VENTS DE CANVIL’ESGLÉSIA DAVANT ELS SIGNES DELS TEMPS

F. Javier Vitoria

INTRODUCCIÓ .....................................................................................................................

1. EL CONCEPTE «SIGNES DELS TEMPS» .....................................................................1.1. L’ús ....................................................................................................................1.2. El significat .....................................................................................................1.3. Els signes del Regnat de Déu

a «les experiències de contrast» ...................................................1.4. Els pobres i el discerniment

dels signes dels temps ........................................................................

2. QUATRE SIGNES ACTUALS DEL REGNAT DE DÉU ...................................................2.1. Les desigualtats del món ...........................................................................2.2. L’emancipació de les dones ......................................................................2.3. El pluralisme cultural .................................................................................2.4. La cultura democràtica ...............................................................................2.5. Punt final ..........................................................................................................

NOTES ..................................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ .....................................................................................

27

13

11

955

29

31

3

1616202225

INTERNET: www.cristianismeijusticia.net • Dibuix de la portada: Roger Torres • Imprès enpaper i cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: EdicionsRondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-286-9 • Dipòsit legal: B-4.227-2011 •Febrer 2012La Fundació Lluís Espinal li comunica que les vostres dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titu-laritat de la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que us oferim i per mantenir-vosinformat de les nostres activitats. Podeu exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-vosper escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

F. Javier Vitoria, és capellà de la diòcesi de Bilbao. Professor jubilat de la Facultat de Teologiade Deusto. Professor convidat a la UCA de El Salvador. Membre del consell de direcció de larevista Iglesia Viva. Ha publicat en aquesta col·lecció: Iraq, guerra preventiva? (Quadern núm.117), Cristianisme bel·ligerant amb la injustícia. Manifest als 20 anys de CiJ (Quadern núm. 100)i Un ordre econòmic just (Quaderns núm. 87). És membre de l'equip de Cristianisme i Justícia.

Als qui estan cremats,als qui estan tips,

als cansats o senzillament avorritsamb les formes de procedir de l’Església institucional.Amb la il·lusió que l’esperança suscitada pel Vaticà II

pugui renéixer aviatdes de les cendres de la seva derrota.

INTRODUCCIÓ

«El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni onva. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit» (Jn 3,8). Amb aques-tes paraules Jesús de Natzaret convida Nicodem a escoltar la veu del’Esperit de Déu. És la seva conditio sine qua non per a néixer nova-ment i entrar al Regne de Déu (cf. Jn 3,3.5). Una invitació semblant delseu Senyor arriba fins a l’Església del segle XXI en aquests temps tanextensos de cruïlles i tan atordits en les crisis. Però amb una particula-ritat: l’Alè de l’Esperit no és un vent poderós que «arrenca matolls i ne-teja els camins de segles de destrosses» contra la justícia i la llibertat,com hem cantat tants cops gràcies a la inspiració de José AntonioLabordeta. Tampoc no sembla que sigui veritat que «la llavor dels noustemps arriba amb les ventades», com cantava Carlos Cano en memòriad’aquell gegant de la solidaritat amb els pobres i testimoni de l’Evangelique va ser Diamantino García. L’Alè del Déu del Regne i de Jesús deNatzaret té més aviat la intensitat sonora del xiuxiueig d’aquella brisasuau que el profeta Elies va sentir a la muntanya de l’Horeb (cf. 1Re19,9-12). Si fem cas a Dolores Aleixandre, l’Església necessitarà escol-tar «la veu d’un silenci tènue»1 en una època i en un espai agitats pervents huracanats de tota mena. Tasca gens senzilla enmig de l’aldarullensordidor. I, malgrat tot, d’una importància vital per a ella.

Amb sensibilitat evangèlica i una saviesa que recorda la dels parapen-tistes, l’Església ha sabut identificar la veu del «Vent de Déu», esbrinaron bufa i en quina direcció per deixar-se moure per ell, i no per “altresaires”, tot i que bufin des de la cúria vaticana. I si algú se sent molestper aquesta al·lusió a la cúria, l’invito a recordar una lliçó de la històriarecent de l’Església: el Concili Vaticà II, sota la direcció de l’EsperitSant, va tirar endavant amb l’oposició dels poders fàctics de la cúriavaticana i després de rebutjar alguns dels esquemes inicials que elscurials havien preparat per al debat i l’aprovació conciliar. L’Alè de Déués l’únic aire capaç de convertir l’actual enfonsament de la institucióeclesial en el vol de la sagramentalitat salvífica per a la humanitat

3

«Correspon a tot el poble de Déu, sobretot als pastors i teòlegs,amb l’ajuda de l’Esperit Sant, escoltar atentament, discernir iinterpretar els diferents llenguatges del nostre temps, i saber-losvalorar a la llum de la paraula de Déu, a fi que la veritat revela-da pugui ser percebuda cada vegada més a fons, més ben ente-sa i més adequadament presentada.» [GS 44a]

[cf. LG 1] i d’impulsar novament l’Església rumb als espais del Regneper acollir-lo i servir-lo. Aquest quadern està escrit amb la intenció decompartir amb els companys i les companyes de taula de Jesús aques-ta convicció: vents de renovació recorren l’Església impulsats per laVeu de Déu.

L’Alè de Déu ve embolcallat en els vents forts de canvi que avui recor-ren el nostre món. Unes vegades topant, unes altres esquivant, peròsempre pugnant amb altres corrents poderosíssims que pretenen sufo-car-los per perpetuar “el desordre establert” en el qual vivim. En aquestcrucial context històric, l’anunci del Regne de Déu no podrà ser anun-ciat si no va acompanyat «del testimoni de la potència de l’Esperit Sant,present en l’acció de la comunitat cristiana al servei dels seus germansi germanes, en els punts on aquests es juguen la seva existència i elseu futur» (Pau VI, Octogesima Adveniens 51). Entenem els signesdels temps com els ecos de l’Alè murmurador de Déu i subratllem laimportància de la seva indagació i discerniment perquè una Esglésiarenascuda de nou pugui testimoniar la potència de l’Esperit, complintavui la seva missió d’anunciar i instaurar el Regne de Déu, sent ellamateixa a la terra «la llavor i el principi d’aquest regne» [LG 5].

4

1.1. L’úsPau VI també utilitzarà la noció com aclau de la renovació de l’Església:

«Això no significa que pretenguemcreure que la perfecció consisteixien la immobilitat de les formes, dequè l’Església s’ha revestit al llargdels segles; ni tampoc en el fet quees faci refractària a l’adopció deformes avui comunes i acceptablesals costums i a l’índole del nostre

temps. La paraula, avui ja famosa,del nostre venerable PredecessorJoan XXIII, de feliç memòria, la pa-raula aggiornamento, Nos la tin-drem sempre present com a norma iprograma; l’hem confirmada com acriteri directiu del Concili Ecumè-nic, i ho recordarem com un estímulper a la sempre renaixent vitalitat del’Església, per a la seva sempre vi-gilant capacitat d’estudiar els signesdels temps i per a la seva sempre

5

1. EL CONCEPTE «SIGNES DELS TEMPS»

L’ús de concepte «signe dels temps» és molt recent en l’Església. No-més té cinquanta anys. El 25 de desembre de 1961 Joan XXIII el vaintroduir en el llenguatge del magisteri, per primera vegada i en un con-text històric crucial per a l’Església, mitjançant la Constitució HumanaeSalutis, que convocava el Concili Vaticà II. «Seguint la recomanació deJesús, quan ens exhorta a distingir clarament els signes... dels temps(Mt 16,3) –escriu el papa Roncalli–, Nos creiem entreveure, enmig detantes tenebres, no pocs indicis que ens fan concebre temps millors pera l’Església i la humanitat.»2

jove agilitat d’examinar-ho tot iquedar-se amb el que és bo (1Te5,21); i això, sempre i a tot arreu.»[Ecclesiam Suam 19]

Finalment, el Concili Vaticà II, nosense protagonitzar un fort debat a l’au-la conciliar,3 la consagrarà definitiva-ment per a la vida eclesial.4 La Consti-tució Pastoral sobre l’Església en el mónactual postularà la indagació dels «sig-nes dels temps», com a tasca pròpia detot el poble de Déu, amb una transcen-dental triple finalitat: a) respondre alsinterrogants de cada generació;5 b) per-cebre la presència i els plans de Déu enla història,6 i c) fer intel·ligible a l’homed’avui la veritat revelada.7

Convé aturar-se i reflexionar sobreun parell d’afirmacions del Concili queavui corren el perill de ser oblidades ifins i tot de ser negades a la pràctica.

1.1.1. Auscultar, discerniri interpretar els signes dels tempsEl Vaticà II afirma taxativament que ésuna tasca pròpia de «tot el poble deDéu» auscultar, discernir i interpretarels signes dels temps, tot i que recone-gui als bisbes i als teòlegs un paper prin-cipal en aquesta tasca [cf. GS 44a].Indirectament, el Concili està recordantque el discerniment eclesial de la volun-tat de Déu (què és allò que reclama de«tot el poble de Déu» en unes circums-tàncies històriques determinades per albé del seu Regne) és una exigència in-trínseca del seguiment de Jesús, queningú a l’Església no ha d’oblidar, im-pedir o negar.

Per això cal qualificar d’impròpiesde la tradició conciliar algunes de les

afirmacions del Codi de Dret Canònicsobre els consells de pastoral diocesans.D’acord amb l’eclesiologia de comuniódel Vaticà II, el consell de pastoral hau-ria de ser l’òrgan principal d’expressióde la comunió i la coresponsabilitatd’aquesta Església local o diòcesi. Capaltre organisme diocesà no representa«tot el poble de Déu» millor que ell.Consegüentment sembla lògic que siguiel lloc eclesial preferent on aquestaporció del poble de Déu és convocadaper a auscultar, discernir i interpretar elssignes dels temps d’una manera cores-ponsable, amb la finalitat d’anunciari instaurar el Regne de Déu en aquellterritori, sent-ne ell mateix el germen iel principi [cf. LG 5].

