© 2017 del text: D.D.A.A© 2017 d’aquesta edició: Fundació Sant Josep Obrer – Col·legi Bisbe Verger, Ajuntament de Santanyí Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet

Disseny i maqueta: CPCBB bonet@fundaciocasamuseu.catIl·lustració de la coberta: Estudi GarritImpressió: Impremta Adrover

Dipòsit legal: PM 501- 2017ISBN: 978-84-945792-9-5

Oficis de carrer

Blai Bonet

“El pedacer, l’escorxarribells, tenien aquests ofi-cis de carrer, perquè la gent estimava les coses, que havien estat fetes per la mà dels homes: un plat,un ribell, un cossi. I és que un plat, un ribell, tot sovintduren més que la vida d’un home... Per això, per aquestamor a les coses fetes a mà de fill de Déu, quan se trencavaun plat fondo, quan s’esquerdava un cubell, esperaven l’escorxarribell perquè l’adobàs i li fes una cara nova.”

Blai Bonet, Oficis de carrer, 1985

7

la festa de final de curs

Margalida Sitjar

Acabar l’escola i posar punt ha estat i és motiu de festa. Un començament d’un camí de vacances que pareix llarg i que passa volant. Per celebrar aquesta festa, des de sempre, els mes-tres han cercat i preparat algun ball, un conte, una història... per als seus alumnes. Volen que surti polit i ben fet i transme-ten aquests sentiments als seus alumnes, els quals s’hi miren bé perquè els pares n’estiguin contents i gaudeixin de l’espectacle.

Era el curs 1984/85 quan Francisca Sitges Adrover, reli-giosa franciscana i mestra tutora de 2n d’EGB del Col·legi Bis-be Verger, havia de preparar el fi de curs i no sabia què havia de fer amb els seus alumnes.

De jove, Francisca Sitges vivia al carrer de Ciutat i era de can Crestall, veïnat de cals Garriguers, entre els quals hi ha-via Blai Bonet. Tenien una relació excel·lent i molta confiança.

8

Eren com una família. Valent-se d’aquest tracte, Fran-cisca va demanar a Blai que l’ajudàs a preparar el fi de curs i li escrivís “dues paraules” sobre els oficis antics. Blai hi va acce-dir i va escriure una petita obra teatral, anomenada Oficis de carrer, per tal que fos representada pels alumnes de 2n d’EGB, dels quals Francisca era tutora.

A l’obra, Blai contempla oficis que són propis de San-tanyí, com el saig, les cosidores o les brodadores, i altres oficis que vénen de fora a oferir els seus serveis al poble, tals com l’esmolador, l’escorxarribells o el pedacer, amb el qual apareix l’intercanvi de mercaderies. Era una obreta escrita en exclusiva per a aquells nins. Quin luxe suposaria això avui dia!

L’obra tracta de la vida que hi ha en un carrer de San-tanyí a principis del segle XX. Blai escriu música i posa èmfasi en els renous dels oficis. Descriu cada un dels sons que se sen-tien al carrer. A vegades sonen tot sols altres, com un eco, però també en un moment de l’obra sonen tots a la vegada en un mateix acord, cosa que fa pensar en una obra musical.

És una obra senzilla amb una càrrega pedagògica molt important com és donar a conèixer feines que es feien en un passat no gaire llunyà i que o bé pràcticament han desaparegut o bé han evolucionat amb el temps, com ara l’esmolador.

Blai distingeix entre allò antic i allò vell. Abans la gent estimava les coses, les arreglaven i les conservaven durant tota la vida. D’aquí, la necessitat d’aquest tipus de feines. L’obra ens

9

transmet un missatge que és actual i sempre ho serà: l’esperança en què les coses noves milloraran el futur.

En aquelles saons, Joan Nadal, exalumne del col·legi i mestre, va ajudar a Francisca a muntar l’obra. Es varen involu-crar moltíssim i va sortir molt lluïda.

Aquell dia de fi de curs, Blai Bonet no va poder assis-tir a la festa i, per això, Francisca li va contar que havia sortit molt bé, li va agrair la feina feta i n’hi va demanar el cost. Blai la va valorar en 3.000 pessetes i el col·legi va pagar l’esmentada quantitat.

Cal dir que aquesta obra va esser publicada el desembre de l’any 2012 al número 17 de la revista Pèl Capell, dedicada íntegrament a Blai Bonet.

Personalment, vaig quedar encantada de l’obra i dels ac-tors i, durant tots els meus anys d’escola, quan som a fi de curs sempre record, entre d’altres actuacions, Oficis de carrer.

Ha passat el temps i aquest any, el 2017, els “ninets” de 2n d’EGB compleixen 40 anys. N’han passat 32! És habitual que companys del mateix curs es trobin de tant en tant per contar-se coses de la vida i recordar temps passats. Per aquest motiu, se’m va ocórrer fer una proposta als quintos del 77: que tornassin a representar Oficis de carrer amb motiu del seus 40 anys.

10

La proposta fou acollida amb entusiasme i vàrem co-mençar a cercar personatges, actors, director... Alguns actors i actrius fan el mateix paper que feren de petits. Repeteix també Joan Nadal, ajudant excepcional, entusiasta i observador. Sor Francisca es mereix una menció especial, pel seu extraordinari suport en aquesta obra. També voldria donar les gràcies a la meva companya Francisca Vadell, que em va encoratjar a dur endavant aquest projecte.

Ha estat un camí dur: assajos, recerques de vestuari, de costums, d’eines, de teles, de maneres de viure, etc., però amb molts bon resultats. Hi ha hagut moments divertits que sempre recordarem, però també moments seriosos, com quan el direc-tor, Jeroni Guiem Obrador, ens cridava a l’ordre per millorar l’actuació.

Gràcies a totes les persones que ens han ajudat en aquesta recerca. Són molts els que s’han involucrat en el pro-jecte. Moltes gràcies!

Desitjam que passeu una estona molt agradable i que gaudiu (llegint o representant) dels ja desapareguts Oficis de carrer.

11

Oficis antics

Miquel Sbert

Un dels significats de la paraula “ofici”, segons l’Alcover-Moll, és la “professió d’una art mecànica, sia de menestral, sia de conrador”. L’adjectiu “antic”, al mateix diccionari, pot voler dir tant que “existia fa estona” (i avui ha desaparegut) com que “existeix fa molta estona”. Quant a “vell” pot ser un sinònim d’antic, però només en comptats casos (que té molts anys; que pertany a un temps que no és l’actual; que ha durat molt i no és nou).

