tirant lo blanc. episodis amorosos -...

#01TIRANT LO BLANC.EPISODISAMOROSOSJOANOT MARTORELL

TIRANT_LO_BLANC.indd 3 24/05/13 10:18

INTRODUCCIÓ


11

L’ AU T O R I L ’ è P O C A

Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc: vida i novel·la

La vida de Joanot Martorell és tan fascinant com la de Tirant lo Blanc, el protagonista de la novel·la homònima. Cavaller, militar, bandoler, cortesà, diplomàtic, viatger. L’escenari de la seva biografia és panorà-mic: València, Barcelona, Mallorca, Sardenya, Sicília, Nàpols, entre els territoris de la Corona d’Aragó; Londres i Lisboa, a l’occident europeu, fins a Constantinoble (l’actual Istanbul) a l’extrem oriental. Tractà monarques i grans dignataris, i compartí experiències amb lladregots de camí ral. Va ser present en llocs de privilegi en moments decisius de la història política d’Europa, i va haver de governar una família conflictiva i resistir el temporal de l’endeutament econòmic i la ruïna patrimonial. Va llegir molt, i anà anotant i recopilant materials litera-ris fruit de les lectures. En els darrers anys de la seva vida, la memòria literària i la de tota una vida s’entremesclen en l’escriptura. El resultat és una obra insòlita, creativa, original: la novel·la Tirant lo Blanc.

La fa m í L i a ma rt o r e L L

Els avantpassats de Joanot Martorell arribaren al regne de València al segle xiii, arran de les conquestes de Jaume I. Provenien, amb tota probabilitat, de la vila de Martorell (a la comarca actual del Baix Llo-bregat) i devien formar part de la milícia senyorial o municipal, perquè no eren nobles. S’establiren a la zona de Gandia (a la comarca de la Safor), on van rebre cases i terres de conreu. Jaume I recompensava els homes d’armes que participaven en les conquestes amb la donació


12

TIRANT LO BLANC

de propietats i privilegis als nous territoris ocupats. El repartiment, com s’anomenava aquesta pràctica, era al capdavall una política de colonització. Els nous senyors (els colons) feien conrear les terres als musulmans i exercien una funció de vigilància i control per impedir les revoltes o la fugida de la població sotmesa.

Gandia s’enriquí ràpidament i es convertí en un important centre comercial. Ben aviat, els reis li concediren privilegis per organitzar fires i mercats, fet que contribuí de manera favorable al seu desenvo-lupament econòmic.

Des del temps de Jaume I, Gandia havia estat domini de la família reial. El 1323, Jaume II el Just l’havia transmès en herència al seu fill, l’infant Pere d’Aragó, comte de Ribagorça i d’Empúries, el qual, al seu torn, en féu donació l’any 1359 al seu fill Alfons. Alfons IV (1332-1412), conegut com el Vell, fou comte de Ribagorça, senyor de Gandia, mar-quès de Villena i comte de Dénia. El 1399, a més, Martí I l’Humà li concedí el títol de duc per compensar la pèrdua del marquesat de Villena, que va passar a Castella. Gandia no era únicament un nucli econòmic pròsper, també era una vila amb cort. Alfons el Vell hi reu-nia poetes i artistes, estímul cultural que, anys a venir, es consolidà amb la família Borja.

Guillem Martorell, l’avi de Joanot, es beneficià d’aquestes circums-tàncies. L’impuls econòmic de la ciutat li va permetre enriquir-se i ocupar càrrecs en l’administració municipal, fets que li aplanaren el camí cap a la cort. L’avi Guillem ingressà en la cort de Gandia, hi exercí distintes tasques (cavallerís, dispenser, procurador, etc.), es convertí en un home de confiança d’Alfons IV i formà part del seu consell privat. El marquès de Villena, senyor de Gandia, l’enviava sovint a la cort reial per tractar assumptes polítics o jurídics relacio-nats amb els seus dominis. Gràcies a aquestes missions, Guillem es-tablí estrets i continuats contactes amb la cort reial.

El 1399, Guillem Martorell renuncià als càrrecs que tenia al ducat de Gandia i passà al servei de la monarquia. Martí I el nomenà receptor


13

INTRODUCCIÓ

i col·lector general dels drets i els tributs de la corona al regne de Va-lència (1401). En segona instància, fruit també de la promoció social i la relació amb la casa reial, Guillem va ser adobat a cavaller (1402), com ja ho havia estat el seu pare. L’ingrés en la cavalleria comportava l’adquisició d’una sèrie de privilegis: formar part de les Corts i accedir als reglaments i a les pràctiques jurídiques dels cavallers (lletres de batalla, cartells de deseiximent, combats i bregues diverses). Les noves funcions reials van ser probablement el motiu pel qual la família Martorell va deixar Gandia i es va traslladar a València (1399-1400).

Per aquests anys, la situació econòmica dels Martorell era extraordi-nàriament solvent, fins al punt que feien préstecs monetaris al mo-narca, el qual, en agraïment i compensació, els anava concedint càrrecs administratius o judicials, que els reportaven més beneficis. La pros-peritat econòmica desvetllà l’ambició per ascendir en l’estament soci-al. Com tantes famílies enriquides i nouvingudes a la noblesa, el mit-jà de què disposaven els Martorell per a la promoció social era la compra de propietats a fi d’augmentar el patrimoni (títols i terres eren senyal de noblesa). A l’inici del segle xv, van iniciar un seguit d’ope-racions d’adquisició de castells i senyorius que, a la llarga, es conver-tiren en un llast hipotecari que els va empènyer a la ruïna. Així, per exemple, el 1402 obtingueren la possibilitat de comprar el castell i la vila de Murla, a la vall de Pop (Marina Alta), a un preu força elevat, malgrat els privilegis que obtenien del rei Martí. Atès que no podien reunir tots els diners, es vengueren senyorius menors, gravaren amb censals (equivalents a les hipoteques modernes) altres propietats, con-tragueren deutes i, al cap d’uns quants anys, s’hagueren de vendre Murla, amb la consegüent pèrdua econòmica en l’operació de compra-venda. Anaren trampejant aquesta situació fins que un fet històric inesperat, però determinant, n’accelerarà la caiguda.

El 1410 morí Martí I l’Humà sense descendència directa. El seu fill Martí el Jove, hereu legítim al tron d’Aragó, havia traspassat l’any an-terior a Sardenya. Després d’una etapa d’interregne, el 1412, l’assem-blea de compromissaris reunida a Casp (Compromís de Casp) va pro-clamar Ferran I d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastà mara,


14

TIRANT LO BLANC

rei d’Aragó. Amb el canvi de dinastia, els Martorell, com molts altres llinatges, es van veure privats dels càrrecs administratius, una de les seves fonts d’ingressos més lucratives. Els Trastàmara van arribar a la Corona d’Aragó amb la seva cort, amb cavallers i funcionaris de con-fiança i amb familiars. No bandejaren pas els curials que havien servit els reis del Casal de Barcelona, però sí que hi havia més personal dis-ponible i més pugna per la promoció cortesana. Alguns ministe rials van sortir-hi guanyant i altres perdent, com és el cas dels Martorell. Sense càrrecs, sense ingressos i oprimits per problemes econòmics, l’ensulsiada de la família es precipità.

Joa n o t ma rt o r e L L

Joanot Martorell va néixer a la ciutat de València el 1410. El seus pares, Francesc Martorell i Damiata Abelló, s’havien casat el 1397. El matri-moni va tenir nou fills. Galceran, el primogènit, tenia un tarannà ar-rauxat i bel·licós. Lluís, canonge a Lleida, acumulà deutes i es trobà empaitat per creditors, arran de negocis foscos de sotamà del capítol

``Martí l’Humà ièl`seu`fill.`Detall`del`retaule`de`Sant`

Sever`(1542),`de`Pere`NunyesìÈnric`Fernandes.`

`` Les`torres`de`Quart`són`testimoni`de`

la`València`medieval.


15

INTRODUCCIÓ

de la Seu. Tan malament acabà, que les autoritats l’esborraren del necrologi de la catedral i li negaren els sufragis per la seva ànima en l’aniversari de la mort. Joanot, el nostre escriptor. Guillem, que va ser patró de galera. Jaume, que es caracteritzà per ser el més pacífic i el negociador en els conflictes familiars. De Jofre, se’n sap ben poca cosa. Pel que fa a les noies, Aldonça es casà amb Galceran de Monpa-lau, amb qui tingué serioses desavinences conjugals. El marit la repu-dià i ella abandonà la llar enduent-se roba i diners. Isabel fou la pri-mera muller del poeta Ausiàs March. Finalment, Damiata fou seduïda, deshonrada i abandonada pel seu cosí Joan de Monpalau.

