reus, parís i barcelona. 2012. m. d. muntané
Post on 26-Oct-2014
134 Views
Preview:
DESCRIPTION
TRANSCRIPT
1
Reus, París i Barcelona
- Viatge al fons de mi mateixa –
M. Dolors Muntané
2
3
Capítol I
Un retrobament inesperat
Avui he anat a veure el ballet-espectacle de la
companyia de Víctor Ullate, “El amor brujo”.
Victor és un gran ballarí espanyol de caire
internacional que va tornar a Espanya per crear la
seva companyia. La coreografia del ballet era d’ell,
i els decorats de l’artista-pintor Frederic Amat. Sóc
conscient d’haver estat testimoni d’un gran
aconteixement en el món de l’Art i l’Espectacle,
atés que hi ha hagut una encontra profunda entre
les dues disciplines, tot donant naixement a un nou
tipus d’espectacle entroncat amb l’Art Conceptual,
perquè es tractava d’un ballet argumentat i recitat
amb “cante” i ball flamenc, barrejat amb ballet
clàssic i modern, i a més, amb fons artístic-pictòric.
- La idea era meravellosa. Com un happening
visual. Llàstima que com espectacle, li
mancava madurar una mica, cosa que jo
crec que potser aniràn fent quan vagin
representant-lo més. Hi havia petits detalls a
la representació com alguns minuts vuits
entre quadre i quadre, potser perquè tot el
desenvolupament era una mica lent i potser
el passi d’un quadre a l’altre no estava del
tot ben resolt. Però això són detalls que la
professionalitat de’n Víctor sabrà resoldre
en successives representacions. Potser Reus
era una posta en escena experimental. De
vegades, això ja se sol fer abans d’anar al
4
Liceu o a altres centres més esplendorosos.
O potser jo sóc una mica exigent. Però crec
que Reus ha estat tradicionalment una plaça
de teatre experimental moltes vegades i ara,
un cop més.
Cal dir que la idea central era genial com ho és
l’artista director. Clar que també cal dir que Víctor
Ullate és un artista molt ambiciós. El conec una
mica. I malgrat el meu esperit crític, reconec que he
estat testimoni d’un espectacle de trobades
conceptuals històriques i d’una configuració bonica
i d’ambiciosos plantejaments conceptuals i escènics
molt innovadors. Hi havia poesia en el “cante”, i
l’art flamenc barrejat amb el ballet d’estil clàssic i
modern, en base a un fons argumental, donava a
l’obra una força extraordinària fora d’allò més
comú. No era teatre pur, ni ballet pur, ni zarzuela,
tot i que podia acostar-se a aquesta darrera, des del
plantejament de fons perque es tractava d’una
representació amb argument, cant i ball. Però cal
dir que, de fet, era una altra cosa...
La veritat és que l’anàlisi que n’he fet, com a crític
d’art, ha estat molt enriquidor i positiu, sobretot
perquè t’obligava a analitzar l’espectacle des de la
perspectiva plàstica, artística, musical i també
conceptual i innovadorament creativa.
He trobat per casualitat a Víctor Ullate al café
Casino de Reus, al costat del Teatre Fortuny on es
representava l’obra. Estavem prenent una tònica
amb en Carles, el meu marit, perquè en veure el
cartell a mi m’havia fet il.lusió veure l’obra i no hi
havia entrades. Així que ens hem sentat a prendre
5
alguna cosa com una manera d’assolir la nostra
frustració.
En veure entrar a Víctor jo me l’he mirat i ell
també i els nostres ulls s’han trobat i jo m’he axecat
per saludar-lo mentre ell venia cap a la nostra taula.
Ens hem abraçat i tot seguit ens hem explicat les
nostres realitats i les nostres històries des del temps
de París i de Brusel.les en què no ens haviem vist.
Me n’he recordat de’n Víctor l’any 1974 quan el
vaig conèixer a París, quan ell va venir a casa meva
tot sortint de la Clínica Jouvenet on l’havien operat.
La clínica estava just darrera de casa nostra que
viviem al 124 de l’Avenue Versailles, en el barri
XVIème. Justament, el passage Jouvenet on hi
havia la Clínica del mateix nom, estava al costat de
l’escola dels meus fills. I allí acompanyava jo cada
dia a la Silvia i al Lluís que aleshores tenien set i
nou anys.
A Víctor l’havia operat el doctor Jouvenet, un
prestigiós traumatòleg parisenc, perquè s’havia fet
mal al tormell tot ballant a Cuba on l’havien operat
d’urgències i no li havien resolt prou bé aquell
problema, de manera que tothom va pensar que
hauria de deixar de ballar. I Víctor aleshores era un
ballari famós del ballet de Maurice Béjart.
En sortir d’aquesta segona intervenció, Víctor va
demostrar tenir una voluntat de ferro. Feia exercicis
cada dia i es queixava perquè li feia mal. Però se’n
va sortir amb la seva força de voluntat i va tornar a
ballar.
Lluís, el meu marit a l’època i pare dels meus fills,
l’havia conegut a París en una entrevista
6
periodística i s’havien fet molt amics. També li
havia fet fotos. Era el moment en què representava
“L’espectro de la Rosa” de Maurice Béjart, ballant
juntament amb Lindsay Kent. Precisament, una
d’aquestes fotografies d’ambdós artistas durant la
representació, feta en blanc i negre, en Lluis la va
ampliar i la exposar en una exposició de Fotografia
en la que també hi havia fotos meves. Me la va
regalar i encara la guardo i presideix el meu
despatx, perquè és una escenografia tendra i
bonica.
Vam conrear la nostra amistat tot anant sovint a
Brusel.les alguns caps de setmana des de París.
Anàvem a casa de’n Víctor i Carmen Roche, la
seva dona de l’època i mare dels seus dos fills, nois
tots dos, que aleshores eren petits i que jugaven
amb la Silvia i amb en Lluís, els meus fills.
Recordo fotografies del fill petit de’n Víctor amb
tota la cara bruta de xocolata en els llargs
esmorçars que feiem a casa seva els diumenges.
La parella s’havia conegut de molt jovenets ballant
a la companyia d’Antònio, el gran ballarí espanyol.
I estant en aquesta compañía, els havia agafat
Maurice Béjart per a la seva quan debien tenir
només uns setze anys.
A la planta baixa de la seva casa de Brusel.les,
Carme hi tenia una escola de dança on donava
classes des que havia deixat la companyia de Béjart
en tenir les criatures. Però Víctor continuava en
actiu després de ser donat d’alta i de recuperar la
seva forma física.
7
Ho he recordat tot avui explicant aquesta història a
en Carles i fent una mirada enrera de més de vint
anys.
Un temps després d’aquesta bonica trobada, fruit de
la qual va ser la invitació de Víctor a veure “El
amor brujo” en un lloc privilegiat de convidats
d’honor, vaig veure a la televisió catalana al petit
Víctor Ullate, fill del meu amic, que era aleshores
un dels artistes del “Love Story” català.
Passa el temps, passen els amics i el treball i la
pressa ens roben la vida...
Només, de tant en tant, una obra de teatre com
“L’amor brujo” o una bona pel.lícula de Wody
Allen ens treuen de l’aborregament quotidià que
ens programa de casa a la feina i de la feina a casa,
de la cuina al sofà front a la pantalla de la televisió
o a buscar consol en uns llançols freds o calents
segons l’estació.
Clar que sempre hi ha la possibilitat de tornar a la
vida a través d’un amor encés, d’una frustració que
segurament vindrà al darrera o vibrar per algun bon
projecte.
Les emocions són les que ens aporten vida. Com la
contemplació d’una bona obra de teatre o d’art o
una bonica lectura. I no cal dir que dos de les
emocions més boniques són les que aporten la
mateixa amistat o la melangia dels bons records.
Però el millor consell per la vida és tractar de que
les emocions no superin mai la capacitat racional,
per tal de no ensorrar aquesta i que sempre pugui
aflorar.
8
- Clar que hi ha qui li agrada viure en el caos
permanent, en l’angoixa i en la passió d’un amor
infinit que creu que el mena a la felicitat i després
resulta que aquest estat mai arriba. Però el mal és
que aquest estat de vibració permanent és com una
droga de la qual no un pot, ni vol fugir encara que
li faci mal.
9
Capítol II
Tocar cel des de l’infern
Aquests dies he parlat amb vàries dones sobre
l’amor. I totes elles, assenyades i amb una certa
edat i moltes experiències, han coincidit amb mi
que no sabiem per què sempre ens trobavem amb
relacions conflictives, fins al punt en què, a
l’actualitat, ja una mica dins la maduresa, haviem
volgut fer un parèntessi i donar-nos temps, amb la
finalitat de veure si aconseguiem canviar el fil
d’aquest costum.
- Per què seria que ens seduïen els homes un xic o
un molt pocavergonyes?, ens deiem entre mitges
rialles.
- Segurament perquè aquests eren els més
seductors, però també perquè malauradament els
nostres marcatges patriarcals estaven tant
antropològicament consolidats que ens dificultava
molt treure’ns-els de dins, ja que la cultura s’havia
configurat en biologia al llarg dels segles i la nostra
racionalitat era molt febla, condicionada com
estava per la genètica i per la biologia de les
hormones.
- Clar que cal dir que aquestes van baixant el seu
nivell amb els anys i això va fent que les coses es
vegin d’una altra manera.
Els conflictes no sorgeissen perquè sí, sinó
senzillament perquè s’ha triat malament.
10
Totes ens sentiem atretes per homes ben plantats,
conquistadors i una mica agoserats, perquè, com
deia, aquests eren els més seductors.
- I coincidiem amb això totes tres.
En preguntar-nos com podiem ser tant tontes,
arribavem a la trista conclusió que aquests són més
provocadors i que segurament a nosaltres ens
agradava coquetejar, la qual cosa, d’alguna manera,
era com “jugar amb foc”. Això deuria voler dir que
ens agradava el risc com una manera tonta de viure
en el límit, dit d’una manera simplona i infantil.
Potser allò que passa és que, en el fons, ens faltava
experiència emocional i per això ens seduïa més el
joc de la provocació, que la senzilla relació
d’amistat i de camaradería, la qual aporta una
emoció més planera com si la seva gràfica
correspongués a un electrocardiograma homogeni i
sense plapitacions, fuits de l’ensurt.
La meva neta, només amb tretze anys, va començar
a relacionar-se amb tots els nois repetidors del curs,
enlloc de fer-ho amb els que tenien millors notes o
els més guapos o els de notable, posem per cas...
- I què passava, al final?
- Doncs, que precisament els repetidors
tenien un any o dos més que els altres, més
normals, i per tant, una certa maduresa
emocional i relacional superior als altres, i
això constituia un poderós atractiu per una
joveneta que acabava de sortir al món de les
emocions i que s’estrenava en aquestes. I
com que era una noia àvida de les mateixes
11
i d’aprendre a través de l’experiència, no cal
dir que era normal aquesta peculiar atracció.
Però, clar, els professors, àvits de penjar cartells
per tal de facilitar-se la vida classificant els
alumnes, de seguida li van agafar mania per la gent
amb la qual es juntava.
Sortosament, un, amb el temps, se n’adona de què
viure en el límit té el gran perill de l’adicció. És
allò que els passa a les dones maltractades que
viuen sempre entre el ruec del maltracte, els plors i
els crits de sentir-se desgraciades, i la gran passió
del retrobament amb tota la força emotiva que
aquesta situació comporta. I aquest viure en el límit
continuament desencadena un hàbit, igual que una
droga de la que és difícil desenganxar-se.
- Aquesta manera de viure és semblant a allò
de tocar el cel des de l’infern… I això és
molt encissador!
La Laia havia tingut molts nuvis. És dispensadora
de medicaments a una farmacia i té estudis
secundaris d’aquesta especialitat, tot i que no és
farmacéutica. Havia arreplegat molts nois de
l’escola o del barri. I clar, ara se n’adona que tenien
molt menys nivel cultural que ella, perquè amb la
seva feina ha anat evol.ucionant i ara se sent molt
millor en companyia de farmacèutics.
L’altre dia es preguntava perquè no podia sentir-se
atreta, de més jove, per homes més normals, més
persones i més bons nois. Ara, que se n’adonava
del temps que havia perdut amb aquest tipus de
relacions més perilloses, i era més conscient de la
seva dificultat per sortir d’aquest cercle viciat,
12
potser ja era massa tard per reaccionar, perquè
aquells homes que havien passat pel seu costat i
que haurien valgut la pena, ja estaven col.locats i
ben col.locats, embarcats amb fills i tota la rècula
de problemes de la vida quotidiana familiar,
hipoteca inclosa.
L’Elena era una soltera a la cuarentena, uns cinc
anys més gran que la Laia, i havia deixat ja enrera
dues parelles estables. Una d’àmbit patriarcal que
l’ofegava i l’altre totalment desbocada que la
desequil.librava. En sortir dels dos extrems, la
meva amiga Elena s’ha tornat una mica cínica en el
seu anàlisi. Potser és menys pessimista que la Laia i
veu el problema com si estés a la barrera i li passés
pel davant. Així que deia esperar tranquil.la a que
aquests altres homes que havien passat pel seu
costat en el seu mal moment de sel.lecció, se
n’adonessin com ella del seus fracassos i que un dia
o altre tornessin. I deia estar a l’aguait.
- Tota una manera cínica d’enfocar la vida,
potser no gaire lluny de la realitat…
Per contra jo, realista i positivista, havia renunciat a
l’exercici de tirar l’am per tal de no pescar males
peces. I els feia veure, amb la meva reflexió, que la
solitud no és mala companya, doncs té moltes
avantatges, sobretot quan el moment àlgit hormonal
ja està desfassat i no mana la biologia, sinó
l’esperit, sobretot si aquest ja esta regit per
l’equil.libri i no pas per la necessitat d’emocions.
- Ja diuen allò que als vint, tot és passió. Als
trenta, priva la planificació. I a partir dels
curanta, la decoració.
13
I ja no hi afegim, perquè no estaria bé, dir que, a
partir dels cincuanta, cal reparació.
- Ara, sortosament, preferim la prevenció.
La llàstima és que aquesta prevenció que tenim tant
clara com a preferència en la nostra salut física, no
la tinguem també tant assumida en la salut
psíquica.
14
Capítol III
Eduard Valentí Fiol, un professor que va
estructurar la meva ment
Jo sempre he sentit a dir que hi ha amors que
marquen la vida, però que també la infantesa marca
la teva personalitat junt amb moltes de les teves
aptituts i inclinacions, les quals ajuden a definir els
teus professors o algun d’ells, sobretot si tens la
sort de què te’n toqui un de bo, cosa, avui dia,
bastant difícil, perquè jo veig actituts dels
professors que té la meva neta que no m’agraden
gens.
Per contra, jo m’he considerat sempre una
privilegiada per haver tingut a l’Eduard Valentí
Fiol, cinc anys com a professor de Llatí i dos de
Grec.
Quan els amics o la gent de la feina o fins i tot els
meus alumnes m’han dit que jo tenia bona capacitat
de síntesi i que explicava molt bé, sempre he pensat
que d’aquesta capacitat n’hi debia els mèrits a
aquest gran professor que vaig tenir quan jo era
adolescent a l’Institut Gaudí de Reus. Allí hi vaig
cursar el batxillerat. Era i és un institut que està al
costat de l’esglèsia de Sant Francesc tocant a la
carretera de Salou, tot i que li han canviat el nom. I
ara es diu, no sé pas perquè, Institut Salvador
Vilaseca, i el que es diu Gaudí és a un altre lloc,
cosa que no he entés mai.
Jo anava aleshores al Col.legi de les Monges de la
Consolació que estava al carrer del Vent i vaig
15
començar a anar els matins a l’Institut i al cole a les
tardes. A l’Institut hi vaig passar sis anys, cinc dels
quals vaig tenir com a professor de Llatí, des de
segon curs fins a sisé, a Eduard Valentí Fiol,
catedràtic de Llatí de la Facultat de Fil.lologia de la
Universitat de Barcelona que fou degradat pel
franquisme, de catedràtic a professor d’Institut i
desterrat de Barcelona a Reus, viatge que feia cada
dia en el tren per venir a donar-nos classe.
- Clar que això no va passar sol a Catalunya.
Recordo, per exemple, el cas del profesor
Enrique Tierno Galván que fou apartat de la
Universitat l’any 1965, bastant més tard que
en Valentí Fiol. (Doncs jo em vaig casar
l’any 64, als 20 anys i vaig cursar el
batxillerat deu anys abans). Tot i que Tierno
Galván va ser processat l’any 1957 per les
seves activitats polítiques, com ho van ser
José Luis Araguren o Agustín García Calvo
a la mateixa época. El que és gros és que no
van ser reposats a la seva cátedra fins al
1976, a la mort de’n Franco.
També recordó la imatge del gran amic del meu
avi, en Francesc Olives, que jo vaig conèixer com a
pintor a qui l’avi comprava moltes obres seves amb
la finalitat d’ajudar-lo. I he sabut després que era
un insigne advocat falsetenc, degradat per Franco
per catalanista i a qui se li va treure la seva titulació
i se’l va privar del seu exercici profesional.
16
Jo guardo les seves poesies que me les va confiar a
la seva mort la seva vídua i que jo vaig
col.leccionar amb tota estima.
Vaig tenir cinc anys a l’Eduard Valentí Fiol com a
profesor de llatí, perquè vaig fer lletres, i també el
vaig tenir de professor de Grec, tot i que no sempre.
Amb el pas del temps, he pensat que realment
l’única cosa positiva que jo li dec al franquisme és
haver-me proporcionat, amb la seva política
degradant pels catalans que exercien com a tals,
l’oportunitat de poder tenir com a professor de Llatí
durant cinc anys al fundador de la Col.lecció
Bernat Metge, la qual es va iniciar amb les seves
traduccions dels clàssics llatins i grecs al català.
Tot i que abomino d’aquesta política que va
anul.lar la dignitat a aquestes bones persones i a
Catalunya, el cert és que la meva vida i la meva
ment han estat condicionades en positiu gràcies als
marcatges d’aquest professor en una nena d’onze-
dotze anys fins als setze, una edat clau en la
formació de la ment, de manera que jo estic
convençuda que ell me la va estructurar
condicionant el meu raonament racionalista,
analític i estructurat, propi del processament de les
traduccions llatines, amb la seva exigència del
domini gramatical i sobretot del sintàctic, fent-nos
sempre distingir entre la traducció literal i la
literària.
Fa uns dies, el meu amic Enric Tricaz em deia, a la
presentació que va fer del meu llibre
“Antienvejecimiento, longevidad, salud y
felicidad” a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus,
17
que ell no podia soportar el Llatí perquè no li
agradava gens, ni li entrava i que jo li havia fet
només un parell d’explicacions i a partir d’elles ja
s’havia anat entenent amb el Llatí, cosa que jo ni
me’n recordava. Sí recordo, per contra, que un estiu
que vam passar les vacances al mas de Pradell, jo
vaig donar una sèrie de classes, que no serien pas
gaires, a la filla d’uns veins, els de cal Petit que
estiujaven també allí com nosaltres, perquè aquesta
noia de cal Petit tenia suspés el Llatí de dos cursos i
no hi havia manera de tirar endavant els estudis per
aquesta assignatura. Jo la vaig agafar i, amb poques
clases, va aprovar els dos cursos junts i fins i tot
amb nota.
A començaments de la dècada dels anys setanta,
quan jo vivía a Tarragona, vaig voler cursar
filologia clàssica a la UNED (Universitat a
Distància) i havia d’anar a Tortosa a passar els
examens. M’hi acompanyava l’oncle Salvadó, el
marit de la meva tieta Carme, perquè jo encara no
conduïa gaire i no tenia cotxe. Hi vaig anar
solament un parell de cops perquè vaig deixar els
estudis en marxar a viure a París, però en una de les
meves entrevistes amb un professor d’allí, quan va
veure un treball meu de llatí i va saber que jo era
exalumne de Valentí Fiol, no va parar de dir-me
què jo havia de continuar i que necessitaven gent
com jo.
- Malauradament, la vida em va portar per altres
camins, tot i la meva adoració per les llengües
clàssiques.
18
Això no obstant, jo vull insistir en què crec que han
fet un error en treure el llatí de l’ensenyament
actual, perquè les traduccions en base a l’anàlisi
sintàtic mostren l’estructura de la frase i la del text
i, per analogía, ajuden a estructurar la ment en la
seva capacitat analítica.
He comentat que vivía a Tarragona i potser hauria
d’aclarir que em vaig trasl.ladar a viure a aquesta
ciutat des de Barcelona, l’any 1969, i poc temps
després va morir el meu avi. Vaig residir a
Tarragona fins l’any 1973 que vaig marxar a París.
Època en la qual vaig treballar de mestra a Jesús
Maria i a les Teresianes. I de París, vaig tornar a
Barcelona l’any 1976.
Però, tornant a la meva adolescencia, hi va haver
una altra professora de l’Institut Gaudí que recordo
molt bé, perquè també admirava la seva manera
d’explicar, clara, fent senzill allò difícil. Era la Sra.
Angeleta Pujol, professora de Matemàtiques i
posteriorment directora del centre. Però com que
vaig triar Lletres, només la vaig tenir quatre anys.
Parlant de professors, no puc deixar d’anomenar la
Sra. Misericòrdia Borrell, filla de Donya Maria
Cortina, fundadora del Col.legi del seu nom, la qual
el dirigí durant molts anys succeïnt a la seva mare.
La Sra. Borrell també va ser professora meva de
Matemàtiques al Cole, on repassavem les matèries
que haviem de donar al matí a l’Institut.
Doncs si bé vaig estar anant a l’Institut i a les
Monges de la Consolació fins a segon curs de
batxillerat, al començar el tercer em van canviar de
col.legi i vaig començar a anar a Casa Donya Maria
19
Cortina perquè els professors de la tarda allí eren
millors que els de les Monges. I per tal d’estar
preparada per afrontar el nou curs, durant l’estiu
d’aquell any, vaig anar a clase amb la Sta. Anglés,
una professora companya de Donya Maria Cortina i
que, morta aquesta, continuava col.laborant amb la
filla.
Un dels marcatges estètics que considero que m’ha
deixat la Sra. Borrell és la meva predilecció per les
ungles pintades solament amb esmalt brillant i
sense color, tal com ella les portava sempre. I he
aspirat sempre a la seva senzillesa amb la seva
elegància, com també a la seva fortalesa, doncs l’he
considerat sempre una dona forta, valenta i
lluitadora, la rectitud de la qual ens tenia
esperverades. No oblidavem mai si la trobavem
pels passadissos de l’escola la continguda
reverència que li debiem, atés que l’oblit ens podia
costar un bon càstig.
Per contra, a les Monges de la Consolació jo em
vaig sentir sempre “la reina” atés que era la
mimada de moltes monges, com la mare Pilar o em
deixavem fer allò que volia a la classe on crec que
sempre em van considerar líder, un privilegi que
vaig perdre al “cole” de Donya Maria, on vaig
passar a ser una més.
Aquí, potser podriem entrar a debatre les bondats
d’un i altre tipus d’ensenyament: rígit, enèrgic i
autoritari o més permisiu, dialogant i comprensiu. I
entrar en aquesta qüestió és una responsabilitat
molt gran perquè jo crec que de l’educació en
depèn el futur de les persones.
20
Per descomptat, jo no estic en contra de cap de les
dues corrents i opino que s’han de saber combinar.
I ha molts moments en què caldrà dir als fills:
“Prou!, i sóc jo qui mana!”. Sense perdre mai de
vista la importància del diàleg, la conversa
constructiva i l’apropament com objectiu. Doncs,
precisament, l’allunyament al qual porta
l’autoritarisme absolut és un gran perill.
I també opino que cal tenir una certa flexibilitat,
dialogant sempre amb el jove, l’adolescent o la
criatura. Perquè, a mi per exemple, no se’m va
preguntar si jo volia deixar la Música als tretze
anys després de fer-ne clases des del cinc. La
senyora Borrell em va fer deixar-la, així com el
Piano, clases a les quals jo assistia mentre vaig anar
a les monges, atés que per tal que em tinguessin
una hora més i potser perquè jo ho havia demanat,
em quedava a piano i al plegar anava sola cap al
taller de la tintoreria del meu pare que estava al
mateix carrer del Vent. La Música era important
per a mi i sempre he trobat a mancar no haver-la
continuat. Precisament, em diuen que sóc molt
rápida en el teclat de l’ordinador. I jo crec que
alguna cosa i té a veure la Música. A banda de que
aquest ensenyament, en la seva qualitat
matemàtica, també ajuda, al meu criteri, a
estructurar la ment. Per contra, he tingut sempre
molt mal oïde musical.
Aleshores, doncs, del taller de tintorería del meu
pare, situat al carrer del Vent de Reus, jo, cada dia,
marxava cap a casa amb l’aprenenta (noia que feia
els encàrrecs de la botiga al taller), la qual em
21
portava a la botiga, situada al carrer Llovera, on hi
havia la meva tieta. I allí jo esperava la meva mare,
que venia encabat, i marxava amb ella a casa,
sempre, després d’esperar que elles dues, la tieta i
la mare, marquessin la roba al capvespre, feina
habitual a la tintoreria per tal de reconèixer les
prendes de cada client donant-los-hi un nombre a
cada registre.
Però no va ser solament el piano i la música el que
jo vaig perdre en canviar de cole, també vaig deixar
el teatre que feia amb passió a les monges que
reservavem per a mi sempre els millors
personatges. Jo havia estat la Caputxeta vermella,
amb una preciosa disfressa que havia fet per a mi la
meva àvia Lluïsa. En aquesta representació, portava
un bonic corpinyo negre de vellut amb un cordó
vermell, que anys més tard va fer cap a un quadre
dels meus collages que vaig regalar al doctor
Joaquim Arumí.
Però el cert és que malgrat la gran diferència entre
un cole i l’altre, jo crec que ambdós es van
complementar en la meva formació, atés que la
rectitud és necessària sobretot a l’adolescència.
Així que anava al matí a l’Institut i pujava amb els
amics cap a casa de l’avi a dinar, al carrer Sant
Elies, i després, d’allí ja me n’anava al cole, a les
tres de la tarda on estava tancada fins les nou del
vespre en què plegavem.
Per tant, jo treballava a l’Institut des de les nou del
matí a la una i mitja, descansant només mitja hora
per esmorçar. I després sis hores a la tarda, de les
tres fins a les nou, al cole. De manera que les
22
meves jornades d’estudi eren de 10 hores. Al
migdia, molts dies pujava a casa amb el Godo, un
company de l’Institut que vivia al mateix carrer
Sant Elies. La meva tia Carme, la tieta àvia,
acostumava a estar al balcó i si em veia venir amb
aquest amic em renyava i deia que li diria al meu
pare, perquè jo era molt jovenete i no li agradava
que anés amb nois.
Al vespre, baixavem del “cole” pel carrer Llovera
des del col.legi. Jo entrava a la botiga de la
tintorería, on hi havia la mare i la tieta, i tornava
amb les amigues a fer un passeig amunt i avall un
parell de cops des del Campaneret, al final del
carrer Llovera, fins al final del carrer Monterols,
tocant a la plaça Mercadal. En aquesta passejada
trobàvem els nois que eren els companys de curs al
matí de l’Institut, feiem uns quans cops l’exercici
del passeig carrer Llovera i Monterols amunt i avall
i cap a casa. A aquest exercici, n’hi deiem “fer
goma”. Això sí, fins abans de dos quarts de dèu
perquè aquesta era l’hora consagrada pel meu pare
que em renyava si arribava més tard a casa. Les 10,
era l’hora de sopar i tenia el temps just d’ajudar a
parar la taula, perquè l’àvia Lluïsa ja tenia les
truites amb patata fetes i l’amanida a punt. I
l’endemà, “sant tornem-hi”.
