annex 1 tema 48 tgest atceconomia.gencat.cat/.../arxius/annex-1/annex1-tema-48.pdft. gestors atc....

www.cef.es SumariJUNy 2017

T. GesTors ATC. ANNeX 1 TemA 48

1. Deute públic: concepte i efectes econòmics

2. La càrrega del deute

3. Comparativa internacional

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MaDriD Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BarCelona Tel. 934 150 988alboraya, 23 46010 ValènCia Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MaDriD Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

www.cef.es 48 ‒ 1JUNy 2017

1. DEUTE PÚBLIC: CONCEPTE I EFECTES ECONÒMICS

Indubtablement, el deute públic és el principal ingrés extraordinari de què disposa l’Estat, encara que aquesta situació podria modificar-se en el futur, com a conseqüència de l’aplicació del Pacte d’Es-tabilitat i Creixement.

1.1. ConCepte

Encara que existeixen nombroses definicions de deute públic, es pot utilitzar el següent concepte, del qual s’extreuen la major part de les classificacions del deute públic: «Conjunt de préstecs concedits a les Administracions Públiques, que han estat documentats en títols-valoris, en virtut dels quals les Ad-ministracions Públiques es comprometen al pagament periòdic d’uns interessos i, si escau, a la devolu-ció dels capitals prestats, anomenada amortització».

Aquesta noció pot desenvolupar-se a partir de cadascun dels seus components, la qual cosa permet conèixer amb major profunditat les diferents modalitats que pot revestir aquest ingrés extraordinari del sector públic. En tal sentit, es poden assenyalar els següents aspectes rellevants:

A) En primer lloc, la definició utilitzada presenta el deute públic com un contracte de prés-tec, i això obliga a plantejar qui és el prestatari i qui el prestador. Pel que fa al primer, és a dir, qui s’endeuta, el mateix concepte assenyala les Administracions Públiques. Això sig-nifica que podem parlar d’un deute nacional, amb un màxim nivell d’emissió autoritzat, així com un deute local de les Comunitats Autònomes o dels ens locals, que no solament tenen el límit marcat per la llei de llurs assemblees legislatives o corresponents acords de ple sinó que, a més, es veuen constrets per altres restriccions alienes a llur voluntat.

Pel que fa referència al prestador, és a dir, amb qui s’endeuten les Administracions Públi-ques, podem distingir entre deute fictici, quan el deute és comprat pel Banc Central, per-

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MaDriD Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BarCelona Tel. 934 150 988alboraya, 23 46010 ValènCia Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MaDriD Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

teMA

48 El deute públic: concepte i efectes econòmics. La càrrega del deute. Comparativa internacional


Oposicions

48 ‒ 2 www.cef.es

T. GesTors ATC

què el sector públic s’ha endeutat amb ell mateix, i deute real, quan l’emissió dels títols es dirigeix als particulars o a les entitats financeres privades. Com que els compradors dels títols poden ser nacionals o estrangers, hem de diferenciar entre deute real intern, en el primer cas, i deute real exterior, en el segon. En aquest segon cas, el deute ve denominat en moneda estrangera.

B) Un segon element present en la definició és que el deute públic apareix documentat en forma de títols-valoris, fet que elimina del concepte una part de l’endeutament públic, que alhora es tradueix en forma de crèdits amb entitats financeres. En utilitzar aquest ins-trument per designar el deute, podem utilitzar un altre grup de classificacions del deute públic, atenent els principals elements que apareixen en aquests títols.

Així, quant al valor nominal dels títols, s’aprecia una important diferència quan l’emis-sió es dirigeix a entitats financeres o quan el deute s’adquireix per particulars. En aquest segon cas, el nominal tendeix a situar-se en xifres molt més baixes, atès que només així els títols poden ser comprats pels petits estalviadors. Aquest valor nominal no coincideix, necessàriament, amb el preu pagat pel comprador, encara que sí que representa l’import que es retornarà al moment de l’amortització. En aquest sentit, es diu que els títols han estat emesos a la par si el preu de compra coincideix amb el nominal, o que s’emeten per sota de la par si el preu de compra és inferior al nominal o que l’emissió s’ha fet per sobre de la par, quan el preu d’adquisició és superior al nominal.

Quant a la manera en què es designa al titular d’aquests documents, podem distingir entre títols nominatius, en els quals apareix la identitat del propietari, i títols al portador, en els quals es desconeixen les dades personals del titular.

