1

Reus, París i Barcelona

- Viatge al fons de mi mateixa –

M. Dolors Muntané

2

3

Capítol I

Un retrobament inesperat

Avui he anat a veure el ballet-espectacle de la

companyia de Víctor Ullate, “El amor brujo”.

Victor és un gran ballarí espanyol de caire

internacional que va tornar a Espanya per crear la

seva companyia. La coreografia del ballet era d’ell,

i els decorats de l’artista-pintor Frederic Amat. Sóc

conscient d’haver estat testimoni d’un gran

aconteixement en el món de l’Art i l’Espectacle,

atés que hi ha hagut una encontra profunda entre

les dues disciplines, tot donant naixement a un nou

tipus d’espectacle entroncat amb l’Art Conceptual,

perquè es tractava d’un ballet argumentat i recitat

amb “cante” i ball flamenc, barrejat amb ballet

clàssic i modern, i a més, amb fons artístic-pictòric.

- La idea era meravellosa. Com un happening

visual. Llàstima que com espectacle, li

mancava madurar una mica, cosa que jo

crec que potser aniràn fent quan vagin

representant-lo més. Hi havia petits detalls a

la representació com alguns minuts vuits

entre quadre i quadre, potser perquè tot el

desenvolupament era una mica lent i potser

el passi d’un quadre a l’altre no estava del

tot ben resolt. Però això són detalls que la

professionalitat de’n Víctor sabrà resoldre

en successives representacions. Potser Reus

era una posta en escena experimental. De

vegades, això ja se sol fer abans d’anar al

4

Liceu o a altres centres més esplendorosos.

O potser jo sóc una mica exigent. Però crec

que Reus ha estat tradicionalment una plaça

de teatre experimental moltes vegades i ara,

un cop més.

Cal dir que la idea central era genial com ho és

l’artista director. Clar que també cal dir que Víctor

Ullate és un artista molt ambiciós. El conec una

mica. I malgrat el meu esperit crític, reconec que he

estat testimoni d’un espectacle de trobades

conceptuals històriques i d’una configuració bonica

i d’ambiciosos plantejaments conceptuals i escènics

molt innovadors. Hi havia poesia en el “cante”, i

l’art flamenc barrejat amb el ballet d’estil clàssic i

modern, en base a un fons argumental, donava a

l’obra una força extraordinària fora d’allò més

comú. No era teatre pur, ni ballet pur, ni zarzuela,

tot i que podia acostar-se a aquesta darrera, des del

plantejament de fons perque es tractava d’una

representació amb argument, cant i ball. Però cal

dir que, de fet, era una altra cosa...

La veritat és que l’anàlisi que n’he fet, com a crític

d’art, ha estat molt enriquidor i positiu, sobretot

perquè t’obligava a analitzar l’espectacle des de la

perspectiva plàstica, artística, musical i també

conceptual i innovadorament creativa.

He trobat per casualitat a Víctor Ullate al café

Casino de Reus, al costat del Teatre Fortuny on es

representava l’obra. Estavem prenent una tònica

amb en Carles, el meu marit, perquè en veure el

cartell a mi m’havia fet il.lusió veure l’obra i no hi

havia entrades. Així que ens hem sentat a prendre

5

alguna cosa com una manera d’assolir la nostra

frustració.

En veure entrar a Víctor jo me l’he mirat i ell

també i els nostres ulls s’han trobat i jo m’he axecat

per saludar-lo mentre ell venia cap a la nostra taula.

Ens hem abraçat i tot seguit ens hem explicat les

nostres realitats i les nostres històries des del temps

de París i de Brusel.les en què no ens haviem vist.

Me n’he recordat de’n Víctor l’any 1974 quan el

vaig conèixer a París, quan ell va venir a casa meva

tot sortint de la Clínica Jouvenet on l’havien operat.

La clínica estava just darrera de casa nostra que

viviem al 124 de l’Avenue Versailles, en el barri

XVIème. Justament, el passage Jouvenet on hi

havia la Clínica del mateix nom, estava al costat de

l’escola dels meus fills. I allí acompanyava jo cada

dia a la Silvia i al Lluís que aleshores tenien set i

nou anys.

A Víctor l’havia operat el doctor Jouvenet, un

prestigiós traumatòleg parisenc, perquè s’havia fet

mal al tormell tot ballant a Cuba on l’havien operat

d’urgències i no li havien resolt prou bé aquell

problema, de manera que tothom va pensar que

hauria de deixar de ballar. I Víctor aleshores era un

ballari famós del ballet de Maurice Béjart.

En sortir d’aquesta segona intervenció, Víctor va

demostrar tenir una voluntat de ferro. Feia exercicis

cada dia i es queixava perquè li feia mal. Però se’n

va sortir amb la seva força de voluntat i va tornar a

ballar.

Lluís, el meu marit a l’època i pare dels meus fills,

l’havia conegut a París en una entrevista

6

periodística i s’havien fet molt amics. També li

havia fet fotos. Era el moment en què representava

“L’espectro de la Rosa” de Maurice Béjart, ballant

juntament amb Lindsay Kent. Precisament, una

d’aquestes fotografies d’ambdós artistas durant la

representació, feta en blanc i negre, en Lluis la va

ampliar i la exposar en una exposició de Fotografia

en la que també hi havia fotos meves. Me la va

regalar i encara la guardo i presideix el meu

despatx, perquè és una escenografia tendra i

bonica.

Vam conrear la nostra amistat tot anant sovint a

Brusel.les alguns caps de setmana des de París.

Anàvem a casa de’n Víctor i Carmen Roche, la

seva dona de l’època i mare dels seus dos fills, nois

tots dos, que aleshores eren petits i que jugaven

amb la Silvia i amb en Lluís, els meus fills.

Recordo fotografies del fill petit de’n Víctor amb

tota la cara bruta de xocolata en els llargs

esmorçars que feiem a casa seva els diumenges.

La parella s’havia conegut de molt jovenets ballant

a la companyia d’Antònio, el gran ballarí espanyol.

I estant en aquesta compañía, els havia agafat

Maurice Béjart per a la seva quan debien tenir

només uns setze anys.

A la planta baixa de la seva casa de Brusel.les,

Carme hi tenia una escola de dança on donava

classes des que havia deixat la companyia de Béjart

en tenir les criatures. Però Víctor continuava en

actiu després de ser donat d’alta i de recuperar la

seva forma física.

7

Ho he recordat tot avui explicant aquesta història a

en Carles i fent una mirada enrera de més de vint

anys.

Un temps després d’aquesta bonica trobada, fruit de

la qual va ser la invitació de Víctor a veure “El

amor brujo” en un lloc privilegiat de convidats

d’honor, vaig veure a la televisió catalana al petit

Víctor Ullate, fill del meu amic, que era aleshores

un dels artistes del “Love Story” català.

Passa el temps, passen els amics i el treball i la

pressa ens roben la vida...

Només, de tant en tant, una obra de teatre com

“L’amor brujo” o una bona pel.lícula de Wody

Allen ens treuen de l’aborregament quotidià que

ens programa de casa a la feina i de la feina a casa,

de la cuina al sofà front a la pantalla de la televisió

o a buscar consol en uns llançols freds o calents

segons l’estació.

Clar que sempre hi ha la possibilitat de tornar a la

vida a través d’un amor encés, d’una frustració que

segurament vindrà al darrera o vibrar per algun bon

projecte.

Les emocions són les que ens aporten vida. Com la

contemplació d’una bona obra de teatre o d’art o

una bonica lectura. I no cal dir que dos de les

emocions més boniques són les que aporten la

mateixa amistat o la melangia dels bons records.

Però el millor consell per la vida és tractar de que

les emocions no superin mai la capacitat racional,

per tal de no ensorrar aquesta i que sempre pugui

aflorar.

8

- Clar que hi ha qui li agrada viure en el caos

permanent, en l’angoixa i en la passió d’un amor

infinit que creu que el mena a la felicitat i després

resulta que aquest estat mai arriba. Però el mal és

que aquest estat de vibració permanent és com una

droga de la qual no un pot, ni vol fugir encara que

li faci mal.

9

Capítol II

Tocar cel des de l’infern

Aquests dies he parlat amb vàries dones sobre

l’amor. I totes elles, assenyades i amb una certa

edat i moltes experiències, han coincidit amb mi

que no sabiem per què sempre ens trobavem amb

relacions conflictives, fins al punt en què, a

l’actualitat, ja una mica dins la maduresa, haviem

volgut fer un parèntessi i donar-nos temps, amb la

finalitat de veure si aconseguiem canviar el fil

d’aquest costum.

- Per què seria que ens seduïen els homes un xic o

un molt pocavergonyes?, ens deiem entre mitges

rialles.

- Segurament perquè aquests eren els més

seductors, però també perquè malauradament els

nostres marcatges patriarcals estaven tant

antropològicament consolidats que ens dificultava

molt treure’ns-els de dins, ja que la cultura s’havia

configurat en biologia al llarg dels segles i la nostra

racionalitat era molt febla, condicionada com

estava per la genètica i per la biologia de les

hormones.

- Clar que cal dir que aquestes van baixant el seu

nivell amb els anys i això va fent que les coses es

vegin d’una altra manera.

Els conflictes no sorgeissen perquè sí, sinó

senzillament perquè s’ha triat malament.

10

Totes ens sentiem atretes per homes ben plantats,

conquistadors i una mica agoserats, perquè, com

deia, aquests eren els més seductors.

- I coincidiem amb això totes tres.

En preguntar-nos com podiem ser tant tontes,

arribavem a la trista conclusió que aquests són més

provocadors i que segurament a nosaltres ens

agradava coquetejar, la qual cosa, d’alguna manera,

era com “jugar amb foc”. Això deuria voler dir que

ens agradava el risc com una manera tonta de viure

en el límit, dit d’una manera simplona i infantil.

Potser allò que passa és que, en el fons, ens faltava

experiència emocional i per això ens seduïa més el

joc de la provocació, que la senzilla relació

d’amistat i de camaradería, la qual aporta una

emoció més planera com si la seva gràfica

correspongués a un electrocardiograma homogeni i

sense plapitacions, fuits de l’ensurt.

La meva neta, només amb tretze anys, va començar

a relacionar-se amb tots els nois repetidors del curs,

enlloc de fer-ho amb els que tenien millors notes o

els més guapos o els de notable, posem per cas...

- I què passava, al final?

- Doncs, que precisament els repetidors

tenien un any o dos més que els altres, més

normals, i per tant, una certa maduresa

emocional i relacional superior als altres, i

això constituia un poderós atractiu per una

joveneta que acabava de sortir al món de les

emocions i que s’estrenava en aquestes. I

com que era una noia àvida de les mateixes

11

i d’aprendre a través de l’experiència, no cal

dir que era normal aquesta peculiar atracció.

Però, clar, els professors, àvits de penjar cartells

per tal de facilitar-se la vida classificant els

alumnes, de seguida li van agafar mania per la gent

amb la qual es juntava.

Sortosament, un, amb el temps, se n’adona de què

viure en el límit té el gran perill de l’adicció. És

allò que els passa a les dones maltractades que

viuen sempre entre el ruec del maltracte, els plors i

els crits de sentir-se desgraciades, i la gran passió

del retrobament amb tota la força emotiva que

aquesta situació comporta. I aquest viure en el límit

continuament desencadena un hàbit, igual que una

droga de la que és difícil desenganxar-se.

- Aquesta manera de viure és semblant a allò

de tocar el cel des de l’infern… I això és

molt encissador!

La Laia havia tingut molts nuvis. És dispensadora

de medicaments a una farmacia i té estudis

secundaris d’aquesta especialitat, tot i que no és

farmacéutica. Havia arreplegat molts nois de

l’escola o del barri. I clar, ara se n’adona que tenien

molt menys nivel cultural que ella, perquè amb la

seva feina ha anat evol.ucionant i ara se sent molt

millor en companyia de farmacèutics.

L’altre dia es preguntava perquè no podia sentir-se

atreta, de més jove, per homes més normals, més

persones i més bons nois. Ara, que se n’adonava

del temps que havia perdut amb aquest tipus de

relacions més perilloses, i era més conscient de la

seva dificultat per sortir d’aquest cercle viciat,

12

potser ja era massa tard per reaccionar, perquè

aquells homes que havien passat pel seu costat i

que haurien valgut la pena, ja estaven col.locats i

ben col.locats, embarcats amb fills i tota la rècula

de problemes de la vida quotidiana familiar,

hipoteca inclosa.

L’Elena era una soltera a la cuarentena, uns cinc

anys més gran que la Laia, i havia deixat ja enrera

dues parelles estables. Una d’àmbit patriarcal que

l’ofegava i l’altre totalment desbocada que la

desequil.librava. En sortir dels dos extrems, la

meva amiga Elena s’ha tornat una mica cínica en el

seu anàlisi. Potser és menys pessimista que la Laia i

veu el problema com si estés a la barrera i li passés

pel davant. Així que deia esperar tranquil.la a que

aquests altres homes que havien passat pel seu

costat en el seu mal moment de sel.lecció, se

n’adonessin com ella del seus fracassos i que un dia

o altre tornessin. I deia estar a l’aguait.

- Tota una manera cínica d’enfocar la vida,

potser no gaire lluny de la realitat…

Per contra jo, realista i positivista, havia renunciat a

l’exercici de tirar l’am per tal de no pescar males

peces. I els feia veure, amb la meva reflexió, que la

solitud no és mala companya, doncs té moltes

avantatges, sobretot quan el moment àlgit hormonal

ja està desfassat i no mana la biologia, sinó

l’esperit, sobretot si aquest ja esta regit per

l’equil.libri i no pas per la necessitat d’emocions.

- Ja diuen allò que als vint, tot és passió. Als

trenta, priva la planificació. I a partir dels

curanta, la decoració.

13

I ja no hi afegim, perquè no estaria bé, dir que, a

partir dels cincuanta, cal reparació.

- Ara, sortosament, preferim la prevenció.

La llàstima és que aquesta prevenció que tenim tant

clara com a preferència en la nostra salut física, no

la tinguem també tant assumida en la salut

psíquica.

14

Capítol III

Eduard Valentí Fiol, un professor que va

estructurar la meva ment

Jo sempre he sentit a dir que hi ha amors que

marquen la vida, però que també la infantesa marca

la teva personalitat junt amb moltes de les teves

aptituts i inclinacions, les quals ajuden a definir els

teus professors o algun d’ells, sobretot si tens la

sort de què te’n toqui un de bo, cosa, avui dia,

bastant difícil, perquè jo veig actituts dels

professors que té la meva neta que no m’agraden

gens.

Per contra, jo m’he considerat sempre una

privilegiada per haver tingut a l’Eduard Valentí

Fiol, cinc anys com a professor de Llatí i dos de

Grec.

Quan els amics o la gent de la feina o fins i tot els

meus alumnes m’han dit que jo tenia bona capacitat

de síntesi i que explicava molt bé, sempre he pensat

que d’aquesta capacitat n’hi debia els mèrits a

aquest gran professor que vaig tenir quan jo era

adolescent a l’Institut Gaudí de Reus. Allí hi vaig

cursar el batxillerat. Era i és un institut que està al

costat de l’esglèsia de Sant Francesc tocant a la

carretera de Salou, tot i que li han canviat el nom. I

ara es diu, no sé pas perquè, Institut Salvador

Vilaseca, i el que es diu Gaudí és a un altre lloc,

cosa que no he entés mai.

Jo anava aleshores al Col.legi de les Monges de la

Consolació que estava al carrer del Vent i vaig

15

començar a anar els matins a l’Institut i al cole a les

tardes. A l’Institut hi vaig passar sis anys, cinc dels

quals vaig tenir com a professor de Llatí, des de

segon curs fins a sisé, a Eduard Valentí Fiol,

catedràtic de Llatí de la Facultat de Fil.lologia de la

Universitat de Barcelona que fou degradat pel

franquisme, de catedràtic a professor d’Institut i

desterrat de Barcelona a Reus, viatge que feia cada

dia en el tren per venir a donar-nos classe.

- Clar que això no va passar sol a Catalunya.

Recordo, per exemple, el cas del profesor

Enrique Tierno Galván que fou apartat de la

Universitat l’any 1965, bastant més tard que

en Valentí Fiol. (Doncs jo em vaig casar

l’any 64, als 20 anys i vaig cursar el

batxillerat deu anys abans). Tot i que Tierno

Galván va ser processat l’any 1957 per les

seves activitats polítiques, com ho van ser

José Luis Araguren o Agustín García Calvo

a la mateixa época. El que és gros és que no

van ser reposats a la seva cátedra fins al

1976, a la mort de’n Franco.

També recordó la imatge del gran amic del meu

avi, en Francesc Olives, que jo vaig conèixer com a

pintor a qui l’avi comprava moltes obres seves amb

la finalitat d’ajudar-lo. I he sabut després que era

un insigne advocat falsetenc, degradat per Franco

per catalanista i a qui se li va treure la seva titulació

i se’l va privar del seu exercici profesional.

16

Jo guardo les seves poesies que me les va confiar a

la seva mort la seva vídua i que jo vaig

col.leccionar amb tota estima.

Vaig tenir cinc anys a l’Eduard Valentí Fiol com a

profesor de llatí, perquè vaig fer lletres, i també el

vaig tenir de professor de Grec, tot i que no sempre.

Amb el pas del temps, he pensat que realment

l’única cosa positiva que jo li dec al franquisme és

haver-me proporcionat, amb la seva política

degradant pels catalans que exercien com a tals,

l’oportunitat de poder tenir com a professor de Llatí

durant cinc anys al fundador de la Col.lecció

Bernat Metge, la qual es va iniciar amb les seves

traduccions dels clàssics llatins i grecs al català.

Tot i que abomino d’aquesta política que va

anul.lar la dignitat a aquestes bones persones i a

Catalunya, el cert és que la meva vida i la meva

ment han estat condicionades en positiu gràcies als

marcatges d’aquest professor en una nena d’onze-

dotze anys fins als setze, una edat clau en la

formació de la ment, de manera que jo estic

convençuda que ell me la va estructurar

condicionant el meu raonament racionalista,

analític i estructurat, propi del processament de les

traduccions llatines, amb la seva exigència del

domini gramatical i sobretot del sintàctic, fent-nos

sempre distingir entre la traducció literal i la

literària.

Fa uns dies, el meu amic Enric Tricaz em deia, a la

presentació que va fer del meu llibre

“Antienvejecimiento, longevidad, salud y

felicidad” a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus,

17

que ell no podia soportar el Llatí perquè no li

agradava gens, ni li entrava i que jo li havia fet

només un parell d’explicacions i a partir d’elles ja

s’havia anat entenent amb el Llatí, cosa que jo ni

me’n recordava. Sí recordo, per contra, que un estiu

que vam passar les vacances al mas de Pradell, jo

vaig donar una sèrie de classes, que no serien pas

gaires, a la filla d’uns veins, els de cal Petit que

estiujaven també allí com nosaltres, perquè aquesta

noia de cal Petit tenia suspés el Llatí de dos cursos i

no hi havia manera de tirar endavant els estudis per

aquesta assignatura. Jo la vaig agafar i, amb poques

clases, va aprovar els dos cursos junts i fins i tot

amb nota.

A començaments de la dècada dels anys setanta,

quan jo vivía a Tarragona, vaig voler cursar

filologia clàssica a la UNED (Universitat a

Distància) i havia d’anar a Tortosa a passar els

examens. M’hi acompanyava l’oncle Salvadó, el

marit de la meva tieta Carme, perquè jo encara no

conduïa gaire i no tenia cotxe. Hi vaig anar

solament un parell de cops perquè vaig deixar els

estudis en marxar a viure a París, però en una de les

meves entrevistes amb un professor d’allí, quan va

veure un treball meu de llatí i va saber que jo era

exalumne de Valentí Fiol, no va parar de dir-me

què jo havia de continuar i que necessitaven gent

com jo.

- Malauradament, la vida em va portar per altres

camins, tot i la meva adoració per les llengües

clàssiques.

18

Això no obstant, jo vull insistir en què crec que han

fet un error en treure el llatí de l’ensenyament

actual, perquè les traduccions en base a l’anàlisi

sintàtic mostren l’estructura de la frase i la del text

i, per analogía, ajuden a estructurar la ment en la

seva capacitat analítica.

He comentat que vivía a Tarragona i potser hauria

d’aclarir que em vaig trasl.ladar a viure a aquesta

ciutat des de Barcelona, l’any 1969, i poc temps

després va morir el meu avi. Vaig residir a

Tarragona fins l’any 1973 que vaig marxar a París.

Època en la qual vaig treballar de mestra a Jesús

Maria i a les Teresianes. I de París, vaig tornar a

Barcelona l’any 1976.

Però, tornant a la meva adolescencia, hi va haver

una altra professora de l’Institut Gaudí que recordo

molt bé, perquè també admirava la seva manera

d’explicar, clara, fent senzill allò difícil. Era la Sra.

Angeleta Pujol, professora de Matemàtiques i

posteriorment directora del centre. Però com que

vaig triar Lletres, només la vaig tenir quatre anys.

Parlant de professors, no puc deixar d’anomenar la

Sra. Misericòrdia Borrell, filla de Donya Maria

Cortina, fundadora del Col.legi del seu nom, la qual

el dirigí durant molts anys succeïnt a la seva mare.

La Sra. Borrell també va ser professora meva de

Matemàtiques al Cole, on repassavem les matèries

que haviem de donar al matí a l’Institut.

Doncs si bé vaig estar anant a l’Institut i a les

Monges de la Consolació fins a segon curs de

batxillerat, al començar el tercer em van canviar de

col.legi i vaig començar a anar a Casa Donya Maria

19

Cortina perquè els professors de la tarda allí eren

millors que els de les Monges. I per tal d’estar

preparada per afrontar el nou curs, durant l’estiu

d’aquell any, vaig anar a clase amb la Sta. Anglés,

una professora companya de Donya Maria Cortina i

que, morta aquesta, continuava col.laborant amb la

filla.

Un dels marcatges estètics que considero que m’ha

deixat la Sra. Borrell és la meva predilecció per les

ungles pintades solament amb esmalt brillant i

sense color, tal com ella les portava sempre. I he

aspirat sempre a la seva senzillesa amb la seva

elegància, com també a la seva fortalesa, doncs l’he

considerat sempre una dona forta, valenta i

lluitadora, la rectitud de la qual ens tenia

esperverades. No oblidavem mai si la trobavem

pels passadissos de l’escola la continguda

reverència que li debiem, atés que l’oblit ens podia

costar un bon càstig.

Per contra, a les Monges de la Consolació jo em

vaig sentir sempre “la reina” atés que era la

mimada de moltes monges, com la mare Pilar o em

deixavem fer allò que volia a la classe on crec que

sempre em van considerar líder, un privilegi que

vaig perdre al “cole” de Donya Maria, on vaig

passar a ser una més.

Aquí, potser podriem entrar a debatre les bondats

d’un i altre tipus d’ensenyament: rígit, enèrgic i

autoritari o més permisiu, dialogant i comprensiu. I

entrar en aquesta qüestió és una responsabilitat

molt gran perquè jo crec que de l’educació en

depèn el futur de les persones.

20

Per descomptat, jo no estic en contra de cap de les

dues corrents i opino que s’han de saber combinar.

I ha molts moments en què caldrà dir als fills:

“Prou!, i sóc jo qui mana!”. Sense perdre mai de

vista la importància del diàleg, la conversa

constructiva i l’apropament com objectiu. Doncs,

precisament, l’allunyament al qual porta

l’autoritarisme absolut és un gran perill.

I també opino que cal tenir una certa flexibilitat,

dialogant sempre amb el jove, l’adolescent o la

criatura. Perquè, a mi per exemple, no se’m va

preguntar si jo volia deixar la Música als tretze

anys després de fer-ne clases des del cinc. La

senyora Borrell em va fer deixar-la, així com el

Piano, clases a les quals jo assistia mentre vaig anar

a les monges, atés que per tal que em tinguessin

una hora més i potser perquè jo ho havia demanat,

em quedava a piano i al plegar anava sola cap al

taller de la tintoreria del meu pare que estava al

mateix carrer del Vent. La Música era important

per a mi i sempre he trobat a mancar no haver-la

continuat. Precisament, em diuen que sóc molt

rápida en el teclat de l’ordinador. I jo crec que

alguna cosa i té a veure la Música. A banda de que

aquest ensenyament, en la seva qualitat

matemàtica, també ajuda, al meu criteri, a

estructurar la ment. Per contra, he tingut sempre

molt mal oïde musical.

Aleshores, doncs, del taller de tintorería del meu

pare, situat al carrer del Vent de Reus, jo, cada dia,

marxava cap a casa amb l’aprenenta (noia que feia

els encàrrecs de la botiga al taller), la qual em

21

portava a la botiga, situada al carrer Llovera, on hi

havia la meva tieta. I allí jo esperava la meva mare,

que venia encabat, i marxava amb ella a casa,

sempre, després d’esperar que elles dues, la tieta i

la mare, marquessin la roba al capvespre, feina

habitual a la tintoreria per tal de reconèixer les

prendes de cada client donant-los-hi un nombre a

cada registre.

Però no va ser solament el piano i la música el que

jo vaig perdre en canviar de cole, també vaig deixar

el teatre que feia amb passió a les monges que

reservavem per a mi sempre els millors

personatges. Jo havia estat la Caputxeta vermella,

amb una preciosa disfressa que havia fet per a mi la

meva àvia Lluïsa. En aquesta representació, portava

un bonic corpinyo negre de vellut amb un cordó

vermell, que anys més tard va fer cap a un quadre

dels meus collages que vaig regalar al doctor

Joaquim Arumí.

Però el cert és que malgrat la gran diferència entre

un cole i l’altre, jo crec que ambdós es van

complementar en la meva formació, atés que la

rectitud és necessària sobretot a l’adolescència.

Així que anava al matí a l’Institut i pujava amb els

amics cap a casa de l’avi a dinar, al carrer Sant

Elies, i després, d’allí ja me n’anava al cole, a les

tres de la tarda on estava tancada fins les nou del

vespre en què plegavem.

Per tant, jo treballava a l’Institut des de les nou del

matí a la una i mitja, descansant només mitja hora

per esmorçar. I després sis hores a la tarda, de les

tres fins a les nou, al cole. De manera que les

22

meves jornades d’estudi eren de 10 hores. Al

migdia, molts dies pujava a casa amb el Godo, un

company de l’Institut que vivia al mateix carrer

Sant Elies. La meva tia Carme, la tieta àvia,

acostumava a estar al balcó i si em veia venir amb

aquest amic em renyava i deia que li diria al meu

pare, perquè jo era molt jovenete i no li agradava

que anés amb nois.

Al vespre, baixavem del “cole” pel carrer Llovera

des del col.legi. Jo entrava a la botiga de la

tintorería, on hi havia la mare i la tieta, i tornava

amb les amigues a fer un passeig amunt i avall un

parell de cops des del Campaneret, al final del

carrer Llovera, fins al final del carrer Monterols,

tocant a la plaça Mercadal. En aquesta passejada

trobàvem els nois que eren els companys de curs al

matí de l’Institut, feiem uns quans cops l’exercici

del passeig carrer Llovera i Monterols amunt i avall

i cap a casa. A aquest exercici, n’hi deiem “fer

goma”. Això sí, fins abans de dos quarts de dèu

perquè aquesta era l’hora consagrada pel meu pare

que em renyava si arribava més tard a casa. Les 10,

era l’hora de sopar i tenia el temps just d’ajudar a

parar la taula, perquè l’àvia Lluïsa ja tenia les

truites amb patata fetes i l’amanida a punt. I

l’endemà, “sant tornem-hi”.