La veritat és que moltes vegades quan veig que la
meva neta plega molt aviat del cole a les tardes o
rondina pels treballs que li marquen, penso que
avui dia que tenen moltes més assignatures que
nosaltres, o les haurien de tenir, donada la gran
aportació que fa la informàtica que nosaltres no
23
teniem o la necessitat dels idiomes que nosaltres no
veiem tant imperiosa, tot i que teniem francés o
anglés, però me n’adonc de què nosaltres estavem
lligats moltes més hores i que treballavem molt més
motivats que la majoria del jovent d’avui. I per
descomptat, teniem molt bons professors amb
molta dedicació, ganes i una gran capacitat de
comunicar i explicar bé.
No es val a dir que la joventut d’avui és dropa o
moguda o poc voluntariosa, crec que cal estimular-
los i per fer això se n’ha de saber i se n’han de tenir
ganes.
En una sustitució que vaig fer a Facultat de Belles
Arts de la Universitat de Barcelona, els alumnes
estaven encantats de les meves classes i no hi
mancaven i ells mateixos confessaven que abans no
acudien a classe perquè la classe no els interessava.
L’assignatura era Sociologia del Disseny. Jo venia
de l’Escola Elisava on donava una classe de
“Creativitat i Comunicació aplicades al disseny”.
És evident que a ningú li va interessar mai el
perquè de l’assistència a la meva classe i les
absències de les altres i tampoc el perquè els
alumnes estaven contents. Si vull dir, per contra,
que la professora que em va convidar a fer aquesta
substitució va ser una professora de l’Escola
Elisava que sabia com donava jo allí les classes i
sabia també que essent voluntària l’assistència a la
meva classe i essent la meva assignatura no
obligada i que només comptava per crèdits, la
classe sempre era plena.
24
Quan va tornar el professor de la Facultat de Belles
Arts que estava de baixa, se’m va preguntar si volia
fer els examens jo, atés que era qui havia donat les
clases. Però havia de ser de manera voluntària,
perquè l’altre professor ja tenia l’alta mèdica i
s’incorporava, per a la qual cosa, jo deixava de
cobrar. Però, ja que jo havia preparat els alumnes,
se’m donava la possibilitat de fer els examens.
- Em va saber greu pels alumnes, però ningún no va
mantener amb mi cap diàleg. Tot va ser
senzillament burocràtic i administratiu. Ni tant sols
una trobada amb el profesor. Ni una invitació a cap
reunió. Crec que aquesta no era la manera de fer les
coses i em vaig acomiadar al mateix moment que la
burocràcia així m’ho fixava. I no era una qüestió de
diners solament, sinó de com es fan les coses, com
es diuen i com se’t valora la feina feta.
25
Capítol IV
La meva infantesa
La meva amiga Emilia Castañeda sempre em diu
que enveja la meva infantesa per coses que jo li
explico sobre el paper del meu avi en aquesta etapa
de la meva vida. Ella, tristement, em remarca que
mentre el meu avi em portava al teatre ella era
maltractada pel seu padrastre. Tenim la mateixa
edat i només ens portem dos mesos de diferència, i
clar, quan em diu això, em fa posar la pell de
gallina.
- He de pensar una altra vegada, doncs, que també
dec ser una privilegiada per haver tingut una
infantesa feliç.
L’altre dia, a la presentació del meu llibre
“Antienvejecimiento, longevidad, salud y
felicidad” a Reus, tot i que ja n’he parlat, va venir
la meva amiga del “cole” de les Monges de la
Consolació a Reus, Maria Llauradó, i en dedicar-li
el llibre, jo vaig fer menció a que ella formava part
de la meva infantesa com etapa molt feliç de la
meva vida. I ella s’ho va llegir, i em va preguntar:
Vols dir? I jo li vaig insistir en què ho recordava
com una etapa feliç. I després, de reflexionar, va
dir: “Sí, potser si, segurament tens raó”.
Recordo amb molta tendresa com l’avi em portava
al teatre en sortir del “cole” i a l’hora de dinar em
deia: “Avui, tenim teatre”. Jo estava tota contenta.
Anava corrent des del cole als porxos de la Plaça
del Prim on ell estava sentat amb els amics o bé a la
26
Caçadora, la societat de caçadors de la mateixa
plaça, als mateixos porxos, on entrava a buscar-lo
quan feia fred. No passava de la porta, i li
demanava al primer senyor que veia que em
busqués l’avi, perquè hi havia tal nebulosa de fum
que no es veia res.
Aleshores, l’avi em portava a veure totes les
companyies de teatre que venien a Reus, les
zarzueles i les obres d’Alejandro Ulloa. Recordo
haver vist “L’alcalde de Zalamea”, “Don Juan
Tenorio”, que em feia molta por quan surtia el
cementiri i la vaig veure un parell de vegades, al
menys. I “Fuenteovejuna”, perquè recordo molt bé
que em va quedar allò de “todos a una,
Fuenteovejuna”. I no em faig amb el títol de les
zarzueles però crec que la majoria eren
madrilenyes. Recordo “La del manojo de rosas” i ja
no em ve a la memoria cap més títol.
De vegades, penso que aquest privilegi no l’ha
tingut molta gent, perquè jo debia tenir set o vuit
anys quan l’avi em portava al teatre. I tampoc el
van tenir els meus germans. Però, cal dir que l’avi
s’havia quedat viduu i la seva filla, la meva tieta,
treballava com el meu pare i ho feien, un al taller i
l’altra a la botiga de la tintoreria, i l’avi estava
jubilat i gaudia del privilegi de poder anar al teatre
a la tarda. I com que no li agradava anar sol, doncs
em prenia a mi. I li agradava explicar-me allò que
jo li preguntava i em feia currular la meva ment
preguntant-li tot allò que no entenia que, de
vegades, era força.
27
- Clar que tot això es va acabar quan vaig caure en
mans de la Sra. Borrell i vaig deixar d’anar a les
Monges del carrer del Vent. A Casa Donya Maria
Cortina, no es podien deixar les classes per anar al
teatre. Com no es podía perdre el temps fent
música, calia fer llatí i matemàtiques.
I l’altra època feliç que recordo eren els meus
estius al mas del Pradell de la Teixeta, en ple
Priorat. Allí, jo passejava amb el meu avi per arreu
i feiem foc a les herbes, cosa que m’apassionava.
Ara no en podriem fer... O m’enfilava als arbres o
anava amb ell d’una finca a l’altra, on treballaven
els homes que feien marges.
De vegades, la meva mare s’ha dolgut i m’ha retret
el meu caràcter independent, atés que ella sempre
ha estat més vinculada a la meva germana
Margarita, que ha estat més d’ella i no s’ha mogut
mai de casa. Però jo sé molt bé que els marcatges
infantils determinen la vida. I això no és sols teoria.
Quan jo vaig amunt i avall de Reus a Barcelona per
l’autopista i aquest és un viatge que ha omplert
hores i hores de la meva vida, sempre pensó que
tanmateix com de gran he viscut molt temps a
l’autopista de Barcelona a Reus, de petita, la meva
autopista era el carrer Gras i Elies, atés que jo
anava de casa meva al carrer dels Recs, (abans
carrer Magdalena de la Hoz durant el franquisme,
tot i que la gent sempre n’hi va dir carrer dels
Recs), fins al carrer Sant Elies, on vivien el meu avi
i la meva tia, i aquest carrer Gras i Elies és el que
va de l’un a l’altre, unint-los.
28
De casa dels meus pares a casa de l’avi només
havia de travessar aquest carrer, en el qual m’hi
passava la vida anant d’una casa a l’altra, perquè
jo, com he dit, anava a dinar a casa del meu avi i a
sopar i a dormir a casa els meus pares. Però tenia el
piano a casa de l’avi i allí també hi anava a estudiar
i a fer practiques amb el piano. I és que la meva
mare i la meva àvia escoltaven tots els serials de la
ràdio que en aquells moments eren els de
l’anomenat Guillermo Sautier Casaseca. La mare,
mentre netejava a l’altra banda del pis, tenia la
ràdio molt forta per sentir les històries. La meva
germana petita era molt ploranera i a mi em sembla
que marranejava tot el temps per tal de cridar
l’atenció perquè no n’hi feien cas, així que era
francament difícil estudiar en aquella casa, entre els
serials i la meva germana. Aleshores, jo agafava la
bossa del cole i me n’anava a casa de l’avi. Allí hi
havia sempre la meva tia àvia, la germana del meu
avi, la tia Carme Muntané Tejedor, que era vídua
de la Guerra Civil perquè el seu marit va marxar
cap a França i allí el van matar, i l’avi l’havia
acollida a ella i a la seva filla petita, la meva tieta
Rafela, que és qui em va ensenyar a ballar i amb
qui jo tenia les meves confidències com a germana
gran.
La tia Carme em donava berenar i tancava la ràdio
perquè jo pugués estudiar o la posava fluxet.
També era ella la que em feia el dinar, tot i que la
que anava a comprar era la tieta Carme, germana
del meu pare. La meva àvia paterna, Margarita,
havia mort just quan jo tenia quatre anys i no tinc
29
clar si la recordo o és perquè me n’han explicat
coses. El que sí tinc molt clar a la meva memoria és
que anavem al cementiri amb la meva tieta Carme a
portar-li flors i posar-li llànties d’oli, i jo sempre
l’acompanyava.
Per tant, crec que si que he estat una afortunada en
la meva infantesa, sobretot pel gran paper del meu
avi.
Recordo que l’aprenenta de la botiga em venia a
buscar a l’escola de les Monges de la Consolació,
al carrer del Vent nú. 6. I més tard, ja me n’anava
jo sola del “cole” al taller de tintoreria del mateix
carrer, on treballava el meu pare. Allí em trobava al
migdia amb l’avi que llegia “La Vanguardia” o
ajudava al pare a estendre la roba de la màquina del
sec. Jo jugaba una estona amb el Kif, el gos de
l’avi, o amb la Daina, el gos del pare, i ja
m’agafava l’avi i marxaven cap a dinar a casa seva,
al carrer Sant Elies. L’avi, a casa, mentre
esperavem la tieta per dinar i la tieta Rafela que
vinguessin de treballar, em llegia “La Vanguardia”
i sobretot les entrevistes de Del Arco i me
n’ensenyava el dibuixos o caricatures dels
personatges.
Em va comprar un piano per tal de poder practicar
a casa les clases de música que feia a l’escola i que
no m’hagués de quedar a fer pràctiques al “cole”.
El va fer portar a casa seva i no a casa meva, per
poder-me sentir com el tocava i veure com
avançava en el meu aprenentatge. Me’n recordo
perfectament de quan vam anar a una casa de
Tarragona a veure el meu piano per comprar-lo. Hi
30
vam anar amb el trolebus de Reus a Tarragona. No
he oblidat la imatge del piano suspés a l’aire, quan
el van portar a casa de l’avi i el van pujar lligat amb
cordes pel balcó. Jo estava morta de por de què no
se’ls despenjés.
Es va fer vell aviat, perquè ja només era un piano
d’estudi quan el vam comprar, i la meva tieta en un
arranjament que va fer de casa seva, encara al
carrer Sant Elies, quan ja era mort l’avi i jo ja era
casada, el va trencar i va fer a miques per no pagar
per treure’l. Aleshores, va pujar la fusta al mas per
cremar-la. Jo, quan el vaig veure esclat, vaig plorar
i la vaig renyar molt perquè era una época en què jo
ja casada, vivia a Barcelona, i en una de les nostres
anades al mas en vaig trovar bocins. Me’n vaig
emportar un troç de la tapa de dalt i encara la
guardo i fa la funció de prestatge damunt del
radiador del menjador de casa meva.
- I, ay de qui me’l toqui!
Jo estic convençuda que la matèria, tant si és viva
com si no, acumula energia perquè, de fet, el sentit
de vida és molt relatiu, tal com diu l’Eduard
Punset, perquè la matèria que ha viscut moltes
sensacions i té una llarga existència ha acumulat
molta energia, la qual desprèn i t’arriba a nivell
d’emocions com a càrrega magnètica. Això ho vaig
aprendre de la meva amiga, l’escultora Àngels
Freixanet, que fa escultures amb ferros procedents
de desfeta industrial i fustes rescatades a la mar i
diu que tota l’anterior vida d’aquests materials
dóna magnetisme i força creativa a les seves obres
d’art. De fet, dèu tenir raó perquè són peces d’un
31
gran atractiu plàstic i estètic i amb una gran
capacitat de crear emocions.
Aquest és, doncs, el cas del meu prestatge que està
vivint una segona vida en una nova utilitat, però
que no ha deixat la càrrega de la musicalitat que ha
viscut amb tota l’energia positiva que això
representa.
- Per això, només amb la mirada, ja em transmet a
mi una part de la seva vitalitat dormida, a través del
meu sentiment de melangia per totes les bones
vivències viscudes amb la seva companyia plena de
records bonics.
32
Capítol V
Les meves trenes i la meva àvia Lluïsa
Se sol dir que els fills grans són dels avis, perquè
els petits han de ser dels pares ja que tenen més
necessitats fisiològiques que els joves cobreixen
millor que les persones grans. I els avis, amb la
seva paciència, atenen millor les necessitats
intel.lectuals i curiositats dels nens una mica més
grans.
En el meu cas, es compleix la norma totalment: jo
vaig ser la nena de la tieta i la nena dels avis. Tot i
que el meu avi i la meva àvia no eren parella sinó
que estaven creuats. L’àvia Lluïsa vivia amb el
pare i la mare i era la meva àvia materna, i l’avi
Jaume era avi patern i vivia a casa seva amb la tieta
Carme, la tia Carme, la seva germana, i la tieta
Rafela, filla d’aquesta darrera. Després, la tieta
Carme es va casar, ja gran, amb curanta i pico
d’anys, i va entrar a formar part del grup el tiet
Salvadó.
Aleshores, com ja he dit, jo anava cada dia a dinar
a casa del meu avi i a les tardes hi anava a estudiar
i a tocar el piano els vespres. Però, sempre anava a
dormir a casa dels meus pares.
- I no dic casa meva, perquè jo crec que
sempre vaig tenir el problema de no saber
ben bé on era casa meva, atés que jo tenia
dues cases.
Crec que és aquest un problema psicològic que he
arrastrat sempre, fins i tot, recordo molt clar que
33
quan he estat deprimida, m’ha vingut sense buscar-
la l’expressió de: “Me’n vull anar a casa meva”. I
segurament, estava a casa meva. Però els meus
circuits neuronals estaven acostumats a aquesta
fugida endavant quan alguna cosa no funcionava,
no m’agradava o anava malament. Perqué, de
petita, si m’enfadava a casa de l’avi, marxava a
casa dels pares, i sobretot, si m’enfadava a casa
dels pares, cosa que era sovint amb la meva
germana o amb la meva mare, doncs, me n’anava a
casa del meu avi. Per això he dit que em vaig fer
gran al carrer Gras i Elies que unia ambdues cases i
també vull remarcar que aquest carrer ha estat el
símbol de la meva independència, simbolisme que
més tard ha représ l’autopista.
Potser si que em vaig passar la meva infantesa
sense saber realment on era casa meva, si a casa
dels meus pares o a casa dels meus avis.
Segurament, això ha trascendit, quan he sigut gran,
en dues repercusions: d’una part, amb aquest
impuls irreprimible de buscar casa meva quan he
estat deprimida, i d’altra banda, en no saber si
ubicar-me a Barcelona o a Reus. Perquè, quan he
tingut casa als dos llocs, ja meves les dues cases, a
Reus i a Barcelona, no sabia decidir on havia
d’ubicar-me a la meva jubilació. No ha estat fins
molt cap aquí que he decidit que ja sabia on era
casa meva: era a Barcelona, on hi havia els meus
fills, tot i que mai he deixat de vincular-me amb
Reus.
Però tornant a la meva història, quan vaig fer dèu
anys, el meu pare em va lliurar un despertador i em
34
va fer responsabilitzar-me dels meus horaris i de no
arribar tard a l’escola o a l’institut i vaig aprendre a
organitzar-me. Potser això va coincidir en què ens
van posar l’habitació a la meva germana i a mi i els
pares se’n van anar a dormir a la part del davant del
pis i nosaltres ens vam quedar al costat de l’àvia. El
pare va considerar que jo ja era gran i em va
responsabilitzar, prohibint a la mare que em cridés.
Així que m’axecava a les vuit o vuit i quart i anava
al llit de la meva àvia a despertar-la quan ja estava
arreglada perquè ella, sense aixercar-se, només
asseguda al llit, em fes les trenes que jo no em
sabia fer.
No cal dir que quan estava malalta, era sempre la
meva àvia Lluïsa la que tenia cura de mi. I jo ja la
cridava a ella i no a la mare, perquè la meva mare
no em feia les coses bé, ni tenia gens de paciència.
Si algun dia, l’àvia no es trobava bé i m’havia de
fer les trenes la meva mare, veia les estrelles perquè
m’estirava molt els cabells en desembullar-me’ls.
L’àvia ens posava lavatives a la meva germana i a
mi quan estavem malaltes. Lògicament, com que
ploravem i no voliem, ella ens deia que venia amb
el muixó de la cua llarga, que no era sinó la goma
que penjava del dipòsit on hi havia l’aigua bullida
amb farigola que era el contingut de la lavativa.
Aleshores, perquè baixés l’aigua, ella axecava alt
el dipòsit i deia que el muixó volava.
També era l’àvia Lluïsa la que em feia els vestits
que estrenavem per anar a beneïr la palma el Dia de
Rams. Solien ser vestits amb la faldilla plegada i
una torereta o jaqueteta i eren de llaneta viella de
35
color blau o gris. Aquests són, al menys, els que
recordo. I a l’estiu, me’n recordo d’un de piqué
blanc i brodat suís del mateix color.
Per Tots Sants, estrenavem els abrics per anar a
rifar confitura amb l’avi als Ploms o a la Caçadora
Diana, la societat de la qual eren socis el pare i
l’avi com a caçadors i tiradors al plat i al colom.
Era una tradició, molt arrelada a Reus en aquesta
diada. En unes urnes rodones, hi posaven les
papeletes amb 100 números i tothom feia la seva
aposta i aquells que encertaven el número que
sortia se n’anaven amb un plat de fruita confitada.
L’àvia Lluïsa Morera i Pi era descendent d’una
família burgesa adinerada de Reus, perquè el seu
pare havia estat el fundador de la companyia de
diligències (carruatges de viatge) de Reus a
Tarragona i a Barcelona. Quan l’àvia va fer onze
anys, el seu pare li va regalar un ponei i un xarret
pel seu cumpleanys. Ella m’ho explicava com un
preat record de la seva infantesa. Però resulta que,
un any més tard, el seu pare es va morir i amb ell
se’n va anar el benestar familiar amb minyones,
doncelles i ames de claus. Ella era la més petita de
nou o onze germans (crec que havien estat onze i se
n’havien mort dos) i els seus germans grans es van
dilapidar el patrimoni familiar. La seva mare se’n
va anar a viure amb una germana gran, ben casada
entre les famílies benestants de Reus, i ella, la
meva àvia, es va establir al carrer Jesús, en un
estudi com a sombrerera de les seves pròpies
amigues de la burgesia de la ciutat. Més tard, per
36
necessitats de la demanda, la sobrerera es va
convertir en una preada modista.
- Clar que la família la va fer casar amb un
cunyat que es va quedar viduu en morir la
seva germana més gran, la Pilar.
Però l’àvia era tant perfeccionista en la seva feina,
que nosaltres, la meva germana i jo,
despacientavem quan ens enprobava els vestits que
ens feia, i perquè no ens els acabava mai.
Els dies de cada dia de tot l’any, mentre anavem al
“cole”, anavem vestides amb l’uniforme de
l’escola, ja sia el de Casa Donya Maria o el de les
Monges del Carrer de la Vent o de la Consolació.
El de les Monges era negre amb tabelles i un
cinturó, amb un collet rodó blanc a dalt que havia
de ser de plàstic o planxat holandés com feien a la
nostra tintoreria. Nosaltres el portavem així. I
també hi haviem de portar l’abric de mariner a
l’hivern, i un sombreret rodó negre amb un llaç al
mig del davant, que era la meitat blanc i l’altre
meitat negre.
L’uniforme del Col.legi de Nostra Senyora de la
Misericordia o casa Donya Maria, com li deia
tothom, era un pitxi de llana amb espiguetes blau
marí i blanques amb quatre botons blau marí al pit,
i una blusa-camisa blanca sota. La faldilla era una
mica acampanada de mig vol i amb tabella plegada
al mig del davant i del darrera. I els uniformes
també ens els feia l’àvia.
L’àvia va ser una persona important a la meva
infantesa, tanmateix com l’avi, tot i que ambdós
tenien papers ben diferents. L’àvia abastia les
37
meves necessitats quotidianes, i l’avi els meus
capricis o aspiracions, sobretot intel.lectuals o
curiositats.
Per això penso que he estat molt afortunada de tenir
una infantesa rica i ben protegida. Però, tal com he
dit abans, també treballant força i estant lligada
moltes hores entre l’institut i l’escola.
38
Capítol VI
Els premis de final de curs del meu avi
El meu avi, si ho aprobava tot al final de curs,
durant el batxillerat, cada any, em portava a
Barcelona com a regal. Estic parlant de la dècada
dels anys 50 del passat segle, quans els viatges no
eren tant habituals. No teniem cotxe i feiem, tots
dos, el viatge en tren.
Anavem a casa de la tia Pepeta, que era la seva
germana que vivia al carrer Joaquim Costa 45, pis
que, molts anys després, l’any 1964, es convertiria
en la meva primera residència a Barcelona en
carsar-me amb en Lluís, el meu cosí segon que
vivía a Barcelona.
De casa de la tia Pepeta, l’avi em portava al
Tibidabo i pujavem a l’avió i anavem a veure els
miralls que et transformaven la teva imatge, o
anavem també al “Trencaones” i pujavem a la
Golondrina que era el baixell que et donava un
tomb pel Port.
Des de petita, que no hi havia pujat mai més, i la
primavera passada, cincuanta i pico d’anys després,
hi vaig pujar amb la filla del meu amic Luis Muñiz
perquè va venir amb el seu pare des de Segòvia a
passar uns dies a casa meva. Naturalment, vaig
pensar amb aquells viatges que hi feia amb l’avi
cada any. En un d’ells, em van prendre el rellotge
de la meva Primera Comunió, un Titán quadradet
dorat molt mono.
39
- L’avi es va pendre un gran disgust i jo
també.
Però allò més original és que l’avi em portava a
veure corrides de braus. Anavem els dos a la Plaça
de Toros de Les Arenes o a la Monumental, que per
cert, ara hi visc ben aprop i quan hi passo sempre
penso en quan hi anavem a treure les entrades
perquè encara hi posa a les finestretes allò de SOL i
SOMBRA que a mi em feia tanta gràcia.
Me’n recordo que vam estar presents a l’alternativa
de’n Joaquín Bernadó (1954) i també que una
vegada, com que tothom tirava coses a la plaça al
final de “la corrida”, jo hi vaig llençar la meva
jaqueta del vestit gris que portava. I el pobre avi es
va enfadar perquè la mare i la tieta el renyarien si
no podiem recuperar-la, i ho va pasar molt
malament perquè li tornessin. En aquells anys, vam
veure tots dos les figures més importants “del
toreo”.
- Era la dècada dels anys 50 del passat segle.
Jo acompanyava al meu avi que em feia participar
de la “festa” que a ell li agradava i reconec que
sempre m’agradat l’estilisme i l’estètica del
“toreo”; tot i que he de concedir que he anat
evol.lucionant i que m’esgarrifa el sofriment del
toro, de manera que he arribat a considerar
abominable aquest tipus d’espectacle. I crec fins i
tot que no debía ser pas gaire correcte portar-hi una
nena.
- Clar que jo, aleshores, ho veía tot amb els
ulls de l’avi i no amb els meus, que no
tenien cap criteri.
40
La masia del Pradellde la Teixeta
El Pradell de la Teixeta és una petita localitat de la
comarca del Priorat, però que les seves vinyes no
tenen el dret a la denominació d’origen de Priorat,
sinó a la de Montsant. Està a la carretera que va de
Reus a Falset, i a la línea de tren que va de Reus a
Mora la Nova. La nostra masia en aquest terme
municipal està situada a mig camí de Pradell de la
Teixeta i de la Torre de Fontaubella, més aprop de
la Torre que de Pradell i just sota de l’estació del
tren d’ambdues poblacions. És un lloc tranquil i
molt agradable en plena natura, sota la muntanya
de la Mola i en aquella época estava rodejada de
bancals de vinya i d’avellaners.
Quan jo tenia quatre anys vaig agafar la tos ferina
al col.legi. Naturalment, la vaig encomanar a la
meva germana Margarita, que, aleshores, tenia tres
mesos.
- Era molt petita i es moria.
Era el mes de juny de l’any 1947 i no hi havia
antibiòtics. La Margarita havia nascut el mes de
març d’aquell any i l’àvia Margarita s’havia mort el
mes de febrer del mateix any.
L’avi tenia una casa a Falset que les bombes havien
tirat a terra a la Guerra i que ell l’havia fet
reconstruir l’any 1943, l’any del meu naixement.
Allí hi anaven ell i la meva àvia a estiujar i també
hi anaven sovint a l’hivern. Jo no ho recordo gaire,
però m’han explicat que m’hi prenien.
Anys més tard, quan jo em vaig quedar la casa de
Falset i hi anava sovint, la senyora Carme que vivía
41
al davant de casa, m’explicava que se’n recordava
de mi, petiteta, que no caminava, i que m’agafava a
les barres del balcó, xerrant “catàcatà” com si
volgués donar el crit a tothom que passava. Era un
primer pis, molt baixet, i això feia que s’estés quasi
bé a peu de carrer.
- Per tant, no sé distingir gaire entre allò que
m’han explicat i allò que recordo per mi
mateixa, de la meva àvia Margarita.
Diuen que quan el pare va tornar del camp de
concentració i ja treballava a la tintorería familiar,
que la tieta havia pujat i mantigut tota sola durant la
guerra, doncs aleshores, la meva àvia, com que
tenia asma i a Falset s’hi trobava millor (pel seu
clima fred i sec), es veu que hi anaven sovint i em
prenien amb els avis des de molt petita.
Em venen algunes imatges que recordó, com una
en la que em veig sentada a les espatlles del meu
avi tot caminant per les muntanyes de Falset, un dia
que vam anar a peu des del Mas del Pradell a Falset
pel camí Ral que travessa les muntanyes. Vam
pasar per un bocí de terra que es diu la “muntanya
aprop”, perqué allí l’avi hi tenia un bancal, un troç
de terra de la qual encara conservem la propietat els
meus germans i jo, perquè jo sempre l’he anat
arrastrant en totes les escriptures.
En posar-se malalta la Margarita i morta ja la meva
àvia, l’avi va oferir a la meva mare la possibilitat
d’anar a passar uns mesos al Mas del Pradell
perquè el metge de la familia, el doctor Emilio
Martín Rincón, pediatra i metge militar, marit de la
Sra. Àngeles Yzaguirre, amiga de la meva àvia, ens
42
va dir que si podiem anar a un lloc més alt que
Reus, on es respirés millor i hi hagués més oxígen
ambiental, potser la Margarita es salvaria, atés que
la tos ferina l’havia posat molt greu i no s’hi podia
fer res.