C) Un tercer aspecte reflectit en la definició és que existeix un compromís de l’Administra-ció de realitzar un pagament periòdic d’interessos. Aquesta afirmació no és del tot certa i, de fet, podem distingir entre deute amb un rendiment explícit, quan efectivament es produeix aquest abonament d’interessos, i deute amb rendiment implícit, en què la ren-dibilitat del títol s’obté per la diferència entre el preu de compra i el d’amortització.

D) Finalment, la definició que hem emprat indica que, si escau, es procedeix a la devolu-ció dels capitals prestats. Això significa que no sempre es duu a terme l’amortització, sinó que de fet podem diferenciar entre deute amortitzable i deute perpetu. En el primer cas, el sector públic es compromet a retornar l’import rebut com a préstec, si bé en de-terminades circumstàncies s’ha esdevingut el cas que l’Estat es negui a complir la seva promesa, i a això es denomina repudi del deute. El compromís de devolució es pot dur a terme en terminis molt diversos, encara que se sol considerar deute a curt termini aquell retornat en períodes de menys d’un any, en períodes compresos entre 3 i 5 anys es parla de deute a mitjà termini, i terminis entre 5 i 10 anys, de deute a llarg termini.

El deute perpetu, en principi, té una vida il·limitada, però el sector públic pot reservar-se la facultat de reemborsar el préstec, i llavors es denomina deute perpetu denunciable. Quan l’Estat no disposa d’aquesta facultat es parla de deute perpetu no denunciable.

En el termini d’amortització, els interessos pactats o el valor nominal dels títols poden alterar-se a través del que es denomina conversió del deute. Com ja s’ha indicat, quan aquest procediment serveix perquè deute emès a curt termini es transformi en deute a llarg termini, es denomina consolidació del deute, però no és l’única finalitat possible dels procediments de conversió. De fet, el canvi més substancial que pot dur-se a terme és una modificació dels interessos pactats. En aquest cas, el creditor pot optar entre ac-ceptar la rebaixa de l’interès i l’amortització, o el reemborsament anticipat del capital.


www.cef.es 48 ‒ 3

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

1.2. L’eMiSSió De Deute púbLiC i eLS objeCtiuS eConòMiCS

Els principis que han d’informar la política de deute públic constitueixen la denominada administració del deute. Es tracta, per tant d’assenyalar, quins criteris ha de seguir el sector públic, bàsicament pel que fa als terminis d’emissió i el destinatari del mateix, d’acord amb els principals objectius econòmics del país.

No obstant això, com tendeix a esdevenir-se en l’anàlisi dels problemes econòmics, trobem la pre-sència d’objectius diferents que donen lloc a prescripcions molt diferents quant al disseny dels títols del deute públic. Simplificant molt la qüestió, es poden resumir tals finalitats en les dues finalitats següents:

• Consecució dels objectius d’estabilitat econòmica: plena ocupació, estabilitat de preus i equilibri en la balança de pagaments.

• Limitació dels costos financers de l’endeutament per a les Administracions Públiques.

Pel que fa a la primera qüestió, ens trobem amb un bon nombre de dificultats a l’hora d’enunciar prescripcions normatives, per raons molt diverses. En primer lloc, per les discrepàncies que mantenen els economistes sobre els efectes de les polítiques fiscals i monetàries en la consecució dels objectius macroeconòmics. En segon lloc, pel fet que en la societat contemporània no té gaire sentit de plantejar els problemes d’atur i d’inflació com a excloents, atès que ambdues dificultats es presenten de manera simultània. Finalment, la tercera dificultat és la presència de desequilibris en la balança de pagaments, especialment notables en el cas del dèficit exterior.

Per analitzar els efectes macroeconòmics de les diferents modalitats de deute, partirem d’un model intermedi en el qual, almenys a curt termini, el dèficit públic té efectes sobre el nivell d’ocupació, els tipus d’interès i la taxa d’inflació. Tals efectes són els propis d’una política fiscal expansiva, és a dir, d’augment en el nivell de renda i d’ocupació, d’elevació dels tipus d’interès i de creixement de preus. Com que el dèficit públic té aquest tipus de conseqüències, podem considerar les diferents modalitats de deute públic des de la perspectiva de si els seus efectes compensen o van en la mateixa direcció. Amb aquesta finalitat podem distingir les següents possibilitats:

