desahucios: los desastres de la crisis
DESCRIPTION
Descripción de la obraTRANSCRIPT
Introducció a la Cultura de Projecte
Treball 5 – L’homenatge
“Desahucios: los desastres de la crisis” Suïcidis relacionats amb desnonaments a Espanya als últims dos anys
Pol Ricart Herms
Grau en Arts i Disseny
Grup: 1.3
Maig del 2013
Índex
1. Enunciat de l’exercici
2. Procés de Treball
2.1. Referències i assumpte
2.2. Procés creatiu 2.3. L’obra: “Desahucios: los desastres de la crisis”
2.3.1. Concreció i resultat
2.3.2. Materials i tècniques
2.3.3. Ubicació
3. Fonts
1. Enunciat de l’exercici Se’ns demana el disseny o la creació d’un element commemoratiu:
Prenent com a referència el reconeixement a persones, fets, etc ... representat
per memorials, homenatges, monuments, plaques commemoratives, etc, que tenen
com a funció perpetuar el record d’un esdeveniment singular o d’una persona
important per a la societat o la teva vida, concebre o projectar, amb un caràcter
innovador, un element recordatori de la vida i l’obra d’aquesta persona o fet amb
una finalitat perpètua o efímera. El motiu de l’homenatge i l’espai on intervenir
seran escollits lliurement per a cada alumne, per a situar al lloc, casa o espai
proper on va nàixer, residir, treballar, o morir el personatge insigne o algú proper
a tu que penses és mereixedor d’un reconeixement.
Es podrà utilitzar qualsevol suport, material o recurs expressiu bidimensional o
tridimensional (escultòric, gràfic, lumínic, cinètic, etc.)
2. Procés de Treball
2.1. Referències i assumpte Al principi em va costar elegir la temàtica, un homenatge és un tema molt ampli.
Del que estava segur era que volia reivindicar alguna cosa, tenia ganes de criticar
quelcom que afectés a moltes persones a l’actualitat. Volia crear un objecte
(homenatge) que fos “útil”, és a dir que el poble sentís l’esperit reivindicatiu que
volia transmetre i per que reaccionés, o que si més no, podés transmetre alguna cosa
a les ànimes insensibles que caminen pels carrers.
Aquestes ganes de transmetre “alguna cosa”, em venien de la lectura d’un llibre
que parlava sobre el procés de creació del “Guernica”, una obra que transmet la
situació d’un moment terrible de la història d’Espanya, segurament incomparable
amb l’actual, però que en alguns casos em fan pensar que tampoc hi han tantes
diferències com sembla. Sembla que Espanya estigui “progressant inversament”, es
a dir que retornem cap al passat, cada vegada hi han més revoltes, més pobresa, més
gent sense casa... Aquesta sensació de patiment actual que s’estén entre els
ciutadans, és una sensació d’angoixa i de patiment constant que històricament ha
acabat sempre amb una revolució, o encara pitjor, una guerra.
Guernica, Pablo Picasso, 1937
Tot i la meva mirada cap al passat amb el “Guernica”, tampoc volia fer un
homenatge a una de les obres que ha sigut més homenatjada en la història de l’art, i
encara menys, aquest 2013, que ha fet 40 anys de la mort del seu autor, Picasso.
Encara sense saber, doncs, la temàtica en la qual em voldria basar, el que sí sabia
era que partiria d’aquesta base amb la qual Picasso va ser capaç de realitzar una
obra tant penetrant, que emociona a tothom. Vaig pensar que realitzaria una obra
estudiada i meditada que pogués plasmar la duresa d’algun fet del moment que
actualment estem patint, tot i que alguns més que per altres.
Amb la referència del “Guernica” tant interioritzada, vaig pensar que si la meva
obra s’assemblava massa a les obres de Picasso, llevarien el significat que realment
volia transmetre i el poble pensaria que és homenatge a Picasso o a una guerra que
no fa massa va succeir. En cap moment vaig tenir la intenció de fer homenatge a la
guerra del passat, sinó que volia plasmar tal com veig la “guerra” actual, per tal que
la gent s’adonés del que ens està passant, ja que sembla que tothom tingui el cor de
pedra i no reaccioni per res. En aquest moment vaig pensar en Goya, concretament
en els seus gravats sobre “Los desastres de la guerra”.
Dos gravats de la sèrie de “Los desastres de la guerra” de Goya, 1812-1813.
