& creixell advocats secretaria tècnica georgina miret sprint … · així doncs, la llibertat...

INFORME El règim jurídic de laintervenció, control iinspecció en matèria de seguretat industriald’instal·lacions, mediambient i inspecciótècnica de vehicles

AutorsJoaquín Tornos Mas i Joan Perdigó Solàde Gispert Tornos & Creixell Advocats

EdicióSetembre de 2004

EditaCol·legi d’EnginyersTècnics Industrialsde Barcelona

Consell de Cent, 36508009 BarcelonaTel.: 934 96 14 20Fax: 932 15 20 [email protected]

CoordinacióSecretaria Tècnica

Disseny gràficGeorgina Miret

Correcció i assessorament lingüísticConsorci per a la Normalització Lingüística. Centre de Normalització Lingüística de Barcelona

Fotomecànica, impressió i enquadernacióSprint Copy, SL

DLB-41.723-04

Imatge de la portadaGràfics de les vàlvules de seguretatde la portada i lacontraportada cedits per Faust y Kammann, SA

COL·LEGID’ENGINYERSTÈCNICSINDUSTRIALSDE BARCELONA

INFORME

El règim jurídic de la intervenció, control i

inspecció en matèria deseguretat industrial

d’instal·lacions, medi ambient i inspecció

tècnica de vehicles

Índex

3Presentació

5Informe

3

Presentació

El compliment reglamentari en matèria de seguretat de les instal·la-cions industrials, el medi ambient i la inspecció tècnica de vehicles, ai-xí com la corresponent intervenció administrativa configuren actual-ment una situació complexa. Els diversos agents que hi intervenen, elstitulars, els tècnics competents, els instal·ladors, els organismes d’ins-pecció i la mateixa Administració, sovint interactuen amb unes reglesdel joc que no sempre, segons el nostre parer, són prou clares.

La seguretat de les instal·lacions industrials i el medi ambient no sóncompartiments estancs, sinó que se superposen i, alhora, no són gensaliens a altres camps com la prevenció de riscos laborals, el control dela construcció i, encara, la inspecció tècnica de vehicles. I en estar to-tes aquestes matèries relacionades, les diverses modalitats de control id’intervenció administrativa existents al nostre país poden ser, en de-terminats casos, una font de conflicte d’interessos.

Per tal de tenir una visió ordenada i poder conformar una opinió fonamen-tada sobre la qüestió, el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials deBarcelona ha demanat al catedràtic Joaquín Tornos i al professor JoanPerdigó, l’elaboració de l’informe que presentem en aquesta publicació ique aportem a tots els agents implicats amb la vocació de servei a laSocietat que en tot moment ha de guiar l’actuació d’un col·legi professional.

Antoni CarrilloDegà

COL·LEGID’ENGINYERSTÈCNICSINDUSTRIALSDE BARCELONA

advocats

de Gispert, Tornos & Creixell 5

Informe que s’emet, a petició del Col·legi d’Enginyers Tècnics deBarcelona, sobre el règim jurídic de la intervenció, control i inspec-ció en matèria de seguretat industrial d’instal·lacions, medi ambienti inspecció tècnica de vehicles

Joaquín Tornos Mas Advocat i catedràtic de Dret administratiu

Joan Perdigó Solà Advocat i professor de Dret administratiu

Barcelona, maig de 2004

Informe

7

Informe

advocats

de Gispert, Tornos & Creixell

Índex

I. Consulta 9

II. Informe 10

1. La llibertat d’empresa industrial i el seus antecedents 10

1.1. El marc constitucional i legal de la llibertat d’indústria 10

1.2. La llibertat d’indústria i els seus antecedents 11

1.3. El model espanyol, preconstitucional, d’intervenció administrativa de la indústria 15

2. La llibertat d’establiment industrial a partir de la Constitució 17

2.1. El Reial decret 2135/1980 de liberalització industrial 17

2.2. Els antecedents de les entitats col·laboradores de l’Administració 18

2.3. El règim d’incompatibilitats de les entitats d’inspecció

i control en el Reial decret 1407/1987 20

3. La Llei d’indústria de 16 de juliol de 1992: compliment reglamentari, control administratiu i organismes de control 22

3.1. Compliment reglamentari i control administratiu a la LI 22

3.2. Els organismes de control i el Reglament de la infraestructura

per a la qualitat i la seguretat industrial de 1995. En particular,

el seu règim organtitzatiu i d’incompatibilitats 25

3.2.1. Acreditació per l’ENAC 26

3.2.2. L’autorització autonòmica i la seva validesa per actuar

en diferents comunitats autònomes 28

3.3. Organismes de control i trasllat de funcions públiques 31

3.4. Compliment reglamentari i control administratiu en algunes

reglamentacions tècniques 34

3.4.1. Aparells de pressió 34

3.4.2. Instal·lacions tèrmiques en edificis 35

3.4.3. Instal·lacions de gas 35

3.4.4. Instal·lacions elèctriques 35

3.4.5. Ascensors i grues torre 36

4. Entitats col·laboradores i medi ambient 37

5. La inspecció tècnica de vehicles 40

III. Conclusions 43

9

Informe

advocats


I.Consulta

Per part del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona –d’ara endavant, CETIB– se’ns demanal’estudi de les diferents formes amb què les distintes entitats de control i inspecció exerceixen la seva acti-vitat en matèria de seguretat industrial, protecció del medi ambient i inspecció tècnica de vehicles. Es trac-ta de les genèricament conegudes com a entitats col·laboradores de l’Administració, per bé que ja podemavançar que una de les conclusions d’aquest treball serà que la seva col·laboració no és sempre ambl’Administració sinó que, en realitat, bona part de la seva activitat és de col·laboració amb els particulars.

A l’efecte d’aquest informe, i pel que fa, sobre tot, a la seguretat industrial i al medi ambient, s’analitzarà l’e-volució de la funció de policia administrativa o d’intervenció de l’Administració en aquests diferents sectors,essencialment, per mitjà de l’autorització i/o de la comunicació, prèvies al funcionament de l’activitat, i elposterior règim d’autocontrol, control i/o inspecció d’aquest funcionament, i la progressiva incorporació enaquestes funcions de les entitats col·laboradores. I pel que fa a aquestes entitats s’estudiarà el seu diferentrègim d’acreditació, autorització o concessió, segons quin sigui el seu objecte. En particular, posarem unaespecial atenció en la distinció, derivada dels articles 2.4, 12, 13.1 i 14 de la Llei d’indústria de 1992, entreel compliment reglamentari i el control administratiu en règim d’inspecció, i el diferent paper que hi té la res-ponsabilitat industrial.

Aquest informe es farà amb una concreta referència a Catalunya i tenint en compte l’ordenament estatal d’a-plicació; això sens perjudici d’efectuar alguna comparança amb els règims establerts en altres comunitatsautònomes quan sigui especialment il·lustrativa.

advocats


II. Informe

1. La llibertat d’empresa industrial i el seus antecedents

1.1. El marc constitucional i legal de la llibertat d’indústria

En el vigent règim constitucional espanyol, l’exercici d’activitats industrials per part dels ciutadans està emparat peldret a la llibertat d’empresa, en els termes que està expressat a l’art. 38 de la Constitució espanyola, CE. És a dir,en el marc de l’economia de mercat, i amb el mandat constitucional que els poders públics han de garantir i pro-tegir l’exercici d’aquesta llibertat, d’acord amb les exigències de l’economia general i, si escau, de la planificació.

Així doncs, la llibertat d’empresa, en la seva manifestació de llibertat d’indústria, no està subjecta a cap limi-tació administrativa, de manera que el fet que una activitat econòmica tingui per objecte l’exercici de qual-sevol mena d’indústria no està, per si mateixa, sotmesa a una intervenció administrativa prèvia. Encara quesembli estrany, aquest principi constitucional no va tenir, tanmateix, un desplegament legal sistemàtic fins ala Llei 21/1992, de 16 de juliol, d’indústria, LI, que, com a primer fi (art. 3) té, justament, el de garantir i pro-tegir la llibertat d’empresa industrial. En aquest sentit, l’art. 4 LI proclama la llibertat d’establiment per ala instal·lació, l’ampliació i el trasllat d’indústries; i limita el règim d’autorització prèvia als supòsits en elsquals, per raons d’interès general, així ho estableixi la Llei o els tractats i convenis internacionals.

L’existència, però, d’altres fins, com la seguretat i la salut –incloent-hi el seu vessant laboral– i la necessitatde fer compatible l’activitat industrial amb la protecció del medi ambient exigeix, a aquest efecte, una orde-nació de les diferents activitats industrials i una intervenció administrativa d’aquestes, amb vista a donarcompliment a altres preceptes constitucionals com els continguts als arts. 15, 43 i 45 CE. No obstant això,el principi de responsabilitat industrial –contingut a l’esmentat art. 2.4 LI– té com a conseqüència que laintervenció prèvia, en forma d’autorització sigui l’excepció a la regla, tal i com preveu l’art. 4.2 LI. D’aquestamanera i ordinàriament, l’exercici d’activitats industrials està només sotmesa a la comunicació prèvia, ja siguien la seva forma més simple de declaració o bé acompanyant aquesta d’una certificació o acte de tècniccompetent, instal·lador o organisme autoritzat (art. 13.1 LI), traslladant-se la intervenció administrativa prò-piament dita a la inspecció i control de l’activitat un cop aquesta s’ha posat en marxa, per bé que fins i totaquesta es pot substituir pel control en règim de responsabilitat. De fet una de les qüestions centrals d’a-quest treball serà la de distingir entre l’actuació de les entitats col·laboradores en el marc de la responsabi-litat/compliment reglamentari/autocontrol industrial, i la seva actuació per compte de l’Administració en fun-cions d’inspecció i de control administratiu.

El règim excepcional de l’autorització (arts. 4.2 LI) queda restringit a les exigències derivades de l’economiageneral que podríem identificar, per exemple, amb els serveis d’interès econòmic general sotmesos a unaregulació específica, com ara la producció, transport, distribució i comercialització d’energia elèctrica o degas, o les instal·lacions químiques per a la fabricació d’explosius1, i a les autoritzacions i llicències que tenenper objecte la protecció del medi ambient; de fet l’autorització relativa a la prevenció de riscs d’accidentsgreus amb intervenció de substàncies perilloses (Directiva 96/82/CEE i Reial decret 1254/1999) s’integrapràcticament en la normativa ambiental, en virtut de la Directiva IPCC, de Llei estatal 16/2002 i, a Catalunyaclarament en virtut de la LIIAA.

10

Informe

1 Són les que l’art. 3 b) de la Llei16/2002, de prevenció i control integrats de la contaminació, anomena “autoritzacions substantives”.

11

Informe

advocats


Amb caràcter general, l’autorització prèvia deriva, en tot cas, de la planificació i, essent avui pràcticamentinexistent la de caràcter econòmic, es limita a l’urbanisme, que és l’únic aspecte en el qual les activitatsindustrials, com tots els usos del sòl, estan subjectes a llicència. I encara en aquesta matèria, la llicència esrefereix estrictament a la construcció; perquè l’adequació al planejament urbanístic, pròpiament dita, restaintegrada en una altra llicència o autorització: l’antiga llicència municipal d’activitats, avui reconvertida –aCatalunya en particular– en autorització o llicència ambiental, en el marc de la normativa sobre prevenció icontrol integrats de la contaminació, IPPC.

1.2. La llibertat d’indústria i els seus antecedents

Aquesta formulació de la llibertat d’establiment industrial té els seus orígens en la revolució liberal, iniciadaa Espanya per les Corts de Cadis, entre 1811 i 1813.

Tant en el règim feudal com en l’absolutisme, l’exercici de les activitats industrials més elementals, comforns, molins o aprofitaments hidràulics estava sotmès a privilegis exclusius, privatius o prohibitius, que ator-gaven primer els senyors feudals o eclesiàstics i després el rei i que, en realitat, s’articulaven legalment comuna mena de concessions, en què el titular disposava del domini útil de les instal·lacions i l’activitat, mentreque el domini directe es reservava al Reial patrimoni2. Aquest règim fou abolit per les Corts de Cadis, perDecret de 6 d’agost de 1811, que, un cop consagrada la llibertat d’indústria a l’art. 13.21 de la Constitucióde 1812, es desplegà pel Decret de 6 de juny de 1813. El contingut d’aquest segon Decret és de gran inte-rès, puix que –en síntesi– s’hi recull l’antecedent del règim jurídic d’intervenció administrativa de la indús-tria avui vigent:

“... todos los españoles y los extranjeros avecindados o que se avecinen en los pueblos de la Monarquía,podrán libremente establecer las fábricas o artefactos de cualquiera clase que les acomode, sin necesidadde permiso ni licencia alguna,...”

Això sí, ja es preveia el compliment de les normes adients amb la seguretat i a la protecció del medi, en quèes basà la llicència municipal d’activitat i, avui, l’autorització o llicència ambiental:

“..., con tal que se sujeten a las reglas de policía adoptadas, ó que se adopten para la salubridad de los mis-mos pueblos.”

En aquest mateix sentit, el Decret de 6 d’agost de 1811 també preveia que el lliure exercici d’activitats indus-trials només quedava limitat pel,

“... libre uso de los pueblos, con arreglo al derecho común, y a las reglas municipales establecidas en cadapueblo.”

2 Com més endavant estudiarem, determinats règims d’autorització recorden aquest sistema de concessió de l’“antic règim”.

12

Informe

advocats


La intervenció administrativa, circumscrita a la seguretat i la salubritat3, s’atribueix, doncs, als municipis,sense que es prevegi cap intervenció de l’Administració de l’Estat. I el primer cop que l’ordenament jurídicencomana alguna funció a l’Administració estatal és de foment de la indústria i no pas de policia adminis-trativa. Així el Reial decret i la Instrucció de 30 de novembre de 1833, obra de Javier de Burgos, preveu queels subdelegats provincials de Foment –predecessors dels desapareguts governadors civils i dels actualsdelegats i subdelegats del Govern– s’encarreguin de:“..., generalizar el conocimiento de las máquinas y los métodos que hayan inventado o inventen en todaEuropa,...”

Així com,

“..., visitar las manufacturas y sembrar en una esperanza, derramar en otra consuelos, alentar con elogio,estimular allí con censura, halagar más allá con la remoción de trabas; deben en fin, popularizar la indus-tria, como el medio más expedito y seguro de generalizar sus beneficios.”

En realitat més que la voluntat d’establir una vertadera política d’acció de foment, la Instrucció de 1833 pale-sa una concepció paternalista de l’Estat, molt pròpia l’absolutisme il·lustrat que s’imposa a Espanya desprésde les Corts de Cadis4.

A partir d’ací, allò que cal entendre com a intervenció administrativa de les activitats industrials es remet, ini-cialment, als ajuntaments i en aquest sentit les reials ordres d’11 d’abril de 1860 i d’11 de novembre de1863, abonen la necessitat de reglamentar i classificar activitats, d’acord amb la seva perillositat. En aques-tes normes es fa esment exprés del primer ordenament francès en aquesta matèria, el Decret de 15 d’octu-bre de 1810 i el seu Reglament de 14 de gener de 1815, que són en l’origen del règim d’activitats classifi-cades que encara regeix a bona part d’Espanya i que, adaptat a la normativa IPPC, segueix aplicant-se aFrança.

La intervenció municipal és consagrada per l’encara vigent Codi Civil de 1888 (arts. 590 i 1908). Aquestalínia d’actuació, iniciada amb la Instrucció general de sanitat de 12 de gener de 1904, la Reial ordre, de 12d’octubre de 1910, sobre les bases dels reglaments municipals d’higiene, l’Estatut Municipal i el seuReglament d‘obres i serveis de 1924, el Reglament de sanitat municipal de 9 de febrer de 1925 i, finalmentla Reial ordre de 17 de novembre de 1925, per la qual s’aprova el Reglament d’establiments classificats,porta de dret al Reglament d’activitats molestes, insalubres i perilloses de 1961, encara en vigor en forçacomunitats autònomes.

De tota manera, junt a aquest ordenament municipalista, ben aviat i envers determinades indústries que esconsideren de major risc d’afecció a la seguretat i la salut de les persones, apareixen autoritzacions prèviesal marge de la intervenció de l’Ajuntament. Així, el Reial decret de 13 de maig de 1857, sobre el servei decarruatges destinats al transport de viatgers, i la Reial ordre d’11 de gener de 1865, sobre fabricació i emma-

3 La preocupació per la seguretat i la salubritat ja eren presents en la nostra legislació històrica. Així en la Novíssima Recopilació, llei 5a, títol 40, lli-bre 7è, i entre les regles de salut pública que s’encomanen a la “suprema Junta de Govern de Medecina”, la 3a estableix: “Siendo especialmente útila la pública salud que dentro del corto recinto de esta Corte y demás poblaciones no se establezcan fábricas y manufacturas que alteren e infeccio-nen considerablemente la atmósfera, como jabonerías, tenerías, fábricas de velas de sebo, cuerdas de vihuela, ni los obradores artesanos que se ocu-pan en aligaciones de metal y fósiles que infectan el aire, debiéndose permitir solamente almacenes o depósitos de materiales ya trabajados,...”.

4 Les instruccions de 30 de novembre de 1833 estableixen de la divisió provincial pràcticament idèntica a la que avui coneixem. Per sota delSubdelegat de Foment, els Ajuntaments que, en una manifestació més del paternalisme al qual abans ens hem referit es defineixen com, "conduc-to por donde la acción protectora del Gobierno se extiende desde el palacio del grande a la choza del labrador..." . Idea força antiquada i reaccionà-ria, sobre tot si la comparem amb una de paral·lela, però molt més moderna, de Napoleó que, trenta anys abans, el 1800, concebia els municipis iels departaments francesos com una: "cadena de ejecución que desciende sin interrupción desde el ministro hasta el administrado, y que transmitelas órdenes del Gobierno hasta las últimas ramificaciones del orden social con la rapidez del fluido eléctrico."

13

Informe

advocats


gatzematge de pólvora i substàncies explosives, foren els primers a preveure una autorització específica delgovernador civil.

