Tema 8: Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un

poeta, dramaturg i novel·lista català amb un gran bagatge cultural (llicenciat en Dret i Història

Antiga, va ser un gran coneixedor de les cultures clàssiques i de la mitologia, cosa que s’aprecia en les

diverses referències en les seues obres). Abans de la Guerra Civil escriu novel.la i teatre i, a la

postguerra, duu una vida retirada i tranquil.la i es dedica quasi exclusivament a la poesia.

Conrea una poesia d’estètica clarament simbolista fins a la dècada dels seixantes:

“Cementiri de Sinera” (1946), “Les cançons d’Ariadna” (1949), “Les hores” i “ Mrs.Death” (1952), “El

caminant i el mur” (1954), “Final del laberint”(1955). El conjunt d’aquestes obres constitueix el que

s’anomena cicle líric i es caracteritza per l’ús d’un llenguatge ric , per un estil variat i per la creació

de símbols i mites com Sepharad (l’Espanya perduda dels sefardites, símbol de l’Espanya de la

postguerra), Sinera (el nom és la inversió d’Arenys, poble molt significatiu en la vida del poeta; per

extensió, Sinera representa la seua pàtria Catalunya), el laberint (la vida). En aquestes obres, Espriu

tracta de manera obsessiva el tema de la mort, de vegades amb un to melangiós i elegíac i d’altres

satíricament, sarcàsticament. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible:

la vida de l’ésser humà (el laberint) acaba amb una fi grotesca, la mort, el no-res; l’única vida

veritable és la de les persones sobre la terra.

A partir de la publicació de “La pell de brau” (1960) inicia una nova etapa creativa: elabora una

poesia cívica (dins el que s’anomena Realisme social) , compromesa a favor de la dignitat i la llibertat

dels pobles i a través de la qual llança un missatge en to didàctic i d’esperança al poble.

“La pell de brau”, que presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), és una obra de caire

social i de compromís polític. Tracta el tema de la mort però també analitza la Guerra civil : el que

representa la lluita entre germans i les conseqüències que se’n deriven, denuncia les injustícies de

la postguerra i defensa la concòrdia entre tots amb propostes de convivència pacífica.

En altres obres posteriors, “Llibre de Sinera” (1963), persisteix el to de poesia civil,

però ara centrada en la pàtria catalana; Aquestes obres apareixen en uns moments en què es

propugnava el compromís social de l’escriptor; per això, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran

ressò. En “Setmana Santa” (1971), reflecteix de nou una preocupació més metafísica.

En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que

propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.

Finalment, podem afirmar que l’evolució en la poesia d’Espriu és un reflex de l’evolució de la

poesia del seu temps, va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la

problemàtica del seu poble, sotmés a la repressió política i al silenci. La seua actitud compromesa i

de denúncia, a més del fet que molts dels seus poemes foren musicats i interpretats per Raimon, va

contribuir a la popularització de la seua obra.

En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu

poble, sotmés a la repressió política i al silenci.

Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l’evolució des del

Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució pròpia de la poesia

europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la

societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la Guerra Civil i de la

dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més

enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.

La gran ressonància que li va proporcionar que els seus poemes foren musicats per Raimon ( Cançons de la roda 1966) va contribuir a la popularització d’una obra que es llegí en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, evoluciona des del

Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució de la poesia

europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís amb la

societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la Guerra Civil i de la

dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més

enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera),

El caminant i el mur (1954) i Final de laberint(1955). Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat

dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic,

d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) (on a més l’autor

afegeix l’amor com a nova temàtica)

La pell de brau (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb

una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les

guerres fratricides. Denúncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.

En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de

l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.

La trajectòria poètic d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) ,

Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)

Explica les característiques més importants de la producció poètica

de Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Gramanet, 1913-Barcelona,1985) és, possiblement,

el més internacional dels nostres escriptors. Va ser Premi d’Honor de les Lletres

Catalanes en el 1972 i va ser proposat més d’una vegada per al Nobel. La seua obra

s’ha traduït a nombroses llengües. La seua trajectòria literària ha estat vinculada amb les

dues estètiques poètiques més importants del segle xx: el Simbolisme, durant la

primeres dues dècades de la postguerra i la poesia adscrita al Realisme social a partir

dels anys 60.

