BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXX – Núm. 321– GENER 2009

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE GENER DILLUNS 5 a partir de les 10 del matí i a la tarda

SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una v isita a sis Llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 dels vespre. Després de la Cavalcada, al CENTRE CULTURAL BARRADAS, als Reis Mags donaran les joguin es als nens que els pares o familiars dels quals ho hagin sol·l icitat.

DISSABTE 17 a les 8 del matí Excursió núm. 255 “Coneguem Catalunya”, a Empuriabrava.

EXCEPCIONALMENT EL DIMECRES 7 DE GENER, hi haurà la inscripció, ja que el dilluns dia 5 estarem molt en feinats amb els Reis Mags d’Orient.

DIUMENGE 18 a les 7 del vespre a l’AUDITORI DE LA TORRASSA Representació de l’obra “Diner negre” de Ray Cooney, a càrrec del Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu DISSABTE 24, a les 10 del mati Visita Cultural guiada a L’ATENEU BARCELONÈS, Inscripcions fins al dia 19 PLACES LIMITADES EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 14 a les 8 del matí Excursió núm. 256 “Coneguem Catalunya”, CALÇOTADA a Tavèrnoles. Visita al Museu del Coure de Les Masies de Voltregà. Inscripcions el dilluns dia 2 DISSABTE 28 a les 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS Recitat de fragments d’ OBRES CLÀSSIQUES CATALANES A càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu CONFERÈNCIA: A CONCRETAR DIA HORA I CONFERÈNCIANT

Més informació al telèfon: 93 337 05 78

ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

GENER

El Xipreret comença un nou any i inicia una nova sèrie de portades. A partir d’aquest mes de gener, s’abandonen les presentacions de les activitats de l’Ateneu per fer un salt temàtic que porta a parlar de dones, concretament, de catalanes que han fet història. No hi seran totes les que hauríem volgut, però les onze que s’han seleccionat i que s’aniran presentant mes a mes tenen com a característica comuna que són nascudes el segle XIX i que han conreat els àmbits que són inherents a una entitat com la nostra: les lletres i les ciències. Les breus biografies que s’oferiran d’ara endavant seran confegides per diferents membres del consell de redacció. Esperem que us agradin. D’altra banda, en el número que teniu a les mans s’hi presenta una entrevista amb un personatge molt popular per el públic català que, des de fa uns quants anys, viu a la nostra ciutat, l’Hospitalet. Com veureu, de les seves respostes es dedueix que és una persona de grans qualitats humanes i que s’ha integrat plenament entre nosaltres. Es tracta de Sergi Mas, un dels protagonistes de l’exitós programa de TV3 Polònia. Canviant de tema, hem de dir que el passat diumenge 14 de desembre, en un dels actes que es feien paral·lels a la Fira d’entitats de l’Hospitalet, el Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu va recollir un nou èxit en la seva trajectòria. La sèrie d’esquetxos que es van representar, de manera totalment altruista, a la sala d’actes Barradas va fer les delícies del nombrós públic assistent. Que continuï la ratxa! Per últim, només ens queda desitjar-vos que els Reis d’Orient s’hagin portat bé amb tots vosaltres i us hagin deixat moltes coses, però sobretot salut i felicitat.

PORTADA CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA DOLORS MONSERDÀ I VIDAL

Dolors Monserdà va néixer el 10 de juliol de 1845, al carrer de la

Palla, núm. 2, de Barcelona al si d’una família benestant. Va anar a l’escola a partir dels tres anys i el seu entorn familiar la portaria cap al món de les lletres: a la rebotiga del taller del seu pare, que relligava llibres, tenien lloc tertúlies que aplegaven importants intel·lectuals del moment, com ara Milà i Fontanals o Anselm Clavé, i Dolors entrà en contacte amb el moviment liberal i progressista, alhora que estava al corrent de les activitats de les sufragistes angleses, franceses i nord-americanes.

L’any 1865 es casà amb Eusebi Macià, argenter, i anà a viure al carrer de l’Argenteria. Van tenir quatre fills, només en sobrevisqueren dues noies, una de les quals, Angelina, es va casar amb Josep Puig i Cadafalch, futur president de la Mancomunitat de Catalunya. Dolors Monserdà inicià la seva obra literària en llengua castellana. A la dècada dels seixanta, conreà amb èxit la poesia. Com a poeta va escriure obres de caire religiós, patriòtic i amorós, algunes premiades als Jocs Florals; així mateix va ser la primera dona a presidir-los el 1909. També escrigué articles i narracions curtes que versaven sobre els esclaus, un tema que també tractaren altres feministes arreu del món.

A la dècada dels setanta, va escriure dues obres de teatre, representades al Teatre Romea, la primera el 1874, en castellà, Sembrad i cogeréis, i la segona, en català, Teresa o un jorn de prova, el 1876, i n’escriurà una tercera, Amor mana, el 1913, un cop mort el seu marit i que no s’estrenà. A partir de 1875 introduí el català en la seva producció literària. En el primer article escrit en català, L’instrucció en la dona, tracta d’un tema que sovintejarà en els seus escrits al llarg de la seva vida. També fou col·laboradora i directora de nombroses publicacions de dones. No fou fins al 1893, als 48 anys, que Dolors Monserdà va publicar la seva primera novel·la La Montserrat, iniciant-se en un camp, el novel·lístic en què va excel·lir.

2

A partir d’aleshores es dedicà a la novel·lística i va publicar La família Asparó, 1900, La fabricanta, 1904, La Quitèria, 1906, Maria Glòria, 1917 i Buscant una ànima, obra pòstuma el 1919. D’entre elles, destaca La fabricanta, en què retrata una dona modèlica que va pujant en l’escala social gràcies al seu realisme i a un esforç laboral considerable. De fet les seves novel·les eren una eina per influir en el seu entorn i van gaudir del favor de molts dels seus contemporanis.