D’altra banda, l’avi no va voler que anessim a
Falset perquè en ser un poble i a la postguerra, la
gent no digués que anavem aportar-los-hi una
“peste” atés que la tos ferina era vista aleshores
com una espècie de malaltia infecciosa molt
temuda.
Així que vam marxar tots cap al Mas de Pradell, la
meva mare i l’àvia Lluïsa, mare de la meva mare, i
l’avi i nosaltres, la Margarita i jo. La tieta i el meu
pare venien amb el tren els dissbates al vespre
(aleshores es treballava els dissabtes i més en una
tintorería) i tornaven a marxar el diumenge i
estaven absents tota la semana per treballar a Reus.
L’avi em va transmetre un gran amor per aquelles
terres del Priorat. En un moment en què ningú creia
amb el valor d’aquell vi, perquè malgrat la seva
valua com materia primera, estava mal elaborat, ell
confiava plenament amb les seves possibilitats i es
gastava els diners del negoci de Reus en fer marges
i recondicionar la finca, replantar la vinya i els
avellaners i va convertir les set o vuit hectàrees de
terreny de les dues finques, la de La Plana i la del
Mas del Pradell, en dos jardins de secà plens de
bancals preciosos en els que es combinaven els
melons i les síndries amb vinya i avellaners i
presseguers.
43
Al mas, hi havia una calaixera a l’habitació de
l’avi. Era una calaixera molt antiga, que tenia un
calaix abaix i que a la part de dalt, s’aixecava la
tapa per dalt com un baul molt fondo.
Hi ha llocs que aquest tipus de mobles li diuen
“pasteres” perqué són on hi pastaven el pa. N’he
vist a la Torre de Fontaubella, un petit poblet aprop
del Mas de Pradell, i allí n’hi deien així. Però jo les
havia vist semblants en llibres d’història de l’art i
em semblaven properes a les de l’època de les
“vísperas sicilianas” a les que van prendre part
molts catalans. I allí hi devien estar avantpassats
meus, descendents de’n Ramon Muntaner, cronista
dels almogàvars.
El cas és que un bon dia, quan la llençaven se’m va
acudir això i vaig voler treure-li el fosc barnís que
tenia i veure si hi havia realment res a sota. Ho vaig
fer amb calç, tal com m’havien ensenyat a Belles
Arts. El primer prestatge se’m va perdre, no en vaig
saber prou. Però del segon en vaig poder recuperar
una bona taula veneciana feta amb guix de colors i
al foc, la pintura propia del segle XVII, tal com em
van espertitzar a l’Institut Ametller de Barcelona.
No cal que insisteixi en el feliç que jo vaig ser al
Mas, com ho he esmentat. Aleshores, en aquestes
finques hi treballaven once homes que estaven fent
els marges de La Plana que l’avi va plantar de raim
per tal de fer tots els bancals de vinya, on s’hi van
arribar a treure 30 càrregues de verema.
Un dia anavem caminant tots dos i vam sentir que
cridaven “Foc, Foc!!”. Allò que volia dir que
anaven a tirar un petard per trencar alguna pedra
44
grossa i convertir-la en petita, tal com les
necessitaven per fer els marges. A més, si era una
pedra gran i estava al mig del bancal, també calia
treure-la del mig del terra per tal de poder replantar
aquell espai.
Acoxats, ell i jo, ens vam guarir de la posible
tempesta de pedres que ens podía fer mal. L’avi em
va agafar i ens vam amagar sota un marge i ell em
tapava amb el seu braç i la seva americana vella
d’anar pel Mas, per tal que no ens toqués cap pedra
de les que saltaven.
- Oh Déu, mai més de la meva vida m’he
sentit tant protegida. Serà posible, m’he dit
molts cops, que cap home dels que he tingut
m’hagi pogut reproduir aquella bonica
sensació?
I és que, en el fons, jo sóc una nena de postguerra i
per tant, sempre he aspirat al patriarcat per tots els
marcatges educatius que he rebut d’un pare
autoritari i d’un avi protector i gran patriarca i
essent ambdós homes forts. Per contra, la vida
m’ha portat pels camins del feminisme i de
l’autoprotecció i m’he hagut d’espabilar sense que
ningú em protegís, de manera que sempre he estat a
la “guerrilla” en aquest sentit, perquè m’he hagut
de defensar, tal com també, per sort, em van
ensenyar. Tot i que no era pas això, allò que
s’esperava de mi, ni de la meva generació de dones,
sinò la summisió i el no dir res; però tampoc vaig
tenir el que s’esperava per tradició dels meus
companys o marits i ningú no em va protegir.
45
- Aquesta n’és una altra de les grans
contradiccions de la meva vida amb les
quals m’he hagut d’acostumar a viure.
N’aniran sortint d’altres. Però hi ha qui em
remarca que potser no hi havia cap home
que tingués una capa prou gran per guarir-
me a mi, atés que no sóc una dona febla, ni
dúctil, ni fàcil...
Però, el cert és que la meva gran contradicció ha
estat la meva necessitat de protecció, deguda als
meus profunds marcatges patriarcals, i per contra,
la meva capacitat d’independència i de rebel.lió.
- Potser un conjunt una mica explossiu!
Amb la meva neta, jo he intentat reproduir aquella
sensació de protección profunda que jo recordo del
meu avi. De vegades, quan era petita, m’agradava
jugar amb ella a fet i amagar i ens amagavem juntes
a l’armari o a un cuarto fosc i ella, petita, de dos o
tres anys, se m’agafava fort i jo la cobria tota. En
Carles ens buscava i estaven estona juntes fins que
ens trobava.
- Era una sensació plena! Espero que també
per ella.
Després, ja més gran, quan ha tingut certs fracassos
escolars, l’àvia ha procurat estar allí per ajudar-la,
com a mestra o per buscar-li un bon profesor i
cobrir les seves garanties. Ara, això si, sense
aceptar excuses de mal pagador.
- Jo t’ajudo, i entre la mare i jo et procurem
els professors que et calen, ara no valen
excuses de “no ho entenc” o que “el
profesor suspèn a qui vol i com vol”. Si és
46
injust, el denunciarem, però el com sigui el
profesor no et val com excusa!...
- No oblidem que cada edat, precisa un tipus
de protección… I protegir no vol dir no
exigir…
47
Capítol VII
El carrer dels Recs 25 i el carrer Sant Elies 18
Ja he dit que la casa dels meus pares estava al
carrer dels Recs 25 al pis tercer primera, lloc on es
van posar a viure amb la meva àvia Lluïsa, mare de
la meva mare, en contraure matrimoni. Allí hi vaig
nèixer jo i els meus germans, perquè tots vam
nèixer a casa, tal com es feia a l’època.
El nostre pis pertanyia a una casa feta al 1908 i
formava part de l’estil de contruccions
postmodernistes de l’eixample de les ciutats
catalanes. És un pis gran, amb onze estances, allò
que no vol dir de cap manera, onze o dèu
habitacions, perquè molts llocs són de pas, i només
es poden dedicar a sala d’estar, menjador o despatx.
El pis dóna al carrer del Recs la part del davant, i el
darrera, a un pati interior on hi donen també les
galeries dels pisos del carrer Llovera. A aquest pati
interior, hi donaven l’habitació de la meva germana
i meva i el menjador de cada dia. Aquesta
habitació, primer, quan jo era petita, era la dels
pares i jo dormia en una camaturca al costat del llit
de la meva àvia, a l’habitació que donava també al
menjador, però que era fosca perquè no tenia
finestra. És una habitació bastant gran amb armaris
empotrats i un petit vestidor que era el quarto que
n’hi deiem “de les rates”, perquè ens amenaçaven,
si ens portavem malament, que ens hi tancarien
dintre.
48
Després, els pares van posar la seva habitació a la
part del davant i van montar la nostra al costat de la
de l’àvia. Va ser després de la meva 1ª Comunió.
Perquè jo sé que em feia molta il.lusió que ho
fessin per aquella data i no va poguer ser per raons
econòmiques.
Cal dir que en aquest menjador de cada dia hi havia
una bonica estufa de clafolla d’avellana que ens
calentava a l’hivern, però quan sorties del darrera
per anar cap a la part del davant del pis i obries la
porta del mig que donava a la saleta o al menjador
nou, feia un fred horrorós. Així que als pares,
també els hi debia fer peresa d’instalar la seva
habitació a l’altra banda del pis, pel fred.
Aleshores, el menjador de les festes estava a
l’estança de pas, just a la dreta quan entraves per la
porta del pis. I després d’aquesta estança venia
aquesta porta que n’hi deim “del mig” perquè ens
semblava que separava ambdues parts del pis. De
manera que, anant cap al darrera, a través d’aquesta
porta, accediem al passadís que hi donava el lavabo
a l’esquerra i tot seguit la porta de l’habitació de
l’àvia. A la dreta, s’hi trobava la cuina i el rebost i
al final d’aquest corredor, hi havia el menjador
petit de cada dia, estança on l’àvia cosia, la mare
planxava i hi feiem els deures, a l’hivern, al costat
de l’estufa de clafolla d’avellana que ens baixaven
de la Cooperativa de Falset. En aquest menjador, hi
havia un bufet amb armaris de vidres verts, on la
mare hi guardava la cristalleria de l’àvia i als
armaris de baix, nosaltres hi guardaven els nostre
juguets. També hi havia, al mig, una taula
49
rectangular amb ales que es pujaven i abaixaven, i
al costat de la porta de la galeria, la màquina de
cosir de l’àvia. L’estufa de clafoll la disposaven
tocant al mur que separava la nostra habitació del
menjador i al costat de la porta de l’habitació de
l’àvia.
A l’estiu, ens posavem a prendre la fresca a la
galeria, on l’àvia cosia i nosaltres jugavem, tot i
anant en compte de què no ens caiguessin les coses
baix, al pati del primer pis, on hi vivia la família de
la Sra. Juvita que era molt mal gènit. Per contra, al
segon pis, segona porta, hi vivien la Sra. Matilde i
el Sr. Ventura Barenys que eren molt bons amb mi
i sempre em venien a buscar per passar l’estona i
jugar. Tenien dues filles bastant més grans que jo
que es deien Dolors, com jo, i Matildeta.
Al menjador de les festes hi havia un bufet i unes
cadires tapissades en beig i negre que ballaven totes
i la taula era cuadrada i amb un túnel a sota, on a
mi m’agradava posar-me de petita i em renyaven si
ho feia. De fet, la fulla de la taula era sostinguda
per un arc creuat aguantat per una plataforma que
feia de peu. He sabut després que això corresponia
a un disseny modernista, però el cert és que els
mobles dels pares debien ser de baix preu i poca
qualitat perquè la fullola de damunt de la taula
s’esginzava i tota ella ballava quan l’allargavem i
les cadires es van haver de restaurar de seguida.
Mentre que el bufet, la mare encara el conserva, ni
les cadires ni la taula han fet gaire història.
A l’habitació que hi ha al front de la porta del pis,
hi havia el despatx del pare. Hi havia la taula
50
d’escriptori que havia estat de l’avi Joan, el pare de
la meva mare, i allí el pare hi tenia les escopetes i
hi carregava els tiros per anar a caçar. Després,
quan va nèixer el meu germà i ja més grandet li van
posar habitació, la van montar en aquesat estança. I
malgrat que sempre va ser l’habitació del meu
germà, jo me la vaig fer meva i a ell el feia dormir
al meu llit, a la meva habitació amb la Margarita,
per poguer estudiar fins tard, ja més gran, i perquè
m’agradava estar sola i com que ell era petit fins i
tot li venia més de gust dormir amb companyia de
la Margarita.
Aleshores, un quartet que hi havia entre aquesta
habitació del Joan Lluís i la sala del davant, que
fins aleshores només havia estat un quartet
d’enredos, es va convertir en el petit escritori del
pare i quarto dels tiros. De fet, avui dia, aquest
quartet seria el que se’n diu un vestidor que
correspondria a l’habitació del costat que va ser la
dels meus pares a la part del davant del pis perquè a
aquest quartet s’hi accedia per dues portes, una pel
rebedor i l’altre per l’habitació dels meus pares.
Al final del corredor, cap al davant, hi havia una
gran sala, per la qual es passava per accedir a
l’habitació dels pares. Però, primer, quan jo era
petita, hi van posar l’armari de l’habitació dels
pares i era una sala de pas on l’àvia emprobava els
vestits si cosia per algú de fora de la família, o
també ens hi emprobava a nosaltres quan ens feia
vestits. Després, quan van canviar el menjador, el
nou el van posar en aquesta sala i van entrar a
l’habitació l’armari mirall dels pares. També,
51
aleshores, l’estança on hi havia el mejador aquell
de mala qualitat va passar a ser una saleta d’estar,
ja amb el televisor, sofá i sillons, perquè havia
arribat l’època de la TV. Debia ser a finals del 50,
quan també es van fer obres al lavabo i hi van posar
la banyereta amb seient.
Jo estudiava i recordo que a la revàlida de quart i
també a la de sisé, m’aixecava molt aviat per
estudiar, i per no adormir-me, agafava el llibre i
sortia a la galeria i em passejava amunt i avall
estudiant, de manera que em desvetllava amb l’aire
del matí.
El fet que l’habitació de l’àvia estés al costat de la
nostra facilitava que era ella qui s’ocupava de
nosaltres quan estavem malaltes, tal com he dit i
també que ens fes les trenes abans d’anar al cole.
La mare només ens preparava l’esmorçar i la llet.
Allò que m’agradava més de casa meva era el
mosaic de la sala del davant o del menjador nou
que fa uns preciosos dibuixos rosats. I allò que
m’agradava menys era haver de soportar els gossos
del meu pare que era caçador i que, per tant,
s’havien d’aguantar, i tampoc m’agradava quan el
pare venia de caçar amb conills o perdius mortes
penjades al cinturó o a la bossa aquella reixada de
caçador, perquè ell estava content de portar
animalons d’aquests i me’ls tirava, i a mi
m’esgarrifava, de tal manera que no puc, encara
avui, soportar, els animals de ploma, i si vaig a
alguna casa en la que hi ha un periquito volant, jo
no hi entraré i si em vingués cap a mi, cridaria com
una ximpleta, sense poguer-ho reprimir.
52
No fa gaire, vaig anar a París amb la Silvia, la
meva filla, perquè en Lluis, el meu fill, hi passava
un mes fent un curs de dirección de cinema. El vam
anar a veure i a trobar-nos amb ell, amb la intenció
de retrobar-nos els tres junts amb la nostra petita
història parisenca de quan ells eren petits i hi vam
viure tres anys. Era una bonica manera de fer un
viatge sentimental al passat. Doncs, si bé, cadascun
de nosaltres havia estat a París pel seu compte,
després de haver retornat a Barcelona l’any 76, mai
hi havien tornat a viatjar els tres junts.
Doncs, me n’he recordat, perquè estant prenent un
refresc a una terrassa dels Champs Elysés, venien
molts coloms a les taules i als peus. I a mi em
posaven molt nerviosa. I en un momento
determinat que en va volar un cap a mi, vaig fer un
crit horrorós i tothom es va girar i els meus fills van
passar un bona vergonya.
Per contra, quan era petita, m’agradava ajudar el
meu pare a carregar tiros, perquè llògicament les
coses no eren com per comprar-los cada setmana i
el que feia era recarregar-los amb pòlvora i balins i
ho feia amb unes mesures i posant-hi uns tacos. A
mi, m’agradava ajudar-lo perquè aquesta era
l’única manera d’estar amb ell quan estava a casa,
ja que contrariament sempre treballava i a casa hi
restava ben poc. De fet, recordo molt bé la sensació
d’aguantar-me el pipí i no bellugar-me per no fer
caure els perdigons i no fer enfadar el pare quan li
aguantava l’embud mentre ell tirava la mesura de
perdigons a cada cartuxo. Una valuosa ajuda que
per a mi era una gran satisfacció.
53
El carrer Sant Elies
El pis de l’avi i la tieta al carrer Sant Elies, número
18, tercer segona, era un pis amb molta claror que
donava al carrer, la part de davant, i el darrera, a un
pati interior on també hi donaven les cases del
carrer del mercat central i les del carrer Sant Joan.
Era un patí de llum gran, amb jardins que
corresponien a les cases del carrer de Sant Joan.
A sota, hi vivien les families Ferrater i Amigó,
perquè el pis era de l’avi Ferrater que vivia en una
masia a les afores de Reus, com tota la gent rica,
igual que els meus oncles materns Agustí Batlle,
pare i fill, masia a la qual anaven sovint amb
bicicleta, a peu o amb la tartana amb la qual ens
venien a buscar a la mare i a mi.
- Cal dir que estic parlant de l’any 1945 o
1946, en què els cotxes eren poc vistos i no
els tenien ni les famílies benestants.
En aquest mas, hi vivia la germana de la meva àvia
Lluïsa que estava casada amb l’oncle Agustí Batlle.
Després, aquesta tieta àvia es va morir essent jo
encara molt petita i també la dona del tiet Agustí
fill, de manera que es van quedar els dos homes
sols amb les tres nenes, cosines meves, que tenien
més o menys la meva edat. Les van posar a un
internat i això són coses que impacten a una ment
infantil i me’n recordo. Després, el seu pare es va
tornar a casar i ja van venir al meu “cole” del carrer
del Vent.
D’aquesta casa de l’avi, jo en tinc una certa imatge
de l’àvia malalta al llit en aquella habitació gran
54
que donava al carrer Sant Elies, tot i que es va
morir el mes de febrer de l’any 1947. Però allò que
més me’n recordó, com he dir, és de les escenes del
cementiri on anavem amb la meva tieta a portar
flors a l’àvia i a posar-li la llum d’oli o una
espelmeta. D’això si que realment podria recrear
aquesta escenografia perquè és com si ho vegés tot.
Precisament, l’àvia estava enterrada a la capella
dels Batlle del cementiri de Reus, perquè els avis
havien baixat de Falset i no tenein tomba a Reus i
la tieta no la va comprar fins que es va morir l’avi.
En aquest pis del carrer Sant Elies, després del
passadís que venia del rebedor i en el qual hi havia
les portes de les habitacions de la tia i del besavi, hi
havia el menjador en el qual hi havia la porta que
donava a l’habitació de la tieta Rafela, la finestra de
la qual no donava al carrer ni al celobert, sinó a la
saleta que era com una galeria coberta amb molta
llum on l’avi escoltava la ràdio o llegia “La
Vanguardia”, sentat en un silló de vimet. Allí
també hi havia la màquina de cosir de la tieta, ni
que no era ella la que la feia servir gaire, sinó la
seva amiga la Lola Mallor que venia a cosir a casa
de la tieta de tant en tant.
El “pallam”, doncs així anomenàvem al nostre
besavi, va morir quan la meva germana encara era
molt petita. I a la seva habitació, que donava a
l’escala, la tieta hi va fer posar una prestatgeria
molt gran que feia servir com a rebost amb totes les
confitures que feiem al mas i també en aquesta
estança hi va aterrar el meu piano quan el van
55
baixar de la corda volandera que el pujava des del
carrer.
- I clar, allí, jo estudiava i tocava les peces
que aprenia, des del meu primer “Mi gatito”
que no sé pas de qui era, fins al “Vals
número 18 de Chopin, o el “Para Elisa” de
Bethoven o “En un mercado persa” i
d’altres.
La botiga de la meva família
Estava situada al número 43 del carrer Llovera, on
actualmente hi ha Bennetton. Era una botiga
blanca, plena d’armaris tot el voltant on hi havia
penjada la roba dels clients ja planxada, i un taulell
blanc amb ralles verdes i dos calaixos al darrera.
També hi havia dues banquetes blanques i uns
aparadors que donaven al carrer i que es tancaven
dins la reixa negra que es posava en tancar la
botiga. A sins, hi havia el planxador on les noies
planxaven la roba. Era una estança llarga i fosca
sempre il.luminada amb llum artificial.
Ahir vaig anar a un enterrament a Reus a l’esglèsia
de Sant Joan, la mateixa on es van cel.lebrar els
funerals dels meu pare, atés que era la nostra
parròquia, que corresponia tant al carrer Sant Elies
com al carrer dels Recs.
Hi havia força gent. Abans, quan anava a l’esglèsia,
m’agradava xafardejar i mirar enrera o esperar-me
al sortir, per veure si coneixia moltes persones o me
n’enrecordava. Ara ja fa temps que no ho faig,
perquè ja no conec a ningú. Però ahir, tenia al
darrera una senyora gran, la fisnomia de la qual em
56
sonava molt, però no aconseguia situar-la.
Aleshores, va arribar la meva germana i la va
saludar i em va preguntar si me n’enrecordava.
Eren uns moments abans de começar la cerimònia i
vam poguer parlar. Vaig respondre explicant-los-hi
el que m’estava passant per la meva ment uns
minuts abans, allò de que la seva fisnomia em
sonava i no la sabia situar. Es va extranyar perquè
era una persona que havia estat molt próxima a la
familia, ja que era una planxadora de la botiga de
tintorería de casa nostra, aquella del carrer Llovera
de la qual n’he parlat, tot explicant que hi anava en
sortir del col.legi de casa Donya Maria, els vespres
d’hivern, acabades les clases.
La senyora es deia Maria. De seguida, la vaig situar
en la meva memoria: ella planxava a la darrera post
al final del planxador, després de la Victòria, la
post de la qual seguía a la de la Conxa, que seguía a
la de la Rosa.
- Han passat trenta nou anys des del
tancament d’aquesta botiga, quan es van
jubilar el meu pare i la meva tieta. Debia
fer, doncs, aquests trenta nou anys que jo no
l’havia vist, perquè mai me l’havia trobat
pel carrer.
Cal dir que la meva germana ha continuat vivint a
Reus i s’han anat trobant pel carrer al llarg de tots
aquests anys. Però no ha estat el meu cas que visc a
Barcelona i que vaig a Reus principalment a les
festes, que és quan la gent no surt o potser jo vaig
poc pel carrer a peu.
57
El cert és que la trovada m’ha fet pensar que
aquestes persones, treballadores del negoci
familiar, també van col.laborar força en la meva
personalitat. I si bé hi tenia poca relació ja de gran
quan estudiava, perquè sempre anava tard a la
botiga, i elles ja havien plegat; per contra, mentre
vaig ser petita, passava allí moltes hores, assentada
a un tamburet petit dibuixant o jugant, i elles
m’explicaven contes mentre planxaven o em feien
ballar o cantar. Potser per això, les monges de la
Consolació em tenien per bona intèrpret i em
donaven els millors papers de totes les funcions
teatrals que es portaven a terme a l’escola. Però es
que jo comptava ja amb el meu entrenament
personal a càrrec d’aquestes persones que em
mimaven i m’estimaven i que s’ocupaven de mi a
la seva manera. I es veritat que quan tenia una
comèdia a l’escola, assetjava el meu paper amb
elles i m’ajudaven, una cosa que suposo que va
influir en que no fos una noiete tímida, sinó més
aviat desenvolta.
Crec que mentre a mi m’ajudaven, també elles
debien passar amb mi una bona estona perquè les
debía distreure una mica d’una tasca monótona
com és planxar, o d’una ràdio insípida, atés que
tenien posada la ràdio de vegades i aquesta era
l’única distracció de l’època, ja que estem parlant
dels anys 50, especialment, o de finals dels curanta.
58
Capítol VIII
La meva tieta Carme
En Carles, el meu segon marit, em sol dir que jo
m’he llençat al buit moltes vegades perquè sabia
que la meva tieta Carme estava al darrera i que si
em feia mal, vindria a recollir els meus bocins i
faria que no hagués passat res.
Aquesta afirmació m’ha fet enfadar molts cops, pel
fet que jo no m’he sentit mai una nena protegida,
tal com s’enten el concepte, sinó més aviat
independent, rebel i poc conformista, i per contra,
la meva tia era força conservadora.
Però, la veritat és que, passat el temps i amb
aquella altra perspectiva que et dóna la distància,
potser si que en Carles té poca o molta raó.
Jo mai vaig demanar res als meus pares ni a la
meva tia quan em vaig separar i vaig viure sola
amb els meus fills. Era massa orgullosa per
demanar o acoxar el cap i reconèixer que m’havia
equivocat en moltes coses. Així que sempre em
vaig espabilar com vaig poguer per tirar endavant
tota sola assumint el que eren indubtablement les
meves responsabilitats. Fins al punt, que tampoc
vaig demanar res a cap dels homes del meu entorn
perquè el meu sentit feminista tampoc m’ho
permetia. Ningú m’ha mantingut mai ni m’ha
passat cap pensió de cap mena ni en concepte per a
mi, ni per als meus fills. Quan jo em vaig separar
l’any 1976, vaig pactar que qui es feia càrrec dels
nens, els mantenía i vestia, perquè també en gaudia,
59
un concepte trencador, però veritat per a mi, del
qual el meu advocat es va posar les mans al cap i jo
no li vaig deixar canviar ni un mot. I només era
l’any 1977.
Però, com deia, jo sabia que la meva tieta Carme
estava darrera meu i que si necessitava alguna cosa,
ella me n’abastiria. Per tant, he de reconèixer que,
com diu en Carles, aquesta presència constant, tot i
en la llunyania, em permetia veure les coses d’una
altra manera. I a l’hora de concretar com era
aquesta altra manera, jo diría que em donava
valentía per afrontar les situacions, però després, jo
ja m’espabilava per no haver-hi de recórrer.
Si a la feina se’m feia una injusticia, reivindicava
fins a morir i si em treien, doncs el temps que
tardés en cercar una altra feina, ja veuria com el
resoldria, que ho faria, i en l’entretant, la tieta
m’ajudaria. Això em va permetre ser del Comité
d’Empresa del “Diario de Barcelona” a una época
francament difícil però en la que vam aconseguir
fer-lo cooperatiu i tantes altres coses que ara
constituirien una llarga llista que no val la pena
recordar.
Però si que m’agradaria establir els dos pensaments
que deuen haver presidit la meva trajectòria, un
més conscient que l’altre:
- El pensar que “el NO ja el tinc”, conclusió
racional molt conscient, que em permetia
posar-me reptes insòlits.
- I el tenir la tieta al darrera, qüestió ja més
incsoncient que conscient, perquè potser el
meu amor propi, orgull o autoestima,
60
segons la franja del moment, no em
permetien assumir conscientment aquest fet
o aquesta confiança.
I en arribar aquí, m’agradaria poder explicar el que
la meva tia ha representat per a mi, cosa no gens
fácil perquè crec que va tenir una gran sabiesa en
aconseguir aquest estat d’inconciència meu de
comptar amb ella sense ser ni sentir-me una nena o
una noia protegida, frágil o poca cosa.
- Ja m’agradaria a mi, tenir la mateixa sabiesa
per transmetre idèntica sensació o percepció
a la meva neta o haver-la transmesa als
meus fills.
La tieta Carme em va donar molt d’afecte, amb
molta expressivitat, sentint-la sempre molt aprop i
no estant amb mi, la sentia sempre com si hi fos.
- I vul dir més, la sento aprop ara que ja no hi
és.
61
Capítol IX
El meu descobriment de George Sand i de Safo de
Lesbos
Estava jo a clase de Literatura i debia ser el tercer
curs de batxillerat quan vaig sentir parlar per
primera vegada de George Sand i de seguida, em va
captivar el personatge d’una dona amb aquesta
força de treball i aquella valentía amb la qual
s’enfrontava a tota una societat per dir-li que ella
podia ser igual que un home. Per tal de demostrar-
ho, agafava simbolismes propis de l’altre gènere
com fumar al segle XIX o vestir amb pantalons. A
més, per tal de no ser marginada a la Literatura,
signava amb nom d’home.
