Valors

Revista de reflexió i diàleg. Desembre de 2012. Número 99.

Pre

u: 3

eu

ros

ValorsLa Il·lusió

Entrevista a Pep Bou, artista de bombolles

“Retrobarem la il·lusió fent coses junts”

J.M.Ramon: “Els Pastorets són patrimoni del país”

Mercè Riera (El Xiprer), Premi Valors a una trajectòria

‘Herois i heroïnes del nostre temps’, de F.Busquets

‘Videoconsoles i resultats escolars’, de Gregorio Luri

I

RetauleEscola d’Arts i Oficis

Venda d'artesania iobjectes únics

Entença, 99 entresòl B Tel. 93 426 13 09retaule@gmail.com http://www.retaule.org

DIBUIX, PINTURA I ESCULTURAJOIERIARESTAURACIÓ DE MOBLESLACA JAPONESA ... I MÉS.PREPARACIÓ PER LES PROVES D’ACCÉS A GRAU I CICLEREFORÇ DIBUIX ( TOTS ELS NIVELLS )

Valors

Sumari

Passant REVIsta

4 Entrevista a Josep Maria de Ramon6 Reportatge Mercè Riera, ànima del Xiprer

8 Maria Coll Vint anys del crim d’alcàsser

9 Ramon Radó amaya Egaña

10 Francesc Amat tensió nacional i polarització geogràfica

10 Xavier Manté Flor rere flor arriba la primavera

11 Gregorio Luri Videoconsoles i resultats escolars

MonoGRàFIc

12 Marta Burguet Què et fa il·lusió?

14 Entrevista a Pep Bou18 Rosa Gibert cal sembrar il·lusió a les escoles

20 Eloi Aymerich De l’esforç a la il·lusió

I les col·laboracions d’Anna Olm, Judith Vives, Albert Pera, Ramon Salicrú, Albert Botta, Eulàlia Puigderrajols i Maria Salicrú-Maltas

oPInIó

26 Ferran Busquets Herois i heroïnes dels nostres temps

28 Jordi Cussó i Cinto Amat La saviesa, de viure

30 Joan Safont L’exèrcit derrotat del cardenal Montini

30 Irene Alerm cartes, cartes i cartes

31 Francesc Grané El cristianisme ateu

31 Isabel Yglesias arribades

32 Pol Bartrés

La història més bella

32 Joaquim Trenchs subjectivitat, també conflicte

PRoPostEs

33 La proposta del mes Refugis bèl·lics

38 Camí amunt de Joaquim Romaní

A rriben les festes de Nadal i només al sentir aquesta paraula als infants se’ls il·lumina la cara. És temps de llums als carrers, aparadors engalanats, taules ben parades, de dolços i llaminadures, de vacan-

ces escolars, de trobades familiars, de regals arribats de forma inesperada, de personatges misteriosos – ja sigui el Pare Noel, el tió o els Reis-... en definitiva és temps d’il·lusió. Una emoció que, en aquestes festes, els petits encomanen als grans. I gelo-sos nosaltres, tots ens tornem una mica xics. Però, i durant la resta de l’any, on queda la il·lusió? No té tothom dret a tenir il·lusions? Diuen que “d’il·lusions no viuen els homes”, però sense, tampoc. Tenir il·lusió per fer coses, vol dir tenir ganes per alçar-se cada dia, viure la vida, emprendre i actuar. Perquè si això no passa la persona no evoluciona i, a nivell col·lectiu, el país no avança. Ara bé, tenir il·lusions, somnis de futur, tampoc no vol dir ser un il·lús. Les il·lusions no es fan realitat si no s’acompanyen de treball i esforç. Es poden tenir il·lusions sense deixar de tenir els peus a la terra, però fixant els ulls al cel. I, per tot això, a les portes d’unes festes que seran difícils per moltes persones, volem reflexionar entorn de la il·lusió amb l’artista de les bombolles Pep Bou, les pedagogues Marta Burguet i Rosa Gibert i el periodista i empresari, Eloi Aymerich. I és que tenir il·lusions avui, encara no té preu.

La Il·lusió. somnis que ens fan viure

Editorial

Revista de reflexió i diàleg. Desembre de 2012. Número 99.

foto de portada: sergio ruiz

Desembre de 2012

El seu primer contacte amb els Pastorets, concretament els de Mataró, va ser als set anys, a la sala cabañes. Des de lla-vors ha fet d’home serp, de somiel, d’as-verus, de naïm, de satanàs, de Jonàs i de Mataties. Enguany, com a avar, recitarà aquella frase: “no omplen la bossa les benediccions del cel”. només ha dirigit els de Mataró però ho ha fet en tres períodes diferents, després d’haver començat en tasques de direcció amb vint anys, en els anomenats moviments de masses. Ha diri-git altres muntatges de teatre convencio-nal i teatre de carrer, com Blancaneus, la cavalcada de Reis o el Dimecres de cendra.

Quin sentit té que existeixi una coordinadora de Pastorets de catalunya? El 2006, quan hi va haver el primer con-tacte, vam veure que si ens trobàvem, hi havia moltes coses a compartir; experi-ències i com solucionar problemes. Coses tan concretes com el problema de les fotos en un espectacle i d’altres més tècniques, com la presència del foc a l’escenari o la il-luminació. Sorgien comentaris com: la tec-nologia led en il·luminació està molt en

vogue, algú en sap res? Per què no fem una jornada per saber si interessa? Detectem necessitats i es canalitzen per a poder compartir coneixement. També des d’un punt de vista legal, tot el tema de les asse-gurances, la nova llei sobre associacions... També des d’un punt de vista artístic: com dirigir, millorar l’apartat musical, de gestió de la gent... Els propis actors, veuen que en altres llocs hi ha gent molt potent.

Hi deu haver també tot un altre conjunt de coses més vinculades a la reflexió. Sí, sí, és clar, coses més de tipus concep-tual. Poder parlar de fer Pastorets, per exemple, perquè tothom en feia però hi havia una mica sensació de rara avis, de “si ho fem potser és perquè som de poble...”. Però clar, quan els de Balsareny veuen que a Calaf també són com ells i que a Girona o a Mataró tenen les mateixes mancances i necessitats que jo, la percepció sobre un mateix, canvia. Trobem que estem en sin-tonia. I això enriqueix. La Coordinadora provoca que haguem trencat bombolles locals i que tot aquest món es permeabi-litzi. La gent se n’acaba adonant que fent el mateix, però treballant amb més intel-ligència, avances més i t’ho passes millor. I s’ha anat projectant l’àmbit de Pastorets

Des que el 2006 es va crear la Coordinadora de Pastorets, el mataroní Josep Maria de Ramon n’és el president. Agrupa 47 representacions d’aquesta obra, les quals mouen 5.000 persones i tenen 60.000 espectadors. De Pastorets, però, se’n fan un centenar llarg arreu de Catalunya.

4 Passant revista

tradicions nadalenques

com una cosa molt normal. Els Pastorets som com la cònsola de l’entrada de casa, on deixes la clau. És una cosa tan habitual, que no li dones importància. Però el dia que t’ho treuen, se’t desmunta tot. També la Coordinadora ha servit per obrir portes oficials. Per exemple amb la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana, amb els quals treballem de forma que abans individualment no podíem arri-bar, o amb TV3.

Quins objectius teniu plantejats? Volem que els Pastorets en general tinguin una difusió més àmplia, que se’n parli i se’n parli bé, siguin els que siguin. Sobretot volem ajudar a projectar els grups que volen trencar rutines i projectar-se amb força cap el futur. Hem de trencar una certa endogàmia, que es produeix amb naturalitat, perquè de Pastorets tothom en fa i els fa al mateix temps. Aquest any hem intentat fer una apretada en temes de promoció i imatge, obrint la projecció a xarxes com Twitter i al Facebook, millo-rant la operativitat de la pàgina web -que estrenarà nova imatge abans de Nadal- i demanant un suport simbòlic a persones de referència -periodistes, actors, polítics, escriptors...- pels quals els Pastorets han

“Volem que es parli bé dels Pastorets, siguin on siguin”

Joan salicrú

Josep Maria de Ramon, president de la coordinadora de Pastorets de catalunya

Valors

estat o encarta són importants a les seves vides i trajectòries.

I si s’ha vist que hi havia tanta necessitat de fer-ho, com és que la coordinadora no es crea fins el 2006? Hi ha un primer contacte quan es fa el Primer Congrés de Cultura Catalana, el 1982, a Vilafranca. Es troben uns quants grups i se n’adonen que tenen moltes coses en comú i diuen allò de “hauríem de fer alguna cosa”. El 2002, a Cardona, cele-bren un aniversari dels Pastorets, i fan el primer Congrés de Pastorets. Són uns catorze i es torna a dir: “Hauríem de fer alguna cosa...”. Després hi ha una altra trobada semblant el 2003 a l’Ametlla de Merola. Però ningú posa el picarol al gat.

no hi havia manera, pel que es veu. A començaments de 2006, el president de la Confederació d’Agrupacions de Cultura Popular i Tradicional Catalana, ens con-voca a tot un seguit de representants i recorda que tothom, en aquest moment, en el món de la cultura popular s’agrupa. “Com és que vosaltres no ho heu fet?”. I això ens fa adonar de la necessitat de fer-ho, així de senzill. Es fa una trobada a Manresa amb els d’allà, els de L’Ametlla de

Josep Maria de Ramon és l’actual president de la coordinadora de Pastorets de catalunya.

Passant revista 5

“La coordinadora sempre ha valorat que tots els Pastorets valen per igual, es facin on es facin”

“Els Pastorets han ultrapassat la seva finalitat inicial i en aquests moments costa de posar-los etiqueta”

dades i vam intentar visualitzar el feno-men gràcies a una pàgina web conjunta, però ara tirem endavant aquest Centre de Documentació de Pastorets; recollim la documentació que puguem i garantim que s’arxivi. Recuperar el que es pugui i anar arxivant. Informació que hi ha a la Biblio-teca Nacional, a l’Institut del Teatre, la que té l’estudiós del tema Ferran Baile... tot es dipositarà a Internet. Serà un nus virtual on estarà relligat tot el que ja exis-teix i és consultable.

Quins valors tenen els Pastorets que no tingui un altre element de cultura popular?Són un projecte comú i és igual qui fa què; és igual el manobre que l’empresari, el senyor benestant que el treballador de base. Les edats deixen de pesar, que un sigui més gran o més jove o que sigui un nen no hi fa res: tothom hi té el seu lloc. Els nanos agafen personalitat, perquè surten sols i, per tant, fan una cosa per si mateixos, no perquè hi hagi el papa i la mama.

Estan mal vistos, encara, els Pastorets, a casa nostra? A les escoles, tot i una certa tendència laï-cista amb els elements religiosos –el pes-sebre per exemple, que es converteix en “paisatge d’hivern”–, resulta que de Pastorets cada vegada se’n fan més, perquè tenen tots els valors que dèiem. Estic en contra d’un laïcisme mal entès, que fa que perdem els nostre referents culturals. La nostra cultura té l’origen que té i negar-ho o voler-ho amagar és d’ignorants. Els

Pastorets van molt més enllà del seu origen religiós i han esdevingut un patrimoni de país. Els Pastorets han ultrapassat la seva finalitat inicial i ara costa de posar-hi una etiqueta: cultura popular, teatre, tradició, però és treball d’equip, referent i punt de trobada sobretot en llocs petits... Pastorets és catalitzador que permet als col·lectius que els fan després fer mil altres coses.

Merola, Súria, Mataró, Igualada, Berga i la Palma de Cervelló. S’opta per tirar-ho endavant; junts podem fer més coses que per separat.

Quins objectius us marcàveu llavors? Abans que res vam fer una recerca a fons, amb rigor, d’on es feien o on s’havien fet i intentar travar contactes; una feinada. La intenció era fer una primera trobada formal a Súria, per anar més enllà dels 6-7 grups inicials. De seguida volem ser una cosa coral, de tots; “si fem això, tan impor-tant és uns Pastorets com uns altres. Tots som iguals, en importància”. I els que van a peu coix, si ens ajuntem, aniran millor. En aquesta primera trobada som 20 Pastorets, tothom ho veu molt bé i es posa en marxa. Fixem uns criteris per formar part de la Coordinadora: que els faci una entitat legalment constituïda, que faci almenys tres anys que els fan i que es duguin a terme almenys tres representacions l’any. La cons-titució es fa a la Palma de Cervelló, perquè són els petits i simbòlicament ens ajuden a reforçar la idea que tots valen el mateix.

ara prepareu un centre de Documentació de Pastorets. Per què?Sí, en un principi vam fer una base de

Desembre de 20126 Passant revista

“El Senyor ha escollit Sió, l’ha volguda per fer-hi estada: “És aquí on vull quedar-me per sempre, m’agrada, hi vull residir. La beneiré i estarà ben proveïda, els seus pobres menjaran fins a saciar-se”. Aquest fragment del Salm 132 de les Santes Escriptures, segons els biblis-tes un antídot contra el desprestigi de la comunitat i un missatge contra el pessi-misme d’aquells que pensen que fem el que fem res canviarà, va ser la inspiració perquè l’any 1997 la Mercè Riera, filla de Can Riera dels Cavalls, família prominent de Granollers, i el seu marit Xavier Quin-coces, també membre d’una família molt coneguda de la comunitat, decidissin en una època en què els problemes els ofe-gaven, obrir la porta de casa als més des-valguts de la societat i compartir la taula amb ells. “Havíem tingut quatre fills, els dos grans ja no vivien amb nosaltres i els dos petits eren discapacitats, disposàvem d’ una casa molt gran i pensàvem que era bo compartir-la”, explica la Mercè, funda-dora del Xiprer.

En la mateixa situació, molts matrimo-nis, amb les dificultats que tenien ells a casa, s’haurien enfonsat, en canvi ells, ins-pirats per la paraula de Déu i cercant força de les adversitats, van decidir obrir les portes de la llar familiar, una gran casa a l’entrada de la capital del Vallès Occiden-tal, i donar acollida a aquells que encara es

trobaven en una situació pitjor a la seva. Un noble gest que no va passar desaper-cebut entre els veïns, que, després de la sorpresa inicial, de seguida, els van mos-trar ajuda. “Des del primer moment vam tenir clar que no volíem parar la taula als pobres, sinó compartir la taula amb els pobres”, explica la Mercè. Una filo-sofia fundacional que quinze anys des-prés encara és completament vigent avui en el centre d’acollida El Xiprer, nom en què, sota el paraigua de Càritas, avui es coneix l’associació que es va crear a partir d’aquell primer menjador i banc d’ali-

ments . “Aquí l’alcalde, un empresari, un banquer... dina al costat d’un immigrant, un pobre o una persona necessitada”, insisteix la fundadora de l’entitat.

Actualment cada jornada a Can Riera dels Cavalls, seu del Centre d’acollida El Xiprer – la seva fundadora demana expres-sament que s’utilitzi aquest terme i no pro-jecte social-, l’activitat és frenètica. Si fa quinze anys eren una desena de persones les que compartien estovalles amb la famí-lia Riera i una trentena de famílies passa-ven a buscar aliments cada quinze dies,

actualment una quarantena de joves, especialment estrangers arribats d’arreu, hi esmorzen cada dia – una xifra que ara fa uns mesos havia arribat a la norantena però que ha baixat a causa de la crisi eco-nòmica-; entre 50 i 60 persones hi dinen – tots ells també poden gaudir d’un servei de dutxes- i 1.400 famílies es beneficien del banc d’aliments, on diàriament es reparteixen aliments frescs i en conserva. Algunes dades són exemple de l’enverga-dura del projecte, a Can Riera se serveixen 1.900 litres de llet a la setmana i s’usen 1.000 litres d’oli durant el mateix període.

I, fins i tot ara, des de l’entitat es coor-dinen 14 pisos d’acollida ocupats tempo-ralment per gent sense sostre, amb pro-blemes alcohòlics i dones malaltes o embarassades. En aquest moment és pre-cisament aquest el principal punt de crei-xement del centre: “Ara amb la crisis encara hi ha més demanda d’ajuda perquè hi ha moltes necessitats i gent al carrer i amb els pisos fem curt, voldríem arribar a vint-i-cinc”, explica la Mercè. En aquests moments El Xiprer s’ha convertit amb la gran entitat social de la ciutat de Grano-llers.

El valor de l’acolliment és l’eix trans-versal de qualsevol nova iniciativa que tingui lloc a El Xiprer. “Ens preocupem de la gent que no té cap orientació, intentem que com a mínim mengin i tinguin una habitació on dormir, perquè si la gent se sent acollida, aleshores pot reemprendre

L’Associació Cultural Valors, editora d’aquesta revista, ha decidit enguany concedir el II Premi Valors a una trajectòria a Mercè Riera, fundadora del centre d’acollida El Xiprer. Una dona de ferms valors, que ha entregat la seva vida als altres, que ha aixecat i que dirigeix el principal projecte social de la ciutat de Granollers i que és un ferm exemple de resiliència.

El reportatge: II Premi Valors a una trajectòria

“tan fàcil que és ser feliç tenint altres prioritats i no pensant només en tu mateix”, diu Mercè Riera.

Mercè Riera, ànima del Xiprer

Maria coll

Valors Passant revista 7

Des de fa quatre anys l’editorial Proteus,

impulsada per Miquel Osset, organitza

anualment a Barcelona, en el marc del Dia

internacional dels Drets de l’Home, una

entrega de premis a iniciatives i perso-

nes que promouen l’ètica; són els Premis

Proteus d’Ètica.

va ser precisament com a conseqüència

de la nominació de la revista valors en un

d’aquests guardons que les dues entitats

es van conèixer i va començar una estreta

relació concretada en diversos projectes.

Fins al moment Proteus ha estat el patro-

cinador de la sèrie de televisió Valors.

tv, emesa a la xarxa de televisions locals

Comunicàlia, i ha coproduït junt amb

valors el programa Valors a peu de carrer

que es va emetre la temporada passada a

ràdio estel.

Peecisament, de cara al primer trimestre

de 2012, valors i Proteus reforçaran l’acord

estratègic que vincula les dues entitats des

de fa més d’un anys amb noves apostes edi-

torials i noves sinergies de col·laboració en

els respectius processos productius.

en aquest marc, des de l’any passat, la

revista valors participa també dels premis

Proteus atorgant el guardó ‘valors a tota

una trajectòria’, en el qual es pretén subrat-

llar la tasca d’alguna persona que, al llarg

de la seva vida, hagi fet una tasca de pro-

moció dels valors de la dignitat humana.

si l’any passat la guardonada va ser la reli-

giosa teresiana victòria Molins, aquest

2012 el premi anirà a mans de Mercè riera,

protagonista d’aquest reportatge, per la

tasca desenvolupada al voltant del Xiprer,

a Granollers.

els altres guardonats de la gala de l’any

passat, celebrada a la seu del Col·legi

Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia

i Lletres i en Ciències de Catalunya, a la

rambla Catalunya de Barcelona, van ser el

president de Justícia i Pau, arcadi Oliveras,

com a personalitat de l’any en l’àmbit

social; la periodista Mònica Bernabé com

a personalitat de l’any en l’àmbit de la cul-

tura i la comunicació; el pilot de ral·lis

isidre esteve com a personalitat esportiva

de l’any; el viver de Bell-lloc com a millor

iniciativa empresarial; el Cor vivaldi com a

millor Projecte Pedagògic; la Comunitat de

sant’egidio com a millor Projecte social; i la

revista Cavall Fort com a premi de Cultura i

Comunicació.