A més de novel·les va publicar contes, Del món, 1908, el volum Poesies 1911, Tasques socials, 1916, recull dels seus articles més destacats, Biografia de Na Josepa Massanès i Dalmau, 1915. De fet, quan Dolors Monserdà va començar a escriure, poques dones ho havien fet: Josepa Massanès, poeta, i Maria de Bell-lloch, pseudònim de Pilar Maspons i Labrós, folklorista i novel·lista. L’any 1909 va publicar Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana en què exposa la

seva visió que consisteix a “treballar pel millorament de la dona, per la defensa dels seus drets, pera protestar de les vexacions y de les injustícies de que se la fa objecte; y, en fi, pel perfeccionament de la seva missió a la família y a la societat”. És en aquest sentit que s’emmarca la seva activitat com a dona compromesa amb la causa feminista, va ser promotora d’associacions de treballadores, inspirades sempre per la doctrina social de l’Església. El 1910 fundà el Patronat d’Obreres de l’Agulla, amb l’objectiu de donar feina a les dones treballadores en un moment en què la feina minvava. El 1912 creà la Lliga de Compradores, que elaborà una llista blanca de botiguers que respectaven el descans dominical i que pagaven el jornal mínim de 10 rals diaris a les treballadores. Dolors Monserdà va morir a Barcelona el 31 de març de 1919.

MATILDE MARCÉ

3

CONVERSES

Respon : Sergi Mas Nat a: Barcelona

Edat: 44 anys Estat : Relació de parella Fills: 3 Professió: Periodista

La persona que entrevistem aquest mes no necessita presentació. Qui no coneix al senyor Montilla? Ep, no!!!...perdó, és en Sergi Mas qui ha tingut l’amabilitat de contestar les nostres preguntes. Però és que domina tan bé el personatge del President de la Generalitat que, fins i tot en aquesta petita presentació, m’he equivocat...No és aquesta l’única imitació que “ha brodat”, tots n’hi coneixem d’altres. I com llegireu tot seguit, fa moltes més activitats. Una pregunta gairebé obligada. Com va ser que vau v enir a viure a l’Hospitalet? Perquè la meva dona i els seus pares són d’aquí i ens va agafar en un moment d'escolaritzar els fills. Coneixem escoles, el barri del Centre i diferents indrets que ens agraden. A més, la seva situació, a molt poc temps de transport de les feines, ens fa que tot ho tinguem molt a mà.

4

Quan aneu pel carrer, la gent evidentment us recone ix. Això pot arribar a ser molest en algun moment?

Depèn dels casos, sí. En funció de l'educació de la persona que em saluda pot ser molt molest. Hi ha gent que es pensa que et coneix de tota la vida i pot resultar incòmode, però la veritat és que la majoria de la gent que s'acosta és molt amable. Ja portem uns anys en aquesta situació i ja hem après a reaccionar de moltes maneres.

La feina que feu ara és la que sempre havíeu volgut fer, o han estat les circumstàncies el que us hi han portat? Teníeu altres projectes?

De ben petit sempre m'ha apassionat dedicar-me a la ràdio. No hi ha cap antecedent a la família, però sempre em va seduir poder treballar “dintre” d'aquell transistor. És una dedicació exclusiva, a la vegada que un “hobbi” una feina... tot. M'apassiona la meva feina. És la meva vida. Les circumstàncies mediàtiques del moment fan que la transcedència de la teva feina sigui més o menys gran, això depèn de si la gent veu o consumeix el teu producte.

Ja fa molts anys que imiteu personatges. Algun us a porta un especial o emotiu record?

Guardo bon record, molt bon record dels personatges que imitava al Força Barça, allà cap als anys 88-89-90... però especialment de José Manuel Lara, de Planeta. Ell ja era prou conegut, però jo li vaig donar uns 'tics' al personatge que el van fer extraordinàriament conegut. M'ho vaig passar molt bé.

President Montilla, o Sergi Mas?

Per favor, Sergi.

Aquesta és una opinió personal. M’agrada més el vos tre Montilla que el de debò. Us ho diuen, tant d’aquest personat ge com d’altres?

D'entrada, gràcies. Però no oblidem que nosaltres, quan som davant de la pantalla, no som nosaltres, som personatges. I personatges implica tenir una mínima referència a l'original i construir un personatge que tingui un lligam amb l'original. La veritat és que sí que ens diuen que agrada més que l'original, de Montilla i de la majoria,

5

però no de tots. No oblidem, però, que nosaltres fem personatges i que la nostra missió no és fer personatges que caiguin millor que l'original.

Hi ha vegades que millores la imatge del primer, però la nostra missió és fer paròdia, no fer campanyes, ni fer polítiques, ni res de tot això.

El vostre currículum professional és bastant ampli. Que feu més de gust, ràdio, televisió, coses en directe... I cinem a?

Sempre ràdio. Sempre. No t'enganyaré quan et dic que la tele, en directe, té un ganxo que fa que se't dispari l'adrenalina. També m'apassiona, però aquest format: en directe, amb públic i un format distès.

Polònia és el vostre programa actual. Mirant enrera en repetiríeu algun altre, o el voldríeu esborrar per sempre?

Barçòvia, a TV3, fa dues temporades. Em vaig equivocar en unes quantes coses. No va ser un projecte engrescador. Fa uns deu anys vaig fer un programa per les teles autonòmiques que es deia 'Sal y pimienta', i tampoc va ser un programa on estava a gust, però va sortir sobre la marxa i... És la tele. No oblidem que de les experiències dolentes s'ha d'aprendre també. I vaig aprendre de totes dues!!!

Els vostres fills van a escola aquí a l’Hospitalet?

Si. Al Patufet Sant Jordi.

Com porten la vostre popularitat?

Encara són petits i, per tant, innocents. Quan veuen la tele riuen i criden 'papa, papa'. Al carrer els fa gràcia i pregunten. Quan signo un autògraf em pregunten perquè escric una cosa a un senyor... O si em fan una foto s’hi volen apuntar...

A cop d’ull, doneu la sensació de ser una persona m és aviat tímida (poc llançada, que diuen els joves). És així, o nom és és una impressió?

És així. Bé, tímid, el que es diu tímid... no. Sóc molt distès, però en cercles molt reduïts i en àmbits que conec. No acostumo a ser, ni de bon tros el graciós de la festa. Però d'entrada, davant de la gent que no conec, no sóc excessivament obert, senzillament perquè la gent sempre vol saber més del compte i al final diu les coses que tu els expliques però deformades. Parla l'experiència.