La vaig convertir en una espècie de mite, tot i que
jo sempre he dit que la meva vida s’ha mogut entre
dos models de dones ben dispars i alhora ben
coherents: George Sand i la meva tieta Carme.
Treballadores les dues, lluitadores, que agafaven si
calia el paper dels homes però que mai van perdre
la seva feminitat que lluïen o amagaven segons els
convenia.
La meva tieta, per exemple, era la persona que he
conegut més peruca del món, i, per contra, durant la
Guerra, agafava trens de soldats per anar de Reus a
Barcelona a buscar tint pel taller de tintorería, quan
li feia falta. L’avi estaba malalt i el pare estava al
front, no tenia, doncs, cap més remei per
sobreviure.
62
El pare sempre m’explicava que quan ell va tornar
del front i del camp de concentració, la botiga i el
negoci ja estaven pagats, malgrat les vicissituts
d’una guerra i la dels malparits que se’n van
aprofitar, com el soci de la tieta que va marxar amb
els diners i la va deixar amb el negoci i els deutes.
Però se’n va sortir tota sola.
Després, en viure a París, aquest sentiment
d’admiració al mite literari de George Sand va anar
creixent per apropament perquè vaig començar a
llegar en francés totes les seves obres que hi havia a
la Biblioteca del meu barri de París. Em vaig anar
fent meu el personatge i em vaig anar identificant
amb el pensament i les actituts d’aquella dona.
A partir d’aquell moment, vaig decidir escriure i
vaig començar signant amagant la meva feminitat.
M. D. Muntané, és una signatura ambigua i si bé
hom pot pensar en les inicials de Mª Dolors, el fet
és que molts metges signen amb el seu nom i les
lletres M. D. van davant o darrera del seu nom, així
que això confon i ja no és tant evident el fet que
representin les inicials del meu nom. També com
en el temps de George Sand, quan jo vaig començar
a escriure en revistes mediques als anys setanta del
passat segle, tampoc era gaire habitual que hi
signessin dones.
Al “Diari de Barcelona”, l’any 78, erem 43
persones a la redacció i d’elles, dues noies
redactores i la secretària de direcció. Per tant, la
proporció era de 40 a 3.
- Naturalment, i per sort, això ha canviat.
63
De la meva amistat d’esperit amb George Sand, tal
com diu André Maurois en el pròleg de la seva obra
“Lèlia, retrat de George Sand”, on adverteix de la
seva amistat d’espèrit amb la retratada, n’ha sortit
un apropament meu a la seva vida, també en forma
de Retrat. I l’he titolat precisament, “Lélia contra
Consuelo. Retrato de George Sand”, perquè penso
que la seva vida, com la meva, es pot resumir amb
aquest títol: la lluita entre els dos personatges de
dues grans obres seves, Lèlia, la dona poetesa,
independent i capriciosa observadora, i Consol, la
dona mare de família nombrosa, sacrificada i
dedicada a la seva prole, com la clàssica matrona
italiana.
La vida d’Aurora Dupin, el veritable nom de
George Sand, transcórre entre aquests dos mites
literaris seus, tant enfrontats en costums, estils de
vida i maneres de pensar.
La literata viu un tipus de vida a París on fuma i
vesteix d’home, i quan torna a Nohant, el seu
castell familiar, es transforma en Consol. Ara, allí
també treballa nit i dia per sobreviure, de manera
que és l’autora més productiva del seu temps.
Fins i tot, aquesta diferent manera de viure que
engendrava dues personalitats distintes en George
Sand, crec que s’ha repetit en mi: la de la dona de
París, escriptora i artista, i la de Nohant, mare de
família i dona del camp, i en paral.lel, la meva vida
també ha transcorregut entre Barcelona i Reus, al
Baix Camp. A Barcelona, he estat l’escriptora i
periodista, però també la mare. I a Reus, he estat la
64
filla o la neboda. I en els darrers anys aquests
papers encara han estat més marcats perquè a
Barcelona he pogut continuar siguent jo i a Reus
m’he hagut de convertir en la cuidadora otutora de
la mare i en la gestora del patrimoni.
Hi ha una cosa que em va “tocar” especialment, en
llegir “Lélia”. Hi ha una bonica escena en què ella,
Lélia, i el poeta estant en un “vernissage” (una festa
d’inauguració d’una exposició en una gal.leria
d’art) i el poeta li diu: “On eres, jo et buscava”. I
Lèlia li respòn: “Estava a dalt de l’escala i us
mirava. I de repent, he tingut una visió: tots ereu
morts i jo era l’única persona viva i us passava
revista”.
- Una bonica manera d’explicar que les seves
percepcions de la festa i de la gent eren
superiors a les de la majoria, a qui moltes
coses i actituds passaven desapercebudes i
ella era la gran observadora.
En una altra escena, el poeta li diu a ella: “No em
critiquis més, perquè jo no sóc com tu que treballes
tot el dia, surts un moment al jardí, dones menjar
als ocells i tornes a entrar i et tornes a posar a
treballar”.
- Jo he aspirat a tenir les seves percepcions i
també la seva capacitat de treball.
Safo de Lesbos
Pel que fa a Safo de Lesbos, no sé exactament quan
em vaig enamorar d’ella. Potser a la mateixa classe
de Literatura del Sr. Saura a l’Institut Gaudí de
Reus, o potser va ser posteriorment.
65
Safo va ser una poetesa grega que va viure durant
el segle VI abans de Crist, una època de gran
esplendor cultural a la Mediterrània. Va ser
contemporània d’Alceo, l’altre gran poeta grec.
Ambdós van ser desterrats com a dissidents del
dictador Myrsilos, fill de Clenax. A Myrsilos el
sustitueix Pítaco que és a qui defensen Alceo i Safo
i que quan guanya poden tornar a l’illa.
No sé sap ben bé quan va nèixer. Però, historiadors
com Ateneas diu que va ser contemporània del rei
Alyattes de la Lídia que sabem que va reinar entre
el 660 i el 617 abans de Crist. I l’historiador
Estrabó diu que Safo va viure en temps de Pítaco,
que tal com hem dit, va ser el tirà que ella i Alceo
van defensar. Pítaco va morir als 70 anys i a l’any 3
de la 52 ava Olimpiada que, tenint en compte que
se cel.lebraven cada quatre anys, debía ser l’any
570 a C, data que coincideix amb el naixament de
Pitàgores. Per tant, avui s’admet que va viure entre
l’any 650 i 580 a C.
La seva poesia d’estrofa sáfica és
extraordinariament armoniosa i bonica, plena d’una
gran sensibilitat.
Aleshores, quan em vaig separar de’n Lluís, l’any
1976, estava tant deprimida i tant acabada, que
havia de buscar algún alicient per sobreviure. Un
dia em vaig trobar decidint que traduiria tots els
poemes de Safo del grec al castellà i català. I m’hi
vaig posar a fer-ho.
Havia comprat un llibret de Mossen Miquel
Batllori*, on hi havia els versos de Safo a la pàgina
par de l’esquerra en grec, i les traduccions al
66
castellà a la pàgina de la dreta, i em vaig decebre,
atés que jo m’havia fet sempre a la idea que la
poesía de Safo era rítmica i preciosa. Així que em
vaig posar a constatar les traduccions i em va
semblar que eren molt lliures i potser una mica
tergiversades en el seu sentit primer, i em vaig
posar el repte de traduir-les.
Va ser un repte que, en aquells moments, em va
anar molt bé, anímicament. Em va reivindicar com
a persona, com a filòloga que encara es recordava
del seu grec de joventut i a més, em vaig retrobar
amb les tonalitats ritmiques de la poetesa que jo
vaig intentar salvar i amb significats que
s’apropaven molt més a la seva vida que aquelles
traduccions dels versos del pare Batllori.
Aquest fet em va culpir fins a la necessitat de
recerca de informació per tal de reconstruir la
biografia de Safo, i em vaig trobar anant a la
Biblioteque de Marguerite Durand de París, la gran
Biblioteca Feminista i única al món especialitzada
en el Matriarcart, cercant tot allò que vaig poguer
sobre el matriarcat a la Mediterrània a l’època de
Safo i Pitàgores. Em vaig trobar en què, de tota
evidencia, Safo no era lesbiana. L’Acadèmia de
bones maneres, per a les noies aristòcrates de
Mitilene, que ella havia fundat en aquesta ciutat, a
la seva tornada del desterrament, era una escola
impulsada per la seva fama d’haver viscut un temps
entre els sibarites, en la seva absència de la illa de
Lesbos i durant el seu desterrament.
La historia diu que les noies aristòcrates de
Mitilene eren les que es dedicaven en el temple, al
67
servei de la deesa Afrodita, la patrona de l’amor i
de la bellesa, i un dels privilegis que tenien les
aristòcrates de Mitilene era que podien exercir la
prostitució al temple als capvespres, amb la finalitat
de fer-se una bona dot i no haver-se de casar per
interés, sinó que així, després, es podien casar per
amor i preservar la raça, tal com elles deien perquè
els fills de parelles amb amor eren més bonics. I les
aristòcrates de Mitiline eren les filles de les
famílies autòctones de la illa.
Aquesta era l’essència del matriarcat, perquè les
mateixes noies de la illa de Lesbos, deien que elles
no volien ser com les seves coetànies d’Atenes (al
continent) que es casaven per conveniència amb
matrimonis arreglats pels seus pares, cosa després,
habitual ja en el patriarcat.
Cal afegir que la historia demostra que mentres el
continent, és a dir Atenes o Esparta, ja vivien en
patriarcat, Lesbos, que està més aprop de Llíbia a
l’Àsia Menor que d’Atenes, era encara matriarcal.
No perdem de vista que el segle VI abans de Crist,
que és el que viu Safo, és una época de transició del
matriarcat al patriarcat.
Safo, doncs, arriba vidua d’un home ric a Mitilene i
amb l’aureola d’haver estat desterrada per
qüestions polítiques i haver estat vivint a Sibaris, la
terra dels sibarites. Una fama que li permet obrir
aquesta escola de gran prestigi per tal d’ensenyar a
les noietes de Mitilene, com comportar-se en
societat, els bonics rituals de la primavera i les
festes i sobretot, els hi educa la seva sensibilitat i la
seva capacitat de seducció i erotisme. Una bonica
68
manera de preparar-les per l’amor i la sexualitat. I
en aquesta tasca, Safo sempre va estar enfrontada
amb la de la seva rival, Andròmada, que li va posar
la mala fama de què tenia relacions amorals amb
les seves pupil.les. De fet, quan Athis, una de les
alumnes preferides de Safo, a la qual li dedica
encesos poemes d’amor, marxa de l’acadèmia de
Safo perquè diu que Safo la persegueix, se’n va a
l’escola d’Andròmada, i això encèn tota mena de
prejuicis que destrocen la vida i l’equil.libri de
Safo.
En el supòsit que fos cert el seu enamorament
d’Athis, no es pot deduir d’això la seva
homosexualitat, com tampoc que la seva academia
fos un cau de depravació. I ja se sap que
l’ensenyament que li era confiat pels pares tenia
una finalitat: educar la sensibilitat de les noies,
encaminar-les cap al camí que tenien davant sense
traumes, i fer allò al que estaven destinades amb un
ànim ben disposat, obert i exquisit.
Jo interpreto que era com una espècie d’escola de
geishas com ho hem conegut després que això
existía al Japó i n’hem vist tantes pel.licules o hem
llegit històries.
Però diuen els historiadors, que un dels màxims
responsables de la fama homosexual de Safo va ser
el poeta Ovidi que la va difamar i li va copiar la
metodología de la seva estrofa.
El cert és que la major part de les obres de Safo van
ser destruides. Per tant, hi ha molta foscor en tota la
seva biografia. Però una cosa és certa i segura: la
costum que tenien les aristòcrates d’una vila de
69
poder servir a les deeses, entre elles Afrodita, i
poder exercir la prostitució al temple als capvespres
era un privilegi que les famílies aprofitaven perquè
les noies es poguessin fer una dot que s’estalviava
el pare. Aquesta costum va ser molt polèmica en
aquesta època de traspàs i diuen els historiadors
que a Moisés ja li va costar molt que les famílies
deixessin de consentir-ho, perquè era còmode pel
pare i assegurava el futur de les filles.
Aquí hauriem de considerar que hi ha alguns segles
de distància entre Moisés (segle XIII, abans de
Crist, segurament) i Safo (VI, abans de Crist). Però
així ho he trobat escrit en la documentació sobre el
matriarcat, a la Biblioteca Marguerite Durand de
París. I aquesta distància en el temps explicaria la
distinta evolució del matriarcat al patriarcat en
funció de les distintes cultures de la Mediterrània.
Lesbos estaba molt més aprop de Turquia i de tota
l’Àsia Menor i era molt més matriarcal, mentre que
Egipte (d’on venia Moisés com esclau) i Israel (lloc
d’arribada) van evol.lucionar més aviat cap al
patriarcat, igual que Grècia i Roma.
A partir de la prohibició de Moisés, va venir el
tema de la dot que les filles demanaven a canvi al
pare i que, més tard, ja en época patriarcal, es va
convertir en una obligació del pare perquè el marit
es casés amb la filla. I li va haver de donar vaques
o diners al gendre, costum que ha arrelat a l’Àfrica.
Per tant, Safo és un personatge fantàstic, com a
dóna valenta que s’enfronta als governants, que fa
allò que políticament és incorrecte i és desterrada.
Viu una vida independent, impensable en una dona
70
de la seva generació, i a més, escriu i fa poesia. I ho
fa, en un temps en què la societat camina del
matriarcat cap al patriarcat i la Mediterrània és un
gran crisol de cultures i creences.
*Nota.- Miquel Batllori: Jesuïta, nascut a Barcelona el 1909, autor
de diversos llibres: Iberoamérica, el descobriment a la
independencia, Galeria de Personatges, La familia Borja,
Diplomatari-Borja 1, L’esglèsia i la segona república espanyola, Recors personals i últims escrits: tots editas per Eliseu Climent.
Fabià Estapé l’inclou en el seu llibre sobre els dèu grans catalans.
Fou catedràtic de filologia de la llengua catalana, doctor honoris
causa per les 11 universitats de Catalunya. Premi Príncep d’Astúries de les lletres el 1995. Acadèmic de les Reials Acadèmies de les
Lletres i de la Història.
71
Capítol X
Vaig crèixer i em vaig fer gran junt amb els meus
dos fills
Aquella nena mimada que anava corrent pel carrer
Gras i Elies, des del carrer Sant Elies al carrer dels
Recs i viceversa no va tenir tant fàcils les coses ja
de gran.
Lluny quedava el piano de l’avi i lluny quedaven
els mimos de la tieta, des que vaig decidir posar-me
a festejar amb el meu cosí Lluis, aquell que havia
vingut a passar diversos estius al mas del Pradell de
la Teixeta, amb l’avi i amb qui anavem els tres,
molts cops, a passejar per la finca.
De fet, el meu cosí Lluís havia vingut amb els seus
pares a veranejar al mas del Pradell un estiu.
Després va venir al món la seva germana, amb la
qual es porten sis o set anys i ja van deixar de
venir. Jo recordava amb melangia aquell cosí de
Barcelona, la gran ciutat, com si fos el príncep blau
que venia de lluny i que presidia els meus contes de
fades. Per això, segurament, entre altres coses,
m’encantava el premi de final de curs del meu avi
de viatjar a Barcelona, perquè veuria a aquest cosí
llunyà.
El fet és que des del moment en què aquella nineta
de Reus va obrir el seu cor al príncep blau que
venia de Barcelona, que ja per sempre més va
deixar d’estar protegida per l’avi o pel pare, i es va
haver de defensar com va poguer, intentant
sobreviure per ella mateixa. Es va tancar un món i
72
se’n va obrir un altre en el qual calia aprendre a
anar sola o amb els dos fills com a càrrega
preciosa.
Vistes les coses amb la distància que dóna el temps,
crec, ara, que hauria d’estar prohibit estimar tant o
enamorar-se fins al punt de voler donar-ho tot sense
gran cosa a canvi. Com deia al segon capítol,
estimar amb bojeria és una droga i una manera de
no saber marcar pautes ni límits, i això mateix és el
camí de l’autodestrucció, aquella manera de viure
en el límit donant i donant i sense gosar a demanar
mai res a canvi per por de predre a la persona
estimada.
En realitat, allò que passa és que aquesta persona,
precisament, allò que necessitava era algú que li
marqués els límits, quelcom que una noia inocent i
enamorada no va saber fer.
Recordo com em vaig rebel.lar quan vaig llegir de
jove que el grec filòsof Aristip de Cirene (435 a C.
- 350 a C.) deia: “La dona és com la carn i el peix i
no té que estimar a l’home, perquè la dona que
estima tot ho embolica. És l’home l’únic que té que
estimar la dona. Jo estimo el peix i la carn. I no per
això, espero que ells m’estimin”.
Per tant, el filòsof grec considerava la dona igual
que la carn i el peix que només eren elements de
consum per l’home. I això representa el summun
del masclisme. I a mi, que he estat una feministe
redomada, aquesta frase em va fer mal a l’estòmac
encara que fos el gran grec Aristip qui la digués, i
sobretot, feminismes a part, jo estimava i volia el
dret de poder estimar i triar i rebre el mateix.
73
Aristip havia estat deixeple de Sòcrates a qui
admirava. Va ser el filòsof de l’hedonisme que
considerava que s’havia de viure només pel plaer, i
la dona formava part dels plaers tant com el menjar.
Malgrat haver anat a Atenes per seguir el mestre,
Aristip va tornar a Cirene quan Sòcrates va morir.
A Cirene va crear la seva escola partint de la idea
de què “l’home és la mesura de totes les coses” i
que tot ha de donar voltes al seu voltant per tal de
donar-li plaer, la dona inclosa. Malgrat que
predicava que la intel.ligència havia de sobreposar-
se als baixos instints humans i que el domini social
només era de la ciència, la filosofia d’Aristip no
tenia l’ètica de la d’Epicur, ni la solidesa de la del
mestre, Sòcrates.
Amb el temps, he interpretat el sentit d’aquella
frase d’Aristip d’una altra manera, i hi he vist una
cosa certa: que mentre l’home no canvii i no deixi
de considerar la dona com un element del seu
consum, és molt millor que ella no l’estimi o no
s’enamori i així podrà sempre guardar les
distàncies i preservar la seva racionalitat imposant-
li els límits necessaris, sobretot perquè, a fi de
comptes, l’home és més cobart que ella.
Potser les generacions d’homes d’avui dia estan
més preparats per estimar en igualtat. Cosa que
cel.lebro i espero que així sigui. Al menys, jo he
intentat posar el meu gra de sorra i he educat al
meu fill en aquest sentiment d’igualtat necessària.
Però, els homes de la meva generació no estaven
preparats per estimar en igualtat, buscaven geishes
74
que els adoressin i que els servissin portant-los-hi
les sabatilles calentes i esperant que els escalfessin
els peus al llit quan venien amb ells ben freds. Però,
de la mateixa manera que apartaven el seus, quan
els nostres eren freds, eludien responsabilitats
alhora d’educar els fills o posaven els seus
interessos per damunt dels de tota la família. I per
descomptat, els de la dona mai comptaven, i la
dona enamorada els seguia en tot i arreu, mentre
s’anava encongint.
Com que una dona sola no té la virtut ni el poder de
canviar un home, ni molt menys a tots els homes de
la seva generació, doncs val més adaptar-se a les
circuntàncies, i fer això vol dir preservar-se. Però
vull insistir en què l’estimació boja només ha de
quedar relegada al món dels somnis i de la
meditació positiva, mai ha de formar part del món
real de cada dia, perquè el somni sempre xocarà
amb la realitat del dia a dia.
- És aquesta, l’única manera de no sofrir, ni
amargar-se.
De fet, com diu Eduard Punset, les emocions no
han de superar mai la racionalitat, perquè aleshores
la feina o el projecte fracassa. I si bé ell parla de la
creativitat o de la gestió de projectes, el fet és que
aquest mateix anàlisi o composició de lloc també
serveix per afrontar la gestió de les relacions
humanes, i sobretot, la relació que entranya la
convivència quotidiana.
75
Les inundacions del carrer Sors
Avui anavem caminant amb la Silvia, la meva filla,
i hem travessat la Travessera de Dalt enfront al
carrer Sors, on vam viure els meus fills i jo, en
tornar de París. I en fer-li notar jo que havia estat el
nostre carrer, ella m’ha contestat que sempre
associava l’estança al carrer Sors amb el record que
en tenia d’aixecar-se, posar el peu a terra i trobar
que el posava en un mar d’aigua i notar aleshores
que també tenia les mantes mullades.
Vam estrenar aquell edifici acabat de construir i
cada pis que es venia o es llogava tenia una
inundació. No sé què debien fer en aquella
instal.lació. Però nosaltres, com que estavem als
baixos, vam patir la nostra inundanció en estrenar-
lo i la de cadascun dels altres pisos que s’estrenava
durant un any, de manera que sortiem a una
inundació quasi cada mes. Ens axecavem, tal com
deia la Silvia, amb el perill que això suposava posar
el peu a terra, sort que se n’anava la llum perque
amb la humitat saltava el diferencial, perquè ni no,
haguerem mort els tres electrocutats.
- Clar que aleshores tardavem un parell de dies a
tenir llum fins que tot se secava.
I aquest tipus de coses es recorden més quan un les
passa sense un pare protector a casa i amb una mare
que es veu que fa el que pot, però que no en sap
més. I així va transcórrer l’adolescència dels meus
fill, ajudant-me amb el que podien, observant la
impotència de la mare sola o ajudant-la a aprendre
a conduir.
76
Per això, sempre els dic que m’he fet gran amb ells
al costat. Perquè em vaig casar amb vint anys (al
1964), als vint-i-un ja vaig tenir a la nena i als vint-
i-tres al nen. Als vint anys, jo era una nena que
sortia de casa i del poble, que arribava a Barcelona,
la gran ciutat, i que m’havia d’espabilar molt.
Sempre recordo que quan vaig arribar a Barcelona i
anava des de Joaquim Costa on viviem, al Mercat
de Sant Antoni, si no sortia per la mateixa porta del
mercat, no sabia tornar a casa. Recordo que em
fixava molt bé en les parades del mercat que
estaven al voltant de la porta per la qual entrava, i
havia de donar tot el tomb de vegades dos o tres
cops, per trobar aquella mateixa sortida.
- Per tant, no és estrany que pensi que ha
plogut molt des d’aleshores i que accepti
que m’he fet gran amb els meus fills al
costat, de manera que hem crescut,
pràcticament junts.
Vaig aprendre a conduir amb ells quasi bé alhora,
perquè encara que la que conduia era jo perquè ells
eren petits, ells em deien “cura, mare”, perquè jo ho
feia molt malament i vigilaven per mi. Crec que
fins i tot, els hi va costar ben poc treure’s el carnet
quan van tenir els divuit anys, perquè ja tenien els
constructes mentals preparats per conduir bé, ja que
els havien elaborat mentre jo n’aprenia portant-los
al costat.
- I així... tantes coses...
No sé perquè será, però sempre tinc una gran
melangia de l’etapa en la que els meus fills eren
petits. Tot i que és molt gran la meva vocació
77
maternal i que també crec que m’agrada educar i
veure crèixer, dèu haver-hi segurament, quelcom
més que se m’escapa. De fet, els meus fills van ser
molt bons minyons de petits. I tret d’algun detall,
no recordo que em donessin gaire guerra. La Silvia,
de petita, no dormia gens.
- Després, ella es va trobar igual amb la seva
filla Eva. Així que la vida li va passar
factura.
No es volia quedar sola al llit i haviem de posar-
nos-hi amb ella perquè dormís. Recordo que a
Joaquin Costa, jo li donava dinar abans que arribés
el Lluís i quan ell arribava es posava amb ella al llit
per fer-la dormir, mentre jo acabava de fer el dinar
per a nosaltres. I molt cops, quasi a les tres, havia
d’anar a cridar-lo per dinar corrents i marxar a
treballar, perquè ell s’havia adormit i ella encara
estava desperta i mirava el seu pare dormit i em
reia quan jo entrava a buscar-lo a ell, amb una
picardia inesperada.
- L’haguera matada...
Després, també plorava quan volia una cosa, i si no
li donaves, tot i no caminant i anant amb els
caminadors, s’apropava a la paret i es donava cops
de cap a la paret per mostrar la seva rebeldia tot
plorant.
Un dia em vaig dir que això s’havia acabat, que no
podia ser que sempre dominés ella, i la vaig posar
al seu llit, la vaig lligar amb la xarxa que tenia
perquè no caigués, malgrat les barannes, i la vaig
deixar plorar. Quan ja feia uns vuit o deu minuts
que plorava, vaig anar a veure que passava i amb
78
ganes de renyar-la, i me la vaig trobar tota ella
clapada amb taques com de cops de sang, les quals,
com que tenia la pell molt blanca, es veien molt i
em vaig espantar. Vaig trucar corrent al pediatra de
la mútua i em va rebre de seguida i en veure-la, em
va renyar molt i vaig passar per mala mare.
Aleshores, jo li vaig explicar el que passava i li
vaig demanar que m’ajudés a educar-la perquè jo
no sabia que fer i creia que no podia ser que tant
petita ja dominés ella. Em va aconsellar que quan li
agafés una de les seves marranades, l’agafés
vestida i tot i la posés sota la dutxa, assegurant-me
que així, li passaria en sec. I si no era el bo de
l’hivern, millor fer-ho amb aigua freda. Però, que
no la deixés plorar més.
Per un cantó, em feia pena fer-li això, i per l’altre,
posar-la vestida i tot sota la dutxa era un enrenou
de roba, així que vaig optar per agafar-la com un
paquet sota el meu braç, i posar-li només el cap
sota l’aixeta. I la veritat és que de petita van ser
molts cops els que la Silvia anava sota l’aixeta, de
tal manera que, després d’adolescent que també va
ser molt tossuda, moltes vegades li deia: “Sort que
vas crèixer sota l’aixeta, no sé que hauriem fet de
tu, si no t’hagués mullat”.
I és que jo em prenia molt seriosament l’educació
de la Silvia per tal que fos una veritable senyoreta,
tingués classe, molt d’autodomini que jo no tenia i
pugués tenir un bon ensenyament. Algunes tardes,
des de molt petiteta, anavem amb la seva àvia
Manolita a berenar al carrer Petritxol. La nena ni
caminava, però jo m’entossudia en què mengés
79
sola, se sentés bé, agafés bé els coberts i ja des de
molt petita, sapigués estar en públic.
A casa, quan ja caminava, però no arribava a la
taula, m’ajudava a parar-la quan venien convidats. I
ella sabia posar els coberts al seu lloc, fins i tot els
de postres i els de peix i les copes. Era una bonica i
petita sabionda.
Quan arribavem a la platja de Salou, ja més grans
els dos nens, però de només de quatre o cinc anys
la Silvia i dos o tres el Lluís, els feia mirar bé tots
els edificis que teniem darrera i que em
descriguessin tot allò que teniem a l’esquena,
perquè al davant, el mar era tot igual i la sorra de
terra també. I quan ja sabien on estavem, els
deixava anar, segura de que no es perdrien, tot i que
jo no els perdés de vista.
La Silvia em diu ara que potser vaig ser molt
estricta amb ella i amb en Lluís i segurament té raó.