Valors a tota una trajectòria

tothom, sempre amb senzillesa i humi-litat. Acull des d’un pobre que demana una mica d’atenció fins al president de la Generalitat”, narra la Paquita. I l’exemple és real. Ara uns dies Artur Mas va acudir al centre per conversar amb ella i conèi-xer de primera mà les dificultats socials del país. “En aquesta casa tothom entra i surt, sempre hi ha gent diferent asseguda a taula, però si tot funciona és perquè hi ha un ordre dins el desordre i aquest és la conjunció entre lo humà i lo diví que representa la Mercè”, afirma aquesta voluntària. Ara bé, encara que ella es pal de paller del projecte, aquest té vida té més enllà d’ella.

“El més important per mi és que m’agrada molt el que faig. Escoltar a les persones, veure les seves carències, les seves dificultats, que jo també les tinc com tots, i el fet de saber que tots som iguals en aquest món és l’important. Un a vega-des no s’agrada o se sent malament per alguna cosa i realment veus que cadascú té coses però tots junts t’ajudes, perquè cadascú aporta lo seu. I m’agrada perquè em descobreixo jo mateixa, escolto a la gent i m’encanta. Les dificultats de la vida son sempre una nova possibilitat”, diu la Mercè. Un exemple evident de resilièn-cia. I encara afegeix “hi ha tanta gent que viu molt amargada i no sé perquè, tan fàcil que és ser feliç tenint altres prioritats i no pensant només en tu”. Aquest és el seu missatge.

Mercè Riera a la porta del menjador del Xiprer.

el seu camí; nosaltres només fem de pont”, explica la Mercè sobre les persones que s’apropen cada dia a la porta de casa seva. I lamenta que a la societat actual manqui tant un valor tan essencial com l’acolli-ment.

MERcè RIERa: PREMI a una tRaJEctòRIa

Tot això, però, no seria possible sense un equip de cent-quaranta voluntaris que diàriament o setmanalment passen per les instal•lacions de l’entitat i una ànima central: Mercè Riera. Dona amable, sen-zilla, propera, vital, resilient, entregada

als altres i d’una qualitat humana i espi-ritual incalculable. Qualitats suficients per ser mereixedora aquest 2012 del II Premi Valors a una trajectòria, que l’Asso-ciació Cultural Valors des de l’any passat dóna en el marc dels Premis Proteus. En la visita que li fem per comunicar-li la notí-cia, ens explica una voluntària que durant el dia, quan l’activitat no s’atura a la casa i tothom entra i surt, només se sent un nom: “Mercè, Mercè, Mercè... i ella no perd mai la calma. Quan arriba una persona ho deixa tot per atendre-la. I això ho fa amb

“no volíem parar la taula als pobres, sinó compartir la taula amb els pobres”, la fundadora del Xiprer.

Desembre de 2012

L a vida és plena de coincidèn-cies. Fa un parell de mesos, una companya periodista, parlant sobre la minsa qua-litat de l’actual “perio-

disme d’investigació”, em va recomanar Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser (Empúries). Es tracta d’una investigació minuciosa feta pel periodista de El Temps, Joan M. Oleaque, sobre l’assassinat de tres joves d’aquesta localitat valenciana, Toñi, Míriam i Desirée, el 13 de novem-bre de 1992, un cas que va commocionar tot l’Estat. Jo, aleshores, tenia 15 anys, just la mateixa edat que elles i recordo perfec-tament la fotografia de les tres a tots els mitjans de comunicació. El llibre d’Olea-que es va publicar el març de 2002. El periodista va invertir tota una dècada per esbrinar a través de centenars d’entrevis-tes i hores de documentació els punts més foscos d’aquella història. I això que jugava amb certa avantatge, ja que havia estat veí d’Antoni Anglés, principal assassí de les tres noies, i actualment encara fugitiu de la policia. Un temps valuosíssim que avui –quan els llibres analítics es publiquen pràcticament una setmana després dels fets– resulta impensable. Al final, a través d’Internet, vaig aconseguir un exemplar del llibre: pàgines grogues, olor de vell i un preu imprès que evidencia la inflació dels darrers deu anys. La veritat és que vaig ignorar la coincidència del vintè aniver-sari dels fets amb l’adquisició del volum, fins que la data em va aparèixer a les pri-mers pàgines del llibre.

Els crims d’Alcàsser, per anys que passin, no deixen indiferent. La lectura del relat d’Oleaque, desperta un sentiment de ràbia, fins i tot odi, impotència, i frus-tració... I, en part, perquè tinc la sensació que en dues dècades la societat tampoc ha evolucionat gaire: episodis similars en

alguns dels seus components des d’ales-hores s’han repetit altres vegades. Les tres noies van ser víctimes de dos delinqüents comuns, un d’ells fugitiu d’un permís penitenciari. Voldria pensar que ara hi ha més control sobre els reclusos que surten de permís, que la policia en una investigació similar no cometria els mateixos errors, que els testimonis no vendrien la veritat a canvi de fama i que la única reacció de la gent davant la sensació d’inseguretat i la impo-tència no seria recollir signatures a favor de la pena de mort. Fins i tot, que ara les noies de 15 anys d’Alcàsser ja no fan autostop per anar a la discoteca. Però costa de creure.

Maria coll

8 Passant revista

Ha passat desapercebut

Monument del cementiri d’alcàsser dedicat a les tres noies assassinades.

Deu anys de l’11-s

Han estat pocs els mitjans de comu-nicació que aquest 13 de novembre han recordat el vintè aniversari del crim i els que ho han fet han obviat que a partir d’aquest, especialment les televisions, van perdre tot el respecte per la vida pri-vada de la gent i va convertir el dolor de les persones en un circ. Si els capítols del llibre sobre les violacions de les noies fan mal al cor, els capítols sobre el tractament periodístic dels crims provoquen nàu-sees. Tot continua igual. Si algunes teles no han recordat les morts no ha estat per qüestió de temps, ni per vergonya, ni tan sols per respecte vers les famílies; sinó perquè ara encara cueja sobre la taula un altre crim: l’assassinat dels dos germans de Córdoba, Ruth i José. Oleaque el 2002 va escriure: “Després de moltes setmanes la gent tenia moltes altres coses a atendre en la seva vida a banda de demanar la pena de mort i el retorn a la rutina va acabar amb la fúria, no van se les reflexions, no les promeses”. Precisament fa unes set-manes a Plaça Catalunya una dona em van demanar la meva signatura perquè el pare d’aquests nens sigui condemnat a pena de mort. Alguna diferència? Aquesta vegada tampoc hi hagut temps per a la reflexió.

Vint anys del crim d’alcàsser Sembla que dues dècades després dels assassinats de la Miriam, la Toñi i la Desirée, el tractament dels casos criminals en els mitjans de comunicació no han canviat pas gaire.

“Els mitjans van perdre tot el respecte per la vida privada i van convertir el dolor en un circ”

Maria coll és periodista i codirigeix Valors

Valors Passant revista 9

amaya Egaña...de casa ens traguerenAmaya Egaña es va suïcidar el 9 de novembre quan la comitiva judicial pujava cap a casa seva per a desnonar-la. Una mort que ha causat un estat de xoc.

El jutjat de primera instància número quatre de Barakaldo va fixar el dia i l’hora: el divendres 9 de novembre a un quart de deu del matí. Fins aquí, cap sorpresa: de mitjana, a Espanya, cada dia es produeixen més 300 desnona-ments de mitjana i el de la segona ciutat biscaïna era un més en l’estadística.

El 9 de novembre, a un quart de deu, els funcionaris judicials arribaven, acompanyats d’un manyà, al número 11 del carrer Escola d’Arts i Oficis, on la propietària del 4t A els va obrir la porta de l’edifici. Quan van arribar al pis, la porta era oberta però no hi havia ningú: mentre pujaven les escales, la dona s’havia enfilat a una cadira i havia saltat per la finestra.

Amaya Egaña, de 53 anys, no és ni la primera ni l’última persona que se suïcida quan anava a ser desnonada. Quinze dies abans que ella es llancés al buit, José Miguel Domingo, també de 53 anys, s’havia penjat al pati inte-rior de casa seva, a Granada, hores abans que l’anessin a desallotjar. I, gai-rebé tres setmanes més tard, Manuel Reguera, de 59 anys, se suïcidava a Santesteban, al nord de Navarra, el 28 de novembre, el primer dia en què es podia executar el seu desnonament.

Egaña, doncs, no ha estat la primera ni tampoc l’última. Però, per les inabas-tables circumstàncies que fan que algu-nes coses es converteixin en notícia i d’al-tres no, la seva mort ha deixat la societat espanyola en estat de xoc. Potser la seva mort ens posa a tots davant del mirall: si a algú amb feina i família pot passar-li, li pot passar a tothom.

Minuts després de la mort d’Egaña, el jutge que n’havia aixecat el cadàver reclamava modificar la legislació sobre

desnonaments. L’endemà, en diver-ses entitats bancàries del País Basc hi apareixien pintades on hi deia “Assassins”. Dos dies després, la ser-ralleria guipuscoana CTLN anunci-ava que no participaria en cap més desnonament. Al cap de tres dies, PP i PSOE (que al Congrés s’havien negat tres vegades a canviar la llei hipotecària) acceleraven la negoci-ació d’una moratòria per frenar els desnonaments. La setmana següent, La Caixa (que feia un any que anun-ciava el pis d’Egaña a Internet) es mostrava disposada a renegociar el crèdit amb la família.

Finalment, sis dies després de la mort d’Egaña, el govern espanyol anunciava una moratòria de dos anys en els desnonaments a famílies vulne-rables. Entre aquestes famílies vulne-rables, però no s’hi podria incloure la d’Egaña: la commoció social per la seva mort ha estat el detonant per aprovar una moratòria que no hauria evitat que ella fos desnonada. A vega-des, els camins de les lleis són ines-crutables...

Noms propis

“una mort que inquieta: si li passa a algú amb feina i família, li pot passar a tothom”

Ramon Radó és periodista

Ramon Radó

El valor de la paraula

Un dels filòsofs contemporanis més influents és el francès Comte-Spon-ville, que acaba de publicar un llibre on analitza les passions sexuals i amo-roses de l’ésser humà. En una recent entrevista, parlava de la profunditat de l’amor, i afirmava que “l’amor més pro-fund és el de les mares”. Jo sempre he sentit a dir que l’amor més incondici-onal és de la mare. Incondicionalitat i profunditat van estretament unides.

Comte-Sponville relaciona il·lusió, feli-citat i amor: “la passió amorosa també és il·lusòria (...), la felicitat de la passió amo-rosa és una felicitat fictícia, perquè en el fons estimem les il·lusions que ens fem sobre l’altre, estimem, ens alegrem pels projectes de futur..”. Té raó: diuen que un dels moments més apassionants del procés amorós és precisament la il·lusió pre-amo-rosa, aquella que sent qui no sap si serà corresposta. Per Comte-Sponville, “en la parella hi ha una mica de cada cosa: hi ha una part de desil·lusió, és a dir, que la dona que viu amb mi perdrà les il·lusions sobre mi, com jo perdo les il·lusions sobre ella (...). En el fons, una parella feliç és una parella que passa de l’amor il·lusori, de la passió, a l’amor vertader”. D’acord: potser a l’inici d’una relació existeix un tipus d’il-lusió que mai no tornarà a existir, però la il-lusió no necessàriament ha de dotar l’amor d’autenticitat. L’autenticitat, aquest amor vertader del que parla Comte-Sponville, el dóna la felicitat, i sovint, el temps i l’esta-bilitat. Amor vertader... Potser és el prin-cipal motiu pel que val la pena viure, sentir, estimar. Miguel Guillén és politòleg

“L’amor més profund és el de les mares”andré comte-sponville El País Semanal, 25 de novembre

Miguel Guillén

Desembre de 201210 Passant revista

Hi ha un element importantíssim de les eleccions del 25N que no ha estat prou subratllat: la tensió nacional ha incremen-tat notablement la polarització geogràfica dels resultats electorals dels blocs “sobi-ranista” i “espanyolista”. Més important encara, observem un increment de la pola-rització dins mateix de les ciutats de l’àrea metropolitana.

En una ciutat com Mataró, analitzant els resultats per barris, és molt evident. El vot sobiranista ha augmentat als seus barris o “feus” tradicionals, mentre que el vot espanyolista s’ha mobilitzat a la peri-fèria. I no només això, CiU ha patit una forta batzegada a la perifèria i és justament aquí on s’ha trencat. Més concretament, hi ha tres tipus d’evidència que indiquen que la dimensió nacional ha polaritzat els resultats electorals en funció de la geogra-fia a Mataró. Primer, la suma del percen-tatge de vot a partits sobiranistes ha recu-lat en aquells barris on més ha augmentat la participació. Aquests són barris que van créixer als anys seixanta com Cerdanyola Nord, Cerdanyola Sud, Cirera... És aquí on s’ha mobilitzat el vot espanyolista. En canvi, el percentatge de vots sobiranistes creix en barris com l’Eixample i el Centre de Mataró. En aquests barris la participa-ció augmenta menys en termes relatius però és aquí on es concentra el creixement del vot sobiranista. Segon, CiU s’endú la patacada a la perifèria, on l’espanyolisme es mobilitza. Les meses de la perifèria de Mataró en les que Ciutadans ha guanyat més percentatge de vot són també aque-lles en les que CiU ha tingut una pèrdua de percentatge de vot més destacada.

Aquest és el senyal més evident de polarització geogràfica: allà on el vot de Ciutadans ha crescut amb força és on CiU s’ha endut la patacada. Aquest és el cas de barris com Cerdanyola Nord i Sud. És cert que en aquestes meses l’any 2010 CiU hi va obtenir molt bons resultats, amb vot prestat amb bona mesura del PSC, però en canvi en aquestes darreres eleccions el vot sobiranista a CiU hi ha disminuït dràs-

ticament. Aquesta correlació no significa que votants de CiU el 2010 hagin passat a votar Cs, però sí que posa de manifest la coincidència geogràfica: a les meses de Cerdanyola CiU ha perdut vots i Ciuta-dans n’ha guanyat molts.

Finalment, com a última dada que con-firma la polarització geogràfica, no és cert que ERC guanyi vots allà on CiU en perd. Més aviat el contrari, sembla que en aque-lles meses mataronines en què ERC creix CiU no hi retrocedeix tant. Això també seria evidència de polarització geogràfica: el vot sobiranista es concentra geogràfica-ment. En altres paraules, ERC incrementa amb més força els seus percentatges de vots en aquelles meses en les que CiU no

retrocedeix o ho fa amb menor mesura. Els tres tipus de resultats anteriors

aporten evidència d’un increment de la polarització geogràfica a Mataró. El sobi-ranisme creix als seus “feus” (l’Eixample i el Centre) mentre que l’espanyolisme ho fa als seus, a la perifèria. Una perifèria en la que no només ha augmentat amb molta força el percentatge de vot a Ciutadans, sinó que també s’hi han mobilitzat absten-cionistes tradicionals del PSC a les auto-nòmiques i votants del PP. La rellevància de la dimensió nacional, doncs, ha polarit-zat els resultats en funció de la geografia de la ciutat. Francesc amat és economista

Francesc amat

tensió nacional i polarització geogràfica

Les eleccions catalanes

És ben veritat que estem a l’hivern de la crisi i els capitans de la política han dimi-tit de les seves funcions d’aconduir la gran massa cap a camins de justícia i dig-nitat. Si hem d’esperar les seves indica-cions per sortir-nos-en, malament rai. En l’escrit del mes passat, m’esplaiava anun-ciant que sortien flors conreades amb compromís i compassió per la bona gent que, davant la desgràcia dels que queden atrapats sense poder solucionar les seves necessitats bàsiques, organitzen Càritas, Bancs d’Aliments i menjadors públics.

Més flors. Milers de famílies llença-des de casa seva buscant un refugi. La societat civil, les xarxes informals, van començar a defensar a les víctimes al carrer i als tribunals d’aquests desno-naments causats per unes lleis injustes, fetes a mida dels bancs. En poc temps, les reclamacions arriben a Europa i els polítics d’aquí, pressionats pels d’allà, miren a corre-cuita de suavitzar les normatives injustes. Fins ara, només havien trobat 85.000 milions perquè Bankia no quedés al descobert però no havien trobat solució pels desnonats. Hi havia lletra petita a favor del capital però no de les persones.

Més flors. Durant dècades Cata-lunya ha fet la puta i la ramoneta amb l’Espanya central fins que xarxes cívi-ques de voluntariat com Òmnium i l’ANC van dir prou i van convidar milers de persones a sortir al carrer el 10-J i l’11-S cridant a canviar el joc del pacte fiscal per la crida a la digni-tat i l’estat propi. Ara sí, en Mas i els altres partits escolten el crit i redefi-nèixen l’estratègia de les relacions amb Madrid.

Afortunat país que té ben arrelat el sentit de comunitat. Dins la fredorada de l’hivern de crisi de valors sempre creurem en el retorn de l’obstinada pri-mavera, sobretot quan tants anònims jardiners van fent sorgir una flor rera l’altra malgrat totes les adversitats.

Flor rere flor arriba la primavera

Xavier Manté és enginyer

“observem un increment de la polarització dins mateix de les ciutats de l’àrea metropolitana”

Contravalors

Xavier Manté

Valors

445.568polítics que té l’Estat espanyol treballant a

qualsevol nivell de l’administració, 300.000

més que Alemanya i el doble que França o

Itàlia. Alguns posen en dubte aquesta xifra,

però no hi ha un registre exacte.

policies que té l’estat espanyol, aquesta

sí, quantitat concreta i lluny del número

de polítics. Curiosament també són forces

menys els metges (165.967), els bombers

(19.854) i els treballadors públics (339.821).

