una histÒria polÍtica 1931-2012 de...

Joan B. Culla

ESQUERRA REPUBLICANADE CATALUNYA

1931-2012UNA HISTÒRIA POLÍTICA

La Campana

2esquerra.qxd:sumari.qxd 08/02/13 10:41 Página 5

Presentació

Es tracta del més antic, del degà entre els partits polítics catalansamb representació institucional. Va néixer a les acaballes del reg-nat d’Alfons XIII i contribuí decisivament a destronar-lo, protago-nitzà la vida política de la Catalunya republicana, sortejà com vapoder els dramàtics esculls de la Guerra Civil i, malgrat no ser unpartit de classe ni tenir un cos ideològic gaire compacte, sobrevis-qué contra tot pronòstic a la repressió ferotge del franquisme, a lesresclosides querelles d’un exili interminable i als canvis gegantinsque la realitat social catalana experimentà sota la dictadura.

La seva modesta reaparició en l’escena pública el 1976-77 hau-ria pogut constituir una revifalla agònica, el darrer espasme d’aquellcapital polític acumulat quatre dècades enrere. Però no va ser així:surfejant sobre resultats electorals que dibuixaven unes dents deser ra, digerint canvis de lideratge gairebé sempre traumàtics, supe-rant pactes heterogenis, crisis i escissions múltiples, Esquerra Repu-blicana ha resistit tots els avatars, ha viscut successius canvis gene-racionals en els seus rengles i s’ha guanyat un lloc fonamental dinsla política del nostre país en els primers dos decennis del segle XXI.

Aquesta trajectòria extraordinària, sense gaires paral·lels en lahistòria comparada dels partits polítics europeus, ha atret de ma-nera molt desigual l’interès dels investigadors en els camps de lesciències humanes i socials. Si, pel que fa als primers anys d’ERC, elsque van de 1931 a 1936, la bibliografia acadèmica existent ja resul-ta molt considerable –i aquest volum li és àmpliament deutor–,l’Esquerra del trienni bèl·lic i la que, amb Franco al poder, es bi-

7


furcà entre l’exili i la clandestinitat interior, presenta encara àm-plies zones d’ombra degudes a les limitacions de la recerca dispo-nible. Finalment, la reconstrucció i la trajectòria del partit des del1975 ençà han estat objecte de treballs periodístics i textos memo-rialístics de valor força divers, així com d’algunes radiografies so-ciològiques concretes, però no d’un estudi crític de conjunt. És elque hem intentat fer amb el llibre que ara teniu a les mans, i queconsagra el 85 % de les seves pàgines a l’Esquerra dels darrers tren-ta-set anys.

Personalment, en abordar aquesta extensa història d’ERC, hetingut la sensació que, com a investigador, tancava un cercle. Enefecte, la meva primera recerca universitària i el meu primer llibre–aparegut el 1977– van estar consagrats al Grup de L’Opinió, uncol·lectiu fonamental en la fundació d’Esquerra i, més tard, el pro-tagonista de la primera escissió important que el partit va sofrir.Després de tres dècades i mitja d’ofici en l’exercici del qual m’heinteressat força pels partits i els moviments polítics, torno a la vete-rana Esquerra Republicana, ara per analitzar sobretot l’actuaciódels fills, els néts i gairebé els besnéts polítics d’aquells pares fun-dadors que vaig conèixer i tractar (figuradament o realment) quanera jove.

Si, com acabo d’apuntar, una part molt considerable de la mevafeina d’historiador ha estat dedicada als moviments polítics i alsprocessos electorals, aquest llibre centrat en l’ERC posterior aFranco m’ha plantejat alguns problemes nous, perquè la immensamajoria dels seus protagonistes no tan sols són vius, sinó que entreells tinc un bon nombre d’amics, coneguts i saludats. Davant d’a-questa circumstància, he optat per renunciar gairebé completa-ment al recurs de l’anomenada història oral: no volia posar totesaquelles persones en la tessitura de confrontar a través meu els seusrecords respectius, les seves versions sobre aquest o aquell episodiconflictiu; ni volia posar-me a mi mateix en el dilema de decidir quiera més veraç i qui ho era menys.

Així, doncs, vaig decidir basar-me en les fonts escrites, deguda-

8


ment contrastades i sotmeses a lectura crítica. I complementar-les,sempre que fos possible, amb les meves pròpies notes i recordsd’observador, de testimoni extern de força moments i situacionsentre els aquí relatats; també m’he permès utilitzar el registre escritde comentaris i confidències que alguns dels protagonistes m’ha-vien fet a cop calent, sense reelaboracions a posteriori. Confio quecap dels al·ludits no s’ho prengui malament ni ho consideri un abúsde confiança; tanmateix, i en tot cas, faig meva aquella màxima atri-buïda a Aristòtil: Amicus Plato, sed magis amica veritas (“Plató ésamic meu, però encara és més amiga la veritat”). Entenent per “ve-ritat” la interpretació dels esdeveniments que, honestament, m’hasemblat més plausible.

Seria molt ingrat si acabés aquests paràgrafs introductoris sen-se esmentar algunes persones la bona disposició de les quals m’hafacilitat extraordinàriament la feina: Josep Fornas, que m’obrí debat a bat un fons documental imprescindible per conèixer la histò-ria interna d’Esquerra durant la dècada 1976-86; Natàlia Lara i Àn-gel Ramos, de la Fundació Josep Irla; un cop més, Eugeni Giral iToni Estupiñà, del CeDoC de la UAB; les editores de La Campana,les germanes Isabel i Joana Martí, tan generoses com eficients; i,last but not least, la meva dona Imma Cervià, que ha suportat ambelegància durant tres anys més –i ja en van gairebé vint-i-cinc– veu-re’m absorbit en l’elaboració d’un altre llibre interminable. Siaquest llibre té algunes virtuts, són mèrit de tots ells. Els defectes,errors i mancances, en canvi, corresponen íntegrament a l’autor.

