trancisió d'espanya fins a l'actualitat
DESCRIPTION
Treball sobre els esdeveniments politics que van ocorrer a espanya desde la caiguda de l'imperi de franco fins a l'actualitat.TRANSCRIPT
Espanya fins a
l’actualitat
Xesca Reynés Fanals
Historia
4t ESO
La Transició Espanyola és el període històric
durant el qual Espanya deixa enrere el règim
Franquista, passant a regir-se per una constitu-
ció que consagrava un Estat social i democràtic
de dret.
La Trancició s’inicia amb la mort del general
franco el 20 de novembre de 1975 i finalitza
amb l'entrada en vigor de la Constitució, el 29
de desembre de 1978.
El Rei va confirmar en el seu lloc al President
del Govern del règim franquista, Carlos Arias
Navarro. No obstant això, aviat es manifestaria
la dificultat de dur a terme reformes polítiques
sota el seu Govern. Finalment el President del
Govern va presentar la seva dimissió al rei, Ari-
as Navarro seria rellevat en el seu càrrec per
Adolfo Suárez.
El camí utilitzat va ser l'elaboració d'una nova
Llei Fonamental, la Llei per a la Reforma Política
que, no sense tensions, va ser finalment apro-
vada per les Corts i sotmesa a referèndum el
dia 15 de desembre de 1976. Com a conse-
qüència de la seva aprovació pel poble espa-
nyol, aquesta llei es va promulgar el 4 de gener
de 1977.
Aquestes eleccions es van celebrar finalment el dia
15 de juny de 1977. Eren les primeres eleccions de-
mocràtiques des de la Guerra Civil. UCD resultar el
partit més votat i va ser el partit encarregat de for-
mar govern. A partir d'aquest moment va començar
el procés de construcció
LA TRANCICIÓ (1975LA TRANCICIÓ (1975--1978)1978)
de la Democràcia a Espanya i de la redacció d'una
nova constitució.
El 6 de desembre de 1978 es va aprovar en referèn-
dum la Constitució Espanyola, entrant en vigor el 29
de desembre.
A principis de 1981 va dimitir Adolfo Suárez a causa
del distanciament amb el Rei i a les pressions internes
del seu partit. Durant la celebració de la votació al
Congrés dels Diputats per triar com a successor a Leo-
poldo Calvo-Sotelo es va produir el cop d'Estat dirigit
per Antonio Tejero, Alfonso Armada i Jaime Milans
del Bosch, entre d'altres. El cop, conegut com 23-F, va
fracassar.
Les tensions internes de la UCD provocarien la seva
desintegració al llarg de 1981 i 1982. Els membres
més pròxims a la socialdemocràcia s'unirien a les files
del PSOE.
El PSOE va succeir a la UCD després d'obtenir majoria
absoluta en les eleccions generals del 82, començant
així la II Legislatura d'Espanya. Per primera vegada des
de les eleccions generals de 1936, un partit considerat
d'esquerres o progressista anava a formar govern.
ARIAS NAVARROARIAS NAVARRO
Va ser un polític espanyol de la dictadura franquista. En alguns cercles de l'Oposició antifranquista. Va
Carnisser de malaga
La seva participació com a fiscal en els conse-
lls de guerra que el bàndol franquista va pro-
moure per castigar i, si s'escau, executar a
tots els partidaris significatius de la República
durant la Guerra Civil i la postguerra a la
ciutat de Màlaga. A causa d'aquesta repres-
sió, se li atribueix haver participat en la mort
de més de 4.300 dissidents
Posició en el franquisme
El 15 d'octubre de 1954 va ser nomenat cap
provincial del Moviment de Navarra. Aquest
càrrec suposava el seu nomenament com a
conseller Nacional del Moviment en represen-
tació. Continua en el càrrec durant la V Legisla-
tura de les Corts Espanyoles (1955-1958) fins al
seu cessament el 15 de juliol de 1957, sent
substituït per Manuel València Remón. El 1957
va accedir al càrrec de director general de Se-
guretat, en el qual es va mantenir fins 1965,
quan va ser nomenat alcalde de Madrid.
President del Govern
Poc després, l'assassinat del presi-
dent del govern, va possibilitar el
seu nomenament com a president
del govern, El 1975, es va oferir
als Estats Units per entrar en gue-
rra contra Portugal en el cas que
es asentase a Lisboa un govern
d'esquerres.