Tenint aquestes referències, només em faltava l’elecció del tema central, ja que
la crisi te moltes mirades: famílies sense recursos, atur, retallades, etc. Em va costar
dies, fins que el matí del 4 d’abril vaig veure que el diari parlava del suïcidi d’un
home que havia estat desnonat de casa seva. La història em va semblar molt forta i
em va deixar tocat. Em vaig voler informar més, volia veure si hi havia més casos
semblants, i vaig trobar que hi havien hagut, si més no, setze desnonaments en els
útils dos anys a Espanya. Em va semblar una temàtica de pes, molt actual i que cada
mes s’amplia la llista de suïcidis per causa dels desnonaments.
Ja tenia assumpte, i unes bones referències per tal de dur a terme el meu
projecte.
2.2. Procés creatiu Fer un homenatge a les persones que s’han suïcidat, degut a que es queden sense
casa, em recorda aquell patiment que el “Guernica” o les gravats de la sèrie “Los
desastres de la guerra” de Goya, com ja he comentat a l’apartat anterior. Volia
relacionar els horrors de la guerra de fa 70 anys (1937) amb la situació actual, tot i
ser tant diferent, volia accentuar la seva duresa, amb un enfocament estudiadament
dràstic i fins i tot exagerat. Com he dit, des d’un primer moment vaig tenir la
intenció de que el meu homenatge tingués una forta repercussió a la societat, la
meva intenció era fer veure el dramatisme, l’angoixa i el desesper que pateixen
algunes persones que perden el seu habitatge i que les porta a llevar-se la vida. La
meva intenció és despertar la indiferència del públic que sembla que ja s’hagi
acostumat a sentir aquest tipus de notícies, a que sentin compassió i indignació per
una situació tan injusta.
Aquesta pobre gent desnonada, ho perd tot, primer perd la feina, no arriba a final
de mes, deixa de pagar les factures, deixa de pagar la hipoteca, i finalment perd la
casa... una situació tan dura condueix, a alguns, a preferir morir abans que viure al
carrer.
La meva primera idea, va ser fer uns cartells crítics, per anar penjant a totes les
ciutats on hi han hagut casos d’aquest tipus. Aquest cartells haurien estat molt durs
amb el sistema polític actual, però no volia posar tot el pes de culpabilitat damunt
de la política, sinó que també volia culpar a la societat per no reaccionar davant de
fets tant durs. La societat no reacciona, està anestesiada, no té emocions, no plora.
Aquests cartells haurien consistit en el següent: partint d’un gravat de Goya, o bé
d’un dels esbossos que Picasso va fer per realitzar el “Guernica”, els fotografiaria i
hi afegiria text al voltant d’aquesta fotografia. El text consistiria en breus
descripcions de casos de suïcidis per desnonaments.
Vaig veure, però, que aquesta primera idea (els cartells) no em servia. Tot i que
no era una mala manera de plantejar la meva obra, em va semblar incompleta, ja
que les imatges que utilitzava eren obres del passat, i potser el públic ho podria
interpretar malament, podent pensar, fins i tot, que eren cartells en clau d’humor:
“Qui posa un cartell explicant un desnonament amb un retall de gravat dels
“Desastres de la guerra” de Goya?”. Això em va fer reflexionar molt i vaig creure
oportú la possibilitat de realitzar jo mateix l’obra.
Em vaig decidir doncs en fer una sèrie de gravats. Vaig agafar la referència de
Goya, utilitzant gravats per tal d’arribar a més públic. El gravat em permetria
arribar a més gent, ja que podria fer una sèrie més ràpidament, pel fet de poder
realitzar còpies. Fent un gravat puc fer-ne tantes repeticions com vulgui, tenint en
compte el desgast de la “planxa” de linòleum, ja que en el meu cas ho faig en
linòleum, una tècnica més simple i que tinc més a mà que no pas el gravat en
aiguafort. Agafaria de Goya la manera de difondre l’obra (la tècnica), i una emoció
en la marera de tractar els temes, i de Picasso, la voluntat de reivindicació. Això si,
ho faria al meu estil.
Evidentment, de cara a arribar a més persones, podia haver optat per las
fotografia, però vaig pensar que la tècnica del gravat em permetia una expressivitat
més clara del dramatisme, podent arribar a “exagerar” les situacions.
