2

TÍTOL AUTOR HORTES TONI MESTRE

3

EN AQUESTA NIT DE LLUNA PLENA ELBA BARBERÁ FERRAGUT 4

INTERNET Y LOS CENTROS EDUCATIVOS 8

ROSTROS DE ANTAÑO JUAN GÓMEZ

( PROFESSOR DEL CENTRE) 9

COMPROMÍS AMB EL TERRITORI 10

DECALEG DE LA COMUNICACIÓ FAMILIAR DEP ORIENTACIÓ 12

XARRADES SOBRE CICLISME MIQUEL ALANDETE 13

UN POU I CENT ANYS LUISA LIU 15

LA CREU DEL CARDENAL DAVID POUS 19

SENDERISME A L’ OUET I LA COVA DE LA GAL·LERA TERESA LLORCA 21

UN HOME SOSPITÓS JOAN BORRÁS 22

DESAPARICIÓ MARINA COSO 23

ELS NOSTRES ALUMNES ED FÍSICA 24

LA CHANDELEUR ( LA CANDELARIA) DEP FRANCÉS 26

3

Toni Mestre

Fins fa pocs anys al País Valencià estava molt clara la separació entre el món rural i

l´urbà. A la mateixa capital, tan afeccionada ara a disfressar-se de fallera-llauradora, no

va dormir mai una haca ni van passar la nit els carros hortolans. Els llauradors i els seus

productes entraven cada matí quan s´obrien les muralles i abandonaven València abans

del tancament de portes. La ciutat, ridícula i suïcida, ja menyspreava qui l´alimentava i

els ciutadans feien burla contínuament dels llaurís. Tant de la seua ignorància com de la

seua indumentària... I fins i tot , quan arribà la castellanització urbana, de la seua llen-

gua!

Quan jo era petit alguns dies acompanyava ma mare al mercadet de Sant Sebastià, on la

presència de llauradors que venien directament els seus productes era manifesta. Recor-

de la desimboltura de les venedores, la gràcia del seu verb, les xarrades i contestacions

sempre oportunes . I els crits per atraure l´atenció dels clients. “A xavo la bleda”! o “Que

bona que tinc la tomata”!, per exemple. Sempre tenien un detall (un caramel, dos

gínjols...) amb els xiquets. El jolivert era debades. I també l'herba-sana, tan olorosa, que

regalaven a manolls.

L´altre dia vaig pujar a l´autobús núm 62 en direcció al centre de la ciutat. De sobte em

va venir la glopada fresca d´una vella i coneguda olor. Una olor hortolana que em va por-

tar directament als anys de la infantesa. A l´altre costat del bus, en un seient individual,

un home d´uns cinquanta anys estrenyia entre les seues mans treballades un manoll

d'herba-sana. No sé si era llaurador. Vestia una samarreta de propaganda de “Pall Mall” i

més aviat semblava pintor o guixaire. Tant s'hi val. Venia sense dubte de Benimàmet, de

l'horta, i entre les seus mans en portava la prova. Un ramell d'herba-sana, herba-

condiment humil, fragant i tenaç, podria ser el símbol de la lluita per la supervivència de

l'horta, espai sociocultural tan nostre que alguns volen matar.

Tornar a l’índex

4

EN AQUESTA NIT DE LLUNA PLENA Sota la llum que il·lumina els meus somnis

penso en tu

Com una enamorada sense enamorat, el camí es fa més pesat.

D’aquesta sorra que ara m’envolta

faré hui la meua manta.

Mentre penso en tu, miraré les estrelles,

que aquesta nit fosca seran admirades.

Per aquesta mar trobar voldria la llum que ens porte alegria.

L’aigua brilla amb esplendor de la nit,

llum d’aigua mon llit.

La lluna ment, les estrellles, pensaments i el meu cos, expressió dels sentiments.

Lluny veig l’horitzó

com veig el teu cor del meu amor.

A poc a poc sobre la fina arena deixe petjades de la meua espera.

Espera d’un nou amor que brolle com una flor.

La nit que il·lumina cada pas de la meua vida,

la meua companya serà mentre tú no estàs.

I aquest fred abandonaré

sols pensant en els teus sentiments, perquè aquesta nit calor seré

per l’amor que per tu sent.

Tornar a l’índex

5

Amor tan dolç i tan gran que l’harmonia de les paraules

perden el sentit si lluny de mi estàs.

La lluna escolta aquests pensaments, però la llàstima és que tu no els sents.

Sols una cançó se sent,

la brisa de l’aigua, l’aigua del vent.

Puc veure el teu rostre

reflectit en la nit; aquest moment sols podria ser nostre.

El tacte de la sorra,

la brillantor de les estrelles, l’escuma a la vora.

Dibuixaré una imatge

amb unes piguetes grogues i una taca blanca, sobre una tela negra

faré el teu homenatge.

És tan bonic com la lluna a mitjanit.

Si aquesta es vestira de gala, jo a la nit acompanyaria,

Si aquesta es vestira de gala,

jo a la nit acompanyaria, volaríem per la platja

i del moment faria una gran festa nit i dia.

Però continue somniant, i mentre vaig pensant,

Caminant, enamorant.

Com els peixos que per l’aigua naden sense límit,

jo balle, córrec, cante, sent, escolte, sense sentit.

Tornar a l’índex

6

En aquest paisatge, lliure com el vent,

m’agradaria adormir-me als peus del seu acabament.

I tancar els ulls de la Lluna perquè no poguera veure davall la petita duna

un cor enfonsit, un amor mai eixit.

Buscaré! Buscaré

fins l’últim sospir del meu alé.

