capitulo 1 - connecting repositories · dants els sistemes platja-duna. hi ha poques formes...

L’ACCIÓ DEL VENTSistemes dunars actuals i eolianites

Jaume Servera1 i Jorge Riquelme2

1 Departament de Ciències de la Terra. Universitat de les Illes Balears2 Departament de Geografia. Universitat de València

13

INTRODUCCIÓ

Menorca és un espai insular fortamentinfluenciat per la dinàmica eòlica: el ventpenetra a l’interior d’un paisatge relativamentpla, gairebé des de totes les direccions, sensetrobar-hi grans barreres muntanyoses quepuguin fer d’obstacle. Dins del context delMigjorn, dos aspectes principals condicionenl’acció del vent en funció dels tipus de relleu,la importància de la tramuntana i els efecteslocals de canalització del flux. En el primercas, els sectors occidental i oriental, són moltmés plans, amb costes de penya-segats bai-xos i mitjans, sense obstacles al flux eòlic, ion es constata la importància del transport N-S de les arenes en l’actualitat (Servera, 1997).Els efectes locals de canalització del flux, dinsdels profunds canyons fluviocàrstics i lescales, són molt més acusats en el sector cen-tral, on les diferències d’alçària i l’efectebarrera dels penya-segats protegeixen i des-vien els fluxos amb una major eficàcia que enels sectors occidental i oriental del Migjorn.

Menorca té un clima temperat, amb unamarcada estacionalitat típicament mediterrà-nia quant a la humitat, que és menys pro-nunciada quant a les temperatures degut a laseva situació central dins de la conca del

Mediterrani Occidental. L’illa fa gala del tòpicde ser l’illa més ventosa de les Balears itambé de ser aquella on més influeix la tra-muntana sobre el desenvolupament del medii de la vida (Jansà, 1979). Segons les dadesobtingudes a les observacions de les 06, 12 i18 h (TMG), fetes a l’aeroport de Menorca desdel 1961 al 1971 (Jansà, 1979); més del 75 %de dies bufa vent, mentre que les calmes tansols corresponen a un 23,4 % dels dies del’any. Per al vent mitjà anual la direcció mésfreqüent és la de N (24,4 %), seguida de laSW (15,7 %), NE (13,8 %), W (12,1 %), etc. Pelque fa a la velocitat del vent, les més fre-qüents es troben en l’interval entre els 19 i 31km/h (30,1 %), seguides per l’interval entre12 i 19 km/h (28,2 %). Els vents forts ambvelocitats entre els 30 i 50 km/h representenel 13,5 %, mentre que els vents de temporalque superen els 50 km/h només arriben al2,2 %. Malgrat que en qualsevol velocitat pre-domina la direcció N, aquesta destaca en elsvents forts amb una freqüència del 43,7 %,seguida de la direcció SW amb un 16,5 %.L’hegemonia de la component N és pràctica-ment absoluta en els vents superiors als 50km/h que representen el 68,4 %, seguida perles components NE, SW i W amb 10,5 %cadascuna.

L’illa també es diferencia en la importàn-cia dels sistemes platja-duna actuals, que són

Fornós, J.J., Obrador, A. i Rosselló, V. M. (eds.), 2004, HistòriaNatural del Migjorn de Menorca: el medi físic i l’influx humà.Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 11: 213-234.

més nombrosos a la regió de Tramuntana queno a la del Migjorn. Una altra vegada s’ha deculpar, potser, la topografia i la seva relacióamb el sistema litoral, com un dels factorsque actuen diferencialment a Menorca. Lescondicions per a que es trobin sistemes plat-ja-duna d’una certa entitat, depenen de queels processos de deposició i de transport lito-ral acumulin arenes a les platges, de formaque el vent pugui actuar eficaçment. Tenintpresent que el litoral és generalment depenya-segats baixos i mitjans, és fàcil entre-veure que al Migjorn no han de ser abun-dants els sistemes platja-duna. Hi ha poquesformes d’acumulació, excepte en les entradesde les cales, a les costes baixes de Binigaus iSant Tomàs, i al sistema de restinga-albuferade Son Bou. Així i tot, en cada un dels indretscostaners en què es donen les condicionstopogràfiques adequades, en la transició del’àmbit submergit al subaeri si hi ha disponi-bilitat de sediment arenós, hi trobem forma-

cions de platges i/o sistemes platja-duna.Encara que són molt nombrosos els entrantsde mar cap a terra que en la seva part méspregona presenten aquesta formació, totsocupen unes superfícies relativament petites.

Els sistemes platja-duna són ambientsmolt dinàmics on es donen variacions de lesformes deposicionals a una diferent escalatemporal. Així aquests ambients tenen canvismolt ràpids, en qüestió de hores, com podenser els moviments de les barres arenoses dela platja submergida, i canvis lents, mil·lena-ris, com pot ser l’ampliació o reducció delcamp de dunes. Tots aquests processos res-ponen a la natural recerca de l’equilibri o l’es-tabilitat de la línia de costa, entesa com unbalanç sedimentari, on les pèrdues es com-pensen amb les entrades. Malgrat tot, la varia-bilitat dels agents que intervenen a curt i mitjàtermini i dels factors a llarg termini, fan quela recerca de l’equilibri i estabilitat de la líniade costa sigui permanent, i que la dinàmica

Jaume Servera i Jorge Riquelme214

Fig. 13.1.Mapa de les localitzacions citades en aquest capítol.

dels sistemes dugui a una persistent adapta-ció sincrònica de totes les formes a les poten-cials variacions ambientals. En darrera instàn-cia, dins el complex dinamisme d’aquests lito-rals, l’existència i els trets definitoris dels sis-temes platja-duna actuals estan lligats al fac-tor clau del nivell relatiu de la mar. A mitjà ollarg termini el comportament regressiu otransgressiu de la mar marca una pauta moltimportant en el balanç sedimentari. Unavariació de signe regressiu afavoreix un exce-dent en el sistema, ja que progressivamentqueda al descobert la platja submergida.Durant aquests períodes de tendència regres-siva la dinàmica eòlica actua construint lesformes dunars que constitueixen una granpart de la zona emergida del sistema. En unsentit oposat, en èpoques de signe transgres-siu s’acusa un dèficit de sediment. És enaquestes circumstàncies que es facilita elretorn del material dunar a la zona de platjasubmergida.

Com a conseqüència del que hem expo-sat, els canvis dels factors ambientals, provo-cats pels cicles climàtics quaternaris, handonat lloc als dipòsits d’eolianites plistocèni-ques, resultat de la disfuncionalitat progressi-va dels camps de dunes que havien estatexcedents sedimentaris en les fases regressi-ves glacials. En aquest marc teòric són gaire-bé simultanis duna fòssil plistocènica i nivellbaix de la mar, com sol representar-se a lesinterpretacions cronoestratigràfiques clàssi-ques. Ara bé, no sempre calen oscil·lacionsdel nivell de la mar com les concomitants aun període glacial per a tenir una construcciódunar. Les pulsacions interestadials i elsmoments d’equilibri temporal en les corbesgenerals dels períodes glacials poden donarles condicions d’estabilitat geomorfològica isuperàvit sedimentari, amb una resposta ràpi-da del sistema eòlic, suficient per a que esformin aquests dipòsits i puguin consolidar-se. Tal com s’esdevé en els sistemes platja-duna actuals, que han estat construïts com aresultat de les regressions i transgressions delnivell de la mar provocades per les pulsa-cions i oscil·lacions climàtiques de l’Holocè.Més encara, la presència de diferents genera-

cions de dipòsits en els camps dunars actualses deu a que cap transgressió del nivell de lamar provocada per les pulsacions més recentsha superat el nivell assolit en el màxim flan-drià, ara fa uns 6000 anys. Això implica que,com més recent ha estat l’oscil·lació, menormagnitud ha presentat, cosa que ha permèsl’acoblament en horitzontal de les diferentsgeneracions de dunes que hi trobem cons-truïdes.

Dècades de treball han consolidat dinsdel Mediterrani una línia d’investigació que,arrancant de l’estudi dels jaciments de dunes iplatges plistocèniques i la seva interrelacióamb medis morfogenètics terrestres, dóna pera reconstruir els canvis del nivell de la mar isubministrar dades paleoambientals i paleocli-màtiques. Dins les zones d’estudi preferen-cials, per abundància de dipòsits o per existir-hi equips d’investigació, trobam el litoralvalencià (Sanjaume, 1985; Fumanal et al.,1993; Goy et al., 1993; Rosselló et al., 1995;Riquelme i Blázquez, 2002), tunisià (Bourgou,1982; Paskoff i Sanlaville, 1983; Paskoff,1996), l’egipcià (El Asmar, 1994), l’israelià i ellibanès (Horowitz, 1979; Sanlaville, 1971;Gvirtzman et al., 1983), i de forma destacadael litoral balear. Des de les aportacions delbinomi Butzer i Cuerda (1962; 1975; 1983;1985) que entre els 1960 i 1980, usant ele-ments paleontològics i estratigràfics, propor-cionaren una cronoestratigrafia dels dipòsitslitorals plistocènics mallorquins, dividida enfases continentals i marines, als que es podenafegir els estudis a les Pitiüses de Henningsenet al. (1981), s’han succeït tota una sèrie derecerques que incideixen en aspectes sedi-mentològics, morfològics i paleontològics dellitoral balear (Calvet i Esteban, 1977; Pomar iCuerda, 1979; Fornós et al., 1986; Servera,1997; Gràcia i Vicens, 1998) que l’han conver-tit en un marc fecund d’investigació del medilitoral quaternari. Ara bé, en aquest context l’i-lla de Menorca ha quedat relativament almarge, en contrast amb la relativa abundànciad’estudis a la resta del territori insular. Lesaportacions referides al quaternari eòlicmenorquí es basen principalment en aspectesdescriptius, paleontològics i cronoestratigràfics

L’ACCIÓ DEL VENT 215

generals dels jaciments de dunes fòssils(Mercadal, 1959; 1966; Cuerda et al., 1966;Mercadal et al., 1970; Servera, 1997; Rossell iLlompart, 2002), dins dels quals els diferentsautors citen tres generacions plistocèniques iuna holocènica. Encara que la majoria d’a-quests dipòsits es localitzen a Tramuntana(Fornells, Algaiarens, es Grau-es Tamarells,s’arenal de Tirant, etc.), també es troben alMigjorn (cala Galdana, es Bèrecs de SantaAnna, Trebalúger, Son Saura, Binigaus-SonBou, etc.), però manquen aproximacions siste-màtiques amb estudis sedimentològics, morfo-lògics i estratigràfics que autoritzin una pers-pectiva general del conjunt de l’illa i delMigjorn com a subespai amb característiquespròpies.