“Fuster, ferrer i parairesón oficis més senyors,sabaters i teixidorsno faran castells a l’aire.”

RAFEL GINARD BAUÇÀ,Cançoner popular de Mallorca

12

Sabem que la societat actual ve determinada per la in-dustrialització, pels avenços incessants de les tecnologies, per la creativitat i la inventiva dels éssers humans, sempre en ac-tivitat efervescent. Aquests fets, d’una manera “natural” han provocat que els oficis que coneixien i practicaven els nostres avantpassats, en un temps no molt remot s’hagin transformat i, molts d’ells, hagin desaparegut, com si mai no haguessin existit. La vida quotidiana dels nostres padrins i padrines no hauria estat la que va ser sense l’existència d’una llarga sèrie d’oficis, que anomenam “tradicionals” o “antics” i que, gairebé avui, en una gran majoria ja no existeixen, potser perquè pen-sam que la mecanització i la tecnificació els han fet innecessaris. Però, si bé ho miram, tots aquests oficis ajudaven a conformar un conjunt de manifestacions, de relacions entre les persones, de tècniques, d’ús i tractament de materials, d’eines, de capa-citacions professionals, etc. que, juntament amb la llengua i els costums constituïen un conjunt d’elements que, entre tots, for-maren la història de la nostra civilització. Un teixit social cohe-sionat que donava estabilitat i seguretat a les persones, en un sistema econòmic molt diferent a l’actual. Aquest fet ens adverteix que és molt important que els oficis antics romanguin vius en la memòria col·lectiva del nostre poble perquè, des d’aquesta consciència (i també amb la revita-lització d’aquells que siguin viables) podrem aprofundir en el coneixement de la nostra història com a societat cohesionada com a base per a la construcció del nostre futur. Com podem construir sense bases sòlides? Com podem construir sense esti-

13

mar el que hem estat? Com estimar sense conèixer? En el text introductori al primer volum de Els nostres arts i oficis d’antany (1980) Joan Llabrés i Jordi Vallespir1 escrivien

“És precís conèixer quines eren les activitats dels avantpas-sats, amb què es guanyaven el pa de cada dia, quin era el seu comerç... Tot això és necessari per tenir una àmplia visió del nostre passat. Coneguem la nostra història —així en minúscu-la— i sabrem més Història.” (p.. 13)

Al text de Blai Bonet alguns oficis antics són una de les motivacions de l’obra. L’esmolador, l’escorxarribells, el cordador d’olles, el pedacer i la pedacera, el saig, les brodadores (potser el darrer dels oficis tradicionals en minvar la seva presència, sense arribar a la desaparició total)... No hem de caure en po-sicions nostàlgiques, en el mal sentit del concepte (tot el passat és millor i el volem conservar com dins una vitrina de museu, amb bolletes de naftalina, o convertir-los en un espectacle fal-sament folklòric, etc...), sinó que podem i devem investigar les raons per les quals s’han perdut, per entendre millor aspectes de la nostra demografia, de l’economia del país, de la història industrial de casa nostra, de la nostra llengua (quanta riques lèxica hi ha en matèria d’oficis, d’estris i eines, de materials, de tècniques, de feines...) i de la nostra cultura popular i tradicio-nal.

Els oficis que Blai Bonet evoca són una bona font de dades i de detalls que formen part del nostre patrimoni cultu-ral. Així, per exemple, la menció a les brodadores ens remet,

14

seguint el llibre citat2, als inicis del segle XVI, els brodadors for-maven, juntament amb el pintors un gremi, el Col·legi de Bro-dadors i Pintors i la història recorda el nom de molts mestres d’aquesta art. Les brodadores no han tingut la sort de roman-dre a la història d’una manera similar, però són elles les que, tal com mostren la tradició, la pervivència i el reviscolament del brodat mallorquí, han estat grans protagonistes d’aquest ofici. Com a imatge mínima de la riquesa de les tècniques de les brodadores, constatam que Llabrés i Vallespir, només d’una brodadora, la monja del convent de Sineu Sor Maria de Pilar transcriuen els “punts” següents: cadeneta, mallorquí, de teixit, baix, de creveta, de malla... l’inventari, naturalment, no és com-plet. I el Cançoner Popular de Mallorca les recorda, les broda-dores:

“Colometa, l’any qui veja no seràs brodadora,sinó que seràs senyorad’en Pere-Joan Ranxer.”3

La de l’esmolador era una figura habitual a la geografia mallorquina en els temps de la societat agrària, que era la de la nostra illa abans del desenvolupament del turisme (“Quan sentis s’esmolador, temps de vent i de fredor”, diu l’adagi). A sa Punta Galera (Banyalbufar) hom hi pot veure estrats d’una pedra rogenca. A la platja de Son Bunyola, en comptes d’arena hi ha còdols i, entre aquests fragments de roques erosiona-des n’hi ha de vermellosos, es tracta de gres quarsós que si es banya amb aigua serveix per treure el tall als ganivets. Aquest

15

material mineral és conegut com a pedra d’esmolar.“Antany s’hi construïen les moles d’esmolar, més o manco grosses, de forma cilíndrica i d’uns 8 cm. de gruix, que em-praven els nostres antics esmoladors i que anaven muntades sobre unes baluernes de fusta més o manco senzilles, per a desplaçar-se als pobles i llocarrons per a esmolar tota casta d’eines de tall.4

Per donar a conèixer la seva presència, es plantaven enmig del carrer o a un cantonada i sonaven un instrument de buf (...) Més tard empraren un tros de planxa d’acer, prima i llarguera, la doblegaven una mica i la passaven de caire sobre la roda en rotació, produint un renou fort i estrident.5

De cada porta sortien les madones, unes portant guinavetes o qualque destral, una altra que era cosidora li duia un grapat d’estisores mig esmussades i que ja tallaven poc, un carnisser li duia els tallants i acoradores perquè els buidàs un poc i així recobrassin la finura del tall primitiu. El nostre personatge ate-nia tothom amb cortesia i amb un somriure a la cara. El preu no era gaire elevat: 10 cts. per una ganiveta i 15 per unes esti-dores i per les peces grosses.”6

I el Cançoner hi posa la nota crítica:

“Vaig venir de França per a treballar.No vaig trobar feina i em pos a esmolar.Esmolador vell, fa cara de noitot lo dia corre amb la mola al coll.