Mort el dictador, Arias Navarr va
mancar del lideratge necessari i
es va veure contínuament su-
perat per aquells ministres de
major empenta, sobretot Fraga
i Areilza. Les seves contínues
desafeccions al ritme i intensi-
tat dels canvis i la seva insistèn-
cia a preservar el llegat del dic-
tador en una societat que recla-
mava públicament la normali-
tzació democràtica, van propi-
ciar finalment el seu cessa-
ment. L'1 de juliol de 1976, des-
prés d'una tensa reunió amb el
rei, Arias Navarro va presentar
finalment la seva dimissió. El 2
de juliol de 1976 es li va conce-
dir el títol de Marquès d'Arias
Navarro amb Grandesa d'Es-
panya.
ADOLFO SUAREZADOLFO SUAREZ
Va ser president del Govern d'Espanya entre 1976 i 1981, sent el primer presidentdemocràtic després de
la dictadura del general Franco. Pels seus serveis al país, el reiJoan Carles I li va concedir el ducat de Suá-
Va estudiar lleis a Salamanca i es va docto-
rar en Dret per la Universitat Complutense
de Madrid, 2 exercir diferents
càrrecs dins de les estructures del règim
franquista de la mà de Fernan-
do Herrero Tejedor. El 1958, passa
a formar part de la «SecretariaGeneral del
Moviment» ascendint, el 1961, a Cap del
Gabinet Tècnic del Sotssecretari Gene-
ral, procurador en Corts per Àvila en 1967
i governador civil de Segòvia el 1968. L'11
de desembre de 1975, va entrar al primer
gabinet d'Arias Navarro format després de
la mort de Franco, Adolfo Suárez va
ser nomenat Ministre Secretari General del
Moviment.
El 15 de juny de 1977, per primera vegada a Espan-
ya des de 1936, es van celebrarelec-
cions generals lliures. Adolfo Suárez s'alçava com a
vencedor de les mateixes, al capdavant
d'un conglomerat de formacions de centredre-
ta, aglutinades entorn de la seva persona, sota
les sigles UCD (Unió de Cen-
tre Democràtic). Les Corts sortidesd'aquelles eleccio
ns, convertides en constituents, van aprovar la
Constitució, que el poble espanyol confirmava el 6
El 3 de març de
1979, Adolfo Suárez guanyava per sego-
na vegada unes eleccionsgenerals, i iniciava el
seu tercer mandat com a president
del Govern. El seu primer error en
aquest període va ser evitar la presentació del
seu programa de govern davant el Congrés el
que li va posar en contra d'algun grup.
Va ser una etapa de govern plena de dificul-
tats polítiques, socials i económicas.. al
1980, el PSOE va presentar una moció de cen-
sura que, encara que derrotada per enda-
vant, va deteriorar encara més la imatge
d'un Suárez desproveït de suports en el seu
propi partit. Finalment la falta de sinto-
nia amb el Rei Joan Carles
i les tensionscreixents en el seu pro-
pi partit, el van portar a presentar la se-
va dimissió el 29 de generde 1981. El 1981, el
rei li va concedir el títol de duc de Suárez pel
seu paper en el procés de transició.
La Unión de Centre Democràtic (UCD) neix de la
mà d'Adolfo Suárez amb la finalitat d'aprofitar la
seva imatge en les eleccions a partir dels contac-
tes personals que aquest mantenia amb els líders
de gran quantitat de petits partits nascuts en
pocs anys, així com para a cap les fins del grup
Tàcit, nascut en els últims anys del franquisme a
partir de sectors moderats del règim. Encara que
el Partit Popular era el de major pes dintre de la
coalició Centre Democràtic, germen de UCD,
Adolfo Suárez va aconseguir desplaçar al líder
d'aquest, José María de Areilza; aquest últim, un
personatge menys moderat del que era la línia
de UCD, acabaria militant en Aliança Popular.
Altre membre decisiu en la creació del partit que
va arribar en aquell moment va ser Leopoldo Cal-
vo-Sotelo, el qual va anar artífex de l'addició
d'Unió a la coalició Centre Democràtic; acabava
de néixer Unió de Centro Democráctico (UCD). A
l'octubre de 1978 es va celebrar el seu I Congrés,
sent triats Adolfo Suárez com president del partit
i Rafael Arias-Salgado com secretari general. Cap
destacar un partit centrista que no es va adherir
a la unió de UCD, Democràcia Cristiana (DC), par-
tit que mirant en el model italià esperava obtenir
uns molt bons resultats en solitari, fet que no va
ocórrer. UCD va governar Espanya des de 1977
fins a 1982. En les Eleccions Generals del 15 de
juny de 1977 va obtenir 6.310.391 vots (34,4%) i
166 escons. En aquestes, dels seus candidats el
36% eren independents procedents de sectors
moderats del franquisme, el 17% eren membres
del Partit Popular i el 12% de sectors democris-
tianos. Finalment, després de les eleccions, el
17,5% dels seus diputats electes havien estat
prèviament procuradors de les Corts franquistes.