Davant la imatge canònicad’una Església piramidal,no hi ha control jurídic

de l’exercici del seu poder

No sembla, doncs, presentable quela constitució del consell de pastoral de-pengui de l’arbitri del bisbe i no siguinormativa en la vida de les Esglésies lo-cals, com succeeix amb la del conselldel presbiteri, que sí que ho és (c. 495),ni que el vot del consell sigui meramentconsultiu i no deliberatiu (cf. CIC 511;514). El mateix despotisme i la mateixaqualitat del vot es tornen a repetir ambocasió dels consells de pastoral parro-quials (cf. c. 536). Som davant la imat-ge canònica d’una Església piramidal,molt allunyada de la conciliar. La jerar-

6

quia en els seus diferents nivells –desdel més elevat (el bisbe) fins al més baix(encarregat de la parròquia)– està encondicions de fer i desfer a la seva vo-luntat. No hi ha res que li ho impedeixi.Per una raó ben senzilla: no hi ha con-trols jurídics en l’exercici del seu poder.L’Església es converteix així en uncamp abonat per als excessos dels otta-vianis de torn.

Els defensors d’aquest disbarats’acostumen a parapetar rere l’afirma-ció que l’Església no és una democràcia,per a tot seguit deixar anar una sèrie deraonaments pseudoteològics. Cada diaque passa aquest discurs em sembla méstediós, més estrany per a la sensibilitatdels homes i les dones d’avui, i trobomés inconsistent la seva justificacióteològica i menys evangèlics els inte-ressos des dels quals s’elabora i manté.La manca d’entitat dels consells de pas-toral debilita la comunió en l’Església,ja que, com diu la Nota explicativa prè-via de la Lumen Gentium, el sentit de lacomunió «no és el d’un afecte indefinit,sinó el d’una realitat orgànica, que exi-geix una forma jurídica i que, alhora, es-tà animada per la caritat».

La meva llarga experiència com aconseller em diu que el decaïment i lapèrdua progressiva de vitalitat dels con-sells de pastoral tenen l’origen en unacertesa que de manera creixent es vaobrint pas entre els seus membres a me-sura que van transcorrent les sessions:són convocats pel bisbe per a un tràmitsense entitat real per a la vida de la diò-cesi. El que és realment important ho de-cideixen en un altre indret els manaies desempre. Molta gent bona i capaç s’avor-

reix, es cansa i abandona perquè ja nocreu que el consell serveixi per a res.

1.1.2. «El principi de vida»de l’EsglésiaRecentment González Faus ha recordatque el Vaticà II va ensenyar que «la ve-ritable Església de Crist “perdura” enl’Església catòlica, però no s’hi identi-fica» [LG 8], i que «aquest ensenyamentés precisament, i significativament, elque amb més afany pretenen desmuntarels qui no accepten el Vaticà II»8. Avuipotser urgeix recordar un ensenyamentcomplementari del Concili, que igual-ment es pretén deixar de banda: l’Esglé-sia catòlica romana no és el Regne deDéu, sinó tan sols qui l’anuncia, qui elserveix, el seu germen i el seu principi[cf. LG 5]. Com ja s’ha dit més amunt,res d’això no serà possible sense escol-tar l’Esperit, que és «el principi de vidao ànima» de l’Església [cf. LG 7g;4]i sense escrutar els signes dels temps.Però novament he d’insistir amb el Con-cili en un aspecte que es pretén ocultar:l’Esperit és l’ànima del Cos de Crist queconstitueix el poble de Déu i als qui te-nen autoritat a l’Església els «competeixabans que res no extingir l’Esperit, sinód’examinar-ho tot, i retenir el que és bo(cf. 1Te 5,12 i 19-21)» [LG 12].

La imatge pública de l’Església ca-tòlica contradiu i oculta aquest ensenya-ment conciliar. Qui la contempli des defora no serà capaç de sospitar aquestesparaules del Concili. Més aviat semblaque l’Esperit només és «principi de vi-da» per a la jerarquia i, tirant curt, no-més per al Papa. Tot allò que quedi fo-ra de les consignes oficials és reprimit o

7

prohibit pels jerarques, sense intentarexaminar-ho tot per quedar-se amb elque és bo. El risc d’extingir l’Esperit éscreixent en l’Església catòlica romana.S’ha renunciat al diàleg com a únic mit-jà evangèlic de buscar la veritat i decrear comunió, i s’ha optat per la impo-sició amb el “corró” del poder i del’amenaça, que no té res a veure ambJesús (cf. Lc 22,24-27). Les qüestionsdebatudes a l’interior de l’Església (perexemple, la moral de la vida, el paperde la dona, l’elecció i la designació debisbes, la democratització de les estruc-tures eclesials, la figura històrica delspreveres, el model d’evangelització ide presència pública de l’Església, etc.)pretenen liquidar-se per la força d’unpoder despòtic i la renúncia a l’exercicide l’autoritat evangèlica de la veritat.Amb la imposició i el despotisme com aprocediments no hi ha condicions per aldiscerniment dels signes dels temps,que demanava Jesús (cf. Mt 16,3). Elrisc de confondre esperits aliens a Jesúsamb senyals del Regne de Déu és altís-sim.

Hi ha un risc molt altde confondre esperits aliens

a Jesús amb senyals del Regne

Els qui així actuen ho poden fer –nohi ha cap dubte!– amb molt bona vo-luntat, com Pere recriminant Jesús camíde Cesarea de Filip (cf. Mc 8,27-33); oencegats per interessos de dominacióreligiosa, com els qui van acusar Jesúsd’expulsar dimonis amb el poder de

Beelzebul (cf. Mt 12,22-28). El resultatfinal sempre és el mateix: trenquen lacanya esquerdada i apaguen el ble quevacil.la en contra de l’Esperit del Ser-vent (cf. Mt 12,20). Quan s’actua d’unamanera semblant, sempre es desobeeixel Senyor. I més encara si es traspassa laseva prohibició expressa d’«arrencar eljull» (cf. Mt 13,29).9 En aquestes cir-cumstàncies només es pot dissentir pera reformar l’Església.10

1.1.3. Dimensió pneumàticai carismàtica de l’eclesiologiaEstic convençut que aquesta formad’actuar es deu a una por polifacèticaque tenalla l’Església oficial. I no obli-dem que, segons el Nou Testament, elcontrari a la fe és precisament la por.Víctor Codina, en un llibre dedicat al’Esperit, ha inventariat les pors eclesialsen setze apartats.11 El denominador co-mú de tots aquests agents que fan tantapor és que la seva mera presència qües-tiona el poder i els privilegis dels servi-dors de l’aparell eclesiàstic. Aquests,com els fariseus i els saduceus de l’èpo-ca de Jesús, li reclamen un senyal delcel, que molt probablement confonenamb «la Glòria de Bernini» per a poder-hi confiar (cf. Mt 16,1-3). Però els se-nyals de la novetat del Regne i del seuEsperit que Déu ens ofereix són sempre“terrens” o humans, ja que en cas con-trari no serien per a nosaltres; necessà-riament ambigus, ja que desvelen i ocul-ten, al mateix temps, la presència deDéu en la història; controvertits, ja queno són els que els éssers humans natu-ralment esperem; i, finalment, impurs,ja que invariablement estan tacats pelfang de la història humana.

8

La institució eclesial necessita recu-perar pràcticament la fe en l’acció vivi-ficadora, animadora i orientadora del’Esperit en tot el Poble de Déu. En unaparaula, la dimensió pneumàtica i caris-màtica de l’eclesiologia. «El punt departida de la doctrina de l’Església ha deser la doctrina de l’Esperit Sant i delsseus dons.»Així ho escrivia J. Ratzingerfa quaranta-tres anys, sortint al pas delrisc d’una eclesiologia elaborada exclu-sivament a partir de la humanitat deCrist. I afegia:

«Crist segueix present mitjançantl’Esperit Sant amb la seva obertura,amplitud i llibertat que no exclou decap manera la forma institucional,però que sí en limita les pretensionsi impedeix que s’equipari amb lesinstitucions mundanes.»12

Els símptomes de la negació pràcti-ca de la dimensió pneumàtica de l’Esglé-sia són la unilateralitat en la presa dedecisions, el silenciament dels discre-pants, la repressió de tota novetat, la pro-hibició de l’assaig en l’acció pastoral ievangelitzadora, l’acotament dels espaisde llibertat, etc. Tots ells són indicadorsd’una Església institucional sense límitsen les seves pretensions i que, en el fun-cionament, s’equipara amb les institu-cions mundanes d’encuny autocràtic.

En fidelitat a la seva dimensió pneu-màtica l’Església catòlica necessita ur-gentment establir, en tots els seus esta-ments, mitjans veritables i eficaçosd’indagació i discerniment comunitaridels signes dels temps, que li obrin el ca-mí d’una reforma que, com a institucióterrena i humana, necessita constant-ment (cf. UR 6).

1.2. El significat

Des del Vaticà II fins avui l’expressió«signes dels temps» s’ha convertit ten-dencialment en una de les categories fo-namentals de la teologia emergent post-conciliar, per a definir particularmentles relacions de l’Església i del món. Detota manera, no sempre s’utilitza amb elmateix significat.

Generalment es consideren signesdels temps aquells fenòmens socials iculturals que, com a conseqüència de laseva generalització i gran freqüència,caracteritzen una època determinada iexpressen les necessitats i les aspira-cions de la humanitat. Són fenòmensimpactants que donen senyals de formesd’existència humana més justes i mésdignes. La seva significativitat no estàsobreafegida des de fora pels qui els lle-geixen com a tals, sinó encarnada en larealitat històrica. La tipicitat, els indicisde temps millors que assenyalen, el con-sens col·lectiu que desperten i la sevairreversibilitat constitueixen alguns delscriteris per a identificar-los.13

Els signes del tempscaracteritzen una època,expressen les necessitats

i les aspiracionsde la humanitat

Aquest és el significat més habitualque la noció té en els textos del VaticàII. Sobretot en laGaudium et Spes. Finsal moment conciliar, l’Església havia

9

estat enfrontada amb la modernitat.Insensible i immutable davant els can-vis experimentats al món, vivia tancadaen si mateixa per no contaminar-se ino caure en la temptació del canvi.La qüestió dels signes de l’època va te-nir dos efectes molt saludables per al’Església:

1) Es va percebre com una cridad’atenció i, fins i tot, com un senyald’alarma. Alguna cosa no anava bé enl’Església. Els canvis del món moderneren una demanda implícita de canvisen l’Església.

2) Es va acceptar com un indicadorper al reconeixement favorable dels va-lors de la modernitat (democràcia, dretshumans, desenvolupament econòmic,transformacions socials socialdemòcra-tes, racionalitat científica, etc.), i comun impuls per a una millor adaptacióeclesial a les societats modernes.14 Im-plícitament, la qüestió dels signes delstemps es va convertir en un antídot con-tra la por dels «vents de canvi», quesempre condueix indefectiblement asufocar l’Esperit.

