1bah.ourproject.org/img/doc/conreant_en_comu_texto... · web viewaquestes últimes, però, no...

Alba Coll i RibaConreant en Comú. Les Col.lectivitats agràries aragoneses de la Guerra Civil

1.introducció

L’estudi que teniu a les mans tracta sobre el treball de la terra en comú. L’objecte principal de la cerca han sigut les col·lectivitats agràries de la Guerra Civil a l’Aragó, que es van trobar emmarcades dins de la Revolució Llibertària. És a dir, que he estudiat només un aspecte de l’esmentada Revolució, la qual va afectar en moltes altres àrees la vida de les persones. He intentat també fer un repàs als antecendents, tan teòrics com pràctics, que van tenir aquestes col·lectivitats. Però les històries mai moren, com a molt resten amagades i, en la majoria dels casos, evolucionen. Per aquest motiu he inclòs a la cerca uns –pocs- exemples de projectes successors d’aquell esperit de 1936.

Els motius que m’han dut a escollir un tema com aquest han estat diversos. En primer lloc, tots i totes som conscients que l’actual model, únic i capitalista, pot acabar –i sembla que ho està fent- amb la vida mateixa al planeta Terra. No només en el sentit ecològic, sinó també en l’humà. En el món actual, l’egoisme, l’individualisme, la competitivitat i fins i tot la insolidaritat (disfressada amb donacions als països pobres, en la majoria dels casos acompanyades d’explotació) són actituds que van a més. Els vincles entre les persones cada cop són més petits, i ja passem a l’era en que les relacions són entre humans i màquines. La tele ha substituït les converses a l’hora de menjar, i les consoles i ordinadors han pres les hores de jugar al carrer dels infants.

El treball, cada cop més precari, és més una estona de patiment que de distracció o fins i tot diversió. Un deure que cal complir per pagar el sostre i el menjar i poca cosa més. Paral·lelament, la rutina ha fet que bona part de la societat perdi les il·lusions. Tots i totes sabem que vivim en un món d’injustícia, però ens conformem creient-nos que és el millor dels pitjors.

Totes aquestes realitats van fer que cerqués exemples que permetessin el contacte entre persones; que fessin el trebal agradable i que empenyessin a la gent a creure i a lluitar per alguna cosa. Les circumstàncies em van dur a fixar-me ens els esdeveniments revolucionaris que hi va haver, sobretot a Catalunya i a l’Aragó, a començaments de la Guerra Civil.

1


La primavera del curs passat, quan havíem de triar un tema per al treball de recerca, vaig escollir la Revolució Llibertària de 1936. És un tema que, si s’explica, es fa molt per sobre i, sovint, des de posicions molt subjectives. Des del meu punt de vista, no es pot donar tant poca importància a una Revolució, segurament única al món per les seves característiques, que va acabar amb l’estructura dominadors-dominats. Així va ser com vaig passar tot un estiu documentant-me sobre el tema.

Però en començar el nou curs, em trobava amb que era un tema massa ampli per massa poc temps i massa pocs recursos. Així que em vaig veure obligada a restringir l’àmbit de la cerca. M’atreia molt el tema de la col·lectivització agrícola. Tantes terres que van ser gestionades pel poble, tants terratinents que van marxar en veure que ja no podien seguir explotant més jornalers, tantes discussions sobre la propietat privada...

És gràcies a l’agricultura, ja que sense ella, ni indústria agroalimentària ni botigues de queviures existirien, que tots i totes ens alimentem. Si arriba el dia en que els pesticides, insecticides, fertilitzants i altres compostos químics han exhaurit les capacitats de la terra, podem estar-ne segurs que tindrem els dies comptats. De res hauran servit els avenços tecnològics, químics, militars, ni la riquesa acumulada, ni les inversions, ni res de tot això.

El fet de ser filla de pagesos ecològics de ben segur que també em va influenciar a l’hora de decantar-me pel terrer. He viscut de primera mà com a l’Horta de Lleida (i pel que he llegit, a tot Europa), els petits pagesos es troben en recessió constant. Cada cop més ens trobem amb grans empreses, societats anònimes, multinacionals, que tenen grans extensions de terra, amb grans inversions, gestionades per uns pocs que tenen estudiada la manera com hi haurà més rendiment immediat. Uns pocs que, a més, mai han trepitjat la terra amb els seus peus o desfet amb les seves mans –fines i sense durícies, pròpies de persones de despatx- un terròs de la terra desgastada de tantes màquines, adobs i plaguicides. Qui ha planificat la collita diu als seus “inferiors” que, a l’hora de moure la terra, tant se val si plou com si el terra és moll; que és igual si s’han de tallar arbres centenaris per tenir uns metres més de sòl; o que no passa res si es

2


posa fi a les varietats tradicionals amb llavors transgèniques més rentables a curt termini. Els diners, només això importa. Des del meu punt de vista, el sistema que sembla voler dominar el camp en un futur no gaire llunyà és insostenible, i no crec que haguem de restar impassibles davant d’això.

Era el treball col·lectiu i la vida en comunitat, un altra cosa que em fascinava. Les famílies són unitats cada cop més reduïdes, i l’aspiració de tot jove ja és independitzar-se dels pares. Sembla que la convivència sigui impossible. Però som éssers socials. Diuen que el que ens diferencia de la resta d’animals és el llenguatge, la capacitat de comunicar alguna cosa més que advertències i crides. I quin sentit tindria, aquesta capacitat, sense les altres persones?

Tot plegat, em va dur a decidir-me finalment per les col·lectivitats agrícoles que van veure els nostres avis i àvies; grups de persones que van decidir organitzar-se en assemblees, cultivar juntes la terra i repartir-se els resultats.

Tenia el treball centrat en l’àmbit cronològic i conceptual; em faltava el geogràfic. Vaig agafar l’Aragó per una raó força simple, i és que a diferència de Catalunya, l’agricultura tenia en aquesta regió molta més importància abans de la Guerra. El camp hi tenia molt pes, i també les idees col·lectivistes; dos elements decisius per a la constitució de les col·lectivitats. Per altra banda, la Revolució s’havia localitzat especialment al nord-est de la Península i, per ser la zona on he nascut, m’atrau doblement a l’hora d’estudiar-ne el seu passat.

El meu objectiu amb tota aquesta recerca ha sigut ampliar els meus coneixements sobre una part de la nostra història, sovint infravalorada, que crec que és molt significativa ja que va dissenyar un model de vida completament diferent al llavors existent. Crec que tots i totes hauríem de conèixer el nostre passat i valorar-lo, a fi de no repetir els mateixos errors, i l’estudi de les col·lectivitats agrícoles de la Guerra Civil pot esdevenir útil a l’hora de cercar alternatives a l’actual model agrícola insostenible

3


Un cop ben acotat el tema, van sorgir les hipòtesis. La primera, i la que ha motivat la major part del treball era que el funcionament de les col·lectivitats no va ser gens fàcil degut, entre altres raons, als pocs antecedents que havien tingut. Un cop fet un breu repàs a les idees col·lectivistes, he mirat els designis previs al de 1936 i, sobretot, he analitzat com es van organitzar internament i externament les col·lectivitats. He descrit l’àmbit en el que van sorgir, la manera com es van formar, com funcionaven internament i què van suposar, tant en l’aspecte humà com en el productiu. De manera externa, he fet un repàs a les federacions supralocals i als atacs que van rebre per part dels socialistes i comunistes, que van debilitar-les molt.

La segona hipòtesi era que, ni van sorgir del no-res ni es van quedar en aquest malgrat, a primer cop d’ull ho pugui semblar. Per aclarir el seu origen, m’he remuntat una mica a la primera hipòtesi, als antecedents pràctics i teòrics de les col·lectivitats. I en quan al llegat que han deixat per a la història, he esmentat i explicat de manera molt breu tres projectes actuals.

Les dificultats principals amb les que m’he trobat a l’hora de desenvolupar el tema han sigut diverses. En primer lloc, el tema en si ja era complicat. És un aspecte relativament recent de la nostra Història, però els anys no han contribuit massa a la seva memòria. S’ha preferit destacar altres fites del passat, silenciant, ignorant o manipulant aquesta. Amb tot això vull dir, d’una banda, que la informació de que disposem és relativament poca.

Les circumstàncies bèl·liques i l’analfabetisme general no van jugar gens a favor de que es deixés constància en el moment, de les realitzacions. Les col·lectivitats, a més, eren la posada en pràctica d’una ideologia –la llibertària- que ha sigut víctima constant d’atacs, manipulacions i menyspreus. Per aquest motiu, en cas que es prengués testimoni dels fets, moltes vegades els mateixos protagonistes van destruir els documents a fi efecte d’evitar possibles inculpacions. Per si això fos poc, amb la victòria de l’exèrcit nacional l’1 d’abril de 1939 començaria un procés de manipulació de la història i de negació de fets molt important. Amb ell es faria pasta de paper o senzillament es cremarien tants i tants documents. El resultat de tot

4


això és que avui en dia disposem de molt poques fonts primàries que ens permetin conèixer millor el passat.

Vista la manca de fonts primàries, es recorre a les secundàries. Són uns quants els testimonis dels fets que van deixar-ne constància en llibres. La majoria d’aquestes publicacions van sortir a la llum fora d’Espanya, a l’exili, ja que el règim no permetia la lliure expressió. Per sort, alguns d’ells serien publicats a partir de 1975 amb el canvi de règim. En efecte, a finals dels 70 trobem que hi ha una efervescència de publicacions. La llàstima és que aquesta va durar relativament poc; allargant-se, en el millor dels casos, dues dècades. És a dir, que gairebé la totalitat dels llibres que permeten recuperar les experiències col·lectivistes de la Guerra Civil es troben descatalogats. Conseqüentment, només els podem consultar en biblioteques i arxius. I segons quines biblioteques ofereixen condicions de prèstec que no juguen a favor de l’estudiant de 2n de batxillerat, o no disposen d’un ventall gaire ampli de títols, o els tenen temporalment exclosos de prèstec.

Davant d’uns fets –la Revolució Llibertària i, més concretament, les col·lectivitzacions agrícoles- tant innovadors i una societat tant dividida, sorgeix un altre problema: el de la imparcialitat de les fonts. I aquesta tant afecta a les primàries com a les secundàries. Uns diuen que la producció augmenta i els altres que disminueix; uns que s’han comés les calamitats més grans de la Història i els altres que s’ha fet un gran pas endavant. En aquest sentit, he intentat que el meu treball sigués el màxim d’imparcial possible, contrastant totes les dades que he pogut.

Tenia la il·lusió, amb la recerca, de recollir testimonis orals de persones que haguesin viscut els fets en primera persona. Avui en dia, però, la major part de la gent que va viure la Guerra ha mort, i bona part dels que resten vius pateixen problemes de memòria. Com a conseqüència d’això, només disposo d’entrevistes a historiadors que han treballat en l’estudi de la Revolució.

Finalment, a l’hora de buscar informació sobre el col·lectivisme actual m’he trobat amb que el capitalisme s’ha implantat de tal manera que

5


controla gairebé la totalitat de la informació dels mitjans de comunicació de masses. Per aquest motiu les col·lectivitats o comunes d’avui en dia sovint són titllades de “sectes”. No obstant, amb els contactes que he obtingut de gent que pertanyen a projectes col·lectivistes/comunals actuals he pogut constatar que els seus ideals són dignes, i he vist que amb el seu exemple ofereixen una alternativa a aquest món capitalista que esdevé còmplice de que el 10% de les persones consumeixin el 70% dels recursos.

Aquestes dificultats han condicionat la metodologia del meu treball. Com ja he començat a dir unes línies més amunt, m’hauria agradat poder fer el meu treball a partir de testimonis directes, fent que els fets narrats fossin el màxim de vius possibles. Les circumstàncies amb les que m’he trobat m’han dut a fer una recerca més “distant” dels fets, a partir de fonts secundàries, la majoria d’elles llibres, per sort alguns de testimonis en primera persona. Així ha sigut com he fet la part històrica.

Per a la part de col·lectivisme actual, volia que contrarrestés una mica la poca presència de fonts primàries que hi havia a la part històrica. Per aquest motiu he obtingut tota la informació que he pogut a persones destacades dins del món de les cooperatives, okupacions o comunes. Però al cap i a la fi, i cal recordar-ho, aquest és un treball històric, per tant, no he fet una àmplia recerca sobre el col·lectivisme a l’actualitat (això ja seria tot un altre treball de recerca), sinó que he intentat justificar aquella segona hipòtesi que deia que les col·lectivitats de 1936 no havien quedat en el no-res.

Com podeu observar, el treball està estructurat en 5 parts. A la primera s’introdueixen els conceptes de col·lectivisme i de comunisme llibertari, i s’explica com van arribar les idees col·lectivistes a la Península Ibèrica i, molt lligades a les anarquistes.

Al segon capítol faig un repàs del context històric previ a les col·lectivitats, explicant tant la situació de l’agricultura –i les influències que tenia el govern en aquesta- com els primers exemples de treball col·lectiu de la terra.

Al tercer, i més important, explico breument en què va consistir la Revolució Llibertària i àmpliament com va afectar a l’agricultura aragonesa. He intentat descriure tots els aspectes possibles del funcionament de les

6


col·lectivitats, prescindint més de les relacions entre diferents organitzacions polítiques –partits, sindicats, etc.- que, en certa manera, també condicionaven la seva existència. He cregut més important descriure la marxa de les col·lectivitats que no pas l’actuació de les diferents forces polítiques existents.Per estudiar les col·lectivitats, cal fer-ho a quatre nivells. El primer és el local, i és amb el que més m’he centrat ja que és el que afecta d’una manera més directa a la vida de la gent. Perquè de res serveix una teoria perfecta si la seva aplicació manté les persones en la misèria. Tot seguit ens trobem amb els àmbits comarcal, regional i nacional, que van anar sorgint a mesura que avançava la guerra i que, per aquest mateix motiu, es van desenvolupar d’una manera més dificultosa.

A la cinquena part, que és la última que tracta de les col·lectivitats de 1936, he analitzat els motius que van dur a certes forces polítiques, no sempre del bàndol nacional, a atacar les col·lectivitats. He descrit també l’atac i, finalment, la reorganització del sistema col·lectivista. Però passat l’atac, i degut en gran part al desenvolupament de la guerra favorable primer, a la part de l’exèrcit republicà que acceptava el govern de la república i, després, al bàndol franquista, les col·lectivitats es van trobar amb moltes més dificultats de les que havien tingut fins aleshores.

Al sisè capítol he posat l’exemple de tres projectes actuals hereditaris, en major o menor mesura –d’això en parlaré a la conclusió- de l’esperit de 1936.

Finalment, he afegit en forma d’annexos una sèrie de documents que crec que poden ajudar a la millor comprensió dels fets explicats a les sis parts anteriors.

7


2. el col·lectivisme agrari: formulacions teòriques

Totes les pràctiques humanes tenen una fonamentació ideològica a darrere, ja sigui conscient o inconscient.

Que el 1936 el poble aragonés decidís treballar la terra en comú no és casual; és fruit de la presència d’idees anarquistes entre la població. Aquestes idees al seu torn van originar una sèrie de reflexions, discussions, valoracions i apostes que, a partir del precari estat de les coses per a la classe treballadora, cercaven una via més justa, més igualitària, més solidària i, també, més productiva, que permetés aprofitar millor els recursos de la terra.

En el següent apartat em proposo introduir conceptes com col·lectivisme i comunisme llibertari que resultaran gairebé imprescindibles per a entendre aquest treball, alhora que també pretenc repassar la història de l’arribada de l’anarquisme a la Península Ibèrica i les raons que van permetre no només que hi arribés sinó també que s’hi quedés. Finalment, s’exposen les teories de Charles Fourier, un dels primers pensadors que va establir les bases d’una societat basada en la convivència voluntària de diverses famílies i en el treball en comú.

Concepte

Per col·lectivisme es pot entedre, en un sentit ampli, una doctrina social i econòmica en la que els mitjans de producció i distribució de béns i serveis són controlats per un col·lectiu de persones o bé un Estat, però

8


sempre rebutjant la propietat particular d’aquests mitjans. Segons la fórmula col·lectivista, la terra i els instruments de producció han de ser comuns, però el fruit de l’activitat ha de ser repartit en proporció a l’esforç i a la qualitat del treball de cadascú (deixa, per tant, oberta la possibilitat de l’existència d’un salari). És un sistema oposat al capitalisme, en el que tots els mitjans de producció estan en mans privades i la distribució es realitza mitjançant el lliurecanvi en funció de les possiblitats d’obtenir beneficis.

La doctrina col·lectivista pot ser aplicada en l’àmbit agrari, industrial o de serveis. És un concepte aportat per Mikhail Alexandrovich Bakunin (Priamúkhino, Rússia 1814 - Berna, Suïssa 1876) que té com a principi bàsic de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons els seus mèrits.

D’ara endavant en parlar de col·lectivisme ho faré sempre tenint en compte que qui controla els mitjans de producció o distribució en cap cas serà l’Estat, sinó un col·lectiu de persones. També em referiré sempre a l’àmbit agrari, ja que és l’objectiu del meu estudi.

És també important el terme de comunisme llibertari, màximament representat per Piotr Kropotkin (Moscou, Rússia 1842- Dmítrov, Rússia 1921). Parteix del lema “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat”. Aspira a suprimir per complet qualsevol forma de salari, havent-hi no només la terra i els mitjans de producció comunals: també el producte.

La justificació que ells donen a l’hora d’optar per la distribució del producte proporcional a les necessitats i no necessàriament als mèrits, és la següent:

“qualsevol producte, qualsevol bé econòmic és, en realitat, fruit de la cooperació de totes les persones, tant del propi país com de l’estranger, tant de present com del passat. Com podrà medir i segregar la gran massa social la part que correspon a l’esforç i a la intel·ligència de cadascú? Potser l’esforç més gran i la intel·ligència més gran hauria pogut crear sola i sense cap auxili una part, ni que fos minúscula, d’aquella riquesa social? Per altra banda, quan es tracta de valorar el treball de cadascú d’acord amb el cost social de la formació del treballador (tal i com vol Marx i els anarcocol·lectivistes), els anarcocomunistes pregunten: com

9


calcular els costos de producció de la força laboral sense tenir en compte que potser un obrer costa més a la societat que un artesà o un professional?” 1

El comunisme llibertari reconeix també la possibilitat de que les diferents comunitats aconsegueixin un autogovern, tenint així control local i possibilitat de federar-se com a sistema de connexió entre elles.

Fins aquí hem introduït els dos sistemes que es veuran aplicats en l’àmbit agrari aragonès a partir de 1936. Depenent de cada regió i de cada grup de persones es va optar pel col·lectivista o per l’anarcocomunista (comunisme llibertari). El col·lectivista, ja sigui perquè comparteix més amb el capitalista que l’anarcocomunista, perquè les condicions no permetien altra opció o per la preparació dels i les habitants; va ser el que més es va aplicar, existint en nombrosos pobles el salari familiar. Per aquest motiu en el treball parlaré més de col·lectivitats (grups de persones que apliquen el sistema col·lectivista) que no pas de comunes (grups de persones que apliquen les teories del comunisme llibertari).

Finalment, només dir que les definicions també canvien amb els anys i les circumstàncies. Als anys 30 la CNT va difondre un tríptic on entenia per col·lectivitat “un grup de camperols de la mateixa demarcació que cultiven la terra en comú”. La CNT assenyalava que aquestes “podien tenir fins a 500 camperols”.

L’agost de 1937, quan la majoria de col·lectivitats tenien ja un any de funcionament i es feien més visibles els problemes de coexistència entre col·lectivistes (partidaris del treball en comú) i individualistes (camperols que es mantenien al marge de la col·lectivitat, treballant la terra pel seu compte però sovint comercialitzant el producte per mitjà de la cooperativa) i l’efervescència revolucionària començava a perdre terreny, alhora que la mà d’obra (la majoria era al front) dificultava el bon funcionament de les explotacions. El Departament d’Agricultura del Consell d’Aragó va convocar una reunió i, tot elaborant un reglament que hauria de regir les col·lectivitats, les va definir com “una associació de treballadors amb

1 Traduït de La conquista del pan, de P.Kropotkin. Editorial Zero, Bilbao, 1973. plana 14.

10


l’exculsiva finalitat de defensar els seus interessos econòmics i millorar les condicions i el rendiment del treball”. Amb aquesta definició queda palesa la importància que es va donar en aquell moment a l’aspecte econòmic, donades les exigències bèl·liques d’alimentar la pròpia població que produïa, la que lluitava a la zona i sovint també la que es trobava presonera de l’exèrcit contrari (ciutats com Madrit, que van patir el setge feixista, eren sovint proveïdes amb aliments provinents de les col·lectivitats aragoneses).

FORMULACIONS TEÒRIQUES DEL COL·LECTIVISME AGRARI A L’ESTAT ESPANYOL AL S.XIX

Darrere les pràctiques col·lectivistes de 1936 hi havia la ideologia anarquista, que es declara fermament per una abolició de tota forma d’autoritat i per l’autogestió en tots els àmbits. L’anarquisme va sorgir, igual que el comunisme, com a ideologia obrera amb la primera revolució industrial, és a dir, al segle XIX.

Ambdues ideologies inicialment estaven unides: tenen en comú la voluntat d’acabar amb l’Estat i la supressió de la societat classista i la propietat privada, però en difereixen en els mitjans. Mentre que els anarquistes opten per una revolució directa que acabi amb l’Estat i tota forma d’autoritat, organitzant a partir d’aquell moment la societat en comunes o col·lectivitats, els comunistes creuen en una etapa transitòria en la que la classe obrera s’ha d’apoderar del control de l’Estat, i des d’aquesta posició, suprimir les classes i la propietat privada.

A la Primera Internacional, organització obrera que pretenia unir els proletaris de tot el món (fundada el 1864) van començar units, però abans de la Segona (1889) els anarquistes en van ser expulsats i, a partir d’aquell moment, ja anirien separats.

Però paral·lelament i en bona part gràcies a aquestes Associacions Internacionals de Treballadors, les ideologies anarquista i comunista

11


s’anaven estenent per tot Europa. A la Península Ibèrica va ser molt important l’arrelament de l’anarquisme. Vegem per quins motius:

Les idees anarquistes eren de més fàcil difusió que no pas les comunistes, que tenien un quadre ideològic molt més complex que les feia dificultava que fossin assequibles per una classe obrera majoritàriament analfabeta i inculta.

Poble privat al llarg dels anys del desenvolupament espontàni i natural, al qual se li havien introduït idees i institucions (codis civils únics, Parlaments dissolts i substituïts per un poder més concentrat, etc. ) diferents o fins i tot contràries a les autòctones, les quals estaven àmpliament difoses. Per altra banda, aquestes idees i institucions sovint introduïts de manera forçada en molts casos eren oposades a tot canvi de procedència exterior.

Nacionalitat espanyola poc estesa, malgrat haver format un imperi colonial que durant segles seria el més important, dins del territori metropolità no hi havia el sentiment de pertànyer a Espanya. En aquest sentit es feia difícil per la població creure amb les fronteres i amb els Estats.

Bàsicament són aquestes tres les condicions que presentava el territori Ibèric i que van permetre que l’anarquisme hi trobés una classe obrera receptiva. A continuació analitzo com van arribar les primeres idees llibertàries i també les primeres que parlaven d’una organització social i laboral comunitària.