Sant Cugat del Vallès, febrer del 2013

9


PRIMERA PART:

EL PATRIMONI DEL PASSAT


CAPÍTOL 1

«Aquest gran partit de Catalunya…»1931-1939

L’eclosió 1931-1936

Més que intentar una narració, ni que fos sumària, sobre la trajec-tòria política d’Esquerra Republicana durant els anys trenta del se-gle passat, el propòsit d’aquest primer capítol consisteix a analitzarles característiques i els comportaments que des del 1931, i peracumulació, van anar configurant la idiosincràsia, la personalitatcol·lectiva, la identitat d’ERC com a partit. Una identitat, un bagat-ge, que, sufocats i aparentment diluïts durant les llargues dècadesdel franquisme, tanmateix serien el punt de partida, l’únic trampo-lí per a la represa del 1975 ençà.

Sens dubte la primera d’aquelles característiques fa referènciaal naixement de la nova formació. A vegades, la mitologia posteriorha atribuït a la Conferència d’Esquerres Catalanes –celebrada elcap de setmana del 18-19 de març de 1931 al Foment Republicà deSants, a Barcelona– condició de fet quasi providencial; i sovinthom ha presentat la victòria electoral d’ERC el 12 d’abril següent–la victòria d’un partit que tenia tan sols quatre setmanes de vida!–com un prodigi, poc menys que un miracle laic.

En realitat, la Conferència va ser el laboriós fruit d’un any detreballs unitaris destinats a superar la disgregació i la feblesa que lesesquerres republicanes i nacionalistes arrossegaven des d’abans dela Dictadura de Primo de Rivera; uns treballs impulsats d’entradapel Grup de L’Opinió (els joves Joan Lluhí, Joan Casanelles, Anto-ni Xirau, Joaquim Ventalló, Pere Comas, Joan Lluís Pujol iFont…), als quals se sumaren després diversos republicans histò-

13


14

rics en l’òrbita de Lluís Companys i, ja en la recta final del procés,els nacionalistes intransigents que, dins i fora dels modestos renglesd’Estat Català, reconeixien el lideratge de Francesc Macià1. Els re-sultats de l’assemblea tampoc no estaven determinats d’antuvi. Defet, els macianistes hi acudiren amb la idea de fundar el Partit So-cial Demòcrata de Catalunya, els homes de L’Opinió aspiraven aunificar les forces allí representades en un Partit Republicà Socia-lista, i molts republicans de comarques tan sols pretenien, amb lavista posada en les urnes, establir una federació o conjunció entreles entitats, nuclis i centres ja existents2. Al capdavall hom decidíconstituir un nou partit, si bé sota el nom –més genèric i sense con-notacions de classe– d’Esquerra Republicana de Catalunya. Així itot, un cert nombre de delegacions comarcals (de Reus, Sallent,Navàs…), les més geloses de la seva independència, no s’hi van ad-herir i abandonaren la Conferència.

Si bé el març del 1931 la nounada ERC sumava en teoria la gensmenyspreable xifra de 16.000 afiliats3, la imatge que n’ha preval-gut en la publicística coetània i posterior és la d’un partit inerme idespullat, sense bases organitzades, ni una marca coneguda, ni capmena de mitjà, que tanmateix aconseguí en pocs dies muntar delno-res una candidatura i una campanya, i el 12 d’abril obtingué aBarcelona una victòria tan esclatant com esbalaïdora. Segurament,aquesta percepció es va veure alimentada pel desdeny o la condes-cendència amb què la premsa i els observadors polítics barcelo-nins van acollir «la modèstia dels homes que figuraven al cap de lanova formació, la majoria desconeguts», o bé pronosticaren que

1. Sobre aquests treballs, vegeu JOAN B. CULLA I CLARÀ, El catalanismed’esquerra. Del Grup de ‘L’Opinió’ al Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra(1928-1936), pàgs. 33 a 58.

2. ANNA SALLÉS, Quan Catalunya era d’Esquerra, pàg. 63; JOAN B. CU-LLA I CLARÀ (curador), Joan Casanelles i Ibarz (1904-1986). Memòries i biogra-fia, pàg. 108.

3. ISIDRE MOLAS, El sistema de partidos políticos en Cataluña (1931-1936),pàg. 78.


«la nueva organización está admirablemente preparada para ir alfracaso»4.

La realitat, tal i com ha estat analitzada fa temps per la historio-grafia més solvent, resultava menys esquemàtica. Certament, l’eti-queta era nova, però «el tronc fonamental de l’ERC era la varietatde casals, casinets, penyes i centres que havien format les diversesarrels del republicanisme a Catalunya …, que representaven la tra-dició local, catalana d’esquerres, paper que havien complert de ma-nera fidel i testimonial a les barriades i als pobles al llarg de moltsanys. … Els activistes a nivell de barri eren coneguts, encarnavenuns valors concrets, una activitat, una presència que podien ésseravaluats»5. «Tota la riquesa política i ideològica continguda en ladiversitat de centres i casals republicans i catalanistes dispersos ar-reu de Catalunya i de totes les barriades de Barcelona» confluïa araper primer cop «en un tronc únic, capaç de recollir i donar formaal potencial renovador que arrossegaven, … una entitat capaç defer indestriables catalanisme i republicanisme, o de posar-hi igualèmfasi»6.