Paral·lelament i junt a la intervenció del primer establiment de les activitats, es palesa la rellevància de pres-tar atenció al seu funcionament, naixerà així la inspecció industrial. Amb antecedents a les reials ordres de10 d’octubre 1902 i 16 d’octubre de 1903, el Reial decret de 19 de febrer de 1904 aprova el Reglamentd’inspecció industrial. L’objecte de la inspecció que es regula en aquest primer Reglament està més relacio-nat amb la informació i l’estadística que no pas amb la seguretat, a l’efecte de la qual es preveu la creaciófutura d’un cos d’inspectors. Curiosament, en l’”Exposició de motius” del Reglament s’afirma que la inspec-ció a càrrec d’un cos de funcionaris públics no és pas la fórmula que han adoptat altres països més avan-çats, però que a Espanya sembla ser l’alternativa més adequada a l’estat de la indústria:

“Van ahora por distintos caminos y toman otros rumbos los procedimientos de la Inspección industrial téc-nica en los países más adelantados. Hay en ellos Asociaciones especiales de propietarios, de todo linaje demáquinas, cuyos fines son el mejor funcionamiento de ellas, y Sociedades para vigilarlas y perfeccionarlascontinuamente; estos organismos, a cambio de pequeñas concesiones, ayudan de la manera más eficaz laacción inspectora del Estado, facilitándola sobradamente. No existiendo en España todavía agrupaciones detal género, cuya utilidad práctica es notoria por lo que simplifica y abarata la Inspección, claro está que noes posible adoptar el modernísimo sistema, que en todas partes tiende a prevalecer.”

La cita és ben significativa de la consciència i del convenciment que ja tenia el primer legislador espanyolsobre la necessària complementarietat entre la responsabilitat i l’autocontrol a càrrec dels mateixos indus-trials, i la funció pública d’inspecció a càrrec de l’Administració. I és en aquesta línia que cal fer efectiu elprincipi de responsabilitat industrial, que hem vist que recull la Llei d’indústria de 1992 i que es palesa enel règim de compliment reglamentari i de control administratiu establert als arts. 13 i 14 LI.

No és fins a la Dictadura de Primo de Rivera que, per Reial ordre de 25 de gener de 1924, es creen elsServeis Provincials d’Inspecció Industrial, en què, així i junt a les funcions pròpiament dites d’inspecció tèc-nica, amb vista a la seguretat de les instal·lacions i del seu funcionament, s’hi palesa un fort component defoment. Un dels primers àmbits en què actuen aquests serveis és el del compliment del primer Reglamentd’aparells i recipients de fluids de pressió, de 21 de novembre de 1929, que atribueix al respectiu ServeiProvincial d’Inspecció Industrial el reconeixement i prova de les calderes de vapor i altres aparells i recipientsde pressió. És en aquesta funció d’inspecció on podem advertir una nova forma d’intervenció, en forma d’au-torització prèvia, almenys de la posada en marxa de l’aparell, independent de la de l’Ajuntament referida alconjunt de la indústria o activitat.

L’altre sector objecte d’intervenció estatal, adreçada a la seguretat, és el dels automòbils i altres vehicles demotor. Ja hem vist abans l’antecedent de l’autorització governativa dels carruatges públics del Reial decretde 13 de maig de 1857. Doncs bé, a partir del Reial decret de 23 de juliol de 1918, la posada en circulacióde tots els vehicles de motor se sotmet al prèviament reconeixement i matriculació, i a una inspecció tècni-ca periòdica per part dels enginyers d’obres públiques. Amb l’aprovació del Codi de la Circulació, aprovatper Decret de 25 de setembre de 1934, aquestes funcions passen a les delegacions provincials del Ministerid’Indústria. I per Ordre de 27 de gener de 1936 la inspecció i autorització de posada en marxa de tota clas-se de màquines de motor i altres dispositius s’atribueix, en general, a aquestes mateixes delegacions d’in-dústria.

Junt a aquesta intervenció estatal de caràcter eminentment tècnic, la Dictadura també inicia una nova polí-tica que ja no és de seguretat ni salubritat, sinó palesament limitadora de la llibertat industrial. Així, els reialsdecrets de 4 de novembre de 1926 i 16 de febrer de 1927 condicionen la creació de qualsevol societat onegoci industrial, així com la seva ampliació o trasllat, a l’autorització del denominat Comité Regulador de laProducción Industrial.

14

Informe

advocats


Amb antecedents en els esmentats reials decrets de la Dictadura de Primo de Rivera, el model decididamentautàrquic que, amb la Dictadura de Franco, adopta l’economia espanyola després de la Guerra Civil, elimi-na o redueix a la seva mínima expressió la llibertat industrial, tal i com palesa la Llei d’ordenació i defensade la indústria de 24 de novembre de 1939. D’acord amb aquesta Llei i amb criteris que no hi tenen res aveure amb la seguretat, les indústries es classifiquen en: a) les vinculades a la Defensa Nacional i les auxi-liars d’aquesta; b) les indústries bàsiques per a l’Economia Nacional; i c) les indústries diverses (totes lesaltres). En qualsevol cas i amb independència de limitacions específiques, no podien instal·lar-se novesindústries, ni traslladar-se o ampliar-se, sense la resolució favorable del Ministeri d’Indústria i Comerç, adop-tada d’acord amb la normativa i el procediment establerts pel mateix Ministeri i sempre segons de les “neces-sitats nacionals”. La llibertat d’indústria deixà, doncs, d’existir, condicionada com estava per una discrecio-nalitat difícil de distingir de la pura i simple arbitrarietat. En realitat, les dictadures reprodueixen el règim deconcessió al qual el feudalisme i després l’absolutisme havien sotmès les activitats industrials.

A partir dels anys seixanta i amb l’anomenada estabilització econòmica endegada amb el Decret llei de 21de juliol de 1959 i el Decret, de 23 de desembre de 1962, de directrius i mesures preliminars del que seriael primer Plan de Desarrollo, s’inicià una etapa de pretesa liberalització de la instal·lació, ampliació i trasllatd’indústries, representada pel Decret 157/1963, de 26 de març. Aquest Decret preveu una classificació entres categories d’indústries: una primera amb els serveis d’aigua, gas i electricitat, mineria i hidrocarburssubjecta, en tot cas i com ara, a autorització prèvia; una segona en què les indústries restaven sotmeses aautorització segons determinades dimensions i condicions tècniques; i una tercera categoria, la realmentliberalitzada, que, tanmateix, es limitava a la petita indústria i alguna de mitjana. A través d’aquests meca-nismes, l’Administració de l’Estat regulava l’abast de la lliure competència en cada sector, amb una inter-venció palesament aliena a criteris de seguretat industrial i força lluny de l’objectivitat. El posterior Decret1775/1967, de 23 de juliol, que derogà i substituí el 157/1963, va mantenir el mateix sistema; és més, a par-tir del Decret 2072/1968, de 27 de juliol, i de decrets posteriors, molts sectors industrials restaren subjectesa autorització prèvia específica, de manera que l’àmbit de les activitats liberalitzades es reduí més encara.

Amb el Decret 378/1977, de 25 de febrer, desapareix el sistema de mínims, com a paràmetre de l’autorit-zació prèvia, que se substitueix per dos criteris una mica més objectius: que el procés productiu exigeixi unconsum superior a 6.000 tones de fueloil o la seva equivalència, o bé 24 milions de kilowatts/hora anuals; ique les peces o components d’importació que superessin el 30% del valor del producte fabricat. A més amés, se sotmetien a autorització prèvia les indústries beneficiàries d’accions concertades ambl’Administració i aquelles que empressin tecnologia estrangera.

Junt a aquesta intervenció politicoadministrativa general es manté i evoluciona la intervenció per raó de segu-retat industrial, regulada per sectors i subjecta a la respectiva reglamentació tècnica.

Així, per Ordre del Ministeri d’Indústria, de 21 d’octubre de 1952, s’aprova el nou Reglament d’aparells i reci-pients de pressió. D’acord amb aquesta reglamentació tècnica es manté l’autorització prèvia de la instal·laciói la posterior posada en marxa; i s’hi afegeix la regulació de l’autorització de tipus d’aparells, de l’autoritza-ció dels fabricants i de reparadors, i l’autorització dels instal·ladors.

I, per Ordre d’1 d’agost de 1952, s’aprova el Reglament per a la construcció i instal·lació d’ascensors i mun-tacàrregues. Es regulen l’autorització de tipus, la de la instal·lació i la posada en marxa, i les revisions periò-diques; i a aquest efecte es preveu l’obligació dels propietaris o arrendataris de formalitzar un contracte deconservació amb una entitat inscrita en el Registre especial de cada Delegació Provincial d’Indústria.Aquestes entitats de conservació són un dels primers antecedents espanyols –si no el primer– d’entitatscol·laboradores de l’Administració en matèria de seguretat industrial i, ben probablement en qualsevol altreàmbit. S’ha de remarcar que, en els diferents procediments d’autorització esmentats, les proves que en prin-cipi havien de practicar els funcionaris de la Delegació d’Indústria, es podien suplir per un certificat lliuratper qualsevol Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials.

15

Informe

advocats


Quant a la prevenció de la salubritat o del que ja es comença a anomenar protecció del medi ambient, durantl’etapa franquista i en la línia endegada durant la Dictadura de Primo de Rivera d’adoptar el model francèsd’activitats classificades, per Decret 2414/1961, de 30 de novembre, s’aprovà el Reglament d’activitatsmolestes, insalubres, nocives i perilloses.

1.3. El model espanyol, preconstitucional, d’intervenció administrativa de la indústria

D’aquesta manera i amb independència del “control polític” introduït per la Dictadura de Primo de Rivera imantingut durant bona part de la Dictadura de Franco, dels antecedents fins aquí al·ludits, se’n pot con-cloure que, a Espanya, es configura una intervenció dual de les activitats industrials, amb vista a la seva salu-britat i seguretat.

D’una banda, la intervenció municipal, de caràcter general, que té com a instrument essencial l’autoritzacióo llicència de l’activitat en el seu conjunt, amb finalitats de control urbanístic i de prevenció evidentmentambiental, com les ben antigues referències a l’atmosfera i a l’aire palesen. Tanmateix i atès que les princi-pals mesures correctores són la pura i simple prohibició o l’allunyament del casc urbà i dels nuclis de pobla-ció, el vessant tècnic no és particularment rellevant. En tot cas, encara que la competència és municipal, elsaspectes més tècnics s’encomanen a una comissió depenent del Govern Civil i de caràcter interdisciplinar,l’informe de la qual és vinculant en la qualificació de desfavorable i en les mesures correctores que impo-sa. Ja des del seu inici, és clar que es tracta d’autoritzacions de funcionament i no de mera operació –comés el cas de les llicències d’obres–, però sens perjudici de l’eventual exercici de la potestat d’inspecció perpart dels serveis de l’Ajuntament, el control del funcionament de les activitats es remet a l’autorització de lesmodificacions, la caracterització de les quals sempre ha estat, i ho segueix estant, força difícil.

D’altra banda, i encara que més tardanament i envers instal·lacions o aparells específics, va apareixent unaintervenció estatal de contingut més clarament tècnic, adreçat a la seguretat de cada aparell o instal·lació. Laqualificació d’aquesta intervenció estatal com a inspecció industrial posa l’èmfasi en el fet que el seu objec-te és la seguretat en el funcionament, i en el fet que els seus paràmetres són estrictament tècnics, en aplica-ció reglamentacions igualment tècniques. No obstant això, aquesta forma d’intervenció no es limita a la ins-pecció dels aparells i instal·lacions en funcionament, sinó que la seva primera i més rellevant manifestació ésl’autorització de la posada en marxa. Així mateix, les diferents reglamentacions presten igualment atenció al’acció d’inspecció durant tota la vida de l’aparell o instal·lació, per mitjà d’un règim de controls periòdics.

No deixa de ser estrany, però, que a la vista del que van trigar a consolidar-se els estudis d’enginyeria indus-trial a la resta d’Espanya i amb ells l’efectiva assumpció per part de l’Administració de l’Estat de la interven-ció i la inspecció industrials, a Catalunya i/o al País Basc, no sorgissin formes d’autocontrol a càrrec delsmateixos empresaris i/o dels professionals tècnics, com a Alemanya i al Regne Unit. Com veurem tot seguit,molt abans que a la resta d’Espanya, a Catalunya ja teníem tècnics qualificats, i és prou coneguda la ten-dència a adoptar models germànics i anglosaxons, més acomodables a un país sense estructura política iadministrativa pròpia. És probable que la convulsa història del segle XIX, espanyol i català, hagi estat la causaque l’empresa catalana, més enllà de l’associacionisme industrial, no donés passos en la línia de l’autocon-trol corporatiu de la seguretat.

A Alemanya, i ja des de 1850, el control industrial es confia a agrupacions d’enginyers, constituïdes en“Associacions de Verificació Tècnica” –les Technische Überwachungs Vereine, TÜV– sense afany de lucre ia les que finalment l’Administració –ara els Länder o estats federats de la RFA– confia oficialment aquestafunció per mitjà d’un apoderament o Beliehene. Com veurem més endavant, aquest apoderament no és cla-rament assimilable a una delegació de funcions públiques en favor d’entitats privades com la que, en oca-sions, es pot produir en el nostre ordenament jurídic; però, no obstant això s’hi acosta força, particularment,quan aquesta delegació es fa en favor d’entitats corporatives sense ànim de lucre.

16

Informe

advocats


Al Regne Unit és el legislador el que promou, indirectament, un model de control industrial essencialmentprivat. La Llei o Boiler Explosion Act, de 1890, exigí als titulars de calderes de vapor i altres aparells o reci-pients de pressió una assegurança de responsabilitat civil. A partir d’aquest exigència legal, són les com-panyies d’assegurances les que condicionen la seva efectiva assumpció de la responsabilitat al fet que laindústria hagi fet inspeccionar l’aparell per una enginyeria acreditada per l’asseguradora, com a mínim,catorze mesos abans de l’eventual sinistre.

Fins i tot a França, per Decret de 2 d’abril de 1926, es varen encomanar a l’APAVE (Associació de Propietarisd’Aparells de Pressió) les funcions d’inspecció prèvia a l’autorització, la primera prova i les inspeccions periò-diques; les certificacions de l’APAVE són després convalidades per l’Administració.

A Espanya, hi hagué un intent forçà tardà i gens reeixit amb el Decret 1765/1961, de 22 de setembre, pelqual es preveu la creació d’Associacions d’Investigació Industrial; i amb l’Ordre de 2 de novembre de 1966es va preveure la possibilitat de col·laboració entre el Ministeri d’Indústria i unes anomenades entitats per al’assistència tècnica d’aparells i recipients de pressió, amb funcions de reconeixement i prova d’aquestes ins-tal·lacions.

Per finalitzar aquest apartat, no podem deixar de referir-nos a l’habitual enquadrament que hom fa del modeld’intervenció administrativa de la indústria, fins aquí estudiat i, en particular, del règim d’inspecció industrialespanyol, en el model francès, basat en els grans cossos de funcionaris sorgits de les escoles estatals d’elit,creades ja a finals del segle XVIII (École de Ponts et Chaussées i École de Mines, de 1789, i ÉcolePolytècnique, de 1794), per contraposició al model de seguretat industrial alemany i britànic sorgit de lasocietat civil. Però aquesta similitud entre el model espanyol i el francès és més formal que no pas substan-tiva. Pot haver-hi un cert paral·lelisme amb els cossos d’enginyers de camins, canals i ports, enginyers demines i enginyers de monts, constituïts pel Reial decret de 30 d’abril de 1835, en el si del Ministeri deFoment creat el 1832; però, en el cas dels enginyers industrials, el paral·lelisme és molt més difós, sobretotsi parem atenció a les vicissituds dels estudis d’enginyeria industrial a Espanya.

Les primeres escoles industrials es creen pel Reial decret de 4 de setembre de 1850, impulsat per Manuelde Seijas Lozano. És en virtut d’aquest Reial decret que, per Reial ordre de 24 de març de 1851, es creal’Escola Industrial de Barcelona; i entre 1850 i 1855 es constitueixen les Escoles de Sevilla, Bergara, Valènciai Gijón, i el Real Instituto Industrial de Madrid. Però amb les exigències de nivell de la Llei d’instrucció públi-ca de 10 de setembre de 1857 (Llei Moyano), i la manca de finançament, entre 1860 i 1867, van anar des-apareixent totes les escoles industrials, fins i tot el mateix Real Instituto Industrial de Madrid. Només subsistíl’Escola de Barcelona que es va mantenir gràcies a la col·laboració de la Diputació de Barcelona i del’Ajuntament de la Ciutat. Durant 32 anys i fins que el 1899 no es creà l’Escola d’Enginyers Industrials deBilbao, la de Barcelona va ser la única que va funcionar a tot Espanya. No és fins al 1901 que es reorganit-zen els estudis tècnics, creant-se o reconstituint-se, el 1902, les Escoles d’Alcoi, Béjar, Cartagena, Gijón, LasPalmas de Gran Canaria, Madrid, Terrassa, Vigo i Vilanova i la Geltrú. Per aquesta raó, no és fins ja ben entratel segle XX que, per Reial decret de 23 de març de 1911 i en el si del Ministeri de Foment, no es constitueixel cos nacional d’enginyers industrials. És clar, doncs, que aquest Cos i amb ell l’efectiva intervenció admi-nistrativa de la indústria a Espanya, apareixen quan a la revolució industrial ja està consolidada, si més no aCatalunya, el País Basc i zones molt determinades d’Astúries, València, Múrcia i Andalusia. És a dir que, aEspanya, la intervenció pública de la indústria per raons de seguretat, no té pas el seu antecedent en unsestudis industrials nascuts al mateix temps que evoluciona l’activitat industrial, sinó que –llevat deCatalunya– aquests estudis no es creen fins que la indústria ja es troba força assentada. En aquest sentit,hom pot afirmar que la intervenció administrativa de la indústria espanyola té uns antecedents més aviatburocràtics que no pas tecnicoacadèmics.

17

Informe

advocats


2. La llibertat d’establiment industrial a partir de la Constitució

2.1. El Reial decret 2135/1980 de liberalització industrial

L’aprovació i entrada en vigor de la Constitució espanyola de 1978, i en particular de l’art. 38 CE, exigia unareforma radical del model d’instal·lació, ampliació i trasllat d’indústries. Aquest canvi imprescindible es mate-rialitza en el Reial decret 2135/1980, de 26 de setembre, desplegat per l’Ordre ministerial de 19 de desem-bre de 1980.

El nou règim fa efectiu el principi de llibertat d’empresa industrial establint el criteri que l’autorització prèviaés un requisit excepcional5, mentre que la regla general és la comunicació, sota la responsabilitat de cadaindustrial i llurs tècnics. L’exposició de motius del Reial decret 2135/1980 es prou significativa de la novafilosofia:

“...la liberalización industrial viene enmarcada en la presente disposición, no sólo a través de la eliminaciónde la autorización administrativa previa para la mayoría de las industrias, sino lo que es más fundamental,de la eliminación de trámites, de tal forma que la elaboración de un proyecto y la certificación por técnicoscompetentes, conocidos por el órgano administrativo correspondiente, es suficiente requisito para la puestaen funcionamiento de la industria, sin necesidad de la previa comprobación administrativa de cada uno delos elementos establecidos por las normas vigentes.”