Es llicencià en dret i en història antiga per la Universitat de Barcelona. Va iniciar

l’activitat literària com a narrador, abans de la Guerra Civil: Laia (1932), Ariadna al

laberint grotesc (1935)... En la postguerra, es va quedar a Barcelona, on va dur una vida

retirada i discreta. No va tornar a escriure narrativa. Es va dedicar quasi exclusivament

al conreu de la poesia d’estètica clarament simbolista fins a la dècada dels seixantes:

Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949), Les hores i Mrs.Death

(1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint(1955). A partir de la publicació

del poemari La pell de brau (1960) inicia una nova etapa creativa marcada pels

postulats de la poesia del Realisme social: Llibre de Sinera (1963), Setmana Santa

(1971), Per a la bona gent (1984).També va escriure obres teatrals sobre el conflicte

bèl·lic: Antígona (1939), Primera història d’Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau

(1978).

En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu

poble, sotmés a la repressió política i al silenci. Els sis primers poemaris de Salvador

Espriu tracten de manera obsessiva el tema de la mort, de vegades amb un to

melangiós i elegíac i d’altres satíricament, sarcàsticament. Hi abunden les meditacions i

els interrogants sense resposta possible: la vida de l’ésser humà (el laberint) acaba amb

una fi grotesca, la mort, el no-res; l’única vida veritable és la de les persones sobre la

terra.

A La pell de brau (1960), un llarg poema de caire social i de compromís polític, tot i

que hi continua tractant el tema de la mort, hi analitza la Guerra Civil Espanyola: el

que representa la lluita entre germans i les conseqüències que se’n deriven. Espriu hi

defensa la concòrdia entre tots. A Llibre de Sinera (1963) persisteix el to de poesia

civil, però ara centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa (1971) reflecteix de nou

una preocupació més metafísica.

Les característiques de la poesia de Salvador Espriu es poden sintetitzar en els

enunciats següents:

poesia pura, no dóna tanta importància a la musicalitat i l’harmonia.

grecollatins i de cultures llunyanes com ara l’egípcia influeixen en la seua

poesia. Per això, aquesta es caracteritza per la presència dels mites següents:

Sepharad (l’Espanya perduda dels sefardites, símbol de l’Espanya de la

postguerra), Sinera (el nom és la inversió d’Arenys, poble molt significatiu en la vida del poeta; per extensió, Sinera

representa la seua pàtria, Catalunya), el

laberint (la vida).

reflexió sobre la mort i el més enllà són el tema central de tota la poesia

espriuana.

constants.

ísic sec i aspre i del discurs de profeta civil, es troben

també pinzellades d’humor dur i cruel.

Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l’evolució des del

Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució pròpia de la poesia

europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la

societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la Guerra Civil i de la

dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més

enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.

SALVADOR ESPRIU

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA

L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint

mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en

termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys

seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de

concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant

d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta

obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la

pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i

l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres).

Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava.

Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del

subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta,

Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la

humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt

d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual

provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït

per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les

hores(1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint(1955) formen l'anomenat cicle líric de

l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que

culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons

la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es

pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a

itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de

càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va

participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució

i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència

cultural i lingüística de la seva comunitat.

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del

seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores

valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple

de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la

llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i

tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el

llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de

centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova

actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia

començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament

també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969)

i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es

llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.

8. EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR

ESPRIU

Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra, alguns de procedència personal, com Sinera (inversió d’Arenys, població de procedència de la família d’Espriu), Lavínia (Barcelona i, de vegades, Catalunya)

i Kolinòsia i Sepharad (Espanya). Aquest escenari el pobla de diversos personatges, de vegades desdoblaments del mateix autor. En aquest espai mític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites hel·lènics –Teseu i Ariadna, Antígona- o la identificació del poble català amb els jueus.

Espriu va considerar la seua obra com una «meditació constant i obsessiva de la mort». Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana: és sabent que hem de morir que la vida pot començar a prendre un sentit, que ja no serà un deliri fabulós o una il·lusió, sinó consciència i dolor. En aquesta meditació de la mort, desguarnida de tota connexió d’ordre transcendent, religiós o no, la lucidesa restaura les coses essencials. A aquesta concepció correspon un estil auster, d’una línia seca i precisa. Enfront de la «meditació de la mort» hi ha la «vida» dels homes que no mediten la mort: és l’agitació vana del laberint grotesc, que converteix els homes en ninots o titelles.

Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar amb una llengua codificada i normalitzada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Durant el període de la República, Espriu havia publicat cinc llibres en prosa –novel·la i conte-, entre els quals El doctor Rip, Laia i Ariadna al laberint grotesc. Al mateix temps havia estudiat dret i història antiga en la Universitat Autònoma, on va conéixer un quadre de professors brillants, formats sota el codi acadèmic del noucentisme. Semblava que es configurava per a Espriu un futur universitari, però tot això es va esvair amb l’esclat de la Guerra Civil. Després de la guerra Espriu va haver de treballar en una notaria i, més tard, en una companyia d’assegurances; i es va concentrar com a escriptor en la poesia.

El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera (1946) és una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera. En el llibre de poemes següent,Les cançons d’Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. El 1948 va escriure l’obra teatral Primera història d’Esther, que va concebre com un testament de la llengua catalana, on entrecreua el mite bíblic amb el món de Sinera des de l’estètica grotesca i esperpèntica. Després de Les cançons d’Ariadna, va publicar Les hores, Mrs. Death i El caminant i el mur. Aquests llibres, com ha observat Castellet, tracen un camí d’interiorització que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint on Espriu segueix principis íntimament lligats a la càbala. En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’expressen les tensions del poeta amb el seu poble.

La pell de brau (1960) va marcar el moment de màxima projecció pública d’Espriu. El poeta, convertit en un oracle o profeta del seu poble s’adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò. Hi va contribuir notablement la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.

Enllaços:

Salvador Espriu (AELC)

Víctor Martínez-Gil, Salvador Espriu (Lletra UOC)

Selecció de poemes (Mag Poesia)

Poesia catalana online

Selecció de poesia catalana

Poesia catalana d’ahir id’avui (Eduard J. Verger)

Poesia en català clàssica i contemporània

Música de poetes: cançons ipoesia catalana a Internet (UOC)

Tema 8: Explica les característiques més

importants de la producció poètica de

Salvador Espriu

Temes de literatura PAU

2n de Batxillerat

Prof. Josep Vañó TudelaLlegiu bé la pregunta

Explica

les característiques més importants de la

producció

poètica de

Salvador Espriu

TEXT EXPOSITIU

NOTES BIOGRÀFIQUES

IMPORTÀNCIA I

VALOR DE LA SEUA

OBRA

OBRA,

TEMÀTICA,

ESTILNOTES BIOGRÀFIQUES

• Naix a Santa Coloma de Farners, el 1913 i mor a Girona, el 1985.

• Passa la seua infantesa a Barcelona i Arenys de Mar, lloc aquest que

esdevindrà un escenari mític en la seua literatura: Sinera (Arenys, escrit a

l’inrevés).

• Acaba els estudis de Dret i Història antiga abans de la Guerra Civil. Viatja

en 1933 amb altres universitaris pel Mediterrani. Visita llocs com

Palestina, Grècia o Egipte i s’imbueix en les mitologies clàssiques tan

presents a la seua obra.

• La Guerra Civil i la posterior dictadura li provoquen una gran impotència i

desil∙lusió. Aquestes circumstàncies i la mort del seu pare l’obliguen a

abandonar la seua formació de professor universitari i a renunciar a un

futur brillant com a intel∙lectual, ja que ha de guanyar‐se la vida treballant

com a oficinista.

• Es refugia en la literatura per denunciar la injustícia a Espanya. Crea un

univers particular, on el present i el futur són foscos, amb un passat

lluminós (un paradís perdut i irrepetible) que enyora i que el redimeix.L’OBRA D’ESPRIU ÉS VARI

ADA:

NOVEL∙LA, TEATRE, POESIA...

•

S’inicia abans de la Guerra com a escriptor de novel∙les curtes:

Laia i Ariadna al laberint Grotesc.

•

Escriu també prosa poètica: La dansa grotesca de la mort

(1934) i La pluja (1936

‐

1938).

•

Algunes de les seues obres teatrals

més conegudes són:

Antígona

(1939), Primera història d’Esther (1948) i Una altra

Fedra, si us plau (1977), escrita per a l’actriu Núria Espert.

•

En la seua obra poètica

(posterior a la Guerra) trobem dues

vessants:

–

Una vessant lírica (amb records, mites i imatges bíbliques), en obres

com: Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i

Final del laberint.

