atalunauglindBUTLLETI INTERIOR DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA D'EXPRESOS POLITICS

(RESISTENTS ANTIFEIXISTES-MEMBRES DE LA FIR)1n111Mn 1111n111n1n16 •AMIIn1n11n•n

NOVA ETAPA Núm.19 PRIMER TRIMESTRE 2000nalga.> nun

DONATIU: 100 pessetes

EditorialEXPRESOS SINDICALISTES

Un dels temes de debat avui dia a la societat és el paperdels sindicats. De vegades sen qüestiona, de maneraargumentada, el grau d'adequació a la complexitatemergent de la nova economia, la seva situació dins d'unsistema productiu que fa molt dificil la sindicació delsnous treballadors, etc. Però altres, ben cert queafortunadament no gaires, qüestionen directament fins itot la seva existencia, i amb una demagògia que és es-candalosa -de fet haurtem de parlar de calculada intenciópolítica- seis insulta i sets titila d'innecessaris, d'estarfora del seu temps històric, dc ser reducte d'obrersprivilegiats perquè tenen feina, etc.

Cap d'aquests insults és, pedí, gratuït, ans al contrari:obeeixen a un intent deliberat de neutralitzar, i ferdesaparéixer si es pot, un dels pocs obstacles que s'oposena la liberització total de les relacions laborals, tot facilitantaixí uns marges encara mes amplis d'explotació. Aquestintent de neutralització dels sindicats no és una qüestióafilada del procés de globalització i no pot separar-se delsgrans corrents neoliberals que semblen imposar-se en elterreny ideològic.

Afortunadament, no ho tenen fácil. El sindicalisme,malgrat tots els seus problemes, és una realitat ben con-solidada, un mur de defensa on els treballadors, tambéels de nou tipus, poden recolzar l'esquena i veure ambuna mica mes de tranquil . litat el present i el futur. 1 alzóes així perquè la sólida realitat d'aquest mur no és unacosa de pocs dies, sinó la conseqüència de molts anysde Iluites i sacrificis per canviar, a poc a poc, lescondicions de treball.

Entre els membres de la nostra associació abunden lescompanyes i companys que han dedicat una partimportant de la seva vida a l'activitat sindical. Els anysde presó que sumen entre tots són un testimoni coratjósen la història del sindicalisme català, i la seva experienciaés un actiu que cal aprofitar. Totes i tots han après molt

d'una práctica sindical assumida en situacions d'extremaduresa. 1 una de les grans lliçons apreses és el valor dela unitat. De la unitat en tots els àmbits. De la unitat dinsde cada sindicat -entre totes les legitimes maneres deconcebre l'activitat sindical-, i de la unitat entre elsdiferents sindicats, en una unitat d'acció que és un puntde referencia clau per als treballadors.

(Pág. 2)

• El franquismo no ha muertoJoan Busquets i Verges

• ¿Paz con Siria? Si, ¿Pero noolvidemos a los palestinos!

• Bona tarda, Elisenda!Ignasi Riera

• Las chinches de la ModeloRafael Lora

• PoesiesPila Vila /Joan Tristany

• Condol per Rosemarie Beim/er(Pág.7)

• La fundació Pau i Solidaritat (Peig.8)

• Recordant l'Aurora RamosTário Rubio (Pag.9)

• De la repressió franquista a CatalunyaGermán Alonso

• LlibresM. S'alvo (Pág. 10)

• Los "hombres corrientes" delbatallón alemán

Primo de Lazzari (P4.11)

A la nostra IsabelMaria Salvo (Pág. 12)

(Pág.3)

(Pag.4)

(124..5)

(Pág.6)

GENERALITAT

President d'honor de lAssociació Catalanade Expresos Polítics, Lluís Companys,president de la Generalitat afusellat pelregim franquista.

OBITUARITransmetem tot el nostre sentiment de solidaritatals familiars dels companys que ens han deixat, quetranscrivim seguidament:

Caries Martínez "Carlitos"Isabel Vicente García(membre de la Junta

Directiva de l'Associació)

APORTACIONS AL BUTLLETÍ

Juliana Martínez 500Pere Palou 5000Joan Comellas 5000Teresa Cubrises 500Bartomeu S erra 5000Lorenza García de Picazo 1000Lluís Bosch 1000Salvador Rovira 600Francisca Coronel 3600Miguel Castel 2600Rafael Terrades 1000Carles Marfa 100Álex i Xon 1410Company de França 3000W. Baffle 600A. Fernández 2000

Total ptes 32910L'aportació, per més petita que sigui, significará sempreun estímul per superar-nos. La RedaccióLes dades del nostre compte:2100/0429/64/0200175329

En conveni amb s

III) Gencralitat de CatalunyaDepartament de Benestar SocialDirecció General d'Acció Cívica

(Continuació de l'editorial)

No cal dominar gaire la histeria dels darrers cent anys persaber el paper que els sindicats hi han fet per millorar, demanera concreta, la vida de la gent. Només cal recordar,al nostre país, la tasca de la CNT, que mes enllà de la sevaaferrissada activitat sindical i política va ser en el seutemps una font de quadres obrers i una autentica escolaper a milers i milers de treballadores i treballadors, ambuna activitat cultural immensa. També cal recordar elsindicat degà, la UGT -tant en la seva vessant històricacom en la renovada des de la transició-, amb la qualdesenvolupat una unitat d'acció que ha presidit uns bonsanys d'activitat sindical.

I quant a la histeria dels darrers trenta-cinc anys, cal des-tacar l'activitat de CCOO, el llarg camí cap a laconstrucció d'un gran sindicat, i els anys de clandestinitat,de por, de repressió de tota mena..., i també de gransvictòries, fetes realitat, de solidaritatsimmenses... I de tantes companyes i companys que hohan donat tot en aquesta lluita i que poden veure avui,amb orgull, la realitat actual del seu sindicat. Un sindicatal qual agraïm sincerament el suport que dóna a la nostraassociació, un suport que palesa el taranna d'un sindicatles perspectives del qual van mes enllà de les activitatspurament reivindicatives.

