balanç i perspectives€¦ · 1.1.1 plans, programes, projectes i avaluació ambiental 10 1.1.2...

Balanç i perspectives de l’avaluació ambiental a Catalunya

Manuals d’avaluació ambiental 04

BIBLIOTECA DE CATALUNYA DADES CIP

Balanç i perspectives de l’avaluació ambiental a Catalunya

© Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge http://www.gencat.cat/dmah

Aquest document ha estat elaborat sobre la base del treball Estudi sobre criteris i directrius de planificació i gestió territorial aplicables a l’avaluació ambiental (2010), elaborat per ERF. Gestió i Comunicació Ambiental, SL, per encàrrec del Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Edició del llibre: octubre de 2010Tiratge: 1.000 exemplars

Disseny: Insòlit Disseny, SCPCompaginació i impressió: 9·disseny SL

DL: B-36.991-2010

Balanç i perspectives de l’avaluació ambiental a Catalunya. – (Manuals d’avaluació ambiental ; 4)BibliografiaI. Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge II. Col·lecció: Manuals d’avaluació ambiental ; 41. Medi ambient – Anàlisi d’impacte – Catalunya 2. Gestió ambiental – Catalunya – Avaluació504.54(467.1)

PRÒLEG 5

INTRODUCCIÓ 7

ABREVIATURES I ACRÒNIMS 8

1. L’AVALUACIÓ AMBIENTAL A CATALUNYA. PERSPECTIVA GENERAL 9

1.1. Context general de l’avaluació ambiental 10

1.1.1 Plans, programes, projectes i avaluació ambiental 10

1.1.2 Evolució del marc normatiu i organitzatiu 11

1.2. Els processos de tramitació 15

1.2.1 En relació amb els plans i programes 15

1.2.2 En relació amb els projectes 17

1.3. Balanç de l’actuació de l’Oficina d’Avaluació Ambiental 19

1.3.1 Emissió de resolucions i altres documents d’avaluació 19

1.3.2 Millora de processos i metodologies 23

1.3.3 Contribució al canvi sostenibilista del país 24

1.4. Eines per a l’avaluació ambiental 25

1.4.1 Elaboració de materials específics i divulgació 25

1.4.2 Participació i informació 27

2. EL MARC D’ACTUACIÓ I ELS CONDICIONANTS 29

2.1. El marc d’actuació 30

2.2 Els condicionants 33

2.2.1 Condicionants extrínsecs 33

2.2.2 Condicionants intrínsecs 34

3. L’EXPERIÈNCIA I LES CONTRIBUCIONS DE L’AVALUACIÓ AMBIENTAL 35

3.1. L’experiència acumulada: reflexions i exemples 36

3.1.1 Reflexions a l’entorn dels processos d’avaluació ambiental 36

ÍNDEX

3.1.2 Resultats concrets de l’avaluació ambiental de plans i de projectes: alguns exemples il·lustratius 37

3.2. Les contribucions de l’avaluació ambiental 60

3.2.1 Inducció de canvis en la cultura de la planificació i la projectació i en el model de desenvolupament 60

3.2.2 Incorporació d’una visió proactiva a la cultura ambiental 61

3.2.3 Millora en la integració de les polítiques sectorials i la coordinació de les administracions concernides 61

3.2.4 Foment d’eines i processos de consulta i participació 62

4. VALORACIÓ GLOBAL, REPTES I OPORTUNITATS DE L’AVALUACIÓ AMBIENTAL 63

4.1. Valoració global de la incidència de l’avaluació ambiental 64

4.2. Debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de l’avaluació ambiental 66

4.3 Àrees d’atenció especial, propostes i reptes 67

4.3.1 El rol dels promotors i equips redactors 67

4.3.2 El rol de l’Oficina d’Avaluació Ambiental 68

4.3.3 El rol de les administracions afectades 69

4.3.4 Els processos participatius 69 4.3.5 L’avaluació ambiental i l’Estratègia de desenvolupament

sostenible de Catalunya 70

4.3.6 Reptes de futur per a l’avaluació ambiental 71

ANNEX. CRITERIS GENERALS D’AVALUACIÓ AMBIENTAL 73

1. Matriu territorial i usos del sòl 75

2. Patrimoni natural i paisatgístic i biodiversitat 77

3. Assentaments humans i política d’habitatge 79

4. Mobilitat i infraestructures viàries i ferroviàries 81

5. Activitats econòmiques 83

6. Cicle de l’aigua 85

7. Energia 87

8. Atmosfera 89

9. Residus 91

10. Canvi climàtic 93

BALANÇ I PERSPECTIVES DE L’AVALUACIÓ AMBIENTAL A CATALUNYA 5

1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Pròleg

Des de l’any 2003, la nostra tasca dins el Govern ha estat presidida per la ferma voluntat de contribuir a la modernització ambiental de Catalunya i de compartir el compromís d’avançar envers el desenvolupament sostenible. És aquest el context en què s’inscriu l’impuls que hem volgut donar a l’avaluació ambiental amb tots els instruments disponibles. Si bé l’avaluació ambiental abasta les decisions relatives als plans, els programes, els projectes i les activitats econòmiques, en aquesta publicació ens referirem específicament a l’avaluació ambiental dels instruments de planificació i projectació que en termes acadèmics es coneix, respectivament, com a Avaluació ambiental estratègica (AAE), referida als plans i programes, i Avaluació d’impacte ambiental (AIA), en el cas dels projectes.

L’inici de l’avaluació ambiental de projectes es remunta a Catalunya a l’any 1986, i en aquests moments està consolidada quant a la seva funció i implementació en tota mena de projectes tant d’iniciativa pública, com ara les carreteres, com d’iniciativa privada, com han estat fins ara els parcs eòlics. En canvi, l’avaluació ambiental de plans i programes ha estat una realitat iniciada i impulsada dins dels dos darrers mandats del Govern, puix que es va iniciar l’any 2005, bàsicament en l’àmbit dels plans urbanístics, i se’n va ampliar progressivament l’abast als altres tipus de plans, tant territorials com sectorials. Una fita especialment remarcable ha estat l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 6/2009, de 28 d’abril, d’avaluació ambiental de plans i programes, que ha dotat Catalunya d’un marc legislatiu propi, ha consolidat i perfeccionat el model d’avaluació ambiental de plans i programes adoptat i ha incorporat les millores aportades per l’experiència pràctica adquirida.

D’altra banda, convé destacar que l’aplicació dels nous instruments de l’avaluació ambiental ha estat especialment útil i oportuna, ja que en els dos últims mandats, i particularment en el darrer, el Govern ha dut a terme una intensa tasca de planificació en els àmbits territorial (amb tots els plans territorials parcials aprovats, entre altres), urbanístic i sectorial sense precedents a Catalunya, la qual ha cobert un buit històric que havia restat pendent en les etapes de govern anteriors.

Així doncs, hem incorporat l’avaluació ambiental a tots aquests processos de decisió, la qual cosa ha permès als diversos actors implicats (promotors i redactors dels plans, consultors, públic interessat i Administració ambiental) posar unes bases sòlides quant a sostenibilitat en els pilars de la planificació del futur del nostre país.

L’activitat de tots aquests actors ha estat molt intensa, però al mateix temps ens ha fornit a nosaltres, com a Administració ambiental, l’oportunitat de reflexionar amb amplitud de mires sobre els procediments i els processos i sobre les condicions del medi en les quals s’insereixen els plans i projectes per formular criteris i orientacions, aprendre de l’experiència acumulada i identificar els reptes i les oportunitats per al futur. Això és el que trobareu en aquesta publicació.

Expressem el nostre agraïment, i així ho fem, als qui ens han ajudat a redactar el llibre, perquè una mirada externa sobre la feina pròpia és sempre convenient, però sobretot a la professionalitat, competència i dedicació de l’equip humà de l’Oficina d’Avaluació Ambiental, que constitueixen, juntament amb el capital de coneixement que ara compartim, l’actiu principal d’aquest impuls de l’avaluació ambiental.

No obstant això, cal remarcar que l’èxit principal, més enllà de la quantitat i qualitat de la feina feta, és el perceptible avanç que ja s’ha produït envers el principal objectiu de l’avaluació ambiental, que és aconseguir que les diferents parts implicades en la formulació, aprovació i execució dels plans i projectes incorporin, des de l’inici de la seva concepció, els requeriments ambientals i en modulin les determinacions als reptes i les exigències actuals i futures per coadjuvar en la construcció d’un món més sostenible.

Francesc Baltasar i Albesa Conseller de Medi Ambient i Habitatge


Introducció

L’impuls legislatiu promogut principalment per la Unió Europea, així com un creixent concerniment de la societat europea, inclosa la catalana, han posat de manifest que avui ja no és possible plantejar cap intervenció al territori sense considerar els seus efectes ambientals. Més enllà d’aquesta evidència, i tal com mostra la definició d’horitzons i objectius a mitjà i llarg termini que també ha desenvolupat el Govern –Estratègia catalana de desenvolupament sostenible, Pla marc de mitigació del canvi climàtic, Pla de l’energia, Estratègia del vehicle elèctric...-, cal reconèixer la sostenibilitat com a valor que transcendeix la pròpia generació. Un valor que va molt més enllà del simple acompliment de la legislació vigent, que té una significació de proposta proactiva, per cert, recollida a l’Estatut de Catalunya.

Tanmateix, la sostenibilitat no seria més que un concepte merament retòric si l’ambient no esdevé un factor estratègic. Per tant, cal recollir prin cipis rectors que tractin de cohesió social i territo rial, de transversalitat, de prevenció, de precaució, de gestió del risc, de subsidiarietat, de seguretat alimentària, d’eficiència en l’ús dels recursos, de responsabilitat social i ambiental, de lluita contra el canvi climàtic, de restabliment i manteniment dels sistemes naturals i de la diversitat biològica, dels principis del model energètic, territorial i de mobilitat, de la valorització del paisatge o de la gestió integral de l’aigua i els residus. D’impuls d’una economia de baixes emissions de carboni.

L’avaluació ambiental ha esdevingut una tècnica efectiva per a normalitzar la incorporació d’aquesta perspectiva a l’acció de govern. La planificació i la programació són activitats eminentment públiques. Això fa que l’avaluació ambiental de plans i programes esdevingui una tècnica per a la incorporació de criteris ambientals i de sostenibilitat que ens ha portat a treballar principalment amb els equips de planificació sectorial del Govern, així com amb els ajuntaments. Cal constatar la utilitat de l’existència d’una tècnica amb vocació transversal i que reconeix, en primer terme, la responsabilitat del promotor per a la incorporació d’objectius de qualitat ambiental, de minimització d’impactes, per a la preservació i la recuperació de la funcionalitat dels sistemes naturals i per a la contenció en l’ús de recursos no renovables. El disseny i l’execució de projectes té un component públic –carreteres, metro, regadius...- i també privat –parcs eòlics, fotovoltaics, actuacions en sòl no urbanitzable...-. En aquest cas, la llarga tradició de l’avaluació ambiental de projectes ha estat reforçada pels marcs establerts en l’avaluació dels plans i els programes, on s’han definit criteris que han permès abordar l’avaluació des d’una perspectiva escalar.

En definitiva, es tracta d’una tècnica i una tasca amb poca projecció pública perquè s’exerceix en el procés de planificació i projectació, ambdós, processos interns de l’Administració. I, tanmateix, els resultats tenen una gran transcendència pública, perquè els plans i els projectes es tradueixen al final en artefactes territorials que transformen l’entorn, o en la seva absència. Per bé que imperfecte, la transparència i la consulta pública inherents al procés i la praxi que l’ha desenvolupat permet també la implicació de la ciutadania concernida des dels inicis dels processos de planificació i disseny.

L’avaluació ambiental, per la seva naturalesa i vocació, no és l’origen ni el final de la bondat ambiental d’aquestes transformacions que, en definitiva, responen a les orientacions politicotècniques dels responsables sectorials –i per tant, correspon a cadascú valorar el grau d’integració de criteris ambientals realment assolits-. Ara bé, l’aplicació sistemàtica i generalitzada d’aquesta tècnica ha permès, com deia, la normalització de la incorporació de criteris ambientals en l’acció pública i la garantia de la coherència ambiental del conjunt de decisions públiques que afecten el territori des de la perspectiva ambiental.

Avui, ningú no discuteix que cal revisar el projecte, posem per cas, d’una carretera, si afecta una ermita. Fa cent anys això no era així. Ha calgut un procés legislatiu i de concerniment per integrar el patrimoni arquitectònic com un bé públic que cal tenir en consideració per a la intervenció territorial i que cal restaurar, preservar i gestionar. Amb el patrimoni natural, els recursos no renovables i la qualitat del medi que afecten la nostra salut, a l’eficiència de les nostres activitats productives i a la nostra qualitat de vida, encara no som al cap del carrer. Però hem iniciat el camí amb determinació. L’avaluació ambiental ha estat i seguirà sent un instrument molt valuós, per bé que no és l’únic ni, probablement, el més determinant per al canvi sostenibilista que ens és imprescindible. Els equips i la praxi estan a punt, com crec que aquesta publicació posa de manifest. Un bon punt de partida per abordar millores administratives, d’instruments d’anàlisi i seguiment, de més participació i d’una millor integració de la sostenibilitat en la presa de decisions i en la seva execució. Em sumo a l’agraïment de les persones que des de l’Administració i des de l’àmbit privat treballen dia a dia amb convicció i rigor.

Frederic XimenoDirector general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat

8 BALANÇ I PERSPECTIVES DE L’AVALUACIÓ AMBIENTAL A CATALUNYA

Abreviatures i acrònims

AAE Avaluació ambiental estratègica

AIA Avaluació d’impacte ambiental

DAR Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural

DIA Declaració d’impacte ambiental

DMAH Departament de Medi Ambient i Habitatge

DPTOP Departament de Política Territorial i Obres Públiques

GEH Gasos amb efecte d’hivernacle

ISA Informe de sostenibilitat ambiental

ISAP Informe de sostenibilitat ambiental preliminar

OAA Oficina d’Avaluació Ambiental

OTAA Oficines territorials d’avaluació ambiental

POUM Pla d’ordenació urbanística municipal

PPU Pla parcial urbanístic

1. L’AVALUACIÓ AMBIENTAL A CATALUNYA. PERSPECTIVA GENERAL


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

1. L’AVALUACIÓ AMBIENTAL A CATALUNYA. PERSPECTIVA GENERAL

1.1 Context general de l’avaluació ambiental

1.1.1 Plans, programes, projectes i avaluació ambiental

Les obligacions jurídiques i les eines metodològiques destinades a assolir una integració plena de la dimensió ambiental en els plans i en els projectes són encara molt recents al nostre país1, tot i l’existència de nombrosos antecedents d’interès. A escala del projecte, a finals de la dècada de 1980 l’avaluació d’impacte ambiental va esdevenir imperativa en determinats supòsits. Tanmateix, no va ser fins a l’any 2005 que va començar formalment l’aplicació de l’avaluació ambiental de plans i programes amb la creació de les oficines territorials d’avaluació ambiental (OTAA) en el marc dels Serveis Territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH). L’any següent, va ser creada la Subdirecció General d’Avaluació Ambiental, adscrita a la Direcció General de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat del DMAH2.

Tradicionalment, la consideració de les possibles repercussions ambientals en les decisions que s’adoptaven durant l’elaboració, la tramitació i l’execució d’un pla o d’un projecte ha estat molt limitada o nul·la. En aquest sentit, els condicionants econòmics, socials, polítics, etc., tenien (i sovint encara tenen) un pes molt superior als ambientals.

Així mateix, la manca, fins a èpoques molt recents, de planificació física en molts àmbits i escales i l’escassa interrelació entre els instruments existents han constituït una dificultat afegida. Durant el segle XX, l’ordenació territorial s’ha anat conformant precàriament d’acord amb dos tipus de decisions preses a escales diferents i freqüentment d’una manera inconnexa. D’una banda, les infraestructures (especialment les viàries), plantejades en molts casos des d’una escala territorial de país. D’altra banda, els plans urbanístics, a escala de ciutat (tot i que, en ocasions, d’àmbit plurimunicipal). En general, els instruments de planificació territorial de gran abast territorial o de planificació sectorial (energètics, hidrològics, agraris, forestals, etc.) han estat inexistents o amb un grau d’incidència molt baix. De les diverses formes de planificació, el planejament urbanístic municipal ha estat el més implantat al nostre país, amb una llarga trajectòria recorreguda des de la meitat del segle XIX a partir dels primers plans d’alineacions, d’eixample i de reforma interior. En aquests moments, una gran majoria dels municipis catalans disposa d’instruments de planejament urbanístic propis que ordenen el seu territori, si bé habitualment han centrat la seva atenció únicament en els sòls urbans i en aquells altres destinats a ser-ho. Cal remarcar també que l’escala d’ordenació municipal no permet abordar molts aspectes territorialment i ambientalment claus que requereixen una perspectiva més àmplia i uns altres instruments d’ordenació i de gestió.

L’increment progressiu de la consciència ambiental i de les exigències socials i legislatives, i també l’important desplegament de la planificació territorial i sectorial a Catalunya en els anys més recents, han representat un pas decisiu per a la superació de les mancances assenyalades i han creat un marc més adequat per a la integració dels requeriments ambientals.

Cal destacar, en aquest sentit, dos fets especialment significatius. En primer lloc, l’aparició, com a eix bàsic de la legislació urbanística catalana (i, per extensió, de l’activitat urbanística), del principi jurídic de desenvolupament urbanístic sostenible, emmarcat en les premisses de la Conferència de Rio de 1992 i de la Carta d’Aalborg, entre altres instruments a escala mundial; això ha propiciat una millora ambiental significativa en el nou urbanisme, si bé encara insuficient en conjunt. D’altra banda, l’aprovació recent d’una veritable generació d’instruments de planejament territorial, de planejament urbanístic supramunicipal i de planificació sectorial, amb un nivell de cohesió important, els quals han estat, a més, sotmesos a avaluació ambiental (vegeu 1.3.1). Bona part d’aquests plans es configuren sobre la base de l’ordenació integrada de tres sistemes territorials de gran incidència ambiental: els espais oberts, els assentaments i les infraestructures de transport.

1 Contràriament, en el cas de les activitats amb efectes potencials sobre el medi ambient, l’aplicació de mecanismes administratius de prevenció i control ambiental es remunta als anys 20 i té un extens recorregut. Actualment a Catalunya aquest àmbit de l’avaluació ambiental, que no és objecte d’aquesta publicació, és regit per la Llei 20/2009, de 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les activitats.

2 En aquesta publicació s’ha adoptat la denominació d’Oficina d’Avaluació Ambiental (OAE) per designar al conjunt de les unitats del departament de Medi Ambient i Habitatge especialitzades en l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes: la Subdirecció General d’Avaluació Ambiental i les oficines territorials d’avaluació ambiental (OTAA). Entre altres funcions, correspon a la Subdirecció General d’Avaluació Ambiental coordinar, donar suport i supervisar funcionalment l’actuació de les OTAA.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

En aquest context, els instruments d’avaluació ambiental de plans, programes i projectes esdevenen eines valuoses i imprescindibles, no solament per la seva finalitat que és garantir el tractament adequat dels aspectes ambientals en tot el cicle de vida d’aquells plans, programes i projectes amb una incidència potencialment important sobre el medi ambient, sinó també perquè el seu enfocament sistèmic i estratègic permet potenciar, en clau de sostenibilitat, la coherència i les sinergies entre els diversos instruments de planificació i de projectació i les respectives escales i àmbits temporals.

1.1.2 Evolució del marc normatiu i organitzatiu

L’aprovació l’1 de gener de 1970 de la Llei nacional de política ambiental (NEPA, The National Environmental Policy Act) als Estats Units va representar l’inici de l’avaluació ambiental de projectes. Un dels objectius de la NEPA era perfeccionar el procediment administratiu que s’utilitzava fins aleshores per aprovar projectes federals, a fi de millorar la qualitat de la presa de decisions des de la perspectiva ambiental i social.

Els principis establerts en aquesta Llei van ser determinants per al desenvolupament de les successives normatives ambientals aprovades a diversos països del món (Suècia, Alemanya, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, etc.). La Unió Europea, com s’ha dit anteriorment, no és fins a la meitat dels vuitanta que aprova la Directiva 85/337/CEE, relativa a l’avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient. D’acord amb aquesta Directiva, l’objectiu de l’avaluació ambiental de projectes és avaluar les repercussions sobre el medi dels projectes públics o privats que puguin tenir efectes significatius sobre el medi. A escala estatal i catalana, aquesta normativa europea va ser transposada amb certa celeritat mitjançant el Reial decret legislatiu 1302/1986 i el Decret 114/1988, respectivament. Posteriorment, d’acord amb l’experiència de la seva aplicació, la UE va aprovar la Directiva 97/11/CE (que modifica la Directiva 85/337/CEE), amb l’objectiu d’aclarir, completar i millorar les normes relatives al procediment d’avaluació de projectes (vegeu la taula 1.1).

A diferència dels projectes, l’avaluació ambiental de plans i programes té un origen molt més recent, l’inici del qual és l’aprovació de la Directiva 2001/42/CE, sobre l’avaluació dels efectes de certs plans i programes sobre el medi ambient. L’objectiu d’aquesta Directiva és assolir un elevat nivell de protecció del medi ambient i contribuir a la integració dels aspectes ambientals en la preparació i adopció de plans i programes [...] que puguin tenir efectes significatius en el medi ambient. Aquesta Directiva fixa els principis generals d’un sistema d’avaluació ambiental estratègica, en defineix l’àmbit bàsic d’aplicació i estableix un procediment mínim que confereix als estats membres una gran flexibilitat a l’hora d’establir procediments i metodologies per a l’avaluació. El termini per a l’entrada en vigor de la legislació nacional de transposició de la Directiva va finalitzar el 21 de juliol de 2004.

La transposició d’aquesta Directiva a l’Estat espanyol es va fer, amb retard, mitjançant la Llei 9/2006, sobre avaluació dels efectes de determinats plans i programes sobre el medi ambient. A Catalunya, l’aplicació de l’avaluació ambiental estratègica va avançar la transposició de la Directiva en l’àmbit del planejament urbanístic (Llei 10/2004, de modificació de la Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme, per al foment de l’habitatge assequible, de la sostenibilitat territorial i de l’autonomia local), sense concretar-ne, però, el procediment administratiu. No va ser fins a l’aprovació del Reglament de la Llei d’urbanisme (Decret 305/2006) que es va establir un procediment formal d’avaluació ambiental dels plans urbanístics i es va definir el contingut dels seus informes de sostenibilitat ambiental.

Finalment, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 6/2009, d’avaluació ambiental de plans i programes, que transposa a l’ordenament jurídic català la Directiva 2001/42/CE i que ha afegit nous elements a l’avaluació ambiental del planejament urbanístic i territorial. Aquesta Llei estableix un marc normatiu propi i comú per a l’avaluació ambiental de tots els plans tramitats a Catalunya, bé siguin sectorials, territorials o urbanístics. D’acord amb la Llei, l’objectiu de l’avaluació ambiental és garantir la integració dels valors i els criteris ambientals en la preparació, l’aprovació i el seguiment dels plans i programes que poden tenir efectes significatius sobre el medi ambient. Cal remarcar la significació que s’atorga en aquesta definició a la finalitat integradora de la dimensió ambiental i la importància de considerar totes les fases del pla o programa avaluat (és a dir, tot el seu cicle de vida), fet que comporta estendre l’avaluació ambiental a les fases posteriors a l’aprovació (desenvolupament, execució, funcionament...) mitjançant el seguiment.

A banda d’aquesta legislació bàsica, cal remarcar que hi ha un elevat nombre de normativa sectorial relacionada amb l’avaluació ambiental. Per exemple, en el cas dels projectes, cal considerar diverses disposicions d’àmbit català que estableixen l’obligatorietat que certs tipus de projectes i instal·lacions segueixin el tràmit d’avaluació d’impacte ambiental, com ara activitats extractives (Llei 12/1981 i Decret 343/1983), carreteres (lleis 7/1993 i 6/2005 i Decret 293/2003), aeroports (Llei 19/2000) o parcs eòlics (Llei 20/2009 i Decret 147/2009), entre d’altres.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Taula 1.1. Evolució de la normativa bàsica relacionada amb l’avaluació ambiental de projectes, plans i programes.

Any Normativa bàsica relacionada amb l’avaluació ambiental

EUROPEA

1985 Directiva 85/337/CEE, relativa a l’avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient.

1997 Directiva 97/11/CE, que modifica la Directiva 85/337/CEE, relativa a l’avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient.

2001 Directiva 2001/42/CE, relativa a l’avaluació ambiental de determinats plans i programes sobre el medi ambient.

ESTATAL

1986 Reial decret legislatiu 1302/1986, sobre avaluació d’impacte ambiental.

1988 Reial decret 1131/1988, que estableix el Reglament pel qual es desenvolupa el RDL 1302/1986.

2001 Llei 6/2001, que modifica el RDL 1302/1986, d’avaluació d’impacte ambiental.

2006

Llei 9/2006, sobre avaluació dels efectes de determinats plans i programes en el medi ambient.

Llei 27/2006, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia en matèria de medi ambient.

2008 Reial decret legislatiu 1/2008, pel qual s’aprova el text refós de l’avaluació d’impacte ambiental de projectes.

2010 Llei 6/2010, que modifica determinats aspectes del Reial decret legislatiu 1/2008.

CATALANA

1988 Decret 114/1988, d’avaluació d’impacte ambiental.

1999 Decret 136/1999, que desenvolupa la Llei 3/1998.

2006 Llei 12/2006, de mesures en matèria de medi ambient.

2009 Llei 6/2009, d’avaluació ambiental de plans i programes.

Tanmateix, pel que fa a l’avaluació ambiental de plans i programes, atès que el nombre més elevat de plans objecte d’avaluació ambiental correspon a instruments de caràcter urbanístic (vegeu l’apartat 1.3.1), bona part de les disposicions aplicables són a la legislació urbanística, la qual ha incorporat progressivament qüestions ambientals en el seu articulat i ha estat objecte de nombrosos canvis al llarg de la darrera dècada (vegeu la taula 1.2). Com s’ha dit anteriorment, el Reglament de l’any 2006 és en aquests moments la referència principal.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Taula 1.2. Legislació urbanística recent.