La Legislatura Constituent d'Espanya va co-
mençar el 19 de juny de 1977, podent UCD go-
vernar a causa del suport parlamentari i al con-
sens establert tant amb AP com amb el PSOE i el
PCE. Les noves Corts es van inaugurar el 22 de
juliol. El nou govern, amb Adolfo Suárez Gonzá-
lez de president, diversos independents i Fernan-
do Abril Martorell com vicepresident, vindria a
culminar el procés de Transició Espanyola desen-
volupat en el país després de la mort de Francis-
co Franco al ser un dels principals partits impul-
sors de la Constitució de 1978.
GOVERN UCD (1977GOVERN UCD (1977--1982)1982)
LA CRISI ECONÒMICA
Les reformes polítiques van coincidir
amb un situació de greu crisi econò-
mica, motivada per la pujada dels
preus del petroli i per la crisi de molts
sectors industrials que havien quedat
desfasats o sofrien la competència
dels Nous Països Industrials més ba-
rats.
Les conseqüencies van ser un incre-
ment notable del dèficit comercial, un
creixent endeutament de l’Estat, un
espectacular augment de la inflació,
que va arribar a superar el 40%, tan-
caments empresarials i atur.
Per a plantar cara a la crisi, el govern
d’UCD va plantejar una política de
consens, i signà el 1977 amb partits y
sindicats els Pactes de Moncloa. En
aquests, els sindicats van aceptar la
moderació salarial i la flexibilització
de l’ocupació a canvi de la contenció
de la despesa pública, una reforma
contra el frau fiscal, l’ampliació de
l’assegurança d’atur i una major des-
pesa social.
Aquestes mesures van suposar una
certa millora de l’inflacció i del déficit
exterior, però continuaba sent impre-
sindible en una reforma económica
profunda, que es va retardar perquè
l’atenció del país se centrava llavors
en les qüestions polítiques.
LA CONSTITUCIÓ DE 1978
La constitució, aprobada en referéndum el 6 de desembre de
1978, tecull els drets i els deures de la ciutadania, i regula el
funcionament de l’Estat i de les seves institucions.
· Drets i llibertats reconeguts per la Constitució son molt amplis,
i el seu compliment està garantit pel Tribunal Constitucional.
-Drets civils, es a dir, les normes i principis que regulen les re-
lacions més generals i quotidianes de la vida de les personas.
Entre aquests destaquen el dret a la vida, la igualtat davant la
llei, la llibertat religiosa el dret a la intimitat i les llibertats d’ex-
pressió, associació i reunió.
- Drets socials, afecten el conjunt de la ciutadania, com la secu-
ritat social i el dret a un medi ambient adequat, al treball i a un
habitatge digne.
· En el funcionament de l’estat, la constitució estableix els se-
güents principis:
- Espanya es un estat social, democràtic i de dret.
-La sobirania nacional.
- La forma de l’estat es la monarquia parlamentaria.
- Els poders de l’estat: legislatiu, executiu i judicial.
ORGANITZACIÓ TERRITORIAL
D’ESPANYA
La constitució estableix la com-
ptabilitat de la unitat de la nació
amb el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i regions que la
integren; i també el principi de
solidaritat i equilibri entre
aquestes.
Així es va configurar un Estat
descentralitzat, l’Estat d’auto-
nomies, en el qual el poder es
reparteix entre unitats territo-
rials amb capacitat d’autogo-
vern: les comunitats autóno-
mes, les provincies i els munici-
pis.
D'aquesta manera, la I Legisla-
tura d'Espanya (o II, si inclo-
guéssim en el compte la Consti-
tuent), va començar el 1 de
març de 1979, amb un nou Go-
vern presidit per Adolfo Suárez i
amb Manuel Gutiérrez Mellado
i Fernando Abril Martorell en
ell, que va contar amb el recol-
zo en la investidura d'Ap. Així
mateix UCD va guanyar les elec-
cions municipals d'aquest ma-
teix any obtenint l'ajuntament
en 20 capitals de província però
no en les grans ciutats; també
va guanyar les eleccions a la
Diputació Foral de Navarra.