Però hi ha un altre ús de la noció queem sembla més decisiu per a la vida del’Església. D’acord amb el significatde Mt 16,1-3, l’expressió «signes delstemps» s’hauria de reservar per als sig-nes del Regnat de Déu. Coincideixoamb Luis González-Carvajal quan afir-ma que els signes dels temps «no són,per tant, signes dels temps actuals, sinósignes dels últims temps. En conse-qüència, no tots els trets característicsd’una època són “signes dels temps”,sinó únicament aquells en els quals esmanifesta la salvació»15.

1.2.1. El discernimentEn conseqüència, en el discernimentdels signes dels temps, l’Església busca«saber què fer en el moment actual perquè es duguin a terme els temps anun-ciats per Jesús»16. El poble de Déu in-daga i discerneix els signes dels tempsper saber com va la nostra història ambrelació al Regnat de Déu que Jesús vaanunciar i va fer present. És a dir, per al-birar quin és l’estat de la justícia i el dreten el món (cf. Jr 23,5; 33,15; Is 11,4-5);per avaluar si hi ha bones noves per alspobres en aquesta terra (cf. Lc 4,16-19);per verificar si en el segle XXI Déu apar-ta els poderosos dels seus trons i exalçaels humils, si omple de béns els pobresi fa que els rics se’n tornin sense res (cf.Lc 1,51-53); per comprovar si la frater-nitat humana marxa segons allò que elDéu del Regne, «Pare/Cap de la famíliadel món», havia previst.17

La mística d’ulls oberts, de la qualtant hem parlat aquests últims anys, ne-cessita l’aliment del discerniment delssignes dels temps per mitjà de l’Evan-geli. De tota manera hem de reconèixerque sovint sembla que l’Església i lescomunitats eclesials estiguem als nú-vols, i el Senyor passa per davant i no elveiem. La ingent tasca de respondre «alsperennes interrogants de la humanitatsobre el sentit de la vida present i futurai sobre la mútua relació entre ambdues»[cf. GS 4 i 11], reclama una Esglésiaexperta en els senyals de la vigència delRegne de Déu entre nosaltres fins a fer-los seus. L’exercici del discernimentconciliar dels signes dels temps «vaobrir els ulls» a l’Església, que va pas-sar de condemnar el món modern abeneir-lo.Aquest canvi de pràctica ecle-

10

sial m’evoca la història de Balaam, que,contractat pel rei moabita per a maleirIsrael, va acabar beneint-lo, no senseabans haver-se vist obligat per Déu a«baixar de la somera» (cf. Nm 22-24)18.

La capacitat per a detectarsenyals del Regne

enmig de les ambigüitatsha d’amarar la vida eclesial

de dalt a baix

La capacitat per a detectar senyalsdel Regne enmig de les ambigüitats delnostre present ha d’amarar la vida ecle-sial de dalt a baix. L’Església no és elrecinte on l’Esperit es manifesta d’unamanera exclusiva i és administrat buro-cràticament. L’Església «dels signes» éscom un “radar” que descobreix i asse-nyala aquelles realitats del nostre mónen què l’Esperit del Regne s’està mani-festant, molt sovint sense que els seusmateixos protagonistes en siguin cons-cients. Els comportaments eclesials nohaurien de tornar a reflectir una eclesio-logia de “la ciutadella emmurallada”,protegida del món i enfrontada a ell.Sinó irradiar una eclesiologia del «ditque assenyala» el pas de Déu per la his-tòria, ja que, com va recordar el VaticàII, el seu Regne ja és present parcial-ment entre nosaltres [cf. GS 39].

1.2.2. El Regnat de DéuNo pretenc de cap manera confondre elRegnat actual de Déu al món amb la se-va meta universal. Seria unilateral con-

templar el Regnat de Déu únicament enla seva consumació escatològica. De lamateixa manera, és erroni identificar elRegnat de Déu amb les seves anticipa-cions històriques. El Regnat de Déu ac-tua en la història d’una manera oculta iconflictiva. Les seves anticipacions sónla immanència del Regnat escatològicde Déu i el Regnat esdevenidor és latranscendència d’aquestes anticipacionsque són objecte de fe i experiència.Aquesta comprensió prohibeix tant si-tuar el Regnat de Déu en un més enllàque no tingui relació amb la vida terres-tre com identificar-lo amb una situaciódeterminada de la història. Sense lacontrafigura transcendent del Regnat deDéu, les seves anticipacions perden elseu punt d’orientació. Sense les antici-pacions immanents del Regnat el seu fu-tur transcendent es convertiria en unamera il·lusió “utopista”. Per això l’Es-glésia, en el seu servei al Regnat de Déu,ha de posar en pràctica l’obediència a lavoluntat de Déu, que transforma el món,i la pregària per la vinguda del Regne.Així ho fem cada vegada que diem el«Parenostre».19 I així ho van fer els pri-mers cristians quan suplicaven, amb lapetició maranatha!, la segona vingudadel Senyor perquè interrompés el seupatiment.20

1.3. Els signes del Regnat de Déua «les experiències de contrast»Aquesta concepció qualitativa o kairo-lògica del temps no ha de significar quela indagació i el discerniment dels sig-nes dels temps s’hagin de dur a termeexclusivament en les qualitats positivesde cada època. Tal comportament seria

11

un error gravíssim, fruit d’una concep-ció fonamentalista dels «vents de can-vi» i cegament optimista del progrés,tan injuriada per W. Benjamin o perJ. B. Metz. L’Església necessita apren-dre a desxifrar el que en la negativitatdel nostre món hi ha de signe (en perillo negat, [aparentment] vençut o crucifi-cat) del Regnat de Déu. Per a desvelar-ho i defensar-ho. Tal exercici ve exigitper la saviesa de la creu.

Jesús de Natzaret és el Signe Primor-dial del Regne, que fa intel·ligibles alsulls de la fe els signes de Déu. Però elSigne dels signes va ser en el seu tempssigne de contradicció (cf. Lc 2,34) i vatenir la gent dividida (cf. Jn 7,43). Novan suportar ni que assenyalés el que elDéu del Regne no volia –una religió en-cobridora de la injustícia (cf. Mt 9,10-13)– ni que s’enfrontés amb els dimonisen nom del Regnat de Déu (cf. Mc 1,24;5,7). L’eliminaren clavant-lo en unacreu. Després de la seva resurrecció lafigura humana del Signe Primordial se-rà per sempre el Crist crucificat, força isaviesa de Déu (cf. 1Co 1,18-25).

El discernimentdels signes dels tempsés una tasca perillosa

i al mateix temps salvadoraper a l’Església

Aquesta saviesa invita constantmentl’Església a indagar i discernir signesdels últims temps en aquestes experièn-cies humanes que s’han anomenat «ex-

periències de contrast» i que assenyalenel que Déu no vol21 o allò diabòlic delnostre món que s’oposa al Regnat deDéu. La llum del Crucificat desemmas-cara allò que les forces dominants delnostre món neguen o amaguen de larealitat, recorrent a discursos «sensats iraonables» per justificar i consolidar elseu domini. Desvela el que realmentestà succeint al món però que resta ocultper desig dels poderosos.

Precisament aquesta saviesa de lacreu impedeix que el discerniment delssignes dels temps sigui una tasca innò-cua per a l’Església, convertint-la enperillosa i al mateix temps en salvadoraper a ella. Segons la sentència de l’extra-canònic Evangeli de Tomàs (Logion 82),Jesús diu: «Qui estigui a prop meu, estàa prop del foc; qui estigui lluny de mi,està lluny del Regne». El perill i l’ame-naça constitueixen, recorda J. B. Metz,la situació bàsica de l’Església en elmón:

«Allà on el cristianisme està cada ve-gada més arrelat i es fa més suporta-ble; allà on resulta més fàcil de viurei es converteix per a molts en unasublimació simbòlica del que, de to-tes maneres, succeeix i del que, enaquesta mesura, determina el món,allà el seu futur messiànic és dèbil.Per contra, allà on resulta difícilde suportar i es mostra rebel; allà,doncs, on promet més perill que se-guretat, més desarrelament que pro-tecció, allà es troba sens dubte mésproper a aquell que sembla haver dit:“Qui estigui a prop de mi, està a propdel foc; qui estigui lluny de mi, estàlluny del Regne.”»22

12

1.3.1. Anticipacions històriquesdel Regne de DéuLa saviesa crucificada dels senyals delRegne no evita el sentiment de perple-xitat que tan sovint causa la constatacióde l’aparent inevitabilitat del que suc-ceeix i la persistència de les injustíciesestructurals, que tantíssimes víctimeshumanes i destrosses ecològiques pro-dueix. Però atorga la seva energia divinaper a la superació d’aquest estat d’ànimen tant que descobreix les possibilitatsviables d’un futur encara inèdit, és a dir,les possibilitats viables que cada mo-ment històric guarda per al futur de lahumanitat.

Aquesta saviesa identifica senyalsde vida del Crucificat als “corredors dela mort” del nostre món, i capacita peral descobriment més gran: en les es-querdes d’aquest sistema de mort hi hasignes de vida; en aquest immens marple de nàufrags hi ha gent que se les en-ginya i s’organitza per navegar; enmigde l’ull de l’huracà ja s’albiren “illesd’esperança” cap a on dirigir el rumb; al’interior del captiveri sorgeixen “zonesalliberades”; enmig de l’apatia genera-litzada hi ha encara capacitat d’indigna-ció ciutadana; en les nostres societats deservents s’inventen xarxes de llibertat;a les barriades de la perifèria de la cul-tura satisfeta es promouen pràctiques al-ternatives per al veïnat global... Totesaquestes realitats són anticipacions his-tòriques del Regne de Déu. Trobar-lesfacilita seguir al peu del canó sense llan-çar la tovallola o cremar-se.Aquesta tro-bada renova energies. Justament permetseguir apostant, ja en el present, per unfutur que té tota la fragilitat del que en-cara no existeix i del que no és demos-

trable ni manipulable. Aquesta trobadaens permet seguir esperant l’arribadad’un Regnat de Déu que sempre es re-tarda; ens impulsa a negar-nos a deixarningú per impossible; a esperar amb unaconfiança tossuda i activa que el germendel Regnat de Déu segueix actuant en unmateix i en els altres.