–

Una vesant realista i social,

de poesia civil, en obres com: La pell de

brau (1960) i Llibre de Sinera

(1963).La temàtica de l’obra de S. Espriu • LA MORT:

Tota la seua poesia és una meditació constant i obsessiva sobre la mort. La

mort és inevitable. No hem de ficar‐nos en un Laberint grotesc

intentant evitar‐la o

dissimular‐la. Cal acceptar‐la i aprofitar el temps meditant, sense desesperar. Tracta la

mort des de dues vessants:

–

LA MORT DE LES PERSONES MÉS PRÒXIMES I ESTIMADES:

els pares, els avantpassats, la

infantesa, la casa familiar...

–

LA MORT DE L’ENTORN CULTURAL : La llengua i la cultura catalana, que es consideraven

mortes aleshores i de les quals vol fer un testament pòstum i una invitació a l’esperança.

• En la seua poesia lírica crea el mite de Sinera, per recrear el seu món de la infància,

destruït per la guerra i reflexiona sobre el destí tràgic de l’home i les seues

circumstàncies plenes d’adversitats. Un destí regit per un Déu cec respecte a la

humanitat (teologia negativa). Amb l’exemple bíblic del poble israelià es refereix a

Catalunya i això li permet salvar la censura.

• En la seua poesia civil (realisme) presenta poemes carregats de compromís polític i

social, sense màscares. Analitza la Guerra Civil, denuncia la persecució política i planteja

la necessitat d’una convivència sustentada en tres pilars: la llibertat, la justícia i la

tolerància. Es mostra com un profeta que s’adreça al seu poble, representat per mites

de llocs geogràfics: Sepharad (la península ibèrica), konilòsia (Espanya), Alfaranja

(Catalunya) i Lavinia (Barcelona), que li permeten un cop més salvar la censura.CARACTERÍSTIQ

UES DE LA SEUA

POESIA • Espriu aconsegueix, amb la seua poesia, ser la consciència moral i

nacional de la societat catalana.

Té un sentit patriòtic:

d’una banda,

suposa, una lluita per rescatar el seu país de la degradació i redimir‐lo del

seu enviliment; d’altra banda, representa un amor apassionat a la

col∙lectivitat: l’escriptura és un com un “acte de servei” a favor de la

recuperació i la dignificació de la cultura perduda (la llengua prohibida,

l’estatut de 1932 abolit i la cultura perduda d’abans de la guerra).

• La singularitat de la seua obra radica en trets com:

–

L’intel∙lectualisme extrem que presenta.

–

Complexitat de temes i de fonts d’informació en què es basa: assimila l’herència mítica

de la humanitat (La Bíblia, El llibre dels Morts

de l’antic Egipte, la tradició mítica jueva i la

mitologia grega). Relaciona la realitat quotidiana amb els mites i els desmitifica. Crea

mites molt personals i particulars: Sinera, Sepharad...

–

La preocupació pel destí de Catalunya

després de la Guerra com a constant en la seua

obra.

–

La reflexió sobre la mort i el més enllà com a tema principal.

–

Un nou punt de vista ètic, que el porta a abandonar la sàtira inicial i a tendir cap al

misticisme.Estil poètic

• En la seua poesia conflueixen una gran diversitat de varietats literàries:

formes líriques, elgíaques, satíriques i didàctiques.

• La ironia : inclou citacions iròniques de textos sagrats o profans. En La pell

de brau

barreja sàtira, èpica i ironia.

• Amb jocs verbals fa caricatures i sol fer descripcions molt càustiques.

• Presenta una gran riquesa idiomàtica, que es manifesta en

trets lingüístics

com:

–

Un vocabulari que crea una esfera conceptual molt homogènia

al llarg de tota la seua

obra: “

mort, etern, vell, paraula, cant, espant, crim, cec, amo, pardal, arbre, sec, nu,

maldat, únic”.

–

Una sintaxi molt complexa, on s’alternen, de manera xocant, la gramàtica gèlida i les

expressions pintoresques; les expressions de caire popular i l’èmfasi llibresc.

–

Una poesia de símbols

que no busca tant la musicalitat i l’harmonia (com ho feia la

poesia pura) sinó una gran claredat comunicativa. Compensa l’hermetisme d’alguns

símbols amb la precisió de les idees expressades (rigor conceptual).