Legislació recent en matèria d’urbanisme

2002 Llei 2/2002, d’urbanisme.

2003Decret 287/2003, pel qual s’aprova el Reglament parcial de la Llei 2/2002, d’urbanisme.

2004Llei 10/2004, de modificació de la Llei 2/2002, d’urbanisme, per al foment de l’habitatge assequible, de la sostenibilitat territorial i de l’autonomia local.

2005 Decret legislatiu 1/2005, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’urbanisme.

2006 Decret 305/2006, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’urbanisme.

2007 Decret llei 1/2007, de mesures urgents en matèria urbanística.

2009 Llei 26/2009, de mesures fiscals, financeres i administratives (article 48-51).

2010 Decret legislatiu 1/2010, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’urbanisme.

Pel que fa als aspectes organitzatius i funcionals, d’acord amb el Decret 289/2006, de 4 de juliol, de reestructuració parcial del Departament de Medi Ambient i Habitatge, correspon a la Direcció General de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat exercir les competències que corresponen al Departament en relació amb el procediment d’avaluació ambiental de plans i programes, d’acord amb la normativa vigent; participar en la Ponència Ambiental, d’acord amb l’article 22.2 del Decret 136/1999, de 18 de maig, de Reglament de desplegament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, i donar-li suport en relació amb el procediment d’avaluació d’impacte ambiental de projectes. La Subdirecció General d’Avaluació Ambiental, adscrita com s’ha dit anteriorment a l’esmentada Direcció General, té encomandes, entre altres funcions:

• Establir les directrius per a l’avaluació ambiental de plans i programes.

• Dur a terme l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes, en els termes que preveu la normativa aplicable; coordinar, donar suport i supervisar funcionalment l’actuació de les OTAA, i determinar els expedients que els correspon tramitar. A la pràctica, la Subdirecció General duu a terme directament els procediments d’avaluació del planejament territorial i sectorial, i també l’avaluació dels plans directors urbanístics, mentre que les OTAA desenvolupen els procediments d’avaluació dels plans d’ordenació urbanística municipal i el planejament urbanístic derivat.

• Elaborar un banc de dades sobre informació ambiental disponible per a l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes i facilitar l’accés públic a la informació.

• Assessorar els promotors de plans, programes i projectes en relació amb els aspectes procedimentals i sobre l’existència i disponibilitat d’informació per a l’avaluació ambiental.

• Fer el seguiment dels aspectes ambientals dels plans i programes i dels projectes previstos, en els termes que preveu la normativa aplicable.

• Elaborar un banc de dades sobre informació ambiental disponible per a l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes.

Anteriorment, mitjançant el Decret 125/2005, de reestructuració dels Serveis Territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge, havien estat creades les cinc oficines territorials d’avaluació ambiental distribuïdes pel territori català de la manera següent (figura 1.1):


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Figura 1.1. Localització de les cinc oficines territorials d’Avaluació Ambiental (OTAA) en el context català i àmbits territorials d’actuació de cadascuna.

Cada OTAA depèn, com a àrea funcional, del servei territorial corresponent del DMAH. Les funcions de les oficines territorials són les següents:

• Rebre i fer el seguiment de les sol·licituds d’avaluació ambiental de plans, programes i projectes.

• Tramitar els expedients d’avaluació ambiental que siguin competència dels serveis territorials i fer la proposta de resolució corresponent.

• Trametre a l’òrgan competent els expedients d’avaluació ambiental que no siguin competència dels serveis territorials i col·laborar-hi en la tramitació i resolució.

• Informar i assessorar en relació amb l’avaluació ambiental a ens locals, empreses i ciutadania.

• Emetre els informes sobre els plans, programes i projectes que li siguin requerits.

• Fer el seguiment de l’avaluació ambiental dels plans, programes i projectes del seu àmbit territorial.

• Qualsevol altra funció de naturalesa anàloga que li sigui encarregada.

L’existència d’uns serveis descentralitzats facilita una avaluació més propera al territori. Els plans, programes i projectes que tenen un abast territorial molt significatiu (com poden ser els plans territorials parcials o els plans sectorials que incideixen sobre el conjunt del país) són avaluats pels serveis centrals amb la col·laboració, quan pertoca, de les oficines territorials.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

1.2 Els processos de tramitació

1.2.1 En relació amb els plans i programes

L’avaluació ambiental d’un pla o programa segueix un plantejament força lineal, íntimament associat a la tramitació mateixa del pla o programa.

Els tràmits d’avaluació ambiental del planejament territorial i de l’urbanístic o de la planificació sectorial (plans de mobilitat, plans d’infraestructures de mobilitat, plans de regadiu, plans d’equipaments comercials, etc.) segueixen en tots els casos unes pautes bàsiques força similars, si bé amb algunes diferències que són comentades oportunament. A continuació, s’exposen, sintèticament, les principals fites de l’avaluació ambiental d’un pla o programa (vegeu també l’esquema de la figura 1.2).

El primer pas consisteix a determinar si el pla o programa està subjecte a avaluació ambiental perquè s’inclou en els supòsits de l’annex I i dels articles 6 i 7 de la Llei 6/2009. Si no és així, caldrà verificar si està sotmès a un procediment preliminar anomenat de “decisió prèvia d’avaluació ambiental” (d’acord amb l’article 8 i l’annex II de la Llei 6/2009); si és el cas, caldrà que l’òrgan ambiental, amb consulta prèvia a les administracions afectades, emeti una resolució específica sobre la necessitat o no d’iniciar el procediment d’avaluació estàndard.

L’avanç de pla –en els casos on la normativa preveu aquesta figura, que sobretot fan referència al planejament territorial i urbanístic- ha d’incorporar l’Informe de sostenibilitat ambiental preliminar (ISAP). Constitueix el primer document generat pel promotor sotmès a tràmit. En el cas d’un pla on no resulti obligatori el document d’avanç (situació freqüent en plans de caràcter sectorial) però que estigui sotmès a avaluació ambiental, caldrà presentar exclusivament l’ISAP, amb el grau de detall que correspongui al nivell de desenvolupament del pla avaluat.

L’avanç pot ser sotmès a exposició pública en el cas que normativament estigui previst (per exemple, els plans d’ordenació urbanística municipal). A partir d’aquesta documentació, el DMAH ha d’emetre el Document de referència (DR) després d’una fase de consultes preceptives a les administracions públiques afectades i el públic interessat.

En el cas del planejament urbanístic, el termini per emetre el document de referència (inclosa la fase de consultes) és de dos mesos des de la recepció de l’avanç. A més, des de l’entrada en vigor de la Llei 6/2009, el DPTOP ha de lliurar, en el termini d’un mes, un informe urbanístic i territorial (que el Document de referència ha d’incorporar com a annex) amb la valoració de l’adequació de l’avanç del pla a la legislació urbanística vigent, a les directrius del planejament territorial i als criteris de desenvolupament urbanístic sostenible. En altres tipus de plans i programes, el Document de referència s’ha de notificar al promotor en el termini d’un mes des de la finalització de la fase de consultes.

Posteriorment, una vegada finalitzada la redacció del pla o programa per a l’aprovació inicial del pla (en el cas del planejament territorial i urbanístic) o una versió tècnicament completa (en el cas del planejament sectorial), se sotmet a informació pública durant un període mínim de 45 dies i a la recollida d’informes preceptius, entre els quals els determinats en el DR i generalment el de l’òrgan ambiental. El pla o programa ha d’incorporar l’Informe de sostenibilitat ambiental (ISA) corresponent, on s’avaluen amb detall les implicacions ambientals de les seves determinacions a partir de les indicacions establertes al Document de referència.

Un cop finalitzat el període d’informació pública (rebuts els informes de les administracions afectades i analitzades les al·legacions i aportacions realitzades), es prepara una nova versió del pla destinada a l’aprovació provisional (aquest supòsit s’esdevé sempre en el cas del planejament urbanístic però no necessàriament en altres tipus de plans) o a la definitiva. En tots dos casos, el promotor ha d’elaborar una proposta de memòria ambiental on fa una valoració general de tot el procés d’avaluació i de les millores ambientals introduïdes al llarg de la tramitació.

La memòria ambiental ha de ser objecte d’una resolució de conformitat per part de l’òrgan ambiental en un termini de tres mesos (o d’un mes, si es tracta de planejament urbanístic) perquè es produeixi l’acte formal següent d’aprovació del pla o programa. La memòria ambiental i l’acord de l’òrgan ambiental són requisits previs i indispensables per a l’aprovació vàlida d’un pla o programa, o d’una modificació, sotmesos a avaluació ambiental. Les determinacions contingudes a la resolució ambiental han de ser incorporades al pla o programa, i, si no ho són, la seva no-inclusió ha de ser motivada.

La presa en consideració de l’ISA, la memòria ambiental i l’acord de l’òrgan ambiental s’han de fer constar en l’acord aprovatori del pla o programa mitjançant una declaració específica en què, en el cas de discrepàncies amb els resultats de l’avaluació ambiental, cal justificar-ne els motius i les mesures adoptades.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Figura 1.2. Esquema del procés de tramitació d’un pla o programa.

• Nova proposta de pla

Proposta de Memòriaambiental

ISA

Decisió prèvia d’avaluació ambiental motivadasegons criteris del’annex II (1 mes)

Inici del procés de tramitaciódel pla o programa

Està inclòs en els supòsits del’annex I o l’article 6 de la Llei

6/2009?

Està sotmès a decisió prèvia d’avaluació ambiental

(annex II)?No

Avanç de Pla(en els supòsits previstos normativa-ment en el cas de plans i programes no urbanístics és freqüent que no hi hagi avanç de pla, però sempre cal presentar ISA preliminar)

Si

Exposició pública de l’avanç(si està previst normativament)

Fase de consultes prèvies

del DMAH


del DMAH

Documentació sufi cientsobre la potencial incidència

ambiental

Document de referència

Modifi cacions (si s’escau) al Pla o Programa, que ha d’incorporar,en la seva documentació, la Memòria ambiental

Aprovació provisional (si s’escau)i/o defi nitiva

ISA preliminar

• Pla per a l’aprovació inicial (planejament)

• Pla tècnicament acabat (planificació sectorial)

ISA

Resolució sobre laMemòria ambiental(3 mesos, 1 mes per

planejament)

Si

Órgan ambiental

Document general

Procediment facultatiu

Informació pública (45 dies) i sol·licitud d’informe als organismes afectats


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

1.2.2 En relació amb els projectes

L’avaluació ambiental de projectes segueix (malgrat les diferències escalars i conceptuals) un esquema metodològic similar al que ha estat exposat per als plans i programes3 (vegeu la figura 1.3).

En primer lloc, cal determinar si el projecte en qüestió està inclòs en els supòsits previstos legalment (Reial decret legislatiu 1/2008, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’avaluació d’impacte ambiental de projectes, en endavant RDL 1/2008), o bé si està sotmès a decisió prèvia d’avaluació ambiental. En aquest segon cas, el promotor del projecte haurà d’aportar documentació suficient sobre la incidència ambiental potencial perquè l’òrgan ambiental pugui emetre, d’acord amb els criteris definits a l’annex III del RDL 1/2008 i després del corresponent període de consultes prèvies, una resolució sobre la necessitat o no de sotmetre el projecte a avaluació ambiental.

Si escau el tràmit d’avaluació d’impacte ambiental, es redacta un document ambiental inicial (d’acord amb l’article 6 del Reial decret legislatiu 1/2008). A partir d’aquesta documentació, el DMAH ha d’emetre, en el termini de dos mesos, un informe d’abast i contingut de l’Estudi d’impacte ambiental (EIA), després d’una fase de consultes prèvies.

En una segona fase, un cop redactat l’EIA corresponent, aquest EIA juntament amb el projecte seran sotmesos a informació pública durant un període de temps determinat pel procediment d’autorització corresponent. Paral·lelament, cal sol·licitar als organismes afectats els informes respectius en relació amb el projecte. L’òrgan ambiental disposa de quatre mesos per emetre la Declaració d’impacte ambiental (DIA) formulada per la Ponència Ambiental del DMAH, la qual pot ser favorable o desfavorable (en aquest segon cas, cal desestimar el projecte o reformular-lo completament).

El projecte –abans de ser aprovat definitivament- haurà d’incorporar (si s’escau) les modificacions fruit de les al·legacions presentades al llarg del període d’informació pública, i també les determinacions que es derivin de la DIA.

Un cas particular de l’avaluació ambiental de projectes són els parcs eòlics (i fotovoltaics), els quals disposen d’una regulació específica pel que fa a la seva tramitació que té com a finalitat simplificar els complexos tràmits que havien de seguir aquestes instal·lacions i racionalitzar-ne la implantació en el territori mitjançant la designació de zones de desenvolupament prioritari (ZDP), considerades òptimes ambientalment, paisatgísticament, urbanísticament i tècnicament. El Decret 147/2009, de 22 de setembre, regulador de la tramitació de parcs eòlics i fotovoltaics, està orientat a facilitar l’assoliment dels objectius del Pla de l’energia en matèria d’energia eòlica (una potència instal·lada de 3.500 MW l’any 2015)4.

3 De fet, seria més correcte dir que és l’avaluació ambiental de plans i programes la que segueix un esquema similar a la dels projectes, atès que aquesta última es va iniciar molt abans.

4 En el moment d’aprovar aquest Decret, hi havia 448 MW eòlics en servei, 349,4 en construcció i 1.100 MW autoritzats.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Figura 1.3. Esquema del procés de tramitació d’un projecte.

Resolució sobre si cal o no l’avaluació ambiental segons

criteris annex III del RDL 1/2008 (1 mes)

Inici del procés de tramitaciódel projecte

Està inclòs en els supòsits del’annex I de la normativa?

Està sotmès a decisió prèvia d’avaluació ambiental

(annex II)?No

Si


del DMAH (1 mes)


del DMAH (1 mes)

Document ambiental inicial (d’acord amb l’article 16

del RDL 1/2008)

Informe d’abast i contingutde l’EIA (1 mes)

Informació pública(segons la durada prevista

d’acord amb la tramitació del tipus de projecte)

i sol·licitud d’informe als organismes afectats

Modifi cacions (si s’escau) al projecte resultat d’al·legacions i/o de la DIA

Aprovació del projecte

Si

Document ambiental inicial

(d’acord amb l’article 6 del RDL 1/2008)

Avançde projecte

Órgan ambiental

Document general

Procediment facultatiu

Estudi d’impacte ambientalProjecte

Declaració d’impacte ambiental

(DIA, 4 mesos)

Tramitacióurbanísticadel projecte(si s’escau)


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

1.3 Balanç de l’actuació de l’Ofi cina d’Avaluació Ambiental

Tot i els pocs anys transcorreguts d’ençà de la creació de l’OAA i dels seus serveis territorials, la tasca duta a terme ha estat considerable. Tanmateix, no sempre queda prou evidenciada, atès que una part considerable de les seves funcions resta circumscrita a informes de caràcter intern o de difusió limitada o a d’altres aspectes estratègics poc objectivables o quantificables que van molt més enllà del nombre de documents emesos en els processos avaluadors. L’objectiu d’aquest apartat és evidenciar aquest conjunt de tasques, des de les més evidents (emissió de documents associats a procediments) a les menys conegudes o intangibles.

1.3.1 Emissió de resolucions i altres documents d’avaluació

Tot seguit, se sintetitzen les principals estadístiques en relació amb el volum de documents emesos per l’Oficina d’Avaluació Ambiental en el marc dels processos d’avaluació ambiental tramitats, i es diferencien els que fan referència a projectes dels corresponents als plans i programes.

Quant als plans i programes, les dades disponibles5 mostren com (solament en relació directa amb l’avaluació ambiental del planejament territorial i urbanístic) el nombre anual de documents de referència i de resolucions (de decisió prèvia d’avaluació ambiental, sobre conformitat amb memòries ambientals i, des de 2009, sobre no-subjecció a avaluació) emesos supera cada any els 350. Solament en el trienni 2007-2009, s’han emès 247 resolucions de decisió prèvia, 630 documents de referència, 336 resolucions sobre memòries ambientals i 30 resolucions de no-subjecció. L’avaluació ambiental del planejament territorial i urbanístic representa un percentatge molt elevat del conjunt de resolucions i documents de referència emesos (un 95%) durant aquest període (vegeu la figura 1.4).

Figura 1.4. Evolució del nombre de resolucions i documents de referència emesos per l’Oficina d’Avaluació Ambiental en relació amb el planejament territorial i urbanístic.

Tot i el pes quantitativament poc elevat de l’avaluació ambiental de la planificació sectorial –al capdavall el nombre de plans a avaluar és limitat-, la seva importància qualitativa és molt significativa i abasta àmbits tan diversos com la mobilitat (Pla d’infraestructures de transport de Catalunya, Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya, plans de mobilitat urbana...), l’aigua (Pla de regadius en curs o els diversos programes de l’Agència

5 Les dades relatives al nombre d’informes i resolucions emesos pel DMAH en relació amb els plans i programes es recullen sistemàticament des de l’inici de l’activitat de l’Oficina d’Avaluació Ambiental l’any 2005. Tanmateix, les dades corresponents al període 2005-2006 estan recopilades amb una metodologia diferent i, per tant, no són directament comparables amb les dels anys posteriors. En tot cas, el gruix d’expedients d’avaluació ambiental estratègica s’inicia a partir de l’any 2007.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Catalana de l’Aigua), el canvi climàtic (Pla marc de mitigació del canvi climàtic), els residus (programes de gestió de residus municipals, industrials i de la construcció), l’habitatge (Pla territorial sectorial d’habitatge), etc. En conjunt, durant el període 2007-2009, s’han emès 32 documents de referència i 17 resolucions de memòries ambientals relacionades amb aquests tipus de plans o programes (vegeu la figura 1.5).

Figura 1.5. Evolució del nombre de resolucions i documents de referència emesos per l’Oficina d’Avaluació Ambiental en relació amb el planejament sectorial.

La taula 1.3 desenvolupa algunes d’aquestes dades segons els diversos tipus de plans i programes. Mostra també el nombre anual d’informes preceptius elaborats per les diverses oficines; cal esmentar al respecte que, a banda de la preparació i formulació de resolucions i de documents de referència, les tasques de l’OAA comporten també l’emissió d’un elevat nombre d’informes preceptius durant els procediments d’avaluació ambiental (com ara els informes sobre les aprovacions inicials dels plans territorials i urbanístics) o al seu marge (planejament no sotmès a avaluació, determinades autoritzacions urbanístiques en sòl no urbanitzable, etc.). Durant el període 2007-2009, el nombre d’informes preceptius elaborats, principalment pels serveis territorials per raó del seu abast, va assolir els 3.212.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

TAULA 1.3. Dades quantitatives de l’avaluació ambiental de plans i programes (2007-2009).

2007 2008 2009 Total

RESOLUCIONS CAS A CAS

TOTAL 90 97 60 247

RESOLUCIONS DE NO-SUBJECCIÓ

TOTAL - - 30 30

DOCUMENTS DE REFERÈNCIA

Plans territorials parcials i plans directors territorials 2 1 2

Plans directors urbanístics 4 22 5

Plans d’ordenació urbanística municipal 79 67 57

Modificacions del planejament general 81 80 89

Planejament urbanístic derivat 33 45 31

Plans de mobilitat10

11 3

Altres plans i programes sectorials 8

TOTAL 209 226 195 630

RESOLUCIONS DE MEMÒRIES AMBIENTALS

Plans territorials parcials i plans directors territorials 3 1

Plans directors urbanístics 3 12

Plans d’ordenació urbanística municipal 31 37

Modificacions del planejament general 62 61

Planejament urbanístic derivat 18 12

Plans de mobilitat 5 1

Altres plans i programes sectorials 6 1

TOTAL 83 128 125 336

INFORMES PRECEPTIUS

TOTAL 1.080 1.139 993 3.212

Les dades exposades en els quadres anteriors corresponen, com s’ha dit, al trienni 2007-2009. En el moment de finalitzar la redacció d’aquest document (octubre de 2010), no ha conclòs l’exercici i no resulta possible presentar un balanç anual complet. Cal assenyalar, però, que, en tractar-se d’un any de final de legislatura, s’ha accelerat la tramitació d’un nombre estimable de plans i programes, especialment d’aquells promoguts per l’Administració de la Generalitat, i, com a conseqüència, la seva avaluació ambiental. Ha conclòs l’avaluació de la totalitat dels plans territorials parcials amb les resolucions corresponents als de la Regió Metropolitana de Barcelona, les Terres de l’Ebre i les Comarques Gironines, la resolució de diferents plans directors urbanístics i també la de plans i programes de caràcter sectorial de característiques molt diverses. La taula 1.4 conté una relació dels plans i programes d’aquestes tipologies avaluats des de la creació de l’Oficina fins a l’octubre de 2010. Entre parèntesi figura l’any d’emissió de la resolució sobre la memòria ambiental.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

TAULA 1.4. Plans i programes territorials i sectorials i plans directors urbanístics avaluats des de la creació de l’Ofi cina d’Avaluació Ambiental.

Plans territorials parcials

Alt Pirineu i Aran (2006)Ponent (2007)Comarques Centrals (2008)Camp de Tarragona (2009)Pla territorial metropolità de Barcelona (2010)Terres de l’Ebre (2010)Comarques Gironines (2010)

Plans directors territorials

L’Empordà (2006)L’Alt Penedès (2008)La Garrotxa (2008)

Plans territorials sectorials

Pla de Ports de Catalunya (2007)Infraestructures de transport de Catalunya (PITC) (2006)Equipaments comercials (2006)Equipaments culturals (PECCat) (2009)Aeroports i heliports de Catalunya (2008)Habitatge (2010)Infraestructures de gestió dels residus municipals de Catalunya (2008)

Altres plans i programes de caràcter sectorial

Programa de desenvolupament rural de Catalunya 2007-2013 (2007)Programa de fangs (2010)Programa de reutilització d’aigua a Catalunya (2010)Programa de mesures del Pla de gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (2010)Pla zonal de cabals de manteniment del Ter superior (2010)Programa de gestió de residus industrials de Catalunya (PROGRIC) (2008)Programa de gestió de residus municipals de Catalunya (PROGRIC) (2008)Programa de gestió de residus de la construcció de Catalunya (PROGROC) (2008)Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (2008)Pla d’actuació per restablir la qualitat de l’aire a 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona (2007) Pla de transports de viatgers de Catalunya 2007-2013 (2008)Pla estratègic de la bicicleta (2008)Pla director de mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona (2008)Pla director de mobilitat del Camp de Tarragona (2010)Pla director de mobilitat de les comarques gironines (2010)Plans de mobilitat urbana de Barcelona (2007), Granollers (2008) i Sabadell (2010)

Plans directors urbanístics

Pla de Bages (2006)Serra de Rodes (2006)Colònies del Llobregat (2008)Conca d’Òdena (2008)El Pallars Sobirà (2008)La Cerdanya (2008)Era Val d’Aran (2010)Àrees residencials estratègiques (12 plans) (2009-2010)Eix transversal ferroviari (2009)Línia orbital ferroviària (2010)El Pla de l’Estany (2010)Sistema urbà de Girona (2010)Colònies del Ter i del Freser (2010)


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Quant als projectes, el nombre de declaracions d’impacte ambiental emeses anualment pel DMAH des de l’any 2005 se situa entre la trentena i la quarantena –tret de l’any 2006 en què es va arribar a 48-, de les quals a l’entorn del 95% són favorables6. Per tipologies, els projectes relacionats amb les infraestructures viàries representen a l’entorn de la meitat del global de projectes al llarg de la sèrie històrica disponible. Destaquen, en segon terme, els projectes que incideixen sobre espais d’interès natural amb reconeixement legal, especialment durant els anys 2006 i 2009 (vegeu la figura 1.6).

Figura 1.6. Evolució del nombre i la tipologia de les declaracions d’impacte ambiental de projectes emeses els darrers 5 anys.

1.3.2 Millora de processos i metodologies

La tasca de l’OAA duta a terme al llarg del seu període de funcionament no és avaluable únicament per la quantitat de documents d’avaluació emesos, sinó que ha comportat també un procés de millora contínua en múltiples aspectes:

• Establiment de criteris i metodologies estandarditzades.

• Sistematització de l’estructura i el contingut dels documents d’avaluació ambiental.

• Increment de la proactivitat, la previsibilitat i la transparència del procés.

• Vinculació de l’avaluació ambiental de plans i programes i l’avaluació ambiental de projectes, seguint un model d’avaluació en cascada.

• Desenvolupament de noves metodologies d’anàlisi per abordar temes específics, com l’avaluació de corredors en relació amb la mobilitat.

• Implicació creixent en els continguts propis del pla, programa o projecte més enllà de les determinacions en relació amb la documentació ambiental.

• Millora en la interacció amb els diferents agents implicats (altres administracions, promotors, etc.).

• Potenciació de mecanismes d’informació i participació associats als procediments d’avaluació ambiental (com ara el Banc de dades d’avaluació ambiental; vegeu l’apartat 1.4.2 Sistematització de la informació).

6 Aquest percentatge de declaracions favorables tan elevat s’ha d’entendre aplicat als projectes que arriben al final de la seva tramitació. De fet, molts projectes que presenten una valoració ambiental clarament desfavorable en fases inicials són desestimats o retirats abans de rebre una declaració d’impacte desfavorable.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

En el marc d’aquest procés, s’han elaborat diverses guies metodològiques i impartit nombroses jornades i seminaris per ajudar a difondre i a facilitar el procés d’avaluació (vegeu 1.4 Eines per a l’avaluació ambiental). En l’actualitat, s’està duent a terme la redacció d’un Pla estratègic de l’OAA.