L’estudi dels sistemes platja-duna actualsdel litoral balear, es troba en fase de consolida-ció en l’aspecte de delimitació d’espais, formesi processos, quedant oberts els estudis dinàmicsi sedimentològics. La tendència en nombre d’a-portacions al coneixement dels sistemes platja-duna holocènics de Menorca, no difereix gairede la pobra situació en què es troba el conei-xement del Quaternari litoral i això que ladiversitat i qualitat d’aquests espais litoralsmenorquins des del punt de vista científic els famolt atractius. Una primera referència moltpuntual i descriptiva del conjunt de campsdunars com a processos actius de Menorca, larealitzen Obrador i Mercadal (1979) al volumde Geografia Física de l’Enciclopèdia deMenorca. Entre els pocs treballs específics rela-cionats amb la regió del Migjorn, trobem unaavaluació geoambiental dels camps dunars demajors dimensions de Menorca realitzada per J.Rita, A. Rodríguez-Perea i J. Tebar (1988),comunicació inèdita a un col·loqui internacio-nal (Tebar, Rita i Rodríguez-Perea, 1991). Coma estudi morfològic sistemàtic, cal destacar l’a-partat dedicat a Menorca de la tesi doctoral deJ. Servera (1997). Finalment i de forma mésrecent, s’ha realitzat un estudi sedimentològicde les platges de Menorca, per Ll. Gómez, P.Balaguer, J. Mateu i F. X. Roig (2000), resumiten aquest llibre.

Des del punt de vista de la morfologiadels sistemes platja-duna i del context estruc-

tural i sedimentari del litoral immediat, hemobservat amb el treball de camp i la biblio-grafia que, en funció del tipus de costa, defons de cala alta, cala oberta, penya-segatbaix o mitjà i restinga-albufera (Rosselló,2003), es poden definir al Migjorn una sèriede models de camps dunars fòssils i actualsque, si bé no son únics, sí que suggereixenextrems de relació entre la dinàmica marina ieòlica amb el relleu del medi submergit i delcontinental immediat. En aquest estudicomentarem els dipòsits d’eolianites i siste-mes platja-duna actuals en funció d’eixosmodèlics, a fi de poder comparar, en unintent d’actualisme i de generalització, els ele-ments morfològics que ens portin a una com-prensió sistemàtica de processos i formes iaixò ens deixi obrir les línies d’estudi futures.La relació de localitzacions es mostra al mapade la figura 13.1.

DIPÒSITS D’EOLIANITES

Hem comentat a grans trets en l’apartatintroductori l’existència de jaciments dunarsplistocènics i holocènics, allà on la morfolo-gia costanera i les dinàmiques marina i eòli-ca, han construït i mantingut els dipòsits.Degut a les diferències morfològiques claresentre els sectors central i els extrems occi-dental i oriental del Migjorn, com també l’es-pecificitat del tram Binigaus-Son Bou, a larelativa imprecisió de la cronologia atribuïdaa les dunes i a la constatació de continuïtatmorfològica dels sistemes dunars plistocènicsi holocènics estudiats, classificam en aquestapartat els diferents sistemes dunars fòssilsd’acord amb el tipus de litoral actual.

Jaciments de fons de cala alta i entorn decanyó fluviocàrstic

En aquest model (Fig. 13.2) la relacióentre l’acumulació d’arena en les platges i elmedi estructural i fluviocàrstic, emmarcat pelencanyonament dels barrancs immediats, quecanalitzen el transport eòlic, el sistema dunar



Fig. 13.2.Presentam els models de sistema dunar de cala baixa i cala alta, en les fases regressives i transgressives del clicle glacioeus-tàtic respectivament, en relació amb el vent de tramuntana. Llegenda; 1) relleu miocènic, 2) sediments marins i de platja 3)acumulacions eòliques, 4) sediments d’albufera, a) sistemes dunars litorals, b) sistemes dunars progradants terra endins, c)sistemes dunars grimpadors, r) sistemes dunars associats a restinga i rf) sistemes dunars associats a restingues fòssils.

passa d’una foredune a dunes grimpadorescondicionades pel relleu específic i empesespel vent dominant. Dins d’aquest modelentrarien els dipòsits de sis indrets.

CALA MACARELLA. Es tracta d’un dipòsitd’uns quatre metres de potència situat en ellímit W de la platja en contacte amb el cantellmiocènic fossilitzat per un dipòsit de vessantquaternari. De l’observació de les estructuresinternes es dedueix que l’edifici dunar es vaformar arrancant d’un nivell del mar més baixque l’actual. Les dunes associades a aquellaplatja es desenvoluparen en un sistema queva migrar terra endins, fins a recobrir els mar-ges de la cala oberts al SE. La presència deforesets de sotavent, allà on el relleu miocènicés més acusat, i els topsets grimpants típicsque s’hi superposaren, apunten que el procésmigratori va incloure formes eco, que s’hand’entendre com un pas previ a la regularitza-ció de les variables morfològiques per la

dinàmica eòlica. Els efectes locals de desvia-ció dels fluxos i la barrera del relleu miocènicimpliquen l’existència de crestes dunars sepa-rades del marge rocós, que evolucionen adunes grimpants típiques, una vegada superatel llindar de l’obstacle.

La roca és una biocalcarenita de colorcrema, relativament consolidada en la queabunden macrorestes de bivalves i equino-derms, i que presenta poca rubefacció com-parada amb les altres dunes fòssils estudiadesen aquest tram del Migjorn. No se n’ha deta-llat la cronologia, però es tracta d’un sistemaplistocènic format almenys a partir de l’últiminterglaciar, ja que el model d’acomodaciód’aquest tipus de litoral correspon a un rebli-ment d’estuari que, com a mínim, té 8 m deprofunditat prop del jaciment (Fornós, 2000),fet que, junt amb la dimensió de l’edificidunar, els necessaris nivells de creixementdel mateix el situen en una fase de regressió


Fig. 13.3.Dunes fòssils a cala Galdana. S’hi pot observar el contacte dels sets eólics amb el paleopenya-segat miocènic.

no datada. L’existència d’un dipòsit de ves-sant prou consolidat posterior, que fossilitzales dunes, reforça aquesta idea.

CALA GALDANA. Són dos jaciments separatsdevers 200 m un de l’altre, adossats al penya-segat miocènic a la banda W de la cala, i qued’acord amb la seva posició estratigràfica i alti-tudinal, cal considerar com a distints. El pri-mer, visitat per Mercadal (1959), està recolzatal penya-segat i correspondria a una dunaregressional posterior a la platja que Cuerda etal. (1966) daten al Tirrenià II la qual, gràciesals còdols inclosos, indica que es va formarsimultàniament que s’activaven els processosde vessant del talús superior (Fig.13.3). Aquestdipòsit s’estén al llarg d’uns 100 m en el costatW de la cala, de la desembocadura del barrancd’Algendar cap al S. En el tram més al N, aflo-ra el contacte amb el dipòsit de platja comen-tat, però el nivell de base de l’edifici canviacap al S, cosa que suggereix una major pro-funditat mar endins, en funció de la topografiade la cala que la regressió deixà emergida. Lesestructures dunars són grimpants i s’adaptenal contorn dels blocs despresos del talús supe-rior. Tot el dipòsit es troba exposat al SSE i lamesura dels sets indica paleovents d’aqueixcomponent, que oscil·la entre els 150 i 170°,malgrat que geomètricament el morro deLlevant bloqueja en part la influència des d’a-questes direccions; aquest fet suggereix unacanalització del flux adaptada a la disposiciótopogràfica de cala Galdana. El material és unacalcarenita biolitoclàstica molt consolidada ide color rosat, heteromètrica, amb presènciade grans rodats i quars polits en medi eòlic.No hem observat discontinuïtats dins l’edificidunar, que arriba fins als 8 m de potència enalguns punts, succeint-se les estructures decaràcter grimpador de forma concordant ambuna acreció vertical de l’edifici dunar. És nota-ble la presència de rizoconcrecions que sónindici d’una cobertura vegetal densa, unavegada l’edifici arribà a una situació estable,com també alguns encrostaments –caliche–blanc-rosats, que aprofiten els plans de cabus-sament interlaminars, i sobretot, allà on laduna contacta amb els blocs inserits percol·lapse dins de l’edifici.