I aprofitem aquesta petita reflexió per felicitar la CONCpels resultats del seu 7e Congrés, en el qual han elegit,quasi per unanimitat, Joan Coscubiela com a secretarigeneral. I entre els motius per congratular-nos n'hi ha unque no deixa d'emocionar-nos: no podem oblidar que JoanCoscubiela és fill del nostre company Josep Coscubiela,malauradament ja desaparegut, membre fundador de lanostra associació. Res no reflecteix tan be com aquestfet el llarg camí plegats de tants que som, a la vegada,sindicalistes i expresos.

El camí seguit fins avui ha estat llarg, però encara ho ésmés el que li queda per fer a un sindicalisme modern iadequat als nous temps. Un sindicalisme que, ben segur,continuará essent una garantia per als drets delstreballadors.

PIAFÓ D'EDICIÓASSOCIACIÓ CATALANA D'EXPRESOS POLITICS (RESISTENTS ANTIFEIXISTES-MEMBRE DE LA FIR).BUTLLETI INTERIOR NOVA ETAPA.PRIMER TRIMESTRE DE 2000.COORDINADOR DE REDACCIÓ: JOAN G. TRISTANYCONSELL DE REDACCIÓ: MANOLO, ENRIC PUBILL (ESTEM OBERTS A MESPARTICIPACIONS).MUNTATGE: EVA LLANSANA I BENAIGES.IMPRF.SSIÓ:IMPRENTA INGRAFIC, SLDIPOSIT LEGAL: 8-33.493-95EDITA: ASSOCIACIÓ CATALANA D'EXPRESOS POL/TICS.VIA LAIETANA, 16 -08003 BARCELONA. TEL/FAX 93 481-28-53a/c: expres-pol@conc.es

Nota

El Consell de Redacció no es fa responsable del que s'expressaen les collaboracions inserides en aquest butlleti, les quals s'hande considerar com a opinions personals dels sotasignats.

2

EL FRANQUISMO NO HA MUERTO

Tiempo atrás leí un articulo publicado el 28 de octubrede 1999, ene! "Heraldo de Aragón", relativo a una placaexpuesta en el cementerio en honor de "Los caídos porDios, por España y por su revolución sindicalista", con elyugo y las flechas de Falange. Era una brillante idea deRafael Bandrés, alcalde de San Mateo, secretario gene-ral de la Federación Aragonesa de Municipios y secreta-rio de Política de Comunicaciones de la Ejecutiva Regio-nal del Partido Popular.

No es la primera vez que se organizan ese tipo de provo-caciones; es moneda corriente en la España democráti-ca. La provocación de San Mateo es fruto de fascistasnostálgicos del pasado que en su mayoría militan en elP.P., donde ejercen cargos políticos de responsabilidad.

Cuando se les presenta una oportunidad, salen del cas-carón y siembran la cizaña, como hizo el alcalde de ElEjido, que también pertenece al P.P., y que justificó losataques perpetrados contra los emigrantes marroquíesque trabajan en aquella localidad. Estoy convencido quemuchos jóvenes que tomaron parte en aquellos hechosfueron influidos por elementos fascistas de la peor espe-cie. El presidente, José María Aznar, condenó aquellosactos vandálicos, pero olvidó de condenar los propósitosracistas del alcalde de El Ejido (Almería).

Volviendo al caso del recuerdo de los caídos en defensade la República, de forma oficial sólo son recordados losfranquistas que la destruyeron. Citaré como ejemplo altristemente célebre José Millán Astrany Terreros, gene-

ral, creador del Tercio, que se hizo famoso con su grito"¡Abajo la cultura! ¡Viva la muerte!", palabras que lo re-tratan de cuerpo entero. Su recuerdo perdura mediantemonumentos, calles, cuarteles que llevan su nombre enMelilla, su feudo.

Para los que lucharon en el bando republicano, para lostrescientos mil asesinatos y doscientos mil desapareci-dos que hubo después de la guerra civil, nunca hubo nin-gún acto oficial. Sólo algunas asociaciones se han pre-ocupado de reivindicar la memoria de algunos irreductiblesluchadores, que no admitieron la derrota, y siguieron lu-chando por la libertad. Algunas de estas asociaciones hantenido problemas con los ayuntamientos, como por ejem-plo Berga, que no autorizó que se colocara una placa con-memorativa en la casa donde nació Marcelino Massana,guerrillero estimado y muy popular en el Berguedà. Losmotivos dados por las autoridades locales son que lasguerrillas son historia reciente, y por consiguiente es pre-maturo removerlo: son heridas aún no cicatrizadas. Ladecisión es arbitraria e injusta. Espero que las autorida-des rectifiquen esta actitud incoherente, que va en con-tra de los principios más fundamentales de una demo-cracia: el respeto por aquellos que lucharon por ella.El hecho más indignante es el caso de Ramón VilaCapdevila, que murió en una emboscada de la GuardiaCivil el 6 de agosto de 1936 y fue enterrado fuera delcementerio de Castellnou de Bages, pero en su tumba nohay la menor inscrpción.

Ramón Vila (Caraquemada) se destacó en la guerra civilespañola. Fue comandante de carabineros, y más tardese destacó también en el maquis francés contra los ale-manes, con el grado de capitán. Su nombre es mencio-nado por historiadores de renombre. En Francia es con-siderado un héroe, conocido por el "Capitán Raymond".En su propia tierra natal es olvidado, enterrado en unatumba aparte, como si fuera un proscrito.Mal nos pese, esta amnesia es la consecuencia de aquelnefasto pacto firmado en la Moncloa en1977 por losreformistas franquistas y las izquierdas.En el documento hay un párrafo aberrante, que dice: "hayque olvidar el pasado con un borrón y cuenta nueva". Porexperiencia sabemos lo que quiere decir. La cuenta nue-va ha sido bien fructífera para los oportunistas, pero paralos que sufrieron las consecuencias de la dictadura sóloles queda el borrón, o sea el olvido. No obstante, siemprequedan vestigios de nuestro pasado histórico, y debemossacarlos a la luz, recordarlos para las generaciones futu-ras.

