquesta època tenien molt en comú amb la primera onada de sants ermitans que, a partir del segle quart, va reaccionar a la creixent corrupció i la secularització dins de l'església cons-tantiniana. El renaixement eremític de l'E-dat Mitjana va sorgir a partir d'una creixent sensació d'enuig per la riquesa i el luxe de la jerarquia i la vida legalista excessiva-ment rígida de molts dels monestirs més importants. Els ermitans de Terra Santa procedien d’arreu d'Europa. Molts eren predicadors que es van distanciar del que consideraven fonts de la decadència en l'Església, però no del poble de Déu. Un ermità típic el trobaríem en un lloc tranquil, sovint bonic i inspirador, on l'estudi de les Escriptures i l'oració silenciosa eren possi-bles. Els seus aliments, roba i possessions eren d’allò més pobre com a testimoni de la senzillesa de Jesús i els seus deixe-bles. Ermitans sovint participaven d’una manera senzilla i informal en algun tipus de ministeri, ja que la caritat era vista com la millor de les virtuts. De fet eren gent tranquil·la, però sovint molt vigorosa i res-pectada.

Ermitans a Terra Santa

A Terra Santa, el clima temperat permet una vida fàcil en els refugis més modes-

-49-

És possible escriure la biogra-fia d'algú de qui només es co-neix la inicial del seu nom?

Leopold Glueckert O. Carm.

Butlletí CC - 18

tos. Les coves eren ideals. També, una tenda de campanya o simples coberts de branques o fullaraca podien facilitar l’om-bra suficient durant la major part de l'any. La pluja era estacional i previsible, el fred era rar, excepte en algunes nits fre-des. Els ermitans portaven roba similar a la població local, vestits de llana i capes amb caputxes. El menjar era fàcil d’obtenir o de conrear prop d’alguna font d'aigua. La ca-lor del sol i el canvi suau d'estacions per-metien una varietat de cultius nutritius. El pa era, generalment, d’ordi o blat. Raïm, olives, cítrics i figues es trobaven fàcilment de forma salvatge, o bé conreats allà on volien. La carn no va ser, en general, apre-ciada pels ascetes, però la població local els podia proporcionar xai o pollastre si, en cas de malaltia, necessitaven més proteï-nes.

Els ermitans que van seguir els creuats a Palestina tenien la característica afegida d'una resistència única. Van sobreviure els perills dels viatges i la privació de viure en una terra on el suport local era menys que segur. Tendien a gravitar cap als llocs sa-grats associats amb esdeveniments bí-blics. "Caminar seguint els passos de Je-sús" era l’objectiu principal en el viatge es-piritual de la persona, especialment a llocs com Jerusalem, Betlem i Natzaret. Altres llocs preferits pels ermitans serien la vall del Jordà, el desert de Judea, el Mont Ta-bor, el Mar de Galilea, o els vessants del Carmel. Aquests llocs sagrats van estar ben poblats per homes i dones de pregària i reflexió mentre tingueren el suport dels exèrcits occidentals.

Però després de la desastrosa batalla d'Hattin (1187), entre els croats del Regne de Jerusalem i les forces de la dinastia Aiúbida, la integritat del Regne Cristià es va ensorrar com un globus punxat, i molts d'aquests solitaris es van trobar vulnera-bles a la violència de les partides enemi-gues. Gairebé tots ells van haver de mar-xar per salvar la vida cap als pocs enclava-ments que restaven segurs al llarg de la costa del mar.

Primers carmelites

Tenim raons per creure que ja hi havia una tradició secular d'ermitans que vivien a redós de les valls del Carmel. Els avant-passats de la tradició carmelitana s’havien establert al costat de la llera del torrent (wadi) Ain és-Siah. Pensem que, amb el desastre militar, probablement alguns ere-mites desplaçats d’altres llocs van anar cap allà. El número d’ermitans va anar creixent amb els refugiats, en gran part gràcies a la protecció que donava la barre-ra muntanyosa del costat del mar. Sembla molt probable que es veiés la necessitat de tenir una fórmula de vida escrita per orga-nitzar la convivència d’aquesta nombrosa població i resoldre disputes sobre detalls de la seva pràctica espiritual.

Brocard podria haver estat el construc-tor de pau que es va enfrontar a aquest desafiament. Per resoldre les qüestions de disciplina ascètica, hauria cercat la media-ció d'algun prelat significatiu. El simple fet que Albert de Jerusalem s’adrecés a ell

Butlletí CC - 19

indica que podia parlar en nom dels altres, probablement a causa d'un consens sobre el seu lideratge. Possiblement hauria ha-gut de lidiar amb les diferències ètniques dels ermitans provinents de llocs molt di-versos. Tot i la controvèrsia de si Brocard procedia de Jerusalem, és molt més pro-bable que les seves arrels fossin france-ses o italianes. Els croats procedien d'un ampli espectre d'estats europeus, però la cúpula militar va estar generalment en mans dels normands. Hi havia nobles nor-mands de França, Anglaterra i Sicília, tots van demostrar ser els millors lluita-dors. Pel que fa als cavallers creuats, la major part venia de diferents punts de França, amb notables contingents d'itali-ans, alemanys, anglesos i belgues. Hi ha-via relativament pocs cavallers espanyols o portuguesos, principalment perquè teni-en la seva pròpia creuada a casa seva, lluitant per expulsar els moros d'Ibèria. És

més que probable que la primera comuni-tat del Wadi Ain és-Siah reflecteixi aques-ta barreja ètnica. La majoria de les altres comunitats religioses van començar amb els membres d'un lloc específic. La posició de Brocard com a líder pot haver reflectit la seva habilitat en la mediació de les peti-tes diferències que es produïssin entre aquestes persones de caràcter fort.

