Es calcula que hi ha un milió i mig d’espècies animals conegudes i mig milió d’espècies d’altres regnes. Per altra banda existeixen encara moltes espècies per catalogar, sobretot insectes, això sense sumar-hi les espècies extingides que mai van poder ser descrites.

SALVEM LA BIODIVERSITAT?

És per això que conèixer la biodiversitat és clau a fi de valorar-ne la seva riquesa i permetre actituds més conservacionistes a fi de mantenir un tresor genètic que es patrimoni de tots.

LA BIODIVERSITAT DE LA VIDA

A l’hora d’estudiar qualsevol sistema, els humans tenim una tendència innata a establir divisions i subdivisions amb les quals obtenim parcel·les del conjunt total més fàcils de comprendre; així, arribem a la comprensió del tot a partir del coneixement de cada una de les parts. Ara bé, que aquest mètode doni més o menys resultats dependrà dels criteris triats a l’hora d’establir les diferents parts.

Des de sempre, en estudiar la naturalesa s’han establert dos mons: el món mineral i el món viu, sense obviar que tots dos estan íntimament relacionats. Ja Aristòtil, quatre segles abans de Crist, proposava un procés de metamorfosi en què a partir de la matèria inorgànica es formarien primer les plantes i després els animals. Fou també Aristòtil qui va sistematitzar l’estudi dels animals en dos grans grups, els animals amb sang (vertebrats) i els animals sense sang (invertebrats).

No fou fins als segles XV i XVI que la curiositat per la naturalesa experimenta un ressorgiment. Es mira la naturalesa d’una altra manera i s’intenta donar una descripció més ajustada a la realitat observada. Durant el segle XVII, John Ray introdueix el concepte d’espècie per agrupar totes aquelles formes que poden reproduir-se entre si. En aquesta època la denominació dels éssers vius era molt complexe, fins que el suec Carl Linné utilitzà un mecanisme nomial més breu compost per només dues paraules (Gènere i Espècie), metodologia que ha persistit fins als nostres dies.

La biologia estudia els éssers vius en totes les seves formes i els seus nivells, des dels éssers unicel·lulars fins als pluricel·lulars, des dels éssers microscòpics fins als macroscòpics, tant si són de naturalesa vegetal com animal, des de les cèl·lules fins a les associacions d’éssers vius.

La taxonomia és la disciplina biològica referida a la teoria i pràctica de la classificació dels organismes vius.

La taxonomia no té en compte aspectes evolutius, basant-se exclussivament en els caràcters morfològics. Tot i això, la classificació obtinguda és bona i realista respecte a la biodiversitat observada.

Aquest fet rau en la relació lògica que s’estableix entre les semblances morfològiques entre dos éssers vius i la seva relació filogenètica, doncs com més parentiu hi ha, també trobarem més semblances.

TAXONOMIA

La taxonomia es divideix en dues branques:

• la Microtaxonomia: que té per objectiu identificar, descriure i delimitar les diferents espècies. Alhora estudia les seves poblacions i les particularitats que tenen els seus individus: mascle, femella, cries, immadurs, ous...

• la Macrotaxonomia: és l’encarregada d’establir les diferents agrupacions jerarquitzades o tàxons. El seu estudi s’inicia a partir del nivell de Gènere, agrupant-los progressivament fins arribar al tàxon superior.

Els criteris que se segueixen en l’actualitat per a la classificació dels éssers vius són, sobretot, de tipus evolutiu i s’estudia l’anatomia dels òrgans i es comparen amb els d’espècies diferents

La sistemàtica és l’estudi científic de les classes i diversitat dels organismes vius i de totes les relacions que existeixen entre ells.

La sistemàtica doncs, és la ciència de la diversitat, o sigui conèixer tots els seus detalls, filogenètics, ecològics, paleontològics, .... És per tant una disciplina amb una clara vocació predictiva.

Actualment l’ús d’aquestes paraules és un xic indiferent, doncs l’objectiu principal és identificar, descriure i delimitar les espècies.

Per aconseguir aquest propòsit s’estableixen tot tipus de classificacions, a partir del coneixement de la filogènia i la història evolutiva dels éssers vius.

SISTEMÀTICA

AGRUPACIONS

Grup monofilètic: el formen un grup d’espècies on totes provenen d’una mateixa espècie troncal

(AB) formen un grup monofilètic, ((AB) C) també, però (BC) i (AC) no.

Un sinònim de grup monofilètic és el terme

clade

AGRUPACIONS

Tàxon: és un grup d’organismes que tenen un nom per designar-los.

Tàxon natural: és aquell grup que existeix a la natura, com ara el tàxon espècie (són grups monofilètics)

Tàxon artificial: són agrupacions inventades però que ajuden en les classificacions més complexes.

Els Apterygota són un tàxon artificial que inclou a dins seu tots els insectes que no tenen ales

Pterygota

La unitat bàsica de classificació és l’Espècie, que en general es defineix com un conjunt d’individus semblants, capaços de reproduir-se entre si i donar descendència fèrtil. Tàxons de categoria inferior a l’espècie són la subespècie, la varietat i la raça.

L’espècie és el tàxon més petit que es pot formar, i és la unitat sobre la qual actua l’evolució i , per tant, una unitat real dins de la naturalesa.

Per sobre de l’espècie, la resta de tàxons eren inicialment artificials i s’establien seguint criteris acordats, però que no deixaven de ser arbitraris. Així, un grup d’espècies que reuneixin unes característiques determinades constitueixen un Gènere. Diversos gèneres formen una Família, diverses famílies formen un Ordre. Per sobre d’aquest se situen la Classe i el Fílum o Tipus. I sobre tots ells se situen els Regnes. Per poder precisar millor la classificació sovint s’ha de recórrer a tàxons intermedis, com per exemple: subclasse, subordre...

Amb el desenvolupament de la Filogènesi, les categories taxonòmiques per sobre de l’espècie van adquirir també un valor real, ja que expressen el parentiu entre les espècies que componen cada categoria.

La diversitat de tàxons és deguda al caràcter divergent de l’evolució de les espècies,

La filogènesi és el procés de diferenciació dels diferents grups d'organismes en l'aspecte específic i llurs relacions evolutives.

La filogènesi d'un grup determinat es basa en les dades que proporcionen la paleontologia, l'embriologia i l'anatomia comparada d'aquest grup, bé que en el pla d'espècie i fins i tot de gènere també cal considerar les dades aportades per la genètica i la fisiologia.

FILOGÈNESI

A la hora d’anomenar un ésser viu s’utilitza un sistema de nomenclatura binomial en què cada espècie rep el nom compost per dues parts. La primera correspon a la del gènere al qual pertany i la segona és pròpia i exclusiva d’aquella espècie. Ambdós noms són llatins, el primer amb inicial majúscula i el segon amb inicial minúscula. Per exemple, la nostra espècie és Homo sapiens, on Homo designa el gènere al qual pertanyen també altres homínids com l’Homo habilis o l’Homo erectus. El nom específic de sapiens, habilis o erectus serveix per diferenciar cada una de les espècies. Ara veurem un exemple per mostrar els diferents tàxons agrupats en categories: el gos pertany a la família cànids, que inclou el gènere canis. Els cànids pertanyen a l’ordre dels carnívors, inclòs dins de la classe del mamífers. Aquesta classe pertany al tipus dels cordats, i per últim, a la categoria superior del regne animal. Tàxons de l’espècie humana

BOTÀNICA: Regne – Divisió – Subdivisió

Classe – Subclasse Ordre – Subordre

Família – Subfamília – Tribu – SubtribuGènere – Subgènere – Secció – Subsecció – Sèrie – Subsèrie –

Espècie – Subespècie – Varietat – Subvarietat – Forma – Subforma

ZOOLOGIA: Regne – Subregne

Fílum – Subfílum - SuperclasseClasse – Subclasse – Infraclasse – Cohort - Superordre

Ordre – Subordre – Infraordre – Superfamília Família – Subfamília – Tribu – Subtribu

Gènere – Subgènere – Secció – Subsecció – Sèrie – Subsèrie – Espècie – Subespècie – Raça

LES CLAUS DE CLASSIFICACIÓ

La clau dicotòmica és un codi que es fa servir per classificar els éssers vius. Consisteix en un conjunt de preguntes que tenen només dues respostes i que, contestades successivament, menen a la identificació de l'organisme.

La taxonomia actual té com a tàxon més genèric el Regne. Actualment s’accepta el proposat per R. H. Whittaker (1924-1980), que en 1959 va plantejar un sistema de classificació dels organismes basat en l’existència de 5 regnes:  Moneres, Protoctists, Fongs, Vegetals i Animals

A nivell més pràctic, a l'hora d'esbrinar quin és l’ésser viu que estem estudiant, es fan servir unes claus de classificació que generalment tenen un plantejament dicotòmic. De claus d'aquesta mena n'hi ha moltes, doncs els criteris a l'hora d'organitzar-les poden ser múltiples.

DENDOGRAMES

Els dendogrames són diagrames en forma d’arbre i s’utilitzen per representar les relacions entre organismes. Tipus:

• Els fenogrames són arbres en que la longitud de les seves branques és proporcional al grau de semblança fenotípica entre els organismes. Aquests arbres però no donen cap tipus d’informació evolutiva. A vegades, alguns fenogrames, es poden veure els encestres escrits en els nusos de les branques.

•Els arbres filogenètics són gràfics que representen les relacions filogenètiques entre els diferents tàxons. Existeixen diferents arbres per explicar una mateixa realitat, això és degut a que són visions particulars o hipòtesis d’un investigador concret.

El cladograma seria un exemple d’arbre filogenètic, on es representa el parentesc evolutiu entre espècies

Les referències escrites en els rectangles vermells indiquen les

característiques compartides amb els llinatges que se’n deriven.

Durant molt de temps els naturalistes creien que la biodiversitat era com una gran cadena o escala, on els éssers més perfectes es situaven al capdamunt (el precursor d’aquesta idea fou Aristòtil). No existeixen per tant animals més evolucionats que altres, sinó senzillament una evolució diferent.

Per exemple, les molses no són els encestres del pi o el cirerer, sinó que aquests arbres provenen d’un encestre comú, i les molses són plantes cosines.

També cal dir que l’ordre de lectura, d’esquerra a dreta o de dreta a esquerra no és important; el realment important és la posició relativa dels nusos de les branques.

Els científics quan estudien els organismes vius busquen estructures comunes que els hi permetin comprendre el grau de parentiu que tenen aquests éssers vius. Aquestes estructures homòlogues comunes provenen d’un avantpassat comú, com per exemple: “tenir 4 extremitats” com ara els ratolins, els humans, les aus, els cocodrils... En canvi els peixos no.

No totes les característiques són comunes, doncs alguns animals poden presentar estructures similars (análogues) i no estar fortament emparentats, com passa en el cas de l’aleta dorsal dels taurons i els dofins. Encara que sembli a primer cop d’ull difícil d’acceptar, mantenen més parentiu un dofí i una vaca que un dofí i un tauró. L’explicació a aquest fer el trobem en el fet que ambdós animals, dofins i taurons van evolucionar de forma independent l’un de l’altre per complir una mateixa funció en ambients similars.

També és possible que després d’haver evolucionat per una determinada característica, les espècies filles la perdin, com seria el cas de les extremitats posteriors en el cas de dofins i balenes, o més encara, perdent-les totes 4 com en el cas de les serps.

Arbre evolutiu