1.4. Els pobres i el discernimentdels signes dels temps

Luís González-Carvajal proposa trescriteris hermenèutics per al procés dediscerniment del presumpte signe delstemps: l’anàlisi sociològica, l’anàlisiteològica i la indagació de la seva capa-citat significativa en el nostre universespiritual o, almenys, per a aquells ho-mes i dones que no empresonen la veri-tat amb la injustícia (cf. Rm 1,18)23.

1.4.1. Anàlisi sociològicaLa teoria del coneixement ens ha ense-nyat que no hi ha lectures neutrals o in-nocents de la realitat. Ni tampoc delssignes dels temps. Tot és segons el co-lor del vidre amb què es mira, diu l’afo-risme castellà. Tot és segons el doloramb el qual es mira, rectificarà ambmolta raó Mario Benedetti. Totes lesnostres mirades van precedides d’unalent de contacte anomenada precom-prensió, “fabricada” amb materials di-versos: els nostres interessos vitals igrupals (sense interès no hi ha cap pos-sibilitat de coneixement), el nostre ba-gatge cultural i ideològic, la nostra si-tuació social i, fins i tot, la nostra pròpiapsicologia. La clau de l’èxit de la mira-da consisteix a aconseguir que aquesta

13

inevitable precomprensió no es con-verteixi en prejudici que domestiqui lanostra lectura. I per a aquesta finalitatresulta imprescindible prendre cons-ciència de la possible existència de pres-supòsits inconscients que ens poden fertornar cecs, que fan que colem el mos-quit i ens empassem el camell (cf. Mt23,24).

No hi ha lecturesneutrals o innocents

dels signes dels temps

Però, a més, sempre es mira la reali-tat des d’algun indret territorial o social.En aquest sentit es pot afirmar que no hiha una mirada ideal extraterritorial desde la qual observem el que succeeix alnostre voltant. No hi ha, per tant, mira-da sense condicionaments. La crisi eco-nòmica actual no es contempla de la ma-teixa manera des d’Alemanya que desde Grècia; a l’Ibex 35 no se li fa el ma-teix cas des de l’edifici de la Borsa deMadrid que des dels tuguris de la Caña-da Real; una sentència judicial de des-nonament no es reconeix de la mateixamanera a l’oficina bancària que a l’habi-tatge embargat.

1.4.2. Anàlisi teològicaTota aquesta mena de condicionamentsafecten el discerniment dels signes delstemps. Segurament, la mirada del VaticàII sobre el món modern i la seva recer-ca dels signes dels temps va estar con-dicionada per una gran empatia cons-

cient vers la modernitat, però, a mési d’una manera més inconscient, perl’eurocentrisme, la mentalitat burgesai la visió democratacristiana de la reali-tat. La història posterior mostra clara-ment com s’ha dut a terme la recepciódel concili –per animar o sufocar l’es-perit conciliar– des d’uns altres condi-cionaments. En aquest sentit escrivia fauns quants anys Gustavo Gutiérrez:

«La recepció [del concili] suposauna certa alteritat, que en aquest cases dóna entre el context històric del’església a l’Amèrica Llatina i elmón europeu, des del qual parteix lamirada universal del Concili [...] Noés possible oblidar, malgrat tot, queaquesta recepció té una clara i ne-cessària mediació, que passa perl’acceptació de l’exigència conciliard’estar atents als signes dels temps.En el cas de l’església llatinoameri-cana, això suposa mirar cara a carala inhumana situació de la pobresa iopressió en què viu la immensa ma-joria del poble d’aquest continent iser sensible a la seva aspiració d’a-lliberament. Però això no es podràfer verdaderament si aquestes reali-tats no són confrontades amb el mis-satge del Regne de Déu.»24

1.4.3. IndagacióL’Evangeli, recomana alguna perspecti-va per a la indagació i el discernimentdels signes dels temps? Em sembla queindirectament sí. Segons va constatar elmateix Jesús històric (cf. Mt 11,25), lasituació dels pobres ofereix una pers-pectiva privilegiada per a la percepció iel discerniment dels signes del Regnat

14

de Déu. L. Cornie va expressar aquestadada evangèlica amb la fórmula: «el pri-vilegi hermenèutic de les persones i delspobles oprimits», que ha estat titlladad’ambigua.25 Segurament no es pot re-soldre teòricament el contenciós queplanteja la crítica de la fórmula. Peròseria molt important assolir, almenys,el consens següent: l’hermenèutica delspobres és “privilegiada”, tot i que nosigui “exclusiva”, «perquè és la que mésnecessitat té d’escoltar l’Església».

Des d’aquest assentiment és relati-vament fàcil deduir-ne aquest altre:l’Església d’avui, per a exercir el dis-cerniment dels signes del temps, neces-

sita inexcusablement situar-se en el llocde les víctimes generades per la globa-lització capitalista. En aquest lloc se li“obriran els ulls” i trobarà un accés im-millorable a la revelació dels senyals delRegnat de Déu. Tots ells preludien ventsde canvi, que travessen fronteres reli-gioses i culturals buscant que un altremón sigui possible i no tan sols neces-sari; que “el veïnat global” assoleixi atot arreu un estadi superior de desenvo-lupament humà integral, un desplega-ment global de la justícia, de la llibertat,de la fraternitat i de la pau; que els éssershumans siguem d’una altra manera,vivint a un nivell més humà.

15

2.1. Les desigualtats del món«La crisi econòmica que colpeja els nos-tres països després de temps de creixe-ment i benestar ens pot fer tornar méscecs del que ja érem.»Amb aquestes pa-raules, Rafael Díaz-Salazar inicia unllibret sobre les desigualtats internacio-nals.27 La seva al·lusió a la nostra ce-guesa crònica i el seu crit –justícia ja!–confirmen la meva vella convicció quela pobresa del món és el signe més granel Regnat crucificat de Déu. No hi hares com la desigualtat estructural i obs-

cena del nostre món que posi més enevidència que el Regnat de Déu no vasegons el previst.28 Res; ni tan sols el re-lativisme moral, per molt d’afany queposem a denunciar-lo a temps i a des-temps. No hi ha res comparable, ho diréamb paraules de Jaime Gil de Biedma,al «dolor de tants éssers injuriats, rebut-jats, degradats al darrer graó, pobresbèsties que avancen esllomant-se per uncamí hostil, sense saber on van i qui elsmana, sentint a cada passa rere seuaquell esbufec ofegat i al clatell aquell

16

2. QUATRE SIGNES ACTUALS DEL REGNAT DE DÉU

A la llum poderosa que, provinent dels pobres, il·lumina les tenebresdel nostre món,26 em permeto proposar quatre signes actuals dels noustemps inaugurats per Jesús de Natzaret: les desigualtats del món, l’eman-cipació de les dones, el pluralisme cultural i la democràcia. Seguramentno són els únics. N’hi ha d’altres. Sens dubte. Però els proposats emsemblen els que l’Església té avui més necessitat d’atendre i obeir.Cada un d’ells és una oportunitat per a renéixer de l’Esperit, que es pre-senta a tot el poble de Déu i no únicament a la jerarquia de l’Església,si bé aquesta, òbviament, s’hauria de sentir més urgida en la seva res-ponsabilitat per l’Alè de Déu que contenen els vents de canvi.

baf calent que és el vertigen de l’instint,la por de la desbandada, animal enda-vant, cap endavant, aixecant-se per tor-nar a caure de morros, per rendir-se fi-nalment, i entregar l’ànima perquè ja nopoden ni carregar-la.» Res com la bru-tal injustícia del nostre món no certificamillor la conclusió del poeta barceloní:«Així és el món i així són els homes».

Per a tot el poble de Déu aquestadescomunal ecumene de dolor hauria deser, per contrast, signe del permanentanorreament històric del misteri de lapietat de Déu (cf. 1Tim 3,16). I els pas-tors i els teòlegs hauríem de contribuiral seu discerniment. En aquesta comu-nitat de sofrents es prolonga privilegia-dament per a l’Església la comunicaciósilenciada del Déu/Amor que descen-deix fins a nosaltres. En aquesta multi-tud d’éssers humans, posats com uncrist, s’activa la memòria i l’actualitza-ció històriques de l’esdeveniment delCalvari. En els «commovedors plors in-audibles dels qui no esperen ja res deningú...», l’Església pot identificar res-sons dels gemecs i els dolors de part dela nova creació nascuda de la matriudivina de l’Esperit (cf. Rm 8,14-27).

«Aquest immens dipòsit de patimenthumà» és metàfora vivent de Jesús cru-cificat i, al mateix temps, signe del mis-teri de la impietat i de la injustícia delshomes (cf. Rm 1,18). Assenyala exacta-ment allò que els poderosos del món, ésa dir, la patronal, els banquers, els di-rectius dels bancs centrals i els políticsque comparteixen amb ells la ideologianeoliberal, tracten d’ocultar sigui comsigui: l’ídol de mort que el capitalismeha generat.

2.1.1. El Capitalisme:«realitat fonamental»L’advertiment de Joan Pau II sobre elperill de caure en «una idolatria del mer-cat» no va fer el seu efecte fa vint anys.Altres interessos i preocupacions ecle-siàstics van posar sordina a aquestesparaules profètiques del Papa. Ara haarribat el moment de parlar alt i senseembuts del capitalisme com una de lesmàximes referències religioses de lacultura occidental del nostre temps.La crisi econòmica que patim ha posatde manifest, per si encara en quedavaalgun dubte, que el verdader absolut delnostre món globalitzat és el Capital. Elpoder d’unió i relació del diner ha subs-tituït funcionalment el de la religió. La«realitat fonamental» que ho determinatot ja no és Déu, sinó el capitalisme.Mammon ha tornat en versió capitalistai avui més que mai és l’antagonista perantonomàsia del Déu cristià (cf. Mt6,24).