–

Altres: presència d’aliteracions i paronomàsies, pas d’un temps verbal a un altre sense

transicions, etc. Enllaços d’interés sobre el poeta

• Per conéixer millor la vida i l’obra de Salvador Espriu:

–

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=685

–

http://www.tv3.cat/videos/222452393/Salvador‐Espriu‐Laura‐Guiteras‐Silvia‐Coppulo‐i‐

Ramon‐Munt

–

http://www.youtube.com/watch?v=fs_BGPGgM68&feature=related

• Per escoltar versions musicades dels poemes d’Espriu:

www.musicadepoetes.cat

• Per escoltar algunes versions de poemes d’Espriu cantades per Raimon:

–

“INDESINENTER”:

http://www.youtube.com/watch?v=echvJQ9uoOs

–

“INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE: http://www.youtube.com/watch?v=O717CvWDgLU

–

“HE MIRAT AQUESTA TERRA”: http://www.youtube.com/watch?v=3FWNGPJ9uJc

–

“CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ”: http://www.youtube.com/watch?v=GjDGQYhFXsI

Tema 8: Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Clica per veure una entrevista

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta,

dramaturg i novel·lista català. Després de la Guerra Civil es va produir el gran impacte de l’autor com a poeta. És una autor que s’aparta pràcticament de la societat, la qual cosa fa que la seua poesia siga íntima i personal, i, de caràcter existencial.

L'obra d'Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts (és un intel·lectual, gran coneixedor de la cultura clàssica i la mitologia), la capacitat per a descriure en termes transcendents (destí, mort, fugacitat del temps, existència humana) la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Atenent als gèneres conreats, la narrativa és el gènere preferit en l’etapa inicial. El teatre és una reflexió sobre la nostra cultura i la nostra realitat política a través dels mites clàssics, com en Antígona (1939) que tracta de la guerra civil, basant-se en la tragèdia de Sofocles. I, la poesia ocupa el lloc primordial en la seua producció literària a partir de la guerra. Es caracteritza per la complexitat temàtica de temes universals com el destí de l’home, la justícia i la llibertat. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar).

Amb la poesia, Espriu, elabora un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu considera que Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat. La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista.

Pel que fa a les característiques, l’obra d’Espriu se sustenta en una idea global i coherent que veiem a través dels temes següents:

a. La mitologia egípcia. Osiris, déu dels morts, simbolitza l’eterninat i la resurrecció.

b. La Bíblia i la tradició jueva. Converteix en símbols la llum, la simetria i els números.

c. La mitologia grega. D’on agafa mites i els adapta a la realitat.

d. La teologia “negativa”. Mostra a Déu com a inaccessible i apartat del món.

e. Literatura barroca. Desolació i lucidesa.

Quant a la temàtica, el tema constant és la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l’Home: sabent que morim és quan ens adonem que la vida té sentit.

Referent a la poesia, distingim tres blocs:

a. Poesia satírica (ridiculitza els defectes i vicis de l’home). Des de la sàtira i la ironia ens diu que les persones són titelles davant la mort.

b. Poesia elegíaca (trista). El poeta representa la desolació davant la mort i la fugacitat del temps (alba, vespre, nit) esdevenen símbols.

c. Poesia ètica i cívica. Compromís social amb el seu país. El poeta reclama la màxima dignitat per a viure i gaudir de la vida, a causa de la seua fugacitat.

Finalment, cal dir que Espriu concep la seua obra com a un tot, on poesia, teatre i narrativa es relacionen mútuament. Tenia un domini extraordinari de la llengua i mostra una gran varietat de recursos retòrics. Fugia de l’espontaneïtat i perseguia la perfecció.

Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.

L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran

singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la

història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb

la mítica Sinera (Arenys de Mar).

Els seus llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els

principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l’obra va semblar

extremadament modern, a pesar de la vaguetat social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la

llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques

antigues.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda

del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica

i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

La trajectòria literària de Salvador Espriu s’inicia el 1929 amb Israel, un conjunt de proses escrites en

espanyol inspirades en la imatgeria bíblica de Gabriel Miró. El 1930 publica ja en català el monòleg

interior en prosa El doctor Rip, protagonitzat per un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal; i

l’any següent la novel·la Laia, on posa a prova els límits del gènere segons els models modernistes.