16

Esmola estidores, qualque guinavet.Tot lo dia corre, no s’aguanta dret!Jo li privaria d’anar p’es carrer,que lleva sa feina al pobre ferrer!”7

“Escorxarribells” és una paraula que no trobam als diccionaris ni als inventaris d’oficis (en canvi podem descobrir-hi “adobacossis” i “cossi-o-ribells”, per allò de: “Hi ha res per adobar, cossis o ribells?”. L’Alcover-Moll aporta un seguit de sinònims d’adobacossis: adobador, abobet, cordador d’olles, espelletaburros, estanyaire, fifonaire, lligador, adobapaelles, paellero.). Quant a l’ofici de cordador d’olles (de fet, un sol per-sonatge arranjava els ribells i cordava les olles) sembla que els romans ja el coneixien, tal com indiquen algunes troballes de ceràmica antiga. Un fragment de l’entrevista a mestre Pere Tous Singunyol pot servir-nos per entendre millor la tècnica elabo-rada que exigia l’ofici:

“Dues eren ses castes de feina que solíem fer, una era posar gafes a ses olles i greixoneres cruiades. Per això mos posàvem sa peça damunt es jonois i l’estrenyíem tot quant podíem, i llavors amb sa baldufa fèiem un foradet...

S’altra feina era sa de cordar ses olles i greixoneres, quan ja eren veies o amenaçaven ruïna... Veníem i enrevoltàvem un fil de ferro, com si es tractàs de fer un cèrcol, an es coll de sa peça, just baix de ses anses. Llavors des d’aquest fil mestre n’hi posàvem uns altres, ben repartits que, passant tots per davall es cul de s’olla o de sa greixonera, arribaven un altre pic an es fil primer ran des coll. Llavors en posàvem uns altres de través, compartits també, al voltant de sa panxa...”8

17

I del saig, què en direm? Quan d’algú en diuen que té més paraules o més llengua que un saig, o que xerra més que un saig, fan una referència irònica a la tasca d’un ofici que con-sistia precisament a fer servir els paraules per anunciar les in-formacions o les ordres que l’autoritat (principalment la muni-cipal) volia que fossin de coneixement general. El saig feia les “crides”, els “pregons” i, a vegades llegia els bans. Les cançons de tradició oral fan seva aquesta utilització irònica del deure de “dir coses” que tenia el saig:

“Molts n’hi ha qui passen ànsiaa casa d’altri què fan:si amb això hi havia ban,es saig tendria ganància.”9 (CPM II/209)

“Carta, vés-te’n aviada,no t’aturis p’es camífins que sies entregadaan es saig de Santanyí.”10

Hem fet una passada ràpida per alguns dels oficis que cita Bonet (ell en diu “de carrer”, ja que l’escenari on treballaven ho era la via pública). N’hi havia molts més. Així en els set vo-lums tan esmentats se’n recullen uns cent setanta-cinc, agrupats en vint-i-quatre categories o sectors diferents. En algun web es-pecialitzat, agrupats en una quinzena d’àmbits, se’n ressenyen gairebé dos-cents i algun altre conté fins a cinquanta categories que sistematitzen cadascuna dotzenes d’oficis. El Cançoner de Rafel Ginard, només al seu segon volum, sota el títol “Arts i

18

oficis”, agrupa onze apartats que contenen 935 cançons relacio-nades amb aquesta temàtica (moltes altres cançons no incloses en aquest capítol també prenen algun ofici com a referent). Convé recordar que, d’un temps ençà el concepte de pa-trimoni cultural immaterial ha cobrat un cert prestigi que pot ser útil per a estalonar una visió nova i amb més perspectiva sobre unes realitats, uns coneixements, unes tècniques, uns sis-temes de comunicació (la llengua en primer terme, però també les arts escèniques o els balls, p.ex.), en definitiva tot allò que gira al voltant de la cultura popular, del patrimoni etnològic, del folklore i això inclou els oficis. La UNESCO a la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial (2003)11 especificava com a ma-nifestacions d’aquest patrimoni dels diferents països, a més de les que hem indicat, les tècniques artesanals tradicionals, els coneixements i els usos socials i els relacionats amb la natura-lesa. També convoca a la salvaguarda, és a dir, la presa de me-sures encaminades a garantir-ne el coneixement, la valoració, la transmissió i la revitalització d’aquest béns. De fet, alguns dels béns culturals declarats com a patrimoni universal de la humanitat corresponen a oficis antics. És el cas, entre d’altres del batik indonesi, dels entapissats francesos d’Aubusson, dels oficis artesanals xinesos de la fusta (tots ells del 2009) o de les estructures medievals de fusta franceses, o els brodats de ma-ceta d’Alençon.12

A l’Estat espanyol el Plan Nacional de Salvaguarda del Patrimonio Cultural Inmaterial (2011) inclou un paràgraf ben il·lustratiu al respecte en citar específicament:

19

“els coneixements, tècniques, destreses, habilitats, simbolismes, usos i processos relacionats amb activitats grupals d’adaptació al medi (agràries, ramaderes, forestals, de pesca, extractives), i les activitats relacionades amb la producció, transformació i elaboració de productes i els sistemes d’intercanvi i de dona-ció. Per això, es troben en aquest punt els oficis artesans i les seves tecnologies, destreses i coneixements associats als pro-cessos de producció. Igualment, els coneixements dels siste-mes constructius de les maneres distintes d’habitatge i altres construccions auxiliars. També a l’organització dels espais en connexió amb el territori i amb el significat dels paisatges.”13

Pel que fa a casa nostra, hem de recordar que la Llei 1/2002, de 19 de març de Cultura Popular i Tradicional al seu article 2.2 inclou “les tècniques i els oficis” entre els elements que configuren la cultura popular i tradicional dels pobles de les Illes Balears. L’interès pels oficis antics no rau en la seva capacitat productiva com antany succeïa, tot i que, en determinats casos es por parlar d’una certa viabilitat econòmica, sinó en la seva importància cultural i pel que pot suposar el seu coneixement i, més que no la seva singularitat (les societats agràries medite-rrànies, i fins i tot les alienes a aquest àmbit, no difereixen gaire quant als oficis tradicionals), la seva peculiar manera d’exercir-los a cada indret, adaptant-los als materials de la zona, als ob-jectes adequats a les necessitats i a les característiques de cada lloc i al tarannà de les persones que habiten aquell territori fan que els habitants d’un poble, d’un país, s’hi puguin sentir iden-

20

tificats. I a l’entorn d’aquesta identificació o generada per ella s’origina una cultura tradicional que els té,els oficis, com a ele-ment distintiu. L’any 1980, en la Presentació del volum primer de Els nostres arts i oficis d’antany, Gabriel Janer Manila escrivia:

