Disàrtries

Trastorns de la parla

Emma Escribano Poveda

2n de LOMEE

Professora: Mercè Casanovas

Disàrtries

1

INDEX

INTRODUCCIÓ .................................................................................... 2

DESCRIPCIÓ DEL CAS ........................................................................ 2

SEMIOLOGIA ....................................................................................... 3

OBJECTIUS DE LA REHABILITACIÓ ................................................... 4

INTERVENCIÓ LOGOPÈDICA: ............................................................. 4

CONCLUSIONS .................................................................................... 9

BIBLIOGRAFIA I NETGRAFIA ............................................................... 9

Disàrtries

2

INTRODUCCIÓ El present treball, consisteix en agafar un cas, real o inventat sobre

algun tipus de disàrtria, per tal de poder observar les característiques

del cas escollit i poder dissenyar posteriorment, un pla d’intervenció.

En primer lloc, he elaborat un cas inventat, a partir de la informació

que he extret de l’assignatura i posteriorment complementada amb la

bibliografia oportuna.

Seguidament, he descrit la semiologia que presenta el pacient, per

poder dissenyar el pla d’intervenció logopèdica que serà necessària en el

present cas, seguint les activitats que cal realitzar en el tractament de

la disàrtria.

Per últim, afegir que el cas escollit es tracta d’un pacient amb una

disàrtria del tipus espàstica.

Disàrtries

3

DESCRIPCIÓ DEL CAS

Pacient de 57 anys, que pateix una disàrtria del tipus espàstica

causada per un Accident Vascular Central (AVC). Es tracta d’una lesió

que es troba a la motoneurona superior, a les vies subcorticals. És una

lesió unilateral i per tant la repercussió en el llenguatge i la veu no és

massa greu.

La disàrtria espàstica està caracteritzada per un accés de tensió als

músculs, això provoca veus forçades, estrangulades, to greu, poca

intensitat (no gran capacitat per agafar aire), dificultat per fer tons

suaus i hi ha molta monotonia, i imprecisió en l’articulació.

SEMIOLOGIA

Semiologia general

- Alteració de l’expressió facial

- Alteració de les articulacions per dificultat en el moviment del

maxil·lar, llavis i llengua

- Alteració del to muscular

- Alteració de la postura del

- Alteració dels reflexes orals

- Alteracions de l’emissió vocal

- Llenguatge poc fluït

- Hipernasalitat

Semiologia del cas en qüestió

1. Parla: Imprecisa y encallada a causa de la debilitat espàstica dels

llavis galtes i llengua, la qual causa una lentitud articulatòria.

2. Veu: ofegada, dura, espàstica, monòtona, etc.

3. Llavis i llengua: Moviments limitats, lents.

Disàrtries

4

4. Vel: Poc mòbil per debilitat espàstica.

5. Laringe: Hiperabducció de les cordes vocals i bandes ventriculars.

6. Altres: Trastorns en la deglució.

OBJECTIUS DE LA REHABILITACIÓ

Per tal de poder realitzar un bon pla d’intervenció logopèdica s’han

d’establir uns objectius específics sobre el cas que tenim al davant i

sempre tenint en compte la semiologia.

Així doncs els objectius a assolir són:

- Augmentar la intensitat de la veu.

- Millorar l’articulació.

- Augmentar la capacitat respirtòria Com a conseqüència

d’aquest objectiu augmentar el temps de fonació.

- Millorar la intel·ligibilitat de la parla.

- Aconseguir una parla oral més funcional

A més a més dels objectius exposats, cal tenir el compte que en moltes

ocasions cal treballa la part emocional, ja que aquest aspecte influencia

molt en la rehabilitació del pacient, cal que ell se senti capaç i amb

ganes de tirar endavant.

INTERVENCIÓ LOGOPÈDICA:

1. Postura

En primer lloc, cal treballar amb el pacient, el propi cos, ja qe la veu i el

cos juguen com una unitat integradora i per tant cal tenir consciència

de la postura corporal d’un mateix per poder després treballar sobre la

veu i la pala.

Disàrtries

5

2. To muscular

Per tal de treballar l’accés de tensió als músculs que provoca que el

pacient tingui una veu forçada i amb un to greu, haurem de fer

exercicis de mobilitat dels òrgans bucofonatoris, a partir de pràxies que

l’ajudaran a destensar tota la zona de la boca i la cara, incloent la

llengua i els llavis i d’aquesta manera poder millorar la coordinació

motriu de tots aquests òrgans i així la intel·ligibilitat i la precisió alhora

d’articular.

Més exercicis que podem aplicar pel to muscular són:

Exercicis relaxadors del tracte bucoarticuatori

A més a més per tal d’establir una bona relaxació no només del òrgans

fonedors, sinó de tot el cos, he aplicat la tècnica de relaxació

progressiva de Jacobson.