Participació electoral històrica

Moratòria pels desnonaments

649 dones mortes per violència

en aquestes eleccions al

Parlament de Catalunya s’ha

registrat el percentatge de partici-

pació més alta des de la recupera-

ció de la democràcia, un 69%. des

de feia anys que no es veien cues

als col•legis electorals i una dema-

nada tan alta de catalans a l’estran-

ger per exercir el seu dret vot.

el govern del pp aprova una

moratòria de 2 anys en els

desnonaments a famílies que

ingressin menys de 19.200 euros.

després de tres dies de reuni-

ons entre PP i PSOE, però, els

dos grans partits de l’estat, no

són capaços d’arribar a un acord

sobre aquest tema.

649 dones han mort a mans

de les seves parelles o expa-

relles des de l’any 2003 fins ara,

segons el Ministeri de Sanitat. El

2008 va ser el més nefast amb 76

morts. El 25 de novembre és el

Dia Mundial de l’Eliminació de la

Violència contra la Dona.

Termòmetre de Valors

Passant revista 11

Valors comparats

Videoconsoles i resultats escolars

Ens trobem a les portes d’una època de regals familiars i la modernitat sembla obli-gar que bona part d’aquests regals tin-guin a veure amb les noves tecnologies. És molt probable, doncs, que el nostre fill ens demani, si és que encara no la té, una videoconsola. Per aquesta raó, sembla adient recordar un estudi molt interesant d’Antonio Cabrales i Florentino Felgue-roso, que han furonejat amb esperit cien-tífic l’Informe PISA de 2009 per veure si hi ha alguna mena de relació entre l’ús de les videoconsoles i l’aprenentatge esco-lar. La seva conclusió és que, efectivament, aquesta relació existeix i afecta de manera clarament negativa a l’assoliment de les competències lectores dels nens. També es veuen afectats, tot i que no tan clarament, els resultats de matemàtiques i ciència.

Aproximadament el 70% dels estudi-ants de 15 anys de l’OCDE disposen de consoles de videojocs a la seva llar i que gairebé el 50% hi juga habitualment. A Espanya es dóna el cas curiós que el per-centatge de propietaris arriba al 80%, però el d’usuaris no supera el 60%, la qual cosa sembla suggerir que, sovint, el que realment compta pels nens no és tant l’ús de la videoconsola com la seva possessió, que sembla atorgar un determinat estatus.

Si ens limitem al cas de la lectura, és molt fàcil observar que, de manera molt majoritària, els joves que més temps dedi-quen a jugar amb la videoconsola són també els que menys plaer senten amb la lectura. Disposem a hores d’ara de dife-

rents estudis psicològics que confirmen les dades. Això vol dir que, ens agradi o no, l’ús, i especialment l’abús, de les videocon-soles no és innocent. Els nostres alumnes hi paguen un preu acadèmic gens negligible. No es tracta, òbviament, d’obligar els nos-tres fills a ser estrangers dins la seva gene-ració negant-los el gaudi dels nous aparells tecnològics, però sí que convindria que ens prenguéssim seriosament l’educació en l’ús responsable de les pantalles (consoles, però també mòbil, tele i ordinador) perquè els joves ja passen més temps davant una pan-talla que a l’escola. La pantalla s’ha trans-format en un fenomenal instrument educa-dor (o deseducador) de la nostra joventut,

amb repercussions que no tenim temps d’estudiar, perquè la rapidesa dels avenços tecnològics és molt més gran que la nostra capacitat per estudiar els seus efectes.

Per ser honestos, hem d’afegir un apunt important: hi ha un percentatge de joves que sap utilitzar la videoconsola sense que per això s’erosioni el seu interès per la lec-tura. Saben jugar i llegir per plaer. Aquests són, precisament, els que millors resultats obtenen en lectura. Potser, doncs, el que ens cal fer no és tant prohibir l’ús de la videoconsola, sinó incentivar al màxim la lectura. Gregorio Luri és pedagog

Pantalles infantils

Gregorio Luri

154.000

“convé que ens prenguem seriosament l’educació en l’ús responsable de les pantalles”

Desembre de 2012

A questa serà una pregunta que planarà en les nos-tres converses en els propers dies: “Què et fa il-lusió?”. Ja sigui per qüestionar a familiars i amics sobre quin regal volen o per preguntar-nos a nosaltres mateixos què li pot fer il•lusió a l’altre. Sigui com sigui, la resposta a ‘què ens fa il•lusió’ sembla que pot orientar la decisió d’un regal. I

de ben segur la resposta anirà en relació al context de la pregunta. Si la pregunta es planteja a l’amic o familiar en un entorn de com-pres nadalenques, entenem que es respondrà en relació a un bé que podem adquirir en el mercat. En aquest context, no demanarem la lluna, ni una família feliç o una feina estable. Tanmateix, no dona-rem el mateix tipus de resposta si la pregunta plana en una conversa distesa on el que ens plantegem és una qüestió més transcendent, i on estiguem compartint els nostres objectius de futur. Llavors sí podrem respondre: felicitat o estabilitat laboral. Si li preguntem a un jove estudiant sobre quin futur professional desitjaria, o com visualitza la seva vida social i familiar en endavant, l’estem remetent a projectar el seu esdevenir, fer aflorar allò que està al rerefons del seu voler, ja sigui més o menys aterrat, més o menys realista.

En tot cas,la il•lusió ens remet a un moment futur, a projectar desitjos i anhels que –ja siguin de caire material o no- podrien esde-venir-se, i dels que ara podem projectar-ne una possibilitat. Tan-mateix, el diccionari ens remet al punt d’irrealitat de la il•lusió, definint-la com una esperança sense fonament real, un error de percepció, de judici o de raonament provocat per una aparença. En aquest sentit, sabem que hi ha il•lusions que no trepitgen el ter-reny dels possibles, i es mantenen en el que sovint en diem somnia-truites. D’aquí probablement la paraula il•lús, en relació a aquells desitjos o anhels que no trepitgen de peus a terra, irrealitzables, i que, pel vincle que tenen amb el mot ‘il•lusió’ poden ratllar aquesta

percepció de finalitat aparent però irreal, a la que ens remet el dic-cionari. El cert és que les nostres expectatives de futur poden fer fallida. I en aquest ‘fer fallida’ hi hauria l’entrellat de la qüestió: poden veure’s frustrades perquè les nostres il•lusions eres poc ater-rades –en diem-, irreals i impossibles; o bé poden decaure perquè les circumstàncies i l’empeny personal no han estat a l’alçada. En el primer cas, el procés de frustració era evident, previsible, i de retruc entenem que podíem haver-lo evitat posant la il•lusió en objectius al nostre abast, assolibles, realitzables. En el segon cas, ens trobem davant la gran pregunta: les nostres il•lusions són proporcionals a les circumstàncies socials i personals? Fins a quin punt són realistes? Els indicadors d’eixa possibilitat ens establiran els paràmetres de

ILa Il·lusió

12 MOnOGràFiC

“Les il·lusions poden decaure perquè eren impossibles, per les circumstàncies o perquè el nostre empeny no han estat a l’alçada”

“Qui no es permet projectar il•lusions, desitjos, anhels, podríem dir que irromp en un món sense esperança”

Valors

realitat, però de ben segur es diferenciaran en funció del prisma de possibilitat des del que els establim. Diuen que una ment àmplia ens amplia possibilitats d’acció i permet volar alt. Qui somia alt, vola alt. Alerta, però, que no ens meni a processos de frustració permanents que també malmetrien qualsevol il•lusió de futur per acumulació d’experiències frustrades. Possiblement una autopercepció realista estaria a la base de la projecció d’il•lusions reals i possibles, establer-tes des del coneixement dels propis límits i coneixedors d’on arri-ben les pròpies forces. Tot i així, fóra una percepció molt egocèn-trica aquella que no compte amb altres empenys que els propis, i al capdavall poc oberts a la gratuïtat. En tot cas, el principi de rea-litat pot ser establert sota prismes més o menys oberts i sempre en relació a l’expertesa acumulada al llarg de la vida. No sigui cas que en l’‘em fa il•lusió... però...’, aquest ‘però’ sigui ja el fre que n’impe-deixi la realització.

La condició de possibilitat de les il•lusions és allò que en deter-minaria la seva realitat. Tot i així, hi ha que s’entesta en veure els impossibles possibles, i posa la seva fe en creure que anyell i llop poden viure plegats, que la pau és un anhel possible i que enemic i amic poden fondre’s en una abraçada. Ingenus, en direm, però al capdavall el llindar entre ingenuïtat i realisme potser no és tan palès. Si més no, quan per ingenu entenem aquell que se sap i sent lliure de malícia i de sofisticació, potser ens remetem a una visió més simple de la vida i potser per això mateix amb capacitat d’anar més enllà del que entenem com a preconcebut, alliberat de prejudicis, i per això en el terreny dels impossibles possibles.

Al cap i a la fi, les il•lusions òptiques esdevenen en el món irreal perquè són aquella avaluació errònia de la forma o les dimensions d’un objecte, que podem qualificar d’enganyifa òptica. El cas és que qui no somnia, qui no es permet projectar il•lusions, podríem dir que irromp en un món sense esperança. Així ho expressa Lewis Munford, filòsof i historiador nordamericà, quan diu “podem viure tres setmanes sense menjar, tres dies sense aigua i fins i tot es pot viure tres minuts sense aire, però no podem viure sense esperança”. Quan a la pregunta “Què et fa il•lusió?” la resposta és res, entrem en aquest món de l’absurd, del sense-sentit, on ja res té valor i tot esdevé un pou sense sortida, una nit fosca i un buit immens.

L’existència adquireix sentit quan hi ha quelcom a projectar cap

al futur, que al capdavall manté el sentit de l’existir i de romandre en aquesta manera concreta de viure. També ho expressava Nietzsche quan deia “qui té un perquè per a viure, pot suportar quasi qualse-vol com”. En aquest perquè i per a què hi ha l’esperança, aquelles expectatives positives de futur que ens mantenen arrelats a la vida.

Temps d’il•lusions -en diem a voltes al Nadal. Temps per projec-tar anhels, per permetre’ns de fer visibles aquelles fites més amaga-des però que, al capdavall, potser eren irrealitzables per les barreres que ens autoimposàvem o que percebem de manera errònia sense permetre’ns anar més enllà. Siguem o no il•lusos, podem perme-tre’ns navegar en el terreny dels impossibles possibles, sense escati-mar esforços d’aterratge a la realitat, però sabedors, alhora, que fer possibles els impossibles no està sempre a les nostres mans, si més no, no de manera exclusiva. Per cert, els Mags del Nadal es mouen en el terreny de les il•lusions, de fer realitat els somnis, i qui més qui menys en algun moment o altre hem cregut en aquesta màgia que ens permet esperar més enllà del que per propi esforç i mèrits podem fer real. Al capdavall, és el que ens arrela a la vida. Marta Burget és doctora en ciències de l’Educació i professora de la

uB i de la uoc.

MOnOGràFiC 13

—Marta Burguet, pedagoga Com a doctora en Ciències de l’Educació, Marta Burguet ens anima a tenir il·lusions, a navegar en el terreny dels impossibles, bo i sabent que de vegades no les aconseguirem, perquè aquestes també determinaran la nostra realitat.

La vinyeta per Sergi Meya

QUÈ ET FAIL·LUSIÓ?

Desembre de 2012

“RETROBAREM LA IL·LUSIÓ FEnT COSES JUnTS”

L’entrevista —Maria Coll

Pep Bou, artista de bombollesDes de fa més de tres dècades, Pep Bou, conegut arreu del món com l’home de les bombolles, fa somiar a petits i grans a través d’un món creat a partir de l’aigua i el sabó, els colors i la fragilitat. En els seus espectacles els grans recuperen la il·lusió de quan eren infants.

14 MOnOGràFiC

La Il·lusió

Valors

Des de fa alguns anys Pep Bou té el seu centre de treball a cardedeu. En aquesta localitat del Vallès oriental experimenta imaginatives possibilitats en el món de les bombolles i idea i assaja nous espec-tacles que després representarà arreu del país i a l’estranger. Malgrat que fa tres dècades que aquest artista deixa bocaba-dats a petits i grans, a hores d’ara encara no sap quina professió posar a la seva tar-geta de presentació. En aquests moment passeja l’espectacle “clint” per diversos escenaris del país i ja prepara un de nou pel Grec del 2013 sota la direcció de Lluís Pasqual, que també es podrà veure dins la temporada del teatre Lliure.

Il•lusionista, artista, poeta visual... Com es defineix Pep Bou? En això no et puc ajudar. Jo faig un expe-riment davant el públic. Una transforma-ció interessant teatralment parlant. Però què sóc? Bomboller? No! Joan Brossa va dir que jo feia “poesia com a espectacle”, però això no és un gènere. A mi m’in-teressa demostrar totes les possibilitats de manipulació d’una cosa que sembla impossible...

... una bombolla. Vostè de formació és aparellador, per tant, ha passat de cons-truir coses sòlides a construir un especta-cle basat en la fragilitat... Sí, jo als catorze anys treballava i estu-diava formació professional de nit i per aquesta via vaig accedir a la Universitat, concretament a la carrera d’arquitecte tècnic. A mida, però, que exercia com a aparellador em queia com una llosa al damunt tot el negoci poc clar de la cons-trucció. Vaig topar molt amb constructors que actuaven de manera poc deshonesta. També vaig dedicar-me a la docència, concretament en l’àmbit de la geome-tria, cosa que després em va ajudar molt i, finalment, vaig canviar la bombolla immobiliària per la bombolla de sabó.

Fer bombolles de sabor sempre ha estat una activitat associada als nens. com una acció tan simple es converteix en un espectacle visual? Quan vaig començar poca gent apostava per un espectacle fet amb bombolles de sabó. Al començament només m’entrete-nia, aprenia coses a través de l’experimen-

tació. No hi havia llibres i vaig adonar-me que els experiments els havia de fer jo mateix. A inicis dels anys 80, però, van sorgir detergents molt potents i amb més capacitat de fer escuma, els quals em van permetre fer bombolles amb més consis-tència. Aleshores, també vaig conèixer un nen d’una escola de Vallvidrera que a casa, amb un tros de canya, feia bombolles pel seu propi plaer. Aquella actitud em va agradar molt. I, de fet, el personatge de l’espectacle “Bufaplanetes”, l’alqui-mista que fa bombolles per la seva pròpia passió, és ell.

De la manera com en parla sembla una cosa fàcil, però no ho és... És una constant descoberta. A mida que comences a treballar descobreixes la importància de la qualitat de l’aigua, la importància de posar la quantitat justa de sabó, la importància de glicerina... Aprens el comportament de les bombo-lles. Alguns, després de trenta anys hem diuen quin xollo això de les bombolles. Però de fet, si en tot aquest temps no ha sortit ningú més que en faci, potser deu ser que no és tan senzill com aparenta. I no ho sembla però a cada espectacle tras-llado mitja tona de material.

I tot és molt imprevisible... Sí, cal acceptar que encara que tinguis un espectacle molt ben assajat hi ha molts factors, com l’aire o la humitat del dia, que poden alterar-lo. Per tots aquests motius al cap d’un any d’estrenar un espectacle aquest encara creix.

com digereix no poder fer l’espectacle preparat perquè, per exemple, el dia és massa sec? La bombolla amb temps humit té més temps de vida i puc jugar més amb ella, però faig el mateix espectacle encara que sigui amb bombolles de vint segons. Aquestes coses formen part de la profes-sió.

amb aquests anys d’experiència, quins valors ha conreat? Cal entusiasme, paciència, interès, pres-sió, meticulositat i ordre amb les coses. Fer una bombolla és pura artesania i per això cal ser perfeccionista i saber acumular tota la informació que un experimenta.

com definiria la cara de la gent que veu el seu espectacle? I veu il•lusió? Hi ha emoció. Una bombolla és senzilla-ment una semiesfera feta d’aigua i sabó, per això ningú es pensa que sigui possible generar un seguit de bombolles a un esce-nari, jugar amb elles i crear un llenguatge. La gent passa però de la sorpresa inicial, a les emocions i també a la tensió. Veus que, sense sofrir, també pateixen per si peten. És fantàstic les sensacions que es poden arribar a generar a través d’una bombolla!

Els mags generen il•lusions a través d’un engany, tots sabem que darrera hi ha truc. En el seu cas, però, no hi ha trampa.... No, aquí no hi ha trampa ni engany. És un experiment de debò. Ensenyo totes les eines. Hi ha una implicació del per-sonatge perquè cada bufada és un nou naixement, i tot això fa que l’espectacle tingui una acceptació immediata.

Igual que les bombolles la il•lusió també

és un valor que generalment s’associa als nens? Per què creu que els grans, a mida que perdem la innocència, també perdem la il•lusió? És cert que els nens mostren més il•lusió, i en general, totes les emocions, però si pugessin pujarien a l’escenari i farien esclatar totes les bombolles. En aquest sentit barrejar nens i adults, és fantàstic perquè els adults es tornen a sentir nens.

creu que, en global, en aquesta època de crisi econòmica, la societat està perdent la il•lusió? Quan de més coses supèrflues envol-tem la nostra vida – cotxes, propietats, consum desmesurat...- més capes posem

MOnOGràFiC 15

“Quan de més coses supèrflues ens envoltem, més capes posem sobre la il•lusió i la innocència”

“D’il•lusions tothom en té, pobres i rics, i , a més, sempre en neixen de noves”

Desembre de 2012

sobre la il•lusió i la innocència, en el bon sentit de la paraula, és a dir, més perdem l’actitud d’admirar petits moments del nostre entorn. Jo, per exemple, mai em cansaria de mirar el mar, però segurament poca gent deu tenir temps de fer això.

És difícil trobar temps... Sí, crec que entre tots, de mica en mica, hem perdut l’espontaneïtat. Ara ja no ens veiem pel carrer, ni ens saludem i ni xerrem. Ara “quedem”. Hem permès que la nostra vida ens allunyi els uns dels altres.

Per tant, segons vostè la causa hauria estat el consumisme. Sí, estic convençut que la il•lusió l’hem perdut perquè ens hem envoltat de coses supèrflues. Hem donat més valor al diner i a la subsistència. Als països més pobres mostren més il•lusió per les coses peti-tes i en ens somriures ens guanyen. Ens queixem i no ens hauríem de queixar mai. És cert que la gent ha lluitat perquè la societat sigui així, tingui un cert grau de confort, però hem de reconèixer que ha arribat un moment que la societat ens ha desbordat.

Com podem recuperar la il•lusió? Avui vivim una certa rivalitat quotidiana i sembla que la gent ens faci nosa. Per això crec que la podem retrobar fent coses col•lectivament. Una d’elles, per exemple, és el teatre. Ara bé, ens haurien de des-prendre d’algunes coses per gaudir més de les nostres pròpies relacions. Perquè hi ha moltes activitats de les quals en podem gaudir de forma col•lectiva. I així contra-restar aquelles coses que no ajuden a la convivència, com per exemple, la mateixa arquitectura: les parets primes dels edi-ficis fan que uns veïns molestin els altres, les ciutats estan ocupades pels negocis –botigues i bancs- i els cotxes... i només fem que acumular. Estic convençut que per aquestes coses un dia la història un dia ens jutjarà.