El reconeixement de la crítica, però, li arribà amb Aspectes (1934), un recull de dotze contes de

registres ben diversos en què Espriu entra en el corrent satíric i desmitificador de la literatura, i

amb Ariadna al laberint grotesc (1935), un dels seus llibres més rics, innovadors i unànimement

celebrats. En els trenta-dos contes que l’integren, Espriu hi aconsegueix de conformar un conjunt

insòlit de proses en les quals assaja tècniques, models i formes distintes manllevades de la tradició

literària recent per fer-ne sàtira o paròdia, que seran els prismes, deformats i grotescos, des dels

quals observarà la realitat social, política o cultural del país, per on desfilaran uns personatges

antipsicologistes, deutors de la tradició valleinclanesca i pirandelliana. L’Espriu dels anys trenta

evoluciona ràpid cap a un refús frontal a la naturalitat d’expressió perquè entenia la literatura no pas

com un art natural sinó desrealitzat, que exhibia l’artifici i hi experimentava per trobar noves formes

de dir la realitat fenomenològica, aquella que és contemplada al marge de la vivència,

deshumanitzada, convertida, doncs, en metàfora. Per això els personatges es titellitzen ben aviat

(a Laia ja no són sinó ombres), el llenguatge esdevé de mica en mica experimental i la seva obra es

torna global i dinàmica, és a dir, explícitament artística, perquè no posa els recursos estètics al servei

de l’engany ficcional per fer-ne vehicle de la sensibilitat humana (com havia fet el romanticisme i el

realisme), sinó a mercè de la reflexió i el comentari permanent de la tradició, de l’art, de la història i

de si mateixa. D’aquest afany de trobar nous registres i matisos retòrics en resultaran

lesnouvelles Miratge a Citerea (1935), Fedra (1937, basada en una peça teatral de Llorenç

Villalonga, que Espriu havia adaptat al català el 1936) i Letizia (1937), una escena fúnebre inspirada

en un conte d’Edgar A. Poe a partir de la qual satiritza els tòpics de la novel·la psicològica tan en

voga en aquells anys.

Escriptor jove, reconegut per la crítica literària del país i estudiant brillant de la Universitat Autònoma

republicana, on es llicencià en Dret (1935) i en Història (1936), Espriu veié com se li truncaven les

aspiracions de professionalitzar-se com a egiptòleg i com a escriptor. La mort prematura del pare el

1940 el va empènyer a ocupar-se com a passant de notari, una feina que l’enutjava i que va parodiar

en diversos moments de la seva obra. L’experiència de la Guerra Civil Espanyola i, a continuació, de

la Segona Guerra Mundial, suposa també un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària que, sense

abandonar els supòsits fonamentals sobre la qual s’havia bastit fins llavors (especialment, el gènere

satíric), es refugiarà, atiada per les circumstàncies, en les formes didàctiques de la tragèdia i en el

solipcisme líric. El 1939 escriu Antígona (publicada el 1955), una tragèdia sobre el mite clàssic fet

al·legoria de la Guerra Civil, per mitjà del qual Espriu aconsegueix de posar a frec la seva literatura

amb el sentiment humà i el compromís històric a través d’una moral de la pietat i la reconciliació,

única manera de salvació que entén possible per a un món absurd, condemnat a la mort, que marxa

a la deriva sense esperança ni consol abandonat per un Déu sense misericòrdia. Aquesta idea

tràgica de la condició humana, d’una clara herència barroca, havia donat forma als seus primers

poemes: «Dansa grotesca de la mort» (1934), on la representació de la mortalitat de l’ésser pren un

caràcter satíric inspirat en la iconografia popular medieval, i «El sotjador» (1937), on Espriu fixa la

imatge, a la qual retornarà tot sovint, del Déu orb que tanmateix sotja impassible les seves criatures

tràgiques.

El 1946 publica el primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, de to contemplatiu i metafísic. Sinera,

anagrama d’Arenys [de Mar] llegit a l’inrevés —el poble costaner d’on provenia una part de la nissaga

familiar i on Espriu havia passat els anys més feliços de la infantesa i la joventut—, esdevé a partir

d’aquest moment el mite a través del qual evoca el món destruït per l’experiència de la mort, una

mort que és personal i col·lectiva alhora, a causa del trauma de les guerres que han destruït un

Occident en decadència anunciada de feia dècades. El seguirà el poemari Les cançons d’Ariadna,

que enllaça amb l’univers satíric de la narrativa breu d’abans de la guerra. La primera edició, de

