apunts de classe teol fund (1)

Apunts de Teologia Fonamental II___________________________________________________

Tutories: Dimarts i dijous de 13 a 14 hores.

INTRODUCCIÓ: Quan comença la teologia fonamental? Panoràmica inicial de la teologia

La teologia com a ciència acadèmica és del s. XII i XIII. Abans no hi havia teologia com a ciència. Si no que es feia al costat de les catedrals o als monestirs, o bé al costat d’un mestre. En les Sagrades Escriptures hi havia Teologia i al primer mil·lenni trobem els Pares de l’Església amb la seves catequesis, litúrgia, sagrament, pregàries, etc, fan una teologia molt vital pel seu ús en el dia a dia però no per fer classes.

La teologia com a ciència acadèmica comença amb l’època universitària i el títol habilita i dóna llicència per ensenyar.

Aquesta disciplina (Tª Fonamental) originàriament s’anomenava també apologètica = donar resposta de la raó de la nostra esperança (1 Pe 3,15). La apologètica vol donar logos (resposta) o raó de la nostra esperança. Recordem la figura, dintre dels Pares de l’Església que estudiarem a Patrologia, dels Pares Apologetes.

Donada la connotació negativa de apologètica es va anar considerant oportú anomenar a aquesta disciplina amb el nom de Teologia Fonamental.

Al s. XII i XIII amb la influència d’Aristòtil comença a sorgir l’interés per les universitats (es a dir, unir les diversitats) per tal que les ciències s’agrupin. En efecte això passa a Europa durant aquests segles perquè és quan comença a descobrir-se a Aristòtil. Aristòtil fascina a la gent amb la seva descripció del que vol dir ciència. A partir del seu concepte de ciència es crearan les universitats amb un coneixement acadèmic.

La teologia i el dret eren les disciplines centrals. La filosofia fins al s. XVIII anirà unida a la teologia. A la universitat es dóna llicència per ensenyar, per això se’ls anomena llicenciats.

Les ordres mendicants tindran molta importància per a la teologia, ja que els primers professors i estudiants de teologia seran membres d’aquestes congregacions. Sant Domènec Guzman envia a Paris a Sant Tomàs per donar classe. El mateix va succeir amb Sant Francesc i Sant Bonaventura.

Sant Tomàs comença a explicar teologia. Acabarà fent la Summa (síntesis o resum) Teològica. És la seva obra per excel·lència per donar classe que es troba ordenat per les diferents disciplines. A partir del s. XIII la Summa Teològica esdevindrà el punt de referència pels centres d’estudis.

La primera questio que aborda Tomàs a la Summa és la qüestió sobre si la teologia és ciència. Afirma que la teologia és ciència d’acord amb el concepte aristotèlic de ciència. Per Aristòtil ciència és el discurs sobre les causes i les conseqüències. Una cosa és científica quan s’analitzen les seves causes i conseqüències. Ex: per què hi ha una celebració dominical en els cristians? Quines són les causes?

Déu no és un concepte científic. Però el mètode científic (analitzar causes i conseqüències) és aplicable a l’estudi de la revelació i el misteri de la fe. La teologia és ciència en quan

MLB – Professor S. Pié-Ninot____________________________________________________1


que el seu mètode és equiparable al mètode aplicable a qualsevol de les altres disciplines cièntifiques. La Teologia en el seu mètode és ciència, d’acord amb el concepte aristotèlic de ciència. Sí que es cert que el concepte de ciència modern ha anat evolucionant. Ex: la teologia cristiana estudia quines són les bases que justifiquen l’afirmació de que JC és el fill de Déu.

A la Summa no hi ha cap punt que tracti la teologia fonamental o apologètica ni sobre l’Església. Això va interpel·lar al professor Pié-Ninot. Per respondre a aquesta qüestió és tenir present una panoràmica general del moment.

Sant Tomàs vol fer un consens entre la filosofia aristotèlica amb la Bíblia i Sant Bonaventura es centrarà més en la figura Plató. Volen dialogar amb la filosofia pagana del moment. Per Tomàs la raó és el que diu Aristòtil sobre raó1. L’escolàstica fa diàleg amb la filosofia i el pensament pagà.

El s. XVI és fonamental a la teologia per la gran ruptura a Europa de Nord i Sud que és el luteranisme. Luter era agustí (de la línea dels mendicants), un monstre intel·lectual, fundador de la llengua alemana.

No és només una ruptura política sinó també ideològica. Luter dirà que cal retornar a l’Església evangèlica2. L’Església s’ha anat contagiant de teories que no són al Evangeli i per això demanarà retornar nomes a l’Escriptura (Sola Scriptura).

Què passa en el món catòlic? Una gran crisi, perquè l’evangelisme de Luter era molt atraient. A finals del s. XVI a la majoria d’universitats es comença a fer una introducció amb el nom De Vera Ecclesia. Aquest és el tractat que es difon a finals del s. XVI per veure com es pot explicar quina és la vertadera Església. Comença així una primera eclesiologia amb una forma apologètica.

I què passa amb els temes de revelació i de fe que són el fonament de la teologia fonamental?

Al s. XVIII i XIX té lloc la il·lustració (la modernitat, el segle de les llums, l’il·luminisme) com a moviment filosòfic que porta una altra ruptura amb el món modern. Filòsofs com Kant, Hegel, etc (del món Alemany) que amb les seves tesis provoquen una ruptura. És un pensament cristià (protestant) molt religiosos, molt pietosos que pretenen no acabar amb la fe sinó modernitzar-la3.

Kant, en el seu llibret Què és la Il·lustració?, diu al 1784 que és el abandono por parte del hombre d’una minoría de edad cuyo responsable es el mismo. Atraveix-te a saber, ten el valor de servirte de tu propio entendimiento. Es tan comodo ser menor de edad, basta alguien que vele por mí o un libro ... o un médica que me diga lo que tengo que tomar. Això porta al naixement modern de la consciència. A l’Edad Mitja l’important és el que

1 Escolàstica, en el sentit de que els estudis es feien en escoles. La gran escolàstica és segle XII i XIII: Sant Tomàs i Sant Albert Magne; Sant Bonaventura i Sant Alexandre d’Alés.

2 Per això a Alemania es parla no d’església protestant sinó evangèlica.

3 Tot i que hi haurà un petit reducte no cristià. Però l’Il·luminisme en la seva gran majoria serà un pensament cristià que cercà modernitzar la fe.



diu l’autor de rellevància. A la modernitat el que s’anima a la gent és a pensar per ella mateixa, a qüestionar-se, a verificar amb la seva raó si el que diu un autor és cert o no.

Comença una etapa en la qual Kant planteja la qüestió de què haig de ser jo el que digui si o no. Tot ha de passar pel meu cap i veure si és raonable i no purament perquè ho diu tal o tal altre persona. S’introdueix la idea de llibertat.

Amb la il·lustració que neix amb la Revolució Francesa, filosòficament s’aborda a fons amb la figura de Kant: atreveix-te a pensar. Aquesta modernitat de pensament donarà lloc als drets humans: tothom està capacitat a decidir, a pensar, a votar.

Aquest trencament marca el nostre pensament actual. Estem marcats per aquesta novetat fortíssima que ve de la Il·lustració. Per tant, no podem negar que som Kantians (moderns). Il·lustrat vol dir que un pensa, que és crític (vol dir que ho passa tot pel seu cap, per la raó) en la línea del concepte de Crítica de Kant.

Aquesta qüestió crítica de Kant planteja una forma d’autoritat que no sigui moral (que no depengui de qui ho diu). En el seu llibre La religión dentro de los límites de la mera razón, reconeix que un amb la pura raó pot arribar a la religió. Fa l’exercici de passar al religió per la crítica de la seva raó i arriba a la conclusió de que la religió està innata a la pròpia persona.

En aquest llibre, curiosament, ell arriba a parlar de que una religió necessita d’un mediador, un home que sigui de la mateixa naturalesa de Déu. Fa doncs una cristologia filosòfica. Aquest mediador, dirà, ha de ser un home amb molta relació amb Déu. A més diu que una certa Església (com a comunitat religiosa) és necessària. Amb la pura raó és pot justificar la figura d’un mediador i la necessitat d’una Església.

Això que diu Kant crea un impacte molt fort en el món catòlic. Es veu que tot i ser crític amb el món catòlic, hi ha elements que poden ser recuperats per l’Església catòlica. I això fa que sorgeixi una nova disciplina anomenada Apologètica o De vera Religione. A partir del s. XIX hi ha una nova assignatura que dona resposta a la modernitat i a les objeccions de Kant i que vol abordar la qüestió de quina és la verdadera religió.

Serà progressivament en dos llocs d’Europa on comença a desenvolupar-se aquesta disciplina:

A Alemanya (Tubinga), J.S Drey serà el professor que al 1838 farà un tractat amb el títol Apologètica: demostració cièntifica de la divinitat del cristianisme. L’objectiu d’aquesta nova disciplina, el que vol és, contra Kant, mostrar científicament la divinitat del cristianisme. No n’hi ha prou amb la religió en els límits de la raó pura. Es veia als catòlics com els que segueixen el que diu el papa sense qüestionar-se ni raonar-ho.

Aquest autor és considerat el pare de la moderna teologia fonamental. Publica 3 volums: (1) Demonstratio religiosa –tota persona profundament humana és religiosa-; (2) Demonstratio cristiana – si és religiosa, serà cristiana-; (3) Demonstratio catholica – si és cristiana, serà catòlica-.



La seva proximitat als protestats (veïns a la facultat), fa que el to de la seva obra sigui molt dialogant.

A Roma fins el 1960 la única universitat pontifícia que hi havia era la Gregoriana (dels jesuïtes). Un jesuïta, el Pare Giovanni Perrone escriu un manual per poder respondre a les objeccions. Al 1835-1841 escriu en llatí diversos volums. El primer volum el dedica a De vera Religione adversus incredulos i heterodoxos. Explica que són sobre tot aquells que a Alemanya segueixen el racionalisme (Il·lumisme) que accentua desorbitadament l’ús de la raó.

Perrone subratllarà la possibilitat de la revelació i els signes d’aquesta revelació. Afirma la possibilitat per anar contra Kant, reconeixent que no és suficient amb la raó, sinó que reconeix que l’home està obert a anar més enllà de la raó i, per tant, resta obert a una revelació. Hi ha signes: miracles, profecies, etc.

El seu to és molt més radical donat que no té tant propera la presència dels protestants.

Comença per tant aquesta nova disciplina. És precisament l’Il·luminisme el que porta a l’origen d’aquesta assignatura. A més a més, al segle XIX tindrem el Concili Vaticà I (1870). Va ser un Concili inacabat (per l’arribada de les tropes de Garibaldi a Roma4), només es van publicar dos documents: Dei Filius (sobre la revelació) i Pastor Aeternus (sobre el Papa).

Centrant-nos en la Dei Filius, el CV I veu que ha de respondre a les qüestions claus que es plantegen contra la revelació. És per tant una resposta de l’Església a les objeccions de la Il·lustració. Serà el primer document conciliar que farà referència al terme revelació.

Fins al s. XIX no es feia servir el terme revelació. Els Pares de l’Església, el Concili de Trento i els tomistes parlen de la doctrina sagrada o l’Evangeli. No serà fins el s. XIX que amb la Il·lustració sorgeix el terme i concepte Revelació. Hi ha una serie de misteris que només es poden conèixer per revelació, es a dir, gratuïtament. La raó sola no pot arribar als misteris de la fe. Per tant la revelació és la resposta al extremisme del racionalisme. La Dei Filuis, per tant, consagra i forja la paraula Revelació. Per ser creient no és suficient amb la raó, sinó que cal una revelació.

La Dei Filius és una resposta de l’Església a les objeccions del racionalisme i del modernismes. Serà la primera vegada que apareix el terme revelació.

La Dei Filius afirma que:

4 Itàlia és un dels països d’Europa de més recent creació. Poc a poc els estats pontificis van perdent pes. Al 1870 Roma deixa de ser estat vaticà i passa a ser la capital de la recent constituïda Itàlia. Entre los siglos XIV y XVI, Italia no era una unidad política ya que estaba fragmentada en múltiples estados. En el norte existían ciudades estado como la República de Venecia, la República de Florencia o la República de Génova. En torno a la ciudad de Roma estaban los Estados Pontificios, y al sur estaba el Reino de Nápoles, posteriormente integrante de la Corona de Aragón, y por tanto de la Monarquía Española.[18] Durante esta época surgió el Renacimiento italiano, período de grandes logros y cambios culturales en Italia que se extendió desde finales del siglo XIV hasta alrededor de 1600, constituyendo la transición entre la Edad Media y la Europa moderna. Entre sus logros culturales destacan obras literarias de escritores como Petrarca, Baltasar de Castiglione y Nicolás Maquiavelo, obras de arte de Miguel Ángel y Leonardo da Vinci, y obras arquitectónicas, como la iglesia de Santa María del Fiore en Florencia y la Basílica de San Pedro en Roma.


http://es.wikipedia.org/wiki/Bas%C3%ADlica_de_San_Pedro

http://es.wikipedia.org/wiki/Santa_Mar%C3%ADa_del_Fiore

http://es.wikipedia.org/wiki/Leonardo_da_Vinci

http://es.wikipedia.org/wiki/Miguel_%C3%81ngel

http://es.wikipedia.org/wiki/Nicol%C3%A1s_Maquiavelo

http://es.wikipedia.org/wiki/Baltasar_de_Castiglione

http://es.wikipedia.org/wiki/Petrarca

http://es.wikipedia.org/wiki/Edad_Media

http://es.wikipedia.org/wiki/Renacimiento_italiano

http://es.wikipedia.org/wiki/Italia#cite_note-17

http://es.wikipedia.org/wiki/Monarqu%C3%ADa_Espa%C3%B1ola

http://es.wikipedia.org/wiki/Corona_de_Arag%C3%B3n

http://es.wikipedia.org/wiki/Corona_de_Arag%C3%B3n

http://es.wikipedia.org/wiki/Reino_de_N%C3%A1poles

http://es.wikipedia.org/wiki/Estados_Pontificios

http://es.wikipedia.org/wiki/Roma

http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_G%C3%A9nova

http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Florencia

http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Venecia

http://es.wikipedia.org/wiki/Siglo_XVI

http://es.wikipedia.org/wiki/Siglo_XIV


Aquesta revelació és sobrenatural, no es pot arribar amb la pura raó.

El contingut de la Revelació són els misteris (qüestions a les quals no pots arribar ni assolir amb la pura raó, ja que cal la fe i el do de Déu). L’Eucaristia és un misteri.

La fe és un obsequi de la intel·ligència i de la voluntat . El motiu de la fe és l’autoritat de Déu que no pot enganyar-se ni enganyar-nos. El motiu de la fe és perquè Déu m’ho ha dit, es a dir, l’autoritat de Déu que a través de l’Església ens presenta la fe. Crec perquè m’ho ha dit Déu. La fe, doncs, és gratuïta. No n’hi ha prou amb la pura raó com deia Kant. El motiu de la fe és un do de Déu. És acceptar allò que Déu ens ha dit (no és acceptar només allò que és raonable i lògic). És doncs acceptar allò que Déu ens ha revelat. Ara bé, si que es cert que gran part del contingut de la fe és raonable.

La fe és coherent amb la raó . Tot i ser gratuïta i do de Déu és raonable. La fe no és un absurd, no és incoherent, no és un moviment cec. La fe és coherent amb la raó. La fe tot i ser gratuïta és coherent amb la raó. No és fruit de la raó, però no és irracional5. La fe no és un sentiment cec, dirà el Concili. Dirà també que els creients no som arracionals.

Segons el CV I, la raó ens ajuda:

- A trobar l’analogia . De Déu parlem sempre amb analogies. Fer teologia és fer analogia, ja que nosaltres només podem servir-nos del llenguatge humà. I parlar de Déu amb paraules humanes exigeix anar més enllà. La analogia com a forma d’expressar realitats de Déu com a per exemple Trinitat. Dimensió analògica de la teologia.

- A trobar la connexió dels misteris entre si . La raó ens ajuda a connectar i a veure la relació dels misteris de la fe entre sí. Ja que aquests misteris tenen una coherència. Un no entén la Mare de Déu si no entén a JC.

- La connexió amb el darrer sentit de l’home . Respondre a la pregunta sobre el darrer sentit de l’home. Tot en la teologia ens ha de portar a veure quin és el seu sentit.

En aquest context sorgeix una nova disciplina coneguda com Apologètica. Fins al CV II (1962-65) és una apologètica que té tres parts:

- La Demonstratio religiosa- La Demonstratio Christiana- La Demonstratio Catholica

Ara bé, la crítica és que aquest desig apologètic va portar a fer una teologia excessivament demostrativa, quan cal tenir en compte que la fe, tot i ser raonable, no es pot demostrar.

5 Les nostres decisions fonamentals de la vida no són fruit de la raó, però l’opció presa és raonable. La fe com una de les opcions responsables. La fe, com el ministeri o el matrimoni són opcions que són coherents amb la raó.



El Papa i els Bisbes cansats d’aquesta apologètica provoca que al Concili Vaticà II (CV II) no surti mai citat el terme apologètica, ni tampoc la paraula credibilitat. El CV II és conscient de que això no ha funcionat. Hi ha la consciència de què més que parlar de demostració s’ha de parlar de mostració. La consciència de la mostració, de què la fe i la esperança val la pena. El CV II insistirà en que aquesta fe s’ha de mostrar en el testimoni vivent. El testimoni és la resposta que troba el CV II per a mostrar la fe.

La Dei Verbum (DV) no parla del tema fe i raó. Tant que n’havia parlat el CV I, el CV II aborda la qüestió de la revelació però deixa al marge les qüestions de la fe i raó.

Serà al 1998 amb l’encíclica Fides et Ratio(FR) de Joan Pau II (JP II), amb la qual es recuperan elements del CV I, del pensament de Sant Tomàs i del procés amb el racionalisme i la modernitat. Amb aquesta encíclica tornem a reprendre aquest diàleg, però ara sobre la base de la Dei Verbum6.

Els anys que van des del 1965 al 1998, en podem diferenciar dues etapes:

1. Fins al 1979 moment en que sorgeix la Constitució Apostòlica Sapientia Christiana que regula la formació. Substitueix la Constitució que hi havia des de 1921. Introdueix la regulació sobre la formació fins ara vigent. I en aquesta Constitució s’afirma que s’ha d’estudiar la teologia fonamental. Per tant confirma la necessitat d’aquesta disciplina, adapta el contingut i li dóna un nou nom.

2. Per tant, a partir de 1980 es van forjant dues grans escoles:

a. L’escola Alemanya que subratlla que és la teologia dels fonaments de la fe, amb dues variants complementaries:

i. Si és veritat: Analitzar el caràcter veritatiu dels elements claus del cristianisme.

ii. Una segona tendència d’aquest darrers anys que afirma que a més a més de la veritat cal abordar també la qüestió del sentit, en tant que finalitat darrera de la persona. Alguns autors coneguts són: J. Ratzinger (Elementos de Teologia Fundamental); H. Fries (Teologia Fundamental); Diccionari de Teologia Fonamental amb Marx Seckler.

b. L’escola de la Gregoriana, té com a cap d’aquesta escola Lautourelle i R Fisichella, i té com a paraula d’ordre la credibilitat. Subratlla l’aspecte de la TF com aquella disciplina que estudia com es creïble la revelació i la fe.

JP II en el 67 de la FR defineix la TF amb el tres conceptes de veritat, sentit i credibilitat. Per tant la TF tracta de respondre a les qüestions sobre la veritat, el sentit i la credibilitat de la fe i la revelació.

La TF és la disciplina que vol fonamentar la credibilitat de la revelació cristiana com a proposta de sentit i veritat. Vol ser una proposta de veritat i de sentit sobre la credibilitat

6 El relativisme creu que no pot haver-hi un moment culminant que marca tota la història. Els cristians trobem aquest punt en JC. En canvi abans amb Marx o Kant partien ambdós d’un punt de referència i, per tant, era possible un diàleg. El problema del diàleg avui dia és que esdevé impossible en la mesura en què el relativisme no hi ha un punt de referència.



de la revelació i de la fe que doni raó de la nostra esperança. La credibilitat és mostració i es també diàleg. Un diàleg que sigui fecund i testimonial.

Llegir de la pàgina 27 a la 85 del llibre de Pié.

La teologia comença al s. XII i XIII. És ciència. La qüestió de la fe i la raó es planteja a partir de la modernitat. La TF té dos grans blocs: (a) la revelació i la seva transmissió –sentit més descendent-; (b) una part més apologètica centrada en la credibilitat. La primera part és constatar el fet de la revelació.

PART EPISTEMOLÒGICA:

L’ACCÉS DE L’HOME A LA REVELACIÓ I A LA FE

A) 1ª TESI: “CONEIX-TE A TU MATEIX” (FR Introd.)

Seguim doncs FR i el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC) de l’any 1992. L’enunciat de la 1ª Tesi coincideix amb la Introducció de la FR. El CEC dirà que l’home és Capax Dei. El Papa JP II volia que aquesta introducció de la FR la pogués llegir un no creient.

La gran sorpresa és que la Encíclica FR comenci amb la qüestió de coneix-te a tu mateix. Abans de parlar de la fe parla de la capacitat de l’home de conèixer a Déu

La fe y la razón (Fides et ratio) son como las dos alas con las cuales el espíritu humano se eleva hacia la contemplación de la verdad. Dios ha puesto en el corazón del hombre el deseo de conocer la verdad y, en definitiva, de conocerle a Él para que, conociéndolo y amándolo, pueda alcanzar también la plena verdad sobre sí mismo.

1. Tanto en Oriente como en Occidente es posible distinguir un camino que, a lo largo de los siglos, ha llevado a la humanidad a encontrarse progresivamente con la verdad y a confrontarse con ella. Es un camino que se ha desarrollado — no podía ser de otro modo — dentro del horizonte de la autoconciencia personal: el hombre cuanto más conoce la realidad y el mundo y más se conoce a sí mismo en su unicidad, le resulta más urgente el interrogante sobre el sentido de las cosas y sobre su propia existencia. Todo lo que se presenta como objeto de nuestro conocimiento se convierte por ello en parte de nuestra vida. La exhortación Conócete a ti mismo estaba esculpida sobre el dintel del templo de Delfos, para testimoniar una verdad fundamental que debe ser asumida como la regla mínima por todo hombre deseoso de distinguirse, en medio de toda la creación, calificándose como « hombre » precisamente en cuanto « conocedor de sí mismo »

Por lo demás, una simple mirada a la historia antigua muestra con claridad como en distintas partes de la tierra, marcadas por culturas diferentes, brotan al mismo tiempo las preguntas de fondo que caracterizan el recorrido de la existencia humana: ¿quién soy? ¿de dónde vengo y a dónde voy? ¿por qué existe el mal? ¿qué hay después de esta vida? Estas mismas preguntas las encontramos en los escritos sagrados de Israel, pero aparecen también en los Veda y en los Avesta; las encontramos en los escritos de Confucio e Lao-Tze y en la predicación de los Tirthankara y de Buda; asimismo se encuentran en los poemas de Homero y en las tragedias de Eurípides y Sófocles, así como en los tratados filosóficos de Platón y Aristóteles. Son preguntas que tienen su origen común en la necesidad de sentido que desde siempre acucia el corazón del hombre: de la respuesta que se dé a tales preguntas, en efecto, depende la orientación que se dé a la existencia.



Coneixent Déu un es coneix a sí mateix. Trobem les 4 preguntes sobre el coneix-te a tu mateix. El Papa volia que aquest inici, introducció pogués ser llegit per tothom.

2. La Iglesia no es ajena, ni puede serlo, a este camino de búsqueda. Desde que, en el Misterio Pascual, ha recibido como don la verdad última sobre la vida del hombre, se ha hecho peregrina por los caminos del mundo para anunciar que Jesucristo es « el camino, la verdad y la vida » (Jn 14, 6). Entre los diversos servicios que la Iglesia ha de ofrecer a la humanidad, hay uno del cual es responsable de un modo muy particular: la diaconía de la verdad. Por una parte, esta misión hace a la comunidad creyente partícipe del esfuerzo común que la humanidad lleva a cabo para alcanzar la verdad; y por otra, la obliga a responsabilizarse del anuncio de las certezas adquiridas, incluso desde la conciencia de que toda verdad alcanzada es sólo una etapa hacia aquella verdad total que se manifestará en la revelación última de Dios: « Ahora vemos en un espejo, en enigma. Entonces veremos cara a cara. Ahora conozco de un modo parcial, pero entonces conoceré como soy conocido » (1 Co 13, 12).

Per a la formulació d’aquesta introducció hi ha un grup d’autors que han incidit de manera significativa en la posició de l’Església. Aquests autors els vam enunciar en la classe anterior i trobem informació sobre ells a partir de la pàgina 119 del Manual.

La revelació és per moure el cor de la persona. Cal estudiar com és el cor de la persona perquè aquesta revelació pugui il·luminar-lo millor. Per això la introducció de la FR és coneix-te a tu mateix. El Catecisme, tot i abordar com a primer punt el Jo Crec i Nosaltres creiem, comença amb una reflexió filosòfica afirmant que l’home és capaç de Déu.

Estudiem com l’home pot arribar a la revelació. Quines condicions de possibilitat té la persona humana per accedir a Déu?

Treball de Classe: Fitxa d’un teòleg. A partir de la pàgina 119 parla d’alguns teòlegs i ens demana que fem una fitxa sobre algun dels autors i agafar alguna de les seves obres més importants i mirar l’índex. Per explicar en 10 minuts un autor al professor a les tutories. Entre els autors a escollir:

1. Blaise Pascal (Pensaments) que s’ha d’entendre en el context de Descartes. Pascal afirma que també el cor té raons. Afirma que la fe està en la línea de les raons del cor. És un predecessor d’aquesta qüestió de la reflexió entre fe i raó. Afirma que en la vida cal apostar, aposteu per Déu perquè tot i no veure-ho molt clar, tingueu segur que guanyareu.

Descartes amb les seves idees clares i distintes. Per ell només existeixen aquestes idees. Per contra, Pascal li recorda que és excessivament racional, i afirma que hi ha les raons del cor i no només el cap. Afirma que hem d’apostar. Tothom ha d’apostar a la vida i si no ho fa també està apostant. Pascal és el llibre més comprat després de la Biblia a França.

L’aposta humana té raons del cor. Es a dir, tengo la corazonada. Fa referència a les grans intuïcions de la vida. Pascal diu i recorda que no som res. Afirma que l’arbre i jo no som res, però l’home ho pot dir i l’arbre. L’home és una canya pensant. Poca cosa, feble, pobre però pensant.

2. Maurice Blondel. Un laic francès professor de filosofia que crea el mètode d’immanència en el seu llibre La Acción. És l’autor que més ha influït sobre la TF. Afirma que la fe respon a les expectatives. Demostra que el que la fe cristiana diu



respon a les preguntes que es fan els filòsofs. La fe cristiana respon a les expectatives immanents de la persona humana.

Era un laic professor de filosofia a la universitat civil, gran catòlic. Estava preocupat pels seus companys filòsofs que eren poc creients o rebutjaven la fe. Intenta fer una filosofia que des de la filosofia pugui arribar a la dimensió transcendent.

Té la seva obra Action (Editada molt bé per la Bac) a finals del s. XIX. L’Acció és tirar una pedra al llac i com aquesta provoca unes ones. Analitza les 9 ones que tota acció humana te: personal, familiar, social, veïns, política.... L’acció humana no queda tancada en ella mateixa i com arriba al seu final (final del llac). Tota acció tendeix a anar més enllà d’ella mateixa. Tota acció té un sobre natural indeterminat, voldria trencar fronteres. Aquest indeterminat sobrehumà tota persona el porta a dins.

El seu mètode és el d’immanència. Implica un qüestionament interior. Estem embarcats, no som neutres, encara que no en siguem conscients o no ho formulem. ¿Tiene la vida humana un sentido y el hombre un destino? El problema es inevitable.

Planteja 3 tesis (pàg. 126 del Manual) per explicar el camí de l’home vers la revelació.

Mireu el nostre desig, el nostre anhel que no puc aconseguir sol. Conclou que la fe cristiana ve a donar resposta de forma gratuïta i inesperada a unes expectatives que jo tinc al meu sí d’una manera imprecisa, indeterminada. Com aquesta vida que vivim no acaba de tenir sentit. La persona està oberta donat que, malgrat tot el que pugui fer, troba sempre una manca de sentit.

La persona humana té capacitat per arribar al llindar de la revelació.

3. K. Rahner. Jesuïta alemany. Escriu el llibre Oyente de la Palabra (eren els seus apunts de classe). Junt amb Balthasar són els dos teòlegs més importants del s. XX. Aquest llibre són un recull dels seus apunts de classe. Té 3 tesis per a demostrar que l’home es capaç d’escoltar una Paraula que no és d’ell. L’home té una sintonia que el fa capaç d’escoltar la Paraula de Déu i no només una paraula sobre Déu. El positivisme i el racionalisme dirà que no.

Rahner és un autor molt difícil d’entendre, cal llegir-lo dues vegades. És el teòleg més influent del s. XX. El seu llibre bàsic és Oyente de la Palabra i que va ser el manual que va utilitzar quan donava classes. En el llibre parla de 3 tesis.

La seva gran reflexió és el posar de relleu que a més d’estudiar el que diu la fe de l’Esglesia, cal estudiar com l’home pot escoltar a Déu. Veure quina sintonia ha de tenir l’home per poder captar la Paraula. Estudia com l’home pot ser receptor possible de Déu.

Rahner fa una tesis doctoral (cal estudiar les tesis d’origen de l’autor per entendre el seu pensament) de filosofia: Espíritu en el mundo. És un plantejament de què és la persona humana. I ho fa a partir d’una doble reflexió. Primer analitza un text clau de S. Tomàs que explica com és el coneixement de la persona humana i planteja que el coneixement de la persona humana no és mai directe, sinó que és a través de lo fenomènic, a través de lo visible.



Rahner fa un anàlisi de l’epistemologia.

La novetat clau de Sant Tomàs, a part de fer el pont entre Bíblia i Filosofia clàssica i patrística. Aplica un sistema de questios (pregunta, arguments en contra, arguments a favor, conclusions i resposta) que era el model típicament medieval. La seva gran novetat és un tema epistemològic, de coneixement. El tema del coneixement sempre està entre dos grans qüestions: o bé una línea positivista - materialista (tocar tocar); o bé la línea idealista (l’important és la idea de la taula).