La veritat és que moltes vegades quan veig que la

meva neta plega molt aviat del cole a les tardes o

rondina pels treballs que li marquen, penso que

avui dia que tenen moltes més assignatures que

nosaltres, o les haurien de tenir, donada la gran

aportació que fa la informàtica que nosaltres no

23

teniem o la necessitat dels idiomes que nosaltres no

veiem tant imperiosa, tot i que teniem francés o

anglés, però me n’adonc de què nosaltres estavem

lligats moltes més hores i que treballavem molt més

motivats que la majoria del jovent d’avui. I per

descomptat, teniem molt bons professors amb

molta dedicació, ganes i una gran capacitat de

comunicar i explicar bé.

No es val a dir que la joventut d’avui és dropa o

moguda o poc voluntariosa, crec que cal estimular-

los i per fer això se n’ha de saber i se n’han de tenir

ganes.

En una sustitució que vaig fer a Facultat de Belles

Arts de la Universitat de Barcelona, els alumnes

estaven encantats de les meves classes i no hi

mancaven i ells mateixos confessaven que abans no

acudien a classe perquè la classe no els interessava.

L’assignatura era Sociologia del Disseny. Jo venia

de l’Escola Elisava on donava una classe de

“Creativitat i Comunicació aplicades al disseny”.

És evident que a ningú li va interessar mai el

perquè de l’assistència a la meva classe i les

absències de les altres i tampoc el perquè els

alumnes estaven contents. Si vull dir, per contra,

que la professora que em va convidar a fer aquesta

substitució va ser una professora de l’Escola

Elisava que sabia com donava jo allí les classes i

sabia també que essent voluntària l’assistència a la

meva classe i essent la meva assignatura no

obligada i que només comptava per crèdits, la

classe sempre era plena.

24

Quan va tornar el professor de la Facultat de Belles

Arts que estava de baixa, se’m va preguntar si volia

fer els examens jo, atés que era qui havia donat les

clases. Però havia de ser de manera voluntària,

perquè l’altre professor ja tenia l’alta mèdica i

s’incorporava, per a la qual cosa, jo deixava de

cobrar. Però, ja que jo havia preparat els alumnes,

se’m donava la possibilitat de fer els examens.

- Em va saber greu pels alumnes, però ningún no va

mantener amb mi cap diàleg. Tot va ser

senzillament burocràtic i administratiu. Ni tant sols

una trobada amb el profesor. Ni una invitació a cap

reunió. Crec que aquesta no era la manera de fer les

coses i em vaig acomiadar al mateix moment que la

burocràcia així m’ho fixava. I no era una qüestió de

diners solament, sinó de com es fan les coses, com

es diuen i com se’t valora la feina feta.

25

Capítol IV

La meva infantesa

La meva amiga Emilia Castañeda sempre em diu

que enveja la meva infantesa per coses que jo li

explico sobre el paper del meu avi en aquesta etapa

de la meva vida. Ella, tristement, em remarca que

mentre el meu avi em portava al teatre ella era

maltractada pel seu padrastre. Tenim la mateixa

edat i només ens portem dos mesos de diferència, i

clar, quan em diu això, em fa posar la pell de

gallina.

- He de pensar una altra vegada, doncs, que també

dec ser una privilegiada per haver tingut una

infantesa feliç.

L’altre dia, a la presentació del meu llibre

“Antienvejecimiento, longevidad, salud y

felicidad” a Reus, tot i que ja n’he parlat, va venir

la meva amiga del “cole” de les Monges de la

Consolació a Reus, Maria Llauradó, i en dedicar-li

el llibre, jo vaig fer menció a que ella formava part

de la meva infantesa com etapa molt feliç de la

meva vida. I ella s’ho va llegir, i em va preguntar:

Vols dir? I jo li vaig insistir en què ho recordava

com una etapa feliç. I després, de reflexionar, va

dir: “Sí, potser si, segurament tens raó”.

Recordo amb molta tendresa com l’avi em portava

al teatre en sortir del “cole” i a l’hora de dinar em

deia: “Avui, tenim teatre”. Jo estava tota contenta.

Anava corrent des del cole als porxos de la Plaça

del Prim on ell estava sentat amb els amics o bé a la

26

Caçadora, la societat de caçadors de la mateixa

plaça, als mateixos porxos, on entrava a buscar-lo

quan feia fred. No passava de la porta, i li

demanava al primer senyor que veia que em

busqués l’avi, perquè hi havia tal nebulosa de fum

que no es veia res.

Aleshores, l’avi em portava a veure totes les

companyies de teatre que venien a Reus, les

zarzueles i les obres d’Alejandro Ulloa. Recordo

haver vist “L’alcalde de Zalamea”, “Don Juan

Tenorio”, que em feia molta por quan surtia el

cementiri i la vaig veure un parell de vegades, al

menys. I “Fuenteovejuna”, perquè recordo molt bé

que em va quedar allò de “todos a una,

Fuenteovejuna”. I no em faig amb el títol de les

zarzueles però crec que la majoria eren

madrilenyes. Recordo “La del manojo de rosas” i ja

no em ve a la memoria cap més títol.

De vegades, penso que aquest privilegi no l’ha

tingut molta gent, perquè jo debia tenir set o vuit

anys quan l’avi em portava al teatre. I tampoc el

van tenir els meus germans. Però, cal dir que l’avi

s’havia quedat viduu i la seva filla, la meva tieta,

treballava com el meu pare i ho feien, un al taller i

l’altra a la botiga de la tintoreria, i l’avi estava

jubilat i gaudia del privilegi de poder anar al teatre

a la tarda. I com que no li agradava anar sol, doncs

em prenia a mi. I li agradava explicar-me allò que

jo li preguntava i em feia currular la meva ment

preguntant-li tot allò que no entenia que, de

vegades, era força.

27

- Clar que tot això es va acabar quan vaig caure en

mans de la Sra. Borrell i vaig deixar d’anar a les

Monges del carrer del Vent. A Casa Donya Maria

Cortina, no es podien deixar les classes per anar al

teatre. Com no es podía perdre el temps fent

música, calia fer llatí i matemàtiques.

I l’altra època feliç que recordo eren els meus

estius al mas del Pradell de la Teixeta, en ple

Priorat. Allí, jo passejava amb el meu avi per arreu

i feiem foc a les herbes, cosa que m’apassionava.

Ara no en podriem fer... O m’enfilava als arbres o

anava amb ell d’una finca a l’altra, on treballaven

els homes que feien marges.

De vegades, la meva mare s’ha dolgut i m’ha retret

el meu caràcter independent, atés que ella sempre

ha estat més vinculada a la meva germana

Margarita, que ha estat més d’ella i no s’ha mogut

mai de casa. Però jo sé molt bé que els marcatges

infantils determinen la vida. I això no és sols teoria.

Quan jo vaig amunt i avall de Reus a Barcelona per

l’autopista i aquest és un viatge que ha omplert

hores i hores de la meva vida, sempre pensó que

tanmateix com de gran he viscut molt temps a

l’autopista de Barcelona a Reus, de petita, la meva

autopista era el carrer Gras i Elies, atés que jo

anava de casa meva al carrer dels Recs, (abans

carrer Magdalena de la Hoz durant el franquisme,

tot i que la gent sempre n’hi va dir carrer dels

Recs), fins al carrer Sant Elies, on vivien el meu avi

i la meva tia, i aquest carrer Gras i Elies és el que

va de l’un a l’altre, unint-los.

28

De casa dels meus pares a casa de l’avi només

havia de travessar aquest carrer, en el qual m’hi

passava la vida anant d’una casa a l’altra, perquè

jo, com he dit, anava a dinar a casa del meu avi i a

sopar i a dormir a casa els meus pares. Però tenia el

piano a casa de l’avi i allí també hi anava a estudiar

i a fer practiques amb el piano. I és que la meva

mare i la meva àvia escoltaven tots els serials de la

ràdio que en aquells moments eren els de

l’anomenat Guillermo Sautier Casaseca. La mare,

mentre netejava a l’altra banda del pis, tenia la

ràdio molt forta per sentir les històries. La meva

germana petita era molt ploranera i a mi em sembla

que marranejava tot el temps per tal de cridar

l’atenció perquè no n’hi feien cas, així que era

francament difícil estudiar en aquella casa, entre els

serials i la meva germana. Aleshores, jo agafava la

bossa del cole i me n’anava a casa de l’avi. Allí hi

havia sempre la meva tia àvia, la germana del meu

avi, la tia Carme Muntané Tejedor, que era vídua

de la Guerra Civil perquè el seu marit va marxar

cap a França i allí el van matar, i l’avi l’havia

acollida a ella i a la seva filla petita, la meva tieta

Rafela, que és qui em va ensenyar a ballar i amb

qui jo tenia les meves confidències com a germana

gran.

La tia Carme em donava berenar i tancava la ràdio

perquè jo pugués estudiar o la posava fluxet.

També era ella la que em feia el dinar, tot i que la

que anava a comprar era la tieta Carme, germana

del meu pare. La meva àvia paterna, Margarita,

havia mort just quan jo tenia quatre anys i no tinc

29

clar si la recordo o és perquè me n’han explicat

coses. El que sí tinc molt clar a la meva memoria és

que anavem al cementiri amb la meva tieta Carme a

portar-li flors i posar-li llànties d’oli, i jo sempre

l’acompanyava.

Per tant, crec que si que he estat una afortunada en

la meva infantesa, sobretot pel gran paper del meu

avi.

Recordo que l’aprenenta de la botiga em venia a

buscar a l’escola de les Monges de la Consolació,

al carrer del Vent nú. 6. I més tard, ja me n’anava

jo sola del “cole” al taller de tintoreria del mateix

carrer, on treballava el meu pare. Allí em trobava al

migdia amb l’avi que llegia “La Vanguardia” o

ajudava al pare a estendre la roba de la màquina del

sec. Jo jugaba una estona amb el Kif, el gos de

l’avi, o amb la Daina, el gos del pare, i ja

m’agafava l’avi i marxaven cap a dinar a casa seva,

al carrer Sant Elies. L’avi, a casa, mentre

esperavem la tieta per dinar i la tieta Rafela que

vinguessin de treballar, em llegia “La Vanguardia”

i sobretot les entrevistes de Del Arco i me

n’ensenyava el dibuixos o caricatures dels

personatges.

Em va comprar un piano per tal de poder practicar

a casa les clases de música que feia a l’escola i que

no m’hagués de quedar a fer pràctiques al “cole”.

El va fer portar a casa seva i no a casa meva, per

poder-me sentir com el tocava i veure com

avançava en el meu aprenentatge. Me’n recordo

perfectament de quan vam anar a una casa de

Tarragona a veure el meu piano per comprar-lo. Hi

30

vam anar amb el trolebus de Reus a Tarragona. No

he oblidat la imatge del piano suspés a l’aire, quan

el van portar a casa de l’avi i el van pujar lligat amb

cordes pel balcó. Jo estava morta de por de què no

se’ls despenjés.

Es va fer vell aviat, perquè ja només era un piano

d’estudi quan el vam comprar, i la meva tieta en un

arranjament que va fer de casa seva, encara al

carrer Sant Elies, quan ja era mort l’avi i jo ja era

casada, el va trencar i va fer a miques per no pagar

per treure’l. Aleshores, va pujar la fusta al mas per

cremar-la. Jo, quan el vaig veure esclat, vaig plorar

i la vaig renyar molt perquè era una época en què jo

ja casada, vivia a Barcelona, i en una de les nostres

anades al mas en vaig trovar bocins. Me’n vaig

emportar un troç de la tapa de dalt i encara la

guardo i fa la funció de prestatge damunt del

radiador del menjador de casa meva.

- I, ay de qui me’l toqui!

Jo estic convençuda que la matèria, tant si és viva

com si no, acumula energia perquè, de fet, el sentit

de vida és molt relatiu, tal com diu l’Eduard

Punset, perquè la matèria que ha viscut moltes

sensacions i té una llarga existència ha acumulat

molta energia, la qual desprèn i t’arriba a nivell

d’emocions com a càrrega magnètica. Això ho vaig

aprendre de la meva amiga, l’escultora Àngels

Freixanet, que fa escultures amb ferros procedents

de desfeta industrial i fustes rescatades a la mar i

diu que tota l’anterior vida d’aquests materials

dóna magnetisme i força creativa a les seves obres

d’art. De fet, dèu tenir raó perquè són peces d’un

31

gran atractiu plàstic i estètic i amb una gran

capacitat de crear emocions.

Aquest és, doncs, el cas del meu prestatge que està

vivint una segona vida en una nova utilitat, però

que no ha deixat la càrrega de la musicalitat que ha

viscut amb tota l’energia positiva que això

representa.

- Per això, només amb la mirada, ja em transmet a

mi una part de la seva vitalitat dormida, a través del

meu sentiment de melangia per totes les bones

vivències viscudes amb la seva companyia plena de

records bonics.

32

Capítol V

Les meves trenes i la meva àvia Lluïsa

Se sol dir que els fills grans són dels avis, perquè

els petits han de ser dels pares ja que tenen més

necessitats fisiològiques que els joves cobreixen

millor que les persones grans. I els avis, amb la

seva paciència, atenen millor les necessitats

intel.lectuals i curiositats dels nens una mica més

grans.

En el meu cas, es compleix la norma totalment: jo

vaig ser la nena de la tieta i la nena dels avis. Tot i

que el meu avi i la meva àvia no eren parella sinó

que estaven creuats. L’àvia Lluïsa vivia amb el

pare i la mare i era la meva àvia materna, i l’avi

Jaume era avi patern i vivia a casa seva amb la tieta

Carme, la tia Carme, la seva germana, i la tieta

Rafela, filla d’aquesta darrera. Després, la tieta

Carme es va casar, ja gran, amb curanta i pico

d’anys, i va entrar a formar part del grup el tiet

Salvadó.

Aleshores, com ja he dit, jo anava cada dia a dinar

a casa del meu avi i a les tardes hi anava a estudiar

i a tocar el piano els vespres. Però, sempre anava a

dormir a casa dels meus pares.

- I no dic casa meva, perquè jo crec que

sempre vaig tenir el problema de no saber

ben bé on era casa meva, atés que jo tenia

dues cases.

Crec que és aquest un problema psicològic que he

arrastrat sempre, fins i tot, recordo molt clar que

33

quan he estat deprimida, m’ha vingut sense buscar-

la l’expressió de: “Me’n vull anar a casa meva”. I

segurament, estava a casa meva. Però els meus

circuits neuronals estaven acostumats a aquesta

fugida endavant quan alguna cosa no funcionava,

no m’agradava o anava malament. Perqué, de

petita, si m’enfadava a casa de l’avi, marxava a

casa dels pares, i sobretot, si m’enfadava a casa

dels pares, cosa que era sovint amb la meva

germana o amb la meva mare, doncs, me n’anava a

casa del meu avi. Per això he dit que em vaig fer

gran al carrer Gras i Elies que unia ambdues cases i

també vull remarcar que aquest carrer ha estat el

símbol de la meva independència, simbolisme que

més tard ha représ l’autopista.

Potser si que em vaig passar la meva infantesa

sense saber realment on era casa meva, si a casa

dels meus pares o a casa dels meus avis.

Segurament, això ha trascendit, quan he sigut gran,

en dues repercusions: d’una part, amb aquest

impuls irreprimible de buscar casa meva quan he

estat deprimida, i d’altra banda, en no saber si

ubicar-me a Barcelona o a Reus. Perquè, quan he

tingut casa als dos llocs, ja meves les dues cases, a

Reus i a Barcelona, no sabia decidir on havia

d’ubicar-me a la meva jubilació. No ha estat fins

molt cap aquí que he decidit que ja sabia on era

casa meva: era a Barcelona, on hi havia els meus

fills, tot i que mai he deixat de vincular-me amb

Reus.

Però tornant a la meva història, quan vaig fer dèu

anys, el meu pare em va lliurar un despertador i em

34

va fer responsabilitzar-me dels meus horaris i de no

arribar tard a l’escola o a l’institut i vaig aprendre a

organitzar-me. Potser això va coincidir en què ens

van posar l’habitació a la meva germana i a mi i els

pares se’n van anar a dormir a la part del davant del

pis i nosaltres ens vam quedar al costat de l’àvia. El

pare va considerar que jo ja era gran i em va

responsabilitzar, prohibint a la mare que em cridés.

Així que m’axecava a les vuit o vuit i quart i anava

al llit de la meva àvia a despertar-la quan ja estava

arreglada perquè ella, sense aixercar-se, només

asseguda al llit, em fes les trenes que jo no em

sabia fer.

No cal dir que quan estava malalta, era sempre la

meva àvia Lluïsa la que tenia cura de mi. I jo ja la

cridava a ella i no a la mare, perquè la meva mare

no em feia les coses bé, ni tenia gens de paciència.

Si algun dia, l’àvia no es trobava bé i m’havia de

fer les trenes la meva mare, veia les estrelles perquè

m’estirava molt els cabells en desembullar-me’ls.

L’àvia ens posava lavatives a la meva germana i a

mi quan estavem malaltes. Lògicament, com que

ploravem i no voliem, ella ens deia que venia amb

el muixó de la cua llarga, que no era sinó la goma

que penjava del dipòsit on hi havia l’aigua bullida

amb farigola que era el contingut de la lavativa.

Aleshores, perquè baixés l’aigua, ella axecava alt

el dipòsit i deia que el muixó volava.

També era l’àvia Lluïsa la que em feia els vestits

que estrenavem per anar a beneïr la palma el Dia de

Rams. Solien ser vestits amb la faldilla plegada i

una torereta o jaqueteta i eren de llaneta viella de

35

color blau o gris. Aquests són, al menys, els que

recordo. I a l’estiu, me’n recordo d’un de piqué

blanc i brodat suís del mateix color.

Per Tots Sants, estrenavem els abrics per anar a

rifar confitura amb l’avi als Ploms o a la Caçadora

Diana, la societat de la qual eren socis el pare i

l’avi com a caçadors i tiradors al plat i al colom.

Era una tradició, molt arrelada a Reus en aquesta

diada. En unes urnes rodones, hi posaven les

papeletes amb 100 números i tothom feia la seva

aposta i aquells que encertaven el número que

sortia se n’anaven amb un plat de fruita confitada.

L’àvia Lluïsa Morera i Pi era descendent d’una

família burgesa adinerada de Reus, perquè el seu

pare havia estat el fundador de la companyia de

diligències (carruatges de viatge) de Reus a

Tarragona i a Barcelona. Quan l’àvia va fer onze

anys, el seu pare li va regalar un ponei i un xarret

pel seu cumpleanys. Ella m’ho explicava com un

preat record de la seva infantesa. Però resulta que,

un any més tard, el seu pare es va morir i amb ell

se’n va anar el benestar familiar amb minyones,

doncelles i ames de claus. Ella era la més petita de

nou o onze germans (crec que havien estat onze i se

n’havien mort dos) i els seus germans grans es van

dilapidar el patrimoni familiar. La seva mare se’n

va anar a viure amb una germana gran, ben casada

entre les famílies benestants de Reus, i ella, la

meva àvia, es va establir al carrer Jesús, en un

estudi com a sombrerera de les seves pròpies

amigues de la burgesia de la ciutat. Més tard, per

36

necessitats de la demanda, la sobrerera es va

convertir en una preada modista.

- Clar que la família la va fer casar amb un

cunyat que es va quedar viduu en morir la

seva germana més gran, la Pilar.

Però l’àvia era tant perfeccionista en la seva feina,

que nosaltres, la meva germana i jo,

despacientavem quan ens enprobava els vestits que

ens feia, i perquè no ens els acabava mai.

Els dies de cada dia de tot l’any, mentre anavem al

“cole”, anavem vestides amb l’uniforme de

l’escola, ja sia el de Casa Donya Maria o el de les

Monges del Carrer de la Vent o de la Consolació.

El de les Monges era negre amb tabelles i un

cinturó, amb un collet rodó blanc a dalt que havia

de ser de plàstic o planxat holandés com feien a la

nostra tintoreria. Nosaltres el portavem així. I

també hi haviem de portar l’abric de mariner a

l’hivern, i un sombreret rodó negre amb un llaç al

mig del davant, que era la meitat blanc i l’altre

meitat negre.

L’uniforme del Col.legi de Nostra Senyora de la

Misericordia o casa Donya Maria, com li deia

tothom, era un pitxi de llana amb espiguetes blau

marí i blanques amb quatre botons blau marí al pit,

i una blusa-camisa blanca sota. La faldilla era una

mica acampanada de mig vol i amb tabella plegada

al mig del davant i del darrera. I els uniformes

també ens els feia l’àvia.

L’àvia va ser una persona important a la meva

infantesa, tanmateix com l’avi, tot i que ambdós

tenien papers ben diferents. L’àvia abastia les

37

meves necessitats quotidianes, i l’avi els meus

capricis o aspiracions, sobretot intel.lectuals o

curiositats.

Per això penso que he estat molt afortunada de tenir

una infantesa rica i ben protegida. Però, tal com he

dit abans, també treballant força i estant lligada

moltes hores entre l’institut i l’escola.

38

Capítol VI

Els premis de final de curs del meu avi

El meu avi, si ho aprobava tot al final de curs,

durant el batxillerat, cada any, em portava a

Barcelona com a regal. Estic parlant de la dècada

dels anys 50 del passat segle, quans els viatges no

eren tant habituals. No teniem cotxe i feiem, tots

dos, el viatge en tren.

Anavem a casa de la tia Pepeta, que era la seva

germana que vivia al carrer Joaquim Costa 45, pis

que, molts anys després, l’any 1964, es convertiria

en la meva primera residència a Barcelona en

carsar-me amb en Lluís, el meu cosí segon que

vivía a Barcelona.

De casa de la tia Pepeta, l’avi em portava al

Tibidabo i pujavem a l’avió i anavem a veure els

miralls que et transformaven la teva imatge, o

anavem també al “Trencaones” i pujavem a la

Golondrina que era el baixell que et donava un

tomb pel Port.

Des de petita, que no hi havia pujat mai més, i la

primavera passada, cincuanta i pico d’anys després,

hi vaig pujar amb la filla del meu amic Luis Muñiz

perquè va venir amb el seu pare des de Segòvia a

passar uns dies a casa meva. Naturalment, vaig

pensar amb aquells viatges que hi feia amb l’avi

cada any. En un d’ells, em van prendre el rellotge

de la meva Primera Comunió, un Titán quadradet

dorat molt mono.

39

- L’avi es va pendre un gran disgust i jo

també.

Però allò més original és que l’avi em portava a

veure corrides de braus. Anavem els dos a la Plaça

de Toros de Les Arenes o a la Monumental, que per

cert, ara hi visc ben aprop i quan hi passo sempre

penso en quan hi anavem a treure les entrades

perquè encara hi posa a les finestretes allò de SOL i

SOMBRA que a mi em feia tanta gràcia.

Me’n recordo que vam estar presents a l’alternativa

de’n Joaquín Bernadó (1954) i també que una

vegada, com que tothom tirava coses a la plaça al

final de “la corrida”, jo hi vaig llençar la meva

jaqueta del vestit gris que portava. I el pobre avi es

va enfadar perquè la mare i la tieta el renyarien si

no podiem recuperar-la, i ho va pasar molt

malament perquè li tornessin. En aquells anys, vam

veure tots dos les figures més importants “del

toreo”.

- Era la dècada dels anys 50 del passat segle.

Jo acompanyava al meu avi que em feia participar

de la “festa” que a ell li agradava i reconec que

sempre m’agradat l’estilisme i l’estètica del

“toreo”; tot i que he de concedir que he anat

evol.lucionant i que m’esgarrifa el sofriment del

toro, de manera que he arribat a considerar

abominable aquest tipus d’espectacle. I crec fins i

tot que no debía ser pas gaire correcte portar-hi una

nena.

- Clar que jo, aleshores, ho veía tot amb els

ulls de l’avi i no amb els meus, que no

tenien cap criteri.

40

La masia del Pradellde la Teixeta

El Pradell de la Teixeta és una petita localitat de la

comarca del Priorat, però que les seves vinyes no

tenen el dret a la denominació d’origen de Priorat,

sinó a la de Montsant. Està a la carretera que va de

Reus a Falset, i a la línea de tren que va de Reus a

Mora la Nova. La nostra masia en aquest terme

municipal està situada a mig camí de Pradell de la

Teixeta i de la Torre de Fontaubella, més aprop de

la Torre que de Pradell i just sota de l’estació del

tren d’ambdues poblacions. És un lloc tranquil i

molt agradable en plena natura, sota la muntanya

de la Mola i en aquella época estava rodejada de

bancals de vinya i d’avellaners.

Quan jo tenia quatre anys vaig agafar la tos ferina

al col.legi. Naturalment, la vaig encomanar a la

meva germana Margarita, que, aleshores, tenia tres

mesos.

- Era molt petita i es moria.

Era el mes de juny de l’any 1947 i no hi havia

antibiòtics. La Margarita havia nascut el mes de

març d’aquell any i l’àvia Margarita s’havia mort el

mes de febrer del mateix any.

L’avi tenia una casa a Falset que les bombes havien

tirat a terra a la Guerra i que ell l’havia fet

reconstruir l’any 1943, l’any del meu naixement.

Allí hi anaven ell i la meva àvia a estiujar i també

hi anaven sovint a l’hivern. Jo no ho recordo gaire,

però m’han explicat que m’hi prenien.

Anys més tard, quan jo em vaig quedar la casa de

Falset i hi anava sovint, la senyora Carme que vivía

41

al davant de casa, m’explicava que se’n recordava

de mi, petiteta, que no caminava, i que m’agafava a

les barres del balcó, xerrant “catàcatà” com si

volgués donar el crit a tothom que passava. Era un

primer pis, molt baixet, i això feia que s’estés quasi

bé a peu de carrer.

- Per tant, no sé distingir gaire entre allò que

m’han explicat i allò que recordo per mi

mateixa, de la meva àvia Margarita.

Diuen que quan el pare va tornar del camp de

concentració i ja treballava a la tintorería familiar,

que la tieta havia pujat i mantigut tota sola durant la

guerra, doncs aleshores, la meva àvia, com que

tenia asma i a Falset s’hi trobava millor (pel seu

clima fred i sec), es veu que hi anaven sovint i em

prenien amb els avis des de molt petita.

Em venen algunes imatges que recordó, com una

en la que em veig sentada a les espatlles del meu

avi tot caminant per les muntanyes de Falset, un dia

que vam anar a peu des del Mas del Pradell a Falset

pel camí Ral que travessa les muntanyes. Vam

pasar per un bocí de terra que es diu la “muntanya

aprop”, perqué allí l’avi hi tenia un bancal, un troç

de terra de la qual encara conservem la propietat els

meus germans i jo, perquè jo sempre l’he anat

arrastrant en totes les escriptures.

En posar-se malalta la Margarita i morta ja la meva

àvia, l’avi va oferir a la meva mare la possibilitat

d’anar a passar uns mesos al Mas del Pradell

perquè el metge de la familia, el doctor Emilio

Martín Rincón, pediatra i metge militar, marit de la

Sra. Àngeles Yzaguirre, amiga de la meva àvia, ens

42

va dir que si podiem anar a un lloc més alt que

Reus, on es respirés millor i hi hagués més oxígen

ambiental, potser la Margarita es salvaria, atés que

la tos ferina l’havia posat molt greu i no s’hi podia

fer res.