0Joan Busquets i VergesDesde Torigni (France)

3

¿PAZ CON SIRIA? Sie ;PERO NO OLVIDEMOS A LOS PALESTINOS!A continuada publiquem l'extracte d'un informe publicar al número 15

de la publicació "The Other Israel",que rebem a l'Associació des d'Israel

Desde hace ya algún tiempo, hay una fuerte tendencia aolvidar a los palestinos. Es casi imposible que los mediospresten atención a los casos de hostigamiento de colonosprovocadores en obscuros rincones del lado Oeste. Conel Primer Ministro Barak yendo a mantener cruciales con-versaciones con los sirios en Shepherdstown, VirginiaOeste, la prensa israelí se centra en el creciente debatepúblico de "Sí o no a la evacuación del Golan para conse-guir la paz". Los 17.000 colonos israelíes, que han cons-truido su hogar en las colinas del Golan desde que la zonafue conquistada, son el centro del debate; algunos hacenun llamamiento emotivo en contra de un acercamiento alacuerdo con Siria, pero una importante minoría disidente,francamente apoyará una paz que requeriría su propiaevacuación. Rara vez el vehemente debate alude al he-cho de que la conquista de Golan en 1967 por Israel con-virtió a los 160.000 sirios que vivían allí en refugiados...

El lunes 3 de enero a las 17,15 de la tarde, acudiremos ala Plaza del Rabin en Tel-Aviv, para tomar parte en lamarcha de antorchas organizada por Peace Now (PazAhora) (peacenow@actcom.co .i1) bajo el lema "LA PAZES MAYOR QUE EL GOLAN", con el propósito decla-rado de apoyar a Barak para que lleve a cabo las conver-saciones de paz. Nosotros casi no podríamos hacer otracosa: paz con Siria a cambio del Golan es un objetivo quehemos apoyado durante más de veinte años, incluso cuan-do parecía una lucha desesperada y sin esperanzas. Toda-vía más; el "paquete de acuerdos sirios" parece contar conla perspectiva de que, a largo plazo, los soldados israelíesabandonen suelo libanés, otro objetivo por cuyo logro he-mos participado en innumerables manifestaciones a par-tir de que el ejército, por primera vez, cayó en la trampade la inútil guerra de guerrillas en 1982. Una vez firmado,el acuerdo debe ser sometido a referendum -el primeroen la historia de Israel- y una victoria en el referendumno puede, de ningún modo, darse por sentada, dada laenérgica campaña de la derecha que ya está en marcha,y que trabaja para lo que parece una causa bienmerecedora del tiempo y energía empleados por lospacifistas.

Con todo, una larga implicación en la campaña sirio-libanesa -organizado el primer referéndum en la historiade Israel- es capaz de causar una aguda esquizofrenia enaquellos que creen que los palestinos son el eje centraldel conflicto del Oriente Medio y que cualquier paz fir-mada sin ellos está condenada al fracaso. Desgraciada-mente, Barak parece dirigirse justo hacia ese tipo de paz:pagar el precio total del territorio por la paz con Siria, y asíaislar a los palestinos y forzarles a aceptar anexiones ex-

tensas en el lado oeste, reconociendo de nombre el esta-do palestino, mientras que en la práctica lo reduce a uñainviable colección de enclaves aislados. Una política queasegura la perpetuidad del conflicto, incluso si Barak con-siguiera que Arafat firmara bajo semejantes condicionesun tratado que no tiene ninguna garantía.

El pasado lunes por la noche, varios de nosotros fuimosa pasar la noche con la familia Sultán, para reforzar alCPT que había estado manteniendo una presencia cons-tante más de una semana. Durante muchas horas a lolargo de la noche, estuvimos todos sentados junto con laextensa familia alrededor de un fuego en el porche, ob-servando la oscuridad. Hubo algunos contactos con pa-trullas militares que aceptaron el café que ofrecía OmarSultán. Al día siguiente, el ejército, de repente, se tomómenos amigable. Un mayor presentó una orden de des-ahucio para todos los invitados. Durante varias horas fre-namos a la policía que parecía no tener la suficiente manode obra para levantar, y llevarse a ocho activistas resis-tiendo pasivamente, con el agravante de que las mujeresactivistas sólo podían ser llevadas a rastras por policíasfemeninos.

Cuando finalmente llegaron los refuerzos policia/es, tam-bién llegó un refuerzo de Gush Shalom, un autobús llenode activistas liderados por Uri Avnery. Eso fue demasiadoy la policía decidió limitarse a supervisar una manifesta-ción con enormes pancartas dirigidas hacia los coches delos colonos que pasaban por la carretera cercana :"Fuerade la Casa de la Familia Sultán" "¡Colonia Legal! ¡Noexiste tal cosa!".

El miércoles, después de una nueva manifestación ame-nazadora por parte de los colonos, las organizacionespalestinas de Hebrón convocaron una marcha de protes-ta para el jueves por la mañana. Tomamos lo que paraentonces ya era una ruta familiar, sólo que nos encontra-

4

mos con la carretera bloqueada por los militares, que sehabían enterado de los planes y obstruyeron el caminohacia la casa de Sultán.

Pero seis o siete soldados no fueron suficientes para im-pedir el paso a este grupo militante de palestinos, israelíesy americanos, todos ellos determinados a seguir adelante.Después de unos minutos de refriega, nos abrimos cami-no. Al frente iba el anciano de 76 arios Uri Avnery cogi-do del brazo del antiguo militante palestino Abbas Zaki ydel Diputado Mufti de Jerusalem. No muy lejos iban elmiembro Knesset, Abed Malik Dahamshe, del movimien-to Islámico Israelí y Ira Grupper, antiguo dirigente de la

New Jewish Agencia de los Estados Unidos.

Estábamos acercándonos a la casa cuando un contingen-te mucho mayor de policías y militares llegó para blo-quearnos el camino. Hubo otra refriega en la cual AzmiShuyuki del Movimiento de Paz Palestino de Hebrón fuepateado en el vientre por un soldado y tuvo que ser lleva-do al hospital en una ambulancia palestina que llegó rápi-damente.

Lo bueno fue que, por lo que parece, el ejército, paracontrolar la situación, tampoco permitió pasar a los colo-nos.

BONA TARDA, ELISENDA!Text Ilegit a COM Radio, en el programa d'Elisenda Roca,

el dijous, 30 de nutre, a les 5 de la tarda

S'acaba el "marc marcot" el que "mata la venai la jove, si pot!" I el cap de setmana ja será totsencer d'abril: doncs be: em preparare per al mesde les pluges fines, de les roses, dels llibres i de lespasqües abans de rams amb una celebració quem'emociona de veritat: el setè congrés de la CONC,o Comisió Obrera Nacional de Catalunya, al capde 35 anys de la seva fundació, en temps durs, entemps clandestins, quan tu, Elisenda, anaves enca-ra amb el pitet de les primeres papilles.