Els arqueòlegs del segle XX han desco-bert en aquest lloc dues tombes davant de la porta de l'antiga capella. Una era un en-terrament primari d'un home, enterrat amb gran respecte. És Brocard? No hi ha ma-nera de confirmar o negar la teoria. Però sabent el que sabem sobre els ermitans de la seva època, podem assumir que al-gú d'un lideratge extraordinari va ser hon-rat amb aquest acte simbòlic. Algú que va ajudar a aplanar el camí per a tot el que vingué després.

Sant Albert entrega la Regla a Brocard

Butlletí CC - 20

Xavier Miró

13

Han passat quatre anys sense cap funda-ció. Així comença el relat d’aquesta nova fun-dació de Villanueva de la Jara: “Acabada la fundació de Sevilla, les fundacions es van atu-rar durant més de quatre anys” (F 28,1). I amb serenitat ens en dona les raons: “La causa va ser que sobtadament van començar grans persecucions als descalços i descalces, que per més que ja n’hi havia hagudes de fortes, no en tal extrem, que va estar a punt d’acabar-se tot” (F 28,1).

Ho explica el P. Tomàs Álvarez en el seu comentari al “Libro de las Fundaciones” (p. 138), la santa està convençuda que la seva obra estava a punt de desaparèixer. Un Capí-tol General dels calçats mana la supressió de totes les fundacions del descalços a Andalu-sia. A part, les presons que el nou Nunci del Vaticà, Felip Sega, imposa als superiors dels descalços (també a sant Joan de la Creu, que va estar empresonat a Toledo l’any 1577). La santa relaciona, però, el desenllaç d’aquesta greu situació amb la intervenció del rei Felip II, al qual Teresa havia enviat dues cartes ex-plicant-li el cas, cosa que fa que el nunci Sega (el nunci que va dir de la santa, davant del P.

Joan de Jesús Roca, el primer carmelita des-calç català, aquella frase que ha esdevingut famosa: “fémina inquieta i andariega”) deixi en pau als descalços. Per això, Teresa deixa escrit: “Ja podeu veure, germanes, les ocasi-ons que hi havia per a fundar! Totes ens ocu-pàvem en oracions i penitències sense parar, perquè Déu, si se n’havia de servir, portés en-davant el que havíem fundat” (F 28, 7). El vi-atge per fundar a Villanueva de la Jara la treu d’aquesta situació.

La història d’aquesta fundació comença estant Teresa a Toledo. Així ho explica ella mateixa: “...jo era a Toledo, venint de la fun-dació de Sevilla, l’any 1576; en aquestes un clergue de Villanueva de la Jara em va portar cartes de l’Ajuntament d’aquest lloc, que desitjava negociar amb mi perquè admetés per al monestir nou dones que havien comen-çat a viure en una ermita” (F 28, 8). No acaba de veure-ho clar... Es resisteix. “Jo tenia molta por d’admetre tantes germanes, perquè em semblava que, com sol passar, hi hauria divisi-ons amb les que hi anessin...” (F 28, 14). Però té encara quatre raons més per no acabar de decidir-se a fer la fundació: “.. la segona, per-

Santa Teresa, quan acaba el capítol on recorda la fundació de Caravaca, deixa entendre que s’han acabat les fundacions. Diu textualment, “S’ha acabat avui, vigília de Sant Eugeni, a cator-ze dies del mes de novembre, de l’any 1576 en el monestir de sant Josep de Toledo, on sóc ara...” (F 27, 23)

Butlletí CC - 21

què no tenien gairebé res per a poder sustentar-se... La tercera, que no tenien casa. La quarta, que es trobava lluny dels altres monestirs. La cinquena, que, encara que eren molt bones, com que no les havia vistes no podia saber les qualitats que pretenem en aquests mones-tirs...” (F 28,9). Però com feia sempre ella: con-sulta els seus superiors i els teòlegs. I d’ells passa a l’oració: “Un dia, acabant de combre-gar i estant encomanant a Déu aquest assump-te, com feia mantes vegades... Sa Majestat em va fer una gran reprensió... que no dubtés d’admetre aquesta casa, que seria per a gran servei seu i aprofitament de les ànimes” (F 28, 15).