La trajectòria professional de Francesc Martorell corre paral·lela a la del seu pare Guillem. També serví en la casa senyorial de Gandia, fou adobat a cavaller, cambrer reial i exercí ambaixades diplomàtiques per a Martí I, a més de ser nomenat jurat de València.

Francesc Martorell participà en la primera campanya italiana d’Alfons el Magnànim per la conquesta de Nàpols (1420-1423), que reuní alguns dels poetes més importants del moment, com Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, el qual aleshores iniciava la seva carrera com a poeta. Francesc s’allistà novament en la segona expedició itàlica (1434-1435), ara amb els seus fills Galceran i Joanot. Aquesta operació arma-da experimentà un revés vergonyant el 5 d’agost de 1435 a l’illa de Ponça, on els genovesos derrotaren la marina aragonesa. Alfons el Magnànim, els seus germans els infants Joan i Enric, i 246 nobles van ser fets presoners i conduïts al duc de Milà, Filippo Maria Visconti. No ens consta que capturessin Francesc Martorell, Galceran i Joanot. Probablement les naus on anaven es dispersaren i aconseguiren d’ar-ribar a Sardenya. Sí que podem afirmar, però, que, de ben jove, Joanot es va familiaritzar amb la guerra marítima, la qual posteriorment va descriure amb una extraordinària precisió en el Tirant lo Blanc.

A l’illa de Sardenya, i pocs dies després del desastre de Ponça, Fran-cesc Martorell, ferit en combat i malalt, va redactar un segon testament en què, rellevant Galceran, instituïa hereu universal Joanot. El pare morí a finals d’any.


36

E L S E P I S O D I S A M O R O R O S D E L T I R A N T L O B L A N C

Els cavallers de ventura

Tirant i els seus companys d’armes arriben a Constantinoble per auxiliar la ciutat, encerclada pels turcs, i prestar suport militar a l’emperador. Tirant, del llinatge de Roca Salada, de la Bretanya fran-cesa en la ficció, ja és un cavaller famós. Ha aconseguit anomenada en el pas d’armes (justes i torneigs) convocat pel rei d’Anglaterra a Londres amb motiu de les seves noces. Ha combatut valentament per la Mediterrània i ha ajudat el gran Mestre de Rodes i els cavallers de l’orde de l’Hospital en el setge que, turcs i genovesos, havien posat a l’illa. Ha fet fora els enemics i els ha perseguit amb la seva flota naval. Pel que fa als seus orígens familiars i socials, se’ns en dóna ben poca informació, la qual cosa és significativa. Tirant ha adquirit prestigi i posició social amb l’exercici de la cavalleria i de la vida militar, de manera que el currículum del personatge escau perfectament a la realitat cavalleresca del segle xv. Els cavallers mos-traven les seves capacitats i habilitats en els torneigs (i altres espec-tacles deportius), que esdevenien aparadors resplendents i notoris on adquirien fama. Tot plegat era una carta de presentació per ser contractats posteriorment com a militars professionals –la carrera amb què obtenien beneficis econòmics (terres i diners)– i, també, per poder-se casar amb una hereva rica.

Tirant, requerit per l’emperador grec i a precs del rei de Sicília, acudeix a Constantinoble com a capitost d’una petita companyia de gent d’ar-mes («cent quaranta cavallers i gentilhomes, tots com a germans en voluntat»). Tirant, Diafebus i els altres companys hi són molt ben re-


37

INTRODUCCIÓ

buts. La situació de l’imperi és crítica, de manera que l’emperador i la població bizantina dipositen tota la confiança en aquests militars que desvetllen expectatives favorables per combatre els turcs. Això no obstant, tothom sap que els estrangers són cavallers de ventura que busquen fortuna amb l’exercici de les armes. Els forasters no són admesos a palau entre els familiars del clan imperial. No hi tenen casa, de manera que viuen en una tenda de campanya. Tirant, Diafe-bus, Hipòlit van i vénen de palau, com Estefania i Plaerdemavida, que també es desplacen a la posada dels cavallers.

Cal tenir present la realitat de l’època per entendre les relacions entre els cavallers i les dones en la novel·la. Roger de Flor (el cabdill dels almogàvers en l’expedició catalana a Orient a l’inici del segle xiv), les peripècies del qual van ser també font d’inspiració per al Tirant lo Blanc i, en particular, per al seu protagonista, va pactar amb l’empe-rador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, les condicions de l’ajut militar. Aquestes condicions incloïen la mà de la princesa Maria, una neboda de l’emperador. Ramon Muntaner ens ho explica en la seva Crònica. No obstant això, és un error pensar que les dones eren un botí de guerra. Elles posaven el patrimoni i els cavallers, les armes amb què defensar i mantenir aquests patrimonis. Aquestes eren les regles del sistema social: donació de territoris, per tant, de dones en matrimoni, com a contrapartida al suport dels homes d’armes. En aquest sentit, les dones eren la moneda de canvi de què disposava un llinatge deter-minat per vincular els homes d’armes al seu servei, els quals eren indispensables per a la defensa del territori i, si fos el cas, per a la guerra.

La relació fulminant de Diafebus i Estefania és un bon exemple d’aques-ta pràctica. El cavaller explora el terreny amb una retòrica galant, inicia l’atac –altrament dit festeig–, la donzella es fa pregar un sol instant, la princesa surt al pas amb arguments cortesos dilatoris, Estefania s’ado-na que la princesa retarda l’atansament del seu pretendent, i és alesho-res que entra amb presses en una cambra, redacta l’albarà pel qual fa donació de les seves possessions a Diafebus, se’l posa a l’escot, surt de l’estança i s’ofereix a l’enamorat: el cos, la persona i totes les terres.


38

TIRANT LO BLANC

Estefania és òrfena i el seu padrastre l’ha desposseït de l’herència que a dreta llei li pertany. Arran de la mort del padrastre, l’ha recuperada i li cal urgentment algú per custodiar-la i defensar-la. Diafebus vol guanyar béns i Estefania necessita un cavaller valent; per tant, tots dos surten beneficiats d’aquesta relació. El fet que s’estimin o no és una qüestió que ara no ve a tomb.

A Constantinoble, tothom és conscient que Tirant i els seus homes són cavallers de fortuna, que faran la guerra, però que també buscaran la promoció social. Carmesina diu, en més d’una ocasió, que vol sub-vencionar Tirant perquè «en aquesta terra [ell] no té béns ni heretatge». El que ningú no sap és què estan disposats a fer els cavallers de ven-tura per aconseguir els seus objectius, fins on arribarà la seva ambició, més enllà de complir els encàrrecs militars pels quals han estat reque-rits. Seran competents, honestos, cortesos, o, per contra, uns bergants, vils i abjectes caçafortunes? Probablement, no ho sap ni el mateix novel·lista.

Paraula en acció

Aquest enjòlit a què ens referim més amunt és present en tota la novel-la i afecta tots els personatges, masculins i femenins: de Tirant a Hi-pòlit, i de Carmesina a la Viuda Reposada. És un dels fils de la trama que, malgrat l’ambigüitat, li dóna cohesió.

En primera instància, és present en la relació entre Tirant i Carmesina. La princesa és l’hereva de l’imperi grec. Tenia un germà, Hipòlit, que va ser mort a traïció, en ple combat, pel pèrfid duc de Macedònia. També té una germana, Isabel, casada a Hongria amb una bona dot per la qual renuncià a la successió de l’imperi. L’emperador és vell, està cansat i li cal ajut per dirigir l’imperi. Carmesina, doncs, és l’im-peri: qui s’hi casi obtindrà la corona de Bizanci. Acceptem, per enda-vant, que Tirant i Carmesina s’han enamorat. Tanmateix, des del pri-mer moment, aquest amor singular genera dubtes en els personatges que hi estan implicats (Tirant i Carmesina); també, per motius diver-


39

INTRODUCCIÓ

sos, provoca recel en els altres (Diafebus, per exemple), i encara alguns, com la Viuda Reposada, s’encarreguen d’estendre un clima de descon-fiança per tota la cort.