Allò que la flamant Esquerra no tenia en absolut era una estruc-tura organitzativa central, que va caldre improvisar precipitada-ment sota la direcció de Josep Tarradellas; ni una reserva de qua-dres barcelonins amb experiència o preparació institucional, i tot iaixí calgué triar a corre-cuita 28 aspirants a regidor (els altres 5 elsaportava la Unió Socialista de Catalunya) després que Acció Cata-lana declinés amb suficiència qualsevol coalició; ni una premsapròpia, de manera que, durant la darrera setmana de campanya,hom transformà el modest setmanari L’Opinió «en un diari gairebéil·legible que es pot recordar com a exemple de l’edició més trona-

4. La primera cita és d’AMADEU HURTADO, Quaranta anys d’advocat. His-tòria del meu temps, vol. II, pàg. 21; la segona és del comunista Jordi Arquer, re-collida a A. SALLÉS, Quan Catalunya..., op. cit., pàg. 215.

5. ENRIC UCELAY-DA CAL, La Catalunya populista. Imatge, cultura i polí-tica en l’etapa republicana (1931-1939), pàg. 120.

6. A. SALLÉS, Quan Catalunya…, op. cit., pàg.11.

15


da que s’hagués publicat mai a Barcelona»7. Esquerra tampoc nodisposava d’un programa municipal digne d’aquest nom. Però,després d’una dictadura i mitja, de quasi vuit anys sense eleccionslliures, de les atzagaiades anticatalanes de Primo de Rivera i delsperjuris d’Alfons XIII, ¿a qui li importava saber què faria cada par-tit en matèria de parcs i jardins, o de grups escolars, o de trans-ports, des de l’Ajuntament de la capital?

Fent de la necessitat virtut, ERC defugí per complet l’agendapròpia d’uns comicis locals per cercar un plantejament plebiscita-ri, i desplegà la seva propaganda en termes de la màxima estridèn-cia política: a l’Ajuntament, la tasca dels regidors seria «contribuira l’obra urgent i necessària del canvi de règim»; de les urnes n’ha-via de sortir «la condemna de la monarquia i la seva definitiva il·le-galitat»; «Esquerra –assegurà un dels candidats– no anava a parlarde revolució, sinó a practicar-la»…8 I es donà el cas que aquellsmissatges radicals, rupturistes, àdhuc demagògics, foren els queuna bona part de les capes populars i mitjanes volien sentir desprésde vuit anys de censures i mordasses. La garantia d’autenticitat es-querrana i catalanista que hi aportaven les trajectòries personals deFrancesc Macià, de Lluís Companys, de Joan Lluhí, de Joan Casa-novas, etcètera (empresonaments, exilis, Garraf, Prats de Molló ialtres complots contra la monarquia) va fer la resta, i el resultat es-clatà el 12 d’abril de 1931: 43.000 vots, 25 regidors (la meitat delnou consistori barceloní) i la transformació d’ERC en nou i inespe-rat protagonista de la política catalana.

De tota manera, la rotunda victòria republicana d’aquell diu -menge –a Barcelona, a Catalunya i a l’Espanya urbana– no teniaper què precipitar de manera automàtica el canvi de règim. De fet,les trenta-sis hores posteriors a l’escrutini electoral van transcórrerentre conferències telefòniques amb Madrid –des d’on el vèrtex re-

16

7. A. HURTADO, Quaranta anys…, op. cit., vol. II, pàg. 24.8. A. SALLÉS, Quan Catalunya…, op. cit., pàg. 72; M. DOLORS IVERN I

SALVÀ, Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936), vol. I, pàg. 81.


publicà espanyol transmetia consignes de prudència i retenció– iconverses dins la cúpula d’ERC, de les quals no en sortí cap deci-sió immediata. Va ser una inspiració o un rampell personal del re-gidor electe Lluís Companys allò que, cap a la una del migdia deldimarts 14 d’abril, el portà a irrompre a l’Ajuntament, a prendrepossessió de l’alcaldia i a proclamar la República –sense adjectius–des del balcó de la Casa de la Ciutat. «Tots quedàrem sorpresos–confessa un testimoni i coreligionari– de l’actitud presa per Com-panys. No ens havia previngut, ni consultat abans cap organismedel partit. No m’ho esperava»9.

Sigui com vulgui, la improvisada iniciativa de Lluís Companysdesfermà un doble i imparable efecte dòmino. D’una banda, la no-tícia que a l’Ajuntament hom havia proclamat la República va llan-çar al carrer desenes de milers de barcelonins enfervorits, queabandonaren cafès, llars i feines per omplir el centre de la ciutat enuna espontània i festiva manifestació de suport al canvi de règim,fent evident així que la marxa enrere ja era impossible. Aquesta vaser també la impressió dels altres dirigents d’Esquerra, que, moles-tos per l’actuació unilateral de Companys però conscients que eltren de la història estava en marxa i ja no es deturaria, es van preci-pitar cap a la plaça de Sant Jaume amb Francesc Macià al capda-vant.