Però, no sé si me n’arrepenteixo. Aleshores les
coses es veien diferent d’ara. I a més, no crec que
els hi hagi fet cap mal, sinó tot el contrari. Sempre
han pogut comparar la meva rigidesa i voluntat
planificadora, front a la disciplència i vida
hedonista del seu pare. I han anat veien el que feia
un i el que feia l’altre i com vivia un i com vivia
l’altre. I jo crec que això els ha permés molt
clarament de saber amb quin paper es quedaven,
segons el que volguessin de la vida.
El fet, doncs, de tenir-los molt jove i essent molt
inexperta, i també l’altre fet de viure sola amb ells i
haver-nos d’espabilar tots tres, ens ha unit molt i
80
ens ha fet crèixer junts amb tots els alts i baixos
que això representa.
81
Capítol XI
El 124 de l’Avenue Versailles
Aquesta adreça va ser la nostra a París des de
l’octubre de l’any 1973 fins al setembre de l’any
1976. Tres anys meravellosos que van determinar
la meva vida.
Em sembla mentida a mi mateixa que pugui
cualificar de meravellosos aquests tres anys que
també van suposar un daltabaix a la meva vida
tranquil.la de Tarragona (no sé si he dit que aquí hi
vaig viure del 1969 al 1973), que va canviar en sec
per un “anar cap allò desconegut”, com per escapar
de mals pitjors i amb l’objectiu de cercar un
retrobament que no venia.
A la fi, tres anys d’angoixes per manca de diners i
en la constant recerca d’objectius fracassats… Però
també és cert que van ser tres anys de
descobriments i de recerca intel.lectual i de posar-
nos fites mai abans percebudes. En defintiva, tres
anys intensos, plens de novetats i d’esforç, de
lluites internes i d’escarbar-se, com una manera de
crèixer per dins i per fora. Potser sigui per aquesta
intensitat, que he qualificat aquests anys de
“meravellosos”, tot i que després de fer-ho jo
mateixa m’hagi sorprés.
París em va aportar solitut i sofriment, però
sobretot la capacitat d’enfrentar-me a mi mateixa i
comptar per primera vegada a la vida, solament
amb mi. Per tant, em va aportar també maduresa,
capacitat de reflexió i de rebel.lió.
82
Vaig arribar a París essent una nena-mare i una
amant incondicional i sofridora, i vaig sortir d’allí
essent veritablement una altra dona, feminista i
independent, no sumisa ni supeditada sinó
lluitadora, amb objectius molt clars respecte als
meus fills que eren els que em donaven la força.
Ells mereixien tot tipus de sacrifici i jo volia tornar
al meu país on serien ciutadans de primera classe i
on jo els podria donar l’educació perquè ho fossin.
I tot i tenint molt menys clares les idees en la resta
de coses, la força que em donaven els meus fills em
feia crèixer ales fins a gratar el cel, si calia.
El Lluís i la Silvia eren dos nins petits, inocents i
fantàstics quan van arribar a París. Ella tenia nou
anys i ell set. I dos anys, en aquesta edat, són molt
revel.ladors.
A Tarragona, com que jo ja em temia que un
moment o altre fariem el salt cap a París, perquè
veia la trajectòria del seu pare en la fotografía i li
coneixia les seves idees, doncs volia que els meus
fills comencessin aviat a aprendre el francés.
- Doncs em cal dir que en Lluís havia fet el
salt de la visita mèdica a la fotografía i s’hi
volia dedicar professionalment i aquí a
Espanya viviem temps difícils per a la
creativitat, poc valorada.
Jo havia començat a donar clases de llatí i grec en
un col.legi major de la Secció Femenina, en el qual
hi havia noies internes que anavem el matí a
l’Institut i a la tarda, allí tenien clases de reforç per
les assignatures de l’endemà a l’Institut. Així que el
temps que jo donava clases de llatí i grec portava
83
els nenes a una clase de francés i pràcticament uns
diners se n’anaven en allò altre. Però, amb
l’avantatge que eren els meus diners i jo feia amb
ells allò que a mi em semblava, i jo preferia una
clase de francés que una cangur, encara que fos
més barata.
- Era la primera vegada que jo imposava el
meu criteri.
Però, pobrets, eren molt petits. I quan jo li
preguntava a la senyoreta com anaven a clase de
francés, ella em responia que la Silvia, que
aleshores tenia sis anys, bastant bé. Però que el nen
no aprenia gaire. En Lluis en tenia quatre. I quan jo
li deia a la mestra que potser era massa petit o li
demanava si no es portava bé, ella em responia:
“No, no, aquest no és el problema. Allò que passa
és que en Lluís és un nen que li agrada tant
dibuixar que quan nosaltres diem de dibuixar “une
chaise” (una cadira), o “un craion” (un llapis), o
“un chateaux” (un castell), ell ho vol dibuixar tot
tant bé que no segueix. I quan nosaltres ja estem
tres o quatre paraules més aball, ell encara està fent
el castell perquè me’l dibuixa fins i tot amb
bruixes…”
Era un raonament pel qual no se’l podia renyar. Jo
només li vaig dir el que m’havia dit la senyoreta i li
vaig demanar si podía anar una miqueta més
depressa dibuixant. Però ja aleshores li agradava
dibuixar i era perfeccioniste, qualitats que no sols
ha conservat tota la seva vida, sinò que han sigut
determinants en la seva professió i en la seva
trajectòria.
84
Explico això amb la finalitat de dir que quan vam
arribar a París no era pas gaire el bagatge dels meus
fills en l’idioma francés. Però la disposició de la
Silvia era una mica més oberta que la del Lluís.
Aleshores, jo com a mestra, per tal que no
perdessin curs a l’escola, vaig planificar que
anessim a examinar-los cada trimestre o cada
evaluació, com es deia aleshores, al cole de
Tarragona, on continuaven matricul.lats, favor que
em van fer com antiga professora, i jo, aval.lada pel
meu títol, era la seva mestra responsable d’ells,
aval.lada alhora per la directora del meu col.legi.
Així, doncs, ja a París, jo els donava clases cada
matí i els manava deures amb la finalitat de cumplir
el programa de cada evaluació.
A les tardes, procuravem anar a jugar als Jardins de
Luxemburgue i trobar allí algún altre nen amb el
qual ells practiquessin el francés en els jocs, o bé se
n’anavem a casa d’una amiga meva espanyola
resident a França, la pintora Concha Benedito, la
qual tenia dos fills de la mateixa edat que el Lluís i
la Silvia, i jugaven amb ells. De manera, que la
primera vegada que jo vaig sentir al Lluís exercitar
el seu tímid francés va ser amb el gos de la Concha
que era el seu gran amic.
També em cal dir que al matí, jo els feia fer
exercicis de francés que formaven part de la clase i
els enviava a comprar, especialment a la
pastisseria que hi havia sota a casa. Aleshores els hi
complicava una mica la vida i els feia pujar: une
baguette (una barra de pa), un croissant, un
gateaux (un pastís, que com a premi els deixava
85
triar el que vulguessin). La Silvia baixava i tornava
amb tot el que li demanava. Però el pobre Lluís
plorava per no voler baixar. I quan jo em posava
sèria i el feia baixar tant si volia con si no, ell
baixava i el veia que en sec, tornava a pujar per
l’escala i plorant em deia: “Ja no me’n recordo!”.
Li tornava a dir i tornava a baixar. Però hi havia
cops que pujava i baixava dos i tres vegades amb el
“no me’n recordo”.
- Va ser veritablement dur per ells. Perquè
l’any següent, ja una mica més avesats a
l’idioma, ja van començar a l’escola, tot i
que sí que van perdre un any perquè el
director de l’escola francesa del barri, al
carrer Jouvenet, com he dit, així ens ho va
aconsellar, per tal que repetint no anessin
tant presionats.
No és extrany, doncs que en arribar a Barcelona
l’any 76, allò primer que jo fes fos cercar una
escola francesa pels meus fills, perquè haguera
estat un crim tirar per la finestra els seus esforços
que jo havia viscut amb ells. Així que esperant
plaça al Liceu Francés, van anar a Le Cours
Lafontaine. En Jean Lavail, del Consulat Francés a
Barcelona, m’hi va ajudar a trovar-los plaça, cosa
que no era gens fácil.
També he de dir que els primers mesos van ser
força dusos. El meu francés era molt just i a París
es feia fosc de seguida. A les cinc ja era fosc a
l’hivern, i això em feia molta tristesa. Aleshores,
algunes nits, quan els nens eren a dormir, ja que els
86
hi posava abans de les nou, mentre en Lluís, el seu
pare, no venia o havia sortit a treballar de nit, jo
m’arribava fins al riu Sena, i m’agradava mirar les
llums llunyanes dels baixells del riu. I amb la
necessitat d’enganyar-me, banyada en la melangia,
em deia: “Mira, sembla Cambrils”. I més
conformada, tornava a casa.
87
Capítol XII
La meva amiga Michèle i els meus amics Marie i
Nicolai Radonov
Michèle era una amiga francesa que jo havia
conegut a Salou, on ella i la seva familia
estiuejaven. Me l’havien presentat els meus cosins
Modest Anguela i Fina Batlle que els havien
conegut primer que nosaltres, a la platja. La
Michèle era “pied-noir” i ella mateixa presumia
d’aquesta identitat, perquè era filla d’un militar
francés destinat a Argèlia i d’una argelina. Després,
amb la independència d’Argèlia havien tornat a
París on ella s’havia fet gran i havia conegut a
Georges Fèvre amb el que s’havia casat i tenien
tres fills, dos nois i una noia.
Georges Fèvre era fotògraf i cap del laboratori que
revel.lava les fotografíes d’Henri Cartier Breson
que era un bon amic de Georges a qui tenia com a
conseller tècnic.
De l’època en què els vam conèixer a Salou, guardo
unes boniques fotografies de’n Georges que ens va
fer a la platja, en particular a la Silvia, a la Fina, a
la Mònica (filla de’n Modest i la Fina) i a mi que
justament estava embarassada de’n Lluís. Devia
ser, per tant, l’estiu de l’any 1966, atés que en Lluís
va nèixer el març de l’any 1967.
No cal dir que amb la afecció d’en Lluís per la
fotografía, de seguida va estar molt ben predisposat
a l’amistat amb en Georges. De manera, que el
88
matrimoni va convidar a Lluís a anar a París a casa
seva, cosa que va fer vàries vegades.
En una d’elles, ja amb tres o quatre anys dels Lluís
petit, hi vam anar tots quatre a pasar una Setmana
Santa. Va ser la meva primera visita al Louvre amb
en Lluís petit al coll i plorant o arrossegant-lo i la
Silvia, com sempre, col.laborant i amb bona
disposició. En Lluís pare no va voler venir i va
preferir un altre tipus de passeig. Així que jo vaig
carregar tota sola amb els meus fills la visita al
Louvre que no els perdonava. Ho hem recordat, de
vegades. I en Lluís, avui dedicat a l’estètica
creativa, no cal dir que, ara, m’agraeix aquests
tipus de marcatges infantils.
La Michèle era una persona extremadament alegre i
parladora. Vivia a Vincennes, on anavem quasi bé
cada cap de semana quan ja viviem a Paris. Com
que els seus fills ja eren adolescents, ella havia
tornat a la feina i s’havia fet animadora cultural, un
tipus de feina que jo aleshores en sentia parlar per
primera vegada.
Ella, els dissabtes, anava a buscar els nens a les
escoles i com activitat suplementària els portava als
museus o als concerts. Eren nens petits de sis o set
anys. Era fantàstic veure com disfrutaven als
concerts. Una vegada, la vaig acompanyar un
dissabte i vam anar al teatre de Le Châtelet, on hi
feien sessions especials per a nens. Em va encantar
la idea i el com es portava a terme. Era un veritable
regal observar les reaccions dels nens. No parlaven
gens entre ells perquè naturalment ho tenien molt
prohibit. Però el cert és que si la música no els
89
agradava es bellugaven força a la seva cadira. Si els
veies bellugar, te n’adonaves que la música no era
rítmica i que no era per a ells. Per contra, recordo
molt bé la seva reacció quan l’orquestra va tocar el
Bolero de Ravel. Es van acomodar i seure bé i es
van posar a escoltar i mirar. Se’ls veia, aleshores,
quiets i satisfets i van aplaudir a rabiar.
- La veritat és que aquesta sessió va ser una
gran lliçó de cultura i psicología infantil que
no oblidaré mai. Això em va potenciar la
meva forta creença en el valor de l’educació
infantil com a marcatge i la necessitat
d’aquestes aportacions experimentals per a
la bona formació. Em semblava que sortís
d’un conte de fades. I em vaig apropar molt
més a aquest país que és França que sempre
ha venerat la cultura, cosa per la qual a mi
sempre m’ha respectat i jo l’he estimat. Un
valor que m’ha costat moltes vegades
sentir-me el mot d’afrancesada, al qual jo
sempre he respós que “amb tot l’honor,
igual que Goya”.
La Michèle, una vegada, vivint nosaltres ja a París,
ens va presentar molta gent, uns dels seus amics
eren la familia Boukof, la Lydia i el seu marit i el
seu germà, Yuri Boukof, russos, fills d’un dels
metges del zar que van poguer fugir a França quan
la revol.lució russa, que crec que va matar el seu
pare. En Yuri era un gran concertista de piano. La
Lydia també, fins que ho va deixar en casar-se amb
un francés. Ens van convidar a dinar un dia a casa
seva i allí ens van presentar uns altres convidats,
90
Marie i Nicolai Radonov, búlgars tots dos, ell
exiliat voluntari, després que vingués a París amb
una beca d’estudi com arquitecte i com que ja no va
voler tornar al seu país estava amb la condició de
refugiat. La Marie era la seva núvia que havia
vingut a viure amb ell i s’havien casat.
Ens vam fer molt amics i venien a sopar
freqüentment a casa nostra perquè nosaltres teniem
els nens i ells no en tenien.
Després, quan em vaig separar de’n Lluís i vaig
tornar a Barcelona amb els nens, en un dels meus
viatges a París, vaig trucar a en Nicolai per veure´ls
i vaig saber que ells també s’havien separat i que la
Marie havia tornat al seu país.
Ens vam sentir molt bé junts, en Nicolai i jo, i vam
iniciar una bonica relació, de la qual jo en guardo
un gran record. Anavem junts al “Marché des
Puces” intentant descobrir coses. Un dia vam trobar
unes planxes de gravats que ja estaven rallades
perquè, una vegada fets els tiratges, els autors les
rallen per destruir-les. Però, en Nicolai va intuir
que debien ser d’un gran artista i les va comprar i
les va restaurar amb tota la paciència, i en va fer un
tiratge per ell i per a mi. Encara guardo aquest
gravat que és “L’été” de Jazet.
- És preciós!
Nicolai Radonov era una persona sensible i amb
una gran cultura. Clar que volia que jo m’ocupés de
promocionar-lo i ajudar-lo a exposar i vendre la
seva obra en la meva qualitat de crític d’art. Era el
mateix que havia intentat en Lluís que haguera
volgut que jo fos la seva ajudant en la fotografía o
91
que m’hagués garadat la feina de laboratori. Ni l’un
ni l’altre s’havien plantejat que jo pugués tenir el
meu propi projecte de vida o la meva pròpia
creativitat per desenvolupar, fins i tot, irònicament,
potser també precisava un promotor com ells i no
gosava a plantejar-m’ho.
Ell em volia i em va demanar que tornés a París a
viure amb ell, i amb els meus fills, als quals em va
prometre protegir i adoptar. Jo acaronava la idea,
tot i amb els meus dubtes. Però és que ell m’havia
tornat la meva autoestima ferida per la meva
primera histròria d’amor. Recordo com em posava
davant del mirall i em deia: “Vull que vegis com
n’ets de bonica”. I això era exactament allò que jo
necessitava en aquell moment.
Però en arribar a Barcelona i dir-ho als meus fills,
la Silvia em va dir: “Mare, ara que el pare ha dit
que torna a Barcelona, vols dir que nosaltres hem
d’anar a viure altre cop a París?”
Això em va portar a veure que no havia d’estar
començant sempre la meva vida en funció dels
homes. Va ser aleshores que vaig decidir que si
deixava el Nicolai, a partir d’aquell moment mai
més cap home dirigiria o condicionaria la meva
vida. Que l’home que se m’apropés seria ell qui
s’acomadaria a la meva i sobretot a la dels meus
fills.
- Era el meu preu. Ja tenia autoestima peròhavia de
pagar un peatge: les coses ja eren diferents.
92
Capítol XIII
L’Escola Espanyola de París
El meu primer article publicat, que el vaig fer
emmarcar i el guardo a la meva casa de l’Hospitalet
de l’Infant, va ser sobre “L’escola de pintura
espanyola a París”. El vaig publicar a la revista
espanyola d’art, “Gazeta del Arte”, una publicació
especialitzada, de gran prestigi. Era una revista
dirigida aleshores per Josep Melià, a qui vaig
visitar al “Diari de Barcelona”, d’on també n’era
director, per oferir-me en qualitat de corresponsal a
París. Ho vaig fer en un dels meus viatges a
Barcelona, tot i que la revista d’Art es publicava a
Madrid, però ell continuava ostentant-ne la
dirección i anant a Madrid uns dies a la semana, de
manera que compartía ambdues feines.
- I qui pertanyia a aquesta escola de pintura
espanyola a París?
- Doncs la majoria d’artistes que havien fugit
d’Espanya i que residien a París i que tot i
que no tenien un estil comú, reflectien una
manera de viure i sobretot tenien interessos
comuns i havien fet algunes exposicions
junts, així que, per damunt de tot, els unia la
seva procedencia. N’hi havia de messetaris,
de les terres del Cantàbric, de Catalunya o
València i per tant, mediterranencs.
Sota el nom de l’Escola Espanyola de París, doncs,
s’hi han considerat molt pintors en funció de la
seva procedència espanyola i la seva residència
93
parisina. S’han fet exposicions arreu on s’hi han
inclós des de Juan Gris (Madrid 1887 – Boulogne-
Billancourt 1927), Picasso (Málaga 1881 –
Mougins 1973) o Maria Blanchard (Santander 1881
– París 1932) i Francisco Bores (Madrid 1898 –
París 1972), Emili Grau-Sala Barcelona 1911 –
París 1975) (a qui vaig conèixer poc abans de morir
i particularment al seu fill Grau-Santos, també
pintor), la majoria dels qual ja estaven a París abans
de la Guerra Civil Espanyola, fins als que van
arribar encabat com Orlando Pelayo (Gijón 1920 –
Oviedo 1990), el més gran de edat, de tots els que
jo vaig conèixer; Antoni Guansé (Tortosa 1920 –
París 2008), català amb el qual em va unir una bona
amistat i que he vist alguna vegada en els meus
viatges a París, després de ja no residir-hi; Concha
Benedito (València 1936 -), bona amiga meva, a
casa de la qual jo anava amb els meus fills perquè
juguessin amb els seus que tenien la mateixa edat
perquè els meus aprenguessin francés i els seus ja
xaporrotejaven el castellà i s’entenien bé, i altres.
El crític Julián Gállego ha escrit molt sobre aquesta
escola parisina, però en realitat ell mateix dubta de
l’existència real de la mateixa, sinó que admet que
és un títol que neix de la necessitat d’agrupar-se, en
un moment determinat, per exigències d’un guió
expositiu que a ningú li anava malament con tal
d’exposar.
Si bé Antoni Clavé va viure a París, jo allí vaig
veure i escriure sobre algunes exposicions seves, en
particular la que va fer al Musée de la Ville de
94
París, però a l’artista no el vaig conèixer fins la
seva exposició “Homenatge a Picasso”, ja vivint jo
a Barcelona, a l’època en què vaig treballar a
Televisió Espanyola i vaig fer un reportatge de la
seva exposició a la Sala Gaspar (“Can Gasparini”,
com ell anomenava els germans Gaspar) pel
programa de TVE “Espai”.
Després d’aquesta coneixença, em va convidar a
casa seva al surt de França i vam fer diversos
reportatges publicats a diferents diaris i revistes i
em va regalar el petit i meravellós quadre que va
il.lustrar la portada del meu llibre “Biologia del
Arte y de la Creatividad”, demanat exprés per
aquesta finalitat.
95
Capítol XIV
Un pati i un recó hippy
Malgrat que ja he parlat del carrer Sors i de les
seves maleïdes inundacions, m’agradaria
aprofondir en la vida dels meus fills i meva, a
l’arribar de París a Barcelona, al setembre de l’any
1976.
Primerament, ens vam instal.lar a casa dels pares
del Lluís, que vivien al carrer Martí de Barcelona.
Era una casa situada a uns baixos a peu de carrer,
per accedir a la qual es pujaven només tres
esgraons. Els balcons de la casa donaven al mateix
carrer Martí, al costat dels Laboratoris Juanola que
més tard han estat enderrocats.
Jo vaig decidir que em quedava a treballar i a
educar els meus fills, de nou i once anys, a
Barcelona, enlloc d’anar a viure a Reus a casa dels
meus pares. A la meva separació, el meu pare, si bé
primer em va dir que les dones havien de prendre
paciència i es va prendre molt malament que jo em
separés, després, una vegada passat el primer cop,
em va oferir d’anar a viure amb ells i em va dir que
m’ajudarien a pujar els nens i que si volia jo podia
treballar al negoci familiar que podia ser per a mi,
ja que el meu germà havia muntat una botiga de
cotxes i la meva germana treballava com a
professora a les monges de la Presentació.
- He de dir que m’hi vaig pensar, perquè era
una manera fàcil d’encarrilar la meva vida
gestionant un negoci ja en marxa. Pero, jo
96
sabia que xocava molt amb el meu pare,
perquè teniem un caràcter idèntic. La gent
ja ho deia que erem clavats, tant físicament
com que els dos teniem el mateix caràcter
fort.
D’altra banda, ell era molt rígit amb els seus
principis, i a l’any 76, Reus era un poble i jo,
segurament, la primera dona separada del mateix i
potser de les primeres d’Espanya. Les coses no
eren com ara. També, per això, jo volia que els
nens anessin a un col.legi francés perquè allí hi
trobarien molts nens com ells, amb els pares
separats o divorciats, i no a un col.legi de monjes o
de frares, on encara se’ls penjaria el cartell de nens
de “família desestructurada” com solen dir els
mestres.
També vaig pensar que si un dia sortia amb algú, a
Reus, de seguida s’armaria un sacramental i el meu
pare em tractaria “d’una qualsevol” o em diria que
el feia quedar malament amb els amics. També
m’espantava una mica el paper que ell pretenia
agafar amb els meus fills d’ajudar-me a educar-los
o a pujar-los com ell deia. Jo sabia que en aquesta
tasca, jo volia estar sola i imposar els meus criteris.
Ens barallavem a cada sopar quan ell deia mal del
Lluís davant dels meus fills perquè jo no ho volia,
ja que pretenia que ells estessin al marge de tots els
problemes entre nosaltres.
- Total, que vaig decidir quedar-me a Barcelona i
vaig demanar als meus sogres si ens volien acollir
mentre jo em desempenyava i trobava feina. Em
97
van dir que si i ens vam instal.lar provisionalment
al carrer Martí.
D’allí anavem cada dia a Le Cours Lafontaine, el
col.legi dels nens, en el qual van començar de
seguida. Estava al carrer de Pomaret, al barri de
Sarrià, un carreró parel.lel al carrer d’Anglí i prop
del passeig de la Bonanova, on hi havia la granjeta
on anavem a dinar. Després, d’allí ja van passar al
Liceu Francés al capde dos o tres cursos.
La primera feina que vaig trobar va ser la de vendre
cursos de formació professional d’una escola
especialitzada i donar classes allí de Relacions
Públiques. Alhora en què havia vingut de París amb
les Relacions Públiques de la Galeria Artcurial per
a Espanya i amb l’objectiu d’organitzar una
exposició per a l’artista espanyol Mentor Blasco
que formava part del patrimoni de gestió de la
Galeria o anava fent col.aboracions a la prensa.
Els primers diners que vaig tenir van ser destinats a
buscar pis, un petit estudi aprop de casa la iaia
Manolita que era la meva sogra. Va ser al carrer
Sors 29, uns baixos amb un gran pati, on el meu fill
Lluís pogués anar a jugar a pilota, atés que al pati
de casa la iaia Manolita no hi podia jugar perquè li
feia malbé les plantes.
El carrer Sors és un carrer curt del barri de Gràcia,
que va des de la Ronda General Mitre fins la plaça
Rovira, és a dir fins el carrer de la Providència.
Com que de moment, no podiem anar-hi a viure
perquè jo no guanyava prous diners per
independitzar-nos, només hi anavem a explaiar-nos
i a jugar a pilota. Els diumenges, la meva tieta
98
Carme ens deixava les claus del seu pis de Salou, i
ens n’hi anavem per tal de sentir-nos lliures els tres,
la Silvia, el Lluís i jo, cosa que necessitavem.
A Salou, anavem al caballets o anavem al Karting a
conduir cotxes petits i els dos nens s’ho passaven
bé que era allò que importava, per tal d’oblidar la
manca de la presència del seu pare que tant
trobaven a faltar.
Va donar la casualitat de què una de les alumnes
del meu Curs de Relacions Públiques va ser la Fina
Benguerel que treballava a la Fira de Barcelona en
un despatx juntament amb en Joan Segura
Palomares, el qual, en aquell moment, formava part
de la nova junta directiva del “Diario de Barcelona”
que havia canviat de direcció. Hi havia amb ell
l’Antoni Coll com l’altre subdirector, l’home que
ha estat després el director del “Diari de
Tarragona” durant molts anys, i l’Antoni Alemany
com a director, i estaven organitzant la nova
plantilla del Diari. Era l’any 1978. L’Antoni
Alemany era mallorquí i després de l’experiència
del “Diario de Barcelona”, va tornar a “ses illes” on
s’ha vist esquixat pel tema del cas Palma Arenas,
com assessor de l’expresident del Consell Balear,
Jaume Matas.
La Fina Benguerel em va presentara Joan Segura
Palomares, el que després va ser el director del
gabinet de prensa del Club Esportiu l’Espanyol,
durant anys. Jo li vaig parlar de que venia de París
on havia treballat com a corresponsal de revistes
d’Art i Medicina i li va semblar fantàstic el meu
curriculum per portar les pàgines de Cultura i
99
Societat, tot i que després, Alemany va designar un
altre periodista, Pau Morata, i en Joan em va posar
com a cap de Local, fins que en Morata es va
dedicar exclussivament als especials de Cultura, i
jo aleshores vaig portar l’actualitat de Cultura i
Societat.
Vaig entrar a formar part de la plantilla del “Diario
de Barcelona”, doncs, el mes de març de l’any
1978. I ja amb un sou fixe, per petit que fos, vam
poder anar a viure al carrer Sors i comprar a
terminis l’habitació per a la Silvia i en Lluís que va
ser més del Lluís, pel poc temps que la Silvia va
restar amb mi.
Allí al carrer Sors, vaig fer cobrir una part del pati
amb una vidriera i allí hi tenia el meu refugi amb
una calaixera que em vaig baixar de la golfa de
Falset, el meu tocadiscs i els meus coixins on
escoltava música asseguda a terra. Era l’època de la
meva adoració per la música francesa amb Edith
Piaf, Yves Montand, Charles Trenet o el meu
idolatrat Georges Brassens.
La iaia Manolita, sempre atenta a les nostres
necessitats i sobretot a les dels nens, ens omplia de
tant en tant la nevera perquè no ens manqués res.
Els nens anaven a casa la seva tieta Maria del
Carme que vivia molt aprop al carrer del Passeig
d’Amunt mentre jo no venia o sortia tard del diari.