1.3.3 Contribució al canvi sostenibilista del país

La simple exposició de dades i la relació de qüestions merament operatives o procedimentals exposades en els dos apartats precedents no revelen, però, la veritable transcendència de l’avaluació ambiental a Catalunya i, indirectament, el rol últim de l’OAA que és, al capdavall, avançar envers un escenari més sostenibilista per al conjunt del país.

Les aportacions més importants de l’avaluació ambiental se situen, per tant, en un pla estratègic que no es pot inferir del volum de documents preceptius emesos o de les guies i criteris metodològics elaborats. Més endavant (vegeu el capítol 3), s’exposen amb més detall (i s’exemplifiquen) moltes d’aquestes qüestions essencials que se sintetitzen en quatre aspectes centrals:

• Impulsar un canvi de paradigma respecte de la manera de concebre el planejament territorial i urbanístic, la planificació sectorial i la projectació d’infraestructures, i també el model de creixement.

• Incorporar una visió proactiva i preventiva de la dimensió ambiental des de fases inicials de tramitació, tot superant enfocaments basats essencialment en la correcció a posteriori dels impactes ambientals.

• Millorar la integració de les polítiques sectorials i la coordinació de les administracions afectades.

• Fomentar eines i processos de consulta i participació adreçats a les administracions afectades i el públic interessat.

Aquest conjunt d’aportacions estratègiques es tradueixen, a nivell pràctic, en una millora del comportament i l’evolució dels diferents vectors socioambientals, per assumir en cada cas les limitacions que corresponen a l’abast del seu àmbit d’actuació (vegeu l’apartat 2.1 El marc d’actuació).


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

1.4 Eines per a l’avaluació ambiental

1.4.1 Elaboració de materials específi cs i divulgació

Des de la seva creació, l’OAA ha tingut una especial preocupació a generar una base suficient de documents informatius i de guies metodològiques amb l’objectiu de donar a conèixer els nous instruments d’avaluació, omplir alguns dels importants buits metodològics inicialment existents i establir i homogeneïtzar criteris en l’elaboració dels documents d’avaluació ambiental, tant pel que fa al seu contingut com a la seva estructura i format.

Amb la mateixa finalitat, s’han organitzat també –directament o per iniciativa d’altres agents afectats– nombroses jornades, seminaris i cursos per abordar múltiples qüestions en relació amb l’aplicació de l’avaluació ambiental, particularment de plans i programes atesa la seva novetat. Hi han intervingut administracions, promotors, col·legis professionals, empreses consultores, etc. Entre les activitats formatives, cal destacar especialment les set edicions del Curs d’avaluació ambiental de plans, programes i projectes de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya impartits a Barcelona i a Girona.

Pel que fa als documents d’iniciació i de difusió de l’avaluació ambiental editats, cal esmentar la Guia bàsica sobre l’avaluació ambiental del planejament urbanístic a Catalunya (2007), destinada especialment als ens locals. L’any 2009, se’n va publicar una segona edició revisada i adaptada a la Llei 9/2006. Igualment, en el web del DMAH, l’apartat Preguntes més freqüents sobre l’avaluació ambiental pretén facilitar respostes clares als dubtes formulats amb més freqüència pels actors implicats.

D’altra banda, les guies metodològiques (tot i no tenir caràcter normatiu) pretenen facilitar la implantació a Catalunya de l’avaluació ambiental de projectes, plans i programes, d’acord amb els objectius següents:

• Propiciar la comprensió del procés d’avaluació ambiental per a tots els actors públic i privats implicats.

• Aportar eines per a la integració dels criteris ambientals al llarg del procés d’elaboració, tramitació i execució del pla, programa o projecte.

• Ajudar a l’elaboració de la documentació d’avaluació ambiental que ha de contenir el pla, programa o projecte.

• Incidir en les especificitats de les diferents escales i tipologies de plans, programes o projectes.

• Establir criteris per garantir la qualitat en la verificació dels continguts ambientals dels plans, programes o projectes.

La taula següent mostra, per ordre cronològic, les guies metodològiques i d’altres de caràcter informatiu elaborades, les quals es troben disponibles, en format digital, al web del DMAH, on també es pot accedir a directrius sobre l’avaluació d’impacte ambiental de projectes, sobre la decisió prèvia d’avaluació ambiental (screening), sobre l’abast de l’avaluació (scooping), i sobre la revisió de la informació ambiental dels estudis d’impacte ambiental.

Taula 1.5. Guies metodològiques i informatives publicades pel DMAH.

2006 Instruccions tècniques per a l’avaluació ambiental de plans d’ordenació urbanística municipal (POUM)7.

2007 Guia per a l’elaboració de l’informe de sostenibilitat ambiental dels plans parcials urbanístics (PPU)8.

7 CARCELLER, X. (COORD.). 2006. Instruccions tècniques per a l’avaluació ambiental de plans d’ordenació urbanística municipal (POUM). DMAH. Disponible en format pdf a: http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/doc/poum06.pdf

8 CARCELLER, X. (COORD.). 2007. Guia per a l’elaboració de l’informe de sostenibilitat ambiental dels plans parcials urbanístics (PPU). DMAH. Disponible en format pdf a: http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/doc/ppu07.pdf


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

→Taula 1.5. Guies metodològiques i informatives publicades pel DMAH.

→ 2007 Criteris generals sobre custòdia del territori a considerar en l’avaluació ambiental de plans urbanístics municipals9.

Guia bàsica sobre l’avaluació ambiental del planejament urbanístic a Catalunya10.

2008 Avaluació ambiental en la planificació de la mobilitat (Pla de mobilitat urbana - PMU)11

AMBIMOB-U. Eina per avaluar l’efecte ambiental dels PMU d’acord amb els continguts del procés d’Avaluació ambiental estratègica12.

2009 Guia bàsica sobre l’avaluació ambiental del planejament urbanístic a Catalunya13.

Document orientatiu per a la redacció de la Memòria ambiental en el marc de l’avaluació ambiental dels POUM14.

9 XARXA DE CUSTÒDIA DEL TERRITORI. 2007. Criteris generals sobre custòdia del territori a considerar en l’avaluació ambiental de plans urbanístics municipals. DMAH. Disponible en format pdf a: http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/doc/criteris.pdf

10 DMAH (1a ed. 2007; 2a ed. 2009). Guia bàsica sobre l’avaluació ambiental del planejament urbanístic a Catalunya. Disponible en format pdf a: http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/doc/guia_basica_09.pdf

11 CERDAN, R. (DIR.). 2008. Avaluació ambiental en la planificació de la mobilitat (Pla de mobilitat urbana - PMU). DMAH. Disponible en format pdf a: http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/doc/PMU_aa_planificacio_mobilitat.pdf

12 INSTITUT CERDÀ. 2008. AMBIMOB-U. Eina per avaluar l’efecte ambiental dels PMU. En format MSExcel. http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/ambimob.jsp

13 DMAH (1a ed. 2007; 2a ed. 2009). Guia bàsica sobre l’avaluació ambiental del planejament urbanístic a Catalunya. Disponible en format pdf a: http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/doc/guia_basica_09.pdf

14 DMAH (2a ed. 2009). Document orientatiu per a la redacció de la Memòria ambiental en el marc de l’avaluació ambiental dels POUM. Disponible en format pdf a: http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/plans_programes/doc/memoria_poum.pdf.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

1.4.2 Participació i informació

Des del seu inici, l’OAA ha potenciat la utilització del web del DMAH (http://www.gencat.cat/dmah) com a eina de participació pública en els processos d’avaluació ambiental i d’accés a la informació generada (figures 1.7 i 1.8).

La creació, l’any 2009, del Banc de dades d’avaluació ambiental (incorporat a la pàgina d’Avaluació ambiental del web del DMAH15) té com a finalitat disposar de la informació que genera l’avaluació ambiental de projectes, plans i programes i fer-la accessible als agents que intervenen en el procediment d’avaluació ambiental, a les administracions públiques afectades i al públic interessat, i també al públic en general.

L’existència d’aquest banc de dades és prevista a l’article 13 de la Llei 6/2009. Aquest banc de dades forma part, juntament amb la resta d’informació d’accés públic de la web del DMAH –com ara les capes SIG d’informació cartogràfica-, de la base de dades d’informació ambiental del DMAH (també coneguda pel seu acrònim Badaia).

El banc de dades conté la informació de la fase de consulta de l’avaluació ambiental dels plans, programes i projectes promoguts o autoritzats per la Generalitat de Catalunya (apartat Participació) i disposa també d’un recull històric de la informació dels documents generats pel DMAH al llarg del tràmit d’avaluació ambiental (apartat Informació). La informació corresponent als plans, programes i projectes emesa amb anterioritat al 31.12.2008 és a l’apartat Destacats de la mateixa pàgina web.

Aquest banc de dades, que compta també amb continguts restringits a l’OAA orientats a la gestió interna de les tramitacions, incorporarà, amb el temps, noves funcionalitats i continguts d’accés públic, i, de fet, ja s’hi han incorporat diverses millores en l’any escàs de funcionament que té.

Figura 1.7. Portal web del Banc de dades d’avaluació ambiental del DMAH: participació en l’avaluació ambiental.

15 Consultable a: http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/avaluacio_ambiental/part_info.jsp.


1. L

’ava

luac

ió a

mbi

enta

l a C

atal

unya

. Per

spec

tiva

gene

ral

Figura 1.8. Portal web del Banc de dades d’avaluació ambiental del DMAH: informació sobre declaracions d’impacte ambiental emeses.

2. EL MARC D’ACTUACIÓ I ELS CONDICIONANTS


2. E

l mar

c d’

actu

ació

i el

s co

ndic

iona

nts

2. EL MARC D’ACTUACIÓ I ELS CONDICIONANTS

2.1 El marc d’actuació

L’anàlisi del grau d’incidència de l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes sobre el territori i el comportament dels diversos vectors socioambientals exposats al capítol 2 requereix una adequada comprensió de quin és el seu àmbit d’actuació en el marc del conjunt de processos i agents de canvi que actuen sobre aquest territori i vectors. Per entendre aquest marc, cal assumir que, a banda dels plans, programes i projectes, molts altres factors incideixen sobre el territori i els diferents vectors: des de la definició de polítiques públiques i normatives fins a les decisions individuals de la ciutadania.

L’esquema adjunt (vegeu la figura 2.1) exposa, de manera contextualitzada, aquest marc d’actuació que, com es desenvolupa tot seguit, s’inscriu en un escenari complex.

Els processos que culminen amb una transformació de la matriu territorial i/o dels fluxos socioambientals que s’hi produeixen segueixen habitualment quatre etapes:

a Iniciativa i decisió d’impulsar una determinada política, normativa, pla, programa, projecte o actuació.

Aquesta iniciativa pot ser tant pública com privada, segons els casos. Amb tot, és evident que les esferes pública i privada no actuen de manera aïllada sinó que interactuen en àmbits múltiples, com ara la definició de polítiques i marcs normatius, demandes d’agents socioeconòmics, processos de participació ciutadana, eleccions, etc.

Les decisions que tenen a veure amb la definició de polítiques públiques o l’establiment o modificació de normatives corresponen al Govern i a les administracions competents. Contràriament, les decisions relatives a la tramitació de plans, programes, projectes o implantació d’activitats poden provenir tant de l’esfera pública com privada, tot i que habitualment els plans i programes s’associen a la iniciativa pública i molts projectes i gairebé totes les activitats a la privada.

Finalment, la iniciativa privada pren múltiples decisions, tant individualment com els col·lectius específics, que acaben incidint sobre la realitat del territori, si bé no estan subjectes a cap tipus de regulació específica: des de les opcions dels agents socioeconòmics d’impulsar o no determinades iniciatives en el seu àmbit privat fins a les decisions i les actituds dels consumidors.

b Tramitació de la figura que pertoqui

Excepte en el cas de les decisions individuals que corresponen a l’esfera privada, en general cal seguir un procés de tramitació oportunament regulat. L’esquema representat a la figura 1 només il·lustra, per simplificar, el procés de tramitació de plans, programes, projectes o activitats. Les interaccions entre els diversos instruments i figures (plans, projectes, etc.) són, o poden ser, múltiples. Així, per exemple, el planejament urbanístic està condicionat pel planejament territorial jeràrquicament superior, o determinats projectes d’infraestructures, com la construcció d’una depuradora, estan determinats per la planificació sectorial corresponent.

És en aquesta fase de la tramitació de plans, programes i projectes on l’avaluació ambiental exerceix el seu rol (la implantació d’activitats es gestiona mitjançant la Llei 20/2009, de prevenció i control ambiental de les activitats). Contràriament, no té capacitat legal d’incidir en altres àmbits com ara la tramitació de polítiques públiques o actes legislatius (normatives, regulacions, etc.), i, evidentment, tampoc no pot influir en les decisions individuals en l’àmbit privat.

Un aspecte rellevant a destacar és el caràcter eminentment preventiu de l’avaluació ambiental, ja que té incidència des de les fases inicials dels processos de tramitació, i perquè inclou determinacions i directrius per a les figures de planificació o projectes derivats, la qual cosa permet una avaluació en cascada i la correcta imbricació entre l’avaluació ambiental de plans i programes i la de projectes. Això permet incidir sobre opcions estratègiques, sobre grans alternatives a considerar o, fins i tot, sobre la conveniència o la necessitat d’implantar determinades actuacions sobre el territori.


2. E

l mar

c d’

actu

ació

i el

s co

ndic

iona

nts

Un exemple clar d’aquesta situació es produeix en l’avaluació ambiental de projectes d’infraestructures que prèviament han estat sotmesos a una avaluació ambiental estratègica del pla territorial parcial o programa corresponent, la qual cosa permet focalitzar l’atenció en l’escala de treball adequada a cada cas i plantejar les estratègies, les alternatives i els criteris ambientals segons els àmbits escalars respectius.

c Execució, implantació o aplicació material de la figura tramitada

Aquesta fase és la que realment comporta canvis efectius sobre la realitat del territori i l’evolució dels vectors socioambientals. La manera com es produeixi aquesta implantació, les decisions que s’adoptin en la fase executiva, etc., determinaran, al capdavall, el resultat final de tot el procés. En aquest cas, l’avaluació ambiental exerceix una certa influència (exclusivament sobre plans, programes i projectes), si bé de manera habitualment indirecta: mitjançant la declaració d’impacte corresponent en el cas de projectes, o mitjançant les determinacions establertes en la resolució ambiental en el cas de plans i programes.

d Gestió i seguiment

L’establiment i previsió de mesures de gestió i d’instruments de seguiment és un aspecte fonamental per garantir l’adequada implantació i viabilitat al llarg del temps de les polítiques i normes implantades, i dels plans, programes i projectes executats. Malgrat tot, és una qüestió a la qual poques vegades es dedica prou atenció.

En aquest sentit, l’avaluació ambiental pot establir per a plans, programes o projectes indicacions de gestió (per a la figura objecte d’avaluació mateixa o per a figures derivades), i també indicadors de seguiment a mitjà i llarg termini. Amb tot, el control efectiu d’aquesta fase des de l’avaluació ambiental és limitat, tret que no impliqui l’existència de figures de planejament o planificació derivades o de projectes previstos en una planificació sectorial prèvia, els quals estiguin sotmesos, al seu torn, a processos d’avaluació ambiental.

Figura 2.1. Esquema interpretatiu del marc de l’avaluació ambiental. La mida dels diferents elements no reflecteix la seva significació real: mostra, de manera estructurada, el seu encaix en una matriu complexa de decisions i processos. Font: ERF (2010).


2. E

l mar

c d’

actu

ació

i el

s co

ndic

iona

nts

En síntesi, doncs, l’avaluació ambiental incideix, essencialment de manera preventiva, sobre una part important dels processos que transformen la realitat del territori i dels fluxos associats (els plans, programes i projectes), però no pas en tots (en queden exclosos les polítiques i els actes legislatius). I encara ho fa essencialment en la fase de tramitació dels processos sobre els quals incideix, no en les decisions prèvies, i de manera limitada en les d’execució i seguiment.

Aquesta conclusió no s’ha d’entendre com una crítica a l’avaluació ambiental –al capdavall actua sobre aquelles qüestions que estan previstes normativament-, sinó com una contextualització del seu veritable encaix en la complexitat de processos i interaccions que actuen sobre la matriu territorial i els fluxos associats.

De fet, tot i que l’avaluació ambiental en conjunt ha millorat la capacitat de prevenir, adaptar i corregir els impactes ambientals de les actuacions sobre el territori, una part substantiva de les decisions que incideixen sobre el medi provenen de models de comportament de la societat, dels agents socioeconòmics i dels individus sobre els quals l’avaluació ambiental no hi pot incidir directament, en la mesura que pertoquen a la seva esfera privada, com ara les pautes de consum.

Això no obstant, les motivacions de les decisions que prenen les persones, els agents socials i les institucions poden canviar, i, de fet, haurà de ser necessàriament així per remuntar els reptes ambientals als quals ha de fer front la societat, tot prenent consciència de les repercussions socioambientals que tenen les seves decisions i actituds. L’objectiu últim de l’avaluació ambiental estratègica és, de fet, contribuir en els àmbits de la seva competència a modificar motivacions i actituds, la qual cosa es tradueix en un canvi de paradigma respecte del model actual de creixement socioeconòmic.


2. E

l mar

c d’

actu

ació

i el

s co

ndic

iona

nts

2.2 Els condicionants

Una vegada exposat el marc d’actuació de l’avaluació ambiental, es poden identificar un seguit de factors que condicionen el procés mateix d’avaluació ambiental, la manera en què es duu a terme i els resultats que se’n poden obtenir.

Aquests factors es poden agrupar en condicionants extrínsecs (premisses de partida independents del procés d’avaluació) i intrínsecs (elements referits a l’abast i procediment de l’avaluació i a les competències de l’OAA).

2.2.1 Condicionants extrínsecs

Els principals factors que condicionen l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes externament a la normativa mateixa i a les competències de l’Oficina d’Avaluació Ambiental són essencialment els següents:

• Multiplicitat d’agents promotors, tant en l’esfera pública (des de les administracions locals fins a departaments de la Generalitat o l’Administració estatal) com privada, amb diversitat d’interessos i objectius que, tot i legítims, poden arribar a ser contraposats.

• Heterogeneïtat de figures de planificació i tipus de projecte a avaluar i del seu abast i naturalesa, que requereixen enfocaments específics en cada cas i context.

• Importància de la lògica municipal, d’acord amb les competències corresponents a l’Administració local, en la presa de decisions que tenen implicacions en el model territorial global o, si més no, supramunicipal16. Aquesta situació cada vegada és més matisada a mesura que es disposa del planejament territorial de referència corresponent.

• Existència d’un volum significatiu de plans i programes vigents anterior a 2005 (com és el cas de força planejament urbanístic) que, en conseqüència, no ha estat objecte d’avaluació ambiental. En aquest cas, es tracta d’un condicionant que es va revertint amb el temps, a mesura que s’actualitzen o revisen les figures existents.

• Important volum de normativa ambiental de referència (a diferents nivells d’Administració: des de l’escala europea a la local) en contínua evolució i sotmesa a un procés continu d’actualització i revisió.

• Manca d’integració de les polítiques sectorials i dels respectius escenaris temporals. La planificació sectorial no sempre apareix oportunament integrada en la resta de polítiques relacionades i cada àmbit sectorial treballa amb horitzons temporals diferents que, actualment, oscil·len entre l’any 2012 (residus) i l’any 2026 (planejament territorial).

• Mecanismes de tramitació de plans, programes i projectes no sempre coherents amb la lògica de l’avaluació ambiental, que segueixen criteris de jerarquia de planificació, procediments sectorials específics (especialment en el cas de projectes), distribució de competències entre administracions, etc.

• Complexitat de gestió en la tramitació dels projectes de grans infraestructures lineals (de comunicació o d’altre tipus) que, sovint, són tramitats per trams i al llarg de períodes dilatats de temps, la qual cosa en dificulta la visió de conjunt.

Una part dels condicionants extrínsecs són conjunturals, com la multiplicitat d’agents implicats (administracions, promotors, etc.) o l’heterogeneïtat de figures a avaluar. Amb tot, cal esperar una millora progressiva a mesura que es va consolidant la disponibilitat de planejament territorial i sectorial de referència que ha estat sotmès a avaluació ambiental (i la difusió de principis sostenibilistes que l’avaluació ambiental exerceix entre administracions, promotors i equips redactors), la qual cosa ajuda a dotar aquesta planificació, i, conseqüentment, l’avaluació ambiental mateixa de més coherència i integració transversal.

Aquest fet també és significatiu a escala de projecte, atès que la decisió sobre la idoneïtat i conveniència d’una determinada infraestructura s’adopta cada vegada més des de l’avaluació ambiental estratègica prèvia, amb la qual cosa l’avaluació ambiental en fase de projecte es pot centrar a optimitzar la inscripció territorial i ambiental de la infraestructura a escala de detall.

16 Cal recordar que, d’acord amb l’actual model de finançament de les administracions locals, una part important dels ingressos municipals està relacionada amb la generació de plusvàlues per requalificació de sòl i en la percepció d’impostos sobre sòls residencials i d’activitat econòmica.


2. E

l mar

c d’

actu

ació

i el

s co

ndic

iona

nts

En definitiva, l’avaluació ambiental mateixa retroalimenta favorablement els condicionants externs que la limiten o dificulten, la qual cosa permet preveure un escenari cada cop més satisfactori a mitjà termini, si bé no es pot obviar la complexitat que generen els condicionants estructurals esmentats.

2.2.2 Condicionants intrínsecs

Anàlogament, hi ha un seguit de factors que condicionen l’avaluació ambiental des de la perspectiva de l’abast normatiu mateix del concepte, i també de l’estructura, funcions i competències de l’OAA.

• Àmbits de decisió pública (política, legislació) no sotmesos a avaluació ambiental estratègica. Concretament, hi ha premisses de partida referides a models o grans objectius de país sobre les quals no ha intervingut l’avaluació, com ara els escenaris demogràfics i de distribució de la població en el territori. A més, en alguns d’aquests casos el nivell de decisió és estatal i no pas autonòmic; per exemple, en relació amb el rol de l’energia nuclear en el model energètic.

• Decisions individuals en l’esfera privada amb repercussió sobre el territori i els vectors ambientals, com ara els patrons de consum, l’ús de recursos (aigua, energia, etc.) o les opcions de mobilitat.

• Limitacions d’abast conceptual atès que, per definició, l’avaluació ambiental només ha de vetllar pels temes ambientals o vinculats a la salut de les persones, però no li pertoca entrar en qüestions socials i econòmiques. Amb tot, la comprensió global d’un pla, programa o projecte requereix la integració d’aquestes tres dimensions.

• Metodologies d’avaluació en diversos graus de desenvolupament. Mentre l’avaluació ambiental de projectes, atesa la seva trajectòria més llarga, està més consolidada, l’avaluació de plans i programes, tot i els ràpids progressos que ha fet en poc temps en àmbits com ara la mobilitat, requereix encara desenvolupar metodologies ad hoc per a qüestions específiques com el canvi climàtic. No sempre és fàcil objectivar les qüestions ambientals.

• Existència de dificultats i mancances d’informació objectives per a l’avaluació d’efectes indirectes i sinèrgics, i per a l’adequada parametrització i quantificació de fenòmens causa-efecte, fluxos ecològics, etc.

• Risc de generar certa heterogeneïtat en l’aplicació de criteris o en la interpretació de la normativa de referència a causa de la descentralització dels serveis territorials de l’OAA (situació, d’altra banda, que presenta beneficis innegables per qüestions de proximitat al territori).

• Limitacions en la disponibilitat de recursos humans i tècnics de l’OAA en relació amb l’important volum d’expedients a tramitar.

• Rigideses formals de procediment administratiu que poden consumir recursos que no es poden dedicar a l’avaluació ambiental efectiva de les qüestions més rellevants.

Els condicionants intrínsecs, igualment que els extrínsecs, també presenten aspectes conjunturals, com els derivats dels aspectes normatius que regulen l’abast i procediment de l’avaluació ambiental, tot i que en aquest cas es poden anar modificant al llarg del temps. Cal destacar que la Llei 6/2009, d’avaluació ambiental de plans i programes, ha tingut en compte alguns d’aquests aspectes en el seu redactat. Per aquest motiu, per exemple, en el seu preàmbul exposa que “Una avaluació que haurà de fer un pas més enllà quant al que en un futur inclourà també, inevitablement, el darrer esglaó de la incidència ambiental: l’elaboració i aplicació de les polítiques públiques i de les normes aprovades des de Catalunya.” En la mesura que s’assoleixi en el futur la voluntat expressada en aquest preàmbul, és evident que la capacitat d’incidència efectiva de l’avaluació ambiental pot augmentar significativament.

A diferència dels conjunturals, altres condicionants responen a les lògiques operatives i funcionals pròpies de l’OAA o a l’estandardització de metodologies de treball. En aquest sentit, l’OAA ha treballat de manera permanent per minimitzar o gestionar aquests condicionants en un procés de millora contínua (vegeu l’apartat 1.3 Balanç de l’actuació de l’Oficina d’Avaluació Ambiental) que segueix vigent en l’actualitat, tal com exemplifica, entre altres aspectes, l’elaboració d’un Pla estratègic de l’OAA (en curs) en què se’n defineix la missió i visió, es fa una diagnosi dels processos de treball i s’estableixen propostes de millora.

3. L’EXPERIÈNCIA I LES CONTRIBUCIONS DE L’AVALUACIÓ

AMBIENTAL


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

3. L’EXPERIÈNCIA I LES CONTRIBUCIONS DE L’AVALUACIÓ AMBIENTAL

3.1 L’experiència acumulada: refl exions i exemples

El bagatge adquirit els darrers anys en relació amb els processos d’avaluació ambiental per part de tots els agents implicats (l’OAA mateixa, promotors, administracions implicades, empreses consultores, etc.) ha estat important i intens, si bé heterogeni, no tant pel tipus d’agent com per cada experiència particular en relació amb el pla, programa o projecte avaluat.

3.1.1 Refl exions a l’entorn dels processos d’avaluació ambiental

Els apartats següents exposen algunes de les reflexions més rellevants derivades de l’experiència acumulada al llarg dels cinc anys transcorreguts des de la creació de l’OAA.