“En un temps en què hem començat a plorar la despersona-lització del nostre poble i hem denunciat l’acció disgregadora dels models de vida i de consum que ens han imposat des del poder, acudir a l’expressió originàriament i genuïnament po-pular, recercar els aspectes més vius de la nostra cultura és, sobretot, establir una lluita contra la crisi d’identitat, una lluita que ens condueix pels camins que han marcat la nostra exis-tència col·lectiva, que ens presenta el patrimoni cultural del poble -de les classes subalternes, que diria Gramsci-, valorat parcialment, com una herència transmesa de forma horitzon-tal, com l’expressió viva d’un inconscient col·lectiu en el si del qual hem vingut a néixer.” (p. 10)

Fer memòria dels oficis antics, indagar-ne la història, recobrar tot els coneixement i les anècdotes i les vivències que es generar-ne al seu entorn, recuperar-ne la terminologia, les dites, les cançons i les contarelles i, si fos possible, recuperar-ne alguns activament, potser no amb les mateixes funcions exac-tament, però sí amb possibilitats que fossin útils socialment i rendibles relativament per a les persones que els actualitzen seria una bella empresa que, com a poble, potser seria bo recu-perar i posar en valor.

21

El llegat dels nostres avantpassats és massa important per deixar-lo de banda com una cosa inútil, inservible. Nosal-tres som el present, però venim d’un abans que ens fa com som i assumir aquestes arrels és, si no l’única, una de les principals garanties de mantenir les expectatives d’un futur que no suposi la nostra dissolució en un món global uniforme i despersona-litzat.

Bibliografia

01 Llabres Ramis, J. i Vallespir Soler, J. (1980-1986) Els nostres arts i oficis d’antany, volums I a VII. Estudis Monogràfics del Museu de la Porciúncula, Ciutat de Mallorca.02 Els nostres arts i oficis d’antany, vol. II, p. 341-345.03 Cançoner popular de Mallorca. Volum tercer, p. 368, cançó 1583.04 Els nostres arts i oficis d’antany, vol. VII, p. 285.05 Els nostres arts i oficis d’antany, vol. VII, p. 287.06 Els nostres arts i oficis d’antany, vol. V, p. 326.07 Cançoner popular de Mallorca. Volum quart, p. XXX, cançó 5.08 Els nostres arts i oficis d’antany, vol. VII, p. 274-275.09 Cançoner popular de Mallorca. Volum segon, p. 359, cançó 209.10 Cançoner popular de Mallorca. Volum tercer, p.359, cançó 1415. 11 http://www.unesco.org/new/es/santiago/culture/intangible-heritage/convention-intangible-cultural-heritage/12 http://www.unesco.org/culture/ich/doc/src/06859-ES.pdf13 http://ipce.mcu.es/pdfs/PNPatrimonioInmaterial.pdf14 Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional de les Illes Balears (BOIB núm. 38, de 28/03/2002).

23

Oficis de carrer, una cOda teatral

Joan Tomàs Martínez Grimalt

En parlar de teatre, en el conjunt de l’obra de Blai Bonet, immediatament la memòria ens remet a Parasceve. Finalista del premi Joan Santamaria de 1957, que guanyà Manuel de Pedro-lo amb Cruma, l’obra fou estrenada el 24 d’octubre del mateix any al Teatre Capsa de Barcelona1 per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Posteriorment, fou editada el 1958 per l’editorial Nereida, en un volum conjunt en què es recollien l’obra guan-yadora i les tres obres finalistes. La peça, molt en sintonia amb el teatre existencialista que circulava per Europa, especialment el de Camus, havia estat concebuda durant els primers mesos de la seva estada al Principat, concretament a Riells, com que-da palès en la correspondència entre Blai Bonet i Carles Riba publicada fa uns anys.2

Ara bé, Parasceve, tot i la importància que cobrà pel caràcter precursor en relació amb les primeres temptatives escèniques de Baltasar Porcel o d’Alexandre Ballester, i per

24

l’esperit rupturista envers la tradició teatral mallorquina ante-rior,3 sembla que no fou l’única aportació de Blai Bonet a la literatura dramàtica catalana. Segons recull Antoni Artigues, fent referència a una entrevista que Biel Mesquida féu a l’autor, aquest presentà una altra peça teatral, Orquídia, al Premi Ciu-tat de Barcelona, però la retirà, tot i saber que havia guanyat, en assabentar-se de les connotacions franquistes del premi:

“A Vilassar de Mar vaig començar Judes i la primavera. Hi vaig escriure una obra de teatre que no s’ha feta mai, que se diu Orquídia [...] i que era molt guapa, i resulta que la vaig donar a llegir a un parell de per Barcelona i me varen dir que era molt bona: “L’has de presentar al premi Ciutat de Barcelona”, que llavors no era com el d’ara. Es donava el dia de l’aniversari de l’entrada de Franco a Barcelona [...] I jo la vaig presentar. Lla-vors un dia en vaig parlar amb en Riba: “He escrit aquesta obra de teatre que es diu Orquídia i que l’he presentada al Ciutat de Barcelona”. Diu: “Què has fet?”. “Sí home, i per què?” Diu: “O no veus que això és unir-se al franquisme”. I jo ni ho sabia això de l’aniversari aqueix. I que no ho havia de fer perquè això és ajuntar-se a la celebració de la venguda de les tropes de Fran-co. A mi em va sobtar. I vaig anar a l’ajuntament, i era el dia abans de fer els premis. Dic: “Venia a recollir una obra que es diu Orquídia, jo som en Blai Bonet, l’autor”. I aquell senyor em va mirar amb uns ulls -era el delegat de cultura- i diu: “Que passa res? Vostè està ben segur que vol retirar aquesta obra?”. Dic: “Sí, sí, sí, he decidit que l’he de retirar”. Diu: “Aquestes coses no es poden dir, però a aquesta obra li han donat el pre-mi Ciutat de Barcelona”. I no has vist un home més endidalat

25

mai: Qui he de triar? El premi o aquell amor que tenia a en Carles Riba? I vaig dir: “No, no, me’n duc l’obra”. I me’n vaig dur l’obra.”4

La peça, desapareguda, de fet, fou refosa en diverses obres posteriors, sobretot en la novel·la Míster Evasió (1969).5 De la mateixa manera, el Diccionari del teatre a les Illes Balears es fa ressò d’una tercera producció dramàtica, Una trompa en re, registrada a l’arxiu de la censura de la delegació del Ministeri d’Informació i Turisme amb data 16 d’agost de 1969.6 Tanma-teix, tot sembla indicar que l’obra en qüestió no era més que un muntatge de la companyia “Jocs a la sorra” a partir de poemes de l’autor dirigit per Santiago Sans i que va arribar a participar en el VI Premi Internacional de Teatre de Sitges (1972).7

