apunts 2n eso 1ª avaluació

Curs 2015 2016

Juan Vte. Moreno Hernández Departament d’Educació Física


1

INDEX

1.- EL COS HUMÀ pag.2

2.- EL CALFAMENT pag. 5

3.- CUALITATS FÍSIQUES BÀSIQUES pag. 9

- RESISTÈNCIA pag. 9 - VELOCITAT pag.12 - FORÇA pag.14 - FLEXIBILITAT pag.16

4.- HABILITATS MOTRIUS pag.18

5.- ACROSPORT pag.20

ANNEX.- NUTRICIÓ pag.30


2

1.- EL COS HUMÀ

El cos humà és un organisme viu, el funcionament del qual és comparable al d'una màquina. Està compost d'una sèrie de sistemes i òrgans que realitzen diferents funcions, però sempre de forma coordinada.

L'APARELL LOCOMOTOR

Format per l’esquelet

(ossos), músculs i articulacions.

L’esquelet està format per uns 206 ossos i cartílag, i la seua funció és la de servir de sustentació a les parts blanes de l'organisme.

Actua com a armadura del cos i proporciona suport perquè els músculs puguen contraure's i realitzar els moviments. Els ossos són estructures formades fonamentalment per teixit ossi i periostis, (membrana vascular fibrosa que recobreix els ossos a excepció dels seus extrems). Els ossos són durs i rígids, unes altres de les seues funcions són la de protegir nombrosos òrgans, (vèrtebres, ossos del crani…) i la de formació de cèl·lules sanguínies.

Una de les classificacions dels ossos els diferència segons la forma: llargs (fèmur), curts (carp),

plànols (escàpula) i irregulars (vèrtebres).

Els ossos estan units per articulacions, que poden ser de diverses classes: fixes, semi -mòbils, mòbils. A mesura que creixem els ossos es van fent més durs i resistents.


3

Els ossos són rígids i no poden deformar-se. El moviment es produeix en les articulacions, que estan reforçades pels lligaments i ho tendons (que són les terminacions dels músculs). En contraure's, els músculs tiren dels ossos, acostant-los o allunyant-los entorn de les articulacions.

Distingim tres classes de músculs:

- Els músculs llisos, com els de l'aparell digestiu, la faringe, la bufeta, etc., que són de contracció voluntària.

- Els músculs estriats, com per exemple el del cor que és de contracció involuntària.

- Els músculs esquelètics, com els de les extremitats, que es contrauen voluntàriament i que ens permeten moure les diferents parts del cos. Són més de 600 i s'uneixen als ossos mitjançant els tendons.

EL SISTEMA NERVIÓS És l'encarregat de controlar tot el funcionament de l'organisme. Es compon de l'encèfal, la medul·la espinal i els nervis. Format per:

1. Sistema nerviós central 2. Sistema nervios perifèric 3. Sistema nerviós vegetatiu o autònom

EL SISTEMA CIRCULATORI O CARDIOVASCULAR L'òrgan principal és el cor. La seua grandària és el d'un puny i és l'encarregat de bombar i rebre la sang. La sang porta l'oxigen i els nutrients a totes les cèl·lules del cos a través de les artèries. La sang de les venes arreplega el diòxid de carboni i els materials de desferra perquè siguen eliminats a través de la respiració i per l'aparell excretor, respectivament.


4

EL SISTEMA RESPIRATORI Aquest sistema està compost per diversos òrgans, però els principals són els pulmons. Estan formats per multitud d'alvèols, que és on es produeix el pas de l'oxigen inspirat a la sang i del diòxid de carboni des de la sang cap a l'exterior.

Format per:

DIGESTIU Destaquen com a òrgans més importants l'estómac, el fetge, el pàncrees i els intestins. La seua funció és transformar els aliments que prenem perquè puguen ser absorbits per l'intestí i arriben al sistema circulatori de manera que es puga distribuir per l'organisme. EL SISTEMA EXCRETOR Aquest sistema, que inclou l'aparell respiratori, l'urinari i la pell, expulsa totes les substàncies de desferra de l'organisme en forma de suor, orina o diòxid de carboni. L'APARELL REPRODUCTOR Està format pels òrgans genitals masculins (testicles) i els femenins (ovaris). Aquests òrgans són els responsables de produir les cèl·lules reproductores.