Sant Tomàs seguin a Aristòtil planteja una sol·lució a aquesta dicotomia. Afirma el realisme, un ha de partir de la realitat (està en part d’acord del realisme), però es tracta d’un realisme transcendent (obert). Es a dir, es pregunta pel sentit d’allò que estem veient i per això va més enllà del positivisme. No és un pur materialisme sinó que està obert, transcendent. Tot va més enllà del que és.

Darrera d’això hi ha la gran aportació de Sant Tomàs. S’ha de partir del real (pa i vi) que si bé són una realitat material, han canviat. La intuïció de S. Tomás és el realisme, ja que és el que millor interpreta les claus de la fe: és l’home Jesús que ens porta Déu. Coneixem Déu a partir de JC veritablement home, però que té una dimensió oberta i transcendent. Però no coneixem Déu a partir de les idees. A partir de la realitat ens preguntem sobre d’on ve i cap a on va.

Supera la controvèrsia entre el positivisme i l’idealisme. La seva reflexió epistemològica ajuda a l’Esglèsia de donar fe de la nostra raó.

Ranher viu el context del neopositivisme o bé el pur subjectivisme. La fe vol lligar, a través del realisme obert. Reconèixer els continguts de la fe, tot reconeixent que nosaltres fallem a l’hora de portar-ho a la vida.

Afirma que l’home és esperit en el món i, per tant, cal analitzar la persona humana d’aquesta manera. L’esperit encarnat en el món. La seva novetat a Sant Tomàs és que hi afegeix els interrogants de la filosofia moderna: ¿com podem integrar dins d’aquesta reflexió l’home corrent? Ranher agafa a Kant quiquid recipitur ad modum recipientis recipitur (todo aquello que se recibe, se recibe según el modo del receptor). Lo modern posa de relleu la forma de rebre i per tal cal conèixer les condicions de possibilitat de rebre i escoltar la paraula. Verificar si l’home té la capacitat (la sintonia) de rebre la revelació.

Rahner intenta conèixer les condicions que l’home té per poder acollir la Paraula de Déu. El llenguatge de la fe parteix d’unes expectatives. Ex: Si un no és conscient que necessita una bona noticia, una salvació –per sortir del nostre forat-. Com fer que les paraules centrals de la revelació cristiana puguin ser desitjades. Com jo puc anunciar JC a una gent tant autònoma. En l’era medieval la raó era subjecte de la fe. En la modernitat, la raó és autònoma de la fe.

Les condicions de possibilitat de la fe. Per això té present el pensament de Kant amb les seves condicions transcendentals (allò que transcendeix lo concret)

Kant parla de 2 tipus de coneixement: l’explícit, formulat (categorial) --- condicions de possibilitat; implícit, secret, transcendental. Si jo no tinc un coneixement implícit (previ) de que les taules són com són no podré saber quan la vegi que es tracta d’una taula. És un constant entre les condicions de possibilitat i allò transcendental.

La teologia de Rahner mira sempre les condicions de possibilitat per entendre i creure Déu. Intent de partir de l’epistemologia realista i ampliar amb categories més kantianes.



El que vol Ranher és que l’afirmat de forma categorial (dogma) pugui ser acceptat per la persona donant resposta als anhels propis de la persona humana. Fa l’intent més important d’intentar lligar l’epistemologia realista amb l’anàlisi de les condicions de la possibilitat. En aquest sentit parla de 3 tesis (132 i ss del Manual).

1ª Tesis: Home com esperit. Com a tal es pregunta pel per què i es va obrint. No queda tancada en el coneixement. No és fotografia en el món sinó que és esperit en el món. Sempre és pot preguntar un per què més i això el pot portar a un horitzó indefinit. El per què sempre va obrint i l’horitzó i això fa que l’home pugui acollir el do de la fe. (Les classes són paraula sobre Déu. En canvi quan escoltem l’Evangeli o la Bíblia parlem de Paraula de Déu).

4. H. U. Von Balthasar. Sólo el amor es digno de fe. Llibret petit en el qual planteja què és creïble. Es planteja com lo creïble no és lo purament racional sinó el que es troba en la categoria de l’amor. No va ser mai professor que li dóna llibertat per a escriure més poèticament. Rahner sempre acaba amb una tesi, mentre que Balthasar no.

5. Paul Tillich. Teologia sistemàtica. Planteja una teologia fonamental pels protestats. Els protestants tenen una idea de la persona humana molt negativa, en tant que dominada pel pecat. Per això gairebé no hi ha teologia fonamental protestant. Planteja un mètode de correlació. Estudia com pot la personal humana entendre Déu, JC, etc. Intenta correlacionar tot els aspectes de la teologia amb l’experiència humana. Lo fonamental de la fe és que sempre toca el sentit últim.

6. Zubiri. El problema teologal del hombre: el cristianismo. Es molt difícil d’entendre perquè s’inventa paraules, construeix llenguatge. Va ser capellà ordenat baix pressió. Va ser laic tota la seva vida. El seu tema més famós és el de la religación. Afirma que tota persona humana està religada , es a dir, és religiosa. I per tant, no es pot viure al marge de la religió. La realitat de la persona sempre esta relligada. L’home no pot deixar d’estar relligat. La religió com a experiència de relligament de l’home amb Déu.

7. Juan Alfaro. Jesuïta, va ser professor a la Gregoriana, home clau i director de tesis de Rovira Belloso i del professor Pié. El seu llibre De la cuestión de l’hombre a la cuestión de Dios (s’aconsella llegir la conclusió). L’home no pot deixar de plantejar-se el per què? Per què? Per què? .... etc. I això doncs el porta a la qüestió de Déu. Ell destaca la pregunta pel sentit de la vida. Posa de relleu que la filosofia moderna es planteja la qüestió de l’home, i plantejant-se la qüestió de l’home es planteja la qüestió de Déu. La seva premonició es afirmar que la pregunta clau avui en el camí de la fe és la pregunta pel sentit. Alfaro és un gran coneixedor de Rahner i fa més clar el seu pensament.

8. Jean Baptiste Metz. Alumne de Rahner. És el gran impulsor de la teologia política, en el sentit grec, d’una teologia que tingui a veure amb la societat. La fe no és una cosa privada sinó que toca la polis (ciutat). Crida l’atenció a no donar només una dimensió privada a la religió. Complementa a Rahner. Alerta del risc d’un catolicisme que només sigui present en l’àmbit privat i que no tingui una incidència pública. Afirma que la teologia política és la teologia dels ulls oberts, és la mística del ulls



oberts. Una mística de veure que passa a l’entorn, no solament per escoltar sinó per veure. Mística vol dir contemplació de la paraula de Déu, quan celebrem l’Eucaristia. Quedar ple d’allò que fa. La fe no només com a saber coses, sinó fer experiència mirant el que ens envolta.

9. Verweyen. Professor i laic a Friburg. El seu llibre manual no traduït al castellà: La última paraula de Déu. La paraula de Déu com la paraula definitiva. Similar a Alfaro es planteja la qüestió de la fe com a última paraula sobre la qüestió del sentit de la vida. La metafísica (com anar més enllà del que es veu, aborda la qüestió sobre el sentit) es planteja la qüestió pel sentit últim.

Hauríem de fer una fitxa per fer com una catequesi, una explicació en dos fulls; tenint present el llibre citat pel professor. Aquests autors són claus en el tema relatiu a la capacitat de l’home d’accedir a Déu i al sentit últim de la vida. Hem de preparar una explicació al professor de 10 minuts.

De la pàgina 167 a 173 del Manual, el professor apunta el que cada autor incorpora a aquest debat. Hi ha dues conclusions fonamentals:

1. Una primera conclusió d’aquest punt: L’home com a esser obert al transcendent (l’home és un per què? Per què? Etc). La FR diu que l’home (la raó) està oberta al transcendent. El per què? va obrint l’horitzó.

L’home té un horitzó absolut i només si té un horitzó absolut (més i més i més) farà possible que la Paraula Absoluta que és Déu, s’apropi als homes. Un llenguatge humà capaç d’absolut. Si jo no espero una bona noticia, no la podré rebre. Com podem ajudar a la gent perquè s’obri desitjar se salvat.

2. A la pàgina 169 s’afirma la segona gran conclusió: l’experiència de sentit com a punt de partença de l’home. Trobem el punt de partença en l’experiència d’il·lusió o de tristor del dia a dia. El sentit de la vida es troba en els punts concretes del dia a dia. És a partir d’experiències petites i parcials (angoixa) on es va forjant l’experiència global de la persona.

A la pàgina 171, segons Rahner, hi ha 3 grans experiències que marquen la persona humana:

1. L’experiència de l’amor : donació, servei als altres, amistat, amor conjugal. Crida que hi ha tota persona humana a estimar. La pregunta per l’amor en totes les seves dimensions.

2. La mort, no només física, sinó també totes les experiències de mort en la vida (desengany, gelosia, de limitacions personals, de fracàs, d’injustícia, decepció, un trencament). Estem cridats a la mort. Això ens configura. ¿Té sentit el fracàs, té sentit la mort, tenen sentit aquestes experiències de mort? ¿Té sentit donar la vida per l’altre?

3. La pregunta pel futur : ¿si hi ha la mort, té futur l’amor? ¿l’amor és més fort que la mort? Càntic dels Càntics (6,8) L’amor és més fort que la mort. La pregunta pel futur és una qüestió constant.



Aquestes 3 preguntes són les preguntes pel sentit. En aquestes 3 experiències (la crida a l’amor, la mort i la crida al futur) configura l’experiència de sentit de la vida. Són tres experiències que poden ser obertes o tancades. Com assumiré les experiències de mort, com afrontaré el futur.

Per tant, l’home està obert a la transcendència, a la qüestió del sentit. I aquesta qüestió del sentit emergeix d’aquestes 3 experiències. Crist com a veritable home i veritable Déu. Crist respon a les 3 preguntes de la persona humana: ensenya a estimar, ensenya a morir – a com viure les experiències de mort-, i ensenya a tenir esperança en un futur que supera tots els límits.

Que JC ha ressuscitat, que hagi pogut vèncer la mort, és una revolució. La resurrecció ens recorda que l’amor supera la mort i que l’amor té futur, que val la pena entregar la pròpia vida pels altres. SÍ, L’AMOR TÉ FUTUR PER SOBRE DE LA MORT.

La fe cristiana vol donar resposta a la persona humana, vol respondre a les seves qüestions últimes, per salvar-lo. GS 22, el text més citat del CV II, només en el misteri del Verb encarnat, troba plena llum l’existència humana. El misteri de l’home (som un misteri: val la pena estimar, val la pena morir a un, etc?) només s’aclareix plenament en el misteri de Jesucrist.

Per què ser cristià? Creiem que la plenitud de la persona humana es troba en Jesucrist. Només coneixent i estimant JC podrem arribar a viure la plenitud de la persona humana. (Això xoca frontalment amb el concepte de superhome de Nietzsche).

L’Església del segle XXI (GS 1) ha fet un gir antropològic. No hi ha res de verdaderament humà que no trobi resposta en el Crist.

Si volem ampliar aquesta vessant més cristològica, a la pàgina del 462 del manual trobem més informació relativa a Jesucrist com resposta a les qüestions profundes de l’home. Per tant, arribem a la conclusió de la primera tesi, l’home té capacitat per escoltar i conèixer a Déu.



B) 2ª TESI: “PER LA FE L’HOME S’OFEREIX A DÉU LLIUREMENT” (DV 5)

Com l’home obert i capaç de Déu arriba a ser creient? Ens plantejarem en la segona tesis el procés de com l’home es fa creient. Com és el procés de l’acte de fe? Com és el procés en el qual l’home capaç de Déu es fa creient? Quin són els elements necessaris per tal que arribi a poder ser creient? Analitzem doncs científicament el procés creient.

En l’acte de fe entren sempre dos elements com veurem a la tesis segona i tercera. Analitzarem com entre el do de Déu (la gràcia). Analitzarem quin paper té la gràcia i quin paper té la raó. Aquí tenim el nucli més important del curs.

Ens cal començar repassant alguns elements claus (derivats de la DV):

1. La Fe.

Experiència que trobem a la Bíblia. En hebreu, la paraula fe és la paraula Amén. Amén vol dir estar ferm, puc caminar bé perquè vaig recolzat d’un bastó. És veritat, és ferm, en el sentit de recolzar-se. En Grec serà la paraula pistis.

En la Bíblia el terme fe té tres grans dimensions o conceptes claus:

Tenir confiança . Si li tinc confiança el segueixo. Conèixer . Tenir fe és conèixer aquell a qui jo tinc confiança. Experiència de comunió . Tenir una certa comunió de vida amb ell. Vol dir

ser amic amb aquella persona, en el sentit de no només coneixement, sinó de progressiva comunió i sintonia amb ell.

Aquests serien les 3 grans dimensions de la Fe Bíblica. En l’AT la confiança és l’element més destacat (això és típicament protestant – fe fiducial-). En canvi el concepte coneixement és preponderant en el NT, en la mesura en que la fe es concreta en el coneixement d’una persona que és JC. En el NT l’important és anar coneixent JC per poder-lo estimar i seguir-lo. Primer coneixem JC i un cop el coneixem, l’estimem. El punt de referència és la persona de JC i partir d’aquí ens centrem en el seu missatge.

Finalment, l’experiència de comunió és comuna en l’AT i el NT. La fe en tant que experiència referida a Jahvé i JC, sempre hi ha una sintonia. Els Salms són el gran testimoni de que la Paraula de Déu es converteix en pregària. La millor pregaria que podem fer és la que Déu mateix ens dóna a través dels Salms.

La fe és fonamentalment és un seguiment de la persona de JC que porta coneixement, que porta confiança i que porta comunió. L’exercici de seguiment va més enllà de la teoria i es fa en el dia a dia.

Per tant a la catequesi hem de donar no només coneixement, sinó també generar confiança i experiència de comunió. La fe és un procés, és un caminar progressiu. La confiança i el coneixement ha de créixer. Som caminants.

Aquestes 3 dimensions curiosament Sant Agustí i Sant Tomàs. Ambdós autors ja apunten que la fe té aquestes 3 dimensions:



Credere Deo. Creure gràcies a Déu. El motiu de la fe és Déu. Tinc confiança perquè és Déu. El motiu últim de la fe és Déu i no la raó. El motiu és Déu en Crist.

Credere Deum. Creure Déu, que sigui el centre de la fe. El centre de la fe és Déu Crist. La fe és de Déu.

Credere in Deum. Creure vers (hacia) Déu. Déu és el terme (término) de la fe. La fe ens porta a Déu.

Quan es diu que fe, esperança i caritat són les virtuts teologals, ho són perquè tenen com motiu, centre i terme Déu. Gràcia (la marca, la petjada) de Déu es allà on Déu deixa la seva marca, és el mateix Déu qui deixa la seva marca (huella) al passar per un lloc, una persona, etc.

Però si el motiu últim de la fe és Déu, ¿què pot fer la raó en el procés creient?

El Vaticà I (1870) és el primer document d’Església que parla de la fe. Per primera vegada el Magisteri de l’Església defineix la fe i ho fa: obsequium intellectus et voluntatis a Déu que ens revela per la seva autoritat que no pot enganyar-se ni enganyar-nos. És sobrenatural perquè té en compte els misteris de Jesucrist.

Fem aquest obsequi a Déu amb el nostre intel·lecte i voluntat per la mateixa autoritat (testimoni) de Déu. El motiu de la fe no és humà sinó diví. La fe no la tenim dels pares, sinó a través d’ells. Però el motiu últim és Déu que no es pot enganyar ni ens pot enganyar. No està basada en el 2 i 2 són 4, sinó que és sobrenatural, és a dir no la puc generar jo. Es pot acompanyar a tenir fe.

Entrem ara a veure com el Concili Vaticà II (DV 5) aborda la qüestió de la fe. Pren com a punt de partida la formulació del CV I. El CV II diu totum se libere comittit: És tota la persona humana la que es compromet en la fe, no hi ha suficient amb la intel·ligència i voluntat. Entès com a opció de la totalitat de la persona. La fe no és una opinió sinó que és un compromís. No és ni una opinió ni una evidència de 2 + 2 són 4. I sobre tot, és un compromís lliure. Déu sempre dóna i respecta la llibertat humana. Per tant, la fe és un compromís lliure de tota la persona. La fe toca tota la persona. La fe com a seguiment total de Jesucrist.

Afirma també el CV II que la fe obre els ulls de la ment. També usant el text de Rm 1,5 definint la fe com a obediència en el sentit d’acollir (des de sota). Pau diu que la fe és acolliment. La fe és acolliment d’un do de Déu, la iniciativa ve de Déu. Ara bé la persona humana pot acollir-la o no.

El CEC 26 de 1992 donarà la perspectiva comunitària de la fe: Jo Crec – Nosaltres Creiem. Fa referència a tota la dimensió importantíssima de la fe comunitària.

El tema de la fe surt també llargament a la FR de 1998. Dedica dos capítols (2º i 3er) a parlar de la fe i la seva relació amb la raó. El capítol 6 parla de la relació de circularitat (referint-se al cercle hermenèutic –en el sentit de que una cosa no es pot entendre sense les altres) en la relació entre fe i raó. Fe i raó no es poden entendre



una sense l’altre, no són independents, sinó que són complementaries. FR, doncs, vol posar de relleu la interacció entre fe i raó.

JP II en FR empra un text de S. Tomàs en què parla del camí d’anada i de tornada. Ara bé quan es parla modernament de raó no es fa en el sentit de raó considerat per la gran escolàstica i la tradició cristiana fins al CV I. Fins a aquell moment la raó era el subjecte de la fe. La raó era sempre el suport de la fe. En canvi la Il·lustració agafa un concepte de raó al marge de la fe (autònom) o fins i tot contrari . Amb la FR JP II vol fer un pont entre aquestes dues visions de la raó, per arribar a determinar una raó oberta a la fe.

Fem ara una aturada en el camí per destacar els principals textos Bíblics que parlen de i sobre la fe

1. A Gn 15,6 es fa la primera referència a la fe. Abraham és el gran pare de la fe. A Gn 18,14 recorda que no hi ha res impossible per al Senyor. La fe està en anar més enllà de les capacitats humanes.

Abram creyó al Señor, y por eso el Señor le aceptó como justo y le dijo: –Yo soy el Señor; yo te saqué de Ur de los caldeos para darte esta tierra como herencia.

2. A Ex 4, 1-5; és el primer cop que és parla de la fe del poble d’Israel.

Ellos no me creerán, ni tampoco me harán caso –contestó Moisés–. Al contrario, me dirán: ‘El Señor no se te ha aparecido.’ 2 –¿Qué es eso que tienes en la mano? –preguntó el Señor. –Un bastón –contestó Moisés. 3 –Arrójalo al suelo –ordenó el Señor. Moisés lo arrojó al suelo, y en el mismo instante el bastón se convirtió en una serpiente. Moisés echó a correr para alejarse de ella, 4 pero el Señor le dijo: –Extiende la mano y tómala por la cola. Moisés extendió la mano y, al tomarla, la serpiente se convirtió otra vez en bastón. 5 –Esto es para que crean que se te ha aparecido el Señor, Dios de tus antepasados, Dios de Abraham, Isaac y Jacob 6 –dijo el Señor–. Y ahora mete tu mano en el pecho.

3. Isaïes parla moltes vegades de la fe. Cal tenir present que no és fins al segle XX que es comença a fer teologia bíblica. Is 7,9 , és potser el text més usats en els Pares de l’Església i en els teòlegs fins al segle XX. El gran secret i novetat és que el gran Déu és ú i està amb el poble. La fe vol dir mantenir-se ferm. És una afirmació que no veig sinó que hi crec. Em fio d’aquell qui m’ho ha dit. La fe no és evidència, ho crec per raó de l’autoritat d’aquell qui m’ho diu, en aquest cas, Déu.

“Damasco es la capital de Siria, y Resín es el rey de Damasco; Samaria es la capital de Efraín, y el hijo de Remalías es el rey de Samaria;pero dentro de sesenta y cinco años Efraín dejará de ser nación; y si vosotros no tenéis una fe firme, tampoco quedaréis firmemente en pie.’

El text original en llatí és: Sine Fide non inteligetis = sense la fe no entendreu. Això va fer que Sant Agustí (s. V) emprés aquest text com a text base de la relació entre fe i raó.



Després serà Sant Anselm de Canterbury (s. XI – predecessor de l’Escolàstica) qui a partir d’aquest text formularà fides querens intelectum (la fe cerca la comprensió) et intelectus querens fidem (però també l’intel·lecte cerca la fe).

Sant Tomàs al parlar de fe i de raó ho farà tenint present el que han dit Sant Agustí i Sant Tomas. A la FR el segon capítol té com a títol fides querens intelectum i el capítol tercer porta per títol intelectus querens fidem.

Al Manual podem trobar una petita monografia sobre aquest tema.

4. La fe surt també molt en els Salms.

5. Al NT els textos on trobem la fe d’una manera més evident són:

Heb 11. Al verset 1 trobem una definició sobre la fe. Aquest juntament amb el text de Is seran els grans dos textos que utilitzaran els Pares. Creure és posseir allò que esperem i la fe és també conèixer allò que no veiem.

1. Tener fe es tener la plena seguridad de recibir aquello que se espera; es estar convencidos de la realidad de cosas que no vemos. 2 Nuestros antepasados fueron aprobados por Dios porque tuvieron fe. 3 Por fe sabemos que Dios formó el universo mediante su palabra, de modo que lo que ahora vemos fue hecho de cosas que no eran visibles. 4 Por fe, Abel ofreció a Dios un sacrificio mejor que el de Caín, y por eso Dios le declaró justo y aceptó sus ofrendas. Así que, aunque Abel está muerto, sigue hablando por medio de su fe. 5 Por fe, Henoc fue llevado en vida para que no muriera, y ya no lo encontraron, porque Dios se lo había llevado. Y la Escritura dice que, antes de ser llevado, Henoc había agradado a Dios. 6 Pero no es posible agradar a Dios sin tener fe, porque para acercarse a Dios es necesario creer que existe y que recompensa a quienes le buscan. 7 Por fe, Noé, cuando Dios le advirtió que iban a suceder cosas que todavía no eran visibles, obedeció, y construyó la barca para salvar a su familia. Y por esa misma fe, Noé condenó a la gente del mundo y alcanzó la salvación que se obtiene por la fe. 8 Por fe, Abraham, cuando Dios lo llamó, obedeció y salió para ir al lugar que le iba a dar como herencia. Salió de su tierra sin saber a dónde iba, 9 y por la fe que tenía vivió como extranjero en la tierra que Dios le había prometido. Vivió en tiendas de campaña, lo mismo que Isaac y Jacob, que también recibieron esa promesa. 10 Abraham esperaba aquella ciudad que tiene cimientos firmes, de la cual Dios es arquitecto y constructor. 11 También por fe, Abraham recibió fuerzas para ser padre, porque creyó que Dios cumpliría sin falta su promesa, a pesar de que Sara no podía tener hijos y él ya era demasiado viejo. 12 Así que Abraham, aunque próximo el fin de sus días, tuvo descendientes tan numerosos como las estrellas del cielo y como la arena de la orilla del mar, que no se puede contar.13 Todas estas personas murieron sin haber recibido las cosas que Dios había prometido; pero como tenían fe, las vieron de lejos y las saludaron reconociéndose a sí mismos extranjeros de paso por este mundo. 14 Y los que así hablan, claramente dan a entender que todavía andan en busca de una patria. 15 Si hubieran estado pensando en la tierra de donde salieron, bien podrían haber regresado a ella; 16 pero deseaban una patria mejor, es decir, la patria celestial. Por eso, Dios no se avergüenza de que le llamen el Dios de ellos, pues les tiene preparada una ciudad.



17 Por fe, Abraham7, cuando Dios le puso a prueba, tomó a Isaac para ofrecerlo en sacrificio. Estaba dispuesto a ofrecer a su hijo único, a pesar de que Dios le había prometido: 18 “Por medio de Isaac tendrás descendientes.” 19 Y es que Abraham reconocía que Dios tiene poder incluso para resucitar a los muertos; por eso recobró a su hijo, y así vino a ser un símbolo…….

No es veia lo que es prometia, van morir sense veure-ho. Planteja la fe d’Abraham com la fe per excel·lència. En el capítol 11 tenim una lectura creient del tema de la fe i en particular la resposta de fe dels personatges de l’AT. Pot ser molt útil per una lectura catequètica i creient de l’AT.

Jn 9 (el cec de naixement). Ens explica tot el procés de la fe. Com aquest cec va passant a poc a poc de la no fe a la fe (de la ceguesa a la llum). La fe és un procés, l’anem tenint, és un camí. La ceguesa per JC és la imatge de la no fe. Sorgeix la pregunta sobre per què aquest home es cec. Quan un té una malaltia pensa que ha fet malament per tenir aquesta malaltia. El voler explicar el mal físic per una causa moral. Jesús ens recorda que no ha estat per cap pecat, sinó perquè es manifesti la gracia i l’acció de Déu en ell. El mal per Job no és un enigma que s’ha de solucionar, sinó un misteri que s’ha d’acollir 8.

El procés creient comença amb el reconeixement d’aquest home Jesús (9.11). Després el reconeixen com a profeta (9.17). Aquest home ve de Déu (9.33). Aquest és el fill de l’home. Senyor hi crec (9.36). I finalment l’adorà.

Es detecta un crescendo en la fe (crescendo cristològic). Hi ha un creixement en la fe fins identificar a Crist com el Senyor, el Fill de Déu. És un home, un profeta, que ve de Déu, que s’anomena Fill de l’home i finalment s’adona que és el Senyor i l’adora.

Això fa entendre la fe com a camí, com a procés. La fe no és purament dir i veure. No és una noticia més, sinó que ens interpel·la. Ens porta a iniciar i a fer un camí. Entendre la fe com a camí i com a procés. Per això diu Sant Joan de la Creu que hi ha nits fosques, perquè la fe és un camí i passa per diferents moments. Confiats no en el que veiem o sentim sinó en l’autoritat del qui ens l’ha revelat.

1 Yendo de camino vio Jesús a un hombre que había nacido ciego. 2 Los discípulos le preguntaron: –Maestro, ¿por qué nació ciego este hombre? ¿Por el pecado de sus padres o por su propio pecado?3 Jesús les contestó: –Ni por su propio pecado ni por el de sus padres, sino para que en él se demuestre el poder de Dios. 4 Mientras es de día tenemos que hacer el trabajo que nos ha encargado el que me envió;

7 Al s. VIII a.C. hi havia la pràctica de matar el primer fill (com el primer Ramat) com agraïment a Déu. S’agafa el primer i millor anyell i es llençava la sang sobre la resta del Ramat per purificar-lo, per evitar i demanant que no agafessin cap malaltia, demanant a Déu la protecció del Ramat. A l’època de Jr aquesta tradició beduïna es va estendre també als fills i Déu aclareix que això no s’ha de fer. Ells creien que tot el que era tradició ho havia dit Déu. 8 Lluc parla de que hi ha 3 creus i hi ha 3 maneres de reaccionar davant la creu: el mal lladre que no accepta el mal i això el margina; el bon lladre que accepta la seva culpa i això el salva; i en tercer lloc l’innocent que accepta el mal (sense merèixer-lo) i que l’accepta per la salvació dels seus germans.



luego viene la noche, cuando nadie puede trabajar. 5 Mientras estoy en este mundo, soy la luz del mundo. 6 Dicho esto, Jesús escupió en el suelo, hizo con la saliva un poco de lodo y untó con él los ojos del ciego. 7 Luego le dijo: –Ve a lavarte al estanque de Siloé (que significa: “Enviado”). El ciego fue y se lavó, y al regresar ya veía. 8 Los vecinos y los que otras veces le habían visto pedir limosna se preguntaban: –¿No es este el que se sentaba a pedir limosna? 9 Unos decían: –Sí, es él. Y otros: –No, no es él, aunque se le parece. Pero él decía: –Sí, soy yo. 10 Le preguntaron: –¿Y cómo es que ahora puedes ver? 11 –Él contestó: –Ese hombre que se llama Jesús hizo lodo, me untó los ojos y me dijo: ‘Ve al estanque de Siloé y lávate.' Yo fui, me lavé y comencé a ver. 12 Unos le preguntaron: –¿Dónde está ese hombre? Él respondió: –No lo sé. El día en que Jesús hizo lodo y dio la vista al ciego, era sábado.e Por eso llevaron ante los fariseos al que había sido ciego, 15 y ellos le preguntaron cómo era que podía ver. Les contestó: –Me puso lodo sobre los ojos, me lavé y ahora veo. 16 Algunos fariseos dijeron: –El que hizo eso no puede ser de Dios, porque no respeta el sábado. Pero otros decían: –¿Cómo puede alguien, siendo pecador, hacer esas señales milagrosas? De manera que estaban divididos. 17 Volvieron a preguntar al que había sido ciego: –Puesto que te ha dado la vista, ¿qué dices tú de ese hombre? –Yo digo que es un profeta –contestó. 18 Pero los judíos no quisieron creer que se trataba del mismo ciego, que ahora podía ver, hasta que llamaron a sus padres 19 y les preguntaron: –¿Es este vuestro hijo? ¿Decís vosotros que nació ciego? ¿Cómo es que ahora ve? 20 Sus padres contestaron: –Sabemos que este es nuestro hijo y que nació ciego, 21 pero no sabemos cómo es que ahora ve, ni tampoco sabemos quién le dio la vista. Preguntádselo a él, que ya es mayor de edad y puede responder por sí mismo. 22 Sus padres dijeron esto por miedo, porque los judíos se habían puesto de acuerdo para expulsar de la sinagoga a cualquiera que reconociese a Jesús como el Mesías. 23 Por eso dijeron sus padres: “Ya es mayor de edad; preguntádselo a él.” 24 Los judíos volvieron a llamar al que había sido ciego y le dijeron: –Reconoce la verdad delante de Dios: nosotros sabemos que ese hombre es pecador. 25 Él les contestó: –Yo no sé si es pecador o no. Lo único que sé es que yo era ciego y ahora veo. 26 Volvieron a preguntarle: –¿Qué te hizo? ¿Qué hizo para darte la vista? 27 Les contestó: –Ya os lo he dicho, pero no me hacéis caso. ¿Para qué queréis que lo repita? ¿Es que también vosotros queréis seguirle? 28 Entonces le insultaron y le dijeron: –¡Tú sigues a ese hombre, pero nosotros seguimos a Moisés! 29 Nosotros sabemos que Dios habló a Moisés, pero ese ni siquiera sabemos de dónde ha salido. 30 El hombre les contestó: –¡Qué cosa tan rara, que vosotros no sabéis de dónde ha salido y a mí me ha dado la vista! 31 Bien sabemos que Dios no escucha a los pecadores, sino solamente a quienes le adoran y hacen su voluntad. 32 Nunca se ha oído decir de nadie que diera la vista a un ciego de nacimiento: 33 si este hombre no viniera de Dios, no podría hacer nada. 34 Le dijeron entonces:



–Tú, que naciste lleno de pecado,j ¿quieres darnos lecciones a nosotros? Y lo expulsaron de la sinagoga. 35 Jesús se enteró de que habían expulsado de la sinagoga a aquel ciego. Cuando se encontró con él le preguntó: –¿Tú crees en el Hijo del hombre? 36 Él le dijo: –Señor, dime quién es, para que crea en él. 37 Le contestó Jesús: –Ya le has visto. Soy yo, con quien estás hablando. 38 El hombre le respondió: –Creo, Señor –y se puso de rodillas delante de él. 39 Dijo Jesús: –Yo he venido a este mundo para hacer juicio, para que los ciegos vean y los que ven se vuelvan ciegos. 40 Al oir esto, algunos fariseos que estaban reunidos con él le preguntaron: –¿Acaso nosotros también somos ciegos?l 41 Jesús les contestó: –Si fuerais ciegos, no tendríais la culpa de vuestros pecados; pero como decís que veis, sois culpables.