Més enllà d’aquestes referències escadusseres, al co-mençament de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, l’interès de Blai Bonet pel teatre no havia minvat,8 tot i els anys que ja havien passat des de la representació i publicació de Pa-rasceve, ans al contrari. Com recull Jordi Coca, al final d’una extensa entrevista que féu al poeta santanyiner, aquest es mos-trava entusiasmat davant la perspectiva d’un inconcret projecte teatral molt més ambiciós que tot allò que havia fet fins alesho-res:

“Però hi ha una cosa que vull fer, a part de les dues novel·les i del poema. I és una cosa en la qual treballaré molt. Vull fer tea-tre. Molt teatre. Però no com el que he fet fins ara, que era mas-sa poètic. No. Ara ha de ser en pla gran. O Shakespeare o res.”9

26

Tanmateix, no tenim constància que aquest interès es materialitzés en cap iniciativa real i, segurament, no deixava de ser una mera declaració d’intencions. Ara bé, el fragment denota almenys dues coses. Per una banda, la consciència per part de l’autor d’una certa manca del domini escènic i del llen-guatge propi del món teatral en reconèixer el caràcter “massa poètic” de les seves temptatives anteriors. I, per una altra i, en certa manera, conseqüència del fet esmentat, la consciència de les possibilitats expressives d’aquest mateix llenguatge. És en aquest marc, creatiu i cronològic,10 que hem de situar l’aparició d’Oficis de carrer.

L’obra, segons Pau Vadell, va ser fruit d’un encàrrec que sor Francisca Sitges, mestra del Col·legi Bisbe Verger de San-tanyí, féu a Blai Bonet en els anys vuitanta del segle XX amb l’objectiu que fos representada pels alumnes del centre. Al re-vers del manuscrit hi figura l’anotació feta a mà “Preu de l’obra 3.000 pessetes”, element que ens fa pensar que és la quantitat que l’autor va percebre en compensació per la feina. La peça restà inèdita fins que la revista Pèl capell la publicà íntegrament en el número dissetè, un número especial dedicat al poeta en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

L’obra, d’unes poques pàgines, presenta una escena de regust popular, que podria lligar temàticament amb la tradició costumista. Ara bé, com veurem tot seguit, formalment pre-senta algunes característiques que la connecten amb la moder-nitat teatral. Pel que fa a l’estructura i als personatges, Oficis de carrer

27

és una obra coral amb narrador. Narrador i diàlegs s’alternen. De fet, no hi ha contacte entre aquests dos plans, en tant que el narrador es limita a relatar i a comentar els esdeveniments sense intervenir-hi. Aquest interpel·la directament el públic, mentre es manté l’acció en un segon pla amb domini absolut de la quarta paret. La “massa coral”, al seu torn, està integrada, per una banda, per diverses dones que “seuen a la fresca, bro-den i cursen”; per una altra banda hi ha els representants dels antics oficis manuals que treballaven al carrer: l’escorxarribells, el pedacer i l’esmolador; finalment, hi ha un darrer grup, molt inconcret, “un estol de veus”, que pràcticament només actua com a textura vocal i que interpreta una peça de rock. Aquesta estratègia coral entenem que té una doble intencionalitat. En primer lloc, una dimensió pràctica, en tant que, com a bon text amb finalitats didàctiques, pretén integrar un nombre conside-rable d’intèrprets. En segon lloc, persegueix una identificació entre massa, cor i poble i vol reproduir, amb una certa literali-tat, aquest carrer de l’antigor que “era la sala d’estar de la gent”. Igualment, aquesta estratègia coral també permet a l’autor pro-posar una certa dimensió coreogràfica a la peça, en realitat, molt poc esbossada, a partir de l’ús d’algunes acotacions com aquesta:

“Les dones que broden s’aixequen de cop sec, en una revolada, totes plegades, en una filera, com en un pas de ball, i entren dins ca seva, d’on en surten, tot d’una, també com ballant, amb unes estisores, amb una ganiveta, amb una destral: envolten l’esmolador.”

28

L’acció és molt senzilla. L’arribada de l’escorxarribells, del pedacer i de l’esmolador altera el ritme lent i somort que impera en la quotidianitat d’un poble, en aquest cas, Santanyí. Les dones, assegudes, talment parques que controlen el temps i els batecs de la vila, s’arremolinen entorn dels nouvinguts i s’inicia el típic regateig entre venedors ambulants i possibles clients. El diàlegs intenten reproduir un llenguatge viu i popu-lar amb l’ús d’un registre genuïnament col·loquial, amb pro-liferació de locucions i frases fetes (“quan sentis s’esmolador, temps de vent i de fredor”, “a ca vostra sa boca és mesura”, “ca barret”) i l’ús del “lo” neutre i de l’article salat. Pel que fa al con-tingut dels diàlegs, al nostre parer, és purament circumstancial. Ara bé, el narrador actua com a contrapunt, no només pel que fa a l’alternança de plans esmentada, sinó també pel que fa al contingut i al tipus de llenguatge. El to del narrador, entre evo-catiu i elegíac, rememora un temps en què “la vida era senzilla” i “la gent estimava les coses”. Aquest temps probablement es re-munta a la infantesa del poeta i es contraposa al temps històric del text. Ho podem llegir, doncs, com una apel·lació directa als destinataris prioritaris de la peça: els infants que no han conegut aquesta altra realitat. Ara bé, no és la nostàlgia el filtre a través del qual passen les reflexions d’aquest narrador. És la voluntat de transmetre la dimensió poètica, tràgica, tal vegada, dels diversos tempos en què es mesura la història. I és per això que recorre a la distinció entre allò vell i allò antic:

“No és bo confondre lo antic amb lo vell. El Puig Gros no és vell. El Puig Gros és antic i, cada any, quan venen les collades de dies del mes de març, torna groc de gatoves i demostra que

29

creu en la vida com un jovenet que té una flor d’ull... La mar tampoc no és vella; és antiga: de cap a cap d’any se passeja per davant les cases.”