D’altra banda, l’avi no va voler que anessim a

Falset perquè en ser un poble i a la postguerra, la

gent no digués que anavem aportar-los-hi una

“peste” atés que la tos ferina era vista aleshores

com una espècie de malaltia infecciosa molt

temuda.

Així que vam marxar tots cap al Mas de Pradell, la

meva mare i l’àvia Lluïsa, mare de la meva mare, i

l’avi i nosaltres, la Margarita i jo. La tieta i el meu

pare venien amb el tren els dissbates al vespre

(aleshores es treballava els dissabtes i més en una

tintorería) i tornaven a marxar el diumenge i

estaven absents tota la semana per treballar a Reus.

L’avi em va transmetre un gran amor per aquelles

terres del Priorat. En un moment en què ningú creia

amb el valor d’aquell vi, perquè malgrat la seva

valua com materia primera, estava mal elaborat, ell

confiava plenament amb les seves possibilitats i es

gastava els diners del negoci de Reus en fer marges

i recondicionar la finca, replantar la vinya i els

avellaners i va convertir les set o vuit hectàrees de

terreny de les dues finques, la de La Plana i la del

Mas del Pradell, en dos jardins de secà plens de

bancals preciosos en els que es combinaven els

melons i les síndries amb vinya i avellaners i

presseguers.

43

Al mas, hi havia una calaixera a l’habitació de

l’avi. Era una calaixera molt antiga, que tenia un

calaix abaix i que a la part de dalt, s’aixecava la

tapa per dalt com un baul molt fondo.

Hi ha llocs que aquest tipus de mobles li diuen

“pasteres” perqué són on hi pastaven el pa. N’he

vist a la Torre de Fontaubella, un petit poblet aprop

del Mas de Pradell, i allí n’hi deien així. Però jo les

havia vist semblants en llibres d’història de l’art i

em semblaven properes a les de l’època de les

“vísperas sicilianas” a les que van prendre part

molts catalans. I allí hi devien estar avantpassats

meus, descendents de’n Ramon Muntaner, cronista

dels almogàvars.

El cas és que un bon dia, quan la llençaven se’m va

acudir això i vaig voler treure-li el fosc barnís que

tenia i veure si hi havia realment res a sota. Ho vaig

fer amb calç, tal com m’havien ensenyat a Belles

Arts. El primer prestatge se’m va perdre, no en vaig

saber prou. Però del segon en vaig poder recuperar

una bona taula veneciana feta amb guix de colors i

al foc, la pintura propia del segle XVII, tal com em

van espertitzar a l’Institut Ametller de Barcelona.

No cal que insisteixi en el feliç que jo vaig ser al

Mas, com ho he esmentat. Aleshores, en aquestes

finques hi treballaven once homes que estaven fent

els marges de La Plana que l’avi va plantar de raim

per tal de fer tots els bancals de vinya, on s’hi van

arribar a treure 30 càrregues de verema.

Un dia anavem caminant tots dos i vam sentir que

cridaven “Foc, Foc!!”. Allò que volia dir que

anaven a tirar un petard per trencar alguna pedra

44

grossa i convertir-la en petita, tal com les

necessitaven per fer els marges. A més, si era una

pedra gran i estava al mig del bancal, també calia

treure-la del mig del terra per tal de poder replantar

aquell espai.

Acoxats, ell i jo, ens vam guarir de la posible

tempesta de pedres que ens podía fer mal. L’avi em

va agafar i ens vam amagar sota un marge i ell em

tapava amb el seu braç i la seva americana vella

d’anar pel Mas, per tal que no ens toqués cap pedra

de les que saltaven.

- Oh Déu, mai més de la meva vida m’he

sentit tant protegida. Serà posible, m’he dit

molts cops, que cap home dels que he tingut

m’hagi pogut reproduir aquella bonica

sensació?

I és que, en el fons, jo sóc una nena de postguerra i

per tant, sempre he aspirat al patriarcat per tots els

marcatges educatius que he rebut d’un pare

autoritari i d’un avi protector i gran patriarca i

essent ambdós homes forts. Per contra, la vida

m’ha portat pels camins del feminisme i de

l’autoprotecció i m’he hagut d’espabilar sense que

ningú em protegís, de manera que sempre he estat a

la “guerrilla” en aquest sentit, perquè m’he hagut

de defensar, tal com també, per sort, em van

ensenyar. Tot i que no era pas això, allò que

s’esperava de mi, ni de la meva generació de dones,

sinò la summisió i el no dir res; però tampoc vaig

tenir el que s’esperava per tradició dels meus

companys o marits i ningú no em va protegir.

45

- Aquesta n’és una altra de les grans

contradiccions de la meva vida amb les

quals m’he hagut d’acostumar a viure.

N’aniran sortint d’altres. Però hi ha qui em

remarca que potser no hi havia cap home

que tingués una capa prou gran per guarir-

me a mi, atés que no sóc una dona febla, ni

dúctil, ni fàcil...

Però, el cert és que la meva gran contradicció ha

estat la meva necessitat de protecció, deguda als

meus profunds marcatges patriarcals, i per contra,

la meva capacitat d’independència i de rebel.lió.

- Potser un conjunt una mica explossiu!

Amb la meva neta, jo he intentat reproduir aquella

sensació de protección profunda que jo recordo del

meu avi. De vegades, quan era petita, m’agradava

jugar amb ella a fet i amagar i ens amagavem juntes

a l’armari o a un cuarto fosc i ella, petita, de dos o

tres anys, se m’agafava fort i jo la cobria tota. En

Carles ens buscava i estaven estona juntes fins que

ens trobava.

- Era una sensació plena! Espero que també

per ella.

Després, ja més gran, quan ha tingut certs fracassos

escolars, l’àvia ha procurat estar allí per ajudar-la,

com a mestra o per buscar-li un bon profesor i

cobrir les seves garanties. Ara, això si, sense

aceptar excuses de mal pagador.

- Jo t’ajudo, i entre la mare i jo et procurem

els professors que et calen, ara no valen

excuses de “no ho entenc” o que “el

profesor suspèn a qui vol i com vol”. Si és

46

injust, el denunciarem, però el com sigui el

profesor no et val com excusa!...

- No oblidem que cada edat, precisa un tipus

de protección… I protegir no vol dir no

exigir…

47

Capítol VII

El carrer dels Recs 25 i el carrer Sant Elies 18

Ja he dit que la casa dels meus pares estava al

carrer dels Recs 25 al pis tercer primera, lloc on es

van posar a viure amb la meva àvia Lluïsa, mare de

la meva mare, en contraure matrimoni. Allí hi vaig

nèixer jo i els meus germans, perquè tots vam

nèixer a casa, tal com es feia a l’època.

El nostre pis pertanyia a una casa feta al 1908 i

formava part de l’estil de contruccions

postmodernistes de l’eixample de les ciutats

catalanes. És un pis gran, amb onze estances, allò

que no vol dir de cap manera, onze o dèu

habitacions, perquè molts llocs són de pas, i només

es poden dedicar a sala d’estar, menjador o despatx.

El pis dóna al carrer del Recs la part del davant, i el

darrera, a un pati interior on hi donen també les

galeries dels pisos del carrer Llovera. A aquest pati

interior, hi donaven l’habitació de la meva germana

i meva i el menjador de cada dia. Aquesta

habitació, primer, quan jo era petita, era la dels

pares i jo dormia en una camaturca al costat del llit

de la meva àvia, a l’habitació que donava també al

menjador, però que era fosca perquè no tenia

finestra. És una habitació bastant gran amb armaris

empotrats i un petit vestidor que era el quarto que

n’hi deiem “de les rates”, perquè ens amenaçaven,

si ens portavem malament, que ens hi tancarien

dintre.

48

Després, els pares van posar la seva habitació a la

part del davant i van montar la nostra al costat de la

de l’àvia. Va ser després de la meva 1ª Comunió.

Perquè jo sé que em feia molta il.lusió que ho

fessin per aquella data i no va poguer ser per raons

econòmiques.

Cal dir que en aquest menjador de cada dia hi havia

una bonica estufa de clafolla d’avellana que ens

calentava a l’hivern, però quan sorties del darrera

per anar cap a la part del davant del pis i obries la

porta del mig que donava a la saleta o al menjador

nou, feia un fred horrorós. Així que als pares,

també els hi debia fer peresa d’instalar la seva

habitació a l’altra banda del pis, pel fred.

Aleshores, el menjador de les festes estava a

l’estança de pas, just a la dreta quan entraves per la

porta del pis. I després d’aquesta estança venia

aquesta porta que n’hi deim “del mig” perquè ens

semblava que separava ambdues parts del pis. De

manera que, anant cap al darrera, a través d’aquesta

porta, accediem al passadís que hi donava el lavabo

a l’esquerra i tot seguit la porta de l’habitació de

l’àvia. A la dreta, s’hi trobava la cuina i el rebost i

al final d’aquest corredor, hi havia el menjador

petit de cada dia, estança on l’àvia cosia, la mare

planxava i hi feiem els deures, a l’hivern, al costat

de l’estufa de clafolla d’avellana que ens baixaven

de la Cooperativa de Falset. En aquest menjador, hi

havia un bufet amb armaris de vidres verts, on la

mare hi guardava la cristalleria de l’àvia i als

armaris de baix, nosaltres hi guardaven els nostre

juguets. També hi havia, al mig, una taula

49

rectangular amb ales que es pujaven i abaixaven, i

al costat de la porta de la galeria, la màquina de

cosir de l’àvia. L’estufa de clafoll la disposaven

tocant al mur que separava la nostra habitació del

menjador i al costat de la porta de l’habitació de

l’àvia.

A l’estiu, ens posavem a prendre la fresca a la

galeria, on l’àvia cosia i nosaltres jugavem, tot i

anant en compte de què no ens caiguessin les coses

baix, al pati del primer pis, on hi vivia la família de

la Sra. Juvita que era molt mal gènit. Per contra, al

segon pis, segona porta, hi vivien la Sra. Matilde i

el Sr. Ventura Barenys que eren molt bons amb mi

i sempre em venien a buscar per passar l’estona i

jugar. Tenien dues filles bastant més grans que jo

que es deien Dolors, com jo, i Matildeta.

Al menjador de les festes hi havia un bufet i unes

cadires tapissades en beig i negre que ballaven totes

i la taula era cuadrada i amb un túnel a sota, on a

mi m’agradava posar-me de petita i em renyaven si

ho feia. De fet, la fulla de la taula era sostinguda

per un arc creuat aguantat per una plataforma que

feia de peu. He sabut després que això corresponia

a un disseny modernista, però el cert és que els

mobles dels pares debien ser de baix preu i poca

qualitat perquè la fullola de damunt de la taula

s’esginzava i tota ella ballava quan l’allargavem i

les cadires es van haver de restaurar de seguida.

Mentre que el bufet, la mare encara el conserva, ni

les cadires ni la taula han fet gaire història.

A l’habitació que hi ha al front de la porta del pis,

hi havia el despatx del pare. Hi havia la taula

50

d’escriptori que havia estat de l’avi Joan, el pare de

la meva mare, i allí el pare hi tenia les escopetes i

hi carregava els tiros per anar a caçar. Després,

quan va nèixer el meu germà i ja més grandet li van

posar habitació, la van montar en aquesat estança. I

malgrat que sempre va ser l’habitació del meu

germà, jo me la vaig fer meva i a ell el feia dormir

al meu llit, a la meva habitació amb la Margarita,

per poguer estudiar fins tard, ja més gran, i perquè

m’agradava estar sola i com que ell era petit fins i

tot li venia més de gust dormir amb companyia de

la Margarita.

Aleshores, un quartet que hi havia entre aquesta

habitació del Joan Lluís i la sala del davant, que

fins aleshores només havia estat un quartet

d’enredos, es va convertir en el petit escritori del

pare i quarto dels tiros. De fet, avui dia, aquest

quartet seria el que se’n diu un vestidor que

correspondria a l’habitació del costat que va ser la

dels meus pares a la part del davant del pis perquè a

aquest quartet s’hi accedia per dues portes, una pel

rebedor i l’altre per l’habitació dels meus pares.

Al final del corredor, cap al davant, hi havia una

gran sala, per la qual es passava per accedir a

l’habitació dels pares. Però, primer, quan jo era

petita, hi van posar l’armari de l’habitació dels

pares i era una sala de pas on l’àvia emprobava els

vestits si cosia per algú de fora de la família, o

també ens hi emprobava a nosaltres quan ens feia

vestits. Després, quan van canviar el menjador, el

nou el van posar en aquesta sala i van entrar a

l’habitació l’armari mirall dels pares. També,

51

aleshores, l’estança on hi havia el mejador aquell

de mala qualitat va passar a ser una saleta d’estar,

ja amb el televisor, sofá i sillons, perquè havia

arribat l’època de la TV. Debia ser a finals del 50,

quan també es van fer obres al lavabo i hi van posar

la banyereta amb seient.

Jo estudiava i recordo que a la revàlida de quart i

també a la de sisé, m’aixecava molt aviat per

estudiar, i per no adormir-me, agafava el llibre i

sortia a la galeria i em passejava amunt i avall

estudiant, de manera que em desvetllava amb l’aire

del matí.

El fet que l’habitació de l’àvia estés al costat de la

nostra facilitava que era ella qui s’ocupava de

nosaltres quan estavem malaltes, tal com he dit i

també que ens fes les trenes abans d’anar al cole.

La mare només ens preparava l’esmorçar i la llet.

Allò que m’agradava més de casa meva era el

mosaic de la sala del davant o del menjador nou

que fa uns preciosos dibuixos rosats. I allò que

m’agradava menys era haver de soportar els gossos

del meu pare que era caçador i que, per tant,

s’havien d’aguantar, i tampoc m’agradava quan el

pare venia de caçar amb conills o perdius mortes

penjades al cinturó o a la bossa aquella reixada de

caçador, perquè ell estava content de portar

animalons d’aquests i me’ls tirava, i a mi

m’esgarrifava, de tal manera que no puc, encara

avui, soportar, els animals de ploma, i si vaig a

alguna casa en la que hi ha un periquito volant, jo

no hi entraré i si em vingués cap a mi, cridaria com

una ximpleta, sense poguer-ho reprimir.

52

No fa gaire, vaig anar a París amb la Silvia, la

meva filla, perquè en Lluis, el meu fill, hi passava

un mes fent un curs de dirección de cinema. El vam

anar a veure i a trobar-nos amb ell, amb la intenció

de retrobar-nos els tres junts amb la nostra petita

història parisenca de quan ells eren petits i hi vam

viure tres anys. Era una bonica manera de fer un

viatge sentimental al passat. Doncs, si bé, cadascun

de nosaltres havia estat a París pel seu compte,

després de haver retornat a Barcelona l’any 76, mai

hi havien tornat a viatjar els tres junts.

Doncs, me n’he recordat, perquè estant prenent un

refresc a una terrassa dels Champs Elysés, venien

molts coloms a les taules i als peus. I a mi em

posaven molt nerviosa. I en un momento

determinat que en va volar un cap a mi, vaig fer un

crit horrorós i tothom es va girar i els meus fills van

passar un bona vergonya.

Per contra, quan era petita, m’agradava ajudar el

meu pare a carregar tiros, perquè llògicament les

coses no eren com per comprar-los cada setmana i

el que feia era recarregar-los amb pòlvora i balins i

ho feia amb unes mesures i posant-hi uns tacos. A

mi, m’agradava ajudar-lo perquè aquesta era

l’única manera d’estar amb ell quan estava a casa,

ja que contrariament sempre treballava i a casa hi

restava ben poc. De fet, recordo molt bé la sensació

d’aguantar-me el pipí i no bellugar-me per no fer

caure els perdigons i no fer enfadar el pare quan li

aguantava l’embud mentre ell tirava la mesura de

perdigons a cada cartuxo. Una valuosa ajuda que

per a mi era una gran satisfacció.

53

El carrer Sant Elies

El pis de l’avi i la tieta al carrer Sant Elies, número

18, tercer segona, era un pis amb molta claror que

donava al carrer, la part de davant, i el darrera, a un

pati interior on també hi donaven les cases del

carrer del mercat central i les del carrer Sant Joan.

Era un patí de llum gran, amb jardins que

corresponien a les cases del carrer de Sant Joan.

A sota, hi vivien les families Ferrater i Amigó,

perquè el pis era de l’avi Ferrater que vivia en una

masia a les afores de Reus, com tota la gent rica,

igual que els meus oncles materns Agustí Batlle,

pare i fill, masia a la qual anaven sovint amb

bicicleta, a peu o amb la tartana amb la qual ens

venien a buscar a la mare i a mi.

- Cal dir que estic parlant de l’any 1945 o

1946, en què els cotxes eren poc vistos i no

els tenien ni les famílies benestants.

En aquest mas, hi vivia la germana de la meva àvia

Lluïsa que estava casada amb l’oncle Agustí Batlle.

Després, aquesta tieta àvia es va morir essent jo

encara molt petita i també la dona del tiet Agustí

fill, de manera que es van quedar els dos homes

sols amb les tres nenes, cosines meves, que tenien

més o menys la meva edat. Les van posar a un

internat i això són coses que impacten a una ment

infantil i me’n recordo. Després, el seu pare es va

tornar a casar i ja van venir al meu “cole” del carrer

del Vent.

D’aquesta casa de l’avi, jo en tinc una certa imatge

de l’àvia malalta al llit en aquella habitació gran

54

que donava al carrer Sant Elies, tot i que es va

morir el mes de febrer de l’any 1947. Però allò que

més me’n recordó, com he dir, és de les escenes del

cementiri on anavem amb la meva tieta a portar

flors a l’àvia i a posar-li la llum d’oli o una

espelmeta. D’això si que realment podria recrear

aquesta escenografia perquè és com si ho vegés tot.

Precisament, l’àvia estava enterrada a la capella

dels Batlle del cementiri de Reus, perquè els avis

havien baixat de Falset i no tenein tomba a Reus i

la tieta no la va comprar fins que es va morir l’avi.

En aquest pis del carrer Sant Elies, després del

passadís que venia del rebedor i en el qual hi havia

les portes de les habitacions de la tia i del besavi, hi

havia el menjador en el qual hi havia la porta que

donava a l’habitació de la tieta Rafela, la finestra de

la qual no donava al carrer ni al celobert, sinó a la

saleta que era com una galeria coberta amb molta

llum on l’avi escoltava la ràdio o llegia “La

Vanguardia”, sentat en un silló de vimet. Allí

també hi havia la màquina de cosir de la tieta, ni

que no era ella la que la feia servir gaire, sinó la

seva amiga la Lola Mallor que venia a cosir a casa

de la tieta de tant en tant.

El “pallam”, doncs així anomenàvem al nostre

besavi, va morir quan la meva germana encara era

molt petita. I a la seva habitació, que donava a

l’escala, la tieta hi va fer posar una prestatgeria

molt gran que feia servir com a rebost amb totes les

confitures que feiem al mas i també en aquesta

estança hi va aterrar el meu piano quan el van

55

baixar de la corda volandera que el pujava des del

carrer.

- I clar, allí, jo estudiava i tocava les peces

que aprenia, des del meu primer “Mi gatito”

que no sé pas de qui era, fins al “Vals

número 18 de Chopin, o el “Para Elisa” de

Bethoven o “En un mercado persa” i

d’altres.

La botiga de la meva família

Estava situada al número 43 del carrer Llovera, on

actualmente hi ha Bennetton. Era una botiga

blanca, plena d’armaris tot el voltant on hi havia

penjada la roba dels clients ja planxada, i un taulell

blanc amb ralles verdes i dos calaixos al darrera.

També hi havia dues banquetes blanques i uns

aparadors que donaven al carrer i que es tancaven

dins la reixa negra que es posava en tancar la

botiga. A sins, hi havia el planxador on les noies

planxaven la roba. Era una estança llarga i fosca

sempre il.luminada amb llum artificial.

Ahir vaig anar a un enterrament a Reus a l’esglèsia

de Sant Joan, la mateixa on es van cel.lebrar els

funerals dels meu pare, atés que era la nostra

parròquia, que corresponia tant al carrer Sant Elies

com al carrer dels Recs.

Hi havia força gent. Abans, quan anava a l’esglèsia,

m’agradava xafardejar i mirar enrera o esperar-me

al sortir, per veure si coneixia moltes persones o me

n’enrecordava. Ara ja fa temps que no ho faig,

perquè ja no conec a ningú. Però ahir, tenia al

darrera una senyora gran, la fisnomia de la qual em

56

sonava molt, però no aconseguia situar-la.

Aleshores, va arribar la meva germana i la va

saludar i em va preguntar si me n’enrecordava.

Eren uns moments abans de começar la cerimònia i

vam poguer parlar. Vaig respondre explicant-los-hi

el que m’estava passant per la meva ment uns

minuts abans, allò de que la seva fisnomia em

sonava i no la sabia situar. Es va extranyar perquè

era una persona que havia estat molt próxima a la

familia, ja que era una planxadora de la botiga de

tintorería de casa nostra, aquella del carrer Llovera

de la qual n’he parlat, tot explicant que hi anava en

sortir del col.legi de casa Donya Maria, els vespres

d’hivern, acabades les clases.

La senyora es deia Maria. De seguida, la vaig situar

en la meva memoria: ella planxava a la darrera post

al final del planxador, després de la Victòria, la

post de la qual seguía a la de la Conxa, que seguía a

la de la Rosa.

- Han passat trenta nou anys des del

tancament d’aquesta botiga, quan es van

jubilar el meu pare i la meva tieta. Debia

fer, doncs, aquests trenta nou anys que jo no

l’havia vist, perquè mai me l’havia trobat

pel carrer.

Cal dir que la meva germana ha continuat vivint a

Reus i s’han anat trobant pel carrer al llarg de tots

aquests anys. Però no ha estat el meu cas que visc a

Barcelona i que vaig a Reus principalment a les

festes, que és quan la gent no surt o potser jo vaig

poc pel carrer a peu.

57

El cert és que la trovada m’ha fet pensar que

aquestes persones, treballadores del negoci

familiar, també van col.laborar força en la meva

personalitat. I si bé hi tenia poca relació ja de gran

quan estudiava, perquè sempre anava tard a la

botiga, i elles ja havien plegat; per contra, mentre

vaig ser petita, passava allí moltes hores, assentada

a un tamburet petit dibuixant o jugant, i elles

m’explicaven contes mentre planxaven o em feien

ballar o cantar. Potser per això, les monges de la

Consolació em tenien per bona intèrpret i em

donaven els millors papers de totes les funcions

teatrals que es portaven a terme a l’escola. Però es

que jo comptava ja amb el meu entrenament

personal a càrrec d’aquestes persones que em

mimaven i m’estimaven i que s’ocupaven de mi a

la seva manera. I es veritat que quan tenia una

comèdia a l’escola, assetjava el meu paper amb

elles i m’ajudaven, una cosa que suposo que va

influir en que no fos una noiete tímida, sinó més

aviat desenvolta.

Crec que mentre a mi m’ajudaven, també elles

debien passar amb mi una bona estona perquè les

debía distreure una mica d’una tasca monótona

com és planxar, o d’una ràdio insípida, atés que

tenien posada la ràdio de vegades i aquesta era

l’única distracció de l’època, ja que estem parlant

dels anys 50, especialment, o de finals dels curanta.

58

Capítol VIII

La meva tieta Carme

En Carles, el meu segon marit, em sol dir que jo

m’he llençat al buit moltes vegades perquè sabia

que la meva tieta Carme estava al darrera i que si

em feia mal, vindria a recollir els meus bocins i

faria que no hagués passat res.

Aquesta afirmació m’ha fet enfadar molts cops, pel

fet que jo no m’he sentit mai una nena protegida,

tal com s’enten el concepte, sinó més aviat

independent, rebel i poc conformista, i per contra,

la meva tia era força conservadora.

Però, la veritat és que, passat el temps i amb

aquella altra perspectiva que et dóna la distància,

potser si que en Carles té poca o molta raó.

Jo mai vaig demanar res als meus pares ni a la

meva tia quan em vaig separar i vaig viure sola

amb els meus fills. Era massa orgullosa per

demanar o acoxar el cap i reconèixer que m’havia

equivocat en moltes coses. Així que sempre em

vaig espabilar com vaig poguer per tirar endavant

tota sola assumint el que eren indubtablement les

meves responsabilitats. Fins al punt, que tampoc

vaig demanar res a cap dels homes del meu entorn

perquè el meu sentit feminista tampoc m’ho

permetia. Ningú m’ha mantingut mai ni m’ha

passat cap pensió de cap mena ni en concepte per a

mi, ni per als meus fills. Quan jo em vaig separar

l’any 1976, vaig pactar que qui es feia càrrec dels

nens, els mantenía i vestia, perquè també en gaudia,

59

un concepte trencador, però veritat per a mi, del

qual el meu advocat es va posar les mans al cap i jo

no li vaig deixar canviar ni un mot. I només era

l’any 1977.

Però, com deia, jo sabia que la meva tieta Carme

estava darrera meu i que si necessitava alguna cosa,

ella me n’abastiria. Per tant, he de reconèixer que,

com diu en Carles, aquesta presència constant, tot i

en la llunyania, em permetia veure les coses d’una

altra manera. I a l’hora de concretar com era

aquesta altra manera, jo diría que em donava

valentía per afrontar les situacions, però després, jo

ja m’espabilava per no haver-hi de recórrer.

Si a la feina se’m feia una injusticia, reivindicava

fins a morir i si em treien, doncs el temps que

tardés en cercar una altra feina, ja veuria com el

resoldria, que ho faria, i en l’entretant, la tieta

m’ajudaria. Això em va permetre ser del Comité

d’Empresa del “Diario de Barcelona” a una época

francament difícil però en la que vam aconseguir

fer-lo cooperatiu i tantes altres coses que ara

constituirien una llarga llista que no val la pena

recordar.

Però si que m’agradaria establir els dos pensaments

que deuen haver presidit la meva trajectòria, un

més conscient que l’altre:

- El pensar que “el NO ja el tinc”, conclusió

racional molt conscient, que em permetia

posar-me reptes insòlits.

- I el tenir la tieta al darrera, qüestió ja més

incsoncient que conscient, perquè potser el

meu amor propi, orgull o autoestima,

60

segons la franja del moment, no em

permetien assumir conscientment aquest fet

o aquesta confiança.

I en arribar aquí, m’agradaria poder explicar el que

la meva tia ha representat per a mi, cosa no gens

fácil perquè crec que va tenir una gran sabiesa en

aconseguir aquest estat d’inconciència meu de

comptar amb ella sense ser ni sentir-me una nena o

una noia protegida, frágil o poca cosa.

- Ja m’agradaria a mi, tenir la mateixa sabiesa

per transmetre idèntica sensació o percepció

a la meva neta o haver-la transmesa als

meus fills.

La tieta Carme em va donar molt d’afecte, amb

molta expressivitat, sentint-la sempre molt aprop i

no estant amb mi, la sentia sempre com si hi fos.

- I vul dir més, la sento aprop ara que ja no hi

és.

61

Capítol IX

El meu descobriment de George Sand i de Safo de

Lesbos

Estava jo a clase de Literatura i debia ser el tercer

curs de batxillerat quan vaig sentir parlar per

primera vegada de George Sand i de seguida, em va

captivar el personatge d’una dona amb aquesta

força de treball i aquella valentía amb la qual

s’enfrontava a tota una societat per dir-li que ella

podia ser igual que un home. Per tal de demostrar-

ho, agafava simbolismes propis de l’altre gènere

com fumar al segle XIX o vestir amb pantalons. A

més, per tal de no ser marginada a la Literatura,

signava amb nom d’home.