Lc9 24, 13-35 (Els deixebles d’Emmaus).

Comença a Jerusalem, arriba a Emaus i torna a Jerusalem. Han anat al sepulcre i no l’han vist. Jesús fa una lectura creient de l’AT i els l’explica (27). Al verset 30 trobem l’Eucaristia. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer (31). Demanem a JC que ens enviï el seu esperit per tal que poguem entendre les Escriptures. La comunitat apostòlica confirma que Jesús ha ressuscitat.

El tema de la fe és el tema dels ulls que no el veien i que finalment el reconeixen. Els ulls de la fe que fan possible reconèixer a Jesús a partir de la Paraula (entesa a la llum de l’esperit) i l’Eucaristia.

La fe com una nova manera de mirar. Demanem a Déu que ens doni la seva manera de mirar, la seva mirada amorosa, pacient i misericordiosa de la realitat. Que no mirem segons els nostres ulls, sinó amb la mirada de Déu, amb la mirada de Jesús. Demanem el seu Esperit perquè ens doni la seva mirada.

La fe mística no és purament saber coses, sinó de contemplar. La catequesi ha de ser una comunicació d’experiències i no només de continguts. És necessària una mira profunda (una mirada contemplativa).

Dos de los discípulos se dirigían aquel mismo día a un pueblo llamado Emaús, a unos once kilómetros de Jerusalén. 14 Iban hablando de todo lo que había pasado. 15 Mientras conversaban y discutían, Jesús mismo se les acercó y se puso a caminar a su lado. 16 Pero, aunque le veían, algo les impedía reconocerle. 17 Jesús les preguntó: –¿De qué venís hablando por el camino? Se detuvieron tristes, 18 y uno de ellos llamado Cleofás contestó: –Seguramente tú eres el único que, habiendo estado en Jerusalén, no sabe lo que allí ha sucedido estos días.19 Les preguntó: –¿Qué ha sucedido? Le dijeron:

9 Per Lluc la salvació està a Jerusalem, per tant, marxar de Jerusalem és allunyar-se de la salvació. En el món antic no certificaven la mort fins al tercer dia.



–Lo de Jesús de Nazaret, que era un profeta poderoso en hechos y palabras delante de Dios y de todo el pueblo. 20 Los jefes de los sacerdotes y nuestras autoridades lo entregaron para que lo condenaran a muerte y lo crucificaran. 21 Nosotros teníamos la esperanza de que él fuese el libertador de la nación de Israel, pero ya han pasado tres días desde entonces. 22 Sin embargo, algunas de las mujeres que están con nosotros nos han asustado, pues fueron de madrugada al sepulcro 23 y no encontraron el cuerpo; y volvieron a casa contando que unos ángeles se les habían aparecido y les habían dicho que Jesús está vivo. 24 Algunos de nuestros compañeros fueron después al sepulcro y lo encontraron todo como las mujeres habían dicho, pero no vieron a Jesús. 25 Jesús les dijo entonces: –¡Qué faltos de comprensión sois y cuánto os cuesta creer todo lo que dijeron los profetas! 26 ¿Acaso no tenía que sufrir el Mesías estas cosas antes de ser glorificado?27 Luego se puso a explicarles todos los pasajes de las Escrituras que hablaban de él, comenzando por los libros de Moisés y siguiendo por todos los libros de los profetas. 28 Al llegar al pueblo adonde se dirigían, Jesús hizo como si fuera a seguir adelante; 29 pero ellos le obligaron a quedarse, diciendo: –Quédate con nosotros, porque ya es tarde y se está haciendo de noche. Entró, pues, Jesús, y se quedó con ellos. 30 Cuando estaban sentados a la mesa, tomó en sus manos el pan, y habiendo dado gracias a Dios, lo partió y se lo dio. 31 En ese momento se les abrieron los ojos y reconocieron a Jesús; pero él desapareció. 32 Se dijeron el uno al otro: –¿No es cierto que el corazón nos ardía en el pecho mientras nos venía hablando por el camino y nos explicaba las Escrituras? 33 Sin esperar a más, se pusieron en camino y regresaron a Jerusalén, donde encontraron reunidos a los once apóstoles y a los que estaban con ellos. 34 Estos les dijeron: –Verdaderamente ha resucitado el Señor y se ha aparecido a Simón. 35 Entonces ellos contaron lo que les había pasado en el camino, y cómo reconocieron a Jesús al partir el pan.

De l’anàlisi a la síntesi (pàg. 192 del Manual)

Anem a analitzar com des d’un laboratori amb el mètode analític el tema de la fe. És la qüestió de com articular immanència (raó) i transcendència (fe). Com s’articula raó humana i fe.

L’acte de fe és gratuït no pot ser fruit de la raó.

És lliure i per tant no pot ser una qüestió evident.

I és coherent amb la raó, es a dir, hi ha una raonabilitat de la fe (no pas una racionalitat). No és fruit de la raó però la raó no és estranya a la fe.

La creu dels teòlegs (crux teologorum) és com lligar que la fe sigui gratuïta, lliure i raonable.

El CV II diu que no és un moviment cec de l’ànima. Té elements de coherència amb la raó. Hi ha una sola fe i hi ha diverses teologia. El magisteri no fa teologia sinó que estableix el marc des del qual fe teologia.

Entrem ara en el procés creient, del qual els dos elements essencials són fe i raó. La fe entesa en tota la seva amplitud. I la raó entesa com tota la experiència humana global. En el procés creient hi ha aquests dos elements. Per tant, ens cal primer analitzar i després fer síntesis.

ANÀLISIS

1. La Fe

1. Primer anem a analitzar la funció epistemològica de la fe. La fe és una forma de conèixer la presència de Déu en el món. La funció de la fe en el procés creient és



primerament d’iluminació (Jn 9; Lc 24). La fe com una funció de lluminositat. La fe com aquesta perspectiva il·luminadora.

En els diferents autors estudiats em vist que l’home està obert a la transcendència i a Déu. La fe ajuda i guia en aquest procés d’aprofundiment. La fe il·lumina els ulls de cor (Efesis 1,18). Amb els ulls de la fe puc acabar creient en Crist i en la seva resurrecció. Sant Tomàs parlarà de la fe que té ulls en el cas dels deixebles d’Emaus.

Sant Tomàs diu per la llum de la fe veuen que s’ha de creure. La gràcia et dona una llum per veure el camí per creure. La fe fa possible que l’home no només sigui obert, sinó que ajuda a passar d’oberta a ser creient. La fe ens diu que el per què darrer és Déu. La fe en la seva dimensió no nomes de saber coses sinó d’experimentar i de contemplar.

La catequesis no pot perdre la dimensió il·luminativa de l’experiència humana. Estem en la línea de recuperar la dimensió il·luminativa. La teologia del s. XX ha recuperar una mica S. Agustí i S. Tomàs i ha recuperat la dimensió també més contemplativa de la fe10. No només s’ha de conèixer el credo sinó que també que s’ha de viure. Posa de relleu la idea de camí (pelegrinatge) i de llum de la fe. Es fa un camí que es va il·luminant.

Que és el que fa que il·lumini els ulls dels deixeble d’Emmaus: llegint i contemplant la paraula, l’Eucaristia i la comunitat. Deixem amb una actitud d’escolta contemplativa que Jesús ens parli per mitjà de la Paraula, de l’Eucaristia, i a través de l’Església (comunitat de creients).

2. Hi ha un segon aspecte que té la fe en el procés creient (196 Manual): la fe com a orientació viscuda, personal, comunicativa. La llum toca el cor de la persona, toca l’orientació de la vida. La fe11 transforma el cor: la fe no es purament saber coses, sinó que és seguir Crist. La fe és la llavor, però si la llavor es queda en mig de les pedres no va. L’únic que podem fer es preparar la terra (que som nosaltres). Nosaltres l’únic que podem fer és ajudar a conrear la terra, es a dir, preparar les condicions de possibilitat perquè la fe pugui fer el seu efecte. Nosaltres el que hem de treballar és la persona, preparar-la per a poder rebre la fe i després deixar-ho tot en mans de Déu.

Això ens dóna els dos elements més importants de la dimensió epistemològica de la fe. Passem ara a analitzar la funció de la raó. Quina és doncs la funció de la persona humana.

10 En el sentit de mirar i remirar, ho interioritzo, aquesta dimensió de que tota l’experiència de fe es pugui pair més; aquesta capacitat antropològica de no anar per feina, sinó de contemplar. Jesús quan crida a la fe crida a seguir-lo, i és en aquest seguiment que ens va il·luminant. Per Lluc és Jesús qui ens porta a la llum, a Jerusalem. El pelegrí en majúscules (Jesús) va trobar uns peregrins de la fe (afirma S. Tomàs). Marxa de Jerusalem és allunyar-se de la llum. 11 La fe es seguir Jesucrist i viure la nostra vida vivint el seu seguiment, assumint el seu missatge com a veritable i vivint d’acord amb ell i caminant en constant companyia personal de Jesus. (Comentari personal a partir de l’afirmat pel professor.) La fe no és saber coses, sinó conèixer a una persona (Jesucrist) en el marc d’un camí de creixent relació personal, té una dimensió d’encontre. Nosaltres si ens posem en camí de Jesucrist, vivim el seu missatge, ens obrim a que Déu ens pugui donar el seu do. Hi ha el misteri de perquè alguns se senten cridats a Déu i d’altre no. Nosaltres no som els amos de la fe, sinó que l’únic que podem fer es obrir el camí perquè Déu pugui entrar.



2. La Revelació coneguda per la raó: la credibilitat i els seus signes

1. Un primer element de la raó és el que clàssicament de teologia anomena: praeambula fidei (els preàmbuls de la fe) –Pàg. 198-. La FR ens planteja els 4 preàmbuls (condicions prèvies, com el terreny ha d’estar preparat perquè quan sembrem la semilla perquè pugui donar fruit, de la fe):

a. El coneixement natural de Déu . El CV II afirma que la persona humana pot conèixer Déu a través de la creació. Les 5 vies de S. Tomàs aborda la qüestió de la causalitat (no hi ha rellotge sense rellotger). Afirma que el rellotger (la causa última) és Déu. Les vies tenen la funció de reconèixer que l’home té la capacitat d’arribar a Déu. Sant Tomàs no distingia entre filosofia i teologia i fins al s. XVIII serà així, no hi havia formació separada. S. Tomàs reconeix que és raonable reconèixer un sol Déu i per mostra-ho aporta les 5 vies. S. Tomàs es qüestiona sobre la raonabilitat de la nostra fe. La raó, doncs, té uns preàmbuls, es a dir, unes condicions de possibilitat. L’home té la capacitat de sintonitzar amb Déu.

b. El segon preàmbul, (pàg. 200) la possibilitat de discernir la revelació (que Déu s’hagi revelat). La possibilitat de que Déu s’hagi revelat. Si tot s’acaba en la física, no hi ha possibilitat d’obrir-se a Déu. Si no hi ha la dimensió de raó oberta, no hi ha possibilitat de la fe. Es necessari que l’home cregui que és possible que Déu s’hagi revelat als homes, es a dir, que Déu participa i es fa present en les nostres vides. El problema d’avui és l’excés de relativisme que no vol cap absolut i per tant, si no hi pot haver un absolut, es nega la possibilitat de Déu.

c. El tercer preàmbul que posa la fe: l’actitud del llenguatge humana per parlar de tot allò que supera l’experiència humana (de Déu). És el tema de l’analogia per parlar de Déu. Si el llenguatge té contingut o si és purament nominalista (que amb el vermell ens hem de parar, convencionalisme). L’analogia vol dir que es pot predicar a partir del llenguatge humà coses de Déu. Dir que Déu és Pare, estem emprant l’analogia. No és purament un nom, sinó que reflecteix una realitat, estima, educa i guareix com el millor dels pares. El preàmbul de la fe és que hi hagi llenguatge per dir-la. Totes les formulacions de la fe són analògiques. A partir del llenguatge humà parlem de coses transcendents. La gent avui no espera la bona noticia. El que cal doncs és primer preparar a la persona per a rebre la bona noticia. L’analogia té alguna cosa de metàfora, però és molt més que metàfora. La metàfora no es realitza, és només nominal. En canvi l’analogia sí que es fa.

d. El quart preàmbul segons la FR: que la persona humana es pugui plantejar els primers interrogants de la vida humana, sobre el sentit de la vida, sobre la seva finalitat, la mort, sobre el seu origen. L’home ha d’estar obert a plantejar-se les grans qüestions sobre el sentit de la vida.

2. La Ratio Fidei: La raó té també una funció de donar raó de la fe. El CV I explica tres punts de la Ratio Fidei:



a. La raó vol explicar les experiències de Déu amb l’analogia. b. La connexió dels misteris entre sí. La raó té la funció de connectar els

misteris entre sí (la mariologia amb la cristologia, etc.). c. La connexió amb el sentit últim.

Hem analitzat la fe (il·luminació i orientació) i la raó (preambulas i ratio fidei). Passem ara a veure la relació entre ells.

En el procés creient Fe i Raó són iguals. Quin valor té cada una? Una és més que l’altre? La causa del procés creient està en el do de Déu. És la llavor. La causa de tenir fe és el do de Déu, encara que no ens hem adonat.

I llavors la raó quina funció té? Per un luterà l’important és només la fe, però la raó no té res a fer (per això no tenen teologia fonamental). Els catòlics, la FR, afirmem que la raó és la condició.

Quan parlem de raó ens referim a tota la dimensió humana, no només a la seva dimensió mental (o raó autònoma que va introduir la il·lustració)12:

Per això parlem de raó oberta a la transcendència. Cal destacar en aquest sentit el discurs del Papa a la Universitat de Regensburg. http://www.zenit.org/article-20352?l=spanish

Un altre autor parla de la raó vital, es a dir, que no és només el caparró, sinó i sobretot, la vida.

Seguint Jurgen Habermas, parlava d’una raó comunicativa.

Un teòleg italià P. A. Sequeri (La idea de la fe) parla de l’ordre dels afectes. La raó és també la que ordena els afectes que la persona té. Un quan creu té també afectes (sintonia) que l’ajuden en el seu procés. Està en la línea de les raons del cor de Pascal. Es preocupa per integrar el sentiment en el procés creient sense caure en el sentimentalisme. En tota decisió no només hi ha la raó pura, sinó també hi juguen un paper molt important les raons del cor. El CV II afirma que l’home és compromet tot ell. Una bona comunitat que celebra i viu la fe, no serà la causa de la fe dels germans, però si que ajuda, si que posa les condicions de possibilitat.

La fe és la llavor i la raó és la terra. La fe posa la condició per a la fe. Però amb la raó un no arriba a la fe. La raó no és indiferent a la fe. No és la causa, però si que és la condició. Honestament ens hem de preparar, però que siguem creients o no, no depèn de nosaltres. Qui faci tot el possible es salvarà. Hem de fer tot el possible per a posar les condicions, per preparar la terra, per poder acollir la Fe si Déu ens la vol donar.

Aquest és el nucli del nostre curs. Llavors sorgeix el tema de la credibilitat de la revelació cristiana: fer possible fer creïble les condicions del procés creient. No és pot demostrar, però si que es pot mostrar. La credibilitat té la capacitat de ser aquesta

12 Kant volia fer una raó autònoma. En canvi aquí la raó és vista com una condició de possibilitat, però no pas com la causa.


http://www.zenit.org/article-20352?l=spanish


dimensió de mostració. Per això la Teologia Fonamental, a l’estar en la frontera, necessita i molt de la filosofia.

La credibilitat és una proposta de sentit, no una demostració. Mostrar que JC aporta i dóna això.

A partir d’aquest procés creient (crux teologorum), després d’aquesta anàlisi, com podem fer la síntesi.

Com a introducció podem dir que el FR Cap. 6 aborda la qüestió de la interacció entre la fe i la raó. Una no es pot entendre sense l’altre. Pericoresi (mot grec) és una expressió grega per entendre la trinitat, un no es pot entendre sense l’altre. El mateix succeeix en el cas de la relació entre fe i raó. Per tant, la FR posa de relleu que la gran temptació es caure en el fideisme (luteranisme; no vol saber res de la raó, la fe supera la raó, crec perquè crec) o en el racionalisme (tendència més catòlica; convertir la religió en un 2 + 2 són 4; arribo a la fe per la raó).

1. J. H. Newman, anglicà convertit al catolicisme a finals del s. XIX, es va fer felipó. Sense ser bisbe va ser fet cardenal per Lleó XIII. Ell era de la High Church (Parroquia de Sant Martin the Fields). Ell estava preocupat perquè els anglesos eren molt positivistes (tocar, tocar). Com articular la fe en un món que vol tocar les coses? El seu llibre que toca aquest tema en el que explica les diverses maneres d’assentiment de les persones: The Grammar of Assent. En castellà el llibre ha estat traduït: El asentimiento religioso, ensayo sobre los motivos racionales de la fe.

Primer es proposa situar on es dóna l’assentiment religiós de la fe. Distingeix entre l’assentiment nocional que és l’habitual de les ciències (2 i 2 són 4). Però ell fa un estudi en aquest llibre i afirma que aquest assentiment nocional és només parcial, ja que aquest només serveix per nocions però no per la vida que necessita d’un assentiment real (amor, compromís, amistat, opció pels altres). L’assentiment real és el que funciona en la vida, ens movem principalment per aquest assentiment. La vida està teixida per assentiments vitals. Per tant, amics anglesos hem de partir d’aquest assentiment real.

Per arribar a aquest assentiment real és per un procés d’acumulació d’indicis convergents. Els arguments de perquè sóc capella no és per un assentiment racional, sinó per una acumulació d’indicis, una confluència de situacions que convergeixen a aquesta situació.

L’assentiment real és allò d’un detectiu, ha passat un crim, un veu una sèrie d’indicis, va lligant aquest indicis i arriba a la conclusió sobre l’autor del crim. El mateix el metge que veu els símptomes i a partir d’ells tracta de veure les causes. És una convergència d’indicis.

El que té un bon detectiu, un bon metge i un bon creient és tenir un sentit il·latiu, es a dir, la capacitat de lligar diversos fets. El creient és com un detectiu. L’assentiment nocional és fruit de l’evidència, en canvi el sentiment real és fruit de la il·lació. Tinc una sèrie d’indicis que em porten a aquesta certesa.



El que Newman pretén demostrar que el cristià obra racionalment (la fe no és fruït de la raó, però no és contra) al prestar el seu ple assentiment a les veritats religioses tot i que no pugui aportar proves irrefutables (d’evidència) des del punt de vista de la lògica formal. El seu argument va per defensar els creients contra les crítiques del racionalisme extrem, tot mostrant que la seva adhesió a la fe és totalment raonable i no pas irracional. És racional perquè fa ús de la capacitat il·lativa basada en la intuïció.

2. Pierre Rousselot. Va ser jesuïta. El seu treball més important és un intent de lligar fe i raó. Va fer un llibre Els ulls de la fe. Són dos articles en els que planteja tota una reflexió important per entendre la relació entre fe i raó. És el gran defensor d’una comprensió de la fe il·luminativa. Parteix de S. Agustí i subratlla la dimensió dels ulls de la fe.

La seva intuïció és que la fe il·lumina la raó, la fe té ulls per veure. La fe no és purament saber coses, sinó una forma de mirar la realitat. No només és llavor sinó que il·lumina la raó i ajuda a veure la profunditat de la fe. Il·lumina allò que només amb la raó cercaries a les palpentes.

Ell, a diferència de Newman, accentua més la dimensió de la fe. La fe il·lumina la manera de ser home, no és només una afirmació, sinó que il·lumina tota l’experiència humana.

Afirma que la fe és la que fa la síntesis. La fe és el do de Déu que fa la síntesis entre la fe i la raó. Subratlla el primat de la fe. La fe abraça la raó. En el procés creient la síntesis entre la fe i la raó la fa, doncs, la fe. La llum de la fe fa veure en tots els signes de JC com a signes que porten a reconèixer-lo com a vivent.

Es veu doncs que hi ha dos possibles tendències, una que subratlla més la raó (Newman) i d’altres que subratllen més la fe (Rousselot).

Balthasar afirma que el que primer cal és extasiar-se (contemplar) davant de la revelació. En canvi la perspectiva de Newman seria més pròxima a Rahner que es planteja sobretot la dimensió de la raó. Per tant s’observen accents diferents en el treball de la teologia tendent a oferir una síntesis.

3. K. Rahner i la seva teologia transcendental (pàg. 207) vol oferir una resposta de síntesis. La intuïció Rahneriana és veure l’afinitat entre fe i raó. La seva gran intuïció és que hi ha afinitat entre fe i raó. El que diu la fe no està llunyà de les expectatives de la persona humana. Allò que diu la fe té que veure amb les expectatives. Per ell la fe és lo èxplicit i la raó es lo implícit. El lligam entre lo implícit –les preguntes darreres de la persona humana- (la raó) i l’explícit –la fe com a resposta a aquestes qüestions-, el desig íntim de sentit de la vida implícit en cadascun dels homes es fa explícit en la fe.

Anunciar la fe és fer possible que la humanitat arribi a la plenitud. Si no reben JC i els seus sagraments. El misteri de la persona humana només s’aclareix en la persona de JC.



Teologia transcendental en el sentit dels dos nivells de coneixement de l’home. Les grans preguntes de l’home troben la seva resposta en el camí de la fe.

4. La resposta de la teologia més personalista amb autors com Alfaro i M. Scheler. Afirmen que la unitat de la fe i raó es sintetitza en què l’acte de creure és una opció fonamental. La fe com una opció global i bàsica (fonamental) que afecta a tota la persona (Pàg. 209). Imprimeix una nova existència a la persona afecta a la totalitat de la persona. Arribar a la fe vol dir una opció de tota la vida, segueix una lògica de la opció. La fe no es un tema purament intel·lectualista, sinó que la fe implica canviar la vida, optar totalment per Déu. Entendre que l’acte de creure és un seguiment de JC personal i per tant, agafa totes les dimensions de la vida. La fe és una crida a optar per Déu en JC i la raó proposa les condicions de possibilitat perquè això sigui. Aquesta opció integral va transformant la meva vida.

Per l’examen només cal estudiar un dels 4 de forma més particular i si ens agrada, tots 4 d’una forma més genèrica.

Conclusió: Hi ha una sèrie de raons i indicis que convergeixen vers una direcció comuna. La fe no és fruït de la raó però hi ha indicis racionals de la fe. Hi ha elements que tots ells convergeixen en el sentit que la fe aporta. Es posar de relleu com la causa actua i com la condició actua. Si no hi ha el do de Déu (llavor) no hi pot haver creient.

Quin tipus de certesa podem donar a la fe?

La fe ve a respondre a l’obertura del ser humà, com a resposta a les grans preguntes. La fe no es mai clara del tot. La fe és un camí, és una peregrinació. La fe sempre costa, és el sentit del camí. Les nits fosques són comuns a tots els sers humans. La fe fa alts i baixos, com peregrinar per camins.

Aquest pas d’oient a creient quina opció pressuposa. Entrem en el camp antropològic de l’opció humana. Una opció humana que no és una pura opinió (doxa) ni tampoc una evidència. Sinó que és un opció humana responsable. Les coses bàsiques i les grans decisions de la vida humana (per una opinió un no es juga la vida) es mouen amb un criteri de certesa.

Quan parlem d’una opció antropològica ens referim a aquelles decisions que marquen la nostra vida, allò que et jugues en la vida, opcions de vida. Quin tipus de certesa ens acompanya en les nostres grans decisions de la vida, que ens configura i ordena la nostra vida.

Hi ha un problema sobre quina és la certesa que acompanya a aquestes decisions. Hi ha dos tipus de concepció:

La certesa de l’evidència lògica (el 2 i 2 són 4). Aquesta certesa s’oposa a l’opinió.

Però no tota certesa és evidència lògica. En l’àmbit antropològic parlem d’una certesa personal/moral. Un certesa de relació amb les persones. La vida quotidiana està feta de certeses morals i personals (confiança en els pares, en el professor, en el capellà, etc). La certesa possible en les decisions humanes no és una opinió ni



una evidència lògica. Per una opinió un no es juga la vida. Pròpiament la fe no és un llenguatge d’opinió, però tampoc no és una evidència lògica. És el que es coneix en el camp científic com a certesa moral o personal. Un que inicia el camí del sacerdoci i del matrimoni no ho fa per evidència lògica, sinó per certesa moral i personal. Les opcions importants de la vida no són evidència lògica ni tampoc opinió. Tinc una sèrie d’indicis, de signes que fan raonable la meva decisió (les meves qualitats, el desig d’estimar d’aquesta manera). Ningú em pot demostrar que jo no haig de ser capellà. No em pocs demostrar que no haig de ser creient. No és una qüestió de demostració, sinó de mostració. Newman afirma que amb tota certesa un pot prendre la decisió de fer-se creient. Llegir Manual final pàg. 214 i 215.

La fe no és un vestit d’alguns dies de festa. L’amistat és gratuïta, estem disponibles a la gratuïtat. Això no és una cosa sobreafegida. La fe no és una cosa externa, sinó que és quelcom que toca l’interior de la persona. La dimensió de la fe que toca la persona. Cal doncs donar raó de la nostra esperança que és la raó de ser fonamental de la teologia fonamental. La fe toca el cor de la persona, el centre de la persona (LG 5).

Per tant, situem la fe en el camp de les certeses morals i personals. Hem d’ajudar a fer opcions de vida series. Hi ha coses sobre les quals cal optar i val la pena donar la vida. La fe vol un background de reconèixer prèviament que hi ha coses per les quals val la pena donar la vida. El nostre món es molt relativista, es troba molt distant d’opcions de vida serioses. Hi ha doncs una dificultat molt important de prendre opcions. Això afecta en les vocacions de vida: matrimoni, sacerdoci, vida religiosa.

Quan el Papa parla de raó oberta, es refereix a la raó oberta a l’absolut. Hem de predicar un Kerigma que faci possible oferir una opció global i integral de la vida.

Recordem que la fe és causa –llavor- i la raó és condició –la terra- (en el marc de la paràbola del sembrador). La fe és més que la raó en tant que do sobrenatural de Déu. Creure doncs és preparar la terra constantment, és un camí dur que no s’acaba i que té moments on hi ha pedres que cal trencar.

Nosaltres hem de fer en la nostra vida una opció madura i raonable. Però a l’home li toca fer una opció. No val no fer opcions.

3ª TESI: CREDIBILITAT

Entrem ara en el darrer punt d’aquesta segona tesis. A partir de la pàgina 212 del Manual.

Credibilitat equival a digne de fe, fiable. A 1Co 1,9 s’afirma que JC és fiable, digne de fe, creïble. El primer cop que trobem aquesta paraula a la Bíblia va ser gràcies a la traducció llatina d’aqueta i que es coneix com a Vulgata (la primera edició la va fer S. Jerònim). A més a més de la Vulgata hi havia altres traduccions. Però la Vulgata era la més estesa i el Concili de Trento la va adoptar com la versió canònica –com a resposta al luteranisme-. Afirma que la traducció de la Vulgata és correcta per al procés d’interpretació.

Lleó XIII va convocar una comissió de benedictins perquè fessin una nova redacció més correcta que és la Neovulgata i que es va publicar en les darrers anys de Joan Pau II. Ara a



nivell castellà s’està fent una nova redacció promoguda per la Conferència Episcopal que sigui més propera a la de la litúrgia. I en la versió catalana s’està discutint el tema del Vos o del Tu.

El Salm 93,5 és la primera vegada que apareix el terme credibilitat. La paraula credibilitat (digne de fe) vol expressar la mediació entre la revelació i el subjecte creient. La fe sempre ha tingut interès en tant que creïble. Als inicis de la teologia com a ciència ja es començarà a parlar de credibilia. S. Tomàs ja parlarà de credibilitat. I a poc a poc anirà agafant un paper en l’apologètica que voldrà mostrar la credibilitat de la fe.

Durant el S. XVII i XVIII serà una de les paraules claus d’aquesta nova disciplina de l’apologètica o T. Fonamental. El CV I l’utilitzarà fins a 4 vegades a la Dei Filius:

La fe és un obsequi (un acolliment) coherent amb la raó: obsequium ratione consentaneum. No és fruit de la raó, però no és incoherent amb la raó. (És un cert gest que fa vers Kant).

Recta ratio fidei fundamenta demonstret: la recta raó demostri els fonaments de la raó. La raó recta pot demostrar els fonaments de la raó. Aquesta referència als fonaments de la raó donaria lloc a la futura disciplina de la T. Fonamental. Fixem-nos que apareix el verb demonstret. Això va portar a alguns a intentar demostrar la vessant filosòfica de la fe que la fan a partir de les 5 vies de Sant Tomàs. No voldrien demostrar la fe, sinó demostrar els seus fonaments (preambuls). És l’intent de pensar que els preàmbuls es poden demostrar. En canvi FR consideren clarament els preàmbuls dintre del camp de la fe i no pas com a demostrables.

L’estudi de les Actes Sinodals (dels Concilis) ajuda en el camp de l’interpretació dels conceptes. Les Actes Sinodals del CV I no van ser publicades fins a 70 anys després. Això va impossibilitar entendre el seu context. En aquestes Actes es fa referència a demostració no constringent (es a dir, demostració moral, personal). Constringent vol dir obligatòria13.