La crisi econòmicaha posat de manifest

que el verdader absolutés el Capital

Si l’Església del segle XXI fa seuaquest signe del Regnat de Déu, no n’hihaurà prou amb els discursos sobre lanecessitat d’una economia al servei deles persones, com han fet recentment elsbisbes bascos en una impecable pasto-ral col·lectiva. Tampoc no n’hi hauràprou amb exigir «una nova i més pro-

17

funda reflexió sobre el sentit de l’eco-nomia i de les seves finalitats, a mésd’una profunda revisió amb amplitud demires del model de desenvolupament,per corregir les seves disfuncions i des-viacions», com fa Benet XVI en la sevaencíclica Caritas in veritate (núm. 32).Per a complir la seva vocació de «ger-men i principi del Regne de Déu»,l’Església necessita forçosament mirarcap al seu interior.Al poble de Déu li calpurificar la seva fe en el Déu del Regnedavant el perill que corre d’oferir al’“emperador” divinitzat, sense resis-tència i sota noves vestidures, el sacrifi-ci prescrit.29 El signe de les desigualtatshumanes situa l’Església davant la tas-ca de rastrejar la idolatria en les sevespròpies files i institucions, ja que des defa molt temps també ella està sotmesa alpoder del diner i en el seu si habita unaapostasia encoberta. No té una altra for-ma de començar a desfer-se de les sevescomplicitats en la barbàrie de la pobresadel món.

El signe de les desigualtatsobliga a l’Església a mirar

cap al seu interior

El discerniment del signe de les des-igualtats del món suggereix la visió delcapitalisme de mercat com la versióactualitzada del quart regne imperial delllibre de Daniel. El capitalisme actualno s’“antropomorfitza”, sinó que es“zoomorfitza” com una bèstia terrible,espantosa i molt forta, que amb dentsenormes de ferro menja, tritura i trepit-

ja les sobres amb les seves peülles (cf.7,7). Però, al mateix temps, recorda al’Església la crida a ser «germen i prin-cipi» del cinquè regne de la visió delprofeta, un regne «antropomorfitzat»com a «fill d’home» que procedeix deDéu (7,13-14), i l’«estil de govern» delqual busca un programa mundial de jus-tícia global.30

Si el poble de Déu fa seu aquest sig-ne, els seus membres se sentiran convi-dats a “antropomorfitzar” més i més elseu estil de vida allunyant-se dels estils“zoomorfitzats” patrocinats pel capita-lisme. Així ens veuen: «Els cristians vo-len transformar les nostres respectablesllars musulmanes en mercats. [...] Volenque comprem aquells verinosos produc-tes seus que no tenen altre propòsit realque convertir-nos en una nació de rumi-nants. La gent es passa el dia ficant-seporqueria a la boca en comptes de resara Al·là».31

2.1.2. Igualtat i fraternitat universalUna igualtat i una fraternitat universalssense conseqüències per als membresde les esglésies riques és literalment unaestafa per a les expectatives de les víc-times de les desigualtats del món. Non’hi ha prou amb el simple sentiment fa-vorable a l’alliberament de les situa-cions endimoniades de l’exclusió i de lamarginació. També els de Gèrasa vanmostrar-se partidaris que Jesús alliberésl’endimoniat del seu esperit immund, jaque ningú no podia retenir-lo, ni tan solsamb cadenes. El seu error va ser creureque la victòria sobre el dimoni no tin-dria conseqüències per a ells. Quan vancomprovar que havien recuperat un veí,

18

però s’havien quedat sense els seusporcs, demanaren a Jesús que se n’anésdel país (cf. Mc 5,1-20).Algun cop, ambuna punta d’ironia he apostrofat: i és que,ja se sap, dels porcs, com de la nostraqualitat de vida, se n’aprofita tot. Non’hi ha prou amb el sentiment. Necessi-tem estils intempestius de vida austerai solidària que afavoreixin una civilit-zació alternativa, fraterna, igualitària illiure. I el cristianisme proporciona ener-gia i saviesa per a intentar-ho i esperan-ça d’assolir-ho.32

A més, el signe de la desigualtatremet a una actuació alternativa en elmercat. Hi ha moltes coses que elsmembres del poble de Déu podem fer–i de fet estem fent– per facilitar can-

vis en l’àmbit de l’economia: defensarl’existència d’alternatives per a sortir dela crisi,33 promoure el comerç just, dis-criminar les empreses que trafiquenamb les persones per abaratir costos, fo-mentar empreses d’economia social,possibilitar la responsabilitat social cor-porativa de les empreses, promourebanques ètiques, etc.

Però voldria insistir en un aspecteque he defensat altres vegades. L’Alède Déu busca avui experts en economiaque, sense por, es deixin moure i dirigirper la seva força a la recerca d’alter-natives al model econòmic actual. Hohaurien de tenir molt en compte lesBusiness Schools que tant proliferen úl-timament en les institucions università-ries catòliques. En la mesura que facinseu aquest signe, és a dir, el convertei-xin en sang de la seva sang i carn de laseva carn, descobriran que, amb l’exis-tència de departaments d’ètica ben do-tats, no n’hi ha prou per a garantir el

servei de la institució universitària alRegne de Déu. Fora que s’assumeixi ins-titucionalment que «no hi ha ètica per-què sapiguem què és el “bé”, sinóperquè hem viscut i hem sigut testimo-nis de l’experiència del mal. No hi haètica perquè hom compleixi amb el seu“deure”, sinó perquè la nostra respostaha sigut adequada, tot i que mai no pu-gui ser prou adequada. No hi ha èticaperquè siguem “dignes”, perquè tin-guem dignitat, perquè siguem persones,sinó perquè som sensibles a l’indigne, ala indignitat, als exclosos de la condicióhumana, als infrahumans, als qui no sónpersones»34.

2.1.3. Gestos simbòlicsFinalment, el signe de la desigualtat ésuna invitació a fer gestos simbòlics quefacin pensar i generin visions d’un altrefutur. Pràctiques que evoquin la devolu-ció del mercat a Déu i la seva no perti-nença al Capital. D’una manera sem-blant a com la pesca miraculosa de Jesús(cf. Jn 21,1-11) va pretendre significarla devolució del llac a Déu, en procla-mar que el mar de Tiberíades no era deRoma sinó de Déu, i el llac no erad’Antipes sinó de Jesús.35

Per tancar aquest punt proposaré ungest simbòlic que m’ha suggerit una no-tícia de premsa. La monja Nora Nashs’ha convertit aquests últims anys en lavisitant més xocant dels despatxos deles grans corporacions. Els directius deGoldman Sachs, British Petroleum iLockheed Martin, entre altres, s’han vistobligats a escoltar els seus suaus peròimplacables retrets. Ella i les seves ger-manes franciscanes han optat per l’acti-

19

visme accionarial, per obrir-se camí finsa les altes instàncies, una pràctica queconsisteix a adquirir participacionsd’empreses per a intervenir en les sevesjuntes d’accionistes. Així es té la possi-bilitat de parlar cara a cara amb aquellsqui prenen les decisions contra les qualses vol protestar. És un tipus de protestaque practiquen als Estats Units els di-versos col·lectius del movimentOccupyWall Street. I que també ha adquirit no-torietat a Espanya mitjançant campa-nyes com l’anomenada «BBVA sensearmes», que condemna les inversionsque aquesta entitat financera ha fet enindústries d’armament.36

Els gestosd’activisme accionarial

s’haurien de generalitzarentre les autoritats

de l’Església catòlica

M’encantaria que aquest gest d’acti-visme accionarial es generalitzés entreles autoritats de l’Església catòlica.Com a pas previ, cada institució (diòce-si, orde religiós, organització catòlica,etc.) hauria de fer pública la seva parti-cipació accionarial a les empreses quecotitzen al mercat borsari. Un cop elscomptes del poble de Déu s’haguessindeixat clars, el màxim responsable decada institució eclesial (el Papa, el bisbe,el superior provincial o general, etc.) esconvertiria en un activista a les juntesd’accionistes, recordant-hi, per exem-ple, alguns dels criteris ètics de la doc-

trina social de l’Església. No tinc capdubte dels efectes beneficiosos queaquest activisme, tan evocador del deJesús al temple de Jerusalem, tindria perals pobres del món. Ells es mereixen quetinguem la il·lusió que aquest gest sim-bòlic es dugui a terme i es multipliqui,tot i que, malauradament, costa fer-seil·lusions que sigui així.

2.2. L’emancipació de les dones

La llarga lluita de les dones per la sevaemancipació és un altre important signedels temps que l’Església ha de fer seu.Les dones han estat secularment vícti-mes del patriarcat. Un sistema culturalde dominació en el qual, com escriuManuel Castells:

«L’home es va reservar el poder, laproducció i la guerra, i la dona va ha-ver d’assumir la resta. D’aquesta di-visió històrica del treball en sorgirendues cultures, una dominant, l’altradominada, que es van convertir enessències a través dels mites delmasculí i del femení, fins a semblar-nos que això era natural. És clar quehi hagué constants rebel·lions, tantindividuals com col·lectives. Perquèl’organització de la societat no de-termina totalment el que pensa i fala gent. Però l’estat, en qualsevol deles seves formes, incloent-hi l’esglé-sia com a part integrant, es va en-carregar de tornar les coses al seulloc. [...] Això és el patriarcat. D’allàvenim tots, els nostres prejudicis i lanostra forma de ser. I així s’han fetles dones com a cultura col·lectiva icom a personalitat individual.»37

20

2.2.1. L’ordre patriarcalMalgrat que la vida de les dones ha can-viat més en els últims cent anys que enels tres mil anteriors, l’ordre patriarcalsegueix cobrint amb la seva allargadaombra la història que construïm. Per acorroborar aquesta afirmació en tenimprou amb la constatació empírica que lesdones són les més empobrides del món:el 67% dels pobres del món són dones.Però, a més, convé no oblidar que en lamajor part del món les dones hi surtenperdent per ser dones: se les discriminano solament en l’accés als llocs de deci-sió econòmica i política, sinó també enl’accés als béns bàsics, com ara l’ali-mentació, l’educació i la salut; i a més amés, una de cada tres dones és maltrac-tada físicament i/o sexualment al món.38

El signe de l’emancipació de les do-nes posa de manifest, per contrast, quel’ordre patriarcal és potser la figura his-tòrica més vella de l’antiregne de Déu.I ens precisa que les dones són sobretotles “vicàries” de Crist al nostre món, jaque majoritàriament els «commovedorsplors inaudibles dels que ja no esperenres de ningú...» són seus.

El movimentd’alliberament de les dones

comporta vents de canvi

Les històries emancipadores de lesdones són relats de resistència i trans-formació d’aquell poder inhumà que in-frahumanitza la condició de les dones ideshumanitza la condició dels homes.