Després de les eleccions al Par-
lament de Catalunya de 1980,
en les quals el seu referent a
Catalunya Centristes de Cata-
lunya-UCD va obtenir 6 dipu-
tats, va donar a Jordi Pujol com
President de la Generalitat de
Catalunya. En 1980 el llavors
ministre de Cultura Manuel Cla-
vero Arévalo abandona el partit
per la negativa de UCD a donar
suport la "autonomia històrica
d'Andalusia" fundant Unitat An-
dalusa. Aquest mateix any el
llavors ministre de Treball i As-
sumptes Socials Rafael Calvo
Ortega es converteix en secre-
tari general del partit i Leopoldo
Calvo-Sotelo en vicepresident
2º del Govern. Al gener de 1982
se celebra l'II Congrés de UCD
on Agustín Rodríguez Sahagún
s'imposa en la votació a Lande-
lino Lavilla com a president del
partit, càrrec que ostenta fins a
novembre d'aquest any quan li
substitueix Leopoldo Calvo-
Sotelo.
COP DESSTAT (23 febrer 1981)COP DESSTAT (23 febrer 1981)
va ser un intent fallit de cop d'Estat perpetrat fonamen-
talment per alguns comandaments militars, l'episodi més
conegut va ser l'assalt al Congrés dels Diputats per un
nombrós grup de guàrdies civils al comandament es tro-
bava el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero,
durant la sessió de votació per a la investidura del candi-
dat a la Presidència del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo,
de la UCD. Quatre elements van generar una tensió per-
manent, que el govern d'UCD no va aconseguir contenir:
els problemes derivats de la crisi econòmica, les dificultats per articular una nova organització terri-
torial de l'Estat, les accions terroristes protagonitzades per ETA i la resistència de certs sectors de
l'exèrcit a acceptar un sistema democràtic.
En el cop del dia 23 coincideixen les diferents
trames colpistes que operaven des de l'inici de
la Transició, mitjançant una acció coordinada. A
les sis en punt de la tarda comença la votació
nominal per a la investidura de Leopoldo Calvo-
Sotelo com a President del Govern d'Espanya.
A les 18:22 hores, quan anava a emetre el seu
vot el diputat socialista Manuel Núñez Encabo,
s'inicia l'operació "Duque de Ahumada", en referència al fundador de la Guàrdia Civil. Segons el pla traçat,
un grup de guàrdies civils, subfusell en mà, irromp a l'hemicicle del Congrés dels Diputats encapçalats pel
tinent coronel Antonio Tejero. Aquest, des de la tribuna, va cridar "Quiet tothom!" (Sic) i va donar ordre
que tots es tiressin a terra. Com militar de més alta graduació allà present i com a vicepresident del go-
vern, el tinent general Gutiérrez Mellado es va aixecar, es va dirigir al tinent coronel Tejero, li va ordenar
que es posés ferm i li lliurés la seva arma. Després d'un brevíssim forcejament i per reafirmar la seva or-
dre, Tejero efectua un tret que és seguit per unes ràfegues dels subfusells dels assaltants. Sense immutar-
se, amb els braços en gerres, l'ancià general suporta el so de les armes. Mentre la major part dels diputats
han obeït les ordres de Tejero, el diputat Carrillo i el president Suárez es mantenen asseguts als seus es-
cons. Suárez fins i tot fa un gest per ajudar a Gutiérrez Mellado. Durant l'assalt, un ajudant d'un dels dipu-
tats va patir un atac d'ansietat i va colpejar a un present al nas.
Armada: Per allà també va deambular el general Alfonso Ar-
mada, part del pla colpista, que pretenia sibil · linament, si-
mulant negociar amb els assaltants, proposar com a solució
de compromís. El seu secret pla de cop emulant el general
francès De Gaulle, fracassa en negar-se Tejero a que presidís
un govern del qual també formarien part socialistes i comu-
nistes. Més tard, descoberts els seus plans, seria rellevat del
seu lloc de Segon Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit per la
seva implicació en la trama colpista
Joan Carles I: La seva aparició televisiva va
ser el que, segons els historiadors, va decan-
tar el fracàs cop: vestit amb el seu uniforme
militar com a cap de tots els exèrcits, va or-
denar als colpistes que deposessin les armes,
el que va fer que aquells militars que no
s'havien posicionat repudiessin la acció de
Tejero i els seus.