La trobada entre els dos líders va ser tensa pels retrets del coro-nel retirat a l’alcalde autoinvestit; «Macià –recorda un dels regidorsque havien fet costat a Companys– ens recriminà la nostra actua-ció. Era, ens digué, un acte massa transcendental …. No es podiarealitzar sense un acord previ adoptat pels dirigents del partit»10.Un cop reivindicada la seva autoritat suprema, però, allò que pre-ocupava l’home de Prats de Molló era recuperar la iniciativa i eltimó dels esdeveniments. Ho aconseguí sortint primer al balcó del’Ajuntament, i després al del palau de la Generalitat, per procla-

9. J. B. CULLA I CLARÀ (curador), Joan Casanelles…, op. cit., pàg. 127.10. Ibidem, pàg. 129.

17


mar-hi l’Estat Català sota la forma de República Catalana –aquestaúltima va ser la fórmula prevalent–, en el marc d’una hipotètica«Confederació de pobles ibèrics», o «Federació de RepúbliquesIbèriques», o «Federació Ibèrica», o «República Federal espanyo-la»11. No és estrany que la terminologia fos imprecisa, perquè totsels gestos i les paraules de Macià la tarda del 14 d’abril eren uncomplet exercici d’improvisació, com rodar una pel·lícula senseguió, inspirat només per la seva intuïció política.

En aquestes condicions, cal concloure que les coses li van sortirprou bé, a ell i al país. La imprevista República Catalana «no vapassar de les al·locucions i dels cartells» –escriuria anys després Ro-vira i Virgili–, no obtingué cap reconeixement internacional, i tam-poc no sembla que el gros de la societat catalana se sentís, des del15 d’abril, ciutadana d’un nou Estat independent, separat d’Espa-nya. A Madrid, en canvi, el gest de sobirania de Macià desvetllà l’a-larma i el malestar tant de la premsa com de la novíssima classe go-vernant republicana, de manera que va caldre enviar d’urgència–en avió– tres ministres a Barcelona per tal de resoldre una situa-ció tinguda per insostenible.

Durant la negociació subsegüent, el 17 d’abril, Macià es va mos-trar com un mestre de la posada en escena: a canvi de la dolorosarenúncia a una República Catalana purament virtual, arrencà del’executiu provisional republicà el restabliment immediat de la his-tòrica Generalitat, dotada d’una considerable autonomia de gestió,la desaparició de les diputacions provincials i la llum verda per po-sar en marxa tot seguit un procés estatutari. «El president de Cata-lunya anuncia a la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume queel nostre organisme nacional serà anomenat Govern de la Generali-tat de Catalunya», destacava un diari de l’endemà. I la multitudaplaudí el canvi de nom com si només fos això, un canvi de nom,

11. Una anàlisi de l’actuació de Macià en aquelles hores, a J. A. GONZÁLEZCASANOVA, Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938): Documents,pàgs. 290 a 295.

18


amb el mateix entusiasme que imperava als carrers des de feia qua-tre dies.

Si la irrupció d’Esquerra en l’escenari històric, doncs, queda in-destriablement lligada al canvi de règim i a la institucionalitzaciópolítica de Catalunya –els homes d’ERC serien per sempre més «elsque varen portar la República» i «els que varen portar la Generali-tat»–, l’altre factor que marca la fesomia inicial del partit és la ful-gurant i abassegadora ocupació del poder. Ja el 14 d’abril a la nit,Lluís Companys assumia en nom d’Esquerra el govern civil de Bar-celona poc després que el seu coreligionari Jaume Aiguader ha guésestat investit alcalde de la capital, dos càrrecs molt més sòlids i efec-tius que no les dues carteres (Política Interior i Defensa) que Ma-cià atribuí l’endemà al seu partit dins el govern de la República Ca-talana.

Un cop constituïda la Generalitat –amb caràcter provisional, al’espera de l’Estatut–, i a més de la presidència, ERC hi detingué unnombre creixent de conselleries: tres sobre set l’abril de 1931, vuitsobre nou l’octubre del 193212. Per altra banda, centenars d’ajun-taments catalans van quedar, arran de les eleccions municipals del12 d’abril, en mans de coalicions i plataformes republicanes adhe-rides a Esquerra o que s’hi adheririen ben aviat. Així les coses, noté res d’estrany que quan, el maig-juny del 1931, hom elegí a travésdels ajuntaments una Diputació Provisional encarregada d’elabo-rar l’avantprojecte d’Estatut, 25 dels 45 membres de l’organismepertanyessin a Esquerra, i 6 més li fossin molt afins13. Aquell juny,les eleccions a Corts Constituents consagraren l’hegemonia políti-ca dels seguidors de Macià, afavorida –és clar– per un sistema elec-toral brutalment majoritari: les candidatures patrocinades per ERCvan obtenir 42 dels 49 escons assignats en la primera volta; i, d’a-

12. ISMAEL E. PITARCH (curador), La Generalitat de Catalunya. I. Els Go-verns, pàgs. 207-208.

13. La relació detallada dels membres de la Diputació, a M.D. IVERN I SAL-VÀ, Esquerra..., op. cit., vol. I, pàgs. 124 a 127.

19


quelles 42 actes de diputat, 31 foren per a membres del partit o as-similats14.

En política no hi ha res més atractiu que l’èxit, el poder i els càr-recs, i des de la primavera del 1931 milers de ciutadans de totamena i condició s’apressaren a voler au secours de la victoire, a en-rolar-se en el nou partit guanyador i governant. Hi van trobar lesportes obertes de bat a bat, i això per voluntat expressa de Macià.Potser volia «integrar a l’ERC blocs de poders locals, per sustentarel seu propi poder enfront del de qualsevol possible rival, especial-ment Companys»15; o potser, conscient de la desproporció entreles capacitats inicials del partit i les responsabilitats que estava as-sumint, l’Avi pretenia enfortir-lo tant en el nombre d’efectius comen la qualitat. El fet és que la política d’aliances electorals d’aquellsprimers mesos incorporà a les llistes avalades per ERC republicansde diverses obediències espanyoles, antics monàrquics, militarspretesament revolucionaris com l’aviador Ramón Franco i altrespersonatges d’escàs pedigrí catalanista. El missatge d’obertura i dereceptivitat als neòfits era, doncs, inequívoc.