Un excés d’il•lusió ens converteix en il•lusos, en persones vulnerables? No! La il•lusió la vius, la sents... Hem de treballar per ser un col•lectiu cult, que s’entusiasmi per les coses i que vulgui fer un pas més. Hem de tenir il•lusió, però dins la raó. Catalunya és una part del ter-

ritori d’aquest planeta que té un tarannà, una manera de treballar i de fer que sempre es basa en l’entusiasme. I per això ens va molt bé que gent tan prolifera per la festa espontània com són els andalu-sos ens vingui a veure. La barreja, de cul-tures diferents, és molt bona, perquè tots agafem una mica d’allà i una mica d’aquí. El que sí hem de confiar és què la crea-ció sigui per crear coses beneficioses pels seus resultats i no pels seus beneficis eco-nòmics. El joc del mercat, que hauria de ser un simple intercanvi, ha passat a ser d’una perversitat enorme.

Tenir il•lusió és un luxe que només es poden permetre els rics? De cap manera. Tothom pot tenir il•lusions. De fet, sempre en tenim i sempre en neixen de noves. Personalment penso que vivim en una esfera, que és un planeta, que es troba en mig d’un Univers i que no tenim res. I, per tant, durant el poc temps que estem en aquesta vida hem de viure el màxim de coses que ens donin plaer, aquest entès com a experiment humà entre nosaltres i l’entorn.

Però no ho fem així..._ No, tot al contrari. Sembla que només ens dediquem a malbaratar el medi ambi-ent i a construir la nostra pròpia tomba. Estem derivant cap a una situació incon-trolable: devastació de la selva amazònica, recerca de petroli al Pol Nord, augment de l’escalfament de l’atmosfera... En aquest sentit jo sóc afortunat. Quan a la nit, des de casa veig el cel estrellat i sento l’olor de la farigola, em sento com el Petit Princep. I es en aquests moments que penso que el temps que passem en aquest món l’hem d’aprofitar al màxim, cosa que no vol dir, especular al màxim.

Parla d’una esfera, una bombolla... Exactament! Joan Brossa ja va dir que la bombolla és la dimensió del nostre temps. La bombolla quan neix és gruixuda i quasi no descomposa color, però després apareixen els verds, els vermells, els liles, els blaus, els grocs... i el transparent, fins que cinc, deu, vint... segons... s’aprima... i esclata. Per què tot ésser humà té un temps de vida. Ara bé, nosaltres, com una bombolla, humanament parlant, ens hem de preguntar: passem per tots els colors?

No estem molt grisos? Es tracta que la nostra vida tingui tots els matisos i inten-sitats.

De vegades la por a què passarà després ens fa no viure el present... Jo personalment no, de fet, si em morís ara, pensaria: déu ni do! Per què hem de tenir poc? No crec que a la mort sigui pitjor que abans de néixer. De fet d’abans de néixer ningú en sap res...

Personalment, què li faria il•lusió? Jo em proposo coses però tampoc ho con-sidero grans il•lusions. Ara intento tenir un espai estable de treball que també sigui un centre de creació i sobretot d’ex-perimentació, un lloc fix on fer espec-

tacles, un petit museu... però en aquest país això és difícil, no només per falta de diners, sinó també per una manca d’aposta per les coses que fem aquí. El que fan a fora sembla que tot generi més interès. Crec que això, després de trenta anys i quinze espectacles seria un bon llegat. És difícil, però sóc tossut i paci-ent. És evident que necessito una aposta oficiosa per fer-ho perquè jo sol no puc. M’han festejat a fora per fer-ho, però, la veritat, no tinc cap ganes de marxar.

com a artista no li sap greu que la seva obra no tingui perdurabilitat? Queda aquí (se senya-la el cap), a la memò-ria dels espectadors i amb això ja en tinc suficient. Venen pares amb trenta anys i escaig i diuen als seus fills: “jo a aquest senyor ja el veia quan era petit i encara el recordo, vaig quedar encantat”. Aquest és el millor elogi que em poden dir.

La il•lusió, el sentiment, es transmet de

La Il·lusió

“Ens hauríem de desprendre d’algunes coses per gaudir més de les nostres pròpies relacions”

“La bombolla és la dimensió del nostre temps. Però la nostra vida té tots els gruixos i colors?”

16 MOnOGràFiC

Valors MOnOGràFiC 17

pares a fills... Sí. De fet, penso que en aquest país i en aquest moment cal fer millors especta-cles per a nens. En aquest sentit hem de ser una mica exigents perquè els nens també s’emocionen i els espectacles que vegin de petits en el futur els faran inte-ressar per aquest món. A la vida tot són incentius, només una persona que acu-mula experiències després pot triar amb criteri. En aquesta línia hem de fer que els nens a la seva vida quotidiana tinguin coses que els generin emoció, que els hi agradin, que els hi entusiasmin i que gau-deixin de certs moments.

I ara no els tenen? Aquests instants necessaris de goig avui no els trobaran davant de la televisió. De fet, la televisió podria ser un mitjà fan-tàstic si no ens condicionés tant el nostre

model de vida. Estem conduint la socie-tat cap a valors zero i en aquest sentit els pares i els mestres han de fer una gran fei-nada.

De fet, molts de nosaltres, aleshores el vam descobrir a través de la progra-mació infantil de la televisió espanyola en català. Estem davant d’una crisi de valors? Sense cap dubte. Per exemple, estem en un país que la Constitució prohibeix unes coses i en permet d’altres espantoses. Per exemple, no hauria d’estar permès que hi hagi cadenes de televisió que facin pro-grames d’un nivell tan baix. I tenen alta audiència!

Però l’espectador que aguanta el coman-dament és lliure de triar un programa o un altre...

Pep Bou a casa seva dissenyant un nou espectacle.

Premi Max 2010‘noves tendències’

Pep Bou va trepitjar per primera vegada

els escenaris de forma professional a la

segona meitat dels anys setanta com a

mim. va fundar diverses companyies, fins

que l’any 1982, va descobrir el món de les

bombolles i va començar la seva aven-

tura artística en solitari convertint-se en

el principal expert d’aquesta disciplina.

alguns dels seus espectacles han tingut

ressò com Bufaplanetes (1982), sabó sabó

(1990), rebufaplanetes (2009) o Bubblebou,

per Port Aventura. A més, ha col•laborat

amb altres grans noms de l’escena del

país com Marta Carrasco, Manel Barceló i

Pepa Plana; feina que li ha estat recone-

guda amb diversos premis: Primer Premi

del “Festival international de théâtre de

vienne” (França, 1985), Premi especial

del Jurat del “Festival international de

théâtre de Cannes” (França, 1986), Premi

artístic “KnUrrHaHn” de la ciutat de

WiLHeLMsHaven (alemanya, 1993), Premi

arc a la trajectòria teatral (Barcelona,

2003) i Premi Max “nuevas tendencias”

(espanya, 2010), entre altres. RED.

Cert, i per això afortunadament també tenim una part de la societat desperta, que passa molta de la informació que rebem pel sedàs i posa per davant el crei-xement positiu de la seva pròpia persona. Sí que hi ha una part de la societat sensi-ble, però no ens podem oblidar d’aquella que se li priva del seu creixement perso-nal perquè no se li donen opcions.

I aquesta tendència com es pot canviar? L’educació és clau. A l’escola s’aprenen matèries, però encara no s’ensenya sufi-cientment a créixer i a conviure. I això és una de les coses que s’hauria de plan-tejar: fer una educació encara més ori-

Web de Pep Bou:

http://www.pepbou.com

Desembre de 2012

La Il·lusió

18 MOnOGràFiC

La il·lusió és un ingre-dient imprescindible per educar. No tenir en compte l’embolcall emo-cional del sistema edu-catiu, dintre del qual es

troba de forma preferent la il•lusió, porta a fer plantejaments de millora que sovint són paper mullat, clarament elitistes, que no serveixen per millorar l’educació de tots i totes.

Abans de posar-me a escriure sobre la il•lusió, he fet un cop d’ull al diccionari. Als meus mestres segur que els faria molta il•lusió veure que en faig ús; alguns d’ells i elles em van fer agafar aquesta dèria per veure què diu el diccionari d’algunes paraules.

Curiós... la primera accepció de la paraula il·lusió és “Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’apa-rença. Una il•lusió òptica.” M’ha sem-blat si més no curiós que l’accepció de la qual vull parlar jo en aquest article no arribi fins a la quarta posició, precedida de la negativa del mateix significat. Jo vull parlar de l’” Engrescament que s’expe-rimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa”, que tot i ser la darrera, penso que és un element indispensable per parlar d’educació, de progrés, de cièn-cia… fins i tot de vida.

Us confessaré que no sé quin ordre es fa servir per posar les diferents accepci-ons en un diccionari. El d’ús? El d’impor-tància? No atanso a veure quin és el cri-teri seguit, alguns ja els he descartat,… ¿o no hi ha criteri explícit i tot es tracta dels

valors ideològics conscients o inconsci-ents del compilador o compiladora?

Hi ha paraules que es posen de moda en alguns moments i, com qui no vol la cosa, sembla que es fan imprescindibles per definir la realitat, i penso que d’al-guna manera també la condicionen. Soci-alment, segur que ara, a dalt de tot del rànquing hi trobem la paraula crisi, i en el ram de l’educació fracàs.

Parlar de fracàs escolar és estar a la moda, ser seriosa; i de forma automàtica et col·loca en una bona posició per semblar una entesa en la matèria. Si a més hi poses un embolcall una mica messiànic, pots arribar a semblar una veritable patum. És una paraula-concepte que t’obre portes, que et fa guanyar punts, de què agrada parlar-ne; encara que en fer-ho sigui quasi obligat acompanyar-la amb una cara d’enuig, de gravetat… que no corres-pon al plaer que alguns i algunes sembla que experimenten en les malèfiques ter-túlies quan en fan la paraula líder. Dic malèfiques perquè, en general -sempre hi ha honorables excepcions, és clar- fan poc favor a la comunitat, per la quanti-tat d’agosarats i agosarades que opinen de tot sense cap escrúpol i la més mínima concepció ètica de valorar la repercussió que pot tenir el que diuen en fer-ho en un mitjà de comunicació de masses.

L’opinió que han anat creant ha estat que l’escola del nostre país és nefasta perquè el fracàs escolar és dels més alts d’Europa. Aquesta opinió es basa en estu-dis no massa fiables, des del meu punt de vista, per incomplerts, perquè obvien

l’anàlisi seriosa dels condicionants soci-als que provoquen, en molts casos, aquest fracàs i, sobretot, perquè només tenen en compte els resultats quantitatius.

Per contra, hi ha altres paraules que s’utilitzen menys, que s’escampen menys i que sovint estan devaluades. Aquí penso que hi podríem encabir la paraula il•lusió en la seva accepció quarta; però també n’hi hauria moltes d’altres com compromís social, voluntat de servei…i fins i tot esti-

mar, estimar la professió, estimar els nens i les nenes, treballar perquè aprenguin a ser feliços, a ser bones persones…

Sembla que parlar d’aquestes coses, de creure en aquestes coses, sovint et faci semblar una mica il·lusa, poc consistent, poc rigorosa i poc professional. Aquestes paraules són molt menys protagonistes de tertúlies i tertulians.

Aquest fenomen que fa que paraules que mostren actituds compromeses amb la millora social, -a les quals la humanitat els deu tant- ara no siguin del tot ben vistes en alguns cercles professionals. És curiós,

CAL SEMBRAR IL·LUSIÓ A LES ESCOLES

“La il·lusió com a engrescament, amb l’esperança d’aconseguir una cosa, vol dir compromís”

“La il·lusió és imprescindible per fer possible la superació d’aquest fracàs”

—Rosa Gibert Aquesta pedagoga fa una crida a tenir en compte el valor de la il·lusió en l’educació com a factor d’esperança i de compromís. I es pregunta com aquesta es pot mantenir viva en temps de crisi.

Valors

El mot —Anna Olm

La paraula il•lusió, originària del

llatí illusione, és definida pels dic-

cionaris com “engrescament que

s’experimenta amb l’esperança o la

realització d’alguna cosa”, segons

el Diccionari de l’Institut d’Estudis

Catalans. La paraula il·lusió però,

més enllà d’aquest definició filosò-

fica, també ens permet crear nous

termes compostos, com per exem-

ple: ‘il•lusió monetària’ per defi-

nir “ l’estabilitat del valor del diner

sense tenir en compte les varia-

cions del seu poder adquisitiu”, o

‘il·lusió òptica’ per explicar el feno-

men visual que consisteix en una

“avaluació errònia de la forma o les

dimensions d’un objecte, deguda

a la mala interpretació de les imat-

ges que reben els ulls”. A més, com

és habitual en català, utilitzem el

verb fer en la seva execució : “ens

fa molta il·lusió rebre regals” o “ens

fem il·lusions quan un xicot atractiu

ens somriu”. Curiosament, però, la

paraula il•lusió no ens permet cons-

truir cap adjectiu positiu, només

el participi “il·lusionat”, però sí

el negatiu “il·lús” quan ens refe-

rim a una persona que “està enga-

nyada per una il·lusió o il•lusions”,

és a dir, “un somiatruites”. És en

aquest sentit també podem acusar

la persona de “fer castells a l’aire”,

una expressió que significa “tenir

il•lusions, però sense fonaments”.

Ara bé, no sempre les il•lusions es

converteixen en realitat i és alesho-

res que arriben les “desil•lusions”,

perquè igual que ens il•lusionem ens

desil•lusionem. Finalment, i abans

de desaparèixer, no podem obli-

dar, que de la paraula il•lusió neix

“il•lusionisme”, sinònims de màgia o

prestidigitació, que és l’art d’entre-

tenir el públic mitjançant il•lusions

(trucs) misterioses i sorprenents,

que fan pensar al públic que s’ha

produït quelcom d’impossible. anna olm és professora

IL·LUSIÓ

MOnOGràFiC 19

per no dir-ho d’altra manera, que per fer una anàlisi de l’educació actual sovint només es facin servir resultats quantita-tius (més negatius o més positius depe-nent de la font), com si el sistema educa-tiu d’aquest país hagués de ser només una màquina de fer alumnes “excel•lents” i no de fer-los persones excel·lents.

L’objectiu principal déu ser fer per-sones, oi? Per què, doncs, en la majo-ria d’anàlisis més divulgades tots els valors que abans esmentava són “efec-tes col•laterals” que només se suposen? Ningú no s’atreveix a negar la importància que tenen per fer un món millor, però…, ai renoi!, quan s’ha de buscar la manera de millorar el sistema educatiu, mai no es tenen en compte. Quins interessos hi ha al darrere?

Aquí vull trencar una llança pels reptes positius, reptes que es puguin convertir en projectes, ben plantejats, rigorosos, que ens permetin avançar de forma real pel bé de tots i totes, que ens facin millorar el món a través de l’educació.

La importància de la il•lusió com a ingredient indispensable en l’educació i la forma de recuperar-la en podria ser un de molt útil. Segons el meu punt de vista, molt més que alguns plantejaments insti-tucionals, clarament mercantilistes, que només es basen en els resultats acadèmics immediats o a mitjà termini i que menyste-nen estudis i investigacions que parlen de resultats socials més en profunditat. Les emocions són un motor que si som capaços de posar en funcionament de manera cor-recta, tenint l’ètica i el compromís social com a timó, poden tenir una força trans-formadora molt valuosa.

La il·lusió com a engrescament, amb l’esperança d’aconseguir una cosa, vol dir compromís amb la professió, vol dir moti-vació per aprendre... i també vol dir èxit; perquè amb un col•lectiu de mestres com-promesos i compromeses i amb alumnes motivats i motivades, sabem, per experi-ència, que la possibilitat que aprenguin, i que s’eduquin, és molt alta. La possibili-tat d’èxit augmenta exponencialment als valors de millora social que els i les mes-tres tenen en el seu equipatge personal.

Per què això no es té en compte? Per què no es fan propostes que tinguin en

compte la il•lusió dels professionals de l’educació i que aportin elements per potenciar-la ? Per què?

¿Es pot mantenir la il•lusió, des d’un punt de vista professional, en l’actual “crisi del sistema”, estant sotmesos i sot-meses a les “retallades”, als canvis cons-tants i sobtats de legislació, a les malè-fiques tertúlies creadores d’opinions negatives i desmobilitzadores ..? És possi-ble tenir il·lusió avui dia?

La resposta, per mi, és ben clara. Sí, sí que és possible, és difícil però és pos-sible. Sobretot si partim de mestres amb una profunda concepció ètica de la seva feina, que estan compromesos i compro-meses amb la seva “tribu” i lluiten per mantenir la qualitat de les nostres escoles, que encara pensen que formen part d’un encàrrec social de millorar el món i que malden per fer-lo possible.

És possible, sí, però sobretot cal, és imprescindible per fer possible la supera-ció d’aquest fracàs, del qual es parla tant, en clau d’equitat.

El fracàs escolar em preocupa, i molt, però no comparteixo les fórmules insti-tucionals per combatre’l ni, com he dit abans, l’anàlisi prèvia. De debò algú creu que més hores de matemàtiques a l’ESO, per exemple, arreglaran els baixos resul-tats quantitatius en aquesta matèria? De debò algú que ha reflexionat sense pre-judicis s’ho creu? És veritat que el foc a voltes es combat amb foc, però la major part de vegades és millor fer-ho amb aigua o, molt millor, prevenir-lo.

És urgent que es potenciï aquest perfil de professionals i que se’ls deixi sembrar il·lusió per recollir èxit. L’èxit que vol dir aconseguir persones íntegres, amb un gran desig per aprendre, que treballen amb il•lusió de forma incansable per un món més just i solidari.

La il•lusió genera il•lusió, s’encomana. Cal deixar sembrar il•lusió a les escoles, potenciant projectes que treballin per l’equitat, per la inclusió i que compensin socialment; en comptes de convertir-les en una carrera d’obstacles, una terra erma plenes de fracàs. Aquest és el veritable repte i aquest serà el veritable èxit! Rosa Gibert és membre del grup de mestres

del Ripollès

Desembre de 201220 MOnOGràFiC

La Il·lusió

V ivim temps estranys. Mai havíem produït tant. Mai havíem tingut tant. Mai havíem viatjat tant. Mai havíem conegut tant. I malgrat tot, la majo-

ria de nosaltres tenim dins nostre un senti-ment profund que ens acaba atenallant amb més o menys força. És una barreja d’una certa apatia, una manca d’espurna, fins i tot m’atreviria a parlar de desassossec. Tot plegat perquè no entenem com pot ser que vivint –aparentment- l’època de més ben-estar de la humanitat puguem notar tanta falta d’il•lusió.