Antonio Tejero. : Llavors tinent coronel de la Guàrdia Civil, va ser el cap visi-
ble del cop d'Estat. Després de passar 16 anys a la presó va ser alliberat i
actualment, als seus 78 anys d'edat, viu a la costa andalusa. Abans del
23F va protagonitzar diversos incidents, com ara comentaris contra la
legalització de la ikurriña basca, una carta contra la Constitució o la seva
participació en un intent colpista frustrada en les albors de la demo-
cràcia, coneguda com 'Operació Galàxia'.
Manuel Gutiérrez-Mellado: No només no es va amagar sota el seu escó quan van irrompre els colpistes,
sinó que es va abalançar sobre Tejero. El llavors ministre de Defensa i
vicepresident del Govern, que tenia rang de tinent general i capità gene-
ral de la VII regió militar, es va encarar amb els colpistes als seus gairebé
70 anys que, tot i que van intentar reduir-lo de forma violenta, no van
poder reduir-lo. Va morir el 1995 en un accident de trànsit quan es diri-
gia a un acte contra la drogoaddicció, tasca a la qual es va dedicar durant
els seus últims anys de vida.
PRINCIPALS PERSONATGES.
Suárez: ¡Explique qué locura es esta! Tejero: ¡Por España, todo por España! Suárez: ¡Qué vergüenza para España! ¿Quién hay detrás de esto? ¿Con quién puedo hablar? Tejero: No hay nada de que hablar. Solo debe salir. Suárez: ¿Pero quién es el responsable? Tejero: Todos, estamos todos. Suárez: Como presidente le ordeno que deponga su actitud. Tejero: Usted ya no es el presidente de nadie. Suárez: Le ordeno Tejero: Yo solo recibo órdenes de mi general. Suárez: ¿Qué general? Tejero: No tengo nada más que hablar. Suárez: Le insisto, soy el presidente. Tejero: No me provoque. Suárez: ¡Pare esto antes de que ocurra alguna tragedia, se lo ordeno! Tejero: Usted se calla. Todo por España. Suárez: Le ordeno Tejero: Cállese, siéntese y usted (al ujier que escuchó la conversación y se la facilitó a Guerra) fuera.
El diputat Alfonso Guerra va revelar en un acte d'homenatge a l'expresident Adolfo Suárez el tens diàleg
que va mantenir el llavors president del Govern amb el tinent coronel Antonio Tejero la nit del cop d'Es-
tat del 23-F. La conversa es va produir a iniciativa de Suárez per intentar que Tejero parés el cop d'Estat.
La discussió va tenir lloc en una saleta del Palau del Congrés on els va conduir un uixer, que va escoltar
l'enfrontament i va prendre nota del mateix
El primer govern socialista, presidit per Felipe Gon-
zález i amb Alfonso Guerra com a vicepresident, va
desenvolupar una política orientada, d'una banda, a
aprofundir i assentar la democràcia, i, d'altra banda,
a impulsar una important sèrie de reformes, entre
les quals es destaquen la professionalització de les
Forces Armades, la plena funcionalitat del model
d'Estat de les Autonomies, la reforma educativa, les
mesures de sanejament econòmic i l'impuls a una
legislació modernitzadora en temes com la despe-
nalització de l'avortament i la igualtat de la dona.
Tot això va permetre crear un nou clima de confia-
nça ciutadana en les institucions.
Un altre aspecte de gran rellevància, en aquesta pri-
mera etapa, és la plena incorporació d'Espanya a les
institucions internacionals occidentals i, molt espe-
cialment, l'adhesió a les Comunitats Europees, que
es va produir el 12 de juny de 1985, entrant en vigor
l'1 de gener de 1986. Espanya va deixar de ser un
país aïllat i es va convertir en una de les nacions
més actives en els fòrums internacionals.
A Espanya li ha correspost en diverses ocasions
exercir la presidència de la Unió Europea. En aques-
tes ocasions, la presidència de Felipe González i la
gestió realitzada pel gabinet socialista han estat re-
conegudes nacional i internacionalment com bri-
llants.
El 1986, el PSOE obté novament en les eleccions
generals la confiança majoritària dels ciutadans es-
panyols. Entre les tasques més apreciables de la
"dècada del canvi" destaquen l'ampliació de la co-
bertura sanitària a més de sis milions de persones
que, fins llavors, estaven excloses del dret a la pres-
tació pública, l'increment del nombre de pensionis-
tes en un 35% , concedint un total de dos milions de
pensions noves a persones que fins aquest moment
no percebien cap contribució, l'ampliació de la co-
bertura de desocupació, la garantia d'educació gra-
tuïta i obligatòria dels menors de 16 anys i el fortís-
sim increment del nombre de beques .