El forat més gran de tots, més que els que els xiquets fan en un matí d’estiu,

amb el meu cor viu.

La nit m’escolta i m’auxilia, tapa les llàgrimes dels meus dits, dels meus ulls i les meues oïdes.

Mes els astres no no podran fer res, tu no hi series encara que t’esperés.

Naufragues per l’escuma

Mal guany de la meua fortuna.

Amb plors et demanaria que em concedires la teua amnistia.

I com m’agradaria

navegar pel teu cor cap al migdia, i després saber-ho de tu tot,

tot l’inexplicable que hi ha dins del teu món.

Continue per les dunes, pel sauló

mentre passen les hores en aquest muntó

de sensacions insípides, amargues i avorrides.

Tornar a l’índex

7

Sense tu no hi ha sentir ni imaginar ni gaudir, no em deixes patir…

Com em desarmes, m’envaeixes i em fons,

aquest suplici com em dol.

Sobre la sorra com grans d’arena, els meus sentiments es perden en aquesta nit de lluna plena.

Elba Barberà Ferragud. 1r batxillerat C

Tornar a l’índex

8

INTERNET Y LOS CENTROS EDUCATIVOS

Es evidente la importancia que tiene internet como recurso educativo. El fácil acceso a una gran cantidad de información puede facilitar la tarea docente, siempre que se hagan las comprobaciones pertinentes. No toda la información está debidamente contrastada, pero, con las precauciones debidas, las ventajas que ofrece son mayores que los incon-venientes. Los docentes conscientes de esta importancia actualizan y amplían sus conocimientos, y adaptan los contenidos curriculares de las respectivas materias a las nuevas tecnolo gías. Es un proceso costoso de adaptación, tanto a nivel personal como económico, por la inversión que debe hacer la Administración para proporcionar los recursos materiales y formativos necesarios. Hay que tener en cuenta que uno de los objetivos de la educación es promover una con-vivencia basada en valores y que aporte la formación social, científica y técnica, adapta-da a las nuevas realidades. Por ello, las nuevas tecnologías son fundamentales como herramienta docente ya que: 1 Abren las puertas a los alumnos todo un universo de conocimientos e informaciones de todo tipo. 2-Potencian en el alumno el desarrollo de su espíritu crítico. Le capacitan para poder fil-trar y escoger aquella información que realmente cubra sus necesidades o expectativas. 3-Debidamente guiado por sus educadores, fomentan su sentido de la responsabilidad al tomar conciencia de que “ no todo vale” en la web. 4-Fomentan el trabajo cooperativo. Mediante la formación de grupos de trabajo los alum-nos cooperan en la búsqueda de la información de interés relativa al tema en cuestión y aprenden a consensuar puntos de vista y opiniones diversas. 5-Completan y amplían su base formativa al disponer de información a la cual sería com-plejo e incluso imposible acceder en otras circunstancias.

Tornar a l’índex

9

ROSTROS DE ANTAÑO

Lo que más me impresionó cuando llegué a este instituto fue la sucesión constante, desde el vestíbulo a los con-

fines del larguísimo pasillo, de numerosas orlas de pasados tiempos que llegaban hasta nuestros días. En efecto, po-

cos centros de secundaria pueden presumir de una historia tan dilatada y tan bien conservada en esa amplísima co-

lección de orlas.

Reconozco que he pasado horas y horas, mientras esperaba a una madre que no llegaba, o mientras esperaba a

que estuviera libre el único lavabo de profesores, sumido en una delectación morosa frente a esas estampas del ayer.

Todo ello, unido a la ancianidad de los excelsos muros, las torres coronadas y los altísimos techos del pasillo de di-

rección, convertían una acción cotidiana, casi rutinaria, en una especie de viaje en el tiempo, como cuando uno visita

una vieja mansión de cuyas paredes todavía cuelgan retratos de pretéritos moradores. Y también he podido contem-

plar la intensa sensación de nostalgia, casi de arrobamiento, de los visitantes que accedían al pasillo para comprobar

que ellos aún estaban en su orla, y salían un tanto ufanos, tras haber constatado que el recuerdo del pasado, de su

pasado, aún se mantenía intacto, porque en el hombre todo es vanidad. Aunque recomiendo al visitante nostálgico

que no se detenga demasiado tiempo en la contemplación, por miedo a que el viento helado del frío invierno cubra

su cumbre de una pertinaz otitis, como me ha sucedido a mí.

Porque lo que más impresiona de todas estas orlas es su voluntad de atrapar el tiempo, de conservar fijado para

siempre los rostros de antaño, las imágenes de una sociedad y de una forma de educar que se fueron ya para siempre

y que ya nunca volverán. De hecho, a veces he llegado a malpensar si los profesores de los años cincuenta, sesenta y

principios de los setenta, con su mirar serio y su calculada pose, no hubieran sido actores especialmente elegidos

para representar aquel papel. Pero no. La memoria de los que en aquellos tiempos eran alumnos me recuerda, con

nostalgia, que aquellos rostros que asoman entre las orlas, apergaminadas por el tiempo y la humedad, fueron en otro

tiempo profesores reales y famosos, Itálica famosa. Y me lo confirman aquellos profesores y profesoras que comen-

zaron su carrera docente a principios de los setenta, con el rostro juvenil y optimista, y que ahora, en las horas muer-

tas de la cantina, mientras esperan que llegue pronto el bote de salvamento de la jubilación, lamentan, con dolorido

sentir, cuánto han cambiado en estos treinta años la educación y la sociedad.