A mi també em passa. Els temps que corren, evidentment, no hi ajuden. Hi ha centenars de raons per no tenir il•lusió. Però l’hem de recuperar. Costi el que costi. També hi ha desenes de raons per tenir-ne. Per exemple, en la cultura. Mai com ara la cultura havia disposat de tants mitjans per fer-la arribar a qualse-vol lloc del món, ni havia estat tant sen-zill generar-la. Parlo des del cinema fins a la música, passant per la literatura o la fotografia. O parlem d’economia. Mai com ara hi havia tantes iniciatives vincula-des a l’economia solidària. La que vincula la pràctica del dia a dia empresarial amb bones pràctiques en àmbits com cercar un retorn social a les activitats, impli-car l’empresa en el seu entorn territorial més proper o impulsar productes de valor afegit que apostin per la cultura, el medi ambient o la sobirania alimentària.

Sense il•lusió gairebé res té sentit. El meu avi sempre m’havia explicat que l’únic regal de Nadal que recordava de

tota la seva infantesa era un petit estoig de fusta de faig embernissat de color daurat. La nit de Nadal els meus besavis li van deixar arrepenjat a l’àmpit de la fines-tra, simulant que havien passat els Reis. Durant la matinada, la llum de la lluna s’hi reflectia, i un gat juganer del jardí li va esgarrapar tot el bernís amb les ungles. Malgrat tot, l’endemà, el meu avi va agafar l’estoig on hi posava llapissos, gomes d’es-borrar, maquineta. I va acabar sent, amb tota la il•lusió del món, comptable i admi-nistratiu durant més de cinquanta anys. La il•lusió és impossible que ens la robin si sabem que allò que n’esperem no només depèn dels diners. La il•lusió a compartir allò que fem, a rebre consol quan estem tristos o cansats, a ser escoltats o a que t’esperin quan arribes tard de treballar, a que algú ens confiï els seus somnis, projec-tes o confidències… aquesta és la il•lusió necessària i la que ens ha de fer moure.

Segurament ha arribat el moment de preguntar-se el sentit profund de moltes coses. Fins ara, per una mala entesa como-ditat provocada per accés sense gaires límits al diner, a la feina o a la riquesa material, ens havíem oblidat d’un prin-cipi bàsic: l’esforç en guanyar qualse-vol cosa. La il•lusió, crec molt profunda-ment, ve donada en bona part per aquest esforç totalment necessari. Sense pro-jectes llargs, difícils i plens de dificul-tats la il•lusió és fàcil que desaparegui. Perquè amb els projectes compartim, col•lectivitzem, els convertim en llui-tes quotidianes per a ser millors profes-sionals, ciutadans i persones. És el nostre repte personal per a construir quelcom,

per aportar quelcom. Ens hem de tornar a mutualitzar. Ens hem d’ajudar més els uns als altres. Hem de reprendre amb més força la lluita per la solidaritat i la fraterni-tat com a motors de canvi d’actitud. Tin-drem il•lusió si sabem que estem fent un lloc millor per a tots i totes i no només per a uns quants.

EL PaPER DELs JoVEs

Recuperar la il•lusió, l’engrescament general, l’esperança, també ha de ser tasca dels joves. No de forma única, però sí de forma majoritària. Estic fart de sentir que les úniques sortides que ens queda a tota una generació és escollir entre la misèria al nostre país i marxar fora. He estat vivint a l’estranger, al nord d’Europa. Allà els catalans i catalanes som tractats laboral-ment com els immigrants magribins o lla-tinoamericans que arriben a casa nostra. Rentarem plats. Netejarem escales i ofi-cines. Servirem plats i copes. Però no ens enganyem: marxar fora sovint és la opció pels que en realitat volen fugir de la seva pròpia exigència. La obligació moral que crec que tenim tots d’impulsar cadascú el

seu propi projecte vital de realització per-sonal i col•lectiva.

Ens cal més compromís. Ens cal més esforç. Ens cal més sacrifici. Però sobre-tot ens cal recordar que som nosaltres, els fills de la democràcia, els que hem de rein-ventar la il•lusió. Ens hi va la convivència col•lectiva i el nostre estat democràtic. Ara més que mai. O lluitem pels nostres somnis amb il•lusió o demostrarem que no hem entès res. De l’esforç i la mutualitza-ció ens en sortirà la il•lusió. N’estic con-vençut.

—Eloi AymerichEl periodista i empresari reivindica el valor de l’esforç com a generador de noves il·lusions. I demana, especialment als joves, més compromís i sacrifici.

DE L’ESFORç A LA IL·LUSIÓ

“no entenem com vivint en l’època de més benestar de la humanitat puguem notar tanta falta d’il•lusió”

“sense projectes llargs, difícils i plens de dificultats la il•lusió és fàcil que desaparegui”

Eloi aymerich és realitzador audiovisual

Valors MOnOGràFiC 21

El racó poètic —Albert Pera

Com una ombra menuda i fredolicam’embadoco amb el prodigi del circ.Sento a la sang les agulles que brodenilles de terror, silencis totals:lleons humils a l’espetec de trallasaltant indemnes per cercles de foc,punyals llançats a la diana noia,trapezistes llançats fins a l’esglai,cosacs dempeus sobre la doble gropade cavalls al galop, gossos mudatsamb armilla i barret salten i lladrenen conversa animada amb la mestressa,ossos desmanyotats de llarg ronsal,els pallassos de gran boca vermella i postissa rialla mig dubtosa...Això també és el món? Ara voldriacompartir-ho de grat amb qui com joestan bojos per escapar del grisi penetrar la màgia inversemblantni que sigui tan sols per una estona.

DE kELLy, A BEnIngnI I FInS A BERLAngA

El terme “il•lusió” té diversos signi-

ficats que poden voler dir coses ben

contradictòries. Si l’entenem com

l’expectativa d’alguna cosa bona, el

seu significat es pot entendre com a

positiu. Però una altra accepció del

terme ens indica que la il•lusió ens

recorda que sovint aquesta expecta-

tiva es basa en una esperança infun-

dada, és a dir, un miratge. Al cinema hi

hem trobat personatges il•lusionats,

com per exemple el Gene Kelly de

Cantando bajo la lluvia; o personat-

ges que intenten retrobar la il•lusió

de viure, com el James Stewart de la

nadalenca Que bello es vivir. Fins i tot

trobem personatges que creen una

il•lusió, com la de Roberto Beningni a

La vida es bella, dissimulant l’horror

del camp de concentració al seu fill. I

no podem oblidar les pel•lícules que

ens recorden que el cinema també és

una “gran il•lusió”, des dels primers

films de Méliès fins a Hugo, que li ret

homenatge.

Avui em quedo, però, amb una

pel•lícula que retrata la il•lusió

col•lectiva, la del poble que es actua

mogut per una il•lusió, una falsa

expectativa o una esperança més o

menys infundada que acaba passant

per davant seu molt a prop, sense

materialitzar-se en res real. Això és

el que mostra, amb genialitat, la

mítica Bienvenido Mister Mashall, de

Luis Garcia Berlanga. Els protagonis-

tes d’aquest clàssic del cinema espa-

nyol són els habitants del petit poble

fictici de Villar del Río, que esperen

l’arribada d’una delegació de nord-

americans en el moment en què

Espanya intentava desenvolupar-se a

través del conegut Pla Marshall. Amb

un to crític i satíric dissimulat, mos-

trant la il•lusió desaforada d’aquest

poble que s’ha cregut que l’arribada

dels americans resoldrà tots els seus

problemes i misèries, Berlanga va fer

un magistral retrat de la situació polí-

tica, econòmica i social de de l’època.

Avui, amb tants falsos messies que

creen falses il•lusions per acabar pas-

sant de llarg deixant el poble amb un

pam de nas, és un bon moment per

recuperar aquesta joia del cinema que

ens també ens recorda que on hi ha

il•lusió, es corre sempre el risc de la

desil•lusió.

Cinema —Judith Vives

El cinema ha expressat la il·lusió i les desil·lusions de forma molt diversa, tant personals com col·lectives.

un fotograma de Bienvenido Mister Mashall de Berlanga.

IL·LUSIÓ MÀgICA

cada dissabte d’11 a 12 de la nit...

Valors a l’alça

aMB QUeraLt FLOtats

a La Xarxa 91.0 FM o www.xarxaradio.cat

REcuPERa’Ls tots a WWW.VaLoRs.oRG

albert Pera és poeta

Desembre de 201222 MOnOGràFiC

Eulàlia Puigderrajols és mestra

Joc de cartes — Eulàlia Puigderrajols

Un DIA DE SEgAHola, com va tot?

Vull separar aquest valor de les festes de Nadal; seria massa fàcil. No? La il·lusió em suggereix anhel, esforç, ideals, lluita...

De sobte he recordat uns estius vis-cuts a una població de la Navarra munta-nyosa: Alsasua. M’estava amb una amiga a casa dels seus parents. Els dies passaven lentament. Acompanyàvem l’oncle Mikel a segar l’herba.També ajudàvem la tia Vitori a munyir les vaques. Cada dia era una des-coberta. L’apoteosi va arribar amb la reco-llida del blat, l’estiu era a les seves acaba-lles i la “siega” es feia abans que vinguessin les pluges de final d’agost. S’organitzaven

vàries famílies, perquè totes les mans eren poques. Ens distribuïen a cada lloc segons l’edat, l’experiència i l’aptitud. A mi em va tocar la segadora. Els més forçuts recollien i ensacaven el blat per una banda i la palla per l’altre. L’aire ple de polsina era quasi irrespirable, el soroll de la màquina ensor-didor, anàvem tapades de cap a peus inten-tant evitar les molèsties que la pols feia als ulls però ningú es queixava, cada per-sonatge desenvolupava amb alegria el seu encàrrec. Ens hi havíem posat a trenc d’alba i malgrat les dures condicions de tre-ball hi havia un ambient que unia el grup.

Un cop acabades totes les eres, la gent

es trobava en un sopar a casa d’un dels par-ticipants. Poques vegades he viscut aquell espurneig als ulls compartit entre grans i menuts, no hi havia res de cartó pedra, ni barbes postisses, ni llumenetes. El menjar elaborat per les àvies, el bon vi de la terra, els pastissos, la sobretaula, les cançons, i aquella il•lusió d’haver arribat a port.

Els havia mogut la il•lusió per tirar enda-vant la feina i la compartien amb genero-sitat perquè en coneixien les seves virtuts. Des de llavors m’hi vaig sentir com a casa, són la meva gent, hi pertanyo.

Una abraçada.

OBAMA: IL·LUSIÓ I FRUSTRACIÓ?

Malgrat la recent victòria de Barack Obama a les presidencials dels Estats Units encara recordo l’eslògan que va utilitzar quan es va presentar per primer cop: “Yes, we can”. I és que després de la llastimosa política de George Bush, el “sí, nosaltres podem” d’Obama resultà una alenada d’ aire fresc i innovador en un món ja presumiblement immers en el que seria una crisi demoli-dora. En efecte, Obama –com Kennedy en el seu moment– despertà una espe-rança vers un món millor i generà un munt de noves expectatives en el si d’una socie-tat nord-americana immersa sempre en el marc d’un continuisme exasperant i orfe d’engrescadors horitzons polítics, econò-mics i socials.

Però no es pot confondre la imprescin-dible il·lusió del polític amb l’il·lusionisme

del mag o del prestidigitador de torn. La il-lusió d’un líder parteix d’ un projecte cre-ïble i d’una trajectòria personal reeixida, i, a la vegada, requereix ser orientada cap a uns objectius previsiblement realitzables. Per utòpics que d’ entrada puguin semblar. Si no és així, recull frustracions o, pel cap baix, genera desafecció i desencís.

Justament és el que ha passat en la recent segona campanya electoral d’Obama. El seu projecte social de fa quatre anys, ini-cialment ple d’ entusiasme, ha estat ple de resultats no satisfactoris i de promeses incomplertes. Perquè no ha trobat el suport majoritari d’ un americanisme “way of life”, carregat de petulància i superioritat insul-tants, que no es planteja un veritable canvi de model econòmic i social, ni renuncia al seu paper de “sheriff ” de l’“ordre esta-blert”, en aquest món xacrós i convuls que ens ha tocat viure.

Il·lusió, sí. Però realment impregnada de realitat transformadora, basificada en l’es-forç real i col·lectiu de molts. Si no és així, “il·lusió” és una paraula ben sonant però exempta de real de valor i de contingut. La “il•lusió” que té sentit és només aquella que combina “expectatives” amb “realitats pal-pables”, en el marc d’ una dialèctica cons-tant entre “teoria” i “pràctica”. Entre el fer volar coloms i el tocar de peus a terra.

Obama va suposar un alè d’esperança, però no es pot confondre la il·lusió del polític amb l’il·lusionisme del mag.

Història —Ramon Salicrú

La Il·lusió

Ramon salicrú és historiador

Valors MOnOGràFiC 23

La paraula il·lusió té vàries interpretaci-ons. Hi ha les il·lusions dels sentits o falses il·lusions, dites així perquè no es corres-ponen amb el món objectiu. Però si ens fixem en la il·lusió com a valor, aleshores hi trobem l’autenticitat que impulsa esperan-ces i entusiasmes envers un objectiu o un projecte que, justament per això, resulta il-lusionant i engrescador. És la il·lusió com a plus d’energia psíquica que mou voluntats i promou compromisos.

Contrasti’s ara el discurs de la il·lusió amb el discurs de la por. La il·lusió és un valor constructiu; la por és una afectació psicolò-gica negativa i sovint paralitzant, per conti-nuista i tancada. La por no ens serveix, no ens resol res, sovint ofusca i anul·la, mai és útil per aclarir-nos intel·lectualment, o per encarar una situació de crisi o cap repte de futur. La por mai fa propostes noves. Una altra cosa molt diferent és que un residu de por sempre ens acompanyi d’ençà tenim consciència; aquest és el cas de la por a la mort. Epicur ja descreditava el discurs de la por a la mort, fent present que no hem de tenir-ne cap basarda, perquè un cop morts ja no serem i, per tant, res ens podrà afec-tar. De manera més popular, tothom sap que

viure-amb-por és un no-viure; pensem en el dia a dia poruc i miserable de les persones hipocondríaques, que no arriben a gaudir de la salut i de la força que en realitat tenen. Nietzsche afirma que cal viure plenament, menystenir la resignació dels obedients, adoptar l’esperit lleó, i assumir la vida, amb la il•lusió rabent i positiva dels infants i del jovent.

El discurs de la por ha estat denun-ciat en ple de referències filosòfiques i lite-ràries, que assenyalen la mesquinesa i la dimissió humana a que es troba abocat tothom qui accepta que li facin por. Per a Sartre, la por és no atrevir-se a ser lliures i negar-se a fer i a bastir l’existència autèn-tica. També Eric Fromm, a La por a la lliber-tat, fa una mirada humanista al viure humà, des de la sociologia i la psicoanàlisi, i mostra com d’irrenunciable és la llibertat i el pren-dre decisions pensant per compte propi. La por és alienació i abandonament a decisi-ons i interessos aliens, impropis. I a la por li segueix la depressió, perquè mal podrem fer callar el rau-rau últim si abandonéssim i ens autoanul·lessim i, per por, no exercim el nostre dret a decidir. albert Botta és professor de filosofia i ètica

Filosofia —Albert Botta

Música —Maria Salicrú-Maltas

LLiBre

La il•lusió

Josep López Romero

Ara Llibres

L’Esperança es desperta un dia amb un buit terrible al pit i el con-venciment que j no dirigeix la seva vida. Si mai has tingut aquesta sensació i has pres la decisió de retrobar la il•lusió perduda, aquest és el teu llibre: un relat commove-dor i carregat d’energia positiva.

CineMa

La força de la il•lusió

Richard Donner (1992)

Protagonitza aquesta història una família destrossada per la violèn-cia, però salvada per la imaginació. Dos germans molt units s’esvaei-xen de la seva caòtica vida familiar somiant que poden volar i inspi-rats per una llegenda local inten-ten construir un avió.

Per saber-ne més

Valors.org

EL DISCURS DE LA IL·LUSIÓ I EL DE LA POR

UN NOU DISC HA DE SORTIRSentim il•lusió quan tenim coneixement de la gestació d’un futur disc del nostre cantant o

grup preferit. També davant un futur concert d’aquest, una gira, una exposició, davant un

llibre o quan ens assabentem de qualsevol bona notícia a l’entorn de l’artista. I quan l’esde-

veniment s’acosta els seguidors llegim i/o escoltem il•lusionats notícies prèvies o entrevis-

tes als mitjans de comunicació. També seguim blocs i piulades digitals. Alguns solem córrer

a la botiga el primer dia que es posa a la venta l’enregistrament o restem nerviosos les hores

prèvies al concert. La novetat sempre ens motiva i entusiasme. L’endemà del concert, la

majoria somiem amb ell durant hores, el recordem amb felicitat. Personalment, darrerament

he experimentat aquesta il•lusió esperant el disc Nova (Petit Indie, 2012), el darrer projecte

de Jordi Batiste. En fi, la música ens il•lusiona, ens fa somiar. Ens fa ser feliços. Maria salicrú-Maltas és etnomusicòloga

Si encara en vols saber més, escolta

a la web l’espai radiofònic Valors a

l’alça dedicat a aquest tema.

El filòsof contrasta el discurs de la por amb el discurs de la il·lusió, mentre el primer paralitza, l’altre construeix.

LLiBre

El llibre de les il•lusions

Paul Auster

Edicions 62

David Zimmer, està enfonsat a causa de la mort de la seva dona i els dos fills en un accident d’avió. Es reclou a casa i dins d’ell mateix, com si d’un ermità es tractés, fins que una nit, mira a la televisió una pel•lícula de cinema mut de l’actor Hector Mann.

Desembre de 2012

Valors

Desembre de 2012

i ha persones que tenen una capacitat innata per donar un cop de mà als altres. Persones que ama-guen històries sor-prenents i admira-bles. N’explicaré

algunes que sovint em venen al cap.Un bon dia vaig conèixer a la Rosa i em

va explicar que buscava suport per un pro-jecte que estava tirant endavant. He de reconèixer que en un primer moment em pensava que davant meu tenia una persona que no hi tocava gaire però uns minuts després vaig caure en que, més aviat, tenia al davant una autèntica heroïna: algú que avui dia estava disposada a tot per tirar endavant el seu projecte. Però no un pro-jecte per a ella, un projecte per als altres. Volia contribuir a solucionar el gran pro-blema de l’habitatge.

La verdadera importància no és si d’aquí un anys el projecte continuarà o no, o si haurà aconseguit alguna cosa. El que realment és admirable és la força amb que volia tirar endavant tot plegat. S’es-tava llençant al buit completament.