Arribada de les primeres idees anarquistes i fundació de l’Alianza Democrática Socialista

La primera associació obrera amb característiques sindicals va ser creada el 1840 a Barcelona i rebia el nom d’”Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera”. Al llarg d’aquesta dècada s’anirien formant a Catalunya el que serien organitzacions d’ajuda mútua, antecedents dels

12


sindicats. El 1868 Giuseppe Fanelli (Nàpols, Itàlia, 1826-1877), arquitecte i enginyer anarquista italià, va visitar Espanya en qualitat d’enviat de Bakunin. Va ser ell qui va posar en contacte els sindicats, llavors ja més evolucionats que les primeres organitzacions d’ajuda mútua.

El 1868 és l’any en que se situa l’inici de l’anarquisme a la Península Ibèrica. La vinguda de Fanelli, considerat com l’introductor de les idees àcrates, però, no hauria sigut tan important sense el conext en què va tenir lloc: del 1868 i fins al 1874 hi va haver a Espanya el Sexenni Democràtic, període dotat d’una Constitució que, entre altre coses, garantia la llibertat d’expressió, premsa, reunió i associació.

El 19 de juny de 1870, a Barcelona, es va celebrar el primer Congrés obrer espanyol, en el qual s’adoptà el programa de la Federació del Jura (secció anarquista de la Primera Internacional, expulsada després del Congrés de la Haia, 1872), que deia “anarquisme en política, col·lectivisme en economia, ateïsme en religió”2. El Congrés de Barcelona va ser un èxit considerable pels bakuninistes. A més a més, aquests havien anat treballant amb l’Alianza de la Democràcia Socialista Secreta per tal de mantenir un estret contacte entre els anarquistes convençuts.

Els estatuts de l’Aliança van sortir a la llum el 1872. A continuació transcric el primer, que és el que més té a veure amb el tema d’estudi d’aquest treball:

“1. l’Aliança vol, per sobre de tot, l’abolició definitiva i completa, de les classes i la igualtat econòmica i social dels individus d’ambdós sexes. Per tal d’arribar a aquest objectiu, demana l’abolició de la propietat individual i del dret d’heretar, a fi de que el futur sigui el gaudi proporcionat a la producció de cadascú, i que, d’acord amb les decisions preses pels últims congessos de Brusel·les i Basilea, la terra i els instruments de treball, com qualsevol altre capital, arribant a ésser propietat col·lectiva de la societat sencera, no puguin ésser utilitzats

2 Extret de Colectividades y revolución social, de Walther L.Bernecker, ed. Crítica, 1982, p. 51

13


més que pels treballadors, és a dir, per les associacions agrícoles i industrials”.3

Aquest estatut representa la primera formulació escrita d’un propòsit que, a nivell d’organització, definia el col·lectivisme com a meta. Amb l’Aliança Democràtica Socialista va sorgir l’organització anarquista, és a dir, la manera de coordinar la lluita obrera no partidària de l’autoritat.

A partir de l’expulsió dels anarquistes de la Internacional de Treballadors, les diferències entre aquests i els comunistes van quedar més visibles que mai. Amb la fundació de l’Aliança Democràtica Socialista, el moviment obrer anarquista no faria més que canalitzar-se i alhora perfilar-se, establint-se dos corrents: l’anarcosindicalista i l’anarcocomunista. El primer seria partidari de l’organització dels treballadors en sindicats per tal de poder arribar al seu objectiu, mentre que el segon optaria per la violència contra tota forma d’autoritat.

En els anys següents s’anirien formant els primers ateneus, escoles laiques, sindicats, etc. fins arribar a la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el 1910, que suposaria l’eix vertebrador del moviment anarquista dels següents anys, juntament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fundada el 1927 amb la intenció de no allunyar-se dels postulats àcrates.

En àmbit agrari, cal destacar que un grup de pagesos catalans van projectar unir l’esforç de tots els camperols de la Península, convocant a Còrdova del 17 al 24 d’abril de 1913 un Congrés al qual hi van assistir representacions tant d’Espanya com de Portugal. S’hi va crear la Federació Nacional d’Agricultors (FNA), la qual va existir fins el 1918 (any en que s’integraria a la CNT). El seu objectiu era crear i preparar l’ideari anarquista, i publicava un diari titulat “la voz del campesino”, sota el lema “la terra, pels que la treballen”. Les seves principals reivindicacions eren l’extensió al camp de la llei d’accidents laborals, l’establiment d’una jornada màxima i el d’un salari mínim. També es va recomanar l’extensió de les escoles racionalistes. Al llarg de la seva existència va convocar 6 3 Traduït de Hechos y documentos del anarcosindicalismo español, de Juan Maestre Alonso. Castellote editor, 1977, p. 31.

14


congressos, i a l’últim (1918, a València) es va acordar no incoporar-se a una revolució per motius polítics i aprofitar la que es produís per convertir-la en social. En aquest cas, els obrers haurien de destruir tots els documents que legitimessin la propietat.

Tot i la repressió, que tant la va patir sota els règims liberals i conservadors de la Restauració com sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), el moviment anarquista va anar creixent, fins al punt que als inicis de la Guerra Civil la CNT tenia uns 2.000.000 d’afiliats/des. Aquest nombre tant important d’afiliats/des seria el que, en bona part, explicaria la importància de la Revolució llibertària que va haver-hi en iniciar-se la Guerra.

Idees col·lectivistes de Fourier

El problema agrari que patia l’Estat espanyol era evident. La situació incial era complicada: la terra estava en mans de pocs propietaris, els quals l’arrendaven als pagesos, sense que aquests últims puguessin tenir-la mai. Al s. XIX l’Estat va impulsar les desamortitzacions, posades al mercat mitjançant la subhasta pública de terres i béns no productius i que no podien canviar de mans (mans mortes). La majoria pertanyien a municipis o bé a ordres religiosos. Però la situació després de les desamortitzacions (les més importants van ser el 1835 i el 1855, tot i que ja n’hi havia hagut abans) era si fa no fa la mateixa; com a molt havia canviat el nom del propietari, poca cosa més. L’altre aspecte que no tant sols no es va solucionar sinó que va empitjorar amb les desamortitzacions va ser la vida dels camperols pobres, que ara ja no es podien beneficiar de les terres municipals, no podent-hi anar a recollir fruits silvestres, ni portar-hi a pasturar el bestiar, degut a que ara eren cultivades (en aquest sentit, les desamortitzacions van tenir la conseqüència positiva d’augmentar la superfície cultivada).

La població rural, bona part de la qual ja aspirava a traslladar-se a les ciutats, amb prou feines tenia les necessitats cobertes. Va sorgir així la necessitat de cercar-hi una alternativa.

15

C.Fourier

Falansteri


Charles Fourier (Beçanson, França 1772- París, França 1837), un socialista utòpic francés, crític amb l’economia i el capitalisme de la seva època, adversari de la industrialització i del liberalisme, va ser qui va introduir les primeres idees col·lectivistes a Espanya. Ell volia una societat on desaparegués tota opressió, fos sota la forma que fos, i deia que calia arribar-hi mitjançant la creació de falansteris. Un falansteri és una comunitat rural autosuficient creada per la voluntat dels seus membres. Els productes hi són dividits de la següent manera: una

part destinada a la retribució del treball; una altra per pagar els interessos procedents del capital invertit; i una tercera com a pagament a la intel·ligència.

L’estructura d’un falansteri és la segúent: Part central pensada per a activitats tranquil·les: menjador, sala d’estar, biblioteca, estudis,... Dues ales laterals: en una s’hi farien activitats com fusteria, mecànica (activitats sorolloses) i també hi hauria una sala de jocs per a nens. L’altra ala tindria sales de ball i de trobada on hi podrien anar les persones d’altres falanges pagant una entrada. Apartaments individuals per a les famílies que integren la falange.

El sistema fourista també inclou un pla d’organització social basat en la supressió de la família i la substitució de la mateixa per les anomenades falanges o falansteris. Aquests, ja siguin agrícoles o industrials, tindrien al voltant de 1600 habitants cadascun. Es reunirien primer en grups de set o nou perones, segons les seves inclinacions, gustos o passions (per tant els i les individus tindrien gust i inclinació a una feina, indústria o art), formarien un grup; els que tinguessin altres inclinacions formarien altres grups, i així

successivament. Aquests grups s’haurien de reunir després en sèries de 24 a 30 cadascuna i, finalment, les sèries agrupades donarien lloc als falansteris. El motiu pel qual va rebutjar l’organitació en famílies és doble: perquè veia en les famílies un lloc d’opressió de la dona, alhora que volia que la societat s’organitzés segons els seus gustos i no necessàriament segons l’herència o la condició social.

16


Les dues característiques dels falansteris serien: Atracció: treball voluntari, d’acord amb els gustos de cadascú. Produïria un augment de productes per l’interés més gran, intel·ligència i fruïció amb que treballarien els individus, podent arribar d’aquesta manera a un estat d’abundàcia i riquesa. Associació: comunitat de treballs, que donaria lloc a una economia de temps, d’esforços i de fatigues.

Els falansteris no s’haurien de trobar sota el domini de cap Estat; de fet, aquest no hauria d’existir. Però sí que tindrien una capital (Constantinople, segons Fourier). Els diferents projectes de falansteris, com per exemple el de Red Bank (Monmouth County, Nova Jersei, EUA) que va existir entre 1841 i 1856, van fracassar per diversos motius.

Joaquín Abréu Orts (Tarifa, Epsanya 1782- Algecires, Espanya 1851) va ser qui va portar a l’Estat espanyol aquestes idees. Va ser oficial de la Marina durant la Guerra del Francès (de la Independència a Espanya, entre 1808 i 1814) i, un cop acabada aquesta, va renunciar al grau d’oficial. Havent estat implicat en lluites polítiques clandestines i actuacions no favorables al règim, va haver d’exiliar-se a França en dues ocasions (1814-1820 i 1823-1834). Allí va conèixer a Fourier i participar en l’assaig d’un falansteri al Condé-sur-Vesgres. En tornar a Espanya, el 1834, va divulgar aquestes teories a l’Eco del comercio, de Madrid, i a El Nacional de Cadis. Va destacar també pels seus articles referents a l’economia política, el socialisme modern, l’administració local, les lleis electorals, la dona, l’adulteri, etc., defensant en tots ells teories oposades als valors i concepcions tradicionals. Pedro Luis Hugalde, Joaquina de Morla, Faustino Alonso i Manuel Sagrario Veloy van ser seguidors d’ Abréu.

Manuel Sagrario va intentar formar a Tempul, prop de Jerez de la Frontera, un falansteri finançat pel seu compte. Va demanar al Govern l’entrada lliure de dret de duanes, d’útils i materials per a la fundació i la concessió de cert nombre de presidiaris. El Govern, però, li va negar el que demanava, per la qual cosa el projecte no va poder inciar-se. Sagrario va continuar llavors la tasca de difusió de les idees fouristes, a través del diari La atracción, el primer socialista d’Espanya.

17


Malgrat no haver reeixit en la pràctica com a tals, podem concloure que les teories de Fourier són pioneres en aspectes que després serien importantíssims en les col·lectivitats de 1936. Em refeixo al caràcter autosuficient dels falansteris, a l’ingrés voluntari dels membres en els mateixos, a la proposta d’organitzar la societat en un sistema no patriarcal on la dona fos una esclava del seu pare fins que no tingués marit, al treball en comú i per elecció pròpia i, finalment, a la inexistència de l’Estat com a controlador i regulador de l’activitat econòmica i social.

18


3. context històric

Hem vist quines eren i com van arribar les idees llibertàries i col·lectivistes en aquesta punta d’Europa. A continuació em proposo explicar la situació del camp a finals del S.XIX i primer terç del S.XX, realitats necessàries per a poder comprendre el moviment col·lectivista de la Guerra Civil.

Els primers 40 anys del S.XX, i potser més especialment en el període republicà en pau (1931-1936) són anys de molta importància de la lluita obrera. En són mostres la l’agitació social, les proclames revolucionàries, els congressos multitudinaris, la creació d’escoles, les cremes de convents,…. En l’àmbit agrícola aquest ambient també hi era; de fet hi ha qui sosté que era al camp on el clima de violència era més fort, i on els moviments socials, tot i estar més difuminats políticament, es desencadenaven amb més força i virulència. N’és un exemple la comarca de l’Alt Llobregat (Berguedà), on un 18 de gener de 1932 es va suprimir la propietat privada i s’instaurà el comunisme llibertari. En 5 dies, però, el Govern va aplastar la insurrecció.

En aquest apartat, com venia dient, analitzaré els problemes que presentava l’agricultura als anys 30 i que expliquen proclames

19

Monument dedicat a J. Costa, a


revolucionàries com l’esmentada, l’intent de reforma agrària de la Segona República, però també la forma que prenien els primers projectes col·lectivistes en agricultura.

El col·lectivisme agrari al s.XIX segons Joaquín Costa

Joaquín Costa (Monsó, Osca 1846- Graus, Osca 1911) va ser un polític, jurista i historiador espanyol, representant del regeneracionisme. Aquest és un moviment intel·lectual que medita sobre les causes de la decadència d’Espanya com a nació i en proposa solucions sense qüestionar els fonaments del sistema. És contemporani a la Generació de 1898, la qual cerca les causes d’una manera més literària, subjectiva i artística.

Entre altres escrits, el 1898 va publicar la primera part de l’obra Colectivismo agrario, on feia una dura crítica a les desamortitzacions i altres pràctiques d’ancestrals sistemes de propietat comunal. El mateix any publica el segon volum del Colectivismo agrario a España i presenta la història econòmica dels sistemes de propietat i les seves diverses modalitats, les formes d’explotació,…

En aquest estudi distingeix tres variants dins el col·lectivisme agrari espanyol:

“presuras y escalios”: qui habita les terres pot exercitar-se en l’agricultura acotada del sòl que té la seva comunitat la porció que pot posar amb el seu treball i el de la seva família. El temps és il·limitat i pot heredarse pels seus fills, però no pot alienar-se. El dret cesa només quan es deixa de cultivar-la.

“coto”: una altra espècie de col·lectivisme semblant a l’anterior, del qual se’n diferencia amb el fet que està constituït pel poder públic, defensant-lo en quant a extensió, que no acostuma a ser més gran que

20


la necessària per a la subsistència d’una família. És inalienable i indivisible, havent de passar íntegre a un dels fills.

“béns propis”: terres els productes de les quals es destinen a pagar els serveis públics que van a càrrec del municipi: beneficiència, policia, higiene,… Van desaparèixer gairebé íntegrament en les desamortitzacions.

Terres comunes del veïnat: destinades a l’aprofitament directe, personal i de franc del veïnat; de la mateixa manera com avui ho pot ser una plaça o una carretera. Van ser desamortitzades en gran quantitat. El seu aprofitament tenia una d’aquestes modalitats:

1. distribució regular i periòdica del sòl entre els partíceps i explotació individual d’allò repartit;

2. adjudicació temporal d’àrees als veïns per a que les gaudeixin de per vida;

3. explotació en comú de les terres i consum individual del producte.

Observem que en totes aquestes variants el col·lectivisme és una pràctica feble i sovint sense una meditació prèvia. No hi ha una aposta pel treball en comú, sinó que davant l’existència de terres que no pertanyen a un/a particular i de la manca d’aliments, un col·lectiu es decideix cultivar-les. Però el fet que s’optés pel cultiu en comú ja era un indicador de l’existència d’aquest sistema en la teoria i en la pràctica, així com de la seva viabilitat, i de ben segur que unes décades més endavant influïria, juntament amb altres factors, en la decisió presa un cop començada la Guerra Civil i la majoria de terratinents “exiliats” en zona nacional.

Característiques de l’estructura i la població agrària als anys 30

S’ha parlat en molts casos dels problemes que presentava el camp espanyol, de la ineficàcia de les polítiques engegades pels governs, etc., però fins ara no hem ennumerat quins eren els trets de l’estructura agrària que feien que tingués una productivitat baixa, que estés poc mecanitzada i

21


que oferís uns llocs de treball molt precaris. A continuació em proposo analitzar breument els diferents aspectes de sector agrícola en el temps de la Segona República.

Així doncs, les característiques més importants de l’estructura del sector agrari espanyol als anys 30 eren les següents:

Concentració de la propietat: segons les dades del cadastre de 1930, en el conjunt espanyol els latifundis representaven el 0,1% de totes les explotacions i ocupaven el 33,28% de la superfície total. Els factor determinant en la formació del sistema latifundista era el desenvolupament històric: en l’època de la Reconquesta, tot i que hi hagueren diferents mètodes de repoblació del territori conquerit i d’assignació i de repartiment de la terra, es formaren ja els primers latifundis. Des de llavors, cap intent, ni estatal ni espontani, ni cap revolució havia aconseguit limitar el poder i la propietat dels latifundistes. Es calcula que menys del 10% de la població activa agrària era (fins a la Segona República) simultàniament propietària de la terra que treballava, i que a Andalusia el 75% de la població activa eren jornalers sense terra. És destacada la figura del latifundista absent; que no treballa ni viu a la terra, però que la posseeïx. Això desencadenava la poca modernització dels mètodes de producció, la manca d’orientació econòmica i, finalment, l’absència d’esforç en trobar una forma més productiva.

Sistema de propietat “feudal-agrari”: bona part de la pagesia continuava sotmesa al terratinent, i només d’ell en depenia el que una família pogués anar a dormir amb la panxa plena o buida.

Èxode rural. Des de l’etapa de la Revolució Industrial, la qual es va implantar a Espanya tard i tímidament, el sector agrícola (que representava la majoria de la població) veia en les ciutats una alternativa a la complicada vida del camp i se n’hi anava a viure.

22


Capacitats productives no utilitzades: la majoria de les tècniques de cultiu estaven antiquades, la maquinària era rudimentària i, en definitiva, no es treia tot el profit possible de la terra.

Desocupació: hi havia un excés de treballadors agrícoles. Si bé acabo de dir que la modernització de l’agricultura va ser molt poc important, les (poques) màquines que es van introduïr van comportar la substitució de braços en el treball, de manera que el nombre de mà d’obra inutilitzada creixia, com també les xifres d’èxode rural. Això comporta un altre problema: que les condicions de treball siguin precàries. Si hi ha molt poca mà d’obra, el terratinent farà tots els possibles per a tractar-la bé i que segueixi treballant en la seva finca, però si n’hi ha molta, no tindrà por d’explotar-la perquè hi haurà una cua de gent desitjant menjar i, per tant, treballar. A més a més, al terratinent li beneficiava en quan a l’estacionalitat del treball: al camp la feina va molt a èpoques i el propietari desitjava tenir mà d’obra sempre disponible, llesta per al treball.

Un dels mitjans que té l’ésser humà per ascendir de posició social –en cas que aquestes existeixin- és la instrucció. Al segle XIX, aquesta continuava reservada a una minoria, i no va ser fins ben entrat el segle XX que es va posar remei. I si bé l’analfabetisme era elevat entre la clase obrera industrial, encara ho era més entre l’agrícola, que vivia allunyada dels centres urbans. L’índex d’analfabetisme entre la població (sense distingir el sector on treballa) era del 60%, si bé el de les dones era encara més elevat.La falta d’instrucció i de cultura es sumava a les ja precàries condicions de vida de la classe treballadora: males condicions higièniques, culturals, familiars i laborals (salaris baixos, cap mena de cobertura social, jornades llargues,…)

Walther L. Bernecker (1947, Dollnstein, Alemanya), al seu llibre Colectividades y Revolución Social (1982), ens informa de les capes de

23


població agrària que hi havia i que de cara a fer una reforma agrària viable, s’haurien de tenir en compte. Són aquestes:

Obrers assalariats (amb feina fixa o temporal): bracers, jornalers. Al sud representaven la immensa majoria de la població agrària; al nord una part important. Eren molt pobres i, en la majoria dels casos, els seus àpats, l’educació dels seus fills, el seu habitatge, etc. depenia exclusivament del terratinent.

Camperols parcelaris (minifundistes): eren molt pobres, no podien assegurar la seva supervivència només amb l’explotació (sempre amb rendiments per sota del que era possible i amb mitjans molt endarrerits) de la seva finca. La majoria prestaven treball assalariat a una empresa industrial o a finques d’algun propietari rural. Es localitzaven sobretot a Galícia, Lleó i parts de Castella la Vella.

Petits camperols i arrendataris hereditaris que practicaven una agricultura de subsistència. Tiraven endavant la família, normalment amb dificultats, treballant una explotació pròpia o arrendada, de mida determinada per la capacitat de treball de la família camperola. Eren importants a Castella-Lleó, País Basc, Navarra, nord d’Aragó, Catalunya i Llevant.

Camperols mitjans capitalistes que donaven feina als seus propis assalariats i no s’implicaven directament en el procés productiu. També hi pertanyen els grans arrendataris que cedeixen la seva terra a subarrendataris. Catalunya i Llevant eren els llocs on més es localitzaven.

Grans propietaris que no perseguien primàriament una maximització dels seus ingressos provinents de l’agricultura; ja que bona part de les seves inversions estaven en la indústria o en el finançament dels seus interessos polítics o de consum. A Salamanca, Extremadura, Castella la Manxa i Andalusia se’n trobaven força.

24


Amb tot, i ja tancant aquest capítol, podem dir que l’estructura del camp era molt arcaica: terres que no es cultivaven o que es cultivaven malament, concentració de la propietat, població dividia en dues classes socials,… i tot això va motivar al govern de la Segona República, un dels més reformistes i amb més empenta que ha tingut l’Espanya del s. XX, a impulsar una Reforma Agrària.

Intent de Reforma Agrària de la 2a. República

El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola, per voluntat de la majoria de la població. Va començar així un període curt però ple d’esdeveniments importants, de projectes, d’il·lusions, de noves intencions,.... la República va durar fins el 1939, quan es va acabar la guerra. Es sol dividir en el Bienni reformista (1931-1933), Bienni conservador (1933- febrer 1936), govern reformista (febrer 1936-juliol 1936) i Guerra Civil (juliol 1936-abirl 1939).

Podem assenyalar la Reforma Agrària i la laïcitat de l’Estat com les dues iniciatives més importants que hi va haver en la Segona República. La separació del poder religiós del poder elegit pel poble era quelcom totalment nou i no precisament mancat de problemes. L’Església va patir, en aquesta dècada, molts atacs. Però el nostre objecte d’estudi en aquest capítol és la llei de la Reforma Agrària. Aquesta era tant important perquè:

Espanya seguia essent un país agrícola de baix rendiment Gairebé el 50% de la població activa era camperola i, d’aquesta, la majoria sense terra. L’estructura latifundista, localitzada especialment al sud del país, feia que amplis sectors socials visquessin en una situació de misèria i atur que els conduïa al seguiment dels ideals llibertaris, l’ocupació de terres, la formació de barricades,….

Hem vist les característiques del camp espanyol a la dècada dels trenta, i vistes aquestes podem dir que era necessària una reforma agrària que, a grans trets, permetés:

25


Elevar el nivell de poder adquisitiu de la població rural, el salari de la qual no estava equiparat amb el cost de la vida. Es tractaria de crear una classe camperola econòmicament sanejada.

Garantir una pau social al camp, posant fi a les contínues erupcions. Això es podia aconseguir, o almenys de manera temporal, amb la repressió. Però sens dubte que en tots els casos la millor solució sempre és atacar el problema d’arrel; i en aquest cas això suposava posar fi a les diferències existents en la propietat del sòl i, sobretot, en les concions de vida.

Creació de llocs de treball que permetessin posar fi al desocupament i a l’èxode rural. Probablement un dels mitjans que ho permetria (a part de l’establiment d’una jornada laboral, d’un salari mínim, etc.) seria l’augment de la productivitat, és a dir, l’aprofitament millor del sòl i la introducció de noves tècniques agrícoles.