Feia dos mesos que era a Malagón i com diu ella “ben malalta i estar-ho sempre” (n. 17). Acompanyada de les religioses que anaven amb ella i de dos frares carmelites sortiren de Malagón pel febrer de 1580. Passaren per Vi-llarubia, Villarobledo, La Roda (on hi ha un ere-mític dels descalços a l’entorn de l’ermita de Nostra Senyora del Socors, fundat per iniciati-va i expenses de Catalina de Cardona, filla de Barcelona). El viatge va ser llarg però bo en molts sentits. Ella escriu: “Déu va voler que fes un temps tan bo i em va donar tanta salut, que semblava que mai no hagués estat malalta” (F

28, 18). El dia 21 de febrer, primer diumenge de Quaresma, arribaren a Villanueva. Va ser gloriosa l’entrada i la travessa de la Vila, en processó i el repicar de campanes: “Aquest mateix dia es va posar el Santíssim Sagrament a l’església de la gloriosa Santa Anna, a l’hora de la missa major” (F 28, 37).

Al final d’aquest llarg capítol deixa escrites

aquestes paraules dirigides a les seves mon-

ges: “Us he donat compte tan llargament d’a-

quest homenatge que es va fer a l’hàbit de la

Verge perquè lloeu nostre Senyor i li supliqueu

que se serveixi d’aquesta fundació, perquè es-

tic més contenta, i us explico amb més il·lusió,

quan hi ha hagut nombroses persecucions i fa-

tics” (F 28, 38). També va rebre una excel·lent

impressió de les nou joves que volien ser car-

melites després de gairebé sis anys de tràmits i

pors. “Després que les vaig tractar i vaig veure

la seva santedat, entenc que les seves oracions

i llàgrimes havien influït perquè l’orde les ad-

metés... i espero que la casa anirà endavant” (F

28, 39). Aquesta fundació a Villanueva de la

Jara va ser, doncs, gratificant i gloriosa. La San-

ta havia començat recelosa, després decidida i

finalment apoteòsica.

Escenificació de l’arribada de santa Teresa a la fundació de Villanueva de la Jara

Butlletí CC - 22

Punt de partida: Jesús i la seva

pregària sacerdotal Abans de la seva passió, Jesús reuneix en el Cenacle la petita comunitat dels íntims que representa l’Església de tots els temps i amb

ells:

- celebra per última vegada la Pasqua, centre

de la pregària litúrgica jueva,

- fa enmig dels seus deixebles la seva «pregaria sacerdotal»,

- ofereix el sacrifici de la nova aliança, pa i vi que són el seu cos sacrificat i la seva sang vessada,

- i mana als membres del grup «fer això ma-teix en memòria seva».

Què és la pregària litúrgica?

a.– Heus aquí les paraules del Concili Vaticà

II: «Amb raó es considera la litúrgia com l‘exercici del sacerdoci de Jesucrist. En ella,

els signes sensibles signifiquen i, cadascun a la seva manera, realitzen la santificació de l’home i així el Cos místic de Jesucrist, és a

dir, el cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegre. Qualsevol acció litúrgica, pel fet de ser obra del Crist sacerdot i del seu

Cos, que és l’Església, és una acció sagrada per excel·lència, l'eficàcia de la qual, amb el

mateix títol i el mateix grau, no la pot igualar

cap altra acció de l’Església» (SC 7).

b.– Segons això, la nostra pregària litúrgica és la pregària sacerdotal de Jesús; present i

reactualitzada en l’Església, el seu cos místic, per la comunitat dels creients, a l’escolta de la Paraula, sota l’acció de l’Esperit de Jesús.

Algunes notes característiques de la pregària litúrgica

Dintre de la riquesa, pràcticament inesgota-ble, de matisos i continguts de la pregària

litúrgica, destaquem les notes més rellevants:

a) És la pregària comunitària per excel·lèn­

cia. És la pregària de la comunitat-Església. Hi participen «activament, cons-

cientment i fructuosament» els congre-gats. Perquè és pregària del Cos místic, actuant el cos i els membres.

b) És una oració d’escolta i de record: escolta

de la Paraula de Déu (lectures) amb que s'inicia qualsevol diàleg orant cristià; i re-cord o memorial («anamnesis») de les

meravelles de Déu envers el seu poble: creació, redempció..., tota la història de la

salvació.

c) És lloança i benedicció («doxologia»). La

memòria dels beneficis i meravelles de Déu, l’amor de Crist, fan esclatar en una

constant «glorificació», lloant i beneint, oferint un pur «sacrifici de lloança».

55 Joan Badia

El punt de partida de la pregària litúrgica cristiana és la celebració d’aquell vespre en el Cenacle, amb la seva càrrega densa d’evocacions, implicacions i presagis misteriosos.

Butlletí CC - 23

d) És acció de gràcies («eucaristia»), perllon-

gant l’acció de gràcies de Jesús i presen-

tant-lo com la nostra millor acció de gràcies al Pare.

e) És alhora pregària d’expiació: record dels

propis pecats i de les misèries de tots els

homes, i invocació de la misericòrdia divi-na.

f) És pregària de súplica i d’intercessió: reunió

de les intencions de la comunitat per a pre-sentar-les al Senyor i obrir la comunitat

mateixa a les necessitats de tots els homes.

g) És pregària de l’Església total, que uneix la

nostra església de la terra a les pregàries dels sants i de la Jerusalem el cel.