Aquesta distinció no té altre objectiu que aclarir la gè-nesi dels oficis de carrer que formen part, segons el narrador, de les coses antigues, perennes, en contraposició als tempos humans en què es desenvolupa el binomi entre allò vell i allò nou i que, per tant, admeten la caducitat, la decrepitud, la de-cadència. Així doncs, en aquests oficis hi conviu la paradoxa que, tot i ser una activitat humana, formen part de l’univers immanent. Això es podria explicar pels seus poders gairebé taumatúrgics, en tenir la capacitat de “ressuscitar” els objectes. El verb “adobar”, el verb que es propi de la seva acció, doncs, ampliaria les seves accepcions fins assumir una dimensió com-pletament sanadora:

“I és que un plat, un ribell, tot sovint duren més que la vida d’un home... Per això, per aquest amor a les coses fetes a mà de fill de Déu, quan se trencava un plat fondo, quan s’esquerdava un cubell, esperaven l’escorxarribell perquè l’adobàs i li fes una cara nova.”

No deixa de ser especialment significatiu que, en arri-bar en aquest punt de la peça, faci acte de presència el cor que repeteix de manera incessant la consigna “el llum nou, el llum vell, no s’apaga ni s’encén”. Aquest mantra rocker, insisteix en la dicotomia plantejada pel narrador. Una dicotomia que s’estén a tots els elements que integren la peça. Així doncs, el final

30

coincideix amb un clímax coral en què s’alternen o, ara sí, en un mateix pla, l’escorxarribells, que reclama a viva veu si “n’hi ha res que adobar”, el narrador i l’estol que repeteix l’esmentat mantra.

La peça, en conjunt, insinua l’ús conscient de certs re-cursos escènics (cor, narrador, coexistència de plans) i el con-trol de certes convencions teatrals. Ara bé, la pròpia naturale-sa didàctica i la reduïda entitat del text en limiten molt el seu ple desenvolupament. Al nostre parer, Oficis de carrer és una temptativa per explorar les possibilitats d’un gènere que, si bé Blai Bonet no havia deixat de conrear en el seu afany per recó-rrer les fronteres intergenèriques, sobretot des de Míster evasió, stricto sensu no havia visitat en els vint anys anteriors. Una coda teatral en una trajectòria oberta i en plena evolució i di-versificació que, qui sap si havia de ser l’avantsala d’un projecte molt més ampli i ambiciós? O tan sols un simple encàrrec?

Bibliografia01 La direcció anà a càrrec de Jordi Sarsanedas i el paper de Lluís l’interpretà Josep Ma-ria Flotats. Artigues, Antoni: “Paresceve: el terrorisme d’estat”, Lletra de canvi, n. 45, 1998, p. 14-16. Així mateix, cal recordar que la peça no fou estrenada a Mallorca fins que Magisteri Teatre la representà el mes de maig de 1995. Recentment, Parasceve ha estat duta de bell nou als escenaris per Tshock el desembre de 2012. 02 Pons, Margalida: “Cartes de Blai Bonet a Carles Riba”, Reduccions, n. 96, 2010, p.78-106.03 Nadal, Antoni: “Els autors mallorquins de Barcelona” dins Foguet, Francesc i San-tamaria, Núria (eds.): La revolució teatral dels setanta. II Jornades de debat sobre el repertori teatral català, Punctum & GELCC, Lleida, 2010, p. 213-214.04 Artigues, Antoni: “Blai Bonet, El Mar, Vilassar de Mar”, El Punt, 1998.05 Ibídem.06 Mas i Vives, Joan (dir.): Diccionari del teatre a les Illes Balears. Volum I, Lleonard Muntaner editor i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Palma/Barcelona, 2003, p. 106.07 Pérez de Olaguer, Gonzalo: “VI Premio Internacional de Teatro de Sitges”, Yorick, n. 54, 1972, p. 63-65.08 Un altre viu exemple d’aquest fet és la traducció a quatre mans, juntament amb Sergi Belbel, que féu en aquells mateixos anys de l’obra de Bernard-Marie Koltès Combat de nègre et de chiens. Koltès, Bernard-Marie: Combat de negre i gossos, Institut del Teatre, Barcelona, 1988.09 Coca, Jordi: “Blai Bonet, el fons del mar”, Serra d’Or, n. 256, 1981, p. 17-23.10 És molt encertada, en aquest sentit i d’acord amb el nostre parer, l’anàlisi que Jordi Florit fa de les dues obres que marquen aquest període, El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983) les quals qualifica de “cim textualista” i “exacerbació inter-genèrica”. Florit, Jordi: “Bonet, Blai: Poesia completa”, Llengua & Literatura, n. 26, 2016, p. 217-220. 11 Vadell Vallbona, Pau: “La vida és un teatre. Blai Bonet en escena”, Pèl capell, n. 17, 2013, p. 74-78.

Oficis de carrer

Blai Bonet

35

Un carrer qualsevol de Santanyí. És l’estiu. Dos estolets de dones seuen a la fresca, broden o cusen. Canten aple-gades la cançó “A la ciutat de Nàpols”. Cantats els quatre primers versos, se sent el xiulo de la roda d’un esmolador, enfora.

Dona 1: És s’esmolador, que senten?

Dona 2: M’ho ha parescut, també, haver sentit s’esmolador.

Dona 3: Idò ja és segur que demà farà vent.

Dona 1: Mon pare, Déu el tengui allà on és, sempre ho deia: “Quan sentis s’esmolador, temps de vent i de fredor”.

Tornen sentir el xiulo de la roda de pedra de s’esmolador. Les dones brodadores se posen a cantar els quatre versos se-

36

güents de la cançó “A la ciutat de Nàpols”. Surt un home, que s’acosta de cap al públic per explicar a la gent el temps dels oficis manuals al carrer. Diu:

Home que explica els oficis: Quan tots érem bons al·lots, el carrer era la sala d’estar de la gent. Sortien a berenar al carrer. Prenien la fresca al carrer, asseguts a una cadira baixa davant el portal de les cases. Els ve.nats xerraven, de portal a portal, com una família. La vida era senzilla i se fonia com un terròs de sucre dins un tassó d’aigua o com una grapada de sal grossa dina la verinada d’una alfàbia. Però, adesiara, al poble hi havia petits fiblons d’animació, d’anades i vengudes, corregudes, giradisses de caixes, cofres, calaixos, escudellers: és que l’esmolador, l’escorxarribells i cordador d’olles, el pedacer, han arribat al poble.

L’esmolador, el pedacer, l’escorxarribells tenien, cada un, la seva pròpia veu feta xiular o feta cantar amb la ma-teixa tonada cerimonial, que era ensenyada i conservada de pares a fills. L’esmolador...