Els darrers dies hem estat parlant del xantatgeantisindical de la versió perversa del sindicalisme:la que empara el xantatge dels privilegiats, en aquestcas, dels maquinistes de la RENFE. Els dirigentsde les centrals sindicals majoritàries a Catalunyahan estat durs, a l'hora de denunciar l'ús perversde la forca sindical, que hauria de ser a favord'immenses majories, per a uns quants, amb unaactitud de menysteniment per a la societat. Doncsbe: deixa'm que et digui que sento un afecteentranyable i sòlid tant per Josep M. Álvarez comper Joan Coscubiela, màxims dirigents a Catalunyade la UGT i de CCOO. I que, contra el corrent del'antisindicalisme elegant, de pseudoil-lustrats, quea vegades okupa certes tertúlies radiofòniques, vullcooperar en un homenatge nacional a les centralssindicals catalanes.

Si ens queda una mica de dignitat col-lectiva, ¿quiens la va salvar, en temps de la negra nit delfranquisme? No van ser, per cert, una colla dedirigents que avui es passegen quadribarrats per lageografia i la política catalana, i ques'autoproclamen nacionalistes abans, durant idesprés del part. Quadribarrats, qui ho sap: barruts,del tot, sí, Elisenda!

Prefereixo fer meva la figura d'un Cipriano García,

miner de les Castelles profundes, que va ser dirigentsindical a Catalunya, empresonat, entre altres co-ses, per demanar la llibertat per a Jordi Pujol í Soley,no sé si et sona, detingut el 1960 pels fets del Palaude la Música Catalana. Un Cipriano García que, enel moment constituent de les clandestines iperseguidíssimes Comissions Obreres, va dir que lade Catalunya seria la "Comisió Obrera Nacional deCatalunya". 1 quan els companys preguntaven,perplexos: "¿Pero cómo se llamará nacional si sóloes de Cataluña y no de toda España?", aquellIluitador autodidacte els explicava la lliçó del'Espanya plurinacional, que tantes i tants encarahan d'aprendre.

Les centrals sindicals catalanes han viscut sota elsigne de la urgencia. Els ha passat aneo queanunciava Aranguren: "lo urgente nos impide hacerlo necesario". I és així. Ara saben, els sindicalistesde nou estil, que han de continuar tapant forats,evitant que es perpetrin injustícies socials, movent-se com metges sense fronteres davant dels abusoslaborals, dels acomiadaments injustos, dels accidentslaborals, dels salaris discriminatoris per a homes idones, de la precarietat labora: dels joves, delsestralls que causa l'economia submergida.

Al mateix temps, per-O, obren un nou espau: el de lareflexió sobre la cultura, les noves formes de vida,la capacitat de connectar amb un món que exigeixactituds solidaries.

Aquest seté congrés de Comissions Obreres, oberta moltíssimes delegacions d'arreu del món, será, empenso, com una injecció de sang nova, en el teixitd'un país somort, tacat de carquismepepiconvergent.

Ignasi Riera

5

LAS CHINCHES DE LA MODELO

(A mi camarada Ángel Domenech,víctima como yo de tan terribles mostruos)

Era el mes de abril del año 1958 en la cárcel Modelo de Barcelona, las galerías del Reformatorio sehacían densas y compactas, nebulosas por el humo de los cigarrillos y el sol del mediodía. Las literas dedos camas se introducían aisladas en aparentes nichos de cal blanca. Luz mortecina por las noches. Gru-pos de camaradas en comentarios, charlas y discusiones. Sobre el fondo de todas las consciencias cule-brea el fantasma del coronel Eymar, en busca de un proceso más en su larga y triste historia de verdugosupremo de la dictadura.

Al toque de silencio se desarrollael drama. Agazapadas, apretadas

4 4/16/7, 9A **19kpor millares, se encontraban laschinches en los pliegues de las col-chonetas y tras los desconchados de la pared. Subían amaestradas hasta el techo y desde 1allí, con precisión matemática, se dejaban caer sobre los rostros. Era imposible contenerla terrible avalancha. No disponíamos de detergentes, de artículos de limpieza, de desin-fectantes. El fuego purificador de inquisidores sanitarios nos ayudó bastante, la "Reden-ción", ese famoso y embustero papelucho carcelario nos servía de tea. Pero todo nuestroesfuerzo era impotente, impotente nuestra preocupación por la sanidad, por la limpieza.Las apestosas vanguardias nos desbordaban, inundando las galerías hasta sus últimos rin-cones.

Por encima de nuestros esfuerzos, de nuestra lucha, las chinches volvían, tenaces, semultiplicaban por instantes en una progresión de cálculos impensables. 4,Yo tengo la impresión de que estaban teledirigidas desde los despachos oficiales o quizás 4`Idesde el mismo Centro de la prisión. Para mí que deberían contar con una subvenciónestatal, e incluso no me extrañaría que se les dedicara un párrafo especial y secreto en el

470Reglamento de Prisiones. Eran disciplinadas, voraces, incorruptibles en el desempeño desus funciones. Sí aquellas chinches hubiesen tenido unas cabezas adecuadas, las habría-mos visto con gorras de plato y uniformes verdes. Un poco más y nos ponen firmes a lahora del recuento. Sabían exactamente a qué hora, en qué momento y en qué sitio, debe-rían dar el mordisco. Tenían la asquerosa pretensión de que ellas también formaban partedel cuerpo represivo, y ávidas en cumplir sus obligaciones, chupaban a toque de corneta.Se parachutaban militarmente sobre el campo de operaciones hábilmente elegido y te sor-prendían desde cualquier tenebroso pliegue de la colchoneta, dejándote el cuerpo marcado por el castigo.Actuaban como verdaderos comandos fascistas de Adolf Hitler o Guerrilleros de Cristo Rey. Esperaban elsilencio, la nocturnidad, para atacar alevosamente a sus víctimas inocentes.