• La contribució de l’avaluació ambiental no es limita exclusivament al procés d’avaluació d’un pla, programa o projecte concret (el resultat més evident i perceptible), sinó que és important pel canvi de model que indueix en la cultura de la planificació i la projectació i en les persones, equips i administracions que hi intervenen (molt més difícil d’objectivar però molt més rellevant en termes globals que el nombre d’expedients tramitats).

• Aquest canvi de model es fonamenta en la incorporació de la dimensió ambiental des de l’inici de la planificació i la projectació, la qual cosa permet tractar preventivament els eventuals impactes ambientals que es puguin generar en tot el cicle de vida dels plans i dels projectes i minimitzar la necessitat de plantejar mesures correctores, que sempre s’han de considerar la darrera opció.

• Els processos d’avaluació ambiental comporten sovint canvis significatius en els plans, programes i projectes que es tradueixen en una millor integració territorial i ambiental i en una coherència més gran entre les diverses planificacions sectorials que s’hi relacionen.

• L’avaluació ambiental s’ha de centrar en la millora efectiva del pla, programa o projecte avaluat, i no tant en el perfeccionament de la documentació ambiental associada.

• La integració funcional de l’avaluació ambiental estratègica de plans i programes amb l’avaluació ambiental de projectes, en el marc de l’avaluació en cascada, facilita l’avaluació òptima de projectes, la qual es pot concentrar en l’escala executiva, atès que l’encaix territorial de les infraestructures, i la justificació de la seva necessitat, s’ha abordat prèviament a escala de planificació.

• L’avaluació ambiental permet establir mecanismes compensatoris (econòmics o no), tant en el planejament com en el projecte, per contrarestar impactes preexistents o generats per la figura avaluada mateixa.

• Globalment, s’ha incrementat el nivell de coneixement i complicitat en relació amb l’avaluació ambiental entre els diferents agents implicats, tot i que el nivell de sensibilització i compromís és heterogeni. Per tant, queda encara molt camp de millora en aquest sentit.

• El desenvolupament del planejament territorial (plans territorials parcials, plans directors territorials) i del planejament urbanístic supramunicipal (plans directors urbanístics) produït aquests darrers anys ha de permetre millorar substancialment l’avaluació ambiental del planejament urbanístic municipal, que representa un volum molt substantiu dels expedients tramitats per l’OAA, i reduir el factor d’oportunitat o casualitat per desenvolupar nous sòls urbanitzables17.

• Anàlogament, la progressiva adaptació de planejaments municipals a la normativa urbanística i la realització del procediment corresponent d’avaluació ambiental permetrà una revisió important del model territorial pel que fa al conjunt del territori, els efectes de la qual, però, no es podran percebre plenament fins d’aquí a molts anys.

17 De vegades el desenvolupament de nous creixements respon a l’estructura de la propietat preexistent, la titularitat del sòl, etc. i, per tant, no està relacionada, necessàriament, amb la idoneïtat des del punt de vista territorial o ambiental. En aquest sentit, les estratègies i els criteris que estableix el planejament territorial en relació amb el sistema d’assentaments limiten considerablement el risc d’aparició de nous desenvolupaments en zones ambientalment o territorial inadequades.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• D’altra banda, els processos d’avaluació ambiental, en tant que processos formals de tramitació administrativa i legal, corren el risc d’entrar en una dinàmica de burocratització i, fins i tot, de judicialització, com ja ha començat a passar en alguns casos, que cal prevenir amb l’aplicació de criteris transparents, rigorosos i homogenis per no col·lapsar ni pervertir el sentit propi del procés d’avaluació.

• Malgrat els múltiples aspectes positius esmentats, hi ha consciència que l’avaluació ambiental té les seves limitacions (legals, procedimentals, d’abast competencial, etc.) i no pot arribar a abordar o resoldre totes les qüestions ambientals. És evident, però, que en aquest cas hi ha altres mecanismes i instruments a aplicar (regulacions normatives, controls i inspeccions, sancions, etc.).

Vegeu també l’apartat 3.2 Les contribucions de l’avaluació ambiental, on es desenvolupen amb més detall les contribucions de l’avaluació ambiental més enllà de les directament relacionades amb els processos de tramitació de l’avaluació ambiental.

3.1.2 Resultats concrets de l’avaluació ambiental de plans i de projectes: alguns exemples il·lustratius

El volum d’expedients sotmesos a avaluació ambiental tramitats al llarg dels darrers anys ha estat molt considerable (vegeu 1.3.1). Amb tot, és evident que no tots els processos duts a terme es poden valorar igual des del punt de vista del grau d’assoliment d’objectius ambientals, ni per part de tots els agents implicats. Cada procés és diferent i cadascun requeriria una anàlisi específica profunda per extreure’n les conclusions pertinents.

Malgrat que no es pugui generalitzar, a fi de permetre una visualització, bé que molt parcial, dels resultats assolits, escau exposar alguns exemples singulars o il·lustratius dels processos d’avaluació ambiental, els quals permeten copsar la diversitat d’àmbits i situacions tractats.

Avaluació ambiental de plans i programesL’avaluació ambiental de plans i programes, tot i el seu curt recorregut, ha experimentat un desenvolupament notable en pocs anys que ha reforçat tant la capacitat analítica i l’estandardització de metodologies com, sobretot, la capacitat d’incidència real en el pla o programa avaluat. Com s’ha indicat anteriorment, un volum molt significatiu dels plans avaluats fan referència al planejament territorial i urbanístic, fet que no ha de treure importància a la significació de l’avaluació de la planificació sectorial (mobilitat, aigua, energia, etc.).

Alguns exemples destacats de l’avaluació ambiental estratègica de plans i programes són:

• Avaluació ambiental del planejament territorial. Pla territorial metropolità de Barcelona

Com s’ha vist a l’apartat 1.3.1, entre els anys 2006 i 2010 han estat avaluats els 7 plans territorials parcials i els 3 plans directors urbanístics promoguts pel Programa per al planejament territorial del DPTOP. Un cas d’especial interès és el del Pla territorial metropolità de Barcelona.

L’avaluació ambiental d’aquest Pla ha suposat un salt qualitatiu i quantitatiu en el grau d’incidència efectiva de l’avaluació ambiental en els plans territorials parcials. Des de les fases més primerenques, la interacció continuada i fluida entre l’equip ambiental, l’equip redactor i el DMAH ha fet possible una profunda integració de criteris ambientals en el Pla. En aquest sentit, destaca particularment la normativa del Pla, on s’assoleix un nivell d’ambientalització que desenvolupa en profunditat aspectes com el tractament normatiu dels connectors ecològics, la incorporació de determinacions per garantir aquesta connectivitat en zones conflictives, les consideracions orientades a les infraestructures des de l’enfocament de potenciar el canvi modal vers els modes més sostenibles o la incorporació de determinacions per fer possible un model territorial que minimitzi el consum de sòl.

Així mateix, destaca l’establiment d’una priorització ambiental de les actuacions d’infraestructures viàries i ferroviàries previstes al Pla i la incorporació de condicionants ambientals amb l’objectiu d’establir un model de mobilitat sostenible a la Regió.

D’altra banda, cal remarcar també que l’avaluació ambiental ha fet possible una anàlisi aprofundida dels punts crítics per a la connectivitat ecològica (amb propostes per a la seva millora) i dels valors naturals dels sòls de protecció preventiva (aquells més susceptibles d’ésser desenvolupats en el futur) per orientar decisions futures respecte d’eventuals desenvolupaments en aquest tipus de sòls.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Competitivitat del mode ferroviari respecte del vehicle privat (2026)

Localització dels punts crítics per a la connectivitat ecològica


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Localització de les anàlisis de detall dels espais de protecció preventiva

• Avaluació ambiental estratègica de corredors del Pla d’infraestructures de transport de Catalunya

La finalitat de l’avaluació dels corredors de segona fase del PITC18 és la definició de mesures infraestructurals i de gestió que han de permetre un desenvolupament sostenible i una major eficiència ambiental en el transport, de manera que s’assoleixi una quota modal dels transports col·lectius i no motoritzats tan elevada com sigui possible, segons les especificitats de cada corredor en particular. La metodologia permet analitzar la mobilitat del corredor d’estudi, establir els objectius de repartiment modal i fixar uns criteris específics (coherència amb el model territorial, priorització d’infraestructures, mesures de gestió push & pull, etc.).

Cal remarcar que, mentre l’avaluació ambiental estratègica de corredors permet avaluar el grau d’idoneïtat ambiental d’executar (o no) una determinada infraestructura i fixar-ne les característiques i mesures complementàries necessàries, l’avaluació d’impacte ambiental posterior en fase de projecte permet garantir el compliment dels criteris i les mesures determinats prèviament i optimitzar i concretar la inscripció territorial i ambiental de la infraestructura, d’acord amb els principis d’una correcta avaluació ambiental en cascada.

L’avaluació ambiental de corredors ja s’ha aplicat a diverses infraestructures concretes, entre les quals es poden destacar les següents:

1. B- 500, coneguda com a túnel de la Conreria

L’AAE va permetre identificar la realitat metropolitana de l’eix de la B-500 (en comptes d’un tram d’un eix de llarg recorregut fins a Barcelona com es preveia inicialment), i aportar prou dades per desprogramar l’autovia pel marge esquerra del Besòs, apostar per la millora l’actual eix de la C-17 en comptes d’una nova autovia entre el Vallès i Osona, i determinar la funcionalitat de la C-59, elements que van ser recollits posteriorment al Pla territorial metropolità de Barcelona, l’avaluació del qual ha estat descrita anteriorment.

18 L’avaluació ambiental del PITC va comportar establir dues fases per a les actuacions previstes: abans de l’any 2016 per a aquelles actuacions ja programades o tan estratègiques que era imprescindible fer-ne una primera fase, i a partir de l’any 2016 per a aquelles actuacions no prioritàries. Per al conjunt de propostes de la segona fase, s’exigeix elaborar estudis previs que confirmin o desestimin la necessitat de la construcció del vial, tot prioritzant la millora de la gestió i l’eficiència de les infraestructures existents o l’execució d’aquelles que fomentin la mobilitat sostenible. Aquesta avaluació diferida resulta oportuna pel fet que permet analitzar la conveniència i necessitat de la infraestructura en el moment efectiu en què se’n planteja l’execució (i no a priori, basant-se en expectatives o tendències que poden no complir-se en el futur).


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Les determinacions i recomanacions sobre el projecte van concloure la necessitat de:

- incorporar un aparcament d’enllaç sobre l’eix (es van plantejar diverses propostes d’ubicació al Barcelonès, el Maresme i el Vallès) vinculat a un nou servei d’autobús directe que connectés amb el carril BUS-VAO previst a la C-31, a fi de fomentar la intermodalitat i el canvi modal en el corredor,

- no considerar l’accés directe des de Sant Fost de Campsentelles a fi de racionalitzar l’ús del vehicle privat, especialment en entorns de baixa densitat amb oferta ferroviària propera,

- evitar l’efecte de barrera i garantir la mobilitat no motoritzada especialment entre la Llagosta i Mollet,

- incorporar un annex de gestió de la nova infraestructura per especificar com a mínim les mesures de tarificació de la via i el seu impacte ambiental, la millora de la connexió en transport públic de carretera i la regulació de la velocitat, amb la recomanació d’una velocitat de projecte de 80 km/h segons criteris de millora de la qualitat de l’aire.

2. Desdoblament de la C-12 entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita

El repte important d’aquesta avaluació consistia a identificar aquelles actuacions que permetessin encaixar un eix viari transeuropeu i revertir l’escenari actual de mobilitat esbiaixat cap al vehicle privat, atenent criteris de sostenibilitat. L’AAE va concloure que la proposta d’autovia en els termes que es plantejava inicialment no s’ajustava a l’ordenació territorial, no responia al gruix de la mobilitat, no se’n justificava la necessitat segons les prospectives de trànsit, tenia unes prestacions sobredimensionades i no optimitzava la xarxa viària en què s’inscrivia. Per aquests motius, l’avaluació del traçat proposat va ser desfavorable i es va qualificar aquesta infraestructura de no prioritària.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Alhora, i atenent la matriu territorial i el caràcter de la mobilitat de l’entorn, es va establir que l’avaluació d’impacte ambiental del futur projecte hauria de considerar noves alternatives que milloressin l’accessibilitat a l’estació ferroviària de l’Aldea – Amposta – Tortosa, reduïssin les emissions i consideressin característiques ajustades a la funcionalitat de la via, i justificar per trams la solució tècnica escollida. Paral·lelament, es va determinar la necessitat d’un nou servei d’autobús vertebrador de l’eix, d’estudiar la millora de l’accessibilitat a l’estació (coordinació dels serveis d’autobús existents amb els horaris de tren, aparcament d’enllaç, etc.), d’implantar mesures de reducció de l’accidentalitat al corredor existent, de definir una programació de totes les actuacions per augmentar la quota modal dels transports més sostenibles, i de vincular els increments de capacitat a les dades reals d’evolució del trànsit.

3. Interpolar Sud entre Molins de Rei i Sant Celoni

L’avaluació ambiental estratègica d’aquest corredor va permetre avaluar des d’una perspectiva territorial i sostenibilista un eix integrat per onze projectes diferents i identificar els impactes sinèrgics i acumulatius que amb un estudi d’impacte cas a cas no s’haguessin pogut identificar. L’anàlisi de les oportunitats de canvi modal al corredor, l’estudi de la xarxa de transport col·lectiu per carretera i de la seva competitivitat segons diferents escenaris infraestructurals, i la consideració de les determinacions del PTMB, i també diferents hipòtesis de trànsit i estratègies push & pull, van permetre reenfocar un eix continu d’altes prestacions pel centre del Vallès cap a un eix viari amb funcions d’estructuració secundària i de vertebració de sistemes urbans, adaptat també a les rutes d’autobús, ciclistes i vianants. Es van donar directrius concretes a cada projecte respecte de les seves característiques tècniques i se’n va determinar la prioritat, i també les mesures de gestió de la infraestructura necessàries.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. Pla director urbanístic de les àrees residencials estratègiques (ARE) del Baix Llobregat

El febrer de 2008, es va presentar el Document d’objectius i propòsits generals que preveia la redacció de 12 plans directors urbanístics (PDU) d’àrees residencials estratègiques (ARE), en els quals es recollien 100 àrees en 86 municipis catalans, amb un total de 90.157 nous habitatges, un mínim del 50% dels quals protegit, tot fent possible l’assoliment dels objectius del Pacte nacional per a l’habitatge.

El cas dels PDU de les ARE il·lustra un procés singular en l’avaluació ambiental, atès que es van tramitar en un termini temporal relativament curt, comportaven decisions estratègiques respecte del desenvolupament de sòls urbans i, a la pràctica, es trobaven a mig camí entre el planejament territorial i l’urbanístic. Un aspecte interessant a destacar en aquest cas és la necessària aproximació multiescalar que requeria l’avaluació (des de la inscripció territorial fins a l’escala de projecte), i la definició de plecs de condicions específics en relació amb els temes a tractar en l’avaluació ambiental i de plecs de recomanacions per a la redacció dels PDU (que incloïen aspectes com ara anàlisis d’assolellament, avaluació de riscos, estudis acústics en alguns casos, etc.).

Com a resultat final del procés d’avaluació ambiental, els plans integren adequadament els aspectes ambientals més rellevants mitjançant mesures entre les quals cal destacar les següents: la inclusió del principi de sostenibilitat en la formulació d’objectius del Pla i de les diverses ARE; la integració ambiental en l’ordenació de les diverses ARE i en els projectes d’urbanització respectius; la incorporació de programes energètics als informes de sostenibilitat ambiental, d’acord amb les indicacions del document de referència; unes normes ambientals comunes per als instruments de desenvolupament del Pla; la incorporació al projecte d’urbanització de cada ARE d’un estudi de gestió de residus i d’un estudi ambiental que inclou criteris ambientals en el projecte d’urbanització o projecte constructiu i un programa de vigilància ambiental de la fase d’execució d’obres amb la definició d’un procediment de seguiment ambiental de les obres d’urbanització; i les previsions i garanties, per a les diverses ARE, en matèria d’abastament d’aigües i de sanejament.

Dels PDU de les ARE que s’han aprovat definitivament, el de les ARE del Baix Llobregat, que incideix sobre 10 municipis d’aquesta comarca, constitueix un exemple d’un elevat grau d’integració dels aspectes ambientals en la normativa del planejament (inclosa la quantificació de paràmetres i llindars); d’una bona avaluació dels efectes sobre la qualitat acústica i d’anàlisi dels assolellaments, i de definició i adopció de mesures d’ordenació per facilitar l’assoliment d’una mobilitat sostenible i garantir l’eficiència en el cicle de l’aigua, la gestió i producció de l’energia, i l’eficiència en la gestió del tractament de residus urbans i la qualitat ambiental i atmosfèrica (fins i tot representades en plànols d’ordenació específics).

Concretament, poden destacar-se els aspectes ambientals integrats en la regulació dels sistemes urbanístics i en la regulació particular de les zones en l’ARE del Prat de Llobregat. Per exemple, es presenten condicions referides a l’eficiència energètica (orientació de l’edificació, ventilació de l’habitatge i de la planta soterrània, protecció de façanes a l’assolellament, espais intermedis amb l’exterior, protecció contra el soroll, gestió i aprofitament de les aigües pluvials, producció d’aigua calenta sanitària, reguladors de pressió i cisternes de vàters, i residus), als espais lliures de parcel·la (impermeabilització, enjardinament, reg, enllumenat, piscines...) i a l’ús d’aparcament (nombre de places).

ARE Eixample Sud (el Prat de Llobregat) – Extracte del plànol d’ordenació Cicle de l’aigua


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

ARE Eixample Sud (el Prat de Llobregat) – Extracte del plànol d’ordenació Contaminació i tractament de residus

• Avaluació ambiental del planejament urbanístic. Modifi cació puntual del Pla general d’ordenació urbana a l’àmbit de can Margarit, al terme municipal de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat)

La modificació té per objecte la delimitació d’un nou sector destinat a promoure usos productius, principalment industrials, mitjançant la reclassificació d’aproximadament 65 ha de sòl no urbanitzable.

El procés d’avaluació ambiental va permetre, d’una banda, reduir la superfície del sector, que va passar de 71,88 ha a 65,72 ha, amb l’exclusió de l’àmbit del torrent de can Bargalló; i, d’altra banda, disminuir la superfície a urbanitzar.

Així mateix, es va assolir una minimització de l’impacte sobre el torrent de can Margarit amb l’elaboració d’un projecte de regeneració del torrent i de tractament de la seva capçalera.

El projecte preveu una zona qualificada com a protecció dels espais naturals de ribera (d’entre 30 a 80 m d’amplada), i respecta la massa boscosa catalogada com a hàbitat d’interès comunitari present en el tram final. No obstant això, atès que la proposta manté l’afectació sobre el tram superior, l’ordenació que ha de determinar el planejament derivat haurà de mantenir la hidromorfologia natural de la totalitat de la llera. Així mateix, cal destacar que l’ordenació proposada qualifica el bosc de can Margarit d’espai lliure, determina el manteniment de la vegetació actual, i preveu un espai perimetral continu qualificat de sistema de parcs i jardins, el qual actua d’espai de transició entre l’ordenació i el sòl no urbanitzable limítrof.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Evolució de la proposta de la Modificació puntual a l’àmbit de can Margarit

• Avaluació ambiental del planejament urbanístic. Modifi cació puntual del Pla general metropolità a l’àmbit del Front Litoral, al terme municipal de Viladecans (Baix Llobregat)

Aquesta modificació, actualment en tramitació, té per objecte la delimitació d’un sector urbanitzable, de 60 ha de superfície, per a la implantació d’una zona dedicada a l’esport, al lleure i a d’altres activitats comercials i hoteleres.

L’àmbit d’actuació es localitza a la plana deltaica del riu Llobregat, a l’extrem sud del terme municipal; limita amb la traça de l’autovia C-31, la reserva natural del Remolar – les Filipines, les instal·lacions de l’aeroport i la franja de dunes ocupades per pinedes.

En el document de referència emès sobre l’avanç de la Modificació puntual, es va concloure que la proposta no és compatible amb la preservació dels valors ambientals de l’àmbit d’actuació, motiu pel qual es determina la necessitat d’estudiar alternatives d’emplaçament.

Identificació dels espais protegits per la legislació Proposta de zonificació sectorial existents a l’entorn de l’àmbit d’actuació


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

En concret, la proposta comporta l’afectació a la reserva natural parcial del Remolar – les Filipines i la seva zona d’influència. L’esmentat espai, i també l’entorn dels Reguerons, la llacuna de la Murtra i una part del litoral, estan inclosos en el Pla d’espais d’interès natural del delta del Llobregat i en la xarxa Natura 2000 com a LIC i ZEPA. Cal afegir que la plana al·luvial del delta del Llobregat està formada per un sistema de rieres, en què destaquen la riera de Sant Climent i la reguera Salabrosa, per nombroses àrees incloses a l’Inventari de zones humides de Catalunya, i per l’aqüífer de la Vall Baixa i del delta del Llobregat.

Així mateix, hi destaca la presència de gran varietat d’hàbitats i la diversitat biològica que alberga aquest entorn, el qual representa una àrea de gran importància per a la fauna, en especial per a les aus, espècies en perill d’extinció i protegides, i espècies catalogades com a vulnerables.

• Avaluació ambiental de planejament urbanístic. Pla d’ordenació urbanística municipal de Castellbell i el Vilar (Bages)

El Pla té per objecte l’ordenació urbanística del territori de Castellbell i el Vilar. Pren com a objectius fonamentals la delimitació dels àmbits de creixement residencial en el nucli principal, la previsió de l’ampliació del sòl industrial i l’anàlisi de la situació actual de les urbanitzacions existents.

El procés d’avaluació ambiental va comportar introduir diverses modificacions en les propostes plantejades inicialment, entre les quals destaquen les derivades de la necessitat de garantir la preservació dels espais d’interès natural inclosos en l’estructura d’espais lliures territorials del Pla director urbanístic del pla de Bages. D’aquesta manera, es va reduir la superfície de sòl urbà de Sant Cristòfol i es va mantenir una mínima ampliació en la seva delimitació corresponent a terrenys actualment edificats i sense possibilitat de nous creixements.

Reducció de l’ampliació del sòl urbà de Sant Cristòfol i indicació dels terrenys finalment incorporats

Així mateix, es van suprimir, d’una banda, el sector SUD 1 Pla de les Botxes, de 5 ha de superfície, tot incloent els habitatges preeexistents en l’inventari d’edificacions en sòl no urbanitzable; i, d’altra banda, els sectors industrials de sòl urbanitzable SUD 3 i SUD 4, de 16 ha i 3,7 ha de superfície respectivament, emplaçats en l’entorn de protecció del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

Supressió dels sectors SUD 3 i SUD 4


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. Nou sòl industrial a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)

La proposta de la modificació puntual del planejament general de Sant Joan de les Abadesses preveia ampliar un sector industrial aïllat en unes 8 ha i ocupar terrenys que confronten amb l’espai LIC de Natura 2000 Riberes de l’Alt Ter (ES5120019). El procés d’avaluació ambiental va permetre que, malgrat que la franja de terrenys més propera al LIC s’incloïa dins del sector, el planejament derivat havia de protegir-los mitjançant la seva qualificació com a espais lliures i duent a terme un tractament congruent amb la seva condició d’espai de transició i protecció entre el sòl industrial i l’espai natural protegit.

Ubicació del nou polígon Proposta del pla en les primeres Proposta del pla resultat industrial i límits del fases de l’avaluació ambiental de l’avaluació ambiental LIC Riberes de l’Alt Ter

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. Nou sòl industrial a Palamós (Baix Empordà)

El POUM de Palamós preveia la delimitació d’un nou sòl industrial de 30 ha de superfície entre dos espais naturals protegits: les Gavarres i Castell-cap Roig que, d’acord amb els estudis disponibles, estan afectats per una problemàtica d’aïllament que és especialment greu en el cas de Castell-cap Roig. Els terrenys que els separen tenen, per tant, interès per al manteniment de la connectivitat ecològica.

La proposta inicial del POUM va ser la delimitació d’un sector molt extens que fragmentava sensiblement la zona de connectivitat descrita. El procés d’avaluació ambiental va permetre preservar terrenys de la transformació urbanística determinant la seva qualificació com a espais lliures i gestionar-los de manera congruent amb la seva funció ambiental. Aquestes determinacions quedaven recollides a la fitxa urbanística del sector a fi de vincular l’avaluació ambiental del POUM amb el planejament derivat.

Ubicació del nou polígon industrial Proposta del pla en les primeres Proposta del pla resultat integrant una indústria existent fases de l’avaluació ambiental de l’avaluació ambiental en sòl no urbanitzable


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. POUM d’Almenar (Segrià)

Acció 1. Retirada del sector urbanitzable delimitat residencial – terciari SUR 9

La proposta de POUM preveia un sector urbanitzable de caràcter residencial – terciari amb una ocupació propera a les 40 hectàrees i amb una escassa connexió respecte dels teixits residencials existents. El sector implicava l’ocupació transversal de la plana agrícola situada al marge dret de la Noguera Ribagorçana i l’apropament dels usos urbans al connector ecològic conformat pel riu i per la seva vegetació de ribera, i presentava problemes d’inundabilitat en el seu extrem oriental. Durant l’avaluació ambiental, es va plantejar la supressió del sector, la qual va ser recollida en la versió final del pla.

Noguera Ribagorçana

Inici AA Final AA


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Acció 2. Reducció, canvi d’emplaçament i establiment de condicions al desenvolupament del sector urbanitzable de caràcter industrial SUR 11

La proposta de POUM preveia la ubicació d’un polígon industrial de 167 hectàrees, associat a l’aeroport d’Alguaire, en un espai de l’altiplà Alguaire – Almenar que en aquells moments s’incloïa en la proposta d’ampliació de la xarxa Natura 2000. Durant l’avaluació ambiental, es va posar de manifest la incompatibilitat del sector amb els hàbitats protegits i la necessitat de cercar una nova ubicació.