¿Qué se hicieron los bachilleres de los cincuenta, con el semblante adusto y adulto de quien ha madurado antes

de tiempo por la disciplina y el hambre? ¿Qué se hicieron los bachilleres de los sesenta, con el optimismo de una

España que empezaba a despertar de su letargo? ¿Qué se hicieron los bachilleres de los setenta, con sus pantalones

de campana, sus gafas ahumadas, su pelo largo y sus trenkas?

Visages du temps jadis... Rostros que nos miran hieráticos, prietas la filas, impasible el ademán, inasequibles al

desaliento, desde tiempos de inmarcesibles calendas y adhesiones inquebrantables (al Régimen y al Señor Director).

Porque son rostros de otro tiempo. Son rostros de antaño.

Juan Gómez.PROFESSOR DEL CENTRE

Tornar a l’índex

10

PLATAFORMA DEL COMPROMÍS PEL TERRITORI

Nosaltres ciutadans i ciutadanes, en nom propi, així com col·lectius, organit-zacions i entitats cíviques diverses: Conscients de la greu situació del territori valencià, amb constants agres-sions al medi ambient, especulació de la terra i l’aigua, destrucció del paisat-ge, de la natura i el patrimoni cultural, com a conseqüència d’una economia basada en la construcció i la producció d’oci, en detriment de sectors com ara la industria i l’agricultura, tot amb l’exclusiva finalitat del benefici particu-lar immediat, sense cap benefici social, i en manifesta hostilitat cap a l’opinió ciutadana, ens comprometem, de forma responsable, a la defensa del terri-tori i dels seus recursos, en demanda de mesures que, en un marc de políti-ques socials avançades, subordinen l’economia a les necessitats reals de la població, tot deixant de potenciar el binomi turisme/ construcció com a acti-vitat primordial, racionalitzant la industria i endreçant el treball de camp. El nostre compromís s’ estén a la demanda de vies efectives de participació ciutadana en tots els àmbits de l’Administració i més concretament en els processs que afecten projectes urbanístics, infraestructures, actuacions so-bre el medi i lordenació del territori. Conseqüentment, exigim a les administracions locals, autonòmiques, esta-tals i europees, en els àmbits que els corresponga: 1-La no-aprovació, la suspensió o paralització, des d’ara, de projectes ur-banístics o no, que no acrediten els requisits de l’acord previ amb la ciutada-nia i un ampli consens social, tant en els objectius concrets del projecte com el seu impacte ambiental i cultural, així com la suficient transparència infor-mativa. 2-Una nova normativa legal, elaborada des de la participació ciutadana, que tinga com a objectius clars frenar l’especulació, primar la protecció del medi ambient i el patrimoni cultural. 3-L’ obertura d’un ampli debat social al voltant de les línies mestres d’ un model territorial, social i econòmic que responga a les necessitats reals de la població.

Tornar a l’índex

11

Tornar a l’índex

12

DECÀLEG DE LA COMUNICACIÓ FAMILIAR

Orientacions per als pares: Cap a on anem?

1-El diàleg no és una conversa esporàdica, sinó un ambient que es respira com l’oxigen. 2-Per a parlar es necessita temps. No existeix un equivalent econòmic de l’afecte, ni de l’experiència, ni de la proximitat. 3-Saber callar és tan important com parlar. La clau de saber escoltar és intentar com-prendre el punt de vista dels fills. 4-Reconèixer que ens hem equivocat i demanar perdó a les persones. No temeu refer el camí en sentit contrari si us equivoqueu.Ensenyeu als vostres fills a fer açò. 5-Tracteu d’escollir el moment oportú, els nervis no solen ser bons consellers. 6-No INFRAVALOREU la importància dels problemes del vostres fills, el que els fa sofrir no és mai una idiotesa. 7-Fugiu en les vostres converses de tot allò que puga semblar un interrogatori intempes-tiu, o una curiositat per la vida privada dels vostres fills. Eviteu també d’esmentar exem-ples de la vostra vida juvenil. És el millor mètode perquè la conversa acabe a crits. 8-Els llibres obrin a la vida, però no oblideu que la vida abraça molt més que els llibres. Recordeu que els vostres fills són estudiants, però no sols estudiants. 9-Tracteu més de proposar metes que no d’imposar-ne.Però no renuncieu a oferir-los el vostre suport i la vostra exigència. Dialogar no és cedir en la vostra responsabilitat com a pares. 10-Procureu mantenir el difícil equilibri entre la LLIBERTAT i la RESPONSABILITAT. Fi-nalment, recordeu que necessiteu una bona dosi de PACIÈNCIA i de SENTIT DE L’HUMOR. Perquè un adult no es fa en un dia. “ Cal saber….esperar”.

Tornar a l’índex

13

Els professors d'educació física de l'institut Sant Vicent Ferrer d'Algemesí han programat un cicle de xarrades per als alumnes de segon de Batxillerat en què Miquel Alandete ha explicat als es-tudiants alguns aspectes relacionats amb la mecànica, l'entrenament i el ci-clisme de competició. Miquel, que ha participat en tres classes lectives entre la vesprada del dijous 8 i el matí del di-vendres 9 de novembre, ha explicat al-guns aspectes tècnics de la seua bici-cleta i del ciclisme de competició i ha

respost a preguntes que els alumnes havien preparat sobre aspectes esportius, d'alimentació, entrenament o del seu triomf en el Mundial Master d'Àustria a l'agost

passat.

Miquel Alandete, que treballa per a la Conselleria d'Educació de la Ge-neralitat Valenciana com a assessor per a la didàctica de les llengües, participarà en més activitats de diversos centres de la Comunitat Valenciana. La seua pròxima xarrada tindrà lloc en el col·legi d'educació infantil i primària del Saler de València, ja que fa algunes setmanes el centre va manifestar a la Conselleria d'Educació el

seu interés en la participació del corredor d'Algemesí.