Formes i expressions

Es tradueix sobretot en «salms, himnes i càn-

tics espirituals». En forma de benediccions, presentació de dons, professió de fe, confes-

sió de pecats...

I en gestos, cants, silencis, aclamacions, dià-legs entre el celebrant principal i els partici-

pants, en pregàries espontànies dels fidels...

Temps i ritme

La pregària litúrgica és a la vegada ressò i prolongació de la «Història de la salvació del

poble de Déu», i escola de pregària per a cada comunitat local i per a tots els orants. És mis-tagògia permanent (mistagògia és iniciació

viva en el misteri de Jesús present i salvador). Vàlida per a introduir el creient en totes les

formes i graus de la pregària: de grup, perso-

nal, meditativa, contemplativa, mística... Té

modulacions i ritmes propis:

a) La litúrgia de les hores busca la santificació

de la jornada i actua la consigna de Jesús: «pregueu sempre».

b) Els cicles anuals instal·len l’orant en el curs

de la Història de la Salvació i hi introduei-xen l'evolució de la vida del mateix orant.

c) El retorn del diumenge, evocació de la re-

surrecció del Senyor, destaca el caràcter eminentment festiu de la pregària cristiana,

la seva íntima unió amb l’oració gloriosa del ressuscitat.

d) L’eucaristia –no limitada a un moment de-

terminat de la jornada-, és alhora el centre

i l’univers de tota pregària cristiana. Possi-bilitat d’oblació perenne i acció de gràcies.

e) També els altres sagraments, a la vegada

que santifiquen la vida del creient, li possi-

biliten un ventall de variants en la pregària comunitària i personal.

Centralitat i irradiació de la pre-gària litúrgica

D’ella s’alimenta, en ella s’inspira i per ella s’a-

valua qualsevol altra pregària cristiana: «La

litúrgia és el cimal vers el qual tendeix l'activi-

tat de l’Església i, al mateix temps, és la font

d’on brolla tota la seva força». «D’ella deriven

i cap a ella condueixen totes les altres formes

de pregària ja que la litúrgica, per la seva na-

turalesa, està per sobre de totes elles.» (SC

10 i 13).

Butlletí CC - 24

David Rodríguez Cebrián

Sant Onofre és la segona de les ermites de l’arxiprestat que visi-tem, si bé la primera en ordre cro-nològic. A dalt de la carena de Ma-rina, al turó del mateix nom (269 m d’alçada), s’hi pot arribar des de la carretera de la Vallensana o bé des de Puig Castellar.

La història

L’origen de Sant Onofre és de 1501 (altres fonts diuen 1498) per la necessitat d’un petit espai de recés per als monjos de Sant Jeroni, a la vegada allunyat del monestir però prou a prop per a poder gestionar-ne el dia a dia. Pen-sem que Sant Jeroni era un monestir impor-tant, amb una vida dinàmica de comerç, visi-tants il·lustres amb motius espirituals i també de polítics. Per exemple, feia pocs anys que Cristòfol Colom havia estat rebut en el retorn del seu viatge a Amèrica pel rei Ferran, que es recuperava en el monestir d’un atemptat re-cent a Barcelona.

Així, no és estrany que la comunitat es fixés en el bosc de l’entorn. Hem de fer-nos una imatge de les muntanyes de Badalona molt diferent a la d’avui. La població era molt més

Sant Onofre, segons un dibuix de Rafael Pujals dels “Goigs al glorio s rei penitent i espill d’anacoretes que es venera a la seva ermita del Serrat de les ermites”, editat pels “Amics de Badalona” .1979

Butlletí CC - 25

lluny, al voltant de Dalt la Vila i de Baix a Mar. Els turons eren boscosos i la visió d’un punt a l’altre era molt més discreta pel frondós ar-brat. Els animals feréstecs eren més abundants (pensem fins i tot en daines i cabirols) i Sant Onofre era per tant un indret discret, solitari i envoltat de natura. Amb la Font del Gatell a prop. Pensem també que encara no existia Sant Climent que, com vam explicar en el nú-mero anterior, és de del període 1615-1673.

En aquest context el prior Agustí de Galce-ran de Gualbes va promoure la construcció. I va ser ben aprofitada. Per exemple, Fra Mateu Blanch hi va viure en solitud durant 27 anys, a principis del segle XVII. La seva fama es va es-campar per Badalona, Montcada i Tiana, la gent el visitava i ens han arribat cròniques fins i tot de la seva aparença amb barba blanca llar-ga i túnica esparracada.

Més tard, el 1640, ens arriba la història de la mort violenta d’un frare que hi feia estada a

mans de pagesos que també atacaren el mo-nestir on hi havia soldats del virrei, que els monjos custodiaven.