En la noche sonaban claras y enérgicas las bofetadas que nosotros mismos nos propinábamos en un inútilintento de legítima defensa, así como las maldiciones rotundas a los asquerosos bichos. Mientras tantopensábamos en la burla retorcida que significaba la imposición reglamentaria de la ducha colectiva, la des-infección de la ropa, el pelado al cero de la cabeza, las axilas y las partes, para entregarnos posteriormen-te, limpios e indefensos, amontonados, contados uno a uno, amurallados tras las cancelas indiferentes a lavoracidad insaciable de aquellos monstruos infernales.

ii

O Rafael Lora

6

3

GUERRA CIVIL ESPANYOLA

1936-1939

De la paraula "guerra" vull fer esment,'ligada va a la humanitat i al viure.És cert, tots ho palpem i es fa patentel preu que hem de pagar per fer un món lliure.

Modernitat que amaga un desprestigidel si profund, que en dèiem ideals.Encara avui paguem un genocidi,vivim enlluernats en un món fals.

Nosaltres, Catalunya, té un recordde por, de fam, de mort i de dissort.Guerra d'art i assaig va ser la nostra.

Ens van acorralar i vam fer de mostra.Europa entera ho sap, que fou un acteon el feixisme foll va signar el pacte.

Pilar Vila Pararols

DE "ENCARA QUE LLUNYÀ, NO MASSA..."DE JOAN G. TRISTANY

III

Caminant pel temps, amb mi caminocercant bagatges deixats enrera.Aquelles nieves petjades en l'oblitque escolto com foscor de campanadesperdudes en el vent,sense adonar-medels vents tendres que m'arribenquan s'esvaeix la quasi innocènciai vaig cavalcant, genet de la tempesta,tan sols enamorat d'un mos de terra.

El millor monument que pot rebre l'homees dins del cor dels seus paisans (A. Schweitzar)

VIBojos esperits de la miseria,deixeu-me somiar altra vegada!No m'encasteu al cor, com la sageta,aquesta imatge muda i negra-negra i blanca, groga i roja-,que arrenca sang de la consciencia.Entregirant la cara...dissimulant la bestia.Bojos esperits de la miseria,deixeu-me somiar altra vegada!

XXV

Jo sóc un ésser amb dues parlesi dues veus que tinc,que tant se fa si dius "hermano"com "germà".

Jo sóc un ésser que estimoamb dues veus i una manera.No em pesa cap diferencia de l'idioma,com tampoc una pell més o menys fosca.

to sento les ferides de tristorquan una parla ens separa;quan un color de pellens fa oblidar el cor vermell de tots.

I abraço amb dues veus.I beso amb dues veus.Jo canto una cançó amb dues veus,i moriré també amb dues parles.

Rosemarie Schober (de nom de naixença, Beimler), va morir després d'una fructífera vida el dia 20 de gener de l'any2000, a l'edat de 81 anys. Fins al darrer ale de la seva vida va romandre fidel a les seves idees d'un món just, pacífici sense problemes. Tema molt interès a seguir els esdeveniments polítics del món i procurava aportar la seva vàlua iexperiencia personal als altres. Fins poc abans de la seva mort prenia part en les nostres activitats. Ens aportava tantoptimisme i tanta alegria de viure que ens costará molt de creure que ja no es troba entre nosaltres. Li costava moltd'oblidar la mort del seu marit; feia un any que era mort i ella no ho havia superat.

Va ser bona mare i esposa, avia, germana i tia. Sempre la tindrem present, ja que aquell que vol oblidar les seves horesés qui és mort de debe'. Als seus familiars els transmetem el nostre condol per tan sentida pèrdua: a Monika (jove),Rudolf (fill) i Angel (nét).(Traducció d'una carta en llengua alemanya on se'ns assabenta de la mort de la filla del brigadista internacional fiaos Beim/er (mierra! aBarcelona.)

7

LA FUNDACIÓ PAU I SOLIDARITAT

Qui som?

La Fundació Pau iSolidaritat és unaorganització nogovernamental per aldesenvolupament i lacooperació internacional,constituida a iniciativa dela Comissió Obrera Nacio-nal de Catalunya.

La fundació disposa depersonalitat jurídica pròpia i participa i coordina laseva actuació amb la xarxa de fundacions Paz ySolidaridad en tot l'àmbit estatal.

Disposa de grups de treball i de seus a tots els localsterritorials de CCOO des dels quals es fa una tas-ca de dinamització de la solidaritat a les empreses icomarques de Catalunya.

Cooperem amb organitzacions sindicalsorganitzacions populars d'arreu del món, mitjançantprojectes de formació i desenvolupament social icomunitari.

Els nostres espais d'intervenció prioritaris són, enaquests moments, Amèrica Llatina i el nordd' África, encara que també intervenim puntualmenten zones en situacions d'emergencia.

La nostra manera d'entendre la cooperació actualitzal'internacionalisme solidari que sempre hacaracteritzat el món del treball: els treballadors itreballadores del Sud i del Nord tenim problemessimilars. Per això, la Iluita és comuna.

Avui, davant de la globalització de l'economia ésimprescindible situar la cooperació com un elementmés de les accions adreçades a la transformacióde les societats i a la construcció d'un nou modelmundial de relacions socioeconómiques. Un modelde desenvolupament sostenible que promogui unescondicions de vida i de treball dignes, un comerçjust i un consum responsable.

Per això fern una cooperació basada en la igualtatde drets entre homes i dones, i entre cultures, i quepretén una justa distribució de la riquesa quepotenciï models autòctons i autònoms detransformació i de desenvolupament social hurna isostenible.

Com cooperem?La nostra cooperació es concreta en el suport a lesaccions que els sindicats i les organitzacions populars delSud realitzen per canviar la seva realitat, mitjançantprojectes de cooperació. Entre els països amb els qualshem cooperat els darrers anys hi ha Bolivia, el Brasil,Beisnia, Cuba, El Salvador, Guatemala, Hondures, elMarroc, Mèxic, Nicaragua, el Sahara o Tunísia.

En el procés de transformació de les relacions entre elspaïsos desenvolupats econòmicament i els païsoscmpobrits hi tenen un paper cabdal les actituds delsciutadans i ciutadanes del Nord. Per això en la nostratasca té una importancia prioritaria la sensibilització perfomentar la consciencia envers l'acció solidaria, facilitantles relacions entre els treballadors i les treballadores delNord i del Sud i la difusió de la informació sobre lessituacions que es viuen, especialment en el món laboral,amb la finalitat de conèixer la diversitat de situacions iles relacions entre els pobles.