Les seves conquestes són senyals de lesseves victòries parcials sobre «el poderd’allò inhumà»; anticipacions històri-ques de la irrupció del Regnat de Déud’una manera semblant a com ho va serl’activitat alliberadora i antidemoníacade Jesús de Natzaret o la victòria deCrist ressuscitat sobre tots els poderscòsmics de dominació, anunciada per lapredicació paulina (cf. Ef 1,20-22).39

El moviment d’alliberament de lesdones comporta vents de canvi i provo-ca experiències «de l’alè de l’Esperit»en l’Església perquè neixi de nou coma «germen i principi del Regne». No liresultarà gens senzill reconèixer aquestsigne del Regne, que irradia des delsmarges de la tradició dominant andro-cèntrica i patriarcal que amara la ins-titució eclesial. Fer-lo seu li exigeixconversió, canvi de pràctiques i de men-talitat.

2.2.2. El patriarcat eclesialEl patriarcat eclesial és una de les for-mes més consistents d’aquesta estructu-ra de dominació cultural, ja que s’enténa si mateix com a divinament establert.Els homes del govern eclesial diuen queel seu poder ha estat delegat per Déu ique l’exerceixen per mandat diví. Amés, fins a temps molt recents les doness’han tingut a l’Església com a inferiorsals homes mentalment, moralment i fí-sicament, creades només parcialment aimatge de Déu, i fins i tot com a símbolenvilit del mal. I, en contrast amb totaixò, han sigut despersonalitzades comun ideal romàntic i asexuat, la plenituddel qual radica especialment en la ma-ternitat. Encara avui les dones ocupen

21

un espai marginal en la vida oficial del’Església catòlica: estan excloses de laplena participació en el sistema sacra-mental, dels centres eclesials on es pre-nen les decisions més importants, s’es-tableixen lleis i s’elaboren símbols, delsrols de lideratge públic eclesial. És a dir,les dones estan majoritàriament i neces-sàriament en l’Església, però amb unvalor limitat.40 La situació em sembla in-sostenible. En les actuals condicionshaurem de reconèixer, almenys, quel’Església ho posa molt difícil a les do-nes perquè la contemplin com a «ger-men i principi del Regne».

Moltes vegades he pensat quel’Església va fer molt més per l’abolicióde l’esclavitud el dia que va nomenarprevere un esclau que quan va reconèi-xer com a paraula de Déu la carta aFilèmon, en la qual Pau li prega que re-bi l’esclau Onèsim com un germà esti-mat. Aquell gest simbòlic no va posar fia l’esclavitud al món, però va generar lavisió que un altre món de llibertat uni-versalitzada era possible. Avui el signede l’emancipació de les dones reclamade l’Església institució una pràcticasimbòlica semblant, que reconegui elpotencial emancipador que la causa fe-minista té per a tota la humanitat, i ge-neri la visió que és possible un altre mónen el qual la causa feminista s’hagi uni-versalitzat de facto.41

2.2.3. Una revisió important i urgentAquesta nova pràctica eclesial nomésserà possible si va precedida de la revi-sió de l’androcentrisme inoculat en latradició catòlica. Amb aquesta finalitatel diàleg amb les aportacions crítiques ipositives de la teologia feminista resul-

ta imprescindible. Tancar-se amb pany iforrellat després d’una lectura fona-mentalista de la doctrina eclesiàstica no-més aconseguirà retardar alguns canvisque l’Església catòlica necessàriamentha de fer, si vol actualitzar la seva vo-cació sacramental [cf. LG 1]. Les auto-ritats eclesiàstiques poden aprendre dela seva pròpia història amb les dones.No en va han revisat i rebutjat la pro-posta de Tomàs d’Aquino sobre la natu-ralesa defectuosa de la dona (cf. STI,q.92, a.1, ad.1). O m’equivoco?

Indico tres espais teològics la revi-sió dels quals em sembla més importanti urgent:

1) Un llenguatge sobre Déu que usade manera exclusiva, literal i patriarcaltermes masculins.42

2) Una teologia de la creu que ha ser-vit per a reforçar el sistema de submis-sió patit per les dones.43

3) Una utilització d’imatges al·legò-riques i simbòliques de l’Escriptura coma normatives i arquetípiques de l’essèn-cia de la feminitat i la masculinitat, queoculta el rostre de les dones de carn i os,la seva existència quotidiana i la feridalacerant de la seva discriminació.44

Els vents de canvi s’amaren de l’Alède Déu que empeny la jerarquia a anarmés enllà de l’actual construcció ecle-siàstica del ser dona, que de cap mane-ra no és capaç de donar cos en la histò-ria al flux d’alliberament i justícia queel Regnat de Déu hi ha introduït.

2.3. El pluralisme culturalUna de les moltes paradoxes que carac-teritza el nostre món és que la creixent

22

globalització va acompanyada de novesdiferenciacions culturals i religioses.Cosmopolitisme i particularitat no sónrealitats oposades, sinó complementà-ries. Ens trobem en una època de dife-rències entrellaçades. Les diverses cul-tures presents en el nostre món nosolament coexisteixen les unes amb lesaltres, sinó que, a més, mantenen entresi relacions dinàmiques que, com ensrecorda un informe de la UNESCO,necessitem i hem d’aprendre a orientarno cap a una confrontació, sinó cap auna coexistència fecunda i una harmo-nia intercultural.45

Avui aquest desideràtum es trobamolt amenaçat. Occident promou d’unamanera tan pertinaç com dominadorael model cultural nord-americà per tot elmón. El Nord ric pretén universalitzaramb una incontinència inaudita el seumodel cultural. L’encant i la riquesa dela diversitat van cedint davant la fulmi-nant ofensiva de l’estandardització,l’homogeneïtzació i la uniformització.«Tothom percep al seu voltant que lacoartada de la modernitat serveix per-què tot es doblegui al nivell d’una estè-ril uniformitat. D’una punta a l’altra delplaneta s’imposa un estil de vida sem-blant, expandit pels media i prescrit in-sistentment per la cultura de masses. DeLa Paz a Uagadugú, de Kyoto a SantPetersburg, d’Orà a Amsterdam, lesmateixes pel·lícules, les mateixes sèriestelevisades, les mateixes informacions,les mateixes cançons, els mateixos eslò-gans publicitaris, els mateixos objectes,la mateixa roba, els mateixos cotxes, elmateix urbanisme, la mateixa arquitec-tura, el mateix tipus d’apartaments, so-vint moblats i decorats de forma idènti-

ca...»46 Aquesta classe d’universalitza-ció cultural s’ha guanyat el qualificatiude “cocacolonització”.47

Urgeix orientarles relacions interculturals

cap a una coexistència fecundai harmònica

La interculturalitat com a projectesociopolític en el qual de manera inten-cionada i planificada es conjuguin: a) elrespecte per la diversitat cultural pre-existent i la seva assumpció; b) la re-creació de totes i cadascuna de les cul-tures presents; i c) l’emergència d’unanova síntesi, no ha abandonat encaral’estat dels assajos teòrics de laboratorio de la reclamació de drets pendents. Detota manera, resulta cada dia més urgenti necessari caminar en aquella direcció.

2.3.1. Identitat culturalCada vegada més sovint Occident rep lanegativa de les altres cultures a identifi-car modernització amb occidentalitza-ció. Un cop i un altre li recorden que laseva pretensió d’universalitzar la sevacultura és falsa, perquè menysprea el fetde la diversitat cultural; immoral, per-què oculta dintre seu la pretensió d’unpoder imperialista; i perillosa, perquèmanté d’una manera fonamentalista elcaràcter innegociable de la seva visió devalors com el progrés, la tecnologia, lademocràcia i, sobretot, el mercat eco-nòmic mundial. L’oposició a aquestaviolència cultural està donant lloc a una

23

recomposició del món en el qual parti-cularment la consciència d’etnicitat jun-tament amb la consciència femeninasón els seus subjectes més actius. Unaonada d’indigenisme i de ressorgimentde les cultures no occidentals recorre elnostre planeta. Però, amb ella, les ban-deres i altres símbols d’identitat cultu-ral (com les creus, les mitges llunes, lesformes de cobrir-se el cap, les religions,etc.) han recobrat una inusitada impor-tància. Persones individuals i grupshumans descobreixen identitats noveso velles, que estan disposats a defensarfins i tot fins a l’extrem de fer guerrescontra enemics nous o vells. És creixentel risc del «xoc de civilitzacions» (S. P.Huntington) o de «xocs entre cultures»(F. Fernández Buey), les dimensions delqual poden arribar a ser molt considera-bles.

L’autoritat eclesialha de reubicar-se en el móncom una Església universalculturalment policèntrica

Des de la marginalitat de les cultu-res amenaçades, el pluralisme culturales percep com un signe del Regnat deDéu, com una oportunitat històrica(com un kairòs) per a l’actualització du-rant el segle XXI de la inversió de la lò-gica de Babel esdevinguda durant Pen-tecostès (cf. Ac 2,1-11). L’emergènciade l’Esperit de Déu en totes les culturesreclama i possibilita avui un projected’harmonia intercultural per al nostremón.

Si fa seu aquest signe dels temps,l’autoritat eclesial haurà de fer front aun canvi gegantí en la mateixa configu-ració històrica de l’Església. Haurà detransitar per noves rutes culturals, deixarde ser una Església de cultura exces-sivament monocèntrica i eurocèntricai reubicar-se en el món com una Esglé-sia universal culturalment policèntrica(J. B. Metz).

2.3.2. Una Església de culturaexcessivament monocèntricaEl cristianisme segueix aculturat ex-clusivament en la cultura occidental.El destí universal de l’Evangeli es trobaseriosament compromès des de fa segles,com a conseqüència del seu (des-)en-contre amb les cultures ameríndies,asiàtiques i africanes. La tasca missional,reiniciada el segle XVI, va ser incapaç depercebre o assumir conseqüentment ladistinció entre fe i cultura. Els resultatsfinals van ser una evangelització confo-sa amb occidentalització, una fe (pro-posada o imposada) indivisiblementunida a una cultura aliena i juxtaposadaa la pròpia, i, fet que és molt més greu,innombrables víctimes humanes i des-trosses culturals com a conseqüència detal disbarat. Cinc segles més tard la cú-ria romana segueix atorgant un caràcterabsolut a la interpretació occidental/ro-mana del cristianisme, que provoca laimpermeabilitat de les altres cultures al’Evangeli. Aquest comportament tancales portes d’aquelles cultures “minorit-zades” a Crist, mentre paradoxalmentse’ls prega amb tons patètics que lesobrin. En el segle XXI, a l’Església se se-gueix reproduint el conflicte judaïtzantde la circumcisió: avui ja no cal ser jueu

24

per a ser catòlic, però és imprescindibleser culturalment occidental i europeu.La pressió del poder central romà repri-meix fins a l’asfíxia les legítimes pre-tensions d’aculturació de l’Evangeli deles Esglésies locals perifèriques. Fins alpunt que encara és més exacte parlard’Esglésies europees a l’Àfrica, a Àsiao a l’Altiplà andí que d’Esglésies afri-canes, asiàtiques o andines. Les causesque van originar la penosa història deDe Nobili i Ricci segueixen vives. Si lesEsglésies de la perifèria no són capacesde superar aquest control opressiu,l’aculturació de la fe48 en les cultures nooccidentals es farà inviable.