La nova ubicació, en un extrem de l’altiplà i fora d’espai protegit, redueix notablement l’impacte sobre l’espai amb major valor ambiental (clot de la Unilla) i també els impactes ocasionats per l’efecte de vora. També es considera positiva la reducció de la superfície afectada i la fragmentació del sector en dos (amb una zona que es classifica com a SUND). Amb tot, la fragilitat de l’espai fa convenient que el PPU i el PPUD que desenvolupin els sectors s’hagin de sotmetre de nou a l’avaluació ambiental estratègica.

Inici AA Final AA

Connector PTP

ZEPA dels plans de la Unilla

SUND

Zona humida del clot de la Unilla


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Resum de l’avaluació ambiental dels sectors SUR 9 i SUR 11

IMPACTES INICIALS IMPACTES FINALS

SUR 9 RESIDENCIAL – TERCIARI

Consum de recurs sòl: 40 hectàrees

Consum d’aigua i d’energia

Fragmentació de l’espai agrari

Increment de la pressió sobre el connector ecològic del riu Noguera-Ribagorçana

Risc d’inundabilitat en l’extrem est del sector

No es produeixen impactes, atès que el sector s’elimina

SUR 11 INDUSTRIAL Consum de recurs sòl: 167 hectàrees

Consum d’aigua i energia

Ocupació directa d’un espai natural protegit

Increment de la pressió sobre la zona humida del clot de la Unilla

Fragmentació del sòl no urbanitzable

Consum de recurs sòl: 54,5 (SUR 10) + 49,5 (SUND)

Consum d’aigua i energia: es redueix en reduir-se la superfície del sector

No s’ocupen espais naturals protegits

S’allunyen els sectors del clot de la Unilla

Es redueix la fragmentació amb l’aproximació del sector al nucli residencial

Condició addicional en relació amb el desenvolupament del SUR 10:

“Caldrà sotmetre el pla parcial urbanístic que desenvoluparà el sector SUR 10 a la valoració ambiental del Departament de Medi Ambient i Habitatge, atesa la seva proximitat respecte de l’espai natural protegit per la xarxa Natura 2000.”

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. Sector urbanitzable SUD-B – urbanització annexa al camp de golf d’Aravell, a Montferrer i Castellbó (Alt Urgell)

Aquest cas és complex, atès que es tramiten paral·lelament el POUM de Montferrer i el PPU del sector esmentat.

El SUD-B d’Aravell està classificat com a sòl urbanitzable delimitat pel planejament vigent (no sotmès, en el seu moment, a avaluació ambiental).

L’avanç de POUM reduïa el sector. Tanmateix, mantenia la previsió d’un sector urbanitzable de caràcter residencial. Durant l’avaluació ambiental, es va considerar necessari evitar els importants impactes ambientals que implicava el desenvolupament del sector i es va aconsellar la seva exclusió del sòl urbanitzable.

Posteriorment, es va rebre la proposta de PPU del sector, la qual es va decidir sotmetre a avaluació ambiental. El DR advertia sobre la dificultat d’urbanitzar el sector, sobretot pel caràcter forestal i l’elevat pendent dels terrenys.

La proposta de POUM per a l’aprovació provisional no inclou els terrenys en el sòl no urbanitzable, si bé qualifica la pràctica totalitat del sector com a zona verda.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Resum de l’avaluació ambiental

IMPACTES INICIALS IMPACTES FINALS

SUD-B Desforestació i urbanització d’un espai forestal

Increment del risc d’incendi forestal

Risc en el sector per l’existència de forts pendents i de 2 torrents

Impacte paisatgístic per l’ocupació d’un vessant i de la part més elevada d’un tossal

Es minimitzen substancialment els impactes sobre l’espai forestal (únicament es manté la previsió d’un vial)

Es redueix el risc d’incendi forestal

Es minimitzen els riscos associats als pendents i als torrents existents

S’eviten els impactes paisatgístics derivats de la urbanització de la zona


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. POUM de Calafell (Baix Penedès)

El municipi de Calafell parteix en la redacció del POUM d’una realitat existent força complexa, ja que compta amb una quantitat de sòl urbà i urbanitzable considerable. El document de referència emès per l’OTAA de Tarragona instava a reconsiderar el sòl urbanitzable provinent del planejament anterior pendent d’urbanitzar.

El planejament aprovat classifica com a sòl no urbanitzable 142 ha de sòl urbà i urbanitzable, mentre que 27,26 ha passen de sòl no urbanitzable a sòl urbà o urbanitzable. Per tant, el balanç final comporta la recuperació de 115 ha de sòl no urbanitzable en relació amb el pla revisat.

Planejament vigent previ a la Estudi de connectivitat ecològica Qualificació de sòl definitiva redacció del POUM

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. Pla parcial Riumar IV-I, TM de Deltebre (Baix Ebre)

La urbanització Riumar ocupa un espai de la costa del delta de l’Ebre altament sensible ambientalment, al costat de les maresmes del Garxal. És una herència d’una actuació denominada Centro Turístico de Interés Nacional promoguda en els anys 60 i 70 del segle passat.

La proposta actual de PPU Riumar IV-I de Deltebre preveia la cessió a l’Ajuntament, per a sistema d’espais lliures, de l’espai nord-oest de l’àmbit, inclòs en la xarxa Natura 2000, i el desenvolupament d’una zona en continuïtat amb la trama urbana de sòl d’ús residencial, hoteler i comercial.

Malgrat les determinacions introduïdes en el procés d’avaluació ambiental, hi havia importants aspectes ambientals que no s’hi havien integrat prou i d’altres que no justificaven la viabilitat ambiental de la proposta del PPU presentada, per la qual cosa es va resoldre no donar la conformitat del DMAH a la proposta de memòria ambiental.

D’una banda, la qualificació com a espai lliure privat vinculat a l’ús hoteler d’un espai inclòs en el PEIN i en la xarxa Natura 2000 no garanteix la conservació dels valors naturals a preservar. A més, l’espai on es concentrava l’activitat urbanística presenta les característiques biòtiques i abiòtiques d’una zona humida. Finalment, i d’acord amb l’estudi existent per definir una estratègia de prevenció i d’adaptació al canvi climàtic en la zona del delta de l’Ebre, l’espai presenta risc d’inundació per l’increment del nivell del mar i per l’afectació de tempestes marines, i, per tant, el desenvolupament del pla solament agreujaria la problemàtica existent. Conseqüentment, i atesos els informes de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, es va considerar necessari adoptar el principi de precaució, segons el qual, quan hi ha una incertesa en relació amb els potencials danys ambientals o socials que puguin ocórrer o sorgir d’una manera de procedir determinada, cal evitar el risc.

Situació del Pla parcial Proposta d’ordenació Previsió de l’evolució de la Riumar IV-I línia de costa


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. POUM de l’Ampolla (Baix Ebre)

El POUM de l’Ampolla preveia la classificació com a sòl urbà transitori de determinades àrees residencials disperses pel terme municipal, de manera que les normes urbanístiques del POUM possibilitaven que aquests sòls mantinguessin la condició de sòl urbà. En total, aproximadament 162 ha separades del nucli.

Com a conseqüència de l’avaluació ambiental del POUM, el planejament urbanístic municipal va passar a classificar com a sòl no urbanitzable aquestes àrees residencials disperses, fet que es va valorar positivament en la resolució sobre la proposta de memòria ambiental.

D’altra banda, es preveia l’ordenació d’una àrea d’equipaments de 23,7 ha que contradiu els principis de compacitat i contigüitat amb els nuclis urbans i d’estalvi i utilització eficient del sòl, dificulta l’accés als serveis i la seva ubicació interromp l’únic connector ecològic existent entre el sòl lliure interior i el sòl lliure deltaic, cosa que reforça l’efecte barrera de les infraestructures viàries existents en el municipi, per la qual cosa es va donar la conformitat del DMAH condicionada a classificar com a sòl no urbanitzable aquesta àrea d’equipaments.

Àrea d’equipaments de 23,7 ha

Àrea d’equipaments prevista pel POUM

• Avaluació ambiental de plans urbanístics. PEU del complex rural de los Masos del Riu de Baix, a Flix (Ribera d’Ebre)

El Pla especial de los Masos del Riu de Baix preveia la reconversió d’una explotació agrícola i ramadera, a l’interior del meandre de l’Ebre, en un equipament per a allotjament rural mitjançant la rehabilitació i adequació de les edificacions existents. Projectava un hotel i un alberg que complementava amb tota una sèrie d’instal·lacions i infraestructures entre les quals es preveia un aparcament per a 50 cotxes, una àrea de pitch & putt a la vora del riu Ebre, una zona per a equipaments esportius i recreatius, una piscina, un espai destinat a horts ecològics, conreus d’olivera i arbres fruiters adjacent al pitch & putt i al bosc de ribera, la construcció d’un punt d’accés al riu amb finalitats culturals lúdiques i educatives, i en una segona fase la construcció de noves edificacions (en l’avanç del pla en la modalitat d’apartaments, i en l’ISA un alberg de joventut) i l’ampliació de l’hotel.

Atès que el plantejament proposat establia un model d’ordenació molt lineal, amb una divisió molt compartimentada, amb característiques molt diferenciades entre si, es va proposar un replantejament de l’ordenació per garantir la preservació de les funcions ecològiques del sòl.

El procediment d’avaluació ambiental va permetre evitar el canvi de les condicions ambientals preexistents, d’una banda a partir del canvi de tipologia de camp de golf, que passa d’un pitch & putt tradicional de tipus angloamericà a un nova alternativa on s’aposta per un model més respectuós envers l’entorn que conserva la


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

vegetació existent, i, d’altra banda, es pren en consideració la capacitat d’assimilació de tota l’edificabilitat i la pressió que aquesta edificabilitat duria associada a llarg termini en el medi projectat de tal manera que l’execució de la 2a fase estaria condicionada a un estudi previ de les necessitats de l’activitat pel que fa a la demanda i a l’estudi de la capacitat de càrrega del territori.

Avaluació ambiental de projectesPel que fa als projectes, l’experiència acumulada és molt més dilatada en el temps (uns 20 anys), la qual cosa fa que es disposi de metodologies d’avaluació força contrastades d’acord amb els diferents tipus de projecte.

Cal destacar la rellevància que té l’existència de l’avaluació ambiental estratègica de plans i programes referits a la planificació d’infraestructures, com ara el PITC en el cas de les de mobilitat, per orientar l’avaluació ambiental dels projectes corresponents a l’escala detallada que els pertoca. La imbricació de l’avaluació ambiental de plans i programes amb la de projecte és una aplicació clara del principi d’avaluació en cascada i permet optimitzar eficientment el procés d’avaluació, de manera que les decisions prèvies sobre la conveniència de fer o no la infraestructura es prenen en la planificació, i és en l’estudi d’impacte ambiental de projecte que s’apliquen els criteris a escala detallada.

Un altre aspecte destacat de l’avaluació ambiental, que en el cas dels projectes és més fàcilment concretable, és la inclusió de determinacions específiques per aplicar mesures compensatòries. Entre moltes altres, es poden esmentar les actuacions següents:

• Aeroport d’Alguaire: reproduir i mantenir una superfície d’hàbitats estèpics equivalent a la superfície afectada per les instal·lacions de l’aeroport (vegeu-ne l’exemple).

• Dic exterior del port de Llançà: les mesures compensatòries suposen un cost per al promotor de 500.000 €.

A continuació, es desenvolupen alguns altres exemples de l’avaluació ambiental de projectes:

• Avaluació ambiental d’infraestructures viàries. Eix diagonal entre Vilanova i la Geltrú i Manresa

L’eix diagonal inclou la carretera C-15 entre Vilanova i la Geltrú i Igualada, i també un tram de la C-37 entre Igualada i Manresa. La longitud total d’aquest eix és de 67 km i actualment n’està executat un 50%. El primer tram es va posar en servei l’any 2003 (a la C-15 entre Igualada i Puigdàlber). La resta de trams han iniciat les seves obres al llarg de 2010 i es preveu finalitzar tota la infraestructura l’any 2013. L’eix diagonal va ser objecte d’avaluació ambiental estratègica en el marc del PITC, que n’inclou tots dos trams com a eixos de llarg recorregut de la xarxa bàsica primària: C-15 (com a part de l’Eix del Garraf – el Penedès – l’Anoia) i C-37 (com a part de l’eix de la Conca de Barberà – l’Anoia – el Bages entre Montblanc i Manresa).


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

L’eix diagonal exemplifica el cas de molts projectes de grans infraestructures lineals (viaris, ferroviaris, de transport energètic, etc.) on sovint la tramitació es fa per trams –en aquest cas nou trams, cadascun amb la declaració d’impacte corresponent- i al llarg de períodes dilatats de temps, la qual cosa pot dificultar l’aplicació de criteris homogenis en la mesura que en cada tram poden participar equips redactors, consultors i executors diferents. En aquest cas, l’existència d’una avaluació ambiental estratègica prèvia en la planificació resulta encara més rellevant, si és possible, i també el fet que l’OAA avaluï els projectes dels diferents trams a partir de criteris homogenis ajuda a garantir la coherència de la integració ambiental del conjunt de la infraestructura.

• Avaluació ambiental d’infraestructures agrícoles. Consolidació i millora del regadiu de la Conca de Tremp (Pallars Jussà)

Aquesta millora de regadiu afecta els marges dret i esquerre de la Noguera Pallaresa del municipi de Tremp i altres cinc municipis de la comarca (Pallars Jussà) actualment dedicats al conreu de cereals. El projecte d’ampliació i modernització d’aquest regadiu va sortir a licitació inicialment l’any 2006 per part de Regsa, i el març de 2010 es va exposar a informació pública una actualització de l’estudi d’impacte ambiental. Aquest projecte és previst al Pla de regadius de Catalunya, actualment en procés d’avaluació ambiental.

En aquest cas, l’avaluació ambiental a escala de projecte ha constatat que, tot i que la finalitat del projecte és millorar l’eficiència del regadiu (reg pressuritzat en comptes de reg a manta), a la pràctica es produeix un increment, no negligible, de la superfície irrigada (de 1.849 ha fins a un potencial de 4.663 ha), la qual cosa pot tenir implicacions paisatgístiques i afectacions sobre la biodiversitat i la qualitat del medi associades al canvi de tipologia de conreus i a la intensificació de l’agricultura. També es constata un important excedent de terres derivat de la construcció de basses de laminació. En aquest sentit, la declaració d’impacte ambiental incideix, entre altres qüestions, en la necessitat de dur a terme un seguiment específic de durada indeterminada durant l’explotació de l’evolució d’indicadors ambientals, i especialment de l’estat dels biòtops propis del mosaic agrícola existent i d’espècies lligades als ecosistemes fluvials; incorporar mesures de manteniment i recreació de marges i taques de vegetació natural; i efectuar el desmantellament de les infraestructures del regadiu de la Conca de Tremp que esdevindran obsoletes un cop s’executi el nou projecte i que hagin de quedar en desús amb el procés de modernització.

Riu Noguera Pallaresa al seu pas per la zona afectada pel projecte. Les infraestructures de distribució inclouen el creuament del riu en diversos punts en el tram afectat

Àmbit del projecte Estructures de reg obsoletes a modernitzar. Estat actual


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• Avaluació ambiental d’infraestructures elèctriques. Línia de 110 kV entre Mollerussa i Tàrrega

La tramitació ambiental d’aquesta línia es va iniciar el gener de 2009 i va finalitzar un any i mig més tard amb l’emissió de la declaració d’impacte corresponent. L’aspecte ambiental més rellevant d’aquest projecte és el fet que el traçat incidia sobre dos espais de la xarxa Natura 2000 (Anglesola – Vilagrassa i Plans de Sió) que també són ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus), amb la qual cosa es podien produir impactes sobre hàbitats i espècies d’interès comunitari.

Finalment, es va adoptar una solució de traçat que minimitzava els impactes sobre els espais protegits (evitant un traçat directe en línia recta) i que va ser consensuat amb els ajuntaments implicats. D’altra banda, es va requerir un informe complementari que analitzés amb detall el risc d’electrocució i col·lisió i que plantegés mesures correctores concretes. La declaració d’impacte inclou diverses indicacions sobre el seguiment de la sinistralitat sobre l’avifauna i els quiròpters, i la determinació d’una mesura compensatòria: l’elaboració i execució, per part de la companyia elèctrica, d’un programa de millora de línies a les comarques del Pla d’Urgell i l’Urgell per prevenir la sinistralitat sobre la fauna.

• Avaluació ambiental d’infraestructures viàries. Variant sud de Lleida C-13 (Segrià)

La proposta de variant sud de Lleida C-13 confronta amb l’espai LIC i ZEPA de Natura 2000 Secans de Mas de Melons – Alfés (ES0000021). El procés d’avaluació ambiental va permetre comptabilitzar la infraestructura amb els valors que caracteritzen aquest espai, en concret la trenca Lanius minor. Així doncs, la declaració d’impacte ambiental estableix les mesures per minimitzar l’efecte sobre aquesta població i promou accions per a la conservació i protecció de l’espècie, entre les quals destaquen no realitzar treballs entre el 15 d’abril i el 15 d’agost, aportar anualment un total de 8-10 juvenils, crear un estoc reproductor en captivitat, crear una unitat específica de cria en captivitat de trenca, incrementar la disponibilitat d’aliment per assegurar la supervivència dels polls introduïts, dur a terme el control de depredadors, etc..

Ubicació de la variant de C-13 Gàbies de cria a Vallcalent Polls de trenca (foto de M. Gálvez) (foto de X. Massot)

• Avaluació ambiental de ports. Ampliació del port de Sant Carles de la Ràpita (Montsià)

El projecte consisteix bàsicament en la construcció i explotació d’una nova dàrsena interior esportiva a la zona d’aigües arrecerades actualment existent, situada a llevant de l’actual port de Sant Carles de la Ràpita.

Durant el procés d’avaluació d’impacte ambiental, es va detectar l’afecció a hàbitats de fartet (Lebias iberas), cosa que va motivar la modificació d’elements del projecte. Amb l’objectiu de preservar les zones humides i l’hàbitat faunístic del fartet, es van unificar els dos canals de navegació projectats per a l’accés de les embarcacions al pantalà flotant de ribera en un únic canal més ample situat a més de 100 m de la ribera; es van eliminar 42 amarradors respecte del projecte bàsic; es va formar, mitjançant l’aportació de terra, una superfície de 5.880 m2 per a un nou hàbitat de canyissar; es van incloure un parell d’observatoris d’aus als indrets més adequats; es va suprimir el camí de vianants de ribera i la seva escullera projecte; es va separar el varador de la costa, de manera que es respecti l’estat actual de la franja costera, i es va establir una comunicació directa de les aigües exteriors i interiors de la dàrsena per sota del vial del Moll dels Alfacs.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Projecte inicial Projecte defi nitiu després Mesura correctora. de l’avaluació ambiental Desafectació de manera integral de l’aiguamoll protegit amb la instal·lació d’un pantalà fl otant paral·lel a la costa, que actua al mateix temps com a barrera de protecció

• Avaluació d’impacte ambiental de projectes. Restauració d’un tram del riu Reclar

En el marc dels treballs de seguiment ambiental de l’execució de les mesures correctores determinades a la declaració d’impacte ambiental del projecte Millora general, desdoblament de calçada (Vidreres, enllaç de l’Alou), carretera C-35, PK 85,644 al 100,080 (entre la C-63 i la C-65), tram: Vidreres – Llagostera, s’han dut a terme treballs de restauració morfològica i revegetació. L’actuació va permetre restaurar ambientalment un tram de riu afectat pel desdoblament de la carretera i iniciar-ne la recuperació com a sistema natural de ribera.

Treballs d’adequació morfològica Aportació de terra vegetal i Desenvolupament de la vegetació del llit i marges del riu Reclar plantació d’espècies de ribera i restauració natural del sistema (2007) (2008) fluvial (2010)

• Avaluació d’impacte ambiental de projectes. Integració de desmunts C-16

Durant el seguiment ambiental de l’execució de les mesures correctores determinades a la declaració d’impacte ambiental del projecte de Millora general. Nova carretera. Eix del Llobregat. Carretera C-16, s’han dut a terme


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

tècniques especifiques de restauració morfològica i de bioenginyeria de revegetació. L’actuació va permetre restaurar ambientalment un tram de riu afectat pel desdoblament de la carretera i iniciar-ne la recuperació com a sistema natural de ribera.

Treballs d’adequació de desmunt geomorfològic. T-Verd: tècnica de bioenginyeria per Talús Royal desmunts de pendent elevat

Aplicació de geocel·les

• Avaluació ambiental d’infraestructures. Aeroport d’Alguaire (Segrià)

Acció 1. Adquisició i gestió de finques

Atesa la important afectació de l’aeroport sobre el medi estèpic, la declaració d’impacte ambiental elaborada pel Departament preveia l’adquisició i/o gestió de terrenys fora de l’àmbit de l’aeroport per compensar o minimitzar la pèrdua d’hàbitat i la fragmentació de l’ecosistema estèpic.

El compliment d’aquesta mesura compensatòria comportava:

• Elaborar l’estudi de delimitació de finques agrícoles per materialitzar les mesures compensatòries per a la construcció de l’aeroport de Lleida – Alguaire.

• Elaborar el Pla de gestió de les finques afectades, que contenia:

• Compra i/o arrendament de 367 ha de terrenys agrícoles

• 14 estratègies de gestió per complir els objectius operacionals de les mesures compensatòries segons la tipologia del guaret o erm que es vulgui mantenir mitjançant la pastura amb ramats d’ovelles.

• Programar jornades tècniques, visites guiades i itineraris naturals per posar en relleu els valors faunístics i ecològics de l’entorn.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

Acció 2. Disseny de l’aeròdrom

En el disseny de l’aeròdrom, s’ha procurat minimitzar la possible afectació del paisatge i mantenir criteris de construcció sostenible.

Un dels aspectes ambientals més destacats de l’aeròdrom d’Alguaire és la integració amb l’entorn de totes les edificacions a construir mitjançant una elecció correcta dels materials, els colors i les tipologies constructives. S’utilitzen cromatismes propis de l’àmbit de secà, tant en alçat com en planta, i s’inclouen fins i tot plantacions en la coberta:

• Els edificis presenten arrebossats en superfície i pintats

• Els paraments verticals són de tonalitats grises molt fosques que es confonen amb l’horitzó.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

3.2. Les contribucions de l’avaluació ambiental

Com s’ha indicat anteriorment (vegeu els apartats 1.3 Balanç de la feina feta per l’Oficina d’Avaluació Ambiental i 3.1 L’experiència acumulada: reflexions i exemples), el rol de l’avaluació ambiental i de l’Oficina no es pot reduir a una simple estadística sobre el volum de plans, programes i projectes avaluats ni sobre el nombre d’expedients tramitats, sinó que transcendeix aquestes qüestions per incorporar-ne d’altres menys tangibles i quantificables però, al capdavall, més profundes.

En un primer nivell (evident, però difícil de quantificar globalment tot i que en part resti reflectit en les memòries ambientals o les declaracions d’impacte), cal remarcar les millores objectives que l’avaluació ambiental aporta en la tramitació de plans, programes i projectes, en aspectes com ara:

• L’adequada inscripció territorial i paisatgística.

• La prevenció i minimització dels impactes ambientals, i, si s’escau, l’establiment de mesures compensatòries i correctores.

• La justificació i coherència de l’alternativa escollida en relació amb la planificació relacionada i l’assoliment d’objectius ambientals.

• L’establiment de criteris i mesures ambientals per a la proposta actual i per a la planificació i els projectes derivats.

• La contribució diversa, segons cada cas i context, a la millora en el comportament dels diferents vectors socioambientals.

En un segon nivell, menys evident però no pas menys rellevant, en les aportacions estratègiques que comporta l’avaluació i que s’exposen en els apartats següents:

• Inducció de canvis en la cultura de la planificació i la projectació i en el model de creixement.

• Incorporació d’una visió proactiva en la cultura ambiental.

• Millora en la integració de les polítiques sectorials i la coordinació de les administracions afectades.

• Foment d’eines i processos de consulta i participació.

Aquest conjunt d’aportacions estratègiques es tradueix en canvis d’actituds, motivacions i decisions (i també, a mitjà i llarg termini, en millores en l’evolució dels vectors socioambientals), cosa que constitueix un aspecte fonamental del canvi sostenibilista com s’ha exposat anteriorment (vegeu l’apartat 2.1 El marc d’actuació) i que permet copsar la veritable transcendència de l’avaluació ambiental més enllà dels límits formals i legals que estableix la seva regulació normativa.

3.2.1 Inducció de canvis en la cultura de la planifi cació i la projectació i en el model de desenvolupament

L’avaluació ambiental impulsa un canvi de paradigma respecte de la manera de concebre el planejament territorial i urbanístic, la planificació sectorial i la projectació d’infraestructures. I, en definitiva, respecte d’un model de creixement socioeconòmic basat en un consum intensiu de sòl per a desenvolupaments urbanístics i infraestructures que, circumstancialment, s’ha atenuat els darrers tres anys en el context de la crisi econòmica.

Aquest canvi de paradigma es produeix en la mesura que:

• Qüestiona dogmes força estesos encara com l’assimilació de creixement urbanístic i implantació d’infraestructures com a simple sinònim de desenvolupament territorial i socioeconòmic.

• Prioritza el reciclatge o rehabilitació de trames urbanes i infraestructures existents envers les actuacions que comportin nous consums de sòl (tot i que siguin contigus a les trames urbanes ja existents).

• Remarca la importància dels mecanismes de gestió i seguiment en les fases d’execució i funcionament dels plans, programes i projectes.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• Preveu plans d’etapes i mecanismes de seguiment i avaluació intermedis que garanteixin la coherència i proporcionalitat de les actuacions sobre el territori.

• Estableix indicacions concretes per a les figures de planificació o els projectes derivats, d’acord amb el principi d’avaluació en cascada.