El segon jaciment descrit per Cuerda et al.(1966) descansa directament damunt una plat-ja fòssil atribuïda també al Tirrenià II, adossa-da a un paleopenya-segat en la banda orientaldes racó des Mart. La sèrie és una transicióplatja-duna regressiva que es troba actualmentpenjada a +3-4 m del nivell de la mar i no con-corda topogràficament amb el jaciment ante-rior, la base de la qual es troba, al costat de ladesembocadura del barranc d’Algendar a nivellde la mar i més al S té la seva base claramentper sota. La duna incorpora blocs inserits delpenya-segat miocènic i tan sols arriba a unapotència d’1 m, però la diferència de nivellsimplica que el primer dipòsit és estratigràfica-ment més jove i en principi no correlacionable,si exceptuam el factor disruptor d’una tectòni-ca activa que no ha estat assenyalada fins ales-hores.

CALA TREBALÚGER. A la banda esquerra de lacala es troben dipòsits d’una eolianita d’arenesvermelles, de textura heteromètrica i que es pre-senten mal classificades, majoritàriament com-postes per quars i algunes calcàries rodades iaplanades. Les estructures són grimpadores ivan ser dipositades des del SSW, adaptant-se alrelleu de la plataforma miocènica, aprofitant l’e-xistència d’un barranc que canalitzà els fluxospels costats de la vessant. Les dunes actuals escomporten de forma similar, grimpant perdamunt de les dunes plistocèniques. La compe-tència del barranc de Trebalúger a l’hora d’a-portar materials paleozoics des de Tramuntana iels productes de descalcificació del sistema càrs-tic del Migjorn serien els responsables del paperdels quars vermells d’aquesta duna fòssil, aixícom de la barreja d’origen dels grans (tant con-tinentals com biodetrítics marins) que la formen.Tota la superfície es troba plena de rizoconcre-cions, i, tal com es veu a les dunes actuals, lacoberta vegetal és abundant i responsable delprocés de fixació dels edificis.

CALA EN TURQUETA, CALA MITJANA I CALA

FUSTAM. També tenen restes d’eolianites en lesmateixes condicions de fons de cala alta i unentorn de canyó fluviocàrstic que canalitza idistorsiona els fluxos eòlics. Són tres jacimentsque caldrà estudiar en detall en pròximes cam-panyes.


Dunes grimpadores i dunes eco

Al llarg del tram central del litoral delMigjorn, on els penya-segats assoleixen unesquantes desenes de metres d’alçària i sovintgairebé la verticalitat, hi ha tota una sèrie dejaciments de dunes fòssils grimpadores, ados-sades directament. A vegades les trobeminterdigitades amb dipòsits de vessant i en elcas de les coves de Sant Josep i els Bèrecs deSanta Anna, rebleixen parcialment coves for-mades per processos de col·lapse càrstic dins

dels materials miocènics. La característicamorfològica principal n’és la presència d’es-tructures de topsets translacionals grimpadorsi foresets de sobrevent relacionats amb elsefectes d’eco. Aquests provenen de la desvia-ció del flux eòlic enfront de la barrera delpenya-segat, que per una banda redueix lacompetència del transport, al frenar el vent, iafavoreix per l’altra refluxos helicoïdals quemantenen separada la cresta de la duna delrelleu. Aquest efecte minva quan el creixe-ment de l’edifici dunar consegueix superar el


Fig 13.4. Situació, esquema morfològic i estratigrafia preliminar dels Bèrecs de Santa Anna. Presentam dos perfils ideals; A) tallant lacova i B) perfil general, per a facilitar la comprensió de l’evolució del jaciment al llarg de les successives fases eòliques.Explicació detallada dins del text.

llindar de la barrera, moment que les dunestornen a grimpar en foresets. En tots aquestscasos tenim un nivell de base situat en l’ac-tual plataforma continental en un momentregressiu dels cicles quaternaris i per tant arasotaiguat. A causa de la inaccessibilitat d’al-guns jaciments només hem pogut estudiar insitu es Bèrecs de Santa Anna.

BÈRECS DE SANTA ANNA. Mercadal (1960),seguint la cronologia alpina clàssica, citaaquest dipòsit com una duna rissiana, perònomés va poder identificar-hi una generació,quan de fet es tracta d’un edifici complex enel qual hem diferenciat almenys quatre gene-racions de dunes de cronologia indetermina-da. L’estratigrafia preliminar que proposam(Fig.13.4) queda a l’espera de posteriors revi-sions. La implicació de dipòsits de vessant sin-sedimentaris i postsedimentaris, col·lapsescàrstics decamètrics, rebliment de coves isuperposició parcial posterosional dels dife-rents cossos dunars plistocènics dificulten l’es-quema evolutiu general, deixant necessària-

ment oberta la cronologia fins que l’aplicacióde datacions absolutes es pugui dur a terme.

El dipòsit estratigràficament més antic ésuna potent duna eco (A), d’uns 30-40 m depotència, la base i l’altura original de la qualno poden ser més que imaginades i que enun primer moment regressiu va grimpar finsa adossar-se al penya-segat. Rera un col·lapsecàrstic amb caiguda de blocs decamètrics iun procés erosiu, probablement en un perío-de transgressiu associat a una pulsació posi-tiva del nivell de la mar, es desmantella par-cialment. Posteriorment en un nou períoderegressiu, una segona duna (B) s’enfiladamunt l’anterior amb sets grimpadors i cres-tes dunars que s’ajusten a la topografia prè-via, i rebleix parcialment la cova (Fig.13.5),tal com succeeix en altres llocs semblants dellitoral mallorquí o valencià, es Buit-saForadada (Santanyí), sa cova des Sòtil (calaBota, Manacor) o valencians, la cova Tallada(Dénia). En la cova s’ha desenvolupat unnivell d’alteració de l’eolianita (b), amb pene-


Fig 13.5. Imatge de la cova dels Bèrecs de Santa Anna on s’observen els sets grimpadors i el buidament i posterior rebliment pels edi-ficis dunars. A) Duna eco més antiga, B) duna grimpadora que va omplir la paleocova i b) la duna B alterada.

tració de material de descalcificació i encros-taments intersticials. Sin- o post-deposicio-nalment hi apareix un nivell d’enderrocs,conservat tant sols en part, on trobam tantblocs miocènics del penya-segat com de laduna anterior, i de l’evolució del vessantsuperior, en una matriu formada per arenesgrogues i argiles vermelles de descalcificacióque fossilitza l’edifici. Després d’un altreperíode erosiu trobam una tercera formaciódunar (C) que grimpà fins arribar, com amínim al nivell dels 30 m, on es veu unacresta de contacte amb sets de sobrevent. Deforma parcial i de moment no definitiva,apuntam una quarta duna (D) damunt deltalús que va fossilitzar l’anterior, en un nouesdeveniment regressiu, i que vessant amuntdesenvolupà un mantell eòlic (d), que temp-tativament donam com a sinsedimentari. Entots els casos es tracta de calcarenites biolito-clàstiques de color ocre-rosat, amb abundàn-cia de quars cristal·lins i acaramel·lats politsen medi eòlic, relativament retreballats, quepresenten fracció grava i còdols aïllats incor-porats per processos gravitacionals. Tambéen tots els casos els vents que les van gene-rar provenien del SE, d’acord amb les estruc-tures sedimentàries.

ES MARESOS DE SA MARJAL I D’ALPARICO. Estracta de dos jaciments similars al dels Bèrecsde Santa Anna i que es conserven parcial-ment al peu dels penya-segats entre cala enTurqueta i cala Galdana (Fig.13.6). Ambdósedificis dunars es desenvoluparen en funciódel ressalt del penya-segat i amb vents delsector SE. No s’hi ha pogut accedir des deterra, motiu pel qual el seu estudi detallatqueda per a futures investigacions. Comdenota el topònim, l’aprofitament com apedreres es feia des de mar.

RINCÓ DES SUROS, CALES COVES I RINCÓ DE

SANT JOSEP. Edificis similars als anteriors forencomentats per Mercadal (1966) i corresponenal tram occidental del sector central delspenya-segats mitjans i alts del Migjorn. El pri-mer cas és citat com una duna grimpadorad’uns 15 m, fossilitzada per un talús conglo-meràtic. El segon cas assenyala una duna,també de 15 m de potència, adossada a un

paleopenya-segat marí i en darrer lloc, alrincó de Sant Josep es destaquen successiusnivells de paquets dunars que presenten caresde sobrevent, grimpants, i de sotavent, perefectes eco, en el seu desenvolupament enfront del penya-segat miocènic. L’observacióde perfils laterals i longitudinals ha estat pos-sible gràcies a l’aprofitament històric com apedrera. Hem de dir que també en aquests casla limitada campanya deixa oberts a posteriorsestudis els detalls dels jaciments.

Jaciments de restinga albufera i altres

En tot el litoral de Migjorn l’únic tramque no forma part d’una costa de penya-segato de cala és el tram de Sant Tomàs-Binigaus-Son Bou, en el que trobam un sistema de res-tinga-albufera holocè (Servera, 1997 i Seguraet al., 1999). Concretament a la platja deBinigaus hi ha un aflorament d’eolianita, fos-silitzat per dunes holocèniques, que corres-pondria al sistema dunar d’una antiga restin-ga plistocènica. Es tracta d’una calcarenitabioclàstica, amb gasteròpods continentals i


Fig 13.6. Aspecte general de les restes del sistema dunar grim-pador recolzat al penya-segat dels Maressosd’Alparico.

còdols de gres triàsics, amb una densa xarxade rizoconcrecions, fet pel que hem de pen-sar que va estar vegetada i va assolir prouestabilitat, encara que no suficient per a des-envolupar processos de pedogènesi. Malau-radament l’aflorament és molt petit, tan solsd’un m de potència i no té continuïtat lateralvisible més enllà d’un parell de metres; d’al-tra banda, les estructures dunars son massaescasses per a deduir-ne conclusions morfo-lògiques.