El CV II aclarirà el concepte de credibilitat no el va fer servir perquè va veure que la paraula demostrare era polèmica i va preferir no entrar en el tema. Afirmarà que el primat el tindrà la revelació. El CV II (1962-1965) tot i no fer una referència a la credibilitat, sí que posa l’accent en la dimensió antropològica que es posarà especialment de relleu en la GS. GS 1:

1. Los gozos y las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo, sobre todo de los pobres y de cuantos sufren, son a la vez gozos y esperanzas, tristezas y angustias de los discípulos de Cristo. Nada hay verdaderamente humano que no encuentre eco en su corazón. La comunidad cristiana está integrada por hombres que, reunidos en Cristo, son guiados por el Espíritu Santo en su peregrinar hacia el reino del Padre y han recibido la buena nueva de la salvación para comunicarla a todos. La Iglesia por ello se siente íntima y realmente solidaria del genero humano y de su historia.

La dimensió d’escoltar, discernir i evangelitzar. La GS vol subratllar el caire dialogal de l’Església que vol dialogar amb el món. Així com la Il·lustració va començar una T. Fonamental que és la relació entre la revelació i el subjecte. En canvi el CV II engloba en

13 A vegades, en lloc d’Actes Sinodals es parla de Mansi fent referència al seu autor.



un àmbit molt més ampli, ja no és només el subjecte sinó tot el món, ja no és només la revelació sinó l’Església. El Sagrament com a signe i instrument.

La gran novetat serà que l’any 1998 JP II ens ofereix una Encíclica excel·lent que fa un planteig teològic de la relació de fe i raó, i torna a parlar de credibilitat. I per definir la T. Fonamental, a la 67 FR, la T. Fonamental (Pàg. 213 del Manual)

67. La teología fundamental, por su carácter propio de disciplina que tiene la misión de dar razón de la fe (cf. 1 Pe 3, 15), debe encargarse de justificar y explicitar la relación entre la fe y la reflexión filosófica. Ya el Concilio Vaticano I, recordando la enseñanza paulina (cf. Rm 1, 19-20), había llamado la atención sobre el hecho de que existen verdades cognoscibles naturalmente y, por consiguiente, filosóficamente. Su conocimiento constituye un presupuesto necesario para acoger la revelación de Dios. Al estudiar la Revelación y su credibilidad, junto con el correspondiente acto de fe, la teología fundamental debe mostrar cómo, a la luz de lo conocido por la fe, emergen algunas verdades que la razón ya posee en su camino autónomo de búsqueda. La Revelación les da pleno sentido, orientándolas hacia la riqueza del misterio revelado, en el cual encuentran su fin último. Piénsese, por ejemplo, en el conocimiento natural de Dios, en la posibilidad de discernir la revelación divina de otros fenómenos, en el reconocimiento de su credibilidad, en la aptitud del lenguaje humano para hablar de forma significativa y verdadera incluso de lo que supera toda experiencia humana. La razón es llevada por todas estas verdades a reconocer la existencia de una vía realmente propedéutica a la fe, que puede desembocar en la acogida de la Revelación, sin menoscabar en nada sus propios principios y su autonomía.

A partir del 1998 recuperem el concepte de credibilitat. Les 2 grans escoles:

La Gregoriana han mantingut la idea de la credibilitat En l’Alemanya, trobàvem dos dimensions: la veritativa i la del sentit.

Què volem dir, per tant, amb credibilitat?

La credibilitat es pot definir com a proposta de sentit total. No és una cosa purament interna, sinó que vol ser també un missatge públic. Una proposta de sentit teològica, històrica i antropològica. Per tant la credibilitat vol que cada tema d’estudi sigui una proposa de sentit teològic, històric i antropològic.

Credibilitat, en plata, vol dir que val la pena creure.

Elements nous per la comprensió de la credibilitat avui com una proposta de sentit De la pàgina 216 a 221 del Manual (no entra a examen) parlem dels elements nous per la comprensió de la credibilitat avui com una proposta de sentit. No només la teologia, sinó només la filosofia veuen la necessitat de trobar unes propostes filosòfiques de sentit. Per tant, la teologia no camina al marge de la filosofia del moment. Sinó que també la filosofia es planteja la qüestió pel sentit de la vida.

Estem assistint a un nou auge de la retòrica. El gran creador d’aquesta disciplina va ser Joan Lluis Vives. La importancia de la retórica conlleva la recuperación del lenguaje como símbolo, como analogía y como hipérbole, visto no ya como irracional sino como más capaz de expresar la profundidad de la experiencia humana.

Un altre aspecte a tenir present a la necessitat de fer una proposta a partir d’una argumentació racional sensata (pragmàtica transcendental). Destaquem en aquest context a K. Apel (pàg. 218 Manual). La proposta ha de tenir sentit, es a dir, ha de tenir elements de racionalitat.

Un altre aspecte clau és el tema de l’acció comunicativa. J. Habermas destaca la dimensió comunicativa. La persona humana no és només cap, no és només cos, sinó que es també una dimensió comunicativa gratuïta (diàleg, amistat, amor, servei, compromís...). Ratzinguer afirma que Déu no només està en els espais de



comunicació sinó que la sustenta. Hanna Aren destaca en l’antropologia humana la seva dimensió comunicativa. Gadamer, el gran hermeneuta, que posa de relleu el mètode per trobar la veritat (la seva obra Verdad y Método).

També cal destacar el tema de la rellevància. Una cosa interessa si es rellevant. La rellevància com un aspecte que cada cop té més importància. La rellevància és mostrar allò que pot interessar més.

En tot cas ha de ser una proposta que ha de ser verificativa. Una cosa és verdadera si es pot verificar. Aquí cal destacar l’autor J. Ferrater Mora, que afirma que la funció verificativa és una de les característiques més excel·lents de l’epistemologia moderna.

La darrera dimensió que cita el manual és que ha de ser una proposta que es pugui verificar en la pràctica. Aquí cal destacar a grans autors dels EEUU. Aquest autors en tant que americans, volen ser pràctics. Posen una serie de criteris perquè pugui ser pràctica: que sigui plausible per atracció; la coherència interna; la fidelitat a les formes pròpies de la comunitat; la capacitat simbòlica; l’adequació a l’experiència global de la persona; la validesa del diàleg amb els altres.

El tema d’aquesta reflexió era ubicar millor el tema de la credibilitat. La credibilitat és una proposta de sentit que té 3 dimensions (Pàg. 221 i ss del Manual):

La dimensió teològica: partim de la fe de l’Església i en aquest sentit la teologia Fonamental i la Dogmàtica (en el sentit de que parteix de la fe de l’Església –dogmes) són iguals. Ambdues disciplines queden recollides en la teologia sistemàtica.

Dimensió històrica.

Dimensió antropològica.

El que és específic de la teologia fonamental és la dimensió històrica i l’antropològica. A FR 14 JP II ens dóna l’eix que acabem d’explicar: “la Revelación introduce en nuestra historia una verdad universal y última que induce a la mente del hombre a no pararse nunca; más bien la empuja a ampliar continuamente el campo del propio saber hasta que no se dé cuenta de que no ha realizado todo lo que podía, sin descuidar nada”.

La FR 15 explica la importància de la dimensió teològica: “La Revelación cristiana es la verdadera estrella que orienta al hombre que avanza entre los condicionamientos de la mentalidad inmanentista y las estrecheces de una lógica tecnocrática; es la última posibilidad que Dios ofrece para encontrar en plenitud el proyecto originario de amor iniciado con la creación. El hombre deseoso de conocer lo verdadero, si aún es capaz de mirar más allá de sí mismo y de levantar la mirada por encima de los propios proyectos, recibe la posibilidad de recuperar la relación auténtica con su vida, siguiendo el camino de la verdad.” Afirma doncs que la revelació és la veritable estrella que orienta a l’home.

La revelació pot ser estrella (llum) també per als no creients. Això ho posa de relleu Rosenzweig en la seva obra La estrella de la Redenció.

Estem acabant el tema de la credibilitat en el marc del procés creient, de l’acte de creure. La credibilitat com a proposta de sentit teològica, històrica i antropològica, seguint FR 14.

Entrem ara en la dimensió històrica i antropològica. A partir de la teologia, passem a la instància història i antropològica. Això és lo específic de la Tª Fonamental que a més a més de la dimensió teològica, té també present la històrica i l’antropològica. La filosofia



de la història és una disciplina recent que comença fonamentalment amb la il·lustració que s’inicia la pregunta pel sentit de la història. Què vol dir que la revelació, que la PdD es dóna en la història? Com hem d’entendre la història?

Sant Agustí mirava la història amb esperança (la historia com ascendent, un crescendo vers la plenitud), mentre que per Vica amb una concepció més greco-romana amb una visió circular de què tot torna, tot es repeteix. Pels cristians no només recordem, sinó que fem memòria (fer present els fets succeïts). És un record que es fa present. Es fa present allò que és recorda. Per això el temps pel cristianisme té un valor salvador. Perquè el temps és condició humana. L’única forma que una revelació l’home pot entendre és la seva dimensió històrica, la revelació es dóna en la història. No és un pensament, o una idea, sinó que és una revelació que es dóna al si de les nostres vides, en la nostra història. La dimensió històrica és constitutiva.

Quan diem història, tècnicament que volem dir? Hegel serà el primer que fa una diferenciació a tres nivells (Filosofia de la Historia). La forma originaria (el que va succeir), la forma reflexiva (que és la que normalment ens narra la història que parteix dels fets en brut), la forma filosòfica (situar aquell esdeveniment en un context global. Una cosa és explicar l’èxode com a part de l’alliberament del poble d’Israel i no veure-ho com un fet aïllat).

Aquesta distinció de Hegel s’ha convertit en el món científic de les ciències socials com el mètode de classificar la història. Hegel dirà que la història sempre la tenim molt lligada a l’aspecte reflexiva i filosòfica. Dirà també que la preocupació per l’originari (exactament què va passar) és modern, és il·lustrat. La preocupació pel que va passar exactament és una novetat de la modernitat i del positivisme científic. En aquest context es demanarà descobrir què és el que veritablement va passar.

Avui entenem històric en aquest sentit. Afirmem que una cosa és històrica si és el que realment va passar. Però cal tenir present que en els textos bíblics, en el moment en què es van escriure no tenien com a eix fonamentador la forma originaria, sinó més ve la forma reflexiva i filosòfica.

Sorgeix doncs la qüestió sobre si unes narracions filosòfiques i reflexives ens poden ajudar a donar una explicació de la forma originaria. Cal explicar a la gent que els textos bíblics van ser escrits i són textos per a la vida i que, per tant, es van escriure en forma reflexiva i forma filosòfica, però sense cap voluntat d’enganyar. La Bíblia no té un sentit principal biogràfic o històric en el sentit originari. En aquell moment no tenien preocupacions pel que exactament va passar. Ell estaven més centrats en allò que la història ens ensenya. Dimensió d’ensenyament que es centra en els elements fonamentals i no en els aspectes concrets.

La pregunta de veritat és la pregunta sobre: Què va dir Jesús?. Aquesta qüestió va ser abordada inicialment per Pius XII al 1943 amb l’encíclica Divino Aflante Spiritu, que permet les traduccions a les llengües vernacles. Comencen a sortir traduccions. Més endavant, al CV II als anys 60 sorgeix el debat sobre quin tipus d’història narra la vida. Però també ens recorda que per llegir la Bíblia s’han de tenir presents els gèneres literaris (poesia, carta, exhortació, etc). Això ho respon l’Església a la DV 19 que aborda la qüestió de la historicitat dels textos evangèlics [Entra sempre a Examen]:



“La Santa Madre Iglesia firme y constantemente ha creído y cree que los cuatro referidos Evangelios, cuya historicidad afirma sin vacilar, comunican fielmente lo que Jesús Hijo de Dios, viviendo entre los hombres, hizo y enseñó realmente para la salvación de ellos, hasta el día que fue levantado al cielo. Los Apóstoles, ciertamente, después de la ascensión del Señor, predicaron a sus oyentes lo que El había dicho y obrado, con aquella crecida inteligencia de que ellos gozaban, amaestrados por los acontecimientos gloriosos de Cristo y por la luz del Espíritu de verdad. Los autores sagrados escribieron los cuatro Evangelios escogiendo algunas cosas de las muchas que ya se trasmitían de palabra o por escrito, sintetizando otras, o explicándolas atendiendo a la condición de las Iglesias, reteniendo por fin la forma de proclamación de manera que siempre nos comunicaban la verdad sincera acerca de Jesús. Escribieron, pues, sacándolo ya de su memoria o recuerdos, ya del testimonio de quienes "desde el principio fueron testigos oculares y ministros de la palabra" para que conozcamos "la verdad" de las palabras que nos enseñan (cf. Lc., 1,2-4).”

A les pàgines 373 a 340 el Manual fa un anàlisi del text DV 19. Que ara exposem de forma més resumida. Aquest document serveix molt per catequesi per entendre el sentit històric dels Evangelis.

Podem afirmar la historicitat dels Evangelis a 3 nivells:

1. El que Jesús va fer, ensenyar i parlar fins a l’Ascensió: les paraules i les obres de Jesús. El Evangeli reflecteix fidelment el que Jesús va fer fins a la seva ascensió.

2. Els Apòstols van transmetre el que JC va parlar, ensenyar i fer però amb un plus d’intel·ligència. Es a dir, van explicar el parlar i el fer de Jesús amb la més plena intel·ligència que els va donar la Pasqua i l’Esperit Sant. Els Apòstols estan il·luminats per la Pasqua i l’Esperit Sant quan expliquen a Jesús. És a dir, ho expliquen amb un sentit més profund. Experiències que en un principi no havien entès, prenen sentit a la llum de la Pasqua i de l’Esperit Sant. La novetat del primer anunci és que un home ha vençut la mort.

3. Els evangelistes que fan 4 coses:

a. Selecció en funció del Kerigma i de la comunitat a la qual es dirigien.

b. Síntesi . Per exemple en l’Evangeli de Mateu, el seu autor és molt aficionat als discursos i per això es parla del 5 grans discursos. Lluc està molt més centrat en el camí vers Jerusalem. I Marc està molt centrat en Jesús i en els seus fets, va a lo fonamental.

c. L’adaptació . Per exemple el fet de les benaurances o la resurrecció de Llàtzer que s’adapten a la comunitat.

d. En forma de proclamació . És a dir, tot en forma kerigmàtica. Els Evangelis no estan redactats per a ser llegits, sinó per a ser escoltats. No són per llegir-los, sinó per a ser escoltats. Té aquest aspecte de proclamació, és a dir, amb una forma que vol suscitar la resposta en l’oient. Ha de ser una lectura interpel·ladora. No estem llegint en públic, sinó proclamant, en un sentit teatral positiu.

Aquests 4 punts es concreten en un punt de síntesi que marca la forma com s’han dut a terme els 4 punts anteriors. Tot ho han fet per transmetre la veritat i



les dades sinceres sobre Jesús. No diu doncs històrica, sino que afirma que el que s’ha escrit és veritat i és sincer. Per tant va encontra d’una lectura fonamentalista i literalista. No sabem quines van ser les paraules exactes però si el que ens va voler dir i això que va voler dir sí que es veritat i sincer. DV afirma que l’Escriptura s’ha de llegir en l’Església i seguint la seva tradició. La Bíblia es troba dins de la tradició de l’Església, per tant no estem en una linea (com els protestants) de sola Scriptura. Sinó per nosaltres és la Bíblia en la tradició de l’Església. És un llibre nascut en la transmissió de la tradició eclesial iniciada per via oral en Jesús, els Apòstols i la concreció escrita que s’ha fet en els textos del NT. Lo primer que neix després de Jesús és la comunitat eclesial que va fent memòria de JC i poc a poc va anar escrivint-ho. A mesura que va creient l’Església s’escriu la Bíblia i el que fa que un text sigui canònic o no ho diu el discerniment al sí de l’Església que verifica si el text es troba i respecta la tradició de l’Església. El problema dels apòcrifs és que fan veure com si JC fos Déu que es fa passar per home. Però en canvi la tradició de l’Església sempre ha reconegut que era veritablement Déu i home.

La paraula Veritat ens recorda un text que vam estudiar l’any passat: DV 11 ens parla de la Inspiració. És el número en el que el CV II afirma que vol dir que la Bíblia ens inspirada. El tema de la inspiració és un tema modern, que es planteja a partir de la Il·lustració. Abans ningú discutia que la Biblia era sagrada. Luter l’únic que havia discutit era que potser alguns llibres no serien canònics. Al Concili de Florència, 1459, és el primer Concili que reconeix formalment el Cànon. Finalment el Concili de Trento, contra Luter, afirmarà els llibres que formen part del Cànon. L’Església discerneix en el sí de la seva tradició quins llibres han de ser canònics.

A partir del s. XVIII i principis del XIX es comencen a trobar els apòcrifs en biblioteques i es van publicant. A nivell pràctic l’Església els va marginar perquè veia que respectessin la tradició.

El tema de la inspiració es posarà en crisi a partir de la Il·lustració, abans ningú ho havia posat en qüestió. Es posa en qüestió amb Kant i d’altres autors que parlen de la religió en els límits de la raó. Llavors es posa en qüestió perquè aquests llibres i no altres. I al s. XIX és comença a desenvolupar la teologia de la inspiració. El CV I (1870) serà el primer que parli de la inspiració tot responent a l’objecció de si val la pena llegir aquest llibres i perquè uns són Paraula de Déu i altres no. És el primer que formula el tema de la inspiració: Spiritu Sancto inspirante conscripti Deum habent autorem. Escrits conjuntament sota la inspiració de l’Esperit Sant tenen a Déu per autor.

La inspiració vol dir que tenen a Déu com a autor, sota la inspiració de l’Esperit Sant. És l’ES que els ha inspirat, els ha donat el seu alé. Tenen a Déu per autor perquè l’Esperit Sant els ha inspirat. I en tant que inspirat, s’afirma que no hi ha error. Podem trobar més informació a la pàgina 593.

Llavors sorgeixen diverses qüestions com la relativa a què passa amb el Gn. Lleó XIII plantejar la relació entre Déu i l’autor material. Estableix els 3 passos per entendre la inspiració: Déu influeix en l’enteniment de l’autor, mou la seva voluntat i contribueix en la redacció.



Pius XII a la Divino Afflante Spiritu (1943) afirma que cal tenir en compte els gèneres literaris.

Arribem al CV II (1965), on la DV repeteix el que diu el CV I i precisa una qüestió. Formula l’aspecte positiu i diu que no hi ha error perquè en ells hi ha la veritat que Déu va voler consignar per la nostra salvació (nostrae salutis causa). Per tant no hi ha error perquè és la veritat per a la nostra salvació. Per tant en la Bíblia no haig de buscar dades històrica, sinó que el fonamental de la Bíblia és que el seu contingut ens porta a la salvació. Per tant és Paraula de Déu i no paraula sobre Déu. És a dir que allò només ho pot dir Déu perquè toca la nostra salvació. Ens diu allò que només Déu pot fer, que és salvar-nos. Té un missatge que només Déu pot dir i fer. A més de conèixer la seva dimensió històrica, hem de fer sobretot la seva lectura creient, és una Paraula viva i eficaç.

L’Església llegeix l’AT com a camí per entendre el NT.

Estem acabant el tema de la credibilitat en el marc del procés creient, de l’acte de creure. La credibilitat com a proposta de sentit teològica, històrica i antropològica, seguint FR 14.

L’exegesi actual vol estudiar a partir dels textos evangèlics, què és el que veritablement Jesús va dir. Això és el que vol fer la recerca moderna i actual. A partir dels Evangelis podem arribar a la història original de Jesus. Quins criteris d’historicitat podem aplicar? Podem trobar criteris d’historicitat, d’autenticitat que ens demostrin que eren originals de Jesús? Avui s’admet que termes com Abbà o Amen segurament serien paraules de Jesús.

(11-11-10)Seguim en el tema de la credibilitat com a proposta de sentit. Ens vam dedicar la classe anterior al tema de la història. Vam veure també DV 19 que parla sobre la historicitat i DV 11 que ens parla de la inspiració en el sentit de veritat per a la salvació.

Ferrater mora, filòsof agnòstic, té un llibre Quatre visions de la historia universal, on recull a S. Agustí, Vico, Voltaire i Hegel. Ell presenta que tota història té una dimensió filosòfica. Ell es posa en el tercer nivell de Hegel. Per Agustí la Història és camí d’esperança, per Vico (renaixement) és repetició, per Voltaire (racionalista) lo fonamental de la història és intervenir, finalment per Hegel proposa una visió idealista afirmant que la història del món és el judici del món. Ferrater afirma que sempre hi ha una certa visó històrica, no hi ha mai objectivitat.

Von Balthasar va publicar Teologia de la Historia. Escriu abans del CVII, reconeixent com la teologia recupera el tema de la història. Fins aquell moment la història havia estat quelcom circumstancial. Balthasar recorda que la teologia de la història és fa a partir de l’encarnació. Déu és va fer home en un temps concret. Per tant la història és un element constitutiu de la revelació. Reacciona contra la filosofia existencialista reconeixent que hi ha un esdevenir històric. És quan forja el concepte d’història des del punt de vista cristià. Hi ha un esdeveniment que és fonamental en la nostra història, és un absolut, i aquest és el fet de l’encarnació (una vegada per sempre). Per tant no és la pura evolució sense cap punt de referència absolut (Hegel). Forja el concepte de Crist com “l’universal, concret i personal”. La revelació cristiana té un punt de referència que és Jesucrist.



El perill de la història és oblidar que hi ha punts de referència absolut, per no caure en el relativisme, com si Crist va ser important, però això ja ha passat o es pot tornar a donar. (Pàg. 223 del Manual).

Quan plantegem la història ho fem tenir present els tres nivells de Hegel. Per tant l’important es arribar a determinar els criteris d’autenticitat. ¿Sabent que l’Evangeli no té un sentit historicista, podem arribar a afirmar la seva historicitat?

La historia de la salvació és metahistòrica no es pot veure amb els ulls, sinó que amb el temps es va llegint amb els ulls.

Gadamer aborda en un dels seus llibres el mètode per arribar a la veritat. És qüestiona sobre quin mètode per arribar a la veritat. Ell forja la fórmula: un dels mètodes per arribar a la veritat no és només l’exegesi, sinó que cal veure com aquest esdeveniment s’ha viscut durant el temps (estudiar els seus efectes). Veure com una realitat, un escrit ha sigut comprés al llarg dels anys. Per tant cal estudiar els efectes, es a dir, com han sigut viscuts i aplicats.

A FR 14 i els documents que va fer el Papa en torn de l’any 2000, en què subratlla que pel cristià la història és decisiva i ajuda en la comprensió de la veritat. La revelació introdueix en la història un punt que l’home no pot oblidar mai.

Pel que fa a la instància o dimensió antropològica, va en el sentit de què la credibilitat a d’interpel·lar a l’home i la dona concretes. Una persona que és històrica (que va en camí i en recerca); que és indigent (que és necessitada, tot creient sinó és pobre no serà creient, la fe és signe de pobresa perquè un sap que no ho pot tot per ell mateix) –com anunciar l’Evangeli que pressuposa una situació d’indigència en l’esperit en un context de persones que viuen en un gran benestar material, com fer gana a un que no té gana (bienaventurados los que piden el Espíritu de Dios como los pobres piden limosna); i que camina vers el futur, que vegi que val la pena lluitar pel futur.

Això vol dir que en qualsevol tema hem de tenir present les 3 dimensions:

- Teologia: Ex: Déu és Pare / L’Esglesia- Historia: com Déu s’ha revelat pare en la historia; / La dimensió històrica de

l’Església.- Antropologia: Que vol dir per tu, per a mí, per al món que Déu sigui Pare / Com és

l’Església per a tu.

Per tant, quan ens referim a la credibilitat s’analitza com això que ens ve donat pot ser creïble, com això és raonable, té sentit, és històric i afecta a la persona, dona sentit a la seva existència i dóna resposta a les seves qüestions més profundes. La credibilitat com proposta de sentit teològic, històric i antropològic. Per tant podem parlar de la revelació com una proposta creïble.

4ª TESI- L’ETERN ENTRA EN EL TEMPS (FR12): L’UNIVERSAL CONCRET COM A CATEGORIA FONAMENTAL DE LA REVELACIÓ



Que vol dir l’universal concret com a categoria fonamental de la revelació?

Té a veure amb la qüestió dels universals de la filosofia medieval. Cal veure en els universals, per contra al nominalisme. Al s. XI hi ha la gran polèmica del universals. La problemàtica era si existien idees universals (home, taula, etc). Els medievals consideraven que nomes existien els concrets. Serà Avicena (274 del Manual) qui fa una triple formulació dels universals:

- Avicena dirà que hi ha conceptes (idees) universals són abans que la realitat (universalia ante rem). Això és platònic, jo tinc la idea de la taula i quan la veig, veiem que es realitza concretament la idea. Per tant les idees universals són previes a la realitat. L’idealisme dirà que només hi ha en un principi les idees clares i distintes.

- Però també hi ha les universalia post rem. A partir de veure moltes taules faig la idea de taula. Per tant els universals no seria anterior sinó posterior, per tant l’universal seria un pur nom que no existeix com a tal, sinó que només existeixen els concrets: Nominalisme.

- Universalia in re concreta. Els universals en (dins) la realitat concreta. Això és el que fa Aristòtil i Sant Tomàs d’Aquino. Afirmen que la idea no és abans ni després, sinó que en cada cosa (taula) que veig hi ha inserida impresa la idea (de taula). D’aquí sortirà el concepte de l’universale, concretum, personale Jesucrist (Balthasar). Balthasar afirma que en concret i personal de Jesucrist hi ha Déu. En la història de Jesús de Natzaret concreta i personal s’hi fa present Déu universal.

És possible que en la cara humana de JC hi hagi l’absolut (Déu)? Aquest és el gran desafiament de la fe cristiana. No creiem que la història és un pur desenvolupament de fets, sinó que creiem que en la nostra història hi ha un moment absolut que marca tota la nostra història. El concepte filosòfic de Déu és l’absolut, no és un punt més.

En la FR 12, JP II afirma que: (a) l’etern entra en el temps; (b) El tot s’amaga en la part. Així la part, un home de Natzaret és el tot; (c) Déu assumeix el rostre de l’home.

El que aquesta tesi vol és mostra la plausibilitat d’aquesta afirmació de la FR 12. És possible en la història un punt de referència absolut. Per tant hi ha moments privilegiats en la història, com és el cas de l’AT que és també un universal-concret. També reconeixem que l’Església és sagrament de l’universal-concret. El gran misteri és que l’etern hagi entrat en el temps. L’etern entra en el temps, volem dir que l’etern es fa present, es deixa veure en el temps. Com és possible que l’absolut sigui història? Com pot ser que Déu s’hagi manifestat en una persona? El que costa molt d’acceptar i entendre és que Déu s’hagi encarnat. La gran qüestió és l’encarnació. El tema de Déu o dels profetes no costa tant, el que a Hegel li trencarà el cap és el fet de poder acceptar que Déu s’ha encarnat, s’ha fet home en JC. És paradoxal l’anorreament de Déu. Com pot ser que Déu es faci home en un lloc concret?

Hem de justificar 3 grans qüestions:

- Per què hi ha una història (economia - planificació) de la revelació?



- Per què Déu s’ha fet home? Sant Anselm de Canterbury serà el primer que es planteja a fons aquesta qüestió.

- Per què l’Església és sagrament universal de salvació? Per què ni hi ha un telèfon directe? Per què haig de passar pel raser de l’Església?

A la pàg. 275, Lessing al 1777, professor de teologia fonamental alemany, fa tot un text per anar posant en qüestió això de l’universal – concret. Rahner i el Papa encara cercaran donar resposta a l’atac furibund de Lessing que afirmava que les veritats històriques són contingents, afirma que tota la història és contingent. Com pot ser que una persona contingent sigui absolut? Lessing dirà que a partir del contingent (la historia és contingent) no puc arribar a l’absolut. Tot és relatiu, per tant no hi ha absolut. El que hem de defensar és que creure en l’absolut no és un absurd, que és precisament raonable. És tant raonable creure en un absolut com no creure.

El Torralba té un llibret petit sobre els mestres de la sospita.

Això genera dificultats en el context del diàleg religiós. El cristianisme és religió de la història. En canvi el budisme i l’hinduisme no són religions de la història. En canvi el cristianisme sí que té una referència en la història, com els jueus i els musulmans.

Com és que una idea universal pot ser també concreta? Com aquesta idea universal es pot manifestar en el concret? FR 11 i 12 formulen que la història és el lloc on es pot manifestar l’acció de Déu.

A partir de la pàg. 274 es recull tot el tema. El primer que parlarà del Universale-Concretum és Nicolàs de Cusa (s. XV). És el primer que diu això de la religió cristiana sabem més el que no és que el que és. La idea de docta ignorància. Sap fins allà on sap. Ell afirma la coincidència de coses oposades. La millor forma d’expressar els fets cristians és expressar les coses a partir de la coincidència de coses oposades. En Jesús hi ha la coincidència de coses oposades: en un únic Jo hi ha la dimensió universal i la dimensió concreta. És doncs parlar de la paradoxa. JC, que Déu es faci home concret en un lloc i un espai concret és la paradoxa de les paradoxes.

Des de la teologia és vol donar resposta amb les tesis d’Avicena i amb les tesis de Nicolas de Cusa. Això xoca amb el relativisme actual que no creu en la presència d’idees universals. En canvi nosaltres afirmem que el nostre fonament està en Déu que es fa present en JC. En la postmodernitat como no hi ha absoluts, impossibilita un llenguatge sobre Déu. Nosaltres creiem que hi ha una donació real i absoluta de Déu en el poble d’Israel i en JC.

Per això FR 12 dirà que l’etern entra en el temps:

La encarnación del Hijo de Dios permite ver realizada la síntesis definitiva que la mente humana, partiendo de sí misma, ni tan siquiera hubiera podido imaginar: el Eterno entra en el tiempo, el Todo se esconde en la parte y Dios asume el rostro del hombre. La verdad expresada en la revelación de Cristo no puede encerrarse en un restringido ámbito territorial y cultural, sino que se abre a todo hombre y mujer que quiera acogerla como palabra definitivamente válida para dar sentido a la existencia. Ahora todos tienen en Cristo acceso al Padre; en efecto, con su muerte y resurrección, Él ha dado la vida divina que el primer Adán había rechazado (cf. Rm 5, 12-15). Con esta Revelación se ofrece al hombre la verdad última sobre su propia vida y sobre el destino de la historia: « Realmente, el misterio del hombre sólo se esclarece en el misterio del Verbo encarnado », afirma la Constitución Gaudium et spes.12 Fuera de esta perspectiva, el misterio de la existencia personal resulta un enigma


http://www.vatican.va/edocs/ESL0036/__P3.HTM#$C


insoluble. ¿Dónde podría el hombre buscar la respuesta a las cuestiones dramáticas como el dolor, el sufrimiento de los inocentes y la muerte, sino no en la luz que brota del misterio de la pasión, muerte y resurrección de Cristo?