La Rosa cobra una pensió d’uns 400€, i estava començant un projecte per reco-llir diners per donar habitatge als qui no en tenien. De fet, ja tenia constituïda una associació i tot el material per una campa-nya. Volia que els primers diners que reco-llís fossin per a una fundació per a persones que viuen al carrer. No deixava de repe-tir “S’ha de fer alguna cosa, això no pot ser”. Estava realment commoguda, i estava posant el cent per cent d’ella mateixa.

També em ve al cap la història de la

Marta i la Joana, dues persones que estan al davant d’una entitat social d’atenció a persones grans. Resulta que estan passant per un moment econòmic molt complex, però no per mala gestió sinó per interessos particulars de tercers. Així, mentre parlà-vem, una trucada va interrompre la reunió: els van comunicar que no tenien diners per pagar el dinar de la gent gran del dia següent. Afortunadament, tot es va soluci-onar després d’unes hores. Però el que en aquell moment no tenia solució a curt ter-mini, eren els mesos sense sou d’unes quan-tes persones que prioritzaven l’atenció a les persones a la seva precarietat econòmica. A dia d’avui, encara continuen lluitant tenint molt clar que no ho deixaran córrer.

Recordo el dia que vaig anar a conèi-xer un nou espai destinat a persones en pobresa extrema. Tot el projecte l’havia promogut una persona que no només volia ajudar als qui vivien al carrer sinó que volia estar com ells, dormir com ells, ser un més. I així, va aconseguir que li cedissin un espai permanent on dormir amb persones que viuen al carrer després de passar entre ells tot el dia. Per si fos poc, cap de les per-sones amb les que viu i dorm sap de la seva condició. Quan va als centres socials a dut-xar-se o a rebre altres serveis no vol que ningú la reconegui: “Que ningú sàpiga qui sóc, si us plau”. Com una més, i no només sense prejudicis, arribant fins al límit.

I anant més enrere em ve al record la història d’en Marc i la Laura quan van fer un viatge a un país africà, i es van com-moure molt per la Betlem, una noia de 26 anys que van conèixer en un centre assis-tencial. Aquesta noia -els explicava una de les responsables del centre- va viure

Herois i heroïnes dels nostres temps

el director de la fundació arrels ens presenta algunes històries reals que només tenen una cosa en comú: els seus protagonistes treballen perquè la vida dels altres sigui millor.

Ferran Busquets,

després de 14 anys

vinculat a l’entitat,

és des d’aquest mes

de setembre el nou

director de la Funda-

ció arrels, en subs-

titució de salvador Busquets. El canvi s’ha

produït en el 25è aniversari d’aquesta insti-

tució dedicada als sense llar.

26 OPinió

Portes obertes —Ferran Busquets

H

Valors

com totes les seves amigues de la infàn-cia havien estat adoptades per famílies europees. A la Betlem ningú la va adop-tar, i el seu sentiment era de que ningú la volia. Quan en Marc i la Laura van tornar a Barcelona, van estar un any amb papers amunt i avall fins que van aconseguir el somni de la Betlem: viatjar a Europa, a casa d’ells. Just una setmana després d’ar-ribar, a la Betlem se li va fer insuporta-ble estar lluny dels seus, i un mes més tard va marxar. Recordo la cara d’en Marc i la Laura: tants esforços, tants recursos i lluites amb l’administració pública, tants comen-taris d’amics propers dient que estaven fent una bogeria... per a res... Però un dia, la Betlem va aparèixer de nou per la porta de casa seva, sense avisar. Amb el temps s’ha obert camí aquí, està treballant en un negoci del barri i feliç d’estar a Barcelona.

Vaig assistir a una reunió on estaven convocades moltes persones amb capa-citat de decisió en temes socials. Un dels punts del dia era la sostenibilitat, i el que

més em va sorprendre és que el més impor-tant era la sostenibilitat econòmica! Si, sos-tenibilitat econòmica de les entitats. És a dir, estem parlant de persones que patei-xen, que no tenen absolutament res, que no arriben ni a final de mes ni a final del dia i el principal problema és ajustar el pres-supost. Algú va dir: “Està clar que no s’ha de ser imprudent, però si una mica agosa-rat... Pensem per a qui treballem i deixem

de banda la nostra tranquil•litat, mai pati-rem ni la meitat del que pateixen els qui atenem”.

Amb un record molt especial, recordo a la Montse, que no parava d’exclamar: “Ni se’t passi pel cap. Això mai, mai, mai. Que no sàpiga que ho estàs fent perquè em sen-tiràs!”. Això ho deia quan algú li explicava que tenia pensat portar a casa seva alguna persona amb toxicomanies o que vivia al carrer. Alhora, la Montse cada dia tenia algú a casa seva, que sempre estava oberta de per, com passava molt sovint, algú que sortia de la presó i no tenia on anar. Des-prés de molt de temps, vaig aconseguir entendre aquesta contradicció. Em vaig adonar que hi ha coses que, només les pots fer, i només les pots fer bé, quan et surt de dins teu i, a més, hi ha alguna cosa que et desborda i que t’impedeix no fer-ho.

L’Antoni sempre té paraules que et descol•loquen. I recordo molt bé quan el vaig acompanyar a la presentació d’un nou projecte. Era un projecte innovador, molt interessant i atrevit. Mentre sentia tota la història, vaig començar a relacionar-ho amb coses que el mateix Antoni m’havia explicat mesos enrere. Em va estranyar tot plegat i li vaig preguntar: “Escolta Antoni un moment, en això tu hi formaves part i vas fer molta feina, oi? Com és que no t’anomenen en cap moment?”. La res-posta va ser contundent: “Mira, tens raó però no importa, el que realment compta és que el projecte tiri endavant, jo ja he fet la meva feina”.

Però també hi ha històries admirables que queden amagades dins de les quatre parets d’una cas. Històries d’entrega com-pleta. Com el cas d’en Josep, per a qui la vida tampoc ha estat fàcil. El seu primer fill va morir als sis mesos. Va tenir dos fills més que van néixer amb una profunda discapa-citat mental. Per una malaltia muscular, a la seva dona també li va caldre assistència continuada. Tot el seu temps l’ha dedicat a ells. De tot el que pensa i diu hi ha dues coses que em meravellen, la seva mirada cap a l’infinit plena d’esperança, i la mirada tan especial cap als seus fills...

Com totes aquestes persones, n’hi ha milers d’altres que lluiten pel que creuen, que s’esforcen i, sobretot, que aposten fins al final. Sovint costa d’entendre què signi-fica això. El que fa gran aquestes vides és la capacitat d’ajudar sense esperar-ne res. Bé, alguna cosa si que esperen: que la vida dels altres sigui millor. Quin deu ser l’ingredi-ent comú que tenen aquestes persones?

OPinió 27

“Hi ha milers de persones que lluiten pel que creuen, que s’esforcen i, sobretot, que aposten fins al final”

“Hi ha algunes coses que només les pots fer ,i només les pots fer bé, quan et surt de dins teu”

il·lustraCió: raúl Campuzano

Desembre de 201228 OPinió

Benvolgut Cinto,Tinc una sensació estranya. Tots estem

convençuts que cal dialogar, però no n’es-tic segur que ho puguem fer. Recordo una anècdota que m’explicava el meu amic Alfred Rubio: “Moltes vegades es parla llargament d’alguna cosa, fins i tot sense haver-la vist. Recordo una discussió d’ar-quitectes sobre la conveniència o no d’in-vertir grans sumes per a la conservació de Venècia, però cap d’ells no hi havia estat mai”. No podem dubtar, em deia, de que aquells arquitectes tenien els coneixements per resoldre una sèrie de qüestions tècni-ques i científiques, però probablement els hi mancava la “saviesa” necessària per res-pondre una qüestió com la que es plante-java. La saviesa no és només saber, és saber utilitzar el saber, és l’art de viure, i la vida és més complexa que un simple conjunt de coneixements. I és que la paraula savi-esa ve de tenir gust, d’assaborir i alhora de tenir saber. El savi doncs és aquell que sap aprendre a paladejar les coses, des de les més vitals i essencials fins a les més petites, i és d’aquesta capacitat de gaudir, sentir, que brolla la seva capacitat de d’aprendre, de saber. Entenc Cinto, que la nostra soci-

etat ha perdut capacitat d’assaborir la vida, la llibertat, la fraternitat, l’amistat, la famí-lia, el nostre propi ésser. Hem après molts conceptes, molta tecnologia, però si no som capaços de gaudir amb allò que hem après, esdevenim com aquells arquitectes, restem plens de coneixements, però sense l’experi-ència. I aquesta inexperiència fa molt difí-cil que brolli res nou, perquè parlem sense poder aplicar allò que parlem, i no anem a cap lloc, perquè ens perdem en entelè-quies. Oblidem aquella famosa dita: “no hi ha res més pràctic que una bona teoria”.

També cal tenir en compte que la nostra experiència no és feta només de coneixe-ments, sinó també de valors, accions, cre-ences, emocions, sentiments, en definitiva d’una barreja difícil de destriar i que mai és el resultat d’ajuntar o apilar totes aquestes coses. Ni la saviesa ni la veritat són valors exclusivament intel•lectuals, tampoc el saber de la saviesa és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat, un saber tocar i gaudir de la realitat existent. I trobo a faltar homes i dones que toquin la realitat, que malgrat la multitud de dificultats no perdin ni el seny ni l’art de viure. Es des d’ací que posarem una bona base per establir els ponts de diàleg i convi-vència que parlàvem a la darrera carta..

No sempre les persones més mediàtiques o poderoses responen al perfil dels nostres savis. Sovint aquelles persones que no fan soroll són les que acostumen a ensenyar-nos les coses més importants per saber viure en plenitud. No hi ha dubte que el progrés tècnic i científic ens prepara per afrontar el futur, però el que realment sosté el nostre món és la saviesa acumulada al llarg de la història de la humanitat. Sense caure en dualismes ni falsos maniqueismes, necessi-tem de totes les eines possibles per afron-tar els reptes del present i del futur, però necessitem la saviesa de com saber utilit-

zar-les per construir una societat on hi vis-quem amb dignitat tots els éssers humans. Tocarà als diferents estaments socials fer visibles aquest “savis”, posar rostre i paraula als que son invisibles, doncs més que mai necessitem de les seves aportaci-ons per sortir de la crisi que patim.

No hi ha dubte que hi ha persones molt erudites per la seva gran quantitat de conei-xements, però jo intueixo que la saviesa ha d’estar més estesa que l’erudició. Perquè malgrat que el nostre món gaudeix de bon nombre de gent erudita, d’homes i dones savis/es, capaços d’ensenyar, perquè han

tastat, assaborit i conegut: la llibertat, la paternitat, la convivència, etc., tots aquells valors que construeixen persones i creen civilització. Avui hem d’edificar persones capaces de repensar-ho tot i d’assenyalar nous paradigmes, per això hem de treballar aquesta saviesa en les actituds i en les rela-cions humanes. Cal una educació en valors que no sigui només teòrica, sinó molt pràc-tica, i això ho hem de fer des de la família, l’escola, i diferents grups socials. Els valors han d’esdevenir béns, aquest és l’art que hem d’exercir si no ens volem perdre en un munt de coneixements.

Una abraçada, Jordi Cussó

Jordi cussó és capellà i economista

La saviesa, art de viure

“La saviesa no és només saber, és saber utilitzar el saber, és l’art de viure i assaborir la llibertat”

“cal una educació en valors que no sigui només teòrica, sinó molt pràctica. Els valors han de ser béns”

Cartes creuades

de: Jordi Cussó

per: Cinto amat

CC: revista Valors

assumpte: La saviesa

data: 16 de novembre de 2012

Valors

Benvolgut Jordi. M’ha ha agradat la teva carta, per la crida que fas a la realitat de les coses per sobre del mer coneixement, a la saviesa profunda que ens porta a veure el perquè del que passa, més enllà del com passa. La teva reflexió, tal com dius, parteix del que hem viscut dar-rerament, del vertigen d’un clima electoral que ens ha deixat a tots una mica sorpre-sos tant per la seva intensitat com la quanti-tat de coses que s’han dit sense tenir moltes vegades cap, o molt poca, relació amb el que es plantejava, l’elecció d’un nou Parla-ment, capaç de fer front als requeriments del moment social i polític que ens toca viure.

Em satisfà la relació que establei-xes entre la saviesa que ens cal i la capa-citat de tenir gust, d’assaborir, de fruir de les coses per elles mateixes, sense veu-re’ns obligats a buscar-hi una finalitat, una recompensa. Una saviesa que no està feta només de coneixements sinó d’experièn-cia, que és una cosa que no té gaire a veure amb el simple experiment. Experimentem amb el diner per obtenir més rendibilitat (amb els resultats desastrosos de l’engi-nyeria financera dels darrers trenta anys), experimentem amb el treball (amb succes-sives reformes laborals, per obtenir una major competitivitat amb la disminució de costos), experimentem amb la cultura, amb la sanitat, l’escola i la família... Però de tots aquests experiments en traiem poca experiència, pocs elements que ens ajudin a viure millor. Estem sempre a punt per experimentar, però tenim molt poca sensibilitat per treure’n les lliçons que de veritat ens convenen.

Per això els clàssics tenien molt clara la distinció entre experimentum i experi-entia, la constatació d’un resultat, per un costat, i, de l’altre, el ressò i la vivència interior del camí personal que s’ha seguit

per obtenir-lo. Es poden haver obtingut molts resultats i haver atresorat molt poca experiència. Es poden saber moltes coses, ser un gran especialista amb multitud de coneixements sobre una àrea del saber, i haver perdut completament la sensibili-tat per saber viure humanament. Segons Gadamer, els quatre trets que defineixen el patrimoni humanístic son la formació, el sentit comú, la capacitat de judici i el gust. Sense el sentit comú la formació pot ser estèril, i sense la capacitat de judici i el gust per viure humanament el coneixe-ment es pot convertir en una esclavitud. Sempre m’ha agradat el terme alemany que significa aquesta experiència interior, el ressò de la sensibilitat, del gust (“erleb-niss”), diferent de l’experiència només exterior (“erfahrung”).

No voldria resultar pesat amb les cites, però és que la teva reflexió em porta direc-tament al concepte grec de la frònesis, la saviesa pràctica, diferent de la sofia, la saviesa abstracta. I seguint el teu raona-ment diria que aquesta saviesa pràctica és la que la gent senzilla, amb sentit comú, capacitat de judici sobre els esdeveni-ments viscuts i bon gust per saber triar, ha acumulat al llarg dels segles i la que ha posat els fonaments de la civilització que hauríem de mantenir i cultivar.

En el treball diari de la gent corrent, en el gust per les coses ben fetes, vàlides per elles mateixes, que requereixen temps i dedicació, es concreta el que creia Jeffer-son, que aprendre a fer bé un treball és el fonament de la ciutadania. En la feina del

dia a dia, en l’esforç per superar les difi-cultats, com en el cas de l’artesà que va modelant la matèria i supera la seva resis-tència per aconseguir una obra ben feta, que té sentit per ella mateixa, està en joc, com manté R. Sennet parlant de la pro-ducció d’objectes físics, una visió interior de les tècniques de l’experiència capaces de modelar el nostre tracte amb els altres.

I acabo tornant al principi. No creus que en els moments que estem vivint ens

urgeix recuperar el sentit de les coses ben fetes, no les grans obres o grans pro-jectes, sinó la capacitat de gaudir amb les coses senzilles de cada dia, aquesta savi-esa pràctica que sap formular un judici sobre el que s’ha viscut per treure’n una experiència que l’ajuda a viure millor? Ens sobren consignes i ens calen més paraules per aclarir l’experiència diària com a fona-ment de la nostra ciutadania.

Una abraçada, Cinto cinto amat és advocat

“De molts experiments en traiem poca experiència, pocs elements que ens ajudin a viure millor”

“avui hauríem de recuperar el sentit de les coses ben fetes, no les grans obres o els grans projectes”

de: Cinto amat

per: Jordi Cussó

CC: revista Valors

assumpte: La saviesa

data: 28 de novembre de 2012

OPinió 29

Panoràmica de la ciutat italiana de Venècia.

Desembre de 2012

Irene alerm és filòsofa

el convent dels Caputxins de sarrià, cada diumenge, és refugi de vells cristians del concili, seguidors del cardenal montini.

Els compositors Manuel Blancafort i Frederic Mompou es van conèixer al balneari Blancafort de la Garriga. Fre-deric, delicat de salut, es refugiava de la humitat de París. Ambdós, tot i que solitaris de mena, de seguida entaula-ren una forta amistat que quedà reco-llida a la intensa correspondència que es van enviar durant la joventut i primera maduresa. Aprofitant que enguany se celebra el 25è aniversari de les morts d’ambdós, el pianista Daniel Blanch i l’Associació Joan Manén ens fan una proposta: fragments de cartes interpre-tats per l’actor Sergi Mateu i les peces musicals de les quals parlen, tocades al piano per Jordi Masó. Amb aquest fil podem conèixer el procés creatiu dels joves compositors, les seves idees estè-tiques i la seva manera de viure i rela-cionar-se amb el món. Cadascun amb les seves dèries i procurant traslladar el seu jo més íntim al company, també vet-llen càndidament pel seu benestar. L’es-pectacle, doncs, ens endinsa a l’intrín-gulis de l’amistat i ajuda a comprendre el distanciament final dels qui sembla-ven inseparables. La recerca del so més pur obsessionà Mompou de tal manera que fins renyà el seu amic per haver-se atrevit a orquestrar un peça. Blancafort, en canvi, viu gairebé com una experi-ència mística el paisatge que l’envolta, font de moltes de les seves creacions. El darrer round és per Blancafort que clou la correspondència amb la darrera carta després de molts anys de silenci. Havien pres camins separats. L’un amb la recerca infinita de la puresa, París, les llums, el reconeixement; l’altre amb la voluntat d’expressar el seu paisatge, amb la família, la feina, la calma. La pena per l’amistat que es deixà perdre, emboli-cada pels embats de la vida, s’acompa-nyen del record, llunyà però ben ferm, de l’amor i l’amistat que un dia el feu únics. I així, malgrat tot, se salven.

Cartes, cartes i cartes...