COM ES MODIFICA EL COS DAVANT L'EXERCICI

Nasofaringi Laringe Tràquea Bronquis


5

2.- L’ESCALFAMENT

L’escalfament es defineix com l’activitat física moderada que prepara a la persona per a realitzar posteriorment una activitat d’intensitat superior.

Quan l’organisme està en repòs manté les seves funcions al mínim nivell de funcionament. La musculatura té un to molt baix, el cor batega molt lent, i els diferents òrgans compleixen la seva comesa amb una lògica activitat bàsica. Si en aquestes circumstàncies li demanem al cos una resposta intensa davant estímuls diversos, no serà satisfactòria en la majoria dels casos, produint-se contraccions lentes i incompletes, mostrant una coordinació imprecisa i reaccionant amb una elevada excitació cardiovascular i respiratòria.

L’escalfament el que fa es capacitar a l’organisme de forma progressiva per a que aquestes respostes exigents es produïsquen de manera satisfactòria.

OBJECTIUS DE L’ESCALFAMENT

L’escalfament te diferents objectius: preparar al individu física, fisiològica i psicològicament per a continuar amb una activitat física distinta i més intensa a la normal, contribuint d’una forma important a la prevenció de lesions.

FONAMENTS DE L’ESCALFAMENT

Fonaments fisiològics: Fonaments psicològics:

- prevenció de lesions

- millora en la coordinació

- augmenta la força en les contraccions musculars

- augmenta la freqüència cardíaca

- augmenta la pressió sanguínia

- intensificació respiratòria

- intensa capilarització pulmonar

- afavoreix la concentració

- augmenta la motivació

- ajuda a millorar el coneixement del propi cos

- ajuda a relacionar-se amb els demés

TIPUS D’ESCALFAMENT

Existeixen diferents tipus d’escalfament, depenent de l’objectiu que es busca i de l’activitat a realitzar posteriorment.

General: és un escalfament orientat i vàlid per a qualsevol activitat físico -esportiva, destinat a tots els sistemes funcionals de l’organisme i als grups musculars més importants.

Específic: serveix per estimular els sistemes i músculs implicats en una modalitat esportiva o qualitat física concreta que es requerisca en activitats posteriors. Es una fase de treball amb un èmfasi en la coordinació fina dels moviments musculars i/o en les habilitats complexes que es necessiten a posteriori. En definitiva podem dir que és un escalfament físico -tècnic, mentre que el general es més físic


6

METODOLOGIA DE L’ESCALFAMENT.

PRIMERA PART: Carrera i exercicis que pugen les pulsacions.

Es pretén que augmenten les pulsacions, incrementant la quantitat de sang que arriba a l’interior del múscul. D’aquesta manera s’aconsegueix estar preparat per a activitats més intenses i per a estirar-se millor. Deu durar almenys 5 minuts. Durant el primer minut sols es realitzarà carrera contínua i durant el següent minut carrera combinada amb exercicis de desplaçaments.

-Per exemple: distintes formes de desplaçar-se amb carrera cap avant, cap a darrere, en ziga-zaga, desplaçaments amb passes laterals, creuant cames lateralment, carrera alternant amb diferents moviments de braços, etc.

SEGONA PART: Exercicis de mobilitat articular

Es pretén mobilitzar (moure) les articulacions que van a treballar en les següents parts de l’escalfament. Amb aquesta mobilització les preparem per a una activitat un poc més intensa d’allò habitual.

Durant 1 minut es realitzen 4 exercicis (8 a 10 repeticions cadascun).

-Per exemple: si la següent activitat és córrer, deurem mobilitzar els turmells, els genolls i els malucs, que són les articulacions que més intervenen en la carrera.

TERCERA PART: Exercicis d’estiraments.

Es pretén estirar els músculs per a que estiguen més elàstics i puguen treballar millor en activitats més intenses.

Es realitzen durant 1 minut i mig, 4 ó 5 exercicis. Almenys un estirament per part del cos. Les cames necessiten algun exercici més.