3. Respiració

Per tal de ampliar la capacitat respiratòria del pacient, cal començar

treballant en el tipus de respiració. Com a conseqüència de la poca

capacitat d’aire que presenta el pacient, aquest té una respiració

clavicular per la qual cosa es veu afectada la fonació ja que hi ha una

descoordinació de la pressió subglòtica i el tancament de les cordes

vocals.

El primer exercici que es durà a terme és que el pacient agafi la major

quantitat d’aire i el vagi deixant anar a poc a poc per la boca, ja que

d’aquesta manera forcem el temps de retenir l’aire als pulmons.

Posteriorment, un com augmenti aquesta capacitat d’aire, treballarem

exercicis que ajudin al pacient a coordinar aquest aire amb la fonació

perquè la seva parla sigui més fluida.

Disàrtries

6

4. Fonació

Com a conseqüència dels aspectes de respiració que he explicat en el

punt anterior, el pacient té una parla entretallada ja que la capacitat

respiratòria és insuficient per poder dir tota una frase sense que hi hagi

parades i baixades d’intensitat.

Per tal de millorar aquest aspecte cal mantenir una bona coordinació

d’aire i cordes vocals, per tant és convenient treballar aquest aspecte

després de la respiració.

Per altra banda, el pacient té una hipertensió a les cordes vocals, la

qual cosa provoca una ve molt greu i ofegada. Per tal de desatansar es

duran a terme exercicis de relaxació de la zona de la laringe i el coll i fer

sons suaus que impliquin treballar amb una veu el màxim bufada

possible (b, f, s, etc.)

5. Ressonància

Com ja he comentat la intensitat de la veu del pacient és baixa,

principalment a causa de la poca quantitat d’aire en inspiració. Sovint,

la intensitat baixa cap al final de l’emissió oral.

Per tant, en aquest cas és fonamental fer exercici de pàxies, sobretot de

buf, com per exemple, deixar anar a poc a poc l’aire per la boca (dibuix

1), bufar espelmes (dibuix 2), fer bombolles (dibuix 3), etc.

Dibuix 1 Dibuix 2 Dibuix 3

Disàrtries

7

Exercicis que d’estimulació del parladar tou realitzant sons velar (k,g,j) i

xuclar l’aire d’unes xaringues (dibuix 4), per tal de poder pujar el vel.

Dibuix 4

Aquest exercici, ens serveix també per treballar la deglució ja que es pot

realitzar amb xaringues amb aigua.

6. Articulació

A partir de totes les activitats esmentades en els blocs anteriors es

pretén sempre aconseguir una màxima precisió en l’articulació dels

fonemes. Per això cal realitzar exercicis de pràxies les llengua i llavis per

tal que el pacient articuli de manera fluïda i amb exactitud.

Alguns d’aquests exercicis són els següents: Fer morrets (dibuix 5),

somriure (dibuix 6), Fer vibrar els llavis (dibuix 7), Fer una creu amb la

llengua, amunt, avall i als costats (dibuix 8), llepar els llavis fent un

molí (dibuix 9)

Dibuix 5 Dibuix 6 Dibuix 7 Dibuix 8 Dibuix 9

Finalment, integrar tots aquest exercicis en la producció de frases,

primer més curtes i cada vegada, a mida que va abansant la

rehabilitació anar augentant la llergada i la complexitat dels fonemes a

aicular.

Disàrtries

8

7. Ritme i prosòdia

Com s’ha comentat anteriorment, el present cas, presenta un parla molt

monòtona, per tant cal donar molta importància a aquesta part del

tractament ja que això l’ajudarà a que la parla sigui més intel·ligible i

menys forçada.

En primer lloc, treballar la prosòdia a partir de frases fetes o refranys

breus i curts que es poden anar complicant (dibuix 10), i també a partir

de frases curtes amb diferents entonacions (dibuix 11).

Dibuix 10 Dibuix 11

Disàrtries

9

CONCLUSIONS

Amb la realització d’aquests treball, he pogut observar que davant d’un

cas concret, s’han de tenir en compte molts aspectes importants i hem

de saer integrar-los els uns als altres, ja que cadascun dels blocs que es

treballen tenen una repercussió directa en els altes.

Per altra banda, cal tenir molt present en tot moment el pacient que

estem rehabilitant, ja que cap cas és igual i no vol dir que sota d’una

mateixa etiqueta s’amagui un mateix cas.

Per últim remarcar, que l’elaboració del treball m’ha estat molt útil per

conèixer a fons el tipus de disàrtria que he treballat.

Disàrtries

10

BIBLIOGRAFIA I NETGRAFIA

Mercè Casanovas: (apunts de l’assignatura de trastorns de la parla)

Hernández, M. (2007). Intervención logopédica en la disartria. Revista

de Logopedia, Foniatría y Audiología, 27. (4.), 187-197.

http://www.logopedia-granada.com/disartria.htm

http://www.psicologia-online.com/autoayuda/relaxs/progresiva.htm

www.rehabilitacion-logo.com/disartrias