Tirant sap que estima, però dubta si serà estimat, ja que «ha pujat en més alt grau que no devia». Ho té complicat, tant per la dificultat de l’empresa (la donzella més important de la família imperial), com per la impossibilitat d’impedir que el vegin com algú ambiciós que úni-cament vol l’imperi. D’altra banda, Carmesina no pot lliurar «la des-pulla de la seva virginitat» al primer perdulari o pervingut de torn, com li fa creure la Viuda que és Tirant, però tampoc no es pot com-prometre sentimentalment amb algú que no sigui capaç de reduir els turcs. L’imperi està en joc i la princesa ha de tenir la certesa que Tirant és un bon militar i que complirà amb els seus objectius. Per tant, no pot assumir a la primera ocasió els consells d’Estefania i, sobretot de Plaerdemavida, que li diuen que accepti Tirant i el faci el seu amant. I si Tirant fos com Jàson, que, un cop obtingut el que vol, l’abandona com una vulgar Medea? A més, el comportament del cavaller és molt estrany: malenconiós i sovint malalt, encadena caiguda rere caiguda (del cavall, del terrat) i acaba amb la cama trencada. L’amor n’és la causa, però no pot confessar els seus sentiments i els ha de dissimular per força, tal com li recomanen els seus companys. Per això, encara que indirectament, tothom dubta de la seva vàlua, fins al punt de sospitar que no s’hagi tornat foll.

La destresa de Martorell no consisteix únicament a deixar aquesta qüestió inicial en suspens, sinó a convertir-la en activitat per ordir la trama de la novel·la. Tots els personatges se serveixen d’aquesta incòg-nita per als seus propis interessos: per defensar-se contra la desconfi-ança, per provocar temors i dubtes en els rivals i aprofitar-se de la situació, o per satisfer interessos o necessitats personals. De vegades, intenten ajudar, però ho fan amb mentides i, doncs, encara provoquen més ambigüitat.

La bellesa de Carmesina ha captivat Tirant, el qual confessa, encara que a desgrat, el seu mal d’amors a Diafebus. El jove li ofereix consol


64

Q UA D R E C R O N O L ò G I C

Joanot Martorell va néixer a València el 1410 i va morir el 1465 a la mateixa ciutat. La seva vida va estar marcada pels conflictes familiars, deguts sobretot a deutes anteriors, i per la pertinença a la cort, cosa que li va permetre viatjar a les principals ciutats europees de l’època (Barcelona, Londres i Nàpols, entre altres) on va adquirir una basta cultura i amplis coneixements del món de la cavalleria.

Martorell va viure en una època molt complexa i convulsa de l’edat mitjana, tant en el context català com europeu. Tot plegat li va propor-cionar motius infinits per a la redacció del Tirant lo Blanc.

El quadre cronològic3 que hi ha a continuació recull els fets biogràfics més significatius de l’autor, així com els esdeveniments històrics i culturals que emmarquen la seva vida.

[3] c. indica que la data és aproximada.


65

QUADRE CRONOLÒGIC

1392-1405

1392 Guillem Martorell (avi de Joanot) es posa al servei d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça, marquès de Villena i duc de Gandia des del 1399.

1396 Batalla de Nicòpolis. Els turcs consoliden posicions als Balcans.

Francesc Eiximenis, Llibre de les dones.

1397 Noces de Francesc Martorell i Damiata Abelló, pares de Joanot.

1399 Jean II Le Meingre, mariscal de França, anomenat Boucicaut, funda l’orde de cavalleria de l’Écu Vert à la Dame Blanche.

Bernat Metge, Lo Somni.

La família Martorell deixa Gandia i s’estableix a València.

1401 Fundació de la taula de canvi de Barcelona.

Guillem Martorell es posa al servei de Martí I.

1405 Christine de Pisan, Llibre de la ciutat de les dames.

1408-1414

1408 Martí I nomena el comte Jaume II d’Urgell governador general dels regnes.

c. Livre des faits de Jehan le Meingre, dit Boucicaut.

1409 Mor Martí el Jove, fill de Martí I i hereu de la Corona d’Aragó.

Mor Francesc Eiximenis.

1410 Mort de Martí I l’Humà i fi del Casal de Barcelona.

Neix Joanot Martorell a València.

1412 Compromís de Casp. Entronització de la dinastia Trastàmara. Ferran I d’Antequera, rei de la Corona d’Aragó.

Francesc Martorell és nomenat jurat de València.

1413 Rebel·lió de Jaume II d’Urgell. Processat per traïció, és condemnat a exili i presó perpetus.

1414 Concili de Constança (1414-1418) i fi del Cisma d’Occident.

Joanot Martorell i Tirant lo Blanc


66

TIRANT LO BLANC

1415-1417

1415 Noces d’Alfons, primogènit de Ferran I i Elionor d’Alburquerque, amb Maria, filla d’Enric III de Castella, decretades pel testament del monarca castellà.

Batalla d’Azincourt. Victòria dels anglesos sobre els francesos en la Guerra dels Cent Anys.

El reformador Jan Hus és cremat viu a Constança.

Francesc Martorell, administrador de la baronia d’Alcoi.

c. Història de París i Viana.

1416 Mor Ferran I d’Antequera. Comença el regnat d’Alfons IV el Magnànim.

1417 Enric de Villena, Dotze treballs d’Hèrcules (primera versió en català).

Poggio Bracciolini descobreix De rerum natura, de Lucreci. Recupera també moltes obres d’autors antics (Ciceró, Quintilià, Vitrubi, Lactanci i Tertul·lià).

1418 c. Primeres impressions xilogràfiques als Països Baixos.

c. Guillem de Copons tradueix Tresor, de Brunetto Latini.

1419-1420

1419 Mor assassinat Joan II Sense Por, duc de Borgonya. La dinastia de Borgonya s’escindeix de la casa reial de França.

Mor Vicent Ferrer.

1420 Expedició militar d’Alfons IV a Sardenya, Sicília i Còrsega.

Cop d’estat de Tordesillas. Amb el suport d’Alfons IV, els infants d’Aragó (Joan i Enric) prenen el poder a Castella. Joan II de Castella delega en el conestable Álvaro de Luna.

Noces de l’infant Joan d’Aragó, germà d’Alfons IV, amb Blanca, hereva de Navarra.

Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Francesc Martorell participen en la campanya militar italiana.

T. de Kempis, Imitatio Christi.

c. Nicolau Quilis tradueix al català De officiis, de Ciceró.

c. Versió primitiva de l’Amadís.


TIRaNT lO BlaNC.EPISODIS aMOROSOS


89

capítoL cxvii

com tirant va arribar a constantinobLe i Les raons que Li donà L’emperador

[...] Quan van ser a la sala gran del palau, l’emperador agafà Tirant per la mà i el va fer entrar a la cambra on era l’emperadriu, i la van trobar de la següent manera. La cambra era molt fosca, no hi havia llum ni claror, i l’emperador digué:

—Senyora, aquí teniu el nostre capità major, que ve a fer-vos reverèn-cia.

Ella respongué, amb veu gairebé esmorteïda:

—Benvingut sigui.

Tirant digué:

—Senyora, hauré de creure, a bona fe, que aquella que parla és la senyora emperadriu.

—Capità major –digué l’emperador–, qualsevol que tingui la capitania de l’Imperi grec té la potestat d’obrir les finestres, i de mirar totes les dames a la cara i treure’ls el dol que porten per marit, pare, fill o germà. I així jo vull que vós exerciu el vostre ofici.

Tirant manà que li portessin una torxa encesa i immediatament va ser fet. Quan la cambra s’il·luminà, el capità va veure un dosser tot negre. S’hi acostà i l’obrí, i va veure una senyora vestida amb una roba gruixuda i amb un gran vel negre al cap que la cobria fins als peus. Tirant li va alçar el vel del cap i ella es va quedar amb la cara descoberta. En veure-li la cara, el jove s’agenollà i li besà el peu sobre la roba i després la mà. I ella tenia a la mà uns rosaris esmaltats d’or; els besà i els va fer besar al capità. Després, Tirant va veure un llit amb cortines negres. I la infanta estava ajaguda damunt d’aquell llit amb


90

TIRANT LO BLANC

un brial1 de setí negre, vestida i tapada amb una roba de vellut del mateix color. Als peus, damunt el llit, hi seien una dona i una donze-lla. La donzella era filla del duc de Macedònia; i la dona era la Viuda Reposada, la qual havia alletat la infanta. A l’extrem de la cambra hi va veure cent setanta dones i donzelles, que s’estaven amb l’empera-driu i amb la infanta Carmesina.