A la guerra d’independència, o del francès (1808) els Miquelets hi van acampar (d’aquí ve el nom del pla proper anomenat del Campa-ment) i la van fer servir de dispensari. Hi ha qui diu que n’eren fins i tot alguns centenars de milers Les milícies, comandades per Milans del Bosch, atacaven l’exercit franc ubicat a la riba del Besòs. Com vam explicar en l’anterior nú-mero, en aquell moment l’ermita de Sant Cli-ment era lloc de comandament i observació. Però no va acabar bé l’aventura perquè l’exer-cit francès va conquerir la serralada aniquilant els miquelets que van morir a dotzenes, si no a centenars.

Després d’aquests fets, el 1835, es va aban-donar l’ermita, amortitzada, i només usada com a aixopluc de pastors.

Foto: Wikimedia Commons

Butlletí CC - 26

Ja el segle XX ha tingut diverses restauraci-ons entre les que destaca la de 1957 en que es va posar una talla de fusta del Sant.

La festa de la Creu

Temps d’antuvi, el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu, els monjos jerònims hi anaven en processó i des del turó beneïen la vila de Badalona. L’acte va quedar recollit en els lli-bres capitulars del monestir, que diuen el se-güent:

A les 4 sonarà la campana per congregar la comunitat a l’església. Precedirà la Creu gros-sa que portarà un llec. Lo hebdomadari amb capa vermella portant la Vera Creu a les mans, s’anirà dita professó a l’ermita cantant la lletania dels Sants. Es farà la benedicció de les Creus i els rams previngudes en l’altar, i després es farà a fora la Benedicció del terme. Els cantors cantaran els goigs del pare sant Jeroni i després el Tedeum i la Salve Regina, i se’n tornarà en professó cap a l’església.

L’edifici

La construcció va ser seguint les línies del gòtic tardà, especialment evident en les voltes i la nervadura. La porta té una dovella d’arc de mig punt i té diversos esglaons per adaptar-se a la irregularitat del terreny. La planta és qua-drada, amb un absis central quadrat. La co-berta, restaurada diverses vegades, és a dues aigües. Té dues petites finestres que li donen claror.

Pensem que ha estat cremada i reconstruï-da. Si bé s’ha tractat de mantenir al màxim la imatge inicial, hi ha alteracions segons els re-cursos i necessitats de restauració de cada època.

Com a curiositat direm que l’actual Festa del Bosc té origen en la Festa de l’Arbre que es feia des de 1960, un cop finalitzada la res-tauració de 1957, a Sant Onofre.

Les ermites a la revista el Tot

El setmanari el Tot, va dedicar un ar-ticle en el seu número de la setmana de 16 de novembre d’enguany a la denúncia de l’estat d’abandó de les ermites de Badalona i de la Creu de Montigalà. Explica que les esglesioles, malgrat ser de la família Güell, no te-nen cap tipus de manteniment i que el Centre Excursionista de Badalona ha alertat del seu deteriorament.

Butlletí CC - 27

Estic a Madrid per feina i cap al vespre faig una volta per la zona de la Puerta del Sol, de la Plaza Mayor, del Madrid dels Àustries fins a Gran Via, on hi ha cines i teatres. Molta gent pel carrer i molta gent dins els bars, cafeteries, botigues, grans magatzems i boques del metro. Molts són asiàtics o parlen idio-mes diversos que els fa ser re-coneguts com alemanys, angle-sos, francesos, americans o d’altres països de llengua no reconeguda. Fa fred i un termò-metre del carrer marca 8º C. Si no són 8, són 10 o 7. Tant li fa.

Hi ha gent a les terrasses del carrer enmig de les cafeteries escalfades amb estufes de butà que deixen anar una flama de-corativa guiada dins un tub de vidre. La gent, no tots, s’escal-fen les cames amb mantes que les cafeteries ofereixen.

Les portes dels bars i de moltes botigues estan obertes. Algunes botigues tenen una cortina d’aire calent que et cau pel cap quan travesses la porta

d’entrada.

Això que he explicat aquí, també passa a Pamplona, a Bar-celona i a altres ciutats i pobles del país, però a Madrid, com que tenia temps per a badar, és quan més me n’he adonat d’a-quest fenomen propi d’un país de nous rics aparents.

A l‘estiu passa el mateix, però al revés. Al carrer hi ha llocs on hi posen ventiladors –no hi posaran estufes, oi?-, les cortines de les portes són d’aire fred i dins els llocs fins hi tot hi ha gent que s’ha de posar la jaqueta del fred que hi fa.

I ara comença la reflexió so-bre el malbaratament energètic a escala mundial. El gas butà de les estufes ve de les refineries de petroli, un petroli que hem d’importar. Aquest petroli s’ex-treu amb màquines que consu-meixen energia i generen calor. Arriben als nostres ports en grans vaixells que es mouen amb motors que cremen com-bustible i, també, generen ca-lor. A les refineries, els proces-sos petroquímics per a obtenir el butà també generen calor. I, tot plegat, sense comptar amb els transports d’una banda a l’altra. I, finalment, una bona part del calor de les estufes tor-na a l’aire. Ah!, i les portes se-

gueixen obertes i part de l’aire calent se’n va al carrer. Trist final, oi?