S’han d’evitar els exercicis realitzats en horitzontal, es a dir, seguts o gitats al terra, perquè aquests fan que disminuesquen ràpidament les pulsacions que aconseguim augmentar en la part anterior .

QUARTA PART: Exercicis específics.

És la part més llarga de l’escalfament. El que pretenem és augmentar altra vegada les pulsacions, ja que en la part dels estiraments sempre disminueixen un poc. I acabar de preparar els grups musculars per a l’activitat posterior.

Deurà cobrir uns 3 minuts i mig, uns 12 exercicis com a mínim repetits 10 vegades cadascun.

-Per exemple: en aquesta part es realitzen exercicis amb desplaçaments (exercicis de braços, carrera lateral, skiping...), abdominals, lumbars, exercicis de coordinació, salts, progressions...

Haurem de tindre en compte

Els exercicis que es realitzen en primer lloc són els més suaus i al finalitzar es realitzaran els més intensos, es a dir, realitzar els exercicis de forma progressiva, sempre de menys a més.

La relació entre abdominals i lumbars deu ser de 3 a 1, es a dir, per cada 3 abdominals realitzarem 1 lumbar.

Alternem exercicis de braços, tronc i cames.


7


8


9

3.- CUALITATS FÍSQUES BÀSIQUES I HABILITATS MOTRIUS Per a practicar qualsevol tipus d'activitat física o esportiva necessitem d'unes habilitats o destreses bàsiques a més d'un suport físic que ens permeten realitzar amb major eficiència aquesta activitat. De gens servirà tenir bona punteria amb una pilota d'handbol, si no tenim la força necessària per a llançar des de la distància que permet el reglament. Aquest suport físic ve dau pel que cridem condició física, que és el resultat de totes les capacitats físiques bàsiques. Anem a distingir dos grans grups de capacitats físiques: 1) Capacitats físiques bàsiques. 2) Capacitats físiques mixtes o compostes. 3.1.- CAPACITATS FÍSIQUES BÀSIQUES Són aquelles que permeten de forma elemental realitzar qualsevol tipus d'activitat física: desplaçar-se ràpidament, suportar esforços durant un cert temps, mobilitzar objectes, adoptar diferents postures amb el nostre cos, etc. Les capacitats físiques bàsiques són quatre:

LA RESISTÈNCIA

És la capacitat que ens permet mantenir un esforç físic el major temps possible i recuperar-nos més ràpid després d’efectuar una activitat física.

Factors que condicionen la capacitat de resistència de les persones:

1. Aparell respiratori: la capacitat de subministrar oxigen al cos i d’efectuar correctament l’ intercanvi d’oxigen als alvèols pulmonars i a les cèl·lules musculars.

2. Aparell circulatori: la quantitat de sang que circula pel nostre cos, que determina la capacitat de transportar oxigen i substàncies energètiques.

3. Aparell locomotor (Sistema Muscular): a. El tipus de fibra muscular, ràpides o lentes. b. Els dipòsits d’energia: ATP.


10

Tipus de resistència:

1. Aeròbica: és aquella en que el múscul és sotmès a esforços no gaire intensos, i pot ser utilitzada durant períodes molt llargs de temps.

2. Anaeròbica: és aquella en que el múscul és sotmès a esforços molt intensos durant un breu període de temps, en què els múscul no té prou oxigen a la seva disposició.

Sistemes d’entrenament:

Per tal de millorar la nostra resistència cal utilitzar diferents sistemes d’entrenament que fan servir diferents intensitats, aquestes intensitats les podem calcular de la les següents formes.

a. Freqüència Cardíaca Màxima(FCM) = 220 – edat (Homes) / 226-edat(Dones) a partir del resultat que dona es el 100% d’intensitat, calculem la freqüència a la que volem treballar.