Tirant s’acostà al llit, va fer una gran reverència a la infanta i va be-sar-li la mà. Tot seguit anà a obrir les finestres. I a totes les dames els semblà que eixien d’una llarga captivitat, perquè feia molts dies que havien estat tancades a les fosques per la mort del fill de l’emperador. Tirant digué:

—Senyor, amb la vostra vènia i el vostre perdó, diré a la vostra altesa i a la senyora emperadriu, que és present aquí, la meva intenció. Veig que el poble d’aquesta ciutat insigne està molt trist i adolorit per dues raons. La primera és per la pèrdua d’aquell valerós cavaller, el príncep fill vostre, que ha patit la vostra altesa; però la vostra majestat no se n’ha de lamentar, perquè ha mort per servir Déu i per mantenir la santa fe catòlica; al contrari, heu de lloar la immensa bondat de Nostre Senyor Déu, i donar-li’n gràcies, ja que ell us l’havia encomanat, i si ara us l’ha volgut prendre és per a major bé seu, car l’ha col·locat a la glòria del paradís. I per això heu de lloar Déu; i ell, que és misericor-diós i té una pietat infinita, us donarà una vida pròspera i llarga en aquest món i, després de la mort, la glòria eterna, i us farà vèncer tots els vostres enemics. La segona raó per la qual estan tristos és perquè veuen que una gran morisma2 s’apropa i temen perdre els béns i la vida, i, com a mal menor, ser captius en poder dels infidels. Per la qual cosa, la necessitat requereix que la vostra altesa i l’altesa de la senyora

[1] brial: peça de roba femenina, generalment de seda o de tela preciosa, que es posava sobre la camisa (interior) i sota la roba i anava lligada a la cintura.

[2] morisma: multitud de moros.


JOANOT MARTORELL

91

emperadriu facin cara alegre a tothom que us veurà, per tal de conso-lar-los del dolor en què es troben i perquè s’esforcin a batallar viril-ment contra els enemics.

El capità dóna un bon consell –digué l’emperador–. I jo vull i mano que immediatament, tant els homes com les dones, tothom, deixin el dol.


92

capítoL cxviii

com tirant va ser ferit aL cor amb una fLetxa que Li disparà La deessa venus perquè mirava La fiLLa

de L’emperador

Mentre l’emperador deia aquestes paraules, les orelles de Tirant esta-ven atentes a les raons, però els ulls, d’altra part, contemplaven la gran bellesa de Carmesina. I com que feia molta calor, i havia estat amb les finestres tancades, Carmesina estava mig descordada, mostrant al pit dues pomes de paradís que semblaven cristal·lines, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí endavant no trobaren la porta per on eixir, i per sempre més foren empresonats sota el poder d’una persona lliure, fins que la mort els separà tots dos. Però us puc ben dir, certament, que els ulls de Tirant no havien rebut mai un nodri-ment semblant, per molts honors i satisfaccions que hagués obtingut, com fou aquest, únic, de veure la infanta.

L’emperador agafà la seva filla Carmesina per la mà i la tragué fora d’aquella cambra. I el capità agafà l’emperadriu pel braç i entraren en una altra cambra molt ben emparamentada,3 tot a l’entorn de la qual s’historiaven4 els següents amors: de Floris i de Blancaflor, de Tisbe i de Píram, d’Enees i de Dido, de Tristany i d’Isolda, i de la reina Gine-bra i de Lancelot,5 i de molts altres, els amors dels quals estaven molt

[3] emparamentada: guarnida o adornada amb paraments (tapissos, cortinatges, etc.).

[4] historiar: narrar una història amb pintures murals o, més probablement, amb tapissos.

[5] Parelles d’enamorats cèlebres de la literatura antiga i medieval, que es carac-teritzen per les dificultats i les infelicitats amatòries, o per les funestes conse-qüències dels seus amors. Els joves Floris i Blancaflor estan predisposats a


JOANOT MARTORELL

93

ben representats en subtils i artificials pintures. I Tirant digué a Ricard:6

—No hauria cregut mai que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com les que ara veig.

I ho deia més per la gran bellesa de la infanta, però aquell no ho en-tengué.

Tirant demanà llicència a tothom i se n’anà a la posada, entrà en una cambra i posà el cap sobre un coixí als peus del llit. No tardaren gaire a venir-li a dir si volia dinar. Tirant digué que no, que tenia mal de cap. Però ell estava ferit per aquella passió que a molts enganya. Dia-febus, en veure que Tirant no eixia, entrà a la cambra i li digué:

—Capità senyor, us prego, pel meu amor, que em digueu quin és el vostre mal, car, si jo us puc donar algun remei, ho faré de molt bon grat.

—Cosí meu –digué Tirant–, el meu mal, de moment, no us cal sa-ber-lo; perquè jo no tinc altre mal sinó de l’aire de la mar, 7 que m’ha trasbalsat del tot.

enamorar-se des del dia del seu naixement, però es veuran obligats a separar-se i a experimentar peripècies diverses per la condició social oposada de les seves famílies. Tisbe i Píram són dos joves amants, protagonistes d’un relat de les Metamorfosis d’Ovidi, l’amor dels quals acaba tràgicament per les malvolences de les famílies respectives. Dido és la reina de Cartago, que se suïcida per Enees, indiferent a la seva passió, tal com llegim en l’Eneida de Virgili. Tristany i Isolda (esposa del rei Marc de Cornualla, oncle de Tristany) es veuen condem-nats a una passió desastrada, d’amor i mort, per haver pres per equivocació un beuratge màgic. Lancelot del Llac és el més singular cavaller artúric, el qual s’enamora de Ginebra, l’esposa del rei Artús. Aquest adulteri serà interpretat com a causa de destrucció de tot el món artúric en l’obra Mort le roi Artu.

[6] Tirant coneix Ricard el Venturós durant una campanya contra els moros prop de Trípoli; inicialment tenen serioses desavinences, però després els uneix una gran amistat.

[7] El joc de paraules entre el mal de mar (de travessar el mar, navegar) i el mal d’amar (mal d’amors) és un tòpic de gran vitalitat en la literatura medieval. Es basa en una adnominatio o paronomàsia, la figura retòrica que consisteix en la represa d’un mateix lexema en paraules distintes (mar–a-mar).


94

TIRANT LO BLANC

—Oh, capità! I voleu dissimular amb mi, que he estat l’arxiu de tots els mals i els béns que heu tingut, i ara, per tan poca cosa, em bande-geu dels vostres secrets? Digueu-m’ho, per pietat, i no em vulgueu amagar res que us afecti.

—No vulgueu turmentar-me més –digué Tirant–, que no he sentit mai un mal tan greu com el que ara sento, que em portarà ben aviat a una mort miserable o la glòria reposada si la fortuna no m’és con-trària, car la fi de totes aquestes coses és el dolor, perquè l’amor és sempre amarg.8

I es girà de l’altra part, de vergonya, car no gosà mirar Diafebus a la cara, i no li pogué eixir altra paraula de la boca, sinó que digué:

—Jo amo.

Acabant-ho de dir, els seus ulls destil·laren vives llàgrimes mesclades amb sanglots i sospirs. Diafebus, veient el vergonyós capteniment de Tirant, conegué la causa per la qual Tirant reprenia tots els del seu llinatge, i encara aquells amb qui tenia amistat, quan venia al cas que parlaven d’amor. Ell els deia, burlant-se de tothom: «Sou ben folls els qui estimeu. No us fa vergonya privar-vos de la llibertat i posar-la en mans del vostre enemic, que abans us deixarà morir que us tindrà pietat?». Però jo veig que ell ja ha caigut en el parany, per resistir al qual, no és suficient tota la força humana.

I Diafebus, pensant en els remeis que aquest mal requeria, amb gest piadós i afable començà aquest parlament.

[8] El tòpic de l’amor amarg, estretament lligat amb l’anterior, es basa també en una adnominatio (mar–amar–amarg). L’amor amarg, al seu torn, sobre l’adno-minatio (amor–mors), anunciava la mort (mar–amar–amarg–mort).