La vaig convertir en una espècie de mite, tot i que

jo sempre he dit que la meva vida s’ha mogut entre

dos models de dones ben dispars i alhora ben

coherents: George Sand i la meva tieta Carme.

Treballadores les dues, lluitadores, que agafaven si

calia el paper dels homes però que mai van perdre

la seva feminitat que lluïen o amagaven segons els

convenia.

La meva tieta, per exemple, era la persona que he

conegut més peruca del món, i, per contra, durant la

Guerra, agafava trens de soldats per anar de Reus a

Barcelona a buscar tint pel taller de tintorería, quan

li feia falta. L’avi estaba malalt i el pare estava al

front, no tenia, doncs, cap més remei per

sobreviure.

62

El pare sempre m’explicava que quan ell va tornar

del front i del camp de concentració, la botiga i el

negoci ja estaven pagats, malgrat les vicissituts

d’una guerra i la dels malparits que se’n van

aprofitar, com el soci de la tieta que va marxar amb

els diners i la va deixar amb el negoci i els deutes.

Però se’n va sortir tota sola.

Després, en viure a París, aquest sentiment

d’admiració al mite literari de George Sand va anar

creixent per apropament perquè vaig començar a

llegar en francés totes les seves obres que hi havia a

la Biblioteca del meu barri de París. Em vaig anar

fent meu el personatge i em vaig anar identificant

amb el pensament i les actituts d’aquella dona.

A partir d’aquell moment, vaig decidir escriure i

vaig començar signant amagant la meva feminitat.

M. D. Muntané, és una signatura ambigua i si bé

hom pot pensar en les inicials de Mª Dolors, el fet

és que molts metges signen amb el seu nom i les

lletres M. D. van davant o darrera del seu nom, així

que això confon i ja no és tant evident el fet que

representin les inicials del meu nom. També com

en el temps de George Sand, quan jo vaig començar

a escriure en revistes mediques als anys setanta del

passat segle, tampoc era gaire habitual que hi

signessin dones.

Al “Diari de Barcelona”, l’any 78, erem 43

persones a la redacció i d’elles, dues noies

redactores i la secretària de direcció. Per tant, la

proporció era de 40 a 3.

- Naturalment, i per sort, això ha canviat.

63

De la meva amistat d’esperit amb George Sand, tal

com diu André Maurois en el pròleg de la seva obra

“Lèlia, retrat de George Sand”, on adverteix de la

seva amistat d’espèrit amb la retratada, n’ha sortit

un apropament meu a la seva vida, també en forma

de Retrat. I l’he titolat precisament, “Lélia contra

Consuelo. Retrato de George Sand”, perquè penso

que la seva vida, com la meva, es pot resumir amb

aquest títol: la lluita entre els dos personatges de

dues grans obres seves, Lèlia, la dona poetesa,

independent i capriciosa observadora, i Consol, la

dona mare de família nombrosa, sacrificada i

dedicada a la seva prole, com la clàssica matrona

italiana.

La vida d’Aurora Dupin, el veritable nom de

George Sand, transcórre entre aquests dos mites

literaris seus, tant enfrontats en costums, estils de

vida i maneres de pensar.

La literata viu un tipus de vida a París on fuma i

vesteix d’home, i quan torna a Nohant, el seu

castell familiar, es transforma en Consol. Ara, allí

també treballa nit i dia per sobreviure, de manera

que és l’autora més productiva del seu temps.

Fins i tot, aquesta diferent manera de viure que

engendrava dues personalitats distintes en George

Sand, crec que s’ha repetit en mi: la de la dona de

París, escriptora i artista, i la de Nohant, mare de

família i dona del camp, i en paral.lel, la meva vida

també ha transcorregut entre Barcelona i Reus, al

Baix Camp. A Barcelona, he estat l’escriptora i

periodista, però també la mare. I a Reus, he estat la

64

filla o la neboda. I en els darrers anys aquests

papers encara han estat més marcats perquè a

Barcelona he pogut continuar siguent jo i a Reus

m’he hagut de convertir en la cuidadora otutora de

la mare i en la gestora del patrimoni.

Hi ha una cosa que em va “tocar” especialment, en

llegir “Lélia”. Hi ha una bonica escena en què ella,

Lélia, i el poeta estant en un “vernissage” (una festa

d’inauguració d’una exposició en una gal.leria

d’art) i el poeta li diu: “On eres, jo et buscava”. I

Lèlia li respòn: “Estava a dalt de l’escala i us

mirava. I de repent, he tingut una visió: tots ereu

morts i jo era l’única persona viva i us passava

revista”.

- Una bonica manera d’explicar que les seves

percepcions de la festa i de la gent eren

superiors a les de la majoria, a qui moltes

coses i actituds passaven desapercebudes i

ella era la gran observadora.

En una altra escena, el poeta li diu a ella: “No em

critiquis més, perquè jo no sóc com tu que treballes

tot el dia, surts un moment al jardí, dones menjar

als ocells i tornes a entrar i et tornes a posar a

treballar”.

- Jo he aspirat a tenir les seves percepcions i

també la seva capacitat de treball.

Safo de Lesbos

Pel que fa a Safo de Lesbos, no sé exactament quan

em vaig enamorar d’ella. Potser a la mateixa classe

de Literatura del Sr. Saura a l’Institut Gaudí de

Reus, o potser va ser posteriorment.

65

Safo va ser una poetesa grega que va viure durant

el segle VI abans de Crist, una època de gran

esplendor cultural a la Mediterrània. Va ser

contemporània d’Alceo, l’altre gran poeta grec.

Ambdós van ser desterrats com a dissidents del

dictador Myrsilos, fill de Clenax. A Myrsilos el

sustitueix Pítaco que és a qui defensen Alceo i Safo

i que quan guanya poden tornar a l’illa.

No sé sap ben bé quan va nèixer. Però, historiadors

com Ateneas diu que va ser contemporània del rei

Alyattes de la Lídia que sabem que va reinar entre

el 660 i el 617 abans de Crist. I l’historiador

Estrabó diu que Safo va viure en temps de Pítaco,

que tal com hem dit, va ser el tirà que ella i Alceo

van defensar. Pítaco va morir als 70 anys i a l’any 3

de la 52 ava Olimpiada que, tenint en compte que

se cel.lebraven cada quatre anys, debía ser l’any

570 a C, data que coincideix amb el naixament de

Pitàgores. Per tant, avui s’admet que va viure entre

l’any 650 i 580 a C.

La seva poesia d’estrofa sáfica és

extraordinariament armoniosa i bonica, plena d’una

gran sensibilitat.

Aleshores, quan em vaig separar de’n Lluís, l’any

1976, estava tant deprimida i tant acabada, que

havia de buscar algún alicient per sobreviure. Un

dia em vaig trobar decidint que traduiria tots els

poemes de Safo del grec al castellà i català. I m’hi

vaig posar a fer-ho.

Havia comprat un llibret de Mossen Miquel

Batllori*, on hi havia els versos de Safo a la pàgina

par de l’esquerra en grec, i les traduccions al

66

castellà a la pàgina de la dreta, i em vaig decebre,

atés que jo m’havia fet sempre a la idea que la

poesía de Safo era rítmica i preciosa. Així que em

vaig posar a constatar les traduccions i em va

semblar que eren molt lliures i potser una mica

tergiversades en el seu sentit primer, i em vaig

posar el repte de traduir-les.

Va ser un repte que, en aquells moments, em va

anar molt bé, anímicament. Em va reivindicar com

a persona, com a filòloga que encara es recordava

del seu grec de joventut i a més, em vaig retrobar

amb les tonalitats ritmiques de la poetesa que jo

vaig intentar salvar i amb significats que

s’apropaven molt més a la seva vida que aquelles

traduccions dels versos del pare Batllori.

Aquest fet em va culpir fins a la necessitat de

recerca de informació per tal de reconstruir la

biografia de Safo, i em vaig trobar anant a la

Biblioteque de Marguerite Durand de París, la gran

Biblioteca Feminista i única al món especialitzada

en el Matriarcart, cercant tot allò que vaig poguer

sobre el matriarcat a la Mediterrània a l’època de

Safo i Pitàgores. Em vaig trobar en què, de tota

evidencia, Safo no era lesbiana. L’Acadèmia de

bones maneres, per a les noies aristòcrates de

Mitilene, que ella havia fundat en aquesta ciutat, a

la seva tornada del desterrament, era una escola

impulsada per la seva fama d’haver viscut un temps

entre els sibarites, en la seva absència de la illa de

Lesbos i durant el seu desterrament.

La historia diu que les noies aristòcrates de

Mitilene eren les que es dedicaven en el temple, al

67

servei de la deesa Afrodita, la patrona de l’amor i

de la bellesa, i un dels privilegis que tenien les

aristòcrates de Mitilene era que podien exercir la

prostitució al temple als capvespres, amb la finalitat

de fer-se una bona dot i no haver-se de casar per

interés, sinó que així, després, es podien casar per

amor i preservar la raça, tal com elles deien perquè

els fills de parelles amb amor eren més bonics. I les

aristòcrates de Mitiline eren les filles de les

famílies autòctones de la illa.

Aquesta era l’essència del matriarcat, perquè les

mateixes noies de la illa de Lesbos, deien que elles

no volien ser com les seves coetànies d’Atenes (al

continent) que es casaven per conveniència amb

matrimonis arreglats pels seus pares, cosa després,

habitual ja en el patriarcat.

Cal afegir que la historia demostra que mentres el

continent, és a dir Atenes o Esparta, ja vivien en

patriarcat, Lesbos, que està més aprop de Llíbia a

l’Àsia Menor que d’Atenes, era encara matriarcal.

No perdem de vista que el segle VI abans de Crist,

que és el que viu Safo, és una época de transició del

matriarcat al patriarcat.

Safo, doncs, arriba vidua d’un home ric a Mitilene i

amb l’aureola d’haver estat desterrada per

qüestions polítiques i haver estat vivint a Sibaris, la

terra dels sibarites. Una fama que li permet obrir

aquesta escola de gran prestigi per tal d’ensenyar a

les noietes de Mitilene, com comportar-se en

societat, els bonics rituals de la primavera i les

festes i sobretot, els hi educa la seva sensibilitat i la

seva capacitat de seducció i erotisme. Una bonica

68

manera de preparar-les per l’amor i la sexualitat. I

en aquesta tasca, Safo sempre va estar enfrontada

amb la de la seva rival, Andròmada, que li va posar

la mala fama de què tenia relacions amorals amb

les seves pupil.les. De fet, quan Athis, una de les

alumnes preferides de Safo, a la qual li dedica

encesos poemes d’amor, marxa de l’acadèmia de

Safo perquè diu que Safo la persegueix, se’n va a

l’escola d’Andròmada, i això encèn tota mena de

prejuicis que destrocen la vida i l’equil.libri de

Safo.

En el supòsit que fos cert el seu enamorament

d’Athis, no es pot deduir d’això la seva

homosexualitat, com tampoc que la seva academia

fos un cau de depravació. I ja se sap que

l’ensenyament que li era confiat pels pares tenia

una finalitat: educar la sensibilitat de les noies,

encaminar-les cap al camí que tenien davant sense

traumes, i fer allò al que estaven destinades amb un

ànim ben disposat, obert i exquisit.

Jo interpreto que era com una espècie d’escola de

geishas com ho hem conegut després que això

existía al Japó i n’hem vist tantes pel.licules o hem

llegit històries.

Però diuen els historiadors, que un dels màxims

responsables de la fama homosexual de Safo va ser

el poeta Ovidi que la va difamar i li va copiar la

metodología de la seva estrofa.

El cert és que la major part de les obres de Safo van

ser destruides. Per tant, hi ha molta foscor en tota la

seva biografia. Però una cosa és certa i segura: la

costum que tenien les aristòcrates d’una vila de

69

poder servir a les deeses, entre elles Afrodita, i

poder exercir la prostitució al temple als capvespres

era un privilegi que les famílies aprofitaven perquè

les noies es poguessin fer una dot que s’estalviava

el pare. Aquesta costum va ser molt polèmica en

aquesta època de traspàs i diuen els historiadors

que a Moisés ja li va costar molt que les famílies

deixessin de consentir-ho, perquè era còmode pel

pare i assegurava el futur de les filles.

Aquí hauriem de considerar que hi ha alguns segles

de distància entre Moisés (segle XIII, abans de

Crist, segurament) i Safo (VI, abans de Crist). Però

així ho he trobat escrit en la documentació sobre el

matriarcat, a la Biblioteca Marguerite Durand de

París. I aquesta distància en el temps explicaria la

distinta evolució del matriarcat al patriarcat en

funció de les distintes cultures de la Mediterrània.

Lesbos estaba molt més aprop de Turquia i de tota

l’Àsia Menor i era molt més matriarcal, mentre que

Egipte (d’on venia Moisés com esclau) i Israel (lloc

d’arribada) van evol.lucionar més aviat cap al

patriarcat, igual que Grècia i Roma.

A partir de la prohibició de Moisés, va venir el

tema de la dot que les filles demanaven a canvi al

pare i que, més tard, ja en época patriarcal, es va

convertir en una obligació del pare perquè el marit

es casés amb la filla. I li va haver de donar vaques

o diners al gendre, costum que ha arrelat a l’Àfrica.

Per tant, Safo és un personatge fantàstic, com a

dóna valenta que s’enfronta als governants, que fa

allò que políticament és incorrecte i és desterrada.

Viu una vida independent, impensable en una dona

70

de la seva generació, i a més, escriu i fa poesia. I ho

fa, en un temps en què la societat camina del

matriarcat cap al patriarcat i la Mediterrània és un

gran crisol de cultures i creences.

*Nota.- Miquel Batllori: Jesuïta, nascut a Barcelona el 1909, autor

de diversos llibres: Iberoamérica, el descobriment a la

independencia, Galeria de Personatges, La familia Borja,

Diplomatari-Borja 1, L’esglèsia i la segona república espanyola, Recors personals i últims escrits: tots editas per Eliseu Climent.

Fabià Estapé l’inclou en el seu llibre sobre els dèu grans catalans.

Fou catedràtic de filologia de la llengua catalana, doctor honoris

causa per les 11 universitats de Catalunya. Premi Príncep d’Astúries de les lletres el 1995. Acadèmic de les Reials Acadèmies de les

Lletres i de la Història.

71

Capítol X

Vaig crèixer i em vaig fer gran junt amb els meus

dos fills

Aquella nena mimada que anava corrent pel carrer

Gras i Elies, des del carrer Sant Elies al carrer dels

Recs i viceversa no va tenir tant fàcils les coses ja

de gran.

Lluny quedava el piano de l’avi i lluny quedaven

els mimos de la tieta, des que vaig decidir posar-me

a festejar amb el meu cosí Lluis, aquell que havia

vingut a passar diversos estius al mas del Pradell de

la Teixeta, amb l’avi i amb qui anavem els tres,

molts cops, a passejar per la finca.

De fet, el meu cosí Lluís havia vingut amb els seus

pares a veranejar al mas del Pradell un estiu.

Després va venir al món la seva germana, amb la

qual es porten sis o set anys i ja van deixar de

venir. Jo recordava amb melangia aquell cosí de

Barcelona, la gran ciutat, com si fos el príncep blau

que venia de lluny i que presidia els meus contes de

fades. Per això, segurament, entre altres coses,

m’encantava el premi de final de curs del meu avi

de viatjar a Barcelona, perquè veuria a aquest cosí

llunyà.

El fet és que des del moment en què aquella nineta

de Reus va obrir el seu cor al príncep blau que

venia de Barcelona, que ja per sempre més va

deixar d’estar protegida per l’avi o pel pare, i es va

haver de defensar com va poguer, intentant

sobreviure per ella mateixa. Es va tancar un món i

72

se’n va obrir un altre en el qual calia aprendre a

anar sola o amb els dos fills com a càrrega

preciosa.

Vistes les coses amb la distància que dóna el temps,

crec, ara, que hauria d’estar prohibit estimar tant o

enamorar-se fins al punt de voler donar-ho tot sense

gran cosa a canvi. Com deia al segon capítol,

estimar amb bojeria és una droga i una manera de

no saber marcar pautes ni límits, i això mateix és el

camí de l’autodestrucció, aquella manera de viure

en el límit donant i donant i sense gosar a demanar

mai res a canvi per por de predre a la persona

estimada.

En realitat, allò que passa és que aquesta persona,

precisament, allò que necessitava era algú que li

marqués els límits, quelcom que una noia inocent i

enamorada no va saber fer.

Recordo com em vaig rebel.lar quan vaig llegir de

jove que el grec filòsof Aristip de Cirene (435 a C.

- 350 a C.) deia: “La dona és com la carn i el peix i

no té que estimar a l’home, perquè la dona que

estima tot ho embolica. És l’home l’únic que té que

estimar la dona. Jo estimo el peix i la carn. I no per

això, espero que ells m’estimin”.

Per tant, el filòsof grec considerava la dona igual

que la carn i el peix que només eren elements de

consum per l’home. I això representa el summun

del masclisme. I a mi, que he estat una feministe

redomada, aquesta frase em va fer mal a l’estòmac

encara que fos el gran grec Aristip qui la digués, i

sobretot, feminismes a part, jo estimava i volia el

dret de poder estimar i triar i rebre el mateix.

73

Aristip havia estat deixeple de Sòcrates a qui

admirava. Va ser el filòsof de l’hedonisme que

considerava que s’havia de viure només pel plaer, i

la dona formava part dels plaers tant com el menjar.

Malgrat haver anat a Atenes per seguir el mestre,

Aristip va tornar a Cirene quan Sòcrates va morir.

A Cirene va crear la seva escola partint de la idea

de què “l’home és la mesura de totes les coses” i

que tot ha de donar voltes al seu voltant per tal de

donar-li plaer, la dona inclosa. Malgrat que

predicava que la intel.ligència havia de sobreposar-

se als baixos instints humans i que el domini social

només era de la ciència, la filosofia d’Aristip no

tenia l’ètica de la d’Epicur, ni la solidesa de la del

mestre, Sòcrates.

Amb el temps, he interpretat el sentit d’aquella

frase d’Aristip d’una altra manera, i hi he vist una

cosa certa: que mentre l’home no canvii i no deixi

de considerar la dona com un element del seu

consum, és molt millor que ella no l’estimi o no

s’enamori i així podrà sempre guardar les

distàncies i preservar la seva racionalitat imposant-

li els límits necessaris, sobretot perquè, a fi de

comptes, l’home és més cobart que ella.

Potser les generacions d’homes d’avui dia estan

més preparats per estimar en igualtat. Cosa que

cel.lebro i espero que així sigui. Al menys, jo he

intentat posar el meu gra de sorra i he educat al

meu fill en aquest sentiment d’igualtat necessària.

Però, els homes de la meva generació no estaven

preparats per estimar en igualtat, buscaven geishes

74

que els adoressin i que els servissin portant-los-hi

les sabatilles calentes i esperant que els escalfessin

els peus al llit quan venien amb ells ben freds. Però,

de la mateixa manera que apartaven el seus, quan

els nostres eren freds, eludien responsabilitats

alhora d’educar els fills o posaven els seus

interessos per damunt dels de tota la família. I per

descomptat, els de la dona mai comptaven, i la

dona enamorada els seguia en tot i arreu, mentre

s’anava encongint.

Com que una dona sola no té la virtut ni el poder de

canviar un home, ni molt menys a tots els homes de

la seva generació, doncs val més adaptar-se a les

circuntàncies, i fer això vol dir preservar-se. Però

vull insistir en què l’estimació boja només ha de

quedar relegada al món dels somnis i de la

meditació positiva, mai ha de formar part del món

real de cada dia, perquè el somni sempre xocarà

amb la realitat del dia a dia.

- És aquesta, l’única manera de no sofrir, ni

amargar-se.

De fet, com diu Eduard Punset, les emocions no

han de superar mai la racionalitat, perquè aleshores

la feina o el projecte fracassa. I si bé ell parla de la

creativitat o de la gestió de projectes, el fet és que

aquest mateix anàlisi o composició de lloc també

serveix per afrontar la gestió de les relacions

humanes, i sobretot, la relació que entranya la

convivència quotidiana.

75

Les inundacions del carrer Sors

Avui anavem caminant amb la Silvia, la meva filla,

i hem travessat la Travessera de Dalt enfront al

carrer Sors, on vam viure els meus fills i jo, en

tornar de París. I en fer-li notar jo que havia estat el

nostre carrer, ella m’ha contestat que sempre

associava l’estança al carrer Sors amb el record que

en tenia d’aixecar-se, posar el peu a terra i trobar

que el posava en un mar d’aigua i notar aleshores

que també tenia les mantes mullades.

Vam estrenar aquell edifici acabat de construir i

cada pis que es venia o es llogava tenia una

inundació. No sé què debien fer en aquella

instal.lació. Però nosaltres, com que estavem als

baixos, vam patir la nostra inundanció en estrenar-

lo i la de cadascun dels altres pisos que s’estrenava

durant un any, de manera que sortiem a una

inundació quasi cada mes. Ens axecavem, tal com

deia la Silvia, amb el perill que això suposava posar

el peu a terra, sort que se n’anava la llum perque

amb la humitat saltava el diferencial, perquè ni no,

haguerem mort els tres electrocutats.

- Clar que aleshores tardavem un parell de dies a

tenir llum fins que tot se secava.

I aquest tipus de coses es recorden més quan un les

passa sense un pare protector a casa i amb una mare

que es veu que fa el que pot, però que no en sap

més. I així va transcórrer l’adolescència dels meus

fill, ajudant-me amb el que podien, observant la

impotència de la mare sola o ajudant-la a aprendre

a conduir.

76

Per això, sempre els dic que m’he fet gran amb ells

al costat. Perquè em vaig casar amb vint anys (al

1964), als vint-i-un ja vaig tenir a la nena i als vint-

i-tres al nen. Als vint anys, jo era una nena que

sortia de casa i del poble, que arribava a Barcelona,

la gran ciutat, i que m’havia d’espabilar molt.

Sempre recordo que quan vaig arribar a Barcelona i

anava des de Joaquim Costa on viviem, al Mercat

de Sant Antoni, si no sortia per la mateixa porta del

mercat, no sabia tornar a casa. Recordo que em

fixava molt bé en les parades del mercat que

estaven al voltant de la porta per la qual entrava, i

havia de donar tot el tomb de vegades dos o tres

cops, per trobar aquella mateixa sortida.

- Per tant, no és estrany que pensi que ha

plogut molt des d’aleshores i que accepti

que m’he fet gran amb els meus fills al

costat, de manera que hem crescut,

pràcticament junts.

Vaig aprendre a conduir amb ells quasi bé alhora,

perquè encara que la que conduia era jo perquè ells

eren petits, ells em deien “cura, mare”, perquè jo ho

feia molt malament i vigilaven per mi. Crec que

fins i tot, els hi va costar ben poc treure’s el carnet

quan van tenir els divuit anys, perquè ja tenien els

constructes mentals preparats per conduir bé, ja que

els havien elaborat mentre jo n’aprenia portant-los

al costat.

- I així... tantes coses...

No sé perquè será, però sempre tinc una gran

melangia de l’etapa en la que els meus fills eren

petits. Tot i que és molt gran la meva vocació

77

maternal i que també crec que m’agrada educar i

veure crèixer, dèu haver-hi segurament, quelcom

més que se m’escapa. De fet, els meus fills van ser

molt bons minyons de petits. I tret d’algun detall,

no recordo que em donessin gaire guerra. La Silvia,

de petita, no dormia gens.

- Després, ella es va trobar igual amb la seva

filla Eva. Així que la vida li va passar

factura.

No es volia quedar sola al llit i haviem de posar-

nos-hi amb ella perquè dormís. Recordo que a

Joaquin Costa, jo li donava dinar abans que arribés

el Lluís i quan ell arribava es posava amb ella al llit

per fer-la dormir, mentre jo acabava de fer el dinar

per a nosaltres. I molt cops, quasi a les tres, havia

d’anar a cridar-lo per dinar corrents i marxar a

treballar, perquè ell s’havia adormit i ella encara

estava desperta i mirava el seu pare dormit i em

reia quan jo entrava a buscar-lo a ell, amb una

picardia inesperada.

- L’haguera matada...

Després, també plorava quan volia una cosa, i si no

li donaves, tot i no caminant i anant amb els

caminadors, s’apropava a la paret i es donava cops

de cap a la paret per mostrar la seva rebeldia tot

plorant.

Un dia em vaig dir que això s’havia acabat, que no

podia ser que sempre dominés ella, i la vaig posar

al seu llit, la vaig lligar amb la xarxa que tenia

perquè no caigués, malgrat les barannes, i la vaig

deixar plorar. Quan ja feia uns vuit o deu minuts

que plorava, vaig anar a veure que passava i amb

78

ganes de renyar-la, i me la vaig trobar tota ella

clapada amb taques com de cops de sang, les quals,

com que tenia la pell molt blanca, es veien molt i

em vaig espantar. Vaig trucar corrent al pediatra de

la mútua i em va rebre de seguida i en veure-la, em

va renyar molt i vaig passar per mala mare.

Aleshores, jo li vaig explicar el que passava i li

vaig demanar que m’ajudés a educar-la perquè jo

no sabia que fer i creia que no podia ser que tant

petita ja dominés ella. Em va aconsellar que quan li

agafés una de les seves marranades, l’agafés

vestida i tot i la posés sota la dutxa, assegurant-me

que així, li passaria en sec. I si no era el bo de

l’hivern, millor fer-ho amb aigua freda. Però, que

no la deixés plorar més.

Per un cantó, em feia pena fer-li això, i per l’altre,

posar-la vestida i tot sota la dutxa era un enrenou

de roba, així que vaig optar per agafar-la com un

paquet sota el meu braç, i posar-li només el cap

sota l’aixeta. I la veritat és que de petita van ser

molts cops els que la Silvia anava sota l’aixeta, de

tal manera que, després d’adolescent que també va

ser molt tossuda, moltes vegades li deia: “Sort que

vas crèixer sota l’aixeta, no sé que hauriem fet de

tu, si no t’hagués mullat”.

I és que jo em prenia molt seriosament l’educació

de la Silvia per tal que fos una veritable senyoreta,

tingués classe, molt d’autodomini que jo no tenia i

pugués tenir un bon ensenyament. Algunes tardes,

des de molt petiteta, anavem amb la seva àvia

Manolita a berenar al carrer Petritxol. La nena ni

caminava, però jo m’entossudia en què mengés

79

sola, se sentés bé, agafés bé els coberts i ja des de

molt petita, sapigués estar en públic.

A casa, quan ja caminava, però no arribava a la

taula, m’ajudava a parar-la quan venien convidats. I

ella sabia posar els coberts al seu lloc, fins i tot els

de postres i els de peix i les copes. Era una bonica i

petita sabionda.

Quan arribavem a la platja de Salou, ja més grans

els dos nens, però de només de quatre o cinc anys

la Silvia i dos o tres el Lluís, els feia mirar bé tots

els edificis que teniem darrera i que em

descriguessin tot allò que teniem a l’esquena,

perquè al davant, el mar era tot igual i la sorra de

terra també. I quan ja sabien on estavem, els

deixava anar, segura de que no es perdrien, tot i que

jo no els perdés de vista.

La Silvia em diu ara que potser vaig ser molt

estricta amb ella i amb en Lluís i segurament té raó.