3.2.2 Incorporació d’una visió proactiva a la cultura ambiental

L’avaluació ambiental contribueix a desenvolupar una visió proactiva i preventiva dels aspectes ambientals des de les fases més inicials de tramitació de plans, programes i projectes, tot superant enfocaments basats essencialment en la correcció a posteriori dels impactes ambientals.

Aquesta visió proactiva es genera mitjançant:

• La implicació, d’acord amb el procés de tramitació mateix, en les fases inicials del procés, si més no en la fase d’avanç, especialment mitjançant els documents de referència (plans i programes) i els informes d’abast (projectes). O, eventualment, començant per les decisions prèvies sobre si cal sotmetre a avaluació ambiental un determinat pla, programa o projecte en els supòsits previstos legalment.

• L’establiment de determinacions i criteris orientats directament al pla, programa o projecte, més enllà de les referides estrictament a la documentació ambiental que l’acompanya.

• L’avaluació dels aspectes que incideixen sobre la matriu territorial i els fluxos ambientals, no solament pel seu impacte immediat en el moment d’implantar el pla, programa o projecte, sinó també pels seus efectes futurs, una vegada estigui implantat o executat.

• La identificació, en el cas que els impactes siguin substantius i difícils de mitigar, de mesures compensatòries que permetin internalitzar de manera adequada les externalitats ambientals detectades.

3.2.3 Millora en la integració de les polítiques sectorials i la coordinació de les administracions afectades

L’avaluació ambiental facilita la integració coherent de les diferents polítiques sectorials i la interlocució i coordinació entre les diferents administracions implicades en els processos de tramitació, tant pels seus principis orientadors com per la definició del procés de tramitació mateix.

Aquesta integració i coordinació es faciliten a través de:

• La vinculació del model territorial als fluxos ambientals associats (mobilitat, energia, aigua, etc.), i entre els diferents fluxos (model de mobilitat i energètic, relació d’aquests amb el canvi climàtic, etc.).

• La contribució a la coherència entre els diferents nivells de planificació i projectació sectorials en els àmbits conceptual, espacial i temporal.

• El requeriment, pel procés de tramitació mateix (fase de consultes a les administracions públiques afectades), d’informes de múltiples instàncies administratives de diferents departaments implicats (principalment del DMAH, DPTOP i DAR) els quals són integrats o annexats en els documents d’avaluació que emet l’OAA (document de referència, etc.). Aquest nivell d’integració és especialment evident dins el DMAH mateix, on la documentació de l’avaluació ambiental aglutina informes de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), la Direcció General del Medi Natural, la Direcció General de Qualitat Ambiental, els Serveis Territorials, etc. A banda de les adscrites al DMAH, cal esmentar les unitats administratives següents:

• DPTOP: Programa per al Planejament Territorial, Direcció General d’Urbanisme, Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, Direcció General de Carreteres, Direcció General del Transport Terrestre, etc.

• DAR: Direcció General d’Agricultura i Ramaderia, Serveis Territorials, etc.

• Departament de Cultura i Mitjans Audiovisuals: Direcció General del Patrimoni Cultural.

• Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació: Direcció General de Protecció Civil.

• Departament d’Innovació, Universitats i Empresa: Subdirecció General de Seguretat Industrial.


3. L

’exp

eriè

ncia

i le

s co

ntrib

ucio

ns d

e l’a

valu

ació

am

bien

tal

• La incorporació o el desenvolupament d’aspectes sectorials poc tractats pels procediments sectorials regulats normativament, com ara el risc químic en el planejament urbanístic (la Llei d’urbanisme, per exemple, centra la seva atenció sobre el risc en les zones inundables, però no recull altres tipus de risc).

• L’establiment de fórmules de treball conjunt i metodologies consensuades amb responsables de les diferents administracions implicades –per exemple, amb l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic en relació amb la incorporació d’aquest àmbit en l’avaluació- i la identificació d’interlocutors específics en cada àmbit sectorial.

• La convocatòria o participació en reunions de seguiment bilaterals o multilaterals entre els diferents agents implicats (promotors, equips redactors, administracions) al llarg dels processos de tramitació.

3.2.4 Foment d’eines i processos de consulta i participació

L’avaluació ambiental reforça les eines i els processos participatius establerts en les respectives regulacions sectorials o procediments administratius de referència. De fet, les consultes a agents implicats i la participació pública constitueixen dues de les premisses de l’avaluació ambiental, i els mecanismes de tramitació preveuen mecanismes concrets en aquest sentit.

Aquest reforç dels instruments participatius es produeix mitjançant:

• La identificació de les administracions públiques afectades i el públic interessat (essencialment des de la perspectiva ambiental, tot i que també es recullen agents clau amb caràcter general segons cada cas) als quals s’han de formular consultes en les diferents fases del procediment d’avaluació ambiental, i, si escau, d’altres administracions, entitats o persones que han d’ésser consultades.

• La incorporació, en el procediment de tramitació, d’una fase de consultes prèvies a administracions i públic interessat (vegeu també l’apartat 3.2.3), prèviament a l’emissió del document de referència (plans i programes) o l’informe d’abast i continguts de l’estudi d’impacte (projectes).

• L’establiment de l’obligatorietat que hi hagi un procés d’informació pública, per un període de temps mínim de 45 dies en el cas de plans i programes o per un termini variable en el cas de projectes (d’acord amb la legislació sectorial), del pla, programa o projecte avaluat, els quals han d’incloure la documentació ambiental corresponent19.

• La facilitació de la consulta telemàtica de la documentació ambiental mitjançant el banc de dades d’avaluació ambiental (vegeu l’apartat 1.4.2 Participació i informació).

• L’establiment d’una línia de subvencions específiques, des de 2008, per part de la Direcció General de Participació Ciutadana, destinada a entitats interessades a participar en l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes. Les entitats sol·licitants han d’estar inscrites al Registre d’Entitats de Medi Ambient i Sostenibilitat20.

19 Cal remarcar que, abans de l’avaluació ambiental, no tots els plans, programes i projectes que ara han de ser objecte d’avaluació ambiental estaven obligats a incorporar un període d’informació pública o, en tot cas, aquest era inferior al mínim de 45 dies que ara preveu, per exemple, l’avaluació ambiental de plans i programes.

20 Més informació d’aquesta línia de subvencions a: http://www10.gencat.cat/drep/AppJava/cat/ambits/participacio/subvencions/entitats/entitats_ma/plans.jsp.

4. VALORACIÓ GLOBAL, REPTES I OPORTUNITATS DE L’AVALUACIÓ

AMBIENTAL


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

4. VALORACIÓ GLOBAL, REPTES I OPORTUNITATS DE L’AVALUACIÓ AMBIENTAL

4.1 Valoració global de la incidència de l’avaluació ambiental

La valoració de la incidència de l’avaluació ambiental en relació amb els plans, programes i projectes és, sens dubte, positiva, però la mesura de la seva influència efectiva sobre la matriu territorial i l’evolució dels diversos vectors socioambientals és certament complexa i difícil de quantificar, tal com han exposat de manera detallada els apartats 2.1 El marc d’actuació i 2.2 Els condicionants intrínsecs i extrínsecs.

Els principals factors que dificulten o limiten aquesta valoració es poden sintetitzar en els punts següents:

• L’avaluació ambiental, si més no actualment, no incideix sobre tots els nivells de decisió possibles, com ara les polítiques públiques o els actes legislatius, i tampoc no pot normalment incidir, per definició, en les actuacions privades dels agents socioeconòmics i la ciutadania en general. No hi ha, per tant, una relació recíproca i exclusiva entre l’avaluació ambiental i el comportament dels vectors socioambientals (objecte dels criteris d’avaluació desenvolupats a l’annex final d’aquest treball). És evident, doncs, que no tot el que passa (o deixa de passar) en relació amb els diversos vectors ambientals (i encara menys els socioeconòmics) és atribuïble als processos d’avaluació ambiental. En tot cas, és igualment clar que l’absència de l’avaluació tindria clars efectes negatius per als diferents vectors, a mitjà i llarg termini.

• Les determinacions establertes en les resolucions ambientals (plans i programes) i declaracions d’impacte (projectes) tenen una força legal efectiva important, però no absoluta. En alguns casos, poden no ser incorporades en l’aprovació definitiva de plans, programes i projectes si els actes aprovatoris estan degudament motivats, quan la concurrència d’altres circumstàncies d’índole socioeconòmica o d’interès públic comporti la decisió política de prioritzar-les sobre les ambientals.

• L’efecte de l’avaluació ambiental, particularment en el cas de plans i programes, és diferit, a mitjà o llarg termini, per a bona part dels aspectes avaluats, i es relaciona amb la celeritat amb què s’executi o s’implanti el pla o programa corresponent (la qual cosa també varia segons el pla d’etapes que tingui i de l’horitzó temporal amb què planifiqui). Poden passar molts anys entre l’aprovació definitiva d’un pla o programa i la seva execució completa (per exemple, 20 anys en alguns instruments com ara els plans territorials parcials). En el cas dels projectes, l’efectivitat de l’avaluació es pot constatar habitualment a un termini més curt.

• La revisió i actualització contínua de plans i programes (atenent la necessària adaptació a nous contextos o a qüestions emergents) i les interaccions entre diferents figures de planificació que s’encavalquen o es relacionen parcialment en fa més complex el seguiment al llarg del temps i la valoració de les determinacions ambientals inicials, algunes de les quals poden haver quedat superades per nous plantejaments.

• La multiplicitat d’agents implicats en l’execució efectiva de plans, programes i projectes, com no pot ser d’altra manera, fa sovint complicat garantir l’homogeneïtat en la interpretació i aplicació de les determinacions resultants dels processos d’avaluació ambiental.

• La dificultat de desagregar la contribució de l’avaluació ambiental en l’evolució d’indicadors territorials i ambientals de caràcter general (usos del sòl, quota modal, etc.) és evident tenint en compte l’abast de l’avaluació ambiental (2.1 El marc d’actuació).

• El poc temps transcorregut des de la posada en marxa de l’OAA, cinc anys, per disposar d’una perspectiva suficient.

Així, tot i que hi ha una clara evidència qualitativa (i quantitativa també, quan s’analitza l’efecte de casos concrets sobre vectors específics) que l’avaluació ambiental ha contribuït a millorar, o a evitar que evolucionessin menys desfavorablement, els diferents vectors socioambientals, el conjunt de factors exposats no permet actualment establir una valoració quantitativa de l’efecte global de l’avaluació ambiental.

Cal preguntar-se, però, si aquest tipus de valoració quantitativa global és realment necessària. De fet, l’objectiu últim de l’avaluació ambiental és incorporar i optimitzar la dimensió ambiental en el pla, programa o projecte al


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

llarg del procés de tramitació corresponent. En la mesura que el procés s’hagi dut a terme de manera adequada, és evident que l’execució d’aquestes figures es farà minimitzant els impactes possibles i contribuirà a la millora a mitjà i llarg termini dels indicadors ambientals.

En qualsevol cas, els efectes de l’avaluació ambiental no se circumscriuen a aquells directament derivats d’un procediment regulat normativament. Hi ha un seguit de contribucions de l’avaluació ambiental, menys evidents tot i que molt rellevants estratègicament i necessàries per assolir el veritable canvi sostenibilista que requereix el país. Aquestes contribucions, desenvolupades a l’apartat 3.2, es resumeixen en el quadre següent.

Contribucions estratègiques de l’avaluació ambiental

• Inducció de canvis en la cultura de la planifi cació i la projectació i en el model de creixement

L’avaluació ambiental impulsa un canvi de paradigma respecte de la manera de concebre el planejament territorial i urbanístic, la planificació sectorial i la projectació d’infraestructures. I, en definitiva, respecte d’un model de creixement socioeconòmic.

• Incorporació d’una visió proactiva en la cultura ambiental

L’avaluació ambiental contribueix a desenvolupar una visió proactiva i preventiva dels aspectes ambientals des de les fases inicials de tramitació de plans, programes i projectes, tot superant enfocaments basats essencialment en intentar la correcció a posteriori dels impactes ambientals.

• Millora en la integració de les polítiques sectorials i la coordinació de les administracions afectades

L’avaluació ambiental facilita la integració coherent de les diferents polítiques sectorials i la interlocució i coordinació entre les diferents administracions implicades en els processos de tramitació, tant pels seus principis orientadors com per la definició del procés de tramitació mateix.

• Foment d’eines i processos de consulta i participació

L’avaluació ambiental reforça les eines i els processos participatius establerts en les respectives regulacions sectorials o els procediments administratius de referència. De fet, les consultes a agents implicats i la participació pública constitueixen dues de les premisses de l’avaluació ambiental, i els mecanismes de tramitació preveuen mecanismes concrets en aquest sentit.


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

4.2 Debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de l’avaluació ambiental

Aquesta matriu DAFO, denominació que fa referència a les sigles dels aspectes considerats (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), s’ha elaborat a partir de les reflexions i comentaris exposats per diversos responsables i tècnics de l’OAA, i del criteri de l’equip d’autors. Sense ànim d’exhaustivitat, destaca els aspectes més rellevants associats a l’avaluació ambiental a fi d’orientar estratègies i propostes de millora com les que exposa l’apartat següent.

AVALUACIÓ AMBIENTAL DE PLANS, PROGRAMES I PROJECTES

Debilitats Fortaleses

• Incidència parcial, per definició i abast propis, sobre els diferents àmbits de la realitat que incideixen sobre el territori i els vectors socioambientals.

• Limitada capacitat d’incidència més enllà de la fase de tramitació (fases d’execució i gestió de plans, programes i projectes).

• Manca d’instruments i indicadors específics que avaluïn la qualitat i les contribucions efectives del procés d’avaluació ambiental.

• Dificultat d’establir metodologies i indicadors objectius per avaluar determinades qüestions ambientals complexes.

• Rigideses formals de tramitació inherents al procediment mateix.

• Increment de maduresa i professionalització dels equips tècnics implicats en l’avaluació ambiental (Administració, equips redactors, etc.).

• Consolidació de procediments, mecanismes i eines formals d’avaluació (Llei 6/2009, guies metodològiques, banc de dades, etc.).

• Elevada capacitat d’incidència en la fase de tramitació. Capacitat de condicionar l’aprovació definitiva de plans, programes i projectes a una resolució o declaració d’impacte favorable.

• Integració progressiva en el conjunt de polítiques sectorials, i avaluació en cascada.

• Existència d’un volum cada vegada més gran de planificació que ha estat objecte d’avaluació ambiental i que constitueix una referència obligada per a la planificació derivada i la seva avaluació ambiental.

Amenaces Oportunitats

• Risc que l’avaluació ambiental esdevingui un mer procediment burocràtic mancat de visió estratègica.

• Condicionants derivats d’altres normatives sectorials i de la multiplicitat d’agents i interlocutors implicats.

• Risc de mancances de recursos humans i tècnics suficients per al volum d’expedients a gestionar.

• Judicialització de l’avaluació ambiental per defectes de forma.

• Contribució creixent de l’avaluació ambiental en els canvis culturals en la societat i l’Administració necessaris per assolir escenaris més sostenibilistes (vegeu l’apartat 3.2).

• Establiment de sinergies amb instruments transversals com l’Estratègia de desenvolupament sostenible de Catalunya (vegeu l’apartat 4.3).

• Potenciació dels mecanismes de participació i consulta als agents implicats.

• Implicació cada vegada més gran en determinacions orientades a la gestió i a les figures de planificació derivada.

• Ampliació de l’abast de l’avaluació a polítiques i legislació.


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

4.3 Àrees d’atenció especial, propostes i reptes

L’exposició feta en els apartats precedents permet copsar la importància, i també les limitacions i condicionants, de l’avaluació ambiental, i també el rol desenvolupat per l’Oficina d’Avaluació Ambiental al llarg dels seus primers anys de funcionament.

El fet que l’avaluació ambiental de projectes tingui un recorregut de més de dues dècades ha permès consolidar força les metodologies i els protocols d’avaluació, i, per tant, ofereix un camp de millora relativament reduït. L’avaluació ambiental de plans i programes, molt més recent, presenta, en aquest sentit, més possibilitats de desenvolupament (també perquè actua a un nivell més estratègic), tot i que el progrés assolit en solament cinc anys, des de l’aparició de l’OAA, ha estat notable.

Amb tot, l’èxit de l’avaluació ambiental no depèn només de l’OAA, sinó també de la implicació de la resta d’agents interessats en els procediments d’avaluació ambiental: promotors, equips redactors, administracions i públic interessat. Per aquest motiu, a l’hora de plantejar àrees d’atenció, propostes i reptes a l’entorn de l’avaluació ambiental, no es pot circumscriure l’enfocament de manera exclusiva a les oportunitats de millora de l’OAA, sinó al conjunt d’agents implicats, tal com s’exposa tot seguit.

L’avaluació ambiental és un procés, per tant, amb responsabilitat compartida entre tots els agents implicats en el procés, cadascun des de les seves competències i àmbit de treball i en el benentès que l’OAA hi exerceix un paper central ateses les funcions que legalment té atribuïdes. Aquest és, sens dubte, un dels reptes principals dels processos d’avaluació ambiental arreu: promoure la implicació i complicitat de promotors, equips redactors i administracions i d’altres col·lectius implicats, i també el treball conjunt amb l’OAA en un procés que cerqui la modificació de formes de fer i de pautes de comportament, i, òbviament, la millora efectiva del pla, programa o projecte, i no el simple compliment d’un tràmit administratiu.

Tot i que les interaccions entre els diferents agents del procés són molt grans i alguns rols són aplicables a més d’un agent (a causa, justament, de la responsabilitat compartida esmentada), resulta pertinent exposar segregadament les àrees d’atenció i propostes atenent tres grans grups d’agents: promotors i redactors, OAA i administracions afectades.

Posteriorment, s’aborden de manera específica les possibilitats de millora de l’avaluació ambiental en relació amb els processos participatius (la qual depèn, en bona mesura, d’actuacions que pertoquen a l’Administració) i les oportunitats que ofereix l’Estratègia de desenvolupament sostenible de Catalunya, i el capítol finalitza amb uns reptes de futur, l’abast dels quals els situa –a diferència dels anteriors- en un escenari a més llarg termini.

4.3.1 El rol dels promotors i equips redactors

La conscienciació i sensibilització de promotors i equips redactors envers la importància efectiva de l’avaluació ambiental és, juntament amb la millora de la seva capacitat tècnica per abordar els reptes ambientals, un aspecte central i necessari per a la millora dels processos d’avaluació. Aquesta qüestió, tot i que ha tingut una evolució favorable els darrers anys, presenta un important marge de millora, atès que el grau de sensibilització al respecte és encara molt heterogeni dins de la multiplicitat d’agents que intervenen en aquests processos.

En aquest sentit, l’avaluació no s’ha de veure com un obstacle a la tramitació sinó com una manera de reflexionar més globalment sobre el pla, programa i projecte per optimitzar-lo i per integrar la dimensió ambiental des de la seva concepció mateixa i disseny inicial, i no pas com un factor a corregir o compensar al final del procés (la qual cosa, sovint, comporta uns costos i uns conflictes superiors). Aquest canvi cultural en la planificació i la projectació, que inclou la superació de paradigmes com ara identificar infraestructures i creixement urbanístic com a sinònim de progrés, és el gran repte que han d’assumir promotors i redactors de plans, programes i projectes.

Per assolir-lo, cal parar una atenció especial –també l’OAA mateixa en el marc del seu rol de tutela del procés– a qüestions com ara:

• Incorporar en l’avaluació els criteris exposats a l’annex d’aquest treball.

• Garantir la coherència amb l’avaluació ambiental dels plans i programes de rang superior i amb la d’aquells altres plans i projectes avaluats anteriorment que concorren en el mateix àmbit d’actuació.

• Progressar en la integració efectiva dels aspectes ambientals en àmbits que tindran una influència central en les fases executives i de gestió posterior:


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

• Definició d’instruments normatius i/o reguladors

• Establiment de determinacions respecte de la planificació o el planejament derivats o la fase executiva dels projectes

• Definició d’instruments de gestió o de manteniment al llarg del temps de les actuacions realitzades

• Identificació d’indicadors de seguiment representatius, específics i fàcils de calcular.

• Incrementar, anàlogament, l’atenció sobre els sòls rurals en aspectes de gestió i regulació atenent tant aspectes de conservació dels valors naturalístics i paisatgístics com de viabilitat socioeconòmica.

• Incrementar el nivell d’avaluació i de tractament dels sòls que es transformen en relació amb aspectes com les tipologies edificatòries, l’ordenació de l’espai públic i de les zones verdes, la jerarquització viària, l’ambientalització de l’edificació, etc., i atendre les implicacions que tenen aquestes qüestions respecte dels consums energètics, les emissions de GEH, els fluxos de mobilitat, etc.

• Considerar la dimensió social i econòmica dels plans i projectes en l’emissió d’informes i en el tractament de l’anàlisi d’alternatives territorials.

4.3.2 El rol de l’Ofi cina d’Avaluació Ambiental

Els processos i metodologies aplicats per l’OAA a l’avaluació ambiental es troben, com s’ha indicat, en un procés de millora contínua i d’adaptació a nous contextos i necessitats impulsat per l’Oficina mateixa (vegeu els apartats 1.3.2 Millora de processos i metodologies i 2.2.1 Condicionants intrínsecs).

A més, actualment s’està elaborant un Pla estratègic de l’OAA amb la participació d’equips externs i de tot el personal intern, el qual valora les opinions dels “clients” (promotors de plans i projectes i consultors) i incorpora, entre altres aspectes, un seguit de propostes de millora a escala operativa i procedimental relacionades amb els temes següents:

• Estructura organitzativa de l’OAA

• Millora de la qualitat

• Millora de processos

• Registre d’entrada i assignació de tècnic/a

• Comunicació amb els actors interns (dins l’OAA mateixa) implicats en l’avaluació

• Comunicació amb els actors externs implicats en l’avaluació

• Elaboració de la documentació per part del/de la tècnic/a i compliment de terminis

• Signatura de la documentació i publicació al banc de dades i al DOGC

• Seguiment de plans, programes i projectes

• Gestió de la documentació en les bases de dades i l’arxiu

• Comunicació i visualització externa de l’Oficina

• Formació interna i externa

• Eines i recursos de treball.

Conjuntament o paral·lelament als aspectes esmentats, l’OAA ha de treballar, o continuar treballant, en relació amb els àmbits següents:

• Prioritzar i focalitzar, en els documents d’avaluació emesos per l’OAA, els temes rellevants amb incidència directa sobre el pla, programa o projecte.

• Avançar en el desenvolupament de noves metodologies, simples i operatives, que facilitin l’avaluació d’aspectes complexos i/o innovadors, com ara la connectivitat ecològica o el canvi climàtic (en el doble vessant de mitigació i adaptació), de manera objectiva.


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

• Establir indicadors de seguiment específics sobre la qualitat dels processos d’avaluació ambiental, i també en relació amb el grau d’incorporació efectiva de les determinacions ambientals en la documentació aprovada definitivament i en l’execució dels plans i programes.

• Fer balanços dels processos d’avaluació ambiental compartits entre tots els agents implicats (per a grans projectes, plans o programes) per identificar opcions de millora.

• Reforçar l’homogeneïtzació de criteris i l’estandardització de procediments, metodologies i formats de les diverses tipologies de documents d’avaluació entre els serveis centrals de l’OAA i els cinc serveis territorials existents.

4.3.3 El rol de les administracions afectades

El rol de les administracions afectades no es limita al paper central de l’OAA en el procés, sinó que implica el conjunt d’unitats administratives que participen en un procés d’avaluació, bé perquè actuen com a promotor (situació habitual en el cas del DPTOP) i/o òrgan substantiu, bé perquè han d’emetre informes, ja sigui amb caràcter preceptiu (cas del DPTOP en relació amb els documents d’avanç de planejament) o no (per exemple, en la fase de consultes del DMAH prèvia a l’elaboració del document de referència).

Els àmbits de millora principals en relació amb el paper de les diverses administracions que intervenen en els processos d’avaluació ambiental, inclosa l’OAA i altres unitats del DMAH, són els següents:

• Reforçar la interacció i els mecanismes de treball conjunt entre els agents i les unitats administratives afectades en els processos d’avaluació ambiental, especialment en les fases inicials de tramitació.

• Designar interlocutors de referència i personal especialitzat en avaluació ambiental dins de cada unitat, àrea o departament per facilitar la gestió dels expedients i la transmissió eficient de la informació.

• Establir mecanismes i eines de seguiment efectiu interdepartamental dels grans plans i programes: comissions mixtes de seguiment, avaluacions periòdiques del grau de compliment, etc.

• Desenvolupar metodologies d’anàlisi operatives per abordar adequadament aspectes sectorials que concorren en l’avaluació com ara l’avaluació de risc químic o el valor agrícola dels sòls, cosa que, en l’actualitat, no està plenament resolta.

• Incrementar la quantitat i la qualitat de la informació de base (cartografia, dades estadístiques, etc.) accessible públicament.

• Garantir l’adequada forma administrativa i l’adequació procedimental dels documents emesos mitjançant eines formatives i circuits de supervisió a fi d’evitar el risc d’impugnació dels expedients per defectes de forma.

4.3.4 Els processos participatius

L’avaluació ambiental, tal com s’ha exposat anteriorment (vegeu l’apartat 3.2.4 Foment d’eines i processos de consulta i participació), contribueix a incrementar les possibilitats de participació dels agents implicats, particularment dels més directament relacionats amb l’àmbit ambiental, bé que no exclusivament. De fet, les consultes prèvies i els processos participatius constitueixen una premissa del procés d’avaluació ambiental i són elements importants per augmentar la legitimitat del procés, millorar la presa de decisions i establir complicitats i sinergies amb els agents del territori. Amb tot, la cultura participativa del conjunt del país en aquest tipus de processos és, en general, força limitada, i té una component molt més reactiu que no pas proactiu.