Això que creiem no és absurd. En aquesta perspectiva sorgeix els temes de Cristologia de la unicitat o universalitat de Jesús. Absolut entès com a punt de referència.

A partir d’aquí surten 3 preguntes que ens porten a tractar 3 nivells de l’universale concretum:

1. Per què hi ha una economia (historia) de la salvació?

Però perquè la salvació s’ha fet en el marc de la història i no s’ha donat directament en un dia. Per què ha volgut anar-se revelant al poble d’Israel i després a JC? Com es que Déu va trigar tant? Com és que hi ha una història de salvació?

No podem demostrar la revelació, el màxim que podem veure és la seva conveniència. Com és que Déu ha volgut revelar-se d’aquesta manera.

Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. 9 Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres 10 per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist (recuperar com a cap a Jesucrist) totes les coses, tant les del cel com les de la terra.

El punt de partença és la Carta als Efesis 1, 3-10. Déu ens ha fet conèixer el seu designi secret. Hi ha un designi salvador que s’havia de complir en la plenitud dels temps. Afirma doncs que hi ha un moment de plenitud dels temps (Tertulià dirà que no estavem preparats i va caldre aquesta preparació).

La finalitat d’aquest designe de salvació és la recapitulació en Crist. El sentit és que tot tingui com a cap a Jesucrist. Com a cap que doni sentit a tota la creació. Per tant JC ha vingut per tenir un cap que doni sentit a tota la creació. Ell és el que guia, el que condueix, etc.

Instaurare omnia in Christo (traducció de la Vulgata). La nova vulgata la tradueix com a Recapitolare omnia in Cristo. Aquesta seria la finalitat de la revelació. Per tant hi ha una economia de la salvació per a fer possible la recapitulació de tot en Crist. Aquest text l’empraran els Pares de l’Esglesia (Ignasi d’Antioquia, San Ireneu). Ser cristià és fer que el món tingui a Jesucrist com a Cap, es a dir, com a guia, com a fonament. Cap en el sentit de punt de referència, de guia, d’orientador de la nostra vida. Que tot el que fem tingui com a punt de referència a Crist.

LG 3 afirma instaurare omnia in Cristo. També a GS tres vegades surt aquest text parlant sobre quin és el sentit de la revelació, de posar a Crist com a recapitulació, d’unir en Crist i com a guia de les nostres vides.



Cal afegir la importància que el temps té pels cristians. El temps per la fe cristiana no és circumstancial, sinó que té una dimensió de espai on té lloc la revelació. Des d’un punt de vista de la teologia cristiana, quin valor té la teologia cristiana?

Pel cristianisme el temps té una importància fonamental (11 FR) perquè la revelació es realitza en el temps. La revelació no és una escolta ahistòrica i atemporal. La història no és purament circular o repetitiva (concepció grega), en canvi la concepció judeo-cristiana és una concepció que va creixent.

o La concepció històrica jueva té moments de memorial. Es a dir, aquesta concepció, de fer present els moments recordats. Fem present allò que es va esdevenir en aquell moment passat. És fer present el fet recordat. Es a dir en aquell moment rebem tot el do de Déu, té plena eficàcia allò que es viu. Estem presents i fem present avui el darrer sopar (no el repetim) sinó que el fem present.

o L’únic que sabem és que passi el que passi (no sabem el que passarà aquesta tarda) aquesta història acabarà bé. Estem en bones mans, passi el que passi. La fe cristiana sap que la mort, de la manera que sigui, la vida el dura que sigui, estem en mans d’un pare. Déu és un bon pare. Els jueus no poden dir a Déu pare. Estem en les bones mans del pare. Passi el que passi en la nostra vida, sabem que acabarà bé. La Pasqua és la gran resposta al fi de la vida. No ressuscita qualsevol, sinó només el Fill i el que l’estima i el segueix amb les seves limitacions en la vida. Si un és honest en el seguiment de JC.

o La revelació manifesta l’interès de Déu i el seu amor per l’home. Déu vol que el coneguem més íntimament. La revelació no hi ha suficient amb un coneixement racional, sinó que hi ha un constant interés de Déu perquè el coneguem, estimem i el seguim. JC és el mediador (com Mahoma i Mosisés) però a diferència d’ells és també la plenitud. Per S. Tomàs la revelació aporta tres coses:

Fa més fàcil el coneixement de Déu. Rapidesa De conèixer el Déu cert. Certesa Déu accessible a tothom. Facilitat d’accés a tothom.

Cal fer teologia dirà S. Tomàs perquè així hi ha un accés més àgil i ràpid a Déu, a la veritable concepció de Déu, i que permeti l’accés a tothom. Conèixer d’una manera més assequible, concreta i certa de Déu. Aquest és el plus cristià. La plenitud del coneixement de Déu només el tenim en JC.

GS 22: Només en el misteri del verb encarnat troba la veritable llum el misteri de l’home. Sense JC no coneixem plenament el misteri de la persona humana. Sense la revelació manifestada en JC difícilment sabríem els misteris de l’home. No estem demostrar més, sinó que estem mostrant la credibilitat.

Déu podria haver vingut abans, però el problema és que no estàvem preparats. Tot l’AT és un preparatio Envangelica. S. Agustí afirma que l’Església



existeix des d’Abel. Des que hi ha un just en la comunitat ja hi havia l’Església. L’Església ja estava fundada en el primer just, abans de la vinguda de JC.

2. Sant Anselm es pregunta per què Déu s’ha fet home? Quina conveniència hi ha?

a. En el Credo (a. IV) s’afirma que es va fer home per la nostra salvació.b. El punt de partença bíblic. La vida de Jesús mostra un servei radical als

altres o dit amb altres paraules la proexistència (existència pels altres). Aquí és important el text de la institució de l’Eucaristia (Lc 22,19): El meu cós entregat per vosaltres.

i. El Deuteroisaies preveu el Messies en tant que servent de Yahvé, servent dels altres: morir per tot el poble.

c. La resposta teològica de Sant Anselm és que Déu s’ha fet home per salvar-nos. Per poder fer possible la salvació.

d. Sant Tomàs dirà que és també la dimensió salvífica.e. Duns Scoto: a partir de Col i Ef diu Déu es va fer home perquè vol

compartir l’amor. Perquè vol que hi hagi gent que estimi conjuntament amb ell.

f. Per tant la gràcia no només salva, sana i cura, sinó que també eleva, es adir, deífica, dona força.

La fe porta curar (injustícia, pecat,...) i potencia –elevar- (les coses bones, allò que és sà, esperançat).

3. La solidaritat: Què vol dir que Jesús és home? En la seva encarnació Jesús es va unir a tots els homes, es va fer veritablement home. Per això en JC tots som germans. Això faculta el perdó. El perdó és absolutament i exclusivament judeo-cristià. Ens demana a estimar a tots per igual, amics i enemics. La fraternitat només pot funcionar a partir del perdó. La gran novetat de la fraternitat cristiana és el perdó. Crist com a cap que ens fa a tots germans. El perdó cristià és el de la amnistia (que estripa els antecedents). En estricta observança cristiana es jutge el pecat però no el pecador.

4. La qüestió del pluralisme religiós . La qüestió recent sobre les diverses religions. Es parla de pluralisme religiós en la societat. Davant d’aquesta situació es planteja com proposar a JC. La Comissió Teològica Internacional (CTI) parla de 3 formes de pluralisme religiós (LG 16 i GS 22):

a. Exclusivisme – eclesiocentrisme

És una postura clàssica que actualment no es dona en el món catòlic. Es dóna en algunes sectes cristianes fonamentalistes. Vol fer referència a que fora de l’Església no hi ha salvació. K. Barth, teòleg protestant, era exclusivista.

b. Inclusivisme – cristocentrisme



El CV II subratllarà aquesta postura. Vol dir que tot lo bo i verdader que hi ha en el món té una referència implícita o explícita a JC. JC està present en totes aquelles persones de bona voluntat que no el coneixen. (LG 16 i GS 22).

La fe cristiana reconeix que JC és el centre i no pot renunciar a això. La fe cristiana no pot renunciar a JC. Justí parla de semina verbi, l’ES repartiria aquestes llavors per tot el món.

c. Pluralisme - teocentrisme

Aquesta és la nova actual en el món. Hi ha moltes religions, i per tant, l’important no és JC sinó que és Déu. Accepta JC és acceptar que en la història hi ha un absolut. Es per tant la dificultat actual d’acceptar que l’universal i l’absolut es pugui fer present en el particular i concret de JC.

Déu és tant gran que no pot cabre en cap home, per tant més enllà de JC hi ha d’haver altres experiències de Déu (Panikker). Nosaltres afirmem que JC és el Fill de Déu encarnat. Creiem que en JC hi ha la unió entre la persona del verb i la naturalesa divina de Déu (unió hipostàtica). JC és veritable Déu i veritable home. És precisament la tesis del universale-concretum que ens ajuda a donar una resposta a aquesta afirmació de Panikker.

No podem renunciar a la centralitat de JC en el nostre diàleg amb al pluralisme religiós. No podem caure en perdre JC per la bona fe. JC és absolut en el sentit de decisiu, de centre des del qual edifiquem, en el sentit del nostre cap i guia.

En JC hi ha la plenitud, i això s’explica a partir del universale-concretum. Això justifica la preponderància de JC. JC no és un Mahoma o Moisès més. Sinó que en Ell trobem la plenitud. L’universale-concretum explica la supremacia de JC. Creiem que el tot s’ha encarnat en un home. L’etern s’ha fet finit. El tot s’ha fet part.

La fe és seguir JC, no és tenir idees de JC. El problema del budisme i de l’hinduisme és que no donen valor a la història. Amb els musulmans i jueus es diferencia que no som la religió del llibre, nosaltres seguim a JC i per tant no seguim només un llibre.

S’ha de parlar de la universalitat de JC, no en el sentit de dominant, sinó en la perspectiva del màxim que es pot fer. I per tant no es pot negar la figura de JC com a plenitud. DV 2 afirma a JC com a mediador (també Mahoma i Moisès ho són) i plenitud (aquest és l’element particular que afegeix JC). Plenitud vol dir caràcter definitiu.

JC és únic i universal dirà Dominus Iesus (2002). Nosaltres no podem renunciar a aquesta fe en què JC és mediador i plenitud, és únic i universal. Hem de respectar les altres religions però no podem renunciar a afirmar que conèixer JC és conèixer la plenitud.



A Verbum Domini, el Papa Benet XVI recorda varies vegades la manera com s’ha de llegir la Bíblia segons DV 12:

Qualsevol text s’ha de llegir en la globalitat de la Bíblia. La Tradició viva de l’Església (Pares, Concilis, etc.).

L’Esperit ens ajuda a rellegir el textos en l’evolució de l’Església. Analogia de la fe: tota afirmació de la Bíblia s’ha de llegir

en coherència amb la fe de l’Església.

“Y como la Sagrada Escritura hay que leerla e interpretarla con el mismo Espíritu con que se escribió para sacar el sentido exacto de los textos sagrados, hay que atender no menos diligentemente al contenido y a la unidad de toda la Sagrada Escritura, teniendo en cuanta la Tradición viva de toda la Iglesia y la analogía de la fe. Es deber de los exegetas trabajar según estas reglas para entender y exponer totalmente el sentido de la Sagrada Escritura, para que, como en un estudio previo, vaya madurando el juicio de la Iglesia. Por que todo lo que se refiere a la interpretación de la Sagrada Escritura, está sometido en última instancia a la Iglesia, que tiene el mandato y el ministerio divino de conservar y de interpretar la palabra de Dios.” (DV 12)

El lloc originari de la Lectura de la Bíblia és a l’Esglesia i el lloc més específic és a la celebració litúrgica.

Finalment s’ha de llegir LG 16 que fa referència als no cristians. Afirma que tothom qui busca està en camí de salvació. Parla de diverses categories de no cristians:

Jueus: “En primer lugar, aquel pueblo que recibió los testamentos y las promesas y del que Cristo nació según la carne (cf. Rm 9,4-5). Por causa de los padres es un pueblo amadísimo en razón de la elección, pues Dios no se arrepiente de sus dones y de su vocación (cf. Rm 11, 28-29).”

Musulmans, en tant que reconeixen Déu creador i adoren el Déu únic i misericordiós: “Pero el designio de salvación abarca también a los que reconocen al Creador, entre los cuales están en primer lugar los musulmanes, que, confesando adherirse a la fe de Abraham, adoran con nosotros a un Dios único, misericordioso, que juzgará a los hombres en el día postrero”

Els qui cerquen Déu. Els qui creuen entre ombres i cerquen Déu desconegut. Tothom qui busca Déu encara que no en siguin conscient. Els qui no coneixent l’Evangeli i l’Església sense culpa seva, cerquen Déu amb sinceritat de cor i amb l’ajut de la gràcia: “Pues quienes, ignorando sin culpa el Evangelio de Cristo y su Iglesia, buscan, no obstante, a Dios con un corazón sincero y se esfuerzan, bajo el influjo de la gracia, en cumplir con obras su voluntad, conocida mediante el juicio de la conciencia, pueden conseguir la salvación eterna”.

Els qui no cerquen Déu però porten una vida recta: “Y la divina Providencia tampoco niega los auxilios necesarios para la salvación a quienes sin culpa no han llegado todavía a un conocimiento expreso de Dios y se esfuerzan en llevar una vida recta, no sin la gracia de Dios. Cuanto hay de bueno y verdadero entre ellos, la Iglesia lo juzga como una preparación del Evangelio [34] y otorgado por quien ilumina a todos los hombres para que al fin tengan la vida”.


http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html#_ftn34


LG 17 fa referència a què vol dir ser cristià. L’Església i tot cristià treballen perquè tot el bé que hi ha en els homes no sols no es perdi, sinó que és guareixi, s’enalteixi i es perfeccioni. La feina del cristià és potenciar les coses bones, curar el que hi hagi de dolent, i elevar-les per portar-les a la plenitud. Que allà on estic que puc fer per curar el que hi ha de dolent i potenciar tot allò que hi ha de bo per conduir a les persones a la plenitud. Això és el que l’Església entén per evangelitzar.

“Predicando el Evangelio, la Iglesia atrae a los oyentes a la fe y a la confesión de la fe, los prepara al bautismo, los libra de la servidumbre del error y los incorpora a Cristo para que por la caridad crezcan en El hasta la plenitud. Con su trabajo consigue que todo lo bueno que se encuentra sembrado en el corazón y en la mente de los hombres y en los ritos y culturas de estos pueblos, no sólo no desaparezca, sino que se purifique, se eleve y perfeccione para la gloria de Dios, confusión del demonio y felicidad del hombre.” (...)Así, pues, la Iglesia ora y trabaja para que la totalidad del mundo se integre en el Pueblo de Dios, Cuerpo del Señor y templo del Espíritu Santo, y en Cristo, Cabeza de todos, se rinda al Creador universal y Padre todo honor y gloria.

5. Per què l’Església com a sagrament de l’Universal- Concret .

Per què no puc tenir un telèfon directe amb Déu. La qualificació sagramental de l’Església vol subratllar que no és una societat com les altres sinó que és signe d’una realitat més profunda. Sagrament entès com a signe sagrat d’una realitat més profunda.

La paraula sagrament vol donar una mirada més creient a l’Església. L’arrel de l’Església és comunitat sagramental de fe esperança i caritat. En el sentit de signe sagrat que comunica el do de Déu.

Hem de recuperar la realitat de l’Església com a misteri i no tant com a realitat sociològica. Cal llegir l’Església també amb els ulls de la fe.

LG 8 és el text més important per aquest punt. Ens explica què vol dir que l’Església sigui sagrament: afirma que l’Església és visible i invisible a la vegada. L’Església no és mitjancera, sinó que ho és només JC.

8. Cristo, el único Mediador, instituyó y mantiene continuamente en la tierra a su Iglesia santa, comunidad de fe, esperanza y caridad, como un todo visible [9], comunicando mediante ella la verdad y la gracia a todos. Mas la sociedad provista de sus órganos jerárquicos y el Cuerpo místico de Cristo, la asamblea visible y la comunidad espiritual, la Iglesia terrestre y la Iglesia enriquecida con los bienes celestiales, no deben ser consideradas como dos cosas distintas, sino que más bien forman una realidad compleja que está integrada de un elemento humano y otro divino [10]. Por eso se la compara, por una notable analogía, al misterio del Verbo encarnado, pues así como la naturaleza asumida sirve al Verbo divino como de instrumento vivo de salvación unido indisolublemente a El, de modo semejante la articulación social de la Iglesia sirve al Espíritu Santo, que la vivifica, para el acrecentamiento de su cuerpo (cf. Ef 4,16) [11].”

(…)

Pues mientras Cristo, «santo, inocente, inmaculado» (Hb 7,26), no conoció el pecado (cf. 2 Co 5,21), sino que vino únicamente a expiar los pecados del pueblo (cf. Hb 2,17), la Iglesia encierra en su propio seno a pecadores, y siendo al mismo tiempo santa y necesitada de purificación, avanza continuamente por la senda de la penitencia y de la renovación.






L’únic mitjancer és JC. L’important és allà on indica l’Església, és a dir, JC. L’important no és ella, sinó allò que indica. Es sagrament de JC, signe sagrat de JC.

Lo visible és la societat dotada d’organismes jeràrquics, i l’invisible és Crist. Explica de tres formes distintes (o comparacions) per mostrar com a l’Església hi ha dos nivells: el grup visible i el nivell espiritual.

No són dues realitats distintes, sinó que es tracta d’una única realitat complexa, perquè lliga lo terrenal amb l’espiritual, constituïda d’element humà i d’element diví.

L’Església s’assembla al misteri del Verb Encarnat amb una analogia considerable. La naturalesa humana és assumida pel Verb Diví com a òrgan de salvació. Aquesta naturalesa serveix al Verb per fer-se present fa 20 segles a Palestina. I això de la mateixa manera com L’estructura social de l’Església serveix a l’Esperit de Crist. La naturalesa humana va servir al Verb encarnat per manifestar-se fa 20 segles. Avui l’organització de l’Església serveix a l’Esperit Sant per manifestar-se.

Finalment cal recordar que tots estem en camí constant de purificació per la via de la penitència i de la renovació.

Per tant, podem parlar de l’Església com a Sagrament de l’universal concret, en el sentit de què la realitat social de l’Església està al servei de l’Esperit Sant, com la naturalesa humana va estar al servei del Verb de Déu per manifestar-se. O sigui que l’Esperit Sant és manifesta en la comunitat de l’Església, no només en la celebració dels sagraments, sinó també en un reunió de pregària, o una catequesi.

L’Esglesia és Santa en la mesura en que ofereix els dons sants de la Paraula i dels sagraments, però al seu si, els que la formem, som pecadors. Perquè l’Església és de caminants.

6. Qui és cristià en l’Església? Qui forma part de l’Església com a Poble de Déu?

Per respondre a aquesta qüestió tenim LG 13 (introducció), 14 (catòlics), 15 (cristians diferent de catòlics), 16 (no cristians), 17 (conclusió).

LG 13: Al nou poble de Déu tothom hi es cridat. Som un únic poble de Déu dintre de tots els pobles de la terra. Tothom està cridat al Poble de Déu.

13. Todos los hombres están llamados a formar parte del nuevo Pueblo de Dios. Por lo cual, este pueblo, sin dejar de ser uno y único, debe extenderse a todo el mundo y en todos los tiempos, para así cumplir el designio de la voluntad de Dios, quien en un principio creó una sola naturaleza humana, y a sus hijos, que estaban dispersos, determinó luego congregarlos (cf. Jn 11,52). Para esto envió Dios a su Hijo, a quien constituyó en heredero de todo (cf. Hb 1,2), para que sea Maestro, Rey y Sacerdote de todos, Cabeza del pueblo nuevo y universal de los hijos de Dios. Para esto, finalmente, envió Dios al Espíritu de su Hijo, Señor y Vivificador, quien es para toda la Iglesia y para todos y cada uno de los creyentes el principio de



asociación y unidad en la doctrina de los Apóstoles, en la mutua unión, en la fracción del pan y en las oraciones (cf. Hch 2,42 gr.).

Así, pues, el único Pueblo de Dios está presente en todas las razas de la tierra, pues de todas ellas reúne sus ciudadanos, y éstos lo son de un reino no terrestre, sino celestial. Todos los fieles dispersos por el orbe comunican con los demás en el Espíritu Santo, y así, «quien habita en Roma sabe que los de la India son miembros suyos» [23].(...) Este carácter de universalidad que distingue al Pueblo de Dios es un don del mismo Señor con el que la Iglesia católica tiende, eficaz y perpetuamente, a recapitular toda la humanidad, con todos sus bienes, bajo Cristo Cabeza, en la unidad de su Espíritu.

(…)

Todos los hombres son llamados a esta unidad católica del Pueblo de Dios, que simboliza y promueve paz universal, y a ella pertenecen o se ordenan de diversos modos, sea los fieles católicos, sea los demás creyentes en Cristo, sea también todos los hombres en general, por la gracia de Dios llamados a la salvación.

Tothom està cridat al Poble de Déu. Tothom està orientat de diverses maneres cap a aquest Poble de Déu.

LG 14: Explica com un és catòlic. Un ho és per 3 vincles: (a) el vincle del símbol de la fe (professió d’una mateixa fe catòlica); (b) que celebra els sagrament (víncul litúrgic); (c) comunió amb el ministeri pastoral (vinculum Ierarchichum). Vinculat a la comunitat per la fe, els sagraments i el ministeri pastoral (servei). Lligat a la fe, als sagraments i a la comunió jeràrquica (vers el servei). Fins aquí és la posició de San Robert Belarmí.

Hi havia el perill del fariseisme i per això el CV II posa dues observacions. Quan afegeix que (1) el cristià té també l’Esperit de Crist i (2) qui perseverant en la caritat pertany al si de l’Església no només amb el cós sinó també i sobretot amb el cor.

A esta sociedad de la Iglesia están incorporados plenamente quienes, poseyendo el Espíritu de Cristo, aceptan la totalidad de su organización y todos los medios de salvación establecidos en ella, y en su cuerpo visible están unidos con Cristo, el cual la rige mediante el Sumo Pontífice y los Obispos, por los vínculos de la profesión de fe, de los sacramentos, del gobierno y comunión eclesiástica. No se salva, sin embargo, aunque esté incorporado a la Iglesia, quien, no perseverando en la caridad, permanece en el seno de la Iglesia «en cuerpo», mas no «en corazón» [26]. Pero no olviden todos los hijos de la Iglesia que su excelente condición no deben atribuirla a los méritos propios, sino a una gracia singular de Cristo, a la que, si no responden con pensamiento, palabra y obra, lejos de salvarse, serán juzgados con mayor severidad [27].

Creiem que en l’Església catòlica tenim la plenitud i els mitjans plens de la salvació en JC. Els altres estan en camí. Per tant objectivament l’Església catòlica té els mitjans plens. I com a tals els seus membres serem jutjats amb més severitat. Ara bé, subjectivament cal tenir present que els que sense culpa i sense conèixer de Déu se salva.

LG 15: Els cristians no catòlics. La diferència és que tot i ser cristians no viuen nimantenen integrament els vincles apuntats a LG 14. El CV II discerneix això afirmant que hi ha dues condicions per a poder-se considerar Església. Es pot anomenar a Església només aquells qui tenen el sagrament de l’ordre i Eucaristia






en el sentit ple. Per això només es consideren Església als ortodoxes. Als altres grups se’ls anomena confessions. En els cas dels Anglicans se’ls anomena Co

La Iglesia se reconoce unida por muchas razones con quienes, estando bautizados, se honran con el nombre de cristianos, pero no profesan la fe en su totalidad o no guardan la unidad de comunión bajo el sucesor de Pedro. Pues hay muchos que honran la Sagrada Escritura como norma de fe y vida, muestran un sincero celo religioso, creen con amor en Dios Padre todopoderoso y en Cristo, Hijo de Dios Salvador [29]; están sellados con el bautismo, por el que se unen a Cristo, y además aceptan y reciben otros sacramentos en sus propias Iglesias o comunidades eclesiásticas. Muchos de entre ellos poseen el episcopado, celebran la sagrada Eucaristía y fomentan la piedad hacia la Virgen, Madre de Dios [30]. Añádase a esto la comunión de oraciones y otros beneficios espirituales, e incluso cierta verdadera unión en el Espíritu Santo, ya que El ejerce en ellos su virtud santificadora con los dones y gracias y a algunos de entre ellos los fortaleció hasta la efusión de la sangre. De esta forma, el Espíritu suscita en todos los discípulos de Cristo el deseo y la actividad para que todos estén pacíficamente unidos, del modo determinado por Cristo, en una grey y bujo un único Pastor [31]. Para conseguir esto, la Iglesia madre no cesa de orar, esperar y trabajar, y exhorta a sus hijos a la purificación y renovación, a fin de que la señal de Cristo resplandezca con más claridad sobre la faz de la Iglesia.

Els testimonis de Jehová es considera que no són cristians. El Consell Ecumènic de les Esglésies no els ha acceptat. Sobre tot perquè no consideren la divinitat de Jesucrist.

Si quan un es casa per l’Església ho fa pensant que ho fa perquè ho ha de fer i no ho fa amb una intenció personal plena i conscient, llavors aquest matrimoni és nul. La intenció és fonamental.

LG 16: Quan fa referència a Tots els homes i dones de bona voluntat vol significar el sentit de camí. Pues quienes, ignorando sin culpa el Evangelio de Cristo y su Iglesia, buscan, no obstante, a Dios con un corazón sincero y se esfuerzan, bajo el influjo de la gracia, en cumplir con obras su voluntad, conocida mediante el juicio de la conciencia, pueden conseguir la salvación eterna.

Per tant podem pensar en un esquema de cercles concèntrics, on el centre i la plenitud l’ocupa l’Església Catòlica. El criteri de salvació és el de buscar amb consciència recta.

Aquí es destaca la dimensió de comunió.

L’ambient postmodern i Nitzscheà porta a no buscar. Fins a quin punt els joves són conscients i responsables d’això.

LG 17: Abans de CV s’afirmava que els protestant evangelitzen i els catòlics sagramentalitzen. S’introdueix doncs la necessitat d’Evangelitzar en el món catòlic.

Este solemne mandato de Cristo de anunciar la verdad salvadora, la Iglesia lo recibió de los Apóstoles con orden de realizarlo hasta los confines de la tierra (cf. Hch 1,8). Por eso hace suyas las palabras del Apóstol: «¡Ay de mí si no evangelizare!» (1 Co 9,16), y sigue incesantemente enviando evangelizadores, mientras no estén plenamente establecidas las Iglesias recién fundadas y ellas, a su vez, continúen la obra evangelizadora. El Espíritu Santo la impulsa a cooperar para que se cumpla el designio de Dios, quien constituyó a Cristo principio de salvación para todo el mundo. Predicando el Evangelio, la Iglesia atrae a los oyentes a la fe y a la confesión de la fe, los prepara al bautismo, los libra de la servidumbre del error y los incorpora a Cristo para que por la caridad crezcan en El hasta la plenitud. Con su trabajo consigue que todo lo bueno que se encuentra sembrado en el corazón y en la mente de los hombres y en los ritos y culturas de estos pueblos, no sólo no desaparezca, sino






que se purifique, se eleve y perfeccione para la gloria de Dios, confusión del demonio y felicidad del hombre. La responsabilidad de diseminar la fe incumbe a todo discípulo de Cristo en su parte

El número 55 de Redemptoris Missio (RM):

55. El diálogo interreligioso forma parte de la misión evangelizadora de la Iglesia. Entendido como método y medio para un conocimiento y enriquecimiento recíproco, no está en contraposición con la misión ad gentes; es más, tiene vínculos especiales con ella y es una de sus expresiones. En efecto, esta misión tiene como destinatarios a los hombres que no conocen a Cristo y su Evangelio, y que en su gran mayoría pertenecen a otras religiones. Dios llama a sí a todas las gentes en Cristo, queriendo comunicarles la plenitud de su revelación y de su amor; y no deja de hacerse presente de muchas maneras, no sólo en cada individuo sino también en los pueblos mediante sus riquezas espirituales, cuya expresión principal y esencial son las religiones, aunque contengan « lagunas, insuficiencias y errores ». Todo ello ha sido subrayado ampliamente por el Concilio Vaticano II y por el Magisterio posterior, defendiendo siempre que la salvación viene de Cristo y que el diálogo no dispensa de la evangelización. A la luz de la economía de la salvación, la Iglesia no ve un contraste entre el anuncio de Cristo y el diálogo interreligioso; sin embargo siente la necesidad de compaginarlos en el ámbito de su misión ad gentes. En efecto, conviene que estos dos elementos mantengan su vinculación íntima y, al mismo tiempo, su distinción, por lo cual no deben ser confundidos, ni instrumentalizados, ni tampoco considerados equivalentes, como si fueran intercambiables.

Recientemente he escrito a los Obispos de Asia: « Aunque la Iglesia reconoce con gusto cuanto hay de verdadero y de santo en las tradiciones religiosas del Budismo, del Hinduismo y del Islam —reflejos de aquella verdad que ilumina a todos los hombres—, sigue en pie su deber y su determinación de proclamar sin titubeos a Jesucristo, que es "el camino, la verdad y la vida"... El hecho de que los seguidores de otras religiones puedan recibir la gracia de Dios y ser salvados por Cristo independientemente de los medios ordinarios que él ha establecido, no quita la llamada a la fe y al bautismo que Dios quiere para todos los pueblos ». En efecto, Cristo mismo, « al inculcar con palabras explícitas la necesidad de la fe y el bautismo... confirmó al mismo tiempo la necesidad de la Iglesia, en la que los hombres entran por el bautismo como por una puerta ». El diálogo debe ser conducido y llevado a término con la convicción de que la Iglesia es el camino ordinario de salvación y que sólo ella posee la plenitud de los medios de salvación.

Examen de les tesis 2, 3 i 4. La primera ja s’entén estudiada

Comentari a l’Exhortació Apostòlica Postsinodal de Benet XVI: “LA PARAULA DEL SENYOR” (VERBUM DOMINI)

A partir de la fotocopia que ens ha donat el professor en data 25 de novembre de 2010 i l’article del professor a Catalunya digital.