A la primera dècada de Govern socialista es va im-
pulsar un programa de modernització de les comu-
nicacions sense precedents en la història d'Espanya,
que va donar com a fruit la construcció de noves
autovies, la modernització de tota la xarxa de carre-
teres, la introducció del tren d'alta velocitat i la po-
sada en marxa d'un satèl · lit de comunicacions es-
panyol, entre d'altres avenços.
En l'àmbit del Partit, el PSOE ha realitzat en aquest
temps un esforç d'integració i obertura que ha faci-
litat la incorporació a l'organització socialista d'al-
tres sectors de l'esquerra espanyola, com el liderat
per l'ex vicesecretari general del PCE, Enrique Curiel
( 1990), el Partit dels Treballadors d'Espanya (1991)
i Euskadiko Ezkerra (1993).
El 1993, el PSOE torna a guanyar les eleccions gene-
rals i, mesos després, celebra a Madrid el seu 33
Congrés Federal (Març de 1994), iniciant una nova
etapa de transformacions.
PRIMER GOVERN DEL PSOE (1982, 1996)PRIMER GOVERN DEL PSOE (1982, 1996)
Després de la reinstauració de la democràcia a Espa-
nya, el PSOE es va convertir en un dels dos grans
partits del panorama polític. Sota el lideratge de
González, el PSOE va assumir la tasca de governar
Espanya entre 1982 i 1996. En les eleccions generals
de 1982 el PSOE va obtenir una contundent majoria
al Congrés dels Diputats, aconseguint 202 diputats
amb el respatller de més de deu milions de vots
(48,11 % dels vots).
En les eleccions de 1986 el PSOE va mantenir la ma-
joria absoluta amb 184 diputats, en les eleccions de
1989 el PSOE es va quedar a un diputat de la majo-
ria absoluta, amb 175 escons (la meitat exacta del
Congrés). Ja en els comicis de 1993 el desgast es va
fer notar en els resultats electorals: encara que Feli-
pe González va tornar a guanyar les eleccions,
aquesta vegada la victòria va ser amb menys respat-
ller (159 escons) i amb la presència del Partit Popu-
lar més reforçat (amb 141 escons). Finalment en les
eleccions generals de 1996 el PSOE perd 18 dipu-
tats, i resulta vencedor el Partit Popular.
El desgast del projecte socialista, es va deure majo-
ritàriament a l'aparició de nombrosos casos de cor-
rupció i al encausament d'alts càrrecs del PSOE
(alguns condemnats posteriorment pels tribunals)
com a responsables del finançament i adreça del
terrorisme d'Estat dels Grups Antiterroristes d'Alli-
berament. No obstant això, Felipe González seguia
conservant el beneplàcit de gran part de l'electorat
socialista, sent en 1996 la data límit del seu mandat
quan els resultats electorals van reduir el nombre
d'escons del Partit Socialista al Congrés dels Dipu-
tats, situant-ho llavors en segona posició per una
diferència molt estreta.
FELIPE GONZÀLEZFELIPE GONZÀLEZ
Durant el seu govern, el país va escometre una no-
table transformació en tots els àmbits, destacant les
tasques per implantar l'Estat del Benestar. cal des-
tacar igualment la reforma de l'Exèrcit, iniciada ja
en l'etapa UCD, i més tard conduïda pel Ministre de
Defensa socialista Narcís Serra, que va ser clau per a
la promoció del apoliticisme i la professionalització
dels comandaments. D'aquesta forma es va allunyar
definitivament l'espectre colpista, que no ha deixat
d'estar present en la història d'Espanya des del pri-
mer terç del segle XIX fins a finals del XX.
En el camp social el país va experimentar grans pro-
gressos, tenint com a referència el model de l'Estat
del benestar. Destaca l'extensió dels serveis públics
i la integració d'Espanya en la Comunitat Econòmica
Europea (1986). En el plànol econòmic, com ja veni-
en fent els socialistes francesos, Felipe González es
va decantar pel pragmatisme liberal i va escometre
una dolorosa reconversió industrial a partir de
1983, que considerava ineludible per a la modernit-
zació del país. La reducció de la inflació va constituir
un objectiu declarat des del primer moment.
