a mi no em vinguis amb històries

A mi no em vinguis amb històries... Carles Flaquer Sànchez

2

Autor:[email protected]

©

Disseny:

3

Aquest llibre no ha estat acceptat per cap editor ni premiat de forma total o parcial per cap concurs, però a mi que no em vinguin amb històries...

Hi havia una vegada unes poesies molt i molt grans que entraven a casa seva per una porta molt i molt petita. Marina Flaquer (2 anys).

5

L’home que suravaHeu fet mai el mort? En cas afirmatiu haureu sentit aquella sensació de pau tensa. Les orelles dins l’aigua capten sons però tots semblen llunyans i la vista es relaxa mentre contempla el cel. El cos no pesa res i llisca sobre l’aigua se-guint les corrents marines.La breu història que ara us explicaré va començar a mitjans dels anys vuitanta quan el transatlàntic “Michelle” va enfonsar-se en ple oceà Atlàntic. Al “Miche-lle” hi viatjaven tres-centes vuitanta persones, la majoria famílies que feien un viatge de plaer entre Barcelona i Nova York. Ningú, absolutament ningú va sobreviure a aquella tempesta o almenys això van reflectir els diaris.

***El dijous de la setmana passada, com cada dijous, vaig decidir treure la petita barca de fusta de l’embarcador de l’Escala. Com que feia bona mar vaig marxar ben d’hora per passar el dia al mar. Ja feia uns anys que m’havia retirat però la pesca seguia sent part de la meva vida. El mar estava com una bassa d’oli i vaig decidir parar el motor i tirar l’àncora. M’encantava pescar, érem la natura i jo, ningú més. Alguns ocells marins vola-ven arran d’aigua mentre aquesta picava contra el casc de la barca. Aquella era una sensació de tranquil·litat absoluta, de pau.Vaig tirar les canyes sense esperar que piquessin gaire peixos, no pescava per necessitat, ja era massa gran per això. Les hores van anar passant i vaig deci-dir moure’m cap a una altra banda pel sol gust de navegar. Mentre navegava vaig veure quelcom que surava per l’aigua, semblava un cos humà i vaig atan-sar-m’hi pensant que devia ser una fusta amb forma de cos humà. Quan hi vaig estar a un parell de metres, però, vaig poder confirmar la sospita.El cos estava totalment deformat, surava cara amunt i estava ple de cloïsses de diferents espècies. També les algues l’embolcallaven com si fos allí des de feia molt temps. Els cabells, molt llargs, seguien el moviment de l’aigua i també es mesclaven amb algues. Al voltant del cos una munió de peixets petits s’ama-gaven entre la vegetació marina que havia arrelat al cos. Era com si es tractés d’una roca, d’un escull en mig del mar però malgrat tot es podia distingir que es tractava d’una persona amb els braços i les cames estirades, tal com si es-tigués fent el mort. Els dits de mans i peus ja no es diferenciaven, però sí que es podia apreciar la forma del que segurament havia estat el nas i fins i tot es podia arribar a endevinar una fisonomia masculina.

6

Vaig decidir treure el cos de l’aigua i pujar-lo a la barca de pesca, el vaig lligar amb una corda i vaig estirar-la. Quan el cos va començar a sortir de l’aigua vaig entendre perquè pesava tant, per sota estava ple de formacions de corall que semblaven roques i albergaven varis peixos que van fugir espantats quedant desvalguts a mar obert.Després d’una bona estona de treballar-hi el cos era a bord, cara amunt sobre uns cabdells de corda. Amb un ganivet vaig gratar el què semblava que era el rostre, encara no m’acabava de creure que fos un cos humà. Vaig treure unes lapes, cargols de mar, algues i fins i tot musclos on sospitava que hi havia hagut les orelles. Finalment s’endevinava la fisonomia, clarament masculina, amb un nas aguilenc i uns pòmuls força prominents. Els cabells de la barba es confonien amb els del cap i es barrejaven amb algues. Vaig gratar i gratar per finalment trobar els solcs dels ulls, vaig fer-ho amb molta cura perquè em feia angunia punxar l’òrbita, ves quina tonteria però semblava tan ben conservat! ... finalment vaig decidir no gratar més, el portaria a la policia només arribar a port. No podia, però, deixar d’observar-lo, tot i estar mort tenia tanta vida, vull dir tantes formes de vida enganxades a ell. Aquell cos s’havia convertit en una petita illa per tots aquells animalons, en si mateix era un micro-hàbitat. Mirar fora de la barca i veure aquells peixets sense la seva illa, indefensos davant pei-xos més grans, em feia sentir culpable. Fet i fotut jo els havia robat la seva terra.Aquell cos cobert per coralls semblava una roca indestructible, però el què no podia acabar d’entendre era perquè surava, jo tenia entès que els morts s’en-fonsaven, però tampoc no ho podia assegurar, potser alguna d’aquelles algues acumulava aire i el feia surar. Curiosament, les cavitats del nas eren l’única part que seguia neta.Mentre pensava li mirava les cavitats dels ulls, segurament com a costum ja que en aquest cas era el mateix que mirar-li un peu. Estava submergit en els meus pensaments quan tot d’una vaig intuir un moviment del què segura-ment havia sigut una parpella, m’hi vaig haver de fixar bé però tot seguit es va repetir l’acte. La petita superfície que estava sobre els solcs dels ulls feia com un tremolor cada cop més freqüent fins que finalment es va aixecar una mica, mil·lèsimes de segon per, tot seguit, tornar a tancar-se. A la vegada va comen-çar a sentir-se un so gutural del solc que devia haver estat la boca. Mare meva, aquell home estava viu!!

***

7

Havia passat una hora des que em vaig adonar que l’home estava viu. La veri-tat és que em va sorprendre que un home que havia estat quasi 30 anys surant pels mars trigués tan poc a tornar a parlar, però hi ha coses que a certes edats ja no s’obliden i ell va caure a l’aigua quan tenia vint-i-tres anys quan el transat-làntic “Michelle” es va enfonsar. Em va dir que es deia Jaume i havia sobreviscut a l’enfonsament del vaixell agafat a unes fustes i que poc a poc s’havia anat acostumant al sol, la salobritat i la humitat. Un dia va caure defallit de les fus-tes a l’aigua però lluny de morir ofegat va quedar surant cap per munt. Bevia aigua de pluja i l’alimentaven un grup de peixets de color blau que van trobar en el seu cos un refugi perfecte davant els peixos més grossos que, temorosos d’apropar-se al cos, es mantenien a distància. Aquells peixets l’alimentaven amb una mena de gambes molt petites que li acostaven fins a la boca i fins i tot havien trobat la manera de comunicar-se. Quan en Jaume feia bombolles els peixets li portaven menjar a la boca. Un dia en Jaume va començar a notar que les narius se li estaven tapant per les algues i cloïsses que se li escampaven per tot el cos però d’una manera sorprenent un parell de peixos grisos, que també s’havien quedat a viure sota el seu cos, li van començar a netejar les na-rius i fer el manteniment perquè cap dels orificis vitals del cos se li tanquessin, inclòs l’anus, és clar.La història em semblava inversemblant, aquell home s’havia convertit en un refugi per a peixos i mol·luscs que s’amagaven dels grans depredadors dels oceans, era una mena d’illot flotant. Després de parlar durant un parell d’ho-res sobre notícies de com estava el món (que van fer que el Jaume es posés una mica al dia) li vaig preguntar per la seva família i si li feia il·lusió tornar a veure-la. Per sorpresa meva em va dir que la seva família ara es trobava al mar, vaig mirar al costat de la barca i hi vaig seguir veient un grup força nombrós de peixos atabalats. Els animalons es veien desvalguts i em donava la sensació que em miraven, de fet saltaven com intentant entrar a la barca. En Jaume em va explicar que ell ja no pertanyia a la terra, ell era feliç surant pel mar amb aquells peixets que li feien companyia. Mentre havia tingut el sentit de la vista mirava el cel, els núvols i les gavines i a diferència de quan vivia a la terra, com un ser humà normal, ara el temps estava al seu favor, no tenia pressa, tenia tota la paciència del món i gaudia de cada olor i cada so que li oferia el mar.Em semblava increïble que aquell home em demanés que el tornés a tirar a l’aigua, on havia estat durant 30 anys surant cap on el portava el corrent. Tot i així havia d’admetre que durant aquella curta conversa m’havia semblat un

8

home ple de vitalitat i d’experiències, m’havia dit que una vegada va estar-se deu dies en una platja d’una illa i un nen se li va muntar a sobre com si fos una barca, gràcies a ell va tornar a mar obert, un altre cop un gran corb marí se li va posar a sobre i va conviure amb ell dos dies sencers (els peixets atemorits no van gosar sortir de sota el seu cos) i així havia acumulat experiències tot surant pel mar, entre tempestes i dies de sol. Renoi, el vaig tirar al mar i es va quedar allí, surant. Els peixets ràpidament s’hi van acostar i talment com si fossin amics van començar a saltar-li per sobre i passar-li per sota, la parella de peixos gri-sets el primer que van fer va ser revisar-li tots els orificis.Mentre marxava amb la barca em vaig haver de girar per assegurar-me que allò no havia estat un miratge ni un somni i l’home seguia allí, surant plàcida-ment.

Senyoreta em pot donar un altre bolígraf? Els meus lectors no poden es-perar més. Li prometo que no me’l tornaré a clavar a la cama, en tot cas tampoc era necessari tancar-me dins aquesta habitació tan blanca i homogènia-Bàsicament sóc un escriptor, no un assassí. La mort de tots aquells editors era necessària, estem convertint la gent en analfabeta perquè no tenen accés a la bona literatura, ¿no ho entén senyoreta?.Sí, ja ho sé que també vaig publicar pel meu compte el llibre i no se’n va vendre cap. És per això que va haver de morir tota aquella gent, s’havia de fer una selecció dels lectors i aquells eren tan rucs! Tots allí apinyats, fent cua hores i hores per la signatura d’un “escriptor” mediàtic-Gràcies senyoreta per aquest llapis, encara que petit, permetrà als meus lectors llegir el meu següent relat.

9

L’independentEn Joan Sànchez es va llevar com cada diumenge al matí i va seguir la seva ru-tina dels diumenges, llegir el diari i esmorzar amb la família fins a les 11:00 h. A aquella hora va agafar el tren i va marxar cap al passeig de Gràcia. En una bossa portava una gran estelada plegada, era com un tresor que havia comprat en-tre setmana mentre anava a treballar. Ja feia mesos que tenia una idea al cap i finalment va decidir que era el moment de fer-la realitat. Va baixar del tren i, com que anava d’hora, va anar a fer un cafè a un bar mentre esperava que fal-tessin uns minuts per a les 12:00 h. A aquella hora es va plantar al vell mig de la plaça de Catalunya i va desplegar l’estelada amb la qual es va embolcallar. Així va estar, amb un posat altiu i sense dir res, fins a les 14:00 h, en què va tornar a guardar l’estelada i va marxar. El diumenge següent en Joan va repetir l’ope-ració, aquest cop dos nois joves que tenien el costum de quedar a les 12:00 h a la plaça Catalunya per anar a fer una xocolata junts li van fer una foto amb el mòbil que van penjar al seu blog. El Joan va repetir l’operació setmana rera setmana i a la xarxa ja el coneixien com “l’independent”, primer se’n van burlar clarament, però amb els mesos se li va anar ajuntant gent, tan físicament a la plaça com a la xarxa... i finalment la plaça va quedar plena de gent embolca-llada amb estelades que venien amb tren, amb metro, amb cotxe, amb bus...Sense que ningú hi pugués fer res va arribar el diumenge en què tot Barcelona va quedar ple de persones embolcallades amb estelades: era el diumenge 7 de juliol de 2014, poc menys d’un any després de la primera visita del Joan a Plaça Catalunya tota Catalunya estava plena de persones embolcallades amb estelades.

10

Mamaaa, papaaaa, me muero, dios mío!!! – va dir aquell.Calla, la mare que et va parir- vaig dir jo, l ’autor del llibre.Tantes hores a urgències t’adones de com és de fràgil la vida, no vull mo-rir sense fer el que em ve de gust. Que no volen llegir el meu llibre, doncs que els donin pel sac. Tothom té el seu llibre, no és un acte literari, es tracta de pur egocentrisme. Sembla ahir quan la meva iaia m’explicava com es vivia en una residència d’avis, perdó com es moria lentament. Com deia el Haruki Murakami tenim l ’honor de no haver mort joves i ara, a mig camí de la vida, tenim el deure de mirar d’allargar al màxim la nostra salut i felicitat.Ho sé doctor, sé que no m’havia d’haver clavat el llapis al quàdriceps altre cop però ha estat per frustració. Miri, miri i llegeixi els següents contes, i digui, digui si no són bons!

11

L’home saludableHi havia una vegada un home que va néixer amb la millor genètica possible, era un home ben fet, un guapàs que a més a més tenia el sistema immuno-lògic d’un toro. Dit per doctors dels millors hospitals, dels millors països, era un home excepcionalment sa, que rarament agafaria malalties i de ben segur viuria molts anys. L’home, però, era un pessimista hipocondríac irrecuperable i va anar buscant doctors que li trobessin alguna malaltia. Ell no podia entendre que aquell mal muscular al cor fos només, això, mal muscular... segurament és una angina de pit, pensava!Una rera l’altra, pel seu cap van passar malalties que els millors doctors dels millors països li van desmentir. A banda de saludable, era un home molt ric i va decidir comprar un hospital on tenir els millors especialistes mundials de totes les especialitats mèdiques que existien. Allí va establir la seva residència, d’on quasi no es movia tot esperant resultats negatius d’alguna de les desenes de proves i revisions mèdiques que es feia cada setmana. Finalment, com ell es temia, es trobava a punt de morir al llit del seu hospital. El cap dels metges, el millor metge del millor país, li va dir que el seu era un cas clar, que havia estat diagnosticat a temps, però que actualment era incurable, moria de vell als 97 anys, tal com els metges havien previst que passaria 75 anys abans.- Ja us ho havia dit, burros, que estava malalt!- va dir abans de morir.

12

La mort desesperadaLa mort es va asseure capficada, dolguda, diria que trista com no ho havia estat mai. Ella era un depredador, sempre havia perseguit les seves preses que intentaven escapar, a vegades fugien i a vegades queien a les seves mans i morien. Sempre havia estat així, la gent fugia de la mort. Fins ara. De cop i volta milers de persones de grans ciutats l’esperaven, fins i tot la perseguien i ella, com el guepard que se sentís perseguit per la gasela, no sabia què fer. Aquella gent a ella no li interessaven, es tractava de gent amb salut i ella, com el guepard, sempre anava a buscar els més dèbils, aquells que en prou feines s’aguantaven. Els africans que es morien de gana i els malalts terminals eren preses de les què acostumava a alimentar-se i els recordava lluitant fins al dar-rer sospir per evitar-la; en canvi, aquells homes i dones saludables se li posaven al davant dient que la vida ja no tenia sentit. No entenia aquell comportament i tot plegat l’estava atordint i desbordant.La mort seguia asseguda emmirallant-se en l’aigua tranquil·la d’un llac. De cop i volta se li va acostar la vida. Eren el “ying” i el “yang”, el blanc i el negre però s’entenien i mantenien una relació fluïda. La vida també estava capcota, no podia convèncer certa gent que de vida només n’hi ha una i que cal viure-la el millor que es pugui, buscant sempre l’optimisme i la felicitat.Van passar hores fins que finalment van decidir el que farien. Finalment, doncs, tots aquells i aquelles que deien que la vida era una merda, que amenaçaven amb suïcidar-se dia sí i dia també i que deien esperar la mort, moririen en les properes hores, la mort se’ls enduria tinguessin el comportament que tingues-sin, tot i tenir salut de ferro. Aquells que lluitaven amb totes les seves forces per salvar la vida davant una malaltia terminal, la fam, etc. serien recollits per la vida i començarien de nou.Al cap de poques setmanes la vida i la mort es van tornar a trobar. La mort ja no estava desesperada, ans al contrari se sentia satisfeta per haver-se tret de sobre tots aquells falsos moribunds. La vida li va fer una rialla i li va dir, el món ara és molt millor!

13

PindoletesSí senyor, aquell home patia i anava pel carrer amb cara de patir. I tant patia que un dia una nena petita que estava asseguda a un portal li va oferir un aniset del seus. Aquella nena alegre de poc més de 5 anys li va dir – Mengeu aquesta píndola i us guarireu. A l’home que patia li va semblar tan tendre que li va seguir el corrent tot ficant-se el dolç a la boca i dient-li – Renoi, sí que tens raó, ja em començo a trobar millor.Al dia següent l’home que patia no va sentir aquell terrible dolor que l’havia tormentat durant mesos i no ho podia entendre fins que va pensar en la nena. Ràpidament, l’home que patia va anar al mateix lloc i hora on havia trobat la nena el dia anterior i allí era, un altre cop. – Bonica que tens més pindoletes d’aquelles?– La nena li va indicar que els anisets els venien al quiosc del costat. L’home que patia no va dubtar i va comprar tots els que tenien i com que era químic va mirar-ne la composició… que era 99,99% glucosa. Estava desespe-rat, no podia ser que el sucre l’hagués curat, segur que hi havia quelcom més i si li havia funcionat a ell també podia funcionar a més gent. Així doncs va anar a la farmàcia i els va vendre el producte com una medicina alternativa i natural que servia per tot. El farmaceutic era una persona molt empàtica i en pocs dies el poble n’anava ple, tothom amb el seu potet de pindoletes. Va arribar un punt que tothom prenia aquelles píndoles per un constipat, una lesió o un càncer. Tothom menys la nena, perquè ara els anissets valien massa diners per poder pagar-los!

14

Decocció de lianesS’han vist mai per dintre? I des de mil metres d’alçada? Han volat? S’han des-fragmentat per fragmentar-se altre cop? Han vist el seu cos des de fora? I la Terra des de la Lluna? Han sentit que sentien? I viscut que vivien?Si no han sentit tot això és perquè, com jo, no han decoccionat lianes al·luci-nògenes. Ens estem perdent coses, oi? Però que no ens vinguin amb històries!

Ai, ai, ai!!Cabró, cabró, doctor és vostè un cabró i per això li he hagut de clavar el bolígraf a l ’ullCom pot dir que no té temps per llegir uns contes tan curts?Infermera on em porten? Vol llegir el meu llibre, si vol li signo el següent conte, versa sobre un home com jo, un català de soca-rel

15

“The last Catalonian”-What is your name, Sir? Could you understand us? El Jordi Sarratussell i Ràfols va ser trobat vivint a una caseta de pastor a pocs quilòmetres de Sant Jaume de Frontanyà, al Berguedà. Era un home de pell bruna, gruixuda i arrugada, que segurament portava vivint com un ermità des de feia desenes d’anys. Des de l’any 2.387, i ja feia 3 anys, no s’havia trobat a la Terra cap persona que parlés una altra llengua que no fos l’anglès. Tal com si fos la troballa d’una nova espècie de llangardaix, el senyor Sarratussell va ser portat a un centre d’investigació per tal d’esbrinar quina llengua morta parlava. Quedava clar que havia de ser una d’arrel llatina, deien els més entesos, però ja feia anys que el castellà no s’utilitzava per a res i no diguem l’italià o el por-tugués! Van haver de recórrer a un vell professor d’universitat especialista en llengües mortes per tal de mirar d’esbrinar com es comunicava aquell ermità.Davant la primera pregunta del professor, el Jordi li va etzibar – Què collons vo-leu de mi, malparits? No teniu res millor a fer? Carallots, llepafigues, filibusters, caps d’ase, gamarusos, capcigranys!!!El professor d’universitat no va entendre ni un borrall del que deia; tanmateix, va poder buscar les paraules en un computador capaç de traduir a l’anglès mi-lers de llengües que havien desaparegut durant els darrers segles i a l’inversa. Sens dubte parlava català, una llengua menor que es va fer servir fins al final del segle XXI. Ningú, absolutament ningú no coneixia aquella llengua i per tant ningú no es va poder comunicar amb l’home. Un cop passada la notícia sorprenent, quan la premsa va perdre interès, el van deixar allà mateix on el van trobar.En Jordi va quedar-se a la seva caseta de pastor, sense sortir 5 dies i 5 nits. Els investigadors que li havien posat un emissor subcutani per tal de controlar per on es movia i fer un doctorat del seu sistema de vida van optar per acostar-se al seu refugi, ben acompanyats per un parell de policies. Dins la cabanya de pastor hi van trobar l’emissor, amb una nota que deia –“ I’m Catalan but not stupid, mother fuckers!”En Jordi era un eminent cirurgià i per això no havia tingut problemes per treu-re’s l’emissor amb eines rudimentàries. Havia fugit aprofitant la fosca cap al Catllaràs, allí hi havia l’entrada secreta a la “Nova Catalunya Independent” un país creat sota terra pels catalans davant l’increment de pressions de França i Espanya a finals del segle XXI. Era un país petit però tenia de tot gràcies a les

16

noves tecnologies. La llum artificial que es generava permetia que hi hagues-sin boscos, cultius, rius i llacs amb animals salvatges i pobles tan ben comuni-cats per galeries que des d’un campanar es podia sentir el campanar veí.

Senyor policia, sóc conscient que m’he tornat en un home mediàtic, em sembla que em diuen l ’assassí del bolígraf, de fet totes les persones que he agredit (10 són mortes) han rebut punxades de bolígraf. La casa de bolí-grafs Stantletters està desbordada des de que es va saber que jo utilitzava els seus bolígrafs ultrafins de punta d’acer com a arma. La policia ha prohibit la seva producció i aquests bolígrafs no poden ser introduïts als avions. Malgrat tot la marca està venent aquest producte com mai. He de dir que una vegada vaig utilitzar una altra marca i no tenia la mateixa capacitat de penetració.Em tenen tancat en una mena de manicomi perquè creuen que estic boig i vostè, senyor policia, em ve a fer preguntes sobre diferents casos que no tenen lligats? Per què em pregunten per la mort del pintor Salvador Vinyes? Senyors policies ja sé que va maquetar el meu llibre però què té a veure això?Diu que va ser trobat mort el dia següent d’acabar de maquetar el meu llibre?D’acord, ho reconec la primera vegada que vaig entrar a casa seva vaig entendre que aquell individu era un artista de veritat, molt bo collons, tan bo que m’hi vaig obsessionar. Hi havia una mica de gelosia entre artistes i per altra banda vaig pensar que es mereixia quelcom millor que ser un artista incomprès. Un cop mort les seves obres ja es paguen a 100.000€?, estaria orgullós de mi el Salvador. Crec que era més boig que jo!-Senyor policia li puc explicar un conte sobre jutges?

17

La síndrome del jutgeRedfox county era un poblet petit d’uns 200 habitants d’una zona de muntanya, on el bosc era a tocar de les cases i la natura s’escampava arreu. Com a tots els poblets petits la companyonia, la xafarderia i l’enveja eren el plat de cada dia però la Jèssica era una dona decidida que, quan fa 10 anys, havia decidit venir al poble ho havia fet amb tot el coneixement de causa. S’havia casat amb el Marcel i havien tingut un fill, el Terry, a qui li encantava la natura i els animals.Tothom que hagi viscut en un poble sap que sempre hi ha hagut cacics, vinguts a menys amb la democràcia, però que en un poble petit acostumen a fer de les seves. La Jèssica era escriptora, no es posava mai amb ningú i la majoria del poble l’apreciava però venint d’una ciutat gran, com venia, no acotava el cap davant de petites injustícies. Així, un dia va haver de denunciar a un dels cacics perquè els seus gossos, sempre deixats anar pel poble, la mossegaven quan ana-va a comprar el pa, dia rera dia.Un dia en Terry va venir trist a casa i li va explicar a la seva mare que havia trobat una família de cérvols morts molt a prop de casa, en mig del bosc, plens de trets però sencers, tal com si hagués estat un afusellament. La Jèssica va mirar d’expli-car-li al seu fill la tasca dels caçadors, però per a un adult es feia difícil d’entendre que matessin aquells animals de nit (quan havien sentit els trets), amb neu i més a prop de les cases del què permetia la llei. Un dels cacics del poble era caçador i, com feia habitualment, prescindia dels advertiments i si convenia fer riure als companys es posava els testicles de l’animal damunt del cap, per la foto.