La resposta va ser nodrida, i provinent de gairebé tots els horit-zons ideològics. Entre 1931 i 1934, els rengles d’ERC es van en-grossir amb gran nombre de nuclis republicans federals o autono-mistes de comarques (per exemple, la Joventut Republicana deLleida, o el Partit Republicà Federal del Baix Empordà), amb figu-res històriques de l’esquerra catalanista del primer quart de segle(Pere Coromines, Santiago Gubern, Jaume Carner…), amb sepa-ratistes reconsagrats com ara el doctor Joan Solé i Pla, amb homesprocedents de la CNT (l’antic obrer fideuer Martí Barrera, PereFoix, Sebastià Clara, Simó Piera, Josep Grau i Jassans…) i tambédel lerrouxisme (com el sabadellenc Amadeu Aragay i Daví o els«radicals autònoms» reusencs que seguien Jaume Simó i Bofarull),amb exmonàrquics liberals (per exemple, l’advocat aranès Josep

14. Ibidem, vol. I, pàg. 160; A. SALLÉS, Quan Catalunya..., op. cit., pàg. 91.15. Ibidem, pàg. 82.

20


Maria Espanya, que havia presidit la Diputació de Lleida)16 i altrespersonatges d’ordre (com el gran propietari lleidatà i exdiputatprovincial reformista Pere Mias i Codina), i àdhuc amb joves pro-vinents del comunisme, com l’inquiet Jaume Miravitlles o el «sal-timbanqui de la política», Daniel Domingo Montserrat17.

De tota manera, la captació de quadres més remarcable fou laque Esquerra realitzà a expenses d’una Acció Catalana desarbora-da per la desfeta del 12 d’abril. Ben aviat, algunes personalitatsd’aquest partit centreesquerrà que no compartien la flegma deLluís Nicolau d’Olwer –segons el qual «saber perdre és molt ele-gant»18– començaren a col·laborar amb Esquerra a títol d’inde-pendents. No va ser fins a l’octubre del 1932 que, responent a laCrida de Lleida –una invitació del president Macià a sumar forcesen el si d’ERC–, van formalitzar llur adhesió al partit governant elcatedràtic de filosofia Jaume Serra i Húnter, el publicista i historia-dor Antoni Rovira i Virgili, l’enginyer Carles Pi i Sunyer, l’empre-sari Josep Sunyol i Garriga, el mutualista Francesc X. Casals, elsperiodistes Lluís Aymamí i Vicenç Bernades i altres exponentsd’una burgesia mitjana, d’unes capes intel·lectuals-professionals,la vàlua del quals aviat els portaria a ocupar llocs de relleu dins lanova disciplina política.

Com ja hem apuntat, la incorporació d’aquests notables va serparal·lela a l’arribada «d’una autèntica allau de gent que passa a su-mar-se a les files del que ha esdevingut el primer partit de Catalu-nya»19. La traducció numèrica d’aquest creixement meteòric no és

16. Sobre Espanya vegeu ALBERT MANENT, Josep Maria Espanya, consellerde la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya, especialment pàgs. 19 a 38.

17. La qualificació és d’Enric Ucelay-Da Cal en el pròleg a DAVID MARTÍ-NEZ FIOL, Daniel Domingo Montserrat (1900-1968). Entre el marxisme i el na-cionalisme radical, pàg. 9.

18. D’un telegrama de Lluís Nicolau a Ramon d’Abadal, el 13 d’abril de 1931,citat a FRANCESC VILANOVA I VILA-ABADAL, Ramon d’Abadal: entre lahistòria i la política (1888-1970), pàg. 222.

19. A. SALLÉS, Quan Catalunya…, op. cit., pàg. 106.

21


fàcil de fer, per manca o imprecisió de les dades. Tanmateix, semblaque els 16.000 afiliats inicials s’havien convertit en 45.000, agrupatsen prop de 600 entitats adherides, quan se celebrà el I Congrés Or-dinari d’ERC, el febrer de 193220. L’octubre següent, en ocasió delI Congrés Extraordinari, el partit declarava aplegar 640 entitats i100.000 afiliats21. El juny de 1933, arran del II Congrés Ordinari, lapremsa afí va parlar de 630 (segons altres fonts, 482) entitats i de68.615 afiliats22. Per últim, el 18 de juliol de 1936, en obrir-se l’avor-tat III Congrés Ordinari, hi estaven representades 700 entitats23.

Fins i tot si algunes d’aquestes xifres estaven inflades, o arrodo-nides a l’alça, es tractava d’uns nivells de militància sense prece-dents, enormes per a un país de menys de 3 milions d’habitants ion, a més, la meitat femenina de la població estava tot just albirantels drets polítics. En aquestes condicions, és comprensible que,portat per l’eufòria, algun dirigent d’Esquerra exclamés: «Ja no hiha partit! El partit de Macià és tot Catalunya!»24.