Això pel que fa a les estufes de butà. Podem fer un recorre-gut semblant amb els aires con-dicionats als estius. Quantes botigues, bars i restaurants te-nen les portes obertes per a atraure clients? I tornem a l’ini-ci, aire que refredem amb calor el tornem a l’atmosfera. In-tel·ligent, no?

L’escalfament global és un fet i, encara que al nostre nivell poc hi podem fer, sí que ens hem de conscienciar que així no anem bé i que entre tots ens carregarem el món.

Una nota positiva, i que

molts ho haurem observat, és

que els grans magatzems “El

Corte Inglés” de la plaça Catalu-

nya i d’altres llocs, abans tenien

cortines d’aire calent o fred,

segons l’estació de l’any, i fa

temps que hi tenen portes. Ho

han fet per sensibilitat ecològi-

ca o sensibilitat econòmica?

Tant li fa, ho han fet.

Josep Burriel

L’escalfament global és un fet i, encara que al nostre nivell poc hi podem fer, si que ens hem de conscien-ciar que així no anem bé i entre tots ens carregarem el món.

Butlletí CC - 28

I dic enamorada per tot el que comporta, ja que aquestes festes em desperten molts records: l’olor de l’escudella de la iaia; els tor-rons (en aquell temps no hi havia la varietat d’ara, i ni falta que feia!, perquè quan sabor d’un trosset de Xixona t’explotava al paladar no podies evitar que et surtis un suau “mmmm” del fons de la gola de pur plaer); les trobades amb els cosins per fer cagar el tió, o cantar ben fort “els reis vénen” fanalet en mà; fer el pessebre, per després deixar-lo ne-vat (més aviat enfarinat!) tant que el pobre caganer feia pena de veure mig blanc com quedava. Per cert, ”fer cagar el tió”, “fer ca-gar el reis”, la figura del “caganer”, m’ho sem-bla a mi o els catalans som força escatolò-gics?... bé, deixem-ho. I les reunions en famí-lia on tots lluïen guapos i de 21 botons, salu-dant-se els uns als altres amb petons i abraça-des, encara que s’haguessin vist el dia abans!, somrients i xerrant (són de la meva família per tant, ja us podeu fer una idea que de te-mes de conversa no en faltaven!); i els més

petits fèiem carona de no haver trencat mai un plat, ben polits, amb sabatetes i, en el meu cas, amb dues trenes gruixudes i llargues aca-bades en un llaç del color del vestit; i, presi-dint-t´ho tot, els patriarques, amb la iaia que ens feia agafar de les mans per fer junts una oració pel Nen Jesús que és nat. Sí, aquestes festes per mi són això, són caliu, són família.

I com és de suposar, no podien faltar “els pastorets”. Aquí, als Carmelites, es fan des dels anys 40, amb els inicis de la “Joventut Carmelitana”. Tota una tradició que ha donat per a tantes i tantes anècdotes... com en Ro-velló cruspint-se l’entrepà del sarró i, queixa-lada darrera queixalada, anar veient com s’a-nava posant més i més vermell per moments (i és que l’entrepà li havien ben “banyat” en salsa picant!); o quan els Kabals van fer l’obra i va caure un tros de decorat a pocs centíme-tres dels protagonistes, tant que gairebé els toca!, i ho van dissimular dient que devia ser obra de Satanàs, fent que el públic passes en

AMB BON HUMOR Meritxell Utset Pous

L’altre dia, sortint dels frares, els carrers em van rebre amb una agradable sorpresa: carre-gats de llums i combinant els colors per ex-cel·lència de les festes, verd i el seu inseparable vermell, lluïen engalanats de Nadal! I dic que em van sorprendre perquè ni tan sols érem a finals del mes de novembre. Sí, ja sé que molts diran que cada cop s’avança més per una mera qüestió de màrqueting bla, bla, bla... però dei-xeu que una enamorada d’aquestes festes sim-plement gaudeixi del moment.

Butlletí CC - 29

pocs segons de l’ensurt a les rialles. O aquella altra vegada, tot just a la primera escena, quan la porta de la casa havia de donar pas a en Martinet i no s’obria i només es veia una porta movent-se bruscament en el més pur estil “polstergeit”, i quan finalment, de sobte, es va obrir, ho va fer amb tanta força que més que una entrada d’en Martinet va semblar una aparició! I una també molt divertida va ser quan la derrota de Satanàs es va fer en honor a la saga de “Star wars”; en aquesta ocasió vam veure com Satanàs i Lluquet lluitaven amb espases làser i, utilitzant la “força”, Satanàs acabava vençut i volant pels aires fins a sortir d’escena.

Parlant amb els monitors de l’esplai sobre aquest tema, em van deixar comentaris que penso que val la pena compartir:

“Al principi, fèiem “Els Pastorets” per recollir diners per material de l’esplai, però ara ja s’ha convertit en tradició i quan no els fan els in-fants els fem els monitors, és una forma de fer caliu amb les famílies i la comunitat. Una esto-na per passar-ho bé amb versions divertides i poc convencionals dels Pastorets (musicals, amb crítica graciosa de l'actualitat, etc...) al cap i a la fi, ara l'objectiu principal no és gua-nyar diners sinó seguir amb una tradició que agrada tothom.”