Miquel Alandete ofereix unes xarrades sobre ciclisme als alumnes de l'institut

Sant Vicent Ferrer d'Algemesí

Tornar a l’índex

14 Tornar a l’índex

15

UN POU I CENT ANYS

-Però, què dius Pilar? El iaio estarà encantat de veure’t de nou –insistia la mare. -Mare, saps que el besavi i jo ens duem fatal. Sempre critica el que faig! -Bé, d’acord però hui és el seu aniversari. Si no hi ha un altre remei... –vaig bufar quan aní a pel regal del vell. Vaig eixir de la casa en direcció al barri del besavi maleint aquell dia d’estiu tan calorós

que podia estar passant a la piscina o a casa, tranquil·lament amb l’aire condicionat. Si no fóra perquè el pare no estava i la mare tenia un judici...

-Bona vesprada iaia –vaig saludar la iaia que es trobava més trista que de costum—

Passa alguna cosa? -Ai, bonica –va sospirar–. El besavi s’ha passat el dia sense fer res. -No et preocupes iaia, ara veuràs com torna a la Terra –deia mentre m’enfilava cap al jar-

dí. El vell home, que es conservava encara bé, estava assegut en un banc del tranquil jardí. -Besavi –vaig dir intentant posar la cara seriosa– Què fas?

De sorpresa, la meua veu “irritant” no va provocar canvis en el vell. -Si no em parles... Me’n vaig a jugar amb la Nintendo DS per ací, mentre escolte l’mp3 –

vaig temptar que em renyara com sempre. Però, quan pensava que havia funcionat, em vaig tornar a sorprendre, perquè només em va mirar, i va tornar a la posa d’abans–. Però...

Vaig callar en veure que mirava fixament alguna cosa. Vaig perseguir la seua mirada fins arribar al vell pou. Era un pou buit que sempre m’havia temptat d’ entrar, ja que era tan mis-teriós... Però el besavi sempre havia prohibit cap aproximació. Tot i que , ara, era ell qui mi-rava el pou fixament. Què havia passat?

El dia va passar sense canvis; el besavi no es va moure ni per a menjar, i clar està, no va obrir el regal. Em vaig quedar a dormir amb la mare en ca la iaia. M’intrigava l’assumpte del pou.

A altes hores de la nit vaig sentir una remor molt prop; el iaio no deixava de repetir en somnis el nom <<Jaume>>. El jardí, desert ,i el pou, tan misteriós, em va atraure fins a tin-re’m davant.

No s’hi veia res a l’interior. Vaig intentar veure el fons, i en aquell moment, vaig caure. Em va despertar un fort soroll. Un tren? Un ferrocarril? Em trobava enmig d’un carril i ... un

vehicle estava a punt d’atropellar-me! No sé què va passar en aquells segons però, el cas és que estava viva. -Estàs bé? –em preguntà una veu preocupada. -Jo... No ho sé... crec que sí –vaig tartamudejar. Estava en braços d’un xic desconegut que m’havia salvat d’una mort imminent. -Eh! Josep! Què ha passat? –va preguntar una xica que s’acostava. -Ah, germana. Que aquesta xica quasi és atropellada per la locomotora.

-Vaja, si esteu ferits –apuntà la jove – tornem a casa, després ja en parlarem. Què feia una locomotora allà? I aquell prat? I aquella gent amb roba tan estranya? Tot ai-

xò estava davall d’un pou? On havia caigut? -Açò ja està –digué la senyora, suposada mare dels germans, mentre acabava de posar-

me una pomada una mica fastigosa–. Com has arribat ací, xiqueta? Em vaig quedar petrificada. Què anava a contestar? Que havia caigut d’un pou? Es pen-

sarien que estava boja... -Estava buscant la casa de l’avi quan, sense forces, vaig caure a terra –vaig improvisar. Els germans van posar els ulls en blanc. Havia tartamudejat? -Bé, no importa. Menjaràs un poc i et guiarem a la casa del teu avi –va dir la senyora men-

tre se n’anava.

Tornar a l’índex

16

Vaig sospirar, en adonar-me que era massa tard. Estava clar que havia mentit. -Digues la veritat –preguntà la jove, que devia tindre uns vint-i-cinc anys. -No em creureu –em vaig excusar– de veres. Però van insistir molt i no vaig tindre un altre remei que contar-ho.

-I vas caure d’un pou? —S’interessà el germà

-Veieu com no em creiueu?

-No, no. Això explicaria la teua roba—digué ràpidament Josep

A la nit, la mare em va preguntar si volia quedar-me. No se suposava que havia d’anar a ca l’avi? Vaig entendre que la mare ja sabia la vertadera història.

-No et preocupes—digué Josep a l’hora de dormir –no pensem que estigues boja.

-I, per què? Tots ho pensarien! –em vaig queixar, sense saber per què. -Et contarem una història –informà mentre es dirigí cap a altra habitació–. Però ara no. Vaig dormir preocupada. Aquell món... On estava? Pareixia el segle XIX... No hi havia gas,

però el més inquietant, era la llum produïda per una simple bombeta que no parava de tallar-se, fondre’s, parpellejar i espurnejar.

Al dia següent vaig intentar que Josep em contara la història però es va negar, va dir que

era massa prompte, que tal volta no tinguera res a vore. De què parlava? El mateix dia vaig

intentar també saber en quin any estàvem.