Per aquesta tasca han estat clau les activitats desensibilització organitzades per la Fundació, com araexposicions fotogràfiques, xerrades, cursets, jornades itrobades de sindicalistes del Sud amb sindicalistes deCatalunya, les brigades solidar-Íes... A mes, la Fundacióedita una revista que informa periòdicament de la nostraactivitat i de temes relacionats amb la cooperació per aldesenvolupament.

Participem, a més a mes, en la xarxa de comerç just iconsum responsable mitjançant la distribució de productesde comunitats del Sud i la informació als consumidors.És una activitat que alhora que ens permet fer una tascade sensibilització al nostre voltant representa un suportdirecte a cooperatives de camperols i artesans dels païsosamb els quals cooperem.

En el nostre plantejament de supon a accions de denúnciasobre les violacions dels drets humans on n'hi hagi, hemparticipant en les accions davant els governs i lesinstitucions internacionals en casos com la detenció dePinochet, la persecució, detenció i assassinat desindicalistes i de qualsevol vulneració dels drets humansarreu del món, etc.

Com ens financem?

La nostra fundació gestiona el 0,7 % que totes lesestructures de CCOO destinen a la cooperació interna-cional.

A més a mes, els projectes són cofinancats amb els fonsque provenen de les convocatòries de les institucions

Ce°

FUNDACIÓ PAU

1 SOLIDARITAT

8

públiques, de campanyes especifiques i de les aportacionsregulars dels socis i sòcies.

Les vies de finançament i obtenció de fons per lanostra activitat es podrien resumir en les següents:* Aportació del 0,7 % del pressupost de totes lesestructures de CCOO.* Fons que provenen de les convocatòries de lesinstitucions públiques. Les institucions que hancol . laborat en el finançament dels nostres projectes són:Generalitat de CatalunyaDiputacionsConsells comarcalsAjuntaments de tot CatalunyaFons Català de Cooperació al Desenvolupament* Fons que provenen de campanyes especifiquesLa nostra organització ha desenvolupat campanyes desensibilització i col.laboració en situacions d'emergenciao ajuts puntuals, com ara "Ajut d'emergència per alsdamnificats per I 'huracà Mitch", "Ajut d'emergència pera la població indígena afectada pel con flicte de Chiapas","Ajut humanitari per a famílies sense terra a Brasil","Campanya de suport al referèndum del Sahara","Campanya per a la recollida de medicaments per aCuba"...* Aportacions de grups de treballadors i empresesArran de la campanya de la Fundació Pau i Solidaritatper fomentar la solidaritat dintre les empreses, diversos

grups de treballadors treballadw es 1 empreses hancol.laborat amb la nostra organització, tant en eldesenvolupament de projectes de cooperació com encampanyes especifiques. Concretament, en la campanyad'ajut d'emergencia per als damnificats de l'huracà Mitch,van ser molt importants les aportacions realitzades pelstreballadors i les empreses.* Aportacions regulars dels socis i sòciesQualsevol persona, afiliada o no al sindicat, pot ser sòciade la Fundació Pau i Solidaritat i aportar-hi la seva quota,que recomanem que sigui de cap al 0,7 % del sou.A més dels recursos humans i tècnics propis, laFundad() Pau i Solidaritat compta amb la col.laboraciói el suport de les federacions i els serveis del sindicat.Concretament, per als projectes comptem amb l'aportaciótècnica o económica de la cooperativa HabitatgeEntorn, del CEPROM i del Gabinet Jurídic de laCONC, que ja ens ha assessorat en projectes realitzats.Cal entendre que davant el procés de globalitzacióeconómica, els treballadors i treballadores hem de des-plegar tots els esforços per globalitzar l'acció sindical,els drets econòmics, laborals, socials i culturals. Lacooperació internacional, el treball de la Fundació Pau iSolidaritat, és una eina imprescindible davant de latendencia neoliberal del procés de globalitzacióeconómica, per transformar-lo en una societat justa.Estem segurs que continuarem comptant amb el suportde tots els afiliats del sindicat i de les seves organitzacions.

RECORDANT L'AURORA RAMOSEl proppassat dia 26 de gener d'enguany va morir a Lloret de Mar l'Aurora Ramos Ruiz, a l'edat de 81anys, d'una malaltia prou freqüent avui dia: l'Alzheimer.

Qui fou l'Aurora Ramos? L'aurora Ramos fou una gran lluitadora antifeixista, dona per la qual sentimi sentirem un gran respecte, com per totes les persones que han lluitat contra les injustícies que patia ipateix el nostre món.

Als deu anys ja pertanyia a la Joventut Socialista. Més tard s'incorpora a les Joventuts SocialistesUnificades (JSU). Durant la Guerra Civil va lluitar en tot el que estigué al seu abast. Al final de la guerrade 1936-1939, fou una de les tantes persones que s'exiliaren a Franca i que anaren a parar a camps deconcentració francesos. El 1941, en situació de llibertat a 1 'exili, conegué el nostre company i amic, enGerminal Ros, i es casaren en matrimoni civil. El 1947 es traslladaren a París. Com era d'esperar, enGerminal s'integra de ple a la direcció comarcal del Partit Socialista Unificat de Catalunya a 1 'exili, iestigué al Comitè de Franca durant 25 anys. L'Aurora estigué a la Direcció de "la Unión de MujeresEspañolas", de la qual aria assumint cada vegada més responsabilitats, fins que fou nomenada secretariageneral d'Organització, feina que feia en la clandestinitat. Participa en diversos congressos en diferentspaisos d'Europa: Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, i en diferents ciutats franceses on hi havia organitzacionsde dones espanyoles.Va realitzar desplaçaments molt perillosos, com passar la frontera franco-espanyola per entrevistar-se ambfamiliars de presos i altres persones lligades a la puita antifranquista, i va participar en arriscades missionsamb documentació falsa. La Iluita de l'Aurora va portar-la fins i tot a visitar l'arquebisbe de París perquèintercedís davant el dictador Franco per evitar mes execucions d'antifranquistes.Aquesta fou l'Aurora Ramos. Les seves cendres foren escampades en les aigües marines de Lloret deMar, amb la presencia amiga de companys i companyes de la lluita antifranquista. Des d'ad enviem elnostre condol a l'amic i company Germinal Ros.