6

El mes de juny de 2008 vàreu fer el pregó inicial d e la Festa Major del barri del Centre, prop de casa vostra. Va ser u na experiència agradable?

Sí, evidentment. Va ser el meu primer contacte... de masses (ja, ja, ja!) amb gent del barri. Si, n’he fet un bon grapat al llarg dels anys i cadascun té la seva cosa. Va estar molt bé, molt càlid... i no ho dic per la temperatura.

Com veieu la vida cultural de l’Hospitalet? Heu tin gut temps de conèixer-la?

Sincerament, he tingut temps però ho he fet poc. De mica en mica em vaig endinsant en les diferents activitats que hi ha a la ciutat o al barri. Però ho faig en moments molt concrets i a actes que m'agraden molt.

Si tinguéssiu temps lliure, què us agradaria fer?

És que en tinc poc. Ja, ja, ja.... I procuro repartir-lo amb la família. I, insisteixo, faig el que puc: vaig a l'esbart dansaire els diumenges quan balla la meva filla, vaig anar fa poc un diumenge al matí a Can Buixeres a una cantada de gospel boníssima, vaig anar a celebrar la revetlla de Sant Joan a un sopar al carrer amb pares de l'escola Patufet... Jo no m'amago. Sóc molt normal.

L’Ateneu de Cultura Popular es va fundar el 1932, a cabem de commemorar el 75è aniversari, en teniu alguna conei xença?

Seguim amb la sinceritat? No en tenia ni idea. La cosa positiva és que a partir d'ara no se m'oblidarà. Sé que tenia anys, però no tants.

Seria possible poder comptar amb vostè per presenta r-nos algun acte, o fins i tot fer una “Xerrada-col·loqui?

Evidentment. Només cal fixar una data amb temps amb la meva secretària.

JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2008 PER RELLIGAR. TENIU TEMPS FINS AL DIA 16 DE MARÇ. TAMBÈ SI EN TENIU D’ANYS ANTERIORS.

7

ATENEU

VISITA CULTURAL AL MUSEU PICASSO

Pablo Ruiz Picasso va néixer el 25 d’octubre de 1881 a Màlaga, i morí a Mougins (França) el 8 d’abril de 1973, tenia, per tant, 92 anys. Totes les seves obres les va signar com a Pablo Picasso i, és un dels pintors més reconeguts del segle XX. Va ser el fundador del “cubisme” junt amb Georges Braque. També va treballar la ceràmica, l’escultura en bronze, el collage i, fins i tot va fer poesia, creant més de 20.000 obres al llarg de la seva vida.

Va començar a aprendre a pintar el 1890 amb el seu pare, que era professor de pintura. Per motius de feina aquest es va traslladar a Galícia i després a Barcelona. Aleshores Picasso va ingressar com a alumne a la Llotja, on va pintar ja amb un realisme acadèmic professional. Del 1902 al 1904, va fer diversos viatges a París, on

finalment es va instal·lar. En aquesta etapa va desenvolupar el Període Blau, en el qual utilitza sempre tons blaus, representant personatges tràgics, alcohòlics, prostitutes, captaires...

Més tard va conèixer Fernande Olivier, que fou molt amiga d’ell, i va influir en un nou estil conegut com el Període Rosa, molt més animat, en el qual predominen els colors roses i vermellosos.

El 1937, en plena Guerra Civil, va pintar un dels seus quadres més famosos i emblemàtics el “Guernica” , actualment exposat al museu Reina Sofia de Madrid, un quadre veritablement impressionant que s’ha de veure al natural i amb tota la seva perspectiva. Per conèixer una mica més l’obra d’aquest gran artista, el dissabte 29 de novembre l’Ateneu va organitzar una visita cultural al museu PICASSO, ubicat al carrer de Montcada de Barcelona. Inaugurat el 9 de març de 1963, és el primer museu del món que es va crear per poder gaudir de les obres de l’artista, i és el més complet, amb un contingut de més de 3500 obres.

8

Aquest museu va néixer gràcies al senyor Jaume Sabartés i Gual, amic i secretari de Pablo Picasso, que va fer donació a la ciutat de la seva col·lecció d’obres, les primeres que va tenir el museu. Picasso, l’any 1968 (en el qual va morir Sabartés), va lliurar a la pinacoteca la sèrie de 98 quadres sobre “Las Meninas”, pintada el 1957, així com el retrat que li havia fet al seu amic el 1901. El 1970 va fer una segona donació de més d’unes 920 obres d’estils i tècniques diferents. El 1982, ja després de mort el pintor, Jacqueline Rosque, la seva vídua, donà al museu 40 peces de ceràmica, exemple que seguiren els seus altres hereus, que van fer donació al fons de 117 gravats l’any següent. La col·lecció s’ha anat ampliant, gràcies a diverses donacions, tant de particulars, com de galeries d’art. Algunes de remarcables són les de Gala i Salvador Dalí i l’Editorial Gustau Gili.

Les pintures que s’exposen compreses entre el 1890 i 1917, és una col·lecció molt important, ja que corresponen a l’època infantil a Màlaga de Picasso, i a la formativa a Barcelona i a Horta de Sant Joan. A més de “Las Meninas”, i destaquen obres com “Ciència i caritat” de 1897 i “L’Arlequí” de 1917. També és important la col·lecció de gravats i litografies que van des de l’any 1962 al 1982. Ell mateix va donar una còpia de cadascuna de les seves obres produïdes després de la mort de Sabartés. El fons inclou algunes il·lustracions que va realitzar

per a diverses edicions de llibres. L’espai que ocupa el museu s’ha obtingut unint diversos edificis que tenen la seva pròpia història, com el palau Aguilar, el primer que va

9

acollir el museu. És un edifici construït el segle XIII i que va pertànyer a Berenguer Aguilar, de qui va prendre el nom.

Posteriorment diversos membres de la burgesia catalana van ser els seus propietaris, fins al 1953 que va ser adquirit per l’ajuntament de Barcelona. A l’interior del palau es van trobar restes de pintures del segle XIII, que actualment es poden contemplar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. En l’ampliació del museu s’hi han afegit edificis adjacents, tots ells palaus del segle XIII, ara n’ocupa sis, en un àrea de 10.628 m2. És una visita que val la pena de fer. Si vols veure tot el seu contingut pots passar-hi tot el dia. Se’n va gaudir força.