A l’extrem oest de la platja de Son Bou,prop de la basílica, diversos autors (Mun-taner, 1959; Mercadal et al., 1970 i Segura etal., 1999) citen en l’estratigrafia dels dipòsitsquaternaris de ses Casotes, l’existència d’unnivell de calcarenita de platja i duna plistocè-nica, en la que nosaltres, a l’espera d’ulteriorsanàlisis, només hem observat el nivell deplatja plistocènica, bé perquè no va serdegudament determinada la seva adscripcióeòlica, o perquè l’erosió i antropització d’a-quests últims quaranta anys ha desmantellatl’aflorament, ja que ni la disposició de lesestructures sedimentàries internes, ni el cali-bre i abundància dels macrorestes de faunamarina, permeten de moment la seva ads-cripció clara a un dipòsit de gènesi eòlica.

L’ILLA DE L’AIRE. Es tracta d’un camp dedunes fòssils que no hem pogut visitar i quees troba damunt del Miocè basal de la petitailla. La seva importància és palesa, no sols perla descripció de la troballa de copròlits deMyotragus, sinò també per la localitzacióexposada a tramuntana, dominant un relleixtopogràfic que tanca des del S, si seguim laisòbata de –10 m, una plataforma preflandria-na en la que podria desenvolupar-se un sis-tema platja-duna grimpant sotmès a l’influxdels vents del N i NW.

LA MOLA. Damunt la Mola, a l’entradadel port de Maó, es troben restes de dunesantigues (Rosell i Llompart, 2002) que pro-bablement grimparen des del N, encara quela falta de continuïtat, més enllà dels vestigisvisibles, degut a la posterior erosió, deixa lareconstrucció del possible edifici dunar comun exercici poc defensable sense ulteriorstreballs.

ELS SISTEMES PLATJA-DUNA HOLOCÈ-NICS I ACTUALS

Com ja hem comentat a la introducció,els sistemes dunars menorquins són general-ment petites acumulacions de dunes davante-res amb una línia de dunes, com a molt, des-envolupada, que separa la costa delsambients continentals. Això és així, excepteen el cas de les dunes de Son Bou i Son Sauraon la disponibilitat de sediment i la confor-mació del relleu permeten un major desenvo-lupament dels sistemes platja-duna. Igual queen els sistemes dunars fòssils que hem vist enel apartat anterior, també trobam sistemes decala tancada, que evolucionen amb formesgrimpadores, de cala oberta, on el vent detramuntana es deixa sentir en la direcció deles formes parabòliques, i cordons dunarsassociats a la platja de Sant Tomàs i a la res-tinga de Son Bou.

El sediment dels sistemes platja-duna delMigjorn menorquí

Els ambients deposicionals platja-dunamenorquins, igual que s’esdevé a la resta deles illes Balears, no difereixen gaire de lamorfogènesi i morfodinàmica que caracterit-zen la resta d’ambients similars de laMediterrània, fins i tot de la resta dels oceans.Tal vegada, la diferència més important iremarcable sigui l’origen del sediment que elscompon. Normalment la font d’alimentacióarenosa solen ser els contingents al·lòctons(litoclasts) que aboquen les xarxes fluvials ala costa o els que la mar treballa desmante-llant el rocam litoral; no obstant, a les illesBalears la principal font de sediment ve de laproducció biogènica in situ (bioclasts).Aquests sediments són fragments esquelèticsdels organismes que trobam a diferents medismarins com les praderies de Posidonia ocea-nica, fons d’algues vermelles, concrecionscoral·lígenes, coquilles, closques, etc.(Fornós, 1987; Jaume i Fornós, 1992; Fornós iAhr, 1997). Aquest fet transfereix una sèrie desingularitats a aquests sistemes: en primer lloc


i força important, una producció de sedimentlimitada que pot dificultar la reposició de lespèrdues en el balanç sedimentari; en segonlloc, la seva naturalesa carbonatada.

Pel que fa específicament a Menorca ientre el dos dominis geomòrfics de Tramun-tana i Migjorn s’observen diferències impor-tants en el percentatge mitjà de bioclasts ilitoclasts del sediment de platja. Mentre a laregió de Tramuntana la mitjana de litoclastsés troba en un 27,4 %, al Migjorn aquestafracció només arriba a un 7,7 %. Des d’unpunt de vista de la textura també trobam unesdiferències entre les dues regions geomorfo-lògiques; mentre que a Tramuntana dominenles arenes mitjanes- gruixades i s’imposa unmenor grau d’arredoniment, el Migjorn escaracteritza per arenes mitjanes-fines i unmajor grau d’arredoniment (Gómez et al.,2000).

Els sistemes platja-duna constitueixen unambient litoral on entren en contacte dosmedis excloents: un medi submergit, domi-nat per la hidrodinàmica de la mar, i un medisubaeri, dominat per la dinàmica eòlica. Enaquest context ambiental, els camps dunarsformen una zona morfodinàmica subaèriaben definida i delimitada dins els sistemesplatja-duna (Rodríguez-Perea et al., 2000). Noobstant, el rol de les dunes no es pot sos-treure, des d’un punt de vista dinàmic, de lesinterrelacions que mantenen amb la restad’àmbits subaeris i submergits que garantei-xen l’estabilitat i equilibri de tot el sistema.Encara que aquests àmbits litorals localitzatsal Migjorn menorquí no difereixen dels seushomònims, els objectius d’aquest treball notenen més pretensió que descriure’n morfo-lògicament els principals trets i fer una pri-mera aproximació a les particularitats delsdipòsits eòlics dels camps de dunes de lazona estudiada.

Estructura i distribució dels campsdunars del Migjorn de Menorca

Els sistemes litorals platja-duna de lacomarca del Migjorn de Menorca presenten

una distribució una mica peculiar; es pot afir-mar que la pràctica totalitat d’aquestes for-mes, les localitzam a la meitat occidental dela costa al·ludida. A l’altra meitat, l’oriental,només hi ha algunes petites platges de fonsde cala sense formes dunars; excepció feta decala en Porter i de punta Prima, on avuinomés hi ha petites restes d’acumulacionsdunars holocèniques –tipus duna davantera(foredunes)–, com a conseqüència de la pres-sió antròpica a la que estan sotmeses. Lesprincipals raons explicatives de la manca desistemes platja-duna a la meitat oriental sónles següents: en primer lloc, el sector conegutcom ses penyes d’Alaior, entre Son Bou i calaBiniparratx, presenta els penya-segats mésverticals i elevats del litoral de Migjorn,reduint-ne el nombre de cales; en segon lloc,pràcticament a tot aquest sector la isobata de20 m és molt prop de la línia de costa, cosaque fa difícil estabilitzar sediment solt. Totplegat sembla romandre sota el control d’unafractura que defineix l’orientació litoral.

La descripció individual permet la singu-larització de cada sistema dunar i la seva clas-sificació en models relacionats amb el tipus decosta, com ja s’ha fet amb les eolianites.Centrant-nos així, en la meitat occidental de lacosta de Migjorn i iniciant el periple des deCiutadella, trobam els següents sistemes platja-duna: cala Santandria, cala Blanca, cala enBosc, la platja de Son Xoriguer, l’arenal de SonSaura, cala des Talaier, cala en Turqueta, calaMacarella i Macarelleta, cala Galdana, calaMitjana, cala Trebalúger, platja de Binigaus,platja de Sant Adeodat i Sant Tomàs i, final-ment, Son Bou. A la meitat oriental només hiha els sistemes platja-duna ja esmentats decala en Porter i el de punta Prima.

Model de fons de cala alta

Aquest model està caracteritzat per l’ab-soluta canalització del vent que implica laforma de la cala i la seva prolongació en elsbarrancs immediats. Així doncs, la dinàmicaeòlica que intervé en la construcció i distribu-ció de les formes dunars, presenta un com-


portament bimodal gairebé contraposat: peruna part, les direccions de vent que podenpenetrar des de la mar cap a terra; i per l’altra,la canalització del vent que des de terra va endirecció cap a mar. Aquesta darrera situació, ala nostra àrea d’estudi, agafa un fort protago-nisme ja que, com s’ha dit a la introducció, latramuntana és el vent predominant a Menorcai encara destaca més en les velocitats supe-riors. La conseqüència en són sistemes platja-duna de superfície migrada, d’acord amb lesdimensions de la cala que els alberga. Fet i fet,en molts de casos, el camp dunar queda reduïta la presència d’un cordó de davanteres i unmantell eòlic al seu darrera.