1949, conté un total de trenta-tres poemes sòlidament travats que Espriu va anar ampliant en

edicions successives (la darrera, dins les Obres completes de 1981, en té cent) fins a convertir-lo en

una miscel·lània de tons, intencions i temes molts diversos. El 1948 publicarà una de les obres més

important de la literatura catalana contemporània, Primera història d’Esther. La peça teatral és

amarada d’un expressionisme lingüístic inaudit que aconsegueix a còpia de barrejar arcaismes,

cultismes, dialectalismes, vulgaritzacions fonètiques, frases fetes, mots d’argot, veus apreses durant

la infantesa, manlleus lèxics i tot tipus de girs i jocs lingüístics, i que cerca la renovació estètica

erigint-se en antimodel de l’estètica postsimbolista, hegemònica en certs sectors literaris catalans,

especialment entre els poetes propers a Carles Riba i a Josep Carner. Primer història

d’Esther fusiona en un joc d’escenaris que s’inclouen el món de Sinera, on reapareixen personatges

ja explorats en la narrativa i en la poesia satírica, i la Susa bíblica de la reina Esther; uns i altres,

però, no seran res més que titelles esperpèntics governats per l’Altíssim, un semidéu orb,

contrafigura literària del mateix Espriu, que obre la peça i la clou després amb un missatge de perdó i

tolerància, en la mateixa tònica que l’Antígona de 1939. Amb aquest joc d’heterònims, un recurs

habitual, trasllada al «jo», que es descompon en veus i personalitats distintes (Altíssim, Salom, el

jove Tianet), la mateixa naturalesa fragmentària de la realitat: «Eviteu el màxim crim —dirà l’Altíssim

adreçant-se al públic en el monòleg final—, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall

de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una

engruna d’autèntica llum».

Els cinquanta són uns anys marcats per la recerca d’una veu lírica. El 1952 publica Mrs. Death i Les

hores (ampliat el 1955); dos anys més tard, El caminant i el mur, i el 1955, Final del laberint, que

amb Cementiri de Sinera al capdavant conformen el que s’ha anomenat cicle líric o de la mort. En els

cinc poemaris, engalzats des de 1955 per una estructura numèrica segons el nombre de poemes de

cadascun d’ells, que confirma la voluntat que siguin llegits de manera contínua i ordenada, Espriu hi

fa seves algunes troballes de la poesia postsimbolista que integra a l’univers literari personal. Com

els corrents totalitzadors de l’idealisme alemany o els sistemes filosòfics kantià i hegelià, l’obra

d’Espriu segueix, sobretot a partir de mitjan anys cinquanta, una organització macroestructural, on

queden empeltades les parts que la conformen com si es tractés d’un sol cos orgànic i dinàmic,

sempre en creixement. Aquesta estructura única es deixa sentir en una sèrie d’estratègies literàries

que ens la fan percebre com si fos una obra unitària, completa, tota ella coherent i, en el seu conjunt,

interconnectada o interconnectable. Algunes d’aquestes estratègies afecten la forma, com ara les

simetries numèriques del cicle poètic de la mort en la seva forma definitiva —que segueix un

esquema circular de 30 poemes Cementiri de Sinera, 44 Les hores, 40 Mrs. Death, 44 El caminant i

el mur i 30 Final del laberint— o com les revisions i correccions cícliques, que tendeixen a la

unificació lingüística de l’obra global. Altres, però, incideixen en el contingut, com són les repeticions

de personatges en llibres diferents amb què Espriu aconsegueix jocs de perspectiva molt rics; les

ampliacions de signes i imatges, que es reprenen ací i allà amb usos i sentits diversos; recurrències

temàtiques, que esdevenen motius axials de l’univers literari (la mort, el paradís perdut, la condició

humana, la sàtira de la tradició cultural), o autocomentaris i autoparòdies, que creen una

intertextualitat permanent. L’estructura global funcionaria, de fet, com a factor de contenció d’aquell

principi fonamental de dispersió entorn del qual gravita l’univers literari d’Espriu, que es manifesta en

la fissura de la consciència permanentment dividida en una multiplicitat de veus discordants i la

fragmentarietat de la realitat que, prismàtica i canviant, ni tan sols es revela aprehensible a ulls d’un

subjecte alhora escindit de si mateix, del món i de Déu.