-Anna, en quin any vas nàixer? –vaig preguntar a la germana major amb cara d’innocent.

-Any? Vaja! Quina forma més rara de preguntar l’edat... –va riure– Tinc vint-i-quatre anys si

ho preferixes, però si t’entestes, tot i que sé que saps restar, vaig nàixer en 1883.

-En 1883? –vaig preguntar camuflant la meva cara de sorpresa– Vaja.

-Que quants anys pensaves que tenia?

-Eh? No, no. No és per això. –vaig fugir com poguí.

Al final, uns dies després, em vaig cansar de preguntar a Josep si em contava ja la història. Així que em vaig concentrar a pensar en com tornar. Si estava en 1907! Un segle! Si havia caigut a través d’un pou, hauria de tornar a través d’un pou també?

Vaig saber que en aquella casa no hi havia cap pou, així que em vaig decebre molt. El dies passaven lentament, avorrits i sense res nou. Si per sort m’haguera portat la Ninten-

do, el mp3, o almenys el mòbil... Tot i que no em serviria de res... Ells s’entretenien en el seu hort, amb la seva poca tecnologia i amb la vida natural del

camp. I jo, sense tindre-hi res més a fer, vaig acabar fent el mateix. Vaig descobrir que en eixa època encara no existia la rentadora, i mentre acompanyava la

senyora Fernanda a rentar la roba a l’estany, li contava com existia una màquina que rentava la roba, però està clar que per molt que li explicara no m’entendria. En quin any es va inven-tar la rentadora? Si no recordava mal, en aquell mateix any, però fins que n’hi haguera en aquella casa... Encara quedava molt.

Em vaig acostumar a sentir la ràdio (ja que no hi havia televisor i no s’inventaria fins prou de temps despés...), una volta sentí que parlaven d’uns desavantatges d’una vàlvula termo-iònica. Què dimonis era això? Més valia prendre apunts per als exàmens de tecnologia....

Tornar a l’índex

17

Un mes després, els germans em van preguntar si volia acompanyar-los a ca el seu iaio, i això em va tornar a recordar que estaria desapareguda en el meu món. Com estarien els pares? I el besavi? I els amics? Havia de tornar com més prompte millor –i de segur, si és que tornava, que hauria aprés moltes coses que la resta no sabrien–, però vaig anar-hi per-què, que hauria fet sino?

Vam arribar a la ciutat, una ciutat de la primeria del segle XX sens dubte. Em vaig fixar

que hi havia una casa que destacava molt. Una mansió gran i lluent. Em vaig emportar una sorpresa quan em vaig assabentar que era la casa on anava. Això pareixia molta tecnolo-gia! I això que jo venia del segle XXI...

No es podia dir que tinguera ordinadors, però comparada amb la casa on havia viscut tot un mes era un gran cop. La casa estava il·luminada per grans làmpades elèctriques, així que tenia molta llum artificial comparada amb la que m’havia acostumat a tindre.

-Per què el teu besavi té una mansió tan gran i vosaltres viviu al camp? -Hi ha sempre massa llum en aquesta casa i no ens agrada l’ambient, el besavi no sap

què fer amb els diners que queden… Ens detinguérem davant d’una gran porta, la senyora Fernanda va trucar a la porta i es va

sentir un <<endavant>>. Entràrem. Hi havia un cos gitat al llit que es trobava al fons de l’habitació i una dona al seu costat.

L’habitació, igual que la resta de la casa, donava la impressió que certament, era una casa de rics. Hi havia una ràdio, molt diferent de la que jo escoltava, lluent i nova a la taula, fins i tot hi havia un ós de peluix al costat del llit! Ni que fóra un xiquet...Més tard vaig saber que l’única raó per la qual aquell peluix estiguera on estava, era perquè no feia massa temps que s’havia inventat.

-Avi, com estàs? –preguntà la mare al cos d’un home major al qual jo no li veia la cara. -Ja ha passat un mes –va ser l’únic que va pronunciar l’home.

Vaja, jo havia pensat el mateix. Però ell,a què es referia? Avi , t’he preguntat que com estàs –va repetir la dona. -Ha passat un mes –continuava. -Deixa’l germana, no sabem què fer –va parlar la dona que estava al costat -Xiquets, eixiu al jardí una estona –ordenà la senyora Fernanda– Pilar, cura’t.

Cura’t? A què treia cap això? Vam eixir al jardí, i quin jardí! Era preciós. Caminant pel pas-seig, els germans es van aturar.

Ocorre alguna cosa? -Pilar, crec que ja no suporte més no contar-te la història –em comunicà Josep. -De veritat? –vaig preguntar sense dissimular la meua cara de satisfacció.

Vam buscar un banc a l’ombra, ja que la calor d’agost no se suportava i vaig esperar a que algú començara a parlar.

Tornar a l’índex

18

-Per què penses que creiem que véns de l’any...2007? –preguntà Anna. -Ahm... –vaig pensar – No tinc ni idea. -Bé, doncs aquesta història té a veure amb això. Doncs a bona hora me la contaven...

-Ja fa molt de temps... Crec que uns setanta anys, no germana? –va preguntar sense es-perar resposta.– El cas és que, en aquella època, vivien dos germans bessons, que l’un era jutge, i l’altre era governador. Tot i que pareixia mentida, els dos es duien molt bé en les seues pròpies vides i mai van interferir un en la vida de l’altre. Un dia, passejaven per les terres del germà que era governador, i es van trobar un pou.