95

capítoL cxix

raonaments de conhort que diafebus fa a tirant perquè eL veu pres amb eL LLaç d’amor

—La condició natural de la naturalesa humana és estimar, car diu Aristòtil que cada cosa desitja el seu semblant.9 I encara que a vós us sembli que estar subjugat al jou d’amor és una cosa dura i estranya, podeu ben creure que no és en poder de ningú poder-s’hi resistir. Per això, senyor capità, com més savi és l’home, amb més discreció ha d’amagar els naturals moviments,10 i no exterioritzar la pena i el dolor que combaten el seu pensament, car la bondat11 de l’home es mostra quan, abatut per les contrarietats, sap sostenir les adversitats de l’amor amb ànim virtuós. Per la qual cosa, alegreu-vos i davalleu d’aquest lloc de pensaments on us heu assegut, i que el vostre cor manifesti alegria, perquè ha estat la bona sort que us ha portat en aquest lloc tan alt en què heu disposat el vostre pensament; i vós d’una part i jo de l’altra podrem posar remei al vostre novell dolor.

[9] Fa referència a l’Ètica a Nicòmac (VIII, 1, 1155a) d’Aristòtil: «Les discussions que suscita l’amistat són nombroses: els uns la fonamenten en una mena de semblança, i diuen que assemblar-se és estimar-se. D’ací provenen proverbis com “el semblant és atret pel semblant”». La literatura medieval traslladà aquest principi bàsic que regeix l’amistat al terreny de l’amor.

[10] els naturals moviments: l’apetit, les tendències de l’instint natural, la finalitat del qual és la satisfacció.

[11] bondat: fermesa moral.


96

TIRANT LO BLANC

Quan Tirant va veure el bon conhort que Diafebus li donava, es va sentir molt alleujat. Es va llevar, empegueït de vergonya, i tots dos se n’anaren a dinar. El menjar ja el tenien preparat, i era molt esplèndid, car l’emperador l’havia fet portar. Tanmateix, Tirant menjà ben poca vianda, en canvi, begué moltes llàgrimes, perquè era conscient, amb raó evident, que havia pujat en més alt grau que no devia. Però digué:

—Puix que aquesta qüestió ha començat aquest dia, quan plaurà a Déu que en podré obtenir sentència victoriosa?

Tirant no va poder menjar. I els altres creien que estava destrempat per la fatiga de la mar. I per la forta passió que tenia, Tirant es llevà de taula i entrà en una cambra acompanyat de molts sospirs, car la vergonya, per temor de confusió, li feia passar aquesta pena. I Diafebus i els altres li anaren a fer companyia fins que ell volgué reposar una mica.

Diafebus es féu acompanyar per un cavaller i tots dos van fer el camí del palau, no pas amb la intenció de veure l’emperador, sinó per veure les dames. L’emperador estava assegut al costat d’una finestra. Quan els va veure passar, els féu dir que pugessin allà on ell era. Diafebus i el cavaller van pujar a les cambres on era l’emperador amb totes les da-mes. L’emperador li demanà què se n’havia fet, del seu capità, i Diafebus li digué que es trobava una mica indisposat. I quan ho sabé, li desplagué molt i manà que els seus metges l’anessin a visitar de seguida.

Quan els metges hagueren tornat, van explicar a l’emperador que Tirant es trobava molt bé, que el seu mal no era sinó pel canvi d’aires. El magnànim emperador pregà a Diafebus que li relatés totes les festes que havien tingut lloc a Anglaterra durant les bodes del rei amb la filla del rei de França, així com tots els fets d’armes que hi havien fet els cavallers i quins havien estat els vencedors del camp.

—Senyor –digué Diafebus–, la vostra majestat em concediria una gràcia i mercè extraordinàries si jo no hagués d’explicar aquestes co-ses, per tal com no voldria que vostra altesa tingués motiu per pensar que, per ser jo un parent de Tirant, l’estic lloant en lloc de relatar els fets tal com van passar. I per major certesa, perquè la vostra majestat no hagi de creure el contrari, tinc aquí totes les actes signades de la


JOANOT MARTORELL

97

pròpia mà del rei i dels jutges del camp, i de molts ducs, comtes i marquesos, de reis d’armes, d’heralds d’armes i de porsavants.12

L’emperador li pregà que les hi fes portar a l’instant, que ell recitaria els fets. Diafebus féu anar a buscar les actes, i després relatà llargament a l’emperador totes les festes per l’ordre en què s’havien celebrat, i semblantment per als fets d’armes. Tot seguit van llegir totes les actes i van comprovar que Tirant havia estat el millor cavaller de tots. L’em-perador n’estigué molt satisfet, i encara més la seva filla Carmesina i totes les dames, les quals escoltaven amb gran atenció les cavalleries singulars de Tirant. Tot seguit van voler saber coses sobre el casament de la infanta de Sicília i l’alliberament del gran Mestre de Rodes.

Quan tots els esdeveniments van ser explicats, l’emperador se n’anà per tenir consell, que acostumava a tenir mitja hora cada matí i una hora després de vespres.13 I Diafebus el volgué acompanyar, però el valerós senyor no ho volgué, sinó que digué:

—És sabut que els cavallers joves s’adeliten més entre dames.

Ell se n’anà i Diafebus es quedà, i van parlar de moltes coses. La in-fanta Carmesina suplicà a l’emperadriu, la seva mare, que passessin a una altra sala perquè es poguessin esplaiar una mica, ja que feia molt temps que havien estat tancades pel dol del germà. L’emperadriu digué:

—Filla meva, vés on vulguis, que jo estic contenta.

Van passar tots a una gran sala molt meravellosa, tota obrada de ma-çoneria segons una tècnica artificial molt subtil: a totes les parets, treballades amb jaspis i pòrfirs de diversos colors, hi havia imatges que causaven admiració a tots aquells qui les miraven. Les finestres i les columnes eren de cristall pur, així com el paviment, el qual havia

[12] porsavants: oficials d’armes, funcionaris vinculats a la cort d’un rei o d’un gran senyor, experts en els reglaments de la cavalleria i en heràldica. El mot prové del terme francès poursuivant.

[13] vespres: una de les divisions del dia que correspon, aproximadament, a l’hora en què es pon el sol. També és el nom de l’ofici diví que es diu a la tarda.


98

TIRANT LO BLANC

estat tot fet a centells, que emetien una gran resplendor. Les imatges de les parets representaven diverses històries de Boors, de Perceval, i de Galaàs quan acomplí l’aventura del Siti perillós; i tota la conquesta del Sant Graal hi era representada.14 El sostre era tot d’or i d’atzur;15 al voltant hi havia les imatges, totes d’or, de tots els reis de cristians, cadascun d’ells amb la seva bella corona al cap i el ceptre a la mà; i sota els peus de cada rei hi havia un permòdol,16 en el qual hi havia un escut en què estaven representades les armes del rei, i el seu nom s’exposava en lletres llatines.

Quan la infanta va ser a la sala, ella i Diafebus s’apartaren una mica de les donzelles i començaren a parlar de Tirant. Diafebus, en veure la bona disposició de la infanta i com ella parlava de Tirant amb tant d’afecte, començà a dir:

—Oh, quanta glòria és per a nosaltres haver travessat tanta mar i haver arribat sans i estalvis al port desitjat de la nostra felicitat supre-ma! I hem obtingut, com a recompensa especial, que els nostres ulls hagin vist la imatge més bella, en carn humana, que de la nostra mare Eva ençà hi ha hagut, i crec que no hi serà mai més, plena de totes les altes gràcies i virtuts, benvolença, bellesa, honestedat, i dota-da de saber infinit! I no em dolen les penes que hem sofert, ni les que vindran, perquè hem trobat vostra majestat, que és mereixedora de senyorejar tot el món; i aquesta no és altra sinó la vostra altesa. I tot el que he dit o diré, preneu-vos-ho com a paraules de servidor fervent, i estotgeu-ho17 en els llocs més secrets de la vostra ànima: aquell famós cavaller Tirant lo Blanc ha vingut només per la fama de vostra excel-lència, en sentir contar tots els béns i virtuts de què la natura podia dotar un cos mortal. I no pensi la vostra altesa que hàgim vingut pels requeriments del valerós rei de Sicília; i encara menys per les lletres

[14] Fa referència a escenes de la Questa del Sant Graal, novel·la que forma part del cicle Lancelot-Graal o Vulgata artúrica (segle xiii).

[15] atzur: color blau celeste.

[16] permòdol: pedra, fusta o ferro que surt perpendicularment de la paret, per sostenir una biga, un prestatge, etc.

[17] estotgeu-ho: deseu-ho, guardeu-ho.