Amb Domingo com a ministre d’Agricultura i Azaña com a cap de govern, la Reforma Agrària va ser aprobada el 15 de setembre de 1932, després d’una embranzida deguda a l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo (10/3/1932). Com passa amb tantes lleis i projectes, el projecte inicial va ser revolucionari però amb clàusules restrictives va ser moderat. Cap dels decrets de la Llei de Reforma Agràriava ser aplicat en la forma que orginialment s’havia concebut. Però malgrat aquestes dues “traves”, la llei provocava una transformació important en agricultura; excessivament reformista des dels ulls dels terratinents i encara massa conservadora pels jornalers sense terra.

La llei de la Reforma Agrària suposava: Prohibició de l’anulació aribitrària dels contractes d’arrendament (i, conseqüentment, dels acomiadaments) Aplicació de la jornada laboral de 8h, ja vigent en el sector industrial. Obligació de la contractació pels treballs agrícoles a jornalers del propi municipi.

26


Obligació als propietaris de cultivar les terres, sota amenaça de confiscació, per evitar així el boicot a la República.

Un dels articles més importants de la llei, possiblement sigui el que regula les condicions de les expropiacions de latifundis, de les indemnitzacions i de la distribució de les terres entre la població camperola. La superfície podia ser expropiada, segons aquesta llei, en un 50% de la terra cultivada, que era en alguns municipis del sud representava el 90%. Però la llei no es va aplicar al peu de la lletra i el govern conservador sorgit l’any 1933 va paralitzar totes les accions que s’havien començat a fer.

La llei també va permetre la creació de l’Institut de Reforma Agrària (IRA), destinat a l’execució pràctica de les disposicions legals, organisme que va tenir molt poca actuació degut al seu baix pressupost; i del Banc Nacional Agrari, encarregat de finançar les millores agràries i doner certa protecció els camperols.

Tot plegat va suposar la posada en mans de l’Estat de considerables extensions de terra i la cua de premisses jurídiques per a l’expropiació de terres.

Amb les eleccions de novembre de 1933 i l’arribada al poder de Lerroux es va procedir d’immediat a la reforma d’una bona part dels articles i a la no aplicació de la majoria. La vella oligarquia rural va aconseguir recuperar part de la seva influència (especialment al sud) i la situació de la classe obrera va empitjorar de nou.

El febrer de 1936, però, es van tornar a convocar eleccions, i va sortir de nou un govern progressista. Amb ell van tornar a arrencar, molt lentament, les mesures paralitzades tres anys abans.

L’1 de maig de 1936 els anarquistes (convocava la CNT) van celebrar a Saragossa l’últim congrés abans de la dictadura. Hi van tractar diversos temes, entre ells el problema agrari. Les resolucions relatives a aquest estan reproduïdes a l’annex 1, per considerar que són de prou importància.

27


En les esmentades resolucions se’ns diu que la Reforma Agrària no podrà satisfer les aspiracions dels camperols perquè aquests no podran esdevenir homes civilitzats, sinó que continuaran essent instruments de producció i bèsties de càrrega, ja que la llei:

No preveu la possessió de la terra per part dels pagesos i, en cas que ho fes, la realitat seria diferent. No aboleix els impostos indirectes a la producció que fan que el camperol sigui doblement delmat. No preveu les necessitats del camp en quan a mecànica, química i obres hidràuliques.

Davant d’això, se’ns diu que els camperols es veuen amb el dret d’imposar una solució radical del problema agrari que respongui als principis de justícia social i a favor de la classe explotada. Per mitjà de l’organització i la propaganda, els treballadors del camp reivindiquen:

L’expropiació de les finques de més de 50 ha, així com de les eines, bestiar i maquinària, i el pas d’aquests sota gestió del sindicat (CNT). Eliminació dels impostos, contribucions i deutes, com també dels diners o espècies que els arrendataris havien de pagar al propietari de les terres. Innovacions mecàniques, d’obres hidràuliques, de maquinària,… Equiparament del salari amb el cost de la vida, reducció de l’atur.

El període republicà va intentar solucionar el problema agrari, però no va poder degut a una sèrie d’impediments. Hi havia, per tant, un projecte que permetria atendre a les tres necessitats del terrer espanyol: el sanejament de la classe camperola, la garantia d’una mínima pau social i la fi de l’atur i l’èxode. El fet que no es poguessin satisfer aquestes necessitats (que provocava frustració) va originar un augment de la militància obrera, que a més a més estava legalitzada i, per tant, tenia més facilitats a l’hora d’organitzar-se i organitzar.

28


4. les col·lectivitats llibertàries: un nou model d’organització

Són molts els països que han tingut una revolució. De fet, podem dir que són pocs els països que no l’han tinguda. Malgrat tot sembla que per a que una revolució sigui nombrada, al cap dels anys com a tal, ha d’haver triomfat. Possiblement sigui per aquest motiu que molts sectors consideren que Espanya no n’ha tingut mai cap.

29


Al marge de definicions i consideracions sobre el terme revolució, el que sí que és cert i innegable és que Espanya va viure, durant els primers mesos de la Guerra Civil, un ambient autènticament nou, canviant, i que no havia viscut abans ni ha tornat a viure fins ara. La dinàmica de la societat va experimentar un gir; la classe treballadora era la que havia agafat la paella pel mànec i la que orientava la societat. Es pretenia acabar amb l’abús de poder, l’explotació, la incultura, els interessos,… i podem dir que fins al maig de 1937, s’havien posat en marxa els mitjans per aconseguir-ho. Va ser a primers d’aquest mes quan a Barcelona hi va haver una sèrie d’aldarulls a la seu de Telfònica, controlada pels anarquistes, que van desencadenar barricades, trets i por durant dies; i il·legalitzacions, empresonaments, persecucions i tortures durant mesos. Va ser aquí quan hi va haver un autèntic enfrontament entre comunistes i anarquistes, i va ser també en aquest moment quan, des de posicions marxistes i republicanes principalment, es va acabar amb la Revolució Social i es va atacar més a l’anarquisme que al feixisme.

És en el següent apartat en el que em proposo fer un repàs a aquests canvis, centrant-me en com van afectar l’agricultura aragonesa.

UNA REVOLUCIÓ LLIBERTÀRIA

El 18 de juliol de 1936 el general Francisco Franco va encapçalar un cop d’Estat militar des del Marroc, i amb aquest va iniciar-se la guerra civil. Però la guerra civil, o almenys en els primers mesos, va suposar alguna cosa més que una lluita entre partidaris i detractors del règim republicà.

El territori de l’Estat espanyol va quedar dividit en dues parts: zona republicana i zona nacional. Les realitzacions, la repressió i allò aconseguit en cada territori dependrien molt de l’exèrcit que hi dominés. El que jo em proposo estudiar en aquest apartat són els canvis que hi va haver en la vida quotidiana de la gent que estava en zona republicana en els primers mesos de la guerra civil. Aquests canvis, que podem anomenar-los revolució social llibertària, depèn de quins i depèn d’on, van durar fins a l’arribada de les tropes nacionals.

30


L’anomenada revolució social va tenir el seu màxim exponent a Catalunya, però també va ser important a Aragó i Llevant (en definitiva, als llocs on hi havia un major arrelament àcrata). Els anarquistes deien que fent la revolució també farien la guerra (en contraposició als comunistes, que deien que primer calia guanyar la guerra i després fer la revolució). Les classes obreres duien anys militant en sindicats i organitzacions diverses. Es calcula que en ciutats com Barcelona dos de cada tres obrers estaven afiliats a la CNT. La voluntat de les classes baixes d’alliberar-se de l’opressió exercida per les altes va trobar en l’ambient bèl·lic la possibilitat de canviar l’ordre social. Aquest desig/necessitat es va veure afavorit amb el buit de poder i la fugida de molts terratinents, patrons i propietaris que van preferir “refugiar-se” en territori nacional.

D’aquesta manera va ser com la classe obrera va passar a organitzar la societat. La majoria de transports i serveis van ser col·lectivitzats, com també les fàbriques i les terres. Les fàbriques, que inicialment van estar uns dies en vaga, ara eren dirigides pels i les obrers, sense patró, i en molts casos es va poder reduïr la jornada laboral. Es calcula que el 70% de les empreses aragoneses van ser gestionades pels seus treballadors.En educació, es van crear multitud d’escoles racionalistes que pretenien acabar amb l’analfabetisme de la població, fent que cada localitat tingués el seu centre educatiu i oferir una organització laica, gratuïta i popular, sense distincions de sexes ni condició social. En l’àmbit sanitari, es van crear molts hospitals, ubicats –igual que les escoles- sovint en antics edificis religiosos o pertanyents a la burgesia.

En quan a economia, en algunes zones d’Espanya es va suprimir el diner i tot funcionava amb bons emesos pels Sindicats.

La premsa obrera i el cartellisme van ser més importants encara del que ho havien sigut fins llavors, creant-se i augmentant la periodicitat de les publicacions.

En aquest sentit és força remarcable el testimoni de George Orwell (Motihari, Índia, 1903 – Londres, Anglaterra, 1950), un anglès que va lluitar en les milícies del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). En el llibre Homenatge a Catalunya narra les vivències que va passar durant la seva

31


estada a l’Estat espanyol. En destaco les següents línies, que descriuen tal com era l’ambient de Barcelona quan ell va arribar-hi el desembre de 1936:

“L’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb les banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les eslgésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tant sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. Les propines havien estat prohibides per la llei des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou de rebre tota una conferència de llavis del gerent d’un hotel perquè havia intentat donar propina a l’ascensorista. No hi havia automòbils particulars, perquè tots havien estat requisats, i tots els tramvies i els taxis i bona part de la resta de vehicles de transport apareixien pintats de vermell i negre. Pertot es veien cartells revolucionaris, que flamejaven en les parets amb llurs colors vermells i blaus purs, que feien que els pocs anuncis que quedaven semblessin taques de fang. Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent de tot era l’aspecte d’aquesta multitud. En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. A part un petit nombre de dones i d’estrangers, no es veia gent “mudada”. Gairebé tohom portava roba de feina o granota blava, o alguna variant de l’uniforme de milicià. Tot plegat resultava estrany i commovedor.[…]

La gent semblava satisfeta i esperançada. Hi havia feina per a tothom, i el cost de la vida era encara extremadament baix.; es veia molt poca gent realment pobra, i cap captaire, a part els gitanos. Sobretot, hi havia fe en la revolució i en el futur, el sentiment d’haver entrat bruscament

32


en una era d’igualtat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers humans i no com a dents de l’engranatge capitalista”.4

En la forma d’organitzar l’exèrcit també es produïren novetats: milícies va ser el nom que van rebre les unitats de combat del bàndol republicà. Tenien el nom del Sindicat que les organitzava i, en el cas dels sindicats anarquistes (CNT-FAI i POUM principalment), la igualtat era total. George Orwell, en l’obra ja citada, les descriu com un “microcosmos d’una societat sense classes”:

“Les milícies espanyoles, mentre van existir, van ser una mena de microcosmos d’una societat sense classes. En aquella comunitat on ningú no aspirava a ascendir, on tot escassejava però on no hi havia ni privilegis ni aduladors, hom vivia en una mena d’assaig matusser d’allò que podien ser les fases incials del socialisme”. 5

Totes aquestes realitzacions revolucionàries van ser reprimides o dissoltes a partir de maig de 1937, si bé van continuar existint en menor mesura. L’objecte d’estudi del meu treball és, però, la revolució llibertària en el camp. És precisament això el que pretenc analitzar en les següents planes.

ÀMBIT AGRARI: LES COL·LECTIVITATS

Problemes per al seu estudi

Resulta difícil analitzar el funcionament de les col·lectivitats que van sorgir després del 18 de juliol de 1936. En primer lloc, la documentació que en tenim en forma de fonts secundàries és relativament escassa i, sobretot, difícil d’aconseguir, ja que la majoria dels llibres es troben descatalogats i només hi són en biblioteques. En segon lloc, tampoc tenim massa fonts primàries: la desorganització i alhora l’antagonisme entre uns sectors de la

4 En l’edició de 2003 de Ediciones Destino de Barcelona, aquest fragment es troba entre les planes 28 i 30.5 En l’edició ja esmentada, la cita es troba a la plana 102.

33


població i altres va fer que molts documents es destruïssin, ja sigui pel simbolisme dels mateixos, ja sigui per evitar possibles represàlies després.

Si pretenem fer una valoració econòmica sobre les col·lectivitats, veiem que no es pot. No hi ha suficients proves documentals sobre el procés econòmic de les col·lectivitzacions agrícoles i industrials. No hi ha llibres de comptabilitat, i menys encara en el cas de l’agricultura, i és impossible la constatació del nivell de producció. En una societat majoritàriament analfabeta (60% segons el cens de 1930), era gairebé impensable que els i les seves habitants estiguessin disposades a introduir-se i col·laborar en el complicat món del recompte i l’estadística. Però tot i això, hi havia gent que sí que sabia escriure i llegir. És aquí quan surt un altre problema: els anarquistes eren molt amics de les descripcions, però molt poc dels números. El Consell d’Aragó, per mitjà dels seus departaments, va enviar múltiples qüestionaris a tots els pobles que depenien de la seva jurisdicció, però en molt poques ocasions van ser omplerts.

Un altre problema que tenim per analitzar la productivitat en les explotacions agrícoles és la dificultat per calcular-la. En una fàbrica, és relativament senzill fer números i obtenir resultats que permetin afirmar si el balanç és positiu o negatiu, i si ho és més o menys que en anys anteriors. En l’àmbit agrari, però, tot és més variable: producció i costos són difícilment computables i hi ha factors externs que influeixen molt en la collita, com són les condicions meteorològiques. Si ja resulta difícil quantificar el dany que pot causar una tempesta, encara ho és més l’avançament de les pluges o uns determinats dies de més fred sobre la producció anual.

Si a totes aquestes dades li sumem l’escassa durada del règim col·lectivista i que les condicions en el qual es va desenvolupar no faciliten la bona conservació de les possibles documentacions, veiem que hi ha dificultat no només a l’hora d’estudiar-les sinó també a la de valorar-les.

LES COL·LECTIVITATS A ESCALA LOCAL

34


El sorgiment d’una col·lectivitat

Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, el sindicalisme aragonès es trobava encara en fase d’organització. Ja abans del 18 de juliol hi havia una desorganització de l’estructura socioeconòmica i política, i l’aixecament militar va originar la crisi en l’administració de les ciutats i pobles. Nombrosos propietaris van marxar per la por a la classe treballadora o van ser afusellats. La indústria, el transport i el comerç es van paralitzar.

Es va orginar, així, la necessitat de suplir l’antiga autoritat per un nou ordre. Es van formar els Comités Antifeixistes Locals, de Defensa o Revolucionaris, òrgans creats per suplir el buit de poder que en alguns casos únicament pretenia mantenir l’ordre, impedint que entre la gent de la localitat hi haguessin vessaments de sang. En les poblacions on ja hi havia sindicats cenetistes constituïts, acostumaven a ser els seus afiliats els que ocupaven preferentmet els Comitès Revolucionairs. En són exemples Vallderoures, Alcorisa, Fraga o Monsò.En canvi, en altres pobles on la CNT no tenia sindicats abans de la sublevació militar, les milícies va adquirir una importància més gran en el desenvolupament de la vida a la rereguarda, transmetent els valors del sindicat o partit polític al qual pertanyien.

Les idees col·lectivistes, ja introduïdes de forma teòrica (revistes, manifestos,…) com ja hem vist anteriorment, es van difondre i van donar lloc a les col·lectivitats. Això és degut a la presència de mílicies anarquistes, que exercien més o menys pressió allí on es situaven, a la inactivitat bèl·lica que hi va haver en el front d’Aragó durant molts mesos i a les condicions socioeconòmiques i psicològiques favorables. Era gran l’animadversió del proletariat agrícola cap als grans terratinents i les seves administracions, als quals hi veia al mateix temps uns representants de l’odiat Estat i uns enemics de la possible Reforma Agrària. Segons l’escriptor Félix Carrasquer (Albalate de Cinca, Osca 1905 – Thil, França, 1993), una mitjana del 80% de la població ingressà a la col·lectivitat6.

6 Félix Carrasquer, Las colectividades de Aragón, un vivir autogestionario promesa de futuro. Barcelona, editorial Laia/Divergencias, 1986, traducció de la plana 30.

35


En molts pobles, el Comitè va convocar una assemblea general per debatre la constitució d’una col·lectivitat. Félix Carrasquer, que va viure en primera persona els esdeveniments revolucionaris de la Guerra Civil, exposa en el seu llibre Las colectividades de Aragón, un vivir autogestionario promesa de futuro les paraules amb les quals els membres dels Comitès, que ja he dit que majoritàriament pertanyien a la CNT, es dirigirien als habitants del poble:

“Companys, després de les hores plenes d’angoixa que han transcorregut, els enemics han sigut vencuts i ara comença per a tots una societat nova. S’acabaren la tirania, l’explotació i la misèria. Però des d’aquest instant hem d’organitzar-ho tot: el treball, la distribució, el desenvolupament pacífic del poble i una més solidària convivència. Això seria molt més fàcil si haguéssim guanyat a tota Espanya, però com que no ha sigut així, i estem compromesos dins d’una guerra, hem de produïr també per ajudar als fronts. Aquesta circumstància i el nostre afany d’acabar d’una vegada amb els salaris i amb les classes, ens duu a proposar-nos que, amb les terres dels grans propietaris que han fugit i les que tenim molts de nosaltres, formem un patrimoni col·lectiu que treballarem conjuntament. D’aquesta manera, a més a més de practicar el recolzament mutu i acabar per sempre amb la divisió entre pobres i rics, utilitzarem millor les màquines i els animals dels que disposem entre tots i el rendiment serà més alt amb el mateix o menor esforç. Ara bé, si aquesta col·lectivitat pretenem que sigui per a tot el poble, ho hem de acordar també entre tots i, com és natural, discutir prèviament els pros i els contres que cadascú vegi en la nova organització. Així doncs, vosaltres teniu la paraula i demanem a cadascú que expressi el que pensa sense temor ni coacció de cap mena”.7

En aquest primer apartat se’ns informa dels motius que duen a col·lectvitzar les terres: la necessitat de produïr amb el màxim rendiment i l’afany de posar fi a la divisió entre rics i pobres, als salaris i la voluntat de practicar el recolzament mutu.Aquest plantejament provocaria una discussió entre partidaris i no partidaris de la col·lectivitat. Després del llarg debat, Félix Carrasquer diu que qui presidia l’assemblea es dirigia a la resta amb aquestes o similars paraules:7 En l’edició de 1986 de l’editorial Laia/Divergencias de Barcelona, correspon a les planes 29 i 30.

36


“Coneguda la opinió d’aquells que han volgut expressar-se i com que la decisió és de gran importància, pensem que serà millor deixar que cada família reflexioni serenament i que, durant dos o tres dies, passi cada cap de família pel Comité Revolucionari a dir si està d’acord o no en formar part de la col·lectivitat. Queda ben clar, tot i això, que a partir d’aquest moment no hi haurà assalariats i que aquells que no vulguin entrar en la col·lectivitat podran treballar les seves terres; però només les que puguin cultivar, la resta els hi seran requisades. Cadascú és lliure de fer el que vulgui; però la guerra i la justícia social exigeixen que els camps produeixin i no permetrem que hi hagi finques sense cultivar”.

Un altre testimoni que permet fer-nos una idea de com podria ser el procés de col·lectivització de les terres ens l’aporta la pel·lícula Tierra y Libertad, de Ken Loach (1995). En aquesta, uns i unes milicianes del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) ataquen un poble que es troba en territori feixista i vencen. Poc després, és convocada una assemblea a la casa de “Don Julián” per decidir sobre el futur de les terres, i finalment es decideix la col·lectivització de les terres que pertanyien als terratinents i el respecte per a aquells petits pagesos que no volen formar-ne part. Aquesta escena es troba traduïda a l’annex 2.

Crec que és un testimoni prou important ja que mostra la discussió que genera voler constituïr una col·lectivitat: gairebé tothom està d’acord en gestionar entre tots les terres de grans propietaris que han desaparegut i que, per tant, s’han quedat sense cultivar. Però una col·lectivitat també es pot constituir amb l’aportació de petites finques, i és aquí quan sorgeixen els pagesos individualistes que prefereixen cultivar la seva terra al marge de la col·lectivitat. A la pel·lícula és el cas d’en Josep.

S’hi veu també el problema de la revolució: atendre-la al moment, aportant totes les terres a la col·lectivitat, o bé deixar-la per més endavant. No tot el poble estava d’acord amb fer la revolució, però per altra banda tots els reunits pertanyien al bàndol republicà. D’aquí en surt un motiu que conduirà a la col·lectivització respectuosa

37


amb els individualistes: la voluntat de no voler crear posicions antagòniques dins dels antifeixistes.

L’escena també mostra un aspecte que ha sigut objecte de crítiques i que encara no ha estat aclarit: en aquest cas els milicians no intervenen en l’assemblea fins que no se’ls demana la seva opinió. És a dir, que la col·lectivitat en cap cas va ser imposada per ells. Hi ha, però, qui defensa que aquest model va ser imposat. D’això en tractarem al següent punt.

Les col·lectivitats, un model imposat?

El fet que sectors anarquistes o propers al moviment anarquista utilitzessin la violència com a mitjà per arribar a uns objectius ha comportat que al llarg de la història el moviment anarquista fos qualificat com a violent. En efecte, no van ser poques les localitats que van patir incendis en els edificis religiosos, ni van ser pocs els alts càrrecs del govern assassinats durant les primeres dècades del segle XX.Però paral·lelament, hi ha també una cultura anarquista que, establint l’educació com a eina principal per a contruir una societat nova, creà escoles, ateneus, diaris, emisores, etc.

Davant l’estudi de les col·lectivitats, ens trobem també amb aquest problema. Les que em proposo estudiar es troben precisament en una zona on la presència de milícies anarquistes era molt important. Per aquest motiu, la possible influència que podrien haver exercit aquestes en la formació de les col·lectivitats ha generat una discussió arran de si va existir-hi o no.

Per una banda, veiem que en cas que la col·lectivitat hagués sigut un model imposat no haurien quedat petits camperols que se’n mantinguessin al marge, i l’existència d’aquests és una mostra de que no van ser instaurades per la força.El respecte a la petita propietat privada s’explica perquè el primer objectiu amb el que es pretenia acabar era amb la desigualtat i, per

38


tant, amb l’explotació. Però l’existència de petits propietaris que treballin la terra amb esforç per treure’n el màxim rendiment sense explotar a ningú ni que ningú especulés amb els seus productes (l’economia de lliure mercat havia deixat pas a l’economia socialitzada) no era incompatible amb el model col·lectivista.

Aquest tema també va ser tractat en el Primer Congrés Camperol Regional de la CNT de Catalunya, celebrat els dies 5 i 6 de setembre de 1936. Els 400 delegats que hi van fer una resolució per la qual els petits camperols podien optar entre la propietat individual o la col·lectiva i, en cas que optessin per la primera, no podien donar així feina a mà d’obra aliena. Només se’ls hi permetia, per tant, “el cultiu de les terres que pels seus propis braços puguin treballar”. Per altra part, se’ls prohibia explícitament els interessos de la col·lectivitat i “el desenvolupament degut dels nuclis que es col·lectivitzin”.

Per tal d’evitar la difusió de la propietat privada, la CNT va declarar la terra “inalienable”: no es podia vendre ni hipotecar-se.