Per Temps.- Agafem el millor resultat en l’exercici que volem fer o entrenar i apliquem una regla de tres inversa

ESQUEMA VOLUM INTENSITAT OXÌGEN PULSACIONS

AERÒBICA > 3 MINUTS 40%-70% MENYS 120 – 140

ANAERÒBICA < 3 MINUTS 80% - 90% MÈS 170 – 190


11

Els principals sistemes d’entrenament que cal conèixer son els següents:

CONTINUOS Descripció Pulsacions Temps Recuperació

Carrera Contínua

Consisteix en córrer a una intensitat lleugera, amb un ritme constant d’execució. Es realitza sobre terreny pla bàsicament

Entre 140-150. A partir de 20’

12 a 18 hores

Fartleck Joc de ritmes, es tracta de fer una carrera contínua, però amb canvis de ritme durant l’esforç

Variables, sense passar de 180

A partir de 20’

24-72 hores

Entrenament Total

1º Respiració - flexibilitat (calfament)) 8-10’

2º Exercicis de millora muscular 15-20’

3º Treballs de velocitat10-20’

4º Treballs específics de resistència 20-30’

5º Tornada a la calma 5-10’

Variables, sense passar de 180

60-90 minuts

24-48 hores

FRACCIONATS Descripció Pulsacions Temps Recuperació

Entrenament Fraccionat o interval training

Consisteix en repetir esforços d’intensitat submàxima (75-90%) separats per una pausa incompleta al voltant de 120-130 pulsacions per minut

Variable sense passar de FCM

Variable 36 a 60 hores

Repeticions

(esportistes entrenats)

Es tracta de repetir esforços d’intensitat màxima o submàxima (95-100%), separats per una recuperació amplia i de vegades total, al votant de les 90 pulsacions per minut.

Variables, al voltant de FCM

Variable, depenent de les series

72 hores


12

LA VELOCITAT

La velocitat és la capacitat que ens permet realitzar un moviment en el menor temps possible, ens permet desplaçar-nos molt ràpidament,o be moure molt ràpid una part del nostre cos. A més gràcies a la velocitat també podrem respondre a qualsevol estímul que rebem.

FACTORS QUE CONDICIONEN LA VELOCITAT

En l’àmbit del sistema nerviós: La velocitat de transmissió dels impulsos nerviosos. Es mesura el temps que transcorre des de la captació d’un estímul fins ala resposta motora.

En l’àmbit del sistema muscular: El tipus de fibra muscular, ràpides o lentes.

- Fibres blanques o ràpides - Fibres roges o lentes - Fibres mixtes.

En l’àmbit de biomecànica: L’execució tècnica, millora la velocitat.

L’edat i el sexe: Segons l’edat i el sexe la velocitat es desenvolupa mes o menys prompte, en els xics és més regular.


13

TIPUS DE VELOCITAT:

1. Velocitat de reacció: és la capacitat de respondre tan ràpid com sigui possible a un estímul, es a dir el temps que passa des de l’aparició de l’estímul fins a l’execució de la contracció muscular.

a. Reacció simple: estímul -reacció (ex. Eixida en una carrera) b. Reacció discriminativa : varis estímuls – escollir el millor (ex. Porter)

2. Velocitat de desplaçament: és la que permet desplaçar-se d’un indret a un altre,és a dir, recórrer una distància en el menor temps possible, esta distància a de ser curta i està determinada per la capacitat que te la persona d’assolir la seua velocitat màxima. Una persona no entrenada ho aconsegueix entre els 20 i 30 mts, m’entres que un velocista ho fa entre el 50 i 60 mts.

3. Velocitat gestual o contràctil: és la qualitat que ens permet realitzar un gest en el menor temps possible. En aquest cas no es tracta d’un desplaçament d’un lloc a un altre, sinó nomes d’aconseguir moure una part del cos tan ràpid com sigui possible.

4. Velocitat resistència: és capacitat de aguantar un esforç a màxima velocitat durant el màxim temps possible.

SISTEMES D’ENTRENAMENT.

La velocitat s’entrena bàsicament per mitja dels sistemes fraccionats, que com ja sabem son aquells que es caracteritzen per dividir la càrrega de l’entrenament en parts i pauses de recuperació entre aquestes.

Entrenament per intervals.

Consisteix a repetir esforços d’intensitat submàxima, separats per una pausa de descans, en la qual la recuperació de la persona és incompleta.

La intensitat submàxima equival al 75 – 90 % de les possibilitats de la persona.