En aquest model, hi podem incloure elssegüents sistemes: cala en Turqueta, calaMacarella, cala Galdana, cala Mitjana, calaFustam i cala en Porter. Totes aquestes calesestan localitzades al litoral meridional més altde l’illa i on els barrancs presenten un majordesenvolupament i recorregut cap al nordsobre la plataforma miocènica. A la majoria decasos citats la platja submergida queda reduï-da a la zona negada de cala protegida de lamar exterior i, a l’àmbit subaeri, de banda abanda de la cala observam la platja alta ambels corresponents cordons de dunes davante-res. A cadascun d’aquests sistemes, el cordó

de les dunes davanteres està minvat o seccio-nat en algun punt que coincideix amb la des-embocadura del barranc. Amb una certa perio-dicitat, les revingudes del barranc desmante-llen part de la foredune que en ocasions, entreepisodi i episodi torrencial, no té el tempsnecessari per a tornar a reconstruir-se. Tot iaixò, tant si la reconstrucció de la foredune éstotal com parcial, les dunes tanquen el darrertram del barranc, creant una petita zona d’al-bufera allargassada que cap a l’interior delbarranc manté inundat el canal i una zona demarjal. Un tret morfològic d’aquestes foredu-nes és que presenten un perfil simètric ihomogeni de baixa alçària, al mateix tempsque una inusual amplitud del sector amb unamés que satisfactòria coberta d’Ammophilaarenaria.

No hi ha cap referència específica sobrela implicació que els barrancs puguin tenirsobre el control dels sistemes de fons de cala.Per a les Illes, treballs recents de Servera(1997), Servera i Rodríguez-Perea (1999), encamps de dunes holocèniques a les Balears, ide Clemmensen, Fornòs i Rodríguez-Perea(1997) en dunes fòssils plistocéniques alLlevant de Mallorca, ja varen posar de manifestel control que el relleu exerceix sobre el fluxeòlic i, en conjunt, sobre les formes i la


Fig 13.7. Platja i dunes davanteres de cala Trebalúger. (A) detall de l’Ammophila arenaria sotmesa pel vent de tramuntana de terra capa mar. (B) detall de la importància del transport de sediment de terra cap a mar.

distribució dels camps de dunes. Així doncs,encara que quedi subjecta a futurs treballs, lahipòtesi sobre el modelat del perfil singulard’aquesta tipologia de foredunes es fonamen-ta en que, ultra l’admès transport de sedimentde la platja cap a terra, també tingui un efec-tiu control en el modelat el vent que, canalit-zat pel barranc, transporta gran quantitat desediment de terra cap a mar, en aquestscasos, quan bufa la tramuntana (Fig. 13.7).Potser que, en aquest mateix sentit, la cana-lització eòlica del barranc que amplifica l’e-fectivitat del procés de deflació, sigui la raóperquè aquests sistemes no presentin unimportant camp de dunes d’acord amb lespossibilitats que la seva pròpia font d’alimen-

tació permetria. La majoria únicament desple-guen algunes formes parabòliques o simple-ment un mantell eòlic prim de dimensionsesquifides, sempre localitzats a les raconadesmés arrecerades de la canalització eòlica delbarranc.

Menció a part mereixen els sistemes defons de cala Trebalúger i de Macarelleta, mal-grat que l’explicació geomorfològica conclo-ent d’ambdós casos implicaria, si més no, unestudi de detall del comportament eòlic local.El primer cas, el de Trebalúger, constitueix unsistema de fons de cala que, terra endins,dóna pas al barranc que, geomorfològica-ment parlant, podem considerar el mésespectacular de l’illa. Aquest barranc, definit


Fig 13.8. Aproximació esque-màtica del controlque el relleu delbarranc de Treba-lúger exerceix sobrela tramuntana i ladistribució de lesformacions dunarsen aquesta cala.

per unes parets d’uns 50 m de desnivell, a tansols un quilòmetre de la costa es bifurca endos ramals: el propi barranc de Trebalúger iel barranc de sa Cova; ambdós tenen la sevacapçalera que ultrapassa la regió del Migjorni s’estenen per la regió de Tramuntana. CalaTrebalúger, orientada gairebé nord-sud, no ésmolt pregona, tant sols penetra un 350 mterra endins i, una vegada que supera la plat-ja, a uns 200 m, el barranc fa un primer canvide 90o en direcció est per a seguir amb unsegon gir, també de 90o, a uns 300 m, però enaquesta ocasió cap el nord (Fig. 13.8). Rera laplatja subaèria s’estén un ampli sector dedunes davanteres en una superfície que abas-ta un front d’uns 140 m per una progressiócap l’interior, també d’un centenar de metres.Per darrera de les foredunes, s’estén un campde dunes que en la seva part més interna imés estabilitzada, presenta formes grimpado-res fins a la meitat de la paret occidental delbarranc. En l’actualitat, el conjunt d’aquestcamp de dunes està dividit en dos sectors pelcurs fluvial que desemboca al costat occiden-tal de la platja i que tot l’any es troba inun-dat. Així doncs, atribuïm el desenvolupamentactual d’aquest camp de dunes, de molta mésextensió que la que presenten els homòlegsdel mateix model, a un doble control: en pri-mer lloc, la variabilitat del curs fluvial que enel seu moment hauria transcorregut pel costatoriental de la platja, possibilitant la continuï-tat del camp de dunes i el transport de sedi-ment; per altra banda, la canalització del ventper la topografia del barranc. En aquestdarrer aspecte, cal tenir present la possibilitatque la component de vent efectiva en eltransport de sediment no sigui únicament lade mar cap a terra, sinó que la tramuntanacanalitzada per la topografia del barranc, enla seva darrera girada, pot desbordar el flux idonar lloc a un transport de sediment cap elnord-oest.

El sistema platja-duna de Macarelleta eslocalitza en un petit entrant de la vora occi-dental de cala Macarella, delimitada perpenya-segats de 30 m d’alçada i oberta cap al’est. A diferència dels anteriors casos expli-cats per a aquest model, Macarelleta no té la

continuació terra endins d’un gran barranc,sinó la confluència de tres canals que nosuperen els 500 m de recorregut des del puntde la seva desembocadura on tots tres es tro-ben. Actualment, a la part superior de la plat-ja, hi ha un cordó de foredunes molt alteratper la pressió antròpica i delimitades pertalussos d’erosió. Malgrat tot, aquestes fore-dunes ja presenten un perfil transversal mésd’acord amb un model teòric on predominacom única direcció de vent efectiu el de marcap a terra. Una vegada superem la platja iles foredunes, cap a l’interior en els trespetits canals i gairebé fins al seu final on jaguaiten sobre la plataforma i desapareix lacanalització, trobam un camp de formes eòli-ques grimpadores (Fig. 13.9). Aquest continumantell de sediment arenós es troba recobertper un pinar, però amb un sotabosc molt pocpoblat, com a conseqüència del transport desediment que s’hi produeix remuntant pelscanals i els seus vessants. Una prova d’a-questa actual activitat eòlica, la constitueix lapresència d’ecodunes a la base de les paretsmés verticalitzades que defineixen algunsdels vessants dels petits barrancs. Demoment s’ens fa impossible concretar quinaés la component del vent efectiu que mobi-litza aquest sediment; malgrat tot, l’oberturade la cala a l’est fa pensar en componentsproperes a aquesta direcció. No obstant, eldetall que les formacions no sobresurtin perdalt de l’interior dels tres barrancs, donantlloc a topdunes, fa pensar que la tramuntanadeu deflacionar el sediment que hi arriba asortir. No obstant, i com a hipòtesi, no caldescartar que sigui aquest mateix vent de tra-muntana, que arriba canalitzat pel barranc deSanta Anna a la platja de Macarella i es diri-gesqui de mar cap a terra per dins delbarranc de cala Macarelleta, el responsableque transporti el sediment des de la platjafins a una cota superior als 40 m. És evidentque, per a remuntar el sediment tan amunt,calen vents forts i aquests, majoritàriament,són de tramuntana. Això no lleva que latransferència de sediment de la platja a lesdunes davanteres es realitzi per vents decomponent meridional.


Model de fons de cala baixa i oberta

A diferència del model anterior, lamenor alçada del relleu que defineix aques-tes cales en redueix el control sobre el des-envolupament dels sistemes platja-duna,encara que els canals dels barrancs puguincontinuar terra endins.

En aquest model podem incloure: calaBlanca, cala en Bosc, la platja de SonXoriguer, l’arenal de Son Saura i cala desTalaier. La totalitat d’aquests sistemes es tro-ben al litoral sudoccidental de Menorca, on laplataforma miocènica, amb un suau pendentcap el sud-oest, va perdent alçada.

Les cales baixes i obertes no presentenen planta grans diferències amb les cales

altes, no obstant, les parets que les delimitentenen una menor alçada i no tanta verticali-tat, on no solen superar els 3-4 m. D’aquestaforma, les cales, malgrat canalitzar el ventmarí, a mesura que el flux eòlic recorre elcanal s’obri cap els laterals amb la possibili-tat de transportar sediment cap a l’exterior dela cala. És per això que els sistemes d’aquestmodel desenvolupen un camp de dunes enun dels dos marges superiors, en funció dequina sigui la direcció del vent efectiu pre-dominant. A diferència del que passa en lescales altes, el vent canalitzat pel barranc deterra cap a mar perd gairebé el seu protago-nisme com agent de modelat.

Cala Blanca, al sud de Ciutadella consti-tueix una entrada amb un eix disposat de


Fig 13.9. Aproximació esque-màtica del controlque el relleu de calaMacarella i Maca-relleta exerceix so-bre la tramuntana ila distribució delcamp de dunesgrimpadores.