Per altra, cal mirar el panorama internacional. A Rússia hi havia hagut una revolució del proletariat que havia comportat l’abolició del sistema polític existent i la instauració de la dictadura del proletariat. Aquesta havia suprimit la propietat privada i havia posat en mans de l’Estat la gestió de la terra. Era també un sistema col·lectivista: les terres es treballaven amb comunitat i els beneficis eren repartits entre tots de manera igual (almenys en teoria); però la simple observació de la realitat mostra que aquest sistema va patir greus problemes.

Els treballadors no tenien cap motivació que els fes treballar, únicament la por a anar als camps de concentració, i si amb el que repartia l’Estat hom no en tenia prou per viure, es veia obligat a cercar en el mercat negre possibles maneres d’enriquir-se.

Davant aquests fets, i davant aquests resultats, el moviment internacional va adoptar nous camins: els “comunistes” deien que no eren partidaris d’Stalin sinó de Marx, i alguns d’ells, veient la corrupció que havia afectat el govern rus, van perdre tota fe en les idees de Marx i Engels i van decantar-se per l’anarquisme.

39


És lògic que els milicians anarquistes tinguessin com a no-referència el model rus, no optessin per la imposició del sistema col·lectivista. I en cas que ho haguessin ignorat i haguessin optat igualment per exercir pressió a l’hora de constituïr les col·lectivitats, el més evident hauria sigut que el nou model s’hagués dissolt tant bon punt els milicians haguessin abandonat el territori. Però aquests van veure’s forçats a mitjans de 1937 a deixar d’existir progressivament (falta d’armes, pressió per a integrar-se en l’Exèrcit Popular, il·legalització del POUM,…), i nombroses col·lectivitats van continuar amb la seva tasca malgrat l’ofensiva comunista d’agost de 1937 fins a la fi de la Guerra Civil.

Si mirem a Saragossa, 30.000 soldats tancaven el pas als feixistes formant una línia defensiva de més de 300 km. Les columnes van haver d’empènyer als destacaments militars, als guàrdies civils i als paisans fins al que va ésser la trinxera, més o menys mòbil, durant gairebé dos anys. Com podien, tant els milicians de Saragossa com els de la resta del front d’Aragó, amb les exigències que els comportava la guerra, dispersar-se pels pobles sostenint el funcionament de les 600 col·lectivitats?

Finalment, una altra raó per la qual les col·lectivitats no podien ser imposades està en que cap sector contrari a Franco difícilment voldria més divisions entre ells. Tots i totes hem sentit a dir que la Guerra Civil “no la van guanyar els nacionals” sinó que “la van perdre els republicans”. És a dir, que la forta divisió entre els republicans va fer que no gaudissin d’un exèrcit prou fort, unit i ben organitzat que fos capaç de lluitar contra el nacional que, a més a més, rebia suport d’Alemanya i Itàlia.

Així doncs, si s’imposava la constitució d’una col·lectivitat, es generaven odis dins de les esquerres, dificultant la convivència i, en el fons, afavorint a l’exèrcit de Franco. I si en comú hi havia la lluita antifeixista, valia més que qui entrés a formar part de la col·lectivitat ho fes per voluntat pròpia.

40


Raons per a l’ingrés en una col·lectivitat

Les col·lectivitats es van constituir per gestionar millor la producció d’aliments en un clima en que moltes terres havien estat abandonades (les dels terratinents), molts homes havien anat al front i, malgrat tot, calia obtenir de la terra el màxim rendiment per tal que pogués alimentar a la població, tant la de la reraguarda com la que es trobava al front. El fet que s’adoptés aquest model també té a veure amb les idees llibertàries de molts agricultors i agricultores, que tant havien arrelat en la societat espanyola. Si bé els sectors més progressistes s’acostumaven a trobar a les perifèries de les ciutats, en les fàbriques, també estaven al camp. L’explotació que exercien els terratinents sobre els jornalers era un fet, i molts d’ells van trobar en les idees anarquistes una alternativa que els permetés sortir de la situació de misèria en la que estaven condemnats a viure des que naixien.

Així doncs, la primera raó per la qual s’ingressava a una col·lectivitat era per afinitat ideològica. Però era tant o més important aquest sector de la població rural com aquell que, tot i que no acabava de veure bé el model existent, tampoc acabava de tenir en ment una alternativa clara. L’anarcosindicalisme va arrelar en la societat rural aragonesa, però es fa difícil de creure que el 80% dels camperols eren partidaris de la revolució social. Per tant, hi ha d’haver altres raons que motivessin a la població a ingressar a la col·lectivitat. Aquestes eren:

Especulació al voltant d’eventuals beneficis i pressió econòmica a la que es veien sotmesos els individualistes en localitats on predominava la col·lectivitat. La producció individual estava bé, però tenia inconvenients: el pagès o la pagesa havia de planificar sol o sola tota la producció i s’havia d’encarregar de buscar mercat (si bé en la majoria de casos ho venien a la cooperativa del poble i aquesta els donava la part proporcional). En canvi, pertanyent a la col·lectivitat, tot era en comú, les decisions eren preses entre més membres i, tot i que també era més difícil arribar a un acord,

41


estaven més meditades (el que no veia un ho veia un altre) i els beneficis que es podien obtenir, tot i ser per tothom iguals, podien ser majors als obtinguts en cas que es cultivés la terra individualment.

Avantatges en el terreny social, educatiu i sanitari. Les col·lectivitats van anar acompanyades d’importants inversions i millores en molts àmbits de la vida quotidiana. Els nens i nenes de la col·lectivitat, en la majoria de casos, gaudien d’escolarització gratuïta i obligatòria fins als 14 anys (fet que també facilitava l’emancipació de la dona). En canvi, si no es pertanyia a la col·lectivitat, els costos de l’escolarització dels infants solien anar a càrrec de la família. Si es pertanyia a la col·lectivitat també es tenia garantida l’assistència en cas de malaltia, de desocupació, de vellesa i accident. Aquest principi de l’Estat del Benestar també era exclusiu per als integrants del nou sistema.Finalment, l’altra avantatge que tenien els col·lectivistes era que el lloguer dels habitatges, l’electricitat, l’aigua, l’assistència mèdica, les medicines, els hospicis per a vells i invàlids eren gratuïts.

Així doncs, les col·lectivitats no només eren avantatjoses des del punt de vista econòmic sinó tambe social. Aquesta va ser una de les innovacions més importants que va oferir la Revolució Llibertària: la preocupació per l’aspecte social. Fins llavors no havien existit els subsidis, ni la sanitat pública, i amb prou feines l’escola pública. Aquestes mesures van aparèixer de forma institucionalitzada després amb el govern dictatorial de Franco.

L’ingrés es solia fer sense formalitats. Les condicions per a efectuar-lo eren diverses: mentre que en algunes els i les aspirants havien de transferir-li els seus mitjans financers (en són exemples Gironella, Lagunarrota i Cervera del Maestrat), en altres es podien adquirir plens drets de col·lectivista sense cap aportació financera, i en altres (com és el cas d’Ademuz) calia fer pública la situació patrimonial i només aportar allò que es considerés adequat. En algunes casos, com el de la Granadella, la col·lectivitat es feia càrrec dels deutes de l’aspirant.

42


Si l’ingrés acostumava a ser lliure, deixar de pertànyer-hi també. Ara bé, en alguns casos no es podia abandonar la col·lectivitat fins que s’efectués la collita per evitar així problemes de gestió. Normalment es restituïen els béns o finques aportats i eren compensats “si existien mitjans i no suposaven un problema econòmic per a la col·lectivitat” (estatuts de Lleida o Granadella). Algunes col·lectivitats retenien, en cas de sortida voluntària un tant per cent del capital aportat.

Tot i això, sembla que es van donar poques sortides; ja sigui per la curta durada del sistema col·lectivista o pel bon funcionament que oferia aquest.

Grups de treball

Com ja he dit abans, la primera organització dins de la col·lectivitat eren els equips de treball, que es distrubuïen en partides. Aquests grups eren variables o fixes en funció dels estatuts de cada col·lectivitat i dels canvis que experimentessin aquests: de vegades es tenia en compte les aptituds de cadascú a l’hora de formar-los i en altres ocasions eren formats lliurement. Això també anava lligat a les exigències de cada época productiva: a l’hivern, que hi ha menys feina, podien esser més lliures, mentre que a l’estiu, quan les exigències del camp són més dures, els grups de treball es planificaven més, atenent a la màxima eficàcia de les combinacions. També a l’hivern, molts pagesos i pageses ajudaven a altres treballadors, com per exemple als paletes, mentre que a l’estiu eren aquests últims qui atenien a les feines del camp. El recolzament mutu era practicat amb la màxima naturalitat.

Cada equip treballava en una partida, que eren regions amb característiques similars i cultius diferents. Cada equip tenia assignat un delegat o delegada que dirigia l’equip que hi treballava i que anava al camp i feia la mateixa feina que la resta. El fet de ser delegat o delegada, però, l’obligava a recollir el criteri dels companys i companyes d’equip i a portar cada nit al Comité una relació de les necessitats, demandes i preguntes que hi havia.

43


El treball era obligatori dels 16 als 60 anys (de vegades des dels 14). N’exeptuaven les dones embarassades i aquelles que es dediquessin exclusivament a tasques domèstiques i s’ocupessin dels fills. A mesura que avançava la guerra, però, moltes d’elles van haver d’anar a treballar deixant fills, filles i llar sense tantes atencions. Els treballadors més joves, normalment els menors de 18 anys, eren destinats a les instal·lacions de la cooperativa i als magatzems (sovint ubicats en antigues esglésies). En moltes col·lectivitats, l’horari no existia. Cal tenir en compte que no només calia produïr per a l’alimentació local, sinó que també calia fer-ho per al front (que, a més a més, concentrava les persones més aptes per a treballar la terra) i també per a Madrid, que restava com una illa en territori nacional i que patia greus mancances. Per aquests motius es treballava de sol a sol, si bé en algunes col·lectivitats sí que hi havia horari.No obstant, i referent a l’horari, Carrasquer ens informa, com a testimoni vivencial de l’organització col·lectivista, de que si no fos per les exigències productives de la guerra, l’horari de treball es podria reduir en molts mesos de l’any a 4-5 hores diàries.

Els estatuts

Un estatut és un conjunt de normes jurídiques el tret comú de les quals és que regulen les relacions de certes persones que tenen en comú la pertanyença a un territori o societat.

En algunes de les col·lectivitats llibertàries que es van formar l’any 1936 hi va haver estatuts. El fet que tinguessin una llei escrita pot posar en contradicció els ideals àcrates (oposats a les lleis que no siguin morals i a tota mena d’autoritat) amb la realitat. Per aquest motiu no totes les col·lectivitats en tenien, com és el cas de 19 localitats col·lectivitzades de la comarca aragonesa “Mas de las Matas”. La raó per la qual rebutjaven els estatuts era perquè “no volien res que els pogués reduïr la seva llibertat de decisió”.

44


En d’altres, però, sí que n’hi havia. Les raons per les quals n’hi podia haver eren diverses:

Pervivència del passat; després de segles i segles en els quals la humanitat s’havia regit per lleis que regulaven el seu comportament, podia plantejar, per a molts i moltes, una situació de desemparament i fins i tot desordre el fet de no tenir unes pautes a seguir. Col·laboració de molts/es anarcosindicalistes en les prèvies estructures de la societat capitalista. Així, van formar part del govern i també van acceptar l’existència d’estatuts en les col·lectivitats. Clima de guerra que empenyia a tots i totes les membres d’una col·lectivitat a adoptar els mecanismes que més puguessin contribuir al bon desenvolupament del conflicte, tot i que de vegades comportés moderar una mica les idees.

Normalment, els estatuts eren discutits i aprovats en alguna de les primeres assemblees plenàries. Només podien ser modificats en aquest mateix tipus d’assemblees.Les característiques dels estatuts, doncs, eren:

Regulaven gairebé tots els problemes polítics i econòmis importants en una col·lectivitat. Eren elaborats per la mateixa col·lectivitat Eren diversos pel que fa a amplitud de les seves estipulacions. En alguns s’hi exposava detalladament els salaris dels i les col·lectivistes, en altres es donava més importància a la revocabilitat immediata dels càrrecs elegits En gairebé tots es destacava el caràcter voluntari d’ingrés a la col·lectivitat. Conferien importància a la igualtat de drets i obligacions dels i les col·lectivistes, subratllant particularment els drets dels individus. Subratllaven la col·laboració normalment exempta de problemes amb els i les camperoles propietàries no integrades a la col·lectivitat a escala local. No obstant, la dificultat econòmica de l’individualista en una localitat majoritàriament col·lectivista va donar lloc també a conflictes. A Aragó, per exemple, en el primer congrés de col·lectivitats agrícoles

45


(febrer de 1937) es va traçar la clara línia que demarcava els individualistes i els col·lectivistes:

“com els petits propietaris s’aparten de la col·lectivitat per la seva pròpia voluntat, aquests no tindran dret a percebre res de la mateixa, ja que ells es creuen suficients per abastir-se per si mateixos. No obstant, la seva conducta serà respectada sempre que estiguin disposats a no tractar de perjudicar els interessos de la col·lectivtat”.

No he pogut trobar cap document estatutari d’una col·lectivitat aragonesa, però sí d’una de catalana, concretament de la Granadella (Lleida). Els estatuts en qüestió els he reproduït a l’annex 3 per considerar que, tot i no pertànyer estrictament a l’àmbit geogràfic que estudio, sí que s’hi corresponien amb el marc social, temporal i fins i tot ideològic.

En aquests estatuts s’hi defineix, d’entrada, l’objectiu de la societat: regir-se de manera lliure i independent i treballar la terra confiscada i aportada en col·lectivitat. S’hi especifiquen també les seccions amb que es dividirà i amb quines condicions queden els deutes que presenten els i les individus que ingressen a la col·lectivitat. És aquí quan veiem el caràcter substitutori de les antigues institucions que pren la col·lectivitat: “si entra amb deutes, els haurà de pagar a la col·lectivitat” (article 5è). Aquest mateix caràcter, no massa compatible amb els sistemes d’organització proposats per Bakunin i per Kropotkin, també es veu a l’article 6è: “totes les persones que componguin la col·lectivitat han d’aportar a la mateixa tot el que posseeixin”.

Els estatuts també mostren l’aspecte social de les col·lectivitats, en aquest cas se’ns diu que hi ha uns menjadors que podran ser utilitzats per aquells qui “voluntàriament ho desitgin”, així com el pagament de les despeses de trasllat en cas que un/a membre hagi de sortir de la col·lectivitat, i el subsidi de jubilació. Tot i això, aquí s’estableix la jubilació en edat de 70 anys, quan en altres col·lectivitats era als 60. Finalment, dir que en aquest cas no hi ha diferenciació entre els sexes en quan al salari, fet que lamentablement sí que es donava en molts altres projectes de característiques semblants.

També cal destacar el caràcter obert dels estatuts: “allò no previst en aquests estatuts podrà ésser acordat en assemblea extraorinaria

46


convocada a l’efecte” (article 12). Crec que aquest és un punt positiu ja que res en aquest món s’hauria de donar per tancat.

Podem concloure, doncs, que els estatuts que regien les col·lectivitats no eren més que una semblança de les lleis que fins ara han regit a la humanitat. Però hi ha certes diferències prou significatives. La primera és l’àmbit reduït que abastava un estatut: una col·lectivitat. Eren lleis per a territoris relativament petits, permetent, per tant, adequar-se més a les característiques d’aquests, ja que com més gran és una regió, més diversitat hi haurà i, conseqüentment, més problemes a l’hora d’establir i seguir un model comú. La segona és que els tots i totes les que més tard haurien d’adequar-se a la llei eren els i les mateixes qui la feien. Estava feta, doncs, a la seva mida, tenint a cada persona com un vot, un vot igual, sense l’existència del dret a veto ni cap altre privilegi. Es pot concebre la llei, d’entrada, com un límit a la llibertat individual i col·lectiva, però aquest límit pot tenir una major o menor amplitud. I això és el que es va intentar amb les col·letivitats: o bé que no hi haguessin límits, o bé que n’hi haguessin però el més tolerants possibles.

Sistema assembleari i solidari

Les col·lectivitats llibertàries, com a nou model emergent d’igualtat i representativitat, s’organitzaven en assemblees. Abans d’exposar el funcionament de les assemblees en les col·lectivitats agrícoles de la Guerra Civil, crec convenient definir què és una assemblea.

La paraula assemblea ve del llatí, d’assimulare, la qual prové de simul, i que significa ‘ensems’ (juntament, alhora). D’acord amb la teoria àcrata, les assemblees són reunions on tots i totes les afectades per un determinat assumpte o membres d’una mateixa organització poden donar

47


la seva opinió o decidir sobre un tema directament i sense representants (democràcia directa). En aquest tipus d’assembles s’acostuma a preferir la decisió per consens (procés de decisió que cerca no només l’acord de la majoria dels i les participants, sinó que també persegueix de resoldre o atenuar les objeccions de la minoria per arribar a la decisió més satisfactòria i justa), reservant-se les votacions pels casos en els que no hi ha acord possible.

Podem dir que els principis de les col·lectivitats eren voluntarietat, cooperació i igualitarisme. Les assembles estaven obertes a tots i totes les membres que formaven una col·lectivitat, i hi podien assistir també aquelles persones que, sense formar-ne part, estiguessin interessades en els temes que s’hi tractessin. Aquestes últimes, però, no tenien dret a vot, tot i que sí a aportar la seva opinió. En aquest context, les funcions de les assemblees eren les següents:

Nomenaven un comité i a totes les comissions administratives. La funció d’aquestes era dinamitzar els diferents sectors de l’activitat social (economia, indústria, agricultura, cultura, educació, sanitat, higiene,…) Estaven formades per diversos individus i representades per un d’ells o elles en el secretariat general. Decidien sobre el destí dels possibles beneficis obtinguts en cas que aquesta qüestió no quedés resolta en els estatuts (que ella mateixa determinava) Decidia també sobre la sortida forçada de la col·lectivitat i sobre les demandes d’ingrés dels i les ‘individualistes’. Determinava el tipus i la dimensió de les relacions econòmiques, prestacions socials i distribució de béns. Tots els delegats de grup iels membres de comités o comissions eren responsables davant de l’assemblea.

Com ja he dit unes línies més amunt, les assemblees restaven obertes a tothom. L’assistència, però, depenia principalment de la dimensió de la col·lectivitat. En les col·lectivitats grans, com podrien ser la de Monsó (950 afiliats/des) o Andorra (3200 afiliats/des), l’assitència era aproximadament d’un 50% (excepte quan l’ordre del dia tenia temes d’especial interès). Per

48


contra, en les col·lectivitats de pobles més petits, hi havia més cohesió en les relacions i l’assistència a les assemblees era proporcionalment més nombrosa.

La freqüència amb que es realitzaven les assemblees depenia no només de la col·lectivitat sinó també dels esdeveniments. En algunes hi havia marcats uns dies, com podien ser un a la setmana o bé dia sí dia no. En altres, però, eren convocades cada quan es creia convenient.

Atenent als valors que proporciona l’organització social en aquest tipus d’assemblees, podem resumir-los en quatre punts:

Proporcionen la consciència de la responsabilitat davant del grup i els seus problemes, motius pels quals s’hi acostuma a anar amb ànims, amb voluntat d’anàlisi, de crítica i d’iniciativa. Evidencien la necessitat d’afirmar-se i la cerca d’aprovació dels i les altres, desitjant així enriquir els coneixements per tal d’intervenir de manera més assertiva en els debats i esdevenir cada cop més útil. Proporcionen un afany d’atreure la simpatia de col·laboradors, fent així que hom s’esforci en no discordiar molt i escoltar amb atenció els plantejaments d’altres persones i contrastar-los amb els propis, elaborant a la fi un conjunt de resolucions. Creen la necessitat de cultivar el llenguatge, fet que comporta l’interés per la lectura, l’afany del saber i l’aprenentatge a conèixer i comprendre, formant persones més tolerans i respectuoses.

Vist tot això, podem establir les assemblees com una organització humana (aquesta és imprescindible per a la supervivència de l’espècie) que per mitjà de la fraternitat i de la conciliació pacífica pretenien coordinar la producció i comercialització agrícola a fi d’aconseguir bons rendiments i que la població tingués les necessitats bàsiques cobertes.

Remuneració del treball

49


La remuneració del treball, especialment quan es treballa per un altre, és un tema que al llarg de la història ha aixecat moltes discussions. Tradicionalment a canvi del treball s’han donat diners i/o espècies, però difícilment hi ha hagut acord en parlar de quantitats.

El 1936 hi va haver una revolució social que va pretendre construir una societat més justa i igualitària. Van ser molts els territoris que van suprimir els diners, però en aquelles zones en que el govern de la República havia mantingut les seves estructures polítiques i administratives o va poder restaurar-les en el curs de pocs mesos (com podrien ser Castella o Llevant), la moneda oficial del país seguia, en la majoria dels casos, en vigor com a mitjà de pagament.

A l’Aragó, però, el vell teixit estatal va perdre influència ràpidament i va ser substituït per nous òrgans sorgints de la revolució. La CNT improvisà nous mètodes per a l’intercanvi de béns i el seu pagament. Sovint aquests mètodes eren diferents de comarca a comarca, fins i tot de poble a poble i, també sovint, eren incompatibles els uns amb els altres.L’abolició del diner, va ser un esdeveniment espontani, guiat per la intenció d’eliminar les injustícies i els prejudicis socials derivats del sistema monetari en vigor. No era, doncs, el resultat d’una teoria monetària o el començament d’una reforma planificada i madurada (si ho fos el més lògic seria que no hi haguessin hagut les incompatibilitats esmentades).

El diner era, tant per a l’ampli sector de la població que treballava i amb prou feines menjava, com també per als anarquistes, un símbol de la injustícia tradicional, de la desigualtat social, de l’aplastament dels pobres pels rics i l’opulència d’uns sobre la misèria dels altres. Davant d’aquesta concepció, l’abolició del diner suposava la desaparició dels fenòmens negatius, individuals i socials, lligats a ell.

Les col·lectivitats agrícoles van, si més no intentar-ho, aplicar el lema “a cadascú segons les seves necessitats, de cadascú segons les seves possibilitats”.

50


I la manera com van materialitzar això va ser mitjançant el salari familiar. A canvi del treball es donaven, en la majoria de casos, uns xecs que es podien destinar a l’adquisició de béns de consum, però no de producció. Per evitar l’acumulació de diner, els xecs tenien un període de validesa. La quantitat de xecs estava estipulada sobre unes bases de proporcionalitat discutida per tots/es i aprobada en assemblea.

Els avantatges que aportava aquest mètode eren, principalent, que eliminava l’injust “salari estajanovista”8, que es basava en el rendiment i que establia una remuneració independent del treball realitzar segons el principi “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”

Però, com tot, també el salari familiar tenia inconvenients. Un primer defecte del sistema del salari familiar era que les famílies nombroses n’acostumaven a sortir perjudicades. A l’ingrès bàsic percebut pel cap de família s’hi afegia un 50% més per un segon membre de la família, un 15% per un tercer, i a partir del quart, un 10% per cada membre. Però els esglaons d’aquesta escala de salaris eren massa grans, de manera que perjudicaven a les famílies amb més de tres membres.