Per això, el gener de 2009, el Govern va aprovar el Pla interdepartamental de participació ciutadana 2008-2010 que s’estructura en 5 eixos estratègics, 11 línies d’actuació i 95 accions que incideixen sobre diversos departaments de la Generalitat (Vicepresidència, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Departament de Governació i Administracions Públiques, Departament d’Acció Social i Ciutadania, Departament de Medi Ambient i Habitatge, etc.). Aquest conjunt d’actuacions poden contribuir a millorar el grau d’implicació de la societat civil i les entitats en els processos participatius (estimular processos concrets, sensibilitzar, crear espais i xarxes per a la participació, etc.), i establir sinergies amb els processos d’avaluació ambiental.

Des de l’avaluació ambiental mateixa, i més enllà dels avenços assolits, caldria:


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

• Reforçar les opcions de cerca i completar el desenvolupament del Banc de dades d’avaluació ambiental (DMAH) i d’altres bases de dades relacionades d’interès per a l’avaluació ambiental, com ara el Registre de planejament urbanístic i el Mapa urbanístic de Catalunya (DPTOP).

• Fer un pas més en la implantació d’eines per facilitar la consulta telemàtica de tota la documentació associada als processos d’informació pública oberts sobre plans, programes i projectes, i també de la informació associada a un expedient. En aquest sentit, seria desitjable la creació d’un portal web únic que redirigeixi, segons els casos, a les pàgines web específiques allotjades en els diversos departaments. El portal podria incorporar diferents nivells d’accés per facilitar tant la consulta pública externa com la interna dels tècnics de les administracions implicades. Eventualment, aquest portal web també podria incloure els enllaços pertinents a les pàgines més destacades que continguin informació de base (DMAH, DPTOP, DAR, etc.).

• Vetllar per la comprensibilitat i operativitat dels documents emesos per l’OAA i, en general, per les diverses administracions afectades.

• Reforçar, els equips redactors, l’orientació divulgativa i comunicativa dels materials concebuts pels processos participatius (document de síntesi de l’ISA, sessions presencials de participació, etc.).

• Garantir l’existència de mecanismes de retorn adequats i proporcionats a les aportacions generades en els processos participatius. Les al·legacions i aportacions presentades han de ser sempre contestades de manera justificada i específica.

4.3.5 L’avaluació ambiental i l’Estratègia de desenvolupament sostenible de Catalunya

Un àmbit singular en què l’avaluació ambiental ha de treballar és l’establiment de sinergies amb l’Estratègia de desenvolupament sostenible de Catalunya, aprovada pel Govern de la Generalitat el 31 d’agost de 201021.

L’Estratègia estableix un model de país, en clau de sostenibilitat, en l’horitzó 2026 i haurà de ser tinguda en compte pels plans i programes que s’elaborin durant aquest període. L’Estratègia s’estructura a partir de nou àmbits temàtics interrelacionats:

• Agricultura

• Territori i construcció

• Indústria

• Sistema energètic

• Mobilitat i transport

• Comerç i consum

• Àmbit domèstic

• Turisme

• Governança.

L’Estratègia es configura com un instrument de referència molt important per a l’avaluació ambiental per tres motius essencials:

• Integra i vincula diferents polítiques sectorials.

• Assumeix un enfocament basat en l’impacte de les activitats econòmiques i en la quantificació de les externalitats que generen22.

• Estableix objectius estratègics quantificats per als diferents vectors ambientals amb un mateix horitzó temporal.

21 La informació relacionada amb l’Estratègia, els estudis de base elaborats i els processos participatius duts a terme es pot consultar a: http://mediambient.gencat.cat/cat/ciutadans/educacio_ambiental/edscat/edscat_inici.html.

22 El concepte d’externalitat fa referència a aquells efectes o impactes, positius o negatius, que genera una determinada activitat sobre el medi, la qualitat de vida de les persones o d’altres activitats, però que no estan incorporats en el balanç econòmic de l’activitat que les produeix, ni en mecanismes regulats pel funcionament dels mercats o les polítiques fiscals i financeres tradicionals.


4. V

alor

ació

glo

bal,

rept

es i

opor

tuni

tats

de

l’ava

luac

ió a

mbi

enta

l

Aquestes característiques, juntament amb el fet que l’Estratègia estableix, entre els seus mecanismes de seguiment, que els plans i programes que s’elaborin n’hauran de justificar la coherència i que aquesta adequació es podrà gestionar mitjançant l’avaluació ambiental, fan de l’Estratègia un referent important per a l’avaluació ambiental de plans i programes de cara als pròxims anys.

Entre els temes tractats per l’Estratègia que adquireixen una especial rellevància en termes d’avaluació ambiental, cal destacar els següents:

• Territori: eficiència en l’ús del sòl, regeneració i rehabilitació urbanes, gestió del sòl no urbanitzable (espais naturals i agraris).

• Energia i canvi climàtic: reducció de la intensitat energètica i de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). Estratègies de mitigació i adaptació al canvi climàtic.

• Mobilitat: competitivitat del transport col·lectiu i electrificació del transport.

4.3.6 Reptes de futur per a l’avaluació ambiental

Aquests reptes fan referència a tres qüestions clau:

• L’avaluació ambiental de polítiques i actes legislatius

El preàmbul de la Llei 6/2009, d’avaluació ambiental de plans i programes, esmenta la conveniència d’incorporar progressivament mecanismes d’avaluació ambiental vinculats a la definició de polítiques públiques i a les normatives aprovades des de Catalunya. Si bé és cert que aquestes avaluacions no estan recollides en la Directiva 2001/42/CE (tanmateix, sí que ho estaven en els seus esborranys inicials), d’acord amb allò exposat anteriorment (vegeu l’apartat 2.1 El marc d’actuació), tant les polítiques com els actes legislatius tenen una transcendència del tot determinant sobre el perfil ambiental del país. Conseqüentment, és lògic i recomanable que en un futur no llunyà siguin també objecte d’avaluació ambiental. La incorporació d’aquests àmbits en l’avaluació ambiental, per tant, constitueix una fita important de la qual ja hi ha exemples reeixits a la Unió Europea (als Països Baixos, per exemple).

• L’assoliment d’un alt grau d’integració ambiental en el conjunt de l’Administració

El repte últim de l’avaluació ambiental és, sens dubte, assolir un grau d’integració i compromís en relació amb els aspectes ambientals tan elevat en el disseny i la tramitació de plans, programes i projectes (i, eventualment, de polítiques i normatives) que el rol tècnic propi de l’OAA sigui cada vegada més assumit pel conjunt d’administracions implicades. Per avançar en la línia d’aquest escenari ideal, caldria:

• Superar la visió, encara persistent en alguns àmbits, que l’avaluació ambiental constitueix un obstacle burocràtic en la tramitació de plans, programes i projectes i reforçar-ne la consideració com un element fonamental que ha d’ajudar a optimitzar-ne el disseny, l’execució i la gestió posterior.

• Establir les estructures organitzatives adequades, al si de les administracions públiques, que facilitin la progressiva integració dels diferents responsables i tècnics implicats en els processos de tramitació, sobretot en relació amb el planejament territorial i urbanístic i els diferents tipus de projectes.

• La presa de consciència per part de tots els actors implicats en les decisions sobre el model de desenvolupament econòmic del país de la transcendència i de la imminència dels reptes que suposa fer front al canvi climàtic.

• Al llarg d’aquest document, s’han destacat els canvis positius produïts darrerament en la planificació territorial i sectorial del nostre país en tots els àmbits i la seva incidència en la millora de la situació dels problemes detectats en els diversos vectors ambientals. No obstant això, també s’ha constatat que aquesta millora en molts casos es veurà reflectida en el desplegament futur dels plans a llarg termini.

• D’altra banda, cal ser conscients que els reptes del canvi climàtic afectaran profundament els models actuals de desenvolupament; aquest fet ha de comportar canvis radicals en els consums de recursos i d’energia, i també reduccions substancials de les emissions.

• La posició d’observador privilegiat que atorga a l’OAA la seva participació sistemàtica en els processos planificadors i en els grans projectes constructius, li permet contemplar-los globalment d’una manera holística i amb uns horitzons temporals de llarg abast, fomentar-ne la racionalitat i l’eficiència i reclamar, mitjançant l’avaluació ambiental, a tots els agents implicats, els màxims esforços en la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic.

ANNEX. CRITERIS GENERALS D’AVALUACIÓ

AMBIENTAL


AN

NE

X

Com s’ha vist als capítols precedents, l’avaluació ambiental presenta un potencial important per minimitzar l’afectació ambiental dels nous plans, programes i projectes i per fomentar-ne l’adequada inscripció territorial i paisatgística, i també per a la incorporació estratègica de la sostenibilitat en la cultura de la planificació i la projectació. Amb tot, l’avaluació ambiental és una eina jurídica, administrativa i tècnica més d’acció ambiental i, pel seu abast propi normatiu i conceptual, no permet incidir, o incidir de manera efectiva fins a les últimes conseqüències, sobre la totalitat de les qüestions ambientals i territorials.

En qualsevol cas, una part destacada d’aquesta incidència té a veure amb la manera com s’incorporen les qüestions ambientals en el conjunt del procés de tramitació i en l’orientació que es dóna a l’avaluació. A fi de dotar l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes de la màxima eficiència i operativitat, cal una base comuna sobre la qual enfocar-la que ajudi a identificar aspectes clau que vagin més enllà del compliment d’aspectes normatius, el qual es dóna per assumit i garantit. En aquest context, a continuació es formulen uns criteris generals adreçats a orientar aquests processos en la mateixa línia que, de manera més específica, ja han desenvolupat prèviament algunes de les publicacions del DMAH esmentades a l’apartat 1.4.1.

Aquests criteris estan concebuts, doncs, per remarcar qüestions particularment rellevants per a una adequada integració ambiental en els plans, programes i projectes que es poden abordar de manera efectiva en el marc de l’avaluació ambiental. Van adreçats a tots els actors implicats en el procés d’avaluació: promotors, equips redactors, empreses consultores i, òbviament, administracions actuants.

Per sistematitzar aquests criteris, s’han considerat 10 àmbits temàtics que recullen tant els aspectes relacionats amb el territori i els usos del sòl com aquells altres que corresponen als fluxos que s’hi produeixen. Tant els uns com els altres són elements dinàmics que evolucionen al llarg del temps i que interactuen mútuament, per la qual cosa s’han d’interpretar en conjunt i no només de manera sectorial, tot i que aquest enfocament sectorial és necessari per fer-ne una exposició estructurada.

Els àmbits definits són els següents:

1. Matriu territorial i usos del sòl

2. Patrimoni natural i paisatgístic i biodiversitat

3. Assentaments humans i política d’habitatge

4. Mobilitat i infraestructures viàries i ferroviàries

5. Activitats econòmiques i nivells de renda

6. Cicle de l’aigua

7. Energia

8. Atmosfera

9. Residus

10. Canvi climàtic.

Cal insistir en el fet que les profundes interrelacions entre els diversos àmbits fan difícil assignar determinades qüestions a un àmbit específic, tot i que cal establir aquest enfocament sectorial per garantir una adequada estructuració dels continguts. En particular, els tres primers apartats (matriu territorial, espais naturals i assentaments humans, respectivament) i parcialment el quart (mobilitat i infraestructures) s’han d’entendre com a enfocaments complementaris d’una mateixa realitat territorial. De manera anàloga, moltes de les qüestions relacionades amb la qualitat atmosfèrica o les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) depenen, en darrera instància, del model energètic i de la mobilitat.

Amb l’objectiu d’evitar reiteracions innecessàries, s’ha optat per incloure els criteris en l’àmbit respecte el qual presenten més afinitat, i per fer les oportunes referències creuades als altres àmbits en els casos més evidents. Amb tot, s’han mantingut alguns encavalcaments parcials quan això s’ha considerat necessari per garantir la lògica de cada apartat.


AN

NE

X

1. Matriu territorial i usos del sòl

El territori, la matriu territorial, constitueix un sistema funcional complex format per elements diferenciats (ecosistemes, hàbitats, etc.) amb diversos graus de naturalitat o d’antropització que esdevé el suport físic sobre el qual es produeixen fluxos de matèria i energia (l’origen dels quals pot ser, anàlogament, natural o antròpic). Aquesta matriu té un substrat afaiçonat per factors naturals –clima, geomorfologia, hidrologia, edafologia, vegetació- que conformen la matriu biofísica sobre la qual s’esdevé l’acció antròpica amb diversos graus d’intensitat –agricultura i ramaderia, implantació d’infraestructures i equipaments, processos d’urbanització, etc.- corresponents a múltiples usos que tot sovint s’encavalquen i interactuen mútuament. Aquesta matriu territorial poc o molt transformada es reflecteix i percep, des de la perspectiva humana, sota el concepte de paisatge, i en el llenguatge quotidià és més habitual referir-se a la transformació del paisatge que no pas a la transformació dels usos del sòl.

La majoria de plans, programes i projectes acostumen a comportar canvis i transformacions en els usos del sòl existents i, sovint, el sentit d’aquesta transformació implica passar de sòls amb caràcter natural o seminatural a sòls més antropitzats i artificialitzats. De fet, el consum de sòl per a desenvolupaments urbans i infraestructures ha estat força important les darreres dècades.

Les raons que justifiquen aquesta transformació són habitualment d’índole social i econòmica, però poques vegades ambiental, la qual cosa sovint duu associada una valoració ambiental a priori desfavorable d’aquestes transformacions, atès que el sòl és un recurs limitat i que la naturalesa dels canvis acostuma a ser irreversible. Per aquest motiu no es pot obviar la dimensió socioeconòmica dels plans i projectes en l’avaluació ambiental, si bé s’ha de ponderar adequadament en relació amb la dimensió ambiental.

La qüestió principal a considerar sobre l’avaluació ambiental en relació amb la matriu territorial és garantir un ús eficient i racional del sòl des de la perspectiva socioambiental, i també minimitzar l’impacte sobre la matriu territorial d’aquells desenvolupaments urbanístics, infraestructures o actuacions que es duguin a terme.

Atès que moltes qüestions es poden abordar des d’una perspectiva sectorial, en aquest apartat es presenten només els criteris més directament relacionats amb el model territorial. Aquests criteris es complementen amb els exposats en els tres apartats següents, relatius a patrimoni natural, assentaments i mobilitat i infraestructures viàries i ferroviàries.

Criteris

1.1 Garantir un ús eficient del sòl destinat a nous creixements urbanístics i infraestructures, atenent la seva condició de recurs limitat.

• Minimitzar l’ocupació de nous sòls per a creixements urbans, infraestructures i altres transformacions.

• Prioritzar l’aprofitament dels teixits urbans existents amb estratègies de rehabilitació i regeneració de teixits urbans residencials i industrials, abans que promoure nous creixements.

• Potenciar, una vegada exhaurides les possibilitats del criteri anterior, els creixements compactes, integrats amb les trames urbanes existents i amb mescla d’usos.

• Desenvolupar els nous creixements i ocupacions de sòl en sòls agrícoles o sòls forestals, segons els valors ambientals d’un o altre cas. En certs casos, pot ser més valuós preservar un sòl agrícola fèrtil que un sòl forestal poc estructurat o mancat d’elements singulars.

• Limitar la proliferació d’actuacions en els sòls rurals a aquelles que per la seves característiques o tipus d’ús realment requereixin aquest tipus d’implantació.

• Frenar la pèrdua de sòl agrícola i fomentar la gestió sostenible de les activitats agrícoles i ramaderes assegurant la conservació dels seus ecosistemes i les seves funcions.

• Prioritzar l’establiment de noves infraestructures lineals, si la seva necessitat és degudament justificada, en corredors coherents amb les infraestructures preexistents, abans d’obrir nous corredors.

• Considerar com a factor limitant per als plans i els projectes, a l’hora d’ubicar o intensificar usos i infraestructures, els futurs escenaris territorials derivats del canvi climàtic.

• Incorporar la variable socioeconòmica, degudament ponderada, a l’hora de valorar la viabilitat de les alternatives territorials d’un pla o projecte.


AN

NE

X

1.2 Adaptar el model d’avaluació d’acord amb l’escala territorial en la qual es defineix el pla, programa o projecte avaluat.

• Garantir la coherència amb el model territorial establert en els plans territorials parcials i els plans directors territorials.

• Considerar, juntament amb l’escala territorial del pla o programa, l’escala funcional que implica en termes de dinàmiques i fluxos socioambientals induïts i rebuts (mobilitat, per exemple).

• Prevenir, minimitzar i compensar els impactes ambientals derivats de les transformacions del territori segons l’escala de treball.

1.3 Incidir en aspectes de gestió proactiva dels sòls agrícoles i forestals, més enllà de la seva delimitació en el marc del sòl no urbanitzable.

• Mantenir i reforçar l’estructura i la connectivitat dels teixits agraris.

• Assumir que el sòl no urbanitzable requereix, gairebé sempre, d’una gestió proactiva i de la presència del sector primari per garantir la conservació dels seus valors naturals i el manteniment de les seves funcions.

• Compatibilitzar la conservació dels valors naturals amb l’existència d’activitats necessàries per al manteniment del sector primari i de la població en els entorns rurals.

• Establir figures urbanístiques i mecanismes de compensació, vinculats a la gestió urbanística, que afavoreixin la gestió efectiva dels sòls d’interès agrari i natural amb independència de la seva qualificació urbanística.

• Establir determinacions orientades a la gestió i al seguiment per a les figures de planejament derivades, i també per a les fases d’execució i funcionament dels projectes avaluats.


AN

NE

X

2. Patrimoni natural i paisatgístic i biodiversitat

La preservació del patrimoni natural i la biodiversitat i la minimització dels impactes potencials sobre aquests elements constitueixen normalment aspectes centrals en el procés d’avaluació ambiental, i, probablement, són els més evidents i més directament avaluats des d’una perspectiva clàssica d’aquests processos.

La conservació de la biodiversitat exigeix la preservació d’hàbitats en quantitat i qualitat suficients, i també l’establiment de matrius coherents d’espais lliures que permetin la interconnexió entre els diferents espais.

La coherència i funcionalitat de la matriu és una qüestió que pot ser més rellevant que la simple tipificació i categorització d’espais naturals protegits. D’altra banda, la gestió activa dels espais naturals és indispensable per garantir la preservació dels seus valors. Sobre totes aquestes qüestions, l’avaluació ambiental hi té un paper destacat.

Així mateix, cal tenir en compte que a Catalunya les xarxes d’espais naturals protegits (PEIN, Natura 2000...) i els sòls de protecció especial i els de protecció territorial d’interès agrícola i paisatgístic establerts pel planejament territorial esdevenen una base molt important que facilita l’assoliment d’aquests objectius.

Criteris

2.1 Reforçar la visió sistèmica dels espais naturals i la seva interconnexió en una matriu coherent d’espais lliures.

• Assumir la importància de molts espais no protegits, com ara molts ambients agrícoles o els generats per la ramaderia extensiva, com a elements importants per a la conservació de la biodiversitat.

• Avaluar els sistemes naturals amb una visió àmplia, no circumscrita a límits administratius municipals o de gra petit, sinó assumint l’escala determinada per la matriu biofísica (conques hidrogràfiques, serralades i valls, etc.).

• Analitzar la connectivitat ecològica a escala local i regional per garantir la coherència de les estratègies adoptades, i evitar anàlisis parcials circumscrites a límits predeterminats pel pla o projecte.

• Incorporar estratègies de gestió dels sòls agraris vinculades a la normativa dels instruments de planificació i planejament.

• Garantir la conservació integrada d’ambients agroforestals (no només forestals).

• Evitar la formació de continus urbans que aïllin espais amb valors naturals.

• Garantir la màxima permeabilitat territorial de les infraestructures lineals i vincular, si és factible, noves actuacions a la millora de la permeabilitat de les existents.

2.2 Establir prioritats de conservació objectives en el sòl no urbanitzable d’acord amb l’interès de conservació i les funcions socioambientals dels espais lliures.

• Establir paràmetres objectius per avaluar la biodiversitat i la funcionalitat ecològica (índexs i indicadors, bases de dades, cartografia detallada, etc.).

• Incloure criteris de raresa, representativitat, vulnerabilitat, amenaça, grau d’aïllament, etc. degudament contextualitzats a escala local, regional i catalana.

• Incorporar en l’avaluació el conjunt de funcions i serveis socioambientals dels ecosistemes naturals i seminaturals (agrícoles) en termes de proveïment de recursos, regulació de cicles i usos socials i econòmics.

• Plantejar, quan s’escaigui, la compensació de certs impactes ambientals significatius d’una actuació sobre el territori mitjançant la millora en la configuració o gestió d’altres sistemes naturals propers.

2.3 Vetllar per la qualitat paisatgística de les actuacions i per preservar els valors preexistents mitjançant l’aplicació, quan siguin operatives, de les indicacions dels instruments de valoració i gestió del paisatge que han d’incorporar els plans territorials.

• Parar especial atenció al tractament paisatgístic de les façanes urbanes, les vores de les infraestructures


AN

NE

X

de comunicació, les transicions entre espais urbans i no urbans i el tractament d’instal·lacions i edificacions en sòl no urbanitzable.

• Establir les prescripcions normatives i els criteris d’execució necessaris en les figures de planejament i els projectes per garantir una integració paisatgística correcta.

• Vincular la qualitat i continuïtat paisatgística de l’actuació a l’existència d’una veritable funcionalitat social i ecològica.

• Garantir la gestió i el manteniment al llarg del temps de les actuacions en matèria de paisatge i restauració ambiental.

2.4 Incorporar a l’avaluació els efectes potencials del canvi climàtic sobre els sistemes naturals.

• Establir, com a premissa de l’avaluació, l’existència d’un escenari futur amb temperatures més elevades, precipitacions més irregulars i menor disponibilitat hídrica.

• Reforçar l’atenció sobre hàbitats i paisatges de caràcter centreeuropeu o eurosiberià particularment amenaçats, i també sobre hàbitats fluvials i zones humides.

• Preveure estratègies d’adaptació per als espais forestals i agrícoles que garanteixin el manteniment dels usos del sòl i l’existència de cobertes vegetals que minimitzin l’erosió i el risc de desertificació.


AN

NE

X

3. Assentaments humans i política d’habitatge

La distribució de la població i els assentaments en el territori és indissociable del model territorial exposat al punt 1 i de la relació que s’estableix amb el sistema d’espais lliures desenvolupat al punt 2.

L’avaluació ambiental en aquest àmbit ha de partir de la premissa de la realitat actual del territori. Moltes actuacions dutes a terme en dècades passades han generat una important presència de trames urbanes difuses i/o de baixa densitat, creixements residencials, industrials o terciaris aïllats i allunyats dels nuclis respectius en localitzacions que, avui, no serien acceptades d’acord amb criteris ambientals o fins i tot urbanístics. L’existència d’aquests desenvolupaments, al seu torn, genera noves dinàmiques de gestió complexa per als municipis on estan ubicats i conviu amb propostes de noves opcions de creixement no sempre fàcils de compatibilitzar amb aquells preexistents.

En aquest sentit, l’avaluació ambiental ha de contribuir a definir estratègies d’endreça i optimització funcional dels teixits urbans existents, i de garantia de la coherència i proporcionalitat dels nous desenvolupaments.

En relació amb les polítiques d’habitatge, tot i que no constitueixen un àmbit pròpiament ambiental, el procés d’avaluació, a banda de garantir l’ambientalització de les edificacions, pot plantejar mesures que n’afavoreixen una millor integració social (ubicació de l’habitatge protegit, mescla d’usos i tipologies d’habitatge, valoració de les necessitats reals d’habitatge, etc.) que es vinculin als objectius de sostenibilitat ambiental plantejats.

Criteris

En aquest cas, s’apliquen les directrius i els criteris exposats anteriorment i, en particular, els del punt 1 referents a la matriu territorial i els usos del sòl. A més, cal considerar específicament els següents:

3.1 Reforçar l’estructura nodal del territori mitjançant una ordenació territorial i urbanística que fixi i equilibri la població al territori en assentaments compactes, continus i raonablement densos.

• Garantir la coherència amb el model territorial definit en el planejament jeràrquicament superior i amb les respectives avaluacions ambientals.

• Analitzar els nous creixements urbanístics degudament contextualitzats a escala supramunicipal per garantir la coherència global.

• Promoure fórmules de coordinació i gestió urbanística supramunicipal conjunta, com a alternativa a la dispersió d’actuacions territorials.

• Vetllar per la proporcionalitat entre els nous creixements i la situació territorial i demogràfica de partida.

• Evitar creixements urbans innecessaris mitjançant un dimensionament prudent dels sòls urbanitzables i una priorització adequada de les actuacions per garantir un desenvolupament gradual i ordenat supeditat a l’execució i la consolidació prèvies dels sectors preferents.

• Evitar creixements no contigus o insuficientment integrats amb les trames urbanes preexistents, tret de casos (com ara certes activitats industrials) on aquesta ubicació sigui imprescindible.

• Afavorir la mescla d’usos en els nous creixements i en la rehabilitació dels ja existents per acostar els àmbits residencials a les activitats comercials i productives, tot minimitzant les necessitats de mobilitat obligada i reduint el consum de sòl.

• Promoure la millora de l’eficiència energètica i la mobilitat sostenible en la reordenació de l’espai públic de la ciutat construïda, especialment en la revisió dels POUM.

3.2 Millorar l’encaix territorial i funcional de les trames urbanes laxes i difuses existents, particularment d’aquelles allunyades dels nuclis urbans respectius.

• Garantir en les revisions de planejament municipal la introducció d’estratègies urbanes específiques per a aquests tipus de trames urbanes.

• Promoure la reducció o eliminació d’aquelles trames existents o previstes (residencials, industrials o terciàries) ubicades en localitzacions manifestament inadequades (com ara zones inundables o espais d’interès natural).


AN

NE

X

• Assumir, de manera anàloga, que certes trames difuses i/o allunyades de les polaritats principals puguin créixer si això permet generar massa crítica, mescla d’usos, cohesió social, etc. que en millorin la funcionalitat i els fluxos ambientals.

• Establir estratègies específiques per gestionar de manera sostenible el fenomen de la transició de segones residències, ubicades en urbanitzacions, en primeres residències.