JOANOT MARTORELL

99

que l’emperador, vostre pare, ha tramès al rei de Sicília; ni pensi vos-tra excel·lència que hàgim vingut per exercitar-nos en fets d’armes, que ja en som molt experimentats; i encara menys per la bellesa de la terra ni per veure els palaus imperials, ja que qualsevol de les nostres cases estaria bé com a temple d’oració: són tan grans i tan belles que cadascun de nosaltres presumeix de ser un petit rei en la seva terra. I pot ben creure la vostra excel·lència que el motiu de la nostra vingu-da no ha estat altre sinó veure la vostra majestat i servir-la. I si es fan guerres i batalles, tot ho farem per amor i contemplació vostra.

—Oh, trista de mi! –digué la infanta–, i què és el que em dieu? Em podré vantar que hàgiu vingut tots pel meu amor i no per l’amor del meu pare?

—Sobre això, us ho podria jurar per la fe –digué Diafebus–, perquè Tirant, que és germà nostre i senyor de tots, ens pregà que volguéssim venir amb ell a aquesta terra, i que li volguéssim fer tanta honor de poder veure la filla de l’emperador, la qual ell desitjava veure més que tota la resta del món. I és tan gran el plaer que ha tingut des de la primera vegada que us ha vist, que ha anat de cap al llit.

Mentre Diafebus exposava aquestes coses a la infanta, ella estava ali-enada i sumida en un intens pensament, no parlava i havia mig perdut la consciència, i la seva cara angèlica anava canviant de color, car la fragilitat femenina se n’havia ensenyorit, de tal manera que no podia parlar. Per una part, l’amor la hi empenyia, però, per l’altra, la vergo-nya la’n retreia. L’amor l’encenia a desitjar allò que no devia, però la vergonya li ho vedava per temor de confusió.

En aquest instant va venir l’emperador i cridà Diafebus, perquè li agradava molt la seva manera de comportar-se. I van parlar de moltes coses fins que l’emperador va voler sopar. Diafebus prengué llicència de l’emperador, s’acostà a la infanta i li digué si la seva majestat li manava que fes alguna cosa.

—Sí –va dir ella–: preneu abraçades meves, guardeu-ne per a vós, i doneu-ne una part a Tirant.

I Diafebus s’hi acostà i féu el que ella li havia manat.


100

TIRANT LO BLANC

Com que Tirant va saber que Diafebus havia anat al palau i havia parlat amb la infanta, tenia el més gran desig del món que ell arribés per poder tenir notícies de la seva senyora. Quan Diafebus entrà a la cambra, Tirant es llevà del llit i digué:

—Bon germà meu, quines notícies em porteu de la que és plena de virtuts i té la meva ànima captiva?

Diafebus, veient l’amor extrema de Tirant, l’abraçà de part de la seva senyora i li referí tota la conversa que havien mantingut. Tirant es quedà més content que si li haguessin donat un regne, i es recuperà tant que menjà bé i recobrà l’alegria desitjant que arribés el matí per poder-la anar a veure.

Quan Diafebus es va separar de la infanta, ella es va quedar tan pen-sativa que es va veure obligada a llevar-se del costat del seu pare i entrar a la seva cambra. La filla del duc de Macedònia, que es deia Estefania, era una donzella a qui la infanta estimava molt, perquè s’havien criat juntes des de petites, i l’una no tenia més anys que l’altra. Quan Estefania va veure que la infanta havia entrat a la cambra, es llevà immediatament i li anà al darrere. Quan fou amb ella, la in-fanta li explicà tot el que Diafebus li havia dit, així com la passió ex-trema que sentia per amor de Tirant:

—I et dic que m’ha satisfet més la vista d’aquest tot sol que de tots quants d’altres n’he vist mai. És un home fornit i de complexió singu-lar, i mostra bé en el seu gest el gran coratge que té, i les paraules que surten de la seva boca van acompanyades de molta benvolença. Crec que és més cortès i afable que qualsevol altre. I, doncs, tal com és, qui no l’estimaria? I que hagi vingut aquí més pel meu amor que per amor del meu pare! Certament, sento que el meu cor està molt disposat a obeir els seus manaments; i em sembla, segons els senyals, que ell serà la meva vida i la conservació de la meva persona.

Digué Estefania:

—Senyora, entre els bons hom ha de triar el millor i, sabudes les ca-valleries singulars que ell ha fet, no hi ha dona ni donzella al món que no l’hagi d’estimar de bon grat i sotmetre’s a la seva voluntat.


JOANOT MARTORELL

101

Estant en aquesta agradable conversa, vingueren les altres donzelles i la Viuda Reposada, que tenia molta ascendència sobre Carmesina per les raons ja dites, car l’havia criada de llet. Ella els demanà de què parlaven. Digué la infanta:

—Nosaltres parlem del que ens ha relatat aquell cavaller a propòsit de les grans festes que tingueren lloc a Anglaterra i dels grans honors que van rebre els cavallers que s’hi van trobar.

I parlant d’aquestes coses i d’altres, així van passar la nit, de tal ma-nera que la infanta no va dormir ni molt ni poc.

L’endemà, Tirant es vestí amb un mantell18 d’orfebreria. La divisa19 eren garbes de mill i les espigues eren de perles molt grosses i belles, amb un mot brodat en cada quarter del mantell que deia: Una en val mil i mil no en valen una. I les mitges i el capiró,20 lligat a la francesa, amb la mateixa divisa. I a la mà portava el bastó d’or de la capitania. Tota la seva parentela anava molt ben vestida amb brocats, sedes i argenteria; i vestits d’aquesta manera anaren tots al palau.

En arribar a la porta principal, hi van veure una cosa singular i admi-rable: entrant a la plaça, a cada llindar de la porta, per la part de dins, hi havia una pinya tota d’or; eren de l’alçada d’un home i tan grosses que ni cent homes no les podrien aixecar. L’emperador les havia co-manades en el passat, en temps de prosperitat, per exhibir la seva magnificència. Van entrar a l’interior del palau i van trobar-hi molts óssos i lleons lligats amb cadenes d’argent molt grosses; i van pujar dalt a una gran sala tota obrada d’alabastre.

Quan l’emperador va saber que el seu capità havia vingut, ordenà que el deixessin entrar. Tirant va trobar l’emperador que s’estava vestint, mentre la seva filla Carmesina el pentinava, la qual tot seguit li donà l’aiguamans,21 com acostumava a fer-ho cada dia. La infanta vestia

[18] mantell: vestidura en forma de capa, subjecta al cap o a les espatlles.

[19] divisa: figura emblemàtica amb una sentència concisa que l’explica.

[20] capiró: caputxa de forma cònica.

[21] aiguamans: recipient per rentar-s’hi les mans.


102

TIRANT LO BLANC

una gonella22 d’orfebreria tota brodada d’una herba anomenada amorval,23 al voltant de la qual hi havia unes lletres brodades amb perles amb el lema: Mes no a mi. Quan s’acabà de vestir, l’emperador digué a Tirant:

—Digueu-me, capità, quin era el mal que sentíeu ahir?

Digué Tirant:

—Senyor, la vostra majestat hauria de saber que tot el meu mal és de mar, perquè els vents d’aquesta terra són més prims que els de ponent.

La infanta respongué abans que l’emperador parlés:

—Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són com cal, ans els apor-ta salut i llarga vida –mirant constantment a Tirant de cara i somri-ent-li perquè s’adonés que ella l’havia entès.

L’emperador va eixir de la cambra parlant amb el capità, i la infanta va agafar Diafebus per la mà, i l’aturà i li digué:

—No he dormit en tota la nit per les paraules que em vau dir ahir.

—Senyora, voleu que us ho digui? Nosaltres hem rebut també la nos-tra part. Tanmateix, em consola molt que hàgiu entès Tirant.

—Com podeu pensar –digué la infanta– que les dones gregues siguem menys sàvies i de menys valor que les franceses? En aquesta terra sabran entendre bé el vostre llatí,24 per molt enrevessat que el vulgueu parlar.

—Per això, senyora, nosaltres obtindrem més glòria –digué Diafebus– com més conversem amb persones molt enteses.

—Ho veureu en endavant –digué la infanta– quan conversarem, i ja veureu si les entenem les vostres passades.

[22] gonella: vestit llarg, semblant a una túnica, cenyit a la cintura.

[23] amorval: nom de planta no documentat en el lèxic català. Podria tractar-se del marduix o moraduix (Riquer) o de la malva (Beltran). En qualsevol cas, llegiu: «amor val».

[24] el vostre llatí: la vostra manera de parlar.