I més endavant es destaca el paper dels tècnics i el trasllat de responsabilitat de l’Administració a aquestsprofessionals al servei de l’industrial, precisant que:

“... potenciar la participación de los técnicos competentes, tanto en cuanto a funciones como en cuanto a res-ponsabilidad, puesto que la liberalización proyectada no prescinde, como es lógico, de que la instalaciónindustrial deba cumplir las normas de seguridad, protección del medio ambiente, calidad de procesos, etcé-tera, sino que tiene como idea básica el descargar a la Administración de trámites burocráticos en favor de lamayor agilidad de la instalación industrial que redunde, en último instancia, en beneficio del administrado”

Amb el benentès que l’administrat és l’industrial, és clar.

Els tràmits essencials del nou procediment adreçat al compliment reglamentari són els següents:

a) Presentació d’un projecte redactat i signat per tècnic competent, i visat pel col·legi oficial corresponent.Presentat el projecte, l’Administració disposa del termini d’un mes per demanar aclariments, transcorregutel qual “..., se entenderá que no hay inconveniente para la ejecución del proyecto, sin que ello suponga enningún caso, la aprobación técnica por la Administración del citado proyecto”.

b) Executat el projecte, per a la posada en marxa de la indústria només cal comunicar a l’Administració uncertificat lliurat per tècnic competent, en què es faci constar l’adaptació de l’obra al projecte i el complimentde les condicions tècniques i les prescripcions reglamentàries d’aplicació.

c) El certificat esmentat és també document suficient per practicar les inscripcions en el Registre Industrial.

5 L’autorització prèvia es limita a les activitats relacionades amb la mineria, els hidrocarburs i la producció, transport i distribució d’energia; armes,explosius i indústries militars; i indústries que produeixin estupefaents o psicotròpis. A més a més d’aquests supòsits, ja clàssics, el Reial decret2135/1980 també sotmet a autorització prèvia les indústries sotmeses a “plans de reconversió industrial”, qüestió de gran rellevància socio econò-mica i política en els anys vuitanta que, en l’actualitat, ja ha perdut vigència; referent a això és d’interès el treball d’Elisenda MALARET, Régimen ju-rídico-administrativo de la reconversión industrial, Ed. Civitas – Escola d’Administració de Catalunya, Madrid, 1991.

18

Informe

advocats


L’Administració manté les potestats d’inspecció i de sanció, podent ordenar ex post, si escau, l’adopció deles mesures per a l’efectiva adequació a la normativa aplicable i la paralització immediata de l’activitat en elsupòsit que això sigui imprescindible.

El règim de llibertat industrial / intervenció industrial del Reial decret 2135/1980 és a l’hora clar i senzill. Lallibertat d’indústria es manifesta en la supressió de la potestat d’intervenció administrativa en l’autoritzaciód’instal·lacions i de la seva posada en marxa, de manera que la responsabilitat del compliment reglamenta-ri es trasllada a l’empresari industrial i al tècnic competent. D’aquesta manera l’esmentada potestat quedacircumscrita, a partir de la posada en marxa, a la funció inspectora i, en si escau, sancionadora. Fins a laposada en marxa, aquesta inclosa, el que en podríem dir la tutela tècnica de l’industrial es posa en mans deltècnic competent, és a dir, degudament titulat i col·legiat, sense altres intermediaris i, en particular, senseque les certificacions dels tècnics hagin de ser validades per cap entitat o organisme de control. I un cop lainstal·lació en funcionament, aquesta tutela tècnica s’integra en la funció pública inspectora exercida perl’Administració, per mitjà dels seus cossos de funcionaris especialitzats.

Posteriorment, l’art. 6.1 del Reial decret llei 1/1986, de 14 de març, de mesures urgents, administratives,financeres, fiscals i laborals, va suprimir les autoritzacions per a l’obertura de centres de treball, així com pera alteracions, ampliacions o transformacions, regulades en el text refós de la Llei general de la seguretatsocial, aprovat per Decret 2065/1974,de 30 de maig, i es va establir, pel que fa al cas, un règim de simplecomunicació prèvia. Aquest precepte fou desplegat por Ordre ministerial de 6 de maig de 1988.

2.2. Els antecedents de les entitats col·laboradores de l’Administració

Aquesta clara delimitació d’esferes de responsabilitat, privada i pública, que es desprèn del Reial decret deliberalització industrial de 1980, es comença, tanmateix, a desdibuixar amb la previsió de la possibilitat quel’Administració pugui exigir la intervenció d’entitats col·laboradores. L’antecedent general, en matèria deseguretat industrial, és el Reial decret 735/1979, de 20 de febrer, que, encara que essencialment adreçat ala intervenció d’aquestes entitats en l’homologació de productes, inclou també, entre les seves possibles fun-cions, les de verificació, control i inspecció d’aparells i instal·lacions, i hi ha també una estranya al·lusió a lacomprovació de projectes que ni es va fer efectiva en aplicació d’aquest Reial decret ni posteriorment. Quana la naturalesa d’aquestes entitats tant poden ser públiques com privades, sense ànim de lucre o bé socie-tats mercantils. La possibilitat que empreses amb ànim de lucre actuïn com a entitats col·laboradores, pas-sant a constituir un sector de mercat en règim de lliure competència entre elles, no es fa efectiva d’imme-diat, però és un primer indici de la futura evolució en aquest sentit i del nou règim que instaurarà la Llei d’in-dústria de 1992. Així mateix, en el terreny de la normalització, l’homologació i la certificació, els posteriorsreials decrets 2584/1981, de 18 de setembre, i 1614/1985, d’1 d’agost, circumscriuen el seu àmbit sub-jectiu a ens públics i entitats privades sense ànim de lucre.

No obstant això, en un sector determinat, el de les activitats industrials potencialment contaminants de l’at-mosfera es produeix una evolució clarament favorable a les entitats col·labores de caràcter privat, ànim delucre i en règim de lliure competència. Inicialment, la Llei 38/1972, de 22 de desembre, de protecció de lacontaminació atmosfèrica, i en particular el Decret 833/1975, de 6 de febrer, que la desplega, opten inicial-ment per entitats col·laboradores de naturalesa pública fins que, per Ordre del Ministeri d’Indústria i Energiade 25 de febrer de 1980, s’obre la porta a les entitats privades. Ara bé, tal com es desprèn de l’art. 1 d’a-questa Ordre:

“El Ministerio de Industria y Energía, para realizar las funciones de comprobación, seguimiento, vigilancia einspección de la contaminación atmosférica, podrá exigir de las Empresas, Organismos o personas físicasque están afectadas, que presenten documento, expedido por la Entidad colaboradora, en el que se acre-dite las comprobaciones o inspecciones realizadas por ésta.”

19

Informe

advocats


És clar, doncs, que la intervenció d’aquestes entitats col·laboradores per al control de les emissions a l’atmos-fera se situa en el terreny de la responsabilitat de l’empresari industrial –que pot triar entre les entitats acredi-tades–, més que no pas en l’àmbit de la inspecció per compte de l’Administració per part d’aquestes entitats.

A Catalunya, en canvi, s’adopta un model radicalment diferent. A partir de la Llei 22/1983, de 21 de novem-bre, de protecció de l’ambient atmosfèric, –modificada per la Llei 6/1996, de 18 de juny–, l’art. 48 del Decret322/1987, de 23 de setembre, que desplega la Llei 22/1983, opta pel règim de concessió de les que ano-mena entitats d’inspecció i control (EIC); per Ordre de 3 de juliol de 1986, confirmada per Decret 230/1993,de 13 de juliol, s’adjudicaren dues concessions a ICICT, SA i ECA, SA6. Com més endavant insistirem, en elrègim de concessió, l’entitat col·laboradora ja no actua per compte del particular, sinó de l’Administració, enun clar exercici de funcions delegades d’inspecció, sens perjudici que l’interessat pugui escollir entre lesdues concessionàries.

Tornant a la seguretat industrial, el Reial decret 1407/1987, de 13 de novembre, crea les entitats d’inspec-ció i control reglamentari. No hi ha limitacions entre entitats públiques i privades, ni entre particulars ambafany de lucre o sense; més aviat al contrari, de les condicions generals per a la seva autorització es desprènque, normalment seran societats mercantils amb ànim de lucre. A l’art. 1.1 d’aquest Reial decret les funcionsgenèriques de les entitats d’inspecció i control reglamentari en matèria de seguretat industrial, es caracterit-zen de forma molt similar a les de les entitats col·laboradores en matèria d’emissions a l’atmosfera:

“El Ministerio de Industria y Energía, y en su caso, las Comunidades Autónomas que, de conformidad consus respectivos Estatutos de Autonomía, tengan competencias en materia de vigilancia del cumplimiento dela legislación del Estado sobre seguridad de productos industriales, equipos e instalaciones industriales,podrán ejercer estas funciones directamente o exigiendo a los interesados que presenten los documentosacreditativos del cumplimiento reglamentario correspondiente expedidos por una Entidad de Inspección yControl Reglamentario.”

Com es pot advertir, es distingeix clarament entre les funcions de control i inspecció exercides per la matei-xa Administració, de l’activitat de les entitats d’inspecció i control que actuen per compte de l’empresa indus-trial; activitat que ja es qualifica d’acreditació del “compliment reglamentari” al que després es referirà la Lleid’indústria de 1992, distingint-la així del control administratiu, és a dir de la funció pública d’inspecció exer-cida per la mateixa Administració.

És cert, tanmateix, que l’art. 7.2 del Reial decret 1407/1987 preveu que les entitats d’inspecció i controlpuguin realitzar actuacions encomanades per l’Administració; per tant, en l’esfera de la funció pública d’ins-pecció. No s’indica en quin règim s’ha d’efectuar aquesta comanda però, llevat que es tracti d’entitats públi-ques, aquest no pot ser altre que el propi de la contractació administrativa.

La regulació i l’autorització estatal d’aquestes entitats d’inspecció i control reglamentari fou qüestionada perla Generalitat de Catalunya, que va impugnar el Reial decret 1407/1987 davant el Tribunal Constitucional.Amb antecedents en la Sentència d’aquest Tribunal, STC 203/1992, de 26 de novembre, en relació a l’Ordrede 20 de setembre de 1985, sobre Aprovació de tipus, assaigs i inspeccions de cisternes per al transport demercaderies perilloses, la STC 243/1994, de 21 de juliol, dóna la raó a la Generalitat i declara que les fun-cions d’autorització i inspecció de les entitats d’inspecció i control reglamentari han de correspondre a lescomunitats autònomes amb competències estatutàries en matèria de seguretat industrial.

I és en l’exercici d’aquestes competències i en el marc primer del Decret 348/1985, de 13 de desembre7 ,

6 Si haguéssim d’enquadrar aquestes concessions en l’ordenament de contractació pública, es podria dir que es tracta més aviat dels convenis decol·laboració amb entitats privades de l’art. 3.1 d) del text refós de la Llei de contractes de les administracions públiques, aprovat pel Reial decret le-gislatiu 2/2000, de 16 de juny. 7 Confirmat per STS de 27 de maig de 1991 (Aranzadi 1991\4400).

20

Informe

advocats


sobre funcions d’inspecció tècnica control i assaig en l’àmbit de la seguretat la qualitat i normativa industriali després de la Llei 13/1987, de 9 de juliol, de seguretat d’instal·lacions industrials, que la Generalitat vaoptar per un model similar al ja vist en matèria de control atmosfèric: la concessió administrativa a dues enti-tats, ICICT, SA i ECA, SA, per mitjà de l’Ordre de 17 de març de 1986, modificada per la de 7 d’abril següent8.Aquest model fou confirmat primer per Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, STSJC d’11de juliol de 1990, i després per STS de 29 d’octubre de 1998 (Aranzadi 1998\9063), per la qual es deses-timà el recurs interposat per diverses entitats d’inspecció i control reglamentari, autoritzades perl’Administració de l’Estat, que van impugnar la denegació de la seva sol·licitud d’actuar a Catalunya.

Tenint com a base, doncs, la STC 243/1994 i a la STS de 29 d’octubre de 1998 (Aranzadi 1998\9063), s’ins-taura a les diferents comunitats autònomes un doble model d’entitats col·laboradores en matèria de segure-tat industrial: en règim de d’autorització i lliure competència, o bé de concessió administrativa amb compe-tència restringida als adjudicataris de la concessió. Però més enllà d’una qüestió de més o menys compe-tència en el sector de mercat que constitueix el control de la seguretat industrial, aquests dos models tambéconfiguren un diferent règim de responsabilitat privada o de control públic, que la Llei d’indústria de 1992s’encarregarà de delimitar amb més precisió.

2.3. El règim d’incompatibilitats de les entitats d’inspecció i control en el Reial decret 1407/1987

Abans d’entrar en l’estudi del règim dels organismes de control regulats pel Reial decret 2200/1995 en desple-gament de la Llei d’indústria de 1992, és de notable interès l’estudi de les condicions d’independència que elReial decret 1407/1987 imposava a les entitats d’inspecció i control reglamentari, a fi de poder copsar el subs-tancial canvi que el Reial decret de 1995 dóna a aquesta qüestió, en aplicació de la Norma UNE-EN 45004.

L’art. 8.1 d’aquesta norma establia envers les entitats d’inspecció i control reglamentari:

“a) El objeto principal de su actividad será la inspección y control de los productos, equipos e instalaciones indus-triales, y sus Estatutos no contendrán ninguna disposición contraria a lo establecido en el presente Real Decreto.

b) No tendrán ningún tipo de participación en, ni estarán participadas por, Entidades que sean propietarias,suministradoras, proyectistas, subcontratistas, instaladoras o conservadoras de los productos, equipos e insta-laciones industriales que estén autorizadas a verificar como Entidades de Inspección y Control Reglamentario.”

En aplicació d’aquestes disposicions, el Ministeri d’Indústria i Energia denegà, el 3 d’octubre de 1989, la ins-cripció en el Registre d’Entitats d’Inspecció i Control Reglamentari de “Geotecnia y Cimientos, S.A.”, adduintque els Estatuts de la companyia comprenien en el seu objecte social activitats incompatibles i l’escripturade constitució evidenciava que l’accionista majoritari era una empresa del sector industrial “Dragados yConstrucciones”, de manera que s’infringien ambdues condicions del Reial decret. El Tribunal Superior deJustícia de Madrid, en Sentència de 22 d’abril de 1992, va avalar la resolució impugnada i, en recurs de cas-sació, el Tribunal Suprem va confirmar al seu torn la Sentència de la Sala de Madrid, en STS de 17 de novem-bre de 2000 (Aranzadi 2000\9136). Més enllà del supòsit de fet sobre el que es pronuncia, aquesta sen-tència del Suprem és d’interès per les declaracions de caràcter general que conté. En primer, lloc i en rela-ció a que la norma d’aplicació, el Reial decret de 1987, ja no estava en vigor, es precisa que:

“Aun cuando el Real Decreto 1407/1987, sobre cuyas prescripciones se basó el fallo recurrido, haya sidoderogado (disposición derogatoria única del Real Decreto 2200/195, por el que se aprueba el Reglamento

8 Ambdues concessions s’atorguen per un període de 20 anys, prorrogables per períodes successius, fins a un termini màxim de 99 anys.

21

Informe

advocats


de la Infraestructura para la Calidad y la Seguridad Industrial) y el nuevo régimen en la materia, derivado dela Ley 21/1992, de 16 de julio, de Industria, y de este último reglamento, modifica sustancialmente lasprescripciones del anterior, el recurso debe ser resuelto en atención al marco reglamentario en que fue pla-teado.”

La sentència reconeix, per tant, que el règim dels organismes de control del vigent Reial decret 2200/1995ha variat substancialment envers el de les entitats d’inspecció i control de l’antic Reial decret 1407/1987. Éspartint d’aquest reconeixement que els pronunciaments que la sentència fa sobre el Reial decret de 1987poden servir de pauta interpretativa del règim d’incompatibilitats del Reial decret de 1995. I amb referènciaa això segueix dient,

“..., pues los términos del precepto son claros y no dejan lugar a dudas: la prohibición de participar en, oser participadas por, otras empresas cuyos productos, equipos o instalaciones sean susceptibles de verifica-ción por estas Entidades de Inspección y Control Reglamentarios, es general, absoluta e incondicionada.(...)”

“Es cierto que, de <<lege ferenda>>, la incompatibilidad pudiera haberse no haberse establecido en térmi-nos absolutos, sino en los relativos que auspicia la recurrente; pero se trata de una opción más, entre otras,para las que el titular de la potestad reglamentaria tiene libertad de configuración normativa. (...)”

“Por expresar-lo de otra manera, la interpretación que propugna la recurrente abocaría a imponer a las enti-dades de inspección y control un mero deber de <<abstención>> para casos concretos en los que hubieraun efectivo conflicto de intereses, mientas que el texto reglamentario lo que impone es una prohibición pre-via, una incompatibilidad general, para evitar que ni siquiera el conflicto pueda llegar a plantearse.”

Precisament, i com veurem més endavant, aquest règim de prohibició relativa, d’obligació d’abstenir-senomés en cas de conflicte efectiu d’interessos, és l’opció que figura després en el Reial decret 2200/1995.

En un altre ordre de coses, la STS de 17 de novembre de 2000 també és d’interès quan distingeix, amb forçanitidesa, el règim d’autorització de les entitats d’inspecció i control d’altres règims de concessió:

“La utilización de la técnica autorizatoria en relación con la encomienda a estas entidades privadas de deter-minadas funciones de carácter certificante cuyo ejercicio podía tener, respecto de los terceros inspecciona-dos o controlados, una inmediata eficacia jurídico-administrativa en el ámbito de la seguridad industrial (...),no encaja en el ámbito de las relaciones contractuales (...).- En efecto, no nos encontramos en presencia deun régimen concesional ni de cualquier otro en que haya unas relaciones bilaterales de naturaleza contrac-tual, a diferencia de lo que ocurría respecto de las estaciones de inspección técnica de vehículos reguladaspor el Real Decreto 1987/1985, de 24 de septiembre, cuyo artículo 2 adoptaba expresamente el mecanis-mo concesional.”

En definitiva, que és força clar que en règim d’autorització no s’actua per compte de l’Administració, sinó deltitular privat de la instal·lació.

22

Informe

advocats


3. La Llei d’indústria de 16 de juliol de 1992: compliment reglamentari, control administratiu i organismes de control

A partir del marc constitucional al qual abans hem al·ludit integrat essencialment per l‘art. 38 CE de reco-neixement de la llibertat d’empresa i l’art. 45 CE que consagra el dret a disposar d’un medi ambient adequati a conservar-lo –però en base a altres: 40.1 CE sobre el progrés social i econòmic, 130.1 CE modernitzacióde tots els sectors econòmics, 139.2 CE lliure establiment i circulació persones i béns, o 51.1 CE protecciódels consumidors i usuaris– i en exercici de la competència exclusiva de l’Estat sobre les condicions bàsi-ques que garanteixen la igualtat en l’exercici de drets, i sobre les bases i la coordinació de la planificació del’activitat econòmica general dels arts. 149.1.1a i 13a CE, s’aprova la Llei 21/1992, de 16 de juliol, LI.Justament, és a l’empara d’aquests dos preceptes de la Constitució que la Disposició Final Única de la LI,DF, declara els articles que són d’aplicació plena a tot l’Estat, i les que són d’aplicació supletòria, en defec-te de legislació autonòmica.