• El deute s’emet als particulars o als intermediaris financers que no disposen de reserves exce-dents: en aquesta primera hipòtesi, els efectes monetaris del dèficit s’esterilitzen i les conseqüèn-cies sobre l’economia són exclusivament els efectes reals del dèficit públic. Això es tradueix en un augment del nivell de renda i de l’ocupació, però a costa d’una elevació dels tipus d’in-terès i de la taxa d’inflació. Quant al possible desequilibri del sector exterior, l’increment de la renda farà créixer les importacions, l’augment de la taxa d’inflació reduirà les exportacions i incrementarà la importació, de tal manera que el país s’enfrontarà a un dèficit en les balances comercial i de serveis. Tal dèficit pot ser compensat en part per l’augment dels tipus d’interès que atreu l’estalvi dels agents econòmics de l’exterior. Podem doncs considerar que el finan-çament ortodox del dèficit públic és més que més adequat com majors siguin els desequilibris del sector exterior, més greu el procés inflacionista i més quantiós el dèficit públic.

• El deute s’emet al Banc Central o als bancs comercials amb reserves a l’excés: en aquest cas, el deute es monetitza i els efectes monetaris del dèficit es mantenen, motiu pel qual l’efecte real sobre l’activitat econòmica es veu reforçat. Lògicament, en aquest supòsit es produeix un major creixement de la renda i l’ocupació i una acceleració més acusada de la taxa d’inflació. Els efectes sobre els tipus d’interès són indeterminats, però podem assegu-rar que, si augmenten ho faran en menor quantia i que no és descartable que disminueixin. En aquestes circumstàncies, el desequilibri del sector exterior serà molt notable, atès que ara el dèficit en les balances de béns i de serveis no es compensa per l’atracció de l’estalvi exterior. En resum, es pot considerar adequada aquesta forma de finançar el dèficit públic


Oposicions

48 ‒ 4 www.cef.es

T. GesTors ATC

quan no hi hagi greus problemes d’inflació, quan el sector exterior presenti un superàvit important, que podria reduir-se sense greus problemes, i quan el dèficit públic és moderat.

• El deute s’emet a l’exterior: possiblement sigui el cas més difícil d’analitzar. En primer lloc, els efectes monetaris de dèficit públic es mantenen i, des d’aquesta perspectiva, les seves conseqüències sobre el nivell de renda i ocupació, tipus d’interès i taxa d’inflació són si-milars a les considerades en el supòsit anterior. Els canvis més significatius es produeixen en allò que concerneix la balança de pagaments, atès que s’ha de distingir entre el curt i el mitjà termini. En principi, l’emissió dels títols a l’exterior genera una entrada de mitjans de pagament internacionals que contribuirà a resoldre un hipotètic dèficit. A mitjà termini, els efectes sobre la renda i la inflació deterioren la posició exterior de l’economia, al qual cal afegir que el pagament d’interessos a l’exterior produirà una pressió afegida sobre la balança de pagaments, de tal manera que, llevat que el país dugui a terme mesures d’esterilització, el problema de desequilibri extern pot ser més greu que al principi.

Ara bé, quant al segon objectiu de l’administració del deute, reduir els costos financers per al sector públic, és fàcil comprendre que les prescripcions són justament les oposades a les que s’acaben d’asse-nyalar. En efecte, si els títols ofereixen un alt tipus d’interès, és a dir, un cost financer elevat, no resulta adequat endeutar-se a un termini excessivament llarg, mentre que si el tipus d’interès és baix és lògic aprofitar la circumstància per emetre títols de llarga durada i baix cost financer per al sector públic. Na-turalment cal recordar que l’Estat disposa de les diferents fórmules de conversió del deute per solucio-nar aquesta contraposició, però, com és lògic, l’ús continuat d’aquests procediments acabarà minant la credibilitat del sector públic, que es veurà obligat a incloure en el tipus d’interès ofert una prima de risc per tal que els seus títols s’acceptin al mercat.