La recuperació ha de tenir una durada aproximada de 2 minuts i mai es total, hem de tenir al voltant de 120 pulsacions per minut per començar una nova repetició

Repeticions.

Consisteix a repetir esforços d’intensitat màxima o submàxima, separats per una pausa de descans en la qual la recuperació es molt a prop del total.

La intensitat màxima o submàxima equival al 95 – 100%.

La recuperació al voltant de 90 pulsacions per minut.

Es tracta de fraccionar una distància gran en diferents parts.


14

LA FORÇA

La força és la capacitat que ens permet vèncer o superar una resistència utilitzant la tensió provocada en els músculs per la contracció de les fibres musculars; així podem aixecar càrregues pesades, moure i arrossegar objectes, etc.

FACTORS QUE CONDICIONEN LA FORÇA:

En l’àmbit del sistema muscular:

Tipus de fibres musculars: ràpides o lentes.

El grossor i el tamany de les fibres musculars.

En l’àmbit del sistema nerviós:

La coordinació dels diferents músculs que efectuen el moviment, agonistes i antagonistes.

La temperatura del múscul, que pot augmentar amb un bon escalfament.

L’estat de forma o d’entrenament: a més nivell de forma, més rendiment.

La motivació per portar a terme l’activitat.

El sexe. En valors absoluts els homes disposen de més força que les dones.

TIPUS DE FORÇA:

1. Força màxima: en aquest tipus de força, l’oposició o càrrega que s’ha de vèncer es molt elevada, quasi la màxima possible. Per això s’anomena així.

2. Força resistència: es desenvolupa per vèncer una oposició de caràcter mitjà. La característica fonamental en aquest tipus de força es que es realitza durant un temps prolongat.

3. Força explosiva: es tracta de desenvolupar una força per tal de vèncer una oposició menuda. A més, el moviment es realitza molt ràpid.

4. Força relativa : es el resultat de dividir la forçà màxima per el pes corporal, per tal de comparar de manera fiable la força de dos persones.


15

Força Màxima Càrrega màxima Velocitat mínima o nul·la

Força Resistència Càrrega mitjana Velocitat mitjana

Força Explosiva Càrrega mínima Velocitat màxima

ENTRENAMENT DE LA FORÇA

Mètode de Repeticions: Es tracta de repetir un nombre determinat d’esforços, separats per un temps de recuperació. Quan el nombre de repeticions és molt elevat, es divideix en forma de sèries i es descansa entre sèrie i sèrie

Mans lliures: Consisteix en fer servir el nostre cos com a càrrega a vèncer; disposem d’una gran varietat d’exercicis que ens poden servir per treballar tot el cos.

Parelles: S’utilitza el pes o la força d’un company o companya com a càrrega.

Aparells lleugers: Com les pilotes medicinals i les gomes elàstiques.

Pesos i màquines: Utilitzats en el culturisme i l’halterofília, permeten treballar i desenvolupar grups musculars concrets.

Circuits: Consisteix en fer un nombre determinat d’activitats que ocupen un lloc anomenat estació.


16

LA FLEXIBILITAT

Es la capacitat d’extensió màxima d’un moviment en una articulació determinada

ESTRUCTURES QUE INTERVENEN EN LA FLEXIBILITAT:

1. Les articulacions.

2. Els Músculs.

3. Els tendons

TIPUS DE FLEXIBILITAT:

1. Flexibilitat de treball: és la que es necessita per fer un gest tècnic. 2. Flexibilitat residual: és la que es necessita, a més de la flexibilitat de treball, per no tenir lesions en

el cas de fer el gest tècnic amb un grau més elevat de mobilitat per qualsevol circumstància, o també perquè el moviment sigui més estètic

3. Flexibilitat absoluta: és la suma de la flexibilitat de treball més la flexibilitat residual.


17

ENTRENAMENT DE LA FLEXIBILITAT.

Exercicis de mobilitat articular : Es pretén mobilitzar (moure) les articulacions que van a treballar , amb aquesta mobilització les preparem per a una activitat un poc més intensa d’allò habitual.

Durant 1 minut es realitzen els exercicis (8 a 10 repeticions cadascun).