Vaig llegir-me els setze casos de suïcidi a causa de desnonament dels últims tres
anys. La meva idea inicial era realitzar un gravat de cada una de les històries, una
sèrie de setze gravats. Vaig fer petits esbossos, però no m’acabava de satisfer el què
volia fer. No hi trobava sentit en el perquè de plasmar cas a cas, ja que, de fet, en
totes elles reivindicava el mateix. Personalment, en llegir tantes històries tan
semblants, va fer que algunes d’elles en deixessin indiferent, mentre que algunes
altres, sí que em commovien. Eren històries que tenien alguna cosa que les feia
especials o diferents a les altres.
En aquest moment, vaig creure que no era necessari realitzar els setze gravats,
un per cada història. Si ho hagués fet, no n’hauria extret un significat potent, ja que
hauria realitzat el meu homenatge sense l’energia necessària, ni la involucració que
calia. Per realitzar el treball hi havia de posar tots els sentits, ficar-me en la pell de
l’afectat per tal de entendre el que vivia i expressar-ho de tal manera que el públic
ho veies amb els ulls del que ho patia.
Vaig pensar, també, que com menys obra, però més precisa, és més explicativa.
Té més riquesa allò més simple i més expressiu. Què impacta més? El resum
estadístic de les persones que van estar a un camp de concentració, o la història
personals d’una dona concreta en aquest mateix camp. Què és més explícit? De
quina manera ens podem posar millor a la pell de la gent? Què pot afectar-nos més
sensiblement? Personalment crec que com més explícit sigui, millor. Fixem-nos en
els gravats de Goya, semblen obres d’allò més concretes, però en la majoria dels
casos, a la sèrie de “Desastres de la guerra”, Goya crea personatges anònims
(posant-li caps o cossos d’animals i monstres).
M’interessava, a través dels cassos concrets, reflectir un drama general. Vaig
decidir, doncs, triar quatre casos, els que més m’havien impactat, i crear una sèrie de
gravats.
Vaig començar realitzant esbossos, intentant trobar un estil amb el qual em
permetés expressar amb pocs traços. Un cop vaig tenir aquests esbossos vaig gravar
els que em semblaven els millors per tal d’explicar alguna de les histories en
concret. Vaig gravar les primeres planxes, en total, sis. Dos d’elles les vaig
descartar. Un cop ja elegits els quatre gravats vaig realitzar les primeres proves
(P/A). Posteriorment ja podria gravar les definitives.
2.3. L’obra: “Desahucios: los desastres de la crisis”
El títol d’aquesta obra, sorgeix de la inspiració de l’homenatge respecte a els gravats
sobre “Los desastres de la guerra” de Goya. En definitiva, és un homenatge a la figura
de Goya, ja que segueixo els passos que ell feia. Amb un seriat de gravats vull mostrar
algunes conseqüències dels desastres de la crisi, com ell va fer amb la Guerra de la
Independència al 1812.
2.3.1. Concreció, resultat i descripció de l’obra
Es tracta d’una sèrie de quatre gravats1, cadascun d’ells inspirat en un cas concret.
Titulats:
‒ “Solos”
‒ “Lo peor es ser una carga”
‒ “Silencio”
‒ “Demasiado tarde”
Els títols de cada cas, estan inspirats en la manera en que Goya de titulava els seus
gravats. Són títols senzills, però explícits. 1 Tota aquesta sèrie té esbossos previs els quals estan recopilats a l’annex. En aquests s’hi veu
l’evolució i l’estudi de cada cas per tal de realitzar-ne el gravat definitiu. També s’hi mostren les
planxes de linòleum gravades i les proves d’artista realitzades.
“Solos”
El mati del 25 d’octubre de 2012, un home de 53 anys de Burjassot, València, es va
llençar al buit quan la comissió judicial va tocar el timbre de casa seva. Anaven a
desnonar-lo. Abans de llançar-se, va donar un petó a la galta del seu fill, de 23 anys.
El fill i la mare, que patia una forta depressió a causa dels problemes econòmics de
la família, van quedar sols.
En el gravat reflecteixo la solitud i desesperació d’aquest fill, que haurà d’afrontar
els problemes econòmics de la família, amb una mare malalta i un pare absent. Es com
un crit d’angoixa per no haver entès el gest de comiat del seu pare.