Va parar de contar, i els dos em van mirar. No sabia cert si aquell pou era en en el qual jo m’havia caigut, però si era així, millor que continuaren. -Continua. –vaig insistir. -Per aquells dies, havien promés que, si arribaven a complir els cent anys, deixarien la

ciutat i se n’anirien al camp, a fer una vida tranquil·la, ells dos junts, per a viure els anys que els quedaren, pacíficament.

》El cas és, que el germà major va dir que mai no havia vist aquell pou, i va decidir baixar a

veure si hi havia aigua. No va tornar. Però el menut encara espera que el seu germà com-plisca la promesa, tornant al seu costat.

-I existeix aquesta història? –vaig tallar sense adonar-me’n. -Sí. De fet, la va contar sobre si mateix, el besavi. Es tracta de la història del meu besavi i

el seu germà bessó que no va tornar. -Ah...I, és el mateix pou pel qual vaig caure jo? -No vages tan de pressa. Com es deia el teu besavi? –va dir Anna. -Lluís –vaig dir sense saber que tenia a veure. -Bé, doncs eixe nom era el del germà del meu besavi. I el cognom? -LLopis, per...? -Que eixe és el cognom del meu besavi: Jaume Llopis Vaig meditar durant una estona. Eixe nom no l’havia pronunciat el besavi? En eixe cas, el besavi també havia caigut per aquell pou? I ara estava en el 2007? No entenia res. Però no em vaig calfar el cap intentant raonar amb mi mateixa. Tenia pressa, molta; com més prompte millor.

-Pilar!! –cridà la mare en veure’m davant de la porta de casa. Em va abraçar com mai ho havia fet i va cridar el pare. Havia sigut una sort molt gran el fet d’haver avançat 100 anys. No vaig poder explicar el que m’havia ocorregut, només vaig dir que m’havia passat una cosa molt rara que no mereixia atenció. Van parlar amb la policia, i moltes altres coses. Em van notar estranyada, i és que, com acostumar-se a un món tan diferent del que jo havia passat tot un mes? Si el besavi en realitat havia nascut en 1807 i no en 1907, no era estrany que mai s’haguera acostumat a aquell món, igual que jo en aquell moment. Eixe mateix dia , vam anar a ca la iaia a donar la notícia, i jo, vaig aprofitar per donar-ne una altra al besavi, que continuava mirant el pou. -Crec que el senyor Jaume continua esperant-te. Es va girar cap a mi amb cara d’estupefacció, i jo vaig somriure. LUISA LIU 3r ESO B

Tornar a l’índex

19

LA CREU DEL CARDENAL Algú s’ha parat alguna volta, encara que siga tan sols un minut de la nostra ataba-lada rutina , a pensar en que tenim i no en som conscients? Doncs això mateix és el que em va passar a mi una volta en arribar a la Creu del Cardenal i contemplar el meravellós paisatge des d’aquella muntanya d’on es podia visualitzar fins a València si et fixaves molt, també els arrossars de Sueca, els tarongers, els pobles de la Ribera i tota la costa mediterrània. Era un dimecres i, encara que la jornada dels dimecres és la més curta de la setmana, eixíem amb la satisfacció que tots els estudiants tenen quan perden classe. A la fi arribà-rem a “la Casella”, aquell paratge que tots coneiem vagament i que pocs han indagat, vertaderament, pel seu interior. Més aviat del que em pensava començàrem la pujada a la Creu del Cardenal, després de visitar, entre d’altres, la coneguda “Nevera”. La fauna era abundant i el sol calfava de valent en el nostre ascens fins a la meta tan de-sitjada per tots. Al camí es podien sentir veus queixant-se del cansament i fins i tot, allà on l’ombra i els esbarzers ho permetien, gent descansant. Però, per contra, abundaven els ànims per a aquells que més els necessitaven. Així també, fou una gran oportunitat per xerrar amb companys amb els quals, potser, la relació en una rutina tan estressant no és tan fluida com es voldria. I a la fi “coronàrem” la Creu del Cardenal i molts contemplaven el paisatge on, realment, encara que no ho semblava, vivim. Un paisatge meravellós i un aire pur, allunyat de la contaminació que sovint sofrim a la nostra ciutat. I és per això que, mentre la gent arriba-va i , fixant-me en aquell espectacular paisatge, em vaig parar a pensar en tot allò que realment tenim i que moltes voltes no valorem, i la sort que tots hem tingut i que tenim de viure en una societat en què tot són luxes i malbaratament, i malgastem l’aigua i el pa-per com si foren nostres, i ens permetem el luxe de contaminar i desgastar el planeta com si tinguérem tot el dret a fer-ho, i el que és cert és que cau sobre nosaltres la enor-me responsabilitat de salvar-lo.

Tornar a l’índex

20 Tornar a l’índex

21

Excursió a l'Ouet i a la cova de la Gal·lera

El dia 29 de novembre anàrem d'excursió, totes les classes de segon, a l'ouet i a la cova de la Gal·lera. Anàrem amb autobús fins allí i eixírem d' Algemesí cap a les nou del matí. Quan arribàrem, començàrem a pujar, encara que, de seguida paràrem per veure els cérvols i per esmorzar.

Després sí que començàrem a caminar de veres. Es feia un poc pesat, però al final va valdre la pena, el pai-satge era molt bonic. I, a més, com que no feia massa calor ni massa fred, se’ns va fer molt més lleuger. En arribar dalt descansàrem un poc i ens explicaren el que véiem: la mar, les muntanyes, on era Algemesí... També veiérem l'Ouet, una construcció de pedra de for-ma rodona, on pots entrar i que té unes finestres per a veure el paisatge. Estava molt bé, encara que les parets de l'Ouet estaven totes ratllades, i fins i tot vam veure una fulla d'una planta amb un nom escrit.