Però l’inconvenient més gran potser era que semblava dirigit a impedir la meta anarquista de la completa emancipació de la dona. Aquest tema serà tractat en el punt següent, i en aquest només direm que si bé les dones rebien demostracions de simpatia quan ajudaven al treball, podent-se sentir reconegudes i útils dins de la col·lectivitat, alhora que solidàries amb els companys i companyes de treball, les diferències de sexes s’esborraven molt a poc a poc. El salari de les dones solia ser intermig (m’estic referint a la majoria de les col·lectivitats, fet que no exclou que en algunes no hi haugés distinció de sexes), és a dir, més baix que el dels homes però més alt que el dels nens. Miguel Chueca, des del departament de Treball del Consell d’Aragó, va proposar un jornal mínim per als i les treballadores: 10 pessetes diàries pels homes i 6 per a les dones.

8 Segons la RAE, l’”estajanovisme” és un mètode ideat per augmentar la productivitat laboral, basat en la inciativa dels i les treballadores. La paraula ve d’Stajanov, un miner soviètic que va batre el rècord d’extracció de carbó.

51


El sistema de remuneració del treball, però, també havia de fer front a aquells sectors que per diverses causes no podien treballar o no podien fer-ho al ritme habitual.És el cas, per exemple, dels minusvàlids, als quals se’ls hi donava la part corresponent del salari familiar. Si podien treballar, ho feien voluntàriament i en feines adequades a les seves capacitats, com podien ser-ho la de sastre, comptable,..

Pel que fa als i les majors de 60 anys, eren lliures de treballar i, igual que els i les minusvàlides, rebien una part del salari familiar. En cas que no tinguessin família, el Consell va crear unes llars per acollir-los, com és el cas d’Alcolea de Cinca.

Es fa difícil fer un balanç general sobre el salari familiar donat que va existir durant un període molt curt de temps, que no es va aplicar a tot arreu igual (en la majoria dels casos cada col·lectivitat anava per lliure) i que està escassament documentat. Tenim, però, constància d’algunes pràctiques i és en aquestes amb les que em baso per dir que era positiu en quan a evitar l’enriquiment d’una part de la població i que era just atenent a que totes les persones que treballaven en un mateix sector cobraven el mateix, però era injust pel que fa al tractament de la dona o al de l’estructura familiar en si. Des del meu punt de vista, el fet que no es pagués amb diners era un punt positiu ja que així s’evitava l’especulació, l’adquisició de béns innecessaris, l’acumulació de poder,… però, per altra banda, en molts casos hi havia sistema de racionament, que pot comportar el risc de no cobrir les necessitats bàsiques, essent perjudicial per a la població.

Condició femenina

Al llarg de la història, la dona ha estat en un segon pla. La seva vida estranyament ha tingut sentit per si mateixa, sempre havia d’anar lligada a la d’un home. En aquest apartat intentarem analitzar la seva condició dins de les col·lectivitats.

52


Segons Karminski (Berlin, 1897 – Auschwitz-Birkenau 1943), “aquest comunisme llibertari parteix, en realitat, de l’estat de coses actual. La prova d’això està en que el llibre de família deixa a l’ésser més oprimit d’Espanya, a la dona, en la completa dependència de l’home”. És fa difícil parlar de la situació de la dona ja que amb prou feines deixava constància de la seva vida tant a casa com a la fàbrica o al camp; doncs era un grup social majoritàriament analfabet. Els càrrecs ocupats per dones són igualment escassos; dels 375 pobles d’Aragó dels quals es té els noms dels components de la formació dels consells municipals, cap d’ells és ocupat per una dona. En els comitès dirigents de la CNT i de la FAI d’Aragó tampoc hi havia dones; únicament a Juventudes Libertarias n’hi havia una, Carmen Gómez, que feia de sotssecretària del Comité Regional.

El 28 febrer de 1937, al diari Nuevo Aragón, hi aparegué un comunicat dirigit “a totes les dones aragoneses” es parlava sobre el projecte de crear el “Hogar de la Mujer Antifascista”. El diagnòstic que feia l’escrit, aquí traduït, era el següent:

“La dona, guanyada des del primer moment per la causa antifeixista per la repugnància que a la sensibilitat femenina hauria de causar forçosament el salvatgisme, la barbàrie de les hordes que la internacional feixista ha llançat contra el nostre poble, ha de conjuminar el seu esforç a l’esforç comú […].Que d’avui en endavant les dones d’Aragó siguin també combatents de la causa de l’antifeixisme, de la causa del progés i de la cultura. Treballem en la mesura de les nostres forces per a que els nostres lluitadors no els hi falti allò necessari. Capacitem-nos per a realitzar les feines precises en la rereguarda. Siguem dignes dels nostres camarades, dels nostres pares, dels nostres marits i dels nostres fills, que saben de la seva suor i de la seva sang.”

Observem, doncs, que un cop la dona estava al bàndol antifeixista, se l’animava a treballar per al front i per a un desenvolupament favorable per als interessos del bàndol republicà.

Però les dones difícilment podrien anar a treballar al camp si tenien fills/es petits/es que encara no anaven a l’escola, i faltaven molts braços per a la recol·lecció (el combatent i historiador Gaston Leval, a Solidaritat

53


Obrera, el 24/4/1937 diu que “a Aragó el 30% dels homes aptes per al cultiu estan mobilitzats). El 28 de febrer de 1937 apareix al diari Nuevo Aragón la primera circular de la Federació Regional de Col·lectivitats. Sorgí, com a solució al problema de la mà d’obra, la creació d’escoles bressol. La col·lectivitat havia de buscar, a cada poble, la casa que tingués “millors condicions d’higiene i comoditat”, i les dones que no puguessin treballar al camp per qüestions d’edat o de malaltia es dedicarien a la cura dels infants.

Les escoles bressol, tot i això, només funcionarien durant el dia, en acabar la jornada els nens/es tornarien amb les seves mares. I, segons José Mavilla, membre del Consell d’Aragó, es proporcionaria als nens/es una “alegria al veure’s junts/es en plena camaraderia”. Per a aquells/es que anessin a l’escola però que acostumessin a menjar a casa, s’organitzarien menjadors on se’ls hi donaria esmorzar i dinar. En aquesta primera circular es pretenia motivar a les dones a que vagin a treballar demanant comprensió i posava com a exemple el de la dona francesa durant la primera guerra mudial:

“Vosaltres, dones espanyoles, teniu fama de ser, si no més, si tant virtuoses com aquelles heoïnes franceses: exemple, Agustina d’Aragó, entre moltes atres; i si en aquests moments de gravetat no esiguéssiu dosposades a contribuïr amb el vostre esforç al triomf de la guerra, les generacions que vindran us despreciarien; però no: esperem que, almenys les mares, filles, germanes i companyes dels col·lectivistes sabreu complir amb el vostre deure social, generós i altruista de manera valuosa i decidida.”

La idea principal del paràgraf és que les dones han d’ajudar a la victòria en la guerra. No diu res dels seus drets de participar en la vida pública ni en els comités, ni de la seva condició respecte la de l’home; únicament parla del seu deure de treballar a causa de la circumstància històrica que origina la falta de braços.Aquesta situació era denunciada per Pilar Vivancos, filla d’un petit propietari rural de la CNT de Beceite (Terol):

“Els homes es troben entregats necessàriament a prosseguir la revolució, però no comprenien que la revolució s’havia de fer en profunditat, a tots els nivells. La revolució ha de començar a casa. A dir la veritat, l’assumpte de l’alliberament de la dona no es plantejava com part

54


del procés revolucionari, almenys que jo sàpigui. Potser les coses eren diferents a Catalunya, però a Aragó el lloc de la dona estava a la cuina o treballant a la terra.” 9

Organitzacions com Mujeres Libres o Juventudes Libertarias es van oposar a aquest sistema tan desigual. Arran de la seva acció de denúncia, algunes col·lectivitats van rectificar. Prova de la pogressiva influència que van exercir aquestes dues organitzacions és que Mujeres Libres va ser constituïda l’abril de 1936 amb la publicació de la revista homònima i amb l’objectiu de despertar en les dones l’interés pels temes socials i atraure-les al moviment llibertari, fent-les participar en l’abolició de les estructures del sistema capitalista, a la construcció d’una nova societat sense classes i oposant-les a l’explotació de l’home per tal que puguessin aconseguir la seva emancipació, a Aragó no es van constituïr fins el desembre de 1937. El primer Congrès de les agrupacions locals de Mujeres Libres va ser a Albalate de Cinca entre el 9 i el 16 de desembre de 1937, segons el diari Cultura y Acción. Pel que fa als pobles on hi va haver agrupacions de Mujeres Libres, hi ha diverses versions: Mary Nash en localitza cinc: Casp, Monsó, Alcañiz, Barbastre i Molinos. Felix Carrasquer, en canvi, diu que estaven presents a Albelda, Albalate de Cinca, Alcañiz, Alcorisa, Barbastre, Binèfar, Bujaraloz, Calanda, Casp, La Fresneda, Mas de las Matas, Mazaleón, Monsò, Ontinyena i Peñalba, tenint el Comité Regional a Monsó i havent-hi instal·lat una escola nocturna. Finalment, en la documentació s’hi localitzen set pobles: Albalate de Cinca, Alcañiz, Alcorisa, Barbastre, Calanda, Casp i Monsó. La seva principal impulsora, i en això sí que hi ha acord, va ser Carmen Gómez, sostsecretària del Comité Regional de les Juventudes Libertarias.

Veiem, en definitiva, que en aquest àmbit és també difícil estudiar amb profunditat la situació. Però tot i això, és clara la continuïtat del patriarcat (condició social en què els pares tenen autoritat suprema de llurs famílies, en què els membres mascles de la societat predominen en les posicions de poder i en què la posició de més poder serà ostentada per un home), com també les diferències entre sexes. En aquest àmbit el

9 Exret i traduït de Anarquismo y revoluciónen la sociedad rural aragonesa (1936-1938), de Julián Casanova. Ed. Crítica, Barcelona, 2006, plana 200.

55


comunisme llibertari que emergí no va saber oferir una millora, o almenys en el curt període en el que va existir.

Resultats de l’activitat econòmica col·lectiva

L’objecte del nostre estudi, les col·lectivitats agràries aragoneses de 1936, van tenir una existència relativament curta (només en comptats casos van durar més de 2 anys), i es van veure afectades per unes condicions molt adverses, les quals ja han sigut exposades en l’apartat 4.2.1 (problemes per a l’estudi de les col·lectivitats). Per aquest motiu, no és gens fàcil fer un balanç sobre la seva existència. Però descriure només el seu funcionament seria incomplert, mancarien els resultats d’aquella experiència. A continuació, els esmentats resultats són exposats tenint en compte les dades, escasses i sovint poc imparcials.

En àmbit econòmic, la producció de la collita obtinguda sota el règim col·lectivista (ens referim a la collita de l’estiu de 1937, ja que la de l’estiu de 1936 provenia encara del règim individualista o latifundista) va augmentar entre un 20 i un 30% respecte la de l’any anterior. Aquesta dada se’ns fa, d’entrada, estranya: com podia augmentar la producció si la població millor capacitada per a fer les feines agrícoles estava al front?

Hi ha un seguit de raons que ho expliquen. La primera és l’augment de la superfície cultivada, que s’estima en un 40%. I és que anteriorment, eren força les terres que pertanyien a terratinents i que no eren cultivades degut al difícil accés i a que no esdevenien indispensables per a l’obtenció de beneficis.

Una altra raó és l’entusiasme que va generar el naixement d’una economia col·lectivitzada: la majoria població portava dècades vivint en condicions de misèria i, conseqüentment, portava dècades imaginant una altra realitat. La possibilitat de poder convertir la utopia en realitat va generar l’eufòria i la il·lusió pròpies de l’inici de tot canvi. Aquest fet es va plasmar, juntament amb la consciència de l’estat bèl·lic en el que es veien immersos, es va plasmar en la reincorporació al treball, de manera

56


voluntària, de moltes persones d’edat avançada que no havien anat al front però que es trobaven en condicions de treballar, si més no unes hores al dia. També moltes dones van atendre a les necessitats del camp, combinant-les amb les tasques domèstiques i maternals; igual que molts adolescents que, sense tenir l’edat mínima per anar al front, ajudaven a la col·lectivitat.

Un altre estímul que hi havia era el de treballar en grup i al servei de la comunitat: la consciència d’estar fent un bé per a tots i totes i no només per a un propietari/a, originava una major motivació a l’hora de treballar.

Hem vist que la superfície cultivada va augmentar, cosa que significa més feina. Però el treball estava organitzat de millor manera (grups de treball, delegats, assemblees, cooperatives, etc.), fent que l’esforç resultés menor que amb altres gestions.

Una altra causa de l’augment de la producció és la posada en comú dels béns de producció. Màquines i animals que abans pertanyien a un pagès o pagesa individualista o a un terratinent, ara passaven a la disposició comuna. Si abans eren necessaris 30 tractors per llaurar les 30 parcel·les pertanyents a 30 propietaris de la terra, ara podien només fer-ne falta 2, que, juntament amb el bestiar existent (la mecanització del camp es trobava encara endarrerida) i amb tots aquells estris manuals, farien torns.

Finalment, l’experiència també va jugar a favor del rendiment de les col·lectivitats. La major part dels col·lectivistes eren antics petits propietaris o jornalers; en tots dos casos persones que havien treballat tota la vida al camp i eren capaces d’adoptar responsabilitat en l’orientació de les collites i en l’administració dels beneficis obtinguts, alhora que (d’això ja n’hem parlat abans) estaven més interessats en el procés productiu que un jornaler que no treballa per ell mateix. L’aportació d’experiències i iniciativa va ser determinant, alhora que també manca d’egoisme: fins llavors els havia sigut impossible aculumar riquesa i amb l’estat actual aquest afany era relegat.

Però el règim col·lectivista també pot ser valorat des d’una perspectiva d’aportacions. I és que va introduir noves espècies degut al

57


caràcter autònom i en certa mesura autàrquic de la producció. Així, es va introduir el conreu del cotó. Coneixent que durant la Guerra de Secessió (1861-1865) també se n’havia conreat (recordem que la producció tèxtil a la península Ibèrica principalment era de llana i la dificultat per exportar cotó des de les Amèriques havia motivat la introducció d’aquesta espècie), es va decidir tornar-hi. Aquesta experiència per part de les col·lectivitats seria després aprofitada per l’Espanya autàrquica que, sota la dictadura feixista de Franco, als anys 40 va abastir-se en tot allò que va poder ella mateixa.

L’altra espècie que es va introduir va ser la soja, la qual tampoc prové del continent europeu. Es van seleccionar les qualitats que millor s’adaptaven al clima i donessin alhora bons resultats. Principalment es va destinar a la fabricació de farines i pinsos animals.

Una altra innovació va ser la construcció de granges: fins llavors la ramaderia havia sigut principalment extensiva i es veia en la intesiva una possibilitat d’obtenir millors beneficis. De fet, aquests són clarament obtinguts, si bé els inconvenients de l’esmentada ramaderia (menys qualitat, impacte ambiental i dejeccions males condicions de vida dels animals) no es fan visibles i preocupants fins al cap d’uns anys.

ORGANITZACIÓ A ESCALA COMARCAL: LA FEDERACIÓ COMARCAL DE COL·LECTIVITATS

La guerra civil espanyola va comportar la iniciació i assaig de diferents formes de treball i d’administració, especialment al camp. Però un cop constituïdes les col·lectivitats a escala local, calia constituïr un organisme que les gestionés, que pugués coordinar els intercanvis, repartir millor els possibles beneficis i, en definitiva, gestionar la tasca agrícola.

Els i les integrants de les col·lectivitats, coneixedors i coneixedores de l’esclavitud dels sistemes d’organització capitalista i comunista (al primer l’explotador era el terratinent, al

58


segon l’Estat), estaven disposats i disposades a crear una organització on el productor fos també l’administrador del producte del seu propi esforç. Es tractava de crear una organització de baix cap a dalt. Amb la formació a escala local de les col·lectivitats agràries, així com de les cooperatives i magatzems, ja s’havia fet el primer pas. Era l’hora de constituïr una Federació Comarcal.

Per estudiar la formació i el desenvolupament d’aquesta, agafarem un cas concret: el de la Federació Comarcal de Col·lectivitats de Monsó, que correspon a la comarca del Cinca Mitjà d’avui en dia. El fet que ens haguem decidit per a l’estudi d’aquesta en particular es deu a la major documentació que n’hem pogut recollir, en comparació amb la resta. Això no vol dir, però, que fos un cas aïllat: en els primers mesos de guerra es van constituït a Aragó 25 Federacions Comarcals (el nom d’aquestes està reproduït al final d’aquest capítol).

El desembre de 1936 es van reunir al teatre Goya de Monsó en un ple constitutiu, amb l’assistència de 32 delegats corresponents als 32 pobles col·lectivitzats. Aquests pobles eren: Algayón, Almunia de San Juan, Albelda, Alcampell, Altorricó, Azanuy, Alfántega, Ariéstoles, Baells, Binèfar, Binaced, Baldellou, Calasanz, Castrecots, Castillonroi, Campurrells, Cofita, Conchel, Esplús, Espotinyán, Gabasa, Melusa, Monsó, Peralta de la Sal, Pomar, Pueyo, Rocafor, San Estevan, Tamarit, Valcarca, Ventafarines i Vencillón.

Per unanimitat, van acordar la constitució de la Federació Comarcal, que tindria la seu a Binèfar per considerar que era la localitat més cèntrica i més ben comunicada.

Les realitzacions més importants de la Federació Comarcal foren:

Estadístiques: es va fer un cens de la superfície de terres cultivades, de màquines, d’animals, de dipòsits de gra, d’oli, de vi i d’altres aliments. Es recollí l’estat de les collites, els terrenys cultivables i erms (apte per al cultiu però no cultivat), dels boscos. També es van

59


recollir les informacions relatives als i les mestres, als i les veterinàries, metges i metgesses, telèfon, electricitat, aigua corrent,….

Es van estudiar les necessitats recollides i, tenint en compte les possibilitats, es va posar remei a les més urgents.

Els resultats van ser significatius: La xarxa elèctrica va arribar a 9 pobles La telefònica, a 11 Col·lectivitats que tenien més terra que capacitat per

cultivar-la van cedir-la a altres col·lectivitats que es trobaven en la situació antagònica

A Binèfar es va crear un hospital amb 40 llits A Monsó es va crear una escola pública, gratuïta i laica

La comarcal de Binèfar, però, també va haver de fer front a problemes no derivats del camp. És el cas d’haver de garantir el bon funcionament de l’estació agrària de Binèfar, destinada a la millora dels cereals i dels altres cultius extensius; o de la de Monsó, destinada al desenvolupament de la fruticultura; ocupar-se de que la fàbrica de farina de Binèfar tirés endavant (era molt important ja que molia el blat de tota la comarca); ajudar el desenvolupament de la sucrera de Monsó, empresa col·lectivitzada de la que en formaven part individus tant de la CNT com de la UGT, i a la qual hi anava a parar la remolatxa tant de les col·lectivitats i dels i les individualistes de la comarcal de Binèfar com de la del Cinca.

La resolució d’aquesta última qüestió va ser relativament senzilla: una vegada establerts els preus de la remolatxa i del sucre, les entregues de la matèria primera serien pagades als seus productors i productores en dues parts: una en sucre i una altra en diners. El sucre restant quedaria a la mateixa sucrera per a la seva venda o troc amb altres productes.

Anteriorment hem dit que a Aragó es van constituïr 25 Federacions Comarcals. Podem dir que el seu funcionament va afavorir la trajectòria de les col·lectivitats en base al nombre d’aquestes: al setembre de 1936 n’hi havia unes 450, mentre que a principis de 1937 n’hi havia prop de 600.

60


El nom de les 25 Federacions Comarcals era: Alcañiz, Angüés, Alfambra, Ainsa, Alcoriza, Aliaga, Albalate de Cinca, Albalate del Arzobispo, Barbastre, Binèfar, Casp, Ejulye, Escucha, Graus, Granyén, Lécera, Muniesa, Mas de las Matas, Mora de Rubielos, Pobla d’Hijar, Pina d’Ebre, Pancrudo, Sástago, Tardienta i Valderrobles.

Existint ja dos nivells en l’existència de les col·lectivitats, el local (autònom) i el comarcal, aquestes van decidir unir-se en una Federació Regional de Col·lectivitats, la qual és estudiada en el següent capítol.

ORGANITZACIÓ A ESCALA REGIONAL: FEDERACIÓ DE COL·LECTIVITATS AGRÍCOLES

Sens dubte que el món que s’estava creant era totalment nou i impensat per a molts agricultors i agricultores. Acostumats i acostumades a moure’s en el reduït marc que oferia la feina de jornaler, el món assembleari, autogestionari i autònom era quelcom que fins llavors no havia passat d’una Idea. Probablement haurien sentit discursos anarquistes que parlaven de “comunes lliures” i de “col·lectivitats”, però el fet de trobar-se protagonistes d’allò que fins llavors eren formulacions teòriques els proporcionava una sèrie de sentiments d’il·lusió i entusiasme, alhora que inseguretat i incertesa.

Amb el temps, però, de ben segur que l’eufòria inicial s’hauria anat encaminant per altres viaranys, però el ràpid desenvolupament de la guerra i els continus esdeveniments dificultaven el curs que un projecte col·lectivista hauria tingut en un entorn no bèl·lic.

El cas és que les col·lectivitats, agrupades a escala local i també comarcal, van veure la necessitat de fer-ho també a escala regional, sempre seguint un model assembleari, igualitari i “de baix cap a dalt”. Aquesta necessitat de federar-se a un nivell més ampli responia principalment a que l’estat actual d’ordenació de l’economia comarcal independent de les altres produia efectes en certa manera caòtics, i es cercava una distribució més justa i racional de la producció, dels serveis i

61


de l’esforç humà, la qual es feia, atenent a les circumstàncies externes a les col·lectivitats, doblement necessària.

El Consell d’Aragó, organisme creat l’octubre de 1936 i que representava la República a la regió aragonesa, va convocar a totes les col·lectivitats a través dels Comités de les seves Federacions Comarcals per a la celebració d’un Congrès on es debatria la creació d’una Federació Regional. El Congrés, celebrat a Casp els dies 14 i 15 de febrer de 1937, va aplegar, segons les actes del Congrès (editades pel Comité Regional de la CNT), hi havia 456 delegats de 275 col·lectivitats10 representant a 141 430 afiliats11; una delegació del Comité Nacional de la CNT; una altra delegació del Comité Peninsular de la FAI; i finalment una altra del Comité Regional dels Grups Anarquistes d’Aragó, la Rioja i Navarra.

La sessió va ser oberta pel secretari del Comité Regional de la CNT, Francisco Muñoz, el qual va informar de les causes que havien motivat a la celebració d’aquell esdevenitment, així com va llegir els noms de les diferents delegacions i va cedir la paraula als i les assistents.Moltes col·lectivitats hi anaven amb la por de perdre la seva autonomia, tot i que moltes d’elles reconeixien que era una necessitat crear la Federació per tal de poder articular millor l’economia i fer més real la solidaritat pròpia del comunisme llibertari.

Carrasquer, ens informa que un cop la majoria de les delegacions s’havien pronunciat a favor de la Federació, un delegat de la comarca de Binèfar va expressar la seva opinió amb aquests o semblants termes:

“Tots els presents en aquest Congrés som col·lectivistes, i ho som, penso jo, perquè aspirem a la llibertat de l’individu, i a la solidaritat més amplia entre els pobles. Si des de fa molt temps, el nostre lema

10 La relació de les col·lectivitats i el nombre de col·lectivistes existents a Aragó segons aquesta font està reproduïda a l’annex 411 Segons diu un dels assistents del Congrès, Félix Carrasquer a Las colectividades de Aragón, un vivir autogestionario promesa de futuro, hi havia 600 delegacions que representaven a totes les col·lectivitats de les 25 comarcals constituïdes (les quals integraven uns 300.000 col·lectivistes). Tot i això, tant el nombre de col·lectivistes com el d’afiliats varia segons si es compten només els caps de família o tota la família sencera, per la qual cosa resulta difícil establir una xifra segura.

