UN NUS AL LLENÇOL

La veritat és que és una situació molt emotiva i em desperta molts sentiments.

És cert que moltes vegades no cal una comunicació verbal per fer saber a

l'altre que se li estima, però tampoc hem de deixar de banda la comunicació

verbal, la paraula. Jo hem poso en el lloc del nen i suposo que dins de la seva

comprensió ja li era molt útil saber que el seu pare/mare cada nit li anava a

veure i li feia aquella senyal: "el nus" 

A vegades famílies que no tenen aquesta necessitat de fer servir altres mitjans

de comunicació per cuidar emocionalment els seus fills/es, pensen que estant

al seu costat ja n'hi ha prou i no són conscients de que no és suficient. Ja que

"disposen" d'aquest temps, l'han d'aprofitar i parlar comunicar, fer coses

conjuntes... Suposo que no tots els nens/es es mostren oberts a fer-ho (conec

casos) però deuen tenir algun motiu per ser o estar més tancats en ells

mateixos. En defensa de les familíes que els hi pot passar això, dic que potser

no són conscients i no detecten el problema. El problema el tindran els infants

quan siguin grans.

Per concloure aquesta reflexió, hem quedo amb el que podem fer ara: podem

informar a les famílies, guiar-les minimament en aquest camí de comunicació

per ajudar-los a aconseguir una autoestima suficient per als seus fills/es. I per

què no? en una reunió de principi de curs, passar un ppt com aquest seria una

manera de començar a guiar-les.