D’altra banda, la LI i el seu desplegament reglamentari incorporen plenament al dret espanyol l’ordenamentcomunitari europeu contingut en les directives anomenades de nou enfocament. La política comunitàriaadreçada a l’eliminació de les barreres tècniques s’inicia amb la Sentència del Tribunal de Justícia, de 20 defebrer de 1979, dictada en l’assumpte Cassis de Dijon, de la Directiva 83/1989/CEE, de 28 de març, el LlibreBlanc de 1985, i la Resolució del Consell de 7 de maig de 1985, coneguda com de nou enfocament, al qualdesprés s’afegeix l’anomenat enfocament global de la Resolució del Consell de 21 de desembre de 19899.

D’acord amb els principis constitucionals i comunitaris, els fins de la LI, precisats al seu art. 2 –d’aplicacióplena segons la DF– són els següents:– Garantia i protecció de l’exercici de la llibertat d’empresa industrial– Modernització, promoció industrial i tecnològica, innovació i millora de la competitivitat– Seguretat i qualitat industrials– Responsabilitat industrial– Fer compatible l’activitat industrial i la protecció del medi ambient

3.1. Compliment reglamentari i control administratiu a la LI

Pel que fa a la interacció entre els principis de llibertat, seguretat i responsabilitat industrials, cal estar d’a-cord amb allò que estipula l’art. 4 LI, també d’aplicació plena segons la DF.

De conformitat amb l’art. 4.1 LI –que reconeix la llibertat d’establiment per a la instal·lació, ampliació i tras-llat de les activitats industrials–, la seguretat i la protecció del medi són una qüestió que roman en l’esferade la responsabilitat de l’empresari industrial. I segons l’art. 4.2 LI, aquest règim general de llibertat/res-ponsabilitat, només pot ser objecte d’excepció per via d’autorització administrativa prèvia quan:

a) Així s’estableixi per llei per raons d’interès públic.

b) S’estableixi reglamentàriament per al compliment d’obligacions estatals imposades per tractats o conve-nis internacionals, amb força de llei per tant.

Pel que fa a la seguretat industrial, l’instrument normatiu essencial son els reglaments de seguretat. Aquestsreglaments (art. 12.2 i 12.3 LI) poden:

9 Sobre aquesta Directiva: A. MATTERA, El Mercado Único Europeo, sus reglas su funcionamiento, Madrid, 1991, pàg. 175 a 189; i E. MALARET,Una aproximación jurídica a sistema español de normalización de productos industriales, Revista de Administración Pública, núm. 116, 1988.

23

Informe

advocats


a) Condicionar la posada en marxa de determinades instal·lacions en què s’acrediti el compliment de les nor-mes reglamentàries, i

b) Establir l’obligació de comprovar-ne el funcionament i estat de conservació o manteniment per mitjà decontrols o inspeccions periòdiques.

Aquest compliment reglamentari, referit tant a la posada en marxa com a les inspeccions periòdiques es faefectiu, amb caràcter general i tal com ja hem vist, en el règim de responsabilitat i pels mitjans que precisal’art. 13.1 LI:

a) Declaració del titular de la instal·lació.

b) Certificació o acta d’un instal·lador o conservador autoritzats, d’un tècnic facultatiu competent, i d’un orga-nisme de control autoritzat10.

c) Qualsevol altre mitjà de comprovació previst pel dret comunitari europeu que no estigui comprès entre elsanteriors.

En tot cas, doncs, el règim de llibertat/responsabilitat –quan no està sotmès a l’excepció de l’autorització prè-via– utilitza la declaració o comunicació com a únic instrument administratiu i això tant pel que fa a la posa-da en marxa com a les inspeccions periòdiques. I no es tracta d’un règim de comunicació establert en nomde la simplificació administrativa11, sinó d’una qüestió principal, directament adreçada a fer efectiu el prin-cipi i el dret a lliure establiment industrial, consagrat per la Constitució espanyola de 1978, però amb unantecedent clar en la Constitució de 1812 com abans hem vist.

Ara bé la llibertat/responsabilitat poden no estar sotmeses a cap tutela tècnica, de manera que el contingutde la comunicació és només la declaració responsable del titular de la instal·lació; o bé es poden sotmetrea una tutela encomanada –pel reglament de seguretat corresponent – a un instal·lador o conservador auto-ritzats, a un tècnic facultatiu competent o, amb major grau d’exigència, a un organisme de control, o suc-cessivament a tots tres. Fins i tot, en el règim excepcional d’autorització, aquesta es pot limitar a l’autoritza-ció del projecte, mentre que la seva execució i posada en marxa, així com els controls periòdics poden regu-lar-se i efectuar-se en règim de responsabilitat i comunicació amb les condicions assenyalades.

Però, en tot cas, cal destacar que el compliment reglamentari dels arts. 12.2, 12.3 i 13.1 LI –també d’apli-cació plena segons la DF– s’ubica en l’àmbit de la llibertat i la responsabilitat de l’empresari industrial, i nopas en el de la intervenció o control de l’Administració. Llevat del supòsit de l’autorització prèvia, el compli-ment reglamentari no està subjecte a una altra potestat administrativa que no sigui, justament, la reglamen-tària; però el compliment d’aquesta correspon a la responsabilitat industrial del titular de l’activitat. Fins i totquan, a més a més d’un instal·lador o conservador autoritzats o d’un tècnic competent, la tutela tècnica s’a-tribueix a un organisme de control, no som davant d’una intervenció administrativa “delegada” a un orga-nisme de control, per la senzilla raó que en el compliment reglamentari no hi ha potestats administratives i,per tant, no hi ha delegació possible d’allò que no existeix. Els organismes de control, un cop acreditats iautoritzats per la Comunitat Autònoma respectiva actuen, en règim de lliure competència entre si, per comp-te de l’industrial i no pas per compte de l’Administració, amb la qual no tenen cap vincle contractual; aixòsens perjudici del règim de concessió, abans al·ludit i que després estudiarem millor en el context de la LI.Així doncs, quan els organismes de control actuen en l’àmbit que els és propi i ordinari del compliment regla-mentari, no podem parlar pas d’entitats col·laboradores de l’Administració, sinó d’entitats col·laboradores deles empreses.

10 Nova denominació de les entitats col·laboradores i, en particular, de les entitats d’inspecció i control reglamentari.11 J. TORNOS MAS, La simplificación procedimental en el ordenamiento español, Revista de Administración Pública, núm. 151, enero-abril 2000.

24

Informe

advocats


Qüestió diferent a la del compliment reglamentari de l’art. 13 LI, és el control administratiu exercit, directa-ment o indirecta, per les administracions públiques. Així i en aplicació de l’art. 14.1 LI –d’aplicació plenasegons la DF–:

“Las Administraciones Públicas competentes12 podrán comprobar en cualquier momento por sí mismas,contando con los medios y requisitos reglamentariamente exigidos, o a través de Organismos de Control, elcumplimiento de las disposiciones y requisitos de seguridad, de oficio o instancia de parte interesada encasos de riesgo significativo para las personas, animales, bienes o medio ambiente.”

Aquest “control administratiu”, així descrit no és altra cosa que la típica funció pública d’inspecció13 , ente-sa com a potestat específica o enquadrada en altres potestats, com la de policia administrativa i, per tant,en l’esfera de la sobirania que l’Estat14 exerceix a través de la seva o de les seves administracions públiques.

A l’hora de referir-se a aquesta funció pública la LI utilitza l’expressió “control administratiu”, enlloc de lad’”inspecció” que, en la definició de conceptes que fa l’art. 8.9 LI se li atribueix un significat genèric d’acteo activitat d’inspecció, amb independència de qui el practiqui i de si es practica en l’àmbit del complimentreglamentari o del control administratiu:

“Inspección: La actividad por la que se examinan diseños, productos, instalaciones, procesos productivos yservicios para verificar el cumplimiento e los requisitos que le sean de aplicación.”

En tot cas, les actuacions de control administratiu en les que consisteix la funció pública d’inspecció, enmatèria de seguretat industrial, es poden exercir, com no pot dir de forma més explícita l’art. 14.1 LI, perpart de la mateixa Administració o bé per mitjà d’un organisme de control. Ara bé, en aquest segon supòsit,és clar que els organismes de control actuen per compte de l’Administració i no pas per compte de l’indus-trial subjecte passiu de la inspecció. L’Administració no pot demanar la col·laboració d’una empresa priva-da, sense acudir als procediments de licitació i adjudicació, propis de la contractació administrativa i presi-dits pels principis de publicitat i concurrència. I, atès que no sembla gaire operatiu que les actuacions d’ins-pecció o control administratiu es contractin puntualment, una per una, amb un organisme de control, la viamés adequada és la seva contractació per un temps determinat, en règim de contracte de concessió admi-nistrativa, o de contracte d’assistència tècnica, consultoria i serveis, regulats en el Text refós de contractesde les administracions públiques, aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2000, de 16 de juny, sens perjudici dela seva regulació específica per llei autonòmica. En aquest sentit, és clar el pronunciament de la Sentènciadel Tribunal Suprem de 17 de novembre de 2000 (Aranzadi 2000\9136), abans comentada, o l’anterior de13 d’octubre de 1997 (Aranzadi 1997\7439) que, tot i que referida al supòsit singular de les ITV, conté unpronunciament general en els termes següents:

“Ahora bien, cuando el poder público acude a la empresa privada para pedir su colaboración en el ejerciciode una función pública, surge entre ellas un vínculo, cuya naturaleza está muy próxima a una relación con-tractual. Podría incluirse en los denominados convenios de colaboración a los que se refiere el artículo 2º.7de la Ley de Contratos del Estado, que se regularán por sus normas peculiares, y supletoriamente por la delos contratos de la Administración, siéndoles aplicables, en todo caso, los principios de dicha contratación.”

D’altra banda, cal tenir esguard que l’objecte del control administratiu no és només la instal·lació, aparell oproducte i el seu titular, sinó que ho són tots els agents que han intervingut en el règim de compliment

12 De l’art. 14.2 LI es desprèn que, ordinàriament, les administracions competents són les de les comunitats autònomes, sens perjudici de la col·la-boració d’aquestes amb l’Administració de l’Estat.13 J. BERMEJO VERA, La Administración inspectora, Revista de Administración Pública, núm. 147, 1998; S. FERNÁNDEZ RAMOS, La actividad ad-ministrativa de inspección. El régimen general de la función inspectora, Granada, 2002, pàg. 47 a 61. 14 STS de 13 d’octubre de 1997 (Aranzadi 1997\7439)

25

Informe

advocats


reglamentari, d’acord amb els arts. 12 i 13 LI i les reglamentacions tècniques de seguretat corresponents.És a dir que, el control administratiu, com a potestat administrativa i funció pública que és, s’exerceix tambéenvers tots aquells que amb una habilitació específica, com la del tècnic competent, la de l’instal·lador o con-servador autoritzat, i la de l’organisme de control, han intervingut en les distintes actuacions de verificaciódel compliment reglamentari. I és lògic que sigui així, puix que en la mesura que el legislador confia més enla llibertat i la responsabilitat dels particulars, en detriment de la intervenció administrativa, l’acció del’Administració es trasllada a la vigilància i al control del funcionament del lliure exercici de les activitats pri-vades15 .

I en el supòsit que l’Administració exerceixi la seva potestat d’inspecció o de control administratiu, indirec-tament, per mitjà d’organismes de control concessionaris és obvi que aquests no poden haver intervingut,en termes absoluts i no només relatius o de deure d’abstenció, en les operacions de control del complimentreglamentari.

Els organismes de control poden actuar, doncs en dos contexts ben diferenciats:

– En el de compliment reglamentari en règim de llibertat i responsabilitat industrial, i de lliure competènciaen organismes autoritzats.

– I, si escau, en el d’inspecció o control administratiu per compte de l’Administració i en règim de contractació administrativa amb aquesta.

Tot seguit passarem a una anàlisi més detallada d’aquesta formulació en l’estudi del règim jurídic dels orga-nismes de control establert per la LI i pel seu desplegament reglamentari. Com avançàvem en la introducció,només quan entre organisme de control i Administració pública hi ha aquest vincle de contracte administra-tiu, addicional o alternatiu a l’acreditació i a l’autorització, es pot parlar amb propietat d’entitats col·laborado-res de l’Administració.

La distinció entre compliment reglamentari i control administratiu, així com el diferent títol amb què els orga-nismes de control poden actuar en ambdós àmbits es palesa en el Decret d’Andalusia 358/2000, de 18 dejuliol, pel qual es regula el procediment per a la instal·lació, ampliació, trasllat posada en funcionament delsestabliments i instal·lacions, l’Ordre de 16 d’octubre de 2000 que el desplega (modificada per Ordre de 16de setembre de 2002), i Decret d’Andalusia 25/2001, de 13 de febrer, pel qual es regulen els organismesde control.

3.2. Els organismes de control i el Reglament de la infraestructura per a la qualitat i la seguretat industrial de 1995. En particular, el seu règim organitzatiu i d’incompatibilitats

Com hem vist, els organismes de control actuen en l’àmbit de la seguretat industrial. Però la norma regla-mentària que els regula en desplegament de la LI, el Reglament de la infraestructura per a la qualitat i laseguretat industrial, RICSI aprovat pel Reial decret 2200/1995, de 28 de desembre, modificat pel Reialdecret 411/1997, de 21 de març, regula un ventall més ampli d’entitats col·laboradores que inclou les decertificació voluntària de qualitat industrial també previstes per la LI, i el verificadors ambientals que actuenen l’àmbit diferent del sistema comunitari de gestió i auditoria mediambientals o EMAS. Atès l’objecte d’a-quest informe, circumscriurem el nostre estudi als organismes de control que actuen en l’àmbit de la segu-retat, sens perjudici que quan, més endavant abordem, l’estudi de la legislació catalana d’intervenció inte-gral de l’Administració ambiental, ens referirem també als verificadors.

15 A. EMBID IRUJO, “El rol del Estado: vigilante o gestor”, a Política ambiental y desarrollo sostenible, Instituto de Ecología y Mercado, Madrid, 1999,pàg. 332; R. RIVERO ORTEGA, El Estado vigilante, Madrid, 2000, pàg. 28.

26

Informe

advocats


Els organismes de control que constitueixen el RICSI denomina la infraestructura acreditable per a la segu-retat industrial. L’art. 41 RICSI defineix aquests organismes com

“... entidades públicas o privadas, con personalidad jurídica, que se constituyen con la finalidad de verificarel cumplimiento de carácter obligatorio de las condiciones de seguridad de productos e instalaciones indus-triales, establecidas por los Reglamentos de Seguridad Industrial, mediante actividades de certificación,ensayo, inspección o auditoría.”

En principi, doncs, els organismes de control actuen en l’àmbit del compliment reglamentari abans analitzat(arts. 12 i 13 LI) i, per tant, sempre al servei dels industrials quan la seva responsabilitat pel que fa al casestà sotmesa pel corresponent reglament de seguretat a aquesta tutela tècnica addicional a la seva meradeclaració o a la certificació d’un tècnic competent. L’actuació dels organismes de control –no expressamentprevista pel RICSI– en l’àmbit del control administratiu per compte de l’Administració, constituiria doncs, unrègim diferent i independent del compliment reglamentari, aplicable segons la legislació de cada comunitatautònoma; entre altres raons perquè, com hem vist, l’actuació dels organismes de control en la verificaciódel compliment reglamentari també és objecte del control administratiu.

La naturalesa i la personalitat jurídica dels organismes de control no estan subjectes a cap limitació, podenadoptar-ne qualsevol de les admeses en dret. Així tant es pot tractar d’organismes públics com d’entitats pri-vades, i d’entre aquestes tant poden tenir ànim de lucre com no tenir-ne. Tanmateix, en realitat la fórmulahabitual és de societats mercantils amb ànim de lucre i participació íntegrament privada en llur capital social.

L’actuació efectiva d’un organisme de control està sotmesa a una doble intervenció: l’acreditació i l’autorització.

3.2.1. Acreditació per l’ENACL’acreditació dels organismes de control és a càrrec, exclusivament, de l’Entidad Nacional de Acreditación,ENAC, malgrat el caràcter en principi obert que, a l’art. 14 RICSI, tenen les entitats d’acreditació –privadesperò sense ànim de lucre– és la única reconeguda com a tal per Disposició addicional tercera del Reial decret2200/1995. Així doncs, res impediria que, amb la modificació prèvia de la Disposició addicional tercera delReial decret 2200/1995, es constituïssin altres entitats d’acreditació diferents a l’ENAC, per exemple d’àmbitautonòmic. Tanmateix, vista la pràctica de la major part dels estats de la Unió Europea de tenir una sola enti-tat d’acreditació, una altra alternativa fóra la descentralització de l’ENAC a cada comunitat autònoma.

D’acord amb l’art. 42.2 a) RICSI, l’acreditació es refereix a una determinada reglamentació de seguretat, demanera que cal obtenir acreditació en cadascun dels àmbits de compliment reglamentari en el qual una enti-tat pretengui actuar com a organisme de control. El rigorós compliment de les condicions i prescripcions quel’art. 42 RICSI preveu per a l’acreditació hauria de constituir, ja per si mateix, la garantia que el nombre d’or-ganismes de control sigui il·limitat i desproporcionat.

Entre les condicions que l’art. 42.2 RICSI exigeix per a l’acreditació d’un organisme de control interessen, enparticular i a l’efecte d’aquest treball, les següents:

“c) Su organización deberá separar los aspectos técnicos de los de gobierno y representación, debiendo estarestructurados los primeros de manera que la imparcialidad de sus actuaciones esté garantizada respecto aintereses de grupo.”

Aquesta condició pressuposa que l’organisme de control pot ser una societat que pertanyi a un grup ambinteressos que eventualment puguin entrar en conflicte amb l’activitat de l’organisme de control. Però enca-

27

Informe

advocats


ra que això pugui passar, l’organització dels serveis tècnics ha d’acreditar disposar de prou independènciaenvers els òrgans de govern de la Societat –Junta General, administradors, Consell d’Administració, conse-ller delegat, president, i fins i tot, gerent– com perquè, en qualsevol moment i actuació, es pugui acreditarla imparcialitat de l’organisme de control en les funcions de compliment reglamentari que li són pròpies. Comla solvència tècnica i la disponibilitat de mitjans materials, aquest model organitzatiu es pot demostrar estanja en possessió d’acreditació conforme a les normes de la sèrie UNE-EN 45.000 i en particular la UNE-EN45004, que també servirà com a pauta per verificar l’actuació de l’organisme de control un cop acreditat iautoritzat.