62


fundamental ve essent el comunisme llibertari, i és indispensable federar-se per a que la solidaritat en allò econòmic, cultural i cívic pugui practicar-se realment, hem d’apartar de la nostra ment els fantasmes de la por per a transcendir els límits del poble i de la comarca, doncs romandre atrinxerats en el nostre racó repoduïnt la “política de campanària” va en contra d’una solidaritat més amplia, la qual ha de permetre’ns establir la justícia i defensar-nos dels molts enemics que actuen contra nosaltres.

No optem pel col·lectivisme com a primer esglaó per accedir al comunisme llibertari a favor de a justícia que proclamem sense cessar? Tots estem d’acord en que les col·lectivitats més pobres han de ser ajudades per les més riques, sigui el que sigui el sector de la producció o dels serveis al qual pertanyin. Doncs, té algú la culpa de que un miner obtingui mitja tonelada de carbó, mentre un altre, en una altra mina, obté amb el mateix esforç una tonelada? O que unes terres donin doble collita que unes altres havent-los-hi dedicat els mateixos afectes i esforços? Tant per raons humans com econòmiques, la fórmula que pot fondre’ns a tots en una corrent de solidaritat i d’activa confiança és la Federació. No ens hem associat amb l’objectiu d’anar superant l’egoisme individual i de recolzar-nos recíprocament per a satisfer millor les nostres necessitats i aspiracions? Després, de la mateixa manera que ens hem solidaritzat en el marc local i comarcal, cal fer-ho a nivell regional i després nacional, mai sense renunciar a la solidaritat universal com a objectiu fonamental del nostre ideari.

Existeixen altres raons de caire purament econòmic, a les quals ens hi hauríem d’encarar si volem un millor aprofitament de la riquesa, i que ens decantarien cap al sí oel no a l’hora de constituir la Federació. Les col·lectivitats tenen la necessitat d’intercanviar productes amb altres regions o entre elles dins d’Aragó però, és racional que cada col·lectivitat o cada comarcal actuï pel seu propi compte i risc? Suposem que una col·lectivitat, perquè té necessitat d’arròs, carrega de blat un camió i se’n va València per a fer el troc, o a Barcelona si necessita teixits, o que enviï un sac de safrà i uns quants animals per obtenir uns quants diners com s’ha anat fent erròniament. Aquesta actuació sense ordre que es produïria si cadascú actués pel seu compte és antieconòmica i, a la llarga, només pot portar-nos a la ruïna. En canvi, el Comité de la Federació Regional pot i ha de tenir coneixement de les nostres reserves, de les nostres perspectives de collita i les nostres necessitats en totes les àrees. I sobre aquestes dades, planificar els intercanvis sense pèrdua de temps ni energia, i així donarà satisfacció a totes les

63


localitats grans i petities. Cal distribuir també la higiene, l’ensenyament, les tècniques i indústries auxiliars, i tantes altres coses com necessiten els pobles, que únicament es podrien aconseguir sumant l’esforç i la capacitat de tots.

És innegable que hem sofert fins ara les conseqüències d’unes institucions explotadores i repressives, i d’aquí ve la nostra por a que una organització més àmplia pugui caure en el burocratisme; però aquests temors han de desaparèixer quan sapiguem valorar quelcom molt important i que ens distingeix de la resta de les agrupacions conegudes: em refereixo a la participació directa i a la dinàmica federal d baix cap a dalt. Llavors, tots els que estem aquí representant a tots els col·lectivistes aragonesos som enemics de la burocràcia i dels abusos autoritaris, i la Federació que propugnem hem de configurar-la entre tots, representats i representats, ella serà quelcom nostre com ho són les col·lectivitats i, ni per allò més desitjat, de cap manera voldríem posar-la en mans d’estranys. D’aquí ve que tant la Federació com el Comité o Junta que ha de coordinar les seves funcions estaran constituïts per companys que eligirem lliurement i responsablement sense oblidar que, en la nostra dinàmica, tots els càrrecs són revocables, per voluntat explícita de l’assemblea.

Però és precís tenir en compte que no tota la població és col·lectivista. Ara bé, com a tots ens representa el Consell d’Aragó, i aquest organisme està identificat en gran part amb les col·lectivitats, el Comité de la Federació Regional, juntament amb l’anomenat Consell i el Comité Regional de la CNT que els vincula podrien orientar la vida de la regió garantitzant la llibertat de cada localitat i de cada individu.

És a dir, la Federació defensarà l’autonomia de les col·lectivitats i regularà el bon funcionament entre elles; orientarà l’intercanvi econòmic de manera racional i posarà el nostre potencial humà i econòmic al servei de tots; sense oblidar ni un moment que el Comité de la Federació de Col·lectivitats haurà d’actuar tenint en compte els acords que emmanen dels congressos, on, al seu torn, donarà comptes de la seva gestió i de les dificultats i obstacles que troba en el seu caminar.

I ara, companys, només demano un minut de reflexió, per a que decidiu, en consonància amb els vostres sentiments llibertaris als que només ha de guiar el desig del bé comú.” 12

He cregut convenient reproduïr aquí aquestes paraules perquè crec que, de la mà d’algú que va viure els esdeveniments col·lectivistes en 12 Traducció de l’obra ja citada, planes 59-61.

64


primera persona, ens permeten posar-nos en la mentalitat d’aquelles persones.

Així, del fragment en podem extreure les raons per les quals calia constituïr una Federació Regional:

Humanes: la Federació representaria “el primer esglaó per accedir al comunisme llibertari a favor de la justícia que proclamem sense cessar”

Econòmiques-solidàries: “les col·lectivitats més pobres han de ser ajudades per les més riques, sigui el que sigui el sector de la producció o dels serveis al qual pertanyin”

Gestió: “Les col·lectivitats tenen la necessitat d’intercanviar productes amb altres regions o entre elles dins d’Aragó”. “el Comité de la Federació Regional pot i ha de tenir coneixement de les nostres reserves, de les nostres perspectives de collita i les nostres necessitats en totes les àrees. I sobre aquestes dades, planificar els intercanvis”.

Higièniques, educatives, tècniques, industrials, etc., necessitats dels pobles que “únicament es podrien aconseguir sumant l’esforç i la capacitat de tots”.

Podem dir que aquest és un bon diagnòstic, però de ben segur que també podem dir que les funcions que, d’acord amb aquest text, s’atorguen a la Federació Regional podrien assemblar-se a les que s’atorguen als òrgans directrius dels kolkhoz russos o de l’economia capitalista. Per aquest motiu, els anarquistes es van veure amb la necessitat de negar el perill de burocratització a que es veurien sotmessos els organismes d’aquest tipus. Félix Carrasquer ho defensa així:

Participació directa Dinàmica federal de baix cap a dalt Antagonisme dels col·lectivistes aragonesos vers la burocràcia i els abusos autoritaris. Segons Fèlix, com que la Federació estaria formada

65


precisament per aquests col·lectivistes, no consentirien que caigués en mans de la corrupció.

Més endavant també veurem que un altre mitjà per lluitar contra la corrupció serà la renovació de càrrecs; tal com mostra el novè punt dels estatuts (reproduïts a l’Annex 2), a cada Congrés ordinari (es celebrarien cada 6 mesos) seria renovada la meitat de la plantilla. És a dir, que es preveia que un càrrec només durés un any, evitant així que pogués cedir a pressions econòmiques.

L’escrit també reconeix l’existència dels individualistes, camperols i camperoles que no han volgut integrar-se en la col·lectivitat si bé de vegades n’utilitzen les seves xarxes de distribució i consum, i diu que la vida de la regió serà orientada “garantint la llibertat de cada localitat i de cada individu”.

Finalment, ens informa de les funcions de la Federació:

Defensar l’autonomia de les col·lectivitats Regular el bon funcionament entre elles Posar el potencial humà i econòmic al servei de tots Actuació en consonància als acords dels congressos

Deixant de banda l’escrit de Fèlix Carrasquer i atenent als estatuts de la Federació, els quals són reproduits a l’annex 2, ens n’adonarem de les funcions de la mateixa:

Propagar els avantatges del col·lectivisme (article 2, apartat a) Supervisar les granges experimentals que s’havien de crear (article 2, apartat b) Fundar escoles tècniques per a la formació dels i les joves (article 2, apartat c) Millorar els mètodes de conreu mitjançant la supervisió d’un equip de tècnics que estudiïn les feines agrícoles (article 2, apartat d)

66


Organitzar el comerç interregional basant-se en estadístiques detallades i en la col·laboració amb el Consell de Defensa. (article 2, apartat e) Vetllar per tal que les col·lectivitats elevin la cultura dels seus membres i organitzin conferències i vetllades de cinema i teatre, gires, etc.

Per aconseguir tots aquests propòsits, calia que la Federació nomenés un Comité Regional de Col·lectivitats que tingués diferents càrrecs. Cada sis mesos hi hauria un congrès ordinari, a més a més dels extraordinaris. A cada congrès ordinari es renovaria la meitat de la plantilla.

També se’ns diu, a l’article 6, que la Federació organitzaràn tantes federacions comarcals com cregui necessàries. És en aquest punt en el que veiem un possible truncament de l’organització de baix cap a dalt: és cert que les Federacions Comarcals fan cap a la Regional, però sembla ser que la Regional també té el dret de constituir Comarcals.

Fèlix Carrasquer, col·lectivista que va estar present a la reunió constitutiva de la Federació, ens diu:

“Es van anar debatent tots els altres punts de l’ordre del dia, en els quals hi va haver poca discusió gràcies a la singular homogeneitat de criteris que s’anaven manifestant a través dels debats, tant en allò referent a les ponències que duien elaborades a l’efecte algunes col·lectivitats, com a propòsit dels altres apartats; el que va fer que s’arribés a resolucions finsals sense grans resistències ni altres entrebancs més grans.

Aquest fet es fa patent veient l’enorme treball que es va dur a terme; doncs en realitat, van ser uns dies molt laboriosos a jutjar pel número de temes que es van desenvolupar i el dens contingut sociològic de cadascun dels dictàmens.” 13

Referent a l’article 9, que diu que “a cada congrés ordinari serà renovada la meitat del Comité de la Federació”, crec que és una bona 13 Traduït de l’obra ja citada (Las colectividades de Aragón, un vivir autogestionario promesa de futuro), plana 61.

67


mesura per evitar la corrupció dels i les dirigents el fet que no puguin estar molt temps ocupant el seu càrrec, però crec que el temps proposat per la Federació Reigonal és insuficient. Considero que en un any no es pot conèixer ni atendre les necessitats de cada Comarcal, i molt menys de cada col·lectivitat. Aquest període de temps possiblement seria adequat per a òrgans que tinguessin influència sobre un territori més petit, però difícilment sobre tot Aragó.

També en relació amb la Federació Regional de Col·lectivitats, disposem de diferents resolucions sobre diversos aspectes que els afectaven. Aquestes resolucions es troben reproduides a l’annex 3, i a continuació em proposo comentar-les breument.

Les dues primeres resolucions, que fan referència als mitjans tècnics i als proveïments respectivament, donen una certa idea de planificació que ens recorda als kolhoz soviètics. Ara bé, atenent al marc bèl·lic i a que malgrat el lema dels anarquistes era “fent la revolució es guanya la guerra”, l’exigència d’obtenir un màxim rendiment que permetés alimentar a tota la població malgrat que bona part d’ella no es podia ocupar de les tasques productives ens ho fa mirar d’una altra manera. La revolució s’havia fet de manera molt ràpida; encara eren moltes les ments que no estaven preparades per a la responsabilitat que suposa viure en una societat llibertària i moltes altres que, estant perdudes, es van agafar als principis de l’anarquisme. Amb aquest panorama, com podria la societat aragonesa organitzar detingudament la producció agrícola, els intercanvis i les importacions (ja feia segles que l’ésser humà coneixia productes exòtics i cada cop els necessitava més) sense planificar mínimament les seves accions?Probablement si l’experiència hagués durat més temps i no hagués estat sota la pressió exercida tant pel sector comunista com pel feixista, els valors d’igualtat, solidaritat i justícia haurien arrelat més profundament en tots els aspectes de la vida, no essent necessària cap mena de norma escrita de caire regulador.

Atenent a les resolucions sobre els i les individualistes, crec que és molt bona la posició que van prendre els i les col·lectivistes, deixant-los

68


total llibertat per a triar el mètode de conreu, adoptant tant els uns com els altres una actitud de respecte mutu. L’única condició que van posar els col·lectivistes als individualistes era que cultivessin només la terra que podien, no contractant a tercers i no començant així el cicle de la concentració de capital del qual es provenia. Des del meu punt de vista, és aquest el millor mètode que es podia adoptar davant la necessitat de produir i també no actuar de manera feixista: si les col·lectivitats haguessin sigut imposades el bàndol anarquista hauria mostrat una faceta compartida amb el nacional: la coerció de la llibertat individual.

Finalment, la breu resolució sobre l’estructura i l’administració de les terres col·lectivitzades, crec també bona la posició de la Federació en dir que els útils de treball i matèries primeres estan a disposició de la col·lectivitat que les necessiti i no d’aquella que les ha obtingut, així com la possiblitat de que els productors sense feina atenguin a les col·lectivitats on sí que n’hi hagi.

La Federació de Col·lectivitats Agrícoles va desaparèixer 6 mesos després de la seva constitució, l’agost de 1937, igual que el Conell d’Aragó. La Federació va resumir en un comunicat els principals problemes que obstaculitzaven la seva tasca:

“per falta de militants per poder ampliar el Comitè de la Federació, en l’aspecte de la propaganda poc hem pogut fer; igualment que, també per no disposar de mitjans econòmics, res hem aconseguit fer referent a la creació de granges experimentals, ni escoles de militants, ni moltes altres funcions que ens van encomanar.”14

La dissolució precipitada del Consell, així com l’empresonament dels principals dirigents (conseqüència de l’ofensiva comunista de l’11 d’agost de 1937, tal i com s’ha explicat a l’apartat 5) van impedir la realització del primer Congrès així com l’actuació de la mateixa Federació, que poca havia sigut en els sis mesos anteriors.

Com a conclusió, podem dir que la iniciativa de crear una Federació Regional de Col·lectivitats era bona i necessària.14 Solidaridad Obrera, 15 d’agost de 1937

69


Hem analitzat més o menys detalladament les propostes i funcions de l’esmenatada Federació, però amb prou feines ho hem pogut fer amb la seva actuació degut a la falta de proves i testimonis, i al fet que els pocs que tenim ens indiquen no hi va haver actuació rellevant. Un cop més, la pràctica va distanciar-se de la teoria, ja sigui per raons econòmiques (falta de mitjans), ideològiques (que a l’hora de la veritat no s’apliqués el concepte de planificació que s’entreveia en els estatuts i els resolucions) o relacionades amb l’entorn conflictiu en el qual es produïen tots aquests esdeveniments innovadors.

EL CONSELL D’ARAGÓ

La societat àcrata que s’havia desenvolupat en diversos territoris de la Península com a conseqüència de l’inici de la Guerra Civil tenia molts opositors: cacics, petits comerciants, clergues, buròcrates, treballadors de la banca i professionals liberals a grans trets.

Davant l’amenaça que suposaven aquests sectors, així com els partits polítics i els comunistes, i la frustració de l’intent d’acord entre aquests i la CNT, amb la urgència de donar a la regió una estabilitat econòmica, més seguretat als i les ciutadanes i una cobertura legal a les col·lectivitats, a l’Aragó republicà es constituí el Consell de defensa regional d’Aragó, un òrgan de govern creat el 15 d’octubre de 1936 a Alcañiz, fixant la seva seu a Fraga.

Les actuacions del Consell d’Aragó van ser diverses, però ja que el motiu d’aquest treball és l’organització de les col·lectivitats agràries, ens fixarem només en allò relatiu a aquestes, deixant de banda les diferents entitats i les relacions entre aquestes últimes que van sorgir a la zona republicana d’Aragó.

Les col·lectivitats van ser reconegudes legalment pel govern republicà espanyol a través d’un Decret del 7 d’octubre de 1936. Aquest, però, va ser ignorat i les Juntes Qualificadores amb prou feina van adquirir

70


importància fins després de la dissolució del Consell. De fet, a l’Aragó els Decrets del Ministeri d’Agricultura no van tenir, durant el primer any, la més mínima aplicació. Van ser les mateixes col·lectivitats i els comités revolucionaris els que van confiscar les finques i van decidir les propietats de quines persones havien de ser expropiades.

Malgrat aquest reconeixement legal, es trobaven seriosament amenaçades per sectors de l’exèrcit republicà, especialment per tres divisions:

Divisió Lenin, del POUM, sota el manament de Rivas i d’Arqués Divisió Macià-Companys, dirigida per Pérez Divisió 27, de Carles Marx, dirigida per Trueba i Barrios.

Prova de les disconformitats que mantenien aquestes divisions amb les col·lectivitats són els diversos assalts que van patir els locals de les col·lectivitats properes a les casernes de les esmentades divisions del Front Popular, així com les amenaces que reberen alguns dels membres més significatius de les assemblees.

Així doncs, el bàndol anarquista es va trobar amb buits i boicots per molts costats: les armes no li eren subministrades, sovint era relacionat amb el pistolerisme, el POUM (que tot i que es definia com a marxista a la pràctica va lluitar amb la CNT i la FAI) va ser il·legalitzat, i en l’àmbit col·lectivista les seves organitzacions, tant a escala local com comarcal, eren atacades.

Va formar diversos governs, com és el cas dels Comités Antifeixistes que substituïen els antics ajuntaments i el particular Consell d’Aragó; que pretenien, tot i renunciar al principi de l’apoliticisme, fer respectar i estendre les realitzacions àcrates.

El Consell d’Aragó, conscient dels molts atacs que rebien les col·lectivitats, va emetre l’octubre de 1936 un manifest pel qual exigia respecte. Cal dir que l’actuació del Consell en matèria d’agricultura va tenir lloc fins a la formació de la Federació Regional de Col·lectivitats. A partir

71


d’aquest moment, les pugnes entre ambdues organitzacions van ser constants, així com les discussions i acusacions (principalment el Consell era titllat d’intervencionista i d’estar desenvolupant una tasca contrarevolucionària, i la Federació no estava disposada a compartir el poder i el control amb el Consell), i no es veurien suavitzades fins després dels fets de maig de 1937, quan es va veure imperativa la necessitat de la unió entre els anarquistes.

El manifest ja esmentat denuncia no només les divisions internes de

l’exèrcit republicà sinó també les actuacions contràries als interessos de les col·lectivitats, fet que desmoralitzava molt a aquestes i dificultava enormement la seva tasca agrícola i de proveïment de la població, tal com mostra el següent fragment:

“de manera irracional, sense control de cap classe, es duen a terme requises de queviures, de bestiar i d’objectes de tota classe, a tota la regió, que en realitzar-se d’aquesta manera tant absurda comportarà la ruïna total.[…]Aragó avui ha de sembrar i no té gra, fertilitzants ni maquinària per fer-ho. No obstant, tot això es troba en altres regions; però per a la seva adquisició es necessiten diners o gènere intercanviable, i no tenint ni una cosa ni l’altra, es preveu una perspectiva negra, no només pel poble aragonés sinó també per tots els espanyols quer lluiten per una societat millor.”15

Davant aquests fets, el Consell “adverteix i espera dels caps de columna” que els articles necessaris siguin demanats directament al Consell i de cap manera requisats, que les columnes no intervinguin en la vida dels pobles.

Aquestes frases demostren les grans dificultats que havia d’afrontar el Consell i que jusitifiquen que la seva actuació relativa a les col·lectivitats agrícoles hagi sigut tan qüestionada.

15 Obra ja citada de Félix Carrasquer, traducció de les planes 78-79.

72


El Consell va ser liquidat arran dels fets de l’onze d’agost de 1937 pel ministre de Defensa Indalecio Prieto, sota el mandat de Negrín.

FEDERACIÓ NACIONAL DE CAMPEROLS

Fins ara hem vist l’organització supralocal de les col·lectivitats aragonses, però mai ha anat més enllà de la Comunitat Autònoma. El 12 de juny de 1937 es va convocar a València un Ple Nacional de Regionals de Camperols, amb el principal objectiu de crear una Federació Nacional de Camperols.

A l’Aragó es va celebrar un Ple Regional de Col·lectivitats per discutir la seva assistència al Ple Nacional i, en cas que sí, nombrar els delegats que hi anirien. Van ser necessàris molts raonaments per convèncer el Ple de la necessitat urgent de federar-se a nivell nacional. Eren molts els motius a favor i els motius en contra, però la solidaritat entre les diferents regions de la Península va valdre més, decidint així l’assistència d’Aragó al Ple.

La Federació Nacional de Camperols estaria basada en l’autonomia de les regionals però sense excloure l’obligació de practicar el recolzament mutu entre elles. Els seus objectius eren:

Defensa del col·lectivisme contra els atacs d’enemics Elaboració d’un pla general de desenvolupament agrari mitjançant la participació voluntària i conscient de totes les col·lectivitats i camperols cenetistes Repartiment equitatiu de béns de consum Distribució racional dels mitjans de producció Comercialització dels excedents Cooperació amb els organismes econòmics confederals Creació de caixes de compensació circumstancials o permanents Lluita contra l’analfabetisme

Degut a la dificultat que suposa l’acord entre les diferents col·lectivitats d’una zona tan extensa com és l’estat espanyol i a la

73


repressió comunista i nacional que anaven patint les diferents col·lectivitats, la constitució de la Federació Nacional es va desenvolupar molt lentament, de manera que fins al novembre de 1937 no es va celebrar el Congrès on quedava constituïda de manera formal i definitiva.

Amb la guerra tan avançada i el moviment anarquista tan debilitat (ja havien tingut lloc els fets de maig a Barcelona i els d’agost a Aragó, i les tropes nacionals ja havien conquerit bona part del territori). La majoria de les col·lectivitats agrícoles havien estat dissoltes i les restants debilitades, motius pels quals l’actuació de la Federació Nacional va ser molt minoritària es va trobar amb moltes dificultats.

74


5. l’ofensiva contra les coL·lectivitats

Fins ara he intentat transmetre per què es van formar les col·lectivitats i com van funcionar. Un cop més crec que mereix ser destacat l’aspecte espontani de les col·lectivitats. És a dir, que no responien a cap planificació feta per cap govern, que s’havien format per mutu acord i se suposa que mentre hi seguís havent aquest mutu acord seguirien funcionant. Van poder sorgir per diferents causes: el buit de poder, l’eixida de molts propietaris, la inactivitat del front,… però amb el temps, i qui sap si no es deu a que funcionaven més bé del que es creia (en cas contrari, o bé haurien deixat d’existir enfonsant-se en si mateixes o bé haurien sigut mantingudes per la força amb una dictadura), els enemics del sistema col·lectivista anaven expressant-se amb més violència, fins al punt que l’11 d’agost de 1937 van començar una sèrie d’atacs que suposarien un cop molt fort al sistema col·lectivista.

En el següent apartat analitzarem les causes que movien a certs sectors a oposar-se al sistema llavors vigent, l’ofensiva contra les col·lectivitats, les dificultats amb que es van trobar a l’hora de resorgir i, finalment, les mesures que van prendre.