1=1Tário Rubio

9

DE LA REPRESIÓN FRANQUISTA EN CATALUÑA

El boletín de la Associació d'Expresos Resistents Antifeixistes de Catalunya inserto en el Avant me haceretroceder al año 40, y aún 39. Recuerdo a montones y montones de caídos (que Carrillo y otros nos niegan demilitancia) de la J.S.U. y del P.C. -en Cataluña, P.S.U.C.-, infinidad de ellos fusilados, por los que rememoro aQuiñones, Sandín, Diéguez, Larratiaga, Monzón, Carreras, Alvarez, Zapirain, Adriano Romero Chacinero y mu-chos más. Estaban Eloy "el Gorrilla", Luis Sastre Pomar "El Sombrerito", fusilado el primero, condenado a 30años el segundo. Y "el Señorito", (no encontrado)... ¡En fin!... Tantos y tantos y tantos... Luis González, Saornil-¡,se escribe así?-, Bonilla, Ros y más y más...De toda España: gallegos, asturianos, navarros, vascos, santanderinos, vallisoletanos, palentinos, zamoranos,leoneses, salmantinos, riojanos, menorquines, de ambas Castillas, extremeños, de todas las provincias de Anda-lucía, canarios, mallorquines, valencianos, murcianos, madrileños (de éstos más, nacidos o no allí)... De Aragónno quiero omitir a los hermanos Salueña; hubo cientos y más cientos de hombres y mujeres -una mención especiala "la Generala". Y, naturalmente, también catalanes.Podría dar nombres de todos, pero por el boletín inserto al que me refiero he de situar a los catalanes (nacidos ono aquí), y me vienen a la memoria Angel Garcia Olalla (de Reus); Manuel Moreno Donaire, fusilado, de Sevilla;Manuel de la Escalera, de San Luís de Potosí; Assa, que le llamábamos "el Turco", y, siguiendo, mi gran amigoAroca. Ya no sigo ningún orden: Agustín Vinuesa Urpí, Angel Tomas Meca, un tal Tortosa, Andreu Sola, el"Passi-ho be"... Los Aymerich -i,de Gósol?-, con los que aprendí catalán en alcalá de Henares, a la vez que yo lesenseñaba castellano Gou y tantos otros, de cuyos nombres no me acuerdo en este momento, aunque sí de sufísico, del de entonces. Un largo etcétera, pues.Acaso mis líneas hagan revivir la memoria de otros que se acuerden de más. Pero con cincuenta y pico de añospasados (¡y qué pasado!), no sé si quedarán muchos para contarlo.Yo, de adopción catalán, doy por terminado mi escrito aquí, deseando que sean los de nacimiento quienes expli-quen vivencias de la zona.

['Germán Alonso

LLIBRES

He llegit un llibre titulat "Oblit de rereguarda. Els refugis antiaeris de Barcelona 1936-1939" de JuditPttjadó i Pulgdomènec. M'ha interessat molt, precisament perquè vaig viure algunes de les situacions quedescriu l'autora, que, d'una manera molt escrupolosa, el basa en documents històrics extrets dels arxius que hapogut consultar.

Assenyala, en el seu Ilibre, com va reaccionar la població civil davantla guerra provocada pel general Franco en revoltar-se contra la Repú-blica. Barcelona era una ciutat indefensa i va ser atacada per sorpre-sa, tant pel mar com per l'aire, quan no es disposava de cap mitjà dedefensa per afrontar l'agressió de qué era víctima, La reacció popu-lar a mes d'assenyada va ser admirable, tal com la descriu la Judit.

En aquells moments, el més inmediat era la necessitat de construirrefugis a fi de protegir-se dels bombardejos. A aquest efecte, no espot deixar de remarcar que la participació ciutadana fou massiva,tenint en compte les possibilitats, amb una organització i unfuncionament perfectes.

És un !libre que relata una part important de la nostra històriacontemporània, quasi oblidada per una important majoria de ciutadanes

i ciutadans especialment per la joventut. Possiblement, a part de la distancia dels fets, també hi té a veure el murde silenci amb qué alguns sectors intenten encobrir aquest passat. És, per tant, digne d'elogi que una jove escriptorahagi volgut donar-ho a conèixer.

Val la pena llegir-lo perqué també es un homenatge a tots aquells homes, dones i fins i tot criatures, éssersanònims que van donar un exemple de solidaritat ì d'altruistne.

O Maria Salvo

lo

EINAUDi REEDITA UN TEXTO AGO ADO DESDE HACE TIEMPO

LOS "HOMBRES CORRIENTES" DEL BATALLÓN ALEMÁN 101

Article extret de "Patria Independente". /Traducció de Teresa Fasanella

Los hechos. Al amanecer del 13 de julio de 1942 lossoldados del batallón 101 de la reserva de la policía ale-mana entraron en la pobre y desconocida aldea de

•Jozefow, Polonia. Al atardecer, antes de caer la noche, lossoldados habían capturado 1800 judíos. Todos los delpueblo, detenidos entre las casas bajas con techos de paja.Todos, también las mujeres, los viejos y los niños. Todospermanecieron concentrados en la pequeña y polvorientaplaza del pueblo donde, rápidamente, fueron separadosdel conjunto algunos cientos de hombres, los jóvenes sa-nos y fuertes, que serían deportados como trabajadoresforzosos. Todos los demás -viejos, mujeres, niños y en-fermos- cayeron masacrados bajo las ráfagas de metralle-ta. Un crimen más, perfectamente documentado por eltestimonio de los pocos supervivientes.

Cualquier persona, al corriente de los métodos utilizadospor los alemanes en la eliminación sistemática de judíosen los paises ocupados por sus tropas, haciendo abstrac-ción del natural sentimiento de piedad, concluiría que loshechos relatados fueron sólo un episodio más de la reite-rada ferocidad nazi.

La realidad se nos presenta como algo distinto y muchomás inquietante, si cabe. Inquietante, porque el autor deltexto documenta de manera incontrovertible que los sol-dados alemanes del batallón 101 no eran, en modo algu-no, nazis fanáticos ni feroces voluntarios de la SS. Por elcontrario, eran hombres normales (hoy diríamos que másnormales imposible): artesanos, comerciantes, emplea-dos, obreros y campesinos, movilizados como reservistasde la policía pocos meses antes. Al mando, en Jozefow,estaba el mayor Wilhelm Trapp, de cincuenta y tres arios,policía profesional, hombre bondadoso, en modo algunocomprometido con el nazismo y llamado familiarmentepor sus soldados "papá Trapp". Sin embargo, estos hom-bres banalmente "normales", junto a "papá Trapp", asesi-naron a 1500 seres humanos del pequeño pueblo polaco.