Després, sense baixar, caminàrem un poc més i anàrem a la cova de la Gal·lera, una cova molt gran i plena d'estalagmites i d'estalactites. Era molt bonica, encara que estava tot el sol fangós i tots ens embrutàrem les espardenyes, i fins i tot algú caigué. Allí també ens explicaren que eixa cova s'havia format gràcies a l'aigua, i que havia costat més d'un miler d'anys. També que havíem d'anar amb cura perquè sinó tots els que vingue-ren després ja no veurien aquella cova tan mera-vellosa com l’havíem vist nosaltres.

Després ens explicaren per què quan pujàvem hi véiem de tant en tant unes ratlles blanques i gro-gues, ens digueren que era per a indicar-nos que anàvem per bon camí. Després baixàrem, molt més ràpid que quan pujàvem, i agafàrem l'auto-bús una altra vegada per tornar a l’institut, al qual arribàrem cap a les dues del migdia. Després tots marxàrem cap a casa.

Teresa Llorca Juan 2n D

Tornar a l’índex

22

Un home sospitós

Un soroll fort em va fer girar i de, sobte, va passar el que tothom esperava, la policia hi entrà el més ràpid possible i van aconseguir que els atracadors deixaren les armes. Després entraren més policies i ens ajudaren a llevar-nos les cordes que teníem lligades a les mans. La gent plorava de l’alegria que ja estaven fora de perill, ploraven per l’ensurt que havien acabat de passar. Però entre tots els assistents hi havia una persona molt es-pecial, aquesta persona no pareixia estar preocupada pel que havia passat, perquè quasi ens maten al mig d’un banc uns atracadors.

Aquesta persona era alta, tan alta que en canviar de sala pareixia que anava a en-tropessar amb la porta. Els seus ulls eren blaus com el cel i li brillaven cada vegada que li pegaven els raigs de sol que entraven per les finestres, tenia un color de pell molt clar i el seu cabell era d’un ros molt cridaner. Em va recordar a algun d’aquests homes que veus a les platges, que de cop saps que són estrangers. Era bastant corpulent i pesaria més o menys cent deu quilograms o més, tenia unes quantes ferides a la seua cara i em van cri-dar molt l’atenció, pareixien ferides de baralles.

Pareixia un home antipàtic i no tractava la gent bé, perquè va topar contra mi i quasi es va colpejar amb una barra de ferro, sort que un atracador la va parar i de sobte l’home els va dir:

-Què feu? Esteu tots bojos? I els atracadors li van demanar perdó, i va ser una de les coses que no m’a-

gradaven d’aquest home. No sabia res més d’ell però sols en sentir-lo uns segons ja em sobrava per saber que no era un home de fiar.

Portava sols una camisa i uns pantalons vaquers que li venien quasi pels genolls, les seues sabates eren esportives i portava una maleta. I en eixe mateix moment la maleta li va caure i es va obrir. Dins hi havia una pistola. Ell era també un atracador i estava allí per si eixia alguna cosa malament, fora dels seus plans, que és el que els havia passat. Aque-lla actitud de por dels atracadors respecte a ell, aquella pinta de no estar preocupat. Tot encaixava.

Aleshores, quan va agafar la pistola i es preparava per a disparar, em vaig llançar so-bre ell, i vaig poder evitar que matara algú. Després els policies l’emmanillaren i el dugue-ren amb els seus companys. En eixir fora, estava ple de televisions de cadenes impor-tants, tot havia quedat sols amb un ensurt, per sort.

Joan Borràs Ferrís 18-11-07

Tornar a l’índex

23

Desaparició

Ningú no s’explicava com havia desaparegut del seu domicili. A la comissaria estaven

Cèsar i Empar desesperats per la desaparició del seu fill. Al cap d’una estona un policia hi entrà per la porta, per tal d’obtindre alguna informa-

ció del desaparegut. -Per favor, em podria dir com s’anomena el seu fill?- preguntà el policia. -S’anomena Pau Roig Garcia.- contestà Empar. -Molt bé. Mentre contestaven les preguntes, el policia ho apuntava tot en un full. - Quants anys té? -Avui celebràvem el seu 16é aniversari, però no hi és.- digué el pare. -Com és físicament? -Doncs és mitjanament alt, ni prim, ni gros, clar de pell. -D’acord, i els cabells,els ulls...? M’agradaria tenir totes les dades que foren possi-

bles. -Té els cabells negres i rulls, es pareixen molt als meus.- comentà Cèsar.- Els seus

ulls són d’un marró fosc, molt intens. -Anit veiéreu si eixí de casa? -Sí, com tots els dissabtes. Després de sopar, normalment, se’n va a passejar amb

els amics.- digué trista Empar.- Portava uns vaquers amples, una dessuadora ne-gra i unes esportives. Crec que també eren negres.

-Bé, gràcies per la seua informació. Farem to el que podem per a trobar el vostre fill. -Gràcies a vosaltres, per ajudar-nos.- digueren tots dos alhora. Dos dies després, Cèsar i Empar tornaren a la comissaria, però no hi estava el policia

que els atengué l’altra vegada. Preguntaren a tots els qui veieren a la comissaria, però no obtingueren resposta. No trobaren el seu fill. Una setmana després el soroll d’una moto els despertà, el seu fill era a casa.

Marina Coso García. 3r C

Tornar a l’índex

24

L'alumna Mireia Esteve, de 3 r.d'ESO B del nostre institut, ha consolidat enguany la seua trajectòria com a esportista d'elit. Recentment , a la localitat de Granada, s'ha celebrat el campionat d'Espanya de gimnàstica rítmica en la modalitat de conjunts i, competint amb el conjunt d'Alzira, l'alumna MIREIA ESTEVE, ha participat.