Fets de l’11 d’agost de 1937

El desenvolupament de les col·lectivitats havia anat més o menys superant els problemes que se li havien presentat: falta de mà d’obra, atacs de faccions comunistes i nacionals, dificultat en l’obtenció de llavors i utensilis, etc.

75


Però l’agost de 1937, conicidint amb el ràpid desenvolupament de la guerra que ja anunciava la victòria nacional com també amb la davallada del moviment anarquista, afeblit després dels fets de maig de 1937 a Barcelona, la il·legalització del POUM, la dissolució de les milícies i la seva integració forçada a les files de l’Exèrcit Popular, les col·lectivitats aragoneses van experimentar un cop fort.

Les col·lectivitats, en principi, no molestaven a ningú: pertànyer-hi era lliure, la productivitat agrícola havia augmentat el primer any i la solidaritat entre els col·lectivistes també. Tots i totes podem entendre que els feixistes no eren partidaris d’aquest sistema que no estava basat en els seus valors, però sovint és més difícil d’entendre l’animadversió que sentien els i les comunistes. Aquesta es deu a quatre raons:

Els líders que movien els fils dins de cada partit (perquè al cap i a la fi qui va atacar les col·lectivitats només obeïen ordres) van veure en la nova societat aragonesa una amenaça real pel poder polític sobre el que descansaven les estructures de l’Estat i de les quals ells n’estaven resultant beneficiats. Les col·lectivitats mostraven que no era tan difícil com ells creien saber organitzar la producció en solidaritat, prescindint de les estructures burocràtiques i jeràrquiques dominants. Joan Peiró, un dels quatre ministres de la CNT que hi va haver en el govern de Largo Caballero ho va expressar així:

“jo he sospitat i encara sospito ara, que el que no interessava era que els treballadors, convertits en gestors de les indústries, donessin algun dia mostres de capacitat suficient que els concedissin títols per al dia de demà poder dir, a qui fos, que per a que la indústria tiri endavant, per aixecar l’economia espanyola, no eren necessaris els burgesos, no eren necessaris els capitalistes”.16

L’experiència aragonesa destrossava el mite dels “individus superiors i indispensables” que proclamava el marxisme: desmuntava la raó

16 Traduït de Las colectividades de Aragón, un vivir autogestionario… obra ja citada, plana 208

76


d’existir de les icones, dels símbols de la revolució, dels teòrics i del dictador del proletariat que hauria de conduir a una societat més justa.

Tant les democràcies occidentals, desitjoses de perpetuar-se, com la URSS d’Stalin volien acabar amb l’experiència col·lectivista: tots tenien afany imperialista (recordem que estem en l’època de les dictadures) i tots veien en la màxima expressió de la sobirania popular i de la solidaritat un perill per a la perpetuació del sistema.

Fins el moment, la classe treballadora s’havia vist explotada i el comunisme s’havia presentat com l’única alternativa viable a aquesta explotació; deixant l’anarquisme cada cop més en una posició marginal, pròpia d’uns pocs eixelebrats, violents i utòpics. Amb la revolució llibertària, s’estava mostrant que l’anarquisme podia esdevenir realitat, prenent el protagonisme a la ideologia comunista (que, per altra part, ja s’estava mostrant ineficaç als països on hi havia hagut revolucions).

Vist això, i atenent al títol de l’apartat, explicarem què va passar al voltant de l’11 d’agost de 1937.

El més ferm enemic de les col·lectivitats, el Front Popular d’Aragó, integrat per comunistes (Partit Comunista, Partit Socialista, amb Indalecio Prieto com a ministre de Defensa i tot el Govern de Negrín, que ja tenia cap ministre anarquista) UGT i republicans, es va reunir a Barbastre a principis de mes amb la intenció de proposar al Govern de la República la designació d’un govern capaç de restablir l’”ordre” i d’imposar autoritat, pretextant que la política del Consell d’Aragó era equivocada i oposada als interessos econòmics de la regió.

Indalecio Prieto, ministre de Defensa (que, condicionat per la rivalitat que mantenia amb Largo Caballero (president de la República espanyola entre setembre de 1936 i maig de 1937) havia esdevingut més sensible a les propostes estalinistes), el 10 d’agost va firmar el decret de dissolució del Consell d’Aragó, a la vegada que va nombrar governador general de la regió aragonesa a José Ignacio Mantecón. Amb la dissolució del Consell

77


quedava via lliure per a sotmetre Aragó al centralisme burocràtic de l’Estat, efectuant un cop definitiu a l’estructura autogestionària de les col·lectivitats. Aquesta acció de canvi de dirigents va ser practicada en gairebé tots els àmbits: local, comarcal i regional.

Però no només va actuar en àmbit governamental: va enviar a Casp la 11a Divisió de l’exèrcit de maniobres, sota el comandament del coronel de l’exèrcit del Front Popular, Enrique Líster. L’acció seria secundada per la 27 Divisió, anomenada Carles Marx, així com per alguns batallons de la 30. Totes elles estaven sota control de caps comunistes.

Enrique Líster, juntament amb els seus homes, van entrar a Casp procedint a la detenció del president del Consell i dels altres consellers confederals, alhora que unes forces de la 11a Divisió entraven a Alcañiz (seu del Comité Regional de la CNT) procedint igualment a l’ocupàció de locals, detenció de comités i assalt a les col·lectivitats. La premsa comunista, per la seva part, feia propaganda en contra de les col·lectivitats i dels Comitès que s’havien creat.

Cap poble aragonés es va escapar de la barbàrie, essent assaltats i clausurats tots els locals de la CNT, de la FAI i de les Joventuts Llibertàries, dissolts els Consells Municipals i destrossades les col·lectivitats.

Un cop més Carrasquer va ser present en els fets, i ens ofereix detalls dels mateixos:

“tot això es va desenvolupar de la manera més brutal que es pugui imaginar: assaltant a mà armada els seus locals, violant correspondència i arxius, usurpant màquines d’escriure i altres materials d’escriptori i fins i tot peces personals, trencant mobles, emportant-se detinguts als membres dels comitès i alguns sota amenaça de ser afusellats, buidant els magatzems i fins i tot abocant al carrer arròs, sucre, oli i altres articles comestibles, dispersant el ramat, tornant als terratinents feixistes les seves terres i eines, i un llarg etcètera que necessitaria moltes planes.!17

17 Félix Carrasquer, Las colectividades de Aragón, un vivir autogestionario promesa de futuro, plana 210.

78


La premsa deia que al tinent coronel al comandament de la 11a Divisió se li atribuïa la glòria d’haver lliurat al poble aragonés de les violències i coaccions infligides pel règim col·lectivista. En la pràctica, això equivalia a acabar amb les col·lectivitats: tornar als grans propietaris les seves terres confiscades, la seva cavalleria, les seves eines i les seves collites, obeïnt a la política agrària del llavors ministre d’Agricultura, Vicente Uribe. A semblança de la premsa comunista, Líster va tractar de justificar la seva “gloriosa” feta ressaltant el fet que les col·lectivitats no li havien oposat reistència. En aquest sentit, cal destacar que aquells que haurien pogut oposar-se millor a l’atac comunista estaven combatint el feixisme cara a cara, a les trinxeres.

Per exemplificar una mica aquesta ofensiva contra les col·lectivitats i el desenvolupament autogestionari de la vida en general posarem l’exemple d’Esplús. Aquesta localitat de la comarca de la Llitera tenia l’any 1936 uns 1100 habitants, 1050 18 dels quals van decidir formar part de la col·lectivitat creada entre el juliol i l’agost del mateix any.

El 10 d’agost de 1937, la 27a Divisió (anomenada “Carles Marx”), provenint d’Albalate de Cinca (on hi havia fet el mateix que anava a fer a Esplús), va rodejar el poble, situant als llocs més elevats les seves peces de guerra (especialment metralletes autòmatiques, armes molt escasses entre els anarquistes). Els grups de treball que estaven al camp i a la localitat, que funcionaven amb tota normalitat, van adonar-se de l’atac i van intentar defensar-se. Davant la desigualtat de les armes i veient el seu destí, molts d’ells van decidir retirar-se a Binèfar, poble per on els comunistes encara no havien passat, per organitzar millor la resistència.

La 27a Divisió va instal·lar controls molt rigurosos a les entrades i sortides del poble, impedint, per exemple, la sortida dels milicians de la 28a Divisió (anomenada Roja i negra, pertanyent a la CNT) marxar del poble.Les forces van penetrar a Esplús amb gran brutalitat i prenent precaucions, conscients de la possibilitat de revolta d’aquell qui es veu atacat. 18 Dades extretes del llibre Colectividades y revolución social, de Walther L. Bernecker, Crítica, Barcelona, 1982, plana 246.

79


Una de les seves primeres realitzacions fou exigir a veïns i veïnes del poble que els ensenyessin els allotjaments necessaris (símptoma de que no estaven al poble de pas), i tot seguint es van apoderar de les armes que van trobar a la localitat. Aquesta última realització es va practicar a tots els pobles d’Aragó. Com a anècdota, ens permetem citar l’exemple de la localitat de Melusa en paraules d’un involucrat en els fets:

“el 10 d’agost de 1937 se’ns va presentar un oficial de l’exèrcit Brigada Internacional i sense cap cortesia ens va dir: “vinc aquí per a que m’entregueu tot el que tingueu en menjar i les armes”. Li vaig contestar que allí no hi teníem armes, que pertanyent nosaltres a la Col·lectivitat de Tamarit, es dirigís allí; nosaltres no podíem donar-los-hi res. Ell va tornar a preguntar: “on són les armes?” llavors li vaig respondre: “vingui amb mi que els hi ensenyaré”. El vaig portar al dipòsit d’eines de treball i li vaig dir: “aquí hi ha el dipòsit de les nostres armes: 25 dalles, 25 aixades i altres utensilis”. Li vaig oferir una aixada, dient-li que li aniria molt bé a les seves mans per a produir i no per a destruir, afegint-li: “l’única acusació que podreu fer contra nosaltres és la de produir i treballar per a guanyar la guerra”, contestant-me ell, en to de dictador: “també els ases treballen!”, i va donar ordres als seus guardes per a dur-nos a la presó i desfer la Col·lectivitat.” 19

Tornant a Esplús, i repetim que aquest poble només exemplifica el que va passar a la majoria de localitats, els integrants de la Divisió “Carles Marx” van instal·lar el seu Estat Major a la casa més espaiosa; alhora que van declarar el Comité Local dissolt i en van formar un ells, sense cap mena de consulta al poble. Per por a perdre’l, van deixar-hi en servei permanent diverses parelles de soldats, amb els seus respectius caps i sargents.

A les 10 del matí del dia 11 va començar la detenció dels representants del Comitè Local i dels alts càrrecs administratius, així com la d’altres perones que tenien certa responsabilitat i eren ferms defensors/es

19 La persona que ha explicat aquest fet no ha volgut revelar el seu nom. En qualsevol cas, aquest fragment pertany al llibre Realizaciones revolucionarias y estructuras colectivistas de la Comarcal de Monzón (Huesca), con notas sobre la represión comunista, Federació Comarcal de Sindicatos de la Confederación Nacional del trabajo de Monzón, 1977.

80


de la Col·lectivitat, com també es va procedir a l’interrogatori de moltes altres persones. El resultat va ser 20 absentats/des forçosament del poble i enrolats en les Brigades Confederals degut a la pressió que els exerciren els comunistes i 14 empresonats/des. D’aquests últims/es, 7 van ser tancats/des al convent de Caputxina de Barbastre, d’on serien posats en llibertat uns mesos més tard (i alguns d’ells van ser detinguts de nou uns dies després de l’alliberament). Els i les altres 7 van ser empresonats a l’església de Fraga, d’on serien alliberats el dia després que la 28a Divisió (confederal) arribés de permís als pobles d’Alcolea, Albalate i Bellver de Cinca. Es va fer així davant la por que sentien els comunistes a que les anomenades forces els alliberessin abans que ells. Dies més tard, però, van ser detinguts/des de nou i conduïts a Casp, on ja hi havia instal·lat el nou Consell d’Aragó amb José Ignacio Mantecón (en substitució al cenetista Joaquín Ascaso) al capdavant. Els comunistes ja no els van alliberar més, sinó que van ser els i les pròpies preses qui van aporfitar un bombardeig feixista que, només 2 dies abans de la seva entrada a Casp, va destruir part de l’edifici per fugir i incorporar-se amb els i les companyes de la col·lectivitat reconstituïda, que aviat es veurien forçades a anar de retirada cap a Catalunya.

Ja afectant directament a la Col·lectivitat d’Esplús, els comunistes van repartir als i les particulars les terres que havien requisat els llibertaris. Hi va haver unes 70 famílies, però, que van decidir continuar treballant col·lectivament, motiu que els va dur a exigir que les seves parts estiguessin totes juntes, ja que també juntes serien treballades. Van continuar amb l’estructura i el desenvolupament que tenien en marxa abans de l’atac, però amb més dificultats: la majoria de l’artesania es va declarar independent, fet que va obligar a la Col·lectivitat a crear de nou branques de pa, ferreria, fusteria i altres tasques imprescindibles en la vida rural. El funcionament de la col·lectivitat va ser suficient bo com per a que algunes persones que amb l’entrada dels comunistes havien passat a ser individualistes demanessin de nou l’ingrés a la Col·lectivitat.

81


L’estada dels comunistes a Esplús va durar 7 mesos: de l’11 d’agost de 1937 al 28 de març de 1938, només dos dies abans de l’entrada dels feixistes.Les realitzacions durant aquest temps van ser sempre sota el consentiment de Mantecón, nou president i director del Consell d’Aragó, i van anar orientades cap al reforç del nou Consell Local, cap a la complicitat amb persones de dretes i persecució de persones compromeses amb el moviment llibertari o col·lectivista i actes com desenterrar, a demanda de les famílies feixistes, morts i dur-los al cementiri.

Amb l’entrada de les tropes feixistes el dia 30 de març de 1938, cap individu del Consell Local ni dels denominats comunistes, socialistes o republicans va exiliar-se, fet que evidencia que quelcom els unia amb les esmentades tropes, a diferència de les 70 famílies col·lectivistes que van anar cap a Catalunya.

Després dels fets narrats, les col·lectivitats van quedar molt debilitades. Aquells i aquelles que tenien més empenta i que eren capaces de dirigir una experiència autogestionària van ser empresonades, alhora que els locals i magatzems de les col·lectivitats van patir saquejos i robatoris.

Ja afeblit el moviment anarquista al front i a la rereguarda, molts terratinents van tornar a les seves antigues terres, aprofitant el caos generat pels comunistes. Els vells propietaris van reorganitzar la gestió de la terra a la manera com sabien i que millor els beneficiava, és a dir, en forma de contractes.

Molts petits propietaris que havien aportat la seva parcel·la a la col·lectivitat, veient el tràgic destí de la mateixa i la sort que havien corregut part dels seus homes forts, van optar per desentendre-se’n, cultivant la terra de manera individual com ho havien fet abans de la guerra.

En altres casos, però, el moviment col·lectivista va resorgir i va resistir fins a l’ocupació nacional, a la primavera de 1938.

82


Reorganització del sistema col·lectivista

“tot i la brutalitat, en general l’estalinisme no va aconseguir obligar als camperols aragonesos a adoptar el règim de propietat privada. Tan aviat com es va retirar la Divisó Líster, van ser destruïdes la major part de les actes de propietat que els havien fet signar a punta de pistola i no van tardar en reconstruir les col·lectivitats.”20

Cada cas va ser diferent, però en molts les col·lectivitats es van reorganitzar tant bon punt van poder, tal i com exemplifica aquest fragment.

Les dificultats més grans amb que es va trobar la reestructuració de les col·lectivitats van ser:

Restriccions i entrebancs imposats pels organismes depenents del Ministeri d’Agricultura (com podia ser l’Insititut de Reforma Agrària) a les col·lectivitats.

Pèrdues materials ocasionades per la rapinya i vandalisme dels expoliadors

Panorama que havien deixat els esmentats expropiadors: empresonaments, detencions, saquejos, canvi de càrrecs, etc.

Canvi en l’ambient de les col·lectivitats: els fets ocorreguts havien fet que l’inicial ambient confiat i alegre passés a ser més trist, degut als efectes dels ultratges rebuts i a les notícies sobre el front desfavorables als desitjos anarquistes.

Tot i aquestes dificultats, l’ofensiva comunista va servir per a que marxessin de les col·lectivitats aquelles persones menys convençudes, menys sòlides i menys identificades amb la mateixa, quedant-hi les que

20 Daniel Guerin a Las colectividades campesinas 1936-1939, Tusquets Editor, Barcelona 1988, plana 49.

83


realment estaven disposades i entregades a la col·lectivitat amb veritable entusiasme. Aquest fet va permetre que es reorganitzessin, alhora que els vincles en tots els nivells de l’organització van esdevenir més solidaris del que ho havien estat fins llavors.

Un cop allunyada la Divisió Líster, es van començar un seguit de mesures per tal de reorganitzar el sistema fins llavors vigent:

Creació de nous Comités que ocupessin el lloc dels anteriors, la majoria dels membres dels quals havien sigut traslladats forçosament.

Petició al Govern d’una restauració pels danys materials i ofenses inflingides

En alguns pobles, es va começar una vaga indefinida en tots els sectors

En espera de notícies del Comité Regional de la CNT, es va enviar una carta al Govern demanant la legalitat de les col·lectivitats, anunciant la negació de seguir treballant les terres en cas que la resposta fos negativa. Veiem que en aquesta ocasió els anarquistes van cercar en el Govern una protecció, fet que, d’entrada, sembla contradictori a la seva habitual actitud de viure al marge dels dictàmens del govern. La causa d’aquest canvi d’actitud rau en la gravetat dels fets i també en la voluntat de seguir amb un mínim de garanties que permetessin mantenir l’esperança.

Les Divisions confederals (la 25, d’Antonio Ortiz, la 26, de Durruti i Ricardo Sanz a la mort d’aquest i la 28, de Gregorio Jover principalment) van amenaçar amb abandonar les posicions del front si no s’alliberaven els i les preses i es donava lliure curs a les col·lectivitats. No van haver de deixar el front ja que el Comité Nacional de la CNT es va entrevistar amb el governador general d’Aragó (José Ignacio Mantecón), i com a resultat d’aquesta entrevista es va acordar l’alliberament dels i les preses i la presa de mesures de seguretat a favor de les col·lectivitats,

84


així com l’autorització per tal que se celebrés el Ple Regional de Sindicats, que va tenir lloc el 6 de novembre de 1937 a Casp.

Amb aquest breu repàs de les dificultats i les mesures que van prendre els i les col·lectivistes ens podem fer una idea de la importància que tenia per als i les aragoneses la gestió comuna de la terra així com el nivell de productivitat relativament bo que es devia obtenir, motius que van dur a que es reorganitzés el sistema col·lectivista. Amb aquesta realització també es demostra que l’estructura creada era suficient forta i autònoma com per a ressorgir.

6. el llegat

A la història, tots els esdeveniments tenen un abans i un després: són conseqüència d’alguna cosa i deixen alguna experiència impresa en la ment de la gent, per molt que els fets puguin ser silenciats, negats o manipulats.

Fins aquí hem intentat veure l’abans de les col·lectivitats agrícoles de la Guerra Civil i la manera com van existir. Però seria inacabat no parlar del llegat. Han passat molts i molts estius des d’aquell de 1936, però encara avui hi ha exemples de treball de la terra en comú. Hi són sense fer molt soroll, però van fent. No és aquest el moment d’analitzar perquè no fan soroll; d’això ja en parlaré a les conclusions.

85


En aquest apartat no faré una revisió de tots els projectes actuals, col·lectius o comunals, de treball de la terra, ja que crec que aquest és motiu d’un altre treball de recerca. M’he limitat a agafar-ne tres exemples. Un és de Barcelona, una okupació rural. L’altre, una xarxa de cooperatives i, el darrer, un projecte comunal.

Les circumstàncies m’han dut a que dos d’aquests projectes no es trobin a la Península Ibèrica, sinó una mica més al Nord, a la Provença. Cal dir, però, que això no vol dir pas que a l’Estat espanyol no hi hagi. En són exemples els Arenalejos de Granada o Lakabe, a Navarra. No he agafat aquestes com a exemples per la manca de temps que tenia per aconseguir-ne informació, alhora que m’era més fàcil aconseguir contactes amb membres de Longo maï o la Nef des fous. Finalment, afegir que l’explicació dels projectes és relativament curta. D’una banda és així perquè es tracta d’un treball d’història i no d’actualitat i, de l’altra, perquè considerava més important la informació de primera mà. Em refereixo a les entrevistes, que possiblement siguin tant o més explicatives que les planes següents. Ha sigut una llàstima no poder obtindre’n cap d’un/a membre de Can Masdeu, però espero que amb l’explicació ens poguem fer una idea del projecte.

TRES PROJECTES ACTUALS

Jansiac, “La Nef des Fous”

Jansiac és una comunitat situada als Alps francesos, concretament a la muntanya de Sisteron (vall de Jabron), a uns 1000 metres d’altitut. Artur Boira , membre de la comunitat des de fa 3 anys, la defineix així:

“és un projecte experimental de vida en comunitat, amb respecte i harmonia entre els éssers humans i entre aquests i la naturalesa. I dic també la naturalesa perquè vivim a les muntanyes dels Alps, però intentem que la nostra vida les perjudiqui com menys millor, consumint el mínim, llençant també el mínim, reciclant i reutilitzant el màxim” 21

21 Veure annex 8.7, entrevistes.

86


El projecte va sorgir directament del maig del 68: el 1970 un grup de persones de París, van decidir crear una comunitat de treball, situada a prop de l’autopista per anar a treballar a París quan fos necessari. Però ben aviat van cercar alguna cosa més rural, definint ja uns objectius:

Dur una vida en la que no fos necessari distingir treball d’oci, vida privada de vida professional i vida individual i vida en grup. Es cercava també així una alternativa a la família, unitat fomentadora de l’individualisme.

Fer de la comunitat un possible element fundador d’una societat.

Va ser a partir d’aquest segon objectiu quan va sortir la necessitat de cercar un lloc suficientment gran com per a que hi poguessin haver diferents comunitats, per poder estudiar i afavorir d’aquesta manera els intercanvis entre elles. Van trobar un terreny de més de 300 ha a Jansiac. Així va ser com, l’agost de 1974, 16 persones van començar el projecte, actualment també conegut com a La Nef des fous (la nau dels bojos).

Entre les primeres mesures que van prendre hi trobem l’abolició de l’assalariat i la negació del sistema educatiu estatal. L’assalariat es va abolir perquè es negaven a exercir una professió especialitzada, alhora que eren conscients que el diner no és necessari però sí que crea necessitats. Com menys es consumeix, menys s’ha de treballar; i és possible, sense gairebé cap necessitat financera, menjar i allotjar-se.

S’intenta que els desitjos, tan materials en la societat industrialitzada, siguin més immaterials: relacions interpersonals, bellesa dels paisatges,…

L’educació estatal la veuen com l’encarregada de la perpetuació del sistema de manera més efectiva que un exèrcit: queda calada en la ment, durant anys i anys, mentre que un exèrcit fa una destrossa material que (relativament) ràpid pot ser reparada. D’aquesta oposició en neix una educació al marge de l’establerta pel sistema, al seu entendre, més racional, més crítica i més creativa.