SEGONA PART DE L’ASSIGNATURA: PART SISTEMÀTICA



5ª TESI:Dels signes de la revelació del Vaticà I, a la perspectiva semiològica i sacramental del Vaticà II.

Quan sorgeix la teologia fonamental en el context de la Il·lustració, en mig d’aquest conflicte, un dels elements claus que utilitza la teologia són els signes de credibilitat. Es a dir, mostrar que és raonable, i com a raonable té signes de credibilitat (que la fan creïble). Per això cal donar a conèixer aquests signes de credibilitat.

Kant venia a dir que un podia arribar a Déu per la pura raó, afirmant que no caldria la revelació. El Vaticà I insisteix en què la revelació dóna a conèixer aspectes als quals no podem arribar amb la pròpia raó. Com es revelació de misteris sobrenaturals, no podem arribar per la sobre raó, sinó que ens cal la revelació. I creure pel testimoni de Déu. Kant, Hegel i els altres grans filòsofs de la Il·lustració (excepte Marx i els altres marxistes) eren creients i sorprenentment molt pietosos i fideistes, el qual xocava bastant amb la seva posició filosòfica racionalista. Kant parlarà de fe i raó com dues ales separada, on cada una va per la seva banda.

En canvi el catolicisme considera que la fe és coherent amb la raó. El que afirma la fe és coherent amb la raó i per tant aquesta té una funció en el procés creient. La funció de la raó és examinar filosòficament els anomenats signes de credibilitats per mostrar que és raonable i plausible creure.

Els signes de credibilitat que es posaran de relleu al segle XIX i al CV I: els miracles, les profecies i l’Església. Això porta a que la teologia fins al CVII es centrava sobretot en l’estudi dels miracles, de les profecies i en el signe Església com a continuació de JC. La TF del s. XIX parla molt poc directament de JC, parla dels seus miracles, però no parla de la seva vida. Aquesta no era la seva preocupació, ja que aquesta es centrava en mostrar que el que havia dit Jesús i els seus signes eren sobrenaturals. Serà el CV II el que tornarà a emfatitzar en el cristocentrisme.

H. U. Balthasar en la seva obra la Teologia de la Historia, afirma que ens hem de tornar més cristocèntrics. I la DV 2 dirà que JC és el mediador i la plenitud de la revelació. Aquí tenim la clau cristològica, hi trobem el gran cristocentrisme del CV II, on Crist és el centre que porta al Pare. Per tant el CV II destaca el caràcter més Cristocèntric de la revelació. Aquest cristocentrisme s’inicia amb Pau VI i continua amb la resta dels Papes.

Per tant, el signe de credibilitat és Crist en l’Església. Aquesta afirmació subratlla el contingut de DV 2 (Crist mediador i plenitud) i LG 1 (que afirma que l’Església és sagrament en Crist, és signe sagrat de Crist en el món). No es pot doncs deslligar Crist de l’Església. Com pot ser que amb un Concili tant eclesial, ens trobem que la realitat social de l’apreciació de l’Església és avui dia tant negativa. L’Esglesia és primerament un sagrament, com un misteri (LG parla de Misterium Ecclesia) i no pas com un club o associació. Abans del CV II el dret canònic parlava de societat perfecta. Més endavant es va començar a parlar de cós místic de Crist. I és en aquest darrer sentit que el CV II s’ha anat posicionant, com a misteri i sagrament.

LG 4 afirma que l’Església és una realitat complexa perquè comparteix elements humans i elements divins. L’Església també com a Mare que ens va ensenyant al seu fill JC. Coneixem JC gràcies a l’acompanyament eclesial (família, parròquia, etc).



El gran signe de la credibilitat és la persona de Jesucrist. JC com a gran signe de credibilitat. Verbum Domini (DV) parla de la Cristologia de la Paraula, es a dir, que la Paraula sempre té una referència a JC. JC és la síntesi de la Paraula. El Papa actual vol centrar lo substantiu de la fe en JC. L’Església com a signe de JC. En moments de menys creença el que cal és anar a lo principal i lo central, i aquest centre el tenim en JC; per tant el que hem de fer és anunciar a JC.

Les primeres comunitats es batejaven i es reunien per conèixer qui era i que feia JC. Amb el baptisme decidien canviar de vida i el model (camí) a seguir en aquesta nova vida és JC, i per això es feia necessari coneixer-lo i estimar-lo.

El CV I té una perspectiva de signe. El signe no és provatiu, sinó que és indicatiu. El signe indica, tu el pot seguir o no. No demostra, però si que mostra. Com a signe, interpel·la la llibertat, es a dir, un pot dir que sí o dir que no. L’Església és sagrament de JC. La realitat humana de l’Església com a signe de JC.

L’Església en Crist és signe o instrument de Déu (de JC). Hi ha doncs ocasions en les que la nostra conducta fa que l’Església, les nostres comunitats no siguin signe (sinó contrasigne) de JC.

Per tant, el CV II va posant de relleu el cristocentrisme i la dimensió significativa i sagramental de l’Església.

6ª TESI: MEMORIA IESU: LA HISTÒRIA DE JESÚS DE NAZARET

Hem de partir del text DV 19 sobre la historicitat dels Evangelis. Parla de les 3 etapes: Crist (el que va fer i va ensenyar), Apòstols (fets i paraules de Jesús però amb un plus d’intel·ligència a la llum dels fets viscuts a la Pasqua –resurrecció- i la rebuda de l’Esperit Sant –Pentecosta-) i Evangelistes (que van seleccionar, sintetitzar, posar en forma de predicació, adaptació, per transmetre lo vertader i sincer de Jesús –això vol dir que els Evangelis reflecteixen lo vertader i sincer). La inspiració dels textos sagrats fa referència a la veritat per a la nostra salvació. Els Evangelis recullen lo vertader i sincer que Jesús va voler transmetre i no tant l’element històric. El primer document cristià no són els Evangelis, sinó que és l’Església. Per tant el primer que existeix és una mini professió de fe.

19. La Santa Madre Iglesia firme y constantemente ha creído y cree que los cuatro referidos Evangelios, cuya historicidad afirma sin vacilar, comunican fielmente lo que Jesús Hijo de Dios, viviendo entre los hombres, hizo y enseñó realmente para la salvación de ellos, hasta el día que fue levantado al cielo. Los Apóstoles, ciertamente, después de la ascensión del Señor, predicaron a sus oyentes lo que El había dicho y obrado, con aquella crecida inteligencia de que ellos gozaban, amaestrados por los acontecimientos gloriosos de Cristo y por la luz del Espíritu de verdad. Los autores sagrados escribieron los cuatro Evangelios escogiendo algunas cosas de las muchas que ya se trasmitían de palabra o por escrito, sintetizando otras, o explicándolas atendiendo a la condición de las Iglesias, reteniendo por fin la forma de proclamación de manera que siempre nos comunicaban la verdad sincera acerca de Jesús. Escribieron, pues, sacándolo ya de su memoria o recuerdos, ya del testimonio de quienes "desde el principio fueron testigos oculares y ministros de la palabra" para que conozcamos "la verdad" de las palabras que nos enseñan (cf. Lc., 1,2-4).

Partint d’aquest planteig, la qüestió clau que es planteja a partir de la Il·lustració és la relativa a la historicitat dels Evangelis (abans no s’havia posat mai en qüestió) i també la



historicitat de diversos fets i paraules de Jesús. La Bíblia no és un llibre d’història, sinó com a llibre de fe. La Bíblia està plena de fe.

A finals del s. XVIII i principis del XIX amb la Il·lustració es comença a dir (Reimarus, Lessing, etc) que una cosa és el que diu el dogma i una altra cosa és la narració dels Evangelis. I això portarà a la Old Quest o First Quest, es a dir, a la primera recerca del Jesús històric. Es van escriure unes vides de Jesús molt pietoses.

Hi ha doncs una primera etapa (1778 al 1906) coneguda com a First Quest que subratlla la necessitt de tornar al NT i deixar de banda la dogmàtica. Posa de relleu l’oposició entre el Jesús històric i el dogma cristològic. És un moment en que es fan moltíssimes vides de Jesús.

A partir del 1906, es dona una segona etapa de no recerca o No Quest. Rudolph Bultmann, convida a deixar de banda el Jesús històric, afirmant que el que importa és el missatge de Jesús i cal deixar de banda el tema històric, perquè els evangelis no tenen validesa com a relat històric. El que importa és el com i nega totalment el tema de la historicitat com a innecessari. Ell és un fideista. Només cal estar atents al seu missatge, perquè la base de la fe no és la seva història sinó el seu missatge. Això té el risc de caure en un isme, el seu problema es que ideologitza el cristianisme i l’aparta del cristocentrisme.

Bultmann afirma que no s’ha de fer recerca perquè l’important no és la història sinó la fe. Ell era un creien molt pietós. L’important per ell és el missatge de Jesús. Això porta al risc de considerar al cristianisme com un isme més, com una altra ideologia.

Al 1953, surt un deixeble espavilat (Ernst Kasemann i J. Jeremias) que fa un discurs contra el seu mestre. Amb ell comença la tercera etapa coneguda com a New Quest. Ell es pregunta sobre la raó de ser els textos evangèlics. I llavors perquè l’Església antiga va escriure els Evangelis?

En aquesta tercera etapa s’aborda la qüestió de ¿quin criteri podem tenir per arribar al Jesús històric? ¿Quin criteri hi ha per passar de l’Evangeli a Jesús? Els Evangelis volen portar lo vertader i sincer sobre Jesús. La pregunta és: ¿Tenim criteris?

El criteri fonamental serà el de dissimilitud (o desemejanza): es pot considerar amb més garanties de veracitat un fet o una paraula diferent de la tradició d’aquest moment. Posa de relleu . Alguns exemples que posen de relleu la novetat de Jesús:

o el cas de les dones i la resurrecció. Si ho haguessin pogut preparar al seu gust no haguessin posat a les dones perquè en aquell moment no eren fidedignes.

o El mateix passa amb el terme Abba que no apareix en cap moment de l’AT. Per tant això és una invenció de Jesús que per la seva singularitat i oposició a la cultura del moment (en aquell moment a Déu no se’l podia anomenar i el seu nom no es podia pronunciar) demostra la seva veracitat.

o Jesús fa al revés i Ell és l’únic rabí conegut que sigui Ell qui escull al deixeble.

o Solia començar a parlar repetint dues vegades Amén, Amén (Escolta, Escolta o us ho ben asseguro). La seva és una manera de parlar única.

o La manera com parla dels pobres. o La novetat del perdó.o La novetat de l’amor als enemics, de pregar per ells, de posar l’altre galta.



o No esperaven la resurrecció d’una persona sola. En l’AT es parlava sempre d’una resurrecció col·lectiva. Mateu subratlla que amb Jesús comença una nova vida (Mt 27, 50 i ss):

Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va expirar. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix; la terra tremolà, les roques s'esberlaren; els sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar. Sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s'aparegueren a molts. El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien: --És veritat: aquest era Fill de Déu. També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu.

En aquesta etapa de la New Quest trobem com es posa en pràctica aquest criteri que ajuda a descobrir allò de nou i d’autèntic que hi ha de Jesús. Per tant, en aquesta etapa es posa de relleu que es pot arribar al Jesús històric, amb criteris científics del moment. Una novetat que si s’ho haguessin inventat no ho podrien haver fet així.

Ara fa pocs anys ha començat una nova etapa que es coneix com a Third Quest que comença a partir del 1985, però que es difon a partir del 2000. Una etapa molt més divulgativa, molt més polèmica, va més enllà de l’ambient intel·lectual d’Alemanya. Aquesta etapa la inicien americans. Podem trobar més informació a la pàg. 370 i ss del Manual. Hi ha dues grans tendències:

La més radical, que s’ha donat més a conèixer i que es coneix amb el nom de Jesus Seminar. Diverses professors de diverses universitats van començar a fer uns seminaris d’alguns dies sobre Jesús. En aquesta tendència més radical hi ha fonamentalment protestants i alguns catòlics.

El llibre més famós és Five Gospels. Aquest llibre (2 volums) proposa acceptar els evangelis apòcrifs com a fon històrica de Jesús. L’evangeli apòcrif més considerat seria el de Tomàs (que és un recull de paraules de Jesús). És un evangeli gnòstic (del s. III) i no el coneixíem ja que els Pares de l’Església no en fan referència. Fa uns menysteniment del cós, és molt espiritualista i rebutja el cós, la dona. Proposa la fe com a forma de coneixement i no tant com a seguiment de Jesús. No parla de la mort i resurrecció de Jesus. Proposa doncs una visió ahistòrica. Per tant usen els evangelis canònics com si es tractés d’una visió antiga. Consideren que cal donar als apòcrifs el mateix valor que als canònics.

Un altre aspecte a destacar del llibre és la qüestió del judaisme de Jesús. Afirmen que el criteri de dissimilitud posa de relleu el de nou que va aportar Jesús. Però no s’ha d’oblidar que Jesús era jueu i per tant, no cal apartar amb tot l’element que de jueu té Jesús. La dissimilitud portaria a deixar de banda totes les característiques jueves de Jesús. Ex: no es pot negar que el darrer sopar de Jesús és el sopar pasqual jueu i per tant ha de ser considerat com històric. Aquest és l’element més salvable del que proposa aquest grup.



El tercer gran tema que aborda el llibre és una visió secularista. Afirmen que el món no té una visió divina. Mirar a Jesús com un gran líder, un gran mestre, un gran filòsof. La seva és per tant una visió secularista de Jesús.

En la seva metodologia són positivistes. Tenen una visió molt positivista de la religió. Plantegen un sistema de vots per decidir si un text és veraç o no.

Els fundadors d’aquest moviment són Funk i Crossan (de tradició catòlica, destraler).

La tendència moderada de la Third Quest subratlla sobre tot el tema del judaisme de Jesús. És una crítica al criteri de la dissimilitud pel que fa a les omissions que provoca al judaisme de Jesús que aquest criteri tendeix a no considerar per no suposar cap novetat.

J.P. Meier, un dels autors més representatius d’aquesta tendència, que parla de Jesús com un jueu marginal. Aquesta referència marginal ha donat lloc a molts comentaris. La gent no sabia ben bé de què i com vivia Jesús. Aquesta idea li ve de veure als indigents del carrer que no saps ben bé de què i com vivien.

El més important de Meier és la famosa distinció que fa entre el Jesús real i el Jesús històric. La persona real és molt més del que es pot conèixer històricament d’ella. Afirma que hem de ser humils en la recerca, perquè aquesta recerca ens pot donar alguns signes, però que mai ens podrà portar al Jesús real.

Un altre autor important és G. Theissen (luterà) un dels més experts en el tema del Jesús històric. Ell és el que ha elaborat més un criteri addicional al de dissimilitud, que tingui en compte el judaisme de Jesús. Aquest és el criteri de plausibilitat històrica: perquè sigui plausible cal trobar una idea reguladora (plausible en què?). La idea reguladora de Jesús és la creu. Des d’un punt de vista històric, el que és indubtable és la creu de Jesús. Tot el que justifiqui el camí cap a la creu. Es plausible tot el que digui el que Jesús va fer i va dir i que el va portar a la mort a la creu.

Theissen acaba el seu llibre afirmant que quan estudiem el Jesús històric es com si anéssim a veure la Sagrada Família, podem veure i analitzar molts detalls, sinó que el fonamental és que la Sagrada Família és un lloc per a la pregària. Per tant, el mateix s’ha d’aplicar als Evangelis, els Evangelis son per resar, mediació per a la pregària.

Un altre autor és Sanders (anglicà). És el primer que planteja el tema del judaisme de Jesús. Escriu Jesús i el judaisme. On destaca totes les coses judaiques de Jesús. Ajuda a entendre a Jesús com aquell qui vol portar a la plenitud el judaisme. Jesús no va deixar mai de ser jueu. Atenció que Jesús era molt jueu.

Tenim un altre anglicà. S’ha fet famós per afirmar que ens trobem a la tercera recerca. Finalment tenim al nostre degà Armand Puig amb el seu llibre traduït a 5 llengües: Jesus de Natzaret un perfil biogràfic.

El llibre del Papa sobre Jesús de Nazaret vol fer front a aquest conflictes existents i sobre tot per deixar de relleu que no es pot obviar que els Evangelis estan escrits també a nivell



teològic. Per tant no podem quedar-nos en el nivell històrico-crític. No ens quedem en lo purament històric, perquè els evangelis acaben en una dimensió de fe i teològica.

A partir de tot el que hem exposat, la teologia catòlica ha de centrar-se en els criteris següents (pàg. 352 Manual), un principal i altre dos derivats:

Criteri de plausibilitat històrica i Criteri de coherència de Jesús: tot el que vagi a favor i justifiqui la crucifixió de Jesús seria veraç. (Pàg. 372 i ss).

Criteri de dissimilitud, si bé no és el més important, continua tenint un valor complementari al criteri anterior.

El criteri de testimoni múltiple: si una cosa es troba en tots els textos evangèlics, podem afirmar que té plausibilitat. És històric allò que té més fonts autònomes.

Aquests criteris acceptats a nivell científic volen donar allò de mínim que des d’una perspectiva històrico - crítica és pot dir de Jesús. Una cosa és el Jesús històric i una altra és la del Jesús real.

Farem una petita vida de Jesús amb el seu ordre. Al llibre fa referència a 11 dades centrals de la persona de Jesús (a partir de la pàgina 372 del llibre) des del punt de vista teòric – crític, no des de la fe. Es a dir el que un creient pot dir de Jesús a partir dels criteris historico-crítics. Des d’aquest punt de vista, l’element més important és la creu. El Crist crucificat és indubtable.

1. La primera dada històrica de Jesús és la de Nazaret. Jesús va ser conegut com el Natzarè no es diu que era belemita. De Nazaret pot sortir alguna cosa (Jo 1,46). Nazaret era una zona pagana. Israel amb la ruptura de Samaria. Galilea és una zona molt de frontera i per això era anomenada Galilea dels pagans (Mt 4,13-16).

2. El fet del baptisme és doncs indubtable des del punt de vista històric. Mc 1,7. Mt 3,11 afegeix al text de Marc el diàleg entre el Baptista i Jesús. Hi ha un diàleg que malgrat el Baptista bategi, és inferior a Jesús el Messies (Mt, una versió una mica més tardana, vol respondre a aquesta objecció). Amb Lc s’afegeix que tothom estava expectant i es preguntaven si no era Joan el Messies esperat. Al text de Lc no es diu qui va batejar Jesús. Lc vol clarificar que Joan és l’últim profeta i Jesús és el primer del Regne de Déu. L’important és que va ser batejat i va parlar Déu. Joan afegeix el text de aquests és l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món. Aquest és el text de Joan al inici del baptisme. És una estructura narrativa típicament jueva. El baptisme era una experiència de pregària intensa amb les Escriptures. En la pregària partien de la Paraula de Déu. Lc és l’únic que diu que Jesús pregava en el moment del baptisme. Explica als grecs que la pregària es fa a partir de la Sagrada Escriptura. La pregària parteix de l’escolta de la Paraula de Déu. El fet del baptisme és doncs indubtable des del punt de vista històric. Per tant el baptisme de Jesús no és un invent i el fet que es bategés no suposa que fos inferior a Joan el Baptista. Les diferents redaccions tracten d’aclarir aquest fet del baptisme de Jesús per Joan.

3. Jesús com a proclamador del Regne de Déu. El centre de la predicació de Jesús és el Regne de Déu. És la bona noticia. Aquesta dimensió de Regne de Déu i la restauració d’aquest Regne. Sempre s’ha d’interpretar la Bíblia en el sentit del regne



davídic que tot i fer de les seves va mantenir la unitat del Regne. La famosa teocràcia davídica: unitat de poble, temple i rei. La idea de que el Messies (Rei). Jesús posa dues notes a aquesta categoria de Regne:

a. El Rei que és Déu i que també és Jesús, aquest rei no és dèspota sinó que és un bon pare, un Abbà. La novetat és que aquest rei no és com els reis civils, sinó que es porta com un bon pare.

b. Per Jesús el Regne de Déu té uns preferits: els pobres i els marginats. Opció preferencial pels pobres i els marginats. S’ha de fer un esforç més perquè estan al marge de la vida normal. L’opció cristiana no és una opció filantròpica. Sinó que es fer possible a tota la fraternitat en la participació del Regne de Déu.

c. És la visió del ja però encara no. En un inici, després de la mort de Jesús és pensaven que el Regne de Déu ja arribava en la seva plenitud. I és poc a poc que va veient que no arriba instantàniament. L’Església és el sagrament del Regne de Déu, l’Església està en funció del Regne de Déu. El Regne és present avui misteriosament en l’Església, en els sagraments i en l’acció de l’Esperit Sant.

4. Jesús parla amb Déu d’una forma familiar i propera. Sempre diu a Déu Pare estimat. El terme abbà era l’expressió que emprava tot infant al seu pare o la seva mare (mama o papa estimat). Perquè Jesús ens acosta a Déu. A Déu ningú l’ha vis mai, és Jesús qui ens ho ha revelat. Per això la gran novetat de l’Encarnació com a revelació de Déu. En la cara humana de Jesús de Nazaret veiem a Déu (Jn 1,18). És amb Jesús que es revela el Pare. Per això Jesús no parla amb Déu com un personatge llunyà, sinó que reconeix que darrera del misteri hi ha un bon Pare. La novetat cristiana és que passi el que passi estem en bones mans (això és el que vol dir que Déu és Pare). No hi cap pregària a l’AT en la que es digui a Déu com a Pare (Abbà). Jesús predica una fraternitat seria (no pas una selecció d’amistats). Una fraternitat que implica estimar fins i tot els enemics.

5. Jesús és el primer cas en què el Rabí és qui escull els deixebles i no pas al revés com era habitual fins aquell moment. No es pot negar històricament el fet que Jesús tingués 12 apòstols per tal que el coneguessin i fossin després els seus testimonis. Els 12 vol dir que Jesús vol construir el nou poble de Déu que es trobi arrelat en els 12. Al judici final els 12 s’asseuran al tron per jutjar. És el poble de Déu per excel·lència. Els Apòstols eren més que bisbes, eren fundadors d’Esglésies, eren itinerants.

6. Jesús era taumaturg. Es a dir, que feia miracles. Pàg. 303 a 323 del Manual. El CV II és molt auster en el tema dels miracles. En el Decret Dignatis Humanae (DiH). A DiH 11 afirma el sentit dels miracles. El miracle no vol exercir coerció: 11. Dios llama ciertamente a los hombres a servirle en espíritu y en verdad, y por eso éstos quedan obligados en conciencia, pero no coaccionados. Miracle vol dir digne d’admiració. En el NT es parla dels signes de Jesús (semeia), la paraula miracle és la traducció llatina. Jesús fa una salvació de tota la persona. La salvació que vol portar Jesús és la salvació d’ànima i cós. El primer que formula una definició de miracle serà Spinoza (pàg. 311 Manual). El miracle com trencament de les lleis de la naturalesa, afirma Spinoza que això seria un escàndol ja que Déu no pot trencar les lleis que ell ha creat. Tenim 3 dimensions del miracle:



a. Sentit ontològic , en tant que trencament amb les lleis de la naturalesa. Trencament, una cosa inesperada. Aquest és el sentit que es demana per a les beatificacions i santificacions (es mira el miracle ontològic). Ontològic és també el miracle de la resurrecció. Llegint Sant Tomàs diu que el miracle és fora de l’ordre de la naturalesa (però no vol dir contra la naturalesa). S. Tomàs afirma que és més enllà de la naturalesa, però no vol dir que sigui contra. És una cosa que esta fora del que esperes. (Una persona deshauciada que és guarida). Això subratllà el caràcter totalment de l’acció de Déu.

b. Sentit psicològic . Aquesta comprensió dels miracles ve de Sant Agustí. Aquesta comprensió afirma que el miracle és quis quid insolitum, vel supra spem vel facultatem apparet. Qualsevol cosa insòlita que apareix per sobre i més enllà del que esperava. Ex: he trobat una persona que no m’esperava; és veure en determinades coses l’element providencial. Sant Agustí dirà insòlit per referir-se a providencial (no només una coincidència). És la visió més pròpia del tarannà bíblic. Aquest és més el concepte Bíblic (AT) del miracle. Psicològic en el sentit de que t’interpel·la.

c. Sentit semiològic . Aquesta és la comprensió de M. Blondel. Cal que el miracle sigui signe, en el sentit d’interpel·lació. El miracle no és només ontològic i psicològic, sinó que el miracle ha de tenir sempre la dimensió de signe. Es a dir que mostra però no demostra. En el sentit que orienta cap a Déu. El miracle ha de ser signe, ha de ser interpel·lador. A la pàgina 314 del Manual trobem més informació. El miracle ha de ser interpretat. El semiològic, doncs, ens important per als altres dos sentits.

Com actua Déu en el món. El professor parla de 4 formes:

La primera forma d’acció bàsica és la creació: creatio ex nihilo –creació a partir del no res-.

La segona forma és la conservació del món: creatio continua –actuant d’una manera indirecta a través de les causes segones, entre les quals estem nosaltres.

Déu actua a través de causes instrumentals (es a dir, fent servir el llapis o la ploma que fan el que Ell diu). Trobem el tema dels miracles i dels sagraments. L’Èxode és una causa instrumental per alliberar el poble de Déu.

L’acció alliberadora de Déu sense cap mediació. El gran miracle és la resurrecció.

La revelació no és una cosa més en la història del món. L’acció de Déu es manifesta en els fets inesperats en el context de la dimensió dialogal amb Déu. Converteix la història en història de la salvació.

A la pàgina del 315 del Manual trobem una ampliació sobre la teologia del Miracle.

7. La relació crítica amb el temple

Tots els especialistes ens alerten d’aquesta reacció crítica (Mc 11). Aquesta és la causa immediata per l’acusació de JC. Seria el punt més neuràlgic que el porta a la mort.

8. Jesús va fer un sopar de comiat

És una dada que la tenim als sinòptics i a Pau. Sabem que hi ha dos grans tradicions:



Mc i Mt:

Lc i Pau (1Cor 11,23-26)

Lluc és l’únic que explicita els motius, que és el darrer sopar fins a la trobada final. Després venen les paraules sobre la institució de l’Església.

Mt i Mc parlen de la sang de l’aliança, mentre Lc i Pau es fa referència a la sang de la nova aliança. Es creu que Mc i Mt van més als Jueus, i en canvi Lc i Pau van a no jueus. Jeremies parla a 31,31 de l’aliança del cor.

La clau de l’AT és l’aliança del Sinaí i l’Èxode, però aquesta Aliança es va anar aigualint. Però hi ha una etapa de reforma iniciada per Jeremies que és coneix com a reforma deuteronismista. Això ve a significar una segona lectura de la Llei en la clau del profeta Jeremies i Ezequiel que es fa a partir d’una nova mirada amb el cor reformat. Tornen a llegir la Llei en clau interior gracies a Jeremies. Afirmen que la llei no és únicament complir sinó que cal també una dimensió interior. Cal tenir present que gran part de l’AT s’escriu en l’exili i es des de l’exili que s’escriu l’èxode. Escriuen perquè tenen por de desaparèixer.

Mc i Mt subratllen aquesta Aliança, mentre Lc i Pau parlen d’una nova aliança. Lc i Pau parlen a no jueus que n’estan farts d’ells i per això parlarien d’una nova aliança.

Per Platò el cos és la presó de l’ànima. Això influirà molt en una visió cristiana negativa del cós. Pels jueus no hi ha una visió negativa, el cós vol dir el jo (Soma). Jesús, abans de la Pasqua, fa un memorial. El Sant Sopar és el memorial que es va fer abans de la seva mort. I és un memorial que es pugui fer fàcilment, un memorial de la quotidianitat.

El que encara no està clar és el dia. Jn parla d’un dimarts i la tradició parla de dijous. Els franciscans defensen la teoria de què Jesús hauria participat en dos o tres sopars.

No tothom està d’acord que seria el sopar pasqual, sí que seria en el context pasqual. És estrany que no es parli de l’anyell ni de les herbes amargues. El papa Benet fa dos anys, va dir que l’anyell pasqual sí que surt i és Jesús.

El que sí podem dir és que es tracta d’una escena de comiat en el context pasqual.

El primer credo jueu era Dt 26, 5 i ss. Històricament és el text més antic.

‘Mis antepasados fueron un pequeño grupo de arameos errantes, que emigraron a Egipto y se quedaron a vivir allí, convirtiéndose después en una nación grande, poderosa y numerosa. 6 Pero los egipcios nos maltrataron, nos oprimieron y nos hicieron sufrir cruel esclavitud. 7 Entonces pedimos al Señor y Dios de nuestros padres que nos ayudara, y él escuchó nuestras súplicas, y vio la miseria, los trabajos y la opresión de que éramos víctimas; 8 desplegó su gran poder y, en medio de un gran terror y de acontecimientos extraordinarios, nos sacó de Egipto, 9 nos trajo a este lugar y nos dio esta tierra donde la leche y la miel corren como el agua. 10 Por eso traigo ahora los primeros frutos de la tierra que el Señor me ha dado.’

L’Eucaristia és el memorial, es a dir, fer present els moments recordats. El pa recorda el mannà del desert.



9. La crucifixió com a rei dels jueus. Pels primers cristians no va ser fàcil predicar aquesta creu que era escàndol i bogeria. Això només ho trobem als Evangelis, sinó també al Talmud del jueus (redactat al final del s. I, es descriuen les pràctiques concretes de pietat), també parlen Flavi Josef, Tàcit. Es molt clar que la causa de la seva mort en tant que s’ha fet passar per Messies.

Tot el que pugui justificar la mort de Jesús en creu podrà ser considerat com a històric. El que encara no està clar qui va ser el culpable de la mort. La interpretació tradicional parta dels jueus com a causants de la mort. Ara bé, investigacions recents posen de relleu que qui podia condemnar a mort eren només els romans. En Jesús hi ha un doble procés el jueu i el romà. Hi ha qui diu que els únics que podien executar la sentència van ser els romans. Joan no veu la passió com a drama sinó com a manifestació del Fill de Déu que ve a salvar.

El diàleg amb Pilat, posa de relleu el motiu de la mort de Jesús. Jesús reconeix que la seva reialesa no és d’aquest món.

Isaïes = Josué = Jesús = Déu salva.

En els anys 60 en unes excavacions a prop de Jerusalem es van trobar unes tombes amb ossoris d’alguns crucificats enterrats en un lloc privat. Això certifica la crucifixió com a forma de càstig practicada en aquell moment.