1.3. efeCteS eConòMiCS DeL Deute púbLiC

L’augment del deute públic que es deriva de qualsevol dèficit pot ser sostenible si s’espera en el futur un increment de la renda —i llavors de la recaptació fiscal— per fer front al seu pagament. No obs-tant això, l’emissió de deute pot generar algunes conseqüències negatives que han de tenir-se en compte:

• L’emissió de deute públic durant alguns períodes compromet una part de la despesa pública que es pot realitzar en els períodes següents, com a conseqüència de la necessitat de fer front al ser-vei del deute (pagament d’interessos). Per exemple, a Itàlia, on el deute públic supera el 100 % del PIB, els pagaments per interessos suposen el 5 % del PIB, i un 10 % de la despesa pública total. En canvi, a Espanya, on el deute es va situar en 2007 en el 36 % del PIB, els pagaments per interessos representaven només l’1,6 % del PIB, i un 4 % de tota la despesa pública.

• Una altra forma en què l’emissió de deute condiciona la política fiscal que pot aplicar-se en el futur és la seva influència sobre el marge de maniobra per aplicar polítiques fiscals expan-sives si la situació cíclica ho requereix. Per tal que aquest marge d’actuació sigui suficient, ha de mantenir-se la relació deute/PIB en un valor reduït al llarg de les diferents fases del cicle. Per exemple, quan es va iniciar en 2008 la crisi financera internacional, Irlanda, Es-panya i Finlàndia tenien nivells de deute inferiors al 60 % del PIB, fet que els assegurava un marge de maniobra significativament major per aplicar estímuls fiscals que a Bèlgica, Grè-cia i Itàlia, on aquesta relació superava el 80 %. Per assegurar aquest marge de maniobra, la recomanació principal és compensar els períodes cíclics de dèficit (i emissió de deute) amb períodes de superàvit (i amortització de deute) durant les fases altes del cicle.

• Un valor elevat de la ràtio deute/PIB, i sobretot una evolució creixent d’aquesta relació, ge-nera també costos per l’elevació del tipus d’interès del deute. Això es produeix principal-


www.cef.es 48 ‒ 5

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

ment en la mesura que els mercats financers elevin la prima de risc associada al deute d’un país si es considera que la sostenibilitat de les finances públiques presenta alguns dubtes.

• Aquest encariment del finançament també pot afectar el sector privat, que provoca el que es coneix com a efecte expulsió financer. En la mesura en què la necessitat d’emetre deute per finançar el dèficit suposa una major pressió sobre l’oferta de fons prestables als mercats financers, el tipus d’interès de mercat s’elevarà i les empreses veuran encarit l’accés al fi-nançament de les seves inversions.

2. LA CÀRREGA DEL DEUTE

La qüestió de la càrrega del deute fa referència a si podem identificar qui suporta els costos quan el sector públic no finança les seves despeses amb impostos –si és finançat directament pels impostos, serà el contribuent o la persona a qui aquest traslladi el tribut qui n’assumeixi els costos–, sinó que procedeix a emetre deute públic. Els termes del debat en aquest cas són complexos, atès que del que es tracta és de dilucidar si la càrrega del deute recau sobre la generació actual o sobre les generacions futures.

Aquesta qüestió es fa més complexa en presentar dos problemes metodològics. En primer lloc, què s’ha d’entendre per generació. Hom ha optat per definir com a generació futura el conjunt d’individus que no estaven presents quan el sector públic decideix emetre el deute i que, per tant, no podien prestar el seu consentiment a aquesta operació financera. En segon lloc, com s’ha d’entendre el concepte de càr-rega del deute, qüestió sobre la qual s’han ofert almenys tres versions o accepcions:

• Com els recursos que perd el sector privat en emprendre’s un projecte públic que es finança amb deute públic.

• Com la reducció en el consum privat produïda per l’endeutament públic.

• Com la disminució de la utilitat, al llarg de la vida d’una generació, causada per la decisió de finançar la despesa pública amb deute en lloc d’impostos.

Reflectint de forma resumida les diferents posicions mantingudes pels economistes en plantejar aquest tema, es poden distingir quatre grans teories, que es descriuen a continuació.

• Els clàssics consideraven al deute públic d’una manera negativa. Igual que quan un pare de família deixa deutes trasllada cap als seus hereus la càrrega del seu consum present, de la mateixa manera un govern que emet deute trasllada a les generacions futures la càrrega de la despesa realitzada en l’actualitat. Dit en altres termes, el deute públic és anàleg dels deu-tes privats i, per això, solament ha d’utilitzar-se aquest mètode de finançament de la des-pesa quan es cobreixin inversions talment rendibles que no suposi una càrrega en el futur o quan, per aplicació del criteri del benefici, la despesa finançada per l’emissió de deute sigui gaudit per les generacions futures. A més d’aquests arguments contraris al deute públic, s’apuntaven altres inconvenients, atès que en ser un procediment per traslladar la càrrega cap al futur, pot contribuir a un major balafiament de la despesa pública.