De vegades, anaven a casa la iaia o a casa de la
tieta Rafela que també vivia al mateix carrer de la
Maria del Carme, una mica més lluny. Allí jugaven
amb els seus cosins en Toni i la Laura que tenien
més o menys la mateixa edat que ells, ja que havien
100
nascut entremig de la Silvia i del Lluis i eren
bessons.
De vegades, en Lluis em deia que se’n volia anar a
viure a casa de la tieta Rafela perquè eren una
família normal i ell volia tenir una familia normal,
és a dir, pare i mare. El pobre Lluis va trobar molt a
faltar la figura del seu pare. Aleshores, jo vaig
consultar amb en Joaquim Teixidor que era molt
amic meu i que era astròleg i psicóleg i em va
aconsellar d’apuntar-lo a judo perquè era un sport
dur i intel.ligent i allí es trobaria amb professors
que substituirien la imatge del pare que li mancava.
Crec que li va anar bé, tot i que sempre va ser un
nen tímid i, en aquell moment, potser també una
mica trist, tot i que sempre ha estat afectuós i
amable amb tothom.
- Quan ara sé, per en Lluis o per la Silvia, les
atencions de’n Lluis pare, cap a la seva filla
adoptada en el seu segon matrimoni, no
me’n en puc avenir que s’hagi dedicat més a
ella del que ho va fer als seus propis fills,
davant dels quals sempre va posar els seus
interessos i aficions i no va mirar mai si els
perjudicava o no, malgrat les meves
reflexions o retrets.
Però, tot tornant al carrer Sors, vam recollir un dia
un gat que va venir a l’escala i que als nens els hi
va fer molta il.lusió. El deixavem al pati. Però
sembla ser que un dia va escalar la paret i es va
escapar, atés que quan vam tornar a casa ja no hi
era.
101
Els nens es van prendre un bon disgust i jo, tot i
que no m’agradaven les bèsties, també ho vaig
sentir, perquè m’hi havia arribat a acostumar. Ell
saltava al meu llit quan es feia de dia i em
despertava, de manera que ens feia de despertador.
Van passar unes setmanes i un amic meu de
Madrid, em va dir que volia anar a alguna sessió
d’esperitisme o de gent que treballés sensacions
paranormals perquè se n’havia adonat, en
despertar-se, que levitava. Vaig trucar al meu amic
Joaquim Teixidor i em va donar el nom d’una
amiga seva que ens va citar per un dia de la
setmana següent i vaig quedar amb aquest amic,
que vindria.
La veritat és que jo m’hi vaig anar il.lusionant i em
vaig preguntar què faria jo en un lloc així, i em vaig
respondre que miraria de posar-me en contacte amb
el meu avi, que havia mort l’any 69 quan nosaltres
viviem a Tarragona, i que ja he dit que havia estat
una persona important per a mi.
El dia que s’havia de fer la Reunió, aquest amic, al
final, em va trucar dient-me que no podia venir, i
com que em feia por anar-hi sola, vaig trucar per
aplaçar-ho i em van dir que no patís, que la Reunió
s’havia anul.lat.
Aquella nit em vaig posar al llit i em vaig adormir,
de seguida, com totes. Però, a mitja nit, vaig sentir
la sensació de que el gat que haviem tingut i que
pujava al meu llit cada matí, havia tornat de repent.
Vaig obrir el llum i no hi havia res ni ningú. Vaig
tancar el llum pensant que ho havia sommiat i em
vaig disposar a tornar a dormir. Però, no, un altre
102
cop vaig tenir la mateixa sensació de que algú
saltava al meu llit i es passejava amunt i avall del
me cos. Vaig obrir el llum espantada i em vaig
serenar a mi mateixa tot dient-me. “A veure, estàs
desperta perquè veus que aquí hi ha el televisor (jo
aleshores al carrer Sors dormia al menjador), aquí
hi ha la taula de despatx i aquí les cortines i ho
estàs veient, per tant, no sommies, i la sensació es
veritable”. Vaig tancar el llum i em vaig disposar a
dormir una altra vegada. Però, de nou, al cap d’uns
moments, la sensació va tornar per tercer cop. Vaig
pensar que no fos l’avi que vingués, atés que
aquella nit jo havia volgut contactar amb ell i
potser ell s’havia preparat per venir. Aleshores,
com que estava molt espantada, li vaig dir: “Avi,
no sé si ets tu o no ho ets, però si ho ets, no vinguis
perquè estic molt espantada, i si no ho ets, qui
sigui, no deixis que torni”. I ja no va tornar cap
vegada més la sensació i em vaig adormir.
Temps després, algú dels que es diu entés en
aquestes coses, em va dir que era l’esperit del gat
que tornava, perquè tot saltant el mur es va matar.
Del carrer Sors, també recordo que, de vegades,
molt tard a la nit, trucaven a la porta del carrer i jo
tenia molta por. Preguntava qui hi havia i era la
meva amiga Enriqueta Calabuig que havia vingut a
Barcelona, havia sortit de juerga i a aquella hora ja
no podia tornar a Reus perquè ja no hi havia trens
fins al matí. Em deia que li fes lloc al meu llit ja
que només seria una estoneta. Ens adormiem, i a
l’endemà marxava cap a Reus. Després, ella va
venir a treballar a TV3 a Barcelona i va viure a la
103
Ciutat Condal fins la seva mort, molt jova. Va tenir
una embòlia cerebral exactament com ella preveia
perquè ja l’havia tingut la seva mare i ella tenia la
tensió alta com ella. Jo l’havia enviat a la Fundació
Puigvert perquè l’ajudessin amb aquesta
hipertensió, però no van saber controlar-li.
De fet, l’etapa del carrer Sors va ser un temps de
molta inestabilitat, però alhora de molta intensitat i
amb l’al.legria de la proximitat dels meus fills i les
preocupacions dolces que em donaven.
El 23 F al carrer Sors
Una altra de les anècotes del carrer Sors fa
referència al dia del 23 F. Era l’època en que ja
viviem sols en Carles i jo, perquè els nens havien
volgut marxar amb el seu pare en el momento en
què en Carles va aterra a casa nostra. Per tant, jo
estaba sola, atés que en Carles va passar tota
aquella nit fatídica al seu despatx de la Delegació
del Govern a Catalunya, al carrer Mallorca de
Barcelona.
Allí hi eren en Josep Melià, el delegat, en Joan
Cirera, un dels asserssors i bon amic de’n Carles, i
altres, el nom dels quals no recordo.
Cap a les dotze de la nit, abans d’anar-me’n a
dormir, se’m va acudir trucar en Carles, per veure
com estava tot. Estavem parlant per telèfon, quan
vaig sentir, en sec, un terrabastall. Tonta de mi, em
vaig espantar pensant que havia sentit trets. I en
Carles no em podía parlar del que reia, perquè
resulta que hi havia aprop seu una filera de taules
que havia caigut, doncs, encara era la primera
104
época de la Delegació i s’estaven acomodant els
despatxos.
105
Capítol XV
Entre el “Diari de Barcelona” i el Liceu Francés
La vida al carrer Sors va destil.lar entre la meva
feina al “Diari de Barcelona” i l’atenció als meus
fills que s’havien de portar a l’escola o a la parada
de l’autobús als matins. Però, amb el perill
d’arribar tard, perquè l’escola era molt lluny de
casa. Molts matins, ens adormiem tots plegats i els
havia de portar en cotxe. Les carreres que feiem per
arribar a l’hora summergits a la circulació de
Barcelona no sé si són de jutjat de guàrdia o de
Pere Mata*, però si entranyables...
Era una època en la qual jo, de vegades, sortia a la
nit i els deixava sols a dormir o tenia guàrdies al
diari i naturalment, a l’endemà, tenia molta son. Si
ells es despertaven, em despertaven o els
despertava jo i anavem a la parada de l’autobús que
hi ha a Major de Gràcia per agafar el 22. Però, si
era tard, hi havia dies que els donava cèntims per
agafar un taxi.
Els taxistes de la plaça Rovira, que era la parada
que teniem més aprop de casa, eren d’aquells
d’anys enrera que no corrien per a res i que estaven
millor allí parats prenen el sol que no pas fent un
servei. Així que els nens, damunt de pagar,
arribaven tard. Naturalment, preferien que els
portés jo que agafar un taxi, per tant, jo, morta de
son, agafava el cotxe i començava a fer carreres.
Clar que ja era un moment en què havia aprés a
conduir i ja dominava el cotxe. Aleshores ens
106
passavem tot el camí fent putades a la gent per
arribar a temps. I quan ja quasi arribaven, topavem
amb el ditxós guàrdia urbà que enlloc d’accel.lerar
el trànsit només el destorbava. Jo, cada dia, li deia
quatre fàstics i els nens s’avergonyien i
s’amagaven. D’altra banda, un dia em vaig enfadar
amb algun conductor distret i va resultar ser un
professor d’ells, així que els pobres nens es van fer
petits amagant-se al seient del darrera.
- Patiem, però ens ho passavem bé...
Una altra cosa eren els dinars. Com que jo no tenia
diners perquè es quedessin a dinar a l’escola o al
Liceu Francés i no teniem temps d’anar a casa,
anava a buscar-los i dinavem a una granjeta que hi
havia aprop. Allí, ja erem com de casa i els senyors
estimaven molt al Lluís perquè sempre ha estat un
noi molt carinyós amb tothom.
Els meus contactes amb la CIA
En un dels meus viatges a Madrid per feina, vaig
conèixer a un jove, el nom del qual silenciaré, i que
vam congeniar. Em va convidar a dinar a un bonic
restaurant àrab, la qual cosa va ser per a mi una
novetat. Després aquest amic va venir a veure’m a
Barcelona vàries vegades.
Semblava una bona persona (i de fet, crec que ho
era), i es va enamorar de mi. I jo era un moment en
el que estava força desorientada, de manera que
potser em vaig deixar estimar perquè necessitava
una mica de protecció davant de tanta lluïta i ell
semblava que podia ser o aspirava a ser aquell
107
promotor que buscaven els meus “exs” i que jo
trobava per casualitat.
Em va explicar que era jueu practicant, encara que
no ortodoxe, i que havia estat lluïtant a la Guerra
del Golan amb un tanc per tal de defensar el seu
poble. Ell era procedent d’Alemània, fill de pare
d’ascendència gallega i de mare alemana, i tenia el
cestellà i l’alemany com a llengües maternes i
dominava del tot l’anglés perquè havia viscut a
l’Anglaterra i als Estats Units.
De seguida, es va oferir per traduir els meus articles
i llibres i introduir-me a les editorials que ell
coneixia arreu del món, cosa que sonava molt bé i
aduïa que el seu lobby ètnic religiós estava per tot
el món i que sempre s’ajudaven.
Em va oferir de venir a viure amb mi a Barcelona i
deixar la seva feina de Madrid i jo em vaig espantar
perquè vaig pensar que només em mancaría ell, si
resultava que jo l’havia d’ajudar. Em deuria veure
molt amoïnada, perquè essent una cosa que no
solen dir, em va confessar que no patís, que ell
sempre trobava feina i que, de fet, les feines eren
una mica tapadora, perquè ell veritablement
treballava per a la CIA.
Justament, jo acabava de fer una entrevista per al
“Diari de Barcelona” a Philippe Agee, l’agent de la
CIA que acabava de publicar la seva història de
relació amb aquesta instiució i allí explicava totes
les vicissituts que havia passat per deixar la
companyia. Naturalment, em va agafar pànic. I ja
em vaig imaginar els meus fills segrestats en tornar
108
de l’escola. I, naturalment, els meus fills no estaven
en joc…
Per tant, ell buscaba tranquilitzar-me i va
aconseguir l’efecte contrari.
Així que va haver marxat, vaig recollir les seves
coses, li vaig fer una carta de comiat, i ho vaig anar
a portar al missatger.
- Tancava la porta al meu posible promotor i
em tornava a quedar sola front a la meva
lluïta.
*A Reus, se sol de dir que una situación és típica de Pere
Mata, fent referència a la institució psiquiátrica d’allí que
porta aquest nom.
109
Capítol XVI
L’exposició de Blasco Mentors a les Dressanes
Com he dit en algun lloc parlant d’economia, jo
vaig venir de París amb la representació per
Espanya de la gran galeria Artcurial de l’Avenue
Matignon. Una manera de no marxar de París amb
les mans buides, però que tampoc em permetia
saber gaire que podia donar això de si
econòmicament, atés que venia amb un objectiu,
però no amb un sou. Un dels objectius d’aquesta
representació era l’organització d’una exposició a
Barcelona per en Blasco Mentor, un dels seus
pintors més arrelats, en el seu retorn a casa seva,
Barcelona, d’on n’era fill, després de l’etapa
franquista en la qual ell no va poder entrar a
Espanya perquè havia estat tinent de l’exèrcit de la
República i havia hagut de fugir a França, on
s’havia instal.lat.
Vaig veure a París la col.leció a exposar i en vaig
quedar prendada. Eren les obres sobre
“Tauromàquia” i és com vam denominar
l’exposició “La Tauromàquia”. Eren obres molt
goïesques, barroques, filigranades i expressionistes,
algunes d’elles amb un toc irònic picassià. Cal dir
que Blasco Mentor i Picasso vivien molt aprop a la
Côte d’Azur francesa i que havien estat amics.
El meu plantejament, que de seguida va agradar al
director de la Galeria Artcurial, va ser de fer una
gran exposició oficial amb coordinació amb alguna
institució catalana i una altra exposició comercial
110
en una galeria de Barcelona que s’ovriria als vuit
dies d’haver tancat la primera. Per tant, el primer
que calia fer era trobar una institució que portés a
terme aquesta exposició oficial i en aquell moment,
l’Ajuntament de Barcelona no feia encara res
d’això, ja que estic parlant de l’any 76, i l’única
institució que feia moltes coses d’Art, precisament
era la Diputació que presidia el senyor Samaranch,
a la qual vaig acudir.
El departament d’Art estava dirigit per Josep
Maresme, crític d’Art i home de confiança de
l’equip de Samaranch que portava a terme
l’organització de concursos d’obres de Sants Jordis
entre els pintors de Catalunya, es feia l’exposició i
quedaven en el fons de la Diputació. Els pintors
estaven contents perquè aquesta exposició anual els
ajudava a la seva promoció, i la Diputació s’anava
fent un fons d’Art copmprant aquestes obres com
una manera de contribució a l’art del país.
Val a dir que en Josep Maresme es va entussiasmar
de seguida amb la meva proposta i em va posar a la
meva disposició les diferents sales que tenia al seu
abast en aquell moment. La veritat és que no me
n’agradava cap perquè les trobava poc
cerimonioses. I aleshores, a ell se li va acudir dir-
me que el Museu Marítim també depenia de la
Diputació i que hi havia dues naus, en una hi havia
el Museu i a l’altra no hi havia res i s’havia de
restaurar. Ens la vam anar a mirar i jo ja em vaig
quedar prendada d’aquella nau immensa, gloriosa,
carregada d’història i de prestància. Aleshores, ens
calia pressupost per restaurar-la i aquest s’havia
111
d’ajuntar al de l’organització de l’exposició. Com
que el projecte era engrescador i el moment mirava
molt de cara al futur, en Maresme va aconseguir
aquest pressupost, i vam tenir la nau restaurada al
costat del Museu Marítim.
Així que jo ja vaig anar a París per tal de posar-ho
tot a punt, amb les mides del lloc per tal de
considerar les obres que hi cabien i que havien de
ser trasportades a Barcelona.
- Per tant, he de dir que les Dressanes, que
tant s’han fet servir després per tantes coses,
es va restaurar per a mi, si em permeteu
l’expressió.
Però, quan va venir el camió amb les obres des de
París, els de la Diputació me’l van tenir tres dies
sense descarregar a la zona Franca del Port on se li
havia de donar el visat per descarregar les obres,
perquè a la Diputació això no s’havia fet mai i no
sabien com es feia. Els d’Artcurial estaven encesos
perquè cada dia que les obres restaven al camió era
com si estessin de viatge i l’assegurança d’aquestes
obres pujava un dineral. La veritat és que quan jo
vaig anar desesperada a la Diputació a veure en
Maresme per preguntar-li el que estava passant,
semblava que no entenia res, perquè ells no estaven
ni tans sols acostumats a assegurar obres d’art i
menys en aquelles condicions. Però França ja era a
Europa i nosaltres encara no hi erem. Es va
esgarrifar dels preus de les assegurances franceses
quan els hi vaig dir i van procurar apressar la
gestió.
- De poc, que faig l’infart!
112
A la fi, es va resoldre, amb el conseqüent enfado
dels francesos i l’Exposició va quedar meravellosa,
amb un catàleg digne i amb el valor afegit que es
va inaugurar el tercer dia d’haver arribat Josep
Tarradellas a Barcelona a la presidència de la
Generalitat de Catalunya.
Per això, la nostra traja d’invitavió a l’exposició de
“La Tasuromàquia” de Blasco Mentor va ser la
primera invitació que va sortir amb el genèric de:
“El President de la Generalitat de Catalunya us
convida”, atés que va ser organitzada per la
Diputació i inaugurada per la Generalitat.
Per tant, cal considerar que en el meu curriculum
tinc l’honor d’haver estat l’organitzadora de la
primera exposició d’Art que va fer la Generalitat de
Catalunya i d’haver aconseguit per aquesta
organització la primera tarja d’invitació que va
sortir de la imprenta amb el genèric de ser
procedent de la nova Generalitat de Catalunya. La
inauguració va ser el 14 de setembre de l’any 1978.
113
Capítol XVII
“Treball” i l’etapa psuquera
Jo treballava a la revista “Artes Plásticas” al matí
com a redactora cap, perquè la direcció era
publicitària i per tant, era com la directora o editora
de la revista, i a la tarda, ho feia al “Diari de
Barcelona”. Al “Diari” hi treballava Toni Batista
que era el crític musical i ell em va introduir al
PSUC i em va recomenar a Joan Busquet que era el
director de la revista “Treball”, portaveu d’aquesta
organització polític-cultural, i així vaig començar a
col.laborar com crític d’Art en aquesta publicació.
He de dir que aquesta ha estat una de les etapes
creatives més satisfactòries de la meva vida, perquè
com que jo acabava de venir de París amb totes les
ínfules de l’Art Conceptual, escollia per a la revista
les exposicions d’Art que realment m’agradaven i
que anaven totalment en aquesta línea, mentre que
la revista que feia el matí era esencialment d’art
figuratiu. Per tant, “Treball” per a mi va ser una
manera de disfrutar, de ressacir-me dels publi-
reportatges que em veia obligada a fer d’una altra
banda i com que Joan Busquet em donava tota la
llibertat del món, era una col.laboració
satisfactòria.
En aquests temps, vaig conèixer el professor José
M. Valverde a qui van convidar a donar una
conferència en alguna de les celebracions del
PSUC i a mi, en Toni Batista em va encarregar de
fer de mestre de cerimònies i anar-lo a buscar amb
114
el meu cotxe. Com que el professor no cobrava per
la seva conferència, l’organització va pensar que se
li havia de fer algun regal, i com que no hi havia
diners i tothom col.laborava amb allò que podia,
doncs, vam demanar a la pintora i gravadora
Concha Ibáñez que ens regalés alguna petita obra
seva per donar al professor. Crec que la Concha li
va regalar un bonic gravat amb el qual ens va treure
del compromís.
- Va ser el primer cop que vaig conèixer la
Concha Ibáñez, qui després esdevindria una
bona amiga.
Al PSUC també vaig conèixer en Guinovart o en
Tàpies perquè no cal dir que en aquell moment, la
flor i nata de la intel.lectualitat catalana i l’artística
formaven part o eren satèlits del PSUC. No puc
oblidar la forta impressió que em va fer la
coneixença del poeta Miquel Martí i Pol a la seva
casa de Roda de Ter, a la qual em va portar en Toni
Batista i li vaig poguer fer una entrevista per a la
revista “Treball” i pel “Diari de Barcelona”. També
va ser l’època en què vaig conèixer al bon amic
Jordi Mañà, dissenyador industrial i professor de
l’Escola Elisava de Disseny, en la qual ell em va
introduir i vaig donar classses durant uns nou o deu
anys, sota la entranyable direcció d’Enric Bricall.
A l’Elisava, hi vaig donar classes de “Creativitat i
Comunicació”, tot introduint la sistèmica o anàlissi
de processos en l’estudi del procés creatiu i
expressiu o comunicador, de manera que es pogués
aconseguir conscienciar cadascún dels passos
creatius, molts cops plenament inconscients, per tal
115
de concienciar-los i poguer-los modificar i
perfeccionar, en racionalitzar-los.
Diré de pasada que la Sistèmica és una filosofía
que s’ha anat introduïnt en molts àmbits un anys
després i que quan jo vaig començar a introduir-la a
les meves clases, era poc el que se’n sabia i molts
menys eren els que la utilitzaven en el seu mètode
de treball.
Van ser classes, en les quals ens ho passaven tots
molt bé, perquè jo hi portava els vídeos dels premis
de publicitat de Nova York, de Cannes o de
diferents Festivals internacionals, amb la finalitat
d’analitzar-los i indagar en els processos creatius i
expressius en qualitat del target o receptor al qual
estaven adreçats.
116
Capítol XVIII
Marxen els nens i el món se m’ensorra
El mes de març de l’any 1978, jo vaig entrar a
treballar, tal com he dit, al Diari de Barcelona i allí
hi treballavem uns curanta nois i tres noies. Com
que jo estava separada, és natural que passés revista
als companys, per tal de saber els que eren solters,
els que tenien núvia o els que estaven casats o
separats. Tot i que l’any 78 les coses no eren com
ara, val a dir que en un diari, la gent era més
progresista i ja hi havia gent com jo, tot i que eren
els menys.
Recordo els nombrosos concerts als que vaig anar
amb en Toni Batista. Després ha estat publicant
força temps a “La Vanguardia” i es va especialitzar
en terrorisme basc. També recordo les nits bojes al
Celeste amb en Lluís Llobet escoltant al cèl.lebre
cantat de rumba “El Gato” que va morir molt jove.
Però, al Diari també hi havia en Carles Carbonell
que va ser durant molt temps un bon amic amb qui
anava a prendre cafés al bar quan arribava a la
tarda.
Un bon dia, les coses van canviar i els directors van
ser acomiadats, entrant a dirigir la publicació gent
de “Fuerza Nueva”, la dreta més absoluta,
franquista i falangista, cosa que ens va derrumbar a
tots.
En Carles Carbonell va optar per marxar a Guinea,
després de gestionar la seva marxa amb la
secretaria d’Estat per a la Informació del Govern de
117
Madrid, amb la finalitat d’anar com a cooperant a
ajudar a montar allí un diari. Jo, que no tenia cap
mitjà per fugir i que necessitava el meu sou, vaig
pactar amb la direcció del diari de fer només
Sanitat i Medicina, amb la qual cosa, aquesta era
una secció que estava absent de política.
Val a dir que jo ja tenia un curriculum com a
corresponsal a París en aquesta especialitat i això
em va valer força per afiançar-me en l’especialitat,
aquí.
Va ser aleshores que jo vaig començar a formar
part del Comité d’Empresa del Diari i va passar el
temps i es va aconseguir que aquesta nova empresa
marxés i que el Diari passés a ser cooperatiu, essent
venut posteriorment a l’Ajuntament de Barcelona.
Jo anava trempejant com podia entre el Diari i les
col.laboracions a revistes d’Art i de Medicina o
fent columnes a altres publicacions com “El
Periódico”, o en els inicis, a “Mundo Diario”, on
vaig crear la primera columna de Salut en el seu
Dominical, signant-la amb el nom de Ricard
Anglada, perquè treballava de redactora de plantilla
al “Diari de Barcelona” i no podía signar amb el
meu nom.
- El cas era entrar diners a casa…
L’any 1980 o 81, vaig sortir del “Diari de
Barcelona”, encara cooperatiu i amb sous ridículs i
per a tothom igual, sense tenir en compte si
treballaves més, i vaig entrar a dirigir el gabinet de
prensa de l’Hospital Infantil de Sant Joan de Déu.
Després, vindria l’etapa de Televisió Espanyola, de
la qual en parlaré encabat.
118
En Carles Carbonell va tornar de Guinea i va
aterrar al carrer Sors per passar a formar part del
clan familiar, amb el consegüent disgust per part de
la Silvia. Així que, a l’arribar el proper curs, ella va
decidir que els dos germans se n’anaven a viure un
temps amb el seu pare i que passarien un any amb
cadascún de nosaltres, pare i mare, i en Lluís-Pitín
va dir que ell feia allò que fes la Silvia.
Jo em vaig desesperar i em vaig sentir culpable i
vaig anar a veure la psicòloga a la que anava la
Silvia per consell d’una amiga del seu pare. La
psicòloga em va dir que la deixés, que si era ella
que ho havia escollit, segurament li faria bé, ja que
ella tenia molt idealitzat el seu pare de tant temps
de sospirar per ell i no tenir-lo, i perquè jo hi havia
contribuit a aquesta idealització per tal que no
sofrís amb la separació.
- És cert que jo li havia dit que la separació
s’havia produit perquè els dos, el seu pare i
jo, erem creatius i no podiem estar junts i
que el seu pare sense mi es desenvoluparia
millor i seria un gran artista-fotògraf.
Alguna cosa hi havia de veritat en aquesta
reflexió, tot i que no era la veritat absoluta.
Aleshores els meus fills se’n van anar a viure a
Rambla de Catalunya al pis del seu pare i amb
l’Anna, la companya del seu pare. I jo em vaig
quedar al carrer Sors amb en Carles plorant cada nit
l’absència dels meus fills, sentint-me culpable per
la nostra relació i culpant-lo a ell del càstig que
m’havien posat els meus propis fills.
- Va ser una època francament difícil.
119
Jo els anava a veure entre setmana o quedavem en
un banc de la Rambla de Catalunya o els anava a
buscar per marxar cap a Reus o a Salou els caps de
setmana. Me’ls trobava que anaven xafats i amb la
roba desplanxada i em deien que l’Anna ja rentava
però que els deia que ella no planxava que, si
volien la roba planxada, se la plaxessin ells. I jo
quan els veia d’aquella manera em feia un tip de
plorar. També portaven els mitjons tots foradats i
també em deien que l’Anna no cosia, així que
anavem a comprar mitjons. Però, després, moltes
setmanes, perquè jo no estigués trista, en Lluís
venia tot ben planxat i em deia que s’havia planxat
la roba ell perquè jo estés contenta. Naturalment,
aleshores, encara plorava més tot abraçant-lo.
- Vull creure que l’Anna, a la seva filla
adoptada, si que li dèu haver planxat la roba
i li dèu haver cosit allò que ha fet falta. I
naturalment, les diferències dolen, sobretot
si es tracta dels teus fills.
En venir el curs següent, la Silvia i el Lluís ja van
tornar a casa i jo sortosament, vaig poder
aconseguir oferir-los-hi un pis més gran on
poguessim estar còmodes els quatre. És el pis del
carrer Sícilia on encara vivim ara. Va ser triat en
funció de la seva distribució que deixava un
menjador i una cuina comunes i dues habitacions al
davant amb el seu cuarto de bany i dues al darrera
amb el seu cuarto de bany, de manera que hi havia
intimitat per les dues bandes. Van venir contents.