10. Després de la mort Jesús va ser testimoniat com a vencedor de la mort . Tots afirmen que Jesús ha vençut la mort, és indubtable. Ara no tenim cap narració de la resurrecció. Els evangelis no ens narren els fets sinó els testimonis d’aquesta resurrecció. Per tant és indubtable que prediquen que Jesús ha ressuscitat. En un altre moment analitzarem com podem saber si el que testimoniaven era cert o no. Mirar la nota a peu de pàgina del Cardenal Martini.

11. Els deixebles de Jesús van ser coneguts com els natzarens i van continuar el moviment iniciat per JC. La mort de Jesús genera una nova realitat perquè hi ha la Pasqua. Aquesta nova realitat és l’Església evangèlica.

Tot el que hem dit són elements que suporten la crítica històrica i que per tant cal afirmar que són elements històrics. Cal reconèixer aquests fets com a històrics. Si bé aquests elements per sí sols no ens porten a creu, si no que cal l’opció de fe.

Entrem a veure ara la resposta a la pregunta: Qui era aquesta persona? Qui era aquest Jesus?: El misteri de Jesús de Natzaret.

Jesús ensenyava com qui té autoritat. A la pàg. 388 els deixebles d’Emaus, abans de la Pasqua parlen de Jesús com un profeta poderós en obres i paraules. Per tant en el misteri de Jesús hi ha un nucli central. Les narracions dels Nadal de Lluc i Mateu recorden que des de petit ja era germinalment allò que seria després. Per això les narracions de Nadal eren pasquals.



A Mt 7,29 trobem el Sermó de la Muntanya (Mt 5, 6 i 7): La gent va quedar admirada per la seva doctrina perquè els ensenyava amb autoritat, no com els escribes que ho feien perquè tocava.

(Pàg. 384 del Manual) Autoritat en el sentit moral, sense necessitat d’un càrrec (imperium), es tradueix en grec amb Exousia. És una expressió considerada com de les més antigues per a qualificar a Jesús. Molts la tradueixen per pretensió, però és millor parlar de l’autoritat moral de Jesús. A la pàgina 385 s’apunta aquest fet de què aquesta traducció (pretensió) no és la idònia.

En qualsevol cas el que és vol subratllar és l’actitud de Jesús en tot el que feia. Qui és aquest? Ensenya com qui té autoritat.

Joan per la seva part fa servir Amen, Amen, que vol dir en veritat. En veritat, en veritat us ho dic (la BCI no ho tradueix bé hi posa “us ho ben asseguro”).

Aquesta autoritat messiànica de Jesús els autors hi posen altres noms (pàg. 387). Alguns parlen de la immediatesa de Jesús. En el món anglès la ultimacy, última, incondicional. Amb un gran carisma. Aquesta és la Cristologia pre-pasqual.

Aquesta seria la característica més fonamental que perceben de Jesús els primers que fan trobada i experiència d’Ell. Als Jueus els hi costava molt que Déu s’hagués pogut encarnar. Es per això que el qualifiquen com a profeta (Emaus). Tenim doncs una primera comparació. Però en el diàleg amb Joan el Baptista és va subratllant que no és només un profeta, és quelcom més. Abans de la Pasqua hi ha tota una sèrie d’expressions que ens anuncien a Jesús com a Fill estimat de Déu. L’expressió profeta serà la primera divulgació de Jesús. Profeta assimilat al just i perseguit; que dóna la seva vida pels altres.

A Cesarea de Filip, Jesús pregunta i Vosaltres qui dieu que sóc Jo? La percepció habitual de la gent era la de profeta. Serà quan Pere reconeix que és el Messies, Jesús li diu tu ho has dit inspirat per Déu, però no has entès res. Pere no ho va entendre, i li arriba a dir ves-te’n d’aquí Satanàs. (Això és signe de discontinuïtat, i mostra la seva historicitat).

Els primers títols de Jesús

És a partir d’ara quan es comencen a veure els primers títols de Jesús.

1. El títol més antic i prepasqual és el de Messies (o Rei o Ungit o Crist en grec). Sant Pau serà qui consagrarà l’expressió Jesús el Crist (Jesucrist). Va ser un concepte sovint no ben entès (Mc 8 –confessió de Pere com a Messies-; Mt 14,62). En Mt 14,62 ens trobem en el procés jueu contra Jesús, i el sacerdot el pregunta si era el Messies. Jesús diu que sí que Ell és el Messies. Quan explica que és el Messies ho fa no agafant un text de l’AT, sinó que pren el títol de Fill de l’Home baixant... No empren el text de l’AT perquè els jueus l’interpretaven políticament i Jesús vol significar que el seu messianisme és diví.

El text del Fill de L’Home és un text del llibre de Daniel. Daniel anomena al Messies com el Fill de l’Home que deia que pujava al cel (Dn 9,25 i Dn 7,11-14). Daniel subratlla que aquest Messies comparteix el poder amb Déu Pare, no amb els reis de la terra.



A l’Evangeli de Joan, ens explica el diàleg amb Pilat, aclareix que no és rei d’aquest món i per això Pilat no el volia condemnar. Veu que no és precisament el rei que els jueus volien condemnar.

Messies és el títol més antic de Jesús. Veiem com aquets títol porta problemes i dificultats d’interpretació. Pau proposa que parlem de Jesús com el Crist.

Trobem per tant en el reconeixement per part de Pere de Jesús com a Messies, i després trobem el moment del interrogatori al Sanedrí i davant de Pilat.

2. L’altre títol important abans de la Pasqua és el de Fill de l’Home que desapareix a partir de la Pasqua. És el títol més usat per Jesús. Segons Ratzinguer aquest terme que utilitzava Jesús era per evitar la seva dimensió més política. Possiblement l’expressió era Ben Adam (fill d’home). En el Targum (traducció i certa interpretació de la Bíblia a l’arameu). Estem davant de literatura apocalíptica (simbòlica i per evitar la censura política). Molts dels textos de Daniel tenen una característica apocalíptica. Això fa pensar que Jesús fa servir expressions que eren emprades per la gent senzilla del moment. Dir Fill de l’Home quedava més resguardat que no parlar del Messies. El Magnificat és el gran cantic de l’Espiritualitat dels pocs israelites que encara mantenien l’esperança en què el Messies hi vindria. Per tant, el nom Fill de l’Home seria una terme emprat per la gent senzilla per referir-se de maner simbòlica i amagada al Messies esperat.

3. L’expressió Fill de Déu vol dir estimat. Serà en el NT a partir de la Pasqua que el títol de Fill de Déu que era funcional es converteix progressivament en ontològic. Volem dir que és de la mateixa naturalesa del Pare. Això és el que anomenem la filiació ontològica, es a dir, és Pare i és Fill, no només fa de Pare o fa de Fill. La gran sopressa de Jesús és que s’atreveix a dir a Déu com a Pare Estimat, una denominació que mai ningú no s’havia atrevit a dir. Hi ha un sol Déu en tres persones. Sorgeix la qüestió de com anomenar a les tres persones sense caure en què només hi ha un Déu. Els dos riscos son el triteismes (fer 3 Déus) o el modelisme (tres formes de ser Déu). En Jesús comença una nova forma d’entendre a Déu. Per això Joan (que vol explicar una mica més a fons el que diuen les sinòptics), Joan ens recorda que a Déu no l’ha vist ningú mai, sense Jesucrist no sabríem qui és Déu. Jn 1,18 és la gran novetat de Joan. Hi ha continuïtat entre els Jesús pre-pasqual i en el Jesús post-pasqual.

4. Finalment hi ha un altre títol el de Senyor (Kurios). Inicialment era de cortesia. Serà a partir de la Pasqua que farà referència al ressuscitat. Senyor com a amo, és l’únic capaç de posar-se per sobre de la mort. El Salm 110 utilitzat per entronitzar els reis. Amb la resurrecció Jesús se seu a la dreta de Déu i comparteix amb Jahvé el seu mateix poder. Per tant no com a títol de cortesia sinó com a Senyor per Excel·lència.

Serà la Pasqua la que farà possible arribar a aquella plenitud que els hi permet una intel·ligència més aprofundida. En la Cristologia no ens quedem en les 11 punts claus de la vida de Jesús sinó que ens preguntem qui era aquest Jesús.

La Resurrecció



Partim de Pau que ens diu Si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe.

Partim del primer testimoni que tenim al NT sobre l’anunci de JC ressuscitat (Ac 2,22-36). A Ac 2 parlem de la Pentecosta, la predicació dels Apòstols que semblen embogits i beguts i Pere concreta que això no és així, sinó que han rebut l’Esperit. Pere fa una síntesis de la figura de Jesus, és la primera vegada que es predica sobre Jesús.

Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. 23 Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d'acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. 24 Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder. »A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. 33 La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha donat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu.

»Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar.

Tots nosaltres som testimonis de què Déu ha ressuscitat Jesús. Donen fe d’un testimoni que van viure. La resurrecció constitueix a Jesús en Senyor i Messies. La resurrecció manifesta el veritable significat de Jesús.

Al llibre s’analitza com el NT narra el testimoni Pasqual. Partim del testimoni Pasqual narrat per Pere i els seus. A continuació el NT ens parla de dos formes:

Enunciat de formularis. En molts textos es fa servir l’expressió Déu ha ressuscitat Jesús.

El grup de narracions de la resurrecció (pàg. 420). Els 4 Evangelis ens narren com va esdevenir la resurrecció. En tots els Evangelis tenim una cosa comuna que és el sepulcre buit o obert i després tenim una sèrie d’aparicions (o cristofanies) de Jesus. A Marc trobem dues narracions de la resurrecció. El capítol 21 de Joan és també un apèndix. I a més a més hi ha un Apòcrif, el de Pere que és la única narració que intenta explicar la resurrecció (Pàg. 421 del Manual). L’apòcrif ja parla no de l’endemà del dissabte, sinó parla directament del diumenge. Els apòcrifs reflexen la religiositat popular.

Quan Jesús ressuscita, tothom de l’AT ressuscita. Una de les novetats del NT és creure en una resurrecció individual.

Diversos llenguatges de la resurrecció de Jesús (pàg. 421)

1. Resurrecció s’afirma originalment (en grec egeino) amb el significat “despertar” “levantar”: Crist ha estat despertat de la mort, amb expressions similars com “aixercar-se”. Aquest llenguatge de resurrecció subratlla la identitat entre el que va morir i el qui ha ressuscitat. Aquí el tema de fons és el llenguatge d’identitat (el mateix que ha mort ha resuscitat). Però aquest llenguatge s’aplica també a Llatzer i Talita. Però mentre aquells dos van tornar a morir, Jesús no va tornar a morir.



2. El segon llenguatge és el d’exaltació, d’elevació, enaltit, de glorificació. La seva resurrecció no és com la de Llatzer, sinó que Ell ha estat enaltit, exalçat al cel (en grec upso o doxaso). Jesús després de ressuscitat, està enaltit i glorificat. La característica d’aquest llenguatge és la novetat. El que ha estat ressuscitat es troba en una situació nova, ha estat exalçat, enaltit, elevat.

3. La mediació entre els dos llenguatges (Pàg. 423) que sintetitza aquests dos llenguatges anteriors: “El Senyor es va fer o es va deixar veure”. Les aparicions de Jesús no són un veure passiu. Es subratlla el caràcter actiu de la visió de Jesús que no és només un deixar-se veure sinó que és també un compartir. Una cristofania activa: compartir la taula.

En totes les cristofanies de Jesus ressuscitat trobem: (a) Iniciativa de Jesús –no són els deixebles els que van a trobar-lo a un lloc, sinó que es Jesús que es fa present en mig dels seus quehaceres diaris-; (b) reconeixement; i (c)compartició (això es comú a totes les cristofanies).

Jesús no és purament un enaltit, és Ell mateix tot i que no és exactament com era abans, però no deixa de ser el qui és.

Ens pot sorgir (1Co 15,35 i ss – El cós dels ressuscitats-) on es pregunten com ressusciten els morts, en quin estat ho fan? Pau els respon després de dir-los insensats:

35 Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» 36 Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. 37 I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta; 38 i Déu li dóna el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor. 39 Tampoc els cossos no són tots iguals: el dels homes és d'una manera; el dels animals terrestres, d'una altra; el dels ocells, d'una altra; el dels peixos, d'una altra. 40 Hi ha cossos celestials i cossos terrenals, però els del cel resplendeixen d'una manera, i els de la terra, d'una altra; 41 la resplendor del sol és diferent de la resplendor de la lluna i diferent de la dels estels, ja que cap estel no resplendeix igual que l'altre. 42 Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible; 43 se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. 44 És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha cossos terrenals, també hi ha cossos espirituals. 45 Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida. 46 No és primer l'ésser espiritual, sinó el terrenal, i l'espiritual ve després. 47 El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. 48 Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. 49 Així com som semblants a l'home fet de pols, també serem semblants a l'home que és del cel.

50 Noteu-ho bé, germans: aquest cos de carn i sang no és capaç de posseir en herència el Regne de Déu; un cos corruptible no pot heretar la vida incorruptible. 51 I ara us vull revelar un designi secret: no tots morirem, però tots serem transformats. 52 Serà en un instant, en un obrir i tancar d'ulls, al so de la trompeta final: la trompeta tocarà i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. 53 Perquè aquest cos corruptible s'ha de revestir d'allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s'ha de revestir d'immortalitat. 54 Quan aquest cos corruptible s'haurà revestit d'allò que és incorruptible i aquest cos mortal s'haurà revestit d'immortalitat, llavors es complirà allò que diu l'Escriptura: La victòria ha engolit la mort. 55 Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? 56 El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. 57 Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.



58 Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l'obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.

El que sembres no és el cos de la planta, sinó una sement. No sembres la fulla sinó una llavor que després farà possible aquesta flor o fulla. En la resurrecció passa una cosa semblant, se sembra un cos corruptible però en ressuscita un d’incorruptible.

La paraula SOMA (en grec) –cos-. La paraula PSIKIKON (Psijé) –ànima humana-. La paraula NEUMA –Esperit Diví-. Hem sembrat la llavor que es podreix i si no mor aquesta llavor no surt l’esperit.

No és primer l’esser espiritual, sinó el terrenal. El primer home prové de la terra. El segon home prové del cel. Així com semblants a l’home fet de pols, també serem semblants a l’home que és del cel.

Hi ha doncs continuïtat, no hi hauria planta sense la llavor que es podreix. Però veiem que la planta és diferent de la llavor. Ens mostra doncs la identitat i la novetat.

Sempre fa servir la paraula SOMA (que ho traduïm com cos, però pròpiament vol dir entendre el Cos com a JO Humà , com la persona de. El cos de Crist es refereix al JO de Crist). Hi ha el mateix JO que quan està a la terra és Psíquic i que quan està al Cel és Neuma. Sempre hi ha el Jo Humà que passa de cos Psíquic –terrenal- a Cós Neuma –espiritual-, però no deixa de ser Jo (Soma) tot i que una condició diferent que passa de psíquica a neumàtica.

La identitat és subratlla en el JO (Soma). I la diferència es manifesta en el pas de Psikjé a Neumàtic.

Dirà Sant Pau: Si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe. El Cós del ressuscitat manté la mateixa identitat (Jo Humà) però el que canvia és la seva manifestació. És el mateix encara que tancades les portes pugui entrar o que mengi amb nosaltres, tot i que de vegades no ens sigui fàcil identificar-lo. ÉS EL MATEIX PERÒ ÉS DIFERENT. Ha vençut la mort i ha entrat en la vida plena.

La resurrecció és l’entrada de Jesús en la vida plena que no té temps ni espai. Això nosaltres no ho sabem interpretar ni entendre. La nostra imaginació no ens ho permet entendre perquè està configurada en temps i espai.

El NT i la Primera Església cerca les petjades i els signes que el ressuscitat va deixar en la història. Els Apòstols no van veure la resurrecció si no que van veure les petjades: sepulcre buit, aparicions, predicació ràpida i eficaç. No hi ha cap fenòmen religiós que s’hagi estès tan ràpidament. El que nosaltres podem fer és mirar com els deixebles aquestes petjades que ens permeten veure que el testimoni dels apòstols és veritat, encara que la nostra comprensió ho fa difícil.

La resurrecció no és un miracle més, sinó que és la intervenció de Déu Transcendent (més allà de la història i el temps) en la història de fa 20 segles de Jesús de Natzaret. La resurrecció de Jesús té arrelament en la història (en un lloc concret i temps concret) però té una dimensió metahistòrica perquè suposa la seva entrada en la vida plena.



Per tant anunciar que Jesús havia ressuscitat suposa una gran revolució. L’Església neix amb l’anunci de la resurrecció. Fets 2, 35 i ss on Pere anuncia el primer Kerygma. La gent en sentir això, immediatament es van trasbalsar, com pot ser que un home hagi ressuscitat. Jesús és molt més que un màrtir gloriós. Com pot ser que un home hagi vençut la mort. Vol dir que la vida ha canviat, vol dir que la mort pot tenir sentit. La mort no és la última porta de la vida.

Què hem de fer germans? I així comença la primera Església. I llavors si aquest home va aconseguir això, expliqueu-nos que va fer. Per això no hi ha una altra festa fins al s. IV que la resurrecció.

El centre de l’anunci de la fe és aquest 1Co 15, 1 i ss:

Us recordo, germans, l'evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, 2 i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe. 3 Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, 4 i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, 5 i s'aparegué a Cefes i després als Dotze. 6 Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. 7 Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. 8 Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi. 9 Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, ja que vaig perseguir l'Església de Déu. 10 Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots ells; no jo, sinó la gràcia de Déu que hi ha en mi. 11 Així, doncs, tant si sóc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut. Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? 13 Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. 14 I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d'ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l'ha pogut pas ressuscitar. 16 Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. 17 I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. 18 En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. 19 Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. 20 Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort. 21 Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: 22 així com per la seva unió amb Adam tots moren, així també per la seva unió amb Crist tots tornaran a la vida. 23 Però cadascú en el moment que li correspon: Crist, com a primícia; després, el dia que ell vindrà, els qui són de Crist. 24 Llavors arribarà la fi, quan ell destituirà tota mena de potència, d'autoritat i de poder i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. 25 Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. 26 El darrer enemic destituït serà la mort, 27 perquè, segons l'Escriptura, Déu ho ha posat tot sota els seus peus. Quan el Crist dirà: «Tot està sotmès», és obvi que no hi inclourà Déu, que és justament qui li haurà sotmès tota cosa. 28 I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots. 29 Si els morts no ressusciten, què aconseguirien els qui es fan batejar en lloc dels qui ja han mort? Si els morts no ressusciten, per què fer-se batejar en lloc d'ells? 30 I nosaltres mateixos, per què ens hauríem d'exposar a perills continus? 31 Germans, cada dia em veig en perill de mort, i això és tan cert com que vosaltres em sou motiu de glòria en Jesucrist, Senyor nostre. 32 De què em serviria haver lluitat amb feres a Efes, si només hagués estat per motius humans? Si els morts no ressusciten, mengem i beguem, que demà morirem! 33 No us deixeu enganyar: «Les males companyies



corrompen els bons costums.» 34 Torneu al bon seny i no pequeu més. Perquè n'hi ha alguns que desconeixen Déu. Ho dic per a vergonya vostra!

Pau diu us recordo l’ensenyament (didakhé) que us havia dit i que es concreta en el credo més antic del NT. 1Co 15,3 i ss és el primer credo:

Crist morí pels nostres pecats segons l’Escriptura Fou sepultat Ressuscità al tercer dia segons l’Escriptura Es feu veure a Pere i als 12.

Aquest és el primer Credo. Analitzem els 4 verbs. El verb ressuscitar està en forma perfecte, mentre els altres 3 verbs tenen forma eurística. En grec hi ha dos tipus de verb en passat. L’Eurist es diu d’una cosa que va passar i ja s’ha acabat (va morir, fou sepultat, es feu veure) en canvi el perfecte ha passat i continua passant (es a dir, va ressuscitar i continua ressuscitat).

Els cristians no sabem més coses que el no creient. L’únic que sabem és que passi el que passi (fins i tot en el moment més dramàtic de la mort) no estem sols sinó que hi ha un Pare que ens estima.

Posa el sentit en morí pels nostres pecats. Jesús és com l’Anyell de l’Èxode innocent que amb la seva sang salva tot el ramat. Va lligat al 4ª Càntic al servent de Yahvé.

La resurrecció és la consagració de la seva filiació, ja que només Déu pot vèncer la mort.

Ànima en el sentit aristotèlic no platònica. En Plató l’ànima principi bo i cós principi dolent. Això s’ho troba Pau quan va l’areòpag, per ells el cós és la presó de l’ànima. En canvi la perspectiva jueva i que Aristòtil planteja que l’ànima és la matèria formal del cos. La persona humana és la matèria que és el cos però que sense la forma (l’ànima) no te vida. Per Aristòtil el cadàver no té autonomia. La persona és cos i ànima. Quan la forma corporis desapareix deixa de ser el cos de la persona.

La persona humana és un principi articulat (Aristòtil i món jueu). Mentre que per Plató era dos principis. Anima com a forma corporis. Quan desapareix la forma corporis el cadàver ja no és el cos de la persona. La forma corporis (anima) és el que constitueix a la persona. La característica fonamental de la persona és la seva capacitat de tu, es a dir, de relació. La forma anima corporis té una dimensió de relació i la relació necessita de corporeïtat. La persona humana és realitza en el tu (s’oposa a l’autoconeixement tancat, sinó que l’autoconeixement ve a través del contacte amb els altres, és on ens descobrim). Cal una relació personal, que no és una relació amb un objecte. La fe com a relació interpersonal. Lo primari no és conèixer coses, sinó fer trobada amb Déu, amb Jesús i després vindrà el coneixement.

La carne a que és refereix a la resurrecció del Jo humà, la història concreta ressuscita.

A DV2 es diu que és Déu mateix Qui es revela. El Vaticà II recupera el Cristocentrisme, no tant centrat en el conèixer (CVI) sinó en fer trobada amb Jesús.



DV i VD parlen de les dues taules. Es dona importància a la Paraula que s’havia perdut. Com nosaltres podem arribar-hi aquí? Només podem arribar a partir de les petjades. I això ens permet entrar en el nucli històric de la resurrecció.

Jesús és molt més que un màrtir. Es fa veure, és Ell però amb un cos neumàtic (capaç de passar entre les portes) però que és capaç de menjar. ÉS ELL (IDENTITAT) PERÒ TÉ UNA APARENÇA UNA MICA DIFERENT JA QUE ELS DEIXEBLES INICIALMENT NO EL RECONEIXEN. Jesús ha ressuscitat (ha vençut la mort) i continua ressuscitant.

Com pot ser que lo corruptible passi a ser incorruptible? Per respondre a això cal la fe. Hi ha només una sèrie d’indicis que ens diu que això no és absurd, però no som capaços d’entendre. Si la resurrecció és possible, tot lo altre també es possible.

4. Hi ha un altre llenguatge en Lluc i l’Apocalipsi és el llenguatge de la vida que pren aspectes del llenguatge d’identitat i del de glorificació. En Lluc es diu per què busqueu entre els morts i el ressuscitat (el Vivent). Si bé està més associat al llenguatge de resurrecció (identitat).

Els Apòstols intenten formular el millor que poden aquesta experiència extraordinària de la resurrecció. Entrem a veurem com ho expressen els deixebles. Per això ens centrem en el tema de les aparacions (o cristofanies –no van a un lloc concret com les aparicions de Maria, en canvi en les de Jesús la iniciativa és d’Ell que es manifesta a diferents llocs-) del ressuscitat.

Anem a veure les narracions de les aparicions:

1. Lc 24,36-49

Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: --Pau a vosaltres. 37 Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. 38 Jesús els digué: --Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? 39 Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc. 40 I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. 41 Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: --¿Teniu aquí res per a menjar? 42 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. 43 El prengué i se'l va menjar davant d'ells. 44 Després els digué: --Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: "Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms."

Es va posar en mig d’ells i els va dir pau a vosaltres. Els diu que Ell no és una aparició, és el mateix que va morir. Apareix doncs d’una manera diferent (esquema exaltació), però els diu que és el mateix (identitat). Jesús va menjar, és de carn i ossos, no és una imaginació. El poden palpar i poden compartir.

2. Jn 20,19

9 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres.



20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: --Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. 24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir: --Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: --Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas! 26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. 27 Després diu a Tomàs: --Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. 28 Tomàs li va respondre: --Senyor meu i Déu meu! 29 Jesús li diu: --Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

Se subratlla que no és una imaginació és el mateix. És el mateix el que va morir i el qui va ressuscitar. La resurrecció sempre porta la pau (Shalom escatològic). Jesús fa una lloança d’aquells com nosaltres que creiem sense haver vist. Aquesta narració posa de relleu el caràcter nou i el caràcter que era el mateix (identitat).

En les narracions sempre hi ha el que ha ressuscitat, ha vençut a la mort, però sempre s’ha de posar de relleu que aquest que ha ressuscitat està en una situació nova (glorificat) però continua essent el mateix (el crucificat). És el mateix Jesus (és el real) però està d’una forma nova.

Quan està al llac de Tiberiades hi ha un moment que no el reconeixen, i cal que els demani que tiri les xarxes perquè el reconèixin.

3. Emaus (Lc 24,13-35)

Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, 14 i conversaven entre ells de tot el que havia passat. 15 Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, 16 però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. 17 Jesús els preguntà: --De què parleu entre vosaltres tot caminant? Ells es van aturar amb un posat de decepció, 18 i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: --¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies? 19 Els preguntà: --Què hi ha passat? Li contestaren: --El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: 20 els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. 21 Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! 22 És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, 23 no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. 24 Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas.



25 Aleshores Jesús els digué: --Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! 26 ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria? 27 Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. 28 Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. 29 Però ells van insistir amb força dient-li: --Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar. I va entrar per quedar-se amb ells. 30 Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. 31 Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. 32 I es van dir l'un a l'altre: --¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? 33 Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, 34 que els van dir: --Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó! 35 També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

El verset 16 posa de relleu uns ulls que no el reconeixen. Es subratlla de forma resumida la vida de Jesús. Al verset 21 es posa de relleu que esperàvem que Ell fos el salvador i com no ho ha estat marxen de Jerusalem (han perdut l’esperança).

El verset 22-23 és el punt central. Algunes dones ens han sorprès ja que no han trobat el seu cos però han tingut una visió d’àngels (teofania) que diuen que és vivent. Diuen que han tingut una revelació que els ha dit que és vivent.

Jesús anònim comença a revelar-se. Jesús fa una hermenèutica (sorgeix aquest terme per primera vegada). Els hi llegeix la Paraula de Déu i els la fa entendre (VD, és a partir del Crist que és fa la interpretació de la Paraula).

És un text per aquells que no han vist el ressuscitat. Jesús ens diu, cada vegada que celebreu l’Eucaristia estaré vivent entre vosaltres. No patiu cada vegada que celebreu la PdD, l’Eucaristia i la Comunitat Apostòlica que confirma l’experiència de la resurrecció de JC.

Tornen a Jerusalem i escolten el que anuncien els altres Apòstols i llavors ells expliquen la seva experiència.

Encara que no l’hagueu vist cada vegada que celebreu la Paraula, el Sagrament en comunitat eclesial estarà el Vivent.

La resurrecció no és purament un moment, sinó que continua ressuscitant. La resurrecció té un estatut teològic. Ha ressuscitat i continua ressuscitat. La mort ja ha passat, però la resurrecció continua passant.

La resurrecció pressuposa una experiència compartida que l’experimenten de manera paradoxal –difícil d’entendre i d’explicar- (que entra amb les portes tancades, que es fa invisible). Això vol dir que els Apòstols ens volen significar que Jesús és el mateix però està d’una manera diferent, es a dir, que ja no torna a morir.

4. Mc 16, 1-8



1 Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. 2 El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. 3 Es deien entre elles: --¿Qui ens farà rodolar la pedra de l'entrada del sepulcre? 4 Llavors van alçar els ulls i s'adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. 5 Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. 6 Ell els diu: --No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. 7 Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir." 8 Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por.

Dones: Magdalena, Maria i Salomé. Ungiren el cós. Sepulcre obert. Jove vestit de blanc. Kerygma pasqual: ha ressuscitat, aneu a trobar-lo a Galilea.

5. Mc 9,20 (Apèndix)

Després que Jesús hagué ressuscitat el diumenge de bon matí, es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. 10 Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. 11 Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure. 12 Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. 13 Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. 14 Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. 15 Els digué: --Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. 16 Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. 17 Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, 18 agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons. 19 Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. 20 Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.

S’apareix a la Magdalena. Es va manifestar amb un aspecte diferent a uns que feien camí fora de la ciutat

(esquema exaltació). Jesús s’apareix als 11 i els reprotxa la seva manca de fe. Marc és el més dur. L’ascensió: fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.

6. Mt 28

Passat el dissabte, quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a visitar el sepulcre. 2 Tot d'una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s'hi va asseure al damunt. 3 Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. 4 De por d'ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts. 5 L'àngel digué a les dones: --No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. 6 No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. 7 Aneu de seguida a dir als seus deixebles: "Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu." Aquest és el missatge que us havia de donar.



8 Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. 9 Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. 10 Jesús els digué: --No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran.

Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van entrar a la ciutat i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia passat. 12 Els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als soldats 13 i donar-los aquesta consigna: --Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu. 14 I si això arriba a oïda del governador, ja el convencerem nosaltres que us deixi tranquils. 15 Ells agafaren els diners i van complir la consigna rebuda. Aquesta versió dels fets s'ha escampat entre els jueus fins al dia d'avui.

Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. 17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18 Jesús s'acostà i els va dir: --He rebut plena autoritat al cel i a la terra. 19 Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant 20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Maria Magdalena i Maria anaren a visitar el sepulcre (no diu a ungir). Per Mt Magdalena ja hi havia ungit a Jesús amb els perfums.

Hi havia un gran terratrèmol (com en el moment de les taules de la llei). En el sentit de què comença un món nou.

Un àngel del Senyor va baixar del cel i el seu vestit era blanc (en el sentit de diví).

Mt és l’únic que explica que hi havia guardes. El Kerygma de no tingueu por. Jesús els hi fa una aparició. Escena dels guardes que són subornats per a defensar una mentida. Els indica la missió dels deixebles que és la síntesis de la missió de l’Església. Comiat: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

La novetat dels Jueus és que el seu déu és un Déu amb nosaltres.

7. Lc 24

El diumenge, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat 2 i van trobar que la pedra havia estat apartada del sepulcre. 3 Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor. 4 Estaven del tot perplexes sobre què havia passat, quan se'ls van presentar dos homes amb vestits resplendents. 5 Esglaiades, van abaixar el rostre, i ells els digueren: --Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? 6 No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea: 7 "Cal que el Fill de l'home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressusciti el tercer dia." 8 Elles van recordar aquestes paraules de Jesús. 9 Llavors se'n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres. 10 Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. També les altres que anaven amb elles ho explicaven als apòstols, 11 però les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure. 12 Amb tot, Pere se'n va anar corrents fins al sepulcre, s'ajupí i veié que hi havia tan sols el llençol d'amortallar. Després se'n tornà a casa, estranyat del que havia succeït.