JOANOT MARTORELL

103

La infanta manà que vingués Estefania amb les altres donzelles a fer companyia a Diafebus, i a l’instant en vingueren moltes. Quan la in-fanta el va veure tan ben acompanyat, entrà a la seva cambra per acabar-se de vestir. Mentrestant, Tirant havia acompanyat l’emperador a la gran església de Santa Sofia, l’hi deixà dient les oracions i se’n tornà al palau per fer companyia a l’emperadriu i a Carmesina. En arribar a la sala gran, hi trobà el seu cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, el qual els estava relatant els amors de la filla del rei de Sicília i de Felip. I Diafebus es mostrava tan familiar i tan destre entre les donzelles com si s’hagués criat tota la vida entre elles.

Quan van veure entrar Tirant, totes es posaren dempeus i li donaren la benvinguda. El van fer seure entre elles i van parlar de moltes coses.

L’emperadriu va eixir tota vestida de vellut gris fosc. S’apartà amb Tirant i li demanà pel seu mal. I Tirant li digué que ja es trobava molt bé. No passà gaire estona que la infanta va aparèixer amb un vestit del color del seu nom,25 folrat de marts gibelins, amb un tall als costats i amb màniga oberta; i portava al cap, sobre els cabells, una corona petita amb molts diamants, robins i altres pedres de gran valor. Bé mostrava, amb el seu gest distingit i amb la bellesa infinita, que era mereixedora de senyorejar totes les altres dames del món, si la fortu-na la hi hagués volgut ajudar.

Tirant agafà l’emperadriu pel braç, per tal com era el capità major i precedia tots els altres. Allà hi havia molts comtes i marquesos, homes d’alt estament, que van voler prendre la infanta pel braç, però ella els digué:

—No vull que ningú vagi al meu costat, sinó és el meu germà Diafe-bus.

I tots la deixaren i aquell la prengué. Però Déu sap que Tirant s’hauria estimat més estar a prop de la infanta que no de l’emperadriu. I anant a l’església, Diafebus digué a la infanta:

—Miri vostra altesa, senyora, com se senten els esperits.

[25] De color carmesí, és a dir, vermell fosc intens.


104

TIRANT LO BLANC

Digué la infanta:

—Per què ho dieu?

—Senyora –digué Diafebus–, perquè vostra excel·lència s’ha vestit amb una gonella de xaperia brodada amb perles grosses, i el cor sen-sible de Tirant porta el que la vostra gonella ha de menester. Oh, com em tindria per benaventurat si pogués aconseguir que aquest mantell estigués sobre aquesta gonella!

I com que anaven molt a prop de l’emperadriu, Diafebus agafà el mantell de Tirant. Tirant, en sentir que l’estiraven del mantell, féu un pas enrere, i Diafebus posà el mantell sobre la gonella de la infanta. Diafebus digué:

—Senyora, ara la pedra és al seu lloc.

—Ai, trista! Us heu tornat foll o heu perdut el seny del tot? Teniu tan poca vergonya que dieu aquestes coses en presència de tantes perso-nes? –digué la infanta.

—No, senyora, que ningú no ho escolta, ni ho sent ni ho veu –digué Diafebus–. I jo sabria dir el parenostre al revés, de manera que ningú no l’entendria.

—Certament, crec –digué la infanta– que heu estat educat a l’escola d’honor, com es llegeix en aquell famós poeta Ovidi, el qual ha parlat sempre d’amor vertadera en tots els seus llibres. I qui s’esforça a imitar el mestre de la ciència, ja fa prou. I si sabéssiu en quin arbre creixen l’amor i l’honor, i sabéssiu els costums d’aquesta terra, com en seríeu d’afortunat!

Acabada aquesta conversa, van arribar a l’església. L’emperadriu es posà rere la cortina, però la infanta no hi volgué entrar, amb l’excusa que feia molta calor; però no ho feia sinó per poder mirar Tirant a pler. Tirant es col·locà a prop de l’altar, on hi havia molts ducs i comtes. Tots li van fer l’honor que es posés en primer lloc en consideració al càrrec que tenia. I ell sempre acostumava a oir missa agenollat. Quan la infanta el va veure agenollat, va agafar un coixí de brocat dels que allí tenia i el va donar a una de les seves donzelles perquè el portés a Tirant. I l’emperador, que va veure com la seva filla feia aquesta gen-


JOANOT MARTORELL

105

tilesa, n’estigué molt satisfet. Quan Tirant va veure el coixí que la donzella preparava perquè ell s’hi agenollés, es posà dempeus i va fer una gran reverència de genoll a la infanta traient-se el capiró del cap.

No us penseu que la infanta pogués acabar de dir les oracions en tota aquella missa, mirant com estava Tirant i tots els seus homes tan ben vestits a la moda francesa. Quan Tirant va haver contemplat la singu-lar bellesa de la infanta, i mentre el seu pensament discorria fanta-siejant quantes dones i donzelles recordava haver vist, es digué que no havia vist mai, ni esperava veure, cap altra dama que la natura hagués dotat amb tants béns com aquesta, car ella resplendia en lli-natge, en bellesa, en gràcia, en riquesa, acompanyats de saviesa infi-nita, car semblava més angèlica que humana. I mirant la proporció que tenia la seva femenina i delicada persona, es deia que la natura mostrava haver fet tot el que podia fer, que no havia fallit en res, ni en el general i encara menys en el particular; i estava admirat dels seus cabells, que resplendien en rossor com si fossin madeixes d’or, els quals es repartien a parts iguals per una clenxa que, passant pel mig del cap, era de blancor de neu; i encara estava admirat de les ce-lles, una mica alçades, que semblava que haguessin estat dibuixades amb pinzell, que no eren gaire negres per espessor de pèls, ans eren perfectes segons natura; i estava més admirat encara dels ulls, que semblaven dos estels rodons resplendents com a pedres precioses, que no giraven pas vagarosament, sinó refrenats per graciosos esguards, que semblava que aportessin ferma confiança; el seu nas era prim i afilat, no gaire gran ni petit, proporcionat a la bellesa de la cara, la qual era d’una blancor extrema, com roses amb lliris mesclades; tenia els llavis vermells com el corall i les dents molt blanques, menudes i juntes, que semblaven de cristall. I encara estava més admirat de les mans, que eren d’una blancor extrema i tan carnoses que no s’hi veia cap os, amb els dits llargs i afilats, i les ungles acanonades i rosades, que mostraven portar alquena,26 sense cap defecte natural.

[26] alquena: arbust les fulles del qual, reduïdes a polsim i dissoltes en aigua, són emprades en cosmètica; també és anomenada henna.


106

TIRANT LO BLANC

Dita la missa, van tornar al palau en el mateix ordre. Tirant s’acomia-dà de l’emperador i de les dames, i se’n tornà a la seva posada amb els seus homes. En arribar a la posada, entrà a la cambra i es llançà sobre el llit a pensar en la gran bellesa que posseïa la infanta; i el seu gest tan gentil li va fer augmentar tant el seu mal, que, d’una pena que sentia, aleshores en sentí cent, acompanyades de molts gemecs i sos-pirs. Diafebus entrà a la cambra i va veure com Tirant tenia un posat molt trist i adolorit. Li digué:

—Senyor capità, vós sou el cavaller més desmesurat que hagi vist en la meva vida. Mentre que altres farien festa de nou lliçons,27 per excés d’alegria d’haver vist la seva senyora i per les festes i els honors que us ha fet, més que a tots els altres grans senyors que hi havia, i a més us ha fet portar un coixí de brocat, de què s’ha després i us l’ha tramès amb tanta gràcia i amor que ho ha fet en presència de tothom, i per tant hauríeu de ser l’home més envanit del món, vós féu tot el contra-ri, amb tan gran desordre, que mostreu estar fora de tota consciència.

Veient Tirant el conhort que Diafebus li donava, amb veu adolorida li digué.

[27] festa de nou lliçons: festa solemne, gran festa. L’expressió fa referència a les lliçons o lectures de textos bíblics (i altres textos religiosos) que es feien durant l’ofici de matines en festivitats assenyalades.


aCTIVITaTS


295

capítoLs cxvii-cviii: tirant arriba a constantinobLe i s’enamora de carmesina

1) Tirant ha arribat a Constantinoble. L’emperador acompanya el cavaller a la cambra de les dames (cap. CXVII). Quines protagonistes hi troba? Com van vestides? En quin estat es troben? Per què? Com és aquesta cambra? Explica el comportament de Tirant. Quins consells i recomanacions dóna a la família imperial?