Això m’ho va dir un dels monitors, un d’a-quests joves fantàstics que corren per la casa i que tant hem de cuidar.

Però no voldria tancar aquest article d’anèc-dotes sense explicar-ne una que, malgrat els anys transcorreguts, ha quedat gravada a la memòria dels veterans de la casa, ja que s’hi barreja l’estima envers qui la va protagonitzar, persona estimada i activa de la comunitat que tan aviat feia de pintor, com tocava el piano, o feia de director i actor al teatre, portava la creu als Via-Crucis o muntava un esbart dan-saire amb els nanos... (era ben capaç de tocar les campanes i anar a la processó) i que ja fa uns anys que ens va deixar però que de segur molts recorden: en Josep Sabater. L’anècdota, sorprenent i divertida, malgrat els anys no ha estat superada. Tot va succeir un any en què

qui feia de Satanàs no va poder venir a l’hora de la representació. En Josep, que feia de “Llucifer”, va improvisar l’escena en la qual es troben els dos dimonis, amb un diàleg deliciós on ell mateix es creuava i es contestava les in-terpel·lacions que un li feia a l’altre. Jo penso que va ser del primers propulsors del “monòleg”. Més o menys, feia així:

-“Salut per mi, Rei de l’Avern!

-Però, val més que em deixi de compliments que la paciència se m’acaba. A veure, algú vol saber que passa, que es diu pel món?

-Ah! Ni jo mateix sé per on començar...”

I així tota l’escena, de manera que el públic es petava de riure. Una autentica “perla”, no superada, i que encara ara la gent que ho va viure, ho explica amb un gran somriure al ros-tre.

Si, celebrar aquestes festes per a mi és això, caliu, família i encara que amb el pas dels anys molts han marxat, per a mi segueix igual, per-què, quina millor manera d’honorar el seu re-cord que ensenyar a les noves generacions, que ara omplen les cadires que “ells” van dei-xar, l’autèntic sentit de les festes? Per tant, seguiré gaudint del Nadal, dels torrons, del pessebre... i faré com l’àvia, que tots ens aga-fem de les mans per fer una oració pel Nen Jesús que és nat.

Perquè és Nadal al meu cor, quan somrius content de veurem... Bon Nadal a tots!!

Butlletí CC - 30

Encara que ho pugui semblar, no es tracta de cap guió de Rafael Azcona ni de cap esper-pent de Berlanga, ni molt menys de cap pel·lícula espanyola tipus “Los Dinamiteros”, “Atraco a las tres” o “Los ladrones somos gen-te honrada”. A cap director de cinema o guio-nista, per més imaginació que tingui, se li acut una astracanada tan majúscula. Certament que la realitat supera la ficció. I tot i que no ho sembli, el fet ni tan sols va passar a Espa-nya, encara que ningú no s’hauria estranyat que hagués passat allà i que aquests barroers fossin genuïns celtibers exercint a l’estranger. El fet ocorregué a Bèlgica amb personatges belgues. No recordo la localitat però pel tele-notícies els fets els van explicar així.

De bon matí, en el moment que l’amo d’u-na joieria obria el seu establiment, una trepa de cinc o sis individus s’hi presentaren dispo-sats a buidar la botiga en un tres i no res. Amb tota la sang freda, l’amo es va dirigí al qui li va semblar que era el cap de tots ells i li va pale-sar la inoportunitat del moment. El va con-vèncer de que el moment més inoportú per a buidar-li la botiga era quan s’obria al públic i ho va argumentar dient-li que aquella hora encara no havia acudit cap client però que si n’entrava algun es podrien topar en una situa-ció gens desitjada uns i altres. A més que en aquell moment i per la mateixa raó els calai-xos encara eren buits. El va convèncer de que el millor moment per atracar era a les sis de la tarda, a l’hora de plegar. A aquelles hores ja no haurien de patir per la clientela, podrien robar amb més tranquil·litat, sense que ningú

els importunés, sense pressa i, a més, a tot el botí hi podien afegir el calaix del dia. Aquell Alí Babà de pa sucat amb oli es va deixar con-vèncer i es van citar per les sis de la tarda del mateix dia i ell i els seus companys van tocar el pirandó momentani.

Mentrestant el joier va avisar la policia del fet i la policia li va assegurar que a les sis de la tarda farien acte de presència a la joieria. Els lladres, com si fossin espanyols, per allò de la puntualitat espanyola, es presentaren a l’es-tabliment a les cinc de la tarda. Quan van fer acte de presència, la policia encara no havia arribat però l’amo de la joieria els va renyar ja que considerava poc seriosa la manca de pun-tualitat i que, si havien quedat a les sis, enca-

Ramon Arozamena

Una banda de lladregots es cita amb

el propietari d’una joieria per anar-

la a atracar a l’hora més adient.