Però va durar poc l’al.legria perquè la Silvia va
voler marxar a viure amb un company i era molt
120
joveneta i jo em vaig disgustar molt. Però el seu
pare li va proporcionar el pis que tenia al barri de
Sants, que era una espècie de golfa per quan venia
de París. En tenir el pis de Rambla Catalunya, no
volia deixar-lo i tampoc li anava bé pagar-ne dos,
així que li va anar fantàstic cedir-lo a la Silvia i al
seu jove company, perquè així s’estalviava de
pagar-lo mentre en conservava els drets. La Silvia
va començar a treballar i a estudiar alhora per tal de
responsabilitzar-se d’ella i jo, perduda la partida, la
vaig ajudar com vaig poguer.
- Una vegada més en va quedar constància de
que un pare posava les seves conveniències
per sobre dels interessos dels seus fills.
121
Capítol XIX
El monument als Segadors a la Plaça de Sant
Jaume, l’11 de Setembre del 1979
L’any 1979 jo tenia una profunda amistat amb en
Josep Grau Garriga, l’artista i tapisser català que
vivia a Barcelona, tot i que després ha residit a
França les darreres dues dècades fins que es va
morir el 30 d’agost del 2011.
A finals de l’any 1978 jo dirigia la revista “Artes
Plásticas” i el vaig conèixer per raons de la meva
feina. I d’aquella època en queden reportatges
preciosos sobre la seva obra que a mi
m’entussiasmava, particularment tot allò que feia
d’Art Conceptual com els environements, amb els
seus tapissos o les seves instal.lacions efímeres.
En Josep tenia dos fills de l’edat més o menys dels
meus, també noi i noia, i estavem els dos separats
del nostre primer matrimoni. Catalanistes tots dos i
en l’època què viviem, en el primer any de
presidència de la Generalitat de Catalunya, de
Josep Tarradelles, ni en Grau-Garriga ni jo haviem
vist mai amb bons ulls que el senyor Tarradellas
vingués a Catalunya passant primer per Madrid.
Era una etapa molt viva políticament, perquè
Catalunya s’encetava estrenant la seva autonomía
amb el govern provisional. Tots estavem plens
d’il.lusions que amb els temps, hem anat perdent
per culpa dels politics que ens les han fetes perdre.
I l’autonomia ens ha quedat petita com un vell
122
vestit perquè Madrid ha escanyat sempre els
catalans, durant tot aquest temps, i malauradament,
els nostres polítics, la majoria d’ells butiflers, en
particular els dels PSC–PSOE i els dels PP o
Ciutadans, han votat en contra Catalunya, el seu
país, per afavorir els interessos d’un PSOE o d’una
Espanya que ha estat capaç, amb els diners que ha
sostret als catalans, de fer aeroports a Castella que
no hi aterra cap avió perquè no hi ha passatgers, o
bé ha fet un tren d’alta velocitat o AVE en el qual
viatjaven diaràment tres persones. Aquesta no és,
malauradament l’anèxcdota, sinó la imatge que
reflecteix una actitud constant i perversa per part de
l’Estat espanyo envers Catalunya.
Però tornant al 1979, aleshores, a mi se’m va acudir
que estaria molt bé fer una instal.lació de les de’n
Grau-Garriga per l’11 de Setembre d’aquell any i li
vaig plantejar. De seguida ho va acceptar si jo
m’ocupava de l’organització. Així que vam idear la
instal.lació, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona,
d’un Monument als Segadors, símbols de la
Independència de Catalunya i amb tot el
simbolisme que això representava i que per primera
vegada es podia fer a casa nostra. Seria un
Environement o obra efímera, de les clàssiques de
Grau- Garriga.
He de dir que l’environement forma part de les
manifestacions efímeres de l’Art Conceptual i que
té com objectiu una provocació, generalment
social. Per tant, el monument estava concebut com
a revulsiu de la presidència de Tarradellas i de la
seva adscripció socialista (de fet, sempre botiflera)
123
per damunt d’un criteri independent o nacionalista,
tal com haguera correspos al partit d’Esquerra
Republicana del que procedia. I ja no diem
independentista, perquè ja era impensable venint de
qui venia i com havia vingut. Però el fet és que el
govern de Suárez allò que havia d’haver fet era
pactar amb els partits catalans i que fossin aquests
els que acceptessin aquesta tornada o diguessin qui
havia de presidir la Generalitat. I potser si que ho
va fer, perquè el cert és que es demanava la seva
tornada. Però no de la manera en què va estar
concebuda.
- Clar que he sentit a dir, tot i que no sé si
s’ha escrit, que el senyor Tarradellas va
passar primer per Madrid perquè va ser el
govern de’n Suárez qui va posar els diners
perquè en Tarradellas pagués al fisc francés
els diners que debia, i algún altre per
rescabalar la casa seva francesa seva (pel
seu fill) que tenia ben empenyorada.
Tots els poítics catalans l’havien anat a veure a
França, podia comptar amb ells sobre la
conveniència d’aquest retorn, però per diners, va
fer-ho a la seva esquena.
- Són només, qüestions d’estil i de forma
força importants! Que a mi em fan obvira la
paraula honorable que per historia i càrrec li
correspondía. Però és que en la política
l’honorabilitat no compta, tot i que a
Catalunya es conservi aquesta costum en el
nom!
124
Vam demanar, doncs, al regidor de Cultura de
l’Ajuntament de Barcelona que aleshores era en
Joan Anton Benach, que ens donés permís per a la
aquesta instal.lació i fins i tot va ser modestament
finançada per aquesta regiduria.
En Josep i jo, amb tota la il.lusió, vam anar viatjant
per Catalunya amb el meu seat vuit-cents-cincuanta
i anavem comprant falçs a totes les ferreteries dels
pobles. Recordo haver estat amb ell a La Ferreteria
del carrer Sta. Anna de Reus que encara era
ferreteria i no bar de tapes com ho és ara.
Jo, també en vaig comprar a Falset i vam anar tots
dos viatjant per Girona i en vam comprar a Sant
Feliu de Guixols i als pobles que anavem passant.
La idea era que el monument tingués tot el
simbolisme profund que li voliem donar
representant a tota la Catalunya profunda i arrelada.
El monument era una torre feta d’estructura
metàlica o embestida, com les que es posen per
arranjar o restaurar les façanes dels edificis, i tota
ella ornamentada amb sedes de colors lila, vermell,
groc i negre que simbolitzaven la revolta o
revolució, la república, i els colors de la bandera
catalana. Però, de cada ferro travessé, hi penjaven
una sèrie de falçs també ornamentades amb sedes
d’aquests colors. La lectura era molt clara: una
forta provocació a la revolta, tornant a l’època dels
Segadors i recordant la imatge de la Revolució
Francesa amb aquells patíbuls al carrer.
- La veritat és que impressionava, tot i que
també és cert que n’hi va haver molts que
no ho van entendre gaire. Doncs cal dir que
125
d’Art Conceptual, en aquest país, no se
n’havia vist gaire.
Sembla ser que Josep Tarradellas guaitava a la
finestra i no li agradava gaire aquesta torre, perquè
passat l’11 de Setembre, cada dia trucava o feia
trucar al Sr. Benach perquè li treguessin aquella
cosa de ferro immunda.
Joan Anton Benach que s’havia entés sempre amb
mi pel que fa a aquesta instal.lació, em va trucar un
dia força enfadat perquè l’haviem posat en un
compromís. Jo li vaig dir que ja li haviem explicat
del què es tractava. Però ni tans sols nosaltres
estavem segurs que s’entengués tant la intenció i
que el simbolisme fos tant profund.
- De manera que es va complir l’objectiu de
l’Art Conceptual ben plenament: provocar i
que el missatge de desaprovació i amenaça
fos ben llegit i entés.
En Baltasar Porcel va dir, en una ocasió, en un
article seu a “La Vanguardia”, que en Tarradellas li
va dir al rei, si ell hi fora d’acord en que ell es
perpetués a la Generalitat de per vida. I el rei li va
respondre: “Escolti, acabem d’encetar el joc i Vosté
ja vol posar la taula potes amunt!”.
Potser en cedir, va pensar en el monument... Si més
no, ens vam donar per satisfets de la nostra tasca
sociocultural amb caire polític.
126
Capítol XX
El carrer Sicília forma part de la meitat de la
meva vida
Jo volia que els meus fills tornessin a viure amb mi
i amb en Carles perquè els necessitava. Sospirava
per això cada dia i cada nit. Per això, em vaig
esforçar per trobar un bon pis on poder anar a viure
els quatre i que ells es sentissin còmodes. I tot i que
això no era gens fàcil per diverses raons: una,
perquè havia de tenir bona comunicació per poder
anar cada dia al Liceu Francés on estudiaven la
Silvia i el Lluís, l’altre, perquè tenia que tenir, i
també, bona combinació per anar a casa del seu
pare, perquè així m’ho havien demanat ells.
La situació no era gens fácil perquè jo sabia que en
Carles era una nosa per ells, sobretot per a la Silvia
que no l’acceptava prou perquè tenia idealitzat al
seu pare. I també cal dir que els nens eren
adolescents i aquesta no és una edat gens fácil.
Volia, doncs, trobar un pis en el qual hi hagués una
certa distància entre les seves habitacions i la
nostra, per tal de conservar tots una certa intimitat.
D’aquí que quan vaig trobar un pis al carrer Sicilia,
tocant a la Gran Via, em va agradar perquè estava
aprop de la parada de la línia de l’autobús 7 que
portava els nens al Liceu Francés i també a casa del
seu pare, a Rambla Catalunya. Però allò més
important era la seva distribució, tal com ja ho he
explicat. Ella permetia que els nens ocupessin una
127
part del pis amb una certa intimitat i nosaltres,
l’altra.
- Per tant, era perfecte i no vaig dubtar ni un
moment. Estava contenta d’haver trobat allò
que faria contents els meus nens, perquè
tornessin a gust amb mi que tant els
desitjava i necessitava. I vaig utilizar en
aquest contracte els diners que havia cobrat
en l’edició de la revista “Zalia mèdica” que
més “a posteriori” va ser un fracàs, malgrat
les ajudes de la Generalitat i de la Unió
d’Hospitals.
Però, tal com he dit, la Silvia va marxar molt aviat
del carrer Sicília.
Des del juny de l’any 198l fins al juny del 2012,
han passat més de trenta anys, allò que significa
que ha transcorregut una part molt important de la
meva vida en aquest lloc, en el que ja he decidit
que vull morir, la qual cosa vol dir que ja he
abandonat els meus constructes mentals pels quals
no sabia on era casa meva i que em feien moure del
carrer dels Recs al carrer Sant Elies i de Reus a
Barcelona, tot busant casa meva.
- Ara sé que Barcelona és casa meva i que aquesta
està al carrer Sicilia, al cap i a la fi, aquesta és la
casa que jo m’he construit amb el meu esforç i on
he tingut sempre la complicitat de’n Carles.
128
Capítol XXI
La torre Balldovina de Santa Coloma de
Gramanet
Aquesta és una bonica història de les que es fan i es
desfan, lligada a la política, però amb divertides
anècdotes de feelings entre les persones i
d’amistats profundes que neixen amb els objectius
comuns i les ganes de treballar amb honradesa.
Debia ser poc abans del Nadal de l’any 1981 quan
em va trucar el meu amic i excompany del “Diari
de Barcelona”, Toni Batista, per dir-me si voldria
portar a terme una campanya de premsa de
l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet, en el
qual hi havia com alcalde el pare Lluís Hernández
que era del PSUC, d’on també era Toni Batista, i jo
hi havia participat sempre amb coses que ell em
demanava, tal com ja he explicat. Li vaig respondre
que sí, però que s’havia de veure exactament que
volien i em va dir que m’estaven esperant al
despatx de l’alcalde de Santa Coloma, que agafés
qualsevol cosa per anar-hi, i com que aleshores
tenia el meu cotxe a Barcelona, vaig riscar d’anar
cap allí, tot i no haver-hi anat mai.
A l’arribar, tothom va estar molt amable amb mi i
em van explicar entre tots, principalment en Toni
Batista, que l’equip de Mossén Lluís havia treballat
molt en els quatre anys darrers, però que havien
oblidat de fer saber allò que feien i que ara venien
les eleccions municipals i creien que havien de fer
una mica de propaganda institucional per donar a
129
conèixer la feima feta. Aleshores havien pensat que
jo podria portar a terme una campanya de premsa.
- Bé, jo no coneixia Santa Coloma, i la veritat
és que em feia vergonya dir que no hi havia
estat mai i que era la primera vegada.
Com que era el poble que havia de votar l’equip
municipal i al qui s’adreçaria la meva feina, vaig
demanar al secretari del batlle que em fes un tomb
per la ciutat. En Toni els hi havia explicat que jo
havia portat a terme l’exposició de Blasco Mentor a
les Dressanes i que havia viscut a París, per tant, ja
els va extranyar menys que no conegués Santa
Coloma.
De tornada al despatx de Mossén Lluís, jo els hi
vaig dir que si volien efectivitat, no em semblava
adequat fer una campanya de premsa, perquè on la
fariem? A “El Periódico”, aleshores més socialista?
A “La Vanguardia”, més dreter?, a l’”Avui”, més
catalanista?, a tots tres?
Això, no era garantia de què sortissin les nostres
notes de premsa sense pagar, i pagant això valia un
dineral i a més, la pregunta del mil.lió era si els
residents a Santa Coloma llegirien suficientment els
diaris de Barcelona que portarien la campanya,
perquè, al cap i a la fi, eren ells qui havien de
votar?
Es van mirar tots tres i em van donar la raó,
preguntant-me, doncs, que suggeria. De seguida,
se’m va acudir que seria molt interessant fer una
expisició informativa sobre aquesta tasca feta a
l’Ajuntament.
130
- A Catalunya mai se n’havia fet cap
exposició d’aquesta mena. És a dir una
exposició informativa, de carácter
institucional i amb finalitat política. Eren
els primers temps de la democracia.
Veritablement, teniem molt poc temps, vaig
calcular jo, perquè si es tractava d’una exposició
institucional, aquesta havia de tancar les portes
abans de que s’obrís el temps de la campanya
política competitiva entre els partits. Crec que les
eleccions eren al març o a l’abril. Per tant, ens
havien d’arremangar tot seguit si es volia fer una
cosa d’aquestes. I venia la segona gran pregunta: si
deien que si, on fer-la? Quins espais bonics tenien?
De seguida, al secretari del batlle se li va acudir
que acabaven d’inaugurar la Torre Balldovina en la
seva primera fase de restauració, una de les coses
que havien fet en aquells darrers quatre anys. Va a
tornar a agafar el cotxe seu amb tota la paciència i
m’hi va portar. Em vaig enamorar d’aquella
construcció arquitectònica, de l’Edat Mitjana com
les Dressanes i ja interiorment vaig veure
gràficament l’exposició allí, i els hi vaig dir.
Calia aleshores ajustar pressupostos per veure si era
possible, i jo vaig inventar-me una manera que
després ha estat molt explotada: fer una Memòria i
dels mateixos fotolits, ampliar-los i convertir-los en
element expositiu.
Estem parlant de la segona convocatoria municipal
d’eleccions municipals democràtiques de l’any
1982. Després, cal dir que aquesta Torre, una
vegada acabada la seva total rehabilitació, ha estat
131
Museu Arqueològic de la ciutat de Santa Coloma, i
s’hi conserven les troballes de cerámica,
localitzades l’any 1902 al Puig Castellar. És quatre
anys després, el 1986, quan s’inícia l’actual Museu.
Com que l’Ajuntament no tenia gaires diners, vam
acordar que jo m’adaptaria al que hi hagués i que
posaven sota la meva direcció tota la brigada
municipal perquè la seva feina no tenia costos.
- No sabeu el bonic que és que de la nit al dia
trobis les plantetes amb flors lluïn el seu
somriure. I així vaig conèixer l’arquitecte
municipal, una persona exquisita que anys
després vaig saber que havia mort en
l’atentat de l’Hipercor.
A mesura que anavem fent les reunions per tal
d’anar tirant endavant el projecte, jo els vaig
assenyalar que calia buscar la manera de que la
gent anessin a veure aquella exposició. Calia,
doncs, atreure i provocar: dos connotacions de l’Art
Conceptual i de la sociologia, aplicades a la
Comunicació.
Vam crear, doncs a baix, un espai de guarderia
infantil amb jocs, tal com es feia a la Fira per les
vacances de Reis. Noies de les guarderies
municipals hi van col.laborar pintant els nens i
vigilant-los fora de l’horari escolar. I també van
crear una exposició de fotografies del poble, amb la
col.laboració d’un fotògraf d’allí que és el qui va
col.laborar amb la Memòria, s’hi van fer
conferències, tallers de cuina i una sèrie d’activitats
132
atractives per cridar a la gent i amb col.laboració
amb la ràdio, anaven atreient a tot el poble.
Vé, no cal dir que el pare Lluís va tornar a guanyar.
- L’experiència va ser meravellosa per a mi. I no
oblideu que va ser la primera exposició
institucional de caràcter polític que s’ha fet en
aquest país. Després el govern de Convergència en
va fer moltes.
Nota.- La Torre Balldovina: és un edifici singular de gran interés
històric, el qual ha sofert diverses transformacions i rehabilitacions.
Primer va ser torre de defensa al segle XI, després es va dedicar a
qüestions agrícoles com corresponia a l’època i va ser molí. O casal social al segle XVIII. Però, finalment, va ser residència noble i
d’estiu de l’escriptor Josep M de Segarra, fins que el 1972
l’ajuntament l’adquirí a la familia.
133
Capítol XXII
Televisió Espanyola i l’etapa de Boheringer
Ingelheim España
Havia aconseguit entrar a l’Hospital de Sant Joan
de Déu per posar en marxa el Gabinet de Premsa de
la institució sanitària. Era el primer de les seves
característiques a Catalunya. Però malauradament,
només vaig poguer-hi romandre dos anys, perquè
l’hospital va passar a formar part de la xarxa de
l’Institut Català de la Salut, enlloc de ser institució
privada com ho era, i això va condicionar tant el
seu pressupost, de manera que van haver de ser
acomidats uns curanta metges. El director, el doctor
Juan Antonio Plaza, a qui jo havia conegut en una
entrevista al “Diario de Barcelona”, em va dir a mi
que, abans de presentar aquella reestructuració tant
brutal, de cara a la galería, s’havia de desfer del
gabinet de premsa.
Va ser el moment en què jo tenia ganes de fer altres
coses i de probar la televisió. Així que vaig
presentar dos projectes a Producció de Programes
de Televisió Espanyola de Sant Cugat, amb la
finalitat de fer-m’hi pas. Un d’ells era cultural i
d’art, pensant en les meves relacions en aquest
àmbit i la meva experiencia a la revista “Artes
Plásticas”. L’altre era un magazine de tarda,
projectat amb la finalitat d’allargar l’horari
d’emisió de TVE que aleshores no emetia a la
tarda, atés que en aquell moment naixia TV3 i
entraven en competencia.
134
Vaig entrar, doncs, a treballar com a guionista del
programa “Berenar a Sant Cugat” que va ser el títol
que van donar a la meva proposta de magazine de
tarda. I l’altra programa que consistía en diverses
trobades i entrevistes amb artistas i escriptors el va
portar a terme una altra persona, l’Annha Llauradó,
precisament excompanya del “Diari de Barcelona”.
Però era un temps en què el cas era entrar a TVE i
els drets d’autor no es respectaven.
Del “Berenar”, vaig a passar al programa que
seguia el Congrés Internacional de Teatre de
Barcelona, i d’aquest, al programa cultural “Espai”
com a reportera i moderadora de taules rodones.
Finalment, la meva presència a TV2 es va acabar
perquè no vaig assolir ni em vaig doblegar a les
injustícies que vivia i que somatitzava trobant-me
malament cada dos per tres.
En Sergi Schaf em va acomiadar, venjativament, un
dia abans de què es complís el temps necessari per
cobrar de l’atur. I ho va fer per revenja d’una carta
meva en la qual em limitava a queixar-me i a
retreure els enxufismes de nebots que feien el paper
de realitzadors i no en sabien, i havien tirat a perdre
un programa meu grabat a la Galeria Anquin’s de
Reus, amb tota la il.lusió.
Acabada la tele, jo col.laborava a l’editorial Mayo i
a Saned, a través de revistes mèdiques i
farmacèutiques i d’allí em coneixia el doctor Enric
Ripoll, el qual em va trucar per ajudar-lo a tirar
endavant la revista de l’organització Rotary
Internacional, de la qual ell s’encarregava com a
secretari a Barcelona.
135
Vam cremar una etapa i el doctor Ripoll va deixar
d’encarregar-se d’aquesta revista i per tant, jo vaig
deixar de col.laborar-hi. Però va quedar
manifestament palesa la diferència entre com la que
feien abans i la que jo vaig dissenyar. Així que un
bon amic de Rotary del doctor Ripoll, en Sergio
Aragón, li va demanar per contactar-me per editar
la revista de l’empresa Boehringer Ingelheim
España, en la qual Sergio Aragón era cap de
Personal i de Comunicació Interna.
Va ser una etapa en la qual vaig aprendre molt,
sobretot a descobrir el sostre de la comunicació
periodística, en la qual res sabia de màrqueting, ni
de relacions públiques, ni de target, conceptes que
després s’han convertit en elementals fins i tot en
comunicació, però que a l’època eren exclussius de
les empreses i els seus mercats. Només quan la
comunicació s’ha passat sota el prisma de la
sistèmica o control de qualitat del procés
comunicador, aleshores ha calgut integrar aquestes
especificitats.
- I ha quedat clar que una cosa és informar i
l’altra comunicar.
Aleshores, en veure les meves mancances
assentada en reunions, front a gent de Màrqueting,
vaig decidir que volia fer un curs d’especialització,
i alhora de triar-lo, vaig ecollir-ne un de Relacions
Públiques a EADA, perquè estava a mig camí entre
Màrqueting i Comunicació, i em permetia, per tant,
veure aquesta des de la perspectiva del màrqueting,
un camí que els periodistes es negaven a emprendre
per allò d’un cert purisme, però que al final tothom
136
hi hagut de fer cap, perquè fins i tot des de la
perspectiva sistèmica, es veu que el llenguatge ha
de variar en funció del target o receptor específic.
La meva etapa a Boheringer Ingelheim España, (de
l’any 1989 fins l’any 1996), em va permetre
conèixer personatges tant importants i interessants
com el professor Severo Ochoa, premi Nobel de
Medicina, a qui vaig conèixer amb la seva ajudanta,
la doctora Margarita Salas, important investigadora
espanyola, i també vaig entrevistar a Federico
Mayor Zaragoza i altres personatges que van passar
per la Fundació que otorgava el Premi Boheringer
de Comunicació.
Guardo amb molt d’afecte la fotografia en la que
estic amb el professor Severo Ochoa i Margarita
Salas.
D’altra banda, aquesta col.laboració també em va
permetre aprendre sobre l’espectre de les
oragnitzacions empresarials multinacionals, cosa
gens fàcil, també vaig accedir als comités
d’empresa i a una forma de comunicació amb ells,
a programes de formació molt ben dissenyats
internacionalment, i vaig formar part de l’equip que
va impulsar una reestructuració empresarial
profunda, qüestió que es va iniciar amb una gran
campanya de comunicació interna. També va ser el
primer cop que em vaig trobar amb els controls de
qualitat dels processos de fabricació, embalatge i
distribució i fins i tot de comunicació i em vaig
haver de empollar la sistèmica, una filosofia que
després he fet meva.
137
- Per tant, he d’admetre que va ser una etapa molt
enriquidora des de la perspectiva professional i
personal, i en la qual vaig treballar moltíssim
perque compartia la meva tasca a Boehringer amb
la del Consell Comarcal del Priorat, mitja setmana
en cada lloc i estant, durant nou anys sense
vacances i ni tans sols un cap de setmana sense
treballar. I encara feia les meves col.laboracions,
aleshores més esporàdiques, en revistes mèdiques i
de salut.
138
Capítol XXIII
El Priorat, la decepció i el fàstic per la política
La política, a mi, sempre m’havia atret. No havia
fet mai el pas d’enrrollar-me en cap partit perquè
no tenia gaire temps i m’havia de guanyar la vida i
perquè considerava que els pocs caps de setmana
que tenia per a mi eren per als nens i no els podia
dedicar a reunions maratonianes que maten a
qualsevolgué.
D’altra banda, des de l’any 1980 que he viscut amb
en Carles Carbonell, després marit, el qual ha
viscut tant d’aprop la política per la seva feina al
gabinet de Premsa de la Delegació del Govern a
Catalunya, que sempre m’ha desanimat a ficar-
m’hi, perquè ho ha vist sempre com una cosa poc
trasparent i coneixent-me a mi, sempre m’ha dit
que jo no tenia el carácter gaire adequat perquè per
costum deia sempre allò que pensava i que
justament això no es podía fer en política. Així que
entre una cosa i l’altra, sempre m’havia mantigut al
marge, malgrat el meu coqueteig en l’època del
PSUC.
La meva família, com ja he dit, tenia un mas al
poblet del Pradell de la Teixeta, on jo havia passat
els meus estius amb l’avi des de petita. Als anys
vuitanta, els meus pares hi anaven cada cap de
setmana i molt d’ells, jo hi feia cap amb els nens i
més tard amb en Carles. Allí hi feia cap també el
meu germà i la seva família, composada per la seva
dona i dos fills petits bessons que eren molt
139
traviessos. Pujaven pel sofà i hi saltaven i jo els
renyava, cosa que no feien els seus pares. De fet, el
sofà del mas l’havia portat jo de casa meva de
Tarragona, així com també molts dels mobles del
mas procedien de casa de la tia Pepeta, és a dir del
pis de Joaquim Costa, 45 que vam heredar de la
nostra tia àvia i que posteriorment vam desmuntar
per vendre’l i anar a viure a Tarragona (1969).
Aleshores, doncs, jo em barallava sovint amb els
meus nebots i el pare s’enfadava amb mi perquè
corresponia als seus pares renyar-los.
A tot això, a la casa que tenien el pare i la tieta a
Falset, se’ls va desllogar el primer pis, aquell al
qual jo anava a veranejar amb els meus avis de
petita, ja que el segón estava llogat al cunyat del
meu avi, l’oncle Jaume. Em va anar molt bé
aquesta circumstància, per demanar-li al pare de
llogar-me’l perquè així quan estés cansada dels
meus nebots, marxaria del mas cap a casa.
Com que no era un gran lloguer, en Carles i jo vam
decidir que podiem assumir-lo i teniem així un lloc
on anar a veranejar. El pare hi va accedir i sota el
tracte de set mil pessetes, vam tenir casa d’estiu i el
que se’n diu segona vivenda, tot l’any.
Per amoblar-la, vam anar al magatzem de Reus del
pare, on hi havia les coses de casa del tiet Salvador,
les que havia desestimat la tieta i les de casa seva o
del carrer dels Recs de casa els meus pares, per
tant, va ser relativament barato i fàcil instal.lar-nos-
hi.
Una vegada a Falset, vam fer amics entre els
veranejants, ja que ens trobavem a la psicina els
140
estius, i els que ja vivien al poble tot l’any. Com
que allí eren clarament dues colles diferents,
nosaltres formaven part de les dues i ens repartiem.
Vam fer amistat amb la Maria Giner, germana de
l’Evarist Giner, company meu del batxillerat a
l’Institut de Reus que era un gran matemàtic als
Estats Units, i el seu marit, Josep Mª Buil, que era
alcalde de Falset i que treballava a la Falbar, una
empresa de Falset, en la qual també treballava la
meva cosina, la neta de l’oncle Jaume que vivía al
pis de dalt del meu, a la casa de Falset .