A la intempèrie —Irene Alerm

30 OPinió

Joan safont és periodista

L’exèrcit derrotat del cardenal Montini

L’expresident, Jordi Pujol, un cristià que mai s’ha amagat de ser-ho i per qui el fet religiós ha estat fonamental en la seva formació i en la seva trajectòria política, es

confessa un soldat fidel de l’exèrcit derro-tat del Cardenal Montini, és a dir, un catò-lic que va abocar tota la seva esperança en el Concili Vaticà II i, especialment, en el pontificat de Giovanni Battista Montini, Pau IV, que va ser l’encarregat de desenvo-lupar l’obra endegada pel seu predecessor Joan XXXIII. Un soldat fidel, perquè con-tinua creient fermament en aquella Esglé-sia oberta i posada al dia, però d’un exèrcit derrotat, perquè aquell intent de conjumi-nar liberalisme i tradicionalisme va fracas-sar i, en molts aspectes els papats de Wojtyla i Ratzinger han estat un fre a aquestes ten-dències que a la Catalunya de finals del franquisme, on l’Església feia grans esforços per deixar enrere el nacional-catolicisme, van tenir una gran estima.

Un dels vells quarters d’hivern d’aquest exèrcit derrotat a Catalunya el tinc ara molt prop de casa, al convent dels Caputxins de Sarrià. Encara avui, si hom s’hi acosta un diumenge podrà sentir un dels religiosos més simbòlics d’aquest cristianisme conci-liar a casa nostra el Pare Joan Botam, antic Provincial dels Fra Menors Caputxins de Catalunya, promotor d’un munt d’iniciati-ves a favor de la pau i l’ecumenisme i amb un paper destacat durant en la lluita contra la dictadura. Precisament, el convent és conegut per ser l’escenari de “La Caput-xinada”, quan el cenobi acollí la constitu-ció Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona l’any 1966. Però

no només va ser una ocasió simbòlica, sinó que a les darreries de la dictadura, alguna persona buscada per la policia havia trobat refugi entre els frares, d’entre els quals també fou cèlebre el pare Jordi Llimona, militant i fundador del PSC.

Com dèiem, cada diumenge la petita església s’omple d’aquests vells cristians del concili, soldats derrotats com Pujol, que van posar totes les esperances en un a Església diferent d’aquell en que havien estat educats després de la guerra. Matri-monis de cap a setanta anys, vinguts de diferents punts de la ciutat, que no acudei-xen a una missa més, sinó al que queda del seu món de joventut compromesa. Els seus fills, en molts casos allunyats dels anhels jovenívols dels progenitors, no els acom-panyen mai; els néts no en sabran pas res d’aquest exèrcit on lluitaren els seus avis.

Potser aquests somniadors han perdut guerra perquè entre ells i els que aspiren

a tornar l’esplendor de la Cristiandat per-duda, que tampoc serà, hi ha una terra de ningú secularitzada, indiferent, gens pre-disposada a aquests últims guerrers de l’ortodòxia, però tampoc a fer d’exèrcit de reforç dels qui ja tothom sap que han perdut la guerra. Entranyable i sentencia-da tropa montiniana, creients entre les ben-aurances i la transcendència.

La màquina d’escriure —Joan Safont

Retrat del cardenal Montini.

“Entre ells i els que aspiren a tornar l’esplendor de la cristiandat perduda, hi ha una terra de ningú”

Valors

Francesc Grané és filòsof

El cristianismeateu

’ho comentava ella que, als vint-i - t r e s a n ys va marxar a la Índia després d ’anys de greus dificul-tats familiars. A

casa seva, el tema religiós estava prohibit. També en el seu entorn qualsevol referèn-cia a una vivència espiritual era ridiculit-zada. Un dia va tenir un somni. I va deci-dir marxar a la Índia, sense res. I va viure setmanes al desert. “Un dia... vaig sentir un Amor Infinit. Com si alguna cosa entrés dins meu amb una absoluta tendresa. Per uns moments, vaig sentir-me estimada infinitament... I vaig saber que era Déu”, explica. Va esdevenir budista sense saber en què consistia. Va iniciar-se en la meditació i va canviar per sempre. Ara parla de Déu. I ho fa parlant d’alguna cosa que coneix en primera persona. És la seva experiència quotidiana fonamental. No és religiosa, no sap res de les religions. Però Déu és la seva experiència amorosa centrall. És habitual que en la en la tradició cristiana catòlica, hi hagi gent que s’esgarrifi quan sent parlar d’”experiència” i de “sentir Déu”. Es diu que s’ha de superar la fase del sentiment. I ella, quan li dic això, respon: “I així, de què viuen aquests cristians si no senten Déu?”.

El més sorprenent d’un cert cristia-nisme és l’absència absoluta de l’experi-ència de Déu. No parlo del cristianisme sociològic, parlo, de sectors importants que han construït un cristianisme basat en la voluntat, un cristianisme ètic, on l’important és la justícia social, la demo-cratització, la lluita contra les desigual-

tats. Això és fonamental, però, per si sol, no fa ni és cristianisme. La lluita a favor dels més febles és un compromís altruista que ens humanitza, però això pot no tenir cap connexió amb el cristianisme. Sovint, als cristians, parlar de Déu referit a alguna cosa molt personal, els sobta, fins i tot els molesta. És un concepte ideal, en parlen des de la teoria. Des de lluny. Ho edifiquen tot des d’aquest concepte, però construïnt des de la teoria, el seu edifici teu peus de fang, perquè no és res de personal, res de viu, de dinàmic, de real. En l’Advent, diuen, es prepara el Nadal. I no és això. Perquè precisament en l’Advent es posa de relleu que el cristianisme proposa aquesta expe-riència nuclear, primordial, radical: hi ha una possibilitat, en l’home, d’entrar en con-tacte, de mantenir una relació, amb el Mis-teri. Un Misteri Amorós. Establir-hi una relació, de tu a Tu. Nadal serà un pas més en aquesta relació.

La meva amiga, budista, se sorprèn de la buidor de l’experiència de Déu de moltes persones que es diuen cristianes. Diu que viuen d’una retòrica buïda, d’una profusió de paraules que tapa la manca d’una expe-riència radical de relació amb el Misteri. Ella, sense anar més lluny, viu de la Pro-vidència, avui dites Xarxes d’Intervanvi. Deia Gandhi que el cristianisme, a Europa, és com una pedra d’un riu, que si l’agafes i la parteixes pel mig, t’adones que a dins és tota seca. El mateix, deia Gandhi, ha passat amb el cristianisme, ens ha passat per sobre, i no ha penetrat. Tenim una cosa entre mans que molts no hem entès. La inter-pretació ens ha quedat curta. Perquè, o el cristianisme ho afecta tot, i especialment la nostra butxaca particular, no vol dir que no és res. “Qui troba un tresor, ho llença tot, per quedar-se amb aquest tresor”. La qües-tió és que, en molts casos, ens trobem amb un cristianisme ateu, sense Déu, sense l’ex-periència íntima, de ser captivat i trans-format pel Misteri. I, sense aquesta expe-riència, res no té sentit. És llavors quan necessitem comprar, gastar, consumir. La buidor se’ns menja.

El teòleg i filòsof alerta que el cristianisme treballa per la justícia social i la igualtat, però alerta que aquesta no és la base, sinó l’experiència amb Déu.

OPinió 31

Escala de valors —Francesc Grané

És tòpic, però m’ho permeto. Ara ve Nadal i per Nadal, ens ho podem permetre. En el món dels llocs, n’hi ha de típics d’alegria; i en el meu univers particular, aquest n’és un. Caic en el tòpic perquè ja tinc ganes de ser-hi: carregada i con-tenta. Sortir i buscar amb la mirada el meu pare, i potser més fami-lia, encara que sempre és all`, cap a l’esquerra (cal saber on s’espera, entre tanta gent) en el punt fixat de trobada, amb els braços creuats i el somriure a la cara, pacient. Sempre ens espera allà, sempre fa estona que hi és. Una divertida comèdia romàntica anglesa el descrivia com un lloc on es demostra que l’amor és arreu: “fathers and sons, mothers and daughters, husbands and wives, boyfriends, girlfriends, old friends”, diu una veu a l’inici de la pel•lícula. Gent que espera, gent que arriba; gent impacient, gent que ja hi està acostumada, gent que s’abraça, que es petoneja, que crida; famí-lies senceres que reben un nou membre... N’hi ha de lluminoses i boniques, de fosques i envellides; d’escenaris de pel•lícula en blanc i negre i de massa inòqües de tant modernes. De petites i íntimes o d’enormes que semblen formiguers amb trànsit constant. Si t’has acos-tumat a arribar-hi sol i que ningú t’hi rebi, ja has après el camí discret per a no fer nosa als que s’hi han de retrobar. En canvi, en les que sempre t’hi esperen, el gest content del teu pare ja forma part del teu univers particular. Zones d’arriba-des, on la resta del viatge comença. Zones d’arribades, on ja tinc ganes de ser... ara que ve Nadal

Llocs

Arribades

Isabel Yglesias és advocada

M

Desembre de 201232 OPinió

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

L’altra cara de la ciència —Pol Bartrès

La història més bella

Joaquim trenchs és psicòleg

E n ple període electoral, un company em deixa entu-siasmat un llibre que ha despertat en ell una reno-vada passió per la ciència; una passió que, confessa,

tenia mig adormida. Es tracta de La història més bella del món (Edicions 62).

El llibre, a cura del periodista científic Dominique Simonnet, és un amè relat que narra els tres actes de l’evolució de l’uni-vers a través del diàleg que estableix l’au-tor amb tres reconeguts científics, a partir de tres preguntes clau: D’on venim? Què som? Perquè som aquí? El recorregut evolutiu arrenca uns quinze mil milions d’anys enrere amb la gran explosió gene-radora de l’univers, continua fa quatre mil milions d’anys amb l’aparició de la vida a la Terra i enllaça amb l’aparició dels homí-nids i l’actual procés d’expressió cultural que ens ha portat fins a l’actualitat.

La història més bella del món és, de fet, aquesta, la nostra, en la que encara ens trobem immersos. Saturat d’anuncis, car-tells, pamflets, discursos i eslògans que acompanyen el procés electoral, la lectura del llibre resulta poc menys que reveladora.

La campanya es centra, en gran part, en el debat sobre el procés de construcció

nacional, en la creació d’estructures d’estat, en l’autodeterminació. Pàgina rere pàgina, tot llegint el llibre se’m fa evident que massa sovint oblidem que una de les pri-oritats d’un país, una imperiosa necessitat social, ha de ser dotar la població de recur-sos per a la seva formació i aprenentatge; vetllar perquè la ciutadania tingui eines per avançar en el coneixement de la realitat que l’envolta; fomentar, en darrera instància, la reflexió i l’esperit crític.

La societat tecno-científica en que vivim ens urgeix a familiaritzar-nos amb el fet i la metodologia científica per no sucumbir il-lusos davant l’allau, massa sovint esbiaixada i superficial, de dades i opinions que ens arriben emparades en suposats estudis, ja siguin provinents tan de reconeguts premis Nobel com de misteriosos experts.

La ciència, precisament, ens ajuda a comprendre i ens esperona a descobrir, a cercar, a ser crítics i incisius, a valorar l’ex-quisida naturalesa del que ens envolta.

A dia d’avui, tot estat requereix d’una decidida aposta per la recerca científica, el desenvolupament tecnològic, la inno-vació empresarial, el foment del coneixe-ment científic... Més enllà d’anuncis i eslò-gans, no se m’acut prioritat més gran per un poble que anhela construir, crear i autode-terminar-se, que treballar per apropar als seus conciutadans la història més bella del món. La resta, vindrà sol.

no podem parlar d’estructures d’estat i d’autodeterminació en campanya electoral, sense tenir en compte la recerca científica.

El creixement de la persona és conflic-tiu per naturalesa. Ho és, no per una qüestió biològica, sinó perquè la consti-tució com a éssers parlants té un caràc-ter traumàtic i estructural. Traumàtic en tant la pròpia existència ve donada per l’Amor de l’Altre, a qui quedem alie-nats. Necessitats, desitjos i demandes es vehiculen a través de l’Amor rebut dels pares, que marquen les primeres pinze-llades i fonaments inconscients al nostre ésser. Estructural en tant conflueixen diferents registres que s’articulen i re-actualitzen no sempre harmoniosament: Un real, que ens confronta permanent-ment amb la insatisfacció i la falta, allu-nyant-nos de la satisfacció completa i ben plaent de l’ infantó. Un simbòlic. Uns significants que metaforitzen allò ina-bastable. Estableixen ponts davant la ruptura i la pèrdua amb allò més biolò-gic inicial. Llenguatge, univers simbò-lic, que canalitza les pulsions i rescabala l’energia amb les ganes de viure, l’ex-pressió del desig. Un Imaginari. Demanda de l’Altre interioritzada, en forma d’ ideals. Base del nostre narcisisme i supo-sada completesa. Per això, cadascú de nosaltres ha construït la seva particu-lar realitat psíquica, el seu fantasma, les seves ulleres subjectives amb les que viu i llegeix el món. Bo i així, s’acosta Nadal. Fem possible que l’Infant, que etimo-lògicament significa “el que no parla”, ens permeti renovar l’Amor i la Pau amb nosaltres mateixos, que de retruc se’n beneficiaran els del nostre voltant.

Sujectivitat,també conflicte

Per saber-ne més:

La història més bella del món, de

Hubert Reeves (et al.) Edicions

62, 1997.

Pol Bartrès és enginyer.

Valors PrOPOstes 33

Refugis bèl·lics

Passo sovint per la plaça del Diamant, però

mai m’havia preguntat què eren aquelles dues

entrades que s’endinsaven sota terra. Creia

que es tractava d’un pàrquing. Fins que un

dia vaig travessar-la un dissabte a les onze

del matí. En aquell moment un noi va penjar

uns panells ben grossos, amb fotografies de la

Guerra Civil. Em vaig aturar per llegir-los i vaig

descobrir que aquelles escales subterrànies

dirigien cap a un refugi antiaeri. Em vaig afegir

a la visita.

L’any 1938 diverses ciutats catalanes van ser

bombardejades per l’aviació alemanya i itali-

ana. Barcelona va ser una de les primeres ciu-

tats europees que va patir atacs sistemàtics

contra objectius civils. A occident, va ser una

de les primeres vegades que la guerra ultra-

passava el camp de batalla militar, i anava a

atacar el ciutadà desproveït. Davant d’això es

va començar a inventar una defensa. El metro,

per exemple la mateixa parada de Fontana, va

servir com a refugi contra la metralla estran-

gera; també la planta baixa o els subterranis

de les cases o immobles particulars, que assu-

mirien aquesta nova funció.

Bombes plenes de metralla, bombes incendi-

àries, bombes d’alumini... alemanys i italians

van provar les seves noves armes estave-

llant-les contra el poble català, els carrerons

de Barcelona van ser el camp de proves pels

seus invents. Això també va conduir a la cons-

trucció d’una gran quantitat de refugis, es cal-

cula que uns 3.300, amagats sota la ciutat.

Juntes veïnals, sindicats, organitzacions políti-

ques es van encarregar de cavar túnels i gale-

ries per protegir als ciutadans.

El refugi de la plaça del Diamant va ser una

iniciativa dels veïns de Gràcia (1937-1938).

L’entramat de túnels suma dos-cents cin-

quanta metres. Les parets, fetes de maons,

s’estenen pel subsòl de la plaça i del carrer de

les Guilleries. Encara es conserva el petit espai

destinat a fer cures i serveis, un per els homes,

l’altra per les dones. Es calcula que podia

refugiar unes dues-centes persones a dotze

metres sota terra.

Abans d’entrar tothom havia de tenir clares

algunes de les normes. Per exemple la pre-

ferència de les dones i els nens, l’espai que

cadascú podia ocupar en el moment d’asseu-

re’s (els bancs de maó tenen marcat el qua-

drat màxim que podia ocupar una persona,

uns 40 cm), o la prohibició de parlar de política

un cop dins.

Hi ha molts altres refugis que es poden visi-

tar: el refugi 307, el de la plaça de la revolu-

ció, el del Palau de les Heures, el de la plaça

Tetuan, el de les Cases Barates d’Horta, el del

carrer Sardenya, o els búnquers de l’avinguda

del Tibidabo. Fins i tot el particular del carrer

Fusina 6, que avui en dia és un bar de copes.

Les visites, que han de dur guia, es fan per

grups, a les 11:00 i a les 12:30 hores els dissab-

tes al matí. El preu per persona és de 3 euros.

Per visites escolars, els alumnes han de pagar

6 euros cadascú i això inclou també una xer-

rada prèvia. Podeu contactar amb els organit-

zadors al 93.211.49.73.

Els ciutadans de Barcelona van

construir durant la Guerra civil uns

3.300 refugis antiaeris al subsól de

la ciutat. alguns actualment encara

es poden visitar.

La proposta del mes

Lucia Montobbio

Webs: http://refugisantiaeris-

debarcelona.blogspot.com.es/ i

http://www.femturisme.cat/ca/

ruta/refugis-antiaeris-barcelona/

Us recomenem aquest llibre

tan conegut de la Mercè

rodoreda. És un testimoni

dels atacs de la Guerra Civil

dels que us hem parlat a l’ar-

ticle. La vida de natàlia, la

protagonista i narradora, es

capgira quan coneix Quimet:

aleshores passarà a dir-se

Colometa, i la seva petita vida

personal, plena de maldecaps,

es barrejarà amb els grans

esdeveniments col•lectius

que sacsegen la societat cata-

lana: la república, la guerra i

la postguerra.

‘La plaça del diamant’

Desembre de 2012

L’art fet acció

Podríem dir que l’art consisteix en represen-

tar la realitat per comprendre-la millor. Fora

d’ella s’hi endinsa, com si diguéssim. Però això

és massa ampli i imprecís. La representació,

per exemple, coneix múltiples disciplines i

suports; la realitat disposa de diversos plans i

no tan sols l’empíric i, finalment, la compren-

sió abasta des del consol (“ara ja ho entenc”)

fins el desconsol (“o sigui que així em veus?”)

passant per un estol de possibilitats.

Al segle XX, sobretot, s’insisteix, a més, en de

dir el que encara no s’ha dit o de dir-ho de la

manera com mai no s’ha dit. Sigui per l’impera-

tiu del mercat o les revolucions, que reclamen

novetats diàries, sigui per la irrupció de ‘solu-

cions finals’ (Auschwitz, el gulag), després de les

quals sembla que tot ja hagi estat dit, hi ha una

deriva de l’art que demana originalitat, radi-

calitat, per poder fer avui aquesta funció que

acompanya la humanitat des que la coneixem.

Una de les experiències més originals i con-

temporànies d’aquesta deriva consisteix en

les “accions pictòriques” que transgredeixen

el límit entre “fora” i “dins”, de manera que

per a la seva execució hi faci falta la interven-

ció activa d’un tercer, reclamant al públic que

abandoni la seva posició d’espectador per

formar part de l’obra artística.