Exercicis d’estiraments: Es pretén estirar els músculs per a que estiguen més elàstics i puguen treballar millor en activitats més intenses.

Es realitzen durant 15-30 segons, almenys un estirament per part del cos. Les cames necessiten algun exercici més, es recupera un durant uns segons i es torna a fer de manera més intensa.


18

4.- HABILITATS MOTRIUS Són aquelles que resulten de la combinació d'algunes de les capacitats físiques bàsiques entre si. Aquestes qualitats indiquen la qualitat dels teus moviments. Podem considerar les següents:

Entenem per Habilitats Motrius la capacitat d'executar una activitat física de manera ordenada, amb precisió i amb economia d’esforços.

Les habilitats motrius en cada persona son diferents i depenen del seu grau de desenvolupament físic, i de la seua maduresa, ja que el que caracteritza als moviments i als seus gestos motrius es que es van aprenent poc a poc al llarg de la nostra vida segons anem creixent.

En els primers anys de la nostra vida desenvolupem habilitats motrius generals (seure, gata meus...) per a després desenvolupar d’altres més elaborades conegudes com a habilitats motrius bàsiques.

HABILITAS MOTRIUS

COORDINACIÓ

GENERAL

ESPECÍFICA O SEGEMENTARIA

EQUILIBRI

ESTÀTIC

DINÀMIC

AGILITAT

PSICOMOTRIU

MOTRIUS BÀSIQUES

MOTRIUS ESPECÍFIQUES


19

Factors que intervenen en la habilitat motriu.

COORDINACIÓ.

És la capacitat que ens permet realitzar moviments més o menys difícils amb eficàcia. Ens permet solucionar de manera eficaç els problemes que planteja qualsevol tipus de moviment

Hi ha 2 tipus de coordinacions :

1. Coordinació dinàmica general: responsable de aquells moviments que hi ha una participació global de tot el cos, principalment moviments de locomoció.

2. Coordinació segmentaria: responsable del moviments en els que intervenen específicament les extremitats, superiors o inferiors, i la vista, parlem principalment de llançaments i recepcions. 2.1. Coordinació òculo-manual . 2.2. Coordinació òculo-pedal.

EQUILIBRI.

És la capacitat que ens permet controlar la posició del cos i de la seua eficàcia es basa la coordinació.

Hi ha 2 tipus de equilibris :

1. Equilibri estàtic: és aquell que es manté sense que es produïsca un desplaçament apreciable del centre de gravetat del cos.

2. Equilibri dinàmic: aquell que assolim quan existeix un desplaçament considerable del centre de gravetat, bàsicament es produeix quan estem en el desenvolupament de les activitats físiques.

AGILITAT.

És la capacitat de dominar el cos amb rapidesa, precisió i efectivitat., es resultant de les dues capacitats anteriors. Són exemples d’agilitat: les tombarelles, fer un salt, la roda lateral.

A banda de la coordinació i l’equilibri està determinada per:

1. Capacitats psicomotrius : per mitjà de les quals els moviments s’adapten a l’espai i al temps. 2. Capacitats motrius bàsiques: quan entra en joc la nostra habilitat natural per a realitzar moviments

simples de forma natural. 3. Capacitat motriu específica: que ens permet assolir una major eficàcia per tal de realitzar amb

naturalitat moviments complexos.