***Abans d’anar a viure a Redfox county la Jessica vivia en una ciutat de mig milió d’habitants, Saint Marie, d’on va decidir marxar després d’haver estat quatre anys a la presó per assassinar a un traficant de drogues i violador patològic que havia tingut atemorits a tots els veïns del barri on vivia. La Jèssica patia una de les malalties més rares del món, la síndrome del jutge, una malaltia genètica cone-guda des de feia més de cent anys però amb molt pocs casos reconeguts. De fet, es tractava de malalts mentals que en comptes de patir manies persecutòries, depressió, esquizofrènies, etc. presentaven una conducta agressiva acumulativa davant la percepció d’actes injustos, que, sorprenentment, coincidien amb el què la societat considera una injustícia. Aquest tipus de malalts havien d’evitar mirar massa la televisió o llegir els diaris, de fet els metges recomanaven que estiguessin poc informats ja que poc a poc el seu cervell acumulava odi contra

18

maltractadors, assassins, estafadors, etc. i finalment explotaven davant un acte d’injustícia del seu entorn i ho feien pagar a algun delinqüent proper. Aquest va ser el cas de la Jèssica, després d’assabentar-se que en John McLeod havia violat a dues dones (per les quals va ser condemnat a 5 anys de presó) i veure’l vàries vegades a la cantonada venent droga a menors. Una nit, quan la Jèssica tornava de comprar al capvespre, va sentir uns crits d’una noia que sortia d’un carreró xisclant i plorant. La noia li va explicar que un senyor l’havia intentat violar, la Jèssica va deixar les bosses de la compra, va entrar al carreró i allí, assegut en un esglaó davant la porta del darrera d’un restaurant hi va trobar en John fent un cigarret. Quan en John la va veure, li va fer un comentari verd, com qui es fot de tot, de la societat, de la justícia.... però ja era massa tard. Vist des de fora, era com aquells documentals en què veus la cria de gasela que ha estat localitzada pel guepard, en aquest cas, però, la gasela era un home de metre vuitanta, noranta quilos de pes, molt musculat i ple de tatuatges, i el guepard una dona jove i menuda.Tots els malalts declarats amb síndrome del jutge estaven fitxats per la policia, tal com si fossin cinturó negre de karate, ja que quan se’ls declarava la malaltia adquirien una força descomunal. De fet, havien d’estar molt al límit per arribar a tenir un atac, però un cop havien acumulat molt sentiment d’injustícia explota-ven i el final era molt perillós i imprevisible.El jutge va declarar la Jèssica culpable d’assassinat per haver deixat dessagnar-se el John en un carrer després d’haver-li arrencat els testicles amb la mà. El jutge no va tenir més remei que utilitzar l’atenuant de patir el síndrome del jutge, ja que milers de persones estaven dins i fora de la sala donant suport a la Jèssica i els diaris es plantejaven si aquesta malaltia no era una benedicció.

***Va passar un any i dos mesos fins que a Redfox county van trobar al cacic plorant com una criatura tot cagat i pixat en mig del bosc. Després de tres dies de bus-car-lo el van trobar abraçat a l’escopeta i tremolant com una fulla. Mai es va saber el què li havia passat, mai més va ser el mateix, tot li feia por i quasi no sortia de casa. Es veu que un dia, a la botiga del poble, la seva dona va explicar que al seu marit se li havia aparegut una mena d’àngel justicier que l’havia tingut tota la nit agenollat pensant en la seva manera d’actuar. El problema és que durant tota la nit havia estat amb l’escopeta carregada i preparada per disparar-se dins de la boca...

19

Cada dia entrepà de tonyina? Que se’l fotin pel cul, cago amb Déu, d’on he de treure el temps jo si no paren d’emprenyar? És que ni en el mani-comi puc aïllar-me d’aquest collons de rutines i de la televisió que em fa perdre la concentració?Infermera vull escoltar els Very Pomelo, em sent? Aquest llibre s’ha forjat gràcies a la seva cançó “Has quedat a les set”Tal com ho sent, fixis en la fluïdesa de la narració dels propers contes...

20

Somni d’estiuCas 1: Les seves mans es van convertir en ales en menys d’una hora. Li va créi-xer cua però aquesta va quedar unida amb les cames per una pell fina i elàsti-ca, molt resistent. Se li van girar els peus i les plantes li miraven endavant, les ungles eren molt llargues. Les orelles van créixer molt i els ulls van fer-se una mica petits, va passar a veure-hi en blanc i negre però va percebre com volava un insecte molt petit i molt llunyà amb gran precisió, tenia un radar. El tòrax era més musculat, sense dubte. Amb pocs aletejos va veure que volar seria senzill i la fam irresistible que tenia de menjar insectes la va fer llançar-se al buit pel balcó. La seva mida ja no era humana, era molt més petita. I comen-çà a sobrevolar la nit de Barcelona i a fruir de l’espectacle...

Cas 2: Es despertà molt aviat, encara eren les 4 de la matinada d’un calorós 10 d’agost. Estava penjat cap per avall a la seva habitació al poble del Montseny. Els braços eren ales que l’embolcallaven i els peus, que el sostenien al sostre, eren gegants i amb ungles llargues i molt fines. Va trobar la finestra oberta i va sortir amb vol àgil i ràpid en direcció cap a la Tordera. Encara no era capaç d’identificar-se amb el seu nou cos, ni amb les seves capacitats, però instinti-vament va posar aquells grans peus dins de l’aigua per caçar larves d’insectes. Cas 3: A Sort la calor era de ple estiu. La noia feia la seva passejada nocturna habitual pel bosc i a mig camí va sentir una agradable sensació de canvi, com qui està vivint un viatge esplèndid ple de novetats. Va sentir que es transfor-mava en un animal. Ràpidament va entendre que era un ratpenat. Va ser una metamorfosi agradable, quasi sense ni adonar-se’n. Tenia unes orelles despro-porcionadament grans, fins i tot per ser un ratpenat, i el cos cobert d’un pel fi de color daurat. En pocs minuts volava entre els arbres amb una gran agilitat. Es va aficionar a menjar aranyes, papallones, escarbats,.... Quan es cansava bus-cava un forat o una clivella als arbres més vells del bosc on sentia el comfort de la llar.

***Joan Torreferrusa, estudiant post doctorand del Departament de Psicologia de Harvard i expert en l’estudi dels somnis havia aconseguit una base de dades de la “International Association for the Study of Dreams” on va poder observar un patró de somni estrany, que es repetia en persones dels cinc continents. Més de 10.000 persones havien explicat al seu psicòleg que cada estiu durant

21

les nits més caloroses tenien un somni molt real, es transformaven en ratpe-nat. Curiosament cap dels casos manifestava que es tractés d’un mal son, ans al contrari era un somni alliberador, que els transmetia pau. De Catalunya hi havia 120 persones citades però devia ser només la punta de l’iceberg, ja que només es tractava de la gent que anava al psicòleg i ho explicava.Com a bon investigador que era, en Joan va buscar variables que puguessin explicar aquell fet i, de forma discreta, va investigar els 120 casos catalans (no es podia saber que tenia accés a aquella informació, ja que era secret profes-sional dels psicòlegs). No hi havia cap variable que expliqués, almenys signi-ficativament, per què aquelles persones tenien aquell somni. A més a més, tampoc no hi havia un patró de repetició clar i algunes persones tenien el somni varis anys seguits mentre altres en anys saltejats i alguns fins i tot en una única ocasió.Aquests pacients creien tornar-se ratpenats per una nit, caçant pels fanals, pel bosc... volant per la fosca amb una sensació de llibertat que mai no havien tingut i mai més no tindrien. La majoria d’ells enyoraven no tenir el somni més sovint, però per molt que miressin documentals sobre ratpenats a altes hores de la nit, el somni era capritxós i venia quan volia.Mig any de recerca i no hi havia cap fil a seguir, cap lògica, en Joan estava des-esperat fins que va llegir una notícia al Punt Diari. - “Pere Masforrull i Pleta ha mort atropellat a la carretera dels Tres Ponts la Giv 6103 a les 3 de la matinada... la seva dona afirma que estava amb ella al llit i que no entén com havia arribat a allí des de la Jonquera, estava despullat i no havia agafat el cotxe... els mos-sos no han vist indicis d’homicidi però s’espera l’autòpsia...”. En Pere Masforrull era un dels individus de la llista de “somniadors de ratpenats” que estudiava el Joan!Els intents del Joan per obtenir informació dels mossos van ser en va fins que una noia jove de la policia científica, la Montse Siurana, va mostrar interès per les estrafolàries hipòtesis del nostre investigador i el va ajudar, una mica d’amagat.Sorprenentment, l’autòpsia va revelar que el sistema digestiu del mort era ple de restes d’insectes. Tant la Montse com el Joan van creure plausible la fan-tàstica possibilitat que el mort fos atropellat mentre estava fent de ratpenat... La Montse va creuar la base de dades de casos de mort sense resoldre amb la llista dels noms que li havia passat el Joan. Una noia de 27 anys de Tremp que sovint somniava amb que era un ratpenat havia estat trobada ofegada en una

22

bassa d’incendis, també estava despullada. Igualment un home de 60 anys va ser trobat atropellat a prop de Deltebre amb la boca plena de papallones del barrinador de l’arròs, igualment estava despullat.Així doncs tenien 3 casos de persones que somniaven que eren ratpenats que havien mort a la nit en condicions similars. Massa casualitat. En Joan i la Mont-se ja tenien evidències que estava passant quelcom molt estrany, però no sa-bien què i, aparentment, no tenien gaire opcions de resoldre uns casos que no volien pensar que eren de ciència ficció.

***Havien passat 10 anys d’aquella descoberta i ni en Joan ni cap altre dels invo-lucrats n’havia dit res. Qualsevol intent de trobar una explicació lògica a aquells casos havia estat infructuós i de cap de les maneres tenien cabuda en l’uni-vers de la raó humana. Donar-ho a conèixer sense una explicació raonable els col·locaria en una mala situació, possiblement en un manicomi. En un darrer intent desesperat d’avançar en la recerca, el Joan havia parlat amb les parelles dels involucrats i per a la seva sorpresa va esbrinar que alguns tenien plena consciència de la metamorfosis que les seves parelles havien patit algun cop. Podien arribar a admetre que aquell fet havia passat molt de tant en tant i que a les seves parelles no els feia cap mal, car al contrari semblava que es renoves-sin per dintre. Només patien pels accidents que a vegades sentien a dir que afectaven els ratpenats, i que per sort eren molt escassos.En Joan havia llegit molt sobre el tema i després de tants anys va donar per bona la teoria de Jans Vintesburg, un psicoanalista Alemany de finals del segle XIX, incomprès per tots els seus col·legues i pel públic en general. Ell escrivia: ”hi ha un 5% de la població que necessita dormir poc, escasses 4 hores per descansar perfectament, i un 2% d’aquests, a més, alliberen la seva ànima tot transformant-se en ratpenats quan la calor no els deixa dormir plàcidament. No hi ha una explicació científica per aquest fet. Porto molts anys vivint amb un d’ells, la meva dona, i ja he deixat d’aplicar la raó. Senzillament, passa. Costa d’admetre, però durant les nits més caloroses d’estiu sempre hi ha hagut i hi haurà persones transformades en ratpenats somniant desperts i pensant que no els passa el què en realitat els està passant. He de dir que envejo la meva dona quan m’explica els seus somnis i donaria el que fos per poder sortir, en-cara que fos una sola nit, a volar amb ella per la fosca, envoltat dels ratpenats, sota les estrelles.”

23

Fins que va morir, en Joan va dormir cada nit calorosa d’estiu esperant tenir aquell somni... que mai no va poder ser.

24

ArrelamentAnne Craft havia aconseguit ser una de les dones més poderoses dels Estats Units. Sempre havia viscut per la seva feina, dirigint empreses cada cop més importants i acumulant més i més responsabilitat, fins al punt d’haver de tenir tres secretàries per poder organitzar un temps que se li feia curt. L’Anne sem-pre corria amunt i avall.El 20 de maig de 2009, l’Anne va anar a acompanyar un important senador re-publicà a caçar i en mig de la cacera, va tenir una necessitat imperiosa d’orinar. Així, va separar-se del grup per no ser vista amb el pompis a l’aire i va comen-çar a orinar al costat d’uns matolls. En incorporar-se es va adonar que no podia caminar, havia arrelat!Déu meu, a mi no! va pensar l’Anne, en entendre ràpidament què li passava. Les sabates que portava eren l’últim model a Nova York, totalment ecològi-ques, però ja havia sentit a dir que havien donat algun problema a gent que havia trepitjat bassals amb fang. Senzillament les sabates eren fetes de fibra d’una heura de creixement ultraràpid que, en unes condicions d’humitat i de qualitat de la terra òptimes, arrelava ràpidament i començava a créixer sen-se parar. Era impossible treure el peu d’unes sabates que s’havien fos amb el terra. L’Anne va cridar sense esperances que els caçadors la busquessin. De fet, aquells homes se la volien treure de sobre i devien respirar més tranquils pensant que havia decidit tornar avall, cap al cotxe.Van passar dos dies i l’Anne cada cop estava més integrada amb l’entorn. L’heu-ra li havia fet una mena de vestit de fibra i li feia arribar aigua i nutrients a la boca, mentre l’Anne feia d’estructura vertical que aguantava el vegetal per tal de captar llum del sol. En aquells dos dies l’Anne havia tingut temps per pensar molt; de fet, estava molt relaxada, fins i tot feliç. Semblava com si el cantar dels ocells, la brisa de la matinada i el plugim del vespre fossin petites sensacions que la feien sentir viva. Cada dia que passava es trobava millor. De bon matí ja esperava el pit roig, amb la seva cantarella refilada; des d’allà on era veia la posta de sol, cada dia diferent, amb núvols, sense núvols, amb calitja...Finalment, al cap d’una setmana va passar el que havia de passar i uns agents la van estar buscant a prop, cada cop més a prop seu. Aquella gent eren pro-fessionals i portaven gossos i malgrat que ella ja era més vegetal que animal, encara desprenia olor i els gossos van parar just als seus peus. L’heura havia procurat que els orificis de l’Anne estiguessin lliures perquè pugués fer les se-

25

ves necessitats, defecar, orinar, respirar, escoltar i fins i tot parlar. En un acte com reflex, però, l’heura va embolcallar l’Anne en veure els guardes. Van ser uns minuts i quan aquests ja eren a tocar, l’heura va alliberar els orificis de la seva hoste un altre cop. Era com si la planta hagués decidit sacrificar la seva vida per tal de salvar la seva companya, ja que sense l’Anne no existiria. Sense cap dubte, l’Anne entenia el que estava passant, si no cridava aquells homes no s’adonarien que dins aquella heura hi havia una persona. Pel seu cap pas-saven mil coses, la feina, l’estrès, la gent que l’esperava allí fora... era qüestió de minuts, cridar o deixar passar el tren. Però, realment hi havia aquesta opció? ¿Viure com un vegetal era una opció millor per a ella que els quaranta anys que portava d’executiva insaciable?Dos anys després, l’Anne mirava els ulls dels seus fills i se sentia orgullosa d’ells, els estimava més que mai. Quina sort que haguessin anat a passejar davant de l’heura.

26

El velerAllí, en una cala sense nom de Menorca, el veler estava ancorat. Era una nit d’estiu magnífica, estelada i amb una brisa marina suau que alleugeria la sen-sació de calor que s’havia viscut durant el dia. La platja era deserta fins que va arribar un home. Era un home molt alt, que lluïa americana grisa, d’ulls clars i expressió amable. Era el “banquer “. Es va treure tota la roba i se’n va anar ne-dant cap al veler. Una estona més tard va aparèixer un altre home, en aquest cas un de molt petit, amb prou feines feia metre i mig, però tenia la complexió robusta i la cara desperta d’una guilla. Anava vestit amb roba de muntanya i els seus moviments eren ràpids i intranquils. La colla l’anomenava “batman” per la seva afecció a aquests animals, ja que era zoòleg. Es va treure tota la roba i se’n va anar nedant cap al veler. El tercer home va arribar ben passades les dues de la matinada. Es tractava d’un home atlètic de pell blanca i ulls extremada-ment blaus, per tots era “l’Iceman”. Ni tan sols es va treure la roba, va tirar-se al mar i va nedar cap al veler en la fosca. Seguidament de l’horitzó en va sortir un home que semblava el pirata Barba Roja, el més temible dels temibles, un home de mirada perillosa i físic imponent. No tenia sobrenom, ningú s’havia atrevit a posar-li. Va caminar cap al veler tal com si l’aigua no existís i es va anar enfonsant en el mar mentre s’anava traient, poc a poc, les peces de roba. Ja quasi tots hi eren, només faltava la “Wendy” que era el constructor, l’aparella-dor i aquell que sempre dubtava però sempre acabava sent-hi. Corria com un foll per la platja per tal de no fer tard i es treia la roba per, finalment, tirar-se a l’aigua just quan el sol sortia sobre el mar i el veler alçava la major.Al vaixell els esperava el capità Stubbs fumant una pipa. Expert en telecomu-nicacions, era l’home que ho podia fer tot i ho podia aprendre tot. Havia nas-cut sense la necessitat de dormir i el seu físic era com una roca sense fissu-res. Aquell era un veler de 12 metres d’eslora que disposava d’una tripulació d’amics quarentons cansats d’estar a terra passant penúries econòmiques i que es disposava a navegar pels mars del Sud amb bandera Pirata per acon-seguir tresors. El primer atac, a un caiac pilotat per un home d’avançada edat, no va ser motiu de celebració per part de la tripulació malgrat que el botí, un rellotge, semblava de força qualitat. Però això només acabava de començar, la tripulació cada cop anava més coordinada, les veles s’inflaven i navegaven a 12 nusos direcció a la llibertat. L’Stubbs manava mentre tenia a les mans el timó i mirava a l’horitzó. L’Iceman tenia tots els càlculs de navegació al cap i la

27

seva mirada freda i penetrant escombrava el mar buscant vaixells per abordar. Mentre, Batman penjava cap per avall del pal de la major ben bé no se sap per quin motiu, i la Wendy millorava l’aerodinàmica del vaixell fent precisos càlculs d’estructures.Iceman va mirar al capità, hi havia una petita illa a babor i van dirigir-se cap allí. El rellotge d’or del vell que havien assaltat era l’únic tresor d’aquell grup de pirates i el van enterrar dins una caixeta. Van elaborar un mapa del tresor per un dia poder-lo anar a buscar i van passar-se una setmana en aquella illa ben despullats, bevent cava i gaudint de l’amistat, el seu autèntic tresor.

28

“Tecnology is the future “Tot era a punt per lliurar els premis que la Generalitat de Catalunya atorgava a les persones que més havien fet per donar a conèixer el país a l’estranger. El pre-mi final s’havia concedit a dues persones amb recorreguts professionals molt diferents, quasi oposats, però existosos per igual. En Fran Randal havia guanyat el premi gràcies a l’èxit que havia tingut la seva empresa Techno-Tech-x-live, dedicada a les noves tecnologies. Era una empresa que facturava milers de milions en haver creat una net o xarxa de jocs interactius per diferents dispo-sitius mòbils i amb la possiblitat de treure imatges virtuals –virtual images– i vincular-les amb les ulleres Computer in my head, que permetien poder tenir l’ordinador connectat a la xarxa amb les mateixes ulleres que portaves al cap.Per altra banda, el segon guanyador era en Pere Picó, un pagès de pares page-sos i avis pagesos, descendents de les millors famílies de pagesos europeus. La seva família portava 200 anys fent conreus ecològics, integrats a l’entorn, de petjada cero, etc. Vaja, que sembraven, llauraven i conreaven sense haver fet servir mai ni pesticides, ni herbicides. Els seus productes eren ara els més buscats a Alemanya i pels millors restaurants europeus.La sala de congressos estava plena de gent important del món de les finances, la política, la moda... la crème de la crème, el millor de cada casa era en aquell palau de congressos i mentre sopaven un menú degustació del millor cuiner europeu, que era català, la gent parlava de tot menys dels premiats que havien anat passant per l’escenari.Cap als postres es van passar unes imatges personals dels dos premiats, que tancaven l’acte, el Fran i el Pere. Durant la mateixa presentació es va començar a sentir el rum-rum de la gent que omplia la sala. La comparativa semblava odiosa, un home esbelt i amb un físic treballat, daurat pel sol i amb un ves-tit d’un modista reconegut, o sigui un home elegant i modern, al costat del Pere, baixet, calb, robust de cara rodona i galtes vermelles. A la sala, els primers somriures de la gent no es van fer esperar i l’atenció va passar de les taules a l’escenari.– Pobret – deien algunes dones vestides amb els seus millors vestits de nit i jo-ies precioses. Acte seguit afegien – però no entenc com poden haver premiat aquest home, sembla acabat de sortir de la caverna–. Fins i tot el presentador, a l’hora de fer la introducció dels dos guanyadors, al Pere li va parlar a poc a poc i més alt, ben bé com si fos imbècil o sord, o ambdués coses alhora.

29

En Fran va fer el seu discurs, el portava escrit i va ser un prodigi de combinació de so i d’imatge que arribava modificat als dispositius mitjançant un aplicatiu nou. Mentrestant es vanagloriava d’estar enviant twits de la seva conferència a tot el món. El seu discurs combinava anglicismes com: workshop, prescript, benchmarking,... alternats amb algun toc d’humor estudiat que la gent reia de manera hipòcrita i per no quedar en evidència. Aquell home era l’exemple a seguir i el seu discurs era clar... La carrera tecnològica no es podia parar i era el futur que qualsevol ésser humà havia de conquerir.En acabar, la gent va aplaudir durant 5 minuts, mentre l’home, d’uns 40 anys, es va retirar del faristol elegantment, triomfant, com si vengués la pòcima de la felicitat. Seguidament va pujar a l’escenari el Pere i el rum-rum va tornar, en aquest cas el mateix conseller va dir unes paraules d’agraïment al Fran i va donar la paraula al Pere, tot ajundant-lo a pujar al faristol. El Pere tenia 30 anys i estava fort com un roure però als ulls del conseller era com un peix fora de l’aigua i el tornaven a tractar d’invàlid. El rum-rum es va convertir en una tensió, quasi angoixa, de la gent pensant que aquell home no sabria ni què dir ni què fer a l’escenari. Tothom estava a punt de patir un atac de vergonya aliena.Després d’agraïr protocolàriament a totes les personalitats el premi i l’oportu-nitat de ser allí, el Pere va començar. – Em llevo al matí quan el primer raig de sol entra per la finestra i les caderneres refilen les primeres cançons del dia. Esmorzo amb les meves tres filles i la meva dona parlem, parlem i riem fins que veiem que és hora d’anar al camp a fer diverses tasques. Totes elles són dures però tenen el seu petit plaer associat, com ara un vent suau que t’acarona, una tímida pluja que et refresca a l’estiu o una llambregada de sol que t’escalfa a l’hivern. Enfonsar la mà al terra és un plaer que un ha de provar i repetir sovint. L’olor de l’alfalç tallat, el de la llar de foc, el de la terra molla i el de les flors aro-màtiques pels racons de casa em fan sentir viu. Sense mirar el rellotge sé quan la jornada s’acaba, el cel enrogeix i fixo la mirada a ponent esperant que, poc a poc el sol marxi per darrera el turó, donant fi al jornal, per tornar a sopar un bon blat de moro escairat en família, tot fent petar la xerrada. Per pair una mica anem tots a prop de la llar de foc a llegir un bon llibre. Bona nit– va dir el Pere.La sala va quedar en silenci, ningú no va aplaudir, però no va ser un silenci tens, va ser relaxat, semblava que després de les paraules del Pere tothom hagués fumat cannabis. Sense dir-ho, les senyores i senyors moderns van pensar… som imbècils!!!

30

Segurament la Subi era l ’única persona que m’entenia, crec que érem fets l ’un per l ’altre però ja se sap, infermera, entre escriptors la vida hagués estat difícil.Tot es va complicar quan va deixar de reconèixer la meva obra com un tot i va opinar massa sobre com hauria de ser el llibre. Jo li tolerava, cre-gui’m infermera, el que a ningú més li he tolerat.Escolti, però, el que li he de dir. Un dia va dir-me que no afegís els meus contes llargs a l ’obra. Tal com ho sent, infermera, volia fer-me tallar la meva obra per fer-ne dues. Em vaig ficar tant nerviós que no la vaig matar amb el bolígraf, sinó que li vaig encastar el test dels geranis al cap.Encara ara, un cop morta, la considero la meva colega i per això li dedico aquests darrers contes, els dos llargs que no volia que fiqués al llibre, la molt bruixa!!

31

Els homes de verdUN NOU INTENT: ELS HOMES DE VERDAquesta obra que llegireu és una obra penosa, escrita per un periodista que pretén ser escriptor. És massa curta per ser una novel·la i massa llarga per optar a un premi literari de novel·la breu.Suposo que, com tantes persones, he pensat que tenia un do creatiu molt de-senvolupat que em permetria treballar mentre, a hores lliures, desenvolupava una obra mestre de ficció que, en un principi, guanyaria un petit premi literari però amb el temps esdevindria un escrit de culte.Tinc tendència a escriure massa subordinades i em caldria llegir més, però m’agrada somniar i arriscar. De fet, tot just acabar la carrera de periodista vaig aconseguir una bona feina al “El Nou Diari de Barcelona”. Qualsevol jove sortit de la Universitat hagués envejat la meva situació, sempre darrera polítics i fa-mosos. Jo, en canvi, volia periodisme d’investigació del segle XXI i per aquesta raó vaig començar a investigar.

***Segons l’agència EFE en els darrers 10 anys havien desaparegut més d’una vintena de poblacions indígenes de l’Amazones. Poblacions senceres desapa-regudes en circumstàncies estranyes que la ciència no era capaç d’explicar. La notícia em semblava interessant, com a mínim per fer-ne una columna al diari i investigar una mica. El redactor, però, va ser taxatiu i no va considerar ni tan sols la possibilitat d’incloure el petit escrit que ve a continuació:Mortaldat indígena sense explicacióMés de mig miler d’indígenes cavoclos han estat trobats morts per l’exèrcit brasiler en prospectar les zones selvàtiques on vivien. Els indígenes no presen-taven cap tipus de ferida i les autòpsies tampoc no han aportat dades sobre la presència de cap infecció vírica o bacteriològica. A l’espera de nous esdeve-niments el govern brasiler ha consultat prestigiosos metges nord-americans, també sense resultat.Jordi Boix i Bulder.A partir d’aquell moment la biblioteca i l’hemeroteca es convertirien en la meva segona casa i en pocs mesos hauria acumulat força informació del què jo ja anomenava “la mort de cansament”. Segons la documentació recolli-da de metges, escrits, etc., des de feia molts anys (no se sabia exactament quants), molta gent de l’Amazones moria de forma lenta però sense dolor.