La dècada dels 80 es va caracteritzar per una fase
de creixement expansiu i d'entrada massiva de capi-
tals estrangers, atrets pels alts tipus
d'interès, si ben el descontentament dels sindicats
va ser creixent, i el 14 de desembre de 1988 Felipe
González va haver d'afrontar una vaga general. Els
sindicats consideraven necessari donar aquest toc
d'atenció al govern socialista.
La derrota de 1996 i la posterior renúncia de Felipe
González a la secretaria general (XXXIV Congrés Fe-
deral) va portar al PSOE a una greu crisi de lideratge
que es va estendre fins a l'any 2000, quan el XXXV
Congrés Federal va triar a José Luis Rodríguez Zapa-
tero com a nou secretari general..
El Partit Popular (PP) és un partit polític conser-
vador d'Espanya fundat en 1989, definit en els
seus estatuts com de «centre reformista». Se-
gons les seves pròpies estimacions, compta amb
més de 800.000 afiliats, sent el partit polític
amb més afiliats d'Espanya.
Aquest partit té el seu origen en Aliança Popular
quan es va unir amb el Partit Demòcrata Popular
i el Partit Liberal en 1989.
Es un dels dos partits majoritaris d'Espanya, al
costat del Partit Socialista Obrer Español. És el
partit majoritari en el Senat, el principal partit
de l'oposició i el segon que més vegades ha go-
vernat el país des del restabliment de la demo-
cràcia, per darrere del PSOE.
Té delegacions regionals en cada comunitat
autònoma i a diversos països, integrades en la
comunitat espanyola d'aquests, que proporcio-
nen la seva recolzo en les qüestions polítiques
espanyoles i internes (via activitats indepen-
dents i el Consell de residents espanyols). En el
PP se li denomina «PP Exterior».
Forma part del Partit Popular Europeu (PPE), de
la Internacional Demòcrata de Centre (IDC), i de
la Unió Internacional Demòcrata (IDU). La seva
organització juvenil són les Noves Generacions
del Partit Popular (*NNGG).
Al Congrés Nacional de 2008, Mariano Rajoy va
ser reelegit President Nacional i María Dolores
de Cospedal, Secretària General..
GOVERNS DEL PP(1996GOVERNS DEL PP(1996--2004)2004)
Va ser el quart president del Govern d'Espanya del període demo-
cràtic iniciat amb la Constitució de 1978, en les legislatures compre-
ses entre el 5 de maig de 1996 i el 17 d'abril de 2004, pel Partit Po-
pular (PP).
En l'actualitat presideix la Fundació per l'Anàlisi i els Estudis Socials
JOSE MARIA AZNARJOSE MARIA AZNAR
En les eleccions generals del 3 de març de 1996, el PP va esdevenir el
principal partit de l'hemicicle, encara que sense obtenir majoria ab-
soluta a la cambra (156 diputats sobre un total de 350). Després de
perllongades negociacions amb les principals formacions nacionalis-
tes de Catalunya (CiU), País Basc (PNB) i Canàries (CC), va aconseguir
el suport de les mateixes en la sessió d'investidura el 4 de maig de
1996, pel que al dia següent va jurar el càrrec com a nou president
del Govern de España
derrota electoral:
En les Eleccions Generals del 14 de març de 2004 el PP perd 35 escons, i amb ells la majoria al Parlament.
També perdria 25 senadors, i la majoria absoluta al Senat. A continuació el Partit Popular perdria el Go-
vern, sent substituït pel PSOE, nomenant-se a José Luis Rodríguez Zapatero com a President del Govern
d'Espanya. Aquestes van ser les primeres Eleccions Generals que perdria Mariano Rajoy.
polític del Partit Socialista Obrer Espanyol, actual-
ment membre del Consell d'Estat. Va ser el cinquè
president del Govern d'Espanya des de la Transició,
després de la seva victòria en les eleccions generals
de 2004, i de nou a la IX Legislatura, després de re-
validar el seu càrrec en les eleccions generals de
2008.
La seva època com a president ha estat dividida en
dues etapes, coincidents amb les legislatures vuite-
na i novena de la democràcia espanyola. Durant la
seva primera etapa, les principals mesures del seu
govern han estat la retirada de les tropes espanyo-
les de l'Iraq, l'enviament de tropes a l'Afganistan i
la promoció de l'Aliança de Civilitzacions. L'estabili-
tat política i econòmica del període 2004-2007 va
permetre el desenvolupament d'un programa pro-
gressista amb accions com la legalització del matri-
moni homosexual, la Llei de la promoció de l'auto-
nomia personal i atenció a les persones en situació
de dependència, la Llei per a la igualtat efectiva en-
tre dones i homes, la creació dels jutjats de violèn-
cia sobre la dona, una nova regularització d'immi-
grants, l'intent de procés de pau amb ETA, la Llei
antitabac o la reforma d'estatuts d'autonomia, com
el de Catalunya.