L’exposició actual a la Fundació Miró, que

recull unes setanta de peces, reconeix en l’ex-

pressionista nord-americà Jackson Pollok la

font principal d’influències d’una colla d’artis-

tes posteriors que -dins l’eclèctic ‘art concep-

tual’- s’emmarquen dins la tècnica de l’”action

painting”. Esquitxos, diversitat de materials,

accions amb el cos, happenings, presència de

fluïds corporals, etc... que generen dos tipus

d’obra: la pròpiament dita, quan es fa, i el seu

resultat, que ara podem veure a Montjuïc.

Què en queda, de tot això? Almenys, dues sen-

sacions. La primera és com quan t’expliquen

una festa. El que realment importa és haver-la

viscut, haver traspassat el limit de la represen-

tació, haver experimentat el procés de la crea-

ció. Aquesta és l’originalitat més indiscutible

del moviment. Però el que en resta és molt

semblant a la nostàlgia i també a la impossi-

bilitat de reviure-ho. La segona sensació con-

sisteix en certificar la buidor que hi ha fora de

l’experiència, la fredor que tenim en el debat

onanista de l’art, la impossibilitat del seu

poder icònic (de traspàs dels límits a través de

la contemplació) un cop s’ha enllestit el seu

efecte. L’acció i la contemplació són dos ele-

ments que no haurien de deslligar-se mai.

La mostra actualment exposada

a la Fundació Miró de Barcelona,

amb unes setanta peces de Jackson

Pollock, és la proposta que ens fa el

nostre crític d’art Ramon Bassas.

Art

34 PrOPOstes

Ramon Bassas

Explosió! El llegat de Jackson

Pollock es pot veure a la Fundació

Miró fins el 24 de febrer.

Valors PrOPOstes 35

Fem la maleta

Aquesta vegada el recorregut que us pro-

poso és amb tren i bicicleta. També es pot fer

en cotxe, és clar, però amb la bicicleta baixes

del tren a cada poble, passeges una estona i

tornes a pujar quan vols; es gaudeix més de la

natura sense gastar gasolina. Això és el que

he fet unes quantes vegades des de la ciutat

de Béziers, Besers en català antic i Besièrs en

occità, ara departament francès de l’Erau, a la

regió de Llenguadoc-Rosselló. Agafant el tren

en aquesta ciutat, la primera etapa és baixar a

la població Béradieux, travessada pel riu Orb.

Seguint per la carretera de l’esquerra del riu

s’arriba a Lamalou les-Bains, un poblet d’esti-

ueig on hi ha uns famosos banys termals, unes

grutes i uns penya-segats on el mig i passa un

riuet que boca les seves aigües a l’Orb. Fa poc

per aquestes contrades hi passava un tren que

et portava fins a Tolosa de Llenguadoc.

Enfilant amunt i a la dreta de Béradieux,

seguint el curs del riu fins el poble medieval

de Lunas passant per le Bousquet d’Orb, ens

trobem que bona part del recorregut té grutes

i formosos penya-segats que el riu ha forjat

durant mil•lennis. A Bédarieux cada dia hi passa

un tren que va a Paris, a la Gare de Lyon. Des

d’aquí, és recomanable baixar a Millau, passe-

jar-hi una estona i posar-se a sota del viaducte

inaugurat el 2004 que cobreix una distància de

2460 metres salvant la vall del riu Tam.

La intenció no és arribar a París sinó baixar a

Vierzon per agafar l’altre tren que va Tours, al

riu Loira. Tours es troba entre Orleans, la ciutat

de Joana d’Arc, i la costa atlàntica. No arriba

als 140.000 habitants i es diu que és on és parla

el francès a la perfecció. La catedral de Sant

Gacià, d’estil gòtic, està dedicada a aquest sant

perquè va ser el primer bisbe de la ciutat. A

Tours hi ha nombrosos jardins i parc, per això se

l’anomena “el jardí de França”.

Des del riu Loira, que travessa la ciutat, comen-

cem una altra ruta amb bicicleta que porta

a Sant Nazer, a la desembocadura a la mar

Atlàntica. Al llar del seu recorregut hi ha nom-

brosos castells, reconeguts l’any 2000 com a

Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Els

castells més bonics són el d’Ussé o el d’Azay-le

Rideau.

Un cop arribats a Candes-Saint Martin, agafem

la Vienne, un afluent del Loire que ens porta a

Chinon per visitar la seva grandiosa Fortalesa

Reial. I seguint el riu Vienna cap el sud arribem a

Saint Junien, al departament de l’Haute Vienne,

a la regió del Llemosí. D’aquesta població surt

una estreta carretera dins la qual, al cap de

quinze quilòmetres, trobem la població d’Ora-

dour-sur-Glane (a la foto, sobre aquestes línies).

Aquesta vila és tristament famosa perquè el 10

de juny del 1944, mentre es lliurava la batalla de

Normandia, un batalló de les SS alemanyes, va

assassinar-hi 642 persones, entre ells 207 nens

que van ser metrallats i cremats dins de l’esglé-

sia i seguidament les SS varen cremar totes les

cases del poble. Així ha restat tota la localitat

des de llavors com a memòria històrica.

De Saint Julien arribem a l’última etapa del

viatge, Llemotges, la capital de la porcellana,

que també forma part del Camí de Sant Jaume.

Hi han boniques esglésies, com la de Saint

Michel o la de Saint Pierre, però per a mi la més

bonica és la Catedral de Sant Esteve amb els

seus jardins.

El nostre cronista de viatges Joa-

quim amargant segueix amb els

recorreguts amb els elements flu-

vials com a ‘leiv motiv’ i en aquest

cas s’endinsa per l’oest francès.

L’Orb, el Loira i la Vienne

acostumat a què, a casa nostra,

ningú et saluda quan travesses

un poble, sobta que al sud fran-

cès sí que hi ha aquesta corte-

sia. a les contrades de Bédarieux,

le Bousquet d’Orb, Lunas a

Llenguadoc-rosselló, tothom et

saluda. a la Boire-noble, un llogar-

ret on hi ha la Comunitat de l’arca

fundada per Lanza del vasto al 1948

i seguidor d’en Gandhi, els nens que

feien rotllana al costat del seu pro-

fessor, tots a una, em van saludar

en passar: ”Bonjour, bonjour”.

el valor

La cortesia

Joaquim amargant

tots els articles d’aquesta secció a

femlamaleta.blogspot.com

Desembre de 2012

A França existeix France 24: una cadena 24

hores de notícies des de París en francès,

anglès i àrab. A Regne Unit, la BBC té canals

‘tot-notícies’ en anglès, persa i àrab, a més

d’una web en múltiples idiomes. El Kremlin

difón la seva propaganda a través de ‘Russia

Today’, un canal en anglès, castellà i rus. Iran

té un canal en anglès (Press TV) i un en caste-

llà (Hispan TV) que a Barcelona es pot sinto-

nitzar misteriosament a través de la TDT. El

‘chavisme’ de Venezuela també la seva pla-

taforma, ‘Telesur’, que emet en castellà. I

davant d’això, què fan Espanya i Catalunya?

TV3 va deixar d’emetre via satèl·lit el seu

canal exterior, ‘TV3cat’ que ara només es

pot sintonitzar per Internet. I en el cas de

RTVE, Radio Exterior de España (REE) i TVE-

Internacional han sigut instruments usats

per les successives direccions per fer pur-

gues: quan mana el PP, a REE hi van els alts

càrrecs que va posar el PSOE, i viceversa.

Mentre que a la BBC, que et destinin al servei

exterior és un premi, aquí és un càstig.

Espanya no ha tingut mai vocació d’influir

als àmbits on se suposa que tenia certa

hegemonia a través dels mitjans de comu-

nicació. A TVE, van retallar l’any passat les

edicions de migdia i tarda del Telediario

Internacional i ara només queden les que

s’emeten a la reranit per Amèrica Llatina.

‘El mundo en 24 horas’

El periodista David casals reco-

mana un nou espai que s’emet a

les pantalles del canal 24 Horas

de tVE cada tarda a 2/4 de 7.

36 PrOPOstes

Televisió

“L’esforç de l’espai per matisar la poca passió que hi ha a tVE pel que passa al món és lloable”

Malgrat aquest panorama, on la informa-

ció internacional té menys protagonisme en

l’agenda, hi ha petites excepcions. Des d’aquest

setembre, el Canal 24 Horas de TVE emet a la

tarda un informatiu de 24 minuts de notícies

internacionals, de 18.34 a 19.00 hores.

Es tracta de El mundo en 24 Horas. El condu-

eix una veterana de la ‘casa’, María San Juan,

que té l’honor d’haver sigut una de les presen-

tadores que ha estat més temps al front d’un

mateix programa, un espai educatiu de La 2 que

s’emet a les 10.00 hores del matí, ‘La aventura

del Saber’, uns quinze anys.

Un país amb voluntat d’influir al món tindria

un servei exterior potent, i no un canal inter-

nacional que fa refregits. Tot i això, l’esforç que

fa l’equip de El Mundo en 24 Horas per trencar

aquest panorama és lloable. A l’igual que els

professionals del programa En Portada, veterà

espai de reportatges d’actualitat internacional

de TVE que, si es fes a la televisió pública d’un

altre país, s’emetria per la primera cadena en

horari de màxima audiència.

David casals és periodista.

Web programa: http://www.rtve.

es/programas/mundoen24horas

La majoria de nosaltres coneixem ja diver-

ses plataformes online de finançament o

micromecenatge. En els últims anys han

proliferat i s’han demostrat maneres útils

de tirar endavant projectes que, si no fos

per l’ajuda de moltes persones, no s’haguessin

acomplert amb èxit. La idea, pionera a Estats

Units però importada amb èxit a casa nostra,

és simple: la unió fa la força. I és que si no hi

ha grans inversors, hem de pensar en noves

maneres d’aconseguir capital. Si demanem a

més gent una aportació menor tindrem més

probabilitats d’aconseguir els recursos que no

pas si esperem que se’ns concedeixi una sub-

venció pública o que vingui un soci que aporti

grans quantitats de capital.

Aquesta idea, però, es pot portar més enllà.

Pensem, per exemple, amb negocis que ens

donen un servei que considerem neces-

sari, satisfactori o que té un valor afegit.

Amb els temps que corren, és possible que

el futur d’aquesta empresa perilli. Ara bé,

si l’empresa ofereix la possibilitat de pagar

una quota (parlem de quantitats reduïdes)

que n’asseguri la seva continuïtat, a més

d’oferir al client que paga la quota algun

servei exclusiu si hi dóna suport, és proba-

ble que pugui mantenir la seva activitat.

És una manera, a més, de sentir-se com a

propi el projecte d’algú altre, de poder-hi

dir la teva, de seguir-lo d’aprop, de no per-

metre que cada dia hagin de baixar la per-

siana més i més empreses. És una nova

manera, al cap i a la fi, d’enfrontar aquesta

època de canvis, canvis d’estructura eco-

nòmica però també canvis a nivell de men-

talitat.

Maria Medina és politòloga

Petits mecenesLa necessitat de finançament ha

fet que cada vegada més empre-

ses, projectes culturals, audiovi-

suals... pensin en noves maneres

d’aconseguir fons.

Alternatives

“És una nova manera d’enfrontar aquesta època de canvis econòmics o mentals”

Maria Medina

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Valors

El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

EDIta Associació Cultural Valors DIREccIó Maria Coll i Joan Salicrú consELL DE REDaccIó Francesc Amat, Antoni Codina, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Radó, Toni Rodon, Joan Safont i Marc de San Pedro coL·LaBoRaDoRs Irene Alerm, Francesc Amat, Joaquim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Carlota Burrel, David Casals, Gemma Figue-ras, Francesc Grané, Miguel Guillén, Gre-gorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Anna Olm, Albert Pera, Eulàlia Puigder-rajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Mal-tas, Toni Rodon, Rosa Pursals, Núria Radó, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDIBuIXos Javier Bustamante, Raúl Campu-zano, Javier García i Sergi Meya EDIcIó I coRREccIó Pol Romano, Anna Olm FotoGRaFIa Sergio Ruiz DIssEnY GRàFIc Manuel Cuyàs IMPREssIó Impremta Prims GERèncIa Maria Coll coMPtaBILItat Engràcia Carlos PuBLIcItat Carme Itxart DIstRIBucIó Raul GarcíaXaRXEs socIaLs Toni Rodon DIPòsIt LEGaL b-6206-2004

aDREÇa Portal de Valldeix, 17 2n pis 08301 Mataró telefon 620 749 138 · fax 93.798.62.59

aMB EL suPoRt DE

37

Actes amb valors

Arribem al número 100!!

Valors i Proteus preparen un llibre per sant Jordi

La revista Valors i l’editorial Proteus, per celebrar el número cent de la publica-

ció, estan preparant de cara Sant Jordi, la publicació d’un llibre d’entrevistes a per-

sonatges de gran prestigi professional. L’objectiu d’aquest volum serà analitzar

els valors que hi ha darrera l’èxit i demostrar que darrera la feina ben feta, dar-

rera els premis i els elogis, sempre hi ha sacrifici, esforç, treball, ètica i compromís

amb la societat. Ara per ara, professionals, però sobretot, persones de gran riquesa

humana, com Ana Maria Matute, Lluís Bassat, Iñaki Gabilondo, Andrés Rábago ‘El

Roto’, Joan Roca del “Celler de Can Roca”, Pau Garcia-Milà, Judith Mascó o Federico

Mayor Zaragoza, ja ens han brindat les seves reflexions.

La revista Valors, després de nou anys, arriba al

número cent. I ho volem celebrar amb un número

carregat d’articles d’experts que durant tots

aquests anys ens han ajudat a fer aquesta publica-

ció, com el filòsof José Antonio Marina; el filòsof i

teòleg Francesc Torralba, des de la presentació del

número u padrí de la publicació, o la doctora en

ètica, Begoña Roman. A més, aquest número anirà

acompanyat d’alguns actes dels quals ja n’informa-

rem degudament.

La democràcia i els lideratges, a ‘Valors a l’alça’Podeu recuperar a www.valors.org els darrers programes de ràdio que s’han

emès a Mataró Ràdio-La Xarxa aquest mes. Aquest novembre hem tractat

temes com la coherència, la democràcia, el lideratge i la reflexió - tots tres en

motiu de les eleccions del passat 25 de novembre-. Recordeu que el programa

s’emet cada dissabte a les 11 de la nit a Mataró Ràdio (89.3 FM) i a La Xarxa

(91.0 FM).

Deu minuts de silenci per escoltar el nadal

Una any més, la revista Valors se suma als “Deu minuts de silenci per escoltar el

Nadal”, iniciativa que des de fa més d’una dècada diverses entitats de Mataró orga-

nitzen cada 24 de desembre. La voluntat és gaudir a la llum d’una candela i just al

bell mig del brogit de la ciutat, animada aquests dies pels llums i les vendes de les

festes, d’una estona de silenci, reflexió, pregària, pensaments... . Serà a les 7 de la

tarda a la Plaça de Santa Anna de Mataró.

Desembre de 2012

Camí amuntDesprés de temps viatjant es va adonar que, curiosament, el camí sempre feia pujada. El que més la sorprenia era no haver-se’n adonat abans, no entenia com podia ser que un fet tant singular li hagués passat desapercebut. Portava tant de temps caminant... Va decidir seure en una pedra per reflexionar, per inten-tar recordar el principi del seu viatge. No podia. Una i altra vegada es veia caminant, però mai es veia alçant-se i fent el primer pas. Tot i això, va aprofitar per mirar-se a si mateixa fent camí, volia veure si aleshores també havia anat de pujada. Però només es veia embadalida amb els camps que l’envolta-ven. Tant sols podia fixar-se amb les distraccions passades, no aconseguia mirar el camí al qual, va entendre, mai havia parat atenció. La sorprenia la vivesa amb què recordava els paisat-ges, però del camí, res de res. L’única cosa que va intuir era com de poc a poc i amb quina inconsciència havia anat fent passos. De mica en mica una nova inquietud es va anar for-mant al seu cap: es recordava sempre avançant, però no sabia què l’havia impulsada a començar el seu viatge.Es va alçar, necessitava saber, volia conèixer el seu origen. Es va girar i va emprendre la marxa refent el camí recorregut. Amb decisió, tombà després d’aquella pedra que recordava, tornà a endinsar-se al bosc que acabava de creuar, però en arribar a la clariana ja no estava segura d’haver passat per allí. S’enfilà a una branca que li semblava recordar, ensopegà amb una tartera i entre unes bardisses es trobà perduda i ferida. Frustrada va intentar tornar a un indret conegut, però des-prés de fer tombs sense rumb, des de dalt d’un turó per fi va veure la pedra on s’havia aturat a reflexionar. Va decidir tor-nar-hi i iniciar la recerca de nou.Convençuda, va tirar camp a través, tot dret. Però de seguida es va trobar baixant per una fondalada fosca i humida. Al fons, on no hi tocava el sol, hi va trobar un rierol fangós. Enfadada es va negar a grimpar per la riba contraria de la

fondalada. Es volia revelar contra les pujades, sempre havia anat amunt i ara volia escollir. Va decidir seguir el curs d’ai-gua enllotada. Avançava apartant les branques d’arbres que se li enredaven a la roba i als cabells, els esbarzers li esgarrin-xaven les cames i el llot li atrapava els peus. Tossuda, conti-nuava endavant cada pas més difícil que l’anterior. Finalment es va trobar atrapada al pantà.Frustrada, va desistir d’intentar tornar. Estava cansada de perdre’s i fer-se mal. Es va enfilar a una branca, després va saltar sobre una pedra i en un moment es ja estava grim-pant. Un cop fora de la fondalada, altra vegada sota el sol, va buscar un lloc per descansar. El pantà l’havia esgotada. Sobre un tronc es va netejar el fang i va curar-se les ferides. Allà asseguda va veure passar uns quants caminants, fins ara mai els havia parat esment, però encuriosida va decidir pre-guntar-los si els seus camins també pujaven.En escoltar la pregunta la majoria només es va encongir d’es-patlles i van continuar. Alguns, sorpresos, van parar a pen-sar-hi. D’altres se’n van riure i van voler demostrar-li que podien refer el camí. Pocs li van respondre que sí, que els seus camins sempre pujaven, però no en sabien el perquè. I fos quina fos la resposta, si esperava una mica acabava veient tots els viatgers un tram muntanya amunt.Quan va començar a agafar fred va decidir posar-se en marxa de nou. Amb energia va saltar per sobre d’un arbre caigut i va escalar un gran roc que li barrava el camí. Un cop dalt va tornar la vista per veure el camí d’aquell dia tant intens. Va veure el pantà i la pedra, però enlaire com estava va poder veure com, més enllà del bosc, el sol es ponia sobre la vall per on una vegada havia caminat embadalida. I va pensar que, tot i que era cansat, valia la pena anar pujant si cada dia la vista era tant bonica. Joaquim Romaní és enginyer

38

El conte de Joaquim Romaní

Valors 39

il·lustraCió: misael alerm