32

Tothom coincidia que era com si abans de morir aquella gent estiguessin molt cansats. Segons la llista de defuncions de Manaus aquell tipus de mort havia afectat qualsevol resident de la zona, tant indígenes com europeus, africans, nord-americans, etc.Els símptomes de la malaltia de “la mort de cansament” eren força marcats, la gent mostrava una certa debilitat que podia semblar deguda a l’excés de tre-ball però que, malgrat descansar, anava empitjorant fins a morir de parada car-díaca. En un país tan gran com Brasil i en un lloc com l’Amazones aquests fets, per la seva dispersió en l’espai i el temps, s’havien considerat dins la normalitat.Considerant totes les persones mortes a Manaus per parada cardíaca inex-plicable, “la mort per cansament” afectava igual a dones, homes, joves i vells, però mai a nens o nenes menors de dotze anys. No hi havia cap patró comú entre el tipus de treball dut a terme per les persones afectades. A més a més, l’exploració de diferents arxius de malalts de centres del Brasil va confirmar la meva sospita que “la mort de casament” no es trobava només a Manaus. L’illa de Marajo, el Pantanal, Iguazú, Rio de Janeiro, etc., quasi tots els hospitals pre-sentaven casos de morts sospitoses amb l’únic símptoma comú de la fatiga.

***Semblava que tornava a crear una nova novel·la penosa de conxorxes mundi-als, però en aquest cas només volia fer de narrador de fets reals. Jordi Boix, el jove de complexió forta alçada mitjana i d’aspecte mediterrani, descobria una nova pandèmia per a la humanitat.Refotut somniador! Collons de Jordi, per què no podia ser com qualsevol altre persona i treballar, tenir parella estable i fills?

POSSIBLE PANDÈMIAEls esforços realitzats per tal de rebre informació d’hospitals i instituts foren-ses havien donat resultats. Definitivament “la mort de cansament” no només semblava estar estesa arreu de Brasil sinó que també en altres països. La infor-mació fluïa pel meu cos, dades i dades de morts només amb símptomes de cansament. La gent podia ser alta o baixa, rossa o morena, prima o obesa, res els unia excepte una cosa. Efectivament tots els malalts exercien una vida molt sedentària i monòtona, la seva residència havia estat la mateixa durant molts anys (més de 10 anys) i igualment mai no havien canviat de feina ni d’hàbits. Tot plegat semblava inversemblant i fins i tot irrellevant, però les dades eren clares.

33

De tots els hospitals d’Amèrica del Sud que havia investigat, en només una trentena de casos les persones que havien ingressat amb símptomes de can-sament agut havien sobreviscut. L’ajut d’alguns periodistes amb bons contac-tes en hospitals m’havia permès accedir a les dades personals de vint pacients. Tots ells, sense excepció, després dels primers símptomes havien canviat de residència. Quin sentit podia tenir allò? Cadascuna d’aquelles persones vivia i treballava en llocs molt diversos aparentment sense similituds. Uns vivien en barris residencials, altres en fabel·les, uns al camp i uns altres a la ciutat.L’única explicació amb certa coherència que se m’acudia era que els malalts havien d’estar força temps amb alguna substància que els matava a poc a poc. Era com si cadascun d’ells s’anés emmetzinant poc a poc, potser una planta? Impossible en ambients i climes tant diferents.Cada cop estava més obsessionat amb aquella investigació.

***Va ser el divendres 24 de febrer de 2008, ho recordaré tota la vida. El meu amic David em va venir a visitar al capvespre. Feia fresca, que no fred, i el cel de Barcelona suposo que era ple d’estels. Quan en David va trucar a la porta jo em trobava preparant el sopar, una amanida complerta. El meu pis era molt petit però acollidor i ben situat (carrer del Carme), tot segons el meu gust. El David era un metge de Bellvitge amb el qual ens havíem fet amics al bar de medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ambdós érem estudiants i malgrat ser de carreres diferents els dos havíem descobert que hi havia una cambrera que s’atabalava fàcilment alhora de servir entrepans que finalment no pagàvem (coses d’estudiants de família treballadora).El David i jo seguíem mantenint el contacte i un dia entre cervesa i cervesa li havia comentat el seguiment que estava fent d’aquella rara malaltia. Ell era l’home seriós de medicina i jo l’escaquejat de periodisme i no se’m va prendre seriosament. Tot i així a mesura que setmana rera setmana li vaig donar noves dades s’hi va anar aficionant.Aquella nit en David va arribar a casa força esverat, resulta que era ell el qui tenia notícies sorprenents sobre la malaltia.Li vaig oferir una beguda i vam seure al sofà d’escai marró que dominava el menjador-cuina.Jordi, finalment la teva esbojarrada idea pot tenir part de veritat – em va dir. I va continuar. – En un moment que tenia lliure he estat mirant la llista de

34

pacients que han mort sense motiu aparent al nostre hospital. He revisat els darrers vint anys i segons he pogut trobar, hi ha hagut un increment gradual de casos de mort per parades cardíaques de persones no considerades de risc. He revisat alguns casos a l’atzar i quina sorpresa la meva en veure que tots el malalts tenien un únic símptoma remarcable, el cansament. Alguns havien arribat terminals i estaven tan cansats que ja ni caminaven. D’altres es recupe-raven a l’hospital però requeien a les poques setmanes o dies d’estar a casa i quan tornaven morien.Mentre el meu cap s’accelerava, vaig agrair al David la seva feina. Així doncs, a Catalunya també hi havia casos de morts de cansament. Segons els metges el seu cor deixava de bategar perquè el cos s’havia quedat sense energia, no quedava ni una mica de glucosa per contraure els muscles.Estava davant una pandèmia silenciosa que, probablement, havia nascut a l’Amazones però ara era arreu del món.L’única reflexió que vaig ser capaç de fer (he d’admetre que abans vaig pensar en un deliciós dònut de xocolata) va ser que no tothom moria per la malaltia i per tant els malalts havien de tenir quelcom en comú que els feia diferents als que sobrevivien. Amb l’ajut del David vaig decidir iniciar la investigació per les persones que havien passat per l’hospital amb símptomes sospitosos de la malaltia del cansament però que no havien mort.

***En David era un metge jove, amb un bon futur com a cirurgià, però amb massa pretendents com per centrar-se en la seva formació. Era fàcil d’entendre que un home ben plantat, ros i d’expressió socarrona portés les infermeres de cor-coll. Sentia que érem l’equip de recerca perfecte: el metge i el periodista.En pocs dies en David ja tenia una llista d’adreces dels possibles supervivents a la malaltia, n’eren cinc, però només un encara vivia a Barcelona.Maria Campmany: una dona morena, jove i atractiva. Una executiva que tre-ballava per una multinacional japonesa dedicada a l’electrònica. Llicenciada en telecomunicacions. En la nostra breu reunió en un cafè em va explicar que estava farta de viatjar però que feia molt esport i no tenia cap problema de sa-lut, a part del ja conegut problema de cansament que la va portar a l’hospital. El seu problema de cansament va iniciar-se a Barcelona en un període en que, curiosament, no tenia massa feina i tenia cura de la seva salut anant al gimnàs. El cansament va anar empitjorant fins al punt que va haver d’anar a l’hospital;

35

quan en va sortir tenia previst un viatge al Japó i, curiosament, allà ja es va trobar perfectament fins al dia d’avui, que tornava a viure a Barcelona, aquest cop al barri de Gràcia i se seguia trobant bé.

La veritat és que aquella dóna no aportava gaire pistes a la investigació. Per si de cas, li vaig demanar quina era la seva rutina durant el període en que es va anar trobant cada cop més cansada. Em va explicar que cada dia feia una cosa diferent i veia gent diferent excepte els dimarts, dijous i dissabtes que de 19:00 a 21:00 anava al gimnàs a practicar la bicicleta estàtica. Fent memòria també relacionava aquest moment com l’inici de estats més acusats de cansament. Potser allí sí que hi trobaria alguna clau.Pocs dies després jo ja era soci del gimnàs “Spidding” on acostumava a anar la Maria quan estava malalta. Vaig decidir fer el mateix que feia ella i durant el mateix horari. Aquell era un gimnàs modern amb solàrium, piscines de diver-ses temperatures, etc.

Varen passar els dies i les sessions de gimnàs i res no passava i ningú donava informació que aportés llum al nostre cas. Fins aquell vespre ennuvolat i plu-jós, en que vaig sortir més cansat del gimnàs del què hauria de ser normal per a un atleta com jo. Havia fet el mateix que cada vegada que hi anava, però aquest cop em sentia aixafat. Una persona normal hauria dit que era el temps, un dia dolent, manca de vitamines, etc. però jo vaig trucar al David perquè em fes una revisió. No em va trobar res. Menja més carn, em va dir, que estàs massa flac. Al dia següent em sentia una mica millor però no m’havia recuperat. Vaig observar que seguia fent mal temps, es veu que estava passant una borrasca que duraria tota la setmana. Tenia la mosca al nas, potser hi havia alguna rela-ció entre el mal temps, el gimnàs i la malaltia del cansament?Malgrat la sensació de cansament el dijous vaig tornar a anar al Gimnàs, tot normal però vaig analitzar en detall tot el què passava al meu entorn. Vaig sortir del gimnàs mig mort de cansament. En David va venir a casa i va decidir ingressar-me a l’hospital, el meu pols era molt dèbil i en prou feines m’aguan-tava de peu. Tal com passava a tots els malalts de cansament, un cop a l’hospital amb pocs dies en vaig tenir prou per notar una millora; en la majoria dels casos, era en el segon ingrés quan no se’n sortien. Així doncs, no estava pas tranquil, però la meva tossudesa era il·limitada, fins al punt que tenia clar que tot just sortir

36

del centre hospitalari seguiria la mateixa rutina fins poder esbrinar què em produïa aquell cansament.

RÀPIDA RESOLUCIÓLa meva sospita sobre el gimnàs se’n va anar en orris quan després de la sessió em vaig sentir més vital que mai. Era dijous. Sabia exactament el que havia fet durant cada minut del dia, ho havia analitzat tot. El cas és que en acabar el dia estava fos, cansat a més no poder, tenia una recaiguda però ara en sabia el motiu. Tot havia passat a les 20:12 h, just quan va venir la Mariona, una noia rossa, d’uns trenta anys i de complexió grossa, que no grassa. El fet era que a partir d’haver parlat amb ella m’havia anat sentit poc a poc més cansat. Fent memòria, recordo que cada paraula que sortia de la seva boca era com una alenada d’aire absorbent que m’entrava al cos per treure’m un bri d’energia. La conversa que havíem mantingut només donava voltes als seus problemes, per a mi trivials, per a ella, autèntiques tragèdies. Sí senyor, la Mariona m’havia xu-clat l’energia, però no simbòlicament sinó de veritat. Era ella qui quasi sempre es trobava al meu costat al gimnàs.Vaig parlar amb el David i li vaig explicar el què pensava. Ell no hi va fer cap cara rara, tot plegat era prou estrany com per deixar passar cap possible explicació. Jo estava massa dèbil i vaig demanar al David que es presentés al meu lloc a la sessió de gimnàs del dissabte. En cas de trobar la Mariona li havia de parlar de qualsevol tema i mirar de treure-li informació. Ell, a més a més, va suggerir de provar de treure-li una mostra de sang (per alguna cosa era metge).Dissabte, dia de la resolució final. Segons el previst, el David va anar al gimnàs i un altre cop hi havia la Mariona. Estava xerrant a l’altra banda del gimnàs però ell se li va acostar i la va saludar efusivament, com si la conegués de tota la vida, una abraçada fatal que va servir per obtenir una petita mostra de sang. En David havia utilitzat una minúscula xeringa de capil·laritat per extreure-li sang de darrera del braç sense que se n’adonés.Al dia següent tant en David com jo estàvem com els nens la nit de fer cagar el tió. Esperàvem els resultats de l’anàlisi de sang de la Mariona amb grans expectatives de trobar quelcom estrany, potser una malaltia contagiosa de la qual només en fos portadora? En David em deia que segurament les anàlisis encara no mostrarien res i s’haurien de fer més proves.Efectivament, quan a mig dia vam rebre els resultats no hi havia res estrany aparentment, la desil·lusió i la manca d’expectatives de trobar cap solució van

37

provocar l’aparició dels primers pensaments d’abandonar la investigació.Durant la següent setmana vaig estudiar-me tots els passos de la Mariona i fins i tot vaig encarregar a un investigador privat que mirés si hi podia haver algun tipus de relació entre ella i la llista del David de persones malaltes de cansa-ment. Resulta que la Mariona sovint anava a fer una copa amb la Maria Cam-pmany (la malalta de cansament que anava al mateix gimnàs) i a més a més i havia una altra persona que havia mort de cansament amb la qual també hi feia el got sortint del gimnàs. Potser massa casualitats, vaig pensar. Així doncs, li vaig demanar al David que fes totes les proves que pogués amb la gota de sang que encara tenia de la Mariona, tot el que li passés pel cap.

***De bon matí va sonar el telèfon, era diumenge i encara era de nit. Una veu exaltada, la del David, va començar a parlar neguitosament. - Ho tenim, Jordi, ho tenim!- deia. Malgrat estar mig adormit sabia de què parlava ja que darre-rament el nostre únic tema de conversa era la malaltia del cansament. No t’ho puc explicar per telèfon vine a l’hospital.Una hora després ja estava al cafè de l’hospital, el David m’esperava fent un cafè americà, feia molt mala cara.Després de fer-nos un parell de petons i una abraçada, com sempre però més efusivament, em va fer seure.- He mirat a fons algunes de les seves cèl·lules i ni t’imagines què hi he trobat!- va dir- Has trobat un nou tipus de bacteri o virus? Si et plau posa-li Jordinensis Boi-xalleus – vaig contestar.- No! És molt més estrany que això, algunes de les seves cèl·lules presenten uns orgànuls molt semblants als cloroplasts!- va dir el David com si hagués descobert un nou planeta.- Molt bé i què són aquests cloroplasts i perquè serveixen?- vaig contestar, sense encara poder ser partícip de la seva alegria.- Els cloroplasts només es troben en les cèl·lules de les plantes i serveixen per generar matèria orgànica a partir de la fotosíntesi. És com si la Mariona pro-vingués d’un avantpassat que era una planta en comptes d’un primat. T’ima-gines? Estem parlant de coevolució, o sia dues espècies que han evolucionat en paral·lel per arribar a una forma molt semblant! - explicava el David ben emocionat.

38

***L’explicació científica, per molt que el David l’expliqués amb paraules entene-dores, era massa complicada per a mi. Després d’hores d’anàlisi, jo havia entès que feia uns 2 milions d’anys al món hi podien haver existit dues subespècies d’humans: Homo sapiens sapiens (Hss) i Homo sapiens vegetariensis (Hsv). Degut a un procés anomenat “especiació” les tribus d’Hss que vivien aïllades a la selva amazònica s’havien convertit en Hsv. A la selva amazònica els Hsv te-nien un món a part, havien organitzat una societat força complexa i sedentària que amb el temps havia anat esgotant els recursos de caça del seu entorn, però que en comptes de migrar s’havia adaptat a alimentar-se exclusivament de vegetals. Amb el pas dels anys l’evolució i la selecció natural havia fet la seva feina i aquells humans vegetarians havien acabat desenvolupant cèl·lules epitelials amb orgànuls capaços de transformar energia solar, minerals i aigua en aliment. Els Hsv s’havien adaptat perfectament al seu hàbitat i s’enfilaven a dalt dels arbres per prendre el sol i alimentar-se de la llum, igual com ho feien les plantes. La seva pell tenia tonalitats verdes degut a les petites quantitats de clorofil·la que tenien algunes de les seves cèl·lules. Els Hsv eren humans que podien alimentar-se de carn, vegetals i del sol!Va arribar un dia, però, que la ciutat de Manaus es va expandir i expandir i els Hss van arribar a alguns dels poblats dels Hsv provocant que les dues subes-pècies es tornessin a trobar, aparellar-se, etc.Aquell mestissatge entre Hss i Hsv va fer que hi haguessin formes humanes intermèdies, que en més o menys grau tenien alguna capacitat d’alimentar-se del sol, aquests serien els Homo sapiens mixetus (Hsm). A Tokio, a principis del segle XIX, va passar una cosa molt atípica, alguns individus Hsm que vivien sempre dins d’edificis i no veien mai el sol van patir una mutació. Els seus or-gànuls per captar energia del sol i convertir-la en aliment es van convertir en orgànuls per captar energia de cèl·lules epitelials d’altres persones. Aquesta subespècie d’Homo els Homo sapiens parasiticus (Hsp) havia canviat la possi-bilitat d’alimentar-se de l’energia del sol per la d’alimentar-se de l’energia d’al-tres persones.Curiosament, el David havia trobat aquella informació buscant per l’hemero-teca de l’hospital. L’esquema següent el va trobar en un article del Journal of coevolution and disease:

39

Homo sapiens sapiens

Homo sapiens sapiens Homo sapiens vegetariensis

Homo sapiens mixetus

Homo sapiens parasiticus

La mort de cansament feia anys que era coneguda per científics, metges ex-perimentats i governs, però era tolerada per la seva baixa repercussió i per evitar una caça de bruixes contra els que realment la provocaven, els Homo sapiens parasiticus (Hsp). Sense ni saber-ho, els Hsp estaven fitxats per la poli-cia i les seves dades estaven incloses a una base de dades internacional. Quan hi havia un cas de mort de cansament s’activava una investigació secreta que a vegades no donava fruit però en cas de trobar l’individu Hsp involucrat se’l sotmetia a un tractament químic per reduir la seva capacitat de captar energia d’altres persones. De fet dins els Hsp n’hi havia que tenien molta capacitat d’absorbir energia i d’altres que en tenien molt poca.L’existència de quatre subspècies d’humans havia estat amagada al públic en general i se n’havia evitat la seva difusió fora dels cercles purament científics, calia evitar que la gent es comencés a obsessionar per saber a quina subspècie pertanyia.Mentre el David m’anava explicant la complexitat del tema jo anava entenent algunes coses, era clar que a ningú li interessava acabar amb els Hsp ja que actualment ja n’hi havia en totes les capes socials (fins i tot algun president de govern?); a més, la mort de cansament representava un percentatge molt baix de les morts no naturals a nivell mundial.

***Un cop digerida tota aquella informació vaig sentir la necessitat vital de saber a quina subspècie d’humans pertanyia jo. Resulta que els metges ja tenien un kit preparat per, només amb una goteta de sang, saber a quina subspècie pertanyies. A ells els podia fer falta per operacions compromeses, donants, etc. De fet no era tan important com saber el grup sanguini, però podia tenir la seva rellevància.Segons vam esbrinar gràcies als historials de l’hospital, els Hsp eren persones

40

que podien ser identificades pel seu comportament. Normalment es lamen-taven molt i quasi només parlaven d’ells mateixos. Eren persones que es feien les víctimes i que, si els donaves l’oportunitat, ràpidament es creien els teus millors amics. En aquesta fase utilitzaven el sentit de la culpabilitat de les per-sones i ràpidament recriminaven qualsevol manca d’atenció. En general els Hsp eren individus possessius i si queies en el parany de la compassió entraves al risc de quedar-te sense energia i morir de cansament. Per sort no tothom era una víctima potencial d’un Hsp. La majoria de morts eren gent ingènua i amb molt bon cor.Físicament un Hsp acostumava a ser una persona pàl·lida, vestida amb roba de molt mal gust. La seva actitud era la d’una persona introvertida i malaltissa, que canviava quan estava xuclant energia. Llavors, tenia un parlar vigorós i segur.En contrast, els Homo sapiens vegetariensis (Hsv) estaven considerats perso-nes extremadament tranquil·les i poc expressives. En general preferien tenir poc contacte amb la gent i anar al seu aire utilitzant l’energia del sol com a part del seu aliment. (Només a la platja es pot veure la seva tonalitat verdosa de pell però cal fixar-s’hi bé). Els Hsv poden ser considerats neutres ja que ni aporten ni treuen res de l’altre gent. La seva intel·ligència és superior però en canvi manquen d’intel·ligència emocional i el seu físic és molt limitat, de fet evolutivament no els ha fet mai falta córrer per caçar ja que tenen el recurs estàtic de prendre el sol.Finalment els Homo sapiens sapiens (Hss) purs són atlètics, vigorosos i plens d’energia. Malgrat la seva aparença agressiva, típica de depredador, són molt nobles i són les víctimes més preuades dels Hsp. Dels Homo sapiens mixetus (Hsm) se’n podia trobar ben poc ja que presentaven massa variacions intermè-dies com per catalogar-los.Actualment totes les subspècies es podien trobar a qualsevol lloc del món, tot i que a l’Amazones era l’únic lloc on existien els Hsv purs.

***Després d’unes hores el David ja tenia el resultats de les proves, efectivament jo era un Hsm, sense contacte amb Hsp i amb molt poca capacitat d’obtenir energia a partir del sol, per tant amb poc contacte amb Hsv. El David també era Hsm però en el seu cas tenia més orgànuls vegetals i per tant més possibi-litats d’obtenir energia de l’astre rei.

41

Amb tota la informació a la mà, publicar aquell article era una tasca complica-da. Si bé no hi havia cap prohibició estricte, a ningú li interessava iniciar la caça de bruixes. El mateix cap de Bellvitge m’havia recordat que segons les seves informacions a la meva família hi havia un Hsp (no em va dir qui), és que volia que fos cremat a una foguera? Va insinuar.

Pels que llegiu aquest llibre, sereu molt pocs, us recomano anar al vostre hos-pital i fer-vos la prova per saber quina subspècie d’humà sou i així també en-tendreu millor el vostre cos i les vostres necessitats (per exemple potser teniu necessitats imperioses de prendre el sol perquè sou Hsv).Respecte als Hsp que pugueu tenir al vostre entorn, si els sabeu controlar no són perillosos. No els deixeu portar les regnes de la vostra relació, no us sentiu mai culpables per no tornar una trucada i al contrari, limiteu el contacte, us hi va la vida!Per aquella persona que hagi llegit el llibre i en fer-se l’anàlisi li hagi sortit que és un Homo sapiens parasiticus. Si us plau tracteu-vos químicament i deixeu de xuclar energia impunement, malparits!!!

42

Estimat lector estic molt interessat en saber què li ha semblat el llibre, si us plau escrigui’m al següent correu [email protected] i deixi allí la seva opinió. Especialment sinó li ha agradat deixi’m la seva adreça per tal que puguem concretar una reunió i discutir els nostres punts de vista. No pateixi pel fet de que estigui tancat, sempre puc fer una escapada.Estimat lector, escric aquest darrer conte des d’aquesta sala blanca pre-parada per sonats, on no hi ha res que permeti l ’auto-lesió. Suposo que la infermera m’ha deixat aquest darrer llapis, quasi sense mina, més per la coneixença del meu talent que per la por que li he generat amb les meves paraules de possibles represàlies contra ella i la seva família. També és cert que amb els meus antecedents tinc un poder negociador considerable.Havent arribat fins aquí em sabria molt de greu que no llegís aquest darrer conte, llarg com un dia sense pa però que representa el punt més àlgid de l ’obra. La Subi volia que fos un llibre en si mateix però això ara ja no ve a cuento, descansi en pau.Des de que estic a aquesta presó blanca tinc deixebles, sabeu, ells pregun-ten coses sobre els meus llibres a gent com vostè, espero que no es quedin en blanc quan els preguntin pel Tane o el Mc Farmer. L’assassí del bolígraf és una persona honesta que només demana als seus lectors que acabin els llibres i que tinguin la suficient sensibilitat com per apreciar l ’art que amaguen. A gaudir, doncs, d’aquest darrer conte.

43

La pedra de la plujaLA PEDRA DE LA PLUJA, EN MC FARMER I LA SEVA TROBALLA.

La pedra de la pluja t’indicarà el temps que farà; deixa-la en mig d’un camp erm mitja hora, i si quan tornes està molla, és que plou o ha plogut recent-ment, i si està seca, és que no tardarà a ploure.

Aquest escrit es trobava en un paper situat sota una pedra sobre la taula d’un bar de la regió de Haas, on, igual que a tot Nova Zelanda, plovia un dia sí, l’altre també, i els natius estaven farts de turistes necessitats de bon temps. Haas era un poble, bé 4 cases i el restaurant; el bar, una cuina americana que separava 4 taules i 8 cadires de dues fregidores i un congelador. La cuinera era una dona alta i rossa, que més aviat feia por, de fet, em va intimidar només demanar-me la comanda. Podia escollir entre diversos fregits, per tant em vaig decidir pel més barat, 3 dòlars novazelandesos (el dòlar estava a 0,5 euros) per una ració de Fish and chips. Mentre esperava, i per tal de no estar massa a prop d’aquella dona corpulenta i brutota com n’hi havia poques, me’n vaig anar a mirar unes fotografies que hi havia a la paret més llunyana de la cuina. En una d’elles, hi sortia un home aguantant un llamàntol de 6,3 kg de pes i 1,3 m de llarg. No sabia que aquests tipus d’animals existissin, però en aquest país semblava que tot era molt gran. En una altra fotografia, hi sortia la cuinera aguantant un tauró que probablement havia pescat ella mateixa, els seus 1,80 m i probable-ment 100 kg de pes li permetien fer aquestes coses. Les parets del bar estaven llardoses i la pudor d’oli fregit feia caure d’esquena, però tenia gana i fins i tot em va fer il·lusió que aquella dona amb veu de cami-oner m’oferís un plat de patates fregides amb peix, també fregit. Vaig seure en una d’aquelles cadires de plàstic i sense patir per embrutar-me, ja que mentre estava investigant anava vestit amb uns pantalons més aviat no gaire nets, vaig anar menjant tot mirant com plovia per la finestra.