“e) Las actividades de la entidad y de su personal son incompatibles con cualquier vinculación técnica,comercial o financiera o de cualquier otro tipo que pudiera afectar a su independencia e influenciar el resul-tado de sus actividades de control reglamentario.”

Més enllà, doncs, dels aspectes formals i organitzatius, amb caràcter casuístic i substantiu, no serà possibleque el grup d’empreses al qual pertanyi un organisme de control i –ja no cal dir-ho, el mateix organisme–intervingui en actuacions que lesionin la seva independència i imparcialitat pel fet d’haver-hi actuat ante-riorment amb motiu d’altres activitats.

A l’efecte de garantir la independència, la imparcialitat i la integritat dels organismes de control l’apartat 4.1de la Norma UNE-EN45004 estableix que:

“El personal del organismo de inspección debe estar libre de cualquier presión comercial, financiera o deotro tipo que pueda influenciar su juicio. Deben implantarse procedimientos para asegurar que personas uorganismos externos al organismo de inspección no puedan influir en los resultados de las inspecciones rea-lizadas.”

I pel que fa a la independència, és de gran interès la distinció que fa l’apartat 4.2 entre:

Organismes de Tipus A: que presten serveis a tercers.

Organismes de Tipus B: que forma part separada i identificable de una organització involucrada en el dis-seny, fabricació, subministrament, instal·lació, ús o manteniment de l’ítem que inspecciona i s’ha creat, pre-cisament, per proporcionar serveis d’inspecció al seu organisme matriu.

Organismes de Tipus C: que estan involucrats en el disseny, fabricació, subministrament, instal·lació o man-teniment de l’ítem que inspecciona o bé d’altres similars que concorren en el mercat, i presta serveis d’ins-pecció a altres parts interessades diferents de la seva pròpia organització matriu. Aquest tipus d’organismei les seves regles o criteris d’independència i imparcialitat són d’especial aplicació quan un mateix organis-me actua en àmbits i activitats diferents, i condiciona la intervenció com a organisme de control eninstal·lacions envers les quals ja s’ha intervingut amb motius diferents.

Els criteris d’independència de cadascun d’aquest tipus d’organismes estan degudament regulats, per sepa-rat, en els annexos normatius A, B i C de la norma UNE-EN 45004. Encara que a Espanya els organismesde control més habitual són els de tipus A, res impedeix que se n’acreditin d’interns o de tipus B, de la matei-xa empresa –de la magnitud suficient, és clar–; o bé de tipus C, com seria el cas d’una enginyeria de pro-jectes també acreditada com a organisme de control. En tot cas, aquesta diferent tipologia d’organisme pale-sa la nítida delimitació entre compliment reglamentari i control administratiu, puix que és obvi que els orga-nismes de tipus B i C mai podran actuar en el camp del control administratiu per compte de l’Administració.

A diferència, doncs, del règim d’incompatiblitat absoluta de les entitats d’inspecció i control del Reial decret1407/987, el RICSI i la UNE-EN 45004 (organismes de tipus C) estableixen un nou règim en què la condi-

28

Informe

advocats


ció absoluta es refereix a la independència de l’organització tècnica, mentre que pel que fa als conflictesefectius d’interessos envers els quals l’organisme de control hagi intervingut en exercici d’una activitat dife-rent la prohibició és relativa i limitada al deure d’abstenció d’intervenir.

Així per exemple i en relació amb les empreses que presten serveis de prevenció, que preveu a l’art. 31 dela Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals, acreditades per l’Administració laboralcompetent16, res impedeix que s’acreditin com a tal els organismes de control de seguretat industrial, ambel benentès que s’imposarà el deure d’abstenció envers els clients als quals s’hagi prestat un o un altre ser-vei. Cal tenir en compte amb referència a això que l’objecte dels serveis de prevenció aliens és el de pro-porcionar a les empreses l’assessorament i el suport que els calgui segons el tipus de riscs propis de cadaactivitat, funció que palesament se superposa amb la del control de la seguretat industrial.

Pel que fa als organismes de control o altres entitats que actuen en la condició de concessionaris, exercintfuncions de control administratiu per compte de l’Administració, la incompatibilitat sí que és absoluta ja que,d’acord amb l’art. 14.1 LI, la seva missió és la de practicar comprovacions en qualsevol moment i enversqualsevol instal·lació. Seria un clar impediment a l’exercici de l’activitat de control administratiu concedidaque la incompatibilitat fos només relativa i que el concessionari s’hagués d’abstenir quan calgués controlaruna instal·lació en la qual ja havia intervingut en la fase de control reglamentari. D’altra banda, la incompa-tibilitat absoluta del concessionari no té només un fonament formal, sinó que deriva, com ja hem vist, d’unaaltra raó prou substantiva com és que el control administratiu, lògicament, no només té per objecte la ins-tal·lació i el seu titular, sinó també la intervenció de la resta d’agents que han participat en el complimentreglamentari com a col·laboradors del titular, és a dir, l’instal·lador o conservador, el tècnic competent i, persuposat, l’organisme de control quan la reglamentació tècnica exigeix la seva intervenció.

3.2.2. L’autorització autonòmica i la seva validesa per actuar en diferents comunitats autònomesD’acord amb l’art. 14 LI, un cop acreditat per l’ENAC, l’organisme de control ha d’obtenir autorització –decaràcter periòdic i renovable– atorgada per l’Administració de cada comunitat autònoma en la qual preten-gui actuar17. A més a més de la condició òbvia de disposar d’acreditació, l’art. 43 .2 b) RICSI preveu unacondició d’imprecís compliment, la de que l’organisme de control ha de disposar d’instal·lacions, mitjansmaterials, personal amb formació professional i tècnica per atendre, com a mínim el 5% de les instal·lacionsexistents en el territori de la comunitat corresponent. Tanmateix, si aquesta condició fos objecte d’un acuratestudi i regulació per a cada sector i reglamentació tècnica aplicable, podria constituir un filtre notable a laproliferació d’un nombre il·limitat i desproporcionat d’organismes de control.

Dues condicions més, són les disposar d’un procediment de reclamacions, i de tenir formalitzada una pòlis-sa d’assegurança per valor de 120.020E (200 milions de pessetes)18, sense que aquesta quantia limiti laresponsabilitat i s’ha d’actualitzar segons l’evolució de l’IPC.

L’incompliment d’aquests requisits pot ser objecte de reclamació davant del mateix organisme i davant del’Administració que l’hagi autoritzat i ulteriorment, en via jurisdiccional contenciosa administrativa, en apli-cació d’allò que estipulen els arts. 43.2 c), 46 i 48 RICSI. Així mateix, l’incompliment de qualsevol les con-dicions de l’autorització o de l’acreditació pot donar lloc a la revocació de l’autorització. També pot ser cau-sar de sanció, un cop establerta la infracció en resolució del corresponent expedient disciplinari; però ambel règim d’infraccions i sancions dels arts. 31 i 34 LI, aquests incompliments només constituirien infraccionslleus sancionables amb multa de 3.005,06E (500.000 ptes.). Les infraccions greus estan reservades a les

16 Art. 26 del Reglament dels serveis de prevenció de riscos laborals, aprovat pel Reial decret 39/1997, de 17 de gener.17 L’autorització estatal que es remet a l’art. 13.4 LI es refereix només a l’homologació de vehicles, a les seves parts, i a les peces i sistemes queafectin el trànsit i la circulació. 18 Per a la conversió en euros, cal veure la Resolució d’1 de novembre de 2001.

29

Informe

advocats


certificacions, inspeccions, assaigs o proves mal fets [art. 31.2 e) i f) LI], que s’eleven a molt greus quan enresulti un dany o un perill molt greu i imminent per a les persones, la flora, la fauna, les coses i el mediambient, tipificació que es pot reconduir al delicte ecològic dels arts. 325 i següents del Codi Penal.

D’acord amb l’art. 13.3 LI les autoritzacions atorgades per una comunitat autònoma són vàlides per actuaren qualsevol altra. Cal advertir que aquesta validesa estatal es predica (art. 13 LI) de les persones i empre-ses que –i per tant també dels organismes de control– quan actuen en l’àmbit del compliment reglamenta-ri, no pas en el del control administratiu per compte d’una determinada l’Administració autonòmica. Els arts.15.4 LI i 43.5 RICSI preveuen, envers els organismes de control en concret, un règim de pseudocomunica-ció amb silenci positiu. Els organismes de control acreditats per l’ENAC i ja autoritzats per una comunitat,per actuar en una altra, ho han de comunicar a l’òrgan competent en matèria d’indústria i, en principi, efec-tuada aquesta comunicació ja poden actuar, amb el benentès això sí que compleixen el requisit de disposard’instal·lacions, mitjans materials i personals per atendre el 5% de les instal·lacions d’aquella comunitat, coma mínim; aquest requisit no s’ha d’acreditar expressament en la comunicació, però el seu incomplimentpodria ser causa de revocació i sanció. No obstant això, aquest règim de comunicació no és exactament talsinó que, en el termini de tres mesos, l’Administració autonòmica pot manifestar la seva oposició per reso-lució expressa, la qual impedirà a l’organisme de control seguir actuant si ja ha començat a fer-ho o bé ini-ciar l’activitat si encara no ha començat; òbviament la resolució d’oposició podrà ser objecte de recurs davantla jurisdicció contenciosa administrativa.

En principi, un dels motius d’oposició pot ser que la comunitat autònoma disposi, d’acord amb la seva legis-lació específica en matèria de seguretat industrial, d’un règim propi d’autorització addicional o, de conces-sió. Com abans hem vist, les STC 243/1994 i a la STS de 29 d’octubre de 1998 (Aranzadi 1998\9063) empa-rarien, en particular a Catalunya, el seu règim de concessions en matèria de seguretat industrial. Així mateixi d’acord amb aquesta mateixa jurisprudència, aquest règim de concessions empara la seguretat relativa ainstal·lacions industrials, però no a productes envers els quals ni Catalunya ni cap altra comunitat autònomaté competències normatives19. Ara bé, en qualsevol cas, la jurisprudència esmentada es refereix al règimestatal de les entitats d’inspecció i control reglamentari del Reial decret 1407/1987, el Decret català348/1985 sobre seguretat, qualitat i normativa industrial i la Llei catalana 13/1987 de seguretat eninstal·lacions industrials, disposicions totes elles anteriors a la LI de 1992 i al RICSI de 1995. Per tant, estracta d’uns pronunciaments jurisprudencials en què l’exercici de les competències estatutàries, en matèriade seguretat industrial per part de les comunitats autònomes, i les funcions de les entitats d’inspecció i con-trol, encara no estava delimitat com després ho ha estat en virtut de LI de 1992. Aquestes sentències notenen el referent d’una llei com la LI, per la qual, en matèria d’indústria, l’Estat fa efectiva les seves compe-tències en matèria d’economia general. Per tant, es tracta d’una doctrina jurisprudencial que no té en comp-te la nítida distinció que fan els arts. 13 i 14 LI entre l’actuació dels organismes de control en l’àmbit delcompliment reglamentari i en l’àmbit del control administratiu, ni les previsions dels arts. 13.1 i 14.4 LI, sobrela validesa estatal atorgada als organismes de control per una comunitat autònoma, en relació tot això ambel particular règim de concessions català força anterior a la LI de 1992. En aquest sentit, cal tenir esguardque la Disposició Transitòria Primera de la LI preveu que les entitats concessionàries d’inspecciód’instal·lacions existents a l’entrada en vigor de la Llei podran seguir actuant fins a la fi de la concessió, peròsense que s’estableixi que això impedeix l’actuació d’organismes de control envers les actuacions de com-pliment reglamentari que no es poden considerar objecte de concessió (control administratiu).

Tanmateix i sense que el Tribunal Suprem hagi resolt els corresponents eventuals recursos de cassació, enels darrers anys, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, TSJC, ha tingut ocasió de pronunciar-se sobreaquesta qüestió; és a dir l’autorització d’organismes de control acreditats i autoritzats en altres comunitatsque havien sol·licitat actuar a Catalunya. Les tres resolucions de la Direcció General de Consum i Seguretat

19 D. CANALS i AMETLLER, El ejercicio por particulares de funciones de autoridad. Control, inspección y certificación.

30

Informe

advocats


Industrial, de 21 de juliol, 23 de setembre i 13 d’octubre de 1997, confirmades pel conseller d’Indústria,Comerç i Turisme de la Generalitat, que són objecte de les sentències del TSJC tenen un contingut forçapeculiar. D’una banda, deneguen i prohibeixen l’actuació a Catalunya dels organismes de control sol·licitants,sobre la base del règim català de concessió establert en el Decret 348/1985 sobre seguretat, qualitat i nor-mativa industrial, i en Llei catalana 13/1987 de seguretat en instal·lacions industrials, règim la constitucio-nalitat i la validesa del qual hem vist que van ser confirmades per la STC 243/1994 i la STS de 29 d’octubrede 1998 (Aranzadi 1998\9063). Però, al mateix temps les tres resolucions reconeixen que els organismessol·licitants poden actuar a Catalunya “en el camp voluntari”; és a dir, en l’àmbit de la qualitat dels arts. 20a 40 RICSI (entitats de certificació, laboratoris d’assaig, entitats auditores i laboratoris de calibratge), cosaque es dóna per feta i que no demanaven pas els interessats per innecessària.

Les tres sentències del TSJC –núm. 904/2002 de 22 de novembre, 120/2003 de 5 de febrer, i 219/2003 de3 de març– que resolen els recursos interposats contra les tres resolucions del Departament d’Indústria,Comerç i Turisme certament les confirmen, però referint-se sempre a les funcions que els concessionaris esdespleguen en l’àmbit del control administratiu de l’art. 14.1 LI, sense esmentar mai les actuacions de com-pliment reglamentari de l’art. 13.1 b) LI, alienes al règim de concessions. El contingut de les tres sentèn-cies és totalment idèntic, llevat de la part de la primera –STSJC 904/2002– que desestima plantejar davantdel Tribunal Constitucional la qüestió d’inconstitucionalitat de la Llei 13/1987 que la recurrent demanava. Enprimer lloc i referint-se al règim de concessions de la seguretat industrial establert a Catalunya per la referi-da Llei, estableixen que:

“Este régimen no se ha visto variado con la entrada en vigor de la Ley 21/1992, de 16 de julio, que dedicalos artículos 9 a 18, referidos en la Disposición final única, a la seguridad industrial. De conformidad con lodispuesto en su artículo 14, las Administraciones Públicas competentes pueden comprobar el cumplimien-to de las disposiciones y requisitos de seguridad, de oficio o a instancia de parte interesada, por sí mismaso a través de Organismos de Control.”

I això realment és així pel que fa al control administratiu de l’art. 14.1 LI, però no en relació amb el compli-ment reglamentari de l’art. 13.1 LI, envers el qual el règim sí que ha canviat substancialment, en la mesuraque es fa efectiu en règim de llibertant i responsabilitat industrial i no en règim de control, ni directe ni indi-recte, de l’Administració.

I pel que fa al reconeixement per actuar a Catalunya de l’autorització atorgada per una altra comunitat autò-noma, les sentències declaren que:

“e) en el caso de la Comunidad Autónoma de Cataluña, habida cuenta que, según lo establecido en el artí-culo 7 de la Ley 13/1987, de 9 de julio, se ha optado por un sistema de gestión indirecta, para actuar cual-quiera de esos Organismos dentro de su ámbito territorial se precisa la previa obtención de concesión admi-nistrativa, sin que resulte suficiente con el cumplimiento de las prescripciones técnicas exigidas con carác-ter general para el desarrollo de la actividad.”

Però ja hi tornaríem a ser. Aquesta afirmació no és qüestionable pel que fa al control administratiu de l’art.14 LI, però sí envers l’actuació dels organismes de control en el camp del compliment reglamentari de l’art.13.1 b) LI.

D’altra banda, en les sentències comentades, quan el Tribunal Superior de Justícia català afirma que la Lleid’indústria de 1992 no ha modificat el règim de les entitats d’inspecció i control del Reial decret 1407/1987,no té en compte el pronunciament efectuat en sentit contrari pel Tribunal Suprem, quan en la també citadaSentència de 17 de novembre de 2000 (Aranzadi 2000\9136), considera que, en vers el Reial decret de1987:

31

Informe

advocats


“... el nuevo régimen en la materia, derivado de la Ley 21/1992, de 16 de julio, de Industria, y de este últi-mo reglamento (es refereix al RICSI), modifica sustancialmente las prescripciones del anterior, ...”

En tot cas, a l’hora d’aplicar els arts. 13 i 14 LI, així com els arts. 15 a 17 LI sobre els organismes de con-trol, i el seu desplegament en el RICSI, cal tenir esguard que la Disposició Final Única de la LI estableix quees tracta de preceptes que es dicten a l’empara de les competències estatals en matèria de condicions bàsi-ques per a la igualtat en l’exercici dels drets constitucionals (art. 149.1.1a CE) i de bases i coordinació gene-ral de l’activitat econòmica (art. 149.1.13a). És a dir que, com la resta d’articles que l’esmentada DisposicióFinal declara que tenen l’empara dels esmentats títols constitucionals, els preceptes indicats són d’aplicacióplena i prevalent sobre la legislació autonòmica.

3.3. Organismes de control i trasllat de funcions públiques

Abans d’entrar en l’anàlisi de com diferents reglamentacions tècniques preveuen el compliment reglamen-tari i el control administratiu, i dels títols amb els que hi intervenen els organismes de control, cal aturar-seuna estona en una qüestió típica en tot estudi sobre “entitats col·laboradores”, com és el les funcions públi-ques que aquestes entitats poden assumir.

I això amb el benentès que no estem parlant de gestió indirecta de serveis públics, sinó d’autèntiques fun-cions públiques amb exercici d’autoritat, que es manifesten per mitjà d’actuacions equivalents als actesadministratius propis de l’Administració pública20.

L’exercici privat de funcions públiques, formulat genèricament, té zones de penombra que abonen certamentla polèmica i el debat. Tanmateix, situada aquesta qüestió en relació amb els diferents organismes previstospel RICSI, no és gaire difícil establir els supòsits en què és clar l’exercici privat de funcions públiques, d’a-quells altres en què no som davant d’altra cosa que d’una activitat privada reglamentada.

Pel que fa a les infraestructures comunes per a la qualitat i la seguretat industrial, l’exercici de funcionspúbliques és obvi en els organismes de normalització i en les entitats d’acreditació, ens privats però senseànim de lucre i que no actuen pas en règim de competència; tant és així que les disposicions addicionalsprimera i tercera del RICSI atribueixen aquestes funcions a dos únics organismes o associacions de caràc-ter corporatiu, AENOR21 i ENAC22. I és clar que no hi ha tal exercici de funcions públiques en l’actuació deles diferents entitats que actuen com a infraestructura acreditable per a la qualitat: entitats de certificació,laboratoris d’assaigs, entitats auditores i d’inspecció, i laboratoris de calibratge industrial.