(Notícia recollida per la televisió el vespre

del dia 30 d’octubre de 2018)

Butlletí CC - 31

ra mancava una hora i l’establiment era obert i encara podien entrar clients. El dropo de cap de la banda es va fer avinent de la situació i va dir que tornarien al cap d’una hora.

Efectivament, aquest cop foren puntuals, al cap d’una hora la policia ja els esperava i cap a comissaria tots plegats, uns i altres. Tots menys un. Un menor d’edat que se’ls va esca-par. Un cop a les dependències policials va re-sultar que tots eren de família i que el menor fugat era fill d’un d’ells.

Si aquest fet, penso, hagués succeït al Reg-ne Unit, amb la flegma que gasten els brità-nics, estic segur que els joier els hauria dit “Mireu, senyors, torneu a les sis, endarreriré una hora el te i ens el podrem prendre tran-quil·lament tots junts mentre em buideu la bo-tiga”.

I acabo aquí. Vistes les circumstàncies, ho faig parafrasejant una cèlebre frase prou cone-guda: “La família que roba unida, roman uni-da” (a la garjola, però).

23 i 26 DESEMBRE

2

GENER

Butlletí CC - 32

ECONOMIA TRANSPARENT

“Amb tu, som una FAMÍLIA”, aquest és el lema d´enguany de la jornada solidària de Germanor. Volem aprofitar aquesta avinentesa per exposar i comunicar la nostra economia a la comunitat laical i eclesial.

El nostre fet diferencial de no ser una parròquia fa que depen-guem únicament de la nostra capacitat de generar ingressos, ja que no comptem amb les entrades habituals d’una parròquia (nòmina i di-etes del rector, col·laboració de vicaris i adscrits, despeses de mante-niment dels edificis...). Les nostres entrades només són pels serveis pastorals, nòmines de jubilació, col·lectes, intencions de misses i do-natius.

Actualment, hem de reconèixer que la nostra comunitat està en números vermells (hi ha més sortides que entrades) i que cal revisar totes les despeses i aconseguir més entrades econòmiques. Els sig-nes dels temps ens porten a presentar una economia transparent i a ser-nos més responsables i solidaris, tal i com ens recorda el lema de Germanor.

Cal mirar sempre la primera comunitat cristiana: “En el grup dels creients tots pensaven i sentien igual: ho posseïen tot en comú i ningú no considerava seu res del que tenia... eren distribuïts [els béns] segons el

que necessitava cadascú” (Fets 4,32-35).

Us demanem la vostra col·laboració amb la vostra aportació eco-nòmica, però, sobretot, amb la vostra pregària i compromís personal.

Això es pot reflectir en les quotes solidàries (personals o familiars).

Per això, us demanem que ompliu la butlleta que trobareu als llocs habituals de l’església i la dipositeu a la recepció/porteria del convent o a la sagristia.

El nou Pla Diocesà ens crida a TOTS: SORTIM! Per a una con-versió pastoral de la nostra COMUNITAT en comunió amb la gran fa-mília ECLESIAL universal.

Caminem junts vers un autofinançament responsable i equilibrat.

Butlletí CC - 33

Aquesta vegada la nostra informadora de la part més social del butlletí ens ha fet saber la notícia: el 28 de novembre va néixer la Júlia! Als seus pares Enric i Anna, als seus avis

Agustí Lleal i Pilar Serra, a la Núria i a tota la família, Moltes felicitats!

Defuncions: aquest mes de desembre ha mort la senyora Maria Carme Albaladejo i Cu-

nillé, que fou cantaire de l’antiga Coral Gavina

El diumenge dia 18 de novembre, el germà carmelita descalç Andrew Llanes va rebre el

ministeri del diaconat de mans del cardenal emèrit de Barcelona Mns. Lluís Martínez Sis-tach. La celebració es va fer al santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona.

«Des de que Pau VI va proclamar doctores de l’Església Teresa d’Àvila i Caterina de Si-

ena, no es pot permetre dubtar que les dones puguin assolir els cims més alts en la intel·ligència de la fe. Joan Pau II i Benet XVI també ho van confirmar al in-cloure a la sèrie de doctores altre dones com santa Teresa de Lisieux i Hildegard de Bin-

gen» (Papa Francesc en la entrega del premi d’Investigació i Ensenyament de Teologia de la Fundació Joseph Ratzinger a la professora Mari-

anne Schlosser).

Aquesta fotografia de l’any 1928 correspon al primer

casament celebrat a la nostra església de la Mare de

Déu del Carme, quan tot just feia tres anys que s’havia acabat de construir tal com la coneixem avui. Es tracta de l’enllaç de la barcelonina M. Àngels Rosselló de So-

to amb el badaloní Lluís Lluch de Grau. La imatge recull l’arribada de la núvia acompanya-da pel seu pare Pedro Rosselló Axet, capità de cavalleria que, preocupat per l’educació del

jovent, va promoure la fundació dels “Exploradores Barceloneses” amb el suport d’alguns mestres i directors d’escola.