***Tot havia començat a la Facultat de Biologia de Bellaterra feia 5 anys, just en els últims dies de l’últim any de curs. Jo havia estat un estudiant de biologia mediocre, però el meu professor de física, en Joxerra, un home basc molt cor-pulent i de mentalitat estricte, se’m va acostar i em va dir: –Vostè, Joan, té la intel·ligència emocional que requereixo–. Després em va preguntar si estava

44

disposat a sacrificar una vida convencional per una feina apassionant que no podia detallar en aquells moments. Durant tota la carrera, professors de di-ferents branques de biologia m’havien acabat fent creure que només podia aspirar a ser cambrer. Així doncs, ¿què podia perdre anant amb ell? Vaig viatjar cap a St. Sebastià mig atemorit i acollonit, però amb un neguit a dins meu que segurament era de por. Un cop allí, un equip de preparadors físics em van donar unes sessions de defensa personal, mentre una psicòloga em feia proves estranyes que mai vaig entendre per què servien, i probable-ment ella tampoc. A les nits feia classe amb professors de biologia especialit-zats en evolució de les espècies.Després d’un parell de mesos d’intensa preparació, en Joxerra em va presentar un home que l’anomenaven l’Italià, però que curiosament parlava en anglès. L’Italià, que es deia Danilo, era un home de la meva estatura, probablement 1,75 m, però ell era ros, i jo, moreno; ell tenia ulls blaus, i jo, marrons; ell era més aviat escanyolit, i jo era atlètic, i ell tenia una pistola creuada al cinturó, i jo no. En Danilo no em va explicar gaire més que en Joxerra, només em va dir que estava progressant bé i em va donar una documentació nova i algunes indicacions del que havia de ser un imminent viatge que, per sorpresa meva, m’hauria de portar a Nova Zelanda. La meva nova documentació deia que estava treballant de tècnic en museística en un petit Museu de Granollers, res més lluny de la realitat. Pocs dies després em trobava a la península d’Otago (Nova Zelanda), conti-nuant la meva preparació per no sabia quina feina. Allí vaig conèixer en Mc Farmer. Recordo que des del primer moment el vaig trobar sec i no excessiva-ment amable, però amb el temps em demostraria que era un pou de ciència. En Mc Farmer era un home de front ample, un típic de Boer, gros, fet, sacsejat pel camp, de mans aspres i mirada penetrant. Aquell tipus d‘home que des-prèn sensació de seguretat, però que li manca la típica guspira mediterrània. Ell es dedicava a estudiar la fauna submarina en col·laboració amb l’Institut de Recerca i Estudis Aquàtics d’Otago. Des del primer instant, quan em va recollir a l’aeroport d’Auckland, la nostra relació va ser de professor a alumne, i jo tenia ordres del Danilo, l’home de la pistola, d’escoltar aquell novazelandès com si es tractés d’un savi. A part d’ensenyar-me a moure’m per la xarxa informàtica i a entrar en bancs de dades científiques desconeguts per la major part dels professors d’universitat, en Mc Farmer em va ensenyar a apreciar el majestuós vol de l’albatros, l’arribada dels pingüins grocs a la platja i el comportament

45

territorial dels lleons marins mentre prenien el sol en platges tan recòndites com espectaculars. Recordo que des de l’habitació on rebia classes de genèti-ca i evolució podia veure un horitzó uniforme on només hi havia prats verds i un arbre llunyà al vell mig. A l’Institut de Recerca i Estudis Aquàtics vaig veure taurons i tot tipus d’animals marins, també vaig visitar els laboratoris on en Mc Farmer em va ensenyar el funcionament de cadascun dels aparells d’un laboratori. Durant aquells sis mesos d’estada a Nova Zelanda, entre el Mc Farmer i jo es va crear un vincle més fort que el de professor a alumne, i malgrat la distància, amb els anys la nostra relació s’havia enfortit. Després d’aquella estada a Nova Zelanda, en Joxerra em va explicar quelcom que jo ja sospitava. A partir d’aquell moment formava part d’una xarxa d’inves-tigació secreta formada per diferents multinacionals i administracions associ-ades. Així, doncs, era un espia científic a la recerca de la fórmula química més preuada.

***Un cop tip dels fregits cuits per aquella dona d’aparença masculina, vaig aga-far el cotxe per anar a buscar en Mc Farmer amb qui feia mig any que havia perdut el contacte, bé, fins al dia que vaig rebre una carta en què em sol·licita-va ajuda per un assumpte que li estava marxant de les mans, quelcom sobre un nou descobriment per a la ciència. L’Italià m’havia donat permís per fer aquella visita mig de feina, mig de cortesia. En Mc Farmer vivia en una casa solitària a 3 km de Haas, una d’aquestes cases novazelandeses fetes de fusta i envoltades de centenars d’hectàrees de camps verds sense ni un arbre i plens de bestiar: ovelles, vaques o cérvols. Ell l’havia comprada sense pagar-ne res en els anys noranta, quan la gent volia abando-nar el camp. Actualment amb l’agroturisme la cosa estava canviant. Quan vaig arribar, davant la casa hi havia aparcada una vella furgoneta on ron-dava una ovella deixada anar. La porta estava oberta, la qual cosa no em va estranyar, ja que els novazelandesos no acostumaven a tancar ni els habitatges ni els cotxes, cosa impensable per a un llatí. Abans d’entrar vaig mirar per la finestra, el menjador era una cuina americana, tot de fusta, d’aspecte molt acollidor, amb una llar de foc al fons i una gran taula. Penjat al sostre hi havia un estri del qual recordo que m’havien dit que antigament es feia servir per assecar la roba tot aprofitant la tendència de l’aire calent a pujar. Vaig entrar-hi;

46

un os enorme penjava de la paret principal, semblava una barba de balena envoltada per diversos ossos d’altres animals, entre ells esquelets de dofins i pingüins. En un racó, hi havia un tresillo i unes prestatgeries plenes de llibres d’ecologia, fauna, flora, teoria de l’evolució, etcètera. A fora no parava de ploure. La casa feia olor a llenya cremada recentment. Vaig dir un «hola» més aviat tímid, percebia que Déu estava per allí, però com diria l’Eugeni, que hi havia algú més? Ningú al rebedor, ni al menjador, i poc a poc em vaig desplaçar cap a les habitacions, vaig obrir la porta i mentre s’anava ampliant el camp de visió se m’anava apareixent una imatge reveladora. Era un bidet que finalment va ser un bidet, un lavabo i un plat dutxa. Les altres habitacions les vaig revisar sense tant suspens. Una era una sala de lectura, l’altra era un dormitori molt petit, i la tercera, suposava que seria la de matri-moni, la d’en Mc Farmer. Vaig entrar-hi molt lentament, aquí sí que em temia el pitjor. Des d’una claraboia situada al centre de l’habitació entrava una llum tènue, que s’estenia sinuosament per sobre els llibres d’una vella prestatgeria fins a arribar, ja sense força, als plecs que feien els llençols desfets sobre el llit. Al mig de l’habitació, una cadira de boga estranyament col·locada entorpint el pas. A l’habitació, ningú, igual que a la resta de la casa. No només dit per en Mc Farmer m’olorava que tenia problemes, estava avisat per l’Italià que allò podia passar. En Mc Farmer estava desaparegut.No podia estar massa temps en aquella casa, i per tant vaig decidir buscar in-formació que em pogués donar pistes del que havia fet en Mc Farmer durant els últims dies. Vaig regirar calaixos, matalassos, armaris, tot donant per fet que en Mc Farmer no tornaria a aquella casa, per tant ho vaig deixar tot força gal-dós. Jo no era un detectiu ni un policia i durant la meva vida m’havia agradat mantenir un cert grau d’ordre, m’inquietava el desordre, aquell que algú té en el simple moviment d’un quadre del saló i jo tinc en veure diferents peces de roba per terra i els plats per rentar. Finalment, allà on no era d’esperar, sobre la cadira de boga de l’habitació de matrimoni, vaig trobar un manuscrit dirigit al Mc Farmer amb remitent del doctor Michel O’donell. La carta era curta i bàsicament demanava informació sobre el que jo deduïa que era algun ani-mal, l’Artiocetus clavis. El remitent em situava l’autor de la carta a Oomaru, un poblet situat a la mateixa illa del sud de Nova Zelanda, més concretament a la costa est. El viatge em suposaria vàries hores de cotxe, però estava disposat a seguir aquella pista.

47

SANG SOSPITOSAHavia de conduir a poc a poc, plovia i la carretera semblava una bassa. Se-gurament en Mc Farmer havia posat el nas on no devia i ara estava immers en una situació complicada. Jo sempre havia pensat que ser un home intel·li-gent, amb ideals, ple d’energia i inquietuds, que es desviu per tot allò que fa, d’esquerres, afí a grups antiglobalització, agnòstic i ecologista, era sinònim de felicitat, però segurament també podia portar la infelicitat. Algú un dia va dir que el més trist de ser vell era haver estat jove, igualment el trist d’ésser infeliç és haver estat feliç.

***Estava cansat de conduir i vaig decidir parar-me en un motel de carretera si-tuat en el que devia ser un poble, tot i semblar dues fileres de cases arrengle-rades al voltant de la carretera i una benzinera, la primera en 160km. Vaig anar a la recepció, situada en una casa apartada. La porta estava oberta i donava a un despatx on hi havia un home assentat. L’home tenia el cabell blanc, els ulls blaus i estava molt prim. La seva expressió, amb aquella cara tan arrugada, era d’home perillós, però en canvi mostrava unes maneres sorprenentment edu-cades. Amb el meu anglès agònic, però molt millor al de qualsevol president de l’Estat espanyol, li vaig demanar una habitació. Ell em va contestar, amb veu ronca i profunda, que tenia habitacions, i li vaig dir que m’hi estaria una nit. En allargar-me la mà per donar-me les claus vaig adonar-me que li faltava la mà dreta i feia servir un d’aquells ganxos d’acer inoxidable que arriben fins al colze. No em va deixar indiferent, però tampoc em va espantar excessivament. Va agafar la clau de l’habitació i me la va donar amb el ganxo, òbviament no s’amagava del seu ganxo lluent, es veia un home experimentat, que un cop dret impressionava per la seva alçada. Li vaig pagar l’habitació tot dient-li que l’endemà marxaria molt d’hora al matí. L’habitació era com la majoria de les que et podies trobar en aquell país: neta, amb linòleum arreu i amb envans per parets mestre. Una quadra de qualsevol poble dels Pirineus catalans era més robusta. Vaig sortir per estirar les cames, ben bé al davant hi havia una botiga plena de pells d’ovella i maniquins des-cuidats, un sense un braç, un altre a mig vestir, dones tan humanes i sense vida que feien més por que goig. La botiga em va cridar l’atenció i vaig entrar-hi. Era preciosa, era tota de fusta amb grans bigues i columnes interiors, i una llar de foc. Al fons hi havia una dona fent mitja. Vaig travessar aquella habitació

48

carregada de maniquins vestits amb robes velles de poca qualitat i em vaig dirigir cap a la dona, que era grossa, de cara rodona, cabells arrissats i d’expres-sió simpàtica. Vam establir una conversa poc profunda però interessant, em va comentar que era alemanya però s’havia casat amb un novazelandès d’origen holandès. Després d’una estona de conversa em va deixar anar que vigilés en Rufus, l’amo del motel; òbviament sabia que estava instal·lat en aquell motel que donava davant per davant amb la seva botiga, segurament m’havia vist arribar per la finestra. La senyora em va explicar que la dona d’en Rufus ha-via desaparegut una matinada, feia ja 2 anys, just abans que haguessin vist, aquell mateix matí, en Rufus quan sortia del bosc sagnant a raig de dalt a baix. Segons la senyora de la botiga, en Rufus mai havia volgut l’ajut dels veïns i actualment sempre estava sol. Aquella història em va semblar increïble i no li vaig donar més importància de la que es dóna a una xafarderia, i amb molta educació vaig anar donant corda a la dona fins que per manca d’interlocutor ella mateixa va anar matant la conversa.Amb la gana ja feta, vaig sortir d’aquella botiga amb l’objectiu de trobar un lloc per fer un mos. Així que vaig anar caminant carrer enllà i vaig entrar al primer bar que vaig trobar. El bar també era tot de fusta, una taula de billar cèntrica, un gran televisor, i les parets plenes de bèsties dissecades. Les taules eren altes, de manera que la gent seia en tamborets. La majoria de taules es-taven ocupades i, tot just eren les 7h de la tarda, la gent ja havia sopat i feien la cervesa. Homenots i donasses fornits i fornides devoraven litres de cervesa, alguns anaven vestits de qualsevol manera amb xandall i botes d’aigua, ben bruts, com acabats de sortir del camp; d’altres anaven vestits com si anessin a ballar . Aquelles galtes vermelles pel sol i per l’excés de cervesa i la conversa barrejada amb rialles em feia sentir reconfortat tot i estar sol. Aquella sensació ja l’havia tinguda a Irlanda... i a fora també plovia, com a Irlanda. L’endemà, em vaig llevar quan encara era fosc, volia sortir ben d’hora per po-der arribar tranquil·lament a Oomaru, però tot just sortia de l’habitació per carregar el cotxe quan vaig veure la silueta d’en Rufus que es perdia entre la vegetació del bosc de darrere del motel. Per no ser massa valent però sí curiós, vaig fer allò que, quan un ho veu en una pel·lícula de terror ho troba tan absurd i temerari: vaig seguir-lo. En Rufus va estar caminant tot just cinc minuts pel bosc. Un bosc molt diferent dels que jo coneixia, aquest era molt humit i estava format bàsicament de falgueres que feien entre 3 i 5 m d’alt. Finalment es va aturar, es va ajupir i des-

49

prés d’una estona va col·locar quelcom dins un sac i va seguir caminant. Allà on s’havia aturat hi havia una taca de sang. El sentiment de por va augmentar en la mateixa proporció que el de curiositat i vaig decidir seguir-lo, però, de cop i volta, una estructura freda i metàl·lica em va agafar per darrere l’espatlla, era el ganxo d’en Rufus. Ni tan sols vaig fer la intenció d’estirar-me, sens dubte m’hauria esfilagarsat la carn. Un cop em va veure la cara em va deixar anar i em va demanar què feia per allí. La seva veu no semblava la d’un home enfadat o la d’un assassí a punt de matar una víctima, sinó de sorpresa, fins i tot agrada-ble. L’home anava tacat de sang, i del sac que portava a l’esquena, també en regalimava un fil de sang. Sense gaires paraules li vaig explicar que volia estirar les cames i l’havia vist. Immediatament ell em va demanar si el volia ajudar. L’home va obrir el sac i la imatge que es va veure era tan desagradable com reconfortant, allí dintre hi havia un opòssum, un marsupial originari d’Austràlia i una vertadera plaga a Nova Zelanda. L’animal havia estat capturat per una trampa de dents grans i afilades que li havien seccionat mig cos; aquell animal mort recent no parava de sagnar. Per no ser descortès vaig estar una estona amb ell mentre revisava els seus paranys; durant aquella estona em va expli-car que un dels paranys li havia seccionat el braç. De la seva dóna no en vaig poder saber res, potser estaven separats com tantes parelles o realment l’havia assassinada. En tot cas, en Rufus cobrava uns diners del govern per tal de pro-tegir les espècies autòctones d’ocells de la voracitat dels opòssums, altrament considerats en perill d’extinció a la veïna Austràlia.

LES PISTES DE L’O’DONELLVaig arribar a Oomaru a mig matí i vaig aprofitar per fer un sandvitx. A primera vista, el poble em va agradar, tenia edificis de finals del segle xix, els quals, si tenim en compte que l’illa havia estat annexionada pels anglesos el 1838, eren antics. Passejar pels carrers d’Oomaru era un vertader plaer, el mosaic arquitec-tònic neoclàssic convivia amb la indústria i mentre passejaves pel centre del poble podies veure com la gent treballava, per exemple, dins d’una empresa metal·lúrgica. De fet semblava com si aquell poble fos un gran teatre, les fa-çanes i els carrers estaven tan ben cuidats que semblaven d’attrezzo; fins i tot alguns dels seus habitants anaven disfressats d’època. Abans d’anar a buscar l’O’Donell, em vaig allotjar en un alberg de joventut situ-at en un d’aquests edificis antics, on els sostres són altíssims i les sales àmplies, amb un encant i una història que t’acompanya. Em vaig asseure un instant en

50

una d’aquelles grans sales amb un sofà davant la llar de foc. Un senyor gran llegia al meu costat i una parella d’asiàtics xiuxiuejaven quelcom a cau d’orella, més aviat molestaven. Necessitava reflexionar sobre l’Home Gros, que era el nom de pila amb què em referia a en Mc Farmer. Fins llavors només tenia la certesa que hi havia evi-dències de l’existència d’una nova espècie animal. Segons la carta escrita per l’O’Donell, aquest animal s’anomenava Artiocetus. Aprofitant que aquella sala comptava amb Internet, i després que els asiàtics deixessin l’ordinador lliure, vaig buscar informació sobre aquell animal i les meves sospites es varen fer realitat. El Artiocetus clavis era un mamífer que havia viscut a la terra feia uns 50 milions d’anys; actualment era l’evidència fòssil que les balenes provenen d’un tipus d’antílops que un dia van conquerir el mar. Què havia trobat en Mc Farmer sobre aquell animal? només per haver trobat una resta fòssil no hau-ria d’haver desaparegut del mapa, hi havia d’haver quelcom més que hagués atret el lobby quimicofarmacèutic. En aquells moments, l’única pista que tenia era en Michael O’Donell i, mitjançant la xarxa, vaig descobrir que havia estat catedràtic del Departament de Biologia de la Universitat d’Auckland, però cu-riosament, i coincidint amb les dates en què va escriure la carta al Mc Farmer, s’havia retirat. El cap em bullia i vaig decidir sortir de l’alberg de joventut per anar a un cafè, el més cèntric. Buscava un lloc on em poguessin dir per on acostumava a mou-re’s l’O’Donell, volia parlar amb ell en un lloc distès. Vaig entrar a un pub, també ubicat en un edifici de sostres alts, on hi havia una única sala emmoquetada, com sempre hi predominava la fusta i hi havia un racó amb sofàs davant la vidriera que donava al carrer. La taula més gran estava plena de revistes i un dels varis sofàs que hi havia estava encarat al caliu d’una llar de foc. Mentre em prenia una Half a pine va entrar un home vestit d’època, vestia amb bombí i pantalons bombatxos a mitja cama, ensenyant els mitjons de llana. –How are you going? –em va dir, i vaig pensar que ell seria la víctima del meu interroga-tori. De la llarga conversa amb aquell home estrafolari, en vaig treure un grapat de banalitats que no havia escoltat mai i dades d’interès històric que ni tan sols havia sentit. Però em va dir on vivia l’O’Donell i li ho vaig agrair pagant-li una cervesa per tenir-lo una mica distret. L’O’Donell tenia una botigueta de llibres antics molt a prop d’allí, i segons m’havia dit aquell home, era un home molt excèntric! Es veu que era un artista que sobretot es prodigava practicant el baix el divendres a la nit al Black Pinguin, un petit bar musical situat tot just

51

davant el mar. Ja marxava del pub quan vaig veure que hi entraven uns grups de persones parlant excitadament de quelcom que no entenia. Xerraven i reien com si en el bar hi hagués d’haver algun tipus de representació. Com que es començava a fer de nit, i a manca de res millor, vaig decidir demanar una altra pinta per veure quin teatre es portaven entre mans. La gent que es trobava al bar, una trentena, es va començar a aglutinar al voltant de dues taules, on xiuxiuejaven, reien i s’emocionaven. Jo, des de la barra, no podia veure res i vaig aixecar-me per esbrinar què passava en aquelles taules, però me’n van excloure i vaig de-cidir no forçar-ho i marxar. Tots varen mirar-me amb cara de desaprovació i vaig fugir amb la cua entre cames. Aquella gent gaudien d’algun espectacle que semblava donar-se sota el bar, com si sota aquell bar estigués passant una obra de teatre que els emocionava a la vegada que els divertia. La veritat és que la curiositat podia més i quan vaig sortir del bar vaig decidir buscar alguna porta o quelcom que em dugués a aquell món subterrani, però res! Ni tan sols un garatge. No em vaig plantejar tornar a entrar, aquella gent era massa recelosa i la veritat és que formaven una mena de clan exclusiu. Resignat, vaig anar cap a l’alberg de joventut.A l’alberg, l’home seguia llegint i els asiàtics rient, i allò que en un primer mo-ment m’havia semblat caliu exòtic, ara em semblava un escenari patètic, una reunió obligada de cultures desterrades; només em faltava la noia alemanya que va venir més tard buscant, tan dissimulada com necessitada, una persona amb qui conversar de les seves meravelloses aventures viatjant. Gent de món que quan més viatgen més gran fan el seu buit; gent que no volia tenir a prop perquè desmitificaven tot allò que jo sempre havia volgut fer. Així, doncs, vaig sortir a fer una passejada nocturna. Ben aviat, després de pocs metres, vaig començar a tenir una sensació estranya, com si algú m’observés. De cop i volta sentia un soroll darrere unes mates d’un jardí, després passos de nens que cor-rien per un carrer estret i fosc, però no veia ningú en lloc. Passava per davant d’un magatzem i unes caixes van caure i em vaig anar posant nerviós pensant que algú em volia assassinar. Vaig decidir buscar un espai obert on pogués caminar i controlar el meu vol-tant. La platja era el millor lloc, no hi havia llocs propers on amagar-se i la lluna i els fanals llunyans feien una llum com per veure en gammes de grisos. Després d’una estona de pau, em vaig tranquil·litzar fins al punt de descal-çar-me i ficar els peus dins l’aigua fresca del mar. Va ser en aquell moment

52

quan vaig començar a patir de veritat. Des d’una punta del poble fins a l’altra, es van començar a sentir uns crits esfereïdors: eren laments, crits d’angoixa que entraven al cervell. La cosa va anar augmentant. Què passava? és que no ho sentia ningú més? Em vaig calçar, tenia una barreja d’atabalament i de por. Vaig concentrar-me en un dels laments, cosa que no era gens fàcil, ja que no eren continus, apareixien i desapareixien, i quan més a prop el senties, més lluny sonava. Finalment vaig localitzar d’on sortia un d’aquells laments, era al costat d’una antiga estació de tren, vaig acostar-m’hi decidit fins que tot just a mig metre del lloc una llum blava em va enlluernar i una veu em va dir: –go away–; algú no em volia per allà, semblava un home gran, però a contra llum no vaig poder fixar-m’hi. No estava en condicions de discutir i vaig anar a dor-mir carregat d’incògnites, pors i amb aquells laments sonant sota la finestra de la meva habitació fins ben entrada la nit. L’endemà, a l’alberg ningú no em va saber o voler explicar què eren aquells sons que s’havien sentit la nit anterior. Un noi em va voler fer creure que els sons eren d’ocells marins. En tot cas m’havia llevat amb una única cosa al cap, anar a fer un cafè al mateix bar on havia anat el dia anterior. L’objectiu no era cap altre que esbrinar quelcom més d’aquell enigma que no m’havia deixat dormir tranquil. Vaig baixar les escales amb celeritat, i per entre els vidres de la porta vaig veure aquell home assentat al sofà amb el mateix posat de sempre. Vaig dubtar que no fos un avi contractat per fer caliu; a l’altre costat del saló una noia oriental esmorzava. El pub estava buit, només hi havia una parella que semblava que fossin turistes, estaven esmorzant uns ous amb cansalada viada i torrades. Jo vaig demanar un expresso, que per cert era tan difícil de trobar com la xocolata de qualitat, i em vaig asseure en un d’aquells racons en el quals durant la nit anterior s’hi havia aglutinat la gent que gaudia d’algun espectacle desconegut. Dissimula-dament vaig mirar cada centímetre de sota la taula; no semblava haver-hi res estrany fins que em vaig adonar que sota d’una zona emmoquetada hi havia una comporta. Vaig buscar la mestressa, que estava distreta amb uns homes que acabaven d’entrar, em vaig ajupir com aquell qui li ha caigut una mone-da i vaig obrir la comporta. A dins, sota terra, hi havia un petit compartiment amb un televisor. El botó on/off era massa llaminer, el més previsible era que l’espectacle que aquella gent mirava estigués parat i els actors descansant, però i si era una pel·lícula? Ja havia arribat fins allí i tenia dues opcions: parlar amb la mestressa, que em diria que no em fiqués on no em demanaven, o

53

fer-ho sense permís. Ho vaig fer sense permís tot aprofitant que la dona estava enfeinada. Vaig empènyer el botó d’on i la imatge va ser esclaridora des del primer segon, totes les incògnites es van esvair, el televisor mostrava imatges en blanc i ne-gre de dos pingüins i una cria quasi sense ploma. Aquella imatge segurament era en directe però per no ser detectat vaig tancar el televisor amb gran celeri-tat. Així, doncs, aquella gent del poble protegien el seu gran tresor, la colònia de pingüins blaus. Els pingüins blaus havien estat molt abundants quan criaven a la primavera, però actualment la gent del poble estaven recelosos, ja que estaven desa-pareixent, en part, per la gran quantitat de turistes que els esperaven a les platges o els buscaven pel poble quan els pingüins tornaven després d’haver estat pescant durant tot el dia. L’efecte provocat pels flaixos podia ser la ce-guesa dels individus i, per tant, la destrucció de la família. Vet aquí que jo com a estranger que carregava una càmera al coll era vist com un guerriller a la recerca d’una imatge, i la veritat, no s’equivocaven del tot, aquella màquina de fer fotos podia ser diabòlica i jo sempre tenia el gallet a punt, i moltes vega-des disparava sense parar, sense pensar en les conseqüències que allò pogués representar: violació de la intimitat, afectació a la fauna..., tot era igual quan et converties en una mena de periodista del cor sense escrúpols. Sigui com sigui, en aquell moment hagués llançat la càmera, però no ho vaig fer.La realitat era que els amos del pub havien construït uns nius perquè els pin-güins criessin i mitjançant una càmera de filmació amb infraroigs observaven cada vespre com la mare o el pare pingüí portava l’aliment a la cria i a l’adult, que l’esperaven afamats. Els crits que emplenaven la vesprada d’Oomaru eren els de la parella que esperava l’arribada del cònjuge d’alta mar. Era com la mu-ller del pescador que espera el vaixell que ve d’alta mar sense saber del cert si aquella nit arribarà el marit amb el menjar. Aquell crit d’esperança i agonia servia al pingüí que venia del mar per localitzar el cau.Tot semblava resolt però de cop i volta una dona alta i rossa que acabava d’en-trar al pub em va cridar l’atenció. La seva fisonomia m’era familiar. Durant la meva formació d’espia m’havia mirat milers de retrats robot analitzant quins eren els paràmetres més difícils de modificar en una cara. Per reconèixer una cara calia fixar-se en: separació entre ulls, la forma de les narius, les cicatrius i arrugues característiques, les entrades de cabell, etc. No hi havia cap dubte, aquella dóna era la cuinera de Hass. Lluïa ulleres fosques i anava engalanada

54

amb un vestit negre de nit sospitós perquè no feia per aquell lloc, a més la pro-babilitat de que aquella cuinera de Hass i jo ens tornéssim a trobar era massa baixa com per ser casualitat. Quan me la vaig mirar fixament, tot fent-li saber que la coneixia, vaig notar una certa indiferència, com si de fet ja volgués donar a saber que m’havia seguit fins allí. La seva actitud, aguantant-me la mirada de forma seriosa, era un avís. Un avís que va fer que jo ràpidament tornés a engegar la televisió per analitzar millor la imatge dels pingüins. Vaig tenir el temps suficient per confirmar que les imatges eren en directe i que no es tractava d’un pingüí blau ni d’altre que jo conegués, aquell animal donava la impressió de ser molt gran. Quan me’n vaig adonar algú ja m’havia tancat el televisor. Era la donota de Hass.