Però, no sé si me n’arrepenteixo. Aleshores les

coses es veien diferent d’ara. I a més, no crec que

els hi hagi fet cap mal, sinó tot el contrari. Sempre

han pogut comparar la meva rigidesa i voluntat

planificadora, front a la disciplència i vida

hedonista del seu pare. I han anat veien el que feia

un i el que feia l’altre i com vivia un i com vivia

l’altre. I jo crec que això els ha permés molt

clarament de saber amb quin paper es quedaven,

segons el que volguessin de la vida.

El fet, doncs, de tenir-los molt jove i essent molt

inexperta, i també l’altre fet de viure sola amb ells i

haver-nos d’espabilar tots tres, ens ha unit molt i

80

ens ha fet crèixer junts amb tots els alts i baixos

que això representa.

81

Capítol XI

El 124 de l’Avenue Versailles

Aquesta adreça va ser la nostra a París des de

l’octubre de l’any 1973 fins al setembre de l’any

1976. Tres anys meravellosos que van determinar

la meva vida.

Em sembla mentida a mi mateixa que pugui

cualificar de meravellosos aquests tres anys que

també van suposar un daltabaix a la meva vida

tranquil.la de Tarragona (no sé si he dit que aquí hi

vaig viure del 1969 al 1973), que va canviar en sec

per un “anar cap allò desconegut”, com per escapar

de mals pitjors i amb l’objectiu de cercar un

retrobament que no venia.

A la fi, tres anys d’angoixes per manca de diners i

en la constant recerca d’objectius fracassats… Però

també és cert que van ser tres anys de

descobriments i de recerca intel.lectual i de posar-

nos fites mai abans percebudes. En defintiva, tres

anys intensos, plens de novetats i d’esforç, de

lluites internes i d’escarbar-se, com una manera de

crèixer per dins i per fora. Potser sigui per aquesta

intensitat, que he qualificat aquests anys de

“meravellosos”, tot i que després de fer-ho jo

mateixa m’hagi sorprés.

París em va aportar solitut i sofriment, però

sobretot la capacitat d’enfrentar-me a mi mateixa i

comptar per primera vegada a la vida, solament

amb mi. Per tant, em va aportar també maduresa,

capacitat de reflexió i de rebel.lió.

82

Vaig arribar a París essent una nena-mare i una

amant incondicional i sofridora, i vaig sortir d’allí

essent veritablement una altra dona, feminista i

independent, no sumisa ni supeditada sinó

lluitadora, amb objectius molt clars respecte als

meus fills que eren els que em donaven la força.

Ells mereixien tot tipus de sacrifici i jo volia tornar

al meu país on serien ciutadans de primera classe i

on jo els podria donar l’educació perquè ho fossin.

I tot i tenint molt menys clares les idees en la resta

de coses, la força que em donaven els meus fills em

feia crèixer ales fins a gratar el cel, si calia.

El Lluís i la Silvia eren dos nins petits, inocents i

fantàstics quan van arribar a París. Ella tenia nou

anys i ell set. I dos anys, en aquesta edat, són molt

revel.ladors.

A Tarragona, com que jo ja em temia que un

moment o altre fariem el salt cap a París, perquè

veia la trajectòria del seu pare en la fotografía i li

coneixia les seves idees, doncs volia que els meus

fills comencessin aviat a aprendre el francés.

- Doncs em cal dir que en Lluís havia fet el

salt de la visita mèdica a la fotografía i s’hi

volia dedicar professionalment i aquí a

Espanya viviem temps difícils per a la

creativitat, poc valorada.

Jo havia començat a donar clases de llatí i grec en

un col.legi major de la Secció Femenina, en el qual

hi havia noies internes que anavem el matí a

l’Institut i a la tarda, allí tenien clases de reforç per

les assignatures de l’endemà a l’Institut. Així que el

temps que jo donava clases de llatí i grec portava

83

els nenes a una clase de francés i pràcticament uns

diners se n’anaven en allò altre. Però, amb

l’avantatge que eren els meus diners i jo feia amb

ells allò que a mi em semblava, i jo preferia una

clase de francés que una cangur, encara que fos

més barata.

- Era la primera vegada que jo imposava el

meu criteri.

Però, pobrets, eren molt petits. I quan jo li

preguntava a la senyoreta com anaven a clase de

francés, ella em responia que la Silvia, que

aleshores tenia sis anys, bastant bé. Però que el nen

no aprenia gaire. En Lluis en tenia quatre. I quan jo

li deia a la mestra que potser era massa petit o li

demanava si no es portava bé, ella em responia:

“No, no, aquest no és el problema. Allò que passa

és que en Lluís és un nen que li agrada tant

dibuixar que quan nosaltres diem de dibuixar “une

chaise” (una cadira), o “un craion” (un llapis), o

“un chateaux” (un castell), ell ho vol dibuixar tot

tant bé que no segueix. I quan nosaltres ja estem

tres o quatre paraules més aball, ell encara està fent

el castell perquè me’l dibuixa fins i tot amb

bruixes…”

Era un raonament pel qual no se’l podia renyar. Jo

només li vaig dir el que m’havia dit la senyoreta i li

vaig demanar si podía anar una miqueta més

depressa dibuixant. Però ja aleshores li agradava

dibuixar i era perfeccioniste, qualitats que no sols

ha conservat tota la seva vida, sinò que han sigut

determinants en la seva professió i en la seva

trajectòria.

84

Explico això amb la finalitat de dir que quan vam

arribar a París no era pas gaire el bagatge dels meus

fills en l’idioma francés. Però la disposició de la

Silvia era una mica més oberta que la del Lluís.

Aleshores, jo com a mestra, per tal que no

perdessin curs a l’escola, vaig planificar que

anessim a examinar-los cada trimestre o cada

evaluació, com es deia aleshores, al cole de

Tarragona, on continuaven matricul.lats, favor que

em van fer com antiga professora, i jo, aval.lada pel

meu títol, era la seva mestra responsable d’ells,

aval.lada alhora per la directora del meu col.legi.

Així, doncs, ja a París, jo els donava clases cada

matí i els manava deures amb la finalitat de cumplir

el programa de cada evaluació.

A les tardes, procuravem anar a jugar als Jardins de

Luxemburgue i trobar allí algún altre nen amb el

qual ells practiquessin el francés en els jocs, o bé se

n’anavem a casa d’una amiga meva espanyola

resident a França, la pintora Concha Benedito, la

qual tenia dos fills de la mateixa edat que el Lluís i

la Silvia, i jugaven amb ells. De manera, que la

primera vegada que jo vaig sentir al Lluís exercitar

el seu tímid francés va ser amb el gos de la Concha

que era el seu gran amic.

També em cal dir que al matí, jo els feia fer

exercicis de francés que formaven part de la clase i

els enviava a comprar, especialment a la

pastisseria que hi havia sota a casa. Aleshores els hi

complicava una mica la vida i els feia pujar: une

baguette (una barra de pa), un croissant, un

gateaux (un pastís, que com a premi els deixava

85

triar el que vulguessin). La Silvia baixava i tornava

amb tot el que li demanava. Però el pobre Lluís

plorava per no voler baixar. I quan jo em posava

sèria i el feia baixar tant si volia con si no, ell

baixava i el veia que en sec, tornava a pujar per

l’escala i plorant em deia: “Ja no me’n recordo!”.

Li tornava a dir i tornava a baixar. Però hi havia

cops que pujava i baixava dos i tres vegades amb el

“no me’n recordo”.

- Va ser veritablement dur per ells. Perquè

l’any següent, ja una mica més avesats a

l’idioma, ja van començar a l’escola, tot i

que sí que van perdre un any perquè el

director de l’escola francesa del barri, al

carrer Jouvenet, com he dit, així ens ho va

aconsellar, per tal que repetint no anessin

tant presionats.

No és extrany, doncs que en arribar a Barcelona

l’any 76, allò primer que jo fes fos cercar una

escola francesa pels meus fills, perquè haguera

estat un crim tirar per la finestra els seus esforços

que jo havia viscut amb ells. Així que esperant

plaça al Liceu Francés, van anar a Le Cours

Lafontaine. En Jean Lavail, del Consulat Francés a

Barcelona, m’hi va ajudar a trovar-los plaça, cosa

que no era gens fácil.

També he de dir que els primers mesos van ser

força dusos. El meu francés era molt just i a París

es feia fosc de seguida. A les cinc ja era fosc a

l’hivern, i això em feia molta tristesa. Aleshores,

algunes nits, quan els nens eren a dormir, ja que els

86

hi posava abans de les nou, mentre en Lluís, el seu

pare, no venia o havia sortit a treballar de nit, jo

m’arribava fins al riu Sena, i m’agradava mirar les

llums llunyanes dels baixells del riu. I amb la

necessitat d’enganyar-me, banyada en la melangia,

em deia: “Mira, sembla Cambrils”. I més

conformada, tornava a casa.

87

Capítol XII

La meva amiga Michèle i els meus amics Marie i

Nicolai Radonov

Michèle era una amiga francesa que jo havia

conegut a Salou, on ella i la seva familia

estiuejaven. Me l’havien presentat els meus cosins

Modest Anguela i Fina Batlle que els havien

conegut primer que nosaltres, a la platja. La

Michèle era “pied-noir” i ella mateixa presumia

d’aquesta identitat, perquè era filla d’un militar

francés destinat a Argèlia i d’una argelina. Després,

amb la independència d’Argèlia havien tornat a

París on ella s’havia fet gran i havia conegut a

Georges Fèvre amb el que s’havia casat i tenien

tres fills, dos nois i una noia.

Georges Fèvre era fotògraf i cap del laboratori que

revel.lava les fotografíes d’Henri Cartier Breson

que era un bon amic de Georges a qui tenia com a

conseller tècnic.

De l’època en què els vam conèixer a Salou, guardo

unes boniques fotografies de’n Georges que ens va

fer a la platja, en particular a la Silvia, a la Fina, a

la Mònica (filla de’n Modest i la Fina) i a mi que

justament estava embarassada de’n Lluís. Devia

ser, per tant, l’estiu de l’any 1966, atés que en Lluís

va nèixer el març de l’any 1967.

No cal dir que amb la afecció d’en Lluís per la

fotografía, de seguida va estar molt ben predisposat

a l’amistat amb en Georges. De manera, que el

88

matrimoni va convidar a Lluís a anar a París a casa

seva, cosa que va fer vàries vegades.

En una d’elles, ja amb tres o quatre anys dels Lluís

petit, hi vam anar tots quatre a pasar una Setmana

Santa. Va ser la meva primera visita al Louvre amb

en Lluís petit al coll i plorant o arrossegant-lo i la

Silvia, com sempre, col.laborant i amb bona

disposició. En Lluís pare no va voler venir i va

preferir un altre tipus de passeig. Així que jo vaig

carregar tota sola amb els meus fills la visita al

Louvre que no els perdonava. Ho hem recordat, de

vegades. I en Lluís, avui dedicat a l’estètica

creativa, no cal dir que, ara, m’agraeix aquests

tipus de marcatges infantils.

La Michèle era una persona extremadament alegre i

parladora. Vivia a Vincennes, on anavem quasi bé

cada cap de semana quan ja viviem a Paris. Com

que els seus fills ja eren adolescents, ella havia

tornat a la feina i s’havia fet animadora cultural, un

tipus de feina que jo aleshores en sentia parlar per

primera vegada.

Ella, els dissabtes, anava a buscar els nens a les

escoles i com activitat suplementària els portava als

museus o als concerts. Eren nens petits de sis o set

anys. Era fantàstic veure com disfrutaven als

concerts. Una vegada, la vaig acompanyar un

dissabte i vam anar al teatre de Le Châtelet, on hi

feien sessions especials per a nens. Em va encantar

la idea i el com es portava a terme. Era un veritable

regal observar les reaccions dels nens. No parlaven

gens entre ells perquè naturalment ho tenien molt

prohibit. Però el cert és que si la música no els

89

agradava es bellugaven força a la seva cadira. Si els

veies bellugar, te n’adonaves que la música no era

rítmica i que no era per a ells. Per contra, recordo

molt bé la seva reacció quan l’orquestra va tocar el

Bolero de Ravel. Es van acomodar i seure bé i es

van posar a escoltar i mirar. Se’ls veia, aleshores,

quiets i satisfets i van aplaudir a rabiar.

- La veritat és que aquesta sessió va ser una

gran lliçó de cultura i psicología infantil que

no oblidaré mai. Això em va potenciar la

meva forta creença en el valor de l’educació

infantil com a marcatge i la necessitat

d’aquestes aportacions experimentals per a

la bona formació. Em semblava que sortís

d’un conte de fades. I em vaig apropar molt

més a aquest país que és França que sempre

ha venerat la cultura, cosa per la qual a mi

sempre m’ha respectat i jo l’he estimat. Un

valor que m’ha costat moltes vegades

sentir-me el mot d’afrancesada, al qual jo

sempre he respós que “amb tot l’honor,

igual que Goya”.

La Michèle, una vegada, vivint nosaltres ja a París,

ens va presentar molta gent, uns dels seus amics

eren la familia Boukof, la Lydia i el seu marit i el

seu germà, Yuri Boukof, russos, fills d’un dels

metges del zar que van poguer fugir a França quan

la revol.lució russa, que crec que va matar el seu

pare. En Yuri era un gran concertista de piano. La

Lydia també, fins que ho va deixar en casar-se amb

un francés. Ens van convidar a dinar un dia a casa

seva i allí ens van presentar uns altres convidats,

90

Marie i Nicolai Radonov, búlgars tots dos, ell

exiliat voluntari, després que vingués a París amb

una beca d’estudi com arquitecte i com que ja no va

voler tornar al seu país estava amb la condició de

refugiat. La Marie era la seva núvia que havia

vingut a viure amb ell i s’havien casat.

Ens vam fer molt amics i venien a sopar

freqüentment a casa nostra perquè nosaltres teniem

els nens i ells no en tenien.

Després, quan em vaig separar de’n Lluís i vaig

tornar a Barcelona amb els nens, en un dels meus

viatges a París, vaig trucar a en Nicolai per veure´ls

i vaig saber que ells també s’havien separat i que la

Marie havia tornat al seu país.

Ens vam sentir molt bé junts, en Nicolai i jo, i vam

iniciar una bonica relació, de la qual jo en guardo

un gran record. Anavem junts al “Marché des

Puces” intentant descobrir coses. Un dia vam trobar

unes planxes de gravats que ja estaven rallades

perquè, una vegada fets els tiratges, els autors les

rallen per destruir-les. Però, en Nicolai va intuir

que debien ser d’un gran artista i les va comprar i

les va restaurar amb tota la paciència, i en va fer un

tiratge per ell i per a mi. Encara guardo aquest

gravat que és “L’été” de Jazet.

- És preciós!

Nicolai Radonov era una persona sensible i amb

una gran cultura. Clar que volia que jo m’ocupés de

promocionar-lo i ajudar-lo a exposar i vendre la

seva obra en la meva qualitat de crític d’art. Era el

mateix que havia intentat en Lluís que haguera

volgut que jo fos la seva ajudant en la fotografía o

91

que m’hagués garadat la feina de laboratori. Ni l’un

ni l’altre s’havien plantejat que jo pugués tenir el

meu propi projecte de vida o la meva pròpia

creativitat per desenvolupar, fins i tot, irònicament,

potser també precisava un promotor com ells i no

gosava a plantejar-m’ho.

Ell em volia i em va demanar que tornés a París a

viure amb ell, i amb els meus fills, als quals em va

prometre protegir i adoptar. Jo acaronava la idea,

tot i amb els meus dubtes. Però és que ell m’havia

tornat la meva autoestima ferida per la meva

primera histròria d’amor. Recordo com em posava

davant del mirall i em deia: “Vull que vegis com

n’ets de bonica”. I això era exactament allò que jo

necessitava en aquell moment.

Però en arribar a Barcelona i dir-ho als meus fills,

la Silvia em va dir: “Mare, ara que el pare ha dit

que torna a Barcelona, vols dir que nosaltres hem

d’anar a viure altre cop a París?”

Això em va portar a veure que no havia d’estar

començant sempre la meva vida en funció dels

homes. Va ser aleshores que vaig decidir que si

deixava el Nicolai, a partir d’aquell moment mai

més cap home dirigiria o condicionaria la meva

vida. Que l’home que se m’apropés seria ell qui

s’acomadaria a la meva i sobretot a la dels meus

fills.

- Era el meu preu. Ja tenia autoestima peròhavia de

pagar un peatge: les coses ja eren diferents.

92

Capítol XIII

L’Escola Espanyola de París

El meu primer article publicat, que el vaig fer

emmarcar i el guardo a la meva casa de l’Hospitalet

de l’Infant, va ser sobre “L’escola de pintura

espanyola a París”. El vaig publicar a la revista

espanyola d’art, “Gazeta del Arte”, una publicació

especialitzada, de gran prestigi. Era una revista

dirigida aleshores per Josep Melià, a qui vaig

visitar al “Diari de Barcelona”, d’on també n’era

director, per oferir-me en qualitat de corresponsal a

París. Ho vaig fer en un dels meus viatges a

Barcelona, tot i que la revista d’Art es publicava a

Madrid, però ell continuava ostentant-ne la

dirección i anant a Madrid uns dies a la semana, de

manera que compartía ambdues feines.

- I qui pertanyia a aquesta escola de pintura

espanyola a París?

- Doncs la majoria d’artistes que havien fugit

d’Espanya i que residien a París i que tot i

que no tenien un estil comú, reflectien una

manera de viure i sobretot tenien interessos

comuns i havien fet algunes exposicions

junts, així que, per damunt de tot, els unia la

seva procedencia. N’hi havia de messetaris,

de les terres del Cantàbric, de Catalunya o

València i per tant, mediterranencs.

Sota el nom de l’Escola Espanyola de París, doncs,

s’hi han considerat molt pintors en funció de la

seva procedència espanyola i la seva residència

93

parisina. S’han fet exposicions arreu on s’hi han

inclós des de Juan Gris (Madrid 1887 – Boulogne-

Billancourt 1927), Picasso (Málaga 1881 –

Mougins 1973) o Maria Blanchard (Santander 1881

– París 1932) i Francisco Bores (Madrid 1898 –

París 1972), Emili Grau-Sala Barcelona 1911 –

París 1975) (a qui vaig conèixer poc abans de morir

i particularment al seu fill Grau-Santos, també

pintor), la majoria dels qual ja estaven a París abans

de la Guerra Civil Espanyola, fins als que van

arribar encabat com Orlando Pelayo (Gijón 1920 –

Oviedo 1990), el més gran de edat, de tots els que

jo vaig conèixer; Antoni Guansé (Tortosa 1920 –

París 2008), català amb el qual em va unir una bona

amistat i que he vist alguna vegada en els meus

viatges a París, després de ja no residir-hi; Concha

Benedito (València 1936 -), bona amiga meva, a

casa de la qual jo anava amb els meus fills perquè

juguessin amb els seus que tenien la mateixa edat

perquè els meus aprenguessin francés i els seus ja

xaporrotejaven el castellà i s’entenien bé, i altres.

El crític Julián Gállego ha escrit molt sobre aquesta

escola parisina, però en realitat ell mateix dubta de

l’existència real de la mateixa, sinó que admet que

és un títol que neix de la necessitat d’agrupar-se, en

un moment determinat, per exigències d’un guió

expositiu que a ningú li anava malament con tal

d’exposar.

Si bé Antoni Clavé va viure a París, jo allí vaig

veure i escriure sobre algunes exposicions seves, en

particular la que va fer al Musée de la Ville de

94

París, però a l’artista no el vaig conèixer fins la

seva exposició “Homenatge a Picasso”, ja vivint jo

a Barcelona, a l’època en què vaig treballar a

Televisió Espanyola i vaig fer un reportatge de la

seva exposició a la Sala Gaspar (“Can Gasparini”,

com ell anomenava els germans Gaspar) pel

programa de TVE “Espai”.

Després d’aquesta coneixença, em va convidar a

casa seva al surt de França i vam fer diversos

reportatges publicats a diferents diaris i revistes i

em va regalar el petit i meravellós quadre que va

il.lustrar la portada del meu llibre “Biologia del

Arte y de la Creatividad”, demanat exprés per

aquesta finalitat.

95

Capítol XIV

Un pati i un recó hippy

Malgrat que ja he parlat del carrer Sors i de les

seves maleïdes inundacions, m’agradaria

aprofondir en la vida dels meus fills i meva, a

l’arribar de París a Barcelona, al setembre de l’any

1976.

Primerament, ens vam instal.lar a casa dels pares

del Lluís, que vivien al carrer Martí de Barcelona.

Era una casa situada a uns baixos a peu de carrer,

per accedir a la qual es pujaven només tres

esgraons. Els balcons de la casa donaven al mateix

carrer Martí, al costat dels Laboratoris Juanola que

més tard han estat enderrocats.

Jo vaig decidir que em quedava a treballar i a

educar els meus fills, de nou i once anys, a

Barcelona, enlloc d’anar a viure a Reus a casa dels

meus pares. A la meva separació, el meu pare, si bé

primer em va dir que les dones havien de prendre

paciència i es va prendre molt malament que jo em

separés, després, una vegada passat el primer cop,

em va oferir d’anar a viure amb ells i em va dir que

m’ajudarien a pujar els nens i que si volia jo podia

treballar al negoci familiar que podia ser per a mi,

ja que el meu germà havia muntat una botiga de

cotxes i la meva germana treballava com a

professora a les monges de la Presentació.

- He de dir que m’hi vaig pensar, perquè era

una manera fàcil d’encarrilar la meva vida

gestionant un negoci ja en marxa. Pero, jo

96

sabia que xocava molt amb el meu pare,

perquè teniem un caràcter idèntic. La gent

ja ho deia que erem clavats, tant físicament

com que els dos teniem el mateix caràcter

fort.

D’altra banda, ell era molt rígit amb els seus

principis, i a l’any 76, Reus era un poble i jo,

segurament, la primera dona separada del mateix i

potser de les primeres d’Espanya. Les coses no

eren com ara. També, per això, jo volia que els

nens anessin a un col.legi francés perquè allí hi

trobarien molts nens com ells, amb els pares

separats o divorciats, i no a un col.legi de monjes o

de frares, on encara se’ls penjaria el cartell de nens

de “família desestructurada” com solen dir els

mestres.

També vaig pensar que si un dia sortia amb algú, a

Reus, de seguida s’armaria un sacramental i el meu

pare em tractaria “d’una qualsevol” o em diria que

el feia quedar malament amb els amics. També

m’espantava una mica el paper que ell pretenia

agafar amb els meus fills d’ajudar-me a educar-los

o a pujar-los com ell deia. Jo sabia que en aquesta

tasca, jo volia estar sola i imposar els meus criteris.

Ens barallavem a cada sopar quan ell deia mal del

Lluís davant dels meus fills perquè jo no ho volia,

ja que pretenia que ells estessin al marge de tots els

problemes entre nosaltres.

- Total, que vaig decidir quedar-me a Barcelona i

vaig demanar als meus sogres si ens volien acollir

mentre jo em desempenyava i trobava feina. Em

97

van dir que si i ens vam instal.lar provisionalment

al carrer Martí.

D’allí anavem cada dia a Le Cours Lafontaine, el

col.legi dels nens, en el qual van començar de

seguida. Estava al carrer de Pomaret, al barri de

Sarrià, un carreró parel.lel al carrer d’Anglí i prop

del passeig de la Bonanova, on hi havia la granjeta

on anavem a dinar. Després, d’allí ja van passar al

Liceu Francés al capde dos o tres cursos.

La primera feina que vaig trobar va ser la de vendre

cursos de formació professional d’una escola

especialitzada i donar classes allí de Relacions

Públiques. Alhora en què havia vingut de París amb

les Relacions Públiques de la Galeria Artcurial per

a Espanya i amb l’objectiu d’organitzar una

exposició per a l’artista espanyol Mentor Blasco

que formava part del patrimoni de gestió de la

Galeria o anava fent col.aboracions a la prensa.

Els primers diners que vaig tenir van ser destinats a

buscar pis, un petit estudi aprop de casa la iaia

Manolita que era la meva sogra. Va ser al carrer

Sors 29, uns baixos amb un gran pati, on el meu fill

Lluís pogués anar a jugar a pilota, atés que al pati

de casa la iaia Manolita no hi podia jugar perquè li

feia malbé les plantes.

El carrer Sors és un carrer curt del barri de Gràcia,

que va des de la Ronda General Mitre fins la plaça

Rovira, és a dir fins el carrer de la Providència.

Com que de moment, no podiem anar-hi a viure

perquè jo no guanyava prous diners per

independitzar-nos, només hi anavem a explaiar-nos

i a jugar a pilota. Els diumenges, la meva tieta

98

Carme ens deixava les claus del seu pis de Salou, i

ens n’hi anavem per tal de sentir-nos lliures els tres,

la Silvia, el Lluís i jo, cosa que necessitavem.

A Salou, anavem al caballets o anavem al Karting a

conduir cotxes petits i els dos nens s’ho passaven

bé que era allò que importava, per tal d’oblidar la

manca de la presència del seu pare que tant

trobaven a faltar.

Va donar la casualitat de què una de les alumnes

del meu Curs de Relacions Públiques va ser la Fina

Benguerel que treballava a la Fira de Barcelona en

un despatx juntament amb en Joan Segura

Palomares, el qual, en aquell moment, formava part

de la nova junta directiva del “Diario de Barcelona”

que havia canviat de direcció. Hi havia amb ell

l’Antoni Coll com l’altre subdirector, l’home que

ha estat després el director del “Diari de

Tarragona” durant molts anys, i l’Antoni Alemany

com a director, i estaven organitzant la nova

plantilla del Diari. Era l’any 1978. L’Antoni

Alemany era mallorquí i després de l’experiència

del “Diario de Barcelona”, va tornar a “ses illes” on

s’ha vist esquixat pel tema del cas Palma Arenas,

com assessor de l’expresident del Consell Balear,

Jaume Matas.

La Fina Benguerel em va presentara Joan Segura

Palomares, el que després va ser el director del

gabinet de prensa del Club Esportiu l’Espanyol,

durant anys. Jo li vaig parlar de que venia de París

on havia treballat com a corresponsal de revistes

d’Art i Medicina i li va semblar fantàstic el meu

curriculum per portar les pàgines de Cultura i

99

Societat, tot i que després, Alemany va designar un

altre periodista, Pau Morata, i en Joan em va posar

com a cap de Local, fins que en Morata es va

dedicar exclussivament als especials de Cultura, i

jo aleshores vaig portar l’actualitat de Cultura i

Societat.

Vaig entrar a formar part de la plantilla del “Diario

de Barcelona”, doncs, el mes de març de l’any

1978. I ja amb un sou fixe, per petit que fos, vam

poder anar a viure al carrer Sors i comprar a

terminis l’habitació per a la Silvia i en Lluís que va

ser més del Lluís, pel poc temps que la Silvia va

restar amb mi.

Allí al carrer Sors, vaig fer cobrir una part del pati

amb una vidriera i allí hi tenia el meu refugi amb

una calaixera que em vaig baixar de la golfa de

Falset, el meu tocadiscs i els meus coixins on

escoltava música asseguda a terra. Era l’època de la

meva adoració per la música francesa amb Edith

Piaf, Yves Montand, Charles Trenet o el meu

idolatrat Georges Brassens.

La iaia Manolita, sempre atenta a les nostres

necessitats i sobretot a les dels nens, ens omplia de

tant en tant la nevera perquè no ens manqués res.

Els nens anaven a casa la seva tieta Maria del

Carme que vivia molt aprop al carrer del Passeig

d’Amunt mentre jo no venia o sortia tard del diari.