Aquest creixement tan espectacular, a més, l’experimentava unpartit joveníssim, feblement articulat, provinent d’una cultura políti-ca –la republicana– que, des del seu origen al segle XIX, s’havia carac-teritzat per la «informalitat organitzativa»25, pel rebuig de les discipli-nes massa severes i de les estructures massa rígides. En el terrenyindividual, això explica –per exemple– que Marcel·lí Domingo, lídermàxim del Partido Republicano Radical Socialista espanyol, fos almateix temps i durant deu mesos membre del directori d’ERC, finsque en dimití el gener de 1932, renunciant a la seva doble militància26.En el terreny col·lectiu, el caràcter fluid i magmàtic de les estructures

20. Ibidem, pàg. 121; M. D. IVERN I SALVÀ, Esquerra..., op. cit., vol. I, pàg. 213.21. Ibidem, vol. I, pàg. 224.22. Ibidem, vol. I, pàg. 366; I. MOLAS, El sistema..., op. cit., pàg. 80.23. M. D. IVERN I SALVÀ, Esquerra..., op. cit., vol. II, pàg. 206.24. Citat per A. SALLÉS, Quan Catalunya..., op. cit., pàg. 93.25. E. UCELAY-DA CAL, La Catalunya..., op. cit., pàg. 111.26. Sobre Domingo i la seva relació amb Esquerra, vegeu XAVIER PUJADAS

I MARTÍ, Marcel·lí Domingo i el marcel·linisme, especialment pàgs. 291 a 320.

22


d’Esquerra ajuda a entendre que, des del mateix abril del 1931, s’anésdesenvolupant «en el si del partit una organització paral·lela que aglu-tinava una part dels nacionalistes radicals –els separatistes– que s’ha-vien integrat a l’ERC». Posada aviat sota el rètol de Joventut d’Es-querra Republicana Estat Català (JEREC), dirigida pel metge JosepDencàs i controlant tant la secció juvenil d’ERC com nombroses en-titats adultes, en poc temps «la xarxa organitzativa de l’Estat Català deDencàs era molt més sòlida que la del mateix partit»27.

En resum, el precipitat trànsit d’Esquerra des de l’assembleafundacional al poder, la subsegüent i massiva afluència de nous mi-litants sense cap filtre ni selecció, l’acceptació tàcita de les faccionsideològiques i de les taifes organitzatives, tot plegat va donar lloc auna extraordinària heterogeneïtat interna. «L’ERC –constata un his-toriador28– no era un partit homogeni, sinó una massa sovint con-tradictòria de centres i casals republicans de tota mena, d’associa-cions locals de pobles i de barriades barcelonines organitzades enfederacions flexibles». Dos testimonis coetanis feien una radiogra-fia més severa, des del purisme separatista: «El partit d’EsquerraRepublicana de Catalunya és un partit circumstancial, un conglo-merat d’homes de diferents idees, la majoria dels dirigents del qualàdhuc han combatut el catalanisme. Dins del partit Esquerra Repu-blicana de Catalunya hi ha militants amb un esperit de classe semi-burgès, més o menys catalanistes; fins hi ha milionaris, més o menyscatalanistes; hi ha un grup d’intel·lectuals aristòcrates, semiobreris-tes amb un sentit polític catalanista marcadament regionalista; hi haun altre grup d’un nacionalisme confusionari, aquells nacionalistesde la bandera catalana, que van a rebre l’Azaña per ajudar a fer pos-sible que ens regalin un Estatut; i molts altres militants que són re-publicans d’Esquerra perquè ara s’ha fet de moda»29.

27. A. SALLÉS, Quan Catalunya..., op. cit., pàgs. 108-109; FERMÍ RUBI-RALTA, Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista, pàgs. 69 a 79.

28. E. UCELAY-DA CAL, La Catalunya..., op.cit., pàg. 148.29. El paràgraf és de Josep Casals i Ramon Arrufat en el llibre Catalunya, po-

ble dissortat, citat per J.B. CULLA I CLARÀ, El catalanisme..., op. cit., pàg. 68.

23


La descripció més gràfica i acolorida del calidoscopi que eraERC, però, no la va fer cap adversari polític ni cap estudiós poste-rior, sinó un coreligionari, l’activista cultural i llibreter Julià Gual iMasoller (Mataró 1905-Perpinyà 1964). El 1946, des d’un exili queimaginava a punt de finalitzar, Gual va compondre aquests ver-sos30:

L’Esquerra és un cas únic a la històriaque el món ha vist formada als seus confins;perquè fos immortal la seva glòriahi va ficar tot català a dins.Hi van cabre els renecs i els exabruptes,els missaires, els laics i els timorats;el grup de ‘tot o res’, els caga-dubtes; els autonòmics i els reconsagrats.Disposa de magnífics mostruaris,i ha donat presidents i secretaris,i màrtirs, i torrats, i carallots;tothom mira si es trenca o si s’esqueixa,però essent el retrat d’ella mateixaCatalunya li guarda tots els vots.

D’altra banda, tal com els versos de Gual insinuen, la diversitatde procedències polítiques i d’adscripcions sociològiques no es vaveure contrarestada per un projecte social i polític precís i cohesio-nador. Mentre els homes de L’Opinió maldaven per transformarEsquerra en una mena de Partit Laborista català –amb la CNT di-rigida pels trentistes en el paper de Trade Unions Congress31–, elsrepublicans com ara Companys tenien més aviat per model un ra-dical-socialisme a la francesa, una genuïna preocupació petitburge-

30. Reproduïts per JOSEP TERMES, De la Revolució de Setembre a la fi de laGuerra Civil (1868-1939), pàg. 361.

31. Sobre aquest punt, vegeu JOAN B. CULLA I CLARÀ. Joan Lluhí i Valles-cà o la frustració d’un laborisme, Serra d’Or, n.º 222, març 1978, pàgs. 13 a 17.

24


sa per millorar la sort de les masses populars. Entretant les JEREC–o, almenys, el seu màxim dirigent, Josep Dencàs– evolucionavencap a un nacionalisme autoritari amb confessades vel·leïtats filofei-xistes32.