Al cap d’un any que nosaltres veranejavem a
Falset, a través d’aquesta cosina, en Josep Mª Buil
em va dir de posar-me en contacte amb ell, perquè
volia que jo fes el pregó de la Festa Major. Resulta
que ell, que era de la UCD, havia demanat al
general Gutiérrez Mellado que aleshores tenia una
gran imatge perquè era recent la història del 23 f,
de venir a fer-lo i aquest li havia dit que ell no era
gaire poètic i que un pregó havia de ser fet per una
persona amb aquesta qualitat, que si volia, vindria
com a convidat d’honor i prou.
Aleshores, al Josep Mª se li va acudir que jo podria
fer el pregó i entrevistar-lo en públic com a
convidat d’honor que era una mica el guió que
havia demanat el general perquè no se sentia
còmode de parlar sol. Així que jo vaig variar aquest
guió adaptant-lo: jo faria el pregó, poètic, perquè
era el poble del meu avi i em feia molta il.lusió i
em permetria recordar aquells estius a Falset de
petita amb ell i l’emoció que em feia aquella terra
vermella de les argiles falsetenques, i en Carles
141
seria qui entrevistaria en públic al general. A en
Carles li fei molta il.lusió per la seva admiració al
general, però també cal dir que no estava avesat a
parlar en públic i li feia peresa. Però com que jo,
quan tinc una idea sóc com els gats, tothom va
acabar trobant-ho bé i deixant-me manar.
- I val a dir que va sortir preciós.
Pocs mesos després, es van crear els consells
comarcals i Josep Mª Buil va quedar encarregat de
constituir i organitzar el del Priorat. La UCD es va
anar morint i en Josep Mª va ser captat per
Convergèngia Democràtica de Catalunya.
Va ser en aquell momet quan va veure la necessitat
d’impulsar la comarca amb una bona comunicació i
em va cridar per fer-me directora de comunicació
del Consell Comarcal, del Priorat, tasca que jo vaig
assumir amb molta il.lusió i en contra de la opinió
del meu pare que em deia que si no estava bé
venint al Priorat a descansar i si em feien falta
diners, però que no li agradava que m’emboliqués
en política i menys a Falset, perquè ell no soportava
la gent del seu poble natal perquè en tenia molt mal
record de la Guerra Civil, doncs, sempre li va fer
fresa saber com la gent es denunciava dels uns als
altres, i quan ell va estar al camp de concentració,
les signatures per avalar-lo de gent de Franco, l’avi
les va haver de buscar a Reus, perquè a Falset no hi
va trobar ningú disposat a fer-li aquest favor.
- Naturalment, el pare n’estava ressentit.
Jo no n’hi vaig fer cas i em vaig embarcar en
aquella fita que per a mi era un servei a la terra de
l’avi i em feia il.lusió sense ni saber que en
142
cobraria. Doncs era com es feien les coses a la
primeria.
Els divendres, procurava haver acabat la feina de
Barcelona i a la una i mitja anava a buscar en
Carles a la Delegació del Govern i ja marxavem
cap a Falset. Allí mentre ell prenia cafés al bar,
passejava o anava a la piscina a prendre el sol a
l’estiu o veia la tela a casa, jo treballava al Consell,
Comarcal reunint-me amb en Buil i el seu equip
dissenyant les notícies que s’havien de difondre, o
escriure. Més tard va sortir la idea de la revista i
ens vam treure de la màniga el títol de “La Veu del
Priorat”, una capçalera que va ser bastant idea de’n
Joan Compte, marit de la meva cosina Maria del
Carme Cortés.
“La Veu del Priorat” va suposar per a mi un bonic
repte en molts sentits, no sols en la direcció o
realització d’una revista des de l’inici fins al final,
cosa que ja havia fet amb “Artes Plásticas”, “El
Correo del mueble y de la decoración”, “Zalia
mèdica”, “Mesoterapia”, “Fitoterapia” i la mateixa
“Encuentro informativo” de Boehringer Ingelheim
España, i alguna altra que potser no recordo, sinó
que el que més peresa em feia eren les implicacions
polítiques i de màrqueting que aquesta comportava.
Però, la veritat és que la comanda va venir en un
moment en el qual jo em sentia forta i ben
preparada i coincidia amb el meu curs a EADA que
em va ajudar molt, tant per la meva tasca a
Boheringer Ingelheim España, com al Consell
Comarcal del Priorat.
143
Els estira i arronça van ser molts i el soportar la
terrible lluïta dels partits per conquerir-me,
dominar-me o traïr al meu cap, de tota mena. Per
contra, en Josep Mª era una persona que escoltava i
si li deies que valia més no entrar en un tema que
entrar-hi a sac per a la imatge de la revista, ell
respectava allò que jo li deia i vam intentar fer una
revista digna, ben objectiva i ben poc partidista tot
essent una eina institucional, per damunt d’una eina
de partit, malgrat les crítiques sempre interessades.
L’any 1996, en Josep Mª va tornar a guanyar les
eleccions i em va demanar de dedicar-me més al
Priorat i ho va fer en un moment en que jo ja estava
una mica saturada de Boehringer Ingelheim
España, no perquè no es portessin bé amb mi que
sempre van ser gent encantadora, sinó perquè
potser ja no podia aprendre res més i tampoc podia
aspirar a un lloc millor essent com era una
col.laboradora externa. I a més, l’edició i les
fotografíes estaven en mans d’un grup molt inepte
amb qui estava condenada a entendre’m perquè
tenia a les seves mans i arbitri l’arxiu de la casa, i
la veritat és que no m’hi entenia.
Va ser per això que em vaig deixar engrescar i vaig
deixar Boehringer Ingelheim España amb la idea de
potser trasl.ladar-me a viure a Reus en un futur més
o menys immediat.
Però, al poc temps, al meu cap li feien el llit polític
i sortia del Consell Comarcal i de la política.
Convergència va ser aquí tortuosa i traicionera,
perquè no crec que ni en Josep Mª Buil ni l’Enric
Anguera, gerent del Consell, s’haguessin
144
embuxacat mai res, sinó que hi van dedicar moltes
hores i no pas amb un gran sou, sinó que
precisament se’l van pujar i assignar els que van
venir darrera presumint d’innovadors i de salvadors
de la comarca.
- Francament, un fàstic!
Jo, amb cinquanta dos anys, em vaig quedar sense
feina i sense atur, perquè allí només era una
col.laboradora externa que, tonta de mi i confiada,
abans de fer el salt, no vaig demanar garanties.
Segur que aquesta honradesa no l’ha tinguda ningú
dels que han entrat després a “salvar el Consell”.
- I diguin el que diguin, l’única certesa és que
si avui dia el Priorat és el que és a nivell
europeu, espanyol i internacional, alguna
cosa em dèu, per les hores que li vaig
dedicar, l’esforç i l’estima, juntament amb
el repte que em vaig posar de fer la feina
ben feta i amb criteris moderns de
màrqueting comunicatiu, recent apresos a
EADA i poc freqüents encara a la
comunicación d’aquest país.
A banda de tot el que he dit, vull afegir l’agravi que
és capaç de fer la gent mediocre que es deix
influenciar pel seu entorn amb la incapacitat de
contrastar la información que se li dóna. I aixó és el
que va fer l’autora de “SOS Priorat”, editat per
Cossetània ja fa uns anys, la qual m'ataca amb una
informació gens contrastada sinó totalment dirigida
per l'àmbit socialista del Priorat. Quan algú ha
estimat una terra, heredada la terra i l'amor per ella
del seu avi, i s'ha abocat en servir-la sense cap tipus
145
d’ambició, sinó com aquell que està enamorat que
només dóna i no espera rebre res, i per contra,
només en treu que agravis, doncs, segons la
filosofia xinesa, el millor que pot fer és ignorar els
agressors per la poca qualitat humana i la
mediocritat del seu procediment, totalment
subjectiu i tergiversat.
- Què volia aquesta senyora, tenir publicitat a
costa meva?
- La meva resposta és que és millor que
l’enterrin amb tota la seva mediocritat que
és allò que s’ha guanyat per ella sola i el seu
ínfim esforç creatiu.
- Clar que tot s’evalua en funció de la persona
que ho diu, i la política és l’art de tergiversar la
realitat i fer-ne veure la part que convé.
146
Capítol XXIV
Primeres satisfaccions
No em costa reconèixer que la meva vida es pot
descriure a través de una rècula de fracassos,
alguns d’ells per la meva immaduresa, d’altres per
la meva tossuderia, alguns pel meu mal caràcter i la
immensa majoria, sobretot, per tractar-se de
projectes que havien estat pensats i executats massa
aviat, quan sociològicament el meu país no estava
encara preparat per assolir-los.
- Aquí hi inclouria el fracàs de “Zalia
mèdica”, una revista mèdica i de salut que
jo vaig crear en català l’any 1981 i que va
comptar amb la subvenció de la Conselleria
de Sanitat de la Generalitat i de la Unió
d’Hospitals de Catalunya, i que no vaig
poder tirar endavant perquè els laboratoris
farmacèutics, malgrat haver aconseguit tots
els visats per part del Ministeri de Sanitat,
no estaven encara preparats per assolir el
català i estaven més còmodes en el
centralisme espanyol de l’Estat.
L’altre fracàs va ser el de la revista de Mesoteràpia
i de Fitoteràpia que també van sortir massa aviat
per lluitar per les medicines alternatives. Una
dècada després, “Discovery Salud” se’n va sortir.
Potser el Priorat no estava preparat per la moguda
que vam iniciar l’equip de’n Josep Mª Buil.
Passat el temps i veient els meus fills, sempre he
pensat que no m’importen els fracassos
147
professionals ni amorosos, que també n’he tingut,
perquè potser l’únic important de la vida són els
fills, i és en l’únic en què no he fracassat.
Després han vingut els llibres que m’han aportat la
satisfacció de fer una feina ben feta que és ben
acollida i amb una bona crítica, tot i que cap ha
estat un supervendes i en cap m’he fet rica. Però se
n’ha parlat molt i se’n parla de “Violencia contra
las mujeres i sexualidad masculina” que em va
valdre sortir a “la contra” de “La Vanguardia”
(entrevista que podeu trovar a internet:
www.avizora.com/publicaciones/sexualidad_huma
na/textos/sexualidad_autoestima_0028.htm); també
s’ha parlat molt de “El libro para conducir
reuniones con éxito”, perquè és la primera vegada
que s’ha utilitzat la sistèmica aplicada a la
comunicació pura; i ara darrerament,
“Antienvejecimiento, longevidad, salud y
felicidad” tampoc no passa desapercebut i al seu
mpoment, el va portar recomanat “Muy
interesante”, entre altres. Tambéva soolir interés
“Dietética antiaging i anticáncer” que va venir a
ser la continuació de l’altre darrer.
I en català, una de les meves aportacions ha estat la
traducció a aquesta llengua, des del castellà, de “La
Dama dedl Nil”, aquell best seller internacional,
traducció que em va valdre la crítica de l’”Avui” de
“impecable”.
En definitiva, una trentena de llibres publicats,
entre Medicina divulgativa i art o assajos, han
implicat una bona presència a Google com a M. D.
Muntané i com a Mª Dolors Muntané, noms amb
148
els que he signat i també una bona rècula de
registres a www.bne.es, les sigles de la Biblioteca
Nacional Espanyola.
La meva neta Eva
Ja he parlat de la problemática que jo veig en molt
del professorat actual. I això no vol dir que vulgui
ignorar que el jovent és difícil de tractar i que té
tants estímuls, que es fa difícil inclinar-los a
l’estudi. Però, precisament, jo crec que se’ls ha
d’estimular. I en comunicació, és precís acostar-se
al receptor i no esperar sempre que sigui aquest el
qui s’apropi a nosaltres.
L’Eva, la meva neta, m’explica que el seu profesor
de Matemàtiques no explica gens bé aquesta
asignatura perquè es limita atraduir el llibre del
català al castellà. I si és així que ho fa, llegint
solament del llibre, sembla que la nina té tota la
raó.
Aleshores, el primer trimestre, ella va suspendre
Matemàtiques i tecnología. I jo vaig veure que
enlloc de renyar-la, potser calia preguntar-li què
passava. En explicar-me ella que no entenia el
profesor, vam acordar que anés a casa seva una
professora de Matemàtiques per tal d’ajudar-la a
reforçar l’assignatura. De seguida van congeniar i
em va dir que amb ella ho “pillava tot”.
Però, el problema de fons que quedaba és que l’Eva
se sembla molt amb mi i que quan posa el dit a l’ull
a una persona, aquesta ja està beneïda.
Així que no va fer res més que demanar-li a aquest
profesor que li tornés a explicar allò que no entenia.
149
I en veure que la segona vegada tampoc l’entenia, li
va dir: “No t’apuris, ja veig que no hi ha res a fer
perquè mai t’entenc. Ja m’ho explicarà la meva
profe, perquè a ella si que l’entenc”.
- La venjança, davant de tothom, era servida.
Naturalment, el senyor es va enfadar tant que volia
que se li tregués la professora a la nena.
- Absurda sortida d’orgull, per tal de deixar-
la desprotegida i que suspengués…
- Com es pot ser professor i ser tant
emocional i tant poc racional i tant dolent
pedagògicament?, em pregunto.
150
Capítol XXV
Les Dones Artistes de Catalunya i l’Associació de
Cultura Psicològica
Quan va arribar a la seva fi la història del Priorat i
amb les circumstàncies en què es va acabar, jo em
vaig haver de plantejar que fer en la meva vida, si
instal.lar-me a Reus, tal com m’havia plantejat o
seguir a Barcelona. No era fàcil reincorporar-me a
la feina a la meva edat i en les meves
circunstàncies.
- Clar que he de dir que he començat tantes
vegades a la meva vida, que una més, potser
no era tant greu.
Però, en una de les meves crisis, vaig anar a veure
al doctor Josep Lluís Martí Tusquets que era un
bon amic, el qual ja m’havia prologat el llibre de
“Biología del Arte y de la Creatividad” i ell em va
posar en contacte amb la Sra. María Luisa Trigo de
Sancho que era la presidenta de l’Associació de
Cultura Psicològica, amb la finalitat de què l’ajudés
i això em servís de fuga com a lloc on esmerçar
energies que en aquell moment li semblava al Josep
Lluís que jo no tenia on explaiar-les. Val a dir que
la María Luisa ha estat des del primer moment una
gran amiga i potser és cert que jo no en tenia gaires
d’amigues, perquè no havia tingut temps de
conrear-les treballant tant.
L’Associació va ser una plataforma preciosa per
organitzar conferències que les donavem al Fòrum
Vergés que dirigia el pare Joan, jesuita germà de’n
151
Josep Lluís Martí Tusquets, ptofessor de Pisquiatria
de la Facultat de Medicina de la Universitat de
Barcelona.
Aquesta etapa de l’Associació de Cultura
Psicològica va durar segurament des del 1997 fins
al 2007, i va ser una dècada enriquidora que em va
permetre conèixer gent molt interessant, fer una
tasca de difussió de l’Associació i donar forces
conferències que també em van permetre d’anar
agafant seguretat amb mi mateixa i anar mesurant
el meu apropament al públic. L’Associació es va
liquidar més o menys al maig del 2007 esmerçant
els darrers diners que quedaven en un gravat que
ens va fer, per a tots els socis, la Concha Ibáñez
com a record. Malauradament a l’agost d’aquell
mateix any va morir en Josep Luís Martí Tusquets i
no gaire temps després el pare Joan.
- Gràcies als dos per la seva confiança, per
conrear la meva autoestima i per totes
aquelles bones etones passades junts.
Ara veig que he començat al revés del títol, però no
hi fa res i no ho penso canviar. Parlaré ara de
Donartcat que va ser el logotip que li vam donar a
l’Associació de Dones Artistes de Catalunya, que
jo vaig impulsar amb Concha Ibáñez com a
presidenta, Paloma González com a tresorera i jo
de secretària executiva, i l’Emilia Castañeda i
l’Àngels Freixanet també en les vocalies de Pintura
i Escultura, respectivament.
Vam crear la nostra pàgina web que vam mantenir
aquesta dècada en paralel a l’anterior associació i
152
que vam tancar el 2008 i la vam desfer per
iniciativa meva, perquè ja cadascuna havia creat la
seva pròpia pàgina o tenia ganes de fer-ho i crec
que haviem cremat una etapa. A més, a través de
l’Associació haviem aconseguit subvencions de
l’Institut Català de la Dona que ens havien permés
publicar un parell de llibres, en particular un de la
Concha Ibáñez el darrer any i organitzar algun curs
de gravat.
La veritat és que, per damunt de l’Associació i els
seus objectius acomplerts, el més ferm és l’amistat
que ha quedat entre nosaltres que és molt sòlida i
que ens fa comptar l’una amb l’altra quan n’hi ha la
necessitat.
- El món de l’Art no és fàcil ni és senzil
sobreviure-hi, i molt menys en aquest país
nostre i essent dona.
153
Capítol XXVI
Els grans personatges que he tingut el goig de
conèixer
No voldria que aquest capítol constituís un llistat de
personalitats amb l’única finalitat de posar-me
monyos. M’agradaria, per contra, arribar a
enrecordar-me’n de tots i ser capaç d’explicar
anècdotes inolvidables, objectiu no gaire fàcil pel
temps que ha passat i potser també perquè aquells
personatges que he conegut a través d’entrevistes
de feina, no sempre m’han deixat petjada, perquè
potser eren gent que anaven a la seva, assolien un
paper o senzillament una entrevista entre tantes.
Ja he anomenat al professor Severo Ochoapremi
Nóbel, i a la professora Margarita Salas, premi
Príncep d’Astúries, i també a Federico Mayor
Zaragoza. Però a París, vaig conèixer i trabar una
certa amistat amb Fernando Arrabal, el qual, quan
vaig venir a viure a Barcelona, em va encarregar
anar a l’estrena de “Oye Patria mi aflicción” que va
ser un fracàs d’assistència. Crec que era l’any 1977,
i malgrat el muntatge i la brillant interpretació dels
actors que la feien, particularment la Maria
Asquerino, no va tenir èxit. Li vaig donar la
informnació per telèfon a l’artista i li vaig explicar
com ho havia vist jo i la meva impressió. Es va
tenir a la cartelera molt poc temps. També vaig
trabar amistat, a París, amb Camile Otero, premi
Bourdelle d’Esculptura l’any 1978, i amb José Luis
de Vilallonga, que va ser en part el responsable de
154
la nostra fuga a París perquè va engrescar al Lluís,
el meu primer marit, a anar a treballar allí a Assa
Press, l’agència del seu cunyat, en la qual jo també
vaig col.laborar en els inicis.
També he parlat de l’artista Blasco Mentor, una
persona exquisita i amb un gran sentit de l’humor i
la ironia que vaig conèixer a la galería Artcurial de
París, la qual, com he explicat, vaig representar
després a Espanya, a la meva tornada, l’any 1976.
No vul obviar la importància que han tingut per a
mi, les meves amigues artistes Emília Castañeda,
Concha Ibáñez, Àngels Freixanet i Paloma
González. A les que s’hi ha sumat la Belén Urban,
galerista de Zaragossa instal.lada a Barcelona i amb
qui sempre he pogut comptar. Ella em va ajudar a
la publicació del llibre “Violencia contra las
mujeres y sexualidad masculina” i en tantes altres
coses.
Quan estava al “Diario de Barcelona”, l’any 1978,
vaig tenir el goig d’entrevistar a Federica
Montseny, que va ser una gran lluitadora de la
República i que havia estat ministre de Sanitat
d’aquest govern i va haver d’emigrar a França.
D’aquesta matiexa atél va sorgir la meva
atélites amistat amb el atélite Ramon Sarró
Burbano, catedràtic de Psiquiatria i alumne de
Freud, a qui li vaig fer vàries entrevistes per al
“Diario de Barcelona” i també per a les revistes
atélite a les quals col.laborava i per a la revista
“Algo”. Era un home molt conversador i que era un
pou de atélit, amb una atélit extraordinària, clar
que d’idees molt poc progressistes. Però, ell em
155
permetia gaudir de la seva biblioteca particular
oberta sempre per a mi, trucant a la seva secretària.
També he parlat de’n Grau- Garriga, amb qui em
va unir una entranyable amistat. Vaig tractar en
Tàpies i en Guinovart, entre els esquerrans satèlits
del PSUC. I des d’Arts Plàstiques, vaig fer
coneixença amb Morató Aragonés, Josep M.
Vayreda, Francesc Casademont i tants d’altres.
Amb aquests darrers vaig fer un llibre amb
cadasqú, com també el vaig fer amb Eustaquio
Segrelles, i algun altre.
Però en el meu pas per Televisió Espanyola, com
he comentat, vaig contactar amb Antoni Clavé en
motiu d’una exposició seva a la galeria Gaspar de
Barcelona sobre un “Homenatge a Picasso”. Va
sorgir de seguida una gran amistat i em va convidar
a anar a casa seva a la Côte d’Azur, viatge que vam
fer amb el fotògraf Jordi Garcia i allí vam fer-li un
bonic reportatge per “El médico” i per a l’”Avui”;
ja que el reportatge de l’exposició va sortir a TVE
en el programa cultural “Espai” en el qual jo vaig
participar com a redactora i reportera en qualitat de
crític d’art i també com a moderadora de taules
rodones.
Recordo que en vam fer una sobre l’Erotisme a la
pintura, en la qual hi va participar Blasco Mentor,
l’Emília Castañeda, l’Arnau Puig i en Subirachs,
després l’esculptor de la Sagrada Família.
A Falset, vaig tenir el goig de conèixer al general
Gutiérrez Mellado, amb qui vam compartir el Pregó
de la Festa Major de l’any 1988. Una gran persona
per la seva elegància i senzillesa.
156
Per tant, des de la meves diferents plataformes als
mitjans de Comunicació, he accedit a personatges
interessants tota la meva vida. No cal parlar del
sector mèdic, en el qual he conegut investigadors i
gent de gran alçada intel.lectual i humana com el
doctor Carles Vallbona, el doctor Antoni Puigvert o
el doctor Norberto Mallo, el doctor Eric Reymond,
Antoni Marco Chover, Eusebi Sala-Planell o Javier
de Benito... i tants d’altres.
157
Epíleg
“Aquells que miren enrera es tornen estàtues de
sal”
Sempre he pensat en aquella escena de la Biblia en
la qual, en sortir de Sodoma i Gomorra, no poden
mirar enrera i la dona de Lot ho fa i es transforma
en estàtua de sal.
Potser per aquest símbol, jo sempre m’he ressistit a
mirar enrera, perquè, la veritat sigui dita, de
vegades, fa mal.
Naturalment, és imposible tractar d’escriure unes
memòries sense fer aquest exercici de mirar enrera.
Però he aprés que hi ha moltes maneres de girar el
cap: es pot mirar i retrobar el sofriment i fer reviure
tot el rencor, o es pot fer una revisió sel.lectiva,
escollint les vivències més positives, de manera que
l’exercici de girar el cap no sigui dolorós i si
enriquidor i satisfactori.
He intentat això, deixar constància d’uns fets, però
sobretot d’unes vivències i d’uns sentiments que
crec que són semblants als de moltes dones de la
meva generació de la post-guerra espanyola, que
hem tingut la sort de tenir una vida plena i intensa,
tenint en compte que la intensitat és un sinònim de
risc, i que el risc és veí del sofriment, tot i que
d’aquest en surt la llum i el creixement personal.
Això no obstant, és ben cert que he d’admetre que
no he viscut, de cap manera, l’ideal de vida que em
van inculcar en la meva educación i tampoc aquell
que jo havia anat desenvolupant en els meus
158
somnis, tot i que potser hauriem de debatre, en
arribar aquí, que els somnis forman part del nostre
idealisme oníric forjat en el si de la nostra educació
i que estant lligats a les nostres vivències, en
particular, a aquelles en positiu que ens van legar
les velles pel.lícules del Hollywood de les nostra
adolescència, la influència de les quals en aquestes
il.lusions nostres, tant en va parlar en Terenci
Moix.
El meu ideal de vida d’adolescent era el de una
dona estimada, rodejada de fills amb l’amor
d’aquests i el del marit, ben protegida i en benestar
material; mentre que el meu ideal de dona, per altra
banda, rebutjava el model de dona sacrificada de la
meva mare i s’instal.lava més aviat en el de la
meva tieta, més independent i alliberada. Però, a
aquests dos ideals, venia a sumar-s’hi un altre, el de
George Sand com a model literari i de dona
valenta.
Així que, amb aquesta barreja una mica explossiva,
tal com he reconegut, he anat desenvolupant la
meva vida intentant sobreviure, més que pas
planificar, tal com hauria estat desitjable. Tot i que
he d’admetre que la planificació no ha sortit pas
gaire del guió general.
I si bé reconec que l’estat ideal d’home i dona, en
les seves característiques racionals competents, és
el de la planificació com estat o capacitat més
elevada, he de reconèixer, en canvi, que he
planificat projectes i he planificat mínimament les
meves finances, però poca cosa més. La resta ha
159
estat senzillament, pura i dura supervivència, de
vegades en un món hostil, de vegades amable.
Però d’allò que n’estic més satisfeta és que, malgrat
aquesta necessitat imperiosa de supervivència, mai
he renunciat al sentiment d’ètica i de coherència,
dues capacitats i dos ideals gens senzills de portar a
terme com objectius de vida, en aquesta societat
extranya, que és la nostra.
Al final d’aquest camí, tinc també un regust
contradictori, potser perquè la contradicció m’ha
acompanyat tota la vida i no em vol deixar. Per una
banda, tinc una certa satisfacció de la fenia feta i de
l’itinerari seguit, i de l’altra, veig amb frustració i
desencís per on camina aquesta societat nostra,
plagada de polítics mediocres i incompetents que
només sommien en el seu benestar personal i no
són capaços de veure més enllà en les necessitats
d’un poble com Catalunya, es deixen enganyar
sobint pels venedors de fum espanyols, i encara ho
dissimulen de cara a la gal.leria pretenent engañar-
la com a bon butifler socialista català.
- Potser, en pregunto, haguera hagut de
dedicar tot aquest esforç de vida, de
supervivència i d’intel.lectualitat i amor a la
ciència, a la política, per tal d’ajudar el meu
poble?
- Potser sóc un tant creguda de pensar això?
- La veritat és que m’ho diuen alguns amics o
amigues, més que jo mateixa, que sempre
he pensat que, tret d’alguna excepció
honrosa, només es dedica a la política la
gent que ha fracassat professionalment.
160
- D’aquí, segurament, la mediocritat
d’aquesta casta.
D’altra banda, també he de confessar que hi ha
marcatges vivencials i educacionals que he
aconseguit deixar de banda i desprogramar-m’hi,
com han estat els profunds marcatges patriarcals o
els religiosos que tant van formar part de la meva
primera educació.
Per contra, potser no he aconseguit treure’m les
pors i en són moltes les meves. Sobretot en els
temps que vivim tan embolicats. Tot i que quan jo
vaig entre aquest pensament meu en el meu discurs
de presentació del darrer llibre meu, “¿Quién se ha
llevado mi risa?” a la Biblioteca Xavier Amorós,
de Reus, el meu gran amic, el doctor Antoni Labad,
catedràtic de Psiquiatria de la Facultat de Medicina
de la Universitat Rovira i Virgili i antic director
mèdic de l’Institut Pere Mata de Reus, va dir que
no era veritat. Que feia molts anys que em coneixia
i que jo tenia por a res i que per això iniciava
projectes valents i els portava a terme com fos, amb
la meva capacitat analítica i el meu esforç personal
de treball.
- Tot i així, la veritat és que no deixo de tenir
pors.
top related