El 1960 publica La pell de brau, un dels seus poemaris més coneguts. El mite de Sinera, de la petita

pàtria i el món perdut, queda ara substituït pel de Sepharad, terme amb què els jueus de la diàspora

designaven la Península Ibèrica. La represa de la tradició iberista, que Espriu amarra directament en

Maragall, li permet combinar la reflexió lírica sobre la mort i la condició humana amb la radiografia

contundent de la realitat històrica de l’Espanya franquista, que queda encoberta rere aquella

metàfora poètica que dissol els límits polítics de l’Estat, cosa que li permet denunciar sense témer per

la censura les bases sobre les quals se sustentava el règim franquista (l’imperialisme, el cabdillisme

del dictador, la política de repressió o la censura); testimoniar la duresa de la vida quotidiana de bona

part de la societat espanyola durant els anys de la postguerra (la fam, la misèria, l’escassetat de

recursos energètics o la mendicitat), o envestir contra certs sectors intel·lectuals del país. Com la

narrativa d’abans de la guerra i a diferència de la poesia elegíaca, molts passatges de La pell de

brau rescabalen del pou de la immediata actualitat un gavadal d’esdeveniments històrics concrets i

precisos; la novetat és el to, la capacitat, inèdita gairebé fins ara, de buscar la complicitat del lector i

de trobar-la en el compromís d’una veu que, a estones, sap cridar amb senzillesa a favor de la pau,

la reconciliació i la llibertat.

Els anys seixanta van representar la popularització definitiva d’Espriu. Hi jugaran un paper clau

dramaturgs, cantautors, artistes, editors i, és clar, la premsa i els mitjans de comunicació, on apareix

aviat com el nou poeta nacional, que havia de substituir Carles Riba, mort el 1959. Potser no és del

tot exagerat de considerar Ricard Salvat com un dels agents cabdals en la consolidació d’aquest

procés. Amb l’Escola d’Art Dramàtica Adrià Gual (EADAG) estrenà muntatges de La pell de

brau (1960 i 1963), Primera història d’Esther(1962 i 1963), Antígona (1963) i Gent de Sinera (1963), i

el 1965, Ronda de mort a Sinera, una de les peces de més èxit de la companyia basada en textos

d’Espriu i que potser millor ha contribuït a projectar-ne una imatge pública. En el camp musical, el

1963 Raimon posà música a les «Cançons de la roda del temps», d’El caminant i el mur; més tard

musicaria el poema «Inici de càntic en el temple» (del mateix llibre), que aviat adquirí connotacions

de resistència política —el mateix Raimon la dedicà als tancats a la Caputxinada (Espriu hi era) en el

seu primer recital a l’Olympia de París, la primavera de 1966. Vingueren tot seguit les adaptacions de

Xavier Ribalta, Marina Rosell, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Mercè Torrents o Manuel Valls

Gorina, que posà música a Primera història d’Esther, a Antígona(Frederic Roda li’n demanà una

partitura per a l’estrena de 1962) i a les «Cançons de la roda del temps» d’El caminant i el mur. El

1966 va ser el mateix Valls qui demanà a Espriu una lletra per a les propostes musicals de Les veus

del carrer. Són uns anys, per tant, de renovació del llenguatge literari impulsat per les col·laboracions

amb altres disciplines artístiques. L’èxit i la popularitat, doncs, es van traduir en una

dinàmica d’escriptura totalment nova, en què bona part de les obres ja no neixen de l’impuls creatiu

autònom, sinó molts cops condicionat per un factor extern, al qual Espriu havia d’adaptar el món

literari particular. Això no obstant, potser per compensar les conseqüències de l’impacte deLa pell de

brau, el 1963 havia escrit Llibre de Sinera que significava un retorn al mite sinerenc. El 1967

publicaria el recull d’haikus Per al llibre de Salms d’aquells vells cecs i, el 1971, Setmana Santa, dos

poemaris d’un imbricat teixit simbòlic i de meditades especulacions transcendentals.

La producció literària dels anys setanta i la primera meitat dels vuitanta és la que pateix més

directament les conseqüències d’aquell canvi, que s’exterioritza en la dispersió i en els projectes

fallits, com Les ombres, un llibre de narracions que quedarà només embastat. El 1981, però,

publicà Les roques i el mar, el blau, un recull de narracions on el món grotesc de Sinera s’infiltra en

els mites clàssics en un comentari permanent, satíric i innovador de la tradició cultural. La resta de

llibres són obres de circumstàncies: el 1975 publicà el llibre de poemes inspirat en l’escultura

d’Apel·les Fenosa Formes i paraules; el 1978, la peça teatral encarregada per l’actiu Núria

Espert Una altra Fedra, si us plau, i el 1984, Per a la bona gent, on endreçarà bona part dels poemes

dispersos. Pocs mesos abans de morir, Espriu enllestia la que fóra l’última revisió de l’obra de les

moltes que féu al llarg de la seva carrera literària, mogut per la necessitat d’unificar-ne l’estil, la

llengua i tot l’univers ficcional