20

DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ FÍSICA

ACROSPORT 2n ESO

Juan Vte. Moreno Hernández


21

ACROSPORT

L’acrosport és una disciplina esportiva inclosa en la Federació Internacional de Esports Acrobàtics, fundada 1973 i integrada en la Federació Internacional de Gimnàstica des de 1999. L’acrosport es practica en un tapís de 12x12m. En ell es realitzen exercicis amb acompanyament musical, preferentment música instrumental sense cant. L'exercici ha de contenir elements acrobàtics i gimnàstics de flexibilitat, equilibri, salts i girs i moviments en cooperació entre els components del grup, executant formacions corporals, formant un conjunt harmònic amb elements coreogràfics. La durada de l'exercici és ha de ser entre2'15 "i 2'30" depenent de la categoria, normalment 2 minuts i 30 segons amb un marge de més-menys 5''. Es valorarà, la dificultat, la tècnica i la dimensió artística de la composició per part del jurat. Tots els integrants han de realitzar com a mínim una sèrie de postures o elements obligatòriament dins d'un ampli repertori de possibilitats. Els competidors en cadascuna d'aquestes categories han de realitzar tres exercicis de competició amb una durada màxima de 2,30 minuts. El primer exercici és de balanç o equilibri. La característica dels elements d'equilibri és que els dos (o més) companys estan en contacte tot el temps durant la realització de la figura o piràmide. Al segon exercici s'anomena de tempo o dinàmic. Dins d'aquest esport o disciplina destaquen dos papers fonamentals que poden desenvolupar els participants: -Portor o suport: el seu cos en una posició estàtica o dinàmica serveix de suport, de base de sustentació o d'impuls per formar o desenvolupar les figures.

-Àgil o equilibrista: és el que és impulsat, o utilitza el suport del portor per desenvolupar la figura d'equilibri o el moviment que formi part de l'exhibició. Les característiques dels elements de tempo és que el àgil és propulsat pel portor o portor per realitzar moviments aeris, amb la qual cosa, el contacte entre els companys és breu. I finalment, hi ha un exercici combinat que com el seu nom indica està compost d'elements característics de posicions d'equilibri (balanç) i d'elements dinàmics de vol (tempo). Es valora la dificultat, la tècnica i la dimensió artística de la composició per part del jurat.

-El jòquer és un acròbata versàtil:

- qui assegura la seguretat de la figura, - qui ajuda, sosté i manipula el portador i/o el voltejador, - qui proporciona un element amb una figura estètica, - qui proporciona un element amb figura acrobàtica.


22

La tècnica. Els ports i els exercicis pre-acrobàtics.

Un porté acrobàtic és un acte entre almenys dues persones que romanen en contacte físic indispensable per realitzar una figura "estàtica" (balanç o equilibri) o "Dinàmica" (dinàmic o de tempo). Entre els integrants que configuren els ports s'estableix, per tant, una relació d'equilibri.

A la iniciació al acrosport, abans d'abordar els elements tècnics, o de forma simultània a l'aprenentatge d'habilitats de salt, inversió o de gir, cal habituar al contacte físic, que constitueix l'aspecte essencial dels ports. Amb simples exercicis o jocs en parella o en microgrups, es poden aprendre els aspectes més importants del treball intercorporal, que és: 1. Com reacciona el cos relaxat i el cos tens.

2. Com es desplaça el centre de gravetat.

3. Com col·locar respecte del company / s. En aquest sentit cal buscar el suport en la part del

cos que més càrrega pugui aguantar sense esforç muscular.

4. A apreciar les diferències de pes i talla.

5. Estar atent i vigilant.

6. Prendre consciència de la responsabilitat de la seguretat dels companys.

7. A tenir confiança en els companys.

8. A ser creatiu i resoldre els problemes per si mateix, etc.

Per aprendre els ports que són llavors els exercicis de acrosport relacionats amb l'equilibri tenim una sèrie d'exercicis que anomenarem preacrobáticos de contacte corporal que es divideixen en: - Contrapesos (estàtics i dinàmics, amb el pes en el centre o als extrems). Aquests consisteixen en formar figures crupals, inicialment en un mateix nivell d'alçada i posteriorment en superposició, en les que a través del adherència o del suport es produeix una mobilització simultània i aparentment simètrica dels participants, mobilització que allunya o sobre equitativament el centre de gravetat de la zona de contacte. - Balanceig (sobre mans i peus). Es tracta de mobilitzacions globals (en bloc) al voltant d'un punt de suport, que permeten fonamentalment el desenvolupament de la confiança en la manipulació del pes així com el desenvolupament del domini tònic. - Elevacions i transports (amb variants posturals i en suports i agafades). Aquest tipus d'exercicis implica una pèrdua de contacte amb el sòl i l'experimentació en diferents posicions i nivells d'alçada;


23

Convé assenyalar una sèrie de normes per facilitar les classes i que a banda d'afavorir que s'aconsegueixin les postures, evitin accidents innecessaris. Aquesta és una disciplina esportiva molt segura si l'alumne / a aquesta concentrat i segueix les indicacions del professor: 1. Treure'ns rellotges, anells, polseres i sobretot pendents de cèrcol per treballar.