ANTÒNIA CALDÉS

10

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 254 a BERGA (CASA DE LA PATUM I MUSEU DEL CIRC) al Berguedà. Sortida a les 8 del matí del dissabte 13 de desembr e de 2009 El dissabte dia 13 a les 8 del matí, enfilàrem cap a Berga. Feia fred, però això és el que toca en aquestes dades. Arribàrem a Berga i, com és lògic, primer de tot esmorzar, per agafar forces. Un cop vam acabar ens dirigírem cap al Museu del Circ ubicat al mateix espai que acull la Casa de la Patum i l’espai d’interpretació de la Natura del Berguedà, que també visitàrem. El senyor Josep Vinyes va cedir la seva col·lecció de cartells, fotografies, programes de mà, objectes del món del circ, bibliografia, etc... a l’Ajuntament de Berga, el qual el va incloure a l’edifici citat abans i que acull la Casa de la Patum. La sala destinada al circ representa les grades d’un circ de veritat (només que en petit), semiesfèrica, amb una pantalla frontal en la qual ens van passar un reportatge extret del popular NO-DO, que els més grans recordem, dirigit per Antonio Mercero (que ha produït diverses sèries de televisió). Al cantó dret de la pantalla hi havia un petit poema que em va agradar, molt eloqüent del món del circ:

I si no fos pallasso,

vostè què seria. - Si no fos pallasso,

no seria. Pierre Etaix

Penso que aquestes paraules defineixen perfectament la vocació dels artistes del circ, que a més, els acròbates i trapezistes són uns

11

excel·lents gimnastes. Va ser molt bonic, ja que ens vam veure transportats a l’època (la meva infantil), en què, per la Festa Major, anàvem al circ de la plaça del Repartidor i vèiem en directe aquelles magnífiques actuacions. Ara també n’hi ha de circs, però crec que no reflecteixen aquella vocació i entusiasme d’abans. L’audiovisual que vam veure ens va ajudar a entendre perfectament que és la PATUM, una festa tradicional i popular que es celebra a Berga durant la festivitat del Corpus. L’any 1983 va ser declarada per la Generalitat de Catalunya “Festa Tradicional d’Interès Nacional”, i el 25 de novembre de 2005 fou declarada “Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat” per la UNESCO. Aquest esdeveniment ha fet que la PATUM sigui coneguda arreu del món. Fem una mica d’història: la PATUM, documentada des de l’any 1525 s’anomenava “BULLA”, i el seu origen era probablement pagà, i va ser després sacralitzada com moltes altres. La majoria d’actes consisteixen en representacions de moros contra

cristians i del bé (a càrrec de l’arcàngel Sant Miquel) contra el mal (representat per Llucifer). La presència del foc i la pirotècnia són essencials, de fet el FOC, és el protagonista. També és important saber la procedència del nom de la Patum, aquest ve del so que fa el TABAL , un gran timbal que qui el porta al tocar-lo sona com: “PA” “TUM” , anant-se fent repetitiu.

Mentre dura l’espectacle van sortint diverses figures, que segurament molts de vosaltres ja heu vist (en directe o bé per la televisió). L’Àliga és la més important. El seu ball expressa la satisfacció de Berga per haver acabat amb el domini feudal. Les Guites, d’aspecte de drac monstruós de coll llarg i cos de mula, van perseguint la gent mentre treu foc sense parar per la boca. Antigament només n’hi havia una “la gran”, però a finals del segle XIX se n’hi va afegir una altra “la petita”. Els turcs

12

i els cavallets, les maces, els plens, els Nans Vells de 1855, els Nans Nous de 1888 (que representen els joves), els Gegants, els vells i els nous, totes dues parelles de 1891, que tenen quatre metres d’alçada... i finalment el Tirabol, que és la figura que marca el punt final de la Patum. En aquell moment s’ajunten tots saltant i ballant sense parar, agafats de bracet i en sentit contrari a les agulles del rellotge. El foc, el soroll i la bogeria són aleshores els amos. I fins l’any que ve. L’endemà de Corpus té lloc la Patum infantil, una còpia exacta de la festa dels adults, però amb les figures fetes a la seva mida. Ja gairebé tan cansats com si ho haguéssim viscut en directe ens n’anàrem cap a dinar, a Borredà, on es va oferir als assistents l’obsequi nadalenc que per aquestes dates té per costum regalar l’Ateneu als “excursionistes”. El 17 de gener anirem a Empuriabrava i dinarem a Roses, ja sabeu que les inscripcions seran el dia 7, dimecres, ja que el dilluns 5 tindrem molta feina amb els Reis Mags d’Orient. I el febrer el dia 14 anirem al Museu del Coure de Les Masies de Voltregà, i a dinar a Tavèrnoles “ja toca la calçotada ”, inscripcions el dia 2.

ANTÒNIA CALDÉS

13

XI MOSTRA D’ENTITATS Han passat ja onze anys d’aquella primera Mostra d’Entitats del desembre de 1998. Aquell any vàrem tenir un estand petitet ubicat al tram entre el carrer de Tarragona i el de Lleida, just al davant del passatge de la Pau. No he trobat la documentació d’aquella primera

convocatòria, segurament la tenim en alguna caixa al magatzem del carrer de la Cultura de Santa Eulàlia. He trobat, però, la de l’any 1999, que es va celebrar els dies 18 i 19 de desembre, uns fulls fotocopiats en blanc i negre, molt més senzills que els actuals. Les entitats participatives han anat variant al llarg d’aquests anys. Algunes de les que hi havia, ja no hi són i n’hi ha de noves. També han anat evolucionant les activitats efectuades a la tarima, al Barradas i als mateixos estands. Aquell 1999 vàrem fer una ballada de sardanes el

diumenge a les 12 del migdia a la tarima de la Rambla, i l’estand estava decorat simplement amb cartells, alguna fotografia, algun Xipreret, premis guanyats pel teatre o altres actes, i poca cosa més. Ens limitàvem a ser allà i prou. A poc a poc vam anar millorant, incloent vestuari teatral, propaganda de les activitats, patges reials de SS MM els Reis d’Orient donant informació de la seva presència a l’Ateneu el 5 de gener, després de la cavalcada, i oferint caramels, globus, escacs per poder jugar allà, les puntaires fent puntes de coixí, que la gent admirava. A la tarima de la Rambla hi vam començar a fer algun espectacle teatral, també començàrem a oferir als nens que ho volien, un maquillatge que duia a càrrec el grup Margarida Xirgu de l’entitat.