ENE a WSW i oberta a ponent. La cala té unrecorregut d’uns 300 m, definits per una costade graó que guanya una mica més d’alçadacap a l’interior. Presenta unes dunes davante-res ben desenvolupades al marge nord de laseva part més interior que, per la seva partmeridional, queden delimitades pel canal delpetit barranc que hi desemboca. Fora delbarranc, al marge superior meridional, traves-sant el canal esmentat, la dinàmica eòlica espropaga al llarg de uns 350 m amb un campde dunes semiestabilitzades, formant un petitconjunt de parabòliques dirigides al SE. Caldir que aquest petit sistema platja-duna haestat, en el darrers temps reduït pels proces-sos d’urbanització de la zona.

Cap al sud, una vegada superat el capd’Artrutx, trobem com a primer sistema el decala en Bosc. Aquesta cala, d’uns 200 m d’en-trada des de la seva gola, està orientada deNNE a SSW i presenta trets morfològics lito-rals semblants als de cala Blanca. Actual-ment, degut a la pressió antròpica, no con-serva més que petites restes de dunes davan-teres. Aquest sistema compta amb un campde dunes que es desenvolupa al seu margeoriental, d’una extensió relativament àmplia–75.000 m2 aproximadament (Fig. 13.10).Curiosament la seva progradació no va endirecció NNE, com caldria esperar, sinó endirecció SE, ocupant el promontori de lapunta de sa Guarda. Aquest és un magníficexemple de l’efectivitat que té la tramuntanaen el modelat eòlic de Menorca, inclosa laseva vessant meridional.

Cap a l’est, veïna de cala en Bosc, tro-bam la platja de Son Xoriguer. La platja prò-pia es localitza al marge oriental d’una entra-da de mar cap a terra, més oberta que pro-funda i amb una forma força arrodonida i noallargassada, com les cales descrites fins almoment. El sistema presenta les mateixescaracterístiques morfològiques i de disposi-ció que el de cala en Bosc; malgrat tot, elseu camp de dunes, d’unes dimensions infe-riors, s’estén cap el petit promontori orientalde la punta Titina.

El sistema platja-duna de Son Saura eslocalitza en una penetració marina major

que les descrites fins ara: bada uns 600 m in’entra uns 400. El sistema s’organitza a par-tir de dues platges, la de Llevant i la dePonent, separades per un sortint rocallós. Lade Llevant, de majors dimensions que la dePonent, té una llargària d’uns 350 m, ambun ampli sector continu de dunes davante-res que s’estenen de cap a cap de la platja ique només es trenca a la seva vora occi-dental per l’esporàdica gola del prat deBellavista. Aquestes dunes davanteres mos-tren un perfil d’àmplia base i poca alçada,amb una densa coberta de vegetació dunar,cosa que ens posa de manifest que estansubjectes a vents bimodals amb direccionsgairebé contraposades. Cal dir que la meitatoccidental d’aquest conjunt de platja i dedunes davanteres, conforma una restinga detancament de la petita zona humida abansesmentada. Des de la meitat oriental de laplatja de Llevant s’estén el camp de dunesque, com passava a cala en Bosc i SonXoriguer, cau en direcció SE sobre unasuperfície aproximada de 4,1 ha al promon-tori que constitueix la punta des Gover-nador. Gran part de les dunes parabòliquesque conformen aquest camp tenen l’eixorientat dins el quadrant SE, fet que mostra,una vegada més, l’efectivitat del vent de tra-muntana en el control morfològic delsàmbits subaeris d’aquests sistemes meridio-nals de Menorca.


Fig 13.10. Visió parcial del camp de dunes desenvolupades almarge oriental de cala en Bosc. Malgrat que avuiestigui molt antropitzat, aquest sistema és un bonexemple de l’efectivitat i implicació de la tramunta-na en el modelat eòlic de Menorca.

La platja de Ponent té una llargària d’uns200 m, amb un sector de dunes davanteresmigrants que s’estenen a la seva meitat orien-tal. Cap a l’interior es poden destriar algunesformacions de parabòliques que progressiva-ment passen a un mantell eòlic on, tot plegat,ocupen una superfície de 0,5 ha. Aquest man-tell, sense formes definides, s’estén per darre-ra fins a connectar amb el camp dunar de laplatja de Llevant.

Finalment, al costat de llevant de lapunta des Governador, trobam cala Talaier.Aquesta cala de petites dimensions presentaun sistema amb una platja que a la seva partmés interior té unes reduïdes formacions dedunes davanteres que, cap a l’interior, esde-venen un discret mantell eòlic.

Model de costa oberta

A la part central del litoral de Migjorn elcontrol eòlic del sistema platja-duna no estàgaire condicionat pels relleus que l’envolten.En aquests casos, la platges de Binigaus,Biniquadrell, Sant Tomàs i Son Bou, al coin-cidir amb el recer dels majors relleus inte-riors de l’illa, la tramuntana no els afectaamb la intensitat que hem pogut apreciar alsmodels descrits fins ara. Per altra banda, icom a conseqüència de la tectònica recentque ha deformat la plataforma miocènica,l’aixecament del sector de costa que ens

ocupa, ha permès el desenvolupament d’unpeudemont (format per conglomerats i argi-les cimentades) a la base del talús que con-figura els límits meridionals de les molesmiocèniques de la contrada (Segura et al.,1999). Sobre aquests peudemonts han pro-gradat els camps dunars dels sistemes platja-duna holocènics que inclourem en aquestmodel, amb una estructura més propera al’explicada com a ideal en un punt anterior.

Les platges de Binigaus i de Bini-quadrell exemplifiquen una situació d’unacosta en retrocés on predomina l’erosió.Tant l’una com l’altra presenten a la partsuperior de la platja un talús d’erosió a labase del qual afloren els dipòsits col·luvialssobre els que es disposava el camp dunar ial damunt restes de dunes estabilitzades. Lesraons d’aquesta situació singular poden serd’una variada naturalesa: processos de rea-justament tectònic, la progressiva pujada delnivell de la mar o la combinació d’ambdós.El cert és que només a l’extrem més occi-dental de la platja de Binigaus, coincidintamb la desembocadura del barranc delmateix nom, hi ha una zona de platja mésestable i unes migrades foredunes. La restade la platja de Binigaus i de Biniquadrell,fins arribar al nucli urbanitzat de Sant Tomàs,es mostra molt inestable i sense cap forma-ció de foredune, amb períodes alternatiusmarcats per moments que gairebé desapa-reix la totalitat de la fracció arenosa, deixantun codolar.

Tot just deixam la platja de Biniquadrell,en direcció sud-est, i encaixada entre dosressalts rocallosos constituïts per materialsdel Miocè, la punta Negra i la punta Atàlix,el sistema platja-duna de Sant Tomàs es des-plega sobre una superfície aproximada de 5ha. La platja, d’uns 600 m de llargària, vaaugmentant la seva amplada cap a l’est. Laplatja de Sant Tomàs no pareix estar en unasituació in extremis com la de les seves veï-nes de Binigaus i Biniquadrell; malgrat tot, agran part del sistema, la falta de les primeresformes dunars –foredunes– a la part superiorde la platja implica que l’onatge treballi untalús d’erosió sobre les dunes semiestabilit-


Fig. 13.11.La restinga dunar de l’albufera de Son Bou consti-tueix un dels pocs exemples de sistema platja-dunadel model de costa oberta al litoral de Migjorn deMenorca.

zades, sense que pel moment aflorin elsdipòsits de peudemont sobre els que es dis-posen. Actualment, el camp de dunes haquedat delimitat i reduït a una estreta franjaper la zona edificada que l’envolta, on lesformes encara conservades responen adunes parabòliques formades per vents delsud-oest (Servera, 1997). Un altre aspecteremarcable és la presència de nombrososblowouts que penetren des del talús d’erosiócap a l’interior de les parabòliques, que engran part poden ser atribuïts a una gènesiantròpica.

Separat per una prominència rocallosade materials miocènics, a un quilòmetre deSant Tomàs i en direcció sud-est trobem l’a-renal de Son Bou. Constitueix una restinga,d’uns 2,4 km de llargària i una amplària queoscil·la entre 100 i 150 m, que tanca unaalbufera coneguda com el prat de Son Bou(Fig. 13.11). La zona albuferenca ocupa unes73 ha i presenta una poligènesi tectònica,càrstica i fluvial, on dels tres factors destacapreferentment una major implicació del pri-mer (Segura et al., 1999). Durant la trans-gressió flandriana tota la zona fou envaïdaper la mar, i degué ser a partir de la sevaretirada que es configura la barra arenosaactual suportada per un bloc enfonsat de laplataforma calcarenítica miocènica. Actual-ment la restinga presenta dues goles, la mésoriental de les quals es manté oberta granpart de l’any i al mateix temps ens serveixcom a referent per diferenciar, des d’un puntde vista dinàmic, dues zones en el conjuntde platja subaèria i camp de dunes d’aquestsistema. La meitat occidental constitueix unsector on la superfície de platja manté unaamplitud entre el 15 i 25 m, seguida d’uncordó discontinu de foredunes amb remar-cats talussos d’erosió i un nombre importantde blowouts. Cap a l’interior, les formacionsde dunes semiestabilitzades s’estenen entrela platja i el prat en una franja que oscil·laentre els 50 i 125 m, formada per parabòli-ques que se superposen i que, majoritària-ment, de forma individual presenten els seuseixos entre 34° i 79° N, fet que ens indica laseva formació per vents de components

entorn al SW. La segona zona, entre la golai l’extrem més oriental del sistema, conté unaplatja subaèria d’uns 60 m d’amplària i a laseva part més interior està delimitada per uncontinu talús d’erosió sobre unes malmesesrestes de foredunes. Més endins, des de lagola cap a l’extrem oriental, desapareixenpràcticament les formes dunars que progres-sivament donen pas a un mantell eòlic méso menys pla. Cal dir que a l’interior d’aques-ta zona ja no hi ha albufera i, de més a més,ha estat totalment urbanitzada, fet que l’hasotmesa a una forta i recent pressió antròpi-ca que, sense cap dubte, ha contribuït a laseva degradació.