2. En cada grup de 3 a mínim un participant més aquesta encarregat de les ajudes en cada

moment. Les ajudes consisteixen en facilitar les posicions i evitar accidents.

3. A l'hora de treballar per grups és indicat que ens posem amb companys / es que tinguin

alçada i pes semblant al nostre per afavorir l'equilibri.

4. Coneixeràs en les sessions pràctiques els llocs del cos més indicats per fer els suports i les

càrregues, mostra la deguda atenció a aquestes dades.

Tingues en compte això:

1. Treballar en equip, comunicant i provant junts les postures. 2. Practicar totes les vegades que siguin necessàries. Algunes postures sortiran a la primera, però d'altres no. Perquè surtin amb facilitat a l'hora de l'examen és necessari tenir automatitzades i molt ben apreses. 3. Cal tenir cura de la seguretat i ser prudents.

PRINCIPIS GENERALS que han de ser tinguts en compte per alumnes i que són.

1. L'alineació i postura dels exercicis s'ha de realitzar o mantenir en tot moment. Qualsevol variació pot provocar el desequilibri dels companys i possibles situacions de perill. En cas de problemes és millor sempre desfer la figura i començar de nou.

2. Els punts de suport sobre el portor han de ser sempre la pelvis i / o les espatlles, mai els ronyons o zona lumbar.

3. El portor no ha de suportar una càrrega durant més de 10 segons. 4. El àgil ha d'augmentar al màxim la superfície dels punts de suport sobre el portor, per

exemple obrint els peus. 5. Les cames són les que treballen sempre. 6. L'equilibri és la qualitat física més important, no la força.


24

Les figures i col·locació.

Portors


25

Parelles


26


27

Grups de Tres


28

Grups Nombrosos


29


30

ANNEX I .- LA NUTRICIÓ

Per a portar una dieta equilibrada cal menjar el que es gasta, ni més ni menys; açò val tant per a un

esportista, com per a una persona que no es mou. Cal menjar “de tot”, és a dir, les quantitats necessàries

dels dos tipus de nutrients:

1. Els que produeixen energia per a funcionar, que són essencialment tres:

• Hidrats de carboni (glúcids)

• Grasses (lípids)

• Proteïnes (pròtids)

2. Els que no produeixen energia, però contribueixen al fet que es puguen aconseguir.

• Aigua: és de vital importància.

• Vitamines i minerals.

No portar una dieta equilibrada provoca malalties de diferent gravetat (malnutrició). Cal saber que a la teua

edat es canvia constantment, per la qual cosa no cal obsessionar- se. A continuació i com a prevenció, anem

a explicar les principals malalties.

OBESITAT

No és un problema de la moda o l'estètica del moment; el problema són les alteracions cardiovasculars,

molèsties i dolors que produeix. Produeix limitacions en el moviment i poca capacitat física per a portar una

vida dinàmica. La forma més fàcil de tractar-la és mitjançant l'exercici físic i una dieta equilibrada.

ANÈMIA

És un desordre sanguini, per un dèficit de glòbuls rojos, hagut de normalment a una falta de ferro. Hi ha

altres tipus d'anèmia com la produïda per la falta de vitamina B-12. L'anèmia se sol recuperar prompte, però

és important diagnosticar-la a temps; l'anèmia produeix falta de força, debilitat, apatia i pal·lidesa de pell.

ANORÈXIA

És la negativa a menjar, amb manca total d'apetit i ànim de fer-ho. Va unida a problemes físics, psíquics i

socials, per la qual cosa és fonamental investigar les causes. Requereix un tractament específic i urgent,

doncs pot perillar la vida.

BULÍMIA

Es menja sense control, fins a la sacietat, fins i tot sense fam; es menja el que siga i quan siga. No ha de

confondre's amb obesitat. Després s'és capaç de vomitar per a no caure en l'obesitat i seguir menjant. És

important descobrir la causa, per a poder realitzar un tractament específic.

apunts 2n eso 1ª avaluació

Documents