El seu segon mandat va estar intensament marcat
per l'impacte d'una crisi econòmica molt més greu i
profunda del previst pel seu Govern i per la majoria
d'organismes econòmics internacionals.3 4 5
Aquest període de recessió, agreujat pel col · lapse
del sector financer i per el desastre del sector im-
mobiliari (principal motor econòmic i laboral d'Es-
panya en els quinze anys anteriors) va comportar
un brusc deteriorament de l'economia nacional i un
ràpid creixement de la desocupació. La reacció del
Govern de Rodríguez Zapatero va consistir, en pri-
mera instància, en programes d'estímul econòmic,
com el Pla E, en els anys 2008 i 2009; ia polítiques
de retallada pressupostària, la gent gran de la
història recent, el 2010 i 2011, incloent la retirada
de moltes de les mesures socials posades en marxa
en la seva anterior legislatura, 6 així com plans
d'estalvi energètic i de competitivitat, amb la inten-
ció d'iniciar la transició cap a un nou model
econòmic fonamentat en la innovación.
Al Comitè Federal del PSOE celebrat el 2 abril 2011
va anunciar que no es presentaria com a candidat a
unes hipotètiques eleccions en 2.012,8 renunciant
així a un possible tercer mandat. Finalment, el 29
juliol 2011 va anunciar un avançament electoral per
a novembre d'aquest mateix any.
Després d'abandonar la presidència del Govern, el 9
febrer 2012 tom possessió com a membre nat del
Consell d'Estat, en qualitat de expresident del Go-
vern.
JOSE LUIS RODRIGUEZ ZAPATEROJOSE LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO
polític espanyol, president
del Govern de Espanya1 2
des del 21 de desembre de
2011. És també president
del Partit Popular, i es va
exercir com a líder de l'opo-
sició parlamentària durant
les legislatures VIII i IX.
Com a resultat de la victòria
del seu partit per majoria
absoluta en les eleccions
generals del 20 de novem-
bre de 2011, el 21 de
desembre de 2011 es va
convertir en el sisè presi-
dent del Govern d'Espanya
de la democràcia.
Anteriorment, Rajoy ja va
servir com a ministre en els
governs de José María Aznar
en diverses carteres entre
1996 i 2003, i com a vice-
president de l'Executiu de
2000 a 2003. Entre 2003 i
2004, quan va ser elegit pre-
sident del Partit Popular, va
exercir el càrrec de secretari
general de la formació.
MARIANO RAJOY MARIANO RAJOY
OPINIÓ PERSONALOPINIÓ PERSONAL
Aquest treball m’ha semblat molt interessant perquè m’ha ajudat a enten-
dre i descobrir moltes coses d’Espanya que abans no sabia, crec que es
important conèixer el teu país i saber com hem arribat al punt al que es-
tem. La entrada a la democràcia no va ser fàcil i, com es va demostrar
amb el cop d’estat, molta gent es negava a abandonar la dictadura. M’a-
gradaria demostrar la meva admiració com a Gutiérrez Mellado per la
seva actuació davant Tejero, i repetir, finalment, que estic contenta d’ha-
ver realitzat aquest treball, encara que m'ha semblat una mica difícil.
BIBLIOGRAFIABIBLIOGRAFIA
10/03/12
http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Suarez
http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola
http://es.wikipedia.org/wiki/Arias_Navarro
http://www.youtube.com/watch?v=SsL5wt12CTE&feature=fvwp&NR=1Ç
11/03/12
http://noticias.lainformacion.com/espana/el-23f-contado-a-traves-de-23-
nombres_tD8lP4KY60WMVwHzIPqaN2/
http://www.20minutos.es/noticia/1289970/2/adolfo-suarez/tejero/conversacion-23f/
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Aznar#Derrota_electoral
17/03/12
http://www.psoe.es/ambito/historiapsoe/docs/index.do?action=View&id=997
http://www.vespito.net/historia/transi/resulft.html
http://ca.wikipedia.org/wiki/UCD
18/03/12
http://es.wikipedia.org/wiki/PP
http://www.pp.es/conocenos/historia_2.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Rodr%C3%ADguez_Zapatero