De vegades, anaven a casa la iaia o a casa de la

tieta Rafela que també vivia al mateix carrer de la

Maria del Carme, una mica més lluny. Allí jugaven

amb els seus cosins en Toni i la Laura que tenien

més o menys la mateixa edat que ells, ja que havien

100

nascut entremig de la Silvia i del Lluis i eren

bessons.

De vegades, en Lluis em deia que se’n volia anar a

viure a casa de la tieta Rafela perquè eren una

família normal i ell volia tenir una familia normal,

és a dir, pare i mare. El pobre Lluis va trobar molt a

faltar la figura del seu pare. Aleshores, jo vaig

consultar amb en Joaquim Teixidor que era molt

amic meu i que era astròleg i psicóleg i em va

aconsellar d’apuntar-lo a judo perquè era un sport

dur i intel.ligent i allí es trobaria amb professors

que substituirien la imatge del pare que li mancava.

Crec que li va anar bé, tot i que sempre va ser un

nen tímid i, en aquell moment, potser també una

mica trist, tot i que sempre ha estat afectuós i

amable amb tothom.

- Quan ara sé, per en Lluis o per la Silvia, les

atencions de’n Lluis pare, cap a la seva filla

adoptada en el seu segon matrimoni, no

me’n en puc avenir que s’hagi dedicat més a

ella del que ho va fer als seus propis fills,

davant dels quals sempre va posar els seus

interessos i aficions i no va mirar mai si els

perjudicava o no, malgrat les meves

reflexions o retrets.

Però, tot tornant al carrer Sors, vam recollir un dia

un gat que va venir a l’escala i que als nens els hi

va fer molta il.lusió. El deixavem al pati. Però

sembla ser que un dia va escalar la paret i es va

escapar, atés que quan vam tornar a casa ja no hi

era.

101

Els nens es van prendre un bon disgust i jo, tot i

que no m’agradaven les bèsties, també ho vaig

sentir, perquè m’hi havia arribat a acostumar. Ell

saltava al meu llit quan es feia de dia i em

despertava, de manera que ens feia de despertador.

Van passar unes setmanes i un amic meu de

Madrid, em va dir que volia anar a alguna sessió

d’esperitisme o de gent que treballés sensacions

paranormals perquè se n’havia adonat, en

despertar-se, que levitava. Vaig trucar al meu amic

Joaquim Teixidor i em va donar el nom d’una

amiga seva que ens va citar per un dia de la

setmana següent i vaig quedar amb aquest amic,

que vindria.

La veritat és que jo m’hi vaig anar il.lusionant i em

vaig preguntar què faria jo en un lloc així, i em vaig

respondre que miraria de posar-me en contacte amb

el meu avi, que havia mort l’any 69 quan nosaltres

viviem a Tarragona, i que ja he dit que havia estat

una persona important per a mi.

El dia que s’havia de fer la Reunió, aquest amic, al

final, em va trucar dient-me que no podia venir, i

com que em feia por anar-hi sola, vaig trucar per

aplaçar-ho i em van dir que no patís, que la Reunió

s’havia anul.lat.

Aquella nit em vaig posar al llit i em vaig adormir,

de seguida, com totes. Però, a mitja nit, vaig sentir

la sensació de que el gat que haviem tingut i que

pujava al meu llit cada matí, havia tornat de repent.

Vaig obrir el llum i no hi havia res ni ningú. Vaig

tancar el llum pensant que ho havia sommiat i em

vaig disposar a tornar a dormir. Però, no, un altre

102

cop vaig tenir la mateixa sensació de que algú

saltava al meu llit i es passejava amunt i avall del

me cos. Vaig obrir el llum espantada i em vaig

serenar a mi mateixa tot dient-me. “A veure, estàs

desperta perquè veus que aquí hi ha el televisor (jo

aleshores al carrer Sors dormia al menjador), aquí

hi ha la taula de despatx i aquí les cortines i ho

estàs veient, per tant, no sommies, i la sensació es

veritable”. Vaig tancar el llum i em vaig disposar a

dormir una altra vegada. Però, de nou, al cap d’uns

moments, la sensació va tornar per tercer cop. Vaig

pensar que no fos l’avi que vingués, atés que

aquella nit jo havia volgut contactar amb ell i

potser ell s’havia preparat per venir. Aleshores,

com que estava molt espantada, li vaig dir: “Avi,

no sé si ets tu o no ho ets, però si ho ets, no vinguis

perquè estic molt espantada, i si no ho ets, qui

sigui, no deixis que torni”. I ja no va tornar cap

vegada més la sensació i em vaig adormir.

Temps després, algú dels que es diu entés en

aquestes coses, em va dir que era l’esperit del gat

que tornava, perquè tot saltant el mur es va matar.

Del carrer Sors, també recordo que, de vegades,

molt tard a la nit, trucaven a la porta del carrer i jo

tenia molta por. Preguntava qui hi havia i era la

meva amiga Enriqueta Calabuig que havia vingut a

Barcelona, havia sortit de juerga i a aquella hora ja

no podia tornar a Reus perquè ja no hi havia trens

fins al matí. Em deia que li fes lloc al meu llit ja

que només seria una estoneta. Ens adormiem, i a

l’endemà marxava cap a Reus. Després, ella va

venir a treballar a TV3 a Barcelona i va viure a la

103

Ciutat Condal fins la seva mort, molt jova. Va tenir

una embòlia cerebral exactament com ella preveia

perquè ja l’havia tingut la seva mare i ella tenia la

tensió alta com ella. Jo l’havia enviat a la Fundació

Puigvert perquè l’ajudessin amb aquesta

hipertensió, però no van saber controlar-li.

De fet, l’etapa del carrer Sors va ser un temps de

molta inestabilitat, però alhora de molta intensitat i

amb l’al.legria de la proximitat dels meus fills i les

preocupacions dolces que em donaven.

El 23 F al carrer Sors

Una altra de les anècotes del carrer Sors fa

referència al dia del 23 F. Era l’època en que ja

viviem sols en Carles i jo, perquè els nens havien

volgut marxar amb el seu pare en el momento en

què en Carles va aterra a casa nostra. Per tant, jo

estaba sola, atés que en Carles va passar tota

aquella nit fatídica al seu despatx de la Delegació

del Govern a Catalunya, al carrer Mallorca de

Barcelona.

Allí hi eren en Josep Melià, el delegat, en Joan

Cirera, un dels asserssors i bon amic de’n Carles, i

altres, el nom dels quals no recordo.

Cap a les dotze de la nit, abans d’anar-me’n a

dormir, se’m va acudir trucar en Carles, per veure

com estava tot. Estavem parlant per telèfon, quan

vaig sentir, en sec, un terrabastall. Tonta de mi, em

vaig espantar pensant que havia sentit trets. I en

Carles no em podía parlar del que reia, perquè

resulta que hi havia aprop seu una filera de taules

que havia caigut, doncs, encara era la primera

104

época de la Delegació i s’estaven acomodant els

despatxos.

105

Capítol XV

Entre el “Diari de Barcelona” i el Liceu Francés

La vida al carrer Sors va destil.lar entre la meva

feina al “Diari de Barcelona” i l’atenció als meus

fills que s’havien de portar a l’escola o a la parada

de l’autobús als matins. Però, amb el perill

d’arribar tard, perquè l’escola era molt lluny de

casa. Molts matins, ens adormiem tots plegats i els

havia de portar en cotxe. Les carreres que feiem per

arribar a l’hora summergits a la circulació de

Barcelona no sé si són de jutjat de guàrdia o de

Pere Mata*, però si entranyables...

Era una època en la qual jo, de vegades, sortia a la

nit i els deixava sols a dormir o tenia guàrdies al

diari i naturalment, a l’endemà, tenia molta son. Si

ells es despertaven, em despertaven o els

despertava jo i anavem a la parada de l’autobús que

hi ha a Major de Gràcia per agafar el 22. Però, si

era tard, hi havia dies que els donava cèntims per

agafar un taxi.

Els taxistes de la plaça Rovira, que era la parada

que teniem més aprop de casa, eren d’aquells

d’anys enrera que no corrien per a res i que estaven

millor allí parats prenen el sol que no pas fent un

servei. Així que els nens, damunt de pagar,

arribaven tard. Naturalment, preferien que els

portés jo que agafar un taxi, per tant, jo, morta de

son, agafava el cotxe i començava a fer carreres.

Clar que ja era un moment en què havia aprés a

conduir i ja dominava el cotxe. Aleshores ens

106

passavem tot el camí fent putades a la gent per

arribar a temps. I quan ja quasi arribaven, topavem

amb el ditxós guàrdia urbà que enlloc d’accel.lerar

el trànsit només el destorbava. Jo, cada dia, li deia

quatre fàstics i els nens s’avergonyien i

s’amagaven. D’altra banda, un dia em vaig enfadar

amb algun conductor distret i va resultar ser un

professor d’ells, així que els pobres nens es van fer

petits amagant-se al seient del darrera.

- Patiem, però ens ho passavem bé...

Una altra cosa eren els dinars. Com que jo no tenia

diners perquè es quedessin a dinar a l’escola o al

Liceu Francés i no teniem temps d’anar a casa,

anava a buscar-los i dinavem a una granjeta que hi

havia aprop. Allí, ja erem com de casa i els senyors

estimaven molt al Lluís perquè sempre ha estat un

noi molt carinyós amb tothom.

Els meus contactes amb la CIA

En un dels meus viatges a Madrid per feina, vaig

conèixer a un jove, el nom del qual silenciaré, i que

vam congeniar. Em va convidar a dinar a un bonic

restaurant àrab, la qual cosa va ser per a mi una

novetat. Després aquest amic va venir a veure’m a

Barcelona vàries vegades.

Semblava una bona persona (i de fet, crec que ho

era), i es va enamorar de mi. I jo era un moment en

el que estava força desorientada, de manera que

potser em vaig deixar estimar perquè necessitava

una mica de protecció davant de tanta lluïta i ell

semblava que podia ser o aspirava a ser aquell

107

promotor que buscaven els meus “exs” i que jo

trobava per casualitat.

Em va explicar que era jueu practicant, encara que

no ortodoxe, i que havia estat lluïtant a la Guerra

del Golan amb un tanc per tal de defensar el seu

poble. Ell era procedent d’Alemània, fill de pare

d’ascendència gallega i de mare alemana, i tenia el

cestellà i l’alemany com a llengües maternes i

dominava del tot l’anglés perquè havia viscut a

l’Anglaterra i als Estats Units.

De seguida, es va oferir per traduir els meus articles

i llibres i introduir-me a les editorials que ell

coneixia arreu del món, cosa que sonava molt bé i

aduïa que el seu lobby ètnic religiós estava per tot

el món i que sempre s’ajudaven.

Em va oferir de venir a viure amb mi a Barcelona i

deixar la seva feina de Madrid i jo em vaig espantar

perquè vaig pensar que només em mancaría ell, si

resultava que jo l’havia d’ajudar. Em deuria veure

molt amoïnada, perquè essent una cosa que no

solen dir, em va confessar que no patís, que ell

sempre trobava feina i que, de fet, les feines eren

una mica tapadora, perquè ell veritablement

treballava per a la CIA.

Justament, jo acabava de fer una entrevista per al

“Diari de Barcelona” a Philippe Agee, l’agent de la

CIA que acabava de publicar la seva història de

relació amb aquesta instiució i allí explicava totes

les vicissituts que havia passat per deixar la

companyia. Naturalment, em va agafar pànic. I ja

em vaig imaginar els meus fills segrestats en tornar

108

de l’escola. I, naturalment, els meus fills no estaven

en joc…

Per tant, ell buscaba tranquilitzar-me i va

aconseguir l’efecte contrari.

Així que va haver marxat, vaig recollir les seves

coses, li vaig fer una carta de comiat, i ho vaig anar

a portar al missatger.

- Tancava la porta al meu posible promotor i

em tornava a quedar sola front a la meva

lluïta.

*A Reus, se sol de dir que una situación és típica de Pere

Mata, fent referència a la institució psiquiátrica d’allí que

porta aquest nom.

109

Capítol XVI

L’exposició de Blasco Mentors a les Dressanes

Com he dit en algun lloc parlant d’economia, jo

vaig venir de París amb la representació per

Espanya de la gran galeria Artcurial de l’Avenue

Matignon. Una manera de no marxar de París amb

les mans buides, però que tampoc em permetia

saber gaire que podia donar això de si

econòmicament, atés que venia amb un objectiu,

però no amb un sou. Un dels objectius d’aquesta

representació era l’organització d’una exposició a

Barcelona per en Blasco Mentor, un dels seus

pintors més arrelats, en el seu retorn a casa seva,

Barcelona, d’on n’era fill, després de l’etapa

franquista en la qual ell no va poder entrar a

Espanya perquè havia estat tinent de l’exèrcit de la

República i havia hagut de fugir a França, on

s’havia instal.lat.

Vaig veure a París la col.leció a exposar i en vaig

quedar prendada. Eren les obres sobre

“Tauromàquia” i és com vam denominar

l’exposició “La Tauromàquia”. Eren obres molt

goïesques, barroques, filigranades i expressionistes,

algunes d’elles amb un toc irònic picassià. Cal dir

que Blasco Mentor i Picasso vivien molt aprop a la

Côte d’Azur francesa i que havien estat amics.

El meu plantejament, que de seguida va agradar al

director de la Galeria Artcurial, va ser de fer una

gran exposició oficial amb coordinació amb alguna

institució catalana i una altra exposició comercial

110

en una galeria de Barcelona que s’ovriria als vuit

dies d’haver tancat la primera. Per tant, el primer

que calia fer era trobar una institució que portés a

terme aquesta exposició oficial i en aquell moment,

l’Ajuntament de Barcelona no feia encara res

d’això, ja que estic parlant de l’any 76, i l’única

institució que feia moltes coses d’Art, precisament

era la Diputació que presidia el senyor Samaranch,

a la qual vaig acudir.

El departament d’Art estava dirigit per Josep

Maresme, crític d’Art i home de confiança de

l’equip de Samaranch que portava a terme

l’organització de concursos d’obres de Sants Jordis

entre els pintors de Catalunya, es feia l’exposició i

quedaven en el fons de la Diputació. Els pintors

estaven contents perquè aquesta exposició anual els

ajudava a la seva promoció, i la Diputació s’anava

fent un fons d’Art copmprant aquestes obres com

una manera de contribució a l’art del país.

Val a dir que en Josep Maresme es va entussiasmar

de seguida amb la meva proposta i em va posar a la

meva disposició les diferents sales que tenia al seu

abast en aquell moment. La veritat és que no me

n’agradava cap perquè les trobava poc

cerimonioses. I aleshores, a ell se li va acudir dir-

me que el Museu Marítim també depenia de la

Diputació i que hi havia dues naus, en una hi havia

el Museu i a l’altra no hi havia res i s’havia de

restaurar. Ens la vam anar a mirar i jo ja em vaig

quedar prendada d’aquella nau immensa, gloriosa,

carregada d’història i de prestància. Aleshores, ens

calia pressupost per restaurar-la i aquest s’havia

111

d’ajuntar al de l’organització de l’exposició. Com

que el projecte era engrescador i el moment mirava

molt de cara al futur, en Maresme va aconseguir

aquest pressupost, i vam tenir la nau restaurada al

costat del Museu Marítim.

Així que jo ja vaig anar a París per tal de posar-ho

tot a punt, amb les mides del lloc per tal de

considerar les obres que hi cabien i que havien de

ser trasportades a Barcelona.

- Per tant, he de dir que les Dressanes, que

tant s’han fet servir després per tantes coses,

es va restaurar per a mi, si em permeteu

l’expressió.

Però, quan va venir el camió amb les obres des de

París, els de la Diputació me’l van tenir tres dies

sense descarregar a la zona Franca del Port on se li

havia de donar el visat per descarregar les obres,

perquè a la Diputació això no s’havia fet mai i no

sabien com es feia. Els d’Artcurial estaven encesos

perquè cada dia que les obres restaven al camió era

com si estessin de viatge i l’assegurança d’aquestes

obres pujava un dineral. La veritat és que quan jo

vaig anar desesperada a la Diputació a veure en

Maresme per preguntar-li el que estava passant,

semblava que no entenia res, perquè ells no estaven

ni tans sols acostumats a assegurar obres d’art i

menys en aquelles condicions. Però França ja era a

Europa i nosaltres encara no hi erem. Es va

esgarrifar dels preus de les assegurances franceses

quan els hi vaig dir i van procurar apressar la

gestió.

- De poc, que faig l’infart!

112

A la fi, es va resoldre, amb el conseqüent enfado

dels francesos i l’Exposició va quedar meravellosa,

amb un catàleg digne i amb el valor afegit que es

va inaugurar el tercer dia d’haver arribat Josep

Tarradellas a Barcelona a la presidència de la

Generalitat de Catalunya.

Per això, la nostra traja d’invitavió a l’exposició de

“La Tasuromàquia” de Blasco Mentor va ser la

primera invitació que va sortir amb el genèric de:

“El President de la Generalitat de Catalunya us

convida”, atés que va ser organitzada per la

Diputació i inaugurada per la Generalitat.

Per tant, cal considerar que en el meu curriculum

tinc l’honor d’haver estat l’organitzadora de la

primera exposició d’Art que va fer la Generalitat de

Catalunya i d’haver aconseguit per aquesta

organització la primera tarja d’invitació que va

sortir de la imprenta amb el genèric de ser

procedent de la nova Generalitat de Catalunya. La

inauguració va ser el 14 de setembre de l’any 1978.

113

Capítol XVII

“Treball” i l’etapa psuquera

Jo treballava a la revista “Artes Plásticas” al matí

com a redactora cap, perquè la direcció era

publicitària i per tant, era com la directora o editora

de la revista, i a la tarda, ho feia al “Diari de

Barcelona”. Al “Diari” hi treballava Toni Batista

que era el crític musical i ell em va introduir al

PSUC i em va recomenar a Joan Busquet que era el

director de la revista “Treball”, portaveu d’aquesta

organització polític-cultural, i així vaig començar a

col.laborar com crític d’Art en aquesta publicació.

He de dir que aquesta ha estat una de les etapes

creatives més satisfactòries de la meva vida, perquè

com que jo acabava de venir de París amb totes les

ínfules de l’Art Conceptual, escollia per a la revista

les exposicions d’Art que realment m’agradaven i

que anaven totalment en aquesta línea, mentre que

la revista que feia el matí era esencialment d’art

figuratiu. Per tant, “Treball” per a mi va ser una

manera de disfrutar, de ressacir-me dels publi-

reportatges que em veia obligada a fer d’una altra

banda i com que Joan Busquet em donava tota la

llibertat del món, era una col.laboració

satisfactòria.

En aquests temps, vaig conèixer el professor José

M. Valverde a qui van convidar a donar una

conferència en alguna de les celebracions del

PSUC i a mi, en Toni Batista em va encarregar de

fer de mestre de cerimònies i anar-lo a buscar amb

114

el meu cotxe. Com que el professor no cobrava per

la seva conferència, l’organització va pensar que se

li havia de fer algun regal, i com que no hi havia

diners i tothom col.laborava amb allò que podia,

doncs, vam demanar a la pintora i gravadora

Concha Ibáñez que ens regalés alguna petita obra

seva per donar al professor. Crec que la Concha li

va regalar un bonic gravat amb el qual ens va treure

del compromís.

- Va ser el primer cop que vaig conèixer la

Concha Ibáñez, qui després esdevindria una

bona amiga.

Al PSUC també vaig conèixer en Guinovart o en

Tàpies perquè no cal dir que en aquell moment, la

flor i nata de la intel.lectualitat catalana i l’artística

formaven part o eren satèlits del PSUC. No puc

oblidar la forta impressió que em va fer la

coneixença del poeta Miquel Martí i Pol a la seva

casa de Roda de Ter, a la qual em va portar en Toni

Batista i li vaig poguer fer una entrevista per a la

revista “Treball” i pel “Diari de Barcelona”. També

va ser l’època en què vaig conèixer al bon amic

Jordi Mañà, dissenyador industrial i professor de

l’Escola Elisava de Disseny, en la qual ell em va

introduir i vaig donar classses durant uns nou o deu

anys, sota la entranyable direcció d’Enric Bricall.

A l’Elisava, hi vaig donar classes de “Creativitat i

Comunicació”, tot introduint la sistèmica o anàlissi

de processos en l’estudi del procés creatiu i

expressiu o comunicador, de manera que es pogués

aconseguir conscienciar cadascún dels passos

creatius, molts cops plenament inconscients, per tal

115

de concienciar-los i poguer-los modificar i

perfeccionar, en racionalitzar-los.

Diré de pasada que la Sistèmica és una filosofía

que s’ha anat introduïnt en molts àmbits un anys

després i que quan jo vaig començar a introduir-la a

les meves clases, era poc el que se’n sabia i molts

menys eren els que la utilitzaven en el seu mètode

de treball.

Van ser classes, en les quals ens ho passaven tots

molt bé, perquè jo hi portava els vídeos dels premis

de publicitat de Nova York, de Cannes o de

diferents Festivals internacionals, amb la finalitat

d’analitzar-los i indagar en els processos creatius i

expressius en qualitat del target o receptor al qual

estaven adreçats.

116

Capítol XVIII

Marxen els nens i el món se m’ensorra

El mes de març de l’any 1978, jo vaig entrar a

treballar, tal com he dit, al Diari de Barcelona i allí

hi treballavem uns curanta nois i tres noies. Com

que jo estava separada, és natural que passés revista

als companys, per tal de saber els que eren solters,

els que tenien núvia o els que estaven casats o

separats. Tot i que l’any 78 les coses no eren com

ara, val a dir que en un diari, la gent era més

progresista i ja hi havia gent com jo, tot i que eren

els menys.

Recordo els nombrosos concerts als que vaig anar

amb en Toni Batista. Després ha estat publicant

força temps a “La Vanguardia” i es va especialitzar

en terrorisme basc. També recordo les nits bojes al

Celeste amb en Lluís Llobet escoltant al cèl.lebre

cantat de rumba “El Gato” que va morir molt jove.

Però, al Diari també hi havia en Carles Carbonell

que va ser durant molt temps un bon amic amb qui

anava a prendre cafés al bar quan arribava a la

tarda.

Un bon dia, les coses van canviar i els directors van

ser acomiadats, entrant a dirigir la publicació gent

de “Fuerza Nueva”, la dreta més absoluta,

franquista i falangista, cosa que ens va derrumbar a

tots.

En Carles Carbonell va optar per marxar a Guinea,

després de gestionar la seva marxa amb la

secretaria d’Estat per a la Informació del Govern de

117

Madrid, amb la finalitat d’anar com a cooperant a

ajudar a montar allí un diari. Jo, que no tenia cap

mitjà per fugir i que necessitava el meu sou, vaig

pactar amb la direcció del diari de fer només

Sanitat i Medicina, amb la qual cosa, aquesta era

una secció que estava absent de política.

Val a dir que jo ja tenia un curriculum com a

corresponsal a París en aquesta especialitat i això

em va valer força per afiançar-me en l’especialitat,

aquí.

Va ser aleshores que jo vaig començar a formar

part del Comité d’Empresa del Diari i va passar el

temps i es va aconseguir que aquesta nova empresa

marxés i que el Diari passés a ser cooperatiu, essent

venut posteriorment a l’Ajuntament de Barcelona.

Jo anava trempejant com podia entre el Diari i les

col.laboracions a revistes d’Art i de Medicina o

fent columnes a altres publicacions com “El

Periódico”, o en els inicis, a “Mundo Diario”, on

vaig crear la primera columna de Salut en el seu

Dominical, signant-la amb el nom de Ricard

Anglada, perquè treballava de redactora de plantilla

al “Diari de Barcelona” i no podía signar amb el

meu nom.

- El cas era entrar diners a casa…

L’any 1980 o 81, vaig sortir del “Diari de

Barcelona”, encara cooperatiu i amb sous ridículs i

per a tothom igual, sense tenir en compte si

treballaves més, i vaig entrar a dirigir el gabinet de

prensa de l’Hospital Infantil de Sant Joan de Déu.

Després, vindria l’etapa de Televisió Espanyola, de

la qual en parlaré encabat.

118

En Carles Carbonell va tornar de Guinea i va

aterrar al carrer Sors per passar a formar part del

clan familiar, amb el consegüent disgust per part de

la Silvia. Així que, a l’arribar el proper curs, ella va

decidir que els dos germans se n’anaven a viure un

temps amb el seu pare i que passarien un any amb

cadascún de nosaltres, pare i mare, i en Lluís-Pitín

va dir que ell feia allò que fes la Silvia.

Jo em vaig desesperar i em vaig sentir culpable i

vaig anar a veure la psicòloga a la que anava la

Silvia per consell d’una amiga del seu pare. La

psicòloga em va dir que la deixés, que si era ella

que ho havia escollit, segurament li faria bé, ja que

ella tenia molt idealitzat el seu pare de tant temps

de sospirar per ell i no tenir-lo, i perquè jo hi havia

contribuit a aquesta idealització per tal que no

sofrís amb la separació.

- És cert que jo li havia dit que la separació

s’havia produit perquè els dos, el seu pare i

jo, erem creatius i no podiem estar junts i

que el seu pare sense mi es desenvoluparia

millor i seria un gran artista-fotògraf.

Alguna cosa hi havia de veritat en aquesta

reflexió, tot i que no era la veritat absoluta.

Aleshores els meus fills se’n van anar a viure a

Rambla de Catalunya al pis del seu pare i amb

l’Anna, la companya del seu pare. I jo em vaig

quedar al carrer Sors amb en Carles plorant cada nit

l’absència dels meus fills, sentint-me culpable per

la nostra relació i culpant-lo a ell del càstig que

m’havien posat els meus propis fills.

- Va ser una època francament difícil.

119

Jo els anava a veure entre setmana o quedavem en

un banc de la Rambla de Catalunya o els anava a

buscar per marxar cap a Reus o a Salou els caps de

setmana. Me’ls trobava que anaven xafats i amb la

roba desplanxada i em deien que l’Anna ja rentava

però que els deia que ella no planxava que, si

volien la roba planxada, se la plaxessin ells. I jo

quan els veia d’aquella manera em feia un tip de

plorar. També portaven els mitjons tots foradats i

també em deien que l’Anna no cosia, així que

anavem a comprar mitjons. Però, després, moltes

setmanes, perquè jo no estigués trista, en Lluís

venia tot ben planxat i em deia que s’havia planxat

la roba ell perquè jo estés contenta. Naturalment,

aleshores, encara plorava més tot abraçant-lo.

- Vull creure que l’Anna, a la seva filla

adoptada, si que li dèu haver planxat la roba

i li dèu haver cosit allò que ha fet falta. I

naturalment, les diferències dolen, sobretot

si es tracta dels teus fills.

En venir el curs següent, la Silvia i el Lluís ja van

tornar a casa i jo sortosament, vaig poder

aconseguir oferir-los-hi un pis més gran on

poguessim estar còmodes els quatre. És el pis del

carrer Sícilia on encara vivim ara. Va ser triat en

funció de la seva distribució que deixava un

menjador i una cuina comunes i dues habitacions al

davant amb el seu cuarto de bany i dues al darrera

amb el seu cuarto de bany, de manera que hi havia

intimitat per les dues bandes. Van venir contents.