Però les coses no són, certament, tan senzilles en el camp de la infraestructura acreditable per a seguretatindustrial. El règim voluntari del sistema comunitari de gestió i auditoria mediambiental, EMAS, fa evident queels verificadors ambientals no exerceixen funcions públiques. En canvi, en el cas dels organismes de controlper a la seguretat industrial la distinció entre les actuacions que són funcions públiques i les que no tenen

20 La doctrina al respecte és força àmplia. T.R. FERNÁNDEZ RODRIGUEZ, Derecho administrativo, sindicatos y autoadministración, Madrid, 1972;F. SAINZ MORENO, Ejercicio privado de funciones públicas, Revista de Administración Pública, núm. 100-102, 1983; G. FERNÁNDEZ FARRERES,La infraestrucutra organizativa para la calidad y la seguridad industrial y el fenómeno del ejercicio por particulres de funciones públicas de inspec-ción y control, Revista Aragonesa de Administración Pública, núm. 13, 1998; J. ESTEVE PARDO, Técnica, riesgo y Derecho, Barcelona, 1999, pàg.124 a 131; P.T. NEVADO-BATALLA, La intervención administrativa en la industria: seguridad y control, Granada, 2000, pàg. 107 a 114; C. PADRÓSREIG, Actividad administrativa y entidades colaboradoras. Especial referencia a su actuación en el Estado autonómico y a las implicaciones econó-micas de su régimen jurídico, Madrid, 2001; MOLES PLAZA, R. J., Derecho y calidad. El régimen jurídico de la normalización técnica, Barcelona,2001; S. FERNÁNDEZ RAMOS, La actividad administrativa de inspección, Granada, 2002, pàg. 501 a 574; i, més recentment, D. CANALS AMET-LLER, El ejercicio por particulares de funciones de autoridad. Control, inspección y certificación, Granada, 2003, pàg. 269 a 299. 21 AENOR és una associació civil, oberta a persones físiques i jurídiques, privades i públiques, relacionades amb la indústria. 22 ENAC és també una associació civil, l’assemblea general de la qual està integrada per entitats i laboratoris que disposin, almenys, d’una acredi-tació i els seus clients, les administracions i ens públics que reconeguin les acreditacions atorgades i representants del Consell de Coordinació de laSeguretat Industrial (art. 18 LI).

32

Informe

advocats


aquest caràcter no és tan aparent; tot i que sembla haver-hi una tendència a identificar la seva activitat comuna funció pública delegada. No obstant això i com ja hem anat avançant, aquest qualificació com a funciópública de l’activitat dels organismes de control no té prou en compte la nítida separació que fa la LI, i en laque tant hem insistit, entre compliment reglamentari, i control administratiu a càrrec de l’Administració.

Si el compliment reglamentari s’exerceix en règim de responsabilitat industrial, ja sigui estrictament indivi-dual amb la simple declaració del titular de la indústria, o bé sotmès a la intervenció o tutela tècnica per mitjàde la certificació o acta d’un instal·lador o conservador autoritzats, d’un tècnic competent i/o d’un organis-me de control, per voluntat expressa del legislador, no hi ha intervenció administrativa –llevat que el compli-ment reglamentari se sotmeti a autorització–, i, per tant, no hi ha exercici de potestats ni de funcions públi-ques. El compliment reglamentari és, doncs, una responsabilitat privada de l’industrial envers la quall’Administració no exerceix cap tutela pública; llevat, és clar, dels supòsits d’autorització administrativa. I elcaràcter privat no desapareix pel fet que la responsabilitat industrial en l’àmbit del compliment reglamenta-ri s’exerceixi sota una tutela tècnica privada; i, en aquest sentit, tan privada és la tutela del tècnic compe-tent, de l’instal·lador autoritzat o de l’organisme de control, per més que tots tres agents hagin de rebre alguntipus d’habilitació pública per exercir la seva activitat, que no per això deixa de ser una activitat professionalo empresarial privada. És significatiu pel que fa al cas que, en algunes reglamentacions tècniques, la pràc-tica de les proves periòdiques s’atribueix als mateixos serveis del titular de la indústria segons els paràme-tres de la instal·lació o aparell.

Pel contrari, el trasllat o la delegació de l’exercici de funcions públiques és palès i salta a la vista amb la meralectura de l’art. 14.1 LI, quan el control administratiu no l’assumeix directament l’Administració, sinó que elrealitza a través d’organismes de control23. La gestió indirecta d’una funció pública, per mitjà de formes deconcessions o contractuals no és pas estranya al nostre ordenament. Això ho admet el Tribunal Suprem enles ja esmentades SSTS de 17 de novembre de 2000 (Aranzadi 2000\9136) i de 13 d’octubre de 1997(Aranzadi 1997\7439) que, tot i que referida al supòsit singular de les ITV, conté un pronunciament generalque repetim:

“..., cuando el poder público acude a la empresa privada para pedir su colaboración en el ejercicio de unafunción pública, surge entre ellas un vínculo, cuya naturaleza está muy próxima a una relación contractual.Podría incluirse en los denominados convenios de colaboración a los que se refiere el artículo 2º.7 de la Leyde Contratos del Estado, que se regularán por sus normas peculiares, y supletoriamente por la de los con-tratos de la Administración, siéndoles aplicables, en todo caso, los principios de dicha contratación.”

Això explica que el fet que el control administratiu de la seguretat industrial no constitueixi un servei públicsinó una funció pública, no és impediment perquè el procediment de licitació, adjudicació i execució de lafunció per un particular se sotmeti a la legislació en matèria de contractació administrativa. Ans el contrari,és un deure de l’Administració aplicar els principis d’aquesta legislació, tal i com es desprèn del vigent art.3.1 b) del Text refós de la Llei de contractes de les administracions públiques, aprovat pel Reial decret legis-latiu 2/2000, de 16 de juny.

La distinció material entre les actuacions de compliment reglamentari i les de control administratiu ja hemvist que es desprèn dels mateixos arts. 12, 13 i 14 LI i de les reglamentacions tècniques. Les actuacions decompliment reglamentari són certificacions o actes relatius a l’execució del projecte i a la posada en funcio-nament, a operacions de conservació i a inspeccions periòdiques degudament previstes en les diferentsreglamentacions, essencialment el control inicial previ a la posada en funcionament de l’art. 12.3 LI, i els

23 A la República Federal Alemanya, el trasllat de funcions públiques o Beleihung en favor de les TÜV no té terme de comparació a Espanya, puixque es tracta d’institucions privades, però de base corporativa i sense ànim de lucre, que actuen cadascuna en un estat federat o Land, sense que,per tant, hi hagi un règim de lliure competència. En aquest model sí que les actuacions de compliment reglamentari i de control administratiu es con-fonen; però precisament perquè tant els industrials com l’Administració confien aquesta funció de control tècnic a aquests organismes.

33

Informe

advocats


controls, inspeccions o proves periòdiques de l’art. 12.2. LI; el control administratiu –o funció pública d’ins-pecció– són les actuacions de comprovació que en qualsevol moment pot practicar l’Administració, ambindependència dels controls inicials o periòdics previstos a les reglamentacions. I ja hem vist que aquestesactuacions de compliment reglamentari afecten tant els titulars de les instal·lacions o aparells com els agentsque, pel seu compte, hi intervenen –com instal·ladors, conservadors, tècnics competents i organismes decontrol– que també són, o poden ser, objecte del control administratiu, tant si és directe com indirecte.

Així doncs, mentre que les actuacions de compliment reglamentari constitueixen, per tant, actes privats –lle-vat és clar del supòsits d’autorització administrativa–, els actes de control administratiu són vertaders actesadministratius, tant si emanen de la mateixa Administració pública com d’un organisme de control que actuaper compte de l’Administració. Hom podria dir així que, en el compliment reglamentari l’anomenada reser-va de dret administratiu 24 és relativa i la fixa el legislador quan delimita el règim general de la responsabili-tat industrial –amb declaració i/o certificació o acta d’instal·lador, tècnic competent o organisme de control–i la subjecció excepcional a autorització administrativa. En canvi, en el control administratiu –per alguna cosal’art. 14.1 LI emprarà aquest adjectiu administratiu– la reserva de dret administratiu és absoluta, puix estemparlant de la funció pública d’inspecció, subjecta necessàriament a dret administratiu i a control de la juris-dicció contenciosa administrativa, tant si l’exerceix la pròpia Administració com, pel seu compte, un orga-nisme de control en règim de concessió.

Com és habitual, la qüestió del control jurisdiccional contenciós administratiu acostuma a ser clau a l’horad’establir quan ens trobem davant d’actuacions subjectes de dret administratiu i quan no. En aquest sentit,és de força interès la distinció entre reclamacions i recursos que efectuen els apartats 15.1 i 15.2 de lanorma UNE-EN 45004. Mentre que l’apartat 15.1 es refereix als procediments dels que els organismes decontrol han de disposar “...para el tratamiento de las reclamaciones recibidas de clientes u otras partes sobresus actividades de inspección” el 15.2 exigeix uns procediments diferenciats “...para la consideración yresolución de los recursos contra los resultados de sus inspecciones, cuando éstas sean realizadas en basea una autoridad delegada legalmente”. La distinció entre reclamació i recurs és, doncs, clara i perfectamentajustada al nostre dret administratiu; mentre la reclamació es formula envers actuacions privades dels orga-nismes de control (compliment reglamentari), el recurs s’interposa contra els actes d’inspecció emanats del’organisme de control quan actua per delegació de l’Administració (control administratiu)

L’art. 46 RICSI no fa aquesta distinció i només regula les reclamacions. En principi, això no deixa de ser cohe-rent amb el fet que aquest Reglament preveu els organismes de control des del seu vessant d’infraestructu-ra acreditada per al compliment reglamentari (art. 41 RICSI) i no per al control administratiu en règim deconcessió, que serà un règim específic que les comunitats autònomes poden adoptar, o no. Cal però analit-zar amb detall l’art. 46.2 RICSI perquè, si no s’hi fan les degudes precisions, hom pot pensar que regula unprocediment que s’assembla més a un recurs administratiu que no pas a una reclamació:

“Cuando del protocolo, acta, informe o certificación de un Organismo de control no resulte garantizado elcumplimiento de las exigencias reglamentarias, el interesado podrá manifestar su disconformidad ante elOrganismo de control y, en caso de desacuerdo, ante la Administración competente que lo autorizó. LaAdministración requerirá al Organismo los antecedentes y practicará las comprobaciones que correspondan,dando audiencia al interesado en la forma prevista en la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de RégimenJurídico de las Administraciones Publicas y del Procedimiento Administrativo Común, resolviendo en el plazode tres meses si es o no correcto el control realizado por el Organismo de control. En tanto no exista unarevocación de la certificación negativa por parte de la Administración, el interesado no podrá solicitar elmismo control de otro Organismo autorizado.”

24 S. del SAZ, Desarrollo y crisis del derecho administrativo. Su reserva constitucional, a C. CHINCHILLA, B. LOZANO y S. del SAZ, Nuevas pers-pectivas del derecho administrativo. Tres estudios, Madrid, 1992.

34

Informe

advocats


En principi i de la lectura dels primers incisos, no hi ha dubte que som davant d’una reclamació, a partir dela qual l’Administració exerceix la funció de tutela que legalment li correspon sobre l’actuació de l‘organismede control. Tanmateix, en el darrer incís i, en particular, en l’al·lusió a la “revocació de la certificació negati-va” de l’organisme de control, hom hi podria veure una forma de “resolució” per part de l’Administració del“recurs” interposat per l’interessat contra l’actuació de l’organisme de control. Però res més lluny de la rea-litat; en la funció de control jeràrquic i de revisió dels actes de l’inferior per part del superior, llevat que peralgun vici de procediment s’ordeni la retroacció de l’expedient, la resolució del superior consisteix en la“substitució” de l’acte dictat per l’inferior per un nou acte dictat pel superior. En el cas que ens ocupa, doncs,si fóssim davant d’un recurs l’Administració no només revocaria la certificació negativa, sinó que lliuraria unacertificació positiva; en canvi, a l’art. 46.2 RICSI només es preveu la desautorització puntual de l’actuació del’organisme de control, però sense que l’Administració la substitueixi per un acte propi; de manera que l’in-teressat ha d’acudir a un altre organisme de control per obtenir una certificació positiva.

En definitiva, l’art. 46 RICSI deixa clar que som davant de reclamacions, en les que la ulterior intervenció del’Administració és de tutela sobre l’organisme de control, però no de control jeràrquic com seria propi d’unrecurs. D’altra banda, d’aquest precepte també s’infereix amb nitidesa que som davant de reclamacions for-mulades envers actuacions dels organismes de control practicades en l’àmbit del compliment reglamentari;perquè en una actuació de control administratiu no tindria sentit parlar de “revocació de la certificació nega-tiva” i de que l’interessat pugui acudir a un altre organisme de control.

Quan la discrepància amb l’organisme de control es manifesta en el si d’una activitat de control administra-tiu, el caràcter d’acte administratiu que té l’actuació de l’organisme el fa susceptible de recurs administratiud’alçada; alçada impròpia, se’n diu quan el recurs no s’interposa contra un òrgan de l’Administració. Peròés que normalment, del control administratiu ja se’n derivaran actes de la mateixa Administració –com p. ex.,incoació d’expedient sancionador– que ja donaran lloc als corresponents recursos en via administrativa i, siés el cas, en via jurisdiccional contenciosa administrativa.

3.4. Compliment reglamentari i control administratiu en algunes reglamentacions tècniques

Passarem tot seguit a l’anàlisi d’algunes reglamentacions tècniques per comprovar-hi com es manifesten lesactuacions de compliment reglamentari i la funció –si és que la tenen– els organismes de control. Així mateix,estudiarem les funcions de control administratiu que s’exerceixen en règim de concessió, intentant diferen-ciar-les de les primeres.

3.4.1. Aparells de pressióEn el règim de seguretat industrial que es desprèn de l’Ordre de 27 de març de 1990, per la qual es regula l’a-plicació a Catalunya del Reglament d’aparells de pressió, aprovat pel Reial decret 1244/1979, de 4 d’abril, i modi-ficat pel Reial decret 769/1999, de 7 de maig, de transposició de la Directiva 97/23/CE, no hi ha pròpiamentintervenció dels organismes de control en les operacions de compliment reglamentari. D’acord amb els arts. 2 i4 de l’Ordre esmentada i pel que fa al compliment reglamentari, l’execució de projectes i la posada en funcio-nament d’aparells de pressió no està sotmesa a autorització, sinó que només requereix la signatura del projectei de la certificació final d’obra per part d’un tècnic competent en instal·lacions de classe A, i de persona autorit-zada per l’empresa en els de classe B. I les proves periòdiques reglamentàriament previstes per les instruccionstècniques complementàries, ITC, les poden practicar els serveis de conservació de la mateixa empresa titular dela instal·lació o bé instal·ladors autoritzats. Però en ambdós casos, l’Ordre de 27 de març de 1990 hi inclou lasupervisió dels organismes de control que actuen, per compte de l’Administració de la Generalitat en règim deconcessió (entitats d’inspecció i control, EIC). D’altra banda, les empreses instal·ladores han de tenir contractarel control de la seva activitat d’instal·lació i conservació d’aparells de pressió, almenys amb una EIC, les qualshan d’emetre un informe anual sobre les actuacions de les empreses instal·ladores subjectes al seu control.

35

Informe

advocats


Es tracta, clarament, d’un model anterior a la LI de 1992, en el qual la separació pel que fa al complimentreglamentari (proves periòdiques de les ITC) se superposa el control administratiu de les EIC. De fet, d‘actua-cions de control administratiu pròpiament dit, a càrrec de les EIC, només hi hauria les de l’incís final de l’art.12.1 c) de l’Ordre esmentada, sobre realització de proves, controls o assaigs no periòdics “... que la DireccióGeneral de Seguretat Industrial o el servei competent els encomani”; això sens perjudici que, certament, lasupervisió sistemàtica de les proves o controls periòdics practicats per l’interessat d’acord amb la ITC és unaforma control administratiu, per bé que poc integrat en la sistemàtica de la LI.En tot cas, el règim de seguretat dels aparells de pressió, posa de manifest que el model de concessionscatalà de seguretat industrial (Decret 348/1985, de 13 de desembre, Ordre de 17 de març de 1986 i Llei13/1987, de 9 de juliol) requereix una adaptació a la Llei d’indústria de 1992.

3.4.2. Instal·lacions tèrmiques en edificisEn el Reglament d’instal·lacions tèrmiques en els edificis, RITE, aprovat pel Reial decret 1751/1998, de 31de juliol, no es preveu la intervenció d’organismes de control en el compliment reglamentari, que, tant pel faa la instal·lació com a la conservació, està atribuït a empreses instal·ladores/mantenidores i a tècnics com-petents. A l’Ordre de 3 de maig de 1999, que regula l’aplicació del RITE a Catalunya, les funcions de les EICconcessionàries, previstes als arts. 23 a 27, són clarament de control administratiu per compte del’Administració de la Generalitat. La instal·lació, posada en marxa i manteniment és a càrrec d’empreses ins-tal·ladores mantenidores que, així mateix, actuen sota la supervisió de les EIC, però sense que es prevegi laintervenció de les concessionàries en les diferents operacions concretes d’instal·lació i manteniment. Enaquest sentit, es nota, potser, que l’Ordre de 1999 és ja posterior a la LI de 1992.

3.4.3. Instal·lacions de gasEn el règim de seguretat de les instal·lacions de gas es nota encara el pes del caràcter de servei públic, pres-tat en règim de concessió administrativa, que aquest servei de subministrament va tenir fins a la seva libe-ralització en virtut de la Llei 34/1998, de 27 d’octubre, del sector dels hidrocarburs. Així es palesa en elDecret 2913/1973, e 26 d’octubre, pel qual s’aprovà el Reglament general del servei públic de gasos com-bustibles. La normativa tècnica posterior –reials decrets 3484/1983 i 449/1988– s’aproven encara en aquestcontext. És lògic, per tant, que en el marc d’un servei públic prestat per concessió, el concessionari tinguésuna intervenció rellevant tant en el compliment reglamentari de la instal·lació i conservació, com en les fun-cions d’inspecció. Es nota a faltar, per tant, una norma equivalent al nou Reglament electrotècnic per a baixatensió de 2002, aprovat en el marc de la Llei 45/1997, de 24 de novembre del sector elèctric, per bé quel’antic Reglament de baixa tensió de 1973 encara no s’havia adequat a la LI de 1992.