• Els keynesians no s’oposen al dèficit públic com un instrument de política fiscal, i per abordar el problema de la càrrega del deute, que llançava dubtes sobre la conveniència d’incórrer en el dèficit, recorren a un plantejament ja defensat pel mercantilisme. L’essència d’aquesta ar-gumentació és que no existeix cap equivalència entre el deute públic i el deute privat. Quan el sector públic emet deute a l’interior del país, tenim el deute amb nosaltres mateixos, atès que uns membres de la societat, els propietaris dels títols, reben el pagament d’interessos d’altres


Oposicions

48 ‒ 6 www.cef.es

T. GesTors ATC

integrants d’aquesta mateixa societat. L’únic efecte de l’emissió de deute és que absorbeix part de l’estalvi dels ciutadans, però no redueix necessàriament el nivell de consum del país. Tampoc és negativa aquesta absorció de l’estalvi, perquè en moments de recessió econòmi-ca l’estalvi excessiu pot conduir a una desocupació àdhuc major, quan la inversió privada no és sensible als tipus d’interès. En tot cas, si es produeix cap tipus de càrrega per l’emissió de deute, recau sobre la generació present que farà un major esforç d’estalvi per adquirir títols del deute. En el cas del deute exterior, la generació present no sofreix cap càrrega, atès que permet l’ús de recursos aliens, sense renunciar als propis o afectar l’economia nacional.

• La posició mantinguda pels keynesians es va considerar acceptable fins a l’aparició del tre-ball de J. Buchanan, en 1958, que suscita nombrosos dubtes sobre la correcció dels plante-jaments basats en l’obra de Keynes. La qüestió clau és que per càrrega del deute s’entén el sacrifici realitzat, en termes d’utilitat, per la generació present o la futura. En tal sentit, no pot afirmar-se que els qui adquireixen els títols de deute sofreixen cap sacrifici. La seva de-cisió és totalment lliure i respon a un pla d’estalvi determinat de forma individual, de mane-ra que si no haguessin comprat el deute emès, haurien destinat el seu estalvi a l’adquisició d’altres actius financers. En canvi, les generacions futures sí que sofriran la càrrega del deute perquè amb els seus impostos hauran de pagar els interessos i l’amortització, o es veuran obligats a patir una retallada en el nivell de prestacions públiques, amb la mateixa finalitat. Aquest augment d’impostos no s’hauria produït si la generació actual hagués pagat totes les despeses públiques amb els seus propis tributs, i en tal sentit la generació futura pateix la càrrega del deute, amb independència que sigui interna o exterior.

• La denominada nova macroeconomia clàssica planteja nombrosos dubtes sobre la translació de la càrrega del deute a les generacions futures. En aquest sentit, un treball de Robert Barro planteja la qüestió de si pot parlar-se de transferència de la càrrega, quan la generació present gaudeix de previsió perfecta i es preocupa, a més, del benestar dels seus hereus. En el plante-jament de Barro, que resumim molt esquemàticament, la generació actual sap que l’emissió de deute suposa, en principi, una càrrega per a la futura, que es traduirà en un major nivell d’estal-vi amb la finalitat de llegar als hereus els mitjans necessaris per fer front a aquest major esforç en termes de fiscalitat. Per això, la càrrega del deute cau sobre la generació actual. Aquesta hipòtesi reprèn una idea apuntada per David Ricardo, per la qual cosa ha rebut la denomina-ció de Teorema ricardiano de l’equivalència, encara que és menester d’indicar que el mateix autor britànic, pertanyent a l’escola clàssica, va rebutjar aquesta idea per l’excessiu nombre de circumstàncies en les quals seria vàlida. Aquests requisits necessaris per tal que el planteja-ment de Barro sigui correcte han estat la principal font de crítiques a la seva teoria. Entre ells, cal citar que resulta discutible que a la generació actual li preocupi tant l’avenir de la següent, atès que els llegats són menys intencionats que no sembla, i que no és excessivament senzill de valorar l’import dels impostos futurs als quals haurà de fer front la generació futura.

3. COMPARATIVA INTERNACIONAL

Estudi realitzat per l’Institut d’Estudis Fiscals per als anys 2006-2014.