Però va durar poc l’al.legria perquè la Silvia va

voler marxar a viure amb un company i era molt

120

joveneta i jo em vaig disgustar molt. Però el seu

pare li va proporcionar el pis que tenia al barri de

Sants, que era una espècie de golfa per quan venia

de París. En tenir el pis de Rambla Catalunya, no

volia deixar-lo i tampoc li anava bé pagar-ne dos,

així que li va anar fantàstic cedir-lo a la Silvia i al

seu jove company, perquè així s’estalviava de

pagar-lo mentre en conservava els drets. La Silvia

va començar a treballar i a estudiar alhora per tal de

responsabilitzar-se d’ella i jo, perduda la partida, la

vaig ajudar com vaig poguer.

- Una vegada més en va quedar constància de

que un pare posava les seves conveniències

per sobre dels interessos dels seus fills.

121

Capítol XIX

El monument als Segadors a la Plaça de Sant

Jaume, l’11 de Setembre del 1979

L’any 1979 jo tenia una profunda amistat amb en

Josep Grau Garriga, l’artista i tapisser català que

vivia a Barcelona, tot i que després ha residit a

França les darreres dues dècades fins que es va

morir el 30 d’agost del 2011.

A finals de l’any 1978 jo dirigia la revista “Artes

Plásticas” i el vaig conèixer per raons de la meva

feina. I d’aquella època en queden reportatges

preciosos sobre la seva obra que a mi

m’entussiasmava, particularment tot allò que feia

d’Art Conceptual com els environements, amb els

seus tapissos o les seves instal.lacions efímeres.

En Josep tenia dos fills de l’edat més o menys dels

meus, també noi i noia, i estavem els dos separats

del nostre primer matrimoni. Catalanistes tots dos i

en l’època què viviem, en el primer any de

presidència de la Generalitat de Catalunya, de

Josep Tarradelles, ni en Grau-Garriga ni jo haviem

vist mai amb bons ulls que el senyor Tarradellas

vingués a Catalunya passant primer per Madrid.

Era una etapa molt viva políticament, perquè

Catalunya s’encetava estrenant la seva autonomía

amb el govern provisional. Tots estavem plens

d’il.lusions que amb els temps, hem anat perdent

per culpa dels politics que ens les han fetes perdre.

I l’autonomia ens ha quedat petita com un vell

122

vestit perquè Madrid ha escanyat sempre els

catalans, durant tot aquest temps, i malauradament,

els nostres polítics, la majoria d’ells butiflers, en

particular els dels PSC–PSOE i els dels PP o

Ciutadans, han votat en contra Catalunya, el seu

país, per afavorir els interessos d’un PSOE o d’una

Espanya que ha estat capaç, amb els diners que ha

sostret als catalans, de fer aeroports a Castella que

no hi aterra cap avió perquè no hi ha passatgers, o

bé ha fet un tren d’alta velocitat o AVE en el qual

viatjaven diaràment tres persones. Aquesta no és,

malauradament l’anèxcdota, sinó la imatge que

reflecteix una actitud constant i perversa per part de

l’Estat espanyo envers Catalunya.

Però tornant al 1979, aleshores, a mi se’m va acudir

que estaria molt bé fer una instal.lació de les de’n

Grau-Garriga per l’11 de Setembre d’aquell any i li

vaig plantejar. De seguida ho va acceptar si jo

m’ocupava de l’organització. Així que vam idear la

instal.lació, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona,

d’un Monument als Segadors, símbols de la

Independència de Catalunya i amb tot el

simbolisme que això representava i que per primera

vegada es podia fer a casa nostra. Seria un

Environement o obra efímera, de les clàssiques de

Grau- Garriga.

He de dir que l’environement forma part de les

manifestacions efímeres de l’Art Conceptual i que

té com objectiu una provocació, generalment

social. Per tant, el monument estava concebut com

a revulsiu de la presidència de Tarradellas i de la

seva adscripció socialista (de fet, sempre botiflera)

123

per damunt d’un criteri independent o nacionalista,

tal com haguera correspos al partit d’Esquerra

Republicana del que procedia. I ja no diem

independentista, perquè ja era impensable venint de

qui venia i com havia vingut. Però el fet és que el

govern de Suárez allò que havia d’haver fet era

pactar amb els partits catalans i que fossin aquests

els que acceptessin aquesta tornada o diguessin qui

havia de presidir la Generalitat. I potser si que ho

va fer, perquè el cert és que es demanava la seva

tornada. Però no de la manera en què va estar

concebuda.

- Clar que he sentit a dir, tot i que no sé si

s’ha escrit, que el senyor Tarradellas va

passar primer per Madrid perquè va ser el

govern de’n Suárez qui va posar els diners

perquè en Tarradellas pagués al fisc francés

els diners que debia, i algún altre per

rescabalar la casa seva francesa seva (pel

seu fill) que tenia ben empenyorada.

Tots els poítics catalans l’havien anat a veure a

França, podia comptar amb ells sobre la

conveniència d’aquest retorn, però per diners, va

fer-ho a la seva esquena.

- Són només, qüestions d’estil i de forma

força importants! Que a mi em fan obvira la

paraula honorable que per historia i càrrec li

correspondía. Però és que en la política

l’honorabilitat no compta, tot i que a

Catalunya es conservi aquesta costum en el

nom!

124

Vam demanar, doncs, al regidor de Cultura de

l’Ajuntament de Barcelona que aleshores era en

Joan Anton Benach, que ens donés permís per a la

aquesta instal.lació i fins i tot va ser modestament

finançada per aquesta regiduria.

En Josep i jo, amb tota la il.lusió, vam anar viatjant

per Catalunya amb el meu seat vuit-cents-cincuanta

i anavem comprant falçs a totes les ferreteries dels

pobles. Recordo haver estat amb ell a La Ferreteria

del carrer Sta. Anna de Reus que encara era

ferreteria i no bar de tapes com ho és ara.

Jo, també en vaig comprar a Falset i vam anar tots

dos viatjant per Girona i en vam comprar a Sant

Feliu de Guixols i als pobles que anavem passant.

La idea era que el monument tingués tot el

simbolisme profund que li voliem donar

representant a tota la Catalunya profunda i arrelada.

El monument era una torre feta d’estructura

metàlica o embestida, com les que es posen per

arranjar o restaurar les façanes dels edificis, i tota

ella ornamentada amb sedes de colors lila, vermell,

groc i negre que simbolitzaven la revolta o

revolució, la república, i els colors de la bandera

catalana. Però, de cada ferro travessé, hi penjaven

una sèrie de falçs també ornamentades amb sedes

d’aquests colors. La lectura era molt clara: una

forta provocació a la revolta, tornant a l’època dels

Segadors i recordant la imatge de la Revolució

Francesa amb aquells patíbuls al carrer.

- La veritat és que impressionava, tot i que

també és cert que n’hi va haver molts que

no ho van entendre gaire. Doncs cal dir que

125

d’Art Conceptual, en aquest país, no se

n’havia vist gaire.

Sembla ser que Josep Tarradellas guaitava a la

finestra i no li agradava gaire aquesta torre, perquè

passat l’11 de Setembre, cada dia trucava o feia

trucar al Sr. Benach perquè li treguessin aquella

cosa de ferro immunda.

Joan Anton Benach que s’havia entés sempre amb

mi pel que fa a aquesta instal.lació, em va trucar un

dia força enfadat perquè l’haviem posat en un

compromís. Jo li vaig dir que ja li haviem explicat

del què es tractava. Però ni tans sols nosaltres

estavem segurs que s’entengués tant la intenció i

que el simbolisme fos tant profund.

- De manera que es va complir l’objectiu de

l’Art Conceptual ben plenament: provocar i

que el missatge de desaprovació i amenaça

fos ben llegit i entés.

En Baltasar Porcel va dir, en una ocasió, en un

article seu a “La Vanguardia”, que en Tarradellas li

va dir al rei, si ell hi fora d’acord en que ell es

perpetués a la Generalitat de per vida. I el rei li va

respondre: “Escolti, acabem d’encetar el joc i Vosté

ja vol posar la taula potes amunt!”.

Potser en cedir, va pensar en el monument... Si més

no, ens vam donar per satisfets de la nostra tasca

sociocultural amb caire polític.

126

Capítol XX

El carrer Sicília forma part de la meitat de la

meva vida

Jo volia que els meus fills tornessin a viure amb mi

i amb en Carles perquè els necessitava. Sospirava

per això cada dia i cada nit. Per això, em vaig

esforçar per trobar un bon pis on poder anar a viure

els quatre i que ells es sentissin còmodes. I tot i que

això no era gens fàcil per diverses raons: una,

perquè havia de tenir bona comunicació per poder

anar cada dia al Liceu Francés on estudiaven la

Silvia i el Lluís, l’altre, perquè tenia que tenir, i

també, bona combinació per anar a casa del seu

pare, perquè així m’ho havien demanat ells.

La situació no era gens fácil perquè jo sabia que en

Carles era una nosa per ells, sobretot per a la Silvia

que no l’acceptava prou perquè tenia idealitzat al

seu pare. I també cal dir que els nens eren

adolescents i aquesta no és una edat gens fácil.

Volia, doncs, trobar un pis en el qual hi hagués una

certa distància entre les seves habitacions i la

nostra, per tal de conservar tots una certa intimitat.

D’aquí que quan vaig trobar un pis al carrer Sicilia,

tocant a la Gran Via, em va agradar perquè estava

aprop de la parada de la línia de l’autobús 7 que

portava els nens al Liceu Francés i també a casa del

seu pare, a Rambla Catalunya. Però allò més

important era la seva distribució, tal com ja ho he

explicat. Ella permetia que els nens ocupessin una

127

part del pis amb una certa intimitat i nosaltres,

l’altra.

- Per tant, era perfecte i no vaig dubtar ni un

moment. Estava contenta d’haver trobat allò

que faria contents els meus nens, perquè

tornessin a gust amb mi que tant els

desitjava i necessitava. I vaig utilizar en

aquest contracte els diners que havia cobrat

en l’edició de la revista “Zalia mèdica” que

més “a posteriori” va ser un fracàs, malgrat

les ajudes de la Generalitat i de la Unió

d’Hospitals.

Però, tal com he dit, la Silvia va marxar molt aviat

del carrer Sicília.

Des del juny de l’any 198l fins al juny del 2012,

han passat més de trenta anys, allò que significa

que ha transcorregut una part molt important de la

meva vida en aquest lloc, en el que ja he decidit

que vull morir, la qual cosa vol dir que ja he

abandonat els meus constructes mentals pels quals

no sabia on era casa meva i que em feien moure del

carrer dels Recs al carrer Sant Elies i de Reus a

Barcelona, tot busant casa meva.

- Ara sé que Barcelona és casa meva i que aquesta

està al carrer Sicilia, al cap i a la fi, aquesta és la

casa que jo m’he construit amb el meu esforç i on

he tingut sempre la complicitat de’n Carles.

128

Capítol XXI

La torre Balldovina de Santa Coloma de

Gramanet

Aquesta és una bonica història de les que es fan i es

desfan, lligada a la política, però amb divertides

anècdotes de feelings entre les persones i

d’amistats profundes que neixen amb els objectius

comuns i les ganes de treballar amb honradesa.

Debia ser poc abans del Nadal de l’any 1981 quan

em va trucar el meu amic i excompany del “Diari

de Barcelona”, Toni Batista, per dir-me si voldria

portar a terme una campanya de premsa de

l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet, en el

qual hi havia com alcalde el pare Lluís Hernández

que era del PSUC, d’on també era Toni Batista, i jo

hi havia participat sempre amb coses que ell em

demanava, tal com ja he explicat. Li vaig respondre

que sí, però que s’havia de veure exactament que

volien i em va dir que m’estaven esperant al

despatx de l’alcalde de Santa Coloma, que agafés

qualsevol cosa per anar-hi, i com que aleshores

tenia el meu cotxe a Barcelona, vaig riscar d’anar

cap allí, tot i no haver-hi anat mai.

A l’arribar, tothom va estar molt amable amb mi i

em van explicar entre tots, principalment en Toni

Batista, que l’equip de Mossén Lluís havia treballat

molt en els quatre anys darrers, però que havien

oblidat de fer saber allò que feien i que ara venien

les eleccions municipals i creien que havien de fer

una mica de propaganda institucional per donar a

129

conèixer la feima feta. Aleshores havien pensat que

jo podria portar a terme una campanya de premsa.

- Bé, jo no coneixia Santa Coloma, i la veritat

és que em feia vergonya dir que no hi havia

estat mai i que era la primera vegada.

Com que era el poble que havia de votar l’equip

municipal i al qui s’adreçaria la meva feina, vaig

demanar al secretari del batlle que em fes un tomb

per la ciutat. En Toni els hi havia explicat que jo

havia portat a terme l’exposició de Blasco Mentor a

les Dressanes i que havia viscut a París, per tant, ja

els va extranyar menys que no conegués Santa

Coloma.

De tornada al despatx de Mossén Lluís, jo els hi

vaig dir que si volien efectivitat, no em semblava

adequat fer una campanya de premsa, perquè on la

fariem? A “El Periódico”, aleshores més socialista?

A “La Vanguardia”, més dreter?, a l’”Avui”, més

catalanista?, a tots tres?

Això, no era garantia de què sortissin les nostres

notes de premsa sense pagar, i pagant això valia un

dineral i a més, la pregunta del mil.lió era si els

residents a Santa Coloma llegirien suficientment els

diaris de Barcelona que portarien la campanya,

perquè, al cap i a la fi, eren ells qui havien de

votar?

Es van mirar tots tres i em van donar la raó,

preguntant-me, doncs, que suggeria. De seguida,

se’m va acudir que seria molt interessant fer una

expisició informativa sobre aquesta tasca feta a

l’Ajuntament.

130

- A Catalunya mai se n’havia fet cap

exposició d’aquesta mena. És a dir una

exposició informativa, de carácter

institucional i amb finalitat política. Eren

els primers temps de la democracia.

Veritablement, teniem molt poc temps, vaig

calcular jo, perquè si es tractava d’una exposició

institucional, aquesta havia de tancar les portes

abans de que s’obrís el temps de la campanya

política competitiva entre els partits. Crec que les

eleccions eren al març o a l’abril. Per tant, ens

havien d’arremangar tot seguit si es volia fer una

cosa d’aquestes. I venia la segona gran pregunta: si

deien que si, on fer-la? Quins espais bonics tenien?

De seguida, al secretari del batlle se li va acudir

que acabaven d’inaugurar la Torre Balldovina en la

seva primera fase de restauració, una de les coses

que havien fet en aquells darrers quatre anys. Va a

tornar a agafar el cotxe seu amb tota la paciència i

m’hi va portar. Em vaig enamorar d’aquella

construcció arquitectònica, de l’Edat Mitjana com

les Dressanes i ja interiorment vaig veure

gràficament l’exposició allí, i els hi vaig dir.

Calia aleshores ajustar pressupostos per veure si era

possible, i jo vaig inventar-me una manera que

després ha estat molt explotada: fer una Memòria i

dels mateixos fotolits, ampliar-los i convertir-los en

element expositiu.

Estem parlant de la segona convocatoria municipal

d’eleccions municipals democràtiques de l’any

1982. Després, cal dir que aquesta Torre, una

vegada acabada la seva total rehabilitació, ha estat

131

Museu Arqueològic de la ciutat de Santa Coloma, i

s’hi conserven les troballes de cerámica,

localitzades l’any 1902 al Puig Castellar. És quatre

anys després, el 1986, quan s’inícia l’actual Museu.

Com que l’Ajuntament no tenia gaires diners, vam

acordar que jo m’adaptaria al que hi hagués i que

posaven sota la meva direcció tota la brigada

municipal perquè la seva feina no tenia costos.

- No sabeu el bonic que és que de la nit al dia

trobis les plantetes amb flors lluïn el seu

somriure. I així vaig conèixer l’arquitecte

municipal, una persona exquisita que anys

després vaig saber que havia mort en

l’atentat de l’Hipercor.

A mesura que anavem fent les reunions per tal

d’anar tirant endavant el projecte, jo els vaig

assenyalar que calia buscar la manera de que la

gent anessin a veure aquella exposició. Calia,

doncs, atreure i provocar: dos connotacions de l’Art

Conceptual i de la sociologia, aplicades a la

Comunicació.

Vam crear, doncs a baix, un espai de guarderia

infantil amb jocs, tal com es feia a la Fira per les

vacances de Reis. Noies de les guarderies

municipals hi van col.laborar pintant els nens i

vigilant-los fora de l’horari escolar. I també van

crear una exposició de fotografies del poble, amb la

col.laboració d’un fotògraf d’allí que és el qui va

col.laborar amb la Memòria, s’hi van fer

conferències, tallers de cuina i una sèrie d’activitats

132

atractives per cridar a la gent i amb col.laboració

amb la ràdio, anaven atreient a tot el poble.

Vé, no cal dir que el pare Lluís va tornar a guanyar.

- L’experiència va ser meravellosa per a mi. I no

oblideu que va ser la primera exposició

institucional de caràcter polític que s’ha fet en

aquest país. Després el govern de Convergència en

va fer moltes.

Nota.- La Torre Balldovina: és un edifici singular de gran interés

històric, el qual ha sofert diverses transformacions i rehabilitacions.

Primer va ser torre de defensa al segle XI, després es va dedicar a

qüestions agrícoles com corresponia a l’època i va ser molí. O casal social al segle XVIII. Però, finalment, va ser residència noble i

d’estiu de l’escriptor Josep M de Segarra, fins que el 1972

l’ajuntament l’adquirí a la familia.

133

Capítol XXII

Televisió Espanyola i l’etapa de Boheringer

Ingelheim España

Havia aconseguit entrar a l’Hospital de Sant Joan

de Déu per posar en marxa el Gabinet de Premsa de

la institució sanitària. Era el primer de les seves

característiques a Catalunya. Però malauradament,

només vaig poguer-hi romandre dos anys, perquè

l’hospital va passar a formar part de la xarxa de

l’Institut Català de la Salut, enlloc de ser institució

privada com ho era, i això va condicionar tant el

seu pressupost, de manera que van haver de ser

acomidats uns curanta metges. El director, el doctor

Juan Antonio Plaza, a qui jo havia conegut en una

entrevista al “Diario de Barcelona”, em va dir a mi

que, abans de presentar aquella reestructuració tant

brutal, de cara a la galería, s’havia de desfer del

gabinet de premsa.

Va ser el moment en què jo tenia ganes de fer altres

coses i de probar la televisió. Així que vaig

presentar dos projectes a Producció de Programes

de Televisió Espanyola de Sant Cugat, amb la

finalitat de fer-m’hi pas. Un d’ells era cultural i

d’art, pensant en les meves relacions en aquest

àmbit i la meva experiencia a la revista “Artes

Plásticas”. L’altre era un magazine de tarda,

projectat amb la finalitat d’allargar l’horari

d’emisió de TVE que aleshores no emetia a la

tarda, atés que en aquell moment naixia TV3 i

entraven en competencia.

134

Vaig entrar, doncs, a treballar com a guionista del

programa “Berenar a Sant Cugat” que va ser el títol

que van donar a la meva proposta de magazine de

tarda. I l’altra programa que consistía en diverses

trobades i entrevistes amb artistas i escriptors el va

portar a terme una altra persona, l’Annha Llauradó,

precisament excompanya del “Diari de Barcelona”.

Però era un temps en què el cas era entrar a TVE i

els drets d’autor no es respectaven.

Del “Berenar”, vaig a passar al programa que

seguia el Congrés Internacional de Teatre de

Barcelona, i d’aquest, al programa cultural “Espai”

com a reportera i moderadora de taules rodones.

Finalment, la meva presència a TV2 es va acabar

perquè no vaig assolir ni em vaig doblegar a les

injustícies que vivia i que somatitzava trobant-me

malament cada dos per tres.

En Sergi Schaf em va acomiadar, venjativament, un

dia abans de què es complís el temps necessari per

cobrar de l’atur. I ho va fer per revenja d’una carta

meva en la qual em limitava a queixar-me i a

retreure els enxufismes de nebots que feien el paper

de realitzadors i no en sabien, i havien tirat a perdre

un programa meu grabat a la Galeria Anquin’s de

Reus, amb tota la il.lusió.

Acabada la tele, jo col.laborava a l’editorial Mayo i

a Saned, a través de revistes mèdiques i

farmacèutiques i d’allí em coneixia el doctor Enric

Ripoll, el qual em va trucar per ajudar-lo a tirar

endavant la revista de l’organització Rotary

Internacional, de la qual ell s’encarregava com a

secretari a Barcelona.

135

Vam cremar una etapa i el doctor Ripoll va deixar

d’encarregar-se d’aquesta revista i per tant, jo vaig

deixar de col.laborar-hi. Però va quedar

manifestament palesa la diferència entre com la que

feien abans i la que jo vaig dissenyar. Així que un

bon amic de Rotary del doctor Ripoll, en Sergio

Aragón, li va demanar per contactar-me per editar

la revista de l’empresa Boehringer Ingelheim

España, en la qual Sergio Aragón era cap de

Personal i de Comunicació Interna.

Va ser una etapa en la qual vaig aprendre molt,

sobretot a descobrir el sostre de la comunicació

periodística, en la qual res sabia de màrqueting, ni

de relacions públiques, ni de target, conceptes que

després s’han convertit en elementals fins i tot en

comunicació, però que a l’època eren exclussius de

les empreses i els seus mercats. Només quan la

comunicació s’ha passat sota el prisma de la

sistèmica o control de qualitat del procés

comunicador, aleshores ha calgut integrar aquestes

especificitats.

- I ha quedat clar que una cosa és informar i

l’altra comunicar.

Aleshores, en veure les meves mancances

assentada en reunions, front a gent de Màrqueting,

vaig decidir que volia fer un curs d’especialització,

i alhora de triar-lo, vaig ecollir-ne un de Relacions

Públiques a EADA, perquè estava a mig camí entre

Màrqueting i Comunicació, i em permetia, per tant,

veure aquesta des de la perspectiva del màrqueting,

un camí que els periodistes es negaven a emprendre

per allò d’un cert purisme, però que al final tothom

136

hi hagut de fer cap, perquè fins i tot des de la

perspectiva sistèmica, es veu que el llenguatge ha

de variar en funció del target o receptor específic.

La meva etapa a Boheringer Ingelheim España, (de

l’any 1989 fins l’any 1996), em va permetre

conèixer personatges tant importants i interessants

com el professor Severo Ochoa, premi Nobel de

Medicina, a qui vaig conèixer amb la seva ajudanta,

la doctora Margarita Salas, important investigadora

espanyola, i també vaig entrevistar a Federico

Mayor Zaragoza i altres personatges que van passar

per la Fundació que otorgava el Premi Boheringer

de Comunicació.

Guardo amb molt d’afecte la fotografia en la que

estic amb el professor Severo Ochoa i Margarita

Salas.

D’altra banda, aquesta col.laboració també em va

permetre aprendre sobre l’espectre de les

oragnitzacions empresarials multinacionals, cosa

gens fàcil, també vaig accedir als comités

d’empresa i a una forma de comunicació amb ells,

a programes de formació molt ben dissenyats

internacionalment, i vaig formar part de l’equip que

va impulsar una reestructuració empresarial

profunda, qüestió que es va iniciar amb una gran

campanya de comunicació interna. També va ser el

primer cop que em vaig trobar amb els controls de

qualitat dels processos de fabricació, embalatge i

distribució i fins i tot de comunicació i em vaig

haver de empollar la sistèmica, una filosofia que

després he fet meva.

137

- Per tant, he d’admetre que va ser una etapa molt

enriquidora des de la perspectiva professional i

personal, i en la qual vaig treballar moltíssim

perque compartia la meva tasca a Boehringer amb

la del Consell Comarcal del Priorat, mitja setmana

en cada lloc i estant, durant nou anys sense

vacances i ni tans sols un cap de setmana sense

treballar. I encara feia les meves col.laboracions,

aleshores més esporàdiques, en revistes mèdiques i

de salut.

138

Capítol XXIII

El Priorat, la decepció i el fàstic per la política

La política, a mi, sempre m’havia atret. No havia

fet mai el pas d’enrrollar-me en cap partit perquè

no tenia gaire temps i m’havia de guanyar la vida i

perquè considerava que els pocs caps de setmana

que tenia per a mi eren per als nens i no els podia

dedicar a reunions maratonianes que maten a

qualsevolgué.

D’altra banda, des de l’any 1980 que he viscut amb

en Carles Carbonell, després marit, el qual ha

viscut tant d’aprop la política per la seva feina al

gabinet de Premsa de la Delegació del Govern a

Catalunya, que sempre m’ha desanimat a ficar-

m’hi, perquè ho ha vist sempre com una cosa poc

trasparent i coneixent-me a mi, sempre m’ha dit

que jo no tenia el carácter gaire adequat perquè per

costum deia sempre allò que pensava i que

justament això no es podía fer en política. Així que

entre una cosa i l’altra, sempre m’havia mantigut al

marge, malgrat el meu coqueteig en l’època del

PSUC.

La meva família, com ja he dit, tenia un mas al

poblet del Pradell de la Teixeta, on jo havia passat

els meus estius amb l’avi des de petita. Als anys

vuitanta, els meus pares hi anaven cada cap de

setmana i molt d’ells, jo hi feia cap amb els nens i

més tard amb en Carles. Allí hi feia cap també el

meu germà i la seva família, composada per la seva

dona i dos fills petits bessons que eren molt

139

traviessos. Pujaven pel sofà i hi saltaven i jo els

renyava, cosa que no feien els seus pares. De fet, el

sofà del mas l’havia portat jo de casa meva de

Tarragona, així com també molts dels mobles del

mas procedien de casa de la tia Pepeta, és a dir del

pis de Joaquim Costa, 45 que vam heredar de la

nostra tia àvia i que posteriorment vam desmuntar

per vendre’l i anar a viure a Tarragona (1969).

Aleshores, doncs, jo em barallava sovint amb els

meus nebots i el pare s’enfadava amb mi perquè

corresponia als seus pares renyar-los.

A tot això, a la casa que tenien el pare i la tieta a

Falset, se’ls va desllogar el primer pis, aquell al

qual jo anava a veranejar amb els meus avis de

petita, ja que el segón estava llogat al cunyat del

meu avi, l’oncle Jaume. Em va anar molt bé

aquesta circumstància, per demanar-li al pare de

llogar-me’l perquè així quan estés cansada dels

meus nebots, marxaria del mas cap a casa.

Com que no era un gran lloguer, en Carles i jo vam

decidir que podiem assumir-lo i teniem així un lloc

on anar a veranejar. El pare hi va accedir i sota el

tracte de set mil pessetes, vam tenir casa d’estiu i el

que se’n diu segona vivenda, tot l’any.

Per amoblar-la, vam anar al magatzem de Reus del

pare, on hi havia les coses de casa del tiet Salvador,

les que havia desestimat la tieta i les de casa seva o

del carrer dels Recs de casa els meus pares, per

tant, va ser relativament barato i fàcil instal.lar-nos-

hi.

Una vegada a Falset, vam fer amics entre els

veranejants, ja que ens trobavem a la psicina els

140

estius, i els que ja vivien al poble tot l’any. Com

que allí eren clarament dues colles diferents,

nosaltres formaven part de les dues i ens repartiem.

Vam fer amistat amb la Maria Giner, germana de

l’Evarist Giner, company meu del batxillerat a

l’Institut de Reus que era un gran matemàtic als

Estats Units, i el seu marit, Josep Mª Buil, que era

alcalde de Falset i que treballava a la Falbar, una

empresa de Falset, en la qual també treballava la

meva cosina, la neta de l’oncle Jaume que vivía al

pis de dalt del meu, a la casa de Falset .