***– Hi my name is Gertrudis Volgansson – em va dir. No vaig contestar. – Do you mind?- i va seure a la meva taula. Vista des de més a prop era una dóna que feia força goig però igualment la seva expressió feia por. En veure que jo man-tenia una actitud a l’expectativa no es va estar de romanços i em va dir que m’estava ficant a la gola del llop, que ella només estava allí per avisar-me de que no seguis furgant. Furgant a on? li vaig preguntar. – Oblidis del Mc Farmer, està treballant per una important empresa farmacèutica en un projecte que s’ha de portar en secret, ja sap, molts diners en joc per la patent– va exclamar. Acta seguit li vaig preguntar qui era ella, volia saber a què es dedicava. La seva resposta ràpida i concisa, va ser que era espia de “New Zeland General Farmaceutics” i la seva labor en aquests moments era protegir el producte que estaven duent a terme. Em va dir que la meva arribada a Nova Zelanda havia portat suspicàcies, ja que era conegut que jo havia estat entrenat pel mateix Mc. Farmer i era espia com ella, tot i que no sabia per a qui treballava. Un úl-tim avís, seguit d’una mirada amenaçadora, i es va aixecar allunyant-se cap a la barra on va fer unes indicacions a la mestressa que ràpidament va venir a demanar-me, molt amablement, que marxés del local.No em vaig treure la imatge d’aquell pingüí del cap, la tenia com una fotogra-fia congelada en el cervell i volia esbrinar de quina espècie es tractava. Vaig anar a l’alberg i un cop allí vaig intentar utilitzar un dels ordinadors amb in-ternet. Una noieta oriental riallera estava penjada d’un dels ordinadors i en l’altre hi havia un noi de cabell molt fosc que quan es va girar vaig veure que també era oriental. La paciència és una virtut quan es posseeix en moments

55

de pressa i no pas quan el què realment et sobre és temps. Malauradament pel noi oriental jo només tinc paciència quan no tinc pressa i per tant el vaig haver de fer fora de l’ordinador primer amb bones paraules i després amb un petita torcedissa de canell. A internet vaig buscar una pàgina on hi haguessin imatges de totes els espèci-es de pingüins de Nova Zelanda, cap d’elles era la que havia vist. Després vaig pensar d’acotar la recerca a pingüins grans (aproximadament un metre d’alt) i només em van sortir: el pingüí emperador (Aptenodytes forsteri) i el Pingüí rei (Aptenodytes patagonicus). Cap d’aquests pingüins s’assemblava a aquell que jo havia vist però finalment, per una casualitat, vaig obrir una pàgina on hi vaig veure el Anthropornis nordenskjoeldi, aquell era el que havia vist!El Anthropornis, era un pingüí que havia existit a Nova Zelanda feia 40 milions d’any, entre l’Eocè i l’Oligocè, que feia 1,7 metres d’alçada i pesava 90 quilos. No podia fallar en la seva identificació perquè tenia les ales unides. Fent me-mòria vaig recordar que aquest era un animal considerat com un nexe entre el vol dels ocells i la conquesta dels oceans dels pingüins. El fet que el Mc Farmer i l’O’Donell estudiessin el Artiocetus (antecessor de les balenes) i que, increïblement, hores abans hagués vist amb els meus propis ulls un Anthropornis (antecessor dels pingüins) em donava una clara pista de quina podia ser la línia de recerca a la que es referia la “gran” Gertrudis. Seria veritat que en Mc Farmer ens havia traït fixant per la competència?, estava realitzant algun estudi genètic per recuperar espècies extingides a partir de DNA fòssil? Malgrat els advertiments, jo no tenia cap dubte que aquella investigació havia de seguir i per tant vaig anar a trobar a l’O’Donell. La llibreria de l’O’Donell es trobava en un carrer ple de porxos amb putxinel·lis i caps enormes que reien o ploraven mentre penjaven del sostre i de les parets. En un façana, un gat de ferro forjat perseguia un ratolí, també de ferro, en una història sense final. Una bicicleta de les d’abans, amb la roda davantera de 2 m d’alt i la del darrere d’escassos centímetres, estava aparcada a la cantonada tot just davant de la lli-breria. La llibreria s’enunciava sota un panell de ferro amb una guineu pintada amb colors llampants, que grinyolava amb el vent. Al vidre de la porta d’en-trada hi havia penjat un manuscrit fet en llapis de qualsevol manera que deia: Si veniu a veure llibres sou ben rebuts. Si veniu a fer petar la xerrada veniu al capvespre amb una bona ampolla de whisky i xerrarem una estona.Aquella nota ja m’indicava el tarannà d’aquell poble i de l’O’Donell. L’olor a llibre

56

antic quasi no deixava respirar, al fons, darrere d’una infinitat de llibres apilats en prestatgeries, taules i sofàs, hi havia un home. Era un home de complexió mitjana amb un nas aixafat, tal com el d’un boxejador. Era calb però portava el poc cabell que li quedava fins a l’espatlla. Li vaig preguntar per l’O’Donell i em va dir que aquella nit tenia concert al Black Penguin i necessitava dormir, per tant no es passaria per la botiga; el podria veure al bar a partir de les set del vespre.El Black Penguin era al final d’un carrer estret i fosc, en una cantonada davant del port. En el cartell de ferro de sobre la porta d’entrada hi havia dibuixat un pingüí. Vaig arribar-hi de nit, plovia i el cartell grinyolava seguint el compàs del vent. En entrar al pub un nou món s’obria, allí hi havia caliu, molt caliu, rialles, soroll de copes, crits, converses entusiasmades, dones i homes, joves i grans, nens i vells. El vent, la pluja, el silenci i la soledat de la nit havien quedat a fora. Jo no coneixia ningú i em sentia acollit per tots, ningú se’n va adonar, però em semblava formar part del grup. Era un bar petit i, com no, amb fusta arreu. A les parets hi havia quadres, bàsicament cares d’avis fotografiades en blanc i negre. A l’escenari dos homes tocaven música celta. En aquells moments sonava una cançó trista que el públic corejava, alguns abraçats. Hi havien hippies, artistes, executius i ramaders, tots barrejats en una harmonia sorprenent. Vaig fer-me lloc per arribar a la barra i vaig demanar a la cambrera, una dona bonica, ro-busta i pel roja, si hi havia l’O’Donell. No vaig entendre la resposta, però va assenyalar cap a l’escenari i vaig deduir que era un dels músics que estaven actuant. Vaig demanar una cervesa i vaig gaudir del concert. L’O’Donell era un home interessant, de cabell llarg i blanc que recollia amb una cua que li arribava a mitja esquena; la seva seixantena d’anys no li im-pedia estar en plena forma i ple d’energia. Se’l veia un home complicat, però amb caràcter i sobretot se’l veia un home culte i intel·ligent que prescindia d’aspectes superficials. Arrugues profundes, pell blanca i ulls blaus profunds als quals costava mantenir la mirada. El primer que vaig fer va ser comentar-li l’objectiu de la meva visita i em vaig presentar com un biòleg que treballava per la Universitat Autònoma de Barcelona en temes d’ecologia aplicada i que estava allí perquè era amic d’en Mc Farmer. Em pensava que es posaria nerviós, però era d’aquells homes que havia arribat a un punt de la seva vida en què res l’intranquil·litzava. Amb una gerra a la mà vàrem xerrar de la seva etapa com a doctor en biologia a Auckland; ell era un dels grans en el camp de la genètica evolutiva i feia tan sols 2 anys que era el catedràtic del seu departament. Vaig

57

ser cautelós i diplomàtic, però no em quadrava que amb 61 anys i amb una carrera amb tant d’èxit s’hagués retirat, i li vaig demanar per aquesta situació tan atípica. Ni tan sols va tirar pilotes fora, em va dir que l’assumpte d’en Mc Farmer el va superar. Davant tanta sinceritat vaig tirar pel dret i li vaig dema-nar quina era la seva relació amb en Mc Farmer. Em va contestar que s’havien conegut en l’època en que en Mc Farmer vivia a Auckland, quan aquest el va visitar per col·laborar en algun estudi vinculat en genètica evolutiva.– Volia fer el que fos i era tan insistent que li vaig presentar una alumne de doctorat amb la qual va iniciar una col·laboració. Arran d’aquest fet ens vàrem anar veient més o menys sovint– va dir l’O’Donell. –Per què li havia escrit una carta demanant informació sobre Artiocetus? –li vaig preguntar. –Perquè mesos abans m’havia fet arribar una mostra de pell a la universitat perquè l’analitzés genèticament i la comparés amb el banc de dades obtingu-des de fòssils d’aquella espècie que posseíem –em va respondre. –I quins van ser els resultats? –vaig demanar cada cop més absorbit pel tema. –Efectivament la pell era d’Artiocetus–va dir l’O’Donell. –M’està dient que aquest antecessor de la balena encara existeix? –vaig insistir. –Això és el que volia saber jo en la carta que vaig enviar a en Mc Farmer! –va dir tot fent un glop de cervesa negra, i després va seguir: –A partir d’aquí, jo vaig desaparèixer del mapa, el rector va fer fora de la facul-tat amb l’amenaça de buscar escàndols, i ja sabeu que tothom té draps bruts per amagar –va acabar. La història que m’explicava l’O’Donell em quadrava amb les sospites nascu-des a partir de la desaparició d’en Mc Farmer, a la vegada que donava cos a una història que en un principi creia impossible. Em va semblar que l’O’Donell tenia poc més per explicar, però li vaig demanar que em donés quelcom on agafar-me, sabia que ell havia deixat aquella història, però jo volia continuar, i després d’avisar-me que m’estava posant en un terreny perillós, em va donar un nom i una direcció: l’Alice Witaker, l’alumne de doctorat que havia ajudat en Mc Farmer, i actualment una excel·lent oceanògrafa i genetista que coordina-va tots els estudis de balenes encallades a les costes de Nova Zelanda i que vi-via a Kaikoura. L’Alice havia estat en contacte amb en Mc Farmer fins poc abans de la seva desaparició i podia saber quelcom més, ja que les balenes eren el seu món i l’Artiocetus clavis no deixava de ser una primera forma de balena.–Abans de marxar, en sabeu quelcom del Anthropornis un fòssil vivent de pin-

58

güí que sobreviu a Oomaru? – li vaig dir mentre feia la intenció de marxar. –Sabeu més del què pertocaria a un ecòleg d’Universitat; efectivament la pre-sència d’Anthropornis a Oomaru la conec des de fa un parell d’anys i em pen-sava que era un d’aquells casos estranys de la natura fins que la carta del Mc. Farmer citant un nou fòssil vivent em va semblar sospitosa. – va dir.–Llavors quina és la sospita que teniu? –vaig pressionar.– Crec que algú està fent proves molt perilloses manipulant DNA d’esquelets fòssils i ha aconseguit fer renàixer espècies desaparegudes. Aquest fet té mol-tes repercussions ètiques però a més a més hi pot haver problemes secundaris incalculables i incontrolables––Coneixeu la Gertrudis? – vaig provarNo la coneixia i en aquell moment se li van acostar alguns amics carregats de cervesa que van provocar que la nostra conversa s’acabés, de fet ja tenia el què volia.

L’ESPECTACLE DE L’ILLA DEL SUDDes d’Oomaru vaig anar resseguint la costa est fins a Kaikoura, un poble turís-tic que oferia activitats impossibles de trobar en altres indrets del món. En una agència sí, l’altra també, oferien nedar amb dofins o lleons marins i fins i tot podies anar a veure catxalots. Ràpidament vaig entendre per què una oceanò-grafa com l’Alice vivia allí, on el mar era tan o més accessible que la terra i on disposar d’un vaixell era més senzill que trobar un taxi. Jo havia sentit a parlar de les aigües turqueses esquitxades d’illots verds de Bay of Islands, a l’extrem nord de l’illa del Nord, però de Kaikoura no en sabia res. Malgrat que tenia l’objectiu de trobar l’Alice, no vaig poder-me estar de reser-var la primera sortida que vaig trobar per anar a nedar amb dofins nas d’am-polla (Tursiops truncatus).Així, a les tres de la tarda estava damunt d’un vaixell, un de petit on hi anàvem una parella d’italians, amb els quals vaig estar xerrant una mica per allò de sentir-nos de la mateixa regió, una parella d’holandesos, una d’alemanys i uns nord-americans. El vaixell, que més aviat era una motora, el comandava una dona baixeta, robusta, molt morena de pell i rossa de cabell, que lluïa unes ulleres de sol esportives d’última generació. La tripulació la completava una altra noia morena de pell i de cabell que semblava mediterrània, tot i que, pel seu anglès, no ho devia ser. Era una noia molt atractiva i la seva labor era la de fer de guia.

59

Durant el trajecte la guia ens va estar comentant diverses coses de la regió i de la fauna que hi vivia. El més interessant, però, va arribar després d’una hora de vaixell, quan ens vàrem centrar en els dofins i la possibilitat de nedar amb ells. Llavors varen sorgir 2 tipus d’actituds, la còmoda i l’aventurera. L’aigua estava gelada i després d’haver-nos avisat de la possibilitat de no veure dofins o de només trobar femelles amb cries amb les quals era arriscat nedar, vàrem veure un grup de dofins saltant molt a prop d’una platja d’una illa petita. De cop i volta la guia va demanar qui volia escafandre, ulleres i aletes, el cor se’m va accelerar, era ara o mai. Finalment els aventurers érem 5, dues noies que sem-blaven experimentades, la parella d’holandesos amb pinta de hippies i jo. La resta es va acomodar en l’actitud còmoda de tirar fotografies sense passar fred. Vaig ser el segon a saltar a l’aigua. Els dofins s’havien acostat al vaixell; n’hi havia entre 5 i 7. Vaig submergir-me, l’aigua era freda, verdosa i tèrbola. Vaig nedar 10 m fins que la meva mirada es va creuar per primer cop amb la mirada d’un dofí que em passava lentament per sota, a mig metre escàs. Jo estava fora del meu medi, a la defensiva, més aviat tens, en canvi ell estava relaxat, intrigat, i era sorprenentment àgil. La seva mida, uns 4 m, era una de les coses que més tens em mantenia; la seva mirada no era agressiva, més aviat al contrari, era acollidora. Poc a poc, vaig agafar confiança i, seguint les instruccions que m’havien donat, vaig fer algunes cabrioles i sorolls que atreien aquells animals tan tafaners. Així vàrem iniciar un joc de cabrioles sota l’aigua que va fer esvair totes les meves pors inicials. Els dofins s’acostaven i s’allunyaven, la visibilitat era de 2 m escassos i els perdia sovint fins que tornaven a passar-me arran de panxa. Els cinc nedadors que en un principi estaven una mica dispersats ens vàrem anar trobant cada cop més junts fins al punt que, sense saber el com ni el perquè, quasi estàvem tocant-nos. Vaig començar a comprendre que pas-sava quelcom quan vaig treure el cap de l’aigua i vaig veure les cares de la gent del vaixell: a uns 20 m de nosaltres, la guia no sabia què fer, s’havia posat l’escafandre per entrar a l’aigua però semblava que la comandant li prohibia baixar; la cara dels italians era un poema, estaven espantats.Una dona que estava al vaixell va fer la forma típica d’una aleta de tauró, molt tranquil·litzador! Hi havia taurons i devien ser prou a prop com perquè no ens obliguessin a pujar al vaixell i segurament tampoc podien apropar el vaixell cap a nosaltres sense risc. Els dofins seguien allà, a un metre escàs, i amb el cap fora l’aigua vaig poder observar que nedaven en cercle al voltant dels cinc que estàvem a l’aigua. La parella de hippies, de cabell blanc i cossos atlètics,

60

semblaven relaxats esperant esdeveniments, semblava talment com si sentis-sin que podien formar part de la cadena tròfica d’aquell ecosistema i això els feia sentir integrats a la natura, també podia ser que estiguessin sota l’efecte de la maria, en feien tota la cara i seria un fet més normal, ja que cap animal conscient que serà depredat es troba relaxat. Les dues noies experimentades, amb les seves escafandres de luxe, en veure les aletes de tauró a 2 o 3 m a l’altra banda de la barrera de dofins, es van posar histèriques, i entre els altres tres vàrem haver de tranquil·litzar-les. Jo estava tens, però tenia aquella tensió que et fa sentir viu si ets capaç d’aguantar-la amb dignitat. Els segons passaven com hores i el fred cada cop m’entrava més endins fins al punt que el mal de cap era quasi inaguantable. Vaig decidir moure’m i apro-par-me al cercle que formaven els dofins. Per sota l’aigua, a través dels espais que quedaven entre els cossos dels dofins, vaig observar els ulls freds d’un tau-ró, devia fer 5 o 6 m. Per sort, la meva por no s’encomanava als dofins que lluny d’espantar-se davant els intents d’apropament dels taurons augmentaven el ritme de voltes encerclant-nos cada cop més. De tant en tant, un d’ells feia una sortida directe cap al tauró més proper i tornava. Va durar pocs minuts però ens va semblar una eternitat fins que els taurons van defugir capturar víctimes tan ben protegides. Ens varen treure de l’aigua amb els llavis blaus i tremolant de fred i potser també de por. Abans de sortir de l’aigua vaig creuar una última mirada de complicitat amb un dels dofins. Estava clar que ells sabien de la nostra vulnerabilitat, probablement ens van defensar per pur instint, ja que els taurons acostumen a atacar les cries de dofí.De tornada a Kaikoura, els meus pensaments anaven des dels taurons fins a l’Alice, amb la qual intentaria establir contacte quan arribés a port.

***Esperava l’Alice al cafè del port i mirava el mar mentre fullejava una revista que parlava dels Milford Sounds, muntanyes de 1.300 m que queien al mar com parets de roca tallada dins una aigua calmada i pacient. Devia ser preciós però era massa al sud de l’illa i em seria impossible visitar-ho. L’Alice tardava. M’havia posat en contacte amb ella per telèfon gràcies a uns amics seus submarinistes. Finalment, una dona alta, esvelta, però d’espatlles exageradament amples i cabell ros recollit, se’m va acostar. Era l’Alice, i després de presentar-me com un amic d’en Mc Farmer i l’O’Donell, vàrem parlar del tema de l’Artiocetus i l’Anthropornis.

61

Era una dona educada, seca i concisa. Em va semblar sincera però cauta. Havia tingut un fill i la recerca havia passat a un segon pla. Em va explicar que el rector de la Universitat d’Auckland li havia demanat l’opinió sobre la possible presència d’Artiocetus en els nostres oceans. Ella sempre havia estat força es-cèptica pel que fa a aquest tema, però en Mc Farmer n’havia obtingut mostres de teixit que afirmava que eren d’un animal viu que havia passat per l’aquari d’Otago. Per altra banda, el rector li havia preguntat pels doctors Rice i Salton. Investigadors que l’Alice només coneixia pels seus experiments amb la mosca de la fruita (Drosophila melanogaster), amb la qual havien demostrat com es produïa l’especiació dels animals gràcies a mutacions i adaptacions successi-ves. Quelcom relacionava en Mc Farmer amb eminències científiques que ha-vien demostrat la base de la teoria de l’evolució plantejada per Charles Darwin. L’Alice em va explicar que encara en el segle xx parlar del pensament de Darwin no agradava als diferents poders fàctics pròxims al creacionisme. Poderoses re-ligions desmentien i pressionaven els científics per tal de separar l’home d’una relació íntima amb els primats. Fins i tot a les universitats es respirava una cal-ma tensa respecte a aquest tema. Amb el temps, l’Alice havia descobert que els doctors Rice i Salton estaven desapareguts des de feia més d’un any, i la hipòtesi que hi havia una xarxa de gent treballant en un assumpte relacionat amb la troballa feta per en Mc Farmer cada cop li oferia més credibilitat.

Després d’aquestes explicacions, l’Alice em va donar un tríptic que parlava de les Waitomo Caves, i assenyalava que, segons les seves últimes investigacions, allà hi estaven passant coses estranyes. Finalment em va demanar que no em quedés més a Kaikoura ja que feia uns dies havia vist per Kaikoura la Gertrudis Volgansson, famosa zoòloga i etòloga Sueca. La Gertrudis tenia fama de tenir un dels equips més ben preparats per la captura d’animals salvatges vius, so-bretot animals aquàtics com balenes i dofins, que després enviava a zoològics o a laboratoris de recerca animal. A més tenia fama d’haver fet desaparèixer a més d’un científic que s’havia oposat a alguna de les seves captures. Segons li havien fet saber a Alice, aquest cop la Gertrudis perseguia a algú. La investigació feia un gir. Semblava que finalment allò estava relacionat amb la nostra feina i en Mc Farmer podia haver estat espiant algun projecte de gran magnitud i probablement havia estat descobert.Les coves de Waitomo es trobaven a l’illa del Nord i semblaven albergar el cor

62

d’una organització, probablement internacional, d’estudi de quelcom relacio-nat amb fòssils vivents. Amb aquella nova informació vaig anar a un ciberca-fè i vaig entrar a la pàgina de contacte, www.canadia2nsauvagesphere.org/evolution_project/darwin; havia d’entrar a la finestra d’associats, i, a paraula clau sol·licitada, escriure: last catalonian. Poc després iniciava el contacte amb algú, sempre desconegut, sempre diferent. Vaig plantejar-li l’estat de la qüestió i vaig esperar ordres. Ni jo mateix sabia què m’havia portat a realitzar espionat-ge científic. Bé, possiblement el fet de tenir uns professors que em diguessin que mai trobaria feina de biòleg hi havia ajudat. Les ordres van ser clares i con-cises, havia de seguir sol i havia de ser discret sobre la informació sol·licitada de l’últim cas en què havia estat involucrat en Mc Farmer. Se’m va fer arribar un adjunt que explicava que en Mc Farmer estava realitzant espionatge en una multinacional farmacèutica que estava prosperant en una nova línia de recerca de principis actius a partir de plomes de Kea (Nestor Notabilis, un lloro novazelandès), l’objectiu era curar malalties de pell. No semblava relacionat amb el fil que estava seguint, però valia la pena tenir-ho en compte.