Fins aquest any havia competit en les categories aleví i infantil, en què havia aconseguit nombrosos èxits, com per exemple la medalla de plata l'any passat o la de bronze fa dos anys; però, enguany ha sigut ,si cal ,un poc més difícil, ja que per primera vegada Mireia ha competit al màxim nivell, és a dir, en la categoria absoluta, i això, amb tan sols tretze anys, una edat que comparada amb la d'altres gimnastes (fins i tot gent de vint-i-set anys) suposava una gran diferència. No obstant això, el conjunt de Mireia ha aconseguit molt meritòriament la cinquena posició en la classificació general, quedant per davant d'equips que, a priori, semblaven, pel nom i l'experiència de les seues gimnastes, més potents. Amb el cinqué lloc aconseguien, a més d'un magnífic resultat, mantindre la categoria i as-segurar-se la participació en elpròxim campionat d'Espanya on, de segur, Mireia i les seues companyes lluitaran, esta vegada amb un poc més d'experiència, per una medalla.

ELS NOSTRES ALUMNES...

Tornar a l’índex

25 Tornar a l’índex

26

LA CHANDELEUR ( LA CANDELERA ) .

Le 2 février.

La Chandeleur! C'est le jour des crêpes.

Resum :El 2 de febrer, dia de la Candelera, a França, es mengen les famoses crêpes d’o-

rigen bretó. Tot un ritu envolta aquesta tradició que diu: ”que cal girar la crêpe amb una moneda

en la mà esquerra i amb l’altra botar-la per a girar-la sense que caiga a terra per garantir un any

venturós”. Però no oblidem que és una festa religiosa. La presentació de Jesús al temple als 40

dies de nàixer. Aquesta festa rep aquest nom per les candeles o ciris que s’encenien per aquesta

ocasió. Aquesta festa es celebra en moltes poblacions valencianes, Conegudes son les proces-

sons de les caneles de Bolulla de Manises y d’Albaida. En Manuel s’obri la sèquia Comuna i es

celebra un porrat.

D’origine breton, on les mange et on les prépare entre amis, ou entre parents. On les fait

sauter ou tourner dans la poêle tout en tenant dans la main gauche une pièce de monnaie, parce

que réussir cette acrobatie porte bonheur dit le dicton... que plus personne ne croit. Mais combien

sommes-nous à essayer quand même pour que l'argent ne manque pas durant l'année à venir,

pour que les maladies nous épargnent...Et même pour appeler la prospérité de faire atterrir la crê-

pe sur l'armoire et de l'y laisser toute l'année.

Mais quoi qu’il arrive ce 2 février; qu’il fasse beau, froid, pluvieux ou neigeux, n'hésitez sur-tout pas à confectionner quelques crêpes. En dépit des proverbes et dictons, vous passerez un agréable moment autant à les faire qu'à les déguster !!

Si la coutume fut et reste, dans beaucoup de régions françaises de préparer des crêpes, ce n'est pas de ce met que ce jour tient son nom.

UNE FÊTE AVANT TOUT RELIGIEUSE.

En effet, ce jour est celui pour les Chrétiens de la célébration de la présentation de l’Enfant Jésus au Temple, conformément à la loi juive qui prescrivait la purification de la mère et la présen-tation de l’enfant au Temple de Jérusalem 40 jours après la naissance.

Cette fête a pris cette dénomination populaire en raison des « chandelles » et cierges bé-nits portés en procession ce jour pour rappeler la prophétie du vieillard Siméon qui, lors de la pré-sentation de Jésus, avait annoncé qu’il serait « Lumière pour toutes les nations ».

Cette fête aurait été instituée par le pape Vigile (VI ème siècle) pour christianiser la fête de Proserpine, que les païens célébraient avec des torches ardentes.

Le mois de février était dans l’Antiquité, le dernier de l’année ; il était, de ce fait consacré à des purifications et à des exorcismes.

Tornar a l’índex

26

Et voilà la recette !!

Ingrédients pour 12 crêpes:

2 verres de farine / 2 gots de farina

2 oeufs / 2 ous

2 verres lait / 2 gots de llet 1 cuillère à soupe de sucre / 1 cullera sopera de sucre

1 pincée de sel / un pessic de sal

un peu d’huile / un poc d’oli du beurre pour graisser la poêle / mantega per a engrescar la pae-

lla

Phases techniques:

1.-

Prépare tous les ingrédients : farine, œufs, lait, sucre, sel, huile, beurre.

2.-

Dans un saladier, délaie la farine, les oeufs, le sucre, la pincée de sel et le lait avec une batteuse électrique.Tu peux les rem-plir: de chocolat, de sucre, de marmelade, de miel… Elles peuvent aussi être salées : jambon, fromage, épi-

nards, salade…

3.-

Bats bien jusqu’à obtenir une pâte bien homogène et sans gru-meaux.

4.-

Mets un peu d’huile à la pâte, mélange bien et laisse reposer 1 heure minimum avant de cuire les crêpes.

Tornar a l’índex

Tu peux les remplir: de chocolat, de sucre, de marmelade, de miel…

Elles peuvent aussi être salées : jambon, fromage, épinards, salade…

Bon appétit!

5.- Dans une poêle très chaude qui ne colle pas, verse un peu de beurre pour graisser la poêle à l’aide d’un papier cuisine.

6.-

Verse une demi-louche de pâte et fait cuire 3 minutes.

Tornar a l’índex