14

El taller de pintura també hi va prendre part, de primer moment exposant algun quadre, i després prenent ja part activa dibuixant en directe tant alumnes, com el professor. També vam tenir un any reivindicatiu, al començar les obres de l’Harmonia, amb sacs de ciment, totxos, i un gran plafó representant el ritme de les obres... Bé... això ja és història, i tots sabem el resultat d’aquelles obres, i on (sembla) que anirem a parar algun dia. Mentrestant, enguany al nostre estand ha estat ple d’activitat, maquillant els nens, dibuixant “en vivo y en directo”, oferint informació de la nostra tasca, les puntaires treballant, i un tauler per jugar a escacs, a més d’un reproductor de DVD, que anava mostrant fotografies de les activitats de l’any. D’altra banda, i com llegireu en un comentari a part, hi va haver les actuacions tant a la tarima com al Barradas. El dissabte dia 13, com era de rigor van passar les autoritats per inaugurar la XI MOSTRA D’ENTITATS, que es prolongà fins l’endemà 14, que tingué una clausura d’acord amb el lema d’enguany el “60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Ens repartiren a tots unes espelmetes, i dalt de la tarima llegírem alguns dels més importants articles d’aquesta Declaració. Va fer una mica de fred, però és natural en aquesta època, i a les 8 del vespre ens acomiadàvem fins l’any que ve.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

15

MOSTRA DE PESSEBRES

El 4 de desembre proppassat, va tenir lloc la inauguració de la XVI Mostra Pessebrista al Museu d’Història. L’exposició dels pessebres ha esdevingut, doncs, una tradició. N’hi havia de diversos, des dels de tota la vida, de més moderns, fins als ingenus de l’esplai Xixell, etc. Dos socis de l’Ateneu hi tenien exposada també la seva obra: Josep Orquín, que era qui en va presentar més, amb uns

pessebres dotats, en algunes de les seves figures, de moviment com Sant Josep i la Mare de Déu, una sínia, un molí, etc. i Valentí Julià amb uns relleus que representaven l’Anunciació, el Naixement, l’Adoració dels Reis i la Fugida d’Egipte. Felicitem a tots els qui hi han exposat la seva obra i especialment als nostres socis i esperem que l’any que ve puguin ser presents de nou en aquesta Mostra Pessebrista, alhora que ens agradaria que hi poguessin o volguessin participar-hi tots els que cada any fan pessebres, si més no els del barri Centre. I també, per què no, una ubicació diferent, com ara retornar a la sala del Centre.Cultural Barradas on de segur que rebrien més visites.

ATENEU

16

TEATRE El passat dissabte 13 de desembre de 2008 i durant la celebració de la Fira d’Entitats d’enguany, el grup juvenil de la nostra entitat en col·laboració amb la Agrupació d’Escoltes Lola Anglada van tenir el seu moment de glòria a l’escenari que l’Ajuntament va muntar a la Rambla. A 2/4 de 2 h. aquests nois i noies pujaven a l’escenari a fer un

espectacle de mim en el qual havien d’aconseguir fer intervenir al públic, tasca prou difícil ja pels grans quan més pels més joves. També s’ha de dir que era una hora molt dolenta per l’afluència de públic, tot i així la part d’actuació la van fer més o menys bé però no es va aconseguir la part de participació del públic. Per altra banda, també va ser molt lamentable que de l’Agrupació Lola Anglada, no hi hagués ni un trist representant al peu de l’escenari, si que van venir un grup de joves però al final quan ja s’havia acabat tot. El diumenge 14 al Barradas va ser molt diferent, la sala estava quasi plena, i

infantils i adults vàrem fer riure una estona al públic assistent amb uns esqueixos divertits de varis autors. M’agradaria felicitar a les quatre petites: la Carolina, la Berta, la Glòria i la Rosa Eugènia, que van estar molt be en els seus papers. Bon Nadal a tothom i fins l’any que be.

G T M X

17

POESIA Ja fa temps que et vull dir... Mare, jo et vull dir – i no sóc poetessa – ... ans el sol no se’ns pongui, la finestra oberta i amb veu ben forta, ans no es tanqui la porta... Tot el que per tu sento: amor ple de tendresa. Noieta encisera! l’amor t’acarona; i sense saber ben bé, el com i el perquè una albada molt tendra t’envolta de ple, fent de tu, joveneta gentil, dolça marona. Bella com no n’hi ha d’altra, per a tu no passen els anys, tens la cara tan maca! No t’ha malmès l’oratge després de tants embats, conserves fort coratge per superar ensurts, fatigues i afanys. Els teus cabells tan blancs mostren la serenor que aporta la vellesa, que tu veus confiada, voltada de l’alegria de tota la mainada que omple i atabala, amb ràfegues de frescor. Units com una pinya – tots junts a la teva vora que si s’alcen veus foranes per a desunir aquesta gran família que tu vas aconseguir – se les emporti el vent, com mala boira. Marona, ets per a mi: recta guia, patró senzill on s’aprèn bona llicó, per imitar constantment, consol i benaurança, amiga i confident. Amb l’orgull de ser de cor net com un Espill.

Alba Fontanals i Canals A la meva mare 14-10-1990

18

COL�LABORACIONS HISTÒRIES O LLEGENDES? (i 3a part) EL PONT DEL DIABLE El “Pont del diable” és conegut per tot Catalunya per molts petits que mai no l’han vist ni saben on és. La seva llegenda és de les més populars del nostre país; hi ha hagut qui ha identificat pedres aïllades (dòlmens) que és troben en altres comarques com la que faltava per a l’acabament total del pont en el moment en què el diable va haver d’abandonar la feina en veure les primeres clarors de l’alba. Diu la llegenda que una noia de servei, cansada de traginar aigua tot el dia d’una banda a l’altre del riu, perquè la casa era en una riba i la font a l’altra, un dia que hi havia una riuada molt gran, va donar l’ànima al diable a canvi d’un pont que aquell li construiria. Des del Montseny portava el diable la darrera pedra per deixar-lo acabat, quan va sentir el cant del gall que es filtrava entre la fosca. Aleshores el diable va tirar a terra la pedra, amb tanta ràbia que s’enfonsà un bon tros. És el megàlit que hi ha a Palau camí de Caldes. Una variant conta que la dona de la casa, veient la por de la

criada en adonar-se que el pont s’acabava, va agafar una galleda d’aigua i la va tirar damunt del gall. Aquest va cantar i també ho féu un altre gall d’una altra masia, i, com en el tam-tam de la selva, de gall a gall, el cant va arribar fins a Palau, i va tocar el torn al gall de can Cortés de Palau.