Surt l’esmolador, amb el seu carretó d’una roda, que ell empeny amb una mà a cada un dels dos bracets de darre-ra. Camina a poc a poc, fa xiular el seu aparell, seguit, se-guit i es col·loca enmig del carrer, sense deixar de fer xiular l’aparell. Les dones que broden s’aixequen de cop sec, en una revolada, totes plegades, en una filera, com en un pas de ball, i entren dins ca seva, d’on en surten, tot d’una, també com ballant, amb unes estisores, amb una ganiveta, amb

37

una destral: enrevolten l’esmolador. L’home que explica els oficis continua dient:

Home que explica els oficis: Aquest home... (assenyala l’esmolador amb un moviment de cap) ...i el seu ofi-ci tenen un misteri, que inspiren estimació. També inspiraven respecte però, al mateix temps, la gent els mirava com a de reüll, sense saber ben bé per què. El per què, emperò, venia de què tots els esmoladors que recorrien tota Espanya, de poble en poble, eren de Galicia, i, més concretament d’Orense. Als països del nord, com Galicia, gairebé sempre seguit plou i fa vent. Per això, la gent deia que els esmoladors eren senyal de temps de vent i d’una collada de dies de brusquina.

Se sent, enfora, el cant cerimonial, com d’ofici de capellans, que fa l’escorxarribells. Fa la tonada sence-ra. Però encara no el veuen. L’esmolador li respon amb el xiulo llarg del seu aparell. En aquest moment surt el saig, amb el tambor penjat. Comença la crida:

Saig: Se faaaasabeeeerquee,a Sa PortaaaMuradaaa.hi haurààà

38

es pedaceeer,avuuifins a migdia,tocades.En aquest moment, surt l’escorxarribells, amb tots

els seus ormejos, i fa la seva crida, tot caminant molt a poc a poc.

Escorxarribells: N’hi haaaaa reeeeeesper adobaaaaaar?Escooorxarribeeeellllscoooordador d’oooooollleeess

L’esmolador, que enrevoltat de dones, esmola esti-sores, ganivets, etc., fa sonar el seu xiulo unit a la da-rrera lletra de la crida de l’escorxarribells. I damunt el so de l’esmolador i de l’escorxarribells, senten el crit agut del pedacer, i tots tres, durant un parell de segons, sonen com un acord a tres veus. Surten, damunt un ca-rro carregat de roba vella, el pedacer i la pedacera. Una colla de dones surten amb un ribell, amb plats, perquè l’escorxarribells els ho vagi adobant, assegut a una ca-dira baixa, amb la sagueta damunt els genolls, mentre els pedacers estenen en terra els plats, les escudelles, els tassons, que baraten amb sacs de roba esquinçada. Re-gategen:

Dona 1 (al pedacer): Just aquests dos plats per tres faldetes i un abric, que encara el poden mirar?

39

Pedacer: Just aquests dos. Plats de Pòrtol són plats de Pòrtol.

Dona 1: Just dos? Just dos platetxos de no-res...

Pedacer: De no-res? “De no-res”, diu. Dos plats que ena-moren. “De no-res”, diu. Dos plats que fan mengera, i diu “dos plats de no-res”.

Dona 1: Dos plats de no-res dic. Jo ho ben trob que ho dic. Dos plats de no-res. De no-res! De no-res.... i plans. Just dos... i plans, i plans que són. Si almanco n’hi hagués un, de fondo. Si almanco me’n donàssiu un de fondo.

Pedacer:Un de fondo, diu. Com si no digués res, hala idò, un de fondo.

Dona 1: Aquest, aquest d’es gall. Aquest que té aquest ga-llet.

Pedacer: Dos pelleringos, i un plat de Felanitx, voldríeu? I a ca vostra sa boca és mesura! Ca barret! Aquests dos plats, he dit.

Dona 1: Afegiu-m’hi aquest saler, aquest d’aquí, aquest sa-leret, el saleret, aqueix d’aquí, que és de vidre.

40

Contrastant amb la pressa viva d’aquest xerrim, l’escorxarribells parla com a desanat i a poc a poc. Diu a la dona de la casa:

Escorxarribells: Jo? Cinc anys fa ja que duc es maneig de sa cosa de cordar.

Dona: Cinc anys ja...

Escorxarribells: Cinc anys.

Dona: No vos tenia vist per aquí.

Escorxarribells: Com m’hi havíeu de veure, si no hi havia vengut mai? Per aquí, hi venia mon pare. Mon pare feia sa part de Santanyí. Jo feia sa part d’Andratx. Es meu germà fa es redol d’Artà. Mon pare mos va deixar. Ja feia una temporada llarga que sa terra el cridava.

Dona: A poc a poc, tots hi hem d’anar... Què no és ver?

Escorxarribells: No, i, quan mos hi criden no hem de fer es sord...

Dona: Ni hem de passar pena per anar-hi... No hi haurem d’anar a peu, no. Ja mos hi duran...

Se sent, petit, un estol de veus que canta a ritme de rock:

41

Estol: Nou. El llum nou. Vell. El llum nou. El llum nou.

L’home que explica els oficis diu:

Home que explica els oficis: Aquesta nissaga de feina, que es passejava pel carrer, no era ni és una cosa vella. Era i és una cosa antiga. No és bo confondre lo antic amb lo vell. El Puig Gros no és vell. El Puig Gros és antic i, cada any, quan venen les collades de dies del mes de març, torna groc de gatoves i demostra que creu en la vida com un jo-venet que té una flor d’ull... La mar tampoc no és vella; és antiga: de cap a cap d’any se passeja per davant les cases.

Estol 1 (canta, petit): El llum vell, el llum vell.

Estol 2 (Un altre estol de veus li respon): El llum nou.

Home que explica els oficis: El pedacer, l’escorxarribells, tenien aquests oficis de carrer, perquè la gent estimava les coses, que havien estat fetes per la mà dels homes: un plat, un ribell, un cossi. I és que un plat, un ribell, tot sovint duren més que la vida d’un home... Per això, per aquest amor a les coses fetes a mà de fill de Déu, quan se trenca-va un plat fondo, quan s’esquerdava un cubell, esperaven l’escorxarribell perquè l’adobàs i li fes una cara nova.

L’estol de veus canta, mentre ja es mou davant el pú-blic, a ritme de rock lent:

42

Estol 1: El llum nou. Nou. El llum nou. El llum. El llum nou.

Home que explica els oficis: Quan tenien un sac de roba vella, la duien al pedacer i un abric vell se convertia en un plat nou, que se’n duien a ca seva; uns faldons vells se convertien en tres tassons de vidre nou.