2.3.3. Església universal culturalmentpolicèntricaSi fa seu el signe de la diversitat cultu-ral, l’Església renaixerà en un nouPentecostès com a «germen i principidel Regne» per al nostre món. El seupropi pluralisme cultural mostrarà quel’Evangeli no tan sols pot arribar a ex-pressar-se amb els elements propis deles més diverses cultures, sinó que, comva recordar Pedro Arrupe, té un dina-misme capaç de convertir-lo en principiinspirador, normatiu i unificant, quetransforma i recrea les cultures, donantlloc a una nova creació.

L’Alè de Déu l’empeny en la direc-ció d’una apropiació de la diversitatcultural, que la posi més eficaçment alservei d’una cultura mundial de la fra-ternitat. Així, l’Església contribuirà,més decisivament que amb tota la sevadoctrina social, a il·luminar formes cul-turals de «seguir dient l’humà» (J. Mu-guerza) en la convivència, impregnadesamb els tarannàs de la fraternitat, del

reconeixement dels drets de l’altre, i delrespecte i la potenciació de la diversitatcultural. La realització del vell mite dela ciutadania universal, la construcciódel qual s’ha convertit avui en una qües-tió de supervivència per a tota la huma-nitat, sembla fer més urgent el reconei-xement del pluralisme cultural com asigne del Regnat de Déu.

2.4. La cultura democràticaLa crisi econòmica mundial està deixantmolt clara la gran amenaça que planasobre la democràcia. El sistema demo-cràtic està en perill, en risc creixentd’esvanir-se per l’impacte del mercat.Queixalada rere queixalada, la dictadu-ra del capitalisme el va destruint, mentrepromou un feixisme social que crimina-litza els pobres i els indignats del 15M.Cada dia esmorzem amb la notícia queles autoritats polítiques europees actuenper «obediència deguda...» als merca-ders.

En plena incertesa s’obre pas lacertesa de la necessitat del canvi. ComU. Beck declarava recentment a lapremsa, «la crisi financera mundial ésel Txernòbil dels neoliberals, de tots elsqui creuen que el mercat ho arregla tot.Hi ha d’haver alguna cosa més, unavisió de la democràcia diferent, que noes veu als debats dels partits, no unesaltres institucions, sinó procedimentsperquè la gent participi més...»49

El sistema democràtic mai no ha es-tat reconegut per l’Església institucionalcom un signe del Regnat de Déu, mal-grat haver constituït un colossal progréshumanitzador. Evidentment està conta-minat des del seu origen, però no més

25

que l’antic règim del govern autocràticdels reis. Amb prou feines la institucióeclesial l’ha acceptat com una realitatfàctica amb la qual cal carregar i en laqual cal negociar cotes de poder amb elsseus representants.

Avui més que mai és urgent que lajerarquia percebi la democràcia com unsigne del Regne de Déu, el faci seu, i re-conegui la seva cultura de la igualtat,de la llibertat i dels drets humans coma anticipació parcial de la utopia delRegnat de Déu en la història. Òbvia-ment, si assumeix el signe de la demo-cràcia, com a forma de vida i tarannàeclesial, l’Església entrarà necessària-ment en processos de canvi i transfor-mació de la seva figura històrica actual,que en gran mesura és avui reflex del’antic règim autocràtic. Però aquestcanvi constituirà el seu millor servei ales democràcies actuals.

Percebre la democràcia comun signe del Regne de Déu

facilitaria que l’Església entrien un procés de canvi

i transformació

Les nostres democràcies esquerda-des estan demanant realitats simbòli-ques que les ajudin a transcendir i supe-rar els seus objectius pragmàtics i romsd’utopia solidària. Una realitat simbò-lica és aquella que té la capacitat de pro-vocar l’anhel i el desig de la realitatsignificada, i de convocar els homes enl’esforç comú per construir-la i viure-la.

El simbòlic provoca un què-pensar ( Ri-coeur), però també provoca un què-fer.La jerarquia eclesiàstica no s’hauriad’acontentar amb fer crides a la regene-ració moral de les democràcies reals. Laseva condició de «germen i principi delRegne» esperona l’Església amb la ne-cessitat que la democratització de les se-ves estructures i mecanismes de gestiófaci present i visible la seva condició demisteri de comunió als ulls dels ciuta-dans europeus d’avui. Un progrés enaquella direcció suposarà una conden-sació més gran del seu potencial simbò-lic, i consegüentment una oportunitatmillor de convertir-se en referent utòpicd’un projecte polític de democràcia in-tegral, que superi les deficiències delmodel participatiu de les nostres demo-cràcies occidentals i capitalistes.

L’Alè de Déu que promou aquestcanvi de direcció de l’Església catòlicaés la mateixa brisa suau que suporta ialimenta la democràcia. Així ho ha vistG. Zagrebelsky:

«No és casual la propensió cap a for-mes autocràtiques de govern [...]pròpia de totes les concepcions po-lítiques basades en la veritat i en lalluita contra l’error. Així ha sigut peral catolicisme. Només a la segonameitat del segle XX s’ha obert un di-fícil debat que ha conduit el ConciliVaticà II a optar preferentment per lademocràcia com el règim més acordamb la igual dignitat de tots els és-sers humans, d’igual filiació divina.[...] El déu que és compatible amb lademocràcia –que pot fins i tot ser elseu suport i aliment– no és el déuque divideix, que parla per manar i

26

condemnar; no és la potència queregna al món. És més aviat el déu queesplèndidament s’apareix al profetaElies a la muntanya de l’Horeb (1Re19,11-13), en un diàleg ple de res-pecte i llibertat: “Aleshores s’aixecàde davant el Senyor un vent huraca-nat i violent que esberlava les mun-tanyes i esmicolava les roques, peròen aquell vent el Senyor no hi era.Després del vent va venir un terra-trèmol, però el Senyor tampoc no eraen el terratrèmol. Després del terra-trèmol va arribar foc, però el Senyortampoc no era en aquell foc. Desprésdel foc es va alçar el murmuri d’unventijol suau. En sentir-lo, Elies estapà la cara amb el mantell, va sortirde la cova i es quedà dret a l’entra-da”. També perquè a la veu que elshomes reben del Senyor d’aquestaforma discreta, s’ajusta el que diu elsalmista: “Déu ha parlat, i jo he en-tès dues coses” (Sl 62,12), la qualcosa significa el dubte, la dificultatde no haver entès bé, que constitueixla condició existencial de qui viu enla fe (que només qui creu en algunacosa pot dubtar). Davant d’això, lapretensió de l’home –sigui quina si-gui la posició dels creients en la so-

cietat– d’ostentar una veritat, substi-tuint la paraula murmurada per Déuper la seva, pot semblar fins i totblasfema. I l’obediència passiva ques’hi presta pot semblar fins i tot ido-latria»50.

Punt finalLa crisi de comunicació amb la societatque pateix l’Església l’ha situat en unpunt crític que alguns consideren de«no retorn». Ni sospitar permanentmentde la novetat, ni protegir-se numantina-ment en el passat davant els “vents” decanvi, no haurien de ser mai les consig-nes eclesials per a sortir d’un mal pasaixí.Aquest no és el clima per a sembrarl’Evangeli de Déu en el món.Els signes dels temps són, davant seu

i per a ella, crides de l’Esperit a obrirnous camins al Regnat de Déu. La sevalectura i el seu discerniment seran ex-pressió acabada de la seva fidelitat aAquell qui ve mitjançant l’Esperit deDéu. Constituiran una forma excelsa demantenir obert permanentment el diàlegdels homes amb les crides de Déu, jaque en aquest discerniment l’Església esmanté en diàleg, alhora, amb els homesi amb Déu.

27

1. Cf. Dolores ALEIXANDRE, «De Elías a Juan de laCruz. Un itinerario de silencio», a Revista Ca-talana de Teología, XXV (2000), pàg. 191-201.

2. Concili Vaticà II, Constituciones, Decretos yDeclaraciones, BAC, Madrid 1968, pàg. 9.

3. Cf. M. D. CHENU, Los signos de la época a AA.,La Iglesia en el mundo actual. Constitución«Gaudium et Spes». Comentarios al EsquemaXIII, Bilbao, DDB, 1968, pàg. 95-102.

4. Cf., a més dels textos aquí transcrits, PO 9b; UR4a; AA 14c.

5. «Per complir aquesta tasca, l’Església té perma-nentment el deure d’escrutar els signes delstemps i d’interpretar-los a la llum de l’Evan-geli, talment que, d’una manera acomodada acada generació, pugui respondre als interro-gants perennes dels homes sobre el sentit de lavida present i de la futura, i sobre la relació del’una amb l’altra. Cal, doncs, conèixer i com-prendre el món en què vivim, i també les sevesesperances, les seves aspiracions i el seucaràcter dramàtic.» (GS 4)

6. «El Poble de Déu, mogut per la fe per la qualcreu que és conduït per l’Esperit del Senyorque omple l’univers, procura discernir en elsesdeveniments, en les exigències i en les aspi-racions en les quals participa junt amb elsaltres homes del nostre temps, quins són elsveritables signes de la presència i del pla deDéu. La fe, en efecte, ho esclareix tot amb unanova llum i manifesta les intencions de Déusobre la vocació integral de l’home, i per aixòguia la intel·ligència vers solucions plenamenthumanes.» (GS 11)

7. «Correspon a tot el poble de Déu, sobretot alspastors i teòlegs, amb l’ajuda de l’EsperitSant, escoltar atentament, discernir i interpre-tar els diferents llenguatges del nostre temps, isaber-los valorar a la llum de la paraula deDéu, a fi que la veritat revelada pugui ser perce-buda cada vegada més a fons, més ben entesai més adequadament presentada.» (GS 44a)

8. Cf. «La Iglesia católica-romana no es la verda-dera Iglesia de Cristo», Revista Latinoameri-

cana de Teología, 83, setembre de 2011, pàg.255-265.