19

És el que va sentir el diable. Altres diuen que la pedra que faltava al pont és el dòlmen de Vilassar. El pont que travessaven els romans en llur camí a Tarraco ha estat endut pel riu. És un pont on s’ajunta molta aigua. Les que no fa gaires anys al Vallès deixaren també senyal a Martorell. A l’edat mitjana es féu un pont en substitució del romà, que és l’actual Pont del Diable. Només és romana la part d’arc conservada a l’entrada. Sembla que a l’altra punta del pont hi havia un altre arc igual. POBLET Dotze monjos del Císter anaren a Poblet a fundar un monestir a petició de Ramon Berenguer IV. Poblet està situat prop de l’Espluga, en un pla cobert de vinya i pins sense problema per l’aigua. Les nombroses fonts que ragen contínuament en el templet dels claustres ho demostren.

Poblet és prou important des d’un principi, perquè la llegenda se n’empari tot seguit. Segons aquesta un monjo anomenat Poblet feia vida ermitana en un hort, no gaire lluny del castell sarraí de Siurana. Pres pel rei de Siurana per no haver volgut abjurar de la fe, fou reclòs en presó. Però l’endemà els guardes no l’hi trobaren, cosa que es repetí quan l’agafaren i el tancaren novament el dia següent. Aleshores el rei li prometé que, si s’escapava per tercera vegada, el deixaria lliure, i així va ésser. Aquests fets passaven en els temps en què el comte Ramon Berenguer lluitava per conquerir les

terres de Poblet, Siurana i Prades. Conta la llegenda que els soldats del comte veieren a l’hort del monjo tres llums sobrenaturals i boniques, miracle que determinà la promesa del comte de crear-hi un monestir. Tres capelles romàniques encara subsistents, Sant Esteve, Santa Maria i Santa Caterina, recorden el prodigi, i, quan els monjos acaben determinades pregàries i mentre es canta la salve, s’encenen tres candeles, que corresponen els tres llums.

20

TORTOSA Tortosa fou conquerida l’any 1148 per Ramon Berenguer IV amb l’ajut dels genovesos, dels templers i de Ramon de Montcada, i, segons la llegenda, amb el gran coratge de Ponç de Cervelló, cunyat del comte Ramon Berenguer. Diu la llegenda que els catalans atacaven la ciutat sense èxit. La lluita era dura, i el mateix ardor posaven a defensar-la els sarraïns com els cristians a atacar-la. Passaven els dies i la ciutat no queia. Però un dia es presentà un cavaller inesperat que ningú coneixia i no volia identificar-se, per la qual cosa portava la celada tirada. Muntava dalt d’un cavall tot negre i l’acompanyava una dama que tampoc volia ser coneguda. Fou tant l’ímpetu i l’ardiment que posà en la lluita que aixecà la moral dels cristians. Assaltà la muralla, fou el primer d’arribar dalt. Un cop caigudes les tropes en poder de les del comte Berenguer, el cavaller es donà a conèixer. Era el seu cunyat Ponç de Cervelló que havia raptat la germana del comte Mahalta, amb qui s’havia casat tot seguit. Tampoc quedaren inactives les dones, segons la llegenda. La Mare de Déu, agraïda per llur ajut en les batalles contra els sarraïns, baixà del cel en persona i els donà una cinta que els serviria en les hores dures del part, i des d’aleshores hi ha la Mare de Déu de la Cinta i moltes noies es diuen Maria Cinta a la comarca. En temps de la monarquia, quan les reines esperaven el naixement d’un petit, s’enviava la cinta a la cort entre grans cerimònies. La primera vegada que s’envià la cinta a Madrid fou perquè la va demanar la reina Isabel de Borbó, la primera dona de Felip IV.

JOAN COSTA

21

UN PESSIC DE MEMÒRIA De petit ningú me n’havia parlat. Va ser anys més tard, en plena adolescència, que vaig saber de la besàvia que havia mort sota les bombes. El dia que la mare m’ho va explicar per primera vegada, jo l’escoltava embadalit com si fos un conte fantàstic, innocent. Amb el temps, però, a mesura que es van anar trencant els “silencis”, familiars i socials, vaig anar prenent consciència de la magnitud de la tragèdia: el bombardeig realitzat per l’aviació italiana, aliada amb l’exèrcit rebel que s’havia aixecat contra el govern legítim de la República, havia fet estralls entre els veïns del meu poble. Era el 23 de gener de 1939. Ara fa 70 anys. En aquell migdia assolellat quatre avions sorgiren de sobte en el cel escalenc. La gent, al sentir la fressa, es posà a mirar enlaire i a preguntar-se a què es devia aquella visita. Aviat ho saberen. Eren bombes i no papers de propaganda el que els llançaven. Els primers espetecs ompliren de pànic als vilatans, que s’afanyaren a protegir-se on pogueren. Sorpresa, confusió, crits, plors, ... ompliren l’ambient. Al cap de pocs minuts cessà el soroll de la mort. Els avions s’allunyaven. Homes i dones començaren a sortir dels refugis improvisats amb els ulls bens oberts i temorosos. L’escena que se’ls presentava era dantesca. Cases esfondrades i focs pertot arreu no amagaven el pitjor: els ferits i les víctimes mortals, la meva besàvia entre elles. Una

bomba havia caigut just a la casa on vivia i en la qual en aquells moments es trobava sola.