CONCLUSIONS

Encara que els treballs sobre morfologia lito-ral i eòlica desenvolupats al Migjorn es tro-ben en un estadi inicial i que el presentassaig de síntesi, cal veure’l com a temptatiu,han quedat clars determinats fets que resu-mim en els punts següents:

Significat de la configuració de les cales enels sistemes platja-duna

Dins els models comentats; fons de calaalta, cala baixa oberta a tramuntana, grim-pants i de restinga-albufera, es constata elpaper dels sistemes de fons de cala alta comuna característica prou notable del Migjorn.La interferència entre la dinàmica marina, lapresència de canyons fluviocàrstics i el medieòlic, permet el desenvolupament de campsdunars amb dinàmiques complexes. Els sedi-ments marins, les barreres al flux aeri i lesaportacions continentals mantenen balançosi relacions pròpies en cada cas, amb una gra-dació entre el simple sistema d’un úniccordó de foredune, els sistemes amb un odos cordons dunars i aquells que, en funcióde la forma del relleu immediat a l’interiorde la cala i dels efectes de canalització delflux permeten la migració de les dunes grim-padores de major o menor envergadura.Romanen per analitzar molts aspectes dels


diferents factors i agents que interactuen enl’evolució d’un sistema platja-duna, que acti-ven o desactiven la seva dinàmica en funciódels canvis quaternaris del litoral i del fun-cionament cárstic de la plataforma escullosamiocènica. Queden per aclarir els paràme-tres de la interacció entre barrera topogràfi-ca i el vent dominant en cada cas per apoder explicar de forma general les expres-sions morfològiques observades.

Persistència dels models al llarg delQuaternari

Encara que els sistemes estudiats notenen una cronoestratigrafia fixada clara-ment i els dipòsits estàn desconnectats, tantun dels altres com dels sistemes deTramuntana, sí que s’ha observat que elscondicionants morfològics i dinàmics esmantenen al llarg del Quaternari. Sistemesplistocènics d’un o altre tipus apareixen allàon els testimonis s’han conservat i sota con-dicions semblants s’han desenvolupat siste-mes holocènics. Evidentment no se’ns esca-pa que els sistemes holocènics pertanyen alsequilibris d’una costa postflandriana eustàti-cament transgressiva i que les condicionsimperants en el desenvolupament dels siste-mes plistocènics, exceptuat probablement elcas de Binigaus, s’ha d’adscriure a unsmoments regressius o de still-stand, però larecurrència de formes i processos es manté,malgrat els canvis del nivell del mar. Elsdipòsits grimpadors dels penya-segats entrecala en Turqueta i cala Galdana i els situatsentre Llucalari i es Canotells presenten dife-rències morfològiques més acusades degutals espais emergits de la plataforma conti-nental menorquina i als sediments que que-daren exposats, però en el mateix sistemaactual de Binigaus-Son Bou podem veurecom les dunes arriben a grimpar fins allà onel relleu i els ajustaments sedimentaris hopermeten. El fet que els sistemes holocènicsde cala Macarelleta i Trebalúger aconseguei-xen grimpar pels flancs dels canyons fluvio-càrstics, en funció de la circulació predomi-nant dels fluxos redirigits, manté la perma-

nència dels processos i per tant de les for-mes. El cas de les dunes eco dels edificisgrimpadors plistocénics del sector centralseria l’excepció, gràcies a la barrera frontalque el penya-segat o paleopenya-segat en elseu cas, presenta al vent del SE i que en elcas de l’holocènic no té possibilitat de mani-festar-se per la inexistència de disposicionspostflandrianes semblants.

Hipòtesi explicativa de la diferència enel models; relleu central i extrems vs Tra-muntana

En la relació espacial dels espaiscomentats s’observa una clara absència deconjunts plistocènics en els sectors occiden-tal i oriental del Migjorn, front a l’acumulacióde jaciments en el sector central i els abun-dants de Tramuntana. Els sistemes holocè-nics en canvi sí que s’han desenvolupat, perpoc que aquestes cales més obertes disposinde platges i per tant d’arena susceptible deser transportada. L’interrogant que aquestadiferència planteja no té fàcil explicació i cal-dria reprendre’l en futurs estudis. A tall d’hi-pòtesi de treball, però, pensam que laimportància de la tramuntana, així comd’uns relleus plans i tabulars en el contextinsular, podrien ser elements afegits que nopermeten un desenvolupament uniformedels sistemes eòlics plistocènics entre el portde Ciutadella i la talaia d’Artrutx, i des desCanotells fins al port de Maó, en elsmoments que el nivell del mar baixa a l’ini-ciar-se un període glacial, a diferència delque s’observa entre cala en Turqueta i esCanotells en el sector central del Migjorn. Lainfluència de la tramuntana en els sistemesholocènics de cala Blanca, cala en Bosc, SonXoriguer i Son Saura, força les dunes endirecció S en la actualitat. En el passat l’are-na d’aquest sector, emergida en una regres-sió, no tindria opció a migrar cap al N si elcomportament de tramuntana fos el mateix.La interposició dels relleus més vigorososdel sector central, que protegeixen eventual-ment les acumulacions de fons de cala i lacanalització dels vents procedents del S i SE,


com en els casos de Macarella, Trebalúger icala Galdana magnifiquen presumiblementde forma diferencial, la incidència dels com-ponents de tramuntana i migjorn. En conjunti amb l’existència en el sector oriental delsdipòsits plistocènics de la Mola i l’illa del’Aire, que entenem ara per ara com a siste-mes grimpadors des de tramuntana, ens dua plantejar la hipòtesis que els condicionantsmorfològics estructurals i la seva relació ambel component eòlic de direcció N, se super-posen als factors locals en la gènesi diferen-cial dels sistemes platja-duna quaternaris deMigjorn.

Investigacions futures pendents i diagnosidels sistemes actuals: ús vs conservació

Totes aquestes conclusions generals res-ten pendents d’ulteriors estudis que al nostreentendre haurien de plantejar la naturalesasedimentològica dels dipòsits, les relacionsmorfològiques i dinàmiques dels sistemesactuals i relictes, com també una estratigrafiade detall generalitzada dels dipòsits quater-naris, que ha d’incloure mètodes de datacióabsoluta i noves aportacions paleontològi-ques i mineralògiques a fi de poder caracte-ritzar els jaciments en una cronologia mésdetallada i actual.

Ens faltaria plantejar els estudis debalanç sedimentari i dinàmica eòlica actual, ial mateix temps contribucions biogeogràfi-ques, ecològiques, d’impacte antròpic, que,en permetre conèixer millor el medi, enspodrien portar a ordenar-lo i conservar-lo enel futur.

BIBLIOGRAFIA

BOUDOURESQUE, C.F. i MEINESZ, A. 1982. Découverte del’herbier de posidonie. Parc National de Port-Cros, GISPosidonie publ.

BOURGOU, M. 1982. Les accumulations dunaires de lapeninsule du Cap Bon (Tunesie), étude géomorpholo-gique. Université de Tunis. Tunis. 198 pp.

BRESSOLIER, C. i THOMAS, Y. 1977. “Studies on wind andplant interaction on French Atlantic coastal dunes”.Journal of Sedimentary Petrology, 47: 331-338.

BUTZER, K.W. 1985. La estratigrafía del nivel marino enMallorca en una perspectiva mundial. Geomorfologíalitoral y Cuaternario. Homenaje a Juan Cuerda.Valencia, Universitat de València. Cf. pp. 17-28.

BUTZER, K.W. i CUERDA, J. 1962. Coastal stratigraphy ofsouthern Mallorca and its implications for thePleistocene chronology of the Mediterranean Sea.Journal of Geology 70: 398-416.

BUTZER, K.W. i CUERDA, J. 1983. Pleistocene sea-level stra-tigraphy of Mallorca. Revue de Géologie Medi-terranéenne. Paris (20): 259-270.

CALVET, F. i ESTEBAN, M. 1977. Evolución diagenética en lossedimentos carbonatados marinos del pleistoceno deMallorca. Boletín Sociedad de Historia Natural deBaleares, 22: 96-118.

CEBRIÁN, J. i DUARTE, C. 2001. Detrital stocks and dynamicsof the seagrass Posidonia oceanica (L.) DELILE in theSpanish Mediterranean. Aquatic botany, 70: 295-309.

CLEMMENSEN, L.B.; FORNÓS, J. J. i RODRÍGUEZ-PEREA, A. 1997.Morphology and architecture of a late Pleistocenecliff-front dune, Mallorca, Western Mediterranean.Terra Nova, 9: 251-254.

CUERDA, J. 1975. Los tiempos cuaternarios en Baleares.Diput. Prov. de Baleares, Palma de Mallorca, 304 pp.

CUERDA, J., SACARES, J. i MERCADAL, B. 1966. Nuevos yaci-mientos marinos del Pleistoceno superior de calaGaldana (Menorca). Boletín Sociedad de HistoriaNatural de Baleares, 12: 101-105.