Al cap d’un any que nosaltres veranejavem a

Falset, a través d’aquesta cosina, en Josep Mª Buil

em va dir de posar-me en contacte amb ell, perquè

volia que jo fes el pregó de la Festa Major. Resulta

que ell, que era de la UCD, havia demanat al

general Gutiérrez Mellado que aleshores tenia una

gran imatge perquè era recent la història del 23 f,

de venir a fer-lo i aquest li havia dit que ell no era

gaire poètic i que un pregó havia de ser fet per una

persona amb aquesta qualitat, que si volia, vindria

com a convidat d’honor i prou.

Aleshores, al Josep Mª se li va acudir que jo podria

fer el pregó i entrevistar-lo en públic com a

convidat d’honor que era una mica el guió que

havia demanat el general perquè no se sentia

còmode de parlar sol. Així que jo vaig variar aquest

guió adaptant-lo: jo faria el pregó, poètic, perquè

era el poble del meu avi i em feia molta il.lusió i

em permetria recordar aquells estius a Falset de

petita amb ell i l’emoció que em feia aquella terra

vermella de les argiles falsetenques, i en Carles

141

seria qui entrevistaria en públic al general. A en

Carles li fei molta il.lusió per la seva admiració al

general, però també cal dir que no estava avesat a

parlar en públic i li feia peresa. Però com que jo,

quan tinc una idea sóc com els gats, tothom va

acabar trobant-ho bé i deixant-me manar.

- I val a dir que va sortir preciós.

Pocs mesos després, es van crear els consells

comarcals i Josep Mª Buil va quedar encarregat de

constituir i organitzar el del Priorat. La UCD es va

anar morint i en Josep Mª va ser captat per

Convergèngia Democràtica de Catalunya.

Va ser en aquell momet quan va veure la necessitat

d’impulsar la comarca amb una bona comunicació i

em va cridar per fer-me directora de comunicació

del Consell Comarcal, del Priorat, tasca que jo vaig

assumir amb molta il.lusió i en contra de la opinió

del meu pare que em deia que si no estava bé

venint al Priorat a descansar i si em feien falta

diners, però que no li agradava que m’emboliqués

en política i menys a Falset, perquè ell no soportava

la gent del seu poble natal perquè en tenia molt mal

record de la Guerra Civil, doncs, sempre li va fer

fresa saber com la gent es denunciava dels uns als

altres, i quan ell va estar al camp de concentració,

les signatures per avalar-lo de gent de Franco, l’avi

les va haver de buscar a Reus, perquè a Falset no hi

va trobar ningú disposat a fer-li aquest favor.

- Naturalment, el pare n’estava ressentit.

Jo no n’hi vaig fer cas i em vaig embarcar en

aquella fita que per a mi era un servei a la terra de

l’avi i em feia il.lusió sense ni saber que en

142

cobraria. Doncs era com es feien les coses a la

primeria.

Els divendres, procurava haver acabat la feina de

Barcelona i a la una i mitja anava a buscar en

Carles a la Delegació del Govern i ja marxavem

cap a Falset. Allí mentre ell prenia cafés al bar,

passejava o anava a la piscina a prendre el sol a

l’estiu o veia la tela a casa, jo treballava al Consell,

Comarcal reunint-me amb en Buil i el seu equip

dissenyant les notícies que s’havien de difondre, o

escriure. Més tard va sortir la idea de la revista i

ens vam treure de la màniga el títol de “La Veu del

Priorat”, una capçalera que va ser bastant idea de’n

Joan Compte, marit de la meva cosina Maria del

Carme Cortés.

“La Veu del Priorat” va suposar per a mi un bonic

repte en molts sentits, no sols en la direcció o

realització d’una revista des de l’inici fins al final,

cosa que ja havia fet amb “Artes Plásticas”, “El

Correo del mueble y de la decoración”, “Zalia

mèdica”, “Mesoterapia”, “Fitoterapia” i la mateixa

“Encuentro informativo” de Boehringer Ingelheim

España, i alguna altra que potser no recordo, sinó

que el que més peresa em feia eren les implicacions

polítiques i de màrqueting que aquesta comportava.

Però, la veritat és que la comanda va venir en un

moment en el qual jo em sentia forta i ben

preparada i coincidia amb el meu curs a EADA que

em va ajudar molt, tant per la meva tasca a

Boheringer Ingelheim España, com al Consell

Comarcal del Priorat.

143

Els estira i arronça van ser molts i el soportar la

terrible lluïta dels partits per conquerir-me,

dominar-me o traïr al meu cap, de tota mena. Per

contra, en Josep Mª era una persona que escoltava i

si li deies que valia més no entrar en un tema que

entrar-hi a sac per a la imatge de la revista, ell

respectava allò que jo li deia i vam intentar fer una

revista digna, ben objectiva i ben poc partidista tot

essent una eina institucional, per damunt d’una eina

de partit, malgrat les crítiques sempre interessades.

L’any 1996, en Josep Mª va tornar a guanyar les

eleccions i em va demanar de dedicar-me més al

Priorat i ho va fer en un moment en que jo ja estava

una mica saturada de Boehringer Ingelheim

España, no perquè no es portessin bé amb mi que

sempre van ser gent encantadora, sinó perquè

potser ja no podia aprendre res més i tampoc podia

aspirar a un lloc millor essent com era una

col.laboradora externa. I a més, l’edició i les

fotografíes estaven en mans d’un grup molt inepte

amb qui estava condenada a entendre’m perquè

tenia a les seves mans i arbitri l’arxiu de la casa, i

la veritat és que no m’hi entenia.

Va ser per això que em vaig deixar engrescar i vaig

deixar Boehringer Ingelheim España amb la idea de

potser trasl.ladar-me a viure a Reus en un futur més

o menys immediat.

Però, al poc temps, al meu cap li feien el llit polític

i sortia del Consell Comarcal i de la política.

Convergència va ser aquí tortuosa i traicionera,

perquè no crec que ni en Josep Mª Buil ni l’Enric

Anguera, gerent del Consell, s’haguessin

144

embuxacat mai res, sinó que hi van dedicar moltes

hores i no pas amb un gran sou, sinó que

precisament se’l van pujar i assignar els que van

venir darrera presumint d’innovadors i de salvadors

de la comarca.

- Francament, un fàstic!

Jo, amb cinquanta dos anys, em vaig quedar sense

feina i sense atur, perquè allí només era una

col.laboradora externa que, tonta de mi i confiada,

abans de fer el salt, no vaig demanar garanties.

Segur que aquesta honradesa no l’ha tinguda ningú

dels que han entrat després a “salvar el Consell”.

- I diguin el que diguin, l’única certesa és que

si avui dia el Priorat és el que és a nivell

europeu, espanyol i internacional, alguna

cosa em dèu, per les hores que li vaig

dedicar, l’esforç i l’estima, juntament amb

el repte que em vaig posar de fer la feina

ben feta i amb criteris moderns de

màrqueting comunicatiu, recent apresos a

EADA i poc freqüents encara a la

comunicación d’aquest país.

A banda de tot el que he dit, vull afegir l’agravi que

és capaç de fer la gent mediocre que es deix

influenciar pel seu entorn amb la incapacitat de

contrastar la información que se li dóna. I aixó és el

que va fer l’autora de “SOS Priorat”, editat per

Cossetània ja fa uns anys, la qual m'ataca amb una

informació gens contrastada sinó totalment dirigida

per l'àmbit socialista del Priorat. Quan algú ha

estimat una terra, heredada la terra i l'amor per ella

del seu avi, i s'ha abocat en servir-la sense cap tipus

145

d’ambició, sinó com aquell que està enamorat que

només dóna i no espera rebre res, i per contra,

només en treu que agravis, doncs, segons la

filosofia xinesa, el millor que pot fer és ignorar els

agressors per la poca qualitat humana i la

mediocritat del seu procediment, totalment

subjectiu i tergiversat.

- Què volia aquesta senyora, tenir publicitat a

costa meva?

- La meva resposta és que és millor que

l’enterrin amb tota la seva mediocritat que

és allò que s’ha guanyat per ella sola i el seu

ínfim esforç creatiu.

- Clar que tot s’evalua en funció de la persona

que ho diu, i la política és l’art de tergiversar la

realitat i fer-ne veure la part que convé.

146

Capítol XXIV

Primeres satisfaccions

No em costa reconèixer que la meva vida es pot

descriure a través de una rècula de fracassos,

alguns d’ells per la meva immaduresa, d’altres per

la meva tossuderia, alguns pel meu mal caràcter i la

immensa majoria, sobretot, per tractar-se de

projectes que havien estat pensats i executats massa

aviat, quan sociològicament el meu país no estava

encara preparat per assolir-los.

- Aquí hi inclouria el fracàs de “Zalia

mèdica”, una revista mèdica i de salut que

jo vaig crear en català l’any 1981 i que va

comptar amb la subvenció de la Conselleria

de Sanitat de la Generalitat i de la Unió

d’Hospitals de Catalunya, i que no vaig

poder tirar endavant perquè els laboratoris

farmacèutics, malgrat haver aconseguit tots

els visats per part del Ministeri de Sanitat,

no estaven encara preparats per assolir el

català i estaven més còmodes en el

centralisme espanyol de l’Estat.

L’altre fracàs va ser el de la revista de Mesoteràpia

i de Fitoteràpia que també van sortir massa aviat

per lluitar per les medicines alternatives. Una

dècada després, “Discovery Salud” se’n va sortir.

Potser el Priorat no estava preparat per la moguda

que vam iniciar l’equip de’n Josep Mª Buil.

Passat el temps i veient els meus fills, sempre he

pensat que no m’importen els fracassos

147

professionals ni amorosos, que també n’he tingut,

perquè potser l’únic important de la vida són els

fills, i és en l’únic en què no he fracassat.

Després han vingut els llibres que m’han aportat la

satisfacció de fer una feina ben feta que és ben

acollida i amb una bona crítica, tot i que cap ha

estat un supervendes i en cap m’he fet rica. Però se

n’ha parlat molt i se’n parla de “Violencia contra

las mujeres i sexualidad masculina” que em va

valdre sortir a “la contra” de “La Vanguardia”

(entrevista que podeu trovar a internet:

www.avizora.com/publicaciones/sexualidad_huma

na/textos/sexualidad_autoestima_0028.htm); també

s’ha parlat molt de “El libro para conducir

reuniones con éxito”, perquè és la primera vegada

que s’ha utilitzat la sistèmica aplicada a la

comunicació pura; i ara darrerament,

“Antienvejecimiento, longevidad, salud y

felicidad” tampoc no passa desapercebut i al seu

mpoment, el va portar recomanat “Muy

interesante”, entre altres. Tambéva soolir interés

“Dietética antiaging i anticáncer” que va venir a

ser la continuació de l’altre darrer.

I en català, una de les meves aportacions ha estat la

traducció a aquesta llengua, des del castellà, de “La

Dama dedl Nil”, aquell best seller internacional,

traducció que em va valdre la crítica de l’”Avui” de

“impecable”.

En definitiva, una trentena de llibres publicats,

entre Medicina divulgativa i art o assajos, han

implicat una bona presència a Google com a M. D.

Muntané i com a Mª Dolors Muntané, noms amb

148

els que he signat i també una bona rècula de

registres a www.bne.es, les sigles de la Biblioteca

Nacional Espanyola.

La meva neta Eva

Ja he parlat de la problemática que jo veig en molt

del professorat actual. I això no vol dir que vulgui

ignorar que el jovent és difícil de tractar i que té

tants estímuls, que es fa difícil inclinar-los a

l’estudi. Però, precisament, jo crec que se’ls ha

d’estimular. I en comunicació, és precís acostar-se

al receptor i no esperar sempre que sigui aquest el

qui s’apropi a nosaltres.

L’Eva, la meva neta, m’explica que el seu profesor

de Matemàtiques no explica gens bé aquesta

asignatura perquè es limita atraduir el llibre del

català al castellà. I si és així que ho fa, llegint

solament del llibre, sembla que la nina té tota la

raó.

Aleshores, el primer trimestre, ella va suspendre

Matemàtiques i tecnología. I jo vaig veure que

enlloc de renyar-la, potser calia preguntar-li què

passava. En explicar-me ella que no entenia el

profesor, vam acordar que anés a casa seva una

professora de Matemàtiques per tal d’ajudar-la a

reforçar l’assignatura. De seguida van congeniar i

em va dir que amb ella ho “pillava tot”.

Però, el problema de fons que quedaba és que l’Eva

se sembla molt amb mi i que quan posa el dit a l’ull

a una persona, aquesta ja està beneïda.

Així que no va fer res més que demanar-li a aquest

profesor que li tornés a explicar allò que no entenia.

149

I en veure que la segona vegada tampoc l’entenia, li

va dir: “No t’apuris, ja veig que no hi ha res a fer

perquè mai t’entenc. Ja m’ho explicarà la meva

profe, perquè a ella si que l’entenc”.

- La venjança, davant de tothom, era servida.

Naturalment, el senyor es va enfadar tant que volia

que se li tregués la professora a la nena.

- Absurda sortida d’orgull, per tal de deixar-

la desprotegida i que suspengués…

- Com es pot ser professor i ser tant

emocional i tant poc racional i tant dolent

pedagògicament?, em pregunto.

150

Capítol XXV

Les Dones Artistes de Catalunya i l’Associació de

Cultura Psicològica

Quan va arribar a la seva fi la història del Priorat i

amb les circumstàncies en què es va acabar, jo em

vaig haver de plantejar que fer en la meva vida, si

instal.lar-me a Reus, tal com m’havia plantejat o

seguir a Barcelona. No era fàcil reincorporar-me a

la feina a la meva edat i en les meves

circunstàncies.

- Clar que he de dir que he començat tantes

vegades a la meva vida, que una més, potser

no era tant greu.

Però, en una de les meves crisis, vaig anar a veure

al doctor Josep Lluís Martí Tusquets que era un

bon amic, el qual ja m’havia prologat el llibre de

“Biología del Arte y de la Creatividad” i ell em va

posar en contacte amb la Sra. María Luisa Trigo de

Sancho que era la presidenta de l’Associació de

Cultura Psicològica, amb la finalitat de què l’ajudés

i això em servís de fuga com a lloc on esmerçar

energies que en aquell moment li semblava al Josep

Lluís que jo no tenia on explaiar-les. Val a dir que

la María Luisa ha estat des del primer moment una

gran amiga i potser és cert que jo no en tenia gaires

d’amigues, perquè no havia tingut temps de

conrear-les treballant tant.

L’Associació va ser una plataforma preciosa per

organitzar conferències que les donavem al Fòrum

Vergés que dirigia el pare Joan, jesuita germà de’n

151

Josep Lluís Martí Tusquets, ptofessor de Pisquiatria

de la Facultat de Medicina de la Universitat de

Barcelona.

Aquesta etapa de l’Associació de Cultura

Psicològica va durar segurament des del 1997 fins

al 2007, i va ser una dècada enriquidora que em va

permetre conèixer gent molt interessant, fer una

tasca de difussió de l’Associació i donar forces

conferències que també em van permetre d’anar

agafant seguretat amb mi mateixa i anar mesurant

el meu apropament al públic. L’Associació es va

liquidar més o menys al maig del 2007 esmerçant

els darrers diners que quedaven en un gravat que

ens va fer, per a tots els socis, la Concha Ibáñez

com a record. Malauradament a l’agost d’aquell

mateix any va morir en Josep Luís Martí Tusquets i

no gaire temps després el pare Joan.

- Gràcies als dos per la seva confiança, per

conrear la meva autoestima i per totes

aquelles bones etones passades junts.

Ara veig que he començat al revés del títol, però no

hi fa res i no ho penso canviar. Parlaré ara de

Donartcat que va ser el logotip que li vam donar a

l’Associació de Dones Artistes de Catalunya, que

jo vaig impulsar amb Concha Ibáñez com a

presidenta, Paloma González com a tresorera i jo

de secretària executiva, i l’Emilia Castañeda i

l’Àngels Freixanet també en les vocalies de Pintura

i Escultura, respectivament.

Vam crear la nostra pàgina web que vam mantenir

aquesta dècada en paralel a l’anterior associació i

152

que vam tancar el 2008 i la vam desfer per

iniciativa meva, perquè ja cadascuna havia creat la

seva pròpia pàgina o tenia ganes de fer-ho i crec

que haviem cremat una etapa. A més, a través de

l’Associació haviem aconseguit subvencions de

l’Institut Català de la Dona que ens havien permés

publicar un parell de llibres, en particular un de la

Concha Ibáñez el darrer any i organitzar algun curs

de gravat.

La veritat és que, per damunt de l’Associació i els

seus objectius acomplerts, el més ferm és l’amistat

que ha quedat entre nosaltres que és molt sòlida i

que ens fa comptar l’una amb l’altra quan n’hi ha la

necessitat.

- El món de l’Art no és fàcil ni és senzil

sobreviure-hi, i molt menys en aquest país

nostre i essent dona.

153

Capítol XXVI

Els grans personatges que he tingut el goig de

conèixer

No voldria que aquest capítol constituís un llistat de

personalitats amb l’única finalitat de posar-me

monyos. M’agradaria, per contra, arribar a

enrecordar-me’n de tots i ser capaç d’explicar

anècdotes inolvidables, objectiu no gaire fàcil pel

temps que ha passat i potser també perquè aquells

personatges que he conegut a través d’entrevistes

de feina, no sempre m’han deixat petjada, perquè

potser eren gent que anaven a la seva, assolien un

paper o senzillament una entrevista entre tantes.

Ja he anomenat al professor Severo Ochoapremi

Nóbel, i a la professora Margarita Salas, premi

Príncep d’Astúries, i també a Federico Mayor

Zaragoza. Però a París, vaig conèixer i trabar una

certa amistat amb Fernando Arrabal, el qual, quan

vaig venir a viure a Barcelona, em va encarregar

anar a l’estrena de “Oye Patria mi aflicción” que va

ser un fracàs d’assistència. Crec que era l’any 1977,

i malgrat el muntatge i la brillant interpretació dels

actors que la feien, particularment la Maria

Asquerino, no va tenir èxit. Li vaig donar la

informnació per telèfon a l’artista i li vaig explicar

com ho havia vist jo i la meva impressió. Es va

tenir a la cartelera molt poc temps. També vaig

trabar amistat, a París, amb Camile Otero, premi

Bourdelle d’Esculptura l’any 1978, i amb José Luis

de Vilallonga, que va ser en part el responsable de

154

la nostra fuga a París perquè va engrescar al Lluís,

el meu primer marit, a anar a treballar allí a Assa

Press, l’agència del seu cunyat, en la qual jo també

vaig col.laborar en els inicis.

També he parlat de l’artista Blasco Mentor, una

persona exquisita i amb un gran sentit de l’humor i

la ironia que vaig conèixer a la galería Artcurial de

París, la qual, com he explicat, vaig representar

després a Espanya, a la meva tornada, l’any 1976.

No vul obviar la importància que han tingut per a

mi, les meves amigues artistes Emília Castañeda,

Concha Ibáñez, Àngels Freixanet i Paloma

González. A les que s’hi ha sumat la Belén Urban,

galerista de Zaragossa instal.lada a Barcelona i amb

qui sempre he pogut comptar. Ella em va ajudar a

la publicació del llibre “Violencia contra las

mujeres y sexualidad masculina” i en tantes altres

coses.

Quan estava al “Diario de Barcelona”, l’any 1978,

vaig tenir el goig d’entrevistar a Federica

Montseny, que va ser una gran lluitadora de la

República i que havia estat ministre de Sanitat

d’aquest govern i va haver d’emigrar a França.

D’aquesta matiexa atél va sorgir la meva

atélites amistat amb el atélite Ramon Sarró

Burbano, catedràtic de Psiquiatria i alumne de

Freud, a qui li vaig fer vàries entrevistes per al

“Diario de Barcelona” i també per a les revistes

atélite a les quals col.laborava i per a la revista

“Algo”. Era un home molt conversador i que era un

pou de atélit, amb una atélit extraordinària, clar

que d’idees molt poc progressistes. Però, ell em

155

permetia gaudir de la seva biblioteca particular

oberta sempre per a mi, trucant a la seva secretària.

També he parlat de’n Grau- Garriga, amb qui em

va unir una entranyable amistat. Vaig tractar en

Tàpies i en Guinovart, entre els esquerrans satèlits

del PSUC. I des d’Arts Plàstiques, vaig fer

coneixença amb Morató Aragonés, Josep M.

Vayreda, Francesc Casademont i tants d’altres.

Amb aquests darrers vaig fer un llibre amb

cadasqú, com també el vaig fer amb Eustaquio

Segrelles, i algun altre.

Però en el meu pas per Televisió Espanyola, com

he comentat, vaig contactar amb Antoni Clavé en

motiu d’una exposició seva a la galeria Gaspar de

Barcelona sobre un “Homenatge a Picasso”. Va

sorgir de seguida una gran amistat i em va convidar

a anar a casa seva a la Côte d’Azur, viatge que vam

fer amb el fotògraf Jordi Garcia i allí vam fer-li un

bonic reportatge per “El médico” i per a l’”Avui”;

ja que el reportatge de l’exposició va sortir a TVE

en el programa cultural “Espai” en el qual jo vaig

participar com a redactora i reportera en qualitat de

crític d’art i també com a moderadora de taules

rodones.

Recordo que en vam fer una sobre l’Erotisme a la

pintura, en la qual hi va participar Blasco Mentor,

l’Emília Castañeda, l’Arnau Puig i en Subirachs,

després l’esculptor de la Sagrada Família.

A Falset, vaig tenir el goig de conèixer al general

Gutiérrez Mellado, amb qui vam compartir el Pregó

de la Festa Major de l’any 1988. Una gran persona

per la seva elegància i senzillesa.

156

Per tant, des de la meves diferents plataformes als

mitjans de Comunicació, he accedit a personatges

interessants tota la meva vida. No cal parlar del

sector mèdic, en el qual he conegut investigadors i

gent de gran alçada intel.lectual i humana com el

doctor Carles Vallbona, el doctor Antoni Puigvert o

el doctor Norberto Mallo, el doctor Eric Reymond,

Antoni Marco Chover, Eusebi Sala-Planell o Javier

de Benito... i tants d’altres.

157

Epíleg

“Aquells que miren enrera es tornen estàtues de

sal”

Sempre he pensat en aquella escena de la Biblia en

la qual, en sortir de Sodoma i Gomorra, no poden

mirar enrera i la dona de Lot ho fa i es transforma

en estàtua de sal.

Potser per aquest símbol, jo sempre m’he ressistit a

mirar enrera, perquè, la veritat sigui dita, de

vegades, fa mal.

Naturalment, és imposible tractar d’escriure unes

memòries sense fer aquest exercici de mirar enrera.

Però he aprés que hi ha moltes maneres de girar el

cap: es pot mirar i retrobar el sofriment i fer reviure

tot el rencor, o es pot fer una revisió sel.lectiva,

escollint les vivències més positives, de manera que

l’exercici de girar el cap no sigui dolorós i si

enriquidor i satisfactori.

He intentat això, deixar constància d’uns fets, però

sobretot d’unes vivències i d’uns sentiments que

crec que són semblants als de moltes dones de la

meva generació de la post-guerra espanyola, que

hem tingut la sort de tenir una vida plena i intensa,

tenint en compte que la intensitat és un sinònim de

risc, i que el risc és veí del sofriment, tot i que

d’aquest en surt la llum i el creixement personal.

Això no obstant, és ben cert que he d’admetre que

no he viscut, de cap manera, l’ideal de vida que em

van inculcar en la meva educación i tampoc aquell

que jo havia anat desenvolupant en els meus

158

somnis, tot i que potser hauriem de debatre, en

arribar aquí, que els somnis forman part del nostre

idealisme oníric forjat en el si de la nostra educació

i que estant lligats a les nostres vivències, en

particular, a aquelles en positiu que ens van legar

les velles pel.lícules del Hollywood de les nostra

adolescència, la influència de les quals en aquestes

il.lusions nostres, tant en va parlar en Terenci

Moix.

El meu ideal de vida d’adolescent era el de una

dona estimada, rodejada de fills amb l’amor

d’aquests i el del marit, ben protegida i en benestar

material; mentre que el meu ideal de dona, per altra

banda, rebutjava el model de dona sacrificada de la

meva mare i s’instal.lava més aviat en el de la

meva tieta, més independent i alliberada. Però, a

aquests dos ideals, venia a sumar-s’hi un altre, el de

George Sand com a model literari i de dona

valenta.

Així que, amb aquesta barreja una mica explossiva,

tal com he reconegut, he anat desenvolupant la

meva vida intentant sobreviure, més que pas

planificar, tal com hauria estat desitjable. Tot i que

he d’admetre que la planificació no ha sortit pas

gaire del guió general.

I si bé reconec que l’estat ideal d’home i dona, en

les seves característiques racionals competents, és

el de la planificació com estat o capacitat més

elevada, he de reconèixer, en canvi, que he

planificat projectes i he planificat mínimament les

meves finances, però poca cosa més. La resta ha

159

estat senzillament, pura i dura supervivència, de

vegades en un món hostil, de vegades amable.

Però d’allò que n’estic més satisfeta és que, malgrat

aquesta necessitat imperiosa de supervivència, mai

he renunciat al sentiment d’ètica i de coherència,

dues capacitats i dos ideals gens senzills de portar a

terme com objectius de vida, en aquesta societat

extranya, que és la nostra.

Al final d’aquest camí, tinc també un regust

contradictori, potser perquè la contradicció m’ha

acompanyat tota la vida i no em vol deixar. Per una

banda, tinc una certa satisfacció de la fenia feta i de

l’itinerari seguit, i de l’altra, veig amb frustració i

desencís per on camina aquesta societat nostra,

plagada de polítics mediocres i incompetents que

només sommien en el seu benestar personal i no

són capaços de veure més enllà en les necessitats

d’un poble com Catalunya, es deixen enganyar

sobint pels venedors de fum espanyols, i encara ho

dissimulen de cara a la gal.leria pretenent engañar-

la com a bon butifler socialista català.

- Potser, en pregunto, haguera hagut de

dedicar tot aquest esforç de vida, de

supervivència i d’intel.lectualitat i amor a la

ciència, a la política, per tal d’ajudar el meu

poble?

- Potser sóc un tant creguda de pensar això?

- La veritat és que m’ho diuen alguns amics o

amigues, més que jo mateixa, que sempre

he pensat que, tret d’alguna excepció

honrosa, només es dedica a la política la

gent que ha fracassat professionalment.

160

- D’aquí, segurament, la mediocritat

d’aquesta casta.

D’altra banda, també he de confessar que hi ha

marcatges vivencials i educacionals que he

aconseguit deixar de banda i desprogramar-m’hi,

com han estat els profunds marcatges patriarcals o

els religiosos que tant van formar part de la meva

primera educació.

Per contra, potser no he aconseguit treure’m les

pors i en són moltes les meves. Sobretot en els

temps que vivim tan embolicats. Tot i que quan jo

vaig entre aquest pensament meu en el meu discurs

de presentació del darrer llibre meu, “¿Quién se ha

llevado mi risa?” a la Biblioteca Xavier Amorós,

de Reus, el meu gran amic, el doctor Antoni Labad,

catedràtic de Psiquiatria de la Facultat de Medicina

de la Universitat Rovira i Virgili i antic director

mèdic de l’Institut Pere Mata de Reus, va dir que

no era veritat. Que feia molts anys que em coneixia

i que jo tenia por a res i que per això iniciava

projectes valents i els portava a terme com fos, amb

la meva capacitat analítica i el meu esforç personal

de treball.

- Tot i així, la veritat és que no deixo de tenir

pors.