De fet Esquerra manifestà, durant els anys republicans, una es-cassa preocupació per les qüestions doctrinals: és ben significatiuque la major part dels documents programàtics en vigor fins a laGuer ra Civil –per exemple, la celebèrrima Declaració de Principis–fossin textos aprovats per la Conferència d’Esquerres del març del1931, quan el partit naixent era tot just una modesta força d’oposi-ció, molt lluny de les dimensions, de l’hegemonia i de les responsa-bilitats institucionals que havia d’adquirir pocs mesos després.Tan-mateix, aquelles inicials concepcions liberal-democràtiques tenyidesde reformisme social, aquells primers plantejaments d’un naciona-lisme autodeterminista però favorable a l’encaix de Catalunya enuna Espanya federal, bastaren a ERC per guanyar pràcticament to-tes les convocatòries electorals des del 1931 fins al 1936.

L’explicació sembla òbvia: ni els militants ni els electors d’Es-querra no s’identificaven amb un elaborat corpus teòric, amb unsistema ideològic complex; s’identificaven amb una cultura políti-ca i, sobretot, amb un estil, un discurs i unes pràctiques de gestióque el professor Ucelay-Da Cal qualificà ja fa dècades com a «po-pulistes»33. La caricatura en va ser «la caseta i l’hortet d’en Macià»;la realitat consistí en el petit esbós d’Estat del benestar que ERCimpulsà o potencià des de les limitades competències municipals i

32. El juny del 1934 Dencàs, aleshores conseller de Governació, declarava alvicecònsol italià a Barcelona, Alessandro Majeroni, «su entusiasta admiración porla ética del fascismo, cuyos principios sustanciales espera poder realizar un día enCataluña», li advertia que «la democracia ha llegado a su fin» i es proclamava «elorganizador de los “Escamots”, escuadras de acción de pura esencia fascista»;ARNAU GONZÁLEZ I VILALTA, Cataluña bajo vigilancia. El consulado italia-no y el fascio de Barcelona (1930-1943), pàgs. 141 a 147.

33. E. UCELAY-DA CAL, La Catalunya..., op. cit., especialment pàgs. 121 a134.

25


autonòmiques que va exercir durant tres o quatre anys: l’Institut-Escola, l’Escola del Mar i altres assajos d’una educació pública dequalitat; la Casa Bloc de Sant Andreu com a model d’habitatgesmoderns i confortables per a obrers; el projecte de la «Ciutat deRepòs i de Vacances» i les altres idees de planificació urbanística isocial inspirades pel GATCPAC34 i englobades sota el rètol de PlaMacià; les Colònies Escolars de l’Ajuntament de Barcelona, l’Asso-ciació Obrera de Concerts –que posava la música clàssica a l’abastde les butxaques més modestes–, el projecte d’una nova xarxa hos-pitalària catalana, etcètera.

Naturalment, que ERC fos un partit catch all (“arreplega-hotot”), un partit-òmnibus els passatgers del qual viatjaven cap a des-tins diferents (uns no volien passar de la parada autonomia, altresportaven bitllet per a Estat federal, i uns tercers estaven resolts a nobaixar fins que hom arribés a independència), tot això era un granavantatge a l’hora de guanyar eleccions, perquè permetia que seg-ments molt diversos de l’electorat es trobessin reflectits en algunade les nombroses cares d’aquell poliedre polític anomenat Esquer-ra. Ara, aquestes mateixes característiques, combinades amb unacultura militant de matriu més aviat llibertària, sense cap empelt dela disciplina marxista, afavorien el faccionalisme o, com va dir undirigent durant la preparació del I Congrés, «la nostra indisciplinatradicional»35, i havien de ser un llast en el moment d’exercir el go-vern.

Així, doncs, un cop passada l’eufòria inicial del canvi de règim idels primers èxits electorals, les discòrdies internes no van trigar a

34. Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’ArquitecturaContemporània, associació activa entre 1930 i 1939. Sobre el GATCPAC i Es-querra, vegi’s GEMMA DOMÈNECH I CASADEVALL i ROSA MARIA GIL ITORT, Un nou model d’arquitectura al servei d’una idea de país.

35. Recollit per A. SALLÉS, Quan Catalunya..., op. cit., pàg. 112. Una visió deconjunt sobre el tema, a ISIDRE MOLAS, Els corrents d’Esquerra Republicana deCatalunya, dins de DIVERSOS AUTORS, Esquerra Republicana de Catalunya. 70anys d’història (1931-2001), pàgs. 81 a 87.

26


aparèixer, lligades de moment a la tasca gestora d’ERC al capda-vant de l’Ajuntament de Barcelona. Allà, la majoria consistorialsorgida de les urnes el 12 d’abril es mostrà aviat inexperta, poc efi-caç i, amb l’esclat de l’afer Bloch la tardor del 1931, esquitxada persospites de tràfic d’influències. Més endavant, un sorollós escàndolde clientelisme i venda de places d’empleat municipal fou la causaque, el setembre del 1932, 5 dels 22 regidors d’Esquerra en fossinexpulsats36, i que algun centre polític de barri que aquells contro-laven abandonés també les estructures del partit. La creixent riva-litat entre els dos homes forts d’ERC a la Casa Gran, l’alcalde Jau-me Aiguader i el cap del grup municipal, Joan Casanovas, no eraaliena al desenllaç de la crisi.

Prèviament, el novembre del 1931, Roc Boronat havia dimititdel càrrec de secretari d’organització del partit «davant la impossi-bilitat d’articular-lo democràticament per acabar amb “els cacicatsi les capelletes”»37. I a principis del 1932 el ministre i líder radical-socialista Marcel·lí Domingo argumentava la seva baixa com a mi-litant i dirigent d’ERC amb duríssims retrets contra aquest partit:«L’Esquerra segueix pensant que conspira, no pensa que governa.Segueix pensant que està enfront de la monarquia. […] L’Esquer-ra segueix pensant que la seva missió és criticar, combatre, atacar[…]. I aquesta és l’hora, sobretot, de saber governar, de saber go-vernar amb intel·ligència, amb fermesa de caràcter i d’intel·ligèn-cia, amb idees i conducta neta»38.