22

El dolor, la tristesa, la ràbia i l’amargor, dominaven el cor dels vilatans en aquell dia fatídic de la seva història. Persones innocents havien rebut l’impacte maleït d’una guerra cruel i incomprensible que creien lluny i a punt d’acabar. Sí, faltava molt poc per acabar la “nostra” salvatge guerra civil, però els feixistes continuaven bombardejant la població indefensa fins a l’últim moment, com si res, com si les penúries de tot tipus per les quals passava no fossin prou dissort. A primera hora de la tarda els vilatans abandonaren les seves cases i marxaren als afores per por a un altre bombardeig. Masos i barraques de vinya serviren de refugi. L’Escala es quedà sense vida per uns dies, es convertí en una vila fantasma. En aquell despietat episodi que patí el meu poble hi van perdre la vida quinze persones, la majoria gent gran i nens. Tot ells, de condició humil i senzilla, de famílies que vivien del camp i de la pesca. Mai ningú encara ha demanat perdó per aquelles morts.

PERE JUHÉ PREMIS ATENEUS 2008

El dia 16 de desembre va tenir lloc, a l’auditori de la Torre Agbar. l’acte de lliurament dels Premis Ateneus que cada any atorga la Federació d’Ateneus de Catalunya. L’Ateneu hi va ser present, representat per la presidenta Matilde Marcé, el vicepresident Miquel Patón, els vocals Valentí Julià i Fèlix Puig i la sòcia Glòria. Hi va haver el lliurament dels diplomes d’aniversari, un dels quals va ser per a l’Ateneu Cultural Catalònia de la nostra ciutat, que ha complert els 25 anys. Per molts anys!; un sentit homenatge a Josep Tubau i Comerma, mort als 82 anys, membre del Consell assessor de la Federació d’Ateneus;el premi al concurs “Jove proposa. Fes teu l’Ateneu”; els diferents premis, dels quals destaquem el de l’Activitat Sociocultural, atorgat a la Va Mostra de Grups Infantils de Catalunya del Casal Cultural Codinenc de Sant Feliu de Codines. Aquesta Mostra és itinerant i el nostre grup de teatre Margarida Xirgu la va organitzar l’any 2006. Per acabar es van lliurar els premis de reconeixement´ Acabat l’acte, va tenir lloc un refrigeri, durant el qual vam poder saludar el president de la Federació i altres coneguts.

ATENEU

23

MEMÒRIA HISTÒRICA

Llei de la memòria històrica, fosses comunes, morts enterrats al Valle de los Caídos, morts a les cunetes..., rancor, perdó, oblit, vet aquí unes paraules que s’han pronunciat molt sovint darrerament, però què amaguen de debò? En primer terme, dolor, dolor de tantes i tantes persones que van perdre algun o alguns familiars, el pare, el marit, el fill, etc. en aquella guerra incivil i tant d’una banda com de l’altra. Els vagin matar, els uns i els altres, sense judici o amb judici sumaríssim, amb més o menys crueltat, per les seves conviccions polítiques o religioses o per revenges o potser, en alguns casos, per tenir les mans tacades de sang, que també n’hi havia, el final per a tots ells va ser el mateix, la mort. Per a mi tots aquells morts, tant els de la banda republicana com de la franquista, formen part de la memòria històrica i, si no som capaços de reconèixer aquesta realitat, oblidem part del nostre passat i oblidar-lo pot portar-nos a repetir-lo. Ja sé que el que acabo d’escriure no és políticament correcte, perquè diuen que els morts de la banda feixista ja van ser recordats i lloats durant els llargs anys de la Dictadura (i ara alguns fins i tot beatificats per l’Església). És veritat, però no per això ara han de caure en l’oblit o, més ben dit, no podem ignorar que també van ser víctimes de l’odi i que ni l’odi ni qualsevol altra raó no legitimen l’assassinat. Potser sí que els seus noms eren gravats en aquells monuments a l’entrada de molts pobles de Catalunya, a l’Hospitalet prop del pas a nivell, que les autoritats ornaven d’una corona de flors un cop l’any, després d’una missa, i rebien per tant un homenatge, un recordatori, tanmateix ben migrat, sobretot si havien mort sense motiu o culpa. Recordo que a casa m’havien explicat que, al començament de la guerra, havien trobat aquell o aquell altre conegut en una cuneta de qualsevol de les nostres carreteres, els havien executat en molts casos perquè anaven a missa o eren amos i eren de dretes o perquè, simplement, algú els tenia enveja, cosa que, d’altra banda, també va passar durant la repressió franquista. (L’enveja sembla el nostre vici nacional més estès). De morts injustes n’hi va haver per totes dues bandes i negar-ho o amagar-ho és injust per als innocents. Si avui en parlo és perquè una persona, que aprecio i que tenia per equànime, m’ha dit que els morts del bàndol republicà s’han exagerat i que hem d’entendre que l’odi a l’Església i als amos era comprensible atesa la injusta situació social que el poble havia patit durant anys i anys, i l’esclat de la violència contra les persones i el que representaven era comprensible. Excusava, per tant, no solament la destrucció d’esglésies, obres d’art, arxius, etc., és a dir del nostre patrimoni, sinó també els assassinats indiscriminats que es van cometre aleshores a casa nostra! No m’ho podia creure! I no nego que