2) El paràgraf inicial del capítol CXVIII narra com Tirant s’enamora de Carmesina en contemplar la seva bellesa. Analitza els motius lite-raris amb què s’ha construït l’escena: els ulls, la dissociació ulls-orelles, la presó d’amor, l’amor com a nodriment, amor-mort, etc.

3) Les arts poètiques medievals van establir els preceptes per descriu-re la bellesa d’una dama. Era la tècnica de la descriptio puellae, que consistia a elaborar un retrat canònic, que, des del cap fins als peus, anava presentant (adjectivant i lloant) cada part del cos de la dama (cabells, cara, front, celles, ulls, nas, boca, etc.). Les dames cantades pels trobadors i les protagonistes de les novel·les són descrites segons aquest patró. Ara bé, Joanot Martorell no fa un retrat canònic de Car-mesina. Així, el focalitza en els pits, que no anomena directament, sinó amb la metàfora «pomes de paradís», una expressió idealitzada per la tradició literària. Comenta aquest doble procés de metonímia-metàfora. Quin abast té en la novel·la aquesta ruptura provocativa?

4) La família imperial i els cavallers d’aventura passen tot seguit a una altra cambra decorada amb escenes de la literatura antiga i medieval. Explica qui són i què anuncien els personatges que hi ha representats.

5) El capteniment de Tirant ha canviat de manera radical. Enumera i descriu els símptomes del seu estat psicològic.

6) A propòsit de la relació de Tirant i Carmesina, busca cadascuna de les etapes de l’amor cortès en l’acció narrativa de la novel·la. Observa i explica els avenços en les relacions sentimentals dels personatges i la seva actitud en cada etapa.


296

TIRANT LO BLANCTIRANT LO BLANC

capítoLs cxix-cxxi: tirant, maLaLt d’amor. diafebus, confident i mitJancer de tirant

7) Comenta el raonament que fa Diafebus a Tirant per consolar-lo del seu mal d’amor. Primer, exposa les idees contingudes (per exemple, la concepció aristotèlica segons la qual l’amor és un sentiment normal, perquè es basa en un impuls natural). Tot seguit, explica com Diafebus manipula aquestes idees per aconsellar Tirant de ser discret.

8) Diafebus manifesta a la princesa que «aquell famós cavaller Tirant lo Blanc ha vingut només per la fama de vostra excel·lència [...] el motiu de la nostra vinguda no ha estat altre sinó veure la vostra majestat i servir-la». La fama de les excel·lències de la princesa ha portat els cava-llers a Constantinoble. Diafebus diu veritat o mentida? Intenta aplanar el camí a favor de Tirant? Vol procurar únicament per la bona acollida dels cavallers de ventura? Busca el paràgraf corresponent al capítol CXIX i comenta la lloança hiperbòlica que Diafebus fa de la princesa.

9) L’exposició de Diafebus ha tingut efecte. Comenta l’enamorament de la princesa i, en especial, aquest fragment: «Per una part, l’amor la hi empenyia, però, per l’altra, la vergonya la’n retreia. L’amor l’encenia a desitjar allò que no devia, però la vergonya li ho vedava per temor de confusió».

10) «Diafebus es mostrava tan familiar i tan destre entre les donzelles com si s’hagués criat tota la vida entre elles.» És aquesta la competèn-cia principal del jove? Se’n serveix per obrir-se camí en la cort de Constantinoble? Quines són les seves habilitats corteses i galants?

11) Explica el joc cortesà que provoca Diafebus amb el mantell de Tirant i la gonella de Carmesina. La princesa hi al·ludeix com un en-giny digne de l’escola del poeta Ovidi. Justifica-ho.

12) En el capítol CXIX hi ha la descriptio puellae de Carmesina, elidi-da en l’escena de l’enamorament. Martorell segueix el retrat d’Helena de Troia, elaborat i difós per Guido delle Colonne en les Històries troianes, traduïdes al català per Jaume Conesa. Llegeix-la i fes-ne una anàlisi retòrica.


297

ACTIVITATS

capítoLs cxxvi-cxxvii: tirant decLara eL seu amor a carmesina

13) A partir dels motius de la literatura cortesa, valora la declaració d’amor de Tirant a Carmesina. Quina funció hi fa l’espill? Aconsegueix Tirant de vèncer la timidesa o, per contra, tan sols és capaç de dissi-mular-la perquè no la supera realment? És Tirant un amant tímid al llarg de la novel·la? Recorda que la princesa «s’admirà molt que hom pogués requerir d’amors una dama sense parlar».

14) Revisa els arguments que Estefania i la Viuda Reposada exposen a la princesa a favor o en contra de mantenir una relació amorosa amb Tirant. Adona’t que la Viuda fa bandera de l’honestedat, ben contrà-riament a Estefania, que la incita a ser deshonesta.

15) El parlament de la Viuda Reposada s’estructura a partir de con-ceptes com honestedat, castedat, lleial matrimoni i vergonya. La ver-gonya, una noció central en l’univers femení del Tirant lo Blanc, equi-val a l’aversió de la persona envers allò que pot ofendre la decència, i està relacionada amb la necessitat de mantenir l’honor d’un clan. Des de pressupòsits eclesiàstics, la vergonya es vincula als principis que regulen el matrimoni cristià i la Viuda Reposada acostuma a increpar Carmesina des d’aquest punt de vista. Llegeix els fragments següents, escrits pel franciscà Francesc Eiximenis, i explica què entén la Viuda Reposada per vergonya. Nota que la por («paor») és un dels instru-ments recomanats a fi que les dones tinguin vergonya:

Per la qual deus ací saber que nostre senyor Déu, després que hagué creat l’home i la dona, això és Adam i Eva al començament del món, per tal que entre ambdós no hi hagués ninguna viltat ni lletgesa carnal, immediatament proveí a cadascú de matrimoni i els féu marit i muller, i per especial gràcia seva, després que ha-gueren pecat per desobediència feta a Déu donà a la dona vergonya a la cara molt més que a l’home en aquesta part; i això perquè es preservés ella mateixa de tota viltat i lletgesa. I com diu l’Escriptu-ra, quan les dones perderen llur puresa i la vergonya després de la


298

TIRANT LO BLANCTIRANT LO BLANC

primera edat del món, i feien lletgeses de si mateixes, llavors nos-tre senyor Déu trameté diluvi general en el món...1

[...] la primera, d’amar lo marit e d’honrar los sogres, e de gover-nar si mateixa, e sa casa quant era en elles, e de servar castedat di-ent-los que natura no podia portar que un infant bord posseís ço qui era d’un hom qui res no li atanyia, e fos tolt a sos fills d’aquell hom.2 E açò fan les dones maridades qui no són castes. E ací los posaven davant vergonya e paor, car per cascuna d’aquestes bones condicions de les dones se deuen esforçar d’ésser castes, car fembra vil és con-fusió de si mateixa e de tota sa natura –més li valria fos morta!–; és confusió de son marit e de sos fills, e és traïdora a la fe promesa al marit en lo matrimoni.3

16) La delimitació i classificació dels tipus d’amor en funció de la volun-tat dels subjectes (els amants), la natura de l’objecte (l’amor) i la finalitat que persegueix l’acte d’amor, fou un dels temes predilectes dels tractats i dels textos teòrics sobre l’amor a l’edat mitjana. En la seva elaboració, tractament i discussió confluïren materials diversos: els tractats clàssics sobre l’amistat (Aristòtil, Ciceró i Sèneca), la literatura cortesa i la filo-sofia escolàstica. La divisió derivava, en última instància, de la classifi-cació que Aristòtil havia fet del bé en honest, delitable i útil. Busca una edició de l’Ètica a Nicòmac, d’Aristòtil i llegeix l’apartat 3 del llibre VIII, en què s’exposa la classificació tripartida de l’amistat. Explica com es traslladen les definicions de l’amistat a l’amor.

[1] eiximenis, Francesc. Lo llibre de les dones, vol. 1, naccarato, Frank (ed.), Barce-lona, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona / Curial Edicions Catalanes, 1981, p. 10. S’ha adaptat el text a l’ortografia moderna.

[2] posseís... hom: posseís el que era d’un home amb qui no tenia cap parentiu, i els veritables hereus no ho poguessin posseir.

[3] eiximenis, Francesc. Dotzè llibre del Crestià, II, 1, WitLin, Curt (ed.), Girona, Col·legi Universitari de Girona, Diputació de Girona, 1986, p. 169. S’ha adaptat el text a l’ortografia moderna.


tirant lo blanc. episodis amorosos -...

Documents