Les instal·lacions de gas sí que disposen, tanmateix, d’un Reglament, aprovat pel Reial decret 1853/1993,de 22 d’octubre, adaptat al règim de seguretat de la LI; en aquest Reglament, el compliment reglamentariresta en mans de les empreses instal·ladores autoritzades i dels tècnics competents, sense previsió que hiintervinguin organismes de control. A Catalunya, el Decret 291/1991, d’11 de desembre, sobre instal·lacionsreceptores de gasos combustibles, és encara anterior tant a la LI de 1992 com a la Llei del sector dels hidro-carburs de 1998. L’Ordre de 28 de març de 1996, sobre el procediment d’actuació de les empreses ins-tal·ladores, de les entitats d’inspecció i control i dels titulars en les instal·lacions de gasos combustibles, ésmolt similar a l’Ordre de 3 de maig de 1999, que d’aplicació del RITE a Catalunya, i les funcions que s’en-comanen a les EIC concessionàries, previstes als arts. 17 a 21, són també d’estricte control administratiu ino de compliment reglamentari.

3.4.4. Instal·lacions elèctriquesEl nou Reglament electrotècnic per a baixa tensió, aprovat pel Reial decret 842/2002, de 2 d’agost, i lesseves ITC –particularment, les ITC BT-03, 04 i 05, sobre instal·ladors autoritzats, posada en servei, i verifi-

36

Informe

advocats


cacions i inspeccions– constitueixen una normativa tècnica que, potser en podríem dir de nova generació,en el sentit que ja està plenament adaptada ja a la LI i al RICSI.

A l’apartat 5.5 de la ITC-BT-04, el compliment reglamentari de la instal·lació és a càrrec de l’instal·lador auto-ritzat per a la posada en servei, ha de disposar d’una certificació de tècnic competent i, si escau, de certifi-cació d’una inspecció inicial favorable lliurada per un organisme de control. És la ITC-BT-05 la que precisales classes d’instal·lacions elèctriques que requereixen una inspecció inicial, prèviament a la posada en ser-vei, i inspeccions periòdiques a càrrec d’un organisme de control.

I és en aquest àmbit en el qual la Instrucció 7/2003 de 9 de setembre, de la Direcció General d’Energia i Mines,sobre el procediment administratiu per a l’aplicació del Reglament electrotècnic per a baixa tensió i, en parti-cular el model de concessions del règim de seguretat industrial català, topen frontalment amb el sistema decompliment reglamentari de la LI i del RICSI. En aquesta Instrucció, lògicament, s’atribueixen les inspeccionsinicials i periòdiques, previstes a la ITC-BT-05, a les EIC concessionàries quan, tractant-se d’actuacions de com-pliment reglamentari, no pas de control administratiu, podrien ser practicades per qualsevol organisme de con-trol acreditat i autoritzat per una altra comunitat autònoma, amb la notificació prèvia a l’Administració de laGeneralitat, de conformitat amb l’art. 43.5 RICSI. Com hem dit abans, la doctrina establerta per la STSJC d’11de juliol de 1990, i després per la STS de 29 d’octubre de 1998 (Aranzadi 1998\9063), per les quals es des-estimà el recurs interposat per diverses entitats d’inspecció i control reglamentari, autoritzades perl’Administració de l’Estat, que van impugnar la denegació de la seva sol·licitud d’actuar a Catalunya, ja no seriaavui d’aplicació, en el marc de la LI i del RICSI; sobre tot tenint en compte la preeminència dels preceptes dela LI d’aplicació a aquest supòsit, tal i com estableix la seva Disposició Final Única.

3.4.5. Ascensors i grues torreL’Ordre de 31 de maig de 1999 d’aplicació del Reial decret 1314/1997, d’1 d’agost, sobre la instal·lació iposada en funcionament d’ascensors, així com del Reglament d’aparells d’elevació i manutenció de 1985 ide la ITC-AEM 1, atribueix a les EIC concessionàries funcions tant de control reglamentari, com d’inspeccióinicial i de revisions periòdiques que estarien clarament ubicades en el marc del compliment reglamentari.

Però en el cas del Reial decret 836/2003, de 27 de juny, pel qual s’aprova una nova ITC <<MIE-AEM-2>>del Reglament d’aparells d’elevació referent a grues torre per a obres i altres aplicacions, sí que ja hi ha unaclara intervenció dels organismes de control en el compliment reglamentari de la instal·lació d’aquests apa-rells, tant en la inspecció inicial com en les inspeccions extraordinàries, cada dos anys, en el cas d’empla-çaments en obres de llarga durada. No hi ha, encara normativa catalana, però és obvi que es tracta d’unesactuacions obertes a qualsevol organisme de control, que no es poden reservar a les EIC concessionàries.

37

Informe

advocats


4. Entitats col·laboradores i medi ambient

En relació amb l’art. 13 LI, la protecció del medi ambient, regulada per l’antic Reglament d’activitats, moles-tes, insalubres i perilloses de 1961 constitueix la gran excepció del compliment reglamentari, en la mesuraque, enlloc de poder-se satisfer pel règim general de declaració o certificació de tècnic, instal·lador i orga-nisme de control de l’art. 13.1 LI se sotmet a l’autorització administrativa de l’art. 13.3 LI. En principi aquestcompliment reglamentari, i el seu corresponent control administratiu, ha estat assumit, quant al seu orde-nament jurídic, per les comunitats autònomes, a partir de la Constitució i dels respectius Estatutsd’Autonomia i, pel que fa a l’execució s’ha mantingut com a competència municipal, en virtut de la Llei7/1985, de 2 d’abril, bàsica de règim local, i sens perjudici de la legislació autonòmica d’aplicació.

L’única intervenció estatal ha estat la transposició de la Directiva 96/61/CE, relativa a la prevenció i al con-trol integrat de la contaminació (Directiva IPPC) per la Llei 16/2002, d’1 de juliol, que regula l’autoritzacióambiental integrada25. Aquesta autorització es preveu com una competència autonòmica, sens perjudici dela ulterior llicència municipal d’activitat, si no és que la legislació de la comunitat autònoma estableixi unaúnica autorització autonòmica. Però l’autorització ambiental integrada només afecta les activitats de l’Annex1 que es correspon amb les de l’Annex 1 de la Directiva IPPC; per a la resta d’activitats s’aplica la legislacióautonòmica i, en el seu defecte el RAM de 1961.

La major part de comunitats autònomes que han legislat en aquesta matèria han mantingut el model delRAM de 196126. Catalunya, amb la Llei 3/1998, de 27 de febrer, d’intervenció integral de l’Administracióambiental, LIIAA, es va avançar en la transposició de la Directiva IPPC, estenen però el model de l’autorit-zació integrada a les llicències municipals27 . Madrid amb una Llei 2/2002, de 19 de juny, sobre avaluacióambiental estén a tot l’àmbit de l’antic RAM el model de l’avaluació ambiental, tot i que es tramità al mateixtemps que la Llei IPPC estatal 16/2002. I a La Rioja, la Llei 5/2002, de 8 d’octubre, ja aprovada després dela l’esmentada llei estatal, i modificada per la Llei 10/2003, de 19 de desembre, segueix la línia de la LIIAAcatalana, però encara està pendent d’un desplegament reglamentari. En tot cas cap d’aquestes dues lleisautonòmiques ni de les esmentades abans no inclouen la intervenció d’entitats col·laboradores, sens perju-dici que en la seva adaptació a la Llei IPPC o en el seu desplegament reglamentari es pugui preveure.

Malgrat el precedent de les entitats col·laboradores de la Llei 38/1972 de protecció de la contaminacióatmosfèrica, i el seu desplegament pel Decret 833/1975 i l’Ordre de 25 de febrer de 1980, en general,aquesta legislació autonòmica no preveu la intervenció d’organismes de control o de verificadors ambientals,ni en el procediment de concessió d’autoritzacions o llicències, ni en els supòsits que aquesta se substitueixipel règim de comunicació. Tampoc inclou l’actuació d’aquests organismes la Llei estatal IPPC.

En canvi, a Catalunya on recordem que ja existeix l’antecedent de les entitats d’inspecció i control, EIC, delDecret 322/1987, que desplega la Llei 22/1983 de protecció de l’ambient atmosfèric, –modificada per la Llei6/1996– sí que atorga un paper rellevat a les entitats col·laboradores. Tanmateix aquestes entitats, anome-nades “entitats ambientals de control”, EAC, no ostenten el títol concessionàries com les EIC d’atmosfera,sinó que són acreditades per la mateixa Administració de la Generalitat, acreditació a partir de la qual actuenlliurement, amb preus simplement comunicats, però no autoritzats. El desplegament de la LIIA s’ha efectuatper mitjà del seu Reglament general, RIIAA, aprovat pel Decret 136/1999, de 18 de maig –modificat pel

25 F.B. LÓPEZ–JURADO y A. RUIZ DE APODACA, La autorización ambiental integrada: estudio sistemático de la Ley 16/2002, de prevención y con-trol integrados de la contaminación, Madrid, 2002.26 Andalusia, Llei 7/1994; Aragó, Decret 109/1986; les Illes Balears, lleis 6/1995, 12/1999 i 9/2000; Canàries, Llei 1/1998; Castella – la Manxa, de-crets 79/1986 i 27/1998; Castella – Lleó, Llei 5/1993; Galícia, Llei 1/1995; Múrcia, Llei 1/1995; Navarra, Llei foral 16/1989; País Basc, Llei 3/1998;i Comunitat Valenciana, Llei 3/1998.27 J. PERDIGÓ SOLÀ, La Ley estatal de transposición de la Directiva IPPC, sus efectos sobe la Ley catalana de intervención integral de laAdministración ambiental y sobre las competencias municipales, Revista Aranzadi de Derecho Ambiental, núm. 2, 2002.

38

Informe

advocats


Decret 143/2003, de 10 de juny–, i pel Decret 170/1999, de 29 de juny, que conté el Reglament de provi-sional de les entitats ambientals de control, RPEAC.

En el procediment d’acreditació regulat l’art. 20.2 RPEAC estipula que les EAC han d’acomplir les normesd’organització i els requisits d’independència i imparcialitat de les normes UNE-EN 45000. És a dir queencara que no s’exigeix que hi estiguin acreditades, sí que el contingut d’aquestes normes i en particular dela UNE-EN 45004 sobre organismes d’inspecció, té caràcter normatiu.

Aquest règim d’acreditació i lliure competència entre les EAC acreditades només té l’excepció, regulada a laDisposició transitòria 1 del RPEAC, que en les tipologies d’activitats industrials i energètiques, només podenintervenir, amb la condició d’EAC i de manera exclusiva i excloent, les dues EIC concessionàries en matèriad’atmosfera i seguretat industrial: ICICT, SA i ECA, SA. Aquesta Disposició transitòria ha estat declarada nul·laper la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 1079/2001, de 9 de novembre, per bé queés pendent del recurs de cassació interposat davant del Tribunal Suprem. En tot cas i en virtut de laDisposició Transitòria Cinquena de la LIIAA, el règim d’acreditació i d’actuació de les EAC ha de ser objected’una regulació definitiva, que substitueix l’actual Reglament provisional.

La intervenció de les EAC acreditades pel Departament de l’Administració de la Generalitat es preveu per ales activitats de l’Annex I28 del RIIAA, subjectes a autorització ambiental de la Generalitat, i per a les activi-tats de l’Annex II.1, subjectes a llicència ambiental municipal amb l’informe previ de la Ponència Ambientalde la Generalitat. La intervenció de les EAC es preveu, ordinàriament, en tres moments:

– Control inicial. És el control previ a l’inici de l’activitat, en el qual la certificació de l’EAC s’exigeix a més amés de la certificació del tècnic responsable de l’execució el projecte.

– Controls periòdics. Controls cada 2 anys per a les activitats de l’Annex I i cada 4 per a les de l’Annex II.1.Les activitats acollides al sistema europeu d’ecogestió i ecoauditoria, EMAS, resten exemptes de controlsperiòdics. Això suposa, d’acord amb Reglament CE 761/2001, de 19 de març, la intervenció d’un verifica-dor ambiental, acreditat davant l’ENAC d’acord amb els arts. 49 a 52 RICSI. La qual cosa explica que, en elcas que el titular de l’activitat opti pel control extern o pel control mixt (art. 81.1 b) i c) RIIAA), elDepartament de Medi Ambient i Habitatge, DMAH, admet que els sistemes d’autocontrol intern siguin veri-ficats per una EAC o per un verificador ambiental. De fet això, si hom entén que el control intern implica quel’empresa esdevé un organisme de tipus B, dels que inclou la norma UNE-NE 45004, la verificació no corres-pondria tant a una EAC o a un verificador ambiental com al mateix Departament de Medi Ambient i Habitatgeque assumeix les funcions d’entitat d’acreditació.

– Revisió. L’autorització i la llicència ambientals se subjecten a revisió cada 8 anys. En principi, aquesta revi-sió parteix d’una avaluació ambiental, efectuada per un tècnic competent, que ha de ser verificada per unaEAC. Tanmateix, el DMAH també admet que la verificació l’efectuï un verificador ambiental.

Extraordinàriament, les EAC intervenen també en els

– Procediments de legalització i d’adaptació al nou règim d’autorització i llicència ambiental. D’acord amb elrègim transitori de la LIIAA, fins al 31 de desembre de 2001, les empreses que disposaven de llicència muni-cipal podien legalitzar la seva situació a partir de la presentació d’una avaluació ambiental verificada per unaEAC o per un verificador ambiental; un procediment similar s’ha hagut de seguir, fins al 31 de desembre de2003, per l’adaptació al règim de llicència ambiental de les activitats de l’Annex II.1; les del Annex I s’hand’adaptar al règim d’autorització ambiental abans de l’1 de gener de 2007 per mitjà igualment d’una ava-

28 Inclou les de l’Annex 1 de la Directiva IPPC i de la Llei estatal 16/2002, més algunes altres.

39

Informe

advocats


luació ambiental verificada per una EAC o un verificador ambiental. Cal advertir així mateix que, en totsaquests procediments i sense cap norma que així ho estableixi, el DMAH entén i admet que no cal que lesavaluacions ambientals les efectuï un tècnic competent si les elabora la mateixa EAC o el mateix verificadorambiental que després les verifica.

La intervenció de les EAC en els procediments de control inicial i periòdic de les activitats de l’Annex II.2 ien el règim de comunicació de l’Annex III és més aleatori. La LIIAA i el RIIAA atorguen als ajuntaments l’al-ternativa que els controls de l’Annex II.2 els realitzin les EAC acreditades pel DMAH o bé les EAC acredita-des pel mateix Ajuntament; i pel que fa a les comunicacions de l’Annex III permeten que la certificació queha d’acompanyar la comunicació sigui lliurada per un tècnic competent o per una EAC, acreditada per laGeneralitat o pel mateix Ajuntament; i així mateix se’ls autoritza a substituir el règim de comunicació de lesactivitats de l’Annex III per una llicència d’obertura d’establiment.

A l’hora de qualificar la intervenció de les EAC en els procediments establerts per la LIIAA i el RIIAA, ente-nem que cal acudir als principis de la LI. En la mesura que, la protecció del medi ambient afecta el lliureestabliment industrial, sotmetent-lo, amb caràcter general, al règim d’autorització o llicència, l’aplicació de laLI al règim d’activitats classificades en general i en particular al de l’IPPC es desprèn:

a) De la interiorització que l’art. 2 LI fa de la compatibilitat de l’activitat industrial amb la protecció del mediambient com un dels fins de la Llei.

b) De la preeminència dels articles de la LI que la seva Disposició Final Única declara dictats a l’empara deles competències estatals en matèria de condicions bàsiques de l’exercici dels drets constitucionals, i de lesbases la coordinació de l’economia general, preceptes entre els quals estan les disposicions generals i totala regulació de la seguretat industrial, el compliment reglamentari i el control administratiu.

És aquest sentit, l’activitat de les EAC i, si és el cas, dels verificadors ambientals, cal situar-la en el terrenydel compliment reglamentari, encara que llevat del règim de comunicació, aquest compliment reglamentaries fa efectiu després d’una autorització administrativa. Tal i com estan regulats els controls inicials i periò-dics a la LIIAA i al RIAA és clar que no es tracta d’inspeccions que les EAC realitzen en règim de controladministratiu per compte de l’Administració de la Generalitat, sinó que la seva intervenció depèn de la lliureresponsabilitat del titular de l’activitat. El règim d’acreditació i de lliure mercat amb el qual actuen les EACconfirma que no tenen cap vincle que les autoritzi a actuar per compte de l’Administració, de manera queel seu àmbit és el del compliment reglamentari i el del control administratiu. L’art. 46 LIIAA establint que l’ac-ció inspectora –és a dir el control administratiu, en termes de la LI– correspon a l’Administració de laGeneralitat i als ajuntaments, sense cap al·lusió a les EAC, confirma aquesta conclusió. Igualment, la confir-ma que en la verificació de les avaluacions ambientals, a més a més de les EAC també puguin intervenir elsverificadors ambientals acreditats per l’ENAC.

La ubicació de l’activitat de les EAC en el camp del compliment reglamentari i no en el del control adminis-tratiu és força útil a l’hora de pronunciar-se sobre determinats aspectes conflictius.

Així, en relació amb la Disposició Transitòria 1 del RPEAC que atribueix, de manera exclusiva i excloent, elscontrols inicials i periòdics de les activitats industrials i energètiques a les dues EIC concessionàries de segu-retat industrial i atmosfera, a més a més de les raons que dóna la STJC 1079/2001 per establir la sevanul·litat, caldria afegir-hi que aquestes concessions estan atorgades en l’àmbit del control administratiu,mentre que les actuacions de la LIIAA es fan en l’àmbit del control reglamentari. D’altra banda, la duplicitatde l’actuació dels concessionaris podria infringir els criteris d’independència i imparcialitat de l’art. 42.2 e)RICSI i de la norma UNE-EN 45004 abans estudiats. En particular, caldria veure si no som en realitat davantde dues activitats que fan que l’EIC-EAC esdevingui un organisme de tipus C, a l’efecte d’aquesta norma.

40

Informe

advocats


I envers l’assumpció que de fet, no pas de dret, admet el DMAH quant al fet que les EAC –i els verificadorsambientals– efectuïn les avaluacions ambientals i seguidament les verifiquin, la infracció dels criteris d’in-dependència i imparcialitat –que també apliquen als verificadors segons l’art. 53 b) RICSI– són encara méspalesos; al menys mentre que legalment i reglamentària, les avaluacions ambientals s’atribueixin al titular dela instal·lació –en definitiva, als seus tècnics– i llur verificació a una EAC o verificador ambiental. D’altrabanda, per aquesta via –insistim, de fet que no de dret– s’està infringint manifestament tot l’ordenament jurí-dic d’aplicació (LIIAA, RIIAA i RPEAC), en la mesura que les EAC tenen unes actuacions taxades queinclouen la verificació de les avaluacions, però no pas la seva redacció. Així mateix, caldria considerar tambési l’EAC en assumir funcions pròpies del titular de la instal·lació també esdevé un organisme de tipus C, al’efecte abans indicat.