3.1. eL Deute púbLiC A eSpAnyA

Com es pot observar en el quadre 1, el deute públic espanyol respecte al PIB creix espectacularment entre 2007 i 2014, evidentment per la impossibilitat que l’ingrés aconsegueixi el ritme de la despesa pú-blica, passant d’un 35,5 % del PIB en 2007 a prop del 100 % en 2014. Financem el nostre estat del ben-estar amb préstecs a l’espera que arribin millors moments.


www.cef.es 48 ‒ 7

Oposicions Annex 1

JUnY 2017

Quadre 1. Despesa, ingrés i deute en relació al PIB

Font: Ministerio de Hacienda y Administraciones públicas.iGAe (Contabilidad nacional) y banco de españa.

Aquest deute cal pagar-lo en els seus terminis i amb els interessos que s’hagin pactat al seu mercat de captació. L’indicador comunament denominat «prima de risc» ens marcarà el cost addicional d’aques-tes amortitzacions. Per tal de comprendre la importància d’aquests interessos, cal assenyalar que hi ha hagut anys en els quals el seu cost era equiparable al del pagament anual de la prestació de desocupació a Espanya.

Si acumuléssim l’amortització del deute i els seus interessos obtindríem l’import total del pagament de cada any. A continuació podem observar la seva evolució en aquests últims anys.

Quadre 2. Xifres del pagament del deute públic a Espanya. Obligacions reconegudes (milers d'euros)

Font: Ministerio de Hacienda y Administraciones públicas.iGAe (Lliquidación presupuestos del estado).


Oposicions

48 ‒ 8 www.cef.es

t. GeStoRS AtC

En el quadre 3 observem com ha estat l’evolució del cost fi nancer del nostre deute. En 2008, podem comprovar com la prima de risc desperta i comença una escalada espectacular arribant a aconseguir els 643 punts a la fi de juliol de 2012, set mesos després de l’arribada al govern de Mariano Rajoy. Des d’aquesta data hi ha un continuat descens que porta a la prima de risc espanyola a situar-se als 100 punts bàsics i amb uns repunts recents, al maig del 2015, que podríem vincular, com ja han assenyalat diversos experts, a les eleccions municipals i autonòmiques d’un costat, i al temor al contagi de la crisi de Grècia en les seves converses amb la Unió Europea.

Quadre 3. Xifres del pagament del deute públic a Espanya. Obligacions reconegudes (milers d’euros)

Font: www.datosmacro.com

El «deute» s’ha convertit en l’enemic a batre de la Unió Europea. A Espanya trobem una de les seves causes en el fi nançament de les CCAA.

Les CC. AA. han anat assumint competències com la sanitat, l’educació, l’habitatge o els serveis socials, al costat d’una millora en el sistema del seu fi nançament que al fi nal no ha pogut atendre la des-pesa autonòmica, per la qual cosa les CC. AA. han anat tancant els seus comptes amb dèfi cits excessius que ha produït un elevat endeutament. Però aquesta situació, en canvi, no es dóna als EELL, governs i administració que han anat assumint competències impròpies, bàsicament autonòmiques centrades en ser-veis socials, habitatge, sanitat o educació. Això va propiciar la necessitat que s’aprovés la Llei 27/2013, de 27 de desembre de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local amb l’intent d’ordenar i fer sostenibles en el temps els serveis públics obligatoris locals. Potser per aquest fet, i per la modifi ca-ció de l’article 135 de la nostra Constitució, els EELL han tancat amb superàvit en aquests darrers anys malgrat, com s’assenyalava, assumir el cost de prestar serveis que són competències de les CC. AA. Aquesta situació ha portat a molts especialistes econòmics a exigir una urgent segona descentralització des de les CC. AA. als EELL.


www.cef.es 48 ‒ 9

Oposicions Annex 1

JUnY 2017

Respecte al deute autonòmic, al qual hem fet al·lusió anteriorment, és interessant comprovar la seva evolució en aquest període que analitzem.

Quadre 4. Evolució del deute públic autonòmic

Font: Deuda según protocolo de défi cit excesivo. Banco de España.