Després ve el text d’Emmaus i el text d’aparició als deixebles:

Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: --Pau a vosaltres.



37 Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. 38 Jesús els digué: --Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? 39 Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc. 40 I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. 41 Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: --¿Teniu aquí res per a menjar? 42 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. 43 El prengué i se'l va menjar davant d'ells. 44 Després els digué: --Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: "Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms." 45 Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. 46 Els digué: --Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt. 50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. (A Actes 1 es torna a explicar l’Ascensió i després la pentecosta).

Dones Van a ungir. Se’ls presenten dos homes amb vestits resplendents (angèlics). Per què busqueu el vivent aquí entre els morts? L’heu de buscar en la vida. Jesús

ressuscitat és el vivent, el qui viu, el qui està i trobem en la vida. Tot acaba en torn de la taula, no és una aparició com Lourdes i Fàtima, sinó que

s’hi fa present en mig d’ells. Hi ha sempre tres nivells en les cristofanies: la iniciativa la té Jesús –no els qui el veuen-, un reconeixement en torn de la taula –comparteix el menjar amb ells-, i hi ha una missió.

Finalment ens explica l’Ascensió amb més detall que ningú. L’ascensió és vista per Lluc com la última aparició de Jesús. 40 dies fa referència a un temps de preparació.

8. Joan 20

1 El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. 2 Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: --S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat. 3 Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4 Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. 6 Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, 7 però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8 Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. 10 I els dos deixebles se'n tornaren a casa.

Jesús s'apareix a Maria Magdalena 11 Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre 12 i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. 13 Ells li diuen: --Dona, per què plores? Ella els respon: --S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat. 14 Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. 15 Jesús li diu:



--Dona, per què plores? Qui busques? Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: --Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré. 16 Li diu Jesús: --Maria! Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: -- Rabuni —que vol dir «mestre». 17 Jesús li diu: --Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu." 18 Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia dit.

Jesús s'apareix als deixebles 19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. 20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: -- Rebeu l'Esperit Sant . 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. 24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir: --Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: --Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas! 26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. 27 Després diu a Tomàs: --Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. 28 Tomàs li va respondre: --Senyor meu i Déu meu! 29 Jesús li diu: --Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

Epíleg 30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Magdalena que va a visitar el sepulcre. Pere i Joan. Aparició especial a Maria Magdalena, que es troba els dos àngels. Veié a Jesús dret

però no s’adonà que era Ell (esquema de que és Ell però d’una forma diferent). Jesús li diu deixa’m anar i ves a anunciar als deixebles.

Després ve l’aparició als deixebles. Es presenta amb la Pau, els mostra les seves marques i els dóna l’Esperit. Hi ha doncs dues narracions de la Pentecosta, la de Lluc i la de Joan.

Després ve el de Tomàs. Finalment hi ha un epíleg.

9. Joan 21



Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: 2 Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. 3 Simó Pere els diu: --Me'n vaig a pescar. Els altres li diuen: --Nosaltres també venim amb tu. Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. 4 Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. 5 Llavors Jesús els digué: --Nois, no teniu res per a menjar? Li respongueren: --No. 6 Ell els digué: --Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix. Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. 7 Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: --És el Senyor. Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. 8 Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. 9 Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. 10 Jesús els diu: --Porteu peixos dels que acabeu de pescar. 11 Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. 12 Jesús els digué: --Veniu a menjar. Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. 13 Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. 14 Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Jesús i Pere 15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: --Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests? Ell li respongué: --Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: --Pastura els meus anyells. 16 Per segona vegada li pregunta: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Ell li respon: --Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: --Pastura les meves ovelles. 17 Li pregunta Jesús per tercera vegada: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: --Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo. Li diu Jesús: --Pastura les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols. 19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: --Segueix-me.

Jesús i el deixeble estimat 20 Llavors Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava. Era aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús i li havia preguntat: «Senyor, qui és el qui et traeix?» 21 Pere, en veure'l, diu a Jesús: --Senyor, i d'aquest, què en serà?



22 Jesús li respon: --Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me. 23 Així va córrer entre els germans el rumor que aquell deixeble no moriria, però Jesús no li va pas dir que no moriria, sinó: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?»

Cloenda 24 Aquest és el deixeble que dóna testimoni de tot això. Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit. 25 Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer.

Esquema exaltació enaltiment (no el sabien reconèixer). La seva aparença era com diferent, si bé era Ell mateix (esquema identitat).

Després hi ha el text de la recuperació de Pere. És la primera i única vegada en què el diu Senyor (Kurios).

Constatacions generals

1. La Magdalena i les dones sempre apareixen. Això és signe de la seva veracitat, ja que d’altra manera en aquell temps no haguessin posat a les dones per l’escassa rellevància que tenien en aquell temps.

2. La unció va lligada a la paraula Crist. La preocupació per ungir i acompanyar el mort. Encara no està clar com és que es dóna a aquest fet del desig d’ungir si no podrien obrir la pedra.

3. El sepulcre obert perquè hi ha un terratrèmol, un gran canvi.

4. Hi ha una teofania, revelació de Déu a partir d’uns àngels que van blancs.

5. El tema central és el Kerygma, l’anunci de que el ressuscitat no és entre els morts, no se’l pot buscar entre els morts, és el vivent se l’ha de buscar entre els vius.

En síntesis podem dir que els textos narratius del NT dels 4 Evangelis ens donen dues grans escenes:

La del sepulcre buit. I la de les teofanies.

Els Apòstols ens donen testimoni a partir del sepulcre buit i de les aparicions del Senyor. Amb el sepulcre buit no hi ha suficient. La importància del sepulcre és que són les dones les primeres que reben la noticia i que tenen les aparicions. No hi ha ningú que hagi vist la resurrecció sinó que només hem vist els efectes, les petjades. Nosaltres com a creients analitzem les petjades, els efectes que ha deixat i que són la base del testimoni dels Apòstols. Aquestes petjades són el sepulcre buit i les aparicions.

No sabem com ha passat la resurrecció, però el que sí sabem és que el ressuscitat s’ha fet present. No sabem el com es va donar però el que sí sabem és que sí que es va donar.



La realitat de la resurrecció pot ser deduïda com a vertadera a partir de les aparicions i corroborades pel sepulcre buit i la vida de l’Església primitiva. Però en qualsevol cas no es pot accedir per una via positivista sinó a partir de la fe, donat que en aquest fet no hi ha condició espacio-temporal. Només pot ser deduïda de les petjades (Pàg. 405 i 406).

La resurrecció no es tracta d’una simple vivència. Es tracta d’un contracte interpersonal que li succeeix al testimoni que surt de si mateix.

Per acabar amb el tema del cos de Jesús (Pàg 426 del Manual). Ratzinguer abans de ser Papa durant la seva etapa com a professor. Va estar primer com a professor a Westfalia (on coincideix amb Rahner), després va anar a Tubinga (el lloc per excel·lència on es troba a Kung), finalment van fundar una nova universitat a Ratisbona –què és molt més catòlica-.

Quan està a Tubinga treu el seu únic llibre Manual d’Escatologia. I un article important seu és el relatiu a la resurrecció de la carn. Aquest article el trobem a l’Enciclopèdia Sacramentum Mundi on al final del text diu:

Por lo dicho, debiera verse igualmente claro que las especulaciones biológicas, cosmológicas y físicas, sobre como sea posible la resurrección carecen de objeto y consiguientemente de sentido. Sólo hay que afirmar que el tiempo de la historia acabará por el poder soberano de Dios (al consumarse la obra de Cristo, Dios será todo en todos -1Co-).

Ens diu com és que pregunteu això? Ens diu que no tenim capacitat per entendre aquesta qüestió, ens supera. El que si sabem és que Déu serà tot en tots, es a dir, que no hi haurà les limitacions humanes, no hi hauran plors, llàgrimes, pecat. Sabem més el que no hi haurà que el que hi haurà. Sabem que allà no hi hauran les limitacions humanes.

ELEMENTS DE SÍNTESI PER A LA CREDIBILITAT DEL TESTIMONI PASQUAL (Pàg. 442 –punt 1- i pàg. 446 –punt 3 només paràgraf final que acaba a la pàg. 447)

Abans d’arribar al final, es a dir, de plantejar-nos des d’un punt de vista de la teologia fonamental què podem afirmar? Abans cal abordar els elements de sintesi per a la credibilitat.

Un element important és l’horitzó de comprensió de Ricoeur. Si no hi ha un cert horitzó la gent no podrà rebre el missatge. Quins són els horitzons actuals:

1. La resurrecció ve a donar resposta al neguit, al desig de plena llibertat (també davant de la mort). Per entendre el missatge de resurrecció cal que hi hagi en la persona un afany de llibertat. Si tant se te’n dona, llavors el missatge de la resurrecció no et diu res. (Kasper i Rahner)



2. La fenomenologia de l’amor (Ratzinguer) que en la seva Introducció al cristianisme –on fa una presentació excel·lent del Credo- diu que l’amor postula (desitja) perpetuïtat però que no la pot donar per ell mateix. La resurrecció ens recorda que l’amor és més fort que la mort.

3. L’altre horitzó és el de l’esperança, que es troba molt en la teologia protestant i en alguns catòlics. En el sentit que la llibertat i l’amor no quedin tancats per la mort. En el cor humà hi ha un anhel total de l’esperança. La resurrecció ens diu que és possible l’esperança, que sempre vencerà l’esperança perquè JC ha vençut la mort.

Entrem ara en la perspectiva eclesiològica que té la resurrecció en el NT. Els primers cristians són els testimonis de la resurrecció, aquesta esdevé un element clau. Les aparicions de Jesús acaben en torn a la taula o al llac esmorzant tots junts. La paraula peix era la manera d’identificar inicialment als cristians (acròstic).

Serà Lluc que en els Actes dels Apòstols lliga la resurrecció amb l’Església. Per això ens relata la resurrecció en tres passos: la resurrecció pròpiament, l’Ascensió (40 dies després de la resurrecció) i la Pentecosta (50 dies després). En terminologia bíblica els 40 dies són signe de preparació. La cinquantena en canvi és senyal de la plenitud. La plenitud de la Pasqua és Pentecosta. La Pentecosta és l’inici visible de l’Església. La primera Església neix per explicar qui era aquest que havia ressuscitat.

El NT sempre parteix d’assumir que la persona te un anhel de viure però ha de morir. Fem doncs memòria d’Aquell qui ja ha vençut la mort, i, per tant, que nosaltres també podem vèncer la mort. Mort i resurrecció són un únic misteri mirat des de dues bandes. El temps de l’Església és el temps de la presència de Déu que es manifesta a través del seu Esperit.

El centre del cristianisme és Jesucrist, l’Encarnació de Déu. Per tant Déu és en relació amb nosaltres. Tenim un Déu únic, però no llunyà, que és present, actuant i que continua actuant.

La resurrecció és una nova creació, per això el dia del Senyor (diumenge) es posa el primer dia de la setmana en temps de Constantí (fins aquell moment el primer dia de fèria dels romans). Per això Pau parla de la nova criatura. La creació continua però és totalment renovada per l’home nou i, per això es parlarà del cel nou i de la terra nova.

En el Credo tenim Déu Pare, Fill i Déu Esperit Sant i, dintre de l’Esperit Sant, trobem a l’Església. El Credo breu (dels Apòstols) diu: Crec en Déu Pare, Crec en Déu Fill i Crec en Déu Esperit Sant. En les tres persones és posa la preposició in. Quan fa referència a l’Església no posa la preposició in (Pàg. 543 del Manual). L’Església no es objecte de creença com en el cas de les 3 persones divines. Es creu a Déu en l’Església. Per tant el Credo ens convida a creure eclesialment en les tres persones de Déu. Seria creure l’Església i no creure en la Santa Església (això ens ho diu Sant Tomàs). El CEC 750. L’Església esta al servei de l’Esperit, l’Església és sagrament del Crist i no de ella mateixa.

En el AT i el NT hi ha misteri pasqual quan:



Situacions de mort (injustícia, pecat, mort física) La vida sorgeix de la mort, de la llavor que es podreix i mor hi ha la resurrecció.

Per ressuscitar s’ha de passar per la mort i la sofrença. El sofriment cristià és condició per la Pasqua.

Tot és obra de Déu. No és obra nostre.

Com podem parlar de la credibilitat de la resurrecció? És creïble? Quins elements de credibilitat tenim per parlar de la resurrecció? (EXAMEN) – Manual Pàg. 442 i ss-.

1. La fe que té ulls. L’accés al testimoni pasqual parteix d’una fe que té ulls. Crist al ressuscitar no va tornar a la vida comuna de tots, sinó a la vida gloriosa de Déu. Crist va manifestar la seva resurrecció pels signes i manifestacions. Jesús es presenta com un pelegrí als pelegrins d’Emaus. Tomàs situa la resurrecció com un miracle que és objecte de fe. Tomàs posa 3 miracles centrals: l’encarnació, la resurrecció i l’Eucaristia. Un miracle vol dir acceptar que hi ha una intervenció real de Déu en la nostra història. (Pàg. 443, Punt número 1). Contrariament a la New Age, és la història que es manifesta en Déu.

2. Quin és el nucli històric de la resurrecció? (Punt 3 pàg. 446 del Manual). Un quelcom que desencadena la fe Pasqual. AQUÍ TROBEM EL NUCLI HISTÒRIC DE LA FE. LA RESURRECCIÓ NO ES POT DEMOSTRAR PERÒ SI QUE ES POT MOSTRAR (la seva plausibilitat).

Si mirem el NT, després de mort de Jesús els deixebles fugen cap a Galilea (Mc 14,50), només es queden Joan i les dones. Després de la creu immediatament tornen a Jerusalem. Què va passar que fes que tornessin tant ràpidament?

I llavors es tornen a trobar i comencen a predicar Jesús ressuscitat i prediquen terres enllà amb un ràpid crescendo. I a partir de Pentecosta es disparen, canvien de vida i moren per l’anunci d’aquesta bona nova. Els americans destaquen el ràpid creixement.

Què va passar doncs després de la creu? Va passar quelcom que va canviar la seva actitud i que els va comprometre a dur a terme aquest nou camí. Aquest quelcom és el nucli històric de la fe. Alguna cosa havia de passar, si bé això no vol dir que necessariament passes la resurrecció, tot i que ho fa plausible.

Aquest 12 són els que donen el testimoni que aquest quelcom va ser la trobada amb Jesús ressuscitat. L’investigador vol explicar aquest canvi repentí. Observa que aquest quelcom ha de ser un estímul tant fort i evident que sigui capaç d’explicar el coratge inicial i el testimoni radical i amb tota intensitat dels deixebles.



El tema de les cristofanies (Pàg. 427 Manual)

La gènesi de la fe pasqual ve d’una revelació que fa Jesús mateix o els àngels. La iniciativa parteix del propi ressuscitat. La conversió de Pau és l’aparició del ressuscitat. Afirma que a la seva vocació parteix de la resurrecció de Jesucrist (Gal 1,12). La seva vocació va ser una revelació de JC, no només va creure sinó que el va veure, se’l va revelar (apocalypso - revelació).

Aconteixement personal que consisteix en ser pres per Crist. No és purament un espectacle, sinó que un queda pres (Filipencs 3,11):

Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell 9 i de viure unit a ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se'ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. 10 Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, 11 esperant d'arribar a la resurrecció d'entre els morts.

Recull doncs la dimensió de ser agafat i pres per Crist. Experiència obrada per Déu en els Apòstols. Estem intentant explicar el misteri, no podem arribar al nucli, però cerquem un llenguatge per apropar-nos el màxim possible. És una experiència obrada i sorgida per Déu i viscuda per ells i que després expliquen. És una paraula que els fascina, una presencia que els commou i un encontre que els enamora. Són analogies útils per a explicar l’experiència de la resurrecció.

És una experiència concreta obrada per Crist en els Apòstols. Té alguna cosa d’experiència mística. Perquè fa servir varies vegades la paraula èxtasis, en el sentit, de quedar agafat visionariament. Mística vol dir que toca tot el interior de la persona, que el transforma, que troba la llum en el cor. Místic vol dir tenir una fe contemplativa que contempla i es deixa prendre.

Aquesta revelació de Jesús paraula, presència i encontre: que passa a través de les portes tancades i menja amb els deixebles. Per tant són intervencions de Déu a iniciativa d’Ell i que trenca clarament amb les lleis de la naturalesa.

El Sepulcre buit i obert

Això és un interrogant. A Mt 28,11 s’explica la versió dels guàrdies que són subornats. És un indici d’un interrogant. La qüestió del sepulcre buit està i el seu estudi està una mica abandonat.

El moment actual de la investigació sobre el tema de la resurrecció (Pàg. 413)



Podem destacar 4 tendències:

1. Una molt catòlica amb dos deixebles de Ratzinguer: Verweyen i R. Pesch. Creuen que si un analitza bé la vida de Jesús, amb una existència pels altres, és suficientment raó per a creure en la resurrecció. La seva proexistència és raó suficient per a creure en la seva resurrecció. Sense la resurrecció la proexistència de Jesús seria sense paraula final.

2. La resurrecció seria purament d’origen psicològic. Diu que és el sentiment per superar el dol. Això no vol dir que no hi hagi aspectes psicològics, però això no porta a negar l’experiència humana dels deixebles de la manifestació i iniciativa de Déu. L’experiència religiosa no és perceptible pel psicòleg si no té una dimensió creient. Lo psicològic no pren en consideració tota la realitat.

3. Una tercera dimensió és la consideració de la resurrecció com una qüestió purament simbòlica. El Jesús Seminar afirma que la resurrecció de Jesús no va ser un aconteixement i que per tant no sembla necessari creure en la veracitat literal de les narracions posteriors. Consideren que la gènesi de la fe pasqual dels deixebles a partir d’un us purament simbòlic de la paraula resurrecció.

Ens cal, segons el professor, tornar a incorporar la ontologia sense caure en l’ontologisme.

4. La tendència més difosa al món catòlic i protestant. És afirmar la realitat de la resurrecció. No és un pur simbolisme encara que s’expressi simbòlicament. Dufour, Balthasar, el summit que es va fer a Nova York i molts altres que subratllen aquesta dimensió.

El just serà rehabilitat, no acabarà simplement en la mort. Cal tenir present els 4 Càntics del Servent de Yahvé que ens permeten entendre la Passió de Jesús. Interpreten la mort de Jesús en la línea d’aquests texts. També es te present el Salm 22 (Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat – la rehabilitació del just). El llibre de Job, com pot ser que jo sent just acabi malament i Eliazar li recorda, accepta a Déu. Jesús fill de Sira ens diu que seran recordats per la historia. I serà el Llibre de la Saviesa el que ens obrirà a la vida eterna.

Benet XVI a Spes Salvi ens recorda que s’ha de tenir esperança contra tota esperança. No pot ser que venci el mal. No pot ser que el mal tingui la darrera paraula.

LES DEU TESIS FINALS COMENTADES SOBRE LA RESURRECCIÓ (Pàg. 450 a 452)

1. El testimoni pasqual de Pere en Fets 2,32. Som testimonis d’una acció que Déu ha fet en Jesús de Natzaret. Articula un testimoni realitzat en la fe d’una realitat esdevinguda en la història per la que es proclama que Jesús ha entrat en la vida definitiva de Déu. (Ampliar amb la pàg. 402 del Manual). És el Kerygma de Pere que subratlla l’anunci.



2. El testimoni Pasqual és una revelació de Déu, tal com manifesten els àngels, com a les manifestacions de Jesús (cristofanies) així com la revelació a Pau (com a apocalypsi Jesucristum- Pàg. 427 Manual). Partim doncs del testimoni Pasqual.

3. El testimoni pasqual s’arrela en una fe que te ulls (occulata fidei). La revelació possibilita una fe capaç de veure diversos fets esdevinguts en la història com a signes (petjades) de la presència del ressuscitats. La fe fa tenir uns ulls per mirar la realitat esdevinguda amb més profunditat. A la pàg. 442 trobem una explicació més aprofundida. Tomàs parla de tres miracles objecte de fe: l’encarnació, la resurrecció i la presència eucarística.

4. Les tres primeres ens recorden la dimensió teològica, la quarta va entrant en la història. L’aconteixement pasqual mostra uns fets accessibles a la investigació historico-critica que manifesta el canvi radical dels deixebles provocat per quelcom que va succeir i va transformar l’actuació dels deixebles. Un no creient pot descobrir això, malgrat això no assegura la fe. S’explica també a la pàgina 446. El seu canvi radical i la ràpida expansió de l’església primitiva i la profunditat teològica suscita que va passar quelcom fascinant que va transformar la vida dels deixebles. Això no demostra la resurrecció. La resurrecció és un misteri que no es pot demostrar, només es pot mostrar. La causa de la fe és el do de Déu. I la raó ens ajuda a veure que aquesta creença és plausible.

5. Aquest quelcom, que és el nucli històric de la fe pasqual es descrit pel NT como la presència personal i real de Jesús en mig dels seus. Això és molt important. És una síntesis del que volen dir les aparicions. És una aparició real i no sempre visual, sempre acaben en una taula (això és molt curiós). És tant real com quan jo comparteixo taula amb un altre (i no imaginem i si tenim temptacions agafem el text de Ratzinger).

6. Aquesta tesis desenvolupa el llenguatge de ressuscitar, despertar i llevar-se (levantar-se). Són verbs que els darrers llibres de l’AT i els llibres intertestamentaris havien utilitzat com a imatges d’una realitat futura: la resurrecció corporal i escatològica14 dels morts. Amb aquestes metàfores el NT explica quelcom inaudit, el que era una esperança s’ha fet una realitat present en Jesús de Natzaret. És un llenguatge simbòlic que explica un fet històric i real succeït en Jesucrist. En temps d’Abraham es creia que les tradicions venen de Déu. I en canvi Déu el fa veure que no es així, que no vol que el sacrifiqui. Un text relacionat és el de Ez 37, 1-19:

La mà del Senyor es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit em féu sortir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d'ossos. 2 Em va fer recórrer tot al voltant aquella estesa d'ossos: n'hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. 3 Llavors em preguntà: --Fill d'home, què hi dius: ¿podran reviure, aquests ossos? Jo li vaig respondre: --Senyor, Déu sobirà, només tu ho saps. 4 Ell em digué: --Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: "Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor. 5 Això anuncia el Senyor, Déu sobirà, a aquests ossos: Jo us infondré esperit i recobrareu la vida. 6 Us

14 La escatología es también el tratado de las esperanzas últimas de una religión o sistema filosófico. Es la doctrina de las cosas últimas del mundo y del hombre. Las cosas últimas son la muerte, el juicio final, el infierno y la gloria o cielo. Es la reflexión creyente sobre el futuro de la promesa, aguardado por la esperanza cristiana.


http://es.wikipedia.org/wiki/Cielo_(religi%C3%B3n)

http://es.wikipedia.org/wiki/Gloria_(religi%C3%B3n)

http://es.wikipedia.org/wiki/Infierno

http://es.wikipedia.org/wiki/Juicio_final

http://es.wikipedia.org/wiki/Muerte

http://es.wikipedia.org/wiki/Doctrina

http://es.wikipedia.org/wiki/Filosof%C3%ADa

http://es.wikipedia.org/wiki/Esperanza


donaré tendons, faré créixer la carn damunt vostre, us revestiré de pell, us infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor." 7 Jo vaig profetitzar, tal com ell m'havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d'enrenou, els ossos es van ajuntar l'un amb l'altre. 8 Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però no tenien esperit de vida. 9 El Senyor em digué: --Fill d'home, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: "Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida." 10 Jo vaig profetitzar tal com ell m'havia ordenat, i l'esperit va entrar dins d'ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran. 11 Llavors ell em digué: --Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: "Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat." 12 Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: "Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. 13 Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. 14 Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor."

A partir d’aquest text d’Ezequiel es pot entendre millor Mt 27, 45. Que recorda l’aspecte col·lectiu de la resurrecció. Els jueus no concebien una resurrecció personal.

7. L’afirmació de la realitat de la resurrecció de Jesús com aquest quelcom que va possibilitar el canvi radical dels deixebles, pressuposa acceptar la possibilitat d’una acció de Déu que deixa petjades i signes en l’àmbit de lo històricament constatable. I a més a més acceptar que aquesta possibilitat s’ha realitzat en Jesús de Natzaret com a principi de tota la creació.

8. El Testimoni apostòlic és la mediació per aproximar-se a la transmissió de la proclamació pasqual. Nosaltres creiem en la resurrecció pels seus testimonis. Però uns testimonis que han vist quelcom i que a més a més són testimonis amb la seva pròpia vida. Ens basem en testimonis que fan fiable la fe pasqual gràcies al compromís i autoimplicació amb la que performen el seu testimoni i pel seu arrelament en l’Església naixent. En aquest sentit, P. Ricoeur parla de 3 tipus de testimoni (el testimoni com a autoimplicació): no només el que ho ha vist, sinó aquella experiència que marca tant la vida que t’implica i et porta a canviar de vida. Ricoeur reconeix que el màxim testimoni personal és el martiri. Ens cal doncs creure el que ens diuen els testimonis de la resurrecció. La resurrecció de Jesús mai és vista com un aspecte solitari, sinó que és una presència comunitari (de contrast) i repetida. L’Església veu en els encontres amb el ressuscitat el inici de l’Eucaristia com a celebració emblemàtica i reunió per excel·lència de l’Església.

9. Conjunt històricament plausible. Tots els fets succeïts, posen en relleu un conjunt històricament plausible: les revelacions o cristofanies comunitaries i repetides, l’espectacular canvi radical en l’actitud dels deixebles fins a arribar a morir per ell, el ràpid creixement de l’Església, el sepulcre buit, el testimoni de Sant Pau. El testimoni pasqual no contradiu les petjades que va deixar la resurrecció. La resurrecció no vol dir només que s’ha vençut la mort, sinó que implica sobretot el fet de la vida per sempre, es a dir, la vida plena de Déu.

10. La teologia fonamental acredita que és el màxim fet de la fe cristiana. La Tª Fonamental ha de fer creïble aquest fet que és el màxim motiu de la fe cristiana. La novetat de la resurrecció (misteri més central de la vida de Jesús) posa de relleu que és



el centre de la fe i el motiu de la fe. Com sortim d’aquest cercle per què no sigui viciós? Els motius tenen signes de plausibilitat.

El Vaticà I diu de la fe: creiem en Déu perquè no pot enganyar-se no enganyar-nos. L’objecte és Jesús ha ressuscitat, i la raó és si Crist no ha ressuscitat vana és la nostra fe. Aquest motiu està arrelat en la història, està arrelat a signes que són creïbles. El motiu de tots aquets signes és la resurrecció. Constantment el motiu que motiva els signes és la resurrecció, per donar credibilitat (mostrar la plausibilitat) del objecte de fe que és la resurrecció. Amb això és salva que creure en Jesucrist ressuscitat és do de Déu i com a tal l’hem de demanar. MALGRAT SER UN DO DE DÉU, CREIEM QUE HI HA TOTA UNA SÈRIE D’ELEMENTS DE CREDIBILITAT EN ELS RELATS DEL NT I L’EXPERIÈNCIA DELS APÒSTOLS QUE FAN PLAUSIBLE I CREÏBLES PODER CREURE EN AQUEST FET. Però en tot cas, necessitem el do de Déu que ens ajudi a creure.

La fe és do de Déu, la causa de la fe és el do de Déu. Nosaltres l’únic que podem treballar és sobre les condicions de possibilitat per ajudar a Déu perquè la persona estigui millor preparada per a rebre el do de Déu. Despertar en ells el desig pel sentit de la vida.

La fe és una virtut teologal que vol dir que tot és teològic (objecte, motiu i terme). En tots tres casos l’objecte, motiu i terme és Déu. Les altres virtuts no teologals les poden viure els no creients.

La raó és la condició. La llavor és la Paraula de Déu, però si el terreny no està preparat. La pastoral i la teologia el que pretenen és ajudar a crear aquestes condicions perquè la llavor pugui ser acollida i pugui donar fruit. La raó és doncs la condició de possibilitat.

Aquesta posició salva el fet de la gratuïtat (del do) de la fe.

La teologia fonamental vol mostrar la connexió del testimoni pasqual (que és el motiu de la fe) amb una sèrie de signes esdevinguts i arrelats en la història que el fan històricament creïble i digne de fe. La resurrecció és alhora el motiu (que va connectat amb una sèrie de signes històrics creïbles) amb una sèrie de signes històrics creïbles que donen raó de la seva plausibilitat. Com diu Sant Pau, si Crist no ha ressuscitat vana és la nostra fe. Creus perquè Déu t’ha fet el do i a més creure en aquest fet que és el fonament de la nostra fe és plausible i creïble.

La resurrecció és per tant el motiu i el centre de la nostra fe. L’Església és des del principi el centre i misteri de la nostra fe. De fet als 4 primers segles de l’Església només es celebrarà la Pasqua cada diumenge, serà després que s’instituirà la festa de l’encarnació.

El motiu del testimoni pasqual va arrelat als signes de la història que fa que no sigui un absurd i que sigui plausible. Els Apòstols ens diuen Jesús ha ressuscitat i de l’explicació d’aquest fet i del seu testimoni veiem signes que són històrics i ens ajuden a veure la plausibilitat del fet pasqual. El relat de la seva experiència ens fa veure la presència de certs signes que donen plausibilitat al fet pasqual.



A Emaus no patiu, cada vegada que celebreu l’Eucaristia de Jesús, Jesús hi serà present com amb els d’Emaus. I la narració de Tomàs on Jesús ens recorda feliços els qui creuran sense haver vist.

11. Les condicions per a poder reconèixer a Jesús com el vivent. Són les tres condicions per a poder veure a Jesús com el vivent o per tant poder testimoniar Jesús ressuscitat:a. La memòria de Jesús: lectura i interpretació de les lectures. Paraula de Déu.b. La fracció del pa viscuda en el marc de l’hospitalitat. Sagrament Eucaristia.c. El contrast de la comunitat apostòlica (abans que ells parlen Pere i els altres

apòstols que els verifica la se va experiència). Església.

A la pàg. 454 s’aborda la dimensió antropològica. El text més citat per tothom és GS 22: el misteri de Crist és el que aclareix el misteri de la persona. L’antropologia de Crist aclareix i il·lumina l’antropologia humana. Cal analitzar a Jesucrist perquè il·lumina el misteri de la persona humana.


apunts de classe teol fund (1)

Documents