EL ASMAR, H.M. 1994. Aeolianite sedimentation along thenorthwestern coast of Egypt: evidence for middle tolate Quaternary aridity. Quaternary Science Reviews,13: 699-708

FORNÓS, J.J. 1987. Les plataformes carbonatades de lesBalears, estudi sedimentològic de les plataformes mio-cenes de les illes Balears i la comparació amb la sedi-mentació actual de la seva plataforma. Tesi doctoralinèdita. Universitat de Barcelona. 954 pp.

FORNÓS, J. J. 2000. Rebliment holocènic de la vall incisa deSanta Anna, Sud de Menorca (Mediterrània occiden-tal). Geoarqueologia i Quaternari Litoral. MemorialMª. Pilar Fumanal. Universitat de València-Departament de Geografia. València. Cf. pp. 343-356.

FORNÓS, J.J., POMAR, L. i RODRÍGUEZ PEREA, A. 1986.Deformation Structures on Eolian CalcarenitesRecognized as Mammal Footprints. InternationalAssociation of Sedimentologists, 7 th Regional Meeting,Krakow, Abstracts 63.

FORNÓS, J.J. i AHR, W.M. 1997. Temperate carbonates onmodern, low-energy, isolated ramp: the BalearicPlatform, Spain. Journal of Sedimentary Research, 67:364-373.

FUMANAL, M.P., MATEU, G., REY, J., SOMOZA, L. i VIÑALS, M.J.1993. Las unidades morfosedimentarias cuaternariasdel litoral del Cap de la Nau (Valencia-Alicante) y sucorrelación con la plataforma continental. EnFumanal, P. y Bernabeu, J. (eds): Estudios sobreCuaternario. Valencia. Cf. pp. 53-64.

GÓMEZ, LL., BALAGUER, P. MATEU, J. i ROIG, F.X. 2000.Sedimentologia de les platges de Menorca. InstitutMenorquí d’Estudis, Consell Insular de Menorca. 52 pp.

GOY, J.L., ZAZO, C., BARDAJÍ, T., SOMOZA, L., CAUSSE, C. iHILLAIRE-MARCELL, C. 1993. Eléments d’une chronostrati-graphie du Tyrrhénien des régions d’Alicante-Murcie,Sud-Est de l’Espagne. Geodyn. Acta. Paris, 6, 2: 104-119.


GRÀCIA, F. i VICENS, D. 1998. Aspectes geomorfològics qua-ternaris del litoral de Mallorca. In Fornós, J. J. (ed.):Aspectes geològics de les Balears (Mallorca, Menorca iCabrera). Universitat de les Illes Balears, Palma. Cf.pp. 308-329.

GVIRTZMAN, G., SACHNAI, E., BAKLER, N., i LANI, S. 1983-84.Stratigraphy of the kurkar group (Quaternary) of thecoastal plain of Israel. GSI, Current Research 1983-1984, pp. 70-82.

HOROWITZ, A. 1979. The Quaternary history of Israel. N.Y.Academic Press, 394 pp.

HENNINGSEN, D., KELLETAT, D. i HAGN, H. 1981. Die quartä-ren Äeolianite von Ibiza und Formentera (Balearen,Mittelmeer) und ihre Bedeutung für die Ent-wicklunggeschichte der Inseln. Eiszeitalter undGegenwart, 31: 109-133

HESP, P.A. 1999. The beach backshore and beyond. InShort A.D. (ed): Handbook of Beach and ShorefaceMorphodynamics. John Wiley & Sons. Chichester. Cf.pp. 145-169.

JANSÀ, A. 1979. Climatologia de Menorca. Enciclopèdia deMenorca. Geografia Física Vol.1. Obra Cultural Balearde Menorca. Cf. pp. 85-160.

JAUME, C. i FORNÓS, J.J. 1992. Composició i textura delssediments de les platges del litoral mallorquí. Boll.Soc. Hist. Nat. de Balears, 35: 93-110.

JEUDY DE GRISSAC, A. 1984. Effects des herbiers dePosidonia oceanica sur la dynamique marine et lasédimentologie littorale. In Jeudy de Grissac, A. iOlivier, J. (eds.): International Workshop Posidoniaoceanica beds, Vol. 3. Marsella. Cf. pp. 437-443.

KOMAR, P.D. 1998. Beach processes and sedimentation.Prentice Hall. New Jersey, 544 pp.

MERCADAL, B. 1959. Noticia sobre la existencia de restosde terrazas del Tirreniense en la costa sur deMenorca. Bolletí Societat de Història Natural deBalears, 5: 41-44.

MERCADAL, B. 1966. Nuevas aportaciones al conocimiento delCuaternario de Menorca. Rev. Menorca, 3/4: 148-161.

MERCADAL, B., VILLALTA, J.F., OBRADOR, A. i ROSELL, J. 1970.Nueva aportación al cuaternario menorquín. ActaGeológica Hispánica, V, 4: 89-93.

MUNTANER, A. 1959. Nota preliminar sobre las formacionestirrenienses de la isla de Menorca (Baleares), BolletíSocietat de Història Natural de Balears. 5: 33-37.

OBRADOR, A. i MERCADAL, B. 1979. Geomorfologia deMenorca. Enciclopèdia de Menorca. Geografia FísicaVol.1. Obra Cultural Balear de Menorca. Cf. pp. 265-320.

PASKOFF, R.P. 1996. Upper Quaternary eolianites in coastalTunisia: A review. Z. Geomorph. N.F., 102: 135-149.

PASKOFF, R.P. i SANLAVILLE, P. 1983. Les côtes de la Tunesie:variations du niveau marin depuis le Tyrrhénien.Maison de l’Orient Méditerraneén, Lyon, 192 pp.

PETHICK, J. 1984. An Introduction to Coastal Geomor-pholgy. Arnold, London. 259 pp.

RIQUELME J. i BLÁZQUEZ A. 2002. Caracterización de las eolia-nitas cuaternarias entre Cap Blanc y el Penyal d’Ifac(Litoral Valenciano). Cuader. de Geogr. 69/70: 163-186.

RITA, J., RODRÍGUEZ-PEREA, A. i TEBAR F. J. 1988. Sistemasdunares de Menorca. Valoración Geoambiental yestado de conservación. Inèdit, Departament deBiologia i de Ciències de la Terra de la UIB. 2 vols.

RODRÍGUEZ-PEREA, A., SERVERA, J. i MARTÍN, J.A. 2000.Alternatives a la dependència de les platges de lesBalears de la regeneració artificial continuada: infor-me Metadona. Col·lecció Pedagogia Ambiental, núm10. Universitat de les Illes Balears, Ajuntament deCalvià. 108 pp.

ROSELL, J. i LLOMPART, C. 2002. El naixement d’una illa.Menorca. Guia de geologia pràctica. IME. Dòria iForcada, A. (ed.). 277 pp.

ROSSELLÓ, V.Mª., ESTEBAN, V., YÉBENES, A. i FUMANAL, Mª.P.1995. Les Penyes de l’Albir: geomorfología cuaterna-ria. Aleixandre, T. y Pérez González, A. (eds.) IXReunión nacional sobre Cuaternario. Madrid.C.S.I.C.-AEQUA. cf. pp. 3-14.

SANJAUME, E. 1985. Las costas valencianas. Sedimento-logía y morfología. Universitat de València, València,505 pp.

SANLAVILLE, P. 1971. Sur le Tyrrhénien libanais.Quaternaria, XV: 239-248.

SEGURA, F., PARDO, J. E. i SERVERA, J. 1999. Tectònica i carstal Migjorn de Menorca: El Prat de Son Bou.Geoarqueologia i Quaternari litoral. Memorial M. P.Fumanal. Departament de Geografia, Universitat deValència. Cf. pp. 435-446.

SERVERA, J. 1997. Els sistemes dunars litorals de les illesBalears. Tesi doctoral (inèdita). Departament deCiències de la Terra, Universitat de les Illes Balears.904 pp., atles: 138 pp.

SERVERA, J., MARTÍN, J.A. i RODRÍGUEZ-PEREA, A. 1997.Coastal Parabolic Dunes of the Balearic Islands. InCañaveras, J.C.; García del Cura, M. A. i Soria, J.(eds.): 15th Intenational Sedimentological Congress.International Association of Sedimentologists,Universitat d’Alacant. Cf. pp. 715-717.

SERVERA, J. i RODRÍGUEZ-PEREA, A. 1999. The setting theHolocene coastal dune systems of the BalearicIslands. In Clemmensen, L.B. (ed.): Abstracts 19thRegional European Meeting of Sedimentology. IAS,Geological Institute University of Copenhagen. 232.

SERVERA, J., MARTÍN, J.A. i RODRÍGUEZ-PEREA, A. 2002. Formay dinámica de las acumulaciones de hojas dePosidonia oceanica. Su papel como elemento protec-tor de la playa subaérea. In Pérez-González, A.;Vegas, J. i Machado, J.M. (eds.): Aportaciones a laGeomorfología de España en el inicio del tercer mile-nio. Publicaciones del Instituto Geológico y Minerode España, Serie: Geología, núm 1. Cf. pp. 363-369.

TEBAR, F. J., RITA, J. i RODRÍGUEZ-PEREA, A. 1991. Envi-ronmental valuation and state of conservation of thecostal dune systems of Menorca (Balearic Islands,Spain). Collection Recherches Enviroment, núm 6.Recherches Scientifiques et Techniques surl’Environnement, Colloque International Territoires etSociétés Insulaires, Brest. 417-420.


capitulo 1 - connecting repositories · dants els sistemes platja-duna. hi ha poques formes...

Documents