Un estol, que durant les anteriors paraules no ha deixat de ballar un rock molt suau, canta:

Estol 1: El llum nou. Nou. El llum. El llum nou.

Estol 4 (va de cap a ells, des de la part contrària):

Estol 2: El llum vell. El llum vell! Uei! No s’apaga, ni s’encén.

Estol 1: Uei!

Estol 2: No s’apaga, ni s’encén!

Estol 1: Uei!

Home que explica els oficis: Potser direu que aquella gent anava massa enfora en l’amor a un plat fondo, que aquella gent anava massa enfora en l’amor a un tassó que sovint dura més que un home. Però és lo que jo dic: però és pos-sible que un home pugui anar massa enfora quan se tracta de l’amor a la cara nova de les coses?

43

Estol 1: El llum nou.

Estol 2: El llum vell.

Mentre comencen a moure’s, molt a poc a poc i a ritme viu, vistós, braços enlaire, flamencs...

Estol 1: El llum nou.

Estol 2: No s’apaga.

Estol 1: Ni s’encén.

Pedacer: Es pedacer!

Escorxarribelles: N’hi haaa reees que adobaaaar...

Estol 1: El llum nou.

Pedacer: Es pedacer!

Estol 4: No s’apaga ni s’encén.

Pedacer: Es pedacer!

Escorxaribells: N’hi ha / res / que adobar.

Estol 1: El llum vell.

44

Escorxarribells: N’hi ha / res.

Pedacer: Es pedacer!

Estol 2: El llum vell.

Estol 1 - 2: El llum nou. Nou. El llum nou. Llum. El llum nou.

Escorxarribells: N’hi ha res, que adobar.

Estol 1 - 2: Nou. El llum nou. Nou. El llum nou. Nou. El llum nou.

Pedacer: N’hi haaa reeees...

Estol 1- 2: El llum nou. Nou. El llum nou. El llum. El llum nou.

FI

45

la representació

46

47

Sor Francisca Sitges Adrover

Col·l

egi B

isbe V

erge

r. Ju

ny 1

991.

Alu

mne

s de 8

è d'E

GB

Prim

era fi

la: M

aria

Mag

dale

na S

erve

ra R

ibot

, Joa

na M

aria

Bar

celó

Sas

tre,

Apol

·lòni

a Bu

rgue

ra

Vid

al, M

aria

Mon

tser

rat B

ennà

ssar

, Cat

alin

a O

brad

or R

osse

lló, A

ntòn

ia A

ina

Vid

al C

apó,

José

A

nton

io G

il Sá

nche

z, Ja

vier

Ram

a, M

ique

l Àng

el d

e la

Igle

sia L

ladó

.Se

gona

fila

: Miq

uel J

ulià

Fer

ragu

t (+)

, Joa

na M

aria

Gom

ila F

erra

ndo,

Miq

uela

Obr

ador

Va

llbon

a, M

arga

lida

Cal

dent

ey F

erre

r, M

ique

l Jul

ià B

arce

ló, X

avie

r Pro

hens

Vid

al, T

omeu

Ba

rcel

ó Fi

ol, J

oan

Picó

Rig

o, Jo

an M

onts

erra

t Lla

dó.

Terc

era fi

la: J

eròn

ima

Ribo

t, Fr

anci

sca

Mai

mó

Mar

tore

ll, S

ílvia

Car

mon

a Pé

rez,

Cat

alin

a Ri

go

Rigo

, Ant

ònia

Vid

al S

erve

ra, R

ita F

orte

za C

alvo

, Esp

eran

ça E

scal

es B

onet

, Can

dela

ria C

alvo

M

aya,

Apo

l·lòn

ia B

onet

, Ton

i Vic

ens S

ánch

ez.

Qua

rta fi

la: M

arga

lida

Rigo

, Fra

ncisc

a Va

dell

Julià

, San

tiago

And

reu

Fulla

na, A

ndre

u C

alde

ntey

Fe

rrer

, Jul

ian

Cór

doba

Fer

nánd

ez, B

erna

t Bon

et B

onet

(+),

Die

go O

liver

Cer

dà, J

ulen

Que

tgla

s, Jo

an V

idal

Vid

al.

Cinq

uena

fila

: Mar

galid

a de

l Pila

r Vid

al, M

arga

lida

Sitja

r Roi

g, M

ique

l Bar

celó

Man

resa

.A

la fo

togr

afia

hi m

anqu

en e

n Jo

an P

icor

nell

Bone

t, n'

Alb

erto

Bar

rient

os, e

n Ja

vier

Ram

írez,

na

Yol

anda

Tor

res P

lana

s (+)

, na

Con

cepc

ión

Joya

Col

lado

, en

Jona

than

Can

tó P

érez

(+),

na

Paq

uita

Flo

rit i

en Jo

an S

alvà

. Tot

s ells

tam

bé e

ren

com

pany

s de

clas

se.

l’Origen

53

54

55

56

57

58

59

Actors – maig de 2017

Apol·lònia Burguera VidalAndreu Caldentey Ferrer

Margarita Caldentey FerrerMaria Monserrat BennàsserMiquela Obrador Vallbona

Joan Picó RigoJoan Picornell Bonet

Maria Magdalena Servera RibotAntònia Vidal Servera

Joan Vidal Vidal

Nins de la Coral Bisbe Verger

Núria Amengual ClarEsmeralda Aranda RuanoSofía Chiara Rogomonti

Mª Pilar Roch OrellPau Salom RosellóRosa Vicens Vicens

Escenografia: Catalina Obrador RossellóCartells: Joan Vidal Vidal

Músics: Jaume Amengual Bonet Bel Bonet Adrover

Joan Nadal ClarProducció: Margalida Sitjar RoigDirecció: Jeroni Guiem Obrador

AgraïmentsJaume Amengual Bonet

Francisca Barceló BarcelóCoral Bisbe VergerBel Bonet Adrover

Miquela Danús BurgueraMaria Escales Danús

Óscar GonzálezEnric Irueste

Fina Marí OliverJoan Nadal Clar

Maria Victòria KleinMargalida Obrador

Sebastià PonsAntoni Salvà Andreu

Sor Francisca Sitges AdroverBartomeu Sitjar Roig

Can TimonerLlorenç Vidal Lledó (Garrit)

Miquel Vila Barceló

PatrocinaFundació Sant Josep Obrer – Col·legi Bisbe Verger

Ajuntament de SantanyíCentre de Poesia Contemporània Blai Bonet - Fundació Casa Museu Llorenç

Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet

Col·laborenCan TimonerEstudi Garrit