***No podia deixar Kaiokoura sense anar a veure els catxalots (Physeter macro-cephalus), i en dues hores en vaixell vaig veure 5 catxalots. Aquests animals sortien a respirar durant llargs períodes de temps per tal d’agafar aire suficient com per estar diverses hores sota l’aigua, on anaven a caçar calamars gegants fins a 1 km de profunditat. Eren animals desconeguts per la ciència, uns mamí-fers de fins a 20 m de longitud que desapareixien en el fons marí. Nedar amb lleons marins (Phocarctos hookeri) va ser una altra experiència que no vaig voler deixar passar. A Kaikoura tot era possible en un temps rècord, i poc després de veure els catxalots estava en un nou món, aquell que es veu com un prat vidriós des de l’escullera i que ara es convertia en tridimensional i sense so, o exclusivament amb el so del propi cos mentre un respira. Estava nedant entre les esquerdes de les roques, a escassos 80 cm del terra; les al-gues m’acariciaven, mai s’enredaven en el cos, era com si demanessin que em quedés, però sense forçar-me. El guia anava davant, i em va fer aturar. Tenia la indicació de no sortir a les roques, on un lleó marí pot ser perillós, però podia apropar-me als joves i jugar amb ells dins l’aigua. Així, doncs, vaig entrar al que era una piscina dins l’escull, la piscina de pràctiques dels joves, allí on no po-dia entrar un tauró. Vaig estar jugant amb aquells animals sota l’aigua durant

63

una hora. Eren ràpids, donaven voltes sobre l’eix del seu cos constantment i miraven amb ulls grossos i escorcolladors. Jo era prudent, però en tot cas aquelles criatures tenien clar que jo era un animal barroer i indefens. Tant es-taven al meu davant com al meu darrere o al meu costat, però els seus jocs es resumien en: atrapar, elis elis mira què faig, i el rei de la roca, on alguns cadells miraven d’aconseguir el lloc més alt d’un petit escull. El dia següent em vaig dirigir cap a agafar el ferri per passar a l’illa del Nord, on hi havia les coves Waitomo.

WAITOMOMentre vas en ferri tens dues opcions: fer veure que no vas en ferri i quedar-te a l’interior del vaixell jugant a les màquines, menjant, bevent, mirant la tele-visió, etcètera, o estar assentat a fora veient els fiords mentre l’aire et colpeja bruscament la cara. Aquesta última opció és la menys còmoda, però la més propera a la realitat. Marejar-se i passar un infern és una altra possibilitat poc desitjable.Així, mentre l’aire em colpejava la cara, els meus pensaments varen anar fluint. Pensava que en el cas Mc Farmer estava donant massa valor als fòssils vivents i m’havia de fixar en el global: eminents investigadors treballant en laboratoris clandestins per multinacionals fent quelcom que havia de tenir molt d’interès científic però, sobretot, econòmic. Per suposat no es tractava de la simple des-coberta d’un fòssil vivent ni d’una població. Segurament en Mc Farmer havia descobert quelcom i la seva faceta d’espia l’havia fet aprofundir en el cas men-tre esperava tenir més informació per posar al corrent l’agència. Les mutacions, la selecció natural i la deriva genètica eren proposades per Charles Darwin i A. R. Wallace (1858) per explicar la teoria de l’evolució. Una mutació és una alteració del material hereditari que quan introdueix un canvi favorable augmenta les probabilitats de supervivència de l’espècie que la pa-teix. Havia de trobar algun fet que vinculés eminents investigadors en l’evolució de les espècies amb la descoberta d’un fòssil vivent. Potser aquest animal havia estat ressuscitat a partir de material genètic? Thomas Malthus deia de la societat humana que a causa de les limitacions d’aliment, neixen més individus dels que poden sobreviure i reproduir-se. Aquesta idea era la que havia fet pensar a Darwin en la selecció natural, aquella que delimita quines mutacions perduren en el temps i quines desapareixen.

64

Els doctors Rice i Salton (ambdós desapareguts) eren experts en microorga-nismes que muten i s’adapten a velocitats de vertigen a tot tipus de medica-ments. Organismes que causen milions de malalties en l’ésser humà i mouen enormes quantitats de diners d’empreses farmacèutiques. Potser aquells pe-tits animals tenien quelcom a veure amb els fòssils vivents i el que es pretenia era trobar una medicina que curava alguna de les grans pestes del món. Això per les multinacionals farmacèutiques representava un dineral a guanyar. Tanta reflexió va servir per marejar-me i acabar el viatge en ferri amb el cap quiet, els ulls mirant a l’horitzó i la ment en blanc.

***Al baixar del ferri vaig confirmar que dos homes em seguien: un Europeu i l’al-tre Maori, ambdós vestits amb roba esportiva i amb pinta de guardaespatlles, de reüll vaig veure que anaven acompanyats per una dona, la Gertrudis. Era clar que la Gertrudis em seguia però no em volia agafar, ni tan sols espantar, semblava com si els passos que jo estava fent fossin els previstos per ella. L’ex-periència em deia que el què passava era que estava a punt d’arribar a la gola del llop i quin lloc millor per fer-me una emboscada?.Després del vaixell i d’unes hores de cotxe vaig arribar a Waitomo, indret cone-gut des de finals del 1800 pel seu enorme sistema de galeries i coves. El seu origen calcari havia permès que l’aigua de pluja formés cavitats de més d’11 m d’altura i diversos més d’ample connectades per passadissos quilomètrics. A centenars de metres sota terra, rius i llacs es comunicaven formant un món subterrani, en la seva major part inexplorat. Segons l’Alice, aquí trobaria les respostes a la desaparició d’en Mc Farmer i als esdeveniments que s’havien desencadenat a partir de la troballa de l’Artiocetus clavis. L’Alice no m’havia do-nat altra informació i per tant vaig haver de buscar algú que conegués l’indret i volgués guiar-me; els diners no serien cap problema. En un parell d’hores, el boca orella havia fet el seu efecte i als afores d’aquell enorme complex turístic que envoltava les coves, un guia em van presentar en Tane Tinorau III, un cap Maori que es coneixia les coves de Waitomo com ningú. En Tane era un Maori tipus: alt, corpulent, de pell fosca, ulls negres i fac-cions asiàtiques. Pel respecte que li atorgaven els altres vaig entendre que no només es feia dir cap sinó que actuava com a tal. Amb poques paraules però fàcils d’entendre, en Tane em va acollir a casa seva i així vàrem tenir temps per parlar de com, quan i per què volia entrar a les coves Waitomo.

65

Els maoris, provinents de Polinèsia, varen ser els primers pobladors d’Aotearoa, però des que el capità Cook va iniciar les seves primeres incursions a Nova Zelanda, els maoris s’havien creuat amb escocesos, holandesos, anglesos, et-cètera. En Tane representava la resistència a no desaparèixer de les tribus guerreres maoris. Vestia una mena de faldilla i un penjoll que representava una cara amb els ulls ben oberts i la llengua fora. El seu cos era ple de tatuatges que la seva dona també mostrava, però només sota el llavi fins a la barbeta. Ella lluïa pen-jolls de jade preciosos. Assegut en aquella taula de plàstic dins una casa amb tot tipus d’electrodomèstics, les explicacions que en Tane i la seva dona em donaven sobre el ball del guerrer maori perdien interès. Tot i així, ells expli-caven amb interès que els homes guerrers, vestits només amb faldilles, feien passos rítmics endavant i endarrere fins que, picant-se amb les mans el pit nu, expressaven amb la boca i els ulls ben oberts i la llengua a fora la seva força sobre l’enemic. Bé, la història Maori, una història trista, probablement amb pa-ral·lelismes amb la catalana i amb un futur igualment incert. En tot cas i potser per primer cop, un català i un maori formarien un equip d’espionatge científic que tenia com a primer objectiu recórrer les entranyes d’aquelles coves.Després d’estudiar la situació, en Tane em va explicar que la millor manera d’endinsar-se a l’entramat de galeries de Waitomo, òbviament sense coincidir amb els centenars de turistes que cada dia les visitaven, era accedir-hi des del riu mitjançant una petita barca. Els motius que em portaven a voler fer aquella expedició no van interessar al cap maori que, als seus aproximadament seixan-ta anys, tenia interès a tornar a explorar a fons les coves potser per últim cop.El Tane sabia que en les entranyes de la cova descoberta pels seus ancestres hi passava quelcom estrany, a vegades hi havia com tremolors i els seus homes veien gent estranya per tot el territori. Algun cop el govern li havia comuni-cat que hi havia maniobres militars pel territori però, sospitosament, aquestes només implicaven moviment de soldats, material i aliments. Mai cap soroll de bombes enlloc. Semblava que els soldats fossin engolits per la terra. Un cop fetes les petites preparacions que només ens van portar dos dies de feina, va arribar el dia assenyalat, i ben de matinada, només amb una motxilla per cap i un parell de frontals i un focus, ens vam endinsar en la vegetació que ens portaria a l’inici de la nostra aventura. El camí va començar a baixar per una vall estreta on predominaven enormes falgueres fins que ens vam trobar davant una boca d’una cova de 2 m d’altura

66

per dos d’amplària. Una piragua de fusta estava preparada, segurament els homes d’en Tane li havien deixada. Dins la cova s’hi formava un riu; el silenci era quasi absolut, gotes d’aigua i algun cant d’ocell llunyà el trencaven de tant en tant, cosa que contrastava, més encara, amb el silenci. Vàrem començar a lliscar per l’aigua cap a la foscor. Ara la nostra barca trenca-va el silenci com ho fan les ones d’una mar en calma en un dia d’hivern. Érem com gondolers solitaris navegant de nit pels canals de Venècia, amb la diferèn-cia que estàvem en un entorn inhòspit, envoltats d’estalactites enormes que com llances ens apuntaven al cap. Vaig anar mirant enrere i la llum de l’exterior va desaparèixer en pocs minuts. Ja només teníem la llum d’una petita torxa que hi havia davant de l’embarcació i que en Tane acabava d’encendre-la. A cada remada la foscor incrementava i la llum que teníem era tan tènue que en prou feines vèiem el que hi havia 2 m endavant. En Tane no semblava preocu-pat per la llum; més tard vaig entendre el perquè.Després de mitja hora d’anar en piragua per aquell riu sota terra, el sostre, que en aquells moments era d’uns 3 m d’altura, es va començar a il·luminar amb uns petits punts de llum verda. En un principi eren punts dispersos, però tot just el riu va fer un gir de 180º, el sostre es va convertir en la via làctia, i jo no vaig poder tancar la boca durant el minut següent. Era fascinant, anàvem en piragua per l’espai, per la mar amb les aigües més quietes del món, en la nit més serena que mai havia existit i el cel més estelat que mai ningú no havia conegut.Ara el so havia canviat, es feia difícil saber on acabava el so i on començava el ressò. Davant la meva curiositat, en Tane em va explicar que estàvem dins el sistema de galeries de Waitomo, i aquelles llums eren cuques de llum, de fet eren insectes que passaven gran part del seu cicle vital com un petit cuc que s’agafava al sostre de les coves humides. La llum que produïen els servia per atraure altres insectes que quan s’acostaven queien en unes teranyines elabo-rades pels mateixos cucs. Amb el focus, en Tane em va ensenyar una teranyina. Era un filament enganxós que penjava del sostre com un collar de brillants que refractava la llum del focus emetent diferents colors. Collars mortals d’on penjaven víctimes recents i no tan recents dels cucs. Aquestes cuques tenien un cicle de vida semblant al de les papallones, feien una pupa, patien una metamorfosi que convertia el cuc fluorescent en un mosquit i aquest vivia tres dies, temps just per aparellar-se i morir, així que ja naixien sense boca. En aquest cas no hi havia discussió, els sexe era el més important dels plaers, de

67

fet n’era l’únic. Uns 2 km més endavant, en Tane va començar a apropar-se a la vora del riu fins al punt d’encallar la piragua amb la roca. A patir d’allí seguiríem a peu.

***Deixar la barca va ser reconfortant per a un animal terrestre com jo, però una breu caminada per un corredor de roca viva d’uns 2 m d’alt i 1 d’ample em va provocar un sobtat enyorament de la barca. I és que ja ho diu la dita, val més boig conegut que savi per conèixer.Aquella caminada entre roques humides i fosques ens va portar a una galeria impressionant, que segons en Tane era coneguda com la Catedral. La cavitat feia uns 11 m d’alt i estava plena d’estalactites i estalagmites que en algunes ocasions s’ajuntaven formant pilars d’1 m de diàmetre. En Tane deia que les estalactites de 10 cm de llargària tenien 2 milions d’anys. Un exemple clar que és més difícil construir que destruir: en un segon es podia trencar el que havia costat milions d’anys a fer-se. La Catedral era fantàstica, però no ho havia vist tot. En Tane es va posar a cantar una cançó tradicional maori. Tenia aquella veu de vellut que et posa la pell de gallina, però el més fabulós era que no hi havia ressò, el so era pur. Aquell lloc era utilitzat com un auditori exclusiu de petits concerts d’òpera per a la gent rica de Nova Zelanda; alguns dies a l’any la cavi-tat es convertia en un auditori de luxe, i després tornava el silenci. Fins a aquell punt havíem fet la part turística de les coves de Waitomo, a partir d’aquí només en Tane i pocs més coneixien l’entramat de galeries que recor-rien les profunditats de la terra. Davant de diverses possibilitats vam decidir accedir a la zona més desconeguda, així doncs, vam grimpar fins a una petita boca i vam accedir a un sistema de passadissos naturals en els quals havíem d’anar de genolls. Durant hores vam estar avançant per passadissos que foradaven la roca però que eren tan estrets que havíem d’anar estirats per poder passar. L’angoixa va començar a aparèixer quan sense voler vaig picar amb el cap a la roca, i de cop i volta l’aire em semblava viciat i cada cop em costava més respirar. Els entrenaments que havia rebut al País Basc no incloïen circumstàncies idènti-ques a aquella, però sí que havíem treballat la ment i vaig superar el tràngol ocupant-la en pensaments tan agradables com intranscendents, per exemple vaig repassar l’alineació del Barça i vaig fer una anàlisi a fons del nostre sistema de joc un cop rere l’altre.

68

Malgrat haver repassat tota la temporada del Barça, quan el pas es va fer més estret els problemes d’angoixa van anar en augment, l’esquena em tocava a banda i banda del passadís, mentre el coll em feia mal de tant mirar endavant. A més a més, la sensació de calor i d’asfíxia havia anat augmentant proporcio-nalment a l’increment de la humitat, i la possibilitat de no poder tirar ni enda-vant ni endarrere ja no semblava una paranoia del moment. Per altra banda, hi havia la possibilitat de topar amb algun gas com el grisú, que ens mataria sen-se ni adonar-nos-en. En aquell moment vaig repassar el catàleg de normes per viure feliç que jo mateix m’havia escrit per suportar millor els mals moments:1. L’ésser humà no pot passar més de 2 dies sol. Si hom viu sol cal sortir a buscar conversa i mai quedar-se a casa més de 2 dies (millor no passar del primer dia). 2. L’ésser humà requereix de mostres clares i contínues de carinyo, d’altres hu-mans!3. L’ésser humà necessita de contacte amb la natura. Aquesta interacció cal que sigui física: manipulant terra, tocant plantes, nedant al mar, etcètera. El re-equilibri d’energies entre cos i natura, és imprescindible pel cos. 4. Cal tenir petits objectius assumibles i somnis, a vegades irrealitzables, com a projectes vitals.5. L’abundància de pertinències elimina el valor d’aquestes. En aquest sentit, l’enveja és una de les limitacions més grans per adquirir la felicitat.6. Cal ser optimista, tot té una cara positiva i negativa. M’he trencat la cama, collons sort que no m’he matat...estic en aquest túnel petit i sense aire, collons sort que...encara no s’ha enfonsat?7. L’ésser humà ha de saber conviure amb si mateix i ha de tenir autoestima. La seva relació amb la resta dels éssers humans ha de partir d’aquesta premissa, pel contrari rebrà el rebuig dels seus congèneres. El rebuig estarà justificat per l’excés de dependència. Per tal de complir aquesta norma sense infringir la norma bàsica nº 1 cal tenir un cercle social ampli i variat.8. Com a mamífers, el joc, al llarg de tota la vida, és una eina bàsica i necessària per tal de transmetre els valors i sentiments.9. L’activitat física, adequada a les capacitats de l’anatomia de cada individu, re-presenta una sortida d’energia bàsica i necessària. L’excés de pes és símptoma inequívoc d’excés d’energia i de desregulació de les balances energètiques del cos. Ment sana en cos sa.10. L’ésser humà ha de tenir sentit de l’humor i saber riure. Cal saber riure’s d’un mateix sempre que faci falta i en canvi saber valorar quan podem riure’ns del

69

congènere. La vergonya no pot limitar l’humor tot i ser necessària per conviure i mantenir la dignitat. 11. L’ésser humà és un animal que prové del primat i aparentar el contrari li provoca infelicitat. La millor fe és la que l’ésser humà pot tenir en si mateix i en els del seu clan de congèneres. Les religions són intents de manipulació que prediquen la por i per tant estenen la infelicitat.

Collons que estret i llarg aquest túnel, em falta l’aire, em falta l’aire, em falta aire... EL RETROBAMENT AMB EN MC FARMERFinalment vam sortir del túnel. Aquell laberint de passadissos subterranis ens havia portat en mig d’un penya-segat des d’on es podia sentir el so de l’aigua que devia ser un riu subterrani situat encara a més profunditat, a centenars de metres per sota nostre. Molt amunt s’intuïa el cel; estàvem al mig del que devia ser un avenc de mil metres de profunditat i algun centenar d’amplada. En Tane, un home de pocs conflictes emocionals, va analitzar la situació i va escollir una via de descens pel penya-segat. La paret, calcària, era molt rugosa i estava plena de solcs on agafar-se. El descens no va ser perillós i la veritat és que em sentia alleugerit per haver sortit d’aquell túnel dins la roca i poder gau-dir d’aquella tènue llum natural. Allí respiràvem aire net i el paisatge al fons de l’avenc era naturalesa en estat pur, la poca llum que arribava entre les parets de l’avenc i l’aigua del riu permetien que plantes i fins i tot alguns arbres de tronc prim i llarg visquessin en aquell lloc tan recòndit. Un cop fet el descens vàrem trobar-nos amb el riu del qual havíem sentit el so. Era un riu d’aigua clara i neta, però aparentment sense peixos ni altre tipus de fauna, en canvi en els arbres sí que s’hi veien i s’hi sentien alguns ocells que probablement venien volant des de la superfície de la terra. Allí, envoltats d’ar-bres i amb llum natural, encara que mínima, descansaríem una estona. Després del descans i d’un àpat lleuger ens vam disposar a seguir avançant resseguint el riu que es tornava a endinsar cap a la roca, que, erosionada per l’efecte de l’aigua, formava cavitats que variaven entre 1 m i els 3 m d’altura. Caminar pel riu no implicava cap dificultat, ja que l’aigua no era massa freda i el riu no tenia massa cabal. Passades unes hores de caminar amb la llum artificial del frontal, vam arribar, un altre cop, a una zona amb llum natural. En aquest cas, la llum, que també

70

venia de les altures, no era tan tènue, ja que l’indret no era estret com l’avenc anterior, sinó que era com un oasi rodó d’uns 200 m de diàmetre amb un petit llac al mig. Aquell lloc també estava ple de vida, la vegetació era frondosa i es podien sentir els cants de diversos ocells. La llum del sol entrava molt perpen-dicular pel gran forat situat a centenars de metres d’altura, probablement a fora era mig dia. Allí seria fàcil trobar aliment, al voltant del llac hi havia vegeta-ció frondosa i arbres. Mentre vorejàvem el llac de manera totalment abstracte i impensable, vam veure un home pescant. Allà dins hi havia un home amb el seu barret de palla, camisa de franel·la a quadres, pantalons texans i botes d’aigua, que pescava des d’una roca. Ens vàrem apropar i per sorpresa meva el coneixia, era en Mc Farmer. Ens va veure i va reaccionar amb naturalitat, tal com fa la gent quan es troba en qualsevol indret de muntanya. –Bon dia –ens va dir. De primer no em va conèixer, però després va recordar les meves fac-cions mediterrànies i el meu accent que malauradament mai havia acabat de polir. Tant en la salutació com en l’inici de la conversa, jo em vaig mostrar força excitat, però la naturalitat amb la qual actuava en Mc Farmer em va fer anar refredant, i pel meu cap la idea que aquest home s’havia agafat unes vacances sabàtiques començava a fer-me sentir avergonyit d’haver muntat tota aquella operació de rescat. De cop i volta, però, l’actitud del Mc Farmer va canviar i ens va fer ajupir per, tot passant entre la vegetació, endinsar-nos en una cova propera. Un cop a la cova ens va preguntar si havíem estat capturats o havíem arribat allí pel nostre compte, i en dir-li que ens les havíem empescat per trobar-lo, ràpidament va contestar que si ells ens veien mai més sortiríem d’allí!Jo tenia massa qüestions per resoldre com per estar preocupat i li vaig pregun-tar de què anava tot allò. En Mc Farmer era un home sorprenentment transpa-rent, un home tranquil, però tan entusiasmat per aprendre com per ensenyar, i ell també tenia la necessitat d’explicar la seva fascinant història:«Com ja saps, dins la meva labor d’espionatge jo havia de passar per col·labo-rador de l’Institut de Recerca i Estudis Aquàtics d’Otago. En un principi només m’encarregava d’alimentar peixos i taurons, però em vaig anar col·locant dins el Departament de Genètica Evolutiva de la Universitat d’Auckland i també vaig començar a treure el cap pels laboratoris de genètica aplicada d’Otago. No entenia per què un lloc com aquell havia de presentar tantes mesures de seguretat i vaig demanar accedir i fins i tot col·laborar en algun projecte. Va ser impossible i vaig decidir visitar els laboratoris de nit. Aquells laboratoris

71

eren especialment moderns, tecnologia massa cara per un institut de recerca com aquell. Les taules estaven plenes d’articles i llibres específics de teories de l’evolució i, en principi, aquella no havia de ser una línia de recerca que es desenvolupés allí. Sota un dels microscopis hi havia una mostra que semblava la pell d’algun mamífer marí, i al costat hi havia unes notes que deia: A. clavis = analítica positiva. La vaig agafar, me la vaig posar a la butxaca i vaig sortir. Aquella mostra m’ha portat fins aquí; vaig confiar amb l’Alice i amb l’O’Donell perquè analitzessin aquella mostra i em diguessin de què es tractava, però la informació va ser filtrada per algun doctorant amb ganes d’escalar i ara estic segur que aquells dos individus que em van segrestar per portar-me aquí ha-vien estat enviats per por que sabés quelcom que en realitat no sabia i ni tan sols imaginava.»Quan vaig arribar a aquest indret, per sorpresa meva, em vaig trobar amb els doctors Rice i Salton. Mal lloc per conèixer els teus ídols. Ells em van explicar que el que havia descobert podia provocar la histèria col·lectiva, ja que podia ser una de les pitjors pandèmies conegudes fins ara. Jo no sabia de què em parlaven i els vaig intentar fer entendre que l’única cosa que havia fet era aga-far aquella mostra, però va ser inútil, tenien empremtes meves distribuïdes per tot el laboratori d’Otago, i fins i tot crec que sabien que era un espia.»La veritat, però, és que aquí no es viu malament. Més enllà del llac, seguint el riu, dins la roca, hi ha l’àrea de laboratoris, i uns metres més enllà, el zoo on treballo, el qual disposa de centenars d’animals tancats en cavitats incrustades a la roca. L’accés als laboratoris és molt restringit. L’única cosa que he pogut observar és que hi ha una trentena de persones treballant-hi, tot sovint agafen animals i els fan diverses proves. Quan tornen a la gàbia estan molt masegats, els han tret sang i a vegades fins i tot trossos de teixit de l’orella. Els animals són de diverses espècies, talment com en els zoos que coneixem, però n’hi ha que desconec. Hi ha una àrea a la qual no puc accedir, aquells animals només els veu en Johanson Volgansson, l’única persona del zoo que té accés als la-boratoris.»La comunitat que viu aquí sota està formada pels investigadors, que treballen i viuen a les galeries Timin; els cuidadors, que vivim a les galeries Guanin, i els militars, que viuen a la zona Citosin. El servei de neteja i el de cuina es troba dividit a Timin, Guanin i Citosin; cada un es localitza en una comunitat i mai s’intercanvia amb les altres, d’aquesta manera la informació no flueix entre co-munitats. Els militars es troben arreu i ho controlen tot, el menjar, i tot tipus

72

de matèria o utensili necessari és subministrat pels militars prèvia sol·licitud per escrit. El llac Adenin, aquest que veieu, és el lloc d’esbarjo de la comunitat de cuidadors (en total una trentena de persones, inclosos cuiners i gent de la neteja). La majoria de gent que es troba en la comunitat dels cuidadors té un perfil cultural molt baix i les seves vides són molt millors ara que anteriorment en una societat que els tenia abandonats. Aquí tots vivim en habitacions fetes a la roca, però amb tot tipus de comoditats, videojocs, futbol, música, dutxes, etcètera. És com viure en un hotel de 3 estrelles. »La nostra vida no és ni més ni menys rutinària que la que fa qualsevol persona en qualsevol ciutat del món. Cada matí ens llevem, anem al menjador, una gran galeria amb il·luminació artificial, esmorzem amb una gran tria de menjar i esperem ‘la vagoneta’, una mena de metro d’un únic vagó que ens condueix pel túnel 9 fins a les galeries del zoo. El trajecte és d’uns 10 minuts i passem per davant de la boca d’entrada de les galeries de la comunitat Timin, on hi ha els laboratoris. A vegades he observat algun home amb bata blanca parlant amb els militars situats a l’entrada de la boca, però desconec com deuen ser aquelles galeries. Imagino que hi deuen haver molts laboratoris, perquè com a mínim he observat una vintena de cares diferents xerrant amb els guardes en dies diferents. La vagoneta, sempre custodiada per militars, ens deixa al zoo, i el cap del zoo, el Johanson, ens encomana les feines d’aquell dia per cadas-cun de nosaltres. En total els que tenim cura del zoo som 20 persones, però en Johanson sempre té feina per a tots. A mi m’encomana les feines menys feixugues, aquelles que requereixen una mica de rapidesa mental, així un dia preparo el sistema de llum de les serps, un altre arreglo els aparells d’oxigena-ció de les peixeres, etcètera. Mai m’ha tocat treure els excrements dels hipopò-tams o dels antílops. Treballem 6 hores seguides fins que la vagoneta ens torna cap a la zona Guanin. Dinem al menjador i la resta del dia el tenim lliure. Alguns es tanquen a les habitacions i juguen hores i hores amb els videojocs, o miren pel·lícules, o esports de qualsevol tipus. D’altres, bàsicament jo, vaig a la sala comunitària on hi ha llibres, jocs de taula i música clàssica per triar. A tot el que tenim accés ha passat per una clara censura i no tenim cap notícia referent a política, societat o economia de l’exterior. De tota la zona Guanin, només el llac té llum natural, quan no plou és clar. És l’únic lloc amb natura i som lliures d’entrar-hi quan vulguem, ja que els militars normalment només controlen l’entrada de la zona Timin, encara que de tant en tant patrullen arreu. Avui he decidit venir a pescar, a vegades vinc a córrer i recorro el riu fins a arribar als

73

penya-segats d’on mai m’he atrevit a passar, ja que corre la veu que han estat molts els que han mort perduts en els sistemes de grutes que ens envolten. A vegades m’he plantejat escapar d’aquí, però no a costa de la vida».

***Després d’aquest fascinant relat em vaig quedar uns segons bocabadat, i tot seguit li vaig explicar els fets que m’havien portat a Waitomo. D’allò que més es va sorprendre és que haguéssim entrat per la sala dels penya-segats, però ben mirat, des de baix, el forat per on havíem sortit era invisible i feines tindrí-em per retrobar-lo un altre cop. Un altre tipus de persona ens hauria demanat sortir immediatament d’allí, però com espia expert va entendre que jo volgués intentar esbrinar què passava a la zona Timin i quins animals amagava en Jo-hanson. Vam decidir que esperaríem a l’hora de sopar, quan tothom era al menjador, per entrar a l’habitació d’en Mc Farmer, i així ho vam fer. Des del llac vam re-córrer uns 200 m de riu dins la roca fins a arribar a una galeria enorme, en la qual s’hi podien observar diversos habitacles distribuïts des de terra fins a dues altures més, tal com uns grans magatzems que al centre tenen una plaça i al voltant les botigues, tot il·luminat amb llum artificial. L’habitacle tenia uns 50 m quadrats distribuïts en un menjador amb televisor, sofà i moble bar, i una habitació amb un gran armari incrustat a la roca, una tauleta de nit i un llit de matrimoni. També hi havia un petit lavabo amb plat de dutxa, al qual s’accedia des de l’habitació. El disseny era molt modern, dominava el vidre i l’alumini, i òbviament totes les finestres donaven a la plaça. Al menjador hi havia una nevereta molt útil, i jo i el Tane vàrem prendre’ns una dutxa i ens vam relaxar mentre en Mc Farmer anava a sopar i a apoderar-se de menjar per a tots. En Tane era home de poques paraules i força inexpressiu, però em donava una sensació de seguretat i confiança inexplicables. Aquella nit, estranyament, vàrem dormir com socs. Durant el dia següent, ja planificaríem com accedir a la zona Timin.

ZONA TIMINDurant el dia havíem dissenyat un pla per tal d’entrar a la zona Timin. En Mc Farmer tenia diversos uniformes de treball. Així, de bon matí, jo i en Tane ens vam vestir amb aquella vestimenta taronja de cap a peus que tan mals records em portava. Segons en Mc Farmer, els militars rotaven sovint i no es fixaven

74

ni amb el nombre ni amb les cares de la gent, i la resta de cuidadors eren tan bàsics i tenien tan poca relació amb ell que, tot i trobar-ho estrany, ni tan sols comentarien la presència de dos nous cuidadors, almenys no davant dels militars. El pla seguia endavant, vam pujar a la vagoneta i ens vam desplaçar cap al zoo sense problemes. En Johanson ens va encarregar feina de manera rutinària donant per fet que havíem passat el control dels militars i tot era correcte. Aquell home era alt i ros, d’aspecte nòrdic i una mica encantat. Un nòrdic amb una gran capacitat intel·lectual i sentit de l’ordre però amb la in-tel·ligència emocional d’un llangardaix. Johanson Volgansson? Aquest era el mateix cognom que el de la Gertrudis, la dona grossa que m’havia estat per-seguint. Efectivament resulta que ella feia servir el cognom de casada, amb-dós treballaven en el mateix projecte però ella, segons en Mc. Farmer, només apareixia pel zoo de tan en tan i era per portar animals nous. En Johanson era Suec i era un eminent veterinari que segurament estava rebent un dineral per està tancat en aquelles catacumbes.Aquell dia a mi em va tocar netejar la cel·la de les zebres; n’hi havia dues, la dels mascles i la de les femelles. Estaven en un espai prou gran on hi havia uns focus que simulava la llum del sol, una bassa, un pati sorrenc i un cobert de fusta. En dues hores vaig acabar la feina i seguint les instruccions d’en Johan-son vaig anar a ajudar en Tane, que estava a la cova dels ratpenats, just després dels hipopòtams i molt a prop de les zebres. En Tane estava recollint palades de guano i em vaig disposar a fer el que se m’havia encomanat, alliberar papa-llones nocturnes que estaven en una mena de peixeres; n’havia de deixar sortir aproximadament un miler (cent amunt cent avall) i tornar a tancar. En Tane va acabar i el nostre pla arribava a la part més arriscada. En Mc Farmer deia que a aquella hora, mitja hora abans que acabessin el torn els cuidadors, cada dia i amb puntualitat anglesa, en Johanson carregava una furgoneta amb dossiers i mostres, a vegades algun animal, i anava a la zona Timin. Així, doncs, a l’hora precisa, en Mc Farmer ens va venir a buscar i vam resseguir el zoo fins a arribar al despatx del Johanson, on hi havia la furgoneta aparcada i ja carregada. Ell era als lavabos, com cada dia anava a fer de ventre a la mateixa hora i allargava aquell ritual llegint alguna revista durant uns 10 minuts. En Mc Farmer ho sabia i aquell va ser el moment d’entrar a la furgoneta. Era una furgoneta amb una important caixa capaç de portar animals de mida mitjana, de fet quan vam obrir la porta del darrere hi havia carregada una mena de rata que estava en una gàbia. Per sort la furgoneta no estava massa carregada: alguns maletins,

75

segurament amb mostres, i un microscopi. Per tant ens vam poder encabir tots tres en un racó.En Johanson va entrar directament al seient del conductor. Va ser una sort que fos tan previsible. Va engegar el motor i vam començar a moure’ns. Era un mo-tor elèctric que quasi no feia soroll. El recorregut fins a la porta d’entrada Timin va ser curt, i allí vam sentir com en Johanson parlava amb els militars, i malgrat les aparents mesures, els militars estaven molt confiats, i aquell destí, per a ells devia ser glòria. Vam notar que passàvem la barrera de l’entrada Timin, la tensió es palpava, ja que a partir d’aquí l’experiència d’en Mc Farmer era inútil, mai ha-via entrat en aquell lloc. Amb el petit frontal que portava vaig fer un cop d’ull a aquell rosegador engabiat. Era molt estrany, tenia unes ungles davanteres ex-cessivament llargues pels seus escassos 30 cm de cos, i encara més estranyes eren les dues banyes que li sortien del front. Em mirava amb ulls atemorits, semblava pacífic, però no se’m va acudir introduir el dit a la gàbia, de ben se-gur l’hagués fet servir per escurçar aquelles dents que, com a rosegador que era, mai li paraven de créixer. Intentava pensar quina espècie era aquella, el meu coneixement de mamífers no tenia res a envejar als millors mastozoòlegs. Aquell animal el tenia vist però no recordava a quin país, ni tampoc quin nom tenia. Finalment ho vaig recordar, es tractava d’un Epigaulus, però, com podia ser? Aquell animal era un fòssil vivent! Els Epigaulus havien estat uns rosega-dors poderosos que ocupaven Amèrica del Nord durant el Terciari, feia uns 3 milions d’anys. Què estava passant?. Estava clar que fos el que fos el que es movia en aquells laboratoris estava relacionat amb la supervivència d’animals que representava que s’havien extingit feia milions d’anys.La furgoneta es va parar, en Johanson va baixar, vam sentir que parlava amb algú i per uns moments s’allunyava, era el moment! Vaig obrir la porta de la furgoneta i vam sortir ràpidament. Hi havia uns arbusts i ens hi vam amagar al darrere. El cor em palpitava a gran velocitat, ens havia vist algú? Després d’uns minuts vaig comprendre que no. Des dels arbusts vaig observar que ens trobàvem en una galeria il·luminada per llum artificial. L’estructura de la zona Timin era semblant a la de la zona Guanin dels cuidadors, uns laboratoris in-crustats a la roca i amb grans vidrieres que es distribuïen en dos pisos al voltant d’una plaça. Aprofitant que el personal del laboratori devia estar dinant, vàrem entrar per una porta que quedava a l’altra banda dels arbusts. En Mc Farmer i jo estàvem entrenats per descobrir què es feia en un laboratori, coneixíem totes les noves línies de recerca en genètica evolutiva, estudis transgènics, etcètera.

76

La porta donava a un passadís envoltat de més portes a dreta i esquerra; igual que en un hospital, les parets eren blanques i l’ambient gris, gens acollidor. Vàrem entrar a la primera porta a l’esquerra, davant nostre un laboratori d’al-ta tecnologia, microscopis d’espectre de massa, nitrogen líquid, diners i més diners distribuïts en forma de material. Allò no era cosa d’una única companyia farmacèutica. El primer que vaig fer va ser revisar els dossiers que hi havia da-munt les taules i sobretot els que hi havia en el despatx del fons, segurament el del cap del laboratori. Amb poca informació en vaig tenir prou per lligar caps. Allí estaven fent proves amb fòssils vivents. Arreu hi havia dades sobre proves genètiques i analítiques de tot tipus, i alguns teixits de Mesonyx, una mena de llop de l’Eocè. El que no podia respondre era d’on sortien aquells animals i el perquè! Vaig tenir poc temps per pensar-hi, ens havien descobert! Un grup de 4 militars va entrar al laboratori. Sense massa brusquedat, ens van carregar en una mena de camió gàbia amb el qual devien transportar els ani-mals més grans, i vam recórrer la zona Timin. Primer vàrem passar per una altra sala de laboratoris, després vam creuar el que devien ser els habitacles dels in-vestigadors, semblants als dels cuidadors però en aquest cas la informació de l’exterior no semblava estar limitada, ja que una gran pantalla situada al mig de la plaça emetia en directe les notícies de la CNN. La zona Timin em recordava Kualalumpur, la tecnologia aflorava arreu, ascensors de vidre pujaven cap a les habitacions, els gimnasos, els restaurants i les botigues. Era petit, però tenia de tot. Una dona vestida de Dolce&Gavana que passejava pel jardí central em va permetre entendre la situació, a diferència dels cuidadors, que eren gent triada sense uns clars lligams familiars, les famílies senceres dels investigadors estaven en aquell submón. Vam deixar la galeria de les habitacions per en-dinsar-nos en un túnel fosc i humit que ens va conduir fins on mai m’hagués imaginat.

ALGUNES RESPOSTESNo m’havia donat compte que durant el recorregut pel túnel havíem ascendit cap a la superfície a una velocitat inesperada per un vehicle de funcionament elèctric. En sortir del túnel ens vam trobar amb un dia nuvolós i plujós dins una mena de cràter de volcà inactiu, on la vegetació era frondosa i humida, bàsicament de falgueres enormes, molses i líquens. Ens envoltava, de manera circular, una paret llisa de roca viva d’uns 30 m d’alt. Seguíem avançant per una pista de terra compactada, la meva sensació d’aïllament del món exterior s’ha-

77

via acabat, podia veure els núvols. Les dimensions d’aquell forat eren conside-rables, probablement feia 3 km de diàmetre. Vam arribar al vell mig, on hi havia un llac i diverses casetes baixes, molt integrades en el paisatge. Segurament no havien de ser vistes des de l’aire per avions o ves a saber si per caminants que poguessin atansar-se a la vora del cràter.El camió gàbia va parar al costat d’una d’aquelles cases baixes que, des de prop, semblaven búnquers. Els militars ens van fer baixar. Ni una paraula s’ha-via creuat entre nosaltres i ells; dubtava que no fossin robots. Ens van fer entrar en un dels búnquers i vam seure en una habitació sense llum externa i amb unes parets de formigó de 100 cm de gruix. L’espera no va ser llarga, però ho va semblar. Un home vestit amb bata blanca va entrar amb dos militars al dar-rere. Portava un gruix de papers a les mans que va deixar damunt l’única taula de l’habitació. Va seure davant nostre en una cadira de metall com en les que estàvem asseguts nosaltres. Molt educadament es va presentar, però ja l’haví-em conegut, era el doctor Rice, i tant en Mc Farmer com jo sabíem de la seva eminent trajectòria en el món de la genètica evolutiva. Era el millor investiga-dor en actiu. La presència del doctor em va tranquil·litzar tot el que els militars m’havien neguitejat. El Dr. Rice va treure els expedients de cadascun de nosal-tres. Del pobre Tane, en sabien fins i tot el peu que calçava, però per sorpresa nostre, a en Mc Farmer, el tenien per un naturalista arrauxat i coneixien el que ell volia que coneguessin. Excel·lent espia. I de mi es pensaven saber-ho tot, però no en sabien res. Tot i així, les preguntes del Dr. Rice anaven dirigides a mi, volia saber què feia a allí i jo li contestava que estava preocupat pel meu amic Mc Farmer, però no semblava que les meves explicacions el convencessin. Arribat el moment, en Rice em va dir que no podríem sortir d’allí fins d’aquí molt de temps; parlava d’anys. Ens va ensenyar alguns retalls de diaris:S’ha descobert un nou virus que afecta la fauna salvatge de l’Àfrica. Els animals neixen amb diverses malformacions i la majoria d’ells moren.El virus RTO5 avança cap a l’Àsia afectant zones de gran interès natural.Malgrat actualment no existir, s’ha descobert un petit factor de risc d’infecció per RTO5 en humans. Aquesta hipòtesi es deu que els científics creuen possi-ble que el virus muti i s’adapti a l’home. –Senyors això és el que ens preocupa i estem treballant per trobar solucions. El món pot patir una pandèmia i els científics necessitem aïllar-nos per treballar en les vacunes –va dir en Rice tot aixecant-se de la cadira mentre recollia tots els papers.

78

–Això està molt bé, ja ho havia llegit als diaris, però per què ens retenen i què ens passarà a nosaltres a partir d’ara? –vaig dir.–Per ara, vostè ha de venir amb mi –va contestar indicant-me la porta.En Tane i en Mc Farmer es varen quedar allí mentre jo i en Rice desapareixíem per un corredor que comunicava diversos búnquers. Vam entrar en una sala petita i fosca, només un llum il·luminava el centre d’una taula de fusta on hi havia dues cadires, també de fusta, on vam seure. En Rice em va mirar als ulls i em va dir:–Tant vostè com jo sabem que en aquest submón ningú diu la veritat; vostè és aquí per un altre motiu que el de la seva amistat per en Mc Farmer. Entenc que se n’amagui, aquí hi ha militars i darrere d’ells hi ha polítics, multinacionals i interessos econòmics que no coneixen els drets humans i no tenen escrúpols. Li seré franc, jo els he salvat la vida, ja que quan els van capturar van tenir la sort que jo vaig ser la primera persona que va parlar amb els militars, i els he salvat d’una mort quasi segura. Així doncs, li proposo que posem les cartes sobre la taula, vostè pot ser per a mi l’única manera d’alliberar el meu esperit i fer arribar la veritat al món. Un científic com jo no pot actuar només per diners, no pot oblidar la dignitat i sacrificar milers de persones per enriquir-se. Només li demano que em sigui franc i jo l’ajudaré a escapar-se d’aquí –va dir en Rice molt emotivament.–Efectivament, Dr. Rice, jo vaig darrere la notícia de què s’està coent aquí, i no em crec aquesta història del virus RTO5. Oi que no és com l’expliquen els diaris? –vaig dir.–Suposo que no el sorprendrà saber que el virus va ser creat en uns dels la-boratoris farmacèutics més poderosos del món i, com en la majoria de casos en investigació, va ser creat per casualitat. Les empreses farmacèutiques i els laboratoris clínics bolcaven diners per buscar transgènics resistents a malalties o que acceleressin processos d’engreixament de bestiar o que permetessin afegir vitamines on no n’hi havia. Bé, ja deu saber com funciona, però aquest cop van crear quelcom que ningú sap aturar. No sabria dir-li si malaltia o pro-cés –va dir en Rice amb cara de preocupació.–Doctor Rice, jo treballo per un ens europeu molt potent vinculat en la recer-ca. No estaria amb ells si no tinguessin una escala de valors clars, per això li demano que m’expliqui què són aquests animals prehistòrics, aquests fòssils vivents que tenen engabiats; no em digui que són animals malalts que patei-xen malformacions, no m’ho crec! –vaig afirmar.

79

–Bé, veig que sap de què parla, la qual cosa m’indica que deu treballar com a espia d’algun gran lobby de recerca, i aquest fet no sé si em reconforta o m’espanta, però no tinc gaires més opcions i el temps corre. Certament el que ha vist són fòssils vivents i les malformacions a les quals es refereix la premsa internacional són d’un cas molt rar en el qual els animals malalts estan retro-cedint en el temps, de manera que la seva aparença es converteix en la dels seus antecessors. Els animals estan donant passos enrere en els seus processos evolutius –va dir en Rice–Com de ràpid? –vaig preguntar.–Molt, molt ràpid, tant que a vegades fa por! Però no sempre és igual, no sa-bem del cert quins factors afecten en major grau aquest procés. Així el cas del A. Clavis va ser esfereïdor. Al parc Nacional d’Etosha, a Namibia, un antílop ensinistrat per una tribu per tibar un carro va començar a tenir una sèrie de malformacions molt estranyes i els guardes van decidir capturar-lo. Quan el veterinari se’l va mirar no va entendre res i va passar el cas a l’Hospital Veterinari de Houston. Allí les transformacions es van anar succeint tan ràpidament que per por que fos una malaltia infecciosa l’animal va ser enviat a Nova Zelanda, i a Otago va estar en observació i en quarantena. En menys de 7 mesos li havien sortit aletes i s’havia convertit en un animal aquàtic. Un antílop en un animal aquàtic? Vam tardar mesos a saber que es tractava d’un procés de DESEVOLU-CIÓ. L’animal, mutació rere mutació, s’havia anat convertint en el seus anteces-sors fins que finalment el seu cos no va aguantar més i va morir –va exclamar en Rice amb vehemència. I va seguir. –A aquest cas s’hi van anar sumant altres casos i es va crear una xarxa d’in-vestigació d’ordre mundial i secreta, formada bàsicament per multinacionals nord-americanes, angleses i japoneses secundades per altres països afins. Així es va iniciar el projecte Hide route, el qual es basava en crear aquest submón, on vostè es troba ara, per tal d’amagar el que estava passant i intentar trobar solucions abans de crear més alarma social. També, però, hi ha qui va veure la possibilitat de treure un profit econòmic d’aquest virus; parlem de vacunes i del control en la creació de noves espècies d’interès econòmic. Una illa com Nova Zelanda era perfecte per mantenir l’anonimat i guardar els animals afec-tats en quarantena –va finalitzar un Rice amb cara de cansat.–Si ho he entès bé, tenim un virus que d’alguna manera afecta la informació genètica dels éssers vius, despertant algun mecanisme que conté guardats tots els processos evolutius de cada espècie des de no sabem quan. Un cop

80

el mecanisme s’inicia l’animal afectat retorna, pas a pas, a estadis anteriors de la seva evolució, però pel que em diu cada animal arriba a un estadi diferent depenent d’uns factors desconeguts, i finalment mor –vaig narrar.–No és ben bé així. Hi ha animals que sobreviuen! Vostè en pot haver vist algun al zoo del submón. La velocitat del procés de desevolució varia fins i tot en el mateix individu: alguns comencen molt ràpid, realitzen 3 o 4 mutacions enrere en la seva evolució i de cop el procés es frena, no sabem per què i ho hauríem de saber, ja que aquí podria haver-hi la clau per aturar aquest procés des del principi! Però de moment totes les proves han estat en va! –va argumentar en Rice.–I aquest virus com es transmet? –vaig preguntar.–El vector que transmet el virus són els humans, els quals no se’n veuen afec-tats. Com ja li he esmentat abans, el virus va néixer en un laboratori, i el seu primer hoste va ser un ésser humà, s’hi va adaptar i actualment s’ha descobert que es reprodueix dins l’home fins que provoca una grip, puntual, però molt virulenta, durant la qual l’infectat transmet el virus, mitjançant els esternuts, a tots els animals o altres persones del voltant. A causa del retard en la detecció de la malaltia i a la possibilitat de trobar-se latent, la distribució del virus és desconeguda i les vacunes creades són poc eficients. Un cop el procés de desevolució ha començat, no s’ha trobat la manera d’aturar-lo o revertir-lo. Curiosament els animals infectats no reaccionen amb grip sinó amb el procés de desevolució, i estranyament el virus mor amb ells o es queda enclaustrat en aquell cos per sempre més, mentre que en els humans no els afecta, però en són els transmissors per a les altres espècies –va dir en Rice.–M’està dient que l’home és el que escampa la malaltia amb risc d’una pan-dèmia dels éssers vius que l’envolten i a ell no li passa res? –vaig preguntar incrèdul.–Això mateix! per primer cop els humans transmeten una malaltia fins i tot a alguns insectes. Així, doncs, si l’home extermina tot ésser viu que té al voltant, d’on traurà l’aliment? Pensi que les plantes també s’infecten i la majoria moren, així com tot tipus d’aviram –va respondre.–Sort que ni els insectes ni les rates tenen ‘humanicides’! –vaig afegir per rela-xar l’ambient.

81

UN GIR INESPERATAmb tota aquella informació al pap la meva digestió cerebral estava sent lenta i costosa. En Rice semblava un bon home atrapat en el cos d’un investigador de primera fila. Ell sabia que en la societat de la informació global la desinfor-mació estava a l’ordre del dia i que la gent viuria aquells esdeveniments com els poders fàctics volguessin que els visquessin. Allò seria com un virus de la grip aviar de l’Orient llunyà o una crisi de les vaques boges. A la gent era tant fàcil fer-la sentir segura com insegura i els canals de transmissió de la informa-ció aviat estarien controlats. En Rice, que en un principi pensava que treballava pel poble a través dels seus governs, l’església i les indústries farmacèutiques; ara s’adonava que, amb l’excusa d’evitar l’exaltació del poble, no es prenien mesures preventives. En realitat es volia renovar el mercat. El nous fàrmacs mourien milions i les indústries farmacèutiques veien amb bons ulls aquell esdeveniment de la desevolució. Tot plegat faria revitalitzar una economia mundial darrerament massa cansada. Nosaltres havíem de ser els emissaris del doctor, la gent havia de saber que si notava algun canvi estrany al seu voltant era fruit d’aquell procés. Tanmateix, no seria fàcil fer comprendre una malaltia tan complexa, a més, actualment eren molt pocs els casos detectats i la majoria havien estat tapats i aïllats cap a Nova Zelanda. Calia difondre la notícia i evitar el mercadeix de la salut. Calia que jo mateix em plantegés per a qui treballava. Les grans empreses farma-cèutiques sempre havien jugat a enrederir les noves medicines per així acabar de treure profit de les velles fórmules, més cares i menys efectives. A la cap i a la fi era canviar economia per salut, era enriquir al ric i matar al pobre. Però què podia fer jo? No volia ser un hipòcrita, ni un falç ecologista vivint del capita-lisme. Fet i fotut havia de passar pel tub i no podia fer més que mantenir una feina ben remunerada que em permetia tenir el meu cotxe, el meu pis, la meva televisió pantalla plana, etcètera. En Rice havia actuat amb celeritat i amb precisió quirúrgica. Havia muntat una fugida per a mi i per als meus dos companys i ell es quedaria. El científic que duia a dins no li permetia deixar aquells estudis a mitges. Després de tenir-nos dos dies amagats en aquells búnquers, ens va col·locar en tres caixes enormes, i un helicòpter, que setmanalment transportava coses entre el món i aquell submón, ens va treure d’allí. La nostra desaparició va resultar ser culpa dels militars i en Rice va seguir fent la seva feina. Mentre, en Johanson segurament seguiria desenvolupant la seva tediosa rutina sense haver-se assabentat de res,

82

tanta intel·ligència i tan poca vista no podien ser bones per a la salut. Això sí, el seu sistema digestiu segurament seguia anant com un rellotge suís.