87


La comunitat va decidir no combatre el sistema en la seva totalitat, acceptant-ne tres punts:

Mitjans de comunicació: carreteres i línia telefònica Sanitat i seguretat social Informació: diaris i llibres

A partir d’aquí, es converteix en un lloc d’experimentació en tots els gèneres, amb especial atenció a les energies alternatives. Així, per fer pa es preveu una sega a mà, una recollida amb un carro estirat per animals, l’ús d’una trilladora que funcioni amb gas gasògen produït per la mateixa comunitat, utilització d’un molí de cereals mecànic i la cocció del pa en forn de llenya. Segons la comunitat, això no només és possible sinó que no requereix més treball del que estem acostumats/des a fer per a pagar-nos el pa.

Les relacions de La Nef des fous amb l’exterior no són per mitjà de compres ni vendes, tal i com explica Artur Boira. Si hi ha intercanvi de béns, es fa a partir del troc. A més a més, la comunitat, que es desenvolupa sota una important fonamentació filosòfica, elabora textos i escrits per a totes aquelles persones interessades.

La situació actual és un cercle viciós, diu un membre de la comunitat. Falta gent per emprendre nous projectes. Però degut a la feina que hi ha, no queda temps per organitzar activitats de cara a l’exterior. I com que no n’organitzen, no creix molt el nombre de gent. 22

Podem dir que la Nef des fous és un projecte amb uns fonaments ideològics molt sòlids (per aquest motiu ha esdevingut un referent a nivell europeu), i un vertader exemple de treball en comú. Un treball en comú que, a més, és plenament conscient i voluntari, però que té molt en compte el respecte cap a les altres persones i cap al medi.

Longo maï , una xarxa de cooperatives

22 Michel Bernard a http://www.onpeutlefaire.com/ilslontfait/ilof-nef-des-fous.php

88

Verd: produccions i recursos destinats al consum intern en les cooperatives. Blau: intercanvi de matèries primeres entre cooperatives. També activitats de distribució

cap a l’exterior 8amb el segell de Longo maï. Tret de La Fertilidad de la Tierra, núm.


Longo maï, que en provençà significa llarga vida, és actualment una xarxa de 9 cooperatives creada el 1973. Es tracta d’una pràctica del col·lectivisme agrari implicat amb altres inciatives: preservació de varietats

locals, venta directa, simplicitat de la maquinària, venta directa, intercanvi

entre cooperatives.

Tot va començar, igual que en el cas de la Nef des fous, després del maig del 68. el 1972, a Basel (Suïssa) hi va haver un Congrés Internacional per a la creació de comunitats europees de joves. En aquesta trobada, s’hi van reunir diferents col·lectius alternatius de 10 països. S’hi va acordar començar, en zones deprimides i abandonades de muntanyes europees, la creació d’allò que ells anomenaven nuclis pioners: “zones experimentals d’una Europa solidària, pacífica i democràtica, per a la vida en comú i l’autosubsistència a partir del treball en agricultura, artesania i indústria23”. A partir d’aquesta base, es va dur a terme una tasca de difusió i de cerca de recolzaments que els permetés obtenir diners, i a partir d’aquí van

23 Tret de l’acta del “Congrés Internacional per a la creaciño de comunitats europees de joves”, que al seu torn està citada a La fertilidad de la Tierra, núm. 30, plana 26.

89


trobar un terreny a les muntanyes del sud-est de França, a la Provença24. L’estiu de 1973 uns 30 joves s’hi van instal·lar.

Actualment Longo maï és una xarxa de nou cooperatives que es troben en cinc països europeus i una a Costa Rica que reuneix, en tres generacions, unes 250 persones. En destaca la capacitat d’autoabastiment, la quantitat de produccions materials i l’activitat cultural, social i política.

Atenent al funcionament, cada cooperativa és autònoma i alhora està especialitzada en un producte, que intercanvia amb les altres (veure organigrama). L’economia és col·lectiva, igual que el treball (no hi ha, per tant, ni propietat privada ni salaris). Les decisions són preses en assemblea25.

Les terres i edificis són propietat de la fundació suïssa “Fons Europeus de Terra”, el consell administratiu de la qual és format només per membres de Longo maï a fi de “protegir de l’especulació i de les disputes per l’herència i de mantenir la seva funció original: treballar en autogestió i segons criteris socials i ecològics26”.

Cada any, unes 30 persones dediquen unes setmanes, reunides a les oficines de Basel, al manteniment, a la revitalització i a l’activació de la xarxa de recolzament de productes. També es fan reunions, tres cops a l’any, entre les cooperatives, per tal d’aprovar els projectes que cada cooperativa presenta.

La producció és ecològica, normalment certificada. Pretén recuperar varietats tradicionals i locals, així com utilitzar maquinària vella o reutilitzada (en ocasions és necessari degut a la mida de l’explotació), com també intentar-la substituïr per tracció animal. S’experimenta amb l’homeopatia en ramaderia.

L’excedent de producció es comercialitza en mercats locals, circuits curts. La venda és directa o bé per correspondència.

24 Ens referim al Mas de Granier, que es troba a uns 25 km. de la Nef des fous. 25 Veure punt 4.2.2.6: sistema assembleari i solidari. En ell s’hi expliquen les característiques d’aquest sistema.26 De l’acta ja citada tres notes abans.

90


Les cooperatives organitzen cursos i seminaris per tal de difondre les seves tècniques de conreu, de la mateixa manera que tenen una ràdio (ràdio Zinzine, creada el 1981) i una agència de premsa.

Longo maï pretén ser una alternativa a l’individualisme de la societat consumista creant un teixit social capaç de comprometre’s amb les problemàtiques locals, construir una Europa democràtica, pacífica i solidària i reflexionar sobre la implicació de la industrialització agrícola i la urbanització de la població rural.

Okupació rural: Can Masdeu

El desembre de 2001, un grup de persones va okupar una antiga leproseria a la serra de Collserola (Barcelonès), que duia més de 50 anys abandonada. L’emplaçament és també simbòlic, esdevenint una forma de defensar la vall enfront l’avanç urbanístic. L’abril de 2002 va resistir a un intente de desallotjament, i actualment es troba sota amenaça. A dia d’avui, unes 25 persones viuen a Can Masdeu.

L’edifici, a més de vivenda, és un centre social. Com a tal, compta amb les següents activitats:

Horts comunitaris. Ara per ara, unes 100 persones treballen en ells. Són ecològics, i s’organitzen a través d’assemblees (que se celebren un cop al mes). Es pretén, amb aquest projecte, crear vincles comunitaris entre les persones.

Punt Interacció de Collserola (PIC), que cada diumenge organitza tallers, trobades i activitats. A més a més, s’obra la “tienda libre” (amb productes d’autorenda), el rurbar i es fa una ruta guiada pel centre.

Grups d’Autoaprenentatge Col·lectiu (GACs): que tenen en marxa els següents projectes: hort, pa, cervesa fes-t’ho tu, bicicletes (reparació), Cercle de Dones, Spirulina i Contact-improvització.

91


Oficina rurbana: amb l’objectiu de facilitar la repoblació del camp, ofereix un centre de documentació, una distribuïdora, un banc de llavors i un directori de col·lectius.

Educació agroecològica: per a nens i joves, destinada a que aprenguin a interaccionar amb els cicles de la matèria, energia i aigua. Atenen a grups escolars i no escolars,

En quan a habitatge, s’ha procurat que fos el màxim sostenible possible, motiu pel qual han instal·lat una cuina solar, col·lectors solars tèrmics, una dutxa també solar, estufes de llenya per a l’hivern, una bici-rentadora, assecadors solars i unes letrines que redueixen al màxim l’impacte en el medi.

Es tracta d’un projecte més proper al món urbà, però que no per aquest motiu deixa de trencar amb els cànons establerts.

92


7. conclusions

Un cop donada per tancada la recerca, he obtingut resposta a les hipòtesis que em plantejava inicialment i me n’han sortit de noves.

La primera hipòtesi que tenia; que el funcionament de les col·lectivitats no havia sigut gens fàcil, se m’ha confirmat amb la cerca. Això va ser així perquè, d’entrada, van sorgir en el marc d’una guerra. Malgrat que el front aragonés es mantigués més o menys estable durant els primers dos anys, una part important de la població estava mobilitzada al front (conseqüentment, el treball l’havien de fer principalment dones, adolescents i persones d’edat avançada); i com que les exigències productives eren més grans els resultats econòmics eren precaris.

Recordem que les col·lectivitats van sorgir dins d’una Revolució Llibertària que, segurament, no s’hauria desencadenat sense l’inici de la Guerra. Això ens ve a dir que es van formar de manera ràpida i, sovint, imprevista; era una minoria la que estava preparada mentalment per a aquesta col·lectivització. La resta de la població la va seguir per necessitat, por o simplement no-disconformitat, però en pocs casos per ferma convicció.

93


Un altre aspecte que va dificultar enormement la tasca col·lectivista era l’oposició que tenia per part de totes les forces ideològiques menys l’anarquista. Aquesta era l’única que creia que fent la Revolució es guanyaria també la Guerra. Així doncs, a part del bàndol feixista, tant els comunistes com els republicans van dificultar tant com van poder el desenvolupament de les col·lectivitats atacant-les, robant als magatzems, assessinant o empresonant als i a les més significatives, etc.

La marxa de la Guerra favorable als interessos feixistes també va jugar en contra del col·lectivisme. Constituïdes a escala local, les col·lectivitats es van federar a nivell comarcal i regional per tal de poder coordinar millor la seva activitat. A nivell nacional, però, no es van poder federar fins a finals de 1937, uns pocs mesos abans de la caiguda del front d’Aragó i l’embranzida final i definitiva de les tropes nacionals.

La segona hipòtesi que tenia era que les col·lectivitats agràries de la Guera Civil, ni van sorgir ni es van quedar en el no-res.Aquesta també se m’ha vist confirmada. En primer lloc, les col·lectivitats no van sortir del no-res; eren molts anys els que les organitzacions d’ideologia anarquista duien formulant alternatives, teòriques i també pràctiques, del col·lectivisme i de l’organització d’una societat sense classes.

Podem definir els motius de formació de les col·lectivitats agrícoles en: antecedents col·lectivistes; mal funcionament de l’estructura agrària (molt antiquada, amb condicions de vida i de treball molt precàries, relacions entre propietari i treballador molt distants, etc. i ineficàcia dels intents de millora per part dels governs); i, vista la Guerra i vista la falta de mà d’obra desplaçada al front, la població restant va creure que era millor gestionar el terrer en comú.

Atenent a la segona part de la hipòtesi; les col·lectivitats no es van quedar en el no-res ja que els sistemes de treball agrícola en col·lectivitat/comunitat s’han anat succeïnt a partir de llavors. En efecte, avui en dia trobem projectes de cultiu comunitari de les terres.

Va ser aquí quan em va sortir una nova hipòtesi: que els projectes de col·lectivisme actual són diferents del col·lectivisme agrari de 1936. Això, he pogut constatar, és així per les diferents circumstàncies externes a les col·lectivitats. Fa setanta anys, era més difícil viure al marge de la

94


col·lectivitat, semblava l’únic sistema possible a l’Aragó republicà, i al cap i a la fi pertànyer-hi no implicava cap renúncia important. Una part hi pertanyia per pura convicció, però era més important el nombre de gent que hi pertanyia per necessitat o per no-disconformitat.

Avui en dia, els tentacles del sistema capitalista han dominat tots els aspectes que han pogut de les nostres vides, i viure’n al marge ha sigut una opció d’una minoria. És relativament poca la gent que qüestiona el règim, i encara és menys la que viu practicant-ne un d’alternatiu. Els projectes col·lectivistes d’ara impliquen una conscienciació que duu l’individu a renunciar a certes comoditats que ofereix el sistema a fi efecte de viure d’acord amb uns altres valors, adquirits al marge de l’educació estatal o els mitjans de comunicació de masses. Aquest motiu, juntament amb el tipus de vida que portem, els valors que tenim adquirits i la imatge que es dóna d’aquests projectes, han fet que comptin amb un nombre de gent reduït. Però aquest nombre de gent es troba en aquests projectes per pura convicció, per uns fonaments ideològics més o menys consolidats. Això fa que les comunes o col·lectivitats actuals qüestionin més que els de la Guerra Civil (que també ho feien) els pensaments de les persones, les accions, les eleccions, etc. i les seves realitzacions tinguin a darrere una reflexió molt més profunda que les de fa 70 anys.

Una part de la gent partidària de l’assemblearisme, d’una societat més igualitària i, en resum, de projectes comunitaris, ha acceptat praticar-los, ja sigui amb el propòsit de transformar el sistema des de dins o no, sense matenir-se al marge de l’organització capitalista. Estic parlant de les cooperatives. Aquestes no atorguen poder a l’individu en funció del capital aportat, sinó que tots i totes les sòcies tenen iguals condicions. En aquest sentit són més igualitàries que altres models d’empresa, però hi ha força diferències amb els projectes comunals. En són exemples el fet que no qüestionin la presència –o la importància- dels diners com a mitjà d’intercanvi, l’educació, l’autogestió, la relació entre l’ésser humà i el medi ambient,….

A més a més, les diferents comunes actuals cerquen un model autogestionari, aspecte que no era gaire tingut en compte (en certa manera, perquè ja hi era més present) a la Guerra Civil. I l’altre aspecte que no és tingut en compte als anys 30 i que ara és un dels eixos fonamentals de l’acció col·lectivista actual és l’ecologisme. Tots els moviments d’avui en

95


dia són plenament consciens de la problemàtica que hi ha entre l’ésser humà i el medi ambient i en cerquen, practiquen i proposen solucions.

Finalment, l’estructuració de la societat també és diferent: mentre que el 1936 seguia essent per famílies, ara és per mitjà de la comunitat, oferint una alternativa a l’individualisme i a l’explotació de la dona que sovint és perpetuat per les unitats familiars.

La història es pot estudiar de dues maneres: a partir d’una època, analitzar-ne els esdeveniments; o bé a partir d’un pensament, una realitació, un projecte, analitzar la seva trajectòria al llarg de les diferents èpoques. Si fem això amb el moviment col·lectivista des de 1936 fins a l’actualitat, veurem que malgrat les diferències esmentades, quelcom és constant. En ambdós moments es cerca una societat més igualitària, on el contacte entre les persones sigui gratificant, on la riquesa material no sigui l’aspiració màxima dels individus, on l’educació creï persones lliures i no dents d’un engranatge social i on el treball és practicat i decidit en comú i sigui el més agradable possible.

Al principi d’aquest treball feia esment de les dificultats amb que m’havia trobat a l’hora de recollir informació. Val a dir que en l’elaboració del treball, m’ha sigut també difícil estructurar la informació, ja que en molts casos se’m presentava d’una manera rebuscada. Tot i això, cal dir que és gratificant veure com el que en un principi sembla una muntanya abrupta i sense camí marcat, un cop hom es posa a caminar, es va va trobant amb viaranys que fan la trajectòria més planera i amena.

La recerca sobre un tema històric comporta una altra dificultat: l’haver d’intentar comprendre una altra mentalitat (la de l’època que s’estudia). Però un cop dins d’aquesta mentalitat, crec que és no només més fàcil sinó també més agradable i més satisfactori anar cercant informació.

Amb tot, puc concloure que el treball m’ha servit per conèixer més a fons tant les col·lectivitats de 1936 com un aspecte de l’actualitat del qual tan sols en tenia una vaga notícia de la seva existència, com són les okupacions rurals i les comunitats. També m’ha servit per enfrontar-me a altres eines de recerca que no siguin ni internet ni llibres, així com per

96


redactar un treball amb unes característiques formals que mai fins ara havia fet. Motius que fan, tots ells, que el balanç que faig de la realització d’aquest treball sigui positiu.

Les Torres de Sanui, 2 de gener de 2007

Annexos

97


Annex 1: resolucions referents al “problema agrari” del Congrés celebrat a Saragossa l’1/5/1936 27

“PROBLEMA AGRARI

Hem escoltat les manifestacions, dictàmens i anotacions de les diferents delegacions de camperols que asisteixen a aquest Congrés extraordinari de la Confederació Nacional del Treball. Hem viscut i vivim la vida del terrer, d’un extrem a l’altre d’Espanya, i cada cop més és en nosaltres malson el no trobar una solució immediata sense que no tinguem

27 Traduït del llibre Hechos y documentos del Anarcosindicalismo español, de Juan Maestre Alonso. Castellote editor, 1977, Madrit. P. 76-80.

98


per aquest motiu que trastocar tots els valors del règim social present per mitjà de la revolució manumissora. La solució dels diferents problemes de la terra és de tal diversitat, de regió en regió, i fins i tot de zona en zona, que és molt difícil poder enquadrar-la en una determinada modalitat de lluita; tan diferents característiques presenta el camp espanyol. Hi ha, per a què dubtar-ho, una aspiració comú en tots els que vivim del terrer, la redempció de la terra i la nostra pròpia redempció. Molt demostrada es troba la decadència del sistema capitalista, avui ja en roptura fraudulenta, per les seves contradiccions, en no poder resoldre els seus propis problemes econòmics, ni haver sapigut colocar a la classe productora en condicions que li permetés ser consumidora del que la té privada per falta de capacitat adquisitiva. Tal situació ha induït al proletariat a determinacions revolucionàries, fins a l’extrem de fer trontollar el capitalisme i al seu incondicional servidor, l’Estat. Com sigui que tot el que viu es resisteix a morir, el capitalisme apela amb habilitats a crear-se defensors, per tenir exhaurides ja totes les reserves pròpies; creu que podria trobar forces en els cinc milions de camperols famèlics que hi ha a Espanya, i per això pretén obsequiar-nos amb un projecte de llei de Reforma Agrària, la finalitat de la qual es sortir al pas del proletariat en general en la seva marxa ascendent cap a la liberació total.

La CNT davant de la Reforma Agrària. –estem convencuts de que la Reforma Agrària no podrà satisfer les aspiracions dels camperols, per una sèrie de raons que anem a demostrar.

Encara que la Reforma Agrària donés la terra als camperols, màxim al qual pot arribar el capitalisme, no seria més que una vil il·lusió que les realitats s’encarregarien d’esvaïr, tot i que la la veguessin lliure de totes les càrregues contributives de l’Estat, com materialment impossible, donades les xifres fabuloses de milers de milions de pessetes que l’Estat necessita per al sosteniment dels seus òrgans de defensa.

Essent l’Estat un aparell improductiu, exigeix impostos indirectes a la producció, que determinen la desvalorització dels productes de la terra, el que determina, a la vegada, que el camperol, productor i consumidor al mateix temps, sigui doblement delmat.

99


Per a demostrar les nostres afirmacions hi ha com a fidel reflex la crítica situació dels petits propietaris, que viuen sota el pes aclaparant de les seves misèries determinades per les causes anomenades, a les zones de Galícia, Astúries, País Basc, Catalunya i Llevant, on existeixen en grans proporcions aquests petits propietaris, i en menys proporció a les regions de Castella, Andalusia i Aragó.

Per altra part, no n’hi ha prou amb entregar la terra als camperols si no va acompanyada de tot allò inherent a la seva explotació moderna, com ho és la mecànica, la química, les obres hidràuliques, etcètera, que permeten la industrialització de l’agricultura per a que el dolor de l’esforç humà pugui ser suprimit per la força motriu del mecanisme, el que permetria les mesures necessàries per a l’elevació del camperol a home civilitzat, d’instrument de producció i bèstia de càrrega que és actualment.

Malgrat tot, el capitalisme va a la seva i la Reforma Agrària serà un fet. Quina actitud ha de ser la nostra davant de la Reforma Agrària?

Si convenim en que la Reforma Agrària ha de ser un fet consumat, ho vulguem o no ens planteja un greu problema, com és el de no perdre el control de les masses camperoles i en la seva preparació per a les nostres finalitats de transformació social. Així, hem d’acceptar, o hem de rebutjar aquesta Reforma?

A judici d’aquesta ponència., ens veiem obligats a sortir d’aquest carrer sense sortida donant una solució col·lectiva, tan en els assentaments de camperols que la reforma determina com en les diferents modalitats d’explotació de la terra, que podríem condensar en la creació de comunitats de camperols.

Aquí hi enquadra quelcom del que va ser acordat en el nostre primer congrès extraordinari, que és com segueix: “que si el Govern i els terratinents no tenen interés en dur a terme una reforma que canviï profundament el règim de la propietat agrària, els elements treballadors del camp organitzats a la CNT creuen que arribat el moment d’imposar una

100


solució radical del problema agrari que respongui als principis d’una justícia social estricta i vagi a favor dels productors explotats del camp, siguin jornalers, arrendataris, llauradors o migers”.

De la solució que donem a aquest complex problema en depèn la vida o mort de la nostra organització camperola, i el triomf de la revolució en el nostre país, perquè sense que els treballadors de la terra es trobin enrolats en una organització de tipus revolucionari suficientment estructurada, no serà possible la consecució dels nostres objectius. Per conseqüent, el congrés fixa la seva actitud davant de la Reforma Agrària formulant les següents reivindicacions:

a) expropiació sense indemnització de les propietats de més de 50 hectàrees de terra.

b) confiscació del bestiar de reserva, eines de llaurar, maquinària i llavors que es trobin en poder dels terratinents expropiats.

c)revisió dels béns comunals i entrega dels mateixos als sindicats camperols per al seu cultiu i explotació en forma col·lectiva

d) entrega proporcional i de franc en usdefruit dels esmemtats terrenys i efectes als sindicats de camperols per a l’expropiació directa i col·lectiva dels mateixos.

e) abolició de contribucions, impostos territorials, deutes i càrregues hipotecàries que hi hagi sobre les propietats, eines de llaurar i maquinària que constitueixen el mitjà de vida dels seus amos i les terres dels quals són cultivades directament per ells, sense intervenció continuada ni explotació d’altres treballadors.

f)supressió de la renda en diner o en espècie que els petits arrendataris, rabassaires, colons arrendandataris forestals, etc. es veuen obligats actualment a satisfer als grans terratinents.

g) foment d’obres hidràuliques, vies de comunicació bestiar i granges avícoles, repoblació forestal i creació d’escoles d’agricultor i estacions etnològiques.

h) solució immediata de l’atur obrer, reducció de la jornada de treball i anivellament dels salaris amb el cost de la vida.

i) presa directa per parts dels sindicats de camperols de les terres que per insuficient cultiu constitueixen un sabotatge a l’economia nacional.

101


Per tot l’anterior exposat, i per a la cosnecució ràpida i immediata del que ens proposem, entenem que hi ha dos problemes de vital importància per al moviment que són:

1. la seva organització2. un ampli pla de propaganda

Només una forta organització camperola, enquadrada en una organització nacional seria viable per a solucionar transitòriament els problemes del camp espanyol al pas que d’una manera seria efectuària la preparació revolucionària de les masses camperoles; i un ampli pla de propaganda al camp és indispensable a aquesta organització que propugnem; doncs, la preparació constructiva dels camperols, d’acord amb els nostres principis, és la missió més important i més difícil de l’anarcosindicalisme al camp.

La més important, perquè sense ella no pot ser viable el desenvolupament conseqüent de la revolució social. La més difícil, per ser molt nombrosos els obstacles tradicionals, pel retard cultural, per l’instint de propietarisme i individualisme que dificulta la captació de les masses camperoles amb finalitats col·lectivistes. El moviment anarcosindicalista camperol pot i ha de vèncer aquests obstacles mitjançant una propaganda clara, àmplia i tenaç dels seus fins ideològics, i una tasca educativa i sindical, que desenvolupi en els treballadors del camp els hàbits de solidaritat col·lectiva que els predisposi i capaciti, sense reserves i en interés propi, per a la implantació d’un règim comunista llibertari.”

102


103

1bah.ourproject.org/img/doc/conreant_en_comu_texto... · web viewaquestes últimes, però, no...

Documents