De tota manera, aquests eren incidents perifèrics en compara-ció amb el cisma que estava a punt d’obrir-se dins del nucli dur,dins del pinyol fundacional d’ERC. Després de les eleccions delnovembre del 1932 al Parlament de Catalunya –en què Esquerra iels seus satèl·lits obtingueren fins a 238.567 sufragis (el 50,5 % delsemesos) i 67 dels 85 diputats en joc–, a l’hora de formar el primer

36. A. SALLÉS, Quan Catalunya..., op. cit., pàgs. 139 a 155.37. Ibidem., pàg.116.38. La Publicitat, 09/01/1932.

27


govern estatutari i monocolor de la Generalitat, Macià en confiàl’hegemonia al grup de L’Opinió, representat per Joan Lluhí i Va-llescà (conseller delegat del president i d’Obres Públiques), PereComas i Antoni Xirau (titulars de Justícia i d’Agricultura i Econo-mia, respectivament) i també per Josep Tarradellas (Governació iSanitat), que, tot i provenir de la Joventut Nacionalista La Falç, ha-via anat convergint amb el sector opinionista.

Contemplada amb recel per les altres faccions del partit, aques-ta preponderància institucional dels homes de L’Opinió va duraramb prou feines un mes. La intenció de Lluhí i els seus companysde tendència «d’empènyer, discretament però fermament, Maciàcap al paper de president representatiu i simbòlic, poder modera-dor i àrbitre suprem, però allunyat de la diària praxis del poder»39,de manera que el conseller delegat esdevingués un veritable primerministre, conduí a la topada amb l’Avi, que –militar de carrera– te-nia un concepte poc subtil sobre què significava manar, no estavagens disposat a deixar-se convertir en «reina mare» i, a més, rebiaqueixes i pressions constants del sector Estat Català sobre la peri-llosa ambició i el tebi nacionalisme de la gent de L’Opinió. Així lescoses, davant la manifesta desconfiança política de Macià, els con-sellers Lluhí, Tarradellas, Comas i Xirau no van tenir més remei quefer pública llur dimissió, el 23 de gener de 193340.

Probablement per a Macià, que veia en el seu paper d’àrbitresuprem d’Esquerra una font més d’autoritat, l’anomenada «crisi degener» no havia de ser altra cosa que una redistribució del poderentre les diverses faccions. Segons explicà un dels seus incondicio-nals, «tothom sap que dins aquest gran partit, per la seva formaciói per la seva amplitud mateixa, coexisteixen, no direm diversosgrups, però sí diversos corrents i tendències que, tot i mantenint unideari fonamental comú, representen una visible varietat de mati-

39. J.B. CULLA I CLARÀ, El catalanisme..., op. cit., pàg. 107.40. Una anàlisi minuciosa d’aquesta crisi i de les seves conseqüències, a ibi-

dem, pàgs. 111 a 126.

28


sos. Aquest fet […] té per conseqüència la necessitat de conservaren cada moment la ponderació i l’equilibri de les tendències diver-ses…»41. El grup de L’Opinió, però, refusà d’entrar en aquest jocd’equilibris i quotes de poder i, des d’aquell moment, resolgué eri-gir-se en l’oposició interna, el zelador i crític implacable de tots elserrors o desviacions que la direcció d’ERC –dominada ara pels ma-cianistes més la JEREC, amb l’aquiescència dels republicans deCompanys– pogués cometre.

Al llarg dels mesos següents, els temes objecte de la tasca críticade L’Opinió es van anar multiplicant: la tendència dels macianistesa instaurar a la Generalitat un presidencialisme carismàtic, desna-turalitzant el règim parlamentari establert per l’Estatut; el monopo-li antireglamentari que sobre la branca juvenil d’Esquerra exercienels separatistes de la JEREC; el desgavell més i més agut a l’Ajunta-ment de Barcelona, i la negativa del govern català a dissoldre el con-sistori i convocar noves eleccions; el deteriorament de l’ordre pú-blic, i la desídia de la Generalitat per aconseguir el traspàs d’aquestacompetència crucial… L’aparell del partit, cada cop més fart d’a-quella molesta dissidència, intentà sufocar-la a còpia d’escenificar,en el II Congrés Nacional (juny del 1933), l’adhesió incondicionalde la immensa majoria dels delegats a la persona i la gestió de Fran-cesc Macià. Però el triomf de l’oficialisme, lluny de resultar pacifi-cador, radicalitzà els elements opinionistes, que, ja sense res a per-dre, es van llançar al xoc frontal contra la cúpula d’ERC. El motiu,o el pretext, fou l’activitat dels «escamots d’Estat Català».

Els «escamots» eren una mena de milícia informal de la JEREC,apareguda el 1931 com a servei d’ordre i protecció dels actes públicsd’Esquerra i comandada per Miquel Badia i Capell, jove independen-tista d’acció «conegut com el “Capità Collons” pels admiradors»42.

41. Citat a ibidem, pàg. 115.42. E. UCELAY-DA CAL, La Catalunya..., op. cit., pàg. 183. JAUME ROS I

SERRA, Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya, és una hagiografia moltpoc rigorosa del personatge; tot un altre és el caràcter de F. RUBIRALTA, MiquelBadia. Vida..., op. cit.

29