***No devien haver passat ni tres hores i ja ens trobàvem sortint d’aquelles caixes en uns grans magatzems, que poc després vaig descobrir que estaven ubicats a Rotorua, al vell mig de l’illa del Nord. Tot semblava massa fàcil, una escapa-tòria tant senzilla d’un lloc tan ben protegit? Fos com fos les vides d’en Mc Farmer, en Tane i la meva havien de prendre camins diferents. En Tane encara no entenia ben bé què havia passat, però de ben segur que tenia una nova història per explicar als seus nets, que no deixaven de ser nets d’un valent cap mahori al qual jo mateix li havia agafat un gran respecte per la pau i seguretat que transmetia. Pel que fa a en Mc Farmer, volia quedar en l’anonimat fins que allò es calmés una mica, per tant vàrem quedar que jo m’encarregaria d’informar a l’agència. Una abraçada i ens vam allunyar uns dels altres sense pensar que ja mai més ens tornaríem a veure.Abans de sortir del submón, el Dr. Rice m’havia donat un maleta de pell negra, on, suposadament, hi havia tot el que es coneixia de l’RTO5 i de la hide route. Tant bon punt vam ser fora dels magatzems vaig sentir un lleu soroll i en un acte reflex, em vaig tirar a terra just en el moment que l’aire es va emplenar de bales a tort i a dret. Hi havia soldats que disparaven sense parar amagats entre camions i paquets que s’estenien pels voltants dels magatzems d’aquella zona de descàrrega. Com que ens havíem despedit a l’interior del magatzem, tots tres vam sortir força separats i això va provocar que els soldats tardessin algunes mil·lèsimes de segon en decidir el seu objectiu. En Mc. Farmer, però, va rebre els dos pri-mers impactes de bala, un al pit i l’altre a la panxa. Des de terra vaig poder veu-re com queia, primer de genolls i després de boca terrosa. Els meus moviment havien estat increïblement ràpids, de manera que des del terra vaig rodolar i saltar fins poder amagar-me darrera un paquet enorme d’algun material que, molt probablement era cotó. En Tane, davant l’atac, va tenir una reacció con-trària a la meva, va cridar un crit ferotge en maori, va treure la llengua i va corre cap als soldats mantenint el seu crit de guerra. La seva acció atemoria als rivals, que disparaven sens parar contra el seu cos tot prement el gatllet amb celeritat, com si una por irracional els fes pensar que aquell home arribaria allà on s’amagaven.

83

Tot passava en mil·lèsimes de segon però semblava com si jo ho veies en-lentit deu vegades. En Mc Farmer, estès a terra, em mirava directe als ulls. No expressava ràbia, ni odi, tenia la pau gravada a les ninetes i fins i tot em va semblar notar-li un rictus de rialla a la boca, per on sagnava sens parar. L’ira em va entrar al cos, els meus músculs es van tensar i vaig saltar des de darrera del meu amagatall cap endavant, directe cap on vaig veure el primer dels soldats amagats. El meu moviment va ser instintiu, sense pensar i totalment animal. Un salt, una voltarella, quatre passes llargues i ràpides i tenia el soldat agafat pel coll. No sé com, però amb una única mà vaig prémer fins notar com aquell coll robust es trencava amb la fragilitat del d’un ocellet. L’atac del Tane havia cridat l’atenció de tots els soldats, uns deu, i m’havia deixat el temps suficient per poder abatre el soldat més proper. En Tane es convulsionava a terra però va fer un últim intent d’aixecar-se. La vintena de bales que devia portar al cos no van impedir que alguns soldats encara no ho veiessin clar. Finalment vaig passar per sota un camió i vaig córrer per entre mig de paquets uns tres-cents metres fins arribar a un petit bosc. Vaig arribar al poble més proper, Roturoa, i malgrat el cansament vaig anar directament a un cibercafè des d’on contactar amb l’agència. Paraula clau: last catalonian. Normalment no tardaven a contestar, però en aquell cas vaig haver d’esperar massa fins a obtenir resposta. La cosa cada cop era més estranya, el contacte no estava intercalant les paraules claus de costum i seguint el meu ensinistrament no vaig deixar anar ni posició ni informació de cap tipus. Estava passant quelcom i la pitjor hipòtesi es va fer patent quan vaig notar que inten-taven allargar el meu contacte per trobar la meva localització via satèl·lit. Ràpi-dament vaig tallar la connexió i vaig anar al banc on vaig poder constatar que els meus comptes estaven bloquejats. Segurament l’agència havia estat des-ballestada o absorbida, possiblement pels mateixos que dominaven el sub-món. Era d’esperar que nord-americans, japonesos, alemanys i anglesos, que dominaven el món de la recerca i dels lobbies farmacèutics, no permetessin la presència de petites agències durant aquella crisi. El problema que tenien és que els espies estàvem entrenats per funcionar com a cèl·lules autònomes i malgrat desaparèixer l’agència mare, cadascun de nosaltres estava preparat per una situació així. De fet el meu ensinistrament al País Basc havia plantejat una situació d’aïllament com aquella en la qual jo tenia una cosa de valor que els altres volien i l’agència ja havia deixat d’existir. Per això sempre havia tingut oberta la possibilitat de fer servir la meva autèntica identitat que no podia ser

84

descoberta ni tan sols pels caps de l’agència, ja que no estava inclosa enlloc, només l’Italià la sabia i això volia dir que no la sabia ningú! Així, doncs, només un missatge en clau a la sucursal bancària establerta pel mateix Italià em va obrir la possibilitat de recobrar la meva vella identitat. En una setmana ja tenia els papers en regla i els diners a la butxaca; avantatges de la doble vida. Aquells dies viscuts en el submón i la tensió acumulada ha-vien deteriorat el meu aspecte. Em notava el cap com inflat i les aspirines no m’ajudaven gaire. La setmana de vacances per Roturoa, en canvi, em va ajudar a relaxar-me i a pensar en tot plegat. El lloc era esplèndid, ple de volcans ador-mits que formaven la Sulphur city on hi havia l’activitat termal més variada del país: guèisers, piscines de fang, fonts d’aigua calenta, etcètera. El turisme es veia atret per aquella activitat volcànica i per la presència de la cultura maori més recent. Te Whakarewarewa era una reserva termal espectacular amb guèi-sers de 30 m d’alt i piscines d’aigües pintades amb tots els tons de verds i blaus imaginables. Roturoa amagava caminades enmig de llacs d’aigua bullent que bombollejaven al pas del vianant incitant a realitzar un últim bany. L’olor a sofre de la piscina del diable, d’un sorprenentment verd turquesa, contrastava amb el llac Xampany, on el roig representava un infern escumós atractiu a la vista però perillós per a uns ulls cada cop més maltractats pel fum sulfurós que desprenia. Les vacances eren el què els etòlegs anomenarien un comportament disso-ciatiu, aquell que es realitza amb l’únic objectiu de fer rebaixar la tensió pro-vocada per una altra situació subjacent. Seria el cas del gos que comença a gratar a terra quan en mig d’una baralla es veu perdut. Aquest comportament totalment a les antípodes del esperat provoca una parada en sec de les tensi-ons creades. Havia de reconèixer que, malgrat la meva preparació per suportar situacions difícils, la pèrdua de dos companys i la sensació de solitud davant del món em costaven de suportar. A més a més, al segon dia d’estar a Roturoa ja havia vist la Gertrudis Volgansson que, segurament, era la cap d’aquell esquadró de la mort que ens havia esperat a Roturoa.La Gertrudis havia estat bellugant pels voltants de l’hotel, però el meu canvi de nom i d’imatge (vestia perruca rossa i llarga) no li facilitaven la tasca de tro-bar-me. Fos com fos sabia que acabaria trobant-me.

***

85

Aquell matí em vaig llevar amb una vida renovada, que no nova. Tenia el male-tí d’en Rice, el qual no tenia un destí clar. Probablement el millor seria picar a la porta d’algun genetista de confiança secundat per alguna universitat potent que pogués decidir què fer amb aquella informació. Estava sol i a l’atur, però tenia informació de gran valor i si jugava bé les cartes de ben segur la meva feina agradaria a alguna agència de recerca internacional. Com cada dia, em vaig incorporar del llit al voltant de les set del matí, tot just quan sonava el despertador de l’hotel. Em vaig col·locar les sabatilles, vaig fer les meves neces-sitats i em vaig rentar la cara quasi sense mirar-me al mirall. Les mans fresques per l’efecte de l’aigua em van lliscar per la cara com cada matí, però aquest cop em vaig notar una fisonomia diferent. El meu nas força gran i aguilenc, la cara allargada i la barba de dos dies, que em durava mesos, no eren les dels dies anteriors. Aquell matí quelcom havia canviat, el mirall reflectia la cara d’un altre, d’un jo diferent. Tenia unes celles prominents, no només més peludes, sinó que era com un volum ossi el que notava sobre els ulls. El cap se m’havia aplanat de manera que quasi no tenia front, el nas s’havia eixamplat i arrodonit i la mandíbula em sobresortia, encara que no exageradament. L’espant va du-rar el que em va tardar a sortir l’esperit científic. Em vaig revisar la resta del cos com el qui està inspeccionant una troballa fòssil, sense tenir en compte que la ‘troballa’ era el meu propi cos. El tòrax era més estret, el cos estava cobert per pèl dur, però lax, i la pell semblava cuir. Havia crescut algun centímetre, com a mínim feia 1,80 cm, i era molt esvelt. Sentia que tenia una boca poderosa i és que posseïa una poderosa musculatura al coll i a les mandíbules, amb unes peces dentals més grans i aparentment més resistents que anteriorment. Mare meva! Per a un científic com jo no era gaire complicat identificar-me com un autèntic Homo ergaster.Després d’uns minuts de mareig, quan l’home havia tornat a guanyar el cien-tífic, vaig raonar el que passava. Havia estat contagiat pe l’RTO5 segurament al submón, però la malaltia no s’havia quedat latent, com en principi passava en tots els humans. Vaig decidir revisar la cartera que m’havia donat en Rice. Hi havia diversos do-cuments que vaig llegir amb detall, i vaig descobrir que en realitat jo no era l’únic ésser que presentava símptomes d’aquesta malaltia: dins el submón hi havia hagut una desena d’homes desevolucionats, dels quals tres ja eren morts i la resta vivien, cinc en fase estable d’Homo ergaster (fa 1,7 milions d’anys) i dos ja eren australopitecs, Australopithecus afarensis (fa 3 milions d’anys), amb

86

l’aparença d’un ximpanzé però erectes. Per una banda estava aterrat i per l’al-tra estava fascinat, home i científic es barallaven en el meu interior; l’home no podia fer res més que plànyer la seva existència, mentre que el científic tenia molt a fer. L’elecció era fàcil. Els documents del Rice seguien els raonaments de la teoria de l’evolució i ex-plicaven que els canvis que tenien els seus pacients podien ser deguts a vari-acions heretades o a variacions causades per canvis en l’ambient. Les segones no poden ser transmeses de pares a fills, cosa que, segons en Rice, s’havia demostrat que passava, per tant els malalts havien de patir algun trastorn en el seu material genètic que només podia ser: 1) una mutació 2) una recombi-nació. Una mutació representa qualsevol canvi en el material genètic, que si es produeix en les cèl·lules sexuals ha de ser heretat i passa a les generacions següents. Les mutacions apareixen espontàniament, una per cada 1.000.000 d’individus, però poden ser accelerades per agents químics, raigs X, etcètera. Per la seva banda, les recombinacions es refereixen a l’intercanvi d’informació genètica que es pot donar entre cromosomes d’un mateix individu donant una variabilitat il·limitada de l’espècie. El que es documentava en aquells papers era que el virus RTO5, creat per l’ho-me, entrava a les cèl·lules dels éssers vius, qualsevol d’ells, i podia no actuar o podia activar la informació que guardaven sobre les mutacions succeïdes generació rere generació. El procés descrit pel doctor Rice es referia a succes-sions de mutacions molt ràpides que representaven un canvi molt brusc en el pacient, ancorant-lo en la fase evolutiva anterior més estable. D’allí l’individu podia tornar a fer un salt cap als avantpassats, estancar-se i envellir de forma normal o morir per deteriorament del propi cos esgotat pels canvis.La maleta presentava molts més documents, massa feixucs per a la meva can-sada ment. En aquell moment jo havia de decidir què fer amb aquells docu-ments i vaig fer-ho amb rapidesa, no fos cas que em convertís en un simi d’un dia per l’altre. Vaig cremar-los! La fi del simi despullat, o sia l’ésser humà, que tan bé havia descrit Desmond Morris ja no m’interessava, i aquells papers en males mans podien perjudicar més a la humanitat que no pas cremats. El meu cervell no era el d’abans, sens dubte estava patint petits canvis. En Rice esmentava en els seus documents que el cervell semblava mantenir les connexions de les interneurones (sinapsi) després dels grans canvis físics, però que aquestes poc a poc s’esvaïen. Així, tot i que jo sabia que l’Homo ergaster tenia 2 terços de la capacitat cerebral de l’ésser humà actual, també sabia que hi hauria canvis.

87

SOLITUD O LLIBERTAT?Amb aquell nou aspecte, podia, tranquil·lament, sortir al carrer sense ser més que un home d’aparença primitiva com molts n’hi ha corrent pel món, (ves que no fossin malalts de sempre no reconeguts). Caminant per Roturoa, vaig adonar-me que ningú no es fixava en mi, de fet era esvelt i l’únic que tenia d’estrany era la meva fisonomia, i n’hi havia tantes d’estranyes! El més curiós de tot és que era a mi qui em repel·lien els altres, em sentia asfixiat, em faltava aire, em feien mal les oïdes, les quals notava molt més sensibles als sons. Les olors de la ciutat eren tan fortes i desagradables que em marejaven i m’ator-dien, benzina, perfums, olis, etcètera, i s’intensificaven en ser captades per les meves narius. Un Homo ergaster caminant per la ciutat sense ser reconegut! no deixava de ser graciós el poc que havíem evolucionat en 1,7 milions d’anys. Després d’una estona caminant pel ciment vaig veure un parc i vaig sentir la ferma necessitat d’anar-hi. No vaig seure en un banc, vaig estirar-me a terra a prop d’uns arbusts, força amagat. Allí em sentia com a casa, vaig començar a fregar el meu cos contra els arbusts i el terra, i vaig notar que la felicitat cor-ria per les meves venes com no recordava des de feia anys. Era com un gos que remena la cua sense parar mentre es rebolca pel fang, la gespa o la neu. Després d’una estona ajaçat prenent el sol vaig caminar descalç per aquell espai verd. Tot d’una hi havia una ampli camp de gespa, m’encantava aquella sensació d’espai obert i vaig tenir la necessitat de córrer, corria tan ràpid que sentia el vent xiulant-me a les orelles, la meva musculatura m’ho demanava, era fibrosa i resistent i em calia exercitar-la.

***Quan tornava cap a l’hotel els vaig tornar a veure, la Gertrudis i set dels seus soldats degudament camuflats. No em podien reconèixer, era com si m’ha-gués fet la cirurgia estètica, amb una mica de mal gust. Estàvem en un carrer secundari i miraven uns papers mentre revisaven els números de les cases. El què hauria fet, com a Homo sapiens, era seguir el meu camí estant segur que mai em trobarien, però l’Homo ergaster no era tant racional i la imatge de les persones que havien assassinat als seus amics va desencadenar un atac.Com a projecte d’Homo ergaster m’havia convertit en un animal difícil de ba-tre, tenia el físic i els instints d’un animal salvatge de grans dimensions però per altra banda també podia analitzar totes les variables que podien afectar

88

al meu atac i esperar el moment més oportú. Així ho vaig fer, i quan els sol-dats van estar caminant per un dels nombrosos espais verds de la ciutat vaig llençar el meu primer atac. Va ser contra un dels soldats, el més dèbil, el que estava separat del grup. Va ser un instant, un sortir i entrar d’un arbust, un girar i trencar un coll. El següent va ser el que va anar a revisar què li passava al seu company. A la resta els vaig sorprendre mentre caminaven tranquil·lament pel parc. Armat amb una soca d’arbre, a tres d’ells els vaig esberlar el cap amb gran facilitat i a altres dos els vaig colpejar estómac i costelles. Era ella, però, a la que volia arribar, la donota de Haas, la dona del Johanson el carceller, la Gertrudis. Ni se’n va adonar i ja la tenia sota la pressió del meu cos. Per molt gran que fos, per moltes arts marcials no podia combatre davant la varreja de gorila i home en què m’havia convertit. La vaig mirar als ulls i li vaig demanar: –Em buscaves? has desevolucionat! – em va dir mentre em mirava als ulls.Per què has hagut de assassinar els meus companys?– li vaig preguntarJo només havia de fer la meva feina, capturar animals amb símptomes de de-sevolució i portar-los cap als diferents centres que tenim a Nova Zelanda, un d’ells el d’Otago. Jo mai havia sigut una assassina, però tant jo com el meu marit som investigadors de fauna i ells ens fan xantatge… tenen els nostres fills, ho entén? Hi ha molts milions en joc i volen tenir-ho tot sota control! – va exclamar de forma vehement.I què passa amb l’Alice i l’O’Donell, com és que els heu deixat lliures? – vaig preguntar, ja que era una peça que no m’encaixava.Ambdós estan involucrats, van ser els que van ordenar la captura del Mc Far-mer i fan una doble vida que els permet passar desapercebuts mentre fan les seves labors d’espionatge. Tingueu-ho clar, tothom vol treure’n cullerada i no permetran que ningú els hi esgarri, o hi ets o desapareixes – En aquells moments aquella dona feia llàstima, era com una lleona fent qual-sevol cosa per salvar els seus cadells. La seva actuació era legítima i sense pen-sar-ho vaig decidir deixar-la anar, però ja no es movia. Li havia trencat el coll.

***Aquella vesprada em va costar dormir. L’hotel ja no era silenciós per a mi i les olors em seguien arribant per sota la porta o per entre les finestres. La memò-ria cada cop tenia més llacunes i la meva veu, amb la qual practicava a soles,

89

cada cop era més greu i gutural, aviat no se m’entendria ni un mot. No volia acabar al submón com un conillet d’índies, em sentia amb salut de ferro i tenia l’esperit alliberat de tensions supèrflues típiques de la societat en la qual m’ha-via tocat viure. Ho tenia decidit, me n’aniria als orígens, a la terra d’on procedia, a un lloc on no em trobés mai ningú.L’endemà a la tarda estava volant cap a Kenya, encara podia recordar que allí havia estat trobat el primer fòssil d’Homo ergaster, que significava persona treballadora, ja que els H. ergaster utilitzaven pedres com a eines per realitzar diverses activitats. En aquell moment tenia molt presents els creacionistes, amb les religions al cap davant, que de ben segur exercien pressió per evitar que la malaltia de la desevolució fos explicada com a tal, i això era el que més por feia al Dr. Rice. Aquella gent no volien perdre el poder i amenaçaven amb creuades contra els endimoniats que patissin la malaltia i contra aquells que creguessin que el que passava era un vertader retrocés en el temps. Els casos d’homes que s’havien convertit en australopitecs no podien sortir a la llum. Els australopitecs eren quasi simis i una vergonya per a un ésser humà que patia del més trist que es podia patir, la manca de reconeixement del seu propi ser. En la meva situació, l’únic reconfort era pensar en aquells individus fanàtics i assedegats de poder convertint-se, pas a pas, en simis, essent conscients, sense voler admetre-ho, del que els passava. En el fons no era una qüestió de creure en evolucionisme o creacionisme, sinó de seguretat. De fet no deixava de ser difícil acceptar que l’ésser humà no era més que un animal que menjava, vivia, es reproduïa i moria. Era més fàcil creure en un ser suprem protector, igual com els goril·les creuen que el cap de la manada, l’esquena platejada, els salvarà de tot. Ja a la Historia Animalium, Aristòtil va presentar una noció dels canvis ordenats que pateixen els éssers vius. En aquella època, però, es trobava sota les exigèn-cies del cristianisme i la pressió creacionista i eclesiàstica. Durant l’edat mitja-na, l’església es va ocupar de tancar vies a estudis científics, però justament un home iniciat en la carrera eclesiàstica com Jean Baptiste Lamarck (1744) va concedir una escala de l’ordre evolutiu dels canvis pels quals passaven els organismes. Però si algú havia marcat la meva passió per l’evolució de la vida a la terra havia estat Charles Darwin (1809) i el seu Origen de les espècies. Ara jo estava cada cop més a prop d’aquest origen i em sentia orgullós de ser una prova evident que els homes provenim dels simis.

***

90

Vaig arribar a Nairobi i ràpidament vaig abandonar la ciutat per anar a una regió inhòspita a prop del Mount Kenya. Cada cop m’era més difícil fer-me entendre, quasi no podia recordar res de la meva infantesa i vaig passar un enorme tràngol fins a arribar a la sabana. Havia anat amb avió i amb autocar, envoltat de gent, sorolls, espais viciats per nervis i tensió, fums i ones de mòbils que mai havia percebut i ara m’afectaven amb un enorme mal de cap. A més jo estava patint canvis interiors, estava perdent capacitat per fer raonaments gaire complexos, em costava concentrar-me en temes com la política o l’eco-nomia que podia llegir al diari. Tot plegat era kafkià, tal com el protagonista de la Metamorfosi, em trobava dins un cos nou, però a diferència d’aquest jo m’hi sentia a gust, eren els altres els que m’angoixaven. Quan vaig baixar de l’autocar i vaig veure la sabana vaig començar a plorar com un nen, estava feliç, em sentia alliberat, no vaig pensar en la feina, ni en el futur, ni en el passat, vaig córrer cap a la sabana, lluny del poblat. Em sentia àgil i fort; era àgil i fort! M’endinsava en aquell terreny obert de prats i arbres dispersos a la falda de la muntanya. El sol brillava i em vaig despullar de pèl a pèl, la meva pell d’ara era resistent i els peus presentaven durícies. Per primer cop a la meva vida em sentia adaptat al medi i em sentia plenament integrat en el meu entorn. Només volia buscar aixopluc, res no m’atabalava ni em pre-ocupava, però notava l’instint actuant per tal de buscar aixopluc, un lloc segur, per ara amb això ja en tenia prou. L’home que havia estat abans hagués re-querit una planificació l’Homo ergaster, en canvi, només volia estar alerta dels depredadors i protegir-se de les inclemències atmosfèriques, no tenia gana ni set i, per tant, no em preocupava quan menjaria o beuria.Ja quasi no podia lligar paraules, només sons guturals, no recordava el meu nom ni el número del meu carnet d’identitat, ni el del meu telèfon mòbil, ni l’adreça del correu electrònic, ni la data de naixement. Els instints s’apoderaven poc a poc de mi i notava que em posava en harmonia amb la sabana. Des d’aquell moment hauria de procurar-me de depredar sense ser depredat, així de simple o així de complicat, però em sentia alliberat de la tecnologia i la civilització del ciment. En aquells moments no em semblava ser un malalt víc-tima de la desevolució, em semblava haver fet realitat allò que sempre havia anhelat i mai havia tingut el coratge de dur a terme.

***

91

Aquell vespre vaig anar a inspeccionar l’entorn, era suficientment tard com per no patir d’insolació i suficientment d’hora com per no ser sorprès per un gran depredador, un lleó, una hiena o un lleopard. Ser una barreja entre primat i carnívor bípede amb un cervell clarament més evolucionat que el dels meus competidors, em donava força possibilitats de sobreviure. La major part del dia dormia o prenia el sol, és a dir, no era productiu, «i què!»En pocs dies ja controlava les olors del meu entorn i coneixia els animals que es movien en el que jo ja considerava el meu territori, aquell que havia marcat amb orina i excrements. Un matí, ben d’hora, vaig anar a deixar marques d’orina al meu territori. Els grans gats encara estarien al jaç, però jo sempre mantenia l’atenció, la meva vida depenia d’un petit error i estava atent a tot el que passava en el meu entorn, potser per això em sentia tan viu; potser per això des que era Homo ergaster no havia passat cap crisi d’ansietat ni cap depressió. Aquell matí va succeir quelcom inesperat. Els meus senyals d’orina, que sovint es trobaven emmascarats pels d’altres carnívors en una mena de supremacia pel territori, es trobaven barrejats per una olor característica no olorada abans, però fàcil de reconèixer. Un altre individu d’Homo ergaster es trobava en el meu territori! Es tractava d’una femella, i des d’aquell precís moment em vaig dedicar a buscar-la fins i tot arriscant part de la meva seguretat, però res va ser en va. Finalment la vaig trobar damunt una roca sota un arbre, estava atemo-rida i la seva primera mirada va ser de por. Tot i així, els meus moviments lents, la meva aproximació indirecta i el meu comportament submís, ràpidament li fer entendre que en mi trobaria un aliat.

***Després de 2 anys, a vegades encara tinc mals sons. Somnio que sóc un humà engabiat en estructures de ciment, envoltat de sorolls i ones, on el menjar és enllaunat i em preocupa el meu futur professional; on he de fer un lliurament urgent i l’ordinador s’ha penjat, o no m’agafen el mòbil, he invertit malament els meus estalvis… Una suor freda s’escampa pel meu cos i em desperto a mit-ja nit, però ella segueix allí, enroscada al meu costat. Els meus espasmes l’han despertat i en mirar-me amb els seus ulls de color mel em torna la pau. Altre cop me n’adono que som, senzillament, dos animals tips i saludables reposant en mig de la sabana. Em torno a adormir tranquil·lament.

92

Gràcies per llegir el llibre, espero que li hagi agradat. Tinc una caixa de bolígrafs Stantletters guardats a un lloc secret per poder signar-los un dia d’aquests, quan surti. Tanmateix, si no li ha agradat no dubti a escriu-re’m i indiqui l ’adreça, m’agrada tenir un contacte proper amb els lectors.

FÍ

a mi no em vinguis amb històries

Documents