24

hi hagués una part de raó en l’odi a l’Església i als que manaven, però això mai no justifica, al meu entendre, aquella violència extrema. Quan vam parlar, jo acabava de llegir “El silenci de les campanes” de Jordi Albertí i encara estava sota la impressió que m’havien fet, no solament l’execució de tanta gent, sobretot de tants sacerdots, sinó a més les tortures que els van infligir i veure, d’altra banda, com una persona normal i corrent es transformava en un botxí, com el cas d’un petit propietari pagès, casat i amb fills, Genís Serrat dit “Gaspar”, del Comitè d’Orriols, un poble aleshores de només 300 habitants, que “va decidir fredament la mort de 53 persones del seu entorn“. D’altra banda, en el número d’agost de la revista SAPIENS, un reportatge ens revelava, si més no a mi, que no n’havia sentit a parlar mai, com la Brigada de la Muerte, formada per una quarantena d’incontrolats procedents de Sants, Collblanc i la Torrassa, amb el seu cap Pasqual Fresquet, a bord d’un òmnibus, “van fer batudes a la cacera de feixistes durant l’estiu de 1936 que van acabar amb almenys 250 execucions” a les demarcacions de Tarragona, Saragossa i Terol. Cal oblidar aquests morts? Cal oblidar els morts de la repressió franquista? No. Units en la memòria, els podem plorar, tots. I perdonar-nos els uns als altres. Només així tots ells podran descansar en PAU i nosaltres viure en PAU. Finalment, per si algú pensa una altra cosa, vull deixar clar que la família de la meva mare, tradicionalment d’esquerres i republicana, va patir la repressió de la postguerra, tot i que per sort no hi va haver cap mort. Un dels meus oncles va ser empresonat i condemnat a mort en primera instància, sentència revocada en un segon procés, que va ser possible perquè es van presentar un important nombre de signatures de persones de dretes de la nostra ciutat a favor seu, encapçalades per la de la viuda de Just Oliveras. Condemnat aleshores a 12 anys de presó, amb diferents indults en va sortir al cap de 28 mesos, amb la salut força malmesa. Era d’esquerres i republicà, però mai no havia tingut cap càrrec polític ni havia fet cap mal a ningú. La seva detenció per un fet fortuït, l’incendi d’una caixa de petards que tenia a la seva armeria, va anar seguida d’un reguitzell de denúncies. L’altre oncle era regidor per ERC al nostre ajuntament i va ser agafat i tancat durant 5 mesos a Montjuïc i la seva dona condemnada a netejar comunes. D’altra banda, el meu pare no va poder tornar de França fins a finals de 1945 acusat de desafecto al régimen. Per sort, ja ho he dit abans, no vam haver de lamentar cap mort. En el Xipreret del setembre de 2005, acabava un article sobre els camps de Mathausen i Dachau amb una cita de Santayana: Aquells que no saben recordar-se del passat estan condemnats a reviure´l. Pel que fa a la nostra guerra, recordar el passat de TOTS i reconèixer els errors, els uns i els altres, podria evitar una repetició d’aquells fets, cosa que vull creure que no volem cap de nosaltres.

MATILDE MARCÉ

25

OPINIÓ PUNTS DE VISTA Amb l’arribada del mes de gener un bon grapat de persones patiran la penitència d’unes festes en què, moltes vegades, s’estira més el braç que la màniga. Qui així ho ha fet no té més remei que aguantar-se i estrènyer-se el cinturó. Altres, que també han estirat més el braç que la màniga, i vaja si l’han estirat, continuen plorant i demanant ajut al govern mentre, de reüll, segueixen revisant els seus comptes a Suïssa. Malgrat tot, una cosa és certa, tots estem envoltats per la crisi. No fa pas gaire, en el programa matinal de televisió, dirigit per en Josep Cuní, en una de les tertúlies que organitza, un dels tertulians va explicar que, al Japó, no es estrany veure empreses que, en un moment de crisi com la que estem patint, reestructuren els seus objectius a mínims, quedant en un impàs d’espera fins que arribin temps millors. Ho accepten com una realitat, conscients de la situació del moment. Tots plegats, des dels directors fins als treballadors saben que cal estrènyer-se el cinturó. D’aquesta manera no han de reestructurar plantilles ni fer fora els treballadors. D’alguna manera això vincula més profundament els mateixos treballadors amb l’empresa, la fan més seva i saben que són allí per fer pinya, tots plegats, a les verdes i a les madures. Ja és ben conegut el nivell de productivitat que tenen les empreses japoneses. És una llàstima que no segueixin aquest mateix criteri en les filials que tenen a l’estranger. Tot i així, és un bon exemple de criteri empresarial, de sacrifici, de sentit social i fins i tot patriòtic. Tots units contra les vaques magres. Aquí a casa nostra són figues d’un altra paner. Per les mateix dates, s’informava d’una empresa que, malgrat aconseguir uns beneficis del voltant dels 700 milions d’Euros, en no arribar als nivells de guanys previstos, no van dubtar a acomiadar un bon nombre de

26

treballadors, com si això fes desaparèixer la crisi, els fes arribar a la xifra de beneficis no assolits i així poder pagar més dividends als seus accionistes anònims. Sí, d’aquests que paren la mà quan hi ha guanys i la retiren quan hi ha pèrdues. Bé, no és totalment així, sempre n’hi ha que queden amb el c... a l’aire: els petits inversors que són els qui acaben perdent els quartos. En fi, i retornant al tema, segueixen volent aplicar el fals criteri comptable de considerar com a pèrdua uns guanys menors del previstos. Quantes altres empreses voldrien arribar als seus percentatges de

beneficis! No és només un insult als pobres empleats despatxats, sinó també a aquells empresaris que, amb penes i treballs arriben a aconseguir mantenir l’empresa un any més. O aquells pobres que han de tancar el negoci perquè no els paguen els seus deutors i en canvi no els perdonen ni un cèntim d’impostos o no poden fer front a la liquidació de l’IVA. Quin cinisme! Només els

faltaria demanar una subvenció! Segur que més d’un d’aquests magnats sense escrúpols, quan es mira al mirall creu veure un gran patriota. Potser sí, però només de la seva butxaca, ja que aquesta és l’únic país que estimen de debò. Per acabar, i pensant en la manca de limitació que tenen alguns per guanyar el que poden i més, mentre que uns altres han d’estar permanentment emmanillats per normes, regulacions i lleis diverses, voldria fer una pregunta. No sé si ara diré una “boutade”, però aquí va la qüestió: Què és el que fa que un taxista, per exemple, estigui obligat a cobrar la baixada de bandera i els passos del taxímetre a uns preus prefixats i inamovibles, mentre que altres, com els constructors, també per exemple, puguin vendre els seus productes als preus que els dóna la gana o, almenys, al del millor postor? I això que el primer és només un servei públic, considerat per alguns un luxe, i l’altre una necessitat social. La resposta és senzilla: sempre guanyen el mateixos.

CARLES FARRÉS

27

Els refranys que diu la tieta Consol

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Antònia Caldés, Joan Costa, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany

Ceràmiques i Gres

Griferies i sanitaris

Escalfadors a gas i termes elèctrics

Accesoris de coure i llautó per lampisteria

Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé

Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49

E-mail: awyca@awyca.com · http://www.awyca.com

Amb la col·laboració de: