Parlem amb Josep Antoni Gómez, el nou cap de la Policia Local d’Alella

L’Ajuntament aprova un pressupstos de 13,7 milions d’euros per al 2017

alella Núm. 345gener-març2017 any 57

3,50 €

Els camins que uneixen Alella amb el Vallès

Entrevista amb Glòria Mans, regidora d’Emprenedoria, Comerç, Consum, Esports i Salut

2

NOU TREN DE RENTAT, MÉS SUAU I MÉS EFICIENT!

3

Recentment, hem tingut l’ocasió de recopilar una col·lecció sencera de la revistes Alella per tal de fer-ne donació a l’Arxiu Comarcal del Maresme. Hem establert un conveni amb aquesta institució mitjançant el qual, a canvi d’aquesta cessió, l’Arxiu es compromet a escanejar tots els números que encara no ho estan per passar-los a format digital i a la seva incorporació als arxius públics. Aquesta operació permetrà la consulta a través d’internet de tots els números de la revista Alella i, a més, poder fer-hi cerques per paraules clau.

Aquesta era una de les velles aspiracions del cos de redacció. Quantes vegades hem hagut de treballat temes que ens ha de-manat la consulta del històric de la revista, i hem trobat a faltar disposar d’un bon índex, o encara més, d’un eina semblant a la que ara disposarem? El fet d’haver de fer les consultes sobre els exemplars físics convertia aquesta tasca en feixuga.

El bagatge de cinquanta-set anys interromputs de publicació han convertit la revista Alella en una font imprescindible de consulta cada cop que algú treballa algun aspecte de la vida del nostre poble. Celebrem, doncs, la nova fita que estem a punt d’assolir. Us informarem oportunament de tot allò que sigui necessari al respecte d’aquesta nova eina.

Ens referirem ara a un tema delicat. Per les seccions de Car-tes al Director i Esports del número anterior i d’aquest mateix, us haureu assabentat d’una discrepància que ha sorgit entre l’actual Junta Directiva del CF Alella i alguns antics socis i mem-bres de juntes anteriors.

Hem tingut l’oportunitat de parlar amb les dues parts ara enfrontades i hem constatat que és cert que existeixen punts de vista diferents sobre algunes qüestions, i sobretot al respecte del canvi dels colors representatius del club. Però més enllà d’aquestes legitimes discrepàncies, també ens hem adonat que tant per una part com per l’altra, la raó última que mou les seves passes és la mateixa: l’estima per la institució.

Es una llàstima, doncs, que existint un punt de trobada tan gran i generós, ambdues parts esmercin esforços en remar en direccions contràries, quan és tan evident el profit que se’n po-dria treure d’anar tots en la mateixa direcció. Reiterem que tirar endavant l’entitat es la finalitat comuna de tots els implicats.

Des de la revista Alella no ens sentim còmodes havent de deixar constància d’aquesta polèmica. Sabem que els prota-gonistes de la mateixa són tots, de debò, bones persones. Creiem sincerament que aquest mal, malauradament avui tant de moda, que se’n diu falta de diàleg, ha entorpit una relació que, reconduïda, podria servir per sumar en comptes de restar.

Nosaltres només som un mitja de comunicació i per tant hem tingut dubtes de fins a quin punt havíem de implicar-nos en una tasca de mediació. Potser no ens hi hem atrevit per manca de gosadia. Però deixeu-nos dir un cop més abans d’acomiadar-nos, que estem segurs que, amb una petita dosi de bona voluntat, l’entesa es possible i els seus fruits segur que valdrien molt la pena.

Ramon RuizDirector

PRIMERA PLANA

EDITORIAL01 Coberta La imatge de la portada es un fragment del plànol d’Alella del Instituto Geográfico Nacional. Any 1919. La sèrie documental a la qual pertany són els mapes que es dedicaven a establir els límits legals de tots els municipis d’Espanya.

04 Cartes al director

06 Del poble

11 Actualitat• Entrevista a Glòria Mans,

regidora d’Emprenedoria, Comerç, Consum, Esports i Salut.

• Entrevista a Josep Antoni Gómez, el nou cap de la Policia Local d’Alella.

• L’Ajuntament aprova un pressupost de 13,7 milions d’euros per al 2017

• Els Renter: una nissaga d’enterramorts.

• Tots junts per transformar la biblioteca de l’Escola Fabra.

• Doble activitat amb la Guerra Civil com a protagonista.

27 Què fà...• Anna Guasch?

29 Cultura• Parlem amb el paleontòleg

Jordi Galbany que porta tres anys i mig a Ruanda

observant goril·les.• Manel Esclusa i les petges

de l’ombra.• “Quedar-se o no quedar-se” Menció especial al certamen

Alella a Guida Alzina.

37 Fototeca• Can Garma. La casa que

hi havia on van construir l’escola Fabra.

39 Personatge• Assumpció Lucas, l’Assun de la Vinícola.

41 Col·laboració• Els meus records feliços (II).

50 Arrels• Camins que el temps ha esborrat.

46

Vitivinícoles• Cristina Guillén.

49 Solidaris• D’Alella a Colòmbia: compartint experiències.

53 Magazín

62 Esports• El futbol de sala,en trajectòria

ascendent i sense aturador.• El canvi d’imatge del CF.

Alella, a debat.

• Breus.

4

CARTES

alellaRevista independent d’informació local

EditaASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLAEduard Serra i Güell, 2 08328 Alellarevista.alella@gmail.comwww.revistaalella.cat

Director Ramon Ruiz Bruy

Sots-director Eudald Serra

Redactor en cap Òscar Pallarès

Redactors Albert Alabau, Ramon Anglada, Àlex Asensio, Laia de Bobes, Cristina Gaggioli, Sigrid Guillem, Queralt Morros, Carla Riverola, Elisabet Solsona i Pep Vidal

Col·laboradorsCristina Armengol, Agnès Céspedes, Comissió de Cooperació d’Alella, Montse Donada, Jordi Farrús, Quico Lluch, Jordi Prat, Daniel Montes, Joan Oliveras, Jordi Ribas, Laura Ruiz, Keco Santos i Albert Vallvé

Publicitat: Òscar Pallarès (Tel. 654 40 40 43)

Subscripcions: www.revistaalella.cat/subscripcio

Correcció: Aïda Estrada

Disseny gràfic i maquetació: Josep Puig

Producció: RRB

Impressió: Comgràfic

Dipòsit legal: B-24.950-62

Col·laboració: 3,50 euros

Amb el suport de:

Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa comarcal. Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i Güell. Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de 1989 a 1994.

La revista Alella no es responsabilitza necessàriament de les opinions que continguin els articles signats.

TIRA CÒSMICA Keco Santos

Cartes al director

Departament de la Presidència

REFORMA DEL CAMP DE FUTBOL

Com a pare d’un jugador del Club de Futbol Alella i usuari ocasional de les instal·lacions mu-nicipals, el passat mes de novembre quan, en el decurs de la presentació dels equips del Club, el nostre Alcalde va confirmar que aquest proper mes de juny tindran inici les obres de remo-delació del camp, vaig compartir amb tots els assistents a l’acte l’esclat de satisfacció i il·lusió. Tots o gairebé tots desconeixíem el projecte, ja que a diferencia d’altres infraestructures –com la nova Biblioteca o el nou Casal (amb dos pro-jectes diferents)-, en aquest cas no hi ha hagut presentació a bombo i plateret.

Però, vaja, tots els que d’una manera o un altra som usuaris de la instal·lació tenim clar que hi ha dues necessitats que són imperatiu: vestidors decents per als nostres fills/esportis-tes, i gespa nova, que la que tenim està en estat indecent i pot arribar a ser causa de lesions.

Doncs, quina és la sorpresa que ens em-portem a mesura que es va sabent quin serà el projecte que té previst el nostre Alcalde? Pati-rem de 4 a 6 mesos d’obres –comptant amb els retards habituals- per fer 3 despatxos, una sala de juntes i un nou bar. De gespa nova no hi ha res previst, i de vestidors decents i adequats, tampoc. Es veu que ja han malbaratat prou diners en uns vestidors que són vergonyants, freds, petits i pels quals passen centenars de jugadors del nostre poble i de visitants. No em puc imaginar com es canvien de 15 a 25 juga-dors de 1,90m i 120kg quan juguen els dels rugbi en un espai tan reduït.

Algú ha parlat amb els diferents usuaris de la instal·lació per saber quines necessitats reals tenen? Tenim dos clubs de futbol i un club de rugbi amb diferents equips que comparteixen equipament, i sembla ser que, com sempre pas-sa, ningú no ha prestat prou atenció a quines són les necessitats reals que tenen, és a dir, tot sembla indicar que un tècnic ha desenvolupat

un projecte dictat per un polític, sense escoltar les diferents parts implicades i que no satisfarà les necessitats reals dels usuaris.

Crec que caldria analitzar si les necessitats que tenen els usuaris coincideixen amb les que planteja atendre el nostre Ajuntament, per tal de realitzar accions conjuntes abans que si-gui massa tard; potser ens estalviaríem temps i diners.

Pau Forcada

CARTA A MANEL RUIZ

Benvolgut Sr, Com vostè bé coneix, ostento la condició de President del CF Alella i, acollint-me a aquesta condició i mitjançant la present, passo a donar oportuna resposta a les dues cartes remeses per vostè i datades del 14 d’octubre i del 13 de desembre de 2016, dirigides al ressenyat Club. En concret, haig de manifestar–li el següent: en relació a la carta remesa el passat octubre de 2016, en la qual els signants de la mateixa (en concret, 38 persones identificades amb nom i DNI) manifesten, a la Junta Directiva del CF que dirigeixo, el seu neguit pel canvi d’escut i del color de samarreta identificativa dels juga-dors del Club, hem de destacar-li a vostè –que s’identifica com a representant de tots ells– que dels 38 signants –que no dubtem que estimin molt el nostre poble i els seus colors, i també el nostre Club–, 26 no en són socis. Per descomp-tat, els convidem a tots ells a sol·licitar-ne l’alta –que estudiarem convenientment–, però no obstant això, mentre no ostentin la condició de soci numerari d’acord amb els estatuts vigents del nostre Club, les seves opinions, si bé seran respectades i escoltades en pro de la nostra institució, no poden ser ateses ni respostes com ens hagués agradat fer-ho, ja que desconeixem més dades de cadascun dels signants.

5

CARTES

Per contra, a vostè, com a soci numerari de la institució, i a tot aquell amb la mateixa condi-ció que desitgi més informació sobre aquest tema, se li informa –avui i sempre que sigui menester– que els canvis en els signes distin-tius del Club que represento, com els esmen-tats en la carta que rubrica, van ser aprovats en Assemblea Ordinària Universal el passat 2 d’octubre, amb la totalitat dels vots a favor dels assistents i una única excepció o esment particular en contra, que no vot formal, rela-tiva a un soci assistent que va reconèixer que el canvi de color dels signes del CF Alella no li mereixia el suficient favor. Això obra consignat en les actes del CF Alella que es troben en dipòsit de la Junta directiva del Club que jo mateix represento.

Pel que fa a la carta remesa el desembre passat de 2016, aquesta va ser rubricada per 13 persones identificades amb nom, cognoms i DNI i, sens dubte, també per vostè. Dels 14 signants, nomes vostè i el senyor Jaume Bassas Sagues ostenten la condició de socis del CF Alella, per la qual cosa no entenem que signi l’esmentada carta indicant que representen el 10% dels socis de l’entitat. Destacar-li, amb tots els respectes, que els 12 signants restants no ens consten com a socis numeraris, tot i que alguns van arribar a ser-ho en alguna ocasió del passat. Aprofitem la present per recordar-li que els estatuts vigents del Club es-tableixen, molt concretament, que la condició de soci es perd quan no s’abonen les quotes anuals establertes a aquest efecte (Art. 4 dels estatuts). El convidem a conèixer-los visitant les nostres instal·lacions i sol·licitant, en la seva condició de soci, una còpia en forma legal.

I diem això per-què, després de la lectura detallada del contingut de la seva carta, observem que o no els coneix o no els ha llegit detingu-dament. Els articles als quals vostè fa esment no es refe-reixen a estatuts del CF Alella. Probable-ment han de ser els estatuts marc que ofereix com a exem-ple el Consell Català de l’Esport, Secció de Registre d’Entitats Esportives, a l’hora de constituir una associació espor-tiva, però haig de recordar-li de nou que el CF Alella és una institució antiga, amb una normativa actual i gestionada

conforme a la Llei i normativa vigent, per tant ostenta els seus estatuts inscrits i vigents en aquest organisme.

Al llarg de tot l’escrit refereix la paraula “transformació” –en concret en l’article 8.1 punt 3 d’aquests estatuts marc– com si els es-tatuts jurídics marc proposats pel Consell Cata-là de l’Esport es referissin a una transformació física o estètica d’un Club. Mai més lluny de la realitat, encara que entenem que no hagi comprès la terminologia jurídica establerta en els mateixos si no ostenta formació jurídica. Jo passaré a exposar-li el seu significat: quan aquests estatuts esmentats per vostè parlen de transformació, es refereixen a una transforma-ció jurídica, això és el canvi de forma jurídica del Club o associació esportiva.

Espero que hàgim pogut ajudar-lo amb la comprensió lectora dels estatuts que té vostè en el seu poder, que no són els esta-tuts d’aquesta institució. Sentim, per això, no poder atendre la petició de celebració d’Assemblea Extraordinària que, en compli-ment d’una norma desconeguda per a no-saltres, fa vostè en nom propi i en el del soci numerari Sr. Jaume Bassas Sagués –que, en relació als actuals 226 socis, tots dos en suma representen un 0,88% del total. El convidem de nou a visitar les nostres instal·lacions i a comprovar les Actes expedides pel secretari del CF Alella.

Cal destacar, a més, que la missiva que li remetem serà enviada a tots els destinata-ris de la seva pròpia (datada en el mes de desembre) amb la finalitat de salvaguardar l’honor i memòria del Club Futbol Alella que

represento, així com el de tota la Junta de Govern del mateix, que li recordaré treballa àrduament des de la seva designa, de mane-ra gratuïta, per recuperar la precària situació econòmica, declivi social i deteriorament de les més elementals normes de gestió d’una associació com la que represento, en què va quedar aquesta institució abans de l’entrada de l’actual Junta.

Així mateix, informar-lo que, des d’aquest moment, ens reservem tots i cadascun dels drets que ens acullen, com a representants del CF Alella, per sol·licitar la salvaguarda de Jut-ges i Tribunals enfront de qualsevol injúria, ca-lúmnia i falsedat que vostè o qualsevol tercer pogués abocar enfront de la nostra institució i/o enfront de qualsevol dels components de la Junta que presideixo.

Joan Vidal

BRAVO PER CAN DURAN!

Vull felicitar públicament la magnífica restau-ració que tot just acaben de fer a la façana de l’establiment més popular d’Alella. Delicada i historicista, la reforma fa de Can Duran l’edifici més interessant d’una carretera que en el tram urbà li toca fer de carrer major sense ser-ho. Alella no té un Carrer Major, com la majoria de pobles, i darrerament, al pastitx immobiliari consumat de fa molts anys s’hi afegeix un ba-rrejum de locals comercials que han desfigurat del tot el caràcter un dia propi. És clar que la destrossa ja va començar amb les construc-

cions que substitui-ren les casetes origi-nals, modestes però dignes, i que van ai-xecar l’especulació, i el que és pitjor, l’estultícia, sense or-dre ni concert.Si no hi han pensat encara, que dono per fet que sí, gosaria de-manar a l’Ajuntament que els reconegui el regal que el nou Can Duran ha fet al poble d’Alella amb una dis-tinció expressa. Crec que és de llei pre-miar una preservació del patrimoni històric feta amb bon gust i gràcia, virtuts que malauradament van de baixa i, per tant, cal destacar-les allà on es trobin. Bravo per Can Duran!

Enric Satué

FOTODENÚNCIA

GUERRA DE BANDERES

Sr. Director,Em permeto enviar-li aquesta foto que vaig fer l’altre dia al Passeig de la Creu de Pedra. Ja sé que aquesta secció es diu Fo-todenúncia i jo no estic denunciant pas res, però és que em va fer molta gràcia i volia compartir-la amb vostè i els lectors de la revista Alella. No vull imaginar-me com deuen ser de divertides les re-unions de comunitat en aquest edifici…

Manel López

6

7

DEL POBLE

Els Gatmons omplen l’Amistat de PremiàLa banda alellenca Gatmons va omplir el passat mes de gener la sala del Teatre l’Amistat de Premià de Mar en un concert on no hi van fal-tar temes com Jóvenes, d’Elvis Presley. Quim Saiz, un dels integrants del grup que fa gairebé sis anys que es va retrobar, explica que assa-gen cada setmana i que estan en un gran moment de forma. De cara als propers mesos, Saiz explica que tenen ganes de tornar a pujar a l’escenari i, per això, estan mirant de tancar tres concerts en diferents municipis de la comarca.

Adherits al Manifest del Pacte Nacional pel ReferèndumL’Associació Cultural revista Alella, editora de la revista Alella i de Papers de Vi, ha acordat adherir-se al Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum. Des de la seva fundació, l’Associació s’ha definit com a catalanista, en el seu sentit més ampli. Per tant, considerant que Ca-talunya és un subjecte polític i en conseqüència té dret a decidir el seu futur, i que el referèndum és l’instrument més adient per a canalitzar aquest dret, dóna el seu suport a totes les iniciatives que sorgeixin per a fer-lo possible.

Nou toc de campanes El passat dilluns 12 de març a la 1 del migdia es va estrenar un nou toc de campanes dedicat a santa Madrona, patrona d’Alella, amb motiu de la celebració de la seva diada. El toc va ser interpretat per Pere Xar-rié, que pertany a la tercera generació de campaners d’Alella, que en aquesta ocasió va comptar amb la col·laboració de Benjamí Sanahuja i del campaner de Teià a l’espai de dalt del campanar. L’acompanyament del flabiol i el tamborí de Ramon Redorta, que des de la Plaça donà les entrades perquè els campaners iniciessin el toc, va aportar solemnitat a l’acte. El toc festiu va venir de la mà dels gegants Feliu i Madrona i els Timbalers del Most.El nou toc de campanes i com l’interpreten els campaners ha quedat enregsitrat en un video de deu minuts de durada que pot veure’s a Youtube amb el títol “ Nou toc de campanes Sta Madrona , Alella 12 Març 2017”.

Eudald Lluís, nou president local del PDeCAT

Aprofitant la refundació del partit, el PDeCAT d’Alella ha renovat la seva executiva. Al capdavant hi ha Eudald Lluís, que substitueix l’ante-rior president (aleshores, de Convergència Democràtica de Catalunya) Jordi Bofill. Nascut a Alella, Lluís ha viscut 15 anys al Vallès i havia estat militant actiu de Convergència a Montcada i Reixac. Ara que torna a viure a Alella, s’ha incorporat a la secció local del partit a proposta del regidor Esteve Garcia Ossorio. “Mai no he deixat d’estimar-me aquest poble, però com que he estat uns quants anys allunyat d’Alella i sense vincu-lació amb Convergència d’Alella, crec que puc aportar una mica d’aire fresc al partit”, explica. I afegeix: “una de les meves tasques és la de sumar esforços per poder tornar a tenir un partit potent a Alella. Als municipis, els partits els fan les persones més que no pas les ideologi-es. És molt important que anem tots a una, que sumem, que treballem plegats pensant en el futur”. L’executiva del PDeCAT d’Alella la completen Marc Viladecans, Rosa Borràs, Joaquim Sarriera, Montse Guiu, Xavier Torrents, Laia Guiu, Cristina Xatart i Joaquim Fabregat.

Alella podria tenir un autobús directe a Can RutiL’Ajuntament d’Alella està estudiant la possibilitat de posar en marxa un autobús directe entre el municipi i l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. El nou servei, segons fonts del consistori d’Alella citades pel portal www.eltotbadalona.cat, podria entrar en funcionament aquest mateix any. Ara per ara, Alella no té cap comunicació directa en transport públic amb la ciutat de Badalona.

La mostra ‘Treu-li suc a la sexualitat’ arriba a AlellaL’exposició itinerant organitzada per la Diputació de Barcelona Treu-li suc a la sexualitat ha estat ubicada a l’IES d’Alella durant la primera quin-zena de març. La mostra s’adreça als adolescents de 12 a 16 anys amb l’objectiu d’aportar-los una visió positiva i saludable de la sexualitat. Està estructurada en dues parts. La primera, destinada als més joves, se cen-tra en el concepte de sexualitat i en la manera de viure-la, en la identitat sexual, i els mites i prejudicis. La segona part s’adreça als joves d’entre 14 i 16 anys, i aborda els riscos associats a la sexualitat per tal d’afrontar-los d’una manera positiva i afavorir-hi una actitud responsable.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

QUI

CO L

LUCH

8

DEL POBLE

La revista ‘Alella’ i ‘Papers de vi’ aviat seran consultables en líniaRamon Ruiz, director de les nostres revistes Alella i Papers de Vi, va fer donació el passat 21 de febrer d’una col·lecció sencera de cadascuna de les dues publicacions a l’Arxiu Comarcal del Maresme, a Mataró. A la fotografia el podem veure juntament amb el director de l’arxiu, Alexis Serrano Méndez, en el moment en què signaven el document de la cessió. Així, la institució maresmenca es compromet a la digita-lització dels exemplars i la seva posada en xarxa al portal XAC-Premsa on podran ser consultats en línia amb la possibilitat de fer cerques per paraules clau. Així mateix, l’arxiu també es compromet a “la conserva-ció i divulgació” de les dues capçaleres.La col·lecció completa de Papers de Vi ja era consultable a través de la seva pròpia web. En canvi, la revista Alella només oferia la possibilitat de consultar els exemplars des de l’any 2004. Mitjançant aquesta en-tesa, d’aquí un parell de mesos ja estaran disponibles tots els números des de l’any 1960, que va néixer la publicació. Aquest era un anhel de la redacció llargament cobejat i, per a comoditat dels estudiosos, finalment estem a punt d’assolir.

El Club 600, a Alella Vinícola Alella es va omplir de mítics Seat 600 el passat 22 de gener. Una seixan-tena de persones van arribar a Alella amb 30 cotxes per participar en una visita a l’Alella Vinícola, on van conèixer quin és el procés d’elabora-ció del vi i també van gaudir d’un tast. El president del Club 600 Barcelo-na 2017, Agustín López, explica que s’ho van passar molt bé i que estan molt agraïts per l’acollida que van tenir al celler. Així doncs, i per poder també visitar no només el celler, sinó també les vinyes, l’entitat té previst organitzar una altra sortida a Alella en els propers mesos.

Una cinquantena de cavalls i diversos carruatges participen als Tres Tombs

Un cop més Alella va celebrar la festa dels Tres Tombs en honor a Sant Antoni Abat. La cita va tenir lloc el passat 29 de gener i hi van prendre part prop d’una cinquantena de cavalls i carruatges arribats d’arreu del Maresme i també del Vallès Oriental. Les novetats destacades d’aquest any van ser el canvi al capità de banderes –Josep Palma va passar el relleu a un dels policies municipals, vestit de gala- i les abanderades, que van ser dues nenes i un nen. La benedicció de les bèsties va anar a càrrec del Mossèn Josep Fàbre-gas, i tots aquells qui ho van voler van poder beneir el seu animal de companyia a la Plaça de l’Ajuntament, al costat de l’Església. A més, els més petits van poder gaudir d’una passejada amb poni per la Riera. Per agafar forces abans de començar els tradicionals Tres Tombs, es va celebrar l’esmorzar de Traginers. El president dels Trabucaires del Vi d’Alella, organitzadors de la festa dels Tres Tombs, es mostra molt satisfet de l’acollida que té aquesta festa i explica que aquesta cita, recuperada el 2013, ja és una cita imprescindible.

Foto dels nadons nascuts a Alella l’any 2016Com cada any, convoquem els pares de criatures nascudes durant el 2016 per fer una foto tots plegats que publicarem al proper número de la revista Alella (abril-maig).Data: dissabte 29 d’abrilHora: 12hPunt de trobada: Can Lleonart

En cas de pluja, la convocatòria tindrà lloc el dissabte 6 de maig.

CEDI

DA

QUI

CO L

LUCH

SÍNDIC D’ERRADESA la pàgina 54 del número 344 de la revista Alella, a la secció solida-ris, hi apareixia per error un subtítol que no tenia cap relació amb el titular i el tema de l’article. A la versió de la Revista en PDF que podeu trobar al nostre web www.revistaalella.cat l’errada ja està esmenada.

CEDI

DA

9

Nova ordenança de terrasses per als establimentsAlella ja té nova regulació per a la instal·lació de terrasses a places, carrers i espais públics. El Ple va aprovar definitivament la nova orde-nança, que amplia i adapta al context actual la que s’aplicava des de 2002. La normativa, que va comptar amb els vots a favor d’ERC, el PSC i la CUP, el vot contrari de Gd’A i el PP, i l’abstenció del PDeCAT, regula tots els aspectes relacionats amb la instal·lació de terrasses, com la superfície, els horaris i les característiques del mobiliari. L’ordenança in-clou ara les bótes, les mampares, les estufes, les làmpades o les taules altes. Estableix, a més, que els elements de l’establiment sigui del mateix model i tipus i prohibeix la publici-tat al mobiliari de les terrasses.

Alella s’adhereix a la campanya ‘Casa Nostra És Casa Vostra’ El desplaçament forçat de centenars de mi-lers de persones que escapen de la guerra,

ha desencadenat una greu crisi humanitària a Europa. La campanya Casa Nostra És Casa Vostra va néixer per denunciar la situació de les persones refugiades i migrants, i de-manar polítiques d’acollida reals i efectives. Alella s’hi va sumar després que el Ple de ge-ner aprovés una moció presentada per ERC, el PSC, Gd’A i el PDeCAT, per la qual Alella és ara municipi adherit a la campanya. La proposta instava l’Ajuntament a “sumar-se a l’acollida de població refugiada en trànsit a Europa” i a “convocar la ciutadania a mobilit-zar-se assistint a la convocatòria de manifes-tació de la campanya Casa Nostra És Casa Vostra a Barcelona el 18 de febrer”. La moció es va aprovar amb els vots a favor del govern (ERC i PSC), Gd’A, PDeCAT, la CUP i l’absten-ció del PP.

El Pacte Nacional pel referèndum ja inclou AlellaEl darrer Ple de febrer va aprovar adherir-se al Pacte Nacional pel Referèndum, platafor-ma hereva de l’antic Pacte Nacional pel Dret a Decidir. El manifestat de l’entitat demana la “celebració d’un referèndum reconegut per la comunitat internacional” que sigui “vinculant

i efectiu” i estableix “el Parlament de Catalu-nya com la institució democràtica on es ma-nifesta la voluntat popular del país”. El Ple va aprovar quasi per unanimitat la subscripció d’Alella al Pacte Nacional pel Referèndum, amb els vots a favor d’ERC, PDeCAT, PSC, CUP, Gd’A i el vot en contra del PP.

El Ple demana permetre la delegació del vot dels càrrecs electes L’Ajuntament d’Alella va aprovar una moció per aconseguir que els regidors de baixa per malaltia o permís maternal o paternal puguin votar al Ple en cas d’absència. A diferència de les cambres estatals o autonòmiques, a dia d’avui el vot és personal i no delegable a nivell local. Els acords de la moció demana-ven “instar el Govern espanyol” a permetre “la delegació del vot a favor d’altres membres del consistori”, “instrumentar legalment els mitjans telemàtics que possibilitin el vot no presencial” i “impulsar la modificació del Re-glament Orgànic Municipal (ROM) per tal de traslladar a l’àmbit local l’efectivitat d’aquest dret”. La proposta va tirar endavant amb els vots d’ERC, PSC, Gd’A, PDeCAT i la CUP i l’abstenció del PP.

DEL PLE

DEL POBLE

CEDI

DA

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

Un incendi crema part de les instal·lacions d’Alella VinícolaLes flames van sorprendre la matinada del dia 21 de març el celler Alella Vinícola. La ràpida intervenció dels bombers va evitar mals majors. Xavier Garcia, director tècnic i copropietari de l’empresa explicava a aquesta revista que “per sort, el celler no s’ha vist afectat en absolut. De fet, ja ens han restablert el corrent elèctric i a mig matí posem en marxa la maquinària per continuar embotellant Marfil Sec”. Les flames van afectat l’espai on hi havia la botiga, que des de fa uns mesos s’esta-va rehabilitant per convertir-la en espai de degustació, i part de les ofi-cines. Malgrat l’ensurt, Garcia es mostrava optimista: “Els vins i el celler estan intactes i això és el més important. Hem de treballar per restablir l’ordre, però ara toca mirar endavant i continuar amb la feina”.

L’ANC d’Alella se suma a la campanya #FemFuturLa secció local de l’Assemblea Nacional Catalana participa en la cam-panya #femfutur, una campanya informativa que l’entitat sobiranista ha engegat amb la voluntat de guanyar el referèndum aportant la màxima informació a la ciutadania. Així doncs, amb aquesta campanya l’ANC preveu convèncer els indecisos. Aquesta campanya consta d’un seguit de mobilitzacions que s’allargaran fins al mes de juny, quan es preveu que es convocarà el referèndum que ha de decidir el futur de Catalunya. L’ANC d’Alella considera que #femfutur està tenint molt bona acollida als llocs on s’han adreçat els voluntaris per donar-la a conèixer (mercats, fires, festes, actes públics...). La campanya es focalitza cada mes en un tema (infraes-tructures, benestar social, educació...)..

10

11

ACTUALITAT

“Crec en la limitació de mandats, però també cal dir que si algú ho fa bé i sap tirar el poble endavant, no entenc perquè no pot continuar”

Glòria Mans va entrar a la política alellenca amb motiu de les eleccions del 2011 i des d’aleshores sempre ha estat al govern pel pacte amb ERC. En les darreres municipals va aconseguir mantenir l’únic regidor del Partit Socialista de Catalunya (PSC) a Alella i ara, en el seu segon mandat, ocupa les regidories d’Emprenedoria, Comerç i Consum, Salut i Esports. Ens rep a l’Ajuntament per explicar els grans projectes del mandat i comentar la complicada situació que viu el seu partit i, també, el país.

GlòriaMans,

regidora d’Emprenedoria, Comerç, Consum,

Esports i Salut

Glòria Mans ha triat la vinya de Can Sans per fer-se la sessió de fotos que il·lustra aquesta entrevista.

12

CARLA RIVEROLA FOTOS: ÒSCAR PALLARÈS

Tot i que ja no t’encarregues d’Ocupació, Emprenedoria hi té molta relació. Els ín-dexs d’atur encara són alts a Catalunya. És semblant la situació a Alella?No: els índexs d’atur aquí sempre han estat dels més baixos del Maresme i de Catalu-nya. L’ideal, de totes maneres, seria no te-nir-ne. Que tinguem una taxa baixa d’atur no vol dir que no haguem de continuar tre-ballant perquè les persones tinguin feina i un bon nivell de vida.

Fa pocs dies es va saber que Alella és el municipi del Maresme amb la taxa d’atur més baixa, amb un 7,11%. Sí. L’atur ha pujat a la comarca, però Alella és el poble que en té menys. De fet, sempre hem estat al voltant d’aquests nivells. Quan més n’hi ha hagut, ens hem mantingut en-tre els municipis que menys en tenien i ara continuem estant entre els primers en ocu-pació. És una bona notícia.

Quins són els principals objectius per a la regidoria d’Emprenedoria, Comerç i Consum? Les competències que tenim com a admi-nistració local són limitades, però volem continuar donant suport a les empreses i a les persones que volen emprendre i hem de dinamitzar l’economia i el comerç del po-ble. Cal estar al seu costat perquè les inici-atives puguin tirar endavant.

Amb quines accions concretes es pot fer, això?Des d’Alcaldia i des d’Emprenedoria estem treballant en la creació de la Xarxa d’Em-prenedoria i Talent d’Alella, que hauria de quedar lligada aquest 2017, i també orga-nitzem les Jornades d’Economia Social, encarades a fer una empresa més sosteni-ble. Volíem posar en marxa el cicle Cafè i Empresa juntament amb El Masnou i Teià, però finalment no ha pogut ser i d’aquí a dos o tres mesos començarem amb la ini-ciativa Vi.Net.

En què consisteix?És un cicle de trobades amb un conferenci-ant representatiu de l’àmbit de l’economia o l’empresa, amb el qual la gent que hi as-sisteixi podrà interactuar perquè les confe-rències acabarien amb una copa de vi i una mica de networking entre els assistents.

El cicle Cafè i Empresa, que el Pla d’Ac-tuació Municipal (PAM) recull, queda lla-vors relegat? El que volia ser el Cafè i Empresa serà el Vi.Net. Una altra diferència és que es farà al

vespre, amb un format de conferències, en lloc de ser un esmorzar al matí.

El PAM preveu la redacció del pla urba-nístic del futur parc empresarial de La Miralda per al 2017-2018. Què s’hi desen-voluparà?Encara hi estem treballant i no puc avançar gaire cosa. L’objectiu és que sigui el nou sec-tor de desenvolupament econòmic del mu-nicipi, amb un parc empresarial d’empreses tecnològiques, entre d’altres. Encara s’ha de plantejar, però volem que sigui una aposta important i de futur per al poble.

Cal incentivar el comerç i el consum a Alella?El nostre comerç forma part del teixit eco-nòmic del poble i l’hem de potenciar, incen-tivant el consum dels productes locals i de proximitat. Pel que fa al comerç, la idea és mantenir i consolidar les activitats actuals.

La Nit del Comerç, per exemple?Sí: l’any passat vam posar en marxa aques-ta iniciativa, que va tenir molt èxit, i aquest any hi tornarem. També mantindrem la desfilada o el tast al mercat, i el comerç s’està movent per promoure altres activi-tats.

El tast al mercat ha tingut molta afluèn-cia de gent en totes les edicions. Ara n’estem preparant un que coincideixi de data amb la nit del comerç, però també se’n farà un altre a l’octubre que estarà lli-gat al Consorci de la DO Alella, que es dirà “Mercats amb DO Alella”, i altres municipis que formen part del Consorci (com Teià, El Masnou o Montgat) també en faran: la idea és tenir el vi de la DO Alella com a prota-gonista.

El PAM també inclou la senyalització comercial de les diferents àrees amb co-merç com un dels objectius a curt termi-ni. Què vol dir?

Serà una de les novetats que haurem d’im-plementar per tal de facilitar la localització dels comerços. Cal que sigui fàcil i visual.

Enguany ha començat la redacció del nou Reglament del Mercat de Marxants. Es preveu la incorporació de noves parades i l’ampliació de la ubicació. Com es vol fer?Espero que al mes d’abril es pugui portar a aprovació al Ple. L’any passat va entrar en vigor un decret segons el qual tots els muni-cipis havien de tenir una ordenança sobre el mercat de venda no sedentària. Bàsica-ment s’ha de decidir quin espai s’hi destina, quantes parades hi pot haver i de quin tipus poden ser, quins productes poden vendre i de quina manera s’adjudiquen.

Des que estàs en política t’has encarregat sempre de la regidoria de Salut. Malgrat que les competències són limitades, quins objectius es plantegen dins del marge de maniobra que es té a nivell local?És una regidoria molt transversal: treba-llem amb Serveis a les Persones, Joventut, Esports... Es toquen molts àmbits. De vega-des no es veu la feina que es fa des de Salut, però en fem molta: els controls de legionel-

“DE VEGADES NO ES VEU LA FEINA QUE ES FA DES DE SALUT, PERÒ EN FEM MOLTA”

“SÓC CONSCIENT QUE MOLTA GENT ES QUEIXA DEL SERVEI DE PEDIATRIA. VOLEM QUE ALELLA TINGUI UN PEDIATRE CADA DIA”

ACTUALITAT

13

ACTUALITAT

la, la potabilitat de l’aigua o les inspeccions als establiments d’alimentació, per exem-ple: ningú ho veu, però són una garantia que el que estàs menjant compleix la nor-mativa.

La sensibilització té un paper important en aquesta regidoria?Sí: l’altre gran eix d’actuació és tot el que té a veure amb la sensibilització i la prevenció en salut a les escoles, entre la gent gran o la ciutadania en general amb tallers, xerra-des i campanyes. Per exemple, “A cent cap als cent” són excursions per a majors de 65 anys d’aproximadament quatre hores; es fa un recorregut de deu o quinze quilòmetres per diferents ubicacions, com el Garraf, Collserola o Sant Llorenç del Munt.

Quines són les línies d’actuació de Salut?Ara mateix estem treballant en l’elabora-ció dels itineraris saludables. Seran tres rutes pel municipi, de punta a punta, per a tots els públics. La més llarga tindrà deu quilòmetres i serviran per conèixer espais pels quals segur que molta gent no hi ha passat mai. També estem estudiant orga-nitzar unes jornades, que possiblement es

diran “Alella valora l’esport”, amb activi-tats en diferents formats per a molts col-lectius: xerrades o taules rodones adreça-des a joves, pares, nens...Però el principal objectiu del mandat és fer el Pla Local de Salut.

Amb quines mesures?Volem fer una radiografia dels hàbits de sa-lut del municipi i detectar les mancances per millorar la qualitat de vida de les per-sones del poble. En aquest moment, el Pla Local està en la seva fase de diagnosi. Per exemple, ens cal un programa específic de prevenció de drogodependències, que en-cara s’ha de fer. També hem de mirar els costums de mobilitat de la gent. En resum, haurem de mirar tot el que podem millorar en matèria de salut.

El PAM recull la necessitat de millorar l’oferta i la qualitat del servei sanitari. Com es pot aconseguir? Des del Pla Local de Salut es treballarà per crear un Consell Municipal de Salut d’Ale-lla, que estarà integrat per agents relacio-nats amb l’àmbit de la salut i ens permetrà saber les necessitats i proposar millores.

La millora i l’ampliació de Pediatria al consultori d’Alella és una de les principals reclamacions dels veïns. Sóc conscient que molta gent es queixa del servei de Pediatria. Des del PSC vaig tras-lladar-ho a la nostra diputada al Parlament de Catalunya i es va aprovar com a esmena al Pressupost del 2017 perquè Alella tingui un pediatre cada dia.

Des del 2015 Alella disposa d’una base del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM). Això què implica? Volíem tenir una ambulància a Alella i ho vam aconseguir. El Servei d’Emergències Mèdiques no només dona cobertura al mu-nicipi, sinó també a altres pobles del vol-tant, però la base la té a Alella.

Hi ha prevista alguna inversió important en infraestructures esportives? En fa falta alguna?Enguany començarem la remodelació del camp de futbol i abans de l’estiu tindrem instal·lat un rocòdrom al Pavelló d’Esports per a la pràctica de l’escalada.

Parlant del camp de futbol... Ja està apro-

14

ACTUALITAT

vat el projecte de la seu social del Camp d’Esports Municipal, que contempla una reforma integral i l’ampliació de l’edifici social. Els directius del FC Alella van ma-nifestar que no havien participat en el disseny d’aquestes obres i els sembla més urgent la renovació de la gespa. Jo m’ocupo d’Esports des d’aquest man-dat, però l’anterior regidor ja havia parlat del projecte amb la junta del club i sé que ells ho havien vist i havien pogut opinar. És més: aquest mandat ho han pogut tornar a veure i ningú no ha dit res, els ha semblat bé. És cert que també han preguntat per què no fèiem la gespa abans que el camp, tot i que ho farem l’any vinent.

A banda d’aquestes dues grans inversions esportives, quins altres objectius us heu fixat per aquest mandat?Grans inversions, cap més. Continuarem donant suport a les entitats esportives i també és previst arranjar la pista d’atletis-me l’any vinent o el 2019, ja que quest any, per pressupost, no hi arribem. A llarg ter-mini volem crear una zona esportiva de la Creu de Pedra, amb el pavelló, el complex esportiu, la pista d’atletisme i algun altre equipament que s’hi pugui construir. Tal com et deia quan parlavem de salut també hem posat en marxa la campanya “A cent cap als cent”, que són excursions per a ma-jors de 65 anys per diferents ubicacions. Estem treballant en unes jornades d’educa-ció en els valors de l’esport amb activitats com xerrades o taules rodones adreçades a joves, pares, nens...

Quan acabi aquesta legislatura portaràs vuit anys a l’Ajuntament. Estàs a favor de la limitació de mandats?Sí. Penso que tothom hauria de passar per la política perquè la realitat des de dins i des de fora és completament diferent; i sí que crec que hi ha d’haver un límit, per exemple, de vuit anys.

Et veus més temps de regidora?Crec en la limitació de mandats, però tam-bé cal dir que si algú ho fa bé i sap tirar el poble endavant, no entenc perquè no pot continuar. Jo estic a disposició de les ne-cessitats del partit i de si la gent que m’en-volta pensa que haig de continuar. De ve-gades, cal tornar a confiar en les persones. De totes maneres, vint anys em semblarien molt!

N’hi ha que fan carrera política.És una opció. Crec que és interessant co-nèixer els diferents àmbits de l’adminis-tració, perquè no tots els nivells tenen les mateixes competències ni les mateixes di-nàmiques.

Com és la relació amb l’oposició a l’Ajun-tament? Hi ha uns representants que ha escollit la ciutadania. En aquest cas, ERC té una àm-plia majoria i jo només tinc un regidor, però hem tornat a pactar per continuar treba-llant en les línies que perseguim. El govern ha de dedicar-se a treballar per uns objec-tius i l’oposició ha de validar-los, però ha

d’entendre que el govern hi és per alguna raó. Ha de vigilar i controlar que es com-pleixin els objectius, però també hi és per aportar propostes: tot el que sigui bo per a la ciutadania, endavant, vingui d’on vingui.

Són bones les relacions entre govern i oposició?Com a grup municipal, no tinc mala relació amb ningú. La resta de regidors, que opi-nin per ells mateixos. Jo sempre he estat al meu lloc i la relació és bona amb tothom.

Al Ple de febrer vas votar a favor de l’ad-hesió al Pacte Nacional pel Referèndum. Si sempre te n’havies desmarcat, per què hi vas donar suport?La moció que es va presentar pel Pacte Na-cional pel Dret a Decidir era molt tendenci-osa, parlava moltes vegades d’independèn-cia i era molt clara en l’objectiu que tenia. En canvi, el Pacte Nacional pel Referèn-dum l’he llegit i em sembla un acord molt obert; per això hi vaig donar suport. Jo sí que estic a favor que es pugui votar en un referèndum acordat i amb garanties.

Votar en un referèndum per a la indepen-dència?Votar per dir sí o no a la independència. No ens podem fer els sords davant del que està passant. La gent està cansada i té ganes de dir-hi la seva.

Ets conscient que et desmarques dels plantejaments del teu partit? El PSC de-fensa un referèndum sobre una reforma constitucional, però no sobre la indepen-dència.

Sí, però la realitat de Catalunya és una al-tra. Jo també prefereixo una reforma cons-titucional, però ara mateix no és viable i la gent demana votar. És veritat que un 60% de la població vol la independència? Si no votem, no ho sabrem. En tot cas, la societat ja està fracturada, així que cal votar, però fer-ho amb garanties.

Com vas viure la crisi del PSOE? Em va saber molt greu el que va passar amb el Pedro Sánchez. Va ser un cop d’estat a la militància i als que dèiem “No és no”. Ara tot just el PSC i el PSOE han firmat un protocol que no em sembla malament, però que continua sent molt encotillat. El PSC ha de ser un partit veritable d’aquí; no m’agrada gens com el PSOE està gestionant les relacions amb el PSC.

Alguna aposta de cara a les primàries al PSOE?El Patxi López representa més l’stablish-

ment i el Pedro Sánchez és la veu de la base; em sento més còmode amb el Pedro.

L’any 2011 vas anar a les llistes del PSC al Congrés dels Diputats. T’agradaria tornar a figurar a la candidatura? No: jo necessito la gent a prop. Al Congrés estàs molt lluny; en canvi, al poble ets just al costat de la gent, hi xerres i t’expliquen les seves preocupacions. El món local és fabulós!

PERFILLa teva principal virtut? L’empatia. I el principal defecte? La impaciència.Quin do t’agradaria tenir? El de la im-provisació.Un personatge històric que admires? No tinc costum d’admirar ningú. Qui t’ha fet políticament? Felipe Gon-zález em va començar a remoure la cons-ciència social. Com et defineixes espiritualment? Ag-nòstica.Vi o cervesa? Vi.Quina llengua parles amb els pares? I amb els fills? El català.S’ha publicat alguna mentida sobre tu o s’ha fet córrer algun rumor que t’hagi molestat? De mentides en corren sempre, però no en recordo cap. Et guia algun lema? Viu i deixa viure.De la resta de regidors de l’Ajunta-ment d’Alella, quin seria el millor al-calde? Qualsevol persona podria ser-ho, però s’ha de demostrar.

“JO NO TINC MALA RELACIÓ AMB NINGÚ. LA RESTA DE REGIDORS, QUE OPININ PER ELLS MATEIXOS”

“EM VA SABER MOLT GREU EL QUE VA PASSAR AMB EL PEDRO SÁNCHEZ”

15

ACTUALITAT

“La legislació espanyola estimula delictes com els robatoris en domicilis i les ocupacions”Josep Antoni Gómez, el nou cap de la Policia Local d’Alella

Prové del cos de Mossos d’Esquadra. A les seves espatlles té 24 anys de trajectòria i diverses condecoracions. Durant l’última dècada, com a cap de l’Àrea Central d’Informació Exterior de la Policia de Catalunya, ha centrat la seva tasca en la lluita antigihadista. Fa uns mesos va decidir fer un tomb a la seva vida i. des de l’octubre, és el nou sotsinspector de la Policia Local, plaça que ocupa de manera interina fins que es faci la provisió definitiva. Els robatoris a l’interior de domicilis i les ocupacions són els seus principals cavalls de batalla.

ÒSCAR PALLARÈS

16

ELISABET SOLSONA

Què el fa venir a Alella?Un cúmul de circumstàncies, però la raó principal és la necessitat d’un canvi. Por-tava 20 anys als serveis d’informació, els últims 10 lluitant contra el gihadisme. Han estat anys de molta intensitat en què ho he abocat tot, he tingut bons èxits policials, però sentia que ja ho havia fet tot i volia sortir abans que hi hagués hagut cap acció terrorista. Aquest neguit et persegueix a tothora...

Ha de ser angoixant...Aprens a viure amb aquest neguit. Estem en un nivell alt d’alerta, que vol dir que és probable que al final haguem de patir un atemptat si les circumstàncies no canvien. Tenen la intenció de cometre’l i no sabem si la capacitat, falta trobar el moment. I això et persegueix i no et deixa dormir, en el món de la lluita antiterrorista els errors es paguen tan cars que són irreparables... i tot això acumulat, amb la sensació que ja ho tenia tot fet, va fer que em decidís a canviar.

I per què Alella?Va ser casual. Prenc la decisió de canviar i, per un amic meu que és mosso, m’assa-bento que hi ha aquesta vacant a Alella. Mai a la vida havia pensat canviar de cos, però l’endemà al matí ja vaig venir a veure l’Alcalde. No el coneixia de res i ell tampoc tenia ni idea de qui era jo. Em va demanar el currículum i ens vam trobar en diferents ocasions. Em consta que ell va parlar amb altra gent, però al final vam anar avançant...

El seu nomenament va estar envoltat de certa polèmica... Com ho va viure?Amb tota la naturalitat del món, estava con-vençut que personalment no m’afectaria. Era més un conflicte entre els treballadors i l’Ajuntament que no pas amb mi...

Com el van rebre al cos?En menys d’una setmana l’acollida va ser excel·lent. Jo no em tanco al despatx, sinó que m’agrada treballar en equip. Això sor-prèn en un comandament policial. És una particularitat que no és del tot freqüent perquè és un cos jeràrquic i hi ha gent que viu la jerarquia d’una forma diferent, però jo crec que és un concepte arcaic que no es correspon al que avui es demana a la direcció d’equips...

Com s’ha reflectit aquesta voluntat de treballar en equip?Canviant dinàmiques. El sol fet de canviar les maneres de fer i de dirigir ja genera no-ves il·lusions, i jo intento posar elements de motivació en tot allò que faig perquè la gent

s’hi senti a gust. El primer que vaig fer va ser reunir-me amb cadascun dels membres del cos, i em va servir molt. Van fer moltes aportacions i reflexions. Si ells mateixos m’han donat les eines per millorar les co-ses! Hi ha gent amb idees, i trenta-sis ulls hi veuen molt millor que dos.

Parlem dels robatoris en domicilis...Estem fent tot el que està a les nostres mans, però lamentablement és una mo-dalitat delictiva que va en augment a tot Catalunya. Aquests robatoris els cometen principalment bandes estrangeres i és molt difícil lluitar contra elles. Estem prenent moltes mesures i hi estem abocant molts esforços. Fins i tot hem canviat els horaris i hem incrementat els efectius que tenim al carrer de 17 a 22h. Aquestes bandes actuen quan és fa fosc, normalment a la tarda. Pri-mer envien gent a observar i, quan cometen el robatori, ho fan en una casa prèviament escollida. Entren en cases buides perquè acostumen a rebutjar l’enfrontament físic. Amb els robatoris, com amb les ocupaci-ons, un dels principals problemes és la le-gislació: un robatori amb força pot suposar

una pena de 2 a 5 anys. Sota el meu parer, les lleis espanyoles estimulen aquest tipus de delictes perquè no són prou dures amb les penes. Aquestes bandes venen a cometre els robatoris aquí i no a altres països perquè és un “xollo”: en 7 o 8 minuts s’emporten coses per valor de 40.000 . És un botí im-portant i el càstig, si els enganxen –que és molt difícil-, molt petit.

Com és la casa “tipus” on es cometen aquests robatoris? Una casa a quatre vents i que dóna a mun-tanya, perquè els és més fàcil fugir. Forcen qualsevol finestra d’alumini i, encara que hi hagi alarma, tenen prou temps per entrar i robar.

A finals de gener, els alcaldes i caps de policia de la comarca es van reunir amb el Conseller d’Interior, Jordi Jané. Li van fer arribar el seu malestar pels robatoris en domicilis i li van demanar més mossos. El conseller es va comprometre a destinar més agents al Maresme quan hi hagués una nova promoció de Mossos, el 2018...Això és una il·lusió. Hi haurà més mossos, però no es notarà. 500 agents repartits per tot el territori..., no es notarà.

Quina és la solució, doncs?Definitiva no n’hi ha. Qui pensi que els ro-batoris a Alella s’acabaran, viu enganyat. Es pot reduir el número, però sempre n’hi haurà. Amb més presència policial, despla-çaríem la delinqüència: si hi ha més agents, més visibilitat i més controls, augmenta el risc per a ells de ser enxampats. Alesho-res marxarien d’Alella, però anirien a una altra població veïna amb menys vigilància policial a cometre els robatoris. Però ja ho he dit abans, aquestes bandes organitzades actuen aquí i no a altres països perquè aquí no es castiguen amb prou duresa.

Com es lluita contra la sensació d’inse-guretat?Es pot combatre amb presència policial al carrer, fent controls i fent les identificaci-ons que correspongui. Això els veïns ho ve-uen i fa que augmenti la sensació de segure-tat. D’altra banda, a partir de la primavera farem un porta a porta amb Mossos donant consells de seguretat, advertint-los de la problemàtica i explicant què poden fer per millorar la seva seguretat i la de les seves pertinences. Alguns d’aquests consells són connectar les alarmes (també quan es mar-xa una estona a la tarda), deixar algun llum encès i alguna persiana pujada... i molts altres. Aquestes bandes no volen un enfron-tament, i si sospiten que hi ha algú dins la casa, no acostumen a entrar. També hem comprovat que els gossos de mida mitjana i gran són un element dissuasiu.

El lector de matrícules com a mesura per combatre els robatoris està donant resultats?Són una eina de dissuasió i d’investigació, també de reacció. Ens permet actuar amb celeritat quan el sistema detecta un vehi-cle d’interès, això permet capturar el delin-qüent o, si això no és possible, encerclar-lo i dissuadir-lo amb la nostra presència pro-vocant la seva fugida. Creem un mapa de-linqüencial on establim on estan passant les coses. A partir d’aquí, analitzem totes les dades que generen els robatoris (hores, modus operandi, què han sostret, on han entrat, si tenen gossos o no...) i utilitzem el lector de matrícules per buscar coincidèn-

“ESTEM PRENENT MOLTES MESURES I ESTEM ABOCANT MOLTS ESFORÇOS PER LLUITAR CONTRA ELS ROBATORIS”

“ARA MATEIX, A ALELLA HI HA 9 CASES OCUPADES PER DIFERENTS MOTIUS”

17

ACTUALITAT

cies. És una feina complicada, però ens ha donat molt bon resultat.

D’altra banda, ara posarem cartells més visibles perquè els lectors també tinguin un efecte dissuasiu, que qui entri a Alella sàpiga que la seva activitat delinqüencial està vigilada.

També preocupen les ocupacions...Sí... si no fos pels robatoris i les ocupacions, a nivell delinqüencial Alella és un poble tranquil. Però ja ho he dit abans, la legisla-ció espanyola estimula aquests tipus de de-lictes, també en les ocupacions. La policia només pot actuar si els enganxa forçant el pany, i l’ocupació és considerada un delic-te lleu, amb una pena de tres a sis mesos, prescriu al cap d’un any i els antecedents no computen a efectes de reincidència: no té càstig. Com a molt, una multa que no

acostuma a fer-se efectiva perquè en molts casos són famílies vulnerables.

Ara mateix, a Alella hi ha 9 cases ocupa-des per diferents motius: des de la vessant social (gent que ha estat desnonada dels seus domicilis i estan buscant un espai on viure); arran d’un conflicte (a Mar i Mun-tanya encara hi queda una família que va fugir de casa seva per por); o bé ocupacions de gent que es vol aprofitar del sistema i de com està regulat per ocupar un espai i viure a costa del propietari. És una preocupació per a nosaltres perquè genera molta inquie-tud i neguit als veïns, sobretot quan entren en cases o pisos amb zones comunitàries compartides...

Ja per acabar... Què pot explicar del robatori a l’estanc? Va aixecar molt de rebombori.

La meva percepció és que va ser casual. Els estancs són “atractius” per als lladres perquè hi tenen botí assegurat, ja sigui en metàl·lic o bé enduent-se cartrons de tabac (fàcil i ràpid de vendre) i el tipus de persia-na, de ballesta, és fàcil de forçar. Crec que va ser un objectiu casual: veuen un estanc, són les dues de la matinada... Un es va que-dar enmig de la carretera amb el cotxe i els altres van entrar. Els estancs són un objectiu vulnerable, com les benzineres o les farmàcies.

Vam arribar en tres minuts, va saltar l’alarma i ens van avisar els veïns. De fet, una de les coses que volem demanar com a Policia Local és precisament la col-laboració ciutadana. A Alella hi ha força consciència, la gent està sensibilitzada i ens truca. I això ens ha permès identificar di-verses persones i donar un millor servei.

ÒSCAR PALLARÈS

18

CARLA RIVEROLA El Ple de l’Ajuntament va aprovar definiti-vament el Pressupost General per al 2017. Els comptes ascendeixen a 13.735.401 eu-ros, una xifra que suposa uns 400.000 euros més respecte els de l’any passat, aproxima-dament un 3,6% més. Els vots a favor del govern, format per ERC-SxA i Alella Pri-mer-PSC, malgrat el vot en contra de tota l’oposició, van permetre tirar endavant el pressupostos d’enguany.

Al Ple d’aprovació, l’alcalde, Andreu Francisco, va explicar que l’increment dels comptes estava motivat, en primer lloc, per un augment de la previsió d’ingressos de l’impost de plusvàlua. L’augment també és el resultat de la incorporació d’una subven-

ció de la Diputació de Barcelona per valor de 405.000 euros, que han de servir per refor-mar l’edifici de l’Ajuntament i adaptar-lo a la normativa d’accessibilitat amb la instal·lació d’un ascensor. El capítol d’ingressos del Pres-supost, per últim, també comptarà –segons va explicar Francisco- amb la “materialitza-ció de l’última part de retribució econòmica de la modificació puntal de les obres de Can Calderó-Can Serra, per la qual s’incorpora un 85% de l’import de l’acord d’1,2 milions d’euros”. Al mateix Ple, l’Alcalde va deixar clar que, a diferència del pressupost de 2016, el d’enguany no preveu l’endeutament, sobre-tot per la incorporació dels nous ingressos.

Les principals inversions que contem-plen els pressupostos d’aquest any inclo-

uen la fase final del futur Casal, que suposa al voltant de 863.00 euros. La reforma de l’edifici consistorial té un cost de 566.000 euros, 405.000 dels quals provenen de la subvenció de la Diputació de Barcelona. Els comptes contemplen 317.000 euros per al Camp Municipal d’Esports que, tot i així,

Francisco ha reconegut que “requerirà més inversió”. Altres despeses seran 250.000 per a la pavimentació de carrers, 150.000 per a l’ampliació del carrer Lleida i altres inversions petites per valor de 250.000 eu-ros.

Els comptes de l’Ajuntament preveuen dues possibles incorporacions a la plantilla de personal: un tècnic arxiver, tot i ser no-més obligatori per als municipis de més de 10.000 habitants (Alella en té ara 9.632) i un tècnic que donarà servei de forma transver-sal a les àrees de Serveis Socials, Educació i Joventut i Adolescència.

Francisco va deixar clar que es tractava d’un “pressupost de continuïtat de la feina feta al llargs de tots aquests anys”, però amb “millora continua”. Tot i que es va mostrar convençut que serien “uns bons pressupos-tos per al municipi”, només el Govern hi va votar a favor. La majoria absoluta, però, va permetre que passessin l’aprovació defini-tiva sense cap canvi respecte l’aprovació inicial al Ple de desembre.

ACTUALITAT

L’Ajuntament aprova un pressupost de 13,7 milions d’euros per al 2017Els comptes generals van passar l’últim tràmit d’aprovació al Ple de gener amb els vots en contra de tota l’oposició

LA REFORMA DE L’AJUNTAMENT TÉ UN COST DE 566.000 EUROS, 405.000 DELS QUALS PROVENEN D’UNA LA SUBVENCIÓ DE LA DIPUTACIÓ

Aquest 2017 l’Ajuntament serà reformat i s’hi instal·larà un ascensor.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

19

Tota l’oposició en contraGent d’Alella ja va manifestar el seu rebuig als comptes al Ple d’aprovació inicial. El mo-tiu que va esgrimir la principal formació de l’oposició va ser que els pressupostos no in-clouen la seva reclamació cabdal: que siguin participatius. La portaveu, Mercè Marzo, va criticar “l’excessiva continuïtat”, i va acusar l’Alcalde d’haver augmentat el pressupost a

través “d’un increment dels diners per la via impositiva, que no és una bona notícia per als alellencs”. Al Ple d’aprovació definitiva va recordar que “no hi ha ni un euro per a habitatge social” ni tampoc “és un pressu-post en clau de gènere”. A més, Marzo va voler deixar clar que “és un pressupost amic de monopolis, contractant a dit sempre les mateixes empreses sense cap transparèn-cia ni equitat”. Gent d’Alella, així mateix, va justificar el vot en contra perquè “tampoc s’aposta per la banca ètica ni per l’economia del bé comú”.

Per la seva banda, el PDeCAT ja va anunciar al Ple de desembre que hi votaria en contra si no hi havia cap canvi. Esteve Garcia-Ossorio va manifestar que “la co-municació entre el Govern” i el seu partit era “molt reduïda” i va criticar la incorpo-ració del nou cap de policia. “No creiem que el que vostès ens presenten avui sigui una cosa bona” per al poble, va dir. Garcia-Ossorio va qüestionar que, tal com va dir l’Alcalde, fos un pressupost de continuïtat, i el va titllar de ser “fet a mida per les polí-tiques de partit dirigides a la perpetuació

de la comoditat franciscana”. Com altres partits, el PDeCAT va criticar que “la inver-sió en habitatge social és 0” i no es preveu “millorar la seguretat del poble”. El regi-dor del PDeCAT es va mostrar contundent en afirmar que “més que un pressupost de continuïtat, és una ineficàcia perpètua en forma de majoria absolutista”.

La CUP va ser l’únic partit que es va abstenir a l’aprovació inicial dels comptes, tot i criti-car que eren “pressupostos 100% cuinats pel Govern”. També va ser l’únic grup que va pre-sentar al·legacions al pressupost després que fos aprovat inicialment. En total en van ser vuit, en què Font va demanar, entre altres, la incorporació de diferents partides per al PAM, una auditoria a SOREA, l’elaboració del Pla Local de Seguretat, la instal·lació d’energia solar, els problemes del pi pinyer i de suport als refugiats. El regidor de la CUP va demanar que els ingressos de les obres de Can Calderó “vagin dedicats a polítiques d’habitatge”, després que la construcció de la promoció hagi implicat la renúncia als pisos de protecció oficial. Una de les grans críti-ques del grup municipal va ser que alguns dels punts que es contemplen al Pla d’Acció Municipal (PAM) no es veuen reflectits als Pressupostos, com el camí escolar de la Ser-reta, la connexió de la riera amb Alella Parc o la construcció de dotze habitatges públics de lloguer al Torrent Vallbona.

Malgrat tot, les al·legacions van ser de-sestimades i el pressupost es va aprovar amb el vot en contra de la CUP. En declara-cions a la Revista Alella, Font ha manifestat que s’ha “decidit unilateralment convertir el Pla d’Actuació Municipal en una declaració de voluntat”, sense que sigui vinculant.

Per la seva banda, el Partit Popular tam-bé hi va votar en contra, tant en l’aprova-ció inicial com en la definitiva. La regidora del grup, Annerose Bloss, va criticar que “arriba tot tard”. Bloss va manifestar que “els pressupostos no recullen les necessi-tats d’Alella” i que “hi ha moltes ombres”. En declaracions a la Revista, la regidora popular s’ha mostrat molt crítica, al·legant que en els pressupostos es veuen “els inte-ressos reals del Govern”. Bloss ha lamentat la “poca despesa en seguretat ciutadana”. “La seguretat del poble i les infraestructu-res no interessen a l’alcalde Francisco ara mateix”, ha conclòs.

ACTUALITAT

MERCÈ MARZO: “NO HI HA NI UN EURO PER A HABITATGE SOCIAL I NO ÉS UN PRESSUPOST EN CLAU DE GÈNERE”

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

El pressupost 2017 també contempla la finalització de les obres del Casal.

El final de les obres dels pisos de Can Calderó comportaran l’entrada d’un milió d’euros a les arques municipals.

El Consorci DO Alella, un pressupost de 146.100 eurosAmb els comptes de l’Ajuntament tam-bé es va aprovar l’aportació que l’Ajun-tament d’Alella destina al Consorci de Promoció Enoturística del Territori DO Alella, que enguany disposa d’un pres-supost de 146.100 euros. La xifra suposa uns 30.000 euros més que respecte el del 2016, gràcies, entre altres, a l’apor-tació d’Alella, que aquest any passa de 50.200 a 60.200. Es tracta d’una quota extraordinària, tot i que l’augment d’in-gressos també prové de la incorporació de nous ajuntaments que s’han adherit al consorci al llarg del 2016. Badalona, per exemple, aportarà una quota de 15.000 euros anuals per promocionar l’enoturisme. A més, es preveuen possi-bles noves incorporacions que no estan pressupostades. A dia d’avui el Consor-ci compta amb 22 dels 30 ajuntaments possibles de la zona. Segons va explicar l’alcalde Andreu Francisco, també president del Con-sorci, els comptes preveuen incremen-tar l’aportació amb la col·laboració de privats amb la posada en marxa de la ruta del vi. Aquests aporten una quota econòmica i, a dia d’avui, ja n’hi ha més d’una seixantena, “una xifra molt per sobre de la vintena o trentena que es preveien a l’inici”, va explicar.

20

ACTUALITAT

CARLA RIVEROLA Miren la mort de cara a diari. I ho fan amb total naturalitat. Però no s’hi acostumaran mai. Són els enterramorts, persones que ve-uen el dolor de perdre un ésser estimat quasi cada dia i que demostren respecte per una professió que, en moltes ocasions, porten als gens. És el cas dels Francesc Renter, pare i fill que s’han encarregat del cementiri d’Alella tota la vida. Ho tenen clar: la seva missió és intentar passar desapercebuts per un tràngol que ningú vol viure.

El Francesc Renter fill és enterramorts també als cementiris de Teià, el Masnou, Tiana, Premià de Dalt i Premià de Mar. Fa

més de trenta anys que es dedica a un ofici que requereix disponibilitat pràcticament diària. Però hi està acostumat: amb només 16 anys ja va fer el seu primer enterrament. És un ofici que porta als gens i ho viu amb naturalitat. El seu pare, també amb el nom de Francesc Renter, s’hi va iniciar als 13 anys, però amb quatre ja acompanyava el seu pare, paleta i enterramorts, al cementiri. Allà va començar a entrar en contacte amb un ofici que fa més de sis generacions que corre per les seves venes. “Quan ets petit i ho veus molt, t’hi acostumes. El fet de co-mençar a tocar costa, però després tot és molt natural”, diu.

L’experiència i els anys al lloc de treball, malgrat tot, no són cap assegurança per habituar-se al desgast emocional que com-porta ser enterramorts. El Francesc pare porta tota la vida a la professió i ja en fa deu que està jubilat, però reconeix que no s’hi ha acostumat: “Qui digui que no li afecta, o menteix o no té sentiments. Convius amb el dolor de la gent i procures crear barre-res perquè has de seguir vivint”, assegura el seu fill.

Encara que sembli paradoxal, els meca-nismes per poder desenvolupar aquesta feina tenen a veure amb l’empatia cap als difunts. Els enterramorts viuen constantment amb el

Els Renter: una nissaga d’enterramortsMalgrat els anys d’experiència i la quotidianitat de veure el dolor a diari, els enterramorts no s’acostumen a un ofici que és encara essencial

Francesc Renter fill i Francesc Renter pare, al cementiri d’Alella.ÒSCAR PALLARÈS

21

ACTUALITAT

sentiment que, sense saber quan, algun dia també els tocarà a ells. Però per què ells han triat aquest ofici? “Molts avantpassats meus ho van fer un dia; sóc enterramorts perquè ho he fet tota la vida i ho faig amb responsa-bilitat”, respon el Francesc pare. “M’agrada la feina. Si no t’agrada, en el bon sentit de la paraula, les passaries magres. No saps mai quan treballaràs”, afegeix.

El seu fill reconeix que s’hi dedica perquè és el que ha viscut des de petit: “M’agrada treballar de paleta i d’enterramorts i fer-ho com un servei, perquè ho faig amb afecte i amb ganes de fer-ho bé”. Però també admet que, de vegades, li agradaria dedicar-se a una altra cosa, “no pel fet de ser enterra-morts sinó pel que significa: l’esclavitud de 365 dies a l’any de treball”. El cas del Fran-cesc fill és poc comú. Després de passar per totes les etapes escolars, va decidir estudiar Història de l’Art. En acabar li van oferir una feina de professor de primària, però el cap de setmana abans de començar el curs li van notificar que finalment no li donarien la plaça. “Se’m va tallar una oportunitat d’introduir-me al món de l’ensenyament, un camí que a mi m’hagués agradat, però havia de continuar”. En aquell moment va veure que l’ofici d’enterramorts era una altra via. Ja havia treballat molts estius i caps de setma-na amb el seu pare i va decidir dedicar-s’hi a diari. “Se’t tanca una porta i se te n’obre una altra”, sentencia amb un somriure.

Tot i que la vocació d’enterramorts és difícil de trobar, no per això es converteix en una professió d’alternativa fàcil quan s’està a l’atur. Els que s’hi dediquen demanen dester-rar la visió que els enterramorts són perso-nes poc instruïdes i, de fet, la família Renter és un bon exemple per demostrar que no és així. “Crec que no tothom val per aquesta feina. Cal sensibilitat, prudència, educació i responsabilitat”, afirma el Francesc fill.

Molts enterramorts, però, no desenvo-lupen l’ofici en exclusivitat. L’experiència en el camp de la construcció, els permet dedicar-se també a feines de reforma de ca-ses o locals. Els Renter, a banda de prestar

serveis funeraris als cementiris del Baix Maresme, disposen també d’una empresa de construccions. Més enllà de suposar un sou extra, és una via per trobar vida laboral fora dels murs dels cementiris. Viure amb la mort i el dolor de les persones que perden un ésser estimat suposa un esforç emocional molt dur per als que hi estan en contacte constant. Per al Francesc Renter pare, haver d’enterrar familiars o amics –i, encara més, si es tracta de gent jove- és el pitjor tràngol pel qual ha hagut de passar. “El meu fill va enterrar un noi de 20 anys que jugava al seu equip de futbol i jo, un amic que a l’escola s’asseia al meu costat”. Ser enterramorts en un municipi on tothom es coneix afegeix un dolor encara major. “La pitjor part és veure el patiment de la gent”, explica el Francesc fill. “Per lògica, quanta més distància hi ha entre el difunt i tu, més fàcil hauria de ser de portar. Però per a mi és quasi el mateix: sempre hi ha algú darrere d’aquella persona, algú que pateix i que un dia seràs tu”.

El reconeixement del servei que presten els enterramorts és la seva principal sa-tisfacció. “Molta gent em para pel carrer i em dona les gràcies per haver tractat amb

delicadesa les despulles, però és la nostra feina: buidar les restes d’un ésser humà, una persona que va viure i que mereix tot el respecte”. Això és, per al Francesc pare, el millor de dedicar-se a un ofici sovint vist

amb reticència. El seu fill s’hi suma: “El mi-llor moment és quan la gent t’agraeix la feina amb paraules, gestos o mirades. Llavors te n’adones que has aconseguit just el que vo-lies, i t’emociones”.

Ser enterramorts és una feina dura tant físicament com emocionalment. Però la ma-jor part dels qui s’hi dediquen no ho fan per obligació: “És un camí més de la vida”, defen-sa el Francesc Renter fill. I, òbviament, les persones que porten la professió als gens tin-dran més possibilitats d’acabar exercint-la. Però, abans de demanar-li pels fills, el Fran-cesc fa que no amb el cap: “No vull que s’hi dediquin. No vull que ho passin malament. És una feina que desgasta molt emocional-ment”. “No és dolent ser enterramorts, però és una esclavització diària”. Però acaba ce-dint: “Jo vull que els meus fills siguin feliços, facin aquesta feina o qualsevol altra”.

Malgrat que tots els enterramorts han notat que el nombre d’enterraments ha dis-minuït, encara segueixen sent superiors a les incineracions. L’ofici d’enterramorts és un clàssic a les llistes de l’INEM, que cada trimestre publica un catàleg amb les ofertes de feina que no reben resposta. Aquesta és

una de les considerades ocupacions de di-fícil cobertura. Però la feina als cementiris no s’atura. I ser enterramorts és un ofici que, de moment, no té cap intenció de desapa-rèixer.

FRANCESC RENTER FILL: “QUI DIGUI QUE NO LI AFECTA, O MENTEIX O NO TÉ SENTIMENTS. CONVIUS AMB EL DOLOR DE LA GENT I PROCURES CREAR BARRERES PERQUÈ HAS DE SEGUIR VIVINT”

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

22

23

RAMON ANGLADA L’hivern de 1936, dins de l’acord entre l’Ajun-tament d’Alella i el de Barcelona per a la cessió de tres grans propietats per a l’aco-llida de desplaçats de guerra, naixia el que es pot considerar la primera biblioteca d’ús públic del poble. Una de les clàusules d’aquest pacte destacava que la biblioteca –i també el museu– de l’Escola Pia d’Alella passava a ser propietat municipal, i que les seves de-pendències s’havien d’adaptar per tal que els alellencs poguessin gaudir de la lectura. Després d’aquesta experiència efímera du-rant la República s’hauria d’esperar a la fi del franquisme per disposar novament d’aquest equipament cultural. El 14 de desembre de 1980, Alella tornava a gaudir de biblioteca pública ubicada a l’antiga Escola Fabra, con-cretament a la gran sala situada a nivell del pati que actualment ocupa l’espai polivalent i d’exposicions per a les entitats locals. Des-prés d’anys en aquesta localització, arribaria un període de tancament fins que va estar llest l’emplaçament actual sota el mercat mu-nicipal. L’onze de maig de 1986 s’inaugurava la Biblioteca Ferrer i Guàrdia que, després de diverses reformes, és l’espai que ha arribat als nostres dies. Biblioteca que, en l’actuali-tat, té tot un seguit de mancances que la fan poc funcional a l’espera de la construcció de la desitjada nova biblioteca i arxiu a l’antiga fàbrica de pintures.

Potser “canvi” és la paraula que millor defineix les biblioteques que Alella ha pogut gaudir al llarg dels anys. Canvi de titularitat, d’ubicació, de xarxa de lectura pública, d’ins-titució gestora i de fons, entre molts altres. Un canvi que arriba ara a l’escola.

El torn de la biblioteca de l’Escola Fabra:Amb el principal objectiu de transformar la biblioteca de l’escola en un lloc atractiu, cò-mode i on gaudir de la lectura d’un fons de qualitat i actualitzat, s’ha començat a treba-llar amb els elements més feixucs com, per exemple, el registre d’exemplars. Una feina que permetrà visualitzar la totalitat del fons, detectar mancances i fer cerques molt bàsi-ques. Amb una biblioteca actualment divi-dida en dues grans àrees, lectura i coneixe-

ments, s’ha començat també per clarificar les principals matèries –creant-ne de noves i sub-dividint-ne d’altres–, tot agafant com a model una adaptació per a biblioteques escolars de la Classificació Decimal Universal (CDU). A tall d’exemple, a l’àrea de coneixements, dins d’Història i Geografia, s’ha creat un espai per a la història local, i dins de Natura, el d’uni-vers, planetes i la Terra, per la quantitat de llibres disponibles d’aquesta temàtica.

L’autogestió és una altra de les fites buscades amb aquest sistema d’ordenació, ja que els llibres no aniran identificats amb un topo-gràfic sinó amb uns gomets de colors, mides i formes diverses. Cada gomet tindrà una equi-valència amb les matèries de la CDU, però al mateix temps serà un sistema ben fàcil que permetrà als mateixos estudiants endreçar els llibres consultats.

Pel que fa als projectes de futur –alguns d’ells ja enllestits–, cal destacar per exemple l’adequació de la zona de petits lectors on els alumnes que ho desitgin podran gaudir dels llibres estirats sobre una gran catifa formada per peces de plàstic tou. La creació d’una zona central que aplegarà tot un seguit de materials –diaris, revistes, llibres, foto-grafies, dibuixos, àudio, vídeos, etc.– d’una

mateixa temàtica estudiada a l’aula, és una altra de les propostes on serà indispensable disposar d’un ordinador connectat a la xar-xa. Finalment, amb l’objectiu d’engrescar a la lectura d’una forma diferent, la biblioteca disposarà d’una nova zona dedicada en ex-clusiva als còmics que, en l’actualitat, tenen un pes marginal a la biblioteca. Sense poder desvetllar encara la campanya per aconse-guir incrementar els exemplars disponibles,

l’objectiu és aconseguir un fons considerable que creixi constantment i que ocuparà un es-pai diferenciat. Una biblioteca que s’hauria de convertir en un espai de trobada per la presentació de llibres, xerrades, projecció de documentals, tallers i tota mena d’activi-tats pròpies, dins i fora de l’horari escolar, i que disposarà d’un bloc per difondre els nous projectes.

Aquest Sant Jordi, amb l’obertura de la biblioteca al llarg de tota la jornada, serà el moment on es podran visualitzar molts d’aquests canvis només possibles gràcies a l’esforç conjunt de l’escola, el professorat, l’AMPA i les famílies. Un espai que, per sobre de tot, ha de ser territori dels alumnes, que se l’han de fer seu i transformar-lo segons les seves necessitats i desitjos.

ACTUALITAT

Tots junts per transformar la biblioteca de l’Escola FabraLes novetats del fons bibliogràfic i la seva organització seran visibles per Sant Jordi

La biblioteca disposa d’un fons bibliogràfic considerable dins d’un espai ampli i lluminós.RA

MO

N A

NG

LADA

24

RAMON ANGLADA Itinerari històric guiat per diferents espais de la població i presentació de l’obra Alella,

1936-1939. Del somni a la foscor, a la Vila Martorell, un edifici singular carregat d’histò-ria. Aquesta fou la doble proposta de Cerquem les Arrels, Centre de recerca històrica d’Alella per al passat diumenge 5 de febrer. Un itinera-ri que es portava a terme per segona vegada, però que arribava carregat de novetats tant pel que fa als continguts com per algunes de les parades del seu recorregut.

Una cinquantena d’assistents –prop de setanta amb els que s’incorporaren per a la presentació final– caminaren prop d’hora i mitja per conèixer diferents episodis de la Guerra Civil al nostre poble de la mà dels his-toriadors Jordi Albaladejo i Ramon Anglada.

Set espais per explicar la guerra i la revolució:La primera aturada arribaria, poc després de la sortida, davant de l’Escola Fabra i de l’antiga seu del Comitè de milícies antifeixis-tes d’Alella primer, i de la secció local de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, després de la guerra. Fou aquí on es va explicar el perquè de l’aparició dels co-mitès als pobles i ciutats de Catalunya, els membres i composició política i sindical del d’Alella, i especialment les seves actuacions en defensa d’alellencs, molts d’ells religiosos, davant de les ingerències constants de co-mitès de pobles veïns molt més ben armats i radicalitzats. El fet que, per exemple, no es produís cap assassinat durant el període bèl-lic no es pot entendre sense l’ajuda proporci-onada pel comitè local. Abans de prosseguir la passejada, es va recordar l’enfrontament de la tardor de 1936 entre el comitè alellenc i el del Masnou, que acabaria a trets i amb milicians masnovins ferits, tot fent esment del testimoni d’aquest fet en forma d’impacte de bala a la paret de l’escola.

Seguidament el grup es va dirigir cap a l’església on es va detallar la repressió so-bre l’estament religiós. El grau de destrucció del temple i de la rectoria, els principals res-

ponsables d’aquests fets, l’assalt de l’Escola Pia, la fugida de la comunitat escolàpia i de les monges salesianes, i el marc cronològic d’aquesta repressió foren alguns dels temes tractats. El relat de la majoria de parades de l’itinerari es va complementar amb imatges

relacionades. En aquest cas, la icònica foto-grafia d’un milicià enfilat al punt més alt del

campanar va permetre explicar la despenjada i fosa de les campanes, a excepció de les del Virrei Amat, per obtenir metall per a la indús-tria d’armament republicana.

Tot seguit, el grup coneixeria els proces-sos de col·lectivització industrial i agrícola

que es portarien a terme des del mateix estiu de 1936. Situats al solar on s’ubicava la seu alellenca de la Manipuladora de Plumas Viuda de Domingo Sanjuan –actualment un aparca-ment municipal–, es va explicar el significat del control obrer de les fabriquetes tèxtils

situades en aquest tram de Riera Coma Fosca. Un procés revolucionari que, en el cas de la fàbrica coneguda popularment com els Plu-

meros, n’ha quedat prova documental. Dife-rents models de mànecs de fusta, plomes, un plomall ja acabat i altres estris van servir per visualitzar millor les explicacions. Unes pas-ses més enllà l’itinerari encarava el seu tram final dins dels jardins de les Quatre Torres. Fou a les terres d’aquesta gran propietat –tant les que envoltaven la casa com les situades en altres indrets de la població– on es portaria a terme el principal procés de col·lectivització de terres. Situats davant de la façana sud, es destacaria els conflictes constants d’aquests procés de conreu col·lectiu, la coordinació de la Unió de Rabassaires i el final tràgic

ACTUALITAT

Doble activitat amb la Guerra Civil com a protagonistaL’itinerari històric va permetre visitar espais que feia més d’una dècada que no eren accessibles

La presentació del llibret Alella, 1936-1939 va tancar la jornada.

RAM

ON

RUI

Z

LES QUATRE TORRES I LA VILA MARTORELL FOREN ELS DOS ESPAIS SINGULARS VISITATS

25

d’alguns dels seus participants, assassinats per la justícia militar franquista. Abans de sortir, es visitaria l’espectacular jardí de la part posterior d’aquesta gran casa, on entre altres aspectes es detallaria la fugida de la família propietària gràcies al salconduit del comitè local.

A continuació, s’arribava a l’anomenada fàbrica de pintures –futura seu de la Bibliote-ca Ferrer i Guàrdia–, un dels sis espais de la població que acolliren refugiats de guerra du-rant el conflicte. Un punt del recorregut que va servir per destacar el gran esforç d’acollida realitzat per una Alella que superava per poc els 1600 habitants l’any 1937. La col·laboració amb la xarxa assistencial de l’Ajuntament de Barcelona amb la cessió de cases per als refu-gis de guerra número 3, 4 i 5, i l’elevat número de refugiats d’Euskadi acollits a Cal Marquès, foren d’altres temes tractats.

Creuant pel carrer Verdaguer s’arribava a la Riera Coma Clara just en el punt on el 7

de juny de 2014 s’havia portat a terme l’acte en memòria de les víctimes de la guerra i la repressió franquista, tot coincidint amb els 75 anys del final del conflicte. En aquest punt, els guies van recordar l’existència d’una càpsula del temps enterrada, plena d’objectes que defineixen les entitats locals que van voler participar en aquest acte de memòria històrica, i com aquesta s’obrirà el 2039 per tornar a recordar aquests trà-gics fets coincidint amb el seu centenari. La repressió franquista, amb 4 afusellaments –entre ells l’últim alcalde republicà d’Alella–, dures condemnes de presó per a més d’una quarantena d’alellencs, i l’escarni social per a les seves famílies, inclosos els infants, van ser també protagonistes.

Finalment s’arribava a l’últim punt de l’itine-rari i un dels més esperats: la Vila Martorell. Després d’explicar com aquesta propietat ha-via arribat a mans de la comunitat de monges salesianes, s’iniciava l’esperada visita al seu interior. La comitiva enfilaria les escales fins al primer pis, des d’on es va poder visualitzar l’estructura de la casa al voltant d’un gran espai central i, després de més d’una dècada, accedir a la capella. Amagada rere una cor-tina, els anys que l’edifici havia estat llogat per l’Escola Hamelin, fou l’escenari ideal per explicar la fugida de la comunitat de religio-ses que acollia i la seva adaptació, després de costoses reformes, en refugi.

Alella, 1936-1939. Del somni a la foscor:Un petit espai expositiu amb tres eixos te-màtics (el refugi de guerra número 4 que acolliria els joves de la barcelonina Casa de la Joventut Pompeu Gener, la persecució de l’estament religiós local i la brutalitat de la

repressió franquista) donava la benvinguda al hall central de la Vila Martorell, el lloc tri-at per tancar la jornada amb la presentació d’una nova aportació historiogràfica sobre la Guerra Civil a la població. Fou el mateix Re-gidor de Cultura i Festes Populars, Frederic Salas, qui desvetllaria alguns del temes de la petita obra presentada després de destacar la importància de la tasca de recerca, en aquest i altres àmbits, de Cerquem les Arrels. Una contextualització general sobre la guerra a nivell local, comarcal i nacional obre aquest treball format per tot un seguit d’històries vitals. El sis soldats alellencs que demanen ajuda des del front a l’Alcalde d’Alella per tor-nar a casa i el destí tràgic d’algun d’ells; la cu-riosa relació entre el tinent coronel Jiménez

de Blas, la propietat alellenca de Cal Vegetalí i la coneguda cafeteria barcelonina El Oro del Rhin; el refugi alellenc del pintor Eduard Flò; la tràgica col·lectivització de terres de les Quatre Torers de la mà de dos dels seus protagonistes, el rabassaire Antoni Vidal i el masover Jacinto Pina; la vida novel·lesca de l’escolapi Jaume Casanovas, un personatge amb clarobscurs; la història de la Quimeta Botey de Teià i un darrer capítol dedicat a la ingent tasca d’acollida de refugiats de les autoritats republicanes catalanes, conformen la totalitat dels seus continguts.

La seva publicació ha perseguit un doble objectiu: agrupar una selecció temàtica d’ar-ticles ja publicats –amb correccions i noves dades fruit de l’anàlisi de la nova documen-tació localitzada– amb altres d’inèdits per tal de disposar d’una petita obra que ofereixi una visió ben diferent de la difosa en monografies anteriors. Amb tots els exemplars exhaurits el mateix dia de la seva presentació –amb un

cost simbòlic de 3 euros que incloïa també l’itinerari– ben aviat n’hi haurà novament de disponibles.

Un acte que es tancava entre converses i una copa de vi, i que no hauria estat possible sense la participació entusiasta del públic as-sistent, la col·laboració de l’àrea de Cultura i Festes Populars i la participació activa del Regidor Fede Salas, el suport de Pedro Nadal –que una vegada més va permetre l’accés a les Quatre Torres– i molt especialment l’ab-soluta predisposició de Josep Sala, membre de la Fundació Germans Aymar i Puig –que, des del primer moment, va fer seu aquest pro-jecte permetent d’aquesta manera que la Vila Martorell es transformés per unes hores en el refugi de guerra número 4 d’Alella.

ACTUALITAT

Un dels punts forts de l’itinerari, la capella de la Vila Martorell.RA

MO

N R

UIZ

26

Can DuranCafè de Baix

des de 1780

V I N E A V EU R E L A N O VA C A R A D E C A N D U R A N

Rambla d ’Àngel Guimerà, 18 · Tel . 93 555 10 45

27

ALBERT ALABAU Aquest és un Què fa? que sento especial. En-cara que tots ho són per a mi ja que en tots sento l’emoció de la descoberta, generalment de la descoberta d’una persona que fa coses excepcionals. En gaudeixo molt, per què ne-gar-ho. I, amb la mirada del nen petit inno-cent i curiós, el que intento traslladar a qui em llegeix és aquest gaudi i aquesta passió.Per què aquest Què fa és especial, us pre-guntareu. Doncs perquè fa 5 anys dedicàvem la secció a l’Helena Satué, essent ja una re-putada violinista que tornava a casa com a professora de l’ESMUC i com a organitzadora del certament de Músics en Residència alellenc. Fa 3 anys, parlàvem sobre la talentosa mezzo soprano Cristina Segura, qui havia aconseguit ser resident en una de les companyies més importants d’Europa. I avui ens endinsem en l’uni-vers de l’Anna Guasch, una jove –i increïblement ma-dura– soprano de 26 anys, amb un gran potencial i una prometedora trajectò-ria per davant. “El dejà vu està servit”, penso abans de començar. I no podia anar més errat... Per què? Perquè no hi ha dues perso-nes iguals. I perquè la seva història és, senzillament, la d’una persona excepcio-nalment normal, que té clara la seva vocació i decideix dedicar-s’hi en cos i ànima, però a la seva manera: piano, piano, pas a pas, planificadament i amb un toc d’aventura i d’improvisació.

Contradictori? Als 3 anys no parava de cantar. Als 9, poc després de venir a viure a Alella, va donar resposta a la crida de la música, començant a rebre classes de piano a l’Escola Ressò. Als 12, va començar amb el violí. Des d’aleshores i fins als 18, totes les activitats extra escolars que feia eren rela-cionades amb la música. Als 18, va deixar el violí i les classes de cant per entrar a la uni-versitat i formar-se en Enginyeria Industrial. Als... com? Bé, hem obviat que als 15 anys va començar a cantar a la Coral Polifònica Joia d’Alella. I, si fins a aquell moment la música havia estat la seva clara passió, aleshores va tenir la revelació de quin seria el seu camí

dins la música: el cant líric. Així que, acte seguit, va començar a estudiar cant a l’Escola Ressò. I doncs? Bé, doncs... als 20 va deixar l’Enginyeria per començar Magisteri Musical i per entrar al Conservatori del Liceu a estu-diar Cant. Ara sembla que el trencaclosques comença a encaixar!

“T’has de conèixer molt bé. T’has d’anar posant a prova de forma constant per veure si allò que sents és realment real, ja que cal-drà sacrificar-se –i força– i requeriràs molt de suport del teu entorn. És un procés, i no és fàcil. Afortunadament, compto amb el

suport de la Dolors Aldea, la meva profes-sora de cant, tot i que és molt més que una professora. Ara m’adono que va ser una sort no entrar abans al Conservatori, doncs el punt d’inflexió en l’evolució de la meva veu va començar a manifestar-se cap als 20/21 anys en el que seria, més endavant, una so-prano lírica; per tant, probablement hauria perdut temps enfocada cap a la direcció equi-vocada”, clarifica l’Anna, qui a més confessa que, tot i que no li ve de bressol, a casa seva sempre s’ha escoltat molta música, sobretot dels 60 i dels 70, i hi ha hagut molt d’interès en l’art en general: “De petita anava sovint a exposicions i a concerts, i era tradició per part de l’àvia materna que tots els fills i nets estudiessin piano. Suposo que alguna cosa hi tindrà a veure”, diu tot rient.

I ara què? Doncs després d’acabar Ma-gisteri Musical i seguir amb els estudis de

Cant per lliure, li queden 2 anys per acabar el Superior de Cant al Conservatori del Liceu. I està plenament dedicada a això. Sense dis-traccions. “Em llevo d’hora, vaig al conser-vatori, assisteixo a diverses classes, estudio cant (assaig cantat), estudio idiomes (parla anglès i té nocions d’italià, i ara estudia fran-cès i alemany, doncs diu que li ajuda molt entendre el que canta, per poder aportar-hi l’entonació i dicció adequada més enllà del mer encaix fonètic), i la resta del temps faig exercici i cuido el cos i la ment, cuido el meu instrument, intentant mantenir-lo sempre

apunt”, expressa davant la meva cara de sorpresa. I segueix: “La carrera d’una cantant és molt estratègica, molt a llarg termini. Jo sóc una soprano amb una veu més gran del que és habitual per aquestes coordenades. Sembla especialment ade-quada per a la cançó i atrac-tiva per a l’òpera si segueix madurant així. I això ja guia bastant una carrera. És el que et deia sobre conèixer-se a un mateix i entendre quins són els límits naturals que et marca la teva veu, entendre què pots fer i què no amb la teva veu si vols que et duri, si vols envellir i poder seguir cantant fins que et jubilis”, esclareix l’Anna.

Això vol dir que la seva carrera és fora? “M’encanta-

ria fer una Opera Studio en sortir del Conser-vatori, però se’m fa complicat pensar gaire més enllà del proper mes. M’agrada posar-me objectius realistes, veure com evoluciono set-mana a setmana, mes a mes”, explica amb determinació pragmàtica l’Anna. El que sí que té clar és que sigui això o bé començar a fer audicions per entrar a cantar òpera, ara per ara no contempla l’opció de dedicar-se a l’ensenyament. “Sento que he de fer carrera cantant abans de posar-me a ensenyar res. Amb el temps ja es veurà”. I Cant modern? “Allò que m’agrada és el cant líric, és fins i tot contraproduent cantar modern: són tèc-niques molt diferents, des del rang vocal, la respiració... et pots fer mal”, sentencia l’Anna.

Això sí, per acabar, confessa que es rela-xa escoltant Jazz i clàssics atemporals del 60 i 70 com Johnny Cash. Una millenial normal i corrent, oi? Bravo Anna!

QUÉ FA...?

Què fa… Anna Guasch?

CEDI

DA

28

29

CULTURA

“El primer goril·la que vaig veure no se m’oblidarà mai”

Parlem amb el paleontòleg Jordi Galbany que porta tres anys i mig a Ruanda observant goril·les en col·laboració amb la Fundació Dian Fossey

Mascle d’esquena platajada.

30

Una estona de conversa amb en Jordi obre les portes d’un món que sembla que haguem obli-dat fa temps: recordar d’on venim, apreciar el contacte amb la natura, prevaler la discreció... Són inputs que marquen la seva feina i que no es cansa de posar en pràctica cada dia, quan camina hores i hores per trobar els primats i es passa una bona estona observant-los.

D’on et ve la passió pels goril·les, Jordi?De petit volia ser zoòleg i, estudiant Biologia a la Universitat de Barcelona, vaig encami-nar-me cap a la l’evolució humana. De seguida em van interessar els primats vius.

Anar a parar a l’Àfrica devia ser un somni per a tu!Abans de venir a Ruanda no havia vist mai goril·les en llibertat. El primer dia em van dir “Apa, ja pots pujar!” i vaig començar a cami-nar hores i hores. Estava molt nerviós i final-ment els vaig veure a certa distància, a una vall. Era un grup gran, d’uns 36 individus. Em va impressionar molt! Estan acostumats a la presència humana i vam poder-hi caminar entremig. Interactuen bastant amb la gent: als mascles joves i adolescents els agrada tocar-te. Vaig dir “Mare meva, on m’he ficat!”

Com ens hem d’imaginar un dia habitual per a tu?

Sortim en dos cotxes a les 6:50h al matí i conduïm una mitja hora o tres quarts. Pa-rem i comencem a caminar, normalment entre mitja hora i una hora fora del parc, i una mica més dins del parc. Jo acostumo a anar amb quatre o cinc investigadors, però també amb un rastrejador. Ell és qui el dia abans, amb altres companys, ha se-guit el rastre dels goril·les i pot saber on seran ara.

No estan en un mateix lloc sempre? Els goril·les munten nous nius per dormir cada nit: dobleguen fulles o branques i el fan prou gran per caber-hi tots.

Un cop els heu localitzat, què feu? La feina és variable. Hi ha qui agafa només

conducta, amb unes aplicacions que porta a la tauleta, i bolca les dades directament a l’ordinador. Hi ha un noi que fa gravacions amb micròfons per enregistrar vocalitza-cions o sons. Jo estudio el creixement i el desenvolupament físic, i bàsicament faig fotos. Volem veure quins factors influenci-en en el seu creixement. Ara n’estem creant els models matemàtics, com la mida de la mare, els exemplars al grup, els factors am-bientals com ara la bona o mala alimen-tació, les baralles entre grups que poden generar estrès... Tots aquests factors són sospitosos d’influir en el seu creixement.

Què has après d’ells? La seva societat és més dinàmica del que pensem. En un grup hi ha més d’un mascle i les femelles poden marxar d’un grup a un altre. Mengen una dieta variada i formen coalicions per agredir.

Els saps distingir, els diferents goril·les?Sí, els coneixem tots individualment i tenen nom. Jo reconec que en tinc un de preferit: es diu Indamutzo i és un exemplar jove, de sis anys, que va néixer el mateix dia del meu aniversari. La seva mare el va aban-donar sent molt petit i ara té problemes de creixement. M’agrada, però, perquè té una cara molt particular: em recorda a un ewok de La Guerra de les Galàxies. En total, hi ha 130 goril·les per a la investigació i 120 o 130 més per al turisme. Cada un és diferent: uns més agressius, altres més curiosos... però en general són molt pacífics. La mida dels mascles drets acostuma a ser d’uns dos metres, el pes ronda els 180 quilos i acostumen a viure uns quaranta anys.

I s’aixequen per picar-se el pit, com veiem a les pel·lícules?Ep, no es colpegen amb els punys, sinó amb els palmells, amb les mans obertes. És un error que sempre es repeteix al cinema. A l’última de Tarzan també ho fan. Aquest moviment es diu chest beat o cop al pit, i acostumen a fer-lo els mascles per demos-trar la seva força. Sovint el combinen fent soroll, aixafant vegetació o sortint corrent.

Has passat mai por, Jordi?Encara avui els tinc molt de respecte! Algu-na vegada, algun goril·la que té un caràcter complicat i no li agrada que ens hi acostem massa, ve a marcar el terreny. Els joves vé-nen a jugar amb nosaltres i ens agafen pel braç o pel coll. En aquestes situacions, has de mantenir la calma, quedar-te quiet. Saps que no passarà res greu. La segona setma-na de ser a Ruanda, un goril·la em perse-guia per jugar. Jo caminava ràpid, però ell encara em perseguia més. Em vindria de gust, però no he jugat mai amb cap goril·la!

CULTURA

“ENCARA AVUI ELS TINC MOLT DE RESPECTE! ALGUNA VEGADA, ALGUN GORIL·LA QUE TÉ UN CARÀCTER COMPLICAT I NO LI AGRADA QUE ENS HI ACOSTEM MASSA, VE A MARCAR EL TERRENY”

En Jordi, entre goril·les a la selva de Ruanda.

CRISTINA GAGGIOLI / FOTOS: JORDI GALBANY

VERO

NIC

A VE

CELL

IO -

FUN

DACI

Ó D

IAN

FO

SSEY

31

Les portes de Ruanda se li van obrir gràcies al Centre d’Estudis Avançats en Paleobiologia d’Homínids de la George Washington University, als Es-tats Units, on en Jordi és investigador postdoctoral. Treballa en col·laboració amb la Fundació Dian Fossey i el Cen-tre d’Investigació de Karisoke.

Hi ha algun moment especial que hagis viscut ben a prop seu?Vaig veure el part d’una goril·la, un moment únic perquè se’n veuen pocs i, a més, rara-ment t’adones que les femelles estan emba-rassades. I tot i saber-ho, és complicat sa-ber quin dia donaran a llum. Aquell dia, la femella estava mig asseguda mig dreta, fent una mena de ganyotes. Vam estar una hora amb uns rastrejadors observant-la. I va pa-rir! Quan va tenir la cria, la va aixecar i se la va posar al costat del rostre. Van acostar-se quatre o cinc goril·les i se’l van mirar també d’aprop. Un mascle dominant ens va fer se-nyals per fer-nos fora i ens vam allunyar una mica. Finalment, al cap d’uns deu minuts, el grup va marxar. Vaig poder fer-ne una foto!

En un escrit que vas penjar a Internet fa uns mesos deies “Entrar a la selva és ju-gar-te el físic, perquè t’exposes a animals perillosos com búfals i abelles”.Hem tingut algun problema amb els búfals. A mi m’han passat a prop, però hi ha hagut persones que han hagut d’anar a l’hospital. Ca-

minem per zones denses, no els veiem i surten a carregar. Però les abelles també són molt perilloses perquè una de les activitats il·legals al parc és muntar ruscs d’abelles per a la mel, i ara s’han assilvestrat totes. Si et poses a la seva zona, et poden arribar a atacar força exemplars alhora. Jo, quan les veig, ja estic a l’aguait. Hem hagut de córrer molts dies!

Trobes a faltar tornar a casa? Acostumo a venir un cop a l’any, habitual-

ment per festes. Quan vaig a Barcelona, veig que tot va molt de pressa i no hi ha la calma a què estic acostumat a la selva. Però això també em passa a Ruanda: sovint baixo a Kigali, la capital, a dues hores en cotxe... i ja em carrego! Estic molt acostumat a estar a la natura i amb els goril·les. Em considero afortunat de poder fer aquesta feina: és una experiència vital que et queda marcada per sempre. De vegades n’explico massa histo-rietes!

CULTURA

Interacció entre dos grups de goril·les.

Rastrejador de la Fundació Dian Fossey agafant dades d’un goril·la.

32

QUERALT MORROS Sota les fulles del boscam, d’entre el milloc i les branques, el fotògraf revelava petits se-crets latents, tant efímers com evocadors, que la nostra mirada acostuma a deixar-se perdre: ombres d’un petit instant precís, immòbil, per sempre més perenne sobre el llenç blanc em-prat minuciosament. Manel Esclusa brindava

l’oportunitat de descobrir els elements ocults que configuren l’entorn des d’una mirada sug-geridora amb L’ombra del paisatge, una mira-da íntima que ens acostava a la naturalesa en un homenatge al mateix art fotogràfic, sèrie iniciada el 2006 i finalitzada l’any 2008.

Amb traços de color minimitzats per la dessaturació, el contrast entre llum i obscu-

ritat creava un nou món de peculiars llenguat-ges on fer perviure l’existència fugaç; cons-cients de la seva bellesa a través d’una eina visual captivadora. “L’ombra és una de les poques imatges naturals que es produeixen sense la intervenció de l’ésser humà. S’han de reunir les condicions idònies d’espai i llum; necessites temps, paciència, a vegades el pai-

CULTURA

Manel Esclusa i les petges de l’ombraDel 20 de gener al 12 de febrer, l’Espai d’Art i Creació de Can Manyé va acollir l’obra del reconegut artista vigatà

El fotògraf Manel Esclusa a la inauguració de “L’ombra del paisatge”.

QUE

RALT

MO

RRO

S

33

satge ha de madurar”, assegurava l’expert col-leccionista del moment fugisser.

Però, com aconseguir capturar tots els matisos que amaguen les petges de l’ombra? Altres treballs com Eclipsi, de l’any 2005, ja reflectien un clar interès per aquesta tècnica on la presència del fons blanc amb l’ús d’un cartró ploma ens trametia als inicis de la foto-grafia, al fotograma: “amb el sol fet d’aquesta intervenció, que s’integra i alhora s’interposa, fem visible allò que als nostres ulls no era visible”. Tiges, espines, blat... les siluetes ens sorprenien com a ombres nítides, a voltes difuses; imatges vestides de penombra que despertaven significats poètics, també oní-rics, i esdevenien peces amb veu pròpia dins d’un treball tant personal com inconfusible.

Visitant L’ombra del paisatge no era pas difícil copsar com l’equilibri constant entre llum i foscor anava molt més enllà de l’explo-ració de la seva connexió, de la seva frontera. Manel Esclusa ens recordava que “en la imat-ge fotogràfica hi intervenen altres sentits que condicionen i transformen la manera d’obser-var”, mentre ens instava a reflexionar sobre “la nostra pròpia percepció del món, de la re-alitat, més enllà de la percepció visual”. Tant és així que l’exposició despertava en nosaltres la curiositat per la cerca de més descobertes, incidint amb perspicaç delicadesa en la nostra relació amb l’entorn, i és que –com declarava Esclusa a un dels seus títols- “si tot tingués, l’ombra tindria”.

Sin (Con) Texto: L’art té significat?Del 23 al 26 de febrer les obres pictòriques i escultòriques de l’exposició col·lectiva d’Ade Marcos, Coral Rivero i Tanja Rinderknecht, van agafar el relleu a Can Manyé; tres artis-tes plàstiques que amb l’ajuda d’un Verkami van fer possible quatre jornades ben intenses. “Parlant d’art i pensant en art, també es fa art”, remarcaven.

Sin (Con) Texto va agrupar des de la pu-nyent Dansa Butoh de Roger Solernou, Les-lie Lenfant i Toni Lledó, fins al jazz en viu de Pep Mendoza i Joan Francesc Romero, la

performance d’acció amb realitat virtual d’Alejandro Asen-jo o el taller entorn de la línia i el movi-ment, activitat que diumenge 26 de fe-brer va incentivar la creativitat dels més petits a través de la música. Una mirada, la dels infants, amb què Marcos, Rivero i Rinderknecht ens apropaven a l’art sense signif icat : “hem cercat la mira-

da ingènua, neta, capaç i delerosa encara per sorprendre’ns... hem cercat la brillantor del nen/a als ulls de cada persona”.

El debat El significat de l’art. L’art sense significat, sens dubte, arrodonia una propos-ta rica i transversal que també dotava l’expo-sició d’una vesprada d’interessants reflexions gràcies a les paraules d’Antoni Llena, Gabriel Sanz, Jesús Martínez Clarà, Joan Maria Min-guet Batllori i Juan Bufill. Què és l’art? Què no ho és? Com vivim l’art i com ens transforma? Com s’hi enfronten els crítics? L’art té sentit? Van ser algunes de les qüestions tractades, tot mostrant, amb les respostes dels experts, una fructífera diversitat d’opinions. “La mis-sió de la crítica com a interpretació de l’art és fer sorgir de l’obra allò que hi és, però que no està dit”, assegurava Minguet Batllori. “L’art no té una funcionalitat directa, però és un acte de llibertat absoluta”, afegia al seu torn Antoni Llena, “és una meravella que ens fa humans”.

La valuosa tasca de Sin (Con) Texto quedava alhora recollida en una cuidada publicació on obres, punts de vista i un clar manifest ens permetran retornar-hi. Reprendre les vi-sions i els dubtes plantejats al voltant de l’acte creatiu que, per descomptat, també tracten el nostre paper d’observadors. Com bé apun-taven les autores del projecte, “el visitant a una exposició d’art no necessita entendre el significat de l’obra, sinó que pot ser lliure per només sentir (percepció estètica) i per només no sentir”.

CULTURA

Dansa Butoh amb Roger Solernou, Leslie Lenfant i Tòni Lledó.

QUE

RALT

MO

RRO

S

MAN

EL E

SCLU

SA

Activitats a Can Manyé

Literatures amb sentits, la proposta lite-rària i vinícola coordinada i conduïda per la periodista Montse Serra, ens oferia l’oportunitat d’acostar-nos al Cançoner de Petrarca amb el traductor Miquel Desclot, així com l’ocasió idònia per descobrir el llibre antic de la mà de la bibliògrafa Cristina Armengol. Sessions realitzades l’últim dimecres del mes de gener i l’últim dimarts de febrer res-pectivament, maridades amb el Marfil Escumós Blanc Brut Nature d’Alella Vi-nícola i amb el Tres panses, cinquè vi de la nostra revista germana Papers de vi.Així mateix, Can Manyé també acollia, organitzades conjuntament amb Òmni-um Cultural, dues cites imprescindibles: la presentació de la novel·la Haru de Fla-via Company, el passat 27 de gener, i la conferència La cultura i l’educació en la creació d’un nou estat, a càrrec de Joan Manuel Tresserras, el dia 1 de febrer.

Ombra d’A-2007.

34

GEMMA BACHSIL·LUSTRACIONS: ALBERT VALLVÉHamlet i Ofèlia sopen a Il Mercante di Ve-

necia rere el teló gruixut de vellut marag-da en ple segle XXI. Decorat: ampolla de vi negre, vi negre (imprescindible, sinó ens quedem sense protagonista masculí, res de most o aquarel·les), copes mig plenes d’un cristall de llampecs pel que fa a nitidesa de centelleigs, i aussi altres andròmines com forquilles i menjar. A la copa d’Ella, la lluna plena governa a càmera ràpida un fenomen curiós de marees: d’un desmai baixa el déu Dionís en líquid fins a desaparèixer, un par-pelleig i no més cal perquè el cristall torni a tenyir-se de grana. Una rosa de vidre en un altre estat i no només físic, que viu i mor i reviu i creix i torna a morir. Entorn i arreu, naixents de les parets, gelats conformats

per fulles de partitures per a piano en cucu-rutxo, empunyant llums com sols. En certa taula, una cistella de cebes així molt rural; pertot, minúscules torxes anomenades es-pelmes. I ah (sospir histriònic), el Roman-ticisme que ens retorna.

Fa centúries ja que Ell ha oblidat el seu idioma natiu de les illes britàniques, de fet, únicament li resta algun to be or not to be eixit directament de l’ànima amb sentiment exponencial i profusa descomposició inte-rior, i tot això dit amb molta massa ironia. En vistes del problema amnèsic, recita els seus sonets en francès, no obstant Ella no els entén perquè només té el (F)ados, és a dir l’A-2, allà ben plegat fent papiroflèxia en el seu tocador de fada de la primavera (Sound), tocador amb guitarres per calaixos i violes per recipients de perfums, talcs i bemolls.

Com si la infeliç no posseís nivells so-brepassantment preocupants d’irracionali-tat ja de normal, som-hi a sumar-hi certes circumstàncies com ara que l’embriague-sa li rodeja el cap com una corona o que l’alegria li desenfoca la comprensió tàcita. Resultat: el no metabolisme mental del mis-satge d’H.

“Avui no et pots quedar a dormir a la meva fortalesa donat que el meu examen Mèdici està al caure“. Ella insistirà, i voldrà ballar, i muntarà el gran teatre de la vida sota les constel·lacions pol·luïdes de la nit de les Rambles, amb aquelles masses de gents que sempre semblen massa les ma-teixes malgrat no ser-ho mai.

“Et vull, et vull amb mi. Una vetllada massa fugaç, la d’avui. I Dionís m’arrossega cap a la transmutació de personatgialitat,

CULTURA

QUEDAR-SE O NO QUEDAR-SEMenció especial al certamen Alella a Guida Alzina

35

em sento Lolita, Lolita! Sí, sí i totalment, ah, Humbert meu, deixa’m quedar aquesta nit, al teu llit, la teva mà al meu pit, i un crit, potser un gemit, de delit, que ens embruixi els cossos talment un meteorit”.

Rimes en crosses, llavis, sivelles fredes de cinturons de Cavaller del Rabal; tanma-teix: “No, Ofe, no. No, no, no. NO”. Final-ment, la jove llanguirà escalinata avall en el subsòl i s’immiscirà a la cova dels car-ruatges, en fase última d’extinció aquesta setmana degut a una altra vaga reivindi-

cativa de les que es porten tant en aquest sistema polític actual tan però tan modern que és la Democràcia. Al cap d’un temps, perduda la paciència en l’espera d’un és-ser que menysprea el malbaratament de l’avís que suposa el temut tempus fugit, les escalinates tornaran a acollir el seu fan-tasmejar (cos) i el seu fantasiejar (ment) i l’elevaran de retorn al maremàgnum de la polis. Llavors, en ple mareig gens apol-lini, un corb li lliurarà un missatge del seu Hamlet que la farà somriure i li evitarà

d’adormir-se als peus de qualsevol fanal de bonic brillar.

Caminant sota la pluja, Ofèlia retorna-rà al seu bosc habitat per porcs senglars, ortigues i bicicletes, com si d’un autòmat d’aquells que obsessionen l’ideari de Carlos Ruiz Zafón es tractés, al temps que Hamlet roncarà abraçat al quasi déu sol, que els egipcis quasi identificaren amb un pollet, ja que ei, fins i tot els prínceps, tenyits d’enyor, substitueixen les estimades per peluixos. Rodonets, tovets, i ben morts.

CULTURA

alellaSubscriu-te!Per només 17€ a l’any rebràs la revista Alella a casa tevaEntra a www.revistaalella.cat/subscripcio o truca’ns al 654 40 40 43

Vols estar assabentat de tot el que passa a Alella?

Revista independent d’informació localrevistaalella

36

Av. J. Roca Suárez L lanos, 43 Te ià

Te l. 93 540 37 69

w w w.mater ia lshoms.com

C U I N E S I B A N Y S

ENS HEM TRASLLADAT A TEIÀ

���������

37

RAMON RUIZEl dossier de la re-vista Alella 339 de gener-març de l’any passat el vam dedicar al col ·leccionisme de postals antigues d’Alella. En la porta-da, dedicada a aquest tema, hi podíem llegir el següent titular: Les

postals, un ric pa-

trimoni a punt per

treure’n profit. Avui es dona l’avinente-sa que ens trobem amb un clar exemple d’aquesta afirmació. D’un estudi detallat de cada postal antiga es poden treure molts co-neixements que, a sim-ple vista, ens podrien passar desapercebuts.

Precisament la postal que avui pre-sentem i que ens presenta una vista de l’entrada d’Alella cap als anys trenta, era una de les moltes que vam reproduir en aquell dossier. Però heus aquí que recent-ment ens ha arribat un llibre titulat Arran del

Camí Ral, del qual po-deu llegir-ne la resse-nya en la secció de lli-bres d’aquest mateix número. Doncs bé, en les pàgines d’aquest llibre dedicades a Ale-lla hi trobem també reproduïda la mateixa postal.

Tal vegada sigui perquè la postal es pre-senta ampliada i a tota pàgina, en examinar el llibre ens vam adonar que al lloc on ara hi ha les Escoles Fabra encara hi havia l’edificació anterior a la seva construcció.

És aleshores quan vam recordar que Jordi Ribas, en el primer capítol de la seva sèrie Les Cases de la riera, Alella 301, novembre-

desembre 2009, ens va explicar que aquesta casa, que es va enderrocar per tal de construir les Escoles Fabra, es deia Can Garma. Ribas mateix tenia poca informació d’aquesta casa quan va escriure el capítol, però en la segona entrega va poder ampliar-la i ens va donar a conèixer el noms dels darrers propietaris abans que fos adquirida pel Marquès d’Alella.

Una neta d’aquesta família encara era viva en el moment de redactar Jordi Ribas la seva informació.

Heus aquí, doncs, com, a més de la memò-ria escrita que ens proporcionà Jordi Ribas, avui, mercès a la conservació d’aquesta pos-tal, podem descobrir una visió fotogràfica de com era aquella casa.

FOTOTECA

Can GarmaLa casa que es va enderrocar per aixecar l’Escola Fabra

Postal antiga d’Alella. La foto és, com a mínim, anterior al 1935, any d’inauguració de l’Escola Fabra.

El centre d’Alella, avui, des d’un punt de vista similar al de la foto antiga. A totes dues imatges hi destaquen tres cases: Cal Marquès a mà dreta, Can Boi (Can Vera), al mig (abans i després de la reforma) i Can Gaggioli a l’esquerra.

CEDI

DA

FOTO CORTESIA DE:

38

39

PERSONATGE

LAIA DE BOBES / FOTO: JORDI FARRÚS«Si a mi m’ho preguntes, Assumpció», diu quan li demanen el nom, sabent que la gent la coneix de moltes maneres: ella ha estat de tota la vida l’Assun per als seus germans, la seva parella, els fills d’ell i poquíssima gent més; la Sunsi o Sumpci per a la seva amiga Carme i dues o tres persones de la Vinícola; l’Assumpta per a la gent del poble més jove que ella, sobretot els de la colla i la generació del seu fill, en David; i l’Assumpció —de petita, Assumpcioneta— per a la gent d’Alella en general. «Però des del capgròs tot ha quedat anul·lat per l’Assun... M’estan escurçant el nom!», exclama resig-nada però contenta.

Repassant la vida de l’Assumpció Lucas surt un compendi del que han estat les institucions clau del nostre poble des de mitjan segle XX: la llista de paraules clau de la seva biografia i de la his-tòria del poble té molts termes comuns: masoveria, escoles Fabra, les Monges, Can Vera, Vinícola, teatre. Però anem a pams...

L’Assumció és alellenca de tota la vida, amb arrels familiars a Castella: el pare de Conca i la mare d’un poblet del Bierzo, a la província de Lleó, van marxar com molts d’altres en aquella època i van venir a parar aquí: ella servia a Can Boter i ell portava els horts de Ca l’Hereuet (ara Hotel Arrey); en casar-se van entrar de masovers a Cal Vegetalí, a la part alta de la Coma Fosca, darrere Cal Governador, i l’Assumpcione-ta va criar-se en l’ambient plenament rural d’aquella casa.

Els primers anys d’escola va anar a les Fabra, que llavors eren colegio nacional. «Encara em recordo de l’uniforme: una bateta de quadrets vermells i blancs amb l’escut de l’escola brodat al pit», comen-ta. Després, com era habitual en aquella època, va seguir els estudis a les Monges. Amb catorze anys va entrar a treballar a can Vera, com van fer igualment moltes joves alellenques en aquell moment, i va treballar-hi sis anys fins que es va casar, als vint, l’any 73.

«En Vicenç [el seu marit] i jo ens vam conèixer al teatre als anys setanta: ell feia de tramoia al Centre Moral [ara Cafè de Dalt], però junts ja no vam fer res més», explica, perquè ella va plegar mentre que ell va continuar fent de tramoia, fins que la malaltia que patia li va impedir continuar; l’última obra que va fer va ser La Pepa maca, l’any 90, i va morir el 92. Anys més tard ella, ja viuda, a proposta del seu fill, va tornar al grup de teatre del poble perquè els faltava un apuntador: «Tot i que d’obres n’he fet algunes, el protagonisme no m’ha agradat mai», es justifica, «i faig d’apuntadora, que això és fantàstic». Els assajos són divertits i s’ho passen molt bé, diu, però quan arriba l’estrena ella es posa seriosa: «El dia de l’assaig general i el dia de l’obra... allò és sagrat!», afirma.

I llavors, poc després del casament i d’anar a viure al carrer del Mig, la Vinícola: «Recordo que tenia en David [el fill] de 6 mesos i va pujar en Vicenç i em va dir: “He anat al Sindicat i m’han dit si

tu hi volies anar a treballar”». I així va ser com el 15 de juliol del 74, coincidint amb un aniversari de la data de constitució de la cooperativa, hi entrà com a administrativa; el mateix dia comença també en Josep Bassas, un altre nom indissociable de l’entitat. Més coincidències de dates: «El dia que es va registrar la marca Marfil era un 13 d’abril, el meu aniversari», explica. «Vaig començar al despatx», continua, «però allà tots érem bons per a tot, fèiem de tot una mica», comenta. De fet, dos cops al dia baixava a vendre vi als socis; «Després ja es va fer la botigueta i més tard en García va fer una botiga preciosa», comenta. Segurament del contacte amb la gent fent aquestes tasques en ve la seva popularitat: trenta-vuit anys i mig atenent els proveïdors, els treballadors i el públic de la casa donen perquè et conegui tothom!

Ser la cara visible de la institució que ha definit durant anys la personalitat del nostre poble, i a més ser una persona de tracte afable i que es fa estimar ha tingut com a conseqüència que a

Alella no tinguem només una Assumpció Lucas, sinó dues: ella i l’Assun, el seu cap-gròs. Quan en Sergi de la colla de geganters li ho va proposar, ella de seguida va dir que sí, tot i que primer va voler comptar també amb l’aprovació del Toni, la seva parella, i en David, el seu fill; tots dos li van donar el vist-i-plau... «És que es veu que hi ha pare-lles on això del capgròs és un problema», comenta, però no és el seu cas. «La il·lusió que vaig tenir ja te la pots imaginar», diu amb un somriure dolç, i recorda el procés: «Primer sessions de fotos, després anar a Canet [als tallers que hi té la companyia Comediants, on feien el capgròs]... aquests preparatius van ser fantàstics», diu, i con-fessa que li falten adjectius per dir què sent amb el capgròs, però ho té clar: «És una de les coses importantíssimes de la meva vida, sense dubte». Durant uns dies l’ha tin-

gut a casa esperant el moment de la foto que acompanya aquest escrit, i l’Assun de cartró és testimoni de la conversa al menjador de l’Assumpció. «Quan veig el capgròs i ara que el tinc aquí, me’l miro i me’l torno a remirar; és inexplicable la il·lusió que em fa!», confessa. L’Assun va ser estrenada per la Festa Major del 2008, i la seva figura ha sortit tres o quatre vegades a TV3 —«Calla, ca-lla!», s’exclama la de carn i ossos quan esmentem la tele— com a comparsa de l’altre capgròs femení famós del poble, el de la Roser.

L’Assumpció és d’aquelles persones que faci el que faci ho disfruta; per això es considera molt feliç: «Tinc la gran sort que m’agrada tot: sortir al balcó a regar les plantes, fer els vidres, sortir al carrer, fer labors...» Però segur que també és cosa del seu caràc-ter amable i afable, pausat sense ser passiu, amatent amb grans i petits: «Pràcticament em faig amb tothom», diu quan parla de la gent d’Alella, i reflexiona en relació amb el seu entorn més proper: «Al llarg de la vida he tingut la sort que les persones amb qui m’he ensopegat són totes molt maques»; potser no només és qüestió de sort, sinó que recollim el que sembrem i rebem el que donem.

Assumpció Lucas l’Assun de la Vinícola

No tothom té un capgròs amb la seva fesomia; l’Assun sí. I això vol dir que és tot un personatge del nostre poble, una persona popular, coneguda de molts i estimada per tothom; i ha arribat a ser-ho dis-cretament, fent una vida normal, sense estridències. Indissoluble-ment associada a la Vinícola, on va treballar més de trenta anys, és la memòria viva de l’entitat. I, sobretot, és una dona que es considera feliç perquè sap gaudir de les petites coses de la vida.

41

COL·LABORACIÓ

CONCEPCIÓ MASM’agradava molt quan venien a fer el Salpàs. Recordo el senyor rector tirant la sal a la faça-na de cada casa; tothom havia preparat com “un altar petit” perquè pogués fer la benedic-ció. Amb tot això ja hi havia trasbals tot el matí –ja ho esperàvem. La intenció, suposo, devia ser treure els mals esperits, si és que n’hi havia....

I el dia que hi havia bateig? Així que toca-ven les campanes, tota la mainada anava cap a l’església. Anàvem a collir confits i monedes de pesseta “rosses”; depenia de qui batejaven que recollíssim més quantitat.

I les processons cada setmana? Mossèn Joan Rigualt es va proposar que cap carrer d’Alella es quedés sense. Evidentment, quan es feien les processons del Corpus o de Set-mana Santa, passaven per la riera i els car-rers més cèntrics i anaven a espetegar a la plaça. Doncs, sí, cada diumenge –almenys pel meu veral- va haver-hi processó, fins i tot al meu carrer, St. Isidre, que té 5 cases i s’ha de sortir pel mateix lloc. Recordo com vàrem guarnir els balcons amb domassos i plantes que vàrem posar a les voreres. Mai no havia fet tant de goig. Tot i això, em sembla que la iniciativa no va acabar d’arrelar i no se’n van fer gaires més.

Una altra cosa que m’havien explicat els pares és que el meu germà –traspassat fa 1 any- fou el nadó que va inaugurar el funciona-ment de la campana la Madrona el dia del seu bateig. Era nat de finals de 1939 i van trigar a batejar-lo per les batusses de l’època. Aquell any, a Alella, només van néixer dos nens, ell i en Josep Arenas.

Un altre esdeveniment amb una mica d’embolic va ser l’autobús que es va organit-zar per anar a veure El ultimo cuplé al Mas-nou. La meva mare, la tia i les veïnes, totes fent cua!! No hi va haver prou amb un auto-bús, en vàrem fer dos. La pel·lícula, la feien a La Calàndria, que encara funciona. Recordo com ens vàrem quedar les nenes quan ens van prohibir anar-hi perquè no era apta. L‘Esglé-sia cada setmana posava la qualificació: era un 4-R “con reparos” deien; havies de tenir més de setze anys.

Al carrer de Sant Isidre –on vaig viure sempre- no hi havia aigua a les cases (com a moltes, suposo). Recordo els meus primes anys haver anat sempre a cal Campaner, que ens van donar aigua molt de temps. Trèiem el cap per la porta i dèiem: “Treseta, agafem dues galledes d’aigua.” “Sí, sí, feu, feu...” Apro-fito per agrair el subministrament ja que, tal

com són les coses en el moment actual, per a mi això encara té més transcendència.

El meu pare, en Feliu de cal Vicari, va fer portar l’aigua al carrer. Primer amb una font, que es va posar a la cantonada enfront a can Roberto –la lleteria-, després es va posar als safarejos i, per últim, a les cases. No recordo l’any exacte. Jo deuria tenir deu o dotze anys.

També cal dir que teníem les portes ober-tes a les Quatre Torres per anar a buscar aigua. Devia haver-hi una mina molt bona, perquè sortia una aigua molt fresca. Quan el meu pare arribava de la vinya ja li teníem el càntir ple a punt. Recordo amb quin plaer feia un glop i com l’assaboria! Per no abusar, algun dia anàvem a omplir-lo a ca l’Arenas, on també ens ho permetien i era molt bona!

Voldria fer esment d’una empresa que hi havia a Alella que en algun escrit se l’anome-na “la fàbrica de pintures”. Per a mi l’edifici és Els vins Bruy, més concretament Alella

Bruy Limitada. El meu pare n’era l’encar-regat. Va tenir un bon funcionament i era prou important. El gerent era un senyor de Barcelona –el senyor Vallribera- i la portera era Maria la gallega. No recordo el nombre de treballadors, va tenir molt de nom i no sé explicar el motiu del seu tancament. Jo era petita i anàvem a buscar el pare quan plegava. Els més grans que jo potser ho re-cordaran.

Al meu carrer i els tres paral·lels, Santa Eulàlia, Santa Madrona i Santa Teresa, no hi havia llum, només teníem el que dèiem de can Patatina. Recordo la foscor dels carrers quan, a l’hivern, tornàvem cap a casa, veníem de cosir o del cine... i em feia molta por.

Doncs, mireu, parlant d’en Patatina, tam-bé em feia por; era un home físicament molt gros i molt ferreny! Cada dia pujava amb el carret, el gos i el burret. Quan el vèiem, que estàvem jugant al carrer, se n’adonava i ens feia algun crit. Potser era un bon home, eh! Deia que havia “pedut patatina”, quan de petit li preguntaven que n’havia fet, de la barretina; per això el motiu.

A la cantonada del carrer d’en Patatina era el lloc on el sereno feia els seus pregons o bans, trompeta en mà i vinga sonar. Quan ens tenia a tots a fora, deixava anar les seves noves. Recordo en Pepitu el Xato, que no l’en-teníem amb el seu parlar una mica entortolli-gat; en Cebrià que sí que es feia entendre amb la seva simpatia; i més endarrere, quan jo era molt petita, recordo en Jaumet de cal Sereno que era el marit de l’Estrella de cal Carboner.

També recordo, però no amb tanta esti-

ma, doncs em feia por, el costum de sortir les disfresses per carnaval, les “carotes” –en dèiem a casa- sortien a la nit. Quan sentia els seus crits que ja s’acostaven m’amagava, per-què m’impactaven molt: macos no hi anaven. Es posaven un sac o una roba molt mal engi-ponada i es ficaven per les cases. Marxaven i no sabíem qui hi havia al darrere. L’endemà pel veïnat tot eren suposicions.

Potser perquè el meu pare hi cantava, re-cordo amb admiració els Cors d’en Clavé. Ell i en Corderoure eren els baixos i feien un solo en cada actuació. Més enrere cantaven El glò-

ria a Espanya, després la sardana Bona fes-

ta, que són cançons on es podien lluir i eren els grans èxits en català de l’època. En Rosen-do de can Cues, en Modesto de can Lleonart, l’oncle Panyella... Era bonic anar a cantar a les masies per Pasqua, i el recorregut amb el seguici també era una festa major. Portaven la cistella guarnida i recollien les propines de la gent, que servien per fer una sortida anyal. El pare deia que un any varen anar a Puigcer-dà i els van ensenyar el llac i que presumien dient-los-hi “heu vist mai tanta aigua?” Quan van tornar la visita, els van dur al Masnou a veure el mar. Varen quedar bocabadats! “I que hi ha a l’altre costat?”, deien tots. Van tornar a Puigcerdà impressionats.

Només parlo de 80 anys enrere, eh! Tam-poc és tant de temps... Com eren les coses a Alella i a tot arreu!

Un altre any viatjaren a Madrid. Els va semblar que anaven molt lluny! A la plaça de l’Ajuntament de Madrid, concentrats els centenars de cantaires de diferents corals amb les típiques barretines, hi hagué molta pressió, però deia que la policia, en un avís del seu cap, ho va esbandir en un moment i tot seguit els varen fer l’acte protocol·lari amb normalitat a l’Ajuntament i varen posar les cintes en els estendards; i com que eren joves en tenien un bon record.

La filla d’en Franco va venir a visitar o fer estada a les Quatre Torres. Això m’ho expli-cava la meva mare. Va pujar carrer Balmes amunt, a tocar del nostre carrer. La meva ger-mana i un dels germans de can Soca li van donar un ram de flors. Anaven amb el vestit català. Diu que ella els tocà la cara i deia: “que mona la nena, que mona” i això a la meva mare naturalment li va fer molta il·lusió en aquell moment. Eren altres temps.

Potser tot això no té gaire transcendèn-cia ara, però llavors sí. El tomb ha estat tan gran que, per això, els records i les vivències agafen major importància.

Els meus records feliços (II)

42

ARRELS

TEXT I FOTOS: ÀLEX ASENSIOL’any 2007, l’Ajuntament d’Alella va elaborar un Catàleg de la xarxa bàsica de camins

rurals amb la voluntat de documentar-los, preservar-ne la titularitat pública i tornar-los a posar en solfa. Una dècada després, el tercer objectiu és lluny d’acomplir-se1. Avui, però, ens agradaria recuperar-ne un parell, encara que sigui només d’esperit.

Ho fem estimulats per la lectura d’un llibre de Francesc Costa Oller, un joier aficionat a la geografia i la història local que, des que es va jubilar, inverteix bona part del seu temps a fer recerca sobre Mataró i el seu entorn. L’any 2015 va publicar Camins entre el Va-

llès i el Maresme, un compendi de les vies pedestres que històricament comunicaven els dos vessants de la serralada. En l’actualitat molts d’aquells viaranys han desaparegut, fagocitats per l’asfalt o la boscúria, però fins al 1900 van ser trepitjats correntment per pa-

gesos, soldats i viatgers. També els sovinteja-ven traginers, lladres i contrabandistes, com ho demostra el fet que els tres mesters hagin quedat gravats com a topònims.

Camins de sorra i d’aiguaEl sistema viari tradicional és conseqüència directa de l’orografia i hereu alhora del pas del temps i el pes de la història. La ubicació d’Alella en el corredor litoral de Barcelona determina la importància de les comunicaci-ons transversals, distribuïdes a quatre nivells. – Dalt la carena hi trobem, reconvertida en

sender de gran recorregut, la traça dels corriols que unien els santuaris megalítics i els poblats ibèrics encimbellats als turons. Segons alguns historiadors, aquesta fou la ruta que l’any 800 seguí la coalició cristiana liderada per Lluís el Pietós que arrabassà Barcelona als moros.2

– Al peu de la serralada hi hauria, allunyat de

les mirades indiscretes, el camí dels Con-trabandistes, que a Alella es confon amb els camins “vells” o de “dalt” cap a Teià i Tiana.

– El pla és solcat pel camí del Mig i l’autopista C32, besnétes de l’antiga Via Augusta que travessava la Laietània romana i la Maríti-ma medieval.

– I arran de platja, el camí Ral o Reial: una carretera amb nom pretensiós -Nacional II li diuen-, però amb vocació de via cívica i passeig marítim. Poc abans de la segregació de les Cases de Mar a favor del Masnou, Pascual Madoz explicava l’any 1845 que “por Alella de Abajo cruza la carretera que

va de Barcelona a Mataró, Gerona y Fran-

cia, por donde pasan los correos, diligen-

cias y un sin número de carruajes, cuyo

tránsito continuado da una animación

tal a dicho barrio, que es difícil descri-

birla con la viveza que se esperimenta”.3

La retícula de comunicacions es completava amb un seguit de vies perpendiculars que cre-uaven el terme de sud a nord. – A llevant, el camí d’Alella, que naixia a la

Roca de Xeix i remuntava l’actual carrer de Joan XXIII del Masnou fins als Quatre Camins, una cruïlla situada a la partida de Mataovelles –avui, Ibars Meia– on es cre-uava amb el camí del Mig i enllaçava amb el camí de la Serra fins al turó d’en Pau Are-nas.

Els altres dos passaven pel nucli urbà de la sagrera: – A ponent, el camí Ral: un ramal de la car-

retera de la costa que s’endinsava pels ter-renys del Bell Resguard i la Solaia i arribava al poble reseguint l’actual camí de la Creu de Pedra, procedent de Mar i Muntanya.

– I entre un i l’altre, la Riera d’Alella o Riera Principal. Tot i les dificultats per transi-tar-hi que representaven la sorra i les ri-erades, era la via d’entrada i sortida per antonomàsia, ja fos a peu o amb carruatge.

Un cop arribats a can Lleonart, on aleshores s’hi erigia una altra creu de terme, els viatgers i passavolants podien prosseguir cap al Vallès per dues vies de muntanya: el coll de Font de Cera, i els camins de Martorelles i del Greny

Camins que el temps ha esborratReseguim la petja dels antics camins que conduïen al Vallès per Font de Cera i el coll de la Font d’en Gurri

Imatges del camí de Vallromanes. 1. El camí abandona la riera i s’enfila muntanya amunt per can Tito Serra vell.

43

ARRELS

(car tots dos es fusionaven abans de tramun-tar la carena). A través seu van arribar, el 28 de gener de 1939, les tropes italianes i nacio-nals que van alliberar Alella de la dominació

roja: unes motoritzades i les altres a peu.

Camí de MartorellesCom els camins que menen a Teià, Tiana i Vallromanes, aquest també és reversible. Nos-altres l’anomenem de Martorelles i al Vallès li’n diuen d’Alella o de can Girona, perquè travessa aquesta finca.

de ferradura, potser medieval, d’amplada nor-mal per al trànsit de persones i matxos”.4 I no s’equivoca: és la prolongació natural del camí Ral de Barcelona que passa per davant de l’església de Sant Feliu en direcció a les Quatre Torres, “que es on vivien senyors, quan n’hi havia”. Poca broma: era un camí impor-tant, ja que conduïa als peus del castell de Sant Miquel, a la partió entre Vallromanes i Montornès. Durant el segle XII la parròquia d’Alella formava part del seu terme i els seus homes havien de contribuir-hi amb una part de les collites i amb la prestació de diversos treballs personals. Vers l’any 1358, el seu se-nyor, Pericot de Montornès, va establir com a feudatari Pere Desplà per rebre el terç del delme d’Alella. Això va donar origen a un llarg plet entre els dos llinatges i els seus succes-sors –els Taverner i els Montcada, respecti-vament– sobre la tinença del lloc, i el segle XVII encara hi havia alellencs que anualment acudien al castell a satisfer censos i oferir els seus serveis.5

En tot cas, el nostre trajecte volta el ca-sal dels Desplà pel camí de les Escoles Pies fins arribar al Sant Crist, davant la porta de cal Governador: “una torre d’un altre món, una fantasia desmesurada que la follia d’un arborat arquitecte va crear per un que podia pagar-ho […] Això sembla la porta del purga-tori, lloc de redempció [...] laberint de detalls [...] monstre vençut amb jardins de vegetació carnívora”.

En aquest punt, el camí es bifurca: a l’esquerra, el camí de can Cortès, i a la dreta, el camí del Greny –o dels Rocs– d’en Bernades. Tant és quin triem perquè més endavant els dos ramals tornaran a convergir. El parcel-lari de 1858 introdu-eix encara una terce-ra opció: remuntar el torrent d’en Berna-des, al qual identifica de manera expressa com l’autèntic cami-

no de Martorellas en ús en aquell temps. Davant del dilema, al final decidim dava-

llar fins a la Coma Fosca i escolar-nos entre les muralles de ca la Madame i els Escolapis: “murs i murs gastats [...] Cases dels que varen fer diners. L’angúnia d’un temps que ha passat [...] i ara aquests palaus de decorat d’una òpe-ra de Verdi són gegants perduts entre vinyes”.

Després de can Cortès cal enfilar cap a can Poch i reverenciar la torratxa del seu molí. Aquí “comença el bosc” i perdem la seva traça: “el camí dels antics passa més a l’esquerra [...] dins una finca que el guarda amagat”. El retrobem a la pista carenera, just a sobre de la pedrera d’en Salvat –a tocar d’Alella Parc–, d’on surt un trencant al coll de la Font d’en Gurri, a 390 metres d’altitud, entre els turons dels Figuerals i d’en Cuiret.

De baixada cap al Vallès, l’itinerari ens porta fins a l’esmen-tada deu d’aigua i el dòlmen homònim abans d’esfumar-se entre una “selva obs-cura” de branques que impossibilita de recuperar-ne la tra-ça fins a la Font de la Mercè, “d’aigua d’acer que et deixa la boca com una llima”, en les immediacions de can Girona. Per si hi havia cap dubte, el tram que uneix aquesta propietat amb el cementiri de Santa Maria de Mar-torelles s’anomena, encara ara, camí Ral.

Camí de Font de CeraFont de Cera és el nom que rep la co-llada que hi ha entre

els turons d’en Ferrer i d’en Cabús, en el tom-bant cap al Vallès. Un capbreu del segle XV fa referència a un “locum vocatum Timba de

Vallers, qui odie dicit vulgariter Fons de

Sere”,6 si bé sabem que aquest topònim és més antic, gairebé mil·lenari, ja que apareix citat per primer cop l’any 1067 entre les afrontaci-ons septentrionals d’un alou situat a la vall de Cabús: “in Maritima in parrochia Sancti

Felicis de Alela [...] terminatur [...] ex circio

uero in Monte Ortono et pergit per linea ad

Fonte Sereno”7. El nom derivaria del llatí sere-

nus en qualsevol de les seves accepcions: o bé com a indret serè, tranquil, reposat o accessi-ble –i certament, 273 metres d’altitud no són gaire cosa–, o bé com a lloc clar, net i brillant, com seria la visió que aleshores projectarien unes peces de terra erma (“quandam peci-

am terre erema”). A Orígenes de históricos

de Cataluña, Josep Balari i Jovany, el 1899, n’apunta una tercera: “la de occidente ó po-

niente, como uno de los puntos cardinales”. I exposa que “en la costa de Levante hay el

pueblo de Alella [...] y tiene al Norte el Coll de

Font de Sera, que [...] significa Coll de Font

de Ponent”, ja que “la fuente que da nombre

al coll o Puerto está situada en la parte del

Vallés, es decir, en la vertiente occidental

de la montaña entre un torrente delicioso

y un bosque”.8

El folklorista granollerí Francesc Mas-pons i Labrós, aleshores president del Centre Excursionista de Catalunya, explica la llegen-da d’una dona d’aigua amb aquestes paraules: “ha temps s’hi estava una dona que feia enfo-llir els homes. Vivia a la Font de Sera, bonica com cap altre, i amb una mirada t’allunyava

2. L’antic camí transitava en trinxera entre el bosc de can Cues i les vinyes del Sot d’en Rams. El 2005, l’Ajuntament hi va fer passar les clavegueres del nucli de Font de Cera.

3. Possible muralleta d’un revolt de l’antic camí, reaprofitada per canalitzar les aigües de desguàs de la carretera. El muret és fet de pedra, rematat a sardinell.

Francesc Costa el defineix com un “camí

44

ARRELS

de la realitat i ja eres seu. Se la miraven i remi-raven tots els que passaven pel camí [...] Nin-gú no podia resistir l’atracció d’acostar-s’hi i intentar fer-la seva llençant-se al llac de la font. Infortunats que mai més no tornaven, que les aigües els engolien” fins que “un jove de la marina, artista de pinzell fàcil, també va quedar pres per la bellesa de la noia i ella li diu que sí, però aquesta vegada el foraster no es tira al llac i marxa enllà. La noia no el va voler deixar i el segueix per sempre més, però de manera no material, en forma de rosada, d’una dolça boirina”. I amb l’esvaniment de la fada va desaparèixer també per sempre més aquell manantial.

De camí veïnal a carretera provincial El 13 d’agost de 1787 l’il·lustrat Francisco de Zamora encara en devia fer un glop, a tenor de la descripció que en fa: “al final de la su-

vida de Font de Sera hay una fuente, y allí

es la division natural del Vallés y Marina.

Siguiendo el camino se ve el Castillo de

Montornés a la yzquierda, y a la derecha

el lugar de Vallromana”.9 El mateix passa a l’inrevés. Des de la torre de l’homenatge es divisa el clatell de la serralada i se’n controlen els passos, i fins es veu el turó de la Molassa i l’horitzó blau del mar.

Com el camí de Martorelles, també el de Font de Cera estava estretament vinculat al castell de Sant Miquel, però la seva preemi-nència és clara perquè al raval de Vilanova connectava amb el camí Ral de Granollers, que era la principal plaça de mercat de la rodalia. Durant la seva visita, Zamora ja en parla: “Alella desde cuyo pueblo se ha pro-

puesto hazer un camino para Granollers,

Vique, y Olot. Cuya obra sería muy intere-

sante porque facilitaría a aquellos pueblos

de Montaña a la Marina por la parte más

corta”, atès que “por ella se exportan los cal-

dos que produce sobrantes la Costa del Mar,

y en retorno bienen granos, cánamo, y otros

efectos, que sobran al Vallés”.

En aquell moment, l’ample del camí era “de

unas tres varas, un pie y medio” –això és, dos metres i mig– i “la distancia desde la

subida del monte por la parte de Alella

hasta la otra parte que es la dicha riera de

Purraza [Porrassa] del término de Vallro-

manas es de 2.680 varas. Esta subida es

bastante suave assi a una parte con otra,

a excepcion de unas

50 varas pero muy

fácil de suavisar

siguiendo el mismo

camino”.10

A la vista d’aquell interès, el camí de-via ser ràpidament objecte de millora i ampliació, ja que el 1814 havia perdut la seva condició primi-gènia de ferradura i apareixia ressenyat com a camí carreter en el Prontuario de

la mayor parte de

caminos y veredas

del Principado de

Cataluña. Alesho-res, des del coll calia una hora “a paso de

tropa” per anar a Alella i Vilanova, dues al Masnou i cinc a Mataró.11

Malgrat els progressos, a mitjan segle XIX la via se seguia considerant un camí ve-ïnal de segon ordre. Per aquesta raó el seu manteniment cor-ria a càrrec de les arques municipals. A més, la legislació sectorial obligava els homes de 18 a 60 anys que tingues-sin a casa carro o animal de càrrega o muntura a contri-buir al seu arranja-

ment amb un determinat número de jornals de feina.

Per això, coincidint amb l’aprovació del Reial Decret de 7 d’abril de 1848 i l’ulterior Reglament sobre construcció, conservació i millora de camins veïnals, l’Ajuntament d’Alella va sol·licitar la seva inclusió dins la xarxa de camins provincials de la Di-putació per la “suma importancia que da

comunicación á los carruajes que vienen

de la carretera de Francia y se dirigen al

mercado de la Villa de Granollers o bien a

la carretera de Vich”. A banda d’estalviar-se uns cèntims, l’Ajuntament pretenia burlar les situacions de bloqueig provocades pels muni-cipis veïns, ja que la normativa establia que “no se procederá á la construcción y mejora

de los caminos vecinales sino á petición ó

con la conformidad de los ayuntamientos

de los pueblos á quienes interessen, y des-

pués de que dichos ayuntamientos hayan

votado los recursos necesarios”. A través del Reglament que desplegava

el Reial Decret, les autoritats provincials recollien periòdicament dades sobre l’es-tat dels camins de cada municipi, amb les quals elaboraven els anomenats Itinerarios

generales de los caminos existentes en el

territorio de dicho pueblo. A l’Arxiu Mu-nicipal es conserven els qüestionaris dels anys 1848, 1852, 1855 i 1865.12 En tots s’hi destaca el camí de Font de Cera com el més rellevant de la població. Naix a la desembo-

5. Barraca de vinya o burot situat al peu de la via. Es tracta d’una cavitat excavada al sauló parcialment bastida amb maons.

Passatge del diari de Francisco de Zamora referit a Font de Cera.

4. A l’alçada de l’aparcament del restaurant La Vinya, els esbarzers i una rampa de formigó n’impedeixen el pas.

45

ARRELS

cadura de la Riera d’Alella al mar i té una llegua de longitud, al llarg de la qual es va estrenyent: de l’estret d’en Portell fins a can Lleonart oscil·la entre 50 i 60 peus; entre 30 i 40 fins a can Tito Serra vell, i de 10 a 12 “desde aquí al termino de Vallromanas”.12 L’informe de 1848 assenyala que “està en

muy mal estado a pesar de las muchas

recomposiciones que de continuo se hacen

por orden de este cuerpo municipal”. I pel que fa a l’amplada, observa que el tram final “deberá tener 6 ó 7 pies más de ancho, en

razón de que siendo el camino de mucho

tránsito no pueden pasar dos carruajes”, si bé “se advierte que esta obra sería de

mucho coste”. Com a mostra, el pressupost municipal de 1852 consignava 370 pessetes al seu adob: 160 s’invertiren en la compra d’eines i les 180 restants foren destinades al “desmonte por medio de barrenos de una

porción de roca dura que obstruye el paso”. Malgrat la insistència del consistori, el

1858 el director de camins veïnals de distric-te, Miquel Garriga i Roca, va desestimar la petició en considerar-lo d’interès secundari amb molta vehemència “por hallarse situado

en la Riera de Alella y la de Vallromanas”. Es dóna la circumstància que l’insigne arqui-tecte i urbanista Garriga i Roca havia nascut el 1804 al veïnat d’Alella de Mar. L’Ajuntament hi perseverà i finalment el consell provincial desautoritzà el tècnic i estimà que “debía cla-

sificarse entre los de primer orden, dándole

la anchura de 18 pies”. Tanmateix, i a causa del mal estat en què es trobava, el 1865 la corporació local va suggerir que “sería de

suma utilidad para todo este país el vari-

ar la dirección de este camino por ser im-

possible lograr nunca su mejora en razón

del mal terreno que atraviesa”. Finalment, el prec va ser atès i va quedar recollit en el Pla de Carreteres Provincials de 1878, tot i que no es va començar a executar fins al 1884. D’aquesta manera naixia la carretera BP-5002 El Masnou-Granollers amb el traçat que avui coneixem.

Vestigis actualsFrancesc Costa s’ha servit dels plànols del cadastre per restituir la traça del camí his-tòric que sortia d’Alella cap a Vallromanes. Nosaltres, en canvi, hem utilitzat un altre do-cument fiscal: el parcel·lari de l’amillarament de l’any 1858. En tots dos casos el recorregut és el mateix: se sortia de la població seguint la llera de la riera de la Coma Clara fins a l’entreforc de can Jonc. Qui anava a peu i volia fer via podia seguir a l’esquerra per la riera del Pont d’en Jonc i trescar per la drecera que sortia de la fon-dalada que neix sota el coll mateix; d’allí estant són 50 metres de pujada “ab rapidés vertiginosa”, en pa-raules de l’excursio-nista Josep Castella-nos. Per això, qui vi-atjava amb muntura o carruatge per força havia de fer marrada desviant-se cap a can Magarola i agafant el camí que embocava a la riera rere mateix de can Tito Serra vell. A les imatges aèries dels anys 1946 i 1955 la seva petja encara és clarament recognoscible. Avui, en canvi, es troba ar-ruïnat i constret per un grupet de xalets unifamiliars i el mur posterior de l’escola Santa Maria del Pino.

Més amunt, el camí vell és seccio-nat per una revolt de la carretera i asset-jat per les tanques de les cases del barri de

Font de Cera i del restaurant La Vinya, just abans de cavalcar-se de ple amb la carretera fins a fer el cim.

D’aquella època en resten només tres elements patrimonials: un mur de conten-ció a l’embocadura amb la Coma Clara; un entornpeu de pedra a l’alçada del tall amb la carretera, i una caseta excavada al marge del camí: potser una antiga barraca de vinya o un burot per al cobrament de l’impost de consums a les mercaderies que entraven al terme.

NOTES1. L’any 2016 l’Ajuntament va rebre el document de diagnosi d’un nou Catàleg de camins municipals d’Alella elaborat per la Diputació de Barcelona en què s’identifiquen un total de 49 camins.2. Per la qual cosa hom l’anomena camí carolingi o dels francs. GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim. ‘El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori’ a Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, 1999. pp. 75-88.3. MADOZ IBÁÑEZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. v. I. Madrid, 1846. p. 529. 4. L’informe sobre l’estat dels camins veïnals emès per l’Ajuntament d’Alella el 1848 afirma que té “media legua” de longitud –el 1852, en canvi, diu que en té “tres cuartos”– i una amplada de 3 a 4 peus. “No està en muy buen estado y es de herradura”, precisa. ANGLADA LARA, Ramon. ‘La xarxa de caminos

vecinales’ a Les veus d’Alella. Alella: Cerquem les Arrels, 2008. pp. 244 i 249.5. ACA, Reial Audiència, Plets civils, 24104.6. ARMENGOL RUSIÑOL, Cristina. Terra i pagesia a l’Alella baixmedieval. Els capbreus de Pere Pasqual i Pere Clariana. DEA en Història Medieval. Barcelona, 2007.7. MAS, Josep. ‘La parròquia de Sant Feliu d’Alella’ a Notes històriques del Bisbat de Barcelona. vol. III. Barcelona: Societat d’Arts Gràfiques, 1909. pp. 1-56.8. BALARI I JOVANY, Josep. Orígenes históricos de Cataluña. Barcelona: Hijos de Jaime Jepús, 1899. pp 219-220. 9. ZAMORA, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Cataluña. Manuscrit, 1787. f. 20.10. Una llegua equival a 6.687 metres; una vara a 83,6 centímetres i un peu, a 27,8.11. SERRA I BOSCH, Pere. Prontuario de la mayor parte de caminos y veredas del Principado de Cataluña. Barcelona: Agustín Roca, 1814. p. 4. 12. ANGLADA LARA, Ramon. Op. cit. pp. 237-257.12. A l’Itinerario... de 1865 es consigna una amplada mitjana de 8 peus. Ibídem. p. 256.

El parcel·lari de 1858 dibuixa el camí en color marró des de la Coma Clara fins a la partió amb Vallromanes.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

46

VITIVINÍCOLES

SIGRID GUILLEMÉs la cara visible de Cristina Guillén Selecció de Vins a Badalona, i la que ha acompanyat el naixement i creixement en positiu del que se-gurament és avui el celler amb més projecció de la DO Alella: Alta Alella. Cristina Guillén Soldevila (Badalona, 1955) és una dona que trepitja fort, tenaç i amb empenta. Formada en infermeria, va dedicar els seus primers anys professionals al sector hospitalari abans d’emprendre en el sector vitivinícola al cos-tat del seu company de tota la vida, el també badaloní Josep Maria Pujol-Busquets. “Ens vam ajuntar dues persones a què ens encanta treballar. Sempre hem treballat en equip i ens

hem format molt junts”, comenta. I aquest mateix esperit d’esforç, de perseverar, de ser independents i alhora de saber treballar en equip, l’han volgut transmetre a les seves dues filles, assevera. Veig en elles la força i la seguretat que dóna, en part, créixer en una família unida. La seva és nombrosa; és la tercera de cinc germans (tres dones). El vin-cle amb el nucli familiar, la voluntat d’unió i l’instint matriarcal s’entreveu sovint en el seu discurs, emès amb parla decidida i instruïda. Defensa “mantenir els costums, les tradici-ons”, doncs “dóna caliu i força; és important que tothom se senti ajudat”. I aquest esperit d’unitat –diu- també l’han intentat traslladar

sempre al terreny professional. “Hem volgut crear vincle i que la gent se senti part de l’em-presa”. Parlem amb ella a la botiga, plena a vessar de referències, de la qual diu començar a desvincular-se, en part, per assumir el seu rol d’àvia, comenta somrient.

D’on sorgeix el teu vincle amb el món del vi? Els pares eren carnissers, però el meu avi vivia a sota i sempre pujava una ampolla de vi de la seva bóta. A casa meva sempre hi ha hagut una ampolla de vi sobre la taula a tots els àpats. És una cultura que l’he viscuda sempre. Se celebrava tot amb vi i xampany

Cristina Guillén ens rep entre vins a la botiga que té, des de finals dels 80, al centre de Badalona, municipi avui integrat a la DO Alella. Parlem sobre

l’evolució del sector, del consumidor, sobre ella i sobre vins.

ÒSCAR PALLARÈS

“A Catalunya no hem tingut cultura del vi envers

el producte propi”

47

VITIVINÍCOLES

–com dèiem llavors. És un món que sempre m’ha agradat molt. I dedicar-s’hi ja és fan-tàstic! Tot i que és un món també molt com-plicat perquè depèn de factors que no pots controlar, com el temps. És un cicle vital que forma part de nosaltres com un fill. El vincle és molt fort.

Com comença Cristina Guillén Selecció de Vins?Vam començar de zero amb una cava petita que teníem a Sant Sadurní amb la marca Pri-vat. Ell, Josep M. Pujol-Busquets, treballava en altres grups, entre els quals hi havia Par-xet. Quan vam començar en el món del vi va ser quan em vaig plantejar si seguia amb la meva professió o començava una experiència nova per als dos junts. Vaig seguir combinant la feina a hospitals, i la de mare primer, però vaig deixar definitivament la infermeria el 1989 quan vam decidir muntar la botiga i dis-tribuïdora de vins a Badalona. Va ser tota una nova experiència per a mi ja que jo, d’aquest món, no en sabia res; va ser tot nou. N’he anat aprenent al seu costat; ell és el tècnic, el químic, l’enòleg. Em vaig dedicar més a la part comercial i a la botiga en si. Sempre hi he estat al peu del canó. Va ser un boom molt fort en el moment que vam obrir: era la primera botiga especialitzada que hi havia. Vam viatjar i ens vam assessorar molt abans d’obrir-la. El 1991 vam comprar la finca d’Alta Alella, i ens hi vam traslladar a viure el 2002. I l’any 1996 vam obrir la botiga a l’actual esta-bliment, tot i que sempre hem estat al centre de Badalona.

Des de la vostra experiència particular a la botiga, com han canviat el consum i la demanda fins ara?Abans predominaven els Rioja i Ribera per sobre d’algun vi català. Aquí, Catalunya, no hem tingut cultura del vi envers el producte propi. Ara sembla que hi ha més interès, el client pregunta molt. Fem tastos i tallers d’in-iciació per incentivar aquest tema.El consum de destil·lats ha baixat molt, ex-cepte els whiskys, que no s’han deixat mai de vendre.

Més vi català?Sí. Tenim vins de totes les denominacions d’origen catalanes en aquest moment, i menys Rioja i Ribera. També de tot el món. Vam co-mençar amb un petit racó dedicat als vins de fora, francesos i Portos principalment. I hem anat ampliant a partir de la demanda. Molta gent torna de vacances i ens pregunta i dema-na per vins que han tastat fora. També tenim molts caves. En som una botiga especialitza-da. No volem tenir el producte del súper, tot i que estic obligada a tenir-ne alguns perquè el client me’ls demana i els he de vendre a preu de cost (el del supermercat).

Què us identifica i diferència? Quin servei de valor oferiu al client?La imatge de botiga especialitzada, la rotació del producte, l’assessorament i el bon tracte; i l’aposta pels productes innovadors com ara els ecològics. La manera que tenim d’entrar el producte a la botiga és fent tastos setmanals: ve l’elaborador; el client pot tastar el vi i, se-gons la rebuda que n’obtenim, decidim si l’in-troduïm a la botiga. Tenim molta rotació de producte per encabir més elaboradors i evitar estoc en emmagatzematge. I tenim en comp-te oferir la bona relació qualitat-preu que el client busca, i això està en vins de 10 euros de mitjana. També li enviem mensualment un butlletí amb les novetats que hem incorporat aquell mes i els tastos que organitzem.També som una botiga de referència en l’em-bolicat, sempre hem cuidat molt el detall i que el client pugui oferir un regal diferent. Cinc anys abans de l’època de crisi, per la tempo-rada de Nadal treballàvem per sobre de les nostres possibilitats –fins i tot de nit– per pre-parar lots per a empreses. Amb la crisi, vam passar a tenir pràcticament una sola empresa que ens feia compra de Nadal… Ara està més estabilitzat. Ens hem adaptat.

Com t’adaptes als nous temps?T’adaptes amb la compra de productes que puguis oferir a un preu competitiu, que et donin marge; ben presentats i amb molta rotació. I amb les activitats per fer venir la gent –que en fem moltes. A més dels tastos i presentacions de vins, obrim l’espai a exposi-cions. També oferim servei d’assessorament. Hem fet cartes de restaurants, cursets d’inici-ació per a restauració... També ens ha ajudat la feina de distribució durant l’any.

Compreu directament al celler o elabora-dor?N’hi ha que sí, sobretot amb els de proximi-tat, però també amb distribuïdors, és el cas d’aquells amb què treballem de fa molts anys. Depèn.

M’has anomenat els vins ecològics, el vostre client els coneix? Us en demana?Sí. Al 93, “ecològic” no s’entenia. Et pregun-taven si era un producte sense alcohol o per a malalts. La gent cada vegada en sap més i està més interessada a conèixer; es deixa assessorar. Estem contents amb el públic que sempre hem tingut. Abans, el desconei-xement portava a no entrar a la botiga.

Com valores l’entrada de Badalona a la DO Alella?Hi ha entrat junt amb altres municipis. Des de Badalona el que més podem oferir és ajudar a donar a conèixer els cellers i l’oferta enoturís-tica de la denominació d’origen. Per la proxi-mitat amb Alella, aconsellem fer enoturisme.

Abans, Badalona era tot vinya. I això no es recuperarà. Tenim una tradició històrica, una cultura que hem de donar a conèixer…

I respecte a la proximitat amb Barcelona?La proximitat de Badalona amb Barcelona ha estat sempre un inconvenient. Tenim una clientela molt bona, fixa, que és de Badalona de tota la vida i un públic molt vinculat al centre. La gent de Barcelona, però, no ve aquí a comprar. No hi ha ni estrangers. Avui és di-fícil mantenir una botiga així si al darrere no tens un suport com és Alta Alella en el nostre cas. Els lloguers estan altíssims.

Un record especial de la botiga lligat a Badalona?N’hi ha hagut molts! La inauguració de la botiga el 1996, oberta al carrer, va ser una revolució: vaig portar drag-queens. Hem fet moltes activitats al carrer vinculades a Bada-lona: amb castellers, sardinades…

Quines aficions té la Cristina fora de la botiga?Viatjar i tocar el piano. El meu sogre era mú-sic i compositor, tot i que no s’hi dedicava. Ens va transmetre l’estimació envers la músi-ca. N’hem heretat un piano que tenim a casa. N’estic aprenent. És un repte que m’encanta. No tinc hores, però les que hi dedico gaudeixo moltíssim.

Aconsegueixes allò que et proposes?Em costa, però sí. Sóc molt perseverant. Sóc molt dura. No em deixo vèncer fàcilment.

Quin ha estat l’últim viatge que has fet?Birmània, tot just n’acabo d’arribar. He tornat reciclada. Aprens molt en aquests països, de la seva gent i la manera de viure. És un abans i un després. La qualitat de vida que tenim aquí no és a enlloc. Som uns privilegiats. Perquè no fan notícies positives? Hi ha un desconten-tament general. És el moment històric amb menys problemes, l’època en què millor es viu i ningú ho diu. La informació ens està matant. Aquest avanç tan bèstia que estem fent no sé on ens portarà. No m’agrada el món cap on anem. Què passarà amb les relacions de la gent? Ens controlarà la tecnologia…

Els espais físics de venda estan destinats a desaparèixer?I tant! El comerç petit desapareixerà. Hi hau-rà grans superfícies. El centre de Badalona està destinat a ser habitatge. Botigues de grans grups hi donaven vida però, han optat per deixar-lo i anar als centres comercials. Les botigues tradicionals de tota la vida aguanten perquè tenen clients fixes badalo-nins. O ets superespecialitzat o mors. Funci-ona la botiga especialitzada, les franquícies no aguanten.

48

49

SOLIDARITAT

GISELA FERRER / JÚLIA SEBASTIANEl juliol del 2016 vam endinsar-nos en una aventura amb destí Colòmbia. Dues alellen-ques amb la motxilla plena, tenda de campa-nya, càmera i un mix de ganes i nervis vam volar fins a Bogotà, on començava el pla tra-çat entre l’ACP (Associació Catalana per la Pau), el DHOC (Fundación por la Defensa de los Derechos Humanos y el Derecho Inter-nacional Humanitario del Oriente y Centro de Colombia) i l’IAP (International Action

for Peace). Vam tenir l’oportunitat de viatjar en un moment clau en la història del país: després de diversos intents fracassats, per fi un procés de pau semblava arribar a bon port.

Els departaments del Meta, el Caquetà i el Guaviare van ser casa nostra durant tres setmanes. Per fer-se una idea del que és aquest territori, la superfície dels tres junts és set vegades Catalunya, però amb només un milió d’habitants. Són extensions de sel-

va i sabana on fa més de 50 anys van arribar colombians de totes parts del país fugint de la guerra, construint amb les seves pròpies mans el què ara anomenen llar.

La comunitat camperola ha estat siste-màticament abandonada per part de l’Estat, per això s’han vist obligats a organitzar-se per tirar endavant. La majoria viuen de l’agricultura i la ramaderia de subsidència i, en molts casos, de conreus d’ús il·lícit. Els mateixos pobles són els que han construït

D’Alella a Colòmbia: compartint experiènciesGisela Ferrer i Júlia Sebastian, guanyadores de la Beca Estades Solidàries de l’Ajuntament d’Alella, relaten la seva estada de cooperació a Colòmbia

Escolars celebrant els 200 anys de l’independència de Colòmbia.

50

les vies per poder moure’s pel territori i les infraestructures per viure-hi. Les condici-ons no són les més adequades i hi ha una manca de serveis bàsics com la sanitat i l’educació.

Generacions marcades pel plomFugien de la guerra i aquesta els va seguir. Malauradament, les poblacions assenta-des en aquests territoris han estat patint un conflicte del qual no han escollit ser-ne partícips. Erley Monroy, la primera per-sona a qui vam entrevistar a la regió, ens confessava amb veu trencada: ‘‘Yo nací en

la guerra, y nunca he visto paz; mi papá

murió, mi mamá murió y ellos no vie-

ron esa situación de paz y queremos que

nuestros hijos vean algún día una nueva

Colombia’’. La majoria han perdut famili-ars, alguns morts, altres encara no saben que se’n va fer.

Actualment la guerra per als camperols colombians perdura, sobretot per l’interès en controlar la terra on viuen, ja sigui per explotar els recursos naturals (com car-

bó o petroli), per plantar grans latifundis d’agrocombustibles (com la palma) o per al cultiu de coca. Sigui com sigui, els més desfavorits –camperols, afrocolombians, pobles indígenes…– són els qui més han patit el conflicte amb desplaçament forçats, víctimes, violacions, etc. A la vereda de La Lindosa, al Bajo Raudal, vam passar dues nits amb les quatre famílies que hi vivien.

Uns anys enrere, ens explicaven, eren uns 10.000 habitants: cases, bars, un hostal, una discoteca... Nosaltres només en vam trobar el ciment i aquells que havien tingut el co-ratge de quedar-s’hi tot i les pressions dels paramilitars.

La feina dels brigadistes La nostra missió, juntament amb dos bri-gadistes més, era tornar amb suficient material com per realitzar un mini-docu-mental que mostrés la vida dels camperols colombians. En un primer moment, la idea era mostrar la riquesa mediambiental que caracteritza la regió, amb la problemàtica que l’acompanya: la lluita contra els inte-ressos polítics i econòmics de grans multi-nacionals que volen explotar-la. Però degut al moment clau en què es trobava el país, vam decidir focalitzar l’atenció en les acti-vitats de pedagogia sobre el procés de pau a les quals assistien els camperols. Aquests fòrums, a què també vam tenir l’oportunitat de participar, estaven organitzats per asso-ciacions com el DHOC o Caguán Vive, impli-cades en la defensa dels Drets Humans, que informaven sobre el contingut dels acords discutits a l’Habana i què suposava la seva aprovació per a la comunitat. Ens va sobtar descobrir que la població camperola, tot i ser la part més sensible al procés, n’estava molt desinformada.

“LA NOSTRA MISSIÓ ERA TORNAR AMB SUFICIENT MATERIAL COM PER REALITZAR UN MINI-DOCUMENTAL QUE MOSTRÉS LA VIDA DELS CAMPEROLS COLOMBIANS”

SOLIDARITAT

Fòrum per la Pau a La Cristalina.

Entrevistant a Efren Alexander, president d’ASOPEPROC, a la Cristalina.

Banderes de la Pau i de Colòmbia onejant juntes en una escola d’El Triunfo, Llanos de Yarí.

Bosses de petroli enmig de la selva.

51

Tots els membres d’organitzacions i campe-rols als quals vam tenir l’oportunitat d’entre-vistar són partidaris del sí a la pau. Volen aca-bar amb la que, fins ara, ha estat una època de guerra, repressió i oblit per part de l’Estat i que ha fet molt difícil la vida a la regió. Somi-en amb un futur de llibertat i reconeixement social i polític, igualtat, accés a la sanitat i a l’educació: la Pau en tots els sentits.

Gràcies a aquest projecte també vam tenir la sort de visitar llocs privilegiats i de gran bellesa com són Caño Cristales, La Lindosa o Ciudad de Piedra que ens van dei-xar bocabadades. Vam gaudir de paisatges infinits en què, miréssim on miréssim, la natura era l’única protagonista.

El que ens emportem de Colòmbia Aquest viatge, com molt bé va dir en Joan Saurí, becat al 2011, ha estat “una experi-ència que et transforma”. Abans de marxar teníem una visió molt superficial del país, però tres setmanes a la regió van ser sufici-ents per descobrir l’altra Colòmbia, aquella que inclús és ignorada per molts dels seus

habitants. Les grans ciutats desconeixen la realitat de les zones rurals, les quals han estat les més afectades pel conflicte armat. Nosaltres la vam viure i creiem necessari compartir-la.

Cada dia que passava i cada persona que coneixíem era una lliçó de força, lluita i esperança. Vam aprendre la importància d’estar units per aconseguir un benefici

comú, com va expressar el nostre company Don Carlos: ‘‘solamente quienes se asoci-

an tienen fuerza’’. Les comunitats unides han aguantat fins ara, però necessiten més. Necessiten que el Govern els recolzi –com

hauria de fer amb tots els ciutadans co-lombians– començant per garantir la seva protecció i la fi del conflicte. També, pro-veir uns serveis bàsics perquè els més de 5 milions de camperols que hi ha a Colòmbia puguin viure dignament.

La firma d’uns acords no els portarà la pau, però és “el primero de muchos esca-

lones”, ens repetien. Negociar amb el Go-vern no és fàcil; el poble camperol ho sap per experiència, però afirma que seguirà lluitant fins que sigui necessari. Això sí, no volen perdre cap més vida en l’intent, com va ser el cas del company Erley Monroy, lí-der d’una de les associacions camperoles que treballa per promoure la defensa del seu territori i els drets humans, assassinat el passat Novembre. Queda molta feina per fer, i esperem que la guerra no s’emporti més innocents.

Per acabar, voldríem agrair a l’Ajunta-ment d’Alella que ens brindés l’oportunitat de formar part d’aquest projecte. Colòmbia i la gent que vam conèixer tindran sempre un lloc en el nostre cor.

“LES GRANS CIUTATS DESCONEIXEN LA REALITAT DE LES ZONES RURALS, LES QUALS HAN ESTAT LES MÉS AFECTADES PEL CONFLICTE ARMAT. NOSALTRES LA VAM VIURE I CREIEM NECESSARI COMPARTIR-LA”

SOLIDARITAT

El ‘’pulmón del mundo’’ a La Lindosa, Bocas del Raudal.

Posta de sol sobre el riu Guaviare. D’excusió per la selva.

52

GRÀCIES

PATROCINEN:

A tots per ajudar-nos a fer -ho possible

5353

MAGAZINE

Eudald Serra Ara fa uns quatre anys, més o menys, refle-xionava en aquest mateix espai sobre quin era el rumb, la direcció –o digueu-li com vul-gueu- que emprenia el Partit dels Socialistes de Catalunya respecte el procés polític que viu el nostre país.

Ja en aquell moment em feia tota la im-pressió que els esdeveniments que estaven passant a Catalunya, iniciats originàriament a través de diversos moviments i associaci-ons de caràcter popular, havien agafat el PSC amb el peu canviat i que, després de diversos canvis de rumb, va acabar posicionant-se a destemps, perdent una part gens menyspre-able dels seus militants, i sobretot dels seus votants, a causa de la decisió presa.

Abans de res, vull recalcar això “d’inici-ativa popular” perquè, o bé molta gent no té memòria o bé els interessa distorsionar la realitat i vendre que tot el que està passant a casa nostra des de fa més de quatre anys, és només un producte de la bogeria d’uns quants polítics sense cap mena de suport de la gent. Queda dit.

El cas és que, com deia, després d’alguns cops bruscos de timó i de canviar més d’una vegada el rumb del trajecte, finalment els so-cialistes catalans van decidir posicionar-se al costat d’altres formacions que, des del primer dia, ja s’havien definit com a clarament “unio-nistes” i que, ens agradi o no, mai han dubtat ni han canviat de parer sobre el seu posiciona-ment respecte a quin ha de ser el futur polític de Catalunya. Han cregut en això des que es van fundar i no han canviat gens ni mica.

Tot això passava ara fa uns quatre anys, i des de llavors la capacitat del PSC per seguir canviant d’opinió ha continuat fins a límits im-pensables tenint en compte d’on venia aquest partit i cap a on va.

I és que en aquells moments el PSC, tot i no estar a favor de la independència de Ca-

talunya –posicionament que em sembla del tot lícit i conseqüent amb el seu projecte- i d’haver rescatat de l’amari dels mals endre-ços el projecte federalista oblidat durant for-ça temps, seguia defensant, a la vegada, la celebració d’un referèndum, sempre que fos acordat amb l’Estat com una de les vies per solucionar aquest conflicte polític.

Però la defensa d’aquesta possibilitat va quedar enterrada poc temps després amb el que el PSOE va anomenar el “Pacte de Granada”, i on els socialistes catalans van acabar passant per l’adreçador –una vegada més- i renunciant a un posicionament com el del dret a decidir que els seus fundadors havien introduït en el seu programari des dels inicis.

Desapareix, per tant, l’opció del referèn-dum i tot queda reduït a una reforma constitu-

cional (caldria veure, si algun dia s’acaba fent, en quines condicions serà, sobretot després de veure què va passar amb l’Estatut) per anar cap a un suposat estat de caràcter federal.

Des de llavors han estat nombrosos els moments i situacions on hem vist els dirigents i diputats del PSC viatjant fins a la seu del Tribunal Constitucional a Madrid per a presen-tar recursos al costat del PP i de Ciudadanos, o bé fent pinya al Parlament de Catalunya, aplaudint-se els uns als altres en imatges que quedaran per a la posteritat.

Però aquest no ha estat ni de bon tros el darrer capítol d’aquesta peculiar mutació del PSC. La darrera és de fa ben poc i fa referència a l’acord tancat amb el PSOE per recuperar la “unitat” després de tota la polèmica que va suposar la votació de la investidura de Mari-ano Rajoy.

Un acord on queda més que clar que, a partir d’ara, serà el PSOE qui marcarà la posi-ció oficial en temes de rellevància constituci-onal o –aquest, al meu entendre, és de traca i mocador- on el PSC tindrà independència i autonomia en matèria electoral, però no a l’hora de decidir pactes post-electorals, po-sem pel cas, en ajuntaments o diputacions –i em fa l’efecte que no cal aprofundir més perquè tots sabem què significa.

Segurament a aquest acord, des de Ma-drid i Barcelona, se li posarà un bon paper d’embolcall i un llaç ben bonic per dissimular el veritable contingut, però a aquestes altures em sembla que a poca gent se li escapa on ha anat a parar finalment el PSC.

Un partit que ha estat decisiu durant molts anys en aquest país i que actualment es baralla per aconseguir i mantenir els votants d’una bossa que, un temps enrere, només semblava propietat del PP i de Ciudadanos.

I és que l’anomenat partit de les dues àni-mes no se n’ha quedat només amb una, ara mateix se n’ha quedat sense.

TASQUES DIPLOMÀTIQUES

Sense ànima

ARXI

U

54

Al FeniciPassar de blocaire o BlogNOgaire al paper té un no-sé-ben-bé-què de desencant. És trist pensar que la gent continua comprant o simplement llegint –i se les deixen entre ells– revistes de poble amb una gran solera i de segona fer-mentació. Com el pa aquest de la plaça, que te’l venen i el pagues, o simplement com un mer tribut a la historia del poble. La revista Alella és la mar d’avorrida, però –com tot en aquesta vida– un cop la compares amb alguna altra cosa, guanya o perd: comparada amb el full, guanya. En els fons, aquests de la revis-ta no m’agraden com a conjunt –i si com a persones–, i l’altre dia, parlant amb un d’ells, em van proposar que hi participés: “vine al consell de redacció i en parlem, i així escoltes què fem...” Em va semblar tan sectari i perillós com per fer una oferta tan absurda i imperti-nent que l’única resposta possible fos un NO rotund. I, merda!, la resposta ha estat que SÍ; així que, a partir d’ara i fins que em mori o deixi d’escriure, hauré de col·laborar amb aquesta gent comentant diferents aspectes de la vida alellenca i la política municipal. Avui ho faré a través del Full d’Alella, un pamflet inútil i tendenciós que només serveix per saber quin horari tenen les farmàcies del poble els caps de setmana.

Al final del Full (és on arribes tres dies després de començar la revisteta mensual), et trobes a la secció on cada grup municipal escriu el que li plau amb foto inclosa. Veritablement és on es viu la tensió política del poble. He de con-fessar que, encara que molts no ho sàpiguen, fa uns anys jo vaig escriure-hi algun article que altre en nom de l’antic representant del COR, l’agrupació política més extravagant d’Alella, perquè qui ho havia de fer tenia massa feina.

Avui em tornava a llegir la secció: com a resum, l’únic que puc dir és que un cuina l’es-cudella i parla del que vol, i a la resta parla del poble i al cuiner no se’ls escolta.

Andreu, amic, company... Vols dir que cal fer servir la revista de l’Ajuntament per parlar-nos del sempre Ex-Presi (no poso –diari)? En el fons, com que la pago, la revista, puc pensar que fins i tot la Mercè té raó en tot el que hi diu, fins i tot la Bloss que veu “rayos C brillar cerca de la Puerta de Tanhauser”, de tant en tant, té raó. I, fins i tot, l’amic EGO, l’EGO que comença a emprar el meu terme “Franciscà” com si fos seu, té raó. No escoltes ningú, i es fa evident que no ho fas, veient que, per una vegada, a excepció de la que fa Mans i mànigues per ser-hi, tots et diuen el mateix: No escoltes. Potser el resum del full de febrer i el de març seria: “Andreu: no ens escoltes” o potser millor “A qui t’escoltes?”

L’altre dia seia amb tu a la porxada i ens posà-vem al dia de què fèiem, i recordo que et vaig dir que, al final, tot plegat era un joc d’equilibris, i tinc una mica la sensació que la balança està tan desequilibrada que o comences a parlar de nosaltres al teu pamflet “villageois” o et passarà el mateix que els hi ha passat a tots i cadascun dels que han governat sols.

Tornant al Full, és curiós veure que les dues forces que estan al govern, les que ens manen o ens guien o ens gestionen, són les dues forces que no parlen en cap moment de nosaltres. Malauradament, per a la resta de forces i afortu-nadament per als Franciscans (EGO no em robis els termes), els líders que les encapçalen són bà-sicament antilíders. I afortunadament per a ERC, l’Andreu és suficientment tècnic, professional i gris que tot podria continuar igual. Coneixeu Wayward Pines? Doncs podria ser Alella Pines i aquí no passa res.

Des d’aquí i com a primer article, i potser últim –un no pot escriure el que vol, ja se sap–, l’única cosa que puc demanar és que el govern o els franciscans obrin el debat, el concili i, so-bretot, ens expliquin què fan, perquè malaura-dament i si el Full és una eina de comunicació municipal, em comença a recordar, en plan cutre, al Pradva o al Granma.

Què feu, Andreu?

LA SELVA D’ALELLA

Escolta Activa

MAGAZÍN

DAN

IEL

MO

NTE

S

55

MAGAZÍN

Joan Oliveras L’any 2016 que hem deixat enrere ha seguit l’estela, meteorològica-ment parlant, del passat 2015: temperatures força altes en conjunt i consideració de ser un dels períodes anuals més càlids dels que es té constància en l’últim segle. La temperatura mínima absoluta registrada al poble es va quedar en 2,5ºC el 17 de gener, i aquells que esperen arribar a sota 0ºC i els fa il·lusió tocar neu i veure Fontdecera i Mas Coll emblanquinades se n’han quedat amb les ganes, ja que neu no n’hem vist caure cap dia. L’hivern va ser anormalment càlid, assolint fins i tot màximes de 21,5 ºC al gener, amb només petites fredorades els dies 16 i 17 de febrer i 10 de març. Una primavera i tardor igualment benèvoles i un estiu sec i calorós, amb una màxima al juliol que va ascendir als 34ºC, van portar a tancar el període amb una temperatura mitjana anual de 17,6ºC.

Pluges de primavera i tardorPel que fa a la pluviometria, l’any 2016 va acabar recollint un total de 533,50 litres de pluja per metre quadrat. Una valors un xic ajustats, però que de fet es van veure esmenats gràcies a les pluges de prima-vera, concentrades sobretot al mes d’abril, i especialment a la tardor, que van sumar prop de 250 litres al total, amb un aiguat especialment intens el 12 d’octubre que ens va deixar 98 litres de cop. L’hivern venia sec –al gener, com qui diu, no va ploure, i el febrer i el març tampoc van ser gaire humits- i l’estiu també va ser força escàs de pluges. Afortunadament, a finals de setembre uns primers ruixats van tombar la truita i, en concloure l’any, hem pogut evitar parlar de sequera.

ESTACIÓ METEOROLÒGICA

MÀXIMES I MÍNIMES 2016

PRECIPITACIONS 2016 (EN L/M2)

TEM

PERA

TURE

S 20

16

9,5107,51197

9,51514

12,512,59,56,5

974

2,56

5,57679

9,511,510,58,510

10,5118

16,516,514,515,515,5

1319,521,519,518,5

181516

15,51412

12,513,512,514,514,5

1616,5

1717,516,5

171817

16,517,5

10,59

105,57,59,57,56,5

11,59,510

10,51386335557

11,59,5

98,5106,56,5

8

18,516

17,513,5

1617,5

15171918

15,519

21,5171312111414

13,517

18,517,5

1816,5

1716

14,517

6,597785676

3,55,5

75,5

777

6,56,5

79,58,58,5

889

9,51110121212

16171817

15,514,5

1415

12,516

14,514,514,5

171616

14,515,517,517,518,519,5

1816,518,5

182022

21,520

21,5

10101011

12,510,5

118,5

79

111112

11,511,5

1215129,5131112

11,59,5109,5

12,5111112

16,5191920162018

15,517

19,519,5

2122

20,520

22,525

18,520

20,519,521,5

20201820

18,517,520,5

19

7,510

10,512

12,513141315131212

12,512,513,5

1513,513,5

1415

15,515

11,512,5

1415,514,515,5

1614,5

14

2022

21,5202021

21,518182221

22,523,5

2322,523,523,5

2224

23,522,524,5

2122

25,523

23,52627

24,524

15,515

15,516,5

1717,5

181919

20,518,518,519,5

1918,5

1816,5

13131618

19,51919202020

19,520,521,5

2423,5

2726,5

2628282831

28,528

28,53028

25,52725242526

27,528

28,528,528,5

2828

28,530

28,5

20,520

21,520,521,522,522,523,5

2323,524,522,5

2120,5

1818,5

201919

20,5232219202222222222

22,523

29,5292929

30,530

31,531,5

3231,531,5

3027

26,527,5

2929

27,528,5

3430293030

30,530,532,5

3030

30,531

2321,5

2323

22,522,5

21222218

19,51919

18,519,5

22222221222221201920

19,51922

22,522

20,5

3030

29,5302929293031

27,526,528,5

27282930

31,531,5

3029,5

2828,528,529,528,528,528,529,529,5

2928

gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre

2222

22,523

23,522222022

19,520

21,520,5

1714,5

161715161818

17,518,5

171616

17,516,516,5

17

3029,5

30323130

28,528

30,52829

28,52927

25,5252524

25,526,526,5

2626,524,5

2625,526,5

2524,5

25

17,518,518,517,5

1613,514,5

1716,515,514,5

131413

13,51516161615

12,513

14,5171717

15,513,5

131313

2625,524,5

2524

21,524

23,523202022222222242422

21,52019

19,523,522,5

2224

22,521192020

1313121216118

5,58

9,59,512

10,5117,57,5

91111

11,5151513978

139,5

98,5

211919

20,52317

15,514

17,5171619181715

14,516

19,519

19,519201915

15,515,5

1816,5

1615

6,55,56,59,5

13,511,58,5

99

12,5998

8,59

109,5

97

7,59887

7,5109

7,5677

14,514,514,517,5

1817

15,515,5

17171515

14,515,515,5

1614,5

14111417

15,514,514,515,515,516,514,513,515,5

15

total pluja

mín.

màx.

1,48,90

16,06

15,855,61

13,70

37,67,81

17,00

96,810,9319,48

27,513,3122,47

19,618,0327,38

11,521,3529,94

520,9829,11

66,7518,8227,28

151,615,1622,24

41,4510,5217,55

23,58,53

15,27

mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx. mín. màx.

123456789

10111213141516171819202122232425262728293031

El 2016, un any ben càlid

56

MAGAZÍN

Parir amb humorCarles CapdevilaLa Campana, 2016

Elisabet Soler El periodista Carles Capdevi-la publicava a finals de l’any passat una reedició revisa-da i millorada del seu llibre Parir amb humor, on repassa les experiències de la paternitat i la maternitat des d’un punt de vista que pretén, sobretot, resultar divertit. Una sèrie de capítols curts on reconèixer-hi les experiències pròpies o on preparar-se per a la paternitat i començar a saber de què va la cosa... Capdevila és també autor d’un parell més de llibres dedicats a la pedagogia i al fet de ser pare, que han merescut diversos guardons.

Arran del Camí RalJoan Sala GrauViena edicions, 2016

Ramon Ruiz L’autor ha aplegat una important col·lecció de imat-ges antigues (de 1880 a 1920) de Barcelona fins Arenys, de les poblacions de dalt i de baix, i ara en veu publicada, sota el fil conductor del Camí Ral, una important selecció, en bona part inèdites. No es el cas d’Alella; però, en canvi, sí que ens presenta en primícia una mostra de les fotografies de Cintet Rifà, pertanyents a un fons de 2800 plaques de vidre custodiat a la Biblioteca de Catalunya. Les que es reprodueixen en el llibre son imatges de La Miralda, propietat familiar dels Rifà.

Els Amics de les ArtsUn estrany poderSony, 2017

Òscar PallarèsQuan ets un fan apassionat d’un grup, afrontes la sortida d’un nou disc amb una barreja d’il·lusió i por. Il·lusió per descobrir noves can-çons, per assistir als concerts d’una nova gira. Por per aquell pensament de “i si han fet una patata de disc?”. Afortunadament per al meu cor de seguidor freak dels Amics, el nou disc... és fantàstic! Força més “canyero” que els dos anteriors, és sentir les noves cançons i que m’agafin unes ganes irrefrenables de saltar i ballar. Mai no ho faran per voluntat pròpia; per això m’encantaria tenir l’oportunitat d’obligar a escoltar “El vent tallant” al cultureta musical mig català, que odia Els Amics de les Arts sense ni tan sols ser capaç d’explicar-ho amb arguments sòlids. Si té un mínim de sensibilitat, se li passaria la neura de cop!

LLIBRES

DISC

Montse Donada El passat 10 de desembre, tal com havíem anunciat, un grup de persones de la parrò-quia vam pujar a portar un pessebre a Sant Mateu. Ens ho vam passar d’allò més bé i es-perem repetir la sortida en vigílies del proper Nadal. Esperem que més gent s’afegeixi a la sortida que, repetim, és oberta a tothom.

El pessebre que fan els nens i nenes de la catequesi ha guanyat el primer premi de la seva categoria en el concurs que cada any organitza l’Ajuntament. Felicitats a ells i als seus pares que també hi han donat un cop de mà.

El 4 de febrer va tenir lloc a Sant Cristòfol de Premià de Mar la 39ª Trobada de Cate-quistes de l’Arxiprestat de la Cisa. Precisa-ment enguany la parròquia de Sant Cristòfol celebra el seus 175 anys, tota una fita per la qual els felicitem.

El dia 1 d’aquest mes de març hem co-mençat el temps de Quaresma, 40 dies de preparació a la Pasqua, distribuïts en cinc diumenges, més el Diumenge de Rams. Co-mença amb el Dimecres de Cendra i aca-ba amb la missa vespertina de Dijous Sant. Temps no pas trist, sinó de recolliment, pregària i conversió. Durant la Quaresma, l’Arxiprestat organitza un cicle de conferèn-cies, a la sala de la Cisa. El detall dels temes i conferenciants està anunciat en els murals al final de l’església.

Horaris de les celebracions de Setmana Santa 2017.9 d’abril, Diumenge de Rams: Dissabte de vigília, missa a les 8 del vespre. Diumenge, misses a les 10, i a les 12 . A ¾ de 12 benedicció de rams a la Plaça de l’Ajuntament. A la tarda, missa vespertina a les 8 del vespre.11 d’abril, Dimarts Sant

A les 8 del vespre, Celebració Comunitària de la Penitència.13 d’abril, Dijous SantMissa de la Cena del Senyor a les 8 del ves-pre. Vetlla al Santíssim a les 11 de la nit.14 d’abril, Divendres Sant11 del matí Via Crucis. Celebració Litúrgica de la Passió i Mort del Senyor a les 6 de la tarda.15 d’abril, Nit Santa de PasquaSolemne Vetlla Pasqual a les 10 de la nit.Horaris a la capella de la Residència Germans Aymar i Puig.8 d’abril, dissabte: a 2/4 de sis de la tarda, missa i benedicció dels rams.13 d’abril, Dijous Sant: a 2/4 de sis de la tar-da, celebració de la Cena del Senyor14 d’abril, Divendres Sant: a les 12, Via Cru-cis.17 d’abril, Dilluns: Missa de Pasqua a les 12.El dia 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, la missa serà a les 12 del migdia. L’Associació de Dones Montserrat Roig farà la tradicional ofrena de flors a la Mare de Déu i es cantarà el Virolai en el seu honor.La mateixa associació preveu fer els dies 5, 6 i 7 de maig la recollida de primavera d’ali-ments per a Càritas, davant dels supermer-cats del poble.

LA PARRÒQUIA AVUI

La Prats (Oriol Artigas)La Prats és un dels vins emblemàtics d’Oriol Artigas. Porta el nom de la vinya que el veu néixer, una vinya plantada el 1913 i que té la peculiaritat que conté una trentena de varietats de raïm (un 50% de la mateixa, però, és pansa blanca). Era la vinya de Can Torradeta, una masia de Vilassar de Dalt. L’any 2012 l’Oriol va vinificar per separat les varietats blanques i negres, i va trobar que el vi blanc era molt rude en boca i el vi negre massa prim. Allò el va fer arribar a la conclusió que el millor vi que es podia fer d’aquella vinya era un vi de finca, barrejant totes les varietats, com sempre s’havia fet a Can Torradeta. Un cop collit el raïm, es deixa macerar amb les pells unes dotze hores, es fa un desfangat suau i es deixa fer la fermentació espontània, només amb els llevats que provenen de la vinya. El vi passa l’hivern sobre les mares fines i al mes de març s’embotella.

AVUI TASTEM...

om la

dena es en ue

ant

es, més

es

57

MAGAZÍN

Des del pati del Castell de Sant Martí de Surro-ca, situat al cim d’un turó, es gaudeix d’una vis-ta magnífica i singular. Als seus peus, a baix el pla, queda el poble i, separat convenientment de les cases, es veu, emmarcat amb quatre parets i uns quants xiprers, el seu cementiri. Quasi a vista d’ocell dos amics s’ho miraven i un d’ells va dir:

– Aquest és el cementiri dels pobres. Una mica intrigat pel comentari, el seu

company li va fer la pregunta més lògica:– I el dels rics?– També –li va contestar el seu amic, som-

rient. Venia a dir el que tots ja sabem: que més

tard o mes d’hora, l’acte final de la nostra vida

l’hem de fer tots, per més que l’inefable exmi-nistre científic i comunicador Eduard Punset, en una entrevista, va dir ben clar que no està demostrat que ell hagi de morir.

***Parlem ara, de com eren i es vivien -més o menys- les defuncions i els dols al nostre poble.

En temps passats –i fins no fa pas gaire–, quan en una casa hi havia algú molt malalt, es cridava el metge i, si aquest veia que es tractava d’un pacient molt greu que irremeia-blement s’encaminava a la mort, s’avisava al rector. Aquest anava a la casa del moribund acompanyat de l’escolà i hi feia la litúrgia preceptiva amb la família i el moribund per a confortar-lo d’acord amb la tradició catòlica: l’extrema unció, la confessió, la comunió i tot el que convingués, per facilitar-li el que es deia “una bona mort”.

Un cop difunt el malaurat conciutadà, es procedia a informar els veïns del traspàs, tot i que quasi no calia, perquè moltes vegades algun d’ells havia estat al costat del llit del moribund fent costat a la família, fins a la fi del malalt. Després també s’havia d’avisar qui s’encarregava de gestionar tot el relatiu a les qüestions funeràries. Durant anys va ser en Jaume Juan, en Jaumet Sereno –com era cone-gut per tothom, perquè també feia les tasques de sereno. En Jaume representava “Casa de Caridad, de la calle de la Cruz, 33 tel. 574, Ba-dalona” segons diu, en castellà, un anunci en el programa de la Festa Major de l’any 1949. Ell

tenia cura de totes les coses necessàries com la paperassa, avisar la funerària, encarregar la caixa i, fins i tot, si la família encara no ho havia fet, ajudar a vestir el mort.

FENT MEMÒRIA

Obituari, dols i condols

EL DIFUNT ES QUEDAVA A CASA I ALLÀ ERA VETLLAT TOTA LA NIT PER LA FAMÍLIA I LES PLORANERES

EL CARRUATGE FUNERARI, QUE ERA DE L’ANTON CARBONER, ERA TIRAT PER CAVALLS TAMBÉ NEGRES I ES GUARNIA MOLT SOLEMNEMENT

Camí del cementiri. Al fons, cal Baró.

Camí del cementiri passat Can Catarra. Les muntanyes que es veuen semblen pelades, però no ho estan. Estaven sembrades totes elles de vinya, així com els camps del costat del camí.

58

La vetllaEl difunt es quedava a casa i allà era vetllat tota la nit per la família i les ploraneres, que general-ment eren les veïnes. El mort es posava sobre una post de la seva llargada, tapada amb un llençol i col·locada sobre el seu llit perquè, quan quedés fred, estigués ben recte i es pogués posar bé dins la caixa. I segons ens explica en Pepito Xicola –que durant molts anys i fins a la seva jubilació va ser la persona que va dedi-car-se a tot el que es referia a les defuncions i

el cementiri– sobre el ventre del mort es posava un plat de sal per evitar que s’inflés.

La gent més propera al difunt, per amistat o parentesc, anava a la casa mortuòria a ex-pressar la seva condolença per la mort i, per tant, la família havia d’estar a casa tot el dia per

rebre la gent que hi anava. I és que mai ningú no sortia del domicili mentre el mort estava de cos present i, si algun familiar havia de sortir per algun motiu, estava mal vist que la gent li donés el condol pel carrer. Les dones que havien quedat vídues vestien de negre ben bé dos o tres anys, i algunes, de fet, ja no vestien cap altre color mai més. També era costum que

si la porta de la casa del difunt tenia dos batents, se’n tancava un en senyal de dol.

Un cop el difunt i la cerimònia de comi-at estaven preparats, en Jaumet passava casa per casa del po-ble i, entreobrint la porta –que aleshores ningú tenia tancada–, convidava amb la seva veu profunda a anar a l’enterrament. I ho feia més o menys amb aquestes parau-les: “S’ha mort tal o tal, si teniu a bé d’anar al seu enterrament, serà demà a les vuit del matí”.

A principis del segle passat, les caixes de morts es feien tant a Can Ventalló com a Cal Ros Fuster, que eren els ebenistes del poble. Es veu que el sistema per fer-les era a base d’un motllo, que adaptaven segons l’estatura de l’usuari. En Baldomero Xicola, de Can Ven-talló, treballava bé i les caixes –molt ben fetes- anaven folrades per fora amb una tela negra amb uns ornaments d’alumini, color de plata, i una creu que les feia lluir molt. Tot plegat

tenia molta pompa, tal com deien els anuncis que hem vist posats al programa de la Festa Major abans mencionat: “Pompas Fúnebres y Ambulancias Sanitarias”.

El carruatge de mortsAl Masnou hi havia un carreter que es deia An-toni Grau, tot i que era conegut com l’Anton

Carboner, perquè es dedicava a repartir carbó al Masnou i a Alella. Per arrodonir els ingres-sos, completava la feina del carbó amb la dels enterraments.

Ja comprava sempre els cavalls negres i mansos, perquè tiressin a poc a poc i amb res-pecte del cotxe funerari que guardava al carrer Navarra. Quan algú es moria, l’abillava adequa-dament i també guarnia un o dos cavalls, depe-nent del que havia pagat la família del difunt. Anaven amb guarniments negres, els cascos pintats amb quitrà i un plomer al cap també negre. El cotxe duia cortinatges negres, i res de picarols! Tot era molt silenciós. L’Antoni també anava vestit amb una brusa negra i és que calia expressar la màxima tristesa i pena pel finit.

La processó fins al cementiriDe la casa del difunt, tothom anava en processó fins a l’església, amb el capellà també revestit amb casulla negra i dos escolans al davant amb la creu. Allà es feia la cerimònia, més o menys com ara, però no resant sinó cantant i en llatí. A més, es repartien als assistents unes espelmes com les de la candelera, però amb el final –uns quatre centímetres– de color negre. Acabada la cerimònia, l’escolà les recollia en un petit cubell.

Després, la comitiva sortia de l’església, pas-sant per davant de cal Campaner, cap a la riera Coma Fosca –sense asfaltar i plena de sorra– per anar a agafar el Torrent de Cal Baró, que avui és l’avinguda dels Germans Aymar i Puig. En aquell temps feia uns tres metres d’ample, amb parets de tanca per cantó, bastant altes, que encara feien més estret el torrent. Quan plovia, hi baixava força aigua i sorra, de manera que després s’hi feia molt de sorral.

Trobant-se així el torrent, els cavalls de l’An-toni Grau havien de tirar fort perquè les rodes del cotxe s’enfonsaven i a la gent se li omplien les sabates de sorra. Aquest fet generava força disgust, perquè per respecte al mort i els seus familiars, tothom es vestia amb molta cura,

MAGAZÍN

Fotografia de cotxe funerari de cavalls.

Anunci en el programa de la Festa Major.

A PRINCIPIS DEL SEGLE PASSAT, LES CAIXES DE MORTS ES FEIEN TANT A CAN VENTALLÓ COM A CAL ROS FUSTER, QUE EREN ELS EBENISTES DEL POBLE

FENT MEMÒRIA

59

amb la seva millor roba i calçat. Arribats a Cal Baró, es girava a l’esquerra,

com ara, però per un camí sense asfaltar i molt estret, passant per un camí més aviat precari, per davant de Can Catarra. Després se seguia entre vinyes mig tancades amb filat i unes quan-tes moreres raquítiques, i és que el cementiri, quedava molt als afores del poble.

Un cop arribats al cementiri, es feia una altra cerimònia amb resos i, de vegades, amb

cants abans de posar el mort al nínxol i tapar-lo definitivament. Acabada la litúrgia, s’acomiada-va el dol i tothom molt trist i les dones plorant –algunes fent una mica de comèdia–, baixava cap a casa a acabar de fer el dinar o a continuar la feina que s’havien deixat a mitges.

Tot això que aquí s’ha explicat es contem-plava per als que havien mort de forma “natu-ral”, perquè per a segons quines morts –com ara suïcidis, algun nonat o altres morts poc ha-bituals–, els difunts no eren considerats dignes de ser enterrats en terra santa i anaven a parar a un sot a terra en el terreny que encara hi ha a l’esquerra de l’entrada principal del cementiri.

Cal dir que el cementiri, tot i ser al mateix lloc on és actualment, en no tenir ni una casa al costat, quedava certament allunyat de les darreres cases del poble. A més, va ser durant molt de temps, la meitat de gran del que és ara, de manera que al llarg d’anys, de la part més baixa i més moderna, la gent en deia el cementiri nou.

MAGAZÍN

El carruatge funerari, que era de l’Anton Carboner, era tirat per cavalls també negres i es guarnia molt solemnement.

Al llibre dels òbits de la Parròquia de Sant Feliu, guardat dins d’un armari ignífug, hi ha registrat un òbit de 1318. És un document de gran importància que ha de ser orgull dels alellencs, ja que està considerada la partida de defunció conservada més antiga d’Europa i, a més, està redactada en català. En aquell armari hi està ben segur, com cal que estigui un document escrit en català que ben aviat farà set-cents anys. I és que cal tenir en compte que la pàgina del llibre en què es troba apuntat aquest òbit és tan feble i fràgil, que en veure-la hom té la sensació que només de llegir-la es pot desfer. El més bonic i curiós és que està expressat en un català tant semblant al que parlem actualment que fa palès que la nostra llengua es remunta molt a prop de mil anys enrere o potser més.

UN COP ARRIBATS AL CEMENTIRI, ES FEIA UNA ALTRA CERIMÒNIA AMB RESOS I, DE VEGADES, AMB CANTS ABANS DE POSAR EL MORT AL NÍNXOL

60

El porxo de la Cooperativa - Can Pòlit

LES CASES DE LA RIERA

Jordi Ribas Hem ajuntat aquestes dues cases perquè du-rant un temps varen ser del mateix amo: la gent de Can Pòlit. Potser la paraula porxo no és la més adequada per anomenar una de les últi-mes cases de la Riera, però el nom que se li va donar durant molt de temps va ser el “Porxo d’en Pepe”, perquè era el lloc que un Pepe de la Cooperativa feia servir com a garatge de la seva furgoneta de fusta i com a magatzem on guar-dava tota mena de productes que venia a la seva botiga: carbó, carburo, patates, llegums, etc.

Quan en Josep Bruy, el seu fill gran i hereu de la “Cumprativa”, va agafar el rem del negoci, en Pepe Bruy i la seva esposa Cinteta Comas es varen retirar i ho feren al porxo del Carrer de Dalt, que previsorament havien convertit en habitatge per quan es retiressin.

Allà varen anar a viure en acabar els seus dies de lluita –més aviat dura– al front del seu negoci.

Després de la mort d’aquest matrimoni, el local ha sigut llogat a diverses persones fins a

l’actual, que fa molt poc temps que hi habita.Però com dèiem, el local primer va ser de la gent de Can Pòlit que, més aviat per necessitat que per altra cosa, el varen vendre a en Pepe.

Els propietaris més antics que hem trobat són el matrimoni Jacint Pòlit Abril i Carme Bu-xareu Bruguera. Aquesta parella va tenir quatre fills: l’Isidre, en Jaume, en Joan i l’Emili.

No sabem ben bé si va ser en Jaume o en Joan qui es va casar amb Sebastiana Roig Roca, a qui –no sabem per què– mai se li va dir pel seu nom. Tothom li deia Francisqueta.

Però va enviudar i va passar a ser la propie-tària de la casa i del porxo, que compartia amb la seva filla Carmeta –de qui no sabem si es va casar o no.

La Sebastiana era la tia d’en Pere Roig. En els anys quaranta del segle passat, en Pere va cur-sar els seus estudis als Escolapis d’Alella, segura-ment pagats per les dues dones que s’havien fet càrrec d’ell, ja que el seu pare –que era germà de la Francisqueta– en enviudar i tornar-se a casar, va marxar a viure a Barcelona, deixant

que les dues dones tinguessin cura del seu fill. Per poder mantenir la casa quan en Pere

Roig encara era petit, l’àvia Francisqueta, que encara tenia forces, hi va posar una botiga d’es-pardenyes, mitges, roba i, per Nadal, de figu-retes de pessebre. També es va posar d’acord amb un sastre de Badalona que prenia mides i cosia vestits per als homes que ho necessitessin

MAGAZÍN

En Josep Ruiz i la seva esposa Ramona Bruy.

En Josep Ruiz davant de casa seva. En Pere Roig, anomenat per tots en Pere Pòlit.

61

i, per acabar de cobrir despeses, va llogar una petita part de la casa al carter, de manera que es va convertir en l’oficina de correus del poble, regentada primer per l’Anton Carter i després pel senyor Cunill que, quan va morir l’Antón, va ocupar el seu lloc i va esdevenir el carter del poble durant molts anys.

En Josep Lluis Ruiz Peña, home de molta empenta que treballava a Cal Arenas, es va esta-blir pel seu compte i, per fer-ho, va anar a viure com a rellogat a Can Pòlit, on en una part de la casa es va posar a treballar la flor, juntament amb el seu soci Josep Cebrian. Amb tots aquests tripijocs, la Francisqueta es guanyava la vida i tenia cura de la seva filla i d’en Pere Roig, a qui tothom li deia “en Pere Pòlit”

Quan en Ruiz va començar a guanyar-se bé la vida, va conèixer la Ramona Bruy Puig de Can Titoserra, es varen enamorar, es varen casar i, en principi, es quedaren a viure com a rellogats a Can Pòlit.

Mentrestant, la Carmeta es va posar tan malalta que es va morir, i la seva mort va afectar tant la seva mare que també es va posar molt malalta, necessitant tota mena d’atencions, fet que va motivar en Ruiz a cridar el doctor Isidre Pòlit i la família de la dona, és a dir el pare d’en Pere Roig, per explicar la delicada situació en què aquesta es trobava. Entre tots varen acor-dar que en Ruiz es fes càrrec de la dona fins la seva mort, a canvi d’un vitalici que comprenia tota la casa.

Així va ser com en Josep Lluis Ruiz va passar a ser el propietari de la casa, però no del porxo que ja feia temps que s’havia venut.

En Josep Lluis Ruiz i la Ramona Bruy varen tenir quatre fills: en Josep, la Victòria, en Ramón i l’Ignasi que, de petits, sempre varen creure que la Francisqueta era la seva àvia.

La Victòria, a qui tothom anomena Viki, passà a ser propietària de la casa en morir els seus pares. Es va casar amb en Josep Saurí Esteba i va tenir tres fills: la Victòria, en Joan i en Bernat que, en formar família pròpia, varen marxar de la casa on actualment només hi viuen en Josep i la Viki.

Però mai no estan sols ja que la casa, per més que no hi visquin, sempre esta plena dels seus nets per gaudi, tant dels avis com dels pares.

ISIDRE PÒLIT I BUIXAREUNo podem deixar de mencionar aquest perso-natge que, per a Alella, va ser un exemple i un orgull: tant ell com els seus germans eren de casa humil i treballadora. L’Enciclopèdia.cat, diu:

Físic i astrònom. Alella 1880 Barcelona 1958. Catedràtic de la Universitat de Barcelona i de l’Escola Superior d’Agricultura, President de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1955-58) i membre electe de la de Medicina i Cirurgia (1956). Dirigí (1939-58) la secció d’as-tronomia de l’Observatori Fabra. Deixà treballs d’astronomia i física, alguns dels quals figuren en les Memòries de l’Acadèmia de Ciències.

El seu germà petit, l’Emili, que morí molt jove, es va interessar per les lletres i es va ma-nifestar com un bon poeta.

L’ISIDRE PÒLIT i BUIXAREU està enterrat al cementiri d’Alella, en un mausoleu que meres-cudament el poble li va dedicar, on descansen les seves despulles.

Síndic d’erradesEn l’escrit anterior sobre Can Patrici es va pu-blicar una dada errònia. En comptes d’Agusti-na Arcos Orfoño, hauria d’haver dit Agustina Arcos Ordoño.

MAGAZÍN

Retrat d’Isidre Polit i Buxareu.

La revista Alella, l’any 1971, va reproduir a la portada el retrat d’Isidre Polit i Buxareu que actualment es conserva a l’Ajuntament.

Els quatre germans Ruiz Bruy: Josep, Maria Victòria, Ramon i Ignasi.

Ramona Bruy amb els seus fills Josep, Maria Victòria i Ramon. L’Ignasi no havia nascut.

62

ESPORTS

El futbol de sala,en trajectòria ascendent i sense aturador

En només 6 anys d’història, l’Alella Futbol Sala ha tingut un creixement espectacular. El pas més important l’han fet aquesta temporada: han aconseguit crear equips de base a totes les categories

63

ESPORTS

PEP VIDAL

Fundat el 2011 per un grup de joves ale-llencs crescuts i formats en el mític Marfil Alella, l’Alella FS ha experimentat un procés de creixement molt particular en poc més d’un lustre. Aquest estiu el club va donar, probablement, el pas més important de la seva curta i, a la vegada, intensa història: la creació d’equips de base de totes les ca-tegories. “Tenim molta més feina, però ens ho estem passant bé”, així ho resumeix Xavi Fontan, vicepresident de l’àrea econòmica i alma mater d’un club que en pocs mesos ha passat de comptar amb 5 equips formats aproximadament per una trentena de juga-dors a tenir-ne 11 amb gairebé un centenar d’integrants. Ell, juntament amb el coordi-nador esportiu Aniol Saiz i l’entrenador i vi-cepresident de l’àrea social Oriol Mestre, ens van rebre al pavelló per explicar-nos com estan aconseguint aixecar l’Alella FS.

Un canvi de federació imprescindibleEl club portava quatre anys disputant les lligues de la Federació Catalana de Futsal (FCFS). En aquesta etapa, l’Alella, i especi-alment el seu primer equip sènior masculí, es va convertir en un dels grans de tot Ca-talunya, protagonitzant una intensa rivalitat amb l’Esplais FS de Figueres per les com-peticions domèstiques, arribant a disputar la Champions League l’any 2015 i nodrint de jugadors una de les poques seleccions catalanes reconegudes internacionalment. Però per créixer era necessari emprendre un nou rumb i tornar a les tradicionals ca-tegories de la Federació Catalana de Futbol (FCF). Just quan més consolidat semblava estar el club dins el Futsal català, els seus màxims responsables van apostar pel can-vi. “Després d’haver viscut bastants proble-mes a l’altra federació: robatoris de diners, clubs que es retiraven, lligues amb només 8-9 equips... Vam veure que no era seriós i era imprescindible tornar a la FCF”, expli-ca Aniol Saiz, l’impulsor principal des de la coordinació de la nova estructura de base. També ho veu així un dels entrenadors amb més experiència del club, Oriol Mestre: “Era necessari, sobretot per a la base, i sens dubte ens ajudarà a créixer”.

La novetatL’Alella FS ja compta amb equips de competi-ció de totes les categories, des de benjamins fins a sèniors. L’encarregat de formar-los va ser Aniol Saiz: “Portava anys entrenant al Futsal Mataró, però Alella és el meu poble i tenia ganes de portar tot això endavant.” Agraït amb l’oportunitat que li ha brindat el club, a l’estiu va aconseguir conjuntar els equips amb l’ajuda de l’Escola d’Iniciació

Esportiva: “Som la novetat, i això il·lusiona. Al juliol i agost vam fer molt de “màrqueting” per donar-nos a conèixer i ens va funcionar molt bé. I, a més, l’acord amb l’Ajuntament i l’Escola d’Iniciació ens ho va posar tot més fàcil”.

Tenir equips de base ha canviat, sens dubte, la manera d’entendre el club i li ofe-reix noves possibilitats. “Tot és molt més senzill si comencem a treballar amb els nens des de ben petits. Si els agafem de més grans, quan ja són cadets, tenen molts vicis que costa de canviar”, reitera Saiz.

Formar en valorsLa competitivitat no és l’única ni la principal característica dels nous equips. Des de la directiva ho tenen clar. “No volem només bons jugadors, volem gent que tingui com-promís amb els companys i amb els rivals”, explica Fontan. Una formació integral en què el tracte de proximitat és una de les ca-

racterístiques que més destaca l’actual en-trenador del Cadet Oriol Mestre: “Som gent accessible. Si algú té problemes, sempre pot parlar amb nosaltres”.

De totes maneres, des del club són rea-listes i saben que s’ha d’anar pas a pas, tal com reconeix Aniol Saiz: “El motiu principal pel que s’apunten aquí –no ens enganyem– és per logística familiar, ja que el camp de futbol gran està allunyat del poble. L’objectiu és aprofitar aquesta circumstància perquè s’impregnin del futbol sala i, al cap d’un temps, diguin: jo no jugo a futbol, jugo a futbol sala”. Es tracta de crear una identitat dins de la modalitat. “Volem que els nens estimin aquest esport amb uns valors i una

conducta. Volem diferenciar-nos amb això”, diu Oriol Mestre.

Un sènior format exclusivament per jugadors de la baseEvidentment l’objectiu del club és que tots aquests joves nous jugadors que ha acollit arribin algun dia a ser importants per al primer equip. “La nostra intenció és que el nostre equip sènior es nodreixi exclu-sivament de la base a mitjà-llarg termini”, explica Xavi Fontan que, fins aquest any, compaginava les seves tasques directives amb la porteria del primer equip. “M’he re-tirat de jugador perquè en tenir 11 equips la feina es triplica, començo a tenir una edat i el millor per al club era que em centrés en la part directiva”. Les noves generacions estan prenent, per tant, el relleu, i el futur depèn de formar-les bé. “A la base hi tenim el futur. No és un projecte d’avui per demà i hem de tenir paciència per recollir els fruits, però segur que arribaran”, explica Oriol Mestre.

En aquest sentit també s’expressa Saiz: “No estem obsessionats amb els resultats. Tenim dos alevins ben situats per pujar, però l’objectiu en aquestes categories no són els ascensos sinó la formació dels juga-dors. A partir de cadet, sí que comencem a fixar-nos més en els resultats i a marcar-nos objectius”.

Bons resultatsTots els equips de l’Alella FS han hagut de començar des de zero en l’última divisió de cada una de les seves categories. “Vam intentar que el sènior A pogués començar més a munt, però no va ser possible”, expli-ca Xavi Fontan. Aquest fet evidentment va condicionar la preparació de la temporada a Tercera Catalana, amb l’objectiu d’acon-seguir l’ascens de com a mínim un dels dos equips sèniors. Tot i que no es volen con-fiar, el nivell demostrat pel sènior A en els últims anys feia presagiar que l’equip tenia capacitat per aconseguir-ho i fins ara així ho està demostrant. És líder amb tres punts d’avantatge sobre el segon i només ha per-dut un partit en tota la temporada.

Oriol Mestre també mostra la seva sa-tisfacció pel bon moment de l’equip femení, al qual entrenava fins l’any passat, “És un equip molt jove, amb una mitjana d’edat que no passa dels vint anys, i està compe-tint per la lliga”. D’altra banda, mostra un petit desencís amb el cadet T, l’equip que entrena enguany i que després d’ocupar les primeres places de la lliga durant moltes setmanes ha perdut pistonada “No hem pogut superar la pressió quan hem tingut partits importants”. Res que no es pugui solucionar mantenint la il·lusió i el treball que està permetent créixer aquest club.

“NO VOLEM NOMÉS BONS JUGADORS, VOLEM GENT QUE TINGUI COMPROMÍS AMB ELS COMPANYS I AMB ELS RIVALS”

“TENIM L’OBJECTIU QUE ELS NENS ESTIMIN AQUEST ESPORT AMB UNS VALORS I UNA CONDUCTA. VOLEM DIFERENCIAR-NOS AMB AIXÒ”

“LA NOSTRA INTENCIÓ ÉS QUE EL NOSTRE EQUIP SÈNIOR ES NODREIXI EXCLUSIVAMENT DE LA BASE A MITJÀ-LLARG TERMINI”

64

65

ESPORTS

PEP VIDALEl passat dijous 26 de gener es va celebrar l’Assemblea General de Socis del CF Alella a les golfes de Can Lleonart. Els comptes econòmics i la gestió general de l’actual di-rectiva, amb el president Joan Vidal al cap-davant, van rebre l’aprovació dels assistents per unanimitat. No obstant això, es va cons-tatar que la problemàtica en relació al canvi d’imatge duta a terme l’any passat segueix sense satisfer alguns socis i simpatitzants.

La directiva del CF Alella va proposar dur a terme, a inicis de la temporada passada 2015-16, un procés de transformació d’imat-ge per canviar l’escut i el color de les samar-retes de joc. L’Assemblea General Ordinària del 2 d’octubre de 2015 va aprovar aquesta decisió amb 20 vots a favor, 14 abstencions i només un en contra. En conseqüència, es va procedir amb aquesta iniciativa, i els co-lors principals del club van passar a ser el vermell i el negre. Es prescindia, d’aquesta manera, de la tradicional forma triangular de l’escut i del color verd de la samarreta principal, quedant relegat el verd a la segona indumentària que s’utilitza quan hi ha coin-cidència de colors amb el rival.

Recollida de signaturesUn sector de socis, simpatitzants i gent vin-culada al club en anteriors etapes, va mos-

trar la seva disconformitat amb aquests canvis. Les xarxes socials, especialment Facebook, van ser el punt de contacte en-tre les crítiques durant els dies posteriors a que es fes pública la decisió. Passats uns mesos, l’expresident del club, Manel Ruiz, va prendre la iniciativa i va començar a reco-llir firmes per tal de forçar, per la via legal i seguint els estatuts, la directiva a portar el canvi de colors a debat en una assemblea extraordinària. “Només volem que una de-cisió tan important com aquesta la prengui tota la gent que s’estima el club”, afirma Ruiz.

En total, aquest grup va recollir 38 firmes a l’octubre 2016 i va presentar una primera carta al club sol·licitant l’assemblea extra-ordinària, al·legant que representaven més del 10% dels socis, el mínim necessari per poder tirar-ho endavant –ja que, segons xi-fres facilitades pel propi club, actualment compta amb 226 socis.

En principi, la instància semblava comp-tar amb els requisits necessaris per complir el seu objectiu però, després de realitzar consultes legals, la directiva de l’Alella va respondre Manel Ruiz mitjançant la carta publicada a la pàgina 5 d’aquest número de la Revista afirmant que, de les 38 persones que firmaven la primera carta, només 12 constaven com a socis numeraris al corrent de pagament en la base de dades del club.

Així ho explica Ruiz: “Moltes persones que han estat vinculades a l’Alella i se l’estimen ha deixat de ser sòcies i ara la majoria són pares dels jugadors de la base”.

Una nova instànciaEn una segona instància, enviada el mes de desembre, eren 14 els signants que sol-licitaven l’assemblea extraordinària, però, com es pot observar en la carta del club, es continua afirmant que només 2 ostentaven la condició de soci actual del club, quedant un cop més sense efecte legal la sol·licitud dels demandants i, en conseqüència, desa-tesa la seva petició de convocatòria d’as-semblea.

Després d’aquest intercanvi d’instàncies, les postures entre les dues parts ara mateix es troben en punt mort. Manel Ruiz segueix contactant amb els socis, disposat a acon-seguir les firmes que li falten per obligar la directiva a tornar a obrir la votació en assemblea: “Ara tinc una dotzena de socis disposats a firmar. Em falten la meitat i els estic buscant”. Des del club es remeten a l’exposat en la carta, sense voler manifestar res més en relació amb aquest tema, però mantenint que, en cas que arribin a complir els requisits i es posi un altre cop a debat el canvi d’imatge, es respectarà democràtica-ment la decisió dels socis.

El canvi d’imatge del CF Alella, a debat

ARXI

U

66

67

ESPORTS

PEP VIDAL Com ja hem destacat en els últims números de la revista Alella, el Club Bàsquet Alella enguany compta amb un projecte ambiciós per intentar retornar el primer equip sènior masculí a Tercera Catalana i, fins, ara els resultats estan complint amb les expectati-ves. Al llarg de la lliga, l’equip s’està mante-nint entre les tres posicions capdavanteres i arriba a l’últim terç de la lliga del Grup 1 del Campionat Territorial de Barcelona amb opcions intactes de lluitar pel títol. Els dos principals rivals, separats per només dues victòries, són el Sinera d’Arenys –actual líder que ha de visitar el Pavelló Abelardo Vera el proper 9 d’abril- i el Cabrera –que

fa unes setmanes es va imposar a l’Alella (81-76) en un duel important-, però encara no hi ha res definitiu a falta de deu jorna-des. També està fent una gran temporada el sots-25, que és segon i que només ha perdut tres partits al llarg de tota la temporada. En general, tots els equips del club estan completant una bona temporada que, de moment, ja ha permès al cadet, al mini i al premini A masculins pujar del Nivell C al Nivell B en aquesta segona meitat de curs després d’haver fet una gran fase prèvia. Evidentment, els resultats en les categories superiors no estan sent els mateixos, però en l’aspecte formatiu estan gaudint d’una experiència molt positiva.

PEP VIDAL Els dos equips sèniors de futbol d’Alella estan tenint una temporada d’alts i baixos al Grup 6 de Quarta Catalana en la qual no estan acabant de ser regulars tot i pro-tagonitzar grans moments de joc. L’Alella va començar l’any de manera espectacu-lar, amb golejades contra l’Empenta (5-1) i contra el Tiana, empats de mèrit contra l’Alzamora (2-2) i l’Atlètic Masnou, i una gran victòria de prestigi al camp del segon classificat, el Montsant (0-1); però en les últimes setmanes ha vist refredada la seva

bona dinàmica i ocupa terra de ningú a la classificació. La Unió, per la seva banda, es manté a la zona mitjana tot i travessar un moment complicat en quant a resultats. No guanya des del gener, però almenys en les últimes setmanes ha pogut sumar dos empats que han trencat la ratxa de derro-tes. Pel que fa a la base de l’Alella CF, cal destacar les bones temporades que estan fent l’infantil, l’aleví A i el benjamí B, tots tres tercers a la classificació amb opcions d’intentar atrapar els dos primers classi-ficats.

PEP VIDAL El passat 21 de febrer ens va deixar una de les persones més estretament vinculades al futbol a Alella i al Masnou. Josep Prat, més conegut com a “Lobo”, havia estat en diferents etapes jugador, entrenador i co-ordinador del futbol base de l’Alella CF, i va deixar una forta empremta tant en els companys amb què va compartir vestuari com en els jugadors que va dirigir. El seu mur de Facebook es va convertir en un punt de trobada que va recollir missatges molt emotius de totes les persones que van voler enviar el seu missatge de comiat. El seu funeral, celebrat el passat 23 de febrer, va reunir tota la família del futbol local, amb representants actuals i històrics dels tres principals clubs de la zona (Alella CF, Atlètic Masnou i CD Masnou), i va servir

per donar l’últim adéu a una de les perso-nes que més caliu ha donat al futbol local i especialment en els últims anys al futbol femení.

PEP VIDALEl sènior masculí del Club Rugby Alella està completant una bona temporada que li està permetent somiar amb el retorn a Segona Catalana. Després d’un inici de lliga complicat amb dues derrotes en les primeres quatre jornades, els alellencs han trobat la tecla adequada i han posat la di-recta cap a les quatre primeres places que donen accés a les eliminatòries d’ascens. Tot i no poder perseguir els tres primers classificats, Ripollés, Anoia i Manresa, que ja estan distanciats a la classificació, ara mateix tenen un avantatge de quatre punts sobre el cinquè i, de seguir amb aquesta bona dinàmica, tenen moltes opcions d’acabar lluitant per pujar. El femení, per la seva banda, encara no ha pogut aconse-guir cap victòria i ocupa l’última posició de Segona Catalana.

BÀSQUET

El sènior masculí, a per l’ascens

FUTBOL

Alella CF i UE Alella, a la zona mitjana

Consternació a Alella per la pèrdua de Josep Prat “Lobo”

RUGBI

El CR Alella, en zona de play-off d’ascens

POL SUREDA, jugador que ha arribat aquest estiu al sènior B de l’Alella FS, ha marcat 39 gols en les 15 primeres jornades de Tercera Catalana i està ajudant el seu equip a lluitar per l’as-cens.

MARC CUCURELLA va debutar amb el FC Barcelona B a Segona Divisió B el passat 26 de novembre al Mini Estadi contra l’Hospitalet en un partit que el filial blaugrana va guanyar per 4-0.

CARLOS GALINDO va ser el vencedor de la categoria absoluta Open Masculí del IX Cros d’Alella celebrat el passat diumenge 18 de desembre.

P R O T A G O N I S T E S

Síndic d’erradesEn la passada edició de la revista Alella vam entrevistar Edgar Olivares, el president del club Serra-Marina d’atletisme. En una de les seves respostes va afirmar ser “el primer en-trenador de nens del club” i en la transcrip-ció de l’entrevista només hi vam fer constar “el primer entrenador del club”. Aclarim que ell va especificar en tot moment ser el primer entrenador de nens, i no el primer entrena-dor, en general, com es podria entendre a partir de de la lectura de l’entrevista.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

C A R R E R C H A R L E S R I V E L , 6

0 8 3 2 8 - A L E L L A , B A R C E L O N A

T E L È F O N : 9 3 7 3 7 9 7 8 7

R E C E P C I O N @ H O T E L A R R E Y A L E L L A . C O M

WWW. HO T E L A RR E YA L E L L A . C OM

J A H A S T A S T A T L A N O S T R A C U I N A ?

E L B O N T E M P S J A É S A Q U Í . V I N E A P R O V A R L A N O S T R A T E R R A S S A !