Les dades ofertes són espectaculars. L’escenari ha anat a pitjor a totes les CC. AA. Catalunya passa de tenir un deute per habitant d’uns 2.200 euros en 2007 a uns 8.600 en 2014, a València creix de 4.900 a 7.500 euros o Balears d’1.700 a 7.000 euros per habitant. Si fem una comparativa basada en el pes del deute sobre el PIB autonòmic la situació s’agreuja: Catalunya passaria d’un 7,8 % a un 32,3 %, Valèn-cia d’un 11,3 % a un 37,6 % o Balears d’un 6,9 % a un 29 %. El deute total de les CC. AA. ha passat de 61.000 milions d’euros a gairebé 237.000 milions. Un increment molt elevat en set anys i que ha de fer refl exionar a Espanya sobre el procés descentralitzador seguit en aquests ens territorials, el seu fi nança-ment o, com ja abans indicàvem, la necessitat d’una segona descentralització de les CC. AA. als EELL.

A principis de juliol de 2015 l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIRF) va publicar un informe que valora el compliment esperat dels objectius d’estabilitat pressupostària, de deute públic i la regla de despesa de les diferents Administracions Públiques. Aquest informe conté un total de 6 reco-manacions. S’han analitzat individualment totes les Comunitats Autònomes i els sis Ajuntaments de ca-pitals de província de més de 500.000 habitants. Les principals conclusions de l’informe són les següents:

• L’execució pressupostària i la trajectòria esperada d’ingressos i despeses de l’Administra-ció Central per a la resta de 2015 semblen compatibles amb l’objectiu de dèfi cit del 2,9 % del PIB.


Oposicions

48 ‒ 10 www.cef.es

t. GeStoRS AtC

• El dèfi cit dels Fons de la Seguretat Social se situarà en una xifra similar a la de l’any pas-sat, de manera que es desviarà a l’alça de l’ambiciós objectiu fi xat per al present exercici.

• Existeix risc de desviació en l’objectiu fi xat per al conjunt de les Comunitats Autònomes, amb un comportament heterogeni entre elles.

• El subsector d’Ens Locals complirà àmpliament amb l’objectiu d’equilibri pressupostari i s’estima que el superàvit a la fi de l’exercici pugui situar-se almenys al 0,5 % del PIB regis-trat en 2014.

• El dèfi cit públic del conjunt de les AAPP pot reduir-se almenys un 1 % del PIB, però l’ob-jectiu del 4,2 % del PIB requeriria que l’execució pressupostària dels diferents subsectors se situï en el que resta de 2015 dins la part més favorable del rang previst per la AIReF; es confi rma així la difi cultat de complir els objectius fi scals de 2015.

• L’escenari de la AIReF refl ecteix les difi cultats existents per aconseguir una ràtio Deute/PIB del 60 % abans de l’any 2030.

Com ja avançàvem, i adverteix aquest informe, els EELL ofereixen unes dades molt diferents a les de les CC. AA. respecte a la seva capacitat o necessitat de fi nançament.

De les dades obtingudes de «Hisendes Locals en xifres» del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, observem, per al període 2007 a 2012 (últim any amb dades publicades), que la despesa local s’ha reduït un 13,4 % mentre que l’ingrés ha augmentat prop d’un 5 %. Això fa que les xifres d’estalvi net dels EELL se situïn en uns 3,1 mil milions d’euros en 2012. Bàsicament es comprova que es redueix dràsticament la despesa en inversions i en l’ingrés es redueixen les transferències de l’Estat i CC. AA. però s’incrementa en un 8 % els ingressos tributaris propis, una qüestió que enforteix el model de fi -nançament local. L’endeutament es conté i es manté en uns 38.000 milions en 2014 per tots els EELL.

3.2. eL Deute púbLiC ALS pAÏSoS De LA unió euRopeA

En el quadre 5 podrem observar com ha evolucionat el deute públic global d’Espanya pel que fa al PIB, segons les dades que ofereix el Banc Central Europeu, en la qual hem passat del 35,5 % en 2007 al 97,7 % en 2014.

En aquest quadre s’ofereixen les xifres de diversos països de la UE a fi que puguem comparar com ha evolucionat el nostre deute públic amb el dels nostres socis de la Unió. Cal remarcar que hi ha països amb deute públic respecte a llurs PIB superior al d’Espanya.

Quadre 5. Deute públic en relació amb el PIB de cada país

Font: www.datosmacro.com


www.cef.es 48 ‒ 11

Oposicions Annex 1

JUnY 2017

Quadre 6. Evolució deute públic (% PIB)


annex 1 tema 48 tgest atceconomia.gencat.cat/.../arxius/annex-1/annex1-tema-48.pdft. gestors atc....

Documents