3.3 Integrar les singularitats i els plans d’actuació local de cada territori en l’avaluació.

• Integrar en els plans i els projectes aquelles qüestions que es puguin incorporar a partir de les agendes 21 locals o d’altres plans d’acció o de gestió que incideixin sobre el territori.

3.4 Reforçar l’atenció de l’avaluació ambiental urbanística en aspectes com ara:

• Evitar els assentaments en zones de risc per a la seguretat de les persones.

• Parar especial atenció al tractament urbanístic de les transicions entre sòl urbà i no urbà.

• Incidir en les ordenacions i la disposició dels diferents elements urbanístics quan això té implicacions ambientals: orientació de les edificacions, disposició de les zones verdes i relació amb espais naturals adjacents, optimització de la vialitat, etc.

3.5 Condicionar els nous creixements a la disponibilitat dels serveis necessaris i a l’accessibilitat en transport sostenible.

• Garantir l’adequada previsió (i viabilitat ambiental) dels serveis i infraestructures necessaris quant al proveïment d’aigua i energia, i també quant al tractament de residus i aigües residuals.

• Assegurar que els nous desenvolupaments disposaran de les condicions i infraestructures necessàries per facilitar l’accés en mitjans de transport sostenible (a peu, en bicicleta i en transport col·lectiu).

3.6 Vetllar per l’ambientalització dels nous habitatges i atendre les múltiples implicacions ambientals que tenen al llarg del seu cicle de vida (consum de materials, aigua, energia i recursos en general, emissions de GEH, etc.).

• Incorporar aquesta ambientalització en el disseny urbà mateix, en aspectes com ara l’orientació cardinal, les tipologies edificatòries o el tractament del verd urbà i de l’espai públic.

• Establir indicacions precises per a l’eficiència i l’estalvi d’energia i aigua més enllà de les determinacions normatives que siguin d’aplicació (sistemes de protecció solar actius i passius, ús de sensors i dispositius intel·ligents, recirculació d’aigües grises, etc.).

• Promoure la utilització de materials constructius de baix impacte ambiental des d’una perspectiva d’anàlisi de cicle de vida que tingui en compte les emissions associades de GEH.


AN

NE

X

4. Mobilitat i infraestructures viàries i ferroviàries

L’evolució desfavorable de diversos indicadors associats a la mobilitat, com ara l’increment de la quota modal en transport privat o de la distància mitjana de desplaçament, té conseqüències ambientals importants en relació amb el consum d’energia, la contaminació atmosfèrica, les emissions de GEH, les externalitats derivades de la congestió i l’accidentalitat, etc.

D’altra banda, la mobilitat de persones i mercaderies es tradueix sobre el territori en la presència d’infraestructures lineals de comunicació que, malgrat que suposen una ocupació de sòl limitada, tenen una presència i visibilitat molt evidents sobre el territori i n’afecten la permeabilitat ecològica i territorial en general.

És per aquests motius que la mobilitat i les infraestructures associades constitueixen un àmbit particularment important per a l’avaluació ambiental. A més, una adequada avaluació de la mobilitat té repercussions sobre el model territorial i els sistemes d’assentaments i d’espais oberts, amb els quals té una interacció directa.

Criteris

4.1 Garantir una accessibilitat i mobilitat sostenibles en els instruments de planejament territorial, urbanístic i sectorial, reduir les necessitats de mobilitat, racionalitzar els desplaçaments amb vehicle privat i potenciar els modes de transport amb menys impactes.

• Reduir el consum d’energia i les emissions de CO2 i de contaminants associats al transport.

• Vincular les polaritats urbanes i les àrees d’activitat econòmica a la disponibilitat d’una oferta adequada i competitiva de transport sostenible (no motoritzat o col·lectiu), tant en termes de servei com d’infraestructura.

• Garantir i prioritzar el transport col·lectiu i els modes no motoritzats en el disseny i la planificació de l’execució en zones de nova urbanització, i vincular la ubicació de les estacions i parades de transport col·lectiu a les zones amb més densitat de població.

• Condicionar la ubicació de grans centres logístics a l’existència d’infraestructures ferroviàries adequades a l’arribada i evacuació de mercaderies, i assegurar l’accés en transport sostenible a àrees especialitzades (polígons industrials, centres educatius o comercials, etc.).

• Adequar el sistema d’infraestructures a l’estratègia d’assentaments i espais oberts i evitar que les noves vies contribueixin a augmentar les tensions d’ocupació del sòl dels espais no urbanitzats.

• Potenciar estratègies que redueixin l’ocupació i l’ús de l’espai públic urbà pel transport privat.

4.2 Analitzar amb visió estratègica de desenvolupament sostenible els corredors d’infraestructures i establir estratègies per millorar la competitivitat del transport públic i fomentar el transvasament modal.

• Analitzar les oportunitats de canvi modal, garantir opcions competitives quant a transport sostenible en els sistemes urbans i els corredors de comunicació, i impulsar l’execució de les infraestructures de transport públic necessàries.

• Prioritzar l’optimització d’infraestructures ja existents i la gestió de la demanda envers la construcció de noves infraestructures, i minimitzar el consum de sòl si cal incrementar la seva capacitat.

• Incorporar determinacions de gestió de la mobilitat que afavoreixin una aplicació efectiva i competitiva del transport sostenible en els instruments derivats i en l’execució final dels projectes: servei de transport públic, carrils prioritaris i BUS-VAO, regulació de la velocitat, intermodalitat, polítiques de peatges i aparcament, etc.

• Prioritzar els intercanviadors modals i els aparcaments al costat de les estacions de ferrocarril que permetin l’articulació del sistema ferroviari i els mitjans de transport no motoritzats i per carretera, i n’augmentin l’eficiència, l’accessibilitat i la competitivitat.

• Considerar en el disseny i el dimensionament de la xarxa viària el paper que en el futur tindrà la xarxa ferroviària i els serveis d’autobús amb l’objectiu d’arribar a un repartiment modal més decantat cap al transport col·lectiu.

• Estimular el tractament integrat de les infraestructures de mobilitat i concentrar el pas d’infraestructures lineals en corredors preexistents que permetin una menor afectació i impacte sobre els espais oberts.

4.3 Vetllar per la coherència entre la planificació i la programació d’infraestructures i el compliment de l’avaluació ambiental en cascada.

• Establir una programació de les actuacions que garanteixi una implantació correcta de les polítiques push & pull (d’estímul del transport sostenible i dissuasió del vehicle privat) i consideri aquelles actuacions complementàries que poden oferir importants efectes sinèrgics.

• Establir prioritats d’execució i vetllar per una coordinació en la implantació de noves infraestructures de mobilitat i millores en la gestió de les existents que evitin etapes transitòries amb impactes negatius.

• Prioritzar la programació i execució d’infraestructures de transport sostenible, en els casos en què siguin viables, envers les noves infraestructures viàries.

4.4 Garantir una implantació territorial correcta de les infraestructures.

• Minimitzar l’impacte negatiu a les àrees urbanes i als seus àmbits d’extensió futura garantint, entre d’altres, el compliment de la legislació vigent en matèria de qualitat de l’aire i contaminació acústica.

• Minimitzar l’afectació al patrimoni cultural i als espais naturals protegits o d’altres d’acord amb l’interès dels hàbitats de l’entorn, i mantenir i restaurar la connectivitat ecològica disposant-hi els passos de fauna necessaris.

• Promoure la integració sobre l’estructura de les parcel·les i evitar el trossejament de les planes i peces de sòl morfològicament rellevants.

• Garantir la permeabilitat transversal de les infraestructures i evitar l’efecte de barrera, atendre tant els usos socials com la funcionalitat ecològica, procurar la continuïtat de la xarxa de camins, i considerar els efectes negatius sobre el cicle hidrològic i l’erosió del sòl.

• Analitzar la intrusió visual com a element negatiu sobre el paisatge, reduir la necessitat de desmunts i terraplens i la seva magnitud mitjançant una adaptació correcta de les rasants als terrenys i promoure quan calgui la construcció de trams en viaducte o túnel.

• Aplicar mesures correctores i compensatòries en aquelles infraestructures que suposin impactes negatius rellevants sobre seu entorn, i millorar si escau la permeabilitat de les ja existents.


AN

NE

X

5. Activitats econòmiques

L’avaluació ambiental té una vinculació evident amb l’activitat econòmica pel fet que una part substantiva dels plans, programes i projectes que avalua tenen una relació significativa amb l’activitat econòmica: instal·lacions associades al sector primari, sector de la construcció, activitat industrial, sector turístic, grans establiments comercials, etc.

En general, l’activitat econòmica, òbviament necessària per al desenvolupament del país i per al benestar de les persones, genera impactes negatius sobre el medi en termes d’ús de recursos, emissió de contaminants a l’atmosfera, l’aigua o el sòl, transformació de cobertes naturals o seminaturals, etc. Una part d’aquests impactes està incorporada en els mecanismes de control i seguiment regulats i és internalitzada pels sistemes productius mateixos. Una altra part, però, les externalitats negatives, no està sotmesa a instruments de regulació específics ni a les regles de mercat existents en l’actualitat, per la qual cosa no forma part dels balanços econòmics clàssics dels sectors productius i, això no obstant, pot tenir una afectació significativa sobre la qualitat del medi i la qualitat de vida de les persones.

L’objectiu de l’avaluació ambiental en aquest àmbit és minimitzar els impactes que la implantació i el desenvolupament de les activitats econòmiques tenen sobre el territori i els diferents vectors ambientals, i també incrementar el nivell de responsabilització i sensibilització dels agents socioeconòmics.

Criteris

5.1 Garantir l’emplaçament ambientalment òptim de les activitats econòmiques.

• Aplicar criteris de coherència territorial, de foment de la mobilitat sostenible i de relació amb els teixits urbans preexistents a l’hora d’avaluar les alternatives d’ubicació de les activitats econòmiques.

• Prioritzar la regeneració de sòls industrials en desús o infrautilitzats, en localitzacions estratègiques, envers l’ocupació de nous sòls.

• Promoure, en l’anàlisi d’alternatives, anàlisis territorials supramunicipals per identificar les localitzacions més adequades per a les àrees especialitzades d’activitat econòmica.

• Concentrar les àrees d’activitat econòmica en localitzacions estratègiques amb prou massa crítica per evitar la proliferació disseminada de moltes àrees petites.

• Incorporar, en les revisions de planejament municipal, propostes específiques de reubicació o compensació d’aquelles activitats econòmiques no compatibles instal·lades en sòl no urbanitzable.

• Incidir en l’avaluació de la idoneïtat de les tipologies industrials a ubicar en els polígons de dimensió mitjana i gran per facilitar sinergies entre les diferents activitats que millorin els fluxos ambientals (aprofitament de subproductes, optimització energètica i de la mobilitat, etc.).

5.2 Vincular les àrees d’activitat econòmica amb els entorns urbans i el manteniment de la població en el territori.

• Afavorir, en el desenvolupament de nous sòls urbans o en la regeneració dels ja existents, la implantació de teixits urbans mixtos amb presència de comerç, serveis i activitats industrials compatibles.

• Associar els grans desenvolupaments urbans a l’existència o a la creació d’àrees d’activitat econòmica compatibles i proporcionades que afavoreixin l’ocupació local.

• Afavorir l’existència d’activitats econòmiques compatibles en el medi rural que ajudin al manteniment de la població en el territori i de l’activitat econòmica del sector primari.

5.3 Fomentar la corresponsabilització i la sensibilització dels agents socioeconòmics envers les repercussions socioambientals de la seva activitat.

• Implicar activament els promotors de les activitats econòmiques en la vigilància i el seguiment de la qualitat ambiental de l’actuació.

• Vincular l’aprovació de determinades instal·lacions o implantacions a l’execució de mesures correctores o compensatòries (i al seu manteniment al llarg del temps) en l’entorn proper a l’activitat.


AN

NE

X

• Impulsar fórmules de patrocini i de custòdia del territori, amb implicació del promotor de l’activitat, que afavoreixen la gestió i millora de l’entorn i visualitzin el compromís ambiental del promotor.

5.4 Afavorir la progressiva internalització de les externalitats socioambientals en els balanços de les activitats econòmiques.

• Incorporar, en l’anàlisi dels impactes ambientals, una diferenciació entre aquells impactes que estan clarament internalitzats en el projecte mateix i aquells altres que no es poden internalitzar per la dificultat d’avaluar-los.

• Plantejar mesures compensatòries específiques per a les externalitats i impactes negatius, rellevants però no quantificables, identificats.

• Desenvolupar noves eines i instruments que millorin l’avaluació, de manera objectiva, dels serveis socioambientals dels ecosistemes.

• Establir mecanismes de contraprestació econòmica de determinades activitats directament beneficiades per la presència de valors naturals i/o paisatgístics.


AN

NE

X

6. Cicle de l’aigua

L’avaluació ambiental incideix en el cicle de l’aigua a múltiples nivells i escales (des de l’enfocament ecosistèmic fins a la utilització antròpica) i tant en aspectes quantitatius (cabals ecològics, consums d’aigua) com qualitatius (sanejament, qualitat fisicoquímica i ecològica, etc.). La Directiva marc de l’aigua reflecteix aquesta visió complexa i constitueix un referent respecte del ventall de qüestions a considerar des de la perspectiva de l’avaluació ambiental.

Malgrat l’evolució recent favorable d’alguns indicadors, com ara la reducció dels consums urbans i l’estabilització dels industrials, resta aprofundir en molts àmbits de millora, com ara els relacionats amb la qualitat de les aigües superficials i subterrànies o amb el potencial de reutilització de les aigües depurades.

D’altra banda, la incidència del canvi climàtic arreu del món i a la Mediterrània en particular obliga a considerar un escenari futur amb una menor disponibilitat d’aigua, amb les implicacions socioeconòmiques i ecològiques que això comporta.

Criteris

6.1 Incidir sobre el vector aigua des d’una perspectiva territorial i funcional integradora.

• Avaluar, amb visió integral, el cicle complet de l’aigua: consum-sanejament-reutilització.

• Reconèixer el paper estructurador de la matriu territorial que exerceix la xarxa fluvial i preservar-ne la integritat i funcionalitat.

• Analitzar el conjunt de la conca hidrogràfica i l’abast territorial de les masses d’aigua superficials i subterrànies. Establir estratègies integrades de millora de la qualitat de l’aigua a escala de conca hidrogràfica.

• Garantir els recursos hídrics necessaris per al funcionament correcte dels sistemes fluvials i aquàtics (cabals ecològics, recàrrega d’aqüífers, etc.).

• Establir actuacions de recuperació integrada dels sistemes fluvials considerant tant els aspectes geomorfològics com la recuperació d’hàbitats i espècies, i també l’ús social.

6.2 Modular els desenvolupaments urbans i les activitats econòmiques segons la garantia de disponibilitat del recurs.

• Vincular els nous desenvolupaments urbans a l’existència dels recursos hídrics suficients en quantitat i qualitat i d’infraestructures adequades per garantir-ne l’abastament i el sanejament.

• Vincular el desenvolupament de determinades activitats econòmiques (industrials, terciàries i agrícoles) a la utilització d’aigua regenerada de depuradora i/o a l’establiment de mesures compensatòries orientades a millorar les aigües superficials i subterrànies.

• Incidir, en la revisió dels planejaments municipals, en la millora i el desenvolupament dels sistemes de sanejament de les urbanitzacions i altres àmbits amb mancances en aquest sentit, i també en la minimització de pèrdues en les xarxes d’abastament.

6.3 Afavorir l’estalvi i l’eficiència en l’ús de l’aigua.

• Incorporar determinacions específiques en la normativa de planejament urbanístic per fomentar l’estalvi i l’eficiència en l’ús de l’aigua, tant en l’àmbit urbà com industrial.

• Establir xarxes separatives de pluvials en els nous desenvolupaments urbanístics que permetin la utilització posterior d’aquestes aigües amb finalitat de reg, neteja, etc.

• Vincular, en els casos on sigui factible, la tipologia i extensió de les zones verdes urbanes a la disponibilitat d’un sistema de reg amb aigües pluvials.

• Establir estratègies i regulacions orientades a garantir un ús eficient de l’aigua per a l’agricultura en les figures de planificació i planejament afectades.

• Incorporar aquestes directrius en l’avaluació d’impacte ambiental dels projectes, especialment els de regadius.


AN

NE

X

6.4 Assumir un escenari futur de menor disponibilitat hídrica.

• Incorporar aquest escenari en l’avaluació de les figures de planificació sectorial i planejament urbanístic a mitjà i llarg termini.

• Preveure estratègies d’adaptació a aquests escenaris a fi de no comprometre els usos i les funcions bàsics de l’aigua.

• Planificar el verd urbà amb espècies adaptades climàticament i de baixos requeriments hídrics.

• Incorporar aquestes directrius en l’avaluació d’impacte ambiental dels projectes.


AN

NE

X

7. Energia

El model energètic té múltiples repercussions en altres àmbits, com ara la mobilitat, i és, al seu torn, influït per moltes polítiques sectorials. La dimensió ambiental de l’energia és inqüestionable, atès que els tipus de fonts generadores d’energia, els sistemes de transport que requereix i la manera final com s’utilitza condicionen un ampli ventall d’impactes que pot generar sobre el medi i sobre altres vectors ambientals (contaminació atmosfèrica, emissió de GEH, etc.).

Amb tot, l’avaluació ambiental de les qüestions relatives a l’energia és complexa, atès que habitualment s’aborda de manera molt fragmentada (instal·lacions de generació-infraestructures de transport-consums finals) o indirecta (mitjançant la mobilitat, per exemple). En tot cas, cal tenir en compte que l’eficiència energètica depèn directament dels models estructurals d’ocupació territorial i de mobilitat, aspectes tractats als punts anteriors.

Criteris

7.1 Analitzar el vector energia des d’una perspectiva territorial i funcional integradora.

• Avaluar, amb visió integral, el cicle complet de l’energia: generació-transport-consum final.

• Promoure un model energètic de generació distribuïda a una escala territorial adequada, també en les zones on aquest model és particularment adequat (poblaments dispersos, zones de muntanya).

• Impulsar les energies renovables a escala local i regional.

7.2 Incidir sobre el model de gestió energètica dels desenvolupaments urbans i les activitats econòmiques.

• Avaluar les possibilitats d’instal·lar sistemes de district heating & cooling en els nous desenvolupaments urbans o d’activitats econòmiques i en les regeneracions urbanes importants, tot cercant sinergies amb les instal·lacions energètiques o industrials existents.

• Vincular el desenvolupament de determinades activitats econòmiques (industrials, terciàries) a la utilització de sistemes de generació eficients i de baix impacte (renovables, cogeneració, eventual generació distribuïda).

7.3 Afavorir l’estalvi i l’eficiència en l’ús de l’energia.

• Incorporar determinacions específiques en la normativa de planejament urbanístic per fomentar l’estalvi i l’eficiència en l’ús de l’energia, tant en l’àmbit urbà com industrial.

• Incorporar dissenys actius i passius en els edificis que garanteixin una funcionalitat òptima des del punt de vista energètic (proteccions solars, aïllaments, tipologies edificatòries, etc.).

7.4 Assumir un escenari futur d’un model energètic baix en carboni.

• Incorporar l’escenari d’una disponibilitat limitada de combustibles fòssils, sobretot petroli, d’altra banda necessari per al compliment dels acords en matèria de canvi climàtic, en l’avaluació de les figures de planificació a mitjà i llarg termini.

• Incidir en plans i projectes que disminueixin la intensitat de carboni del mix de la xarxa elèctrica (gCO2/kWh). Això és aplicable tant a proveïdors de combustibles líquids i gasosos com a proveïdors d’electricitat, i tant a sistemes convencionals com a sistemes de generació distribuïda amb microcogeneracions.

• Preveure estratègies d’adaptació i de transició progressiva envers aquests escenaris a fi de no comprometre la seguretat en el subministrament energètic.

• Incorporar aquests criteris a l’avaluació d’impacte ambiental de projectes d’infraestructures, tant en el disseny del traçat com en les fases de construcció i explotació.


AN

NE

X

8. Atmosfera

La qualitat del medi atmosfèric ha millorat, globalment, els darrers anys, tot i que hi continua havent zones particularment problemàtiques, com per exemple l’entorn metropolità de Barcelona amb les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen. L’elevada densitat de població d’aquest àmbit fa que el seguiment d’aquesta qüestió sigui particularment rellevant. L’origen d’aquesta contaminació és múltiple i té un origen difús, si bé el transport hi té un paper destacat. Per aquest motiu, els criteris exposats en l’apartat de mobilitat són directament aplicables a l’àmbit de la millora de la qualitat del medi atmosfèric. És evident que la incidència més significativa de l’avaluació ambiental en aquest àmbit és més indirecta, mitjançant l’avaluació de la mobilitat o de les activitats industrials, que no pas directa.

Aquest àmbit no se circumscriu, però, a la presència de determinats compostos a l’atmosfera. L’avaluació ambiental ha de tenir en compte també altres tipus de contaminació, en especial l’acústica –en la qual el trànsit també hi té un paper destacat-, sense oblidar la lumínica i, fins i tot, l’odorífera.

Criteris

8.1 Relacionar el model territorial i les propostes d’urbanització del territori amb els efectes potencials sobre la qualitat del medi atmosfèric.

• Avaluar la implantació de nous focus emissors (instal·lacions industrials, etc.) i de noves infraestructures viàries tenint en compte els mapes de capacitat i vulnerabilitat del territori, i també les dades històriques de les estacions de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA).

• Parar especial atenció a la minimització de la contaminació acústica en els nous desenvolupaments urbans i en la rehabilitació dels ja existents, i aplicar tant mesures preventives (disseny de l’ordenació, aïllament de les edificacions) com correctores (gestió de la mobilitat, ús de paviments sonoreductors) que garanteixin els objectius de qualitat acústica establerts per la legislació específica. El mateix en el cas de projectes.

• Incorporar en les figures de planejament determinacions normatives específiques per prevenir o mitigar la contaminació atmosfèrica i acústica.

8.2 Considerar, quan pertoqui, els impactes potencials de la contaminació lumínica i odorífera.

• Incidir especialment en la minimització de la intrusió lumínica de les edificacions i instal·lacions ubicades en l’entorn rural, i també en les urbanitzacions situades en entorns de sòl no urbanitzable.

• Avaluar, en aquelles activitats que poden generar contaminació odorífera (instal·lacions de tractament de residus, granges en el medi rural, etc.) l’impacte potencial que pot tenir aquest factor en entorns urbanitzats propers.


AN

NE

X

9. Residus

L’evolució d’aquest vector evidencia resultats heterogenis, tant en relació amb la generació (amb indicis d’estabilització en els municipals i de reducció en els industrials i de la construcció) com amb la valorització posterior (amb una evolució general favorable però encara allunyada dels objectius en el cas dels municipals i els de la construcció).

És evident que l’avaluació ambiental incideix sobre aquest àmbit en diferents aspectes: des de preveure l’existència de les infraestructures necessàries i els tractaments adequats fins a definir estratègies o establir les condicions que en redueixin la generació o n’augmentin la valorització efectiva.

Amb tot, cal acceptar que en el cas dels residus (com s’esdevé amb la mobilitat o els consums d’aigua i energia) les decisions individuals tenen una gran importància en l’establiment de la tendència general. En aquest aspecte, l’avaluació ambiental hi té un paper limitat i són les mesures d’educació i sensibilització, i també els instruments normatius i fiscals, els factors que hi influeixen d’una manera més decisiva.

Criteris

9.1 Incorporar la gestió de residus en l’avaluació ambiental del planejament urbanístic i territorial.

• Analitzar, a escala supramunicipal, la ubicació idònia de les infraestructures de gestió i tractament de residus.

• Incorporar determinacions normatives en el planejament que garanteixin l’existència de sistemes adequats que facilitin una recollida selectiva eficient d’acord amb les característiques de cada entorn urbà.

9.2 Incorporar criteris d’anàlisi de cicle de vida en l’avaluació ambiental.

• Introduir criteris d’ecodisseny, tant a escala de productes individuals com d’ordenació a escala territorial, que minimitzin l’ús de recursos materials i energètics.

• Prioritzar l’ús de materials ambientalment més sostenibles en termes del seu cicle de vida.

• Promoure estratègies de reutilització in situ o properes al lloc de generació.


AN

NE

X

10. Canvi climàtic

El canvi climàtic és una conseqüència de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) provocades per diversos sectors principalment com a conseqüència del consum de combustibles fòssils al transport, a la indústria o als habitatges mateixos. És, com la contaminació atmosfèrica, un indicador que aglutina el comportament de molts altres aspectes ambientals. En aquest cas, l’increment progressiu d’emissions des de l’any 1990 és el reflex d’un model energètic i de mobilitat poc sostenible. El fet que tot just aquests darrers anys comenci a mostrar símptomes d’una certa estabilització és, probablement, un fet circumstancial vinculat a l’actual conjuntura econòmica.

L’avaluació ambiental incideix favorablement sobre el canvi climàtic quan fomenta estratègies de mobilitat sostenible o d’estalvi i eficiència energètics (en instal·lacions o edificis). Per aquest motiu, la immensa majoria dels criteris relacionats amb aquest àmbit ja s’han exposat en punts anteriors (assentaments humans, mobilitat i energia). D’altra banda, la constatació dels canvis que ja s’estan detectant en l’àmbit mediterrani obliga a incorporar el concepte d’adaptació a un escenari de temperatures més elevades i de menor disponibilitat hídrica. En aquest sentit, cal recordar les directrius relacionades amb l’adaptació tractades en els punts dedicats al patrimoni natural i a l’aigua.

Criteris

10.1 Els esmentats als punts 1.1, 2.4, 3.6, 7.4 i 8.4, entre altres.

10.2 Incorporar en l’avaluació ambiental les estratègies i mesures exposades en el Pla marc de mitigació del canvi climàtic 2008-2012.

10.3 Vincular les avaluacions realitzades en els àmbits de mobilitat i energia a les seves implicacions efectives en relació amb el canvi climàtic.

balanç i perspectives€¦ · 1.1.1 plans, programes, projectes i avaluació ambiental 10 1.1.2...

Documents