1 Solos.
“Lo peor es ser una carga”
Un matrimoni de jubilats de Calvià, Mallorca, va decidir suïcidar-se després de
rebre l’avís de que haurien de ser desnonats. Abans de convertir-se en una càrrega pels
seus fills, van preferir prendre una sobredosi de medicaments i morir. Van deixar una
nota en què explicaven la seva decisió.
El gravat mostra la imatge de la parella d’ancians, una parella unida que decideix
partir plegats. Podria ser el moment abans de prendre les pastilles que els conduirien a la
mort.
2 Lo peor es ser una carga.
“Silencio”
Una exregidora de l’ajuntament de Barakaldo va llençar-se des del balcó de casa
seva moments abans que arribés la comissió judicial que li havia de comunicar el
desnonament. La dona havia avalat, amb el seu pis, un crèdit al seu germà. Al no poder
retornar-lo, el banc va voler fer efectiu l’aval i li va reclamar a la dona que, al no poder
afrontar-lo en efectiu, va haver de respondre amb l’immoble.
La dona no havia dit res al seu marit, li deuria fer por la seva reacció. No va ser
capaç d’explicar-li que havia avalat al seu germà i que perdrien el seu habitatge. Va
preferir la mort que afrontar aquesta situació.
El gravat reflecteix l’angoixa d’aquesta dona sola, l’angoixa que li produeix el no
ser capaç de compartir la seva desesperació. El silenci la mata.
3 Silencio.
“Demasiado tarde”
Un home va aparèixer penjat de la reixa de la porta d’una casa d’Alacant. Un veí,
que va trobar-lo a la matinada, va avisar l’ambulància, que només va poder certificar la
seva mort. L’home havia estat desnonat de casa seva deu dies abans. Ho havia anat
perdent tot en pocs mesos, s’havia separat, havia perdut la feina, no havia pogut pagar el
lloguer i havia acabat vivint al carrer.
El gravat mostra el cos que troba un veí, un cos anònim d’una persona que no te ni
sostre on penjar-se i tria la reixa d’una casa qualsevol.
4 Demasiado tarde.
2.3.2. Materials i tècniques ‒ Planxes de linòleum.
‒ Eina per gravar linòleum.
‒ Pintura per gravat de linòleum.
‒ Corró per linòleum.
‒ Gamma de paper diversa: Paper de gravat, paper vegetal i paper reciclat.
‒ Cúter.
‒ Càmera fotogràfica: AF-S NIKKOR 18-70mm.
2.3.3. Ubicació i acabat
L’obra s’emmarcaria emmarcada degudament, amb un marc senzill, i poc
vistós simplement que protegís els gravats. Els quatre gravats tant podrien anar
units com separats, la seva difusió es el més important.
L’obra està pensada per ser exposada a una galeria d’art o bé dins d’una
exposició col·lectiva que tracti el tema de la crisi. Podria ser cedida a alguna
Fundació, o be ser venuda per entregar els beneficis a una entitat sense ànim de
lucre que ajuda a persones afectades per las crisi.
3. Fonts ‒ Llibres:
1. Josep Palau i Fabre, El Guernica de Picasso, Barcelona, Espanya, Editorial
Blume, 1979, 96 p.
2. Sigrun Paas-Zeidler, Goya, Caprichos, Desastres, Tauromaquia, Disparates,
Barcelona, Espanya, Editorial Gustavo Gili, S.L, 2012, 215 p.
‒ Recursos web:
http://es.wikipedia.org/wiki/Guernica_(cuadro)
http://www.museodelprado.es/goya-en-el-
prado/obras/lista/?tx_gbgonline_pi1%5Bgocollectionids%5D=22&tx_gbgonline
_pi1%5Bgosort%5D=d&tx_gbgonline_pi1%5Bpoffset%5D=5
http://es.wikipedia.org/wiki/Los_desastres_de_la_guerra
http://www.museodelprado.es/goya-en-el-
prado/obras/lista/?tx_gbgonline_pi1%5Bgocollectionids%5D=27
http://afectadosporlahipoteca.com/
http://wiki.15m.cc/wiki/Lista_de_suicidios_relacionados_con_desahucios#cite_
note-6 2 3
2 En aquest link hi ha els setze casos de desnonament des de 2011 a l’actualitat, una llista que s’amplia constantment. 3 Els quatre casos representats a la obra es troben a l’Annex adjunt.