Éste fue sólo el preámbulo de un macabro recorrido queconduciría a los "normales y corrientes" policías del bata-llón 101 a exterminar en un solo año a 38.000 personas ya colaborar en la deportación de otros 45.000 judíos ha-cia el terrible campe de la muerte de Treblinka.

Al final de la guerra, en 1945, entre las ruinas de unaAlemania desolada, se pudieron obtener 210 declaracio-nes de soldados del batallón 101.

El historiador Cristopher Browning, titular de historia

contemporánea en la Pací fic Lutheran University deTakoma, Washington, tras años de estudio e investiga-ción contrastando fuentes y testimonios, publicó el volu-men editado por Einaudi hace ocho arios y que desde hace

!omini

tiempo se encontraba agotado. Se reedita ahora, por lamisma editorial, en la colección "Gil struzzi" (C. R.Browning. Uomini comuni. Polizia tedesca e "soluzionefinale" in Polonia.).Es necesario remarcar que la lectura de este libro nos de-jará atónitos y desolados. Los interrogantes que de élemanan son muchos y todos lacerantes. ¿Cómo es posi-ble que hombres normales y corrientes fueran capacesde esto? ¿Qué pensaban -si es que pensaban- al com-portarse de semejante manera, no en un enfrentamientocon otros soldados, sino frente a seres desarmados e iner-tes? ¿Qué justificación podían darse a sí mismos? ¿Porqué razón se plegaron a cumplir órdenes tan inhumanascon tanta eficiencia?

El ensayo de Browning trata de buscar respuestas apun-tando alguna hipótesis. Sin embargo, nada consigue aca-llar la inquietud del propio autor que acaba concluyendo,desconsoladamente, que todo pivota alrededor de la cues-tión de cómo hombres corrientes -inmersos en una cultu-ra peculiar, pero no ajena a la tradición occidental cristia-na e ilustrada- participaron voluntariamente en el másgrande de los genocidios que ha conocido la historia hu-mana.

En este sentido, Browning nos relata cómo "papá Trapp",antes de iniciarse la acción de Jozefow, explicó con sumodetalle qué debía hacer su batallón, advirtiendo al finalque, si alguno de los soldados de más edad consideraba

let

11

que no podía estar a la altura de la misión encomendada,podía dar un paso al frente y retirarse. Sólo 12 soldados,entre dudas y titubeos, dieron ese paso y entregaron lasarmas.

Según se desprende de los 210 testimonios, el mayorTrapp repitió varias veces durante la masacre: "Estascosas no van conmigo, pero las órdenes son órdenes."Según otro testigo, algunos meses más tarde Trapp co-mentó a su chófer: "Pobres de nosotros alemanes si al-gún día este asunto de los judíos pide venganza".

En Estocolmo, hace pocos meses, el Primer Ministro sue-co Goran Person, frente a 770 delegados de 45 estados,inagiiró el encuentro conmemorativo del aniversario dela liberación del campo de Auschwitz en 1945, afirman-do que: "olvidar es traicionar a los muertos y a los

supervivientes". A propuesta del premio Nobel de laPaz Ehe Wiesel, este fórum internacional en lo sucesivose reunirá anualmente, renovando en cada aniversario elsimbolismo que encierra el fin de ese campo de concen-tración: un infierno imposible de imaginar y que inspiró aPrimo Levi (superviviente de un campo), estas palabrasemblemáticas:

"Si pudiera encerrar en una sola imagen todo elmal de nuestro tiempo, escogería ésta, tan familiarpara mí: un hombre descarnado, con la frente pro-minente y los hombros encorvados en cuyo rostroy en cuyos ojos no es posible vislumbrar ni una te-nue huella de pensamiento"

Primo de Lazzari

A LA NOSTRA ISABEL

Se'n podrien dir moltes coses, d'Isabel Vicente, però unasola frase resumeix el que va ser en la seva vida: unaIluitadora incansable. Des de la seva militancia juvenildurant la guerra civil fins a la seva mort es va mantenirfidel a 1 'esperit que la dominava,: la fe en la llibertat i1 'emancipació de la dona. Vàrem pasar per moltessituacions dificils, però una la recordo amb insistencia: eldia de la seva mort, quan juntament amb la seva fillaNun l'acompanyàvem en el seu viatge final.

La meya memória reculava fins aquell dia que elsgendarmes francesos ens lliuraven forçosament alsguàrdies civils espanyols. Ella, amb la seva filla als bracos(d'apenes un mes d'edat), es resistia, igual que les altresdones, i no volia traspassar el pont de Fuenterrabía, queseparava els dos estats.

Podria enumerar una infinitat d'episodis viscuts juntes:exili, presó, clandestinitat, tot el que va ser la lluitaantifranquista... Quan la seva salut era ja precaria, no vadubtar a participar en la tasca que les "Dones del 36"dúiem a terme.

Tot aixe, demostra el tremp que posseïa Isabel Vicente;les que la vam conèixer la recordarem sempre com unexemple de fermesa.Descansa en pau, amiga Isabel

•

Isabel Vicente. Fossar de la Pedrera.Octubre 1998.-Ofrenafloral de les Dones del 36 (foto cedida perFrancisca Coronel) 111 Maria Salvo

PUBLICACIONS REBUDES

Volem significar el nostre agraïment per aquestes pllocs de 1 'Estat espanyol i de 1 'estranger. Si esteulocal de la Via Laietana, 16.

L 'Enllaç , primer trimestre de 2000Le Patriot Resistant, abril de 2000Gent del Masnou, abril de 2000Agkämpter und Freunde der spanische Republik,1-2-3 trimestres de 2000The Other Israel, febrer, marc, abril, maig - 2000

ublicacions rebudes de companys i companys d'altresinteressats a consultar-les podreu trobar-les al nostre

Nous Horitzons, núm. 156ETC, núm. 5Patria Independente, febrer de 2000La Revista de VACID, abril de 2000Briel, núm. 9

12