Una altra controvèrsia, aquesta més de fons, també podria tenir el seu encaix en l’aplicació de la LI i el RICSI:l’acreditació de les EAC per l’Administració de la Generalitat (annexos I i II.1) i, si és el cas, pels ajuntaments(annexos II.2 i III). En la mesura que l’actuació de les EAC es desenvolupa en el camp del compliment regla-mentari propi dels organismes de control, hom podria argumentar, amb fonament, que la seva acreditació hade correspondre a l’ENAC, al menys fins que l’Administració de la Generalitat –o un organisme que en depen-gui– no disposi d’una entitat d’acreditació, designada en el marc de l’art. 15 RICSI. I el que ja sembla abso-lutament inadmissible és l’acreditació d’EAC per part dels ajuntaments. En tot cas, és una qüestió a tenir encompte a l’hora d’aprovar la Llei que per a les EAC preveu la Disposició Addicional Cinquena de la LIIAA.

5. La inspecció tècnica de vehicles

La inspecció tècnica de vehicles, ITV, constitueix un supòsit singular en el mesura que ultrapassa la segure-tat industrial i la protecció ambiental, i afecta un àmbit de l’interès públic d’un abast molt més ampli, el dela seguretat vial, en què els subjectes implicats no són només els industrials subjectes a la LI o a les normesmediambientals, sinó els usuaris de vehicles en general. I aquests usuaris, subjectes a la ITV, ja no sónnomés els titulars de determinades instal·lacions, productes industrials o dels mateixos vehicles d’ús indus-trial i de transport, amb uns deures específics com a tal, sinó que una part considerable de la població. Aixòsens perjudici, és clar, que determinats tipus de vehicles d’ús industrial i de transport siguin objecte de regla-mentacions tècniques específiques.

En els dos paràgrafs finals de l’epígraf 2, l’Exposició de Motius de la LI sembla excloure els vehicles auto-mòbils. Tanmateix, aquesta exclusió cal entendre-la referida als procediments de normalització i homologa-ció, i no al règim de seguretat industrial, tal i con entén la Sentència del Tribunal Constitucional 14/1994, de20 de gener. De tota manera, l’amplitud de l’ús dels automòbils fa que moltes de les pautes contingudes ala LI no puguin ser de directa aplicació a la ITV, o bé s’hi ha d’aplicar amb notables matisos. Així, la distin-ció, que és el leit motiv d’aquest informe, entre compliment reglamentari i control administratiu no seria tannítida. Encara que formalment és clar que la ITV s’enquadraria en el camp del compliment reglamentari, deresponsabilitat privada, l’extensa i variada tipologia dels subjectes obligats que, com hem dit, ultrapassa demolt els sectors industrials i professionals, comporta que la delimitació entre compliment reglamentari i con-trol administratiu o funció pública d’inspecció sigui força més difosa. No obstant això, amb la liberalitzaciódel sector operada pel Reial decret llei 7/2000 sembla que s’ha fet l’opció de situar la ITV en l’esfera del com-pliment reglamentari i de la responsabilitat de l’usuari, més que no pas en la del control administratiu.

L’ordenament sobre l’ITV, en particular envers la intervenció privada, ha estat i segueix estant força aleatò-ria. En un primer moment, l’activitat privada d’ITV només requeria la inscripció en el Registre Especiald’Entitat Col·laboradores, regulat en l’Ordre de 9 de juny de 1980 en relació al Reglament sobre vehicles icontenidors; però ben aviat, el Reial decret 2373/1981, de 30 d’octubre, la sotmet a autorització prèvia. Unsanys després, el Reial decret 1987/1985, de 24 de setembre, procedeix a una mena de publificació del sec-

41

Informe

advocats


tor, establint que l’lTV la realitzaran les comunitats autònomes directament, o bé per mitjà d’empreses mix-tes o empreses privades en règim de concessió administrativa. Però el Reial decret 2042/1994, de 14 d’oc-tubre, torna a introduir la tècnica de l’autorització, mantenint tanmateix la facultat de les administracionsautonòmiques d’exercir aquesta funció directament o a través de concessionaris.

L’Administració de la Generalitat va optar per la fórmula de concessions, establerta en el Decret 54/1982, de4 de març, i desplegada per l’Ordre de 21 de juny de 1982, per la qual s’aprova el Reglament d’organitza-ció i règim jurídic del Servei d’Inspecció Tècnica de Vehicles, modificat parcialment per l’Ordre de 28 de des-embre de 1999. Es tracta d’una concessió29 amb el ple abast de la institució, incloent-hi la reversió de béns,equips i instal·lacions, i amb una previsió específica de subrogació de la Generalitat en els contractes de llo-guer de locals o terrenys. Aquest règim de concessions és el que es manté, malgrat el tomb donat per lalegislació estatal.

El Reial decret 7/2000, de 23 de juny, de mesures urgents en el sector de les telecomunicacions, incloualtres mesures, les adreçades a la liberalització de la inspecció tècnica de vehicles30 . Així, l’art.7 estableixque l’execució material de les inspeccions la podran efectuar les administracions autonòmiques directamento per mitjà de societats d’economia mixta, o de particulars autoritzats, sense limitació del nombre d’autorit-zacions. En aquest darrer sentit, la norma és clara:

“La autorización deberá otorgarse siempre que el titular acredite que la instalación en la que proyecta reali-zar los servicios de inspección cumple los requisitos técnicos que a tal efecto se determinen reglamentaria-mente ...”

Sembla, doncs, que el Reial decret llei 7/2000 limita la gestió indirecta a la modalitat d’empresa mixta i impe-deix la gestió indirecta per concessió a particulars, tot i que la Disposició Transitòria Única manté la vigèn-cia de les concessions atorgades conforme al Reial decret 1987/1985.

La voluntat de posar fi al règim de concessions és encara més evident en el Reial decret 833/2003, de 27de juny, de reglamentació de les ITV desplegament del Reial decret llei de 2000. Aquest Reglament s’auto-ritza les comunitats autònomes a posposar l’atorgament de les noves autoritzacions a l’acabament del ter-mini de les concessions en vigor, sens perjudici que l’establiment de noves estacions d’ITV per part dels con-cessionaris ja s’haurà de sotmetre al nou règim d’autorització i no al de concessió. Igualment i en el cas queles concessions estiguin atorgades envers àmbits territorials determinats, en les zones no cobertes per con-cessió el règim d’autorització hauria quedat ja expedit des de l’entrada en vigor del Reial decret 83/200331.Com hem avançat, el sistema d’ITV per autorització ubicaria aquesta activitat en el terreny del complimentreglamentari i de la responsabilitat de l’usuari, quedant fora del control administratiu i de la responsabilitatde l’Administració.

La plena liberalització del sector no s’ajusta, tanmateix, a la doctrina fins ara emanada del Tribunal Suprem–STS de 26 de febrer de 1998 (Aranzadi 1998\3273) i de 7 de maig de 1999 (Aranzadi 1999\5615)–, enquè s’entén que l’alternativa entre règim de gestió directa o indirecta (tant si és per concessió o per empre-sa mixta), i règim per autorització i gestió privada reglamentada és una qüestió purament organitzativa i, pertant, discrecional de les comunitats autònomes, competents en al matèria. De tota manera, aquesta juris-prudència és encara anterior al Reial decret Llei 7/2000 i, per aquest motiu, és de força interès la Sentènciadel Tribunal Superior de Justícia de Múrcia de 22 de novembre de 2003 (Aranzadi 2003\19747), dictada jaen aplicació del referit Decret llei. La doctrina que propugna aquesta Sentència, tot i que encara no ha tin-

29 La concessió es va atorgar a tres entitats –ECA-ITV, ITEUVE i RVSA– per Ordre de 16 de juny de 1982, per un període de 20 anys, ampliat des-prés a 23 anys, per Resolució del conseller d’Indústria i Energia de 28 de maig de 1982; finalitzat el període inicial, les concessions es poden pro-rrogar per períodes successius de 5 anys, fins un termini màxim de 99 anys. 30 ARANA GARCÍA, E. Naturaleza jurídica de la actividad de Inspección de Vehículos, Revista Vasca de Administración Pública, núm. 54, 1999. 31 No és aquest el cas de Catalunya, però sí el de la Comunitat de Madrid segons que preveu el Decret 233/2003, de 6 de novembre.

42

Informe

advocats


gut confirmació del Tribunal Suprem, abona el canvi de règim en favor de l’autorització a privats, afirmantque la normativa actual “...hace tabla rasa del sistema anterior, e instaura el de autorización previa cuandoel solicitante es un particular.” No obstant això, cal advertir que el futur règim de gestió privada reglamenta-da mai es podrà exercir en règim de lliure competència, puix que el Reial decret llei 7/2000 empara la ges-tió directa per l’Administració autonòmica o la indirecta, com a mínim, per mitjà de societats d’economiamixta amb capital públic i privat. La veritat és que la convivència entre ITV públiques –de gestió directa oindirecta– i de ITV privades no sembla gaire pacífica.

En tot cas, mentre es mantingui el règim de concessió, l’activitat dels concessionaris s’ha d’entendre deli-mitat per l’objecte del contracte adjudicat per la corresponent Comunitat Autònoma, sense que es puguiestendre a altres actuacions. En canvi, les ITV que actuïn en règim d’autorització podran compatibilitzar acti-vitats, sempre i quan no lesionin la seva independència i imparcialitat, conforme a les previsions del RICSI ide la norma UNE-EN 45004 abans estudiades.

En aquest sentit, per exemple, en relació amb la normativa aplicable en matèria de vehicles d’importació, nil’entitat concessionària, ni l’entitat autoritzada, no podran intervenir com a tècnic competent i com a ITVenvers un mateix vehicle importat. En aquests supòsits, el Reial decret 2140/1985 –modificat pel Reialdecret 1204/1999– exigeix que per a la inspecció tècnica cal aportar una fitxa reduïda estesa pel fabricant,per l’Administració competent en matèria d’homologació de vehicles, per un laboratori habilitat, o bé, per untècnic competent. Però a Catalunya, per Instrucció 10/1998 de la Direcció General de Consum i SeguretatIndustrial, de 26 de maig de 1998, modificada el 14 d’octubre de 1998, se substitueix la fitxa reduïda perun certificat, que s’autoritza estendre també a les ITV concessionàries, fixant la corresponent tarifa de con-cessions. A més a més que per la via d’Instrucció d’una Direcció General no es pot modificar la normativaque regula el règim de concessions de les ITV, ni es pot ampliar l’objecte de les concessions, la duplicitat defuncions de les ITV infringiria la norma ISO-UNE 45004 en relació amb els organismes de tipus C, en els ter-mes abans estudiats.

43

Informe

advocats


III.Conclusions

Primera. Llibertat d’establiment industrialEn aplicació del dret a la llibertat d’empresa, declarat a l’article 38 de la Constitució, la Llei d’indústria de1992, LI, reconeix la llibertat d’establiment per a la instal·lació, ampliació i trasllat de les indústries, amb sub-jecció als principis de responsabilitat industrial, seguretat i qualitat industrials, i compatibilitat de les activi-tats amb la protecció del medi.

Amb caràcter general, la Llei d’indústria confia la seguretat industrial i la protecció del medi ambient a la lliu-re responsabilitat del titular de cada activitat, llevat que l’ordenament jurídic exigeixi una autorització admi-nistrativa prèvia.

Segona. Relació entre la Llei d’indústria de 1992 i la legislació autonòmicaD’acord amb la Disposició Final Única de la Llei d’indústria, els arts. 12, 13 i 14 LI, així com els arts. 15 a 17LI sobre els organismes de control, i el seu desplegament en el RICSI, són preceptes que es dicten a l’empa-ra de les competències estatals en matèria de condicions bàsiques per a la igualtat en l’exercici dels dretsconstitucionals (art. 149.1.1a CE) i de bases i coordinació general de l’activitat econòmica (art. 149.1.13a). Ésa dir que, com la resta d’articles que l’esmentada Disposició Final declara que tenen l’empara dels esmentatstítols constitucionals, els preceptes indicats són d’aplicació plena i prevalent sobre la legislació autonòmica.

Tercera. Responsabilitat industrial, compliment reglamentari i control administratiuLa responsabilitat industrial del titular de l’activitat envers la seguretat i la protecció del medi ambient es fa efec-tiva per mitjà del compliment dels reglaments de seguretat i altres normes d’aplicació. L’efectiu complimentreglamentari pot ser objecte de comprovació per part de l’Administració per mitjà del control administratiu.Compliment reglamentari i control administratiu estan, però, clarament delimitats en els arts. 12, 13 i 14 LI.

Quarta. Compliment reglamentariCom la seva pròpia denominació indica, el compliment reglamentari consisteix en el compliment de pres-cripcions establertes a l’art. 12 LI, en relació amb els reglaments de seguretat i altres normes d’aplicació. Enparticular, constitueixen actuacions de compliment reglamentari la inspecció o el control inicial, prèviamenta la posada en funcionament d’una instal·lació (art. 12.3 LI), i els controls, inspeccions o proves periòdiques(art. 12.2 LI ).

Llevat que, a l’empara d’allò que preveu l’art. 4.2 LI, l’ordenament d’aplicació hagi establert el règim d’auto-rització, d’acord amb l’art. 13.1 LI, el compliment reglamentari el fa efectiu el titular de la instal·lació en règimde llibertat i responsabilitat industrial, per simple declaració, o bé acompanyant certificació o acta de tècniccompetent, d’instal·lador, conservador o organisme de control autoritzats.

Com els tècnics competents, tant els instal·ladors i conservadors com els organismes de control autoritzats,actuen per compte del titular de la instal·lació i no per compte de l’Administració pública. Les actuacions decompliment reglamentari, per tant, no constitueixen cap mena de potestat o funció pública.

44

Informe

advocats


Cinquena. Organismes de control, acreditació i autoritzacióEl rigorós compliment de les condicions d’acreditació per part de l’ENAC i d’autorització per part de les comuni-tats autònomes hauria de ser garantia suficient per impedir la proliferació forassenyada d’organismes de control.

Res impediria la descentralització de l’ENAC a les comunitats autònomes.

Sisena. Control administratiu Com també palesa la mateixa expressió i clarament estipula l’art. 14.1 LI, el control administratiu comprèntotes aquelles comprovacions que en qualsevol moment i, per tant, no previstes expressament per les regla-mentacions tècniques, pot efectuar l’Administració pública, ja sigui directament o a través d’organismes decontrol concessionaris.El control administratiu no s’exerceix només sobre la instal·lació i el seu titular, sinó sobre tots els agents que hanintervingut en el règim de compliment reglamentari, d’acord amb els arts. 12 i 13 LI i les corresponent regla-mentacions tècniques de seguretat. El control administratiu, doncs, s’exerceix també envers tots aquells que,amb una habilitació específica com la del tècnic competent, la de l’instal·lador o conservador autoritzat i la del’organisme de control, han participat en les distintes actuacions de verificació del compliment reglamentari.

Per tant, en el supòsit que l’Administració actuï indirectament per mitjà d’organismes de control concessio-naris, aquests no poden haver intervingut, en termes absoluts i no només relatius o de deure d’abstenció, enles operacions de control del compliment reglamentari.

L’activitat de control administratiu constitueix una funció pública que no poden exercir els organismes decontrol en règim d’autorització administrativa, sinó que cal que s’estableixi entre l’Administració i aquestsorganismes una relació de tipus convencional, contractual o de concessió en el marc de la legislació de con-tractació administrativa.

Com a funció pública que és, el control administratiu no es pot confondre, doncs, amb les actuacions decompliment reglamentari. Per tant, els organismes de control autoritzats, però no concessionaris, no podenactuar en aquest àmbit; però al seu torn els concessionaris de funcions de control administratiu no podenintervenir en actuacions de compliment reglamentari.

Setena. Àmbit material i territorial d’actuació dels organisme de control En l’àmbit del compliment reglamentari, els organismes de control degudament acreditats per l’ENAC hande ser autoritzades per totes les comunitats autònomes, sempre que reuneixin les condicions que per a l’au-torització estableix l’article 43 RICSI. L’existència d’un règim de concessió només impedeix als organismesde control acreditats intervenir en l’estricte àmbit del control administratiu, de la mateixa manera que els hoimpediria el directe exercici d’aquest control per part de l’Administració mateixa.

Vuitena. Condicions d’independència, imparcialitat i incompatibilitat dels organismes de control D’acord amb les prescripcions del Reglament de la infraestructura per a la qualitat i la seguretat industrialde 1995, RICSI, i de la norma UNE-EN 45004, l’organització tècnica dels organismes de control ha d’estarseparada dels òrgans de govern i representació de l’organisme, de manera que es garanteixi la imparcialitatde les actuacions tècniques envers els interessos de grup.

En canvi i en aplicació de les mateixes disposicions esmentades, els organismes de control autoritzats podenactuar en altres activitats, amb l’obligació tanmateix d’abstenir-se quan, en relació a una mateixa instal·lacióo aparell, ja hi hagin intervingut abans amb un títol distint.

45

Informe

advocats


Pel que fa, no obstant això, als organismes de control o a altres entitats que actuen en la condició de con-cessionaris, exercint funcions de control administratiu per compte de l’Administració, la incompatibilitat síque és absoluta ja que, d’acord amb l’art. 14.1 LI, la seva missió és la de practicar comprovacions en qual-sevol moment i envers qualsevol instal·lació; comprovacions que tenen per objecte tant les instal·lacions i elcompliment de llurs obligacions per part del seu titular, com les verificacions que, pel que fa al cas, hand’efectuar els instal·ladors o conservadors autoritzats, els tècnics competents i els organismes de control.

Novena. Entitats ambientals de control En la mesura que afecten la llibertat d’establiment industrial, a les actuacions de compliment reglamentari ide control administratiu en matèria de protecció del medi ambient també els és d’aplicació la Llei d’indústria.

En conseqüència, a les entitats ambientals de control que actuen a Catalunya en aplicació de la Llei d’inter-venció integral de l’Administració ambiental també els són d’aplicació les conclusions anteriors.

Desena. Inspecció Tècnica de VehiclesEncara que la ITV constitueix un règim singular, tant per la seva doble incidència en la seguretat industrial ila seguretat vial, com per la possibilitat de coexistència d’entitats concessionàries i entitats autoritzades exer-cint unes mateixes funcions, les condicions d’organització, independència, imparcialitat i incompatibilitatque es deriven del Reglament de la infraestructura per a la qualitat i la seguretat Industrial de 1995, i de lanorma UNE-EN 45004, els són igualment d’aplicació.

Barcelona, 28 de maig de 2004

& creixell advocats secretaria tècnica georgina miret sprint … · així doncs, la llibertat...

Documents