9. Cf. J. I. GONZÁLEZ FAUS, La autoridad de la ver-dad. Momentos oscuros del magisterio ecle-siástico, Madrid, Herder 1996, pàg. 189-223.

10. Cf. J. PEREA, «Disentir para reformar la Iglesia»,Iglesia Viva, 245 2011/1, pàg. 61-100.

11. Cf. Víctor CODINA, Creo en el Espíritu Santo.Pneumatología narrativa, Santander, Sal Ter-rae 1994, pàg. 155-159.

12. RATZINGER, Introducción al cristianismo, Sala-manca, Sígueme, 1969, pàg. 293-294.

13. Cf. V. R. AZCUY, «El Espíritu y los signos delos tiempos. Legado, vigencia y porvenir deun discernimiento teológico», Concilium 342(setembre 2011), pàg. 603.

14. Cf. J. COMBLIN, «Los signos de los tiempos»,Concilium 312 (setembre de 2005), pàg. 530.

15. Luis GONZÁLEZ-CARVAJAL. Los signos de lostiempos. El Reino de Dios está entre nosotros...Santander, Sal Terrae, 1987, pàg. 231.

16. J. COMBLIN, o.cit., pàg. 532.17. La fórmula «Pare/Cap de la família del món»

és de J. D. CROSSAN, Cuando oréis, decid: «Pa-dre nuestro...», Santander, Sal Terrae, 2011,pàg. 43-69.

18. A Nm 24,4.16 se suggereix la mística d’ullsoberts. El text litúrgic del dilluns de la tercerasetmana d’Advent tradueix els versets així:«oracle del que escolta paraules de Déu, quecontempla visions del Poderós, en èxtasi, ambels ulls oberts».

19. Cf. Ibíd., pàg. 93-117.20. Cf. J. MOLTMANN, La Iglesia, fuerza del Espíri-

tu, Salamanca, Sígueme, 1978, pàg. 232-233.21. Cf. J. L. SEGUNDO, «Revelación, fe, signos de

los tiempos», Revista Latinoamericana, 14,maig-agost de 1988, pàg. 139.

22. J. B. METZ, Memoria passionis. Una evocaciónprovocadora en una sociedad pluralista, San-tander, Sal Terrae, 2007, pàg. 146.

23. Cf. o. cit., pàg. 57-101; 232-234.24. «La recepción del Vaticano II en Latinoaméri-

ca. El lugar teológico ‘la iglesia y los pobres’»

29

NOTES

a G. ALBERIGO-J. P. JOSSUA (eds.), La recep-ción del Vaticano II, Madrid, Cristiandad,1987, pàg. 213-214.

25. Cf. D. TRACY, Pluralidad y ambigüedad. Her-menéutica, religión, esperanza, Madrid, Trotta,1997, pàg.156, n. 56.

26. Cf. Jon SOBRINO, Jesucristo Liberador. Lecturahistórico-teológica de Jesús de Nazaret, Ma-drid, Trotta, 1991, pàg. 330.

27. Cf. R. DÍAZ-SALAZAR, Desigualdades interna-cionales. ¡Justicia ya!, Barcelona, Icaria, 2011.La cita en pàg. 5.

28. Per raons d’espai, ometo dades quantitatives deles desigualtats nacionals i internacionals, quees poden trobar molt fàcilment.

29. Cf. T. RUSTER, El Dios falsificado. Una nuevateología desde la ruptura entre cristianismo yreligión, Salamanca, Sígueme, 2011, pàg. 13-14.

30. Cf. CROSSAN, o. cit. pàg. 93-98.31. F. MERNISSI, Sueños en el umbral. Memoria de

una niña del harén, Barcelona, Muchnik,1997, pàg. 217.

32. Cf. F. J. VITORIA , «Al servicio de la fraternidadhumana. Profecía y sabiduría de la tradiciónde Jesús de Nazaret», Iglesia Viva 244 (octu-bre-desembre 2010), pàg. 83-100.

33. Cf. A. COMÍN I OLIVERES - L. GERVASONI I VILA

(coords.), Democràcia econòmica. Vers unaalternativa al capitalisme, Barcelona, Catalu-nya segle XXI, 2009; B. BASTIDA, Crisi, un finalper escriure? Causes, conseqüències i sortida auna crisi de sistema, Barcelona, Cristianisme iJustícia, Quadern 173; V. NAVARRO, J. TORRES

LÓPEZ i A. GARZÓN ESPINOSA, Hay alternati-vas, Madrid, Sequitur ATTAC, 2011.

34. J. C. MÈLICH, Ética de la compasión, Barcelona,Herder, 2010, pàg. 222.

35. Cf. J. D. CROSSAN, o.cit., pàg. 143-168.36. Aquesta campanya ha estat impulsada per

SETEM, Justícia i Pau i l’Observatori del deuteen la globalització. www.bbvasinarmas.org

37. M. CASTELLS / M. SUBIRATS, Mujeres y hom-bres: ¿Un amor imposible?, Madrid, AlianzaEditorial, 2007, pàg. 16-17.

38. Cf. L. RAMÓN, Dones en peu de vetlla. Justícia,sol·licitud i transformació, Barcelona, Cristia-nisme i Justícia, Quadern 176, pàg. 21-23.

39. Cf. J. I. GONZÁLEZ FAUS, Otro mundo es posi-ble... desde Jesús, Santander, Sal Terrae, 2010,pàg. 137-186.

40. Cf., E. A. JOHNSON, La que es. El misterio dede Dios en el discurso teológico feminista,Barcelona, Herder, 1992, pàg. 42-50.

41. Es poden trobar unes interessants pautes sobrela universalització de la causa feminista a L.RAMÓN, o. cit., pàg. 18-19.

42. Cf. E. A. JOHNSON, o. cit., pàg. 56-59.43. Cf. E. SCHÜSSLER FIORENZA, Cristología femi-

nista crítica. Jesús, Hijo de Miriam, Profetade la Sabiduría, Madrid, Trotta, 2000, pàg.141-182.

44. Cf. L. RAMÓN, Queremos el pan y las rosas.Emancipación de las mujeres y cristianismo,Madrid, HOAC, 2011, pàg. 150-151.

45. Cf. UNESCO, Nuestra diversidad creativa. In-forme de la Comisión Mundial de Cultura yDesarrollo, Madrid, Fundación Santa Ma-ría/SM, 1997, pàg. 9.

46. I. RAMONET,Un mundo sin rumbo. Crisis de finde siglo, Madrid, Debate, 1997, pàg. 63.

47. Cf. A. PIERIS, ¿Universalidad del cristianis-mo? en Cristianisme i Justícia, Universalidadde Cristo. Universalidad del pobre. Aporta-ción al diálogo interreligioso, Santander, SalTerrae, 1995, pàg. 162.

48. Cf. A. TORRES QUEIRUGA, «Inculturación» a C.FLORISTÁN-J.J. TAMAYO, (eds.), Conceptosfundamentales de Pastoral, Madrid, Cristian-dad, 1983 i a Id. Conceptos fundamentales delcristianismo, Madrid, Trotta, 1993, pàg. 471-480 i 611-619 respectivament; P. Suess,Inculturación, a I. ELLACURÍA-J. SOBRINO,(eds.), Mysterium Liberationis. Conceptosfundamentales de la Teología de la LiberaciónII, Madrid, Trotta, 1990, pàg. 377-422.

49. Cf. El Correo, 1/12/2011, pàg.38.50. Cf. G. ZAGREBELSKY, Contra la ética de la ver-

dad, Madrid, Trotta, 2010, pàg. 138-139.

30

31

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

1. L’autor dedica el Quadern a una sèrie de persones. Et situes en algun delsgrups que enumera? Quines són les teves esperances i els teus somnis?

2. Quins vents de canvi creus que corren per l’Església en aquest temps decruïlles i perplexitat? És possible endevinar on bufa l’Esperit i en quina direc-ció, per a deixar-nos moure per ell, i no per “altres aires”, encara que bufin desde la cúria vaticana?

3. Què et sembla que ajudaria l’Església a detectar signes del Regne enmigde les ambigüitats del nostre present? Quan l’Església és “radar” que desco-breix i assenyala el pas de Déu per la història, i quan, en canvi, es converteixen “ciutadella emmurallada” protegida del món i oposada a ell?

4. L’autor proposa quatre signes dels nous temps inaugurats per Jesús deNatzaret: les desigualtats del món, l’emancipació de les dones, el pluralismecultural i la democràcia.

Ara ha arribat el moment de parlar alt i sense embuts del capitalisme com una de lesmàximes referències religioses de la cultura occidental del nostre temps. La crisi eco-nòmica que patim ha posat de manifest, per si encara en quedava algun dubte, que elverdader absolut del nostre món globalitzat és el Capital. El poder d’unió i relació deldiner ha substituït funcionalment el de la religió. La «realitat fonamental» que ho deter-mina tot ja no és Déu, sinó el capitalisme. Mammon ha tornat en versió capitalista i avuimés que mai és l’antagonista per antonomàsia del Déu cristià (cf. Mt 6, 24).

Creus que necessitem estils radicals de vida austera i solidària que propiciïnuna civilització alternativa, fraterna, igualitària i lliure? Proporciona el cristia-nisme energia i saviesa per a intentar-ho i esperança per a aconseguir-ho?Què et sembla que és necessari reformar a l’Església perquè hi hagi unamajor igualtat entre l’home i la dona?On caldria posar l’accent pel que fa referència al pluralisme cultural?Quines estructures haurien de ser transformades per a fer visible una culturade la democràcia?

5. Si ets dels esperançats al final de la lectura et sentiràs reforçat per:

L’Alè de Déu que ve embolcallat en els vents forts de canvi que avui recorren el nos-tre món. Unes vegades topant, unes altres esquivant, però sempre pugnant amb altrescorrents poderosíssims que pretenen sufocar-los per perpetuar «el desordre esta-blert» en el qual vivim.

I et sentiràs cridat a discernir signes dels darrers temps en aquestes expe-riències humanes que anomenem “experiències de contrast” i que assenyalenallò que Déu no vol perquè s’oposa al Regnat de Déu.

32